Radar INSTITUT MIQUEL TARRADELL | Núm.1 | DESEMBRE 2013

street art

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | 3

INDEXMR POLO

MR SADO

mr sado xupet negre

street art aL raVaL

Barcelona/ Bansky 4Berlín, ciutat de l’art urbà 5

O.P.D.I.’S 6Objectes perduts desitjats

intensament

Els esports urbans 8Salvador Espriu 10

11 Relats de llengua. El nom

12 Tot és química 13 El Hip-Hop/+Música

14 Cinema/ Racó preferit del barri/ El Lokal

15 Els exalumnes parlen

arrex

Vegan bunnis

� | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

BanksyUn nom desconegut per a molts i llegendari per a uns altres. Aquest artista dels carrers va començar amb els graffitis fa més de vint anys a Gran Bretanya. Durant tot el temps que porta actiu s’ha anat fent cada cop més famós i prestigiós, perquè els seus graffitis són reivindicatius i expressen injustícia, pobresa, consumisme i temes que realment viu la gent.Alguns dels seus graffitis han sigut considerats patrimoni nacional, clar que irònicament molts d’altres han sigut esborrats i se segueix consi-derant com a un delinqüent avui en dia.Després de pintar per Europa al llarg de més de dues dècades, ara es troba a Nova York, on en pocs mesos ha inundat el carrers amb les seves obres i ha aconseguit un lloc en la llista de graffiters més buscats del país. Referències:http://www.banksyny.com/

Niko Inkhimenko 2A TAPSD

Edita: Institut Miquel Tarradell. C/ dels Àngels 1 bis Barcelona. Tel: 934 412 380 Fax 934 42 03 81 www.instarradell.catPublicació trimestral. Tiratge 450 exemplars. Núm 1. Desembre de 2013. Coordinació i maquetació: Pilar Cabellos i Ana Pomar. Redacció: Alumnes de l’Institut Miquel Tarradell. Han col.laborat en aquest número: Verònica Santos, Àngela Fernández, Cristina Vidal, Carina García, Daniel Vázquez, Laura Aresté, Albert Font, Maria Carretero, Aitana Muñoz, Marina Ros i Toni Chaquet.Agraïments a tots els alumnes i professors que amb les seves idees, aportacions, fotografies, opinions i consells han fet possible aquesta revista. Fotografia de portada: Dolors Moreno

Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona Districte de Ciutat Vellai/o direcció de Gerència de Qualitat de vida Igualtat i Esports/ Institut Miquel Tarradell

RADAR [angl. radar, que prové de la sigla RADAR, ‘radio detecting and ranging’]

m. [EI] [TC] [FIF] Aparell que, mitjançant ones radioelèctriques d’alta freqüència, és capaç de localitzar i d’identificar objectes a distància.

Barcelona és una de les capitals mundials de l’art del carrer, ja que hi ha molta varietat, sobretot en forma de graffiti, que fan artis-tes urbans no reconeguts. Aquesta forma d’expressió s’ha anat estenent gràcies a agrupacions de gent vinguda de tot arreu que comparteixen aquest gust per l’art urbà. A Bar-celona els llocs on es localitzen més graffitis són el Born, el Raval i el Guinardó. Es poden trobar en parets, murs, façanes senceres, trens i fins i tot al terra.

L’art urbà s’està estenent tant entre la pobla-ció que fins i tot hi ha propietaris que dema-nen a artistes que pintin les persianes dels seus negocis. La major part del contingut dels graffitis prové de la idea que aquesta gent té dins seu i plasma al carrer, per això gran part de la societat considera aquest art com una forma d’expressió.

Un dels artistes més reconeguts a Espanya és el català Ariz, de 23 anys, que destaca per la seva originalitat en la forma de dissenyar art urbà. Ariz està sol•licitat en grans events i és fàcil reconèixer el seu art, ja que signa amb el seu nom de pila.

Marta Albella, Mònica Àlvarez, Iman El Bouhali 1r A TEI Institut Miquel Tarradell | 2013 | nº1 | Radar | �

Berlín, ciutat de l’art urbà

Berlín és una de les ciutats més artístiques, creatives, cosmopolites i “canalla” que he co-negut mai. És igual on miris quan ets a Berlín, sempre veuràs manifestacions d’art de tot tipus i pertot arreu. Graffitis, música, moda i toleràn-cia omplen els carrers de colors i de vida.

Això és perquè Berlín acull artistes de tot el món que van arribar atrets per l’actitud trenca-dora i rebel que va adoptar la ciutat després de la caiguda del mur (1989).

Però Berlín no està plena d’art només perquè hi hagi molts artistes i molts espais apropiats per a l’art (encara hi ha molts edificis i cases abandonades sense reconstruir d’abans que caigués el mur); el govern fa una funció molt important permetent certes coses i donant permisos, i per tant fomentant encara més la creativitat i les ganes, i permetent a la gent d’expressar-se lliurement.

Tot això es percep a simple vista caminant pels carrers de la ciutat, però jo, a més, vaig tenir l’oportunitat de fer un “tour alternatiu de street art” gratuït, on a més d’ensenyar-nos els llocs més emblemàtics de l’art urbà i els artistes més significatius, ens van ajudar a entendre’l, i ens van explicar fets curiosos sobre la història i la cultura de la ciutat. Ens van fer passar pel tros que queda del mur, ple de murals de tot tipus fets per artistes d’arreu del món, amb missatges reivindicatius o commemoratius del mal que va causar el mur i tota la seva història. Ens van parlar d’artistes del graffiti i de “crews” (grups organitzats de graffiters), com Blu, un artista italià que fa murals de mides impressio-nants; o ”1up”, la “crew” que veuràs més a les teulades i parets de la ciutat, una de les més

important de Berlín, i una de les més conegu-des i ben organitzades del món; o el Bocho, un artista que va estudiar disseny gràfic a Madrid i ara es dedica a enganxar dibuixos (fets prèvia-ment a casa) pels carrers de Berlín.

Ens van explicar tècniques com les plantilles o el rodet, i l’organització tan increïble que es ne-cessita per fer graffitis en llocs tan impossibles i en el temps mínim per no ser detinguts. Tam-bé ens van parlar d’empreses que fan servir el graffiti per fer publicitat, contractant artistes que facin obres d’art o apareguin els eslògans de la marca, però sense esmentar quina marca és. També, les lleis i protocols que tenen les crews i graffiters: demanar-se permís mútua-ment per tapar-se dibuixos vells, respectar espais i barris, etc. Vaig saber que les lleis contra l’art urbà allà són molt més tolerants; no sempre multen i quan ho fan demanen molts menys diners que aquí.

Molts dels murals grans es troben als edifi-cis abandonats de la vora del riu Spree, que travessa la ciutat. Però la veritat és que a Berlín encara que no busquis art en trobaràs; els primers murals que vaig veure va ser des del tren, tornant de l’aeroport, als afores de la ciutat.

M’encanta l’art, els colors i la varietat, i em va encantar Berlín. Em va semblar un exemple a seguir com a ciutat, i una de les ciutats més interessants, no només a nivell artístic sinó també a nivell ètic, ideològic, històric, arquitec-tònic i cultural. Giulia Panieri TEI

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | �

Els alumnes de 1r A i B hem fet street art a les hores de català i castellà.

Aquest projecte tracta de plasmar tot allò que desitgem intensament. D’entre els exemples van sortir: animals, persones per estimar o que ens estimen, fantasmes, sentiments, objectes imaginaris...

Per començar l’activitat vam veure diferents cartells de coses que es busquen i després vam crear el nostre amb tot allò que desitgem. Un matí vam sortir al carrer i vam penjar-los per tal que tothom sàpiga que és el que desitgem: princeses, caps, alegria, amis-tat, la lluna de Pakistan, nòvios i remeis per a

la crisi són alguns dels “es busca” que vam fer.

Sota el nostre punt de vista es pot aprendre molt amb aquest projecte, ja que ens podem alliberar dels nostres somnis, problemes, pen-saments i sentiments.

L’art al carrer ens sembla creatiu, divertit i aco-lorit; dóna vida als barris i fa que carrers bruts o tristos semblin més agradables. El problema és que la gent no respecta aquest art i van trencar la nostra feina artística. La propera vegada el farem amb un altre tipus de material que no ens puguin estripar.

O.P.D.I’S (ObjecteS PerDutS DeSItjatS IntenSament)

He perdut la lluna.L’Última vegada la vaig veure a Kotli (Pakistan).M’agrada mirar-la.

Remedio para crisispor favor una solución,

no para mí,sino para todos.

Busco tiempo para jugar.Necesito jugar, tengo muchos de-beres y tengo que estudiar.Lo perdí yendo a la escuela.Recompensa: un plato de arroz picante.

Busco Futuro.Quiero ser alegre y guapa.Quiero ser reina Sofía.

He perdido la alegría.

Mi alegría es de color rojo y es

grande como un arco iris.

La alegría es mi vida y la perdí en la

última fiesta de mi cole.

Busco amigos.Los Vi por úLtima Vez en

eL coLe de primaria.para mí son importan-

tes porque Los tenía desde Los cuatro años.

premiaré con cinco miLLones de euros.Ehtisham Hussein

Fatima Tiza

Gousia Shafqat

Kaymat Begun

Sagar Junayed

Muhammed Shezad

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | �� | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

ELS esports urbansEls esports urbans fan servir les places, les ram-pes, els bancs o les escales de les ciutats com a pistes; no tenen uns camps o estadis especials, com en el futbol o el bàsquet.

La gent que fa esport urbà no té un horari, es troba al carrer per casualitat, queda per a un dia, o fa servir el Facebook. No han de ser de cap equip, ni pagar quotes, i el seu públic és la gent que passa pel carrer.

Les persones que practiquen esports urbans s’assemblen en la roba que porten, en la manera de parlar i en la música que escolten. Els agrada el risc i no volen seguir normes. Els esportistes bons entrenen moltíssim.

BMX

És una adaptació del motocros a la bicicleta. Va néixer a Califòrnia el 1970 i ara és esport olím-pic. Es practica a les places, als parcs o on hi ha rampes, també van a llocs només per a bmx, però han de ser molt grans perquè es puguin fer els salts i les maniobres. Les rodes de la bicicle-ta són més petites perquè han de servir per fer salts arriscats i així són més fàcils de dominar. Porten samarretes llargues, pantalons foscos, sabatilles grans, gorres amb visera, ulleres... Quan van a competicions, porten cascos i pro-tectors.

De vegades tenen problemes amb els skaters perquè diuen que amb les rodes de les bicicle-tes fan malbé els espais on ells fan skate. Hi ha

dos grups: els “pro”, que pensen que el bmx és un esport i una forma de vida, i els “poseur” que pensen que només és una forma de passar-s’ho bé.

SKATE

Es practica amb una taula de fusta plana i aixe-cada per les puntes que té dos eixos (trucks) i quatre rodes. S’ha de tenir equilibri i per fer trucs s’aixeca la taula i es fan figures a l’aire.

Se’l van inventar cap a 1960 dos nois que esta-ven en una platja de Califòrnia, però no hi havia onades i s’avorrien perquè no podien fer surf. Van posar rodes a la seva taula de surf i van anar fent el mateix que feien a l’aigua, però al carrer.

Hi ha alguns parcs només per fer skate, però normalment es fa al carrer.

Els skaters porten una roba còmoda: samarretes i pantalons amples i la gorra, que no cal, però la porten tots. Els que no es volen fer mal porten genolleres, colzeres, guants, faixes per a la cin-tura, muscleres i unes sabatilles flexibles, perquè s’han de fer moltes maniobres. Alguns porten casc.

Tenen problemes amb les multes. Si li fan mal a algú amb l‘skate tindran una multa perquè a més fan Skate on no se’n pot fer. Les multes poden ser de 1500 euros.

PARKOURLi diuen Art del desplaçament, perquè passen per les tanques i els murs de la ciutat només amb el seu cos, i sembla fàcil, però no ho és. S’han fet algunes pel·lícules, com Banlieue 13 i Yamakasi. Les samouraïs des temps moder-nes.

El seu creador va ser David Belle, fill d’un militar i bomber que va ensenyar-li el “Mètode Hébert”, que es feia servir a l’exèrcit. Els que practiquen Parkour es diuen traceurs i són ado-lescents. Van amb roba còmoda per poder fer els moviments i vambes d’esport que es fixen al peu i paren els cops.

A través del Facebook o el Messenger alguns traceurs fan “reunions” per ensenyar les coses noves que han après.

ROLLERVan amb patins sobre rodes, però no a les vores, sinó en línia. Es pot practicar a l’aire lliure o en llocs tancats, per entretenir-te o com a transport, sol o en grup. Sobretot el practi-quen nens i nenes i homes i dones entre 25 i 50 anys. Els adolescents i els joves prefereixen esports amb més risc.

L’equip no és gaire car: patins i roba còmoda. Algunes persones porten genolleres, casc i canelleres.Algunes associacions i botigues llo-guen patins i fan cursos i patinades a la nit amb els carrers tancats perquè hi passin.

No està tan mal vist com altres esports urbans. Moltes persones el practiquen per conèixer gent.

XGAMESÉs un festival que organitza cada any l’emissora d’esports dels Estats Units ESPN.

Hi ha el d’estiu (Surf, Skate, Roller, BMX, Really, Moto X (motocross) i el d’hivern (Snow-board, esquí extrem, SnowMobile). Va co-mençar al 1995. Al 2013 es van començar a fer a més ciutats del món, com Barcelona, però per la crisi s’han tornat a fer només als Estats Units. És un festival molt dur i divertit, on pots guanyar molts diners amb els inversors que et poden contractar. Tenen xarxes socials i també pàgines pròpies.

Alumnes de 2ESO A i 2ESO B

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | �� | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

Il.lu

stra

ció

: M

Cris

Va

len

cia

3E

SO

B

Fotografies: Rolando Marrón i Wagner Burgos 2ESOA

El NomHi havia una vegada un nom o substantiu que era molt gandul, sempre estava molt avorrit i no tenia amics. De cop i volta un dia, passejant per la vora del mar, el nom es va topar per ca-sualitat amb el determinant i l’adjectiu. Els tres es van fer amics ràpidament, perquè tenien moltes coses en comú. Poc després ja eren in-separables, així que el determinant i l’adjectiu van acompanyar per sempre més el nom.

El nom ja tenia algú que l’acompanyaria sem-pre, però no tenia emocions a la seva vida. Necessitava fer accions, així que va anar a buscar un verb. Al principi no en va trobar cap, i com que era gandul es va rendir fàcilment. Quan els seus dos amics inseparables li van insistir que fes accions, perquè s’avorrien, va tornar a començar la seva cerca i aquesta ve-gada no va parar de buscar fins que va donar amb el verb ballar, i va resultar que el verb ballar li va presentar el verb cantar, i el verb

cantar li va fer conèixer el verb escoltar. Ara ja tenia un grup d’amics que l’ajudaven a fer accions i dos amics més que sempre estarien al seu costat.

El temps anava passant i el nom cada vegada estava més ocupat. Va tenir la idea de contrac-tar un pronom, perquè el substituís sempre que el nom no pogués arribar a un lloc. També va agafar un adverbi perquè anés amb l’adjectiu i amb el verb i aquests no se sentissin sols quan ell no hi fos. En el contracte tampoc va faltar la conjunció, ja que la necessitava per formar oracions. Ara ja estava la família completa, només faltaven els petits de la casa, que eren les preposicions, que li servien per fer entre-maliadures unint paraules o a vegades fins i tot sintagmes. I les interjeccions, per si algú de la família volia expressar una impressió, com per exemple l’ai! que va fer el nom quan va caure.

v

Amna Imtiaz i Rayana Akhter 4t ESO

A la vora del mar. Teniauna casa, el meu somni,a la vora del mar.Alta proa. Per lliurescamins d’aigua, l’esveltabarca que jo manava.Els ulls sabientot el repòs i l’ordred’una petita pàtria.Com necessitocontar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!Avui cau nit de foscadamunt la meva casa.Les roques negresm’atrauen a naufragi.Captiu del cànticel meu esforç inútil,qui pot guiar-me a l’alba?Ran de la mar teniauna casa, un lent somni.

A LA VORA DE LA MAR. SALVADOR ESPRIU . 2013 ANY ESPRIU

Il.lustració de Hriday Chandra de 4t d’ESO per al projecte de Tot Raval LiterArt, per donar color a les persianes del barri. Per fer les obres definitives s’han fet servir tècniques de graffiti com esprais, estencils i pintures acríliques. Podeu veure els graffitis finals a la persiana de Xamfrà i a dues botigues del carrer Perecamps, números 7 i 11.

Han participat a la pintada de persianes: Santia-go Espino, Zyrish Gadia, Awais Khan, Sebastian Rembielak, Jhon Valencia, Faisal Ashraf, Hriday Chandra, Musharib Jamil, Mejanur Rahman, Na-jam Rauf i Miguel Serrano

Salvador Espriu és un dels grans escriptors del segle XX, alhora molt local i molt universal.

Al mes de febrer l’alumnat de quart d’ESO visita-rà, al CCCB, la mostra «Espriu. He mirat aquesta terra», que els acostarà a l’home, l’escriptor i el ciutadà compromès.

Relats de llengua

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | 1110 | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

Fotografia: Dolors Moreno

“ Durant milers d´anys es va pensar que la naturalesa estava formada per un sol element, fins que es va arribar a la idea que en podia estar formada per més d´un.”

Tota la matèria està formada per elements de la taula periòdica. Julius Lothar Meyer fou el primer creador de la taula, però Dimitri Mende-léiev va descobrir més elements, tot i que Men-deléiev va predir les propietats dels elements que encara estaven per descobrir. Per últim, la IUPAC (Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) va ser qui va ordenar aquesta taula periòdica segons el seu número atòmic.

Només passejant pel nostre barri del Raval, po-dem trobar molts exemples de compostos quí-mics, com ara el ciment, format per una barreja de calç, silici, alumini i òxid de ferro a 1450º C que conté, també, petites quantitats de sofre, potassi, sodi i magnesi; o bé els semàfors, que contenen un díode LED (díode emissor de llum) fet d’una gran varietat d’elements químics com, per exemple, bor, carboni, nitrogen i gal•li.

Una de les manifestacions artístiques que tro-bem al barri són els graffitis, legals si tenen el permís de l’ajuntament, o il•legals, si t’agafa la policia has de pagar la multa o anar a la presó en cas contrari.

Molts graffitis són pintures acríliques formades

per poliacetat de polivinil, que en reaccionar amb el grup alcohol de dissolvents com alcohol metílic o xylol s’aconsegueix de dissoldre’ls. D’aquesta manera es millora la viscositat, la mecanabilitat i la resistència a l’aigua. Usual-ment s’utilitza xilè com a dissolvent, ja que aquest forma part de la majoria dels esprais, encara que té l’inconvenient que pot alterar el fetge, els ronyons, els pulmons i el sistema ner-viós. Per tant, és necessari portar mascareta si vols ser graffiter.Si no s’aconsegueix eliminar el graffiti amb el dissolvent, també es pot intentar formar una cataplasma amb materials absor-bents com bicarbonat de sodi o pasta de midó de blat de moro fins que la pintura caigui pel seu pes.

Nosaltres pensem que els graffiters, que fan vertaderament obres d’art, i les autoritats locals haurien d’estar d’acord per tal d’embellir les ciutats. Hi ha molts murs i parets de cases ve-lles on uns podrien deixar anar la seva passió i aconseguir així millorar l’aspecte de la nostra ciutat. Fins i tot podria ser un incentiu turístic.

Faizan Awan i Amina Smaili 1r Batxillerat

tot és química TREBALL DE RECERCA

El finançament de YoutubeHe escollit fer el treball de recerca sobre el finançament de Youtube i més concretament m’he centrat en el món de les subscripcions, a través de les quals hi ha persones anònimes que estan guanyant molts i molts diners.

Es tracta d’un tema que m’interessa espe-cialment des de fa més d’un any i que conec bastant de prop; de fet jo mateix disposo d’un compte que té ja més de 800 seguidors o subs-criptors. Un dels motius pels quals he escollit aquest tema és voler indagar més sobre la qüestió, però també penso que el tema és força interessant i curiós i, en canvi, molt poc conegut pel públic en general. Vull donar a conèixer com es pot arribar a guanyar molts diners, fins i tot fer-se famós, només pujant vídeos a una pàgi-na web (Youtube).

M’estic trobant amb dificultats per fer la part de camp del treball; a part, és molt difícil trobar gent entesa, i els pocs que s’estan beneficiant d’aquest mitjà de finançament no s’han pres la molèstia de contestar les meves preguntes. Així que he de buscar-me la vida i treballar cada dia per aconseguir la informació que necessito per poder continuar amb el meu treball. Sens dubte serà molt dur, però crec que el tindré enllestit a punt.Tinc molta informació sobre Youtube, per tant no crec que em sigui tan difícil la pràctica, encara que sempre em poso una mica nerviós a l’hora d’expressar per escrit aquestes coses.

Enfocaré el tema centrant-me en els partners*, i com se’n beneficien aquestes persones anòni-mes. Aquesta és segurament la part més inte-ressant del meu treball, que inclourà també una secció sobre la publicitat i les visites en gene-ral. Un món molt competitiu en el qual només triomfen els que, passant per sobre de la resta en nombre de visites, obtenen contractes per empreses especialitzades (Partners).

Walter Cerrato 2n Batxillerat

*Socis, en anglès. Són les grans empreses que proporcionen contractes als particulars que aconsegueixen un gran nombre de visites.

El hip hop El hip hop a Barcelona va començar als anys 90. Ben bé no és un ball, sinó més aviat una cultura que ha crescut i evolucionat durant tots aquests anys. Hi ha diverses branques: el Rap (Mcs), els DJ, els Graffitis i el ball. En el ball hi ha quatre estils diferents: el hip hop, també com a ball, popping, loockin i el més conegut i el que va sortir primer, el Breack Dance. Des-prés es van anar afegint altres estils, com el House o el Krump, que són balls del segle XX. Hi ha dues formes d’aprendre a ballar: en una acadèmia o afegint-te als ballarins del carrer, que estan en zones concretes (Macba, Arc de Triomf) etc. El ball està present a tots els ra-cons del món, jo crec que hi ha un ballarí per cada deu persones.Us convido a descobrir el ball pel vostre compte i, si no, en competicions que es promocionen a Face, com la de Flash move o Juste Debout.

Antuu Smith TASPD

http://www.hhgroups.com/

Hip Hop Groups és una pàgina web dirigida al moviment cultural urba del Hip-Hop En aquesta pàgina web podem trobar notícies, maquetes i temes dels MCs coneguts i amateurs d’aquest món urbà. També podem trobar bases per a poder rapejar i poder fer les nostres pròpies cançons de rap. També hi ha un apartat de fotografies d’alguns concerts fets pels artistes més coneguts d’aquest moviment i graffitis fets al carrer o a alguns concursos. Gaudiu-la!

Aleix Sala 2n TAPSD+ MÚSICA2PAC (Nova York 1971-Las vegas, 1996)Va ser un “raper” llegendari d’EEUU,a més de ser actor, productor i poeta. Les seves cançons te-nen a veure amb el pas de la seva vida, les se-ves situacions, estats d’ànim. Ell explica la seva vida amb les seves cançons. Has de conèixer una mica la seva història per entendre realment el missatge de la cançó. Molt pur i real, per a mi el millor artista de la història, per la seva formade pensar, com veia les coses i les vivia.Va fer 4 pel·lis: Poetic Justice, Above the Rim, Gang Related, Murder Was the Case.

Institut Miquel Tarradell | 2013 | núm.1 | Radar | 1312 | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

El meu racó preferit del barri El meu racó preferit del barri és el parc de Tres Xemeneies perquè puc jugar a futbol, a críquet, a bàsquet o fer el que vulgui: escoltar música, dibuixar, estar amb els meus amics, parlar, jugar, etc. A més, puc pintar les parets sense que la Guàrdia Urbana em digui res i així expressar amb dibuixos el que no puc expressar amb paraules. També puc anar-hi quan tinc un dia do-lent i vull estar sol o reflexionar sobre els meus problemes. I anar-hi amb el meu germà per jugar amb ell i fer-li passar una bona estona.

Santi Espino 4t ESO A

KASE O: Javier Ibarra Ramos (1980), artísti-cament conegut com Kase o, és un MC es-panyol del barri de La Jota de Zaragoza. El seu grup musical és Violadores del verso (doble V) però també canta en solitari i amb col·laboracions.Aquest MC és el que més m’agrada, perquè fusiona dues coses que m’agraden molt, el rap i el jazz. Fa cançons molt reals.

FALSALARMA: És un grup que s’origina a Sabadell, format per Neas (el dj), Dycache Santiago (productor) i els germans El Santo (David) i Titó (Ángel). L’àlbum que més m’agrada és el segon que van treure (Alquimia).

El Lokal Per tots és sabut que el Raval es caracteritzaper la seva multicultura-litat, la diversitat de comerços amb productes d’arreu del món, establiments d’hoteleria, comerços de roba... Les fundacions, associa-cions, col•lectius, etc. amb una vinculació social, estan també a l’ordre del dia. Aquest és el cas de El Lokal, un petit establiment situat al carrer de la Cera,que és un dels ma-jors distribuïdors de la cultura alternativa de Barcelona. Funciona des de 1987 de manera autogestionada i, amb un èxit indiscutible. L’aportació de llibres, discos, revistes, sama-rretes, xapes,fanzines... que distribueixen aju-den, a tot aquell que vulgui, a tenir una mirada vers la societat més crítica,informar sense buscar el sensacionalisme, acompanyar i do-nar suport a projectes de tots i per a tots.

En definitiva una plataforma d’ajut i intercanvi oberta a tothom. Allò que va començar com la nota discordant del barri degut a la seva naturalesa alternativa i tots els estigmes que aquesta tendència comporta és, a ho-res d’ara, una part integrant i fonamental del Raval i de Barcelona en general, que treballa incansablement, per oferir un espai obert a tothom, un espai que sigui útil no només per als moviments alternatius, sinó per tots aque-lls que estiguin interessats en dur a terme al-guna activitat, sobretot de caire reivindicatiu o amb alguna aportació vers la societat. Des de col•lectius alternatius d’okupació fins a petites associacions de barri, en definitiva, diferents projectes de la ciutat, tots poden trobar que El Lokal és un lloc de referència, adreçat a tots aquells que tenen una finalitat comú de lluita i/o reivindicació, canvi social, o ajut a un tercer o tercers.És un espai on es treballa a partir del respecte i la tolerància, de les necessitats i realitats de cada persona, i això fa, que mol-tes persones vulguin col·laborar amb ells, fent d’aquest petit establiment un gran món ple de múltiples realitats.

L’horari que duen a terme és diari, tret de diu-menges. No dubteu en apropar-vos al carrer de la Cera número 1 , on trobareu aquest racó on us rebran sense prejudicis i que és un espai de referència de la cultura llibertària i alternativa . No us deixarà indiferents. Anaïs G. Martín 2nA TIS

cinemaEl color del paraiso és una pel•lícula feta a l’Iran l’any 1999, dirigida per Ma-jid Mijidi. Tracta d’un nen cec i de la relació difícil amb el seu pare i tendra amb la seva àvia. En-cara que no és molt coneguda, és una pel•lícula molt maca, molt emotiva i que t’ensenya moltes coses. Pots aprendre com se sent un nen cec que no és estimat pel seu pare i sobretot et fa pensar que has d’estimar la teva família tal com són i no t’has d’avergonyir d’ells.Us recomanem aquesta pel•lícula perque és molt bonica, et fa sentir el que senten els personatges i et fa veure com una persona cega pot ser molt desperta i sensible.Recomanació cinèfila dels alumnes de 4t d’ESO

del crèdit “Cinema i valors”

ELS EXALUmnes PARLEN a partir de pegun-tes dels alumnes de 4t

Amin Sammar Boukatan25 anys. Grau mitjà d’Automoció

Actualment treballo a la Seat reparant automòbils, però anteriorment vaig treballar al Bocatta, mentre feia el Grau mig, a la Citroën i de vigilant de seguretat. Sóc reservat, alegre i sociable.

Els records de la vida al Mi-quel Tarradell són dels millors de la meva vida: els millors amics, part de la meva forma-ció com a persona, la meva infància, molta felicitat i, clar, l’hora del pati, que era la glòria.Si pogués tornar enrere, tor-naria a estudiar, perquè no vaig aprofitar al cent per cent totes les oportunitats que se’m van presentar i perquè, real-ment, quan més estudies, més aprens. Incorporaria als progra-mes alguna matèria que ajudés els alumnes a inserir-se en el mercat laboral.

Quan ets jove no valores gaire els professors, però amb el temps t’adones que l’únic que volen és que les coses et vagin bé. Jo el que més valoro són els consells i la paciència que van tenir amb mi i tot el que vaig aprendre amb ells.

Malik Fakiri. 27 anys. FP au-diovisual. Post grau d’edició de cinema digital.

Sóc Freelance, he realitzat moltes feines i molt diferents. Ara visc a Nova York. EUA. Sóc simpàtic, amable i divertit.

Tinc molts records de l’institut: els companys, els professors, l’ambient a les classes, etc... Els amics eren els millors, a vegades només tenia ganes d’anar a l’escola per estar amb alguns d’ells. És cert que no estudiàvem gaire, però ens ho passàvem molt bé. No els con-servo tots, però sí els millors i tres d’ells són com germans per a mi.

El que més valorava dels professors és que eren molt propers a tu; quan tenia algun problema, encara que no fos escolar, sempre hi eren per donar el millor consell, tot i que a alguns els vaig fer la vida impossible a l’institut.

Susi Álvarez Mariño. 33 anys. Sóc educadora i coordina-dora de l’equip educatiu de l’Associació per a joves TEB del Raval de Barcelona.

Hi ha coses que no s’expliquen, que es viuen. El Tarradell és una d’aquestes coses... com a mínim per a mi. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, amb les seves coses negatives, però em quedo amb totes les positives que em va aportar. Hi vaig trobar els millors amics i en conservo la majoria.

El millor, o gairebé el millor, d’aquest institut són els pro-fessors. Si hi ha una cosa que ha tingut el Tarradell són grans professors, que entenien on eren i amb qui. He après molt

d’ells, d’uns més que d’altres, i em van marcar molt en el que sóc avui com a persona. En-cara avui continuo en contacte o treballant amb molts d’ells. I com que em quedo amb les coses positives, els profes “dolents” només van ser una pedra a la sabata. I allà es queden...

M’agrada la meva feina i no crec que pugui haver-hi una feina millor. Sóc on sempre he volgut ser-hi, en una gran entitat i al meu barri de tota la vida, el Raval. Hauria volgut continuar estudiant, i ho vaig prometre a una gran profe del Tarradell, ella sap a qui em refereixo, que va intentar que tornés a estudiar, ni que fos a distància. La falta de temps i la feina no m’ho han permès i, si sóc sincera, ara mateix tampoc no em ve de gust.

Als alumnes d’ara els diria que facin cas als profes bons,ells sabran quins són els que els aporten coses bones, i que estudiïn tant com puguin i no ho deixin, perquè després te’n penedeixes. En aquesta vida t’has de formar en tots els sen-tits i l’institut és molt important.Sempre hi ha coses o perso-nes que t’impedeixen fer el que vols, però això no ha de signi-ficar que no ho puguis aconse-guir. De vegades és millor que t’ho posin difícil, per valorar-ho més. De vegades, s’utilitza com a excusa, “aquest no em va deixar... em va passar això i no vaig poder...” Ni parlar-ne! La vida no serà mai fàcil i ningú et regalarà res, així que millor que et deixis de tonteries i que lluitis cada dia pel que vulguis fer, perquè ho hauràs de fer cada dia.

1� | Radar | núm.1 | 2013 | Institut Miquel Tarradell

Art al Raval fotografiat per: Mejanur Rahman, Musharib Jamil, Jawaria Butt, Hriday Chandra, Jhon Va-lencia, Najam Rauf, Zyrysh Gadia, Emon Ahmed, Sebas Rembielak, Abdul Hasan, Santiago Espino, Rameez

Rafique. 4t d’ESO