ANYS I TRES MESOS DE LA MEVA VIDA(desembre 1936 - febrer 1939)

Agustí Villarroya i Aubareda.

1 £ * i i • * • • • •

8-38

Als meus néts: Bernat, Josep,

Guillem i Mireia, perquè quan

siguin aé*8 grans puguin endin-

sar-se un xic en una etapa im-

portant de la vida del seu avi

Agustí.

-3-

ADVERTTMTaNT.-

ET que aneu a llegir vol ésser una relació de fets ocorre-

guts fa més de cinquanta anys. Aquesta relació, per rigorós

ordre cronològic, és una amalgama de fets, opinions i estats

d'ànim d'acord amb els esdeveniments que s'anaren produint.

He procurat ajustar-me a la realitat i per tal d'aconseguir-ho

m'he traslladat mentalment a les dates en que succelren. Per

aquest motiu puc expressar opinions que en aquells moments e—

ren vàlides per a mi, però que al llarg del temps poden semblar

fora de lloc i aberrants. Les exposo per reflectir la realitat.

Pot haver-hi alguna involuntària inexactitud en allò refe-

rent a dates, persones o llocs, ja que no m'he valgut de cap

nota escrita i tot ho he confiat a la membria i al fet que a-

quella petita oficina del Parc Mòbil primer, i després del Cos

de Tren, es pot dir que va ésser muntada per mi amb l'ajuda d'

en Latorre, la qual cosa vol dir que els noms i cognoms dels

components de la unitat es repetien quasi diàriament per reom-

plir les fulles de dessignació de servei, relacions de pre—

sents els dies u de cada mes a efectes de Pagaduria i els di-

es u, deu i vint a efectes de subminitre. D'aquestes relacions

unes eren per ordre alfabètic de noms i en altres l'ordre al-

fabètic era per cognoms. A més, per tal de justificar la seva

permanència a files, eren freqüents els comunicats d'Ajunta-

ments i Caixes de Reclutes interessant certificat de perma-

nència, certificacions que esteníem directament des de la nos-

tra unitat. Això feu que m'habitués tant als noms i llocs de.

naixament i residència dels components del Cos de Tren que

tot i el temps transcorregut em quedaren molts d'aquests an-

tecedents clavats a la memòria.

- Incorporació* a les Milícies.-

La meva incorporació a les Milícies va començar per Nadal

del 1936. El 24 de desembre, 0 sigui el dia abans de Nadal,

ens repartiren l'uniforme. Sabates, pantalons, fc|an<l<58,sarró,

jersei gris, manta i gorra de pell amb visera. Aquesta gorra,

semblant a un passamuntanyes, era llavors coneguda per "gorro

Durruti" per haver-la popularitzat aquest dirigent anarquista.

Recordo que al punt mig i sobre la visera portava l'escut d©

Catalunya distintiu de la "Columna Macià-Companye" a la que

m'havia allistat.

Encara que aquesta vestidura no s'ajustava al físic de ca-

da u, tinguérem, i en dir tinguérem crec interpretar els anhels

de tots, una gran alegria al veure'ns ja amb un pas més camí

del front, que era el nostre objectiu. He de reconèixer sin-

cerament que l'esperit i voluntat de tots estava encaminada a

tal fi, doncs si algú de temerós hi havia entre els allistats

a la Centúria "Bac de Roda", de la indicada Columna, ja havia

desistit de fer-ho com a resultat d'unes paraules i d'un par-

lament que ens dirigí el dia abans un tal Xifré, que provinent

del front, venia a fer-se càrrec de nosaltres i que abans vo-

lia posar-nos a prova.

En aquesta prova, anterior a l'entrega de l'uniforme, el tal

Xifré ens reuní en un dels salons del que avui és l'Hotel Haba-

na i era el lloc on estava instal·lada l'oficina d'allistament.

Aproximadament ens hi reunírem un centener. La majoria joves,

encara que n'hi havia de totes edats. Clarament ens explicà el

que ens esperava, dient-nos que estàvem equivocats si creiem

que anàvem a passar una temporada de camp.Ens digué que al front,

encara que molts dies quiet, no hi havia cap comoditat i s'hi

passava fred, gana i altres calamitats, que altres Columnes,

una vegada al front, havien tingut un comportament reprovable,

s 'havien queixat de tot i havien obrat de forma molt molesta

-5-

pels pobles on passaven, entenia ell que com a voluntaris no

hi cabien les queixes. Acabà el parlament invitant als que es

trobaven faltats de voluntat i no es consideraven amb sufi-

cients forces per suportar allò que exposava que sortissin

de la sala. En fer aquesta invitació tots ens miràrem però

ningú no sortí del local. Tornà a insistir el tal Xifré, di-

ent-nos que ens equivocàvem en estimar el nostre valor i que

amb això demostràvem la nostra covardia per manca del sufici-

ent valor per abandonar la sala. En aquest punt, i tenint en

compte que encara no s'havia pres filiació a ningú, aplaçà la

reunió fins a les quatre de la tarda, dient-nos que en aquest

espai de temps que quedàvem lliures per passejar per Barcelo-

na meditéssim el que voldríem fer i si no estàvem d'acord amb

el que ens havia manifestat que ja no hi tornéssim.

A les quatre de la tarda el centenar de xicots que al matí

ens reunírem quedà convertit en una seixantena. Així doncs que-

dà ben entès que aquesta seixantena érem els que teníem volun-

tat i estàvem disposats a tot.

Tornant a la vestidura. La nit del mateix dia 24 i satis-

fets de l'uniforme nou que portàvem, encara que ens caigués

malament, passejàrem per les Rambles i els seus voltants. L*

endemà, dia de Nadal, i durant la formació de les nou del ma-

tí, ens separaren a una vintena per tal de fer guàrdia a la

tomba del President Francesc Macià en el cementiri de Can Tu-

nis. Jo vaig ser un dels escollits, segurament perquè era dels

de més talla i perquè em queia bastant bé l'uniforme- Satis-

fets per aquesta designació, que representava per nosaltres el

primer servei, ens transportaren en camió a la placeta de la

part alta del cementiri on es trobava la tomba de Macià i on

rellevàrem la guàrdia de la nit anterior. Crec innecessari re-

cordar que el dia de Nadal era el tercer aniversari de la mort

del President de la Generalitat. Per aquest motiu, tota la

-6-

placeta es trobava plena de públic que aprofitant la festi-

vitat i bonança del dia s'hi havia desplaçat per retre-li

homenatge.

En un principi pensàvem que la guàrdia que anàvem a fer

era un simple numero d'opereta, perb ben aviat se'ns digué

que corrien rumors que el POUM volia boicotejar la celebra-

ció. Durant tot el dia hi havia contínuament quatre milici-

ans en positura de ferms als angles de la llosa que cobria

la tomba. Era còmica la cosa si tenim en compte que la ma-

joria, excepció feta d'algun veterà que provenia del front,

amb permís, no havíem tingut mai una arma a la mà i, conse-

qüentment, n'ignoràvem el maneig. Perb una arma a la mà, en-

cara que descarregada, dóna valentia. Corrobora aquesta afir-

mació el fet següent: Nosaltres havíem entrat de guàrdia a

les nou del matí i havíem de sortir-ne a la mateixa hora del

dia 26. A la nit hi havia permanentment un sol milicià de

guàrdia, que era rellevat cada mitja hora. Muntàrem una ten-

da gran de campanya en un extrem llunyà de la plaça i allí

dormien i descansaven els que tenien lleure. £1 que estava de

servei es passejava per l'entorn o bé romania assegut al cos-

tat del foc que fèiem per escalfar-nos. A mi em va tocar un

torn molt avançat, em sembla que als voltants de les tres de

la matinada. Quan anava a substituir el company que relleva-

va, aquest em digué que en una illa de nínxols mig-nous, si-

tuats a la dreta de la plaça mirant la tomba, sortien, d'un

nínxol situat arran de terra, uns peus. Ell per no cridar 1'

atenció dels altres va optar per no dir res i dir-ho al relleu.

Tots dos, amb llanterna a la mà, ens hi apropàrem i, efectiva-

ment, sortien uns peus degudament calçats. Decidírem no dir

res. Jo durant la mitja hora de guàrdia no vaig apropar-me

per aquell contorn. En donar el relleu, que fou a un milicià

ja bregat de front que es trobava descansant a Barcelona, li

ho vaig dir sense donar-li importància. ELI perb em va fer

-7-

anar amb ell a comprovar-ho, ja que, va dir-me, tal vegada

podia haver estat alguna d'aquelles víctimes que apareixien

pels voltants de Barcelona. En arribar al lloc els peus con-

tinuaven sortint, els vam donar un cop de culata i va sortir

del nínxol un captaire que tenia escollit aquell lloc com es-

tança habitual.

A les nou del matí del dia següent, o sigui del 26, i sen-

se cap més novetat vingué a recollir-nos el camió per portar-

nos a la Caserna de Rambla de Catalunya/Diputació. Amb aquest

servei havia iniciat la meva incorporació a la "Hacià-Companys".

La sortida cap al front d'Aragó tingué lloc al cap de dos o tres

dies, un dia emplujat. A mitja tarda, recordo que estàvem a

punt de sortir de la Caserna, se'm presentà el pare que havia

vingut a acomiadar-se. Portava a les mans, no ho recordo prou

bé, un cavall de cartró o una bicicleta de tres rodes que ha-

via comprat per el meu germà Lluís que tenia aleshores dos anys

i mig. Ens acomiadàrem i em va repetir de part; de la mare les

recomenacions que ella ja m'havia fet. Tot just marxà el pare

es presentaren també per acomiadar-me els amics Isidre Alsina

i Ramon Farré que eren a la Caserna de les Milícies Alpines tot

esperant marxar cap al front pirinenc. M'obsequiaren amb una

cantimplora de conyac que durant el viatge va fer-me molt de

servei.

Sota la pluja, formats de quatre en línia, amb el sarró i

la manta en bandolera, sense arma, sense cornetes ni tambors,

amb silenci, trencat únicament per alguns aplaudiments barre-

jats amb ploralles dels familiars que ens seguien, desfilà-

rem per Plaça Catalunya, Rambles, Fivaller i Plaça Sant Jau-

me, on parats i de cara a la Generalitat, ens saluda des del

balcó, el President Companys. Tot seguit, per Jaume I i Via

Laietana, arribàrem a l'estació de França als voltants de les

vuit del vespre.

-8-

Encabida tota la Centúria "Bac de Roda" en un vagó de passat-

gers fou aquest enganxat darrera d'un tren que sortia amb desti-

nació a La Puebla de Hijar. Abants de sortir se'ns repartí un

entrepà de xoriço molt complet que menjàrem àvidament quan el

tren es posà en marxa. Primers cants, molt animats per un set o

vuit xicots d'Alcanar que s'havien allistat en grup al que vaig

, integrar-me compartint amb ells l'entrepà, el beure i la recap-

ta que ells portaven, també va ajuntar-se al grup un tal Julio,

d'ascendència andalusa, que fou company meu per una sola nit,

després silenci i a buscar tots un racó per poder-nos estirar!.

Com he dit, el nostre vagó anava enganxat a la cua del tren

i n'era l'últim. Jo vaig situar-me al costat de la porta, fia a

dir que dret veia com els carrils de la via quedaven enrera.

Així passàrem per la via de la costa que tant coneixíem els de

Valls. Ens aturàrem a Sant Vicenç i a Boda de Berà. Recordo que

en sortir el tren d'aquesta estació vaig voler contemplar com es

bifurcaven els carrils. Els situats a la meva esquerra ascendien

cap a Valls, els de la dreta, per on nosaltres circulàvem, se-

guien cap a Reus i ens portaven al nostre triat objectiu. Vaig

considerar llavors que havia assolit el meu objectiu, quedan en-

rera, igual que els carrils deixats, la lluita interna sostingu-

da durant mesos entre el que jo considerava el meu deure, la

família i l'entorn que m'envoltava. Encara que breument crec ne-

cessari raonar-la: A la tardor del 36 ela esdeveniments se suc-

ceïen de forma preocupant. Jo, que durant els primers mesos de

l'any estava preparant a 1'Acadèmia Lebrun del carrer Tallers,

de Barcelona, unes oposicions per Administrador de Correus que

havien de celebrar-se a Madrid a primers de setembre, vaig tro-

bar-me de cop i volta que quedaven aplaçades fins a nova con-

vocatòria. Es a dir, sense objectiu immediat. Per altre cantó,

a últims d'agost s'havien allistat'a la Columna "Ferré", una

desena de xicots de Valls: López, Balanyà, Roig, Faiges, Po-

blet, Domingo i altres, que ja eren al front d'Aragó. Tots ells

-9-

molt coneguts i alguns bons companys. També a l'octubre els

amics Alsina i Farré s'allistaren a les Milícies Alpines.

Amb tot aizb vull dir que existien una sèrie d'antecedents

que donaven ales a la meva decidida voluntat d'allistar-me

a la lluita contra el feixisme.

Hi havia perb, el problema familiar; un pare autoritari,

PTifl mare delicada de salut i uns germans i avis molt esti-

mats. Calia doncs preparar la meva incorporació amb molt de

compte. Al mes de novembre vaig aconseguir traslladar-me a

Barcelona, a ca l'oncle Joan, per tal de no perdre contacte

amb l'Acadèmia Lebrun i alhora per fer pràctiques per obte-

nir el Permís de Conduir, doncs, argumentava jo, que de mo-

bilitzar la meva lleva del 38 la possessió del permís podria

ser-me avantatjosa.

Gaudint ja del Permís em quedava únicament la forma de co-

municar-ho i aquesta fou a mitjans de desembre., Assabentat

que s'es.tsrva formant la Centúria "Bac de Roda" de la ColumnanMacià-Company8", un dia al mati vaig escriure quatre ratlles

als pares, crec que fou el dia 20 o 21, dient-los que m'havia

allistat i que aquell mateix dia a la nit arribaria a Valls

per passar-hi un dia i acomiadar-me de tots. Aquesta carta la

vaig escriure a mig matí en un dels pupitres que a tal efecte

hi havia instal·lats a l'últim pis de Can Jorba, al Portal de

l'Xngel, i la vaig entregar a mà, al baixador del Passeig de

Gràcia , a les dotze del migdia al recader Sampere. A les qua-

tre de la tarda la carta arribà a mans del meu pare.

La meva arribada a Valls, a les nou del vespre fou normal

i va ser més curt que mai el trajecte fins a casa. La meva sor-

presa fou que no vaig trobar les cares series que esperava i

això ho dec a la meva germana Plora que sense haver-ho co-

mentat compartia la meva decisió i els havia dit, amb força

convenciment, que de ser home ella hauria obrat igualment.

-10-

EL pare em preguntà si m'ho havia pensat bé i en contestar-li

que sí em digué "tu mateix". La mare em féu les recomenacions

pròpies d'una mare: menja, cuida't, si et trobes malament ens

ho dius, etc.

Vaig acomiadar-me al dia següent de les amistats, amb reac-

cions diverses, que anaren des de l'optimisme més sincer fins

al més irònic passotisme. Així, doncs, res impedia ja el meu

allistament. Potser, 1'única cosa que tal vegada podia fer-lo

trontollar era un afer sentimental que no havia reeixit. Tot

això ho recordava jo mentre el tren corria. La resta de la nit

la vareig passar més endormiscat que adormit.

- Alcanyís, hivern del 1936.-

Arribàrem a Alcanyís amb les primers clarors del dia. Férem

a peu el trajecte de l'estació a la plaça de l'Ajuntament sota

una lleugera plugeta d'aigua-neu, per la qual cosa ens aixo-

plugàrem als porxos del costat de la Casa de la Tila. La nos-

tra arribada coincidí amb uns atacs enemics a Pancrudo i Por-

talrubio i per aquest motiu ja ens esperaven dos o tres cami-

ons coberts amb lona.

Després de servir-nos un cafè amb llet amb unes llesques de

pa torrat, formàrem al mig de la plaça, passaren llista indi-

cant que donessin una passa endavant els que havien fet la mi-

li i també tots aquells que sabien utilitzar el fusell Mauser.

Dels 110 que arribàrem reunien alguna d'aquestes condicions uns

setenta, que tot seguit pujaren als camions i sortiren cap a

Montalban. En aquesta expedició marxaren els d'Alcanar, cosa

que vaig sentir molt.

A nosaltres, és a dir els que no teníem cap coneixement mi-

litar, ens passaren a la "unitat de formació" i per això ha-

víem de romandre sis o set dies a Alcanyís per fer pràctiques,

més que tot per l'escassedat d'armament que al front hi havia

-11-

i que aconsellava que aquest estigués en bones mans. Després

de dinar i precedits per l'agutzil d'Alcanyís, anàrem seguint

el poble buscant lloc per allotjar-nos. Aquest allotjament

era forçat i generalment en cases de gent que se'ls conside-

rava franquistes o d'església. L'agutzil trucava a la porta i

preguntava quants podien quedar-s 'hi, com a mínim dos.

Anàvem tot el grup pel carrer Trinitat, suposo que abans

devia ésser de la Santíssima, i a mi m'allotjà, juntament amb

en Julio, que havia conegut durant el viatge, a casa de Vicen-

te Zapater. En principi es resistien d'agafar a ningú excusant-

se amb la falta d'espai, però davant la pressió de l'agutzil

van haver de consentir. Malament començava la cosa, ens allot-

javen per força. Se'ns digué que de moment no podíem anar a l '

habitació ja que havien de preparar-la. Deixàrem la manta i el

sarró i sortirem a passejar. Després de sopar ens presentàrem

tots dos a la casa i el que teníem preparat era una petita es-

tança al costat de l'estable amb un catre i dues màrfegües de

palla, una dalt del catre i l'altra a terra. No hi havia cap

finestra i una sola porta que donava a un estable ocupat per

una mula. Passàrem la nit com poguérem, jo a dalt del catre i

en Julio a terra.

Al mati en Julio volia prendre el sarró i la manta i no tor-

nar a la casa. Jo li vaig dir que penaava el contrari. ís a dir

anar-los a saludar i procurar fer-nos amables per si podiem

treure'n alguna cosa, sempre teníem ocasió de no tornar-hi. Ai-

xí ho férem. Trucàrem a la porta de la cuina on hi havia el sen-

yor Vicente, la seva esposa, una filla de set o vuit anys i una

altra noieta un xic més gran. Ens feren entrar cap a l'interior,

però abans de dir cap paraula en Julio s'adonà que de la paret

penjava un calendari, d'aquests de colmado, on hi havia la Ver-

ge del Pilar, va fer un crit dient que allò sobrava i feu acció

d'arrencar-lo, jo vaig parar-li la mà dient-li que no hi feia

-12-

cap mal. Aquella mateixa tarda en Julio va marxar cap a Mon-

talban. No vaig saber res més d'ell. Quan cap al tard vaig

anar tot sol a casa Zapater vaig trobar-me amb la sorpresa que

m'havien preparat una habitació en bon estat al costat de la

cuina, és a dir. bon llit amb llençols i manta de llana, ren-

tamans, palangana, gerro i tovallola. Em digueren que aquell

dia havien mort el porc i de totee totes volgueren fer-me men-

jar "mondongo", cosa que no va fer-me gens de gràcia i que re-

sultà difícil d'empassar. Bes d'aquell moment el tracte fou

correcte per les dues parts, si bé al cap d'un mes es va pro-

duir un incident, que explicaré més endavant, que posà en guàr-

dia a les dues parts. A pesar de tot casa Zapater, que jo ano-

menava "patrona", fou al llarg dels quinze mesos que vaig es-

tar al Baix Aragó, el lloc d'hostatge sempre que parava a Al-

canyís. Contents ells i content jo.

Alcanyís al gener del 37 era una ciutat tranquil·la i amb

molt de moviment bèl·lic degut a la seva relativa proximitat

al front. Se fet. a Alcanyís estava emplaçat el comandament ma-

jor de la Columna "Macià-Companys" (M-C) amb tots els serveis

corresponents. Entre aquests serveis hi havia "transeünts" ,

"intendència", "panificació", "parc mbbiln i d'altres. Trans-

eünts estava ubicat en un edifici molt gran, ex-internat de

col·legi religiós, situat prop de la plaça major, al carrer

del costat de la Casa de la Ciutat anant cap al castell. Ja he

dit que nosaltres estàvem allotjats a cases particulars, però

a menjar anàvem a transeünts. Els de la "unitat formació" ens

passàvem el matí fent instrucció i pràctiques de fusell a la

carretera, a l'altre costat del riu Guadalope i després de di-

nar pràctiques de muntanya enfilant-nos cap a una ermita si-

tuada a dalt de tot. De tant en tant fèiem guàrdia als punts

principals del poble, ja que la "líacià-Companys" va posar en

ordre molts desgavells que havien fet els del "Comitè de Ara-

gón, Rioja y Navarra", de tendència faista, i no volíem, per

-13-

tant, perdre el nostre domini.A transeünts, com el nom indi-

ca, a més dels de "formació"" hi menjaven els que, de pas, es

trobaven a la ciutat anant o venint del front.

Feia molt fred els primers dies de gener i a transeiïnts 8'

hi menjava sempre el mateix "patatas con toeino" que consis-

tia en,un plat molt complet d'un suc vermell amb moltes llu-

nes de greix i patates amb força tocino. Ho servien tan calent

que havies d'esperar estona per poder-t'ho menjar. Ho cal dir

que aquest menjar regat amb vi de Calamocha feia passar el fred.

Per sopar el mateix. Al matí cafè amb llet i pa. Se a dir, es

menjava, perb el menjar no variava. Al cap de cinc o sis dies

de menjar d'aquesta forma vaig començar a tenir uns dolors ab-

dominals que m'impedien bellugar-me. En aquesta situació vaig

presentar-me a reconeixement a l'Hospital, on m'internaren.Al

segon dia de menjar arròs i pollastre bullits ja estava bé.

Llavors, gràcies a una infermera que va donar-me bon tracte

des del primer moment, vaig aconseguir que el metge em donés

alta de l'internament, però rebaixat de servei i anant a men-

jar a l'Hospital. Aquesta infermera, anomenada Magdalena, vaig

saber després que era una monja del mateix centre que havia

canviat l'hàbit per l'uniforme i la còfia.

Així doncs, no sabia què fer. A les nou, quarts de deu del

matí, sortia esmorzat de casa la patrona. Prop de l'Hospital

i al costat de 1'Hostal Aragón hi havia una benzinera improvi-

sada per la "Macià-Companys" a base de bidons dels que es treia

la benzina amb uns xucladors manuals com els que utilitzaven

els oliaires per servir l'oli als clients. És a dir, que posar

la benzina a les mesures i amb un embut al dipòsit del vehicle

era un treball lent i carregós. Per aquest servei hi havia so-

lament dos xicots; Manuel Arino, d'Alcanyís i un altre català

anomenat Josep Frisac. Com que jo no sabia què fer vaig posar-

me a ajudar-los. Varen resultar molt bons companys.

-14-

A Alcanyís, a més del menjador de transeünts n'hi havia

un altre al centre del poble on anaven tots els que estaven

a la ciutat amb destinació fixa, i foren ells, l'Ariflo i en

Prisac, els que m'introduïren al "menjador de destinos". A-

questa situació durà uns quinze dies. En aquest temps i sem-

pre per mediació dels dos companys, vaig trobar-me amb en

Borrell, Cap de la secció administrativa del Parc Mòbil a la

que pertanyia la benzinera i a qui vaig reconèixer com un dels

dirigents del Casal de 1'Esquerra Republicana del carrer Am-

ple cantonada Avinyó, on jo havia anat a col·laborar durant

la campanya electoral del febrer del 1936. Aquesta trobada em

fou profitosa doncs a finals de gener va haver-hi atac de 1'

enemic a Vivel del Rio, s'hi traslladà força vinguda d'altres

punts del front i el treball a la benzinera va ésser actiu de

nit i de dia. Jo formava com un més. En un moment donat en

Borrell va felicitar-nos per la nostra activitat, jo vaig apro-

fitar l'ocasió per dir-li que al dia següent ja m'incorporava

a "formació". Va dir-me que tenint com jo tenia Permís de con-

duir em reclamaria. Cosa que va fer tot seguit. Immediatament

i per mediació de la infermera Magdalena vaig ser donat d'alta

pel metge i incorporat al Parc Mòbil de la "Macià-Companys".

- Parc Mòbil de la "Macià-Companys".-

El material mòbil'de les Columnes de Milicians que al juliol

del 36 i mesos següents sortien cap al front, estava compost de

vehicles confiscats a particulars i a cases comercials, és a

dir que hi havia un estoc de camions, cotxes, furgons i moto-

cicletes de les més diverses marques i models, la qual cosa di-

ficultava extraordinàriament la seva reparació per manca de re-

canvis. He d'advertir que si bé la majoria dels vehicles pro-

cedien de confiscacions, no ho eren tots ja que hi havia molts

titulars que s'allistaven voluntàriament a les milícies amb els

seus vehicles, pensaven que el conflicte podia durar de tres a

-15-

quatre mesos i ells mateixos els conservarien com a conduc-

tors. Per aquest motiu el Parc M ò M l de la "Macià-Companys"

contenia diferentes seccions. Com a Cap del Parc hi havia en

Martín (segons rumors era ex-capitost del Gremi de Taxistes

de Barcelona i acostumava a fer els deplaçaments amb un Ca-

dillac), a les seves ordres hi havia els següents caps: el

ja esmentat Borrell, administratiu; Olivella, tallers, i

Pallerols, transport. Aquestes quatre persones estaven al

davant del Parc Mòbil de la "M-C" al qual jo m'havia inte-

grat.

EL primer servei assignat fou la conducció d'una furgo-

neta "Skoda" que prestava servei a l'Hospital. Consistia el

servei a carregar cada mati uns sacs de roba bruta i portar-

los als "lavaderos" que hi havien al riu Guadalop, a uns qua-

tre o cinc quilòmetres d'Alcanyís, on una munió de dones la

rentaven i plegava. Després i des d'els rentadors anava a la

Col·legiata, al centre del poble, on estava radicat el Mercat

Pdblic, recollia la compra que havien fet els de l'Hospital i

la transportava a aquest centre. A la tarda altra volta al "la-

vadero"a deixar més roba i recollir-ne de neta. Això dura sis

o set dies, últims de gener/febrer, fins que un matí en treu-

re 1'"Skoda" de l'església que feia de cotxera i taller, al

passar per la porta vaig rascar un costat de la furgoneta da-

vant mateix de l'Olivella i aquest, tot emprenyat em demanà

les claus ordenant-me que em presentés a l'oficina, però jo

a l'oficina hi tenia en Borrell i aquest em digué que tranquil,

que ell parlaria amb l'Olivella. Tot plegat, als dos dies esta-

va assegut a l'oficina del Parc Mòbil d'Alcanyís davant d'una

"Underwood" omplint nòmines, relacions de personal, fitxes,

ordres del dia i altres. Això que a molts hauria omplert de

joia no me n'omplia, en aquell temps, a mi,doncs no conside-

rava realitzat el meu deure i per aquest motiu vaig insistir

davant d'en Borrell sobre el meu trasllat cap a Montalban que

-16-

era el lloc que m'havia fixat com a meta.

Els dies em costaven de passar. Sort que llavors jo em

cartejava amb una noia de Valls que m'escrivia gairebé dià-

riament i m'explicava fil per randa tot el que succeïa al

meu poble. En una d'aquestes cartes em comunicava la mort

al front d'Aragó del seu germà un xic més gran que nosaltres.

Aquestes cartes, que podrien dir que eren un recull de la prem-

sa local, estaven molt ben redactades i això m'obligava a mi-

rar-m'hi al contestar-les. Holt temps vaig guardar-les. Es

quedaren abandonades entre Moyuela i Moneva en la tràgica

nit de l'onze de març del 38 o bé en el camió que fou copat

a lacera. Suposo que els "moros" que les recolliren ni les de-

vien llegir.

A la tarda d'un d'aquests dies sense història i avorrit,

jo em trobava a l'oficina del Parc Mòbil i va venir a buscar-

me, de part de la "patrona", la seva filla junt amb una veïna

dient-me que els del "Comitè de Aragón" (anarquistes) estaven

fent un registre a la casa i volien entrar a la meva cambra i

que hi anée ràpidament, cosa que vaig fer tot seguit.En arri-

bar a la casa els del "Comitè", fusell en mà, feien guàrdia al

carrer mentre els altres, cinc o sis més, es trobaven armats a

l'interior. El que actuava com a cap de la patrulla va pregun-

tar-me si aquella habitació, tancada amb clau, era la meva.

Com que efectivament ho era vaig dir-li que sí i que jo respo-

nia del que hi havia a l'interior. Em digué que la meva parau-

la era suficient i marxaren tot seguit sense haver trobat res

en l'escorcoll efectuat a la casa. Cal tenir present que als de

la "Macià-Companys" els del Comitè ens tenien respecte. Havent

marxat ells, la "patrona" tenia interès que jo tornés cap a l '

oficina, però a mi em causà estranyesa que la porta estigués

tancada amb clau i que no es trobés aquesta en el seu lloc,

per això la hi vaig demanar. Quan vaig entrar a la cambra al

-17-

primer lloc on vaig mirar fou dessota del llit i hi vaig veu-

re un gros farcell que els altres dies no hi era. Sensa tocar-

lo vaig cridar el senyor Vicente per preguntar-li què hi havia,

em digué que era una Verge del Pilar que tenien en molta esti-

ma i que al veure la Patrulla no havien tingut altra solució:

Vaig mostrar-me indignat que ho haguessin fet sense dir-me res.

Aquesta indignació s'agreujà més encara pel següent fet ocorre-

gut la mateixa nit: A la cambra on dormia hi havia, a ras de

sostre, una tarja que donava a l'escala. Des de l'escala podia

contemplar-se tot l'interior de l'habitació, però des d'aquesta

únicament es reu foscor. Aquella nit en retirar-me vaig donar

una ullada des de l'interior a la tarja i vaig entreveure a 1'

ombra el perfil del senyor Vicente que en adonar-se 'n es reti-

rà tot seguit. Sense dir res vaig agafar la pistola del 7 '65 que

m'havien entregat al Parc Hbbil, que per cert no funcionava, i

amb molta solemnitat la vaig amartellar i posar a la tauleta de

nit. Aquesta operació vaig fer-la uns quants dies seguits. Des

d'aquests fets es produí per part meva un recel sobre el con-

tingut del voluminós farcell i una malfiança que amb el temps

desaparegueren.

Per aquests dies, febrer/març del 37, i amb motiu de la mili-

tarització de les milícies, la "Macià-Companys" fou enquadrada

a la 30 Divisió, composta per les Brigades Mixtes 131, 132 i

146. Igualment el Parc Mòbil es distribuí per les tres indica-

des brigades. Una bona part dels que ens trobàvem a Alcanyís

anàvem destinats a constituir el Cos de Tren de la 131 Brigada

Mixta destacada a Montalban i altres anaren al Cos de Tren de la

30 Divisió , a Alcorisa.

Tenint en compte l'encàrrec assignat, una tarda, a mitjans

de març, ens desplaçàrem a Montalban el Tinent Mateu Pugibet

Alós, el Sergent Emili Lainez Zueeo, éxx Teixidor com a cap de

tallers i jo com administratiu, amb la finalitat de buscar lloc

-18-

per instal-lar els diferents serveis del Cos de Tren. Molt

satisfet d'aquesta missió arribem a Montalban on tinc la

primera sorpresa ja que se m'ordena posar-me en contacte

immediatament amb el Cos de Tren de Divisó. Telefònicament

parlo amb ells i em diuen que el meu pare ha arribat a Al-

canyís i que per aquest motiu que aprofiti el primer vehi-

cle que tingui ocasió i em presenti a l'Hostal Aragón on ell

m'espera. Content i trist alhora aprofito la tornada d'un

autocar del nostre Cos de Tren, conduït per en Freses (Mo-

lins de Rei) i faig els 90 kms. de tornada cap Alcanyís on

arribo a les dotze de la nit. El pare ja es troba descan-

sant en una habitació de dos llits i aprofito jo el sobrant

per passar-hi la nit després d'haver-me explicat les novetats

familiars. Entre aquestes em destacà la bona impressió que li

va fer un pretendent de la meva germana Flora, peruà i metge,

que havia anat a Valls a acomiadar-se abans de marxar volun-

tari cap el front d'Osca i aprofità l'ocassió per parlar amb

el' meu pare. Al matí del dia següent ens passagem pel poble,

anem a casa la "patrona" i el pare els obsequia amb dues am-

pollas d'"Anís Valls" que agraeixen molt. A la patrona li ha

sabut greu que s'hagi hagut d'allotjar a l'Hostal, li hauria

preparat bon llit i bona estança. Ens quedem a dinar amb ells

i a mitja tarda el pare agafa el tren cap a Reus i Valls,

marxa satisfet perquè ha vist que al Parc Mòbil m'aprecien i

estic ben situat i no li desagrada el meu nomenament de cap

administratiu del Cos de Tren de la 131 Brigada Mixta. Cal re-

conèixer, i dit sense cap mena de presumpció", que el meu nivell

de coneixements era un xic superior al terme mig del altres ofi-

cinistes, el que tal vegada m'havia ajudat a situar-me a l'ofi-

cina. Ja no puc tornar a Montalban, doncs els altres ires ja

han retornat acomplerta la missió i durant uns dies ens dedi-

quem a organitzar el Cos de Tren de la Brigada que queda for-

mat, més o menys, si la memòria no em falla, de la següenj for-

ma:

• • * ' ' . • ' . • ; V -:~Y •

-19-

- Cap: Tinent Mateu Pugitet Alós (Earcelona).

- Sergent: Emili Lainez Zueco (Mano-Saragossa).

- Taller mecànic: Teixidor (Cerdanyola), Boni (Barce-

lona), Agustí Casas (Sant Quirze de Besora) i Ramon Aragonès

Seguer (Reus).

,- Planxistes: Gelabert (Barcelona) i Josep Me Balafíà

(Prades).

- Benzinera-pneumàtics: Manolo Arino (Alcanyís) i

Amadeu Latorre Blasco (Montalban).

- Cuina i menjador: Abdon Urruti Idiaquez (Irun), Ti-

moteu Reguant (Barcelona), Josep Frisac (Barcelona) i un madri-

leny que anomenàvem "Madriles".

Tal com he dit jo estava al capdavant de 1'oficina i els al-

tres, fins a una cinquantena, eran conductors o motoristes. Te-

níem assignat un camió blindat dels construïts a la Hispano-Sui-

za, de Barcelona, que s'utilitzava per portar subministre als

llocs de primera línia batuts per l'enemic. La conducció d'

aquest vehicle fou assignada a l'Agapit Franquet., de Tarragona.

Aquest nomenament resultà conflictiu degut als molts voluntaris

que a'oferiren. S'escollí a en Pranquet, que a la vegada era el

conductor de l'ambulància que teníem adjudicada, pel seu caràc-

ter assenyat i gens inquiet. Ell mateix va escollir a en Josep

K§ Balanà com a company de conducció. Així doncs, tot a punt i

preparat ens traslladàrem a Montalban a últims de març o pri-

mers d'abril.

- Kontalban, primavera-estiu del 1937.-

Kontalban. situat a uns 90 quilòmetres d'Alcanyís, envoltat

de muntanyes, al costat esquerra del riu Martín, era la capi-

tal d'una comarca minera de lignit amb complexes tan importants

cosí els d'ütrilles, Escucha. Valdeconejos i Las Parras. Com a

cap de partit judicial hi residien, en temps normal, els fun-

cionaris estatals propis d'un cap de partit, així com el per-

•*<*•••• ,

-20-

sonal tècnic de les mines, però, a l'abril del 37 degut al

fet que als primera temps de guerra la Guàrdia Civil i Fa-

lange foren els amos d'aquells topants amb la corresponent

tria i supressió d'elements no addictes a la seva causaf la

majoria d'aquells funcionaris en arribar-hi les Columnes re-

publicanes, es retiraren cap a Terol, quedant únicament a

Montalban els que veien amb simpatia l'arribada d'aquelles

i els que als primers dies marxaren del poble per emboscar-

se a la muntanya.

Entre els que de primer moment hagueren d'amagar-se hi

havia la família de l'Enginyer Forestal de l'Sstat que tor-

naren al poble tan prompte hi arribaren les milícies. El cap

de casa, o sigui l'enginyer, era el senyor Amadeu Latorre,

home de tarannà republicà i amic de l'Azana. £1 seu fill

gran, que jo no vaig conèixer fins l'any 53 després de pa-

ssar-se vuit o nou anys a les presons franquistes, en pro-

duir-se el moviment havia acabat la carrera d'advocat i ex-

ercia al mateix poble. Era d'idees socialistes i al mes de

novembre del 36 organitzà i es posà al davant d'un grup de

minaires d'Utrilles formant un equip de dinamiters que mar-

xaren cap al front de Madrid. Quedava a la família el fill

petit de disset anys, anomenat Amadeu com el seu pare.

Al desplaçar-nos a Montalban per tal de buscar emplaça-

ment per al nostre Cos de Tren, expedició de la qual.vaig

haver de separar-me, els altres tres components s'adreçaren

al Comandament de la Brigada per tal de rebre orientació.

Se'Is indicà 1'oportunitat de posar-se en contacte amb el

senyor Latorre, cosa que feren amb resultat positiu, doncs

s'aconseguí que el garatge del xalet de l'indicat senyor,

situat a peu de carretera a l'entrada del poble, es desti-

nés a benzinera i reparació de pneumàtics. Poc després el

seu fill petit ingressaria al Cos de Tren. La nostra resi-

-21-

dència a'instal·là a la sortida de Montalban a mà dreta, a-

nant cap a Martin del Rio, en una posada molt gran i amb

moltes cavallerisses que destinàrem a tallers. Aquesta po-

sada era propietat d'un matrimoni de mitjana edat amb una

filla d'uns quinze anys i un avi que passava dels vuitanta,

que continuaren vivint a la posada. L'home, amb un carro i

animal, anava pels pobles de la rodalia venent taronges que

les hi facilitava un parent de Castelló, desprès la venda

es convertí en intercanvi. Feien vida a part i l'avi estava

sempre assegut a la porta i a la més mínima t'explicava de

quan la posada s'omplia d'"arrieros". Aquest avi morí en el

bombardeig que sofrírem el setembre d'aquell mateix any.

Montalban es troba a set o vuit quilòmetres de Vivel del

Rio on hi havia la línia del front. Enmig hi teníem Martin

del Rio amb pocs paisana, això feia que a Montalban ens tro-

béssim molta força ja que amés del Comandament de la 131 Bri-

gada Mixta i del nostre Cos de Tren hi havia Intendència de

la Brigada. El moviment d'anada i tornada del front era seguit,

tant pels que marxavan de permís com pels que s'incorporaven.

Diàriament els nostres camions de tonatge es desplaçaven a

Alcanyís, Alcorisa, Torre las Arcas, etc. per subministre que

una vegada a Intendència era traspassat a les camionetes i

vehicles petits per a la seva distribució a les posicions del

front.

Aquella primavera del 37, a l'inrevés dels mesos anteriors,

el front estava amb tranquil·litat i per aquest motiu ens de-

dicàrem primer que tot a preparar el nostre allotjament, po-

sant llum elèctric a moltes estances que no en tenien, com que

al Cos de Tren tots fèiem de tot i mútuament ens ajudàvem, en

una d'aquestes instal·lacions elèctriques, a les quals jo sem-

pre he estat aficionat, vaig provocar una fosa dels fusibles

del transformador deixant sense llum una bona part del contorn.

-22-

Menys mal que teníem gent competent per a tot i en un breu

espai de temps quedà localitzada i reparada l'avaria.

Al mateix costat del riu Martín hi havia una arbreda que

utilitzàrem per amagar els nostres vehicles, per aquest mo-

tiu i a base de pic i pala construírem una pista que des deé

la carretera anava fina a 1'arbreda, així com amb sacs te-

rrers i una lona aixecàrem al riu una petita resclosa d'un

metre d'alçada per poder banyar-nos i recollir aigua per ren-

tar els camions i turismes. També adaptàrem el material a les

necessitats del Cos de Tren. A un autocar molt antic i volu-

minós el convertírem en taller ambulant, traient-li els se-

ients i posant-li un banc de treball a cada lateral, amb ca-

laixos suficients per guardar 1'utillatge i el recanvi poc

voluminós. Un altre vehicle adaptat fou la furgoneta de "Cris-

tales y Espejos Tramant", un vidrier molt important del carrer

Ploridablanca, de Barcelona, que conduït pel seu propietari

vingué a parar al nostre Cos de Tren. A aquesta furgoneta s'

hi adaptà un altaveu potent i moltes nits era sol·licitada

pels Comissaris per anar a primera línia a fer propaganda.

Aquest treball agradava força al seu conductor tot i el risc

que comportava. També, preveient que en el futur immediat se-

rien freqüents els desplaçaments, es construïren dues caixes

grans amb anses de corda destinades a col.locar-hi l'"Under-

wood" i tot el material i fitxes de l'oficina. Un cop tretes

les tapes les caixes es convertien en moblets força profiti-

sos. Jo també intervenia en aquest treballs les estones que

les meves obligacions em deixaven lliure, ja que a Montalban

iii estava emplaçat el Comandament de la 131 Brigada Mixta, i

tant el Comandant Imbernon, procedent de la Guàrdia Civil,

cos el Comissari de la Brigada, Josep Canturri, diputat per

Esquerra Republicana al Parlament català, volien que diària-

ment, en donar-los per escrit les novetats del dia, se'ls vi-

-23-

sités per tal de comentar-les. No he pogut recordar per quin

motiu el tinent Pugibet no era amb nosaltres i en conseqüència

la visita primerament era feta pel sergent Lainez "Mano" i jo

i després em tocava solament a ml fer-la.

Retrocedint en el temps he de ressenyar que en un dels atacs

enemics del mes de gener del 37, arribaren a Montalban forces

procedents del sector de Eujaralóz, jo encara era a Alcanyís,

l'atac fou considerablement cruent, amb moltes baixes, entre

elles dos vallencs que jo coneixia molt bé; en Cart i en Rius,

l'un porter de l'equip de futbol "Sempre Avant" i l'altre fill

d'un menescal molt anomenat. Altres vallencs que junt amb a-

quest dos anaren al front de Vivel, després, una vegada aturat

l'atac enemic, s'allistaren a la "Macià-Companys", entre d'al-

tres en Vergés, Terreu, Roca, Silvestre, etc que s'ajuntaren

amb els que al mes d'agost del 36 8'havien enrolat a la colum-

na "Ferré" i que després passaren a la "Macià-Companys". Es a

dir, que a la 131 Brigada hi havia una bona representació va-

llenca, que es concentrava a la Companyia del capità Lobo. Les

visites d'aquests xicots a Montalban, en els seus dies lliu-

res, eren freqüents i per aquest motiu tenia força contacte

amb ells. També en tenia amb el capità Lobo, però això mereix

un punt i a part.

El capità Lobo, militar professional, estava destacat a

Tarragona com a capità d'oficines, no sé si al Govern Militar

o a la Caixa de Reclutes, i en produir-se el moviment marxà

al front tot i passar dels cinquanta anys. Segons rumors era

cunyat d'en Rovira i Virgili, sembla que estava casat amb una

germana d'aquest polític i tenia aat ell, com assistent, a un

fill seu. Era un home molt primmirat i entusiasta del dibuix i

la lectura. Era el cap de la segona companyia que cobria la lí-

nia del front prop d'Armillas i davant els parapets de Segura

de BaSos en zona franquista. Enmig el riu Martín i terra de

-24-

ningd. Sil observà, i aixi ho reflectí en un dibuix, que al

pendent de muntanya que baixava fins al riu, sector de ningú,

hi havia un arbrat. Al cap d'uns dies, tot mirant el camp

enemic, li semblà que aquell arbrat estava un xic més prò-

xim al riu, cosa que pogué comprovar en encarar-lo amb el

planell que havia aixecat. Aquesta observació esdevingué

precisament en una visita meva a la seva companyia. Tan se-

gur estava del seu descobriment que ordenà a les tres peces

d'artilleria, instal·lades prop del seu observatori, tres dis-

pars concrets a l'arbrat. En fer diana comprovàrem com sorti-

en corrents de sota els simulats arbres quantitat d'efectius

militars que es refugiaren als seus parapets. Amb el capità

Lobo jo hi tenia força amistat degut al fet que molts dies

venia a peu fins a Hontalban i al tornar cap el front es pa-

rava al Cos de Tren, que era l'última casa del poble, espe-

rant algun vehicle que anés cap a Martín i també perquè a

Hontalban hi havia en Josep Me Fàbregas i Cisteré, de Valls,

que era capità o tinent d'Enginyers, adscrit a la Plana Major

de la 30 Divisió", que dirigia la construcció d'una pista que

enllaçava Martín del Rio i Armillas, o sigui on hi havia les

posicions que ocupava el capità Lobo, i alguna vegada havia

anat jo amb en Fàbregas a saludar-lo.

Habitualment en les seves esperes al Cos de Tren, el capità

Lobo acostumava a donar una ullada a la "biblioteca" que tení-

em, a base de llibres deixats als autocars 0 que havíem portat

de casa. En aquesta improvisada biblioteca hi havia de tot, des

de Zane Grey a Dostoieshki i de Marcel.li Domingo a Garcia Lor-

ca. 3n recollia un o dos que retornava al cap d'uns dies. Més

endavant aquest capità crec, va tenir coai a tinent ajudant al

vallenc Josep Roig i Magrifíà.

Com deia abans, diàriament havia de fer la visita al Coman-

dament de la Brigada. En una d'aquestes visites, el dia 2 o 3

-25-

de maig se 'ns ordenà tenir a punt tot el material mòbil pos-

sible per posar-lo en marxa en un espai de trenta minuts i

que totes les motocicletes i turismes es concentressin a l '

Estat Major. De moment ignoràvem els motius, però els camions

que aquell matí havien sortit cap Alcanyís, en arribar a Al-

corisa es trobaren amb patrulles armades a la carretera que

no els deixaren passar. Igualment, un turisme que havia sor-

tit cap a Barcelona no el deixaren passar les patrulles de

Molins de Llobregat (Rei). Aviat vam saber de les lluites que

tenien lloc als carrers de la capital catalana. Aquesta si-

tuació d'atrapats entre dos fronts durà quatre o cinc dies

durant els quals no podíem proveir el front. Tenint en comp-

te que un dels elements principals que faltaven era el pa,

el Comandament féu una crida reclutant d'entre els que esta-

ven al front deu o dotze xicots forners. Junt amb Intendèn-

cia es buscà el forn de pa més ampli de la zona, que resultà?

ésser el de Torre las Arcas, i d'questa forma, amb torns con-

tinuats solucionàrem el conflicte

Durant el mes de maig tinguérem al Cos de Tren la pèrdua

d'un conductor, un xicot de Mas de las Matas que anomenàvem

el "Conejero", que anant amb la camioneta fou metrallat prop

de Mezquita de Jarque en una incursió feta per 1'enemic des

del sector de Pancrudo. També per aquest temps, i sense acla-

rir-ne les causes, s'incendiaren uns bidons de gasolina que

teníem a la benzinera. Optàrem per prescindir d'aquesta i

tenir els bidons carregats a una camioneta que diàriament

canviava d'emplaçament,Degut a aquesta nova organització 1'

Amadeu Latorre passà a l'oficina per tal d'ajudar-me. També

compartí l'habitació en que el "MaSo" i jo ens allotjàvem

perquè al seu pare li havien assignat un important càrrec al

Ministeri d'Agricultura i trasl.ladà la seva residència a Va-

lència on s 'emportà a la seva muller. En quedar sol l'Amadeu

optà per integrar-se del tot amb nosaltres. Crec que era 1'

-26-

element més jove d'aquell sector de front. Continuà amb no-

saltres i passà a França al febrer del 1939.

Vaig fer, durant el mes de juny, una escapada de tres o

quatre dies a Valls i Barcelona amb missió de servei per la

recollida de recanvi i utillatge. Anàrem en Guardiola, com a

entès en compres i jo amb l'encàrrec de formular-les, ja que

quan es tractava de magatzem militar, a Heus n'hi havia un,

s'entregava un volant del Comandament de la Brigada detallant-

hi el material retirat i conformat amb la meva firma, que era

confrontada a una autorització de la qual jo era titular i

portador. Si es tractava de compra feta a casa comercial, fè-

iem la compra 7 entregàvem el mateix volant, però amb càrrec

al Cos de Tren de la 30 Divisió.

De bon matí sortirem de Montalban, arribàrem a Reus al vol-

tant del migdia, dinàrem a Can Botella i al magatzem de recan-

vi trobàrem gairebé tot el material, així que el vam deixar

preparat per recollir-lo a la tornada. Jo vaig agafar l'òmni-

bus de línia cap a Valls i ell va continuar amb el cotxe cap

a Barcelona i vam quedar que al cap de dos dies jo aniria a

casa seva, carrer Aragó xamfrà Bruc o Girona.

Aquells dos dies passats a Valls, tret de l'ambient fami-

liar, no són per passar a la història, perquè interiorment jo

no comprenia ni acceptava el comportament d'aquells companys

|ue passaven els matins al riu o a la bassa de la Moquera i

les tardes jugant al pòker al Centre de Lectura. Tal com haví-

em quedat vaig passar per casa d'en Guardiola, la seva muller,

tenien un petit d'uns dos anys, ens preparà un dinar amb el

que ell havia portat. A la tarda vam anar de compres i van do-

nar moltes voltes per trobar goma verge per tal de recautxu-

tar pneumàtics. A la nit jo vaig anar a dormir a casa 1'oncle

Joan i l'endemà tornàrem cap a Montalban recollint abans el

material que teníem separat a Reus.

-27-

Amb un front quiet la vida al poble transcorria amb una

relativa tranquil·litat, però sempre amatents al que passa-

va als set o vuit quilòmetres que ens separaven de Vivel del

Rio. El correu que arribava a l'estafeta de Montalban desti-

nat -ala components de la Brigada, el recolliem nosaltres per

portar-lo als carters de les companyies, però tant els girs

com els paquets i certificats es quedaven a correus i els

carters de companyia acostumaven a venir un dia o dos a la

setmana a recollir-los. Crec que era per aquest motiu que al

vallenc Poblet el veia sovint pel poble, a més, Poblet tenia

relacions amb una noia de Valls molt amiga de la que es carteja-

va amb mi i per aquest motiu eren continues les xerrades que

fèiem petar, tot sovint s'hi ajuntava en Fàbregas amb el qual

jo acostumava a passejar-me.

A Montalban hi havia de tot, fins i tot temps per avorrir-

si, però ho mancaven xicotes, bé, no és cert que la manca fos

total, perquè hi havia dues germanes que es feien mirar. Eren

les filles del veterinari^del poble, molt boniques però amb

un excés de seriositat. Sempre juntes no hi havia qui s'atre-

vís a dir-los res, elles ignoraven assenyadament el que pogues-

sin dir-los. En Fàbregas i jo, ben vestits i arreglats, plane-

jàrem l'escomesa, dit en termes militars, i valent-nos de 1'

Amadeu Latorre, que cos; ja he dit era del poble, aconseguirem

ésser presentats. El desencant no es féu esperar, de boniques

molt. però tenien una aire de superioritat i treien a relluir

la seva condició d'estudiantes de batxillerat a Terol, crec

que la gran ja tenia el títol. Els dos vàrem quedar decebuts

d'allò que preparàrem durant dies i que en breus moments va

anar-se'n en orris. Sincerament no eren les dones que es nece-

ssitaven al front en temps de guerra.

Molt sovint en Fàbregas, per la seva condició d'ascrit de

la Plana Major de la 30 Divisió, requeria al Cos de Tren vehi-

-28-

cle per desplaçar-se, tant al front com a Alcorisa o Barcelo-

na. Precisament en un desplaçament que va fer a Valls va in-

vitar a tornar amb ell cap al front al meu pare i aquest ac-

ceptà la invitació i se'm presentà a Montalban. Estigué tot

un dia amb nosaltres, menjant al Cos de Tren i al capvespre

en Latorre li buscà una casa particular on passà la nit. Al

dia següent tornà cap a Valls. No va quedar tan satisfet com

en l'anterior visita, això ja era front i estàvem sempre pen-

dents de la proximitat de l'enemic. A més a més, era freqüent

la visita diària de les tres "pavès" de reconeixement passejant-

se per sobre el poble. De menjar sí que quedà content. l'Abdon

ïïrruti, el nostre cuiner, era refugiat basc, al mes de novem-

bre del 36 havia arribat a Barcelona procedent de Donostia d'

on era cuiner professional d'un important hotel d'aquella ca-

pital. Amb el que intendència li subministrava, molta carn de

xai, realitzava canvis generalment amb ous, pollastres o co-

nills. A més, al Cos de Tren teníem dos xicots de Manlleu, 1'

Ausiró i en Golobart, molt afeccionats a la captura d'ocells

amb trampa i molts dies a les cinc del mati anaven a la caça

de la guatlla i l'Urruti els acompanyava alguna vegada. Preci-

sament el dia que el pare estava amb nosaltres en capturaren

deu o dotze i l'Urrutien preparà un parell per a ell. Jo vaig

anar-hi un dia, la caça s'efectuava d'aquesta manera; en arri-

bar de fosc a un d'aquells camps de blat mig abandonats, el

primer que férem fou posar sobre el blat una espècie de xarxa

molt fina i lleugera semblant a una mantellina de dona. Una

vegada estesa i sense fer soroll ens amagàrem a la vora del

camp, quan va començar a aclarir el dia l'Ausiró* va fer el "re-

clam" amb una espècie de xiulet. Les guatlles, en semtir-lo,

anaren cap el conreu i tot caminant s'hi endinsaren buscant el

gra caigut a terra. Quan consideràrem que havien entrat força

cap a l'interior, començàrem a fer soroll, en altres ocasions

les guatlles espantades s'enlairen de cop i queden atrapades

«*•,-•.•= ••••̂ •..-r

-29-

a la xarxa. Aquell dia, el que jo vaig anar-hi o sortiren ca-

minant o no acudiren. Ho caçàrem res.

Pel que es pot observar no hi havia en aquell temps,

juliol del 37, massa falta de menjar en aquell front, però

això no privava que quan un oficial havia de marxar de per-

mís a Barcelona procurés el dia abans donar un tomb per aquells

' pobles per comprar i emportar-se alguna dotzena d'ous. D'una

manera consentida, però no permesa oficialment, el Cos de Tren

acostumava a facilitar-los locomoció. Això donà lloc a un cert

abús d'aquest servei i el Comandament de la Brigada cregué

oportú tallar, ordenant, en una de les Ordres del Dia que m'

entregaven a mà, que en el successiu no facilitéssim el des-

plaçament sense volant emès pel Comandament.

Diferent era el cas d'en Fàbregas que per la seva condició

de pertànyer a l'E.M. de la Divisió, gaudia del privilegi de

facilitar-li transport a totes hores per portar a terme la di-

recció de la pista d'Armillas, treballs que moltes vegades

havien de fer-se de nit per ésser en zona batuda per l'enemic.

Generalment, i com a conseqüència de la indicada Ordre restric-

tiva, en requerir els serveis m'entregava el volant segellat

per la Jefatura, però alguna vegada, principalment quan el re-

queria al capvespre, demorava l'entrega fins al dia següent, ja

que acostumava a portar un talonari de volants segellats.

Crec era a mitjans de juliol quan un capvespre se'm presen-

ta al Cos de Tren demanant vehicle per desplaçar-se a Armillas

dient-me que el volant l'entregaria el dia següent. Vaig encarre-

gar el servei a Joaquim Pardo .(de Samper de Calanda) que condu-

ïa un CitroSn petit d'aquells que es coneixien per "setrille-

res". A la matinada següent, tan prompte s'aclarí el dia em des-

pertaren uns trucs a la porta de l'estança on dormia i en obri-

la vaig trobar-me amb en Pardo que de bon principi em digué?-"tu

amigo se ha pasado al enemigo". Vaig fer-li explicar el que ha-

-30-

via passat i em va dir que a la nit va portar-lo, no a la pis-

ta d'Armillas sinó entre Martín i Vivel; que una vegada allà

va dir-li que s'esperés perquè anava a aixecar un planell;

que junt amb ell hi anava un xicot que va semblar-li que

feia d'ajudant; que els va sentir comentar que es tractava d'

un projecta d'enllaçar la pista amb un punt concret del riu Mar-

tín. En Pardo va esperar tota la nit però en clarejar el dia

va haver de marxar perquè es trobava en un lloc dominat i ba-

tut per l'enemic, i va optar per venir al Cos de Tren a comu-

nicar-ho. Tot això vaig fer-ho constar al Parte Diari que en-

tregaria més tard.

Difícilment puc descriure la torbació i els pensaments que

vaig tenir. Per fi vaig reaccionar dient-li que ell mateix

anés al Comandament perb no dient res de "passat", al contra-

ri, que digués el lloc on l'havia deixat afegint-hi "seguramen-

te se ha extraviado o ha sido hecho prisionero". De moment po-

dia haver-hi el dubte.

A les vuit del matí i abans d'entregar el Parte rebem una

trucada requerint la meva presència al Comandament de la Bri-

gada, el "Mafio" volgué acompanyar-me, jo no ho volia perb des-

prés vaig quedar agraït. M'esperaven el Comandant Imbernón i

el Comissari Canturri que força que ens coneixíem. 1'Imbernón,

molt dur i rígid, volgué saber quina era la meva relació amb

en Fàbregas doncs ens havien vist molt sovint pel poble. Vaig

dir-li que tots dos érem de Valls, que de més joves anàvem

junts a l'escola, que després, ja un xic més grans, jo m'havia

traslladat a Barcelona i ell s 'havia quedat a Valls per la qual

cosa ens havíem distanciat perdent contacte i cue al retrobar-

nos al front va aflorar l'amistat d 'infància. Amc tot això 1'

únic que preguntava era 1'Imbernón, en Canturri no deia res i

prenia notes. En preguntar-me per l'afiliació política d'en

Fàbregas vaig dir que l'ignorava, perb que havia publicat algun

'-31-

article. encara que de no massa contingut polític, en el set-

manari vallenc "EL Temps" que simpatitzava amb la Lliga Regio-

nalista. Sortí també a tomb l'haver facilitat el mitjà de des-

plaçament sensa la preceptiva autorització, encara que sense

donar-hi massa importància, cosa que em conformà moltíssim.

L'Imbern.ón em digué per líltim que marxés cap el Cos de Tren,

' que no quedava detingut però que fins a nova ordre no sortís

per res de la unitat doncs estaria, va donar a entendre, sota

vigilància. Eren vora les dotze quan el "Mano" i jo sortíem de

Comandament mes animats que al anar-hi. Al cap d'una hora llar-

ga es presentà al Cos de Tren el Comissari Canturri, em digué

que comprenia la meva actitud però que es veia obligat a fer

una informació, que tenia plena confiança amb mi doncs a la

"Macià-Companys" no hi havia hagut cap facció's, però em reco-

manava que no sortís del Cos de Tren. Aquesta recomanació era

feta més que amb sentit de desconfiança asob sentit paternalis-

ta, per tal d'evitar qualsevulla represàlia que contra la meva

persona pogués ésser presa. Als dos o tres dies i pels alta-

veus enemics emplaçats prop de Vivel donaren la notícia d'ha-

ver-se passat un oficial d'Enginyers.

Aquesta anormal i incerta situació durà unes tres setmanes

durant les quals vaig tenir temps per evocar la meva relació

amb en Fàbregas començada durant el curs 32/33 en que jo cur-

sava el quart de batxillerat al Col·legi dels Germans de Sant

Gabriel, de Valls. Durant l'indicat curs els quatre de quart,

o sigui: Francesc Cabré Compte, Josep Clariana Vives, Josep Me

Llagostera Rius i jo, teníem com a "profe" al Germà Josep Ma-

ria que a la vegada preparava als de l'Últim curs, entre ells

en Fàbregas, Roman Galimany, Joaquim Martinell i algun altre,

per tant els vuit o nou que constituíem la totalitat dels in-

dicats cursos compartíem la mateixa aula.

Durant l'indicat curs, començat a l'any i mig de la pro-

-32-

clamació de la República, amb discussió de la Constitució,

dissolució de la Companyia de Jesús, Estatut de Catalunya,

etc., eren molt normals les discussions sobre política entre

la joventut i principalment entre els que cursaven 1'últim

curs de Batxillerat, que es trobava al voltant del 17 anys.

Entre els ja indicats de sisè curs hi havia opinions molt

diverses i precisament en Josep Ha. Fàbregas es distingia per

idees més aviat avançades, que avui en diríem progressistes

i que jo comparti bastant. Això va fer que entre els dos s'

establís un corrent de simpatia i de mútua confiança, prova

d'això fou que quan com a conseqüència d'una forta discussió

familiar en Fàbregas marxà de casa seva sens dir-ho a ningú,

jo era l'únic que sabia que havia anat a Cambrils a casa d'

un oncle seu, capellà que n'era rector i amb el que no hi ha-

via, per part dels seus pares, bona relació familiar. Per a-

quest motiu, un dijous a la tarda vaig agafar la bicicleta

i vaig anar a Cambrils, sens dir res, naturalment, als pares

ni a ningú. No donà resultat la meva visita ja que quan vaig

anar a la rectoria havia sortit amb el seu oncle deixant dit

que es recollirien tard. Així é*s que vaig tornar cap a Valls

sens haver—lo vist.

Als pocs dies en Fàbregas m'escrivia una carta dient-me el

greu que va saber-li no trobar-nos per tal de que jo 1'hi ex-

pliqués què es deia a Valls i principalment els "gutxos" (mal-

nom que en sentit despectiu dèiem als Germans del Col·legi).

La carta no va enviar-la a casa sinó als Gabriels, i aques-

tos varen obrir-la enviant-la al meu pare pmh una nota del

Superior, Germà Onofre, dient que la carta havia estat oberta

d'acord amb les normes internes del col·legi i que assabentats

del contingut es permetien recomanar-li que procurés distan-

ciar la nostra amistat, ja que el firmant de la carta era per-

sona que no tenia massa bona reputació ni per la seva condició

de "jugador" ni per les seves idees. Això comportà un fort ser-

-33-

mó familiar i jo en vaig fer bastant cas encara que no amb

la forma contundent que el pare i el Germà Onofre preteni-

en. Recordava també que al Cinema Valls va cel.lebrar-s'hi,

temps després, un míting polític de caire comunista o socia-

lista i en Fàbregas pretenia parlar-hi, però en líltim mo-

ment, tot i bellugar-se per l'escenari no li donaren la pa-

raula,' crec que fou en Joan Sendra que li privà. Això pro-

vocà en ell una forta reacció* i tot seguit començà a col·la-

borar en el setmanari "El Temps" que acabava d'aparèixer.

Aviat per les notícies rebudes de Valls vaig assabentar-

me dels comentaria que es feien de l'escapada d'en Fàbregas.

Al front la situació anava canviant, l'aviació enemiga no

deixava d'aparèixer quasi diàriament. A Montalban cada dia

s'hi concentrava més força, tot era preludi d'esdeveniments.

L'Exèrcit Popular, igual que la disciplina militar, s'anaven

imposant. Els tractes amb l'oficialitat ja eren molt més mi-

litars. Els Comissaris Polítics ja no eren tan companys d'

armes com abans. Tot anava canviant i aquest canvi arribà

també al nostre Comissari de Brigada que aquell estiu ens

deixà, abans, però. em cridà per dir-me, en presència de 1'

Imbernón, que l'assumpte que a mi m'afectava estava resolt

favorablement. l'informe rebut de l'Esquerra de Valls es li-

mitava a dir, més o menys, "que tot i la meva formació reli-

giosa i de que no se'm coneixia afiliació política, era sim-

patitzant a la causa de la República" Es a dir, vaig conside-

rar-lo força bé, encara que crec que sobrava la referència a

la formació religiosa, perquè si bé és cert que aquesta l'ha-

via rebut, la realitat era que des de l'any 1933 que vaig

deixar d'anar als Gabriels, no em considerava, ni de bon tros,

com assidu practicant. Sis dos firmants d'aouest informe re-

sultarien després força coneguts meus, l'un era un sastre

vallenc, que actuava com a President i a l'altre, que firma-

va com a Secretari, i que resultà ser molt amic del meu cun-

-34-

yat Joaní, vaig comentar-li anys després, però digué que no

ho recordava.

Alliberat ja de la carrega que durant tants dies em te-

nia aclaparat, vaig recomençar la meva activitat normal, més

complicada cada dia per les continues ordres que rebíem de 1'

Estat Major (antic Comandament) de la Brigada. Cap a mig agost

rebem un fort bombardeig que ens obliga a canviar d'emplaça-

ment tot el material mòbil. La pista d'Armillas és blanc dia-

ri de 1'artilleria enemiga. Cap al dia 20 rebem ordre de te-

nir tot el material disponible a punt de marxa que es farà

aquella nit. Surant el dia els camions han carregat queviu-

res d'Intendència, el camió cisterna ha omplert d'aigua al mà-

xim, també han carregat camions de munició tant d'artilleria

com de fusell. Els motoristes pasen el sobre segellat que s'

obrirà a ires quarts de dotze, on s'ordena que sense llum i

per la pista d'Armillas ens dirigim al carrasclar que hi ha

entre Hoz de la Vieja i Cortes de Aragón. Emprenem la marxa

a l'hora assenyalada precedits del camió blindat.

- La batalla de Belchite.-

Durant la nostra nocturna marxa coincidírem amb els compo*-

nents de les companyies de la 131 Brigada Mixt» que foren re-

llevats de primera línia i que a peu es dirigien cap el carras-

clar de la Hoz, on hi havia un important servei de camions,

vinguts de no sé on, que van carregar els combatents a mesu-

ra que arribaven, sortint, tot seguit, espaiats, en direcció

a Azuara i Puendetodos. Parlo amb alguns vallencs de les com-

panyies, que pregunten on se'ls porta, doncs no acaben de com-

prendre perquè la 132 Brigada, que estava a Rillo i Perales

ha ampliat les linies rellevant a la 131 i enllaçant amb la

146, que ha fet el mateix des del sector de Bàdenas i Rudilla.

es a dir la 131. que es trobava al mig, ha sigut separada del

-35-

front i això és interpretat per ells amb orgull i a la vega-

da amb un xic de temor doncs demostra la confiança que te-

nen en la 131 Brigada ja que la majoria dels seus components

provenen de la "Macià-Companys". Tant a la 132 com a la 146

hi han anat a parar molts xicots procedents de les lleves mo-

bilitzades .

Ja era de dia quan nosaltres sortirem de la Hoz, fórem els

darrers a fer-ho. Anàrem directes fins Azuara. Feia molta ca-

lor, el sol era sufocant i no hi havia la més petita ombra,

tot el panorama era molt diferent, faltat completament d'aigua.

£8 la terra del safrà, pocs eren els arbres que es veien al

costat de la carretera, a mesura que avançàvem oblidàvem un

xic les precaucions que havíem pres i deixàrem poc espai en-

tre els vehicles de la caravana. Prop d'Azuara el guaita de

dalt del camió avisa de la presencia de caces enemics, coin-

cidí 1'avís amb yna innocents trets que sortosament no encer-

taren cap objectiu. Havent saltat del camió ens estiràrem

prop d'una paret. Passat el sotrac continuàrem amb més aten-

ció i, sense novetat, arribàrem a la cruïlla de la carretera

de Puendetodos a Lècera amb la de Azuara on vam trobar dues

bateries d'artilleria, que al menys eren del deu i mig i que

les estaven emplaçant i camuflant.Les peces apuntaven cap a La

Puebla de Alborton, que es troba darrera les petites muntanyes

que tenim a la dreta. Els deu o dotze vehicles del Cos de Tren

que anàvem junts van quedar aparcats a la cruïlla indicada. Sn

Pugibet, el "Mano" i jo ens arribàrem amb cotxe a ?uendetodos

on hi havia l'E.M.de la Brigada i on ens entregaren un planell

indicant el lloc on ens haviem de situar, al voltant de ia ca-

seta de peo de carretera que hi ha prop del trencall que va a

La Puebla.

El lloc és força adequat s'aprofita el poc bosc que per allí

hi ha. Vam quedar sorpresos en veure la gran quantitat de com-

-36-

batents camuflats i adormits a sota els arbres, pràcticament

en un quilòmetre quadrat hi havia tota la 131 Brigada. En

menys d'una hora va buidar-se tota l'aigua del camió cis-

terna que havia estat tot el dia a ple sol, es necessitava

voluntat per beure·-·se-la. Va tornar a carregar a una bassa

que havíem vist prop d'Azuara. La resta del dia el passàrem

instal·lant la cuina i buscant lloc per ajaçar-nos i també,

per primera vegada, descarregàrem les dues caixes que cons-

titulen el mobiliari i el contingut de l'oficina, que queda-

ren col·locades dessota d'uns humils arbres i a l'ombra d'un

camió. En fer-se fosc va canviar completament aquell impro-

visat campament, igual que les formigues començaren a sortir

els components de les companyies dels seus llocs de camuflat-

ge, començaren els cants i l'animació. Prop del Cos de Tren

es col·locà la segona Companyia i entre ells recordo als va-

llencs López, Paiges, Poblet, Domingo, Roca i altres.

Ja he dit que als últims temps s'estava veient una mili-

tarització en tot el que afectava a la nostra Brigada. La ma-

joria de fusells eren "Màusers" però també hi havia algun

"Winchester", que deien que provenien de la Guerra de Sece-

ssió americana, això comportava duplicitat de munició i per

aquest motiu es retiraren aquests líltims. Les metralladores,

inicialment hi havia "Hotchkiss" amb trípode i munició amb

bandolera, a l'agosto del 37, abans de la nostra sortida de

Montalban, foren subsituïdes per les russes de carret i carre-

gador de tambor. Els servidors d'aquestes metralladores esta-

ven satisfets de ser-ho, ja que acostumats com estaven a les

"Hotchfciss" aquests carrets eren una veritable joquina, si bé,

de moment, es preveia ja l'inconvenient que tindria el submi-

nistre d'aigua de la càmara de refrigeració que portaven a 1'

entorn del canó. Per totes aquestes coses, aquella nit del 23al

24 d'agost del 37, al voltant de la caseta del peó de carre-

-37-

tera, tot era optimisme provocat pel nou armament. Arribà un

camió amb entrepans de xoriço que es repartiren a dojo i al-

tres vehicles amb melons i bon proveïment de vi i conyac, es

feu xirinola, es menjà i es begué fins que, molt avançada la

nit, es formaren les companyies i començaren a pujar a la

muntanya que ens separava de La Puebla de Alborton. Els nos-

tres camions carregaren també combatents i munició i, per la

carretera de Jaulín, els portaren fins on fou possible. EL

nostre campament quedà quiet i a 1'espera dels esdeveniments

que s 'apropaven. Amb les primeres clarors del dia 24 se sentí,

lluny, una forta canonada d'artilleria, avis de començament

de l'operació Saragossa, que després es convertiria en la Ba-

talla de Belchite. A aquesta primera canonada la seguí un in-

fernal soroll que anava de Zuera a Fuendetodos, on érem no-

saltres, i que no parà de nit ni de dia durant una vintena de

dies.

L'objectiu immediat assignat a l a 131 Brigada era ocupar

una "casilla" del f.c, que a la sortida d'un túnel hi havia

a la línia fèrria que enllaçava Saragossa amb Belchite. Aques-

ta línia passava, i suposo que encara deu fer-ho, a l'altre

costat de la plana que separa la muntanya on estàvem, de La

Puebla. Als sorrolls de l'artilleria s'hi afeigiren a mig matí

els de morters i metralladores, també aparegué l'aviació, tant

la republicana com la franquista. Les nostres forces avançaren

per la plana i 1'artilleria lleugera anava marcant 1'avanç amb

molt de compte davant l'ímpetu dels nostres combatents, perquè

inclus algun projectil havia caigut a pocs metres de la nostra

avantguarda. Al migdia les avançades arribaren a la "casilla".

El tren militar franquista que a primera hora havia sortit de

Saragossa per ajudar als de Belchite , compost de tres o qua-

tre unitats amb soldats procedents de les Illes Canàries, i

que eren reclutes recentment mobilitzats, fou interceptat a

la sortida del túnel però enmig del foc es féu enrera refu-

-38-

giant-s'hi a dintre, encara que molts soldats saltaren del

tren i es passaren a les nostres forces. Des del lloc de

comandament de l'E.M. on jo vaig acudir per entregar el

comunicat diari, vaig poder observar i seguir perfecta-

ment l'avançada de les nostres forces, que es podia perce-

bre per la polseguera i per l'impacte de l'artilleria.

De tornada al campament van començar a-passar ambulàn-

cies cap als hospitals d'Azuara i Lécera. El tren intercep-

tat va quedar a l'interior del túnel. Dn camió del nostre

Cos de Tren, conduït per "lirrinito", de Calanda, parà en

veure/m a la carretera per dir-me que portava els primers

caiguts de l'ofensiva i que entre ells n'hi havia un o dos;

dels que la nit anterior feien xirinola amb mi. Vaig pujar

sobre la roda de darrera i abocant-me a la caixa on hi havia

deu o dotze cadàvers vaig poder veure sobre de tot el àel

vallenc Àngel Paiges. Em digueren després que també hi ha-

via el icf en Domingo (Gallineta). Foren sepultats, no sé si

provisionalment, a la part exterior de la tanca del pati de

l'escola pública de Fuendetodos, a la sortida d'aquesta lo-

calitat amb direcció a Jaulln. Amb poques hores de diferèn-

cia havia xocat amb la realitat de la guerra.

Els rumors que corrien pel campament eren molt variats.

Es comentava que les metralladores russes no havien donat

en aquell terreny ressec i sense aigua, el resultat que se

n'esperava, les camisetes de refrigeració s'escalfaven de

tal forma que als pocs moments de disparar la canonada es

posava roent i havien de parar. SI dilema era,davant l'es-

cassedat i'aigua, si era preferent la set dels combatents

o la refrigeració de les metralladores.

Al segon dia de lluita la 131 ocupà La Puebla de Albor-

ton on es traslladà ràpidament l'E.M. de la Brigada. Per

aquest motiu durant els primers dies de l'operació vaig ha-

-39-

ver d'anar-hi diàriament a informar de les novetats i a

rebre instruccions. La meva primera visita al poble, aca-

bat d'ocupar, fou el dia 26 d'agost. Vaig desplaçar-m'hi

per una pista que s'agafava abans d'arribar a l'encreua-

ment d'Azuara. era l'endemà de la seva ocupació. Jo ana-

va a la caixa d'un camió de subministre i avançàvem amb

molta precaució per la inseguretat de les línies del front.

En deixar la carretera i agafar la pista fórem metrallats

per caces enemics, sense conseqüències. Prop d'una bassa

que hi ha a mig camí, la volada dels voltors denuncià el

lloc on encara hi havia alguna despulla humana no retirada,

donàrem avís al grup de sanitat que anomenàvem "morgos" i

que es dedicaven a aquesta missió.

La Puebla de Alborton era un llogaret petit, situat a uns

50 quilòmetres de Saragossa i a la vessant S.E. del Sillero.

En arribar-hi les nostres forces, després de vèncer la re-

sistència de la Guàrdia Civil i de la tropa que des de Sa-

ragossa els fou enviada, els paisana marxaren cap al camp,

i van tornar al poble quan el front s'havia desplaçat més

endavant. En la meva primera visita gairebé totes les cases

romanien tancadas i per aquest motiu anàvem amb grup de tres

i amb l'arma a la mà ja que teníem la seguretat que per por-

tes i finestres érem observats. L'única casa del poble que

estava oberta de bat a bat, tant les portes com els balcons

i finestres, era una de molt senyorívola on s'havia i.nstal.

lat el Comandament de la Brigada. Dins la casa l'eufbria era

total, tot eren abraçades i enhorabones. El Comandant Imber-

non estava radiant i eufòric, féu pregonar un ban ordenant

concentrar a tots els homes a la plaça del poble, també or-

denà que els del Comitè d'Aragó (CNT-FAI), sortits de no sé

on. deixessin d'actuar, havien ocupat alguna casa i que es

posessin a les ordres del Comissari de Brigada. Vaig ser

present a la reunió de la plaça, comparegueren una vintena

-40-

d'homes i, com si posessin en pràctica la lliçó estudiada,

ens saludaren al crit de "salud camaradas" i amb el puny

enlaire, quedaren un xic desorientats al veure que la ma-

joria de nosaltres contestàrem la seva salutació amb un

"buenos dias" sense aixecar el puny, gairebé tots eren d'

edat avançada perquè ens digueren, la joventut havia estat

mobilitzada i, en retirar-se, els feren seguir. De joves so-

lament hi havia tres o quatre xicots que havien pogut ama-

gar-se i passaren a engruixir les nostres forces. Al marxar

del poble vaig veure con; uns soldats nostres portaven preso-

ners dos oficials, un d'ells era italià Camisa Negra i fa-

langista l'altre. Ho vaig saber la graduació que tenien pe-

rb per la pulcritud de l'uniforme i pel to desafiant crec

que aquesta devia ésser bastant alta. En un camió, i vigi-

lats per tres o quatre soldats, els portaren cap Alcorisa on

hi havia un E.M. de superior jerarquia.

En les meves visites dels següents dies m'assabentaria

de la situació del front. La 131 Brigada havia aconseguit

el seu objectiu ocupant posicions properes a Valmadrid i fou

en aquestes posicions on s'ordenà pararl'avanç fins que es

produís la caiguda de Belchite. El dia 26 d'agosto del 37

fou un dia molt decisiu, s'ocuparen Codo i Quinto, si bé les

forces d'aquests dos punts aconseguiren refugiar-se dins Bel-

chite que el mateix dia quedà copat. També el dia 26 els fran-

quistes conquistaren Santander i acabaren la resistència que

s'oposava al nord d'Espanya, això els permeté desplaçar un

fort contingent de tropa per parar l'ofensiva nostra sobre Sa-

ragossa, Aquest trasllat de forces no es féu esperar i ja el

dia 28, quan anava cap a La Puebla, haguérem de para amagant-

nos al costat de la carretera per una formació aèria de trenta

grups de tres avions cada un. de tot tipus d'aparells ("Jun-

kers","Stuka"."tóesserschmitt") que, sense intervenir, a ex-

cepció de llençar algun proveïment als assetjats, estigué pas-

-41-

sejant-se durant més de mitja hora sobre Belchite, ban clar

es veia que l'objectiu era doble: intimidar-nos a nosaltres

i donar-los ànims a ells.

Passaven els dies en un constant atac a Belchite on es

lluitava, ja. casa per casa, semblava imminent la caiguda de

la ciutat. Prova d'aixb fou que en una de les meves visites

al Comandament de la Brigada s'ordenà tenir preparat un equip

de conductores i mecànics per traslladar-s'hi tan prompte fos

possible, amb la finalitat de recuperar material. Era cons-

tant el metrallament per part de l'aviació, sense parar el so-

roll d'artilleria i morters i per aquest motiu ens acostumà-

rem a saber aprofitar tots els incidents orogràfics del terreny.

Prop dels arbres on jo havia instal·lat l'oficina hi havia una

petita rasa en forma de cuneta, completament seca, que jo vaig

aprofundir fins arribar a una fondària de més de mig metre.

Aquesta cuneta la tenia tapada sempre amb branques i. a mée

d'ésser el meu dormitori, era també el meu refugi cada vegada

que rebíem la visita de l'aviació franquista. Com que el temps

era sec i no hi havia traça de pluja el meu dormitori-refugi

era ideal, però a primers de setembre va haver-hi un fort rui-

xat i a la nit començà baixar aigua per la cuneta, vaig haver

de sortir del meu cau i buscar una cabina de camió. Tot el que

jo havia aprofundit quedà anegat d'aigua i durant dos o tres

dies no vaig poder aprofitar el meu refugi per dormir-hi.

L'optimisme i la confiança en la victòria eren totals en

aquells primers dies de setembre del 37. 3s cantava molt una

improvisada cançó de guerra que, amb música de la popular "Cu-

caracha" de Panxó Villa, ressenyava amb bastant d'exactitud la

situació del nostre sector de front. Crec recordar, més o menys,

la lletra de la mateixa:

" A la ciento treinta y una,destacada en Montalban.de orden del General Pozasla mandaron trasladar.

-42-

Trasladada a Puendetodosallí empezó a actuary al primer dia de luchala casilla pudo copar.

Ocupamos la casillay La Puebla de Albortóncolocando parapetosque dominan Valmadrid.

Esta gloriosa Brigadamandada por Imbernonha dado un paso giganteen el frente de Aragón "

Com ja he dit, la 131 Brigada parà el seu avançament al

monte Cruz prop Valmadrid, és a dir en un dels liltims obs-

tacles que hi havia per arribar a Saragossa. Des d'aquest

punt fins a Fuentes d'Ebro l'enemic organitzà, amb les for-

ces italianes portades des del nord, una línia defensiva que

no atacàrem esperant la caiguda de Belchite. Deixo per als

historiadors i reporters de la guerra el comentari d'aques-

ta batalla, però voldré expressar els meus dubtes com a re-

sum final al present capítol que hi dedico.

L'equip del Cos de Tren que teníem preparat romania

inactiu al campament, a l'espera de la seva entrada en ac-

ció. Sis dies passaven sense poder aclarir res i la lluita

continuava a l'interior de Belchite. Per fi, el dia 3 o í

de setembre reberen l'ordre de trasl.ladar-s'hi. L'equip,

encapçalat per en Franquet i l'Aragonès junt aab en Balafíà,

Teixidó i algun altre que no recordo, sortiren amb el blin-

dat, perb no pogueren entrar-hi degut al fet que continuava

la lluita pels carrers i que tenien assignada l'entrada uer

la carretera de Puendetodos, justament per davant la Caser-

na de la Guàrdia Civil. A les tres hores d'haver sortit tor-

naren al campament amb el blindat tot impactat i la corti-

na metàl·lica del davant arrencada perquè s'havia enganxat

a algun ferro o trampa posada arran de terra.Tot això és el

-43-

que ells ens contaren i el que contaren el dia següent al

Comandament en presència meva, quan en íranquet i Teixidó

m'acompanyaren a entregar el comunicat diari. El comandant

Imbernón no quedà gaire convençut de les seves explicacions,

reprovant-los de no haver insistit i cridant-me a mi l'aten-

ció perquè no havia anat amb ells el sergent Laines {"Mafio").

Degut a aixb, l'endemà, raan ja havia acabat la resistència

interior, tornà a anar-hi el mateix equip però aquesta ve-

gada els acompanyàrem el "Mano" i jo.

Arribàrem a Belchite a mig matí d'un dia clar i calorós,

per un camí que passava per darrera la Caserna de la Guàrdia

Civil. De vehicles no en recuperàrem cap, tots estaven cre-

mats o destruïts. Moltes cases cremaven igual que l'esglé-

sia, que amb el seu campanar estava mig enrunada per 1'ar-

tilleria. Abans d'entrar al poble ens tapàrem nas i boca amb

mocadors i cotó fluix, doncs la fortor era molt forta. Tot era

mort i destrucció, els "morgos", amb caretes antigàs, pales i

mantes, omplien els forats fets pels obusos, de bèsties mor-

tes i també d'algun cos humà inflat i en estat putrefacte. Un

oficial italià, Camisa Negra, tot inflat i corrupte, amb co-

rretjam posat, estava arrupit sobre la pistola de què ens a-

propiàrem després de girar-lo valent-nos d'un fusell, tenia

tot el cap aixafat. Al carrer principal recordo una sabateria

completament esbotzada, tota plena de parells de sabates de do-

na i criatura. Al Banco Zaragozano, tanbé al carrer principal,

hi havia bastants paquets de bitllets nous, franquistes natu-

ralment, però tan convençuts estàvem de guanyar la guerra que

no ens preocupà, al menys al grup que anàvem, de recollir-los.

Jo vaig agafar-ne un de cada classe com a recordança. A la Ca-

serna de la Guàrdia Civil vàrem poder entretenir-nos més,

doncs ja havien passat els "morgos". Jo hi vaig recollir una

manta d'un color blau-cel portant brodat amb fil d'argent a

cada cantonera l'escut de la Guàrdia Civil. Segons em digue-

-44-

ren després era una manta de gala de la cavalleria. Va ro-

mandre al meu costat fins al març següent, quan la retira-

da d'Aragó, fent-me molt servei durant l'hivern que s'apro-

pava.

Ocupat ja del tot des del dia 6 de setembre. no es pogué

ja passar de la línia feta entre Fuentes, Mediana i la Cruz.

Els intents de tornar a trencar el front s'esclafaven da-

vant la defensa feta amb l'ajuda de les forces i material

arribats del Nord. He parlat de l'aviació enemiga, perb res

no he dit de la que ens protegia. La nostra premsa parlava

de la "gloriosa" aviació republicana, perb nosaltres, que

•.-•-' - -"' veiem la realitat, l'anomenàvem" l'"arc-iriosa" comparant-la

amb l'arc iris que surt quan ja ha passat la tormenta. Això

no vol dir que durant aquells dies no presenciéssim més d'

?T- %, i una empaitada de "rates" i "mosques" russos amb caces ale-

manys, variant contínuament les condicions d'empaitat i d'

empaitador. Ho veiérem despenjar—se'n cap.

A mig mes de setembre ens arribà l'ordre de retornar a

Montalban, cosa que férem seguidament enyorant el riu Mar-

tín i l'hostal que ens feia de caserna. Han passat una vin-

tena de dies que els hem viscut intensament. S'ha acabat per

a nosaltres l'operació que havia de portar-nos a Saragossa.

Hem triomfat a Belchite, perb l'objectiu que preteníem no

s'ha acomplert. L'enemic va resistir els tres dies claus,

26, 27 i 28 d'agost, per endarrerir el desplegament de les

Divisions que havien d'ocupar Saragossa. Què hauria passat

si nosaltres, la 131 Brigada, una vegada ocupada La Puebla

i la XÏ7II Divisió que havia ocupat Zuera ens haguéssim ti-

rat sobre Saragossa el dia 25, deixant Belchite copada dins

d'una bossa? No ho va creure així el General Pozas, però

queda el dubte del que podia haver passat.

-45-

- Montalban, tardor del 37.-

La tornada es féu sense cap incidència i, amb gran alegria,

arribàrem a Montalban, prenent novament possessió de l'hostal

que havíem deixat, així com del camió taller i de tot el re-

canvi. Feia bon temps en aquells dies de setembre i els apro-

fitàrem j>er banyar-nos i canviar de roba, doncs des del dia 20

d'agost que havíem sortit portàvem la mateixa vestimenta i crec

que una sola vegada vàrem canviar la roba interior, per aixb

els dos primers dies foren d'una bugada contínua. També els

aprofitàrem per contestar el correu que durant aquells vint

dies havia estat aturat a Montalban, és a dir, teníem feina a

llegir i contestar cartes. Per cert que en una carta del pares

em comunicaven que la meva germana Plora estava afectada d'

una forta gastritis, des de feia uns dos mesos, i que havia

tingut una forta adversitat, cosa que vaig sentir molt. Les

cartes que hi havia retingudes de la meva amiga vallenca con-

tinuaven essent tant descriptives i interessants com sempre.

El poble estava replè de força, però no hi eren els de la

131 Brigada Mixta sinó de quintes mobilitzades. Els nostres

combatents, una vegada rellevats, quedaren acampats prop de

ELesa i el Comandament de la Brigada es quedà provisionalment

a Muniesa. on hi havia també el nostre tinent Pugibet, això

ens feia pensar que l'estada al poble seria curta i en qualse-

vol moment hauríem de marxar. Per aquest motiu teníem pressa

a estar preparats per quan rebéssim l'ordre.

Durant els tres o quatre primers dies els vols de reconei-

xement enemic, a càrrec de les tres "pavès" que en dèiem les

"tres maries", el feien al matí i a mitja tarda, sempre a la

mateixa hora. Per aquest motiu i perquè hi estàvem acostumats

després dels vint dies de Belchite, no en fèiem gairebé cas,

però arribà el dia que no recordo exactament quin era, però

que devia ésser el 24 de setembre, quan despréB de dinar i

-46-

mezrtre jo escrivia a l'habitació, que es trobava a l'altura

del primer pis, d'improvís començà a sentir-se un fort bro-

git de motors d'aviació, però aquesta vegada el soroll era

diferent i alarmant. En guaitar a la finestra vaig veure so-

bre el poble diferents avions de tamany més gros que els ca-

ces, volant molt baixos i a poc a poc. Intuint la imminèn-

cia d'un bombardeig vaig saltar per la finestra sobre la ca-

bina d'un camió que hi estava aparcat dessota, vaig traspa-

ssar corrents la carretera endinsant-me en el camp, amb mi

corria molta gent, ens dirigíem cap al riu del qual estàvem

separats per un centenar de metres. No havia fet encara rcrra

vintena de passes quan començaren a xiular les bombes, igual

que tots vaig tirar-me a terra, mentre prop nostre començaren

a estavellar-se els projectils. Passat el primer atac i vei-

ent la volta que feien els avions, vaig aixecar-me i vaig

continuar corrent cap al riu. a l'altre costat del qual hi ha

un pollancre molt ferm, al peu del mateix hi passa un petit

desguàs o cuneta. En arribar al pollancre, vaig trobar ocupat

per un altre el lloc previst, i no em va quedar cap més solu-

ció que estirar-me darrera mateix del xicot que va arribar a-

bans que jo. Molts eorregueren buscant la mateixa cuneta, da-

rrera meu s 'estirà un xicot que no pogué fer-ho del tot po-

sant el cap aobre les meves cames, darrera d'ell encara s'hi

posà un altre individu. Si abans, en la primera passada del

bombardeig, les bombes queien una mica separades, ara sembla-

va que les sembressin, durant uns moments els xiulets i les

explosions es produïen a frec de roba, en una d'aquestes em

vaig sentir una forta fiblada al tou de la cama dreta, inte-

riorment vaig pensar que havia estat tocat, cap dels quatre

que estàvem a la cuneta deia res, ni quasi respiràvem. En

apartar-se l'aviació el primer a aixecar-se fou el del da-

vant meu, que estava al peu del pollancre, es posà dret sen-

se haver-li passat res, em digué que m'aixequés ràpid doncs

-47-

el del meu darrera estava molt ensangonat, vaig fer-ho tot

seguit, veient-me els pantalons brut de sang perb sense

* trobar-me ferit; L'últim del quatre, a qui l'otnís li ha-

via explotat al seu costat, va quedar mig colgat de terra

perb ens digué que estava bé i podia esperar. Amb ajuda d'

altres, aixecàrem el que estava al meu darrera, tenia el cap

tot esberlat i semblava que havia passat a 1'altre mon,

entre tres o quatre el portaren cap a la carretera. Des-

prés d'ajudar a alçar-se a l'últim, que va resultar il·lès

del tot, vaig aixecar-me els pantalons i no vaig trobar-m/hi

oap ferida, perb sí una forta mossegada al tou de la cama

dreta, feta pel moribund que havíem evaquat, la sang del

qual havia embrutat els meus pantalons.

Ja recuperat, junt amb molts altres anàrem cap a la carre-

tera i en passar pel camp en el qual jo m'havia estirat en el

primer bombardeig veiérem un grup al voltant d'un que estava

estirat a terra, en apropar-m'hi vaig reconèixer al reusenc

del nostre Cos de Tren, Ramon Aragonès, que cridava desespe-

radament, estava panxa enlaire i un projectil, com de morter,

se li havia quedat clavat, afortunadament sense explotar, en-

tre mig de les cames. Dos xicots que digueren ésser artillés

ens feren apartar i amb molt compte arrancaren el projectil

traient-li l'espoleta. L'Aragonès tenia els pantalons, les

cuixes i les parts masegàdes, fou evaquat d'urgència amb am-

bulància a l'hospital de Calanda. Tot seguit em vaig dirigir

cap a l'hostal que havia quedat completament enderrocat, sal-

vant-se únicament la part de l'edifici on hi teníem l'ofici-

na i el recanvi de material. A pocs metres de la carretera

trobàrem a en Reguant, del Cos de Tren. i dos més que porta-

ven a braços l'avi de l'hostal, de més de vuitanta anys, que

ja no donava cap senyal de vida, havia volgut traspassar la

carretera perb no pogué allunyar-se suficientment. Recorda

" ~ •.-•>!••*•'. "Cí-.t:- '•-•

-48-

i això va quedar-me clavat durant molt temps, els plors i

la desesperació de la noieta de la casa agafada al coll

del seu avi mort.

Per si no hi havia prou trasbals va començar a ploure i

a fer-se fosc. Se'ns encomanà a tots nosaltres no diré pà-

nic, però sí un esverament i una ansietat pels esdeveni-

ments d'aquella tarda i perquè ens trobàvem de cop i volta

al carrer i sense res de bagatge. Davant d'aixb, optàrem

per sortir del poble amb els vehicles que ens fou possible

posar en marxa i traslladar-nos, per orientació d'en Lato-

rre, cap a la mina "la Mala", a uns dos quilòmetres de Mon-

t al ban i a la pista forestal d'Escucha. Vàrem arribar-hi de

nit amb molt fang i sense llum, per aquest motiu ens enca-

bírem en un petit cobert i passàrem com poguérem la nit.

En aclarir el dià férem un reconeixement del lloc on ens

trobàvem buscant la forma de protegir-nos i enviant un grup

a Montalban per intentar recuperar el que ens fos possible

d'entre les runes de l'hostal. El lloc on estàvem era una

ampla esplanada entre la pista d'Escucha i la muntanya on

hi havia l'entrada a la mina, en aquesta esplanada o facto-

ria s'hi trobaven dos coberts destinats a guardar eines i

reparar vagonetes. També hi havia a l'entrada de l'esplana-

da una bàscula per pesar camions amb la seva caseta molt re-

duïda i que fou el lloc on vaig instal.lar-hi l'oficina i on

dormíem apinyats el "Mano". l'Amadeu Latorre i jo. El car-

tell que hi havia a l'entrada de la factoria deia: "Mina la

Mala, la mejor mina del barranco ttalo". Tot el terra de 1'

esplanada estava ple de polsin de lisnit que amb la pluja

s'havia convertit en un fang negre on. els peus s 'enfangaven

fins els turmells. La boca de la mina s'endinsava horizon-

talment cap a l'interior de la muntanya on hi havia també

boques àe ventilació, és a dir. consideràrem prou accepta-

^^,^gf-~:fb^_ •• • •'•- v v~ »v" -i- -i. - •.

-49-

ble el lloc en quan a protecció. Prop d'aquesta entrada hi

havia un petit cobert on instal·làrem la cuina. El cobert

més gran fou destinat a dormitori, doncs l'equip que haví-

em enviat a líontalban tornà a mig matí amb material i re-

canvi recuperat i també les caixes del despatx que queda-

ren col·locades a la caseta de la bàscula. En altres viat-

ges de recuperació portaren molts estris de cuina i força

quantitat de pertinences personals. A l'habitació on jo dor-

mia, tot i estar ensulsida, recuperaren molta cosa i per

aquest motiu no va faltar-me gairebé res.

Jo vaig anar amb el motorista Ausiró a Muniesa, fent pa-

rada i fonda, de tornada, a casa la patrona d'Alcanyís, per

tal de comunicar al Comandament la novetat del dia 24 de se-

tembre. Ja estaven assabentats de tot i en interessar-me 30

per la col·locació de telèfon em digueren que no hi havia nev-

cessitat, ja que enrpocs dies r ebri em; l'ordre de traslladar-

nos segurament a líoyuela.

Pins a aquelles dates, finals de setembre del 37, en el

Cos de Tren no teníem Comissari Polític. Únicament, de quan

en quan, el Comissari de Brigada ens feia arribar alguna cir-

cular i algun article periodístic perquè fossin llegits i co-

mentats. Aquests Comissaris acostumaven a ésser homes desta-

cats de l'Esquerra, cas Canturri, perb des dels fets de maig

d'aquell any 37 i ia militarització de la columna "Macià-Com-

panys", la cosa anà canviant i el que aquells dies havia pres

possessió era un madrileny del Fartit Comunista. SI Comandant

Imbernon m'hi presentà dient-li que al Cos de Tren no necessi-

tàvem Comissari ja que tots érem molt íntegres i que les fun-

cions de tal càrrec les realitzava jo satisfactòriament. No

va agradar-me massa l'atribució que em feia. com tampoc la pin-

ta del nou Comissari de Brigada i menys quan aquest va voler

parlar amb mi mostrant la seva estranyesa pel fet que no tin-

-50-

guéssim un "Periódico Mural" i donant-me instruccions per

col.locar-lo i buscar col·laboració.

A la mina la vida la fèiem a l'aire lliure si no plovia.

Improvisàrem quinqués, tant de benzina com d'oli i es dor-

mia en aquests coberts destapats del costat, és a dir, e-

ren pilars amb teulada d'uralita. A la improvisada ofici-

na-dormitori era on millor s'estava, encara que hi havia 1'

inconvenient que estava situada al lloc més apartat de l'en-

trada de la mina, però teníem a prop la carretera i en aques-

ta carretera un embornal per resguardar-nos en cas de bombar-

deig. Encara estiguérem a la "Mala" uns quants dies que ens

serviren per fer balanç dels esdeveniments succeïts durant

els trenta últims dies que tan intensament havíem viscut.

Són, sens dubte, trenta dies per no oblidar.

Durant aquests dies, i per indicació de l'E.M. de la Bri-

gada, es muntà una estratagema a la pista d'Escucha a uns

dos quilometres d'on nosaltres estàvem que consistí a fer

passar per un revolt de la pista, que anomenàvem "la paella"

i que estava visualment dominat a distància per l'enemic, i

que per aquest motiu era molt poc transitat durant el dia,

un parell de vehicles, a la nit, que a les fosques s'atansa-

ven cap a "la paella" i en arribar-hi encenien els llums

uns breus segons, passat el revolt, i a les fosques, dona-

ven mitja volta i tornaven a fer la mateixa operació, sempre

en direcció a Escucha. D'aquesta manera volíem donar a l'ene-

mic la impressió que forts contingents de tropa es desplaça-

ven cap a Mezquita i Valdeconejos. mentre que l'atac es pre-

pararia per algun altre lloc. No crec que causés massa efec-

te si bé observàrem que durant aquells dies s'ampliaren els

vols de reconeixement, per cert, que un d'aquests vols fets

a primera hora del matí ens agafà encara estirats al jaç on

dormíem i en sentir sobre nostre els avions correguérem des-

-SL-

calços cap a l'embornal-refugi. La feina fou nostra de tornar

quan havia passar el perill doncs teníem els peus tot sagnosos.

En una altra anada a Muniesa, passant per Oliete, m'assa-

bentaren de la mort a 1'hospital d'Alcanyís del vallenc Poblet

a conseqüència d'un atac d'apèndix. Vaig sentir molt la seva

mort, perquè era amb el vallenc que més tracte tenia per la

seva relació sentimental amb l'amiga de la noia que jo m'es-

crivia.

A mitjans d'octubre ens arribà l'ordre de marxar cap a Mo-

yuela i amb Moyuela comença una nova evocació.

- Moyuela. hivern del 37.-

Les forces de la 131 Brigada una vegada rellevades de les

posicions que havien ocupat durant la batalla de Belchite, a-

camparen entre Monforte i Blesa i des d'aquest campament pas-

saren a ocupar línia en el sector de Villar de los Navarroa,

Hogueras i Bàdenas posicions aquestes que es trobaven con-

nectades entre si perb sensa bona comunicació amb la reraguar-

da. Per aquest motiu nosaltres, els del Cos de Tren junt amb

el Comandament de la Brigada, ens instal·làrem a Moyuela d'on

sortia una pista que anava a Villar i que destinàrem com a lí-

nia de proveïment del sector que ens havia estat assignat.

Moyuela, a uns sis o set quilòmetres del front, era en a-

quell temps un poble agrícola amb conreu de blat i una poca

vinya- Es troba al límit de les províncies de Saragossa i

Terol i pel seu interior passa el riu Moyuela afluent del Agua-

vivas. Al sud i al est del poble, o sigui a la part contrària

a on hi havia el front, existeixen uns turonets de poca altu-

ra i que es troben (o es trobaven), plens de coves que às na-

turals del poble tenien arreglades amb portes i panys i en les

quals guardaven el vi i els estris de casa. En aquestes coves

hi feia escalfor a l'hivern i frescor a l'estiu i per aquest

-52-

motiu molts veins també hi feien vida, principalment en a-

quell temps que els reconeixements aeris eren cada vegada

més assidus i nombrosos.

Com he dit el poble era eminentment agrícola perb hi ha-

via una sola indústria molt important als afores i allí, a

la farinera anàrem a parar tots els serveis de la Brigada.

Al costat de la carretera i just a l'encreuament de la pis-

ta de Villar de los Navarros, es trobava la fàbrica i el xa-

let dels propietaris de la farinera, allí anà a parar l'E.M.

de la Brigada, a uns trenta metres, a l'altre costat de la

carretera i en direcció al poble hi havia el magatzem que

fou destinat al Cos de Tren i una casa, que havien ocupat

els porters de la farinera, que es destinà a l'Habilitat de

la Brigada i a l'E.M. d'artilleria de la Divisió. Intendèn-

cia quedà instal·lada a Muniesa.

El magatzem on ens col·locàrem els del Cos de Tren era

d'una sola nau i molt ampli i en el carreró camí solament hi

havia, a més a més la casa de l'Habilitat, tota la resta del

carrer eren camps que aprofitàrem per col·locar vehicles.

A pocs metres de la casa hi passava el riu i a l'altre cos-

tat ja hi havia el poble. Aquest riu, que acostumava a por-

tar uns dos pams d'aigua, ens fou de molta utilitat perquè

ens en servírem per al nostre ús. Una de les primeres coses

que férem fou construir una palanca amb troncs i sacs terrers

per anar al poble que estava a tocar. Darrera mateix d9l ma-

gatzem hi havia un pati amb una porxada on instal·làrem la

cuina i, si feia sol, ens servia de menjador.

En arribar a ívloyuela demanares! a l'Ajuntament que ens pro-

porcionés palla per ajaçar-nos i ens digueren que a la tarda

passéssim amb un camió a recollir somiers i matalassos. Arren-

gleràrem els somiers a una part del magatzem que vam conver-

tir en dormitori i va quedar suficient lloc per col·locar-hi

;<i.\

-53-

l'oficina i una taula gran al voltant de la qual ens reuníem

i fèiem petar la xerrada. També a una paret, i recordant les

instruccions del Comissari de Brigada, clavàrem un tauló d'

anuncis amb el pompós capçal de "Mural" que únicament servia

per inserir-hi les designes de servei i si hi havia alguna

comunicació a fer.

Els habitants de Moyuela ens acceptaren de molt bon grat i

als pocs dies tots ja havíem trobat qui ens rentava la roba.

Inclils va haver-n'hl molts que s'allotjaven en cases parti-

culars quan no estaven de servei o de vetlla. L'hivernada que

a'atançava la vèiem bastant bé en aquella residència-caserna

que montàrem al magatzem de la farinera. En Balaüà (el ferrer

de Prades) aprofità un bidó gran per convertir-lo en estufa

de llenya que instal·làrem dins la nau. Jo, que era el que més

temps estava al local, n'era l'enoairegat i fou encesa al no-

vembre i no s'apagà ni de nit ni de dia fins al març següent.

Per tal de tenir sempre existències de llenya vaig posar al

tauló d'avisos o "Mural", una nota demanant a tots els que sor-

tien de servei amb camions que cada dia en tornar de viatge

fessin una aportació de llenya recollida durant el dia, va do-

nar resultat i en cap moment va faltar combustible.

Tot era tranquil en aquell poble, l'únic inconvenient fou

que en trobar-se la nostra caserna tan propera al Comandament

de la Brigada i ésser lloc de pas per anar al poble, era fre-

qüent el pas d'Oficials i Comissaris pel davant nostre i mol-

tes vegades entraven per si hi havia algun mitjà de locomoció

per als seus desp̂ feçaments. Un nou Comissari Polític es feu

càrrec de la Comissaria de la Brigada. Era del partir comunis-

ta com tots els que feia una temporada ens dessignaven, proce-

dia de Puebla de Don Padrique i acabava d'estrenar càrrec i

uniforme, anava sempre molt planxat i les sabates molt lluen-

tes, cosa que el diferenciava dels altres oficials i cornissa-

-54-

ris. La seva feina era anar a la casa del poble on s'allot-

java el Comandant de la Brigada per tal de distribuir pa-

quets de propaganda i premsa. Em penso que mai no es va

arribar a Villar, doncs en una ocasió que en Tramunt, que

era conductor de la furgoneta que estava equipada amb alta-

veu i que moltes nits anava amb comissaris de companyia a

fèr propaganda a les posicions avançades, va invitar-lo a

anar amb ells, li digué que si, però a l'hora convinguda sor-

tí l'excusa per quedar-se. Pou a mitjans de novembre que sen-

se cap avís se'ns presentà al Cos de Tren. En veure'l vaig

creure que venia a donar-nos una xerrada com havia anunciat

en alguna ocasió i vaig dir-li que a aquella hora, mitja-

tarda, era poc el personal que es trobava a la unitat, En di-

gué que no venia a fer cap xerrada, perb que si que venia a

inspeccionar. El "MaHo" era a fora i per aquest motiu era jo,

altra vegada, qui havia de donar la cara, de totes formes vaig

fer senyal a Latorre, ltJrruti i a algun altre perquè anéssim

tots junts amb ell per mostrar-li les dependències. Es parà

davant el dissortat "Mural" i en veure que únicament hi havia

l'avis demanant llenya i les des signes de servei es posà fet

una fera dient que ell posaria a ratlla aquella unitat tant

mancada de disciplina. Començà dient que en entrar ell a la

sala ningú no havia donat la veu de "Comisario"! i cap dels

que érem allí no s'havia aixecat del lloc d'on estava asse-

gut. Va agafar-me desprevingut i vaig quedar sense saber què

dir-li. Des d'aquell moment el comissari ja no era per a mi

un company de lluita, sinó un element amb el qual havia d'

anar emb molt de compte.

El front de Villar estava completament quiet. Molt de fred

feia aquell hivern a Moyuela, amb neu que queia de forma in-

termitent i, per aquest motiu, eren moltes les estones que

passàvem inactius al nostre local amb el conseqüent avurri-

ment. Degut a això es començaren a formar capelletes i amb

-55-

elles vingueren les picabaralles pels motius més insignifi-

cants. Una d'aquestes capelletes era la dels "manyós", capi-

tanejats per en Josep lluís Mir, d'Alcanyís, que es posaven

en rodona fent-se passar la bota de vi i cantant jotes. Un

altre grup molt important i sens dubte el més nodrit, era

"la Coral", al davant de la qual hi havia en Gelabert que

junt amb el tinent Pugibet pertanyien a una Coral de Gràcia

i passaven hores i hores assajant "Les flors de maig", "Ri-

bereHas del Cinca", "Els Xiquets de Valls", etc. Ho feien

força bé i molts dies cap al tard anaven pel poble parant-

se de tant en tant a cantar a l'estil de les caramelles. Tant-

bé hi havia la penya del "Ritme Jazz", capitanejada per en Be-

guant, que integrava a l'element més jove i modern ja que en

aquell temps el jazz s'estava imposant. Aquesta penya que imi-

tava vocalment el so dels instruments i l'acompanyava amb una

mímica .mòlt acurada, anava també alguna vegada pel poble amb

força èxit entre l'element jove i les seves sortides acabaven

sempre sopant i bevent en alguna casa. Si bé jo no pertanyia

a cap d'aquests tres grups, acostumava a col·laborar amb tots,

perb el cert és que junt amb en Franquet, en Teixidó i 1'Ara-

gonès, donàvem alguna xerrada de signe cultural a les quals

invitàvem, sense gaire èxit, els companys que estaven lliures,

ben aviat se'ns anomenà amb to irònic "els intel·lectuals".

Aquest era més o menys 1'esperit que imperava al Cos de

Tren quan es va produir l'explicada visita-inspecció del Co-

missari, és a dir, fer gresca i passar el temps com millor

ens fos possible i per aquest motiu aquell vespre, el de la

visita, quan estàvem sopant tots al voltant de la taula par-

làrem de l'assumpte, retraient-me el "Mafío", que com ja he dit

no hi era quan va venir el Comissari, la meva falta de valor

perquè no li havia contestat ni 1'havia fet marxar. En aquell

moment vaig veure que molts companys, en escoltar la nostra

discussió, s'absentaven sense voler intervenir, solament em

-56-

defensà fermament l'Urruti. Al final tot acabà bé, però dea

d'aquell moment vaig començar a trobar-me un xic incòmode

amb molts d'aquells que gairebé feia un any que compartí-

em les tasques del front. Van començar en molts d'ells, les

queixes contínues quan se'ls assignava servei, cosa que mai

havia passat. Arribà a tal extrem el meu grau d'emprenya-

mènt que passà pel meu cap la idea de demanar la baixa del

Cos de Tren i ingressar a l'Escola de Guerra.

Vaig comentar la meva idea a un xicot, que no recordo el

nom perb em sembla que era en Genaro o algd de nom semblant,

que era tinent d'artilleria i que estava a l'Estat Major del

costat del Cos de Tren. Era, en Genaro, més o menys de la me-

va edat, molt culte i formal, no era català però s'esforçava

a parlar-lo, era molt enraonador sense arribar a xerraire,

amb ell jo quasi sempre assentia ja que no podia portar-li

mas sa la contrària. Durant molts dies parlàrem de l'assump-

te, sospesàrem els avantatges i els inconvenients de realit-

zar el que jo tenia al cap. Tenia a favor meu el fet de poder

accedir fàcilment a l'Escola perquè portava més de sis mesos

de front i força possibilitats per escollir Cos. Jo pretenia

l'arma d'Artilleria o d'Enginyers, però tant a l'una com a 1'

altra es necessitava aconseguir molt bona puntuació i a més al-

gii que et fes cadireta. Es calculava, allavors, que de cada

cent que sortien de l'Escola no arribaven a deu els que podi-

en escollir, els altres noranta anaven de pet a Infanteria i

això era el que jo no volia. Per fi em convencé que continués

a la unitat en que estava i, en tot cas, que esperés una de

les molt poques convocatòries per 1'Escola de Guerra del Cos

de Tren.

Amb tot aixb arribàrem als últims dies de 1'any 37 i amb

ells l'atac i ocupació per part de l'Exèrcit Republicà de la

ciutat de Terol que representà una injecció de moral a tot el

front i també, naturalment, a aquell sector de Villar, Herre-

-57-

ra i Bàdenas. Els dies 29 i 30 de desembre estigué nevant

dia i nit. La pista de Villar era el cordó umbilical d'

aquell sector de front. Tenia la pista, que començava a

Moyuela, una llargada d'uns cinc quilòmetres i quasi al

final quedà interceptada per la neu. £1 dia 31 al migdia

en parà de nevar i aparèixer el sol férem sortir un camió

amb subministro cap a Villar, però quedà parat a mig camí

per una lliscada de neu. Els del Cos de Tren que ens tro-

bàvem a la unitat agafàrem pales i anàrem cap el lloc de 1'

esllavissada, érem uns deu o dotze, quedant-se a Moyuela

una mínima guàrdia. Igual feren els que estaven bloquejats

a Villar. Si bé havia sortit el sol també començà a bufar

un aire fred, moncàio, que ens tirava la neu a la cara i

donava la sensació de ganivets que se't clavaven . No po-

díem estar parats i les pales no tenien repbs. No aconse-

guirem l'enllaç amb els de Villar i el consegüent pas de

camió fins ja ben entrada la nit. SI camió es descarregà

en una paridera que hi havia prop del poble. Molts de nosal-

tres tornaren amb el camió cap a la unitat, però jo i dos o

tres més, recordo únicament l'Aragonès, ens quedàrem a la

paridera per celebrar amb els que hi havia allà la nit d'

any nou i a l'ensems la presa de Terol.

Una celebració al front, i homes sols, ja se sap com a-

costuma acabar-se. Foren hores i hores menjant torrades de

pa amb oli i bevent vi. A la matinada sortirem a peu cap a

Moyuela, no recordo res més d'aquella nit, però si que ens

vàrem despertar ajaguts a un pendís de neu, en el qual que-

daren marcats els nostres perfils, quan començava a clarejar

l'any 1938.

En aquells primers dies del 38 també tenia dintre el meu

cap altres cabbries. La meva amiga vallenca va enviar-me, no

recordo per quin conducte, un voluminós paquet contenint un

jersei de punt de mitja, no sé si fet per ella o per la se-

-58-

va àvia, una ampolla de conyac "Tres Pàmpols", de Magrifià

de Valls i alguna cosa més. Això va fer-me molta il·lusió

per com era d'inesperat, però a la vegada va fer-me madi-

tar molt, perquè feia un any que ens escrivien i després

de tant de temps la correspondència havia d'encarrilar-se

cap a un dels dos Camins següents: o establir entre no-

saltres una relació sentimental o continuar la nostra corres-

pondència que començava a fer-se insulsa. Per altra part,

feia molts mesos, del Juny anterior, que no havia anat a

Valle, la meva germana havia tingut una seriosa malaltia i

a la vegada volia parlar amb ella. Totes aqueste circums-

tàncies feren que de cop i volta em vinguessin moltes ganes

de fer, almenys, una breu escapada cap al meu poble, i això

vaig fer-ho durant el mes de gener.

Vaig trobar la família bé. La meva germana ja recuperada

del tot, m'explicà el contratemps que havia tingut. EL meu

germà , que tenia tres anys i mig, volia que li posés sempre

la gorra de pell. Amb la meva amiga arribàrem a l'acord de

continuar el seu "padrinatge" de guerra (cosa que estava molt

de moda) i esperar el final d'aquesta per tornar a parlar.

També en aquesta escapada a Valls vaig assabentar-me de cer-

tes alteracions afectives entre amistats meves, una de les

quals feia temps ocupava una petita parcel·la del meu pensa-

ment, i això m'impulsà, de tornada a Moyuela, a escriure una

poc pensada i inoportuna carta que no tingué resposta i que

arribà a coneixement de la meva amiga, que res no em digué

si bé jo a partir d'aquell moment vaig notar alguna cosa anor-

mal en la seva correspondència que perdia l'assiduïtat que

fins aquell moment havia tingut.

A ïíltims de gener sortí convocatòria per 1'Escola del Cos

de Tren de Castelló de la Plana. Vaig presentar-hi instància

sense massa convenciment.

-59-

Amb l'ocupació de Terol semblava que havia tornat la mo-

ral entre els nostres combatents, però els rumors d'una o-

fensiva franquista de gran volum ens feien estar un zic in-

còmodes i si més no preocupats ja que els reconeixements ae-

ris eren assidus.

- Trencament del front, març del 1938.-

La tranquil·litat que en aquell sector de front teníem

s'acabà tal com preveies amb la forta ofensiva del 9 de març

del 1938» Sn aquesta dissortada data començà l'ofensiva fran-

quista que ensorrà el front d'Aragó i en conseqüència el de

Catalunya. De bon matí ja ens despertaren les canonades de 1'

artilleria enemiga que posà en tensió tot el sector de front.

Se sentien perfectament les bateries alemanyes que anomena-

ves "la loca", que disparant a zero intentaven trencar el

front. L'aviació enemiga estigué tot el dia per sobre nostre

metrallant la primera línia, també aparegué la republicana i

poguérem observar algun combat entre caces. Aquest panorama

durà fins mitja tarda. Cap el tard oomençaren a divulgar-se

rumors que havien claudicat les posicions de Fuendetodos i

que per aquell sector havia quedat trencat el front. ïofera

que arribaren de servei portaren la notícia que també estava

trencat per Vivel del Rio. Entrada la nit el Comandament de

Brigada interessà que el nostre Tinent Pugibet es traslladés

a l'E.M. Junt amb ell va anar-hi el "Ma3o" que tornà al cap

d'una hora carregat amb sis o set fusells i amb instruccions

de distribuir un parell d'escamots pels carrers del poble.

Ens digué que les noticies eren més dolentes del que ens pen-

sàvem. Que trencat el front de Fuendetodos 1'enemic avançava

sobre Belchite, d'imminent ocupació i que si per aquell sec-

tor es dirigien sobre Lécera i pel sector de Segura de Bafíos,

tota vegada que havien ocupat Vivel del Rio i Montalban ana-

ven cap a Muniesa, nosaltres quedaríem encerclats a Moyuela.

-60-

De res ens servirien els pocs vehicles que teníem a la uni-

tat en quedar sensa carretera de sortida.

A mitja nit vingué en Pugibet i el Comissari de Brigada,

ens confirmaren el que havia dit el "Maflo". £1 Comissari ens

digué que el nostre sector resistia perb que havíem d'estar

preparats per defensar el poble en cas de ruptura, que al no

poder utilitzar els vehicles agaféssim les armes i ens apos-

téssim durant el dia als turonets situats a la part est per

tal de deturar el pas dels nostres combatents si és que es

disposaven a abandonar el front. Naturalment durant aquella

nit férem els nostres plans. Els que patrullaven pel poble

venien, de tant en tant, dient-nos que hi havia normalitat i

un silencií absolut. Els quinze o setze del Cos de Tren que

ens trobàvem a Moyuela, estàvem disposats, sense massa con-

vicció, a seguir les consignes del Comissari, però amb el

planell a la mà havíem planejat una sortida d'emergència a

peu a través de Moneva. convenint que si ens veiéssim obli-

gats a fer-la ens dirigíssim tots cap a Albalate Luchador

(del Arzobispo), lloc que consideràrem segur perquè es tro-

bava darrera la serra de Cucut. Així passàrem aquella nit

de 9 al 10 de març, és a dir sense dormir i qui més o menys

preparant-se el bagatge pel que pogués ocórrer.

De bon matí recomençà el concert d'artilleria. L'aviació,

a diferència del dia anterior que solament metrallava, co-

mençà despenjant bombes sobre el poble, principalment al vol-

tant de la farinera on hi havia l'E. M. A les deu del matí es

confirmà l'ocupació de Montalban, des de Vivel i de Muniesa,

dea de Segura de Banos, ée a dir que ja estàvem encerclats

amb una única sortida per camí-carretera veïnal cap a Moneva

i tal vegada, passar per lécera. Vingué en Pugibet, trist i

capficat, parlàrem tres o quatre amb ell i vam convenir, i

ell donà una extraoficial conformitat, que davant el desor-

dre i desànim que imperava que féssim sortir un camió con-

-61-

dult per en Joaquim Pardo, que com era transportista de Sam-

per de Calanda coneixia a la perfecció les carreteres, pis-

tes i camins d'aquells contorns, amb destinació a Albalate,

carregant-hi els equipatges personals, la documentació de 1'

oficina, la màquina d'escriure i recanvi d'utilitat. Convin-

guérem.que a més d'en Pardo hi anés un acompanyant. Proposa-

ren que "tota regada que el camió era portador de la documen-

tació del Cos de Tren, fos jo que fes d'acompanyant. Com si-

gui que hi havia qui sense dir res feia la rialleta, no vaig

admetre l'encàrrec proposant que ho féssim a sorteig, fet a-

quest, la sort em va dessignar altra vegada. Bn sabia greu

deixar els companys en aquella situaoió, però en aquells mo-

ments es produí un fet que va fer-ae decidir de quedar-ne.

Hi havia amb nosaltres des dels primers temps, un conductor

del poble de Calaceite, Bafael Hostalot Arnabat, que li dè-

iem l'avi doncs tenia uns 60 anys, que en veure que el camió

es disposava a marxar començà a plorar a llàgrima viva dema-

nant que el deixessin pujar doncs no es veia en condicions de

fer la caminada que ens esperava, com que aixb no era possi-

ble vaig saltar de la cabina oferint-li el meu lloc, m'abra-

çà reconegut i agraït. Aquest camió al intentar passar per

Lécera fou fet presoner. Res més no he sabut d'en Pardo, però

sí d'en Rafael Hostalot, fou afusellat una vegada acabada la

guerra.

Al marxar el camió anàrem per darrera vegada a la nostra

caserna a recollir cada u una manta i un sarró i junt amb el

fusell que teníem ens dirigírem cap els turonets que queien

més propers a la farinera, perquè pensàvem que si vèiem que

l'E.M. de la Brigada sortia per retirar-se, agafaríem nosal-

tres tot seguit el camí projectat. Ens repartírem en grups de

tres o quatre i tot dominant de lluny la pista de Villar pro-

curàrem apostar-nos prop de les coves ja que els vols de 1'

aviació eren persistents si bé els bombardeigs no eren molt

í·^-vr' •-*•-- --

-62-

seguits. L'Urruti ens feu arribar un entrepà. A la tarda

afluixà el soroll de l'artilleria i de prompte començàrem

a observar grups de combatents que corrent venien per la

pista de Villar. Primer eren pocs els que corrien, després

foren més i a prop de les sis de la tarda allò ja era una

desbandada seguida per una polseguera en direcció al poble.

Tots estàvem a l'aguait del que seccela on hi havia l'E.M.

Quan el núvol de pols arribà a la farinera parà de cop i en

observar nosaltres que aquella polseguera no era altra co-

sa que la davantera de la caballeria nora i de les tanque-

tes italianes que es trobaven a menys de einc-cents metres,

començàrem a córrer turó amunt. Encara jo, que moments abans

havia vist com uns quants del Cos de Tren penetraven en una

d'aquelles coves, vaig entrar—hi per avisar-los, eren una

mitja dotzena que capitanejats per en Mir em digueren que

ells es quedaven i que si jo volia a juntar-m'hi no em passa-

ria res, vaig dir-lis que no i vaig marxar al moment tot sol,

turó amunt. Amb tot això parà el bombardeig de l'aviació i

començà el metrallament. Érem molts que corríem, militars i

paisana, cap al lloc planejat. Al cim del turó hi havia un

Comissari de companyia que amb llàgrimes d'impotència als

ulls demanava per favor que paréssim per reagrupar-nos, doncs

la nit estava a caure, el sol començava a pondre's i si arri-

baven forces durant la nit podríem resistir al dia següent.

La immensa majoria passava de llarg, jo vaig parar-mi un es-

càs minut, era impossible fer-ho més, per fi vaig continuar

corrent. De tant en tant, se sentia algun "paco" (dispars aï-

llats). Aquell Comissari va morir allí mateix, es deia Folch

o Pujol i havia sigut alcalde de Falset. De que vamorir? d'

un "paco"? va fer-ho ell mateix? fou l'aviaeib? amb certesa

no ho he sabut, si bé sembla que fou degut a la primera su-

posició. En amagar-se el sol les corredisses es convertiren

en marxa forçada i a pas llarg. Jo portava el sarró, la man-

-63-

ta i ©1 fusell i prompte 3 'anaren formant grupets d'acord

amb les condicions de marzador de cada u. Perdut com jo

vaig trobar-me amb el "Madrilea", pinxo de cuina de la nos-

tra unitat i més endavant amb el "Mafio" que no havia pogut

seguir el pas d'altres del Cos de Tren que anaven amb ell.

Com he, dit junt amb nosaltres hi havia molts paisana que

havien sortit amb varis paquets i farcells al coll que ana-

ven llançant-los pel camí en faltar-los les forces. També hi

havia per terra infinitat de documentació esquinçada i ga-

lons i gorres d'oficials i comissaris, jo, pel que en po-

gués succeir vaig desfer-me de la pistola però no del pla-

nell que portava i va ser-ae d'utilitat. Junt amb nosaltres

corria també una xicota bastant jove amb un orio de mesos a

braços que no parava de plorar, aquest crio ens el passàvem

de l'un a 1'altre, perb el cert 6e que ens era un fre molt

important i que en aquelles condicions ens esgotava i a la

vegada amb els seus plors ens desesperava més, per aquest

motiu anàvem intentant convèncer a la noia que quan passé-

ssim per Moneva s'hi quedés, ella també veia la impossibili-

tat de continuar en aquelles condicions però es resistia a

fer-ho. Vàrem arribar al caserio de Moneva ja fosc, sembla-

va abandonat del tot, en una casa hi havia una porta oberta

i allí deixàrem la noia i el crio. A la casa no hi havia nin-

gú.

Lliures ja de la innocent càrrega continuàrem en direcció

cap a les Cucutes en plena nit i poca lluna, única cosa fa-

vorable. Tot eren grupets caminant lleugerament i amb si-

lenci per la carretera que va a les Ventas de Muniesa. En

arribar-hi se senti el trot d'un grup de cavalleria que pro-

cedent del cantó de Muniesa es dirigia cap a Lécera, en un

moment ens camuflàrem tots al costat de la carretera, pas-

saren a pocs metres de nosaltres. Allunyat el perill conti-

nuàrem la marxa sense saber de quin bàndol era.

-64-

Segons el planell que havíem consultat, les corbes de ni-

vell indicaven una depressió prop del lloc on ens trobaves

que havia de servir-nos per passar a l'altre costat de les

Cucutes. La clotada s'anava estrenyent deixant on barranc

entre els tossals laterals, al vèrtex dels quals hi havia

unes fogueres que indicaven el lloc on acampaven les avança-

des mores de les tropes franquistes, aquestes fogueres noc-

turnes ens serviren de molt per saber la situació de l'ene-

mic. Ho cal dir que passaren el barranc sense fumar ni menjar

i a la callada. Per primera vegada vaig sentir cantar el "Ca-

ra al sol".

A la sortida del barranc teníem encara molta nit per enda-

vant i el camp ja se'ns presentava sense traves fins Al bala te,

a unes quatre hores de camí. El pas era més relaxat. Cap a la

matinada, ens trobàvem ja molt allunyats de les fogueres,

coincidírem amb un altre grup i tots junts, una dotzena més o

menys, emprenguérem el camí fins a trobar un corral amb palla

on pensàvem descansar una estona. Acabàvem d'apuntalar la por-

ta quan una veu autoritària des de l'exterior ens digué en

castellà: "Salir de uno en uno con las manos a la cabeza". £1

dubte fou total, feia pcc que ens coneixíem i tots quedàrem

callats. Per fi un del nostre grup digué que ens col·loqué-

ssim en fila darrera d'ell, segons comentà pensava obrir la

porta i tirar una bomba de mà i, aprofitant el desconcert,

sortir tots de cop emparant-nos en la foscor. Dubtàvem d'ac-

ceptar l'oferta quan sentirem que a fora es parlava en cata-

là. Era un grup com el nostra que anava mig perdut. Ens pa-

ssaren les ganes de descansar i seguírem tots junts. En arri-

bar a la carretera de Lécera ens creuem amb camions de les

Brigades Internacionals que van a'barar: l'ofensiva". Havien

sortit el dia anterior de Barcelona, anavent cantant i sense

parar ens tracten de "cobardes!" i ens apunten amb les armes,

nosaltres fem el mateix. Passada una hora, a l'entrada d'Al-

-65-

balate, tornàrem a trobar els mateixos camions perb en sen-

tit contrari, ós a dir, es retiraren del front sense haver

entrat en foc, ja no cantaven i fórem nosaltres els insul-

tants.

Ja havia sortit el sol quan entràrem a Albalate. Per di-

ferents llocs entraven grups con el nostre que s'anaven re-

tirant. Al poble, que no tardà a omplir-se de força, no hi

havia res per menjar. £1 dia era molt transparent i per aquest

motiu no tardà a aparèixer l'aviació alemanya. El nostre grup

es trobava davant l'església del poble i igual que molts al-

tres hi entràrem enfilant-nos campanar amunt. Bo tardà a co-

mençar el bombardeig i una bomba en la seva caiguda fregà el

campanar i hi anà a explotar a la baae produint una forta

batzegada que donà la impressió que tot anava a terra. Afor-

tunadament no fou així, si bé un tros d'escala i molta runa

caigueren a l'interior, baixàrem com poguérem d'aquell cam-

panar on jo vaig deixar el fusell.

Una vegada al carrer i preveient noves situacions apurades,

optàrem, els tres del Cos de Tren que anàvem, o sigui: el "Ma-

no", el "Madriles" i jo, de marxar pel nostre compte cap a Hi-

jar, perb sense passar per la carretera, sinó seguint les ele-

vacions del costat dret del riu Martín. Tardàrem unes quatre

hores en arribar a Urréa, a mig camí, i ja no poguérem pas-

sar perquè els franquistes havien arribat a Hijar. Pel camí

trobàrem paisana de la comarca refugiats en una cova, ens do-

naren menjar que devorarem perquè no havíem menjat res des de

l'entrepà del dia anterior. Volien que ens quedéssim amb ells,

cosa que no aconseguiren ja que decidírem tornar cap Albalate,

perb davant l'estat de defalliment en que ens trobàvem decidí-

rem anar per carretera per si ens recollia algun camió, cosa

que no tardarem a aconseguir. Novament a Albalate anàrem de

cop a l'altre costat del pont on al matí jo havia vist una cu-

neta amb molta profunditat, al costat d'un camp d'oliveres.

-66-

Novament es presentà l'aviació enemiga, jo vaig estirar-me

a la cuneta en posició molt segura ja que sobre meu ni ha-

via dos sostres d'individus, sortosament l'aviació voltà

aense tirar res i gràcies que la seva presencia durà poc

vaig poder sortir sense haver-me asfixiat.

En aquell camp d'oliveres, aolt espès i extens, s'anà

concentrant força gent de la 131 Brigada Mixta, entre ells

hi havia nou o deu del Cos de Tren que per diferents camins

havien arribat a Albalate tal com havíem convingut el dia

anterior. També hi havia alguna oficiala i comissaris de

companyia. Començaren a córrer pel camp rumors de toteat es-

pècies. Referent a l'Estat Hajor de la Brigada es deia que

amb el Comandant Imbernon al davant s'havien passat a l'ene-

mic quedant-se a la farinera..., 'que havien intentat sortir

i no els fou possible... Es a dir, en aquell atapeït oamp

hi havia un capità i dos o tres tinents i algun comissari

polític, entre ells en Víctor Torres, actual parlamentari

de l'E.R.C, que decidiren aquella tarda posar en ordre la

Brigada fins rebre instruccion. De moment acordaren d'inten-

tar concentrar en aquell camp a tots els components que po-

guessin de la 131 Brigada i per això formaren una espècies

de "comitè11 del qual el "Maflo", per la seva condició de ser-

gent, en formava part i comptava amb el meu suport. Tota la

nit del dia onze de març del 38 la passaren programant la

forma de reagrupar el personal. Confiaven rebre reforços ja

que allí a Albalate, hi havia lMltim reducte muntanyós on

poder intentar detenir l'avanç enemic, passat aquest reduc-

te hi ha els plans de la "Xumilla" molt extensos i que van

fins Alcanyís.

El dia 12 fou clar del tot i de bon matí ja aparegué 1'

aviació metrallant i bombardejant. A mig matí allò era un

infern. La nostra aviació també féu acte de presència però

-66 bis . -

Situació aproximada del front al 9/3/38.

Recorregut de la retirada.

-67-

no hi havia combats aeris, ni un costat ni l'altre hi en-

traven. Quan apareixia l'aviació nostra l'alemanya marxa-

va 1 quan aquesta tornava la que marxava era la nostra a

la qual dirigíem els nostres insults. Així arribàrem al mig-

dia quan començà a sorgir el desànim entre els pocs que que-

dàvem , ja que no era possible aturar la contínua deserció.

Recordo perfectament que trobant-se els del "comitè1' a dalt

d'un minúscul turonet fou tan intens el metrallament de 1'

aviació que vaig fer el propòsit de deixar-los i marxar, re-

coneixent interiorment que per a mi s'havia acabat la volun-

tat de resistència, si be* fent-me el fera propòsit de no dei-

xar-me enxampar ni molt menys quedar-me. Vaig exposar-ho així

al "Maflo" i al "Madriles" i convinguérem esperar la nit per

fer la marxa. Tots els altres del Cos de Tren ja s'havien es-

fumat. A primera hora de la tarda, d'aquell "comitè" format

la nit anterior eren pocs els que quedaven, entre ells en Víc-

tor Torres i algun altre comissari. Ho sé com, ni per quin

conducte, arribà a les meves mans un pa d'almenys tres quilos

que guardàvem amagat per a la marxa nocturna que teníem pro-

jectada. Tal com avançava la tarda ens anàvem situant cap a

la part alta del camp d'oliveres per poder agafar el barranc

que ens portaria al pla de "Zumilla". De cop 1 volta varen tro-

bar-se sobre nostre les dues aviacions que començaren un ve-

raç combat i quan feia una estona que durava, amb perill tam-

bé per a nosaltres per les ratxes de projectils que entre ells

es feien i, preocupats com estàvem per salvar la pell, es re-

petí l'escena de dos dies abans a Moyuela, o sigui, aparague-

ren la cavalleria mora i les tanquetes italianes a l'altre

-costat del camp on estàvem. Ens posàrem a córrer a tot gas

cap al barranc sense preocupar-nos de l'aviació, per donar una

idea de com fou de crítica la sortida d'aquell camp, recorda-

ré que en posar-me a córrer em caigué a terra el pa que amb

tant zel guardava i no vaig pas aturar-me a recollir-lo.

-68-

No tinguérem 1'avantatge de Moyuela que començava a fer-

se fosc. Al barranc de Xumilla el sol estava molt amunt, no-

saltres corríem a tota força i no giràvem la vista enrera,

en aquesta corredissa vaig trobar algun vallenc, recordo a

Terreu i tal vegada en Vergés. Prop d'Albalate i tocant al

barranc passàrem davant una petita caseta de camp, a fora i

assegut a una taula, amb la bota a la mà i fumant-se un puro,

un home d'uns cinquanta anys es mofava descaradament de les

nostres corredisses. Darrera nostre se sentí un dispar que,

segons ens digueren, trencà el riure, per sempre, d'aquell

imprudent individu. En fer-se fosc ens relaxarem 1 comença-

ren a formar-se grups, iniciant la marxa cap al carrasclar de

la lumilla que ens havia de portar al camp d'aviació d'Alcan-

yís, a unes set hores de marxa.

La nit era molt fosca i seguírem a bon pas si bé amb la in-

certesa de no equivocar-nos de camí. Cap a les dotze de la nit

els tres que anàvem del Cos de Tren ens veiérem obligats a fer

una breu parada doncs al "MaSo" se li havia fet una ferida al

peu del frec de la sabata, això féu que en començar de nou la

marxa ens trobéssim completament sols i despenjats dels altres

grups. Arribà un moment que la desorientació nostra fou total,

hi havia molts corriois en totes direccions, férem cap a un

tossal des d'on divisàrem a la llunyania els focus de vehicles

que transitaven per una carretera que suposàrem que era la d'

Andorra a Calanda, però no sabíem si eren dels nostres. Quan

estàvem els tres més frustats, el "Madriles" que per naturale-

sa era molt callat, va tenir la idea de fer el quiquiriquí del

gall amb tota la seva força, repetí el crit i a molta distàn-

cia li fou contestat per un autèntic gall. Repetint el crit i

guiant-nos cap al lloc d'on provenia la resposta,ens trobàrem

de cop amb un mas molt ampli tancat i barrat. Deduírem que si

hi havia aviram devia estar habitat, trucàrem a la porta i ens

obrí una home vell acompanyat de dues dones que ens digueren

-69-

que eren d'Andorra (Terol) i que tenien els fills a la guerra.

Ens orientaren, anàvem completament errats, per aquell mas no

hi havia passat ningii, ens donaren un plat de sopa de farigo-

la que no tenia cap gust i continuarem tot seguit la marxa ja

que ens advertiren que si volíem arribar al camp d'aviació

abans de fer-se de dia no podíem entretenir-nos gens. La sa-

bata del "Maao" continuava fent-nos la punyeta i ens obliga-

va a afluixar el pas. En aclarir-se el dia ve i érem encara lluny

el camp d'aviació cosa que representava fer una volta de més

de tres quarts d'hora per no creuar-lo pel mig. El caap esta-

va oompletament abandonat sense guàrdia i sense ningd.

Amb el sol ja sortit rebérem per primera vegada la visita

de l'aviació alemanya que donà unes quantes voltes sobre el

desolat camp i tornà a marxar. La carretera de la part contrà-

ria estava oompletament deserta. Ens aturàrem a l'encreuament

de la de Castellserà, perquè el "Mafio" no podia seguir més.

Procedent de Calanda veiérem apropar-se una ambulància, el "Ma-

flo" s'estirà al mig de la carretera obligant a la reducció de

la marxa del vehicle i, llavors, es produí l'agradable esdeve-

niment. Era l'ambulància del nostre Cos de Tren que conduïda

per en Franquet havia estat tota la nit evaquant 1'hospital de

Calanda, portava els últims ferits i no podia entretenir-se ! .

Ens encabírem els tres a l'ambulància i pel camí ens digué

que portava els ferits a Castellserà... que molts del Cos de

Tren es trobaven des del dia anterior a Valàealgorfa a on ani-

ríem una vegada deixats els ferits. Ens donà dos pots de llet

condensada que beguérem, sensa aigua, al galet.

A primeres hores de la tarda d'aquell tretza de març, arri-

bàrem a un mas de Valdealgorfa a on n'hi havia molts de la nos-

tra unitat. l'Urruti i en Reguant ens donaren menjar, no re-

cordo el què i després ens estiràrem a la palla descansant fins

al dia següent. Érem, en aquell mas, una dotzena del Cos de

-70-

Tren, els altres o s 'havien quedat o estaven perduts en quell

immens caos. També la majoria de vehicles havien estat atra-

pats a Moyuela i Villar. Ens assabentàrem de la caiguda d'

Alcanyís el dls anterior, així com del fet que el camió con-

duït per en Pardo i l'Hostalot, que havia sortit de Moyuela

el dia. deu al mati amb els equipatges de tots i la documenta-

ció de lat unitat, havia caigut a mans de l'enemic. El rumor

que corria era que venien forces de Barcelona per para l'o-

fensiva precisament en els contorns en què ens trobàvem, da-

vant d'això decidirem marxar avall oap a Gandesa. Vaig estar-

hi d'acord ja que no volia altra vegada quedar-ne dels últims,

així és que a la matinada del dia quinze de març emprenguérem

la marxa cap a la capital de la terra alta. Sortirem tots,

menys el "Mano" que amb el peu ferit pujà a l'ambulància, amb

l'unio camió de que disposàvem. Ho durà gaire la nostra tran-

quil, la marxa perquè començaren a aparèixer controls a les

carreteres que no deixaven passar, davant d'aquest contratemps

optarem per continuar a peu per camins laterals. El camió buit

avançava i quan veia la carretera lliure de controls reculava

a buscar-nos i així, per una carretera plena de carros amb mo-

bles i matalassos, dones i criatures que volien allunyar-se de

l'enemic passàrem prop de Calaceite i en ésser al limit de Ca-

talunya vaig sentir una gran tristor davant la nostra impo-

tència i desfeta. Aquella guerra que amb tots els seus desas-

tres i calamitats havíem viscut a l'Aragó, s'atansava inexora-

blement als nostres pobles i a les nostres llars!.

Arribàrem a Gandesa en ple bombardeig de l'aviació. Al mig

del poble trobàrem als de l'hospital d'Alcanyís, malalts i cui-

dadors, que havien estat evaquats. Entre els cuidadors vaig

trobar-hi la infermera Magdalena, em digué que pensava quedar-

se allí, ens acomiadarem desitjant-nos sort mentre prop nos-

tre queia una bomba. Dintre el poble i en ple desordre hi ha-

via una patrulla que anava preguntant la unitat de cada u i ens

-71-

adreçaren a un Comandant català que ens digué que s'havia fet

càrrec de la 131 Brigada Mixta, i ens ordenà que ens dirigí-

ssim a Corbera d'Ebre on s'estava reorganitzant la Brigada.

Trobàrem també dintre el poble al tinent Pugibet, que havia

marxat sol de Moyuela la mateixa nit que nosaltres ho férem,

firem poc més d'una dotzena els del Cos de Tren que marxàrem

a peu cap el lloc indicat on arribàrem a boca de fosc inatal.

lant-nos en una guixera als afores del poble, en direcció a

Mora. Ajaguts al costat de la carretera passàrem la nit.

A primera hora del matí del dia següent estava jo a la

carretera quan s'aturà davant meu un camió i el seu xofer em

cridà pel nom. Era el vallenc Plana (Juanito l'arengader) que

conduïa un dels camions que portaven l'oli de Gandesa oap a

Reus. Vaig explicar-li un xio l'aventura i em preguntà si vo-

lia alguna cosa pels pares ja que confiava d'anar a passar la

nit a Valls. Vaig dir-li que si els veia els digués que m'

havia vist i que estava bé. Continuà ell el seu camí i no-

saltres gaudírem d'un dia molt tranquil que l'aprofitàrem

per rentar-nos en un petit riuet.

La guixera fou convertida en punt de reagrupament de for-

ces. Començaren a aparèixer oficials i comissaris arribats de

de reraguarda. L'endemà continuaren arribant més forces i cir-

culà el rumor que estàvem a punt de marxar. Prop del riuet,

a uns 300 metres de la carretera, hi havia una petita palli-

ssa que habilitàrem per dormir-hi. A última hora de la tarda

i ja entre dos clarors veiérem aparèixer pel corrioi que des

de la carretera anava a la pallissa, un paisà amb un petit

paquet. Poc podia pensar,jo, que era el meu pare! Després de

la natural alegria i de posar-me al corrent de la família, va

explicar-me que la nit anterior en Plana l'anà a trobar al Bar

de Cal Pau per dir-li que m'havia vist i que aquella matinada

tornava a sortir cap on jo era convidant-lo a anar-hi, invita-

ció que fou acceptada tot i el perill que representava passar-

-72-8e el dia a la carretera.

La seva arribada coincidí amb l'ordre de marxar el dia se-

güent, o sigui el 17 de març, és a dir únicament teníem la

nit per estar junts. A la pallissa, petita i estreta, li

férem lloc per dormir i a primera hora del mati ens plantà-

rem a la' carretera i aturàrem un camió que el portà fins a

Hora d'Ebre on agafà el tren fins a Reus.

Vam agrair moltissia el comportament d'en Plana que es féu

càrrec del que representava tenir un fill al front d'Aragó

en aquells moments de total desconcert i desordre.

- Ofensiva franquista contra Lleida.-

Feia poc que el pare havia marxat quan nosaltres empren-

guérem la aortida cap a Gandesa, Xerta i Tortosa. Anàvem tota

els del Cos de Tren en un camió dels sis o set que havíem po-

gut recuperar, amb instruccions vagues quant al destí, per-

què ens digueren que ja se'ns comunicaria la destinació defi-

nitiva. Als altres camions també hi anaven elements recupe-

rats de la 131 Brigada. En arribar als arrabals de Tortosa un

control ens indicà que sense creuar el riu ens dirigíssim cap

a Santa Bàrbara on hi havia el nou Comandament de la Brigada

al qual ens presentàrem i quedàrem acampats en un camp de ta-

rongers. En aquest camp hi havia una caseta típica de l'horta

valenciana amb una porta de fusta nova i tota 1'obra acabada

de pintar i tant per la situació com per la seva amplada reu-

nia les condicions que buscàvem per destinar-la a lloc de

convivència, així és que buscàrem per sota de les moltes torre-

tes amb flors que hi havia fins que trobàrem la clau de la porta.

Si des de l'exterior la caseta semblava interessant més ho

era el seu interior, ja que a més d'haver-hi bona provisió

de queviures, segons sembla hi pernoctava fent-hi mitja vida

un camuflat franquista, trobàrem allí el que en aquells mo-

•.•,.•'.>"•- -;?•' -.?••'• "•v'·fc.? '•*.'•:s-Í-*xí£Saffik-:X~- ̂ Ï -'

-73-ments més ens interessava o sigui peroles, paelles i altres

estris de cuina dels que ens apropiàrem perquè els nostres e'

havien quedat a Moyuela. Durant els dies que estigueres en

aquell camp era constant l'arribada de camions portant-nos

individus recuperats. També arribaren elements procedents del

Parc Sarna, de Reus, és a dir de lleves recentment mobilitza-

des. Amb oficials veterans i altres nouvinguts de l'acadèmia

es formaren les companyies de 3a renovada 131 Brigada Mixta.

Tot eren rumors i semblava que l'ofensiva havia estat atura-

da, almenys nosaltres teníem tranquilitat, fins que per allà

a finals de març es confirmà l'ofensiva franquista al seotor

d'Osca i immediatament l'ordre de sortir tota la Brigada cap

a Montsó.

La major part del transport l'efectuaren camions del Cos

de Tren de l'Exèrcit de l'Est. Els sis o set que havien arri-

bat de Gandesa sortiren tots junts dirigits pel "Mafio" i Jo,

que junt amb dos més anàvem en un turisme Ford que havíem re-

quisat a Santa Bàrbara. £1 full de ruta que se'ns havia donat

indicava que havíem de passar per Tarragona i Valls cap a Llei-

da i Montsó. Com sigui que jo tenia intenció de passar a veure

la família, a la sortida de Tarragona ens distanciàrem de la

caravana i en arribar a Valls, al Portal Nou, vaig dir al "Ma-

Ho" que jo aniria a veure els pares i que quan arribessin els

camions pugessin Muralla amunt fins a l'Hotel Univers (Casa Go-

ri) on jo els esperaria.

Pujava jo a peu quan justament darrera del Cinema Valls vaig

creuar-me amb en Sendra Siscart que en veure'm va preguntar-me

si jo també m'havia escapat del front, vaig dir-li que no i

que precisament anàvem cap al front d'Osca on havia començat

l'atac. En arribar a casa vaig trobar-hi únicament el pare, ja

que la mare, el meu germà i els avis feia uns dies que per por

als bombardeigs estaven a la masia i la meva germana Flora es-

-74-

tava al poble. Vaig encaminar-me tot seguit cap a la masia

indicant al pare que digués que em trobarien al pas nivell

de la carretera.

Feia poc que estava amb la família quan pel camí vaig veu-

re arribar el Ford dels meus companys. Hi havia hagut contra-

orde. En comptes de passar pel Coll de Lilla els feren des-

viar per Ficamoizons i La Riba perquè els digueren que al

Coll hi havia perill. A tota marxa creuarem Valls i no acon-

seguírem la caravana fins passat Vilaverd. Recordo que en tot

aquest trajecte el "Mafio" feia al-lusioas al fet que jo era

de família benestant..., que ell ja havia observat la meva

falta de durícies a les mans..., que a la "Maeià-Companys" hi

havia molt camuflat..., tot això em molestà moltíssim i va

arribar un moment que vaig veure 'm obligat a dir-li que si no

canviava el diso li retirava la paraula. Amb tot això arribà-

rem a Lleida a mitja tarda, sota un fort bombardeig, l'ordre

era de no parar mentre creuàvem la ciutat. A la meitat del

pont sobre el Segre recordo que a peu dret, metralleta en mà

i desafiant els atacs de l'aviació, hi havia no sé si el Cam-

pesino o Líster ordenant seguir la marxa sense parar. Passà-

rem per la Banqueta a tota marxa. Ja fora de Lleida continu-

ava 1'intens bombardeig.

El destí final nostre era Montsó, perb en arribar a Bine-

far ens desviaren cap a Albalate de Cinca, les companyies ja

havien estat enviades cap a Belver i Ossó doncs s'estava or-

ganitzant la defensa al marge esquerre del riu Cinca. Quedà-

rem acampats als afores del poble. Durant tota la nit cintinu-

àrem presenciant la marxa dels refugiats d'aquell sector d'

Aragó. Les noticies eren dolentes, per aquest motiu estàvem

pendents de l'evolució de l'ofensiva franquista que ja havia

trencat el front d'Osca. A la matinada els enginyers ja pre-

paraven la voladura del pont entre Alcolea i Albalate i per

aquest motiu retiràrem el nostre campament cap a Esplús d'

-75-

on sortirem a primera hora de la tarda ja que els franquis-

tes havien ocupat Barbastro i estaven a punt d'entrar a Mon-

8Ó. Passàrem la nit a Tamarite, on arribaren també retirant-

se els combatents de la nostra Brigada si bé aquesta vega-

da la retirada era molt més ordenada. Al dia següent se'ns

ordenà trasl.ladar-nos cap a Balaguer on quedaren les compan-

yies.

£1 dia 5 d'abril els franquistes ocuparen Leida i per a-

quest motiu s'establí usa línia defensiva al marge esquerre

del riu Segre. Nosaltres, els del Cos fle Tren, ens instal·là-

rem a La Sentiu de Sió. Amb poc material mòbil i sense cap

objectiu concret passàrem els dies construint una trinxera

que anava pel carrer principal d'aquell poble que es trobava

bastant abandonat, per aquest aotia requisàrem tot el que ena

faltava per coacpletar els estri* de cuina i també un aparell de

radio.

Amb el canvi de signe de la guerra començà a arribar bas-

tant material nou al front de Catalunya, principalment les ca-

mionetes russes que portaven emplaçat a la caixa un petit an-

ti-aeri i que degut a la seva mobilitat i facilitat de des-

plaçament eren força eficaces. També arribaren al front vehi-

cles de transport, camions "Garzes" i "Katluskes" i per aquest

motiu se'ns demanà per part del Comandament de la Brigada, que

féssim comanda de material que ens seria servit a llarg termi-

ni. La comanda inicial nostra fou retallada i va quedar en cinc

o sis camions que després, a l'hora de ser servida a últims d'

agost, quedà reduïda a dos o tres.

- Reorganització del Cos de Tren.-

Romanguérem a La Sentiu fins per allà el dia 20 d'abril,

que per part del Comandament de Brigada i molt cruament se'

ns digué que en no gaudir de material la nostra unitat queda-

-78-

Després dels intensos combats per intentar un cap de pont

i a la vegada evitar-lo, quedà fixat el front i la nostra

Brigada fou rellevada i convertida en força de xoc i envi-

ada a Terradet8 i després cap al Montsec prop d'Isona, per

aquest motiu nosaltres, els del Cos de Tren, després de pa-

ssar uns dies a Baldomà anàrem a parar a un mas prop de Mont-

argull al peu de la serra de Comiols. Aquest mas semblava

talment un convent, hi havia un pati interior tancat amb por-

zada i una galeria a l'altura del primer pis. Hi havia molts

militars perquè a néa de l'E.M. de la nostra Brigada hi havia

vàries unitats de servei, entre elles Transmissions. Davant d'

aquest panorama i tenint en compte que el temps era bo, els?

del Cos de Tren optàrem per instal.lar-nos en un arbrat pro-

per. He perdut la noció del temps passat en aquest continu

desplaçament, situant-me a últims de juny del 1938 al mas de

Montargull. 7a normalitzar-se la nostra situació durant el

temps que estiguérem al mas. Els meus contactes amb el Coman-

dament es limitaven als comunicats diaris que feia presentar

per en Latorre, després, quan l'E.M. es traslladà prop d'Iso-

na eren presentats per un motorista. Passaven lents els dies,

amb polèmiques més o menys polítiques, ja que per aquells di-

es Indaleci Prieto havia fet unes declaracions indicant la

conveniència d'una pactada capitulació amb els franquistes.

Aquestes declaracions foren contestades per Negrín i la Pa-

ssi onària amb el "vale mas morir de pié que vivir de rodillas"

que ràpidament fou assumida pels del partir comunista. En

aquells moments i davant el desenvolupament de la guerra jo

era partidari d'en Prieto i, en conseqüència no podies donar-

te a conèixer massa.

També per aquells dies la correspondència amb la "padrina

de guerra" s'anava espaiant i escurçant quant a contingut,

cosa que em demostrava que quelcom que jo ignorava estava

succeint. Per aquest motiu a primers de juliol vaig fer-me

-79-

venir bé d'anar personalment al transformador elèctric on

hi havia el Cap de la Brigada per demanar-li un curt per-

mís al·legant que mai n'havia tingut cap, cosa oficialment

certa. Aquest transformador elèctric es trobava al costat

de la carretera que baixa de dalt la serra de Comiols cap

a Isona 1 era un lloc dominat per l'artilleria enemiga.

,7aig passar-me prop de dues hores al refugi degut a l'in-

tens i intermitent bombardeig d'artilleria. Fer fi, vaig

poder arribar al Cos de Tren i agafar un camió fins al po-

ble de Tàrrega. Al arribar-hi vaig anar cap a la carretera

de sortida per si podia trobar algun mitjà per deaplaçar-

•e cap a Montblanc. En aquella sortida ja n'hi havia tres

o quatre amb la mateixa intenció. Optàrem per anar caminant

amb la confiança de ser recollits per algun vehicle. Ho en

passà cap en tota la nit i ja de matinada arribàrem a Sarral

per tal d'agafar el cotxe de línia que, en ser diumenge no

funcionava, així doncs, ens veiérem obligats a continuar la

marxa fins a Montblanc on sí que vaig trobar vehicle que em

deixà al pas nivell proper a Valls.

Durant la primavera i estiu del 38 canvià completament el

panorama de la guerra i les privacions i forma de viure s'

agreujaren considerablement, per aquest motiu la masia on

hi havia la meva família fou requisada per l'E.M. del Cos de

Tren de l'Exercit de l'Ebre, deixant-nos per a nosaltres nnp

diminuta part i la petita edificació contigua que fèiem ser-

vir per guardar els estris del camp. Per falta d'espai du-

rant els dos dies de la meva estada a Valls vaig anar a dor-

mir al poble on també s'hi quedava el meu pare 1 moltes nits

la meva germana. Es a dir, a la masia a més dels aris hi ha-

via la meva mara el meu germà Lluís i també una parenta molt

llunyana de la mare que havia sigut superiora d'un convent de

monges de la Seu i que després de donar voltes pels familiars

„£:,-;:>T*'-.ttfe^gïjj&ï-^ir^<.-^^^•^.•..^-^:,-,---;-••?>-,. •'•.|• u.t

-80-

anà a parar a casa meva. En aquella dos dies vaig procurar

una trobada amb la "padrina de guerra" i en intentar jo a-

clarir els motius de la poca assiduïtat en la correspondèn-

cia em digué clarament que estava assabentada de la inopor-

tuna carta que al mes de gener havia jo escrit a una altra

persona. Des d'aquell moment la nostra correspondència s'

espaia molt més fins a trencar-se.

La tornada coincidí amb un dia de pluja. Vaig sortir de

Valle amb mal de cap, fred i temperatura, però sense dir res

a ningú. Molt calent estava quan a la nit vaig arribar a

Montargull. En veure el meu estat i tenint en compte que

dormíem al ras em portaren a l'hospital de Vall.llebrera.

Aquest hospital constava d'una sola sala on hi havia deu o

dotze llits. Era d'emergència i dea d'ell, després de fer una

primera cura, els ferits o malalts eren evaquats cap als de

reraguarda, com Calaf, el Miracle o d'altres, per tant vari-

aven contínuament els ocupants dels llits. £1 meu cas era di-

ferent, no hi havia motiu per ésser evaquat per unes simples

amlgdales i tampoc el meu estat em permetia passar nits a 1'

aire lliure, als tres dies en vaig sortir.

La meva arribada a la unitat coincidí amb la d'un ofici

del Cap de L'Exèrcit de l'Est que feia referència a la ins-

tància que a principis d'any vaig presentar per tal d'ingre-

ssar a l'Escola del Cos de Tren de Castelló de la Plana, do-

nant-me opció, mitjançant sol·licitud d'excedència, a ocupar

plaça a la nova Escola de Perfeccionament de Subalterns. Sen-

se massa convencimient vaig acceptar traslladant-me a Artesa

de Segre on en un edifici al costat del riu, que pertanyé a

una colbnia fabril, estava instal·lada l'Escola.

El programa d'estudis estava compost de quatre matèries

que impartien dos instructors; un d'ells tenia al seu càrrec

"coneixements generals" i "tàctica" i 1'altre "mecànica" i

-81-

i "conducció". Aviat vaig adonar-me que la majoria dels

que allí hi havia, una vintena, feien tot el possible per

ingressar al Cos de Tren deixant de cobrir línia. Ho era

aquest el meu cas perquè jo ja hi pertanyia i l'únic que

jo podia esperar era sortir-ne amb categoria de sergent i

ésser enviat a una altra unitat. No m'interessava! Fer a-

quest motiu quan l'instructor de "tàctica" va proposar-me

d'ajudar-lo a corregir i quedar-me d'adjudant seu a l'Es-

cola vaig acceptar, perb sense renunciar a l'excedència

que tenia de la 131 Brigada.

A últims de juliol, ja havia oomençat la batalla de 1'

Ebre, s'acabà el curset i per tal de celebrar-ho s'organit-

zà una festa. Arribà un autocar de noies d'un Casal de Bada-

lona, férem un dinar de campanya parant tots i totes el plat

i fent cua davant les peroles, després va haver-hi una sè-

rie de representacions escèniques informals i espontànies,

va haver-hi ball i entrega de diplomes. Ens donaren tres

dies de permís i marxàrem cap a Barcelona amb el mateix au-

tocar de les noies. Tot el viatge va ésser continuació de la

festa.

En tornar a Artesa em diuen que hi ha rumors que no es

continuaran impartint classes, i sense pensar-hi gens ni mi-

ca faig valdré l'excedència i torno cap al Cos de Tren de la

131 Brigada que en aquells moments es trobava, provisional-

ment, en un mas entre Mollerusa i Miralcamp. Als pocs dies

ens traslladàrem a Sidamon, prop de Bell.lloc.

Com que l'estada anava per llarg ens intal.làrem en una

casa a l'extrem del poble, propera a unes eres amb unes grans

pallisses buides on muntàrem el taller. A Sidamon hi estigué-

rem durant uns tres mesos, fins a primers de novembre del

mateix any 38. Durant tot aquest temps la 131 Brigada es tro-

bava al sector de Vilanova de la Barca. Foren uns mesos de

-82-

gran activitat, tant a nivell internacional com de la gue-

rra a Catalunya. La batalla de l'Ebre estava desenvolupant-

se amb tota intensitat i era seguida per tots. Internacio-

nalment l'ambient també estava caldejat, confiàvem i esperà-

vem que d'un moment a 1'altre es desencanaderia una confla-

gració entre Alemanya i Itàlia per un costat i França i Gran

Bretanya per 1'altre, a la qual nosaltres ens hi veuríem abo-

cats i tal vegada canviaria el signe dolent que ens tocava

viure. Ho fou així i la reunió de Munic entre Hitler, Husso-

lini, Daladier i Chamberlain, truncà les nostres esperances

ja que aquests dos últims van cedir a les intimidacions dels

altres dos. També es parlava de la retirada de les forces es-

trangeres, però això únicament ho férem els republicans di-

ssolvent les Brigades Internacionals. Els franquistes no so-

lament no retiraren res sinó que incrementaren l'aportació de

forces i material italià.

La nostra unitat estava fent un servei rutinari de proveï-

ments. Ens fou assignat per primera vegada un Comissari Polí-

tio estable al Cos de Tren, no recordo com es deia però sí

que era manxego de Quintanar de la Orden. No es posava en res,

l'única preocupació seva era evitar que els escrits del "mu-

ral" fossin en català, i com que no hi tenia massa interès

acabà el "mural" completament desert de col·laboració.

A la casa on hi havia instal·lada l'oficina, que era l'úl-

tima del poble, hi pernoctàvem el "Mafio", en Latorre i jo. Bn

aquesta casa també hi habitava la mestressa, d'uns 40 anys i

una neboda seva d'uns quinze que li feia companyia. La mes-

tressa deia que el seu home estava al front, però pel poble

es deia que estava amagat perquè ella no rebia cartes. La re-

lació que hi teníem era bastant bona, li proporcionàvem algu-

na cosa de menjar i ella es cuidava de fer llits i rentar la

roba de tots tres. Els altres del Cos de Tren en un principi

$-*' •* — V

-83-

es quedaren a les pallisses, perb després buscaren casa al po-

ble. Durant aquest temps jo anava bastant sovint a Igualada

a buscar recanvi. També a últims d'agost ens foren entrega-

des dues o tres camionetes "Garze" que anaven força bé.

A mig novembre acabà la resistència de les nostres forces

a l'Ebre i amb aquest important esdeveniment un rea just del

front que ens portà cap a Organyà. Ces de la sortida de Sida-

mon fins passar la frontera, a primers de febrer del 1939, el

canvi d'emplaçament fou oontínu i les estades breus. La nos-

tra Brigada fou concentrada als voltants de Tragó i Peramola

i nosaltres d'Organyà passarem a Oliana a una fàbrica abando-

nada al costat de la carretera. Ja no instal·làrem el taller,

i ens limitàrem a les reparacions d'urgència, doncs es preve-

ia que, trencat com estava el front de l'Ebre, l'ofensiva se-

ria imminent.

He de recordar un fet ocorregut durant la nostra estada a

Oliana per allà al dia 23 de desembre. Ja havíem sopat i es-

tàvem asseguts al voltant del foc quan uns del Cos de Tren

que vigilaven els voltants, vingueren a buscar-me dient que

a la carretera, en un lloc proper a on ens trobàvem, una fur-

goneta del servei de correus havia patinat amb el gel i havia

sortit de la carretera. Tot i que intentaren posar-la-hi de

nou, en no aconseguir-ho un d'ells indicà a l'altre que vin-

gués a dir-m'ho per enviar-los ajuda. 3n sentir el meu nom,

el conductor de la furgoneta els preguntà si jo era de Valls

i en dir-li que sí diqué que ja em coneixia. El convidaren

perquè vingués allà on estàvem, per fer-se passar el fred al

costat del foc, perb ell els digué que no volia deixar la fur-

goneta ja que era correspondència compromesa. Em digueren que

aquell individu els semblà un xic enigmàtic. Vaig anar amb uns

quants companys al lloc de l'accident. El conductor de la fur-

goneta estava tot tapat amb una manta, es detapà la cara tra-

-84-

ient-se el gorro, en veure'l-ho vaig exclamar: "senyor Tor-

né", "Torné a seques" replicà ell immediatament.

Al senyor Josep Torné Cosidó, molt més gran que jo, ad-

vocat vallenc, que vivia al carrer de Sant Antoni davant ma-

;WT., • ; ; teix de l'església, i que era persona molt educada, molt re-

ligiosa, de classe benestant i de tarannà indefinit sota el

meu concepte, si bé tirant un xic a la dreta, el coneixia1 perquè a l'any 1935 durant una temporada que jo feia pràc-

;-:•- : tiques al Jutjat d'Instrucció de Valls, era ell el Jutge ac-

cidental. Vàrem posar la furgoneta a la carretera però s'ha-

via trencat un suport davanter del motor i per aquest motiu

no era possible posar-li la maneta per engegar-lo. L'invità-

rem a quedar-se amb nosaltres aquella nit i que l'endemà mi-

raríem de soldar el suport trencat. Insistí en la urgència

. | del seu servei. Anava a Coll de Nargó, relativament a prop d'

on érem, amb un cric aixecàrem el motor fins col.locar-lo a

nivell del forat de la carcassa per tal de passar-hi la ma-

neta i engegar-lo. L'advertírem que no deixés aturar el mo-

tor perquè llavors no podria posar-lo en marxa.

Mentre reparaven el vehicle, ell i jo anàrem al costat del

foc on es menjà amb molt plaer unes torrades amb sal i oli i

es begué un bon cafè amb llet, repetint-me contínuament el

seu agrlment pel servei que li donava. Ell era molt complidor

i em digué que estava del tot ben-disposat a agafar la bossa

de la correspondència encomenada seguir a peu fins a Coll de

Nargó, a uns 15 quilometres, per tal d'entregar-la. Per fortu-

na no fou necessari aquest esforç, i, reparada l'avaria, con-

tinuà la marxa i arribà sense novetat. Jo no sé si aquella

, correspondència tan urgent i reservada tania relació amb 1'

\ ofensiva que començà vint-i-quatre hores després.

-85-- Ültims dies a Catalunya, gener i febrer del 1939.-

La que seria 1'ofensiva definitiva contra Catalunya comen-

çà el 24 de desembre del 1938. El dia de Nadal sortirem d'Oli-

ana als volts del migdia, jo anava en una ambulància conduïda

per en Pórtoles petit (zerrinito) i en arribar a Fonts vam ha-

ver dé parar per fer benzina. La benzinera era al centre del

poble , ens posàrem a la cua tot comentant que a aquella hora,

les dues del migdia, si no fos per la guerra estaríem a oasa

asseguts a taula. De sobte la sirena situada allà mateix co-

mençà a brunzir avisant de la presencia de la l'aviació. Jo,

instintivament vaig estirar-me dessota l'ambulància, en Pór-

toles s'ajupi al costat, disposat a estirar-se en sentir el

xiulet de les bombes, no pogué sentir-lo pel fort brunzit de

la sirena. La bomba, caiguda molt a prop nostre, gairebé 11

seccionà el coll. L'ambulància dessota la qual estava jo, s'

aixecà més de mig metre, però a mi no em passà res. Tres o qua-

tre vehicles rera nostre hi havia el camió que conduïa en Pór-

toles gran (xerrino), germà del que anava amb mi. Amb dos ho-

mes més, agafà el seu germà intentant portar-lo a l'hospital

d'Artesa. Se'ls mori pel camí i fou enterrat prop d'Alentorn.

Amb l'enfonsament del front de l'Ebre i la definitiva ofen-

siva franquista l'líltim mes de guerra fou d'un constant tras-

llat d 'emplaçament.Estiguérem per Calaf, Copons, Igualada,

Solsona, etc, per totes les carreteres i camins et trobaves

amb soldats que procedents de l'Ebre intentaven arribar a llurs

domicilis. El 14 de gener del 1939 jo estava a Calaf quan els

franquistes entraven a Valls. Ignorava que havia passat a la

meva família, encara que suposava que devien haver marxat cap

a Barcelona. Per aquest motiu quan al cap d'uns dies troban-nos

a Solsona se 'na indicà un servei reservat a la capital catala-

na vaig aprofitar l'ocasió per apuntar-m'hi junt amb en Guar-

diola i Perramon, tot i el perill que representava moure 's

-86-

per les carreteres, ja que de dia era continu el bombardeig

i de nit havies de fer-ho a les fosques per unes carrete-

res curulles de gent que, amb paquets, procuraven marxar del

front que inexorablement s'atansava cap a ella. £1 dia 23 de

gener a la nit ens presentàrem els tres, amb una camioneta

"Garze* de les noves, al Comandament de la Brigada, en un mas

proper a Solsona. £1 servei oficialment consistia a carregar

dues saques de farina i portar-les a "Can Jorba", a Barcelo-

na, doncs l'indicat centre comercial s'havia agermanat amb

la nostra Brigada i feia pocs dies ens havien trames una par-

tida de peces d'abric i amb correspondència nosaltres porta-

ven farina pels empleats que ja estaven avisats i que repar-

tiríem nosaltres. Ara bé, a més d'aquest servei el Comissari

de Brigada volgué parlar amb mi per encarregar-me una missió

extra que consistia que una vegada repartida la farina ané-

ssim amb el camió cap a Calella de la Costa per tal de reco-

llir a la seva família, pares i germana, i portar-los cap al

lloc més proper a la frontera i a la vegada m'indicà que re-

cordés al seu pare de retirar uns documents que hi havia a

la golfa.

Al mas de Solsona on carregàrem les saques de farina vaig

trobar-m'hi amb l'oncle Antonio que havia estat mobilitzat i

destinat a Intendència. Parlàrem, naturalment, de la família

i vaig indicar-li la impressió que tenia que els pares es tro-

baven a Barcelona i que per aquest motiu havia combinat d'anar-

hi. Sortirem de nit i se 'ns féu de dia passat Manresa, en Perra-

mon conduïa la camioneta i en Guardiola i jo establirem torns

de guaita dalt la caixa, perb com que la broma de l'aviació

era contínua i per altre part feia força fred, optàrem per en-

cabir-nos els tres a la cabina.

Arribàrem a "Can Jorba" als volts del migdia quan els de-

pendents estaven a punt de plegar, ens feren entrar el camió

-. ï. ;-.-.-»; U*i *-» • -.« .

-87-

pel passatge que hi ha encara avui dia al Portal de l'Àngel,

fins al pati interior dels magatzems. Allí hi havia un gran

desordre, igual que a tot Barcelona aquell 24 de gener. Un

de nosaltres amb un llaurador en forma de pala anava mig-om-

plint les coixineres o bosses que portaven els empleats, els

altres dos teníem prou feina a posar ordre. Quan portàvem

ne's d'una saca despatxada en petites proporcions i davant el

batibull que s'havia organitzat, sortirem amb el camió com

poguérem d'aquell pati i no paràrem fins al carrer Aribau,

davant el cinema que hi havia pujant a la dreta, on ompli-

rem tres improvisades fundes i deixàrem més de mitja saoa

dalt la caixa del camió tapada amb toldos i sacs tarrers.En

Ferramon s'emportà la pipa del delco i quedàrem que al dia

següent a les set ens trobaríem allí. Consideràrem oportú

deixar la camioneta en aquell lloc per trobar-se més o menys

proper als domicilis on anàvem els tres.

En arribar a casa de l'oncle Joan, al carrer Floridablan-

ca, vaig trobar-hi, com ja em pensava, els meus pares i ger-

mans. Explicacions moltes. La meva família havia sortit de

Talls en l'últim tren que va fer-ho abans de l'arribada dels

franquistes, abans però el meu pare anà a trobar a l'oncle

Pepet encarregant-li que tingués cura dels avis que s'havien

quedat a la masia. Com que l'entrada dels franquistes a Bar-

celona era imminent vaig aconsellar-los de no moure's i es-

perar allí els esdeveniments. La padrina Aubareda volia que

jo també em quedés, perb vaig dir-li que seguiria fins a la fi.

L'endemà , o sigui el 25 de gener, a les set del matí ja

estava al carrer Aribau, en Perramon havia arribat abans que

jo i el primer que havia mirat era la mitja saca de farina

que estava intacta. Posàrem la pipa al delco, a en Guardio-

la ja no el vam veure més, i en anar a posar el camió en mar-

xa ens adonàrem que ens havien pispat la benzina. Jo portava

-j^.-. ï : ; ..»*•

-88-

un talonari de xecs oficials però totes les estacions de ser-

vei estaven buides. Estàvem comentant la difícil situació

quan s'apropà un vellet per preguntar-nos què ens passava,

en explicar-li ens digué que ell en tenia una llauna de 10 li-

tres que podria subministrar a canvi de menjar. En dir-li que

l'únic que teníem era farina hi accedí i ens avinguéren al

canvi de l'escassa mitja saca pels 10 litres. Amb el tracte

fet calia únicament posar-lo a la pràctica. Nosaltres, en

Perramon i jo, ens oferirem a anar amb ell a buscar la llauna

i desprès, amb el mateix camió, portar-li la farina. No ho

acceptà, anà a buscar un petit carretó de mà i vam haver de

portar-li la farina a casa seva. Vivia al mateix carrer Ari-

bau entre Aragó i València i allí vam recollir la llauna, des-

prés d'haver mullat i encès un cotó fluix. Tot aquest trasllat

de mercaderies a peu i pel carrer, haguérem de fer-lo amb mol-

ta precaució i disposats a defensar-les. Finalment poguérem

posar en marxa la "Garze" i sortirem en direcció a San Adrià

del Besòs on sabíem que hi havia una estació d'emergència.

El carrer Pere Quart estava atapeït de personal que s'

allunyava de Barcelona. Aviat tinguérem la caixa del camió

plena de gent. Era impossible fer-los baixar i per aquest mo-

tiu diguérem als que ja eren dalt que si volien continuar fins

a Calella que ells mateixos es cuidessin de no deixar enfilar-

se més gent. Passat el pont del Besòs trobàrem la benzinera de

servei i omplirem fins al capdamunt el gros dipòsit del camió.

Per Hongat, Vilassar, Mataró i Arenys, l'esquadra franquista

disparava les seves bateries sobre la carretera, per aquest

motiu i pels constants embussaments no arribàrem a Calella

fins a última hora de la tarda. Havíem de donar-nos molta

pressa si volíem arribar de matinada a la frontera.

Kn una caseta del barri marítim de Calella hi vivien els pa-

res i la germana del Comissari de la Brigada que ja estaven

t*-: "':-L·-t^'Sàà·

-89-

avisats que passaríem a recollir-los. Feia dos dies que es-

taven preparats per emprendre la marxa, cosa que férem tan

aviat com es feu fosc, després de carregar un parell de far-

cells i d'anar a la golfa a buscar un plec de documents ama-

gats dessota una biga de fusta. La germana del Comissari, una

mossa. d'uns 17 anys, aquell dia tenia mal de cap i es troba-

va un xic enfebrada, per aquest motiu l'encabírem a la cabi-

na al mig' de nosaltres dos mentre els pares pujaven a la cai-

xa. Aviat el camió s'omplí de personal que una vegada aconse-

guit el lloc no deixava pujar a ningú més. Tota la nit va con-

duir en Ferramon, ja que a les fosques i per una carretera

atapeïda de gent era molt difícil fer-ho. De matinada, quan,

passat Figueres, el camió no seguí més i s'enfonsà en una cu-

neta, la mossa ja estava completament guarida. Fórem baixar a

tots del camió, i ens acomiadàrem de l'única forma que en

aquells moments podia fer-se, desitjant-nos força sort.

Com vam poder vam posar novament el camió a la carretera,

però en direcció contrària a França. Tot sortia més o menys

ajustat al pla establert, ens tocava doncs per acabar la mi-

ssió anar a presentar-nos a Ripoll. Llavors jo desconeixia

completament la xarxa de carreteres i molt més les de Barce-

lona cap al nord, així és que vaig haver de fiar-me d'un pla-

nell molt insegur i d'en Perramon que, coneixedor com era de

la xarxa, va desviar-se per carreteres de l'interior. No re-

cordo per on passàrem però sí que ho férem per Banyoles, on

posàrem benzina i per carreteres amb molts tombs, passàrem,

crec, per Santa Coloma de Farners o Sant Hilari cu paràrem una

estona en un bar que estava obert i escoltàrem la proclama

franquista que des de la Ràdio Barcelona anunciaven contínua-

ment l'ocupació de la capital catalana en aquell vint-i-sis

de gener del 1939.

Era ja fosc quan arribàrem a Vic on creia jo que agafarí-

-90-

em la carretera principal cap a Ripoll, però en Perramon

m'indicà l'interès que tenia de passar pel seu poble de

Prats de Lluçanès. Em digué que això total representava

uns 20 quilòmetres més, no podia dir-li que no i ens en-

filàrem per una carretera amb tants o més tombs que els

que ja havíem passat. Era més de mitja nit quan arribàrem

a Prats, a casa d'en Perramon tothom dormia, però en breus

minuts tots es posaren en peu. De primer moment cregueren

que hi anàvem per camuflar-nos i esperar els franquistes,

però en veure que no era aquesta la nostra idea anaren a

buscar a la promesa del company per tal de fer-lo canviar

d'opinió, entaulant-se una lluita entre aquesta i pares per

un costat i el fill per l'altre, i jo com espectador, sen-

se intervenir-hi. Aquesta lluita tingué moments tibants,

al cap d'unes dues hores i veient que el xicot estava mig

convençut, vaig dir-li que fes el que cregués convenient,

però que jo no em quedava i que li demanava per favor que

m'orientés un xic per sortir d'aquell lloc. M'indicà ell

que com ja estava a pont de fer-se de dia m'acompanyaria

fins un lloc des d'on podria continuar sense problemes.

Aquesta conclusió no agradà gaire a la seva família però

hi hagueren d'accedir. Carregàrem la bicicleta dalt del ca-

mió, per tal que ell pogués tornar a Prats, i m'acompanyà a

un lloc, que després he cregut que devia ésser el collet de

Sant Agustí on ens acomiadàrem, ell tornà cap a Prats i jo

vaig anar cap a Sant Quirze per agafar la carretera princi-

pal fins a Ripoll on a mig matí vaig presentar-me al Coman-

dament de la Brigada a donar compte que havia acabat el ser-

vei. No vaig dir res que dels tres que havíem sortit sola-

ment jo estava de tornada.

El Cos de Tren de la Brigada havia començat a sortir aquell

mati cap a Sant Joan de les Abadesses. A ningú no va estranyar

"*i*f

-91-

el fet que en Guardiola i Perramon es quedessin, d'altres

jo ho havien fet. Per aquest motiu no hi donaren importàn-

cia. A Sant Joan encara hi romandriem uns quants dies, fins

a primers de febrer. En un lloc proper a Camprodon hi havia

els equips que destruïen el material pesat tot tirant els

vehicles daltabaix d'un tallat cap al riu.

En aquell temps no hi havia comunicació amb França pel

coll d'Ares i la carretera acabava prop de Molló, així és

que desfets del material i després d'haver-nos rentat al riu,

estàvem disposats a passar la frontera el dia 5 o 6 de fe-

brer. Llavors el company Baaon Aragonès va enfebrar-se ex-

traordinàriament i ens va demanar que el prenguéssim cap a

França. Les notícies eren del tot alarmants, havien caigut

ja Manresa, Vic, Berga, Ripoll, etc. De components del COSE

de Tren cada vegada érea menys, ja que desapareixien enmig

d'aquella riuada de gent que, a peu, s'enfilava per aquelles

muntanyes, sense altre equipament que la necessària manta.

Esperàrem encara un dia per si l'Aragonès es refeia un xic,

perb en veure que encara s'havia agreujat més optàrem d'em-

prendre la marxa el dia set a la nit, perquè de dia era im-

possible pel metrallament de l'aviació enemiga. Presa la de-

terminació, els set o vuit que quedàvem del Cos de Tren, en-

tre ells recordo Balanà, improvisàrem amb cordes, mantes i

pala un baiard en forma de llitera per tal de transportar a

l'Aragonès. De moment tot anava bé, era un camí bastant am-

ple i ens anàvem rellevant per portar el malalt, però en

acabar-se el camí havíem de seguir per uns corriols glaçats

que s'enfilaven per la muntanya. Per tots cantons es veia

material i paquets abandonats, així com grups d'individus

seguint tots el mateix camí cap a territori francès. En aquell

batibull trobàrem una mula perduda i junt amb uns altres ens

la fórem nostra carregant-hi 1'Aragonès que estava amb tre-

molor i amb un fort petar de dents. Desférem el baiard i amb

-92-

les mantes i cordes subjectàrem el malalt dalt la mula. Tam-

bé lligàrem trossos de roba a les potes de 1'animal per evi-

tar que llisqués. En total havíem format un escamot d'uns

quinze que contínuament teníem subjectada la bèstia per evi-

tar lliscades. Tota la nit estiguérem caminant per aquells

corriols, teníem interès d'arribar a la fita fronterera abans

de fer-se de dia, ja que així, sense pensar en 1'aviació, ini-

ciaríem el perillós descens a plena llum. Molt avançada la nit

arribàrem a una carena on hi havia una pedra en forma de monò-

lit i molts individus al voltant escalfant-se, en dir-nos que

allò era la fita descansàrem també nosaltres una llarga esto-

na. Quan ja feia més d'una hora que havíem reprès la marxa, en-

cara fosc, arribàrem definitivament a la fita fronterera, a-

questa convenientment assenyalada.

La baixada durà més de quatre hores per les preoaucions que

havíem de prendre. Fer fi arribàrem a Bains de La Preste on

una ambulància de la Creu Boja s'emportà 1'Aragonès cap a 1'

hospital. Durant uns dies estigué entre la vida i la mort a

causa de la pulmonia que tenia declarada. La Gendarmeria fran-

cesa s'incauta de la mula que ens havia fet tant servei. Jo

havia vist realitzat el meu objectiu d'arribar al final. írem

al dia vuit de febrer del 1939.

-93-

CONCLUSIO I EPtLSG.-

Amb la meva arribada a La Pres te dono per acabada la re-

lació dels fets viscuts durant els dos anys i tres mesos de

servei a Catalunya i a la Republicà, però aquest servei va

tenir un llarg seguit d'esdeveniments que si el meu estat

físic i'mental m'ho permeten, tal vegada, més endavant, em

decideixi a explicar.

No voldria però acabar aquesta relació cronològica sen-

se una breu exposició dels indicats esdeveniments:

- A mitjans de febrer del 1939 entro a Espanya per la fron-

tera d'Iran després que «Is Gendarmes em detinguessin a Per-

pinyà. Des d'Irun em portaren al camp de concentració del

Instituto Manzanedo, de SantoSa (Santander), Grup llè. on

vaig raure fins a últims de juny del mateix any que vaig sor-

tir-ne amb ordre de presentació a la Guàrdia Civil, de Talls,

i quedant a disposició de les autoritats locals per diversi-

tats de prestacions, tals com: servei a la presó, transport

de guix de Vilaverd a Tarragona amb motiu de la visita del

Conde Ciano, etc.

- A mitjans de juliol del 39, quan estava descarregant ga-

soses del camió de l'oncle Pepet al Bar dels pares d'en Pà-

bregas Cisteré, arribà aquest tot uniformat d'oficial de la

Mehala. Pou ineludible la trobada cara a cara i ens creuà-

rem aquestes paraules:

- Agustí! celebro que no t'hagués passat res!

- Poc va faltar-hi. Vas fer-ho molt malament!

- Havia de fer-ho. M'hi veia obligat!

Després d'aquest breu intercanvi de mots entre un guanyador

pletbric i cofoi i un vençut material i moralment abatut, no

creuàrem altra paraula fins al cap d'uns vint anys.

- A últims de juliol del mateix any 39, el meu pare fou

detingut i portat a Pilats a Tarragona, sense indicar motius.

-94-

Sortí en llibertat el dia u d'octubre del mateix any des-

prés d'un Consell de Guerra en el qual l'únic delicte que

se li va imputar era la seva amistat amb Marcel.il Domingo.

- Les autoritats locals dessignaren alguna prestació de

càstig al meu pare i també a la meva germana Hora que fou

separada del Magisteri fins que, una vegada depurada, va

ser traslladada a Puencalderas (Saragossa).

- A l'octubre del mateix any 39 faig una escapada a Sa-

ragossa. Vaig al domicili de l'Emili Lainez Zueco (el"Ma-

fio"), carrer Temple nfl 11. Ens abraçàrem i en fer-me passar

al menjador veig que està presidit per dues fotografies:

Franco i José Antonio. Sense deixar-ne parlar em digué que

havia de fer-ho pel seu germà. Em tractava de feixista a mi..

- KL 15 de maig del 1940 i acusat de desafecte al regim,

vaig ésser detingut per la Guàrdia civil i, junt amb altres

de Talls i oomarca, portat al camp de concentració de Reus.

D'aquest camp i després de passar pel "Batallen de Trabaja-

dores n« 177" i "Batallen Diseiplinàrio de Soldados Trabaja-

dores n» 19", vaig passar, al gener del 1943, al Regiment

d'Infanteria n» 49, d'Alcoi, d'on vaig ésser llicenciat el

dia 10 de juny del mateix any 1943» donant per ultlmada 1'

epopeia començada tot just complerts el 19 anys i acabada

poc abans de complir-ne els 26.

Barcelona, octubre del 1989.

-95-

I H D E I

ADVERTIMENT 3

Incorporaoid a les Milíoiea 4

Alcanyís, hivern del 1936 10

Pare Mbbil de la "Macià-Companys" 14

Montalban, prinavera-estiu del 1937 19

La batalla de Belchite 34

Montalban, tardor del 37 45

Moyuela, hivern del 37 51

Trencament del front, març del 1938 59

Ofensiva franquista contra Lleida 72

Reorganització del Cos de Tren 75

Catalunya, primavera, estiu i tardor del 38 77

Ultima dies a Catalunya, gener i febrer del 1939 • 85

CONCLUSIÓ I EPÍLEG 93

. • ' • * . •