Hi ha molt en joc… - terracel.catterracel.cat/docs_noticies/recvllmaigbaixa.pdfde càntic en el...

Any XCIV y Número 2.046 y Maig de 2014 y Preu 2 €

Hi ha molt en joc…

PÀG. 3 ReCvLL 2.046

Enmig de tot l’enrenou que genera el procés català, acarem unes eleccions europees que no generen gaire entusiasme. Europa, en èpoques passades, va ser una il·lusió allunyada, un anhel de llibertat, un model a imitar. La societat del benestar, la democràcia ben arrelada i les possibilitats econòmiques que oferia eren una enveja sana que atreia el pensament de molts catalans. En són un bon reflex els versos del nostre Salvador Espriu en el poema Assaig de càntic en el temple quan ens parla de la gent del nord, una gent lliure, culta, rica i feliç. Des que som europeus ens hem adonat que la imatge d’Europa presenta més ombres de les que imaginàvem. Hem vist com creix l’euroescepticisme en molts països que formen part de la UE, com avancen les actituds xenòfobes, com imposen criteris inflexibles el estats amb més pes específic, com la veu catalana queda ofegada per la supremacia de l’Estat espanyol.

No hem d’oblidar, però, que els catalans som europeus de ple dret i que la UE no pot trair el seu ideari fundacional basat en la democràcia i el respecte vers els seus ciutadans. Les aspiracions catalanes, fins ara, han estat tractades com si simplement fossin un problema intern d’Espanya, però saben que, si mantenim el nostre rumb, caldrà cercar una solució des d’Europa i per a Europa.

Aquesta realitat ens ha de motivar a tenir una forta representació que faci sentir la nostra veu en el pròxim Parlament Europeu, de manera que quan presentem les nostres reivindicaci-ons per exercir la democràcia i votar per decidir el nostre futur hàgim de ser escoltats com a membres d’una comunitat europea amb idiosincràsia pròpia.

Per tant, és necessari que els partits polítics favorables al dret a decidir obtinguin, el proper dia 25 de maig, una majoria excepcional que vingui a reforçar els seus postulats de cara als reptes que haurem d’afrontar en pocs mesos i que faci arribar el nostre missatge de forma clara i contundent a Europa. y

Eleccions al Parlament EuropeuEDITORIAL

Editorial 3

134 anys de servei 4

Objectiu pluralNo creieu que estem massa arrauxats? 5

Any Vinyoli 5

ContrapuntCharles Darwin i Teilhard de Chardin 6

Blanes en xarxaApunt musical 7

Aula Blanes Vida i evolució a Aula Blanes 8-9

Dijous de lletres i motsLos enamoramientos 9

Music-all i altres herbesEl passeig de Dintre, un passeig musical 10

Tot caminantSant Aniol de Finestres 11

Esbart Joaquim Ruyra‘... i ballarem, ballarem, ballarem’ 12

EntrevistaEduard Vilà 13

VivènciesViatge a Perpinyà (III) 14-15

Vist i no vist 15

Blanes Medieval 16-17

Agenda 17

CinemaPhilomena 18-19

Cartes al director 19

Llengua i literaturaAlbert Manent Segimon: memòria i llegat d’una figura immensade la nostra cultura 20

Blanes per KuwonkuAvancem! 21

Calaix literariEntrevista a Oriol Frigola 22

Calaix literariEntrevista a Arnau Blanch 23

Cròniques municipalsEsports i societat 24

Circumloquis de canya i cordillBlanes poètic literari 25

Pòdium a la cultura 25

50 anys de Premis Recvll 25

A la riba del JordàCom s’escull un bisbe? 28

Servei metereològic municipal 29

Crònica esportivaEsports 29

RECVLL núm. 2.046

S U M A R I

PÀG. 4ReCvLL 2.046

Fundat l’any 1920 per Salvador Cornellà i Ri-bas, Francesc Balliu i Barreras, Fèlix Andreu i Alum, Joan Abril i Albertí, Joaquim Sagrera i Bou, Emili Bitlloch i Cornellà, Salvador Roig i Puig, Joaquim Alemany i Serrat i Francesc Cruz i Pons.

Membre de:

RECVLL expressa les seves pròpies opinions únicament a l’Editorial i respecta, com a publicació oberta i plural, la dels seus arti-culistes.

Núm. 2.046 · Maig de 2014

ANY XCIVPREU: 2 e

amb la col·laboració de:

agraïm la participació de:

EDITA: RECVLL, SLApartat de Correus, 88. 17300 BLANESwww.recvll.org | [email protected].: 972 330 180 | Fax: 972 352 785Publicitat: 972 330 180

COL·LABORADORS: Joan Adell, Aula Blanes, Berta Bancells, Rafa Beneyto, Centre Excur-sionista de Blanes, Antoni Coll, Joan Ferrer, Josep M. Guinart, Alexandre Martínez, Sal-vador Montalt, Josep Maria Padern, Josep Pruna, Laura Rabassa, Mònica Rabassa, Pere Reixach, Salvador Roca, Jaume Rocabert, Jordi Roig, Oriol Roger, Enric Roura, Albert Ros.

CONSELL DE REDACCIÓ: Francesc Illas, Pere Reixach, Salvador Roca i M. Àngels Vázquez

ECONOMIA: Carme Barcons, Salvador Crous, Josep M. Ibáñez, Dolors Ribas, Anna Roca (Vda. Reynaldos), Fèlix Roca, M. del Vilar Puig.

IMPRIMEIX: Indústria Gràfica Montserrat, SAC. Anselm Clavé, 74 - 17300 BLANESTel. 972 330 298

DIPÒSIT LEGAL: Gi-42-1967

IMATGE PORTADA: X

PODEU ADREÇAR LES VOSTRESCARTES AL DIRECTOR A:

[email protected] o al’Apartat de Correus, 88. 17300 BLANES

RECVLL es ven a: Llibreria Espigulé .................... C. Raval, 12Llibreria Katy ........................... C. Jaume Ferrer, 1Llibreria Llibresca .................... Pg. de Dintre, 21Llibreria Sant Jordi ................. Rambla J. Ruyra, 7

Hi ha molt en joc...Autor: Valerio Viano

En el «Suplement del full» de la Parròquia Santa Maria de Blanes, del passat 4 de maig, podí-em llegir el següent escrit de Mn. Enric Roura, rector, que ens comunicava el trasllat de les monges missioneres del Cor de Maria.Des de Recvll ens adherim a l’agraïment manifestat per la Parròquia, però entenem que des de la comunitat educativa del col·legi de «les monges», de les comunitats parroquials i també des de la societat blanenca, hauria de fer-se algun acte que simbolitzés l’agraïment d’un poble a una congregació i a unes persones que han fet tasca educativa a diferents generacions de blanenques i blanencs. Amb la reproducció de l’article del rector, fem una crida perquè així sigui.«El primer de maig, les missioneres del Cor de Maria van deixar la vila de Blanes per traslladar-se a la residència Maria Reina d’Olot. L’envelliment de la comunitat i la manca de vocacions han forçat la fi d’una presència més que centenària a Blanes.El canonge olotí Joaquim Masmitjà, home carismàtic, a mitjan segle XIX s’adonà que les nenes de famílies humils no tenien accés a l’escola, ja que generalment es veien obligades a treballar des de la infantesa. Per pal·liar aquesta necessitat, el 1848 fundà la Congregació de Missioneres del Cor de Maria, amb la missió específica de dedicar-se a l’educació de les nenes i nois sense recursos.Pel febrer de 1880, el mateix Dr. Masmitjà acompanyà fins a Blanes el grup de sis religioses que ha-vien d’iniciar el col·legi i el convent del Cor de Maria. Es van instal·lar en un edifici del carrer del Forn de la Calç, vora la riera. Allà va tenir la seu el col·legi durant 90 anys.Són moltes les generacions de noies blanenques que van passar pel col·legi de «les monges». En aquella època eren anomenades madres i, a part de la instrucció escolar, també ensenyaven a cosir.Als anys 70, la congregació va adquirir unes vinyes de la propietat de Mont-Ferrant, al peu de la muntanya de Sant Joan, i allà es va edificar el col·legi actual.Avui dia, el centre és regit per una fundació, a la qual la congregació ha transferit la propietat de la finca i l’edifici.Han estat 134 anys de servei no tan sols a l’ensenyament sinó també de col·laboració a la pastoral de la parròquia. La presència dels religiosos arreu no es limita a una activitat assistencial; és una acció evangelitzadora i humanitzadora de l’entorn on viuen.Des d’aquestes ratlles, en nom de la Parròquia, agraeixo el servei que ens han ofert generosament les religioses del Cor de Maria, alguna de les quals ha treballat a Blanes durant més de quaranta anys. Pensem concretament en les mares Maria, Carme, Núria; també en la Rosa i la Teresa i tantes i tantes altres que han deixat aquí la seva petjada cristiana.Que Déu els premiï la seva dedicació. A reveure, fins sempre».y

134 anys de serveiEDITORIAL PLUS


Al carrer Ample de Blanes

No creieu que estem massa arrauxats?OBJECTIU PLURAL // Jaume Rocabert Cabruja

Voleu dir que no hauríem de frenar el nostre capteniment en aquests moments de crisi galopant que patim, justament ara que el go-vern de Madrid està fent tot i més per evitar que moltes famílies vegin tots llurs membres a l’atur i sense cap font d’ingressos? No ens adonem que s’està esforçant per evitar que aquells que tenen una empresa familiar que rutlla no es trobin, de cop i volta, que han de tancar portes i fer equilibris per malviure? On és el seny català? En aquests moments que tots hauríem de posar-hi el coll i fer més es-forç per ajudar al govern a sortir de la crisi, a nosaltres se’ns ha escalfat el cap amb això de la independència.

No creieu què som poc solidaris i deslleials? Que no tenim en compte que els funcionaris de la sanitat, de l’ensenyament o de l’admi-nistració han patit i pateixen unes impressi-onants retallades? Tot i que tenim l’atur més alt d’Europa i que els pensionistes han estat i són el sac dels cops, el govern està fent-ho tot i més per corregir-ho. Recordeu que, amb la incomprensió de l’oposició, va apro-var la reforma laboral i, posteriorment, la de les pensions, reformes que –exceptuant la patronal– ningú ha entès mai. Tot i així les va aprovar per, segons ens va dir, crear ocupació (?) i resoldre totes aquestes imperceptibles anomalies. Governar i vetllar pel benestar del gran lobby oligàrquic del país i per la gran patronal (aquells que els garanteix el modus vivendi de per vida) és tota una feinada i, per acabar-ho d’adobar, encara s’han de preocu-par dels treballadors i pensionistes...(ells, però, apliquen, com no pot ser d’una altra manera, l’exemple de la patronal: quan els números no proporcionen els beneficis desitjats, s’han

de reduir els salaris i als pensionistes –que a més no produeixen– la pensió...). Sembla com si no ens adonéssim que ja estan prou preocupats per dissimular les seves limitaci-ons que encara a sobre nosaltres els estem creant, a ells, al Gobierno de España, més pro-blemes. Ens ho han dit per activa i per passi-va i ens ho demostren dia sí, dia també: ens tenen una estimació molt especial, per cert, gens interessada, i tot i així, com és que som tan desagraïts? Recordeu que sempre ens donen el que demanem, tant és així que cada any sobrepassen amb escreix el previst en els pressupostos de l’Estat (cosa que, se-gons diuen, som l’autonomia més benefici-ada i també, segons diuen, som nosaltres els que tenim el dèficit fiscal, respecte Espanya i no Espanya respecte Catalunya).

No sé si tot això que acabo d’escriure algú s’ha pogut creure que ho deia convençut, espero que no, perquè la meva manera de pensar està a les antípodes del que preconit-zen el Gobierno i la caverna mediàtica madri-lenya. Vull dir, doncs, que ni se’ns ha escalfat el cap, ni hem perdut el seny i, molt menys, ens deixem portar per la rauxa. Tot el contrari, ja que després de la sentència del TC en con-tra de l’Estatut (la gota que feia vessar el got), ha arribat l’hora de dir prou. Després de tres-cents anys, ja estem molt cansats d’aguantar l’inacabable espoli dels governants castellans, del seu gens dissimulat menyspreu, de les permanents persecucions a la nostra identi-tat nacional, la cultura i la llengua, que no no-més les han aplicat durant les borbòniques etapes de les monarquies absolutes i de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, sinó també en l’actualitat, que, en el context d’una

suposada democràcia, la dreta espanyola, més radical i reaccionària que mai (la del PP hereva del franquisme), ens estan instigant igual o més que el mateix Franco. La cirereta que faltava,ens l’ha proporcionat un dels més cínics ministres de Rajoy que, amb la col·labo-ració de la prostituïda justícia espanyola, vol carregar-se la nostra llei d’immersió lingüís-tica, un dels pilars fonamentals de la nostra identitat nacional.

Només si aconseguim la plena sobirania na-cional ens podrem alliberar definitivament d’aquest malson de viure sotmesos a la in-transigència espanyola. Votem Sí-Sí el 9N! Girona, 6 de maig del 2014 . y

Any VinyoliAmb motiu de l'any Vinyoli, des

d'aquesta secció, volem fer un petit homenatge a la poesia de Joan

Vinyoli compartint-la cada mes amb vosaltres.

VINCLES

Pot ser cosa dels ulls,però puja del fons,inesperadament,cap a lligar-nos més.Vida que es fa cap a més vida,sense excessos de fe.

Altres ho juguen tota un il·lusori guany.Nosaltres esperem. Cap a on anem?Som instruments d'alguna forçaque ens té a les mans,lliurant-nos l'un de l'altre,guardant-nos l'un de l'altre.

PÀG. 6ReCvLL 2.046

Vaig assistir a la conferència del Dr. Francesc Piferrer sobre la «Vida i evolució», organitzada per l’Aula de Blanes. A la pàgina 8, hi trobareu la ressenya.

En primer lloc, vull felicitar els promotors de l’Aula de Blanes per la seva persistència en difondre coneixement a la nostra població; coneixement acreditat acadèmicament, tot un luxe per l’ intel·lecte, posat a l’abast de tothom en el marc de la Biblioteca Comarcal. Enhorabona i endavant! Va ser molt interessant la minuciosa descripció de la biografia de Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies, que ha donat lloc a les teories evolucionistes. Va explicar algun aspecte poc conegut de la seva vida. Vaig copsar l’alt coneixement que tenia d’aquest científic emblemàtic. També em va plaure que presentés la teoria darwiniana de l’evolució com una teoria més i no com la única i exclusiva que alguns científics ens volen fer veure.

L’evolucionisme és, en qualsevol cas, una hipòtesi de treball que, segons els científics actuals, és la més plausible i viable, encara que resten molts elements per explicar i molts passos que no s’han contrastat,

Charles Darwin i Teilhard de ChardinCONTRAPUNT // Pere Reixach

encara, científicament. No és una casualitat que el filòsof liberal i agnòstic Karl Popper consideri que es tracta d’una hipòtesi científica, però en cap cas d’una teoria.

Des d’aquesta amplitud de mires, em permeto posar a la palestra un científic no mencionat pel Dr. Piferrer, entre els diferents evolucionistes. Es tracta de la teoria evolucionista de Tehilhard de Chardin, (1881-1955), francès, jesuïta, poeta, filòsof, teòleg, paleontòleg, reconegut i prestigiós científic, doctor en Ciències 1922, president de la Societat Geològica de França, professor de Geologia , director d’Investigacions del Centre Nacional d’Investigacions Científiques i molts altres càrrecs més. La seva obra escrita és ingent. Dels 16 volums principals, publicats i traduïts a diferents idiomes, per qüestions d’espai, només en citaré quatre: El fenomen humà; El medi diví; Ciència i Crist, i El cor de la matèria.

A diferència del nostre conferenciant Dr. Francesc Piferrer, que des de la seva perspectiva biològica ens va dir que l’evolució implica adaptació, no progrés, Chardin manifesta que «la humanitat

progressa lentament, com un riu que segueix el seu propi curs, sense anar enrere. El riu corre vers el mar; la humanitat vers quelcom més gran que ella».Theilard de Chardin, atret pels problemes teològics que suscitava l’evolucionisme científic de Darwin, va fer el seu camí de recerca científica per crear la seva pròpia teoria evolucionista: l’humanisme còsmic.

Per aquesta fita, va viatjar en treballs de camp per l’Àsia i l’Àfrica, on es va familiaritzar amb els fòssils i va conèixer restes de tipus humans extingits, que el van fer creure en un cert tipus d’evolució. Així va intentar conciliar el nous coneixements de la biologia amb la fe cristiana.

Va fer compatible la ciència evolucionista amb la creació divina. Evidentment va entrar en coalició polèmica amb aquells teòlegs creacionistes que segueixen interpretant literalment la Bíblia.

«El gos sap, però no sap que sap», ens dirà en el seu llibre L’himne de l’univers. L’univers –segons Theilard– està contínuament en procés d’evolució vers una major complexitat; les tres fases del procés són l’heliosfera, la biosfera i la noosfera. L’home és la clau de l’evolució global de l’univers, perquè és l’únic que és conscient de la seva pròpia evolució; quan va aparèixer sobre la terra, va començar a prendre part d’aquesta evolució i a desenvolupar nivells més elevats de consciència. És més, gràcies a la seva racionalitat, en un moment donat va començar a dirigir per si mateix aquest procés.

La meta final de l’evolució de l’univers i de l’home serà l’assoliment de la perfecció divina, gràcies a la capacitat d’estimar.

L’aparició de Crist en la història de la humanitat va suposar un estímul molt important perquè l’home s’encamini en aquesta direcció.

Tant de bo, en una propera conferència, l’Aula de Blanes ens pugui obsequiar amb un especialista sobre l’obra de Theilard de Chardin que ens permeti ampliar i discernir els modestos coneixements exposats en aquest «Contrapunt». y


BLANES · MALGRAT DE MAR · PINEDA DE MAR · CALELLA · OLOT · LLORET DE MAR

Apunt musicalBLANES EN XARXA // Oriol Roger

Un silenci es trencava al pati de butaques. De cop, llums de sala i exuberància d’eufò-ria entre el públic que acompanyava la sa-xofonista, aquella nit en aquell auditori del món. Entre el públic tothom es pregunta-va, mentre aplaudia, d’on havia sortit aquell saxo, que, tot sol, emplenava tot l’escenari i endolcia oïdes des de platea fins al galliner. Saludà i es prostrà, en senyal de respecte, davant d’aquella gent que per ara només volia saber on i quan podria tornar a gaudir d’aquella manera d’interpretar notes tan melosa. Hauria sortit d’aquella escola de Blanes?Així com l’altre dia reivindicava els llibres, les lletres i els grans Shakespeares, aquest mes canviem d’àmbit i anem a parar al món dels faristols, partitures i en general de la música. Se’ns brinda una oportunitat d’or cada cop que escoltem alguna peça musical, tant si és de Beethoven, tant si és Mozart, els Beatles o els Rolling Stones, Lax’n Busto o els Pets... tots ells, algun dia es van instruir i van començar de zero en aquest món.

Tenim una joia a Blanes, una realitat que s’ha de cuidar, s’ha de mimar i participar-hi. Tenim la sort de poder aprendre de tot aquest món gràcies a la Banda i Cobla del Col·legi Santa Maria. Una associació mu-sical que sense cap tipus d’ànim de lucre va néixer el 1965 fins al dia d’avui. Aquesta associació la conformen músics entre 8 i 18 anys, que donen peu a una gran part de les formacions musicals de la vila: la banda, la cobla, una big band i l’escola de música, formada per prop de cent cinquanta nens. No hi ha requeriments, no hi ha condici-ons, tots poden aprendre. «El nostre ob-

jectiu principal és la formació musical dels nois i noies que formen part de la Banda i la Cobla [...]. S’intenta que els alumnes asso-leixin un bon nivell d’interpretació musical, a la vegada que siguin capaços d’assolir les proves d’accés d’algun conservatori...», res-pon Joaquim Hostench, president de l’as-sociació. Feta l’oferta, sorgeix la demanda, i la gent la compra, ja que si no fos a nivell participatiu, l’entitat no estaria tan viva. Què és la música? Nietzsche deia que sense la música la vida seria un error, i no cal posar-se filosòfic per entendre que és una gran veritat. Què som sense aquella sintonia d’aquell programa que repetim mil cops sempre que la veiem? O aquella cançó que un cop l’hem sentida ja hem begut oli, ja que dia rere dia la cantarem i cantarem com si fóssim màquines: «Els ensenyaments de tipus musical tenen una incidència directa en el desenvolupament integral de la personalitat dels nens i nenes a nivell cognitiu, psicomotriu i auditiu. [...] El que volem treballar és la consolidació de l’agrupació a través dels valors, la qualitat musical i la seva funció artisticoeducativa.» Per tant, què més ens fa falta per donar tot el prestigi que es mereix a aquesta delícia d’entitat? Que ens omplin les places de música? Perquè també ho fan! Farà prop de seixanta anys, primer promo-gut pel pare Antoni Piquè i més tard pel pare Joaquim Alqueza, es van començar a moure els fils de l’escola, però més enfo-cada al cant, per això va sorgir la Polifòni-ca i l’Escolania. Al llarg dels anys les idees s’anaven fent realitats, els projectes s’acon-seguien, fins a crear-se la Cobla Infantil: «Amb aquesta darrera creació la Cobla Santa Maria havia estat la primera Cobla In-

fantil de Catalunya i quasi segurament de tot el món» Arribats a aquest punt l’escola ja necessitava més del que tenia, es va cre-ar l’escola i es van fer mil i un esforços per poder acabar el que portaven entre mans. I d’ahir a avui, les cavalcades musicades de Reis i del Carnestoltes, la participació en les processons, les múltiples audicions de sardanes, la sempre tocada en l’Aplec del Vilar, de l’Amor... tantes coses, que a més els queda temps per fer-se actes «d’inicia-tiva pròpia, com la celebració del dia de la mare o del dia del músic, el concert de San-ta Cecília, que aplega tants músics i exmú-sics, els concerts de la Big Band, intercanvis amb altres formacions i actuacions arreu de Catalunya». Entitats, associacions, Ajun-tament, blanencs i blanenques, la Banda i Cobla del Col·legi Santa Maria de Blanes és una associació que està delmada, com tantes altres, en aquest moment. No és cap obligació, però si tenim aquest privilegi de tenir música a casa nostra, que aques-ta música s’exporti arreu de Catalunya, de l’estranger, amb el nom de Blanes per ban-dera, per què no donar-los suport en tot el que es pugui? Omplim massivament cada una de les audicions que facin i enaltim la nostra cultura, gaudim de cada concert que realitzin, que estigui a arrebossar de gent allà on vagin, cuidem el que és nostre i ens sentirem orgullosos del que tenim.

Estem al C/ Salut, 24 dins el col·legi Santa Maria, hi sou ben rebuts, podeu entrar sen-se preguntar. Som-hi?Gràcies a Joaquim Hostench, Joaquim Gi-bert i Jordi Casas, president i directors de la Banda i Cobla del Col·legi Santa Maria de Blanes i l’Escola de Música de Blanes. y

PÀG. 8ReCvLL 2.046

El ponent va dividir la xerrada en tres parts:En la primera va acostar al nombrós pú-blic que omplia la sala Roberto Bolaño les bases de la teoria de l’evolució i detalls històrics de la figura de Charles Darwin (1809-1882). Piferrer va començar recor-dant la figura de l’autor de L’origen de les espècies referint-se a l’itinerari d’estudiant de Darwin, primer com a estudiant de medicina, passant pels també inacabats estudis de sacerdoci per a la fi conver-tir-se en el gran biòleg que coneixem. Va concretar com el viatge amb el vaixell HMS Beagle del 1831 al 1836 i la famo-sa aturada d’estudi a les Illes Galàpagos

van portar als primers apunts de la teoria l’any 1842.

Darwin va tenir de referència pels seus es-tudis textos de Félix de Azara (1742-1821) i va estar influït per les obres de l’econo-mista T.R. Malthus (1776-1834) i del geòleg C. Lyell (1797-1875). Cal afegir la situació acomodada que garantia la seva família política i el gran suport que li va donar la seva muller Emma Darwin. Piferrer va explicar com es va accelerar el procés de publicació de L’origen de les espècies apare-gut el 1859 a propòsit d’una carta que va rebre Darwin d’un estudiant gal·lès Alfred

Russel Wallace (1823-1913). Les dues apor-tacions clau del llibre són que les espècies tenen origen comú i la teoria de l’evolució (amb la selecció natural). Va ser en aquest moment que el ponent va explicar com el 30 de juny de 1860 va tenir lloc el gran debat entre els defensors i els retractors de Darwin i noms com Thomas Henry Huxley i Samuel Wilbefore van prendre molt relleu aquell moment.

En la segona part de la conferència el po-nent va fer les aportacions més personals dins l’àmbit de la biologia evolutiva. Va concretar quines idees poden ajudar a res-

AULA BLANES Vida i evolució a Aula Blanes

El dimarts 29 d’abril a la Biblioteca Comarcal de Blanes va tenir lloc la xerrada «L’evolució de la vida i la perillosa idea de Darwin», inclosa dins el IV Cicle de conferències d’Aula Blanes, a càrrec del Dr. Francesc Piferrer de l’ICM-CSIC.


Los enamoramientosJAVIER MARíAS

«La última vez que vi a Miguel Desvern o Deverne fue también la última que lo vió su mujer, Luisa, lo cual no dejó de ser ex-traño y quizá injusto, ya que ella era eso, su mujer, y yo era en cambio una desconocida...!» Així comença Los enamoramien-tos, la novel·la de Javier Marías, consagrat com un dels millors novel·listes contemporanis. Maria Dolz, la narradora y prota-gonista, només va saber el seu nom «cuando apareció su foto en el periódico, apuñalado y medio descamisado y a punto de convertirse en un muerto: lo último de lo que se debió de dar cuenta fue de que lo acuchillaban por confusión y sin causa».

Amb una prosa profunda i captivadora, aquesta novel·la refle-xiona sobre l’estat d’enamorament, considerat gairebé univer-salment com quelcom positiu i fins i tot redemptor de vegades, tant que sembla justificar gairebé totes les coses: les accions nobles i desinteressades, però també els més grans excessos i roïndats.

Los enamoramientos és també un llibre sobre la impunitat i sobre l’horrible força dels fets; sobre la inconveniència que els morts puguin tornar, per molt que se’ls hagi plorat i que en aparença res es desitgi tant com el seu retorn, o al menys que continuessin vius; també sobre la impossibilitat de saber mai la veritat cabalment, ni tan sols la del nostre pensament, oscil·lant i sempre variable. y

DIJOUS DELLETRES I MOTS

5 - juny - 2014

Passeig de Catalunya, 2 - BlanesTelèfon 972 358 033 - Fax 972 354 497

[email protected]

Vida i evolució a Aula Blanes

pondre la pregunta sobre la vida.

Per Piferrer, la vida és un fenomen temporal, de forma molt gràfica va mostrar com ja ha passat una immensa part de la història de la vida. Per ell, també ajuda a respondre la pregunta el fet que la Terra hagi anat canviant amb el temps i que la vida hagi evolucionat en base a uns percentatges molt baixos de mutacions vàlides. En aquest punt va exposar la seva feina d’investigació en el camp de l’epigenètica i en concret amb els llobarros. Una altra idea que aju-da a respondre sobre la vida és la constatació que l’evolució impli-ca adaptació, no progrés. Va ser el moment de mostrar les evidèn-cies des de molts àmbits (en el temps, en l’espai, en la forma) que l’evolució és una veritat científica sòlida. Per acabar aquesta segona part va apuntar una idea que a més és anticreacionista: les coses no són perfectes, hi ha errors de disseny en la vida. Les deficiències en el disseny, per exemple, de l’ull humà mostren, per Piferrer, com el disseny en la vida no ha estat previ, cap intel·ligència que disse-nyi a priori cometria aquests errors.

La darrera part de la conferència va servir per explicar l’evolució en l’espècie humana. Va quedar demostrat, en base a l’arbre de la vida i la teoria de l’evolució, que els humans no venim dels monos, sinó d’un ancestre comú. La genètica actual a més permet saber que allò que ens fa humans està localitzat en una regió de 118 lletres del codi genètic. La zona HAR1 és una zona clau perquè l'espècie sigui humana. Piferrer va insistir que el racisme no té cap fonament científic i que per tant no té cap sentit parlar de races, tampoc en l’espècie humana. Va posar com a mostra que hi ha més diferència genètica entre dos individus negres de l’Àfrica que visquin en zo-nes allunyades que entre un d’ells i un blanc o un xinès. Les dues colonitzacions que s’han reconegut a nivell científic parteixen ambdues de l’Àfrica cap a la resta del món.

El ponent va acabar la xerrada esbossant les implicacions que hi ha darrere la teoria de l’evolució. Va citar autors com Richard Dawkins, Michael Ruse, Daniel Dennett, Dan Sperber i d’altres per referir-se a com les idees de l’evolució han entrat en diferents àmbits més enllà de la biologia i això, mostra per ell que el perill de la idea de Darwin està en el fet que resulta molt seductora. y

PÀG. 10ReCvLL 2.046

El passeig de Dintre, un passeig musicalMUSIC-ALL I ALTRES HERBES... // Josep Maria Guinart

El passeig de Dintre sempre ha estat un passeig musical.

En certs temps començava per la punta nord amb la sala de ball dels Terrassans i per l’altra acabava amb una botiga tam-bé musical: el Club del Disc. I al mig hi ha-via el teatre-cine Fortuny, autèntica àni-ma de la vida ociocultural de la vila. Però, a més, davant l’Ajuntament hi tenien lloc multitud d’activitats musicals: a la Festa Major hi havia sardanes matí, tarda i nit, durant bastants anys cada dimecres de juliol i agost la Banda Infantil del Col·le-gi Santa Maria hi oferia un concert i, més tard, els dissabtes, sardanes. I La Principal de la Bisbal hi feia concert per la Festa Major i per la Festa Major Petita, i hi havia concerts diversos, des de la Companyia Elèctrica Dharma a Pomada. Cadascú pot afegir aquí la llista que li vingui a la me-mòria.

A la sala dels Terrassans s’hi va deixar de fer ball l’any 1972. El Club del Disc va tan-car, si no recordo malament, l’any 1979 i el teatre Fortuny va abaixar definitiva-ment el teló l’any 1984.

Les activitats davant de l’Ajuntament, si bé no tenen una data final definida, han anat deixant de tenir-hi cabuda, bàsica-ment perquè han passat a fer-se darrere l’Ajuntament, o sigui, a la plaça dels Dies Feiners. Ni el recuperat Ball de Morratxes de la Festa Major ha aguantat el lloc que li era escaient.

Els temps canvien i els costums també. Però el passeig de Dintre continua essent un passeig d’allò més musical. Vegi’s, si no.

Hi tenim dues botigues que qualsevol pensaria ràpidament que hi venen mú-sica. En una, clàssica probablement, i a l’altra, música pop: Stradivarius i Wendy James, respectivament.

Tot i que la jovenalla pensa que Stradiva-rius és una marca de roba (propietat d’In-dustria de Diseño Textil, S.A. -Inditex- del multimilionari Amancio Ortega, cosa que la jovenalla ja no sap), el nom és bastant més antic i més que famós. Stradivarius

és el cognom en llatí d’Antoni Stradivari, un luthier, o sigui, un fabricant d’instru-ments de corda, que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII a la ciutat italiana de Cremona. Els seus violins, especialment els que va construir entre 1700 i 1720, tenen un so, segons diuen, mai superat, la qual cosa els ha convertit en peces valoradíssimes. De l’últim que s’ha venut se n’han pagat quasi 12 milions d’euros! Els dissenyadors del logo de la marca de roba han tingut el detall de posar una clau de sol davant de la primera essa.

I Wendy James? No tinc pas notícia que la botiga a la qual, casualment, també ve-nen roba, sigui de cap multinacional, ni tan sols de cap cadena. Potser l’amo era fan de Transvision Vamp.

Transvision Vamp va ser un grup anglès de pop, diguem-ne indie-punk, que va tenir els seus moments de glòria a finals dels anys 80 del segle passat. Més que la seva música, bastant maltractada per la crítica, la glòria la deuen a la seva can-tant, Wendy James precisament, que es va fabricar una imatge de provocado-ra-seductora-rebel-punk (una barreja de

Madonna, Debbie Harry –vocalista de Blondie– i The Clash), que la va conver-tir en icona juvenil durant un temps. El grup va enregistrar només tres àlbums (probablement el millor va ser el segon: Velveteen, 1989) i va passar a millor vida. L’amiga Wendy va intentar triomfar pel seu compte, però els anys passen i el cos s’escarranseix i, si no hi ha res millor, la cosa no funciona. Es va fer ajudar per Elvis Costello, va formar un nou grup (Ra-cine), i molts anys més tard va fer un nou intent de disc amb el seu nom (I came here to blow minds, 2011), però, com s’acostuma a dir, no va passar res.

És clar que potser estic pixant fora de test i la botiga de roba no vol homenat-jar Wendy James, cantant, sinó Wendy James, escriptora australiana de novel·les de suspens. Qui sap, tant la música com la literatura tenen molt a veure amb la roba...

Pensarem que la nostra Wendy és la cantant, així podrem pensar que encara tenim un passeig de Dintre musical, tot i que ara sigui virtual (que no vol dir ple de virtuts). y


A les 7 del matí i sense mandra, ens trobem 17 persones per anar a passar el dia fent exercici, amistats i una mica de cultura cap a la Vall del Llèmena, concretament a Sant Aniol de Finestres.

Des d’allà sortim en una progressiva pujada de 400 m de desnivell que ens du fins a la masia abandonada de Can Raspat i entrem amb molt de compte per les diferents estances per veure com era la vida de pagès anys enrere.

Sortim d’allà i ens enfilem fins a arribar al Santuari de Santa Maria de Finestres, a 867 m d’altitud , on esmorzem al cos-tat del refugi, que es troba al darrere i després cap al Castell, uns 300 m més a l’est des d’on es poden contemplar unes vistes espectaculars per tots qua-tre costats i es distingeix el canvi de vegetació entre els suros i alzines de la cara sud i els fajos acabats de brotar del vessant nord. Seguint la carena, pugem i baixem un parell de cops fins arribar al Puigsallança, de 1.022 m, des d’on veiem Santa Pau els seus volcans i el Canigó tot nevat. Quan arribem al Coll del Grau comencem la baixada entre molta vegetació seguint el torrent del mateix nom per un camí ple de fang de la pluja dels últims dies i una hora més tard som un altre cop a Sant Ani-ol, on dinem a l’ombra d’uns arbres, ja que el sol pica de valent. Tornant cap a casa, fem una última parada a les Planes d’Hostoles, on fem un refrigeri i comentem les anècdotes del dia i fins a la propera. y

Sant Aniol de FinestresTOT CAMINANT // Centre Excursionista de Blanes

Centre Excursionista de BlanesCARRER RAVAL, 60 1r PIS - 17300 BLANEST. 665 81 98 53 - [email protected]


“... i ballarem, ballarem, ballarem”. Sens dubte, aquest podria esdevenir un lema molt adient per al Dia Internacional de la Dansa (DID); una jornada que pretén do-nar a conèixer la dansa amb tota la seva diversitat a la vegada que vol reivindicar-la en el si de la societat. Tanmateix, només és el títol d’una senzilla, expressiva i emotiva frase musical ideada per la companyia de dansa que dirigia Joan Serra, Factoria Mas-caró. Una seqüència de moviments que, enguany, més d’un miler de persones van dur a terme en una acció ballada participa-tiva organitzada el passat 29 d’abril arreu de les quatre províncies catalanes. L’objec-tiu de moure els braços, el cap, els malucs, les cames i els peus tenia un objectiu molt concret: homenatjar i recordar el ballarí i mestre de dansa tradicional catalana que va morir el passat juliol. Expressar mitjan-çant el cos que pensen en ell i en la seva sintaxi: el punteig i el terra. Comunicar, sen-se necessitat de paraules, que l’estimen, el senten i continuaran ballant.

Terra, estómac, cor i mentAquesta commemoració, emmarcada en el dia on el planeta sencer balla, va ser impulsada per l’Associació de Professio-nals de la Dansa de Catalunya (APdC) i el Departament de Cultura de la Generalitat. A la plaça de la Catedral de Barcelona, la iniciativa es va completar amb la lectura del missatge del DID 2014 encarregat a la

El Dia Internacional de la Dansa es dedica al coreògraf Joan Serra

germana del difunt ballarí, Ma Josep Serra, i la posada en escena d’una coreografia popular de la cançó tradicional catalana Rossinyol. Del missatge se’n desprenen els pensaments sobre la dansa i el moviment que defensava Serra: “Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble. I ballant expli-quem els nostres pensaments i, sobretot, les nostres emocions. I ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre es-tómac [instints], de la nostra mirada i de la nostra terra.”

Els membres del Cos de Dansa de l’esbart vam tenir l’oportunitat de treballar el mo-viment, aprendre a expressar amb el cos i mirada, i ballar la dansa tradicional sota la mirada contemporània, única i descarada d’un home prim, amb molta autoestima i personalitat mentre coreografiava el Ball Pla de l’espectacle DAD.EXE. Sentir els peus ben agafats al terra, la importància de la molla, respondre a estímuls, aconseguir una mirada neutra... són algunes pautes imprescindibles que ens va transmetre per a l’execució de la seva coreografia aquell home de més de 60 anys que, tot i la seva edat, no posava fre als seus vicis per excel-lència: tabac i cigaló de whisky. Joan Serra firmava la seva dansa en el DAD.EXE amb les seves predileccions i idees: la conscièn-cia de grup respectant les individualitats, la pertinença a la terra, la quotidianitat i

rellevància del moviment i el laissez faire de l’artista popular per fer evolucionar la dan-sa tradicional.

Familiaritzat amb una tècnica oriental re-lacionada amb l’exploració d’energies del cos, l’expert en pedagogia de la dansa i llenguatge del cos defensava la dansa a l’escola i el fet que ballar és una eina inte-gradora per a la població desafavorida i marginal. Serra recalcava que la dansa ca-talana és dansa, i que cada poble té la seva pròpia manera de moure’s i això el defineix. I és que de jove havia ballat a l’esbart de Rubí i va tenir com a mestres Albert Sans i Manuel Cubeles.

Un altre reconeixementEl dissabte 17 de maig, seran Sant Esteve de Palautordera i Factoria Mascaró qui fa-ran homenatge al reconegut coreògraf. El poble on es va instal·lar el ballarí de Rubí ha organitzat una festa per recordar aquest mestre amb una visió contemporània de la dansa tradicional catalana. I també ho fa-ran ballant. A les 12.00 h la carretera que va de Santa Margarida als Refugis direcció al Montseny s’emplenarà de gent que, alho-ra, executarà la frase moviment ...i ballarem, ballarem, ballarem, al lloc on Serra experi-mentava i reflexionava sobre la dansa i el moviment. Seguidament, altres activitats es duran a terme al propi municipi fins a la nit. y

‘... i ballarem, ballarem, ballarem’ESBART JOAQUIM RUYRA // Berta Bancells

Serra, el segon de la fila del davant, surt a saludar després de l’estrena del DAD.EXE el juny del 2012 al Festival de Porta Ferrada Foto: M. Antònia Borràs


Eduard Vilà (Ripoll, 1953) ha publicat el llibre Caminant enmig de somnis: el tes-timoni patern d’una vida diferent, que té com a protagonista la seva filla Anna, que va néixer amb una discapacitat in-tel·lectual del 75% a causa d’una distri-bució atípica dels cromosomes.

L’Eduard ha volgut amb aquest llibre mostrar-nos els seus sentiments més íntims alhora que, per una banda, ha volgut trencar tots els tòpics que hi ha al voltant d’aquest col·lectiu, i per l’al-tra, sensibilitzar una societat que sem-bla que cada vegada més s’edifica sobre valors materials.

Què el va impulsar a escriure el llibre?Un dia d’aquells que t’agradaria canviar el món, però que t’has de conformar inten-tant que el món no et canviï a tu, em vaig plantejar el repte de donar a conèixer com a pare d’una filla amb discapacitat intel·lec-tual la vivència des del nucli, des de l’inte-rior, des dels sentiments i les emocions i fer-ho a pit descobert, reflectint en paper el que sentia interiorment, fet no massa habitual.

Per fer-ho possible, es van donar un cúmul de circumstàncies favorables, des de la di-fícil situació per la qual està passant l’ano-menat tercer sector, i d’una manera espe-cial el món de la discapacitat intel·lectual, fins a la necessitat de seguir sensibilitzant una societat que fa la impressió d’haver substituït els valors socials per d’altres molt més materials i egoistes.

Creu que la societat actual està cami-nant correctament cap a la inclusió?La societat camina en la mesura que l’em-penyem. És cert que hi ha hagut una evo-

lució favorable respecte a la integració i normalització del col·lectiu, però encara són molts els sectors on s’hi respira rebuig i menyspreu, paraules empeltades de dolor. Quan s’arriba al moll de l’os, a l’arrel, al nucli de la persona, t’adones que tots som dife-rents, però en allò que és essencial no hi ha diferències. És l’embolcall i les limitacions fruit d’un problema funcional, no deficita-ri, les que marquen les pautes; però de la mateixa manera que ells ens necessiten a nosaltres, nosaltres els necessitem a ells, tenim moltes coses per aprendre d’ells: va-lors, transparència, sinceritat i tota una tira-llonga de detalls. És impactant veure com des de la normalitat retornen els greuges amb un petó d’estimació. I entre tots, si ens ho proposem, aconseguirem normalitzar la diferència, és un problema d’acceptació.

La seva filla ha llegit el llibre o li ha expli-cat que l’ha escrit? Què en pensa?La meva filla, l’Anna, des de la seva publica-ció no ha deixat de dormir amb el llibre a sota del coixí, l’ensenya a tothom i el cuida com si és tractés del tresor més preuat. I si ho fa, és perquè per a ella ho és. Ella, tret de paraules puntuals, no sap llegir, però és conscient que allí dintre hi estant reflectits els sentiments i l’estimació del seu papa. I és feliç! Com també ho és dormint amb un paper arrugat amb el número de telèfon d’un amic sota del coixí o, senzillament, po-sant el seu nom com a signatura en alguns dels llibres venuts on ella és la protagonista.

Què és el que li ha resultat més difícil a l’hora d’escriure el llibre?Tot i res. És tractava de fer-ho des de la senzillesa, amb paraules poc habituals dins d’un llenguatge planer, ser un mateix, gaudir-ho, alliberar sentiments, buidar-me interiorment, utilitzar el llenguatge del cor

i alhora amanir-ho amb suggeriments, opinions i criteris personals. Era la prime-ra vegada que pretenia escriure un llibre, m’il·lusionava la idea de fer-ho i només es tractava de donar-hi unes pinzellades d’es-til propi, tot i les meves limitacions, que són moltes! I en la mesura que anava agafant forma, m’adonava que l’èxit a la vida no està en el que aconsegueixes, sinó en les dificultats que has d’anar superant al llarg del camí. La resta només és el fruit.

Hi ha alguna cosa de la seva pròpia història que l’hagi sorprès quan l’ha vist escrita? Alguna descoberta personal?I tant que sí! Tot un plec, però el que més m’ha omplert d’alegria és veure amb fets com el llibre està donant els seus fruits i es desglacen murs de gel que ens impe-dien apropar-nos, i com persones que ni tan sols ens coneixien ara s’apropen amb llàgrimes als ulls per dir-me que s’hi veuen reflectits. I això, a més de molt bonic, com-pensa tot l’esforç.

Què li agradaria fer arribar al lector o lectora?Que per damunt de l’embolcall, tots ens necessitem i tots ho som de diferents. I que aquest llibre no deixa d’ésser un viatge virtual a l’interior de cada persona, a més d’una branca d’arbre on agafar-nos quan passem per moments difícils, i tots en te-nim de moments difícils.

Moltes gràcies, Eduard, per compartir la seva història personal amb nosaltres. Tant de bo, aquest llibre faci caure tòpics i ens sensibilitzi a tots amb un col·lectiu que, de ben segur, pot oferir a la societat valors molt preuats. y

ENTREVISTA A

Eduard VilàLa societat caminaen la mesura que l’empenyem...

Laura Rabassa Vázquez


Novembre 1957

Estem en ruta cap a Perpinyà i a l’ arribar a la desviació que va a Thuir, decidim que seria bo fer una visita a la família que ens havia acollit durant el temps de guerra, mentre esperàvem ingressar al Centre Espanyol de Perpinyà.

Ja no coneixia res del Thuir d’abans; tot ha canviat, és molt modern i ben urba-nitzat. Donant voltes per la població, guiant-me només per la intuïció, arribem a casa dels oncles Etienne i Marguerite. Cal confessar que d’oncles no en tenien res, eren parents llunyans de la mare, però en aquell temps van tractar-nos molt bé i els anomenàvem oncles de debò. D’això ja feia vint anys, els oncles havien envellit molt però la casa no havia canvi-at gens. Tot seguia igual, el foc a terra les cadires de vímet, les mateixes làmines a les parets i sobretot la taula rodona ple-gable amb el mateix porró de vi negre al mig. Dic el mateix perquè tenia el vidre gravat amb dibuixos d’ocells. Això del vi negre era el meu gran problema d’aquell temps. Jo era aiguader i em venien tots els mals quan a l’hora del sopar l’oncle Etienne tenia el costum d’abocar-se un bon raig de vi negre a la sopa, un cos-tum molt arrelat al Rosselló i que a mi em capgirava l’estómac. Va ser l’únic detall negatiu de la nostra estada quan jo era un nen, perquè els oncles eren la bondat personificada. I el mateix oncle, prop de casa, havia matat d’un tret una gran serp colobra que semblava que em volia atacar. Ho recordaré tota la vida. Va ser una vetllada curta i simpàtica, plena de records, i vam prometre tornar-hi per passar uns dies.

Ja que érem a Thuir, no podíem perdre l’oportunitat de visitar les Caves BYRRH, un dels cellers més grans de França, que produïa un vi aperitiu de gran qualitat, fet a base de vi dolç del Rosselló, quina i herbes aromàtiques. Feien gran com-petència a la firma italiana Martini i amb la francesa Dubonnet. Vam tenir la sort d’ajuntar-nos amb un grup de visitants catalans que acabava d’arribar. El guia ens va mostrar les instal·lacions, que eren immenses, amb carrers de grans bótes

Viatge a Perpinyà (III)VIVÈNCIES // Josep Maria Padern

fetes d’acer inoxidable, d'una cabuda de centenars de milers de litres i sobretot, la més grossa del món, d’un milió qua-tre-cents mil litres. Com a anècdota, en saber-nos catalans, el guia ens explica que anys enrere, la Direcció va invitar la Cobla La Principal de la Bisbal perquè oferís una audició de sardanes al peu d’aquella immensa bóta el dia de l'es-trena. Al principi la idea era que la Cobla fes l’audició des del cim d’aquella bóta tan alta, però degut a la inseguretat que comportava, es va desestimar i en aquell dia tan esperat, una gran multitud de sardanistes de tota la comarca van envair les caves per assistir a la gran festa cent per cent catalana.

Seguim el viatge i entrem a Perpinyà pel costat de l’estació, la més important del sud de França pel gran moviment inter-nacional i comercial que s’hi donava i, juntament amb la de Cerbère, enllaçava tota la circulació de trens amb destí o procedència de l’Estat espanyol. Aquesta estació s’ha fet famosa d’ençà que el pin-tor Salvador Dalí va escampar pel món que «l’estaciò de Perpinyà era el lloc pri-vilegiat de les seves inspiracions» i també «el centre còsmic de l’univers», que jun-tament amb altres frases semblants van fer que la plaça de l’estació s’anomenés plaça de Salvador Dalí.

Tirem endavant i el mateix carrer ens porta cap a la plaça Aragó, el centre viu de Perpinyà, el cor de la ciutat. Allà s’hi fan tota classe d’actes multitudinaris i les audicions setmanals de sardanes. Cap al centre de la plaça reconec el famós Palmarium, un bar-restaurant de gran renom i lloc de trobada dels perpinya-nesos, que ocupava una bona part de la plaça, amb tendals corbats en tota la façana fent ombra als molts clients asse-guts. I més enllà, el Palau de Justícia i la parada dels autobusos, sempre concor-reguda.

Sembla que la moto m’endevina el pen-sament i ens endinsem cap al carrer de la Loge. Quin bé de Déu trobar-nos de nou en aquell carrer que encara conserva aquella flaire tan dolça i penetrant de les pastisseries que jo ensumava quan era jovenet i em conformava a assaborir amb la ment aquell desig llaminer. També re-cordava que ben a la vora anava amb el meu germà a llegir les notícies de la guerra d’Espanya del diari L’Independent, que aleshores hi tenia la seu, exposades al carrer amb grans pissarres i que tant ens desmoralitzaven per la desfeta de l’exèrcit republicà.

Arribem a la plaça de la Loge, on hi ha el majestuós edifici d’estil gòtic de l’Hotel de Ville (ajuntament) que degut a la gran


magnificència del seu exterior, era motiu obligat per als molts fotògrafs presents. Degut a l’hora tardana, només vam aconseguir quedar-nos en el hall d’entra-da, des d’on podíem apreciar en part la gran riquesa artística del seu interior.

Anem seguint pel mateix carrer gaudint de la seva placidesa i ens acostem al fa-mós Castillet, el lloc més emblemàtic de la ciutat i cita obligada per a tot visitant. El Castillet conté un gran perfil històric i és testimoni de successives guerres i regnats. El seu origen ve del segle XIV i era una de les portes d’entrada de la vila fortificada d’aquell temps. Hi ha hagut molts canvis en la seva estructura de fortí emmurallat del principi i que posterior-ment els diferents regnes que s’anaven succeint procuraven introduir nous pro-jectes arquitectònics, sempre amb fins militars. Cap al segle XV sembla que es va construir l’actual Castillet amb totxo massís cuit que li dóna el color vermellós de la façana. Va ser presó d’Estat, lloc de tortura i assassinat en els segles passats i pel bé de la ciutat aquell odiós entorn va anar minvant amb el curs del temps. Actualment, s’ha convertit en un centre d’art contemporani molt freqüentat per als artistes. Guardo de Perpinyà ines-borrables records, i cada vegada que hi penso m’apareix la visió il·lusòria del Cas-tillet, que han fet que estimi tant aques-ta ciutat. A l’any 1930 hi vam viure més d’un any i dos anys més durant el temps de guerra. Dels meus llunyans records d’infant conservo una escena de terror de quan tenia tres anys amb els meus primers focs artificials viscuts i llançats des de dalt del Castillet, que semblaven caure sobre meu amb ensordidores ex-plosions i que em feien amagar espantat enmig dels pares. I el mateix any i molt a la vora del Castillet, recordo l’arribada de la Tour de France a Perpinyà, que venia precedida d’una gran caravana de motos i camions publicitaris i jo no entenia el perquè de tot aquell enrenou i de tantís-sima gent esperant l’arribada d’uns ho-mes que venien en bicicleta.

S’ha fet tard i la Marta es troba cansada del viatge i decidim anar cap a l’Hotel Bristol situat molt a prop del Castillet.y

Com podeu veure a la fotografia que il·lustra aquest comentari, és un pi tallat del nostre passeig de la Mestrança. Segons els promotors i l’Ajuntament, el passeig ha de quedar tal com era. De moment no és així, perquè ja han rebut uns quants arbres. Segur que diran que ja els restituiran, però de moment ja no hi són. Tal com diu el títol de la secció, això ha estat vist i no vist. y


L’estiu de 2013 vaig rebre una trucada de l’Amat Carreras, responsable de conferènci-es del Primer Casino de Blanes. Em convi-dava amablement a fer una xerrada sobre el Blanes medieval, similar en aquella que l’arxiver municipal Antoni Reyes m’havia proposat ja l’any 2010. En aquella ocasió, el tema principal a l’entorn del qual girà la conferència fou la carta de franqueses de la vila, de la qual es commemorava el set-cents cinquantè aniversari. A grans trets, la nova proposta demanava una actualitza-ció i una ampliació de continguts. És el que vaig procurar presentar el passat 17 d’abril al vespre. Ara, com que així se m’ha dema-nat, intentaré fer-ne cinc cèntims.

La pregunta que cal plantejar-se d’entrada és la següent: com explicar què era Blanes a l’Edat Mitjana? La resposta no és senzilla de donar. L’època medieval és francament llarga i ho és prou, de fet, perquè Blanes tin-gui temps d’evolucionar. Se sol considerar que el període medieval va del segle V al XV dC, tot i que n’hi ha que tenen tendèn-cia a estirar-ne els límits per una o altra ban-da, bé cap al segle IV, bé cap al XVI... Per-sonalment no em puc detenir massa a les darreries, ja que la meva recerca doctoral abasta només fins el 1423. En tot cas, val a dir que mil anys són molts, massa i tot per-què no hi hagi canvis. El Blanes del segle XII no era el mateix que el de la segona meitat del XIII. I així podríem seguir.

Per tant, la resposta a la pregunta plante-jada s’ha d’oferir per fases. Per començar, el Blanes medieval era d’alguna manera hereu d’aquell assentament romà fundat al segle I aC al qual es va donar el nom de Blanda. El creixement urbà ens impedeix saber del cert com havia estat en l’ende-mig. El que sí està clar és que en el mo-ment de creació de les parròquies naixeria l’església de Santa Maria. Estava vinculada en un territori tan reduït i tan poc poblat, que passà molt de temps sent sufragània. Des del segle X, a més, aquest territori es-taria sota vigilància dels senyors del castell que s’aixecava al cim del puig de Sant Joan. En ocasions anomenat castell de Forcadell, dominava tota una badia que constituïa el punt fort de Blanes: una zona costanera més o menys tranquil·la, de control relati-vament fàcil, on els vaixells podien carregar

i descarregar mercaderies, i que afavoria el transport en una àrea i en una època en la qual la geografia litoral feia encara molt di-fícils els desplaçaments per terra.

A l’engròs, podem dir que l’enclavament blanenc estava sota domini de tres senyors feudals: els comtes de Barcelona, més tard reis d’Aragó, primer; els vescomtes de Gi-rona, que passaren a fer-se anomenar ves-comtes de Cabrera a partir més o menys de 1150, segon; i, en tercer i darrer terme, el llinatge de cavallers dels Blanes. Els se-gons eren vassalls dels primers (és a dir, que tenien en feu Blanes en nom seu), i els tercers ho eren dels segons. Aquesta era la jerarquia senyorial entrat el segle XIII, quan tot indica que existia una vila primitiva que hauria crescut vinculada al carregador. Pre-cisament fou el tercer en l’escala, el cava-ller Guillem de Blanes, qui convencé el seu senyor, el vescomte Guerau VI de Cabrera (fill del fundador de la vila d’Hostalric), de donar-l’hi l’impuls institucional necessari mitjançant la concessió de franqueses als seus habitants presents i futurs, concessió aquesta que tingué lloc el 18 de febrer de 1260.

Les esmentades franqueses proporcio-naven als vilatans de Blanes avantatges i drets específics, bàsicament exempcions de tipus fiscal i militar. L’objectiu era atrau-re població i mà d’obra a la vila per dina-mitzar-ne una economia en bona mesura artesanal. Els fruits d’aquesta iniciativa es començaren a recollir avançat el segle XIV,

moment en què els vescomtes de Cabrera obtingueren dels reis d’Aragó de la dinastia de Barcelona llicència per atorgar-hi també privilegis de mercat i fira (1349, 1383). Això no vol dir que abans no hi hagués comerç de cap mena, sinó simplement que els se-nyors de Blanes consideraven que aquell havia assolit un volum tal que s’havia de regular i convertir en una font d’ingressos (via impostos indirectes). Tot apunta al fet que, de la mateixa manera que a moltes altres poblacions gironines de l’època, la indústria del drap hi hauria tingut un pes molt important, com el tenia alhora el seu comerç. Malauradament, el tràfic d’éssers humans també hi tenia una certa pre-sència a les darreries del segle XIV. De fet, els esclaus eren encara una «mercaderia» habitual al món mediterrani. A Blanes es detecta sobretot la venda de joves proce-dents dels països riberencs del Mar Negre, però també de presoners de les guerres dels reis d’Aragó contra els rebels de l’illa de Sardenya. D’altra banda, i més enllà d’això, està per veure encara quin fou l’impacte real sobre l’economia blanenca de la con-nexió directa amb Sicília, creada després que al vescomte Bernat IV de Cabrera li fos concedit el comtat sicilià de Mòdica l’any 1392.

Arribat aquest punt, el Blanes de finals de l’Edat Mitjana s’havia transformat en quel-com molt diferent del que havia estat al segle X, o bé al segle XII. No era ja una vila diminuta, necessitada d’impuls instituci-onal per arribar a convertir-se en alguna

Blanes MedievalAlexandre Martínez


[BIBLIOTECA COMARCAL DE BLANES]

• Del 2 al 30 de junyPromocionem la lectura, fomentem la culturaEntitat convidada: Associació Amics d'en Joan Petit

• Del 2 al 30 de junyEXPOSICIÓ de material de l'entitat per tota la Biblioteca, amb la col·laboració de l'Exposició Culleres i forquilles d'Olga Ricad

• Dimarts 3 de juny | 18 hHORA DEL CONTE Tarda de contesamb la Mercè Domènech. A la sala Roberto BolañoI durant la tarda, al vestíbul: Una cullerada de destijos(hi haurà un estenedor perquè cada nen escrigui en una cartolina de color un desig per un nen malalt)

• Dijous 5 de juny | 20 hDIJOUS DE LLETRES I MOTS Los enamoramientosde Javier Marías. A la sala Roberto Bolaño

• Divendres 6 de juny | 17 hTALLER DE PLASTILINA Fons maríamb Artiscle Creacions. Per a nens i nenes a partir de 3 anys.Inscripcions a la Biblioteca. Places limitades

• Dimarts 10 de juny | 19 hXERRADA Recerca en oncologia pediàtricaa l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelonaamb els ponents Dr. Sánchez de Toledo i el Dr. Pep RomaA la sala Roberto Bolaño

• Dimecres 11 de juny | 19 hPRESENTACIÓ DEL LLIBRE. Diario de una mujer maltratadaamb la presència de l'autora, la Sra. Sonia Fuentes Organitza: Plataforma de Dones de BlanesA la sala Roberto Bolaño

• Dijous 12 de juny | 20 hCicle de conferències amb motiu del 50è aniversaridels premis Recvll Escriptors convidats: Vicenç Llorca i Laura BorràsA la sala Roberto Bolaño

• Divendres 13 de juny | 18 hACTIVITAT INFANTIL Taller sobre la igualtatOrganitza SIAD Blanes. A la sala Roberto Bolaño

• Dimarts 17 de juny | 20 hCONFERÈNCIA AULA BLANES Ciència i ciutadania: el projecte Atrapa el tigre. amb l'Aitana Oltra Codina. A la sala Roberto Bolaño

• Dijous 19 de juny | 17.30 hACTIVITAT INFANTIL L'hospital de ninosPorta el teu nino i el pesarem, el mesurarem, mirarem les orelles... i una infermera li farà una fitxa mèdica perquè t'enduguis cap a casa. A la sala infantil

• Divendres 20 de juny | 18 hHORA DEL CONTE Contes castellersamb l'Elisabet Carnicé (presentadora de TV3 del programa Quarts de Nou)

• Dimarts 24 de juny | 18.30 h12a edició de la Festa dels contes de Sant JoanAl Jardí Botànic Marimurtra

• Dilluns 30 de juny | 19 hEntrega de premis del Concurs a la xarxa social Instagram, #itucomestudies (concurs obert del 24 de maig fins el 24 de juny de 2014, coincidint amb l'horari especial per a estudiants en època d'exàmens)

• DONACIÓ DE SANG. A la sala Roberto Bolaño i Biblioteca JoveDijous 19 de juny | De les 17 h a les 21 hDivendres 20 de juny | De les 10 h a les 14 h i de les 16 h a les 20.30 h

[A enda] gcosa més que un mer apèndix del seu carregador. Tampoc és que es pugui parlar d’un gran nucli de població a l’estil de ciutats com ara Girona o Barcelona, modestes alhora quan hom les compara amb grans urbs de la talla de Roma o París. La parròquia seguia sent pe-tita, i malgrat no disposar de xifres de població fiables (cosa perfec-tament normal per a èpoques preestadístiques com la medieval), es podria estimar més o menys en un miler el nombre de blanencs que van habitar la vila, a tenor de les dimensions que solien tenir aleshores poblacions de similars característiques. Tanmateix, està clar que es tractava d’un centre urbà prou important com perquè la flota genovesa, aliada dels castellans, es molestés a incendiar-la du-rant l’anomenada guerra dels Dos Peres, que enfrontà les Corones d’Aragó i de Castella entre 1356 i 1365.

No eren aquests els primers atacs que patia la vila de Blanes. Ja en el passat els seus habitants havien experimentat les desagradables conseqüències de la manca d’unes defenses permanents. Per això mateix el 1356 reclamaren, a través del seu senyor Guillem de Bla-nes, permís reial per cobrar impostos indirectes amb els quals finan-çar la construcció de muralles. I cal dir que l’aconseguiren. Amb el temps, la necessitat d’organitzar-se per fer front al finançament, i la presa de consciència d’una certa identitat política local, féu que emergís un govern (o embrió de govern) municipal. Aquest estaria format per veïns sobretot benestants de la vila: homes que es bene-ficiaven de les franqueses que els seus senyors els havien anat ator-gant i ratificant en el decurs dels decennis, i que tenien una certa posició econòmica i social. Més tard, quan en la dècada de 1380 els vescomtes de Cabrera compressin la totalitat dels drets senyorials sobre Blanes i Palafolls als seus sotsfeudataris (el que incloïa els Bla-nes!), el pagament l’hagueren de fer els mateixos vilatans. La solució que trobaria aleshores el municipi seria finançar aquest pagament mitjançant l’emissió de deute públic (bàsicament, ingressant sumes de diners a canvi d’una pensió anual de durada variable).

El fet que els blanencs haguessin de finançar una compravenda que beneficiaria sobretot els seus senyors, mogué Bernat IV a negociar. No està clar quan començà a funcionar el primitiu règim municipal de Blanes. Allò que és segur és que les necessitats de finançament dels projectes dels vescomtes de Cabrera hi tingueren molt a veure. Els blanencs havien de tenir cert marge de maniobra per gestionar aquests afers, i, a més, havien de sentir que seguien rebent com-pensacions a canvi dels seus esforços fiscals i financers. D’aquí que amb el temps s’anés engreixant el Llibre de la universitat de la vila de Blanes (on universitat equivalia a la comunitat de veïns, a l’univers de la gent d’un lloc determinat amb privilegis específics), que l’insigne Josep Maria Pons i Guri acabaria editant l’any 1969. Gestos que, en definitiva, pretenien agilitzar el finançament d’obres de les dimen-sions del palau vescomtal. O bé les d’una font gòtica que finalment s’ha d’atribuir a Bernat Joan de Cabrera i no a la seva esposa Violant de Prades. Construccions aquestes que han perviscut, amb major o menor fortuna segons el cas, com vestigis d’una època, la medieval, en la que Blanes passà progressivament de ser un llogaret acarat al mar, a una vila amb la vista posada en la Mediterrània Central, allà a on els seus senyors seguien jugant-se el prestigi al servei dels reis d’Aragó. y


PhilomenaCINEMA // Salvador Montalt

Sinopsi: La Philomena Lee, una dona irlandesa ja gran, porta més de cinquanta anys buscant el fill que unes monges irlandeses van vendre a una família nord-americana. Martin Sixsmith, antic corresponsal de la BBC a l’estranger i exdirector de comunicació del govern de Tony Blair, accepta de fer un llibre d’interès humà sobre aquest cas, i es posen d’acord per mirar de saber el que va passar amb aquell fill, començant un viatge que els du fins als Estats Units.

La Philomena és creient, catòlica; en Martin Sixsmith, no. Ella malda per saber del fill que li van prendre –«encara que no hi pugui parlar», diu–. En Martin, periodista, fins en els moments de més intimitat amb Philomena, no deixa de buscar elements per a la història que ha d’explicar al seu reportatge. Aquestes diferències conformen un aspecte especialment interessant del gruix temàtic del film.

Stephen Frears condueix la pel·lícula de manera ben fluïda, amb una realització molt competent, aconseguint que el relat passi com una exhalació, que entretingui i emocioni, sense caure en sentimentalismes ni grinyoli, malgrat els innombrables punts melodramàtics que presenta la història. I compta amb unes interpretacions

excel·lents de Steve Coogan i, sobretot, de Judi Dench.

De manera expeditiva, el cineasta es treu de sobre els cosits narratius d’aquesta història. Tot, en aquest film, és ple de coincidències, sorts propiciades per l’atzar, canvis de voluntat providencials... perquè la narració avanci. Com que es basa en fets reals, podem concedir-li que la vida és així, plena de casualitats. però cinematogràficament s’aguanta perquè la força fílmica rau no pas en el relat dels esdeveniments, sinó en el lligam i les diferències entre els dos protagonistes principals: la dona que busca el fill i el periodista que busca el reportatge.

Podríem parlar de la diferència entre el vincle emocional de la dona amb el fill que

vol retrobar i la racionalitat, la distància, que pot tenir el periodista envers els fets que es van desvelant. Fins i tot, podem reflexionar sobre els moments que la raó faria desistir la dona de la seva dèria i aquells altres en què les emocions duen el periodista a estar disposat a renunciar al llibre, per respecte a la dona i al seu fill, o a enrabiar-se pel que han arribat a fer aquelles monges. Permeteu, però, que em centri en la relació de tots dos respecte al pecat i el perdó.

Dues escenes em semblen especialment significatives. En una, Philomena és al confessionari d’una església nord-americana. Hi ha volgut anar per confessar-se, malgrat que el periodista li ha retret que ho volgués fer, malgrat que li hagi recriminat aquesta pràctica catòlica, quan

Títol:Philomena

Direcció: Stephen Frears

Guió:Steve Coogan i Jeff Pope, adaptació del llibre

The Lost Child of Philomena Lee, de Martin Sixsmith

Repartiment:Judi Dench (Philomena Lee), Steve Coogan

(Martin Sixsmith).

Estrena a Blanes: 10 d’abril de 2014, Sala 3 dels Ocine Blanes.


Benvolguda Madre, Després de deixar que el meu enuig es vagi dissipant, penso

que ja és hora de poder parlar i dir-ne el que crec, que no s’ha fet bé.

Ja sé que la teva autoritat obliga moltes vegades a fer certes coses que potser

no t’agraden, però per això està la honradesa amb un mateix i la dignitat per

fer-les o no.

El dia 1 la sorpresa va ser gran quan ens van informar que les madres del Cor de

Maria marxaven per sempre a Olot. Ens vàrem acostar juntament amb dues ami-

gues i, la veritat, no podíem creure el que estàvem mirant: tres cotxes carregant

les pertinències de les Madre Maria, Carmen i Núria, semblava la fugida d’Egipte.

Ens van dir que entréssim a la saleta per parlar amb elles, ja que les altres ma-

dres tenien molta feina amb tot el tragí. No van tenir temps de trucar a antigues

alumnes, perquè ja marxaven, aquell moment. Les coses no es fan així i menys

els que ens diem cristians.

Crec que aquesta petita comunitat es mereixia un comiat per part de les anti-

gues alumnes i de la població per tots aquests anys d’ensenyança.

Van marxar sense cap calor humà, d’unes formes impròpies de persones que

han donat part de les seves vides al Col·legi.

Ho sento Magdalena, aquest procés no em val, per moltes raons que em vas dir,

igualment et recordo el fet de treure la petita capelleta, que els petits obrien els

seus cors a Jesús. Aquest és l’ideari cristià? Jo crec que no.

Una altra manera és posar-se en el lloc de les madres, això sí, amb un lleuger

avantatge, jo no em dec a l’obediència i puc dir-te molt clarament que ho vas

fer molt malament. I he sentit dintre el meu cor el seu dolor. No creus que fóra

millor, quedar-te sols dos dies amb elles i nosaltres organitzaríem el seu comiat

amb les antigues alumnes, tal com es mereixien?

Crec que amb aquest fet ha mancat l’amor, la comprensió i el diàleg, que es

mereixia tant aquesta petita comunitat com les exalumnes. y

Montserrat Valls

Carta a la Madre Magdalena

CARTES AL DIRECTOR

la dona ha estat fent tot el que ha pogut per retrobar el fill i, en canvi, va ser l’Església que li vengué el nen. El que els dirà Déu si entren un o l’altre en aquella església ha posat fi a la discussió. Decidida, la dona hi ha entrat; però quan arriba l’hora, de la seva boca no en pot sortir ni un sol mot i plora desconsoladament, malgrat que (o perquè) el capellà li diu «Déu et perdonarà». De què? Qui ha de perdonar a qui? Quin sentit té el perdó?

A l’altra escena, Philomena perdona la germana Hildegarde, davant la perplexitat absoluta del periodista. El pecat d’aquelles monges és diàfan. No tan sols perquè li van prendre el fill fa més de cinquanta anys, sinó també per tot el que han anat fent després. El periodista s’esgarrifa de fins a quin punt són malignes aquelles monges –i així ho diu a la seva editora– i quan, volent saber-ne el motiu, ho pregunta a la germana Hildegarde, aquesta respon en termes gairebé de pecat original: el vot de castedat l’apropa a Déu tota la vida i, en canvi, el fill de Philomena és fruit del pecat luxuriós de quan era joveneta, que ha d’expiar tota la vida. Per al periodista és escandalós; per a Philomena, motiu de perdó. Ell no és catòlic i no entén el sentit que té perdonar. Ella n’és i, perquè reconeix el pecat de les monges, els el perdona; cosa que no vol dir oblidar-lo. Per això, quan el periodista conclou que tot plegat és un assumpte íntim entre Philomena i el seu fill, una mica un terreny on no t’hi vulguis ficar; ella el sorprèn, demanant-li que la història surti a la llum. y


Albert Manent Segimon: memòria i llegat d’una figura immensa de la nostra cultura

LLENGUA I LITERATURA // Antoni Coll

El proppassat mes d’abril, la nit del dia 14, dilluns sant, moria a Barcelona, a l’edat de 83 anys, Albert Manent Segimon, figu-ra clau de la revitalització de la llengua i la cultura catalanes que va destacar per l’activa resistència cultural contra el rè-gim de Franco. Una personalitat eminent que es definia ell mateix com a hereu del noucentisme. Era fill de Marià Manent, un representant eximi d’aquest període fe-cund de la nostra història cultural que va donar noms excel·lents que han establert les bases de la nostra cultura actual. Sense la creativitat i els projectes d’homes com Enric Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Carles Riba, J.V. Foix, Marià Manent i molts altres, no s’hau-ria pogut reprendre la vitalitat de la nostra llengua i cultura després del llarg parèntesi de repressió infligit pel règim anihilador del general espanyol Franco.

Albert Manent és la persona que està en el pont entre el final de la guerra i la represa de la catalanitat. Pertany a la generació dels que es van posar a lluitar quan semblava absolutament impossible vèncer.

Escriptor, filòleg i historiador, va excel·lir com a activista de la llengua, la cultura i la política en la qual exercí responsabili-tats institucionals. Assessor del president de la Generalitat, va tenir diversos càrrecs en l’administració de Jordi Pujol des d’on va impulsar l’Arxiu Nacional de Catalunya. Fou director general d’Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura i director del Centre d’Història Contemporà-nia de Catalunya (2000-2004).

Home que estimava profundament Cata-lunya i l’Església, fou autor d’una extensa i important obra escrita (una cinquantena de llibres i un miler d’articles). Dugué a

terme una importantíssima tasca de docu-mentació històrica de la vida clandestina d’aquest país durant l’etapa de la dictadura franquista. Va rescatar de l’oblit fets, llibres i persones. Va dedicar grans esforços a crear un fons documental (fulls, circulars, docu-ments, butlletins, etc.) avui conservat a l’Ar-xiu Nacional de Catalunya relacionat amb la lluita antifranquista en els àmbits de l’Es-glésia i la cultura.

Va impulsar i coordinar el Diccionari d’His-tòria Eclesiàstica de Catalunya (obra en 3 volums, més de 400 entrades, 200 col·la-boradors) que ofereix dades sobre perso-nes, entitats religioses i sobre matèries, fets històrics i moviments en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense.

Albert Manent estudià dret i filologia a Bar-celona. Formava part de la generació dels anys 50 vinculada a la revista Curial que va reivindicar una nova fornada poètica i va coincidir amb Josep Maria Espinàs, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Ramon Folch i Ca-marasa. Va iniciar projectes literaris de gran transcendència per als fonaments culturals del país: Enciclopèdia Catalana, segona etapa de la revista Serra d’Or, 1959.

Als anys 60 començà a escriure biografies de personalitats del noucentisme. Era fill biològic i literari del seu pare, l’escriptor Marià Manent (1898-1988). Va ser el seu bi-ògraf i també de J.V. Foix, Josep Carner, Sal-vador Espriu, Fèlix Millet i Carles Riba. Autor d’una desena de biografies i de 90 retrats de literats, erudits i polítics.

En el món acadèmic és reconegut pels seus assajos sobre literatura catalana con-temporània en estudis sobre història cul-tural recollits a Literatura catalana en debat (1969), Literatura catalana a l’exili (1978), L’Església clandestina durant la guerra civil (1936-1939), escriptors i editors del nou-cents (1984) amb Josep Raventós i Giralt, Nou-centisme a l’exili (1997), Bibliografia catalana dels anys més difícils 1939-1943 (1988), amb Joan Crexells, Bibliografia catalana: cap a la represa 1944-1946 (1988).

En la faceta de lingüista segueix l'estela del mestre Joan Coromines. Té estudis sobre toponímia i lèxic dialectal i popu-

lar. Era membre de la societat d’Onomàs-tica.

En reconeixement a la seva ingent de-dicació a la revitalització de la llengua i la cultura, l’any 2011 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest fou el coro-nament de tots els guardons de què va ser mereixedor tot al llarg de la seva trajectòria com a activista i promotor de la nostra cul-tura. Premi Serra d’Or d’assaig (1970), Premi Josep Pla (1987), Premi Ramon Llull (1988), Premi Ramon Trias Fargas (2003), Medalla al Mèrit Cultural (2003).

La seva trajectòria arrenca des de la poesia de joventut fins al compromís polític i aca-dèmic. Inicia la seva creació literària amb l’Antologia poètica universitària (1949) i amb dos reculls poètics de caire simbolista amb tocs avantguardistes, Hoste de vent (1949) i La nostra nit (1951). Vers el 1959 s’orienta cap a la història literària i la crítica. Compon biografies de figures eminents com Carles Riba (1963), Josep Carner i el noucentisme (1969), Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1969), J.V. Foix (1993) i del seu pare Marià Manent: Biografia íntima i literària (1995) amb la qual guanyà el premi Ramon Llull.

Conrea el retrat literari en obres com El molí de l’ombra (1986), Solc de les hores (1988) premi Josep Pla, Semblances contra l’oblit (1990), Retorn d’abans-d’ahir (1993), En un replà del meu temps (1999).

L’actitud d’Albert Manent envers la realitat de la nostra llengua queda reflectida en unes declaracions seves: «Pel que fa a la llengua, sóc molt contrari als ploramiques i als Jeremies; en cultura, estem millor que mai, i, respecte al país, hem recuperat les institucions dels anys 30, però cal més so-birania, independència pròpia i, sobretot, més consciència nacional».

Aprenem de la tenacitat i il·lusió d’Albert Manent i treballem, ara més que mai, da-vant de les moltes situacions que des de diverses instàncies malden per enrarir i di-ficultar la normalitat de la nostra llengua i cultura.

Sapiguem recollir el seu llegat per mante-nir la vitalitat de la nostra llengua i cultura. y


El mes passat vam començar a veure que avancem en la millora de Kuwonku gràcies a diferents donacions i al treball dels ho-mes del poble. Vull indicar que és estrany parlar del treball dels homes en una cultura on la càrrega de feina la porten les dones, ja que són elles les que desenvolupen totes les activitats de la vida diària. En aquest cas ha estat en Maddi, acompanyat d’en Jala-mang, el que ha tirat endavant força tas-ques al mateix temps que en Pere i Roser eren a Blanes. Algunes us les expliquem a continuació.

En primer lloc tornem a parlar de la premsa d’oli de cacauet i l’èxit que està assolint. No és estrany que treballin tantes hores, ja que un sac de cacauet, a la zona de Kuwonku, es paga a 700 dalassis. D’aquest sac es tre-uen 20 litres d’oli,que al mercat es venen a 1.200 dalassis. És clar que es paga una pe-tita quantitat per fer servir la premsa però, tot i així, el benefici és notable i la gent s’es-pavila per aconseguir oli per al seu consum i per vendre. Com a indicatiu us diré que en aquests moments un sac d’arròs, que és el seu aliment bàsic, es ven a 1.200 dalassis, el mateix valor de la venda de l’oli. Cal ex-plicar, per fer-nos una idea, que 1 euro es canvia per 50 dalassis aproximadament. És una moneda molt variable i l’euro està fort darrerament. Ara bé, també s’ha de con-siderar que un salari normal no arriba al 2.000 dalassis mensuals.

Un altre aspecte a tenir en compte és que, en haver rebut una bona part de la dona-ció d’Hora de Ayudar, hem pogut comprar i instal·lar els panells solars i les bombes corresponents per donar aigua a l’abeura-dor. La sorpresa ha estat gran. La quantitat d’aigua que es pot bombejar és tanta que el pou on anava, aquell fet a la manera tra-dicional i de poca fondària, queda esgotat en poques hores. Així doncs, s’han traslla-dat al pou de tub que és més fondo i dóna més cabal. És tanta la quantitat que extreu aquest sistema que en aproximadament 3 hores s’omple el dipòsit de l’abeurador i les vaques es poden acostar a beure 3 cops al dia sense problemes.

Com que la quantitat d’aigua dóna de so-bres per a l’abeurador, han connectat el dipòsit de la casa i el sistema de reg. Ràpi-

Avancem!BLANES PER KUWONKU // Rafa Beneyto

dament han plantat síndries i melons per aprofitar-ho. Tornem a tenir possibilitats de fer una collita d’allò que interessa al poble i que no podíem fer a causa del preu del gas-oil necessari per al generador. El sol és gratuït i molt abundós a Kuwonku.

El proper pas és reduir el preu per vaca que ve a l'abeurador, 15 dalassis al mes per vaca, ja que ara només cal considerar el cost de la persona que s’encarrega de l’abeurador i el cost del manteniment de la instal·lació.

Estem molt contents. La major part de la feina i l’organització ha estat feta pels habi-tants de Kuwonku, dirigits per en Maddi i la nova adquisició d’en Jalamang, que ho fa voluntàriament.

Dos projectes ens queden per fer. En pri-mer lloc, construir un galliner d’unes certes dimensions en els terrenys de la Coopera-tiva per tenir ous i carn i millorar la dieta, fonamentalment dels nens, en el consum de proteïnes. Aquest es posarà en marxa quan en Pere i Roser tornin al juny.

L’altre és una mica més complex. A la Co-operativa comencem a tenir diferents mà-quines, a més del cotxe i els tractors, que poden ser llaminers per a algun malpensat. Necessitem millorar la vigilància de tot i per fer-ho hem pensat que, tal com vol ell mateix, en Maddi es traslladi a viure en una casa que construiríem per a ell i la seva família en els terrenys propers a les mà-quines i dintre dels quals té la Cooperativa. Actualment està vivint a la casa de la Coo-

perativa però no serà possible quan arribin tots els voluntaris que hi van aquesta pri-mavera. Aprofitant que ja estem en obres i considerant que en Daouda, el mecànic, viu a Basse i ha de venir cada dia en moto, també faríem un edificació per a ell i la fa-mília enganxada a l’anterior. No és simple ni barat. Tampoc penseu en els preus de Catalunya, es tractaria d’un cost total entre 30.000 i 40.000 euros i inclouria els panells solars per a la llum i aigua potable junta-ment amb les instal·lacions sanitàries. Si veieu alguna possibilitat d’ajuda, en qual-sevol aspecte, estaríem molt agraïts.

Tot això continua creixent, no hem acabat i encara ens queda la compra d’un molí per farina de mill o blat de moro, evitant així part de la feina de les dones que les con-demna a patir dolors i mals d’esquena. Al mateix temps, per continuar evitant feina a les dones, fóra bo trobar una màquina per pelar el cacauet i que no s’hagi de fer a mà com en aquests moments. Alliberar temps de les dones i els infants permet augmen-tar el temps de la seva educació i millora de vida.

Com sempre, esperem la vostra ajuda i ja coneixeu el nostre compte: 2100-0310-48-0200234982.

També podeu contactar amb mi a través del correu electrònic [email protected] per qualsevol informació.

Moltes gràcies a tots. y

mailto:[email protected]

mailto:[email protected]


ENTREVISTA A

Oriol FrigolaCALAIX LITERARI // Mònica Rabassa Vázquez

Comencem de zero: Oriol Frigola ha guanyat un premi de física i es prepara per a l’Olimpíada iberoamericana que se celebrarà a Paraguai. Com has arri-bat fins aquí i què representa tot això per a tu? Rebre la medalla d’or a l’Olimpíada Espa-nyola de Física no ha sigut fàcil: ha requerit dedicació, esforç i esperit de superació. Tot va començar quan l’any passat, fent 1r de batxillerat, vaig decidir participar a les olimpíades de física catalanes. Una mica motivat pel fet que aquesta matèria se’m donava bé i per la possibilitat d’afrontar un repte pensat per als estudiants un any més grans que jo. La fase catalana em va anar molt bé i, per sorpresa meva, vaig quedar classificat entre els 21 millors per passar a la fase nacional (Olimpíada Española de Físi-ca) a Lleida. El nivell allà era molt més avan-çat del que jo tenia amb els coneixements de l’institut així que em vaig preparar el temari pel meu compte tan bé com vaig poder. Els resultats aquest cop no van ser tan bons, de fet, vaig ser l’únic català sense premi. Això em va frustrar una mica perquè hi havia posat molta dedicació en la prepa-ració de les proves. De totes maneres no vaig abandonar i vaig decidir que l’any següent ho aconsegui-ria. La fase nacional va ser a la Corunya. L’examen constava d’una part teòrica i una part pràctica, les quals duraven aproxima-dament unes 7 hores en total (potser per

això es diu Olimpíada). La prova em va anar molt bé i això es va veure reflectit en l’en-trega de premis: havia quedat classificat entre els deu primers i passava a represen-tar Espanya a la fase iberoamericana.

La teva trajectòria evidencia que tens un gran interès per la física. Quan i com va començar aquesta passió? Crec que és difícil determinar quan va començar aquest interès ja que ha sigut sempre present des de ben petit. Sempre m’havien agradat les pel·lícules de l’espai, havia jugat moltíssim amb la Lego a cons-truir naus... Més tard em van comprar un telescopi, vaig llegir alguns llibres de divul-gació i vaig començar a aprendre coses de física a partir de les preguntes que hem feia del món. Penso que és com preguntar-se on neix un riu ara cabalós, el seu origen és més aviat incert, amb aportacions de molts rierols, afluents que contribueixen a fer-lo créixer i donar-li força, potser solament es pot as-segurar que aquest riu surt de la terra, de dins teu.

Tinc entès que el teu treball de recerca porta per títol «Dinàmica del sistema solar» i que a més, en un futur vols es-tudiar Enginyeria Aeroespacial. En-tenc, doncs, que, de la física, aquest és l’àmbit que més t’agrada. Què et crida l’atenció?

L’espai és un lloc misteriós i apassionant, m’agrada que és un lloc on conflueixen l’aventura amb la ciència. Trobo molt inte-ressant com el sistema solar, i les nostres ga-nes d’anar més lluny, ens obliguen a crear noves tecnologies, on la física hi té molt a veure. Potser aquesta necessitat per conèi-xer i explorar prové, seguint amb la metàfo-ra d’abans, de l’afluent de l’escoltisme.

Molts professionals científics han arri-bat a la conclusió que alguns fets quo-tidians com les relacions humanes són processos fortament influïts per la quí-mica. És per això que gairebé ja forma part de les expressions populars l’ora-ció «tot és química». Què en penses? Quin paper hi juga la física? Estic d’acord que la química juga un gran paper en la vida quotidiana i que influeix en els processos del cervell. Hi ha qui diu que la biologia s’explica amb la química, i que aquesta s’explica a partir de la física. I a la vegada la física s’explica a partir de les matemàtiques. De totes maneres jo crec que la física, tot i dirigir el món, en les se-ves explicacions ens pot semblar que parla d’una altra realitat. Ja ho deia l’astrofísic bri-tànic Sir Arthur Stanley Eddington amb la paradoxa de les dues taules. Ell deia que en mirar una taula en veia dues: la científica, composta per àtoms, majoritàriament bui-da i incerta; i la del sentit comú, la taula de fusta, massissa i tangible. y


ENTREVISTA A

Arnau BlanchExploreBlanes és una aplicació per a te-lèfons mòbils que pretén funcionar de guia turística per als visitants del poble o per a aquells que vulguin saber més coses. Com se’t va ocórrer la idea de fer una aplicació amb aquestes caracterís-tiques? Abans de començar el desenvolupament, havia de buscar un tipus d’app útil i que em veiés capaç de desenvolupar. Vaig pen-sar en apps que no existissin i que tingués algun factor que em motivés a crear-la, llavors vaig decidir crear una aplicació tu-rística de Blanes. Tot seguit, vaig fer una petita recerca de les apps turístiques més descarregades i vaig redactar una llista de les característiques que considerava més útils. Llavors vaig començar a desenvolu-par la part principal (la guia turística) i, més endavant, vaig haver de descartar algunes característiques, ja que no em veia capaç d’incloure-les a l’app.

Entenc que l’aplicació ExploreBlanes és la part pràctica del treball de recerca. De què consta la part teòrica? La part teòrica consta de tres apartats on intento destacar tres punts de l’evolució dels telèfons mòbils. En el primer apartat, faig una síntesi de la història de la telefo-nia mòbil on parlo dels seus antecedents i de les quatre generacions en les quals s’ha dividit aquesta evolució. El segon apartat tracta de l’evolució dels sistemes operatius

mòbils més importants que hi ha hagut. De cada un en comento els canvis més importants de cada versió. La tercera part de la memòria és una anàlisi de la situació actual de la telefonia mòbil (a través de grà-fiques i estadístiques) segons operadors, sistemes operatius i fabricants.

Després d’acabar una etapa has de prendre noves decisions. Aquest treball t’ha ajudat a decidir el teu futur o ja te-nies clar que els teus estudis estarien relacionats amb les noves tecnologies? La veritat és que des de petit la informàtica ha estat la meva afició ja que és un món que m’ha permès crear molts projectes de forma autodidacta com ara pàgines webs. Per tant, es podria dir que des de petit ja que tenia clar que el meu futur professional estaria relacionat amb l’enginyeria informà-tica i, en els últims anys, el meu creixent interès en les noves tecnologies i aquest treball de recerca m’han ajudat a reafirmar la meva voluntat.

Avui en dia, els mitjans de comunicació i els professionals de la salut, ens aler-ten constantment dels efectes que pot tenir una addicció a les noves tecnolo-gies, però és cert que aquestes ens han aportat grans avenços. Com valores aquesta controvèrsia? De quina mane-ra creus que es podia gestionar?Personalment, crec que s’està fent un gra

massa amb l’addicció a les noves tecnolo-gies. Penso que les noves tecnologies són un mitjà que ens permet ser més actius i relacionar-nos més amb els nostres amics i familiars. En el meu cas, les noves tecno-logies em permeten mantenir un constant contacte amb els meus amics, cosa que em seria impossible mantenir sense elles, ja que no tinc gaire temps de trobar-me amb ells entre setmana.Crec que els mitjans estan exagerant molt aquest tema, penso que encara hi ha un cert rebuig o fòbia cap a les noves tecnolo-gies. El fet que les noves tecnologies englo-bin moltes coses pot fer que es vegin com a addictives, però simplement és una nova forma de fer aquelles coses que abans fè-iem físicament. y

Gràcies als dos per la vostra disposició.Us desitgem molta sort en aquests projectes i a tots els que us proposeu!


Esports i societatCRÒNIQUES MUNICIPALS // Joan Ferrer i Bernat

Ple absolut al IX Cros Escolar de Blanes

«La crisi posa en perill l’atenció als discapacitats intel·lectuals»

Inicialment estava previst que els partici-pants fossin 600 alumnes de les escoles i instituts de Blanes, però l’allau d’inscripci-ons va fer necessari ampliar aquest nom-bre per poder donar resposta a la deman-da i complir les expectatives dels joves corredors.

Les graderies del que en pocs me-sos serà el camp de futbol de la Ciu-tat Esportiva es van omplir de gom

a gom per veure les evolucions dels joves atletes, de P-5 a 4t d’ESO. El IX Cros Escolar l’ha organitzat en-guany l’Ajuntament de Blanes amb el suport del Grup Fondistes Bla-nes i el Consell Comarcal de la Selva. La competició va incloure un total de nou curses que van cobrir un nombre de vol-tes al circuit en funció de la categoria dels

participants. La distància més curta va ser de 500 metres, i la més llarga de 1.650 m. Així, primer van competir junts infantils i cadets; i després van anar realitzant-se les curses d’alevins, benjamins i preben-jamins, categories masculina i femenina. La novetat va ser una cursa oberta de nens i nenes, pares i mares, i tothom qui tin-gués ganes de donar una volta al circuit. El lliurament de premis als primers classi-ficats el va encapçalar l’alcalde accidental, Nicolás Laguna, acompanyat de la con-sellera d’Esports del Consell Comarcal de la Selva, Isabel Lozano, i del regidor d’Es-ports de l’Ajuntament de Blanes, Xavier Marcos. Al marge dels premis atorgats als tres primers de cada categoria, tots els corredors i corredores sense excep-ció, pugessin o no a podi, van rebre una medalla en record de la seva participació. Els 10 primers classificats de cada catego-ria han quedat automàticament seleccio-nats per competir al Cros Jocs Emporion que es disputarà el proper 31 de maig a Figueres. D’aquesta manera, els diferents centres escolars del municipi estaran re-presentats per un total de 100 joves corre-dors a la prova que es farà a l’Alt Empordà. y

Són paraules del blanenc Eduard Vilà, que aquest mes de maig ha presentat el llibre Caminant enmig de somnis. Es tracta d’un llibre en català editat per Gregal sobre la discapacitat intel·lectual. La protagonista és l’Anna, la filla de l’autor del treball. A part d’explicar les anècdotes de l’Anna, Eduard Vilà, també incideix en el moment pel que passen les persones amb discapacitat intel·lectual i les entitats que

treballen per ajudar-les, «en aquests mo-ments de crisi, tornem enrere. Les entitats que treballen amb persones discapacita-des tenen molts problemes per tirar enda-vant i oferir els serveis que es requereixen».Segons Eduard Vilà, quan neix un fill amb discapacitat intel·lectual, es passa per diver-ses etapes, «la primera és de dol, després arriben moltes preguntes sense resposta i, finalment, t’adones que el teu fill et dóna

molt i que ell et necessita, però tu també».Editar un llibre, segons Vilà, no és gens fà-cil, «econòmicament és un desastre. En aquest cas, però, el que compta és el sen-timent. L’editorial Gregal ho va veure amb bons ulls des del primer moment». L’edició en català és de 750 exemplars. Vilà treballa en aquests moments perquè tam-bé hi hagi una edició en castellà.y

Imatge de la tribuna principal del futur camp de futbol. Foto Pili Paz.


29 de maig de 2014

Jordi Llavina

El dijous 29 de maig en el marc del cicle de conferències que celebren els cinquanta anys dels Premis Recvll, podrem gaudir de la visita de Jordi Llavina a la Biblioteca Comarcal de Blanes.

Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 19 de març de 1968) és escriptor, crític literari, presentador de ràdio i poeta. Al llarg de la seva obra ha con-reat narrativa breu, novel·la i poesia, a més de nombrosos articles a revistes o diaris. Llavina ha estat guanyador de premis com el Josep Pla per Nitrato de Chile, Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador, el premi Crítica Serra d’Or de poesia per Diari d’un setembrista o els Pre-mis Recvll.A banda de la seva obra i dels seus guardons, cal destacar que a principis de març, Jordi Lla-vina va ser nomenat comissari de l’Any Vinyoli, any en què ens trobem i el qual commemora el centenari del poeta i el trentè aniversari de la seva mort.

Aquesta pot ser una bona ocasió per endin-sar-nos en la seva obra i conèixer una mica més l’escriptor.

Us esperem a la Biblioteca!

2001 Josep Pla per Nitrato de Chile

2006 Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador

2007 Premi Alfons el Magnànim de poesia per Diari d’un setembrista

2008 Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Diari d’un setembrista

2011 Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Entrada de fosc

Pòdium a la culturaA Jordi Llavina, poeta i escriptor,

guanyador d’un Premi Recvll, que farà una xerrada el proper 29

de maig, amb motiu dels actes conmemoratius del 50è aniversai dels Premis Recvll, a la Biblioteca

Comarcal.

A Aitor Roger per Els nous blanencs. Joves i immigració,

llibre i exposició fotogràfica on s’analitza el fenòmen migratori

a la nostra vila. L’exposició es pot veure al vestíbul de la

Biblioteca Comarcal.

A Josep M. Fonalleras, escriptor i periodista gironí, pel Premi Serra d’Or de novel·la per l’obra Climent, que ha

obtingut recentment.

Blanes poètic literariCIRCUMLOQUIS DE CANYA I CORDILL // Joan Adell Álvarez

Tot i que em serà difícil defugir les emocions personals, vull parlar-vos de la reeixida trobada literària del dia cinc de maig. No us en faré una crònica de l’esdeveniment, tasca que el periodisme local ha fet abastament. Allò que sí voldria remarcar és l’esclatant èxit de la convocatòria, que va excedir totes les previsions dels organitzadors: més de trenta persones entre autors, lectors, actors, músics i fotògrafs, van convertir la trobada en una autèntica festa cultural. Això va tenir un cost impossible de preveure: la Sala de Plens de l’Ajuntament ens va quedar petita, tan petita que molta gent va tenir la bona voluntat de resistir dempeus, amb l’esquena recolzada a la paret, fins l’acabament de l’acte. Des d’aquí, a tots ells, en nom propi i dels organitzadors, els demano perdó i els dono les gràcies per la seva comprensió.

A banda de l’aforament del local, segura-ment vam cometre altres errors. La sala era prou petita perquè ens arribessin alguns comentaris crítics, absolutament legítims, però que ens van doldre, malgrat enten-dre’ls. Sabem que algunes persones es van sentir injustament marginades, però res més allunyat de la nostra voluntat. Avui, a pilota passada, crec que el nostre gran error va ser infravalorar el nivell intel·lectual de la població de Blanes. Entre tots, hau-ríem de fer l’esforç de mirar el mig got ple a fi de no caure en les mateixes equivoca-cions, perquè crec que actes com el del dia 5 s’han de repetir, per no dir institucionalit-zar, i no només en l’àmbit de la literatura, sinó també en el terreny de la música, les arts plàstiques, etc. Blanes s’ho mereix i, de recursos humans, hem pogut comprovar que no ens en falten. y

Foto: Jordi Roig

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gelida

http://ca.wikipedia.org/wiki/Alt_Pened�s

http://ca.wikipedia.org/wiki/1968

http://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_Josep_Pla_de_narrativa


L’empresa de Blanes Cervesa Marina va celebrar la inauguració oficial de les seves instal·lacions situades al barri de Mas Florit, des-prés que posar-les en marxa fa un temps. Durant el matí es va fer la inauguració més oficial i a la tarda es va celebrar una jornada de portes obertes on tothom qui va tenir curiositat per conèixer les interioritats d’aquesta empresa blanenca va poder fer-ho durant unes hores. y

BLOGBLANES.COM – 7/05/2014

Un any més va tenir lloc el tradicional Concurs de Murals al Carrer el dis-sabte 26 d’abril, aquest any amb la participació de 850 noies i nois de les escoles de Blanes i acompanyats d’un dia esplèndid. La canalla, amb molta afició, va pin-tar més de 100 murals, la majoria d’ells amb la temàtica de Sant Jordi i el drac. El primer premi en la categoria de 8 a 10 anys va ser per als alum-nes del CEIP Quatre Vents i en la categoria d’11 a 12 anys per als del CEIP Mn. Joan Batlle. L’entrega de premis es va fer l’endemà diumenge i va comp-tar amb la participació, per animar la festa, de la Bandeta i la mini Bandeta de l’escola de música del Col·legi Sta. Maria. y

El passat dia 7 de maig va tenir lloc a la Casa Saladrigas la presentació del lli-bre Dones de vidre de l’autora blanenca Montserrat Medalla. Mestra, psicope-dagoga i logopeda de professió, va co-mençar a escriure a través de la xarxa i, en veure que els seus relats agradaven a la gent, va participar en relats conjunts. Ha estat guanyadora del Premi Dona Més Dona, Relatsencatalà.com i fina-lista a l’edició dels Premis Recvll l’any 2007. Ha participat també en l’edició de novel·les col·lectives. Mònica Rabassa va presentar Dones de vidre remarcant el seu caràcter anticonvencional, per-què trenca amb els estereotips que la societat veu com a normals. El llibre ve prologat per Joan Adell i es pot trobar a diverses llibreries de Blanes. y

CERVESA MARINA INAUGURA INSTAL·LACIONS

CONCURS DE MURALS AL CARRER

PRESENTACIÓ DONES DE VIDRE

Fotos: Jordi Roig

Foto: Jordi Roig


El dissabte 10 de maig es va fer al passeig de mar de Blanes la presentació de la nova delegació de la Fundació Oncolliga Girona a Blanes. Aquesta entitat fa 20 anys que dóna servei a Blanes i ara es reforçarà amb un equip format principalment per voluntàries que engegen amb molta il·lusió aquesta nova delegació.

La Fundació Oncolliga Girona, lliga catalana d’ajuda al malalt de càncer, té com a finalitat millorar la qualitat de vida de les persones afectades de càncer i dels seus familiars a les comarques de Girona.y

BLANESALDIA.COM – 6/05/2014

El Teatre de Blanes va allotjar un espectacle que ja ha esdevingut tot un referent al municipi entre els alumnes que assisteixen a les classes per a adults per aprendre i/o perfeccionar el català. Es tracta de l’espectacle multimèdia que, sota el títol Escoltem les llengües del món, significa tota una representació viva de la gran diversitat de llengües que es parlen a Blanes.

Aquest ha estat el desè any consecutiu que s’ha celebrat l’esdeveniment que organitza l’Oficina de Català del Consorci per a la Normalització Lingüística, en un acte que van encapçalar la regidora d’aquesta àrea, Susana Ramajo, acompanyada de la directora del Servei de Català de Blanes, Elisa Sola. Enguany l’espectacle es va dedicar a la poesia amb motiu del centenari del naixement

del poeta Joan Vinyoli, i també va commemorar els 25 anys del CNL. y

BLOGBLANES.COM – 2/05/2014

PRESENTACIÓ DE LA DELEGACIÓ LOCAL

DE LA FUNDACIÓ ONCOLLIGA GIRONA

10a EDICIÓ DE L’ESPECTACLEESCOLTEM LES LLENGüES DEL MÓN

http://www.oncolligagirona.cat/

http://www.oncolligagirona.cat/


4 La cuina com a art i metodologia gastronòmica

12/06/2014Can Flores. Restaurant

19/06/2014Can Ton-La Malica. Restaurant

PRIMER CASINO DE BLANES

PROJEC TE CONFERÈNCIES 2014-2017

Arts i Oficis a la Vila de BlanesPasseig Pau Casals, 36

17300 Blanes - Tel. 972 901 815Cicle Conferències: 629 708 792

Horari: dijous tardes, segons agenda.De les 20.20 h fins a les 21.45 h.

A la Sala dels Socis.Entrada gratuïta.

Aforament limitat (90 p)

La filtració del nom del cardenal Cañiza-res com a possible candidat per ocupar el càrrec d’arquebisbe de Barcelona com a successor de Martínez Sistach ha des-vetllat una sonora repulsa en l’Església catalana. Molts s’han preguntat: De quin cervell ha sortit aquesta proposta tan forassenyada? Qui s’ocupa de proveir les seus episcopals vacants? Quin procedi-ment se segueix?

S’ha vist molt clar que la filtració esmen-tada tenia la intenció de «cremar» les possibilitats del candidat. És un recurs habitual en els nomenaments episco-pals. A vegades es llença una filtració, des de dins, com si fos un globus sonda, per copsar l’acceptació que tindria un candidat. Altres vegades es filtra un nom, des de fora, amb la intenció d’eliminar-lo amb la consegüent reacció popular ad-versa. Esperem que sigui així en el cas del cardenal Cañizares.

L’Església catòlica té una merescuda fama d’institució opaca. Això és una conseqüència de la seva estructura jeràr-quica. Totes les institucions jeràrquiques tenen tendència a l’opacitat. Amb tot, podem saber com i qui escull un bisbe?

La forma d’elegir els bisbes ha canviat molt al llarg de la història. Antigament, els bisbes eren escollits per consens de tota l’Església local. Més tard, també hi van intervenir els bisbes veïns. A partir de Constantí, els emperadors comencen a interferir en els nomenaments episco-pals. A l’alta Edat Mitjana, eren els prín-ceps i senyors feudals els qui de fet esco-llien els bisbes tot desplaçant el clergat i

Com s’escull un bisbe?A LA RIBA DEL JORDÀ // Enric Roura

el poble. A partir del segle XIV, el papat va reclamant l’exclusivitat en el nomena-ment de bisbes, tot i que pràcticament fins a l’actualitat s’ha vist obligat a adme-tre la intervenció de l’autoritat civil en aquesta elecció.

Actualment, el Codi de Dret Canònic diu que és el papa qui designa lliurement els capellans que han de ser consagrats bis-bes (o bé nomena bisbes ja consagrats per a seus vacants), amb la intervenció, en casos especials, del Capitol de la Ca-tedral.Com és natural, el papa no pot conèixer tots els capellans amb condicions per a ser nomenats bisbes. Per això, els bisbes de cada província eclesiàstica envien al nunci, almenys cada tres anys, llistes de preveres «episcopables». A més, cada bis-be té dret de comunicar pel seu compte a Roma noms de preveres que consideri dignes i idonis per a l’episcopat.

Quan es produeix una vacant, el nunci inicia consultes. Ha d’escoltar el parer de l’arquebisbe i els bisbes de la província eclesiàstica a la qual pertany la diòcesi que s’ha de proveir. També ha de consul-tar el president de la Conferència Episco-pal, alguns membres del Col·legi de Con-sultors i del Capitol catedral i, si ho creu convenient, pot demanar en secret i per separat el parer d’alguns capellans o laics que destaquin per la seva saviesa. Arran d’aquestes consultes, elabora una terna (llista de tres noms) i l’envia al Vaticà. Allà, la Congregació per als Bisbes la confirma o modifica per tal que el papa decideixi finalment.

A vegades no és escollit ningú de les llistes enviades pels bisbes. Això signifi-ca que la decisió no recau en l’Església local o la Conferència Episcopal, sinó en la Nunciatura, en la Congregació dels Bisbes i en la Secretaria d’Estat del Vati-cà. De fet, en el sistema actual d’elecció de bisbes la Cúria romana hi té un paper exagerat, gairebé exclusiu. I, per tant, en els nomenaments episcopals hi poden influir obscurs interessos polítics o pre-tensions d’imposar línies pastorals allu-nyades del tarannà d’una diòcesi.

Aquesta és, doncs, una altra reforma eclesiàstica necessària i urgent: que tot el poble de Déu pugui participar en l’elecció del seu bisbe. No serà fàcil, és clar; però caldria assegurar que els desigs dels cristians de base arribin fins als llocs de decisió i siguin tinguts en compte. La diòcesi, per mitjà dels seus òrgans con-sultius, podria presentar la llista de can-didats; la Conferència Episcopal podria escollir de la llista el més idoni, i la Santa Seu en confirmaria l’elecció feta.

El papa Francesc ha manifestat el seu desig que «els bisbes facin olor d’ovella». Jo penso que una manera fàcil d’aconse-guir-ho seria permetre que les «ovelles» proposessin qui volen com a pastor, és a dir, que la llista de candidats surti de la base i no d’un despatx de la Nunciatura. I així s’acabaria el secretisme d’un procedi-ment en què ningú sap si s’ha consultat algú ni si s’ha fet algun cas de les opini-ons rebudes. I també ens estalviaríem ensurts com el que ens va provocar la filtració esmentada al principi d’aquestes ratlles. y


TEMPERATURA MITJANES

• Màxima 22º (dia 24 a les 14 h) 19,5º• Mínima 6,5º (dia 29 a les 8 h) 9,7º• Mitjana 14,6º

HUMITAT MITJANES

• Màxima 98% (dia 25 a les 18 h) 86%• Mínima 55% (dia 16 a les 18 h) 71%• Mitjana 79%

PRESSIÓ MITJANES

• Màxima 1.027 mb (dia 8 a les 18 h) 1.018 mb• Mínima 1.003 mb (dia 3 a les 18 h) 1.016 mb• Mitjana 1.017 mb

PLUJA 24,8 l/m2

• Màxima 7,7 l/m2 (dia 3)• Mínima 0,3 l/m2 (dia 11)• Mitjana 0,8 l/m2

VENT S (força 1 a 4)

• 10 dies E• 6 dies S• 6 dies SO• 3 dies O• 2 dies NO• 2 dies SE• 1 dia NE

CEL Nuvolós

• 18 dies nuvolós• 10 dies clar• 2 dies tapat

MAR Marejol

• 15 dies marejol• 10 dies arrissada• 4 dies fons• 1 dia maregassa

TEMPERATURA DEL MAR

• Màxima 17º• Mínima 15,5º• Mitjana 16,3º

EVAPORACIÓ

• Total 56,4 cm • Mitjana 1,9 cm

SERVEI METEREOLÒGIC MUNICIPAL

Abril de 2014PER JOSEP PRUNA I CORTACANSCrònica esportiva

ESPORTS // Albert Ros

CD Blanes 3a Divisió CatalanaDIA 3-5-2014 FARNERS 1 – BLANES 2DIA 10-5-2014 BLANES 2 – TORDERA 0

Dos partits, el cinquè i el quart darrer de la Lliga; dues victòries, 6 punts, que ens donen la salvació en aquest any tan excepcional per al CD Blanes, el seu centenari.Durant la primera volta ho van passar molt malament. Anaven dar-rers, amb tan sols 10 punts de 51 possibles, amb una plantilla molt jove —crec que massa!—, però la nova planificació del tècnic i en-trenador Xavi Lozano de buscar gent veterana en la segona volta li ha donat un resultat fabulós. Quatre homes d’edat entre 32 a 37 anys, un per línia, entremig dels 17 o 18 joves, no podien anar millor.Han estat un dels equips que més punts ha conquerit en aquesta segona volta. Fet que, com és lògic, li ha permès sortir de les darreres posicions i avui (15-05) puc dir que a tres partits del final estem sal-vats de la Categoria. En fi, cal felicitar el tècnic i la junta, que han tingut el valor d’aguan-tar tot i les adversitats sorgides: jugadors que no han continuat, falta d’entrenaments per motius de treball i econòmics, etc. Alguns equips de la mateixa categoria no ho han pogut aguantar i s’han re-tirat. Han suportat que en tot l’any no es fes res per millorar el camp, ni la gespa, tot i el perill que això comportava per als més de 180 homes i joves que hi han jugat tot l’any.Si no passa res contradictori, avui es començarà el desballestament del camp municipal, després de 68 anys de serveis amb decepcions i alegries. Segons el que està previst, el camp passarà a la història el proper dia 24-05-2014, en què s’hi jugarà el darrer partit oficial, i es començarà a jugar al camp de la Ciutat Esportiva. y

Hoquei BlanesDIVISIÓ D’HONOR O K LLIGA

Molt, molt malament ho tenen els membres de la junta i els ju-gadors del Blanes d’Hoquei per sortir-se’n i salvar la Categoria.Falten, avui dia 12-05, quatre partits per finalitzar la tempora-da, estan en el penúltim lloc de la taula, es troben a tan sols tres punts de la salvació, el lloc que en aquests moments ocu-pa el Tordera. Desitjo que en aquests quatre partits que falten els nois se’n puguin sortir i mantinguin l’equip en la més alta categoria es-tatal que tants anys manté i ens representa a l’Estat i a Europa. Sort, nois. y

C. Vila de Lloret, 114 • Tel. 972 33 41 56 • Tel./fax 972 33 01 94 • 17300 BLANES

CLÍNICA DENTAL ICÀRIADra. Núria Oliva i HerreraCol·legiada núm. 4.004

Pg. de Dintre, 24, 1r, 2a(entrada pel ptge. Bellaire, 1, 1r 2a)17300 BLANESTel. 972 33 87 [email protected]

Hi ha molt en joc… - terracel.catterracel.cat/docs_noticies/recvllmaigbaixa.pdfde càntic en el...

Documents

Transcript of Hi ha molt en joc… - terracel.catterracel.cat/docs_noticies/recvllmaigbaixa.pdfde càntic en el...