I Congrés / XXI Jornades Societat Catalana …...6 I Congrés / XXI Jornades SCI Divendres, 23 de...

I Congrés / XXI Jornades Societat Catalana d’Immunologia

Programa Final

Barcelona, 22 i 23 de novembre 2007

2 I Congrés / XXI Jornades SCI

Presidenta: Dolores Jaraquemada Vicepresident: Manel Juan Tresorera: Odette Viñas Secretària: Maria José Rodrigo Vocal 1: Pablo Engel Vocal 2: Mariona Mestre Vocal 3: Miguel López-Botet Vocal 4: Silvia Vidal

Agraïments

3 http://www.sci.cat

Dijous, 22 de novembre

15.45

Inauguració de les Jornades Dra. Silvia Vidal Servei d’Immunologia. Institut de Recerca Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona. El Reconeixement del patògen en la Inflamació Crònica

Inauguració de les Jornades

16.00

Dr. Jordi Yagüe Servei d’Immunologia. CDB. Hospital Clinic.Barcelona. Malalties Autoinflamatòries Sistèmiques: Més enllà de la FMF? Dr. Josep Mañé Servei de Patologia Digestiva. Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol. Badalona. Aspectes fisiopatològics de la malaltia inflamatòria intestinal

17.30

Dr. Francesc Borràs LIRAD-BST. Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol. Badalona. La pàgina web www.sci.cat

Conferències

17.45 Descans – es servirà cafè fora de la sala


Dijous, 22 de novembre Resums a la pàgina 10

Comunicacions Lliures Autoimmunitat i Autoinflamació Dra. O. Viñas i Dr. J. Verdaguer

18.00

PERFIL D’ EXPRESSIÓ GÈNICA DEL PÀNCREES HUMÀ A L’INICI CLÍNIC DE LA DIABETIS TIPUS 1 RAQUEL PLANAS1, JORGE CARRILLO2, ÀLEX SÁNCHEZ2, MARIA CARME RUIZ DE VILLA1, XAVIER CLEMENTE1, JOAN VERDAGUER3, RICARDO PUJOL-BORRELL1, MARTA VIVES- PI1. LIRAD-BST. Fundació Germans Trias i Pujol1, Dept. Estadística. Universitat Barcelona2, Unitat Immunologia. Universitat de Lleida3.

18.12

PREVENCIÓ DE LA DIABETIS TIPUS 1 EXPERIMENTAL MITJANÇANT VACUNACIÓ AMB CÈL·LULES DENDRÍTIQUES I COSSOS APOPTÒTICS XAVIER CLEMENTE1, SILVIA MARIN1, RAQUEL PLANAS1, JORGE CARRILLO1, JORGE CARRASCAL1, JOAN VERDAGUER2, FRANCESC E. BORRÀS1, MARTA VIVES – PI1. LIRAD-BST. Fundació Germans Trias i Pujol1.Universitat de Lleida2.

18.24

LIMFÒCITS B ANTI-PERIFERINA SÓN SELECCIONATS POSITIVAMENT I RECLUTATS AL INFILTRAT PANCREÀTIC DURANT EL DESENVOLUPAMENT DE LA DIABETIS AUTOIMMUNITÀRIA JORGE CARRILLO1, MARIA CARMEN PUERTAS1, RAQUEL PLANAS1, THOMAS STRATMANN2, RICARDO PUJOL1, ROSA MARIA AMPUDIA1, MARTA VIVES1, JOAN VERDAGUER3. Laboratori d’Immunobiologia per la Recerca i l’Aplicació Diagnòstica (LIRAD-BST), Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol, Departament de Fisiologia. Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona, Unitat d’Immunologia. Departament de Medicina Experimental. Facultat de Medicina. Universitat de Lleida i IRB Lleida.

18.36

IDENTIFICACIÓ D’HAPLOTIPS D’ALTA SUSCEPTIBILITAT DEL GEN TSHR A LA MALALTIA DE GRAVES-BASEDOW ROGER COLOBRAN, MARIA PILAR ARMENGOL, MARTA RUIZ, EVA MARTÍNEZ, MANEL JUAN, RICARDO PUJOL-BORRELL. Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

18.48

LOCALITZACIÓ DE LES REGIONS ANTIGÈNIQUES DE L´AUTOANTIGEN CB BEATRIZ FERRER VILLAHOZ1, JUAN FRANCISCO DELGADO DE LA POZA2, JOSE LUIS RODRIGUEZ- SANCHEZ2, CÁNDIDO JUÁREZ RUBIO2. Institut de Recerca de l´Hospital de la Santa Creu i Sant Pau1, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau2.

19.00

LINFOCITOS T REGULADORES EN UN MODELO DE INFLAMACIÓN


INTESTINAL EN RATA Y TRAS LA ADMINISTRACIÓN DE ANTIOXIDANTES TERESA PÉREZ BEREZO, CAROLINA RAMÍREZ SANTANA, EMMA RAMIRO PUIG, SARA RAMOS ROMERO, CRISTINA CASTELLOTE BARGALLÓ, ÀNGELS FRANCH MASFERRER, MARGARIDA CASTELL ESCUER, FRANCISCO JOSÉ PÉREZ CANO. Departament de Fisiologia, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona

19.12

EFECTO DE UNA DIETA RICA EN CACAO SOBRE EL ESTRÉS OXIDATIVO INDUCIDO POR UN MODELO EXPERIMENTAL DE INFLAMACIÓN INTESTINAL EN RATAS CAROLINA RAMÍREZ SANTANA, TERESA PÉREZ BEREZO, FRANCISCO JOSÉ PÉREZ CANO, CARME AUDÍ, ROSARIO CASILLAS, CRISTINA CASTELLOTE BARGALLÓ, MARGARIDA CASTELL ESCUER, ÀNGELS FRANCH MASFERRER. Departament de Fisiologia, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona.

19.24

GENOTIPOS PARA VARIANTES DE ALTA AFINIDAD DE LOS RECEPTORES FCGRIIA (CD32A) Y FCGRIII A (CD16A) SE ASOCIAN A POBRE RESPUESTA A LA TERAPIA CON INFLIXIMAB EN PACIENTES CON ARTRITIS REUMATOIDE BELEN SUAREZ CASASUS1, JUAN D CAÑETE1, MARIA V HERNANDEZ1, IGNACIO REGO2, RAIMON SANMARTI1, JOSÉ A PINTO2, FRANCISCO J BLANCO2, FRANCISCO LOZANO SOTO 1. Hospital Clinic Barcelona1, Hospital Juan Canalejo- A Coruña2

19.36

CONTRIBUCIO DEL POLIMORFISME LILRB1 I DE L´HLA-DRB1 EPITOP COMPARTIT A L´ARTRITIS REUMATOIDE JUAN FRANCISCO DELGADO DE LA POZA1, ELISABET CANTO2, CESAR DIAZ- TORNE1, BEATRIZ FERRER VILLAHOZ2, MARIA ANGELES MARTINEZ CARRETERO1, MARTA LOPEZ1, CARMEN GELI1, CESAR DIAZ1, JOSE LUIS RODRIGUEZ- SANCHEZ1, SILVIA VIDAL ALCORISA2. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau1, Institut de Recerca Sant Pau2


Divendres, 23 de novembre

8.30 9.00

Inscripció i Recollida de Documentació Assamblea General Ordinària SOCIETAT CATALANA d’IMMUNOLOGIA Us hi esperem a tots els socis i nous socis!!

Assamblea Socis SCI

10.00

Professor Joaquim Madrenas Head of Immunology, Robarts Research Institute, Director FOCIS Centre for Clinical Immunology and Immunotherapy, University of Western Ontario, Canada. Characterization of a new protein that stabilizes T cell signalosomes and modulates T cell effector responses

Conferències

11.00 Descans – es servirà cafè fora de la sala 11.15

Comunicacions Orals Immunopatologia Moderadors: Dr.O.De La Calle i Dra.T.Español

Resums a la pàgina 19

11.15

IMMUNOHISTOCHEMICAL CHARACTERIZATION OF ANTIGEN PRESENTING CELLS (APC) AND LYMPHOCYTES IN TISSUES OF NATURAL CASES OF POSTWEANING MULTISYSTEMIC WASTING SYNDROME (PMWS) ELISA CRISCI, J. DOMÍNGUEZ, J. SEGALÉS, MARIA MONTOYA. CRESA (CENTRE DE RECERCA EN SANITAT ANIMAL)

11.27

SÍNDROME DE SHWACHMAN-DIAMOND: ANÁLISI MOLECULAR I DESCRIPCIÓ D´UNA NOVA MUTACIÓ. CECILIA GONZÁLEZ SANTESTEBAN1, LAURA MARTÍNEZ MARTÍNEZ1, ESPERANZA


TUSET2, SUSANA RIVES2, JESUS ESTELLA2, OSCAR DE LA CALLE MARTÍN1. Servei Immunologia Hospital Sant Pau1. Hospital Sant Joan de Deu2.

11.39

DIAGNÒSTIC MOLECULAR EN DOS NOUS CASOS DE MALALTIA GRANULOMATOSA CRÒNICA LAURA MARTINEZ MARTINEZ1, CECILIA GONZALEZ- SANTESTEBAN1, ISABEL BADELL1, MONICA PIQUER2, OSCAR DE LA CALLE - MARTIN1. Hospital Sant Pau1, Hospital Sant Joan de Deu2

11.51

LES CÈL•LULES T CD4/CD45RO SÓN LA PRINCIPAL DIANA DE TRANSMISSIÓ DEL VIH MITJANÇANT MECANISMES DEPENDENTS I INDEPENDENTS DE LFA-1 ISABEL PUIGDOMÈNECH1, MARTA MASSANELLA1, NURIA IZQUIERDO- USEROS1, RAUL RUIZ- HERNANDEZ1, MARTA CURRIU1, MARGARITA BOFILL1, JAVIER MARTINEZ- PICADO1, MANEL JUAN2, BONAVENTURA CLOTET1, JULIÀ BLANCO1. Fundació IrsiCaixa1, Hospital Clinic-UB2.

12.03

INFLUÈNCIA DEL GENOTIP MBL2 (MANNOSE BINDING LECTIN) DEL DONANT HEPÀTIC EN L’ EVOLUCIÓ DEL TRASPLANTAMENT. MARIONA PASCAL, CARLOS CERVERA, BELEN SUAREZ, DOMINGO BALDERRAMO, JOHN PRIETO, FRANCISCO FUSTER, LAURA LINARES, ASUNCIÓN MORENO, MIGUEL NAVASA. FRANCISCO LOZANO SOTO. Hospital Clinic i Provincial de Barcelona.

12.15

ANÀLISI DE DUES POBLACIONS CEL•LULARS I DEL GEN TACI PER A LA CARACTERITZACIÓ DE MALALTS AMB IMMUNODEFICIÈNCIA COMÚ VARIABLE ESTIBALIZ RUIZ1, FRANCISCO MORANDEIRA1, FRANCESC BORRAS1, BEGOÑA PEREZ1, LOURDES MATEU2, M LUISA PEDRO BOTET2, JUAN I ARÓSTEGUI3, RICARDO PUJOL1, MANEL JUAN3, MARIA JOSÉ HERRERO1. LIRAD-BST1, UMI HUGTIP2, Hospital Clínic3.

12.30

Professor Francisco Sánchez-Madrid Hospital de la Princesa. Universidad Autónoma de Madrid. Análisis nanoscópico de plataformas adherentes endoteliales. Relevancia funcional en la extravasación leucocitaria.

Conferència

13.30 Dinar (lliure)


15.15

Comunicacions Orals Immunologia Molecular i Cel·lular Moderadors: Dra. M.Montoya i Dr. M. López-Botet

Resums a la pàgina 25

15.15

COMPARACIÓ DE LA FREQÜÈNCIA I EL FENOTIP DE LES CÈL•LULES T REGULADORES NATURALS A TIMUS I A PERIFÈRIA EN SALUT I MALALTIA. CRISTINA XUFRÉ BALLESTEROS1, MANUELA COSTA GARCÍA1, EDUARDA PIZARRO LOZANO2, GABRIEL OBIOLS ALONSO3, CARLES MORTE4, DOLORES JARAQUEMADA PÉREZ DE GUZMÁN1, MERCÈ MARTÍ RIPOLL1. Universitat Autònoma de Barcelona1, Servei d’Endocrinologia, Hospital de Mataró2, Secció d´Endocrinologia i Nutrició, Hospital Vall Hebron3, Ipsen Pharma S.A.4.

15.27

ANALISIS DEL REPERTORIO PEPTÍDICO ASOCIADO A HLA-DR10 IÑAKI ALVAREZ1, JAVIER COLLADO1, XAVIER DAURA1, NURIA COLOMÉ2, MARTA RODRÍGUEZ- GARCÍA3, TERESA GALLART3, FRANCESC CANALS2, DOLORES JARAQUEMADA1. I.B.B. Unitat d´Immunologia, U.A.B.1, Laboratorio de Proteómica, Vall d´Hebron2, Hospital Clínico de Barcelona3

15.39

SELECCIÓ DE DONANTS GERMANS HLA COMPATIBLES MITJANÇANT L’ANÀLISI DELS MICROSATÈL·LITS HLA ROSA FANER, LAIA FREIXA, RICARDO PUJOL, EDUARD PALOU, MANEL JUAN. Laboratori d’Immunobiologia per a la Recerca i Aplicacions Diagnòstiques (LIRAD) - Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

15:51

VARIABILITAT DEL NOMBRE DE CÒPIES DE LA REGIÓ CROMOSÓMICA DELS GENS CCL4L-CCL3L: INFLUÈNCIA EN EL REBUIG AGUT POST-TRASPLANTAMENT DE PULMÓ. ROGER COLOBRAN1, NATALIA CASAMITJANA2, A ROMAN3, ROSA FANER1, EDURNE PEDROSA1, JUSTI GIL1, PEPI CARO1, RICARD PUJOL- BORRELL1, MANEL JUAN1, EDUARD PALOU1. Laboratori d’Immunobiologia per a la Recerca i Aplicacions Diagnòstiques (LIRAD) - Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)1. Banc de Sang i Teixits (BST)2. Servei de Pneumologia Hospital Vall d'Hebron3.

16.03

DIFFERENTIAL EXPRESSION OF CD150 (SLAM) FAMILY RECEPTORS BY HUMAN HEMATOPOIETIC STEM AND PROGENITOR CELLS JORDI SINTES1, XAVIER ROMERO1, PEDRO MARIN2, COX TERHORST3, PABLO ENGEL1. Universitat De Barcelona1, Hospital Clinic De Barcelona2.BIDMC, Harvard (USA)3.

16.15

INTERACCIÓN DE CD5 CON ESTRUCTURAS FÚNGICAS JORGE VERA FERNÁNDEZ, RAFAEL FENUTRÍA, MIREIA ANTÓN, BELÉN SUÁREZ, LIZETTE BONET, Mª ROSA SARRIAS, FRANCISCO LOZANO SOTO.


Hospital Clínic i Provincial de Barcelona.

16.27

FUNCTIONAL INHIBITORY AND ACTIVATING CD94/NKG2 RECEPTORS ARE CO-EXPRESSED BY NK AND T CELL SUBSETS ANDREA SÁEZ-BORDERÍAS, NEUS ROMO, MÓNICA GUMÁ, MIGUEL LÓPEZ- BOTET. Universitat Pompeu Fabra

16.39

REGULACIÓN DE NFAT MEDIANTE POLI-ADP-RIBOSILACIÓN EN LINFOCITOS T RUT VALDOR1, LUIS SAENZ1, VALÉRIE SCHREIBER2, PASCUAL PARRILLA1, FRANCISCO J. GARCIA- COZAR3, JOSÉ YÉLAMOS4. Hospital Universitario "Virgen de la Arrixaca". Murcia1. CNRS. Strasbourg. Francia2, Universidad de Cádiz3, IMIM-Hospital del Mar4.

16.51

EXPRESSIÓ I FUNCIÓ DEL RECEPTOR DE LA IL-2 EN CÈL•LULES DENDRÍTIQUES PLASMACITOIDES HUMANES ACTIVADES MAR NARANJO- GÓMEZ, BEGOÑA PÉREZ- CABEZAS, RICARDO PUJOL- BORRELL, FRANCESC E. BORRÀS. LIRAD-BST.

17.03

HUMAN PLASMACYTOID DENDRITIC CELLS PRESENT EXOGENOUS PROTEINS TO CD4+ T CELLS AFTER FCGAMMA+RII-MEDIATED UPTAKE DANIEL BENITEZ- RIBAS1, CORNELIS J.A. PUNT2, CARL G. FIGDOR1, I. JOLANDA M. DE VRIES3. Department of Tumor Immunology. NCMLS1, Department Medical Oncology. Radboud University Nijmegen Medical Centre2, Departments of Tumor Immunology and Pediatric Oncology3.

17.15 Descans 17.30

Professor Bill Ollier Immunogenetics Director of Centre for Integrated Genomic Medical Research (CIGMR), Manchester. Immunogenetics of Inflammatory Diseases

Sessió de Cloenda

Es farà pública la resolució del premi a la millor

comunicació (criteri Comissió SCI)


Resums sessió dijous tarda

1 PERFIL D’ EXPRESSIÓ GÈNICA DEL PÀNCREES HUMÀ A L’INICI CLÍNIC DE

LA DIABETIS TIPUS 1 RAQUEL PLANAS1, JORGE CARRILLO2, ÀLEX SÁNCHEZ2, MARIA CARME RUIZ DE VILLA1, XAVIER CLEMENTE1, JOAN VERDAGUER3, RICARDO PUJOL-BORRELL1, MARTA VIVES- PI1. LIRAD-BST. Fundació Germans Trias i Pujol1, Dept. Estadística. Universitat Barcelona2, Unitat Immunologia. Universitat de Lleida3. La diabetis tipus 1 és una malaltia autoimmunitària produïda per una destrucció de les cèl.lules beta del pàncrees. La recerca en el camp de la patogènesi d’aquesta malaltia ha estat molt dificultada per la manca d’accés al teixit diana dels pacients. El nostre objectiu ha estat determinar el perfil d’expressió gènica en el pàncrees a l’inici clínic de la malaltia. Amb aquesta finalitat hem dut a terme una anàlisi mitjançant microarrays per comparar l’expressió gènica d’un pàncrees d’un pacient a l’inici clínic de la malaltia amb tres pàncrees de donants d’òrgans. Els resultats s’han validat mitjançant RT-PCR quantitativa i immunohistologia en el mateix teixit. L’anàlisi confirma els resultats previs de l’estudi d’aquest teixit i afegeix una nova perspectiva global. En aquest pàncrees tant els gens d’inflamació aguda com proteïna C-reactiva, TLRs, el sistema del complement, quimiocines i gens de resposta a interferons estan hiperexpressats en un procés considerat com a crònic. S’observa també un increment en l’expressió de molècules implicades en adhesió, processament i presentació antigènica. La majoria dels gens de resposta immunitària adaptativa no es troben expressats diferencialment, amb l’excepció de les immunoglobulines. Els gens d’apoptosi i de regeneració, així com els d’HLA (clàssic i no clàssic) es troben clarament hiperexpressats. Una altra característica del teixit diana és l’augment de transcripció dels gens del metabolisme de la glucosa i la disminució de l’expressió de gens específics de cèl.lula beta i d’enzims del teixit exocrí. D’altra banda, hem identificat una distribució dels gens diferencialment expressats enriquida en les bandes cromosòmiques on es troben alguns loci de predisposició a la diabetis tipus 1 (IDDM1, IDDM2 i IDDM4), suggerint la connexió entre els factors locals i la susceptibilitat genètica en la patogènesi d’aquesta malaltia. Aquesta única anàlisi del transcriptoma diferencial en el pàncrees a l’inici clínic de la diabetis tipus 1 proporciona una base de dades de referència pel coneixement de l’autoimmunitat en aquesta malaltia i posa de manifest nous gens implicats en el procés.



2 PREVENCIÓ DE LA DIABETIS TIPUS 1 EXPERIMENTAL MITJANÇANT VACUNACIÓ AMB CÈL·LULES DENDRÍTIQUES I COSSOS APOPTÒTICS XAVIER CLEMENTE1, SILVIA MARIN1, RAQUEL PLANAS1, JORGE CARRILLO1, JORGE CARRASCAL1, JOAN VERDAGUER2, FRANCESC E. BORRÀS1, MARTA VIVES – PI1. LIRAD-BST. Fundació Germans Trias i Pujol1.Universitat de Lleida2. La diabetis tipus 1 es una malaltia autoimmunitària causada per la destrucció selectiva de les cèl.lules beta pancreàtiques. Al tractar-se d’una malaltia d’etiologia desconeguda, no s’ha descrit fins al moment cap teràpia preventiva. El nostre objectiu és valorar l’eficiència de la vacunació amb cèl.lules dendrítiques singèniques pulsades amb cossos apoptòtics de cèl.lules d’illot pancreàtic. Amb aquesta finalitat, hem utilitzat un model experimental de diabetis autoimmunitària, el ratolí NOD transgènic que expressa IFN-beta a les cèl.lules productores d’insulina (NOD RIP-IFN-beta). Aquest model desenvolupa diabetis accelerada a partir de les tres setmanes d’edat amb una incidència del 60%. Per tal de prevenir la malaltia hem administrat cél.lules dendrítiques (DCs) immadures derivades de moll de l’os de ratolí tractades amb GM-CSF, a ratolins de 12-14 dies per via ip. Els tractaments han estat: 1) DCs, 2) DCs pulsades amb cossos apoptòtics de cèl.lules insulars NIT-1 (DC-APO), 3) Cossos apoptòtics de cèl.lules insulars NIT-1. S’ha fet un seguiment dels ratolins tractats durant un mínim de 30 setmanes per tal de determinar l’inici clínic de la diabetis (glucosúria). Els resultats indiquen una prevenció absoluta de diabetis accelerada amb DCs-APO. Contrariament al descrit en el model NOD no modificat, el tractament amb DCs no pulsades augmenta la incidència de la malaltia. D’altra banda, l’administració de cossos apotòtics de NIT-1 resulta en una disminució en la incidència de la diabetis, com ja s’havia descrit a la soca NOD salvatge. Amb tot, aquesta disminució no assoleix els valors de prevenció absoluta obtinguts amb les DC-APO. L’anàlisi de la insulitis s’està duent a terme per determinar els possibles mecanismes d’establiment de tolerància en front les cèl.lules beta assolits amb la immunoteràpia (DCs-APO).



3 LIMFÒCITS B ANTI-PERIFERINA SÓN SELECCIONATS POSITIVAMENT I

RECLUTATS AL INFILTRAT PANCREÀTIC DURANT EL DESENVOLUPAMENT DE LA DIABETIS AUTOIMMUNITÀRIA. JORGE CARRILLO1, MARIA CARMEN PUERTAS1, RAQUEL PLANAS1, THOMAS STRATMANN2, RICARDO PUJOL1, ROSA MARIA AMPUDIA1, MARTA VIVES1, JOAN VERDAGUER3. Laboratori d’Immunobiologia per la Recerca i l’Aplicació Diagnòstica (LIRAD-BST), Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol, Departament de Fisiologia. Facultat de Biologia. Universitat de Barcelona, Unitat d’Immunologia. Departament de Medicina Experimental. Facultat de Medicina. Universitat de Lleida i IRB Lleida. L’estudi del reordenament dels gens de les immunoglobulines és una oportunitat excepcional d’analitzar, retrospectivament, els mecanismes de selecció que actuen sobre els limfòcits B durant l’ontogènia i durant el període que el segueix de resposta immunitària, i per tant d’estudiar les possibles alteracions en la selecció de limfòcits B en les malalties autoimmunitàries. En estudis previs, per tal de caracteritzar la resposta dels limfòcits B durant la progressió de la diabetis tipus 1, vàrem generar hibridomes de limfòcits B infiltrats a illots pancreàtics de ratolins NOD i d’altres soques de ratolí relacionades amb diferents graus de susceptibilitat a la diabetis autoimmunitària. Vàrem trobar que una proporció prevalent dels hibridomes secretors, produïen anticossos contra periferina, un filament intermig que es troba predominantment en sistema nerviós perifèric. L’objectiu del present estudi ha estat determinar si els hibridomes productors d’anticossos anti-periferina derivaven de limfòcits B que havien sofert selecció via antigen. Per això, vàrem realitzar l’anàlisi de les regions VL i VH dels gens de les immunoglobulines d’aquests hibridomes. Els resultats indiquen que mentre que alguns dels hibridomes anti-periferina mostren signes d’oligoclonalitat, hipermutació somàtica i/o reordenaments secundaris (edició i revisió del receptor), altres semblen derivar directament del repertori preimmune ja que no mostren cap signe associat a maduració de l’afinitat. A la vista d’aquests resultats, podem concloure que els limfòcits B anti-periferina són seleccionats positivament durant la diabetogènesi. Aquests resultats també reforcen la idea que la periferina és un autoantigen rellevant en la diabetis tipus 1.



4 IDENTIFICACIÓ D’HAPLOTIPS D’ALTA SUSCEPTIBILITAT DEL GEN TSHR A

LA MALALTIA DE GRAVES-BASEDOW ROGER COLOBRAN, MARIA PILAR ARMENGOL, MARTA RUIZ, EVA MARTÍNEZ, MANEL JUAN, RICARDO PUJOL-BORRELL. Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La malaltia de Graves-Basedow, com a model de tiroïditis autoimmunitària i causa més comuna d’hipertiroïdisme, està mitjançada per la producció d’anticossos contra el receptor de l’hormona estimulant de la tiroides (TSHR). El gen TSHR té unes 200Kb, amb 10 exons i un intró 1 de gran tamany (~106 Kb). En aquest treball es pretén bàsicament: 1) Establir els principals al·lels del gen TSHR mitjançant el genotipat d’SNPs i posterior definició d’haplotips, i 2) Analitzar si existeixen haplotips (al·lels) de susceptibilitat a aquesta malaltia realitzant un estudi cas-control. Per a això es van obtenir 137 gDNAs procedents de pacients Graves-Basedow i 192 gDNAs de població control. Es va realitzar una seqüenciació inicial de la zona promotora del gen i de la zona 3’ UTR amb 40 mostres per identificar els polimorfismes existents (vam considerar aquestes dues regions d’especial interès pel seu possible paper en la regulació de l’expressió gènica). Concretament es van identificar 17 polimorfismes tipus SNP i 1 tipus DIP (Deletion/Insertion Polymorphism). Posteriorment, utilitzant les dades existents sobre SNPs del projecte HapMap, i amb el seu software associat (Haploview), es van seleccionar 31 tagSNPs (SNPs capaços de capturar la major diversitat genètica possible) distribuïts per tot el gen. Les 329 mostres van ser genotipades per aquests 48 SNPs (17 SNPs seqüenciats , 31 tagSNPs) utilitzant la tecnologia SNPlex, capaç de genotipar simultàniament fins a 48 SNPs en una única mostra. Els resultats del genotipat mostren un conjunt d’SNPs que, analitzats individualment, presenten una distribució significativament diferent entre el grup de pacients i el grup control (p<0,05), destacant-ne 8 d’ells per la seva elevada significació (p<0,0008 i ORs de fins a 5,94). Cal destacar que tots aquests SNPs es troben en una regió que abarca des de –6126 de la zona promotora fins a l’intró 1, quedant la resta del gen sense cap associació significativa. Més enllà d’aquest anàlisi individual, s’han definit els haplotips utilitzant diferents blocs de LD (desequilibri de lligament) i s’han trobat diferents haplotips de susceptibilitat a la malaltia de Graves Basedow (p<0,05), destacant un d’ells per la seva alta significació (p=0,0002, OR=3,26).



5 LOCALITZACIÓ DE LES REGIONS ANTIGÈNIQUES DE L´AUTOANTIGEN CB

BEATRIZ FERRER VILLAHOZ1, JUAN FRANCISCO DELGADO DE LA POZA2, JOSE LUIS RODRIGUEZ- SANCHEZ2, CÁNDIDO JUÁREZ RUBIO2. Institut de Recerca de l´Hospital de la Santa Creu i Sant Pau1, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau2. El sèrum anti-CB, provinent d’una pacient amb lupus eritematós sistèmic, presenta un patró nuclear fort que en alguns teixits no tenyeix homogèniament tots els nuclis cel•lulars, trobant-se cèl•lules amb nuclis negatius i cèl•lules amb nuclis positius amb diferent intensitat de fluorescència. Els autoanticossos del sèrum anti-CB reconeixen una proteïna de 40 kDa amb capacitat d’unió a ADN. Estudis realitzats posteriorment van identificar l’autoantigen CB com la proteïna macro histona H2A1 (macroH2A1). MacroH2A1 va ser descrita a l’any 1992 com una variant de la histona H2A que es troba en 1 de cada 30 nucleosomes. Aquesta histona presenta dues isoformes que s’obtenen per splicing alternatiu del gen que codifica per macroH2A1. Presenta un domini similar a la histona H2A a la part N-terminal de la proteïna i un domini macro d’uns 25 kDa a la regió C-terminal. S’han descrit diferents funcions en les que podria estar relacionada, sembla ser que estaria implicada en processos de silenciament de la transcripció i en la repressió de gens. Donat que l’autoantigen CB presenta dos regions estructuralment diferents es va abordar la localització dels epítops antigènics de la molècula per tal d’entendre quines han estat les vies que han dut al trencament de la tolerància davant la proteïna macroH2A1. Per dur a terme aquest estudi es van iniciar protocols on es digeria l’autoantigen per un únic punt, obtenint fragments que contenien la regió similar a la histona H2A sencera o el domini macro complet i es detectava per immunoblot la unió dels autoanticossos anti-CB als fragment obtinguts. Els resultats mostren que només el fragment que conté el domini macro íntegre continua sent reconegut pels autoanticossos anti-CB.



6 LINFOCITOS T REGULADORES EN UN MODELO DE INFLAMACIÓN

INTESTINAL EN RATA Y TRAS LA ADMINISTRACIÓN DE ANTIOXIDANTES TERESA PÉREZ BEREZO, CAROLINA RAMÍREZ SANTANA, EMMA RAMIRO PUIG, SARA RAMOS ROMERO, CRISTINA CASTELLOTE BARGALLÓ, ÀNGELS FRANCH MASFERRER, MARGARIDA CASTELL ESCUER, FRANCISCO JOSÉ PÉREZ CANO. Departament de Fisiologia, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona La respuesta inflamatoria cursa con leucocitosis y por lo tanto con una movilización de linfocitos desde áreas marginales y médula ósea hacia la sangre y tejidos inflamados. Dentro de los linfocitos T se encuentran las células T reguladoras (Treg) con capacidad supresora de la respuesta inmunitaria tanto innata como adquirida. El objetivo del presente estudio ha sido determinar los cambios inducidos en la proporción de linfocitos Treg en sangre y ganglios linfáticos mesentéricos (GLM) en un modelo experimental de inflamación intestinal. Asimismo, se ha estudiado el efecto de la administración de quercitrina (1 mg/kg/día, p.o. desde la instauración de la colitis), flavonoide con reconocida capacidad antioxidante y antiinflamatoria, y dos dietas ricas en cacao (5 y 10% desde las 7 semanas de edad), alimento con abundantes flavonoides antioxidantes. El estudio se ha llevado a cabo en ratas Wistar de 10 semanas de edad que desarrollaron colitis mediante la administración de DSS (Dextran Sodium Sulphate) en el agua de bebida (5% durante 6 días y 2% durante 9 días). Al final del estudio se obtuvieron los linfocitos de sangre y GLM que fueron analizados por citometría de flujo tras el marcaje con AcMo conjugados a diferentes fluorocromos y dirigidos contra CD4+ CD25 y Foxp3. Los resultados obtenidos muestran que todos los grupos que recibieron DSS desarrollaron un proceso inflamatorio y que la administración de dichos antioxidantes no redujo las manifestaciones clínicas asociadas. La inflamación intestinal cursó con leucocitosis, si bien la proporción de linfocitos Th en sangre fue similar entre los animales de referencia con inflamación y sanos. La administración de quercitrina y cacao causó una reducción en la proporción de linfocitos T CD4+ en sangre. Al considerar la proporción de linfocitos CD4+CD25+ y de la subpoblación CD4+CD25+Foxp3+ se observó un incremento en todos los animales con inflamación intestinal. Además, los animales tratados con antioxidantes mostraron una proporción de linfocitos Treg naturales superior a la del grupo referencia de inflamación. De forma paralela, la proporción de linfocitos CD4+CD25+ y de la subpoblación CD4+CD25+ Foxp3+ también incrementó en GLM de animales con inflamación intestinal, especialmente en aquellos que recibieron tratamiento antioxidante. Por ello, se puede concluir que una dieta rica en cacao modula la población de linfocitos Treg en el modelo de colitis experimental utilizado, aunque no modifica la clínica del proceso.



7EFECTO DE UNA DIETA RICA EN CACAO SOBRE EL ESTRÉS OXIDATIVO

INDUCIDO POR UN MODELO EXPERIMENTAL DE INFLAMACIÓN INTESTINAL EN RATAS CAROLINA RAMÍREZ SANTANA, TERESA PÉREZ BEREZO, FRANCISCO JOSÉ PÉREZ CANO, CARME AUDÍ, ROSARIO CASILLAS, CRISTINA CASTELLOTE BARGALLÓ, MARGARIDA CASTELL ESCUER, ÀNGELS FRANCH MASFERRER. Departament de Fisiologia, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona. Los flavonoides son compuestos polifenólicos de bajo peso molecular, ampliamente distribuidos en el reino vegetal, cuya actividad antioxidante permite su consideración como posibles agentes terapéuticos en numerosas enfermedades. El objetivo de este trabajo ha sido valorar el grado de estrés oxidativo en un modelo de inflamación intestinal en rata tras una dieta rica en cacao, alimento rico en flavonoides antioxidantes. Para ello, se indujo un modelo de colitis en ratas (Wistar, hembras, de 10 semanas de edad) mediante la administración de DSS (Dextran Sodium Sulphate) incorporado al agua de bebida (5% durante 6 días y 2% durante 9 días). Los animales se distribuyeron en 5 grupos de estudio: dos grupos fueron alimentados con cacao (5 y 10%) desde 18 días antes de la administración de DSS, un grupo recibió quercitrina (1 mg/kg/día, p.o.) a partir del cambio de concentración de DSS, un grupo de referencia de inflamación, que recibió DSS, y el de referencia sano, que recibió únicamente el vehículo. La inflamación intestinal se evaluó diariamente a través del DAI (Disease Activity Index), calculado a partir de la pérdida de peso, la consistencia de las heces y la presencia de sangre en heces. Como marcador bioquímico indicativo del grado de estrés oxidativo asociado al proceso inflamatorio, se determinó el contenido de malondialdehido (MDA) en tejido colónico inflamado, mediante la técnica de TBARS (Thiobarbituric Reactive Substances). Los resultados correspondientes a la clínica del proceso muestran que todos los animales presentaron valores crecientes de DAI desde el inicio de la toma de DSS hasta el séptimo día. A partir de ese momento, el grupo referencia de inflamación experimentó una leve reducción pero prosiguió con un DAI elevado hasta el final del estudio (día 15). El grupo tratado con quercitrina presentó un comportamiento similar. En cambio, este perfil no se observó en los animales alimentados con cacao, los cuales mantuvieron valores de DAI elevados hasta el final del estudio. La evaluación del MDA mostró un incremento del estrés oxidativo en el colon de los animales referencia de inflamación, mientras que en los grupos alimentados con cacao y los animales tratados con quercitrina, los valores de MDA fueron inferiores. En conclusión, una dieta rica en cacao es capaz de reducir el estrés oxidativo asociado a una inflamación intestinal pero no es suficiente para modificar las manifestaciones clínicas de dicho proceso.



8 GENOTIPOS PARA VARIANTES DE ALTA AFINIDAD DE LOS RECEPTORES FcgRIIA (CD32A) Y FcgRIII A (CD16A) SE ASOCIAN A POBRE RESPUESTA A LA TERAPIA CON INFLIXIMAB EN PACIENTES CON ARTRITIS REUMATOIDE BELEN SUAREZ CASASUS1, JUAN D CAÑETE1, MARIA V HERNANDEZ1, IGNACIO REGO2, RAIMON SANMARTI1, JOSÉ A PINTO2, FRANCISCO J BLANCO2, FRANCISCO LOZANO SOTO 1. Hospital Clinic Barcelona1, Hospital Juan Canalejo- A Coruña2

Objetivo: El polimorfismo de los receptores de Fc gamma (FcgR) influye en su afinidad por las inmunoglobulinas (Ig) y esto puede afectar la eficacia de las terapias basadas en Ig. En el presente trabajo analizamos la relación entre polimorfismos funcionales de los genes FcgR IIA (CD32A) y IIIA (CD16A) y la respuesta a la terapia con infliximab (anti-TNFa) en pacientes con artritis reumatoide (RA). Métodos: Se analizaron 91 pacientes (89% mujeres, 76.7% Factor Reumatoide positivo). Los pacientes fueron evaluados a las semanas 0, 6 y 30 usando los criterios de respuesta ACR y EULAR. El genotipado de los polimorfismos de CD16A (F158V) y CD32A (R131H) se realizó por PCR-SSP y secuenciación, respectivamente. Se aplicaron los test Chi-square y test de Fisher exacto para mostrar diferencias en las variables analizadas. Los individuos homo y heterocigotos para las variantes de alta afinidad de los dos FcgR analizados se agruparon en una sola categoría para realizar comparaciones más robustas con los individuos homocigotos para alelos de baja afinidad. Resultados: Se encontraron diferencias estadísticamente significativas a las 6 semanas en el ACR50 en función del genotipo CD16A (baja afinidad o F/F: 24.1%, alta afinidad o F/V-V/V:2.2%, p =0.003) y a las 30 semanas en el ACR20 en función del genotipo CD32A (baja afinidad o RR: 60 %, alta afinidad o R/H-H/H:33.3%, p= 0.035). La reducción de los niveles de proteína C reactiva durante la terapia fue siempre mayor en los portadores de variantes de baja afinidad (CD16A-F/F, CD32A-R/R). Conclusiones: La respuesta al tratamiento anti-TNFa con infliximab en pacientes con RA está influenciada por los genotipos tanto de CD32A como de CD16A y este efecto se observa a diferentes tiempos del seguimiento (6 y 30 semanas, respectivamente) reflejando la naturaleza dinámica de la interación FcgR versus Ig.



9 CONTRIBUCIÓ DEL POLIMORFISME LILRB1 I DE L´HLA-DRB1 EPITOP

COMPARTIT A L´ARTRITIS REUMATOIDE JUAN FRANCISCO DELGADO DE LA POZA1, ELISABET CANTO2, CESAR DIAZ- TORNE1, BEATRIZ FERRER VILLAHOZ2, MARIA ANGELES MARTINEZ CARRETERO1, MARTA LOPEZ1, CARMEN GELI1, CESAR DIAZ1, JOSE LUIS RODRIGUEZ- SANCHEZ1, SILVIA VIDAL ALCORISA2. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau1, Institut de Recerca Sant Pau2. L’artritis reumatoide (AR) és una malaltia multifactorial i poligènica on els factors genètics contribueixen a la susceptibilitat aproximadament en un 60%. Els al·lels de l’antigen leucocitari humà (HLA)-DRB1, que contenen l’epítop compartit (seqüència comú d’aminoàcids en les posicions 70-74: QKRAA, QRRAA, RRRAA), són els que mostren una major associació. Altres aportacions venen donades pels polimorfismes en la protein tyrosine phosphatase non-receptor type 22, cytotoxic T lymphocyte antigen-4 i tumor necrosis factor receptor II. Estudis recents en una població japonesa suggereixen que el gen leukocyte immunoglobulin-like receptor subfamily B member 1 (LILRB1) està associat amb la susceptibilitat de patir AR en individus no portadors del HLA-DRB1 epítop compartit (EC). Com la contribució del polimorfisme del gen LILRB-1 pot variar segons les poblacions ètniques, vam examinar l’associació dels polimorfismes d’aquest gen amb l’AR en pacients caucàsics. Les freqüències diplotípiques dels polimorfismes del LILRB1 en els pacients amb AR difereixen dels controls. La presència del polimorfismes IE03 en la regió codificant 3 (RC3) confereix un elevat risc de patir AR (46% en AR vs. 18.9% en controls, p=0.002, Odds Ratio (OR)=9.643, Interval de Confiança (IC)=1.571-8.563). Els pacients d’AR que tenen la RC3 del LILRB1 i a més són portadors de l’EC tenen un risc més gran de patir AR (OR=9.643, IC=2.384-39.009). Tot i que l’EC està associat amb alts nivell d’anticòs anti-pèptids citrul·linats cíclics (CCP) i amb una major severitat de la malaltia, la producció d’anticossos anti-CCP i l’índex de Sharp-van Heijde en els pacients que són RC3 positius són menors que en els pacients RC3 negatius.


Resums sessió divendres matí

10 IMMUNOHISTOCHEMICAL CHARACTERIZATION OF ANTIGEN

PRESENTING CELLS (APC) AND LYMPHOCYTES IN TISSUES OF NATURAL CASES OF POSTWEANING MULTISYSTEMIC WASTING SYNDROME (PMWS) ELISA CRISCI, J. DOMÍNGUEZ, J. SEGALÉS, MARIA MONTOYA. CRESA (CENTRE DE RECERCA EN SANITAT ANIMAL) Postweaning multisystemic wasting syndrome (PMWS) was first described in 1991 and nowadays is considered a worldwide distributed disease, causing severe losses to the pig industry. Microscopic lesions in lymphoid tissues are almost unique and the involvement of the immune system in the pathogenesis of PMWS is apparently crucial. Cytokines such as IL-10 have been suggested to play a main role in PMWS course of infection. The main objective of this work was to use an indirect immunofluorescence (IIF) technique in cryosections of healthy and PMWS affected animals to characterize and to localize immune cell subpopulations in lymphoid organs and their correlation with IL-10 secretion. This is the first report, under in vivo condition, on double immunofluorescence cell staining using anti-CD4, anti-CD8 antibodies on one side and anti-IL-10 in the other. Our results showed that the CD4+ and CD8+ cell subpopulations produced IL-10 in the lymphoid tissue tested (spleen, tonsil and mediastinal lymph node) and the number of these cells was higher in PMWS animals compared with their healthy counterparts. Concerning the antigen presenting cells, mAb anti-SWC3 showed unreliable results and further studies with other clones or antibodies should be considered in the future. This report confirmed that PCV2-induced IL-10 participate in PCV2 immune response {Kekarainen, 2007 #704} and further analysis should be performed using immunofluorescence to characterise IL-10 secreting cells in a higher number of animals, allowing the corresponding statistical analysis.



11 SÍNDROME DE SHWACHMAN-DIAMOND: ANÁLISI MOLECULAR I

DESCRIPCIÓ D´UNA NOVA MUTACIÓ. CECILIA GONZÁLEZ SANTESTEBAN1, LAURA MARTÍNEZ MARTÍNEZ1, ESPERANZA TUSET2, SUSANA RIVES2, JESUS ESTELLA2, OSCAR DE LA CALLE MARTÍN1. Servei Immunologia Hospital Sant Pau1. Hospital Sant Joan de Deu2. La Síndrome de Shwachman-Diamond (SDS) és una malaltia multisistèmica poc freqüent caracteritzada per insuficiència pancreàtica exocrina, condrodisplasia metafisial i disfunció del moll de l’òs. El 97% dels casos cursa amb neutropenia, i més d’un terç dels pacients presenten, a més, anèmia i trombocitopenia. El patró d’herència és autosòmica recessiva (AR). Recentment s’ha associat el gen SBDS (Shwachman-Bodian-Diamond Syndrome) amb la malaltia, trobant-se que mutacions a aquest gen són responsables del 75% dels casos de SDS. Pràcticament la totalitat dels pacients amb mutacions al gen SBDS presenten una, o ambdues, de les següents: 258,2T->C i 183-184TA->C. Les dues es troben al voltant de l’exó 2, i s’originen per un mecanisme de conversió gènica entre el gen SBDS i el seu pseudogen, SBDSP. Es presenten dos casos no relacionats amb sospita de SDS, una nena de 13 anys i un nen de 6 anys, tots dos fills de pares no consanguinis. Resultats: Es va començar l’estudi del gen SBDS per l’exó 2 i les regions intróniques adjacents. Al cas 1 vam trobar les dues mutacions més freqüents 258,2T->C (herència materna) i 183-184TA->C (herència paterna) generades per conversió gènica. En totes dues se genera un codó stop, a l’al·lel patern degut al desplaçament del marc de lectura, i a l’al·lel matern per introducció directa del stop. Al cas 2 només vam trobar una de les mutacions prevalents a l’exó 2: 258,2T->C, que provenia del seu pare. A l’altre al·lel, i a la mare del pacient, vam veure un canvi G ->A a l’última base de l’intró 3 no descrita anteriorment. La mutació introdueix una diana de restricció per a l’enzim HindIII. Mitjançant l’anàlisi del patró de restricció (producte d’amplificació de l’exó 4 digerit amb HindIII) vam poder identificar a l’àvia materna del pacient com portadora de la mutació, a més de la mare. Com que la mutació es troba al lloc acceptor de splicing, vam estudiar si afectava al processament del RNA. Vam realitzar la retrotranscripció i amplificació del cDNA resultant mitjançant primers específics per a SBDS. Al pacient i a la seva mare s’observa, a més del fragment corresponent al cDNA natiu complet, una banda molt dèbil de menor pes molecular. Per a caracteritzar aquest fragment “petit”, vam clonar el producte d’amplificació de la RT-PCR i vam seqüenciar els plasmidis obtinguts. Vam comprovar que els inserts de menor pes molecular corresponen a formes de splicing sense l’exó 4. Això demostra que la mutació al lloc acceptor de splicing, tal com havíem predit, altera el processament del mRNA de SBDS. La caracterització d’aquesta nova mutació ha fet possible realitzar consell genètic prenatal mitjançant la confirmació de la presència d’ambdues mutacions a mostres de vellositats coriòniques.



12 DIAGNÒSTIC MOLECULAR EN DOS NOUS CASOS DE MALALTIA

GRANULOMATOSA CRÒNICA LAURA MARTINEZ MARTINEZ1, CECILIA GONZALEZ- SANTESTEBAN1, ISABEL BADELL1, MONICA PIQUER2, OSCAR DE LA CALLE - MARTIN1. Hospital Sant Pau1, Hospital Sant Joan de Deu2. La Malaltia Granulomatosa Crònica (CGD) és una immunodeficiència primària que es caracteritza per infeccions severes recurrents degudes a un defecte a la cadena respiratòria implicada en la destrucció de bacteris i fongs fagocitats per les cèl·lules mieloides (NADPH oxidasa). Es presenten dos pacients que es van diagnosticar de CGD. El primer cas és un nen de 2 anys, tercer fill de pares no consanguinis i amb l’antecedent d’un germà mort l’any 2002 als 15 mesos de vida. El primer mes de vida desenvolupà una malaltia inflamatòria intestinal crònica, als 10 mesos va patir una osteomielitis aguda causada per Serratia i a l’any una endocarditis bacteriana. Dintre del despistatge de malaltia per immunodeficiència es va realitzar la prova per a la determinació de la capacitat oxidativa dels granulòcits. L’estudi va demostrar que els neutròfils del pacient eren incapaços de realitzar aquesta funció, mentre que a la seva mare només un 80% ho feien normalment. Així doncs, s’establia el diagnòstic de malaltia granulomatosa crònica. Davant la sospita d’una herència lligada al X, es va estudiar el gen CYBB, que codifica la proteïna gp91phox. El pacient presenta una mutació al nucleòtid 175 (C>T) que comporta una substitució aminoacídica (Cys59Arg), i que es correlaciona amb absència de la proteïna. El segon cas és una nena d’onze mesos que havia patit al primer mes de vida una pneumònia causada per Klebsiella i als 6 mesos un abscés per Serratia. Segona filla de pares no consanguinis, es realitzà el test d’oxidació dels neutròfils i es va veure una manca total d’activitat a la pacient, mentre que a ambdós pares el resultat era normal. De la mateixa manera, s’establia el diagnòstic de malaltia granulomatosa crònica. En primer lloc s’estudiaren els gens CYBA (p22phox) i NCF1 (p47phox) donat que són els més habitualment afectats en malats de CGD-AR, descartant-se mutacions a ambdós gens. Finalment, al estudiar el gen NCF2, que codifica la proteïna p67phox, s’observaren dues alteracions diferents: a l’al·lel matern hi ha una duplicació gènica que comprèn els exons 9 i 10, mentre que a l’al·lel patern hi ha un codó stop a l’exó 5 (Lys161>STOP) no descrit anteriorment. Els estudis immunoquímics de p67phox mostren una absència completa de proteïna nativa. Per tant, es tracta d’un heterozigot compost que dóna lloc a un fenotip molt agressiu de la malaltia.



13 LES CÈL·LULES T CD4/CD45RO SÓN LA PRINCIPAL DIANA DE

TRANSMISSIÓ DEL VIH MITJANÇANT MECANISMES DEPENDENTS I INDEPENDENTS DE LFA-1 ISABEL PUIGDOMÈNECH1, MARTA MASSANELLA1, NURIA IZQUIERDO- USEROS1, RAUL RUIZ- HERNANDEZ1, MARTA CURRIU1, MARGARITA BOFILL1, JAVIER MARTINEZ- PICADO1, MANEL JUAN2, BONAVENTURA CLOTET1, JULIÀ BLANCO1. Fundació IrsiCaixa1, Hospital Clinic-UB2. Les cèl•lules T CD4 CD45RO són la principal diana en la infecció de VIH amb partícules virals lliures mitjançant un mecanisme on hi participa la molècula d’adhesió LFA-1. Per analogia hem estudiat el paper d’aquesta molècula en la en la transmissió viral de cèl•lula T a cèl•lula T utilitzant diverses línies limfocitàries infectades com a presentadores de virus a cèl•lules CD4 primàries. En cocultius de cèl•lules MOLT infectades amb cèl•lules CD4 primàries s’ha observat una major transmissió viral i mort cel•lular de les cèl•lules T CD4 CD45RO comparat amb la subpoblació CD45RA. Posteriorment, hem quantificat contactes cel•lulars per citometria de flux on la subpoblació CD45RO va mostrar una major capacitat d’establir contactes dependents de l’envolta. Consistent amb aquests resultats, les cèl•lules CD45RO presenten una major expressió d’LFA-1, ICAM-1 i 3. No obstant, els anticossos monoclonals contra aquestes molècules no van bloquejar la transmissió viral, suggerint un mecanisme de transmissió independent de LFA-1. Aquest fet es va confirmar amb la utilització de cèl•lules 293T transfectades amb VIH, les quals no expressen LFA-1, ICAM-1, 2 i 3, on es va detectar transmissió de partícules virals mantenint la selectivitat cap a les cèl•lules CD45RO. Al expressar ICAM-1 a les cèl•lules 293T transfectades, s’induí un augment doble de la transmissió viral fet que rebel•la la existència d’un mecanisme de transmissió dependent de LFA-1 que es direcciona especialment cap a la subpoblació CD45RO.Tot i que les molècules d’adhesió modulen la transmissió viral de cèl•lula T a cèl•lula T, les interaccions envolta/CD4 són la unió principal que permet l’establiment de contactes cel•lulars i és suficient per poder observar transmissió viral i mort cel•lular. A més a més, les cèl•lules CD45RO són la principal diana de transmissió viral a través de mecanismes dependents i independents de LFA-1.



14 INFLUÈNCIA DEL GENOTIP MBL2 (MANNOSE BINDING LECTIN) DEL

DONANT HEPÀTIC EN L’ EVOLUCIÓ DEL TRASPLANTAMENT. MARIONA PASCAL, CARLOS CERVERA, BELEN SUAREZ, DOMINGO BALDERRAMO, JOHN PRIETO, FRANCISCO FUSTER, LAURA LINARES, ASUNCIÓN MORENO, MIGUEL NAVASA. FRANCISCO LOZANO SOTO. Hospital Clinic i Provincial de Barcelona. Introducció. La lectina fixadora de manosa (MBL) és una lectina sèrica de tipus C de producció principalment hepàtica que es fixa a la superfície de múltiples patògens (bactèries, virus, fongs, paràsits) i contribueix a la seva eliminació per opsonofagocitosi i/o lisi mediada per complement. Els nivells sèrics de MBL es correlacionen estretament amb polimorfismes del promotor i exó 1 del gen MBL2. El nostre objectiu fou avaluar els genotips de MBL2 del donant i el receptor d’un empelt hepàtic i la seva influència en les infeccions i evolució del trasplantament hepàtic. Mètodes. Es van determinar per seqüenciació els genotips de MBL2 de donant i receptor de 96 trasplantaments hepàtics realitzats en la nostra institució en el període 2004-2006. Els genotips es van dividir en silvestre (A/A) i variant (A/O, O/O). Es van analitzar variables pre i peritrasplantament, incidència d’ infeccions bacterianes, fúngiques i per citomegalovirus, incidència de rebuig, retrasplantament i supervivència postrasplantament amb objectiu d’identificar aquelles variables relacionades amb el desenvolupament d’infeccions i la supervivència. Resultats. La freqüència de genotip salvatge en donants i receptors fou del 62% i 52%, respectivament. No existiren diferències significatives entre les característiques pre i peritrasplantament entre genotip salvatge i variant tant en els donants com en els receptors. Els receptors d’un donant amb genotip variant presentaren una major tassa d’incidència total d’infeccions i de bacteriemia i una pitjor evolució de l’empelt (retrasplantament o mort) (p=0.036) que els receptors d’un donant amb genotip salvatge respectivament. No s’ observaren diferències en quant a la tassa d’infeccions o evolució en funció del genotip del receptor. En l’anàlisi multivariança, el genotip variant del donant, la puntuació MELD (HR 1.13, IC95% 1.05-1.22) i la infecció bacteriana postrasplantament (HR 11.0, IC95% 2.8-43.0) foren factors predictors independents de mortalitat. Conclusions. El genotip variant de MBL2 del donant s’associa de forma independent amb pitjor evolució del trasplantament hepàtic, tant en el desenvolupament d’infeccions postrasplantament com en la supervivència.



15 ANÀLISI DE DUES POBLACIONS CEL·LULARS I DEL GEN TACI PER A LA

CARACTERITZACIÓ DE MALALTS AMB IMMUNODEFICIÈNCIA COMÚ VARIABLE ESTIBALIZ RUIZ1, FRANCISCO MORANDEIRA1, FRANCESC BORRAS1, BEGOÑA PEREZ1, LOURDES MATEU2, M LUISA PEDRO BOTET2, JUAN I ARÓSTEGUI3, RICARDO PUJOL1, MANEL JUAN3, MARIA JOSÉ HERRERO1. LIRAD-BST1, UMI HUGTIP2, Hospital Clínic3. La immunodeficiència comú variable (CVID) agrupa un ventall heterogeni de malalties d’etiologia desconeguda que afecten al Sistema Immunitari (SI). La majoria de pacients amb CVID es caracteritzen per tenir nivells sèrics reduits d’Igs, fet que els predisposa a patir infeccions recurrents del tracte respiratori causades principalment per bacteris encapsulats. Malgrat la pregona hipogammaglobulinèmia, no tots els pacients experimenten episodis de pneumònies bacterianes, el que fa difícil el seu estudi a efectes de classificació i seguiment. En el SI, la resposta que es genera contra bacteris encapsulats és T independent. Els limfòcits B memòria IgM+ juguen un paper important en la defensa de l’organisme contra aquests bacteris. Hom ha vist una correlació inversa entre la freqüència d’aquesta població i la susceptibilitat a patir infeccions bacterianes del tracte respiratori. Estudis recents suggereixen un paper crític de les cèl•lules dendrítiques plasmacitoides (pDCs) en la generació de cèl·lules plasmàtiques secretores d’Igs. En pacients amb CVID s’ha observat una disminució en el recompte absolut de pDCs circulants respecte a individus controls. En un 10% dels pacients amb CVID s’han trobat mutacions en el gen TNFRSF13B (TACI). Aquest gen està involucrat en el canvi d’isotip de cèl•lules B. Individus amb mutacions en el gen TNFRSF13B expressen TACI però no produeixen IgG ni IgA en resposta al lligand de TACI, amb la qual cosa no es produeix el canvi d’isotip a IgG ni a IgA. L’objectiu d’aquest estudi és analitzar tant la freqüència de la població de cèl•lules B memòria IgM+ i de DCs com la presència de mutacions en el gen TACI en pacients amb CVID, amb això es pretén poder classificar-los en relació a la seva major o menor susceptibilitat a patir infeccions bacterianes. Els pacients analitzats deriven de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’HUGTiP i estan classificats amb diagnòstic Possible / Probable de CVID segons criteris establerts per la “European Society for Immunodeficiencies”. Segons els resultats preliminars obtinguts (9 pacients) hem pogut classificar als pacients en 2 grups. GRUP 1: percentatge disminuit de cèl•lules B memòria IgM+ respecte a individus control i GRUP 2: percentatge de cèl•lules B memòria IgM+ similar a controls. Ambdós grups presenten una disminució en el recompte absolut de pDCs. En relació a l’anàlisi genètica, hem detectat la mutació C104R/wt (exó 3) i una mutació Y79C/wt (exó 3) no descrita en la literatura. Aquest segon pacient va presentar nivells baixos de cèl•lules B memòria IgM+ i absència de cèl•lules B memòria amb canvi d’isotip.


Resums sessió divendres tarda

16 COMPARACIÓ DE LA FREQÜÈNCIA I EL FENOTIP DE LES CÈL·LULES T

REGULADORES NATURALS A TIMUS I A PERIFÈRIA EN SALUT I MALALTIA. CRISTINA XUFRÉ BALLESTEROS1, MANUELA COSTA GARCÍA1, EDUARDA PIZARRO LOZANO2, GABRIEL OBIOLS ALONSO3, CARLES MORTE4, DOLORES JARAQUEMADA PÉREZ DE GUZMÁN1, MERCÈ MARTÍ RIPOLL1. Universitat Autònoma de Barcelona1, Servei d’Endocrinologia, Hospital de Mataró2, Secció d´Endocrinologia i Nutrició, Hospital Vall Hebron3, Ipsen Pharma S.A.4. Les cèl•lules T reguladores s’encarreguen de mantenir l´homeostasi del sistema immunitari, i han centrat l´interès de molts grups de recerca per les seves característiques supressores sobre les cèl•lules T efectores. Les cèl•lules T reguladores naturals (nTregs) CD4+CD25hi són emigrants tímics que representen entre 1-2% del total de cèl•lules T CD4+ de perifèria, i entre un 5-10% dels timòcits de positivitat única CD4+ (CD4 SP) en humans. Al timus es seleccionen per reconéixer amb elevada afinitat els complexos MHC-pèptid propi i per això se les considera essencials en la tolerància perifèrica. Hem analitzat per citometria de flux la freqüència i el fenotip de les poblacions de cèl•lules T CD4+ definides a partir del nivell d’expressió de CD25: (1) fracció CD4+CD25- (cèl•lules T naïve), (2) fracció CD4+CD25lo (cèl•lules T efectores o de memòria), (3) fracció CD4+CD25med (cèl•lules T efectores o de memòria), i (4) fracció CD4+CD25hi (nTregs), en sang d’individus adults controls (n=46) i d’individus adults amb malalties autoimmunitàries, diabetis tipus 1 (DM1, n=40) i malaltia de Graves-Basedow (GD, n=34). El percentatge de cèl•lules T CD4+CD25+ (cèl•lules T CD4+ que expressen CD25) està significativament disminuït en pacients respecte individus controls, 25,6,8,9% a GD i 27,5,8,3% a DM1 versus 32,9% a controls (p<0,002). Aquesta observació és el reflex de la disminució de la fracció CD4+CD25lo a pacients, 20,6,7,6 % a DM1 i 22,6,7,8% a GD, en relació als controls, 26,8,8,5% (p<0,002). El fenotip s’ha estudiat a partir de l’expressió de molècules que han estat definides a la literatura com a marcadors de cèl•lules T reguladores (CD122, CD45RO, CCR4, CCR5, GITR, CD127, CTLA-4 i FOXP3, entre d’altres), i confirma que en controls FOXP3, CD127 i CTLA-4 són els millors marcadors de la fracció de CD4+ amb elevats nivells de CD25 (població de reguladores). L’anàlisi comparativa de les nTregs mostra una disminució significativa del percentatge de cèl•lules positives per a FOXP3 i per a GITR a DM1 respecte a controls (FOXP3: 77,7,9,3% vs 86,2,6,9 %, p<0,05, GITR: 33,2,10,5% vs 45,2,15,7%, p<0,001). Les nTregs circulants es troben barrejades amb altres cèl.lules T activades que també expressen aquests marcadors. Les nTregs del timus constitueixen una població pura on estudiar l’expressió d’aquests marcadors. Hem analitzat les poblacions T CD4+ en timus infantils (n=12), on el percentatge promig de cèl•lules T CD4+CD25+ és 9,6,8,06%. FOXP3 i CTLA-4 es mostren de nou com a millors marcadors de cèl•lules T CD4+CD25+ també a timus. En canvi, l’expressió de CD127 (cadena &#61537, del receptor de la IL-7) no es restringeix a la fracció CD25-+ possiblement per la rellevància fisiològica de la IL-7 a timus. La comparació entre perifèria i timus de la fracció de cèl•lules amb els nivells més alts de CD25 demostra que CCR5 és un marcador que les cèl•lules T CD4+CD25+ adquireixen a perifèria.



17 ANALISIS DEL REPERTORIO PEPTÍDICO ASOCIADO A HLA-DR10

IÑAKI ALVAREZ1, JAVIER COLLADO1, XAVIER DAURA1, NURIA COLOMÉ2, MARTA RODRÍGUEZ- GARCÍA3, TERESA GALLART3, FRANCESC CANALS2, DOLORES JARAQUEMADA1. I.B.B. Unitat d´Immunologia, U.A.B.1, Laboratorio de Proteómica, Vall d´Hebron2, Hospital Clínico de Barcelona3. La artritis reumatoide (RA) es una enfermedad autoinmune asociada con algunos subtipos de HLA-DR4, así como con DR1 y DR10. Todos los alelos asociados con la enfermedad contienen en la tercera región hipervariable una secuencia básica, entre las posiciones aminoacídicas 70 a 74. La hipótesis del epítopo compartido postula que estos residuos podrían definir los ligandos naturales asociados a estos alelos y/o estar directamente expuestos e interaccionar con el TCR. A pesar de que los alotipos relacionados con la enfermedad están identificados, no se conocen los péptidos antigénicos que éstos presentan y que podrían desencadenar o mantener la respuesta autoinmune, aunque se han propuesto varios candidatos. Los repertorios peptídicos asociados a DR1 y a DR4 se han estudiado extensivamente y se conocen los motivos de anclaje de los péptidos unidos a ellas. También se han resuelto las estructuras cristalográficas de DR1 y DR4 con varios péptidos. Sin embargo sigue sin identificarse el repertorio peptídico asociado a DR10. Un posible solapamiento peptídico entre los repertorios asociados a los alelos de HLA asociados con RA apoyaría la hipótesis de la existencia de péptidos comunes capaces de desarrollar y mantener la respuesta autoinmune en RA. En este trabajo hemos analizado el pool peptídico asociado a DR10 en una línea linfoblastoide homozigota por espectrometría de masas. Se han identificado 238 ligandos naturales de DR10, lo que nos ha permitido definir el motivo de anclaje de este alelo. Uno de los ligandos naturales identificados se había descrito previamente asociado a DR1 y otro se había identificado en nuestro laboratorio como ligando natural de DR4. Estos datos indican que DR10 une un repertorio peptídico solapante con DR1 y DR4.



18 SELECCIÓ DE DONANTS GERMANS HLA COMPATIBLES MITJANÇANT

L’ANÀLISI DELS MICROSATÈL·LITS HLA ROSA FANER, LAIA FREIXA, RICARDO PUJOL, EDUARD PALOU, MANEL JUAN. Laboratori d’Immunobiologia per a la Recerca i Aplicacions Diagnòstiques (LIRAD) - Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) A la regió del MHC humana (HLA) s’han descrit un gran nombre de polimorfismes de repeticions en tàndem (VNTRs, majoritàriament de 2 a 6 nucleòtids). Degut a l’elevat desequilibri de lligament que hi ha entre els diferents loci HLA i aquests VNTRs, uns i altres s’hereten en blocs haplotípics. A l’hora seleccionar els donants HLA compatibles amb el receptor en casos de donants emparentats, la utilització d’aquests VNTRs ha de ser indicativa de si és tot l’haplotip igual o si ha tingut lloc alguna recombinació. Alhora també ha de permetre analitzar la identitat de loci HLA que normalment no s’analitzen, com és el cas de HLA-DP. Per tot això, s’ha posat a punt una sola reacció de PCR que co-amplifica 9 VNTRs, distribuïts al llarg de la regió HLA no estudiada habitualment seguint els criteris convencionals de tipificació (HLA-A, B, C i DR). Per obtenir la resolució del genotip dels 9 VNTRs, s’han dissenyat 9 amplificacions amb un dels dos encebadors marcats fluorescentment, que s’utilitzen en un mateix tub, i posteriorment la longitud del fragments és resolta per electroforèsi capil•lar. Utilitzant aquesta metodologia s’han analitzat 78 mostres que pertanyien a 24 famílies de germans, la compatibilitat HLA dels quals s’havia estudiat per HLA-SBT a nivell de HLA-A, B, C i DR. En tots els casos la compatibilitat a traves de l’anàlisi de l’haplotip s’ha correspost amb la identitat HLA dels loci clàssics. Però també s’ha observat la presència de recombinacions en les zones HLA classe I i II extenses, en germans HLA clàssics idèntics, que poden tenir un paper en els fenòmens de rebuig. En resum podem dir que l’anàlisi de compatibilitat HLA a través de VNTRs fa possible avaluar més loci HLA d’una manera senzilla, i aquest fet aporta una informació addicional a considerar a l’hora d’escollir el millor donant emparentat per un trasplantament.



19 VARIABILITAT DEL NOMBRE DE CÒPIES DE LA REGIÓ CROMOSÓMICA

DELS GENS CCL4L-CCL3L: INFLUÈNCIA EN EL REBUIG AGUT POST-TRASPLANTAMENT DE PULMÓ. ROGER COLOBRAN1, NATALIA CASAMITJANA2, A ROMAN3, ROSA FANER1, EDURNE PEDROSA1, JUSTI GIL1, PEPI CARO1, RICARD PUJOL- BORRELL1, MANEL JUAN1, EDUARD PALOU1. Laboratori d’Immunobiologia per a la Recerca i Aplicacions Diagnòstiques (LIRAD) - Banc de Sang i Teixits (BST) / Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)1. Banc de Sang i Teixits (BST)2. Servei de Pneumologia Hospital Vall d'Hebron3. El principal problema de l’al·lotrasplantament de pulmó és el rebuig de l’empelt. Diverses quimiocines i els seus receptors tenen una funció important durant la patogènesi del rebuig, degut a que participen en el reclutament de cèl·lules del Sistema Immunològic en el pulmó que ha sigut trasplantat. En aquest treball s’han estudiat polimorfismes d’aquestes molècules en 160 pacients que han sigut trasplantats de pulmó. Amb un seguiment d’aquests pacients post-trasplantament per tal d’analitzar la possible associació entre l’aparició de rebuig agut i/o crònic. Concretament es van analitzar els següents polimorfismes amb relevància clínica CCL5 (RANTES) -403 i -28, CCR5delta32, CCL3 (MIP1alfa) ,113 i ,459, CCL4L (LAG-1) ,58 i ,590, CCL2 (MCP-1) ,2578 i CXCL8 (IL8) ,251 mitjançant PCR-RFLP o PCR a temps real. S’ha inclòs en aquest estudi el polimorfisme del nombre de còpies (CNP) d’una regió cromosòmica que conté els gens de CCL4L i CCL3L, degut a la gran importància de la variació en el nombre de còpies (CNVs) com a factor de susceptibilitat, resistència i/o evolució en patologia (definint-se el nombre de còpies de CCL4L per PCR a temps real). Només el CNP CCL4L-CCL3L, va presentar una influència significativa en el rebuig post-trasplant de pulmó: el grup de pacients que no van patir rebuig agut (n=79) tenen una mitjana de còpies de CCL4L significativament menor que el grup de pacients que sí van fer rebuig agut (n=78) (1,66 vs 1,96 p=0,024). Més evidentment, el subgrup de pacients amb dos o més episodis de rebuig agut (n=23) mostren un nombre encara major de còpies de CCL4L (2,3 p=0,002). D’altra banda no es van observar diferències d’aquest polimorfisme entre pacients que van patir o no rebuig crònic. Per tant, és possible establir una correlació entre el nombre de còpies de la regió cromosòmica CCL4L-CCL3L i un major risc en patir rebuig agut post-trasplantament de pulmó.



20 DIFFERENTIAL EXPRESSION OF CD150 (SLAM) FAMILY RECEPTORS BY

HUMAN HEMATOPOIETIC STEM AND PROGENITOR CELLS JORDI SINTES1, XAVIER ROMERO1, PEDRO MARIN2, COX TERHORST3, PABLO ENGEL1. Universitat De Barcelona1, Hospital Clinic De Barcelona2.BIDMC, Harvard (USA)3. Objectives. Human hematopoietic stem (HSC)-containing grafts are most commonly used to treat various blood diseases including leukemias and autoimmune disorders. CD150 (SLAM) family receptors have recently been shown to be differentially expressed by mouse HSC and progenitor cells. Members of the CD150 family are key regulators of leukocyte activation and differentiation. The goal of the present study is to analyze the expression patterns of the CD150 receptors CD48, CD84, CD150 (SLAM), CD229 (Ly9) and CD244 (2B4) on human HSC and progenitor cells. Methods. Expression of CD150 receptors was analyzed on human mobilized peripheral blood CD133+- isolated cells and CD34+ umbilical cord blood cells using multicolour flow cytometry. Results. CD244 was present on most CD133+Lin--mobilized cells and CD34+Lin- cord blood cells, including virtually all CD38-Lin- primitive progenitor cells. CD48 had a restricted expression pattern on CD133+Lin-CD38- cells, while its levels were significantly higher in CD34+Lin- cord blood cells. In addition, CD84 waspresent on a significant number of CD133+Lin- cells, though only on a small fraction of CD133+Lin-CD38- cells. However, CD84 was expressed at higher levels on CD34+ cord blood cells. No CD150 expression was observed in mobilized peripheral blood CD133+Lin- or CD34+Lin- cord blood cells. Furthermore, only a small fraction of CD34+Lin- cord blood cells expressed CD229. Conclusions. Our results not only demonstrate that CD150 family markers delineate distinct subsets of human HSC and progenitor cells, but also indicate that the expression patterns of these molecules are strikingly different in humans and mice.



21 INTERACCIÓN DE CD5 CON ESTRUCTURAS FÚNGICAS

JORGE VERA FERNÁNDEZ, RAFAEL FENUTRÍA, MIREIA ANTÓN, BELÉN SUÁREZ, LIZETTE BONET, Mª ROSA SARRIAS, FRANCISCO LOZANO SOTO. Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La superfamilia de receptores con dominios extracelulares ricos en cisteína tipo scavenger (SRCR-SF) es un antiguo y altamente conservado grupo de proteínas de membrana y/o secretadas, implicado en la regulación tanto de las respuestas innatas como adaptativas. CD5 y CD6 son dos miembros de dicha familia de expresión linfoide (timocitos, linfocitos T maduros y células B1a) implicados en la activación y diferenciación linfocitaria. Algunos miembros de la SRCR-SF actúan como receptores de PAMPs (pathogen-associated molecular patterns) por lo que decidimos investigar si dicha capacidad funcional era extensible a los receptores linfocitarios CD5 y CD6. Recientemente hemos demostrado la interacción de CD6 con estructuras características de bacterias gram-negativas (lipopolisacárido o LPS) y gram-positivas (ácido lipoteicoico o LTA). En el presente estudio demostramos que CD5 no interacciona con estructuras bacterianas pero sí con estructuras fúngicas. Mediante estudios de unión a levaduras, observamos que una forma recombinante soluble de CD5 humano (rshCD5) se une e induce agregación de tres especies de hongos: S. pombe, C. albicans y C. neoformans. Dicha interacción es dependiente de dosis y de la presencia de Ca2+. Ensayos tipo ELISA demostraron la interacción de rshCD5 con Zymosan pero no con LPS o LTA. La interaccion de rshCD5 con levaduras y con Zymosan es inhibida de forma dosis dependiente por la adición de &#61538+-D-glucano pero no de manano. Estudios de inmunofluorescencia demostraron la unión de Zymosan-FITC a células Jurkatt 2G5 transfectadas con CD5 así como su inhibición con &#61538+-D-glucano. En conclusión, nuestros indican que las células de la inmunidad específica, los linfocitos T y B, están dotados de receptores reconocedores de PAMPs que les permiten sensar la presencia de patógenos o de sus productos. El receptor linfocitario CD5 sería uno de estos receptores especializado en la detección de estructuras fúngicas pero no bacterianas.



22 FUNCTIONAL INHIBITORY AND ACTIVATING CD94/NKG2 RECEPTORS

ARE CO-EXPRESSED BY NK AND T CELL SUBSETS ANDREA SÁEZ-BORDERÍAS, NEUS ROMO, MÓNICA GUMÁ, MIGUEL LÓPEZ- BOTET. Universitat Pompeu Fabra The inhibitory CD94/NKG2A and activating CD94/NKG2C lectin-like receptors specifically recognize HLA-E and have been reported to be expressed by discrete NK and T cell populations. Most functional studies have been carried out in cells bearing either NKG2A or NKG2C. In the present report we show that subsets of peripheral blood NK and T cells co-express both NKG2A and NKG2C at the cell surface. Furthermore, we provide evidence supporting that stimulation of CD94/NKG2C+ NK cells with irradiated PBMC or IL-12 induced NKG2A expression, which inhibited their cytolytic activity upon engagement by its natural ligand, thus providing a feedback mechanism to regulate the activation of NKG2C+ cells.



23 REGULACIÓN DE NFAT MEDIANTE POLI-ADP-RIBOSILACIÓN EN

LINFOCITOS T RUT VALDOR1, LUIS SAENZ1, VALÉRIE SCHREIBER2, PASCUAL PARRILLA1, FRANCISCO J. GARCIA- COZAR3, JOSÉ YÉLAMOS4. Hospital Universitario "Virgen de la Arrixaca". Murcia1. CNRS. Strasbourg. Francia2, Universidad de Cádiz3, IMIM-Hospital del Mar4. La familia NFAT constituye una serie de factores de transcripción fundamentales en la funcionalidad de los linfocitos T. Durante la estimulación de los linfocitos T, los procesos de activación de NFAT tales como su traslocación desde el citoplasma al núcleo, su unión al DNA y su actividad transcripcional están regulados por su estado de fosforilación. En este trabajo, mostramos las primeras evidencias de un nuevo mecanismo de regulación post-transcripcional de NFAT mediado por la actividad de las enzimas Poli-ADP-ribosa polimerasas (PARP). PARP cataliza la síntesis y transferencia de residuos de ADP-ribosa a proteínas aceptores utilizando NAD+ como sustrato. Hemos demostrado que NFATc1 y NFATc2 son poli-ADP-ribosiladas por acción de las enzimas PARP. De igual forma, hemos encontrado una interacción física entre NFATc1 y NFATc2 con PARP-1, el miembro mejor conocido de la familia PARP y responsable de hasta el 90% de la actividad PARP. En nuestros experimentos hemos encontrado una activación de PARP tras la estimulación de los linfocitos T en ausencia aparente de daño en el DNA. Nuestros datos sugieren que la poli-ADP-ribosilación modula la activación de NFAT, puesto que la inhibición de PARP con diferentes inhibidores farmacológicos causa un incremento de la actividad transcripcional dependiente de NFAT y produce al mismo tiempo un retraso en la salida de NFAT del núcleo. La poli-ADP-ribosilación podría afectar a la salida del núcleo de NFAT de forma directa ó facilitando su fosforilación. En resumen, nuestros datos señalan a PARP-1 y la poli-ADP-ribosilación como un nuevo mecanismo de regulación de NFAT a nivel nuclear, sugiriendo un uso potencial de PARP como una nueva diana terapéutica en la modulación de NFAT.



24 EXPRESSIÓ I FUNCIÓ DEL RECEPTOR DE LA IL-2 EN CÈL•LULES

DENDRÍTIQUES PLASMACITOIDES HUMANES ACTIVADES MAR NARANJO- GÓMEZ, BEGOÑA PÉREZ- CABEZAS, RICARDO PUJOL- BORRELL, FRANCESC E. BORRÀS. LIRAD-BST. Les cèl•lules dendrítiques plasmacitoides (PDC) humanes i murines expressen mRNA de IL-2 prèvia estimulació dels receptors TLR, però no mitjançant CD40L. Encara que l’expressió del IL-2R per la PDC ha estat ja descrita, les implicacions funcionals d’aquesta no han estat definides. Hem estudiat l’expressió i funció del IL-2R en PDC humanes activades. La cadena IL-2R&#61537++ CD25+ és expressada en PDC activades tant per CpG ó R-848 (estímuls de TLR) com per CD40L. L’expressió de CD25 és un fet relativament ràpid, ja que el receptor pot ser detectat 6 h després de l’inici de la senyal d’activació. En afegir IL-2 exògena a PDC activades via CD40L+ l’expressió de CD25 es veu incrementada, augmenta la secreció de citocines pro-inflamatòries i es promou la supervivència de les PDC. D’altra banda, PDC activades per CpG cultivades en presència d’un anticòs monoclonal bloquejant del IL-2R (MAR108) van mostrar una disminució en la secreció de citocines pro-inflamatòries, especialment TNF&#61537+. Aquesta reducció va ser depenent de la dosi i del temps d’incubació, suggerint un paper regulador de la IL-2 en la secreció de TNF que podria tenir lloc a nivell post-transcripcional. Aquests resultats indiquen que la expressió del IL-2R és rellevant per l’activació de la PDC, i que la IL-2 pot ser un important factor modulador de l’activació i de la supervivencia de la PDC autocrí i/o paracrí. Finalment, l’expressió de CD25 pot ser un indicador primerenc d’activació de la PDC humana.



25 HUMAN PLASMACYTOID DENDRITIC CELLS PRESENT EXOGENOUS

PROTEINS TO CD4+ T CELLS AFTER FCGAMMA+RII-MEDIATED UPTAKE DANIEL BENITEZ- RIBAS1, CORNELIS J.A. PUNT2, CARL G. FIGDOR1, I. JOLANDA M. DE VRIES3. Department of Tumor Immunology. NCMLS1, Department Medical Oncology. Radboud University Nijmegen Medical Centre2, Departments of Tumor Immunology and Pediatric Oncology3. INTRODUCTION Plasmacytoid dendritic cells (pDCs) link innate and adaptative immune responses by secreting type I interferon. The poor ability of pDCs to present exogenous antigens to CD4+ T cells has been attributed to their lack of an efficient machinery to internalize soluble proteins. Fcgamma+RIIa, which can mediate antigen internalization, is expressed on pDCs. Here, we investigate the role of Fcgamma+RIIa on human pDCs in the uptake of exogenous model antigen KLH. METHODS PDCs were purified (>95% pure) from peripheral blood of either normal donors, non-vaccinated or vaccinated melanoma patients by positive sorting (anti-BDCA-4 magnetic microbeads, Miltenyi Biotec GmbH, Germany). KLH-alexa 488 was incubated with pDCs in the presence of pre- or post-vaccination serum or without serum in some conditions. The uptake of the protein was analyzed by flow cytometry and further confirm by confocal microscopy. Untreated (control) or ODN-CpG-C stimulated pDC were incubated with fluorescently-labeled KLH. The amount of protein taken up by pDCs was assessed by FACS and different maturation stages were compared For the antigen presentation assay pDCs were washed and cocultured with KLH-responsive PBLs or purified CD4+ T cells at 37° C. RESULTS PDCs from melanoma patients vaccinated with autologous monocyte derived peptide- and KLH- loaded dendritic cells, but not from non-vaccinated patients or normal donors were able to take up KLH and stimulate KLH specific T cell proliferation. Interestingly, we observed that internalization of KLH by pDCs depended on the presence of serum from vaccinated patients that developed an humoral anti-KLH response. PDCs pre-treatment with anti-CD32 antibodies inhibited antigen uptake and further presentation demonstrating that naturally circulating anti-KLH antibodies binding to CD32 mediate internalization CONCLUSION We conclude that CD32 is an important antigen uptake receptor on human pDCs and that antigen presentation by pDCs is of particular relevance when circulating antibodies are present, thus modulating the strength and quality of the secondary phase of an immune response. FUNDING This work was supported by grant 2004-3127 from the Dutch Cancer Society, the TIL-foundation and the NOTK.


SCI Activitats 2007 30 Novembre/ 1 Desembre de 2006 XX Jornades SCI ...


SCI Activitats 2007


nous socis SCI


I Congrés / XXI Jornades Societat Catalana d’Immunologia

Barcelona, 22 i 23 de novembre 2007

I Congrés / XXI Jornades Societat Catalana …...6 I Congrés / XXI Jornades SCI Divendres, 23 de...

Documents

Transcript of I Congrés / XXI Jornades Societat Catalana …...6 I Congrés / XXI Jornades SCI Divendres, 23 de...