SEGONA EPOCA — N* 40

..Jfi ,yl|P!%

*?£¿#

FIÏSJOSEP ROVTtf Setembre:del 1949

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ:13, rue du Pardal, PerpignanEnvieu l'import de les subscripcions

i els donatius alC. C. Postal Montpellier n« 496.26Josep Buiria, 18, rue du Pardal,

Perpignan (Pyr.-Or.)

Preu de l'exemplar i 10 fr.

-> i- • -' a\ / .jc,„

&ndawantFEDERACIÓ

DEMOCRACIA

SOCIALISME

• : ORGAN CENTRAL DEL MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA=

Els innocents parlen de les dictadura? comsi es tractés d'un fanatisme o d'una vessània.Difícilment cap dictador, encara que ho pro-clami, es creu representant de Déu a la teira.La cosa té una mica més de malícia. No hiha cap dictadura que no tingui per propòsitfonamental l'explotació màxima del ciutadàconvertit en serf, la imposició del treballesclau. I en nom de Déu. de la Pàtria o delSocialisme, els dictadors moderns, com elsantics, estableixen extensivament i intensal'.sclavitud civil i l 'esclavi tud de! treball .

Franco, amb els seus ribets de caballerocristiano, va a c t u a l i t / a r l'antiga formulaevangèlica de redención de penas por

...el trabajo. El comerç d'esclaus era l'apli-cació dels principis capitalistes a les pràcti-ques primit ives de l'asserviment dels homesi comportava els seus riscs : calia nodrir.seleccionar, transportar, tenir cura de lesfamilies i de la reproducció, ev i t a r les epidè-mies, en li, t r ac ta r els homes com un an imal0 u-.a p l a n t a . Això era massa, i hom espodia es ta lviar tots els mals de cap declarantesclau tot el país . tota la nació. 1 no hi havianecessitat d ' ana r a caçar negres al cont inen ta l r i cà . ni passai' pels períodes d adaptació,ni sofrir pèrdues per defuncions a vegadesmassives del " m a t e r i a l " t r anspor t a t . Espodia tenir ma d'obra blanca, de tranc. sem-pre a punt. sempre en place, submisa.adaptada, apte i sense cap risc.

Això no és cap idea capi ta l is ta . Les arrelsd aquesta concepció sòcia provenen de labèstia que ha estat l 'home, abans de decidir-se la >eva evolució, abans d iniciar-se elcomplexe e s p i r i t u a l i s enso r i a l -que ha fet dela h u m a n i t a t una espècie dirigent i pr ivi le-giada en l ' un ive r s an imat . I .a reversió quel'esclavatge s ign i f i ca no té re,- a veure ambles l lu i tes entre el capital isme i el social ismeque pressuposen un pla de desenvolupament1 de civilització infini tament a l lunyat delsperills de la pèrdua de la personalitat hu-mana. Allà on el socialisme i el capitalismes'enfronten de debò, el risc i àdhuc la ideade l'esclavatge s han perdut totalment coms'han perdut els atavismes i els vestigis delximpanzé o del gorila en l'organisme humà.

Deixem, doncs, els atenuants j els eufe-mismes. La finalitat de les dictadures mo-dernes, com de les antigues, ¿s la imposició

rditoticUdel treball esclau. Si en volguéssim dubtar ,no podríem. L'hitlérisme, el f ranquisme iFestalinisme en són la prova irrefutable. Nosom nosaltres els detractor? de la U.R.S.S. ;són els seus dictadors cruels i p r imi t ius , elscontemporanis de Hit ler i de Franco, els ca-vernaris que parlen de socialisme amb elllenguatge de l'ésser in te rmig de Trímil o deHeildelberg Els britànics i els americans hantrigat massa a denunciar que la Unió Soviè-tica era un camp immens de treball esclau ique més de deu milions de ciutadans del pa-radís del proletariat consumien llurs videssense esperança en les regions auríferes deKhatanga i en les mineres de Dalstry i Kara-ganda, sense comptar els milions d'estra/i-gers — entre ells republicans espanyols —que c o m p a r t e i x e n l ' e sc l ava tge rus .en condi-cions de competència amb els camps de Da-chau o de .Miranda de Ebre

Què té a veure tot això amb el socialisme }Dies passats, en el Consell Econòmic i Socialde les Nacions Unides, el delegat soviètic,A r a t u n i a n . j u s t i f i c a v a la gran extensió deltreball esclau en ei seu peis dient que « lapolitica penitenciària de la L .K S.S és pro-gressista i aplica el principi del t rebal l cor»rectiu » . Exactament igual que la reden-ción de las penas por el trabajo.El més intéressant és que els « de l inqüen t s »a la Unió Soviètica, com a l'Espanya deFranco, com a 1 Alemanyanacional-social is ta .són polítics, gent que pensa o que se sospitaque pensen Pensar, de qualsevol manera quesigui, intentar pensar o esser r-uspccte depensar, es castiga amb la mort o amb treballsforçats a perpetuitat en condicions d'acabaramb e s organismes més forts en plena joven-tut. No s'escapen ni els addictes al règim carhom mai no sap amb certesa si està dintrede la l ínia. 1 aquest és el progrés que ensofereixen les dictadures modernes, cristianes,atees o comunistes. Tant se val !

Els socialistes catalans no podem tenirdubtes sobre el cas, ni la nostra posició ofe-

reix a l t e rna t ives . Només podem ten i r tractesamb persones Els que practiquen l'esclavatge 'en nom del que sigui, encara que invoquin elsocialisme, són éssers retardais que no per-tanyen a la nostra espècie, 1 si entre ells esbarallen, ens .és indiferent. Sabem que. enel fons. són iguals. Que dues esglésies s'ex-comuniquin recíprocament, que es perse-gueixir^i fi|'c{n'màrtirs d 'un costat i d'altre,és un epissodi que no té cap importància. Esla llei de la selvages l'absència d 'humani ta t .Ens interessen més els negres de Bechuana-landia, explotats pels afrikanders,però susceptibles de cul tura i de bondat, queels plans quinquennals del Kremlin o les basí-liques espanyoles producte del treball esclau.Com 1er piràmides d'Egipte, com les . ihrescolossals de Babilonia, restaran com el testi-moni d'una degradació i d una bestialitaterigida en poder.

No podem admetre confusions : l 'antifran-quisme comunista i I ant icomunisme fran-quista són la caia i la creu de la mateixamoneda falsa. Entre nosaltres no pot tenirc i rculac ió Si Cata lunya a sp i ï a a un pervin-d i e . si el socialisme té a lgun senti t , cap con-t ingència , cap c i rcumstànc ia , cap apremi , niel més urgent, com és el de desl l iurar-nosde la t i r a n i a I r a n q u i s t a . no podrà induir-nosa t ran- ig i r amb els que denigren l'home i eltreball, amb els que proclamen el treballcorrectiu, amb eli qui imposen el treball es-cKu. Aquesta es la pedra de toc per a co-nèixer un règim, una doj t rma. uns homes.Els t rebal ladors del món i en especial elst rebal ladors c a t a l a n s , modela is en el cul te dela l l i b e r t a t i gel»sos de la d igni ta t del tre-b a l l , m n i no podran comprometre l l u r per-s o n a l i t a t h u m a n a i de classe amb a q u e l l s qued i u e n comba t r e ia reacció fent r eve r t i r el pro-l e l a r i . l ' home per excel l e n c i a . a una condicióinfer ior a la de les bèsties de cà r rega .

Es desgrac iadament massa f reqüent sent i rrefugiats, i encara ho és més entre els inter-nats en el uran presidi f ranquis ta , que diuenamb una certa convicció : « ' \ i n g u i el quevingui, sigui la monarquia, sigui el comu-nisme, mentre se'n vagi Franco ! » En pri-mer lloc no hi ha cap probabilitat de que niels monàrquics ni els comunistes treguinFranco. Equival a demanar a la lluna queapagui el sol. A Franco l 'hem de treure no-

saltres. els demòcrates, amb l 'afut o la sim-patta dels altres demòcrates del món. Si es-perem que el t reguin els m o n à r q u i c s o elscomunistes, tenim Franco per tota l 'e terni ta t .Gom i perquè l 'haur ien de treure, si són eliscridats a l'herència, si són ¿Is seus succes-sors n a t u r a l s *

Entre els que no mengen i que no sóncomunistes, hi ha la vaga i l . l u s ió d e q u eamb el comunisme menjar ien encara que estrobessin pr iva ts de tota l l i be r t a t Hau remde repetir que la l l iber ta t és pa i que el pa ésl l i b e r t a t ? Si Espanya amb el I r anqu i . -me és

un presidi i una incubadora de tuberculosi ide consumpció, l'espanyol conserva encara unsent iment de protesta que els seminaristessoviètics castrarien en pocs anys. La misèriafora la matt isa. pero la M V. D. deixar ia lapolicia franquista a les beceroles Que ho di-guin sinó els centenars de milers He pre^o-ne s a lemanys i japonesos que encara hi haa Russia i que quan moren extenuats sónreemplaçats pels soviètics que han üntíut ladesurà> ia de neixei amb un cervell i una sen-sibilitat !

Cal entendre's. Fa anys que coneixem la

política del pitjor. No som nosaltres qui l'hapracticada ni excusada. Davant l'evidènciadecussava, davant l'esfereidor panorama deltreball esclau, conegut de tothom, pero arareconegut públicament pel propi representantsoviètic, els antifranquistes sincers no hande trobar excuses ni atenuants. Noés qüestiód'escollir. Ni -Is uns ni els altres. Els escla-vistes al seu lloc, a la urna funerària del'home intermig. de la caverna, de l'era gla-cial, peça arqueològica que testifica els ori-gens tenebrosos de l'espècie i la persistènciade la bèstia en l'estadi actual de l'evolucióhumana .

L'Esti l i la RevolucióUna de les l l içons que potser haurà après

el poble català on aquests anys d'abstinèn-cia polit ica i de sàdica persecució serà queels radicalismes i la demagògia, quan noson una farsa, son una niciesa i una m a n i -festació d ' ignorància integral . Com el t i f u si la verola. fa anys que han desaparegutdels pobles po l í t i cament madurs, i encaraque algunos vegades es presentin amb elo-qüència pomposa, els m i t j a n a m e n t informats saben que la historia no s'ha fet ambradicalismes, demagogia i heroismes gra-tu i t s , s ino amb conviccions clares i objecti-ves i amb accions, sovint modestes, peròsempre conscients, ponderades i de conse-qüències segures.

De qualsevol cosa se'n diu una revolució imoltes vegades amb tota propie ta t . Els tota l i t a r i s moderns han gastat el mol (ins afor lo gairebé inserv ib le . E t imològicamenttots sabem el què vol dir . La f an ta s i a acu-m u l a d a en la s ignif icació dol mot des delstemps de l 'Enc ic lopèdia va produi r aquestf enomen de semànt ica que, de fot, ja erauna revolució, dar l 'accident va conver t i r soen subs tància , i el t rasbalsament , el capgi-r a m o n t , on ideal f i n a l i s t a . Tan revolucionari resul ta W a s h i n g t o n o Bol ivar , Vorn Ro-bespierre o Babeuf , coin L e n i n o Hit ler ,coni Musso l in i o Franco. La revolució, elc a p g i r a m e n t , l ' h a n fo t to ts , amb f i n a l i t a t s iamb resul tats bon d i s t i n t s , sovint contra-dictoris. Pero un es tud i ap ro fond i t delsc e n t e n a r s de revolucions qne s 'han fi 't on elp l a n e t a des dol descobriment d 'Amèr ica t insals nostres dies ens demostrar ia que a l m e -nys el no ran t a per cent han estat regressi-ves í quo dol doti per cent de la resta nomésuna i n t i m a par t han estat ú t i l s porque, defe t , oren ind ispensab les .

Això vol dir que el progrés s acompl ia onlordre , en l 'es tudi , on el t r eba l l q u o t i d i à ien el desve t l lament do la consciència col·lec-t iva . Qualsevol i n t e n t o descobr iment c ien-t í f i c i pràct ic ha p r o d u i t canvis po l i t i c s isocials més posi t ius i mes durab les que lessubversions més agudes i més a f o r t u n a d e s .La gran, la ver i table revolució, s'ha fet ales escoles, a les u n i v e r s i t a t s , i en els i n s t i -tu ts c i e n t í f i c s i do tècnica. Aquesta és unaveri ta t v u l g a r que molta gent. obl ida. Ouanel progrés es real i tza , la reacció somnia iprepara la revolució i té l ' avanta tge quemoltes vegades els radicals de l'esquerra lidonen la feina feta.

Ha arr ibat un moment , però, en que l 'ho-

per

M. Serra i Moref

me de consciència politica ha de medi ta r icomprendre el què és i com es fa lit rerolu-cio. Si volem d o n a r à aquest terme el sen t i tque li donaven els proclamadors dels Dretsde I H o m e , i el més extens i trascendent queli a t r ibuien els apòstols del Socialisme,arribarem a la conclusió de que ens cal serrevolucionaris permanents , incorregibles,car és molt possible que ens trobem en con-tradicció amb els que d iuen defensar elsnostres mateixos ideals, amb els que parleni actuen en nom dels nostres mateixospr inc ip i s Si per aplicar aquests pr incipiss'ha de condemnar a la servitud tot un paisi tot el mon, potser resultarà que en el ba-lan«; de comptes la h u m a n i t a t os convenceràque ha fot un mal negoci. En concret, delque es tracta és de sabor si t en im la ver i ta tabsoluta i de si t en im dret a imposar elsnostres principis per la forca

Aquesta ha estat i és encara la crisi dela democràcia. Si el Socialisme no té al trecarni v is ib le que la forca, la democràcia so-bra i no ens podem que ixar que Franco iSa lazar ens imposin per la forca el seu sistema. En r ea l i t a t , entre comun i sme imposat— encara que es d i g u i social isme — i fe i -xisme, no hi ha més a l t e r n a t i v a que laponderació de les forces respectives. Lal l u i t a ac tua l és, doncs, en t re democràcia it o t a l i t a r i sme — roig o blanc. EI Social ismeeuropeu ha escoll i t el carni de la democrà-cia. No vol imposar uns p r inc ip i s i un sis-tema : vol establ ir- los, vol rea l i tzar los queés cosa comple tamen t d is t in ta . D'això, desde fa anys. se n 'ha dit despectivament « re-formisme • . Aquesta mena de reformismeha de ixa t més rastre que les revolucionsviolentes De fet . ho ha in fec ta t tot, i a v u iels Estats capital istes es troben, de bon grato de malgrat, en la ru ta forçosa de les re-formes, reformes fiscals i econòmiques quecomporten mil lores socials probablementirreversibles Sembla, doncs que la rev . ' lu-cio faci camí més segur seguint la via deles reforme*, de la democràcia i de l'educa -ciò popular que no amb expropiacionsmassives i amb execucions arbitraries.

Posarem un exemple que tenim davant

dels ulls encara que molts dels nostress'esforcen a ignorar. Uns quants anys deGovern laborista a la Gran Bretanya hanréduit el nombre de milionaris, que era de7.000 abans d^ la guerra, a 70, Als EstatsUni t s , en canvi , en el mateix période, elnombre de mi l ionar i s ha passat de 37.000 al.ï.í.O »u. S'entén per milionaris als efectesestadístics, aquelles persones que, desprésdo pagar tots els impostos, disposen d unarenda a n u a l de 240 O dollars o més. Hompodrà argüi r que els Estats Units s'haiien r iqu i t al mateix temps que la Gran Bre-tanya s'empobria. Xo és aquest el cas.Espanya, en els dotze anys de regim fran-quista, ha perdut més del 60 per cent de laseva riquesa, com ho demostra l'estudi dela renda nacional que fa poc va publicar elConsell d 'Economia ; malgrat aquest empo-br iment general, el nombre de mi l ionar i ss'ha gairebé dup l i ca t i a lguns delís handecuplicai llurs fortunes personals.

La contrapar t ida de la sensacional disminució del nombre de privilegiats està re-presentada por una elevació sensible en eln i v e l l de vida dels treballadors i més par-t i cu l a rmen t per l 'organització de la segure-tat social a la qua l es destina el 25 per centdels ingressos tiscals. Cal reconèixer queuna bona part d'aquesta tasca de nÍTellacioi de justicia social venia ja feta per governsanteriors a la Gran Bretanya pero no hemd'oblidar que els laboristes havien t ingu tel poder dues vegades i que l l u r tasca par-lamentàr ia havia estat el motor de les an-teriors reformes tr ibutàries i deia inst i tuciódels serveis socials en els quals Gran Breta-nya ha e-cel ' l i t i avan ta t ja t sempre tots elsaltres paisos

Un dels secrets d'aquesta progressiva ni-vellacio de fortunes cal cercar-lo en la tri-butació. De cada 100.(KW dòlars de beneficis,els impostos directes en deixen només que17.8 4 dòlars al cont r ibuent bri tànic, meivreque el con t r ibuen t nordamerica en guarda53.597 dòlars. Més, per a completar l'estran-gulació del privilegi, la nacional i tzació deles indústr ies bàsiques i el man ten imen tdel racionament dels al iments essencials,col·loca els obrers de la Gran Bre tanya , si-nó en un pla d ' igualtat , a lmenys a un nivel lsatisfactori en relació al conjunt de larenda nacional.

Potser ens equivoquem, però confessemque la nostra rao no dona per a més. Latasca acomplerta per les forces laboristes

britàniques podrà uo plaure a radicala ide m a goes. Està feta en termes pacifistes,lentament, per la persuado perla propaga-ció áe principis, dintre de la legalitat, senseviolències ni efusió de sang. La victima ésel p'ivilegi i no la persona el beneficiariés la població obrera i no uns quants « co-missaris u ben plaçât.-* que substitueixen elburgès. No tenim la pretensió de convèncerningú, però tenim el dret d'exposar la ve-ritat que coneixem per experiència. Les

Societat» Fabianes, ridteulttzade» pela oes-tres extremistes, han fet més adeptes enmitja centúria que totes les violències ver-bals i aflictives que ban commogut la hu-manitat en dues centúries.

Creiem en la revolució. Som partidaris dela revolució. Algunes vegades la revolucióha de ser necessàriament violenta car certesmala l t ies reclan.en tractaments d'urgència.Però el fonament de la medicina és la re

CftufitíUuúa i el cedrecamfutde l'organisme.Es qüestió de procediment, d'estil. Possi-blement les Societats Fabianes foren un re-mei inadequat per a combatre la putrefac-ció f ranquis ta . Però, en el sou conjunt, larevolució envisatjada en termes de justíciasocial i de superació h u m a n a , reclama flnord'esper t. modelado cu l tu ra l , ètica rigurosa,ha rmon ia entre la paraula i l'acció, cons-tància en el pensar i en 1 obrar a través ded i f i cu l t a t s de decepcions i àdhuc d ' injuries .Es, en termes concrets, una qüestió d'estil.

Naixença d'Europa 7.Els grani esdeveniments histories manquen

a vegades de grandesa'pels ulls dels contem-poranis. Quan Lluis XVI reuní els EstatsGenerals, amb '» »nica f inal i ta t de votarnous i ir postos i d'alleujar la situació economica He la Monarquia , ben pocs — àdhucentre e's mateixos que es reunien — preveienel caràcter grandiós de la reunió, de la qualsorgirien un dia. sota la pressió dels esdeve-niments i gràcies a la decissio d'algunsobscurs diputats, les f lamaradfs de la Con-venció! pis principis deia Revo'ucio Frarcesa

Assistim aquest mes d'Agost can icu la r , bo illegint amb u l l s l l eugerament distrets lesdescripcions d° la reunió de Strasbourg, aun fet d ' impor tànc ia semblan t ? Es reuneixena la capital d 'Alsàcia els diputats de lesdotze nacions que han de bastir aauest edif i-ci europe" entorn del qual s'orga« itzarà latercera força He Llibertat i de Justicia quehem demanat sov :nt els socialistes ?

Diguem-ho desseguida : de primer copd'ull no ho sembla pas. Ni entusi?sme popu-lar, ni veus ver i tablement renovadores. UnaAssemblea més ; una altra reunió interna-cional en la qual els represen tan ts de lesdiverses nac'ons procuraran, per la discussió,fer reeixir els egoistes interessos pa r t i cu la r sque estan encarregats de defensar. M^rys,encara, diran altres. Una cortina de fum unaAcadèmia del Bon Mot. on darrera la fara-mal la d la xerrameca europeista, s 'amaguenles altres veri tats que toquem cada dia : lacrisi pconomica, la preparació mi l i t a r , la sot-mie.sio a l ' imperialisme americà, la continua-ció de la gur-rra co lon ia l .

Quina d'aquestes versions és la justa ?Malfiem-nos del pr imer cop d 'ul l i no ensdeixem endur per les il·lusions. Examinemquina pot ésser la t ranscendència de 1 i reu-nió de! primer Parlament Europeu.

Que no es tracta d'un veritable P a r l a m e n t ?Es potser la critica més seriosa que fan elsque en podríem dir escèptics formalistes.Reunió de Diputats elegits pels parlamentsrespectius, han de sotmetre's a la voluntatdel poder que els ha nomenat. Hi haurandoncs, si realment es debaten problemesconcrets, autèntics, (i hom pot dubtar-ne),una série de minories nacionals defensantels interessos de la nació que els ha elegit 1refugian'-se darrera la sagrada muralla dela sobirania nacional, per no acceptar l'acordmajoritari, si mai un tal acord arriba aprecisar-se.

Més encara : per a evitar que això no esprodueixi, en realitat l'Assemblea resta en-

pez çtòaep (ficilluch pssssísssi"

t»ratnent sotmesa al < O n<:< 11 Hpts MinistresEuropeus, ela quals no fan res més que def -psar els punts de vista de's d i ferents go-verns nacionals.

Es hen evident que. en el terreny formal .aq ' ' e« f a versió és i r r e f u t a b l e . Pero la reali tatro és mai fo rmal i s t a , i en politica, menys.Què és el que passa ac tua lment ? Sen-zi l lament el que ve passant ja fa moltsanys a Europa, i el que segur- ment ocorreràcad;i « l i a un xic més. EI p r i r c ip i de la Sf b) -rania i i · i c iona l , proclamat pels conYenciona ' si pass jat arreu del Conti' ent pels txércitsnapoleònics , es veié f n perill a cada t rarrun-t a n a d a que sacsejava els ed i f i c i s socialseuropeus. Els <t afrancesats » <)e tot arreu, boi p ror lamant - lo , in ten taven fe r - 'o t r i o m f a rrecolzant-se amb els correligionaris f rance-sos. Els ft patriotes • adversar is l l u i t a v e n oper de fensa r els vells p r i v i l e g i s , o Cent ra lat i ran ia bonapar t i s ta . Uns i a l l ies cercarena juda sovin t p rop de les nac ions estranhei es,gairebé s e m p r e contra a l l ies compatr io t»*. Idesprés, d u r a n t tot aquest seg¡e XlX'que, alnéixer , inventà el mot i la cosa, les f a m i l i e siclpo 'ogiques d f 1 c o n t i n r n t s ' a í i r n > a i e n cons-t a n t m e n t en tols els trastorns revolucionaris .No era encara el socialisme, c r i d a r ' t l ' inter-nacional isme de la classe obrera i estrebant-lo sobre la comuni ta t d ' ínt art-sses proletaris,percera la mac.o"eria, eren els l i be ra l s del184S, e sband in t en uns quants mesos, a totE ' i rona , les restes de la San ta A l i a n ç a ,igualmei t t europea », ja ho hem vist, quanes t rac tava de defensar privileges de l 'aris-tocràcia.

I desprès — l'anàlisi marxista ho ha expl i -cat prou bé — s'anuncien els temps de laburgesia europea i de la l l u i t a a fe r r i s sadaper la hegemonia i n d u s t r i a l . D u n a banda lasobirania nacional, les f ron te r* s tancades alscompetidors estrangers, els drets de duana ,mi t j ançan t els qua l s els nous senyors de laIndus t i ia s'asseguraven fàc i lmen t uns mer-cats ; pero «le l'altre, aquests mateixos senyorsbarregen no unicamfn( el llustre de llursnoms, ans encara els capitals, en els cartelsindustrials i en lesnovessocietat? financières .

Minories nacionals, doncs, a l'AssembleaEuropea ''• Es possible que un socialista frar -cés estigui més a la vora del Sr. Heynaodque d'un socialista belga ? O el Sr. Reynaudd'un socialista francès que del Sr. Churchill ?La resposta ens la dona el que està succeint

'a Strasbourg-, Els interessos morals i mate-rials de les classes que l lu i t en en el planac iona l s 'a f i rmaran en el te r reny • ont inen-tal. Tot f i problema - i t o és pas petit - estre-ba en l 'ha rmoni tzac ió d 'a lguns d 'aques ts in-teressos, els quals — à d h u c dint re una ma-teixa classe i un mateix par t i t — .--on preso-ners de les estructures -lei passat . Aquesta,i no el grau d ' independènc ia 1 de poder de1 Así-emblea , es la ve r i t ab le qüest ió de laqual dépendra el desti de l ' t s forç socialistap -r a la mrticacio d ' E u r o p a . Fin« a qu in pun tel t reba l i s rn« i n s u l a r i el socialisme conti-nenta l a r r i ba r an a coord inar l l u r esforç i elsseus pun t s de vista ?

Si això ocorre, en efecte, si aques ta granvictor ià del socialisme s'aconsegu* i?, la sortde l 'Assemblea Europea srrà seguraii,ert lasort de les grans institucions històriques.Embrió de P a r l a m e n t avu i . no son donc pasels obstacles fo rmal i s t e s els que impedi ranfer-ne una ver i tab le Assemblea con t inen ta l ,que serà la t r i b u n a des d'on les force* qual l u i t e n per l ' a l l i be r ac ió social i po l i t i c a delcont inent f u r a r i arribar la seva veu f i n s a lsmés isolat.« refons d 'Europa .

Quina veu. però ? Preguntem-nos ho i re-trobem pel caini la segona cr i t ica que ensoposen els escèptics i els adversaris.

Es possible avui una Europa independen t ,econòmicament i po l í t i ca ? No ha hagut desubo rd ina r se ja, f u g i n t de l ' imper ia l i sme rusacovardida pels cop^ d'Kstat estil o r i e n t a l ,

a l capitalisme americà ? . .Paul Ueynaud deia que els pobles reuni ts

a Strasbourg podien posar una p a n c a i t a a laf ron te ra : « Aci comença el pais de Ui l l ibe r -t a t » . Per a lguns d 'aques ts pobles, l ' as íeroioés segurament excessivament opt imista ;però en fi, és cert que s 'adiu a la majoriad'entre ells. Es piou aquest anunc i ? No po-dia també posar-se-n'hi un al tre que di r ia :« A q u í c o n t i n u a el retrin* de la i n j u s t i c i a se-ci»l i el desgavell de les crisis econòmiques« ?1 ri és aixi. fins a quin punt podem esperarels socialistes que forn pa r t i da r i s de la ideaeuropea,convèncer les masses obreres, senseles quals aquest* idea no serà mai unarealitat ?

Vegem ho poc a poc. Sotmeso« al pacte del 'At lànt ic , empresonats per l 'a juda Marshall ,arrossegats per la orisi americana inherental sistema capitalista, dependents en elsterrenys social, polític, econòmic ?

Tot això és veritat, però no és tota la veri-tat. La resta és que el moviment obrer hacombatut sempre, en totes les ocasions, per

anar escomb-ant els obstacles a mesura quees precisaven a ' s f -udavant . Mai. cap victoriàobrera, per revolucionària q»e fos o que «sdigués, no ha tinirutel camp lliure a totestesrealitzacions. Totes han haerut d'aíerrar-secontre mil dificultats, han reculat, han fetconcessions, han avançat amb un pas lent idesigual, exposant sea totes les intempèries:la ideològica sovint, i sempre la històrica,eiiida de l'imperatiu mateix de l'acció, quela fa difícil 1 arriscada precisament perquèés accio, i no utopia, fomni. La unica cosaque pot exigir-se — i d'aci el nostre refus deveure en el comunisme una acció obreraemancipadora — és que aquesta dificultat,aquesta intempèrie, no provoqui un abandó,una traïció.

Per quins set sous ara, la marxa caj> al so-cialisme hauria d'eludir el risc ? I si l'elu-deix, quina opció li proposen els que refusen« l 'aventura europea » ? El fàci l aixopluc so-ta les estructures nacionals, cada dia mésdesmanegaries per la influència del capita-lisme amerieà, o bé, simplement instrumentsdel nacional-communisme rus ?

No hi ha opció, do es. i la necessària de-fensa de les conquestes obreres (nacionalit-zacions Seguretat Social) només pot menar-se portant el combat en un pla superior, enun altre terreny que en l 'eMrictament ra-cional .

El socialisme, a la defensiva a totes lesnacions europees — i àdhuc a la mateixaAnglaterra —. només podrà reprendre l'ofen-siva desplaçant el camp de batalla i t robantla reserva de forces populars capaç de do-nar-li la Victoria, si sap menar l'acció ambuna perspectiva comuna i veritablementt ransformadora .

Forces populars, hem dit La gran empresaeuropea — repetim-ho — no es realitzaràsense una intensa movllitxacio de les masses.La relativa indiferència actual obeeix a quèavui la vida i les preocupacions dels trebal-ladora ni tan sols semblen fregar, en la sevarealitat quotidiana, l'acció europea. Coíba depreus i de salaris, nivell de vida, reivindica-cions vaguistiques, defensa de les naciona-litzacions, de la seguretat social, que té aveure això, aparentment, amb el que es dis-cuteix a Strasbourg ? Gairebé rés ; nomésque — de nou — Strasbourg pot ésser, en unmoment propici, la gran Assemblea en laqual les forces socials europees, sota lapressió de la crisi capitalista prenguin cons-ciència i clamin als pobles d'Europa la ne-cessitat de resistir, d'aguantar, i, per nocedir, d'unificar els esforços i les voluntatsavui desmaiades i disperses.

Reunir i h a r m o n i t z a r els diferents proces-sos industrials europeus, augmentar el volumde la producció, produir més barat i per unmercat extens, tot això és nec ssari percomençar P omès a par lar d 'Eurcpp. Només unapuixança he¡ emonica, enmig del dolor, delssacrificis economies de l'opressió social, potobtenir-ho : és el que intentà Alemanya.Però pot fer-se altrament, amb els poblesenduts pel fervor revolucionari que nHxd'un gran perill, d'aquesta ensulciada socialque s'anuncià el 1929 i que ara amenaçarepetir-se

El bolxevisme — no és cap secret — espiaels símptomes d'aquesta crisi, convençut queels preliminars seran decissius per a la vida ola mort del capitalisme. Nosaltres també hosabem. I sabem que si en aquell momentexisteix a Europa una primera l ín ia de de-

fensa — social, no militar —, indicant ladirecció a seguir per a evitar una guerrahorrible i absurda de destrrccio de la rique-sa que el capitalisme no sap com escolar,l'evolvcio del moviment sindical americà potconduir el mon a donar el pas decissiu ca-paç de liquidar les contradiccions en lesquals es debat. Es d'aquesta accio del movi-ment obrer del pais econòmicament pnixant,que depèn sobretot el que ocorrerà aleshores ;és cert. Però és possiblement la nostra prò-pia acció la que encarrilarà la lluita 1 laconsciència d'aquest moviment obrer. Iaquesta acció podrà precisar-se a l'AssembleaEuropea.

« Que se'ns digui quins son els comuns in-teressos dels Turcs i dels Noruegs » deia re-centment un periodista adversari d'aquestaAssemblea. Heu-los aci, i potser no és l lunyel dia en què aquests interessos s'aíirmaranamb tota la passio de les forces socials de-sencadenades per un sistema econòmic queni té control ni coneix la raó. Quan arribiaquest moment els socialistes europeus diranel carni a seguir a les masses obreres delcontinent, que altrament poden obeir a lesconsignes soviètiques. I, més encara, podranadreçar-se en nom d'Europa que seria laprimera victima, als altres pobles dels altrescontinents per a bastir plegats l'edifici inter-nacional socialista que assegurarà la pau iel benestar.

Heus aci perquè els socialistes han de sera Strasbourg í perquè, malfiant-nos de lesllambregades lleugeres, pensem que aquestmes d'Agost potser serà marcat amb pedrablancs, quan la Historia reculli les dates delsgrans esdeveniments socials del nostre temps.

Ells i nosaltresItUn bon amic meu que de Barcelona

estant m'envia sovint diaris i revistesd'allà baix. m'acaba de trametre un Al-manac de Catalunya de l'any 1929 i unrecord caòtic i turbulent m'ha rejovenitde vint anys. Llegint l 'Almanac fu l l reraf u l l , he sent i t dins meu el paisatge dem u n t a n y a , he vist amb els ulls de l'espe-rit h blavor mediterrània i el t u m u l t dela gran ciutat, de la nostra Barcelona,m'ha fet tremir d'omocio acumulant enyo-rances de fets que ressonaren en l'ànimacatalana duent- la a magnifiques lluïssors,a ardides actuacions que son el tresordels pobles capaços de dur-les a terme.

Figures i l · lustres de Catalunya desapa-regudes les unes, vivents les altres i a1 •gunes d'aquestes darreres que en el 1929exalçavent Catalunya, ara fan vida en laignominia indecorosa de la gent servilque prodiga reverències al tirà. Tanma-teix fa basarda de veure com gent senseescrúpols i que el 29 cantaven en prosa ien vers les glories de Catalunya, ara sa-luden la presència de l'invasor amb unadésinvolture esglaadora, àdhuc amb elgest repulsiu de la cortisania.

per Pere Foix

I és que en la politica i en la literatura,més sovint que en altres activitats, sor-geixen persones obsessionades en assolirla celebritat sigui com sigui. En els poli-tics de talent i honestos com en els artis-tes de la paraula escrita, l'ànsia de renomté una justificació plausible. Però massasovint ens topem amb individus als qualsno se'ls pot negar el talent i fins unacerta gràcia en plantar se al davant de !afilera, baldament siguin desconeguts i in-documentats.

Hi ha subjectes dignes de llàstima acau?a del propi concepte de grandesa ex-pressat on i corn poden. Son dominatspel narcissisme. La seva imatge reflectidaen ¡es aigües transparents dels rius, avoltes enganyoses, els fa creure en unabellesa fisica que, de retruc, confonenamb l'agilitat espiritual. I aquesta menad'homes tenen d'ells mateixos un con-cepte tan enlairat, que si tinguessin

nervis podrien estripar-se les vestiduressi el comú do la gent - menyspreable da-vant la seva altivola presumpció — gosanegar-los els dots que creuen posseir, idels quals estan perdudament preats.Qui pot menystenir el pagat de presump-ciositat, si es creu ésser el centre de l'uni-vers? Si l 'enfollit per manies de grandesatot ho sap. tot ho preveu i té la varetamàgica per a guarir tots els mals, qui potgosar negar-li importància i saviesa ?

Si alguna vega Ja els més il·lustres po-litics del mon s'aventuren a expressaruna idea respecte a qualsevol caire de lapolitica internacional, posem per cas, javeureu com surt el presumit proclamantsense embuts que tot alio que poden diravui els capdavanters de la politica deParis, de Londres, de Washington od'Addis Abeba, ell ja ho havia dit i pro-clamat fa anys. Es audaç fins a la demèn-cia i es lamenta que no facin cas de lesseves idees genials. I també és esclaudel propi amor, car no s'adona de les at-zagaiades i bestieses que presenta com averitats infalibles, i tque son la burleta

•de la gent sensata, que sap /mesurar lesparaules propies i sotmetre les idees atie-nes a una assenyada considerado mental.Son eignes de llàstima perquè els seusinstints de grandesa venen a ser una menade rau-rau que els burxa les entranyesdes de la seva infantesa.

Quants n'hi ha d'aquests subjectes, ara,a casa nostre ! I fent ostentació d'unaialsa generositat, volen expressar la sevacommiseracio vers els expatriais que noea dobleguen davant la dissort. Pobragent ! Pobra gent, perquè mai no podran

comprendre que els exiliats» tot patrimoniperdut, serven l'orgull mantenint llunyde la terra »n que nasqueren, el foc sagratde la Pàtria.

I ells >iuen allà i no veuen Catalunya,no senten Catalunya, beu al revés deldesterrat que guaita Catalunya i viu delseu record, que és el guiatge de la sevaconducta, perquè una conducta exemplar,sap que honora la Pàtria. I lluny de casa,l'expatriât sap dir amb veu ben alta : ansmorir d'enyorança que viure en la igno-minia. Ells. això no ho entenen perquè

s

per ells, només compta la matèria.Els que tenim la llar perduda, passem

l'exili mantenint la frescor dels ideals adesgrat que els cabells se'ns van tornantblancs, i tenim prou alè per viureenaltintCatalunya, tant com ells, ela d'allà baix,la bescanten i l'embruten.

Entre ells, els botiflers, i nosaltres, hiha tanmateix una diferència. Ells viuena la Pàtria vençuts i capbaix, i nosaltressom triomfadors i vivim amb el cap benalt i el cor assossegat.

Mèxic, agost del 1949.

PinzelladaAdés el sol encara bleia les pedres. Ara

ha donat el tomb de la serra i només les«ostes d«1! cimal en reben el bes darrer.Es l'hora de les ombres. El capvespre queromania amagat entremig del fullam idehmatolls, talment un vel de misteri, s'alçafins al cel i apaga de la vida cridanera totel brogit i tot l'enrenou. Una nova musicaenvaeix, però, el nostre Raillât — aquestamena de mon perdut, brofec i esquerp,immens, oom l'esquena dbls bous que pos-seim i que porta per capell la mole de pe-dra grisa que en diem la masia. Tan acol-lidora, potser àdhuc sensual i plena detebior humana — el gran concert de lesaranyesiquemolta'gentcreUíerradament,que el fan els grills. Estem en plena har-monia de la diversitat. Reclús hi veia clar.Tots a una ! Es qüestió de donar entradaal regne de la nit. Heus-lesaci, les clarorsllunyanes ! 1 ara, tota humanitat éscontranatura. Benvingut el repòs !

El jorn és nat i el dringar dels esquel-lincs ja diu bon dia. A la feina ! Diuenque a pagès la feina és fatigant. Potsers'erren els que aixi parlen. Potser — per-

per

Enric Brufauque ha estat de moda — ells també handit mal d'aquesta mena de labors i àdhuchan criticat i ridiculitzat els pagesos. Esaixi com hem anat allunyant, massa sovint,el? nostres germans de causa. Ara, jo hivisc. Els tracto cada dia, a cada instant,converso amb ells, discutim a vegades,però més aviat escolto aquests companysrtposats que saben més coses que jo, queem donen pausadament lliçons... Sensevoler, vull dir. càndidament, alguns copshe manifestat l'admiració que els servo.No he pogut estar-me de dir los-hi :« Però, com pot ser que us recordeu detantes coses ? Si ni amb deu vides se'npoden aprendre tantes ! » — « Veureu,m'han respost, ens ho passem de pares afills, i com que se'n aprenen cada dia ! »

Seguem una mica tard. Gairebé tothomde la rodalia ja ho ha fet. Què voleu ? La

gent de les viles no hi entenem gaire.Avesats a menjar el pa pastat i cuit, lescollites que el fan possible, l'esforç delscompanys pagesos que hu fa realitzable,ens agrafa una mica a deshora. Arribem,com vulgarment es diu, a misses dites,Amb bona voluntat — i aquesta no ensmanca — farem com els altres. El bonicde tot aquest procés és el profund sentitcooperatiu de la gent de pagès. No els hodemanàvem pas, però res hi fa, ens hanvolgut ajudar, vulgues que no, a avançarla feina. 1 aci, una altra exclamació meva :« No sé pas com un pagarem tanta genti-lesa ! » La resposta del més vell ha estatfàcil i suau, semblava una volva de neuque raigués del cel : « Sempre ho hem feta torna jornals ».

Torna la nit, però les ombres es retor-cen en flames. El crit sinistre ressonaper les valls :

Foc ! Foc !Ara prenem el nostre lloc en els rengles

dels defensors i entrem en la solidaritatde l'esforç i de la tragèdia.

^o Noves d'Espanya EL PEIX INTRÈP1T. Si Franco no torça el

ganyot, no és pas que la natura no hi faci tot elque sap. Eixut, innondacions incendis, explos-sions, erupcions volcàniques, tot es belluga des deque Franco ha posat els espanyols sota la interce-ssió de la Verge del Pilar i de Santiago de Com-postela. Franco no se'n fia. pero, i prefereix noarriscar se. De tard en tard, surt amb l'automòbilblindat que li va regalar Hitler i medita sobre lagloriosa fi del Fuhrer, tristement oblidat de lahistoria. De totes maneres, la guarda mora el vi-gila de prop pel que pogués venir .

Però el minúscul dictador té dret a un modestesplai després de signar tantes penes de mort.

Enclaustrat a San Sebastian i incapaç de ficar elspeus a l'aigua en tot l'estiu, agafa una barca ple-na de policia terrestre i mar í t ima i se'n va a pes-car. Aguanta la canya, estirat, com un homenet.Un peix ho veu i cuita a picar l'em. Franco estira,decidit, però el peix tiva més fort. Naturalment,per petit que sigui, el peix guanya, capbuça eldictadoret dintre de l 'aigua, i diu als espanyols :« Ja ho veieu ! • Es un moment d'emoció que potdecidir la sort d'Espanya. Si Franco hagués estatsol, ja fora tot dat i beneït. Però porta policia adojo. i bons nadadors. i aquests estiren a l'aiguai salven el salvador d'Espanya. Alabat sia Déu !

• O*

EL PORC ESPANTADIS. L'Espanya franquis-ta, a més a més d'ésser un presidi, és un estableLa gent fa deu mil f i l igranes per a menjar i lesescombiàries van escasses. Tothom qui pot criaaviram, conills, cabrits, porcs i altres bestiolespels pisos de les ciutats Els gossos i els gats dis-minueixen, com la vianda i com el pa que Déun'hi do.

Un pobre jornaler d'Alacant que vivia en untercer pis d'un carreró cèntric criava el seu por-q'-iet a m b l a il·lusió de poder donar algun dia unamica de greix i un ta l l de llom a la mainada.Entre tant, el porc jugava amb els infants i feien

mesa redonda en el tercer pis de la barriada cèn-trica. Hom pot imaginar-se les delícies de la con-vivència i els parfums exquisits en aquest estiuinclement i inacabable.

Tot aniva com u^a seda, fins que va arribar el18 de juliol i els llepa-culs de l 'Ajuntament guver-natiu varen -oler commemotar el glorioso levan-tamiento amb un castell de focs. Era de nit i elcel d 'Alacant estava serè, com sempre. Les fines-tres dels pisos estaven obertes per veure si pesca-ven un alè d'aire I comencen a esclatar p- tards ia xiular coets i a caure pomells d espurnes de totscolors i la gent embadalida a cridar ai .. ! I elporc s'espanta pensa que els mil i tars n'hi faranalguna, i corre a m u n t i avall del pis, enfollit, es-pantat I veu nna finestra oberta, i fa un va i tot,i es tira per la finestra i cau sobre una pobra donaque badava amb un pam de bocaoberta i la deixaestabornida, al pas de la mort El pobre jornalerd ' A l a c a n t ha perdut el porc i fa cap a la presó,com un roja qualsevol, però es probable que se liquedin el porc, que facin la festa els policies, \que ell i el seus f i l l s es quedin amb ' 'ai..! d'aque-lla nit memorable i tràgica.

• O«

CAPTAIRES. Espanya ha estat sempre un paisdecaptaires.de sopa boba i senyors tronats. Iara ho és més que ma i . ( ' ap ten els pobres i cap-ten els rics, i capta, sobretot, de porta en porta,el rei dels captaires, el ministre Martin Artajo.Quan li entreguen la porta pels nassos, e! líderd'Acci'··n Catòlica, insisteix, hi torna f i n s que lia t ie- els gossos l·lll és de la casta dels que pido-len a la porta de les esglésies i que persegueixenels turistes f ins que agafen un taxi i s escapen.

Però els captaires professionals, quan no rebenalmoina a les bones, s'inventen a lgun truc per aforçar-la d'una manera o altra. El darrer truc deMar t in Ar ta jo és t ip ie de l'Espanya de l'estraperlo,del suboïn i del chantage. Hom no sap si la ideaés original o ha estat una sornegueria gallega del< 'audillo nor la gràcia d" Dios. El eases que veientque França feia l 'orni en matèria de crèd'ts, varenordenar una investigació comptable a les minesde Penaroyv i altres empreses importants francesesd Espanya i varen t robar el que haviei de trobar,desfalcs a dojo en matèria de tributació. Això estroba sempre que es vol Però en comptes ('e subs-t anc ia r responsabi l i ta ts i castigar el desfalc — siés que exist ia — el min i s t r e d 'Afers Estrangers.M a r t i n \ r t a jo . va fer saber a la diplomàcia fran-cesa que cap de les empreses seria molestada sia lgun ba '»c de Franc* concedia crèdits per a lacompra de ma te r i a l ferrovia^.

I tot seguit el senyor Mateu — l 'ex-alcalde deBarcelona — va venir a França a fer gestions Vasor t i r un decret donant al senyor Mateu categoriad 'ambaixador i com que aquest sub jec te està re-lacionat i àdhuc v incu la t a diverses empreses in-ternacionals va poguer convèncer a la Manca deParis i dels Paisos Baixos d'atorgar ur i crèdit de15.000 mi l ions de francs al Banco Hispano-Americano de Barcelona. El senyor Mateu volia queaquest èx i t restés c a l l a t de por que no se'n anéstot en ori , però M a r t i n A ' t a jo l i va voler donarpubl ic i ta t pels íin^ de propaganda i per a pressio-nar els Estats L'nits i I èlgica amb l ' exempled 'unabanca francesa.

I.a cosa ha quedat penjada i l 'exèrcit dels cap-taires continua el setge i el chantage : « O ensfeu el préstec, o seguim expedient a les empresesfranceses •. Un grup d ' inóus t r ia l s belgues de laF*brimetal ha anat a Espanya per veuie si passa-ven davant dels francesos i han acordat en princi-pi un préstec al nou per cent d'interès, amortitzaten or i en dòlars. Estracta de servir 5.000 vagonsde fer rocarr i l i faci l i tar plans i maquinària per a lafabricació d'altres 10.000 a Espanya on el materialferroviari està literalment liquidat. I aixi estan,

banquers francesos i industrials belgues fent laf.guereta a Franc» i tractant d cmporiai-se les eii-grunes que resten a la terra dels captaires. I nin-gú no és c arac de treballar, de fer vagons, pistesd aviació, reparació de carreteres i altres coseteselementals que tothom sap fer, que es fan a totarreu i que abans de la salvació dVspanya esfeien

pels Estais Units d'EuropaEl Moviment Socialista Català pels Es-

tats Units d'Europa ha començat a publi-car el seu Butl let í el primer numero delqual és una síntesi històrica i una exposi-ció gràfica de tot el que s'ha fpt en aquestsdarrers anys en pro de la gran idea decrear una Europa Unida. Const i tu ï t a co-mençaments d'aquest any el Consell Fe-deral Espanyol del Moviment Europeu,d'ell forma part el Consell Català i d in t r ed'aquest té posició prominent el MovimentSocialista Català pels Estats Units d'Eu-ropa. La Comissió organitzador« està in-tegrada pels nostres companys Enric Gi-ronella, Jordi Arquer i Josep Pallach.L'adreça del MSEUE és 41, boulevardMagenta Paris Xme, on poden enviar-seles adhesions.

Els nostres lectors saben que el Movi-ment Socialista de Catalunya s'ha man-tingut a l 'avanguarda d'aquesta generosaempresa de crear el clima indispensableque faci possible la unió d 'Europa en laseva ascencio vers el socialisme. Compa-nys nostre« han pres part en els Congre-sos in te rnac ionals organitzats ambaques tfi en febrer de 1947 a Londres, j u n y delmate ix any a Montrouge i juny de 1948 aPuteaux. Sense que la nostra organitzaciós'hagi de confondre amb el Moviment So-cialista Català pels Estats Units d 'Europa,les nostres s impa t i e " i la nostra sinceracooperació a l en ta ran aquest Moviment .Aquest fou un dels acords u n à n i m s delnostre darrer Consell de Coordinació cele-brat a Toulouse.

D'altra banda, ens p lau haver aportatdes del primer moment el nostre modestconcurs a la gran empresa de l'EuropaUnida. Els resul ta ts comencen a tocar-sei la reunió del primer Parlament Europeua Strasbourg, malgrat les na tura ls limi-tacions i malgrat la diversitat de tendèn-cies, ens permet d'afermar les nostres es-perances en la feliç conjunció de poblesque superant les fictícies divisions estatalsarribin a crear el poderós organisme deiallibertat civil i de la justicia social sota elsigne de la diversa i fecunda cultura eu-ropea.

normalment en el pais. Ara, segons es ven, hohan defer tut les em preses estrangeres, amb dinersestrangers, amb tècnics estrangers.

L'esoerit del captaire, engandulit í estèril, hoenvaeix tot Els crèdits estrangers, sobretot nor-dameri'-ans. son l'obsessió dels captaires. I aixigasten els darrers dòlars que els resten, posantanuncis de plana sencera en els diaris de NovaYork i pagant, entre altres, cinquanta mil dòlarsanuals a l'agent parlamentari Charles PatrickClark per a que capti vots de diputats i senadorsa favor de Franco. L'organització de la mendicitat,-de l'estraperlo i la tuberculosi son, ara com ara,la única realització del regim franquista

• O*

LA SANTA ALIANÇA. A Franco li ha sortitun poderós aliat que en aquests moments es trobade visita al paradis franquista i se li t r ibuten honors imperials com si es tractés d'Alexandre oCèsar. Aques' personatge pin'oresc és el reiAbdullah de Transjordània Si al^un lector no hasentit mai par lar d aquesta primera potència, elposarem al corrent. Es tracta d'un desert a l'estdel riu Jordà, entre Palestina i l 'Iraq, on viuen uns400.000 beduins en coves o tendes fetes de cuirsde cabra, que no tenen memòria d'haver fet maiun àpat ni d'haver estrenat mai unes espardenyes.

El senyor Abdu l l ah Ibn UI-Hussein és el f i l l se-gon de l'emir Hussein del qual el cèlebie coronelLawrence va servir-se per a fer 1; guerra als turcsdurant la primera guerra mundia l . Els britànicsferen el seccionament d'aquelles terres àrides pertal d'acontentar els f i l l s de Hussein. .•'bdullah esva proclamir re« ell mateix, amb solemnitat, facosa de tres anys, i des d'aleshores parla de laOran Sirià, ço que vol dir constituir un sol Estatàrab de! nord amb el que avui son les repúbliquesde Siria i Liban, els reialmes d'Iraq » Transjordà-nia i la Palestina aràbiga que encara no és deningú Es clar que Abdul lah pensa que si el som-ni de la Gran Sirià arribés a materialitzar, ell se-ria el sobirà del gran reialm* àrab del nord i po-dria cobrar les royalties del petroli que explotenbi i tànics holandesos francesos i nord-americansi que és la única riquesa d'aquelles terres misera-bles i semi-desertes. Però com que son moltsquepensen el mateix, no és probable que el somni dela Oran Sirià es reali tzi i, en tot cas, el senyorAbdullah trobaria abundància de competidors.

Aquestes el gran aliat de Franco i el seu il.lustrevisitant Franco li pot parlar de l'Espanya impe-rial de les grans conquestes realitzades des queva pujar al tron por la gràcia de Dios, i l 'altre liparlarà de la Oran Síria, passaran revista a laguarda mora i asoldatsmal vestits i mig descalço?,i es concertaran secretament a que si no arribaaviat l'or americà que tots dos esperen hauràarribat l'hora d'esbrinar qu in gust té l'or deMoscou.

• O*

Per ara, no hi hi n és noves que aquestes si esdescompta les noves que no son noves, com lesagafades nombroses de ciutadans, les condemnesa mort, les misses solemnes, les missions ratoli-ques. les romeries, les curses de braus, discursos,contra la franc-masoneria i les doctrines liberalsles fallides, els tancaments d'indústries i l'aturforçós. En algunes empreses qne encara podenso-tenir el personal, els obrers es passen el diajugant a cartes Es una delicia ! En aquest climatòxic no té res d estrany que els persistents rumorsde la reinstauracio de la monarquia amb el bene-plàcit de Franco tinguin l'encant d'una aurora bo-real en les soletáis tenebroses del pol. També elsparalítics volen canviar de jeia. Hi tenen dret !

Lès xifres cantenEl ministre del Govern de la Republica

a I'exili, Felix Gordon Odas, va donara la ciutat de Mèxic els dies 23 i 24 dejuny darrer dues conferències sobre lasituació economica i financera de l'Es-panya franquista amb graa acopi de da-des fidedignes i amb una objectivitatremarcable. No és pas que les conferèn-cies del senyor Gordon Ordas puguindir-nos gran cosa de nou, però just ésreconèixer que estudis complets i docu-mentats com el seus ajuden a comprendreals més obtusos i recalcitrants els benefi-cis de tot ordre que han reportat a Es-panya les dues dictadures militars qne•ha sofert en la present centuria i que,per desgràcia, encara està sofrint.

No es per demés recordar que els sisanys de dictadura de Primo de Riveravaren augmentar el deute públic en 4.403•milions de pessetes, xifra fantàstica enaquella època i causa directa de que lapesseta perdés !a meitat del seu valor enels mercats de divises. A part d'aquestaugment catastròfic del deute, Primo deRivera no va deixar el més petit augmentde riquesa ni de renda nacional i ni tansols una petita millora en l 'ensenyamentprimari, secundari, tècnic o científic. Elprimer balanç és, doncs, simplementruinös des de tots punts de vista.

EI deute públic no va augmentar du-rant els cinc anys de la Republicà. Tam-poc va augmentar la circulació de bitlletsi en 1° de jul iol de 1936 el balanç delBanc d'Espanya donava un total de 2.202milions de pessetes or en caixa i 301 mi-lions en comptes a l'exterior. Existien, amés a més, 669.152.958 pessetes en plata.La situació financera d'Espanya, malgratels excessos de la dictadura de Primo deRivera, no era pas desfavorable abaos dela sublevado militar. La riquesa del países xifrava en 271.259 milions de pessetesi la creixent producció agricola, el desen-volupament normal de la industria i larelativa animació del mercat interiorfeien preveure una estabilitat, modesta,però encoratjadora.

Gordon Ordas, després d'algunes con-sideracions, estima les pèrdues ocasiona-des per la guerra civil en 50.000 milionsde pessetes. Aquest càlcul és molt discu-tible. El professor Bonilla l'estimava en70.000 milions i tampoc pot dir-se quesigui aproximat. Les conseqüències di-

rectes en termes de despeses,destruccions,pèrdua de vides humanes i contracciódel mercat exterior sun relativament calculables No creiem exagerat de dir quela riquesa d'Espanya va reduir-se en unterç per causa de la guerra civil i que ladisbauxa deia dictadura actual ha acabatde reduir-la a menys de la meitat. Podríemposar gran quant i ta t d'exemples en favord'aquesta tesi pero la misèria del pobleespanyol és prou eloqüent pera estalviar-nos la demostració. Evidentment el nivellde vida del treballador ha descendit amenys de la meitat del de 1936 i això ésuna indicBcio claríssima del volum des-cendent de la riquesa circulant.

Cal també tenir en compte el valor re-latin de les xifres segons que la riquesasigui productiva o es torni parassitarla.El pressupost general de l'Estat que erade 4.841 milions en 1935, darrer dela Republicà, ha arribat a 16.626 milionsen 1949. Si aquest augment exorbitant dedespeses s'apliqués a la reconstrucció, alfoment de la producció o dels transports icomunicacions, potser no caldria alarmar-se. Però es dona el cas que l'exèrcit iTapareu repressiu de l'Estat consumeixenmés del 60 per cent de les despeses pu-bliques i que escassament un 20 per centes destina a despeses útils i enaara fentla concessió de que sigui út i l l 'ensenya-ment que es dona a les escoles elementalsi superiors on pràcticament res no s'en-senya a part de la historia sagrada. Basta

-examinar les xifres que donem a conti-nuació i que figuren el pressupost de1949 :

Forces repressives 8 725.658.269 94Falange 44.475.89903Deute públic 2.394.494.642 35Classes passives... 615.586.920 »

Total 11.780.215.731 32

Jn hem dit que el pressupost era de16.626 milions entra els quals hi trobemd'antuvi una xifra global decididamentnegativa de 11.780 milions. Hauriem defer concessions molt generoses per a po-der creure que els 4.918 milions restantsdel pressugost poden entrar en la quali-ficació de despeses útils. Així, no és es-

trany que examinant les xifres del capitalmobiliari que circula a E.^panya ens 'ro-bem, en octubre de 1947, que de 96.516milions, 55.650 son invertits en deutepúblic i només 40.866 en valors privats.El règim de Franco arribarà a realitzaraviat aquell ideal, que alguns confonenamb el socialisme, de que tota la riquesamobiliària del pais sigui convertida ondeute de l'Estat, la forma més directa imés segura del viure de renda i d'explo-tar el treballador sense que pugui pre-sentar reivindicacions de cap mena nitingui el dret de vaga.

Tampoc no és gens estrany que la si-tuació actual de la hisenda publica siguitan precària. El balanç del Banc d'Espa-nya corresponent al 30 d 'abri l darrer do-nava com total d'existències d'or, calculaten pessetes revaloritzades, és a dir, unterç de les de 1936, la xifra de 1.046 mi-lions i 497 milions de plata. Això repre-senta, en el seu valor real, menys de laquinta part de les reserves existents en1936, i en canvi la circulació fiduciária esxifra en 26.014 milions de pessetes, o si-gui cinc vegades més que en 1936. No éspas, doncs exagerat calcular un valor ala pesseta d 'una dècima del que tenial'uny 1936, abans de la sublevacio militarcalcul que ve confirmat per l 'index delspreus. Encara hi ha una altra circums-tància agravant i es que el poc or que res-tava a Espanya ha trobat el camí de l'emi-gració i des de la publicació d'aquell ba-lanç han sortit d'Espanya 256 milions depessetes or.

Per la nostra part, sense que deixin decommoure'ns els desastres que ocasionena tot Espanya les dictadures militars, nopodem deixar de pensar en la ruina deCatalunya, més accentuada que la de capaltra regiod'Espenya. Examinantlesxifresde rendiment de l'impost sobre la renda del'any 1947, trobem que del total de 225 mi-lions, \aprovincia de Barcelona va f orni r-ne65.8, mentre que Madrid en donava 38.9,Viscaia 22, Valencià 10.9 i Sevilla 10.2.Aquestes proporcions ens diuen qui ésque paga preferentment la « festa » : Ca-talunya ! El procés de l'economia fran-quista, quan puguin fer-se balanços benacurats, veurem que haurà estat, ,clara isimplement, el de devorar Catalunya. Esdirà que, en realitat, era dels pocs tallsque restaven a consumir en mig de lagran misèria espanyola. Potser si, peròaixò no es en p consol pels catalans que,amb la perpetuació de Franco, podenresllumar amb certesa un pervindre queels assimilarà a les famoses kurdes, or-gull de la civilització imperial castellana.

ICALPer la creado d'una

internacional Sindical lliureEU dies 25 i 2ti de juny darrer va reunir-se

a Gi r>eb ra una conferència de représentantsdels sindicats autènt icament lliures de tot elmon i va acordar la constitució d'una novacentral mundial lliure de les ingerènciescomunistes i de les forces catòliques. Estrobaren representats els Secretariats pro-fessionals internacionals i trenta vuit centralssindicals nacionals. Va presidir Ja Conferència el conegut company de Bèlgica PaulFinet.

La nota sobresortint de la Conferència foula unitat manifesta del moviment sindicnldels Estats Units en el propòsit d'accelerarla constitució de la nova internacional obre-ra. George Meany, secretari-tresorer de lapoderosa American Fed- ration of Labor, vasentar el«" principi? f - n a m e n t - ' l s en que hau-ria de basar-se el nou organisme :

1. — El buid que actualment existeix en elcamp de les relacions i n t e rnac iona l s delsmoviments sindicals cal ompl 'r- lo amb lau n i t a t orgànica del sindicalisme l l iu re . Calenfrontar-se amb l 'amenaça del to ta l i tar ismei l lu i t a r oei a fer-la desaj areixer per mitjàde la unió de les forces sindicals no in feu-dades al comunisme.

2. — La roli t ica de les grans potències,sigui la que sigui ha d'ésser eliminada com-ple t í iment del n ^ u organisme. Els drets iprerrogatives de les cent ra ls s ind ica l s grans0 petites han d'ésser reconeguts sense re-serves.

3. — Els Secutaríais profess iona ls i n t e r r a -cionals h a u r a n de par t ic ipar d f S del comen-çament 'en l 'organització del nou organismesindical m u n d i a l a l 'objfc- 'e de m a n t e n i r1 garantir l l u r autonomia i lesbonesrelacionsentre les dues organi tzacions in te rnac iona l s ,

4. — Cal crear u n a organi tzació e f f c t i v a -ment mund ia l , no pas c i r c u m s c r i t a a l 'Eu-ro, a o a l 'Amèr ica < ) e l N o r d . q > e eng lob i defet ¡ 'Assia, l 'Amen'1"» del Sud i 1' f r i c a .

üesp r( 'S de les in 'e rvencions del.« delegatsde les pr inc ipa l s o 'ganitzac 'ons representa-des a la Conferència va nomenar se un co-mitè encarregat de r rdactar u n projrct? d es-tatuts i preparar la convocatòr ia d 'un con-grés i n t e r n a c i o n a l . Formen a q u < st romite :Lé MI Jo i ihaux (Franca), G i u l i o Pastore (Ita-lia), A r t h u r Deakin (Gran Bretanya) , I rvingBrown per TA .F. of L. i Michael Ross per IaC.I.O. (Estats Uuits), B. A. Croskery ( A u s t r a -lià i Nova Zebvda), D N. .-en ( índ ia ) Khos-row Hedayat ( I r a n y . H M. Haldane (Un ióSudaf r icana) . Bernardo Ibanez (Amèrica lla-tina), Evert Kupers (Benelux) Eiler Jensen(Paisos escandinaus), J. 11. Oldenbrouck pelsSecretariats .professionals internacionals,presidint el Comité. Paul Fínet de Bélgica, iactuant de Secretari Tewson d'Anglateria.

La declaració de principis adoptada per laConferència de Ginebra proclama com tas-ques pròpies del sindicalisrre l l iuie interna-cional la l l u ' t a per la conservació de la pau ;a j u ^ a a la creació i l'acció d'organismes sin-dicais en els països menys des nvolupats delpu"t du vista econòmic i social ; cooperacióamb els organismes in ternac ionals (guberna-mei tils i no of ic ia l s ) en interès d* l'accióper la real i tzació dels objectii-s de la novaorganització s indica l in te rnac iona l com son

Una crida importantLa Federación Española de Deportados

e Internados Políticos eus prega la insercióde la crida que amb gust traduira i publi-quem per l'alta qualitat de les signaturesque l'avalen i pels fins humanitaris i de-mocràtics que la inspiren :

« Un Comitè d ' a ju t i proleccio dels dé-mocrates espanyols acaba de constituir-seper iniciativa de la Federació Espanyolade Deportats i Internats Politics. Aques tComitè es proposa com única finalitatajudar les victimes d'una injust icia histó-rica que va perpetuant-se gràcies a lacomplicitat o el silenci dels que disposende mitjans per a donar-li fi. Els homesque composen el Comitè es creuen en eldeure de limitar en la mesura que d'ellsdepengui les conseqüències d 'aquesta in-justicia. N o p o g u c n t res taurar encara lallibertat a Espanya i amb el fi d'assegurarel pervindre d'aquesta l l ibe r t a t , volen,a lmenys, preservar les vides espanyolesque In defensen No plantegem aci capqnestio d'ordre politic, sino hi solidaritatdels homes l l iures. A aquests homes l l iu -res, s igui la que sigui l l u r ideologia, elComitè els crida al seu costat a fi de quees mani fes t i una força in ternacional quea j u d i a preservar tot el que es pugu i d'a-questa Espanya reclosa en les presons odispersa a l 'exili que és per nosaltres laveritable Espanya. »

Signen : André Gide, François Mauriac ,Alber t Camus, J -P. Sartre. Remy Roure,René Char, Ignacio Silone, Carlos Levi,Georges AHman, Claude Bonrdet , AndréBreton, Georges Orwell, Pau Casais, Fer-nand Dehousse, Jef Last, riannette Ro-land-Hoist i C. Schilt.

Les adhesions i els donatius a l'adreçade la F E.D.I.P , Consell Nacional, 51 ruede Boulainvilliers, Paris VVI.

el progrés i el benestar de Is pobles i la sal-vaguarda dels drets humans fonamentals ;atenció molt particular pels interessos eco-nomics, socials i (V' l turals «leis països casti-gats per la darrera guerra mundial procurantreconstruir llurs economies ; acció amb vis-tes a assegurar treball per tothom i el millo-rament d<> les condicions de vida de tots el»pobles, en especial els d 'aquells qve es trobenmés endarrer i t - ; i ro s 'adminis trpn ells ma-teixos ; relacions in t imas éntreles organitza-cions s indicals l l iures i democràtiques detot el mon.

La Conferència de Ginebra va -adoptar unaresolució especial expressar t la seva solida-ritat amb el poble espanyol « en la l lui ta perles llibertats democràtiques i els drets .sin-dicals >

Unto General de TreoailadorsSecretariat de Catalunya a. ledili

El dia 7 de ju l io l s'han po^sessionat del lurs càrrecs els companys elegits úl t ima-ment per a formar part del Secretariat de laU.G.T. de Cata lunya a l'exili.

El Secretariat ha quedat constituït de lamanera sequent :

President : Amadeu Gil .Vice president : Lluis Buron.Secretari general : Pere Bigatà.Vice-secretari : Emil i Bagués.

• Tresorer : Joaquim Perez Guevara.Solidaritat : Pau Cosido.Piopaganda : Josep Catalan.

El Secretariat de l'Exterior representacio-autèntica del que en la mateixa Catalunyal lui ta i combat s^ns treva per a fer desaparèi-xer el règim d'op-essio a que esta sotmès elnostre poble com així mate ix jper la recupe-rncio de les nostres ll ibertats i millores so-cials ; t i nd rà «corn a missió principal la d'o-rientar i dirigir a tots els companys catalansugetistes de l ' ex i l i que estan amb nosaltres,i també la d'incorporar a l 'Organització atots quants : vulguin acceptar vo lun tà r i amentla nostra discipl ina.

\dreceu la correspondència al Secretarig-eneral, oomoany Pere Bigatà, 71. rue duTaur , U.G.T. , Toulouse ( l i te-Gar ) .

Les Trade Unions I el comunismeEl ( '"ongiés de les Trade Unions britàniques

que ac·íba de ^eleb rar-se a Bridl tngton haaprovat per (j 2ó8 OOU vots contra l 017 000 Iaseparació de l 'org;mitzacio c i n d i c a l britânicade Ia 1-Vderacio S i n d i c a l M u n d i a l dirigida perelements comunistes i la seva adscripció a lanova internacional sindical en vies de forma-ció : i pe- 6.746.000 vots co n tra "60 000 l'actitudadoptada pel Consell general dels sindicatsço itra la inf luencia comunista que ha estatla causa de les vagues no oficiais que darre-rament s'han produit a Oran Bretanya. Elstreballadors britànics es refusen a deixar secomunitzar t estan resolts a fer triomfar elGovern laborista en les vinentes eleccionsgenerala.