I SIMPOSI INTERNACIONAL D’ARQUEOLOGIA D’EL BORN CCM · 2018. 4. 3. · Girona i director de...

I SIMPOSIINTERNACIONALD’ARQUEOLOGIAD’EL BORN CCMBarcelona 1700. Descobrint el jaciment del Born. Arqueologia, tecnologia i patrimoni

I SIMPOSI INTERNACIONAL D’ARQUEOLOGIA D’EL BORN CENTRE DE CULTURA I MEMÒRIA

«Barcelona 1700. Descobrint el jaciment del Born. Arqueologia, tecnologia i patrimoni»

El Born Centre de Cultura i Memòria 27, 28 i 29 de novembre de 2015

4 / 5I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015

CRÈDITS Consell de RedaccióLaia Aleixendri Garcia, Carme Miró Alaix,Anna Molina Castellà, Jordi Ramos Ruiz

CoordinacióAnna Molina Castellà

Correcció lingüística i traduccionsManners Traduccions, SL

Disseny gràfic i maquetacióJoel Lozano

ImpressióVanguard Grafic, SA

EditaAjuntament de Barcelona. Institut de CulturaEl Born Centre de Cultura i Memòria

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona

Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Marc An-dreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet

© dels textos i les imatgesels autors

© d’aquesta ediciól’Ajuntament de Barcelona, 2017

S’han fet totes les gestions possibles per identifi-car els propietaris dels drets d’autor. Qualsevolerror o omissió accidental s’ha de notificarper escrit als editors i es corregirà en edicionsposteriors.

Queda prohibida la reproducció total o parcial de la publicació sense el permís exprés dels editors, en els termes marcats per la llei.

ISBN 978-84-9156-063-0DL B 29752-2017

barcelona.cat/barcelonallibresbarcelona.cat/barcelonaculturabarcelona.cat/elbornculturaimemoria

I SIMPOSI INTERNACIONAL D’ARQUEOLOGIA D’EL BORN CENTRE DE CULTURA I MEMÒRIA

OrganitzacióEl Born Centre de Cultura i MemòriaServei d’Arqueologia de Barcelona

Comitè OrganitzadorLaia Aleixendri Garcia, Carme Miró Alaix,Anna Molina Castellà, Jordi Ramos Ruiz

Amb el suport dels equips tècnics d’El Born CCM.

Volem agrair al Dr. Josep Maria Palet, sotsdirector de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica; al Sr. Jusèp Boya, aleshores director del Museu d’Histò-ria de Catalunya; al Dr. Joaquim Nadal, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Girona i director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), i al Dr. Joan Villarroya, catedràtic d’Història Contemporània de la Univer-sitat de Barcelona, el seu suport desinteressat i la seva magnífica tasca com a presidents de taula en cadascuna de les sessions del Simposi.


Entre els dies 27 i 29 de novembre de 2015, El Born Centre de Cultura i Memòria, amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia de Barcelona, va organitzar el I Simposi Inter-nacional d’Arqueologia del Born CCM amb dos objectius: d’una banda, establir un espai de diàleg, aprenentatge i confluència entre centres patrimonials que disposen de jaciments arqueològics anàlegs al del Born en multitud d’aspectes; de l’altra, van presentar les possibilitats d’interpretació que ofereix el jaciment arqueològic del Born, un dels jaciments museïtzats més grans d’Europa, amb restes que abasten diferents períodes històrics que van des de l’alt Imperi romà fins a l’any 1717 aproximadament, a partir d’una nova aplicació per a tauletes i telèfons mòbils intel·ligents. Dins d’aquest mateix context es van donar a conèixer els diversos projectes de caràcter tecnològic en què havia estat treballant l’Insti-tut de Cultura de Barcelona (ICUB) en els darrers anys i que possibiliten una major difusió del coneixement històric de la ciutat de Barcelona.

En la present publicació, hi trobareu recollides les aportacions presentades.


10

90

26

104

42 118

62 130

146

158

74

El jaciment del Born. Arqueologia del passat, història del present i projectes de futur

Les termes romanes de Chaves (Portugal), un patrimoni arqueològic al centre de la ciutat

La cripta Balbi de Roma: de l’excavació al museu, i més enllà

Antic i nou: la investigació i la presentació al públic dels dos camps de batalla més emblemàtics d’Escòcia

Un retrobament amb els orígens de Mont-real amb motiu del 375è aniversari de la ciutat

La interpretació del patrimoni a l’època de les apps

L’aplicació Barcelona 1700: del jaciment al barri de la Ribera

Bàrcino 3D

La recuperació de la muralla medieval i moderna de Barcelona: intervencions arqueològiques i representació virtual

Barcelona, darrera mirada: un exemple d’utilització de les tecnologies per a la divulgació històrica i documental

Autors participants

Toni Fernández Espinosa

Sérgio Carneiro

Enrico Zanini

Tony Pollard

Louise Pothier

Manel Miró Alaix

Guillem Barceló, Eugènia Bort, Lluís Domingo, Toni Fernández, Reinald González, Carme Miró, Anna Molina, Helena Moran

Marc Hernández Güell i Carme Miró Alaix

Marta Fàbregas Espadaler, Mikel Soberón Rodríguez i Miquel Gea Bullich

F. Xavier TarraubellaMirabet

Índex


Paraules clau:Barcelona, mercat del Born, barri de la Ribera, jaciment arqueològic, arqueologia urbana, Rec Comtal, Guerra de Successió, època medieval, època moderna

El jaciment del Born. Arqueologia del passat, història del present i projectes de futur

Toni Fernández [email protected]

12 / 13I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015El jaciment del Born. Arqueologia del passat, història del present i projectes de futur — Toni Fernández Espinosa

El jaciment arqueològic és la gènesi d’El Born Centre de Cultura i Memòria. Des de la seva desco-berta l’any 2002 i la posterior catalogació com a BCIN l’any 2006, les restes arqueològiques han estat protegides i restaurades, i actualment són visitades per milers de persones. També han servit com a base per als treballs de recerca historio-gràfica d’Albert Garcia Espuche, on s’ha arribat a un grau de detall mai vist, així com a un discurs molt ric en els diferents aspectes socials de la Barcelona del 1700.

Les restes arqueològiques tenen un gran pes històric i patrimonial, amb un contingut simbòlic i de memòria extraordinari. Per tot el món tenim exemples de llocs emblemàtics que tenen una significació simbòlica força important. En el cas del Born, tant pel fet d’haver estat l’escenari de la resistència ciutadana durant el setge del 1714 com, posteriorment, per haver representat la pèrdua de les llibertats del país.

Per les seves característiques, el seu estat de conservació i les seves dimensions, el jaciment del Born és un dels més importants d’Europa i un cas força excepcional dins del camp de l’arqueologia urbana europea.

La seva rellevància, tanmateix, no s’ha traduït en un coneixement exhaustiu del jaciment ni dels seus testimonis materials; tampoc en un coneixement del jaciment a escala internacional. En aquest article s’explica què és el jaciment del Born, la seva contextualització històrica, les seves singularitats i els seus projectes de futur, sempre sota la mirada de l’arqueologia. Planta del jaciment del Born. (Foto: Toni Fernández)

1. Què és el jaciment del BornEl Born és un jaciment urbà, una trama de 8.000 m2 on es conserven les plantes

baixes i els soterranis d’unes cases que tenen l’origen a finals del segle xiii. S’hi aprecia, doncs, el domini públic amb carrers principals i secundaris o el Rec Comtal, una estructura bàsica per entendre no només el Born, sinó el desenvolupament de la ciutat de Barcelona. El domini privat, com hem comentat, correspon a diferents tipologies de cases i establi-ments comercials i artesanals. Aquesta trama urbana evolucionada al llarg de 400 anys d’història va quedar aturada en el temps l’any 1717, arran de la destrucció d’un miler de cases per a la construcció d’una ciutadella militar i de l’esplanada, la seva zona de segu-retat. Al Born trobem una seixantena d’aquestes cases distribuïdes en tres grans zones del mateix barri de la Ribera: a ponent, una zona artesanal que necessita l’aigua del Rec Comtal per desenvolupar les seves tasques i després desprendre’s dels residus; la part central, amb el Bornet com a peça clau que articula una àrea comercial i d’oci de la ciutat i que connecta un dels accessos a la ciutat des del portal de Sant Daniel amb la plaça del Born i el centre de la ciutat, i finalment, a llevant, l’anomenat barri de pescadors, amb un urbanisme clarament diferenciat a partir d’una bateria de carrers estrets i on majoritària-ment vivia la gent que tenia oficis relacionats amb el mar. Aquestes tres grans zones, amb el pas dels segles, es van anar barrejant i alguns dels espais dels artesans es van transfor-mar en espais de joc.


El Born és un jaciment de contrastos i desproporcions, ja que pel fet de ser una zona situada a la perifèria de la ciutat, hi abunden els tipus extrems, és a dir, cases de més de 500 m2 per planta situades porta per porta amb cases de menys de 50 m2. O carrers com el Bornet, de 15 m d’amplada i totalment pavimentat amb pedra, localitzat a pocs metres dels carrers del barri de pescadors, que no fan més de 2,5 m d’amplada i que presenten una superfície de terra piconada. Des del punt de vista arqueològic, és un jaciment de contrastos, ja que depenent de la zona trobem una estratigrafia conservada de més de 2 metres, amb l’evolució d’una casa o carrer al llarg de 400 anys, o altres estratigrafies de poc més de 0,20 m de potència. Aquestes diferències es deuen al terreny geològic on es va construir el barri. En la meitat de ponent, el subsol natural són els nivells d’argiles aportades per rieres, mentre que en la part de llevant es construeix directament sobre la sorra de la platja.

El Born és evolució i superposició. Com hem comentat, l’espai de les illes de cases és el mateix des de finals del segle xiii fins al moment de la seva destrucció. Tanmateix, l’arquitectura es va transformant i existeix una autèntica superposició d’estructures, tant de murs com de paviments, i una constant transformació de portes i finestres que es van obrint i tancant depenent dels interessos dels propietaris en cada moment històric, així com en funció de les vendes i els lloguers. Hi trobem una gran fase d’època gòtica i una gran transformació de mitjan segle xvi i segle xvii, en què moltes vegades s’aprofiten els murs medievals com a fonamentació dels murs moderns. Per tant, com comenta encerta-dament el Dr. Reinald González, el Born és un reflex de la construcció que es fa a Barcelona, una arquitectura mestissa amb diferents solucions constructives, diferents elements i un procés d’acumulació cronològica.

Per tant, el jaciment també és arquitectura, és urbanisme on es poden apreciar les diferents tipologies d’illes de cases i de carrers, depenent de la zona que visitem. A la part de llevant, les illes s’adapten a una estructura preexistent com és el Rec Comtal, per la qual cosa trobem unes illes amb corbes i a l’interior de les cases es creen espais poc regulars. A la part central, en no trobar cap obstacle físic a l’hora de construir, es va buscar l’orto-gonalitat, les línies rectes amb illes rectangulars força uniformes. Finalment, l’urbanisme del barri dels pescadors és també regular, però a l’ordenació de les illes i carrers es busca l’aprofitament màxim de l’espai, amb carrers estrets i llargs i amb unes cases que majori-tàriament no superen els 50 m de superfície per planta. A l’interior de les cases es poden observar les diferents tipologies d’elements arquitectònics, com ara escales, llars de foc, portes, pous, cuines, armaris, latrines, safaretjos o paviments.

Un dels elements destacats del jaciment és la presència de l’aigua des del seu origen, amb el Rec Comtal, pous datats en totes les fases històriques i una xarxa de sanejament amb fosses sèptiques i clavegueres domèstiques i públiques, entre les quals destaca prin-cipalment la gran claveguera de la Barcelona medieval i moderna, coneguda popularment com a Merdançar.

Vista general de la part de ponent del jaciment del Born. (Foto: Pere Virgili)

Una de les característiques més importants del Born i el que el singularitza és el fet que coneixem la gent que l’habitava i també com va ser la vida quotidiana al llarg dels seus 400 anys d’història. Tot i que no és un jaciment on es trobin cases espectaculars, la seva potència rau en la idea de conjunt, en la complexitat d’un nucli històric i en les relacions entre els seus veïns. La vida quotidiana es pot llegir a partir dels seus espais i dels testi-monis materials recuperats, que ens parlen de tota la seva història, dels seus oficis, usos o modes. També a partir dels detalls: els grafits sobre algunes parets, la manera com es construïa o els jocs (tant taulells com fitxes recuperats). Detalls que van des de la manera com està treballada la pedra en cada moment històric, aprofitant elements arquitectò-nics d’altres fases, fins a quins materials es fan servir, per exemple amb l’ús generalitzat del maó a partir de la segona meitat del segle xvii, que permetrà una autèntica revolució constructiva i crearà nous espais gràcies als envans, o mitjançant la construcció d’escales helicoïdals, que afavoriran les escales de veïns i de les quals trobem bons exemples al jaci-ment del Born. Com més a prop estem en el temps, pitjors construccions trobem, morters de pitjor qualitat i més materials reaprofitats. Els murs datats en el segle xiv presenten uns morters de molt bona qualitat i uns carreuons troncopiramidals pràcticament idèntics, fet que permet tenir uns murs molt cohesionats. En contraposició, els murs datats en el

El jaciment del Born. Arqueologia del passat, història del present i projectes de futur — Toni Fernández Espinosa


segle xvii, tot i que segueixen la tradició de construir a doble full, presenten uns morters de baixa qualitat, amb més presència d’argiles, i uns carreuons de mides diferents, així com el reaprofitament d’elements arquitectònics fora de context, com ara capitells, dovelles, brancals o finestres. Passa el mateix amb altres elements, com ara els paviments de pedra, tant a l’interior de les cases com als carrers, on trobem rodes de molí o finestres datades en els segles xv o xvi.

2. Contextualització històricaTot i que la major part de les estructures que es poden veure al jaciment del Born

daten majoritàriament d’entre 1650 i 1717, totes i cascuna de les cases tenen el seu origen entre finals del segle xiii i començaments del xiv. Alguns dels seus murs, però, tallen restes anteriors, com ara una necròpolis musulmana, datada entre la segona meitat del segle x i la primera meitat del segle xi, i una necròpolis tardoromana, datada entre els segles iii i v. La intervenció arqueològica de l’any 1991 a la plaça Comercial va documentar deu enter-raments tardoromans, de la mateixa necròpolis que s’estén per tot el passeig del Born fins a Santa Maria del Mar. A la intervenció de l’any 2001, a l’interior de l’antic mercat del Born es va identificar un enterrament d’aquesta cronologia. La segona fase d’ocupació, com s’ha comentat, cal situar-la entre el 950 i el 1050 i correspon a una màqbara on s’enterra-ven, presumiblement, els esclaus musulmans que vivien a la Barcelona d’aquest període històric. En la intervenció de l’any 1991 es van documentar 17 enterraments islàmics, i l’any 2001 se’n va identificar un a l’interior de l’antic mercat del Born. Finalment, l’any 2013 es va documentar un enterrament infantil al carrer Fusina. Tot plegat fa pensar en la possibi-litat de l’existència d’una necròpolis que es podria estendre per sota de les estructures de la meitat de ponent del jaciment del Born. Per tant, en una fase anterior a la urbanització d’aquesta part de la ciutat trobem una primera fase d’ocupació de l’espai com a necrò-polis tardoromana que, amb tota seguretat, segueix un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, concretament el que ressegueix la línia de costa. Cinc segles més tard es torna a ocupar el mateix espai amb una nova necròpolis, aquest cop de tradició islàmica.

Les primeres notícies escrites sobre l’ocupació de l’espai se situen al segle x, amb la construcció del Rec Comtal i l’aparició posterior de les anomenades viles noves fora de l’espai de les muralles romanes de la ciutat, sempre construïdes al voltant d’una església, una zona de mercat o del mateix Rec Comtal.

No va ser fins a finals del segle xiii i començaments del segle xiv que es va urbanitzar un ampli sector conegut com a Vilanova dels Molins del Mar, com a resposta a l’augment demogràfic que havia experimentat la ciutat. Les viles noves existents es van unificar en un

Detall d’un mur de la casa Boxadors datat al segle xiv. (Foto: Pere Virgili)

nou teixit urbà, que van fer més continu, i es van construir les muralles que marcarien els límits de la ciutat fins al segle xix. Des d’un punt de vista arqueològic, tots els punts on s’ha pogut esgotar l’estratigrafia han corroborat aquestes cronologies per a la construcció de les cases. Ja en aquesta primera fase d’ocupació, i sempre a la part de ponent del jaciment, es documenten alguns forns i estructures associades. Malauradament, no disposem enca-ra de tota la informació, ja que més del 60% del jaciment està tal com va quedar l’any 1717 i, per tant, en molts punts no s’ha esgotat l’estratigrafia. Tot i això, apuntem que, en origen, les cases buscaven espais diàfans i les plantes baixes estaven comunicades per arcs, dels quals tenim les pilastres, que perduren fossilitzades en les seves estructures interiors, moltes vegades com a suport de murs d’època moderna. La cultura material associada a aquesta fase té com a referència la ceràmica decorada en verd i manganès, i blanc i man-ganès, així com les ceràmiques valencianes decorades en blau cobalt. Una bona part dels materials recuperats d’aquesta època es van trobar al rebliment del Rec Comtal.



A partir del segle xv podem observar la compartimentació d’aquests espais dià-fans de la primera fase d’ús, mitjançant la construcció de murs entre pilastres. Les cases continuaven tenint la mateixa estructura exterior, però començaven els canvis interns. Es van construir pous, paviments i zones de treball i de magatzem. Els materials cerà-mics que apareixen en aquestes estructures són importacions valencianes en blau, i en blau i reflexos metàl·lics, i ceràmica anomenada blava de Barcelona, que imitava formes i decoracions de la ceràmica valenciana. També es documenten importacions del nord d’Itàlia.

A les cases del segle xvi es buscava l’embelliment per sobre de la funcionalitat i la netedat pròpies d’altres moments històrics. Al Born trobem el treball d’algunes de les escales de pedra o de l’encintat dels murs, també la utilització de part de l’espai públic per a ús privat, per exemple amb la construcció d’un voladís amb un permòdol i d’un pont privat a la casa Xivixell per creuar el Rec Comtal. Es van començar a compartimentar les cases, fent-ne dos o tres habitatges d’una única original. La ceràmica associada a aquesta fase va continuar sent la blava de Barcelona i, especialment, la ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics i les importacions de ceràmica italiana de la Ligúria.

La ciutat de Barcelona del segle xvii va experimentar un autèntic daltabaix poblaci-onal, amb molta immigració provinent d’Occitània i alhora una constant pèrdua de vides humanes per malalties com la pesta o les guerres que patia el país. Aquest fet es va tras-lladar a les cases de la ciutat. En el cas del Born, s’aprecia una complexitat d’estructures i una gran compartimentació dels espais, la segregació per construir noves cases cada cop més petites (en alguns casos una sola casa es pot arribar a convertir en cinc habitatges diferents) o el lloguer de les plantes superiors, fet que implica la construcció de les pri-meres escales de veïns. També es constata l’ús de les plantes baixes com a botiga, taller o infrahabitatge. Es van començar a fer servir com a residencials espais que fins aleshores havien estat dedicats a ús agrícola o artesanal, com per exemple un antic cup de vi, un forn o una zona dedicada a premsar raïm. Pel que fa a la cultura material, predominava la ceràmica blava catalana amb múltiples sèries (blau i groc, orles diverses, ditada, corbata i Poblet), així com ceràmica reduïda de Vilafranca.

La darrera fase que s’observa al jaciment del Born són els 17 anys del segle xviii, amb dos grans moments, abans i després de la guerra. L’any 1700 trobem una continuïtat de la fase anterior, que posteriorment es va veure transformada pels efectes de la Guerra de Successió, el setge i finalment la derrota i l’enderroc. En algunes parts de les cases s’aprecien els efectes dels bombardeigs i la seva reconstrucció, a vegades de forma molt precària: una arquitectura efímera que reaprofitava molts materials. Una de les carac-terístiques d’aquesta fase és el desviament que es va fer l’any 1716 del Rec Comtal per facilitar la construcció de la Ciutadella i que va implicar la construcció d’una gran rasa d’uns 3 m d’amplària per la part nord del Bornet i la part central del carrer Roldó, fins a

arribar al mar. Aquest desviament temporal (que havia de durar només un any) va estar en ús fins al desviament definitiu de l’any 1719. Les ceràmiques del segle xviii continuaven sent majoritàriament la blava de Barcelona, amb la continuació de la sèrie de Poblet i la presència de noves sèries, com les de la botifarra, la de transició o la de sanefa negativa.

En els moments anteriors a la destrucció del barri es van produir nombrosos espolis de materials, especialment de marxapeus, brancals, finestres, reixes i brocals de pou. Un cop enderrocades les cases, la zona que ocupa el Born esdevingué una esplanada de ser-vitud militar, fet que implicaria que no s’hi construiria en tot el segle xviii. Posteriorment, a començaments del segle xix, la ciutat va guanyar aquest espai i el va convertir en un passeig, conegut com passeig de l’Esplanada. Ja en la segona meitat del segle xix, amb l’enderroc de la Ciutadella, es va urbanitzar l’ampli sector de l’antiga esplanada amb la construcció de cases, carrers i el mercat del Born, que va estar en ús fins a començament de la dècada de 1970. L’edifici va arribar a estar en perill de ser enderrocat i es va salvar gràcies a la lluita dels veïns i de molts barcelonins. Ja a la dècada de 1990 es van fer pro-jectes per convertir l’antic mercat en la seu de la Facultat d’Audiovisuals de la Universitat Pompeu Fabra o bé de la futura Biblioteca Provincial de Barcelona. Després que les obres de construcció d’aquesta infraestructura posessin al descobert el jaciment del Born, se’n va desestimar la destrucció i es van iniciar les obres de la construcció de l’actual equipa-ment municipal.

3. Un jaciment excepcionalEl primer que crida l’atenció del jaciment del Born, com ja hem assenyalat, són les

dimensions: 8.000 m2 de trama urbana en continuïtat, un tipus d’espai realment complicat de trobar en l’àmbit de l’arqueologia urbana, en què moltes vegades només es pot excavar un solar i, al cap dels anys, si hi ha sort, els solars veïns. En el cas del Born es va poder exca-var tota la trama urbana en continuïtat i sense elements que poguessin distorsionar-la, com ara serveis o clavegueres. També és excepcional la manera com es va generar el jaciment: normalment els jaciments tenen una fase d’abandonament, durant la qual s’espolien bona part de les restes i es van deteriorant a poc a poc, amb el pas del temps. En el cas del Born això no es va produir, ja que el seu enderroc i cobriment es va fer en un mateix moment de l’any 1717, raó per la qual va quedar intacte fins a la seva descoberta l’any 2001, sense que pràcticament l’haguessin afectat els serveis del mercat. La relació amb el mercat també és una peça clau, ja que gràcies a l’arquitectura de ferro la fonamentació de l’edifici va poder ser molt poc profunda, la qual cosa va facilitar la conservació del jaciment, fins i tot malgrat el fet que recolzava directament sobre les estructures del barri del segle xviii.



Detall d’una escala helicoïdal a l’interior de la casa Colomer. (Foto: Pere Virgili)

Detall d’una bala incrustada al paviment d’un dels àmbits de la casa Corrales. (Foto: Pere Virgili)

El fet que el mercat s’hagués construït just en aquest espai va facilitar que es pogués tenir una visió més global del barri, ja que si s’hagués construït més cap al nord, només s’hauria pogut apreciar la part del barri dels artesans. Si, en canvi, s’hagués construït cap al sud, només es veuria el barri dels pescadors i, finalment, si s’hagués construït seguint l’eix del passeig del Born, només observaríem la part més mercantil del jaciment.

El fet de tractar-se d’unes estructures molt properes en el temps ens permet tenir una magnífica documentació de la gent que vivia en cadascuna de les cases: testaments, inventaris, documents de compra, de venda, de lloguer, d’obres... D’aquesta manera, podem saber com era exactament una casa en un moment concret, ja que tenim accés a l’espai físic i els materials recuperats gràcies a l’arqueologia, i alhora disposem d’una descripció de l’interior i de les plantes superiors gràcies als documents. La gran recerca que s’ha dut a terme, a càrrec d’Albert Garcia Espuche, centrada en la Barcelona del 1700, ha donat com a resultat la col·lecció Barcelona 1700 o el llibre La ciutat del Born. Aquesta recerca es podria portar fins a altres moments històrics del Born dels segles xvi, xv o xiv. Això permet fer macrohistòria i microhistòria, depenent del que es vulgui explicar del Born en cada moment.

L’altre fet que singularitza el jaciment és que és un espai de memòria. De fet, el jaci-ment és la conseqüència del que va succeir, amb la construcció de la Ciutadella i l’esplana-da un cop perduda la guerra, cosa que va provocar la destrucció del 17% de la ciutat.



4. Intervencions arqueològiquesLa primera intervenció es va desenvolupar a la plaça Comercial l’any 1991 i va ser

dirigida pels arqueòlegs Robert Farré i Dolors Serra, arran de la construcció d’un aparca-ment subterrani. Com a resultat de la intervenció es van documentar 4.200 m2 de l’antic barri de la Ribera, destruït a principis del segle xviii. En els nivells inferiors de la meitat est del jaciment va aparèixer bona part de la necròpolis baix-imperial, així com la màqbara dels segles x i xi. Un cop documentades les restes, el jaciment va ser desmuntat.

La primera intervenció a l’interior de l’antic mercat del Born es va produir l’any 1994, dirigida per les arqueòlogues Eulàlia Barrasetas i Josefa Huertas. El motiu de la intervenció era estudiar la possibilitat d’ubicar-hi la Facultat d’Audiovisuals de la Universitat Pompeu Fabra, que necessitava plantes subterrànies. Es van realitzar 8 cales i 8 rases per docu-mentar la presència d’estructures i el seu estat de conservació, a més de la potència del registre estratigràfic. Les previsions es van complir i a la pràctica totalitat dels sondeigs es van detectar estructures pertanyents a l’antic barri de la Ribera, en bon estat de conserva-ció. Finalment, el projecte es va desestimar.

La segona intervenció a l’interior de l’antic mercat es va realitzar l’any 1998 i va ser di-rigida per les arqueòlogues Marta Fàbregas i Josefa Huertas. Una vegada aprovat el projecte d’ubicar la Biblioteca Provincial a l’antic mercat del Born, es va optar per la realització d’un únic sondeig de 15 m x 20 m al sector nord-oest de l’edifici. L’objectiu era conèixer l’estat de conservació de les restes arqueològiques de l’antic barri de la Ribera, incloent-hi un dels seus punts més remarcables, com és el Rec Comtal. Com a resultat, es van documentar parcialment algunes edificacions, un tram de 16 m del Rec i l’arc del pont de la Carnisseria.

Amb motiu del projecte de construcció de la Biblioteca Provincial de Barcelona, entre el febrer de 2001 i l’abril de 2002 es va dur a terme la intervenció arqueològica més important a l’interior de l’antic mercat del Born. Va ser dirigida pels arqueòlegs Pere Lluís Artigues i Antoni Fernández. Es va documentar la pràctica totalitat de les estructures arqueològiques que avui en dia es poden visitar, les restes d’una seixantena de cases distribuïdes en 11 illes i 9 carrers, així com un tram del Rec Comtal de 72,62 m de recorre-gut i 4 m d’amplària. El conjunt arquitectònic i urbanístic presentava, en línies generals, un excel·lent estat de conservació, raó per la qual es va optar per la conservació de les restes i el trasllat de la Biblioteca a un altre punt encara per concretar.

A partir d’aquest moment es va plantejar el projecte d’habilitació de l’antic mercat del Born com a centre cultural. Amb aquest objectiu es va dur a terme una intervenció arqueo-lògica entre l’abril de 2005 i l’abril de 2006, que incloïa 37 punts d’actuació que responien a necessitats de l’obra. La intervenció tenia un triple objectiu: garantir la integritat total de les restes arqueològiques, fer feines de sondeig per intentar descobrir possibles esfondraments

o fosses, i aprofundir en l’estudi científic de punts no exhaurits en l’excavació de l’any 2001. Aquesta intervenció va aportar novetats molt interessants sobre els moments contempora-nis a la construcció de la Ciutadella, com ara el primer desviament del Rec Comtal l’any 1716.

Dins de les feines relacionades amb la construcció del centre cultural, l’any 2007 es va intervenir al davant del núm. 5 del carrer Comercial, a tocar de la façana nord de l’antic mercat. Es va dur a terme una excavació en extensió i fins a esgotar l’estratigrafia en un espai de 80 m2 a continuació d’una de les cases trobades l’any 2001 a l’interior del Born. Entre els anys 2008 i 2009, també en relació amb la construcció del centre cultural, es va eixamplar 50 cm una de les cares dels 56 enceps que configuren l’espai central de l’edifici, i en aquesta superfície de creixement es va excavar el terra aproximadament 0,20 m.

L’any 2011 es va intervenir a l’exterior del Born i es van documentar 200 estructures d’època medieval i moderna, que eren la continuació de les restes conservades a l’interior. Es van poder documentar parcialment 32 àmbits de fins a sis illes de cases diferents. Algunes d’aquestes estructures presentaven un estat de conservació excel·lent, amb murs de més de dos metres d’alçària i, especialment les de l’extrem nord del carrer de la Ribera, amb un alt valor, ja que es tractava de murs i arcs originals de les construccions de finals del segle xiii i començaments del segle xiv, que posteriorment es van acabar tapiant per diferenciar els espais.

L’any 2012 es va realitzar una nova intervenció a l’exterior de l’antic mercat, amb motiu de la construcció d’un sistema de recollida de sòlids urbans i de la urbanització dels carrers circumdants del Born. La construcció dels diferents búnquers de recollida de residus va permetre l’excavació de tres carrers i parcialment de sis cases, la qual cosa va permetre recopilar informació des del seu origen i fins al seu enderroc.

Així mateix, es van fer petites actuacions per poder afavorir la circulació de persones pel jaciment del Born, amb la intenció d’evitar qualsevol mena de risc, especialment en aquells punts dels carrers i les zones de pas més febles. A aquest fi, es va excavar una part del sistema de sanejaments dels carrers i posteriorment es van consolidar.

5. Un jaciment no esgotatQuan es va dur a terme la intervenció arqueològica de l’any 2001, la Direcció General

del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya va indicar que calia conservar els paviments. Per tant, en el moment de trobar-ne un s’aturava l’excavació. Aquest fet va implicar que el 60% del jaciment del Born quedés tal com era l’any 1717 i que només s’hagi esgotat l’estra-tigrafia en un 10%. Així doncs, podem considerar el Born un jaciment viu, que encara ha de donar molta informació sobre l’evolució d’aquest sector de la ciutat de Barcelona.



Tot i les dimensions del Born, només és una petita part dels 295.000 m2 de tota la superfície enderrocada per a la construcció de la Ciutadella i l’esplanada. Així doncs, tal com han pogut demostrar totes les intervencions arqueològiques efectuades a la zona, les restes de l’antic barri de la Ribera s’estenen fora dels límits de l’antic mercat del Born. Per tant, les futures excavacions que tinguin lloc permetran aprofundir en la recerca sobre el barri i les seves construccions.

L’estudi històric i documental s’ha centrat en una part de les cases del jaciment del Born, però si ampliem la zona d’estudi a totes les cases enderrocades i els seus habitants, podrem dur a terme noves recerques socioeconòmiques. La investigació dels materials ceràmics també permetria aprofundir en el coneixement d’uns materials poc estudiats però força comuns en les intervencions arqueològiques a la nostra ciutat.

6. El present del Born i els projectes de futur

Com ja hem anat assenyalant al llarg de l’escrit, el cor d’El Born Centre de Cultura i Me-mòria és el jaciment arqueològic, és la seva raó de ser. Un jaciment amb una coberta excepcio-nal, el mercat d’arquitectura de ferro projectat per Fontserè. Així doncs, incentivar i fer créixer la recerca i el coneixement de les restes arqueològiques és un dels reptes primordials del Centre.

Des d’El Born Centre de Cultura i Memòria s’ha impulsat el programa ArqueoBorn, amb l’objectiu de reivindicar i posar en valor les seves restes arqueològiques i, per tant, donar continuïtat a la recerca tant de les restes arquitectòniques com dels materials arqueològics recuperats. Per aconseguir-ho, es desenvolupa un programa d’activitats científiques adreçat a fer recerca i difusió dels coneixements que se’n desprenen. És una empresa ambiciosa que requereix fortes inversions tant de temps com de treball. El programa ArqueoBorn té com a soci el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament, que hi aporta tant la seva participació activa en els diversos projectes com el seu paper d’enllaç amb altres programes de recerca del mateix Servei i de l’Ajuntament.

Els pilars del programa ArqueoBorn són la recerca, la divulgació i la participació, que es desenvoluparan per mitjà d’intervencions arqueològiques, l’estudi dels materials recu-perats, l’estudi de les necròpolis o l’elaboració d’una base de dades de les estructures. Les dades obtingudes de la recerca es presentaran en congressos i es publicaran. Finalment, es fomentaran tant la participació —amb jornades de portes obertes— com les excavacions i els inventaris amb la col·laboració d’estudiants del grau d’Arqueologia i també en projectes d’investigació d’escoles i instituts.


Detall de l’excavació programada efectuada l’any 2016. (Foto: Pere Virgili)


Unitat Arqueològica de [email protected]

Paraules clau:Termes medicinals romanes, antiguitat tardana, museus en jaciments arqueològics, Hispània romana, gestió del patrimoni cultural

Les termes romanes de Chaves (Portugal), un patrimoni arqueològic al centre de la ciutat

Sérgio Carneiro


1. Història del jacimentEl monument està situat en una gran plaça ubicada entre la muralla medieval i el

pont romà de Chaves, una zona travessada, fins a la dècada de 1870, per mig baluard de la muralla de finals del segle xvii.

Abans que es descobrissin les termes medicinals romanes, els historiadors es pensaven que havien estat situades al lloc on hi ha les termes modernes, a uns 800 m cap a l’oest, i que havien estat totalment destruïdes a l’edat moderna. La hipòtesi es basava en un informe de Tomé de Tavora e Abreu (1729), en el qual fa referència a la destrucció de l’antic balneari amb l’objectiu de desocupar els camps de fora muralla.

La muralla del segle xvii va partir la zona en dos. A la part exterior, hi havia el rebli-ment de la rasa de la muralla de 1870, de 4 m de gruix, que arribava fins al nivell d’aban-donament romà, mentre que a la part interior de la muralla tota l’estratigrafia postromana havia quedat intacta, fet que va aportar dades molt valuoses per entendre el jaciment i l’evolució urbana de Chaves.

Les excavacions dutes a terme a la plaça Arrabalde de Chaves (Portugal) del 2006 al 2008 i del 2012 al 2015 van descobrir un conjunt d’es-tructures en un estat de conservació excepcional, les termes medicinals romanes que havien donat nom a la ciutat: Aquae Flaviae (Carneiro, 2013). Aquest complex termal és un dels més grans i més ben conservats que s’han excavat recentment. El museu del jaciment que s’està desenvolupant actualment aportarà nova llum al significat i a la funció de les termes en l’Imperi romà i la seva relació amb les comunitats autòctones.

Situació de les termes de Chaves i el pont Romà (Font: Google Maps)

Les termes romanes de Chaves (Portugal), un patrimoni arqueològic al centre de la ciutat — Sérgio Carneiro


de la volta d’opus latericium; els banys B i C es van netejar, es van aïllar de les zones en ruïnes del complex, es van cobrir amb tegulae i imbrices, i es van continuar utilitzant fins a l’abandonament definitiu de les termes. Segons les proves materials que s’han trobat en els rebliments de les primeres rases d’espoliació, al segle ix dC les termes ja no estaven en funcionament.

La monumentalitat del complex termal i la mida relativa que ocupa en la ciutat romana (un quart del total aproximadament) donen fe de l’important paper que devia tenir en la formació i el desenvolupament d’Aquae Flaviae. Com en el cas d’altres ciutats termals d’arreu de l’Imperi, com Badenweiler (Mylius, 1936), Bath (Cunliffe, 1969), Hammam Salehine (Gsell, 1901: 236) o Hamat Gader (Hirschfeld, 1997), la gent probablement recorria llargues distàncies per visitar Aquae Flaviae a la recerca d’una cura que els alleugés els mals.

L’afluència de gent que acudia a les termes i el paper que la ciutat tenia en el control de l’explotació minera i la distribució d’or al seu territori (Martins, 2010) van fer que la ciutat guanyés cada cop més importància, tal com demostren la rapidesa amb què va obtenir l’esta-tus municipal, la qualitat arquitectònica del seu pont i les proves materials d’excavacions anteriors a la ciutat romana (per exemple: Carneiro, 2003, 2005 i 2009).

D’acord amb el que s’ha documentat fins ara, l’entrada principal al complex termal era una escala situada a la cantonada de l’extrem sud-est, que segurament donava a un carrer riberenc, perpendicular al pont romà, al costat meridional de la palaestra, un llarg pati pavimentat d’opus signinum, flanquejat a l’est per un mur de maçoneria de pedra en brut amb un banc que originalment també estava cobert d’opus signinum i que marcava l’extrem est del complex termal i probablement de la ciutat.

Una escala de tres esglaons (dels quals sobreviuen dos) portava a un passadís porti-cat i voltat, del qual només s’ha trobat la runa.

Des del passadís es podia entrar a la sala 2, un vestíbul de 10 m d’ample i almenys 15 m de llarg, des del qual es podia accedir als banys.

Al segle ix es van excavar diverses rases d’espoliació al llarg de les muralles del complex per eliminar-ne la pedra d’elevació, però els fonaments, els banys i les canonades van quedar gairebé intactes. Els rebliments d’aquestes rases estaven coberts per fines capes de sorra que s’hi havia dipositat arran de diferents inundacions fluvials i aquestes, al seu torn, havien quedat cobertes per una capa gruixuda de terreny agrícola, sobre la qual es van trobar les restes d’una ferreria del segle xii, aleshores situada fora de la muralla medieval, entre la ciutat, que havia reduït la seva extensió, i el seu punt d’entrada principal: el pont romà.

Després d’excavar els elements postromans, es va registrar minuciosament la runa de la volta de maó que precintava el bany A i després es va retirar, de manera que va que-dar una capa homogènia de fang que fou tamisada per recuperar qualsevol fragment que pogués aportar informació biològica o artefactual.

Les proves materials van permetre determinar el moment en què es va ensorrar la vol-ta, que es pot situar amb seguretat als darrers anys del segle iv dC (Carneiro i Lopes, 2014).

2. Les estructuresEl complex es va construir directament sobre les fonts termominerals (73 °C). S’han

identificat dues fases de construcció principals: una del segle i dC, de la qual només resten uns quants paviments d’opus signinum i els fonaments d’un mur enderrocat durant la se-gona fase; i l’altra, corresponent a una important reforma del complex, que es pot datar en-tre finals del segle ii i principis del segle iii dC a partir de l’anàlisi del carboni 14 de l’encofrat de fusta del mur d’opus caementicium1 que unia el bany A amb la cloaca 1 i també a partir de l’escultura de marbre d’una noia amb el pentinat de Júlia Mamaea que es va trobar al fons del bany A, juntament amb un petit altar de marbre anepigràfic que probablement pertanyia a un nínxol de la paret del bany, possible senyal d’evergetisme. A aquesta segona fase correspon la construcció dels dos banys principals (A i B), vuit banys secundaris més petits, una gran palaestra i un intricat sistema de conducció de l’aigua que constava de dipòsits, cloacae i diverses canonades que connectaven els banys amb les deus. Al costat de la zona de bany, també hi ha un petit nymphaeum exedra, que es va construir durant la fase i i es va monumentalitzar durant la fase ii (Carneiro, 2013).

Una tercera fase, entre principis del segle v i el segle ix dC, és la que comprèn l’ús del complex termal un cop ja havien caigut les voltes de canó que cobrien els banys A, B i C. El bany A fou abandonat en aquesta darrera fase i va quedar precintat per la runa de maó

1 Beta - 391931: 135-335 cal dC (2σ).



Des de la sala 2 s’arriba al bany A, situat al mateix edifici, al sud, però separat per una paret, i a través d’una estreta porta d’1 m d’ample s’accedeix a l’edifici contigu, on hi ha els banys B, D, E, F, G, H, I i J.

El bany A és una piscina gran (13,22 x 7,98 x 1,63 m), amb sis esglaons al cantó nord. Les parets est i sud estan fetes d’opus caementicium; la meridional, però, també presenta pilars de reforç d’opus quadratum, i l’occidental està feta d’opus quadratum i a dins dispo-sa d’un sobreeixidor, així com d’una canonada d’entrada per a les aigües termominerals, que vénen del castellum aquae.

La paret nord està totalment ocupada per esglaons de pedra, de 24 cm d’alt de mitjana. Al nord dels esglaons hi ha una plataforma d’entrada feta de dues capes de blocs de pedra

sobre un substractum d’opus caementicium irregular. Aquesta plataforma s’inclina lleugerament cap al nord, amb la finalitat que romangui seca fins i tot si sobreïx l’aigua del bany. Hi ha dos blocs de pedra de 35 cm3, situats a una distància de 60 cm, que probablement suportaven un banc.

La coberta d’aquest edifici (situada sobre el bany A i la sala 2) era una volta de canó de 10 m d’altura (segons les proporcions del pòrtic toscà que conduïa a la palaestra) feta de maons longum pedale (de 45 x 30 cm cadascun), disposats mitjançant la tècnica radial (cf Lancaster, 2009).

A banda de poder-hi entrar a través de la sala 2, el bany A es comunica amb el bany C, una piscina petita (2,90 x 2,41 m) a la qual s’accedeix a través d’una escala estreta situada a la vora del bany A.

Originalment, la coberta era una petita volta de canó feta de maons longum semipe-dale que recolzava sobre el mur exterior occidental de l’edifici on estava situat el bany A. Una canonada subterrània portava les aigües termominerals directament des del castellum aquae i també es feia servir per buidar i netejar el bany.

Els petits banys adjacents a les piscines són un tret molt característic de les termes romanes. Vegeu, per exemple, entre molts d’altres, els casos de Civitavecchia (Köhler, 1999), Amélie-les-Bains (Grenier, 1960: 409) i Djebel Oust (Ben Abed i Scheid, 2005).

El bany B és el més gran que fins ara s’ha descobert en aquest complex, fa 13,98 x 9,02 m i té una profunditat de 2,05 m. El perímetre està format per sis esglaons de granit, amb una alçada mitjana de 28 cm, que cobreixen una estructura subjacent feta d’opus cae-menticium. L’últim esglaó des de la part de dalt és encoixinat. La part de baix està feta de lloses de granit, com al bany A, però amb 40 blocs cúbics situats a intervals regulars, com les pilae d’un hipocaust, amb solcs a la cara superior que originàriament devien suportar bigues de fusta i un terra, de manera que escurçaven la profunditat del bany fins a 1,60 m, com al bany A i a la majoria de banys grans de les termes romanes d’aquest tipus.

Vista general del jaciment, amb la sala 2 en primer terme. A l’esquerra, la gran piscina del bany A; a la dreta, el bany B.


Reconstrucció virtual del sistema de suspensura documentat a la piscina B.


El bany B, a diferència del bany A, no presentava runa i es va continuar fent servir després de la caiguda de la volta a finals del segle iv dC. Les portes que comunicaven amb la sala 2 també estaven bloquejades amb maçoneria de pedra en brut, com les escales del bany C, per tal de separar les parts de les termes que s’utilitzaven de les zones no utilitzades.

Els banys D, E, F i G, dos a cada costat (est i oest) del bany B, fan 2 x 2 m de mitjana, amb dos esglaons alts que funcionen com a bancs. Les parets estan fetes d’opus quadra-tum cobert d’una capa gruixuda d’opus signinum encara present en molts punts.

Els banys H i I, situats en nínxols de la paret nord de l’edifici on s’ubica el bany B, només s’han excavat parcialment. Fan 4 m d’ample i només 50 cm de profunditat. Aquí les parets, fetes d’opus quadratum, encara estan cobertes d’opus signinum.

Entre els banys H i I, hi ha un altre nínxol en forma d’exedra amb un bany hemisfèric (el bany J) que presenta tres esglaons a la banda sud, el primer dels quals sobresurt 20 cm per sobre de la vora del bany B. Les parets estan fetes d’opus quadratum cobertes d’opus signinum.

Aquest innovador sistema es va emprar perquè el bany quedava situat just a sobre de les deus termals, de manera que l’aigua que en sortia tenia una temperatura molt elevada (73 °C). Aplicant aquest sistema, doncs, s’evitava que els banyistes es cremessin els peus. Les fustes dures tenen una conductivitat termomineral molt baixa (Simpson i TenWolde, 1999: 15-17), per la qual cosa generen l’efecte desitjat d’aïllar l’excés de calor, el contrari que es busca amb un sistema d’hipocaust, que se serveix de la ceràmica del terra de lateres per irradiar l’escalfor a la sala o caldarium.

A les Terme Taurine, prop de Civitavecchia, el bany de la sala 24 sembla que presenta un sistema similar (Köhler, 1999).

L’abundant cabal d’aigües termominerals provinent de les deus situades sota aquest bany servia per alimentar els quatre petits banys individuals situats a les bandes est i oest del bany principal (banys D-G), i comunica amb el castellum aquae a través de la canonada 1. A l’edi-fici del bany B, s’hi podia accedir a través de tres portes de poca amplada: una situada a prop de la cantonada nord de la paret occidental i que donava a la sala 2; una altra d’ubicada a prop de la cantonada sud de la mateixa paret i que donava al vestíbul d’entrada del bany A, i una darrera emplaçada a prop de la cantonada nord de la paret exterior occidental, que presenta un tub de desguàs fet d’imbrices sota el llindar i que condueix a una zona no excavada del complex termal.

Per la paret nord s’accedeix als tres altres banys (H, I i J).Aquests petits banys secundaris eren nínxols fets a les parets de l’edifici que també

funcionaven com a contraforts de l’estructura i reforçaven el suport de la volta.

Bany D.


Bany J en procés d’excavació.


A l’exterior de la cantonada sud-oest de l’edifici on hi ha el bany A, donant suport a la paret occidental, hi ha un dipòsit de 4 x 5,90 m amb fonaments d’opus caementicium i una elevació d’opus quadratum encoixinat que funciona com a castellum aquae, ja que distribueix les aigües termominerals d’un pou termal ubicat just al sud fins als banys A, B i C de manera independent.

El dipòsit rebia l’aigua del pou termal a través d’una canonada de fusta situada dins d’un forat fet a l’opus caementicium. El creuava una divisió que permetia aïllar-lo de la meitat occidental i la sortida a la cloaca 3, de manera que es podien buidar els banys B i C per netejar-los o reparar-los mentre el bany A continuava ple i en ús.

La cantonada sud-oest del castellum aquae presenta una obertura cap a la cloaca 3, una canonada molt gran d’opus caementicium i pedra en brut que permetia desguassar ràpidament una gran quantitat d’aigua cap al riu per buidar els banys B i C.

Al sud del castellum aquae i el bany A, entre les cloacae 2 i 3, les rases dels fonaments del bany A i la cloaca 2 travessen un grup d’estructures construïdes i utilitzades durant la fase I. La terra sigillata que s’ha trobat a les unitats estratigràfiques vinculades a aquestes estructures situa l’ocupació d’aquesta zona a la segona meitat del segle i dC.

Es tracta d’una sala petita (4 x 5 m) amb un paviment d’opus signinum (sala 4), i una cambra escalfada amb un hipocaust. No s’ha trobat cap evidència que hi hagués calefacció mural (tubuli o tegulae mamatae). La zona coberta pel sistema de suspensura feia 6,5 x 3 m, però el terra suspès s’estenia cap a l’est, tal com indiquen les restes d’opus signinum que cobrien la paret en aquesta direcció. La suspensura estava formada per bipedales dispo-sats en forma de llinda sobre les pilae de maons. La cambra de la calefacció tenia aproxi-madament la mateixa mida que la sala que escalfava i és del tipus 2 de Degbomont (1984, 44). El praefurnium sobresurt de la zona escalfada però no presenta marques de caldera, de manera que encaixa amb el tipus I de Degbomont (1984, 86).

Com que aquest tipus de praefurnium es feia servir per escalfar una caldera d’aigua, podem deduir que utilitzava l’aigua de l’aqüeducte de la ciutat, tot i que encara no s’ha trobat cap prova d’aquesta connexió.

La presència de sistemes d’hipocaust dins de termes medicinals o a prop d’aquestes no és infreqüent, vegeu per exemple: Bath (Cunliffe, 1969); Aix-les-Bains (Leveau et al., 2005); Saint-Honoré-les-Bains (Bonnard i Percepied, 1908: 448), i especialment Alhama de Murcia (Baños Serrano et al., 1991), on trobem una estructura exactament de la mateixa tipologia en un edifici situat al costat de les termes medicinals però independent. Aquesta zona ja havia estat abandonada quan es va construir el bany A.

La sala 3, també de la fase I, presenta un paviment d’opus signinum entre la canona-da 1 i el nymphaeum, així com al sud del bany B.

Entre la canonada 1 i el bany A, tallada per les rases dels fonaments d’aquestes dues estructures, hi ha una paret de la fase I alineada amb els fonaments trobats en aquesta sala.

A l’oest de la sala 3 i al sud del bany B, hi ha el nymphaeum, un pou termal monumen-talitzat dins d’una exedra. Es tractava d’un monument independent, sense comunicació directa amb el complex termal. Més aviat al contrari, sembla que les termes es van cons-truir evitant un accés fàcil al nymphaeum, tal com demostra el fet que l’edifici del bany B, malgrat presentar una simetria d’allò més clàssica, té dues portes a la paret oriental però només una a l’occidental, situada a la cantonada més allunyada del nymphaeum.


Imatge general de la cambra amb hipocaust i praefurnium.

Nymphaeum, pou termal monu-mentalitzat dins d’una exedra.


L’entrada dóna al sud, en direcció al riu i el pont romà, l’entrada principal de la ciutat.El pou termal, fet d’opus caementicium, fa 1 x 1,35 m i 1,70 de profunditat, i presenta

un forat al fons, del qual brollen les aigües termominerals. A la paret oriental, prop de l’ex-trem superior, hi ha un sobreeixidor. Tres lloses de granit de gra gruixut emmarquen la part superior del pou termal i li confereixen l’aspecte d’un templet. La llosa principal presenta un tympanum amb una roseta, o motiu solar/roda, extremament erosionada.

El terra que envolta el pou termal es va elevar posteriorment, per mitjà de grans blocs de pedra reutilitzats, possiblement en el mateix moment en què es va col·locar el paviment de pedra de la sala 3.

El llindar del nymphaeum presenta marques d’una porta de grans dimensions i a l’in-terior hi ha un esglaó en direcció a l’aigua que mostra una erosió considerable; és probable que el pou sagrat s’utilitzés per extreure’n aigua potable, possiblement per motius tant mèdics com religiosos.

Es tracta d’un templet senzill, que vol imitar l’hàbitat natural de les deïtats: és una estructura semblant a una cova, per això té una forma hemisfèrica. Les nimfes, a més de donar a l’home l’aigua en general, ja fos en forma de pluja, de riu o de font (Ballentine, 1904: 90), habitaven i protegien un locus naturalis tel·lúric, un indret natural i desorganit-zat enmig de l’urbs planificada i humanitzada. El culte a les nimfes era, en aquest sentit, més que una simple pregària per guarir-se, també servia per demanar permís per utilitzar qualsevol lloc o recurs que fos considerat intrínsecament natural i diví.

La dessacralització del temple és evident arran de la construcció d’una pica davant de l’entrada (bany K) en l’última fase d’ocupació de les termes (segle v dC), que deixava només una entrada molt estreta per accedir al pou termal.

La ràpida difusió del priscil·lianisme a la Gallaecia del segle iv dC va comportar una forta cristianització de la societat. A mitjan segle v dC, al centre de la diòcesi d’Hidaci2 devia quedar-hi poc espai per a símbols del passat pagà.

3. ConclusionsLes excavacions han deixat al descobert unes de les termes romanes més grans i més

ben conservades que s’han trobat fins ara al territori de l’antiga Hispània. El fet que les deus encara estiguin actives i que el sistema de transvasament de l’aigua encara funcioni ens ofereix l’oportunitat poc freqüent d’estudiar un sofisticat complex romà dedicat a la salut.

2 Tot i que hi ha certs dubtes respecte a la interpretació de la referència que el cronicó d’Hidaci fa d’Aquae Flaviae i sobre si aquesta era realment la seva diòcesi, la majoria d’historiadors tendeixen a creure que sí que ho era (vegeu Burgess, 1988, I: 15).

A diferència dels banys normals, les termes medicinals no seguien un circuit rígid ni una seqüència estàndard de sales. El seu programa arquitectònic estava condicionat per la ubicació de les deus termominerals, la topografia, els tractaments específics que s’hi administraven, la temperatura de l’aigua i la previsió d’usuaris.

La persistència en l’ús de les mateixes eines analítiques i denominacions utilitzades per als banys romans normals quan s’aborda l’estudi de termes medicinals ha obstaculit-zat enormement la possibilitat d’ampliar els nostres coneixements en la matèria. Aquestes instal·lacions van tenir un paper important en el restabliment de la salut, tal com suggereix l’evidència bibliogràfica (Allen, 1988, ap. 5). La creença romana i autòctona, tant religiosa com popular, en les virtuts sanadores de les aigües termominerals i les deïtats associades es complementava amb un plantejament racional que mirava d’entendre els efectes de diversos tipus d’aigua en el tractament de diferents mals i el desenvolupament de comple-xes tècniques d’enginyeria per aplicar aquests coneixements.

El disseny arquitectònic del complex termomedicinal d’Aquae Flaviae responia a una gran conca de recepció, una gran afluència d’usuaris, la necessitat de refredar una tempe-ratura de l’aigua inusualment elevada i la ubicació de les deus, situades a uns tres metres per sota el nivell del carrer. Aquests factors expliquen la presència d’uns banys tan grans, de l’innovador i sofisticat sistema de suspensura del bany B, del gran nombre de petits banys secundaris i de la palaestra, o pati d’espera/descans, inferior a 35 m.

La ubicació del nymphaeum, curosament aïllat de la resta del complex termal, sem-bla indicar que la intenció era separar clarament l’ús medicinal de l’ús religiós de les aigües termominerals.



BIBLIOGRAFIA

T. J. ALLEN, Roman healing spas in Italy: A study in design and function, tesi de doctorat en Filosofia, Alberta, 1998.

F. G. BALLENTINE, «Phases in the cult of the nymphs», Harvard Studies in Classical Philology 15 (1905), p. 77-119.

J. BAÑOS SERRANO, A. CHUMILLAS LÓPEZ i J. A. RAMÍREZ ÁGUILA, «El complejo termal de Alhama de Murcia. II Campaña de Excavaciones (1991-92)», Memorias de Arqueología 6 (1991), p. 178-204.

A. BEN ABED i J. SCHEID, «Nouvelles recherches archéologiques à Jebel Oust (Tunisie)», Comptes-rendus des séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 149 (2005), p. 321-349.

L. BONNARD i É. PERCEPIED, La Gaule thermale : sources et stations thermales et minérales de la Gaule à l’époque gallo-romaine, París, 1908.

R. W. BURGESS, Hydatius: A late Roman chronicler in post-Roman Spain. An historiographical study and new critical edition of the chronicle, tesi de doctorat en Filosofia, Oxford, 1988.

S. CARNEIRO, «Excavations in the county gaol of Chaves», X. AYÁN VILA et al. (ed.), Archaeotecture, Archaeology of Architecture, BAR Internatio-nal Series 1175, Oxford, 2003.

S. CARNEIRO, «Intervenções arqueológicas de emergência no Centro Histórico de Chaves (1999-2000)», Aquae Flaviae 33 (2005).

S. CARNEIRO, «A necrópole Romana do Largo das Freiras em Chaves», Aquae Flaviae 41 (2009), p. 375-384.

S. CARNEIRO, «As termas medicinais Romanas de Chaves», Arqueologia em Portugal: 150 Anos, Lisboa, 2013, p. 793-802.

S. CARNEIRO i R. LOPES, «Terra Sigillata Hispânica Tardia dos níveis selados das Termas Medicinais Romanas de Chaves», R. MORAIS, A. FERNÁNDEZ i M. J. SOUSA (ed.), Actas del II Congresso Internacional da SECAH, 2014, p. 483-494.

R. CATALDI, S. HODGSON i J. LUND (ed.), Stories from a heated earth: Our geothermal heritage, Sacramento, 1999.

C. CHULSKY, Notables nîmois. Sénateurs, chevaliers et magistrats issus de la cité de Nîmes à l’époque romaine, doctorat d’Història Antiga, École doctorale d’histoire, Université de Paris 1, Panthéon-Sorbonne, París, 2013.

B. CUNLIFFE, Roman Bath, Oxford, 1969.

J. M. DEGBOMONT, Hypocaustes (2a ed.), Lieja, 1984.

F. DÍEZ DE VELASCO, «Divinités des eaux thermales dans le Nord-Ouest de la prouincia Tarraconensis et dans le Nord de la prouincia Lusitania: une approche au phénomène du thermalisme romain dans l’occident des Provinces Ibériques», Caesarodunum 26 (1992), p. 133-149.

J. M. EGUILETA FRANCO, «Ourense, sucesión de ciudades estratificadas por el tiempo: el entramado romano», Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano 12 (2008), p. 51-106.

M. V. GARCÍA QUINTELA, A. C. GONZÁLEZ-GARCÍA i Y. SEOANE VEIGA, «The iron age saunas of the northwest Iberian Peninsula: an archaeoas-tronomical perspective», Mediterranean Archaeology and Archaeometry 14, núm. 3 (2014), p. 133-141.

R. GINOUVÈS, Dictionnaire méthodique de l’architecture grecque et romaine. Tome iii. Espaces architecturaux, bâtiments et ensembles, Roma, 1998.

S. GONZÁLEZ SOUTELO, «El balneario romano de Lugo: una nueva inter-pretación arquitectónica y funcional», Saguntum 44 (2012), p. 167-182.

A. GRENIER, Manuel d’archéologie gallo-romaine. Vol. iv : Les monuments des eaux. Villes d’eau et sanctuaires de l’eau, París, 1960.

S. GSELL, Les Monuments antiques de l’Algérie, París, 1901.

F. HERVÉS RAIGOSO i G. MEIJIDE CAIMESELLE, «O culto ás ninfas nas termas de Lugo», Gallaecia 19 (2000), p. 187-196.

Y. HIRSCHFELD, The Roman bath of Hamat Gader, final report, Jerusalem, 1997.

J. KÖHLER, «Die Terme Taurine bei Civitavecchia», Römische Mitteilungen 106 (1999), p. 365-376.

L. LANCASTER, «Early examples of so-called pitched brick barrel vaulting in Roman Greece and Asia Minor: A question of origin and intention», Bautechnik im antiken und vorantiken Kleinasien: Internationale Konfe-renz, Istanbul, 2009, p. 371-391.

F. S. LEMOS, «Sondagens na capela da Granjinha, Chaves», Cadernos de Arqueologia, sèrie ii, 5 (1988), p. 155-181.

P. LEVEAU et al., «Aix-les-Bains, vicus thermal et bourg rural», Revue archéologique de Narbonnaise 38 (2005), p. 85-103.

C. M. B. MARTINS (ed.), Mineração e povoamento na Antiguidade no Alto Trás-os-Montes Ocidental, Porto, 2010.

G. MEIJIDE CAIMESELLE i F. HERVÉS RAIGOSO, «Un nuevo espacio en las termas de Lugo», C. FERNÁNDEZ OCHOA i V. GARCÍA-ENTERO (ed.), II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. Termas Romanas en el Occidente del Imperio, 2000, p. 215-220.

H. MYLIUS, Die römischen Heilthermen von Badenweiler, Berlín, 1936.

B. M. PRÓSPER, «Reve Anabaraeco, divinidad acuática de Las Burgas (Orense)», Palaeohispánica 9 (2009), p. 203-214.

A. REDENTOR, «Iconografia solar no mundo funerário da Astúria Meridional», M. C. FIALHO, J. D’ENCARNAÇÃO i J. ALVAR (ed.), O Sol Greco-Romano, Coimbra, 2008, p. 225-247.

A. REDENTOR, «Estela funerária de Tinhela (Valpaços, Vila Real) (Conven-tus Bracaraugustanus)», Ficheiro Epigráfico 101, núm. 448 (2012).

A. RODRÍGUEZ COLMENERO, Aquae Flauiae: I – Fontes epigráficas, Chaves, 1987.

M. A. RODRÍGUEZ-PASCUA et al., «A comprehensive classification of Earthquake Archaeological Effects (EAE) in archaeoseismology: Application to ancient remains of Roman and Mesoamerican cultures», Quarternary International 242 (2011), p. 20-30.

W. SIMPSON i A. TENWOLDE, «Physical properties and moisture relations of wood», FOREST PRODUCTS LABORATORY, Wood handbook – Wood as an engineering material, Ch. 3 (1999), p. 1-24

A. TARAMELLI, «Fordongianus. Antiche terme di Forum Traiani», Notizie degli scavi di antichità (1903), p. 469-492

F. VAZ et al., «Waterlogged plant remains from the Roman healing spa of Aquae Flaviae (Chaves, Portugal): utilitarian objects, timber, fruits and seeds», Quaternary International, en premsa.



Universitat de Siena

Paraules clau:Roma, cripta Balbi, jaciment arqueològic, arqueologia urbana, època antiga, època tardoantiga, època medieval, època moderna, època contemporània

La cripta Balbi de Roma: de l’excavació al museu, i més enllà

Enrico Zanini


En aquesta breu contribució intentaré abordar una història molt complexa que es pot sintetitzar de manera eficaç a través d’algunes xifres. El jaciment arqueològic de la cripta Balbi, a Roma, ocupa una àrea de gairebé 12.000 m2 i la seva estratificació arqueològica es desenvolupa en un arc temporal de més de vint segles, al centre de la ciutat antiga, tardoantiga, medieval, moder-na i contemporània. Aquest jaciment ha estat objecte de recerques arqueològiques en diversos moments i les excavacions que han acabat donant lloc a la creació del museu es van prolongar més de vint anys, els mateixos anys que van durar —amb intensitats diverses— les obres de conso-lidació i restauració dels edificis històrics que actualment acullen el museu.

Per la seva banda, el Museu Nacional Romà – Cripta Balbi, inaugurat l’any 2001, ja té quinze anys de vida i, per tant, es donen les condicions objectives per poder fer una valoració imparcial del seu funcionament durant aquest període.

També és complex el punt de vista, totalment personal, que puc oferir jo sobre l’excavació i el museu, per tal com en el seu moment no vaig ser el responsable de l’excavació —que sempre fou dirigida per Daniele Manacorda, de la Universitat de Siena— i tampoc no sóc el responsable de ges-tionar el museu, que actualment dirigeix Mirella Serlorenzi, funcionària del Ministeri de Béns i Activitats Culturals i Turisme.1

1 En el moment en què escric aquestes notes s’està reorganitzant el Ministeri de Béns i Activitats Culturals i Turisme, fet que podria donar lloc a una organització diferent de la direcció del conjunt del Museu Nacional Romà.

D’altra banda, no puc dir que sigui un observador extern i neutral, ja que em vaig formar com a arqueòleg urbà als treballs d’excavació de la cripta Balbi i és aquí on he desenvolupat la meva activi-tat professional durant molts anys, amb diversos graus de responsabilitat operativa i de gestió. En els anys de posada en marxa del museu, vaig formar part del grup que el va projectar, amb una funció doble: donar suport a la presa de decisions amb les dades procedents de l’excavació i oferir un punt de vista diferent sobre la manera de co-municar els continguts del museu, essencialment amb l’ús experimental (almenys per a l’època) de tecnologies multimèdia.2

Així doncs, en termes jurídics em podria definir com una «persona (ben) informada dels fets»: un testimoni atent i interessat de la fase fundacional de l’arqueologia urbana italiana i del paper que han tingut en aquesta història els treballs arqueològics de la cripta Balbi i el museu que n’ha resultat.

2 E. ZANINI, Dalla Villa Publica a Via delle Botteghe Oscure, CD-ROM interactiu (Ministeri de Béns i Activitats Culturals – Direcció General d’Arqueologia de Roma; Museu Nacional Romà – Cripta Balbi), Roma, 2000; «Alla ricerca di un linguaggio comune: un prodotto multimediale per il Museo della Cripta Balbi», i «Scrivere per il multimediale: alcune riflessioni di un non-specialista, a partire da un’esperienza recente», Archeologia e Calcolatori, 15 (2004), p. 63-80. i S. BAIANI, M. GHILARDI (ed.), Crypta Balbi – Fori Imperiali. Archeologia urbana a Roma e interventi di restauro nell’anno del Grande Giubileo, Roma, 2000, p. 53-56.

1. A la recerca d’una interaccióTenint en compte la meva experiència de llavors i la meva manera de pensar d’avui,

podria dir que el coneixement arqueològic en última instància és —sempre, però espe-cialment en el cas de l’arqueologia urbana— producte d’una interacció complexa entre elements diversos: un objecte que cal estudiar (l’estratificació arqueològica en aquest punt específic de la ciutat), el grup de recerca que duu a terme l’estudi i el context contemporani (i, per tant, històricament definit) en el qual es desenvolupa la recerca mateixa.

En conseqüència, un museu arqueològic d’història urbana, com el que la cripta Balbi vol esdevenir, és fruit d’una interacció encara més complexa entre altres tres elements: el coneixement arqueològic que acabem d’esmentar, la ciutat contemporània que acull el museu i el temps de vida del museu mateix, en el passat i en el futur.

L’objecte de la recerca requereix una explicació preliminar. El nom del lloc prové de la crypta theatri inclosa en el complex teatral que va fer construir Luci Corneli Balbus entre els anys 19 i 13 aC; es tracta, doncs, d’un monument interessant per a qui s’ocupa de l’arquitectura antiga, però segurament no fins al punt de justificar una recerca arqueolò-gica tan extensiva. Així doncs, la decisió d’excavar en aquest punt de la ciutat va resultar més d’una estratègia politicocultural i urbanística que d’un desig tradicional de conèixer un monument.

La zona de la cripta Balbi es troba en ple centre històric de Roma, a uns centenars de metres del Capitoli i el Fòrum romà, molt a prop de l’Area Sacra de Largo Argentina i no gaire lluny del Tíber. Es tracta d’un barri que va ser totalment central en la Roma imperial, tardoantiga, altmedieval, medieval, renaixentista i moderna. És, per tant, un lloc ideal per fer un experiment de lectura global de l’estratificació «contínua» de la ciutat al llarg dels segles, sobretot tenint en compte que, en començar l’excavació, l’àrea es presentava com un gran «forat» urbà, un «estrip» en el teixit conjuntiu de la ciutat contemporània, fruit de la demolició d’uns edificis antics, programada durant el feixisme i posteriorment només executada en part; un espai lliure al centre de la ciutat, inevitablement exposat al risc de l’especulació constructiva, en relació amb el qual el projecte, concebut l’any 1980 —i, per tant, amb l’esperit propi d’aquella època politicocultural a Itàlia—, veia la recerca arqueolò-gica no només com un element de coneixement en si mateix, sinó també com un punt de partida per a un sargit d’aquell «estrip» en el teixit urbanístic i funcional del centre de la capital italiana.1

1 D. MANACORDA, Archeologia urbana a Roma: il progetto della Crypta Balbi, Florència, 1982.

La cripta Balbi de Roma: de l’excavació al museu, i més enllà — Enrico Zanini


El context històric en què es desenvolupa la recerca és, al meu parer, igualment significatiu a l’hora d’entendre com es va construir la informació sobre la qual es basa la narració presentada al museu.

L’excavació es va fer de manera molt intensiva entre els anys 1981 i 1992, i després va continuar amb intervencions més limitades, essencialment vinculades al desenvolupament del treball de restauració dels edificis de sobre.

En aquells anys, la cripta Balbi va ser el primer gran treball arqueològic urbà fet a Roma i, en molts sentits, a Itàlia.2 L’arqueologia urbana tot just es començava a desen-volupar a Itàlia i mirava de definir completament el seu estatus metodològic i les seves pràctiques operatives concretes: en aquest sentit, en gran part l’obra va funcionar també com un lloc d’experimentació dels problemes de gestió d’un gran treball arqueològic en un context urbà i com un lloc de formació de tota una generació d’arqueòlegs. En el període «daurat» de la primera meitat dels anys vuitanta, quan l’excavació gaudia d’un finança-ment adequat, treballaven de manera simultània a l’obra —a l’excavació i als laboratoris vinculats— desenes de joves arqueòlegs, potser amb poca experiència però sens dubte amb molt d’entusiasme. L’obra estava oberta durant tot l’any (un element certament nou en aquells anys en què s’estava definint la figura professional de l’arqueòleg de camp), amb períodes d’excavació que s’alternaven amb èpoques per a l’estudi dels materials i la preparació de les publicacions.

Aquesta interacció entre un jaciment, un projecte, un grup de recerca i un context polític i cultural específics va donar lloc a una imatge de la transformació urbana que cons-titueix el fil conductor al voltant del qual es va construir el museu. La idea de fons és veure la transformació del paisatge com un flux continu, a l’interior del qual les activitats dels homes (o, en algunes èpoques, la seva incapacitat d’actuar) produeixen cesures més o menys visibles, que l’arqueologia registra amb les eines de la lectura estratigràfica3 i després relata amb el llenguatge de la narració històrica.4

2 Més o menys durant els mateixos anys va estar en marxa la gran obra del metro de Milà, que presentava, però, característiques sensiblement diferents per la naturalesa d’una recerca relacionada amb la realització d’una gran infraestructura urbana. D. CAPORUSSO (ed.), Scavi MM3. Ricerche di archeologia urbana a Milano durante la costruzione della linea 3 della metropolitana (1982-1990), Milà, 1991.

3 En molts sentits, el treball de la cripta Balbi està vinculat a la difusió a Itàlia de l’arqueologia «harrisiana». A. CARANDINI, Storie dalla terra, Bari, 1981; D. MANACORDA, «Introduzione», E. C. HARRIS, Principi di stratigrafia archeologica, Bari, 1983, p. 9-36.

4 D. MANACORDA, L. SAGUÌ, E. ZANINI, «L’edizione degli scavi archeologici urbani nell’esperienza della Crypta Balbi a Roma», Lo scavo dalla diagnosi all’edizione, Florència, 1990, p. 461-502.


Principals monuments del Camp de Mart meridional posicionats en la fotografia aèria del centre de Roma. El cercle vermell indica la zona de la cripta Balbi.

Idea de continuïtat de l’assentament humà a través dels segles en una secció imaginària de la Via delle Botteghe Oscure. (Il·lustració: InkLink, Florència)


Abans de la reorganització del teixit urbà de Roma que va tenir lloc a l’època d’Au-gust, aquest sector del Campus Martius es caracteritzava per la presència d’una gran àrea lliure, l’anomenada Villa Publica, una mena de parc que contenia l’important temple de les Nimfes. Al costat occidental hi havia una sèrie de temples, quatre dels quals es poden veure avui a l’anomenada Area Sacra de Largo Argentina. Al nord s’estenien els Saepta, que formaven el gran pòrtic que s’utilitzava durant les eleccions.

El temple de les Nimfes era especialment important, ja que s’hi conservaven les llistes dels ciutadans romans que tenien dret a rebre el frumentum publicum, és a dir, la distribució gratuïta de gra. Les restes arqueològiques del temple, restaurat diverses vega-des en èpoques posteriors, encara es poden veure gràcies a l’excavació que es va fer just davant del museu, al llarg de la Via delle Botteghe Oscure.6

6 D. MANACORDA, E. ZANINI, «Il tempio di Via delle Botteghe Oscure: indagini stratigrafiche», Ostraka 6, 2, (1997), p. 249-293.

2. La història reconstruïdaEls resultats de vint anys d’excavacions i vint anys més de reflexions no es poden

relatar fàcilment en poques pàgines,5 però una esquematització rapidíssima de la línia del temps d’aquest jaciment tan complex és indispensable per entendre les tries, en alguns casos difícils, fetes durant el desenvolupament del museu i l’àrea arqueològica.

2.1. L’època romana: les bases estructurals del paisatge urbà

Originàriament, aquesta part del paisatge del Laci era una plana pantanosa situada entre la riba esquerra del Tíber i els vessants dels turons del Pincio, el Quirinal i el Capitoli. Quan es va construir la primera muralla de Roma (aproximadament a mitjan segle vi aC), aquesta zona no va quedar dins del perímetre, ja que sovint era inundada pel Tíber, i només es feia servir per fer-hi maniobres militars.

Mil anys més tard, a començaments del segle iii dC, el panorama urbà havia canviat substancialment i la Forma Urbis —el gran plànol marmori de la ciutat antiga originària-ment exposat al Fòrum— ens mostra aquesta zona com una àrea plena de grans monu-ments públics. Aquesta nova imatge de la Roma imperial era, però, resultat d’almenys tres grans fases constructives.

5 Roma dall’antichità al medioevo. Archeologia e storia nel Museo Nazionale Romano – Crypta Balbi, Milà, 2001; D. MANACORDA, Crypta Balbi. Archeologia e storia di un paesaggio urbano, Milà, 2001.


Plànol esquemàtic del Camp de Mart meridional durant l’edat imperial romana.


2.2. L’antiguitat tardana: una imatge multilineal

Sens dubte, el paisatge urbà va canviar considerablement durant els segles de l’anti-guitat tardana, però la informació arqueològica de què disposem és molt parcial, ja que només es concentra en dues àrees: els cellers de les cases situades al costat sud de la Via delle Botteghe Oscure i l’àrea de l’antiga exedra.

La idea general és la d’una crisi progressiva i molt pronunciada: hi ha algunes tombes a les dues zones i almenys una casa petita (tugurium), que es va construir entre les ruïnes de l’antiga Porticus Minucia.

Però en altres àrees del jaciment trobem imatges diferents: una domus més aviat gran es va construir a l’interior del passadís septentrional de l’antiga cripta Balbi i, com veurem més tard, es va excavar una domus gran i rica també just a fora de l’antiga exedra oriental del monument antic.

La transformació més significativa a escala urbana és el naixement d’un nou carrer (l’antecessor de l’actual Via delle Botteghe Oscure), entre els segles v i vi, just al nord de la paret de la cripta Balbi —que en aquesta fase encara es conservava en tota la seva alçària—, entre les columnates caigudes de l’antiga Porticus Minucia, que va quedar abandonada.7

Evidentment, és difícil combinar en una imatge unitària evidències arqueològiques tan disperses i fragmentàries. Molt depèn de com es llegeixen aquestes evidències i, per tant, en bona mesura del punt de vista de l’observador contemporani. Així doncs, la imatge reconstructiva del barri en l’antiguitat tardana8 és fruit d’un debat concís entre posicions diferents dins del grup de recerca: la dels arqueòlegs clàssics, amb tendència a ser partida-ris d’una discontinuïtat urbana al final de l’antiguitat, i la dels arqueòlegs de formació me-dievalista (o, en el meu cas, bizantinista), amb tendència a defensar formes de continuïtat.

En termes més generals, per tant, aquesta imatge és producte d’una fase històrica-ment determinada de la recerca i la reflexió interpretativa en l’arqueologia urbana —justa-ment la que girava entorn de la dicotomia continuïtat/discontinuïtat— que va generar una enorme quantitat de bibliografia especialitzada, bona part de la qual es va basar també en les evidències i les interpretacions que van sorgir dels treballs de la cripta Balbi.

7 D. MANACORDA, E. ZANINI, «The First Millennium A.D. in Rome: From the Porticus Minucia to the Via delle Botteghe Oscure», K. RANDSBORG (ed.), The birth of Europe. Archaeology and social development in the first millenium A.D. (Analecta Romana Instituti Danici, sup. xvi), Roma, 1989, p. 25-32.

8 Totes les imatges de reconstrucció, que tenen un paper comunicatiu fonamental en el desenvolupament del museu, són obra de l’estudi InkLink de Florència i fruit d’un debat minuciós sobre cada petit detall entre l’equip de dissenyadors i l’equip d’arqueòlegs.

No podem saber com s’organitzava el teixit urbà al sud de la Villa Publica (és a dir, a la zona que després va ocupar la cripta Balbi) perquè quan es va construir el complex fi-nançat per Luci Corneli Balbus, entre els anys 19 i 13 aC, les seves estructures van destruir els edificis anteriors.

El complex de Balbus constava de tres elements principals: el teatre (el tercer en grandària de la Roma antiga, després del de Pompeu i el de Marcel); la porticus post scaenam (un passadís de tres braços destinat a contenir activitats i serveis comercials connectats amb el teatre), i una exaedra, situada davant del teatre i probablement utilitza-da per als assajos dels espectacles.

Les estructures del teatre de Balbus només són visibles en una petita part, ja que es troben sota els grans edificis nobiliaris d’època barroca construïts just a l’oest de la zona en qüestió: l’excavació, per tant, es va poder concentrar en algunes parts de la crypta i a l’exaedra.

Al paviment del pati central de la crypta, només s’hi va arribar en alguns punts, men-tre que sí que es van exposar bona part dels murs perimetrals, incorporats als edificis que es van anar construint al llarg dels segles en aquesta àrea.

L’organització de l’espai urbà va canviar radicalment després de l’incendi que va devastar el Camp de Mart l’any 80 dC. Les obres més importants, entre els anys 81 i 96 dC, van ser voluntat de l’emperador Domicià, i van tenir com a intervenció principal la cons-trucció de la Porticus Minucia Frumentaria, un gran quadripòrtic situat al voltant del temple de les Nimfes, que també es va restaurar en aquesta fase.

Així doncs, és la suma d’aquestes tres grans fases constructives el que hi ha repre-sentat en la Forma Urbis severiana (el temple de l’època republicana, la cripta Balbi de l’època augusta i la Porticus Minucia de l’època domiciana).


Reconstrucció narrativa de l’aspecte del Camp de Mart meridional durant l’edat imperial romana. (Il·lustració: InkLink, Florència)


2.3. L’alta edat mitjana: el Castrum Aureum

Després de la multilinealitat pròpia de la antiguitat tardana, l’alta edat mitjana oferí la possibilitat de tornar a una visió unitària, atès que tota la zona en qüestió es tornà a combinar en una sola entitat. Entre els segles ix i x la cavea i la scaena de l’antic teatre es van conver-tir en una fortificació intraurbana, esmentada a les fonts escrites de l’època com a Castrum Aureum (Castell d’Or), les propietats de la qual incloïen també la zona de la cripta Balbi.

El Castell d’Or apareix en alguns documents d’arxiu; en particular, en una bulla del papa Celestí III, datada el 1192, que en descriu acuradament les parets altes i disposades en cercle («parietae altae et antiquae in circuito positae»), un gran hort adjacent i la part superior d’un edifici interpretat com a crypta («ortum qui est iuxta castellum, cum superiores cryptarum»).

En el mateix document, totes aquestes propietats són atribuïdes a l’església de Santa Maria Domine Rose (Santa Maria de la Senyora Rosa), les restes monumentals de la qual s’han identificat, però només excavat en part, al pati de l’antiga crypta.

Cal dir que, arran de les recerques dutes a terme durant els darrers quinze anys, han canviat moltes coses respecte a aquesta imatge: ha canviat la percepció general dels ca-ràcters específics de l’antiguitat tardana i han canviat els nostres coneixements objectius d’aquest jaciment en concret.

De fet, les noves excavacions a l’àrea oriental de l’exedra han revelat un panorama inesperat en molts sentits. En aquesta zona, durant el segle ii dC, va sorgir una insula, or-ganitzada al voltant d’un vicus pavimentat amb grans carreus, que fins a la primera planta està ben conservada.

Durant el segle iii dC, la planta baixa de la part meridional de l’edifici es va convertir en un mitreu, mentre que la part septentrional es va transformar, al segle iv, en una domus força luxosa, adornada amb columnes i intonaci pintats.

Al segle vi, algunes cambres de l’antiga insula es van transformar novament, amb la creació d’un taller i un estable. Però l’autèntic abandonament no va arribar fins al segle vii dC, quan es va començar a acumular al carrer una gran quantitat de deixalles.

Una cosa similar va succeir a l’antiga exedra, que al segle v es va convertir en un taller per a la fabricació de vidre i, finalment, després de la primera meitat del segle vii, es va omplir amb un importantíssim dipòsit de residus, del qual parlarem més endavant.


Plànol esquemàtic del Camp de Mart meridional durant l’edat mitjana.

Reconstrucció narrativa de l’aspecte del Camp de Mart meri-dional durant l’antiguitat tardana. (Il·lustració: InkLink, Florència)


perimetral del nord de la cripta Balbi, que després de diverses restauracions va ressorgir com a estructura portant de les cases medievals, renaixentistes i modernes al llarg del costat sud de la Via delle Botteghe Oscure, conservat des del celler fins a la segona planta.

2.5. El Renaixement: cap a la Roma moderna

La transició de la Roma medieval a la Roma moderna es va caracteritzar, en aquest barri, per una adquisició gradual de les petites propietats per part de famílies distingides i institucions públiques: l’illa de l’antic teatre de Balbus va esdevenir la seu de la família dels Mattei, mentre que l’illa abans ocupada per la cripta Balbi es convertí en seu d’un monestir, fundat per Ignasi de Loiola a mitjan segle xvi.

El monestir —anomenat Conservatori de Santa Caterina— fou creat per donar refugi a les «verges miserables i en perill» (majoritàriament filles de cortesanes o noies sense família) i en els cent anys posteriors a la seva fundació es va ampliar fins que va ocupar tota l’illa de cases.

Durant l’excavació del pati i el jardí del Conservatori de Santa Caterina es van recu-perar milers de fragments de ceràmica, pertanyents a les cuines i els rebosts del monestir i als dots de les joves habitants del monestir: aquest material constitueix una part important de l’exposició del museu.

El Conservatori va sobreviure adoptant formes diverses fins a principis del segle xx i l’última monja va deixar el monestir just després de la Primera Guerra Mundial, quan l’es-tructura fou abandonada i l’espai fou destinat a un nou edifici en el marc de la reorganització urbanística que el feixisme volia dur a terme a Roma. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, però, va interrompre el projecte, de manera que l’edifici va quedar semiderruït i abandonat fins que es van començar a fer les recerques arqueològiques, a principis dels anys vuitanta.

3. De l’excavació al museuLa idea de la creació d’un museu com a producte final de la recerca arqueològica va

formar part del projecte des del seu naixement. Tal com he indicat, l’excavació es va con-figurar com una operació preliminar a la requalificació urbana i la regeneració d’un teixit urbanístic esquinçat per la història de l’àrea en qüestió després de les demolicions que van tenir lloc durant l’època feixista.

El canvi de mil·lenni va ser un punt d’inflexió en la història urbana del barri. De fet, just després de l’inici del segle xi va començar un llarg procés que va donar lloc a un pano-rama urbà totalment nou. Molts homines novi (tal com són anomenats a les fonts literàri-es), propietaris de terres i ramaders benestants, van arribar dels camps del voltant i es van instal·lar a la ciutat. La Via delle Botteghe Oscure («el carrer de les botigues privades de llum») va esdevenir el centre de noves activitats comercials, on els exponents d’una classe mitjana mercantil van trobar l’espai ideal per a les seves activitats.

2.4. L’edat mitjana: cases de mercaders i esglésies

El procés de regeneració urbana va prosseguir i es va incrementar en els segles següents: als segles xiii, xiv i xv, fonts literàries i restes materials ens ofereixen una imatge molt viva d’aquest canvi. Pels arxius dels notaris medievals coneixem els noms, les rela-cions de parentiu i les activitats de les persones que vivien a les noves cases que anaven ocupant el paisatge urbà, i l’arqueologia dóna concreció a aquesta imatge. La restauració estructural dels edificis moderns construïts al llarg del costat meridional de la Via delle Botteghe Oscure ha permès descobrir una complexa i interessantíssima estratificació vertical, feta de cases adossades les unes a les altres, unides o separades arran de tras-passos de propietats, sovint marcats pels canvis en les tècniques de construcció. Gràcies a l’excavació d’abocadors i pous de residus, es van recuperar molts materials relacionats amb la vida quotidiana d’aquestes cases i els seus habitants, fet que va permetre crear un primer arxiu estratigràfic en el qual es podien posar en una perspectiva històrica materi-als que fins aleshores sovint només es coneixien a través de peces aïllades de museus i col·leccions privades.

No directament l’arqueologia, sinó més aviat les fonts escrites i iconogràfiques són testimonis de l’altra transformació fonamental que va tenir lloc en el paisatge urbà medieval de Roma en general i d’aquest barri en particular, amb el naixement de moltes noves esglésies que van caracteritzar durant els segles següents la imatge d’aquesta part central de la ciutat.

En aquest teixit urbà immers en aquesta dinàmica transformació socioeconòmica, els grans monuments antics sembla que desapareguin: són derruïts parcialment per ser reutilitzats com a materials de construcció, però en molts casos simplement se n’aprofiten les sòlides parets, que es transformen en una resistent columna vertebral per sostenir físicament els nous edificis, més alts i lleugers. Aquest fou, en concret, el destí del gran mur



3.1. Passejar a través del temps, explorant els espais

Actualment, el Museu Nacional Romà – Cripta Balbi encara no està acabat del tot, però els visitants poden gaudir d’una experiència enriquidora, que en essència es basa en quatre elements:

a) Les restes de les estructures antigues ocultes a l’interior de les noves. Això s’ha acon-seguit fent un itinerari de visita que permet veure els cellers dels edificis moderns, la planta baixa de les estructures romanes, les cases medievals, també situades dins de les cases modernes, i després, travessant l’àrea oberta al centre de l’illa, l’exedra i les zones excavades recentment més enllà.

b) Una història arqueològica de Roma, interpretada sobre la base de l’excavació arqueo-lògica realitzada a la zona de la cripta Balbi i les recerques fetes al barri del voltant.

c) Una secció «didàctica», amb una síntesi de materials arqueològics procedents del jaciment de la cripta Balbi i altres jaciments medievals romans.

d) Alguns contextos arqueològics excepcionals procedents de la cripta Balbi i altres excavacions antigues de Roma.

L’espina dorsal del museu és el gran mur perimetral nord de la cripta Balbi, que es conserva en una alçària total de gairebé vuit metres.

En la perspectiva d’una museïtzació extensiva de les estructures i els artefactes s’emmarca també la tria d’una publicació ràpida i gairebé íntegra de les seqüències estra-tigràfiques i els materials mobles, a mesura que s’anaven identificant i excavant totalment els diversos contextos historicotopogràfics.9

Aquest cicle virtuós d’excavació i publicació es va veure bruscament interromput a principis dels anys noranta per una sobtada reducció del finançament vinculat a l’excava-ció en extensió; tots els recursos disponibles es van concentrar en la consolidació estruc-tural i la restauració funcional dels edificis, amb petites intervencions d’excavació segons les necessitats de les obres.

La restauració dels edificis continua, si bé molt lentament a causa de la greu crisi econòmica general, encara avui, però ja l’any 2000 la disponibilitat d’un primer lot d’edificis rehabilitats, a la cantonada entre la Via delle Botteghe Oscure i la Via Caetani, va permetre constituir el grup de treball per a la creació del museu, que es va inaugurar la primavera del 2001.

Des del començament, el Museu de la Cripta Balbi es va concebre com a part del Museu Nacional Romà, una gran institució articulada en quatre seus situades a diferents punts de la ciutat i amb diverses especialitzacions: el Palazzo Massimo, al voltant de l’estació de Termini, dedicat a l’escultura antiga; les termes de Dioclecià, a la mateixa zona, dedicades a l’exposició de materials antics en general; el Palazzo Altemps, al centre de la Roma medieval, destinat a representar l’estil d’una col·lecció privada renaixentista, i, finalment, la cripta Balbi, projectada per albergar els materials procedents de l’excavació del jaciment i, gradualment, altres materials de l’època medieval procedents de diverses excavacions de Roma.

9 D. MANACORDA (ed.), Un «mondezzaro» del xviii secolo. Lo scavo dell’ambiente 63 del Conservatorio di S. Caterina della Rosa, Florència, 1984, i Il giardino del Conservatorio di S. Caterina della Rosa, Florència, 1985; A. GABUCCI, L. TESEI (ed.), Il giardino del Conservatorio di S. Caterina della Rosa. Supplemento, Florència, 1989; i L. SAGUÌ, L. PAROLI (ed.), L’esedra della Crypta Balbi nel medioevo (xi-xv secolo), Florència, 1990.


Mur septentrional de la cripta Balbi conservat a la planta baixa del museu.


3.2. El muntatge del museu: de la percepció a la comprensió

El projecte de comunicació museística es va revelar com un procés complicat des del principi: el jaciment explicava històries molt complexes, però els objectes no eren tan explí-cits. En el passat, els grans monuments havien estat despullats de les seves decoracions i adorns arquitectònics: durant el Renaixement tot el barri era anomenat el «calçarari» per la presència de nombrosos forns que transformaven una part considerable dels monuments antics en la calç necessària per sustentar les grans construccions urbanes de l’època.

Per la seva banda, els objectes procedeixen gairebé totalment de l’excavació de pous negres i abocadors de deixalles, un material que aporta una bona perspectiva de la vida quotidiana, però que no té una eficàcia expositiva immediata. No és casual que en el grup de treball sovint ens felicitem per haver aconseguit crear un museu (molts diuen que un bon museu) a partir de... escombraries.

Sobre la base d’aquests límits congènits, la decisió va ser construir un museu de narració, és a dir, un museu en què s’expliqués, de la manera més senzilla i comprensible possible, una història realment complicada, la història de la transformació mil·lenària del centre urbà més gran de l’antiguitat.

Així doncs, l’exposició de la planta baixa, dedicada a narrar la història de l’illa objecte de la recerca arqueològica, té la forma física de grans «pàgines» que donen forma a una espècie de flux continu i ajuden el visitant a centrar-se en la idea de continuïtat, almenys física, de l’assentament humà. Els textos breus i essencials que hi ha als plafons permeten que el lector posi en relació els pocs objectes disponibles (explícitament entesos com a «fragments» d’un discurs complex) i les reconstruccions gràfiques dels monuments que ja ha vist mentre passejava. En aquest itinerari comunicatiu tenen un paper determinant les reconstruccions narratives (que necessàriament han de ser àmpliament hipotètiques) del desenvolupament del barri durant les diverses fases històriques.

Als plafons el visitant només troba, per tant, un «fil conductor» per reconstruir una his-tòria veritablement complexa i multilineal: el museu no té la capacitat de satisfer plenament la seva curiositat, sinó que més aviat és un estímul per donar lloc a un aprofundiment posterior.

El registre narratiu del museu canvia quan s’arriba a la secció dedicada al Conserva-tori de Santa Caterina. Aquí, com apuntava, l’espai del museu coincideix físicament amb el del monument, de manera que l’arqueologia —sobretot l’arqueologia de la vida quotidiana— pot recuperar el protagonisme.

Aquí la idea expositiva va ser organitzar els nombrosos materials recuperats en l’excavació en una espècie de gran armari transparent on els estris de ceràmica de la taula,

Els espais del museu s’han projectat perquè els visitants puguin tenir una visió molt propera d’aquest mur i el puguin comparar visualment amb les parets força més petites i pobres de les cases medievals que es van adossar al gran monument romà. En conse-qüència, l’arquitectura pròpia del museu es va concebre com una sèrie de «plens», fruit del recosit de les parets antigues i medievals conservades, i una sèrie de «buits», espais lliures que permeten observar el desenvolupament diacrònic en alçària.

Personalment, trobo molt interessant l’estreta interacció que es dóna entre les parets antigues i el públic. Les persones que visiten el museu són al mateix temps obser-vadores i observades: en la visió dels altres visitants que treuen el cap des d’un dels punts d’observació, aquestes persones esdevenen, de fet, una mena d’escala mètrica humana, que permet que els altres observadors captin les enormes dimensions dels espais antics.

Entrar als cellers és una experiència fascinant, ja que el visitant hi pot observar i comprendre la complexitat de l’estratificació: la paret del fons de cada celler és, de fet, el gran mur romà, mentre que les parets laterals són en gran mesura medievals i el mur de davant és d’època moderna.

En sortir a l’exterior i travessar el pati i el jardí del monestir del segle xvi, els visitants poden arribar a l’exedra romana i després, travessant un petit passatge, entrar en un inesperat paisatge urbà de l’antiguitat tardana, on es poden moure sobre els paviments d’una luxosa residència urbana del segle iv per després sortir a passejar al carreró, que va funcionar com a tal durant almenys mig mil·lenni, entre els segles ii i vii dC.


Carreró i insula d’època imperial i tardoantiga a l’exterior de l’exedra de la cripta Balbi.


d’aquesta secció. Tornar a exhibir la gran quantitat de ceràmica acumulada en un espai que reprodueix a escala l’antiga exedra transmet eficaçment la imatge d’una ciutat que entre els segles vi i vii dC mantenia encara forts lligams comercials amb l’Àfrica i l’Orient mediterrani, almenys pel que fa a la classe social a la qual pertanyien els homes que van donar vida a aquest context de deixalles, ja fossin laics, religiosos o militars.

De la mateixa manera, la reconstrucció del funcionament i la producció d’un gran taller per a la fabricació de mercaderies de valor obre un capítol important en la construc-ció d’una imatge més rica i articulada de la consistència econòmica de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana a Roma.

3.4. Un museu en evolucióL’espai disponible per a aquesta ponència no permet tractar per separat les altres

seccions del museu, que, d’altra banda, com s’exposarà en aquest apartat, és un museu en evolució contínua.

Una sala s’ha destinat a l’exposició temporal dels nous contextos arqueològics que a poc a poc es van excavant, segons l’ampliació de les obres de restauració, i en el projecte general es preveu una articulació diferent dels espais i, probablement, una transformació en un museu més orgànic de l’edat mitjana a Roma.

Aquesta idea d’un museu que es renova contínuament és l’única garantia de vida possible al llarg del temps per a aquest tipus de comunicació. Quinze anys després de la seva inauguració, el Museu Nacional Romà – Cripta Balbi continua sent, al meu parer, un museu ben concebut, útil i satisfactori per al públic que el visita.

Això no vol dir que no hi hagi àmplies possibilitats d’actualització i de millora: els darrers quinze anys han estat els de la gran revolució en la comunicació cultural (difusió de la informàtica, desenvolupament exponencial d’Internet, idea de cultura sempre «oberta» a la participació i l’intercanvi) i un museu que va néixer fa quinze anys, sobre la base d’una excavació feta durant els quinze anys precedents per arqueòlegs formats encara abans, clarament ha de repensar els seus espais i continguts, ha d’actualitzar les seves solucions comunicatives i s’ha d’«obrir» encara més a formes diversificades de participació i gaudi per a públics diversos.

Es tracta del gran repte de transformar un museu fet de «peces de museu», això és, de peces de passat, en un museu fet d’experiències actives del públic contemporani. És, crec, el repte fonamental pel qual passa l’afirmació d’una nova figura professional de l’arqueòleg contemporani, capaç d’ocupar-se simultàniament dels objectes del passat i de la seva col·locació en la societat del present.

la cuina i el rebost estan disposats com si encara es fessin servir cada dia per parar la taula de les pobres habitants del monestir.

3.3. Un context extraordinariLa segona planta del museu actual té una connotació molt més heterogènia, ja que

s’hi han reunit de manera provisional materials relatius a seccions diverses que, un cop finalitzi la restauració de tot el complex constructiu, es col·locaran en altres sales.

En aquesta planta, una secció de tipus «didàctic», dedicada a les tipologies d’àmfo-res i ceràmiques de taula i cuina que circulaven a Roma durant l’antiguitat tardana, intro-dueix el que es podria dir que és la joia de la corona de tot el museu, és a dir, els materials recuperats durant l’excavació dels nivells d’abandonament de l’exedra que tancava cap a l’est la cripta Balbi.

La recerca en aquesta zona va revelar l’existència d’un enorme dipòsit de materials diversos, que es van llançar de manera intencionada, potser arran d’una pesta que va aconsellar destruir-los per raons de prevenció de contagis o algun altre motiu que encara no s’ha identificat. Es tracta de desenes de milers de fragments de ceràmica, gairebé tots reconstruïbles en formes senceres d’àmfora, vaixelles de taula, cuina i rebost, llànties, etc. Al mateix context pertanyen també restes força significatives d’un taller per fabricar ob-jectes de valor amb fusta, os, ivori, bronze i or (matèries primeres, productes mig acabats, instruments i eines, motlles de fosa, etc.).

És evident que la interpretació historicoarqueològica d’aquest context realment extraordinari s’escapa dels límits de la meva intervenció; per tant, des del punt de vista del muntatge museístic em limitaré a subratllar l’opció comunicativa escollida pels curadors


Ceràmiques del Conservatori de Santa Caterina en una de les vitrines del museu.


Universitat de Glasgow

Paraules clau:Arqueologia dels camps de batalla, conservació dels camps de batalla, Culloden, Bannockburn, centres de visitants, gestió de recursos culturals

Antic i nou: la investigació i la presentació al públic dels dos camps de batalla més emblemàtics d’Escòcia

Tony Pollard


En aquesta comunicació es compararan i contrastaran breument els destins dels que, sens dubte, són els dos camps de batalla històrics més coneguts d’Escòcia: el de Bannockburn i el de Culloden. A partir d’aquesta comparació, es tractarà també tota una sèrie de factors relacio-nats de manera més general amb la conservació, la gestió i la presentació al públic dels camps de batalla al Regne Unit.

El camp de batalla de Bannockburn va ser l’es-cenari de la batalla entre els escocesos i els angle-sos de 1314, i el de Culloden, el de la batalla entre els jacobites i les forces del Govern de 1746. Tots dos, a més, han compartit la bona fortuna que el National Trust for Scotland n’assumís la protecció durant el segle xx i que un nombre significatiu de visitants s’hagi acostat a conèixer-los, en part grà-cies als centres de visitants ubicats als mateixos camps (tot i que això últim és més cert en el cas de Culloden que en el de Bannockburn). Tots dos s’han convertit també en espais per a la memòria després que al cementiri dels clans de Culloden es construís un túmul monumental i s’hi incorporessin làpides de pedra al segle xix, i que a Bannockburn s’erigís, a la dècada de 1960, la famosa estàtua de Robert Bruce, obra de Pilkington Jackson.

Ara bé, malgrat les semblances que acabem d’esmentar, aquests dos camps de batalla presen-ten diferències pel que fa a l’estat de conservació i a la documentació històrica disponible, i en part a causa d’aquests factors, també diferències pel que fa a la certesa que es té sobre la seva ubicació. No és sorprenent que l’emplaçament de la batalla de Bannockburn, que es va lliurar fa més de set-cents anys, sigui el que suscita més contro-vèrsia entre els historiadors. De fet, l’any 2001, en un article, les historiadores Fiona Watson i Maggie Anderson indicaven cinc ubicacions que en un mo-ment o altre s’havien considerat l’emplaçament de la batalla.1 Com veurem, però, aquest debat s’ha resolt en bona part gràcies a l’èxit d’un projecte arqueològic en el qual va participar l’autor i que es va dur a terme entre els anys 2012 i 2014.

1 F. WATSON i M. ANDERSON, The Battle of Bannockburn: A report for Stirling Council, Stirling, 2001.

1. CullodenCulloden va ser el primer dels dos camps que va atraure l’atenció de l’autor, que l’any

2002 hi va dur a terme la primera investigació arqueològica d’un camp de batalla escocès per a la primera part de la sèrie de la BBC Two Men in a Trench.1 Una de les raons per les quals Culloden va tenir l’honor de ser escollit per a la sèrie és que havia acollit l’última batalla campal que es va lliurar en terres britàniques. El fet que es tractés d’una batalla relativament recent oferia bones perspectives per a la recuperació de restes arqueològi-ques. Un altre factor favorable eren les característiques de la tecnologia militar de l’època, que es basava en l’ús de mosquets i artilleria amb projectils de plom. Aquests projectils, especialment les bales dels mosquets, que es disparaven en gran nombre, eren massa petits perquè ningú els recollís i reciclés un cop finalitzada la batalla, i a més, triguen a degradar-se. Aquest és un tret que els diferencia de les tecnologies medievals utilitzades en batalles més allunyades en el temps, com ara la de Bannockburn, en què després d’un enfrontament se solien recollir les fletxes amb punta de ferro per reutilitzar-les i on les peces metàl·liques dels objectes més voluminosos, fetes principalment de ferro —fulles d’espasa, de destral, etc.—, si no es retiraven del camp de batalla després de la contesa, difícilment es conservaven al llarg dels segles a causa de l’acidesa dels sòls escocesos.

La ubicació del camp de batalla de Culloden mai ha suscitat grans dubtes, sobretot perquè en el període immediatament posterior a l’enfrontament es va elaborar tota una sèrie de mapes de la batalla i en la majoria es reflectien elements del paisatge, com ara edificis i murs, per bé que molts van anar quedant parcialment ocults a la vista amb el pas del temps. El camp de batalla es va convertir, a més, en un espai de memòria després que, a mit-jan segle xix, s’hi substituïssin les làpides temporals dels túmuls funeraris jacobites per lloses de pedra amb els noms dels clans i s’hi construís un monument commemoratiu.2 El camp de batalla de Culloden és un punt d’atracció turística des de fa temps: s’han documentat visites a les tombes ja a principis del segle xix i, fins i tot, es té constància que hi havia guies locals que desenterraven ossos per vendre’ls com a record per uns quants penics.3

Entre el 1937 i el 1945, algunes parts del camp de batalla es van cedir al National Trust for Scotland: el Leanach Cottage, el túmul commemoratiu, el King’s Stables Cottage i la pedra de Cumberland.4 A la dècada del 1960, les propietats d’aquesta institució ja no di-ferien gaire de les actuals, i l’any 1966 el nombre anual de visitants havia arribat a 83.256,

1 T. POLLARD i N. OLIVER, Two men in a trench: Battlefield archaeology, the key to unlocking the past, Londres, 2002.

2 Per a una anàlisi aprofundida sobre aquesta qüestió, vegeu: T. POLLARD (ed.), Culloden: The history and archaeology of the last clan battle, Barnsley, 2009.

3 T. POLLARD, op. cit., 2009, pàg. 10.

4 E. MASSON i J. HARDEN, «Drumossie moor: Memorialization, development and restoration in an evolving historic landscape», T. POLLARD (ed.), Culloden: The history and archaeology of the last clan battle, Barnsley, 2009, pàg. 203-218.

Antic i nou: la investigació i la presentació al públic dels dos camps de batalla més emblemàtics d’Escòcia — Tony Pollard


nova interpretació del camp de batalla es caracteritza per la correcció d’errors anteriors, com ara la ubicació de la línia jacobita, la presència de cartells informatius (senyalització), els itineraris, els mapes de les guies6 i el centre de visitants, en una iniciativa fonamentada en investigacions arqueològiques. Avui dia, s’informa els visitants sobre la batalla en una exposició matisada que tracta de manera equilibrada els dos bàndols i deixa enrere la imatge en certa manera romàntica dels jacobites que es transmetia en l’anterior centre de visitants. L’antiga instal·lació, construïda l’any 1970, es va enderrocar quan faltava poc per obrir el nou centre de visitants, el 2008, i les seves restes soterrades, situades al nord del nou centre, ara formen part de les restes arqueològiques del camp de batalla. Malgrat la gran millora que ha experimentat, la proposta actual d’exhibició del camp de batalla no és la ideal. Per començar, el centre de visitants, amb l’aparcament per als vehicles, està cons-truït en territori del camp de batalla, encara que sigui a la zona perifèrica oriental. També, malgrat que amb el seu disseny es pretenia no obstruir la visibilitat, l’edifici interfereix en la visibilitat cap a l’est, que és la direcció des de la qual avançava l’exèrcit del Govern.

6 I. CAMERON TAYLOR, Culloden: A guidebook to the battlefield with the story of the battle, the events leading to it and the aftermath, Edimburg, 1965.

una xifra considerable. En aquell moment, el Leanach Cottage s’utilitzava com a centre de recepció de visitants, els quals, per arribar al camp de batalla, havien de travessar amb els seus vehicles un dens bosc de coníferes (un bosc comercial plantat durant el segle xix). En aquella època, les tombes dels clans estaven ubicades a banda i banda del camí, situació en què no era fàcil identificar la relació que tenien amb el camp de batalla.

El 1983, el camí es va traslladar uns 200 metres més al nord en resposta a les veus que exigien que es canviés d’ubicació. El camí traçat al segle xix passava pel cementiri, fet que durant molt de temps s’havia considerat una profanació. Malauradament, aquestes obres no van anar acompanyades de cap intervenció arqueològica, ja que en aquell mo-ment no es practicava l’arqueologia de camps de batalla. El camí original es va cobrir amb gespa i es van fer tots els possibles per esborrar qualsevol empremta de la seva presència. En aquest procés de mirar de restituir al camp de batalla l’aspecte que havia tingut l’any 1746 també es van retirar els arbres. Només al voltant del cementiri dels clans se n’hi va deixar una filera, que creava un entorn de recolliment propi d’un cementiri rural, tot i que tenia poc a veure amb el paisatge ras que havia envoltat el cementiri en el període immediatament posterior a la batalla. Finalment, aquests arbres es van talar l’any 2008.

Un altre fet que s’havia passat per alt és que el camí que travessava el cementiri ja hi era al 1746. Això es veu clarament en mapes contemporanis a la batalla, com el de Thomas Sandby, delineant i cartògraf del duc de Cumberland i testimoni de l’enfrontament. Sandby mostra clarament el camí que creua el centre de la línia jacobita i travessa el camp fent un angle abans de fer intersecció amb la posició ocupada pels regiments de Barrell i Monro a l’esquerra de la línia de les tropes del Govern. Sembla clar que el camí va ser un element que va ajudar en la càrrega jacobita, ja que va accelerar l’aproximació dels homes i els va brindar protecció darrere l’elevació de terreny que formava l’eix sobre el qual s’havia construït. Així doncs, no és casual que l’únic element de la línia del Govern que van assolir els jacobites fos l’esquerre, amb una lluita acarnissada cos a cos que va fer estralls en els regiments de Barrell i Monro.

La primera investigació arqueològica completa sobre el camp de batalla de Culloden es va dur a terme l’any 2001, quan es va engegar un programa de recerca geofísica i topo-gràfica, detecció de metalls i excavacions de tres setmanes de durada per al programa de la BBC Two Men in a Trench. Com que els resultats d’aquest projecte, i del projecte poste-rior, de l’any 2005, es documenten en altres fonts,5 aquí només reiterarem que van aportar noves i valuoses dades sobre la batalla.

Els resultats d’aquests projectes van servir de base per a la nova configuració del camp de batalla que el National Trust for Scotland va dur a terme juntament amb el disseny i la construcció d’un nou centre de visitants que es va obrir al públic l’any 2008. Aquesta

5 T. POLLARD, op. cit., 2009.


Camp de batalla de Culloden, amb el túmul commemoratiu del segle xix a l’esquerra i el centre de visitants a la dreta. L’itinerari segueix el traçat del camí que travessava el camp de batalla l’any 1746, creuant el cementiri dels clans que queda a la dreta del túmul.


i que, per tant, no cal tornar a reproduir aquí. Val a dir, però, que una de les poques dades que s’han pogut aclarir és que, cap al final del primer dia, els anglesos van baixar cap a la plana de Carse i que hi van aixecar el seu campament. En opinió de l’autor, sembla més probable que l’exèrcit escocès, format en gran part per soldats d’infanteria, baixés pel pendent per atacar els anglesos acampats a Carse, que no pas que els anglesos, que duien molta cavalleria, pugessin el turó, que probablement estava cobert de bosc. Aquesta hipò-tesi també encaixa més amb el comportament habitual de Bruce, amb tendència a prendre la iniciativa, un tret que fa que sembli poc probable que deixés camí lliure a l’exèrcit del rei Eduard perquè avancés turó amunt per després formar sense problemes.

Com s’ha fet palès en el cas del camp de Culloden, l’arqueologia de camps de batalla pot servir per esclarir dades fonamentals sobre els esdeveniments històrics que hi van tenir lloc, sobretot perquè permet determinar la ubicació de fets concrets. A Bannockburn, però, els arqueòlegs topen amb dificultats molt importants. Al llarg temps transcorregut des de la batalla del 1314, cal afegir-hi altres problemes, com ara el fet que una part con-siderable de l’àrea que envolta Stirling s’ha urbanitzat arran de l’expansió de la localitat, amb la qual cosa hi han proliferat habitatges, carreteres, ferrocarrils i naus industrials. Per sort, la zona elevada de Dryfield i la plana de Carse continuen sent terrenys relativament sense urbanitzar. L’any 2002, amb motiu del programa Two Men in a Trench, es van intentar localitzar evidències arqueològiques de la batalla, però no es van fer troballes concloents.8 L’any 2012 va sorgir una nova oportunitat per a la localització d’evidències, quan la BBC d’Escòcia va convidar l’autor a engegar un altre projecte a Bannockburn amb vista a l’ani-versari de la batalla, que es commemorava el 2014. Atès que des del rodatge de Two Men in a Trench s’havia avançat molt en l’estudi del tema, i que es comptava amb més temps i re-cursos, el projecte finalment va tirar endavant. Es va dur a terme al llarg d’un període d’uns divuit mesos, en campanyes curtes, i hi van col·laborar més de mil voluntaris. El resultat va ser un programa de televisió de dos episodis anomenat The Quest for Bannockburn, en el qual els presentadors de Two Men in a Trench, l’autor d’aquesta comunicació i Neil Oliver visitaven novament el camp de batalla, o almenys els 23 km2 on es creu que va estar situat.

El procediment utilitzat en el projecte Bannockburn700 va consistir en una combina-ció de geofísica aplicada a la recerca històrica, detecció de metalls, excavacions, pous de reconeixement i anàlisi mediambiental. Inicialment no hi havia gaire esperances d’establir la ubicació de la batalla de manera definitiva, sobretot perquè malgrat que s’havien trobat milers d’objectes mitjançant la tècnica de detecció de metalls, no n’hi havia cap que esti-gués relacionat amb la batalla (a Carse, fins i tot hi havia peces del segle xix que ja havien patit un procés de degradació a causa de les característiques del sòl). Tanmateix, gràcies a les diverses tècniques utilitzades, cap al final del projecte s’havien pogut trobar prou restes

8 T. POLLARD i N. OLIVER, Two men in a trench II: Uncovering the secrets of British battlefields, Londres, 2003.

2. BannockburnA diferència de la ubicació del camp de batalla de Culloden, la del camp de Ban-

nockburn, on els escocesos, encapçalats per Robert Bruce, van derrotar els anglesos, comandats per Eduard II, ha estat objecte de moltes especulacions entre els historiadors. Això no hauria de sorprendre si es té en compte que han passat més de set-cents anys des de la batalla (i que no es disposa de cap mapa contemporani ni de cròniques documentals clares). La batalla, que va durar dos dies, es va lliurar al sud de Stirling, on el castell, una de les últimes fortaleses angleses a Escòcia, estava sota el setge dels escocesos. El primer dia de la batalla, el 23 de juny de 1314, es va produir el primer contacte entre els dos exèrcits: els anglesos avançaven des del sud, per la via romana, i els escocesos mantenien una posi-ció a New Park, on s’havien reforçat i preparat durant els dies i les setmanes anteriors.

A principis de la dècada del 1960, s’hi va instal·lar la impressionant estàtua eqüestre de Pilkington Jackson i es va construir la rotonda, un mur circular i molt sobri dissenyat per dirigir l’atenció del visitant cap al lloc per on van avançar els anglesos des del sud, i cap al castell, al nord. El terreny ocupat per aquests monuments és propietat del National Trust for Scotland des de la dècada del 1930, i des dels anys setanta també inclou un centre de vi-sitants. Arran de l’èxit del nou centre de visitants de Culloden, el National Trust for Scotland va decidir substituir la instal·lació de Bannockburn, ja obsoleta, per un nou centre d’avant-guarda. La substitució es va fer coincidir amb el 700 aniversari de la batalla, l’any 2014.

Malgrat que la ubicació de New Park és prou clara i que, gràcies a això, també ho és la ubicació d’alguns dels fets que es van produir el primer dia, no es pot dir el mateix de la ba-talla principal, que va tenir lloc el 24 de juny. Aquesta batalla, en què es van enfrontar l’exèrcit anglès, format per uns setze mil soldats, i l’escocès, amb menys de deu mil, es va saldar amb la derrota aclaparadora de l’exèrcit anglès i gairebé acaba amb la captura d’Eduard II. Tal com ja s’ha apuntat anteriorment, en un informe de l’any 2001, les historiadores Fiona Watson i Maggie Anderson documentaven cinc possibles ubicacions a partir de discussions i propos-tes anteriors. Dues d’aquestes possibilitats semblen les més probables. La primera és la zona coneguda com a Dryfield, situada a prop d’un pendent molt pronunciat que es precipita sobre un terreny de molt més poca alçada conegut com a Carse. La segona és la plana de Carse pròpiament dita, que correspon a una part dels aiguamolls del riu Forth.

Els arguments per a les diferents propostes sobre la ubicació del camp provenen d’una sèrie de cròniques medievals de la batalla, per bé que cap no és estrictament con-temporània dels fets (la més coneguda —The Bruce, de Barbour— data d’uns setanta anys després). Novament, són arguments que ja han estat enumerats en altres publicacions7

7 T. POLLARD, «A battle lost, a battle found: The search for the Bannockburn battlefield», M. PENMAN (ed.), Bannockburn 1314-2014: Battle and Legacy, 2016, Donington, pàg. 74-96.



poc alterat. El cas de Bannockburn és totalment oposat, ja que el camp de batalla principal es troba a una certa distància del centre de visitants, des d’on no és visible. A banda d’això, fins no fa gaire no hi havia restes arqueològiques que documentessin la ubicació de la batalla i, a més, el paisatge ha estat molt urbanitzat en l’època moderna.

L’exhibició al públic d’aquests dos emplaçaments reflecteix dos enfocaments diferents. A Culloden s’ha optat per un plantejament multimèdia, basat principalment en exposicions i projeccions a l’estil d’un museu tradicional, tot i que amb alguns detalls efectistes i un bon disseny de l’interior que acompanya els visitants a través del relat de la batalla aportant-hi els punts de vista de cada bàndol. A Culloden, però, l’atracció més destacada és, sens dubte, el camp de batalla en si, en molt bon estat de conservació i al qual s’accedeix, després de fer el recorregut pel centre de visitants i les exposicions i projeccions, simplement abandonant l’edifici. A Bannockburn, en canvi, s’ha optat per un plantejament d’alta tecnologia/disseny altament innovador, en part per compensar les mancances esmentades més amunt.

—entre altres, objectes descoberts a l’últim moment, com ara monedes medievals, una peça dels guarniments d’un cavall, un esperó, etc.— per argumentar de manera concloent que la batalla principal havia tingut lloc a Carse. Confiem, doncs, que els arqueòlegs tornin a estudiar l’estret corredor de supervivència que recorre les ribes del riu Bannock Burn, i que es protegeixi el terreny ara identificat amb la batalla (localitzat amb exactitud per primer cop per l’historiador i exsoldat Sir Philip Christison l’any 1957)9 de futures urbanit-zacions (cal tenir present que el terreny de la batalla principal no pertany al National Trust for Scotland).

3. Presentació al públic dels camps de batalla

És evident que Culloden i Bannockburn presenten diferents reptes pel que fa a la recerca arqueològica i la presentació al públic o interpretació. En el cas de Culloden, es coneix la ubicació del camp de batalla i s’ha trobat una gran quantitat de restes arqueolò-giques, algunes de les quals es mostren en un centre de visitants contigu al terreny on van tenir lloc els fets. Per contra, a Bannockburn la situació és molt diferent: les restes arque-ològiques trobades són escasses (i les que hi ha es van trobar després de la construcció del centre de visitants i, per tant, no s’hi mostren). A més, el camp de batalla principal està ubicat a una certa distància del centre de visitants (aproximadament a 1,5 km en direcció nord-est) i el terreny comprès entre aquests dos punts ha estat urbanitzat en molts punts.

Amb la intenció de compensar el que es podrien considerar mancances en la conser-vació i, fins i tot, en el coneixement, a Bannockburn el National Trust for Scotland va optar per construir un centre de visitants d’alta tecnologia on els visitants, proveïts d’ulleres 3D, poden veure una representació de la batalla en animació en 3D. També hi ha una sala on els visitants poden recrear la batalla participant en un joc col·lectiu moderat per un animador anomenat battle master. Aquest plantejament és diferent del del centre de visitants de Culloden, més tradicional pel que fa a la presentació de la informació i que inclou l’exhi-bició d’objectes (restes arqueològiques i armes d’època), tot i que també s’hi ofereix una representació cinematogràfica de la batalla en 360° molt espectacular i una animació del desenvolupament de la batalla vista des de l’aire.

Pot semblar, doncs, que Culloden té tots els avantatges: un camp de batalla ben de-finit just al costat del centre de visitants, restes arqueològiques i un paisatge relativament

9 P. CHRISTISON, «Bannockburn, 23rd and 24th of June, 1314: A study in military history», Proceedings of the Society of Antiquaries of Scotland, 1957, pàg. 170-179.


Joc interactiu en què es recrea la batalla al centre de visitants del National Trust for Scotland de Bannockburn.


És una llàstima que el projecte arqueològic de Bannockburn no es dugués a terme molt abans del disseny i la construcció del centre de visitants, ja que d’aquesta manera les troballes haurien pogut influir en els continguts que es presenten al públic (tant pel que fa a les dades facilitades —entre elles, la mateixa ubicació de la batalla— com pel que fa als objectes que es mostren als visitants). A Culloden, el projecte arqueològic va servir com a base no tan sols per al disseny dels itineraris i la senyalització del camp de batalla (el projecte incloïa la restitució d’un itinerari que seguia el traçat de l’antic camí que traves-sava el camp de batalla), sinó també per a la informació que s’ofereix al centre de visitants juntament amb l’exhibició de restes arqueològiques. Des del punt de vista de l’experiència del visitant, l’exhibició d’aquestes restes actua com un potent enllaç entre els elements interiors i els exteriors (a la sortida del centre de visitants, hi ha audioguies disponibles per visitar el camp de batalla).

4. ConclusióAmb aquestes reflexions preteníem demostrar la manera com l’arqueologia pot

contribuir a la determinació precisa de la ubicació dels camps de batalla i a la interpretació detallada d’aquests emplaçaments històrics. També volíem resumir alguns dels problemes relacionats amb la construcció de centres de visitants amb un cost elevat. Si bé Culloden presenta avantatges, com ara l’estat de conservació o el nombre de restes arqueològiques, entre d’altres, Bannockburn també té actius, malgrat que alguns s’han conegut en dates molt recents, gràcies al projecte arqueològic finalitzat l’any 2014. El repte actual a Ban-nockburn és aprofitar aquests descobriments recents per enriquir l’experiència de la visita. No serà una tasca senzilla, atès el caràcter altament innovador quant a disseny d’aquest centre de visitants, però en un món d’aplicacions i drons hi ha d’haver una manera d’acos-tar el centre de visitants i el camp de batalla, ni que sigui de manera virtual.



Conservadora i arqueòloga en capPointe-à-Callière, Ciutat d’Arqueologia i d’Història de [email protected]

Paraules clau:Fundació de Mont-real, conservació, fort de Ville-Marie, col·lector, Parlament de la Província del Canadà

Un retrobament amb els orígens de Mont-real amb motiu del 375è aniversari de la ciutat

Louise Pothier


El 2017, any del 375è aniversari de la fundació de Mont-real, Pointe-à-Callière, la Ciutat d’Arque-ologia i d’Història de Mont-real, obrirà al públic un nou pavelló al mateix lloc on es va fundar la ciutat, al segle xvii: el pavelló del fort de Ville-Marie. Després de catorze anys d’excavacions arqueolò-giques, aquest espai quedarà obert als visitants, que hi podran descobrir les primeres restes conegudes de l’assentament fundat l’any 1642 per Paul de Chomedey de Maisonneuve i Jeanne Mance. L’addició d’aquest nou pavelló constitueix la segona fase del projecte de la Ciutat d’Arque-ologia i d’Història de Mont-real, i inclourà també l’obertura d’una secció del primer col·lector, que servirà de via de comunicació subterrània entre l’edifici Éperon (el pavelló principal del complex museístic) i el fort. Amb aquesta comunicació volem donar a conèixer els reptes que planteja als equips multidisciplinaris conservar unes restes i uns espais complexos, i donar-los rellevància en un medi urbà.

1. Un projecte ambiciós per a Mont-real: la creació de la Ciutat d’Arqueologia i d’Història

En el moment de la seva inauguració, l’any 1992, el Museu Pointe-à-Callière d’Arque-ologia i d’Història de Mont-real comptava amb tres pavellons. L’afluència de públic que es preveia aleshores era de 150.000 visitants l’any, però aquesta previsió aviat va ser supera-da amb escreix per un museu que ara ja rep gairebé 400.000 visitants. Al llarg d’aquests anys, s’hi han afegit tres edificis: l’estació de bombament de Youville, la Maison-des-Marins i un petit magatzem amb un gran futur, ja que en aquest edifici comercial situat darrere el museu, al lloc mateix on es va fundar la ciutat de Mont-real, s’ha creat l’escola d’excavació arqueològica urbana, en col·laboració amb la Universitat de Mont-real (del 2002 al 2014). El complex museístic consta, doncs, de sis edificis i espais.

Etapa 1 – Museu actual (completada)— Edifici Éperon (construït el 1992): restes del Royal Insurance Building i primer

cementiri; antiga duana (1836); cripta arqueològica de la Place Royale: restes de les fortificacions de pedra i de la primera plaça del mercat, del segle xviii, i del campament amerindi

— Estació de bombament de Youville (1998)— Rehabilitació de la Maison-des-Marins, espai pluridisciplinari i multifuncional (2013)Etapa 2 – 2017 (la Ciutat, en curs) — Fort de Ville-Marie (1642), primer assentament francès de Mont-real— Canalització de la riera de Saint-Pierre / col·lector William, construït el 1832

(tram nord)— Jardins urbans a l’exteriorEtapa 3 – (en planificació)— Emplaçament del mercat de Sainte-Anne (1832) / Parlament de la Província del

Canadà (1844)— Un pavelló d’entrada, eix de la Ciutat d’Arqueologia i d’Història, que disposarà d’una

sala d’exposicions internacionals— Canalització de la riera de Sainte-Pierre / col·lector William, construït el 1832

(tram sud)— Antic Hospital General de Mont-real / casa de santa Margarida de Youville— Parc central de bombers (1904)

Un retrobament amb els orígens de Mont-real amb motiu del 375è aniversari de la ciutat — Louise Pothier


1.1. Per què s’engega el projecte de la Ciutat d’Arqueologia i d’Història?

— Per conservar els últims llocs d’interès històric excepcional del centre històric de Mont-real i fer-los accessibles.

— Per agrupar un conjunt històric únic al món.— Per difondre el coneixement i l’interès per la història entre els més de

500.000 visitants —entre ells, 100.000 joves— que s’espera rebre cada any.— Per crear un punt d’atracció cultural i turístic de primer nivell basat en l’autenticitat

dels llocs d’interès històric.

El condicionament de llocs arqueològics exigeix una planificació meticulosa de cada etapa —problemàtiques de les excavacions i les recerques, restauració i conservació de les restes, programa d’interpretació i de divulgació del valor de les troballes, plans de condi-cionament dels accessos i dels pavellons, plans de supervisió i manteniment—, en el marc d’un programa de conservació que respecti els estàndards internacionals més exigents. Malgrat l’atenció dedicada a l’etapa de planificació, però, és sabut que en tot projecte de condicionament hi ha sempre circumstàncies imprevistes que requereixen una interacció constant entre els equips pluridisciplinaris que hi participen.

Presentem, tot seguit, els dos projectes que Pointe-à-Callière ha endegat en ocasió del 375è aniversari de la ciutat de Mont-real: el pavelló del fort de Ville-Marie i el primer col·lec-tor de Mont-real. Després d’una breu pinzellada sobre el context històric d’aquests emplaça-ments, ens proposem explicar els reptes relacionats amb la conservació i el condicionament del lloc, així com les solucions que s’han adoptat per preservar la totalitat de les restes i oferir la millor experiència possible de visita i de descoberta d’aquests llocs històrics.

2. El lloc arqueològic del fort de Ville-Marie (1642-1688): el bressol de Mont-real

Mont-real és una illa de 48 km de longitud, envoltada pel riu Saint-Laurent i la Rivière des Prairies i amb poc relleu, al centre de la qual es troba la muntanya de Mont Royal. Els

La transformació del Museu Pointe-à-Callière d’Arqueologia i d’Història de Mont-real en la Ciutat d’Arqueologia i d’Història culminarà l’any 2017. Aquest projecte incorpora nous llocs històrics i edificis patrimonials del barri històric de Mont-real, ubicats a l’entorn de la plaça de Youville; al centre, la canalització de l’antic traçat de la petita riera de Saint-Pierre crearà una artèria subterrània. La Ciutat d’Arqueologia i d’Història donarà a importants elements històrics i arqueològics del barri històric de Mont-real la rellevància que merei-xen, i obrirà al públic un total de dotze emplaçaments que abracen deu segles d’història.


Edifici Éperon, pavelló principal de Pointe-à-Callière, Ciutat d’Arqueologia i d’Història de Mont-real. A la dreta, la Maison-des-Marins. (Foto: Caroline Parent, Pointe-à-Callière)


És particularment destacable la presència d’objectes relacionats amb el culte religiós en els diferents nivells d’ocupació del fort. Navetes de terrissa de Saint-Onge policromada per a l’encens, grans de rosari fets d’os i fragments de llànties de santuari de pisa blanca figuren entre els objectes excepcionals que fan palès el caràcter religiós de l’assenta-ment de Mont-real. Objectes quotidians, com ara olles, didals i un rellotge de sol, així com nombroses peces d’armament, com bales de mosquet, mecanismes i parts d’armes de foc, i peces d’espases són alguns dels objectes que ens parlen de les condicions de vida, sovint difícils, d’aquells pioners. Les restes d’aliments, entre les quals trobem, en proporcions gairebé iguals, espècies silvestres i espècies domèstiques, reflecteixen la gran diversitat d’aliments que consumien els colons.

Hi són igualment notables els objectes relacionats amb la presència indígena. Els estris fabricats amb materials d’origen europeu demostren el desenvolupament d’activi-tats d’intercanvi entre els francesos i els pobladors autòctons: puntes de fletxa fabricades a partir de la talla de calders de coure o de pedres d’esmolar de sílex, grans de vidre…Tam-bé s’hi han trobat objectes típicament amerindis, com ara puntes de fletxa fetes de pedra, ceràmiques…

Hi ha, però, un últim grup d’objectes que aporta dades noves i fascinants sobre el petit assentament de Mont-real: en determinats sectors de l’emplaçament s’han observat quantitats considerables d’escòries relacionades amb el treball del ferro i, sobretot, amb l’extracció del metall a partir de mineral de ferro. Sembla probable que aquesta troballa

vestigis més antics del pas dels indígenes per aquest territori es remunten a fa quatre mil anys. Un dels episodis més coneguts en relació amb la presència ameríndia és el de la visi-ta al poblat iroquès de Hochelaga, l’any 1535, de l’explorador francès Jacques Cartier, que ens en deixà una descripció. A principis del segle xvii, quan Samuel de Champlain trepitjà per primer cop la ribera de l’illa, va constatar que els iroquesos l’havien abandonada, i va plantejar hipòtesis sobre guerres tribals que haurien fet fugir la població. Champlain tornà unes quantes vegades més a Mont-real per comerciar amb els pobles veïns —algonquins i hurons—, però no hi fundà cap colònia permanent.

La fundació de Mont-real es produiria algunes dècades més tard, a partir de la iniciativa d’un col·lectiu de catòlics francesos congregats en la Societat de Notre-Dame —els «Asso-ciats per a la Conversió dels Salvatges». Els membres d’aquesta societat, moguts pel fervor missioner de la França catòlica del segle xvii, van reclutar una cinquantena de pioners laics —sobretot homes sols, però també algunes famílies—, als quals van confiar la missió d’anar al Canadà i construir-hi habitatges perquè hi visquessin els indígenes, de desbrossar la terra perquè es poguessin alimentar i de construir-hi un hospital perquè poguessin rebre atenció mèdica. El 17 de maig de 1642, encapçalats per Paul de Chomedey, un jove militar de trenta anys originari de Xampanya i senyor de Maisonneuve, i per Jeanne Mance, una administra-dora i infermera de trenta-sis, els anomenats «mont-realistes» desembarcaren a l’illa. El pare jesuïta Barthélémy Vimont, que els havia acompanyat des del Quebec, hi celebrà una missa i, en acabat, el petit grup entonà el Veni Creator. És així com va néixer Mont-real, amb una solemne cerimònia de fundació. L’enfrontament amb les cinc nacions iroqueses, enemigues dels francesos i dels seus aliats autòctons, dificultaria, però, la tasca dels fundadors i apaiva-garia el seu zel. Durant una dècada, la petita missió, anomenada Ville-Marie, es va convertir li-teralment en una posició que calia defensar, un fort, abans de poder consolidar-se i esdevenir un assentament colonial pròsper gràcies a dos reclutaments de colons, els anys 1653 i 1659.

Fins a la recerca arqueològica endegada per Pointe-à-Callière i la Universitat de Mont-real l’any 2002, mai no s’havia descobert cap resta d’aquest primer assentament europeu. Les des-cripcions històriques el situaven a la punta de terra ubicada a la confluència del riu Saint-Laurent i la petita riera de Saint-Pierre, un afluent de poc cabal provinent del sud-oest de l’illa. Aquesta quasi-illa es coneixeria més endavant amb el nom de pointe à Callière1 (punta de Callière). Les restes del cementiri unit al fort de Ville-Marie es van descobrir l’any 1989 i es van incorporar al projecte de condicionament de les restes històriques quan es va crear el Museu Pointe-à-Callière.

A l’emplaçament del fort de Ville-Marie es van dur a terme recerques sobre el terreny fins a l’any 2015. Durant els propers anys es treballarà en l’anàlisi de les troballes i la interpretació de les dades, però els estudis ja conclosos destaquen el caràcter excepcional d’aquest material.

1 Louis-Hector de Callière, militar de carrera, fou nomenat governador de Mont-real l’any 1684 per Lluís XIV. Adquirí la propietat on havia estat situat el fort de Ville-Marie amb la intenció de construir-hi la seva residència (1695). Nomenat governador general de Nova França l’any 1698, aconseguí signar la Gran Pau de Mont-real amb els iroquesos i més de trenta pobles amerindis, l’any 1701, al mateix indret on s’havia fundat Mont-real.


Muntatge en vídeo de les excavacions que es van dur a terme el desembre de l’any 2014, gravades amb un dron. (Creació: Imagine 360; realització: Pointe-à-Callière)


Aquest avenç històric permetrà ubicar el fort amb una certa precisió i entendre més bé l’organització interior de l’assentament ocupat des del 1642 i fins al voltant del 1688.

estigui relacionada amb la producció de ferro —possiblement a partir d’un forn baix— en nivells que daten dels anys 1665-1688.2 Si aquesta hipòtesi es confirmés, Mont-real es convertiria en el primer emplaçament de Nova França on s’hauria dut a terme una activitat d’explotació del ferro destinada a la fabricació d’objectes, més de mig segle abans de la creació de les Forges du Saint-Maurice, a prop de la ciutat de Trois-Rivières (1730).

2.1. El repte de reconstruir el fortL’establiment dels límits del fort i l’organització interior són algunes de les grans pro-

blemàtiques a les quals l’arqueologia pot mirar de donar respostes, a falta de plànols antics o d’il·lustracions fiables. Sabem, gràcies als testimonis de contemporanis, que el fort de Ville-Marie, projectat entre els anys 1643 i 1646 per l’enginyer militar Louis d’Ailleboust, era un fort tradicional de quatre baluards. A l’estiu del 2015, el descobriment d’una part del traçat del baluard occidental va proporcionar una clau essencial per a la reconstrucció del perímetre del fort.

Quan D’Ailleboust planificà l’organització del sistema defensiu de Mont-real, segura-ment degué seguir un tractat sobre fortificacions vigent en aquella època. El que va utilit-zar amb més probabilitat és el d’Antoine de Ville, publicat l’any 1628,3 en què s’expliquen els diferents elements d’una fortificació amb baluards. Pointe-à-Callière ha confrontat els mètodes que aplicava De Ville i les alineacions de les fortificacions del primer assentament de Mont-real. Actualment, s’està preparant un projecte de reconstrucció amb l’objectiu de dissenyar una maqueta tridimensional del fort de Ville-Marie, que servirà com a eina d’interpretació per als visitants del nou pavelló.

2 1665 és la data generalment acceptada pels investigadors com l’any d’abandonament del fort. L’emplaçament es va continuar utilitzant, però es desconeix quins n’eren els usos i els usuaris. Les excavacions arqueològiques indiquen l’establiment d’una farga i d’un equipament d’extracció del metall a partir de mineral de ferro fins al voltant del 1688, any en què el governador De Callière va adquirir el terreny.

3 Les fortifications du chevalier Antoine de Ville (Les fortificacions del cavaller Antoine de Ville). Lió, 1628.


Recreació hipotètica del fort de Ville-Marie (1643-1688) a partir de les restes descobertes. Aquesta recreació posseeix un gran valor, ja que no hi ha cap plànol històric d’aquest primer assentament francès a Mont-real. (Il·lustració: François Villemaire, Pointe-à-Callière)


Aquest enginyós plantejament, però, encara no ha estat provat en un lloc comparable al fort de Ville-Marie, almenys d’acord amb les nostres informacions. Podrem comprovar l’efecte d’aquestes mesures de conservació durant els primers mesos en què s’exposarà aquest emplaçament (gener del 2017). Al llarg del temps s’anirà efectuant una supervisió estricta de l’estat de les restes històriques.

3. Canalització de la petita riera de Saint-Pierre: un nou enllaç soterrani a Mont-real

Com a la majoria de les grans ciutats del món, a Mont-real, la major part de les rieres ur-banes, que s’havien convertit en col·lectors a cel obert, van ser objecte de canalitzacions sub-terrànies durant el segle xix. La més coneguda és la petita riera de Saint-Pierre, que abans de ser soterrada el 1832 drenava una gran part de les aigües abocades al sud-est de la ciutat de Mont-real. Un cop canalitzada, va continuar en servei fins al 1989, any en què les seves aigües van ser desviades a la gran xarxa de col·lectors interceptors de l’àrea urbana de Mont-real.

2.2. El repte de conservar i condicionar un fràgil lloc històric del segle xvii

Les característiques del lloc i la composició dels sòls constitueixen tot un repte per als arqueòlegs, els conservadors i, com veurem, també per als enginyers i els arquitectes responsables del projecte de construcció del pavelló.

Els sòls arqueològics de mitjan segle xvii es troben a uns dos metres de profunditat, coberts per sediments diversos que s’han anat acumulant al llarg del procés d’urbanitza-ció d’aquest sector de la ciutat. Amb poques excepcions, les restes que subsisteixen del primer assentament de Mont-real consisteixen en traces d’edificis i palissades en un sòl amb un alt contingut d’argila, molt humides i que es troben aproximadament a un metre de profunditat per sota del mantell freàtic —som a la vora del riu. Com es pot preservar per a les generacions actuals i futures un lloc històric d’aquesta magnitud, reduint l’impacte de l’exposició a les condicions ambientals, quan es té l’oportunitat de mostrar als visitants locals i d’arreu aquest rar testimoni patrimonial del naixement de Mont-real? Aquest és el gran repte que cal afrontar.

Per establir un pla de conservació adaptat al plantejament de restauració desitjat i a la fragilitat de l’emplaçament, van caldre diverses reunions amb els professionals del projecte. D’aquesta manera, es van establir les condicions de conservació que caldrà com-plir i mantenir al llarg dels anys: crear un microclima amb una humitat relativa del 55% per tal d’evitar una dessecació massa ràpida dels sòls, una temperatura d’entre 15 ºC i 18 ºC per reduir encara més l’efecte d’evaporació, i una ventilació amb un flux d’aire molt lent i constant, d’entre 5 i 10 peus per minut4 a la sortida de les boques de ventilació, però d’1 peu (30,48 centímetres) per minut a la superfície de les restes. Per descomptat, aquestes condicions són incompatibles amb la presència de públic. Calia, doncs, aïllar el lloc arqueològic de la sala per on havien de circular els visitants. L’única solució acceptable i òptima era un sostre de vidre, que permet encapsular l’emplaçament i que alhora aquest continuï sent visible.

S’ha dissenyat a mida un enginyós sistema de distribució de l’aire sota el sostre per-què pugui circular a través del sistema de biguetes d’alumini que el sosté. Aquest sistema permet una circulació dinàmica i fluida (subministrament i retorn d’aire, alternativament), la qual cosa evita una potència excessiva de les boques de ventilació. Els conductes/bigue-tes permeten, a més, inserir-hi bandes d’il·luminació LED que no entren en contacte amb el microclima de les restes i permeten il·luminar-les en els punts desitjats, sota el sostre.

4 O l’equivalent: d’entre 1,5 i 3 metres per minut.


Primer col·lector de Mont-real, construït l’any 1832 amb carreus. Es conserva intacte sota la plaça de Youville i està inclòs en el programa de condicionament previst per al 2017. (Foto: Andrew Emond)


desfets, parts de voltes apedaçades i inestables, zones enfonsades, juntes dilatades... En resum, als equips de construcció i als enginyers d’estructures se’ls girava feina.

Els valors que cal respectar en un projecte de requalificació patrimonial d’aquesta envergadura es poden resumir en unes quantes idees clau: preservar la integritat i l’auten-ticitat de les restes o dels edificis, planificar accions i restauracions que siguin necessàries i reversibles, i evitar la imitació de l’antic en cas de reconstruccions (dit d’una altra manera, evitar dissimular els elements afegits o suprimits).

En aquest cas, s’hi afegeix una variable indefugible: la seguretat del públic. Una anti-ga riera canalitzada en la qual desembocaven les clavegueres de la ciutat i que ha estat en funcionament fins fa menys d’un quart de segle, una infraestructura que ha estat objecte de diverses transformacions i reparacions al llarg del temps, no és ni de bon tros sinònim de lloc públic. Per això s’han hagut d’emprendre tres accions rellevants en relació amb el col·lector: consolidació (restauració de determinades seccions d’obra i de les juntes); impermeabilització de l’estructura per tal d’evitar la infiltració d’aigua (tot al voltant i sota la solera), i neteja i desinfecció de tot el col·lector (raspallat i regatge) per fer-lo accessible al públic. Amb una longitud de més de 100 metres, el col·lector enllaçarà subterràniament el subsòl de l’edifici Éperon amb el fort de Ville-Marie.

Les operacions de neteja al voltant i a l’interior del col·lector han estat acompanya-des d’excavacions arqueològiques. Durant el desenvolupament d’aquests treballs s’han fet dues troballes inesperades. Una és una obra als marges construïda amb grans peces de pi blanc cairades, segurament executada a principis del segle xix per facilitar el transborda- ment de mercaderies entre els magatzems de Pointe à Callière i la petita riera de Saint-Pierre. L’altra troballa és un pont de pedra amb un arc, construït el 1809, que travessava la riera i connectava la punta de terra amb la ciutat. Aquests dos elements no s’incorporaran al projecte de condicionament, s’han deixat parcialment soterrats sota la plaça de Youville i tan sols se n’han extret mostres.

Es tracta d’un col·lector original per diversos motius. En primer lloc, per la seva cons-trucció: els murs laterals i la volta, l’estructura de la qual avui encara es troba en un estat de conservació admirable, estan construïts amb carreus grossos de granit i pedra calcària. La solera —el fons del col·lector— també és feta de carreus, llargs i estrets, alguns de més d’1,5 metres de llargada i més de 40 centímetres de gruix. La construcció d’aquesta obra de més de 250 metres de longitud, tot al llarg de Pointe à Callière, va exigir, sens dubte, el treball de nombrosos obrers i una perícia indiscutible. Es tracta del primer col·lector de la ciutat i l’únic d’aquesta mena que s’ha construït, ja que els altres han estat fets amb maons i, posteriorment, amb formigó. En segon lloc, l’originalitat del col·lector rau en una estra-tègia arquitectònica ben enginyosa: els autors del projecte, a l’inici, van decidir emprendre simultàniament la construcció del mercat de Sainte-Anne, en aquell moment l’edifici civil més gran de Mont-real, construït al llarg de més de 100 metres de longitud per damunt de la canalització voltada. D’aquesta manera, en aquella zona se suprimia una petita vall bruta, força sinuosa i resclosida per guanyar un nou espai urbà rectilini que afavoriria el desenvolupament del que s’estava convertint en un barri portuari de gran activitat. L’any 1838, finalment, el col·lector es va allargar un centenar de metres més fins a arribar al riu.

Actualment, se’n pot veure un petit tram a Pointe-à-Callière, entre l’edifici Éperon i la Place Royale. L’any 2017, el projecte de la Ciutat d’Arqueologia i d’Història de Mont-real permetrà als visitants circular per l’interior del col·lector, que els conduirà fins al pavelló del fort de Ville-Marie. La disposició de la il·luminació5 constituirà, de segur, una de les sensacions de la visita al museu. La requalificació patrimonial d’aquesta antiga claveguera planteja, però, nombrosos reptes que eren difícils de valorar en el moment de la planifica-ció de les obres. Eren moltes les sorpreses que esperaven als arqueòlegs, els enginyers, els arquitectes…

3.1. Un col·lector en bon estat? Sí, però…Tot l’equip del projecte sabia que la part més antiga del col·lector, la del 1832, estava

en força bon estat i era prou sòlida. En canvi, ningú no havia pogut fer una anàlisi acurada i detallada de la part situada darrere el museu, és a dir, de la prolongació del 1838, que havia estat cegada amb sorra l’any 1989, després de la seva desafectació. Una cop es va haver aspirat la sorra i el col·lector va tornar a ser accessible, en una primera inspecció es van detectar desperfectes estructurals en diferents punts, però va ser l’etapa del descobriment de l’envolupant exterior la que va revelar els detalls més preocupants: murs de contenció

5 Una creació de l’empresa Moment Factory.



per tories anglòfons que protestaven contra un projecte de llei per indemnitzar les víctimes canadencofranceses de les rebel·lions del 1837-1838, es declarà un incendi. En qüestió d’hores, l’edifici quedà reduït a cendres, i amb ell, també la biblioteca, amb més de 24.000 volums, la més important del país en aquella època. El mercat de Sainte-Anne es recons-truiria sobre les ruïnes del Parlament i seria enderrocat, al seu torn, l’any 1901.

En aquest emplaçament, avui convertit en un aparcament, entre el 2011 i el 2013 Pointe-à-Callière va realitzar excavacions que han mostrat la gran riquesa de les restes que encara es conserven sota la superfície. Del subsòl, se n’han extret troballes excepcionals, però més del 60% de l’emplaçament encara roman in situ, com un guardià de la memòria. L’any 2017, amb motiu del 150è aniversari del naixement de la Confederació Canadenca, el Museu té la intenció de prosseguir la recerca en aquest indret i d’engegar una nova obra de condicionament, al subsòl, a la qual es podrà accedir des del col·lector. A la superfície, un gran pavelló d’entrada que disposarà d’una sala d’exposicions internacionals serà la porta d’accés sud del complex museístic.

Al centre històric de Mont-real trobem un gran nombre d’emplaçaments i edificis de caràcter patrimonial, però la peculiaritat única d’aquest indret és, sens dubte, la presèn-cia del seu patrimoni arqueològic, un patrimoni que ara és accessible als ciutadans de Mont-real i als visitants d’arreu del món. Poques grans ciutats de l’Amèrica del Nord tenen aquesta oportunitat, que nosaltres considerem un privilegi i una riquesa col·lectiva que cal fer fructificar.

Aquest nou punt d’interès cultural i patrimonial de Mont-real constituirà, de segur, un plat fort de la visita a un museu amb pocs equivalents arreu del món. Els equips de disseny aportaran un toc de màgia a aquest espai de passeig i de descoberta, que bé podria ano-menar-se «el col·lector dels records».

4. Una Ciutat d’Arqueologia i d’Història que mira al futur

El llegat del 375è aniversari de Mont-real no representa la culminació dels projectes de la Ciutat d’Arqueologia i d’Història. Pointe-à-Callière té la voluntat de continuar la seva expansió cap a un altre lloc important del centre històric de Mont-real, el mercat de Sain-te-Anne / Parlament de la Província del Canadà, al qual ens hem referit abans. Les restes del mercat construït sobre la llera de la petita riera de Saint-Pierre es conserven sota la superfície de la plaça de Youville, a una profunditat de fins a 5 metres. Quan el mercat va ser enderrocat, l’any 1901, es va deixar intacte tot el perímetre de l’edifici.

La naturalesa peculiar d’aquest lloc històric va lligada a la transformació del mercat, l’any 1843, per convertir-lo en la seu del Parlament de la Província del Canadà (aleshores, aquest territori pertanyia a l’Amèrica del Nord britànica, fins al naixement de la Confedera-ció Canadenca, el 1867). Fou l’únic episodi de tota la història de Mont-real en què aquesta metròpoli econòmica seria seu del Parlament, però la història del Parlament es va acabar de manera abrupta el vespre del 25 d’abril de 1849. Durant una violenta revolta encapçalada

Exterior del tram del col·lector construït el 1838. Es va construir amb pedra i una part està reparada amb maons (aquesta reparació data de finals del segle xix). A la imatge, restes de fusta de l’obra del marge de la riera, que es va dur a terme cap al 1800-1810. (Foto: Alain Vandal, Pointe-à-Callière)

Plaça de Youville, al centre històric de Mont-real. Les excavacions es van dur a terme en una part de l’emplaçament del mercat de Sainte-Anne / Parlament de la Província del Canadà, l’any 2013. L’àrea central correspon a la ubicació del col·lector, a 1,5 m per sota de la superfície. Amb les excavacions han aflorat els fonaments del mercat/parlament, que fa més de 100 metres de llargada. A la part superior de la imatge es pot veure l’antic parc de bombers. (Foto: Alain Vandal, Pointe-à-Callière)



[email protected]

Paraules clau:Interpretació, aplicació, patrimoni, telèfon intel·ligent

La interpretació del patrimoni a l’època de les apps

Manel Miró Alaix


L’eclosió d’Internet a la dècada de 1990 va aportar un instrument extraordinàriament útil per a la comunicació dels museus, ja que els permetia arribar a les llars de molts nous usuaris potencials. En aquests últims anys, la popularització dels dispositius mòbils amb accés a xarxes de dades, GPS i recursos multimèdia ha permès un pas més en la revolució que va suposar Internet. Aquest canvi radical en l’àmbit de la comunicació social i del consum de continguts audiovisuals està tenint evidents repercussions en la gestió de museus, llocs arqueològics o conjunts monumentals. Constantment apareixen nous recursos, noves uti-litats i nous dispositius amb usos potencials per als centres patrimonials, però en aquest món de contínues novetats cal destriar el gra de la palla per tal d’evitar que els arbres amaguin el bosc. En aquesta ponència es reivindica que la tecnologia està fent possible una revolució en el món de la interpretació del patrimoni, però que per tal que aquesta revolució sigui positiva, hem d’anar més enllà de la ingènua fascinació que ens provoca la tecnologia i reflexionar sobre com podem posar-la al servei de la modernització dels centres i les organitzacions patrimonials.

1. La societat de consum i el naixement de la interpretació del patrimoni

La interpretació del patrimoni va néixer arran del gran creixement que van experimen-tar les visites als parcs nacionals americans després de la II Guerra Mundial, fet que està íntimament relacionat amb el desenvolupament als Estats Units de la societat de consum.

A la dècada de 1950, els parcs nacionals americans van començar a ser visitats per un allau de nous públics que no havien rebut una educació en els valors de la preservació del patrimoni. Els responsables dels espais naturals americans van adonar-se que els correspondria a ells dur a terme aquesta tasca. Havia nascut l’educació ambiental, que acabaria donant pas a l’art de la interpretació del patrimoni.

El 1951, Tilden va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre sobre parcs nacionals, que li oferí l’oportunitat de viatjar per tot el país i conèixer de primera mà el Sistema de Parcs Nacionals. El llibre resultant, The National Parks: What They Mean to You and Me, va ser un èxit editorial i va agradar tant al seu editor, Alfred Knopf, que el va qualificar de «millor llibre mai escrit» sobre els parcs nacionals. Els nord-americans van estar-hi d’acord i, en massa, es van llançar a bord de flamants Buick i Conestogas en direcció a les meravelles naturals del país, guiats per les eloqüents descripcions i càlides anècdotes de Tilden.

Les visites que va fer per escriure el seu llibre van permetre a Tilden constatar la manca que hi havia d’una oferta professional d’interpretació als parcs nacionals ameri-cans. Per tal de posar remei a aquesta mancança, va ser contractat el 1952 per fer un «replantejament dels principis bàsics subjacents en el programa d’interpretació històric i natural en el Sistema de Parcs Nacionals». En aquell moment tenia 72 anys.

El resultat d’aquest encàrrec va ser el clàssic Interpreting Our Heritage, considerat un dels evangelis de la interpretació del patrimoni. En aquest llibre, Tilden desenvolupa els seus famosos principis de la interpretació del patrimoni, o, dit d’una altra manera, els aspectes clau que ha de tenir en compte qualsevol proposta interpretativa per ser eficaç per fomentar veritablement la sensibilització envers la preservació del patrimoni cultural i natural. En paraules de Tilden: «mitjançant la interpretació, la comprensió; mitjançant la comprensió, l’estima; mitjançant l’estima, la protecció».

Malgrat que Tilden entenia la interpretació com un «art» que podia incloure moltes disciplines, com el disseny gràfic, la literatura, el teatre, la música o l’arquitectura, sempre va pensar que l’instrument interpretatiu més eficaç era la visita guiada, conduïda per un intèrpret expert:

La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix


altres veus de locutors o actors, de manera que es va generar una experiència particular-ment convincent a causa de les veus inquietants que explicaven les seves històries amb les seves pròpies paraules. El que és interessant d’aquesta experiència és que l’audioguia no es plantejava com a substitut econòmic dels guies, sinó com una experiència que tenia sentit per ella mateixa i que cap guia podria ser capaç de reproduir. D’aquesta manera es posava en qüestió la idea de Tilden que els dispositius de telecomunicació mai serien tan eficaços com els guies. En realitat, obrien un món de noves possibilitats interpretatives que una visita guiada mai podria satisfer.

L’aparició dels dispositius d’àudio digitals i dels sistemes de compressió d’arxius de so va permetre una millora substancial dels dispositius portàtils de reproducció de so, especialment pel que fa a la selecció de pistes d’àudio i la seva qualitat de so.

Pel que fa al món dels museus, aquesta millora tecnològica va permetre l’estan-dardització d’un model d’audioguia en forma de telèfon amb un teclat numèric per a la selecció dels àudios. Aquest model d’audioguia es va popularitzar als museus a la dècada dels noranta del segle passat. Molts museus volien disposar d’un servei d’audioguia, però la seva implantació comportava una forta inversió, ja que, a banda del cost de la creació dels continguts (documentació, redacció de textos, locucions, postproducció d’àudio, etc.), hi havia el cost de la compra dels aparells i el cost de la seva gestió.

Aquest fet, juntament amb l’existència d’una demanda d’explicacions de les col·lec-cions per part dels visitants dels museus, va portar al desenvolupament d’un model de negoci basat en la concessió del servei d’audioguia a empreses a canvi que aquestes fessin la inversió inicial. D’aquesta manera, les audioguies es van convertir en el primer negoci rendible vinculat directament als serveis bàsics d’un museu, més enllà de les botigues i les cafeteries, que són serveis complementaris.

Els primers anys del segle xxi van veure l’aparició d’uns dispositius multimèdia portàtils que incorporaven, a part de l’àudio, pantalles per a gràfics i vídeos, connectivi-tat a Internet sense cables i guiatge amb GPS. Per primera vegada existia un dispositiu capaç de fer totes les tasques que implica una visita guiada, ja que no només podia portar incorporades les explicacions d’àudio de les audioguies convencionals, sinó que permetia també connectar-se a Internet per buscar informació sobre qualsevol cosa i, a més a més, proporcionava indicacions sobre l’itinerari a seguir.

El principal problema d’aquests dispositius, però, a banda de la seva precarietat tecno-lògica, era la poca penetració que havien tingut en el mercat; és a dir, les poques persones que els feien servir. Amb l’arribada el 2007 de l’iPhone d’Apple i el 2010 del Nexus One de Google es va popularitzar l’ús dels telèfons intel·ligents i d’un producte íntimament associat, les apps.

Si Internet va permetre que des de casa o la feina es pogués accedir a tot el món, els telèfons intel·ligents han permès accedir al món des de qualsevol lloc, sempre que aquest lloc tingui cobertura i els costos de roaming no siguin excessivament cars.

«Mai hi haurà un dispositiu de telecomunicació tan satisfactori com el contac-te directe amb una persona, no ja només amb la veu, sinó amb la mà, l’ull, la improvisació ocasional i significativa, i amb aquesta sensació que flueix del físic de la pròpia persona.»

Però si bé una bona interpretació personal és una de les millors experiències patrimonials que es poden viure, també és cert que en el món real això és sovint un ideal inabastable i la tecnologia ha vingut a pal·liar aquest dèficit.

2. La tecnologia i la interpretació in situ del patrimoni

Segurament des que els museòlegs es van assabentar de l’existència de dispositius de reproducció d’àudio van sentir la temptació de fer-los servir com a guies de visita. A la dècada de 1960 es van popularitzar les «guies parlants», que permetien fer explicacions en diferents idiomes a un preu econòmic. A Empúries ho van intentar també amb una guia en format de disc, en què un actor llegia un text de marcat caràcter poètic sobre la història de la ciutat grega.

Aquests dispositius difícilment podien competir amb les visites guiades, ja que, per començar, no tenien mobilitat. La primera audioguia com a tal, és a dir, que es duia a sobre durant la visita, la va desenvolupar Philips a Holanda per a una exposició temporal de l’Stedelijk Museum d’Amsterdam el 1952. La tecnologia utilitzada va ser un circuit tancat de ràdio d’ona curta. La sortida d’àudio d’un reproductor de cinta analògica va servir com a estació d’emissió i la transmissió es va realitzar a través d’una antena de quadre. L’àudio arribava als visitants a través d’un receptor de ràdio portàtil amb auriculars quan entraven dins del bucle de l’emissió de ràdio. És a dir, el visitant no podia escollir pistes, sinó que quan entrava dins d’una habitació rebia el que explicava en aquell moment l’emissor de la sala.

L’audioguia de Philips no va tenir continuïtat, però als anys vuitanta un aparell va arribar per revolucionar la manera d’escoltar música: el walkman de Sony permetia escoltar música pel carrer tot passejant, fent fúting o viatjant en bus, metro o tren. Les possibilitats de l’aparell com a eina d’interpretació van ser considerades pel Servei de Parcs Nacionals dels EUA, que l’any 1987 va encarregar a l’actor i director teatral Chris Hardman una visita per fer amb walkman a la presó d’Alcatraz, que recentment s’havia convertit en un monument visitable.

Aquesta primera «walkinguia» es va fer en la seva totalitat a partir d’entrevistes a guàrdies i presos que havien treballat o complert condemna a Alcatraz. No es van afegir



En els sis anys que fa que existeixen les apps, en el món dels museus i el patrimoni la tendència ha estat passar de fer apps de caràcter genèric, que encara s’inspiren molt en el disseny de webs i d’audioguies, a fer apps de caràcter més específic, pensades amb una funcionalitat concreta o adreçades a un públic determinat.

L’aplicació mòbil del MoMA ha definit l’estàndard de les apps per als grans museus d’art: una app que combina informació de caràcter pràctic amb continguts per preparar la visita i una audioguia per visitar les exposicions permanent i temporals. De fet, aquesta app reprodueix en bona part la informació que hi ha al web, però amb l’afegit que, a més a més, es poden fer arribar avisos als usuaris. En un principi les aplicacions dels grans mu-seus d’art combinen tres funcions principals: informació pràctica (agenda) + continguts complementaris de les exposicions (vídeos generalment) + funció de catàleg/audioguia.

En el cas del MoMA, l’especialització va anar orientada a la creació d’una app con-cebuda amb una finalitat concreta (l’experimentació artística) i per a un públic específic (la infància). L’App Art Lab està dissenyada per a tauletes i consisteix en un escriptori de dibuix on es poden carregar una sèrie de dibuixos de la col·lecció del museu, reinterpretar-los i després compartir-los a través de les xarxes socials.

A diferència de la del MoMA, l’app del Rijksmuseum es va orientar clarament a la fun-cionalitat de guia multimèdia. Coincidint amb la gran reforma del museu, es va decidir que tota la interpretació de les col·leccions es faria a través de dispositius mòbils, alliberant l’espai del museu de res més que no fossin les obres d’art i la senyalització bàsica.

3. L’època de les appsAvui és pràcticament impossible comprar un telèfon mòbil que només sigui telèfon.

La popularització dels telèfons intel·ligents i les tauletes ha revolucionat el consum de premsa, ràdio i televisió i, a més a més, ha aportat un nou format de consum, les apps. En l’àmbit del patrimoni, aquesta revolució també s’ha deixat sentir amb força.

El resultat més vistós de la popularització dels telèfons intel·ligents pel que fa al món dels museus i el patrimoni és l’ús d’aquests aparells com a càmera fotogràfica, com a audioguia i com a dispositiu per compartir l’experiència de visita a través de les xarxes socials, atès que la popularització de l’ús de les xarxes socials ha portat el món del patrimoni i es-pecialment el dels museus a ser més permissius amb l’atàvica prohibició de fer fotografies dins els recintes patrimonials.

Ara es consideren les xarxes socials un canal de comunicació i de promoció de la imatge del museu i, per tant, fotografiar no tan sols no es prohibeix sinó que fins i tot s’afavoreix, fins al punt que la moda del selfie ha fet que alguns museus es decidíssin, per exemple, a regular l’ús dels braços selfie.

Entre els anys 2009 i 2013, un grup de recerca anomenat Museums&Mobile (www.museums-mobile.org) va dur a terme una enquesta anual, en la qual participava prop d’un centenar de museus americans i europeus, sobre l’ús de la tecnologia mòbil a les seves institucions. Aquests resultats corresponen a la darrera enquesta realitzada, la de l’any 2013, on ja es consolidava la tendència de promoure projectes de tecnologia per tres motius principals: oferir contingut interpretatiu addicional, promoure el diàleg entre institució i visitant, i experimentar vies de fidelització, és a dir, explorar els potencials de les xarxes socials.

Sorprèn el poc interès per la qüestió lingüística i ja s’apunta la potencialitat per a persones amb necessitats especials.

Font: http://www.slideshare.net/LoicT/mm-survey-2013-report-v1



L’app Streetmuseum del Museu de Londres va marcar una fita dins la curta histò-ria de les apps de patrimoni, atès que va crear un producte radicalment nou que només era possible oferir a partir de l’existència i la popularització de l’ús de la tecnologia dels telèfons intel·ligents. Sense un dispositiu multimèdia amb GPS i càmera era impensable gaudir d’una imatge en el lloc en què s’havia captat i poder comparar l’abans amb l’ara. La idea de georeferenciar les fotografies antigues de l’arxiu i oferir-les empaquetades en una app representa un exemple més del fet que la tecnologia està ajudant a millorar la interpre-tació. Òbviament, aquest producte, acompanyat d’un guia expert, esdevé una experiència interpretativa «top».

Inspirada en l’app del Museu de Londres, Barcelona visual aprofita també els nous dispositius mòbils per proposar una experiència de descoberta de la ciutat a partir d’una selecció de fotografies del fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. La idea en aquesta app és trobar el punt de vista des d’on es van fer les fotografies antigues amb l’objectiu de fer una fotografia des del mateix punt i comparar l’abans amb l’ara. Incorpora també un sistema de venda en línia de les imatges. En aquest cas, la interpre-tació no té un caràcter didàctic o narratiu, sinó que té més a veure amb un exercici de descoberta de la ciutat, de trobar punts de vista i d’interactuar amb la realitat a partir del passat.

Veient l’èxit de l’app Streetmuseum, el Museu de Londres es va decidir a desenvolu-par una app sobre el Londres d’època romana, Londinium. En aquest cas, les fotografies antigues han estat substituïdes per imatges de les excavacions dutes a terme en dife-rents indrets de Londres i de les restes trobades en cada excavació. Una sèrie de punts són objecte d’un joc de realitat augmentada que permet veure vídeos amb la recreació d’escenes que devien passar en aquell indret. Per exemple, al lloc on se suposa que hi havia l’amfiteatre romà de Londres. Una aportació innovadora d’aquesta app és la incorporació d’un mapa amb una barra de temps que et permet superposar el plànol del Londres romà al plànol actual de Londres.

Des que a Stoa vàrem començar a fer apps, ens vam plantejar el repte de fer-ne una per al Park Güell. En el moment en què hi vàrem començar a treballar, el parc era un espai que rebia una mitjana de 9 milions de visites anuals, que encara no tenia un sistema de regulació d’entrada i que no disposava de cap estratègia interpretativa malgrat l’existència d’un centre d’interpretació.

La idea de l’app era proposar al visitant culturalment inquiet una eina per a la seva visita al parc, començant per quina era la millor hora i la millor època de l’any per fer-la. Pel que fa al discurs interpretatiu, es va basar en la idea del parc com una Nova Arcàdia, metà-fora compartida per Güell i Gaudí. Els continguts consisteixen en unes píndoles narratives que s’acompanyen d’una subtil postproducció d’àudio que recrea el so que es pot sentir al parc a primera hora d’un matí de primavera. El discurs s’inicia i es tanca amb un vídeo.

L’app del Rijksmuseum es va llançar l’any 2013 amb dos itineraris, cadascun amb dues versions temporals i la modalitat de visita lliure amb teclat numèric. Actualment disposa de dotze itineraris diferents i d’un joc de descoberta pensat per a grups familiars. El més interessant és l’esforç interpretatiu que ha fet el museu per generar uns continguts que fan servir un llenguatge planer acompanyat de referències populars i sentit de l’humor, com quan es compara Guillem de Nassau amb Cruyff a l’hora de parlar de l’himne nacional holandès.

Inspirada en l’app del Rijksmuseum, l’app del Museu de Cultures del Món de Barce-lona també se centra en el caràcter de guia multimèdia. A diferència del museu holandès, però, el barceloní es va plantejar l’app com una eina complementària, ja que l’exposició per-manent del museu incorpora dispositius d’interpretació multimèdia. En aquest sentit, l’app ofereix una proposta d’itineraris amb una interpretació de les peces que els configuren, es-tructurada a partir de tres preguntes: què és? (identificació i funcionalitat de la peça) + què representa? (lectura iconogràfica) + què significa? (lectura simbòlica, cultural, religiosa).

L’app inclou material de context, com ara vídeos o fotografies, i també incorpora un itinerari específic per a persones amb dificultats visuals, amb continguts pensats específi-cament per a aquest col·lectiu que inclouen la descripció de les peces.

Itineraris adaptats a l’app del Museu de Cultures del Món de Barcelona.



Dins del camp de l’experimentació interpretativa amb apps, el MET (Metropolitan Museum of Art) ha generat els darrers anys una sèrie de productes interessants vinculats a exposicions temporals. Un d’aquests productes és l’app Faking It, que tracta el tema del retoc fotogràfic abans de l’arribada de Photoshop. L’app serveix tant per promocionar l’ex-posició com per preparar la visita o com a exercici després d’haver vist l’exposició. Basada en la idea del joc del Trivial (és a dir, triar entre tres respostes possibles a una pregunta), resulta molt eficaç com a eina d’exploració i reflexió. La interacció fa que sigui atractiva per als usuaris. Es tracta d’una eina de baix cost que aprofita tota la recerca i la documentació feta per preparar l’exposició.

Life and Death at Pompeii és una app del British Museum produïda en el marc d’una exposició temporal i pensada per a tauletes, un dispositiu que cada cop esdevé més popular. Aquesta aplicació és en realitat un nou tipus de producte educatiu multimèdia que incorpora mapes interactius, menús temàtics, gràfics i vídeo. En aquest cas, els especialis-tes no ens presenten textos escrits, sinó que ens parlen directament a través dels vídeos que incorpora l’app.

En la línia de productes específics per a tauletes, l’Ajuntament de Barcelona va desenvolupar l’app Bàrcino 3D. Com l’app del British Museum que esmentàvem ante-riorment, és un producte pensat per ser consumit a casa o a l’estudi, com a element per descobrir la Barcelona romana o preparar una visita. És a dir, no es tracta tant d’una guia per moure’s per Barcelona sinó per descobrir-la còmodament assegut.

La idea de recrear l’ambient d’una ciutat romana que presenta Londinium és també la idea de la qual vam partir en el moment de conceptualitzar l’app del parc arqueològic de Guissona, Iesso. Bàsicament, l’app havia de servir per resoldre dos problemes inter-pretatius greus que tenia el jaciment: la superposició d’èpoques, que fa incomprensible la lectura del conjunt arqueològic, i l’escassa visibilitat de les restes, que dificulta la compren-sió de les estructures arqueològiques. D’altra banda, l’app havia de ser un complement de la visita al Museu de Guissona, on hi ha explicacions sobre l’evolució històrica de la ciutat. Les limitacions de pressupost feien impossible la realització de vídeos o de reconstrucci-ons arqueològiques i es va fer de la necessitat virtut. La solució que es va proposar va ser la d’incloure una barra de temps on es mostraven les cinc etapes claus del jaciment i els pols associats a cadascuna. Els continguts consisteixen en una narració femenina acompanya-da d’escenografies sonores amb gran capacitat evocadora que recreen amb efectes sonors els diferents indrets de la ciutat.

L’app Ceretània està dedicada a explicar el jaciment ibèric, romà i medieval que hi ha al Castellot de Bolvir, a la Cerdanya. Aquesta app la vam pensar com un complement del centre d’interpretació del jaciment i havia de servir per acompanyar la visita a les restes museïtzades. Es tractava de fer un producte de baix pressupost i efectiu. Calia, doncs, pensar una app senzilla, que només tingués l’essencial per a la seva funció: la visita al ja-ciment. Vam partir de la idea de Tilden que no hi havia instrument interpretatiu més eficaç que un bon intèrpret i vam pensar que l’app reproduiria aquesta idea. Vam preparar una sèrie de preguntes que són les que la gent fa amb més freqüència quan visita el jaciment i vam enregistrar les respostes que ens va proporcionar Jordi Morera, un dels arqueòlegs responsables de la recerca en aquest jaciment.

Pantalles de l’app Ceretània.

Pantalles de l’app Interpretar el Park Güell.



ofereixen dues experiències de visita radicalment diferents i que, per tant, no són compe-tència, però també sóc conscient que, com en tants altres àmbits de la vida, la tecnologia que havia de servir per fer-nos la vida més fàcil a l’hora de la veritat ha servit sobretot per fer més precari el mercat de treball en un sector ja de per si especialment dèbil.

Deia Tilden que el principal fi de la interpretació era la provocació i no l’educació, però tal com explica David Uzzell:

«Els intèrprets solen abordar la dimensió cognitiva de la interpretació posant l’accent en la millora dels coneixements i la comprensió dels problemes de la gent. Les dimensions afectives i de comportament, però, han rebut relativament poca atenció en la planificació i el disseny interpretatiu. Si les consideracions emocionals i de conducta són essencials per a la formació de les actituds i per al canvi, aleshores qualsevol interpretació que exclou aquestes dimensions és menys probable que sigui eficaç. Quines són, llavors, les implica-cions d’aquesta manera d’enfocar la construcció de significats per a la interpretació, i en particular per a les institucions responsables de la interpretació? Quina hauria de ser la resposta institucional a aquest canvi en la manera de pensar?»1

El concepte d’interpretació ha tingut poca penetració al nostre país, especialment perquè no hi ha una formació específica en aquest àmbit. Per contra, els darrers vint anys hem vist créixer com bolets nombrosos centres d’interpretació per tot arreu. En molts d’aquests centres, la interpretació només es troba en el nom, perquè generalment són es-pais —en el millor dels casos— amb una vocació didàctica. Hem acabat confonent interpre-tació amb narració de caràcter didàctic i això ha comportat que els «espais interpretatius» esdevinguin espais didàctics, com si es tractés d’una extensió de les aules de les escoles, i això crec que va en detriment de la principal funció que han de tenir els espais patrimoni-als, que és ensenyar o ajudar els visitants a gaudir del patrimoni.

Hem començat dient que, segons Tilden, mai hi haurà un dispositiu de telecomu-nicació tan satisfactori com el contacte directe amb una persona, però estic quasi con-vençut que Tilden hauria canviat d’opinió si hagués pogut gaudir a Sant Climent de Taüll de l’experiència Taüll 1123, una projecció de mapatge de vídeo sobre l’absis de l’església que s’inspira en el procés de creació de les pintures. És clar que l’evolució de la tecnologia al segle xxi ens permet proposar experiències que eren inimaginables a la dècada dels cinquanta del segle passat, però també és cert que perquè la tecnologia sigui eficaç per al patrimoni és necessari que hi hagi gent capaç d’imaginar i donar un sentit a aquestes experiències, i això només serà possible amb una millora i un creixement de la formació en interpretació i també, és clar, si hi ha institucions amb voluntat de pagar aquesta interpre-tació. Tecnologia sí o no? Tecnologia sí, amb cap i amb cor.

1 D. L. UZZELL, «Interpreting our heritage: A theoretical interpretation», D. L. UZZELL i R. BALLANTYNE (ed.), Contemporary issues in heritage and environmental interpretation: Problems and prospects. Londres, 1998.

L’app Explorar el arte rupestre es va pensar per fomentar el coneixement de la cova de Chufín (una de les grutes declarades Patrimoni Mundial de l’entorn de la cova d’Altamira) entre els escolars i les seves famílies. L’app també havia de servir per preparar i fomentar la visita a la cova, que només es pot visitar en un període molt curt de temps que, a més a més, coincideix amb les vacances escolars. La vam pensar ja en format de tauleta, atès que havia de tenir principalment un ús domèstic i a les aules. L’app suggereix un viatge a l’entorn de la cova de Chufín fa 17.000 anys i proposa explorar quatre escenaris: el santuari on hi ha les pintures, el campament a l’entrada de la cova, el riu de salmons i l’àrea de cacera.

A banda de la seva utilitat per entendre com era la vida dels artistes del període solutrià i magdalenià, l’app és una eina d’interpretació que ajuda a descobrir l’instrumental lític i la seva utilitat. L’app també serveix per experimentar amb les tècniques de calc de les pintures i els gra-vats rupestres. Finalment, incorpora una eina per compartir els dibuixos via correu electrònic.

4. ConclusionsÉs cert que els guies sempre han vist les audioguies amb recel, com uns competidors

deslleials que no tenen horari, ni drets laborals ni necessitat de descansar, i que sempre diuen exactament el mateix. Durant molt de temps he defensat que guies i audioguies

Pantalla d’inici de l’app Explorar el arte rupestre.



Paraules clau:3D, 1700, Barcelona, Ribera, Born, mercat del Born, arquitectura, patrimoni, jaciment

L’aplicació Barcelona 1700:del jaciment al barri de la Ribera



El jaciment del Born és un espai únic i ex-cepcional —per les seves dimensions, per l’estat de conservació, per la seqüència històrica que presenta i perquè la documentació històrica ha permès posar nom a les famílies que hi vivien—, sense paral·lelismes a escala europea.

A través de l’aplicació que presentem, us convidem a navegar-hi d’una manera original. Esperem que sigui una bona eina per difondre el nostre patrimoni, per apropar-nos a la Barcelona del 1700 i per conèixer de manera pedagògica, entretinguda i acurada la multiplicitat d’aspectes que es desprenen de les estructures arquitectòni-ques i dels objectes exhumats.

Aquesta és la primera d’un seguit d’aplicacions monogràfiques que aprofundiran en els diferents aspectes del jaciment. Presenta, d’una banda, l’àrea del Born dins la seqüència del creixement i el desenvolupament urbà de la ciutat; i, de l’altra, una visió global de les restes arqueològiques que incideix en els elements urbans més destacats, una proposta d’aixecament de façanes a partir d’exemples coetanis conservats de caracterís-tiques estructurals semblants, i el desenvolu-pament d’alguns dels temes transversals que el mateix jaciment i les restes materials ens perme-ten evocar (el joc, el comerç, la guerra…). Tot això posicionant el jaciment del Born i l’equipament que l’allotja, El Born Centre de Cultura i Memòria, com a dinamitzadors del patrimoni històric del barri de la Ribera, on encara es conserven part de la traça urbana i alguns dels edificis emblemàtics que van conviure amb les estructures urbanes i arquitectòniques del jaciment amb anterioritat al 1717, entre els quals podreu passejar virtualment.

1. PresentacióL’aplicació Barcelona 1700: del jaciment al barri de la Ribera és el primer projecte que

sorgeix d’El Born 3D, un dels programes del Departament de Continguts Històrics d’El Born Centre de Cultura i Memòria (El Born CCM), que neix de la necessitat de dotar el centre d’eines de difusió de la recerca documental, arqueològica i material en relació amb els continguts històrics que pivoten a l’entorn del centre.

El Born CCM és un equipament cultural de l’Ajuntament de Barcelona que s’obrí al públic el setembre de 2013. Situat al barri de la Ribera de Barcelona, s’emplaça en l’edifici de l’antic mercat del Born, erigit l’any 1876. Les obres de remodelació que s’hi efectuaren posaren al descobert 8.000 m2 d’una part de la trama urbana que s’havia enderrocat l’any 1717 com a conseqüència de la Guerra de Successió. Es tracta d’un jaciment format per una cinquantena de cases, conservades a cota d’ús, amb els corresponents carrers i altres elements urbans que permeten entendre millor com havia estat la ciutat d’aquella àrea des de l’època medieval fins al seu enderroc. És un espai arqueològic únic i excepcional per les seves dimensions, per l’estat de conservació, per la seqüència històrica que presenta i, sobretot, perquè mercès a les actes notarials conservades s’ha pogut documentar qui vivia a cada casa, quants membres formaven cada nucli familiar, com es deien, a què es dedi-caven, quan havien comprat o llogat la casa, quines obres hi havien fet o quins objectes i mobles hi tenien.

L’aplicació Barcelona 1700: del jaciment al barri de la Ribera se centra molt especial-ment en la formació i l’evolució urbana i arquitectònica del barri a partir de l’estudi detallat de cada habitatge, així com en diferents aspectes de la vida quotidiana que s’hi desenvo-lupà. Té per objectiu facilitar les dades clau que permetin entendre el jaciment del Born en relació amb l’espai urbà i les seves característiques físiques, i també com a espai d’activitat quotidiana. Està pensada tant per a les persones que ja han fet la visita in situ però que, tot i així, volen saber-ne més coses, com per a aquelles que no l’han vist mai i volen saber què és i què ofereix. En aquest sentit, la informació s’ha jerarquitzat de tal manera que és el mateix usuari qui tria la informació que vol, l’ordre en què la desitja i el nivell d’aprofundi-ment que creu oportú segons el seu grau d’interès.

L’aplicació Barcelona 1700: del jaciment al barri de la Ribera — Diversos autors


nics que es van anar succeint al llarg de l’època moderna. Les tretze dates seleccionades entre el 1390 i l’actualitat obeeixen als moments de culminació de cadascun dels projectes que hem considerat més singulars.

2.2. L’antic mercatEl jaciment es troba dins d’un edifici excepcional, el primer mercat de ferro i vidre que

es va construir a Barcelona. Es tracta de l’antic mercat del Born, projectat el 1871 per Josep Fontserè en el marc de la remodelació i construcció del parc de la Ciutadella i de la renovació global del sistema de mercats, que varen passar de ser mercats organitzats a l’aire lliure en les principals places de la ciutat a instal·lar-se en edificis construïts expressament per allotjar-los, seguint la moda que ja s’havia imposat a França en dècades anteriors. L’arquitectura de l’edifici o les principals etapes de la vida d’aquest mercat fins a convertir-se en seu d’El Born Centre de Cultura i Memòria esdevenen factors decisius per considerar l’antic mercat com un referent per a la història de la ciutat. A hores d’ara, ningú no dubta que si aquest edifici no s’hagués construït, difícilment s’hauria conservat el subsòl en les condicions en què ha arribat fins als nostres dies.

2. ContingutsEn descarregar l’aplicació, l’usuari tindrà a la seva disposició la presentació del

projecte, així com les corresponents indicacions d’informació i ajuda que expliquen el funcionament de l’aplicació i les principals accions que s’hi poden dur a terme. Així mateix, es proporciona un glossari de termes constructius i de les professions o els oficis que exercien els habitants de les cases del jaciment, com també els noms de les cases i dels seus propietaris, atès que apareixen citats en els textos. D’aquesta manera, s’ofereix una informació que incrementa el coneixement tant del Born com de la Barcelona del 1700. De fet, un tret a destacar al llarg de l’aplicació és la relació clara i directa entre diversos tipus de fonts: treballar amb la documentació i les restes arqueològiques ens ajuda a definir millor les històries que el jaciment del Born explica. Finalment, l’usuari hi trobarà també la possibilitat de compartir l’aplicació i d’accedir al web del centre.

Els continguts de l’aplicació estan estructurats en quatre grans blocs: «La línia del temps», «L’antic mercat», «El jaciment» i «La Ribera 1700». De fet, es tracta d’una ordenació lògica que pretén ajudar l’usuari a situar-se espacialment, ja que a través del primer bloc visualitza la trama urbana de Barcelona des del 1390 fins a avui dia, tenint sempre com a refe-rència la ubicació del jaciment; amb el segon bloc, pren consciència del jaciment dins, o sota, l’edifici de l’antic mercat del Born; a través del tercer bloc, ja pot conèixer el jaciment, tant físicament com documentalment, per, finalment, a través del darrer bloc, «cosir» el jaciment amb la ciutat del 1700 a partir de la Barcelona actual, mercès a la geolocalització. De fet, el «recorregut» que l’aplicació ofereix a l’usuari a través d’aquests quatre grans apartats permet entrar a la ciutat, travessar les portes de l’antic mercat, navegar pel jaciment i, per acabar, creuar els límits del mateix mercat per tal de continuar passejant per la Barcelona del 1700.

2.1. La línia del tempsTenint com a referència l’espai que ocupa El Born Centre de Cultura i Memòria en el

plànol de la ciutat, aquest apartat permet visualitzar la transformació urbana de Barce-lona a partir del moment en què la seva estructura va quedar definida amb un circuit de muralla que en va configurar definitivament la traça, que hem fixat a l’entorn de l’any 1390, fins a l’actualitat. Aquesta evolució posa de manifest la importància que va adquirir l’àrea enderrocada del barri de la Ribera des del 1717 en endavant, atès que a partir del segle xix va acabar esdevenint un espai que oferia una nova centralitat. De fet, és aquí on l’usuari pot prendre consciència, de manera molt visual, dels grans projectes urbanístics i arquitectò-



A partir d’aquest núvol de punts, s’ha generat una malla optimitzada per a dispositius mòbils, amb una reducció significativa del pes i la complexitat, però mantenint el necessari equilibri per tal d’assegurar la qualitat de la imatge i l’experiència òptima de l’usuari. Cal te-nir en compte que el procés de reducció de pes genera un model de baixa resolució tant de polígons (definició dels contorns de les estructures escanejades) com de textura (qualitat de la imatge). Per aquest motiu, cal dir que la imatge del jaciment que es percep a través de l’aplicació no reflecteix l’excel·lent nivell de conservació de les restes que conté.

Una segona funció d’aquest apartat permet observar tot el jaciment restituït en volums. Així, l’usuari es pot fer una idea de les dimensions en alçada de l’espai urbà quan hi passeja, sense detalls que n’alterin la percepció. No s’han reconstruït les cases, ja que aquest aspecte s’anirà treballant a mesura que avanci la recerca. Novament, accionant aquesta funció, l’usuari pot percebre la sensació que generen els murs aixecats en situar-se enmig d’un carrer.

Les façanesEn aquest apartat trobareu una proposta de restitució de totes les façanes de les

cases i els establiments conservats al jaciment, que s’activa a partir d’un plànol que marca les diferents línies de façana treballades.

Per tal de formular la proposta amb rigor històric, s’han dut a terme tres nivells de recerca en paral·lel. D’una banda, la lectura estructural de les restes conservades al jaci-ment. De l’altra, el buidat de les dades historiogràfiques de què es disposa en relació amb les cases exhumades. Així mateix, s’han establert comparacions amb edificis de Barcelona de la mateixa època i de característiques semblants, per tal de conferir als habitatges del jaciment una fesomia molt similar a la que degueren tenir. D’aquesta manera, la proposta mostra especificitats que identifiquen i són pròpies de la tradició constructiva de Barce-lona. Per tal de fer més evident aquest paral·lelisme entre els elements constructius que avui en dia encara trobem en molts dels edificis històrics que es conserven a Barcelona i els que hi ha en els edificis del jaciment, en la proposta de restitució l’usuari trobarà punts d’informació que pot activar, on disposarà d’una fitxa de l’element conservat in situ, amb l’adreça on el pot localitzar, una fotografia actual i un text que el contextualitza.

L’ampli ventall cronològic de les cases documentades —des del segle xiv fins a l’enderroc definitiu de l’àrea, el 1717— ha condicionat una part de l’aparença dels alçats i és el motiu pel qual, en algun cas, en una mateixa façana han estat restituïdes obertures i fàbriques d’èpoques dissemblants.

A nivell gràfic, s’ha optat per un dibuix lineal en blanc i negre, per tal de generar con-trast amb l’apartat en el qual apareix la imatge escanejada del jaciment.

2.3. El jacimentL’apartat convida l’usuari a descobrir el jaciment per mitjà de quatre vies diferents: la

navegació pel jaciment, la percepció del jaciment segons els volums edificats, la contem-plació d’una proposta de restitució de les façanes dels edificis i, per acabar, la localització de diverses tipologies de materials arqueològics trobats, ubicats in situ sobre la planime-tria del jaciment.

Navegar pel jacimentPer navegar pel jaciment, l’usuari té dues opcions: visitar el jaciment a nivell de carrer

i sobrevolar-ne les estructures de forma lliure, decidint on vol anar i quan, o bé accedir a una visita predeterminada que proposa un únic itinerari. En qualsevol d’ambdues opcions, l’usuari trobarà assenyalats 13 punts que faciliten la identificació de diversos elements de caràcter urbà, arquitectònic o domèstic que el conviden a observar les restes amb més detall.

Per tal de poder crear aquesta restitució virtual, s’ha escanejat el jaciment en 3D des de més de 250 posicions al llarg de tot el perímetre, i s’han obtingut més de 5.000 milions de punts d’informació.



2.4. La Ribera 1700Les restes arqueològiques conservades al Born tenen continuïtat a tot el barri de la

Ribera. De fet, alguns dels carrers i edificis que encara avui contemplem in situ a l’entorn de Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres o el pla de Palau en són coetanis.

Aquest apartat ofereix un passeig pel barri en dues modalitats. D’una banda, un passeig virtual, que permet navegar per damunt dels edificis del barri en 3D, i, de l’altra, un passeig físic, geolocalitzat, que s’activa quan caminem pels carrers actuals i ofereix rutes guiades fins als edificis destacats de la Ribera.

Els testimonis materialsL’aplicació també té en compte la cultura material. Les intervencions arqueològi-

ques efectuades al Born han proporcionat un nombre ingent d’objectes. Tots ells aporten informacions de diversos tipus, no només des del punt de vista estrictament material i tècnic, sinó també des de la vessant dels gustos, els costums, les necessitats o les novetats de l’època, entre altres coses, que complementen així les dades documentals. L’objectiu d’aquest apartat és donar a conèixer part d’aquesta cultura material, tant en relació amb la morfologia del jaciment com en relació amb l’activitat humana que s’hi desenvolupà. Per descomptat, se n’ha hagut de fer una tria i s’ha organitzat per temes i per funcions. En aquest subapartat, l’usuari té l’opció de creuar les dades que se li ofereixen —accionant cadascun dels quatre temes seleccionats (aigua, joc, comerç i guerra)— amb els noms dels carrers, els noms de les cases, els oficis i els establiments.



És per aquest motiu que molts apartats de l’aplicació es podrien haver vestit amb textures i elements més detallats basats en l’imaginari, però només s’ha volgut mostrar el que està documentat amb dades i se sap del cert.

L’aplicació és, doncs, una eina de recerca que convida l’usuari a sentir-se un investi-gador, ja sigui comparant els plànols de la línia del temps, explorant el jaciment, interpre-tant les planimetries de materials, identificant les façanes o caminant pel barri del 1700.

https://youtu.be/DJgVniYkGf0

3.2. La producció del 3DDes de l’inici es plantejà fer un aixecament en 3D realista i tan detallat com fos

possible del jaciment. Es tracta d’una superfície de més de 8.000 m2, de la qual el 40% està oculta sota la balconada, amb zones que són completament fosques i gairebé inaccessibles.

Per tal de no interferir amb les activitats habituals del centre i poder tenir un millor control de la llum i l’espai, es decidí dur a terme l’escaneig 3D durant sis llargues nits. A fi de poder captar la textura real de les restes arqueològiques, fou necessari il·luminar amb llum artificial tot el perímetre. Per aconseguir-ho, s’hi van instal·lar més de 60 punts de llum difosa.

En paral·lel a aquest procés, ateses les característiques geomètriques de l’espai, les particularitats de l’entorn, el difícil accés a algunes àrees i la complicada morfologia d’alguns elements, el jaciment del Born va ser escollit per fer-hi una prova pilot pionera a l’Estat espanyol amb la tecnologia Scanner Freestyle3D de FARO. El Freestyle3D és un escàner portàtil d’alta qualitat i precisió (menys d’1,5 mm) que es fa servir per cobrir àrees de difícil accés o espais estrets de fins a 8 m3. Aquesta prova pilot serví per demostrar la bona compatibilitat entre els dos sistemes d’escaneig.

3.3. L’optimització de les dadesLa digitalització amb l’escàner làser terrestre Focus3D de FARO va permetre obtenir

un altíssim nombre de punts de la superfície de tot el jaciment, amb una precisió de menys de 2 cm de separació. Es va crear un flux de treball a mida per poder planificar, executar i processar la immensa quantitat de dades que l’escàner havia generat: un total de 22 Gb d’informació comprimida, obtinguda a partir de 252 estacionaments làser, que van

Seguint la mateixa pauta que en la resta d’apartats i subapartats, l’usuari podrà accedir a un total de 13 punts d’informació relatius a diferents construccions i edificis emblemàtics i singulars que existiren o encara existeixen al barri, i en els quals es posa de manifest la seva rellevància patrimonial a través del temps i el seu paper destacat en la història de Barcelona. Novament, la informació es proporciona en un format de fitxa, en la qual es fa constar el nom de l’edifici, la cronologia, l’estat (si encara existeix o no), un breu text historicodescriptiu i, finalment, un enllaç a la Carta arqueològica de Barcelona, si escau.

3. La tecnologia

3.1. El plantejament inicialL’objectiu de l’aplicació és fer accessibles els continguts i materials obtinguts a partir

de la documentació i la recerca duta a terme al jaciment del Born al llarg dels anys per diversos equips i especialistes.

Amb el rigor com a pauta fonamental a l’hora de prendre decisions estètiques, tècniques i de continguts, s’ha buscat l’equilibri entre un format que pot interessar més els usuaris amb un perfil científic i un format adreçat al públic general.



4. L’equipAquest projecte fou plantejat i realitzat per tècnics d’El Born Centre de Cultura i

Memòria i del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona, així com per professio-nals dels camps de la recerca històrica i arqueològica i de la tecnologia. El treball en equip i la interdisciplinarietat van fer créixer la idea original del projecte i l’enriquiren notablement, cosa que possibilità unes expectatives futures que el converteixen en un dels eixos de treball fixos d’ambdós centres municipals.

Al llarg de més d’un any es treballà per definir el contingut del projecte i la forma de mostrar-lo al públic. Es prengué consciència de la potencialitat del jaciment com a motor del projecte i, alhora, de les limitacions que fixa la capacitat d’un suport determinat en el qual abocar tot allò que es vol, i de la necessitat de gestionar i classificar d’una determina-da manera la documentació d’arxiu i l’arqueològica per tal de ser més efectius en l’estudi dels paraments i dels materials. Així, doncs, la nostra voluntat fou oferir un projecte rigorós des del punt de vista històric, sense que deixés de ser entenedor i atractiu.

A l’entorn d’aquest equip principal hi treballà un gran nombre de professionals que van fer possible la concreció del treball previ: els professionals que dugueren a terme un escrupolós escaneig del jaciment, mil·límetre a mil·límetre, i els tècnics programadors. Per tal de donar forma als continguts de l’aplicació, la productora Creueta 119 coordinà un equip format per més de 12 professionals de diverses disciplines, entre els quals trobem programadors, dissenyadors d’UI/UX, modeladors 3D, texturitzadors i tècnics d’escaneig 3D. Tots ells foren necessaris per tal de facilitar la interpretació del jaciment i fer-lo més accessible.

Tanmateix, el projecte no s’hauria pogut plantejar en aquell moment si no hagués estat per la feina de tots els historiadors, arqueòlegs, restauradors, documentalistes, arquitectes i dissenyadors que treballaren en i per al jaciment del Born i per l’anomenat Projecte Born, previ a la creació d’El Born Centre de Cultura i Memòria. Sense llur recerca, coneixement i treball, el nostre esforç de síntesi no hauria estat possible.

elborn3d.cat

proporcionar un núvol de punts amb més de 1.950 milions de punts útils. Alhora, se n’obte-nia la textura mitjançant fotografies de 360º, que es van haver de processar per igualar-ne el color. Tota aquesta informació formà una malla 3D d’un pes gegantí, reduïda fins a un 0,03% per fer-la accessible des d’un dispositiu mòbil, gràcies a l’aplicació.

A partir dels nous estudis de les façanes de les cases del jaciment que es van dur a terme per a aquesta aplicació, s’actualitzà la zona corresponent del model 3D existent de la Barcelona del 1700. A més, s’optimitzà per tal que, per primera vegada, l’usuari pogués navegar-hi lliurement, ja fos des de qualsevol lloc del món o bé caminant pels carrers de la Barcelona actual amb una experiència geolocalitzada.

3.4. La programació de l’aplicacióL’aplicació plantejà grans reptes pel que fa a la programació: d’una banda, disposà-

vem d’una gran quantitat de continguts i dades que calia estructurar de manera intuïtiva, i, de l’altra, d’un model 3D del jaciment i d’un model 3D del barri de la Ribera que s’havien de poder explorar fent ús del GPS. L’eina havia de ser accessible per al màxim nombre de dispositius, tauletes i mòbils, i per als sistemes operatius Android i iOS. A més, calia que l’experiència de l’usuari fos fluïda en navegar pels diferents apartats i que els temps de resposta fossin mínims. Per aquest motiu, es van crear diversos sistemes de compressió de dades utilitzant mòduls natius i de tercers, com ara Unity.

S’integrà Unity dins l’aplicació per tal que fos transparent per a l’usuari i els diferents mòduls poguessin comunicar-se entre ells per intercanviar informació, carregar continguts i recollir inputs de navegació.

Amb l’objectiu que la visita geolocalitzada fos el més precisa possible, i acceptant les li-mitacions pròpies del sistema GPS (que preveu un marge d’error de precisió de 6 a 12 metres), s’establí un mètode de triangulació basat en les xarxes Wi-Fi ubicades a la ciutat.

3.5. Accés a l’aplicacióL’aplicació es pot descarregar, de manera gratuïta, des dels mercats propis de cada

sistema operatiu, i també se’n pot trobar una versió adaptada per a PC al web del centre.



Paraules clau:Bàrcino, reconstrucció 3D, model procedimental, georeferenciació, MDT, GIS

Bàrcino 3D Carme Miró AlaixServei d’Arqueologia de [email protected]

Marc Hernández Gü[email protected]


1. Presentació. El Pla BàrcinoL’interès pel passat romà de Barcelona és ben palès. N’és una mostra el Pla Bàrcino,

un programa impulsat per l’Ajuntament que des de l’any 2012 vetlla per la recuperació i la difusió de la ciutat romana. L’objectiu principal del Pla és impulsar una gestió creativa del patrimoni arqueològic romà de Barcelona per tal que pugui contribuir de manera positiva a satisfer les necessitats actuals de la societat barcelonina. Les línies d’actuació principals són les excavacions, la recerca, la documentació i la museïtzació d’espais i, és clar, projec-tes digitals com ara Bàrcino 3D. Totes les línies de treball del Pla volen acostar el patrimoni de Bàrcino a la ciutadania, perquè el valori i en pugui gaudir. Hi ha un gran interès per interactuar amb els barcelonins i fer un treball proactiu cap a la descoberta del seu passat, tant pel que fa a l’espai construït i transformat com a la societat que hi vivia i el va fer tal com ara el podem recuperar, tot i que de forma discontínua i fragmentada.

Un projecte de pes dins del Pla Bàrcino és l’anomenat SmartBàrcino, que té com a objectiu principal obtenir un mapa intel·ligent de la ciutat romana de Barcelona, de manera que esdevingui una eina tecnològica eficaç, que permeti al gran públic gaudir de manera interessant i entretinguda de l’arqueologia romana de la ciutat. L’SmartBàrcino es vol orga-nitzar a partir de dos grans eixos: d’una banda, com a potent eina web, concebuda per tal de ser modèlica en la difusió del patrimoni arqueològic, i, de l’altra, com a font de creació d’una família d’aplicacions per a tauletes i telèfons intel·ligents pensades per satisfer les necessitats de diferents públics, des del turista curiós fins a l’especialista, passant pel públic familiar. Pel que fa al web, aquest ha de permetre als usuaris fer un recorregut per espais visitables i no visitables de Bàrcino, així com tenir accés a l’hemeroteca, a reproduc-cions virtuals, a vídeos o a entrevistes, entre altres materials, cosa que ja s’ha iniciat amb el web del Servei d’Arqueologia de Barcelona. També ha de permetre la reconstrucció virtual de les quatre domus més conegudes de la colònia, que ara es poden veure a l’espai Domus Avinyó i aviat estaran disponibles al web del Servei. La primera aplicació duta a terme en aquest marc és la que avui presentem, Bàrcino 3D.

https://vimeo.com/110559849

En el marc del Pla Bàrcino, s’ha creat una aplicació virtual per donar a conèixer la colònia romana: Bàrcino 3D, per a la qual s’ha escollit el marc cronològic de finals del segle iii-segle iv, moment en què la ciutat va patir una profunda transformació.

Cal destacar que la maqueta recreada recull el treball científic dut a terme al llarg d’un centenar d’anys per un gran grup d’arqueòlegs, historiadors i epigrafistes, entre altres professionals. El punt de partida ha estat la documentació generada arran de les excavacions arqueològiques i els estu-dis patrimonials efectuats, així com els diversos treballs de recerca que s’han publicat arreu en re-lació amb la Barcelona romana. Es parteix, doncs, d’un treball científic, amb unes dades precises que han estat complementades amb dades obtingudes per comparació i paral·lels amb altres ciutats romanes contemporànies de Bàrcino, alhora que amb el coneixement dels tractats i de l’urbanisme d’aquell moment. Tot plegat ha permès generar un model ideal fet segons els estudis i els coneixe-ments de l’arqueologia i l’arquitectura romanes, tot creant hipòtesis sobre els aspectes de la ciutat que encara ens són desconeguts.

Per poder abordar la recreació tridimensional dels diferents elements arquitectònics de forma massiva, s’ha requerit la realització d’un model procedimental. El modelatge procedimental per-met reconstruir tots els elements de la ciutat que no es coneixen, gràcies a l’aplicació de normes que estableixen un rang d’aleatorietat plausible als elements desconeguts.

Bàrcino 3D — Carme Miró i Alaix i Marc Hernández Güell


3. El projecteCom ja s’ha dit, Bàrcino 3D és una aplicació virtual que, a partir de la recerca histori-

coarqueològica, vol donar a conèixer la colònia romana entre finals del segle iii i el segle iv als barcelonins i a tothom que tingui interès pel passat de la nostra ciutat.

El primer objectiu del projecte era obtenir una reconstrucció de la ciutat i el seu en-torn en el moment en què va finalitzar la construcció del segon recinte defensiu. Calia, per tant, fixar un moment clar per no incórrer en errors. Al llarg de més de 300 anys, la ciutat es va transformar, i en aquest cas concret va canviar força, tant pel que fa a la planta com al territori.

Bàrcino 3D ha estat un important banc de proves dirigit des de l’Administració pública municipal que ha comptat amb la participació d’especialistes de diverses bran-ques, d’universitats i d’empreses privades. En un primer moment, es va recopilar i analitzar exhaustivament la documentació existent per procedir a la investigació del que calia per arribar als objectius proposats. Per a aquesta restitució virtual va ser necessària una

2. BàrcinoLa colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino va ser fundada ex novo per l’em-

perador Octavi August en el marc de la reorganització de l’Imperi, a finals del segle i aC. Aquesta ciutat va néixer molt petita, però amb una clara vocació administrativa i econòmi-ca. Al llarg del temps, la ciutat es va desenvolupar fins a esdevenir la Barcelona actual.

La representació de l’espai urbà al llarg del temps és un dels objectius més impor-tants dels arqueòlegs que treballen en una ciutat: veure com evoluciona i canvia, i dibuixar-la a mesura que avança la recerca, des dels orígens fins a l’actualitat. Sovint, però, la manca de moltes de les dades dificulta aquest dibuix, per la qual cosa s’han de buscar models paral·lels. És per això que les noves tecnologies ajuden cada vegada més a la representació dels diferents moments en què evoluciona un espai, concretament l’espai urbà.

Com ens explica Henry Galinié: «Par commodité de langage ou de pensée, nous prêtons souvent à La Ville une personnalité et un destin. Les métaphores dont nous faisons usage la dotent d’une tête, d’une épine dorsale, de membres, d’un cœur, d’artères. À partir de là, La Ville peut naître, grandir, affronter des épreuves, parfois mourir, encore qu’Elle soit généralement éternelle, car nous ne menons pas à son terme la logique du vivant. Ainsi La Ville agirait, serait dotée d’autonomie. Or, il y a là un contresens essential. Chaque ville résulte de ce que les sociétés qui se sont succédé on fait pour répondre à leurs besoins comme pour exprimer les valeurs de leur temps».1

A l’hora de fer una reconstrucció virtual de Bàrcino, vàrem reflexionar sobre quin moment de la ciutat volíem representar, ja que, com a ésser viu que és, la ciutat canvia i es remodela. Es va considerar que el millor moment podia ser a l’entorn de la segona meitat del segle iii dC, una època de grans transformacions urbanes com foren la construcció del segon recinte emmurallat, amb 76 torres i 4 portes, l’enderroc d’un edifici termal de la por-ta de mar i l’encerclament d’unes segones termes amb un cos afegit a la muralla, anome-nat castellum, o la remodelació de les domus, cosa que va comportar parcialment un canvi en la trama urbana per l’ampliació de l’espai privat a costa de l’espai públic.

1 H. GALINIÉ, «Preface», D. BISSON, Villes en représentation, Tours, 1995, p. 7.

Vista general de la colònia Bàrcino de l’aplicació Bàrcino 3D.



D’altra banda, des de l’inici del projecte, un dels trets que volíem destacar era la rela-ció constant, al llarg de l’aplicació, entre Bàrcino i Barcelona. Això s’ha aconseguit amb una funció que permet fusionar en una mateixa imatge la ciutat romana, situada a l’esquerra de la pantalla, i la ciutat actual. Aquesta idea es reforça amb una pantalla en la qual es pot veu-re la colònia des de diferents punts d’interès de l’actual Barcelona, com ara El Born Centre de Cultura i Memòria o la torre de Collserola, sense oblidar el camp del Barça.

L’aplicació es divideix en cinc grans seccions: el territori, la ciutat, la història, les rutes proposades i una galeria fotogràfica de les diferents intervencions arqueològiques dutes a terme a la ciutat i del material recuperat. Pel que fa a l’apartat d’història, trobareu una línia cronològica en què s’assenyalen diversos fets importants en relació amb Bàrcino i l’Imperi romà, acompanyada de diferents pestanyes en les quals se’ns explica la fundació de la colònia, l’urbanisme, què és la centuriació, el comerç, les pedreres, les vil·les, l’aigua i l’aqüeducte, la mort, les intervencions arqueològiques, les domus, etc.

investigació sobre l’ocupació del territori, no només de la ciutat, sinó de la zona d’influència entre els deltes del Llobregat i el Besòs.

Un cop fet això, es va decidir la metodologia que calia emprar. Es va treballar en diferents fronts: d’una banda, georeferenciant les dades conegudes; de l’altra, buscant paral·lels de tot el que ens mancava perquè no disposàvem de la informació arqueològica. Així mateix, es van dibuixar els alçats de les estructures més singulars de la ciutat per poder-les passar al model virtual, especialment la muralla, amb les seves quatre portes i els més de cinc tipus documentats de torres, per a la qual cosa es van individualitzar les 76 torres existents.

Dibuix de la restitució de l’escala per a l’aplicació Bàrcino 3D. (Il·lustració: Reinald González. Veclus)Fotografia de l’escala al pas de ronda de la muralla romana. (Foto: Martí Fradera)


Imatge de la reconstrucció virtual del triclini de la domus d’Avinyó. (CENTUM)


Pel que fa a la planta interior de la ciutat, s’ha utilitzat la planta publicada per Julia Beltrán de Heredia3 i Emili Revilla, a partir de la qual s’ha anat treballant la distribució interna de la ciutat, mantenint-ne el eixos proposats i la ubicació del fòrum.

Sempre que ha estat possible per l’existència de dades arqueològiques o documentals, s’ha mantingut tota la informació georeferenciada. Així, es poden superposar els diferents elements històrics arquitectònics i les restes encara existents sobre el model. Les imatges panoràmiques interactives permeten il·lustrar i emfasitzar aquesta correspondència.

Així mateix, s’ha volgut mantenir en tot moment la relació entre passat i present per veure de quina manera la ciutat ha anat evolucionant des de la colònia romana fins als nostres dies i quines són les traces que encara perduren en l’actual urbanisme bar-celoní, que ve donat per la planificació de la primera ciutat. Això ens aporta una visió del que ha sobreviscut, però també del que no s’ha conservat o del que ha evolucionat i s’ha transformat. Es crea, per tant, un lligam entre el que va ser i el que és, i l’usuari sempre pot tenir present on es troba, malgrat que estigui navegant per la Bàrcino del segle iii. Aquesta possibilitat de veure l’abans i l’ara de la ciutat facilita la comprensió de l’evolució de l’espai urbà i la consciència de com ha estat transformat. Així, ens podem situar enmig del fòrum i adonar-nos que actualment és la plaça Sant Jaume; o, situats a l’actual plaça Nova, podem veure-hi una de les portes d’entrada més ben conservades de la ciutat, per on entrava l’aqüeducte desdoblat fins arribar al gran dipòsit que hi devia haver a tocar del temple d’August, del qual es conserven quatre columnes que es poden contemplar a l’actual seu del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer del Paradís, número 11.

4. Model procedimentalAtès que no disposàvem de dades de tota la ciutat, només d’informacions fragmen-

tades, que és el que caracteritza la dada arqueològica, es va decidir fer un model procedi-mental per tal de poder reconstruir la part de Bàrcino que no coneixíem però que no volíem inventar sense una base rigorosa i científica.

Per a la realització del model procedimental calia tenir la documentació base en for-mat vectorial, per la qual cosa es va haver de vectoritzar la informació disponible en format ràster i convertir així els elements en línies o polígons.

3 J. BELTRÁN DE HEREDIA, 2013. «Barcelona, de colònia romana a sede regia visigoda, medina islàmica i ciutat comtal: una urbs en transformació». Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, núm. 9.

En aquest apartat també podeu trobar un glossari amb els diferents termes llatins i els personatges importants que s’esmenten al llarg de l’aplicació, ordenats alfabèticament. Així mateix, hi ha una pestanya on se’ns explica el projecte. Pel que fa a les rutes, se’n proposen tres: una de general, una altra per a la muralla de Bàrcino i, finalment, la de l’aigua a la ciutat.

Quant a la jerarquització de l’aplicació, podem assenyalar que s’ha treballat a tres escales diferents per poder donar una visió global de l’espai. D’una banda, l’escala territori-al, tot l’ager de Bàrcino des del Llobregat fins al Besòs, des de Collserola fins al mar. D’altra banda, l’escala urbana, que ha servit per reconstruir la ciutat pròpiament dita, amb els carrers que la creuen i la muralla que la delimita.

I, per finalitzar, l’escala arquitectònica, on s’han individualitzat els edificis coneguts arqueològicament, especialment la muralla i les seves portes.

A l’hora de planificar l’escenari territorial, s’ha superposat el model digital del terreny (MDT) de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), de 15 metres de resolució, amb un nou model creat a partir de les recerques arqueològiques del paisatge i la línia de costa del segle iii dC.2

2 MDT que es va elaborar per a altres treballs del Servei d’Arqueologia de Barcelona, fet per Álex Moreno (ATICS) a partir de les corbes de nivell de planimetries antigues.

Imatge d’un dels carrers de Bàrcino. Bàrcino 3D, recreada per WASABI.



per a mòbils intel·ligents, i també es pot descarregar des del web del Servei d’Arqueologia de Barcelona (http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona). També se’n pot disposar d’una versió per a ordinadors. Es troba en tres idiomes: català, castellà i anglès.

6. El futurAquesta és la primera aplicació realitzada, però no volem que sigui l’última. D’altra

banda, s’ha treballat de manera que si hi ha canvis en relació amb noves dades i recerques, sigui fàcil incorporar les novetats un cop hagin estat verificades per la comunitat científica. Cal destacar, per exemple, la recerca que s’està duent a terme sobre el temple d’August. A l’aplicació, s’ha dibuixat seguint la tradició historiogràfica, tot i que se n’han canviat les mides que la historiografia havia solidificat, ja que, gràcies al dibuix del model digital del terreny, es va poder comprovar que era impossible que un temple amb les mides proposa-des es pogués mantenir dret. Per això es van canviar les mides del temple, en espera que s’avanci en la recerca pel que fa a la seva orientació.

En aquests moments s’està treballant en una publicació digital que complementarà l’aplicació i que s’adreça especialment a les escoles i a tothom que vulgui utilitzar l’aplica-ció com a eina pedagògica.

Així, el model procedimental es va elaborar amb el suport del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Es va treballar únicament la Bàrcino intramuralla en el moment en què va finalitzar la construcció de la muralla baiximperial, cap a finals del segle iii dC.

El mètode procedimental consisteix en la projecció dels polígons en format vectorial sobre el terreny per, seguidament, aplicar-los una norma; és a dir, un seguit de funcions en llenguatge de programació Python, a partir de les quals es construeix el model segons els paràmetres preestablerts. A partir de la planta típica d’una illa de cases, es va dissenyar una programació per tal de parcel·lar la ciutat i poder assignar aleatòriament la tipologia d’edifi-cacions (la mida de les cases, si tenien o no tenien pati, la situació de portes i finestres, etc.).

Per a la construcció del model es van elaborar un total de 22 normes, amb l’objectiu de modelar cadascun dels elements, i més de 50 textures diferents que, combinades amb diversos colors, van donar el producte final.

5. L’equipBàrcino 3D és el resultat del treball d’un equip multidisciplinari, format per moltes

persones que hi han abocat la seva experiència des de les seves pròpies àrees de conei-xement. Liderat des del Servei d’Arqueologia de Barcelona, dins del marc del Pla Bàrcino, juntament amb el Departament de Sistemes de l’Institut de Cultura de Barcelona, pel que fa a la modelització ha comptat amb el Laboratori de Modelització Virtual de la Ciutat de la Universitat Politècnica de Catalunya, sota la direcció de Pilar García Almirall, i amb l’esforç de Juan Corso i Jordi Casals.

Reinald González ha proporcionat un gran suport en l’elaboració dels models i la validació de les dades històriques i arqueològiques, així com Lluís Domingo en el disseny i Lola Ángeles en l’elaboració dels continguts.

També hem tingut la sort de treballar amb diferents investigadors que hi han col·la-borat de forma desinteressada i ens han donat tot el seu suport, com el Dr. Santiago Riera i el Dr. Ramon Julià, que han treballat l’evolució de la línia de costa i el paleopaisatge; el Dr. Josep Maria Palet, en relació amb l’estructuració del territori, i el Dr. Héctor Orengo, amb qui compartim anys de recerca i il·lusió per anar reomplint alguns dels buits de conei-xement que tenim.

Finalment, dir que són diverses les persones que no citem i que han estat indispensa-bles en diferents moments del procés de treball, especialment tots els arqueòlegs i histori-adors que han estudiat el passat de la nostra ciutat, sense els quals hauria estat impossible fer aquesta ciutat virtual. L’aplicació es pot descarregar, de manera gratuïta, des dels mercats propis de cada sistema operatiu. Hi ha una versió per a tauletes digitals i una altra


130 / 131I Simposi Internacional d’Arqueologia del Born CC. 2015

Paraules clau:Carta arqueològica de Barcelona, dades obertes (OA), cartografia antiga, fortificació moderna, ciutadella borbònica, barri de pescadors

La recuperació de la muralla medieval i moderna de Barcelona: intervencions arqueològiques i representació virtual

Marta Fàbregas EspadalerAtics, [email protected]

Miquel Gea BullichActium Patrimoni Cultural, [email protected]

Mikel Soberón Rodrí[email protected]


Les importants intervencions arqueològiques dutes a terme a la muralla medieval i moderna de Barcelona han aportat moltes dades sobre l’es-tructura defensiva de la ciutat, i consegüentment sobre la societat i les persones que en feien ús. En aquest article en presentem dos exemples d’exca-vació, amb els estudis documentals i cartogràfics que els acompanyen i els donen sentit històric.

Al mateix temps també presentem la Carta arqueològica com a eina de sistematització de la informació que s’obté a través de les intervenci-ons arqueològiques i, a més, com a plataforma d’investigació i difusió dels seus resultats que facilita visions diverses gràcies a l’ús de les noves tecnologies.

1. IntroduccióEn ple segle xxi, ningú posa en dubte la importància de ser present en el món virtual

i global. Així, els professionals que treballem en l’àmbit de la recerca històrica i, com és el nostre cas, en l’obtenció de noves dades arqueològiques, no en podem quedar al marge. És indispensable, i fins i tot hauria de ser obligatori, posar tota la informació arqueològica que generem a l’abast de tothom, facilitant-ne l’accés fàcil, àgil i lliure a través d’un sistema que des de fa uns anys s’usa arreu, en diversos projectes científics, i que s’anomena open access (OA).1

Amb aquest objectiu va néixer la Carta arqueològica de Barcelona, una eina tec-nològica desenvolupada en els darrers 5 anys que permet estructurar i difondre tota la informació procedent de les intervencions arqueològiques realitzades a la ciutat. Cal recordar que durant la dècada dels noranta del segle xx i els primers anys del segle xxi, el districte de Ciutat Vella especialment, però també tota la ciutat en general, va experimen-tar un procés urbanístic que va acabar provocant l’obertura d’una bona part del subsòl. Gran quantitat de la informació que generaren aquestes intervencions arqueològiques, a excepció d’alguns casos que despertaven més interès, anà quedant oblidada als arxius de les administracions.

Actualment hi ha més de 3.500 elements arqueològics referenciats, que a través de la Carta podem presentar en xarxa com a open access i, el que és més important, obrir-los a noves formes d’explotació, com les que veurem al final del present article.

La Carta conté tant la informació textual com la cartogràfica de cada element i ambdues queden relacionades a través d’un sistema d’informació geogràfica. Es tracta no només d’un armari per guardar-hi tota la informació existent (s’hi adjunten els arxius de les memòries tècniques), sinó també d’un contenidor intel·ligent que actua com a platafor-ma de recerca i difusió. És per això que l’usuari no només pot consultar tota la informació, sinó que també la pot exportar en diferents formats (xls, kmz, etc.).

La Carta té com a objectiu allotjar la informació procedent d’un únic jaciment, la ciutat de Barcelona, que té com a límits el terme municipal actual. És, doncs, un jaciment extens, de poc més de 100 km2, amb restes que van des de l’Epipaleolític fins a estructures del segle xx.

Per tal d’homogeneïtzar la informació i així facilitar el treball de cerca,2 s’han creat uns tesaurus específics d’acord amb les característiques intrínseques de Barcelona. És a

1 La principal característica de l’open access és que l’aprofitament del coneixement procedent de l’àmbit de l’educació i la ciència, avaluat per experts, que s’ha fet públic i s’ha produït amb fons públics, és lliure (també en el senti de gratuït) per a tothom. Habitualment, els articles en accés obert es troben sota llicències com ara les Creative Commons, com és el cas de les memòries i altres documents amb autoria que es troben enllaçats a la Carta arqueològica de Barcelona.

2 Gràcies a la sistematització de la informació, la troballa de paral·lels en les restes arqueològiques existents esdevé una tasca molt més fàcil, àgil i segura.

La recuperació de la muralla medieval i moderna de Barcelona: intervencions arqueològiques i representació virtual — Diversos autors


La primera se situa al sector central de la façana marítima. Com bona part de Barcelona, és una zona fruit de la superposició d’estratigrafies, resultat de l’acumulació d’èpoques i moments històrics. A aquesta acumulació material, s’hi ha afegit encertada-ment l’element humà d’acord amb la frase escrita al segle xviii pel cronista Narcís Feliu de la Penya i tantes vegades citada «les ciutats no les componen les pedres sinó els seus habitants»,3 com un reclam a superar la mera descripció de les restes materials. I és que, malgrat la tossuderia dels arqueòlegs, no són les ciutats les que canvien, sinó les societats que les construeixen i que de manera continuada les transformen. Però no hi ha manera d’entendre l’espai urbà sense tenir en compte la interrelació dels dos elements, l’espai i la interacció humana al llarg del temps.4 I és aquest espai temporal el que ens situa de manera necessària en el pla de la diacronia. Com a exemple d’aquesta podem esmenar i completar la frase de Narcís Feliu de la Penya amb l’original escrit un mil·lenni abans per sant Isidor de Sevilla: «Nam urbs ipsa moenia sunt, civitas autem, non saxa, sed habitato-res vocantur».5 És a dir, que també les pedres, la materialitat, són ciutat.

El conjunt d’intervencions arqueològiques exemplifiquen la necessitat d’incorporar la perspectiva diacrònica en l’estudi de la ciutat. Amb tot, cal assenyalar que aquestes intervencions no han vingut motivades per cap planejament previ que no fos l’aprofitament immobiliari d’un dels darrers indrets «buits» que restaven a Barcelona. D’això se’n deriven unes actuacions, una consideració i una valoració de les restes un xic erràtiques o gairebé contradictòries.

2. Canvis i permanències en el sector central de la façana marítima de Barcelona

En la configuració d’aquest espai, hi intervingueren una notable quantitat de factors, entre els quals voldríem destacar-ne dos. Certament antic, però de gran transcendència posterior, fou el programa urbanístic dissenyat per Pere I de Catalunya-Aragó entre els anys 1207 i 1210 i continuat pel seu fill, Jaume I. Deixant de banda altres consideracions, d’aquest esquema se’n va derivar una façana marítima tripartida amb els flancs urbanitzats

3 Reproduïda moltes vegades, encapçala una obra de gran entitat, com: A. GARCIA ESPUCHE, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles xiv a xviii). Barcelona, 2009, p. 15.

4 H. GALINIÉ, Ciudad, espacio urbano y arqueología. València, 2012, p. 53 i seg.

5 ISIDOR DE SEVILLA, Etimologías. Madrid, 2004, p. 1058.

dir, pel que fa a la cronologia tenim etapes que històricament marquen fites dins la història de la ciutat, com per exemple la construcció del primer recinte emmurallat medieval (1285) o bé el final de la guerra civil catalana (1472). I quant a la tipologia, també trobem conceptes específics, com l’esplanada, un element que formà part de la fortificació de la ciutat en època moderna. Aquests tesaurus són incrementables, de manera que a partir de les intervencions realitzades s’hi poden incloure nous conceptes documentats, ja que la base de dades està pensada per poder incorporar-hi canvis sense que n’afectin els resultats ni el funcionament.

A partir d’aquí, l’objectiu inicial ha estat el d’ordenar i visualitzar tota aquesta infor-mació damunt d’un mapa. El SIG ens permet relacionar-la amb una entitat geogràfica, que queda representada per l’àrea on s’ha dut a terme la intervenció arqueològica i que, a més, està georeferenciada i, per tant, es pot visualitzar en la diferent cartografia que tenim al nostre abast: l’ortofotomapa de l’ICC, el parcel·lari de la ciutat, l’OpenStreetMap, etc.

Seguidament, presentem dues intervencions arqueològiques que han aportat una informació molt valuosa per a la història de la ciutat i, més concretament, per a l’estudi de les muralles modernes. Ambdues han proporcionat una sèrie de conceptes i materials cartogràfics que han enriquit enormement la Carta.

Situació d’ambdues intervencions en el plànol de J. Cardoso l’any 1760. (Cartografia: À. Moreno / Atics, S.L.)



Recapitulant, doncs, el programa constructiu de la muralla de Mar suposa el tan-cament definitiu de la banda de marina de Barcelona. L’impacte urbanístic no va deixar indiferents els barcelonins. D’una banda, la nova muralla suposà l’arrasament d’un conjunt de cases al carrer de les Polleres, fet que generà un llarg plet en relació amb les indemnit-zacions. D’altra banda, en l’oposició de la ciutat a la construcció de la muralla s’ha volgut veure la defensa dels interessos privats de les elits dirigents; en concret, dels immobles de què disposaven i que perdrien valor si es construïa una muralla davant. Sense menystenir aquesta raó, pensem que se n’hauria de considerar una altra. I és que la muralla de Mar

i el centre reservat a la Corona.6 El segon factor correspondria a les modificacions de la línia de platja que provocà la construcció del primer moll l’any 1439, i sobretot la construc-ció del segon a partir de 1477, al costat del que avui és l’estació de França.

Sobre aquest sorral generat per les obres del moll, es desenvolupà la principal ac-tuació urbanística dels inicis de l’època moderna, la muralla de Mar. Si bé la historiografia ha volgut veure en Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic el principal impulsor de la fortificació de la marina barcelonina, ja de ben antic i sense la intervenció de la Corona apareix esmentada la possibilitat de construir un baluard al sector del port, el futur baluard de Migdia. Així, l’any 1515 s’apunta que «per la defensió dela dita ciutat en la marina de aquella en lo spai que es entre la torre nova y lo moll fos fet un baluard ab lo qual se pogués defensar tota la marina, així vers lo spero de levant e vers lo monestir de framenors».7 Per tant, podríem dir que aquesta primera fase de fortificació, a la qual corresponia el baluard de Migdia i algunes obres a l’esperó de llevant, se situava dins un projecte estrictament municipal, mentre que les obres engegades a partir de 1435, incenti-vades i ordenades per Carles I, i posteriorment per Felip II, responien al programa polític i estratègic de la monarquia.

Els elements que actualment coneixem des del punt de vista arqueològic en el sector central de la façana marítima són el baluard de Migdia —iniciat l’any 1527—, la muralla —a partir de 1535—, i els voltants del portal de Mar. El baluard de Migdia, element destacat dins aquest conjunt i conservat avui en dia, presenta un format de baluard pla de planta quadrada, amb una cara de 35 metres i uns flancs de 15 i 40 metres, respectivament. Des del punt de vista constructiu, mostra un aparell de carreuons amb dos fonaments diferen-ciats, fets amb encofrat. Al seu interior es van construir dos magatzems per guardar-hi la pólvora i altres forniments d’artilleria.8

6 A. CUBELES, F. PUIG, «La Drassana i la gestació de la façana marítima de Barcelona». Drassana. Revista del Museu Marítim, 11 (2003), p. 50-61.

7 ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA (AHCB), Reg. de deliberacions, 1B.II-42, f. 16r.

8 AHCB, op. cit., 1B.II-51, f.16v. Aquests magatzems encara no ha estat localitzats arqueològicament, malgrat les darreres intervencions fetes.

El baluard de Migdia, un exemple de «convivència» entre patrimoni i creixement urbanístic. (Foto: M. Soberón)



Necessàriament de manera molt resumida, podem dir que a inicis del segle xix el portal de Mar i la seva rodalia continuaven essent un punt econòmic central de la ciutat. Això fa que no sigui estrany que el primer eixample de Barcelona es fes en aquest indret, formant l’únic espai neoclàssic de la ciutat i sortosament encara avui força ben conservat. Aquesta reurbanització té un element destacat: la construcció d’una nova muralla de mar. De manera equivocada, s’ha volgut veure una dicotomia entre la part urbana civil (porxos d’en Xifré, casa Colomer, és a dir, el pla de Palau) i la militar, representada per la nova muralla i el portal de Mar. Els documents ho deixen clar: no només el finançament eren comú, sinó que també ho era el disseny i l’execució.

suposava sobretot l’anul·lació del principal espai de representació del poder ciutadà i estamental (és a dir, el Consell de Cent i també la Generalitat), gestat a partir del segle xiv. D’una escena medieval oberta al mar, amb edificis de qualitat com la Llotja, el General i el porxo del forment o Hala dels Draps, es passava a un escenari tancat on únicament el portal de Mar recollia de manera molt limitada les aspiracions monumentals de la ciutat.

Els pescadors es veieren especialment afectats per la construcció del nou recinte mural, ja que van perdre el tradicional accés directe a la platja. Aquest fet derivà en la cons-trucció, ja des de finals de segle xvi, d’un seguit de barraques a la platja, de les quals en co-neixem amb cert detall unes vint-i-cinc, aixecades durant la primera meitat del segle xvii. El context dialèctic entre el Consell de Cent i la confraria de pescadors, juntament amb les troballes materials, obre un camp especialment ric per a la confrontació de fonts docu-mentals i arqueològiques, sobretot a partir de les ordres d’enderroc d’aquestes barraques que dictava el Consell de Cent com a càstig pels suposats excessos que allí es cometien. Per tant, les fonts, especialment les arqueològiques, ens situen no en un conflicte d’«ordre públic», sinó en el veritable moll de l’os del problema: la complexa lluita entre confraria (tradició, costum) i Consell de Cent per la gestió, la fiscalització i, fins i tot, la tecnificació de la indústria pesquera.

Les barraques de pescadors durant l’excavació de l’any 2012. (Foto: M. Soberón)



vam acabar visitant l’Archivo General de Simancas, on es guarden els originals de molts dels plànols referents a la ciutadella borbònica de Barcelona. Per tal que la superposició fos el més exacta possible, vam prendre referències que apareixien a la cartografia històrica i que havien arribat fins als nostres dies, com ara l’església de Santa Maria del Mar, l’antic convent de Sant Agustí i els edificis de la fortificació que actualment encara es conserven: l’Institut Verdaguer (antic palau del Governador), el Parlament de Catalunya (antic arsenal) i la capella castrense (capella de la fortificació).

També vam superposar un plànol de les restes arqueològiques afectades per la construcció del col·lector del Bogatell a principis de la dècada de 1990. L’excavació de la rasa gegantina que havia de contenir el nou col·lector comportà la destrucció d’una part important de les restes de la muralla medieval i del pont d’accés i la porta de la fortalesa borbònica, fet que va generar una important cicatriu en aquest patrimoni arqueològic de la ciutat. Miraculosament, només una desena de metres salvà les restes del portal de Sant Daniel d’aquesta destrucció, afavorida per les presses d’estar «a punt» per als Jocs Olímpics de 1992 i pel fet que, probablement, l’arqueologia medieval i moderna no gaudia en aquell moment del reconeixement actual. L’esmentada planimetria i diverses fotogra-fies, que ajuden a copsar la magnitud de la destrossa, foren l’única documentació que «es permeté» recollir.

De manera paral·lela a l’estudi de la planimetria històrica, fou necessari efectuar una «immersió» en la terminologia poliorcètica d’època medieval i moderna per tal d’interpre-

El resultat fou un programa únic en què la muralla va acabar sent no una mostra de la tossu-deria de la Capitania General, sinó una obra destinada a la «utilidad i el ornato público».9

Per acabar, també cal tenir en compte que les muralles arribaren a l’època contem-porània. Fins al seu enderroc durant la segona meitat del xix, la fortificació del cinc-cents s’anà adaptant als nous temps. Primer, al ferrocarril, tal com es pot veure en els quarterons de mitjan segle xix o en el dibuix d’Alfred Guesdon.10 Segon i paral·lelament, a l’enllumenat de gas. L’any 1842 la fàbrica Gas Lebon s’instal·là a la Barceloneta i la distribució amb tubs soterrats hagué de traspassar les fortificacions.

La segona intervenció que va donar uns resultats espectaculars fou la realitzada en-tre els anys 2005 i 2006, i que va posar al descobert el portal de Sant Daniel. Els elements principals que configuraren històricament aquest sector de la ciutat foren, per ordre cro-nològic, el convent de Santa Clara, construït vers el segon quart del segle xiii; una part de la muralla d’època medieval que englobà l’esmentat convent a partir dels segles xiii-xiv; la ciutadella borbònica construïda durant la segona dècada del segle xviii; l’enderroc parcial d’aquesta gran fortificació a partir de 1868 per tal d’adequar l’espai com a jardí públic; la celebració de l’Exposició Universal de l’any 1888, i finalment la instal·lació, en part de la superfície dels jardins, del zoològic de la ciutat.

3. Estudi previ de la zonaDe les importants estructures que havien ocupat aquella part del territori, només

en restaven visibles, en el moment de la intervenció, alguns edificis de la fortificació bor-bònica i de l’Exposició Universal de 1888. Era important, doncs, conèixer l’abast i el traçat aproximat de totes aquestes construccions de la manera més acurada possible per tal d’identificar les estructures que, presumiblement, podien aparèixer en rases de només 80 cm d’amplada.

Així, vam pensar que una superposició de la planimetria històrica existent d’aquesta àrea sobre el plànol topogràfic actual11 proporcionaria una informació molt valuosa a l’hora d’interpretar i localitzar les possibles estructures arqueològiques conservades.

Si bé les superposicions planimètriques inicials les vam efectuar escanejant i digita-litzant la planimetria històrica publicada en obres de referència com l’Atlas de Barcelona,12

9 AHCB, Obreria, 1C.XIV-159/8. «Manifiesto de la Junta de Ensanche», 1840.

10 M. GALERA et alii. Atles de Barcelona. Barcelona, 1982, p. 422 i 455.

11 Es va utilitzar programari CAD, eina que va facilitar la realització i el calibratge d’aquestes superposicions planimètriques.

12 La primera edició és de l’any 1972 (M. GALERA, F. ROCA, S. TARRAGÓ, Atlas de Barcelona. Siglos xvi-xx. Barcelona, 1972), si bé nosaltres vam treballar amb l’edició trilingüe de l’any 1982.

Exemple de digitalització d’un plànol històric. (Foto: M. Gea)



tar correctament alguns dels elements i els termes militars representats als plànols, com ara revellín o medialuna, baluarte, camino cubierto o estrada encubierta, ángulo flanqueado, traviesa o caponera, per posar alguns exemples.

A banda de la informació estrictament planimètrica consultada a l’Arxiu de Siman-cas, la consulta dels lligalls relacionats amb aquesta planimetria aportà altres informacions que proporcionaren dades importants que complementaven la informació obtinguda a través dels plànols. Vam poder posar llum a l’origen del plànol d’aquest sector de la ciutat sobre el qual l’enginyer d’origen flamenc Joris Prosper van Verboom dissenyà la fortificació borbònica que s’acabà construint un cop finalitzada la Guerra de Successió.13 Així, segons la documentació consultada, aquest plànol del sector de llevant de la ciutat fou aixecat per topògrafs militars al servei de Felip V arran de la petició del mateix Van Verboom per tal de dissenyar la ciutadella barcelonina. Per tant, ens mostra l’estat de la ciutat entre els anys 1714 i 1715 amb una precisió que, segons s’ha pogut constatar arran de la nostra interven-ció arqueològica i d’altres que han tingut lloc posteriorment, és molt alta.

Finalment, pel que fa a la informació aportada per la documentació, fou de gran uti-litat la descripció de les defenses de Barcelona que Van Verboom havia fet uns anys abans de construir la Ciutadella, curiosament mentre hi era captiu. Aquesta descripció,14 que havia quedat mig oblidada,15 ofereix també detalls que, posteriorment, han aportat llum sobre la configuració de la muralla a principis del segle xviii.

4. Els resultats de la intervenció al parc de la Ciutadella

El seguiment arqueològic de les rases efectuades per a una nova xarxa d’aigües freàtiques l’any 2005 permeté identificar tres trams de la muralla d’origen medieval i, especialment, el portal de Sant Daniel, destruït durant la Guerra de Successió (1701-1715). De la fortalesa borbònica de la Ciutadella n’identificàrem restes en més d’una trentena de punts (diversos travessos del camí cobert, parts de revellins, de baluards, de cortines, de contraescarpes del fossat o de magatzems a prova de bombes, entre altres estructures) i, finalment, també identificàrem set punts amb restes relacionades amb la construcció del parc i/o amb l’Exposició Universal de 1888.

13 M. GALERA, F. ROCA, S. TARRAGÓ, op. cit., 1982, 164.

14 La publicà íntegrament Salvador Sanpere i Miquel a: S. SANPERE, Los terrenos de la Ciudadela, Barcelona, 1911, p. 5, i «Prueba I» als annexos.


La descoberta de les restes del portal de Sant Daniel motivà la seva excavació en exten-sió, l’any 2006, impulsada per l’Institut de Cultura de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de Barcelona. Aquesta intervenció oferí una mena de foto finish d’aquest sector clau en la defensa de la ciutat fins a la seva caiguda l’11 de setembre de 1714. A causa de la construcció de la Ciutadella i del fet que un dels gegantins baluards d’aquesta fortalesa envoltava aquest punt, aquest escenari de la guerra es va cobrir amb terra i d’aquesta manera es va preservar per a la posteritat l’estat final en què havia quedat un cop acabada la batalla: així, les barricades o de-senes de bales de canó trobades davant del portal i sobre el pont de Sant Daniel ofereixen un mut testimoni d’aquests fets cabdals per a la història de la ciutat i, per extensió, del Principat.

Si bé la visió que obtinguérem fou la de l’últim moment d’utilització de les estructures a principis del segle xviii, la intervenció arqueològica també aportà llum sobre l’evolució del portal des de la seva construcció, vers el segle xiv, fins a l’any 1715, quan s’enterrà dins d’un dels ba-luards de la Ciutadella. Irònicament, gran part de la destrucció de les cotes més altes del portal es produí durant l’enderrocament de la fortalesa borbònica i l’anivellament de la zona per a la construcció del parc. D’aquesta última destrucció de les estructures medievals en són testimoni diverses restes de barrines utilitzades per tal de volar amb explosius part de les estructures.

Portal de Sant Daniel en procés d’excavació. (Foto: M. Gea)



Gràcies als resultats de les intervencions arqueològiques i dels estudis documentals, cartogràfics i històrics que se’n desprenen, ens adonem que la Carta arqueològica no es pot quedar en un inventari, sinó que ha de servir de plataforma per al tractament d’aquesta informació tan preuada. De fet, la presentació de la informació té múltiples formes, tantes com punts de vista hi pugui haver. I, precisament, és gràcies a l’ús de les noves tecnologies que podem presentar la informació de diverses maneres amb la intenció de facilitar-ne la comprensió i, així, promoure estudis que fan créixer el coneixement històric de la ciutat, objectiu primordial de la investigació arqueològica.

Ja hem vist que la georeferenciació de la cartografia antiga s’ha treballat profunda-ment i extensament a les dues intervencions arqueològiques presentades i que, en el cas de la muralla moderna, ha donat bons resultats. I és per això que està en procés un treball de dibuix en 3D que permeti observar la ciutat actual emmurallada.

Un altre exemple de difusió són les aplicacions que poden treballar un tema concret. Una d’elles,16 duta a terme amb motiu del tricententari del 1714, mostra la ciutat abans, durant i després de la Guerra de Successió, agrupant les restes arqueològiques de cada període. L’objectiu és poder explicar com es vivia a Barcelona en aquell moment històric a través de les restes arqueològiques.

16 http://cartaarqueologica.bcn.cat/monografics/1714

Cal estar atents, doncs, a les noves tecnologies, ja que ofereixen un munt de possi-bilitats adients per millorar la investigació del nostre passat i facilitar la difusió dels seus resultats.

Exemple d’agrupació de les dades a la Carta Arqueològica de Barcelona entorn d’un moment històric, en aquest cas, «1714. Arqueologia d’un setge».

Dibuix en 3D de la muralla sobre topografia actual. (Cartografia: À. Moreno / Atics, s.l.)



Paraules clau:Barcelona, història urbana, divulgació històrica i documental, cartografia antiga, recurs digital multimèdia

Barcelona, darrera mirada: un exemple d’utilització de les tecnologies per a la divulgació històrica i documental

Xavier Tarraubella MirabetArxiu Històric de la Ciutat de [email protected]


Barcelona, darrera mirada és un recurs digital multimèdia, elaborat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’Institut de Cultura de Barcelona, que vol oferir als ciutadans un producte de divul-gació documental i històrica amb valor afegit.

D’una banda, facilita la consulta i la visualit-zació d’un conjunt de plànols confeccionats per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca entre els anys 1858 i 1860, la suma dels quals permet una visió precisa i detallada del conjunt de la ciutat de Barcelona situat dins el perímetre de les muralles medievals que s’acabaven d’enderrocar.

D’altra banda, explica diferents aspectes de la història de Barcelona de mitjan segle xix de ma-nera amena i, alhora, rigorosa. Una ciutat en plena transformació, que iniciava la seva expansió urba-na per tot el pla a partir del projecte d’Eixample.

Amb imatges digitals d’alta resolució, amb textos, amb documents d’època, amb recorreguts virtuals, amb narracions d’especialistes, amb diverses capes d’informació i amb la utilització d’eines multimèdia, es vol oferir accessibilitat a una cartografia fonamental per a l’estudi de l’evolució de la trama urbana de Barcelona i una mirada polièdrica a un moment de la història en què la ciutat començava a canviar per sempre.

1. IntroduccióBarcelona, darrera mirada és un recurs digital multimèdia, elaborat per l’Arxiu Histò-

ric de la Ciutat de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’ICUB, que vol oferir als ciutadans un producte de divulgació documental i històrica amb valor afegit.

Es tracta d’un producte que, al nostre entendre, aporta un seguit de valors en relació amb la divulgació històrica i documental mitjançant les tecnologies de la informació:

a) És innovador pel que comporta d’utilització de les tecnologies digitals per ajudar a interpretar i a divulgar el patrimoni documental. Potser estem més acostumats a experiències d’aquest tipus aplicades al patrimoni arquitectònic o artístic, però pràcticament no en coneixíem, en el nostre entorn més immediat, d’aplicades al patrimoni documental.

b) Permet visualitzar, d’una manera molt clara, com la tecnologia es posa al servei del patrimoni per facilitar-ne la divulgació, la utilització, l’explotació i la interpretació.

c) És el resultat de la confluència de professionals molt diversos. En el seu desenvolu-pament, hi ha participat un ampli equip d’especialistes de disciplines diverses, tant de dins l’Ajuntament de Barcelona com de fora: arxivers, historiadors, documentalis-tes, tecnòlegs, informàtics, geògrafs, cartògrafs, arquitectes, dissenyadors gràfics, productors d’audiovisuals, etc. Les seves aportacions i la sintonia i la implicació dels diferents equips en el projecte crec que han estat algunes de les claus de l’èxit del producte.

Amb aquest producte es pretenen dos objectius fonamentals:a) Divulgar l’existència i facilitar la consulta d’un conjunt de plànols originals coneguts

com a «Quarterons Garriga i Roca», considerats documents cartogràfics fonamen-tals de la ciutat de Barcelona ja que representen, amb una gran precisió i detall, la seva forma urbana a mitjan segle xix.

b) Explicar d’una manera amena i, alhora, rigorosa com era Barcelona en aquella època: una ciutat en plena transformació, encara circumscrita fonamentalment en el perí-metre de les muralles medievals, que iniciava la seva expansió urbana per tot el pla de Barcelona a partir del projecte d’eixample.

http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat

Barcelona, darrera mirada: un exemple d’utilització de les tecnologies per a la divulgació històrica i documental — Xavier Tarraubella Mirabet


Segons el geògraf Francesc Nadal, els treballs cartogràfics realitzats per Miquel Garriga i Roca en aquests anys centrals del segle xix van dotar la ciutat de Barcelona d’una cartografia moderna i científica que completava el plànol del pla de Barcelona confeccio-nat per l’enginyer Ildefons Cerdà l’any 1855. Amb aquests treballs, el municipi de Barcelona disposava d’una cartografia similar a la que tenien, des de ja feia un cert temps, algunes de les principals ciutats de l’Europa occidental, com París, Madrid o Gènova.1

3. La Barcelona dels «Quarterons»Els «Quarterons Garriga i Roca», com qualsevol altre document cartogràfic, ens

ofereixen una mirada estàtica sobre la forma urbana de la ciutat del moment. Però sota aquesta foto aparentment fixa s’amagava una Barcelona convulsa, que vivia un dels canvis més rellevants de la seva història. La Barcelona dels «Quarterons», la Barcelona de mitjan segle xix, era una ciutat de grans contrastos, tal com afirma l’historiador Xavier Cazeneuve, a qui seguirem per explicar-ne els trets fonamentals.2

Barcelona no havia parat de créixer en població i havia arribat a uns extrems alar-mants: d’uns 111.000 habitants el 1787 a 180.000 el 1857. La situació col·lapsava el sòl disponible per a la construcció d’habitatges, raó per la qual s’afegien pisos als edificis i es reduïa la superfície dels habitatges. Les classes més baixes vivien en carrers on amb prou feines entrava la llum del sol i en pisos petits, foscos i mal ventilats.

D’altra banda, la ciutat impulsava iniciatives que buscaven incrementar la seva monumentalitat, s’obrien nous carrers amples, moderns i comercials, o s’ocupaven antics edificis religiosos desamortitzats per destinar-los a usos militars o universitaris, per cons-truir-hi mercats o per fer-hi places.

1 NADAL, Francesc. «Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona, 1856-1862». Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2011, pàg. 57 (Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 26)

2 CAZENEUVE, Xavier. «La Barcelona dels “Quarterons”». Text històric inserit dins el recurs digital Barcelona, darrera mirada que es presenta en aquesta comunicació [http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat]

2. Els «Quarterons Garriga i Roca»Els «Quarterons» són un conjunt de plànols parcel·laris manuscrits, d’escala 1:250,

elaborats per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca entre els anys 1858 i 1860. Constitueixen la representació planimètrica més detallada i precisa realitzada fins a aquell moment de la ciutat de Barcelona situada dins el perímetre de les muralles medievals que s’estaven enderrocant. Els «Quarterons Garriga i Roca» formen part dels fons documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La informació geogràfica continguda en els plànols és molt rica i diversa, la qual cosa els converteix en una font de primer ordre per a l’estudi històric del paisatge urbà de Barcelona en un moment de transformació. Contenen dades parcel·làries, amb els amida-ments de totes les finques, els edificis i els espais públics de la ciutat. I també incorporen informació sobre l’antiguitat relativa de tots els edificis de propietat privada mitjançant la utilització de tonalitats de diversos colors.

Els «Quarterons» també constitueixen un inventari exhaustiu dels elements pú-blics existents a la ciutat a mitjan segle xix, amb la localització de carrers, places, patis, baluards, jardins, fonts, abeuradors, safareigs, sèquies, sínies, edificis públics, esglésies, convents, palaus, ponts... I no menys important és la informació arquitectònica que aporta el dibuix detallat de les plantes de tots els edificis públics i religiosos.


Imatge del plànol base dels «Quarterons Garriga i Roca» sobreposat a la ciutat actual.


4. Barcelona, darrera miradaPer donar resposta als dos objectius fonamentals que ens hem proposat i que hem

anunciat a l’inici, aquest recurs està format per dos blocs conceptuals diferenciats.El primer bloc és el que permet i facilita la consulta en alta resolució de la col·lecció

dels «Quarterons Garriga i Roca». A partir d’aquest plànol guia del territori format pel «co-sit digital» de tots els «Quarterons», es pot escollir qualsevol dels plànols de la col·lecció i consultar-lo i descarregar-lo de manera individualitzada, ja sigui superposat al plànol base actual de la ciutat o amb el sistema de taula de llum (fons negre).

Així mateix i gràcies a l’exhaustiva georeferenciació que s’ha dut a terme dels «Quar-terons», aquests s’han sobreposat a la trama urbana actual de la ciutat, cosa que permet comparar la configuració de la Barcelona de mitjan segle xix que dibuixen els plànols de Mi-quel Garriga i Roca amb la d’aquest mateix territori a començament del segle xxi, 150 anys després. Això es pot fer mitjançant un simple moviment del cursor sobre la barra de temps que apareix a la part superior, la qual permet ocultar el territori actual o visualitzar-lo.

A partir del plànol base dels «Quarterons» es pot accedir també a diverses capes d’informació addicionals, que en bona part s’han creat a partir de dades que faciliten els mateixos «Quarterons». Aquestes capes d’informació addicional són les següents:

— Edificis antics— Edificis d’antiguitat mitjana— Edificis recents— Espais verds— Punts d’aigua— Edificis singulars— Fàbriques més rellevants

La indústria tampoc parava de créixer. La Barcelona de mitjan segle xix estava plena de fàbriques que necessitaven mà d’obra abundant. Alhora, però, faltaven espais per a magatzems i centres de distribució de mercaderies, i per a les infraestructures auxiliars que demanava la indústria moderna en una ciutat que es volia equiparar als grans centres industrials d’Europa.

L’enderroc de les muralles que havien encerclat la ciutat durant segles es considera-va un pas indispensable per obrir Barcelona al pla i alliberar-la dels impediments físics que en limitaven el camí cap a la modernitat. Després d’alguns intents fallits anteriors, l’ender-roc definitiu començava l’any 1854. Per això, la Barcelona dels «Quarterons» constitueix la frontissa entre la ciutat delimitada en el període medieval i que ja havia ocupat tota la seva superfície, i la ciutat que s’obria al pla i l’ocupava per convertir-se en una metròpoli euro-pea a partir de l’aprovació, l’any 1859, del projecte d’eixample de l’enginyer Ildefons Cerdà.

Els «Quarterons Garriga i Roca» són, doncs, la primera imatge cartogràfica real de la Barcelona del moment i, alhora, la darrera imatge d’una Barcelona a punt de transfor-mar-se. Per això, aquest recurs digital s’ha batejat amb el nom complet de: Els «Quarterons Garriga i Roca». Barcelona, darrera mirada. Una ciutat de mitjan segle xix a punt de canviar per sempre.


Pàgina d’entrada a un dels apartats del capítol del recurs digital dedicat a la Barcelona dels «Quarterons».


En cada punt d’interès, la imatge d’època que es visualitza en primer lloc per il·lus-trar el text de presentació s’acompanya d’una fotografia actual presa des de la mateixa posició. D’aquesta manera, amb l’aplicació de la tècnica de la refotografia, s’ofereix una comparació de la mateixa visió d’aquell espai amb un segle i mig de diferència.

Barcelona, darrera mirada incorpora també set capítols temàtics mitjançant els quals, de forma amena i molt visual, i utilitzant diversos recursos multimèdia, podem endinsar-nos en el que van significar els «Quarterons» i en la història de Barcelona, de diferents maneres i en diversos nivells. En cada capítol, la narració pren forma de textos, d’imatges que il·lustren els textos, de vídeos amb una durada màxima de 2 minuts on un especialista aprofundeix en el contingut i, en algun cas, d’altres recursos audiovisuals que reforcen l’explicació d’una manera atractiva. Aquests capítols temàtics són els següents:

1. El plànol de Barcelona de Miquel Garriga i Roca. Procés d’elaboració i caracterís-tiques més rellevants dels «Quarterons Garriga i Roca».

2. La Barcelona dels «Quarterons». Característiques demogràfiques, socials i eco-nòmiques de la ciutat en el moment que es confeccionen els «Quarterons», a mitjan segle xix.

3. Els edificis religiosos en l’urbanisme barceloní. Rellevància dels edificis religio-sos en la trama urbana de Barcelona i transformacions —iniciades l’any 1822— que es produeixen arran de la desamortització.

Una altra de les funcionalitats que incorpora el producte és la possibilitat de buscar per nomenclàtor, ja sigui pel nom de carrer actual o pel nom que un carrer tenia l’any 1860. Això permet, per exemple, escollir un indret concret, un carrer o una plaça, per veure si a mitjan segle xix ja hi era o bé què hi havia en el seu lloc.

El segon bloc es destina a la divulgació històrica i documental i pretén explicar, d’una manera amena i atractiva, tant el que són i el que varen significar els «Quarterons Garriga i Roca», com diferents aspectes de la Barcelona de mitjan segle xix.

Un primer recurs en aquesta direcció són la vintena de punts d’interès que s’han loca-litzat sobre el territori dels «Quarterons». Aquests punts corresponen a indrets emblemàtics o rellevants en la ciutat de l’època, com ara el pla de la Boqueria, la plaça del Teatre, el pla de Palau, la plaça Nova o el carrer Nou de la Rambla; o bé a edificis singulars com la catedral, Santa Maria del Mar, el Gran Teatre del Liceu, les Drassanes o el convent del Carme.

De cada punt, se n’ofereix una breu presentació de localització i de context històric, acompanyada de diverses imatges d’època que permeten «veure» com era a mitjan segle xix. Aquestes imatges són dibuixos, gravats o plànols que, en tots els casos, formen part dels fons documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. De cada document, se n’indica el títol o una breu descripció, l’autor, la data i la referència de l’Arxiu.


Capes d’informació disponibles i mostra de la selecció d’edificis antics i d’espais verds en una part de la ciutat. Pantalla de presentació del punt d’interès corresponent al pla de la Boqueria-Liceu.


5. EpílegBarcelona, darrera mirada és un recurs multimèdia que va adreçat a molts tipus de

públic: des dels investigadors, especialistes i estudiosos de la història urbana de Barcelona, a qui s’ofereix l’accés per Internet i en alta resolució als «Quarterons Garriga i Roca», fins al ciutadà curiós que vol conèixer coses sobre la història de Barcelona, sense oblidar la seva possible utilització, amb finalitats pedagògiques, per part dels docents.

Barcelona, darrera mirada també pretén posar en valor la riquesa i la diversitat del patrimoni documental que es conserva als arxius de la ciutat, i evidenciar-ne les possibili-tats com a recurs per divulgar la història de Barcelona de manera amena i atractiva, amb l’ajut de les eines que la tecnologia posa al nostre abast.

Barcelona, darrera mirada no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida. S’hi poden afegir noves capes d’informació, es poden ampliar els punts d’interès sobre la trama urbana de mitjan segle xix, es poden crear nous itineraris amb altres documents de l’època, es poden explicar altres aspectes de la història de la ciutat, etc. A més, a partir de l’experiència de la utilització dels «Quarterons Garriga i Roca» com a base i suport de la narració, en el futur es poden desenvolupar altres recursos semblants a partir d’altres materials documentals.

Tenint en compte que un dels objectius del Simposi ha estat donar a conèixer diversos projectes de caràcter tecnològic que possibiliten una major difusió i un major coneixement històric de la ciutat de Barcelona, pot resultar interessant conèixer el procés de producció de Barcelona, darrera mirada i l’aplicació de les tecnologies en aquest procés. I la millor manera de fer-ho és visualitzant el vídeo del making of del projecte:


4. On són les fàbriques? Procés d’industrialització de la ciutat i efectes en la trama urbana.

5. Serveis, oci i cultura. Presència dels serveis públics a la ciutat, fonamentalment relacionats amb el proveïment d’aigua potable, i d’equipaments culturals relacionats amb la música i les arts escèniques.

6. Les grans transformacions urbanístiques. La remodelació de l’espai urbà durant la primera meitat del segle xix mitjançant operacions immobiliàries, l’obertura de nous carrers o la creació de nous espais de representació del poder polític i econòmic.

7. La Barcelona desapareguda. Els espais representats en els «Quarterons Garriga i Roca» que han desaparegut per grans operacions urbanístiques posteriors, com l’obertura de la Via Laietana, de l’eix avinguda de les Drassanes-rambla del Raval o de les avingudes de la Catedral i de Francesc Cambó.

Vinculat a aquest darrer capítol s’ha creat un altre recurs que mereix una menció es-pecífica per la seva espectacularitat i, alhora, per la complexitat que ha comportat la seva elaboració. Es tracta d’un recorregut virtual en 3D per la ciutat dels «Quarterons», batejat amb el títol Un passeig impossible. Mitjançant una selecció de fotografies de la segona meitat del segle xix i del primer terç del segle xx, es pot fer un passeig virtual des de la plaça Nova, al costat de la catedral, fins al pla de Palau. Un recorregut recreat i impossible de fer actualment a causa de les transformacions urbanístiques d’aquesta zona en els darrers 150 anys, fonamentalment arran de l’obertura de la Via Laietana o de l’avinguda de la Catedral durant la primera meitat del segle xx.


Inici del recorregut Un passeig impossible, a la plaça Nova, amb la imatge sobreposada de la visió actual des del mateix punt.



Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona.

Arqueòleg especialitzat en arqueologia medieval i moderna. Actualment col·labora amb El Born CCM elaborant diferents projectes relacionats amb la recerca, la difusió i el coneixement de les restes arqueològiques del jaciment del Born.

Codirector de la intervenció arqueològica a l’antic mercat del Born (2001-2002) i director de les intervencions arqueològiques realitzades al Born i als carrers circumdants entre els anys 2005 i 2013.

Sérgio Carneiro

Llicenciat en Història i Arqueologia per la Universitat de Lisboa (1995).

Fins al 1999 va treballar com a arqueòleg autònom a diferents zones de Portugal: l’Algarve, Lisboa, Santarém i Aveiro. És coordinador de la Unitat d’Arqueologia de Chaves des que es va crear el 1999, i cap del projecte de recerca sobre les termes romanes de Chaves des del 2006. Entre el 2002 i el 2007 va ser president de l’Associació Professional d’Arqueòlegs de Portugal. Com a investigador, ha escrit nombrosos articles i publi-cacions relacionats amb l’arqueologia.

Enrico Zanini

Professor associat de Metodologia de la Recer-ca Arqueològica, també imparteix l’assignatura d’Arqueologia Bizantina a la Universitat de Siena. Ha estat director del Departament d’Arqueologia i Història de l’Art i president del màster en Ar-queologia. Actualment és membre de la Comissió Universitària de Relacions Internacionals.

Ha dirigit nombroses recerques sobre el terreny tant a Itàlia com a l’estranger, i és autor de més de cent publicacions. És membre dels co-mitès editorials de les col·leccions internacionals «Late Antique Archaeology» (Leiden), «Limina/Limites» (Oxford) i «Medieval and Post-Medieval Mediterranean Archaeology» (Turnhout), així com del Centre Interuniversitari SANSOM (Societats Antigues de l’Àfrica del Nord, el Sàhara i la Medi-terrània Oriental), del Grup Europeu de Recerca

Des de fa més de vint anys es dedica a la in-terpretació del patrimoni i ha publicat nombrosos llibres i articles sobre Mont-real. Dirigeix una nova col·lecció d’obres de síntesi sobre l’arqueologia del Quebec, publicada per Éditions de l’Homme. És també responsable de l’àrea d’arqueologia del projecte d’ampliació de Pointe-à-Callière, que cul-minarà amb l’obertura al públic del col·lector de la petita riera de Saint-Pierre i del pavelló un Fort de Ville-Marie/Domaine de Callière, l’any 2017.

Manel Miró Alaix

Llicenciat en Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona el 1985 i especialitzat en Gestió i Interpretació del Patrimoni per l’Escola de Patrimoni de Barcelona.

El 1990 va començar a treballar com a con-sultor en patrimoni a la Fundació Centre Europeu del Patrimoni, i des del 1996, com a director de l’Àrea de Planificació a l’empresa Stoa Propostes Culturals i turístiques, SL.

Ha treballat en nombrosos projectes d’activa-ció del patrimoni que inclouen plans d’interpreta-ció, projectes museològics i estudis de viabilitat. En els últims anys ha orientat la seva activitat professional a l’ús de les TIC en la interpretació del patrimoni, i ha dirigit nombrosos projectes d’aplicacions per a museus i monuments.

Ha treballat com a professor d’interpretació en diverses universitats: Universitat de Barcelo-na, universitats de Girona, Sevilla, Granada i la Corunya, Universitat Internacional de Catalunya, Universitat Carlos III de Madrid i Universitat Com-plutense de Madrid.

Guillem Barceló Fité

Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull amb especialització en Realització Audiovisual. Màster en VFX per la UAB, l’ESCAC i Mínimo VFX. Postgrau en 3D Max & Mudbox per l’ESPAI.

Ha treballat durant més de deu anys en pro-ducció audiovisual com a productor i realitzador. És cofundador de Creueta 119, SCP, des d’on duu a terme projectes audiovisuals i interactius per a museus, universitats i multinacionals.

Autors participants

«El món insular a la Mediterrània» i del Comitè Assessor del Fòrum d’Arqueologia de Xangai.

El 2011 va obtenir una beca de recerca del cen-tre de documentació Dumbarton Oaks (Universitat de Harvard) per a les recerques a Gortina (Creta). Els seus camps d’investigació principals són l’arqueologia tardoantiga i protobizantina a Itàlia i a la Mediterrània; les teories, els mètodes i les pràctiques operatives de la recerca arqueològica sobre el terreny; els problemes teòrics relacionats amb l’aplicació de les tecnologies informàtiques a l’arqueologia, i la comunicació arqueològica per a la valoració i la divulgació.

Tony Pollard

Director del Centre d’Arqueologia dels Camps de Batalla i professor titular d’Història a la Universitat de Glasgow. Coordina el Màster en Arqueologia dels Conflictes i els Camps de Batalla del Centre per a l’Arqueologia dels Camps de Batalla, el primer màster d’aquest tipus dins l’àrea d’Humanitats.

Ha desenvolupat projectes arqueològics rela-cionats amb els camps de batalla i els conflictes al Regne Unit, l’Europa continental, l’Àfrica i l’Àmèrica del Sud. El seu camp d’interès va des dels conflictes del segle xviii, especialment l’aixe-cament jacobita a Escòcia, fins a l’arqueologia de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Va dirigir, per a l’exèrcit australià, les tasques de prospecció i avaluació que van conduir a la troballa de les fosses comunes de les tropes australianes i brità-niques de la Primera Guerra Mundial a Fromelles (França). Recentment ha dirigit, entre altres pro-jectes, l’excavació d’un refugi de la Primera Guerra Mundial prop de Ieper, el primer projecte arque-ològic dut a terme a Fort William i una recerca de proximitat al lloc de la batalla de Prestonpans. Ha publicat un gran nombre d’articles tant acadèmics com divulgatius.

Louise Pothier

Responsable d’arqueologia i conservació al Museu Pointe-à-Callière d’Arqueologia i d’Història de Mont-real. Màster en Arqueologia Històrica per la Universitat Laval del Quebec.

Eugènia Bort Tena

Llicenciada en Geografia i Història, especialitat d’Arqueologia, per la Universitat de Barcelona, diplomada en Conservació i Restauració i amb formació en gestió de museus.

Treballa com a auxiliar en excavacions arqueològiques, entre les quals destaquen les efectuades a la plaça Comercial (1991) o a l’inte-rior del mercat del Born (2001). En l’àmbit dels museus, treballa en la conservació preventiva dels objectes a les reserves, així com en muntatge i manteniment d’exposicions i supervisió d’espais arqueològics museïtzats.

Des del 2003 treballa en el projecte de res-tauració i posada en valor del jaciment del Born, supervisant actuacions d’obra civil, identificant materials constructius, diagnosticant alteracions i efectuant tractaments, elaborant la documentació corresponent i digitalitzant les dades. Actual-ment, com a tècnica d’El Born Centre de Cultura i Memòria, dirigeix les intervencions de restauració i té cura de la conservació preventiva del jaciment i de les sales d’exposició.

Lluís Domingo Soler

Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull amb especialització en Multimèdia i Nous Formats.

Ha treballat durant més de deu anys en publi-citat i màrqueting digital com a director creatiu. És cofundador de Creueta 119, SCP, des d’on duu a terme projectes audiovisuals i interactius per a museus, universitats i multinacionals.

Reinald González Garcia

Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (1996), on ha impartit diferents as-signatures i màsters d’història de l’art i patrimoni construït. També ha impartit classes d’arquitectu-ra i urbanisme al Departament d’Art de la UAB i ha col·laborat habitualment en altres màsters de la UPC i de la Universitat Internacional de Catalunya.

Entre el 1994 i el 1996 va coordinar la museo-logia i les exposicions del Museu d’Història de la Ciutat.

160 / 161I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015Autors participants

És autor de diferents publicacions sobre el patri-moni construït i l’arquitectura històrica i dels con-tinguts d’algunes de les aplicacions produïdes per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

Ha participat com a membre o com a col·labo-rador en diverses direccions d’obres de restauració fetes a diferents monuments barcelonins i catalans.

És soci i fundador de Veclus, SL, empresa de professionals del patrimoni arquitectònic que des del 1987 ha estudiat i documentat més d’un miler d’edificacions a la ciutat de Barcelona i Catalunya.

Carme Miró Alaix

Llicenciada amb grau en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelo-na. Postgrau en Gestió del Patrimoni Arqueològic per la Universitat de Barcelona.

Des de fa 25 anys treballa al Servei d’Arque-ologia de Barcelona. Com a responsable del Pla d’arqueologia urbana de Barcelona, des de l’any 2002 dirigeix el projecte de la Carta arqueològica de Barcelona. També com a responsable del Pla Bàrcino i del Departament d’Arqueologia Preventi-va, on duu a terme tasques de documentació i de difusió del Servei, ha participat en els projectes Bàrcino 3D i El Born 3D.

Ha dirigit diverses excavacions i ha dut a terme diferents treballs de recerca sobre arqueologia romana i arqueologia urbana, especialment sobre termalisme antic i hidràulica clàssica.

Anna Molina Castellà

Llicenciada amb grau en Geografia i Histò-ria (especialitat Història de l’Art) i Màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural per la Universitat de Barcelona.

El seu camp d’investigació se centra en l’àmbit de l’orfebreria reial en el marc dels regnats de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí l’Humà (1336-1410), a partir de la documentació del Reial Patrimoni conser-vada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fruit d’aquesta recerca, ha publicat diversos articles en revistes es-pecialitzades, ha participat en congressos nacionals i internacionals i ha impartit diverses conferències.

En l’àmbit professional, des de l’any 2002 és tècnica de cultura de l’Ajuntament de Barcelona:

consultor d’estratègia i gestió per a organismes públics i privats.

Marta Fàbregas Espadaler

Llicenciada en Geografia i Història (especi-alitat d’Història Medieval) per la Universitat de Barcelona i Màster en Arqueologia Medieval per la Universitat de Barcelona.

Des de l’any 1996 és sòcia de l’empresa Atics, SL, on realitza tasques de gestió i difusió del patrimo-ni arqueològic i històric. Principalment es dedica a la gestió d’intervencions arqueològiques des del seu inici: elaboració de projectes, execució i coordi-nació amb els projectes urbanístics que donen lloc a la intervenció arqueològica i, finalment, elabora-ció de la memòria tècnica i posterior difusió dels resultats. D’altra banda, i com a projecte destacat, ha creat la Carta arqueològica de Barcelona (www.cartarqueologica.bcn.cat), que, promoguda per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barce-lona, s’ha convertit en una eina indispensable per al coneixement de l’arqueologia a la ciutat comtal.

Miquel Gea Bullich

Llicenciat en Història per la Universitat de Barce-lona. Treballa des de l’any 2005 com a tècnic arque-òleg per a l’empresa ACTIUM Patrimoni Cultural, SL. Pel que fa a l’arqueologia de la ciutat de Barcelona, ha intervingut, entre d’altres, en diverses excava-cions relacionades amb la poliorcètica d’època moderna, tema al qual ha dedicat diversos articles.

Mikel Soberón Rodríguez

Llicenciat en Història per la Universitat del País Basc (UPV/EHU) l’any 2001. Actualment cursa el Màs-ter Interuniversitari en Identitat Europea Medieval.

Desenvolupa la seva tasca principalment a la ciutat de Barcelona. Des de l’any 2006 dedica la seva activitat investigadora al port de la ciutat medieval i a la muralla marítima d’època moderna. És membre de l’equip de treball del grup de recer-ca «Tripulacions, armaments, construcció naval i navegació a la Mediterrània medieval» (MINECO-HAR2013-48443-C2-1-P).

entre el 2002 i el 2007 al Departament d’Exposici-ons del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, del 2007 al 2010 al Departament de Col·leccions del mateix museu, i des del 2010 a l’actual El Born Centre de Cultura i Memòria, on és responsable de Continguts Històrics, Publicacions i Recerca.

Helena Moran Fernández

Llicenciada en Història de l’Art per la Universi-tat d’Oviedo (2001).

Va realitzar tasques de documentació per al Departament d’Història de l’Art de la Universitat d’Oviedo (2006) i per al Museu Evaristo Valle de Gijón (2005).

El 2007 va iniciar el Màster de Gestió de Patri-moni Cultural de la Universitat de Barcelona i va obtenir el títol el 2009. El mateix any va començar el segon cicle del màster, orientat a la recerca i amb especial atenció a l’estudi de l’edilícia resi-dencial històrica a Barcelona.

Des del 2008 forma part de l’equip de treball de Veclus, SL, i ha participat en diversos projectes destacats en la conservació del patrimoni historico-arquitectònic barceloní, com ara el catàleg de béns immobles de Barcelona, el monestir de Pedralbes, els edificis del Museu Picasso al carrer Montcada, el Saló de Cent i, més recentment, el jaciment del Born.

Marc Hernández Güell

Llicenciat en Economia (UAB), té un màster en E-business (UPC-Carnegie Mellon) i el certificat CGEIT (Certified in the Governance of Entreprise IT, ISACA).

És gestor amb especialització en l’àmbit de la cultura i els recursos digitals. Va ser cap de sistemes d’informació a l’Institut de Cultura de Barcelona, on treballà en la millora de les eines tecnològiques, els processos i les pràctiques que donen suport a la gestió i a la difusió dels continguts culturals. Com a part del seu treball, col·laborà amb els centres culturals en la con-ceptualització i la realització de recursos digitals per aconseguir uns continguts culturals oberts, accessibles i reutilitzables per part la ciutadania.

Ha desenvolupat la seva carrera professio-nal en empreses del sector multimèdia i com a

1st EL BORN CCMINTERNATIONALSYMPOSIUMOF ARCHAEOLOGYBarcelona 1700. Discovering the site in El Born. Archaeology, technology and heritage

1st EL BORN CENTRE DE CULTURA I MEMÒRIA INTERNATIONAL SYMPOSIUM OF ARCHAEOLOGY

“Barcelona 1700. Discovering the site in El Born. Archaeology, technology and heritage”

El Born Centre de Cultura i Memòria27, 28 and 29 November 2015

166 / 1671st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

CREDITS Writing CommitteeLaia Aleixendri Garcia, Carme Miró Alaix,Anna Molina Castellà, Jordi Ramos Ruiz

CoordinationAnna Molina Castellà

Proofreading and translationsManners Traduccions, SL

Graphic design and layoutJoel Lozano

Printed byVanguard Grafic, SA

Published byBarcelona City Council. Institute of CultureEl Born Centre de Cultura i Memòria(El Born CCM)

Barcelona City Council Editorial and Publishing Board

Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet

Texts and images copyright ©The authors

This edition copyright © Barcelona City Council, 2017

All possible efforts have been made to identify the copyright holders. Any accidental error or omission should be communicated in writing to the publishers and this will be amended in later editions.

No part of this publication may be reproduced without the express permission of the publishers, in the terms established by law.

ISBN 978-84-9156-063-0DL B 29752-2017

barcelona.cat/barcelonallibresbarcelona.cat/barcelonaculturabarcelona.cat/elbornculturaimemoria

1st EL BORN CENTRE DE CULTURA I MEMÒRIA INTERNATIONAL SYMPOSIUM OF ARCHAEOLOGY

OrganisationEl Born Centre de Cultura i Memòria (El Born CCM), Archaeology Service of Barcelona

Organising CommitteeLaia Aleixendri Garcia, Carme Miró Alaix,Anna Molina Castellà, Jordi Ramos Ruiz

Supported by the technical teams at El Born CCM.

We would like to thank Dr Josep Maria Palet, deputy director of the Catalan Institute of Classical Archaeology (ICAC); Mr Jusèp Boya, the then director of the Museum of Catalan History; Dr Joaquim Nadal, chair of Modern History at the University of Girona and director of the Catalan Institute for Cultural Heritage Research (ICRPC); and Dr Joan Villarroya, chair of Modern History at the University of Barcelona (UB), for their generous support and magnificent work as chairpersons during each of the sessions of the symposium.

168 / 169

From 27 to 29 November 2015, El Born Centre de Cultura i Memòria (El Born CCM), in partnership with the Archaeology Service of Barcelona, organised the 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. It had two key objectives: firstly, to create a platform for dialogue, knowledge and convergence at the service of heritage centres with sites that are analogous to El Born and share diverse aspects; and secondly, to present the interpretative scope of El Born archaeological site – one of the largest museumised sites in Europe, with remains that represent a broad cross-section of historical periods, from the High Roman Empire until approximately 1717 – by means of a new application for tablets and smartphones. In this same context, the various technological projects that Barcelona Institute of Culture (ICUB) has been working on in recent years were presented, which have promoted a wider circulation of the knowledge of the history of Barcelona.

This publication brings together all the contributions made to the symposium.

1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

170 / 171

172

252

188

266

204280

224292

308

236

The site of El Born. Archaeology of the past, history of the present and projects for the future

The Roman healing spa of Chaves, Portugal. Archaeological heritage in the city centre

The Crypta Balbi of Rome: from the excavation to the museum and beyond

The old and the new: the investigation and presen-tation of two iconic Scottish battlefields

Retracing the origins of Montreal on the occasion of the city’s 375th anniversary

Heritage interpretation in the era of digital apps

The application Barcelona 1700: from the site to La Ribera neighbourhood

Barcino 3D

Recovering Barcelona’s medieval and modern walls: archaeological interventions and a virtual rendering

Barcelona, looking back: an example of the use of tech-nologies for the dissemination of history and documentation

Contributing authors


Sérgio Carneiro

Enrico Zanini

Tony Pollard

Louise Pothier

Manel Miró Alaix


Marc Hernández Güell i Carme Miró Alaix

Marta Fàbregas Espadaler, Mikel Soberón Rodríguez i Miquel Gea Bullich

F. Xavier Tarraubella Mirabet

Index

320


172 / 173

Keywords:Barcelona, market of El Born, neighbourhood of La Ribera, archaeological site, urban archaeology, Rec Comtal irrigation channel, War of the Spanish Succession, Middle Ages, early modern period

The site of El Born.Archaeology of the past, history of the present and projects for the future

Toni Fernández [email protected]


174 / 175The site of El Born. Archaeology of the past, history of the present and projects for the future — Toni Fernández Espinosa

The origin of El Born Centre de Cultura i Memòria lies in the archaeological site. Ever since the archaeological remains were discovered in 2002 and later listed as national heritage in 2006, they have been protected and restored, and visitor numbers are now in the thousands. The ruins have also laid the foundations for historiographical research projects conducted by Albert Garcia Espuche in which a level of detail hitherto unseen has been attained along with discourse covering a wealth of social aspects on Barcelona from the year 1700.

The archaeological remains are extremely important in terms of history and heritage, they are hugely symbolic in nature and seek to promote remembrance. There are examples of emblematic sites with substantial symbolic importance the world over. This is true of El Born, as it was the setting for the citizen resistance in 1714 when the city came under siege and later became a symbol of Catalonia’s loss of freedoms.

Owing to its characteristics, its state of preser-vation and its size, El Born is one of the foremost sites in Europe and, in terms of European urban archaeology, is an exceptional case in point.

However, its importance has not led to compre-hensive knowledge being gathered about the site and the physical evidence it provides; the site has also not gained familiarity on an international lev-el. In this paper we offer an explanation about the site of El Born, its historical context, its unique features and the various future projects relating to it, all from an archaeological standpoint. Layout of the site of El Born. (Photograph: Toni Fernández)

1. About the site of El BornEl Born is an urban site with an area of 8,000 sq. m. where the ground floor levels and

basements of houses that date back to the late 13th century are preserved. Accordingly, it shows the public area with main and back streets, or the Rec Comtal irrigation channel, a fundamental structure in understanding both El Born itself and indeed how Barcelona city developed. As stated, the private area encompasses various types of houses, along with commercial and artisanal establishments. In this urban area, which had evolved over 400 years of history, time stood still in 1717 when a thousand houses were demolished in order to build a military citadel and the esplanade: the corresponding secure area. Within El Born site we are able to witness nigh on sixty of these houses in three major areas in the neighbourhood of La Ribera: to the west, an artisanal zone that needed the water from the Rec Comtal, firstly to be able to carry out the activities there and then to remove the waste; a central area, with El Bornet as the cornerstone for the arrangement of a shopping and lei-sure area in the city linking one of the access routes into the city from Sant Daniel Gate to Plaça del Born and the city centre; and, lastly, to the east the fisherman’s neighbourhood, as it was called, with a clearly distinct urban development based on a series of narrow streets generally home to people with sea-related trades. Over the centuries these three major areas became interspersed and a number of craftsmen’s spaces were transformed into play areas.


176 / 177

El Born is a site of contrasts and disproportions. Indeed, its location on the outskirts of the city means that both ends of the spectrum feature prominently, in other words, houses with an area of more than 500 sq. m per floor found cheek-by-jowl with houses oc-cupying less than 50 sq. m., or streets such as El Bornet, which is fully cobbled and fifteen metres wide, situated a mere stone’s throw away from streets in the fisherman’s neigh-bourhood that are barely two and a half metres wide and have a tamped earth surface. From an archaeological viewpoint, it is a site of contrasts. Depending on the area we find a preserved stratigraphy of more than two metres with a house or street that would have evolved over the course of 400 years, or other stratigraphies barely more than 20 centi-metres thick. These differences are due to the geological terrain where the neighbourhood was built. On the western half, the natural subsoil consists of the various layers of clay car-ried by streams, while the eastern half was built directly on top of the sand from the beach.

El Born portrays evolution and overlap. As mentioned, the area with the blocks of houses remained unchanged from the 13th century until its destruction. However, architecture underwent transformations and there is a genuine overlapping of structures – involving walls and pavements – and a continuous revamp of doors and windows that would be opened up or closed off according to the interests of the owners at each point in history and depending on whether the properties were subject to sales or rentals. We are able to witness a major pe-riod from Gothic times and a huge transformation from the mid-16th and the 17th centuries, in which the medieval walls were frequently used as the foundations for the modern walls. Consequently, El Born provides us with a looking glass into the construction that takes place in Barcelona, an architectural melting pot with various building solutions, differing elements and a chronological accumulation process, as indeed Dr Reinald González has pointed out.

The site therefore also portrays architecture: urban development where we are able to witness the various types of blocks of houses and streets according to the area we visit. On the eastern side, the blocks are adapted to a pre-existing structure; namely, the Rec Comtal, meaning that some blocks are on a bend and irregular shaped rooms can be found inside the houses. In the central area, due to the lack of physical hurdles to building the designers strived for rectangularity, straight lines and highly uniform rectangular blocks. Lastly, the urban development of the fisherman’s neighbourhood is also regular, although the arrangement of blocks and streets sought to make maximum use of space, with nar-row, long streets and houses that are by and large no greater than 50 sq. m. on each floor. Various types of architectural features can be witnessed inside the houses, such as steps, fireplaces, doors, wells, kitchens, wardrobes, latrines, washhouses and pavements.

One of the foremost aspects in relation to the site is the presence of water since its origin, with the Rec Comtal, wells dating back to each stage in its history and a sanitation network with septic tanks and domestic and public sewers, including the main sewer of medieval and modern Barcelona, popularly known as Merdançar.

General view of the western side of the site of El Born. (Photograph: Pere Virgili)

One of the chief characteristics of El Born, which makes it stand out, is the fact that we are well-acquainted with the people who lived there and also what day-to-day life was like for them over the course of its 400-year history. Despite not being a site with impres-sive houses, its essence lies in the concept of a whole, in its complex nature as an old quar-ter and in the relations among residents. A perspective on day-to-day life can be gleaned by observing the various spaces and viewing the materials recovered that bear witness to the history, trades, uses and trends prevalent at the time. Such a perspective can also be gleaned by examining the details: graffiti on certain walls, building methods and games (counter and board games recovered). Details that range from how stone was masoned at each point in time, making use of architectural elements from other periods, to the specific materials employed, for instance, widespread use of brick as of the second half of the 17th century giving rise to a genuine building revolution and arranging new spaces thanks to partition walls, or by building spiral staircases, which would favour the emergence of buildings shared by a community of neighbours, many examples of which can be seen at the site of El Born. As our analysis moves closer to the present day, the worse the construc-tions become: poorer quality mortar and more reused materials. The walls dating from the 14th century incorporate excellent quality mortar and virtually identical truncated pyramid

The site of El Born. Archaeology of the past, history of the present and projects for the future — Toni Fernández Espinosa 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

178 / 179

ashlars, allowing for walls with greater uniformity. On the other hand, despite continuing in the tradition of building double-walled constructions, walls dating from the 17th century bore poorer quality mortar and made wider use of clay, with ashlars of varying sizes, whilst also reusing architectural elements that did not fit in, such as chapiters, voussoirs, jambs and windows. The same is true of other elements, such as stone pavements both inside the houses and on the streets where there are millstones or windows dating from the 15th or 16th centuries.

2. Historical contextAlthough most of the structures that can be seen at the site of El Born largely date

from between 1650 and 1717, the origins of all the houses date back to the turn of the 14th century. However, some of the walls cut across ruins from earlier periods, such as a Muslim necropolis dating from between the second half of the 10th century and the first half of the 11th century, and a late Roman necropolis dating from between the 3rd and 5th centuries. The archaeological work carried out in 1991 at Plaça Comercial documented ten late Roman graves from the same necropolis that stretches along the entire Passeig del Born as far as Santa Maria del Mar. During the work carried out in 2001 inside the former market of El Born, a grave from this period was also identified. As mentioned, the second period of occupancy goes back to between 950 and 1050 and relates to a maqbara where it is assumed that Muslim slaves who lived in Barcelona were buried at the time. During the work carried out in 1991, 17 Islamic graves were documented and in 2001 one of them was identified within the former market of El Born. Lastly, findings were made in 2013 relating to a children’s grave on Carrer Fusina. It all points to the possible existence of a necropolis that may have extended beneath the structures on the western side of the site of El Born. Consequently, prior to the urban development of this area of the city, we have discovered an initial use of the zone as a late Roman necropolis which, in all likelihood, follows one of the access routes leading into the city of Barcino; namely, the route that follows the coast-line. Five centuries later the same terrain came to be used for a new necropolis, this time of Islamic origin.

The first written records of occupancy of the area date back to the 10th century, at the time the Rec Comtal was built with the subsequent emergence of the viles noves, or new towns, beyond the area of the city’s Roman walls, always built in the vicinity of a church, a market area or even the Rec Comtal.

It was not until the turn of the 14th century that a large region known as Vilanova dels Molins del Mar was developed due to the city’s population growth. The existing viles noves

Detailed view of a wall from the Boxadors House dating from the 14th century. (Photograph: Pere Virgili)

were joined into a new urban fabric that became more continuous, and walls were erected that would delimit the city’s boundaries until the 19th century. From an archaeological standpoint, all areas where the stratigraphy could be depleted back up this chronology of events in the construction of houses. During the first period of use, always on the western side of the site, there are records of a number of ovens and related buildings. Regrettably, all the information is not yet available because more than 60% of the site is as it remained in 1717; therefore, at many points, the stratigraphy has not been depleted. Nevertheless, we note that the houses originally sought to offer open spaces and that the ground floor areas were linked by arches, the pilasters of which we have as they became fossilised within their interior structures, often to hold up the walls from the modern period. Tangible culture linked to this period refers to earthenware decorated in green and manganese, or white and manganese, as well as Valencian earthenware decorated in cobalt blue. Most of the materi-als recovered from this period were found in the filling of the Rec Comtal.


180 / 181

From the 15th century onwards, these open spaces from the first period of use began to be partitioned by building walls between the pilasters. Houses retained the same outer structure, but changes began to appear inside. Wells, pavements and working and storage areas were all built. The earthenware materials that appear in the structures are blue and lustreware imports from Valencia, and earthenware known as blava de Barcelona, or Bar-celona blue, which copied the shapes and decorations of Valencian earthenware. There are also records of imports from north Italy.

Generally, 16th-century houses sought embellishment rather than the functionality and cleanliness that are more characteristic of other historical ages. At El Born we can see the work on some of the stone steps or on the string course of the walls, as well as the use of part of the public area for private purposes, with the construction of a cantilever with a modillion or a private bridge leading to Casa Xivixell over the Rec Comtal, for example. Houses began to undergo partitioning, producing two or three houses from one original house. The earthenware used during this time still included the Barcelona blue and, in particular, pottery decorated with lustreware and Italian imports from Liguria.

In the 17th century, Barcelona witnessed a major setback for its population with widespread immigration from Languedoc and, at the same time, a continual loss of human life due to diseases such as the plague, or the various wars that were fought in the region. This also had an effect on the city’s houses. At El Born, a complex series of structures can be seen along with widespread partitioning of spaces, segregation in order to build new, increasingly smaller houses (in certain cases, a single house may have been transformed into five separate dwellings) or the renting out of upper storeys, meaning that the first communal staircases had to be built. There is also evidence of the use of ground floor lev-els as shops, workshops or substandard housing. Spaces that had hitherto been devoted to agriculture or arts and crafts were now being used as residential areas, for instance, an ancient wine press, an oven or an area devoted to pressing grapes. In terms of tangible cul-ture, blue Catalan earthenware prevailed in a range of variations (blue and yellow, various borders, fingerprint, cravat and Poblet), as well as reduced ware from Vilafranca.

The final period observed at the site of El Born is the 17 years from the 18th century, with two major moments: pre-war and post-war. In 1700 we can see a degree of continuity from the previous period, although this was subsequently transformed owing to the effects of the War of the Spanish Succession, the siege and ultimately the defeat and demolition. In certain areas of the houses, the effects of the assault and of the reconstruction, which was sometimes highly patchy, can be seen: short-lived architecture that reuses countless materials. One of the characteristics of this period was the rerouting of the Rec Comtal in 1716 in order to allow for the building of the citadel, meaning that a large ditch about three metres wide had to be constructed at the northern end of El Bornet and the central seg-ment of Carrer Roldó all the way to the sea. This temporary diversion (only intended to last

a year) remained in place until the definitive rerouting in 1719. Popular earthenware from the 18th century was still the Barcelona blue, with the continuation of the Poblet range and many other new ranges, such as botifarra, transition and negative border.

During the period prior to the neighbourhood’s destruction, countless materials were plundered, particularly doorsteps, jambs, windows, gates and well curbs. Once the houses had been demolished, the area occupied by El Born became a military plaza, meaning that no construction would take place throughout the entire 18th century. Subsequently, during the early 19th century this area was awarded to the city and it was transformed into a promenade, known as Passeig de l’Esplanada. Well into the second half of the 19th century following the demolition of the citadel, the large area of the former plaza was developed by building houses, arranging streets and establishing the market of El Born, which remained operational until the early 1970s. The building was at risk of being demolished but was saved thanks to the residents and scores of Barcelona citizens who fought a significant battle. By the 1990s there were plans in the pipeline in order to transform the former market into the seat of the Audiovisual Communication School of Pompeu Fabra University or Barcelona’s future Provincial Library. Once the work to build this latter infrastructure unveiled the site of El Born, the destruction of it was rejected and work began on building the municipal facility seen today.

3. An extraordinary siteThe first aspect that is striking about the site of El Born – as we have indicated – is its

size: an 8,000 sq. m. uninterrupted urban area, a type of space that is really difficult to find in urban archaeology where often only a single plot can be dug and, as the years go by, other adjacent plots if you are fortunate. In the case of El Born, the entire urban area could be dug in continuity without elements getting in the way, such as utilities or sewers. The way the site developed is also extraordinary: sites are typically abandoned for a period of time, dur-ing which a large part of the remains are pilfered and the area is left to deteriorate gradually over time. However, this did not happen to El Born because it was demolished and covered at the same time in 1717; hence, it remained intact until it was discovered in 2001 with the market’s utilities having had virtually no effect on it. The relationship with the market is also a key aspect because, on account of the iron architecture, the building’s foundations could be placed at a far lower depth, making it easier to preserve the site, even in spite of the fact that they rested directly on top of the 18th-century neighbourhood’s structures.

The fact that the market was built on this precise spot enabled a more global perspective to be gleaned of the neighbourhood because if the market had been built


182 / 183

Detailed view of a spiral staircase inside the Colomer House. (Photograph: Pere Virgili)

Detailed view of a bullet embedded in the pavement on one of the sections of the Corrales House. (Photograph: Pere Virgili)

further north, we would only have gained an understanding of the artisanal segment of the neighbourhood. If it had instead been built further south, we would only have witnessed the fisherman’s neighbourhood and, lastly, if it had been built along the axis of Passeig del Born we would now only have seen the more commercial area of the site.

Since we are dealing with structures that are closely linked to the present, we have benefitted from a wealth of records on the people who lived in the houses, such as wills, inventories or purchase, rental and works documents. We can thus gain a perspective on what a house would have been like exactly at a specific moment because we have access to the physical area and the materials recovered thanks to the archaeological work, not to mention the description we have obtained of the inside and the upper storeys thanks to the documents. The wealth of research carried out under the direction of Albert Garcia Espuche, focussing on Barcelona from the year 1700, has given rise to the Barcelona 1700 collection and the book La ciutat del Born. This research could also encompass other historic moments in El Born’s past from the 14th, 15th and 16th centuries. This would allow us to engage in macrohistory and microhistory, depending on what is intended to be described about El Born from each period.

The other unique feature of the site is the fact that it is an area of remembrance. Indeed, the site came about due to what took place following the building of the citadel and the esplanade after the defeat in the war, which led to 17% of the city being wiped out.


184 / 185

4. Archaeological workThe first work was carried out at Plaça Comercial in 1991 under the supervision of ar-

chaeologists Robert Farré and Dolors Serra as a result of the construction of an underground car park. The work led to the documentation of 4,200 sq. m. of the old neighbourhood of La Ribera, destroyed in the early 18th century. A large part of the late imperial necropolis and the maqbara from the 10th and 11th centuries were discovered at the lower levels of the eastern side of the site. Once the ruins had been documented, the site was cleared.

The early work carried out inside the former market of El Born took place in 1994 under the supervision of archaeologists Eulàlia Barrasetas and Josefa Huertas. It was being conducted in order to assess the potential for setting up the Audiovisual Communication School of Pompeu Fabra University, which needed underground levels, on the site. Eight soil pits and eight trenches were dug in order to record the presence of structures and their state of preservation, as well as the thickness of the stratigraphic record. Expectations were indeed met and in almost all sondages conducted, well-preserved structures were identified that belonged to the ancient neighbourhood of La Ribera. Ultimately, the plans for the school were rejected.

The second phase of work carried out inside the former market took place in 1998 under the supervision of archaeologists Marta Fàbregas and Josefa Huertas. Once approval had been granted for plans to locate the Provincial Library on the site of the former market of El Born it was decided that a single sondage over an area measuring 15 by 20 metres would be carried out at the north-western section of the building. The aim was to deter-mine the state of preservation of the archaeological remains of the old neighbourhood of La Ribera, including one of its foremost features: the Rec Comtal irrigation channel. The upshot was the partial documentation of certain buildings, a segment of the Rec Comtal measuring 16 metres in length and the arch of the Carnisseria bridge.

Between February 2001 and April 2002, the primary archaeological project was con-ducted inside the former market of El Born under the supervision of archaeologists Pere Lluís Artigues and Antoni Fernández on account of the plans to build Barcelona Provincial Library. Almost all the archaeological structures that can be seen today, the ruins of some sixty houses from eleven blocks and nine streets, as well as a segment of the Rec Comtal measuring 72.62 metres in length and 4 metres in width, were all documented. Generally speaking, the urban development and architectural ensemble was in an excellent state of preservation; hence, it was decided to conserve the ruins and to move the library to a different spot to be determined at a later date.

From that moment on, plans were considered to redevelop the former market of El Born into a culture centre. Archaeological work was conducted between April 2005 and

April 2006, including 37 action points according to the needs of the work, with this aim in mind. The work was carried out with a threefold goal: to assure the full integrity of the archaeological remains; to perform probes in order to find out about potential collapses or graves; and, to carry out an in-depth scientific study at points not examined comprehen-sively in the 2001 dig. This work provided highly fascinating developments in relation to periods simultaneous to the construction of the citadel, such as the initial rerouting of the Rec Comtal in 1716.

As part of the tasks linked to building the culture centre, in 2007 archaeological work was conducted in front of Carrer Comercial number 5 near the north facade of the former market. An extensive dig was carried out depleting the stratigraphy over an area spanning 80 sq. m. further along from one of the houses discovered in 2001 within El Born between 2008 and 2009, one side on the 56 pile caps intended to support the central area of the building was extended outwards by half a metre. When the extension was made, a 20-cm-deep section was dug into the floor.

In 2011, work was carried out on the outside of El Born and 200 structures from medieval and modern times – the continuation of ruins preserved inside – were document-ed. It was possible to document partially 32 spaces from up to 6 different blocks of houses. Some of these structures were remarkably preserved with walls more than two metres tall, particularly those at the northern end of Carrer de la Ribera. These had exceptional value since they were original arches and walls from buildings from the turn of the 14th century which later ended up being covered in order to distinguish areas.

In 2012, a new phase of work was carried out outside the former market for the pur-poses of the construction of a solid urban waste collection system and the development of the streets delimiting El Born. Building various waste collection pits enabled three streets and part of six houses to be dug, allowing information to be compiled on the period from their origin until the time when they were demolished.

Moreover, minor work was carried out in order to make it easier for people to move around the site of El Born in order to prevent any kind of risk, particularly at the weaker points of streets and transit areas. To this end, part of the street sanitation system was dug up and subsequently strengthened.


186 / 187

5. A site not yet exploited to the maximum

When the archaeological work was conducted in 2001, the Directorate-General for Heritage of the Government of Catalonia stated that it was necessary to preserve the pave-ments. Consequently, whenever one was uncovered, the digging was brought to a halt. This led to 60% of the site of El Born remaining as it was in 1717 and only 10% of the stratigra-phy was ultimately depleted. Accordingly, we can view El Born as a living site that should still provide us with a wealth of information about how this neighbourhood of Barcelona city evolved.

Despite the vastness of the site of El Born, it is only a small fraction of the 295,000 sq. m. of the entire surface area that was demolished in order to build the citadel and the esplanade. Consequently, as revealed by all the archaeological work performed in the vi-cinity, the ruins of the old neighbourhood of La Ribera extend beyond the boundaries of the former market of El Born. As a result, future digs will allow us to research more extensively into the neighbourhood and its buildings.

The historical and documentary study conducted focussed on a portion of the houses on the site of El Born, but if we broaden the study area to encompass all the houses demol-ished and their inhabitants, we could embark on new socioeconomic investigations. By re-searching into the earthenware we could also find out more about elements that have scarcely been examined, but which are rather commonplace in archaeological work in our city.

6. Present-day El Born and future projects

As mentioned throughout this paper, the jewel in the crown of El Born Centre de Cultura i Memòria is the archaeological site: it is its essence. It is a site with a remarkable enclosure, the iron market structure, the plans for which were devised by Fontserè. As a result, encouraging engagement in research and promoting further knowledge about the archaeological remains is one of the key challenges the centre is tackling.

El Born Centre de Cultura i Memòria has promoted the ArqueoBorn programme in or-der to vindicate and showcase the site’s archaeological remains and, thus, lend continuity to research into the architectural ruins and indeed the archaeological materials recovered.

To this end it organises a programme of scientific activities aimed at engaging in research and disseminating the findings thus obtained. It is an ambitious venture that requires a huge commitment in terms of time and work. Barcelona City Council Archaeology Service is a partner in the ArqueoBorn programme, playing an active role in the various projects while also associating it with other research programmes organised by the Archaeology Service and the Council.

Research, dissemination and participation are the three foundations underpinning the ArqueoBorn programme; they are all met through the preparation of archaeological work, studies on the materials recovered, investigations on the necropolises and a da-tabase on the structures. The findings obtained from the research will be presented at conferences and published. Lastly, participation will be promoted – by means of organising open days – and digs and inventories will be fostered with the cooperation of students reading the bachelor’s degree in Archaeology, whilst encouraging the involvement of schools and colleges in research projects.

Detailed view of the planned dig conducted in 2016. (Photograph: Pere Virgili)


188 / 189

Chaves Archaeological [email protected]

Keywords:Roman healing spas, Late Antiquity, archaeological site museums,Roman Hispania, cultural heritage management

The Roman healing spa of Chaves, Portugal. Archaeological heritage in the city centre

Sérgio Carneiro


190 / 191

The results of the excavations at Arrabalde square in Chaves, Portugal, carried out from 2006 to 2008 and 2012 to 2015 uncovered an extremely well preserved set of structures: the Roman heal-ing spa that gave the city its name, Aquae Flaviae (Carneiro 2013). This spa complex proved to be one of the largest and best preserved of its kind recently excavated. The site-museum that is cur-rently being developed will shed new light on the meaning and function of spas in the Roman Empire and their relation to indigenous communities.

1. History of the siteThe monument is located in a wide square between the medieval wall and the Roman

bridge of Chaves. This area was crossed, until the 70s of the 19th century, by a half bastion of the late 17th-century wall.

Before the discovery of the Roman healing spa complex, historians thought that it had been located on the site of the modern spa, some 800 m to the west, and that it had been completely destroyed in modern times. This hypothesis was based on a report by Tomé de Tavora e Abreu (1729), in which he refers to the destruction of the old baths in order to clear the fields outside the wall.

The area was cut in two by the 17th-century wall. On the outer side of the wall, there was the 1870 filling of the wall trench, four metres thick, down to the Roman abandonment levels, while on the inside of the wall, all the post Roman stratigraphy was fully preserved, providing us with precious data for the understanding of the site and the urban evolution of Chaves.

Location of the spa of Chaves and the Roman bridge. (Source: Google Maps)

The Roman healing spa of Chaves, Portugal. Archaeological heritage in the city centre — Sérgio Carneiro 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

192 / 193

The monumentality of the healing spa complex and the relative size it occupies in the Roman city (about a fourth of the total area) attests to the important role it must have had in the formation and development of Aquae Flaviae. Like other spa cities throughout the empire, such as Badenweiler (Mylius 1936), Bath (Cunliffe 1969), Hammam Salehine (Gsell 1901: 236) or Hamat Gader (Hirschfeld 1997), people would probably come to Aquae Flaviae from long distances seeking relief for their ailments.

The affluence of people to the spa and the role of the city in controlling the mining and distribution of gold in its territory (Martins 2010), all contributed to the importance of the city, which is proven by its early attribution of municipal status, the architectural quality of its bridge and the material evidence from previous excavations in the Roman city (e.g.: Carneiro 2003, 2005 and 2009).

The main entrance to the complex thus far recorded, is a stairway at the southeast-ernmost corner, leading from what was probably a riverside street, perpendicular to the Roman Bridge, at the southern end of the palaestra, a long yard paved in opus signinum, flanked on its eastern side by a rubble masonry wall with a bench that was originally also covered in opus signinum, that marked the easternmost boundary of the spa complex and probably of the city.

A three-step staircase (of which two survive), led to a porticoed and vaulted corridor of which only the rubble was found.

From the corridor access was gained to room 2. This was a large lobby area, ten metres wide and at least fifteen metres long, from where one could pass into the pools.

In the 9th-century robber trenches were dug along the walls of the complex to remove their elevation stones, but the foundations, pools and conduits were left almost intact. Thin layers of sand deposited by river floods covered the fillings of these trenches, and a thick layer of agricultural soil covered them, over which we found the remains of a 12th-century blacksmith shop, by then left outside the medieval wall, between the shrunken city and its main entering point: the Roman bridge.

After the excavation of the post-Roman features, the brick vault rubble that sealed off pool A was thoroughly registered and removed, leaving a homogeneous layer of mud that was sifted in order to recover every fragment of artefactual and biological information.

The artefactual evidence allowed for the narrowing of the moment of the collapse of the vault, which can be safely ascribed to the last years of the 4th century AD (Carneiro and Lopes 2014).

2. The structuresThe spa complex was built directly atop the hot mineral springs (73 °C). Two main building

phases were identified: one from the 1st century AD, of which only a few opus signinum pavements and the foundations of a wall destroyed by the second phase are extant; and the other, corre-sponding to a major renewal of the complex, ascribed to the late 2nd or early 3rd century AD by the radiocarbon dating of the wooden formwork of an opus caementicium wall1 connecting pool A to the cloaca 1 and by the marble sculpture of a young girl with the hairstyle of Julia Mamaea found at the bottom of pool A, together with a small anepigraphic marble altar, that presumably belonged in a niche in the pool’s wall, a possible sign of euergetism. To this second phase of con-struction belong the building of the two large main pools (A and B), eight smaller secondary pools, a large palaestra and an intricate water flowing system comprising reservoirs, cloacae and several conduits connecting the pools to the springs. Next to the bathing area, there is also a small exedra nymphaeum that was built in phase I and monumentalized in phase II (Carneiro 2013).

A third phase, between the beginning of the 5th and the 9th centuries AD, concerns the usage of the spa complex after the fall of the barrel vaults that covered pools A, B and C. Pool A was abandoned in this last phase, and left sealed off by the brick rubble of the opus latericium vault; pools B and C were cleaned, isolated from the ruined areas of the complex, roofed with tegulae and imbrices, and continued to be used, until the final aban-donment of the site. In the 9th century AD, the spa was no longer working, according to the artefactual evidence found in the fillings of the first robber trenches.

1 Beta – 391931: Cal AD 135 to 335 (2σ).


194 / 195

From room 2 one gains access to pool A, in the same building, to the south, but separated by a wall, and, through a narrow one-metre-wide door, into the contiguous building where pools B, D, E, F, G, H, I and J are located.

Pool A is a large pool (13.22 x 7.98 x 1.63 m) with six steps on its northern side. The eastern and southern walls are made of opus caementicium but the southern one has rein-forcement pillars in opus quadratum and the western wall is made of opus quadratum and has an overflow conduit inside it and an entering conduit of thermal-mineral water, coming from the castellum aquae.

The northern wall is completely occupied by the stone steps, with an average height of twenty-four centimetres.

To the north of the steps there is an entering platform made of two layers of stone blocks over a substractum of rough opus caementicium. This platform is slightly tilted towards the north, in order to remain dry even when some of the pool water overflows. There are two 35 cm cubic stone blocks, 60 cm apart from each other, which probably supported a bench.

The roofing of this building (covering pool A and room 2) consisted of a ten-metre-high barrel vault (based upon the proportions of the Tuscan portico towards the palaestra) made of longum pedale bricks (45 x 30 cm each), laid in the radial technique (cf. Lancaster 2009).

Besides the entry through room 2, pool A communicates, through a narrow staircase in its edge, with pool C. This is a small (2.9 x 2.41 m) pool to which one gains access by means of a narrow staircase from the edge of Pool A.

The roofing consisted, originally, of a small barrel vault in longum semipedale bricks which abutted on the western exterior wall of the building of pool A. An underground con-duit brings thermal-mineral water directly from the castellum aquae and was also used for emptying the pool for cleaning.

Smaller pools adjacent to the large ones are a very typical feature of Roman spas. See, for instance, among many others, the cases of Civitavecchia (Köhler 1999); Amélie-les-Bains (Grenier 1960: 409) and Djebel Oust (Ben Abed and Scheid 2005).

Pool B is the largest one thus far discovered in the complex, with 13.98 x 9.02 m and a depth of 2.05 m. It has six granite steps all around with an average height of twenty-eight centimetres that cover an underlying structure in opus caementicium. The last step from the top is rusticated. The bottom is made of granite slabs, like Pool A, but has 40 cubic blocks placed at regular intervals, like the pilae of a hypocaust, with grooves on their top faces that originally should support wooden beams and a floor, shortening the depth of the pool to 1.6 m, like that of pool A and most of the large pools in Roman spas of this type.

General view of the site with room 2 in the foreground. To the left is the large bath area of pool A; to the right, pool B.

Virtual reconstruction of the documented suspensura system of pool B.


196 / 197

This innovative system was built because the pool lies directly over the hot springs, from which the water gushes at a very high temperature (73 °C), thus preventing the bath-ers from burning their feet. Hardwoods have very low thermal-mineral conductivity (Simp-son and TenWolde 1999: 15-17) producing the desired effect of insulating the excessive heat, the opposite of what is sought in a hypocaust system, which relies on the ceramics of its lateres floor to radiate the heat into the room or caldarium.

At the Terme Taurine, near Civitavecchia, the pool in room 24 seems to have a similar system (Köhler 1999).

The large outflow of thermal-mineral water coming from the springs underneath this pool was used to feed the four small individual pools at the eastern and western sides of it (pools D to G) and communicates with the castellum aquae through conduit 1. The pool B building could be accessed through three narrow doors: one near the north corner of the western wall that leads into room 2; another near the south corner of the same wall, into the entrance hall of pool A; and one near the north corner of the western exterior wall, which has a draining pipe made with im-brices underneath its threshold and that leads to an unexcavated area of the spa complex.

The northern wall gives access to three other pools (H, I and J).These small subsidiary pools were in niches in the walls of this building, working also

as buttresses for the structure and reinforcing the support for the vault.

Pool B, unlike pool A, was cleaned of the rubble and continued to be used after the fall of the vault in the last years of the 4th century AD. The doors communicating with room 2 were also blocked with rubble masonry, as was the case with the stairs of pool C, to separate the used from the unused parts of the spa.

Pools D, E, F and G, two on each of the eastern and western sides of pool B, are 2x2 m in average, with two high steps that serve as benches. The walls are made of opus quadra-tum covered by a thick layer of opus signinum still extant in many parts.

Pools H and I, located in niches in the northern wall of the building of pool B, were only partially excavated. They are four metres wide and only 50 cm deep. The walls, made of opus quadratum, are still covered in opus signinum.

Between pools H and I there is another niche in exedra to accommodate the hem-ispherical pool J. This pool has three high steps in its southern side, the first of which protrudes 20 cm above the edge of pool B. The walls are made of opus quadratum covered in opus signinum.

Pool D.

Pool J under excavation.


198 / 199

Outside the southwestern corner of the building of pool A, abutting its western wall, there is a 4x5.9 m reservoir with an opus caementicium foundation and rusticated opus quadratum elevation that serves as a castellum aquae, distributing the thermal-mineral water, from a spring-well located immediately to the south of it, to pools A, B and C inde-pendently.

The reservoir received the water from the spring-well by means of a wooden conduit inside a hole in the opus caementicium. A division in the middle allowed it to be isolated from the western half and the exit to the cloaca 3, thus making it possible for pools B and C to be emptied for cleaning or repairing, while pool A was kept full and working.

On the southwest corner of the castellum aquae there is an opening to cloaca 3, a very large rubble stone and opus caementicium conduit that could quickly drain a large amount of water to the river, effectively emptying pools B and C.

Between cloacae 2 and 3 and to the south of the castellum aquae and pool A, there is a group of structures, built and used in phase I, that were cut by the foundation trenches of pool A and Cloaca 2. The terra sigillata found on the stratigraphic units associated with these structures places the occupation of this area in the second half of the 1st century AD.

It consists of a small room (4x5 m) with an opus signinum paving (room 4), and a hy-pocaust heated room. No evidence was found for wall heating (tubuli or tegulae mamatae). The area covered by the suspensura system was 6.5 x 3 m, but the hanging floor extended to the east as is visible by the opus signinum remains that covered the wall to this direction. The suspensura was composed of bipedales laid in lintel over brick pilae. The heating room was approximately of the same size as the heated one and is of the type 2 of Degbomont (1984, 44). The praefurnium sticks out of the heated area but does not show the markings of the boiler, fitting in type I of Degbomont (1984, 86).

As this type of praefurnium was used for heating a water boiler, we can infer that it used the water from the city aqueduct, even if no evidence of this connection has yet been found.

The presence of hypocaust systems associated with or next to healing spas is not uncommon, see, for instance: Bath (Cunliffe 1969); Aix-les-bains (Leveau, et alii 2005); Saint-Honoré-les-Bains (Bonnard and Percepied 1908: 448); and most relevantly, Alhama de Murcia (Baños Serrano et alii 1991), where a structure of the exact same typology lies next to but in a separate building from the healing spa. This area was abandoned by the time pool A was built.

Also from phase I, room 3 is a paved in opus signinum between conduit 1 and the nymphaeum and south of pool B.

Between conduit 1 and pool A, cut by the foundation trenches of both of these struc-tures, there is a remaining wall from phase I that is aligned with the foundations found on this room.

To the west of room 3 and to the south of pool B, stands the nymphaeum, a mon-umentalized spring-well within an exedra. This was an independent monument, with no direct communication with the spa complex. On the contrary, the spa seems to have been built avoiding an easy access to the nymphaeum, as is demonstrated by the fact that the building of pool B, in spite of its most classical symmetry, has two doors in its eastern wall, but only one in the western, in the furthest corner from the nymphaeum.

General image of the chamber with hypocaust and praefurnium.

The nymphaeum, a mon-umentalized spring-well within an exedra.


200 / 201

The entrance faces south, in the direction of the river and the Roman Bridge, the main entrance into the city.

The well, made of opus caementicium, is 1x1.35 m and 1.7 m deep and has a hole in the bottom from where thermal-mineral water flows. There is an overflow on the eastern wall, near the top. At the top of the well, three coarse grained granite slabs frame it and convey the likeness of a shrine. The main slab has a tympanum with an extremely eroded rosette or wheel/solar motif.

The floor around the spring-well was raised at a later time, by means of large reused stone blocks, possibly on the same occasion when the stone pavement of room 3 was laid.

On the threshold of the nymphaeum there are markings of a large gate and inside there is a step to get closer to the water that shows considerable erosion, the sacred spring-well was probably used to collect drinking water, possibly for medical, as much as religious usage.

This is a simple temple, meant to imitate the natural habitat of the deities: a cave-like structure, hence the hemispherical shape. Besides being the givers of water to man in general, either in the form of rain, river or spring (cf. Ballentine 1904: 90), the nymphs were the dwellers and guardians of a telluric locus naturalis, a natural and unorganized place in the middle of the planned and humanized urbs. The cult to the nymphs was, in this sense, more than a prayer for cure, it also served to ask for permission to use a place and resource that were seen as intrinsically natural and divine.

The desacralization of the temple is evident from the building of a water-basin in front of its entrance (pool K) in the last occupation phase of the spa (5th century AD), leaving only a narrow entrance to the spring well.

The fast spread of Priscillianism in 4th century AD Gallaecia accounts for a strongly Christianized society. By the middle of the 5th century AD there would be little space for symbols of the pagan past in the centre of the bishopric of Hydatius.2

3. ConclusionsThe excavations revealed one of the largest and best-preserved Roman spas known

so far in Hispania. The fact that the springs are still active and the water conveyance sys-tem is still running, gives us the rare opportunity to study a working sophisticated Roman complex dedicated to health.

2 Although some doubt remains on the interpretation of Hydatius’ Chronicle’s reference to Aquae Flaviae and whether this was actually his bishopric, most historians tend to agree that it was (see, Burgess 1988, I: 15).

Unlike ordinary bathing complexes, healing spas did not have a rigid circuit or standard sequence of rooms. Their architectural programme was conditioned by the location of the thermal-mineral springs, the topography, the specific treatments administered, the temperature of the water and the number of users expected.

The persistence in the use of the analytical tools and designations used for ordinary Roman baths when dealing with healing spas has much hindered the development of our knowledge of this area. These facilities played an important role in the restoration of health, as the literary evidence suggests (cf. Allen 1988, app. 5). Roman and indigenous popular and religious belief in the healing virtues of thermal-mineral waters and the deities associ-ated with them was complemented with a rational approach that tried to understand the effects of different types of water on the treatment of several ailments and the develop-ment of complex engineering techniques to apply this knowledge.

The architectural design brief of the Aquae Flaviae healing spa complex, responded to a vast catchment area, a large affluence of users, the need to cool the unusually high temperature of the water and the location of the springs, about three metres lower than the street level. These factors account for the presence of such large pools, the innovative and sophisticated suspensura system of pool B, so many small individual subsidiary ones and a > 35 m palaestra or resting/waiting yard.

The location of this nymphaeum, carefully insulated from the rest of the spa complex, seems to indicate the intent to clearly separate the healing usage of the thermal-mineral waters from the religious one.


202 / 203

BIBLIOGRAPHY

T.J. ALLEN, Roman healing spas in Italy: A study in design and function, Doctor of Philosophy thesis, Alberta, 1998.

F.G. BALLENTINE, “Phases in the cult of the nymphs”, Harvard Studies in Classical Philology 15 (1905), pp. 77-119.

J. BAÑOS SERRANO, A. CHUMILLAS LÓPEZ & J. A. RAMÍREZ ÁGUILA, “El complejo termal de Alhama de Murcia. II Campaña de Excavaciones (1991-92)”, Memorias de Arqueología 6 (1991), pp. 178-204.

A. BEN ABED & J. SCHEID, “Nouvelles recherches archéologiques à Jebel Oust (Tunisie)”, Comptes-rendus des séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 149 (2005), pp. 321-349.

L. BONNARD & É. PERCEPIED, La Gaule thermale : sources et stations thermales et minérales de la Gaule à l’époque gallo-romaine, Paris, 1908.

R.W. BURGESS, Hydatius: A late Roman chronicler in post-Roman Spain. An historiographical study and new critical edition of the chronicle, Doctor of Philosophy thesis, Oxford, 1988.

S. CARNEIRO, “Excavations in the county gaol of Chaves”, X. AYÁN VILA et al. (eds.), Archaeotecture, Archaeology of Architecture, BAR Interna-tional Series 1175, Oxford, 2003.

S. CARNEIRO, “Intervenções arqueológicas de emergência no Centro Histórico de Chaves (1999-2000)”, Aquae Flaviae 33 (2005).

S. CARNEIRO, “A necrópole Romana do Largo das Freiras em Chaves”, Aquae Flaviae 41 (2009), pp. 375-384.

S. CARNEIRO, “As termas medicinais Romanas de Chaves”, Arqueologia em Portugal: 150 Anos, Lisboa, 2013, pp. 793-802.

S. CARNEIRO & R. LOPES, “Terra Sigillata Hispânica Tardia dos níveis selados das Termas Medicinais Romanas de Chaves”, R. MORAIS, A. FERNÁNDEZ & M.J. SOUSA (eds.), Actas del II Congresso Internacional da SECAH, 2014, pp. 483-494.

R. CATALDI, S. HODGSON & J. LUND (eds.), Stories from a heated earth: Our geothermal heritage, Sacramento, 1999.

C. CHULSKY, Notables nîmois. Sénateurs, chevaliers et magistrats issus de la cité de Nîmes à l’époque romaine, PhD in Ancient History, École doc-torale d’histoire, Université de Paris 1, Panthéon-Sorbonne, Paris, 2013.

B. CUNLIFFE, Roman Bath, Oxford, 1969.

J. M. DEGBOMONT, Hypocaustes (2nd ed.), Liège, 1984.

F. DÍEZ DE VELASCO, “Divinités des eaux thermales dans le Nord-Ouest de la prouincia Tarraconensis et dans le Nord de la prouincia Lusitania : une approche au phénomène du thermalisme romain dans l’occident des Provinces Ibériques”, Caesarodunum 26 (1992), pp. 133-149.

J.M. EGUILETA FRANCO, “Ourense, sucesión de ciudades estratificadas por el tiempo: el entramado romano”, Porta da Aira: Revista de Historia del Arte Orensano 12 (2008), pp. 51-106.

M.V. GARCÍA QUINTELA, A.C. GONZÁLEZ-GARCÍA & Y. SEOANE VEIGA, “The iron age saunas of the northwest Iberian Peninsula: an archaeoas-tronomical perspective”, Mediterranean Archaeology and Archaeometry 14, no. 3 (2014), pp. 133-141.

R. GINOUVÈS, Dictionnaire méthodique de l’architecture grecque et romaine. Tome iii. Espaces architecturaux, bâtiments et ensembles, Rome, 1998.

S. GONZÁLEZ SOUTELO, «El balneario romano de Lugo: una nueva inter-pretación arquitectónica y funcional», Saguntum 44 (2012), p. 167-182.

A. GRENIER, Manuel d’archéologie gallo-romaine. Vol. iv : Les monuments des eaux. Villes d’eau et sanctuaires de l’eau, Paris, 1960.

S. GSELL, Les Monuments antiques de l’Algérie, Paris, 1901.

F. HERVES RAIGOSO & G. MEIJIDE CAIMESELLE, “O culto ás ninfas nas termas de Lugo”, Gallaecia 19 (2000), pp. 187-196.

Y. HIRSCHFELD, The Roman bath of Hamat Gader, final report, Jerusalem, 1997.

J. KÖHLER, “Die Terme Taurine bei Civitavecchia”, Römische Mitteilungen 106 (1999), pp. 365-376.

L. LANCASTER, “Early examples of so-called pitched brick barrel vaulting in Roman Greece and Asia Minor: A question of origin and intention”, Bautechnik im antiken und vorantiken Kleinasien: Internationale Konferenz, Istanbul, 2009, pp. 371-391.

F.S. LEMOS, “Sondagens na capela da Granjinha, Chaves”, Cadernos de Arqueologia, series ii, 5 (1988), pp. 155-181.

P. LEVEAU et al., “Aix-les-Bains, vicus thermal et bourg rural”, Revue archéologique de Narbonnaise 38 (2005), pp. 85-103.

C.M.B. MARTINS (ed.), Mineração e povoamento na Antiguidade no Alto Trás-os-Montes Ocidental, Oporto, 2010.

G. MEIJIDE CAIMESELLE & F. HERVÉS RAIGOSO, “Un nuevo espacio en las termas de Lugo”, C. FERNÁNDEZ OCHOA & V. GARCÍA-ENTERO (eds.), II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. Termas Romanas en el Occidente del Imperio, 2000, pp. 215-220.

H. MYLIUS, Die römischen Heilthermen von Badenweiler, Berlin, 1936.

B.M. PRÓSPER, “Reve Anabaraeco, divinidad acuática de Las Burgas (Orense)”, Palaeohispánica 9 (2009), pp. 203-214.

A. REDENTOR, “Iconografia solar no mundo funerário da Astúria Meridional”, M.C. FIALHO, J. D’ENCARNAÇÃO & J. ALVAR (eds.), O Sol Greco-Romano, Coimbra, 2008, pp. 225-247.

A. REDENTOR, “Estela funerária de Tinhela (Valpaços, Vila Real) (Conven-tus Bracaraugustanus)”, Ficheiro Epigráfico 101, no. 448 (2012).

A. RODRÍGUEZ COLMENERO, Aquae Flauiae: I – Fontes epigráficas, Chaves, 1987.

M.A. RODRÍGUEZ-PASCUA et al., “A comprehensive classification of Earthquake Archaeological Effects (EAE) in archaeoseismology: Application to ancient remains of Roman and Mesoamerican cultures”, Quarternary International 242 (2011), pp. 20-30.

W. SIMPSON & A. TENWOLDE, “Physical properties and moisture relations of wood”, FOREST PRODUCTS LABORATORY, Wood handbook – Wood as an engineering material, Ch. 3 (1999), pp. 1-24

A. TARAMELLI, “Fordongianus. Antiche terme di Forum Traiani”, Notizie degli scavi di antichità (1903), pp. 469-492

F. VAZ et al., “Waterlogged plant remains from the Roman healing spa of Aquae Flaviae (Chaves, Portugal): utilitarian objects, timber, fruits and seeds”, Quaternary International, in press.


204 / 205

University of Siena

Keywords:Rome, Crypta Balbi, archaeological site, urban archaeology, Classical Antiquity, Late Antiquity, Middle Ages, early modern period, late modern period

The Crypta Balbi of Rome: from the excavation to the museum and beyond

Enrico Zanini


206 / 207

In this brief paper I will attempt to discuss a highly complex story which may be effectively summarised in a few figures. The Crypta Balbi archaeological site in Rome encompasses an area of about 12,000 sq. m. with an archaeolog-ical stratification extending across a period of more than 20 centuries in time, in the centre of the antique, late antique, medieval, modern and contemporary city. This site has been the object of archaeological investigations at various times and the digs which have led to the creation of the museum lasted more than twenty years, while the work conducted with varying intensity on the consolidation and restoration of the historical buildings now housing the institution took over twenty years to complete as well.

For its part, the National Roman Museum – Crypta Balbi, inaugurated in 2001, has now been open for fifteen years so objective conditions exist to allow a likewise objective evaluation to be made of its operation over the course of this period.

Equally complex is the entirely personal opinion which I can express on this site and this museum since I was not in charge of the excava-tion (which has always been directed by Daniele Manacorda of the University of Siena) and neither am I in charge of the management of the museum, which is directed at present by Mirella Serlorenzi, an official of the Ministry of Cultural Property and Activities and of Tourism.1

1 At the time of this writing, the Ministry of Cultural Property and Activities and of Tourism is in a process of reorganisation which may lead to a different organisation of the management of the National Roman Museum as a whole.

Moreover, I cannot consider myself a neutral outside observer since I was trained as an urban archaeologist at the Crypta Balbi excavation site and I have carried out my professional activity there for many years with various levels of operational and managerial responsibility. During the years when the museum was in the making, I also formed part of the group in charge of the design of the museum itself, playing a twofold role: to provide decision-making support with the information obtained from the dig and to offer a different opinion on how to communicate the contents of the museum, basically through the experimental (or at least it was so at that time) use of multimedia technologies.2

Consequently, in specific terms I could define myself as a “person (well) informed of the facts”: an attentive witness involved in the founding pro-cess of Italian urban archaeology and in the role played in this field by the Crypta Balbi archaeolog-ical site and the museum which is today its result.

2 E. ZANINI, Dalla Villa Publica a Via delle Botteghe Oscure, interactive CD-ROM (Ministry of Cultural Property and

Activities and of Tourism – Archaeological Superintendence of Rome; National Roman Museum – Crypta Balbi), Rome, 2000: “Alla ricerca di un linguaggio comune: un prodotto multimediale per il Museo della Crypta Balbi”, in BAIANI, M. GHILARDI (ed.), Crypta Balbi – Fori Imperiali. Archeologia urbana a Roma e interventi di restauro nell’anno del Grande Giubileo, Rome, 2000, pp. 53-56, and “Scrivere per il multimediale: alcune riflessioni di un non-specialista, a partire da un’esperienza recente”, Archeologia e Calcolatori 15 (2004), pp. 63-80.

1. In quest of interactionBy combining my experience from then with the way I think now, I may say that

archaeological knowledge is always, and quite especially in the case of urban archaeology, the final result of a complex interaction between diverse elements, namely: something to be investigated (the archaeological stratification in a specific point of the city), the research group which carries out the investigation, and the contemporary (and therefore historically defined) context in which the research unfolds.

Consequently, an archaeological museum of urban history, which the Crypta Balbi seeks to be, is the outcome of an even more complex interaction between another three elements: the archaeological knowledge of which we have just spoken, the contemporary city which hosts the museum, and the life, comprising both the past and the future, of the museum itself.

The goal of the research in this case requires a preliminary explanation. The name of the site is derived from the crypta theatri forming part of the theatre complex built by L. Cornelius Balbus between 19 and 13 BC; it is thus an interesting monument for those who deal with antique architecture although it is perhaps not so significant as to justify such an extensive archaeological investigation. The decision to excavate precisely in that point of the city was accordingly more the result of a political-cultural and urbanistic strat-egy than of a traditional wish to acquire knowledge about a monument.

The area where the Crypta Balbi is located is in the heart of the historical centre of Rome, just a few hundred metres from the Capitoline Hill and the Roman Forum, quite close to the Area Sacra di Largo Argentina, and not far from the Tiber. It is an area that has remained directly in the centre of the imperial, late antique, early medieval, high and late medieval, renaissance and modern Rome. This makes it an ideal place to carry out an experiment on the comprehensive reading of the “continuous” stratification of the city throughout the centuries.

Indeed, this was all the more so since, at the start of the excavation, the area was a large urban “void”, a “rip” in the contemporary city’s connective fabric, resulting from the process of demolishing old buildings which had been programmed during the Fascist period but only partially carried out.

It was an open space in the centre of the city, inevitably exposed to the risk of build-ing speculation, in relation to which the project, drafted in 1980 (and consequently with the spirit specific to that political-cultural period in Italy), saw archaeological research not only as an element of knowledge in itself, but also as a starting point for an urban restitching of that “rip” in the functional and settlement fabric of the Italian capital’s centre.1

1 D. MANACORDA, Archeologia urbana a Roma: il progetto della Crypta Balbi, Florence, 1982.

The Crypta Balbi of Rome: from the excavation to the museum and beyond — Enrico Zanini 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

208 / 209

In my opinion, the historical context in which the investigation took place is also sig-nificant as regards the understanding of the process of building the information on which the narrative presented in the museum is based.

The excavation was conducted in a highly intense way between 1981 and 1992, and it subsequently continued with more limited interventions, which were basically linked to the development of the restoration site of the buildings standing above it.

In those years, the Crypta Balbi was the first major urban archaeological site in Rome and, in many respects, in all Italy.2 Urban archaeology was in its infancy in Italy and it was attempting to fully define its methodological principles and its specific operational practices: from this standpoint, the Crypta Balbi site also acted to a great extent as a place of experimentation on the problems of managing a large archaeological site in an urban environment, and as a place for the training of an entire generation of archaeologists. In the “golden” period of the first half of the 1980s, when the excavation was receiving suitable financing, many dozens of young archaeologists, who were perhaps little experienced but certainly enthusiastic, worked at the same time at that site, that is to say, in the excava-tion and in the laboratories which were associated with it. The site remained open all year round (a thoroughly new element in those years in which the professional figure of the field archaeologist was being defined), with alternating periods of digging, of study of the materials found, and of preparation of publications.

This interaction between a site, a project, a research group and a specific political and cultural context produced an image of the urban transformation which formed the guiding thread in the process of building the museum. The underlying idea was to see the transformation of the landscape as a continuous stream, within which the activity of peo-ple (or in some periods the incapacity of people to act) produced some more or less visible breaks, which archaeology recorded with tools for stratigraphic reading3 and later reported in the language of historical narrative.4

2 The big site of the Milan underground was in operation during more or less the same period although it was marked by substantially different features specific to an investigation linked to the construction of a major urban infrastructure. D. CAPORUSSO (ed.), Scavi MM3. Ricerche di archeologia urbana a Milano durante la costruzione della linea 3 della metropolitana (1982-1990), Milan, 1991.

3 In many respects, the experience of the Crypta Balbi site is linked to the spread of “Harrisian” archaeology in Italy. A. CARANDINI, Storie dalla terra, Bari, 1981; and D. MANACORDA, Introduzione, E.C. HARRIS, Principi di stratigrafia archeologica, Bari, 1983, pp. 9-36.

4 D. MANACORDA, L. SAGUÌ, E. ZANINI, “L’edizione degli scavi archeologici urbani nell’esperienza della Crypta Balbi a Roma”, Lo scavo dalla diagnosi all’edizione, Florence, 1990, pp. 461-502.

The main monuments of the southern Campus Martius posi-tioned on an aerial photograph of the centre of Rome. The red circle marks the Crypta Balbi area.

The idea of the continuity of human settlement over the centuries in an imaginary cross-section of Via delle Botteghe Oscure. (Drawing: InkLink, Florence)


210 / 211

Before the reorganisation of Rome’s urban fabric in the times of Augustus, this sector of the Campus Martius was characterised by the presence of a large empty space, the so-called Villa Publica, which was a sort of park accommodating the important Temple of the Nymphs. On the western side there was a series of temples, four of which are visible today in the so called Area Sacra di Largo Argentina. To the north, for their part, stretched the Saepta, forming the great portico used for elections.

The Temple of the Nymphs was particularly important because this was where the list was kept of the Roman citizens who had the right to receive the frumentum publicum, that is to say, the distribution of grain free of charge. The archaeological remains of the temple, which was restored several times in successive periods, are still to be seen thanks to an excavation carried out directly in front of the museum, along Via delle Botteghe Oscure.6

6 D. MANACORDA, E. ZANINI, “Il tempio di Via delle Botteghe Oscure: indagini stratigrafiche”, Ostraka 6, 2, (1997), pp. 249-293.

2. The reconstructed historyThe results of twenty years of excavations and a further twenty years of reflections

are not easy to set out in the space of a few pages,5 but a brief description of the timeline of this very complex site is indispensable for an understanding of the, in some cases, difficult decisions made in the presentation of the museum and the archaeological area.

2.1. The Roman period: the structural bases of the urban landscape

In its origins, this part of the Lazio landscape was a marshy plain situated between the left bank of the Tiber and the slopes of the Pincian, Quirinal and Capitoline hills. At the time of the construction of the first surrounding wall of Rome (around the mid-6th century BC), this area was not included within its perimeter because it was exposed to frequent flooding by the Tiber, being used only for military training.

One thousand years later, at the beginning of the 3rd century AD, the urban panorama had clearly changed and the Forma Urbis – the great marble plan of the antique city orig-inally displayed in the Forum – shows that this area was rich in large public monuments. This new image of the Imperial Rome, however, was the result of at least three major building phases.

5 Roma dall’antichità al medioevo. Archeologia e storia nel Museo Nazionale Romano – Crypta Balbi, Milan, 2001; and D. MANACORDA, Crypta Balbi. Archeologia e storia di un paesaggio urbano, Milan, 2001.

Schematic plan of the southern Campus Martius in the Roman Imperial period.


212 / 213

2.2. Late Antiquity: a multilinear imageThe urban landscape obviously changed considerably in the centuries of Late Antiq-

uity. Our archaeological information is quite incomplete, being concentrated in only two areas: the cellars of the houses situated on the south side of Via delle Botteghe Oscure and the area of the old exedra.

The general idea is that of a very severe and progressive crisis: there are some tombs in both areas and at least one little house (tugurium), which was built amidst the ruins of the old Porticus Minucia.

There are also different images in other areas of the site, however: a rather large domus was built inside the north corridor of the old Crypta Balbi. And just as will be seen further on, a large rich domus was also found immediately outside the old eastern exedra of the monument.

The most significant transformation on the urban scale involved the birth of a new street (the ancestor of today’s Via delle Botteghe Oscure), which appeared between the 5th and 6th centuries, right to the north of the wall of the Crypta Balbi (still preserved in its full height in this phase) amidst the collapsed colonnades of the old Porticus Minucia, which had conversely been abandoned.7

With such scant and fragmentary archaeological evidence, it is clearly difficult to es-tablish a comprehensive image. It depends to a great extent on how such evidence is read so it essentially reflects the contemporary observer’s viewpoint. The area’s reconstructed image in Late Antiquity8 has therefore been the outcome of an intense discussion between diverse positions within the research group: the positions of the classicist archaeologists, who were generally proponents of an urban discontinuity at the end of Antiquity, and the positions of the archaeologists with medieval (or, in my case, Byzantine) training, who generally advocated continuity-based approaches.

7 D. MANACORDA. E. ZANINI, “The First Millennium A.D. in Rome: From the Porticus Minucia to the Via delle Botteghe Oscure”, K. Randsborg (ed.), The birth of Europe. Archaeology and social development in the first millennium A.D. (Analecta Romana Instituti Danici, supp. XVI), Rome, 1989, pp. 25-32.

8 All the reconstructive images, which have a fundamental communicative role in the museal presentation, are the work of the studio InkLink of Florence, resulting from a meticulous discussion of every single detail between the design group and the archaeology group.

It is not known how the urban fabric was organised in the south of the Villa Publica (that is to say, in the area subsequently occupied by the Crypta Balbi) because, when the complex financed by Lucius Cornelius Balbus was built, between 19 and 13 BC, its struc-tures destroyed the previous buildings.

Balbus’s complex was formed by three main elements: the theatre (the third largest in terms of dimensions in antique Rome, after those of Pompey and Marcellus), the porti-cus post scaenam (a three-branched corridor accommodating services and commercial activities linked to the theatre) and lastly an exaedra, standing opposite the theatre and probably used for show rehearsals.

Only a small part of the structures of Balbus’s theatre may be seen because they lie under the great noble buildings of the Baroque period which are situated to the west of the area. Even so, this has allowed the excavation to be concentrated on some parts of the crypta and on the exaedra.

The pavement of the central courtyard of the crypta has only been reached in some points but a considerable part of the perimeter walls, which were incorporated into the buildings that rose up in this area over the course of the centuries, has been brought to light.

The organisation of the urban space changed radically after the fire which devastated the Campus Martius in 80 AD. The most important works were commissioned by the emperor Domitian between 81 and 96 AD and the main intervention was the construction of the Porticus Minucia Frumentaria, a great four-sided portico situated around the Temple of the Nymphs, which was also restored in this phase.

It is thus the sum of these three major building phases which is shown in the Sever-ian Forma Urbis (the temple from the Republican period, the Crypta Balbi from Augustan times, and the Porticus Minucia from the reign of Domitian).

Narrative reconstruction of the appearance of the southern Campus Martius in the Roman Imperial period. (Drawing: InkLink, Florence)


214 / 215

2.3. The Early Middle Ages: the Castrum Aureum

After the multilinearity specific to Late Antiquity, the Early Middle Ages offers the pos-sibility of returning to a unitary vision since our whole area is in fact reunited in a single entity. Between the 9th and 10th centuries, the cavea and the scaena of the old theatre were converted into an intraurban fortification, mentioned in the written records of the times as the “Castrum Aureum” (Golden Castle), the grounds of which also included the Crypta Balbi area.

The Golden Castle is on record in some archive documents, particularly a bulla of Pope Celestine III, dated 1192, which thoroughly describes its high walls arranged in a circle (parietae altae et antiquae in circuito positae), a large adjacent vegetable garden and the upper part of a building interpreted as a crypta (ortum qui est iuxta castellum, cum superi-ores cryptarum).

In this same document, all these properties are conferred on the church of Santa Ma-ria Domine Rose, and their monumental remains have been identified although only partly excavated in the courtyard of the old crypta.

Accordingly, in more general terms, this image is the result of a historically deter-mined period in the research and in the interpretative reflection on urban archaeology – precisely the period which pivoted around the continuity/discontinuity dichotomy –, generating an enormous amount of specialist literature, a large part of which is also based on the evidence and interpretations derived from the Crypta Balbi site.

It should be mentioned that, in the light of the research which has been conducted in the last fifteen years, much has changed with respect to this image: the general perception of the specific characteristics of Late Antiquity has changed and our objective knowledge of this specific site has changed as well.

In effect, the new excavations in the area to the east of the exedra have revealed an in many ways unexpected panorama. In the course of the 2nd century AD, in this area an insula arose that was organised around a vicus set with large paving stones, which is well preserved up to the first floor.

In the course of the 3rd century AD, the ground floor of the southern part of the build-ing was converted into a mithraeum, while in the 4th century the northern part was turned into a rather luxurious domus adorned with painted intonaci and columns.

In the 6th century, some rooms of the old insula were transformed once again, turning them into a craftsman’s workshop and a stall. The real abandon, however, only took place in the 7th century AD, when large quantities of rubbish began to accumulate in the street.

Something similar happened in the old exedra, which was transformed in the 5th century into a craftsman’s workshop for the production of glass until finally, as from the mid 7th century, it came to be filled with a very large amount of refuse, to which we will be referring at great length further on.

Schematic plan of the southern Campus Martius in the medieval period.

Narrative reconstruction of the appearance of the southern Campus Martius in Late Antiquity. (Drawing: InkLink, Florence)


216 / 217

load-bearing structure of the medieval, renaissance and modern houses along the southern side of Via delle Botteghe Oscure, preserved from the cellars to the second floor.

2.5. The Renaissance: towards the modern Rome

The transition from the medieval Rome to the modern Rome was marked, in the area which concerns us, by the gradual acquisition of the small properties by distinguished fam-ilies and public institutions: the block of the old theatre of Balbus became the residence of the important Mattei family, while the block once occupied by the Crypta Balbi became the site of a convent founded by Ignatius of Loyola in the mid 16th century.

The convent – called the Conservatorio di Santa Caterina – was instituted to shelter the miserable endangered maidens (mostly the daughters of courtesans or girls without a family) and in the one hundred years following its foundation it was enlarged to encompass the whole block.

In the course of the excavation in the courtyard and in the garden of the Conserva-torio di Santa Caterina, many thousands of pottery fragments were recovered which had belonged to the kitchen and to the pantries of the monastery and to the dowries of the young wards: this material forms an important part of the museum exhibition.

The Conservatory continued to exist in different forms until the beginning of the 20th century and the last nun left the convent soon after World War I, when the building was abandoned and the space was earmarked for a new structure within the framework of the urban reorganisation of Rome undertaken by the Fascists. The outbreak of World War II interrupted the project, however, and the new convent was left semi-demolished and abandoned until the archaeological investigations came to be started in the early 1980s.

3. From the excavation to the museumThe idea of the creation of a museum as the final outcome of the archaeological

investigation was part of the project from its very beginning. Just as I have pointed out, the excavation was conceived as a preliminary operation for the urban renewal and regenera-tion of a settlement fabric torn by the experiences of this area after the demolitions of the Fascist period.

The change of millennium marked a turning point in the urban history of this area. In effect, immediately after the beginning of the 11th century, a long process got under way which led to a completely new urban panorama. Many homines novi (as they are called in literary sources) – landowners and affluent farmers – arrived from the surrounding coun-tryside and installed themselves in the city. The Via delle Botteghe Oscure (a street where businesses without natural lighting were opened) became a centre of new commercial activities, where the exponents of a mercantile middle class found the ideal place for their commerce.

2.4. The High and Late Middle Ages: merchants’ houses and churches

The urban regeneration process continued and grew in the following centuries: liter-ary sources and material remains offer us a very vivid image of this change in the 13th, 14th and 15th centuries. The archives of the medieval notaries provide us with the names, family relationships and activities of those who lived in the new houses which sprang up in the urban landscape, and archaeology helps to concretise this image. The structural restora-tion of the modern buildings situated along the southern side of Via delle Botteghe Oscure has shed light on a complex and extremely interesting vertical stratification composed of houses abutting on one another, joined or separated in the wake of conveyances of owner-ship, often marked by the changes in building techniques. The excavation of rubbish dumps and waste pits has allowed the recovery of many materials connected with the everyday life of these houses and their inhabitants and it has permitted the creation of a preliminary stratigraphic archive in which to place, in a historical perspective, artefacts which until now were often known through single isolated pieces in museums and private collections.

Not archaeology directly, but rather the written and iconographic sources, bear witness to another fundamental transformation which took place in the medieval landscape in Rome in general and in the area that concerns us in particular, with the building of many new churches that marked the image of this central part of the city during the following centuries.

In this urban fabric subject to such dynamic socio-economic transformation, the great antique monuments appeared to be doomed to disappear: indeed, they were demolished in part for reuse as building materials but in many cases those possessing walls were simply in-corporated, being transformed into a solid backbone structure to physically support the new buildings, which were taller and lighter. This, in particular, was the destiny of the big northern perimeter wall of the Crypta Balbi which, following the restorations, has re-emerged as a


218 / 219

3.1. A walk through time: exploring the spaces

At this moment in time the National Roman Museum – Crypta Balbi is not yet fully completed but visitors can enjoy a unique experience here, essentially based on four aspects:

a) The remains of the old structures concealed within the new ones. This has been made possible by establishing a path for visits which allows one to see the cellars of the modern houses, the ground floor of the Roman structures, the medieval houses which are also incorporated into the modern houses and then, crossing the open area in the centre of the block, to reach the exedra and the recently excavated areas beyond it.

b) An archaeological history of Rome, through a reading based on the archaeological excavation carried out in the Crypta Balbi site and on the investigations conducted in the surrounding area.

c) A “didactic” section with a synthesis of archaeological materials from the Crypta Balbi site and from other Roman medieval sites.

d) Some exceptional archaeological contexts from the Crypta Balbi and from other old excavations in Rome.

The backbone of the museum is the great northern perimeter wall of the Crypta Balbi, which has been preserved up to a total height of nearly 8 metres.

The decision to proceed to a quick and nearly complete publication of the strati-graphic sequences and artefacts was also set within the perspective of an extensive musealisation of the structures and finds, as the various historical-topographical contexts were identified and fully excavated.9

This virtuous circle of excavation and publication was interrupted abruptly in the early 1990s by a sudden drop in the financing of the open-area excavation, while all the available funds were concentrated on the structural consolidation and the functional restoration of the buildings, with minor excavation interventions connected with the needs of those work sites.

Even today the restoration of the buildings continues, if only at a slow pace due to the severe general economic crisis, but already back in the year 2000 the availability of a first group of rehabilitated buildings on the corner of Via delle Botteghe Oscure and Via Caetani allowed the formation of a working group for the preparation of the museum, which was inaugurated in the spring of 2001.

From the beginning, the Crypta Balbi Museum was conceived as part of the National Roman Museum, a large-scale institution, formed by four venues with different specialisa-tions located in various points of the city. These are the Palazzo Massimo, near the Termini railway station, devoted to antique sculpture; the Baths of Diocletian, in the same area, devoted to the display of antique materials in general; the Palazzo Altemps, in the centre of the medieval Rome, which presents its collections in the ways in which Renaissance private collections were displayed, and lastly, the Crypta Balbi, designed to accommodate the materials from the excavation of the site and, progressively, other medieval pieces from various other digs in Rome.

9 D. MANACORDA (ed.), Un “mondezzaro” del XVIII secolo. Lo scavo dell’ambiente 63 del Conservatorio di S. Caterina della Rosa, Florence, 1984, and Il giardino del Conservatorio di S. Caterina della Rosa, Florence, 1985; A. GABUCCI, L. TESEI (ed.), Il giardino del Conservatorio di S. Caterina della Rosa. Supplemento, Florence, 1989; and L. SAGUì, L. PAROLI (ed.), L’esedra della Crypta Balbi nel medioevo (XI-XV secolo), Florence, 1990.

The northern wall of the Crypta Balbi preserved on the ground floor of the museum.


220 / 221

3.2. The presentation: from perception to understanding

The design of the museal communication immediately proved to be a complicated task: the site told some highly complex stories but the artefacts were not as explicit as would be desirable. In the past, the big monuments had been despoiled of their furnishings and architectural decorations: indeed, during the Renaissance this whole area was called the “lime quarter” because of the many kilns located here, which turned substantial parts of the antique monuments into the lime required to support the large urban structures of that period.

Almost all the artefacts of the site, for their part, come from the excavation of cesspits and waste pits, providing materials which offered a fine glimpse of everyday life, perhaps, but which were not directly effective as exhibition pieces. Considering this circumstance, it is not surprising that the working group often feels a certain self-satisfaction at having succeeded in making a museum (indeed, a very nice museum in the opinion of many) out of rubbish!

On the basis of these congenital limits, the decision was made to build a narrative museum, that is to say, a museum telling, in the simplest and most understandable way possible, such a truly complicated story as is that of the two thousand-year transformation of the largest urban centre of Antiquity.

The exhibition on the ground floor, which tells the story of the block which is the object of the archaeological investigation, consequently takes the physical shape of large “pages” which form a sort of continuous stream and help visitors to focus on the idea of the at least physical continuity of the human settlement. Within the panels, brief essential texts allow visitors to link the few available objects (explicitly understood as “fragments” of a complex discourse) and the graphic reconstructions of the monuments which they have already seen on their walk. In this communicative pathway, a decisive role is played by the narrative reconstructions (which are necessarily largely hypothetical) of the development of the area in the various historical periods.

In the panels, visitors consequently find only a “guiding thread” to reconstruct a truly complex and multilinear story: the museum is not objectively capable of fully satisfying their curiosity and serves rather as a stimulus for further inquiries.

The museum’s narrative register changes when one reaches the section devoted to the Conservatorio di Santa Caterina. Here, as previously pointed out, the museum space coincides physically with the space of the monument, so archaeology (and above all the archaeology of everyday life) can come into its own again.

In this respect, the idea of the exhibition has been to organise the extremely large number of artefacts recovered in the excavation in a sort of big transparent cupboard in

The museum spaces have been designed to allow visitors to get a very close view of this wall and to be able to compare it visually with the considerably smaller and poorer walls of the medieval houses which abutted on the great Roman monument. Consequently, the architecture specific to the museum has been conceived as a series of “full spaces”, originated by the restitching of the remaining antique and medieval walls, and as a series of “empty spaces”, which are specifically open spaces allowing the observation of the diachronic development in height.

Personally, I find the close interaction between the antique walls and the public to be very interesting. The people who visit the museum are at once observers and observed: vis-itors see each other from the various observation points, becoming a sort of human metric scale allowing others to clearly understand the immense dimensions of the old spaces.

Entering the cellars is a truly fascinating experience because visitors can observe and comprehend the complexity of the stratification: the rear wall of every individual cellar is actually the great Roman wall, while the side walls are to a large extent medieval and the front wall is from the modern period.

On coming outside and crossing the courtyard and the garden of the 16th-century convent, visitors can explore the Roman exedra and then, through a little passageway, they can enter an unexpected late antique urban landscape where they can walk about on the pavement of a luxurious urban residence from the 4th century, and then exit from there to stroll down the alley, which remained in use for at least five hundred years, between the 2nd and the 7th centuries AD.

The alley and the insula from the imperial and late antique periods outside the exedra of the Crypta Balbi.


222 / 223

in a space which is a scale replica of the antique exedra effectively conveys the image of a city which, between the 6th and 7th centuries AD, still maintained close commercial ties with Africa and the Eastern Mediterranean, at least as regards the social class of people, whether secular, ecclesiastic or military, who gave life to that context of wastes.

Likewise, the reconstruction of the operation and production of a large workshop for the manufacture of quality goods opens an important chapter in the construction of a richer and more complex image of the economic fabric of Late Antiquity and the Early Middle Ages in Rome.

3.4. A museum under constant development

The scope of this paper does not allow us to deal separately with the other sections of the museum which may be qualified, in any case, as has by now been understood, as an institution under constant development.

A room has been devoted to the temporary exhibition of the new archaeological contexts which are progressively being excavated as the restoration site expands, and the general project includes plans for a different articulation of the spaces and probably for the institution’s transformation into a more organic Museum of the Middle Ages in Rome.

This idea of a museum that is continuously renewing itself provides the only pos-sible assurance of vitality over time for this type of communication. Fifteen years after its inauguration, the National Roman Museum – Crypta Balbi is still, in my opinion, a well conceived, useful and gratifying museum for the people who visit it.

Despite this, there is great deal of room for updating and improvement: the last fifteen years have been those of the great revolution in cultural communication (widespread computing, exponential development of the Internet, the idea of culture as something always more open to participation and sharing), and a museum which opened fifteen years ago, on the basis of an excavation carried out over the course of the fifteen years before that time by archaeologists who had been trained even earlier, clearly needs to be rethought with respect to its spaces and its contents, to be brought up to date in relation to its communicative solutions, and to be made more open to different forms of participation and enjoyment by diverse publics.

The transformation of a museum made of “museum pieces”, that is to say, of pieces of the past, into a museum made of active experiences for the contemporary public, is a major challenge to be faced. Indeed, I believe it is the fundamental challenge to be taken up, involv-ing the affirmation of a new professional figure of the contemporary archaeologist, capable of attending both to the objects of the past and to their placement in the society of the present.

which the pottery pieces from the table, kitchen and pantry are arranged as if they were still being used every day to set the tables of the convent’s poor wards.

3.3. An extraordinary contextThe second floor of the present museum has a much more heterogeneous con-

notation because there one finds a provisional gathering of artefacts relating to various sections which, once the restoration of the entire building complex has been completed, will be installed in other rooms.

This floor, forming a section with a “didactic” slant devoted to the typologies of the amphorae and of the table and kitchen pottery that were to be found in Rome in the late antique period, provides an introduction to what could be considered a jewel in the crown of the museum, that is to say, the artefacts recovered in the excavation of the abandoned levels of the exedra which closed the Crypta Balbi to the east.

The investigations in this area have revealed the existence of a gigantic deposit of diverse materials which were intentionally dumped, perhaps in the wake of a plague that made it advisable to dispose of them to prevent contagion or for some other reason which has not yet been determined. This material is formed by tens of thousands of potsherds, almost all of which can be reassembled in complete amphorae, tableware, kitchen and pantry ware, oil lamps and other objects. Belonging to the same context are other very eloquent remains from a workshop devoted to the production of quality articles of wood, bone, ivory, bronze and gold (raw materi-als, semi-finished products, instruments and utensils, casting moulds, etc.).

The historical-archaeological interpretation of this truly extraordinary context is obviously beyond the scope of this paper, so from the standpoint of the museal presenta-tion I will confine myself to emphasizing the communicative decision which was made by the curators of this section. The presentation of the large quantity of pottery accumulated

Pottery from the Conservatorio di Santa Caterina in one of the museum’s display cases.


224 / 225

University of Glasgow

Keywords:Battlefield archaeology, battlefield preservation, Culloden, Bannockburn,visitor centres, cultural resource management

The old and the new: the investigation and presentation of two iconic Scottish battlefields

Tony Pollard


226 / 227

This paper will briefly compare and contrast the fates of what are undoubtedly the two most famous historic battlefields in Scotland, and in doing so touch upon a number of factors that bear more generally on the conservation, management and public presentation of battlefields across the UK.

These are Bannockburn, fought between the Scots and the English in 1314, and Culloden, fought between the Jacobites and government forces in 1746. Both have shared the good fortune of enter-ing into the care of the National Trust for Scotland during the 20th century and enjoying generous visitor numbers, partially thanks to on-site visitor centres (though this applies more to Culloden than Bannockburn). They have also become the focus for memorialisation, with the clan cemetery at Culloden embellished with a monumental cairn and stone grave markers in the 19th century and Bannockburn gaining Pilkington Jackson’s now iconic statue of Robert Bruce in the 1960s.

Despite the foregoing similarities these two battlefields exhibit variable levels of preservation, historical documentation, and partly thanks to both of these factors, contrasting degrees of certainty over location. Not surprisingly, it is Bannockburn, fought over 700 years ago, which is the battle site subject to most debate among his-torians. Indeed, in 2001 a document produced by historians Fiona Watson and Maggie Anderson pin-pointed five locations which have been at one time or another suggested as the site of the battle.1 As will become apparent, however, this argument has now been largely settled, thanks to the success of an archaeological project, involving the present author, carried out between 2012 and 2014.

1 F. WATSON and M. ANDERSON, The Battle of Bannockburn: A report for Stirling Council, Stirling, 2001.

1. CullodenIt was Culloden that first attracted the attention of the author, who in 2002 carried

out the first archaeological investigation of a Scottish battlefield there as the first part of the BBC television series Two Men in a Trench.1 The fact that Culloden was the last pitched battle fought on British soil was one reason why it was selected for this honour. Not only did the site’s relative youth bode well for the recovery of archaeological remains, but the military technology of the time, which was based on the use of muskets and artillery firing lead shot also bode well. Lead projectiles, especially musket balls fired in great numbers, were too small to be picked up and recycled after the battle and are also resilient to decay. This is in contrast to the medieval technologies utilised in earlier battles, such as Bannock-burn, where iron-tipped arrows were usually collected up after a battle to be reused while, on the other hand, the largely ferrous metalwork (word blades, axe heads, etc.; that is to say, larger types of artefacts) tends not to survive for centuries in the largely acid soils of Scotland in the case it was not scavenged from the field after the fighting was done.

There has never been serious doubt about the location of the battlefield at Culloden, not least because a series of battle maps were produced in the immediate aftermath, with most of them showing landscape features, such as buildings and enclosure walls – though a lot of these became partially invisible as time progressed. The site also became a focus for memorialisation, with temporary grave markers on the mounded Jacobite graves being replaced by stones bearing clan names and a memorial cairn appearing in the mid 19th century.2 The site has long been a tourist attraction, and there are accounts from the early 19th century of the graves being visited and even of local guides digging up bones as souvenirs for a few pennies.3

Between 1937 and 1945 certain parts of the battlefield were gifted to the National Trust for Scotland, including Leanach cottage, the memorial cairn, King’s Stables cottage and the Cumberland Stone.4 By the 1960s the Trust’s holdings were not far off what they are today, and in 1966 annual visitor numbers had reached an impressive 83,256. At that time, Leanach Cottage served as a visitor reception facility, with visitors driving through dense coniferous forest to reach the site (commercial woodland planted through the 19th century). At this time the clan graves were located on either side of the road, giving little impression of their relationship to the battlefield.

1 T. POLLARD and N. OLIVER, Two men in a trench: Battlefield archaeology, the key to unlocking the past, London, 2002.

2 For a full discussion of these see: T. POLLARD (ed.), Culloden: The history and archaeology of the last clan battle, Barnsley, 2009.

3 T. POLLARD, op. cit., 2009, p. 10.

4 E. MASSON and J. HARDEN, “Drumossie moor: Memorialization, development and restoration in an evolving historic landscape”, T. POLLARD (ed.), Culloden: The history and archaeology of the last clan battle, Barnsley, 2009, pp. 203-218.

The old and the new: the investigation and presentation of two iconic Scottish battlefields — Tony Pollard 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

228 / 229

The results of these projects were used to inform the reconfiguration of the battle-field carried out by the National Trust for Scotland in conjunction with the design and con-struction of a new visitor centre, which opened to the public in 2008 (Plate 1). The correc-tion of previous errors, such as the location of the Jacobite line, the sighting of information panels (signage), footpaths, maps in guidebooks6 and the visitor centre, has distinguished this refreshed interpretation of the battlefield, with archaeological investigation supporting this initiative. Today, visitors can learn about the battle in a nuanced exhibition which gives both sides equal billing and has done away with the somewhat romanticised image of the Jacobites served up in the previous visitor centre, built in 1970. This was demolished as the new visitor centre approached its opening in 2008 and its buried remains, to the north of the new centre, have added to the archaeological remains on the field. Although much im-proved, the current presentation of the battlefield is still not ideal. For one thing, the visitor centre, with its attendant car park, is built on the battlefield, albeit on its eastern periphery, and despite its non-obtrusive design, obstructs the view to the east, which is the direction from which the government army advanced to contact.

6 I. CAMERON TAYLOR, Culloden: A guidebook to the battlefield with the story of the battle, the events leading to it and the aftermath, Edinburgh, 1965.

In 1983 calls for the movement of the road, which had for a long time been regarded as a symbol of desecration, having been driven through the cemetery in the 19th century, resulted in it being realigned, about 200 metres to the north. Unfortunately, no archae-ological intervention accompanied this work, as at that time battlefield archaeology was not practiced. The original road was covered with turf, with every attempt made to conceal its presence. This process of trying to return the battlefield to its appearance in 1746 was accompanied by the removal of the trees, with only a fringe of trees left around the clan cemetery. This might have created a peaceful haven, with the feel of a country churchyard, but it had little in common with the open landscape which accommodated the cemetery in the immediate aftermath of the battle (these were finally removed in 2008).

What had also been overlooked was the fact that the road which ran through the cemetery had actually been there in 1746. This is clear from contemporary battle maps such as that created by Thomas Sandby, who as draughtsman and mapmaker for Cumber-land had witnessed the battle. He clearly shows the road passing through the centre of the Jacobite line and cutting across the field at an angle before intersecting with the position occupied by Barrell’s and Monro’s regiments on the left of the government line. There seems little doubt that the road assisted the Jacobite charge, speeding their approach and providing cover behind the spine of higher ground upon which the road had been built. It is therefore no coincidence that the only element of the government line to be reached by the Jacobites was the left, with heavy hand-to-hand fighting leaving Barrell’s and Monro’s regiments heavily mauled.

The first thorough archaeological investigation came in 2001, when, as part of the Two Men in a Trench television series, a three-week programme of geophysical and topo-graphic survey, metal detecting and excavation took place. The results of this project, and that which followed in 2005, have been reported elsewhere,5 and so it will be enough here to reiterate that valuable new light was shed on the battle.

5 T. POLLARD, op. cit., 2009.

Culloden battlefield – 19th century memorial cairn to the left, and visitor centre to the right. The footpath follows the route of the road that crossed the battlefield in 1746, passing through the clan cemetery to the right of cairn.


230 / 231

author that the Scottish army, which was composed largely from infantry, climbed down the slope to attack the English at their camp on the Carse, than that the English, with many cavalry, climbed up the hill, which was probably wooded. This also fits better with Bruce’s pattern of taking the initiative, which would make it unlikely that he would stand back and let Edward’s army advance up the hill to then form up unmolested.

As established at Culloden, battlefield archaeology has the ability to shed vital new light on these historic events, not least in providing the location of specific actions. The difficulties in achieving this at Bannockburn are, however, so much greater, and the antiquity of the 1314 battle is only one issue. Much of the area around Stirling has been subject to urban development, with houses, roads, railways and industrial facilities marking the expansion of the town. Fortunately, areas on the high ground known as the Dryfield, and the low ground known as the Carse, do survive as relatively undeveloped open ground. Attempts were made to locate archaeological evidence for the battle in 2002 as part of the Two Men in a Trench series but this resulted in no convincing discoveries.8 A further opportunity arose in 2012 when BBC Scotland invited the author to carry out another project in time for the 2014 anniversary. Given that much had been learned since the days of Two Men in a Trench and more time and resources were to be made available, the project went ahead, taking place in short bursts over a period of around 18 months and involving over a thousand volunteers. The result was a two-programme TV series called The Quest for Bannockburn, which brought together the presenters of Two Men in a Trench, the present author and Neil Oliver, to revisit the battlefield, or at least the nine square miles in which it was thought to exist.

A combination of historical research geophysics, metal detecting, excavation, test pit-ting, and environmental analysis was used in the Bannockburn700 project. At first, hopes of success in providing a definitive location for the battle were not high, not least because despite thousands of metal-detected artefacts being recovered, these were not related to the battle (on the Carse even 19th-century finds had been degraded by soil conditions). However, by the time the project came to an end there was enough evidence resulting from a variety of techniques, including the eleventh hour recovery of objects such as medieval coins, a horse pendant, spur etc. to convincingly argue that the main battle had been fought on the Carse. It is hoped that the narrow corridor of survival, along the banks of the Bannock Burn, will be revisited by archaeologists and that the ground now identified with the battle (first pinpointed accurately by the historian and ex-soldier Sir Philip Christison in 1957)9 will be preserved from future development (it is important to note that the main battle site is not owned by the National Trust for Scotland).

8 T. POLLARD and N. OLIVER, Two men in a trench II: Uncovering the secrets of British battlefields, London, 2003.

9 P. CHRISTISON, “Bannockburn, 23rd and 24th of June, 1314: A study in military history”, Proceedings of the Society of Antiquaries of Scotland, 1957, pp. 170-179.

2. BannockburnUnlike Culloden, the location of the battlefield of Bannockburn, where the Scots

under Robert Bruce defeated the English under Edward II, has been subject to much spec-ulation by historians. This is perhaps not surprising when the more than 700-year span between now and then is considered (there being a total absence of contemporary maps and clear documentary accounts). Fought to the south of Stirling, where the castle, one of the last English strongholds in Scotland, was under siege by the Scots, the battle extended over two days. The first day, 23 June 1314, saw the first encounter of the two armies, with the English advancing from the south, up the Roman road, and the Scots holding a position in the New Park, where they had consolidated and trained over preceding days and weeks.

In the early 1960s with the installation of Pilkington Jackson’s impressive equestrian statue and the rotunda – a rather stark circular wall that was designed to focus the visitor’s gaze to the direction of the English advance from the south and the castle to the north. The land occupied by these monuments has been in National Trust for Scotland ownership since the 1930s, and since the 1970s has also accommodated a visitor centre. Following the success of the new visitor centre at Culloden, the National Trust for Scotland took the decision to replace the rather out of date facility at Bannockburn with a new, state of the art centre. This took place in time for the 700th anniversary of the battle in 2014.

Although the location of the New Park is reasonably secure, and with it the location of some of the first day actions, the same did not hold true of the main battle, which was fought on 24 June. This involved an English army around 16,000 strong and a Scottish army numbering less than 10,000, and resulted in the rout of the English army and near capture of Edward II. As previously noted, a 2001 report produced by historians Fiona Watson and Maggie Anderson documented five possible sites, as indicated by previous arguments and suggestions. Two of these seemed to be the most likely contenders. The first of these was the area known as the Dryfield, located close to a steep slope dropping down onto low lying ground known as the Carse. The second was the Carse itself, which in part represents the flood plain of the River Forth.

Arguments over the location refer to a number of medieval accounts of the battle, though none of these are strictly contemporary (the best known of these - The Bruce by Barbour - appeared around 70 years after the battle). Again, these arguments have been rehearsed elsewhere7 and do not need to be repeated here, though it is worth noting that one of the few points made clear is that the English moved down onto the Carse at the end of the first day and made camp there. It has always seemed more likely to the present

7 T. POLLARD, “A battle lost, a battle found: The search for the Bannockburn battlefield”, M. PENMAN (ed.), Bannockburn 1314-2014: Battle and Legacy, 2016, Donington, pp. 74-96.


232 / 233

It is unfortunate that the archaeological project at Bannockburn was not carried out long enough in advance of the design and construction of the visitor centre to influence its content (with regard to both information provided, including the battle’s location, and artefacts for display). At Culloden the archaeological project informed not only the layout of footpaths and signage (including the reinstatement of a path following the line of the old road across the battlefield) but also the information provided inside the visitor centre along with the display of recovered artefacts – the latter providing a powerful link between the interior and exterior elements of the visitor experience (audio guides to the battlefield can be collected just as visitors exit onto the field).

3. Public presentation of the battlefields

It is clear that Culloden and Bannockburn present different challenges as far as archaeological research and public presentation/appreciation are concerned. At Culloden, the site of the battlefield is known and it has provided plentiful archaeological evidence, some of which is on display in a visitor centre located immediately adjacent to the site of the action. At Bannockburn, however, the situation is very different; there is very little in the way of archaeology (and what there is was recovered after the visitor centre was built so does not appear as exhibits). The main battlefield is also located some distance away from the visitor centre (around 1.5 km to the north east), and the intervening land has in many places been subject to modern development.

In order to make up for what might be regarded as deficiencies in preservation, and indeed knowledge, at Bannockburn the National Trust for Scotland opted for a high-tech visitor centre, which immerses people in a 3D visual realisation of the battle, thanks to computer animation and 3D spectacles. There is also a room in which visitors can refight the battle in a mass participation board game, with progress monitored by a master of cer-emonies known as a ‘battle master’ (Plate 2). This differs from the Culloden visitor centre which is somewhat more traditional in its presentation of information, including artefacts (both archaeological finds and period weapons), although there is also a very effective cinematic representation of the battle which is projected onto four walls and a ‘table-top’ birds-eye animation of the battle as it unfolds.

It would appear then that Culloden has all the advantages, with a well-defined battlefield on the doorstep of the visitor centre, recoverable archaeology, and a relatively undisturbed landscape. Bannockburn has just the opposite; the main battlefield is some distance from the visitor centre and not visible from it. Additionally, and at least until recently, there was no archaeological evidence for the location of the battle, and the land-scape has been heavily developed in the modern era.

Two different approaches are therefore evident in the public presentation of these sites. A multi-media approach has been adopted at Culloden, which largely consists of traditional museum-style displays, albeit with flourishes and a well-designed interior which channels visitors through the story while providing both sides to it. The star attrac-tion though is undoubtedly the well preserved battlefield itself, which is entered via the internal displays simply by stepping outside. At Bannockburn, on the other hand, a high concept/high-tech approach has been adopted, in part to overcome the disadvantages previously outlined.

The interactive battle game at the National Trust for Scotland visitor centre at Bannockburn.


234 / 235

4. ConclusionThe foregoing has hopefully demonstrated the contribution that archaeology can

make to the accurate location and detailed interpretation of battlefields, while also sum-marising some of the issues associated with establishing expensive facilities for visitors. Culloden might have a number of advantages - preservation, artefacts etc. - but Bannock-burn also has its share of these, though some only came to light thanks to the archaeologi-cal project which came to an end as recently as 2014. The challenge at Bannockburn now is to make the most of these recent discoveries as far as the visitor experience is concerned, though this will not be straightforward given the high-concept nature of the visitor centre. However, in a world of apps and drones there must be a way of bringing the battlefield and the visitor centre closer together, even if it is in a high-tech, virtual sense.


236 / 237

Curator and chief archaeologistPointe-à-Callière, Archaeology and History Complex of [email protected]

Keywords:Foundation of Montreal, conservation, Fort Ville-Marie, collector sewer, Parliament of the Province of United Canada

Retracing the origins of Montreal on the occasion of the city’s 375th anniversary

Louise Pothier


238 / 239

In 2017, in order to mark the 375th anniversary of the birth of Montreal, the city’s Archaeology and History Complex Pointe-à-Callière will open a new pavilion to the public housing the city’s birthplace from the mid-17th century: the pavilion of Fort Ville-Marie. Dug by archaeologists for 14 years, the site will now be open to the public who will be able to discover the first known remains of the settlement founded by Paul de Chomedey, sieur de Maisonneuve, and Jeanne Mance in 1642. The addi-tion of this new pavilion is stage II in the project for the Archaeology and History Complex of Montreal, which will also involve the opening of a segment of the first collector sewer, which will serve as an underground link between the Éperon building (the main pavilion in the museum complex) and the Fort. This paper aims to highlight the numerous chal-lenges facing the multi-disciplinary teams when it comes to conserving and showcasing remains and complex sites within an urban setting.

1. An ambitious project for Montreal: the establishment of the Archaeology and History Complex

When it opened its doors in 1992, Montreal’s Museum of Archaeology and History Pointe-à-Callière had three pavilions. It had been forecast to host some 150,000 visitors per year at the time, an estimate the museum far exceeded at a very early stage, now receiving nigh on 400,000 visitors. Three new sites were added over the years: Youville Pumping Station, the Mariners’ House and a small warehouse destined for great things. This commercial building, located behind the museum on the site where Montreal was founded, was transformed into a field school for urban archaeology in partnership with the University of Montreal (between 2002 and 2014). Accordingly, the museum complex comprises six buildings and sites.

Stage 1 – The current museum (complete)— Éperon building (erected in 1992): remains of the Royal Insurance Building and

the first cemetery; Ancienne-Douane building (1836); Place Royale archaeological crypt: remains of the stone fortifications and Montreal’s first marketplace, from the 18th century, and of the Native American camp

— Youville Pumping Station (1998)— Renovation of the Mariners’ House, a multi-disciplinary and multi-purpose building

(2013)Stage 2 – 2017 (the complex, currently being implemented)— Fort Ville-Marie (1642), the first French settlement in Montreal— Canalised Saint-Pierre River / William collector sewer (1832) (northern portion)— Urban gardens on the surfaceStage 3 – (at the planning stage)— Sainte-Anne’s Market (1832) / Parliament of the United Canada (1844)— A reception centre, at the heart of the complex, endowed with an international

exhibition hall— Canalised Saint-Pierre / William collector sewer (1832) (southern portion)— The original Hôpital Général of Montreal / Maison de Mère d’Youville— The central fire station (1904)

Retracing the origins of Montreal on the occasion of the city’s 375th anniversary — Louise Pothier 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

240 / 241

1.1. Why create the Archaeology and History Complex?

— To conserve and allow access to the last exceptional historical sites of Old Montreal.— To rearrange a unique historical world ensemble.— To raise awareness of and foster history among more than half a million visitors

– including more than 100,000 young people – expected every year.— To create a world-class cultural and tourist attraction founded on genuine historical

sites.

The development of archaeological sites calls for meticulous planning of each stage – issues with excavations and research, restoration and conservation of remains, interpre-tation and showcasing programme, reception and pavilion arrangement plans, monitoring and maintenance plans – within the framework of a conservation programme that adheres to the highest international standards. Indeed, no matter what level of care is taken during the planning stage, all development projects have their share of surprises calling for contin-ual coordination among the multi-disciplinary teams involved.

Here we present the two initiatives put forward by Pointe-à-Callière to mark Montreal’s 375th anniversary; namely, Fort Ville-Marie pavilion and Montreal’s first collector sewer. Following a brief summary of the historical context of the sites, we provide a picture of the challenges entailed by their conservation and development and the solutions implemented in order to conserve the integrity of the remains and enhance the visit and the discovery experience of these places.

2. The archaeological site of Fort Ville-Marie (1642-1688): the cradle of Montreal

Montreal is a 48-km-long island surrounded by St. Lawrence River and the Rivière des Prairies on a somewhat flat relief, crowned by Mount Royal in the centre. The earliest traces of the passing of Native Americans date back 4,000 years. One of the most widely known episodes involving the presence of Native Americans was in the Iroquoian village of

The transformation of Pointe-à-Callière, Montreal’s Museum of Archaeology and History, into an archaeology and history complex to be implemented as of 2017, comprises new heritage sites and buildings within Old Montreal surrounding Place D’Youville; in the middle lies the route of the former small canalised Saint-Pierre River, which will act as the main underground artery. Accordingly, the complex will showcase Old Montreal’s foremost historical and archaeological features with the opening of a total of 12 sites to the public covering a period of history spanning 10 centuries.

The Éperon building, the main pavilion of Pointe-à-Callière, the Archaeology and History Complex of Montreal. On the right-hand side the Mariners’ House. (Photograph: Caroline Parent, Pointe-à-Callière)


242 / 243

The presence of religious artefacts within the occupied layers of the fort is especially striking. St. Onge polychrome clay incense boats, bone rosary beads and fragments of white earthenware sanctuary lamps are among the remarkable objects laying testimony to the religious nature of the Montreal settlement. Everyday objects, such as cooking pots, thimbles and a sundial, as well as several weaponry items, such as musket balls, firearm parts and mechanisms, and sword parts are just some of the items associated with the sometimes difficult living conditions the pioneers faced. Food remains with an almost equal mix of wild and domestic species reflect the huge variety of foods the settlers bene-fitted from.

Equally abundant are objects that bear witness to Native American presence. Tools forged in material stemming from Europe illustrate the exchanges that were taking place between the French and the indigenous peoples. Arrowheads made from copper cauldrons or from gun flints, glass beads, etc., along with other traditionally Native American arte-facts: stone arrowheads, earthenware, etc.

Lastly, the final group of objects provides further intriguing clarity concerning the small Montreal outpost. Slag and dross linked to ironmongery and, in particular, ore mining have been observed in substantial volumes in certain areas of the site. In all likelihood, this discovery is linked to iron production, no doubt using a bloomery, in layers dating from

Hochelaga, visited by French explorer Jacques Cartier in 1535, which he gave a description of. At the turn of the 17th century, when Samuel de Champlain in turn set foot on the shores of the island he reported that the Iroquians had abandoned it, mentioning intertribal wars that would have compelled populations to flee. Champlain returned to Montreal a number of times in order to trade with neighbouring nations – the Algonquins and Hurons – al-though he did not found a permanent settlement there.

Montreal was founded a number of decades later owing to the initiative of devotees brought together in the Société Notre-Dame; namely the “Associates for the Conversion of the Savages”. These members recruited around fifty pioneers, mainly men although some families also, all of them secular who were entrusted with the mission of voyaging to Can-ada in order to build houses for the indigenous peoples to live in, to clear the land in order to provide them with food, and to erect a hospital to care for them, as part of the purest missionary drive of 17th century Catholic France. On 17 May 1642, led by young 30-year-old military officer Paul de Chomedey, sieur de Maisonneuve, from the Champagne region, and administrative worker and nurse Jeanne Mance, 36, the Montrealers landed on the island. Jesuit monk Barthélémy Vimont, who accompanied them from Québec, celebrated Mass there and the small group chanted Veni Creator. And so Montreal was created during a founding ceremony shrouded in great solemnity. Nevertheless, the confrontation with the five Iroquois Nations, enemies of the French and their indigenous allies, would complicate the mission of the founders and dampen their enthusiasm. For a decade, the small mission named Ville-Marie was literally transformed into an outpost, a fort that had to be defended before developing into a prosperous colonial settlement thanks to two groups of colonialist recruits in 1653 and 1659.

Prior to the archaeological research conducted by Pointe-à-Callière and the Univer-sity of Montreal in 2002, no trace of this early European settlement had ever been discovered. Historical descriptions specified its location as being on the headland at the confluence between St. Lawrence River and Small Saint-Pierre River, a low downstream flow stemming from the south west of the island; this inlet would later be known as Pointe-à-Callière.1 The cemetery linked to Fort Ville-Marie was identified in 1989 and incorporated into the deve-lopment of the remains following on from the establishment of Pointe-à-Callière museum.

The site of Fort Ville-Marie underwent field research until 2015; examinations of the collections and data interpretation will continue over the coming years, although studies already completed illustrate the exceptional nature of the discoveries.

1 Louis-Hector de Callière, a military officer by profession, was appointed governor of Montreal in 1684 by Louis XIV. He acquired the property where Fort Ville-Marie was located at the time in order to build his residence there (1695). Having been named general governor of New France in 1698, he successfully managed to sign the Great Peace of Montreal treaty with the Iroquois and more than 30 Native American nations in 1701 on the very site where Montreal was founded.

Video of digs undertaken in December 2014 filmed using a drone. (Concept: Imagine 360; production: Pointe-à-Callière)


244 / 245

This historical development would make it possible to determine the position of the fort with some degree of accuracy, giving a better understanding of the interior arrange-ment of the settlement that was occupied between 1642 and around 1688.

around 1665-1688.2 If this is confirmed, Montreal would become the first site in New France where iron was mined in order to manufacture artefacts, more than half a century prior to the establishment of the Forges du Saint-Maurice ironworks near Trois-Rivières (1730).

2.1. The challenge of rebuilding the fortThe establishment of the boundaries of the fort and its interior arrangement are just

some of the mysteries archaeology could tackle and seek to provide an answer to, for want of old plans or reliable illustrations. On account of the testimonies of contemporaries, we know that Fort Ville-Marie, built between 1643 and 1646 by military engineer Louis d’Ailleboust, was a traditional four-bastion fort. The discovery of a section of the west bas-tion in 2015 formed a vital piece in the jigsaw to reconstruct the perimeter of the fort.

At the time when d’Ailleboust was planning the arrangement of Montreal’s defences, he must have been in possession of a treatise on fortifications which was prevalent at the time. The most likely candidate was the treatise published by Antoine de Ville in 16283 where he details the various elements of fortification with bastions. Pointe-à-Callière has contrasted the methods adopted by de Ville and the fortification alignments of the first settlement in Montreal. A reconstruction project is currently being examined in order to put forward a 3D model of Fort Ville-Marie, which would be implemented as an interpretative instrument for visitors in the new pavilion.

2 1665 is the date that is widely agreed on by researchers as being when the fort was abandoned. The site went on being used, although the users and the purpose are unknown. Archaeological excavations point to the installation of an ironworks and an iron ore mining facility until around 1688, whereupon governor Callière bought the land.

3 Les fortifications du chevalier Antoine de Ville (The fortifications of Knight Antoine de Ville). Lyon, 1628.

Hypothetical reconstruction of the layout of Fort Ville-Marie (1643-1688) using unearthed remains. This reconstruction is invaluable because there are no historical maps of this early French settlement in Montreal. (Illustration: François Villemaire, Pointe-à-Callière)


246 / 247

Albeit a resourceful approach, it has never previously been tested on a site compa-rable to Fort Ville-Marie, as far as we know. As of the first few months during which the site will be exhibited (January 2017) we will be able to witness the effects of these conservation measures. Strict monitoring will be conducted on the condition of the remains over time.

3. Canalised Small Saint-Pierre River: an underground artery for Montreal!

As with many major cities the world over, most of Montreal’s urban rivers, converted into open sewers, were canalised underground during the 19th century. The most famous of them is Small Saint-Pierre River that drained most of the watershed to the south east of Montreal city prior to being buried in 1832. After being canalised, it remained in service until 1989 when its waters were diverted into the huge network of interceptors of the greater Montreal conurbation.

2.2. The challenge of conserving and showcasing a fragile 17th century site

The nature of the site and the composition of the soil form an important issue for archaeologists, curators and, as we will see, the engineers and architects in charge of the project to build the pavilion.

The archaeological soils from the mid-17th century are buried beneath around 2 metres of varied backfill that has built up over the course of the development of this area in the city. With limited exceptions, the surviving remains from the first settlement in Mon-treal consist of highly damp traces of buildings and fencing in soil with a high clay content around 1 metre above the water table – this is, after all, in an area running along a river! How, therefore, can such an important site be conserved for current and future generations limiting the impact of an exhibition in the open air, while benefitting from the opportunity to share this rare testimony of heritage from the birth of Montreal with visitors from near and far? This is the huge challenge to be addressed.

Several meetings have needed to be organised with the professionals working on the project to forge a conservation programme that is in keeping with the showcasing approach desired and the fragile nature of the site. They allowed for the determination of the conservation conditions to be monitored; indeed, these conditions must be main-tained over the coming years: the creation of a microclimate with 55% relative humidity to prevent the soil from drying out too quickly, a temperature of between 15º and 18º Celsius to further reduce the effects of evaporation; and ventilation using slow, continual airflow of between 5 and 10 feet/minute4 at the ventilation grilles, although with a flow of 1 foot/minute (30.48 cm/minute) near the surface of the remains. Such conditions are in no way compatible with the presence of the public. Accordingly, it was necessary to isolate the archaeological site from the hall where the visitors were going to move around. A glass floor walkway was the only suitable, viable solution, making it possible to seal the site off while ensuring it remains in view.

The system for distributing air beneath the glass floor has been cleverly custom- designed to allow it to circulate via the system of aluminium beams holding up the glass floor. It allows for smooth, dynamic circulation (alternating air supply and return), avoiding excessively strong ventilation outlets. The pipes/joists also allow LED lighting strips to be affixed which do not come into contact with the microclimate protecting the remains, thereby lighting up the remains in the desired spots beneath the glass floor.

4 In other words: 1.5 to 3 m/minute

Montreal’s first collector sewer built in 1832 from ashlars. It remains intact beneath Place D’Youville and is part of the showcasing programme for 2017. (Photograph: Andrew Emond)


248 / 249

an initial inspection revealed a number of structural failures at different points. But it was the exposure of the outer envelope which revealed the most concerning observations: dis-mantled retaining walls; unstable, patched up sections of arch; subsidence; hollow joints, etc. In short, the team of bricklayers and structural engineers were faced with a highly daunting task.

The values to be taken into consideration in a heritage re-classification project of this scope can be summed up in a number of keywords: conserving the integrity and authentic-ity of the remains or of the building, planning reversible actions and reflections as needed, and avoiding emulations of the old if the goal is to rebuild anew (that is, highlighting any additions or removals).

At this juncture, another inescapable variable comes into play: public safety. An ancient canalised river, into which the city’s sewage poured, which was still in operation less than a quarter of a century ago – infrastructure that has undergone waves of transformations and repairs over the years – is not exactly tantamount to a public attraction! Accordingly, three major initiatives were undertaken on the collector: consolidating it (restoring some sections of masonry and joints); making the structure impermeable to prevent water from filtering through (around and underneath the invert); and cleaning and disinfecting the entire collector (brushing and watering) in order to make it accessible to the public. Over a length of more than 100 metres, the collector will provide an underground passage between the basement of the Éperon building and Fort Ville-Marie.

Archaeological digs accompanied the operations to gut the collector inside and out. Two unexpected discoveries were made during this work: a shoreline development in large pieces of white pine logs, doubtless built at the turn of the 19th century to make it easier to transfer goods between the warehouses of Pointe-à-Callière and the Small River; and, an arched stone bridge built in 1809 that spanned the river, thus linking the city with the head-land. These two elements have been partly left buried under Place D’Youville and some samples have been collected; they will not be incorporated into the showcasing on site.

This collector sewer is original in more ways than one. Firstly, on account of the way it was constructed: large granite and limestone ashlars form the sidewalls and the vault, the structure of which is still commendably well-conserved nowadays. The invert – the base of the collector – is also built with long, narrow ashlars, some measuring more than 1.5 metres in length and more than 40 centimetres thick. The construction of this structure that is more than 250 metres long, over the entire length of Pointe-à-Callière no doubt called for many labourers and undeniable expertise. This is the city’s first collector sewer and the only one of its kind to have been built from ashlars, the others having been constructed using bricks and later on concrete. Secondly, the originality of this collector is based on an inventive architectural trick: at the project’s outset, the designers twinned its construction with that of Sainte-Anne’s Market, at the time the largest civil building in Montreal, built across a length spanning more than 100 metres and overhanging the vaulted structure. Accordingly, this neighbourhood of the city said goodbye to a small, foul-smelling, some-what meandering and enclosed valley to give way for a new, straight-lined urban area, more favourable to the development of what was becoming a thriving port neighbourhood. In 1838, the city extended the collector by some 100 metres as far as the river.

Today, a small portion of it can be identified at Pointe-à-Callière between the Éperon building and the Place Royale. In 2017, the project for the complex will enable visitors to actually move around inside this collector sewer, leading them up to the pavilion of Fort Ville-Marie. It will be fully arranged with lighting,5 no doubt making it the highlight of the tour of the museum. Nevertheless, the heritage reclassification of this ancient sewer does pose a number of challenges that had been difficult to gauge during the planning of the work. Numerous surprises have cropped up for the archaeologists, engineers, architects, and so on.

3.1. Is it collector sewer in excellent condition? Yes, however…

The entire project team were aware of the generally undamaged and remarkably solid condition of the oldest section of the collector dating from 1832. However, no one had been able to conduct a carefully detailed analysis of the section located behind the museum, in other words, the 1838 extension, which became silted up in 1989 after being decommissioned. Once the sand had been removed and the collector was accessible again,

5 Created by the company Moment Factory.


250 / 251

the evening of 25 April 1849. During a violent riot organised by Anglophone Tories demon-strating against a bill that would award compensation to the Canadian/French victims of the 1837-1838 Rebellions, a fire broke out. Within a few hours the building was reduced to ash, including the library that housed more than 24,000 books, the largest in the country at the time. Sainte-Anne’s Market would be rebuilt on top of the ruins of the Parliament, although it too, of course, would subsequently be demolished in 1901.

On this site transformed into a car park, Pointe-à-Callière engaged in digs between 2011 and 2013, revealing the wealth of remains that still existed beneath the surface. Remarkable collections have been extracted from the soil but more than 60% of the site can still be found on location, furnishing the memory of this setting. On the occasion of the 150th anniversary of the Canadian Confederation in 2017 the museum plans to continue research on the site and engage in a new development project using the access from the collector sewer underground with a huge reception and international exhibition centre above ground to form the southern gateway to the museum complex.

Old Montreal is steeped in heritage buildings and sites. However, beyond a shadow of a doubt its unique, original characteristic is the presence of archaeological heritage on lo-cation to which access has been provided for Montrealers and visitors from all four corners of the globe alike. Very few major cities in North America are this fortunate. We consider it a privilege and a collective gem we should make the most of.

This new culture and heritage site in Montreal will unquestionably be a highlight in the museum tour that is practically unparalleled throughout the world. The teams of de-signers will add a pinch of magic in this movement and discovery area that could reasona-bly be called a “collector of memories”.

4. An archaeology and history complex that looks to the future

The legacy of the 375th anniversary of Montreal does not form the culmination of the projects on the complex. Indeed, Pointe-à-Callière envisages continuing its expansion towards another major site from Old Montreal: Sainte-Anne’s Market / the Parliament of the United Canada, mentioned previously. The remains of the market built in the channel of the Small River are conserved beneath Place D’Youville down to a depth of 5 metres. The entire perimeter of the building was left intact when the market was demolished in 1901.

The unique nature of this site is tied in with the transformation of the market in 1843 to convert it into the seat of the Parliament of the United Province of Canada – then part of British North America, until the Canadian Confederation which followed in 1867. Through-out all of Montreal’s history, this was the only time that a parliament would establish its seat within this economic hub. However, the history of the Parliament ended abruptly on

The stone-built outside section of the collector from 1838 including a segment repaired with bricks (late 19th century). To the left, wooden remains of the shoreline development of the Small River from around 1800-1810. (Photograph: Alain Vandal, Pointe-à-Callière)

Place D’Youville in Old Montreal, archaeological digs taking place on an area of the site of St. Ann’s Market / the Parliament of the United Canada in 2013. The central span pertains to the site of the collector sewer 1.5 metres beneath the surface. The market/parliament is more than 100 me-tres in length and its foundations are exposed at the surface. At the top of the picture is the old fire station. (Photograph: Alain Vandal, Pointe-à-Callière)


252 / 253

[email protected]

Keywords:Interpretation, app, heritage, smartphone

Heritage interpretation in the era of digital apps

Manel Miró Alaix


254 / 255

The dawn of the Internet in the 1990s provided museums with a highly useful communication tool as it enabled them to reach the homes of many new potential users. In recent years, the popularity of mobile devices with access to data networks, GPS and multimedia resources has heralded a further leap forward in the Internet revolution. Indeed, the management of museums, archaeological sites and monuments is being sub-stantially affected by this radical change in the sphere of social communication and consumption of audiovisual content. New resources, tools and devices with potential uses for heritage centres are constantly emerging; however, in this realm of incessant developments, it is vital to separate the wheat from the chaff to prevent the forest floor from becoming carpeted in leaves. This presenta-tion champions the revolution taking place in the realm of heritage interpretation at the hands of technology; nevertheless, we must look beyond the naive fascination that technology arouses in us and reflect on how we can capitalise on it to modernise heritage organisations and centres to ensure this revolution is a positive one.

1. Consumer society and the emergence of heritage interpretation

Heritage interpretation arose as a result of the boom in visits to American national parks following World War II, a circumstance closely tied to the development of consumer society in the USA.

During the 1950s, American national parks began accommodating visits from a host of new groups that had not been taught the values of heritage conservation. The manag-ers of American nature areas realised that it would be their responsibility to provide this education. Environmental education, which would ultimately give rise to the art of heritage interpretation, had been established.

In 1951, Tilden was tasked with writing a book about national parks, enabling him to travel the length and breadth of the USA and gain a first-hand acquaintance of the Na-tional Park System. His book – The National Parks: What They Mean to You and Me – was a publishing success that was hugely acclaimed by its publisher Alfred Knopf, who classified it as the “best book ever written” on national parks. Americans agreed and they hopped onto their Buick and Conestoga wagons in droves, bound for the country’s natural wonders under the guidance of Tilden’s hearty stories and eloquent descriptions.

The visits Tilden undertook in order to write his book made him realise that Amer-ican national parks lacked a professional interpretative service. In order to address this shortfall, in 1952 he was hired to “reappraise the basic principles underlying historical and natural history interpretation in the National Park Service”. He was 72 years old at the time.

The upshot of this commission was the classic Interpreting Our Heritage, considered one of the gospels of heritage interpretation. In this book Tilden sets out his renowned prin-ciples of heritage interpretation, in other words, the key aspects that any attempt at heritage interpretation should be based on to be effective and, thus, to genuinely raise awareness about the preservation of cultural and natural heritage. According to Tilden: “Through interpretation, understanding; through understanding, appreciation; through appreciation, protection.”

Although Tilden viewed interpretation as an art that could encompass a range of disciplines, such as graphic design, literature, theatre, music and architecture, he always held the belief that the most effective tool of interpretation was a guided visit conducted by an expert interpreter:

“There will never be a device of telecommunication as satisfactory as the direct contact not merely with the voice, but with the hand, the eye, the casual and meaningful ad lib, and with that something which flows out of the very constitu-tion of the individual in his physical self.”

Heritage interpretation in the era of digital apps — Manel Miró Alaix 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

256 / 257

human guide. This cast doubt over Tilden’s idea that telecommunications devices would never be as effective as guides. In fact, they opened up a world of new interpretative possi-bilities that a guided tour could never offer.

The appearance of digital audio devices and sound file compression systems gave rise to a substantial improvement in portable audio devices, especially in terms of the selection of audio tracks and sound quality.

In the realm of museums, this technological development allowed an audio guide prototype in the form of a telephone with a numerical keypad to select the audio tracks to become the standard. This audio guide product became popular in museums during the 1990s. Many museums wanted to benefit from an audio guide service, but implementing it entailed a heavy investment. Indeed, aside from the cost of creating content (documen-tation, text drafting, dubbing, audio post-production, etc.), purchasing the devices and managing the system also involved expenditure.

This fact, together with the visitors’ demands for an explanation of museum collec-tions, prompted the development of a new business model involving the assignment of the audio guide service to companies that would need to make the initial investment. Thus, audio guides became the first profitable business venture linked directly to basic museum services, aside from gift and coffee shops, which are supplementary services.

The early years of the 21st century saw the appearance of portable multimedia devices that, as well as audio, featured screens for graphics and video, wireless Internet connectivity and GPS guidance. For the first time there was a device able to perform all the tasks involved in a guided tour. In addition to including the recorded explanations of tradi-tional audio guides, it also allowed users to log onto the Internet to search for information about any topic whilst also providing instructions about which trail to follow.

However, aside from the precarious technology, the primary issue with these devices was that they had barely penetrated the market; indeed, very few people were using them. With the arrival in 2007 of the Apple iPhone and in 2010 of the Google Nexus One, the use of smart-phones became widespread and, with it, that of a product closely linked to them: the app.

While the Internet enabled us to access the entire world from home or work, smart-phones have allowed us to access the world from any location, provided there is a signal and the roaming costs are not prohibitive.

Nevertheless, although an excellent personal interpretation is one of the best heritage experiences one can find, in the real world this is often an unattainable model and technology has come to the fore to address this shortcoming.

2. Technology and heritage interpretation on site

Ever since museologists learned about the existence of audio playback devices, they were no doubt tempted to use them as tour guides. During the 1960s, talking guides became popular, allowing explanations to be given in several languages for an inexpensive cost. In Empúries, such a feat was also attempted using a guide consisting of a record reproducing a highly graceful text about the history of the Greek city read out by an actor.

These devices could barely compete with guided tours because, to begin with, they could not be carried around. In 1952 the first audio guide per se – in other words, a device that guests carried on them during their visits – was developed by Philips in the Nether-lands for a temporary exhibition at the Stedelijk Museum in Amsterdam. The technology used was a closed circuit shortwave radio system. The audio output from an analogue tape player served as a broadcasting station and the signal was transmitted via a loop aerial. The audio reached visitors via a portable radio receiver with earphones when they entered the range of the radio signal. As a result, visitors could not choose the specific track; rather, when they entered a room they received whatever the room transmitter was sending at that moment.

The Philips audio guide was not developed further, but during the 1980s a device came along that would revolutionise the way people listened to music: the Sony Walkman made it possible to listen to music while strolling in the street, jogging or travelling on the bus, metro or train. The possibilities of the device as an interpretation tool were considered by the US National Park Service. In 1987 the NPS commissioned stage actor and director Chris Hardman to create a Walkman-led tour of Alcatraz prison, which had recently opened its doors for public viewing.

This very first walking guide was made entirely using interviews with guards and pris-oners who had worked or served time at Alcatraz. No other narrators’ or actors’ voices were added, making it a convincing experience due to the unsettling voices giving their accounts in their own words. The interesting thing about the experience is that the audio guide was not intended to serve as a cheap replacement to human guides; instead, it was conceived as a wholly meaningful interpretative experience in itself that could not be provided by any


258 / 259

In the six years since apps first appeared, in the world of museums and heritage the trend has moved from producing general apps, that are still increasingly nurtured by the design of websites and audio guides, to producing more specific apps, designed with a specific purpose or audience in mind.

The MoMA app has set the standard for large art museums. It is an app that com-bines practical information with content in preparation for your visit and an audio guide for the temporary and permanent exhibitions. In reality, by and large the app reproduces the information posted on the website, but with the added bonus of allowing users to be sent alerts. Generally speaking, apps for major art museums incorporate three key aspects: practical information (what’s on) + additional exhibition content (typically videos) + a catalogue/audio guide function.

In the specific case of the MoMA, the specialist focus sought to create an app designed with a specific purpose – artistic experimentation – for a specific audience: chil-dren. The Art Lab app is designed for tablets and consists of a design desktop for uploading a number of sketches from the museum collection, reinterpreting them and then sharing them on social networks.

Unlike the MoMA tool, the Rijksmuseum app was patently conceived as a multimedia guide. To mark the major renovation the museum underwent, it was decided that the entire interpretation of the collections would be conducted using mobile devices, freeing up room in the museum exclusively for works of art and basic signage.

3. The age of appsNowadays it is nigh on impossible to purchase a mobile telephone that is merely that.

The widespread use of smartphones and tablets has revolutionised the way we consume the press, radio and television. Moreover, it has provided a new consumer outlet: apps. This revolution has also been wide-reaching in the realm of heritage.

The most commonly observed example of the popularity of smartphones in the field of museums and heritage is their use as a camera, as an audio guide and as a tool for shar-ing the experience on social networks. The popular nature of the use of social networks has led the sphere of heritage and, in particular, museums to lean towards a more photographi-cally permissive environment than traditionally allowed in heritage sites.

Presently, social networks are viewed as a channel with which to disseminate and promote the image of the museum. Consequently, not only is there no longer a ban on taking photographs; rather, it is encouraged to the point where the selfie trend has led a number of museums to establish regulations for using selfie sticks.

Between 2009 and 2013 a research group called Museums&Mobile (www.muse-ums-mobile.org) conducted an annual survey in which around 100 American and European museums took part to find out about the use of mobile technology at their institutions. The results shown below stem from the 2013 survey – the most recent – where a consolidation was observed in the trend of running technology projects for three main reasons: to make accessible additional interpretative content; to enable visitors to “keep-in-touch” with the institution; and to experiment with ways of engaging visitors, i.e., exploring the potential of social networks.

The lack of interest in the language issue is surprising, while the potential for people with special needs is becoming clear.

Source: http://www.slideshare.net/LoicT/mm-survey-2013-report-v1


260 / 261

The Museum of London’s Streetmuseum app has set a milestone in the brief history of heritage apps in creating a completely new product that would only become available once smartphone technology had been created and reached widespread use. Without a multi-media device incorporating GPS and a camera it was inconceivable to view a picture from the specific location it represented and compare then and now. The concept of geo-refer-encing old archive photos and putting them together in an app is yet another example of how technology is helping to enhance interpretation. Without a doubt, when accompanied by an expert guide, this product provides the ultimate interpretative experience.

Inspired by the Museum of London app, Barcelona Visual also capitalises on the use of new mobile devices, offering a journey of discovery around the city using a selection of pictures from the collection of Barcelona’s Photographic Archive. The idea with this app is to find the vantage point from which old pictures were taken in order to take a photograph from the same perspective and compare then and now. It also incorporates an online pic-ture sales system. However, with this app the interpretation is not educational or narrative in nature; instead, it involves following a city quest, finding specific vantage points and interacting with reality on the basis of the past.

In light of the success of Streetmuseum, the Museum of London decided to release an app on London in Roman times: Londinium. In this case, old photographs have been replaced by pictures of excavations carried out at different locations in London and the remains found at each site. A host of points form the focus of an augmented reality game allowing users to watch videos that re-enact scenes that would once have taken place at the locations; for instance, at the site where it is assumed the Roman amphitheatre of Lon-don was located. One innovative feature of this app is the inclusion of a map with a timeline allowing the map of Roman London to be superimposed over the map of London today.

Ever since we at Stoa began creating apps, we set ourselves the challenge of produc-ing one for Park Güell. When we began working on it, the park was receiving an average of 9 million visits each year, no system had been set up to regulate admission and no interpre-tation strategy had been implemented, despite there being an interpretation centre.

The idea behind the app was to offer visitors with an interest in culture a tool for visit-ing the park, beginning with information about the best time of day and indeed of the year to visit. With regard to interpretation, this aspect was based on the notion of the park being a New Arcadia, a metaphor shared by Güell and Gaudí. The content comprises narrative snippets accompanied by a subtle audio post-production recreating the sound that can be heard in the park at dawn on a spring morning. The discourse begins and ends with a video.

The Rijksmuseum app was launched in 2013 with two tours, each with two temporary versions and an open visit option using a numerical keypad. At present there are twelve different tours and a family quest. The most striking aspect is the interpretative endeav-our undertaken by the museum to generate content using layman’s terms with popular references and a light-hearted approach, for instance in comparing William of Nassau with Cruyff when discussing the Dutch national anthem.

Inspired by the Rijksmuseum app, the app of the Museum of World Cultures of Barce-lona is also oriented to being a multimedia guide. However, unlike the Dutch museum, the Barcelona institution conceived the app as a supplementary tool because the museum’s permanent exhibition incorporates multimedia interpretation devices. Along these lines, the app suggests a range of tours giving an interpretation of the works they comprise on the basis of three questions: What is it? (identity and purpose of the work) + What does it represent? (iconographic interpretation) + What does it signify? (symbolic, cultural, religious interpretation).

The app includes context-based material, such as videos and photographs, and offers a specific tour for the visually impaired with customised content that includes a description of the works.

Adapted tours from the app of the Museum of World Cultures of Barcelona.


262 / 263

In recent years, within the sphere of interpretative experimentation the MET (Metro-politan Museum of Art) generated a number of interesting products associated with tem-porary exhibitions. One of them – the Faking It app – deals with the topic of photo-retouch-ing in the pre-Photoshop era. The purpose of the app is both to promote the exhibition and act as a guide to prepare a tour of it or offer an exercise after seeing the exhibition. Based on the idea of the game of Trivial (in other words, choosing from three possible answers to a question), it turns out to be really effective as a tool for exploration and reflexion. Its interactive nature makes it appealing to users and it is a low cost tool that capitalises on all the research and documentation carried out in preparation for the exhibition.

Life and Death at Pompeii is a British Museum app created on the context of a tem-porary exhibition and designed for tablets, devices that are gaining popularity. It actually constitutes a new form of multimedia education product incorporating interactive maps, topic menus, graphics and videos. On this app, rather than providing us with written texts, the experts speak directly in the various videos the tool incorporates.

Also within the area of specific products for tablets, Barcelona City Council created the Barcino 3D app. As with the aforementioned British Museum app, it is a product designed for use at home or at school as a component for discovering Roman Barcelona or putting together a tour; thus, rather than a guide for following trails around the city it is designed to allow users to discover Barcelona from the comfort of their armchairs.

The idea of reproducing the atmosphere of a Roman city enshrined in Londinium also laid the foundations for coming up with the concept of the app for Guissona archaeological park, Iesso. Essentially, the app sought to address the two interpretative shortcomings the site suffered: the overlapping of periods, preventing any understanding of the archaeo-logical site; and the fact that the ruins were scarcely visible, hindering the understanding of the archaeological structures. Moreover, the app was intended to complement visits to Guissona Museum where there were explanations about the town’s historical development. Budget restrictions made it impossible to produce videos or archaeological reconstruc-tions; hence, we had to make a virtue of necessity. The solution put forward was to include a timeline showing the five key stages in the history of the site and aspects linked to them. The content consists of a female narration accompanied by highly evocative audio scenes re-depicting the various corners of the city using sound effects.

The app Ceretània provides an explanation of the Iberian, Roman and medieval site in Castellot de Bolvir (La Cerdanya region). We envisioned this app to complement the site’s interpretation centre and to accompany tours of the museumised ruins. The aim was to create an effective product on a low budget. Consequently, we had to start by coming up with a simple app that only incorporated aspects vital to its purpose: touring the site. We based ourselves on Tilden’s notion that there is no interpretative instrument that is more effective than an excellent interpreter and we sought to make the app represent this concept. We prepared a number of the most frequently asked questions by visitors to the site and recorded the replies given by Jordi Morera, one of the archaeologists in charge of research at the site.

Screen shots from the app Ceretània.

Screen shots from the app Interpretar el Park Güell.


264 / 265

the very same thing. For many years I have argued that guides and audio guides provide two substantially different tour experiences and, as a result, they could hardly be seen as in competition with one another. Nevertheless, as with many other fields, I am aware that technology originally intended to make certain aspects of our lives easier has in actual fact made the job market highly unstable in a sector that was already particularly weak.

Tilden stated that the main purpose of interpretation was not education, but provo-cation; however, as David Uzzell explains:

“(...) interpreters typically address the cognitive dimension of interpretation placing emphasis on enhancing people’s knowledge and understanding of issues. The affective and the behavioural dimensions, however, have received comparatively little attention in interpretative planning and design. If emotional and behavioural considerations are essential to attitude formation and change then any interpretation which excludes these dimensions is less likely to be effective. What are the implications of a meaning-making approach for interpretation, and in particular for the institutions responsible for interpretation? What should be the institutional response to this changed way of thinking?”1

The concept of interpretation has not become widespread in Spain, particularly since there is a lack of specific training in this field. On the other hand, over the past twenty years we have seen many interpretation centres spring up across the country like daisies. At many of these centres, interpretation merely forms part of the name because, by and large, these are facilities with an educational calling in the best of cases. We have ended up conflating interpretation with teaching narration, resulting in “interpretation facilities” becoming teaching forums, as if they were an extension of the school classroom. In my view, this is to the detriment of the primary purpose heritage facilities should fulfil; namely, that of teaching or helping visitors to enjoy heritage.

We began by stating, in the words of Tilden, that “There will never be a device of tel-ecommunication as satisfactory as the direct contact (...) with the voice”, but I am almost certain that Tilden would have changed his mind if he had witnessed Taüll 1123, a video mapping projection on the church apse in Sant Climent de Taüll inspired by the process of making the paintings. The development of technology in the 21st century undoubtedly enables us to come up with experiences that were undreamt of in the 1950s. Even so, in order for technology to effectively serve for the benefit of heritage, there is a demand for people who are capable of envisioning and lending meaning to these experiences, and we can only rely on such individuals if we improve and enhance training in interpretation and, undeniably, provided there are institutions with the will to fund such interpretation. With or without technology? Thoroughly and wholeheartedly, with technology!

1 D.L. UZZELL, “Interpreting our heritage: A theoretical interpretation”, D. L. UZZELL & R. BALLANTYNE (eds.), Contemporary issues in heritage and environmental interpretation: Problems and prospects. London, 1998.

The app Explorar el Arte Rupestre (exploring cave art) was conceived in order to pro-mote knowledge on the setting of the Cave of Chufín (one of the caves included in the list of World Heritage within the Cave of Altamira site) among school children and their families. The app also sought to prepare and promote the tour of the cave, which can only be visited during a short period of the year which, in addition, coincides with the school holidays. We envisioned this app for the tablet, since it would primarily be used at home and in the classroom. The app proposes a trail around the Cave of Chufín from 17,000 years ago and offers four different backdrops: the sanctuary with the paintings, the campsite at the cave entrance, the salmon river and the hunting area.

Aside from its use in understanding what life was like for artists in the Solutrean and Magdalenian era, the app constitutes an interpretative device to aid in the discovery of lithic tools and their uses. The app can also be used to experiment with tracing techniques on the cave engravings and paintings. Lastly, it also features a tool for sharing the sketches via email.

4. ConclusionsGuides have always looked at audio guides in disdain, as unfair competitors that

operate free from schedules, workers’ rights and the need to rest, and which always say

Homepage of the app Explorar el Arte Rupestre.


266 / 267

The applicationBarcelona 1700: from the site to La Ribera neighbourhood


Keywords:3D, 1700, Barcelona, La Ribera, El Born, the market of El Born, architecture, heritage, archaeological site


268 / 269

The site of El Born is a unique and exceptional space that is unparalleled in Europe due to its size, its state of conservation, the sequence of historical events it represents and because histor-ical records have allowed us to put names to the families who lived there.

Using this new application, we invite you to take an original tour. We’re confident that it will be a good tool for raising awareness of our heritage, for gaining an insight into Barcelona of the 1700s and for discovering in an educational, fun and accurate way the myriad of interesting aspects that stem from the architectural structures and unearthed objects.

This is the first in a series of case study apps that will provide an in-depth view of different aspects of the site. Not only does it place the area of El Born in the context of the city’s urban growth and development, but it provides a global perspec-tive of the archaeological remains that influence key urban elements. It also recreates facades using examples from the same period that have been conserved and that have similar structural features and it develops some of the transverse subject areas that the site itself and the material remains allow us to evoke, such as games, com-merce and war. Like this, we transform the site of El Born and the premises it is housed in, El Born Centre de Cultura i Memòria, into a driving force for the historical heritage of La Ribera neigh-bourhood where part of the urban fabric is still conserved and where there still remain a number of emblematic buildings that stood alongside the urban and architectural structures of the site in the years prior to 1717 and around which you’ll be able to take a virtual tour.

1. PresentationThe application Barcelona 1700: from the site to La Ribera neighbourhood is the first

project to emerge from “El Born 3D”, a programme by the Department of Historic Content of El Born Centre de Cultura i Memòria (El Born CCM). The initiative stems from the need to equip the centre with tools for making known the archival, archaeological and material research concerning the historical content that revolves around the site of El Born.

El Born CCM is a cultural facility belonging to Barcelona City Council that opened to the public in 2013. Located in La Ribera neighbourhood, it is housed in the old market of El Born, built in 1876. Restoration works on the market uncovered 8,000 square metres of part of the urban fabric demolished in 1717 as a result of the War of the Spanish Succes-sion. The site is made up of around fifty houses that have been conserved to usage level. These are surrounded by streets and other urban features that give us a better idea of what this part of the city was like from medieval times until its destruction. In all, it forms a unique and exceptional archaeological space, not only because of its size but because of its state of conservation, the historical sequence it presents and, above all, because notarial archives have made it possible to pinpoint who lived in each house, how many members formed each nuclear family, their names, their occupations, when they bought or rented the property, what renovation works were carried out on the property and what objects and furniture were in their possession.

The application Barcelona 1700: from the site to La Ribera neighbourhood focuses particularly on the urban and architectural formation and evolution of the neighbourhood based on a detailed study of each house, as well as of the different aspects of everyday life that took place there. It aims to provide key data that allow us to understand the site of El Born in relation to the urban space and its physical characteristics, in addition to being a venue for everyday activities. Not only has it been designed for people who have visited the site in situ and who are keen to find out more, but also for those who’ve never stepped foot in the centre but who want to know what it is and what it offers. Consequently, the information in the application has been organised so that users are free to choose which information they browse, in the order they prefer and to the depth they need, depending on their level of interest.

The application Barcelona 1700: from the site to La Ribera neighbourhood — several authors 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

270 / 271

selected between 1390 and today represent culminating moments of the projects that we have considered to be most unique.

2.2. The old marketThe site is located in a unique building, the first cast-iron and glass market built in Bar-

celona. The old market of El Born was designed in 1871 by Josep Fontserè as part of the plans to renovate and construct the Ciutadella Park and renew the city’s system of markets that – rather than being held outdoors in the city’s squares – were to be housed in purpose-built constructions, as had been done in France in previous decades. The architecture of the building or the key stages of life of this market, until becoming the headquarters of El Born Centre de Cultura i Memòria, are decisive factors for using the old market as a benchmark of the city’s history. To date, it is widely acknowledged that had it not been for the construction of this building, the subsoil wouldn’t have been conserved in the conditions we find today.

2. ContentsBy downloading the application, users will have at their fingertips an overview of the

project, as well as all the information and instructions they need to know how the applica-tion works and the main actions they can perform. There is also a glossary of terms relating to construction and occupations or trades carried out by the site’s residents, as well as the names of the houses and their inhabitants, given that they are quoted in the texts. Users, therefore, are provided with information that increases their knowledge of El Born and Barcelona of the 1700s. One noteworthy feature throughout the application is the clear and direct relationship between different sources: by working with archives and archaeo-logical remains, we can give better definition to the stories that the site of El Born has to tell. Finally, users will also have the possibility of sharing the application and accessing the centre’s website.

The application’s content has been structured in four main blocks: “The timeline”, “The old market”, “The site” and “La Ribera 1700”. This is a logical order that aims to help users get their bearings: in the first block they see the urban fabric of Barcelona from 1390 to the present day, with the site’s location as a permanent reference point; in the second block, users become familiar with the site inside or beneath the old market of El Born; in the third block users discover the site’s physical characteristics and its historical records; and in the last block, they are able to “glue” the site to the city of 1700 based on today’s Barcelona, thanks to georeferencing. In fact, the “itinerary” the application suggests through these four main blocks allows users to enter the city, step inside the old market, navigate the site and, finally, go beyond the boundaries of the market to continue strolling through 1700s Barcelona.

2.1. The timelineUsing as a benchmark the surface area that El Born Centre de Cultura i Memòria

occupies on a city map, this section allows us to visualise the urban transformation of Barcelona from the period in which its structure was defined by a perimeter wall that definitively shaped its outline, in around 1390, to the present day. This evolution highlights the importance that the demolished area of La Ribera neighbourhood acquired from 1717 onwards, given that as of the 19th century it became a new nucleus of urban activity. In a very visual way, users gain awareness of the great urban planning and architectural projects that were unfolded here over the course of the modern era. The thirteen dates


272 / 273

Using this point cloud, we generated a mesh that was optimised for mobile platforms, with a significant reduction in weight and complexity, whilst maintaining the necessary balance to guarantee the quality of the image and the users’ optimum experience. It should be taken into consideration that the process to reduce weight generates a low-resolution model both of polygons (definitions of contours of scanned structures) and of texture (quality of the image). For this reason, we feel it’s important to emphasise that the image of the site as seen on the application is not an accurate reflection the excellent conservation status of the remains the site contains.

A second function of this section allows users to observe the entire site reassembled in volumes. Like this, users can appreciate the vertical dimensions of the urban space when they move about, free of superfluous details that could interfere with their experience. The houses have not been reconstructed as this aspect will be developed as research progresses. By activating this function a second time, users find themselves standing in the middle of the street surrounded by the raised walls, a perspective that helps appreciate their height.

The facadesIn this section, you’ll find a virtual recreation of all the facades of the houses and

premises conserved at the site. It is activated via a map that pinpoints the different facade features that have been developed.

In order to design a virtual recreation with a solid historical basis, we developed a three-way and concurrent research process. We produced a structural interpretation of the remains conserved at the site, we brought together all the historiographical data that we had on the houses in the site, and we drew comparisons to buildings from the same period and with similar characteristics still standing in Barcelona, so as to describe the buildings in the site as accurately as possible. As a result, the virtual recreation shows very specific features that are characteristic and very much a part of Barcelona’s construction tradition. To emphasise the parallelisms between construction features visible today in many of Barcelona’s historic buildings and features found in the site, the virtual recreation includes information points that users can activate. These include a fact file of the feature conserved in situ (with the address where it can be found), a current photograph and a text to place it in context.

The large time-span of the documented houses – from the 14th century to the final demolishment of the area, in 1717 – has conditioned part of the appearance of the ele-vations and it is the reason, in some cases, why a single facade can show recreations of openings and masonry from different periods.

2.3. The siteThis section invites users to discover the site in four different ways: navigating

through the site; perceiving the site according to built volumes; viewing a virtual recreation of facades; and finally, locating various types of unearthed archaeological materials, placed in situ on the site’s planimetric drawings.

Navigating the siteTo navigate the site, visitors have two options: they can tour the site independently,

either at street-level or flying above its structures, deciding where to go and when; or they can access a set tour with a single itinerary. In both options, users come across 13 informa-tion points that help identify different urban, architectural or domestic elements that invite them to take a closer look at the remains.

In order to produce this virtual recreation, we produced a 3D scan from over 250 angles around the entire perimeter and we obtained over 5,000 million data points.


274 / 275

2.4. La Ribera 1700The archaeological remains conserved in El Born can be found elsewhere in La Ribera

neighbourhood. In fact, some of the streets and buildings that we find today around Santa Maria del Mar, Fossar de les Moreres or Pla de Palau are from the same period.

In this section, you’ll be able to discover the neighbourhood in two ways. Firstly, on a virtual tour, that allows users to view the neighbourhood’s buildings in 3D, and secondly, on a georeferenced tour which is activated when we find ourselves out on today’s streets, with guided routes to the buildings of historical interest in La Ribera.

In terms of graphics, here we have opted for a black and white linear drawing so as to create a contrast with the section that shows the scanned image of the site.

Material evidenceThe application also takes material evidence into consideration. Archaeological inter-

ventions carried out in El Born have provided a vast number of objects. Together the pieces provide different types of information, not only from a strictly material and technical point of view, but also from the perspective of preferences, customs, needs or novelties of the era, among other aspects, that complement archival data. The purpose of this section is to provide information on some of this material culture, both in relation to the morphology of the site and in relation to the human activity that was carried out there. We have clearly only been able to include a selection of items that we have organised into subject areas and functions. In this subsection, users have the option of crossing the data that they are given – activating each of the four themes selected (water, play, commerce and war) – with street names, house names, occupations and the buildings.


276 / 277

riched with textures and imagined details. However, the objective was to restrict ourselves to what we could back up with documentary evidence.

As a result, the application invites users to play the role of a researcher, whether it be comparing plans on the timeline, exploring the site, interpreting the planimetric drawings of materials, identifying facades or strolling through the neighbourhood as it was in the 1700s.

https://youtu.be/DJgVniYkGf0

3.2. The production of the 3D survey From the beginning the idea was to produce a 3D survey of the site that was as

realistic and detailed as possible. The site covers over 8,000 square metres, 40% of which is hidden under the surrounding platforms with areas that are in complete darkness and more or less inaccessible.

So as not to interfere with the centre’s day-to-day activities, and to be able to have a better control over the light and space, we decided to carry out the 3D scan over six long nights. To be able to capture the real texture of the archaeological remains we had to illumi-nate the whole perimeter with artificial lighting. To do so we installed 60 diffused light points.

In parallel to this process, in view of the geometric characteristics of the space, the unique aspects of the location, the inaccessibility of some areas and the complex morphol-ogy of some elements, the site of El Born was selected for a pioneering pilot test in Spain using Scanner Freestyle3D technology by FARO. Freestyle3D is a portable, high quality and precision scanner (less than 1.5 mm) that is used to cover areas that are difficult to access or narrow spaces measuring up to 8 cubic metres. This pilot test served to prove how the two scanning systems were highly compatible.

3.3. Optimising the dataDigitalisation using the Focus3D terrestrial laser by FARO allowed us to gather a very

high number of laser positions of the site’s entire surface, spaced less than 2cm apart. We created a tailor-made workflow to be able to plan, execute and process the enormous amount of data that the scanner generated: a total of 22 Gb of compressed information, gathered by 252 laser positions that gave us a point cloud with over 1,950 million useful points. At the same time, we gathered information on textures using 360º photographs

As in other sections, here too users can access a total of 13 information points relat-ing to different emblematic and unique constructions and buildings that stood or remain in the neighbourhood. The information points bring to light the significance of these loca-tions over time in terms of heritage and their prominent role in the history of Barcelona. Once again, information is provided in the form of a fact file that includes the name of the building, the time-span, the conservation status (if it still exists or not), a brief historical description, and finally, a link to the Archaeological Map of Barcelona, if relevant.

3. The technology

3.1. The initial proposalThe application makes available content and materials gathered over the years from

archives and through research carried out at the site of El Born by different teams and specialists.

With accuracy underpinning aesthetic, technical and content decisions, the aim has been to achieve a format that appeals to both specialist users and the general public.

Consequently, there are several sections of the application that we could have en-


278 / 279

4. The teamThis project was planned and produced by experts at El Born Centre de Cultura i

Memòria and at the Archaeology Department of Barcelona City Council, as well as by spe-cialists in historical and archaeological research and technology. An interdisciplinary focus and teamwork are two facets of the project that resulted in the growth and improvement of the initial idea behind it. This, in turn, made it possible to have future expectations for the project that will make it one of the permanent research areas for both municipal centres.

For over a year we endeavoured to define the content of the project and how to display it to the public. We became aware of the potential of the site as a driving force of the project, and, at the same time, of the limitations of the capacity of a specific medium in which we wished to pour everything we wanted. We also became conscious of the need to manage and classify in a specific way the archival and archaeological records so as to be more effective when studying excavation surfaces and materials. In all, our aim was to put forward a project that was historically accurate and exacting, whilst being easy to under-stand and appealing.

Working alongside this core team, there were numerous professionals who made the groundwork possible: professionals who carried out a meticulous scan of the site, millime-tre by millimetre, as well as programming experts. To shape the contents of the application, the production company Creueta 119 coordinated a team made up of over 12 professionals from different fields, including programmers, UI/UX designers, 3D modellers, texture art-ists and 3D scanning technicians. All of them were essential to help interpret the site and make it more accessible.

Lastly, the project wouldn’t have been viable had it not been for the work of all the historians, archaeologists, restorers, documentation specialists, architects and designers who worked in and for El Born site and for the so-called El Born Project, prior to the crea-tion of El Born Centre de Cultura i Memòria. Without their research, knowledge and hard work, our efforts to synthesise the wealth of information would not have been possible.

elborn3d.cat

that we had to process to match their colour. All this information formed a huge 3D mesh that we reduced to 0.03% the size to make it more accessible by mobile platforms, via the application.

New studies of facades of houses in the site, carried out specifically for the application, allowed us to update the corresponding area on the existing 3D model of Barcelona 1700. Moreover, it was optimised so that, for the first time, users could navigate it freely, either from the other side of the globe or on the streets of Barcelona with a georeferenced experience.

3.4. Programming the applicationThe application posed major challenges in terms of programming: on the one hand, we

had a huge amount of content and data that we needed to structure in an intuitive way, and, on the other, we had a 3D model of the site and a 3D model of La Ribera neighbourhood that users needed to be able to explore using GPS technology. The tool needed to be accessible from as many devices, tablets and mobiles as possible, and from Android and iOS operating systems. Moreover, the user experience needed to be fluid when navigating the different sec-tions and the response times needed to be minimal. For this reason, various data compres-sion systems were created using native and third party modules, such as Unity.

Unity was integrated in the application so that it was transparent for the user and the different modules could be inter-communicated to exchange information, load content and gather navigation inputs.

In order to make the georeferenced tour as precise as possible, and accepting the limitations of the GPS system, – which makes allowances for an error margin of between 6 and 12 metres – a triangulation method was established based on the Wi-Fi networks located around the city.

3.5. Accessing the applicationThe application can be downloaded free of charge from each of the operating sys-

tems’ stores. There is also a PC version that can be accessed via El Born CCM’s website.


280 / 281

Keywords:Barcino, 3D reconstruction, procedural model, georeferencing, DTM, GIS

Barcino 3D Carme Miró AlaixBarcelona Archaeology [email protected]

Marc Hernández Gü[email protected]


282 / 283

1. Introduction. The Barcino PlanThere is an evident interest in Barcelona’s Roman past. An example of this is the

Barcino Plan, a programme driven by Barcelona City Council which has been promoting the recovery of the Roman city and the dissemination of the knowledge about it since 2012. The Plan’s main goal is to foster a creative management of Barcelona’s Roman archaeo-logical heritage with a view to meeting the needs of society in the Barcelona of today. The main lines of action are excavations, research, documentation, the musealisation of spaces and, of course, digital projects such as Barcino 3D. All the lines of work of the Plan seek to bring the heritage of Barcino closer to citizens, allowing them to appreciate and enjoy it. A great interest exists in interacting with the Barcelonans and in carrying out a proactive job that will permit them to discover their past with respect to both the built and transformed space and the society which lived there. That society made this space just as it is being recovered today, even though this recovery is discontinuous and fragmented.

SmartBarcino, a project addressed to developing an intelligent map of the Roman city of Barcelona, is a significant project within the scope of the Barcino Plan. It will be a technologically effective tool which will allow the public to enjoy the Roman archaeology of the city in an interesting and entertaining way. SmartBarcino will be organised to cover two key aspects: on the one hand, as a powerful web tool conceived to be a model of dissem-ination of the archaeological heritage, and on the other, as a source for the creation of a family of applications for tablets and intelligent telephones, designed to meet the needs of various publics, ranging from curious tourists to families and to experts. The website will allow users to tour the visitable and non-visitable points of Barcino and to access a collection of journals, virtual reproductions, videos and interviews, among other materials, as can already be done in an incipient way on the Barcelona Archaeology Service website. It should also permit the virtual reconstruction of the four best-known domus of the colony, which may now be seen at the Domus Avinyó space and which will soon be available on the Archaeology Service’s website. The first application which has been developed within the framework of this programme is the one we present today: Barcino 3D.


Within the framework of the Barcino Plan, a virtual application called Barcino 3D has been developed to present the Roman colony as it was in the late 3rd-4th centuries AD, a period when the city underwent a far-reaching transformation.

It should be pointed out that the model which has been recreated is based on the scientific activity which has been carried out over the course of one hundred years by a large group of archaeologists, historians, epigraphists and other professionals. We took as our starting point the documentation produced in connection with the archaeological excavations and the heritage studies which have been carried out, as well as the various research papers published on the Roman Barcelona. Consequently, it may be said that we started out from the scientific groundwork which had been laid, with precise data supplemented by information drawn from comparisons and paral-lels with Roman cities contemporary with Barcino, together with a knowledge of the treatises and the urban planning of that period. All this has allowed us to produce an ideal model based on the studies and knowledge of Roman archaeology and architecture, whilst creating hypotheses on those aspects of the city which still remain obscure.

The massive three-dimensional recreation of the various architectural elements has called for the development of a procedural model. Proce-dural modelling allows the reconstruction of all the elements of the city which are unknown to us by applying rules that establish a ranking of plausible randomness for such elements.

Barcino 3D — Carme Miró & Alaix i Marc Hernández Güell 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

284 / 285

3. The projectAs previously mentioned, Barcino 3D is a virtual application based on historical-

archaeological research, which seeks to make known the Roman colony as it was at the end of the 3rd century and in the 4th century AD to the Barcelonans and to everyone who is interested in our city’s past.

The first goal of the project was to develop a reconstruction of the city and its surround-ings as they were when the construction of the second ring of defensive walls was completed. Accordingly, it was necessary to set a definite moment in time in order to avoid mistakes. The city had been changing over the course of more than 300 years and in this period in particu-lar the change was quite substantial with respect to both its layout and its territory.

Barcino 3D has been an important test bench under the direction of the local public administration, with the participation of experts in various fields from universities and private enterprises. In the opening phase, the existing documentation was compiled and studied in depth, subsequently proceeding to determine what was required to achieve the

2. BarcinoThe colony Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino was founded ex novo by the

emperor Augustus as part of the process of reorganisation of the Empire, at the end of the 1st century BC. This city was very small in the beginning but it was clearly destined to play an important administrative and economic role. It developed over the course of time, finally becoming the Barcelona we know today.

The representation of the urban space down through time is one of the primary objectives of the archaeologists who work on a city. They seek to determine how the city evolved and changed and to make drawings of it from its origins to the present as their investigations progress. It often happens, however, that the lack of many important pieces of information makes it difficult to produce such drawings and in such case parallel models must be found. This is why the new technologies are proving increasingly helpful in the depiction of the various moments in the evolution of a space and of the urban space in particular.

Just as Henry Galinié has stated: “For convenience of language or thought, we often lend the City a personality and a destiny. The metaphors we use endow it with a head, a backbone, limbs, a heart and arteries. From there, the City can be born, grow up, face tests and sometimes die, even if it is generally eternal since we do not carry the idea of the city’s being alive to its logical conclusion. Thus, the City would act and would be endowed with autonomy. But here lies an essential contradiction. Every city is the result of what the soci-eties which have succeeded each other there have done to meet their needs and to express the values of their times”.1

On making a virtual reconstruction of Barcino, we reflected on which moment of the city we wished to represent since the city, as a living being, changes and remodels itself. We considered that the best moment could be the period around the last half of the 3rd century AD, a time of major urban transformations including the construction of the second ring of walls, with 76 towers and 4 gates; the demolition of a therma or bath building at the Sea Gate; the encircling of some other baths with a structure abutting on the wall, called the castellum, and the remodelling of the various domus, which led to a partial change of the urban layout due to the expansion of the private space at the cost of the public space.

1 H. GALINIÉ, “Preface”, D. BISSON, Villes en représentation, Tours, 1995, p. 7.

General view of the Barcino settlement in the Barcino 3D application.


286 / 287

In addition, from the start of the project, one of the features which we wished to emphasize throughout the application is the constant relationship between Barcino and Barcelona. This has been achieved by means of a function which allows the Roman city, situated on the left of the screen, and today’s city to be merged into a single image. This idea is strengthened with a screen in which the colony may be seen from various points of interest in our contemporary Barcelona, such as El Born Centre de Cultura i Memòria, the Collserola Tower or the F.C. Barcelona football stadium.

The application is divided into five main sections: the territory, the city, history and suggested routes, together with a photographic gallery of the various archaeological interventions carried out on the city and of the material which was recovered. In the history section, one finds a timeline presenting various important events relating to Barcino and the Roman Empire, accompanied by some tabs providing information on the founding of the colony, its urban planning, the centuriation system, trade, stone quarries, villas, water and the aqueduct, death, archaeological interventions, the domus, etc.

proposed goals. For this virtual reconstruction, it was necessary to conduct research on the occupation of the territory, not only including the city itself but also the area of influence between the deltas of the Llobregat and Besòs rivers.

Once this had been done, a decision was made on the methodology to be used. Work was carried out on various fronts, georeferencing the known data, on the one hand, and searching for parallels of all that we lacked due to the absence of archaeological informa-tion, on the other. Likewise, the elevations of city’s most prominent structures were drawn in order to transfer them to the virtual model, especially including the city wall with its four gates and its more than five documented types of towers, to which end the 76 existing towers were individualised.

Drawing of the restitution of the stairway by the Barcino 3D application. (Drawing: Reinald González. Veclus) Photo of the stairway leading to the walkway on the Roman wall. (Photograph: Martí Fradera)

Virtual reconstruction of the triclinium in the Avinyó domus. (CENTUM)


288 / 289

The plan published by Julia Beltrán de Heredia3 and Emili Revilla has been used to develop the interior plan of the city, working out Barcino’s internal layout on its basis while maintaining its proposed axes and location of the forum.

Whenever the existence of archaeological or documentary data has allowed it, all the georeferenced information has been maintained. In this way, the various historical- architectural elements and extant remains may be superimposed on the model. The inter-active panoramic images allow this correspondence to be illustrated and emphasized.

We also wished to maintain at all times the relation between the past and the present in order to show how the city has evolved from the Roman colony to our days and what ves-tiges still remain in the urban planning of today’s Barcelona, which has been determined by the planning of the first city. This provides a view of what has survived and of what has not been preserved or of what has evolved and been transformed. A link is consequently created between what was and what is, and the users can always be aware of where they find them-selves, even if they are navigating through the Barcino of the 3rd century. This possibility of seeing the before and the now of the city enhances the understanding of the evolution of the urban space and the awareness of how it has been transformed. For example, in this way you can situate yourself in the middle of the forum and see that it is now the Plaça Sant Jaume square or, when you are situated in today’s Plaça Nova square, you can see there one of the city’s best preserved gates, where the two branches of the aqueduct entered Barcino, lead-ing to a large cistern which must have been located next to the Temple of Augustus. It may be noted that four columns of this temple still exist and they may be seen at what is today the headquarters of the Hiking Club of Catalonia at Carrer del Paradís, number 11.

4. Procedural modelSince we did not have data on all of the city but only fragmented information, just as

is so often the case in archaeology, it was decided to develop a procedural model to allow the reconstruction of the part of Barcino which was unknown to us, basing ourselves on rigorous scientific criteria without inventing anything.

The basic documentation had to be available in vector format to make the procedural model, so it was necessary to vectorise the available information in raster format, convert-ing the various elements into lines or polygons in this way.

3 BELTRÁN DE HEREDIA, J. 2013. “Barcelona, de colònia romana a sede regia visigoda, medina islàmica i ciutat comtal: una urbs en transformació”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, no. 9.

This section also contains a glossary of Latin terms and of the important figures mentioned in the application, in alphabetical order. Additionally, there is a tab in which the project itself is explained. Aside from all this, three routes are suggested: a general route, a route around the city wall of Barcino, and a route of water in the city.

With respect to the hierarchisation of the application, it may be noted that work was carried out on three different scales in order to provide a comprehensive view of the space. These scales included, firstly, the territorial scale, comprising the whole ager of Barcino from the River Llobregat to the River Besòs and from the Collserola mountains to the Medi-terranean Sea. Secondly, the urban scale, which was used to reconstruct the city itself, with the streets that crossed it and the wall that encircled it.

And thirdly, the architectural scale, used to individualise the archaeologically known structures, especially including the wall and its gates.

On planning the territorial scenario, the digital terrain model (DTM), with a resolution of 15 metres, of the Cartographic and Geological Institute of Catalonia, was superimposed on a new model developed on the basis of the archaeological research carried out on the landscape and the coastline of the 3rd century AD.2

2 The DTM was developed for other projects of the Barcelona Archaeology Service by Álex Moreno (ATICS) on the basis of the contour lines of old planimetric maps.

Image of a street in Barcino. Barcino 3D, recreated by WASABI.


290 / 291

have studied our city’s past, without whom the making of this virtual city would have been impossible. The application may be downloaded, free of charge, from the markets specific to each operating system. There is a version for digital tablets and another for smart-phones, and the application may also be downloaded from the website of the Barcelona Archaeology Service (http://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona). A version for computers is likewise available. The application appears in three languages: English, Spanish and Catalan.

6. The futureThis is the first application that we have developed, but we hope it will not be the

last. It should also be noted that we have prepared it in such a way that in the event that changes were to arise as a result of new data and research, it will be easy to incorporate the novelties once they have been verified by the scientific community. The research which is being conducted on the Temple of Augustus is an example of the emergence of such new findings. In the application, the temple has been drawn according to the historiographic tradition while modifying the measurements which historiography had established since, thanks to the drawing of the digital terrain model, it was verified that it was impossible for a temple of the proposed dimensions to remain standing. For this reason the dimensions of the temple were changed in anticipation of further findings with respect to its orientation.

Work is underway at present on a digital publication intended to supplement the application which is especially addressed to schools and to everyone wishing to use Barcino 3D as a teaching tool.

arqueologiabarcelona.bcn.cat/pla-barcino/barcino3d

For this reason, the procedural model was developed with the support of the Barce-lona Archaeology Service. Work was carried out only on the area of Barcino within the walls at the time when the construction of the early imperial wall was completed, towards the end of the 3rd century AD.

The procedural method consists in projecting the polygons in vector format on the terrain and then applying a rule to them, that is to say, a set of functions in Python pro-gramming language, on the basis of which the model is built according to pre-established parameters. Taking a typical plan of a city block, a program was designed to divide the city into plots, allowing random assignment of the typology of structures (the size of the houses, whether or not they had a courtyard, the location of doors and windows, etc.).

In the construction of the model, a total of 22 rules were developed for the model-ling of each of the elements, additionally preparing over 50 different textures which were combined with various colours to provide the final result.

5. The project teamBarcino 3D is the outcome of the work of a multidisciplinary team formed by a

number of people, who have contributed all their experience from their respective fields of knowledge. The project was led by the Barcelona Archaeology Service, within the frame-work of the Barcino Plan, in conjunction with the Systems Department of the Barcelona Institute of Culture. With respect to the task of modelling, in particular, the project received the collaboration of the Laboratory for Virtual Modelling of the City, of the Polytechnic Uni-versity of Catalonia (UPC), under the direction of Pilar García Almirall and with the special cooperation of Juan Corso and Jordi Casals.

Reinald González provided invaluable support on the preparation of the models and the validation of the historical and archaeological data, and outstanding contributions were made by Lluís Domingo on the design and by Lola Ángeles on the development of contents.

We were also fortunate enough to work with various acknowledged researchers, who provided us their generous collaboration and all their support, including Dr. Santiago Riera and Dr. Ramon Julià, who worked on the evolution of the coastline and the palaeoland-scape; Dr. Josep Maria Palet, in connection with the structuring of the territory; and Dr. Héctor Orengo, with whom we have shared years of research and enthusiasm, seeking to fill some of the gaps in our knowledge.

Lastly, we wish to say that a number of people whom we cannot mention here for reasons of space have been of indispensable assistance at different points in the process of materializing this project, especially including the archaeologists and historians who


292 / 293

Keywords:Barcelona Archaeological Charter, open data (OA), ancient mapping, modern fortification, Bourbon citadel, the fisherman’s neighbourhood

Recovering Barcelona’s medieval and modern walls: archaeological interventions and a virtual rendering

Marta Fàbregas EspadalerAtics, [email protected]

Miquel Gea BullichActium Patrimoni Cultural, [email protected]

Mikel Soberón Rodrí[email protected]


294 / 295

The major archaeological works carried out on Barcelona’s medieval and modern walls have uncovered a wealth of information about the city’s defences and, as a result, about the society and people who used them. In this paper we set out two examples of archaeological excavations undertaken, along with the respective documentary and mapping studies that help to shed light on the findings.

Likewise, we also present the Archaeological Charter as both a tool for the systematic organ-isation of information obtained through archae-ological work and as a platform for research and dissemination of the findings thus obtained, affording a range of perspectives through the use of new technologies.

1. IntroductionIn the 21st century, no one would question the significance of being part of the global,

virtual world. Indeed, professionals such as us who work in the field of historical research and, in our specific case, in obtaining new archaeological information, cannot afford to remain on the sidelines. It is vital, and one could even go so far as to argue should be man-datory, to make the archaeological information we gather available to everyone, ensuring its easy, swift and open access via a system called open access (OA) which has witnessed widespread use for a number of years for a host of scientific projects.1

It was with this goal in mind that Barcelona Archaeological Charter, a technological tool developed over the past five years making it possible to structure and disseminate all information gleaned from archaeological work in the city, was set up. It is necessary to recall that during the 1990s and the early 21st century, the whole city in general, but Ciutat Vella district in particular, underwent a process of urban development that led to a substantial proportion of the subsoil being opened up. With the exception of certain cases that aroused specific interest, most of the information gathered during this archaeological work was consigned to oblivion in the archives of the administrations.

There are currently in excess of 3,500 archaeological elements on record which we are able to present in an open access network through the Charter and, more importantly, open them up to new forms of exploitation, such as those we will see at the end of this paper.

The Charter incorporates both textual information and maps of each element, and both formats are interrelated thanks to a geographic information system. It is more than merely a filing cabinet for storing all current information (archives from technical reports are also incorporated); rather, it is a smart container serving as a platform for research and dissemination. Consequently, users are able to review all the information held therein and also export it in a range of formats (xls, kmz, etc.).

The aim of the Charter is to host information coming from a single site: Barcelona city, delimited within the boundaries of the current municipal district; therefore, it is an extensive site spanning just over 100 square kilometres with remains ranging from Epipale-olithic Age discoveries to structures from the 20th century.

In order to standardise the information and thus facilitate searches2 specific thesau-ruses have been prepared based on Barcelona’s intrinsic features. Specifically, in relation

1 The key feature of open access is that the use of knowledge stemming from the field of science and education, appraised by experts and which has been made public and produced using public funds, is free in terms of having no restrictions or cost. Articles that are offered through open access are typically governed by licenses such as Creative Commons, and this is the case with the reports and other documents with authorship that are linked from Barcelona Archaeological Charter.

2 Thanks to the systematic organisation of information, the discovery of parallel elements among the archaeological remains became simpler, safer and swifter.

Recovering Barcelona’s medieval and modern walls: archaeological interventions and a virtual rendering — several authors 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

296 / 297

The first is located along the central section of the seafront. As with most of Bar-celona, this area was established as a result of the superimposing of stratigraphic layers on account of the accumulation of historical moments and eras. Further to this build-up of materials, a human element was fittingly added according to the frequently quoted expression written by chronicler Narcís Feliu de la Penya during the 18th century “cities are not just brick and mortar; rather, they represent the people who live there”3 as a ploy to go beyond merely describing physical remains. Indeed, in spite of archaeologists’ stubborn-ness, it is not the cities that change, but instead the societies that build and constantly transform them. However, it is impossible to conceive urban spaces without considering the link between the two elements: space and human interaction over time.4 It is this space in time that inevitably places us on the level of diachrony. As an example of this we could amend and add to Narcís Feliu de la Penya’s expression using the original sentence written by Saint Isidore of Seville a thousand years earlier: “Nam urbs ipsa moenia sunt, civitas autem, non saxa, sed habitatores vocantur”.5 In other words, cities are indeed also about bricks and mortar; materiality.

The series of archaeological works illustrate the need to incorporate the diachronic perspective in the study of a city. That notwithstanding, it is necessary to point out that these works were not the result of any prior plan other than a housing development for some of Barcelona’s last remaining “empty” corners. These efforts have given rise to almost conflicting or somewhat erratic actions, considerations and assessments being made with regard to remains.

2. Changes and continuities in the central section of Barcelona seafront

A significant number of factors come into play in the arrangement of this area, two of which are worth highlighting. The urban development project drawn up by Peter II, King of Aragon between 1207 and 1210, albeit ancient, was subsequently of major importance and was pursued by his son James I of Aragon. Aside from other aspects, this plan led to a sea-front divided into three segments with urbanised sides and a central section reserved for

3 Reproduced countless times, this quotation heads up a major work: A. GARCIA ESPUCHE, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles xiv a xviii). Barcelona, 2009, p. 15.

4 H. GALINIÉ, Ciudad, espacio urbano y arqueología. Valencia, 2012, p. 53 et seq.

5 ISIDORE OF SEVILLE, Etimologías. Madrid, 2004, p. 1058.

to the chronology there are periods that mark milestones within the city’s history, such as the construction of the first medieval walled enclosure (1285) or the end of the Catalonian Civil War (1472). In addition, in terms of typology, a range of specific definitions are also provided, such as the esplanade, a component that constituted part of the city’s fortifica-tion in modern times. These thesauruses can be expanded, meaning that new documented concepts established during archaeological work may be added to it. The database was designed to allow changes to be introduced without affecting its operation or outcome.

On this basis, the initial aim was to organise and display all the information on a map. The GIS enables us to link the information to a geographical entity, depicted according to the area where the archaeological work has been carried out, whilst also being georef-erenced. Accordingly, we can gain an overview of the area thanks to the various maps we have available to use: the orthophotomap from the Cartographic Institute of Catalonia, the city’s plot layout, the OpenStreetMap, etc.

Below we have set out two archaeological interventions that have unearthed a large body of invaluable information concerning the city’s history and, in particular, for studying the modern day walls. Both have unveiled an array of mapping materials and concepts that have enhanced the Charter enormously.

Location of both interventions on the map by J. Cardoso from 1760. (Map: À. Moreno / Atics, SL)


298 / 299

In other words, the construction plans on the sea wall would entail definitively closing off Barcelona’s coastline. The urban impact did not leave the people of Barcelona indifferent. Firstly, the new wall implied demolishing a series of houses along Carrer de les Polleres, which gave rise to long-drawn-out proceedings with regard to compensation. Conversely, the city’s opponents of the construction of the wall sought to back the private interests of the ruling elite; specifically, the properties they owned, which would lose value if a wall was built in front of them. Notwithstanding this reason, we believe another aspect needs to be considered. The fact is that the sea wall would principally entail rendering

the monarchy.6 The second factor relates to adjustments to the coastline brought about by the construction of the first dock in 1439, and especially by the construction of the second, from 1477 onwards, right next to today’s França railway station.

Work on the main urban development project from the start of the modern era commenced on the sand generated by the dock works; namely, the sea wall. Although historiography sought to portray Charles V, Holy Roman Emperor (Charles I of Spain), as the leading proponent of fortifying Barcelona’s seafront, the potential to build a stronghold in the port area – which would later be known as the Migdia bastion – is already mentioned much earlier without the involvement of the monarchy. Indeed, in 1515 it is suggested that “in order to defend the coastline of the city in the area between the new tower and the dock, a bastion should be erected in order to defend the entire seafront, towards the east spur and the Franciscan monastery”.7 Accordingly, we could say that this initial stage in the fortification associated with the Migdia bastion and certain works on the east spur formed part of a locally-promoted project, while the work carried out from 1435 onwards, fostered and ordered by Charles V and later by Philip II of Spain, was the result of the monarchy’s strategic and political programme.

The elements we are currently familiar with from an archaeological standpoint in the central section of the seafront are the Migdia bastion, on which construction began in 1527; the walls, from 1535 onwards; and the area surrounding the Portal de Mar gate. The Migdia bastion, a prominent element in this ensemble which has been preserved to the current day, is shaped in the form of a square, flat bastion 35 metres long at the front with sides measuring 15 and 40 metres, respectively. From a construction viewpoint, it features ashlar brickwork with two distinct formwork foundations. Inside, two depots were built for safeguarding gunpowder and other artillery.8

6 A. CUBELES, F. PUIG. “La Drassana i la gestació de la façana marítima de Barcelona”. Drassana. Revista del Museu Marítim, 11 ( 2003), pp. 50-61.

7 THE HISTORIC ARCHIVES OF THE CITY OF BARCELONA (AHCB), Reg. de deliberacions, 1B.II-42, f. 16r.

8 AHCB, op. cit., 1B.II-51, f. 16v. These depots have not yet been located archaeologically, despite recent work undertaken.

The Migdia bastion, an example of heritage and urban growth coexisting. (Photograph: M. Soberón)


300 / 301

In a fundamentally brief manner, we may say that in the early 19th century the Portal de Mar gate and the surrounding area continued to constitute one of the city’s economic hubs. It is therefore no surprise that Barcelona’s first expansion took place in this sector to form the only neoclassical area in the city, which is fortunately rather well-preserved even today. The urban re-development incorporated one notable feature: the construction of a new sea wall. Erroneously, it had been considered that there was a dichotomy between the urban civil architecture (the Porxos d’en Xifré blocks, Casa Colomer, i.e., Pla de Palau square) and the military works, represented by the new walls and the Portal de Mar gate.

obsolete the key forum for citizen and estate-based representation (in other words, the Council of the Hundred and the Government of Catalonia), which had been developed from the 14th century onwards. A medieval backdrop open to the sea with quality build-ings – such as the Llotja de Mar (the medieval stock exchange), the Diputació del General (Catalan Government) and the Hala dels Draps (originally the Porxo del Forment, or wheat portico) – was transformed into an enclosed setting where only the Portal de Mar gate portrayed the city’s monumental aspirations in a highly limited fashion.

Fishermen were particularly affected by the construction of the new walled ensemble as their traditional route of direct access to the beach was cut off. As a result, from the late 16th century onwards work began on the construction of a series of huts on the beach, 25 of which – built during the first half of the 17th century – we are acquainted with to some degree of detail. The dialectical circumstances existing between the Council of the Hun-dred and the fisherman’s guild, along with material discoveries, afforded sizeable scope for comparing documentary and archaeological sources, especially following the orders from the Council of the Hundred to demolish these huts as a punishment for the alleged impro-prieties that took place there. As a result, rather than placing us in the context of a “public order” conflict, the mainly archaeological sources situated us at the core of the issue: the complex struggle between the guild (tradition, custom) and the Council of the Hundred in managing, taxing and even modernising the fishing industry.

The fishermen’s huts during the 2012 dig. (Photograph: M. Soberón)


302 / 303

Barcelona,12 we ultimately decided to visit the General Archive of Simancas where the original copies of many maps covering the Bourbon citadel of Barcelona are conserved. To ensure the superimposition would be as accurate as possible, we took points of reference appearing on the historical maps that had survived to the present day: the church of Santa Maria del Mar, the old convent of Sant Agustí, and buildings from the fortification that are still preserved today: the Verdaguer Secondary School (former Palace of the Governor), the Parliament of Catalonia (the former arsenal) and the military chapel (chapel of the fortification).

We also superimposed a map of the archaeological remains affected by the building of Bogatell sewer in the early 1990s. Digging the huge trench needed for the new sewer brought about the destruction of a large body of remains from the medieval walls, the access bridge and the gates to the Bourbon fort, leaving a substantial scar on the city’s archaeological heritage. Unbelievably, a mere few metres saved the ruins of the Sant Daniel gate from this destruction, caused by the haste to be “ready” in time for the 1992 Olympic Games. It is especially surprising considering the fact that, in all probability, at the time medieval and modern archaeology did not benefit from the recognition it does nowadays. The aforementioned maps and various photographs, which help to gain an idea of the magnitude of the destruction, are the only records that “were allowed” to be made.

12 The first edition is from 1972 (M. GALERA, F. ROCA and S. TARRAGÓ, Atlas de Barcelona. Siglos xvi-xx. Barcelona, 1972), although we worked with a trilingual edition from 1982.

Documents leave no doubt, though: both the funding and indeed the design and execution were jointly established. The upshot was a single plan in which the wall became a work intended to serve as a “public utility and adornment”, rather than a sample of the stubborn-ness of the Captaincy General.9

Finally, it is also necessary to bear in mind the fact that the walls survived until the late modern period. Until it was demolished during the second half of the 19th century, the 16th century fortification gradually adapted to new times: firstly, to the age of the railway, as shown in the “Quarterons” (a set of hand-drawn plot maps produced by architect Miquel Garriga i Roca) from the mid-19th century or the sketch by Alfred Guesdon;10 secondly, and at the same time, to gas lighting. In 1842, the Gas Lebon factory was set up on La Barcelon-eta and distribution via underground pipes needed to reach beyond the fortifications.

The second intervention that produced remarkable results was carried out between 2005 and 2006 and shed light on the Sant Daniel gate. In chronological order, the key ele-ments that historically comprised this area of the city were Santa Clara convent, built at some point in the second quarter of the 13th century; part of the walls from medieval times that surrounded the aforementioned convent as of the 13th and 14th centuries; the Bourbon cita-del constructed during the 1710s; the partial demolition of this major fortification from 1868 onwards in order to adapt the area as a public garden; the hosting of the Universal Exhibition in 1888; and, lastly, the establishment of the city zoo on part of the garden area.

3. Preliminary study of the areaOf the major structures that once stood in that area, when we carried out our inter-

vention only certain buildings from the Bourbon fortification and the Universal Exhibition of 1888 remained visible. Accordingly, it was important to become familiar with the scale and approximate layout of all these buildings as precisely as possible in order to identify structures that presumably could be found in trenches only 80 cm wide.

Indeed, we believed that by superimposing the historical map existing from this area over a current-day topographic map11 we could glean highly valuable information in order to interpret and locate the archaeological structures that might have been preserved.

Although the initial work of superimposing the maps was carried out by scanning and computerising the historical maps published in reference works such as the Atlas de

9 AHCB. Obreria. 1C.XIV-159/8. “Manifiesto de la Junta de Ensanche”, 1840.

10 M. GALERA et al., Atles de Barcelona. Barcelona, 1982, p. 422, p. 455.

11 CAD software, a tool making it easier to produce and calibrate these map superimpositions, was used.

Example of the digitisation of a historical map. (Photograph: M. Gea)


304 / 305

In parallel to the study of the historical maps, it was necessary to become “immersed” in the terminology of poliorcetics from the modern and medieval eras in order to accurately interpret certain elements and military terms shown on the maps, such as ravelin or demi-lune, bastion, covered passageway or covert way, flanked angle, traverse or caponier, to name a few.

Aside from strictly map-related information reviewed in the Archive of Simancas, the check in the archives linked to this map provided other useful information to supplement the data gleaned from the maps. We were able to shed light on the origin of the map of this area of the city in which Flemish engineer George Prosper Verboom designed the Bourbon fortification that was ultimately built after the end of the War of the Spanish Succession.13 According to the documentation examined, this map of the eastern area of the city was drawn up by military topographers working for Philip V as a result of a request from the Marquis of Verboom himself in order to design Barcelona’s citadel. It thus shows us the shape of the city between 1714 and 1715 with an accuracy which, as observed in our archae-ological intervention and others that have been conducted since, is highly precise.

Lastly, in relation to the information these documents provide, the description of Bar-celona’s defences given by Verboom a number of years prior to building the Citadel, intrigu-ingly written while he was a prisoner there, is highly valuable. This description,14 which had in part been forgotten,15 provides details that have subsequently provided greater insight into the arrangement of the walls in the early 18th century.

4. The findings of the intervention in the Ciutadella Park

The archaeological monitoring of the trenches dug for a new groundwater network in 2005 allowed three sections of the medieval wall to be identified, in addition to the Sant Daniel gate, which was destroyed during the War of the Spanish Succession (1701-1715). We have been able to identify remains in more than thirty locations from the Bourbon fort of the Citadel (several sleepers from the covered walkway, parts of the ravelins, parts of the bastions, sections of curtain walls, the counterscarps of the ditch or the bombproof depots, among other structures) and, lastly, we also identified seven spots with remains linked to the construction of the park and/or the Universal Exhibition of 1888.


14 Published in full by Salvador Sanpere i Miquel in: S. SANPERE, Los terrenos de la Ciudadela, Barcelona, 1911, p. 5, and “Prueba I” in the annexes.


The discovery of remains from the Sant Daniel gate led to extensive digs being car-ried out in 2006, promoted by Barcelona Institute of Culture and the Archaeology Service of Barcelona. This intervention provided a sort of “photo finish” of this vital area in the defence of the city until its collapse on 11 September 1714. Due to the building of the Citadel and the fact that one of the immense bastions of this fort encircled this spot, this war zone was covered in earth and thus the state in which it ended up once the battle had ended was preserved for posterity: indeed, the barricades and the dozens of cannonballs found in front of the gate and on Sant Daniel bridge bear silent witness to these key events in the history of the city and, by extension, the Principality of Catalonia.

Although the perspective we obtained was that of the last time the structures were used in the early 18th century, the archaeological intervention also gave us an insight into the devel-opment of the portal from its construction around the 14th century to 1715, when it became buried in one of the bastions of the Citadel. Ironically, most of the destruction of the highest points of the gate took place when the Bourbon fort was demolished and the area was levelled in order to build the park. Several remains of the drills used in order to demolish part of the structures using explosives bear witness to this final destruction of the medieval formations.

Sant Daniel gate in the process of being dug. (Photograph: M. Gea)


306 / 307

Thanks to the findings from archaeological interventions and documentary, mapping- related and historical studies carried out during said work, we have come to the conclusion that the Archaeological Charter should not remain as an inventory, but rather must serve as a platform for processing this invaluable information. In actual fact, the presentation of this information comes in almost as many forms as the number of perspectives that may exist in relation to it. It is precisely due to the use of new technologies that we are able to set the information out in a variety of ways in order to make it easier to understand and, thus, encourage studies to be carried out to promote historical knowledge of the city, the primary goal of archaeological research.

We have already seen how in-depth work has been carried out on extensively georef-erencing the old maps during the two interventions presented. In the case of the modern walls, it has afforded excellent results. Consequently, a 3D draft is being put together to make it possible to see the city today with the walls preserved.

Another example of dissemination can be seen in applications that focus on a specific topic. One of them,16 put together to mark the tercentenary of 1714, depicts the city before, during and after the War of the Spanish Succession, grouping together the

16 http://cartaarqueologica.bcn.cat/monografics/1714

archaeological remains from each era. The aim is to provide details of what life was like in Barcelona at that point in history through archaeological remains.

Accordingly, it is necessary to keep abreast of developments in new technologies as they afford a wealth of perfect opportunities for enhancing research into our past and encouraging any findings thus obtained to be disseminated.

3D draft of the wall over the current topography. (Map: À. Moreno / Atics, SL)

Example of data compiled together in Barcelona Archaeological Charter in relation to a historic event; namely, “1714: archaeology of a siege”.


308 / 309

Keywords:Barcelona, urban history, dissemination of history and documentation, historical maps, digital multimedia resource

Barcelona, looking back: an example of the use of technologies for the dissemination of history and documentation

Xavier Tarraubella MirabetThe Historical Archives of the City of [email protected]


310 / 311

Barcelona, looking back is a multimedia digital resource developed by the Historical Archives of the City of Barcelona and the Department of Information Systems of Barcelona Institute of Culture which seeks to provide the general public with a value-added product for the dissemination of history and documentation.

Firstly, it allows a host of maps drafted by architect Miquel Garriga i Roca between 1858 and 1860 to be consulted and viewed. When put together they offer an accurate, detailed picture of Barcelona city as a whole within the perimeter of the medieval walls which had just been demol-ished at the time.

Moreover, it provides explanations of various aspects of Barcelona’s history from the mid-19th century in an entertaining, meticulous way. The city was undergoing complete transformation, em-barking on its urban expansion outwards across the Barcelona plain with the Eixample extension project.

This resource incorporates high-resolution dig-ital images, text, period documents, virtual trails, narrations from specialists and various layers of information, and it makes use of multimedia tools. The aim is to enable accessibility to maps that are essential in order to study how Barcelona’s urban grid developed and to gain a multi-faceted vision of a period in history when the city began to change forever.

1. IntroductionBarcelona, looking back is a digital multimedia resource prepared by the Historical

Archives of the City of Barcelona and the Information Systems Department of Barcelona Institute of Culture which seeks to provide citizens with a value-added product for the dissemination of history and documentation.

We consider it to be a product that offers a broad range of features when it comes to the dissemination of history and documentation through the use of information technologies:

a) It is innovative inasmuch as it entails the use of digital technologies to aid in the interpretation and dissemination of documentary heritage. We may be more used to this type of experience applied to artistic or architectural heritage, but in our immedi-ate setting we had never heard of such a tool applied to documentary heritage.

b) It allows us to clearly see how heritage can take advantage of technology for its dissemination, use, exploitation and interpretation.

c) It has been achieved thanks to a highly diverse group of professionals pooling their talents. An extensive team of specialists from a range of disciplines, including individ-uals from Barcelona City Council and others, have been involved in its development: archivists, historians, documentalists, technologists, computer scientists, geogra-phers, cartographers, architects, graphic designers, audiovisual producers, and so on. We believe that their contributions, coupled with the special relationship and sense of involvement in the project shown by the various teams, are among the key reasons why the product has been a success.

Two fundamental goals are sought with this initiative:a) To disseminate the existence and facilitate the consultation of a host of original

maps, known as the “Garriga i Roca Quarterons”, deemed to be indispensable mapping documents on Barcelona city as they show its urban fabric in the mid-19th century with great accuracy and detail.

b) To provide an explanation of what Barcelona was like during that period in an en-tertaining, meticulous way. The city was undergoing complete transformation, still confined to the perimeter of its medieval walls, although it was beginning its urban expansion outwards across the Barcelona plain with the Eixample project.

http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat

Barcelona, looking back: an example of the use of technologies for the dissemination of history and documentation — X. Tarraubella Mirabet 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

312 / 313

According to the geographer Francesc Nadal, the mapping works carried out by Miquel Garriga i Roca during the mid-19th century years endowed Barcelona with modern, scientific maps that complemented the map of Barcelona plain drawn up by engineer Ildefons Cerdà in 1855. Thanks to these works, the municipality of Barcelona benefitted from similar maps to those that had been prepared for some of the main cities in western Europe for some time, such as Paris, Madrid and Genoa.1

3. The Barcelona of the “Quarterons”As with any other mapping document, the “Garriga i Roca Quarterons” provide a

static view of the urban layout of the city at the time. However, beneath this apparently still picture there laid a turbulent city that was undergoing one of the foremost overhauls in its history. The Barcelona of the “Quarterons” – mid-19th century Barcelona – was a city of great contrasts according to historian Xavier Cazeneuve, whose explanation of the funda-mental aspects of this contrast is given below.2

Barcelona’s population had increased incessantly, reaching alarming numbers: from 111,000 inhabitants in 1787 to 180,000 in 1857. The situation was overwhelming the land available for building dwellings; hence, additional flats were being constructed on top of buildings and the size of dwellings diminished. The lower classes lived on streets where the sun hardly ever found its way in, and in small, dark and poorly ventilated flats.

At the same time, the city was promoting initiatives with the aim of raising its mon-umental status, new wider, more modern shopping streets were being opened, and old, disentailed religious buildings were being occupied for military or university-related uses, for the construction of markets or for the arrangement of town squares.

1 NADAL, Francesc. “Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona. 1856-1862”. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2011, p. 57 (Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 26).

2 CAZENEUVE, Xavier. “La Barcelona dels ‘Quarterons’”. Historical text inserted in the digital resource Barcelona, darrera mirada shown in this presentation: [http://darreramirada.ajuntament.barcelona.cat].

2. The “Garriga i Roca Quarterons”The “Quarterons” are a set of hand-drawn plot maps using a scale of 1:250 produced

by architect Miquel Garriga i Roca between 1858 and 1860. They form the most detailed, accurate planimetric representation from that era of Barcelona city within the perimeter of the medieval walls that were being demolished. The “Garriga i Roca Quarterons” are part of the collections of documents held by the Historical Archives of the City of Barcelona.

A diverse wealth of geographical information is compiled in the maps, making them a primary source for the historical study of Barcelona’s urban landscape at a time of trans-formation. They show information on the plots, including the measurements of all the prop-erties, buildings and public areas in the city. They also include details about the relative age of all privately-owned buildings by using different shades of colour.

The “Quarterons” are also an exhaustive inventory of public elements in the city in the mid-19th century, with the locations of streets, squares, courtyards, bastions, gardens, fountains, troughs, wash houses, irrigation channels, waterwheels, public buildings, church-es, convents, palaces, bridges and so on. Of similar significance is the architectural informa-tion the detailed sketch provides of the floor plans of all the public and religious buildings.

Image of the “Garriga i Roca Quarterons” basic map superimposed over the present-day city.


314 / 315

4. Barcelona, looking backIn order to reach the two fundamental goals we set ourselves, as detailed above, this

resource incorporates two distinct conceptual blocks.The first block makes it possible and easier to view the “Garriga i Roca Quarterons”

collection in high-resolution. Using this guide/map of the region mapped out by the photo-stitched “Quarterons”, you can select any of the maps in the collection to be viewed or downloaded individually, whether superimposed over the city’s current basic map or using a light table system (with a black background).

Likewise, thanks to the thorough georeferencing carried out on the “Quarterons”, they have been superimposed on the current urban grid of the city, making it possible to compare the mid-19th century Barcelona arrangement sketched by Miquel Garriga i Roca’s maps with the same area 150 years later, in the early 21st century. This can be done simply by moving the cursor over the timeline at the top of the screen to hide or show the current area.

With the basic “Quarterons” map, a range of layers of additional information can be accessed, largely put together using data provided by the “Quarterons” themselves. The following additional layers of information have been produced:

— Age-old buildings— Old buildings— Recent buildings— Green areas— Water sources— Emblematic buildings— Prominent factories

Industry was also witnessing constant growth. Mid-19th century Barcelona was sprawling with factories that needed a large workforce. At the same time, though, space was lacking for warehouses and wholesale goods distribution centres, and for the ancillary infrastructure needed by modern industry in a city intended to be on a level footing with the major industrial hubs of Europe.

The demolition of the walls that had encircled the city for centuries was seen as a vital step to opening Barcelona up to the plain and releasing it from the physical constraints that had held it back on its journey, bound for the modern era. After a number of earlier failed attempts, the definitive demolition finally began in 1854. Therefore, the Barcelona of the “Quarterons” portrays the transition from the walled city in the medieval period, which already covered the entire area available, to the city that was opening up to the plain, occupying the surroundings to transform itself into a European metropolis following the approval of engineer Ildefons Cerdà’s plan for the city’s Eixample in 1859.

Accordingly, the “Garriga i Roca Quarterons” present us with the first actual mapping image of Barcelona from the time and, indeed, the last image of a Barcelona on the verge of transformation. As a result, this digital resource has been christened under the full name: The “Garriga i Roca Quarterons”. Barcelona, looking back. A mid-19th century city about to change forever.

Homepage of one of the sections in the chapter of the digital resource The Barcelona of the “Quarterons”.


316 / 317

At each point of interest, the period image initially shown to illustrate the introduc-tory text is accompanied by a present-day photograph taken from the same perspective. Thus, by using the technique of rephotography, the two images of the same perspective – a hundred and fifty years apart – can be compared.

Barcelona, looking back similarly incorporates seven theme-based chapters. This highly visual, entertaining tool uses several multimedia resources to allow us to explore the significance of the “Quarterons” and the history of Barcelona in a variety of manners on several levels. In each chapter the narration is performed in the form of text, images illustrating the text, videos lasting no more than 2 minutes where a specialist tells us more about the content and, in certain cases, other audiovisual resources providing a more appealing in-depth explanation. These theme-based chapters are as follows:

1. Miquel Garriga i Roca’s Barcelona map. The drafting process and foremost fea-tures of the “Garriga i Roca Quarterons”.

2. The Barcelona of the “Quarterons”. Demographic, social and economic charac-teristics of the city at the time when the “Quarterons” were being prepared (mid-19th century).

3. Religious buildings in Barcelona’s urban development. The significance of reli-gious buildings in Barcelona’s urban grid and the transformations that began in 1822 as a result of the disentailment.

Another functionality offered by this resource is the possibility of performing a search by name, whether it is the name of the current street or the name given to it in 1860. For example, this allows you to choose a specific location, street or square in order to see whether it existed in the mid-19th century or what was there at the time.

The second block focuses on dissemination of history and documentation. It strives to tell us what the “Garriga i Roca Quarterons” formerly signified and what they currently represent, and indeed it also covers various aspects of mid-19th century Barcelona in an entertaining, appealing manner.

The first resource along these lines are the twenty points of interest located through-out the area covered by the “Quarterons”. These points are either emblematic or significant locations in the city from the time, such as several squares and streets (Pla de la Boqueria, Plaça del Teatre, Pla de Palau, Plaça Nova, Carrer Nou de la Rambla…), or even emblematic buildings such as the cathedral, Santa Maria del Mar church, the Gran Teatre del Liceu opera house, the shipyards (Drassanes) and El Carme convent.

A short introduction to the location and historical context of each point is given, along with a number of images from the period portraying what it looked like in the mid-19th century. The images are sketches, engravings or maps that are all part of the collec-tion of documents of the Historical Archives of the City of Barcelona. The title (or a brief description), the author, the date and the archive reference is given for each document.

Layers of information available and sample from the selection of old buildings and green areas in one part of the city. Introduction screen to the Pla de la Boqueria-Liceu point of interest.


318 / 319

5. EpilogueBarcelona, looking back is a multimedia resource addressed to a broad range of

audiences: from researchers, specialists and scholars of the urban history of Barcelona, who are offered online, high-resolution access to the “Garriga i Roca Quarterons”, to the in-quisitive citizen who wishes to find out more about the history of Barcelona, not to mention its educational value for teachers.

Barcelona, looking back similarly aims to showcase the wealth and diversity of the documentary heritage conserved in the city’s archives, and to illustrate its potential to serve as a resource for disseminating the history of Barcelona in an entertaining, appealing manner with the help of the tools that technology has given us.

Barcelona, looking back does not lay out the finishing line; rather, it constitutes a starting point. New layers of information may be included, more points of interest may be added to the urban grid from the mid-19th century, new trails may be created using other documents from the period, other aspects of the city’s history may be explained, and so on. Furthermore, from the experience of using the “Garriga i Roca Quarterons” as the basis and pillar for narration, further resources could be developed in future using other documentary materials.

One of the goals of the congress was to showcase a range of technological projects making it possible to achieve broader dissemination of and greater familiarity with Barce-lona city’s history; therefore, it would be interesting to see how Barcelona, looking back was put together and how technologies were applied during this process. The best way to do this is to watch the video Barcelona, darrera mirada. Making of:


4. Where are the factories? The industrialisation process in the city and its effect on the urban grid.

5. Services, recreation and culture. The presence of public services in the city – es-sentially linked to the supply of drinking water – and of cultural amenities for music and the performing arts.

6. Major urban transformations. The redevelopment of the urban area during the first half of the 19th century through real estate transactions, the opening of new streets or the creation of new venues for the political and economic authorities.

7. Departed Barcelona. Areas shown in the “Garriga i Roca Quarterons” that no longer exist owing to the major urban development that subsequently took place, such as the opening of the Via Laietana, the Avinguda de les Drassanes-Rambla del Raval axis or the Avinguda de la Catedral and the Avinguda de Francesc Cambó.

Another resource linked to this last chapter, specifically worth mentioning on ac-count of its impressive nature and due to the complexities involved in its creation, has also been prepared. It is a 3D virtual trail around the city of the “Quarterons” period, entitled An impossible trail. A selection of photographs from the second half of the 19th century and the first third of the 20th century takes us on a virtual trail from Plaça Nova by the cathe-dral to Pla de Palau. This recreated tour would be impossible to take nowadays owing to the many urban transformations the area has undergone over the last 150 years, largely due to the opening of the Via Laietana or the Avinguda de la Catedral during the first half of the 20th century.

Start of the tour An impossible trail in Plaça Nova, with a super-imposed image of the current view from the same perspective.


320 / 321


Degree in History from the University of Barcelona.

Archaeologist specialised in medieval and early modern archaeology. He is currently working in partnership with El Born CCM carrying out various projects related to the research, promotion and understanding of the archaeological remains of El Born site.

Co-director of the archaeological works at the old market of El Born (2001-2002) and director of the archaeological works carried out in El Born and surrounding streets between 2005 and 2013.

Sérgio Carneiro

Degree in History and Archaeology from the University of Lisbon (1995).

Until 1999 he worked as a freelance archaeo-logist in different parts of Portugal, namely, the Algarve, Lisbon, Santarém and Aveiro. He has been the coordinator of the Archaeology Unit of Chaves since it was created in 1999 and head of the research project on the Chaves Roman baths since 2006. Between 2002 and 2007 he was president of the Professional Association of Archaeolo-gists of Portugal. As a researcher, he has written numerous articles and publications on the subject of archaeology.

Enrico Zanini

Adjunct lecturer in Methodology of Archaeolo-gical Research and lecturer in Byzantine Archae- ology at the University of Siena. He has been director of the Archaeology and History of Art Department and president of the Archaeology Mas-ter’s programme. He is currently a member of the University Committee on International Relations.

He has directed several fieldwork research projects both in Italy and abroad and he is author of over one hundred publications. He is member of the editorial board of the international collections “Late Antique Archaeology” (Leiden), “Limina/Limites” (Oxford) and “Medieval and Post-Medieval Mediter-ranean Archaeology” (Turnhout), as well as of the Inter-university Centre SANSOM (Ancient Societies

For over twenty years she has specialised in heri-tage interpretation and she has published several books and articles on Montreal. She is the director of a new collection of synthesis works on Quebec’s archaeology, published by Éditions de l’Homme. She is also responsible for the archaeological aspects of the Pointe-à-Callière extension project that will come to a close when the William collector sewer, on Saint-Pierre River, and the Fort Ville-Marie/ Domaine de Callière open to the public in 2017.

Manel Miró Alaix

Degree in Prehistory and Ancient History from the University of Barcelona (1985) and spe-cialist in Management and Heritage Interpretation from the Barcelona Heritage School.

In 1990 he began working as a heritage con-sultant at European Centre of Heritage Founda-tion, and, as of 1996, as director of the Planning Area of the company Stoa Propostes Culturals i Turístiques, SL. He has worked on several projects to activate heritage that include interpretation plans, museologic projects and feasibility studies. In recent years, he has geared his professional ac-tivity towards the use of ICT in heritage interpreta-tion and he has directed several projects to devise applications for museums and monuments. He has worked as a professor of heritage interpretation in several universities, namely, the University of Barcelona, the University of Girona, the University of Seville, the University of Granada, the Univer-sity of La Coruña, the International University of Catalonia, Charles III University of Madrid and the Complutense University of Madrid.

Guillem Barceló Fité

Degree in Audiovisual Communication from Ramon Llull University specialising in Audiovisual Production. Master’s in VFX from the Autonomous University of Barcelona, the ESCAC and Mínimo VFX. Postgraduate course in 3D Max and Mudbox at ESPAI.

For over ten years he has worked in the field of audiovisual production as producer and director. He is cofounder of Creueta 119, SCP, where he develops audiovisual and interactive projects for museums, universities and multinationals.

Contributing authors

in North Africa, the Sahara and Eastern Mediterra-nean), of the European Research Group “The Insular World of the Mediterranean” and of the Advisory Committee of the Shanghai Archaeology Forum.

In 2011 he obtained a research grant from the Dumbarton Oaks Research Library and Collection (Harvard University) for research projects in Gortyn (Crete). His key fields of research are Late Antiquity and Proto-Byzantine archaeology in Italy and the Mediterranean; operational theories, methods and practices of archaeological fieldwork research projects; theoretical problems related to the application of IT to archaeology; and archaeological communication for assessment and dissemination.

Tony Pollard

Director of the Centre for Battlefield Ar- chaeology and a Senior Lecturer in the History Subject at the University of Glasgow. Convener of the MLitt in Battlefield and Conflict Archaeology run through the Centre for Battlefield Archaeology, the first MLitt course of its type.

He has carried out battlefield and conflict re-lated archaeological projects in the UK, mainland Europe, Africa and South America. His interests range from 18th century warfare, particularly in relation to the Jacobite rebellions in Scotland, to the archaeology of the First and Second World Wars. On behalf of the Australian Army he directed the programmes of survey and evaluation which brought to light the WWI mass graves of Austra-lian and British troops at Fromelles in France. Other recent projects directed by Tony include the excavation of a First World War dug out near Ypres, the first archaeological project to be carried out within the town of Fort William and a community based investigation of the site on the Battle of Prestonpans. Tony has written widely for both popular and academic audiences.

Louise Pothier

Head of archaeology and conservation at the Pointe-à-Callière Montreal Museum of Archaeolo-gy and History. Master’s in Historical Archaeology from Laval University in Quebec.

Eugènia Bort Tena

Degree in History and Geography, specialising in Archaeology, from the University of Barcelona, and graduate in Conservation and Restoration and with training in museum management.

She works as an archaeological excavation technician, noteworthy projects include Plaça Comercial (1991) or the interior of the market of El Born (2001). In the sphere of museums, she has worked in preventive conservation of objects in reserve collections, as well as in the organisation and maintenance of exhibitions and the supervisi-on of museumised archaeological spaces.

Since 2003 she has worked on the project to restore and showcase El Born site, supervising civil engineering works, identifying construction materials, diagnosing alterations and carrying out treatments, preparing all the necessary reports and digitising data. Currently, as technician of El Born CCM, she is responsible for restoration actions and for overseeing the preventive conser-vation of the site and the exhibition galleries.

Lluís Domingo Soler

Degree in Audiovisual Communication from Ramon Llull University, specialising in Multimedia and Digital Formats.

He has worked for over ten years in advertising and digital marketing as creative director. He is co-founder of Creueta 119, SCP, where he develops audiovisual and interactive projects for museums, universities and multinationals.

Reinald González García

PhD in History of Art from the University of Barcelona (1996).

At the University of Barcelona he lectures in various subjects and Master’s courses on History of Art and Built Heritage. He has taught Architec-ture and Urban Development at the Art Depart-ment of the Autonomous University of Barcelona and he has also contributed to other Master’s pro-grammes at the Technical University of Catalonia and the International University of Catalonia.

Between 1994 and 1996 he coordinated the


322 / 323

museology and exhibitions of the Barcelona City History Museum. He is author of various publications on built heritage and historic architecture and he creates content for some of the appli-cations produced by the Institute of Culture of Barcelona City Council.

Either as team member or collaborating partner, he has participated in the project management of various monument restorations in Barcelona and Catalonia.

He is a partner and co-founder of Veclus, SL, a company specialising in architectonic heritage, which, since 1987, has studied and documented over one thousand buildings across the city of Barcelona and Catalonia.

Carme Miró Alaix

Degree in Pre-history, Ancient History and Archaeology from the University of Barcelona. Postgraduate course in Archaeological Heritage Management from the University of Barcelona.

For 25 years she has worked for the Barcelona Archaeology Service. As manager of the Urban Archaeology Plan of Barcelona, since 2002 she has directed the Barcelona Archaeological Charter project. As manager of the Barcino Plan and the Department of Preventive Archaeology – where she carries out archival tasks and promotes the Service – she has participated in both the Barcino and El Born 3D projects.

She has directed several excavations and she has carried out numerous research projects on Roman and urban archaeology, especially on ancient thermal baths and classic hydraulics.

Anna Molina Castellà

Degree in Geography and History (specialising in History of Art) and Master’s in Museology and Cultural Heritage Management both from the University of Barcelona.

Her field of research focuses on the sphere of royal gold- and silversmithing in the context of the reigns of Peter IV the Ceremonious, John I and Martin the Humane (1336-1410), using Royal Heritage records conserved at the Archive of the Crown of Aragon. As a result of this research,

centres in the conceptualisation and production of digital resources to achieve open, accessible and reusable cultural content for the general public.

Prior to this post, he worked in the private sector for multimedia companies and as a strategy consul-tant and manager for public and private bodies.

Marta Fàbregas Espadaler

Degree in Geography and History (specialising in Medieval History) from the University of Bar-celona and Master’s in Medieval Archaeology also from the University of Barcelona.

Since 1996 she has been a partner of the company Atics, SL where she carries out archae-ological and historical heritage management and promotion duties. She specialises mostly in the management of archaeological interventions, from their initial stages (developing projects as well as executing and coordinating with urban planning projects that have triggered the archae-ological intervention) and culminating in the deve-lopment of technical reports and the subsequent diffusion of results. In addition, she coordinated the Barcelona Archaeological Charter (cartaarqueologica.bcn.cat) – promoted by the Institute of Culture of Barcelona City Council – that has become an indispensable tool for understanding the city’s architecture.

Miquel Gea Bullich

Degree in History from the University of Bar-celona. Since 2005 he has worked as an archaeo-logical officer for the company Actium Patrimoni Cultural, SL. With respect to the archaeology of the city of Barcelona, he has intervened, amongst other aspects, in several excavations related to siege warfare tactics of the modern era, a subject on which he has written several articles.

Mikel Soberón Rodríguez

Degree in History from the University of the Basque Country (UPV/EHU) in 2001. He is currently studying an inter-university Master’s on Medieval European Identity.

she has published several articles in specialist journals, she has participated in national and international conferences and she has given numerous seminars.

As regards her professional experience, since 2002 she has been a culture officer at Barcelona City Council: between 2002 and 2007 at the Exhibitions Department of Barcelona City History Museum; from 2007 to 2010 at the Collections Department of the same museum; and since 2010 at El Born CCM, where she is in charge of Historic Content, Publications and Educational Services.

Helena Moran Fernández

Degree in History of Art from the University of Oviedo (2001).

She carried out archival duties for the History of Art Department at the University of Oviedo (2006) and at the Evaristo Valle Museum in Gijón (2005).

In 2007 she began her Master’s in Cultural Heritage Management from the University of Barcelona which she completed in 2009. That same year she began the second phase of the Master’s programme, focusing on research and specifically on the study of historic residential buildings in Barcelona. Since 2008 she has been a member of the team at Veclus, SL and she has participated in several noteworthy projects in the conservation of historic-architectural heritage in Barcelona, such as Barcelona’s catalogue of immovable property, the Pedrables monastery, the Picasso Museum buildings on Carrer Montcada, the Hall of the Hundred (Saló del Cent), and more recently, El Born site.

Marc Hernández Güell

Degree in Economy from the Autonomous Univer-sity of Barcelona, he has a Master’s in E-business from UPC-Carnegie Mellon and the CGEIT certificate (Certified in the Governance of Entreprise IT, ISACA).

He is a manager with specialisation in the sphere of culture and digital resources. He was head of in-formation systems at Barcelona Institute of Culture, where he worked to improve technological tools, processes and practices that support management and the promotion of cultural content. Amongst other tasks, he worked in partnership with cultural

He works as an archaeologist, mainly in the city of Barcelona. Since 2006 he has dedicated his research work to the port of the medieval city and to the maritime wall from the early modern age. He is a member of the working group on the research programme “Crews, armaments, naval construction and navigation in the Medieval Medi-terranean.” (MINECO-HAR2013-48443-C2-1-P).

Contributing authors 1st El Born CCM International Symposium of Archaeology. 2015

I SIMPOSI INTERNACIONAL D’ARQUEOLOGIA D’EL BORN CCM · 2018. 4. 3. · Girona i director de...

Documents

Transcript of I SIMPOSI INTERNACIONAL D’ARQUEOLOGIA D’EL BORN CCM · 2018. 4. 3. · Girona i director de...