COLUMNA D’ECONOMIA

Alternatives a la reducció de la despesa pública

E n els últims anys s’han anat produint discursos reiteratius per sortir de la crisi. Aquests

estan plens d’interessos ideològics que supediten els interessos dels ciu-tadans als del sistema financer i les grans empreses. En un país on te-nim un nombre d’aturats de gairebé sis milions, on la demanda de béns i serveis està caient en picat (encara que la de béns de luxe ha augmen-tat), i les petites i mitjanes empreses no tenen clientela disposada a realit-zar compres -a més a més de tenir problemes de finançament-; la solu-ció que s’està portant a terme és re-duir salaris (privats i públics, però no els dels assessors dels polítics), augmentar l’impost de la renda a la majoria de la població, pujar l’IVA i reduir la despesa pública (que s’està concentrant en les retallades vincula-des als béns socials: educació, sani-tat, dependència, prestacions d’atur, etc). L’efecte de totes aquestes mesu-res està afectant, sobretot, a la de-manda interna, a les petites i mitja-nes empreses del país [perruqueries, restaurants, cinema, comerç (electro-domèstics, alimentació, automòbils, petit comerç en general)]

Després de més de trenta anys de polítiques econòmiques neoliberals que, entre altres discursos ideolò-

gics, deien que “l’Estat ha de baixar els impostos perquè d’aquesta ma-nera s’estimula el creixement econò-mic”, s’ha provocat una mala estruc-tura impositiva de l’Estat d’acord amb les necessitats que tenim com a Estat del Benestar, tot afavorint les grans fortunes. Un fet que mol-ta gent segurament desconeix, i que resultaria impensable avui en dia, és que en els anys trenta la població ri-ca dels EUA pagava més del 90% dels seus beneficis en impostos. És per això que el problema real prové de la deixadesa dels dirigents polí-tics per recaptar diners del segments més rics de la població.

L’Estat ha arribat a una situació d’un gran acumulament de deu-te públic i de dèficit pressupostari, la Unió Europea l’està collant per-què ho redueixi, i la resposta des d’Espanya per tenir-los contents ha estat atacar la despesa pública. Tot i així, hi ha una alternativa a les me-sures adoptades i a poder sortir de la crisi sense que ho pateixin els segments de població amb menys recursos: els nostres governants han de canviar la política econòmica que apliquen.

D’entrada, perseguir el frau fis-cal. Aquest està estimat en 90.000 milions d’euros (hi ha 1 inspector d’hisenda per cada 1.680 contribue-nts, tres vegades menys que la mi-tjana dels països de l’OCDE i cinc vegades menys que a França i Ale-manya), mentre que el frau fiscal de l’IVA ho està en 17.000 milions

d’euros (amb l’augment confien en recaptar 7.000 milions).

Recuperar l’impost del patrimo-ni, la seva eliminació implica que es deixin de recaptar 2.500 milio-ns d’euros, i l’impost de successio-ns, la seva rebaixa costa 2.552 mi-lions d’euros. Suprimir la reducció de l’import a les rendes superiors a 120.000 euros, que costa 2.500 mi-lions d’euros, i la rebaixa en l’impost de societats de grans empreses (facturació superior a 150 milio-ns d’euros/any) que representen el 0,12% del total d’empreses i que fa que es deixin d’ingressar uns 5.300 milions d’euros.

El sindicat de tècnics de la hisen-da pública (Gestha) ha publicat un informe on indica que si en l’Impost de Societats augmentés el tipus al 35% per aquelles empreses que fac-turin més d’un milió d’euros anuals (declarats sobretot per les grans em-preses que superen els 45 milions en vendes), s’elevarien els ingressos en 13.943 milions d’euros anuals, import que equival al de totes les mesures exigides des de les institucions finan-ceres de la UE. A Espanya, les enti-tats de crèdit tenen una reduïda cà-rrega fiscal, estan pagant una mitjana del 14,54% dels beneficis compta-bles, i els Fons de Pensions tributen al 0% en l’Impost de Societats.

També s’hauria d’obligar a pa-gar als clubs de futbol que tenen un deute que supera els 752 milio-ns d’euros i convindria fer efectiu el deute tributari amb sentència en

ferm, que representa uns 6.000 mi-lions d’euros. A més, l’Estat ha per-donat a les caixes i bancs costos de prejubilació per un import de 700 milions d’euros.

Anul·lar l’amnistia fiscal. L’Estat diu que amb aquesta amnistia in-gressarà uns 2.500 milions d’euros, però deixarà de recaptar, com a mínim, uns altres 5.000 milions d’euros. A data d’avui, la xifra espe-rada està encara molt lluny.

Les SICAV (societats d’inversió de capital variable) estan tributant a l’1%. A Espanya n’hi ha 3.113 i ges-tionen un patrimoni de 26.154 milio-ns d’euros. Al 2011, l’Estat va deixar d’ingressar per això 288 milions d’euros més.

Els rendiments del capital tribu-ten a un percentatge inferior que els rendiments del treball. Els rics i els “súper rics” paguen molt pocs impostos, en un sistema de tributa-ció injust. El 44% dels ingressos de l’Estat procedeix dels impostos so-bre la Renda de les Persones Físi-ques, dels quals el 83% prové de les rendes del treball. Un 32% dels in-gressos de l’Estat procedeix de l’IVA (abans de la pujada), un impost que es basa en el consum i que és re-gressiu (no discrimina segons el ni-vell de renda).

Si a Espanya la càrrega impositi-va total fos, en percentatge del PIB, com a Suècia, l’Estat espanyol ingres-saria 200.000 milions d’euros. La xi-fra actual és inferior (161.760 milions d’euros al 2011) i el forat dels ingres-

sos prové, sobretot, dels segments de ciutadans amb més ingressos.

Per acabar amb l’especulació fi-nancera s’hauria d’introduir tam-bé l’Impost sobre les Transaccions Financeres (actualment exemptes d’IVA). Aquest fet permetria ingres-sar al Regne d’Espanya 4.500 milio-ns d’euros a l’any i al conjunt de la UE 57.200 milions d’euros (Gestha). La compra de deute públic espanyol en el mercat primari i la prohibició de les operacions a curt termini re-duirien en 1.400 milions d’euros les despeses de l’Estat (Gestha).

També és important esmentar l’existència de paradisos fiscals. La majoria de les empreses de l’IBEX35 hi tenen empreses directes o indi-rectes. L’ FMI calcula que el 25% de la riquesa del Món està diposi-tada en aquests paradisos. Segons l’OCDE, 600.000 milions de dòlars no s’ingressen en els comptes dels estats dels seus països membres.

Com es pot observar, existeixen altres mesures, però no hi ha volun-tat política per aplicar-les. Potser és el moment, tal com cantava fa uns anys en Raimon, de dir NO, diguem NO, a les retallades que afecten al 90% de la població i estan empo-brint la societat.

Som ciutadans, no servents. Les recomanacions que provenen del poder econòmic, de les finances, no cerquen el bé comú, el de les perso-nes que formen part de la societat, cerquen exclusivament el seu pro-pi interès.

Pere EncisoProfessor del Departament d’Economia Aplicada de la UdL

OPINIÓN 5la Mañana SÁBADO 4 DE AGOSTO DE 2012

Invitació a un nou viatge

D ies de vacances, possibili-tat de gaudir de temps lliu-re en plena natura, objec-

tiu de molts estiuejants que enfilem el camí cap a la muntanya. Prepa-rem les motxilles, hi atapeïm els ele-ments necessaris que pensem po-drem necessitar. Un llibre? I tant! Pe-rò quin?

Us faig una proposta: Nou viat-ge al Pirineu de Núria Garcia Quera (2012). El títol ja ens evoca en part el seu contingut. Qui no recorda l’obra de Josep Ma Espinàs i Camilo José Cela de l’any 1965? L’autora ens ofe-reix un llibre de viatges preciós, dia-ri del trajecte que va realitzar ella l’any 2007 seguint les petjades dels dos escriptors mencionats i fent un estudi rigorós, comparatiu i crític de les dues obres. El trajecte, a peu, s’inicia a La Pobla de Segur. La lec-tura o relectura de Viatge al Pirineu de Lleida títol de l’obra dels dos lle-traferits -Cela va publicar una tra-

ducció al català, a Ediciones Alfa-guara (1966), traduït per Josep Ma Llompart- acompanyarà la Núria du-rant tot el periple i serà utilitzat com a matèria de la seua obra. L’erudició d’aquesta escriptora ens aporta re-ferents d’altres viatgers que ante-riorment ja havien fet comentaris a l’entorn d’aquestes contrades, com és el cas de l’agrònom anglès Ar-thur Young que les visità l’any 1787, Francisco de Zamora, l’any 1788, el filòleg Fritz Krüguer que també n’opina, la Teresa Pàmies que als anys vuitanta del segle passat criti-ca les violacions paisatgístiques de la Val d’Aran. La Núria no tan sols, menciona gent de ploma, sinó que cita Jordi Soler Santaló que l’any 1906 advertia el futur excursionista dels perills i de la manera d’evitar-los en els ports de muntanya, i ens transcriu les converses mantingudes amb la gent del país.

L’autora aprofita cada element del paisatge per retratar-lo minucio-sament. Quan passa per València d’Àneu, ella que ha treballat tant so-bre la figura d’Hug Roger III, no pot pas ser d’altra manera, li ve al cap:”...la història del final èpic del seu castell.

Concretament els tres mesos que la comtes-sa Caterina Albert, junt amb la seva ma-re, la seva filla i vint-i-vuit soldats, van resis-tir el setge de l’exèrcit real, comandat per Joan Ramon Folc III de Cardona...”(p. 207) No hi manquen els re-ferents a les institu-cions dinamitzadores com el Consell Cultu-ral de Les Valls d’Àneu (1983) que ha contri-buït a la il·lustració, i la repercussió de la qual ha transcendit més enllà dels Pirineus, com també l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, ànima d’infinitat d’activitats amb segell aneuenc, amb els tentacles expandits fins a la serra-dora hidràulica d’Alós d’Isil, el con-junt monumental de Son del Pi, el monestir benedictí de Sant Pere Bur-gal, a Escaló, etc.

Nou viatge al Pirineu és a més a més un tractat de llengua i civilit-zació, d’amistat amb els acompan-yants de viatge: la Marta, barcelo-

nina amb la qual la “pionera” com-parteix uns interessos i una relació de profunda cordialitat, amb la Nuri d’Enviny, tan polifacètica i coneixe-dora de la vida i la parla de muntan-ya, la qual reivindica tot emprant-la: passar a garrameus, (a Lleida diem “marrameus”) quan també reclama el manteniment del camí vell, que ella tant valora. I ja a Salardú, l’Eva Tarragona, pallaresa, integrada to-talment al territori, i el Javi Balla-briga, lleidatà, nouvingut a Sort, els

quals s’uneixen al tàndem de la Nú-ria, i la Nuri. Elles conclouen el re-corregut a la Vall de Boí.

N G Q, inicials de Núria Garcia Quera, amb aquesta col·lecció, molt ben editada per Sensus, amb unes fotos esplèndides, i uns acabats als quals no manca detall, fins i tot la goma que cenyeix les pàgines del lli-bre, -tinc un record pel primer vo-lum, amb el mateix format, titulat A dalt de la duna roja (2011), que em va engrescar i que em conduí a la lec-tura de Nou viatge al Pirineu-, ens ofereix una literatura de caire social. Ella es preocupa i s’ocupa d’observar com es viu en aquests paratges, ens presenta l’evolució socioeconòmica en les quatre contrades: El Pallars, les Valls d’Àneu, la Val d’Aran i la Riba-gorça, al llarg del temps.

Si et recomano aquesta obra és per la riquesa que ens aporta.No és únicament una guia de viatge, que també ho és, és molt més que això, crec que hi ha la pretensió de fer li-teratura sobre literatura. A més el lector podrà preparar excursions o senzillament des del balancí de ca-sa imaginarà amb plaer un nou viat-ge al Pirineu.

LLIBRES / ‘NOU VIATGE AL PIRINEU’

Concepció CanutProfessora de francés

Núria Quera ofereix una nova mirada al Pirineu