Informe del sector del comerç i el consum (document de treball) Document elaborat per ENT, environment and management (ent.cat). Autors: Marta Jofra, Laura Martínez i Ignasi Puig (coord.)

Juny de 2009

2

RESUM EXECUTIU [3-5] INTRODUCCIÓ [6-7] DESCRIPCIÓ I TENDÈNCIES EVOLUTIVES DEL SECTOR [8-23]

COMERÇ - 9 CONSUM - 13 EVOLUCIÓ A MIG I LLARG TERMINI - 22

DETERMINACIÓ DELS IMPACTES [24-72]

IMPACTES PER ÀMBITS - 25 PRIORITATS I INTERRELACIONS - 71

LÍNIES D’ACTUACIÓ [73-75] ANNEX [76-111]

CONTEXTUALITZACIÓ DEL COMERÇ - 77 CONTEXTUALITZACIÓ DEL CONSUM - 92 REFERÈNCIES -107

* El present document és un document de treball i en cap cas es pot assumir com una posició oficial del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) de la Generalitat de Catalunya.

3

4

Les pautes de consum actuals són, en l’àmbit del domicili, el resultat d’un conjunt de tendències sociològiques i econòmiques , entre les quals cal destacar l’augment dels ingressos per càpita, l’augment del nombre de dones treballadores, l’augment de les llars unipersonals i els canvis en l’estil de vida. Aquests canvis han portat a pautes de consum més individuals, a la compra de productes més processats i empaquetats i a un nombre més elevat d’aparells domèstics en propietat per cada llar i en un ús més generalitzat de serveis recreatius i d’oci.

Cal tenir en compte que comerç i consum són al final de la cadena de producció de béns i serveis i per tant determinen en gran part els efectes que es produeixen al llarg de tota la cadena. El comerç català es caracteritza per un alt dinamis me i per l’existència d’un teixit de petit i mitjà comerç urbà. En les darreres dècades s’ha produït l’obertura de grans superfícies, fenomen que ha comportat un creixement global del sector però alhora ha creat tensions amb el petit comerç, que ha vist reduïda la seva quota de mercat. Aquest fet, sumat al canvi d’hàbits dels consumidors, requereix al comerç tradicional l’adaptació a un nou entorn econòmic i cultural. D’altra banda, la industrialització, la globalització, i el desenvolupament de noves tecnologies han posat al mercat una gran quantitat de productes que han tingut o poden tenir certs riscos per a la salut dels consumidors i que poden arribar a les llars per vies ben diverses. Problemes recents de seguretat alimentària com l’encefalopatia espongiforme bovina (mal de les vaques boges), la pesta porcina, la grip aviar, la salmonel·losi o la contaminació de begudes refrescants han provocat una major preocupació per la salut i la seguretat alimentària. Per part de l’administració, aquests riscos es controlen mitjançant el desplegament d’una sèrie de normatives en matèria de sanitat i higiene, i mitjançant sistemes d’alerta ràpida coordinats a nivell europeu per retirar del mercat els productes que puguin presentar un risc per a la salut. Cal tenir molt en compte el poder de compra de les administracions públiques i la possibilitat d’introduir criteris ambientals en l’adquisició de béns i serveis per tal d’estimular el mercat cap a productes més respe ctuosos amb el medi. És el que es coneix com compra pública ambientalment correcta i cada cop són més les administracions que l’apliquen. Pel que fa als impactes socioambientals, dins del sector comerç , cal destacar els següents:

� l’ocupació del territori que representen les superfícies comercials fora dels nuclis urbans (no només les pròpies superficies sinó tots els serveis que s’hi associen).

� la disminució del pes del comerç de proximitat i la consegüent desertització comercial dels centres urbans.

� l’augment de la distància recorreguda pels productes de consum.

5

� la baixa presència de productes ecològics als comerços. � la mobilitat associada a l’activitat comercial (tant per proveir els comerços de

mercaderies com per anar-hi a comprar). Del punt de vista del consum , els impactes que s’han identificat com a més prioritaris a l’àmbit català són els següents:

� la baixa (tot i que creixent) demanda de productes ecològics, que fa que bona part dels productes ecològics que es produeixen al país s’hagin d’exportar.

� el consum d’energia, que té un origen majoritàriament no renovable, i la seva relació amb el canvi climàtic.

� el consum d’aigua. � la generació de residus i la seva baixa valorització (molt relacionat amb la

tendència a comprar productes menys duradors i més envasats, i també amb el desplegament incomplet de la recollida selectiva de la fracció orgànica).

� el risc per a la salut que presenten certs productes de consum (tabac, pesticides, transgènics, etc.) o que deriven de la forma de consumir-los (canvi d’hàbits de consum en els darrers anys, cap a productes menys saludables).

6

A Catalunya el sector comerç constitueix una part important de l’economia, ja que representa un 12,78% del PIB i un 16,34% dels llocs de treball1. El consum es defineix com ús final de béns i serveis per tal d’obtenir-ne satisfaccions directes. En aquest informe s’ha considerat el consum de les llars i el consum de les administracions públiques de Catalunya.

Segons la Llei 18/2005, de 27 de desembre, d’establiments comercials: “són establiments comercials els locals i les instal·lacions, coberts o sense cobrir, oberts al públic, que són a l'exterior o a l'interior d'una edificació on s'exerceix regularment la venda al detall”. La definició exclou els establiments dedicats exclusivament a la venda a l'engròs. La construcció, el turisme, la indústria, i els serveis que no s’inclouen a la definició definició (p.e. oficines) s’han exclòs de l’anàlisi. No obstant, per la seva rellevància ambiental, en alguns apartats s’ha considerat l’impacte del subsector de la restauració, especialment el seu paper en la generació de residus i la seva relació amb la indústria agroalimentària. Les pautes actuals de consum de les llars són resultat d’un conjunt de tendències sociològiques i econòmiques, entre les que cal destacar augment dels ingressos per càpita, l’increment del nombre de dones treballadores i de les llars unipersonals, el creixement del nombre de pensionistes, i els canvis en l’estil de vida, que han dut a pautes de consum més individuals, una preferència cap a productes més processats i empaquetats, la presència d’un nombre més elevat d’aparells domèstics en propietat a cada llar i un ús més generalitzat de serveis recreatius i d’oci. En aquest sentit, l’any 2006 a Catalunya només el 52,7% de la despesa de les llars es destinava a béns de primera necessitat (aliments, begudes no alcohòliques, articles de vestir, etc). En referència als hàbits de compra, el 87% dels productes envasats s’adquireixen en els hipermercats o grans magatzems mentre que els productes frescos es compren més freqüentment en comerços especialitzats o tradicionals. A més, la major part de llars disposen de rentadora (99%) i cotxe (80%). Altres fets destacables són l’augment progressiu en el mercat de productes amb algun sistema de certificació ambiental i l’increment del consum de productes procedents d’agricultura ecològica i de comerç just, tant a nivell privat com de l’administració. Un

1 Institut d’Estadística de Catalunya, 2007.

7

estudi realitzat pel Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (2007), estima que el consum d’aliments ecològics a Espanya se situa entre 10 i 12 euros anuals per càpita. El consum de les administracions públiques permet la consideració de criteris ambientals en les contractacions i compres públiques. Cada cop hi ha més contractació de béns i serveis per part de les administracions públiques que contemplen criteris mediambientals. La compra pública pot incidir en les tendències del mercat cap al consum de productes amb bon comportament ambiental i energètic -es calcula que la compra pública representa al voltant d’un 16% del PIB dels països (Comissió de la Comunitats Europees, 2008).2

2. Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, relativa al Pla de Acció sobre Consum i

Producció Sostenible i una Política Industrial Sostenible (2008).

8

9

COMERÇ L’activitat comercial i de distribució no és aliena a les diverses transformacions que es donen arreu: globalització econòmica, implantacions de grans superfícies i concentració d’espais lúdics i comercials, noves formes de distribució, canvis en els hàbits i els comportaments de compra dels consumidors, etc. (Garcia i Sobrino, 2000). Per valorar-ne l’evolució a Catalunya s’han escollit un seguit d’indicadors significatius com són el nombre d’empreses, l’índex de vendes de les grans superfícies, el nombre de centres comercials i la població ocupada en el sector. Clima comercial urbà i comerç al detall versus gran s superfícies Els centres urbans de les poblacions mitjanes catalanes, que sovint coincideixen amb les capitals comarcals, eren centres comercials especialitzats en la venda al detall, tant de productes alimentaris com de roba i complements personals (sabateries, perfumeries...). Aquests centres comercials, que estaven situats als antics centres històrics, eren veritables pols d’atracció del consum comarcal. El petit comerç familiar de venda al detall donava vida a aquestes zones. Actualment, tot i que l’activitat comercial al detall encara hi és present, la situació ha canviat força a causa de l’expansió de les grans superfícies a les perifèries urbanes. Una primera conseqüència d’aquest fenomen és que el comerç minorista ha davallat notablement i una segona és que s’ha orientat de manera diversa, cap al sector alimentari o cap al vestit, segons la incidència sobre la competitivitat de les grans superfícies properes. Per constatar l’evolució del sector de la distribució comercial en els establiments detallistes que estan situats en zones de l'interior d'un nucli urbà caracteritzades per una alta concentració d'oferta comercial, l’Idescat recull un seguit d’indicadors del clima comercial urbà.3 A Catalunya l’any 2008 hi havia un total de 51 centres comercials, que representaven el 9% del total espanyol. Pel que fa al sector del comerç al detall, l’any 2008 hi havia 84.006 empreses, excloses les de vehicles de motor i reparació (CNAE 52), les quals representaven un 13,4% del total d’empreses catalanes i un 15,6% del total d’empreses de comerç al detall existents a l’Estat.

3. Per realitzar el recull de dades del clima comercial es pregunta l'opinió, telefònicament, als responsables dels d’establiments sobre vendes, nivell d'existències, ocupació, marxa del negoci i altres variables. El qüestionari demana l'opinió sobre si les variables (p.e. xifra de vendes) han crescut (evolució positiva), s'han mantingut (evolució estable) o han disminuït (evolució negativa). En el cas de la marxa dels negocis, es pregunta si és bona, regular o dolenta.

10

Nombre d’empreses sector comerç al detall Catalunya, 2008

Subsector Nombre d’empreses %

En establiments no especialitzats (CNAE 521) 5.382 6,41%

D’aliments, begudes i tabac en establiments especialitzats (CNAE 522)

18.275 21,75%

De productes farmacèutics, mèdics, bellesa i higiene (CNAE 523)

4.937 5,88%

Altre comerç al detall d’articles nous en establiments especialitzats (CNAE 524)

44.208 52,62%

De béns de segona mà en establiments (CNAE 525) 216 0,26% Comerç al detall no realitzat en establiments (CNAE 526) 8.113 9,66% Reparació d’objectes personals i estris domèstics (CNAE 527) 2.875 3,42%

TOTAL 84.006 100% Font: www.ine.es L’Enquesta de Població Activa (EPA) mostra que el quart trimestre de l’any 2008 la població ocupada en el sector serveis a Catalunya era de 2.253,6 milers persones. L’índex d'ocupació en el comerç al detall presenta reduccions semblants tant a Catalunya (-2,2%) com al conjunt d'Espanya (-2,7%). Mercats municipals Segons el darrer cens de mercats municipals, publicat per la Direcció General de Comerç, a Catalunya, l’any 2005, hi havia 170 mercats municipals, 9 menys que en l’anterior cens de 1998. L’àrea d’atracció dels mercats municipals de Catalunya es circumscriu en un 50% al barri. L’altra meitat es distribueix de forma desigual entre l’àmbit municipal (41%) i el comarcal (8%). A Catalunya, encara avui, hi ha una forta tradició de compra als mercats minoristes, que es conserva. En aquest sentit el 54,9% dels clients dels mercats minoristes de Catalunya assenyalen com a motiu de compra les característiques dels productes oferts (productes naturals i de qualitat) i el 34,7% destaca l’atenció al client (Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, 2008). Els mercats municipals ocupen una superfície construïda d’uns 523.000 m², dels quals la meitat és comercial (40% mercat fresc, 5% autoservei i 1% restauració). La resta de superfície es dedica a serveis funcionals (26%) o aparcament (24%). Més de la meitat dels mercats municipals allotgen un mercat ambulant a les seves rodalies, amb periodicitat setmanal. En els municipis de fins a 10.000 habitants la presència complementària de mercats ambulants és superior. Entre els sectors d’oferta representats, a part de productes frescos de fruita i verdura, l’oferta predominant als mercats ambulants està integrada pel tèxtil, l’equipament personal i els complements per a la llar.

11

Oferta del sector quotidià L’oferta del sector quotidià es divideix entre els distribuïdors que operen en règim d’autoservei i els establiments de comerç tradicionals. Segons l’Anuari de la Distribució Comercial a Catalunya 2008, publicat per la Direcció General de Comerç, el nombre d’establiments en règim d’autoservei suposa el 10,05% de l’oferta del sector; en canvi, en superfície de venda li correspon el 50,4% de l’oferta. Això s’explica perquè la superfície mitjana de la botiga tradicional (50 m2) és força inferior a la dels establiments en règim d’autoservei (445 m2). Mentre que, pel que fa al nombre d’establiments, la proporció entre comerç tradicional i règim d’autoservei és aproximadament de 9 a 1, sent el nombre totals d’establiments tradicionals de 33.627 i els autoservei de 3.757. Els formats que componen el règim d’autoservei es distribueixen en hipermercats,4 supermercats,5 superserveis6, autoserveis7 i establiments comercials especialitzats.8

4. Respecte dels hipermercats cal tenir en compte les seves característiques de polivalència –la seva oferta inclou productes d’ús quotidià i no quotidià– i el fet que en tots els casos es tracta de grans establiments comercials. Es considera gran establiment comercial una superfície de venda superior a 2.500 m2 que ofereixi en règim d’autoservei un gran conjunt de productes de consum quotidià i no quotidià i que disposi d’una gran àrea d’aparcament (PTSEC 2006-2009). 5 Aquests establiments es dediquen a la venda de productes de consum quotidià (aliments i drogueria) dels quals el client es proveeix directament .Es distingeix en dos grups en funció la superfície de venda (petit, de 400 a 1.299 m2, i gran, de 1.300 a 2.499 m2) (art 2.c, Decret 378/2006, de 10 d’octubre). 6 Establiments que es dediquen a la venda de productes de consum quotidià (aliments i drogueria) dels quals el client es proveeix directament amb una superfície de venda d’entre 150 m2 i 399 m2 (art 2.b, Decret 378/2006, de 10 d’octubre). 7 Establiments que es dediquen a la venda de productes de consum quotidià (aliments i drogueria) dels quals el client es proveeix directament amb una superfície de venda inferior als 150 m2 (art 2.a, Decret 378/2006, de 10 d’octubre). 8. Es consideren establiments comercials especialitzats els establiments que es dediquen a la venda d’un sol producte o gamma de productes per exemple: venda d’aparells electrodomèstics i d’electrònica, venda d’articles i complements esportius, venda d’equipament de la persona, etc. El PTSEC els considera quan aquests són grans establiments comercials (GEC) o amb una superfície de venda igual o superior a 1.000 m2 (PTSEC 2006-2009).

12

Percentatge d’establiments per formats comercials a Catalunya, 2005.

Font: Anuari de la distribució comercial a Catalunya 2008, Direcció General de Comerç La configuració actual i futura del sector comerç, a part dels aspectes econòmics descrits, també ha de tenir en compte altres aspectes socials com l’arribada de població estrangera a Catalunya i l’increment en l’ús d’Internet per la realització de compres.

13

CONSUM Consum de les llars L’estudi del consum familiar requereix que les unitats d’anàlisi siguin les llars, definides segons l’Idescat “com el conjunt de persones que ocupen en comú un habitatge familiar principal o una part d’aquest, i consumeixen i/o comparteixen aliments i altres béns, amb càrrec a un pressupost comú” (Estadística de despesa de consum a les llars, 2005). A Catalunya, l’any 2001 hi havia 2.315.856 llars de les quals un 20,93% (484.624) eren unipersonals. La dimensió mitjana de la llars era de 2,7 persones per llar. Evolució de la dimensió mitjana de la llar a Catalunya, 1991-2001

Any Dimensió mitjana

2001 2,72

1996 2,9

1991 3,1 Font: Idescat. Les llars catalanes, l’any 2005, van dedicar 63.394 milions d’euros a la despesa en consum, la qual cosa significa que cada llar va dedicar 25.324 euros de mitjana al consum –9.297 euros per persona–. La despesa en consum de les llars espanyoles va ser, en el seu conjunt, de 372.920 milions d’euros, i per tant, el consum català representava el 17% del total espanyol. La despesa mitjana anual de les llars catalanes fou l’any 2005 molt semblant a la de les llars espanyoles, mentre que la despesa catalana per persona fou un 7,5% superior a l’espanyola, que fou de 8.651 euros (Ruiz et al. , 2008). Despesa mitjana per llar de béns de primera necessitat a Catalunya, 98-05

Font: Idescat, 2008a.

14

En el període 1998-2005, el consum de béns de primera necessitat9 presenta el seu mínim en el pressupost familiar l’any 1999, amb un 58,8%. A partir del 2000 comença a remuntar fins a situar-se al 61% al 2005, 38.683,5 milions d’euros en el seu conjunt i una despesa mitjana anual per llar de 15.453 euros. Destaca el comportament del grup de l’habitatge, aigua, electricitat i altres combustibles, que representa un augment progressiu de les despeses a les llars fins arribar a representar més d’un terç de la seva despesa en consum, concretament, un 34,3% i esdevé la part més quantiosa, representant 21.735 milions d’euros anuals de despesa. Tanmateix, el canvi relatiu més important en consum de béns i serveis d’aquests anys s’ha produït en el grup de les comunicacions, el qual ha duplicat la seva despesa mitjana passant de 337 euros (constants) el 1998 a 774 l’any 2005. Evolució de la despesa anual de les llars catalanes segons grups de despesa entre els anys 1998 i 2005

Grup de despesa 1998 2005 Aliments i begudes no alcohòliques 19,1 16,7 Begudes alcohòliques i tabac 2,6 1,8 Articles de vestit i calçat 5,9 6,0 Habitatge, aigua, electricitat i altres combustibles 29,9 34,3 Mobiliari i equipament de la llar 4,6 4,1 Salut 2,4 2,2 Transport 11,5 10,2 Comunicacions 1,9 2,8 Lleure, espectacles i cultura 6,6 6,8 Educació 1,7 1,2 Hotels, cafès i restaurants 8,4 7,3 Altres béns i serveis 5,4 6,6 TOTAL 100 100

Font: Idescat, 2008a. Pel que fa a l’any 2006, la despesa en consum a les llars catalanes indica xifres notablement superiors (86.831 milions). El 52,7% de la despesa de la llar es destinava a béns de primera necessitat. I la despesa mitjana anual per persona fou de 12.466 euros.

9. Els grups inclosos dins l’agrupació de “béns de primera necessitat” són: aliments i begudes no alcohòliques, articles de vestir i calçat, habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles i mobiliari, equipament per la llar i despeses corrents de conservació de l’habitatge.

15

Despesa total per llar en funció dels grans grups de despesa (2006).

Font: Idescat. El 2005, i segons l’Enquesta contínua de pressupostos familiars de l’INE, el 51,5% de les llars catalanes declaraven no poder estalviar una part dels ingressos obtinguts, atès que els havien de destinar completament a l’adquisició de béns i serveis. A més a més, la capacitat d’estalvi variava en funció de la tipologia de llar. Així, de les llars unipersonals on la persona té 65 anys o més una de cada cinc no tenia capacitat d’estalvi (77,8%). Mentre que les llars formades per parelles, amb o sense fills, manifestaven més capacitat d’estalvi. Malgrat semblar que el nombre de llars amb capacitat d’estalvi els últims anys hagi augmentat, també ho ha fet el nombre de llars que declaren arribar amb dificultats a fi de mes.

16

Evolució del nombre de llars amb capacitat d’estalvi versus llars que declaren tenir dificultats per arribar a fi de mes (2001-2005).

Font: Idescat. Segons l’Enquesta de condicions de vida de l’INE, l’any 2007 el 27,2% de les llars catalanes declaraven tenir dificultats per arribar a fi de mes, mentre que el 29,5% hi arriben amb alguna dificultat i el 43,9% amb facilitat. A més a més, les llars que presenten més dificultats són les que tenen com sustentador de la llar un estranger, una persona separada o una persona que viu de lloguer. Les diferències per grups d’edat i sexe són menys marcades.

Percentatges de llars catalanes segons dificultats per arribar a fi de mes en funció les característiques del sustentador principal, 2007.

Amb dificultat Alguna dificultat Amb facilitat

Total per edat 25,4 31,7 42,9 De 16 a 39 anys 28,2 27,8 44 De 40 a 64 anys 27,3 29,8 42,9 65 anys i més 27,2 29,5 43,4 Homes De 16 a 39 anys 23,2 30,6 46,2 De 40 a 64 anys 24,7 26,2 49,1 65 anys i més 20,3 29,2 50,5 Total 23,3 28,2 48,6 Dones De 16 a 39 anys 29 33,6 37,4 De 40 a 64 anys 34,2 30,7 35,1 65 anys i més 36 30,6 33,5 Total 33,3 31,5 35,3 Estat civil Solter/a 27,3 29,7 43 Casat/da 23,2 29,1 47,7

17

Vidu/a 38,5 31,6 28,9 Separat/da 43,7 28,4 27,9 Nacionalitat Espanyola 26,2 29,6 44,2 Resta del món 44,1 27,6 27,6

Font: Idescat Tal i com mostra la taula anterior, les llars que tenen com a sustentador principal un persona de nacionalitat no espanyola presenten 3 vegades més dificultat per arribar a fi de mes que les llars amb sustentador principal de nacionalitat espanyola. Aquesta característica pot identificar-se com un impacte socioeconòmic del sector. Segons l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (Idescat, 2008b), els hàbits de compra dels ciutadans en relació els aliments són clarament diferents si es consideren els aliments frescos o envasats. Així, mentre que els segons se solen adquirir en supermercats, hipermercats o grans magatzems (87%), els primers s’adquireixen sobretot a les botigues tradicionals o especialitzades i als mercats municipals o de carrer (54%). Això no obstant, tant els aliments frescos com els envasats es compren de forma majoritària al barri de residència o a un altre barri del mateix municipi (83% i 79%, respectivament). La compra a les botigues tradicionals és més habitual a les comarques de fora de l’àmbit metropolità, si bé en aquest cas els mercats municipals tenen molta més presència que a la resta del territori. Pel que fa als béns de consum, l’enquesta posa de manifest que la majoria de llars catalanes compta amb un equipament d’electrodomèstics ampli. Un 99% de la població viu en llars que disposen de rentadora, un 90% de telèfon mòbil, un 84% de microones i un 80% de cotxe. Pel que fa a l’ús d’Internet per la realització de compres, mentre que l’any 2002 tan sols el 8,5% de la població catalana de 15 anys o més havia comprat en alguna ocasió per Internet, l’any 2007 aquest percentatge havia pujat fins el 22,1%. Aquest notable increment s’explica en part per l’augment de les persones que utilitzen habitualment Internet, però sobretot es deu a l’increment dels usuaris habituals d’Internet que empren la xarxa per efectuar compres (24,6% l’any 2002 i 48,4% l’any 2007). Consum de productes provinents de l’agricultura eco lògica i productes ecoetiquetats El consum alimentari per càpita, segons el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (2006) està en procés d’estancament; la participació de la cistella alimentària en la despesa familiar s’està reduint, però paral·lelament la demanda d’aliments de qualitat està pujant. Els principals impediments per al consum de productes alimentaris ecològics són la seva difícil accessibilitat, el desconeixement i el preu massa elevat. El nou consumidor

18

ha de poder trobar-los fàcilment als llocs habituals de compra, comerços i cadenes d’alimentació i rebre informació detallada sobre la qualitat i garantia del sistema de producció, elaboració i certificació de l’aliment. Per tal d’aconseguir canviar aquestes tendències, el Pla d’Acció per l’Alimentació i l’Agricultura ecològiques 2008-2012, que pretén fomentar el consum d’aliments ecològics, marca uns objectius estratègics desglossats en 22 objectius operatius. També pretén promocionar les produccions d’agricultura i ramaderia el més respectuoses possibles amb el medi ambient. A part, pretén fomentar el sector millorant-ne la competitivitat i la qualitat mitjançant sistemes de certificació adequats. A més a més, pretén fomentar la innovació i potenciar polítiques integrals i transversals de foment i creant i reforçant les estructures tècnico-administratives per a dur-les a terme. El nombre de productes no alimentaris certificats amb etiqueta ecològica de la Unió Europea ha augmentant passant de 6 l’any 1996 a 768 el 2009 (a 31 de gener). La demanda de productes i serveis respectuosos amb el medi ambient per part del consumidor ha fomentat el creixement d’aquest i altres sistemes d’etiquetatge ecològic al mercat. En estudi realitzat per l’OCUC, el 54% dels enquestats afirmava conèixer els sistemes d’etiquetatge ecològic. D’aquests, però, només el 26% sabia esmentar-ne algun: el més conegut és el del CCPAE, seguit pel de la fusta (FSC o PEFC) i per l’etiqueta ecològica de la Unió Europea. El 48% dels enquestats afirmava haver comprat algun cop productes ecoetiquetats. Segons l’OCUC es percep certa confusió i desconeixement dels productes ecoetiquetats. A Catalunya, el Departament de Medi Ambient i Habitatge és l’òrgan competent per l’atorgament de l’etiqueta ecològica europea. Segons les estadístiques del Departament, a Catalunya hi ha 21 empreses registrades amb l’etiqueta ecològica europea. La categoria de productes que més certificacions té són les pintures i vernissos d’interior (8), seguida pels productes de neteja (6) i els productes tèxtils (3). A més a més, el Departament també és l’òrgan encarregat d’atorgar, a nivell català, el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental. Actualment a Catalunya hi ha 1.328 productes que compten amb el Distintiu. El gràfic següent mostra l’evolució creixent del nombre de certificacions del Distintiu.

19

Evolució del nombre d’atorgaments de Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental, pel que fa al nombre d’empreses i establiments de servei, 1994-2008.

Font: Direcció General de Qualitat Ambiental, DMAH. Consum de les administracions públiques El consum de les administracions públiques té un gran potencial per dirigir el mercat vers la producció de béns amb bon comportament ambiental i energètic. Avui dia diversos països, com ara Àustria, Canadà, Dinamarca, Alemanya, Japó i els EUA, han establert unes legislacions o polítiques nacionals que exigeixen als organismes governamentals la compra de productes ecològics. Diversos estudis demostren que les administracions europees són grans consumidores d’aquests productes. S’estima que la contractació pública a nivell europeu està al voltant del 16% del PIB de la UE (Comissió de la Comunitats Europees, 2008).10 A la major part de països amb importants activitats en el camp de les compres ecològiques, les autoritats locals n’han estat les precursores (Masty, dins de Worldwatch Institute, 2004). El Consell de Governs Locals per a la Sostenibilitat (ICLEI) atribueix l’ascens de les vendes de paper reciclat en molts països europeus a les demandes acumulatives de les administracions públiques, que han proporcionat a aquest producte un caràcter competitiu (Worldwatch Institute, 2004).

10. Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, relativa al Pla de Acció sobre Consum i

Producció Sostenible i una Política Industrial Sostenible (2008).

20

Segons el pressupost consolidat de la Generalitat (Idescat, 2008b), les despeses corrents en béns i serveis van ser d’un total 1.450,53 milions d’euros. Si es compara amb els darrers quatre anys aquesta despesa s’ha vist augmentada en 557,83 milers. Aquesta xifra s’incrementaria en gran mesura si es consideressin la resta de despeses que es vehiculen a través d’una contractació pública. Tanmateix, no es disposa de dades de quin percentatge d’aquestes quantitats es destina a l’adquisició de béns o serveis que segueixen criteris ambientals. Noves formes de compra: comerç electrònic Actualment 150 milions de ciutadans de la Unió Europea –un terç de la població– realitzen compres per Internet. D’aquests, però, només 30 milions realitzen compres transfrontereres per Internet (Comissió Europea, 2008). Amb aquesta tipologia de comerç s’eliminen els límits geogràfics i temporals i es facilita i es fa més còmoda la compra. Un avantatge que pot ser interessant d’aquesta tipologia de comerç és la possibilitat de proveïment en indrets de baixa densitat demogràfica. A més, pot suposar un increment de la velocitat per satisfer les necessitats dels consumidors i la reducció de costos tant per al consumidor com per al proveïdor (Departament d’Innovació, Universitat i Empresa, PTSEC 2006-2009). No obstant això, es continuen destacant alguns aspectes negatius de la compra a través de la xarxa que actuen com a barreres com, per exemple: la desconfiança en els sistemes de pagament o la por de facilitar les dades personals. Un altre aspecte negatiu és la manca d’informació de les empreses, així com la desconfiança envers el proveïdor (Departament d’Innovació, Universitat i Empresa, PTSEC 2006-2009). Segons l’anuari de distribució comercial a Catalunya (2008) més de la meitat de les empreses que operen en règim d’autoservei (54,9%) tenen pàgina web pròpia i el 15,7% venen els seus productes a través de la xarxa.

Evolució de l’ús de les TIC a la PIME catalana

2005-2006 2006-2007 2007-2008

Connexió a Internet 95,1 96,3 96,2 Correu electrònic 94,2 95,2 95,8 Intranet 34,4 34,5 : Pàgina web 52,8 54,8 62,6 Domini propi : : : Compren per Internet 2 19,7 19,6 24,2 Venen per Internet 2 10 9,4 13,7 Compren o venen per Internet 2 24,1 24,7 29,5 Total PIME (milers) 1 30,5 30,6 31,4 1. Empreses de 10 a 250 assalariats. 2. A partir de l'any 2004, les dades de comerç electrònic corresponen al primer any del període de referència. Font: Idescat.

21

Pel que fa al volum de comerç electrònic realitzat a través d’Internet entre consumidor i empresa el gràfic següent mostra una clara tendència ascendent en aquest àmbit. Evolució del volum de comerç electrònic entre una empresa i el consumidor final a Espanya, 2000-2005.

Font: Asociación española de comercio electrónico y marketing relacional (AECEM). Actualment la Comissió Europea està estudiant la nova proposta de Directiva (2008/0196 (COD)) sobre drets dels consumidors. La proposta pretén simplificar en un sol text legal les directives existents en aquesta matèria i es centra sobretot en la regulació del comerç electrònic. L’objectiu principal és augmentar la confiança dels consumidors i a la vegada reduir els tràmits administratius que desencoratgen les empreses de creuar les fronteres nacionals, fet que impedeix que els consumidors gaudeixin d’una oferta major i més competitiva. Comerç Just El mercat de comerç just a Espanya, segons la Coordinadora Estatal de Comerç Just (CECJ), supera els 10 milions d’euros (Agència Catalana del Consum, 2005). Segons l’Anuari del Comerç Just (Setem, 2008), l’any 2007 Catalunya representava el 29,1% de les vendes a Espanya. L’alimentació suposava el 55,6% del total a Catalunya (període 2006-2007) i, dins d’aquesta, el cafè n’era el producte principal. D’altra banda, segons una enquesta de l’Agència Catalana del Consum de juny de 2005, el 65,5% dels catalans ha sentit a parlar del comerç just; un 28,7% diu haver comprat aquests productes alguna vegada; un 38,5% es mostra disposat a pagar més per ells; un 63,5% considera que són productes de qualitat; i un 71,1% creu necessari d’impulsar-lo en la societat catalana.

22

POSSIBLE EVOLUCIÓ DELS SECTORS A MIG I LLARG TERMINI En els països desenvolupats, els mercats estan en una situació de maduresa que es posa de manifest en la manca de creixement en les categories tradicionals de consum, com l’alimentació i el tèxtil. En augmentar la renda dels consumidors, el consum es destina principalment a inversions immobiliàries, hipoteques i subministraments (Ministerio de Sanidad y Consumo, 2000). Catalunya no és un cas aïllat. Els patrons de consum de la UE marquen la tendència a nivell mundial i, en tant que és un dels grans pols de consum mundial, té una incidència important sobre la pressió global que s’exerceix sobre els recursos naturals. A més, una proporció cada cop major dels productes que es consumeixen a Europa es produeixen a altres parts del món. Malgrat que el consum privat no és el grup que contribueix en major mesura a la pressió mediambiental, el seu impacte és significatiu i es preveu que seguirà intensificant-se al llarg de les properes dues dècades. Els Estats membres de l’OCDE han començat a abordar alguns impactes ambientals derivats de les tendències de consum privat, però les tendències i projeccions mostren que cal progressar més (OCDE, 2002). La tendència pel que respecta al consum de les administracions públiques és cap al consum de productes i serveis cada cop més respectuosos amb el medi ambient. Malgrat aquesta circumstància, cal aprofitar molt més el potencial que presenta la contractació pública per canviar les tendències del mercat. La contractació de l'Administració Pública està regulada per una sèrie de directives comunitàries i per la normativa estatal i autonòmica. A nivell europeu les noves Directives Europees de Contractació Pública faciliten la introducció explícita de criteris socials i ambientals en la contractació. A nivell europeu s’està tendint cap a un comerç i una producció cada cop més sostenibles. Des de la UE s’estan impulsant plans i programes en aquesta línia. Exemple n’és la creació del Retailers Environmental Action Programme, que suposa una contribució a l’execució del Pla d’Acció sobre consum i producció sostenibles de la UE. El Pla d’Acció reconeix que les pautes actuals de producció i consum són insostenibles a llarg termini, i en aquest sentit formula un seguit de mesures obligatòries i voluntàries per millorar el comportament mediambiental dels productes i estimular la utilització d’aquells productes els efectes dels quals siguin menors. Els processos de lliure mercat i la globalització han propiciat l’accés dels consumidors europeus a productes d’arreu del món. El mercat intern europeu i la introducció de l’euro han facilitat el comerç entre països europeus. Els consumidors europeus tenen a

23

l’abast més béns i serveis dins un mercat més competitiu i ampli (European Environment Agency, 2005c). A Catalunya, a nivell local, el sector comercial pot incidir amb iniciatives de prevenció, ja que a través seu arriben als ciutadans la majoria de productes. En aquest sentit es poden assolir acords de col·laboració entre l’administració local i els comerços per crear una xarxa de comerços respectuosos amb el medi ambient. A nivell local es poden trobar diverses iniciatives en aquest sentit (Agència de Residus Catalunya, 2005). Malgrat la innovació, el desenvolupant de processos productius cada cop més ecoeficients i el fet que el consumidor disposa de tecnologia més eficient des del punt de vista energètic, el consum d’energia a Europa en conjunt no ha disminuint, sinó que s’ha vist compensat per l’increment d’ús d’aquests productes. El desenvolupament tecnològic també ha donat accés a certs béns, per exemple els telèfons mòbils, que tenen una incidència significativa sobre el medi ambient. Una altra revolució tecnològica ha estat l’accés a Internet i l’increment de compres realitzades on-line.

24

25

El comerç és el procés mitjançant el qual els béns i serveis són en darrer terme posats a disposició dels ciutadans per al seu consum. Ambdues activitats, comerç i consum, són al final de la cadena de les activitats econòmiques i per tant determinen en gran part l’efecte de les activitats econòmiques que s’hi associen.

IMPACTES PER ÀMBITS Tot i que l’impacte socioambiental de cada llar o de cada comerç és relativament petit en comparació amb el de les activitats productives, en conjunt el consum domèstic contribueix en bona mesura a problemes socioambientals com el canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica, la contaminació de l’aigua, l’ús del territori i la generació de residus (OCDE, 2002). Per exemple, els efectes directes del consum d’aliments de les llars (desplaçaments per anar a comprar, emmagatzematge dels aliments, cuinat i generació de residus), són més petits que els efectes indirectes (relacionats amb la producció i el processament dels aliments), però van en augment a causa dels canvis que es produeixen en els hàbits de consum. (OCDE, 2002) El sondeig del mil·lenni sobre responsabilitat social empresarial de l’any 1999 (Environics International Ltd., 1999) posava de relleu que aproximadament un 60% dels consumidors de 23 països espera actualment que les empreses abordin les qüestions ambientals i socials clau a través dels seus negocis, a més d’obtenir beneficis i generar llocs de treball. En el quadre següent es relacionen els impactes dels sectors comerç i consum identificats per a diversos àmbits. Relació dels principals impactes socioambientals dels sectors comerç i consum

ÀMBIT

IMPACTE

Ocupació del

territori Ocupació del sòl, fragmentació del territori i impacte paisatgístic dels equipaments comercials

Disminució del pes dels comerços tradicionals front a les grans superfícies Augment de la distància recorreguda pels productes de consum

Sectors d’activitat econòmica

Baixa presència de productes ecològics en els comerços

26

Consum d’energia del sector comerç Energia i canvi climàtic Consum d’energia de les administracions públiques

Mobilitat Desplaçaments dels ciutadans per motiu de compra

Generació de residus municipals (domiciliaris i comercials)

Residus Baix percentatge de valorització dels residus municipals

Medi ambient i

salut Augment dels riscos per a la salut de certs productes de consum

Aigua Augment del consum d’aigua per a usos domèstics

Ocupació del territori Ocupació de sòl, fragmentació del territori i impacte paisatgístic dels equipaments comercials Quan es parla d’ocupació del sòl per part dels establiments comercials, cal considerar sobretot les grans superfícies i els centres comercials que no estan integrats a la trama urbana i que, per tant, comporten una ocupació del sòl exclusiva per a ús comercial. Els projectes Corine Land Cover sobre la cobertura del sòl, realitzats el 1990 i el 2000, revelen que una part important de l’augment de les superfícies artificials es va destinar a “zones industrials o comercials”, especialment a Catalunya (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, 2008a). Les superfícies artificials destinades a “zones industrials o comercials” van créixer en 10.064 ha, el 26%, entre 1990 i 2000. El patró d’ocupació del territori també es caracteritza per l’augment de sòl ocupat per les urbanitzacions extenses i/o amb jardí, és a dir, zona de primera o segona residència fora dels nuclis urbans i que disposen d’espais verds (que van augmentar en 6.790 ha, un 17% entre 1990 i 2000) i per les superfícies dedicades a autopistes, autovies i terrenys associats, amb un creixement del 16,1%, representant un increment de 6.448 ha, en aquest període. A Catalunya l’any 2007 hi havia un total de 51 centres comercials, d’acord amb la següent distribució per províncies. Nombre i superfície dels centres comercials a Catalunya per províncies, 2007.

Província Població Nombre de centres comercials

Superfície (m2) m2/1.000 hab

Barcelona 5.416.447 42 1.050.418 193,93

Girona 731.864 3 50.986 69,67

Lleida 426.872 1 5.982 14,01

Tarragona 788.895 5 74.807 94,83

TOTAL 7.364.078 51 1.182.193 160,54 Font: Elaboració pròpia a partir de Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (2008).

27

Nota: En aquesta publicació, la categoria “centres comercials” inclou hipermercats, superfícies especialitzades, centres comercials de fabricants, galeries comercials urbanes, parcs d’activitats comercials i petits, mitjans i grans centres comercials. Aquesta classificació no correspon, per tant, a la de la Llei 18/2005, de 27 de desembre, en funció de la qual es dimensionen les previsions del PTSEC 2006-2009, i segons la qual els centres comercials es troben dins la categoria de “grans establiments comercials”.

La presència de centres comercials és molt desigual a Catalunya. La província de Barcelona és la que té més densitat de centres comercials (mesurada en superfície per habitant) més de 10 vegades superior a la de Lleida. Convé puntualitzar que la superfície ocupada pels centres comercials inclou també la dels aparcaments, gasolineres i d’altres instal·lacions associades als centres. A més, cal considerar la superfície ocupada per les infraestructures viàries per accedir a aquests indrets, sovint ubicats a les perifèries de les poblacions i poc dotats de transport públic. Conseqüentment, per accedir-hi es dóna prioritat al transport motoritzat privat, fet que contribueix a un augment d’ocupació del sòl per part de les infraestructures de transport i la consegüent fragmentació del territori. A més, segons el seu grau d’integració en les estructures urbanes, els equipaments comercials poden estimular l’expansió del model d’urbanització de ciutat difusa o de baixa densitat. Tal i com s’exposa en l’informe de mobilitat, de la localització dispersa de les activitats sobre el territori i pèrdua de complexitat funcional dels usos se’n deriva un model de mobilitat en què s’assigna un rol principal al transport privat motoritzat. Els equipaments comercials es localitzen en sòl urbà, un cop desenvolupat el procés corresponent de planejament urbanístic. El tractament del paisatge s’ha d’incorporar en el planejament comercial d’acord amb els requisits de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. L’ordenació d’aquestes instal·lacions està prevista al Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials (PTSEC) 2006-2009. L’estructura comercial que proposa el PTSEC pretén, per una banda, satisfer les necessitats quotidianes de compra dels ciutadans (bàsicament, alimentació i drogueria), facilitant una compra com més propera millor a l’àmbit urbà i, per altra, afavorir una determinada concentració territorial en la compra de productes no quotidians (equipament per a la llar, la persona, el lleure i la cultura, etc.) a causa del caràcter d’atracció supramunicipal, però mantenint un equilibri en el territori i el caràcter urbà de la localització. El PTSEC permet la implantació de supermercats, hipermercats, grans magatzems, centres comercials, superfícies especialitzades grans i mitjanes durant la seva vigència, sempre tenint en compte el dimensionament de l’oferta i la demanda comercial i estant localitzats bàsicament a la trama urbana consolidada.

28

Amb caràcter general, el PTSEC permet la implantació de grans establiments comercials en municipis de més de 25.000 habitants, capitals de comarca i municipis assimilables per raó dels fluxos turístics. De fet, dels 51 centres comercials existents actualment, 45 estan ubicats en municipis de més de 25.000 habitants. El PTSEC 2006-2009 preveu un creixement total de 390.238 m2 de superfície comercial en funció del format comercial i l’àmbit territorial. Es planifica un creixement en format supermercat de 135.153 m2,, dels quals quasi bé un 15% corresponen a la ciutat de Barcelona (20.000 m2). Les superfícies comercials especialitzades i els grans establiments comercials són el segon format pel que fa el creixement superfície, es preveu incrementar-la en 121.898 m2 (dels quals 66.433 m2 corresponen a la ciutat de Barcelona). El tercer lloc l’ocupen els centres comercials, seguit pels hipermercats i finalment els grans magatzems. Dimensionament (en m2) dels mitjans i grans establiments comercials previst al PTSEC 2006-20009, per àmbits territorials.

Àmbit territorial

Super-mercat

Hiper-mercat

Gran magatzem

Centre comercial

Superfícies especialitzades (> 1.000 m2 i GEC1)

Total

Metropolità (inclou Barcelona)

100.174 8.360 - 13.032 95.164 216.730

Comarques gironines 10.345 8.486 - 25.262 10.416 54.509

Camp de Tarragona 7.726 - 20.520 15.129 5.703 49.078

Terres de l’Ebre 2.324 - - - - 2.324

Ponent 2.897 - - 16.912 4.586 24.395 Comarques centrals 11.687 6.821 - 18.665 6.029 43.202

Alt Pirineu - - - - - -

Total 135.153 23.667 20.520 89.000 121.8982 390.2383

1 GEC: Gran establiment comercial 2 Inclou 66.433 m2 corresponents al municipi de Barcelona 3 No inclou els 37.526 m2 en concepte d’excepcions per necessitats no comptabilitzades en el dimensionament. (art 12 del decret 379/2006, de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials). Font: elaboració pròpia a partir de l’Annex 1 Decret 379/2006 de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el PTSEC

El PTSEC, per a tots els formats d’establiments comercials, no preveu cap creixement de superfície en zones que tinguin excés d’oferta de consum per a l’any 2009. En la resta, es preveuen creixements limitats a certs percentatges de la despesa

29

comercialitzable11. El fet de limitar el creixement de les superfícies comercials a un cert percentatge de la despesa de les llars permet garantir, almenys teòricament, una quota de mercat per als petits establiments comercials. L’anterior PTSEC (2001-2004) establia un dimensionament màxim total de 136.849 m2 dels quals només 65.342 m2 havien estat autoritzats en el moment de redactar el nou PTSEC (memòria del PTSEC 2006-2009), fet que palesa el paper del Pla com a instrument regulador del creixement de les grans i mitjanes superfícies comercials. El vigent PTSEC 200-2009 preveia un dimensionament de 390.238m2 dels quals només 56.412 m2 han estat atorgats. Tanmateix, no tots els grans establiments comercials estan subjectes al dimensionament establert al PTSEC (art.10 decret 39/ 2006, de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el PTSEC). Els establiments exemptes són: els dedicats a essencialment a la venda d’automòbils, embarcacions i altres vehicles, els dedicats a la venda de materials de la construcció, articles de sanejament i centres de jardinera. Tampoc són aplicables els criteris de dimensionament als establiments dedicats a la venda de carburants així com els establiments dedicats a la venda exclusiva d’articles de ferreteria i/o bricolatge, mobiliari, parament i tèxtil de la llar. A part també es preveuen altres exempcions particulars. Sectors d’activitat econòmica Disminució del pes dels comerços tradicionals front a les grans superfícies El comerç a Catalunya es caracteritza per un dinamisme important i per l’existència d’un teixit de petit i mitjà comerç urbà. En els darrers anys s’ha produït l’obertura de grans superfícies, fenomen que ha comportat un creixement del sector però alhora ha creat tensions amb el petit comerç. El comerç urbà ha vist com es produïa un reassignació de les quotes de mercat entre els diferents formats i sistemes de distribució, amb pèrdua de vitalitat i amb la conseqüència que es produeixi una certa desertització comercial dels centres històrics de les ciutats. El comerç tradicional es troba en un moment d’adaptació al nou entorn econòmic i cultural: ha de fer front a l’aparició d’un nombre important d’hipermercats, però també de les grans superfícies especialitzades en la venda d’una gama de concreta de productes. Ha de fer front també a nous hàbits i horaris de la població en general, que han portat a variacions tant pel que fa a l’objecte de consum final com a la manera d’exercir-lo. El Departament d’Innovació, Universitats i Empresa té una línia de programes per a la concessió d'ajuts en l’àmbit dels projectes col·lectius de cooperació empresarial territorial12. Els programes són: singularització, proximitat, comerç i ciutat, centres i

11. La despesa comercialitzable inclou aquelles despeses de les famílies que tenen per objecte la compra de béns que són oferts en establiments comercials. 12 www.gencat.cat/diue/serveis/ajuts_subvencions/comerc/suport_comercial_servieis/index.html [29 d’abril de 2009]

30

eixos comercials urbans i dinamització de mercats municipals. L’objectiu de l’administració amb aquests programes és afavorir actuacions conjuntes de comerços petits (compres, qualitat de productes, incentius, etc.) per tal de garantir la seva competitivitat i modernització i impulsar un model comercial compacte (per reduir la mobilitat i evitar desplaçaments innecessaris), complex (per combinar l’ús residencial amb les activitats comercials) i cohesionat (per garantir a la ciutadania la satisfacció de les seves necessitats sense haver de desplaçar-se). Es contemplen específicament els establiments dedicats a la venda de productes ecològics. L’any 2000, el comerç urbà a Catalunya suposava un 76% de la superfície de venda i un 65% de l’oferta comercialitzable.13 Aquesta superfície estava repartida homogèniament per tot el territori, enfront de la concentració de les grans superfícies, i la composaven un gran nombre de microempreses de caràcter familiar amb una presència fonamental del capital autòcton (Garcia i Sobrino 2000). El següent gràfic mostra l’evolució del nombre d’establiments comercials a Catalunya front a la superfície per establiment (metres quadrats). S’observa que la superfície de venda, a diferència del nombre d’establiments, ha anat augmentant al llarg dels anys. S’ha passat d’una ràtio de 67 a 87 m2 per establiment. Aquest gràfic constata que els nous establiments comercials tenen més superfície. En aquest sentit, i sobretot, en subsector de l’alimentació, es posa de manifest un canvi d’establiment comercial, que permet la convivència del comerç urbà en els centres de les poblacions amb el comerç extraurbà, proper a les vies de comunicació, de gran capacitat. A aquest fenomen cal sumar-hi la introducció del format supermercat d’alimentació dins de la trama urbana.

13. L’oferta comercialitzable inclou els béns oferts en establiments comercials. No inclou els subministraments com ara l’electricitat o l’aigua, l’educació, el transport públic o les comunicacions.

31

Evolució del nombre d’establiments comercials i superfície de venda (m2), 1995-2002.

Nota: Aquesta anàlisi del sector comercial només es pot realitzar fins el 2002, ja que s’ha fet a partir de l’IAE. A partir del 2002, les petites i mitjanes empreses amb una facturació inferior a un milió d’euros estan exemptes de pagament d’aquest impost. Font: Idescat.

Segons l’anuari de la distribució comercial a Catalunya 2008, pel que fa la superfície de venda, el format que ocupa un major percentatge de l’oferta és el dels supermercats (60,8%), seguit pels superserveis (15,5%), els hipermercats (12,2%), els establiments especialistes (10%) i l’autoservei (1,5%). La disminució del pes dels petits establiments comercials front a les grans superfícies es fa palesa comparant l’Índex de vendes en el comerç al detall i l’Índex de vendes a les grans superfícies. El primer té per objecte conèixer l’activitat de les empreses que es dediquen al comerç al detall, de manera que es pugui mesurar a curt termini l'evolució de l'activitat del sector, a partir de la mitjana mensual del volum de vendes. D’altra banda, l’índex de vendes a les grans superfícies és un indicador que permet fer el seguiment del subsector comercial de les grans superfícies no especialitzades. La base de referència de l’índex de vendes a les grans superfícies és la mitjana anual de les vendes, diferenciades segons siguin productes alimentaris o altres, dels establiments seleccionats en la mostra. Al gràfic s’observa que el volum de facturació del comerç al detall pateix oscil·lacions (majoritàriament degudes als cicles anuals), però que en general es manté força constant els darrers anys, malgrat la forta competència dels grans establiments comercials. També s’observen pics de vendes que corresponen sobretot a la campanya de Nadal i a les rebaixes d’estiu.

32

Índex de vendes al comerç al detall sense estacions de servei a preus corrents a Catalunya, gener 2002-febrer 2009.

Font: Idescat. L'índex de vendes en grans superfícies (IVGS) de Catalunya a preus corrents, va créixer un 0,9% interanual al gener del 2009. Les vendes de productes alimentaris van créixer un 4,9% mentre que les de la resta de productes es van reduir un 1%. L’IVGS a preus constants, és a dir, amb l'eliminació de l'efecte dels preus, va créixer un 1,6%. A Espanya, i amb relació a un any enrere, l'IVGS ha disminuït un 0,5% a preus corrents mentre que a preus constants es va incrementar un 0,5%. Com es pot veure en el gràfic, l’IVGS mostra una evolució creixent els darrers anys.

33

Índex de vendes en grans superfícies (mitjana anual) a Catalunya en funció dels productes, 1995-2008.

Nota. No es presenta l’IVGS per al conjunt de l'Estat perquè l’INE segueix una metodologia diferent de la de l’Idescat. Font: Idescat. De l’anàlisi dels dos índexs es desprèn que l’IVGS ha augmentat en els darrers anys, mentre que l’índex de vendes de comerç al detall s’ha mantingut més o menys constant, fet que corrobora la disminució del pes dels petits establiments comercials front a les grans superfícies. Augment de la distància recorreguda pels productes de consum Un dels principals impactes ambientals de la globalització i la concentració dels mercats és l’augment de la distància recorreguda pels productes de consum. En un mercat globalitzat, la producció també està globalitzada, i un mateix producte es pot produir parcialment en diferents països i pot viatjar molts quilòmetres abans d’arribar al consumidor final. En l’àmbit de l’alimentació, el desenvolupament de sistemes globals de transports d’aliments ha derivat en majors expectatives del consumidor, que actualment pot triar entre una àmplia varietat de productes d’alimentació, independentment de l’estació o el seu origen, tot plegat a un preu molt baix. La possibilitat de disposar d’una àmplia gama de productes i d’ingredients exòtics durant tot l’any és un luxe que té el seu preu, ja que com més quilòmetres viatgen els productes d’alimentació i més temps triguen a arribar al consumidor, més frescor i nutrients es perden (Hill 2008). Així, moltes fruites i vegetals es modifiquen genèticament perquè siguin més resistents al transport, en detriment del seu gust i de les seves propietats nutritives. A més, aquests canvis en el sistema de distribució d’aliments comporta una sèrie d’impactes ambientals i socials, ja que com més lluny

34

viatgen els productes més energia i infraestructures calen per al seu transport,14 i menys autosuficients són els territoris. Segons el Servei Nacional d’Informació sobre Agricultura Sostenible dels Estats Units (Hill 2008), els productes d’alimentació processats viatgen una mitjana de 2.092 km abans d’ésser consumits, i els productes frescos 2.414 km. Aquest indicador es coneix com “food miles” (en el nostre àmbit, “aliments kilomètrics”), i ha rebut una atenció creixent en els darrers anys com a indicador de l’impacte del consum de productes d’alimentació. Una manera d’aproximar-se a l’autosuficiència del comerç català és a través de les taules input-output (IDESCAT 2007), que mostren el valor de les compres que va efectuar el sector comerç a la resta de sectors el mateix any, diferenciant entre compres interiors, de la resta de l’Estat i de l’estranger. Valor de les compres del sector comerç a la resta de sectors, 2001.

Àmbit Valor (milers d’euros) %

Interior 8.167.920 73,96

Resta de l’Estat 1.926.205 17,44

Estranger 949.829 8,60

TOTAL 11.043.953 100,00

Font: Institut d’Estadística de Catalunya (2007). D’acord amb aquestes dades, el sector comerç va realitzar un 73,96% de les seves compres a empreses catalanes. Aquesta dada, però, no proporciona informació sobre si aquests béns comprats pel sector comerç (bona part dels quals van ser posats a la venda per al seu consum final) van ser produïts a Catalunya. Així, els béns que haguessin estat importats d’altres països per empreses catalanes es computarien com a “interiors”. Una altra manera d’estimar el grau d’autosuficiència del sector comerç és mitjançant el rati entre productes importats i produïts a nivell domèstic. La taula següent mostra el valor de la producció, de les importacions i de les exportacions per a tres categories de productes que generalment es venen en comerços al detall: productes d’alimentació i begudes, productes tèxtils, de confecció,

14 Convé matisar que les emissions associades al transport d’aliments depenen del mode de transport emprat, essent el transport per avió el que té unes emissions més elevades, seguit pel transport per carretera. També convé matisar que els sistemes de transport local d’aliments poden ser menys eficients que els regionals, en funció del mode de transport i de la capacitat de càrrega.

35

cuir i calçat i equips elèctrics i electrònics15. També mostra la taxa de cobertura de cada categoria de productes, que resulta de dividir les exportacions per les importacions, i el percentatge de productes locals disponibles per al consum, que resulta de dividir la producció menys exportacions entre aquest valor més les importacions. Valor de la producció, de les exportacions i de les importacions i taxa de cobertura per a tres categories de productes, 2006.

Categoria

Valor de la producció

Valor de les exportacion

s

Valor de les importacion

s

Taxa de cobertur

a

Productes locals

disponibles per al consum

Alimentació i begudes 19.362,00 3.911,50 4.345,30 89,72% 78,05%

Tèxtil, confecció, cuir i calçat

7.504,00 3.146,90 5.418,00 58,43% 44,57%

Equips elèctrics i electrònics 10.242,00 5.158,40 7.218,60 67,48% 41,32%

Nota: Unitats de les tres primeres columnes: milions d’euros Font: Institut d’Estadística de Catalunya (2007) i www.idescat.net Les dades mostren que el percentatge de productes locals disponibles per al consum és sensiblement inferior en el sector tèxtil i de productes elèctrics que en d’alimentació. El gràfic següent mostra l’evolució del percentatge de productes locals disponibles per al consum entre 2003 i 2006.

15 S’han triat aquestes tres categories perquè corresponen a productes que es troven agregats de manera semblant dins dels comptes econòmics anuals i de l’Anuari Estadístic de Catalunya, a diferencia d’altres productes que també es venen en comerços al detall.

36

Evolució del percentatge de productes locals disponibles per al consum a Catalunya per a tres categories de productes, 2003 - 2006.

Font: Idescat 2007 i www.idescat.net. El gràfic reflecteix que el percentatge de productes locals mostra una tendència decreixent per a totes les categories de productes. La disminució de productes locals als comerços té un impacte ambiental considerable, ja que augmenta les necessitats de transport d’aquests productes i el consum d’energia i de sòl associat a aquest transport. Cal esmentar també que en un món globalitzat els cicles de producció dels productes són molt complexes, de manera que un producte pot ser produït oficialment a Catalunya, però els seus components, embalatges, etc. poden provenir d’altres països. En aquest sentit, les anàlisis de cicle de vida dels productes mostren de manera agregada l’impacte associat a la producció, ús i deposició d’un producte. Baixa presència de productes ecològics en els comerços Segons el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2006), la despesa en productes d’alimentació ecològica a Espanya només representa l’1% de la despesa total de les llars en alimentació, mentre que en països com el Regne Unit, Alemanya, Itàlia o França el percentatge de despesa alimentària en productes ecològics oscil·la entre el 2,5 i el 5%. A causa d’aquest baix consum intern d’aliments ecològics, la major part de la producció d’aquest tipus d’aliments es destina a l’exportació (un 70% el 2005). El consum d’aliments ecològics a Espanya se situa entre 10 i 12 euros anuals per càpita (MAPA, 2007). El mateix estudi mostra que l’estructura de distribució d’aliments ecològics a Espanya no difereix excessivament de la d’altres països europeus: la major part de les vendes de productes d’alimentació ecològica es realitzen en grans

37

superfícies (25-30%) i en supermercats i botigues especialitzades en alimentació ecològica (28-32%). L’estudi conclou que està una de les vies per potenciar el consum interior d’aliments ecològics és una major incorporació i presència d’aquests a la gran distribució. També es destaca que una de les accions clau per augmentar el consum d’aquests productes és potenciar el coneixement i la informació sobre els mateixos mitjançant més i millor informació al consumidor. A nivell espanyol, la comercialització de productes d’agricultura ecològica ha anat en augment, passant d’uns 100 milions d’euros de facturació l’any 2000 a uns 300 milions d’euros l’any 2005.

Evolució del valor de la comercialització productes d'agricultura ecològica a Espanya, 2000-2005.

Font: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2007). A Catalunya s’ha passat de 42.461.391 euros de facturació l’any 2004 a 65.484.301 l’any 200716. Les dades estan referides a la facturació de venda de productes controlats i certificats pel Consell, és a dir, no corresponen a dades de consum d’aquests productes en l’àmbit català. Entre 1997 i 2007 el nombre d’operadors ecològics catalans s’ha multiplicat per més de 3 (de 341 operadors a 1.070), i la superfície agrícola certificada per més de 8 (de 7.187 a 60.095 ha), tot i que una gran part d’aquesta superfície és de pastures i farratges destinats a la ramaderia ecològica.

16 Font: www.ccpae.org

38

Evolució del nombre d’operadors de productes ecològics a Catalunya, 1995-2008.

Font: Consell Català de la Producció Agrària Ecològica. El mercat català es concentra a la província de Barcelona, sobretot a la capital, on es localitzen el 50% dels consumidors de la província. Tarragona és la província que té menys pes en la demanda. Cal tenir en compte també que a les províncies amb major número de comercialitzadors hi ha més productors i elaboradors que venen al mercat local (Àmbit rural, 2005). Aquesta distribució s’observa en la següent taula Establiments comercialitzador de productes PAES a Catalunya.

Província Supermercats Ecobotigues Herbo-dietètiques

Coop. i assoc. de consum

Barcelona 6 48 105 15

Girona 2 3 55 1

Lleida 0 5 55 1

Tarragona 1 1 55 1

TOTAL 9 57 270 18 Font: Àmbit rural 2005. Segons l’Agència Catalana del Consum (2009), gairebé la meitat de la població catalana ha consumit alguna vegada aliments ecològics, si bé només una tercera part ho fa com a mínim una vegada al mes i un 22% ho fa amb freqüència setmanal. La principal motivació per la compra de productes ecològics és la salut, per damunt del gust, la qualitat o raons mediambientals, mentre que els principals motius adduïts per al no consum d’aliments ecològics, per aquells que els coneixen, són el preu excessiu i la difícil localització del punt de venda, entre d’altres qüestions. Segons del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (2006), es detecta una penetració molt baixa de productes d’alimentació ecològica a la xarxa comercial de Catalunya. El sector de la producció agroalimentària ecològica té característiques específiques quant a la comercialització: a més d’una baixa quota de mercat, tampoc

39

no es troben tots els productes, i els que hi ha a vegades escassegen. Els pocs punts de venda dels productes ecològics són petits i es troben dispersos, i això en complica la distribució i la comercialització. Una altra característica del mercat d’aquests productes és la manca de cooperació i d’agrupacions sectorials, que ajudarien a enfortir l’oferta i a poder competir millor amb altres tipus de productes (Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, 2006). A nivell català, el govern va aprovar el novembre de 2008 el Pla d’Acció per a l’Alimentació i l’Agricultura Ecològiques (PAE) pel període 2008-2012. El Pla inclou 105 actuacions per incrementar la producció i el consum de productes agraris ecològics a Catalunya (concretament té l’objectiu d’incrementar la superfície de conreu en un 30% i la facturació dels operadors ecològics en un 50% respecte el 2007). En l’àmbit del comerç, el Pla proposa crear una registre d’establiments que comercialitzen productes agraris ecològics. En l’àmbit de la informació al consumidor, s’inclouen gran quantitat d’actuacions per promocionar els aliments ecològics (com la ja iniciada campanya radiofònica informativa de l’Agència Catalana del Consum per promocionar el aliments ecològics). A part, s’ha previst entre altres accions una línia d’ajuts a les botigues ecològiques. A part dels productes procedents d’agricultura ecològica, hi ha sistemes d’ecoetiquetatge per altres tipologies de productes. Exemples d’altres categories de productes que també compten amb algun tipus d’ecoetiqueta són: ordinadors, paper reciclat, productes de neteja, etc. La demanda de productes i serveis respectuosos amb el medi ambient per part del consumidor ha fomentat el creixement de productes amb etiqueta ecològica al mercat. A Catalunya, el Departament de Medi Ambient i Habitatge és l’òrgan competent per atorgar, el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental i l’etiqueta ecològica europea. Pel que fa al Distintiu, a data abril de 2009 hi havia un total de 248 empreses certificades, de les quals 195 ho eren dins la categoria de serveis. El nombre de productes que a aquesta data disposen de distintiu és de 1.329. Pel que fa a l’etiqueta ecològica europea segueix també una tendència creixent en nombre d’atorgaments, però a Catalunya el nombre total d’empreses certificades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge és menor si es compara amb el nombre d’empreses que han obtingut el Distintiu. L’any 1999 el Departament havia atorgat l’etiqueta ecològica europea a 3 empreses mentre que el 2009 ja l’havia atorgat a un total de 37 empreses. Segons l’Enquesta de llars i medi ambient 2008, de l’Idescat, els consumidors catalans, en el moment de la compra d’un nou producte, consideren majoritàriament el preu i la relació entre el consum i l’eficiència energètica com a factor força o molt important en l’elecció del producte, seguit de la marca. La consideració de producte ecològic i que el producte sigui local o de proximitat és considerat com a molt o força important per un 47,8% i un 38,3% de la població, respectivament. Finalment, cal remarcar el paper dels governs en adquirir aquesta tipologia de productes ja que poden incidir en les tendències del mercat.

40

Energia i canvi climàtic A continuació es desenvolupen els impactes del sector comerç i consum en l’àmbit de l’energia i el canvi climàtic, fent especial èmfasi en el sector comerç i en el sector públic. A les estadístiques energètiques, generalment el consum del sector comerç i de les administracions públiques s’engloben dins del sector “serveis”. Consum d’energia del sector comerç El subsector del comerç és el principal consumidor d’energia del sector serveis (que en conjunt representa el 10,9% del consum d’energia final a Catalunya), molt per sobre d’altres subsectors com les oficines, la restauració o els hotels, tal com s’extreu del Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Una estimació realitzada per a l’elaboració d’aquest Pla revela que el consum d’energia del sector comerç va ser de gairebé 450 ktep l’any 2003.

Consum final d’energia del sector serveis a Catalunya, 2003.

Font: Pla de l’Energia a Catalunya 2006-2015. Gran part del consum energètic del comerç té relació directa amb l’ús d’un local o edifici, i inclou les despeses energètiques en climatització i enllumenat. A banda, hi ha un seguit d’activitats que tenen una despesa específica per a diferents usos, com ara la refrigeració de productes d’alimentació. Segons el Pla d’Energia a Catalunya en l’Horitzó de 2010, del total d’energia utilitzada pel sector comerç un 66% correspon a electricitat i un 33% a combustibles.17

17 La predominància del consum elèctric ve donada en gran mesura pel fet que, en la majoria dels casos, les necessitats de climatització (fred i calor) són cobertes mitjançant aparells elèctrics, especialment bombes de calor (ICAEN, 2009).

41

Segons l’Informe de Sostenibilitat del Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials, l’energia consumida pels comerços es destina principalment a il·luminació, i en menor mesura a usos secundaris com la climatització (calderes per a la calefacció, bombes de calor), els aparells informàtics i altres usos propis del sector com són les neveres i cambres de refrigeració en els comerços alimentaris. Segons un estudi dut a terme per l’Institut Català d’Energia (2009) realitzat a partir d’enquestes a 1.000 establiments minoristes de comerç i serveis de Catalunya, el consum mitjà d’energia d’un establiment comercial és de 16.338 kWh/any. L’estudi corrobora que la il·luminació és el servei energètic amb un consum major (6.498 kWh/any de mitjana). Aquest consum depèn força de la superfície del local. L’estudi estima que el consum mitjà anual en il·luminació és de 26,93 kWh/m2. Pel que fa als altres usos, l’estudi conclou que un 69% dels comerços disposa d’aire condicionat, i que el consum mitjà en aquest ús és de 3.169 kWh/any. D’altra banda, els equips de fred industrial o similar consumeixen una quantitat important d’energia en aquells establiments que en tenen: una mitjana de 22.761 kWh/any. Pel que fa al consum conjunt del sector, segons dades facilitades per l’Institut Català d’Energia, l’evolució del consum d’electricitat del sector comerç a Catalunya entre el 2003 i el 2006 va ser la que mostra el gràfic següent.

Consum d’electricitat dels comerços al detall de Catalunya, 2003-2006.

Font: ICAEN. Cal assenyalar que, en l’àmbit de les grans empreses, poden haver-hi grups de locals que, un per un, tenen consums energètics petits, però que considerats en el seu conjunt poden ser considerables. És el cas per exemple de les cadenes de grans superfícies comercials, que el Pla de l’Energia assenyala com a grans consumidors.

42

En la majoria dels casos, el cost de l’energia en el sector comerç no és significatiu davant d’altres costos, com ara el lloguer del local o el personal. L’estratègia comercial dóna prioritat al servei que proporciona la despesa energètica (p.e. el confort climàtic o l’estètica) sobre l’estalvi d’energia (Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015). Consum d’energia de l’administració pública Tal i com assenyala el Pla d’Energia a Catalunya 2006-2015, l’Administració és un dels grans consumidors d’energia, principalment en:

- Transport públic - Hospitals - Oficines - Enllumenat públic - Instal·lacions esportives - Edificis de serveis: biblioteques, museus, etc. - Altres: parcs de vehicles oficials, etc.

De fet, els hospitals, les escoles i l’enllumenat públic es troben entre els principals consumidors d’energia del sector serveis, amb consums anuals del voltant de 90, 80 i 60 ktep/any, respectivament.18 Pel que fa al consum d’electricitat de les administracions, l’evolució entre 2003 i 2006 és la que mostra el gràfic següent.

Consum d’electricitat de les administracions públiques de Catalunya, 2003-2006.

Font: ICAEN.

18 Estimacions corresponents a l’any 2003 (Pla d’Energia a Catalunya 2006-2015).

43

El consum energètic del sector públic presenta unes característiques específiques, degut principalment a la diversitat de funcions de les dependències municipals i a la diversitat de les fonts energètiques utilitzades. El Pla d’Energia a Catalunya assenyala la compra pública com a mecanisme per activar el mercat de l’estalvi i l’eficiència energètica. A més d’activar el mercat, la inversió pública en l’ús eficient de l’energia, tant en equips com en serveis, no suposa una despesa a fons perdut sinó una inversió en béns materials o immaterials que incrementa l’actiu. D’aquesta inversió s’obté a més un benefici en forma d’estalvis econòmics en la facturació energètica. Així, el 24 d’abril de 2007 el govern català va aprovar l’acord Genercat per a l’estalvi i l’eficiència energètica a les dependències de la Generalitat. Segons estimacions dutes a terme per a la redacció d’aquest acord (Generalitat de Catalunya, 2008), la Generalitat és un dels majors consumidors d’energia del país, amb un consum estimat de l’ordre de 1.000 GWh/any,19 i una factura associada de l’ordre de 90 milions d’euros. L’anàlisi mostra que bona part del consum es concentra en un nombre reduït d’edificis i dependències i que no existeixen procediments sistemàtics de gestió i control dels consums d’energia a les dependències de la Generalitat, desaprofitant així oportunitats d’estalvi. L’acord aprovat té per objectiu la reducció d’un 11% en el consum d’energia respecte les previsions de consum en l’horitzó de l’any 2015, fet que suposaria un estalvi d’energia de l’ordre de 150 GWh20 i una reducció de la factura energètica entorn als 14 milions d’euros, que suposa el 150% de la inversió necessària per assolir-la. La Unió Europea ha aprovat un paquet de mesures sobre canvi climàtic i energia que contempla la reducció per al 2020 d’un 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, una quota del 20% d’energies renovables respecte de la producció total i una reducció del consum d’energia d’un 20%. A nivell municipal, aquests objectius són impulsats per la Comissió Europea a través del “Pacte d’alcaldes/esses” per a la lluita contra l’escalfament global. El pacte compromet a les ciutats que s’hi adhereixin a assolir els objectius comunitaris mencionats per al 2020. A Catalunya, la Diputació de Barcelona ha endegat un programa de convenis amb els ajuntaments per ajudar els municipis a adherir-se a aquest acord i assolir els objectius de reducció de les emissions col·laborant en la redacció d’un Pla d’Acció per a l’Energia Sostenible que els ajuntaments hauran de lliurar durant l’any següent d’adhesió al pacte. Aquesta iniciativa dóna continuïtat al suport tècnic per a la realització d’auditories i d’altres actuacions d’estalvi i eficiència que duu a terme la Diputació des de 1990.

19 90 ktep. 20 13,5 ktep.

44

A data d’abril de 2009 ja hi ha 78 municipis adherits al pacte, amb una població conjunta de 2,6 milions d’habitants. Estimacions realitzades per la Diputació de Barcelona (Vallespinós, 2008) mostren que els edificis i instal·lacions municipals de la província de Barcelona consumeixen uns 1.500 GWh/any,21 i que amb diferents mesures d’estalvi i eficiència es podrien estalviar uns 600 GWh/any, fet que suposaria deixar d’emetre anualment unes 240.000 Tn de CO2. La Diputació també ha estimat el potencial de generació d’energia sostenible als edificis, instal·lacions i terrenys municipals en més de 700 GWh/any.22 Pel que fa a la despesa associada al consum d’energia municipal, l’ICAEN estima que per a un municipi català mitjà (d’uns 14.000 habitants) el valor mig calculat dels costos energètics és de 26,2 €/habitant·any, cost que es distribueix entre els diferents usos municipals d’acord amb els percentatges que indica el gràfic següent.

Distribució de la despesa energètica municipal a Catalunya.

Font: icaen.net

21 135 ktep. 22 63 ktep.

45

Mobilitat Els comerços generen una doble mobilitat: d’una banda, la relacionada amb el transport de mercaderies, i de l’altra la relacionada amb els desplaçaments dels consumidors fins als comerços. En aquest apartat ens centrarem en el segon aspecte. Desplaçaments dels ciutadans per motius de compra La necessitat que tenen els ciutadans de proveir-se de productes, tant quotidians com no quotidians, es pot satisfer amb una varietat d’opcions de transport: transport públic, vehicle privat, a peu o amb bicicleta. Els desplaçaments per motiu de compra es consideren desplaçaments no obligats, a diferència dels desplaçaments realitzats per motiu de feina o d’estudi. La taula següent mostra el percentatge de desplaçaments per motiu de compra respecte el total de desplaçaments (obligats i personals).

Percentatge de desplaçaments per motiu de compra respecte el total de desplaçaments a Catalunya, 2006.

Dia feiner Dissabte i festius

Compres quotidianes 6,30% 7,20% Compres no quotidianes 1,10% 1,90% TOTAL 7,40% 9,10%

Font: EMQ de Catalunya 2006. D’aquestes dades s’extreu que bona part de les compres es concentren en dissabtes (ja que els dies festius generalment els comerços estan tancats).

46

El quadre següent, extret del Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials, presenta la freqüència de compra per sectors comercials a les grans superfícies.

Freqüència de compra per sectors comercials en grans superfícies especialitzades, en %, 1999.

Sector

Quotidià No quotidià Freqüència de compra Alimentació Equipament

personal Bricolatge Esport Joguina Electro-domèstic

Equipament de la llar

> 1 cop per setmana 70 11,2 4,2 3,2 1,4 3,1 2,6 > 2 o més cops al mes 17 21 9,3 10,8 2,9 8,4 9,4 1 cop al mes 12 22,4 57,3 21,5 5 14,2 16,7 < 1 cop al mes 1 38,6 24,7 54,6 81,3 52,9 55,8 1r cop 0 6,8 4,5 9,9 9,4 21,4 15,5

Font: Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials 2006-2009. S’observa que la freqüència de compra de productes quotidians és molt superior a la resta de sectors. En aquest sector, un 70% dels ciutadans compra amb una freqüència setmanal o superior, mentre que en els sectors no quotidians la freqüència de compra és mensual o inferior. Pel que fa a la durada i al temps dedicat als desplaçaments, la taula següent mostra els resultats a Catalunya per a l’any 2006.

Durada mitjana dels desplaçaments per motiu de compra i temps total dedicat als desplaçaments per compra a Catalunya, 2006.

Durada mitjana (min/desplaçament)

Temps total dedicat (milers d’hores/dia)

Dia feiner Dissabte i festius Dia feiner Dissabte i

festius Compres quotidianes 12,75 13,05 308 253 Compres no quotidianes 19,14 20,93 82 108 TOTAL 31,89 33,98 390 361

Font: EMQ de Catalunya 2006. Pel que fa al mitjà de transport emprat per a fer les compres, no es disposa de dades per al conjunt de Catalunya, però sí per a la Regió Metropolitana de Barcelona.

47

Distribució modal dels desplaçaments per motiu de compra a la Regió Metropolitana de Barcelona, 2006 (en %).

Dia feiner

Dissabte i festius

No motoritzat

Transport públic

Transport privat

No motoritzat

Transport públic

Transport privat

Compres quotidianes 78,3 5,2 16,5 66,4 4,1 29,5

Compres no quotidianes 46,3 23,4 30,3 29,0 16,8 54,2

Font: EMQ de la RMB 2006. En global, la quota de transport sostenible (definit com no motoritzat + transport públic) va ser aquest any d’un 73,10%. Tal i com es veu a la taula, aquesta quota va ser major en les compres quotidianes i en dies feiners que en compres no quotidianes i dissabtes i festius. Aquest resultat està molt relacionat amb el fet que per a les compres no quotidianes els consumidors es desplacen més a fora del municipi, i a que molts consumidors concentren la compra setmanal en el dissabte i en centres comercials, on es desplacen més freqüentment en transport privat. Aquest fet queda reflectit en un altre indicador de gran interès ambiental, l’índex d’autocontenció municipal, que reflecteix quin percentatge de les compres es realitzen dins del municipi de residència.

Índex d’autocontenció municipal per motiu de compra a Catalunya, per regions, 2006.

Dia feiner Dissabte i festius

Regió Metropolitana de Barcelona 87,5% 77,0%

Comarques gironines 80,0% 70,4%

Camp de Tarragona 83,4% 73,7%

Terres de l’Ebre 87,6% 76,7%

Comarques centrals 80,8% 63,8%

Ponent 85,8% 73,4%

Alt Pirineu-Aran 80,1% 78,6%

TOTAL Catalunya 85,9% 75,1% Font: EMQ de Catalunya 2006. En comparació amb l’autocontenció del total dels desplaçaments efectuats (71,7% en dia feiner i 81,6% en dissabte i festius), l’autocontenció per motiu de compra és major a la total en dies feiners, però no en dissabte i festius, fet que està relacionat, com ja s’ha dit abans, amb la concentració de les compres en dissabte i amb el desplaçament a centres comercials per a la realització d’aquesta compra setmanal.

48

Residus En l’àmbit dels residus l’informe se centra en els residus municipals, que engloben els “residus generats als domicilis particulars, els comerços, les oficines, els serveis i també els que no tenen consideració de residus especials i els que per llur naturalesa o composició es poden assimilar als que es produeixen en dits llocs o activitats”.23 Aquesta categoria de residus, per tant, engloba no només els residus de les llars, del comerç i de les administracions (que formen el gruix principal), sinó també el d’altres activitats com les indústries o els serveis, sempre que siguin assimilables. Generació de residus municipals (domiciliaris i comercials) La generació de residus municipals ha seguit les darreres dècades una tendència clara a l’increment –amb augments del 20,18% en els residus municipals durant el període 2001-2007–. El valor de generació per càpita de 2007 (1,64 kg/habitant i dia) mostra certs símptomes d’estabilització, ja que es manté en els darrers 3 anys. El PROGREMIC 2007-2012 fixa com a objectiu una reducció de la generació per càpita del 10% per a 2012 respecte de 2006. Aquest augment de la generació respon, en part, a les modes, la menor durabilitat dels productes i els baixos preus d’aquests (en comparació als preus de reparació), que fan que les llars comprin cada vegada més sovint béns de consum poc durables. En aquest sentit, segons l’OCDE (2005)24, un 61,21% dels béns consumits a l’Estat espanyol el 2005 eren béns no duradors, un 18,89% semi-duradors, i només un 19,91% eren duradors.

23 PROGREMIC 2007-2012. 24 Dins d’aquest estudi es defineixen els béns durables com béns amb una esperança de vida de bastant més d’un any i un valor relatiu elevat (p.e. motors de cotxe, neveres i rentadores); els béns semi-durables com béns amb una esperança de vida d’ús del voltant d’un any i que no tenen un valor relatiu alt (p.e. roba de vestir, roba de la llar, coberteria de metall, joieria de metalls no nobles, etc.) i els béns no durables com béns amb una esperança de vida de menys d’un any.

49

Evolució de la generació absoluta i per càpita de residus municipals a Catalunya, 2001-2007.

Font: Agència de Residus de Catalunya Un dels aspectes més preocupants de l’augment de la generació de residus és la major presència de residus d’envasos i embalatges. Tal i com mostra el gràfic següent, diversos estudis de caracterització dels residus municipals mostren un augment del pes de la fracció envasos en la composició dels residus municipals fins a l’any 199925.

Evolució de la composició dels residus municipals a Catalunya, 1995 - 2005.

Font: Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya 1995-2000 (dades de 1995). PROGREMIC 2001-2006 (dades de 1999) i PROGREMIC 2007-2012 (dades de 2005)

25 Segons el Ministerio de Medio Ambiente (2008a), l’any 1970 els envasos representaven només un 3% en pes dels residus municipals.

50

Convé aclarir que composició i generació són dos conceptes no equivalents. Així, mentre la composició fa referència als residus que realment es generen, independentment de si es recullen selectivament o no, quan es parla de la generació de residus generalment es fa referència als residus que s’han recollit. Això explica el fet que, tot i que en la composició de residus el percentatge en pes de les fraccions envasos i paper siguin similars, com que es recull més paper selectivament la seva contribució a la generació és major. Aquest fet és resultat, en part, dels canvis en la presentació dels productes, que cada cop es venen en formats més petits, més processats i més embolcallats, i en canvis d’hàbits dels consumidors. En aquest sentit, un dels factors més destacables és l’augment del consum d’aigua embotellada. Espanya és el setè país del món en consum d’aigua embotellada, amb 120 litres per càpita (El País, 22/08/2008). També és resultat dels canvis de composició de les llars, ja que la generació d’envasos per càpita en una llar unipersonal és gairebé 3 vegades la d’una llar de quatre persones, tal i com mostra el gràfic següent.

Generació setmanal de residus per càpita segons el tipus de llar (kg).

Font: INCPEN (1999). L’augment del pes de la fracció envasos en els residus municipals té un seguit d’impactes socioambientals negatius derivats de:

- L’augment del consum de matèries primeres no renovables - La dificultat de recollida d’aquesta fracció i el seu cost, a causa de la seva baixa

relació pes/volum - La difícil reciclabilitat d’aquesta fracció a causa de la gran diversitat existent26

26 Segons dades del PNIR 2007-2015, el consum d’envasos de plàstic a l’Estat espanyol va ser de 1.565.300 Tn l’any 2005, de les quals només se’n van reciclar un 21%.

51

Segons un estudi de l’INCPEN (2001), més de dos terços dels residus d’envasos provenen del consum de productes alimentaris. D’altra banda, segons el PROGREMIC s’estima que els residus d’envasos domèstics no adherits a un sistema integrat de gestió (SIG)27 i els residus d’envasos comercials i industrials representen entorn al 50% dels residus d’envasos. Pel que fa als comerços, segons el Consell de Gremis de Comerç i Serveis de Barcelona (2004) el subsector que més contribueix a la generació de residus d’envasos és amb diferència el de la restauració, responsable d’un 61,08% del total d’envasos generats. El segueixen els establiments amb predomini d’alimentació (9,59%) i els establiments d’alimentació especialistes (8,43%). Els objectius del PROGREMIC en matèria d’envasos segueixen la jerarquia de gestió marcada per la normativa, fent especial èmfasi en la necessitat de prevenció i foment de la recollida selectiva en origen. Pel que fa a la prevenció es proposa un objectiu de reducció de les bosses de plàstic d’un sol ús en un 30% per a l’any 2009 i en un 50% per a l’any 2012. Pel que fa a la valorització, es fixa un objectiu global de valorització de la fracció envasos d’entre el 55 i el 80%, amb objectius específics per a cada material. En l’àmbit dels comerços, aquests generen grans quantitats de residus per la seva naturalesa i l’activitat que desenvolupen. Els residus generats pels comerços s’inclouen dins la categoria de residus municipals comercials, juntament amb els d’altres subsectors com la restauració i les oficines. Segons la Llei 6/1993, de 15 de juliol, reguladora de residus, són residus comercials els “residus municipals generats per l’activitat pròpia del comerç al detall i a l’engròs, l’hoteleria, els bars, els mercats, les oficines i els serveis”. A efectes de gestió, es consideren equiparables a residus comercials “els residus originats a la indústria que tenen la consideració d’assimilables a municipals” d’acord amb el que estableix la mateixa Llei. Es considera que els residus comercials representen com a mínim el 15% del total dels residus municipals, tot i que a zones urbanes d’alta densitat comercial aquest valor pot arribar a assolir el 30%. El PROGREMIC 2007 - 2012 assumeix un valor promig del 21% del total de residu municipal com a residu comercial. D’acord amb dades de l’Agència de Residus, la fracció més important dels residus comercials és el paper/cartró (principalment embalatge de cartró), que tendeix a incrementar-se cada any. La matèria orgànica és la segona fracció més recollida, seguida del vidre i dels envasos lleugers, tal i com mostra el gràfic següent.

27 Model de gestió de residus en què les empreses responsables de posar al mercat els productes han de pagar un import a una societat gestora constituïda pels propis fabricants del producte/residu específic per tal de gestionar per si mateixes el finançament de la gestió amb la finalitat d’assegurar el compliment dels objectius de reciclatge i valorització.

52

Distribució de la generació estimada de residus comercials per fraccions residuals.

Font: PROGREMIC 2007-2012 Baix percentatge de valorització dels residus municipals En relació a la recollida selectiva s’observen tendències favorables. Durant el període 2001-2007 el percentatge de recollida selectiva bruta28 s’ha duplicat fins assolir un valor del 33,7%. La matèria orgànica constitueix un 36% en pes dels residus. La recollida selectiva d’aquesta fracció és, per tant, cabdal per tal de:

• Augmentar els nivells de recollida selectiva globals • Reduir els residus biodegradables que van a parar als dipòsits controlats, que

constitueixen un dels principals impactes de la gestió de residus municipals degut a emissions de metà i generació de lixiviats.

A data de febrer de 2009, 501 municipis catalans han implantat la recollida de la fracció orgànica dels residus municipals i 445 encara no ho han fet; d’aquests darrers la majoria són municipis petits que fins al 2008 no hi estaven obligats, però també n’hi ha de més 5.000 habitants, tal i com mostra la taula següent.

28 La recollida selectiva bruta inclou els impropis, és a dir, aquells residus que no corresponen a la fracció principal demandada.

53

Estat de la recollida de la fracció orgànica dels residus municipals a Catalunya a febrer de 2009.

Nº habitants Municipis amb implantació

Municipis sense implantació

< 500 116 217

500 - 1.000 65 84

1.000 - 2.000 59 61

2.000 - 3.000 34 37

3.000 - 5.000 41 29

> 5.000 186 17

Total 501 445

Font: ARC. D’acord amb la Llei 9/2008, de 10 de juliol, de modificació de la Llei 6/93, reguladora de residus, tots els municipis hauran d’haver iniciat la recollida selectiva de FORM abans de l’1 de gener de 2010. S’entendrà que el desplegament està iniciat si disposen del servei almenys un 10% dels grans productors i generadors singulars i almenys un 10% de la població de l’àmbit de gestió. A efectes ambientals, però, el més rellevant és el percentatge de residus valoritzats. La valorització dels residus és el conjunt d’operacions que suposen l’aprofitament total o parcial dels residus com a producte, matèria primera o font d’energia. La valorització pot ser material o energètica. La valorització material inclou els materials portats realment a reciclar. Es diferencia entre valorització material primària (VMP), que inclou la recollida selectiva neta que té com a finalitat la recuperació material; i valorització material secundària (VMS), que inclou els materials recuperats mitjançant les plantes de tractament de la fracció resta i les escòries recuperades de les incineradores. La valoració material total (VMT) inclou la valoració material primària i secundària. L’objectiu normatiu del PROGREMIC 2007-2012 és assolir un 48% de valorització material total dels residus municipals pel 2012, establint els objectius específics per a cada fracció que mostra la taula següent.

54

Objectius de valorització material dels residus establerts al PROGREMIC 2007-2012.

Matèria orgànica 55% de VMT

Vidre 75% de VMT

Paper i cartró

75% de VMT de paper i cartró (envàs i no envàs)

Envasos lleugers 25% de VMT

60% de VMT d’envasos

Valorització material

Altres

25% de VMT en general

20% de VMT voluminosos

25% de recollida selectiva de piles

Objectius per RAEE segons Reial Decret 208/2005

48% de VMT

Font: PROGREMIC 2007-2012 Si s’analitzen els resultats de valorització material de l’any 2006 respecte el que s’havia d’acomplir segons l’antic PROGREMIC, molt similars als de l’actual programa, es pot comprovar que encara hi ha força camí per recórrer.

Objectius de valorització material del PROGREMIC per a 2006 i resultats de l’any 2006.

FORM Paper i cartró Vidre Envasos

lleugers TOTAL

Objectiu PROGREMIC 2006 50% 75% 75% 25% 48%

VMT 2006 13,6% 53,0% 63,8% 10,5% 24,0%

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Agència de Residus i del PROGREMIC 2007-2012. Per assolir l’objectiu cal doblar la valorització material total. Les fraccions orgànica i envasos són les que queden més lluny dels objectius. Convé precisar també que en el cas de la FORM, la qualitat del producte resultant del reciclatge (compost) en general no és òptima a causa dels impropis presents en aquesta fracció, fet que perjudica la qualitat del compost. Els residus comercials tenen un paper important a jugar en l’acompliment dels objectius de recollida selectiva i valorització que estableix el PROGREMIC, ja que

55

suposen una fracció considerable dels residus municipals i són residus valoritzables en un percentatge molt alt. Val a dir que per al total de residus comercials només es disposa de les dades dels residus anomenats “no territoritzables”, i que corresponen a les recollides selectives en circuits independents que generalment fan les grans cadenes comercials i altres activitats econòmiques que disposen de gestors propis, i de les dades de recollides comercials recollides mitjançant circuits diferenciats del domiciliari. Ambdues s’han anat incrementant durant els darrers anys fins arribar a un 8% del total de residus generats a Catalunya l’any 2006.

Evolució dels residus comercials recollits segregadament i del percentatge respecte del total de residus recollits, 2002 - 2007.

Font: Agència de Residus de Catalunya.

56

Per fraccions, l’evolució és la que mostra el gràfic següent.

Evolució de la recollida de residus comercials a Catalunya, 2003 - 2007.

Font: Agència de Residus de Catalunya El PROGREMIC 2007-2012 pretén augmentar la quota de reciclatge dels residus municipals a través de la recollida diferenciada dels residus comercials. En matèria de residus comercials el PROGREMIC estableix l’objectiu de promoure la responsabilització del productor a través de la gestió diferenciada de recollides comercials per aconseguir l’acompliment dels objectius de valorització.29 D’acord amb la Llei 6/1993, de residus, els ajuntaments han de promoure la previsió d’espais que facilitin la recollida selectiva dels residus en els comerços. També cal preveure que els establiments comercials disposin dels espais necessaris per recollir els residus afectats per un SIG (Sistema Integrat de Gestió), com per exemple els d’aparells elèctrics i electrònics, els de pneumàtics i els de piles, i que d’acord amb les normatives corresponents30 han de ser acceptats obligatòriament pels comerços en el moment de la compra dels nous aparells/productes equivalents. De la mateixa forma hi ha fabricants susceptibles d’establir SDDR d’envasos (Sistemes de dipòsit, devolució i retorn), que si bé ara són voluntaris, en un futur podrien potencialment esdevenir en obligatoris per alguns tipus concrets d’envasos. Els equipaments comercials també són productors de residus especials, encara que en un volum inferior als domicilis. Els residus municipals especials són «residus

29 Per gestió diferenciada no s’entén la instauració de circuits de recollida segregats, sinó potenciar una gestió diferenciada en origen sigui quin sigui el model adoptat. 30 Real Decreto 208/2005, de 25 de febrero, Real Decreto 1619/2005 i Real Decreto 106/2008, d’1 de febrer, respectivament

57

municipals que requereixen un tractament especial per evitar efectes perjudicials en el medi ambient o en la salut de les persones, com pintures, coles, medicaments, cosmètics, olis lubricants, bateries de cotxe, piles, etc.» (PROGREMIC). La producció d’aquests residus obeeix, sobretot, a les tasques de manteniment dels equipaments comercials i en alguns casos també al funcionament normal dels establiments (p.e. medicaments en farmàcies o certs aparells elèctrics en botigues d’electrodomèstics). Medi ambient i salut Augment dels riscos per a la salut de certs productes de consum La industrialització, la globalització, i el desenvolupament de noves tecnologies han posat al mercat una gran quantitat de productes que han tingut o poden tenir certs riscos per a la salut dels consumidors i que poden arribar a les llars per vies ben diverses. Algunes d’aquestes substàncies s’originen com a simple conseqüència de les activitats pròpies del sistema de vida actual: utilització de combustibles fòssils, incineració de residus, extracció de minerals... D’altres, per contra, són o han estat produïdes expressament amb una finalitat concreta, i són utilitzades com a components d’insecticides i pesticides, com a refrigerants d’aparells elèctrics o com a retardants de flama en la fabricació d’aparells d’ús domèstic i teixits ignífugs, entre d’altres. Els consumidors esperen que els productes que compren siguin segurs i esperen no haver de preocupar-se per distingir un producte segur d’un que no ho és. És per tant feina de les administracions i de les empreses i indústries gestionar aquest risc conjuntament i garantir que tots els productes que es posen al mercat són segurs. No obstant també cal tenir en compte que certs productes, especialment alimentaris, no presenten un risc intrínsec sinó que és la manera com es consumeixen el que pot comportar certs riscos de salut. En aquest sentit, el canvi d’hàbits alimentaris ha comportat l’aparició de nous reptes com l’augment de la incidència d’obesitat o de malalties cardiovasculars. Als països industrialitzats, l’obesitat representa un factor de risc per a les quatre principals causes de mort: vessament cerebral, malalties cardiovasculars, càncer i diabetis (Goodwin et al. 2005).

58

Principals riscos per a la salut derivats del consum i associació d’aquests amb factors ambientals i d’estil de vida.

Impacte sobre la salut

Associació amb productes de consum

Productes que en contenen en més quantitat

Malalties infeccioses

Contaminació de l’aigua i dels aliments

Aigua no potabilitzada

Càncer Cadmi Tabac, aigua, pa i cereals, peix i marisc

Pesticides Arsènic Peix i marisc, pa i cereals Dioxines Peix (especialment el peix més

greixós) i marisc, derivats làctics, cereals

Hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP)

Tabac, fum de les cuines, cereals, carn, greixos, peix i marisc, lactis

Hexaclorobenzè (HCB) Lactis, peix, carn i derivats Malalties cardiovasculars

Tabac (consum i respiració del fum)

Aliments amb un elevat contingut de colesterol

Plom Bateries, pintures, esmalts, peix i marisc

Malalties respiratòries

Tabac (consum i respiració del fum)

Malalties de la pell Pentaclorofenol Peix Dioxines Obesitat Aliments amb un alt

contingut de greixos

DDT Disfuncions reproductives Cadmi Tabac Dioxines Disruptors endocrins Plom Aigua,31 pintures Bifenils policlorats (PCBs) Pintures, aparells elèctrics antics

(transformadors, neveres, televisors, llums fluorescents), peix i marisc, derivats lactis, greixos

Medicaments Plom Aigua,32 pintures Desordres en el

desenvolupament fetal i dels infants

Mercuri Aigua, peix (sobretot predadors) i marisc

Tabac (consum i respiració

31 Transportada per conductes antics de plom. 32 Ídem.

59

del fum) Cadmi Tabac Alguns pesticides Disruptors endocrins

Plom Aigua,33 pintures Desordres del sistema nerviós Bifenils policlorats (PCBs) Aparells elèctrics, pesticides Dioxines Arsènic Peix i marisc Alguns dissolvents Pintures Mercuri Aigua, peix (sobretot predadors) i

marisc Organofosfats

Alguns pesticides Alteracions en la resposta immunològica

Dioxines

Augment de la sensibilitat als productes químics

Exposicions múltiples a productes químics en baixes dosis

Font: Elaboració pròpia a partir d’European Environment Agency, 2005b i de Bozio ,2005. Per controlar aquests riscos, l’atenció de les administracions s’ha centrat sobretot en l’establiment de sistemes de regulació, control i alerta en dos àmbits diferenciats: el dels productes alimentaris i el dels productes no alimentaris.

a) Productes no alimentaris

Pel que fa als productes no alimentaris, a nivell europeu la Directiva 2001/95/CE, de 3 de desembre, relativa a la seguretat general dels productes, va establir el marc legal per a la creació del sistema RAPEX d’alerta ràpida per a productes no alimentaris. Es tracta d’una xarxa europea d’alerta per informar a les autoritats dels països membres dels riscos emergents, identificar productes no segurs existents al mercat i proveir informació sobre les mesures preses en relació a aquests productes. Mitjançant aquest sistema els estats membres han de notificar a la Comissió sobre les mesures preses per restringir la comercialització dels productes perillosos per a la salut o la seguretat dels consumidors. Les mesures que es prenen més freqüentment són la prohibició de la venda del producte i la retirada del producte del mercat. D’ençà de la posada en marxa del sistema RAPEX, el nombre d’alertes de productes perillosos s’ha incrementat any rera any, tal i com mostra el gràfic següent.

33 Ídem.

60

Evolució del nombre anual d’alertes RAPEX de productes perillosos, 2003-2008.

Font: http://ec.europa.eu/consumers/safety/rapex/stats_reports_en.htm A Catalunya, l’any 2008 l'Agència Catalana del Consum va destruir o retirar del mercat més de 879.000 productes insegurs. El 90% de les unitats destruïdes el 2008 corresponien a joguines, articles de puericultura i cosmètics. A més d'aquests, destaquen per les elevades xifres tant de destrucció com de retirada, el material elèctric, el tèxtil i els encenedors.34 Pel que fa als hàbits de consum, un dels principals hàbits amb repercussions sobre la salut és el consum de tabac. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el consum de tabac és responsable del 90% de la mortalitat per càncer de pulmó, del 95% de les morts per malaltia pulmonar obstructiva crònica, del 50% de la mortalitat cardiovascular i del 30% de les morts produïdes per qualsevol tipus de càncer.35

34 www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=6&num_noticia=443614 35 Exposició de motius de la Ley 28/2005, de 26 de diciembre, de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco.

61

Evolució del consum de tabac a Catalunya en la població de 15 anys i més, 90-06.

Font: Departament de Salut. La publicitat té incidència sobre el consum de tabac. En aquest sentit, a nivell europeu s’han dut a terme iniciatives reglamentàries per limitar-ne la venda i la publicitat, i per advertir els consumidors dels riscos que comporta el seu consum, amb l’objectiu últim de reduir-lo. La Unió Europea va aprovar el 2002 l’Estratègia Europea per al Control del Tabaquisme i ha dut a terme diverses iniciatives normatives entre les que destaca l’aprovació de la Directiva 2002/33/CE, de 26 de maig. Aquesta directiva es va transposar a l’estat Espanyol mitjançant la Ley 28/2005, de 26 de diciembre, de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco. Partint del reconeixement que les mesures de publicitat i promoció dels productes del tabac tenen una provada influència sobre el seu consum, la llei limita tots els tipus i mitjans de publicitat, prohibint-ne la publicitat directa i indirecta i prohibint el patrocini dels productes del tabac. També amplia els espais lliures de fum. En un altre àmbit, la contaminació de l’aire interior és causa de diversos problemes de salut, com càncer, al·lèrgies, problemes de concentració i d’insomni i asma. Algunes fonts de contaminació de l’aire interior estan relacionades amb productes de consum, com els materials de construcció, les pintures i vernissos, els productes de neteja, el fum del tabac i els gasos de combustió d’estufes o cuines (European Environment Agency, 2005b). Una altra font de preocupació són els camps electromagnètics. Els camps que es generen al voltant de les línies elèctriques i dels aparells domèstics són de baixa freqüència. En canvi, els mòbils i els equips radiofònics generen camps de freqüència més elevada. L’explosió en l’ús de telèfons mòbils ha generat molta recerca al voltant d’aquesta qüestió. Fins ara, ni els estudis experimentals en

62

animals ni els estudis epidemiològics han arribat a una conclusió definitiva. Així, no es pot afirmar ni negar científicament que l’ús de telèfons mòbils causi un major risc de càncer. No obstant això, l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) ha classificat les radiacions electromagnètiques dins la categoria de carcinògen 2B (possiblement carcinògen) (European Environment Agency, 2005).

b) Productes alimentaris

En l’àmbit dels productes d’alimentació cal tenir en compte que, a banda dels productes perillosos més directament relacionats amb la producció d’aliments (pesticides, medicaments, etc.), molts dels productes perillosos generats en altres àmbits com l’industrial o les ciutats s’incorporen als aliments per diferents vies, com per exemple l’aigua de rec, la pluja o la deposició atmosfèrica. D’altra banda, els hàbits alimentaris han canviat molt durant els darrers anys. Segons el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2007b), des del 1987 el consum de pa, llegums, ous, patates i llet ha baixat significativament, mentre que ha augmentat el consum de porc, peix, derivats lactis, fruita i hortalissa transformada i plats preparats. A més, el percentatge de productes d’alimentació comprats per les llars ha baixat del 87,14% el 1987 al 73,50% el 2006, en favor dels comprats pels establiments d’hosteleria (bars i restaurants), que han passat del 9,44% al 23,9% en pes de totes les compres. Això indica que els ciutadans mengen cada cop més sovint fora de casa. Aquesta constatació es veu també reflectida a les enquestes d’ús del temps del Instituto Nacional de Estadística,36 ja que es veu com el temps destinat a la preparació del menjar també ha disminuït. Segons aquesta enquesta, els ciutadans catalans destinen una mitjana de 0,58 hores al dia a activitats culinàries, dada que contrasta amb les 1,52 hores destinades a la televisió i vídeo. Problemes recents de seguretat alimentària com l’encefalopatia espongiforme (mal de les vaques boges), la pesta porcina, la grip aviar, la salmonel·losi o la contaminació de begudes refrescants han provocat una major preocupació per la salut i la seguretat alimentària, i també cert canvi en els hàbits de consum. En un estudi sobre la dieta diària dels catalans, publicat per l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària el 2005 (Bozio, 2005), es van detectar diferents nivells de compostos tòxics en una àmplia gama d’aliments, sobretot en els rics en greixos, com alguns peixos, la llet, la carn i els ous. En especial en el peix, les anàlisis van mostrar una presència creixent de mercuri i arsènic, tot i que havia baixat la presència de dioxines. Quatre Departaments de la Generalitat (Medi Ambient i Habitatge, Salut, Economia i Finances i Agricultura, Alimentació i Acció Rural) estan treballant en l’elaboració del Pla de Seguretat Alimentària 2007-2012 per tal de dur a terme polítiques

36 Encuesta del empleo del tiempo 2002-2003, disponible a www.ine.es.

63

transversals per a garantir la seguretat alimentària en tots els graons de la cadena de subministrament d’aliments. A nivell europeu existeix el sistema d’alerta ràpida RASFF per a notificar els riscos relacionats amb els productes d’alimentació, anàleg al sistema RAPEX. El gràfic següent mostra l’evolució del nombre total de notificacions i del nombre d’alertes37 que va rebre el sistema RASFF entre el 2000 i el 2007. Els grups principals de productes afectats van ser el peix (notificacions relacionades sobretot amb la presència de metalls pesats, dioxines i microorganismes) i les fruites i hortalisses (notificacions arrel d’una excessiva presència de pesticides). Un 12% del total de notificacions de 2007 van correspondre a productes d’origen xinès. Com es pot veure al gràfic, el nombre de notificacions ha augmentat considerablement des de l’any 2000. Aquest increment deriva d’un major nombre d’informacions addicionals que s’envien després de la notificació inicial i que també es comptabilitzen.

Evolució del nombre anual de notificacions RASFF de riscos alimentaris, 00-07.

Font: European Commission (2008). Evidentment, l’estratègia per minimitzar els riscos relacionats amb la ingesta d’aliments és evitar l’alliberament d’agents contaminants al medi i crear barreres de protecció. No obstant, des del punt de vista del consum final, és necessari proporcionar la màxima protecció al consumidor mitjançant sistemes de vigilància i control i la màxima informació sobre els riscos per a la salut dels productes que consumeix. Aquestes actuacions són especialment importants pel que fa als aliments, ja que la creixent globalització del subministrament d’aliments pot fer

37 Les notificacions d’alerta s’envien quan el producte alimentari que presenta el risc es troba al mercat i cal, per tant, una acció immediata.

64

emergir nous riscos relacionats amb la seguretat alimentària i pot reintroduir riscos que fins ara estaven controlats. Una de les principals fonts d’atenció en l’àmbit de la seguretat alimentària són els pesticides. Diversos estudis epidemiològics han trobat una correlació entre càncer infantil i exposició (tant dels pares com dels infants) a pesticides (European Environmental Agency, 2005b). Els efectes carcinogènics dels pesticides es tenen actualment en consideració en les anàlisis de risc abans d’autoritzar-ne la comercialització dins la UE, d’acord amb la Directiva 91/414, de 15 de juliol, relativa a la comercialització de productes fitosantaris. El gener de 2009 el Parlament Europeu va aprovar una nova proposta de directiva que substituirà la citada directiva38, la qual prohibiria l’ús de 22 substàncies tòxiques en la fabricació de pesticides. Es tracta de substàncies cancerígenes, mutagèniques o que afecten la reproducció, així com disruptors endocrins i substàncies químiques persistents. Un altre focus important d’atenció és el dels transgènics o organismes genèticament modificats (OGMs). A nivell mundial, 25 països permeten el cultiu de transgènics. Dins de la Unió Europea només està autoritzada la comercialització de quatre cultius transgènics (blat de moro, soja, colza i cotó), que s’utilitzen habitualment per a la fabricació de pinsos animals i com a ingredients secundaris en la fabricació de plats elaborats. Espanya és un dels pocs països de la Unió Europea que permet els cultius transgènics, i representa l’estat membre amb més superfície dedicada a aquests cultius (79.269 hectàrees cultivades l’any 2008 respecte 107.719 a tota la UE).39 Segons la Unió Europea, “el procés de creació d’organismes modificats genèticament està envoltat d’incerteses, que poden donar lloc a multitud d’efectes imprevistos”.40 Donades aquestes incerteses, i per tal de garantir el dret dels consumidors a triar lliurement i de manera informada si volen consumir productes elaborats a partir de transgènics, la Unió Europea va aprovar una normativa sobre traçabilitat i etiquetatge d’organismes genèticament modificats. A l’Estat espanyol aquesta normativa s’ha transposat mitjançant la Llei 9/200341, que obliga a etiquetar els productes que provinguin de collites transgèniques. Aquesta normativa afecta principalment als aliments elaborats amb additius transgènics (farines, dextroses, midons i glucoses), els productes a doll i als pinsos. No obstant això, els productes de segona o tercera generació, com la carn, la llet, els ous i els productes que contenen percentatges inferiors al 0,9% de transgènics no tenen obligació d’indicar si han estat elaborats amb OGM. Així mateix, per als productes transgènics la comercialització dels quals no està

38 El reglament està pendent d’aprovació pel Consell de Ministres de la Unió Europea. 39 Europabio, 2009. 40 European Communities (2004). 41 Desplegada mitjançant el Real Decreto 178/2004, de 30 de enero

65

permesa a la Unió Europea (actualment només ho estan la soja i el blat de moro), es permet una presència màxima de transgènics del 0,5%. D’altra banda cal tenir en compte la problemàtica referent a la coexistència entre cultius transgènics i no transgènics. Binimelis (2004) conclou que la coexistència és pràcticament impossible a causa de la contaminació genètica inevitable que es produeix entre ambdós cultius. En conseqüència, es pot donar el cas que un consumidor triï un producte pensant que no conté transgènics i que sí que en contingui per efecte de la contaminació de cultius transgènics veïns. Aquest fet és especialment preocupant en el cas dels aliments de producció ecològica, ja que la normativa vigent de producció ecològica no permet la presència de productes transgènics.42 Pel que fa als hàbits alimentaris, i de forma anàloga al tabac, cal tenir en compte l’efecte de la publicitat sobre el consum d’aliments, especialment en la població jove. Alguns experts en salut pública afirmen que la publicitat contribueix a l’augment de desordres alimentaris entre les noies joves (Goodwin et al., 2005). Finalment convé esmentar el risc sanitari associat al consum d’aigua potable.43 Alguns dels contaminants amb riscos per a la salut (cadmi, plom, mercuri) estan presents a l’aigua que consumim. En aquest sentit, el Sisè Programa Marc de Medi Ambient de la Unió Europea marca com un dels objectius prioritaris d’actuació “l’assoliment de nivells de qualitat de les aigües subterrànies i superficials que no donin lloc a riscos o efectes significatius en la salut humana” (art. 7). A nivell local, els municipis són responsables de garantir aigua de qualitat, sense riscos sanitaris, accessible a tothom i en quantitat suficient.

42 No obstant, la nova proposta de directiva reguladora de la producció ecològica preveu un llindar de contaminació per transgènics del 0,9% en els productes ecològics. 43 La Diputació de Barcelona malda pel futur de les activitats de vigilància sobre les aigües de consum mitjançant la col·laboració amb les altres administracions competents en aquest àmbit. www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=6&num_noticia=443618

66

Aigua Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (2002), la demanda conjunta d’aigua de les llars i dels sectors públic i comercial (agrupades a les estadístiques dins de la categoria “consum domèstic”) va ser de 573,0 hm3 l’any 1999. Aquest consum va representar un 18,3% del total d’aigua consumida a Catalunya el mateix any.

Consum d’aigua a Catalunya, 1999.

Sector Consum (hm 3) Contribució (%) Reg 2.202,20 70,51% Domèstic 573,00 18,35% Industrial 283,40 9,07% Ramader 64,60 2,07% TOTAL 3.123,20 100,00%

Font: ACA (2002)

Nota: El consum d’aigua per a reg inclou el rec de cultius i de camps de golf. La demanda d’aigua per a usos urbans (domèstic, municipal i comercial i industrial) s’ha avaluat en base a dades reals, a diferència de la demanda per a usos agrícoles, estimada en base a diversos paràmetres.

A causa de la gran concentració urbana a les conques internes de Catalunya, la contribució del sector domèstic, municipal i comercial és considerablement superior en aquest àmbit, on representa un 43,7% de la demanda total d’aigua, que en el de les conques de l’Ebre, on només representa un 2,8%. També convé destacar que, si bé els sectors domèstic, municipal i comercial no representen el consum més important en relació al total, és el sector per al qual es preveu un major increment en l’horitzó del 2025, amb creixements entre el 13 (escenari d’estalvi intens) i el 23% (escenari tendencial). Augment del consum d’aigua per a usos domèstics Els consums d’aigua domèstica se situen a Catalunya per sota de la mitjana europea (ACA 2007), tot i no ser les més baixes. Tanmateix, mentre a la majoria de països la tendència general ha estat a la reducció, a Catalunya van seguir augmentant fins l’any 2001, tal i com mostra el gràfic següent.

67

Consum d’aigua per habitant i dia a Catalunya, 1993 - 2004.

Font: ACA 2007. L’Agència Catalana de l’Aigua (2007) estima que el sector serveis va consumir 113 hm3 l’any 2004. D’aquest consum, un 18% va correspondre a les administracions públiques i un 5% al comerç al detall. L’Agència estima que el consum d’aigua dels comerços en municipis de més de 10.000 habitants és de 10 litres/habitant·dia. Pel que fa a les administracions, l’Agència Catalana de l’Aigua (2002) estima que el consum mitjà d’aigua per a usos públics és de 16 litres/habitant i dia. El cens de les entitats subministradores d’aigua a Catalunya proporciona dades anuals sobre els volums facturats per a usos domèstics i per a serveis i altres activitats econòmiques (dins les quals s’hi inclouen les administracions, comerços...). Els informes dels darrers anys mostren que el volum facturat per a usos domèstics s’ha mantingut pràcticament constant, al voltant de 410 hm3/any, mentre que el consum per a usos comercials ha disminuït.

Volum facturat d’aigua a Catalunya, 2003 - 2007.

Font: Agència Catalana de l’Aigua, 2007

68

Cal remarcar que aquest indicador no es correspon necessàriament amb el consum real del sector domèstic, ja que es refereix només a volums facturats. El descens observat en el consum per a serveis i altres activitats econòmiques entre 2004 i 2005 ve donat pel fet que a partir de l’any 2005 el consum d’indústries transformadores va passar a ser facturat directament per l’Agència Catalana de l’Aigua i per tant queda fora de l’estadística. També convé esmentar que aquest cens no recull els usos que resten exempts del cànon d’aigua,44 ni els consums provinents de fonts pròpies. Tal i com s’ha esmentat anteriorment, degut a la concentració urbana a les conques internes, el consum per usos domèstics és major en aquestes zones. Aquesta fet es pot constatar si es reparteix el consum per usos domèstics entre els àmbits del Pla Territorial de Catalunya, tal i com mostra el gràfic següent.

Volum i rati de consum d’aigua per a usos domèstics per àmbits del Pla Territorial, 2007.

Font: Agència Catalana de l’Aigua 2008b. De les dades es desprèn que tot i que l’àmbit metropolità concentra el consum d’aigua per a usos domèstics, el rati per abonat i any en aquest àmbit és menor que en d’altres com les comarques gironines o les terres de ponent. Aquest fet pot estar lligat a què en l’àmbit metropolità predominen els habitatges plurifamiliars i que el consum per a usos no de boca (piscines, rec de jardins, etc.) és menor. També cal tenir en compte que en algunes zones, com les de ponent, encara

44 Entre els quals l’ús que fan les administracions públiques per a l’alimentació de fonts, neteges de carrers i regs de parcs, jardins i camps esportius.

69

no es disposa de comptadors per habitatge sinó per edifici, fet que augmenta el rati de consum per abonat. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (2007), els principals factors impulsors de l’augment dels consum domèstic per càpita d’aigua a Catalunya en el període 1991-2003 són:

- l’increment del nombre d’habitatges unifamiliars i plurifamiliars amb zona verda i piscina comunitària construïts

- la reducció simultània del nombre de persones residents per habitatge En aquest sentit, un estudi realitzat l’any 2005 en una mostra de 532 llars en 22 municipis de la regió metropolitana de Barcelona (Domene, 2006) mostra que el nivell d’ingressos, el tipus d’habitatge, el nombre de residents per llar, la presència d’usos externs (com jardí o piscina), el tipus d’espècies vegetals presents al jardí i els hàbits de l’usuari vers les pràctiques d’ús eficient de l’aigua juguen un paper significatiu en el consum domèstic d’aigua. D’acord amb aquest estudi, el consum s’estimava en 120 litres/persona i dia en habitatges d’alta densitat i en 203 litres/persona i dia en cases unifamiliars, fet que situava la demanda d’aigua en 131 litres/persona i dia a les zones d’urbanisme més compacte i 178 litres/persona i dia a les zones d’urbanisme més dispers. Val a dir que en cases unifamiliars amb jardins de més de 200 m2 amb una quantitat considerable de gespa el consum pot assolir els 500 litres/persona i dia. De l’estudi es conclou, per tant, que la mida i el tipus d’habitatge són factors importants a l’hora d’explicar el consum d’aigua. L’estudi remarca que el consum d’aigua per al rec representa de mitjana el 30% del consum total d’aigua de la llar, i que aquest valor pot arribar al 50% durant l’estiu. Aquest fet també es constata si s’analitzen les dades de consum per a usos domèstics en funció del nombre d’habitants del municipi i del tram facturat.45 Així, les dades mostren com, especialment en els municipis més petits (que generalment tenen una menor densitat urbana), el consum per abonat és superior . D’altra banda, l’estudi mostra que el consum d’aigua per habitant per part dels ajuntaments de la regió metropolitana era 4 vegades més elevat en els municipis de l’extraradi, a causa sobretot de les necessitats per al reg de parcs i jardins. Per tot plegat, i segons la mateixa Agència Catalana de l’Aigua (2007), per reduir la necessitat de nous subministraments futurs, la política territorial i les decisions urbanístiques són una peça cabdal de les polítiques de gestió de la demanda d’aigua, i

45 En l’aplicació del cànon de l’aigua als usos domèstics de l’aigua es consideren tres trams de consum diferents, amb un mínim de facturació de 6 m3 per abonat i mes. El tipus de gravamen que s’aplica depèn del volum d’aigua consumida. A més volum s’aplica un tram i un gravamen superior.

70

l’aigua requerida variarà considerablement segons on es produeixin els increments de població i quina sigui la tipologia d’habitatge predominant. Volum domèstic facturat per tram segons la mida del municipi, 2007.

Font: Agència Catalana de l’Aigua 2008b. En l’àmbit de l’aigua per a usos domèstics és especialment important la garantia de subministrament d’aigua en quantitat i qualitat. Aquesta es pot veure afectada per diferents factors, entre els quals cal destacar els episodis de sequera, el nombre creixent dels turistes que visiten anualment el nostre país i canvis en el model urbanístic. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (2008), a les conques internes de Catalunya, on es concentra el 92% de la població, hi ha una elevada vulnerabilitat en la garantia de l’abastament, ja que en aquestes conques només hi ha un 40% dels recursos d’aigua explotables de tot el país. També convé tenir en compte que una part no menyspreable de l’aigua distribuïda es perd en forma de fugues. Segons l’ACA (2002), les dotacions domèstiques en baixa tenen uns rendiments entre el 69 i el 78%, fet que indica que les pèrdues són d’entre el 22 i el 31%.

71

PRIORITATS I INTERRELACIONS El gràfic següent mostra les interrelacions existents entre els impactes socioambientals identificats dels sectors comerç i consum i la seva relació amb altres àmbits. Les interrelacions existents evidencien la necessitat de dur a terme una estratègia de desenvolupament sostenible integral que contempli les interrelacions i sinèrgies entre tots els àmbits.

72

INTERRELACIONS IMPACTES RELACIÓ AMB D’ALTRES SECTORS

Ocupació del sòl, fragmentació del territori i impacte paisatgístic dels

equipaments comercials

Disminució del pes dels comerços tradicionals front a les grans

superfícies

Augment de la distància recorreguda pels productes de consum Baixa presència de productes ecològics en els comerços Consum d’energia del sector comerç Consum d’energia de les administracions públiques Desplaçaments dels ciutadans per motiu de compra Generació de residus municipals (domiciliaris i comercials) Baix percentatge de valorització dels residus municipals Augment dels riscos per a la salut de certs productes de consum

Augment del consum d’aigua per a usos domèstics

Impacte de prioritat baixa Impacte de prioritat mitjana Impacte de prioritat elevada

CONSTRUCCIÓ

MOBILITAT

ENERGIA

INDÚSTRIA

SECTOR AGRARI

TURISME

73

74

IDENTIFICACIÓ DE CATALITZADORS DE CANVI (ACTUACIONS) Actuacions Objectius estratègics

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Limitar el creixement de tots els tipus de superfícies comercials no urbanes Recolzar el comerç urbà i/o tradicional Potenciar la presència de productes locals i/o ecològics als comerços Potenciar la venda de productes locals i/o ecològics als mercats municipals Fomentar la creació de cooperatives locals de consum Realitzar campanyes de promoció dels productes locals i/o ecològics Impulsar els menjadors escolars ecològics i d’altres formes de consum social d’aliments ecològics

Promoure la contractació d’empreses de serveis energètics als comerços i a les administracions

Promoure la realització de Plans d’Acció per l’Energia Sostenible Promoure la compra pública ambientalment correcta de productes i serveis Promoure el consum de béns immaterials Promoure la reparació de productes Desincentivar el consum de bosses de plàstic d’un sol ús Regular la publicitat i la distribució de premsa gratuïta Estendre la recollida selectiva de la fracció orgànica al conjunt del territori de Catalunya

Fomentar una bona recollida selectiva en origen mitjançant els models que s’hagin demostrat més eficaços

Potenciar la recollida segregada dels residus comercials Fomentar taxes d’escombraries de pagament per generació de residus Potenciar els sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos Oferir més informació al consumidor dels riscos per la salut associats al consum de productes alimentaris

Realitzar campanyes sobre bons hàbits alimentaris

75

Controlar la publicitat enganyosa Potenciar els desenvolupaments urbans compactes Promoure l’aprovació d’ordenances municipals d’estalvi d’aigua Reduir el consum d’aigua per a usos públics Realitzar campanyes d’estalvi d’aigua Fomentar la implementació de tarifes d’aigua progressives Incentivar la instal·lació de comptadors individuals d’aigua

76

77

CONTEXTUALITZACIÓ DEL COMERÇ A CATALUNYA

MARC NORMATIU

En aquest apartat es descriu la legislació bàsica a nivell europeu, estatal i autonòmic en matèria de comerç, fent especial èmfasi en els aspectes relacionats amb la sostenibilitat. Marc normatiu del comerç El sector comercial està regulat per múltiples lleis i engloba aspectes tan diversos com l’atenció al públic, l’etiquetatge, la relació de confiança amb el client (comprovants de venda, devolucions i reclamacions), la protecció de dades, la retolació en català, etc. A més, cal considerar la relació entre aquest sector i l’ocupació del territori, la qual ha estat objecte de regulació, d’acord amb els criteris establerts en la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, i el seu desenvolupament posterior. Ara bé, també cal considerar altres normatives que afecten el sector en relació a la sostenibilitat i que fan referència a aspectes com l’obtenció de llicències ambientals, la contaminació acústica i lluminosa, l’eficiència en l’ús de l’aigua o els residus. El comerç i el planejament territorial: Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials de Catalunya La Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial, crea instruments flexibles de planejament i estableix els objectius i els criteris que han de regir l'elaboració del Pla Territorial General. Per tal d’assolir els seus objectius, la Llei defineix tres instruments: - El Pla Territorial General de Catalunya (PTGC) - Els Plans territorials parcials (PTP) - Els Plans territorials sectorials (PTS) El PTGC serveix de base per desenvolupar les altres figures. Pel que fa als PTP, concreten la planificació en àmbits territorials més petits i destaquen la necessitat d’incloure una previsió aproximada del sòl terciari, en la qual s’inclou el comercial. Els PTS regulen l’àmbit d’un sector a nivell català. Aquests Plans poden ser de tres tipus: d’infraestructures, d’equipaments (el qual inclou els d’usos comercials) i de

78

protecció del medi. La Llei 18/2005, de 27 de desembre, d'equipaments comercials, disposa que el Pla Territorial Sectorial d'Equipaments Comercials (PTSEC) és l'instrument per ordenar la seva localització en l'àmbit territorial de Catalunya i n'estableix els objectius, el procediment d'aprovació i la vigència, d'acord amb les directrius que va establir, en el seu moment, la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial. El Decret legislatiu 1/2005, del 26 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’Urbanisme, estableix uns principis generals amb incidència en el PTSEC; per exemple, el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible (art. 3) comporta la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes tradicionals de vida a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient. A més, les directrius per al planejament urbanístic obliguen a les administracions urbanístiques a vetllar perquè la distribució territorial dels equipaments s’ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat. La Llei 18/2005, de 27 de desembre, d'Equipaments Comercials, té per objectiu fomentar un sistema de distribució eficient que asseguri l'aprovisionament dels consumidors amb el millor nivell de serveis possible i el mínim cost de distribució. També pretén la modernització del model de comerç urbà com a eix de l'equilibri territorial de Catalunya en l'àmbit comercial, així com la introducció de noves mesures per evitar concentracions empresarials susceptibles de distorsionar la lliure i lleial competència entre les petites, les mitjanes i les grans empreses. Per a portar a terme l'ordenació dels establiments comercials, la Llei d'equipaments comercials preveu els instruments següents:

• Estudi del planejament urbanístic • Decret 379/2006, de 10 d’octubre, de desplegament de la Llei 18/2005. • Pla Territorial Sectorial d'Equipaments Comercials (PTSEC) • Programes d'Orientació per als Equipaments Comercials (POEC)

El PTSEC pel període 2006-200946 regula la implantació dels establiments comercials subjectes a llicència de la Generalitat; és a dir, dels grans establiments comercials i dels mitjans d’alimentació. En l’article 13.3 de la Llei 18/2005, de 27 de desembre, d'equipaments comercials, s’enumeren els objectius específics que persegueix el Pla:

- Potenciar determinats centres o subcentres comarcals. - Potenciar els centres o les polaritats o concentracions comercials que generen

atracció, escollits en el Pla Territorial General per corregir desequilibris territorials.

46 Aprovat pel Decret 379/2006, de 10 d'octubre.

79

- Corregir dèficits de dotació comercial per evitar mobilitat de població i sobrecàrrega de les infraestructures públiques per raó de proveïment.

- Establir criteris i quantificar les reserves de sòl per a l’equipament comercial en el marc del planejament urbanístic.

La Llei 18/2005 estableix que la normativa del PTSEC s’ha d’inspirar en els principis de compacitat, complexitat i cohesió social i que també pot incorporar, complementàriament, altres aspectes que permetin objectivar el model definit pel Pla, com els paràmetres poblacionals, els estàndards dotacionals i les normes de distribució territorial –distàncies i àrees de consumidors. En l’article 10 de la Llei es concreten els elements que cal tenir en compte a l’hora d’atorgar les llicències comercials, entre els quals: l’adequació del projecte al planejament urbanístic vigent, la localització del projecte en la trama urbana consolidada del municipi o la integració de l’establiment en l’entorn urbà. Un aspecte a destacar és la inclusió de criteris ambientals a l’hora d’efectuar la planificació comercial. Així, l’article 22.g del Decret 379/2006, de 10 d’octubre pel qual es desplega la Llei 18/2005, de 27 de desembre, d’Equipaments Comercials, estableix que els POEC han d’incloure un informe sobre la integració dels valors ambientals. Alguns dels aspectes ambientals que haurà de considerar aquest informe són: la minimització de l’impacte sobre la mobilitat de les persones, l’estalvi d’aigua i la racionalització del consum energètic. En el projecte de Llei d’Equipaments Comercials, actualment en fase de treball i discussió, es preveu la incorporació d’aspectes ambientals com el requeriment de declaració d’impacte ambiental favorable per grans superfícies de venda, l’aplicació d’aspectes d’ecoeficiència en els establiments comercials i l’avaluació de les emissions de CO2 derivades de la mobilitat generada47. D’altra banda, la normativa comercial afecta indirectament els consumidors i els seus hàbits de consum. Per exemple els horaris comercials, regulats per la Llei 1/2004, de 21 de desembre, d’horaris comercials; Llei 17/2005, de 27 de desembre, de modificació de la Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials. Aquesta Llei, tal i com es formula en el preàmbul, pretén que els horaris comercials permetin atendre de manera adequada les necessitats de la població i que facilitin la compra en aquells moments de l'any en què es generen puntes de demanda. D'altra banda, aquests horaris han de fer possible l'equilibri entre les grans empreses de distribució i el conjunt d'empreses petites i mitjanes que configuren el comerç urbà de proximitat. Llicència ambiental El 10 de febrer de 2009 es va aprovar el Projecte de llei de Prevenció i Control Ambiental de les Activitats Econòmiques, que abaratirà els costos econòmics de les empreses mitjançant la simplificació dels tràmits que fan referència als requeriments ambientals. El text integra la normativa europea i estatal48 i substituirà l'actual Llei

47 Cal tenir en compte que aquest projecte de Llei està subjecte a modificacions i que aquests aspectos poden variar. 48. Ley 16/2002 de 1 de julio de Prevención y Control integrados de la Contaminación (IPPC).

80

3/1998. Amb la seva entrada en vigor només un 10% de les activitats sotmeses a la Llei necessitaran llicència ambiental; la resta s'acolliran al règim de comunicació o d'intervenció preventiva. Tenint en consideració la vigent normativa i el nou marc legal, els establiments comercials només estaran subjectes a concessió de la llicència comercial per a l'obertura, l'ampliació, el canvi d'activitat, el trasllat o el traspàs dels grans establiments comercials. Contaminació lumínica Els establiments comercials han de complir els requeriments del Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de Desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’Ordenació Ambiental de l’Enllumenat per a la Protecció del Medi Ambient Nocturn. Concretament, l’article 8.1 estableix que “l’enllumenat exterior, tant el de propietat pública com el de propietat privada, s’ha de mantenir apagat en horari nocturn, tant en zones comercials com en zones industrials, residencials o rurals, excepte en els casos següents: (…) c) per usos comercials, industrials, agrícoles, esportius o recreatius, durant el temps d’activitat.” A més, es defineix l’enllumenat comercial i publicitari com el de les superfícies destinades a una activitat comercial o publicitària. Contaminació acústica La Llei 16/ 2002, de 28 de juny, de Protecció contra la Contaminació Acústica estableix, en l’article 16, que l’Administració ha de vetllar entre altres per la qualitat acústica dels espais públics concorreguts i de l’interior d’àrees comercials. També diu que “en espais oberts, com ara àrees comercials, el nivell màxim d’immissió és el de la zona de sensibilitat acústica49 que correspon a l’emplaçament” (art. 16). Residus Els equipaments comercials generen grans quantitats de residus per la naturalesa i activitat que desenvolupen. Cal gestionar aquests residus correctament i d’acord amb la normativa. La Llei 6/1993, de 15 de juliol, reguladora dels Residus (que ha sofert diverses modificacions des de la seva aprovació inicial), constitueix el text bàsic de la normativa catalana d’aquest àmbit. L’article 3.3.g defineix els residus comercials com “residus municipals generats per l’activitat pròpia del comerç al detall i a l’engròs, l’hoteleria, els bars, els mercats, les oficines i els serveis. Són equiparables a aquesta categoria, als

49. S’entén per zona de sensibilitat acústica la part del territori que presenta una mateixa percepció acústica. La llei 16/2002 delimita el territori en zones de sensibilitat acústica en funció uns objectius de qualitat.

81

efectes de la gestió, els residus originats a la indústria que tenen la consideració d’assimilables als municipals d’acord amb el que estableix aquesta Llei”. Aquesta llei estableix una regulació específica per a la gestió dels residus comercials a fi de millorar-ne la gestió i garantir que els productors i els posseïdors assumeixin les despeses de la seva gestió, sense perjudici que els ens locals n’assumeixin la gestió directa. L’article 47.bis estableix com s’ha de dur a terme la gestió d’aquests residus. Concretament específica que la persona titular de l’activitat generadora de residus comercials ha de:

a) Mantenir els residus en condicions adequades d’higiene i seguretat mentre els posseeixi. b) Lliurar els residus en condicions adequades de separació per materials. c) Suportar les despeses de gestió dels residus que posseeix o genera. d) Tenir a disposició de l’Administració el document que acrediti que ha gestionat correctament els residus i els justificants dels lliuraments efectuats.”

La Llei també estableix que el Govern de la Generalitat ha de “promoure la reducció de la producció dels residus i de llur perillositat, en les fases successives de disseny, producció, distribució i comercialització de béns i de prestació de serveis” (article 6 de la Llei 6/1993, modificat per article 5 de Llei 9/2008). El Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya (PROGREMIC) 2007-2012, en el seu subprograma de foment de les recollides comercials, inclou propostes per ajudar als ens locals a implementar una gestió diferenciada dels residus comercials. L’objectiu d’aquest subprograma és promoure la implantació de mesures de responsabilitat del productor a través de la gestió diferenciada dels residus comercials com a factor fonamental per aconseguir l’acompliment dels objectius de valorització recollits en el Programa. El Programa no obliga als municipis a realitzar una recollida segregada als comerços ni obliga als comerços a gestionar la recollida mitjançant gestors privats50. L’objectiu és potenciar una gestió diferenciada en origen, especialment per a comerços que generin suficient quantitat o es trobin en eixos comercials. Així, es proposen tres models de recollida diferenciats pels residus comercials: integrat, mixt i segregat. En el model integrat el comerç utilitza els mateixos contenidors i logística de recollida que fa servir el ciutadà, a diferència del model mixt en què el comerç utilitza diferents contenidors però la mateixa logística de recollida que fa servir el ciutadà. Finalment, en el model segregat el comerç utilitza diferents contenidors i diferent logística de recollida. Aquest tercer model és el més costós però també és el que fa assumir de forma més eficient el principi de responsabilitat del productor i, per tant, és més afavoridor de la prevenció i la recollida diferenciada.

50 Tot i així, la Llei 15/2003 estableix que si la recollida és gestionada per un Ens Local caldrà que es garanteixi l’autofinançament del servei per part dels comerços, i l’Ens Local tindrà la possibilitat de deixar de recollir els residus a un comerç si aquest no li lliura els residus en les condicions que determini.

82

Medi ambient, seguretat i salut L’activitat comercial entesa com a transport de mercaderies i com a punts de venda de productes ha de complir certs requisits sanitaris establerts per llei. Així, la Llei 7/2003, de 25 d‘abril, de Protecció de la Salut estableix que estan sotmeses a la gestió del risc i, per tant, a les accions de vigilància i control sanitaris, els processos de producció, elaboració, captació, tractament, transformació, conservació, envasament, emmagatzematge, transport, distribució i venda d’aliments i begudes. Les instal·lacions de concurrència pública i les activitats que s’hi duen a terme també estan sotmeses a aquest règim d’inspecció del risc, així com els edificis i els llocs d’habitatge. Així, la Llei 7/2003, en l’article 3.m, estableix que les autoritats sanitàries a Catalunya són: el Departament de Salut, els Ajuntaments (especialment el de Barcelona a través de l’Agència de Salut Pública) i el Consell General d’Aran. Comerç just El Comerç Just constitueix “una relació comercial basada en el diàleg, la transparència i el respecte mutu, que busca una major igualtat en el comerç internacional. Contribueix al desenvolupament sostenible proporcionant millors condicions comercials i assegurant els seus drets als productors i treballadors marginats, especialment en el països del Sud. Les organitzacions de comerç just (protegides pels consumidors) es comprometen activament prestant el seu suport als productors, despertant la consciència pública i lluitant per canviar les normes i pràctiques habituals del comerç internacional” (Vives, 2007). El Parlament Europeu adoptà el juny de 2006 la Resolució sobre comerç just i desenvolupament (A6-0207/2006) per promoure el comerç just. Aquest document posa l’accent en la importància d’incrementar el suport públic a aquest sector, amb un creixement estable a Europa, que és responsable de gairebé el 70% de les vendes mundials. La resolució fa també una crida a la Comissió Europea perquè presenti una recomanació sobre aquesta matèria. A l’Estat Espanyol el suport polític al comerç just sorgeix en diferents àmbits d'actuació de les administracions públiques. D’una banda, en la normativa i la legislació referents a la cooperació internacional i a l’ajuda al desenvolupament i en proposicions no de llei; i per l’altra, en la normativa i programes en l’àmbit de la sostenibilitat (Vives, 2007). El 20 de desembre 1996 el Parlament de Catalunya va aprovar una Proposició No de Llei sobre Comerç Just i Solidari. Altres iniciatives en aquest àmbit són la Resolució 285/V del Parlament de Catalunya de 3 d’abril de 1997 de suport al comerç just i solidari, que insta el Govern de Catalunya a establir relacions de cooperació amb empreses de comerç just i solidari, fundacions, organitzacions no governamentals (ONG) i altres organitzacions que desenvolupin projectes en aquest camp. En el Pla de Govern 2007-2010 s’afirma que l’Administració de la Generalitat introduirà criteris ètics, socials i ambientals en els plecs de condicions de compra de béns i serveis i que farà promoció del comerç just i del consum responsable.

83

COMPARATIVA DEL SECTOR CATALÀ AMB EL D’ALTRES COMUN ITATS AUTÒNOMES I PAÏSOS EUROPEUS Comerç En la comparació de l’activitat comercial per comunitats autònomes s’han de tenir presents diverses variables com l’índex de població, que s’han de relacionar amb l’activitat industrial i econòmica. Pel que fa a la demografia, l’any 2008 Andalusia, era la primera Comunitat en nombre d’habitants, però el dinamisme econòmic d’algunes comunitats fa que en l’activitat comercial no sigui la primera. A Andalusia l’índex comercial (percentatge sobre el total del comerç de l’estat) per l’any 2006 va ser de 16,8%, més baix que el de Catalunya (17,5%) que en canvi té un índex de població menor, un 15,9% en front d’un 17,8% d’Andalusia (Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, 2008). Comparativa del sector comercial per Comunitats Autònomes, 2007.

Comunitats Autònomes Quota de mercat 1

2007

Índex comercial 2

Andalusia 16.737 16.832

Aragó 3.113 2.917

Astúries 2.271 2.443

Balears 2.619 2.116

Canàries 4.653 4.901

Cantàbria 1.232 1.137

Castella i Lleó 5.847 4.892

Castella la Mancha 4.489 3.624

Catalunya 16.631 17.458

Ceuta 140 230

Comunitat Valenciana 10.819 11.246

Extremadura 2.501 2.226

Galícia 5.918 6.043

Madrid 13.339 14.108

Melilla 140 210

Múrcia 2.952 3.021

Navarra 1.462 1.475

País Basc 4.362 4.343

Rioja (La) 775 777 Total 100.000 100.000 Font: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008.

1 La quota de mercat és el quocient entre la seva oferta comercial i la corresponent al conjunt del sector. Aquest índex mesura la capacitat de consumo d’un municipi i es mesura, només en funció de la importància de la població, sinó també en funció del poder adquisitiu d’aquesta, el qual està representat per cinc variables (telèfon fix, oficines bancàries, automòbils, etc).

84

Aquests índexs s’expressen la participació (en tant per 100.000) que correspon a cada municipi sobre una base nacional de 100.000 unitats. 2 L’índex comercial compara la importància del comerç (a l’engròs i la detall conjuntament), referit a 2006. S’elabora en funció l’impost d’activitats econòmiques (IAE). El seu valor reflexa el pes relatiu (en tant per cent mil) de la activitat comercial d’una comunitat autònoma respecte al total de l’estat Espanyol.

Dins el conjunt de l’Estat si es comparen el total d’activitats comercials per comunitats autònomes (Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008), s’observa que Catalunya ocupa el segon lloc després d’Andalusia. Nombre d’activitats comercials totals i superfícies, per comunitats autònomes, 2007

Comunitat autònoma Població Núm. Nombre per cada 1.000

hab. m2

Andalusia 8.059.461 183.558 22,78 19.858.898 Aragó 1.296.655 29.519 22,77 3.139.058 Astúries 1.074.862 26.482 24,64 2.412.115 Balears 1.030.650 25.583 24,82 2.996.179 Canàries 2.025.951 47.097 23,25 4.919.838 Cantàbria 572.824 14.301 24,97 1.398.975 Castella la Mancha 1.977.304 47.107 23,82 5.233.786 Castella i Lleó 2.528.417 59.582 23,56 6.309.938 Catalunya 7.210.508 165.246 22,92 18.485.583 Ceuta 76.603 1.790 23,37 135.825 Extremadura 1.089.990 30.453 27,94 2.679.970 Galícia 2.772.533 66.807 24,10 6.685.821 Madrid 6.081.689 106.560 17,52 14.207.899 Melilla 69.440 1.850 26,64 112.823 Múrcia 1.392.117 28.826 20,71 3.431.211 Navarra 605.876 16.915 27,92 2.175.618 País Basc 2.141.860 39.861 18,61 3.751.206 Rioja (La) 308.968 8.059 26,08 829.752 València 4.885.029 110.598 22,64 13.269.245

Total 45.200.737 1.010.194 22,35 112.033.740 Font: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008. Catalunya compta amb una sòlida xarxa comercial en comparació amb d’altres comunitats autònomes, possiblement perquè el sector compta amb una llarga tradició d’establiments comercials de caràcter familiar que, tot i que han patit una davallada, han aconseguit adaptar-se a les noves demandes sorgides de sectors com el turisme o les noves onades migratòries.

85

Pel que fa al comerç al detall, el nombre d’establiments ha disminuït, passant de 15,24 per cada mil habitants a nivell espanyol l’any 2000, a 13,98 l’any 2008. Pel que fa Catalunya, la davallada ha estat percentualment més elevada, passant de situar-se per sobre de la mitjana espanyola l’any 2000 a estar una mica per sota l’any 2008. Evolució del nombre d’establiments de comerç al detall per cada 1.000 habitants a Espanya, 2000-2008 Comunitat autònoma 2000 2006 2007 2008 Ceuta i Melilla 19,37 18,08 17,58 17,18 Galicia 14,99 15,39 15,56 15,35 Balears 18,51 16,66 16,08 15,18 Canàries 16,36 15,34 15,43 15,10 Extremadura 12,81 15,08 15,22 15,01 Andalusia 14,87 15,07 15,13 14,81 País Basc 14,55 14,01 13,84 14,37 Rioja (La) 17,14 14,66 14,68 14,37 València 15,99 14,69 14,68 14,23 Castella i Lleó 15,11 14,27 14,24 13,98

Total 15,24 14,31 14,31 13,98 Astúries 15,85 14,36 14,24 13,91 Catalunya 17,29 14,14 14,16 13,77 Castella la Mancha 15,18 14,07 13,99 13,58 Cantabria 15,03 13,81 13,78 13,44 Múrcia 14,69 13,40 13,61 13,37 Navarra 13,19 13,41 13,39 12,90 Aragó 13,78 13,05 12,96 12,63 Madrid 13,16 12,57 12,50 12,06 Font: Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme. En les cas de les activitats comercials d’alimentació, Catalunya ocupa el primer lloc pel que fa al comerç tradicional, però no succeeix el mateix amb els supermercats, on Andalusia es situa en primer lloc i molt per sobre de Catalunya. Si s’observa el rati d’establiments comercials d’alimentació per cada mil habitants, Andalusia és amb diferència la comunitat Autònoma amb més percentatge de supermercats. En canvi, Andalusia pel que fa a comerç tradicional està molt per sota de Navarra o la Rioja. Nombre d’activitats comercials d’alimentació i superfícies, per comunitats autònomes, 2007

Comunitat Autònoma Comerç tradicional Supermercats

Núm.

Número per cada 1000 hab

m2 Núm. Número per cada 1000 hab

m2

Andalusia 55.325 6,86 1.486.871 7.782 0,97 2.420.334 Aragó 11.025 8,50 300.711 705 0,54 265.190 Astúries 9.663 8,99 187.194 704 0,65 200.052 Balears 6.833 6,63 218.252 796 0,77 324.138 Canàries 10.566 5,22 274.075 2.260 1,12 528.006

86

Cantàbria 5.396 9,42 110.380 383 0,67 138.626 Castella i Lleó 21.658 8,57 526.842 1.582 0,63 609.474 Castella la Mancha 15.158 7,67 400.346 1.490 0,75 455.658 Catalunya 56.794 7,88 1.872.665 4.744 0,66 2.129.782 Ceuta 527 6,88 6.290 35 0,46 20.313 Comunitat Valenciana 36.332 7,44 1.187.138 3.002 0,61 1.847.966 Extremadura 10.520 9,65 220.179 1.312 1,20 292.062 Galícia 19.415 7,00 511.586 2.367 0,85 718.702 Madrid 29.000 4,77 875.135 2.482 0,41 1.145.695 Melilla 527 7,59 6.290 35 0,50 20.313 Múrcia 8.554 6,14 271.802 968 0,70 389.011 Navarra 6.905 11,40 263.504 286 0,47 129.501 País Basc 13.814 6,45 396.478 833 0,39 317.332 Rioja (La) 3.072 9,94 71.019 175 0,57 88.494

Total 321.08

4 7,10 9.186.757 31.94

1 0,71 12.040.649 Font: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008. A nivell europeu, els productes alimentaris es venen al comerç al detall tant en botigues especialitzades (per exemple fruiteria) com en no especialitzades (hipermercats o supermercats). Segons dades d’Eurostat, una proporció major de vendes de productes d’alimentació es realitza en botigues especialitzades, senyal de la tendència cap al comerç tradicional en aquest sector. Catalunya és la comunitat autònoma que ocupa el primer lloc en superfície dedicada a activitat comercial de vestit i calçat, en canvi en aquest sector no alimentari es situa per darrere d’Andalusia en matèria d’equipaments per a la llar i en altres.

87

Nombre d’activitats comercials no d’alimentació i superfícies, per comunitats autònomes, 2007 Comunitat Autònoma Vestit i calçat Equipament per la llar Altres

Núm.

Activitats/

1.000 hab

m2 Núm.

Activitats/

1.000 hab

m2 Activitats

Activitats/ 1.000 hab m2

Andalusia 24.275 3,02 1.694.162 29.672 3,68 5.243.036 51.453 6,38 6.000.736 Aragó 3.446 2,66 292.018 3.567 2,75 649.067 8.105 6,25 1.087.391 Astúries 3.759 3,50 302.032 3.339 3,11 521.581 6.656 6,19 657.288 Balears 4.562 4,43 371.495 4.475 4,34 989.016 7.202 6,99 773.221 Canàries 6.555 3,24 568.604 7.575 3,74 1.135.936 13.377 6,60 1.434.124 Cantàbria 1.761 3,07 156.051 1.831 3,20 313.755 3.722 6,50 385.043 Castella i Lleó 6.839 2,70 616.189 7.836 3,10 1.463.177 16.604 6,57 2.171.752 Castella la Mancha 5.175 2,62 411.029 7.180 3,63 1.561.670 13.126 6,64 1.809.502 Catalunya 23.600 3,27 1.853.078 21.577 2,99 4.795.551 47.934 6,65 5.577.403 Ceuta 339 4,43 20.769 272 3,55 19.266 447 5,84 34.317 Comunitat Valenciana 13.711 2,81 1.121.493 16.420 3,36 3.058.456 32.534 6,66 4.421.744 Extremadura 3.040 2,79 224.559 3.685 3,38 658.691 7.757 7,12 899.773 Galícia 9.971 3,60 739.522 9.433 3,40 1.644.989 20.127 7,26 2.103.522 Madrid 15.574 2,56 1.269.737 17.682 2,91 2.774.040 35.404 5,82 6.092.130 Melilla 272 3,92 18.365 289 4,16 27.014 463 6,67 34.015 Múrcia 3.881 2,79 270.974 4.416 3,17 849.974 8.675 6,23 1.228.078 Navarra 1.754 2,89 199.769 1.585 2,62 372.730 4.756 7,85 891.484 País Basc 6.421 3,00 524.084 5.442 2,54 749.748 10.929 5,10 1.029.913 Rioja (La) 1.176 3,81 107.004 1.114 3,61 229.042 2.036 6,59 237.538 Total 136.113 332.082 10.760.933 147.390 3,26 27.056.739 291.304 6,44 36.868.972

Font: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008.

88

Mentre a Catalunya la venda en grans magatzems i supermercats sembla consolidada, la venda ambulant no té tanta força ni abasta tanta quota de mercat com en altres comunitats com ara Andalusia, València, Galícia o Madrid. Espanya compta amb un total de 135 grans magatzems, 617 Hipermercats, 2.781 magatzems populars i 25.706 comerços ambulants. Nombre d’activitats de comerç mixt i altres, per comunitats autònomes, 2007

Comunitat Autònoma

Grans magatzems

%

Hipermercats %

Magatzems populars %

Comerç ambulant

% Altres %

Andalusia 17,78% 17,02% 16,54% 15,98% 19,53% Aragó 8,89% 2,92% 5,03% 1,36% 4,06% Astúries 4,44% 3,08% 10,25% 2,18% 2,81% Balears 2,22% 3,73% 1,37% 2,77% 1,77% Canàries 4,44% 5,67% 0,83% 9,20% 8,18% Cantàbria 1,48% 2,59% 1,29% 1,55% 1,43% Castella i Lleó 5,19% 4,54% 5,79% 3,42% 7,52% Castella la Mancha 2,22% 3,73% 5,03% 3,81% 7,23%

Catalunya 14,81% 14,59% 17,19% 11,89% 13,11% Ceuta 0,00% 0,32% 0,22% 0,02% 0,30% Comunitat Valenciana 11,11% 10,86% 10,25% 11,36% 10,02%

Extremadura 1,48% 2,43% 2,41% 4,05% 5,68% Galícia 3,70% 7,78% 4,21% 10,31% 5,04% Madrid 12,59% 9,40% 9,74% 8,73% 7,22% Melilla 0,00% 0,16% 0,04% 0,10% 0,25% Múrcia 2,96% 2,59% 1,69% 2,81% 2,91% Navarra 2,96% 1,78% 3,49% 4,45% 0,70% País Basc 3,70% 6,16% 4,10% 5,84% 1,44% Rioja (La) 0,00% 0,65% 0,54% 0,17% 0,80%

Total 100,00% 100,00% 100,00% 100,00% 100,00% Font: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona 2008. Segons l’Asociación Española de Centros Comerciales Catalunya és la quarta comunitat autònoma en nombre de centres comercials, amb un total de 44 centres51. La comunitat autònoma amb més centres comercials és Andalusia (99).

51 Segons aquesta associació s’entén per centre comercial “un conjunto de establecimientos comerciales independientes, planificados y desarrollados por una o varias entidades, con criterio de unidad; cuyo tamaño, mezcla comercial, servicios comunes y actividades complementarias están relacionadas con su entorno, y que dispone permanentemente de una imagen y gestión unitaria”.

89

Percentatge de centres comercials per Comunitats autònomes, 2008

Font: Asociación Española de Centros Comerciales. TENDÈNCIES EUROPEES I INTERNACIONALS Les polítiques comercials i les ambientals estan estretament relacionades. Polítiques de comerç correctes poden servir per assegurar que el comerç compleixi certs objectius ambientals. A Europa, cada cop més, les consideracions ambientals s’estan introduint en els acords comercials. La Unió Europea realitza estudis (Sustainability Impact Assessments) que determinen les probables conseqüències ambientals, econòmiques i socials d’un acord de lliure comerç. El primer estudi es va dur a terme l’any 1999 i des de llavors aquests estudis han constituït una part important en les negociacions comercials de la Unió. La metodologia per dur a terme aquests estudis es detalla a la Comunicació de la Comissió de 5 de juny de 2002 (COM(2002) 276final). Recentment, la Comissió Europea ha posat en funcionament el Fòrum del comerç al detall, amb l’objectiu de fomentar pautes de consum més sostenibles. La creació d’aquest Fòrum suposa una important contribució per l’execució del Pla d’Acció de la Unió sobre Consum i Producció Sostenibles i una Política Industrial Sostenible, de juliol de 2008. Aquest Fòrum es proposa reduir els efectes ambientals del sector i de la seva cadena de subministrament, fomentar productes més sostenibles i oferir una major informació als consumidors sobre les oportunitats d’efectuar compres més ecològiques. L’afiliació al Fòrum és voluntària i està oberta a tots els comerços al detall que s’adhereixen al Pla d’Acció Mediambiental del comerç al detall (Retailers Environmental Action Programme52), el qual inclou diversos compromisos mediambientals específics

52 Per ampliar informació: www.eurocommerce.be/content.aspx?PageId=41456

90

per les empreses (Matrix of environmental Action Points, MAP). Actualment, hi ha adherides 24 empreses europees de distribució al detall. D’altra banda, la relació entre comerç i medi ambient és cada cop més important en les relacions internacionals. Hi ha tres aspectes principals a considerar en aquesta relació:

- L’impacte ambiental del comerç i les seves polítiques (ocupació del territori, energia i canvi climàtic, mobilitat, residus, medi ambient i salut i aigua).

- Els efectes potencials de les mesures ambientals en els fluxos de comerç. - L’ús de mesures de comerç per aconseguir objectius ambientals de les

polítiques. La Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (1992) va constituir el primer fòrum internacional on aquesta complexa relació es va posar a debat. Des de llavors aquesta relació ha estat intensament discutida dins l’Organització Mundial del Comerç (OMC), l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP). El Comitè de comerç i de medi ambient de l’OMC es va crear l’any 1994. Dins d’aquest organisme la Unió Europea està al capdavant de les discussions internacionals, per tal que els temes internacionals de comerç i medi ambient es puguin resoldre i abordar correctament Les principals posicions de la UE queden reflectides en una comunicació de l’any 1996 (COM (96) 54 final). La Unió Europea ha posat de manifest que les normes de lliure mercat de l’OMC no tenen perquè suposar un debilitament dels acords ambientals internacionals. Aquest és l’argument principal per assegurar que el desenvolupament sostenible figuri en les negociacions del mandat acordat pels membres de l’OMC. Per exemple, en el preàmbul de la declaració de Doha s’hi inclouen dues referències al desenvolupament sostenible. En conjunt, la declaració fa referència a la relació entre el comerç i el medi ambient en 12 punts (IIDDS i PNUMA, 2005). L’OCDE també té un paper actiu en l’estudi de les relacions comercials i el medi ambient. Tant és així que l’any 1991 va crear un grup de treball en aquest àmbit (Joint Working Party on Trade and Environment), que es reuneix bianualment. Des de la seva creació ha publicat diversos treballs com el “Report on Trade and Environment” (1999). Des dels inicis dels anys noranta la UNEP ha realitzat recerca en el camp de les relacions entre el comerç i el medi ambient. Concretament, el servei d’Economia i Comerç (ETB), una de les seccions de la Divisió de Tecnologia, Indústria i Economia, treballa per una millor comprensió per part dels països dels impactes ambientals, socials i econòmics del lliure mercat (PNUMA i IIDS; 2005).

91

PRINCIPALS ACTORS GOVERNAMENTALS I NO GOVERNAMENTAL S A nivell institucional, el Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), adscrit al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, és l’instrument del Govern de la Generalitat de Catalunya per promoure la internacionalització de l’empresa catalana i la seva adaptació a les noves pautes de l’economia mundial. Actualment el COPCA es troba en procés de creació d’una nova agència de suport a les empreses catalanes, anomenada ACC1Ó. Aquesta Agència fusionarà el Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) i el Consorci, així com les seves funcions, recursos i estructures. El COPCA està integrat per la Generalitat, les Cambres de Comerç i Indústria catalanes, les principals associacions sectorials i d’exportadors, així com per entitats relacionades amb el món empresarial, financer i de la formació en l’àmbit del comerç exterior. En total, gairebé són 100 les entitats membres. Un altre òrgan adscrit al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, depenent directament de la Direcció General de Comerç, és l’Observatori del Comerç i dels Serveis. La missió de l’Observatori és generar i actualitzar informació sobre l’estat, l’evolució i la problemàtica del sector del comerç i la distribució i del sector dels serveis, per tal d’esdevenir una eina d’innovació per als operadors del sector i d’avaluació de les polítiques públiques destinades a promoure’n el desenvolupament, i un proveïdor de coneixement per orientar la transformació i modernització del sector. A nivell associatiu, hi ha els gremis, entitats sectorials relacionades amb l’activitat que es duu a terme, i també associacions de comerciants d’àmbit territorial (p.e. de carrers, barris o municipis). A Catalunya els comerciants es troben agrupats a la Confederació del Comerç de Catalunya (CCC). La Confederació és una entitat empresarial i sectorial per a la defensa, representació i foment dels interessos generals dels sectors del comerç i els serveis de Catalunya. Es va constituir l'any 1985 i actualment agrupa 172 associacions i gremis de comerç i serveis, que representen prop de 90.000 comerciants i empresaris.

92

CONTEXTUALITZACIÓ DEL CONSUM A CATALUNYA

MARC NORMATIU

La Generalitat de Catalunya té assumida la competència exclusiva en matèria de consum, que inclou entre altres la defensa dels consumidors i dels usuaris, de conformitat amb l'article 123 de l'Estatut d'Autonomia. A Catalunya els drets dels consumidors estan regulats a l’Estatut del Consumidor (Llei 3/93, de 5 de març, de l’Estatut del Consumidor) i a la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre Disciplina del Mercat i Defensa dels Consumidors i Usuaris. L’estatut del consumidor en l’article 2, on es defineixen els drets del consumidor, fa referència a “la defensa del medi ambient i la qualitat de vida”. L’article 5 estableix que “les administracions públiques de Catalunya, en l'àmbit de llurs competències respectives, a fi de protegir la salut i la qualitat de vida dels ciutadans, han d'adoptar mesures eficaces per preservar el medi ambient”. Actualment està en fase de redacció el nou Codi de Consum de Catalunya, el qual pretén unificar en un sol text legal les disposicions en matèria de competències de l’Agència Catalana del Consum i adequar la normativa de defensa dels consumidors i usuaris a l’activitat econòmica actual, així com millorar la legislació vigent tenint en compte el temps transcorregut des de l’aprovació de les mencionades lleis. Consum de les administracions públiques: compra pública ambientalment correcta La compra pública ambientalment correcta (CAC) consisteix en la consideració de criteris ambientals en les contractacions i les compres públiques.53 A escala mundial, la CAC es menciona de manera específica en el Pla d’Acció de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible,54 celebrada a Johannesburg l’any 2002. Al punt 19.c del capítol III parla de “promoure polítiques de contractació pública que propiciïn la creació i difusió de béns i serveis que no causin dany al medi ambient.” Sovint es planteja si la CAC està permesa dins del marc jurídic de la UE i si pot crear en alguns casos un conflicte amb els principis bàsics de la contractació pública —objectivitat, transparència i no discriminació—, ja que pretén potenciar la utilització de determinats productes o serveis front d'altres. Tanmateix, diverses directives han reforçat la possibilitat d'introduir criteris ambientals en les contractacions públiques, en concret:

53. Pot trobar-se informació específica sobre la compra pública ambientalment correcta al Departament de Medi Ambient i Habitatge: http://mediambient.gencat.cat/cat/compra_verda 54. www.un.org/esa/sustdev/documents/WSSD_POI_PD/Spanish/POIsptoc.htm [29 d’abril de 2009]

93

- la Directiva 2004/18/CE, de 31 de març, sobre els contractes públics d'obres, de subministrament i de serveis, i

- la Directiva 2004/17/CE, de 31 de març, sobre els sectors de l'aigua, de l'energia, dels transports i dels serveis postals.

A nivell estatal la contractació pública està regulada per la Llei 2/2002, de 16 de juny, de Contractes de les Administracions Públiques (LCAP,) i per les corresponents normes autonòmiques. La integració de criteris ambientals en aquesta normativa no s'ha dut a terme amb una normativa específica. Existeixen però iniciatives puntuals; per exemple, les disposicions legals sectorials que introdueixen consideracions ambientals en els contractes públics en matèria de residus, com són l’article 4 de la Ley 11/1997, de 24 de abril, de envases y residuos de envases, i el 26.2 de la Ley 10/1998, de 21 de abril, de Residuos, que obliguen a les administracions públiques a promoure l'ús de materials reciclables. La LCAP, però, inclou en diversos articles criteris ambientals que s’hauran de tenir en compte a l’hora de contractar. Per exemple, l’article101.1 estableix que “Las prescripciones técnicas se definirán (…) siempre que el objeto del contrato afecte o pueda afectar al medio ambiente, aplicando criterios de sostenibilidad y protección ambiental, de acuerdo con las definiciones y principios regulados en (…) la Ley 16/2002, de 1 de julio, de prevención y control integrados de la contaminación”. El gener de 2008 es va aprovar l’Orden Per/116/2008, de 21 de enero, por la que se publica el Acuerdo de Consejo de Ministros por el que se aprueba el Plan de Contratación pública Verde de la Administración General del Estado y sus Organismos Públicos, y las Entidades Gestoras de la Seguridad Social. Aquesta ordre concreta les directius que s’ha marcat el govern central en matèria de compra verda. Entre els seus objectius hi ha consumir el 100% de productes de paper d’origen reciclat abans del 31 de desembre de 2010. A Catalunya, el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha impulsat accions sobre contractació pública mitjançant diverses disposicions. El 13 d’octubre de 2005 el Govern va acordar incorporar en els seus procediments de contractació criteris que permetien garantir una millora del seu comportament ambiental. Posteriorment s’han anat incorporant en els contractes de la Generalitat de Catalunya accions per tal d'integrar les consideracions ambientals en totes les etapes dels procediments de contractació. A nivell local nombrosos Ajuntaments han fomentat l’adopció de criteris ambientals en les seves contractacions. Molts ajuntaments s’estan adherint a plataformes internacionals que donen suport a polítiques en matèria de sostenibilitat com poden ser la Xarxa de Governs Regionals pel desenvolupament Sostenible o el Consell Internacional per a Iniciatives Mediambientals Locals (ICLEI) que va desenvolupar el projecte Procura+.55

55 L’any 2004 l’ICLEI va iniciar una campanya d’àmbit europeu en favor de la compra pública ambientalment correcta. La campanya es diu Procura+ i s’ha dissenyat per a responsables de contractació i dels ens locals.

94

Consum privat: les llars La despesa en consum de les llars, segons defineix l’Institut d’Estadística de Catalunya, és una aproximació al concepte de consum privat, com a component més important a la demanda agregada d'un país. Residus

A nivell europeu, la norma bàsica en matèria de residus és la Directiva 2008/98/CE, de 19 de novembre, de Residus. La Directiva estableix una jerarquia de cinc opcions de gestió de residus (art. 4), segons la qual la prevenció és l’opció preferible, seguida per la preparació per la reutilització, el reciclat, altres tipus de valorització i finalment l’eliminació. Entre altres objectius, també fixa nivells de reciclatge i reutilització a complir pels Estats membres abans de l’any 2020. Particularment la preparació per la reutilització i el reciclatge de residus materials com paper, plàstic, metalls envasos dels residus domèstics i similars haurà d’augmentar com a mínim fins un 50 % del global del seu pes, i en el cas dels residus de construcció i demolició aquest percentatge haurà d’assolir el 70% (art. 11). A nivell estatal, la Ley 11/1997, de 24 de abril, de Envases y Residuos de Envases situa la prevenció i la reducció de la generació d'envasos com la principal prioritat, seguides de la reutilització i el reciclatge i finalment d’altres formes de valorització (art. 1). La llei concretava uns objectius a complir abans del 30 de juny de 2001 i del 31 de desembre de 2008 en els àmbits reciclatge i valorització (art. 5 a i b). El Real Decreto 1481/2001, de 27 de diciembre, por el que se regula la Eliminación de Residuos mediante Depósito en Vertedero, transposa la Directiva del Consell 1999/31/CE, de 26 d'abril, relativa a disposició dels residus. L'aspecte més destacat d’aquesta norma és el calendari establert per reduir de manera gradual i progressiva l'entrada a abocador de residus biodegradables (residus d'alimentació i de jardí, així com de paper i cartró). Concretament, estableix com objectius que abans del 16 de juliol de 2006 la quantitat de residus urbans biodegradables destinats a abocador no superi el 75% de la quantitat total de residus urbans biodegradables generats el 1995. Aquests nivells es redueixen fins al 50% i el 35% per als anys 2009 i 2016, respectivament. El Real Decreto 653/2003, de 30 mayo, sobre Incineración de Residuos transposa la Directiva 2000/76/CE, de 4 de desembre, relativa a la Incineració de Residus. El Real Decreto 208/2005, de 25 de febrero, sobre Aparatos Eléctricos y Electrónicos y la Gestión de sus Residuos transposa la Directiva 2002/96/CE sobre Residus d’Aparells Elèctrics i Electrònics (RAEE). Aquest reial decret estableix que els municipis de més de 5.000 habitants hauran d'assegurar la recollida selectiva dels RAEE procedents de les llars del seu municipi. Mitjançant acord voluntari, les entitats locals poden recollir selectivament també els RAEE no procedents d’origen domiciliari, sense que això impliqui un cost per a les esmentades entitats. Els productors dels RAEE hauran de recollir aquests residus de les dependències municipals i assumir el

95

seu posterior tractament, ja sigui individualment o mitjançant un Sistema Integral de Gestió (que és bàsicament el que ocorre a la pràctica en la majoria dels casos). Els comerciants també hauran d’acceptar els RAEE dels ciutadans, en cas de substitucions de productes equivalents. Es fixen com objectius de recollida 4 kg/hab/any procedents de les llars, i com objectius de valorització entre el 70 i el 80% del pes dels residus recollits segons la seva categoria. Actualment, hi ha una proposta de nova directiva pels RAEE (COD/2008/0241), en procés d’aprovació, que en l’article 7, pretén assolir a partir del 2016, en lloc de 4 kg/hab/any, una quantitat variable d'aparells elèctrics i electrònics en funció de la quantitat dels que es posin al mercat, fixant un índex de recollida per aquesta fracció del 65%. A Catalunya, la Llei 6/1993, de 15 de juliol, reguladora dels residus, constitueix el text bàsic de la normativa catalana d’aquest àmbit. Aquesta normativa ha estat modificada per al Llei 9/2008, de10 de juliol, i per la Llei 15/2003, de 13 de juny. La Llei estableix que el Govern de la Generalitat ha de “promoure la reducció de la producció dels residus i de llur perillositat, en les fases successives de disseny, producció, distribució i comercialització de béns, i de prestació de serveis” (art.5 de modificació de l’article 6). L’article 8, de modificació de l’article 7.a, estableix “l’aplicació de les millors tecnologies disponibles que afavoreixin la reducció dels residus, la concentració, l’estalvi de recursos naturals i energia, i que redueixin els riscos per al medi i la salut de les persones”. Per altra banda, la Llei 8/2008, de 10 de juliol, de finançament de les infraestructures de tractament de residus i dels cànons sobre la disposició de residus, crea un impost finalista de 10 euros per cada tona de residus municipals amb destinació a dipòsit controlat i de 5 euros per cada tona de residus municipals amb destinació a incineració. Aquesta mesura té per objectiu encarir el tractament finalista i així incentivar la reducció i el reciclatge. Per al 2010, aquest cànon es veurà incrementat en ambdós casos en 10 euros per tona per a aquells ens locals que no hagin implantat la recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus municipals en almenys un 10% de la població i un 10% dels grans productors d’aquesta fracció. En una escala inferior a la de les lleis, però amb gran importància pràctica, cal destacar el Programa per a la Gestió dels Residus Municipals (PROGREMIC) 2007-2012. Algunes de les mesures recollides en el Programa aborden les principals problemàtiques actuals en gestió de residus, com són els envasos, les bosses de plàstic o l’increment de la publicitat i la premsa gratuïta. El Programa preveu una estabilització en la generació per càpita de residus en una primera fase i una tendència a la reducció en una segona, per aconseguir, el 2012, un 10% de reducció respecte de 2006. A més, preveu percentatges de valorització material total en funció de la fracció, sent del 55% per la matèria orgànica, amb un contingut d’impropis per recollida selectiva inferior al 15%, d’un 75% pel vidre, d’un 75% pel paper i cartró i d’un 25% pels envasos. Es pretén que aquestes darreres tres fraccions representin conjuntament un 60% de valorització material total d’envasos. Per a les piles es marca l’objectiu de valorització material del 25% pel 2012, i per als voluminosos del 20%.

96

Energia

A Europa, la Directiva 2001/77/EC, de 27 de setembre, relativa a la Producció d’Electricitat amb Energies Renovables, obliga a cada país a establir uns objectius mínims de consum elèctric d’origen renovable, i també a introduir un sistema de certificació “verda” de l’electricitat produïda amb aquestes fonts, tot facilitant la incorporació al mercat d’aquesta energia. En aquesta línia, l’Estat espanyol va dictar l’Orden ITC/1522/2007, de 24 de mayo, por la que se establece la regulación de la garantía del origen de la electricidad procedente de fuentes de energía renovables y de cogeneración de alta eficiencia. El 2008 es va publicar la Circular 1/2008, de 7 de febrero, de la Comisión Nacional de Energía, de información al consumidor sobre el origen de la electricidad consumida y su impacto sobre el medio ambiente. Un altre aspecte energètic regulat a nivell europeu és l’etiquetatge energètic. La Directiva 92/75/CEE, de 22 de setembre, relativa a la Indicació del Consum d'Energia i d'Altres Recursos dels Aparells Domèstics, pretén oferir als consumidors informació sobre rendiment energètic de determinats aparells domèstics. Així, en els darrers anys la Comissió Europea ha estès l’obligatorietat d’etiquetatge energètic a nous electrodomèstics, com ara neveres, congeladors, forns elèctrics i equips d’aire condicionat (Directives 2002/31/CE, 2002/40/CE i 2002/66/CE). A més, també ha aprovat el Reglament 106/2008, de 15 de gener, relatiu al programa comunitari d’etiquetatge energètic dels equips ofimàtics, conegut amb el nom d’Energy Star. Malgrat tot, aquestes mesures engloben un número limitat de productes. La major part de la legislació europea sobre productes aborda únicament aspectes específics del cicle de vida d'un producte, tot i que la Directiva 2005/32/CE, de 6 de juliol, sobre Disseny Ecològic, adopta una perspectiva basada en el cicle de vida. S’estima que l'impacte mediambiental dels productes que consumeixen energia subjectes a la Directiva representa només el 31-36% del seu impacte ambiental total. A nivell estatal, el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) aprovat pel Real Decreto 314/2006, de 16 de marzo, estableix mesures d’estalvi energètic en la construcció, limitant la demanda energètica mitjançant solucions constructives i d’aïllament tèrmic que assegurin un coeficient mitjà de transmitància tèrmica determinat per a cada tipus de tancament i zona climàtica. A més, introdueix l'obligatorietat d'instal·lar plaques solars tèrmiques a la majoria d'edificis de nova planta i de gran rehabilitació i, en alguns casos, a partir de determinades superfícies, de plaques fotovoltaiques. A Catalunya, a més, també s’aplica el Decret 21/2006, de 14 de febrer, pel qual es regula l’adopció de criteris ambientals i d’ecoeficiència en els edificis, que tot i ser similar en alguns àmbits, en altres és més exigent que el CTE. En aquest Decret, a part d’aspectes energètics, també fa esment a la gestió adequada dels residus a les llars (art. 7.1), indicant que caldrà preveure un espai de 150 dm3 a l’interior dels habitatges que permeti la correcta separació de les diverses fraccions de residus generats. A més, el projecte executiu de l’obra haurà d’anar acompanyat d’un pla de gestió de residus de la construcció, d’acord amb la normativa vigent en matèria d’enderrocs i altres residus de la construcció (art. 7.2).

97

A nivell de planificació, és rellevant el Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015, que preveu estratègies d’aplicació en el sector domèstic. Concretament, tracta d’actuar en tres àmbits: l’habitatge/edifici, els aparells que l’equipen i els hàbits de consum del ciutadà. El Pla preveu accions concretes com el Pla de renovació d’electrodomèstics o el Pla de renovació de calderes i escalfadors, entre altres. Aigua La Directiva 2000/60/CE, de 23 d’octubre, per la qual s’estableix el marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües, coneguda com a Directiva marc de l’Aigua (DMA) suposa un canvi important en la gestió de l'aigua. Té com a objectiu garantir el bon estat dels sistemes aquàtics, tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat, a través d'un ús sostenible de l'aigua que es basi en la protecció a llarg termini dels recursos hídrics. La DMA preveu assolir un bon estat de les aigües a finals del 2015. La transposició de la Directiva 2000/60/CE es va realitzar a través de la Ley 62/2003, de 30 de diciembre, de medidas fiscales, administrativas y del orden social que inclou, en l’art. 129, la modificació del text refós de la Ley de Aguas, aprovat pel Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio. A més, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí ha desenvolupat el Programa AGUA (Actuaciones para la Gestión y la Utilización del Agua), que materialitza els objectius de la DMA pel que fa la reorientació de la nova política de gestió d’aquest recurs. A Catalunya, el Decret 380/2006, de 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de la planificació hidrològica, regula els procediments del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (art. 15) i la resta d’instruments de planificació hidrològica tal i com estableix el Text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya, aprovat pel Decret Legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la legislació en matèria d'aigües de Catalunya. Aquest reglament té en consideració les previsions i principis de la DMA, així com la legislació bàsica estatal. El Decret Legislatiu 3/2003 regula, entre d’altres, el cànon de l'aigua, en vigor des de l'1 d'abril del 2000 (tot i que té altres antecedents). En l’aplicació d’aquest cànon per als usos domèstics es consideren tres trams de consum diferents. El tipus de gravamen depèn del volum d’aigua consumida, per tal de fomentar un ús eficient de l’aigua i estimular la reducció dels consums més elevats. El Decret 21/2006, de 14 de febrer, pel qual es regula l’adopció de criteris ambientals i d’ecoeficiència en els edificis, a part dels criteris citats anteriorment per l’energia i la gestió dels residus, també preveu mesures relatives a l’estalvi i ús eficient de l’aigua (art. 3). El Decret estableix que els edificis de nova construcció han de disposar d’una xarxa de sanejament que separi les aigües pluvials de les residuals (art. 3.1); les aixetes de lavabos, bidets i aigüeres, així com els equips de dutxa, han d’estar dissenyades per economitzar aigua o disposar d’un mecanisme economitzador (art. 3.2); les cisternes dels wàters han de disposar de mecanismes de doble descàrrega o de descàrrega interrompible (art. 3.3).

98

Medi ambient, seguretat i salut Altres aspectes a considerar i que també estan regulats són els riscos per a la salut i la seguretat dels productes que consumim. En aquest sentit es pot fer distinció entre productes alimentaris i no alimentaris.

a) Productes alimentaris

El 6è Programa d’Acció de la Comunitat Europea per al Medi Ambient 2001-2010 (Decisió nº 1600/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de juliol de 2002) reconeix que la qualitat de l’aire, de l’aigua i dels aliments influeix en la qualitat de la salut i de vida, i estableix, com un dels objectius, “aconseguir un nivell de qualitat mediambiental tal que les concentracions de contaminants d’origen humà, incloses les radiacions, no tinguin efectes ni riscos significatius per a la salut humana”. El Reglament (CE) Núm. 178/2002, de 28 de gener, estableix els principis i requisits generals de la legislació alimentària europea. Amb aquest Reglament es crea l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (sigles en anglès ESFSA)56 i es fixen els procediments relatius a la seguretat alimentària. L’article 50 estableix un Sistema d’Alerta Ràpid conegut com RASFF (Rapid Alert System for Food and Feed), en forma de xarxa, destinat a notificar els riscos, directes i indirectes per la salut humana i que es deriven dels aliments o pinsos. La xarxa està gestionada per la Comissió. A més, la UE també ha considerat important oferir al consumidor la informació sobre si els aliments contenen organismes modificats genèticament (OMG) o han estat produïts a partir d’aquests, amb l’objectiu d’assegurar el dret del consumidor a escollir. A nivell estatal la Ley 9/2003 de 25 de abril, por la que se establece el régimen jurídico de la utilización confinada, liberación voluntaria y comercialización de organismos modificados genéticamente, a fin de prevenir los riesgos para la salud humana y para el medio ambiente, obliga a etiquetar els productes que derivin de collites transgèniques, independentment de la presència d’ADN o de proteïna transgènica en el producte final. Així, qualsevol aliment que contingui OMG o derivats ha de declarar-ho a la seva etiqueta. A nivell autonòmic, l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), adscrita al Departament de Salut, és l’òrgan anàleg a nivell català de l’EFSA. La finalitat principal de l’ACSA és aconseguir el màxim grau de seguretat alimentària57 a Catalunya. En l’article 11 de la Llei 20/2002, de 5 de juliol, de

56 L’European Food Safety Authority (EFSA) és la institució de la UE encarregada d’avaluar i comunicar la seguretat dels aliments als Estats membres. Per ampliar informació es pot consultar: www.efsa.europa.eu [29 d’abril de 2009]. 57. Segons l’article 3 de la Llei 20/2002, de 5 de juliol, de seguretat alimentaria: “La seguretat alimentària té com a objectiu principal garantir a la persona consumidora la innocuïtat dels aliments amb relació als perills biològics, físics i químics que puguin contenir”.

99

seguretat alimentària es crea l’ACSA, que és un dels agents governamentals de regulació en l’àmbit del consum. Altres aspectes relacionats amb la salut són l’avaluació, gestió i comunicació del risc sanitari, aspectes que s’han de considerar a l’hora de posar o justificar retirada del mercat de productes de consum. L’article 3 de la Llei 7/2003 de Protecció de la Salut defineix, entre altres, els conceptes de protecció de la salut, protecció alimentària i risc. Aquesta mateixa llei estableix que l’organisme català en matèria de protecció de la salut és l’Agència de Protecció de la Salut. A més a més, al mercat hi ha productes d’agricultura ecològica, els quals estan regulats pel Reglament (CE) Núm. 834/2007, de 28 de juny, sobre producció i etiquetatge dels productes ecològics. Aquest reglament estableix que tots els productors, elaboradors, envasadors o importadors de productes amb les indicacions d’agricultura ecològica, biològica o orgànica cal que compleixin la normativa i estiguin certificats per un organisme de control autoritzat. A Catalunya, aquest organisme és el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), adscrit al Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya. El Pla d’Acció per a l’Alimentació i l’Agricultura Ecològiques 2008-2012 té com a objectiu promoure les produccions i el consum de productes i aliments ecològics a Catalunya. El Pla contempla el foment de la producció i el reforç del sector agrari ecològic, la millora de la informació i el consum, i la potenciació de línies de recerca i investigació d’aquests productes, i la certificació de la qualitat.

b) Productes no alimentaris

Pel que fa a béns de consum no alimentaris també existeix normativa comunitària. L’aspecte bàsic d’aquestes normatives també és la seguretat. Així, els productes no ingeribles perillosos estan regulats per la Directiva 2001/95/CE, de 3 de desembre, relativa a la seguretat general dels productes que presentin un risc greu per la salut i la seguretat dels consumidors. Aquesta Directiva estableix un Sistema d’Alerta Ràpida conegut com RAPEX (Rapid Alert System for non-Food consumer products) pels productes no alimentaris. Concretament, l’article 10 estableix que la Comissió fomentarà el funcionament d’un xarxa europea per coordinar les autoritats dels Estats membres responsables en matèria de seguretat dels productes. Els objectius d’aquest sistema RAPEX58 seran facilitar:

a) l’intercanvi d’informació sobre la determinació del risc, productes perillosos, mètodes d‘assaig i resultats, avenços científics recents i altres aspectes pertinents per les activitats de control;

b) la preparació i la realització de projectes conjunts de vigilància i assaig;

58. Per ampliar informació consultar: http://ec.europa.eu/consumers/safety/rapex/index_en.htm [29 d’abril de 2009]

100

c) l’intercanvi de coneixements tècnics i de pràctiques òptimes, així com la col·laboració en activitats de formació;

d) la millora de la col·laboració a escala comunitària en matèria de localització, retirada i recuperació de productes perillosos.

Aquest sistema d’intercanvi d’informació per productes de consum perillosos no alimentaris també inclou aquells productes amb directives sectorials específiques (per exemple joguines, cosmètics, aplicacions elèctriques, vehicles de motors, etc.). Aquestes directives, malgrat tenir clàusules específiques de seguretat, no preveuen sistemes d’informació tant ràpids com el RAPEX. El sistema RAPEX exclou els productes alimentaris (ja recollits al sistema RASFF), els farmacèutics i els mèdics. A l’estat espanyol, el Real Decreto 1801/2003, de 26 diciembre, sobre Seguridad General de los Productos, estableix en l’article 19 un sistema estatal d’intercanvi ràpid d’informació, integrat dins de sistema europeu RAPEX. A part dels sistemes d’alerta esmentats, també hi ha altres actuacions de control oficial per a protegir els consumidors: vigilància i control, investigació de les incidències, prevenció i promoció de la salut. En aquest sentit, es va aprovar el Decret 128/2006, de 9 de maig, pel qual s'aprovava l'Estatut de l'Agència de Protecció de la Salut. La creació d’aquest organisme, així com les funcions que li són atribuïdes, queden recollides en la Llei 7/20003, de 25 d’abril, de Protecció de la Salut. A Catalunya hi ha altres agents governamentals com l’Agència Catalana del Consum (ACC), a la qual correspon exercir les funcions de prevenció (mitjançant l’anàlisi de productes i serveis) i el control de la disciplina del mercat (a través de la inspecció i, si s’escau, la sanció) entre altres.

Altres aspectes a considerar: l’etiquetatge L’etiquetatge de productes respectuosos amb el medi ambient és un instrument perquè a l’hora d’anar a comprar els consumidors puguin comptar amb la garantia que el producte compleix amb determinats criteris ambientals (minimització de residus, recuperació, reciclatge i reutilització de subproductes, estalvi de recursos -en especial d’energia i aigua-, absència de substàncies tòxiques, aspectes ètics, etc.). En aquest sentit, Catalunya compta amb el Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental, creat a través del Decret 316/1996, de 4 de novembre. El Decret es va modificar l’any 1998 per ampliar l’abast a serveis.59 Els òrgans encarregats de la gestió del sistema són: la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge, la Ponència Tècnica, adscrita a aquesta Direcció General i formada per tècnics del Departament de Medi Ambient i Habitatge i el Consell de Qualitat

59. Decret 296/1998, de 17 de novembre, pel qual s‘amplia l’àmbit del distintiu de garantia de qualitat ambiental als serveis.

101

Ambiental, creat pel Decret 255/1992, de 13 d'octubre, relatiu als òrgans competents a Catalunya en matèria d'etiquetatge ecològic. El Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental, de forma anàloga a l’etiqueta ecològica europea, exclou les categories de productes alimentaris i l’etiquetatge energètic, que ja estan regulats per altres sistemes d'etiquetatge o de certificació de la qualitat. Els productes procedents d’agricultura ecològica estan certificats a nivell autonòmic per Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). A més, els productes procedents de comerç just també estan certificats, de manera que es garanteix al consumidor que els fluxos econòmics que genera la compra d’aquest producte arriben íntegrament als seus destinataris últims. Pel que fa a l’etiquetatge energètic, aquest sistema només està regulat a nivell europeu. La Direcció General de Qualitat Ambiental és també l’organisme competent mitjançant el qual es les empreses del sector industrial es poden adherir amb caràcter voluntari a un sistema comunitari de gestió i auditoria mediambientals (EMAS), d'acord amb el Decret 115/1996, de 2 d’abril, de designació de l’organisme competent previst al Reglament CEE 1836/93, del Consell, de 29 de juny, relatiu a auditories mediambientals i determinació de les actuacions per a la designació de l’entitat d’acreditació de verificacions mediambientals. Alhora, la Direcció General de Qualitat Ambiental és l’organisme competent pel que fa a l'etiqueta ecològica de la Unió Europea.60 Una altra normativa que recull aspectes ambientals relacionats amb el consum és el Real Decreto 837/2002, de 2 de agosto, por el que se regula la información relativa al consumo de combustible y a las emisiones de CO2 de los turismos nuevos que se pongan a la venta o se ofrezcan en arrendamiento financiero en territorio español. El seu objectiu és dotar al consumidor d’informació precisa i comparable sobre el consum de combustible i emissions de CO2 per influir en la seva decisió a l’hora d’adquirir un vehicle.

60. Reglament (CE) Núm. 1980/2000, de 17 de novembre, relatiu a un sistema comunitari revisat de concessió d’etiqueta ecològica.

102

COMPARATIVA DEL SECTOR CATALÀ AMB EL D’ALTRES COMUN ITATS AUTÒNOMES I PAÏSOS EUROPEUS

La consideració de les llars com unitats econòmiques obliga a tenir en compte els fluxos que les afecten i els impactes ambientals que poden provenir de les mateixes. Així, la renda disponible bruta per llar és un indicador que situa el sector residencial en el conjunt de l’economia presentant el volum de les economies domèstiques i les seves possibilitats de cara al consum. En aquest sentit Catalunya és la sisena comunitat autònoma pel que fa al nivell de renda disponible bruta per llar, lleugerament per sobre de la mitjana espanyola. Renda disponible bruta per llar i per habitant per Comunitats Autònomes el 2006

Font: www.ine.es. A nivell europeu el nombre de llars ha augmentat, passant de 18.831.3000 l’any 2003 a 19.462.5000 l’any 2006. Conseqüentment també ho ha fet el seu nivell total de despesa, que varia força entre països. La despesa en consum a les llars en els Estats membres de la UE, entre 1990 i 2002, s’ha incrementat almenys un terç, passant a ser de 12.000 €/persona de mitjana, amb valors de 7.000 € a Portugal, a més de 16.000 € a França.

103

Despesa en consum a les llars europees (en %), en funció grans grups de despesa (UE 25), 2003

Font: Eurostat

El 2003, gairebé una cinquena part de la despesa de les llars dels països de la UE-25 corresponia al grup “electricitat, aigua i energia” (21,5%). La despesa en béns de primera necessitat com ara alimentació, beguda o vestir s’ha incrementat però en proporció menor que ho ha fet globalment l’augment de la despesa en consum. Per exemple, a nivell de la UE, la despesa en el lleure i cultura s’ha incrementat un 30%, el grup de despesa del transport i les comunicacions ho ha fet un 33% i el grup de la salut en un 56% (European Environment Agency 2005c). A nivell català l’estructura de la despesa de llars en funció dels grans grups de despesa és molt similar a l’europea, presentant petites diferències. Per exemple, les llars catalanes destinen un 5,5% més que la mitjana europea a l’habitatge i les despeses relacionades.

Pel que fa la despesa de l’administració pública, a la UE-27 ha passat de 2.414.960 milions d’euros l’any 2006 a 2.588.015 milions d’euros l’any 2008. La UE està impulsant programes per incentivar la compra pública ambientalment correcta. Pel que fa al consum de l’Administració Pública, la Comissió Europea ha impulsat el projecte Relief, que té per objectiu l’avaluació dels possibles beneficis mediambientals que comportaria l’adopció de compra i contractació pública ambientalment correcta a tota la UE. Aquest programa calcula que si tots els poders públics de la UE sol·licitessin el subministrament d’electricitat ecològica, s’estalviaria l’equivalent a 60

104

milions de tones de CO2. Així mateix, si tots els poders públics de la UE exigissin ordenadors eficients energèticament es podria obtenir un estalvi de 830.000 tones de CO2. Anàlogament, si totes les aixetes de les administracions públiques fossin eficients s’estalviarien 200 milions de tones d’aigua (0,6% del consum d’aigua de la UE). Pel que fa al consum de les administracions públiques a nivell europeu la Comissió Europea ha proposat dos indicadors per mesurar l’evolució de la compra i contractació pública ambientalment correcta:

• Indicador 1: % de compra de ambientalment correcta respecte del total de compra pública (valor monetari).

• Indicador 2: % de contractes “verds” comparat amb el total de contractes.

TENDÈNCIES EUROPEES I INTERNACIONALS Segons la Comissió Europea, en la seva comunicació COM(2008) 397 relativa al Pla d’Acció sobre Consum i Producció Sostenibles i una Política Industrial Sostenible, els instruments voluntaris i reguladors, com el sistemes d’etiquetatge o de gestió ambiental, no estan prou interconnectats i tampoc s'aprofiten les possibles sinergies entre els diferents instruments. L’aplicació que se’n fa no és prou dinàmica i tampoc hi ha prospectiva de millorar la qualitat mediambiental dels productes. També ressalta que l'existència de plantejaments nacionals i regionals divergents envia missatges contradictoris als productors que impedeixen aprofitar plenament el potencial del mercat interior. És en aquest sentit que es formula el Pla d’Acció sobre Consum i Producció Sostenibles. El nou plantejament polític integra el potencial dels diferents instruments existents actualment a nivell europeu i procura fer-ho de manera dinàmica. L’esmentat plantejament comprèn les accions següents:

- Ampliar l'àmbit d'aplicació de la Directiva 2005/32/CE, de 6 de juliol, sobre disseny ecològic dels productes que consumeixen energia, que inclou tots els productes relacionats amb l’energia. A part es pretén establir uns requisits mínims per als productes que tinguin un impacte significatiu sobre el medi ambient, centrant-se en aspectes mediambientals clau. Així mateix, s'establiran avançats patrons comparatius sobre característiques mediambientals per informar als mercats sobre els productes més ecològics. Es revisaran periòdicament els requisits mínims i els patrons comparatius avançats per adaptar-los al canvi tecnològic i oferir a les empreses una perspectiva del futur marc regulador.

- Seguir desenvolupant l'etiquetatge dels productes d'acord amb la Directiva 92/75/CE, de 22 de setembre, sobre etiquetatge energètic i amb el Reglament 1980/2000, de 17 de juliol, sobre l'etiqueta ecològica i, després d'una revisió de la Directiva 2005/32/CE, de 6 de juliol, sobre disseny ecològic el 2012, es complementarà segons procedeixi amb una Directiva sobre etiquetatge del disseny ecològic per oferir als consumidors informació sobre l'energia i/o el comportament mediambiental dels productes.

105

- Fer ús de l'eficiència energètica i els criteris mediambientals previstos en aquests sistemes per establir una base harmonitzada aplicable a la contractació pública i els incentius que ofereixen la UE i els seus Estats membres. Es pretén superar així l'actual fragmentació dels estímuls i incentius al mercat interior.

- Realitzar altres accions per aconseguir un consum més intel·ligent. Concretament, s’aplicaran mesures al sector del comerç al detall i als productors per millorar el nivell ecològic de les seves pròpies activitats i cadenes de proveïment. A més també caldrà conscienciar als consumidors en general i potenciar el seu paper proactiu.

L’aplicació d’aquest plantejament a productes amb un impacte mediambiental significatiu podria generar substancials beneficis mediambientals i econòmics. Les accions descrites queden integrades dins el Pla d’acció sobre producció i consum sostenibles, en els següents documents:

o Proposta d’extensió de la Directiva sobre disseny ecològic o Proposta de revisió del Regalament sobre l’etiqueta ecològica o Proposta de revisió del reglament EMAS o Comunicació sobre contractació pública ecològica

PRINCIPALS ACTORS GOVERNAMENTALS I NO GOVERNAMENTAL S L’any 2004 es va crear l’Agència Catalana del Consum (ACC) a través de la Llei 9/2004, de 24 desembre. L’Agència és un organisme autònom de la Generalitat, adscrit al Departament d'Economia i Finances, que respon a l'objectiu principal de garantir els drets de les persones com a consumidores de béns i productes i usuàries de serveis, i assumeix totes les competències de la Generalitat en aquest àmbit. L’ACC té adscrit el Consell de Persones Consumidores de Catalunya, que és l'òrgan de representació i consulta de les associacions de persones consumidores i usuàries i té la representació institucional d’aquestes davant la Generalitat de Catalunya i d'altres administracions, entitats i organismes. Per altra banda, la Junta Arbitral de Consum de Catalunya és un organisme administratiu adscrit a l'ACC i al Departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya que s'encarrega de tramitar les reclamacions que formulen ciutadans arreu de Catalunya quan se senten perjudicats a conseqüència de la compra d'un producte o de la prestació d'un servei. A nivell europeu hi ha els Centres Europeus del Consumidor, que són organismes dedicats a la difusió i defensa dels drets dels consumidors i usuaris de la UE. A Catalunya aquest assessorament és proporcionat per la Secció de Consum Europeu de l'ACC.

106

A part dels agents governamentals estricament relacionats amb els drets del consumidor hi ha altres organismes oficials que regulen la seguretat i protecció del consumidors pel que fa a aspectes sanitaris i alimentaris, com l’Agència de Protecció de la Salut i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA). Les funcions de l’Agència de Protecció de la Salut queden recollides en l’article 16 de la Llei 7/2003, de 25 abril, de protecció de la salut. En l’àmbit de les competències, li correspon dur a terme l’avaluació i la gestió del risc per a la salut de les aigües de consum públic, incloses les accions de vigilància i de control sanitari que pertoqui, així com l’avaluació i la gestió del risc per a la salut en els establiments públics i els indrets habitats, incloses les accions de vigilància i control sanitaris que pertoqui. També destaca l’activitat de gestió del risc per a la salut derivada dels productes alimentaris, en coordinació amb l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària. Pel que fa a l’ACSA, la seva creació s’emmarca dins l’evolució global del sistema de seguretat alimentària a la Unió Europea, que abasta tota la cadena alimentària, des de la producció agrària fins a la disposició final del producte als consumidors i implica tots els agents econòmics amb responsabilitats en seguretat alimentària i totes les administracions que vetllen per garantir un elevat grau de salut i seguretat. Així, l’ACSA està integrada pels departaments de Salut, d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, de Medi Ambient i Habitatge i per l’Agència del Consum, que tenen competències en diferents aspectes relacionats amb la seguretat alimentària. En el sector de consum els agents no governamentals clau identificats a Catalunya són majoritàriament les associacions de consumidors.61 Aquestes associacions, a Catalunya, han d’estar inscrites al registre d'organitzacions de consumidors i usuaris de Catalunya que depèn de la Subdirecció General d'Atenció al Consumidor. D'acord amb el Decret 23/1998, de 4 de febrer, algunes de les associacions reben la qualificació d'associacions més representatives.62 Aquestes són:

• L’Associació de Consumidors de la Província de Barcelona (ACPB) • La Coordinadora d'Usuaris de la Sanitat (CUS) • L’Organització de Consumidors i Usuaris Catalunya (OCUC) • La Unió de Consumidors de Catalunya (UCC) • La Unió Cívica de Consumidors i Mestresses de Casa de Catalunya (UNAE)

Altres associacions rellevants a considerar són:

• Les Xarxes de consum solidari • La Coordinadora de Cooperatives de consumidors responsables de productes

ecobiològics (Ecoconsum)

61. Per ampliar informació: www.consum.cat/organismes_de_consum/index.html 62. Segons l’article 1, “Les associacions representatives són aquelles que tenen un mínim de dos mil associats i tenen una implantació territorial, com a mínim, de deu comarques”.

107

REFERÈNCIES

Agència Catalana de l’Aigua (2002), Estudi de caracterització i prospectiva de les demandes d’aigua a les conques internes de Catalunya i a les conques catalanes de l’Ebre. Document de síntesi. Agència Catalana de l’Aigua (2007), L’estalvi d’aigua a Catalunya. Taula tècnica d’estalvi d’aigua del segon conveni ACA-FNCA Agència Catalana de l’Aigua (2008a), Bases per un model de gestió de l’aigua a Catalunya 2007-2025 Agència Catalana de l’Aigua (2008b), Cens de volums i entitats subministradores de Catalunya, any 2007 Agència Catalana del Consum (2005), 1a Jornada de Consum Sostenible i Responsable a Catalunya, Barcelona (Consultable a: www.consumcat.net/documentacio/7599.pdf [Consulta: abril 2009]. Agència Catalana del Consum (2009), L’Agència Catalana del Consum posa en marxa una campanya sobre els beneficis de l’agricultura ecològica, nota de premsa del 30 de gener de 2009. Agència de Residus de Catalunya; Associació de Ciutats i Regions per la Reciclatge i la gestió de la Sostenible dels residus (2005), Accions de Prevenció de Residus municipals promogudes pels ens locals a Catalunya i a Europa, Agència de Residus de Catalunya, Barcelona Àmbit Rural (2005), Diagnosi de la Producció Agrària Ecològica a Catalunya i tendències de futur. Disponible a http://www20.gencat.cat/docs/DAR/AL_Alimentacio/AL01_PAE/06_Publicacions_material_referencia/Fitxers_estatics/04 [Maig 2009] Binimelis Adell, R. (2004), Co-existence of organic and Gmagriculture in Catalonia (tesina Universitat Autònoma de Barcelona). Bocio Sanz, A., Mata i Albert, E., Agència Catalana de Seguretat Alimentària (2005), Contaminants químics, estudi de dieta total a Catalunya, Agència Catalana de Seguretat Alimentària, Barcelona. Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (2008), Anuario Económico de España 2008, La Caixa, Barcelona. Comissió de les Comunitats Europees (2007), “Communication from the Commission to the Council, the European Parliament, the European Economic and Social

108

Committee and the Committee of the Regions. A European strategic energy technology plan (Set-plan). Towards a low carbon future”, COM (2007) 723 final, Brussel·les Comissió de les Comunitats Europees (2008) Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, relativa al Pla de Acció sobre Consum i Producció Sostenible i una Política Industrial Sostenible (2008), COM(2008) 397 final, Brussel·les. Comissió Europea (2008) IP/08/1474 “Consumidores: La Comisión propone derechos a escala europea para los compradores” Comissió Europea, Brussel·les. Comissió Europea (2009) IP/09/339 “Medio ambiente: la Comisión y el sector minorista ponen en marcha un Foro del Comercio Minorista para fomentar el consumo sostenible” Comissió Europea, Brussel·les. Consell de Gremis de Comerç i Serveis de Barcelona (2004), Anàlisi dels diferents sectors comercials i de serveis. Quantificació dels residus generats. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (2006), Llibre blanc de la producció agroalimentària ecològica a Catalunya Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (2009), Pla d’Acció per a l’Alimentació i agricultura ecològiques 2008-2102. Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Barcelona. Direcció General de Comerç (2008), Anuari de la distribució comercial a Catalunya 2008: sector quotidià en règim d'autoservei, Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Barcelona. Direcció General de Comerç (2008), Una visió estadística del sector comerç [en línia]. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Barcelona (Consultable a: www.gencat.cat/diue/doc/doc_11354029_1.pdf [Consulta: març 2009]. Direcció General d’Agricultura i Ramaderia (2009), Pla d’acció per a l’alimentació i l’agricultura ecològiques 2008-2012, Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Barcelona. Domene, E., D. Saurí (2006), “Urbanisation and Water Consumption: Influencing Factors in the Metropolitan Region of Barcelona”, Urban Studies, Vol. 43, No. 9, 1605-1623. Enerdata (2004): ODYSSEE database, SAVE-ODYSSEE Project on Energy Efficiency Indicators. http://odyssee-indicators.org/. Environics International Ltd. (1999), The Millennium Pool on Corporate Social Responsibility, Toronto. European Commission (2008), The Rapid Alert for Food and Feed (RASFF). Annual Report (2007), Office for Official Publications of the European Communities, Luxemburg

109

European Communities (2004), Measures Affecting the Approval and Marketing of Biotech Products (DS291, DS292, DS293). First Written Submission by the European Communities. Ginebra. European Environment Agency (2004), Analysis of greenhouse gas emission trends and projections in Europe 2004, Copenhagen. http://reports.eea.eu.int/technical_report_2004_7/en [29 d’abril de 2009] European Environment Agency (2005a), “Effectiveness of urban waste water treatment policies in selected countries: an EEA pilot study”, Copenhagen. European Environment Agency (2005b), Environment and health, EEA, Copenhagen. European Environment Agency (2005c), Household consumption and the environment, European Environment Agency, Copenhagen. Europabio (2009), The global status of Biotech Crops 2008 (ISAAA Report), Brussel·les. Garcia, E.; FJ.. Sobrino (2000), “El seguiment de l’activitat en les centres comercials oberts: indicadors del clima comercial urbà” a Nota d'economia 68, p 33-39, Barcelona. Generalitat de Catalunya (2008), L’acord de govern d’estalvi d’energia a la Generalitat de Catalunya, document de presentació del 10 de juny de 2008, disponible a: http://www20.gencat.cat/docs/icaen/07_Gestio%20De%20Projectes/Documents/Arxius/2008_presentaci%C3%B3%20genercat.pdf [29 d’abril de 2009] Goodwin, N. et al. (2005), “Consumption and the consumer society” (apunts del curs sobre “Social and Environmental Issues in Economics”), Global Development and Environment Institute. Institut d’Estadística de Catalunya (2007), Taules Input-Output de Catalunya 2001, Barcelona. Instituto Nacional del Consumo (2000) Las tendencias del consumo y del consumidor en el siglo XXI, Madrid. Idescat (2008a), Anuari estadístic de Catalunya 2008, Barcelona. Consultable a www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/anuari/ [abril 2009] Idescat (2008b), Dossiers Idescat. Informació estadística Núm. 0 juliol’08 Condicions de vida i hàbits de la població catalana, Idescat, Barcelona. INCPEN (1999), Pack Facts, INCPEN, Reading. INCPEN (2001), “Towards greener households – products, packaging and energy”, INCPEN, Londres.

110

Institut Català d’Energia (2009), Caracterització del consum energètic en els establiments del sector de PIMES de comerç i serveis de Catalunya. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2006), “Hechos y cifras de la agricultura, la pesca y la alimentación en España”, 8ª ed. rev., act. y ampl., MAPA, Madrid. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2007a), “Guía de buenas prácticas para la comercialización de alimentos ecológicos”, MAPA, Madrid. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (2007b), “La alimentación en España 2006”, MAPA, Madrid. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (2008a), “Perfil ambiental de España 2007: Informe basado en indicadores”, MMAMRM, Madrid. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (2008b), “Inventario de emisiones de gases de efecto invernadero en España. Años 1990-2006. Comunicación a la Unión Europea”, MMAMRM, Madrid Ministerio de Sanidad y Consumo (1992), “Se puede lograr. Una Europa libre de tabaco”, Ministerio de Sanidad y Consumo, Madrid. Ministerio de Sanidad y Consumo (2000), “Las tendencias del consumo y del consumidor en el siglo XXI”, Ministerio de Sanidad y Consumo. OCDE (2001), “OECD Environmental Outlook”, Paris. OCDE (2002), “Towards sustainable household consumption”, Paris. OCDE (2005), “Eurostat-OCDE 2005 Purchasing Power Parity”, disponible a http://stats.oecd.org/WBOS/index.aspx [29 d’abril de 2009] Organització Mundial de la Salut (1999), Salud 21: salud para todos en el siglo XXI, Ministerio de Sanidad, Madrid. PNUMA; IIDS (2005) Manual de Medio Ambiente y Comercio 2ª edición, IIDS, Suïssa. Ruiz, C.; J.A. Sánchez; M. Masats (2008), “La situació econòmica de les llars des de la perspectiva de la renda i de la despesa en consum” a Nota d'economia 91, p 31-49, Barcelona. Setem (2008) El comerç just a Catalunya, Informe 2008, Icaria, Barcelona , disponible a www.setem.cat/pdf/informe_2008_cj_catalunya.pdf [Maig 2009] Vallespinós, F. (2008), Plans Locals d’Acció d’Energia Sostenible. 20/20/20”, presentació realitzada en motiu de la Setmana de l’Energia de 2008, disponible a www.icaen.net/setmana/2008/docs/ponencies/dia21/09.30h-PlanslocalsdacciodEnergiaSostenible.pdf [29 d’abril de 2009]

111

Vives, R. (2007). Guia per al consum de productes de Comerç Just en Institucions Públiques, SETEM, Barcelona. Worldwatch Institute (2004), Masty, L. “Comprar pensant en les persones i en el planeta” a L’estat del món 2004. Edició monogràfica: La societat de consum, Centre UNESCO de Catalunya, Barcelona.