Història d'Espanya i Catalunya

Hª Cont. Esp. & Cat

1

TEMA 1: ESPANYA I CATALUNYA A LES ACABALLES DE L’ANTIC RÈGIM. - El món rural, agricultura tradicional i renda senyorial. El món rural espanyol es basava en rendes senyorials. La societat espanyola i catalana del 1700 es pot definir com d’Antic Règim, situació en la qual, les institucions d’Antic Règim estven vigents però que començarien a declinar i a entrar en crisi. Era una societat en la que predominava una agricultura tradicional i una pagesia i ruralia hegemònica sotmesa als privilegis dels senyors pròpia del sistema feudal. Era també un món rural que experimentava una sèrie de canvis significatius que qüestionaven la vigència de l’Anic Règim. Es pot diferenciar la situació per la qual passava l’Espanya interior i la que passava l’Espanya perifèrica. La primera era molt més tradicional mentre que, la perifèrica era una societat més dinàmica i cambiant. Dels 11’5 milions d’habitants a Espanya a finals del s. XVIII, la majotia estava constituïda per població rural i agrícola. A l’Espanya interior hi predominava el conreu de cereals (blat, sègol, blat de moro, mill,…) també es donava ramaderia, que seguia ocupant un paper important com a sector econòmic tot i que entraria en crisi al s. XIX. A la perifèria hi ha alguns indrets on es donen canvis significatius. Al País valencià es pot veure com en el decurs del s. XVIII s’havien introduït conreus de regadiu, el que donà lloc al cultiu de l’olivera, la morera i l’arròs. Eren productes que trencaren amb l’economia de subsistència i d’autoconsum i que estaven destinats als mercats, el que configuraria una dinàmica econòmica molt més evolucionada. A Catalunya el s. XVIII és un segle considerat de profunds canvis econòmics, l’extensió dels conreus es centraria sobretot en la vinya que, esdevé el conreu per excel.lècia ja que, experimentaria un aument espectacular a tot el país (de L’Alt Empordà fins a Tarragona). Va tenir importància perque els productes que s’extrèien de la vinya (vi i aiguaardent) anaven destinats a un comerç exterior a Espanya i Llatinoamèrica. Un cop eliminats els monopolis comercials de Càdis i Sevilla (Casa de Contractació), Catalunya va poder comerciar directament amb Amèrica i això explicaria l’espectacular creixement econòmic català i el conreu de la vinya, mentre que a la Catalunya interior s’hi mantenia el conreu de cereals i nous conreus com l’olivera, l’avellana, ... Catalunya estava coneixent una evolució econòmica molt significativa. El s. XVIII va tenir conseqüències d’abast general a tota Europa. Un increment demogràfic a la segona meitat del s. XVIII va provocar la necessitat d’ incrementar la productivitat. A Espanya també al s. XVIII la producció agrícola va crèixer com a conseqüència del creixement demogràfic, però no sempre va tenir un resultat possitiu el ja comentat increment de productivitat per diversos mutius:

- La productivitat agraria va haver d’augmentar per la força degut a que la població va crèixer i el mètode que es va utilitzar per fer crèixer la productivitat va ser la roturació de noves terres, però no per un millora de la fertilitat del terra. Aquestes roturacions eren de boscos comunals, on s’hi practicava la recolecció, o bé estaven dedicades al pastoratge del bestiar. Això tindria conseqüències negatives pel camp espanyol perque representà l’inici de la crisi de la ramaderia tan la transhumant (la que es podia desplaçar) com l’estabolada. Seria una crisi irreversible ja que, desapareixien zones de pasturatge.

- La crisi ramadera tindria repercusions en l’agricultura ja que desapareixent la ramaderia desapareixien els adops naturals procedents del bestiar, el que va haver de ser substituït per adops químics, el que donava uns productes de pitjor qualitat.

- Es produiria altre fenòmen com va ser la substitució del treball animal pel treball humà en les tarees agrícoles.

- Altre conseqüència de la roturació va ser la desecació de pantans pels efectes del desequilibri ecològic. Això va començar amb els primers rumors de desertització al camp espanyol.

- El fet de que s’ampliessin les zones roturades implicaria la privatització de terres comunals, les quals, eren molt útils i necessàries per la supervivència de moltes families camperoles. La privatització d’aquestes terres i la desaparició dels boscos tenien conseqüències devastadores sobre el petit camperolat. Tota aquesta tendència que començaria durant tot el segle XVIII, es consolidaria durant el s. XIX. Quan parlem d’economia d’Antic Règim es parla de petites economies camperoles, totes elles subjectes al feudalisme. El partit pagés s’hi veia obligat a pagar unes rentes que es duien tot el benefici del seu treball i el col.locaven en una situació d’estricte supervivència. Les terres responien a nombroses amortitzacions que havien anant introduïnt els propietaris antics terratinents, que les van introduir per no perdre el seu patrimoni i el control de la terra i la seva propietat s’hi concentrava sota les mans de molt pocs propietaris. Aquesta tendència es va anar incrementant durant la segona meitat del s. XVIII amb el creixement demogràfic, arràn d’aquest fenòmen, la renta de la terra va crèixer molt i es van acomular rentes a mans de grups no camperols sino els terratinents que no s’hi dedicaven a treballar ni a viure al camp. Aquesta situació va perjudicar molt la situació del camperolat degut a que havia de fer front a molts tipus de rentes (el delma, les contribucions estatals i municipals, drets senyorials, rendes de contractes agraria als propietaris, rentes usuàries, ...) totes aquestes no garantien l’estança del camperolat sobre la terra.


2

A finals del s. XVIII seguien existint dominis senyorials laics, els dominis senyorials de realengo i els dominis senyorials eclesiàstics. Aquests dominis senyorials eren plenament majoritaris a l’Espanya rural, i eren obtinguts en la majoria dels cassos en que es disposaven càrregs polítics o legislatius o del control sobre el territori per part dels propietaris. Les formes d’explotació econòmica eren diverses. A Catalunya i Andalusia els contractes d’arrendament eren a curt termini de manera que podien anar de tres a deu anys, el que afavoria al propietari de la terra per que li permetia la revissió constant de la terra, en cas de revalorització de les terres, de manera que podia exigir rentes més o menys altes, segons el preu de la terra. Als antics païssos de la Corona d’Aragó, el contracte era l’emfitèutic que era de llarga durada i que establia la possessió indefinida de la terra i també establia la transmissió contraactual de pares a fills. Aquest tipus de contracte era molt beneficiòs pel pagés qui pagava rentes molt baixes, el que permetè que en el cas català apareixés una classe mitjana rural, que pagava rentes molt devaluades i que aquest sector es podia permetre l’expansió de la vinya (mentre els aceps vivien el contracte era vigent). El conflicte en el cas català va aparèixer al s. XIX amb la plaga de la filoxera, insecte que es menjanva l’acep de la vinya, fet que va provocar una crispació entre arrendataris i propietaris últis. La solució es va discutir en dues possibilitats: o es matava l’acep o s’importava l’acep des d’Amèrica, on l’acep era inmune a dit insecte. Altres formes d’arrendament a part de l’emfitèusi van ser per exemple la parceria (el pagés i el propietari es repartien la collita) o contractes de masoneria. En qualsevol dels cassos eren contractes més curts degut a la necessitat d’extrèure la màxima renta de preus de terres i productes. El règim feudal del s. XIX sobreexplotava al pagés. Es va incrementar degut a l’augment de les rentes de les terres que establien als pagessos al limit de la subsistència.

- El Creixement de la industria. Tot i que es van patir estancaments l’economia espanyola va crèixer en un moment de conjuntura favorable degut a l’intercanvi dels preus en el mercat internacional degut al creixement demogràfic. Davant d’un alçament dels preus dels productes a l’exterior, a l’interior hi havia un estancament. Es donava una economia d’autosubsistència més que no pas de mercat. El sistema d’intercanvis mercantils es donava en una multiplicitat de mercats d’àmbit local i comarcal que gairebé tots tenien un funcionament autònom i que no estan interrelacionats entre ells, de manera que, el funcionament de les relacions mercantils es molt desorganitzada i no hi havia una xarxa que unís el centre amb la perifèria de la Península, així que no hi havia un mercat nacional, el que implicà el perjudici i l’estancament del capitalisme. De la mateixa manera que els productes de l’interior arribaven amb molta dificultat a la perifèria, de la perifèria hi arribaven amb retart a l’interior. Durant la segona meitat del s. XVIII es va experimentar un increment del comerç amb Amèrica desde que el decret de 1778, va permetre a tots els ports peninsulars negociar amb Amèrica. El comerç exterior tenia unes característiques molt concretes que no varen afavorir gens l’economia espanyola. El comerç entre Espanya i Amèrica era de trànsit i el 50% dels productes eren o bé teixits extrangers o manufactuats, és a dir, produïts a l’extranger i destinats cap a Amèrica o, productes que s’importaven desde Amèrica cap a Europa. Per tant no s’hi quedaven a Espanya sino que hi passaven de llarg per Espanya. L’altre 50% dels productes estava constituït per un grup de productes molt reduïts repartits entre aliments, els quals estaven destinats al comerç en un 42% -oli, panses, vi-, altre part eren productes manufacturats, un 31% teixits –de llana, cotó o seda- i productes metal.lurgics, per últim el 25% eren primeres matèries. Bona part dels beneficis dels productes se’ls quedaven els comerciants espanyols o extrangers, però sense que existís una influència real en l’economia peninsular. Per altra banda, els beneficis no s’hi podien invertir ni en l’agricultura ni en activitats manufactureres per culpa dels gremis. A la perifèria peninsular, on es desemvolupava el comerç, es va constituïr una important burgesia mercantil. Van haver una sèrie de conflictes internacionals com la guerra amb el francés i les napoleòniques que representaren un trencament del comerç espanyol amb Amèrica. A finals del s. XVIII, amb Carles IV s’inicià la confirmació del final del comerç intercolonial. Aquesta crisis colonial, va ser conseqüènica de la pèrdua de les colonies espanyoles a Amèrica des de 1823 i tindria importants repercusions a la vida econòmica i social espanyola, la qual, es veuria sota una situació de colapse arrán de la independència americana i obligaria a un canvi d’estructures econòmiques espanyoles. A finals del s. XVIII la situació amb la seqüència de guerres desorganitzaria el comerç colonial. Sota aquestes situacions adverses: l’agrícola, la feudal i la comercial, era difícil que a Espanya es pogués produír una Revolució Industrial que començava tant a Anglaterra com a França, des de la 2ª ½ del s. XVIII. A Espanya no seria fins a finals del s. XIX. Tot i que el creixement demogràfic va permetre el creixement de manufactures a les grans ciutats, s’ha de tenir en compte que, les ciutats de l’interior del país es dedicaven a tasques agrícoles, mentre que les manufactures disposaven d’un mercat destinat a satisfer les necessitats d’un sector minoritari de les classes dominants i estaven destinades a un mercat més varat i de pitjor qualitat, era el putting out system. Per tant es veu com coexistien dos tipus de mercat, tant el de luxe, localitzat a les zones perifèriques on es proveien de productes vinents de l’exterior, i la industria agrícola que era la de les zones del interior, on els articles de luxe era dificil que hi arribessin, i per contrarrestar la necessitat de


3

tecnologia, els pagessos s’hi dedicaven en les seves hores lliures a produïr tot tipus de rèpliques de productes de luxe. Els gremis continuaven sent les industries que controlaven tota l’activitat manufacturera impossant el nombre d’empresaris que hi havia de tenir cada manufactura, el que provocà que l’existència dels gremis limités qualsevol evolució industriadora, etc. L’única excepció on es comencen a veure canvis que trencaven amb la estructura gremial va ser a Catalunya, gràcies a la vinya i a on existia un mercat interior força colonitzat, gràcies al mercat exterior, es va desemvolupar un sector industrial que evolucionava al marge dels gremis i que va ser considerat com el precursor dels canvis industrials posteriors. Apareixeria la industria del cutó que situa els seus origens més remots cap als anys 1736- 1738 a Catalunya i que s’aniria desemvolupant en la triple vessant: filatura, tissatge i l’estampació, que es comencen a desemvolupar de mode independent entre elles i al marge dels gremis. Posteriorment aquests tres sectors s’aplegarien sota una mateixa unitat de producció. La producció industrial catalana en els seus inicis anava destinada al mercat colonial a Amèrica, aquesta producció marcaria l’inici de la industrialització i seria un síntoma de com a les darreres dècades del s. XVIII incorporaria maquinaria anglesa, el que permetè la producció en massa de producció cotonera;les bergadanes: màquines de filar. La industria cotonera s’acabarà consolidant més endavant. A la resta de l’Estat continuava un estancament i un manteniment de la industria tradicional (gremial). La societat espanyola de finals del s. XVIII estava organitzada estamentalment per tant el règim feudal estava constituït per la noblesa i el clergat, que a més de detentar el poder econòmic, seguien sent els dos estaments privilegiats. L’alta noblesa era la que disposava d’enormes patrimonis i la que percebia nombroses rentes, era la gran propietaria i la més important. A més de percebre tot això, també disposàva de nombrosos privilegis i excepcions, per exemple no podien ser empresonats per deutes. A més eren uns privilegis hereditaris. A fianls del s. XVIII l’alta noblesa va patir un procés de concentració inmoviliaria com a resultat dels casaments de les diferents families nobiliaries –endogamia-, el que va provocar un major control polític i patrimonial. Les grans families nobles van entrar en crisi, el que es va reflectir en l’endeutament que tenien aquestes com a resultat d’una mala gestió de les administracions senyorials. En general, el problema era que gastaven més del que guanyaven. Però les propietats vinculades evitaven la divissió del patrimoni i la divissió del deute. Però per això conserbaven els patrimonis. Per sota s’hi trobava la noblesa secundaria i l’hidalguia, sector que s’hi va començar a incrementar sobretot a fianls del s. XVII. Tenien escassos recursos econòmics i, a finals del s. XVIII començaren a desaparèixer. La situació de la noblesa a Catalunya. El fet de que durant el s.XVIII els Borbons, després de la guerra de Successió el 1714, van dur a terme concessions de tipus nobiliaris a les grans families benestants de Catalunya amb l’objectiu d’integrar a la burgesia en el sistema d’Antic Règim. Això donaria lloc a un nou tipus de noblesa i continuaria sent un fenòmen que s’hi donaria durant el s. XIX. Pel que fà a l’esglèsia configurava una institució que posseïa un enòrme poder, tant econòmic com polític, a més de l’espiritual. L’esglèsia havia anat creixent durant el decurs del s. XVIII. A finals del s. XVIII l’esglèsia controlava la cinquena part dels beneficis del país i una sèptima part de la riquesa disponible. Per tant tenia un enorme pes social. Aquesta situació de riquesa no repercutia de la mateixa manera en tot el conjunt del clergat sino que hi havia un clergat ric (convents i monastirs amb grans propietats agrícoles sota el seu domini) i un clergat pobre format pels capellans de poble amb els mateixos recursos que la majoria de la població. L’esglèsia seguia exercint una gran influència en la vida social espnyola. En el món rural, la parròquia era l’eix vertebrador de tota la vida quotidiana. Era aquella institució que esdevenia els elements més importants de la vida quotidiana inclús, en la vida pública desde el naixement fins a la mort dels individus. D’aquí que no sols fós important per tenir poder sino per tenir el control de la vida quotidiana, pública i privada de la població. A les darreries del segle, al costat d’aquests sectors privilegiats s’aniria formant un altre grup que tot i estar excent de privilegis era un sector social econòmicament important, ja que s’hi dedicava als negocis a gran escala, al comerç i a les finances, per tant optava a aconseguir un enorme pés social i polític i, al mateix temps havia aconseguit títuls nobiliaris. Per sota d’aquesta burgesia trobem una petita burgesia tancada en el comerç i la indústria. Es troba ubicada, generalment a les ciutats i que encara al s. XVIII es trobava en una situació de feblesa i poc desenvolupament. A Barcelona a finals del s. XVIII de 50 families només 6 eren grans burgeses. La menestralia urbana formava part dels gremis i que a finals del s. XVIII es troba en un procés de decadència que tendeix a la seva desaparició. A la base d’aquesta piràmide es troba la pagesia, sector majoritari però que, a la pràctica es troba molt diversificada. La inmensa majoria de pagessos, sigui quina sigui la seva situació contraactual (asalariats, jornalers, masovers,...) estaven sota una situació de supervivència extrema, el que


4

contrastava amb els enormes recursos amb els que contava la gran pagesia i de la qual, al llarg del s. XIX sorgiria la burgesia agrària que s’aprofitaria de la dissolució del sistema feudal. Al mateix temps es troben sectors populars urbans molt diversos que són els treballadors de les primeres industries. La societat de l’Antic Règim els veia com a vagos perque escapaven al control gremial, també ho són els pobres i mendicants que eren molt nombrosos en les societats d’Antic Règim i que vivien de la caritat: Cases de caritat, i eren els grups marginas. Els grups marginals que configuraven la delinqüència tenien importància en els periòdes de crisi, es tracta de bandolers que atracaven a les diligències i robaven als camps. Altre grup era el dels esclaus, a la societat espanyola de finals del s. XVIII no contava amb llibertat i que continuaria fins ben entrat el s. XIX. El feudalisme a finals del s. XVIII començava a trontollar, es trobava en una situació de crisis arràn de l’exhauriment era un sistema incapaç d’incorporar a les noves classes socials que estaven surgint víctimes de la pròpia situació feudal. L’esclat el 1808 de la Guerra del francés, no va ser la conseqüència de que el sistema feudal es trobés en crisi ja que el sistema feudal es trovaba en crisi desde 1790. A partir de 1760 s’iniciaria una crisi social que acabaria sent progresiva. Els Motins d’Esquilache eren motins en contra de les modes estrangeres amb la vinguda de Carles III que tenia un ministre estranger com era Esquilache. Aquests motins de 1766 van representar el malestar social generalitzat que van tenir en comú contra el règim senyorial. A partir de 1788, amb Carles IV, els conflictes socials de tota mena suvintegen de manera molt generalitzada. Pagessos s’enfrontaven amb ramaders, sobretot a Castella, pel tema de les terres comunals. En general eren conflictes entre propietaris i jornalers i arrendataris i arrendats. El 1789, amb l’esclat de la Revolució Francesa, els problemes encontra del feudlisme es generalitzarien molt més. A més aquest esclat revolucionari va coincidir amb una crisi de subsistències degut a les males collites i amb una sèrie de guerres continentals, que la monarquia espanyola va haver d’afrontar, contra França i Anglaterra. Entre 1790- 1800 es donarien una multiplicitat de motins a Espanya. El 1789 a Barcelona es donaren els Rebomboris del Pà, en un moment de crisi de subsistències per l’encariment dels productes de primera necessitat. Eren motins de subsitència els que viuria València el 1793 i el 1801, també de caràcter urbà i antisenyorial. Andalucia vivia les revoltes anticamperoles i País Vasc la Famacolada vasca, que també s’hi oposà amb el sistema d’Antic Règim.

- La situació de les institucions polítiques durant aquest periòde. Aquest periòde de crisis econòmica es sobrepossa en la situació de descomposició clara de la monarquia absoluta i s’ha de sumar la guerra internacional. Durant tot el regnat de Carles IV (1788- 1808) tot el seu regnat es carateritza per crisis permanents, derivada de l’impacte causat per la Revolució francesa i que afectaria de manera directe als esdeveniments polítics tant interns com externs (contra França i Anglaterra). El regnat de Carles IV: el primer fenòmen que s’hi va produïr ve caracteritzat pel personal il.lustrat que governava en temps de Carles III per l’ambiciòs Manel Godoy. Carles III va passar a la història per ser el monarca “il.lustrat” per excel.lència. El pensament ilustrat va tenir com a objectiu transformar el feudalisme desde dins de la societat perque es pugui anar renovant i Carles III va optar per ministres com Floridablanca o Aranda que tractarien de reformar el sistema feudal. Quan arribà Carles IV el personal de Carles III seria substituït per Manel Godoy que va ser el ministre encarregat per la reina Mª Luisa de Parma. Godoy introduiria noves institucions dirigides per ell, el que provocà un acaparament de poder cada cop més gran, sempre recolzat per Mª Luisa, que tenia més poder del que normalment tenia una reina sota un sistema d’Antic Règim, sota una monarquia absoluta. L’ascens de Manel Godoy entre (1792- 1808) aniria acompanyat per una enorme impopularitat de la qual ni el propi monarca Carles IV s’escapava. La primera guerra enfrontaria a Espanya amb la França de la Convenció revolucionaria a partir de 1793, va ser la primera guerra continental. Va tenir com a conseqüència l’aguillotinament de Lluís XVI, el que va afectar al propi Carles IV, ja que ambdos estaven emparentats, ja que eren Borbons i havien establert els pactes de familia. Aquesta guerra aniria precedida per una enorme exaltació del poble en contra d’aquest conflicte. Per la noblesa en canvi i per l’esglèsia van denominar- la com la Guerra Santa. A Catalunya va ser coneguda com la Guerra Gran. Els efectes d’aquesta guerra van ser negatius per Espanya. En els inicis del conflicte, la guerra era favorable a Espanya que ocuparia el Rosselló, però, la seva victòria va ser efímera perque els francesos van conquerir Catalunya i Bilbao forçant a Godoy a buscar la Pau, que es firmaria a Basilea el 1795. Aquesta Pau va permetre que Godoy fos conegut com a príncep de la Pau, títul totalment fora de lloc, i que França renunciés a les seves conquestes sobre Espanya a canvi de les seves colonies a Santo Domingo. A nivell militar, va tenir uns efectes catastròfics. A nivell econòmic les conseqüències de la guerra tampoc van ser favorables ja que, s’hi va dur un endeutament guvernamental que es convertiria en un mal endèmic durant tot el s. XIX i va ser quan Godoy començà a plantejar les desamortitzacions eclesiàstiques per desfer el dèficit econòmic. Però li comportaria l’enemistat eclesiàstica i s’havia d’enfrontar amb ella.


5

La guerra va comportar pèrdues econòmiques i demogràfiques entre 1793 i 1795, periòde que va durar la guerra. El més important a destacar va ser el canvi d’aliances internacionals entre Espanya i França. Si bé en un principi hi havia enemistat entre Espanya i França degut a la Revolució francesa i al conseqüent aguillotinament de Lluís XVI, més tart es farien aliades. Aquest fet va provocar que Anglaterra s’enemistés amb Espanya. L’aliança doncs, entre Espanya i França es va donar després de la Pau de Basilea. El 1796 es va produír la primera guerra contra Anglaterra i durà fins el 1802. Aquest conflicte va posar de manifest la debilitat de la flota espanyola respecte a l’anglesa, la qual va fondre a l’espanyola significant la fi del tràfic mercantil espanyol amb Amèrica, de manera que es creà una fisura en el sistema colonial espanyol que va repercutir en la nova situació de l’economia espanyola, la qual patia un colapse de la hisenda. Hem de tenir en compte que el comerç amb Amèrica era molt important i que durant el s. XVIII s’havia incrementat la pressió fiscal entre Espanya i Amèrica (en el s. XVII Amèrica s’anava independitzant, durant el regnat dels Àustries, però amb els Borbons, van enfortir els vincles colonials) de tal manera que els ingressos colonials mantenien la hisenda espanyola. Per això va ser tant important la pèrdua de colonies americanes. Entre 1802 i 1804 va haver un periòde de treva que es trencaria en aquest últim any, iniciant- se la segona guerra contra els anglesos(1804). En aquest cas, els espanyols van patir una derrota definitiva. El 1805 Espanya va perdre a la Batalla de Trafalgar tot el que restava de la flota, fent del somni de poder recuperar les colonies americanes, un fet impossible. El almirall Nelson, entre d’altres grans capitans van ser víctimes, però el més significatiuva ser que la flota espanyola es va perdre totalment donant lloc a la fi del poder imperial de la monarquia espanyola. A partir d’aquest moment, es començaria a donar la independència dels diferents estats americans. Espanya passaria de ser una de les potències principals en el marc internacional a una de les darreres, ja que, en el congrés de Viena –al final de la guerra amb França- Espanya, ni tan sols va ser convidada. Mentre s’hi donaven les guerres contra els anglessos, s’hi donaren una sèrie d’elements que descompensarien la corona espanyola en un moment en que aquesta s’acabà subordinant a les exigències franceses, sobretot a partir de 1799, quan Napoleó arribà al poder francés. Aquesta relació de dependència entre Frnça i Espanya es van fer mitjançant diversos tractats: El Tractat d’idelfons el 1800, el d’ Aranjuéz el 1801, on Espanya cedí tota la flota a favor de França, o el Tractat de Fonteneblau l’octubre de 1807, tractat molt important ja que, en ell el govern s’adhereix al bloqueig internacional que França va proposar en cantra d’Anglaterra i, en aquest Tractat, a més de la subordinació d’Espanya amb França establia el repartiment de Portugal entre les dues potències. A finals de 1807 es van introduir tropes franceses a la Península amb l’excusa de que anaven a ocupar Portugal, tot i que pels espanyols va ser entés com un intent d’ocupació francés. Això provocaria que s’iniciés la Guerra contra el francés, iniciada el 1808. Una sèrie de fenòmens reflectien com la descomposició monàrquica tenia que una vessant familiar entre el pare, Carles IV, que era impopular i sotmés a un govern arbitrari i impopular encapsel.lat per Manel Godoy; i el fill, el jove Ferràn príncep d’Astúries, futur Ferràn VII, que conspirava contra el seu pare i qui va acabar per aglutinar totes les posicions contra Godoy, principalment monàrquiques i clericals. Aquesta pugna entre pare i fill va tenir dos episodis destacables que manifesten el grau de descomposició de la monarquia:

- A l’octubre de 1807 Procés de l’Escorial: Es va acusar a Ferràn de conspirar contra el seu pare Carles IV. D’aquest procés no va sortir cap sentència condemnatòria però, d’aquest procés reaccionari contra Godoy, contra la Constitució, les Corts, el lliberalisme i després contra Napoleó, va provocar que el sector popular li dongués el sobrenom de Ferràn el desitjat, de tendències conservadores.

- Després d’aquest procés van continuar conspirant fins al març de 1808 quan es donaren els Motins d’Aranjuez que anaven contra Godoy i que obligaren a Carles IV a abdicar a favor del seu fill Ferràn, el que provocaria la invasió dels francesos. El 6 de maig de 1808 es produiren les Abdicacions de Baiona segons les quals Ferran VII qui conseguia en Març la corona, conseqüentment abdicaria a favor del seu pare i Carles IV faria el mateix otorgant- li la corona a Napoleó. En aquest moment la guerra contra el francés ja s’havia iniciat produïnt- se una nova etapa.

TEMA 2: LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM I LA INTRODUCCIÓ DEL LIBERALISME (1808- 1833). Cronològicament, aquest periòde abarca desde l’inici de la guerra contra el francés, o guerra de la independència, fins a la mort de Ferràn VII. Va ser un periòde en el qual Espanya viuria una situació complexe. Trobem una primera etapa en que destàquen una sèrie de fets com la Guerra contra el francés o Guerra de la Independència, si es mira desde el punt de vista de Catalunya el 1808. Aquesta guerra va representar l’inici de l’ensorrament del sistema d’Antic Règim i l’aparició de les forces lliberals, les quals van aprofitar la crisis i la guerra per donar a conèixer la construcció d’una nova societat, la qual cosa quedaria plasmada en la Constitució de Càdis de 1812, la primera Constitució lliberal que contava amb


6

un important desemvolupament legislatiu, el qual es va dur a terme durant la mateixa guerra contra el francés. La guerra contra el francés va durar de 1808 a 1814 va ser un periòde en el qual el règim lliberal va dur a terme el pés polític, de manera que va quedar configurat el plà polític lliberal que s’enfrontaria amb el plà dels conservadors de l’Antic Règim. Amb la derrota francesa, se li va retornar la corona a Ferràn VII, la qual fins aleshores estava en Napoleó i s’inicià un periòde de restauracionisme, en el qual, la primera mesura pressa pel monarca va ser imposar l’Antic Règim i la monarquia absoluta, aplicant una política persecucionista contra tot signe lliberal. La Restauració absolutista es trobaria amb diversos inconvenients, tan socials com polítics. Després de derogar la Constitució de 1812, Ferràn VII va haver de fer front a la nova Constitució que s’implantà el 1820- 1823. Tot i que es va promulgar, la Constitució de 1812 no es va poder possar en pràctica, degut al conflicte contra el francés. No obstant, a la Constitució de 1820 si que va ser possible possar en marxa les mesures presses. El sector lliberal patiria una escició en les seves files. Per una banda estava la burgesia liberal progressista, que era partidària d’unes reformes lliberals molt més radicals i audaces i, per l’altre, estaven els moderats que volia portar a terme unes reformes mitjançant el pacte amb els sectors dirigents de l’Antic Règim. Seria aquesta última opció la que acabaria impossant el seu model d’Estat. Tindrien lloc una sèrie d’aixecaments pagessos a Andalusia contra el lliberalisme com a resposta a la fi de les relacions socials tradicionals pròpies de l’Antic Règim, aquestes relacions es van veure afectades, quan els lliberals van pronosticar la introducció de la propietat privada, el que va ser mutiu per que els pagessos es rebel.lessin contra els lliberals. En aquests enfrontaments participaria la Santa Aliança, institució integrada per Rússia, Prússia i Austria, potències encarregades d’instaurar i ajudar a instaurar l’Antic Règim allà on perillava vers la revolució, per això, va dirigir un exèrcit francés, conegut amb el nom dels 100.000 fills de Sant Lluís, per que recolzés al sector pagés i es recomposés la monarquia absoluta. La Restauració a partir de 1823 es va manifestar com a incapacitada per poder reestablir l’antic Règim tal i com s’havia donat abans de 1808. Un fenòmen explica la impossibilitat de retornar l’Antic Règim el 1823: la pèrdua de les colonies americanes a mans angleses provocà el colapse de l’hisenda espanyola. Segons en Fontana, diu que la impossibilitat de reconstruir l’Antic Règim va ser causat per una profunda crisi financera que obligaria a cambiar comportaments i actituts financeres i socials. D’aquí que aquesta última dècada (1823- 1833) coneguda com dècada omniosa –qualificatiu donat a aquest periòde per la historiografia lliberal-, fos tan conflictiva, ja que Ferràn va dur a terme la seva política més radicalitzant contra els lliberals. En aquest periòde s’acabà constituïnt una altre postura que considerava moderada l’actuació de Ferràn VII. Es tractava doncs, d’un sector radicalment absolutista i d’extrema dreta que qüestionava la política de Ferràn VII. Durant aquesta dècada va tenir lloc la guerra dels Malcontents o com la dels Agraviats, que es desemvolupà a Catalunya principalment i a altres regions en menor intensitat. Aquesta guerra seria la precursora de les posteriors guerres carlistes. Les guerres carlistes van ser una alternativa política que defensava, afèrrimament la instauració, fos com fos, de l’Antic Règim, però argumentaven el canvi dinàstic com a excusa per portar a terme els seus objectius i es poden contar tres d’aquestes guerres carlines que es donarien a partir de 1833. El primer dels periòdes en que es pot dividir aquesta etapa (1808- 1833) és el que va de 1808 a 1814, caracteritzat per la guerra contra el francés. La historiografia tradicional va qualificar a aquesta guerra com un conflicte per a furegitar a Napoleó d’Espanya per tant era una guerra patriòtica aconseguint movilitzar els diversos sectors contra Napoleó. No obstant, si analitzem les revoltes populars que es van produïr a partir de maig de 1808, es veu com es tracta d’un moviment molt complexe i no sols contra Napoleó sino que això es barrejava amb un aixecament contra les autoritats establertes, el que es manifestà de diverses maneres com: assalts a les empreses, assalts a recaudadors d’impostos o a representants de l’autoritat etc. De tota manera, la revolta popular va tenir un element significatiu, que rep la seva influència en l’Assalt de la Bastilla produït en plena revolució francesa el 1799, quan els revoltats anaven a buscar armes per fer front a l’exèrcit de l’Antic Règim, ens referim a l’alliberament de pressos, víctimes de l’Antic Règim que a Espanya va dur a terme el sector popular i que era el símbol de la revolució. L’inici de l’aixecament contra l’invasor va propiciar una autèntica revolució popular que amenaçava els fonaments de l’Antic Règim i l’ordre establert. És interesant com s’aniria desemvolupant l’enquadrament popular de les organitzacions armades que lluiten contra els francesos. Així com el sector popular ho fà en el sistema de guerrilles, els conservadors preferien l’estratègia del tradicional sistema convencional d’exèrcit regular, al qual, en cap momant es va voler incorporar el sistema de guerrilles. Aquest va ser un altre signe de l’oposició contra l’Antic Règim per part del sector popular. Parlem d’un caràcter revolucionari que no abraça el conjunt de voluntats que lluitaven contra Napoleó. En el sector que lluita contra Napoleó trobem aquells grups de la societat espanyola per els quals Napoleó es l’encarnació de la Revolució per tant seria el representant de tots els perills dissolvents del lliberalisme, és a dir, serien els defensors de la societat d’Antic Règim o feudals. Però també es manifestaren aquells sectors partidaris de portar a terme reformes sobre la vella societat feudal.


7

Aquesta heterogeneitat que lluitava contra Napoleó amb diferents objectius provocaria importants problemes en el decurs de tota la guerra. El procés polític que va tenir lloc a Espanya, un cop iniciada la guerra el dia 6- 5- 1808 es produïren les Abdicacions de Baiona, provocant que els òrgans de govern de l’Antic Règim adoptessin una política de passivitat tant per les tropes franceses com per les tropes dels revoltats. Aquesta passivitat amb respecte a la guerra va permetre l’aparició de tot un seguit de Juntes locals i provincials que s’hi van possar en una posició d’enfrontament contra els francesos i, al mateix temps van acabar creant unes noves estructures de govern que substituirien al previ. Es produí doncs, una revolució político administrativa que segons alguns historiadors, es va produïr com un acte de sobirania popular, en la mesura en que aquests nous organismes (juntes) actuarien com organismes polítics al marge de les institucions anterioment existents, com per exemple el Consell de Castella. No s’ha de mitificar però, la posició revolucionaria de les juntes ja que, en la gran majoria d’ocasions, aquestes juntes serviràn per enquadrar dins seu a les forces conservadores de la societat, fruit del temor d’aquest sector de que es produís una revolució més profunda. Per tant les Juntes van estar ocupades per conservadors per evitar qualsevol revolució més profunda. La composició de les juntes, ja siguin locals, provincials o generals sempre s’hi troben els sectors més conservadors, que utilitzarien les juntes com a valuard vers la revolució. Sobre aquest doble significat de les juntes (naixement revolucionari i escut de les classes conservadores) hi ha un element comú que es manté i fou la necessitat de mantenir sempre per damunt de tot un programa que defenssés la propietat privada i l’ordre social, en contra del possibles excessos que s’hi poguessin cometre. Per tant, en tot procés polític hi trobem la vertebració de noves organitzacions polítiques inicialment revolucionàries però posteriorment conservadores. El 25- 9- 1808 es creà la Junta Central a Aranjuéz amb pretensions d’actuar com a govern alternatiu del país. Aquesta junta tindria una composició aristocràtica i la seva acció inmediata es basava en limitar el poder de les juntes locals i provincials per centralitzar al màxim el poder polític i garantir al màxim les formes de l’Antic Règim, per desvaratar qualsevol intent autonòmic. Des de 1808 fins 1868 gairebé totes les revolucions liberals passarien per la dinàmica guvernativa del sistema de les juntes, que, com ja hem vist volien mantenir la propietat (valor funamental a defensar a les societats liberals) i l’ordre. Va ser per iniciativa d’aquesta Junta Central que l’any 1810, poc abans de dissoldre’s per donar pas al Consell de Regència (organització política de caire aristocràtic), va convocar, en el marc de la guerra, Corts Generals extraordinàries que haurien de culminar amb el procés revolucionari iniciat. La peculiaritat d’aquestes Corts va ser que no es van veure representats ni la situació estamental de l’antic règim, ni al país real que estava lluitan contra Napoleó. Dels 308 membres, 1/3 part eren eclesiàstics (97 membres) i la burgesia liberal ocupava un paper també molt destacat (60 empresaris, 55 funcionaris, 16 catedràtics,...). En canvi, la pagesia que era el sector que lluitava en primera fila contra els francesos i la resta les classes populars no s’hi van veure representats. Això explicaria que les decissions presses a les Corts passessin per la indiferència de la pagesia i dels sectors populars. Per tant a la Constitució de Cadis, moltes de les decissions polítiques varen perjudicar a la pagesia i al sector popular. Les Costs de Càdis de 1812 van representar una ofensiva del lliberalisme front la monarquia absoluta i inicià el desmantellament de la societat feudal. En el marc dels intensos debats que varen enfrontar als conservadors o servils amb la minoria de sector lliberal, molt dinàmic, es varen començar a aprobar una sèrie de decrets o lleis i es promulgaria una constitució, que si bé, es van fer, mai s’hi van poder possar en pràctica degut a la guerra. Aquesta Constitució de 1812 assentaria les bases del que seria l’acció liberal en el futur. Per tant la tasca de promulgar lleis i decrets, tot i que no tinguessin una viabilitat inmediata, es farien fins a la Constitució de 1837. Els lliberals defensarien la Constitució de 1812 com a forma metòdica de realitzar lleis. Els conservadors (també coneguts com a servils) i els lliberals (coneguts que eren els reformistes) eren els dos sectors que hi participarien a les Corts però, aquests últims, s’hi presentaren a les Corts de 1810 amb la protecció de l’esquadra anglesa. Al sector lliberal hi havia una escisió, els que col.lavoraven a favor de Napoleó perque creien que era el màxim representant de la revolució i els que lluitaven contra ell perque creien que la revolució havia de fer- se desde l’interior, els col.lavoracionistes de Napoleó eren coneguts com afrancesats. A partir de 1815 s’introduiria la Restauració de l’Antic Règim a Europa. A espanya a partir de 1814, quan Ferran VII estableix la restauració, el monarca els tractaria d’igual mode a lliberals i a afrancesats. A les Corts de Càdis de 1810, els lliberals eren la minoria, el que implicaria la primera ofensiva per aplicar lleis lliberals. Això va facilitar la promulgació de la primera Constitució el 1812, la qual representà el conjunt de la tasca legislativa de les Corts. Les lleis més importants que aprobaren a les Corts de Càdis van ser: - Promulgació de la llibertat política d’imprenta (10- 11- 1810). Regulava la lliure difussió d’idees que havia estat un tema conflictiu en époques anteriors. Aquesta llei no podia ser considerada com la llibertat de difussió d’idees tal i com

l’entenem avui sino que establia nombroses restriccions de llibertat d’expressió en tot lo corresponent a la religió i a la monarquia.


8

- Abolició dels dominis senyorials: ¿Conservació del feudalisme o no?. Va ser un tema de debat i va possar de manifest que el reformisme gadità tenia els seus problemes. S’ho van debatre perque allò que proclamà les Corts de Càdis va salvaguardar els interessos dels sectors dominants. Quan el decret va abolir el feudalisme, ho va fer en base a dos drets: * Els drets territorials que deribaven del dret de propietat que cada propietari té i que es van convertir en propietats privades. * Els drets jurisdiccionals fan referència als dominis senyorials provinents dels privilegis que els van otorgar durant el règim feudal. Les Corts de Càdis van establir l’abolició dels drets jurisdiccionals i van mantenir els drets territorials que otorgaven la propietat privada de la terra a qui tingués el contracte de propietat de la mateixa. Aquest decret que aboliria el dret jurisdiccional es va promulgar el 1812 però, va ser un decret que es va interpretar de formes diferents. Per una banda, els camperols consideraven que tots els senyorius eren jurisdiccionals per tant tot domini feudal ho era per jurisdicció i, si s’abolien els drets jurisdiccionals, aleshores la propietat de la terra era pel pagés qui tenia el domini útil feia moltes generacions (s’ha de tenir en compte que la propietat útil era un contracte entre senyor i arrendatari però mai li donava la propietat al pagés). Per altre banda, la interpretació senyorial interpreta que en cada domini coexistien dos tipus de drets: el territorial, que procedia de la propietat pròpia i prèvia de la terra (heredabilitat) i que les Corts de Càdis confirmaven que eren privades i, el dret jurisdiccional que no excloïa al domini de la terra perque ambdos drets eren independents. Aquesta polèmica estaria vigent fins a les Constitucions de 1837.

Les Corts varen establir que els senyors eren els propietaris de la terra per conferir- los la privacitat de la propietat. Els pagessos no van estar d’acord perque si la propietat era dels senyors calia que la mostressin. Els senyors, però s’hi van negar, al.legant que l’havien perdut o que l’havien destruït, a més no estaven gaire d’acord amb la privacitat de la terra perque, el fet de tenir la privacitat els generava el problema de haver de pagar uns sous als camperols que treballven per a ells. A més, afirmaven que la possessió de la terra no calia demostrar- la i que, en tot cas havien de ser els pagessos qui mostressin la propietat havien de ser els pagessos. Els senyors feudals sabien que no existia cap domini senyorial sense jurisdicció, però van al.legar això per mantenir les seves propietats. Si els senyors feudals no haguessin tingut privilegis, no haguessin pogut tenir els dominis. Per tant tots els dominis eren jurisdiccionals perwue s’haien adquirit pels privilegis. De fet la propietat privada se la van quedar els senyors. El 1814 Ferran VII va abolir totes les lleis gaditanes excepte l’abolició dels drets jurisdiccionals. Al mateix any, va haver una resposta camperoa que va plantejar els grèuges al Tribunal de justicia, el qual sempre va donar la raó a l’antic propietari. Com a resposta, els pagessos es negarien a pagar les rentes, ja que els senyors eren els propietaris absoluts de la terra. Desde 1814 a 1837 tota la polèmica al entorn dels dominis senyorials es plantegen sota aquest esquema. - Desamortització eclesiàstica agrària: Proposada desde l’época de Godoy. L’Estat continuava tenint dèficit i per això calia desamortitzar les terres per fer front a l’hisenda, però també amb la intenció de lliberalitzar el mercat de terres així s’afavoriria el mercat per la compra de terres, el que podia beneficiar als possibles compradors com la burgesia agraria o els pagessos emfitèutes. - Abolició de la Inquisició el febrer de 1813. La Inquisició seria abolida el que pronosticava la pèrdua de preeminència de l’esglèsia vers la noblesa.

Totes aquestes mesures es van pendre a les Corts de Càdis. A les mateixes Corts també s’hi va establir la Constitució de Càdis el 1812 la qual establia una sèrie de lleis:

- La Constitució del 19- 3- 1812 va rebre el nom de Pepa, perque es va fer el dia de Sant Josep (d’aquí el vell dit popular !que viva la Pepa ¡. Va ser la primera Constitució típicament lliberal, fruit del compromís entre lliberals i absolutistes. Era una Constitució lliberal perque reconeix que la legitimització del poder es troba en la nació, principi capdal vers el caràcter diví de la monarquia durant l’Antic Règim.

Desaparèixen els estaments i els privilegis. Aquesta legitimització s’expresaria a les Corts per representants de la nació. El nou


9

estat lliberal plantejava la uniformització legislativa en tots els territoris del país i sobre totes les persones del país. Tot i que d’hora els republicans i els federalistes posarien en dubte aquest caràcter unitari de la Constitució de 1812. - El poder es legitima a partir de la sobirania nacional, el que limitaria el poder del monarca, que passaria a ser un monarca constitucional i no reganaria pel caràcter diví sino depenent de la nació. - S’estableix la separació de poders: legislatiu, ejecutiu i judicial. En la Constitució es fa una concessió als absolutistes o servils que quedaria expresada en l’article nº 12, en el que s’explicita que la religió de la nació espanyola serà la catòl.lica apostìl.lica romana i única vertadera. Però en general es bastant lliberal i segueix el model francés: El parlament (Les Corts) represnta la institució on es legisla i on es decideixen qüestions polítiques com successió, tractats internacionals, contribucions, etc. El poder ejecutiu, el monarca és qui posseeix el poder del govern i de la Constitució i va intervenir en l’elavoració de lleis per la sanció i per a la iniciativa (la sanció fà referència al fet de que quan les Corts ja havien legislat sobre tot el que calila, les Corts s’havien de tancar i el rei era l’encarregat de fer- ho). Els ministres han de refrendar totes les decissions del rei. El poder judicial: la justici es competència dels tribunals i explícitament es prohibeix la intervenció tant del rei com de les Corts en els tribunals. Per tant era un poder totalment independent, a diferència dels altres dos. - Es crea un Consell d’Estat que acturaia com a òrgan consultiu del monarca i el crearien per evitar les males influències de camarilles d’interessos i que intervenien en les decissions i la vida política del monarca. - Recull el reconeixement dels drets individuals.

Si valorem la labor que es va fer a les Corts de Càdis, (tant decrets com la Constitució) va ser totalment reformista però va ser impossible aplicar- la per que es va realitzar durant un periòde bèl.lic (guerra del francés) fet que no permeté a les Corts controlar tot el territori sino part d’ell, ja que moltes zones eren dels francesos i perque sols reflectia les espectatives d’un sol sector que era minoritari (lliberals) i que no tenia el suficient poder per representar a tot el poble espanyol. Aquest caràcter minoritari dels lliberals explicitava que quan es presentés l’oportunitat, un cop acabada la guerra del francés, els absolutistes, amb la tornada de l’exili de Ferran VII, com a representant del sector més poderós i majoritari de l’Estat espanyol, implantessin l’Antic Règim. Es va anar formant una trama antilliberal durant les Corts de Càdis. Aquesta trama la protagonitzaren els servils (conservadors) mentre duraven les sessions en les Corts. Per altra banda, la Restauració absolutista, cal entendre- la en el marc europeu més àmpli que va surgir com a conseqüència de la derrota napoleònica, moment en que es restauraria l’absolutisme a tota Europa. La Restauració Absolutista seria possible gràcies al Tractat de Valençay l’11- 9- 1813 firmat entre Napoleó i Ferràn VII un cop que les tropes napoleòniques van caure a Espanya i, estipulava les condicions de Pau antre Napoleó (encara emperador) i Ferràn VII, al qual li va tornar la corona. Aquest tractat es va signar al marge del país de tal manera que, gràcies a aquest tractat, Ferran VII va poder recuperar el seu poder absolut sense haver- se de subordinar front la Constitució, és a dir, sense fer el jurament de fidelitat a la Constitució de 1812, per tant no s’havia de sotmetre a la sobirania del poble que era el que es va legitimitzar a les Corts. A més d’aquest context internacional del tractat, cal tenir present que a l’interior del país, davant l’inminència del fi de la guerra i del retorn del monarca, es configuraria una coalició absolutista en la que participarien sectors socials diversos, però sobretot, els més interessats en la recuperació de l?Antic Règim: clerecia, noblesa, sectors militars procedents de l’Antic Règim, els participants d’abans del conflicte de 1808, funcionaris de les jurisdiccions senyorials... Aquesta política de coalició, que pretenia desfer el projecte constitucional lliberal, donaria a conèixer el Documento de los Persas el 18- 4- 1814 que van signar 69 diputats servils (conservadors) que havien participat a les Corts de Càdis i que ja estaven en contra d’ella. Aquest manifest reclamava la Restauració de les Antigues Corts, les quals estaven establides per estaments i a on els privilegiats tenien tot el poder i exigien l’abolició de tota l’obra establerta a les Corts de Càdis. Aquest manifest va palessar la carta de presentació antilliberal i va permetre que Ferran VII es negués a jurar la Constitució. Entre 1814 i 1820 Ferran VII va estar reestablint l’Antic Règim. L’absolutisme estava adreçat a la recomposició del feudalisme, no obstant, aquesta voluntat va patir diverses dificultats. S’ha de tenir en compte que durant la Guerra del Francés, els vincles feudals havien quedat molt descompossats impossibilitant la regeneració dels mateixos durant el regnat de Ferran VII. Quan reestableix els privilegis del clergat i de la noblesa, així com quan restaurà el règim senyorial, al Decret de Restauració del Feudalisme el 1814, es confirmà l’abolició dels drets jurisdiccionals, el que havia estat establert a les Corts de Càdis. Possiblement, va ser la única norma que es mantingué, al


10

menys, en aparença ja que, els pagessos continuaven pagant les rentes, tot i que els senyors havien de recòrrer a la violència per obligar- los. D’altra banda, la monarquia de Ferràn VII durant aquest sexeni absolutista s’hauria d’enfrontar amb tres problemes que no podria resoldre de manera satisfactòria: 1º) La Crisi financera que esdevé de les conseqüents i enormes despeses públiques. 2º) La insurgència americana que a partir de 1814 s’encaminava cap a la independència. 3º) La dinàmica insurreccional que aviat practicarien els lliberals contra el Règim Absolutista. La Crisi financera (1814- 1833): En aquest tema la monarquia no trobarà solució. Des del moment en que desapareixen els ingressos colonials que la corona tenia desde el s. XVI a terres americanes i degut a les guerres contra Anglaterra, es desorganitzaria el govern i sense la possibilitat de poder defensar ni recuperar el mercat colonial. La desaparició d’aquests ingressos seria irreversible per la corona espanyola. Aquesta situació provocaria un increment del deute públic i comportaria que el deute de l’Estat fós més gran i que amb la desaparició dels ingressos colonials, es tingués que reformar àmpliament la fiscalitat -el sistema tributari-. Calia trobar ingressos en altres sectors però els sectors privilegiats estaven excents de pagar tributs i s’hauria de negociar en Corts una Reforma sobre aquest punt. Per cert, a les Corts de Càdis s’havia tocat aquest tema que contemplava la contribució directe que implicava la distribució de la carga fiscal segons la riquesa dels contribuents, de manera que s’eliminaven totes les excempcions fiscals. Però quan es van abolir les mesures legislades a Càdis, (excepte lallei d’abolir el dret jurisdiccional), aquesta mesura va quedar abolida. A partir de 1814, coincidint amb la Restauració de la monarquia, les colonies americanes s’inclinaren cap a la independència. Entre 1808 i 1814 l’activitat de les colonies havia estat amnivalent. Els crioyos (minoria blanca descendents d’espanyols) van iniciar el moviment per desfer el buit de poder que es donava a Amèrica desde que a Espanya, els francesos van ocupar el país. Aquest buit de poder possava en qüestió l’estructura social dels crioyos que eren els que tenien el poder sobre els afroamericans i sobre els indígenes, els quals degut a la seva explotació s'’avien revoltat. Els crioyos blancs tenien por a la revolució i van iniciar les tropes reialistes espanyoles, les quals estaven formades per soldats indígenes. S’ha de tenir en compte que Carles III va perjudicar als crioyos, ja que aquests només podien comerciar alb els espanyols però no amb altres colonies, per això s’iniciaria un moviment reformista en 1808 en nom de Ferran VII. A partir de 1814 amb Ferran VII va iniciar una enorme repressió sobre qualsevol intent reformista en Amèrica o allà on es dongués. El que provocà un aument de la intenció per a la independència, de manera que, la monarquia va haver de destinar a un exèrcit perque frenés aquesta insurgència, però no va ser possible deturar- la. Entre 1814- 1820 no es va conclòure el procés d’independència, tot i que no trigaria gaire. Les independències americanes van resultar d’una enorme transcendència ja que la pèrdua d’ingressos colonials (tant comerç com tributs) van aumentar el dèficit i van evocar al canvi social i econòmic de la monarquia, que es va haver de recolzar en mesures lliberals, el que provocà una grieta en l’Antic Règim. En l’interior, amb la coalició Absolutista, Ferran VII va sortir- se amb la seva però els lliberals van continuar amb la tasca reformista, tot i ser reprenguts dúrament. La prova de que la voluntat dels lliberals era ferma es troba en 1814, quan inicien les accions insurreccionals. El primer intent per forçar al monarca a jurar la Constitució de 1812 es va dur a terme al setembre de 1814, quan l’Espoz i Mina, que va ser un dels caps del lliberalisme espanyol va protagonitzar desde Pamplona aquest intent. El segón intent es va dur a terme el 1815, en un intent de cop d’Estat desde Galicia protagonitzat per Porlier. El tercer intent es va donar al febrer de 1816 desde Madrid. El quart intent insurreccional es promouria desde Barcelona protagonitzat per Lluís de Lacy el 1817, capità general. Aquest últim no costava sols amb membres de l’exèrcit sino també amb població covil: comerciants, fabricants i treballadors. Aquesta conspiració acabaria fracassant i Lacy afussellat a Mallorca. La darrera conspiració, que també fracasaria va ser la del gener de 1819 a València per la massoneria. Entre 1814- 1820 tota aquesta seqüència conspirativa, possà en marxa el fenòmen del Pronunciamiento militar (versió hispànica d’un cop d’Estat i que porta a l’exèrcit la funció motor de canvi polític). Per tant l’exèrcit es convertiria en la institució que per la força podia donar lloc als canvis polítics. Ja que tenia una preeminència política i en un moment en que no hi havia oposicions polítiques, l’exèrcit era la única opció d’aportar canvis. L’exèrcit s’escindiria en dos sectors: el lliberal i el que recolzava a l’Absolutisme. Aquest poder polític per part de l’Exèrcit es mantindria inclús quan van existir partits polítics ja que, aquests eren molt febles. El Pronunciamiento es mantindria durant molts anys, es recorden els de 1868 del general Prim. Ja fos pel sector lliberal o pel sector absolutista, els Pronunciaminetos van ser a l’ordre del dia. La incapacitat del govern per fer front als problemes del país, no va evitar que el Pronunciamiento de Riego a Càdis el 1820 acabés triunfant a moltes zones del país. Al mes de març, Ferran VII va acabar per jurar la Constitució de 1812 pronunciant la frase – Marchemos francamente y yo el primero por la senda de la Constitución- tot i que quan va tenir l’oportunitat, Ferran va retornar cap a una política d’Antic Règim. A partir de 1820 s’inicià un periòde constitucional: El trienni Constitucional (1820- 1823). Moment en que la Constitució de 1812 es va poder aplicar.


11

Entre 1820- 1823 s’inicià una etapa nova i caracteritzada per l acrisi de l’Antic Règim i per una temptativa del lliberalisme, en la qual la legislació que es farà a Corts podrà ser aplicades una sèrie de mesures reformistes per part de la burgesia lliberal i pels lliberals. Es tracta d’una acció que tindrà la virtut de provocar una escissió al lliberalisme: - Lliberals moderats. - Exaltats (que configuraràn el lliberalisme progressista). Aquesta escissió no serà provocada per una diferenciació classista sino que serà per l’aparició de divergència a l’hora de determinats límits de la política reformista. Al mateix temps que la política reformista del trienni constitucional provoca l’escissió del sector lliberal, també provocarà les primeres revoltes camperoles contra el règim lliberal. És un periòde breu però intens en contingut històric. En primer lloc, les Reformes burgeses pendràn cos en els diversos termes polítics. A l’abril de 1820, després del jurament de la Constitució de Ferran VII, els lliberals creen la Milicia Nacional que esdevindrà important perque estarà formasa per voluntaris i que s’acabarà convertint en el braç armat de la burgesia, el qual podia recolzar la nova Revolució burgesa que es volia construir i estaria format tant per sectors populars com burgesos. Alhora es posen en marxa tot un conjunt de mesures que trataven de lliberalitzar la terra, problema que romania des de les Corts de Càdis. Les Corts del trienni van adoptar la mesura de la definitiva desvinculació dels mayorazgos (institució que transmetia el patrimoni de la terra a l’hereu i prohibia qualsevol forma de venda de la terra). Es planteja la desamortització dels bens eclesiàstics, el que ja va estar plantejat per Godoy i a les Corts de Càdis. La finalitat va ser pel tema del deute públic de l’Estat. Amb la mateixa finalitat es va aprobar un decret que permetia la venda de la meitat dels anomenats valdíos (terres, generalment hermes i de propietat comú, a través de les quals, les comunitats pagesses podien garantir la seva subsistència, ja que amb les seves terres no hi tenien suficients) i les teres comunals. A més de fer front al dèficit públic també serviria per alliberalitzar la terra i el mercat. Amb aquestes mesures s’acabaria abol.lint el règim feudal. En matèria econòmica, les Corts del trienni decretaràn la llibertat d’indústria i de comerç, el que significaria que els gremis perderien els seus privilegis per tant es permetria una més àmplia expansió econòmica. Per últim, s’adoptaren les primeres mesures de caràcter proteccionista, per intentar articular un mercat nacional. Es prohibiria l’importació de grà i farines extrangeres amb la finalitat també de vertebrar el mercat espanyol amb el de l’exterior. A finals del s. XIX es produiria un debat entre proteccionistes i lliurecambistes que consideraràn que els aranzels als productes d’importació repercuteixen a la competència. Però en aquest moment, s’aplicarà en alguns cassos però com a norma general, els terratinents aplicaràn el proteccionisme. El govern del trienni també incorporarà normes vers l’esglèsia, com l’abolició de la Inquisició, norma constitucional que va ser acceptada per la pròpia esglèsia. Aquesta llei va anar acompanyada d’un decret de llibertat d’imprenta i van iniciar una Reforma del clergat regular que establia que els convents de menys de 24 membres fossin tancats i, els que tenien menys de 12 membres definitivament suprimits. Les Corts del Trienni van reduír a la meitat el delma, impost que abans era 1/10 de la collita destinat a l’esglèsia ara seria el 1/20. Per tant els lliberals volien eliminar l’autoritat religiosa. El que implicà l’antilliberalisme adoptat per diversos sectors de l’Esglèsia, fins al punt de que s’acabaràn convertint en l’autèntic organisme reaccionari contra el lliberalisme d’aquest trienni. Els clergues organitzaren una oposició camperola popular estructurada pels clergues i que se situa en l’oposició al lliberalisme en la mesura en que, les Reformes lliberals representen els interessos de la burgesia però no els dels propis interessats, els camperols ni dels sectors populars. Aquestes masses camperoles recolzarien el carlisme a partir de 1833 com a moviment d’oposició al lliberalisme que tant els hi perjudicava. L’efecte de les mesures lliberals sobre la terra i una mala conjuntura econòmica (males collites) varen acabar per provocar u descontentament social al camp que es va concretar en la proliferació de partides armades a les zones urbanes i organitzades pels carlistes (partidaris de l’Absolutisme monàrquic). A Catalunya, aquestes partides armades van ser tan extenses que produíren un autèntic aixecament armat protagonitzat pels pagessos, que s’institucionalitzaren en l’anomenada Regència d’Urgell: Organisme format per pro homs de l’Antic Règim i que estaria presidida pel Marqués de Mataflorida i per l’arquebisbe de Tarragona, o el Marqués de’Héroles. Homes amb molt de poder i que postulaven el retorn a l’Antic Règim. A Catalunya va tenir més incidència el conflicte pagés ja que es donaven els contractes emfitèutics amb els quals s’englobava a molta més pagessia vincualda al camp, que no en la resta d’Espanya on aquests contractes no es donaven. A més a Catalunya va coincidir amb el conflicte dels Maltractants. Aquesta lluita acabà amb la derrota dels insurrectes però no evitarà, en cap cas, que a partir de 1822 el Trienni visqués una situació d’extrema confussió en la que, s’hi barregen les conspiracions reialistes i, al mateix temps, a les divisions que s’havien constatat entre lliberals moderats i exaltats.


12

Aquesta situació més, el temor de que un contagi revolucionari s’extengués per tota Europa, van forçar a la Sta Aliança (Austria, Rússia i Prússia) a intervenir en Espanya. La Sta Aliança va intervenir per reestablir la monarquia espanyola i al Congrés de Verona va establir que el duc d’Endolema dirigiria a l’exèrcit francés conegut com els 100.000 fills de Sant Lluís, i que possaria fi a les espectatives del trienni, amb la promesa de que s'aplicaria una política moderada de la mateixa manera com l’aplicada per Lluís XVIII a França. El triomf militar de l’exèrcit d’ocupació s’explica, en bona part, per les divisions de la burgesia lliberal, ja que va haver un sector d’aquesta classe que hi va pactar amb l’exèrcit francés una entrada pacífica. El trienni es veu finalitzar per la situació interna que vivia el país i per l’ajuda internacional de l’exèrcit de la Sta. Aliança. A partir de 1823, i en un procés lent, les tropes penetraren en abril i fins a l’octubre del 1823 no es va reestablir els poders absoluts a Ferran VII. Des de 1823 fins a 1833 tindrà lloc el darrer procés de crisi de la societat d’Antic Règim. Al 1823 es va tornar a restaurar, per segona vegada, l’Absolutisme, en un periòde anomenat pels lliberals com: La Dècada Omniosa, durant la qual, la repressió contra els lliberals va ser molt més radical que antiorment i, al mateix temps, Ferran VII es veu obligat a practicar una política reformista. Per tant ens trobem en una época força contradictòria. El reformisme que practicaria Ferran VII provocaria l’escissió dins de les files dels seguidors absolutistes. Es donaria un sector integrista, dit Ultra o absolutista pur, contrari a la política reformista de Ferran VII i que acabarà vinculant- se a l’alternativa política del que oferia el seu germà, Carles (d’aquí que fossin coneguts com a Carlistes) i l’altre sector era el seguidor de Ferràn VII. Ferràn VII, segons la llei sal.lica, al no tenir descendència masculina, quan morís hauria de cedir el trò al seu germà, o bé, si aplicava una reforma, la seva filla Isabel II podria regnar. La disputa en el sector dels absolutistes estava en aquest fet, els integristes recolzaven la successió de Carles i els absolutistes (moderats o monàrquics) la d’Isabel II. Aquest periòde va estar marcat per una repressió bastant forta mitjançant una sèrie de mecanismes que evitessin qualsevol resorgiment del lliberalisme. S’Implantaria un autèntic terror judicial: amb la formació d’un cos de policia que, perseguiria a qualsevol suspecte i, un terror judicial amb comissions judicials encarregades de jutjar els delictes polítics que vindrien acompanyats per depuracions de qualsevol indici lliberal, tant a universitats com a institucions. Un cop abolida l’Inquisició l’esglèsia va imposar les Juntes de Fé clarament repressives que substituiren a la Inquisició. Els voluntaris reialistes eren la réplica absolutista de la milicia nacional lliberal i era clarament represora. Per tant, els voluntaris reialistes eren un exèrcit armat que aniria contra el lliberalisme i contra la milicia nacional. Era una entitat represora. La violència civil durant la dècada Ominiosa va estar a l’ordre del dia i va ser més dura que la violència exercida per les institucions. Aquesta situació palessava una guerra civil latent entre els diversos sectors de la societat (absolutistes vs lliberals). Aquesta violència civil era fonamentada per propagandistes reaccionaris els quals, tendien a fomentar la violència identificant als lliberals amb el sector acomudat i als reialistes amb el sector popular. Aquests propagandistes feien crides de l’extermini dels lliberals (comuneros i massons). A Catalunya la repressió va ser especialment intensa al camp i a les ciutats ja que aquí el malestar era més generalitzat en quant a les Reformes Lliberals, sobretot al camp. Barcelona en canvi, fins el 1827 hi va haver una guarnició militar francesa, els 100.000 fills de Sant Lluís que continuaven esperant instaurar l’Absolutisme desde que s’ho va encarregar la Sta. Aliança, però per altra banda van evitar que la repressió a Catalunya fós més intensa que a altres zones. A partir de 1827, quan es retiren les tropes franceses, el Compte d’Espanya introduirà la repressió a Barcelona contra els lliberals i contra els sectors més integristes del sector Absolutista. Per tant el Compte d’Espanya era un absolutista moderat al que Ferran VII li va concedir la Capitania General. Tot i que més tart seria un reialista. Per tant va haver un control estricte evitant qualsevol temptativa lliberal, les quals van ser mínimes. L’ agost de 1824 Valdés desembarcà en Tarifa i el 1831 esclatà la Revolució lliberal a París que serà el primer moviment insurreccional després de la Restauració i es produirà el triomf del lliberalisme sobre la Restauració a tota Europa Occidental vers la restricció absolutista que es donava a la resta d’Europa Oriental. A Espanya, el general Torrijos seria l’encarregat de donar el cop lliberal, però va ser controlat ràpidament. A la dreta de Ferran VII i dels sectors Absolutistes moderats es va anar construïnt un sector integrista que no acceptava cap canvi. Era el sector més reaccionari i encaparrat en la Restauració de l’Antic Règim pur i intacte i format per l’esglèsia, que no comprenien perque al 1823 no s’havia restaurat la Inquisició. Hi havia un petit grup de petits burgesos que els afectaven les reformes que s’havien introduït en la Restauració. Si afegim que la dècada dels 20 va haver una constant crisi econòmica, en la qual la última derrota de l’Espanya de l’Imperi colonial es va produïr el 1825, a més de la crisis financera (la qual feia més d’una dècada que s’hi donava) i la caiguda brusca dels preus agrícoles que deixaren a la majoria del


13

camperolat en la subsistència. Entenem com es produeix una aliança entre el sector integrista i pagesia que acusaria a les reformes del govern com la causa de tots els seus mals. A l’entron de don Carlos, germà de Ferran VII s’encarnaria el sector d’Absolutisme pur que trobarà a les files dels voluntaris reialistes, formats desde el 1823, el seu braç armat. Aquest sector integrista trobaria en els frares més radicals, els portaveus ideològics i finalment la noblesa i l’auto oficialitat de l’exèrcit de l’Antic Règim finançaria aquest sector. Les manifestacions armades apareixen ja al maig de 1824 i s’esperava una insurrecció per Primavera del 1825, però, no va ser fins el 1827 que els absolutistes purs no provocaren l’enfrontament conegut com Guerra del Malcontents o dels agraviats. Aquesta guerra, típicament carlista, tot i que va ocòrrer abans de que es plantegés el plet dinàstic que no es plantejaria fins a 1830, però que ja en 1827 es donaren evidències de la voluntat d’un sector de la població que volia una alternativa política. En aquest conflicte van movilitzar a uns 30.000 homes dirigits per antics caps reialistes insatisfets. El Compte d’Espanya va possar fi a la guerra, iniciant el seu comandament com a Capità General contra els integristes absolutistes purs. La repressió que Ferran VII va dur a terme contra aquesta revolta carlista possava de manifest la fermesa per mantenir l’ordre social, tant en contra dels lliberals, com en contra de la dreta radical. L’ordre social era una condició necessària per que, en matèria econòmica, la monarquia pogués dur a terme algunes mesures, tot i que fossin lliberals, ja que els ingressos colonials havien desaparegut. Aquestes reformes sols podien ser efectives en una situació d’ordre. S’adopta el codi de comerç, llei de mines, reforma de la hisenda... Aquests intents de lliberalitzar l’economia en cap cas van rebre un paral.lelisme polític ja que, no es van plantejar alliberalitzar- se políticament. Això es veu quan amb el perill de que la Revolució europea de 1830 es contagiés a Espanya, Ferran VII intensificà la repressió. En aquest marc, en els darrers anys de Ferran VII es plantejarien la qüestió successòria arràn del naixement d’Isabel, fruit del quart matrimoni de Ferran VII, descendència que possava fi als desitjos del seu germà don Carles per succeïr a Ferran VII. Aquestes espectatives de don Carles es van veure frustrades perque poc abans de nèixer Isabel, la filla de Ferran, va donar a conèixer la Pragmàtica Sanció (1789) promulgada en a Corts i que no l’havia donat a conèixer fins a 1830 i segons la qual, la successió seria possible per linia femenina. Quedava clar que el país començava un plet successori. A partir d’aquest moment s’iniciaren les primeres conspiracions carlines – Successos de la Granja 1832- i que acabaran per forçar al monarca cap al sector del lliberlalisme més moderat i s’acabarà forjant una aliança final entre els lliberalismes moderats i els monàrquics reformistes que no acceptaren la solució carlina. Durant els darrers anys de Ferran VII, els terratinents feudals i propietaris burgesos interessats en el projecte lliberal pactarien a l’entorn de la infanta Isabel, per que quan morís Ferran VII es dongués un canvi polític però no massa radical per evitar possar en perill en l’ordre social establert. Davant aquesta alternativa favorable al canvi, don Carles que estava marginat a la successió agruparia a tots els sectors més importants en el manteniment de l’estructura de l’Antic Règim. Aquestes serien les dues alternatives que s’enfrontarien quan la mort de Ferran VII. TEMA 3: REVOLUCIÓ BURGESA I ESTAT LLIBERAL (1833- 1868). A paritr de la mort de Ferran VII i l’entronització d’Isabel II es va instaurar la societat lliberal i la de l’Antic Règim que va permetre la consolidació de la Revolució burgesa a Espanya. Tot i que es va donar un debat sobre si s’havia produït o no una Revolució burgesa o no, però si la Revolució significa que la burgesia va accedir al poder, aleshores, com es evident, si que es va produïr. La consolidació de la burgesia capitalista al poder es va concretar gràcies a les aliances dels sectors moderats de l’Antic Règim –propietaris terratinents- amb la burgesia lliberal moderada urbana. El sector terratinent acceptà pactar amb la burgesia però a canvi hauria de rebutjar als seus privilegis i acceptar compartir el poder. - El Gato pardo: Si volem que tot es mantingui com està hem d’acceptar els canvis-. Frase que simplificava la situació dels terratinents i que beneficiava a la burgesia urbana ja que representava un suport social suficient en el cas de possibles tranvalsos socials que innevitablement sempre acompanyaven als canvis de tipus lliberal. El 1833 la situació tot i el pacte, no estava tan clara ja que de 1833- 1843 estaven plantejades diverses alternatives, clàrament excluients. Aquestes alternatives eren:

1ª) Quan s’inicià la Regència de Mª Cristina, l’esposa de Ferran VII per la insuficiència d’edat de la seva filla Isabel, es produí una Revolta carlina el 1833 arreu de l’Estat i que es creà sota el lideratge de don Carles i agruparia a tots els nostàlgics de l’Antic Règim i de la pagesia. Per tant no acceptaven cap reforma lliberal i es deien dir Carlistes. 2ª) Dins de les pròpies files del lliberalisme d’escissió que es creà durant el Trienni Constitucional, (1820- 1823) lliberals moderats i Exaltats van aumentar molt més i van dur a crear dos opcions lliberals moderats i lliberals progressistes, que si bé presenten models de societat gairebé idèntics, en canvi sostenen conceptes polítics i de límits de reformes molt dispars. 3ª) A l’esquerra del lliberalisme es desemvolupa una tercera força política: la dissidència Republicana de carácter urbà i popular, que es vincularà d’hora al socialisme utòpic i que es


14

formava a Europa. A Catalunya començà a sorgir el Republicanisme, conjunt al socialisme utòpic en 1830, coincidint amb l’aparició del moviment industrial a Catalunya.

No se sabia quina era l’alternativa majoritària, però en principi, la burgesia lliberal moderada era la que s’impossaria. Els sectors més progressistes de la burgesia lliberal, s’encarregarien d’efectuar les reformes econòmiques, mentre que les reformes polítiques les faria la burgesia moderada lliberal. La primera dècada del govern lliberal moderat va anar de (1833- 1843). Va ser una dècada bastant conflictiva, degut en gran part a la guerra carlina que es mantindria fins a 1840, i també van influir els conflictes polítics entre ambdos sectors lliberals i les agitacions socials que tota aquesta situació suscità. A partir de 1844 els lliberals moderats s’acabarien per impossar definitivament en el poder, el que pronosticaria certa estabilitat política que duraria fins a 1868, tot i que va haver un curt periòde lliberal progressista que aniria entre (1854- 1856). L’etapa inicial va ser la més problemàtica de totes. Cronològicament abarca de 1833 a 1844 coincidint amb la Regència de Mª Cristina (1833) i amb la regència d’Espartero (1844). Van ser deu anys en que es produïren fenòmens de carácter diferent però amb una evolució linial de conflictes populars i polítics entre les dues grans fraccions lliberals. Aquesta complexitat va iniciar- se quan la reina mare Mª Cristina assoleix la regència, ja que va haver d’abandonar les seves intencions inicials de formar una monarquia absoluta sense acceptar cap reforma, però quan davant l’esclat de la Revolta carlina a l’octubre de 1833, que no acceptaven la regència de Mª Cristina, aleshores va haver de recolzar- se en la burgesia lliberal. A partir de 1833, un cop abandonats els principis monàrquics per part d’Isabel, va quedar confirmat el pacte entre la corona i la burgesia lliberal mmoderada. També es veu com el lliberalisme va continuar legislant reformes amb la finalitat de convertir la societat espanyola en una societat capitalista i lliberalitzar l’Estat. Aquesta tasca reformista la van dur a terme els burgesos moderats que introduirien les Reformes lentament, segons Martínez de la Rosa – así arrancarian la raíz del feudalismo sin tocar la propiedad-. Durant aquests anys inicials (1833- 1835) les Reformes assoliren un pés especial. Les Reformes fetes per Javier del Burgos serien polítiques:

- El novembre de 1833 centralitzaria el poder polític a partir d’una divisió provincial i, al mateix temps crea la figura del que aleshores s’anomenaria subdelegat de foment que era el que estava per sota del governador civil.

Tot i la divisió provincial, el poder de l’Estat era el més important perque era el que lligava a totes les provincies. Per tant el poder polític de l’Estat subordinaria als poders polítics provincials. Inclús els alcaldes haurien de ser representants del govern.

Govern de l’Estat. Poder Provincial (municipis). Poder Local (alcaldes).

Aquest factor separaria les espectatives polítiques entre els burgesos moderats i els progressistes que pensaven que el poder local havia de ser representant popular i no del govern. Els moderats pensaven que les reformes administratives solucionareien tots els problemes d’aquí que la centralització política esdevenís funamental pels moderats. En aquesta fase assolí significativa la promulgació de l’Estatut Reial (abril de 1834) elaborat pel govern de Martinez de la Rosa amb l’objectiu de procedir a la convocatòria de Corts. Aquest estatut, tot i que s’ha equiparat a un text constitucional no ho és perque establia dues cambres:

La Cambra dels pròcers del regne: cambra nobiliaria formada per nobles d’anomenament reial designats pel rei.

La Cambra dels procuradors del regne: que gaudien d’aquest càrreg si contaven amb una renda superior a 12.000 reials, per tant era un càrreg restringit i també serien nomenats per la corona.

L’Estatut era més una carta otorgada concedida pel rei i esdevenia el decret d’un monarca absolut organitzada pel propi monarca i donava lloc a un règim polític oligàrquic. La lentitut de les reformes polítiques i l’escamoteig de les reformes econòmiques que no s’havien promulgat encara, les exigències que pretenien els progressistes d’agilitzar les reformes i de la creació d’una milicia nacional, van provocar un clima de tensió política que esclatà al mes d’agost de 1835, quan esclatà un procés revolucionari en que les milicies nacionals, es van anar constituïnt milicies nacionals urbanes que acabaren encapsalant un moviment de juntes revolucionaries, semblant a les que van fer el 1808 i que, van obligar a la reina a imposar a un polític progressista com a cap del govern, aquest va ser Mendizabal. La primera insurrecció popular va acabar amb la crema de convents el 25 de juliol de 1835 a Barcelona (al 1909 es produïa la segona, en la Setmana Tràgica de Barcelona, i al juliol de 1936 es va donar la tercera crema de convents amb la guerra civil) la causa va ser la derrota soferta a Reus per un destacament lliberal contra els carlins, i la noticia de que amb els carlins va participar un frare, el que va ser mutiu sufiecient per cremar convents.


15

La crema va anar precedida per una acció molt relacionada amb l’insurrecionalisme de les ciutats, que va ser la crema de les portes de les ciutats, on es donava l’imposició de impostos sobre els preus dels productes de consum i que la població creia que era la causa del cost de la vida. La conflictivitat social no s’acabà aquí sino que, quan arribà el general Bassa per intentar desarmar la milicia, la situació aleshores es va radicalitzar ja que, van assaltar el Palau Reial i s’assessinren a Bassa, també l’estatua de Ferran VII va ser enderrocada i la multitud assaltaria la comissaria de policia incendiant la fàbrica de Bonaplata el 1835, aquesta va ser la primera manifestació d’antimaquinisme a Catalunya. Aquesta fàbrica havia incorporat els tres processos de teixir (filatura, tissatge i estampació) el que representà una autèntica innovació. També va possar de manifest un nou conflicte social que desemvocaria en el moviment obrer industrial, enfrontament entre obrers i patrons, conflictes que s’havien ja produït anteriorment entre teixidors i empresaris. A gener de 1836 va arribar Espoz i Mina, general lliberal progressista que havia fet la guerra contra el francés (1808) i que va imposar l’ordre a Barcelona. Finalment la reina regent es decantà cap als progressistes i al setembre de 1835, Mendizabal fou designat cap de govern després de garantir que podia exercir una autèntica dictadura administrativa. La mesura més significant que va dur a terme Mendizabal va ser la del 19- 2- 1836 quan decretava desamortització de les propietats del clergat regular i les possava pública subasta. La desamortització de 1836 va ser feta a Espanya durant el règim lliberal. La mesura esdevenia funamental pel que fà a la transformació de la terra, ja que afectaria a 1/3 part de les terres conreuades, les quals de mans de l’Estat passarien a ser propietats privades, però també significaria el desmantellament del poder de l’esglesia que tenia molt poder econòmic. Al mateix temps, les repercusions eren d’altra mena, no sols perque es privatitssessin les terres sino perque es constituiria una burgesia agrària que finalment, desplaçaria al camperolat cap a una proletarització forçada. D’altra banda, la desamortització va permetre la possibilitat de comprar les terres desamortitzades (possades en venta pública subvasta). Es podien comprar terres amb els títuls de deute públic. Amb aquests títuls es podien comprar les terres desamortitzades, el que tindria importància perque, la burgesia financera però especuladora, ja que no es caracteritzaria pels negocis productius sino per l’especlació amb la compra del deute públic de l’Estat, es convertiria en burgesia terratinent. Molts autors diuen que el deute públic de l'Estat es va convertir en una palanca d'ac’mulació de capital a mans de la burgesia especuladora que compraria terres de l'Estat. Cal tenir present altre aspecte que configuraria el carácter d’aquesta burgesia ja que, en el moment en que el govern decideix desamortitzar les terres, en aquest moment el deute públic gairebé no tenia valor. De tal manera que el negoci de la burgesia era rodó – els títuls de deute no tenien valor en el mercat financer i podien comprar terres que els convertien en terratienents-. Aquesta operació també l’interessava al govern per que així s’alliberava del deute públic el que podria garantir per al futur noves emissions de deute públic en el mercat. De manera que el govern convertirà la seva política en un negoci especulatiu i no productiu, del qual s’obtindran importants beneficis. A partir de la desamortització, el problema de l’abolició dels drets jurisdiccionals, legislat a les Corts de Càdis de 1812, va adquirir altre significació. Aquest tema cobraria na nova dimensió ja que no només afectava als dominis civils, sino també eclesiàstics i burgessos, ara que n’havien comprat. Segons de si la interpretació que es dongués sobre el tema de la jurisdicció, la compra de les terres per la burgesia seria beneficiosa o bé totalment inútil. Si era la interpretació de la pagesia, els burgessos no contarien amb els drets senyorials de les terres a menys que mostressin els papers de propietat de la terra, el que era impossible per que ni els propis antics nobles els tenien. Per altra banda, si contem amb la interpretació senyorial, aleshores si que serien propietaris per que segons ells, la propietat jurisdiccional i la proopietat terrenal anaven separades i per tant no calia ensenyar els papers de la propietat. Aquesta nova dimensió explica el conflicte entre pagessos i burgesia, la qual estava adscrita al moderantisme lliberal i en aliança amb la moblesa terratinent desde 1835. A les Corts de 1837 es donaria la raó a la noblesa i a la burgesia, de manera que es van convertir tots els dominis de senyoriu en dominis territorials el que provocaria l’exempció de l’obligació, per part de la noblesa i de la burgesia, de presentar els antics tituls de propietat. Així s’assoliria l’aliança entre la noblesa i la burgesia terratinent. Així es solucionà el tema de l’abolició dels drets jurisdiccionals. Els grans perjudicats d’aquestes mesures serien els camperol, tot i que podia contar amb la vía judicial per poder demostrar els seus drets ancestrals sobre la terra davant un tribunal, però aquests, des dels anys 1830, donaven la raó als terratinents. A partir de 1840, l’actuació dels pagessos es centraria sobretot en la reivindicació de la propietat de la terra el que no s’abandonaria fins a la guerra civil de 1936. La pagesia recorreria en molts cassos a l’acció directe, ocupant terres al marge de la via legal, ja desde 1840. Les terres comunals les van mantenir els pagessos momentàneament, el que explica la situació de certa estabilitat en el camp espanyol, tot i que, al 1855 Pascual Madoz, polític progressista en el periòde del govern totalment progressista, (1854- 1856) faria la desamortització de totes les terres sense excepció, va ser aquest un fet que provocà reaccions radicals de la pagesia contra el govern.


16

Si a nivell econòmic l’empenta dels burgessos de Mendizabal era clara, pel que fà al sistema polític la cosa no estava tant clara. Es van donar tota una sèrie de pressions que pretenien restaurar la Constitució de 1812 i que acabaren per destituir a Mendizabal el 1836, impossant a un nou membre que dirigís el govern com va ser Insturiz, lliberal moderat que pretenia mantenir una política conservadora, potser per això, es va donar un Pronunciamiento militar (que com sabem va ser un sistema motor de canvi durant tot el s. XIX i part del s. XX) i que va ser recolzat per un ampli concens social. La situació forçà el retorn al poder dels progressistes en la persona de Calatrava. El govern de Calatrava, fruit del pronunciament, va tenir molta significació perque es va fer jurar a Mª Cristina la Constitució de 1812 i, al mateix temps, es va reestablir, a les Corts de 1837, tota la legislació gaditana de 1812. Això significava la implantació d’un marc legal que definiria les noves relacions lliberals burgeses i el nou estat lliberal sense la possibilitat de retorn possible. Amb el govern sota el control del progressista Calatrava es va procedir a unes noves eleccions a Corts (les Corts Constituents) que varen acabar discutint i promulgant una nova Constitució, la qual substituiria a la del 1812, ens referim a la Constitució de 1837, la qual tindrà un gran sentit a l’Espanya del s. XIX, per que fou la consolidació definitiva del règim constitucional a l’Estat espanyol i, a diferència de la constitució de 1812, que només va ser aplicable durant el trienni de 1820- 1823, aquesta del 37 es va poder aplicar durant un periòde molt més llarg. Clar que, la Constitució de 1837 va ser molt menys democràtica que la seva antecessora. La Constitució de 1837 limitaria els excessos democràtics amb la finalitat de convertir- la en una Constitució de concens entre la burgesia moderada i la burgesia progressista. Aquest aspecte ha portat a interpretar a aquesta Constitució com el resultat d’un pacte entre una burgesia financera, comercial i terratinent que ha aconseguit un règim constitucional parlamentari mitjançant la compra dels bens eclesiàstics i que ha pactat amb l’aristocràcia terratinent que va acceptar compartir el poder polític, amb la finalitat d’evitar l’expropiació dels seus bens i tituls que havien anat mantenint de generació en generació. Per tant la Constitució de 1837 constituiria el pacte entre aquests dos sectors socials. En qualsevol cas, aquesta Constitució introduiria una sèrie d’elements:

- Bicamarisme: El parlament es dividiria en dues cambres: la primera era la Cambra Alta on estaven els senadors que eren escollits indirectament, es a dir s’impossaven pel monarca. La segona era la cambra baixa composta per diputats escollits directament, és a dir, per votació.

- S’impossa el Sufragi Censitari: Permet que siguin electors un nombre reduït de la societat segons el seu nivell de renta.

- Introdueix la Sobirania Compartida: En la Constitució de 1812 s’havia impossat un sistema constitucional en el qual la sobirania requeia sobre les Corts i el monarca no tenia poder de decissió. En aquesta Constitució les coses canvien ja que, el monarca el rei si que tenia poder de decisió sota un parlament constitucional bicamaral o compartit.

Aquest esquema, bastant conservador es el que es mantindria en la major part de la política espanyola, arribant fins a 1923, quan la dictadura de Primo de Ribera (excepte en alguns periòdes en que es va lliberalitzar una mica com en la Constitució de 1869). Per altra banda permetrà l’hegemonia política de la burgesia terratinent que s’aglutinarà a l’entorn del sector moderat, que seria l’hegemònic fins a la dictadura de Primo de Rivera. Si el progressista Calatrava va ser qui va instaurar el nou sistema, la gran beneficiària seria la burgesia lliberal moderada, la qual contava amb el control de dos dels òrgans de poder més importants com eren el poder ejecutiu i el legislatiu. La burgesia progressista en canvi sols tindria el control del poder local (alcaldies dels pobles) i el control sobre l’exèrcit. Això provocaria una llògica dualitat de poders que acabaràn generant greus problemes i enfrontaments entre els lliberals moderats i els progressistes. Aquests enfrontaments es varen intensificar en el moment en que els moderats volien culminar les seves reformes polítiques, en el seu sentit antidemocràtic i centralista (vist ja desde la ideologia de Javier de Burgos). Per fer- ho pretenien adquirir el poder que ostentava el sector progressista. És a dir, volien: restringir el poder del l’exèrcit; restringir la llibertat de prensa, que afectava a la lliure difussió d’idees; volien restringir encara més el dret de vot i pretenien que els ajuntaments (per tant els municipis) fossin instruments de poder local directament controlats pel poder ejecutiu i la corona (és a dir pels moderats). D’aquesta manera, els regidors de l’alcaldia podrien ser escollits pels contribuents més importants, els que millors rentes tinguessin de mode directe, tenint, aquests regidors de l’alcaldia, unes funcions deliberatives, mentre que l’alcalde seria nombrat per la corona i pel poder civil a les capitals de les provincies dels pobles (als municipis) de mode indirecte i tindria unes funcions ejecutives. El que tractaven els moderats era de tenir controlat, mitjançant el poder ejecutiu, tot el sistema. Quan aquesta llei d’ajuntament va ser promulgada, inclús per la corona, els protagonistes es van veure afectats i començaren noves insurreccions on trobem de nou la formació de Juntes desde finals d’estiu de 1840. En aquesta ocasió els Pronunciamientos durarien fins a la destitució la regent Mª Cristina, qui es veuria obligada a retirar- se del país i serà susbstituida per la regència del militar progressista Valdomero Espartero, qui acabava de derrotar als carlistes, el que l’envoltava d’una enorme aureola popular. Isabel II, encara menor d’edat era aleshores, una nena de 12 anys.


17

Entre setembre de 1840 i 1843 el govern espanyol va estar en mans de la burgesia progressista encapselada per Espartero. Aquest sector es va veure atrapat en una contradicció de la que no s’en sortiria. Per una banda la burgesia terratinent que no estava dispossada en que perillés la seva hegemonia (de 1833 a 1840) i, per l’altra, els sectors populars que progressivament anaven assolint més conciència popular. Aquesta contradicció provocaria el fracàs del general Espartero. Aquesta contradicció reapareixeria de 1854 a 1868. La burgesia progressita intentaria viabilitzar els seus objectius:

Consolidació de les seves conquestes lliberals.

Es tornen a vendre bens eclesiàstics, per tant farien altre desamortització.

Posen en funcionament mesures democratitzadores com: - Reforçament del poder municipal

perque reflectís la sobirania popular. - Reforçaren la milicia. Mentre desemvolupaven aquestes mesures, els burgesos moderats optaren per situar- se al marge del sistema i es recolzarien en Mª Cristina, la reina mare, iniciant les conspiracións contra els progressites, per exemple, el general Narvaez, o el general O’Donnell que conspiraria contra els progressistes primer i després ho faria contra els moderats, o el general Prim exponent del lliberalisme moderat a 1840 però més tard seria un exponent del progressisme a 1870. La seva conspiració va fracassar a l’octubre de 1841. Per tant moderats tant polítics com militars iniciaren l’oposició. Per la seva banda, el sector popular s’enquadrava en el partit republicà i sovint creant cossos francs dins la milicia nacional, establien el seu rebuig vers els progressistes i la situació econòmica i social a la que duien al país. Les bullangues barcelonines es produíren durant el trienni constitucional progressista d’Espartero entre 1840- 1843 i van ser un rebuig econòmic i social cap a la situació del govern que més tard analitzarem. El protagonisme popular i la repressió que utilitzà el govern davant aquest protagonisme expliquen el fracàs progressita durant el manament espartista i cada cop s’aniria distanciant més d’aquest sector. També a la burgesia lliberal progressista hi hauria un grup que s’aniria desplaçant del progressisme per aliar- se al moderantisme. A partir de 1843 Espartero es trobava en una situació molt delicada ja que el seu partit progressista estava dividit, el que l’impedia rebre recolzament polític. D’altra banda, a l’estiu de 1843 començarien a aparèixer els moviments de Juntes, on trobem a sectors populars, que volien abolir els impostos sobre el consum dels productes de primera necessitat. Hi ha moderats que van aconseguir aliar- se amb sectors progressites descontents, que estaven contra Espartero. Així Narvaez va entrar a Madrid obligant a exiliar- se als progressistes com Espartero i Mendizabal per fer- se amb el control polític de l’Estat. Narvaez va obligar a dissoldre les juntes, pero moltes no volien fer això perque tenien projectes diferents als del sector moderat, però Narvaez no va donar lloc a la controversia i les va dissoldre per la força per fer- se amb el control, el que provocà que un sector popular de la població estigués en contra de Narvaez. Narvaez i els moderats van declarar a Isabel II major d’edat quan aquesta tenia 13 anys, però ho va fer perque així evitava una regència. Però al mateix temps exercirian una repressió que s’allargaria fins a 1844 per qualsevol intent contra el moderantisme de Narvaez. La mare d’Isabel, Mª Cristina es va tornar a admetre. - Les bullangues barcelonines. La regència d’Espartero va coincidir amb episodis d’insurrecció popular que possaren en relleu la importància del popularisme. Aquests moviment venien contextualitzats per una sèrie de causes per les quals passava el govern: en primer lloc, la crisi econòmica permanent que s’accentuà a partir de 1840, quan es produí la concentració dels mercats mundials que provocaren la caiguda dels preus agrícoles i industrials que provocà problemes per la subsistent classe popular. En segon lloc, la lluita entre burgesos i molts dels sectors populars contra el govern, ambdos s’enfrontaren amb les mesures financeres i polítiques d’Espartero, es centraven en lluites entre el govern de Madrid i Barcelona. Un primer moviment insurrecte es va donar quan es va produïr l’enfrontament entre el govern de Madrid i Barcelona a l’octubre de 1841 quan la Junta Suprema de Vigilancia de Barcelona convocà a la ciutadania per enderrocar la Ciutadel.la de Barcelona (símbol de la repressió que Felip V va exercir contra Barcelona i era considerada una ofensa per alguns ciutadans barcelonins). Això no va ser ben vist pel govern d’Espartero, que creia que les reivindicacions catalanes eren pròpies del caràcter anticonformista i rebel dels catalans. Espartero impossà mesures represives i va dissoldre la Junta Suprema de Vigilància de Barcelona, va desarmar la milicia i va detenir a aquells que participaren a l’acte d’enderrocament de la ciutadel.la. Aquest primer enforntament va agreujar la situació econòmica i incrementava el descontentament popular a Barcelona.


18

Al novembre de 1842 es produí un segon enfrontament a Barcelona. En aquest cas es va tractar d’un enfrontament entre la ciutat civil de Barcelona contra el govern centralitzat d’Espartero a Madrid. Les causes a més de la crisi econòmica, van ser el malestar que existia a Barcelona provocat pel propòsit d’Espartero en firmar un Tractat de Comerç amb Anglaterra, el que provocava la reacció catalana, perque a Catalunya es practicava el proteccionisme i els productes anglessos eren molt competitius. D’altra banda, el govern de Madrid volia sotmetre als catalans al servei d’armes a través del sistema de les quintes reials (era una mena de servei militar en el qual s’integraven a la milicia espanyola, el que els catalans no volien ja que en cap sentit eren partidaris de pertànyer a cap institució espanyola). Espartero creia que els catalans tenien el privilegi de no fer el servei d’armes que altres comunitats feien i volia que això s’acabés, però els catalans no volien renunciar a aquest “privilegi”. En tercer lloc, volien impossar als barcelonins una prestació de treball adicional i uns impostos èxtres per reconstruir el tros enderrocat de la Ciutadel.la. L’espurna esclatà amb la detenció per la policia d’uns ciutadans considerats republicans. Inmediatament la iniciativa de revolta va caure sobre els republicans. L’exèrcit repubñicà es reuní a Montjuïch per constituir la Junta Popular Directiva Provisional dirigida per components republicans i presidida per Carsí. La isurrecció de Barcelona (15 de novembre fins el 15 de decembre) culminà amb el bombardeig sobre la ciutat desde Montjuïch per part d’Espartero. Després d’això, diversos grups socials es van opossar a Espartero però també, van manifestar que el sector popular català comencés a miovilitazar- se per interessos propis, els quals no coincidien ni amb la política d’Espartero ni amb la burgesia ciutadana. Una de les primeres mesures que va pendre la Junta Popular Directiva Provisional dirigida per Carsí, va ser la creació d’un exèrcit anomenat “tiradors de la Pàtria”, que pretenia diferenciar- se clarament de l’exèrcit nacional. Aquests tiradors van estar vinculats a les classes populars urbanes de Barcelona. La constitució d’aquest exèrcit va acabar sent l’element que configuraria una política d’aliances entre les diverses forces polítiques constituídes a Barcelona. La burgesia barcelonina va intervenir, el 27 de novembre de 1842 recolzant- se en la milicia nacional que va dissoldre el cos de tiradors de la Patria i creà una nova Junta, amb la intenció de que negociés amb Espartero. Per tant aquesta nova Junta, encapselada per burgesos tractaria de negociar i possar fi a la revolta. El dia 2- 12- 1842 fracasarien les negociacions i s’establiria una nova Junta clarament republicana que tornà a armar al poble. Amb aquesta nova Junta, Espartero va bombardejar desde Montjuïch la ciutat i va representar la fi del moviment. La burgesia va tornar a pendre la iniciativa i desarmà la patronella (la milicia catalana dels tiradors) i pendrà les mesures perque l’exèrcit nacional entrés a la ciutat. La única possibilitat pels sectors populars va ser la rendició. La nova Junta va haver d’arrancar totes les banderes negres que els republicans van utilitzar com a símbol de revolta. Quan l’exèrcit entrà a la ciutat només trobaren a treballadors menestrals perque, la burgesia havia fugit al nort de les ciutats per fugir de les revoltes. La repressió que va exercir Espartero o el duc de la victòria, va ser molt contundent ja que va afussellar, empresonar i deportar i al mateix temps, va aconseguir els seus objectius, és a dir, va impossar noves contribucions una de les quals era de 12 mil.lions de reals per la reconstrucció de la part enderrocada de la ciutadel.la, el sistema de lleves militar, etc. Les classes populars van quedar enemistades tant amb Espartero com amb la burgesia urbana lliberal. Arràn d’aquesta enemistat, a partir de maig de 1843 aparèixen moviments anti progressistes i anti esparteristes arreu de la Península i també de Barcelona. Amb el nou govern moderat i el seu intent de desmantellar la Junta de Barcelona en aquest moment, la revolta estallà de nou, no sols a Barcelona sino arreu de Catalunya amb una carga social com cap altre i a l’estiu de 1843, les classes urbanes van ser les protagonistes, al marge de la burgesia. La revolta s’escampà per tota Catalunya a l’estiu de 1843. En la base del moviment, en la Junta, es produí un canvi en la reivindicació de les classes populars que es manifestà amb aspiracions igualitàries evidents. Ens trobem amb la revolta coneguda amb el nom de Janacia (concepte d’origen gitano que volia dir els que passen gana). Els jamancis s’organitzarien en cossos francs de militars autònoms i donarien mostres de superar el propi programa de les Juntes, a més d’enarvolar banderes negres i vermelles com a símbol de la lluita. Aquest nou element reivindicatiu, quedà molt bé reflrctit en els cants del Xiririt i la Campana (Dossier). El moviment del jamancis va durar més que el moviment del novembre de 1842 perque estava millor organitzat i va durar un mes, sota una situació de setge per les tropes moderades. En aquesta ocasió les condicions de rendició van ser més moderades que amb Espartero, ja que sols van dissoldre l’exèrcit de jamancis format pels menestrals. La revolta va acabar en Figueres, on la resistència contra els moderats va culminar al gener de 1844. Amb la fi de la revolta els moderats van aconseguir controlar la situació en el seu conjunt, de manera que, s’obrí una nova etapa. Pel que fa a la conflictivitat social, amb aquest últim moviment


19

insurreccional, no hi haurà participació popular contra la burgesia lliberal per tant trencaren les relacions ambdos sectors que si bé en un principi havia estat necessària, des d’aleshores la burgesia governaria sense el seu suport.

- El Fenòmen del Moviement Obrer. Durant el trienni esparterista es produí altre fenòmen que trasformaria les relacions econòmiques i socials, el moviment obrer català reflectiria que la industrialització havia començat una fase d’expansió suficient que donaria lloc a l’aparició d’un proletariat que pretenia moltes coses i que va provocar conflictes. La industria catalana va aconseguir l’expansió degut, en part, a l’associacionisme obrer. Abans de 1840, la conflictivitat laboral ja havia aparegut i d’aquí que es creessin associacions tot que ilegals. A partir de 1840 apareix la Societat de teixidors de forma legal serà la responsable del nou impuls del nou associacionisme obrer que es planteja en tres direccions diferents i complementàries:

Mutualisme: Creació de societats d’ajuda mútua i que apareixen a partir de la idea d’intentar alleugerir la situació de l’obrer sense l’essència de les desigualtats del món obrer. Van ser importants en un moment en que l’obrer no estava assegurat, és a dir, havia de treballar per cobrar sino no podia cobrar. Als anys 1840 apareixen les Caixes d’Estalvis i Previssió per la tercera edat per ajudar, en cas de malatia a l'obrer.

Cooperativisme: Es concreta a través de la cooperació tant de consúm com de producció. Es vincula en els seus origens en una de les idees del socialisme utòpic que deia que era possible construir un sistema de producció paral.lel a l’existent i que era molt més just que aquest. Els mateixos obrers eren els que formarien aquest sistema paral.lel i esperaven que es generalitzés per substituir a l’existent perque, no es basava en l’explotació dels obrers.

El Sindicalisme: Organització que es fonamenta en societats de resistència i té com objectiu la lluita de les condicions de vida que impossava el capitalisme. Seria la bessant més bel.ligerant contra el sistema. A partir de 1868 culminaria amb el Sindicalisme Revolucionari que d’una manera clara postul.la la destrucció del sistema capitalista. El sindicalisme es basava en la defensa dels treballadors i les seves condicions.

Aquests tres eren les dimensions de l’asociacionisme a Catalunya. La burgesia industrial va fomentar tant el mutualisme com el cooperativisme, mentre que el sindicalisme va ser reprimit. Com a contrast, el proletariat es va anar decantant cada cop més cap al sindicalisme, utilitzant com a marc legal per apropar- s’hi al sindicalisme, el mutualisme i el cooperativisme. La Societat de Teixidors apareix com una societat mutualista i com a una societat de resistència, arribaria a posar en funcionament una cooperativa fabril de teixidors de cotó, amb l’objectiu de donar feina als obrers aturats. Per tant encarnaria les tres dimensions de l’associacionisme. Entre 1840- 1843 la Societat de Teixidors va participar gairebé en tots els conflictes dels teixidors també a la dels filadors que s’incorporarien a les reivindicacions de millors condicions, sobretot en el moment en que s’introduí la màquina que filava amb més rapidesa però més prim. No seria fins a 1854 que es donaria la gran onada d’antimaquinisme (ludisme). El problema dels teixidors és que cobraven per peces però amb la introducció de la màquina les peces s’allargarien, per tant tardaven més en fer-les i cobraven menys. El problema dels filadors era que cobraven pel pés fil.lat i amb la màquina el fil era més prim per tant havien de filar més quantitat per cobrar el que abans cobraven. Van haver vagues, inclús vagues solidàries. La participació de molts dels obrers asociats a les revoltes que tingueren lloc durant aquest periòde, tingueren relació amb la idea que tenia la burgesia de que l’asociacionisme fós dissolt perque nega el principi de llibertat de contracte, nega el principi de la llibertat de les relacions entre patrò o empresari i obrer. Aquesta dissolució va tenir lloc des de novembre a desembre de 1841 i el gener de 1843 i va acabar essent dissolta al gener de 1844, quan els lliberals moderats es van fer amb el control total del poder. Tots aquestes dissolucions significaren que el moviment obrer s’aniria rebel.lant i reorganitzant al llarg del temps col.lavorant amb les bullangues i vagues abans comentades. - La Priemra Guerra Carlina: (1833- 1840). Mentre es produia en el decurs dels anys 1830, al lliberalisme es va donar una guerra civil, la Primera Guerra carlina que va ser molt important. La guerra carlina estava sota l’aparença d’una successió però en realitat, enquadrava una autèntica revolta popular dirigida pel clergat rural i per sectors de la petita noblesa i protagonitzat per una pagesia que acabà reaccionant violentament contra un estrat lliberal que, amb les seves mesures desamortitzadores, els expropiaven de les terres que havien conreuat durant generacions i els deixava en la misèria. Aquesta guerra va durar set anys (1833- 1840). El carlisme reflexaria a una minoria de la societat que era reaccionaria per que s’oposava a tot tipus de canvi i mantenien el seu desig d’Antic Règim, però a més el carlisme recollia el descontentament


20

social d’un gran sector de la pagesia que es veia directament perjudicat per que introduia el capitalisme en les relacions burgeses al camp. L’adscripció de la pagesia al carlisme, no volia dir que la pagesia defensés el feudalisme si no que s’enmarca en les tradicions de les lluites populars contra l’opressió feudal més que les lluites que tenien entre els feudals i els capitalistes. Per entendre la lluita de la pagesia contra el feudalisme tot i vincular-se al carlisme, cal entendre la situació que tenia amb l’Antic Règim. La societat pagesa continuava sent tradicional a través de tres elements funamentals:

- El rei que pel camperol era la font de tota justicia. - L’esglèsia presideix en les comunitats rurals la vida pública i privada dels seus membres, a més

lliga al camperol al sistema moral i econòmic tradicional. - Sentiment ambigu protonacional que es manifesta en un rebuig de tot allò que era extranger o

ve d’afora, defensa tot lo tradicional i qualsevol sistema de canvi era trencar amb la tradició. Seria el designi de Deu, Pàtria i Rei. El model de societat que defensaven els pagessos no seria però, el feudalisme ja que els explotaven sino, un projecte utòpic. Una de les dificultats de la lluita pagesa fou que sempre crea insurreccions, el que provocà que la pagesia no pogués configurar un projecte polític propi. Tractava un projecte igualitarista amb un rei paternal en el qual desapareixessin els intermendiaris entre rei i subdits i una monarquia en la qual els camperols fossin propietaris lliures de les terres que treballaven i de les seves collites. A partir d’aquests interessos de la pagessia començaren a haver partides armades tant carlines com de bandolers degut a la crisi van començar a formar- se i al 1833 es donaren en gran nombre d’aquestes partides que s’incorporarien a l’exèrcit carlí. Les pròpies partides surgien del camperolat a partir de 1833. Els reialistes acabaren sublevant- se quan es va cumplir l’amenaça de la seva desarmació i substitució. Això provocà que personatges com Merino pogués movilitzar a 10.000 homes en armes sols a Castella. Desde Galicia fins a Catalunya, les partides pagesses armades que proliferaren al llarg dels anys 1833- 1834 representaren les manifestacions de la revolta social que tenia a sobre l’Estat lliberal quan es començava a fer la Constitució. En aquest moviment carlista es sobrepossarà un projecte polític en el qual don Carles (nomenat Carles V pels seus partidaris) intentaria optar a la corona en competència amb la seva nevoda Isabel II, així, com abans ho havia intentat alb el seu germà Ferràn VII. Els carlins van extendre’s per gairebé tota la Península i s’observà que de 1833 a 1838 l’exèrcit va tenir molta movilitat i un repte a la corona i al govern lliberal, tot i que no va aconsegiuir una presència estable en cap territori concret, excepte a País Vasc i determinades zones del nort de Catalunya i al Baix Aragó (Valencia nort i Sud d’Aragó). No obstant, no van aconseguir cap ciutat excepte Bilbao. Fins a 1837 el carlisme representaria un problema greu per la pròpia estabilitat del sistema lliberal. A partir d’aquest any canviaria la situació ja que, els progressistes decideixen ficar- s’hi en el conflicte des d’un punt militar, Espartero jugaria un paper clau per acabar amb la disidència carlina. En aquest any també es va dissoldre el règim senyorial el que comportaria la conversió de la noblesa en propietaria de la seva terra per tant es va eliminar un dels suports més importants que tenia el carlisme com era la noblesa. El fi de l’ absolutisme va comportar una bona situació pels nobles i els hi van treure el recolzament als carlistes per aïllar- lo. Espartero obligà al general carlí Moroto, al 1839, a firmar el Conveni de Vergara, que significaria la fi del carlisme al País Vasc. Això coincidí amb les derrotes que Cabrera, altre general carlí, va sufrir al Maestrat, mentre que a Catalunya, el carlisme també s’hi trobava en desorganització, el Compte d’Espanya era qui dirigia aquí el moviment i seria assessinat per homes de les seves pròpies tropes. Aquesta guerra finalitzaria el 6- 7- 1840 quan Cabrera atravessà la frontera francesa amb uns 20.000 homes de 80.000 que eren al principi. No obstant, com a moviment polític i ideològic es mantindria arribant a un punt en que es reorganitzaria un altre exèrcit carlí, el qual faria acte de presència durant el Sexeni Revolucionari i abans un altre conflicte carlí exclusivament a Catalunya.

- L’Estabilitat Moderada (1844- 1868 Revolució de Setembre). En 1844 Espanya va viure sota l’hegemonia dels moderats que duraria fins 1868 i que només es veurà trencada pel breu parèntesi progressista (1854- 1856). Podem veure que el lliberalisme passà per dos moments definits:

- (1844- 1854): Dècada moderada. - (1856- 1868).

* La Primera Etapa: (1844- 1854). En política es va generar una dura repressió contra tot el que representés una ofensiva contra el moderantisme lliberal, sobretot contra aquells sectors populars tot i que van participar a l’expulsió d’Espartero, tenien uns objectius molt diferents al sector burgés moderat. A 1844 s’havia aconseguit un sistema lliberal excluient i repressiu que es basava en dos dels fonaments més importants:

- Principi del respecte a la propietat. - Principi de respecte a l’ordre.

Fonaments que venien ja de la dècada anterior (1833- 1843).


21

Les primeres mesures moderades tendien a suprimir els termes democràtics anteriors i volien institucionalitzar un sistema de poder cada cop més centralitzat i més controlat per les noves classes hegemòniques. Es tractava d’una societat burgesa antidemocràtica. El lliberalisme no és sinònim de democràcia i unes de les lluites que s’han dut a terme han estat la lluita per la mateixa democràcia. Aquest comportament antidemocràtic, al mateix any 1844 es va concretar amb una sèrie de mesures:

- Dissolució de la milicia nacional com a cos armat on es podien infiltrar sectors populars i progressites.

- Limiten la llibertat de prensa reflactint així la por al lliure pensament. - Reestabliment de la llei d’ajuntament de 1840. - Creació d’una nova institució armada destinada a jugar un paper capdal en tota la lluita com va

ser la creació de la Guardia Civil. Aquestes dos últimes mesures van ser molt importants per que representaren la culminació de la centralització ja que deia, en el cas del reestabliment de la llei d’ajuntament, que l’alcalde seria nomenat pel govern i pel cap civil, en cas de que fos un poble més petit, en comptes de ser escollit pel poble com ho era amb els progressistes. Aquesta llei d’ajuntament també institucionalitzava el caciquisme rural que mantenia el poder local per les classes hegemòniques o poseidores i permetrà la consolidació d’un caciquisme que es mantindria fins al s. XX i que limitaria el creixement del camp espanyol. La garantia d’aquest caciquisme l’asseguraria la Guardia Civil, que esdevé l’ antítesi de la Milicia Nacional progressita, que era un cos urbà i popular, per tant un cos militar destinat a convertir- se en instrument de centralització, disciplinat i jerarquitzat tot i que depenia d’un cos civil a diferència de l’exèrcit que depén del poder militar. El creixement de la Guardia Civil serà espectacular, en deu anys tindria un miler de destacaments a tota la Península. Era una mena d’exèrcit d’ocupació permanent. La Guardia civil estava destinada a estabilitzar el camp, vers l’exèrcit, que seria més habitual a les ciutats. L’edifici institucional va ser culminat per la Constitució moderada de 1845 la qual revisava en sentit antidemocràtic la Constitució de 1837, la qual, al mateix tamps va lo propi amb la del 1812. Tenia com a objectiu conformar un nou sistema d’organització política que asegurés el control polític pels moderats, per garantir així el poder social de l’oligarquia agrària dominant. En la Constitució s’aumentaria el poder del rei que esdevé la institució que predominava per sobre de la resta i, al mateix temps estableix un sistema represntatiu que s’elavoraria a l’any 1846 que otorgava el dret de vot a unes 100.000 persones, concretament corresponien a un 1% de la població quan hi havia 12 milions d’habitants, el que per res representava un sistema democràtic. La llei electoral de 1846 establia que podien votar homes espanyols de més de 25 anys, que paguessin una contribució directe de més de 400 reals i els professionals que tributessin la meitat, és a dir 200 reals. Per ser membre de la cambra, és a dir representant en el govern havien de posseïr rendes de 12.000 reals i havien de contribuir amb 1.000 reals. Durant aquesta etapa va assolir especial importància una mesura que adoptaren amb el fi de reconciliar- se amb l'esglèsia catòl.lica com va ser la firma del Concordat amb la Santa Seu que acabà reconcil.liant l’esglèsia amb el règim lliberal a Setembre de 1851. El Concordat sancionava la nacionalització i privatització de les terres de l’esglèsia. És a dir, va acceptar les desamortitzacions però tenien contrapartides: els moderats havien de reconèixer el catolicisme com única religió de l’Estat espanyol; s’atribuia a l’esglèsia la funció de supervisar tot el sitema educatiu a través de la llei Moyano, per implantar l’ensenyament primari espanyol i l’esglèsia tenia el poder de revisar aquest àmbit, el que era otorgar- li molt de poder. L’Estat es comprometia a mantenir el culte i un sou a perpetuitat al clergat regular al càrreg dels presupostos de l’Estat. Per tant despesses i compensacions econòmiques quedaven a càrreg de l’Estat com a compensació de les desamortitzacions. Això es mantindria fins a ben avançat el s. XX quan s’estableix la separació entre esglesia i Estat. A partir del Concordat l’ascendència de l’esglèsia s’aniria recuperant de manera que als anys 1870 tenia molt de poder polític i econòmic provocant onades d’anticlericalisme. La dècada moderada va patir una estabilitat política que només es va veure trencada a Catalunya amb la insurgència camperola, que va donar lloc a una segona guerra carlina, sols limitada a Catalunya. És la guerra dels Matiners (segona guerra carlina)desemvolupada entre 1846 i 1849. En aquesta guerra es troba el plet dinàstic el qual, es va reanimar quan Isabel II, reina desde 1843 fou obligada a casar- se amb un cosí seu, Francesc d’Asís que sembla ser que era homosexual, el que representà una mala jugada perque el Comte de Montemolín, és a dir Carles VI (fill de Carles V) que no podia així accedir al matrimoni amb Isabel, el que representava un problema pel plet dinàstic, i a la vegada va aumentar la divergència carlina, problema que es va aprofundir amb la crisi de subsistència a tota Europa i malestar camperol a Espanya. Només la colavoració de camperols amb la guerrilla carlina va permetre mantenir el conflicte contra el govern durant tres anys. Durant aquest periòde va aparèixer una guerrilla molt més radical de partides republicanes que es varen alçar al camp català animades per l’Almetller, guerriller republicà. Per tant havia una doble guerrilla, la carlina i la republicana. Ambdues contràries al govern moderat. Bertàn i Soler lliberal progessista va intentar conciliar un projecte perque ambues guerrilles formessin una coalició guvernativa, però no va prosperar aquests projecte perque no tenien en comú res ideològicament.


22

El règim va començar a entrar en crisi després d’una sèrie d’escàndols en els quals entrà el sistema i que varen motivar les conspiracions militars que es donaren al 1854. El desprestigi de la Camarilla que governava a Madrid fou tan gran que s’aniria creant un nucli conspiratiu en el que participarien militars moderats vinculats amb els progressites que acabarien sota les ordres del general O’ Donnell, que si bé va participar contra Espartero (progressista) en aquest cas ho va fer contra els moderats. Aquest nucli conspiratiu dirigit per O’Donnell donaria lloc al Pronunciamiento el juliol de 1954 i al Manifest de Manzanares (FOTOCOP 1), document que exposava el programa polític del govern progressista al 1854. Mentre anava configurant- se un moviment popular que tenia interessos propis amb objectius com: el rebuig a les Quintes militars, a més el rebuig a la política impositiva del govern, sobretot a l’impost del consum (grava sobre els productes de primera necessitat i es pagava a les portes de la ciutat). El Pronunciamiento es va produïr a Vicàlvaro, coincidint amb les revoltes populars. Ambdues van provocar que els moderats possessin com a cap de govern al general progressista Espartero. En el manifest de Manzanares, s’exposaven ja, una sèrie de reivindicacions polítiques molt significatives per que volien ampliar les lleis electorals, volien reformar la llei d’imprenta, la rebaixa dels impostos, volien que es respectessin l’antiguitat del mereixements i que els ajuntaments fossin el reflexe de la sobirania popular i no la del poder central i tornen a formar la Milicia Nacional. Acaba amb la proclama a la regeneració lliberal i a la voluntat nacional. A partir d’aquesta confluència d’interessos s’obre un parèntesi en el govern moderat, desde 1854- 1856 que governarien els progressistes: El Bienni Progressista. Cal però abans veure una sèrie d’aspectes durant aquest periòde moderat (1844- 1854) com van ser l’aparició del capitalisme especulatiu. Amb la dècada moderada es donaria un capitalisme especulatiu, no basat en la producció per tant serà un capitalisme antiindustrialista. La primera qüestió que s’observa i que donaria lloc al capitaisme girava entorn al problema del dèute públic. Després de la Desamortització de Mendizabal el 1836, el deute públic va servir com a moneda de canvi dels bens desamortitzats. Aquest deute públic va ser molt significatiu a partir del dèficit, ja que a partir de l’increment del dèficit estatal el deute públic s’incrementaria. L’emissió del deute públic per part de l’Estat va aparèixer com recurs per garantir uns ingressos mínims –s’ha de recordar que els ingressos colonials van desaparèixer – i el deute públic suplia certa part d’aquests ingressos, però no ressolien tot el problema per això, l’Estat el practicaria continuament. A l’entorn seu, es configuraria una burgesia especulativa que cap a la meitat del s. XIX acabarà controlant tot el món de les finances: crearàn bancs, controlaràn el món dels negocis, impimirien l’especulació a l’acció guvernamental... Aquest tema va aparèixer en el sentit d’organitzar l’hisenda i per suplir els gastos de l’Estat per tant calia modenitzar la fiscalitat de l’Estat, és a dir, que tots els ciutadans havien de contribuir amb l’Estat, basant- se en la igualtat. Per tant caldria suprimir totes les antigues formes de fiscalitat feudal, és a dir, suprimir els privilegis. El tema de la Reforma de la hisenda s’havia plantejat des de les Corts de Càdis del 1812, on es va aprobar una reforma de la fiscalitat que establia una contribució directa i única, però va fracasar. En plena dècada Omniosa (últim periòde de Ferran VII) Lopez Vallesteros, el ministre d’hisenda, va dur a terme un intent de Reforma per aprobar un pressupost, que per primera vegada a la història donava a conèixer les despesses que tindria l’Estat. No serà fins a 1844 quan els moderats consoliden el seu poder, i quan es portarà a terme la Reforma fiscal definitiva imposada pel ministre Alejandro Mon i seria la Reforma definitiva que introduiria aquests criteris de racionalitat i estabilitat econòmiques. La Reforma de Mon unificaria tots els sistemes fiscals existents establint- se un sistema que implicava unes contribucions directes, que gravaven sobre la propietat, la industria i el comerç; i al costat d’aquestes estarien les indirectes, que es situaven a les aduanes (pels productes que entraven des d’afora), sobre el timbre ( documents o cartes) i sobre els consums i drets de portes (productes de primera necessitat). D’aquesta manera, la reforma fiscal semblava aparentment moderna però sobre el paper ja que, en la pràctica no va ser tant moderna ni beneficiosa. Les contribucions directes: l’Estat no podia saber les propietats i les riqueses que es tenien per tant les contribucions directes van tenir un paper molt petit. Mentre que les classes populars a través de les contribucions indirectes van dur a terme tot el pés fiscal de l’Estat. El propi Estat es va convertir en un negoci per a la burgesia per que quan es van començar a tornar els presupostos, la partida més important anava destinada a amortitzar el deute públic, això es reproduïa cada any i l’interesava a la burgesia, per això el feia incrementar. El segón pressupost anava destinat a la guerra i a la marina que era tres vegades més gran que el pressupost del ministeri de foment, el qual abarcava l’agricultura, la indústria, les obres públiques i l’educació. A partir de la Reforma Mon d’aquesta fiscalitat s’explica l’interés dels moderats en fer crèixer el deute públic i també s’explica com a l’entorn del dèute públic, tant a l’interior com a l’exterior del país, s’anessin configurant tants interessos especulatius, tant per la banca com per la borsa, que es dedicaven a especular amb les obligacions de l’Estat.


23

Per altra banda, a partir d’aquests moments es va establir una estreta relació entre el món de la política i el món dels negocis que es concretà en personal molt actiu en el món de les finances i que acaben ocupant molta impotància en el poder de l’Estat. El cas més significatiu va ser el de José de Salamanca financer que a 1844 va fundar el banc d’Isabel II (1844) i que s’unificaria amb el Banc de San Fernando per formar el Banc d’Espanya. Aquest financer ocuparia la cartera d’hisenda en més d’una ocasió per tant ocuparia un càrreg important en el govern i des d’aquí s’encarregaria de beneficiar- se de la seva posició. A finals de 1840- 1850 venen precedits per la primera expansió del segle on a més del Banc de San Fernando, en 1856 va passar a ser el Banc d’Espanya, es començà a crear una sèrie de bancs privats: Manel Girona creà el 1854 ek Banc de Barcelona; al mateix temps comencen a aparèixer bancs extranjers que volien fer també negocis mitjançant el deute públic espanyol, la banca francesa dels Rothschild. La creació de bancs ca ser tan nombrosa que l’any 1856 es regularien unes condicions de Societats de Crèdit per regular el creixement dels bancs. És imprtant com el món de les finances i dels negocis es configura a través de l’especulació i com els beneficis d’aquests negocis anaven destinats a la compra de terres per incrementar el patrimoni territorial. Aquesta obsessió de comprar noves terres explica altre dels fenòmens importants, com va ser el fet de que, a partir del s. XIX irrumpissin a l’Estat espanyol les inversions extrangeres que colocaven al capitalisme espanyol en una situació de subordinació ja que, aquestes inversions es van fer per obtenir beneficis a curt termini, més que no pas pel desemvolupament industrial. Això va crear una situació de subordinació i de dependència que es va manifestar en dos sectors com va ser el cas de la mineria i del ferrocarril. En quant a la mineria cal tenir present que fins 1849 aquest sector havia estat vinculat al patrimoni de la corona per tant totes les mines eren propietat directe de la corona. El 1849 els moderats van aprobar una nova llei de mines en la qual les mines es nacionalitzarien, és a dir passaven a ser propietat de l’Estat, de la nació, ja les explotés la nació o les donés cedides a particulars sota determinades garanties. El resultat final va ser que qui va explotar les mines varen ser els extrangers. Les concessions per l’explotació de les mines i l’entrada massiva dels extrangers no es va donar absolutament fins a 1868 però, amb aquesta llei es consolidà la fòrmula de la concessió de mines a força extrangers a canvi del pagament d’un canon anual al marge de la productivitat i al marge de si les explotaven o no. Pel que fà al tema dels ferrocarrils, gràcies a la construcció d’aquest s’hagués pogut finançar la industria metal.lúrgica, que en el cas espanyol es trobava en un punt incipient. Però varen predominar els interessos especulatius. Hi ha un abans i un després de 1855 (moment en que es construeix el ferrocarril i es dicta la llei de ferrocarril). Abans de 1855 ja es donaven els interessos especulatius en la construcció del ferrocarril que en molts cassos provocava conflictes entre les diverses poblacions que codiciaven que el ferrocarril passés per la seva pobalació. Van donar- se escàndols com el de que el govern subvencionava la línea Madrid – Aranjuez, per tant seria una linea privada finançada pel ministre de finances Salamanca, o bé fer canviar d’ubicació l’estació del Nort de Madrid per fer- la coincidir amb uns terrenys de la casa reial que cobrarien així fortes indemnitzacions per la seva expropiació, després de 1855. A Barcelona es faria la primera linea Barcelona- Mataró on també es va comportar autèntics problemes per que el ferrocarril passés per segons quines zones. Amb la nova llei de ferrocarrils de 1855 autoritzava la importació de material ferroviari excent de pagar drets d’aduana, de manera que serien els francessos els que entre 1855- 1865 construirien la xarxa ferroviaria bàsica espanyola. Tot va venir de França: locomotores, ferro, de manera que es va perdre una oportunitat per potenciar la industria autòctona. Mentre, es va produïr un aument de l’increment creditici espanyol de manera que, la quantitat d’inversions que es van fer van estar destinades al ferrocarril. En principi va tenir èxit entre 1855- 1865, van rebre un voltant de 1583’2 milions de pessetes, mentre que altres inversions de societats per accions no van arribar als 98 milions de pts. Un dels dilemes era qué transportar, ja que el bitllet era molt car i per altra banda no hi havia mercaderies que transportar. Altre cosa que va fer fracassar el ferrocarril va ser la planificació del mapa ferroviari, el qual era radial amb centre a Madrid, amb la finalitat de mantenir alimentàriament a la classe política, disposada a Madrid, ja que conectava amb els principals centres productors. Hem de tenir en compte que Madrid no era una capital industrial sino burocràtica on no s’havia desemvolupat la industria (excepte al sector de la construcció i gràfiques) per tant desde Madrid era difícil que es translladés algún tipus de productes per a la resta d’Espanya. Aquesta situació va provocar una decaiguda, era un projecte de devaluació a Espanya però va servir per incrementar els beneficis francessos. El fet de que el ferrocarril fos creat pels francessos va ser perque les classes dirigents, bàsicament estaven interesades a la compra de propietats però, per res per la inversió industrial. Per tant no hi havia la suficient crescuda a la industria metal.lúrgica com per fer el ferrocarril. A més s’ha de tenir en compte que la classe dirigent espanyola va optar per impossar una via més ample que la que tenien a la resta d’Europa amb la finalitat d’evitar qualsevol invasió extrangera, ja fós bèl.lica o comercial. Cal doncs parlar d’un fracàs de la industrialització sota el govern dels moderats. Aquesta classe dirigent sols tenia l’obsessió per acumular terres i no pas en la industrialització per això va fracassar.


24

La industria espanyola va fracassar a excepció de Catalunya que va rebre l’impuls de la industria del cotó. De manera que Catalunya es va acabar convertint en la fàbrica d’Espanya segons en Jordi Nadal. A partir dels antecedents del s. XVIII, quan va començar la industria cotonera i fins a 1840, es va produïr una lenta transformació que va comportar la conversió de manufactures que s’hi dedicaven a la llana o a la seda cap al sector del cotó, en un procés en que no hi van mancar turvulències (incendi el 1835 de la fàbrica de Bonaplanta) però en cap cas no es va aturar. Aquest procés es va generalitzar per tota la geografia catalana, fins al punt que a la fi de la guerra carlina, que fou un impediment, la industria cotonera catalana va experimentar un creixement que només es va aturar entre 1861 i 1865 quan arràn la guerra civil americana s’interroperen les importacions de cotó d’Amèrica. El fet de que es mecanitzés la industria va estar vinculat a una font d’energia que provenia bé de l’aigua dels rius, bé del carbó, amb la utilització de la màquina de vapor. La peculiar situació geogràfica de la industria catalana, explica que la industria s’ubiqués entorn a les conques fluvials (Ter, Bessos, Llobregat) o s’utilitzava la màquina de vapor a centres allunyats dels rius però importants centres productius( Barcelona, Terrasa o Sabadell). Sigui amb el procediment que sigui, Catalunya va patir una transdormació el que implicà que alguns indrets rurals passessin a ser industrials com Sant Matrí dels Provençals, avui un barri de Barcelona però que era una zona rural que va passar a ser una zona amb 243 fàbriques i 30.000 habitants. El tèxtil cotoner va ser el motor de tots els canvis però, va haver un creixement en la industria metal.lúrgica que va iniciar- se el 1855 amb espectatives de crear una industria maquinista terrestre i marítima. Però la competència extrangera va provocar que Espanya no es construís fins a finals del s. XIX. La industria metal.lúrgica va patir les conseqüències en les que es trobava Espanya. Van haver dos factors que provocaven la lentitut de la industria:

- L’existència d’un mercat interior feble i poc articulat amb poca capacitat pel consum de bens industrials.

- L’existència d’un monoconreu cerealístic al camp i també va incidir el proteccionisme agrari. Si quedava clar la poca vertebració del mercat, no queda tan clar el perqué el monoconreu i el proteccionisme van afectar: Per una banda el fet de que l’agricultura es bassés en el monocultiu dels cereals, en el moment en que hi haguessin males collites podia portar a la industria d’un consum massiu a un deteriorament de la capacitat adquisitiva espanyola que no compraria productes industrials. Si hagués una agricultura més diversificada, aquesta situació no s’hagués donat. El proteccionisme agrari va afectar, ja que per exemple el blat que arribava a Barcelona desde l’interior surtia un 50% més car que si s’importava de Sicilia. Això es debia a la desarticulació i a la manca de comunicaió, a més el preu del cost de les empreses rebertia en el preu del blat, el que influia en el preu del producte, a més qualsevol utilització del ferrocarril suposava un aument major del producte, ja que necessàriament s’havia de passar per Madrid i en molts cassos suposava donar una volta enorme. Una de les grans potències en la qual es va centrar l’economia en el decurs del s. XIX estava en la conveniència per tal de defensar la producció interna front la importació de productes extrangers. Sovint s’ha atribuït als industrials catalans la responsabilitat de propiciar que els governs lliberals prenguessin aquestes mesures proteccionistes. Hi havia certament un sector proteccionista però no com per suposar que els industrials de la segona meitat del s. XIX tinguessin tanta influència com per convèncer al govern, es una supossició massa especulativa ja que eren una minoria. Ja abans de que els terratinents catalans fossin proteccionistes, ho van ser els terratinents cerealístics i va ser la seva postura la que va acabar per adoptar les mesures proteccionistes. Mentre, entre la burgesia industrial les decissions estaven dividides: per una banda estaven els que preferien el proteccionisme i per l’altre, els partidaris del lliurecanvisme de primeres matèries, aquests pensaven que amb l’abolició de la llei de grà i amb el lliure canvi de primeres matèries es produiria una revolució industrial (Laureà Figuerola representant de la burgesia lliberal catalana, el 1869 va possar la primera norma lliurecanvista). Ja l’arancel de 1826 prohibia la importació d’uns 500 productes i apart, als altres se’ ls imposaven drets arancelaris que grabaven entre el 10 i el 25%. Aquesta llei es va modificar el 1841 després de la primera guerra carlina, quan de 500 productes es va rebaixar a 94 però, s’incrementaren els drets aduaners que en alguns productes arribaren a gravar el 50%. Aquesta pràctica que fomentava el proteccionisme va donar lloc a l’aparició de partidaris del lliurecanvisme, motivant una llarga polèmica en el transcurs del s. XIX. - El Bienni Progressista: (1854- 1856). Entre juliol de 1854 i juliol de 1856 trobem un nou govern controlat per la burgesia progressita que va dur a terme una intensa gestió legislativa, que més enllà dels aspectes polítics en que es va centrar (van redactar una nova Constitució que no es va aplicar mai, però van pendre mesures modernitzadores en l’Estat) van crear una important legislació econòmica centrada bàsicament en la promulgació de tres lleis:

- Llei de Desamortització econòmica de les terres al mes de maig de 1855 encaminada per Pascual Madóz. Aquesta desamortització culminava amb el procés de privatització de les terres.

- Llei general dels ferrocarrils:juliol de 1855. - Llei sobre societats anònimes de crèdit al juny de 1856 i que donarien lloc a l’aparició del Banc

d’Espanya.


25

Totes les lleis pretenien abançar amb el capitalisme espanyol i consolidar la societat burgesa. La dècada a partir de 1855 comença a donar- se uns beneficis econòmics mitjançant l’especulació. L’aparent expansió econòmica acabarà amb una important crisi financera més endavant. Va tenir interés la desamortització civil d’en Madoz, el maig de 1855 perque culminava amb tot el procés de desamortització iniciada durant el s. XVIII (desde Carles III es van dur a terme les primeres mesures que privatitzaven terres comunals). Va haver una conjuntura alcista. A les derreries del segle i sobretot desde 1820- 1823 es van donar nous impostos a les desamortitzacions comunals i a les de la corona, però fins a Madoz, sent ministre d’hisènda no culminaria aquest procés, en la qual s’inclòien les terres de l’Estat, de l’esglèsia i les privades. Fossin de la naturalesa que fossin, inclosses les de la corona, entrarien en aquesta llei. L’objectiu era liquidar el dèficit i introduïr les noves relacions burgeses en el camp. Van aparèixer una sèrie de conseqüències en tot aquest procés:

Acumulació de la propietat de les terres en poques mans. S’acumularà a mans de la vella noblesa ja propietària de latifundis, o bé a la nova burgesia especulativa que a partir de la desamortització, comprava amb deute públic.

L’objectiu funamental de la burgesia es basarà en l’acaparament de terres, el que serà negatiu per l’agricultura ja que no es treballarà la terra provocant desertització.

Configurarà una estructura agrària en la qual la gran propietat agraria serà majoritària i la conclussió de la desamortització implicarà la expropiació del camperolat al camp, iniciant- se una nova conflictivitat social agrària que arribarà fins a la guerra civil espanyola.

El fenòmen que apareix com una novetat va ser l’aparició d’un moviment social i obrer amb un nivell de conciència social molt avançat i que portarà el fracàs del bienni. Aquestes tendències les trobem ja desde 1842 però les trobem més evolucionades en 1854. Es donaria una separació de les bases populars i dels burgessos progressites. El republicanisme intentaria articular els desitjos de la classe popular. Al mateix temps apareixeria un nou moviment obrer i industrial a Catalunya, amb unes reivindicacions específiques i més coherència que el que va tenir al 1842 i estaria protagonitzada pels obrers industrials. El bienni progressista va representar un moment clau pel moviment obrer i industrial català. Es produiria la primera onada d’antimaquinisme a Catalunya i a Europa (ludisme). Aquesta actitut responia a les conseqüències laborals que implicava el maquinisme ja que comportava un estalvi de mà d’obra i molts acomiadaments. La majoria d’obrers industrials eren antics pagessos. En la industria el pagés s’havía d’adaptar ja que, si bé en el camp controlava tot el procés de producció i era també propietari de les eines, a la industria el pagés no controlaria el procés de producció ni era propietari de les eines de treball. De manera que, es produeix el procés d’alienació industrial al que l’obrer es sotmet segons explicava Marx al Capital. En el cas de Catalunya l’antimaquinisme va tenir importància arràn de les noves màquines de filar, les selfactines, màquines de filar que van substituir les antigues bergadanes i les Mule Jennys. Era molt més moderna i s’introduí cap a 1844, el que provocà malestar entre els obrers filadors perque perjudicava la mà d’obra. El 14- 7- 1854 es va manifestar el malestar, coincidint en que explotava el malestar contra el govern moderat. Enmig de l’aixecament popular, van organitzar- se en petits grups per atacar les selfactines. Grups armats començaren a cremar màquines a les Rambles de Barcelona. Al llarg dels dies 15 i 16 de juliol es van continuar les cremes. El general Garrotcha va organitzar una banda per que ejecutés a qualsevol que cremés fàbriques i màquines. A Valls, Matarò, Manresa també es van produïr moviments d’aquest tipus. En qualsevol cas va ser un moviment totalment espontani, no organitzat. La protesta antimaquinista d’hora va canviar d’estratègia si van començar amb violència, van continuar no assitint al treball, al mateix temps teixidors i filadors van reivindicar la no imposició de les màquines i que es repossessin les antigues. El Capità General Garrotcha va incitar a la burgesia industrial catalana, el 10- 7- 1854, en que prohibissin les Selfactines, tot alentant als propietaris perque impossés de nou les Mule Jenys. Això va ser una novetat, que el capità general dongués la raó als revoltats. Davant l’actitut de Garrotcha, els empresaris es van resistir a l’ordre i van iniciar una campanya contra la banda de Garrotcha. Mentre, els obrers tractaven de que s’apliquessin les ordres del Capità General. Fins a la meitat d’agost de 1854 la situació va ser aquesta. En aquest moment, Laureà Figuerola va enfrontar- se amb els dirigents obrers catalans en la prensa. Va ser l’únic burgés català que s’hi va enfrontar obertament contra Garrotcha. La situació va cambiar quan Garrotcha va ser substituït per general La Concha com a governador civil, en el moment en que Madoz aplicava una política més conciliadora i moderada. Alhora va ddonar- se una epidèmia de còlera que va fer oblidar en part el problema del maquinisme. Van mantenir- se l’asociacionisme obrer fortament durant els primers messos del Bienni fins que es va donar el primer intent de globalització en una sola organització de l’asociacionisme obrer a partir de gener de 1855. Així es va constituïr la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i que pretenia reunir a totes les asociacions obreres catalanes. Seria una mena de Sindicat obrer. Aquesta Junta Central, va convocar la Primera Vaga General obrera de la Història Contemporànea de Catalunya en un moviment que provocaria una separació de Catalunya vers l’Estat central.


26

La conflictivitat política i social es va donar contra l’Estat amb la finalitat de que baixés el preu del pà, durant els messos d’octubre i novembre de 1854. Altres formes de descontentament popular es van donar a Catalunya que es produiren al 1855 pel tema de les terres. El manteniment d’un sistema de conflicte durant l’any 1856 sobretot des de l’estiu, va situar a Espartero en la mateixa contradicció en la qual es va veure durant el 1840- 1843, és a dir, la necessitat de la burgesia progressita d’ allunyar- se del sector popular el qual perjudicava l’ordre establert, però va ser amb el que es va iniciar el govern. Aquesta contradicció del govern progressita d’Espartero va ser utilitzada pel general O’Donnell (qui va protagonitzar diversos actes contra els governs (entre 1843- 1844 a favor dels progressites d’Espartero; 1853- 1854 a favor dels progressites del bienni; 1856 a favor dels moderats). O’ Donnell va dirigir el Pronunciamiento contra el govern establert, amb la finalitat de reestablir la Constitució moderada de 1845 la qual, substituia els dos principis bàsics del progressisme que eren: la modernització i la democratització del Estat i va mantenir la legislació econòmica dels progressistes. L’inici del nou periòde històric que començaria al 1856 es donaria la continuació del govern moderat. El seu inici es basaria en la repressió contra els Republicans, sector constituït a l’esquerra dels progresistes i que intentaven canalitzar els desitjos populars en el govern. La política reprendria als sectors populars que es radicalitzaven cada cop més cap a una situació de malestar com a conseqüència de les relacions socials sota el govern burgés però sobretot, pel que fà al problema de la terra, la privatització de la mateixa arràn de les desamortitzacions de Madoz. Respecte a la frustració camperola per la impossibilitat d’accedir a la terra, a partir de 1856 aparegués un nou camperolat bastant bel.ligerant sobretot en Andalucia i que perduraria com a moviment fins a la guerra civil de 1936. L’any 1857 al camp andalús es viurà la primera sublevació camperola que es concreta en el fet de que un grup armat de camperols protagonitzaren una insurrecció desde Sevilla fins a Morón de la Frontera passant per diverses poblacions, les quals s’uniren a la insurrecció (Aral, Contrera, ...). Aquesta insurrecció va ser important fins al punt de que l’exèrcit va haver d’intervenir instaurant una duríssima repressió amb el cost de 95 afussellats enjuiciats públicament com a mostra del càstig exemplar i uns 200 empresonats. Totes aquestes poblacions representaren en el futur importants nuclis de lluita pagesa. L’agitació pagesa no es va aturar sino que a 1861 tindria lloc una nova sublevació pagesa a Loja, l’agitació es mantindria durant tota la dècada dels 60. L’actitut represiva per part de la burgesia va ser continua durant tot el periòde i molt intensa al principi del govern del moderat Narvaez (1856- 1858) que era l’exponent radical del moderantisme i que recorreria als vells mètodes repressius. Durant els dos primers anys del govern de Narvaez, va sorgir un nou partit dirigit pel general O’Donnell (Unionistes) que representaria a la monarquia, retornava a certes formes absolutistes del periòde anterior. La monarquia per la seva banda, continuava amb Isabel II cada cop amb més problemes i que practicava una doble moral: per una banda estava esperant la descendència del seu fill Alfons XII, que no era del seu marit sino d’un oficial i de l’altre, Isabel II estava molt influenciada per una monja (sor Patrocinio) i un frare (Antoni Mª Claret) en un moment enque la pròpia Isabel pretenia governar ella sola, degut a que la Constitució de 1845 establia un govern compartit entre el rei i les forces polítiques. Per tant Isabel pretenia adquirir el govern i, el partit Lliberal d’O’Donnell, el qual es podia considerar de centre (ja que a la dreta estaven els moderats i a l’esquerra els progressistes) representaria els interessos d’uns propietars burgessos rurals que tenien interés en que s’introduís certa racionalització en l’administració de l’Estat per adequar a l’Estat a les noves necessitats del nou estat capitalista amb la creació del ferrocarril. Durant el periòde de 1858- 1863 amb O’ Donnell al poder es va donar certa estabilitat política i es va iniciar un periòde durant el qual es va viure certa eufòria econòmica i financera provocada per la construcció del ferrocarril i, al seu torn, es van crear diverses asociacions crediticies i financeres, el que donava certa imatge de creixement econòmic. Durant aquest periòde, el govern d’O’Donnell va pendre part en una sèrie d’expedicions a l’extranger que en la pràctica s’han de considerar com aventures sense objectius definits però que perfilarien les característiques d’un nacionalisme espanyol que es prefiguraria en aquest moment i que es desemvoluparia al llarg del segle i l’altre conseqüècia d’aquestes expedicions seria el d’allistar a l’exèrcit una mà d’obra excedentaria (aturats) en un moment en que es volia donar l’aparença de ben estar social generalitzat. Les tres expedicions militars van ser:

- 1858 moment en que O’ Donnell substitueix a Narváez es fa l’expedició espanyola cap a la Conxinxina (sudest asiàtic) en una inversió francesa, sense que Espanya obtingués cap benefici a canvi. Sembla ser que una sèrie d’atemptats contra expedicionaris espanyols en el territori van incidir en aquesta expedició. França per la seva banda, s’establiria en Saigon i altres territioris de l’Àsia del sud i va ser en aquest moment en que es van plantejar crear les colònies francesses a Àsia.

- El 1859 sota el pretexte de l’insult a la bendera espanyola, O’Donnell va organitzar una expedicio militar contra el sultà del marroc que va conclòure en la conquesta de Tetuán. En aquesta conquesta destacaria el general Prim, juntament amb un grup d’expedicionaris catalans. Tampoc esl espanyols aconseguirien res. En la expedició espanyola a Tetuán van intervenir els anglessos fent el Pacte de Tetuan on els espanyols ampliarien els dominis a Ceuta i confirmarien


27

la sobirania d’Espanya sobre una sèrie de places al Marroc que eren espanyoles des del s. XVI com Melilla. És important que sorgís la ideologia de l’africanisme des daquesta expedició. Aquesta ideologia s’elaborava pels militars allà establerts en un moment de colonialisme per part de les diverses potències europees.

- Al 1861 l’expedició espanyola a Mèxic, juntament amb els britànics i francesos amb el pretexte de liquidar els deutes que Mèxic havia contret amb aquestes potències. Els espanyols a Mèxic van estar dirigits pel general Prim i van conquerir Veracruz. Després d’això es van tornar cap a Espanya, moment en que van descubrir els autèntics interessos que va dur als francessos fer l’expedició allà, els quals eren establir una monarquia encapselada per Maximilià d’Austria a Mèxic, amb qui França tenia molts interessos i per això Espanya va abandonar Mèxic. En aquest mateix any, Sto Domingo es va voler incorporar a Espanya com a conseqüència dels problemes que el govern dominicà dirigit per Santana tenia. Espanya però, no tenia cap interés en Sto. Domingo i no va fer efectiva l’ocupació, encara que si que es va oficialitzar, però fins el 1865, quan el govern espanyol va decidir desprèndre’s de Sto Domingo.

En cap dels tres cassos es van aconseguir beneficis territrorials ni esconòmics en les expedicions però van servir per aixcar l’esperit de l’exèrcit espanyol així com l’interés del govern per mostrar- se una potència militar. Va donar- se una ideologia vinculada amb el nacionalisme espanyol. El govern d’O’ Donnell entraria en crisi a partir de 1863, moment en que s’iniciaria la descomposició del sistema. El general va deixar el poder degut als desacords entre ell i la reina Isabel II. Narváez va regresar al poder, en un moment en el qual els progressistes eren encapselats pel general Prim i s’havien fet les ilusions de que després de la crisi del govern d’O’ Donnell passarien a ser ells els nous dirigents polítics, però les ilusions se’ls hi van frustrar el que van manifestar provocant noves insurreccions al 1863. El model polític isabelí, anà funcionant desde 1843 i començava a degradar- se. Mentre els progressistes començaven a conspirar contra el govern impossat però els seus plans conspiratius els hi fallaren i establien relacions amb els demòcrates. El sector demòcrata es va constituír a partir de 1849 i estava composat per sectors radicals dels progressistes i pels republicans. Era un partit que formalment havia acceptat la monarquia constitucional però, en canvi defensaven propostes nítidament republicanes i, en la pràctica el programa demòcrata abolia les quintes i els impostos sobre els consums, i pretenia la llibertat individual, entre d’altres coses. El seu programa xocava frontalment amb el programa de la política burgesa moderada i progressista, però en 1863 es vincularien amb els progressistes de Prim amb la finalitat de conspirar junts vers els moderats de Narvaez. A partir de 1866 començaven una sèrie de Pronunciamientos com el de Villarejo, el qual va fracassar i el de la Caserna de San Gil que també va fracassar. Aquests fracassos van motivar als militars progressistes conspiratius a plantejarr- se un ampliament en les seves accions i per això van pactar amb els demòcrates. El Pacte Dostende, a l’agost de 1866 entre demòcrates i progressistes, tenia la finalitat de possar fi al govern moderat i a la monarquia d’Isabel II. En aquest moment l’aïllament guvernamental i el de la monarquia fou cada vegada més important, inclús els Unionistes (centristes) d’ O’ Donnell abandonaren la monarquia i s’afegiren als conspirants, així com també ho van fer alguns oficials de l’exèrcit com el general Serrano. Aquesta crisi política final va coincidir amb una crisi financera que va aparèixer al 1866 i va coincidir també amb una crisi de subsistències que es donà a l’ivern de 1868, creant malestar general. A partir de 1866 faràn la seva aparició les tres realitats que conduíren a la Revolució de Setembre de 1868: crisi política, crisi financera o econòmica i crisi de subsistència o social. Donaràn lloc a la nova etapa a partir de 1868. TEMA 4: EL SEXENNI REVOLUCIONARI: (1868- 1874). Al setembre de 1868 i en el contexte d’una crisi política irreversible es va produïr un Pronunciamiento militar acompanyat amb una amplíssima movilitazació popular que culminaria amb l’enderrocament de la monarquia dels Borbons i donaria una nova etapa durant la qual semblava trontollar totes les estructures econòmiques i soacials del país. Durant el sexeni, les classes populars van reaparèixer amb un programa propi i alternatiu a l’establert, que farà que el règim capitalista burgés moderat es desfasi. Les causes que van explicar aquesta movilització revolucionaria segons els testimonis disponibles és un final d’etapa molt complexe per tant exiteixen un conjunt de causes de naturalesa diferent però sobre la mateixa realitat històrica. Políticament el sistema isabelí (desde 1843- 1868) havia arribat a un moment d’estancament per tant el sistema de la burgesia moderada que s’havia creat per quedar- se definitivament en el poder, no va ser acceptat. Aquest desacord va quedar manifest amb l’aïllament del règim monàrquic, el qual va haver de fer front a una sèrie de conspiracions quan O’ Donnell va deixar el poder, en 1863, mentre Isabel es recolzava en els moderats, els quals si es van mantenir en el poder va ser per la repressió exercida per Narváez. A partir de 1866 existien tots els factors imprescindibles perque un moviment conspiratiu acabés triumfant sobretot quan els Unionistes s’afegiren a la conspiració. De totes maneres, aquesta crisi política no ajuda a explicar fenòmens importants com la incorporació d’importants homes de negocis en la conspiració o la participació popular en la mateixa.


28

Per entendre aquesta bessant social de la Revolució, cal observar el transfons econòmic de la Revolució, el qual, ve determinat per una banda, en la crisi financera de 1866 i per l’altre, per la crisi de subsistències de 1868. Pel que fà a la crisi econòmica de 1866 era una crisi cíclica que pateix el capitalisme cada “x” anys i que s’havia iniciat a Londres amb la crisi financera, la qual,va repercutir a Espanya, on les raons d’aquesta crisi van tenir una proporció més local que no pas forànea. Cal esmentar la falsa eufòria econòmica que havia predominat durant la dècada (1855- 1864) durant la qual, es va procedir a la construcció del ferrocarril i durant la qual, es van construir asociacions i bancs de crèdit. L’eufòria es qüestionaria a partir de 1864, quan després d’haver construït uns 5000 km de vies es va possar en evidència que el ferrocarril hagués estat una bona inversió, ja que, tant el tràfic de mercaderies, com la industrialització i el transport de passatgers eren limitadíssims. Això va provocar que les accions de les companyies ferroviàries en borsa baixessin en picat i els bancs i associacions plens d’accions ferroviàries caiguessin en picat les seves inversions. Aquests inversors no podien tornar els crèdits i varen iniciar una campanya perque l’Estat dongués subvencions. Els bancs varen restringir els crèdits fins que, al maig de 1866 va esclatar la crisi financera que va afectar bàsicament als posseïdors d’accions de borsa (burgesia). El resultat va ser catastròfic: de 10 societats de crèdit a Madrid, van tancar 5; de les 28 que hi havia en tot l’Estat, van tancar 14; dels 21 bancs, 6 van plegar; la zona financera més castigada va ser Barcelona. Aquesta crisi borsària possà en relleu l’important fracàs del ferrocarril i l’entramat que l’envoltava. Asociada a aquesta crisi financera es produí també la crisi de companyies d’Assegurances que eren molt importants. Es tracta de les Societats d’Assegurances contra les Quintes, eren societats de crèdit que havien proliferat en la dècada dels 50, i que tenien com objectiu procurar la redempció del servei militar, previa la subscripció d’una polissa d’assegurança, que es pagava anualment o semanalment durant 18 o 20 anys. El tema del servei militar al s. XIX era molt important. Els lliberals varen ocupar- se del tema del servei partint de la premisa de la igualtat de tothom davant la llei i l’ordenança militar de 1837 abolia totes les exempcions gratuïtes de les que havien gaudit les classes privilegiades, per això Catalunya va acabar incorporant- s’hi, però tot i abolint això, establia la possibilitat d’estalviar- se el fer el servei militar sempre i quan es pagués a l’Estat una quantitat en metàl.lic (redempció en metàl.lic). Aquesta llei de l’any 1851 va calcular que la quantitat que s’havia de pagar era de 8000 reals, els quals s’havien de pagar en un plaç. S’ha de tenir en compte que, Espanya estava en continues guerres i les morts eren del 50% en campanyes militars per tant interessava evitar el servei militar el qual durava 7 anys. El fet de reunir 8000 reals era una cosa molt difícil. El que ho va facilitar va ser l’aparició d’aquestes pòlisses d’assegurances contra les quintes, on es subscribien a partir del primer any de vida als nens (ja que s’havia de pagar durant 18 o 20 anys) i amb uns interessos del 30%. Les classes mitjanes i petits propietaris eren la única via que tenien per desfer- se’n de les quintes. Aquestes asseguradores estaven asociades amb les societats per accions i als bancs, de manera que quan aquests van entrar en crisi van arrosegar a les companyies asseguradores. Per tant aqueslls petits burgessos i propietaris van caure en la ruina. Aquesta crisi financera va anar paral.lela amb la crisi de la hisenda espanyol, hisenda que vivia gràcies al deute públic , el qual al anar aumentant aniria agreujant la crisi. L’Estat no va poder fer front el que provocà que les borses més importants del món tanquessin el seu mercat bursàtil a Espanya, el que provocà que Espanya no pogués recòrrer al prèstec exterior. L’Estat, amb el fi de solucionar la situació, incrementaria els impostos i reduiria les despesses públiques, excepte les de l’exèrcit. El problema era decidir sobre quin sector social aumentar els impostos, i van decidir que fós sobre els terratinents (latifundistes). Això va provocar el malestar d’aquest sector social vers el govern. En aquest marc conflictiu de l’any 1866, va donar- se la crisi de subsistències que acabaria esclatnat el 1868. Al 1866 les exportacions de blat cap a Europa aumentaven, quan en el propi país havia tingut males collites. El 1867 continuava la mateixa situació. El resultat, després de dos anys de males collites va ser la crisi de subsistències a les zones perifèriques (consumidors no productors) i després passà a les zones de l’interior (consumidors i productors). Sembla ser que a la perifèria a l’agost de 1867 el govern va autoritzar la importació de blat, el qual va arribar abans a la perifèria pels ports de mar que a l’interior, per això la crisi a la perifèria va ser menys acusada. L’interior peninsular, que havia de dependre de les seves pròpies subsistències, va veure com les reserves que havien de tenir, havien estat exportades degut al bon preu amb el blat que es venia a l’extranger, de manera que les dues Castelles van començar a passar gana. El malestar popular es va manifestar en nombrosos motins. Davant d’aquesta situació la mesura que va pendre el govern va ser a través de la repressió armada de les autoritats vers la població insurrecte. Sanchez Albornoz senyala que pocs eren els sectors que es poguessin sentir bé en la situació en la que vivien. Josep Fonatana en un dels estudis de la revolució de 1868 assenyala que arràn de la crisi financera de 1866, molts dels progrssistes conspiratius varen pendre conciència de portar a terme una renovació política a fons, perque es sortís del carreró sense sortida en el qual s’havia entrat. Hi hauria una relació entre negocis i política i entre política i ferrocarrils. El general Serrano per exemple o Sagasta tindrien una important relació en el sector ferroviari a pesar de ser conspiratius.


29

Per ilustrar la situació econòmica va ser important la carta que escribí Madoz a l’any 1867 dirigida a Prim. Aquesta carta mostra molt bé la situació per la que passava el país i possa de manifest la conciència dels sectors conspiratius. En la proclama dels conspiradors dedicades al país abunden referències a la situació econòmica i social que vivia Espanya. Per aquesta raó i davant de l’evidència dels fracassos dels Pronunciamientos clàssics, els conspiradors acabaren pactant amb els demòcrates per ampliar la base social (Pacte Dosdende) és un pacte que els progressistes firmarien sense massa convicció. Prim va fer pública una proclama a l’agost de 1867, on Prim aboliria el sistema de les quintes i la reducció de les contribucions. En l’ànim dels progressistes estava la reforma política i econòmica radical, que tingués una semblança a una revolució però, controlable per que no provoqués unes irreversibles transformacions. Aquesta serà la contradicció que es donarà durant tot el sexeni i la que el faria fracassar. El 17- 9- 1868 s’inicià el Pronunciamient de l’Armada concentrada a Càdiz que es pronunciaria contra el govern i iniciaria el fi del cicle conspiratiu. A la Batalla del Pont d’Alcolea, l’exèrcit isabelí surt derrotat el 28- 9- 1868. Al arribar a Madrid, la primera mesura que prenen els conspiradors va ser que la Junta Revolucionaria de Madrid, la qual controlava al propi exèrcit insurrecte, nomenés un govern provisional compost de Unionistes i Progressistes amb l’objectiu d’estabilitazar la situació. La primera mesura del govern provisional de Madrid seria garantir l’ordre. En segon lloc anomenarien ajuntaments i diputats amb el fi de normalitzar les institucions (13- 10- 1868) el que significava l’autodissolució de la Junta Revolucionaria de Madrid i insta a que la resta de juntes revolucionàries fessin el mateix, per això, s’aplicaria el Decret de Dissolució de les Juntes Revolucionaries. Això es faria per centralitzar el poder i estaria controlat per l’ejecutiu. Totes aquestes mesures possen de manifest l’estratègia política dels burgesos progressistes conspiratius, que en cap moment volien que la Revolució provoqués més transvalsos dels inevitables per provocar el canvi. Per això calia que totes les institucions de l’Estat es recuperessin ràpidament. Si aquesta era l’estratègia dels progressistes i dels moderats (Unionistes), en la base del moviment, és a dir, el sector popular, no estava tan clara que aquesta estratègia els identifiqués. En el sector popular hi havia Juntes Revolucionàries formades per sectors republicans i populars que es van negar a dissoldre’ s i van ser molt crítiques en la formació d’un govern provisional únicament format per burgesos progressites i burgessos unionistes. A Andalusia els camperols van identificar Revolucions amb l’ocupació de terres el que provocà que al desembre del 1868 les autoritats demandaren als pagessos la devolució de les terres als antics propietaris. Això provocà conflictes entre els camperols andalussos i el nou govern. Desde el moment en que esclatà la Revolució van quedar estratificades les diverses alternatives al poder, però que no trigarien a enfrontar- se entre elles:

- La burgesia progressita pretenia plantejar la reforma econòmica i política del país i es fonamentava en la trilogia de valors de la burgesia: ordre, estabilitat i propietat.

- El sector popular Republicà només concedia el triomf de la Revolució a través de la República tot i que no qüestionava el principi de propietat burgesa, no obstant eren molt sensibles a les reivindicacions populars (abolició de les quintes o dels impostos de consum, aument dels salaris).

- El moviment camperol que es doanria sobretot a Andalusia, mentre a Catalunya era el moviment obrer industrial donarien costat al republicanisme durant la primera etapa del sexeni, sols durarà uns anys ja que, s’organitzarien conciençudament amb la penetració de les idees sindicalistes i anarquistes.

Això provocaria nombrosos conflictes interiors a Espanya ja que, s’enfrontaven per les diverses possibilitats d’asociació monàrquica, sobretot entre França i Austria. Va ser al novembre de 1870 que es trobà un nou rei en Amadeu de Saboia o Amadeu I de Saboia com a rei d’Espanya. A la seva arribada es va trobar amb una situació negativa:

- El general Prim havia estat assessinat a Madrid, sembla ser que per un atentat anarquista per tant es quedaria sense protecció.

- La seva arribada va ser de total indiferència. - La noblesa espanyola, la qual teòricament l’havia de recolzar, resulta que no, el va fer el buit i el

van ignorar. Tots aquests fets expliquen el perque entre juny i setembre s’estableixen les limitacions del govern i la seva política. Les classes populars veien evidents les limitacions polítiques ja que, de les seves demandes: l’abolició de les quintes i l’abolició dels impostos sobre els productes de consum no van ser atessos. Les quintes havien estat abolides parcialment al Setembre de 1868 però d’hora Prim les va reestablir al maig de 1869 amb la justificació de l’esclat de la Guerra de Cuba. Aquesta mesura pressa per Prim va provocar motins i el govern va pendre mesures per rebaixar els costos de la redempció militar a 4000 reals i va permetre que els ajuntaments poguessin redimir colectivament les quintes que hi havia als seus municipis per tant no es van abolir però es van rebaixar.


30

Pel que fà a l’abolició de l’impost de consums, l’ abolició establerta per la Junta Revolucionaria va forçar al govern a instaurar un nou impost que gravava sobre les persones a canvi de l’impost indirecte dels consums. Per tant, no van suprimir cap impost sino que es van variar les clàusules. En quant a la crisi de subsitències, les úniques mesures que va pendre el govern van ser prohibir les exportacions i intentar ampliar les reserves de blat existents, però la resta de mesures van ser inútils ja que va dur a terme mesures repressives, com limitar l’emigració del camp a les ciutats i prohibir la mendicitat que era molt abundant. En cap cas van ser mesures que resolien la crisi social. El malestar de la pagesia va proseguir durant 1869 i van ser normals les insurreccions agràries i les ocupacions de terres després de la Revolució de Setembre de 1868. Altre qüestió que calia resoldre era la crisi financera i econòmica. En política econòmica les espectatives guvernamentals eren favorables a diferència del que acostuma a passar. Quan es va conèixer l’inici de la Revolució de Setembre de 1868, la cotització de la borsa de Madrid va pujar, en comptes de baixar, que era lo habitual. El deute públic va fer pujar la borsa de Madrid quan es va conèixer el canvi polític i a París, també van pujar els valors de les companyies ferroviàries espanyoles. Aquest comportament reflectia certa confiança al govern progressista espanyol sobretot pel que fà a les companyies ferroviàries. No obstant, tampoc va poder fer front a les penuries econòmiques del país. En quant a la crisi de la hisenda, Laureà Figuerola, com a nou ministre d’hisenda, va haver d’aplegar- se a les exigències dels banquers francesos (els Rocchil) que es van comprometre a ajudar al govern espanyol sempre i quan el govern espanyol recolzés les companyies ferroviàries franceses (Madrid, Saragossa, Alacant) on els francesos tenien més interessos. Així els diners que deixaven els francesos a la banca espanyola, els espanyols el tornaven intervenint a les companyies ferroviàries franceses. Per altra banda Laureà va introduïr la pesseta com a moneda única a Espanya amb el fi de facilitar les transaccións monetàries en el mercat europeu. Per altra banda, Figuerola va possar l’aranzel lliurecanvista vers la tradició proteccionista espanyola. Amb aquest aracel pretenia avaratir el cost de la vida perque amb ell, s’introduirien més productes extrangers, el que generaria més competència i més avaratiment. També volia ampliar el comerç i les relacions mercantils i com a conseqüència, milloraria la hisenda pública degut als impostos indirectes, ja que la gent consumiria més. No obstant, l’aracel lliurecanvista va provocar nombroses discursions tot i que al juliol de 1869, es va aprovar però no va ser tan lliberal com es prevèia, ni tampoc no va servir per reactivar la hisenda ja que, les tarifes aranzelàries van seguir sent altes. Però va tenir com a conseqüència l’ enemistat d’un sector de la burgesia com era la catalana ja que era proteccionista i mentre es discutia a les Corts aquesta mesura lliurecanvista, la burgesia industrial catalana va motivar moltes movilitzacions contra aquest arancel i es situaren d’hora contra el nou règim. Per tant tampoc en l’àmbit econòmic va tenir èxit el nou règim. Durant el periòde de la Revolució de Setembre de 1868 fins a gener de 1871 el programa guvernamental del règim progressita es va veure qüestionat per dos sectors político socials que serien els Republicans i el moviment obrer o l’obrerisme. Ambdos amb molt protagonisme durant el sexeni. Ambdos moviments que d’avegades es confonen perque ambdos asumeixen les pretensions de les classes populars. El Republicanisme. Amb la Revolució, l’antic partit demòcrata es transformà en el Partit Republicà Democràtic Federal i situà el seu objectiu programàtic en la concessió de la República Federal que representés la descentralització de l’Estat. El republicanisme d’hora arrelarà en tota una zona des de les primeres eleccions legislatives que es donaren al 1869. Va ser important a les ciutats grans de la perifèria Mediterrànea i, al mateix temps la seva paticipació en els motins agraris que es van donar després de la Revolució de Setembtre de 1868. Van convertir el federalisme republicà en un moviment extraordinariament bel.ligerant a les grans ciutats industrials, sobretot a partir del maig de 1869, amb el Pacte de Tortosa, on els Republicans Federals de Catalunya, València, Balears i Aragò (antics territoris de la corona d’Aragò) varen firmar un pacte en el qual es comprometien a tornar a una situacuió de Federació dels diversos territoris quan es proclamés el Federalisme. Fou aquest el primer pas per la vertebració del federalisme a Espanya i que posteriorment donaria lloc a un Estat Federal espanyol. Els sectors republicans que no formaven part del govern, és a dir, en la base del republicanisme d’hora es plantejava l’assoliment de la República per via insurreccional en comptes de per la via constitucional, sobretot quan es promulgà la Constitució al juny de 1869 la qual era clàrament monàrquica. Entre Setembre i octubre de 1869 va tenir lloc la primera insurrecció republicana per part d’aquests sectors que estaven fora de l’àmbit guvernamental, però que pretenien agilitzar, inclús per la via insurreccional el Federalisme que s’havia pactat en el Pacte de Tortosa. Aquesta insurrecció va començar a Catalunya i es va extendre per València, Andalusia, Saragossa i va haver de ser sufocada per l’exèrcit. Aquesta insurrecció va significar la ruptura del concens entre els republicans amb la burgesia progresssita (Pacte Dostende on volien fer caure a la monarquia d’Isabel II) La derrota republicana no va evitar que els republicans insurreccionals tornessin a protagonitzar a l’abril de 1870 una nova insurrecció, en aquest cas contra les Quintes a Barcelona.


31

L’Obrerisme. Paral.lelament a l’organització del republicanisme, després de la Revolució de Setembre de 1868, es produriria una organització del moviement obrer industrial. A l’octubre de 1868 es va constituir a Barcelona la Direcció Central de Societats Obreres on s’organitzarien les diferents societats obreres preexistents, poc temps després canviaria el seu nom pel de Centre Federal, va convocar un primer congrés – Congrés de Catalunya- que seguint el que havien estat les seves tradicions es va manifestar partidari de la República Democràtica Federal. També el moviment obrer es manifestarà partidari de que els obrers votin a les candidatures republicanes i aquest Congrés també es manifestarà a favor del cooperativisme, tant de consum com de producció, així com a la substitució de les empreses capitalistes. Aquesta primera opció obrerista va començar a canviar amb la introducció de les idees internacionalistes i anarquistes que es van començar a introduir a finals de 1868. Desde 1864 es va constituïr a Londres l’AIT, a partir del sindicalisme anglés i l’Associaoció Internacional de Treballadors s’expandiria per Europa i Amèrica ideològicament, convinant el marxisme i l’anarquisme de Bakunnin. Entre Marx i Bakunnin hi havia discrepàncies en tots els terrenys. Marx era partidari d’una política de la classe obrera, amb l’objectiu socialista de que després de la Revolució obrera s’hauria de passar per una fase anomenada “la dictadura del Proletariat” que prepararia a la societat per una estructura en la qual no hi haguessin ni classes ni Estats. Marx criea que l’AIT havia de ser el centre directiu de la nova Revolució Social per que creia que la Revolució havia de triunfar a escala mundial. Bakunnin era apolític i antipolític, defensava que després de la Revolució proletària, l’Estat, com a estructura havia de desaparèixer, però no creia necessària cap dictadura del proletariat per aconseguir- ho. Bakunnin considerava l’AIT com un organisme amb la funció coordinadora però, en cap cas, directriu perque creia en l’espontaneitat dels obrers. Les dicrepàncies entre els dos eren grans i això provocaria la descomposició de l’AIT a llarg termini. Aquest tema va tenir importància perque molt aviat, a l’octubre de 1868 Bakunnin va enviar a un representant seu, Fanelli que arribaria a Espanya per explicar les idees de la Internacional des del punt de vista anarquista, aprofitant el marc de tolerància de després de la Revolució de Setembre i començà a crear els primers nuclis internacionalistes tant a Madrid com a Barcelona, de manera que es van crear confusions dins de l’obrerisme entre les posicions de l’AIT i la ideologia anarquista. El diari La Federación va difondre les idees internacionalistes de caire anarquista, mentre es donaven els fracassos de les insurreccions republicanes al setembre i a l’octubre de 1869. Això implica que l’apoliticisme bakunista s’integrés en aquests sectors republicans. En aquest contexte de les idees anarquistes de Fanelli i dels primers fracassos insurreccionals republicans va ser quan, al mes de juny de 1870 a Barcelona es va celebrar el Primer Congrés Obrer Espanyol, el qual, va ser important perque d’aquest sortiria la primera Federació Regional Espanyola de l’AIT, és a dir, la secció espanyola de l’AIT. En el congrés de juny, es van manifestar tres corrents més o menys diferenciades:

- Bakunistes: Formats des de l’octubre de 1869 fins a 1870 i que per molts era sinònim d’AIT. - Sindicalismes: Formats per delegats obrers amb dues bessants:

Els que creien que els obrers havien de participar en la política (eren els federalistes).

Els que eren apolítics i creien que els canvis obrers s’havien de celebrar en l’àmbit laboral i no en el polític.

- Cooperativisme: Era el sector més moderat. Entre aquests tres corrents, el marxisme de moment no apareix representat, però el que més partidaris va tenir va ser el bakunista recolzat pel sindicalisme apolític. La resolució apolítica ve ser el terme més generalitzat, el govern va aprobar un dictàmen clarament apolític i que provocaria una divisió progressiva dins de les files de la Internacional espanyola. D’hora apareixeria el marxieme però no va evitar que l’hegemonia, sobretot a Catalunya fós el bakunisme i l’anarquisme des de 1870. Segons Hobsbawn l’anarquisme es una idiologia esencial d’una cultura rural amb molta reminiscències cristianes, de manera que esperen la revolució sense saber com es donarà. Los rebeldes primitivos: parla de l’anarquisme espanyol com un corrent militarista que representaria la reasumsió d’idiologies vinculades a ciutats agràries a una nova economia industrial. La crítica de Hobsbawn segons altres historiadors s’escapa a la realitat ja que, els sindicalistes tenen una gran estructura organitzada i saben com fer la revolució. Per tant la postura militarista és totalment falsa. En segón lloc diuen que aquest anarquisme es va donar a Catalunya, ciutat industrial per tant no era agrària tot i que la població era majoritàriament emigrada del camp. Les raons de l’hegemonia de l’anarquisme en el moviment obrer català cal vincular- les a les arrels històriques del federalisme molt arrelat a les classes populars que rebutjaven la centralització de l’Estat i l’antimilitarisme dels catalans per integrar- se a la milicia de l’Estat espanyol.


32

El nou monarca Amadeu de Saboia va haver d’enfrontar- se a les dues coalicions, la de l’esquerra del progressisme, la dels republicans federals insurreccionals i, la dels republicans més moderats que s’uneixen amb sectors Unionistes i centristes. Els primers van protagonitzar una insurrecció al Ferrol a l’octubre de 1872 i al novembre contra les Quintes. Pel que fà al moviment obrer situat també a l’esquerra dels progressistes, després del Congrés de Barcelona va experimentar una expansió important quan el govern progressista va prohibir la Internacional al gener de 1872, en un moment en que en Europa es feia el mateix (La Comuna de París després de la guerra Austroprussiana contra França, els francesos van fer la Comuna per enfrontar- se i estava formada per obrers tenint repercussions importants perque per primera vegada havien assolit els obrers el govern de París, tot i que van ser derrotats). Els progressistes espanyols van perseguir als internacionalistes després d’haver-se prohibit la Internacional al juny de 1872. La prohibició va provocar la ruptura entre bakunistes i marxistes en la Internacional, tot i que la majoria es centraria en el sector anarquista i sols una minoria marxista va constituïr a Madrid la Nueva Federación Obrera, al voltant de la figura de Pablo Iglesias. De manera que, ni la escisió marxista ni la prohibició van frenar el moviment proletari. A la dreta del partit progressista hi havia sectors evocats a la conspiració. Volien restablir la monarquia dels Borbons però en la persona d’Alfons XII. Mentre la burgesia catalana es distanciava del règim progressista, l’esglèsia per la seva banda, que tenia influència en el món rural i en les classes mitjanes, també tenia la seva postura radical després de les revolucions de Setembre de 1868. L’opció dretana radical procederia del Carlisme, moviment indignat pel fet d’haver- se substituït la dinastia dels Borbons vers una extrangera per que consideraven la legitimitat dels Borbons com a monarques espanyols. El carlisme a l’abril de 1872 iniciaria un moviment insurreccional que seria derrotat per l’exèrcit progressista, però aquesta derrota va serrvir per organitzar una millor formació, més coherent que s’iniciaria al País Vasc a finals de 1872. El fracàs de la monarquia d’Amadeu I de Saboia no va venir tant per les disidències que tenia a la dreta com a l’esquerra sino que es va produir per la manca de concens intern i per la crisi que va patir el govern progressista, després de la mort del general Prim (1870). Els progressistes es van escindir: * Dreta Progressista dirigida per Sagasta i partidaria d’una unió més estreta amb els Unionistes d’O’ Donnell on ara estava amb el general Serrano. Així frenarien el procés de democratització viscut a Espanya. * Esquerra Progressista (Radicals): encapselats per Ruíz Zorrilla i i pretenien ampliar la base democràtica del sistema unint- se amb els republicans. Aquesta escissió va provocar tensions que es concretaren amb 6 governs diferents, en tres anys, va haver tres eleccions generals, el que va provocar la crisi del sistema i desemvocà en el fracàs de la nova monarquia. L’ 11- 2- 1873, davant la situació de crisi permanent, Amadeu I de Saboia va abdicar davant les Corts després de dos anys de regnat, fet que es va produïr per primera vegada a Espanya. Les opcions davant aquesta situació no eren gaires. Fer una nova elecció reial no tenia gaires alternatives. Les mateixes Corts generals que acceptaren l’abdicació d’Amadeu, el mateix dia 11- 2- 1873 van optar per proclamar la I República ja que, el govern el dirigien els progressistes radicals (258 vots a favor per 32 vots en contra de la República) per tant es va fer mitjançant eleccions populars que estaven representades per les Corts Generals. D’aquesta manera es generarà una contradicció que apareix del fet de que unes Corts monàrquiques havien instaurat la I República. Al febrer de 1873 es viurà l’últim periòde del sexeni, que portarà a terme una democratització i una conflictivitat més intenses. La duració de la República seria fins al desembre de 1874, gairebé dos anys de duració. El nou règim republicà durant el govern va assolir unes bases molt poc sòlides, d’aquí els continus drames. El nou règim no s’havia instaurat per pràctiques insurreccionals sino mitjançant eleccions convocades pels progressistes radicals. Per altre banda, l’exèrcit estava plè de militars monàrquics que no pareren de conspirar. En aquest context la nova República es va haver d’enfrontar amb una sèrie de problemes, molts d’ells heredats del règim anterior i altres que eren nous. Un dels problemes heredats trobem que eren les guerres que havia de resoldre: La Guerra de Cuba i la Guerra Carlina (1872), la qual amb la proclamació de la República va irritar més encara els ànims carlins (País Vasc, on els carlins van dominar un important territori van crear un Estat i a Catalunya també la guerra carlina va aconseguir una situació de perill ocupant algunes zones com Olot, Berga, el Solsonés i va infringir derrotes a l’exèrcit guvernamental). La República també heredarà el tema de la crisi de la hisenda on el govern amb el fi de solucionar- la tractarà de reduïr les despesses públiques i abjudicarà diverses mines a companyies angleses i franceses per evitar una crisi irreversible.


33

Entre els problemes nous apareix la intransigència republicana que desde l’instant en que s’instaurà la República tractarien d’imposar una República Federal, el que generarà contradiccions entre els propis republicans constituyents que volien que la república elavorés una nova Constitució que establís el Federalisme de manera legal. Mentre, els partidaris de federalitzar la nació radicalment no volien esperar a elavorar cap Constitució, una Federació feta desd’abaix. Aquesta última opció era la majoritària i, la que provocaria les contradiccions dins dels republicans, com a conseqüència el fracàs de la República. Mentre els republicans federals lluiten pels seus objectius, els camperols andalussos que identificaven República amb Revolució, reinicien l’ocupació de terres a partir de 1873. En aquest marc concret de problemes, la República va passar per dos periòdes concrets:

- Del 11- 2- 1873 fins al cop d’Estat del general Pàvia al gener de 1874. - Del Gener de 1874 al Cop d’Estat del general Martinez Campos al desembre de 1874 quan es

restaurà la monarquia dels Borbons amb Alfons XII. El primer periòde és el que provoca totes les contradiccions, totes centrades en l’il.legalisme republicà i les intransigències republicanes, és a dir, entre republicans federalistes guvernamentals i els republicans federalistes insurrectes o populars, que no governaven. Les conseqüències dels conflictes durant els messos de febrer a l’abril van ser la formació d’un govern compartit entre federalistes i republicans on tractarien de portar a terme una sèrie de mesures com l’abolició de les Quintes o l’abolició de l’impost del consum i va substituir el sistema de servei militar obligatori per un sistema de voluntariat. Per primera vegada a la història la República va pendre mesures de caràcter social. Es donen els primers intents de portar a terme una nova Constitució tot i que, desde Barcelona es pretenia una República Federal, Pi i Margall opinava que el federalisme s’havia de produir desde la legalitat. A partir de l’abril de 1873, els republicans federals van governar en solitari, sense el recolzament dels republicans, i van convocar eleccions constituients al mes de maig, on es possa de manifest que no controlaven la situació ja que, si és cert que van gaunyar les eleccions per majoria, és també cert que ho van aconseguir perque els altres sectors es van abstenir de votar. A partir d’aquest moment Pi i Margall passà a substituir a l’actual president de la República, Figueres. Pi i Margall volia esperar a crear una Constitució Federalista però van haver insurreccions populars que no volien esperar al mes de juny per consolidar els seus objectius federalistes. La insurrecció acabà esclatant el 9- 7- 1873: Sublevació Internacionalista a la ciutat valenciana d’Alcoi on estava la direcció de l’AIT. El 13- 7- 1873 Cartagena es proclamada cantó independent donant pas al moviment cantonalista que es va extendre per Andalusia, País Valencià i Múrcia. A Catalunya el moviment no tindria èxit perque estava ocupada pels carlins. L’inici del Cantonalisme i del federalisme va provocar la dimissió de Pi Margall. De l’abril de 1873 fins al gener de 1874 Salmerón i Castelar seran els següents presidents de la República, la qual va tenir un total de quatre presidents. La màxima preocuapció dels dos últims presidents va ser el restabliment de la situació. Per tant Castelar, amb el fi de garantir l’ordre, va governar per decret, suspenent totes les garanties constitucionals i portant a terme mesures contra el federalisme. El moviment cantonal havia possat de manifest la incapacitat de la República per garantir un dels mites burgessos com era el de l’ordre i el de la propietat privada. La incapacitat de no poder preservar l’ordre per part de la República va motivar l’intervencionisme militar. El general Pavia, al gener de 1874 va dissoldre les Corts possant fi a l’experiència d’una República Federal tot i que, el federalisme no va ser aplicat mai. Després del Pronunciamiento, Pavia va otorgar el poder al general Serrano, que havia tingut un paper polític important i havia format part de l’equip del general O’Donnell i que va participar a la Revolució de Setembre de 1868, sent nomenat regent al començament del Sexenni i acabaria formant govern durant aquest periòde. S’iniciava així una transició durant la qual la República existia però controlada per no republicans. Aquest periòde de transició tancava el sexenni revolucionari del 1868. Ara aspiraven a l’instauració d’una monarquia per reestablir l’ordre. El general Serrano perseguia intensament a federals i a internacionalistes perque havien destorvat l’ordre, mentre que permetrà que civils i dretans conspirin per reestablir la monarquia dels Borbons. De manera que, al desembre de 1874 el general Maritnez Campos ( de tendències dretanes) faria altre Pronunciamiento que representaria la Restauració de la monarquia. Així es tancaria el cicle del Sexeni Revolucionari.


34

TEMA 5: LA RESTAURACIÓ MONÀRQUICA (1874- 1898). El Pronunciamiento a la ciutat de Sagunt per Martinez Campos va representar la restauració dels Borbons en la persona de l’infant Alfons XII, fill de l’anteior reina Isabel II. Aquest fet que es va donar al gener de 1875, no va implicar una Restauració de la sitaució tal i com estava avans de les Revolucions del Setembre de 1868. És cert que existeixen certs paral.lelismes, ja que molts dels protagonistes que retornen la monarquia havien estat protagonistes en la Revolució de Setembre de 1868. Això es pot exemplificar amb els cassos dels membres que va fitxar el nou president del govern Cànovas del Castillo: Jovellar, primer ministre de la guerra, i que durant el 1868 havia estat el Primer Capità General de Madrid quan la reina Isabel va haver de marxar després de les Revolucions de Setembre de 1868; Ayala, el ministre d’ultramar, que havia estat autor d’una proclama contra la reina; o el ministre de governació Romero Robledo que havia estat qui havia firmat un dels documents revolucionaris molt importants en els quals es declarava abolida la dinastia dels Borbons per sempre més durant les Revolucions de 1868. Un dels elements que reflexen que la situació no seria com la d’abans de la Revolució de setembre del 1868 va ser la situació del propi Cànovas del Castillo, qui va prescindir dels moderats, els que governaven abans de les Revolucions de 1868 , escullint a l’infant Alfons XII en comptes d’ Isabel que era l’opció que desitjaven els moderats. Segons Josep Fontana el cop d’Estat del desembre de 1874 protagonitzat per Martinez Campos va ser una correcció de la trajectòria iniciada amb les Revolucions del setembre de 1868, fins al punt de que la política de Cànovas no contradeia a la dels polítics partíceps al afer polític del 68 tals com Prim, Serrano o Sagasta. Segons Fontana no va ser una substitució sino un perfeccionament de la política. De manera que el Pronunciamient de 1874, segons Fontana esdevindria el segon acte de la revolució que es va produir al 1868 i en aquesta mesura, ens trobem davant dos fenòmens (setembre de 1868 i gener de 1874) que formarien part d’un mateix procés històric, arràn d’una crisi estructural del capitalisme espanyol, ambdues ambl’objectiu de solucionar- la. En segón lloc el Pronunciament anava encontra de l’evolució de l’esquerra que s’havia anat creant des de la Revolució del 68 i que havia servit per que els sectors populars s’organitzessin d’una manera sense precedents en époques anteriors, de manera que, van fer perillar les bases del capitalisme espanyol. Aquests moviments populars que s’iniciaren al setembre de 1868 (els pagessos andalussos ocuparien terres) van ser contínues durant tot el sexeni i van servir per que el conjunt de les classes hegemòniques abandonessin les lluites del periòde anterior i acabessin consolidant un procés conspiratiu. A partir de 1874 les classes hegemòniques van adonar- se del perill de continuar amb el model conspiratiu, per tant la Restauració representaria la concreció del concens polític al qual arriben les noves i les velles classes hegemòniques interesades en el manteniment dels seus privilegis històrics, que havien estat qüestionats durant el sexenni. Per tant durant 1874 amb al concretació dels dos partits polítics, el lliberal i el conservador, no serien sino dues cares de la mateixa moneda, es a dir ambdos tenien els mateixos interessos, els latifundistes vertebrats als interessos dels homes de negocis. El plantejament de Cànovas vers la Restauració en primer lloc Cànovas es va plantejar garantir l’estabilitat de la nova monarquia. Per fer- ho va reprimir tots els sectors socials i polítics antimonàrquics i els va situar fora del sistema, per exemple impossant el sistema de sufragi censitari, restringit. Altre cosa va ser l’estabilització de la monarquia integrant dins del mateix sistema a la totalitat de forces oligàrquiques, al mateix temps, calia evitar la marginació de sectors que poguessin protagonitzar amb el temps, un Pronunciament. Calia convertir la situació en una formació de partits polítics, de manera que, tots els sectors de les classes hegemòniques es sentissin identificats amb algún partit i d’aquesta manera l’exèrcit fós limitat a la Caserna, és a dir, s’evitaria l’intervencionisme militar. Cànovas era concient que el recurs a l’exèrcit havia estat molt freqüent com a motor de canvi polític. Vertebrar un sistema de partits representatiu que evités l’intervencionisme de l’exèrcit volia dir integrar l’oposició dins del règim i aconseguir que els revolucionaris del 1868 no es sentissin marginats i que acceptessin la nova situació. Si analitzem el periòde canovista (de desembre de 1874 a gener de 1876) veurem com Cànovas aconseguirà els primers èxits de la seva política. En primera instància recolzant- se en els antics Unionistes (de l’antiga Unió Lliberal) alguns moderats i alguns revolucionaris del 1868. Va trencar la resistència moderada, no sols a l’hora de la seva pretensió de retornar a la monarquia d’Isabel II sino en l’objectiu que tenien d’impossar la Constitució de 1845. Cànovas va devastar aquests objectius moderats. Per altra banda, tracta de construir el partit que el servirà per vertebrar la seva política que serà el Partit Conservador, el qual sorgirà d’una Assamblea de notables reunida al maig de 1875 i que tenia per missió crear un nou partit i plantejar- se una nova estructura política pel nou règim monàrquic. Al mateix mes de maig de 1875 es comença a elaborar una nova Constitució monàrquica. Finalment al transcurs de 1875 acaba convencent al Partit Constitucional (els antics progressistes) encapselats per Sagasta, qui després de la mort de Prim va recolzar al sector dretà, per que recolzassin al sistema de la Restauració, per que acceptés la nova sitaució política. Al desembre de 1875 Cànovas convocaria eleccions i ho farà a partir de la llei de sufragi universal masculí del periòde revolucionari, això ho faria amb el fi de que la monarquia restaurada tingués una


35

legitimitat més àmplia que la de periòdes anteriors. Tot i que era indiferent si es celebraven en sufragi censitari o en universal masculí ja que, Romero Reobledo era l’encarregat de que les eleccions les guanyés al gener de 1876 el partit conservador. Amb aquestes eleccions s’inauguren els fraus i corrupcions electorals, a partir d’aquest moment el partit en el govern seria el que manipularia els resultats de les eleccions. Altre fenòmen significatiu important en el sistema de la Restauració, després de les eleccions va ser l’absentisme electoral popular, que indicaria l’inmovilisme popular en el qual, es mouria la Restauració fins i tot establint el sufragi universal. Al gener de 1876 es va inaugurar una nova etapa de la Restauració. Aquestes primeres eleccions Cànovas les havia convocat mitjançant el Sufragi Universal que s’havia imposat en la República. El segon èxit de Cànovas va ser l’eleboració de la Constitució de 1876 feta per una sèrie de notables a l’estiu de 1875 i va ser proclamada al juny de 1876. Aquesta Constitució de Cànovas en la qual no es va possar el monarquisme sino que, reflecteix la voluntat de Cànovas per institucionalitzar un nou règim polític que mantindria els formalismes d’una democràcia lliberal parlamentaria. En la pràctica, aquesta Constitució configuraria un sistema antidemocràtic en el qual, la institució bàsica serà la figura del monarca que es superposa a la resta d’institucions. El rei posseiria la potestat de nomenar i exclòure ministres del govern, també posseïa la direcció de l’exèrcit, mantenia prerrogatives legislatives a l’hora de sancionar o promulgar lleis, la potestat de dissoldre les Corts amb la única obligació de reunir- les en un periode màxim de tres messos. Per tant el rei podia concentrar les majories a través de les Corts i si ja hi havia corrupció electoral mitjançant els cacis locals, amb aquestes mesures monàrquiques encara la corrupció era més gran. Alfons XII no va fer gaire ús de les prerrogatives constitucionals per que tenia molt cercana la situació de la seva mare quan va voler governar i regnar alhora, i de l’altre perque moriria a 1885 i no tindria temps per utilitzar- les. Si que ho faria, en canvi el seu fill Alfons XIII fins a 1923. Als anys posteriors de la Constitució, mentre el govern conservador de Cànovas va anar seguint les lleis previstes en aquesta Cosntitució, ho va fer sempre configurant un règim clarament antidemocràtic que responia a les classes dirigents espanyoles per evitar que es trobessin en una situació en la qual van viure durant el sexeni. Les lleis posteriors de la Constitució del 1876 serien restrictives com la llei electoral de 1878 que introduïa de nou el Sufragi Censitari que estava restringit als propietaris i que primava als terratinents i als propietaris industrials o comercials. La llei d’imprenta de 1879 limitaria també la llibertat d’expressió. La llei de reunió de 1880 restringiria les llibertats públiques per evitar contradiccions vers el govern. La situació canvià i el sistema de la reconstrucció adoptà una aparença de democratització quan el Partit Lliberal començà a adquirir poder. Per que el sistema de Cànovas es pogués conservar calia establir mecanismes de substitució en el poder i calia que el partit de l’oposició pogués governar per evitar qualsevol Pronunciament militar. És el que s’anomenaria el sistema de tron polític. La primera condició era constituïr una oposició que tingués un partit vertebrat que tingués com a base el Partit Constitucional de Sagasta (fundat després del Sexeni). Al mes de maig de 1880 es va oficialitzar el Partit Lliberal o Partit Fusionista per que es creava a apartir de la fussió de diverses organitzascions existents a l’esquerra de Partit Conservador. Aquest nou partit lliberal era força heterogeni però significaria el desplaçament de l’esquerra cap al centre i representaria una limitació a les inclinacions revolucionaries que havia tingut l’esquerra burgesa espanyola durant el periòde anterior. Amb l’anomenat Pacto del Pardo el 1885 entre Conservadors i Lliberals, firmat avans de la mort del rei, es va configurar el sistema successori en el govern de la Restauració. Alguns autors diuen que aquest pacte es va firmar sota una crisi generalitzada davant una eventual regència ja que, Alfons XII estava molt malalt i encara no havia nascut el futur Alfons XIII per tant no se sabia si la descendència monàrquica seria femenina o masculina, tot i que en qualsevol cas s’hauria d’aplicar un periòde de regència, però aquest tipus de sistema havia estat sempre molt problemàtic. Per això es va firmar aquest pacte que tenia una significació de torn polític (canviar el govern destprés d’un periòde determinat). Però segons altres autors, aquest pacte es va fer per garantir la fidelitat a la monarquia davant una possible regència. Cànovas que no s’enrefiava dels lliberals, després tot el que van fer durant el periode del sexeni, va comprometre’s a que el govern de la regència començaria sent lliberal si firmaven el pacte. Per tant va ser una mena de concens per que els lliberals acceptessin el sistema substitutiu de Cànovas sense conflictes. Sota la regència de Mª Cristina es formaria el nou govern lliberal dirigit per Sagasta. Amb ell s’introduiria una ampliació de les llibertats amb l’aprovació de tres lleis importants:

- Llei de publicitat i imprenta (1883) que regularia la llibertat d’expressió. Tema conflictiu desde les Corts de Càdis. Així es produiria una progressiva recuperació de la prensa escrita. Llei que es mantindria fins a les restriccions de Franco al 1939.

- 1887 el Partit Lliberal va aprobar la llei d’asociacions, molt més oberta i tolerant i que va donar via lliure a l’organització de sindicats oberts i de moviments obrers, tot i que fossin contraris al sistema vigent.


36

- 1890 Es va aprobar una nova llei de Sufragi Universal Masculí que varen promulgar per ampliar les bases polítiques de la monarquia incorporant al sistema monàrquic forces polítiques que fins aleshores havien estat marginades.

Aquesta democratització no va implicar una democratització a la pràctica en la vida social del país. No obstant, els lliberals van rebre el càrreg del govern més vegades que els conservadors, tot i que no existien gaires diferències entre uns i altres. Els dos partits eren organitzacions que responien als mateixos interessos basats en el clientalisme i en les camarilles d’amics, per tant es van continuar manipulant les eleccions i el Sufragi Universal no va tenir cap repercussió. Així doncs, els canvis locals, mitjançant el Ministeri mantenia el caciquisme electoral tot i les denúncies, l’absentisme polític va ser molt ampli. És cert que el republicanisme es va mantenir al parlament però no tenia opcions per governar. En algunes zones com Barcelona es trencaria amb el caciquisme en algun moment aïllat, però es mantindria fins a 1923 amb el Cop d’Estat de Primo de Ribera. TEMA 6: LES OPCIONS AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ. Aquest sistema de torn polític entre conservadors i lliberals es mantindria estable fins a 1898 quan es veuria influenciada la pèrdua de les colònies americanes i Filipines, el que provocaria crisi i inestabilitat.

- La situació Econòmica. Ens trobem en una etapa de creixement econòmic que només es veurà entervolida per la crisi agrària de finals del segle. Aquesta nova fase de creixement va mantenir les pautes del periòde anterior per tant va ser una etapa durant la qual el capitalisme espanyol es va subordinar als interessos internacionals i durant la qual el creixement econòmic depenia de les relacions internacionals. Per tant no va haver un canvi radical estructuralment sino que es parteix de les bases preexistents amb l’objectiu d’incrementar els negocis i els beneficis. Respecte a aquesta continuitat és molt significatiu que els polítics de la Restauració no modifiquessin la legislació lliurecanvista del sexeni (promulgada per Figuerola el 1869) de manera que, aquesta es mantindria durant els primers anys de la Restauració i permetè un cert creixement econòmic, sempre i quan les realcions fossin bones amb l’exterior. Els tres fenòmens més significatius durant aquesta etapa són:

- La reanudació de la construcció de la xarxa ferroviaria, la qual havia provocat beneficis i negocis sobretot pels extrangers.

- El continu creixement industrial català durant la Restauració. - Constitució deficitaria de la industria siderúrgica a Euskadi.

La reanudació de la xarxa ferroviaria va continuar sent un bon negoci durant la Restauració ja que de 1872 a 1901 es va duplicar la longitut d’explotació de la xarxa ferroviaria. Si al 1866 s’havien construït 6.000 km de via fèrrea, entre 1872 i 1901 s’havien construít 13.160 km, però cal recordar que era el capitalisme francés l’hegemònic i predominaven els interessos especulatius. De manera que, els ferrocarrils van continuar sent una qüestió política en la qual s’hi troben relacionats els alts càrregs polítics de tots els partits de la Restauració. Per tant es va mantenir la situació anterior. En aquest periòde es tendeix a la concentració de Companyies, donant- se l’absorsió de les companyies més petites per les grans companyies com la de Saragossa- Madrid- Alacant. Durant la Restauració Catalunya va viure l’anomenada febre d’Or, especialment en el tèxtil català i en el sector cotoner, que va conèixer una important embrancida a causa de tot un seguit de fenòmens que varen possibilitar la capacitat de consum a la Península durant els anys 1870- 1880, la capacitat productiva va augmentar molt. Les causes que expliquen la capacitat de consum peninsular van ser:

- Durant els anys 70- 80 es conèixen moltes exportacions espanyoles sobretot a França arràn de la filoxera (epidèmmia que afectava l’acep de la vinya a França. Posteriorment entraria a Catalunya fins que s’introduí l’acep americà que era inmune).

- La pròpia construcció del ferrocarril i l’impuls que van rebre les indústries siderúrgiques i metal.lúrgiques al País Vasc van influir en la capacitat de consum peninsular.

- El comerç destinat a les Antilles i a Filipines. Es crearien empreses únicament dedicades a aquest tipus de comerç. Això potenciaria el tèxtil català.

- La indústria del ferro a Catalunya va desemvolupar- se amb molta força. Es començarien a construir importants obres d’infraestructura fèrrea, sobretot pel que fà als mercats urbans i es començarien a fer les primeres màquines ferroviaries.

En tota aquesta etapa de creixement tèxtil va comportar un desequilibri amb l’aparell borsàtil i financer. Les inversions en borsa creixien àmpliament, creant- se nombroses societats destinades a les borses, que provocaren una cursa especulativa en l’aparell creditici que oblidaria la crisi financera que s’havia patit durant l’any anterior. És precisament per això que s’ha anomenat l’etapa de la Febre d’Or (Narcís Oller: La Febre d’Or). En realitat aquesta cursa especulativa no responia a la realitat productiva del moment, de manera que, quan a partir de 1882 s’inicià una de les crisis cícliques internacionals, les repercusions a Catalunya


37

van ser molt profundes, més que en l’any 1866 i hipotecaria la banca autòctona en el futur, de manera que a finals de segle la primera entitat financera que existia a Catalunya era el Banc d’Espanya, el banc funcional per a tota la Península. Aquesta crisi va coincidir amb la crisi agrària dels anys 1880, que provocaria la crisi industrial, la qual es reflexaria a partir de 1885 i seria gràcies al mercat colonial (Antilles i Filipines) que es suavitzaria la situació de crisi. També gràcies a que al 1891 es va tornar a aplicar un aracel proteccionista degut al concens dels industrials catalans i vascos. Per tant acabaren amb l’arancel lliurecanvista d’en Figuerola. Quan al 1888 a Barcelona es va fer l’Exposició Internacional que seria per inaugurar el Parc de la Ciutadel.la, per tant la Caserna de la Ciutadel.la va quedar finalment desfeta i es va fer per zona d’exposicions. Aquesta va ser molt criticada ja que, no es va fer en un moment de bonança econòmica sino en un periode de crisi. És per tant cert que el desemvolupament industrial depenia del mercat internacional. La darrera manifestació de que l’economia canviava radicalment es va veure amb la definitiva constitució de la industria siderurgicometal.lúrgica d’Euskadi durant 1880. La ràpida industrialització vasca va tenir com a causes:

- Desaparició de la legislació foral que estava vigent des de el s. XVI i que va desaparèixer després de la guerra carlina al 1876 i representà el fi dels furs (pèrdua de la sobirania vasca). Hi ha qui pensa que va ser a partir de 1839 (fi de la I Guerra Carlina) per que la sobirania vasca va quedar supeditada a la legislació espanyola.

Aquesta desaparició va desfer totes les traves aduaneres que impedien una lliure circulació de capitals.

- Explotació minera del ferro vasc. El procés d’industrialització vasc va ser simple i ràpid produïnt- se en el marc de la II Revolució industrial europea, on el ferro vasc va tenir molta importància a tot el continent, sobretot a Anglaterra, el que va ser possible gràcies al caràcter no fosforat del ferro vasc, que li donava unes propietats de duresa molt qualificalbles. Aquesta explotació massiva va permetre una ràpida i important acomulació de capital que es va reinvertir en la indústria siderúrgica autòctona que en aquest moment, va assolir un gran desemvolupament gràcies també a les facilitats de les importacions de carbó anglés. Els vaixells anglessos anaven carregats de ferro i tornaven plens de carbó per tant el procés li sortiria baix al País Vasc. S’establiria un capitalisme monopolista a País Vasc de manera que apareixeria una oligarquia vasca molt definida i que controlaria tot el procés industrial. En canvi a Catalunya era molt més nombrosa la classe empresarial. D’aquesta manera un reduït grup de families vasques crearien els grans bancs vascos (Urquijo, Ibarra) són alguns dels cognoms que protagonitzarien la industrialització i la banca vasca i que es convertirà, juntament amb els Altos Hornos de Vizcaya (1901) que es crearia amb l’agrupament d’empresaris siderúrgics vascos, i que significaria la conformació de la industria siderúrgica vasca com la més important del país sent gairebé era autòctona. L’important tràfic marí entre Bilbao i Anglaterra va influir en la creació de nombroses societats navieres de manera que, a principis del s. XX ja hi havia 22 societats navieres amb 122 vaixells. El monopoli siderúrgic va crear importants problemes i tensions entre l’oligarquia siderúrgica i els naviers. En principi van ser conflictes econòmics quan els siderurgics varen recolzar el proteccionisme i varen reclamar arancels més elebats contra els vaixells importats i contra els materials destinats a la construcció de vaixells. Això perjudicaria als naviers. A la llarga tindria repercusions polítiques ja que, quan es desemvolupà el nacionalisme vasc, que no era el sector de l’oligarquia que eren més espanyolistes, els naviers es recolzarien més en el nacionlaisme vasc. A partir de 1891 es creà el nou arancel proteccionista, aquest afavoriria als siderúrgics contra els naviers. De manera que, als anys 80 hi hauria la gran transformació de la societat vasca que era rural i passaria a ser urbana, en poc menys d’una dècada. Coincidint amb aquesta etapa es va produir la crisi agrària finisecular que va caracteritzar les darreres dècades del s. XIX i principis del XX en l’Estat espanyol. Es va tractar d’una crisi agrícola europea i que s’inicià a partir de 1880 com a conseqüència de l’impacte exportador cap a Europa de païssos extraeuropeus com era EUA, Canadà, Argentina, Australia, els quals començaren a importar productes cap a Europa de manera massiva i una economia en expansió que permetia uns preus molt més baixos dels productes que no pas els europeus. En aquestes zones la terra era un bé il.limitat i la renta de la terra era molt baixa a diferència d’Europa on la renta de la terra era molt alta perque no es podia explotar més, el que alhora repercutia en el preu dels productes. A més s’ha de tenir en compte que el transport marítim va rebaixar molt el seu preu, va ser també altre factor que permetè la inundació de productes extraeuropeus. Per tant la crisi europea es va concretar en una crisi de sobreproducció que va provocar una important emigració de la població agrícola europea en tots els païssos europeus, la qual, aniria cap a les ciutats o bé cap a Amèrica. Aquesta crisi es va anar vertebrant en el moment en que el capitalisme mundial va anar transformant les seves bases. No acabaria per refer- se fins a vigilies de la I Guerra Mundial (1914). L’agricultura espanyola es va poder escapar d’aquesta crisi agrària europea, tot i que cronològicament no coincideixi – arriba amb cert retart- i a més va venir condicionada per les pecularietats que vivia el


38

camp espanyol ja que hi havia molta regionalització agrària i aquesta diversitat donaria lloc a que afectés de diferent forma. A més en plena Restauració s’estaven donant encara fenòmens de compra- venta de les desamortitzacions. La crisi agrària es va produir durant 1870, quan Europa ja s’havia manifestat. Mentre a Espanya estava sota un periode alcista; les exportacions de blat superarien a les importacions i els preus del blat es mantindrien. A partir de 1882, coincidint amb un any de collites dolentes de cereals, s’inicià un increment de les importacions que no pararien fins a fianls del segle. La crisi agrària va afectar al blat, però també als altres dos productes en ordre d’importància com eren l’olivera i la vinya. L’olivera cauria a partir de 1885 degut a una baixada del consum de l’oli d’oliva, degut a que d’Amèrica van arribar productes alternatius (com la soja i l’oli de girasol). La vinya que durant 1870- 1880 va tenir un augment important, degut a les exportacions a França, a partir de 1891 va patir un colapse important quan es va acabar amb el tractat de comerç amb França i aquests ja no el renovarien per que aconseguirien regenerar, de ben nou la seva vinya amb aceops americans. En aquest mateix any, entraria a Catalunya la crisi per la filoxera. A moltes regions van buscar alternatives com va ser la producció de cava (Empordà) seguint els mètodes francesos, però per altra banda, la crisi de la filoxera, que matava els aceps, provocaria altre problema com va ser el de la lluita entre els propietaris de les terres i els agricultors que treballaven sota un contracte de Rebassa morta. A partir de 1880 la crisi agraria faria aparició a Espanya amb molta contundència i es va extendre desde 1882 fins a 1905 a Espanya. Es va tractar d’una crisi profunda que afectà als arrendataris burgesos, els quals davant la crisi, van demanar als propietaris que baixessin el preu de les rentes, el que provocà disminucions dels arrendaments perque no podien pagar les rentes i a conseqüència la terra aniria perdent valor, ja que els burgesos no podien accedir a la terra. Aquesta crisi afectaria més greument als sectors pagessos que es veuran obligats a expropiacions ja que, no podien fer front als deutes que hauran contret amb l’impagament de les contribucions de l’Estat i es veuran obligats a emigrar massivament. Davant la pèrdua del valor de la terra que afectava al conjunt del camperolat, els terratinents que s’hi dedicaven a l’exportació de cereals a Europa pressionaren al govern perque es retornés a una política proteccionista. El Partit Conservador de Cànovas, al 1891 va fer la Reforma Arancelaria que posaria fi a l’arancel lliurecanvista de Figuerola i imposaria el proteccionisme gravant sobre els cereals extrengers. Aquesta seria la única solució del govern espanyol per front a la crisi agrària. Aquesta solució però, no va aconseguir retornar a la situació anterior, per que la Reforma arancelaria no va venir acompanyada d’ajuts tributaries ni crediticies per part de l’Estat a la pagessia, que haurien pogut modernitzar els sistemes de producció. No obstant, la política proteccionista va iniciar certa recuperació dels preus agrícoles que anirien pujant i un lleuger augment productiu a tot el país. Al mateix temps que succeïa aquesta crisi es consolidà la gran propietat rural com a element de la classe dirigent, els terratinents rurals serien els hegemònics.

- Les posicions polítiques al govern conservador de Cànovas. En principi Cànovas va fer un sistema en que predominés l’ alternança, però al marge, hi van quedar forces polítiques que van tenir molta importància en el periòde anterior i que amb el sistema canovista es van veure marginades. Cal dir que les posicions dels sectors socials i polítics marginats per la Restauració varen dependre segons els sectors afectats i segons el grau d’intensitat en que la representació del sistema es va abatre sobre ells. Hi van haver uns sectors més marginats que altres. La vertebració doncs, d’aquests sectors marginats va dependre tant de l’evolució interna del sistema (a mesura que aquest es lliberalitzava amb la jurisprudència, es va permetre una major vertebració dels sectors marginals) i del procés de contradiccions socials que es va donar durant aquesta etapa. A través de tota aquesta sèrie de mecanismes ens trobem en una situació que es podia resumir en:

- El moviment obrer: El sistema anarquista patiria una crisi a partir de la Restauració que s’agreujarà amb l’aparició del terrorisme anàrquic exercit a finals del segle. Cal també destacar la cada vegada major acceptació del socialisme marxista que durant el sexeni havia estat minoritari.

- Pel que fa al republicanisme, que havia jugat tan important paper durant el sexeni, ara al 1874, es va dividir i no va poder vertebrar una alternativa antidinàstica prou sòlida, ni obtenir tanta credibilitat social.

- Es donaria cada cop més una vertebració del catalanisme polític durant la primera etapa de la Restauració i jugava una opció que s’acabarà consolidant fins a la crisi final del 1898.

En síntesi, les oposicions vindràn determinades per la situació del moviment anarquista, per un republicanisme que no acabarà de consolidar- se i per un catalanisme que si que es confirmarà en tot aquest sistema. Els sectors socials que més durament van ser reprimits per la Restauració, varen ser els sectors obrers i populars per qüestionar les bases de l’hegemonia burgesa durant el sexeni i els internacionalistes que protagonitzaren la insurrecció del 1873 van ser els més reprimits.


39

La Internacional ja va ser prohibida desde el primer cop d’Estat del general Pàvia, la I Internacional s’havia de desemvolupar clandestinament. Així desde 1874 a 1881 la Confederació Regional Espanyola de Treballadors (l’AIT espanyola) va anar perdent cada cop més força. Al mateix temps aquesta AIT quedava sota el control dels sectors insurreccionals nihilistes i partidaris de les accions directes. Però la Comissió Federal, organisme directiu de la Confederació Regional Espanyola, s’anava recolzant cada cop més en petits grups insurreccionals clandestins, en comptes de fer- ho en els sindicats, tal i com ho va fer en un principi. Aquest fet va provocar que molts dels sindicats s’anessin desfent. En aquest contexte de progressiva pèrdua organitzativa de la Confederació Regional Espanyola de Treballadors, els grups sindicalistes catalans s’anirien mostrant contraris a la insurrecció permanent i varen donar un canvi d’orientació. El 1881 destituirien a la Confederació Regional Espanyola i el grup anarcosindicalista català va convocar un Congrés Obrer Públic a Barcelona al setembre d’aquest mateix any. En aquest Congrés es reconstruiria la Federació de Treballadors de la Nació Espanyola – en comptes de ser Confederació Regional Espanyola- degut a la prohibició de la I Internacional. Aquest canvi va ser possible gràcies a la capacitat d’organització anarcosindical i gràcies a Llunes i Pujals, personatge molt estimat per les classes populars i que colavoraria en molts diaris facilitant la reconstrucció de la Federació de Treballadors de la Nació Espanyola. També per primera vegada, el 1881 els lliberals de Sagasta formaven un govern i la progressiva obertura va permetre que els sindicalistes poguessin actuar i reconstruir- se. Al setembre de 1882 la Federació de Treballadors de la Nació Espanyola va fer un II Congrés a Sevilla, en un moment en que ja tenia 218 localitats que formaven la Federació local respectiva i uns 60.000 afil.liats a cadascuna. Per tant les espectatives per reorganitzar el sindicalisme eren molt objectives. La història d’aquesta federació va venir marcada per la pugna ideològica que enfrontava a dos dels corrents sindicalistes més importants a tot el món. La pugna enfrontava als Anarco Colectivistes amb el sector d’Anarco Comunistes. El primer es recolzava en les idees bàsiques desemvolupades per Bakunin, que passaven per prioritzar l’acció sindical per damunt de tot. Havien de ser l’instrument de lluita funamental tant als conflictes en les empreses, com per fer la revolució social. Els Anarco Sindicalistes catalans eren partidaris d’aquesta opció. Pel que fà als Anarco Comunistes, es basaven en les idees de Kropotkin i Malatesta, els quals eren partidaris de formar grups reduïts que desemvoluparien una continua lluita ideològica i política contra l’ordre social vigent. Lo important era arribar a la revolució, de manera clandestina amb mètodes d’acció directe inmediata. Aquestes idees varen arraigar al camperolat andalús en la Confederació de Treballadors de la Regió Espanyola. Aquesta pugna no sols era ideològica sino que també condicionava l’estratègia i les formes d’acció de la federació de Treballadors de la Nació Espanyola en un moment, en que si bé la direcció estava en mans dels sindicalistes catalans (anarco colectivistes), no obstant, la força numèrica de la Federació de Treballadors de la Nació espanyola residia a Andalusia i l’Anarco Comunisme tenia les seus més importants a Sevilla i Càdis. Desde 1879 s’anaven produïnt tota una sèrie d’accions que acabaren en 1883 amb un dels episodis més obscurs del moviment obrer al camp espanyol com va ser “la mano Negra”, organització secreta i clandestina, a la qual se la va atrbuir tota una sèrie de crims comesos a Jerez. Durant molts anys es va creure que els assessinats els havien comés la policia, no sols per tenir uns autors sino per tenir l’opció d’actuar contra els regionalistes o contra els de la Federació. Però sembla que va haver una organització que no va tenir res a veure amb la policia sino amb els Anarco Comunistes. Mentre el radicalisme de la pagesia andalusa va proseguir, a la darreria del segle es va desemvolupar el conegut com Propaganda pel fet: acció terrorista, sovint individual i nihilista portada a terme, generalment per individus aïllats, sense cap conexió amb la societat i que portaven a terme represàlies contra qualsevol activitat burgesa. Això també es desemvolupava a Rússia i a Itàlia. Aquest fenòmen tenia unes bases d’argumentació: la situació de canvi industrial i econòmic que es produïen i com a tal, la crisi profunda. Per tant aquesta situació porta a les accions nihilistes més intenses. El propi Alexandre II, tzar de Rússia, va ser assessinat al 1881 per una organització d’aquest tipus. L’emperatriu d’Austria (la famosa Sisi) també cauria víctima d’aquests atemptats. Aquests mecanismes es van extendre a Catalunya amb una propaganda que Malatesta va dur a terme a partir de 1892. Durant el periòde que va de 1892- 1897, Barcelona es convertiria en la ciutat de les bombes (era anomenada pels anarquistes La Rosa de Foc) i anaven contra els sindicalistes catalans. El propi Llunes i Pujals, quan es va desvincualr de la “Mano Negre”, va denunciar en els diaris aquesta situació. Per exemple a finals del s.XIX el Liceu que era considerat com un símbol de la burgesia catalana, doncs bé, atemptaren contra ell. Tot va ser aprofitat per portar- se a terme una campanya sistemàtica contra els internacionalistes. A Andalusia aquests atemptats van ser aprofitats per la policia per desorganitzar la Internacional, però també afectaria a qualsevol organització, inclús la sindical.


40

L’onada repressiva culminà el 1897 amb els Processos de Montjuïch que tingueren un ressò internacional, ja que es va veure la intolerància de la policia espanyola. Els processos culminaren amb ejecucions a mort sense cap garantia de judici. Finalment el govern va haver de deportar a detinguts cap a Anglaterra. Com a conseqüència d’aquests processos, Cànovas del Castillo va ser víctima d’un atemptat anarquista protagonitzat per Miquele Angioligio. Cànovas era en aquell moment, president del govern i el constructor d’aquest sistema polític. Amb l’assessinat de Cànovas va clòure l’anarquisme i el sindicalisme català. No seria fins a 1910 que l’anarquisme es refaria després de la repressió. El grup marxista es va constituir a Madrid i tenia com a base als obrers tipògrafs. A l’entorn dels tipògrafs es construirà l’Associació de l’Atr d’Imprimir on destacaria Pablo Iglesias i aviat assoliria posicions de caràcter marxista. En 1879 aquest nucli Internacionalista marxista es convertí en l’Agrupació Socialista Madrilenya i iniciaria una tasca divulgativa en el decurs de 1880 en diverses localitats. La divulgació socialista marxista va tenir certa importància en les relacions que varen mantenir amb els dirigents de les Tres Classes del Vapor, que era un sindicat tèxtil català que estava ja ancorat en aquest sistema cap al costat moderat i reformista i que s’aproparia al marxisme cap a 1880 més com a conseqüència de l’antianarquisme que no pas pel seguiment d la ideologia marxista. A través dels contractes entre els socialistes madrilenys i els socialistes catalans, al 1881 es celebrà un Congrés obrer a Barcelona en el qual sorgiria l’UGT (Unió General de Treballadors) i es reformularien les posicions del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) com a alternativa del socialisme marxista. El moviment obrer català va fracassar ja que Catalunya s’havia aliniat al Anarco Sindicalisme i el marxisme es va consolidar en pocs nuclis: a Reus es publicarien varies revistes polítiques, així com a Matarò i a Barcelona. Globalment el socialisme marxista fracasaria fins que a finals del segle sols tindria tres focus: Madrid, Asturies i Bilbao, un dels focus més importants del socialisme espanyol. El socialisme es desemvoluparà de la població inmigrada de Castella i dels sectors de l’antinacionalisme vasc. L’UGT en canvi mantindria els seus òrgans directrius a Barcelona però acabaria per translladar- se a Madrid. El 1899. Pel que fà al Republicanisme varen sortir de l’experiència republicana del sexeni d’una profunda crisi ja, a partir de 1873 que s’havia manifestat cap al federalisme i que després de la I República es dividiria en múltiples tendències. Un sector del Republicanisme excapselat per Emilio Castelar (un dels darrers presidents de la República Federal) es sentí atret pel sistema de la Restauració. L’any 1876 el sector de la Restauració va crear un Partit Demòcrata que canvià sensiblement les seves posicions i es denominà Possibilista, fins que es disolguè en l’any 1894 integrant- se dins el Partit Lliberal. Altre sector que presidia Ruiz Zorrilla desde l’exil.li era del sector radical i que va crear la I República, i en aquesta situació creà el Partit Republicà Progressista que va potenciar la via resurreccionista, de manera que fomentà diversos cops d’Estat republicans que acabaren fracassant. El sector majoritari era el Federalisme, tampoc tenia una situació gaire favorable. Estalislau Figueres (primer president de la República) es va escindir del Partit Federal creant el Partit Federal Orgànic que no seria acceptat per Francesc Pi Margall, que en cap cas acceptà aquesta escisió i continuaria pregonitzant el Federalisme per la base i continuaria amb el Partit Revolucionari Federal Democràtic. Quan els lliberals varen accedir al poder al 1895 (després de la mort d’Alfons XII) i després de la promulgació del Sufragi Universal Masculí, l’any 1890 van crear nombroses espectatives dins del republicanisme ja que, aquesta ampliació de les llibertats podien accedir dins de la vida política. En aquesta nova perspectiva històrica, el 1893 els Republicans varen crear la Unió Republicana que era una coalició que abraçava tots els partits republicans. Aquests es presentaren a les eleccions de 1893 aconseguint 33 actes de diputats, el que significaria un èxit. L’any 1894 Pi i Margall va intentar revitalitzar el Partit Federal creant la reforma de programa polític federalista per intentar aconseguir una ampliació del federalisme. Però va provocar la pràctica dissolució de la Unió Republicana. Quan a partir de 1895 els independentistes cubans van reprendre l’actitut independentista, només els federals es mostraren a favor de la independència de Cuba mentre que, la resta de republicans acabarien recolzant el marc bèl.lic del govern espanyol que confrontaria contra els cubans. L’actitut del govern contra els cubans, la crisi final de 1898 agafaria al republicanisme en una posició de desorganització total. Parl.lelament al republicanisme, a Catalunya, durant la Restauració es va produïr l’assoliment del Catalanisme polític modern i s’articularia a partir de tres tradicions ideològiques i polítiques que en alguns moments han aparegut confrontades:

- El projecte popular d’esquerres laïc i progressista que encarnaria Valentí Almirall a partir de la tradició federalista. A partir d’aquesta tradició federalista, Almirall trencaria amb el federalisme i elaboraria un projecte popular de catalanisme d’esquerres al 1879 en el Diari Català, primer diari publicat exclussivament en català. L’any 1886 publicà Lo Catalanisme, merament ideològic on centraria les bases del catalanisme. Estaria molt en contacte amb l’obrerisme.

- Culturalista que desde 1871 publicava la Renaixença que era un diari cultural literari que va perdurar de 1871 a 1905. Aquest grup culturalista estaria constituït per literats representants del món de la cultura compromessos amb la renaixença literaria i que eren partidaris d’accions


41

de tipus cultural, més que no pas polítiques. Per tant es consideraven contraris a la política. Dins d’aquest grup destacaria Angel Guimerà.

- El sector més vinculat al tradicionalisme català amb el sector carlista català representaria un pol ruralista, agrari, conservador i catòl.lic, antagònic a la Catalunya òptima per Almirall i es configuraria amb una publicació de connotacions de caràcter religiòs com era L’hereu de Montserrat 1878 de la qual personatges com Jacint Verdaguer o Torres i Bages (bisbe) eren partíceps. Aquest grup entraria en contacte amb algun sector urbà com el de Manyè i Flaguer qui vertebrava el catalanisme polític per que era el director del Diari de Barcelona, molt vinculat a la burgesia catalana.

Eren doncs tres tradicions clarament diferenciades i contrastades. A partir d’aquestes tradicions la iniciativa per tirar endavant el moviment organitzatiu del catalanisme polític va còrrer a càrreg de Valentí Almirall tenint en compte que, a 1880 va convocar el primer Congrés Catalanista del qual va sorgir la primera organització del catalanisme polític: Centre Català (1883) el qual, no es presentava com una organització política sino, com una entitat aglutinadora de caràcter científic culturalista i que pretenia aglutinar a tots els sectors de la societat catalana interesats en presentar les reivindicacions clarament catalanes. Per tant entre els homes de la Renaixença i Valentí Almirall apareixien discrepàncies sobretot, quan el Centre Català incià la intervenció, dins de la societat catalana, a la política i quan al 1885 Almirall va redactar el Memorial de Greuges que el va presentar a la reina regent desde Catalunya, en un moment de crisi econòmica i en un moment en que Espanya estava apunt de firmar un tractat comercial amb Anglaterra el que espantà als industrials catalans. En aquest marc el memorial va permetre un acostament de la burgesia catalana cap al catalanisme. Al mateix any 1885 es va iniciar una important campanya de defensa del codi civil català. La raó d’aquesta campanya va ser, que el govern, s’havia de plantejar la unificació del codi civil en tot el país. Aquesta intenció del govern espanyol d’unificar el codi civil, va provocar una campanya a Catalunya on es va movilitzar tota la societat, de manera que el codi civil espanyol unitari, va haver de ser retirat i van imposar un codi civil català. Com a conseqüència de l’emfasi ideològic i laicisista d’Almirall es va produir l’escisió del Centre Català quan el 1887, en plena campanya contra Guimerà (el Codi Civil), el sector més vinculat a la Renaixença com Muntaner varen acabar trencant amb el Centre Català i constituí la Lliga de Catalunya. L’any 1888 quan es celebrà l’exposició internacional de Barcelona, les dues expressions del catalanisme polític van manifestar- se oposades ja que, Almirall era contrari a l’Exposició i Muntaner estava a favor. Així es celebrarien paral.lelament l’Exposició internacional i els Jocs Florals a Catalunya. Hi havia una clara plasmació ideològica d’esquerra- dreta. Almirall era esquerrista i Muntaner era més conservador i dretà. Segons alguns autors hi havia altres contradiccions ja que Almirall presentava un projecte regionalista laic, mentre que Guimerà seria més puranista. Al iniciar-se la darrera dècada del s. XIX (1890) la Lliga de Catalunya seria la que es consolidaria desde 1891, moment en que s’unificaria amb els joves Universitaris que a l’entorn d’Enric Prat de la Riba, dirigent del Centre Escolar Catalanista i es constituiria la Unió Catalanista que a 1892, la qual aprovaria les bases de Manresa a 1892, en una Assamblea catalanista i fou un dels primers textos preautonòmics catalanistes, volien assolir formes d’autogovern. A 1894 Prat de la Riba publicà el seu Compendi de la doctrina catalana on es resumeix sistemàticament la doctrina catalana, seguida de l’estructura de la doctrina catòl.lica, és a dir, un llibre de preguntes i respostes que arribaven a una doctrina clara. Aquest nou catalanisme donaria una important consolidació ja que, fins a 1898 es produiria una autèntica expansió de les idees catalanistes, sempre a l’entorn de la Unió Catalanista i que s’acabaria concretnat en tres fronts:

- Expansió del catalanisme desde el front polític, sobretot quan esclatà la guerra de Cuba al 1995 conjuntament amb els republicans es situarien contra la guerra de Cuba i a favor dels independentistes cubans.

- Fornt Cultural: quan l’Angel Guimerà assoleix la presidència de l’Ateneu barcelonés. - Front Organitzatiu: de ser un fenòmen exclusivament barceloní començaria la seva expansió per

comarques catalanes. Aquesta expansió començaria entre 1895 i 1898. Des de el moment en que escaltà la crisi de 1898 eñ catañanisme podria participar en la política. TEMA 7: LA CRISI DE L’ESTAT DE LA RESTAURACIÓ (1898- 1923). En contrast de l’estabilitat que predominava entre 1874 i 1898 a partir de 1898 l’Estat de la Restauració entraria en una crisi progressivament més profunda. A nivell polític el sistema entraria en una inestabilitat política clara, perque l’intervencionisme militar tornava a aparèixer tant en política com en els conflictes. Això possà en relleu la feblesa política creada per Cànovas del Castillo. L’aparició de l’exèrcit començaria ja al mateix any 1898 i la reaparició es confirmaria amb el cop d’Estat de Primo de Ribera a 1923. Durant aquests 25 anys es va anar produïnt un deteriorament decisiu que tinguè en la crisi de 1917 un moment important (crisi de la Restauració) i que serà una crisi irreversible. Aquesta crisi anunciaria les claus polítiques que es desemvoluparien en la guerra civil del 1936.


42

- La Crisi del 1898.

L’any 1898 Espanya va viure una profunda crisi que fou al mateix temps ideològica (generació del 98, crisi d’identitat), crisi política, social i econòmica. Aquesta crisi es motivaria per la derrota d’Espanya a Cuba i per la pèrdua de les darreres colònies de l’Imperi espanyol. La causa inmediata que provocà aquesta crisi, cal situar- la a la guerra oberta que Espanya va haver d’enfrontar contra la insugència cubana desde 1895. Al 1868 ja s’havia iniciat una primera guerra a Cuba a favor de la independència i que durà 10 anys amb la Pau de Zanjón el 1878 en la qual Espanya s’havia compromés a fer reformes a Cuba tals com: abolir l’esclavitut, a estudiar fòrmules polítiques que contemplin un govern autonòmic però mantenint els vincles de govern amb Espanya. Aquests compromissos no sempre es van dur a terme tot i que si es va abolir l’esclavitut, no es van portar a terme les reformes administratives de l’autonomia per Cuba –Maura va fer un però no va ser aplicat-. Això provocaria que les hostilitats amb Cuba es mantinguessin fins que a 1895 els independentistes cubans encapselats per José Martí esclatés. Al mateix temps al 1896 també esclataria la insurrecció independentista filipina. La Guerra de Cuba va incorporar un aspecte diferent a la primera guerra amb Cuba (1868- 1878), com va ser la presència d’interessos nortamericans a la illa. EUA s’havia convertit en el primer client de sucre a la illa de manera que, EUA va buscar un pretexte per intervenir a la guerra, com va ser que el Maine, un vaixell nortamericà amarrat al port de La Habanna havia estat enfonsat pels espanyols al febrer de 1898. Tot i que sembla ser que EUA el va enfonsar per trobar el pretexte d’entrar en guerra. La reacció espanyola amb respecte la declaració de guerra d’EUA va ser inmediata i provocà un sentiment de patriotisme ja que, desconeixien del potencial militar que EUA posseïa. Aquest desconeixement espanyol sobre EUA es va deure a la política Monrrow que aïllava a EUA de qualsevol afer europeu, el que implicava que no intervindria fins a la I Guerra Mundial, quan els submarins alemanys enfonsaven vaixells destinats a EUA amb primeres matèries i productes de primera necessitat. Després d’això es tornaria a aïllar fins a la II Guerra Mundial. En aquest moment (1898) es va aïllar per dos mutius, per la guerra civil estadounidense i per la possible voluntat de Portugal i Espanya de recuperar els antics territoris americans. Aquesta onada de patriotisme, amb el govern lliberal encapselat per Sagasta, la derrota espanyola va ser terrible, al mes de maig de 1898 la flota espanyola a les Filipines era derrotada i al mes de juliol de 1898 es produia la derrota espanyola a Santiago de Cuba. La flota espanyola estava dirigida per l’almirall Cervera. Al Tractat de París al desembre de 1898 Espanya renunciava a la seva propietat i a la seva sobirania sobre Cuba, passant a ser formalment independent a nivell polític, tot i que EUA convertiria a Cuba en un país depenent fins a la Revolució castrista de 1979. Al mateix temps Espanya cedia la propietat de Puerto Rico i les illes de les Indies (Illes Guan, Illes Medianes i Illes Filipines) per 20 mil.liions de $. Amb aquest tractat Espanya liquidava els últims reductes de l’Imperi colonial espanyol. Espanya es va quedar limitada a la Península excepte, les illes de l’Atlàntic i al Mediterrà (Part de les Filipines i Canàries) i a la zona africana (Ceuta i Melilla). Després de la derrota, Espanya es va veure sotmesa per una àmplissima onada de descontentament i crítiques de tota mena procedents dels sectors socials més diversos, que culpaven al sector polític vigent del desadtre que patia el país. Aquesta onada de descontentament reflectia la seva voluntat d’acabar amb el sistema polític vigent: el caciquisme i que es modernitzessin les absoletes bases de l’Estat. Els sectors descontents que aparegueren anaven desde l’exèrcit, que havia estat humil.liat a la guerra, fins a la burgesia catalana- sectors mercantils i agraris- que creien en la necessitat d'un canvi polític radical, per fer front al desastre. Tota aquesta onada de descontentament trobarà la fòromula per donar una sortida amb el mot del Regeneracionisme que serviria per modernitzar Espanya. Durant la crisi de 1898 el regeneracionisme volia modificar- ho tot mitjançant tres fronts bàsics:

- Front Militar: On varen resorgir les espectatives d’un nou intervencionisme de l’exèrcit en la vida política. El general Polavieja havia tingut una experiència militar ja que havia participat a Cuba i a Filipines era un home molt vinculat a la reina regent i es va veure com el militar que Espanya necessitava. El 14- 9- 1898 el general Polavieja donava a conèixer el seu programa, en el qual es comprometia a possar ordre en el país i a anunciar mesures estabilitzadores amb un tò regeneracionista moderat. El programa va trobar recolzaments molt importants, va ser acollit per sectors de la burgesia catalana a través del Foment del Treball Nacional. La Unió catalanista havia proposat a Polavieja un programa autonomista el 13- 9- 1898, dia en que s’havia celebrat a Barcelona una reunió d’organismes de propietaris d’empreses i diverses forces socials que s’havia propiciat a l’Ateneu barcelonés i tenia com objectiu presionar l’estat per que otorgués un concert econòmic i per aconseguir una àmplia autonomia. Quan després de la reunió Polavieja va donar a conèixer el Manifest va ser molt bé acollit per diverses personalitats catalanes, al mateix temps, s’adheriren els homes de la Unió catalanista a partir del moment en que Polavieja garantí tota una sèrie de reformes favorables per Catalunya –Domenech i Muntaner va expressar que ja tenien home per establir l’autonomia-.


43

De manera que Polavieja, que havia estat un represor contra els independentistes cubans i filipins, va donar suport als independentistes catalans. El general Sellarés a 12- 11- 1898 va fundar la Junta d’Adhesions.

- Paral.lelament al programa regeneracionista de Polavieja es desemvoluparien dos programes més: L’encapselada per les Cambres de Comerç que al novembre de 1898 celebraven una Assamblea a Saragossa on va sorgir un manifest Regeneracionista que també pretenia modificar- ho tot. En aquest cas no pretenia actuar en la vida política.

- L’altre moviment regeneracionista va ser el que encapselà Joaquim Costa, polític aragonés que al novembre inicià la seva campanya a través d’un manifest aprovat per la Cambra Agrícola de l’Alt Aragó reunida a Barbastre. A diferència dels anteriors, si que tenia voluntat d’intervenir a la vida política creant un partit polític per defensar les seves propostes.

De manera que, a finals de 1898 la Junta d’Adhesions de Polavieja esperava que la reina regent el cridés per tal de formar govern. Existien les cambres de Comerç que donaren a Comitès de Vigilància al país i Joaquim Costa havia iniciat la seva campanya regeneracionista. Però a la corona li quedava una opció encapselada per Ignaci Silvela, membre del partit conservador que a l’estiu del 1898 podia ser considerat com un regeneraionista conservador pel fet de que s’havia distanciat del règim de Cànovas del Castillo, per les corrupcions polítiques que aquests exerciren. Per tant podia ser l’alternativa constitucional a la crisi i la reina podia evitar situacions regeneracionistes. Després d’uns messos de negociacions entre Silvela i Polavieja que ambdos pretenien integrar a l’altre sota el seu programa, finalment Polavieja va acabar cedint a les seves pretensions de formar govern pressionat per Manyer i Flaguer, director del diari de Barcelona, home vinculat als sectors que donaven suport a Polavieja però la seva pressió va provocar que Polavieja renunciés a formar govern, això ho va fer per mantenir el sistema de torn polític establert. Al març de 1899 va cridar a Silvela a formar govern el qual, a priori, manifestava una voluntat reformadora. Polavieja ocupava el ministeri de l’exèrcit i també Duran i Bas, advotcat i jurista conservador bastant regionalista proper al catalanisme, va ser nomenat com ministre de Gràcia i Justicia per tant Silvela donava així a conèixer les seves pretensions de satisfer a la burgesia regionalista catalana. No obstant, les reformes regeneracionaistes del nou govern van ser mesures molt extralimitades. A la pràctica el govern va adoptar varies mesures significatives com nomenar bisbe de Barcelona a Bolgades home vinculat al catalanisme i com bisbe de Vic o Torres i Bages també catalanista ho va fer a través d’un Concordat. Alhora el doctor Robert, vinculat al catalanisme, va ser proclamat alcalde de Barcelona. La única mesura significativa del govern va ser el tenir la virtut de colocar en contra del govern a la totalitat dels regeneracionistes. Aquesta mesura adoptada pel govern Silvela, al juny de 1899 quan el ministre d’hisenda Fernandez Villaverde presentava un projecte de presupostos en el qual anunciava increment dels impostos. La fòrmula va ser refusada per a molts ja que aquesta mesura provocà una generalitzada protesta, iniciant- se una campanya de mitings de protesta i tancament de botigues. Al setembre de 1899 els contribuents catalans es negaren a pagar els impostos provocant la Campanya coneguda com “Tancament de Caixes”. El govern davant aquesta campanya va ser inflexible, i comportaria la dimissió de Polavieja i de Duran i Bas, els homes més propers al regeneracionisme i el propi alcalde de Barcelona va presentar la dimissió quan, el govern va pressionar perque expropiés als que es negaven a pagar impostos. Això representà el fracàs del govern, aquest tema fiscal s’allargaria tot un any i provocaria un desgast en el govern de Silvela que seria substituít al març de 1901 per un govern presidit per Sagasta, home que procedia d’abans de la Revolució de Setembre de 1868 era nomenat president per la regna regent. Amb aquesta elecció es demostrava que no es pretenia cap canvi democràtic en el país. Contrastant amb aquesta manera de regeneració per part dels polítics lliberals i conservadors, el desastre de 1898 va servir perque es desemvolupessin noves forces socials i polítiques que fins a la crisi de l’Estat de la Restauració (1917) varen mantenir un conflicte permanent fins a aquest any, aconseguint trencar, en alguna ocasió, amb l’hegemonia dinàstica.

Les noves forces político socials que surgiren a partir de la crisi de 1898 van ser: - El nacionalisme que a Catalunya va aparèixer amb una empenta renovada a partir de la tradició i

dels antecedents que s’havien donat desde la primera etapa restauradora. El nacionalisme també es consolidaria a Euskadi a partir de 1901.

- Proper al nacionalisme sobretot a Catalunya es donaria un republicanisme militant i s’enfrontaria amb el catalanisme. Estaria vinculat amb el moviment obrer del proletariat industrial, mentre que el moviment obrer iniciaria un procés lent de recuperació política que no es faria efectiu fins a 1920.

- El Catalanisme polític. El fracàs de Silvela i la movilització social que es donà a l’entron del Tancament de Caixes varen permetre a Catalunya que s’acabés vertebrant el catalanisme polític, amb la incorporació de la burgesia catalana dins el projecte catalanista. La incorporació es concretarà amb la creació d’un nou partit, La Lliga Regionalista, al 9- 4 1901. El procés de formació d’aquest nou partit integrava als sectors més importants de la burgesia industrial catalana però va caldre un procés de aclarament terminològic ja que hi van haver molts sectors


44

catalanistes que no acceptaven el programa del militar Polavieja. Per tant hi havia discrepàncies entre els que pretenien mantenir- se més nacionalistes i aquells que pre pragmatitzaven el programa de Polavieja. Aquestes discrepàncies internes del nacionalisme es varen agreujar fins que al gener de 1900 els sectors més pragmàtics, colavoracionistes de Polavieja, varen separar- se i constituiren el Centre Nacional Català, el qual manifestaria la seva voluntat de fer política pragmàtica i intervenir a nivell d’Estat, no sols a Catalunya sino a tota Espanya. Mentre, a la Junta d’Adhesions, també van haver transformacions ja que a l’octubre de 1899 la Junta d’Adhesions de Polavieja encapselada, per Sallarés va decidir canviar el nom per dir- se Unión Regionalista. A més de gener de 1900 quan es constitueix el Centre Nacional Català la Junta d’Adhesions va canviar el seu nom Unió Regionalista (és a dir ho posa en català). Quan Silvela plegà i Sagasta passà a formar govern al març de 1901, convocaren noves eleccions a les Corts espanyoles i el Centre Nacional Català arribà a un acord amb la Unió Regionalista per presentar- se juntament a les eleccions amb el nom de Lliga Regionalista, on ambdos presentarien candidatures conjuntes. Les eleccions es varen celebrar al mes de maig de 1901 i varen representar un triomf majoritari per la Lliga Regionalista ja que, varen aconseguir col.locar a tots els candidats (4) a Barcelona, van ser seguits pels republicans que col.locarien dos candidats i els partits dinàstics que col.locarien un candidat. Aquestes eleccions varen ser definitives per a la consolidació del catalanisme polític i que podia derrotar als candidats dinàstics en qualsevol moment. Però altre element significatiu de la victòria catalanista va ser la ruptura del caciquisme que tenia com a costum guanyar les eleccions tot i que va ser bàsicament un fenòmen barceloní. Altre conseqüència seria la que es produí un canvi en la dinàmica política existent a Catalunya ja que, si en un principi s’havia d’integrar en la política espanyola que confrontava a lliberals i conservadors, ara passaria a enfrontar als regionalistes contra els republicans a Catalunya. A partir de 1901 la Lliga es va presentar en el panorama polític amb la intenció, no només d’aconseguir l’hegemonia política en el conjunt del territori català i ho acabaria aconseguint, sino també pretenia intervenir en la política d’Estat espanyol. Els homes de la Lliga varen aplicar una política pragmàtica que aplicava els principis teòrics a la pràctica, perque portés un reconeixement per la monarquia, l’Estat de la restauració tot i que havia començat sent criticat i acabarien pactant amb els partits conservadors i lliberals (dinàstics) tendint cap als conservadors. La crisi de 1898 havia també propiciat, la irrupció del nacionalisme vasc en l’àmbit polític. Apareixeria més tardanament que a Catalunya i era un moviment amb unes tradicions històriques diferents a les del nacionalisme català i uns fonaments ideològics diferents als del català. El nacionalisme vasc s’inscriu en un marc històric molt concret, també el de la I Restauració (1870) però, amb repercusions diferents a les de Catalunya. La guerra carlina durant el sexeni va arrelar molt a País Vasc i a Catalunya on l’ocupació no va ser estable a diferència d’Euskadi, de manera que, la insurgència carlina va mantenir- se fins a 1876, quan els carlins van ser derrotats. La derrota carlina a Euskadi va tenir conseqüències per que representà la derogació dels furs vascos. L’abolició que va ser pressa com una mesura injusta pels lliberals vascos, de manera que, aviat apareixerien certes reivindicacions nacionalistes que reivindicaven el retorn als furs. Altre aspecte que configura l’aparició del nacionalisme vasc va ser la ràpida industrialització que començà a la dècda dels 1880, la qual va tenir conseqüències socials i econòmiques. Representà un canvi radical en el panorama agrari rural vasc i marginaria a petita i mitjana burgesia ja que, la industrialització va ser controlada per molt poques families (mineria, metal.lúrgica, finances) mentre apareixia una classe obrera industrial, la qual procedia d’afora d’Euskadi i aquesta mà d’obra industrial safiliaria bàsicament a l’UGT i al partit Socialista espanyol quan s’hi van constituir Bilbao, Madrid i Asturies, serien els centres del Socialisme espanyol. La iniciativa a partir de la qual s’inicià el nacionalisme no va venir tant dels foralistes, les primeres pases les va donar un carlista com era Sabino Arana qui va impulsar el primer nacionalisme vasc. Aquesta iniciativa donaria forma a un tipus de nacionalisme hegemònic i profundament catòl.lic i ruralista que es presentaria com un moviment clarament independentista, a diferència del nacionalisme català per la fè catòl.lica de la primera etapa: - La característica bàsica dels vascos radica en la ètnia i aquesta es caracteritza per la fé catòl.lica: Sabino Arana-. Altre diferència entre el nacionalisme català i el vasc seria que el català es basaria molt més en la llengua, mentre que el vasc no, ja que l’eusquera desde el s. XVI va anar mimvant i no seria fins a finals del s. XIX que començaria a recuperar- se. El propi Sabino Arana no sabia parlar eusquera. La mitologia vasca relaciona l’inici de l’ètnia vasca amb la Biblia ja que, segons els vascos descendeixen de Túbal, net de Noé, qui salvà a l’espècie humana del diluvi universal i es per això que Sabino Arana vincula a l’ètnia amb el catolicisme. Per ells la seva llengua és una de les llengües babèl.liques, episodi que succeeix posteriorment al del Diluvi per tant l’eusquera era la llengua que parlava Túbal, llengua que es parlava al paradís, el que relaciona a l’eusquera amb la llengua del paradís. Sabino Arana creia que abans de la industrialització, Euskadi vivia en una societat idíl.lica com el mite de que els vascos eren tots hidalgos, de manera que la industrialització seria un fenòmen extern a la societat vasca. Per tant el nacionalisme vasc rebutjaria inicialment al proletariat industrial així com al moviment obrer.


45

En tercer lloc Sabino Arana defineix un nacionalisme independentista sense intensions d’intervenir a la política espanyola sino de separar- se d’ella, de la mateixa manera demana que el govern espanyol no intervingui en la política vasca. No seria fins a la darrera dècada del segle 1892 que el nacionalisme vasc començà a pendre influències; Vizcaya por su independencia. Llibre mitològic del món vasc escrit per Sabino Arana i de les difícils relacions entre País Vasc i Espanya, on es diu que cada cop que Euskadi guanyava als espanyols acabaren conservant la seva independència. La història li serviria a Sabino per fomentar la seva idiologia, la qual començaria a divulgar en petits nuclis nacionalistes. En la darrera dècada del segle tindria molt de ressò en el sector eclesiàstic “Seminari de Deusto” i les concepcions de Sabino acabarien per influir a tots els vascos, inclús als emigrats. Al 1917 Sabino Arana fundà el Partit Nacionalista Vasc (PNV) el qual va ser gairebé clandestí degut als pocs afil.liats que tenien encara. El Vizcaitarra seria la publicació periòdica feta pel propi Sabino Arana. El canvi definitiu es va produir a finals de 1898, quan en mutiu de les eleccions provincials s’incorporarien al PNV antics membres de l’antic sector foralista i aquesta incorporació representaria l’adscripció d’importants sectors de la burgesia vasca, els que havien quedat fora marginats a la proposta nacionalista (sectors metal.lúrgics s’enfrontaven contra els naviers: alguns s’hi van incorporar). Aquesta incorporació va permetre al nacionalisme vasc trencar amb l’aïllament i a expansionar- se àmpliament de manera que, aviat el nacionalisme vasc aconseguiria l’hegemonia política, al menys a Vizcaya. Alhora aquesta incorporació de sectors burgesos implicaria nombrosos problemes al PNV ja que, des d’aleshores convivien dues doctrines, una clarament independentista amb la política representada per la burgesia que era regeneracionista i foralista i compromesa amb la industrialització vasca i no era independentista. Sabino Arana va veure que s’havia d’abandonar el dicurs merament ruralista del principi per intentar absorvir l’extensió filial urbana que havia patit. Sabino Arana moriria al 1903 sense haver tingut temps de portar a terme els seus canvis per tant la idiologia es mantindria com es va iniciar, tot i que amb tensions entre les dues doctrines del nacionalisme vasc. El germà de Sabino que havia estat qui l’havia iniciat al nacionalisme vasc seria qui continuaria la doctrina de Sabino. Davant de les forces socials que van aparèixer vers la crisi del 1898 va sorgir un nou republicanisme a Catalunya sobretot a Barcelona envoltada a Alejandro Lerroux home considerat demagog però va saber conectar molt bé amb sectors importants del proletariat barceloní, en un moment en que la societat catalana estava totalment desorganitzada (ejecucions de Montjuïch 1876). Era radical però amb força facilitat per conèixer i convencer al poble obrer barceloní. Lerroux arribà a Barcelona el 1901, en el marc de les confluències que es produiren en el republicanisme finisecular. Va participar en les elecions del mes de maig guanyades per la Lliga Regionalista tot i que la republicana va ser la segona més votada. Després de les eleccions Lerroux seria l’opositor de la Lliga, i acusà a la Lliga de ser burgesa, clerical, antiobrera i separatista. Històricament la figura de Lerroux ha estat molt polèmica, sobretot arràn del seu anticlericalisme i arràn dels seus posicionaments ideològics. Lerroux aprofitant la desorganització va fer una important tasca organitzativa en el proletariat barceloní, va crear la Casa del Poble a Barcelona que eren centres de reunió política i d’oci i centres culturals, va crear Ateneus Republicans amb les mateixes característiques. Aviat entrà en contacte amb Ferrè i Guardia un regionalista que suministrava els llibres de texte a les escoles republicanes, Lerroux organitzava les meriendes fraternals. Lerroux utilitzaria el discurs anticlerical sabent conectar amb els sentiments d’un gran sector de les classes populars barcelonines. Però es va portar a terme una campanya anticatalanista i espanyolista que possava de manifest el que es va denunciar en el seu dia i era que Lerroux havia estat enviat a Barcelona pel govern de Madrid per impedir el creixement del catalanisme polític de la Lliga i cobrava una asiganció mensual de 1.000 pts al 1900 pagades pel govern central, dels Fondos de Rendiles, que més tart serien els Fons de l’Estat. Les relacions que Lerroux tenia amb l’anarquisme acabarien xocant a partir de 1907 el que provocaria que la figura de Lerroux s’apagués. Dos esdeveniments provocarien les males relacions entre Lerroux i l’anarquisme català: 1905 els fets que donarien lloc a la creació de la Solidaritat Catalana; 1909 Setmana Tràgica de Barcelona.

- Els Fets de 1905. Aquests fets varen ser importants perque representaren una nova irrupció dels militars a la vida política de l’Estat espanyol i que no pararien fins a la dictadura de Primo al 1923. Aquests fets van ser provocats per que al novembre de 1905 es donaren unes eleccions municipals que van guanyar els republicans i la candidatura de la Lliga Regionalista – els primers els republicans amb 14 candidats i els segons la Lliga amb 12-. La Lliga es considerava triunfadora tot i quedant segona i va celebrar- ho mitjançant el banquet de la victòria. Un acudit de Junseda publicat en el semanari Cucut vinculat amb la Veu de Catalunya , és a dir, proper a la Lliga Regionalista en mutiu d’aquest banquet va motivar l’acció dels militars de Barcelona per que possava en evidència els escassos èxits militars de l’exèrcit espanyol. El 25- 11- 1905 entraren entre 300 i 400 militars de les guarnicions de Barcelona i assaltaren la redacció de la Veu de Catalunya i del Cucut i crearen una situació de pànic a tota la ciutat. Aquesta reacció violenta va provocar contrarreaccions. Per una banda, l’acció dels militars va generar repulsa unànime de totes les forces polítiques i de la societat catalana, tant republicans com carlins s’hi van oposar. Lerroux va ser l’únic que es va mostrar a favor i així es manifestava encontra del catalanisme, en un article titulat Con el alma en los labios.


46

Aquesta actitut d’unanimitat social es va concretar en la formació de la Solidaritat Catalana 1906 que aglutinaria al conjunt de forces polítiques catalanes, llevat dels republicans de Lerroux. El moviment guanyaria les eleccions de 1907. Lerroux va aprofitar la situació de crisi que vivia el republicanisme per crear un nou partit: Partido Radical Republicano. Per altra banda l’acció dels militars trobaria el recolzament de la majoria de la prensa espanyola contra el catalanisme i la mateixa actitut de solidaritat, la van mantenir la resta de les guarnicions espanyoles. El govern va tenir una reacció contraria a l’actitut que es tenia a Catalunya, que davant l’acció del govern va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya, suspenent també al Cucut i a la Veu de Catalunya i, a més, preparava una nova llei de característiques repressives promulgada al 1906: Llei de Jurisdiccions que establia que tots els delictes de paraula i per escrit que es cometessin contra l’exèrcit o contra el simbol d’Espanya així com, els delictes d’opinió política podien ser jutjats per la jurisdicció militar. Per tant va tenir efectes contradictoris. Per una banda, l’acció violenta dels militars va fomentar més encara al catalanisme i per altre va reafirmar l’anticatalanisme de l’exèrcit espanyol i de molts sectors de la classe política i de la societat espanyola. L’únic que es mostra contrari a aquesta última actitut va ser el general Francesc Macià que després seria el primer president de la Generalitat.

- La Setmana Tràgica de Barcelona al juliol de 1909.

Aquest episodi remet a la nova colonització que Espanya inicià al Nort d’Àfrica a principis del s. XX. Espanya havia perdut les colònies americanes, en un moment en que molts païssos europeus estaven creant un imperi colonial (Bègica, holanda, França, Gran Bretanya). Diuen que el fet de que Espanya no formés part d’aquesta política va ser per les males gestions en política exterior de Cànovas, tot i que, cal dir també que Espanya no tenia capacitat social ni econòmica per fer- ho.

No obstant, Espanya tindria problemes al Nort d’Àfrica (Magreb) per que al 1906, a la Conferència d’Algecires, França implicaria a Espanya a la conquesta del Nort d’Àfrica. Aquesta Conferència establia una zona de protectorat compartit entre França i Espanya al Marroc, de manera que si França concedia el protectorat del Nort d’Àfrica a Espanya, s’evitaria lluitar contra Alemanya pel territori. Espanya va entrar pacíficament i començà a construir el ferrocarril al Marroc. Al juliol de 1909 van atacar als riftenys (Marroquís) que atacarien al ferrocarril i motivaria la solicitut de reforços militars espanyols desde la Península. Poc temps després, van sortir del port de Barcelona soldats cap al Marroc. Aquesta nova movilització militar va provocar una campanya antimilitarista, amb accions de protesta, en les quals va participar tota l’esquerra republicana i obrera. Sols aqueslls que pagaven la redempció es podrien lliurar de la guerra. En aquesta campanya els Anarquistes que havien format l’Acció Sindical Solidaritat Obrera desde 1907, que desde 1902 quan hi van haver vagues, aquesta Solidaritat Obrera tractarien de recollir tots els sindicats a Catalunya. A finals de 1907 la Solidaritat Obrera va passar de ser municipal a ser Estatal. El 1907 va convocar una vaga general a la qual es van sumar els socialistes contra la guerra del Marroc, però no van aconseguir- la.

Sense saber com va produïr- se la vaga general del 26- 7- 1909 que es donà a Catalunya, es va transformar en una revolta popular en la qual es pretenia assetjar als convents i les esglèsies de Barcelona. Els incendis de convents se l’adreçaren a personatges del Centre Radical vinculats amb Lerroux, qui en aquest moment no estava a Barcelona i Emiliano Iglesies era qui dirigia al moviment.

Es va tractar d’una revolta incontrolada que va tractar d’evitar Fabra i Ribes, qui volia proclamar la República intentat que algú asumís la direcció de la revolta i l’encaminés cap a la República, però Emiliano Iglesias, amb qui va parlar, no es va voler implicar per que no volia que fós una revolta estatal.

A pesar dels esforços de Fabra i Ribes el moviment no va tenir cap direcció.


47

Va ser una revolta on es donarien dues de les característiques més importatns de les masses populars a Catalunya com era l’antimilitarisme (motins contra les Quintes) i l’anticlericalisme que va avançar més que les que van succeïr el 1836. La revolta va acabar amb la intervenció de l’exèrcit durant la primera setmana. La repressió va ser duríssima. Participaria la Lliga Regionalista que fometà la repressió en contra dels insurrectes i que culminaria amb l’afussellament del pedagog Ferrer i Guardia, un dels fundadors de les escoles modernes de Catalunya acusat d’haver estat el precursor de la revolta. També va ser afussellat Clemente. Les repercusions van ser importants per que la dura repressió guvernamental provocà crítiques i protestes així com una campanya portada a terme contra el conservador de Maura, el president del govern en aquell moment i la campanya contra Maura pretenia que aquest dimitís i així va ser com a conseqüència de la repressió sobre Catalunya. També destaca l’actitut a favor de la repressió que la Lliga va mostrar i que provocar que la Solidaritat Obrera fós millor vista i aconseguís més partidaris. La Lliga Regionalista va radicalitzar el seu conservadurisme en matèria social i accentuà el colavoracionisme amb els partits dinàstics espanyols, amb els conservadors d’Eduardo Dato, la Lliga va saber rentabilitzar- ho per que gràcies al colavoracionisme es va aprobar la Llei de Mancomunitats Provincials que van permetre la Constitució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Aquesta llei de Mancomunitat permetia la mancumunació de les diferents diputacions provincials catalanes.

Això va ser un èxit important per que la Mancomunitat era una institució administrativa bàsicament local i comarcal però va tenir importància política per que desde la divisió provincial d’Espanya el 1833, el govern reconeixia la Unitat de Catalunya com unitat territorial catalana. En segon lloc, l’ idioma va començar a recuperar l’oficialitat que havia perdut desde 1714 i en tercer lloc va ser la primera i orgtanització de govern que existia a Catalunya desde 1714. Així es va retornar l’autoconfiança als polítics catalans d’autogovern. Educació i Cultura van ser esferes que van tenir com a primera precarietat la Mancomunitat. Capacitació industrial (Escoles d’economia...). Prat de la Riba president de la diputació de Barcelona desde 1907, ara estaria en tot l’àmbit català.

Tots els intents republicans fracasarien ja que la Lliga va hegemonitzar el nacionalisme català. La Lliga es consolidaria com a força hegèmonica fins a 1923, a través de la llei de Mancomunitats de 1914. En tercer lloc, la Setmana Tràgica va provocar la creació de la Conjunció Repúblicana Regionalista, partits republicans amb el PSOE, coalició que va impulsar la campanya per la caiguda del govern conservador d’Antoni Maura. La consolidació de la República tractaria d’organitzar un moviment revolucionari que declarés la fi de la Restauració. Aquesta coalició va permetre que el PSOE de Pablo Iglesias aconseguís accedir per primera vegada al parlament amb el càrreg de diputat en les eleccions generals de 1910.

Al mateix temps que el PSOE aconsegueia representació al Parlament espanyol, el sindicat socialista (UGT) començà a experimentar un creixement espectacular, que de 40.000 afil.liats al 1910 passà a 148.000 militants al 1913.

Finalment, en aquest àmbit de la reorganització socialista, s’acabà produïnt la consolidació del sindicalisme anarquista, el qual havia estat hegemònic a Catalunya i a Andalusia. La Confederació Obrera s’havia proposat fer una reunió per ampliar el seu àmbit el 1909 però no es va poder fer per la Setmana Tràgica. No obstant, al 1911 van celebrar un Congrés d’àmbit espanyol d’on sorgiria la Confederació Nacional del Treball (CNT): Sindicat que es basava en les idees claus del sindicalisme revolucionari per tant aquella estratègia que considerava el sindicat com la base organitzativa i de lluita del moviment obrer, també era l’element a través del qual s’havia de potenciar el procés revolucionari de cara a transformar la societat i havia de ser la peça clau de l’organització social postrevolucionaria. Provenia de la doctrina de l’AIT i del sindicalisme francés.


48

Al 1913 la CNT celebrà el seu primer congrés ja sent una organització consolidada havia conseguit una àmplia afil.liació, sobretot a Catalunya, Andalusia i València. Però la CNT s’hi trobaria amb problemes.

En el Congrés de Setembre de 1911 va convocar una vaga general contra la guerra del Marroc, la qual fracassaria però que generà un esdeveniment belicós a Cullera i davant aquests fets la CNT va ser il.legalitzada, situació de la qual no surtirien fins a 1915. En aquest contexte precís d’organització de l’esquerra, en que els republicans van entrar en conjunció amb el PSOE s’ha de sumar que al 1914 es va produïr un esdeveniment significatiu a nivell europeu com va ser l’esclat de la I Guerra Mundial, que s’inicià al juliol de 1914 amb l’assessinat a Sarajevo del princep hereu a mans d’un nacionalista servi, que conduí a Europa a la guerra inmediata enfrontant al centre d’Europa amb la perifèria. Era la primera guerra europea desde la napoleònica, era també una guerra en la qual s’hi posava en joc l’hegemonia europea al món, de manera que tenia moltes implicacions. Davant la guerra el president de Consells de ministres Eduardo Dato conservador, va declarar la neutralitat espenyola degut a la manca de possibilitats de movilitzar- se, a més Espanya no tenia cap interés econòmic. Els terratinents espanyols no obstant, tendien al bàndol germanòfil mentre que, els sectors més republicans ho feien cap a l’al.liat. A Catalunya es va donar un minoritari moviment que lluitaria a favor de França. No obstant, la decissió pressa per Dato va ser ben acollida per la gran majoriadel país. La declinació de neutralitat estava destinada a tenir unes repercusions molt importants al país, ja que d’aquesta manera s’experimentaria un autèntic creixement econòmic. La no implicació otorgaria a l’economia espanyola la possibilitat d’engegar la industrialització espanyola. La forta demanda dels productes dels païssos bel.ligerants permetrien a Espanya consolidar la Revolució Industrial. Entre 1914- 1918 s’experimentaria un important creixement econòmic que enriquí a la burgesia industrial. Per una banda, es donaria un auge de la mineria (carbó), l'hidroelèctrica a través de la iniciativa privada (Pirineu) la Canadenca, el seu impulsor era Peerson un acadèmic canadenc per això l’empresa es deia així i va substituir al carbó, va ser l’empresa antecesora de FECSA. Per altra banda es va iniciar el desemvolupament de la industria química pesada i els dos sectors industrials tradicionals com el tèxtil a Catalunya i el siderúrgic a País Vasc varen expermientar un creixement sesne precedents, també es va reflectir en un important creixement dels sector bancari. La raó d’aquesta expansió va ser la forta demenda dels païssos bel.ligerants que es va acabar reflectint en el fet de que, per primera vegada en la història, la balança comercial espanyola no va ser deficitaria. Aquest creixement econòmic es va portar a terme en clar antagonisme amb el consum interior, per una raó molt simple, per que una de les primeres conseqüències de l’exportació dels productes industrials cap a Europa podia augmentar el cost de la vida, de manera que el creixement econòmic es va produïr sense que es potenciés el consum interior, el qual va baixar quan va augmentar el preu dels productes degut a l’alta demanda extrangera, el que limità el procés de la Revolució industrial. Els enormes beneficis que va generar aquesta situació, en comptes de ser destinats a reestructurar les bases de la industria espanyola per fer– la competitiva, van anar a parar a les comptes dels bancs, a l’acomulació de patrimonis, en molts aspectes patrimonis urbans i construccions d’edificis (Modernisme). Però construïnt edificis no es creava riquesa. De manera que, un cop acabada la guerra i desapareguda la demanda exterior, es tornaria a la situació anterior: un nou periode de crisi. D’aquesta manera doncs, la guerra europea havia de generar una nova crisi social influenciada per l’encariment del cost de la vida, que no va anar acompanyat de l’increment dels salaris. Aquesta profunda crisi social, va acabar provocant la vaga general revolucionaria a l’agost de 1917. Aquesta vaga s’hi provocà per l’aparició dels militars a la vida política i, al mateix temps, s’havia apresurat la crisi política derivada de les exigències, a l’Assamblea de Parlamentaris, dels de la Lliga Regionalista que volien que l’Estat es reformés definitivament. D’aquesta manera el 1917 va viure una triple situació de crisi: militar, política i social. Aquesta triple crisi provocaria una profunda crisi al propi Estat de la Restauració de la qual ja no es recuperaria i que es concretaria amb la instauració del cop d’Estat de Primo.

- La crisi militar. La primera crisi va ser militar que es concretà en l’organització d’un organisme il.legal com eren les Juntes Militars de Defensa, les quals es van organitzar desde Barcelona, allà on l’exèrcit estava més sensibilitzat i on l’exèrcit era més impopular degut a la repressió que hi feia i s’anirien construïnt per la resta de l’Estat. Aquests plantejaven unes reivindicacions sindicals i reincorporavites. En primer lloc, reivindicaven salaris, ja que no era una carrera que otorgués un determinat estatus econòmic ni social, cosa que succeïa al llarg del s. XIX. Però també altres reivindicacions afecatrien a l’organització interna de l’exèrcit com eren: la reestructuració que s’havia de fer i així es possés fi al favoritisme reial ja que per passar d’escalafò ja que el sistema era molt tancat, s’ascendia segons


49

l’antiguitat. Aquestes juntes plantejaven la reforma militar però no es resoldria fins a les reformes de Serra (Socialista del PSOE). D’aquesta manera les reivindicacions van iniciar la rebel.lió de les classes mitjanes militars de defensa i s’en excloien els generals. El seu creixement en poc temps havia estat espectacular i en la pràctica, es van convertir en l’organització més poderosa del país tot i que, es desemvolupaven de forma il.legal fins i tot el rei els animava en la vida política i els afers militars. Quan el partit Lliberal de Garcia Prieto es va voler enfrontar al problema de les Juntes Militars il.legals va ser quan va esclatar la crisi.

- La crisi política. La crisi va esclatar quan l’any 1917 el govern de Garcia Prieto es va enfrontar a les Juntes Militars de Defensa i al mes de maig va dissoldre- les, al mateix temps va empresonar a la Junta Central de Defensa que presidia el coronel Marquez a Barcelona. Davant aquesta actitut de Garcia Prieto, la reacció va donar- se el 1- 6- 1917 la Junta Superior dels Militars va enviar un ultimatum al govern exigint que deixessin lliures als empresonats, prometia que no hi haurien represàlies i exigia que es rehabilitessin i legalitzessin les Juntes Militars de Defensa. Al mateix temps, es donava un termini de 12h perque tot això es cumplís. Això, en realitat era un cop d’Estat ja que sino es cumplien aquestes exigències els militars s’insurreccionarien. El govern va acabar cedint el 2- 6- 1917, s’alliberava als empresonats i una setmana després Garcia Prieto lliberal dimitia negant- se a legalitzar les Juntes Militars de defensa. Aquesta crisi de govern va ser la més greu de les que mai es produiren durant la Restauració. Davant aquesta crisi, el rei va optar per un canvi tradicional, és a dir, va nomenar a un conservador l’11- 6- 1917 presidiria Eduardo Dato que sí que aprobaria el reglament de les Juntes militars de defensa.

Això representa una claudicació vers els militars. Un cop en aquesta situació la Lliga Regionalista (conservadors de Catalunya) va reprendre el programa regeneracionista que pretenia situar al govern entre les cordes i forçar- lo a que portés a terme una reforma de la Constitució per tal de convertir l’Estat espanyol en una autèntica democracia i, al mateix temps, la Lliga introduiria en el seu programa, les mesures autonòmiques catalanes. Es va tractar d’un moviment conegut com el de l’Assamblea de Parlamentaris ja que es va fer en una Assamblea extra oficial amb les pretensions ja citades, les quals, es van anar frustrant desde 1890. El parlament de Madrid o Corts Generals estaven claurades desde el mes de febrer, d’aquí que el 14- 6- 1917 la Lliga Regionalista va donar a conèixer un Manifest d’Enric Prat de la Riba en el qual després de criticar la situació política que es vivia en el país pretenia un Estat Federatiu, al mateix temps que instava a l’obertura inmediata al Parlament de Madrid amb el fi de que els diferents partits polítics poguessin demenar responsabilitats polítiques amb respecte al tema militar que estava succeïnt. Tres dies després s’anunciava l’Assamblea de Parlamentaris a Corts Generals, únicament catalanes però que precederia a una altre reunió que implicaria al conjunt de parlamentaris espanyols. La primera assamblea de parlamentaris catalans es va celebrar el 5- 7- 1917 on es va arribar a l’acord de que s’exigia al govern la inmediata obertura de les Corts Generals per que en funció de Corts Constituents resolguessin i decidissin sobre l’organització de l’Estat i l’autonomia dels municipis; solucionessin el problema militar i que es solucionés la situació econòmica tan deteriorada que vivia el país. Si el govern es negava a reobrir les Corts, aleshores els parlamentaris catalans farien assamblees extraordinaries però s’obriria el 19- 7- 1917 i on intervindiren tots els parlamentaris espanyols. Els regionalistes per la seva banda van esforçar- se per aconseguir la màxima representativitat. Francesc Cambó va intentar convèncer al sector cconservador, en contra de Dato, per que aquest aparegués a l’Assamblea, inclús va atreure als militars, tot i que aquests pensant en el separatisme no van voler saber res. El 19- 7- 1917 es va inaugurar l’Assamblea de Parlamentaris de manera secreta, per que la policia no l’interceptés. Al Palau del Governador del Parc de la Ciutadel.la es van reunir 68 parlamentaris, bàsicament catalans i els quals estaven en consonància dels que van pendre part al parlament del 5- 7- 1917. També varen arribar al compromís de que cap dels 68 parlamentaris acceptaria una cartera ministerial d’un govern sino s’acceptava la convocatòria de Corts Constituients. La policia va procedir a l’arrest dels parlamentaris, tot i que va ser per poc temps. El regeneracionisme català tenia com primer objectiu convèncer a la classe política de que les reformes eren l’únic pas per evitar la revolució. La classe espanyola però no ho va veure així.

- La crisi social. Es va produïr un continu augment dels preus que els salaris no van acompanyar, de manera que, la societat estava molt cremada i podia revolucionar- se en qualsevol moment. L’ UGT i la CNT desde 1916 havien ja previst mètodes vaguístics si el govern no adoptava mesures, per tal de redreçar la situació i al mes de juny de 1917 els preparatius per portar a terme la vaga general estaven molt avançats. Els militars estaven molt ben organitzats i el govern havia desestructurat l’intent parlamentari de la Lliga i estava segur de fer fracassar a la possible vaga general. El govern va forçar a accelerar el procés vaguístic per que la fessin precipitadament i així no tingués èxit. La vaga va iniciar- se en els ferrocarrils i en els travies el 19- 7- 1917 a València. Davant el fet, el govern va mantenir una actitut inflexible vers les demandes dels sindicats i va obligar als sindicats a convocar la vaga general quan no tenien del tot previst l’acte. El dia 1- 8- 1917 es convocava la vaga i el dia 13- 8- 1917 el Comitè de vaga s’encarregada de movilitzar el moviment vaguístuic, mentre a Catalunya seria la CNT. La vaga va ser un fracàs tot i que a Catalunya, Madrid, País Vasc, Asturies, Lleó va tenir cert èxit però a Andalusia fracassaria.


50

Si els sindicats confiaven en que l’exèrcit s’uniria al moviment vaguistic s’equivocaria ja que, es va juntar amb el govern i reprendrien als vaguistics. Les xifres de les vícitmes oscil.laren a uns 300. La vaga general fracassà. Per altra banda el moviment s’havia portat a terme sense que l’Assamblea de Parlamentaris recolzés als vaguístics en la seva totalitat. A finals d’agost de 1917 s’havien ja donat les tres grans crisi: militar, política i social. A finals d’agost la situació de crisi arribava al seu punt més àlgit. Un cop el govern va fer fracassar la vaga i que l'exèrcit actués com el braç ejecutor de la repressió sobre els vaguistes, a partir del 13- 8- 1917 les Juntes Militars de Defensa es varen situar en contra del govern de Dato, qui les havia legalitzat i adoptarien la decissió d’actuar directament a la vida política. De manera que, les Juntes Jilitars de Defensa van pressionar al govern i al rei, Alfons XIII, provocant la tercera crisi del govern, ja que d’hora Dato dimitiria, l’1- 11- 1917 es formaria un nou govern constituït per Garcia Prieto (lliberal) govern constituït a partir de la voluntat de les Juntes Militars de Defensa. La Lliga Regionalista introduiria a dos homes en el govern de Garcia Prieto: Ventosa i Galdes i Felip Rodes.

Així trencava l’acord que establí en l’Assamblea de Parlamentaris i s’establia en una situació reaccionaria i no conservadora per tant la Lliga faria un viratge que s’explicaria pel perill revolucionari que es generà per la vaga.

Per altra banda, el govern de Garcia Prieto representava la fi del sistema de torn polític i el pas d’una pràctica de formació de governs de concentració, és a dir, que reunien a més d’una força política. D’aquesta manera tractarien de ressoldre les crisi de la Restauració. Durant els primers messos del 1917 i principis del 1918 van donar- se conflictes. Els eslavons inferiors de l’exèrcit tractaran de fer les Juntes Militars de defensa i els hi seguirien manifestacions obertes. Al febrer de 1918 es van celebrar noves eleccions, les quals van aconseguir que el Comitè de Vaga del mes d’agost sortís de la pressò, varen ser escollits diputats a Corts i els hi concedirien inmunitat parlamentaria. Aquest fet no va millorar la situació de crisi al país, ja que continuaria el kaos. Va haver la vaga de Conreus i Telègrafs al març de 1918 intensificant la situació de kaos i forçaria la dimissió del govern. Per tant al març del 1918 tornà a haver una crisi greu. Davant aquesta nova crisi política, la única sortida era la formació d’un nou govern conegut com Govern d’Unitat Nacional que estava constituït per tots els caps de les diferents faccions que existien en els diferents grups dinàtics i estaria presidit per Antoni Maura, seria bàsicament un govern de coalició (lliberals i conservadors) però els caps de cada facció. La Lliga Regionalista estaria representada en aquest govern per Francesc Cambó que substituí a Enric Prat de la Riba.

Aquest Govern d’Unitat Nacional posaria no fi a la crisi, que no desapareixeria sino que s’agreujaria irreversiblement duent el Cop d’Estat de Primo de Ribera al 1923 (març de 1918- setembre 1923).

Aquest conjunt de fenòmens que van tenir lloc entre aquest periòde, el país es va veure evocat a una situació de crisi política i a més, era una autèntica crisi social que afectava a tots els nivells de la realitat social espanyola. Els síntomes més significatius d’aquesta crisi de 1917 es van manifestar en 3 àmbits:

- L’àmbit social: Després de la vaga d’agost s’intensificaria més. - Impacte que va causar la guerra del Marroc: Iniciada i tornaria a reaparèixer arran d’una nova

derrota suferta per Espanya com va ser la d’Annual el 1921 i que causà un gran impacte a la vida social i política espanyola.

- Ruptura entre la classe política guvernamental i les classes socials hegemòniques.Entre Representants i representats. Això succeïa a tota Europa i donaria lloc als feixismes en Europa.

- L’àmbit social.


51

Cal destacar la conflictivitat social que va ser molt intensa a Catalunya, a Andalusia i al Nort d’Astúries i País Vasc. El marc socio econòmic d’aquesta conflictivitat és el que es deriva de les conseqüències de la Gran Guerra. Per una banda és el marc de la crisi social produïda just començada la I Guerra per l’augment del cost de la vida i enllaçarà amb la crisi en que va caure la industria una vegada acabada la guerra. Els beneficis industrials, en mutiu de l’expansió econòmica de la guerra, no van anar a la inversió industrial sino als camps particulars i a la construcció el que a l’any 1919 produiria una nova crisi bancaria i les conseqüències socials, com el despatxament i increment d’aturats. La conflictivitat social d’aquest periòde es vincula més a la conflictivitat social del periòde anterior i els grans protagonistes continuarien sent els sindicats (UGT, CNT) que aconseguiran obtenir molta influència de 1918 a 1923, tan en el món laboral com en el de la vida política. La conflictivitat social a Andalusia des de la primavera de 1918 -1920 es viuria el periode anomenat Trienni Bolxevic. El que posa de manifest la influència bolxevic de l’octubre de 1917 (Revolució russa) va tenir a Europa i concretament als camperols andalussos. Les comarques andaluses amb tradicions obreres varen viure una intensa agitació, en la qual varen confluir per una banda, les ansies de terra dels camperols andalussos que no havien desaparegut (tema que estava desde les Corts de Cadis de 1810). També es donaria una conjuntura que va forçar als sindicats a reivindicar una sèrie de coses necessàries, que anaven desde reclamar un augment salarial, fins a la contractació col.lectiva, ja que el sistema que tenien era individual, la desaparició del treball a preu fet (no treballaven per hores sino per conreu). Durant 1918 la pràctica totalitat de les vagues varen ser pacífiques i la majoria van acabar amb la victòria obrera, ja que la conjuntura econòmica era relativament bona perque a la patronal, aquesta movilització obrera la agafés per sorpresa. A partir de 1919 quan s’inicia el canvi de conjuntura econòmica la situació comença a canviar ja que l’enfrontament entre patronal i treballadors es generalitzà. Les patronals, que en principi havien acceptat les reivindicacions, ara va practicar el lock out (deixar de conreuar per acomiadar) i això va provoacar una reacció camperola. Els enfrontaments entre camperolat i empresaris culminaran amb la intervenció guvernamental, mitjançant l’exèrcit que portà a terme una rpersecució contra els sindicats pagessos, de manera que la repressió s’intensificarà entre 1919 i 1920. A partir de 1921 la conflictivitat tant intensa que s’havia donat acabà per desaparèixer. A Catalunya, la conflictivitat obrera es va iniciar de mode general al febrer de 1919 impulsada per la CNT, a través del Congrés de Reorganització de 1918 i que seria considerat el punt d’arrancada (seria nomenat Congrés de Sants). A finals del 1918 la CNT disposava de 345.000 afil.liats i a finals de 1919 serien 700.000 afil.liats dels quals més de la meitat eren catalans (427.000). El nús del conflicte que va generalitzar les lluites polítiques va ser la vaga de la Companyia de gas i electricitat, la Canadenca que paralitzaria gairebé a tota la industria a Catalunya i aquesta vaga de febrer finalitzà amb el triomf obrer que va aconseguir que el govern decretés que s’implantessin les 8hores laborals aconseguides l’1 de maig de 1919. De totes maneres el triomf va ser efímer ja que, a partir de 1919 va aparèixer al si dels sindicats el pistolerisme sindical (grups d’acció directe anarquistes) el qual, va ser replicat pel pistolerisme de la patronal al mateix temps, es va intensificar la repressió guvernamental amb Martínez Anido (nou president). Per tant després de 1919 es va donar una radicalització de les lluites obreres a Catalunya. Martínez Anido seria nombrat governador civil a 1920 i va així reprimir amb mètodes legals i il.legals el pistolerisme establint per exemple la llei de fugues que permetia la detanció de dirigents obrers i la seva ejecució al mateix carrer, amb la justificació de que es podien escapar. Per altra banda, aquesta llei també establia que segons a quines hores no es podia estar al carrer i en alguns cassos també, s’aplicava quan els pressos sortien de la pressó perque havien ja cumplert la seva sentència i un cop fora se’ls ejecutava dient que s’havien escapat. Aquesta nova dinàmica va possar fi a la lluita sindical a Catalunya a finals de 1920. Dinàmica d’assessinats que es van mantenir fins a 1923. Destacaria l’assessinat de Francesc Layret, dirigent sindicalista de la CNT al 1921 i el de Salvador Seguí al 1923, sindicalista que va aconseguir la vaga de la Canadenca. Per tant, al 1920, quan la conflictivitat social havia desaparegut a Andalusia i passà a Catalunya, però la conflictivitat es desplaçarà cap a Asturies i Vizcaya que coneixeran una important agitació com a conseqüència de la crisi econòmica de subsistències. La mineria del carbó, que havia estat molt important quan esclatà la I Guerra Mundial, un cop acabada aquesta coneixeria una important crisi a Asturies. El carbó deixaria de ser el producte energètic com ho havia estat durant el s. XIX. Asturies viurà dues vagues generals; al desembre de 1921 i a l’octubre de 1922. Mentre Vizcaya amb la industria siderúrgica també viuria la devatllada d’exportació que portarà a conflictes entre 1922 i 1923. Una de les característiques de la conflictivitat social que va tenir lloc durant aquesta etapa va ser l’aparició del comunisme en el sindicalisme obrer. Aquest comunisme estava vinculat a la Revolució bolxevic triunfant a 1917 i que provocà certa divisió en la classe obrera espanyola. La crida dels


52

bolxevics, amb la creació de la III Internacional, va ser acollida per les juventuts socialistes, els més esquerrans i vinculats al PSOE de 1920 que van decidir la seva conversió en el PC espanyol (El partido de les 100 niños perque tots eren molt joves). Dins del PSOE havien aparescut sectors adults promoscovites també vinculats al comunisme, però veien perillòs l’afil.liació de les juventuts al comunisme per que veien en aquest fet la possibilitat de que la majoria s’afil.liés al comunisme i per això no s’afil.liaven. La majoria d’ells però, a l’abril de 1921, van constituir el Partit Comunista Obrer Espanyol, constituït pels adults esquerrans socialistes. Entre ambdos hi havia forts enfrontaments intervenint la III Internacional fins que el 12- desembre de 1921 es va constituïr el PC a Espanya. Aquests conflictes afectrien molt al PSOE i a la CNT ja que, molts dels anarquistes es van manifestar probolxevics més que no pas molts socialistes per tant van aparèixer nuclis sindicalistes propis o vinculats al comunisme de la III Internacional, fins i tot, al Congrés de 1919 de la CNT va afil.liar- se a la III Internacional però, no varen aconseguir mantenir la seva adhesió sobretot quan s’en van adonar de que els bolxevics perseguien als anarquistes i construien un Estat bastant absolutista, aleshores van desafil.liar- se. L’escisió comunista va produïr un trencament tant al PSOE, com a les files de la CNT. No obstant l’aparició del Comunisme va aparèixer quan el moviment obrer ja retrocedia i quan les esquerres es radicalitzaren per diferenciar- se del Socialisme, però tal radicalització va provocar que el comunisme no evolucionés per si mateix, ja que la seva funció era introduir la polèmica dins el món obrer.

- La derrota en el Marroc. En aquest marc històric de conflictivitat social, al juliol de 1921, l’exèrcit espanyol patiria una de les derrotes més vergonyoses a la guerra del Marroc, que s’hi oposava a la presència espanyola i francesa. La guerra era petita però durava desde 1909 i, al 1921, es produí la derrota d’Annual on uns 8.000 soldats comandats pel general Fernandez Silvestra varen morir en una retirada de les tropes riftenyes dirigides per Abd-El- Krim. La retirada espanyola es va fer sense cap organització i durant la noticia de la desfeta, va arribar a Espanya. Impactaria profundament de manera que, el govern cauria i s’hauria de’imposar un govern de concentració com va ser el de Maura, però també va tenir un impacte prou profund perque els sectors polítics reivindiquessin que s’asumissin responsabilitats vers la derrota al Marroc. S’investigarien les causes de la derrota per una Comissió en el si de l’exèrcit, presidida pel General Picaso i que es limitaria als aspectes tècnics i militars. En aquesta Comissió serien jutjats un total de 77 oficials però a més, aviat sorgirien responsabilitats polítiques que apuntaven contra les decissions del govern al respecte de la retirada i en contra el monarca (Alfons XIII). El tema de les responsabilitats polítiques no s’aprofundiria gaire i no es van imposar sentències al respecte. No obstant, sectors socials si que van mostrar la seva actitut contra la guerra així com actituts abandonistes que generarien molta inquietut dins de les files de l’exèrcit espanyol.

- Ruptura entre classe guvernamental i classes hegemòniques. Caldria fer una referència a la ruptura entre representants i representats. Serà la ruptura dels empresaris o les burgesies amb el sistema parleamentari lliberal, fenòmen que es generalitzaria arreu d’Europa després de la I Guerra Mundial i que acabaria avocant a la creació dels feixismes – arràn de 1920 la primera onada de feixismes amb Mussolini; la segona onada s’iniciaria amb el crack de 1929 i la presidència de Hitler-. Era un periode en que Europa vivia procesos revolucionaris importants, per exemple a Hungria el comunisme de Belacum, a Italia la situació d’ocupació de les fàbriques per part dels obrers... Aquesta situació seria usada per la burgesia, que veia que el règim parlamentari no defensava els seus interessos i requerien noves mesures per protegir- se. Durant els darrers anys de la Restauració, el síntoma de que es trencaven les relacions entre la burgesia i el règim lliberal eren evidents. A Catalunya, les patronals buscaven en l’exèrcit la protecció que garantís l’economia i l’ordre social que no existia. En el camp, Castellà també, per que s’observa com hi havia intents per crear un moviment polític agrerista autònom, al marge dels partits dinàstics, que no acabà de confirmar- se ja que, els partits dinàstics estaven molt arraigats. Eren aquests síntomes de ruptura així com l’aparició de grups i organitzacions paramilitars que es constituirien paral.lelament a la policia, l’exèrcit i l’oficialitat, com a noves formes de xoc vinculades als grups dinàstics: el Somaten seria una d’aquestes noves organitzacions extraoficials contra els sindicats; o la Defensa Ciutadana organització paramilitar pagada directament pel Marqués de Comilla. Són exemples de que la classe dominant no creia en el govern actual. Aquesta ruptura donaria una crisi permanent en el govern, que es reflecteix entre març de 1918 (Maura) i el setembre de 1923 (Primo de Ribera) periode de cinc anys en els quals, es constituirien un total de 10 governs diferents. Durant aquest periòde per tant es mostrava l’inestabilitat política permanent. Aquesta crisi acabarà evocant al cop d’Estat del Capità General de Catalunya, Primo de Ribera, el qual posaria fi a 50 anys d’història de la Restauració. La burgesia catalana veuria amb bons ulls aquest cop d’Estat, sense que s’aclarissin les responsabilitats de la derrota d’Annual, a les quals,


53

segons alguns, va tenir a veure el propi rei Alfons XIII – tot i que hi ha altres que l’exculpen de tal responsabilitat-. Al setembre de 1923 s’iniciaria una nova etapa a la història d’Espanya. TEMA 8: LA DICTADURA DE PRIMO DE RIBERA (1923- 1930). De setembre de 1923 a gener de 1930 Espanya va viure sota una dictadura militar, en alguns cassos feixitzant, però que tractaria de retornar la pau social a les classes hegemòniques del país (burgesia i classes patronals) a més havia de resoldre els problemes que hi havia plantejats. Durant aquest sis anys Primo de Ribera (cirurgià de Ferro) utilitzarà la repressió per pacificar el país sobretot contra els anarquistes i anarcosinsdicalistes, mentre que toleraria al Partit Socialista. Segons alguns autors, no va haver una ruptura dràstica del sistema ja que es mantindrien molts dels dirigents que abans de 1923 estaven per tant es tractaria d’un parèntesi del sistema i en cap cas no hi haurien ejecucions sistemàtiques. De fet aconseguiria una pacificació total. A nivell polític Primo portaria a terme una campanya contra el catalanisme polític, tema que era molt sensible pels militars. Això va finalitzar amb l’abolició de la Mancomunitat de Catalunya creada a 1914 mitjançant el pacte entre la Lliga Regionalista i el govern de Dato. Aquesta decisió va fer perdre a Primo de Ribera el suport que inicialment tenia de la Lliga. Per altra banda, Primo de Ribera havia també de solucionar el problema de la guerra al Marroc. Quan Primo es va encarregar del govern al setembre, va afirmar que aplicaria una solució ràpida, digna i sensata. No obstant, no va aplicar mesures immediates contra Abd- El– Krim, possiblement perque no existien interessos econòmics al Marroc. En la pràctica la influència dels militars més bel.ligerants i la dels propis riftenys que a la Primavera de 1924 van atacar a l’exècit espanyol obligant al govern a intervenir al Marroc, per resoldre, definitivament, la guerra. Tot i la intervenció, Primo no estava convençut ja que, al mes de juny de 1925 Primo va intentar negociar amb Abd- El- Krim oferint- li una autonomia i un exèrcit propi, tot i que, en ambdos cassos, dirigits per espanyols, a lo que Abd- El- Krim es va negar. Primo aleshores motivà una contraofensiva franco espanyola contra els insurrectes marroquís. A partir de l’estiu de 1925 es prepararia la intervenció final. Al juny de 1925 va tenir lloc la primera Conferència Franco Espanyola per fer els preparatius i el 31- 8- 1925 es va fer una reunió final entre el general francés Pétain (qui col.lavoraria amb els nazis a la II Guerra Mundial) i Primo de Ribera, en la qual es tenia la finalitat d’actuar immediatament contra els riftenys. El 5- 9- 1925 l’exèrcit espanyol desembarcaria a Alhucemas el que representaria el principi del fi. Al maig de 1926 Abd- El- Krim es rendia als francesos i la ciutat de Xaven queia a l’agost de 1926 per tant en menys d’un any, els insurrectes varen quedar derrotats, tot i que les confrontacions continuaven però, en menor mesura fins a la seva independència a 1950. En matèria econòmica Primo va portar a terme una política intervencionista amb la intervenció de bancs paraestatals de crèdit. També va propiciar la monopolització energètica, com va ser la de Campsa al 1927 i també va intervenir sobre Grans obres públiques (carreteres i edificis). Mesures que no varen resoldre la situació econòmica del país perque no varen crear infraestructura productiva i, a més deixaven exhausta l’hisenda pública, sobretot degut als pressupostos extraordinaris que havien de finançar aquestes obres.

Aquest intervencionisme de l’Estat en matèria econòmica i la crisi financera que va sorgir al final de la dictadura, van provocar que les classes dominants retiressin el seu suport a Primo de Ribera.

Primo tot i contar amb un recolzament militar important no disposaria d’unanimitat, ja que sempre van haver disidents en l’interior de l’exèrcit, els quals es farien clarament evidents a 1926, quan Primo va intentar fer una Reforma Militar de les Juntes Militars de Defensa, fent una reducció dels efectius que provocava la juviliació forçosa de nombrosos oficials de l’exèrcit. La pèrdua de sectors polítics i socials es va fer més clara a les darreries de 1925, en un moment en que, el director militar va substituir al director civil, en aquesta conjuntura, va tractar d’institucionalitzar un nou règim polític basat en un partit polític únic Unión Patriòtica, basat en el feixisme italià i es farien unes Corts Corporativistes i no unes eleccions electorals. De manera que, el que havia de ser un parèntesi de la situació crítica anterior, es va convertir en un nou règim polític que res tenia a veure amb el sistema constitucional parlamentari. Quan Primo de Rivera va intentar elavorar una nova Constitució convocant una Assamblea nacional, va ser quan el propi Alfons XIII s’hi va oposar als plans de Primo. A partir de 1929 la dictadura de Primo s’ensorrava trobant- se en una situació de conflictivitat. Primo es trobava abandonat per l’exèrcit i pel monarca. L’any 1929 començaven a proliferar les conspiracions


54

per enderrocar- lo, com la de Sanchez Guerra dirigent dels antics partidaris i a 1929, també es va haver d’enfrontar contra una protesta estudiantil que reflectia el descontetament de les classes mitjanes del país. En aquestes condicions, el dictador va optar per dimitir al gener de 1930 i que el rei va admetre. Primo s’exiliaria a París. El rei anomenar a un nou general era Berenguer amb la missió de retornar a la normalitat Constitucional al país. Seria conegut com el Periòde de la Dictablanda: el poder militar governava amb més tolerància. Durant el gener de 1930 i febrer de 1931 el general Berenguer presidia el govern i observaria com la pròpia monarquia es qüestionava en el conjunt del país. El compromís d’Alfons XIII amb la dictadura havia estat tan forta, que la caiguda de la mateixa arrosegaria a la propia monarquia. En el transcurs de 1930 es va produir una reorganització de les forces populars i republicanes encaminada a la instauració de la república. Dins d’aquest procés es produiràn diversos episodis significatius: A l’agost de 1930 es va instaurar la República, quan es firmà el Pacte de San Sebastià, resultat d’una reunió a la que asistiren republicans històrics com Lerroux o Azanya; socialistes; nacionalistes catalans i gallegs; també hi participaren sectors monàrquics com Miquel Maura i Alcalà Zamora que representaven la dreta lliberal republicana, sector recentment convertit al republicanisme però que posaria de manifest el progressiu abandoanment de la monarquia. El Pacte de San Sebastià va pendre la decisió de que es preparés un Comitè Revolucionari que dongués lloc a la República. En el decurs de 1930 la CNT es va reorganitzar ràpidament en el conjunt de l’Estat i va iniciar negoaciacions amb el govern per ser legalitzat. Però tornarien a aparèixer les discrepàncies entre el sector sindicalista i el sector anarquista partidari de l’acció insurreccional directe. Aquest últim sector asumiria una ascendència molt important en la CNT, des de la Constitució de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) creada a València amb l’objectiu de reagrupar a tots els partidaris de l’acció violenta. La FAI competiria amb els sectors sindicalistes pel control de la CNT. Al desembre de 1930, es produïa un fenòmen significatiu: La Rebel.lió Republicana que va acabar fracassant i que s’inicià a la Caserna de Jaca per Fermín Galan i Garcia Hernandez i que desde Jaca s’expansionà per tota la Península però va fracassar i els dos dirigents van ser afussellats. Al febrer de 1931, el general Berenguer va presentar la iniciativa de convocar unes eleccions a Corts Constituents, però aquesta intenció no es va poder practicar degut a l’oposició dels sectors opositors, que volien primer celebrar eleccions municipals i després unes de generals, ja que així es desfeia qualsevol intent de corrupció, d’aquí que el general Berenguer dimitís al febrer de 1931 i fos substituït per l’almirall Aznar qui convocaria les eleccions municipals pel 12- 4- 1931.

En aquestes eleccions la monarquia s’hi jugava la seva exitència i el triomf final de les candidatures republicanes a totes les grans ciutats del país, va ser suficient perque es proclamés la II República. Aquestes eleccions municipals doncs acabaren sent definitives per posar fi al règim monàrquic i iniciar una nova etapa: La II República.

TEMA 9: LA II REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL (1931- 1939). La proclamació de la II República el 14- 4- 1931 va ser conseqüència d’uns resultats electorals de crisi irreversible de la institució monàrquica, de manera que les manifestacions d’entusiasme es generalitzaren arreu del país de manera espontànea. A Catalunya Francesc Macià seria qui proclamà la República, justament en vigilies de la proclamació, va reunir a totes les forces catalanistes de Catalunya, així va constituïr- se l’Esquerra Republicana, organització que guanyaria molts adeptes a tota Catalunya. Francesc Macià proclamà el mateix 14- 4- 1931 la República de Catalunya, però dos dies després va haver d’acceptar una nova institució, la Generalitat de Catalunya com a òrgan alternatiu mentre es fés l’estatut d’autonomia. Aquesta era recuperada de l’época medieval, del Comitè del General. Davant de la proclamació de la República no van haver oposicions, ni en l’exèrcit ni en la monarquia, de manera que Alfons XIII va abandonar el país quan es va veure aïllat. Per tant el nou sistema republicà s’instaurava tant per les pressions antimonàrquiques, com també a conseqüència de les pressions que els sectors monàrquics havien fet sobre la monarquia. El nou règim republicà s’instaurava en un context internacional advers ja que, desde 1929 el món capitalista vivia una situació de crisi (crack del 29), el qual iniciava el llarg periòde de crisi del


55

capitalisme que al mateix temps provocaria una radicalització feixista mundial. Les repercusions de la crisi econòmica mundial es farien sensibles a Espanya a partir de 1933. A nivell polític, la República s’enfrontaria en el marc interncacional a una situació adversa ja que, en primer lloc, pretenia la modernització del país (projecte que es va llençar desde 1876 i que ara tornava a resorgir). Modernització que intentava satisfer les reivindicacions de les classes populars en un moment involucionista a nivell internacional (feixismes a Itàila i Alemanya anys 23- 40). Per tant el marc internacional ni a nivell econòmic ni polític afavoriria la consolidació de la República espanyola. A partir d’aquest contexte, el nou règim va passar per tres periòdes molt ben definits:

- Bienni Reformista o República Socialista (abril 1931 a novembre de 1933): Dos anys durant els quals hi hauria un govern de coalició de socialistes i republicans d’esquerra i que intentarien portar a terme reformes polítiques i socials, que els sectors populars reclamaven: Nova Constitució; Nova estructura de l’Estat espanyol; Reforma agraria...

- Bienni Negre (novembre de 1933- febrer de 1936): El govern estaria en mans de republicans de centre i de dretes, recolzats per sectors monàrquics. Es frenaria tot el procés de reforma del periòde anterior. Alhora tindrien lloc les revolucions d’octubre de 1934 a Asturies i a Catalunya.

- A partir de febrer de 1936: es torna a donar el poder a l’esquerra que formaria el Front Popular, moment en que es donarà una conflictivitat creixent que donarà lloc al Pronunciamiento del juliol de 1936 que donaria lloc a la guerra civil.

- Esclat de la guerra civil de juliol de 1936 a l’abril de 1939.

- Bienni Reformista o República Socialista. Ja mostrava les contradiccions a que s’haurà d’enfrontar aquest reformisme. Després d’un breu parèntesi de dos messos, en que s’hi va instaurar un govern provisional. Es celebrarien les primeres eleccions al juliol de 1931 a Corts Constiuents i la victòria va ser per les candidatures republicanes i socialistes en coalició. A Catalunya les guanyava l’esquerra republicana de Catalunya, per tant la Lliga Regionalista perderia l’hegemonia a Catalunya. Les Corts serien les encarregades de dotar al país d’una Constitució republicana i legislarien també sobre la tasca reformista. Tan per una com per altre mesura, el govern va tenir seriosos problemes per aplicar- les. Quan es va començar a discutir sobre la Constitució Republicana van haver ja els primers conflictes. Al desembre de 1931 es va promulgar la Constitució que definia a Espanya com una República Democràtica de Treballadors de tota classe, el que ja va generar polèmica per que podia exclòure als qui no eren treballadors, com els privilegiats; Definia a Espanya com un estat Federal compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions, és a dir, que no volien caure en el federalime sols volien una república unitaria, el que representava un conflicte a Catalunya on s’havia promulgat un estatut d’autonomia que contemplava una República Federal, però els republicans espanyols no volien cap tipus de federalisme tot i que pretenien una compatibilitat amb l’autonomia. El primer que es va posar en pràctica seria l’estatut d’autonomia català i després seria el vasc, un cop iniciada la guerra. El caràcter més conflictiu a la Cosntitució va ser en qüestió religiosa ja que establí una separació entre esglèsia i estat i a més, s’aprobaria l’article 26 segons els qual, l’Estat deixava de finançar a l’esglèsia, trencava així el concordat de 1851, també prohibia les ordres religioses que com els jesuites tenien una estricte obediència a organitzacions al marge de la de l’Estat. Prohibia l’exercici a l’esglèsia en activitats comercials, industrials i educatives. A partir d’aquesta Constitució del 1931 l’esglèsia catòl.lica es pronunciaria contra la República. Es municipalitzarien els municipis, es prohibiria el toc de campanes o les procesions, en fi, mesures que provocarien conflictes entre el govern i l’esglèsia. Paral.lelament a la discursió de la Constitució republicana (1931), Azanya, com a president de la república i com a ministre de la guerra havia iniciat la Reforma militar que era important per que pretenia resoldre el problema dels excedents militars en l’oficialitat i per republicanitzar l’exèrcit, és a dir, democratitzar- lo i adequar-lo ja que era bastant monàrquic.

Les mesures que va adoptar Azanya no varen ser prou eficaces, tot i oferir als oficials monàrquics una jubilació amb el sou íntegre. Però el gran nombre de militars, no republicans que van haver de jurar la Constitució republicana, ocuparen càrregs importants en l’oficialitat de l’exèrcit i no van tenir cap escrúpol d’oposar- se a la República un cop que poguessin.


56

De totes maneres, la tasca política més significativa va ser l’aprobació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la llei de Reforma Agrària. Ambdos serien les esencies del reformisme republicà. En els dos cassos van haver nombrosos problemes. L’estatut d’autonomia era el compromís que els nacionalistes catalans havien obtingut en el Pacte de San Sabastià de 1930. A partir d’aquest pacte seria quan Macià va proclamar la república Catalana però que va haver de desproclamar dos dies després . Desd’aleshores, el procés autonòmic va anar molt ràpit. Un cop format el govern provisional de la Generalitat, quan a l’estiu de 1931 es van reunir un Consell d’estatutaris al Parlament català per elaborar l’ estatut d’autonomia, conegut com Estatut Núria,que un cop redactat es va passar en referendum al conjunt del cens electoral català i va ser aprobat per un 80%. No obstant, els republicans espanyols no tenien tanta pressa per institucionalitzar l’Estatut ja que, el parlament republicà espanyol l’havia d’aprobar abans i, els tràmits parlamentaris a Madrid van ser molt lents, ja que fins l’abril de 1932, no va entrar al Parlament de Madrid i quan va entrar es va fer una campanya contra l’Estatut, la qual estiguè dirigida per la dreta. En el parlament hi hauria una obstrucció amb respecte l’autonomia. De manera que, la campanya va ser molt dura. Quan al 10- 8- 1932 el General Sanjurjo va intentar donar un cop d'Estat contra la República desde Sevilla, que va fracassar, només aleshores, es van adonar de que calia agilitzar els tràmits de l’Estatut d’autonomia si la república no volia perdre l’adhesió de Catalunya.

El 9- 9- 1932 acabarien aprobant un estatut d’autonomia que era molt diferent a l’Estatut de Núria que els hi concedien en un principi, ja que prevèia que la República seria Federal (no unitaria) i controlava nombroses competències que serien després retallades per aquest estatut del 1932, però Catalunya va acceptar- ho ja que seria la primera vegada que gosaria d’autonomia.

Aquest estatut de 1932 seria totalment diferent al que es té actualement (fet en 1979). Al 9- 9- 1932 s’aprobava la llei de la Reforma Agrària ja que havia de resoldre el problema de la propietat de la terra, que pretenia la pagesia espanyola. La llei de Reforma agrària seguiria amb la mateixa lentitut fins que al 9- 9- 1932 s’aprobà una llei que establia un sistema d’asentaments camperols en terres que previament s’havien expropiat als propietaris, prèvia indemnització. La República no va poder solucionar el tema de la terra, perque els presupostos que la República va destinar a les indemnitzacións de les terres expropiades varen ser deficients, la qual cosa no va evitar el resorgiment de la conflictivitat agrària en el camp espanyol. L’acció repformista durant aquest Bienni Reformista es va completar en molts altres nivells:

- Desplegament de la política educativa i cultural, seguramt perque havien de substituir aquest àmbit del sector religiòs al laic.

- Les Corts van aprobar el sufragi femení en 1931, tema no massa clar en organitzacions socialistes ja que pensaven que les dones eren partidàries del vot dretà, degut a que la dona es vinculava molt amb la religiò en l’àmbit privat. No obstant, dones com Victòria Grec o Campoamor tenien una idiologia molt activa que no es vinculava, per res a aquesta concepció.

De totes maneres la tasca reformista no va satisfer les reivindicacions populars. Mentre es situaven encontra del sector republicà a la dreta. Per tant, tant a la dreta com a l’esquerra es qüetionava el reformisme republicà. A l’esquerra estava el moviment obrer encapselat per la CNT que es va radicalitzar amb la seva vinculació amb la FAI i que lluitaven contra els sindicalistes. El manifest trentista (dit així perque el van fer 30 persones) era una escissió de membres de la CNT, que es vincularen amb els sindicalistes perque no creien en els mètodes de la FAI. FAI s’apoderà del control de la CNT i començà a una política insurreccionista que començà al 1932 i que seria important a l’Alt Llobregat i al Cardener (conques mineres de Catalunya). Al gener de 1933 la FAI va impulsar un nou moviment insurreccional d’abast estatal a Andalusia “Els fets de Casas Viejas”. L’any 1933 s’intensificà arreu d’Espanya la conflictivitat, la qual es va manifestar amb les vagues camperoles a l’estiu, que deixaven veure el fracàs de la Reforma agrària i varen servir perque s’acabessin radicalitzant sectors socialistes. Per tant l’any 1933 es constatà el desesnsís popular vers el règim republicà. Paral.lelament a aquest procés de dreta, després de superar la desmoralització motivada per les eleccions de 1931, va iniciar- se un procés de reorganització, creant organitzacions que acceptaven la República i creant organitzacions també antirepublicanes i organitzacions feixistes.


57

Un exemple d’organització dretana que acceptava la República seria per exemple la Lliga Regionalista de Catalunya que va canviar el nom: Lliga catalana. Altre seria el nacionalisme vasc, organització de dretes que acceptava la república, tot i el radicalisme de l’organització per la religió, mentre la República era anticlericalista. La CEDA (Confederació espanyola de dretes autònomes) encapselada per Gil Robles seria el partit que aglutinaria al conjunt de les dretes. Al març de 1933, es va constituïr i va ser el punt de referència de les dretes espanyoles, i tot i que acceptava el règim republicà, el seu republicanisme era molt discutible. Els cassos en que les dretes es van organitzar desde el punt de vista antirepublicà van ser: el Partit de Reorganització Espanyola que eren monàrquics; els Tradicionalistes que eren carlins i tenien importància a Navarra i a Catalunya; Pel que fà als sectors feixistes podem destacar: les JONS creada a l’octubre de 1931 i dirigida per Leresma Ramos que pretenia la conquesta de l’Estat. A l’octubre de 1933 el fill del dictador de Primo de Ribera Jose Antonio Primo de Ribera creava la Falange Espanyola. Ambdues acabarien unificant- se al febrer de 1934 per crear la Falange Espanyola de les Juntes d’Ofensiva de la Nació Espanyola. Les dretes espanyoles bàsicament defensaven l’esglèsia contra l’anticlericalisme de la República; l’a seva negativitat vers l’estatut d’autonomia i la reforma agrària. El fet de que al gener de 1933 Hitler guanyés el poder via electoral i no mitjançant el cop d’Estat com Mussolini, va motivar a les dretes espanyoles de la mateixa manera que possà en guardia a l’esquerra espanyola. En aquest context precís d’una situació socioeconòmica dels sectors populars, es va produir la crisi de la República socialista i es donaren noves eleccions pel novembre de 1933. Eren unes eleccions davant les quals la CNT va portar a terme una campanya abstencionista basada en l’eslògan: - de Frente a las urnas revolución social-. En aquesta ocasió les esquerres es van presentar desunides a les eleccions mentre, que els partits de centre dreta (CEDA, la Lliga i el partit radical de Lerroux) estaven ben organitzades. A partir de novembre de 1933 s’inicià el Bienni Negre en el qual s’aguditzaria la radicalització social, dos anys durant els quals s’organitzà la guerra civil. El govern estava entre Lerroux i Azanya. Entre novembre i octubre de 1933 es va produir una situació tensa al país. Al desembre de 1933, un cop el resultat d’urnes, la CNT va convocar una insurrecció obrera, que pretenia frenar l’avanç del feixisme. La centralització socialista avançava, Largo Caballero membre de l’UGT li va ser conegut com el Lenin espanyol. Al mateix temps la majoria de partits tant d’esquerra com de dreta, començaven a organitzar- se paramilitarment. Per la seva banda, els falangistes van produir els primers atemptats contra els obrers (Jose Antonio Primo de Ribera: - Es hora de aplicar la dialéctica de los puños i las pistolas-) el que comportava la reacció de l’esquerra amb atemptats igual de sagnants. Al mateix temps, el govern portava una política antireformista, de manera que els propietaris van reaccionar contra els pagessos a Andalusia. Aquesta política antireformista va asolir la seva acció més important a Catalunya amb la llei de Contractes de Conreu aprobada pel parlament català, que tot i que respectava el principi de propietat de la terra, afavoria els interessos dels rebassaires. La Lliga, recolzada per l’organització de la patronal agrària varen presentar una contestació a aquesta llei dient que el parlament català no tenia prou poder com per fer una llei com aquesta, de manera que a Madrid, on governava la dreta i a Catalunya on governava l’esquerra republicana, hi haurien constants conflictes, al mateix temps que s’enfrontaven rebassaires i propietaris a l’interior de Catalunya. - Bienni Negre: Lerroux contava al novembre de 1933 amb el recolzament de la CEDA per tant es donava un govern centrista amb recolzament de dretes i es donaria a l’hora, una paràlisi de la política reformista. Entorn al tema de contractes de conreu, al 1934 va ocòrrer un aconteixement que provocà la reacció de les esquerres. Es va tractar de l’entrada de tres ministres del sector de la CEDA dins del govern. El republicans no hi van estar d’acord perque sabien que els cedites eren antirrepublicans i creien que amb això s’acabaria amb la República. La reacció dels sectors d’esquerra va va ser convocar una vaga general a Asturies el 6- 10- 1934 i la proclamació de Companys d’un l’Estat Federal de la República Espanyola el 6- 10- 1934. La reacció esquerrana va fracassar, Companys tot i que va comptar amb els mossos d’esquadra, el general Batet va obligar a rendir- se al govern de la Generalitat. El 7- 10- 1934 el moviment va ser controlat per l’exèrcit i la guardia civil. A Asturies els obrers mantindrien la insurrecció durant 15 dies però acabaren sent derrotats a través d’una intervenció de l’exèrcit. El fracàs d’aquests moviments va venir seguit d’una dura repressió amb més de 1000 morts a Asturies i serien molts empresonats. L’estat de guerra va seguir vigent durant uns messos i el govern de la Generalitat va ser encarcelat, l’Estatut d’autonomia va ser suspés i molts ajuntaments catalans van ser dissolts.


58

Al mateix temps que s’imposava la repressió política, s’iniciava una repressió social. A Catalunya els propietaris de la terra van posar en marxa una campanya d’expulsió de camperols fins al punt de que aquesta campanya posava de relleu els termes en que es plantejaria la guerra civil (juliol del 1936). Les revolucions del 1934, tan política com socialment van bipolaritzar més a la societat espanyola. El procés va culminar arràn de les noves eleccions del gener de 1936, degudes a la crisi en que entrà el govern de Centre dreta després d’una sèrie d’escàndols de corrupció econòmica que es van conèixer a 1935. - Febrer de 1936: El president de la República, Alcala Alzamora va veure’e obligat a convocar eleccions al 1936. Van ser unes eleccions en que les esquerres van presentar- se unides en el partit de Front Popular.

El Front Popular tenia com objectiu treure de la pressò als protagonistes de les revolucions del 1934 i a l’hora, rellençar la política reformista del bienni.

Les dretes es presentaven desunides amb l’eslògan d’evitar la penetració del perill marxista. El resultat d’aquestes eleccions va ser que les va guanyar el Front popular. El nou govern d’esquerres republicanes pretenia recuperar el reformisme tot i que, en una situació molt decadent. Mentre el general Mola portaria a terme un procés contra la República; Franco va voler invalidar els resultats electorals però Valladares s’hi va negar, d’hora l’exèrcit franquista s’organitzà. La Falange espanyola havia ja optat per una opció violenta. La Primavera del 1936 es van donar tota una sèrie d’assessinats polítics. La Lliga canviaria d’actitut i colavoraria amb l’Esquerra Repúblicana. La intensa conflictivitat que es donà durant la Primavera del 1936 va acabar sent el marc que faria esclatar la guerra civil. La guerra civil en principi anava a ser un Pronunciamiento de desfilada militar, però s’acabà convertint en una guerra. TEMA 10: LA GUERRA CIVIL (1936- 1939). Resultat d’una conspiració iniciada al febrer de 1936 quan els generals insurrectes van creure que estava suficientment madura com per que tingués èxit van ejecutar- la. Un d’aquests militars seria Franco. El 17- 7- 1936 Franco passaria desde les Canàries a comandar l’exèrcit d’Àfrica, que era molt important per que era el que més experiència tenia. Als dies 18 i 19- 7- 1936 s’expandiria per la resta de les casernes de la República, tot i que no totes van ser obtingudes: FOTOCOPIA 2

A Navarra, Àlava, Aragò, Salamanca, Galicia, Càceres, Mallorca, Càdiz, Oviedo l’exèrcit va optenir victòries mentre que, a Catalunya, València, Murcia, Andalucia Oriental, Madrid, Castella la Nova, La Mancha, Badajoz, Asturies, Santander, Vizcaia i Guipuzcoa, la República s’hi va mantenir durant el 1936.

La guerra tindria conseqüències a les dues Espanyes. A nivell polític, la inoperància del govern vers l’òrgan de l’exèrcit va provocar que surgissin noves forces de poder polític per enfrontar- se contra els militars. Aquestes noves forces apareixien de les organitzacions obreres populars. A Catalunya, amb el govern de la Generalitat restaurat va sorgir el Comitè Central de Milicies Antifeixistes, que ostentaria el poder del gran govern català fins al setembre. Representava tots els òrgans obrers tant sindicals com polítics (POUM, CNT, UGT, PSUC, Esquerra Repúblicana), també es van fer Juntes Revolucionaries que substituiren als ajuntaments suprimits. A València el Comitè Ejecutiu popular també com un govern popular. A País Vasc, després d’unes primeres comisaries i d’unes Juntes de Defensa, es va aprobar l’Estatut d’Autonomia al Setembre de 1936. A Aragò es constituí un Comitè de Defensa amb majoria anarquista. Aquest funcionament del poder polític va motivar un àmpli debat entre les forces antifeixistes durant l’estiu del 1936 i que es resolè amb la formació d’un govern presidit pel dirigent socialista Francisco Largo Caballero (setembre) al qual s’incorporarien el conjunt de forces antifeixistes incloent al PCE i al mateix temps la CNT, trencant amb l’habitual actitut antipolítica. Al mateix temps, a Catalunya es constituïa al Setembre el Govern d’Unitat presidit per Josep Terradelles i incloia a totes les forces antifeixistes. A Euskadi es formava el primer govern format pel PNV.


59

Hi ha un intent de superar la guerra civil per tal de superar el trencament que aquesta havia suposat.

Hª Cont Esp & Cat

46

Aquesta actitut d’unanimitat social es va concretar en la formació de la Solidaritat Catalana 1906 que aglutinaria al conjunt de forces polítiques catalanes, llevat dels republicans de Lerroux. El moviment guanyaria les eleccions de 1907. Lerroux va aprofitar la situació de crisi que vivia el republicanisme per crear un nou partit: Partido Radical Republicano. Per altra banda l’acció dels militars trobaria el recolzament de la majoria de la prensa espanyola contra el catalanisme i la mateixa actitut de solidaritat, la van mantenir la resta de les guarnicions espanyoles. El govern va tenir una reacció contraria a l’actitut que es tenia a Catalunya, que davant l’acció del govern va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya, suspenent també al Cucut i a la Veu de Catalunya i, a més, preparava una nova llei de característiques repressives promulgada al 1906: Llei de Jurisdiccions que establia que tots els delictes de paraula i per escrit que es cometessin contra l’exèrcit o contra el simbol d’Espanya així com, els delictes d’opinió política podien ser jutjats per la jurisdicció militar. Per tant va tenir efectes contradictoris. Per una banda, l’acció violenta dels militars va fomentar més encara al catalanisme i per altre va reafirmar l’anticatalanisme de l’exèrcit espanyol i de molts sectors de la classe política i de la societat espanyola. L’únic que es mostra contrari a aquesta última actitut va ser el general Francesc Macià que després seria el primer president de la Generalitat.

- La Setmana Tràgica de Barcelona al juliol de 1909. Aquest episodi remet a la nova colonització que Espanya inicià al Nort d’Àfrica a principis del s. XX. Espanya havia perdut les colònies americanes, en un moment en que molts païssos europeus estaven creant un imperi colonial (Bègica, holanda, França, Gran Bretanya). Diuen que el fet de que Espanya no formés part d’aquesta política va ser per les males gestions en política exterior de Cànovas, tot i que, cal dir també que Espanya no tenia capacitat social ni econòmica per fer- ho. No obstant, Espanya tindria problemes al Nort d’Àfrica (Magreb) per que al 1906, a la Conferència d’Algecires, França implicaria a Espanya a la conquesta del Nort d’Àfrica. Aquesta Conferència establia una zona de protectorat compartit entre França i Espanya al Marroc, de manera que si França concedia el protectorat del Nort d’Àfrica a Espanya, s’evitaria lluitar contra Alemanya pel territori. Espanya va entrar pacíficament i començà a construir el ferrocarril al Marroc. Al juliol de 1909 van atacar als riftenys (Marroquís) que atacarien al ferrocarril i motivaria la solicitut de reforços militars espanyols desde la Península. Poc temps després, van sortir del port de Barcelona soldats cap al Marroc. Aquesta nova movilització militar va provocar una campanya antimilitarista, amb accions de protesta, en les quals va participar tota l’esquerra republicana i obrera. Sols aqueslls que pagaven la redempció es podrien lliurar de la guerra. En aquesta campanya els Anarquistes que havien format l’Acció Sindical Solidaritat Obrera desde 1907, que desde 1902 quan hi van haver vagues, aquesta Solidaritat Obrera tractarien de recollir tots els sindicats a Catalunya. A finals de 1907 la Solidaritat Obrera va passar de ser municipal a ser Estatal. El 1907 va convocar una vaga general a la qual es van sumar els socialistes contra la guerra del Marroc, però no van aconseguir- la. Sense saber com va produïr- se la vaga general del 26- 7- 1909 que es donà a Catalunya, es va transformar en una revolta popular en la qual es pretenia assetjar als convents i les esglèsies de Barcelona. Els incendis de convents se l’adreçaren a personatges del Centre Radical vinculats amb Lerroux, qui en aquest moment no estava a Barcelona i Emiliano Iglesies era qui dirigia al moviment. Es va tractar d’una revolta incontrolada que va tractar d’evitar Fabra i Ribes, qui volia proclamar la República intentat que algú asumís la direcció de la revolta i l’encaminés cap a la República, però Emiliano Iglesias, amb qui va parlar, no es va voler implicar per que no volia que fós una revolta estatal. A pesar dels esforços de Fabra i Ribes el moviment no va tenir cap direcció. Va ser una revolta on es donarien dues de les característiques més importatns de les masses populars a Catalunya com era l’antimilitarisme (motins contra les Quintes) i l’anticlericalisme que va avançar més que les que van succeïr el 1836. La revolta va acabar amb la intervenció de l’exèrcit durant la primera setmana. La repressió va ser duríssima. Participaria la Lliga Regionalista que fometà la repressió en contra dels insurrectes i que culminaria amb l’afussellament del pedagog Ferrer i Guardia, un dels fundadors de les escoles modernes de Catalunya acusat d’haver estat el precursor de la revolta. També va ser afussellat Clemente. Les repercusions van ser importants per que la dura repressió guvernamental provocà crítiques i protestes així com una campanya portada a terme contra el conservador de Maura, el president del govern en aquell moment i la campanya contra Maura pretenia que aquest dimitís i així va ser com a conseqüència de la repressió sobre Catalunya. També destaca l’actitut a favor de la repressió que la Lliga va mostrar i que provocar que la Solidaritat Obrera fós millor vista i aconseguís més partidaris. La Lliga Regionalista va radicalitzar el seu conservadurisme en matèria social i accentuà el colavoracionisme amb els partits dinàstics espanyols, amb els conservadors d’Eduardo Dato, la Lliga va

Hª Cont Esp & Cat

47

saber rentabilitzar- ho per que gràcies al colavoracionisme es va aprobar la Llei de Mancomunitats Provincials que van permetre la Constitució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914. Aquesta llei de Mancomunitat permetia la mancumunació de les diferents diputacions provincials catalanes. Això va ser un èxit important per que la Mancomunitat era una institució administrativa bàsicament local i comarcal però va tenir importància política per que desde la divisió provincial d’Espanya el 1833, el govern reconeixia la Unitat de Catalunya com unitat territorial catalana. En segon lloc, l’ idioma va començar a recuperar l’oficialitat que havia perdut desde 1714 i en tercer lloc va ser la primera i orgtanització de govern que existia a Catalunya desde 1714. Així es va retornar l’autoconfiança als polítics catalans d’autogovern. Educació i Cultura van ser esferes que van tenir com a primera precarietat la Mancomunitat. Capacitació industrial (Escoles d’economia...). Prat de la Riba president de la diputació de Barcelona desde 1907, ara estaria en tot l’àmbit català. Tots els intents republicans fracasarien ja que la Lliga va hegemonitzar el nacionalisme català. La Lliga es consolidaria com a força hegèmonica fins a 1923, a través de la llei de Mancomunitats de 1914. En tercer lloc, la Setmana Tràgica va provocar la creació de la Conjunció Repúblicana Regionalista, partits republicans amb el PSOE, coalició que va impulsar la campanya per la caiguda del govern conservador d’Antoni Maura. La consolidació de la República tractaria d’organitzar un moviment revolucionari que declarés la fi de la Restauració. Aquesta coalició va permetre que el PSOE de Pablo Iglesias aconseguís accedir per primera vegada al parlament amb el càrreg de diputat en les eleccions generals de 1910. Al mateix temps que el PSOE aconsegueia representació al Parlament espanyol, el sindicat socialista (UGT) començà a experimentar un creixement espectacular, que de 40.000 afil.liats al 1910 passà a 148.000 militants al 1913. Finalment, en aquest àmbit de la reorganització socialista, s’acabà produïnt la consolidació del sindicalisme anarquista, el qual havia estat hegemònic a Catalunya i a Andalusia. La Confederació Obrera s’havia proposat fer una reunió per ampliar el seu àmbit el 1909 però no es va poder fer per la Setmana Tràgica. No obstant, al 1911 van celebrar un Congrés d’àmbit espanyol d’on sorgiria la Confederació Nacional del Treball (CNT): Sindicat que es basava en les idees claus del sindicalisme revolucionari per tant aquella estratègia que considerava el sindicat com la base organitzativa i de lluita del moviment obrer, també era l’element a través del qual s’havia de potenciar el procés revolucionari de cara a transformar la societat i havia de ser la peça clau de l’organització social postrevolucionaria. Provenia de la doctrina de l’AIT i del sindicalisme francés. Al 1913 la CNT celebrà el seu primer congrés ja sent una organització consolidada havia conseguit una àmplia afil.liació, sobretot a Catalunya, Andalusia i València. Però la CNT s’hi trobaria amb problemes. En el Congrés de Setembre de 1911 va convocar una vaga general contra la guerra del Marroc, la qual fracassaria però que generà un esdeveniment belicós a Cullera i davant aquests fets la CNT va ser il.legalitzada, situació de la qual no surtirien fins a 1915. En aquest contexte precís d’organització de l’esquerra, en que els republicans van entrar en conjunció amb el PSOE s’ha de sumar que al 1914 es va produïr un esdeveniment significatiu a nivell europeu com va ser l’esclat de la I Guerra Mundial, que s’inicià al juliol de 1914 amb l’assessinat a Sarajevo del princep hereu a mans d’un nacionalista servi, que conduí a Europa a la guerra inmediata enfrontant al centre d’Europa amb la perifèria. Era la primera guerra europea desde la napoleònica, era també una guerra en la qual s’hi posava en joc l’hegemonia europea al món, de manera que tenia moltes implicacions. Davant la guerra el president de Consells de ministres Eduardo Dato conservador, va declarar la neutralitat espenyola degut a la manca de possibilitats de movilitzar- se, a més Espanya no tenia cap interés econòmic. Els terratinents espanyols no obstant, tendien al bàndol germanòfil mentre que, els sectors més republicans ho feien cap a l’al.liat. A Catalunya es va donar un minoritari moviment que lluitaria a favor de França. No obstant, la decissió pressa per Dato va ser ben acollida per la gran majoriadel país. La declinació de neutralitat estava destinada a tenir unes repercusions molt importants al país, ja que d’aquesta manera s’experimentaria un autèntic creixement econòmic. La no implicació otorgaria a l’economia espanyola la possibilitat d’engegar la industrialització espanyola. La forta demanda dels productes dels païssos bel.ligerants permetrien a Espanya consolidar la Revolució Industrial. Entre 1914- 1918 s’experimentaria un important creixement econòmic que enriquí a la burgesia industrial. Per una banda, es donaria un auge de la mineria (carbó), l'hidroelèctrica a través de la iniciativa privada (Pirineu) la Canadenca, el seu impulsor era Peerson un acadèmic canadenc per això l’empresa es deia així i va substituir al carbó, va ser l’empresa antecesora de FECSA. Per altra banda es va iniciar el desemvolupament de la industria química pesada i els dos sectors industrials tradicionals com el tèxtil a Catalunya i el siderúrgic a País Vasc varen expermientar un creixement sesne precedents, també es va reflectir en un important creixement dels sector bancari. La raó d’aquesta expansió va ser la forta demenda dels païssos bel.ligerants que es va acabar reflectint en el fet de que, per primera vegada en la història, la balança comercial espanyola no va ser deficitaria.

Hª Cont Esp & Cat

48

Aquest creixement econòmic es va portar a terme en clar antagonisme amb el consum interior, per una raó molt simple, per que una de les primeres conseqüències de l’exportació dels productes industrials cap a Europa podia augmentar el cost de la vida, de manera que el creixement econòmic es va produïr sense que es potenciés el consum interior, el qual va baixar quan va augmentar el preu dels productes degut a l’alta demanda extrangera, el que limità el procés de la Revolució industrial. Els enormes beneficis que va generar aquesta situació, en comptes de ser destinats a reestructurar les bases de la industria espanyola per fer– la competitiva, van anar a parar a les comptes dels bancs, a l’acomulació de patrimonis, en molts aspectes patrimonis urbans i construccions d’edificis (Modernisme). Però construïnt edificis no es creava riquesa. De manera que, un cop acabada la guerra i desapareguda la demanda exterior, es tornaria a la situació anterior: un nou periode de crisi. D’aquesta manera doncs, la guerra europea havia de generar una nova crisi social influenciada per l’encariment del cost de la vida, que no va anar acompanyat de l’increment dels salaris. Aquesta profunda crisi social, va acabar provocant la vaga general revolucionaria a l’agost de 1917. Aquesta vaga s’hi provocà per l’aparició dels militars a la vida política i, al mateix temps, s’havia apresurat la crisi política derivada de les exigències, a l’Assamblea de Parlamentaris, dels de la Lliga Regionalista que volien que l’Estat es reformés definitivament. D’aquesta manera el 1917 va viure una triple situació de crisi: militar, política i social. Aquesta triple crisi provocaria una profunda crisi al propi Estat de la Restauració de la qual ja no es recuperaria i que es concretaria amb la instauració del cop d’Estat de Primo.

- La crisi militar. La primera crisi va ser militar que es concretà en l’organització d’un organisme il.legal com eren les Juntes Militars de Defensa, les quals es van organitzar desde Barcelona, allà on l’exèrcit estava més sensibilitzat i on l’exèrcit era més impopular degut a la repressió que hi feia i s’anirien construïnt per la resta de l’Estat. Aquests plantejaven unes reivindicacions sindicals i reincorporavites. En primer lloc, reivindicaven salaris, ja que no era una carrera que otorgués un determinat estatus econòmic ni social, cosa que succeïa al llarg del s. XIX. Però també altres reivindicacions afecatrien a l’organització interna de l’exèrcit com eren: la reestructuració que s’havia de fer i així es possés fi al favoritisme reial ja que per passar d’escalafò ja que el sistema era molt tancat, s’ascendia segons l’antiguitat. Aquestes juntes plantejaven la reforma militar però no es resoldria fins a les reformes de Serra (Socialista del PSOE). D’aquesta manera les reivindicacions van iniciar la rebel.lió de les classes mitjanes militars de defensa i s’en excloien els generals. El seu creixement en poc temps havia estat espectacular i en la pràctica, es van convertir en l’organització més poderosa del país tot i que, es desemvolupaven de forma il.legal fins i tot el rei els animava en la vida política i els afers militars. Quan el partit Lliberal de Garcia Prieto es va voler enfrontar al problema de les Juntes Militars il.legals va ser quan va esclatar la crisi.

- La crisi política. La crisi va esclatar quan l’any 1917 el govern de Garcia Prieto es va enfrontar a les Juntes Militars de Defensa i al mes de maig va dissoldre- les, al mateix temps va empresonar a la Junta Central de Defensa que presidia el coronel Marquez a Barcelona. Davant aquesta actitut de Garcia Prieto, la reacció va donar- se el 1- 6- 1917 la Junta Superior dels Militars va enviar un ultimatum al govern exigint que deixessin lliures als empresonats, prometia que no hi haurien represàlies i exigia que es rehabilitessin i legalitzessin les Juntes Militars de Defensa. Al mateix temps, es donava un termini de 12h perque tot això es cumplís. Això, en realitat era un cop d’Estat ja que sino es cumplien aquestes exigències els militars s’insurreccionarien. El govern va acabar cedint el 2- 6- 1917, s’alliberava als empresonats i una setmana després Garcia Prieto lliberal dimitia negant- se a legalitzar les Juntes Militars de defensa. Aquesta crisi de govern va ser la més greu de les que mai es produiren durant la Restauració. Davant aquesta crisi, el rei va optar per un canvi tradicional, és a dir, va nomenar a un conservador l’11- 6- 1917 presidiria Eduardo Dato que sí que aprobaria el reglament de les Juntes militars de defensa.

Això representa una claudicació vers els militars. Un cop en aquesta situació la Lliga Regionalista (conservadors de Catalunya) va reprendre el programa regeneracionista que pretenia situar al govern entre les cordes i forçar- lo a que portés a terme una reforma de la Constitució per tal de convertir l’Estat espanyol en una autèntica democracia i, al mateix temps, la Lliga introduiria en el seu programa, les mesures autonòmiques catalanes. Es va tractar d’un moviment conegut com el de l’Assamblea de Parlamentaris ja que es va fer en una Assamblea extra oficial amb les pretensions ja citades, les quals, es van anar frustrant desde 1890. El parlament de Madrid o Corts Generals estaven claurades desde el mes de febrer, d’aquí que el 14- 6- 1917 la Lliga Regionalista va donar a conèixer un Manifest d’Enric Prat de la Riba en el qual després de criticar la situació política que es vivia en el país pretenia un Estat Federatiu, al mateix temps que instava a l’obertura inmediata al Parlament de Madrid amb el fi de que els diferents partits polítics poguessin demenar

Hª Cont Esp & Cat

49

responsabilitats polítiques amb respecte al tema militar que estava succeïnt. Tres dies després s’anunciava l’Assamblea de Parlamentaris a Corts Generals, únicament catalanes però que precederia a una altre reunió que implicaria al conjunt de parlamentaris espanyols. La primera assamblea de parlamentaris catalans es va celebrar el 5- 7- 1917 on es va arribar a l’acord de que s’exigia al govern la inmediata obertura de les Corts Generals per que en funció de Corts Constituents resolguessin i decidissin sobre l’organització de l’Estat i l’autonomia dels municipis; solucionessin el problema militar i que es solucionés la situació econòmica tan deteriorada que vivia el país. Si el govern es negava a reobrir les Corts, aleshores els parlamentaris catalans farien assamblees extraordinaries però s’obriria el 19- 7- 1917 i on intervindiren tots els parlamentaris espanyols. Els regionalistes per la seva banda van esforçar- se per aconseguir la màxima representativitat. Francesc Cambó va intentar convèncer al sector cconservador, en contra de Dato, per que aquest aparegués a l’Assamblea, inclús va atreure als militars, tot i que aquests pensant en el separatisme no van voler saber res. El 19- 7- 1917 es va inaugurar l’Assamblea de Parlamentaris de manera secreta, per que la policia no l’interceptés. Al Palau del Governador del Parc de la Ciutadel.la es van reunir 68 parlamentaris, bàsicament catalans i els quals estaven en consonància dels que van pendre part al parlament del 5- 7- 1917. També varen arribar al compromís de que cap dels 68 parlamentaris acceptaria una cartera ministerial d’un govern sino s’acceptava la convocatòria de Corts Constituients. La policia va procedir a l’arrest dels parlamentaris, tot i que va ser per poc temps. El regeneracionisme català tenia com primer objectiu convèncer a la classe política de que les reformes eren l’únic pas per evitar la revolució. La classe espanyola però no ho va veure així.

- La crisi social. Es va produïr un continu augment dels preus que els salaris no van acompanyar, de manera que, la societat estava molt cremada i podia revolucionar- se en qualsevol moment. L’ UGT i la CNT desde 1916 havien ja previst mètodes vaguístics si el govern no adoptava mesures, per tal de redreçar la situació i al mes de juny de 1917 els preparatius per portar a terme la vaga general estaven molt avançats. Els militars estaven molt ben organitzats i el govern havia desestructurat l’intent parlamentari de la Lliga i estava segur de fer fracassar a la possible vaga general. El govern va forçar a accelerar el procés vaguístic per que la fessin precipitadament i així no tingués èxit. La vaga va iniciar- se en els ferrocarrils i en els travies el 19- 7- 1917 a València. Davant el fet, el govern va mantenir una actitut inflexible vers les demandes dels sindicats i va obligar als sindicats a convocar la vaga general quan no tenien del tot previst l’acte. El dia 1- 8- 1917 es convocava la vaga i el dia 13- 8- 1917 el Comitè de vaga s’encarregada de movilitzar el moviment vaguístuic, mentre a Catalunya seria la CNT. La vaga va ser un fracàs tot i que a Catalunya, Madrid, País Vasc, Asturies, Lleó va tenir cert èxit però a Andalusia fracassaria. Si els sindicats confiaven en que l’exèrcit s’uniria al moviment vaguistic s’equivocaria ja que, es va juntar amb el govern i reprendrien als vaguistics. Les xifres de les vícitmes oscil.laren a uns 300. La vaga general fracassà. Per altra banda el moviment s’havia portat a terme sense que l’Assamblea de Parlamentaris recolzés als vaguístics en la seva totalitat. A finals d’agost de 1917 s’havien ja donat les tres grans crisi: militar, política i social. A finals d’agost la situació de crisi arribava al seu punt més àlgit. Un cop el govern va fer fracassar la vaga i que l'exèrcit actués com el braç ejecutor de la repressió sobre els vaguistes, a partir del 13- 8- 1917 les Juntes Militars de Defensa es varen situar en contra del govern de Dato, qui les havia legalitzat i adoptarien la decissió d’actuar directament a la vida política. De manera que, les Juntes Jilitars de Defensa van pressionar al govern i al rei, Alfons XIII, provocant la tercera crisi del govern, ja que d’hora Dato dimitiria, l’1- 11- 1917 es formaria un nou govern constituït per Garcia Prieto (lliberal) govern constituït a partir de la voluntat de les Juntes Militars de Defensa. La Lliga Regionalista introduiria a dos homes en el govern de Garcia Prieto: Ventosa i Galdes i Felip Rodes. Així trencava l’acord que establí en l’Assamblea de Parlamentaris i s’establia en una situació reaccionaria i no conservadora per tant la Lliga faria un viratge que s’explicaria pel perill revolucionari que es generà per la vaga. Per altra banda, el govern de Garcia Prieto representava la fi del sistema de torn polític i el pas d’una pràctica de formació de governs de concentració, és a dir, que reunien a més d’una força política. D’aquesta manera tractarien de ressoldre les crisi de la Restauració. Durant els primers messos del 1917 i principis del 1918 van donar- se conflictes. Els eslavons inferiors de l’exèrcit tractaran de fer les Juntes Militars de defensa i els hi seguirien manifestacions obertes. Al febrer de 1918 es van celebrar noves eleccions, les quals van aconseguir que el Comitè de Vaga del mes d’agost sortís de la pressò, varen ser escollits diputats a Corts i els hi concedirien inmunitat parlamentaria. Aquest fet no va millorar la situació de crisi al país, ja que continuaria el kaos. Va haver la vaga de Conreus i Telègrafs al març de 1918 intensificant la situació de kaos i forçaria la dimissió del govern. Per tant al març del 1918 tornà a haver una crisi greu.

Hª Cont Esp & Cat

50

Davant aquesta nova crisi política, la única sortida era la formació d’un nou govern conegut com Govern d’Unitat Nacional que estava constituït per tots els caps de les diferents faccions que existien en els diferents grups dinàtics i estaria presidit per Antoni Maura, seria bàsicament un govern de coalició (lliberals i conservadors) però els caps de cada facció. La Lliga Regionalista estaria representada en aquest govern per Francesc Cambó que substituí a Enric Prat de la Riba. Aquest Govern d’Unitat Nacional posaria no fi a la crisi, que no desapareixeria sino que s’agreujaria irreversiblement duent el Cop d’Estat de Primo de Ribera al 1923 (març de 1918- setembre 1923). Aquest conjunt de fenòmens que van tenir lloc entre aquest periòde, el país es va veure evocat a una situació de crisi política i a més, era una autèntica crisi social que afectava a tots els nivells de la realitat social espanyola. Els síntomes més significatius d’aquesta crisi de 1917 es van manifestar en 3 àmbits:

- L’àmbit social: Després de la vaga d’agost s’intensificaria més. - Impacte que va causar la guerra del Marroc: Iniciada i tornaria a reaparèixer arran d’una nova

derrota suferta per Espanya com va ser la d’Annual el 1921 i que causà un gran impacte a la vida social i política espanyola.

- Ruptura entre la classe política guvernamental i les classes socials hegemòniques.Entre Representants i representats. Això succeïa a tota Europa i donaria lloc als feixismes en Europa.

- L’àmbit social. Cal destacar la conflictivitat social que va ser molt intensa a Catalunya, a Andalusia i al Nort d’Astúries i País Vasc. El marc socio econòmic d’aquesta conflictivitat és el que es deriva de les conseqüències de la Gran Guerra. Per una banda és el marc de la crisi social produïda just començada la I Guerra per l’augment del cost de la vida i enllaçarà amb la crisi en que va caure la industria una vegada acabada la guerra. Els beneficis industrials, en mutiu de l’expansió econòmica de la guerra, no van anar a la inversió industrial sino als camps particulars i a la construcció el que a l’any 1919 produiria una nova crisi bancaria i les conseqüències socials, com el despatxament i increment d’aturats. La conflictivitat social d’aquest periòde es vincula més a la conflictivitat social del periòde anterior i els grans protagonistes continuarien sent els sindicats (UGT, CNT) que aconseguiran obtenir molta influència de 1918 a 1923, tan en el món laboral com en el de la vida política. La conflictivitat social a Andalusia des de la primavera de 1918 -1920 es viuria el periode anomenat Trienni Bolxevic. El que posa de manifest la influència bolxevic de l’octubre de 1917 (Revolució russa) va tenir a Europa i concretament als camperols andalussos. Les comarques andaluses amb tradicions obreres varen viure una intensa agitació, en la qual varen confluir per una banda, les ansies de terra dels camperols andalussos que no havien desaparegut (tema que estava desde les Corts de Cadis de 1810). També es donaria una conjuntura que va forçar als sindicats a reivindicar una sèrie de coses necessàries, que anaven desde reclamar un augment salarial, fins a la contractació col.lectiva, ja que el sistema que tenien era individual, la desaparició del treball a preu fet (no treballaven per hores sino per conreu). Durant 1918 la pràctica totalitat de les vagues varen ser pacífiques i la majoria van acabar amb la victòria obrera, ja que la conjuntura econòmica era relativament bona perque a la patronal, aquesta movilització obrera la agafés per sorpresa. A partir de 1919 quan s’inicia el canvi de conjuntura econòmica la situació comença a canviar ja que l’enfrontament entre patronal i treballadors es generalitzà. Les patronals, que en principi havien acceptat les reivindicacions, ara va practicar el lock out (deixar de conreuar per acomiadar) i això va provoacar una reacció camperola. Els enfrontaments entre camperolat i empresaris culminaran amb la intervenció guvernamental, mitjançant l’exèrcit que portà a terme una rpersecució contra els sindicats pagessos, de manera que la repressió s’intensificarà entre 1919 i 1920. A partir de 1921 la conflictivitat tant intensa que s’havia donat acabà per desaparèixer. A Catalunya, la conflictivitat obrera es va iniciar de mode general al febrer de 1919 impulsada per la CNT, a través del Congrés de Reorganització de 1918 i que seria considerat el punt d’arrancada (seria nomenat Congrés de Sants). A finals del 1918 la CNT disposava de 345.000 afil.liats i a finals de 1919 serien 700.000 afil.liats dels quals més de la meitat eren catalans (427.000). El nús del conflicte que va generalitzar les lluites polítiques va ser la vaga de la Companyia de gas i electricitat, la Canadenca que paralitzaria gairebé a tota la industria a Catalunya i aquesta vaga de febrer finalitzà amb el triomf obrer que va aconseguir que el govern decretés que s’implantessin les 8hores laborals aconseguides l’1 de maig de 1919. De totes maneres el triomf va ser efímer ja que, a partir de 1919 va aparèixer al si dels sindicats el pistolerisme sindical (grups d’acció directe anarquistes) el qual, va ser replicat pel pistolerisme de la patronal

Hª Cont Esp & Cat

51

al mateix temps, es va intensificar la repressió guvernamental amb Martínez Anido (nou president). Per tant després de 1919 es va donar una radicalització de les lluites obreres a Catalunya. Martínez Anido seria nombrat governador civil a 1920 i va així reprimir amb mètodes legals i il.legals el pistolerisme establint per exemple la llei de fugues que permetia la detanció de dirigents obrers i la seva ejecució al mateix carrer, amb la justificació de que es podien escapar. Per altra banda, aquesta llei també establia que segons a quines hores no es podia estar al carrer i en alguns cassos també, s’aplicava quan els pressos sortien de la pressó perque havien ja cumplert la seva sentència i un cop fora se’ls ejecutava dient que s’havien escapat. Aquesta nova dinàmica va possar fi a la lluita sindical a Catalunya a finals de 1920. Dinàmica d’assessinats que es van mantenir fins a 1923. Destacaria l’assessinat de Francesc Layret, dirigent sindicalista de la CNT al 1921 i el de Salvador Seguí al 1923, sindicalista que va aconseguir la vaga de la Canadenca. Per tant, al 1920, quan la conflictivitat social havia desaparegut a Andalusia i passà a Catalunya, però la conflictivitat es desplaçarà cap a Asturies i Vizcaya que coneixeran una important agitació com a conseqüència de la crisi econòmica de subsistències. La mineria del carbó, que havia estat molt important quan esclatà la I Guerra Mundial, un cop acabada aquesta coneixeria una important crisi a Asturies. El carbó deixaria de ser el producte energètic com ho havia estat durant el s. XIX. Asturies viurà dues vagues generals; al desembre de 1921 i a l’octubre de 1922. Mentre Vizcaya amb la industria siderúrgica també viuria la devatllada d’exportació que portarà a conflictes entre 1922 i 1923. Una de les característiques de la conflictivitat social que va tenir lloc durant aquesta etapa va ser l’aparició del comunisme en el sindicalisme obrer. Aquest comunisme estava vinculat a la Revolució bolxevic triunfant a 1917 i que provocà certa divisió en la classe obrera espanyola. La crida dels bolxevics, amb la creació de la III Internacional, va ser acollida per les juventuts socialistes, els més esquerrans i vinculats al PSOE de 1920 que van decidir la seva conversió en el PC espanyol (El partido de les 100 niños perque tots eren molt joves). Dins del PSOE havien aparescut sectors adults promoscovites també vinculats al comunisme, però veien perillòs l’afil.liació de les juventuts al comunisme per que veien en aquest fet la possibilitat de que la majoria s’afil.liés al comunisme i per això no s’afil.liaven. La majoria d’ells però, a l’abril de 1921, van constituir el Partit Comunista Obrer Espanyol, constituït pels adults esquerrans socialistes. Entre ambdos hi havia forts enfrontaments intervenint la III Internacional fins que el 12- desembre de 1921 es va constituïr el PC a Espanya. Aquests conflictes afectrien molt al PSOE i a la CNT ja que, molts dels anarquistes es van manifestar probolxevics més que no pas molts socialistes per tant van aparèixer nuclis sindicalistes propis o vinculats al comunisme de la III Internacional, fins i tot, al Congrés de 1919 de la CNT va afil.liar- se a la III Internacional però, no varen aconseguir mantenir la seva adhesió sobretot quan s’en van adonar de que els bolxevics perseguien als anarquistes i construien un Estat bastant absolutista, aleshores van desafil.liar- se. L’escisió comunista va produïr un trencament tant al PSOE, com a les files de la CNT. No obstant l’aparició del Comunisme va aparèixer quan el moviment obrer ja retrocedia i quan les esquerres es radicalitzaren per diferenciar- se del Socialisme, però tal radicalització va provocar que el comunisme no evolucionés per si mateix, ja que la seva funció era introduir la polèmica dins el món obrer.

- La derrota en el Marroc. En aquest marc històric de conflictivitat social, al juliol de 1921, l’exèrcit espanyol patiria una de les derrotes més vergonyoses a la guerra del Marroc, que s’hi oposava a la presència espanyola i francesa. La guerra era petita però durava desde 1909 i, al 1921, es produí la derrota d’Annual on uns 8.000 soldats comandats pel general Fernandez Silvestra varen morir en una retirada de les tropes riftenyes dirigides per Abd-El- Krim. La retirada espanyola es va fer sense cap organització i durant la noticia de la desfeta, va arribar a Espanya. Impactaria profundament de manera que, el govern cauria i s’hauria de’imposar un govern de concentració com va ser el de Maura, però també va tenir un impacte prou profund perque els sectors polítics reivindiquessin que s’asumissin responsabilitats vers la derrota al Marroc. S’investigarien les causes de la derrota per una Comissió en el si de l’exèrcit, presidida pel General Picaso i que es limitaria als aspectes tècnics i militars. En aquesta Comissió serien jutjats un total de 77 oficials però a més, aviat sorgirien responsabilitats polítiques que apuntaven contra les decissions del govern al respecte de la retirada i en contra el monarca (Alfons XIII). El tema de les responsabilitats polítiques no s’aprofundiria gaire i no es van imposar sentències al respecte. No obstant, sectors socials si que van mostrar la seva actitut contra la guerra així com actituts abandonistes que generarien molta inquietut dins de les files de l’exèrcit espanyol.

Hª Cont Esp & Cat

52

- Ruptura entre classe guvernamental i classes hegemòniques. Caldria fer una referència a la ruptura entre representants i representats. Serà la ruptura dels empresaris o les burgesies amb el sistema parleamentari lliberal, fenòmen que es generalitzaria arreu d’Europa després de la I Guerra Mundial i que acabaria avocant a la creació dels feixismes – arràn de 1920 la primera onada de feixismes amb Mussolini; la segona onada s’iniciaria amb el crack de 1929 i la presidència de Hitler-. Era un periode en que Europa vivia procesos revolucionaris importants, per exemple a Hungria el comunisme de Belacum, a Italia la situació d’ocupació de les fàbriques per part dels obrers... Aquesta situació seria usada per la burgesia, que veia que el règim parlamentari no defensava els seus interessos i requerien noves mesures per protegir- se. Durant els darrers anys de la Restauració, el síntoma de que es trencaven les relacions entre la burgesia i el règim lliberal eren evidents. A Catalunya, les patronals buscaven en l’exèrcit la protecció que garantís l’economia i l’ordre social que no existia. En el camp, Castellà també, per que s’observa com hi havia intents per crear un moviment polític agrerista autònom, al marge dels partits dinàstics, que no acabà de confirmar- se ja que, els partits dinàstics estaven molt arraigats. Eren aquests síntomes de ruptura així com l’aparició de grups i organitzacions paramilitars que es constituirien paral.lelament a la policia, l’exèrcit i l’oficialitat, com a noves formes de xoc vinculades als grups dinàstics: el Somaten seria una d’aquestes noves organitzacions extraoficials contra els sindicats; o la Defensa Ciutadana organització paramilitar pagada directament pel Marqués de Comilla. Són exemples de que la classe dominant no creia en el govern actual. Aquesta ruptura donaria una crisi permanent en el govern, que es reflecteix entre març de 1918 (Maura) i el setembre de 1923 (Primo de Ribera) periode de cinc anys en els quals, es constituirien un total de 10 governs diferents. Durant aquest periòde per tant es mostrava l’inestabilitat política permanent. Aquesta crisi acabarà evocant al cop d’Estat del Capità General de Catalunya, Primo de Ribera, el qual posaria fi a 50 anys d’història de la Restauració. La burgesia catalana veuria amb bons ulls aquest cop d’Estat, sense que s’aclarissin les responsabilitats de la derrota d’Annual, a les quals, segons alguns, va tenir a veure el propi rei Alfons XIII – tot i que hi ha altres que l’exculpen de tal responsabilitat-. Al setembre de 1923 s’iniciaria una nova etapa a la història d’Espanya. TEMA 8: LA DICTADURA DE PRIMO DE RIBERA (1923- 1930). De setembre de 1923 a gener de 1930 Espanya va viure sota una dictadura militar, en alguns cassos feixitzant, però que tractaria de retornar la pau social a les classes hegemòniques del país (burgesia i classes patronals) a més havia de resoldre els problemes que hi havia plantejats. Durant aquest sis anys Primo de Ribera (cirurgià de Ferro) utilitzarà la repressió per pacificar el país sobretot contra els anarquistes i anarcosinsdicalistes, mentre que toleraria al Partit Socialista. Segons alguns autors, no va haver una ruptura dràstica del sistema ja que es mantindrien molts dels dirigents que abans de 1923 estaven per tant es tractaria d’un parèntesi del sistema i en cap cas no hi haurien ejecucions sistemàtiques. De fet aconseguiria una pacificació total. A nivell polític Primo portaria a terme una campanya contra el catalanisme polític, tema que era molt sensible pels militars. Això va finalitzar amb l’abolició de la Mancomunitat de Catalunya creada a 1914 mitjançant el pacte entre la Lliga Regionalista i el govern de Dato. Aquesta decisió va fer perdre a Primo de Ribera el suport que inicialment tenia de la Lliga. Per altra banda, Primo de Ribera havia també de solucionar el problema de la guerra al Marroc. Quan Primo es va encarregar del govern al setembre, va afirmar que aplicaria una solució ràpida, digna i sensata. No obstant, no va aplicar mesures immediates contra Abd- El– Krim, possiblement perque no existien interessos econòmics al Marroc. En la pràctica la influència dels militars més bel.ligerants i la dels propis riftenys que a la Primavera de 1924 van atacar a l’exècit espanyol obligant al govern a intervenir al Marroc, per resoldre, definitivament, la guerra. Tot i la intervenció, Primo no estava convençut ja que, al mes de juny de 1925 Primo va intentar negociar amb Abd- El- Krim oferint- li una autonomia i un exèrcit propi, tot i que, en ambdos cassos, dirigits per espanyols, a lo que Abd- El- Krim es va negar. Primo aleshores motivà una contraofensiva franco espanyola contra els insurrectes marroquís. A partir de l’estiu de 1925 es prepararia la intervenció final. Al juny de 1925 va tenir lloc la primera Conferència Franco Espanyola per fer els preparatius i el 31- 8- 1925 es va fer una reunió final entre el general francés Pétain (qui col.lavoraria amb els nazis a la II Guerra Mundial) i Primo de Ribera, en la qual es tenia la finalitat d’actuar immediatament contra els riftenys. El 5- 9- 1925 l’exèrcit espanyol desembarcaria a Alhucemas el que representaria el principi del fi. Al maig de 1926 Abd- El- Krim es rendia als francesos i la ciutat de Xaven queia a l’agost de 1926 per tant en menys d’un any, els insurrectes varen quedar derrotats, tot i que les confrontacions continuaven però, en menor mesura fins a la seva independència a 1950.

Hª Cont Esp & Cat

53

En matèria econòmica Primo va portar a terme una política intervencionista amb la intervenció de bancs paraestatals de crèdit. També va propiciar la monopolització energètica, com va ser la de Campsa al 1927 i també va intervenir sobre Grans obres públiques (carreteres i edificis). Mesures que no varen resoldre la situació econòmica del país perque no varen crear infraestructura productiva i, a més deixaven exhausta l’hisenda pública, sobretot degut als pressupostos extraordinaris que havien de finançar aquestes obres. Aquest intervencionisme de l’Estat en matèria econòmica i la crisi financera que va sorgir al final de la dictadura, van provocar que les classes dominants retiressin el seu suport a Primo de Ribera. Primo tot i contar amb un recolzament militar important no disposaria d’unanimitat, ja que sempre van haver disidents en l’interior de l’exèrcit, els quals es farien clarament evidents a 1926, quan Primo va intentar fer una Reforma Militar de les Juntes Militars de Defensa, fent una reducció dels efectius que provocava la juviliació forçosa de nombrosos oficials de l’exèrcit. La pèrdua de sectors polítics i socials es va fer més clara a les darreries de 1925, en un moment en que, el director militar va substituir al director civil, en aquesta conjuntura, va tractar d’institucionalitzar un nou règim polític basat en un partit polític únic Unión Patriòtica, basat en el feixisme italià i es farien unes Corts Corporativistes i no unes eleccions electorals. De manera que, el que havia de ser un parèntesi de la situació crítica anterior, es va convertir en un nou règim polític que res tenia a veure amb el sistema constitucional parlamentari. Quan Primo de Rivera va intentar elavorar una nova Constitució convocant una Assamblea nacional, va ser quan el propi Alfons XIII s’hi va oposar als plans de Primo. A partir de 1929 la dictadura de Primo s’ensorrava trobant- se en una situació de conflictivitat. Primo es trobava abandonat per l’exèrcit i pel monarca. L’any 1929 començaven a proliferar les conspiracions per enderrocar- lo, com la de Sanchez Guerra dirigent dels antics partidaris i a 1929, també es va haver d’enfrontar contra una protesta estudiantil que reflectia el descontetament de les classes mitjanes del país. En aquestes condicions, el dictador va optar per dimitir al gener de 1930 i que el rei va admetre. Primo s’exiliaria a París. El rei anomenar a un nou general era Berenguer amb la missió de retornar a la normalitat Constitucional al país. Seria conegut com el Periòde de la Dictablanda: el poder militar governava amb més tolerància. Durant el gener de 1930 i febrer de 1931 el general Berenguer presidia el govern i observaria com la pròpia monarquia es qüestionava en el conjunt del país. El compromís d’Alfons XIII amb la dictadura havia estat tan forta, que la caiguda de la mateixa arrosegaria a la propia monarquia. En el transcurs de 1930 es va produir una reorganització de les forces populars i republicanes encaminada a la instauració de la república. Dins d’aquest procés es produiràn diversos episodis significatius: A l’agost de 1930 es va instaurar la República, quan es firmà el Pacte de San Sebastià, resultat d’una reunió a la que asistiren republicans històrics com Lerroux o Azanya; socialistes; nacionalistes catalans i gallegs; també hi participaren sectors monàrquics com Miquel Maura i Alcalà Zamora que representaven la dreta lliberal republicana, sector recentment convertit al republicanisme però que posaria de manifest el progressiu abandoanment de la monarquia. El Pacte de San Sebastià va pendre la decisió de que es preparés un Comitè Revolucionari que dongués lloc a la República. En el decurs de 1930 la CNT es va reorganitzar ràpidament en el conjunt de l’Estat i va iniciar negoaciacions amb el govern per ser legalitzat. Però tornarien a aparèixer les discrepàncies entre el sector sindicalista i el sector anarquista partidari de l’acció insurreccional directe. Aquest últim sector asumiria una ascendència molt important en la CNT, des de la Constitució de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) creada a València amb l’objectiu de reagrupar a tots els partidaris de l’acció violenta. La FAI competiria amb els sectors sindicalistes pel control de la CNT. Al desembre de 1930, es produïa un fenòmen significatiu: La Rebel.lió Republicana que va acabar fracassant i que s’inicià a la Caserna de Jaca per Fermín Galan i Garcia Hernandez i que desde Jaca s’expansionà per tota la Península però va fracassar i els dos dirigents van ser afussellats. Al febrer de 1931, el general Berenguer va presentar la iniciativa de convocar unes eleccions a Corts Constituents, però aquesta intenció no es va poder practicar degut a l’oposició dels sectors opositors, que volien primer celebrar eleccions municipals i després unes de generals, ja que així es desfeia qualsevol intent de corrupció, d’aquí que el general Berenguer dimitís al febrer de 1931 i fos substituït per l’almirall Aznar qui convocaria les eleccions municipals pel 12- 4- 1931. En aquestes eleccions la monarquia s’hi jugava la seva exitència i el triomf final de les candidatures republicanes a totes les grans ciutats del país, va ser suficient perque es proclamés la II República. Aquestes eleccions municipals doncs acabaren sent definitives per posar fi al règim monàrquic i iniciar una nova etapa: La II República.

Hª Cont Esp & Cat

54

TEMA 9: LA II REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL (1931- 1939). La proclamació de la II República el 14- 4- 1931 va ser conseqüència d’uns resultats electorals de crisi irreversible de la institució monàrquica, de manera que les manifestacions d’entusiasme es generalitzaren arreu del país de manera espontànea. A Catalunya Francesc Macià seria qui proclamà la República, justament en vigilies de la proclamació, va reunir a totes les forces catalanistes de Catalunya, així va constituïr- se l’Esquerra Republicana, organització que guanyaria molts adeptes a tota Catalunya. Francesc Macià proclamà el mateix 14- 4- 1931 la República de Catalunya, però dos dies després va haver d’acceptar una nova institució, la Generalitat de Catalunya com a òrgan alternatiu mentre es fés l’estatut d’autonomia. Aquesta era recuperada de l’época medieval, del Comitè del General. Davant de la proclamació de la República no van haver oposicions, ni en l’exèrcit ni en la monarquia, de manera que Alfons XIII va abandonar el país quan es va veure aïllat. Per tant el nou sistema republicà s’instaurava tant per les pressions antimonàrquiques, com també a conseqüència de les pressions que els sectors monàrquics havien fet sobre la monarquia. El nou règim republicà s’instaurava en un context internacional advers ja que, desde 1929 el món capitalista vivia una situació de crisi (crack del 29), el qual iniciava el llarg periòde de crisi del capitalisme que al mateix temps provocaria una radicalització feixista mundial. Les repercusions de la crisi econòmica mundial es farien sensibles a Espanya a partir de 1933. A nivell polític, la República s’enfrontaria en el marc interncacional a una situació adversa ja que, en primer lloc, pretenia la modernització del país (projecte que es va llençar desde 1876 i que ara tornava a resorgir). Modernització que intentava satisfer les reivindicacions de les classes populars en un moment involucionista a nivell internacional (feixismes a Itàila i Alemanya anys 23- 40). Per tant el marc internacional ni a nivell econòmic ni polític afavoriria la consolidació de la República espanyola. A partir d’aquest contexte, el nou règim va passar per tres periòdes molt ben definits:

- Bienni Reformista o República Socialista (abril 1931 a novembre de 1933): Dos anys durant els quals hi hauria un govern de coalició de socialistes i republicans d’esquerra i que intentarien portar a terme reformes polítiques i socials, que els sectors populars reclamaven: Nova Constitució; Nova estructura de l’Estat espanyol; Reforma agraria...

- Bienni Negre (novembre de 1933- febrer de 1936): El govern estaria en mans de republicans de centre i de dretes, recolzats per sectors monàrquics. Es frenaria tot el procés de reforma del periòde anterior. Alhora tindrien lloc les revolucions d’octubre de 1934 a Asturies i a Catalunya.

- A partir de febrer de 1936: es torna a donar el poder a l’esquerra que formaria el Front Popular, moment en que es donarà una conflictivitat creixent que donarà lloc al Pronunciamiento del juliol de 1936 que donaria lloc a la guerra civil.

- Esclat de la guerra civil de juliol de 1936 a l’abril de 1939.

- Bienni Reformista o República Socialista. Ja mostrava les contradiccions a que s’haurà d’enfrontar aquest reformisme. Després d’un breu parèntesi de dos messos, en que s’hi va instaurar un govern provisional. Es celebrarien les primeres eleccions al juliol de 1931 a Corts Constiuents i la victòria va ser per les candidatures republicanes i socialistes en coalició. A Catalunya les guanyava l’esquerra republicana de Catalunya, per tant la Lliga Regionalista perderia l’hegemonia a Catalunya. Les Corts serien les encarregades de dotar al país d’una Constitució republicana i legislarien també sobre la tasca reformista. Tan per una com per altre mesura, el govern va tenir seriosos problemes per aplicar- les. Quan es va començar a discutir sobre la Constitució Republicana van haver ja els primers conflictes. Al desembre de 1931 es va promulgar la Constitució que definia a Espanya com una República Democràtica de Treballadors de tota classe, el que ja va generar polèmica per que podia exclòure als qui no eren treballadors, com els privilegiats; Definia a Espanya com un estat Federal compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions, és a dir, que no volien caure en el federalime sols volien una república unitaria, el que representava un conflicte a Catalunya on s’havia promulgat un estatut d’autonomia que contemplava una República Federal, però els republicans espanyols no volien cap tipus de federalisme tot i que pretenien una compatibilitat amb l’autonomia. El primer que es va posar en pràctica seria l’estatut d’autonomia català i després seria el vasc, un cop iniciada la guerra.

Hª Cont Esp & Cat

55

El caràcter més conflictiu a la Cosntitució va ser en qüestió religiosa ja que establí una separació entre esglèsia i estat i a més, s’aprobaria l’article 26 segons els qual, l’Estat deixava de finançar a l’esglèsia, trencava així el concordat de 1851, també prohibia les ordres religioses que com els jesuites tenien una estricte obediència a organitzacions al marge de la de l’Estat. Prohibia l’exercici a l’esglèsia en activitats comercials, industrials i educatives. A partir d’aquesta Constitució del 1931 l’esglèsia catòl.lica es pronunciaria contra la República. Es municipalitzarien els municipis, es prohibiria el toc de campanes o les procesions, en fi, mesures que provocarien conflictes entre el govern i l’esglèsia. Paral.lelament a la discursió de la Constitució republicana (1931), Azanya, com a president de la república i com a ministre de la guerra havia iniciat la Reforma militar que era important per que pretenia resoldre el problema dels excedents militars en l’oficialitat i per republicanitzar l’exèrcit, és a dir, democratitzar- lo i adequar-lo ja que era bastant monàrquic. Les mesures que va adoptar Azanya no varen ser prou eficaces, tot i oferir als oficials monàrquics una jubilació amb el sou íntegre. Però el gran nombre de militars, no republicans que van haver de jurar la Constitució republicana, ocuparen càrregs importants en l’oficialitat de l’exèrcit i no van tenir cap escrúpol d’oposar- se a la República un cop que poguessin. De totes maneres, la tasca política més significativa va ser l’aprobació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la llei de Reforma Agrària. Ambdos serien les esencies del reformisme republicà. En els dos cassos van haver nombrosos problemes. L’estatut d’autonomia era el compromís que els nacionalistes catalans havien obtingut en el Pacte de San Sabastià de 1930. A partir d’aquest pacte seria quan Macià va proclamar la república Catalana però que va haver de desproclamar dos dies després . Desd’aleshores, el procés autonòmic va anar molt ràpit. Un cop format el govern provisional de la Generalitat, quan a l’estiu de 1931 es van reunir un Consell d’estatutaris al Parlament català per elaborar l’ estatut d’autonomia, conegut com Estatut Núria,que un cop redactat es va passar en referendum al conjunt del cens electoral català i va ser aprobat per un 80%. No obstant, els republicans espanyols no tenien tanta pressa per institucionalitzar l’Estatut ja que, el parlament republicà espanyol l’havia d’aprobar abans i, els tràmits parlamentaris a Madrid van ser molt lents, ja que fins l’abril de 1932, no va entrar al Parlament de Madrid i quan va entrar es va fer una campanya contra l’Estatut, la qual estiguè dirigida per la dreta. En el parlament hi hauria una obstrucció amb respecte l’autonomia. De manera que, la campanya va ser molt dura. Quan al 10- 8- 1932 el General Sanjurjo va intentar donar un cop d'Estat contra la República desde Sevilla, que va fracassar, només aleshores, es van adonar de que calia agilitzar els tràmits de l’Estatut d’autonomia si la república no volia perdre l’adhesió de Catalunya. El 9- 9- 1932 acabarien aprobant un estatut d’autonomia que era molt diferent a l’Estatut de Núria que els hi concedien en un principi, ja que prevèia que la República seria Federal (no unitaria) i controlava nombroses competències que serien després retallades per aquest estatut del 1932, però Catalunya va acceptar- ho ja que seria la primera vegada que gosaria d’autonomia. Aquest estatut de 1932 seria totalment diferent al que es té actualement (fet en 1979). Al 9- 9- 1932 s’aprobava la llei de la Reforma Agrària ja que havia de resoldre el problema de la propietat de la terra, que pretenia la pagesia espanyola. La llei de Reforma agrària seguiria amb la mateixa lentitut fins que al 9- 9- 1932 s’aprobà una llei que establia un sistema d’asentaments camperols en terres que previament s’havien expropiat als propietaris, prèvia indemnització. La República no va poder solucionar el tema de la terra, perque els presupostos que la República va destinar a les indemnitzacións de les terres expropiades varen ser deficients, la qual cosa no va evitar el resorgiment de la conflictivitat agrària en el camp espanyol. L’acció repformista durant aquest Bienni Reformista es va completar en molts altres nivells:

- Desplegament de la política educativa i cultural, seguramt perque havien de substituir aquest àmbit del sector religiòs al laic.

- Les Corts van aprobar el sufragi femení en 1931, tema no massa clar en organitzacions socialistes ja que pensaven que les dones eren partidàries del vot dretà, degut a que la dona es vinculava molt amb la religiò en l’àmbit privat. No obstant, dones com Victòria Grec o Campoamor tenien una idiologia molt activa que no es vinculava, per res a aquesta concepció.

De totes maneres la tasca reformista no va satisfer les reivindicacions populars. Mentre es situaven encontra del sector republicà a la dreta. Per tant, tant a la dreta com a l’esquerra es qüetionava el reformisme republicà.

Hª Cont Esp & Cat

56

A l’esquerra estava el moviment obrer encapselat per la CNT que es va radicalitzar amb la seva vinculació amb la FAI i que lluitaven contra els sindicalistes. El manifest trentista (dit així perque el van fer 30 persones) era una escissió de membres de la CNT, que es vincularen amb els sindicalistes perque no creien en els mètodes de la FAI. FAI s’apoderà del control de la CNT i començà a una política insurreccionista que començà al 1932 i que seria important a l’Alt Llobregat i al Cardener (conques mineres de Catalunya). Al gener de 1933 la FAI va impulsar un nou moviment insurreccional d’abast estatal a Andalusia “Els fets de Casas Viejas”. L’any 1933 s’intensificà arreu d’Espanya la conflictivitat, la qual es va manifestar amb les vagues camperoles a l’estiu, que deixaven veure el fracàs de la Reforma agrària i varen servir perque s’acabessin radicalitzant sectors socialistes. Per tant l’any 1933 es constatà el desesnsís popular vers el règim republicà. Paral.lelament a aquest procés de dreta, després de superar la desmoralització motivada per les eleccions de 1931, va iniciar- se un procés de reorganització, creant organitzacions que acceptaven la República i creant organitzacions també antirepublicanes i organitzacions feixistes. Un exemple d’organització dretana que acceptava la República seria per exemple la Lliga Regionalista de Catalunya que va canviar el nom: Lliga catalana. Altre seria el nacionalisme vasc, organització de dretes que acceptava la república, tot i el radicalisme de l’organització per la religió, mentre la República era anticlericalista. La CEDA (Confederació espanyola de dretes autònomes) encapselada per Gil Robles seria el partit que aglutinaria al conjunt de les dretes. Al març de 1933, es va constituïr i va ser el punt de referència de les dretes espanyoles, i tot i que acceptava el règim republicà, el seu republicanisme era molt discutible. Els cassos en que les dretes es van organitzar desde el punt de vista antirepublicà van ser: el Partit de Reorganització Espanyola que eren monàrquics; els Tradicionalistes que eren carlins i tenien importància a Navarra i a Catalunya; Pel que fà als sectors feixistes podem destacar: les JONS creada a l’octubre de 1931 i dirigida per Leresma Ramos que pretenia la conquesta de l’Estat. A l’octubre de 1933 el fill del dictador de Primo de Ribera Jose Antonio Primo de Ribera creava la Falange Espanyola. Ambdues acabarien unificant- se al febrer de 1934 per crear la Falange Espanyola de les Juntes d’Ofensiva de la Nació Espanyola. Les dretes espanyoles bàsicament defensaven l’esglèsia contra l’anticlericalisme de la República; l’a seva negativitat vers l’estatut d’autonomia i la reforma agrària. El fet de que al gener de 1933 Hitler guanyés el poder via electoral i no mitjançant el cop d’Estat com Mussolini, va motivar a les dretes espanyoles de la mateixa manera que possà en guardia a l’esquerra espanyola. En aquest context precís d’una situació socioeconòmica dels sectors populars, es va produir la crisi de la República socialista i es donaren noves eleccions pel novembre de 1933. Eren unes eleccions davant les quals la CNT va portar a terme una campanya abstencionista basada en l’eslògan: - de Frente a las urnas revolución social-. En aquesta ocasió les esquerres es van presentar desunides a les eleccions mentre, que els partits de centre dreta (CEDA, la Lliga i el partit radical de Lerroux) estaven ben organitzades. A partir de novembre de 1933 s’inicià el Bienni Negre en el qual s’aguditzaria la radicalització social, dos anys durant els quals s’organitzà la guerra civil. El govern estava entre Lerroux i Azanya. Entre novembre i octubre de 1933 es va produir una situació tensa al país. Al desembre de 1933, un cop el resultat d’urnes, la CNT va convocar una insurrecció obrera, que pretenia frenar l’avanç del feixisme. La centralització socialista avançava, Largo Caballero membre de l’UGT li va ser conegut com el Lenin espanyol. Al mateix temps la majoria de partits tant d’esquerra com de dreta, començaven a organitzar- se paramilitarment. Per la seva banda, els falangistes van produir els primers atemptats contra els obrers (Jose Antonio Primo de Ribera: - Es hora de aplicar la dialéctica de los puños i las pistolas-) el que comportava la reacció de l’esquerra amb atemptats igual de sagnants. Al mateix temps, el govern portava una política antireformista, de manera que els propietaris van reaccionar contra els pagessos a Andalusia. Aquesta política antireformista va asolir la seva acció més important a Catalunya amb la llei de Contractes de Conreu aprobada pel parlament català, que tot i que respectava el principi de propietat de la terra, afavoria els interessos dels rebassaires. La Lliga, recolzada per l’organització de la patronal agrària varen presentar una contestació a aquesta llei dient que el parlament català no tenia prou poder com per fer una llei com aquesta, de manera que a Madrid, on governava la dreta i a Catalunya on governava l’esquerra republicana, hi haurien constants conflictes, al mateix temps que s’enfrontaven rebassaires i propietaris a l’interior de Catalunya.

Hª Cont Esp & Cat

57

- Bienni Negre: Lerroux contava al novembre de 1933 amb el recolzament de la CEDA per tant es donava un govern centrista amb recolzament de dretes i es donaria a l’hora, una paràlisi de la política reformista. Entorn al tema de contractes de conreu, al 1934 va ocòrrer un aconteixement que provocà la reacció de les esquerres. Es va tractar de l’entrada de tres ministres del sector de la CEDA dins del govern. El republicans no hi van estar d’acord perque sabien que els cedites eren antirrepublicans i creien que amb això s’acabaria amb la República. La reacció dels sectors d’esquerra va va ser convocar una vaga general a Asturies el 6- 10- 1934 i la proclamació de Companys d’un l’Estat Federal de la República Espanyola el 6- 10- 1934. La reacció esquerrana va fracassar, Companys tot i que va comptar amb els mossos d’esquadra, el general Batet va obligar a rendir- se al govern de la Generalitat. El 7- 10- 1934 el moviment va ser controlat per l’exèrcit i la guardia civil. A Asturies els obrers mantindrien la insurrecció durant 15 dies però acabaren sent derrotats a través d’una intervenció de l’exèrcit. El fracàs d’aquests moviments va venir seguit d’una dura repressió amb més de 1000 morts a Asturies i serien molts empresonats. L’estat de guerra va seguir vigent durant uns messos i el govern de la Generalitat va ser encarcelat, l’Estatut d’autonomia va ser suspés i molts ajuntaments catalans van ser dissolts. Al mateix temps que s’imposava la repressió política, s’iniciava una repressió social. A Catalunya els propietaris de la terra van posar en marxa una campanya d’expulsió de camperols fins al punt de que aquesta campanya posava de relleu els termes en que es plantejaria la guerra civil (juliol del 1936). Les revolucions del 1934, tan política com socialment van bipolaritzar més a la societat espanyola. El procés va culminar arràn de les noves eleccions del gener de 1936, degudes a la crisi en que entrà el govern de Centre dreta després d’una sèrie d’escàndols de corrupció econòmica que es van conèixer a 1935. - Febrer de 1936: El president de la República, Alcala Alzamora va veure’e obligat a convocar eleccions al 1936. Van ser unes eleccions en que les esquerres van presentar- se unides en el partit de Front Popular. El Front Popular tenia com objectiu treure de la pressò als protagonistes de les revolucions del 1934 i a l’hora, rellençar la política reformista del bienni. Les dretes es presentaven desunides amb l’eslògan d’evitar la penetració del perill marxista. El resultat d’aquestes eleccions va ser que les va guanyar el Front popular. El nou govern d’esquerres republicanes pretenia recuperar el reformisme tot i que, en una situació molt decadent. Mentre el general Mola portaria a terme un procés contra la República; Franco va voler invalidar els resultats electorals però Valladares s’hi va negar, d’hora l’exèrcit franquista s’organitzà. La Falange espanyola havia ja optat per una opció violenta. La Primavera del 1936 es van donar tota una sèrie d’assessinats polítics. La Lliga canviaria d’actitut i colavoraria amb l’Esquerra Repúblicana. La intensa conflictivitat que es donà durant la Primavera del 1936 va acabar sent el marc que faria esclatar la guerra civil. La guerra civil en principi anava a ser un Pronunciamiento de desfilada militar, però s’acabà convertint en una guerra. TEMA 10: LA GUERRA CIVIL (1936- 1939). Resultat d’una conspiració iniciada al febrer de 1936 quan els generals insurrectes van creure que estava suficientment madura com per que tingués èxit van ejecutar- la. Un d’aquests militars seria Franco. El 17- 7- 1936 Franco passaria desde les Canàries a comandar l’exèrcit d’Àfrica, que era molt important per que era el que més experiència tenia. Als dies 18 i 19- 7- 1936 s’expandiria per la resta de les casernes de la República, tot i que no totes van ser obtingudes: FOTOCOPIA 2 A Navarra, Àlava, Aragò, Salamanca, Galicia, Càceres, Mallorca, Càdiz, Oviedo l’exèrcit va optenir victòries mentre que, a Catalunya, València, Murcia, Andalucia Oriental, Madrid, Castella la Nova, La Mancha, Badajoz, Asturies, Santander, Vizcaia i Guipuzcoa, la República s’hi va mantenir durant el 1936. La guerra tindria conseqüències a les dues Espanyes. A nivell polític, la inoperància del govern vers l’òrgan de l’exèrcit va provocar que surgissin noves forces de poder polític per enfrontar- se contra els militars. Aquestes noves forces apareixien de les organitzacions obreres populars. A Catalunya, amb el govern de la Generalitat restaurat va sorgir el Comitè Central de Milicies Antifeixistes, que ostentaria el poder del gran govern català fins al setembre. Representava tots els òrgans obrers tant sindicals com polítics (POUM, CNT, UGT, PSUC, Esquerra Repúblicana), també es van fer Juntes Revolucionaries que substituiren als ajuntaments suprimits. A València el Comitè Ejecutiu popular també com un govern popular.

Hª Cont Esp & Cat

58

A País Vasc, després d’unes primeres comisaries i d’unes Juntes de Defensa, es va aprobar l’Estatut d’Autonomia al Setembre de 1936. A Aragò es constituí un Comitè de Defensa amb majoria anarquista. Aquest funcionament del poder polític va motivar un àmpli debat entre les forces antifeixistes durant l’estiu del 1936 i que es resolè amb la formació d’un govern presidit pel dirigent socialista Francisco Largo Caballero (setembre) al qual s’incorporarien el conjunt de forces antifeixistes incloent al PCE i al mateix temps la CNT, trencant amb l’habitual actitut antipolítica. Al mateix temps, a Catalunya es constituïa al Setembre el Govern d’Unitat presidit per Josep Terradelles i incloia a totes les forces antifeixistes. A Euskadi es formava el primer govern format pel PNV. Hi ha un intent de superar la guerra civil per tal de superar el trencament que aquesta havia suposat.

12

16- 2- 2001 La primera pràctica consisteix en saber com tractar les dades dels documents mitjançant una sèrie de tècniques com són:

- Saber fer una fitxa bibliogràfica. - Saber fer una resenya bibliogràfica. - Saber fer un treball de recerca i l’ estructuració.

En primer lloc, hem de tenir en compte que tenir bibliografia sobre aquest tema és molt important i una de les obres que fà referència al tractament de les fonts documentals és la d’en David Romano Elementos y técnicas del trabajo científico, obra de l’editorial Teide, Barcelona (1971).

- La fitxa bibliogràfica. El primer que s’ha de fer és posar el primer cognom i el nom de l’autor de l’obra. Si es vol es pot posar el segón cognom després del primer, però no és obligatori. La segona cosa que s’ha de tenir en compte és el títul de l’obra, a continuació l’editorial, la ciutat i l’any d’edició. Aquesta seria la informació bàsica que ha de contenir una fitxa bibliogràfica, clar que, es pot ampliar més. Altres dades que es podrien inclòure són per exemple: si el pròleg de l’obra és del mateix autor de l’obra o, cas contrari, s’haurà d’informar després del títul genèric de l’obra, de quí és el pròleg. Es poden també anunciar les pàgines de les quals consta l’obra. En aquest cas s’informarà al final de tot. En aquest apartat pot ser que el pròleg estigui numerat amb la numeració romana, la qual cosa, es podria indicar de la següent forma: XXIII+ 215pag. Per altre banda, si el llibre consta d’il.lustracions també s’hauria d’indicar: 30 ilustracions + 215 pag. En el cas de que l’any de la publicació no es conegui, s’haurà d’informar amb les sigles: S.A (sense any), o en el cas de que no s’hagi informat de l’ubicació de l’obra: S.L (sense lloc). En el cas de que no tinguem informació concreta de que l’obra s’ha publicat en un any concret, informarem al respecte mitjançant els claudators, ja que en l’obra no ha surtit específicament reflectit. En moltes obres trobem que l’autor, o un dels autors ha rebut la col.laboració d’altres autors, o bé han col.laborat directors, editors o autors. Això s’haurà d’introduir, després del nom de l’autor, a la fitxa. En molts cassos s’emplea correctament, la terminologia de: Romano i altres o, autors diversos, que es pot simplificar amb les sigles (AADD). També es poden posar el nom de tots els autors que han col.laborat. És important també citar el número de l’edició l’obra que hem treballat. Aquesta informació la introduirem després de l’any. En el cas de que no volguem fer referència a tota una obra sino a un capítul en concret, aleshores posarem el nom de l’autor del capítul en concret, seguit del títul del capítul, el nom del director, si no fos el mateix que el de l’obra i, per finalitzar, el títul de l’obra. Per exemple: Romano, David “Elements i tècniques”, Hobsbawm (director), La Història estricte... Si es tracta d’un article de revista el títul aniria marcat entre cometes. A continuació anirà el nom de la revista, el qual anirà subratllat. Després el número, el lloc de publicació, mes i any i les pàgines de l’article.

13

- La Resenya bibliogràfica. A l’hora de fer una resenya el primer que hem de tenir en compte és la lectura de la contraportada, l’índex i el pròleg on es justifica el perque del tema d’estudi i on es tenen en compte altres obres que fan referència a la mateixa temàtica, a més es plantegen les conclusions extretes a l’obra. Per altre banda, hem de conèixer a l’autor del llibre i quines corrents literàries o historiogràfiques segueix. D’aquesta manera ens serà més fàcil fer una valoració del llibre. En trecer lloc, es podria fer la recensió, que és una resenya llarga del llibre o una resenya que es una síntesi del llibre i una valoració de l’obra. La revista Indice histórico español publica resenyes de llibres sobre la Història d’Espanya i d’Amèrica. La resenya ha d’informar del periòde cronològic i els límits geogràfics que s’abarquen en el treball. Ha de constar també d’un resum del llibre destacant l’enfocament que es fà sobre el tema principal i observar la tesi que defensa. Per altra banda, s’ha de fer una valoració o crítica del llibre, és a dir, si ha aportat algunes dades noves sobre el tema en qüestió o és una repetició de tesis anteriors. I si les hipòtesis que n’extreu estàn o no sustentades. S’ha de tenir en compte les fonts que l’autor ha utilitzat . Per últim, s’hauria de qualificar el pròleg, l’apèndix i fer una valoració de la il.lustració així com del índex si l’obra el té.

- El Treball de recerca i l’Estructuració. Tot treball ha de constar de cinc parts fonamentals: Index. Introducció: On desemvolupem els aspectes útils per situar a la persona que la llegeix com

s’ha efectuat el treball: metodologia del treball, hipòtesi del treball que es defensa, estructuració i la justificació de per qué s’ha utilitzat una determinada estructura i no altre, crítica de la bibliografia o fonts que s’hagin utilitzat..

Desemvolupament del treball: exposar els coneixements. Conclussions: recapitulació final. Fonts i Bibliografia: s’han de nombrar alfabèticament segons els cognoms dels autors.

Per fer un estat de la qüestió, s’ha d’agafar la última obra sobre el tema i veure quins aspectes no s’han treballat i quines tesis defensen cada un dels autors. Normalment s’utilitza per fer tesis noves. En qualsevol cas, en qualsevol treball quan es fà una afirmació s’ha de sustentar mitjançant la cita d’altre autor. Una cita té diverses funcions: Es pot posar a peu de pàgina quan donem la font concreta d’on s’ha extret. Quan discutim l’opinió d’un autor amb la qual no estem d’acord o per afirmar- la. Per donar bibliografia sobre el tema.

En el cas de que el que es vulgui fer sigui una memòria, s’ha de presentar ordenada cronològicament. 23- 2- 2001 Existeixen tres tips de bibliografies: Repertoris bibliogràfics:

- “Indice histórico español”: Publica bibliografia amb continguts breus de cada llibre. Repertoris temàtics o cronològics:

- Moviments socials s. XIX ( tota la guerra civil) moviment obrer i moviments pagessos. L’Emili Giralt la va dirigir.

14

- El franquisme i l’oposició. Una biografia crítica. Emmili Giralt (1976- 1977). S’han publicat molts llibres sobre la guerra civil i sobre estats de la qüestió que serveixen per saber els buits historiogràfics i com orientar- se pel que cal estudiar.

Bibliografia coetània: És la que es publica en el mateix moment en que succeeix l’aconteixement estudiat.

Un exemple és: - Història del s. XIX, Pi i Margall. Després serà continuada pel seu fill Pi Suaga.

Quan Lluís Companys va proclamar l’autonomia catalana el 6- 10- 1934, es van donar moltes obres al respecte. També després del cop d’Estat del 23- 2- 1981. El gènere de les memòries es pot establir dins d’aquest grup. Les cròniques o dietaris es fan amb la finalitat d’omplir les inquietuts històriques. A vegades són fonts molt interessants pels historiadors. No sempre les cròniques han de transcendir, però volen ser objectives. La Relació entre la Història i la Literatura, amb la novel.la històrica pot representar, en molts cassos, un bon reflexe històric del moment. Un exemple el tenim amb Benito Pérez Galgdos S. XIX espanyol, que ens apropa al coneixement de la societat del moment. La Regenta de Clarín seria altre exemple. En qualsevol cas a vegades una novel.la explica més història que un llibre explícit d’història. Narcís Oller explica molt bé la societat catalana del moment. Revistes històriques relacionades amb temes o sobre la història i que es publiquen tant a Catalunya com a l’extranger. S’ha tendit a una especialització més que no pas a un tipus de generalització informativa, com a succeït amb la revista Avenç o la revista Recerques, aquesta es decanta més cap a la vida quotidiana. Les revistes La història de la vida social quotidiana o Estudio de moneda i crédito són revistes dedicades més al aspecte social.

- Els arxius i biblioteques. Les biblioteques més importants són: Biblioteca de Catalunya: Inaugurada per Prat de la Riba en quant va ocupar el parlament de

Barcelona. És la més improtant del país. Biblioteca del seminari d’història. Biblioteca universitaria.

Davant de la Catedral de Barcelona es troba un dels arxius més importants com és el de La Casa de l’Ardiaca, molt rica en folletons, arxius coetanis i també és una biblioteca. CEHI: Centre d’estudis històrics internacionals, creat per Vicens Vives al 1940. Té la seu al

Pavelló de la República que representa la República espanyola al 1937 i va ser on es va exposar el Gernika de Picasso. Una empresa privada seria el que el construiria a la Vall d’Ebrón.

Biblioteca Figueres i estudis Contemporanis: La va fer Josep Mª Figueres. Es troba dins del CEHI. Possiblement el centre més important del món per l’estudi dels anys 1930.

Els arxius: L’Arxiu històric nacional de Catalunya a Sant Cugat. S’han dispossat arxius d’empresa de Catalunya per tant són milt importants.

L’Arxiu de la Diputació. L’Arxiu de la governació civil. Els arxius locals. Els Arxius parroquials.

15

6- 3- 2001 Comentari de Text: Proclama de un Labrador. Es tracta d’un document escrit publicat a Reus en un diari polític i mercantil que fà referència a la crisi del feudalisme a principis del s. XIX, concretament a l’any 1814, quan es reinstaurava l’absolutisme en Espanya. L’agricultura era com sabem, l’activitat econòmica que sutentava al país durant el s. XIX, però l’estricta estructura feudal perjudicava molt al sector camperol, ja que es veia oprimit per una sèrie de mesures com el pagament de les rentes i el pagament de les jurisdiccions que no els deixava cap benefici per poder prosperar. Tot i que la Constitució de 1812 va tractar de posar fi al problema de la propietat de la terra i al tema de les jurisdiccions, el retorn a l’absolutisme en aquest 1814, no va deixar opcions a que els camperols obtinguessin la propietat, però pel mateix mutiu tampoc renunciarien a obtenir-la i desempallegaren nombroses campanyes en les quals es negarien a pagar les rentes de les terres, ja que aquestes havien passat a ser privades i demanaven salaris a canvi de treball. El 1814 es posaria fi al conflicte entre els francesos de la revolució i els espanyols, el qual s’havia iniciat al 1808. Aquest fet va permetre a Ferran VII tornar a Espnaya i imposar el Decret de Restauració del Feudalisme, missió que Ferran VII allargaria fins a 1820. Per altra banda, hem de tenir en compte que a la perifèria peninsular es donava un desemvolupament agrícola més ràpit que a l’interior, possiblemet degut a la introducció del regadiu i per la possibilitat de comerciar amb altres païssos i amb altres continents. Els pagessos rebien una doble pressió: Per una banda, els francesos que hi resistien pretenien adquirir les terres catalanes i espanyoles mitjançant la conquesta de la corona i, per l’altre, l’Estat desitjava el sistema feudal i esclavista. Els camperols rebutjaven qualsevol de les possibilitats i van optar per construir- se la seva pròpia opció. En primer lloc els camperols fan menció a que el patiment que han sufert durant la guerra, cap altre sector social l’ha patit i a sobre no se’ls volia reconèixer amb cap gratificació l’esforç que han fet per defensar la pàtria. Per altre banda, la proclama fà menció dels termes ilusoris que els hi van oferir en la Constitució de 1812, tals com ciutadania i nació. Als camperols, fervents defensors d’aquesta Constitució per que se’ls declara persones i no instruments, se’ ls hi concedeix la ciutadania, és a dir, se’ls otorga la igualtat vers la resta dels sectors socials i és un terme contrari al de subordinació per tant posava de manifest: Ciutadania, Nació i Igualtat. Esperaven que les mesures de Ferran VII no es tornessin a aplicar ja que representarien un retrocés i empitjorament de la seva situació, vers la que es va pendre en la Constitució. Per altra banda, exiteix cert vincle entre els camperols i la moralitat religiosa de l’época infundada pels clergues catòl.lics, quan a la proclama de la Constitució es taxada de Sagrada, per tant per ells, la Constitució representa una alliberació de l’esclavitut igual que el catolicisme pels crisitans, però, per altra banda es fà també menció de com els eclesiàstics que formaven part del sector privilegiat durant l’Antic Règim feia servir el seu poder moral per inculcar i educar als camperols de que l’Absolutisme era el sistema més beneficiòs per tothom. Després de la seva situació marginal, els camperols es veuren amb la possibilitat d’un futur millor pels seus condescendents ja que podien escollir, no sols al governant sino el que volien ser a la vida. Això es deu al reconeixement de la igualtat i dels drets individuals que la Constitució de 1812 va establir. Veiem doncs, com existia una conciècia plena entre els camperols ja que fà referència a que tots aquells que viuen a costa d’ells (nobles, clergues i aristòcrates) eren els que més atemptaven contra la seva llibertat. És un clar signe de pressa de conciècia nacional. Cal també distingir entre els dos sectors socials que es diferenciaven a la societat de l’época, que eren els representats pels models polítics adversos dels servils o conservadors i els lliberals, feudalistes i constitucionalistes respectivament. El que impulsa el text és que els camperols han d’actuar i no prevaler en la indiferència ja que si ho fan, no són dignes de la ciutadania ni de tots els aventatges que els hi pot oferir.

16

Comentari de Text: Exposició dels pagesos de Gèlida, Masquefa i Lavern al Consell de Castella el 1816. El text està escrit per A. J. Fontana catedràtic de la Universitat de València qui aporta , amb aquesta obra una clau nova per explicar les profundes contradiccions que es debatien a Espanya. En aquesta obra La quiebra de la monarquía absoluta (1814- 1820) pretén posposar el model explicatiu de la forma en que es va produïr el trànsit del feudalisme cap al capitalisme i de mostrar que els canvis socials estan determinats per les transformacions econòmiques, la forma que adopten en un moment i el lloc determinat es el resultat únic i irrepetible alcançat a través de la menció de la lluita de classes. Pren les influències de Marx i Engels desd’un sentit crític ja que aquests limiten massa el model social a la lluita de classes, mentre que ell pretén mencionar els canvis econòmics, relacions socials, formació de conciències de grup. Sota el mateix context històric que l’anterior text, en aquest cas es fà referència a la derogació, per part de Ferran VII, de tot allò establert durant la seva absència, és a dir, lo de les Corts Generals de 1810. No obstant, Ferran VII va mantenir una de les lleis que es legislà a Càdis com va ser l’abolició dels drets jurisdiccionals i la permissibilitat d’obtenir la propietat privada. Tot i que aquesta llei pretenia aparentar cert aire de lliberalisme per part de monarca, en el fons el text mostra com el camperolat era concient de que la situació es mantenia inmòvil, inclús empitjorava ja que sent els antics propietaris, els amos d’unes terres privades, no els hi caldria mantenir, alimentariament als camperols que per a ells treballven, ja que les jurisdiccions s’havien abolit, però en canvi sí que tenien dret a rebre les rentes sobre les terres. Per altra banda, les jurisdiccions que en principi s’abolien, tals com la tasca (els pagesos donaven mitja part de la collita al senyor); la quistia (els tributs feudals) o les rendes (aglutinacions pel senyor que es pagaven en espècies tant al senyor com a l’esglèsia anualment), van passar a dir- se censos, per tant no s’abolien sino que canviaven la terminologia amb la inútil finalitat d’evitar revoltes camperoles. El que manifesten els camperols és que la propietat privada que ha estat otorgada als antics senyors feudals, exclou per definició el pagament d’aquests “censos” ja que, el pagés depén de l’arrendament però no de la jurisdicció. A més és lícit que sota aquesta situació el pagés obti per cobrar un sou. D’aquesta manera queda reflectit el desacord de la pagesia vers aquesta llei constitucional de 1811, tantes vegades recorreguda als tribunals de justicia per part dels camperols i tantes vegades denegat als mateixos. 13- 3- 01 Comentari de Text: A los militares españoles. El general D.n Francisco Espoz i Mina. (1830). El marc històric en el qual es planteja aquesta proclama, es centra en la dècada Ominosa (1823- 1833) periòde que reflecteix l’últim procés de crisi de l’Antic Règim. Hem de recordar que aquesta dècada sortia d’un periòde lliberal (1820- 1823) acabat el qual, va significar que Ferran VII tornés a exercir una repressió molt més accentuada que abans de 1820. Però la impossibilitat de retornar a una sitaució d’Antic Règim pur va obligar a Ferran VII a practicar una reforma que moderés la situació. D’hora es van veure enfrontats dos grups. El primer era el més radical per mantenir la situació d’absolutisme. Veient l’apropament de Ferran VII cap al moderantisme va optar perque el nou monarca fós Carles, el germà de Ferran, d’aquí el nom de carlistes. El segon sector era el que recolzava les reformes de Ferran VII. Ambdos sectors s’enfrontarien a partir de 1827 en la guerra dels Malcontents o dels Agraviats, la qual es donaria bàsicament a Catalunya i que donaria lloc a l’agilització de la successió dinàstica que es plantejaria definitivament al 1830. A Barcelona, Ferran VII, mitjançant la figura del Comte d’Estat introduiria la repressió contra els lliberals i contra els sectors més radicals de l’absolutisme. S’ha de tenir en compte que, al 1825 Espanya perdia gran part de les seves colònies a Amèrica el que portarà a una crisi econòmica i financera, la qual vindria acompanyada d’una caiguda brusca

17

dels preus dels productes agrícoles, deixant al camperolat en la subsistència però que, el motivaria a integrar- se amb els carlistes vers Ferran VII. Va donar-se altre conflicte que complicaria més la situació. Es tracta del naixement de la filla de Ferran VII, la infanta Isabel II, a la qual Ferran li va concedir la successió, no sense abans imposar la Pragmàtica Sanció (1830), llei que derogava la llei Sàl.lica que no permetia a les dones la successió. A l’entorn d’Isabel s’anirien consolidant els antics terratinents, la monarquia reformista i els lliberals moderats. Mentre Carles aglutinava a la noblesa terratinent i a la major part del clergat, a ixí com alguns sectors pagesos que estaven descontents de la política de Ferran. El general Espoz i Mina era un líder que coincidiria amb les revolucions lliberals de París al 1830, moment en que a Espanya es donava una situació de revolta vers l’absolutisme. Aquest general s’oposaria a un enfrontament armat contra els absolutistes i pensava més en el poder de la convicció dial.lèctica que no pas en l’instrument del despotisme del fussell. No obstant, el propi Espoz i Mina faria el Pronunciament. És observable que al llarg dels dos primers paràgrafs l’autor fa esment de les revolucions lliberals que es van donar a Europa durant 1830 (Nàpols, Portugal, El Piamont, Sajonia,...) i que pretenien acabar amb la tirania de l’Antic Règim. Sota aquest marc propici pel lliberalisme, Espanya també es voldria unir a les revoltes. Al tercer i últim paragraf, es pot observar el romanticisme típic de l’época quan el líder lliberal invita a les forces opositores de l’exèrcit, milicians i reialistes a que deixin les armes per unir- se tots junts i aconseguir el reestabliment de la Constitució de 1812, la qual, no seria reposada i amb retocs fins al 1837. El text és doncs una crida a la llibertat com a sinònima de llei (Constitució) i una contraposició a l’Absolutisme. Les lleis, les fan les Corts segons la voluntat de la sobirania popular. Però no s’ha de perdre de vista que aquesta insurrecció era bàsicament burgesa i que els camperols eren utilitzats com elements de lluita. A partir de 1840- 1848 comencen a pararèixer manifestacions ideològiques populars (Marx i Engels) aleshores, la burgesia progressita, al 1854 proporcionarà al sector popular una sèrie de demandes amb la finalitat d’arribar al poder, el qual, un cop obtimgut tornarien a reprimir les demandes populars. Es substituirà la conflictivitat entre els sectors privilegiats i burgesos per la dels burgesos vers els sectors populars. L’educació per tant seria un terme molt important alhora de pendre conciècia de classe tot i que, durant aquest periòde (1830), l’educació es mantenia sota el control dels clergues com a representant de l’absolutisme. Comentari de text: Proclama Insurreccional sobre el carlisme (1834). Aquest document es va fer en plena revolució burgesa. La situació durant aquest moment era a Espanya, la de la regència de Mª Cristina, ja que Isabel II era encara menor. Per altra banda, al 1833 esclatava la Revolta carlina que tenia com a causa del seu esclat la desavinença d’aquesta successió que tan desitjava Carles, el germà del difunt Ferran VII. Els carlins rebien el recolzament dels nostàlgics de l’Antic Règim i el de la pagesia. Aquest va ser un conflicte que s’allargaria durant set anys (1833- 1840) i seria un dels elements claus que trencarien amb l’intent lliberal pactista que la burgesia i els terratinents volien establir. Al mateix 1834 es proclamava l’Estatut Reial per part de Martínez de la Rosa, el qual establia dues cambres en les Corts: La Cambra dels Pròcers del regne, amb nobles designats pel rei i, la Cambra dels Procuradors del Regne, a la qual podien pertànyer tots aqueslls que contessin amb una renta superior als 12.000 reals i també serien nomenats per la corona. Amb aquesta sèrie de reformes, com les establertes per Javier de Burgos, les quals eren administratives, no servirien perque durant tota la dècada dels anys 1830 es donguessin conflictes

18

continus entre lliberals moderats i lliberals progressistes, els quals donarien lloc a l’establiment d’un govern camaleònic, víctima de la inseguretat de la corona; Mendizabal (progressista), ocuparia el poder del govern de 1835 fins a 1836, Insturiz (moderat) seria el successor i seria succeït pel progressista Calatrava, qui va establir la nova Constitució el 1837 i, al qual, al 1840 el substituirien pel general i regent Espartero. S’ha de tenir en compte que aquests canvis polítics no es feien per concens sino a cop de Pronunciamiento, el que era un signe de que la situació al país era d’inestabilitat permanent. La primera guerra carlina abarca tot aquest periòde d’inestabilitat. Estava sota l’aparença d’un conflicte successori però en realitat, va ser una revolta popular dirigida per sectors de la petita noblesa i pels clergues, però protagonitzada per la pagesia que acabà reaccionant violentament contra les mesures lliberals de la desamortització, ja que expropiaven de les terres als pagesos que les havien treballat durant moltes generacions. Per tant a més del desig de retornar a l’Antic Règim, el carlisme recollia el descontentament social de la pagesia que es veia perjudicada per la introducció del capitalisme. Personantges importants dins del moviment carlista foren Merino, qui movilitzà a més de 10.000 homes desde Galicia fins a Catalunya; Don Benito Plandolit, general de l’exèrcit reialista que estava destinat a la zona Oriental del Pirineu per reclutar a voluntaris catalans perque s’integressin a l’exèrcit reialista; el general carlí Moroto que seria qui firmà al 1839 el Conveni de Vergara al 1839 que posaria fi al carlisme, en una de les zones on més va arraigar, a País Vasc, l’altre zona seria a Catalunya. En la proclama que fa el general Don Benito Plandolit fà una diferenciació nacionalista entre els espanyols i els catalns, segurament com a discurs propagandístic ja que és un general destinat a reclutar soldats a Catalunya i per això ha de donar confiança a Catalunya. Per això possa també de manifest el reconeixement que Carles té per la fidelitat que sempre l’ha mostrat Catalunya, tant al 1808 (guerra de la independència), com al 1812 (revolta dels malcontents) i els hi dona a conèixer els objectius principals que Carles vol transferir a Catalunya tals com tornar els privilegis de Catalunya, els quals s’havien perdut quan van desfer les institucions catalanes, fomentar la industria autòctona aplicant el proteccionisme, de manera que, no es dongués la competència amb els productes industrials anglessos, entre les demandes més importants. Fà també referència a les revoltes que van donar- se contra els clergues i que culminaria amb la crema de convents al juliol de 1835, degut a una derrota que un destacament lliberal va patir contra els carlins a Reus i en la qual va participar un frare a favor dels carlins. També cita les revolucions lliberals europees i, coneixedor de la xenofòvia del que era partidaria Catalunya que rebutjava tot el que fos extranger, el general don Benito exaltà com a virtut aquest aspecte dels catalans i dona lloc a que lluitin amb les armes encontra del capitalisme per Deu, per la pàtria i pel rei. Aquest texte té unes característiques molt més bel.ligerants que l’anterior, en el qual s’exalta la diplomacia per damunt del “despotisme dels fussells” el que podria ser interpretat com que el sector popular començava a educar- se sota uns paràmentres que estaven al marge de l’estructura educativa establerta i que pretenia l’estatus quo, el qual no beneficiava per res, als sectors populars. Als anys 40 començaran a aparèixer els primers moviments obrers que recolzaran encara més als sectors populars i donaran lloc a l’aparició del proletariat com a moviement popular urbà.

19

20- 3- 01 Comentari de Text:

- Fàbriques de riu relacionades en l’obra Conques del Llobregat, el Ter, el Fluvià i el Ripoll. (MAPA 1). - Treballadors de la indústria cotonera de Catalunya a 1850. (MAPA 2). - Barcelona 1857: Localització dels establiments industrials i la xarxa de ferrocarrils. (MAPA 3).

Estem en el periòde històric denominat “estabilitat moderada” el qual, es pot dividir en varies etapes:

- (1844-1854): El general O’Donnell posaria fi a la dècada moderada amb el Manifest de Manzanares.

- (1856- 1868): Les revolucions de Setembre i la crisi financera posarien fi a l’estabilitat del govern moderat.

El periode que ens ocupen aquests documents és el de la primera etapa, de la qual, es pot destacar que els moderats portarien a terme una política molt centralitzada vers qualsevol tendència que signifiqués vincular- se al progressisme i això quedaria establert a la llei d’ajuntament, la qual institucionalitzava el caciquisme mitjançant la creació de la guardia civil, la qual estaria destinada a estabilitzar el camp, mentre que l’exèrcit ho faria a la ciutat. A la Constitució de 1845 es plantejarien garantitzar el poder polític pels moderats: Es garantia el poder del rei i s’otorgava el dret de vot a 100.000 persones sobre 12 mil.lions d’habitants, el que confirmava la centralització mitjançant la llei electoral de 1846. El govern es recolciliaria amb la Santa Seu al Concordat de 1851 i establia l’oficialitat de la religió catòl.lica. No obstant, tot i la determinació dels crítics de “estabilitat moderada” el govern va patir la segona guerra carlina (1846- 1849), que bàsicament es donà a Catalunya i que tornà a reunir a la pagesia catalana amb l’exèrcit carlí. Dins d’aquest marc geogràfic es va formar una guerrilla republicana dirigida per Almetller i que també lluitava contra el govern moderat. Pel que fà a la qüestió econòmica el primer periòde moderat es va caracteritzà pel capitalisme especulatiu. La primera qüestió que s’observa i que donà lloc a aquesta especulació es va relacionar amb el problema del deute públic. L’emissió del deute públic serviria per garantir uns ingressos mínims a l’Estat i a l’entorn de la compra d’aquest deute públic s’aniria configurant una burgesia especulativa de bancs, va ser la que va afavorir la creació de Societats de Crèdit. La necessitat de l’Estat per obtenir liquidesa va provocar que al 1849 l’Estat apliqués la llei de mines, la qual permetia que l’Estat disposses de la propietat de les mines com més li plagués i va decidir cedir-les a inversors extrangers, els quals pagarien un canon anual al marge de la productivitat que n’obtingueren. El MAPA 1 i el 2 es relacionen amb el tema de la indústria catalana, la qual va ser el motor de la industrialització espanyola i les zones on es va donar una major industrialització que tenien com a motor l’objectiu d’aconseguir energia, la qual bé podia ser hidràulica (s’obtenia aprofitant la força dels salts d’aigua dels rius MAPA 1) ja fos carborífera (utiklitzant com a font d’energia la màquina de vapor MAPA 2). Això explicaria la peculiar situació geogràfica de la industrialització catalana i com s’ubicava entonr a les conques fluvials. Als rius Ter, Besos, Fluvià i Llobregat, al voltant dels quals s’establien colònies d’asentament manufactureres que s’hi dedicaven a la indústria cotonera (MAPA 1). Aquestes colònies d’asentament estaven sota un sistema econòmic d’autosuficiència, és a dir, a les mateixes comunitats el propietari de l’empresa contava amb infraestructures que abastien als treballadors de tot lo necessari (escoles pels seus nens, tendes d’articles de primera necessitat, cases a la mateixa zona fabril, etc) tot això perque el treballador no tingués que sortir de la pròpia comunitat i a l’hora

20

per que el sou que obtenia retornés a propietari de la manufactura. També l’empresari tenia un major control de la colònia i s’evitaven conflictes socials al estar aïllats dels centres de govern. Altre raó de la necessitat de la creació d’aquestes comunitats, va ser per que la llunyania que patien aquests centres manufacturers amb respecte als grans centres comercials, disposats a les grans ciutats era massa gran. L’ubicació d’aquestes manufactures normalment es situa a les zones altes de la muntanya, on el capdal del riu baixa amb més força i més energia s’hi pot acumular. Berga, Ripoll, Mantlleu i Manresa seran els principals centres manufacturers que utilitzen l’energia hidràulica com a font principal d’energia. Al MAPA 2 es convinen les indústries fluvials i mecanitzades, és a dir, que no requereixen una font externa o natural pel seu funcionament. En aquest sentit les fàbriques tèxtils es concentren sobretot a la costa del Maresme ( des de Blanes –zona costanera i propicia al mercat exterior- a Barcelona). Els principals centres teixidors es troben a Matarò, Barcelona, Igualada i Reus. Secundariament es poden situar a Vic, Vilassar de Dalt, Sabadell, Sant Martí dels Provençals, Berga, Cardona, Sallent del Llobregat i Valls. Esde 1840 ja es va establir una societat de teixidors, la qual s’integraria dins del moviment obrer i que participaria en gairebé tots els conflictes a partir de 1854. Els teixidors cobraven per peces teixides però, amb la introducció de la màquina, les peces es farien més llargues, el que provocava que les peces elaborades fossin menys i que veiessin el seu sou reduït. Les seves reivindicacions es centraren en el retorn de les antigues bergadanes en comptes de les selfactines. Pel que fà al sector del fil.lat els principals centres serien Barcelona i Igualada. Els filadors, amb la introducció de la selfactina el problema també va provocar inestabilitat ja que aquesta màquina feia el fil més prim i els filadors cobraven per pes del fil fil.lat. Això comportava que havien de treballar més hores per cobrar el mateix o bé cobrar menys. La situació va esclatar al 1854 quan s’hi cremaren fàbriques i màquines com a resposta als abussos dels empresaris i com a resposta al continu augment del cost de la vida. El general Garrotxa seria l’encarregat d’ejecutar a qualsevol persona que provoqués actes de bandalisme d’aquest tipus. Tot i que s’hi posà del costat dels obrers i demanà al govern que implantés les antigues bergadanes. Aquest fet el va costar el seu càrreg i va ser substituít pel general la Concha. Barcelona era una ciutat encerclada entre muralles (MAPA 3- a) cosa que provè de l’época medieval. A partir de la segona meitat del s. XIX, les ciutats amb recintes amurallats començaren a desaparèixer degut al creixement demogràfic. A 1860 Barcelona tenia 189.948 habitants, moment en el qual es plantejarien les eixamples, per afavorir la incorporació de tal augment demogràfic. Al 1857 eren 177.000 habitants i 54.270 es dedicaven a la industria (38.000 homes i 22.000 dones). El diseny de Via Laietana no s’havia obert encara i tot i que significaria un important pas de comunicació, en aquells moments no eren necessaris. Al mapa ens trobem dos grans nuclis industrials. Per una banda, a l’Est de les Rambles, el barri de Sant Pere i, per altre banda, a l’oest de les Rambles, els barris d’Ospador i el d’Hospital. El que implicaria que Barcelona era una ciutat clàrament industrial. Les Rambles com a centre estructural representa també el centre de poder polític de concentracions insurreccionals. El contexte polític durant aquest periòde és el de la repressió exercida per la burgesia moderada, concretament per Narvaez (1856- 1858) i que tenia la majoria, juntament amb el seu més directe perseguidor que era el general O’Donnell del partit Unionista, qui pretenia retornar a una monarquia absolutista moderada. La monarquia estava representada per Isabel II, que cada cop tenia més problemes. La pretensió d’Isabel II era la de governar tota sola al país, ja que la Constitució de 1845 la permetia a

21

la monarquia intervenir en política juntament amb el govern. Però ella aquesta mesura era insuficient i pretenia adquirir tot el poder. La construcció del ferrocarril (MAPA3- b) havia propiciat nombroses disputes entre els diversos sectors de la Península que desitjaven que el ferrocarril passés per la seva població. La nova llei de ferrocarrils del 1855 autoritzava la importació de material ferroviari, el qual estaria excent de pagar aduanes i provenia bàsicament de França: ferro, locomotores i teixits eren importats desde França per tant la industria metal.lúrgica i tèxtil espanyola no es va beneficiar gens en aquest sector, inclús l’arribaria a perjudicar. La inversió que va costejar l’Estat espanyol en cap moment va ser beneficiòs ja que, no se sabia quines mercaderies transportar un cop acabada la red ferroviaria, la qual es va fer més ample que a la resta d’Europa per impedir que entressin mercaderies. S’ha de tenir en compte que Espanya no era excedentaria en quant a aliments i que tenia una planificaió ferroviaria radial, és a dir, que totes les linees havien de connectar amb Madrid. Això es feia per tenir constantment subministrada la capital burocràtica del país. De manera que, si s’havia d’importar algún producte a Barcelona desde el nort oest de la Península trigava el doble que si s’importava desde Sicilia per exemple. El monocultiu i el proteccionisme limitava molt les espectatives de subsistència al país i el transport autòcton sortia molt car en temps i econòmicament. No seria fins a 1869 que Laureà Figuerola imposaria la primera norma lliurecanvista per productes de primeres matèries. Per altra banda, el transport de persones tampoc surtia gaire rentable ja que sols uns pocs podien accedir- hi, el bitllet de tren era molt car per segons quines families treballadores. Aquest context provocava una situació de devaluació. A Barcelona la primera línea seria la de Barcelona- Mataró, on es van donar autèntics problemes per que el ferrocarril passés per segons quines zones. La xarxa ferroviaria que es construiria bàsicament durant el s. XIX a Catalunya consta de quatre linees ferroviaries:

Barcelona- Saragossa. Barcelona- França. Barcelona- Tarragona. Barcelona Sant Juan de les Abadeses.

L’estructura ferroviaria a Catalunya consta de tres tipus de vies: la via ample, que és la més utilitzada en la zona perifèrica i de l’interior cap al nort i cap a l’oest; la via estreta, pròpia de zones del centre interior de Catalunya i, per últim, la menys utilitzada la via d’amplada internacional, que es troba en el nort, tocant amb França. La data d’inici de l’estructura ferroviaria s’iniciaria a Mataró el 1848 i finalitzaria al 1951 a la població de Pobla de Segur. 27- 3- 01 - Comentari de text: La població obrera barcelonina l’any 1856 segons Idelfons Cerdà. El context polític de 1856 estava sota un govern progressista que va dur a terme una intensa gestió administrativa centrada en la promulgació de tres lleis:

- Llei de desamortització de totes les terres feta per Pasqual Madoz el 1855; - Llei general de ferrocarrils també a 1855; - Lei sobre societats anònimes de crèdit, el 1856 i que donarien lloc a l’aparició del Banc

d’Espanya. Es pretenia començar amb una política econòmica capitalista que s’iniciés mitjançant l’especulació. Aquesta especulació s’alimentaria desde l’aparició de la desamortització de totes les terres de l’Estat fossin de la naturalesa que fossin, de manera que, es pretenia liquidar el dèficit. Però aquesta llei va tenir repercussions:

22

- Les terres s’acomulaven en poques mans, la dels nobles i dels burgesos que compraven

amb deute públic. - Aquestes classes no treballaven les terres i provocaven l’extensió de la desertització. - La desamortització implicarà l’expropiació del camperolat al camp iniciant- se una nova

conflictivitat. El moviment obrer establert a les ciutats d’hora pendria conciècia i donarà lloc al fracàs del bienni progressista. Aquests es vincularien al sector republicà: A Catalunya, el moviment industrial estava molt bé organitzat quan es produí el primer moviment antimaquinista, mentre a Europa s’hi produia el ludisme. La majoria d’obrers eren antics pagessos els quals s’havien d’adaptar per que ell no controlava el procés de producció. La màquina concretament, la selfactina provocava acomiadaments d’obrers, els salaris eren baixos i els preus eren alts. Obviament el quadre mostra que la població barcelonina és molt activa i possà de manifest la situació de la dona i dels nens en el món laboral. També es veu com la majoria dels homes arriben a ser oficials. L’autor del quadre, Idelfons Cerdà va ser qui va disenyar l’eixample com un barri creat per la població industrial, tot i que finalment, no va ser destinat a aquest sector social. Va escriure Monografias estadísticas de la clase obrera de Barcelona 1856 on va fer una distinció entre els obrers respectables catalans i el treballador inmigrant del sur, el que era revolucionari per la seva pobresa. El fet de que s’empleessin tants nens era una necessitat familiar ja que, el sou d’un obrer era molt baix i no arribava com per mantenir a la familia, però també com un element per que l’empresari explotés a més personal i cobrés menys. Les empreses industrials catalanes disposaven d’una estructura jeràrquica que anava del propietari, oficials, aprenents peons i ajudants. Comentari de Text: Mitjana de vida dels habitants de Barcelona entre 1836 i 1847 segons Laureà Figuerola. En primer lloc farem una introducció sobre l’autor, Laureà Figuerola era un home amb conviccions progressistes radicals i, segons Raymond Carr1 temia ser assessinat pels obrers perque va escriure un apassionat article que defensava el dret dels propietaris per instal.lar selfactines. De totes maneres era contrari a que el govern impossés salaris mínims als treballadors i era partidari d’exportar per tant tena idees lliurecanvisters i al 1869 imposaria la primera mesura d’aquest tipus. També va crear la pesseta com a única moneda a l’Estat espanyol durant el sexenni revolucionari. En aquest quadre fà una comparació de la degradació que tenen alguns oficis sobre d’altres basant- se en els índex de les taxes vegetatives per la deducció de quins treballs són més durs i amb pitjors condicions de vida i quines no. Estem en el període que va de 1836 a 1847. Al 1835, s’havia donat la primera crema de convents a Barcelona a causa de la derrota soferta a Reus per un destacament lliberal contra els carlins i el fet de que amb aquests colaborés un frare. L’incendi de la fàbrica de Bonaplanta i l’assessinat del general Bassa van ser conflictes socials que pronosticaren constants problemes socials. Mendizabal (progressista) va aplicar la desamortització de les terres de l’esglèsia i al gener de 1836 el general Espot i Mina tractaria d’imposar l’ordre a Catalunya. La desamortització eclesiàstica repercutiria de diverses formes, en primer lloc rebaixava el poder que havia acomulat l’esglèsia durant tot l’Absolutisme, en segón lloc privatitzava les terres i per últim, l’expropiació va originar que molts camperols haguessin de marxar a les ciutats industrials per trobar feina. 1 Raymond Carr. España (1808- 1975). Ed: Arial Historia. Barcelona. 1998. Pag 245. n 75.

23

La compra d’aquestes propietats les faria la burgesia mitjançant l’especulació que comprava amb deute públic i permetia a l’Estat emetre més deute, el qual no tenia cap valor. El pacte que la burgesia lliberal havia fet provocaria que el govern fós totalment inestable i no excent de conflictes ja que, s’anirien tornant moderats i progressistes en el govern. Mendizaval al 1835, Insturiz, moderat seria el cap del govern al 1836, el seguiria el progressista Calatrava qui va fer la Constitució de 1837, Esparterro, progressista, qui ocuparia la regència al 1840 i Narvaez moderat, que dirigia la política al 1843. Hem de tenir en compte que la política de 1833 a 1843 es basaria en els principis bàsics de la propietat i l’ordre. Durant la dècada dels 40 serien constants les lluites degudes a problemes econòmics, com a conseqüència de la caiguda dels preus agrícoles i industrials, a causa de la concentració de mercats mundials, la lluita de la burgesia progressista i molts dels sectors populars contra el govern moderat. El govern del progressista Espartero, va passar per una sèrie de conflictes a Barcelona que l’enfrotarien contra el sector popular i que es divideixen en tres parts com van ser les bullangues barcelonines les quals, tot i la intenció de la burgesia catalana per negociar, finalitzaren amb el bombardeig per part d’Espartero sobre la ciutat de Barcelona el 2- 12- 1842. La repressió que Espartero va excercir sobre la ciutat de Barcelona va ser molt dura ja que empresonaria, deportaria i afussellaria a molts dels participants de les bullangues. Un cop establert el govern de Narvaez, esclataria la revlota coneguda com Jamancia, la qual acabaria en Figueres el gener de 1844 de forma molt menys dramàtica que la d’Espartero. Però la fi d’aquesta revolta obrí una nova etapa. Entre 1840 i 1843 s’arraigaria molt el moviment obrer (Societat de teixidors) el qual constava d’una triple possibilitat: el mutualisme, el cooperativisme i el sindicalisme. Aquest sector s’aliaria amb el republicanisme insurreccional i contra el sector moderat. També participaria en l’onanda d’antimaquinisme durant 1842. Amb el moderantisme de Narvaez s’arrelaria si més no, l’antidemocràcia mitjançant quatre punts: Dissolució de la milicia ja que, s’hi podien infiltrar sectors populars. Limitació de la llibertat de prensa. Reestabliment de la llei d’ajuntaments. Creació de la guardia civil.

Les mesures tractarien de centralitzar i concretar una estructura que mantingués al govern moderat d’aquí que fessin la llei electoral de 1846, la qual establia que només podrien votar els qui dispossessin d’una àmpolia renta. Tota aquesta sitaució de conflictes constants s’estableixen al quadre sota els paràmentres de la mitjana de vida, la qual, va de la més alta a la més baixa segons el tipus de treball i segons a quin sector social es pertany. No obstant, es curiòs com els farmcèutis tenien una mitjanan de vida bastant baixa, possiblement per que treballaven amb matèries perilloses i per que, en ocasions, feien experiments amb ells mateixos sense conèixer els resultats. És també destacable que no apareguin banquers ni funcionaris en aquest quadre. Comentaria de Text: Sous i despeses setmanals dels obrers teixidors i filadors entre 1835 i 1855 segons Cefarí Tresserra. El contexte històric és el mateix que el del comentari anterior, però el recordarem a grants trets. Aquest context estava envoltat per la Guerra Carlina (1833- 1840), la qual finalitzaria amb Espartero. Es tracta del periòde en que estava de regent Maria Cristina i Javier de Burgos feia les reformes les quals anven dirigides a la divisió provincial així com les reformes de Matínez de la Rosa dirigides a l’establement de dues cambres a les Corts. Les juntes revolucionaries pressionarien contra aquestes mesures a la regenta, qui es va veure obligada a instaurar a un lliberal com va ser

24

Mendizabal qui desamortitzaria les terres eclesiàstiques al febrer de 1836, el que propicià un autèntic boom per a les classes adinerades que compraven terres i que no treballarien per tant era una inversió inútil. El govern concedia títuls de dèute públic a canvi de la compra d’aquestes terres, però aquests títuls estaven devaluats, el que augmentava la situació de crisi, perque augmentava l’expropiació, l’atur i l’improductivitat. Mendizabal seria destituït al 1836, impossant a Insturiz i Calatrava qui s’encarregaria de legislar la nova Constitució, la del 1837. No seria fins a la instauració del regent Valdomero Espartero (1840- 1843) que començarien els problemes: Bullangues Barcelonines, les quals promourien l’aparició del moviment obrer que s’estableix alvoltant de la Societat de Teixidors on es donarien varies tendències: Mutualisme, Cooperativisme i Sindiaclisme. Aquesta societat participaria en tots els conflictes dels teixidors sobretot, en aquells en que anaven contra les màquines, però també contra la burgesia, ja que aquesta volia fer desaparèixer l’asociacionisme per que anava contra el principi de llibertat en les relacions entre patrò i empresari. Narvaez i O’Donnell serien els encarregats de posar fi a les insurreccions lliberals imposant un periode moderat (1844- 1854). En aquest moment tindria lloc la segona guerra carlina o guerra dels matiners (1846- 1849) i la creació de la Constitució moderada de 1845, en la qual es tractaria entre d’altres coses, de fer una reforma de l’hisenda per tal de posar fi a la crisi financera, però resultaria perjudicial per la classe popular. Mentre la industria ferroviaria fracassava per que el capital invertit era la major part francés, la industria cotonera catalana va tenir un gran èxit, a pesar d’haver tingut algún contratemps en 1835 com l’incendi de la fàbrica de Bonaplanta, la industria creixeria, sobretot en la dècada dels 50 quan es van instaurar noves màquines que permetien una major productivitat a un menor cost salarial, les bergadanes serien substituides per les selfactines, el que implicava una major explotació pel treballador per que alhora implicava una menor necessitat per part de l’empresari de dispossar de mà d’obra humana, no obstant, la producció aniria en augment gràcies a la mecanització. Al 1855, ja sota un govern lliberal (bienni lliberal 1854- 1856) impossat pel pronunciamiento del general O’Donnell, l’asociacionisme obrer va constituïr la Junta Central de Directors de la Classe obrera que pretneia reunir a totes les asociacions obreres catalanes per fer una vaga general. En relació amb tota aquesta situació, en el camp obrer del tèxtil i del filat es dennota un constant detraiment del salari el qual, de 1835 a 1855 afectaria al poder adquisitiu dels obrers catalans. Alhora es reflexa l’increment del cost de la vida. Es de 1840 a 1845 quan l’estalvi dels obrers es veu més afectat, tot i que mantenen certa estabilitat econòmica, l’augment del cost del vi i productes de primera necessitat ha augmentat en un alt percentatge. - Comentari de Text: Els preus dels bitllets de ferrocarril l’any 1856. Per la seva banda la llei de ferrocarrils imposada el 1855. Amb la nova llei de ferrocarrils autoritzava l’importació de material ferroviari excent de pagar aduanes, de manera que serien els francesos els que entre 1855- 1865 construirien la xarxa ferroviaria bàsica espanyola. En principi va tenir cert èxit ja que entre aquests anys, Espanya aconseguiria uns beneficis de 1583 mil.lions però a la llarga, el ferrocarril va ser una inversió que es devaluaria perque, es va construir una ruta radial, és a dir, que tots els punts productius d’Espanya havien de passar per Madrid quan, aquesta no era una zona productora, el que perjudicava les conexions entre centres productors ja que, si per exemple es volia enviar material metal.lúrgic a Barcelona desde País Vasc, el ferrocarril havia de passar primer per Madrid i desd’aquí dirigir- se a Barcelona, el que era una pèrdua de temps. Altre qüestió que perjudicà els beneficis del ferrocarril va ser que el bitllet per transportar passatgers era molt car si tenim en compte els salaris que cobraven els obrers teixidors a Barcelona. De manera que, els productes que es podien transportar eren mínims i sols es podien permetre viatjar en tren un sector selecte de la societat espanyola. S’ha de tenir en compte també que per evitar qualsevol intent d’ocupació mercantil, el govern espanyol va decidir fer un tipus de

25

via més ample que a la resta d’Europa, el que perjudicaria encara més la conexió de mercats entre Espanya i l’extranger, quan en el propi interior d’Espanya ja era complicada aquesta conexió. - Comentari de text: Trabajo infantil y educación. Elorza, A; Mª del C (1973): Burgueses y proletarios. Clase obrera y reforma social en la Restauración (1884- 1889). Barcelona. Laia Al 1876 es fa una nova Constitució sota el comandament de Cànovas del Castillo i el seu sistema de torn polític, que vincularia al Partit Fusionista de Sagasta en el famós Pacto del Pardo de 1885, mateix any en que Alfons XII moria i la seva esposa, Maria Cristina passà a pendre la regència fins que l’emplaci el futur rei Alfons XIII. Sagasta formaria el següent govern com havia concretat amb Cànovas i durant el mateix modificaria, en lo possible la Constitució per tant estem davant un periòde d’inestabilitat política social i econòmica. Pel que fà a l’economia tindria un gran auge ja que durant 1870- 1880 es donaria la febre d’or a Catalunya, concretament en la branca del tèxtil per varios mutius: La filoxera perjudicaria l’economia francesa i Espanya seria l’encarregada de subministrar

vinyes a França. Això proporcionaria un augment del benefici, que al mateix temps provocava una major capacitat de consum, el qual es dirigia als productes industrials.

La bona qualitat de la siderúrgia i de la metal.lúrgia vasques permetrien que la construcció del ferrocarril es nacionalitzés una mica en detriment de la dependència francesa.

La indústria siderúrgica catalana començava a introduir- se en Catalunya amb la construcció d’edificis tals com mercats, o estacions de tren.

Per tant estem davant un periode de creixement econòmic que permetria el treball en massa, no obstant, aquest augment en la capacitat productiva, es veuria alterat per l’especulació que com sempre, aniria per davant de la producció, fins que les inversions es desmoronessin com castells de sorra al afectar al sistema alguna cris cíclica. La necessitat era imperiosa en les families, el que obligava als nens d’hasta deu anys a treballar per sortir endavant, tot i que la llei prohibia als menors de dotze anys treballar, el que no es cumplia, però es considerava a un nen de 14 anys major d’edat. De totes maneres el sou del pare i de la mare sovint no eren suficients com per permetre’s el luxe de que els seus fills no treballessin, ja hem vist abans el preu del bitllet dels ferrocarrils i de la dimensió del cost de la vida així com l’esperança de vida que hi havia aleshores, el que es pot relacionar molt bé amb que la majoria d’edat fos imposada tant subvitament. A més hem de tenir en compte que eren per norma general, families nombroses que calien d’un pressupost suficientment ric per mantenir- se. Els oficis segons el text eren molt durs, però els nens eren una mà d’obra bastant solicitada pels empresaris perque cobraven menys i treballaven les mateixes hores que un adult. A més, s’ha de tenir en compte que la mortalitat infantil era molt elevada en aquesta época, el que restava dramatisme en els accidents laborals que s’hi poguessin donar i que aleshores no estaven titpificats com a possibles delictes de perills laborals. Els sindicats estaven lluny de legalitzar- se, la AIT seria ilegal desde 1874 fins a 1881 i de moment sols tindrien opcions d’obtenir la seva legalitat mitjançant els cops insurrectes: Mà Negre o la Propaganda pel fet. Al mateix temps, es posa en relevància que hi havia necessitat de sectors destinats a l’educació. Les escoles de treball no propugnaven la intel.lectualitat, per tant estem davant d’un país inculte en els que afers de les ciències. Sols aquells que disposen de recursos poden permetre’s estudiar i bàsicament ho fan en l’extranger.

26

6- 4- 01 Qüestionari: Mujeres del 36. Realització: Ana Martinez. Producció TVE. Nacionalitat: espanyola. Any: 1999. Durada aprox: 85’.

1) Al documental apareixen diversos periòdes històrics: Dictadura de Primo de Rivera, Monarquia, Segona República, Guerra civil. Delimita’ls cronològicament i defineix- los.

La dictadura de Primo de Rivera va governar el país desde setembre de 1923 fins a gener de 1930. Aquest periode es considerat per alguns autors com un període de dictadura militar en el qual, es tractaria de retornar el poder a les classes hegemòniques: burgesia i classes patronals. Per fer- ho no va dubtar en aplicar sistemes repressius sobretot sobre els anarosindicalistes i els anarquistes. No representaria una ruptura dràstica del sistema ja que, es mantindrien molts dels protagonistes que havien destacat en el periòde anterior per tant era una mena de parèntesi. No obstant, si que trencaria en alguns aspectes com en el tema de l’autonomia catalana, la qual la va desfer quan va abolir la Mancomunitat. La monarquia amb Alfons XIII (1886- 1931) gaudia de poder polític que desde la Constitució de 1837 se l’havia otorgat al rei i faria bon ús d’ella cada cop que el beneficiés. En qualsevol cas, es pot veure com la monarquia admetia el totalitarisme de l’exèrcit i recolzava les accions que justifiquessin el resguard de les classes benestants, per aquest mutiu, no tindria cap sortida excepte l’exil.li quan Primo de Rivera va dimitir per pretendre crear una reforma en l’exèrcit, ja que els sectors de l’exèrcit que el recolzaven deixarien de fer- ho i les classes populars mai l’havien acceptat. En el moment en que l’Almirall Aznar va permetre unes eleccions municipals que posaven en qüestió, la monarquia era massa evident que el monarca també sobrava, opinió que no va tenir cap objecció. La Segona República seria una aconteixement molt esperat per la majoria de la població espanyola. Seria un periode que es pot dividir en varies etapes:

- Bieni Reformista (1931- 1933): Govern de coalició socialista republicà que intentaren portar a terme reformes tan profundes com legislar una nova Constitució, fer una nova estructura estatal o una reforma agrària.

- Bieni Negre (1933- 1936): El govern estaria dirigit per republicans de centre dretes i recolzat per monàrquics. Seria el moment en que les reofrmes del periode anterior es detindrien, el que provocaria que els sectors industrials del país es rebel.lessin contra el govern al 1934 tant a Asturies com a Catalunya.

- A partir de febrer de 1936: El govern tornaria a estar dirigit pel sector esquerrà (Front popular), no obstant, l’exèrcit organitzava el cop d’Estat pel juliol del 1936.

La guerra civil del juliol de 1936 a l’abril de 1939 pretenia ser un pronunciamient per part dels sectors militars de l’exèrcit amb la voluntat de desfer el govern de la República, no obstant, al veure que el govern no cedia ni li prestava antenció, el pronunciamient desemvocà en una guerra civil. Es podia definir en un principi, com una acció de represalia de l’exèrcit per les accions que van desemvolupar els obrers i els sindicats catalans i asturians contra el govern de centre dreta a l’octubre de 1934, sols que no sabien que les repercusions d’aquesta represalia anaven a ser molt més catastròfiques.

2) Identifica i defineix les diverses organitzacions polítiques i sindicals que apareixen al documental: CNT, FAI, Juventuts Llibertàries, Estat Català, Esquerra Repúblicana de Catalunya, Partit Comunista d’Espanya, Mujeres Libres, Unió de dones de Catalunya...

La CNT o Confedeació Nacional de Treball fundada al 1911 sortia d’un Congrés que es va celebrar al 1911 i que tenia els principis del sindicat revolucionari i proper al sindicalisme francés de l’AIT, per tant més ,marxista.

27

La FAI (Federación Anarquista Ibérrica) fundat el 1927 era un grup anarquista que s’hi adherí a la CNT sols que eren molt més bel.ligerants i partidaris de l’acció directe, eren més propers al bakunisme revolucionari. Degut a les seves accions molts dels membres de la CNT van sortir- se’n el que provocà cert control de la FAI sobre la CNT. Juventuts Llibertàries: Organitzaió anarquista juvenil creada en Madrid en 1932 que formava part del moviment libertari establert en 1938 com organització comú per la CNT, la FAI i la pròpia Federació Ibèrica de Juventuts Libertaries. Tras la seva participació en la guerra civil van empendre algunes activitats antifranquistes especialment desde 1943 en grups armats que actuaren sobre tot fins 1949, encara que alguns d’ells (els formats per Quico Sabaté i Ramón Vila) prollongaren la seva labor amb accions esporàdiques fins 1963. Estat català 1: una de les conseqüències de l’anticatalanisme dels radicals i de la CEDA havia estat la creixent pressió dels nacionalistes extremats. Els seus dirigents, Dencàs i els germans Badía, controlaven la força armada del nacionalisme català i estaven disposats a emprear la força “contra Espanya” per instaurar l’Estat Català quan la revolució a la resta d’Espanya fés possible un cop separatista. Dencàs va dir que la lentitut amb que els serveis guvernamentals promessos en l’Estatut van ser transferits a Catalunya va conduïr a la idea d’Estat Català (és a dir, al separatisme) i que, amb el coneixement de la Generalitat, organitzà una força de 4.000 guardies paramilitars contra Espanya. Esquerra Republicana de Catalunya. Després de les eleccions municipals celebrades el 12- 4- 1931 sota el govern de l’almirall Aznar, les quals va guanyar la república en les ciutats més importants, a Catalunya Frnacesc Macià procalamava la república i va reunir a les forces catalanistes de Catalunya i es va constituïr l’Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i que dos dies després va haver de desdir la situació de República catalana ja que aquesta s’havia d’aprobar abans pel parlament espanyol, Mentre, s’aplicaria un govern provisional a Catalunya com era la Generalitat. Partit Comunista d’Espanya. Partit polític espanyol fundat al novembre de 1921. Entre els anys 1918- 1919 els conceptes bolxevics i soviets s’hi van fer populars entre els obrers espanyols, inclús els anarcosindicalistes de la CNT es van veure atrets per la revolució russa i s’hi afil.liarien al Partit Comunista, però quan es van adonar de que perseguien als anarquistes, aleshores s’hi desafiliaren. El partit Comunista és el resultat de l’adhesió de dos partits comunistes espanyols. Aleshores el Komintern va enviar a un delgat A. Graziadei, qui junt amb Nuñez de Arenas i Merino Garcia aconseguí que ambes faccions s’hi fussionessin i constituissin el partit Comunista d’Espanya al novembre de 1921, portaveu del qual seria el semanari La antorxa. Mujeres Libres: Organització de dones anarquistes que defendien l’anarcofeminisme i el antifeixisme. L’objectiu de Mujeres Libres era el de lliberar a la dona de la triple esclavitut a la que havien estat sotmeses les dones com era l’ignorància, com a dones i laboralment. Durant la Guerra Civl tindria importància a Catalunya i a la resta de ciutats republicanes com Aragó, València i Andalusia. Tenien sobre 20.000 i 60.000 afil.liats. Al dirai anarquista més important Solidaritat Obrera, Lucía Sanchez Saonil, una de les fundadores de Mujeres Libres va dir que rebutjava a molts dels revolucionaris declarats perque deien que el paper de la dona estava en el domicili. El que contribuia a reduir l’esfera femenina en les organitzacions anarquistes. Tenia també un programa cultural i educatiu per dones així les podien dotar de certa formació política que les hi servís per afil.liar- se. Unió de dones de Catalunya 2: Organització de dones antifeixistes catalanes. Es formaria al novembre de 1937. Durant la guerra un grup de dones antifeixistes formarien l’Agrupació de Mujeres Antifascistas (AMA) que tenia el seu equivalent a Catlunya en la Unió de Dones de Catalunya (UDC).

1 Raymond Carr. España (1808- 1975). Ed Ariel Historia. Barcelona. 1998. Pag 606.

2 He d’agraïr a la professora Mary Nash que m’hagi orientat en la búsqueda d’aquesta organització així com en la de Mujeres Libres, ja que sense ella no

hagués pogut conèixer a fons aquestes institucions.

28

Junt amb (UDC) la (AMA) es convertí en l’organització més important del moment. Les afil.liades aproximadament estaven entre 60.000 i 65.000. En un primer moment tractarien d’atrèure a dones de fer feines, apolítiques però no ho van aconseguir. En 1938 la(AMA) admitia que l’organització constava de dones vinculades a partits polítics i va reconèixer que els esforços de propaganda havien descuidat a dones no afiliades, com treballadores i intel.lectuals. Esquerra Republicana de Catalunya havia jugat un important paper en la formació de (UDC) En la seva primera etapa l’UDC es conferí un front unit transpolític. El manifest del seu congrés fundador estava firmat per les dones perteneixents a un àmpli ventall polític: comunistes, anarquistes, republicans, federals, sindiaclistes... El diari Companya estava finançat pel PSUC. El programa de UDC es centrava en la lluita contra el feixisme, la igualtat laboral, la defensa de la retaguardia, la protecció de la salut de les mares i els nens, la millora de l’educació, la cultura, la formació professional i l’asistència social així com, l’eliminació de la prostitució.

3) Cóm queda plantejada la qüestió social de la dona al documental? Diferencia els diversos períodes: monarquia, República i guerra civil.

A diferència que a la resta d’Espanya a Catalunya, la dona podia treballar, no obstant a la resta d’Espanya la dona estava sotmesa al treball en el camp i el la llar. En principi les dones parlaven desde el punt de vista social en un moment en que s’establia la II República espanyola amb la marxa d’Alfons XII. Parlen de que eren tant sindicalistes com perteneixents a les juventuts obreres. També comentaven del sufragi femení el qual, va ser acceptat fins que es legislà al respecte en contra de que votessin les dones. L’educació era diferent i esperaven que les hi donessin grans dòssis d’informació. Per exemple, esperaven la llibertat d’abortament ja que, l’alta religiosistat que es tenia en l’educació li conferia a aquest tema la categoria de tabú. Desde el punt de vista femení esperaven que els canvis s’efectuessin sobtretot desde el punt de vista de l’educació. Les vagues que es van fer no eren el que les dones pretenien perque això suposava insurrecció i no educació. Les vagues d’Asturies i Catalunya van ser l’inici de la desgràcia ja que això va suposar que l’exèrcit intervingués tant en Catalunya, on tot el govern de la Generalitat va ser detingut com a Asturies. Segons la majoria de les dones, si aquesta situació l’haguessin portat a terme les elles, possiblement les coses haguessin estat diferents, el que confirma que la revolució havia de venir desde l’educació. Les dones van participar al menys, les del sector republicà, en el conflicte civil espanyol. Varios testimonis corrovoren que el sector Republicà encara que tenia gent, no contava amb armament. La lluita es va centrar en el fet d’ aixecar barricades i d’ocupar edificis de refugi pels ferits. Amb el fi de la guerra en 1939 començaren a donar- se les primeres detencions. En Catalunya les dones van perdre les seves llibertats i els seus objectius d’autonomia que Companys tant promulgava. La guerra havia acabat però les matances continuarien.

4) Quin paper tenien els Ateneus a la vida pública catalana abans de 1939? Destaca la tasca educativa que va portar a terme la República.

Els Ateneus van tenir un paper merament culturalitzant a la vida pública catalana ja que eren centres de reunió política, centres culturals i centres d’oci. Altre institució de les mateixes característiques era la Casa del poble de Barcelona. Ferrè i Guardia era un membre de la Lliga Regionalista que subministrava llibres de texte a les escoles republicanes. Lerroux, creador d’aquestes societats, també organitzava les meriendes fraternales on es reunien el proletariat barceloní per parlar sobre la situació en el país. La República el que va fer va ser bàsicament laititzar l’ensenyament el qual estava molt arrelat a la religió i això limitava molt les espectatives de segons quins sectors de la societat. Per altra banda

29

es posaren de relevància idees comunistes que anteriorment sols eren conegudes per sectors molt vinculats a la política i amb la instauració del comunisme, es va donar a conèixer en una més àmplia esfera social la cultura ja que una de les coses que propugnava era la revolució cultural, sobretot el maoistes. Les idees de les dones també s’hi deixaren sentir ja que el dret a vot , amb la instauració del sufragi femení, les hi va permetre tenir veu i expresar les seves idees tot i que tímidament.

5) Al documental apareixen diverses dones que varen tenir un paper important a la vida pública espanyola del s. XX: Margarita Nelken, Victòria Kent, Clara Campoamor, Dolores Ibárruri. Qui foren? Qui eren, a més, Macià Companys i Azaña, que també apareixien al documental?

Margarita Nelken: (Madrid 5- 8- 1898, Mèxic 9- 3- 1968) política i escriptora filla d’un jueu alemany i amo d’una jolleria en Madrid i de mare francesa. Va col.lavorar amb el diari The Studio i en el Mercure de France i per diverses revistes espanyoles com Mujeres, Mujeres o Blanco y Negro. D’idees progressistes es va afil.liar al PSOE i gozà de gran popularitat en els anys de la II República (1931- 1939) per ser la única diputada escollida en les tres legislatures, en un temps en el qual la política era considerada un ofici d’homes, però es negaria a concedir drets polítics a les dones, ja que considerava que no estaven espiritualment enmancipades. No obstant, defensaria el divorci i la llibertat sexual per les dones, el que va ser criticat pels seus contemporanis. Al esclatar la guerra civil, en la qual va tenir un paper molt actiu, va ingresar en el Partit Comunista Espanyol idiologia amb la qual havia simpatitzat des de la seva estància a l’URSS. Al finalitzar la guerra passaria a França, junt amb el reste de la seva familia i, a finals de 1939 es va translladar a Mèxic. Desd’aquí colavoraria en publicacions espanyoles com La Condición social de la mujer en España (1919), En torno a nosotras (1927), Porque hicimos la Revolución (1935). Paral.lelament continuaria exercint com diputada del PCE en les Corts espanyoles en Mèxic fins que aquest partit va ser expulsat el 1942. Després seia presidenta del Patronat Pro Pressos de Franco. Victòria Kent: Política i abogada va ser una de les primeres dones espanyoles licenciades en dret i en 1924 va començar a exercir l’advogacia. Va formar part del grup d’advogats defensors en el judici contra el Comitè Revolucionari relacionat amb els successos de la sublevació de Jaca, celebrat en març de 1931. Va ser nombrada directora general de presons en maig de 1931 fins a 1934. Durant aquests anys faria algunes reformes com l’augment d’aliments pels reclussos, llibertat de culte en les pressons, ampliació dels permisos per motius familiars i la creació d’un Camp femení per les prisions que substituissin a les òrdres religioses femenines. Treballaria afil.liada al Partit Radical Socialista sent diputada en les Corts de Madrid en juny de 1931. S’hi va oposar a que es concedís el vot a les dones, a les quals considerava reaccionaries i incultes fins que no arribessin als nivells d’instrucció necessaris. Fou presidenta de la Secció Jurídica del Comitè Nacional Pro- Thaellman. Va formar part del Comité Nacional de Dones Antifeixistes i presidenta en partits republicans d’esquerres. Va tornar a ser diputada en 1936. Començava la guerra civil i va ser responsable de la ambaixada en París. Terminada la guerra es va exil.liar a EUA. En 1986 li van concedir la gran creu de San Raimundo de Peñafort. Clara Campoamor: (Madrid 1888- Louisiana (Suissa ?) Política i jurista pel partit Radical en les Corts Constituients de 1931- 1933. Va escriure El voto femenino, on va recollir les seves intervencions en el Congrés de defesnsa del dret al vot femení i, El derecho de la mujer (1936) així com biografies de Concepció Arenal i sor Juana Inés de la Cruz. Dolores Ibárruri: (Vizcaya 9- 12- 1895, Madrid 12- 9- 1989) Passionària. Política sindicalista. Procedent d’una familia de miners. Va ingresar al PSOE i colavorà en els diaris La Lucha de Clases i El Minero- Vizcaíno, en el segon del quals va firmar per primera vegada amb el nom de Passionària. Va participar en la vaga general d’agost de 1917. Quan es va crear la III Internacional la agrupació socialista va secundar l’escició portada a terme pel sector més radical del PSOE i al març de 1922

30

va unir- se al Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) per formar el Partit Comunista d’Espanya (PCE). Al esclatar la II República va anar- se’n a Madrid per treballar en la redacció del diari Mundo Obrero model del PCE. A partir d’aquests moments seria una membre destacada del partit. Va asistir al XIII Plè de l’Ejecutiu celebrat a Moscú (setembre de 1933) i al tornar a Espanya va fundar el Comitè Nacional de dones contra la guerra i el feixisme. A l’estiu de 1935 va estar present en el VII Congrés de la III Internacional en Moscú, on es va acordar impulsar la formació de fronts populars per contrarrestar el creixement del feixisme, el que suposava establir aliances amb altres forces polítiques i sindicals. A principis del 1936 va estar empresonada tot recuperant la seva llibertat al poc temps. A les eleccions del 19- 2- 1936 va ser escullida diputada per Astúries, enfrontant- se dialècticament ,amb Gil Robles i Calvo Sotelo, membres de la dreta. Després del cop d’Estat fet per Segismundo Casado, Ibárruri marxà a Argèlia francesa desd’on es dirigía París i d’aquí a l’URSS on va ser membre de la III Internacional ocupant- se dels asumptes d’Amèrica del Sud. S’encarregaria de la Secretaria General del PCE després de Josep Díaz (21- 3- 1942) càrreg que va exercir fins al 31- 9- 1960 en que, va passar a ocupar la presidència sent substituida per Santiago Carrillo. Desde França pasionaria va dirigir la lluita política i militar contra el règim del general Franco (1939- 1975) La mort d’Stalin i el període d’opertura propiciat per Krushev van motivar a l’ascensió de Carrillo, que era reformista en contra de l’ideal de la Passonària. Ambas faccions s’hi van enfrontar en el V Congrés que el partit va celebrar en Praga. Dos anys després es va imposar la linia aperturista representada per Carrillo. En aquest congrés Passionària va ser acusada d’acaparament del poder i d’excés de culte a la personalitat. Tras l’entronització de Juan Carles I (1975) va ser esciollida per Asturies en la legislatura constituent (1977- 1979) i reelegida pel PCE en el IX Congrés (1978). Macià: (Vilanova i La geltrú 1859, Barcelona 1933). Era un estadista català. Va estudiar en l’academia d’enginyers miilitars a l’Acadèmia de Borjas Blancas i va portar a terme varios assalts contra diaris catalanistes a 1905. En la candidatura de Solidaritat Catalana va ser escullit diputat per Borjas Blancas. Va separar- se aleshores de l’exèrcit. Desintegrada Solidaritat Catalana per les divisions internes, es va retirar de la política en 1908 perque veia que l’oligarquia era la única que podia introduïr reformes. Durant la II Guerra Mundial va visitar als catalans que combatien en França i així aconseguir afil.liats per la seva campanya d’enmancipació catalana. Borjas Blancas el va cridar de nou al parlament per poder així proclamar les seves idees sobre l’autodeterminació de Catalunya. En 1922 va fundar el Partit Estat Català, grup nacionalista català, minoritari i en oposició als partit regionalistes. Amb el cop d’Estat de Primo de Rivera va marxar a l’exil.li, junt amb Ventura Gassol. L’avi (era així conegut Macià a Catlunya) va visitar als catalans separatistes dispersats per Argentina, Uruguai i Cuba amb la finalitat de recullir fons i un possible vot. Inclús va anar a Moscú on es va entrevistar amb Brujarin, secretari de la III Internaciuonal i amb Zinoviev, cap del govern soviètic (entrevistes en les quals hi participà A. Nin i Bullarejos) per agrupar- se amb els marxistes i obtenir fons, el que va ser inútil. Un cop caigut Primo de Rivera, Macià regresà a Catalunya (1931) donant pas a la proclamació de la II República catalana el 14- 4- 1931, però tres dies després, davant les pressions del govern de Madrid, aquesta es convertí en el govern de la Generalitat de la que Macià, es convertí en president. En agost de 1931 va fer un plebiscit que aprobà l’estatut de Catalunya. Seria substituït per Lluís Companys en la presidència de la Generalitat. El seu enterrament i el de Durruti han estat els més multitudinaris en la història de Cataunya contemporanea.

31

Companys: (Lleida 1883- Barcelona 1940) polític català, va cursar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona on es va fer amic de Francesc Layret. Va fundar l’asociació escolar republicana el 1900 i milità en la Unió Republicana, va ser director del diari La Publicitat avans de que passes a mans larrouxistes i va fundar el diari La Lucha (1916). Va col.lavorar amb Solidaritat Catalana i va formar part de la unió federal nacionalista republicana. Deportat i empresonat al castell de la Mola, junt amb dirigents de la CNT, va aconseguir la llibertat i va ser escullit diputat a Sabadell substituïnt a Layret que havia estat assessinat. En les Corts va combatre contra la política de repressió de la patronal catalana i del govern civil de Martínez Anido i solicitant l’abandonament de Marroc. Va conspirar també contra la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Va ser escullit concejal a l’ ajuntament de Barcelona (12- 4- 1931) i el 14- 4 es va fer càrrec de l’alcaldia, desd’on va procalamasr la República. Va ser escullit diputat en Corts i nombrat ministre de Marina pel govern d’Azaña (juny a setembre de 1933). Escullit president del parlament català al desembre de 1932, va succeïr en el càrreg a Macià com a president de la Generalitat (1- 1- 1934). Es sublevaria contra el govern de coalició radicalcedista i va proclamar l’Estat Català de la república federal espanyola, tot i que l’exèrcit va sufocar la sublevació al mateix dia. Se li va condemnar a 30 anys de pressó però va recobrar la llibertat al produïr- se la victòria del Front Popular (febrer 1936) i va ser nombrat president de la Generalitat. Al produir- se els fets de juliol de 1936, després de l’entrada de les tropes nacionalistes a Barcelona es va exil.liar a França. Un cop el van detenir va ser fusilat al castell de Montjuïch a l’octubre de 1940. Azaña: polític i escriptor espanyol (Alcalà de henares 1880- Montauban 1940). Va ser educat en el col.legi dels pares agustins de El Escorial. Es va llicenciar en dret i va ser durant molts any funcionari de la Direcció General de registres. Militant primer en el reformisme es va passar després a les files republicanes, forjant l’instrument polític de Acció Repúblicana. Membre del Comitè Revolucionari desde 1930 va formar part del govern provisional de la República, on com a ministre de la Guerra, desplegà un programa que tendia, d’una part, a reduir la desproporció de l’oficialitat de l’exèrcit i d’altre, asegurar la lealtat al nou règim dels militars en actiu. A les eleccions de 1933 seria un membre molt perseguit i combatit pels de la dreta durant el bienni dretista i va fer un partit dit Izquierda Republicana. L’ eix del Front Popualr a les eleccions de 1936 li donaren una victòria total, encara que no la suficient com per prescindir del socialisme revolucionari. Seria elevat a la presidència de la República al maig de 1936, en la qual es va veure pressionat per les iniciatives socialistes, sobretot al produïr- se l’esclatament revolucionari com a conseqüència de l’alçament del 18 de juliol de 1936. Es va refugiar en França al final de la guerra civil i es va apresurar a renunciar a la seva magistrtura.

6) Explica els episodis més importants que varen tenir lloc durant la Segona República: triomf de la CEDA el novembre de 1933, la Proclamaciód de l’Estat Català l’octubre de 1934, revolució d’Astúries, eleccions dels Front Popular al febrer de 1936...

És destacable que la II República es pugui dividir en varies parts:

- Bienni Reformista (abril de 1931- novembre 1933): Dos anys durant els quals hi hauria un govern de coalició socialista i republicans d’esquerra que intentarien portar a terme una nova Constitució, una nova estructura estatal, una reforma agrària,...

- Bienni Negre (novembre de 1933- febrer de 1936): Govern que estaria en mans d’un govern de dretes i centre republicà, recolzat per monàrquics. Seria un periòde en el qual es frenarien les reformes. Les eleccions que es van celebrar al novembre de 1933 estaven enmarcades sota una situació europea de preponderancia cap al feixisme, això implicava unes fortes influències que els sectors més forts a Espanya, els militars, no

32

estaven disposats a deixar passar. Pretenien europeitzar- se amb els sectors que, en principi més poder de convocatòria tenien. Al llarg de la història Contemporanea s’ha vist com l’autèntica potestat del país, no la tenien els polítics sino els militars que mitjançant el Pronunciamiento imposaven el règim polític que més els convenia. Altre factor important seria la situació per la qual passava l’esglèsia durant la II República, una institució tan arraigada al grup del privilegi, no es podia veure de sobte fora del sistema, com una institució marginada a la que tanta responsabilitat sobre la població se l’havia donat i sobre la qual, queien ara les funcions més inverosímils, no era admissible per una bona part de la població. Així doncs, quan es va veure l’oportunitat de formar una coalició molt organitzada com era la CEDA, vers un sector esquerrà que s’hi presentà desunit, la victòria de les eleccions de novembre era inminentment dretana. No obstant, les ànsies de control total que tenien els van fer cometre un error com va ser l’intentar abusar del poder quan tractaren d’introduïr al govern, un cop ja gaunyades les eleccions, a tres ministres de la CEDA. La reacció dels sectors d’esquerres seria convocar una vaga general a Astúries pel 6- 10- 1934. Al mateix temps Lluís Companys declarava l’Estat Català. El fracàs d’aquests dos moviments el 7- 10- 1934 i el 22- 10- 1936 respectivament va provocar una repressió per part de l’exèrcit de més de 1.000 morts a Astúries i l’empresonament i ejecució als membres de la Generalitat, així com la rotunda paràlisis de l’Estaut d’autonomia catalana i la dissolució de molts dels ajuntaments catalans. El procés va culminar arràn de les noves eleccions del gener de 1936, degudes a la crisi en que entrà el govern de Centre dreta després d’una sèrie d’escàndols de corrupció econòmica que es van conèixer a 1935. El president de la Reública Alcalà Zamora va veure’s obligat a convocar eleccions al febrer del 1936, eleccions en les quals les esquerres es van presentar unides en el partit de Front Popular i dirigides per Largo Caballero (el Lenin espanyol), govern que pretenia recuperar el reformisme tot i que la situació en Espanya era molt decadent. Al bàndol de les dretes Mola, Franco i Sanjurjo anaven preparant el cop d’Estat.

7) Quins problemes més importants tenia la República en iniciar- se la guerra civil?

La falange espanyola va començar a actuar assessinant a polítics importants desde la Primavera de 1936. Aquests fets provocarien les reaccions de les esquerres espanyoles per tant es donaria el marc propici per la formació de dos blocs que s’enfrontarien fortuitament en la guerra civil. L’exèrcit començava a preparar l’ofensiva desde el nort i desde Canàries, amb la intenció de conquerir l’estat d’abans de les eleccions del febrer del 36. Les tropes van començar a actuar conquerint Navarra, Àlava, Aragó, Salamanca, Galicia, Mallorca, Càdiz, Oviedo, mentre que Catalunya, València, Múrcia, Andalucia Oriental, Madrid, Castella la Nova, La Mancha, Badajoz, Astúries, Santander, Vizcaia i Guipúzcua van mantenir- se sota el control del Front Popular.

8) Què foren les Brigades internacionals? Eren formacions militars d integrades per voluntaris extrangers que van combatre en les files de l’exèrcit republicà durant la guerra civil espanyola. Desdels primers dies de la guerra , van col.lavorar grups d’exil.liats alemanys i italians, comunistes i socialistes, que havien acudit a l’olimpiada popular de Barcelona i que e’agruparen en la Centuria, comandada per Hans Beimler, ex diputat comunista alemany i en el batalló Gastone Sozzi; alguns francesos i belgues van formar part de la Commune de Paris. A finals d’agost es va crear altre grup italià Giustizia e libertà, que va combatre a Huesca a les ordres de Carlo Rosselli. Els primers voluntaris britànics van ser agrupats a la Centuria. Al 26- 7- 1936 el Komintern es va reunir per sugerir la idea d’organitzar una força internacional per ajudar als republicans espanyols. Rosemberg, embaixador soviètic en Madrid, Tom Wintringham, comunista britànic expert en qüestions militars, Togliatti, Thorez i Dimitrov recolzaren decididament el projecte.

33

Si la URSS no hagués ajudat a la República en la tardor del 1936 els nacionalistes podrien haver guanyat en pocs messos. Els suministres soviètics, d’avions i tancs van ser vitals. Els agents russos organitzaven la compra d’armes lleugeres. Els consellers soviètics i les Brigades Interncaionals de la Komintern van contribuir a salvar Madrid, van posar un nou exèrcit en peu idesempenyaren un paper important en les batalles de Jarama i de Guadalajara en la Primavera del 1937. Però el desastre es va donar quan els suministres russos començaren a fallar en 1938. Degut en part al bloqueig de Bonnet, de les fronteres franceses i el bloqueig sobre el Mediterrani fet per Stalin van provocar que l’exèrcit republicà estigués mal previst en l’ofensiva contra Catalunya.

9) Valora l’ajut i la intervenció soviètiques durant la guerra civil espanyola. En què consistiren les lluites entre els comunistes i els anarquistes?

Un cop que els problemes de subministrament es van començar a donar, es van començar a formar milicies populars bàsicament formades pels sindicats (POUM, CNT, UGT). L’exèrcit soviètic ajudava bàsicament amb armes però no en idiologia ja que tenien una ideologia molt menys progressista que la dels republicans espanyols, el que va provocar l’enfrontament entre comunistes i anarquistes. Aquest va ser altre dels motius pels quals la dreta es va veure victoriosa. Largo Caballero va començar a recolzar a aquestes milicies a partir de la caiguda de Màlaga al febrer de 1937. A més aquests republicans veien com mentre ells estaven a la primera linia de foc sense cap més protecció que la seva intuició, els tancs soviètics actuaven a reraguarda i s’emportaven l’or de les arques de l’Estat. 10) Què va representar històricament la victòria franquista a la guerra civil espanyola? La victòria franquista va representar la fi de les llibertats democràtiques a Espanya, i l’intent fracassat per construir un país unit i únic. La repressió que havien d’exercir els militars sota el govern de Franco palessava la derrota ideològica del règim vers la societat i la victòria material de les armes sobre la llibertat d’expressió. Assessinats contra ideals republicans o comunistes, l’ imposició de un tancament vers la resta del món (autarquia, estraperlo) que provocà l’ absència de mil.lions d’exil.liats, dels quals molts no tornarien, empressonaments polítics, són algunes de les coses que es donarien durant l’etapa franquista i que van arraigar fortament en molts sectors de la societat espanyola com la burgesia i l’esglèsia. 13- 4- 01 LES CONSTITUCIONS: Constitució de 1812. Dins del marc beligerant com el que es donava a Espanya durant el període (1808- 1814) guerra contra el francés s’hi possà de manifest aquesta Constitució lliberal feta desde les Juntes Revolucionàries d’Aranjez 25- 8- 1808, on hi convivien lliberals i conservadors. Aquestes juntes es van establir per la manca d’autoritat que s’hi donava al país desde les Abdicacions de Baiona 6- 5- 1808, que establien a Josep I Bonaparte com el rei d’Espanya. La Constitució establia:

- Sobirania Nacional. - Desaparició dels privilegis. - Les contribucions han de ser les mateixes per tothom segons la seva riquesa. - La religió oficial de l’Estat espanyol és la catòl.lica, apostòl.lica i romana única i

vertadera. - Es dona la separació de poders:

Poder legislatiu: el poseeixen les Corts. Poder Ejecutiu: Estaria en mans del monarca que té el poder d’obrir i tancar les

Corts així com de fer ejecutar les lleis.

34

Poder judicial: És totalment independent, ni els parlamentaris ni el rei hi poden intervenir en els tribunals.

- Es crea un Consell d’Estat útil per les consultes del rei de manera que s’evitarien les camarilles.

- Recull el reconeixement dels drets individuals, però tot ciutadà que sigui reclamat pel rei per anar a la guerra, no haurà de presentar cap oposició.

- Les Corts es composen per tres tipus de juntes: Juntes electorals: Parroquials: La poden composar tots els ciutadans, veíns i

residents del territori i els propis clergues seculars, Dels que s’esculliran 21 compromisaris si es per escullir a dos electors i 31 si es per escullir a tres electors. Els electors tenen que ser majors de 25 anys i residents o veïns de la parròquia.

Juntes electorals de provincia: Composada per tots els electors de partit d’ella, que es congregaran en la capital per escullir als diputats que els hi correspongui asistir a Corts com a representació de la nació. Aquests tenen que tenir 25 anys, ser veï o resident de la província, haver exercit durant al menys 7 anys en l’Estat ja sigui laic o eclesiàstic, tenir una renta anual considerable. Tindran el privilegi de no poder ser jutjats sino es per un Tribunal de Corts. Però no poden ser demandats ni ejecutats per deutes.

La potestat del rei és indiscutible: El seu dret inalienable de ejecutar lleis es exclussiu del rei que serà tractat com a Majestat catòl.lica.

La Constitució de 1812 no seria aplicable fins a 1820- 1823, el Trienni lliberal, ja que fins aleshores la guerra i la Restautració amb Ferran VII s’ho van impedir. No seria fins el Pronunciament del capità Riego que començaria la legislació lliberal a posar- se en pràctica. Constitució de 1837: El progressista Calatrava s’encarregaria de fer aquesta Constitució que seria menys democràtica que la de 1812 però que mantindria alguna de les seves característiques estructurals. Aquesta Constitució seria el resultat del pacte entre burgesia lliberal i burgesia moderada. En aquest perìode la regent seria la dona de Ferran VII, Mª Cristina fins que Isabel II, la seva filla, fos major d’edat. Les característiques bàsiques són:

- Propugna el bicamerisme: Cambra Alta (Senat): Els seus membres, els senadors, eren escullits pel rei. Cambra Baixa (Congrés dels Diputats): Els seus membres eren escullits per votació.

- Estableix el Sufragi Censitari: Els electors debien de posïr un nivell de renta adequat per poder votar.

- La Soberania Compartida: Si en la Constitució de 1812 el monarca no tenia poder per legislar, en aquesta Constitució el rei podria intervenir en política.

- Establia que tots aquells que s’anaven del país sense la llicencia del rei perdrien la nacionalitat.

- Establia la llibertat d’imprenta sempre que no fos ni contra el monarca ni contra l’esglèsia.

- Tot espanyol estava obligat a defensar a la pàtria si així es requeria per l’Estat i a contribuir en proporció als seus bens.

- El poder legislatiu està en mans dels diputats, els senadors i el rei. El poder ejecutiu estarà en mans del re i el poder judicial romandrà independent.

- Anualment es mostraran els pressupostos guvernamentals de gastos estatals així com els mecanismes necessaris per obtenir recursos òptims per aquests gastos.

- Pel que fà a la milicia, cada provincia tindrà cossos de milicia nacional.

35

Constitució de 1845. Es va fer durant la primera etapa de l’estabilitat moderada governada per Narvaez i cronològicament aquesta etapa va de 1844- 1854. Les mesures que instaurà Narvaez tendien a suprimir els termes democràtics anteriors i volien institucionalitzar un sistema de poder cada cop més centralitzat i més controlat per les noves classes hegemòniques. Era una societat burgesa antidemocràtica. Aquest comportament antidemocràtic al mateix any 1844 es va concretar amb una serie de mesures com el restabliment de la llei d’ajuntament o la creació de la Guardia Civil. La Constitució del 1845 tenia com objectiu conformar un nou sistema d’organització política que asegurés el control polític dels moderats. S’augmentaria el poder reial al mateix temps que elavoraven un sistema representatiu a partir de 1846, el qual otorgava el dret de vot a l’1% de la població. També estableix la divisió de poders: El legislatiu resideix en les Corts i en el rei; Al mateix temps les Corts es divideixen en dos cambres: Cambra alta (senadors), i la cambra Baixa (diputats). El nomenament dels senadors estarà a càrreg del rei. Eren electes aquells que tenien 30 anys i fossin presidents d’alguns dels cossos Colegisladors, senadors o diputats admessos tres cops en les Corts, ministres de la corona, Consell de l’Estat, Arquebisbes i bisbes, Grans d’Espanya, Capitans General de l’exèrcit i l’armada, embaixadors, ministres plenipotenciaris, presidents de tribunals suprem, ministres fiscals. Per ser membre del Senat s’ha de tenir una renta de 30.000 reals o pagar 8.000 reals de contribucions directes sempre i quan hagin estat disposades en Corts o provincials o locals. Es tracta d’un càrreg vitalici. En quant al nomenament dels diputats són nombrats per les Juntes. Serà escullit per un de cada 50.000 homes entre els que tinguin 25 anys, disfruntin d’una renta i paguin unes contribucions. El títul de diputat es per cada 5 anys. La figura del rei serà l’encarregat d’ejecutar les lleis però té també la capacitat de sancionar i promulgar lleis, al igual que en la de 1837. Els tribunals de justicia sols poden exercir en quant als judicis civils o criminals per tant és independent. Es declara a l’Estat i al país catòl.lic apostòl.lic i romà. El que vol dir que tot era controlat per les Corts, inclús la justicia, poder que fins al moment havia estat sempre independent, el que palessa una Constitució poc lliberal. Hem de tenir en compte que durant aques període, la reina, que era Isabel II pretenia acaparar tot el poder i Narvaez, després d’haver destituït a Mendizabal i a Espartero l’únic que volia era fer cumplir tots els desitjos de la reina. Constitució de 1869. Estem en un període de plena revolució, en el qual el general O’ Donnell movilitzaria a un ampli contingent de militars i de sectors populars que acabarien amb l’enderrocament de la monarquia dels Borbons. Aquesta Constitució va ser bastant monàrquica però va ser aplicada pel període de transvalsos socials i econòmics pels que passava el país i que provocaren les revoltes. Tot i que moderats unionistes van tractar de proporcionar un govern provisional, al sector popular no pretenien seguir les reformes que ejecutaven aquests sectors i es van organitzar en tres fronts:

- Burgesia Progressista. - Sector Popular republicà. - Moviment Camperol.

Aquesta Constitució estableix la igualtat davant la llei dels residents espanyols. Es fà referència al dret dels ciutadans a la confencialitat del correu i el telegraf, sempre i quan no sigui un processat. Totes les contribucions que s’hagin de pagar han d’estar prèviament votades en Corts. S’imposa el sufragi universal així com la llibretat d’imprenta, d’expressió, de reunió i asociació.

36

Fà una separació entre lexèrcit i la vida política. El culte es mantindrà en ña religió catòl.lica, tot i que permet la llibertat de culte als membres residents d’altres cultures. Tot espanyol té la garantia a l’educació, al igual que tot espanyol serà obligat a defensar la pàtria si es requereix. La soberania resideix en la nació. Existeix una separació de poders: El rei i les Corts tenen la potestat de sancionar i promulgar lleis. L’ejecutiu resideix en el rei mitjançant els ministres. El poder juicial és únic dels Tribunals de justícia.

Estableix dues cambres, la del senat i la dels diputats. El senat serà escullit mitjançant el sufragi universal a les provincies, sobre un determinat nombre de compromisaris. A més s’han de reunir una sèrie de condicions com: tenir 40 anys, tenir tots els frets civils i haver estat, com a mínim dos vegades alcalde de una població de més de 30.000 habitants. El Congrés es composa per un diputat de 40.000 homes escullit mitjançant la llei electoral. S’ha de ser major d’edat, espanyol i mantenir tots els drets civils per poder ser diputat. El rei nombra i separa lliurement als seus ministres. La potestat de fer ejecutar lleis recau en el rei i la seva autoritat recau sobre tot pel que fà a la conservació de l’ordre públic i a la seguretat de l’Estat. Als tribunals els hi corespon aplicar lleis en els judicis civils i criminals. La llei determinmarà també les condicions necessàries per exercir el càrreg de jurat. Projecte de Constitució de 1873. Estem davant un projecte constitucional que es va fer en període de República desde el cop d’Estat del general Pàvia al 11- 2- 1873. Seria un període en el qual hi ahuria constants contradiccions entre republicans i federalistes. Durant els primers messos de govern es donaria un compromís entre republicans i federalistes però a partir d’abril de 1873, els federalistes van governar sols. Figueres va passar a ser substituït per Pi Margall, que esperava fer una Constitució federalista, però la insurrecció a Caragena el 13- 7- 1873 que imposava el cantò independent a aquesta zona es va extendre impedint que el projecte fos una realitat. La Constitució estableix: Tothom té una sèrie de drets funamentals com el dret a la vida i a la seguretat; a la llibertat d’expressió, dret a la difussió d’idees, dret a reunió i asociació; dret al comerç exterior, dret a la propietat, dret a la igualtat i dret ser jutjat així com el dret a ser defensat i de recòrrer si és el cas. Tots els diferents estats que composen la nació espanyola podràn conservar les actuals provincies o modificar- les segons les necessitats territorials. Estableix Sufragi universal. La llibertat de culte queda assegurada. Però es prohibeix que cap regió tinguí un culte directa o indirectament subvencinat. Separa l’Estat de l’esglèsia El govern és una República federal. Tots els poders són electius. La soberania recau en la nació. Es divideix el poder legislatiu (Corts), l’ejecutiu (Ministres) i el judicial (Jutges) així com el poder que fà d’intermediari entre els altres poders (President de la República). La garantia de la seguretat dels ciutadans s’estableix mitjançant un cos de policía Estableix que els municipis tenen autonomia administrativa, econòmica i política.

37

Constitucvió de 1876. Es va fer i aplicar durant el període de la restauració monàrquica en la qual es pretenia imposar a un Borbó, Alfons XII, després d’haver viscut la mala experiència de la monarquia d’ Amadeu de Saboia. Cànovas del Casstillo va ser l’encarregat de reunir als membres per fer la Constitució. El govern de Cànovas estava constituït per alguns moderats unionistes i alguns revolucionaris del 68, tot i que progressivament aquests aliats s’anirien escindint del Partit Conservador de Cànovas, el que pretenia imposar una constitució a semblança de la del 1845. A grans trets aquesta Constitució de 1876 reflecteix la voluntat de Cànovas per institucionalitzar u nou règim polític que mantindrà els formalisme d’una democràcia llibreal parlamentària. En la pràctica, aquesta Constitució configuraria un sistema antidemocràtic, en la qual la institució bàsica serà la figtura del monarca que es superposa a la resta d’institucions. El rei poseiria la potestat de nomenar i excloure ministres del govern, la direcció de l’exèrcit, mantenia prerrogatives legislatives a l’hora de sancionar o promulgar lleis, la potestat de dissoldre les Corts amb la única obligació de reunir- les en un període màxim de tres messos. Per tant si ja havia corrupció electoral mitjançant els cacis locals, amb aquestes mesures monàrquiques encara seria major. La llei electoral imposava el Sufragi Censitari, sols els propietaris i terratinents podien votar. Es limitaria la llibertat d’expressió i restringiria les llibertats públiques per evitar contradiccions vers el govern. Constitució de 1931. Durant el Bienni Reformista, després de que al juliol es promulguessin les eleccions a Corts Constituients i la victòria fos pels candidats republicans i socialistes en coalició, i provenint d’una situació en la que el monarca Alfons XIII va haver de dimitir per la seva profunda vinculació amb el dictodor Primio de Rivera, s’acabaria imposant la II República (14- 4- 1931). Aquesta Constitució definia a Espanya com una República Democràtica de Treballadors de tota classe, el que generaria polémica ja que molts dels habitants de l’Estat espanyol no treballaven i es sentien exclossos. A més declara que tots els espanyols són iguals davant la llei i que no existeix cap religió oficial. Estableix el sufragi universal per cada autonomia, per tant estableix les preferències polítiques, econòmiques i socials de les autonomies. Són espanyols tots aqueslls nascuts de pare i mare espanyols i els extrangers que resideixin a Espanya i així ho decideixin. L’estat no reconeix diferenciacións ni títuls nobiliaris. S’estableix que l’Estat no subvencionarà a l’esglèsia ni que permetrà a aquelles institucions religioses que obeeixin més a una institució que no sigui l’Estat. Tot espanyol té la llibertat d’emigrar i una llei determinarà les garanties per l’expulsió d’extrangers del territori espanyol. S’estableix la llibertat d’expressió. S’imposa el servei militar obligatori. La majoria d’edat s’estableix en els 23 anys. S’establei x que l’ensenyament primari serà gratuït i obligatori. Establint- se la llibertat de càtedra. Les autonomies poden impartir l’ensenyament en les seves llengües respectives El congrés del sdiputats es composa per memnbres escullits per sufragi universal igual, directe i secret. Podràn ser escullits diputats tots els membres ciutadans de la República majors de 23 anys, sense distinció de sexe, ni estat civil que reuneixin les condicions fixades per l’Estat civil. La duració legal del càrreg és de 4 anys, passats els quals es renovarà totalment el Congrés. El president de la República és el cap d’Estat i personifica a la Nació. Aquest serà escullit per les Corts i pels compromissaris conjutament. Els militars no poden ser nombrats per candidats, tampoc els eclesiàstics ni els membres de families regnants o ex regnants. El president de la República nomenarà i separarà lliurement al president del govern, i a proposta d’aquest, als membres.

38

Als ministres del consell correspon la alta direcció i gestió dels serveis públics asignats als diferents departaments ministerials. Els jutges són independents en la seva funció sols estàn sotmessos a la llei. També s’estableix la gratuicitat de la justicia. Els delictes militars seràn jutjats per membres militars. Però queden abolits la resta de tribunals d’honor tant civils com militars. Els presupostos els farà el govern sempre que siguin aprobats per les Corts i seran anuals. 11- 5- 01 DOCUMENTAL: ON ES A. NIN? Com a secretari de la CNT Nin arribaria a Moscú als 19 anys el 1918. Era el Moscú de la revolució. Viviria durant 9 anys a prop del Kremlin. Es notaven els primers efectes de la NET política econòmica soviètica, la qual combinava l’obertura econòmica amb el proteccionisme més dur. Nin començaria una nova vida política quan coneix a la seva segona dona d’idees roges. Al 1924 asistiria al funeral de Lenin. Viuria els efectes de Trotski i Stalin. Trotski perdia la guerra ideològica contra Stalin. La GPU, més tard la KGB, imposaria la repressió stalinista quan va aplicar la política del terror. Aleshores va ser quan Nin va tractar de sortir del país i dirigir- se cap a la seva pàtria natal, Catalunya però no va ser fàcil. Tot i que va aconseguir sortir, la propaganda soviètica de Stalin, el tenia com un colaviorador de Trotski molt perillos. Al arribar a Espanya Nin es trobaria amb un país en constants transformacions. Nin arribaria a Barcelona i d’hora s’establiria juntament amb el caràcter sindicalista català. Recolzaria la independència catalana que defensava les llibertats dels homes, pobles i ciutadans. A mesura que avançaven els feixismes a Europa, A Espanya a l’octubre de 1934 esclatava la revolta d’Astúries així com a Catalunya. Nin s’ajuntaria amb el POUM, liderat per Joaquim Maurín de caire anarquista. Lluís Companys al 1934 va sortir de pressò gràcies a les victòries republicanes i presidiria la Generalitat de Catalunya. Nin es vincularia amb la FAI. Començava la guerra civil. Largo Caballero va demanar l’ajuda soviètica per que els suministressin armament però en molts cassos els afers soviètics estarien totalment al marge del que s’havia pactat. Una sèrie de personantges de la KGB s’insertarien en Espanya, gairebé tots amb amb òrdres polítiques i policials. S’establiria la III Internacional Comunista, a Espanya la propaganda comunista estaria controlada pels soviètics. Amb l’establiment es donarien un seguit de desaparicions inclús de funcionaris. També van haver molts esterminats. Entre 1936- 1938 es van fer un conjunt de judicis, els quals feien testimonis falsos. La Batalla seria el primer diari que denunciaria les accions d’Stalin. A Barcelona el 1937 esclatà el conflicte de les barricades: CNT i POUM creien que era necessària la batalla per arribar a la revolució. L’Stalinisme començaria a conspirar contra el POUM. Així iniciarien la conspiració desde la KGB. El POUM i la falange tractarien de ser vinculats per part dels de la KGB per així fer perdre l’autoriatat del POUM entre els republicans. De la Conspiració es passaria a l’acció per tant començarien a detenir a tots aquells afil.liats a la POUM per presunta vinculació vers els falangistes. Nin va ser l’únic militant del POUM que va ser detingut per tres homes. De Barcelona aniria a València. El POUM seria desarticulat i els principals dirigents detinguts. El govern de la República es veia totalment impotent vers elsfets. Alcahala de Henares seria el destí de Nin qui va ingresar en pressò tot i que el seu ingrés no va ser registrat. Nin negaria que el POUM fos una organització vinculada a l’espionatge de Franco. Els mètodes d’Stalin no obtingueren els resultats desitjats. No hi hauria cap potestat entre 1937- 1939 que protestés per la desaparició de Nin.

39

A uns passos subterranis de la pressò d’Alcahalà de Henares, la qual van fer servir els republicans en més d’una ocasió per segrestar al general Cisneros, Nin seria cruelment torturat fins a la seva mort. La seva familia va pressionar perque es fés alguna cosa al respecte, els tribunals franquistes van agafar als qui el van ejecutar i van condemnar- los a mort. 18- 5- 01 DOCUMENTAL: SUMARÍSSIM 477 (1937). Basat en la figura de Carrasco Figuerola. Estem en el període de la II República (1931). Carrasco Figuerola era un advotcat representant del sector republicà. Era un dels 16 dirigents que es reunien a San Sebastiè per desfer la monarquia i establir la II República. Lluís Companys l’expulsaria del Parlament dues vegades, una perque no va acceptar l’Estatut català i altre quan va recolzar al catol.licisme. Al juliol de 1936, a Catalunya començava la guerra i la Revolució social. La guerra s’havia guanyat molts dels clergues havien estat assessinats, molts convents foren cremats. Carrasco, cridat per Companys havia d’ocupar un càrreg en l’oficialitat de la Generalitat de Catalunya al mes d’agost. La Generalitat s’anava declinant. El càrreg que havia d’ocupar era el d’hisenda i es faria càrreg dels comptes corrents personals i empresarials. Companys enviaria a Carrasco a País Vasc com a representant de l’hisenda catalana a Eusksdi. Carrasco era ja a la llista negre i havia de ser escoltat pels mossos d’esquadra. La FAI reprenia qualsevol intent atonomista que no es basés en l’acció directe, a més era anticlerical. D’altra banda, la Generalitat es veia també presionada per les forces franquistes. El vaixell que es dirigia cap a Bilbao van ser interceptat per la flota franquista. En els judicis de Burgos, es va instaurar la persecució i ejecució directe de Carrasco. Quan va declarar Carrasco, va propugnar la necessitat de tot govern d’oferir al poble el que aquest desitjava, en aquest cas l’autonomia catalana. La seva familia, amb 8 fills havia estat dispersada mentre Carrasco estava empresonat (1937). Lopez Pinto tenia sota la seva jurisdicció a tota la familia de Carrasco. Carrasco va ser jutjat per representar tot el que significava la República catalana així com el separatisme nacionalista. Aquests judicis sovint eren transiverjats pels testimonis, els quals estaven pressionats per la política repressiva de Franco. Va ser acusat per anarquista, separatista i massò. La pena era la mort. El bisbe de Tarragona, Badal i Barraquer va ser l’únic que recolzà en Carrasco. Lopez Pinto havia ja firmat la sentència de mort per Carrasco. El propi acusat ho sabia en el moment en que va declarar en el judici. El 8- 3- 1938 la pena de mort estava emesa. Abans de ser ejecutat Carrasco cridà: - Visca Catalunya !!!-. Al mateix moment Franco finalitzaria amb l’Estatut d’autonomia catalana. 25- 5- 01 DOCUMENTAL: DURRUTI: LA REVOLUCIÓ ESPANYOLA (1927). Durruti naix el 14- 2- 1896 a Lleó. Pertany a l’UGT metal.lúrgica desde 1913, tot i que, al 1917 va ser expulsat. S’exil.liaria a França, concretament a París. Però en abril de 1921 com a conseqüència del pistolerisme de la CNT decideix regresar per unir- se a la CNT, contra la patronal. El cardenal Soldevila seria u dels dirigents del Sindicat Lliure i el van intentar assessinar. Van ser acusats alguns dels anarquistes i molts evan haver d’exil.liar plantejant- se assessinar al propi Alfons XIII. Per la seva banda, Primo de Rivera plantejava un cop d’Estat. Emiliene Morín coneixeria a Durruti en un període en que estava exiliat i empresonat. Es retrobarien el 14- 4- 01 amb la caiguda de la monarquia espanyola i la instalació de la II República. Els exiliats tornaven. Durruti seria deportat a Àfrica durant 8 messos.

40

Els conflictes en Espanya continuaven amb detencions a Sevilla i Jaen. Era un moment (1932) en que confluien les idiologies fascistes contra les de la República espanyola. L’entrevista el 1936 a Durruti: Inici de la guerra civil espanyola. Saragossa i Pamplona segosn Durruti eren les zones de control fascista. Diu també que desde el Sur venien tropes dirigides per Franco amb l’objectiu d’aplastar al feixisme que pretenia acabar amb la llibertat. Estem davant un període governat per Largo Caballero. El sector republicà, tot i que influït pel comunisme soviètic, degut en part a l’arrivada de representants com Rosemberg, no tenien un vincle inasociable amb les idees russes, és a dir, els republicans contaven amb la seva idiologia pròpia. No obstant, és important que els russos intervinguessin en el conflicte però previ pagament (la meitat del tresor espanyol). Durruti moria el 28- 11- 1937 en un dels enterraments més multitudinaris a Catalunya.

41

ÍNDEX

PRÒLEG ------------------------------------------------------ Pag. 1 TEXT 1: Proclama de un labrador. ----------------------- Pag. 2 TEXT 2: Exposició dels pagesos de Gelida... ----------- Pag. 3 TEXT 3: A los militantes españoles. El general D.n

Francisco Espoz y Mina ----------------------------- Pag. 4 TEXT 5: Proclama carlista. ---------------------------------Pag. 5 TEXT 6: Fàbriques de riu relacionades en l’obra. Conques

del Llobregat, el Ter ... (MAPA 1)--------------------Pag. 6 TEXT 7: Treballadors de la indústria

cotonera de Catalunya. (MAPA 2)--------------------Pag. 7 TEXT 8: Localització dels establiments industrials industrials (MAPA 3- a) i La xarxa de ferrocarrils (MAPA 3- b)--------------------------------Pag. 8 TEXT 9: La població obrera barcelonina l’any 1856 i, Mitjana de vida dels habitants de Barcelona entre 1836 i 1847. -------------------------Pag. 9 TEXT 10: Sous i despeses setmanals dels obrers teixidors i filadors entre 1835 i 1855; i Els preus dels bitllets de ferrocarril l’any 1856. ----------------Pag. 10 TEXT 11: Trabajo infantil y educación. ---------------------Pag. 11 INTRODUCCIÓ: El tractament de dades documentals. ---Pag. 12 COMENTARI TEXT 1: ------------------------------------------Pag. 15 COMENTARI TEXT 2 I 3: --------------------------------------Pag. 16 COMENTARI TEXT 4: -------------------------------------------Pag. 17 COMENTARI TEXT 5 (MAPA1): --------------------------------Pag. 19 TEXT 6 i 7(MAPA 2 i 3/a): ---------------------Pag. 20 TEXT 7 (MAPA 3/b): ----------------------------Pag. 21 COMENTARI TEXT 8: ------------------------------------------Pags. 21 i 22 COMENTARI TEXT 9: ------------------------------------------Pags. 23 i 24 COMENTARI TEXT 10: -----------------------------------------Pag. 25 QÜESTIONARI DEL DOCUMENTAL: Mujeres del 36.-------Pag. 26 COMENTARI SOBRE LES CONSTITUCIONS: ----------------Pag. 33

- Constitució de 1812:-------------------------------Pag. 33 - Constitució de 1837:-------------------------------Pag. 34 - Constitució de 1845:-------------------------------Pag. 35 - Projecte de Constitució de 1869:-----------------Pag. 35 - Projecte de Constitució de 1873:-----------------Pag. 36 - Constitució de 1876:--------------------------------Pag. 37 - Constitució de 1931:--------------------------------Pag. 37

DOCUMENTAL: On es A. Nin?:----------------------------------Pag. 38 DOCUMENTAL: Sumaríssim 477 (1937):----------------------Pag. 39 DOCUMENTAL: Durruti: La revolució espanyola:-------------Pag. 39 BIBLIOGRAFIA:----------------------------------------------------Pag. 41

42

PRÒLEG

Aquest treball és un memoràndum documentat fet al llarg del curs 2000- 2001 en el qual es fà

referència a períodes cronològics concrets, dins de la Història Contemporànea d’Espanya i

Catalunya, els quals mostren més d’aprop la situació per la qual passaren grups de la societat i, en

ocasions, homes que serien símbols per la societat degut a la situació que van haver de patir i que

era la mateixa per la qual van passar molts més homes i dones desconegudes però personificades

en aquestes figures.

També es fà referència al marc administratiu i legal durant els diferents períodes per, a grans trets

veure la situació jurídico legislativa que envoltava a la societat de l’época i entndre així les causes

possibles que motivà a la societat a dirigir- se cap a la situació en que ara ens trobem.

43

Memoràndum

Antonio Pérez Carmona

Hª Contemporànea d’Espanya i de Catalunya

Professor: Pelai Pagès

Grup: C-1

Data: 5- 6- 2001

44

BIBLIOGRAFIA

- APUNTS OBTINGUTS DEL PROFESSOR PELAI PAGÈS.

- DOCUMENTS: Montserrat Caminal i Pelai Pagès. Cronologia Xavier Virós: Hª

Contemporànea d’Espanya i de Catalunya (Curs 2000- 2001)

- GRAN ENCICLOPEDIA DE ESPAÑA. Varios volums.

- ENCICLOPEDIA LAROUSSE. Varios volums.

- Raymond Carr. España (1808- 1975). Ed Ariel Història. Barcelona. 1998

- Mary Nash. Rojas: Las mujeres republicanas en la guerra civil. Madrid . Ed Taurus. 1999

Història d'Espanya i Catalunya

Documents

Transcript of Història d'Espanya i Catalunya