1JORDI BOHIGAS2a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2013 · Castell-Platja d’Aro

Guerra i revolució a Castell-Platja d’Aro(1936-1937)

© Manuel Muñoz

JORDI BOHIGAS I MAYNEGRE (Girona, 1978) Doctor en història per la Universitat de Girona (2011) amb una tesi sobre les relacions entre Ciència i Església a la Catalunya contemporània, prèviament va ser becari de re-cerca de la mateixa Universitat. És autor de diversos llibres sobre la guerra del francès. Ha exercit com a docent de Secundària i d’història contemporània a la UdG. Actual-ment es dedica a la investigació local i és professor d’histò-ria de l’Església a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Viu a Aiguaviva.

(Girona, 1978)

Doctor en història per la Universitat de Girona (2011) amb una tesi sobre les relacions entre Ciència i Església a la Catalunya contemporània, prèviament va ser becari de re-cerca de la mateixa Universitat. És autor de diversos llibres sobre la guerra del francès. Ha exercit com a docent de Secundària i d’història contemporània a la UdG. Actual-ment es dedica a la investigació local i és professor d’histò-ria de l’Església a l’Institut Superior de Ciències Religioses

Col·lecció Premi Jordi Comas de Recerca Local:

- Primera Edició. Any 2012NIT D’ARO. SEIXANTA ANYS DE DISCOTEQUES I SALES DE FESTA A PLATJA D’AROXavier Castillón i Plana

-Segona Edició. Any 2013. Ex aequoLA COMUNITAT RURAL DE LA VALL D’ARO AL SEGLE XV Xavier Marcó i Masferrer

GUERRA I REVOLUCIÓ A CASTELL-PLATJA D’ARO (1936-1937) Jordi Bohigas i Maynegre

3

Jordi Bohigas i Maynegre

2a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2013.Ex aequo amb “La comunitat rural de la Vall d’Aro al segle XV” de Xavier Marcó i Masferrer.

Guerra i revolució a Castell-Platja d’Aro (1936-1937)

4

Edició:Ajuntament de Castell-Platja d’AroCarrer Mn. Cinto Verdaguer, 4 · 17250 Platja d’Arowww.platjadaro.com ciutada.platjadaro.comajuntament@platjadaro.com

2a Edició del Premi Jordi Comas de Recerca Local Castell-Platja d’Aro, 2013.Proclamació del guardó, 14 d’agost de 2013Jurat de la convocatòria:David Prohias, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro (2013)Albert López, regidor de Joventut de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro (2013)Pitu Bassart, director de la revista GavarresGerard Xarles, editor de la Revista del Baix Empordà

© del text: Jordi Bohigas i Maynegre© de les fotografies: dels autors i els arxius corresponents© de la fotografia de l’autor: Manuel Muñoz© de l’edició: Ajuntament de Castell-Platja d’Aro

Correcció: Idiomatic Language Services SLImpressió: Impremta Aubert

Dipòsit legal: GI864-2015Primera edició: abril 2016Tots els drets reservats

logobiblioteca

5

Guerra i revolució a Castell-Platja d’Aro (1936-1937)

6

7

ÍNDEX

La nostra història, més a prop .............................................................................................10

Pròleg ..................................................................................................................................12

Abreviatures ........................................................................................................................15

Introducció ..........................................................................................................................18

Capítol 1: El marc geogràfic i històric ................................................................................. 23

1.1. Elements dinamitzadors ......................................................................................27

Capítol 2: Els anys republicans ........................................................................................... 31

2.1. L’ajuntament republicà ....................................................................................... 33

2.2. El camí cap al Front Popular .............................................................................. 36

Capítol 3: La guerra ............................................................................................................ 45

3.1. Aixecament i insurrecció ................................................................................... 45

3.2. La fugida dels Ensesa ........................................................................................ 50

3.3. L’establiment d’un nou ordre ............................................................................. 53

3.4. Un comitè a la Platja d’Aro? ............................................................................... 63

3.5. Assalt a l’ajuntament: el “Consell Municipal Obrer” .......................................... 65

3.6. Fortificacions i milícies de costa .........................................................................70

Capítol 4: Entre la revolució i el pillatge ............................................................................. 77

4.1. Col·lectivitzacions .............................................................................................. 77

4.2. “Milicians” a la rereguarda ................................................................................. 82

8

4.3. Primers assassinats ........................................................................................... 86

4.4. Retorn del Canarias i nit de terror ..................................................................... 88

Capítol 5: L’eclipsi del poder anarquista ............................................................................. 95

5.1. Revolució i escassetat ........................................................................................ 95

5.2. Tarradellas a S’Agaró ......................................................................................... 96

5.3. Un nou ajuntament ............................................................................................ 99

5.4. Setge a la CNT ..................................................................................................102

5.5. El Sindicat Agrícola de Castell d’Aro .................................................................107

5.6. Refugiats, quintos i pròfugs ..............................................................................110

Conclusions: una història de comitès i milícies .................................................................115

Apèndixs ............................................................................................................................121

1. Ajuntaments republicans (1931-1936) .................................................................122

2. Comitè Antifeixista i Consell Municipal Obrer (1936-1937). ................................123

3. Manifest de la CNT-POUM al ple de l’ajuntament (24 de maig de 1937) .............124

4. Cronologia ...........................................................................................................125

5. Fonts consultades ...............................................................................................128

Bibliografia bàsica ..............................................................................................................131

9

10

LA NOSTRA HISTÒRIA, MÉS A PROP

Sovint s’associa la gestió pública de les admi-nistracions amb la construcció de grans infraestructu-res, amb la programació d’esdeveniments mediàtics o amb el debat sobre el desenvolupament urbanístic de les ciutats. Una situació potenciada per la dinàmica que es genera en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, que a voltes posen el focus en aquests àmbits de manera recurrent, alhora que resten en la penombra altres aspectes de caire social que també formen part del dia a dia de les institucions, especialment dels ajun-taments, els ens més propers a la ciutadania.

Una situació que es reprodueix sovint també en l’àmbit cultural amb més profunditat, on aparentment només sobresurten aquelles iniciatives que proposen muntatges de gran format a l’entorn de la música, el te-atre o les arts plàstiques. En canvi passen desapercebu-des centenars de propostes que malgrat la seva modès-tia ajuden a forjar la sensibilitat cultural d’infants, joves

i adults a partir de sessions de contes, tallers creatius o audicions d’intèrprets novells. Una xarxa de petits ini-ciatives que van teixint, a poc a poc, una societat amb inquietuds, interessos i esperit crític.

Tanmateix, la inversió en cultura -tant si prové de l’àmbit públic com si te l’origen en la iniciativa privada- mai és sobrera, i cal continuar apostant per programar i potenciar qualsevol tipus de proposta, encara que sigui de petit format, que no segueixi les darreres tendències del moment o que la seva difusió sigui només per a un públic de proximitat. Conscients d’aquesta realitat, des de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro hem volgut que la cultura -de gran, mitjà o petit format- esdevingui no tant sols un dels eixos en la programació d’activitats al llarg de l’any, sinó també un element clau en la vertebració social que s’ofereix als ciutadans.

Les exposicions d’arts plàstiques al Castell de Be-nedormiens, la programació musical d’estiu del nou se-

11

gell Estereofònics, o el festival Xalaro d’arts escèniques per al públic familiar són ben conegudes i reconegudes per al gran públic, però també volem posar en valor un ampli programa protagonitzat per a desenes de propos-tes que configuren un ventall que, a mesura que es des-plega, descobreix des de visites culturals teatralitzades fins espectacles de carrer, però també conferències, presentacions de llibres, fires temàtiques o concursos diversos.

Justament, en aquest darrer àmbit, de la mà de la Biblioteca Mercè Rodoreda, el consistori ha volgut fer un pas més, i promoure uns guardons que premiïn la investigació, la recerca i l’estudi en profunditat de temà-tiques pròpies del municipi que configuren les viles de Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró. Una iniciativa que té la voluntat de reforçar la tasca institucional que desen-volupa el Servei Municipal de Documentació i Arxiu, o d’aquells historiadors locals que han ajudat amb la seva constància a preservar la nostra memòria col·lectiva, a voltes tant efímera.

Alhora, perquè la proposta sigui del tot reeixida, des del naixement dels premis s’ha volgut dimensio-nar-ne la seva importància amb l’edició dels estudis, amb la voluntat de construir, amb el pas del anys, una col-lecció que esdevingui referent en la bibliografia d’àmbit local. Després de l’exitós primer volum, Nit d’Aro, del periodista gironí Xavier Castillón, sobre l’origen i evolu-ció de les discoteques i sales de festa a Platja d’Aro, ara la sèrie comença a créixer amb la publicació dels dos treballs reconeguts ex aequo en la segona convocatòria dels guardons.

De la mà de dos joves investigadors, també de les comarques de Girona, descobrirem aspectes poc co-neguts de la nostra història. Xavier Marcó proposa un viatge fins al segle XV per conèixer com era la vida rural a la Vall d’Aro, quan els seus pobles configuraven la uni-tat administrativa coneguda com una universitat formada per cinc parròquies. Alhora, Jordi Bohigas, explora una època més propera: l’esclat de la Guerra Civil i el pri-mer any de conflicte al municipi, episodis que presenten una documentació dispersa, però que encara ofereixen l’oportunitat -potser la darrera- de recollir-ne testimonis orals.

Una invitació doncs, a submergir-se en els nostres orígens, que de ben segur ens ajudaran a comprendre millor una història col·lectiva que ha anat forjant la nostra personalitat com a poble. Uns trets d’identitat que també han contribuir a construir figures com les de Jordi Comas i Matamala, sempre present en el record, a qui homenat-gem, de bell nou, amb la convocatòria d’uns guardons que associats al seu nom, intenten fer memòria a les més de quatre dècades d’emprenedoria empresarial i com-promís públic que va oferir generosament a familiars, companys, amics i veïns.

Joan Giraut i CotAlcalde de Castell-Platja d’Aro

Primavera de 2016

12

PRÒLEG

L’any que va de l’estiu de 1936 a 1937 va ser un any especialment agitat a la història de Catalunya i d’Espanya. Va ser l’any que va veure el cop d’estat d’uns quants generals contra aquella democràcia incipient que era la República i va ser el primer any d’aquell conflicte que es coneix com la Guerra civil espanyola o, a nivell internacional, la Guerra d’Espanya. Contra el que s’ha dit sovint, els generals revoltats, entre ells Franco que va ser qui va acabar dirigint el bàndol rebel, no es van aixecar contra el comunisme sinó, de manera molt més simple, contra l’assaig democràtic que volia ser la República i el conjunt de reformes que aquesta volia impulsar, entre elles i de manera fonamental, l’autonomia de Catalunya.

En aquell primer any de guerra, la República ja es va emportar la pitjor part, gràcies a l’ajut directe que els rebels van rebre de les potències feixistes, i el seu terri-tori es va veure notablement disminuït, reduint-se a Ca-talunya, el País Valencià i una àmplia bossa que s’endins-ava Espanya endins, fins a Madrid, Còrdova i Granada.

En tot aquest període, Catalunya no va ser a pri-mera línia de foc, però sí que va patir dramàticament la guerra, des dels combatents enviats al front d’Aragó, a Madrid o Balears, fins als bombardejos patits pels pobles costaners i l’escassetat de queviures. I, és clar, la història de la Guerra civil a Catalunya en aquell primer any de guerra és també la història de l’assaig de revolució so-cial que es va dur a terme i que va col·lectivitzar terres i fàbriques.

La història d’una petita població pot fer aportaci-ons importants a aquesta història més general. Evident-ment perquè pot aportar matisos aquí i allà a les narraci-ons generals necessàriament més esquemàtiques. Però també perquè permet una aproximació a les vivències i al patiment de la gent, homes, dones, nens i nenes, vells, que van viure aquells fets. I perquè permet testar, en una aproximació micro, aquelles narracions generals de què parlava abans.

13

I per descomptat, perquè per als veïns actuals d’aquella població, perquè explica la història dels carrers, de les places, dels parents i coneguts que van viure tant sols una setantena d’anys abans. Un temps llarg per a un temps, el nostre, que cada dia produeix milers de notíci-es d’arreu del món. Però també un temps prou curt, en-cara, perquè alguns dels protagonistes de la guerra -els nens nascuts en ple conflicte, sobretot- encara visquin.

De tot plegat en trobareu a bastament en aquest llibre de Jordi Bohigas. Una narració minuciosa, vívida, del primer any de guerra, amb les seves vicissituds políti-ques, la revolució, les lleves, els comitès, els assassinats a la rereguarda, i els enfrontaments entre les diverses forces partidàries de la República. Tot plegat, a partir d’una amplíssima documentació. Al capdavall, com diu l’autor, “la història local és i ha de ser una eina útil a partir de la qual endinsar-nos en el nostre passat col-lectiu, en la mesura que ens ofereix una perspectiva di-ferent per entendre allò que significà el conflicte i les seves conseqüències”. No tinc cap dubte que Bohigas ho aconsegueix plenament.

Genís Barnosell i JordàDoctor en Història contemporània

14

15

ABREVIATURESACC: Arxiu cartogràfic de Catalunya

ADG: Arxiu Diocesà de Girona

SC: Secretaria de Cambra

C-SF: Cuestionario de los hechos ocurridos en las parroquias y arciprestazgos de la diócesis de Gerona con motivo del movimiento nacional de 18 julio 1936. Arxiprestat de Sant Feliu de Guíxols

AGMAV: Archivo General Militar de Ávila

CCG: Cuartel General del Generalísimo.

AHG: Arxiu Històric de Girona

AHG/CD: Comissaria delegada de la Generalitat a Girona

AHN: Archivo histórico nacional

CG: Causa General

AMCPA: Arxiu Municipal de Castell-Platja d’Aro

AM: Fons Administració Municipal

AM/AP: Actes de plens

AM/APS: Associacions polítiques i sindicals

FA/SP: Sindicat Agrícola

AMSFG: Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols

ANC: Arxiu Nacional de Catalunya

ATMTB: Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona

JS: Judicis Sumaríssims

C: Causa

SU: Sumaríssim d’Urgència

CRDI: Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. Ajuntament de Girona

INSPAI: Centre de la Imatge de la Diputació de Girona

16

17

A la Judit i en Josep, companys de viatge.

18

INTRODUCCIÓ

La publicació d’aquest llibre es realitza a les por-tes del 80è aniversari de l’inici del conflicte que aquí tractem: una guerra de més de 3 anys de durada de la qual s’han escrit, a data d’avui, centenars (podríem dir milers) de llibres. Hom es pot preguntar si encara es pot dir quelcom més sobre aquest conflicte que no s’hagi ex-plicat ja i que defugi l’anecdotari local. La nostra resposta ha de ser afirmativa. I no perquè, com diem, no s’hagi fet ja molta recerca, sinó perquè hi ha aspectes de la histò-ria local que no s’han tractat, o bé s’han tractat de punte-tes. Encara hi ha temes tabús. Un dels aspectes que més em sorprengué de la història de Castell-Platja d’Aro va ser comprovar que no hi havia cap estudi rigorós sobre els fets luctuosos succeïts en el municipi durant la guerra i la postguerra civil.

En molts aspectes, la història de Castell-Platja d’Aro durant la guerra civil no difereix gaire de la de la resta de Catalunya però tots ells ajuden a il·luminar allò que significà la vivència de la guerra per bona part de la població. En efecte, els valldarencs visqueren la ma-

jor part del temps des de centenars de quilòmetres del front. La guerra en sí no arribà a la Vall d’Aro fins els darrers dies de l’ocupació de Catalunya, el febrer del 39 (amb batalla inclosa: la del Ridaura). Amb tot, en nota-ren igualment les conseqüències: els seus homes van ser mobilitzats i el país va ser trasbalsat pel cop d’estat i la revolució posterior. En un primer moment, el país va viure una commoció revolucionària que difícilment es podia recollir per escrit en la seva totalitat i que només la memòria dels protagonistes, degudament interroga-da i posada per escrit per l’historiador, podia ajudar a completar. Tampoc s’han tractat prou episodis com la construcció de fortificacions de costa i el combat del Riudaura, al final de la guerra, viscut intensament per molts dels habitants del llavors municipi de Castell d’Aro i nuclis de Fenals. No es coneixen prou encara el paper, les modalitats ni les funcions de la majoria dels denomi-nats comitès antifeixistes, com tampoc de les formacions obreres que es crearen en aquell moment i les seves mi-lícies. Multitud d’actuacions s’han perdut del registre en

19

la documentació oficial però, en canvi, es conservaven en la memòria oral dels supervivents.

Ha calgut, doncs, accedir a les diverses fonts, orals i escrites, i analitzar-les per tal integrar-les en un relat comú. Ens hem adreçat al fons municipal de l’ar-xiu de Castell-Platja d’Aro, però també als arxius militars, estatals (alguns fons estan ja, sortosament, digitalitzats i assequibles per internet) i eclesiàstics. Calibrades degu-dament del seu biaix ideològic, aquestes fonts ens apor-ten nous elements d’anàlisi sobre els fets ocorreguts en l’etapa que ens ocupa. Així mateix, a l’Arxiu diocesà es custodien els cèlebres lligalls anomenats “Cuestionarios diocesanos”, una enquesta eclesiàstica sobre la guerra civil.

Aquest llibre no esgota tot allò que encara queda per fer per estudiar i divulgar sobre els esdeveniments que van tenir lloc durant la guerra civil a la Vall d’Aro. So-bretot pel fet que la nostra intenció no era tractar tota la guerra en l’àmbit del municipi, sinó el període, de gaire-bé un any, que va des de l’esclat de la guerra fins al final del domini anarcosindicalista a la zona, l’estiu de 1937. Un període que, no per més curt, menys crucial en la nostra història col·lectiva, ja que s’hi decidiren aspectes fonamentals que incidirien en el futur del conflicte i la repressió posterior.

Diversos motius ajuden a explicar el buit historio-gràfic sobre la vida i la política de la rereguarda catalana en tants pobles de les nostres contrades en aquest pe-ríode: la manca de dades i la seva dispersió documental no faciliten, precisament, la comprensió i l’ús de la ter-

minologia pròpia del moment històric, convuls i alhora confús, que es visqué. Sabíem que l’estudi de la repres-sió a la rereguarda era una recerca poc agraïda, que el pas dels anys, i la pèrdua dels darrers testimonis, no aju-da a conèixer. Tanmateix, i malgrat totes les limitacions derivades de l’avançada edat dels protagonistes super-vivents, la memòria oral ens ha estat important a l’hora de suplir alguns buits documentals i vivencials del perí-ode estudiat. Sobretot, però, ha fet falta complementar la història local amb la història comparada d’abast més general, sense que això volgués dir entrar en detall en aspectes de la guerra que no fossin estrictament l’àm-bit geogràfic que estudiàvem. En definitiva, si allò que s’explica aquí no servia per engruixir, complementar i explicar la història més general, no tenia cap sentit. La història local és i ha de ser una eina útil a partir de la qual endinsar-nos en el nostre passat col·lectiu, en la mesura que ens ofereix una perspectiva diferent per entendre allò que significà el conflicte i les seves conseqüències. En definitiva, aquesta va ser una de les motivacions que ens digueren a presentar aquest projecte de treball a la valoració del jurat del primer premi “Jordi Comas”.

No puc acabar aquesta breu presentació sense fer una menció especial a tots els qui han fet possible amb la seva col·laboració que aquesta modesta contri-bució a la història local sigui avui una realitat: en primer lloc, el jurat i la regidoria de cultura d’aquest ajuntament, que avaluà i trobà convenient finançar aquest projecte a través del Premi Jordi Comas, sense el qual hauria estat molt més difícil fer-lo. A títol particular, som deutors de l’obra realitzada pels historiadors locals que ens han pre-

20

cedit; de manera especial, l’obra de Pere Barreda, erudit local, que ha col·laborat de manera desinteressada i efi-caç en el nostre projecte; agraïm també les informacions donades pel regidor Albert López, la Maria José Lloveras, jove historiadora local, l’Emili Riera i, també, l’amable atenció dels arxivers i les bibliotecàries del municipi. De manera especial, vull que el meu agraïment i reconei-xement sigui pels testimonis supervivents que han tin-gut l’amabilitat d’obrir-nos les portes de casa seva i han dedicat llargues estones a donar satisfacció a les meves preguntes, a voltes incòmodes1. Alguns d’ells ja ens han deixat. A tots ells dediquem els encerts d’aquest llibre. A mi, únicament, els errors i omissions que hi conté.

1. Maria Rosselló i Clos (25/4/2014), Manuel Prats i Soler (9/5/2014), Maria Mir i Ruscalleda (9/5/2014), Àngela Cama i Geli (23/5/2014), Carme Clara i Cru-añas (Platja d’Aro, 4/7/2014), Assumpció Cama i Ramot (26/7/2014).

21

22

Vista parcial de Castell d’Aro des de la torre SegueraAutor: V. Fargnoli. CRDI: Col·lecció Josep Bronsoms Nadal. Sèrie: Postals. CRDI (Ajuntament de Girona)

23

1. EL MARC GEOGRÀFIC I HISTÒRIC

El municipi que avui coneixem com a Castell-Plat-ja d’Aro, situat al nord-est de la Vall d’Aro (Baix Empor-dà), era encara una entitat territorial relativament recent a inicis de la tercera dècada del segle XX. Del municipi, que fins el 1858 s’havia conegut com la “Vall d’Aro”, se’n segregà una part per formar el terme de Santa Cristina, fet que dugué a canviar-ne el nom per Castell d’Aro. Més endavant, el creixement del barri marítim de Castell duria a rebatejar-lo de nou. Però de moment, i fins la dècada dels trenta, el nou i alhora antic municipi el formaven dos pobles ben diferenciats que, al seu torn, articulaven el poblament —en bona part disseminat i en petits veï-nats— del municipi valldarenc: les parròquies de Castell i Fenals d’Aro, amb una població total de fet de 1.172 habitants el 1936.

La geografia eclesiàstica, sense respectar del tot els límits administratius (per exemple, el sector de S’Aga-ró depèn de Sant Feliu de Guíxols), ha contribuït a dotar d’ identitat pròpia als dos nuclis principals. Així, en el temps que ens ocupa, les dues parròquies —que, a més,

encara comparteixen la mateixa advocació mariana— ordenaven la distribució en veïnats i masos dispersos i contribuïen a dotar-los d’una identitat i d’un sentiment de pertinença local que es traslladaria, en forma de dis-trictes electorals, en la política municipal. Situat a l’inte-rior del municipi i a la falda de les Gavarres, Castell era llavors el nucli de població principal —amb els seus bar-ris de la Crota, la Coma i Roquissar— i, amb dues terceres parts de la població, tenia la capitalitat del municipi des d’antic; de fet, fins a la segregació de Santa Cristina d’Aro a mitjans segle XIX també ho era de tota la Vall d’Aro. Dos quilòmetres a llevant del cap del municipi, tocant a la costa, la parròquia de Fenals reunia encara no la ter-cera part de la població del municipi, repartits entre els veïnats de Fenals d’Amunt, Treumal i Platja d’Aro, veïnat aquest darrer que amb el temps havia d’adquirir perso-nalitat pròpia. Cadascun dels dos districtes municipals disposava d’església parroquial i escola, malgrat que la de Fenals —que utilitzava locals llogats— reunia proble-mes d’espai importants.

24

Nusos de comunicacions existents a la zona poc abans de la República, segons un mapa dels serveis cartogràfics de la Mancomunitat, als anys vint

ACC, Mapa geogràfic de Catalunya 1:100 000, 1922, p. 7 (detall)

25

Durant bona part de les primeres dècades del se-gle XX la població amb prou feines sobrepassà els mil dos-cents habitants, amb un punt culminant a finals de la primera dècada. De base principalment agrària, la major part de la població vivia disseminada en masos, ja que una incipient indústria tapera havia quedat absorbida pel major dinamisme dels municipis veïns i pels vaivens eco-nòmics. Els principals productes de la riquesa de Castell eren, per ordre d’importància, el vi, la patata primerenca (per exportar), i la producció d’oli i de suro2. La mecanit-zació de la fabricació de taps, a principis del s. XX, havia provocat la crisi del treball domèstic i, en conseqüència, explicaria l’estancament demogràfic del municipi.

Altres sectors més dinàmics, tot i que molt més minoritaris, es relacionaven amb els serveis per la proxi-mitat al mar i el desenvolupament de les comunicacions per carretera, sobretot al barri de Fenals, amb noves lí-nies d’òmnibus i un incipient estiueig. Eren els “Feliços anys vint”. Dues artèries travessaven el terme municipal i es creuaven a Fenals, atorgant així les primeres traces del futur desenvolupament i les bases del creixement del barri marítim: la carretera estatal de Sant Feliu a Pala-mós, per una banda, que creuava el municipi de Sud a Nord passant per Fanals; i la que en aquest punt connec-tava, tot venint de Castell, amb Santa Cristina i Girona. Per altra banda, Castell disposava d’estació de via fèrria de la línia de tren petit que connectava Girona amb Sant Feliu de Guíxols; parada, també, dels futurs estiuejants

de la platja d’Aro. Algunes connexions interiors, però, no estaven del tot resoltes, com la que havia de connectar Fenals amb el seu barri de la platja d’Aro i la connexió en-tre Castell i el nou nucli turístic que s’aixecava a S’Agaró3.

L’existència, doncs, de dos nuclis tan diferenciats, geogràficament i eclesiàstica, justificava que les elecci-ons municipals reservessin uns escons del consistori pels dos districtes: tal i com establia la llei municipal, els fanalencs presentaven, per separat, les seva llista. Un dels elegits d’aquesta llista acostumava a ser nomenat segon tinent d’alcalde i passava a ser, de facto, “alcalde pedani” de Fenals. Les rivalitats entre els regidors de la majoria i de la minoria (la de Fenals) al si de l’ajuntament eren notòries, i no únicament per motius ideològics. Les diferències entre els dos pobles, a nivell municipal, s’ha-vien manifestat en reivindicacions com la construcció d’un nou cementiri de Fenals, el 1910, la instal·lació de terminals de telèfon o de les mateixes escoles.

Però un element despuntava ja a principis de la dècada dels trenta i hauria d’acabar distorsionant com-pletament el mapa mental, demogràfic i polític del muni-cipi en les properes dècades: el turisme. Llavors encara un turisme regional, el barri que ja es començava a ano-menar la Platja d’Aro era llavors encara una humil barri-ada de Fenals, però ja s’hi destacaven dos sectors prou diferenciats: el nucli de l’encreuament entre la carretera “nova” de Castell amb la de Palamós i Sant Feliu —amb presència considerable de cases de pagès i de serveis

2. AMCPA/AM/AP, 23/8/1935.3. Aprovada per aquest organisme suprimit el gener del 1930, segons AMCPA/AM/AP 1927-1932 8/6/1931.

26

(can Japet, la fleca can Anicet, can Lloverons, el cine i, vora el mar, l’hotel Costa Brava)—, per un costat; i unes desenes de metres cap al sud, entre la carretera i el mar, la nova barriada de xalets d’estiuejants que es construïen al lloc conegut com la “pineda de’n Bas”.4

Però els autèntics pioners del turisme a Castell (i en el conjunt de la Costa Brava) van ser la família d’indus-trials Ensesa de Girona, representats pel patriarca, Josep Ensesa Pujadas, i el seu hereu, Josep Ensesa i Gubern. Els rics industrials fariners havien adquirit un improduc-tiu turó escarpat vora el mar, al límit meridional que, amb el temps, convertirien en un prodigi urbanístic i arqui-tectònic. El complex fou batejat amb el nom de S’Aga-ró. Situat vora Sant Feliu i la platja de Sant Pol, Josep Ensesa pare encarregà el disseny i algunes de les seves construccions a l’arquitecte gironí Rafael Masó. Durant els anys vint començà a projectar-hi els primers xalets pels amos i els estiuejants (Senya Blanca, la casa Sibils, la casa Gorina...) i els primers establiments hotelers. Fins després de la guerra no es completaria també amb una petita església en un promontori central.

A imitació dels Ensesa, les famílies autòctones dels Bas i dels Cruañas, propietaris de la major part dels terrenys vora la “platja gran” de Fenals, iniciaren la ur-banització d’aquesta zona. Durant la segona meitat de la dècada es començaren a traçar els carrers i a promoci-onar una mena de ciutat-jardí en la zona coneguda per

la “pineda de’n Bas”, obra de l’arquitecte Ricard Giralt. A tal fi, els Bas de Fenals encarregaren a l’arquitecte gironí Josep Esteve Corredor la redacció del primer pla urba-nístic de la zona entre les rieres Riudaura i Treumal de la platja d’Aro. El creixement que s’ estava desenvolupant ja abans de la guerra augurava, per la família Bas, la re-llevància política que havien d’acabar tenint en un futur proper5.

Al marge, però, del creixement poblacional de la costa, petit encara però significatiu, la realitat demogrà-fica del municipi de Castell estava definida per l’estanca-ment6. De fet, feia dècades que la població autòctona no només no augmentava, sinó que reculava lleugerament. L’aturada demogràfica no era sinó el símptoma d’un altre estancament: l’econòmic. Sense amb prou feines indús-tria, l‘agricultura no era precisament el sector amb què es podia remuntar la profunda crisi econòmica que sac-sejà el país durant la II República. Als rigors conjunturals calia afegir, encara, la duresa de la vida, en un moment en què les comoditats lligades a l’electricitat i l’aigua cor-rent tot just començaven ja a fer-se presents a les cases benestants i torres d’estiuejants. Fins llavors, encara, la majoria d’habitatges havien d’emmagatzemar les aigües en cisternes, o procurar-se-la, en la majoria dels casos, entre dos i cinc quilòmetres de la llar. Ja abans de l’entra-da de la República s’havia iniciat l’electrificació del muni-cipi, que arribà a Castell el 1916 i a Fenals uns anys més

4. que s’afegien als veritables pioners de l’estiueig. Entre aquests pioners tenim els industrials alemanys Bender, a Sa Conca (segons GAZIEL, 1953), i els Martinell a la Punta Prima.5. Donaren nom a alguns alcaldes del Castell d’Aro, l’últim dels quals. veg. BARREDA, 2007.6. l’any 1920 ja tenia 1182 habitants, gairebé els mateixos que el 1900.

27

tard. Vers el 1930, doncs, començaven a desaparèixer els llums d’oli i petroli de les primeres torres-xalet i les primeres terminals de telèfon s’establiren, un cop resolta la disputa, a la seu de l’ajuntament, a Castell, i a la fleca d’ Anicet Batlle a Fanals d’Aro, local que ja s’estava conver-tint en un nucli de trobada.

1.1 ElEMENtS DiNAMitzADoRS

El mar, doncs, oferia a Castell d’Aro unes possibili-tats que anaven més enllà d’oferir la base de subsistència d’uns pocs pescadors. El municipi valldarenc no dispo-sava de port, com sí tenia la veïna Sant Feliu de Guíxols, capital comercial i econòmica de la zona. La presència de cales, al nord de la platja gran, afavoria la pràctica del contraban i, de retruc, la presència activa de carabiners, que fins i tot residien a la platja d’Aro malgrat disposar de caserna molt a prop, al “comtat” de Sant Jordi, dins el terme ja de Calonge. El mateix comandant de puesto Joaquim Balaguer, originari de València, posà arrels al poble casant-se amb Eulàlia Cruañas (can Penyes), del barri de Platja d’Aro. Però el mar propiciava la presència cada cop més nombrosa d’estiuejants i els primers plans urbanístics que, al seu torn, generaven una petita i mo-desta indústria de la construcció. La primera colònia la formaven famílies, sobretot de Girona, com l’inspector d’hisenda Rafael del Val, els Martinell, Raset i Coris de Llagostera, que aprofitaven l’estació de Castell d’Aro per

desplaçar-s’hi, abans que els primers cotxes permetes-sin fer recorreguts petits des dels pobles veïns ( i fins provoquessin els primers accidents de trànsit).

L’ajuntament, doncs, hauria d’anar prenent cada cop més atenció al creixement, en torres i xalets per es-tiuejants, de la zona de la Pineda d’en Bas, prop de la platja, i sobretot de S’Agaró. Aquesta darrera urbanitza-ció, que mirava més cap a Sant Feliu, s’anava configurant cada cop més amb una condició especial dins del mu-nicipi i, per això mateix, derivava sovint en conflictes de competències amb l’ajuntament; condició, també, que es veia influïda per les àmplies connexions, també a ni-vell polític, de la família promotora: els Ensesa.7 En canvi, la urbanització de la platja d’Aro estava més vinculada a les elits locals i anava prenent un caire de centralitat cada cop més important. A la “Plaça de la Pineda”, ce-dida per Josep Bas Cruañas, l’ajuntament ja hi organit-zava ballades de sardanes als anys trenta, espais que es completarien amb la cessió de terrenys, per Domingo Vidal (1932), per fer-hi la plaça de platja d’Aro. El primer hotel-Restaurant del barri, el Costa Brava de Leopoldo Prats, s’instal·là a principis de la dècada a la zona de la Punta de Ramis i complementava l’oferta de fonda que, fins llavors, oferia l’històric can Japet (que administraven les germanes Cruañas i el fill d’una d’elles, Josep Bosch), a la vora de la carretera8. Com a expressió d’aquesta vi-talitat s’inaugurà, el 1936, un nou local social de l’entitat

7. En un conflicte entre l’ajuntament i el promotor Ensesa per unes obres a S’Agaró (AMCPA/AM/AP 19/2/1931), que implicarà la detenció del contractista Adroher, acabarà amb la claudicació de l’alcalde Camà i el seu intent de dimissió al ple.8. Josep Bosch, fill de Joaquima Cruañas, instal·là un cinema el 1935 en el cobert on fins llavors es lligaven els cavalls mentre hi feien nit els seus conductors.

28

Vista dels nuclis de Fenals d’Aro i Platja d’Aro durant els anys trenta, quan el turisme tot just despuntavaAutor: V. Fargnoli. Col·lecció Josep Bronsoms Nadal. Sèrie: Postals. CRDI (Ajuntament de Girona)

29

El públic assistent es diverteix en la segona edició de la batalla de Flors i desfilada de carrosses a la Plaça del Roserar de S’Agaró. la construcció de la urbanització dels Ensesa suposà un revulsiu a la vida, encara monòtona i rural, de la

població valldarenca inconscient de les tribulacions que havien de succeir tant sols un any més tardAutor desconegut, 1935. Arxiu Pere Barreda

30

“El Porvenir Fanalense”.9 Pel que fa a S’Agaró, el 1932 s’inaugurava el luxós Hotel la Gavina, segons disseny de l’arquitecte gironí Rafael Masó. Aquest hotel, juntament amb l’hotel de la Platja, completava l’oferta hotelera de la zona que havia començat l’Hotel Monumental (1927), construït pel contractista Antoni Montseny i venut més tard, juntament amb la seva exòtica i fantasiosa torre vora mar, als Ensesa. De fet, el complex dels Ensesa a la batejada zona de S’Agaró començava a ser ja el centre d’esdeveniments socials de gran volada que, amb cam-pionats de tennis inclosos, continuaria tenint passada la guerra10. Polítics de tots colors —fins i tot els republi-cans al govern, com els presidents F. Macià (agost del 31) i Lluís Companys, però sobretot d’Acció Catalana—, hi celebraven actes o feien estada de manera ocasional. Fruit d’aquest moviment, ja pel setembre de 1935 es-tava en marxa una associació de Municipis de la Costa Brava promoguda per la Generalitat, amb uns Estatuts pendents d’aprovació.

Tret d’aquest particular i excepcional ressort tu-rístic, l’antiga Vall d’Aro seguia sent un municipi predo-minantment rural, molt diferent del que avui coneixem, amb una població molt menor i concentrada sobretot al poble de Castell. El caràcter rural traspuava en els car-rers, encara polsegosos i amb pocs serveis, on els ani-mals compartien amb els homes la vida quotidiana. La proximitat al mar, que havia de transformar en un futur no tant llunyà la fesomia de la població, acabaria tenint

un protagonisme inesperat, a voltes tràgic, amb l’esclat de la guerra.

9. El nou solar era propietat de Marcel·lí Cruañas, però actuava d’apoderat el mateix Bas, amb el qual eren família.10. Són cèlebres les batalla de flors (agost 35) amb desfilada de carrosses, o la competició tenística “Concurs Internacional S’Agaró” (setembre 1932).

31

El municipi rebé amb joia l’adveniment de la Re-pública, l’abril de 1931. No era per menys: la tradició re-publicana federal era forta a bona part de l’Empordà i, en concret, a Castell d’Aro. De fet, les zones suro-taperes rebien la influència de nuclis com Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell i pogueren capitalitzar la gran victòria republi-cana de les municipals del 12 d’abril de 1931. Es tractava d’un republicanisme hereu de Pi i Margall, el record del 6 d’octubre (no del 34, sinó de 1869) encara era ben viu. Fins el 1903, en ple període de la Restauració, els repu-blicans de la comarca no tornaren a dominar les conte-ses electorals, —provincials i legislatives— amb la victò-ria de Josep M. Vallès i Ribot sobre el cacic llagosterenc Jaume Roure11. A partir de 1910, Vallès seria substituït com a diputat a Corts per la Bisbal pel republicà pala-

mosí Salvador Albert i Pey, que ja ho seria de manera ininterrompuda fins entrada la Segona República, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera12. Catala-nisme i republicanisme anaven ben lligats des que Vallès i Ribot els aproximà amb la fundació, el mateix any, de l’efímera UFNR;13 el seu fracàs posterior el féu derivar en un seguit de corrents polítiques que confluirien més tard en la coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya, la gran guanyadora dels comicis electorals de 1931. Encap-çalada per Francesc Macià i Lluís Companys a Catalunya i Barcelona, respectivament, tenia a Salvador Albert com a cap de cartell a la província de Girona. Però el republi-canisme empordanès també havia anat estrenyent llaços amb l’obrerisme i l’anarquisme, tal i com es posava de manifest en la famosa tertúlia dels Irla de Sant Feliu14.

2. ELS ANYS REPUBLICANS

11. COSTA, 2006: p. 546.12. A nivell de la comarca, com dèiem, el republicà palamosí Salvador Albert i Pey (1868-1944) n’exercí el lideratge, com a diputat a Corts, durant un llarg període. Formava part de l’anomenat “baluard empordanès”, per la fidelitat dels seus electors, part dels quals els proporcionaven els Irla des de Sant Feliu.13. Després dels èxits inicials, la formació s’escindí en diverses corrents, però el pacte electoral amb el Partit Radical de Lerroux (Sant Gervasi, 1914) en con-firmaria la desfeta. Una majoria d’entitats de la UFNR va incorporar-se al al Partit Republicà Català, creat el 1917.14. Hi intervenien dirigents llibertaris com Frederica Montseny i Germinal Esgleas de Calella, a vegades Joan Peiró -el sindicalista de Mataró- i l’anarquista local Francesc Isgleas. Veg. DUARTE, 2006: p. 185-186.

32

La mobilització política a l’Empordà es pot dir, doncs, que era intensa durant les campanyes electorals. A Castell els centres polítics no hi estaven plenament organitzats fins l’aparició d’ERC; amb tot, no podem des-cartar el paper jugat per les tavernes i sales de ball com a centres de sociabilitat i de reunió del republicanisme històric. Si bé, doncs, aquest estava més ben organitzat políticament abans i durant la República que qualsevol altre corrent polític, la dreta s’articulava a l’entorn de les més destacades famílies propietàries i catòliques, for-mant una xarxa clientelar cada cop més reduïda; la crisi agrària i la proliferació d’altres sectors econòmics més puixants, com el turisme, minvaven el poder econòmic d’aquesta aristocràcia rural. També el pes de l’Església, tradicional aliada de la dreta rural, en la vida política i social, tenia menys incidència15. La llista dels alcaldes anteriors a la República ens dóna idea de quines famíli-es conformaven la dreta local: Josep Agustí Oliver, Joan Oliver i Riembau16 i Lluís Barnés Masferrer (can Tunot), per posar uns exemples, foren alcaldes abans i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).17 Un altre alcalde, Josep Bas Casademont (dels Bas de Sicars), havia estat destituït en les seves funcions l’octubre de 1923 pel Directori i no les recuperà fins la caiguda del

dictador, el 1930. Ell va ser el darrer alcalde anterior a la proclamació de la República. Per tant, aquesta oligarquia rural no formava un bloc homogeni, repartida entre la fidelitat al règim i les vel·leïtats filocatalanistes i/o repu-blicanes d’alguns dels seus membres. Possiblement, la destitució de Bas vingué motivada per l’adhesió a l’Acció Catalana, l’escissió republicana i mesocràtica de la Lliga Regionalista i la formació en la qual, a l’alçada de 1931, militaven també alguns dels membres de la família Ense-sa de S’Agaró, com també molts intel·lectuals catalans. Rebatejat a finals dels anys vint com a Partit Catalanista Republicà, es negà, almenys a Barcelona i a molts muni-cipis, a presentar candidatura conjunta amb la resta de partits republicans que conformaren l’ERC de Macià. La seva marginalització s’accentuà amb el sistema electoral (majoritari) de la II República i la polarització provoca-da per la “qüestió religiosa”. Ressorgida amb força arran dels debats constitucionals, la seva posició subsidiària respecte a ERC a les Corts en aquesta i altres qüestions implicà la separació d’alguns dels seus membres i el re-torn d’alguns a la Lliga. D’altres es dirigiren vers un nou partit de matriu democratacristiana, la Unió Democrà-tica de Catalunya. Uns d’ells van ser els germans Masó de Girona, que tenien estreta vinculació amb S’Agaró i

15. Una certa desmoralització s’hauria pogut anar apropiant del clergat, que constava de rector i vicari a Castell, i de rector únicament a Fenals. L’ambient reli-giós que es vivia a Castell durant la República, si hem de fer cas al rector posterior a la guerra, no era, precisament, d’exaltació religiosa ni de seguidisme. El panorama descrit era més aviat d’“inhibició general”: “La tònica general d’aquesta parròquia era d’indiferència religiosa i per això ni es provocaven situacions violentes contra l’Església o contra l’ordre social, però tampoc no se seguien els corrents de pensament i d’actuació que poguessin venir de part dels sacer-dots o dels elements de dreta que els secundaven. Tot era contrarestat per aquest corrent d’inhibició general” (ADG/SC/C-SF/Castell d’Aro).16. Germà del secretari, Lluís Oliver i Riembau i, per tant, oncle de qui serà secretari a partir de 1926, Joan Oliver Albertí.17. Personatges com Martí Basart Sala, Joan Auger Sureda, Josep Rifà Noguera, Miquel Albertí Cama i Martí Salvà, entre altres, foren empresonats pel seu caràcter dretà el novembre de 1936. (Concordio Clara) ATMTB/JS/SU 190.

33

els Ensesa. Rafael Masó va ser l’arquitecte principal de la urbanització fins a la seva mort, el 1935, mentre que el seu germà, el pedagog Narcís Masó, intentà dur a ter-me una pionera experiència pedagògica que es conegué com l’Escola de S’Agaró, el curs 1935-36. Era un intent de portar a la pràctica de la forma més perfecta l’Escola Nova que, en règim elitista d’internat per a uns 50 alum-nes i amb els millors professors, tenia la seva seu a l’Ho-tel de la Platja. El somni del seu promotor, ideòleg de la nova pedagogia madurada en estades internacionals i a l’escola Blanquerna de Barcelona, era nodrir les classes dirigents del país. L’educació religiosa hi era bàsica. Així ho publicitava el seu programa pedagògic: “La religió és el factor més essencial per al desenvolupament moral [...] i tota la vida escolar tendeix a fer que els alumnes surtin de l’escola amb conviccions fermes, una vida in-terior personal i un ideal cristià”18. La iniciativa va ser un èxit, però l’estiu de 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil i la matrícula per al curs següent completa, l’escola va haver de tancar.

2.1. l’AjuNtAMENt REPubliCà

Unes eleccions municipals del 12 d’abril, convo-cades per l’últim govern de la Monarquia, serien el de-tonant del canvi de règim de 193119. La victòria de les

candidatures republicanes en bona part del país, espe-cialment en les grans ciutats, va ser el senyal i el mis-satge del canvi. Però cal dir que també en pobles més petits, com Castell d’Aro, guanyaren les candidatures re-publicanes, malgrat que no sempre les actes municipals permeten veure la filiació política dels seus regidors. Les eleccions, si és que el número de candidats presentats pot servir d’indicador, van ser disputades a Castell: hi hagué 16 candidats per només 6 llocs20. En canvi, a Fe-nals es presentà i sortí escollida una única candidatura de 3 membres, el mateix número que tenia adjudicat el districte, d’un ple compost per nou regidors.21 Si bé no coneixem l’adscripció política de la totalitat de regidors que formaren l’ajuntament, és manifesta l’adhesió im-mediata al nou règim per part dels consistoris, a jutjar d’algunes actuacions. Una mostra ho és el canvi en la retolació dels carrers. Així, sense ni gairebé passar pel ple, es batejaren les dues grans artèries de comunica-ció de la població amb noms ben característics del nou règim: la carretera de Sant Feliu a Palamós, al seu pas per Fenals, es coneixeria com a carrer de Pi i Margall, el cèlebre pròcer federal; l’altra, la carretera que, de Cas-tell, duia a la platja, s’anomenà amb el nom del president del nou organisme autonòmic: Francesc Macià; i una de les places noves de Platja d’Aro es batejaria com a Plaça de la República. El laïcisme era un tret característic del

18. En anys successius l’edifici seria elegit per les brigades internacionals nord-americanes (1938) i residència de refugiats.19. Votaren només 371 veïns, ja que el sufragi encara era només masculí.20. BARREDA, 2007: p. 97.21. Per quantitat de població, a l’ajuntament li pertocaven uns 9 regidors, dels quals 3 pertocaven a Fenals d’Aro. La candidatura única fanalenca la formaven Manel Pijoan March, Pere Pons Maura i Grau Cruañas Juanals. Aquest últim, com sabem, dirigent republicà local.

34

programa republicà, i es posà de manifest quan l’ajunta-ment decidí, al mes d’agost del mateix any, enderrocar les parets que separaven la zona neutral del cementiri de la dels catòlics22; també tenien un significat polític clar els diferents missatges de solidaritat que el consistori transmeté al govern de la Generalitat, tant en referència a l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia, com en el de-bat sobre la Llei de Contractes de Conreu, de 1934.

Els resultats dels comicis de l’època de la Repúbli-ca, que coneixem gràcies al treball de Mercè Vilanova, semblen avalar el caràcter eminentment republicà de la població. Les legislatives del 28 de juny de 1931 ator-garen un 90,2% dels sufragis a la Coalició Catalana Re-publicana, en una participació que ratllava el 80%, molt per damunt de la mitjana provincial. La coalició, integra-da per ERC, l’Acció Catalana i el Partit Radical, l’encap-çalava el destacat polític empordanès Salvador Albert, company de batalles del mateix Irla.

El guanyador de les eleccions municipals de 1931 a Castell, en número absolut de vots, va ser el taper Joan Vergeli Cruañas (1870-1969), de can Llibori. Tanmateix, el ple escollí com a alcalde l’agricultor Joan Cama Dausà (de can Adrià)23. Tant Cama com Vergeli tenien experi-ència política, ja que havien estat regidors en temps de la monarquia. Vergeli, fins i tot, havia ocupat la cadira d’alcalde durant dos anys, entre 1912 i 1914, i Cama ja

era regidor en el moment de celebrar-se les eleccions municipals. Cama tenia uns quaranta anys, mentre que Vergeli arribava a la seixantena. Tot i que, en algun cas, es tractava de famílies econòmicament una mica o bas-tant per sota de les anteriors, el resultat de les elecci-ons municipals a Castell d’Aro es caracteritzava més per la continuïtat que per la ruptura. De fet, una figura tan preeminent en els municipis petits com la del secretari municipal seguí a les mateixes mans durant tots els can-vis de règim. En aquest cas, el secretari era Joan Oliver Albertí, que hi el 1926, tot substituint al seu pare Lluís Oliver Riembau24. L’agutzil era, des de 1924, Rafael Clara Roca.

Cama i Vergeli formaven part, fins i tot, d’una ma-teixa candidatura republicana. Vergeli fou designat per la important cartera de la dipositaria municipal (una mena de regidor d’hisenda). Tan bon punt calgué substituir Cama de l’alcaldia, arran de les eleccions de gener de 1934, Vergeli el succeí definitivament25. Tampoc sabem les causes que haurien motivat a Joan Cama a no tor-nar-se a presentar a les eleccions, però la coincidència, gairebé cronològica, amb l’afer que es coneix com de “Pasqüetes” —la “festa petita” del poble— podrien ex-plicar aquest abandonament temporal de la política. Un conflicte amb la junta del Casino sobre la prohibició de fer tocar l’orquestra a l’ofici de la festa petita, que la junta

22. AMCPA/AM/AP (1927-32) 17/8/1931.23. Les alcaldies de Vergeli (1912-14) havien suposat la construcció del cementiri nou de Fenals i l’inici del projecte de noves escoles (mixtes), també per Fenals.24. BARREDA (2007): p. 72.25. De fet, tornaria a ser alcalde el 1936 i el 1937.

35

El pont sobre el Riudaura, obra de l’enginyer Gabriel Andreu, de 1933, era una de les obres amb més consistència que es feren durant els anys de la ii República i l’exponent de les necessitats del turisme emergent al municipi, ja que permetia

unir el nucli de Castell (amb la seva estació) amb la nova urbanització de S’Agaró en un nou camí veïnalAMCPA, Valentí Fargnoli, v. 1935-40

36

desobeí, acabaria tenint àmplies conseqüències26. Arran o no d’aquest esdeveniment, el fet és que vint anys des-prés de la primera vegada Vergeli assumia, ja per darrera vegada, la presidència del consistori. Ja no l’ abandona-ria, sinó forçat per les circumstàncies, fins els dies turbu-lents d’estiu de 1936.

Altres actuacions, menys simbòliques però també amb segell netament republicà, van ser l’impuls a l’edu-cació i a les comunicacions internes. L’alcalde Vergeli reprengué el tema de les escoles de Fanals, que ja havia impulsat el 1915, quinze anys abans, durant el seu ante-rior mandat. Però l’escola mixta de nens i nenes creada llavors, i instal·lada en locals de lloguer, feia temps que resultava insuficient.27 Vergeli encetà llavors negociaci-ons amb la Generalitat per edificar un nou edifici esco-lar al puig S’Agoita, pel qual s’havia adquirit una vessana d’extensió a Josep Bas, per 750 pessetes.28 Un projecte de l’arquitecte gironí Isidre Bosch Bataller s’aprovà pel ple del 7 de juny de 1936, però quedaria interromput per la guerra i no es realitzaria fins els anys 50. La pro-longació del carrer de Francesc Macià de la riera Fenals a la urbanització de Josep Bas i l’eixamplament del C/ Pi i Margall (o ctra. de Sant Feliu a Palamós), al seu pas per Platja d’Aro, així com la carretera –impulsada primer

des de la diputació– que comunicava Castell d’Aro amb S’Agaró foren alguns dels projectes urbanístics i d’infra-estructures que es dugueren a terme, o es continuaren, durant la República29.

2.2 El CAMí CAP Al FRoNt PoPulAR

No fou fàcil pel nou règim republicà obrir-se camí en una dècada d’elevades tensions socials i extremismes polítics. Entre les dificultats que hagué de sofrir hi ha-via una greu crisi econòmica, que deixava molta gent a l’atur. Els consistoris presidits per Vergeli també deixaren constància d’aquesta migrada realitat econòmica:

“aquest municipi atravessa [sic] una de les més agudes crisis conegudes fins a la data, ja que les seves principals fonts de riquesa estan exhau-rides, i fan sentir la necessitat imperiosa de donar ocupació als obrers de les famílies més necessi-tades”

Aquesta afirmació es feia en la sessió del ple del consistori del 23 d’agost de 1935, en l’exposició de mo-tius segons la qual s’aprovava concórrer a la llei contra l’atur de 25 de juny de 1935 promoguda pel ministeri de treball per a projectes d’obres i millores30. Degut a “la

26. En represàlia a la desobediència, Cama aturà després la ballada de sardanes basant-se en la seva autoritat pública. Més tard, el seu paller va cremar.27. Es va haver de llogar una propietat (família Barceló) per crear una escola de nenes, tot desdoblant l’única existent.28. BARREDA, 2007: p. 77. Joaquim Albertí Dausà era el propietari de la casa on residia el mestre de Fenals.29. AMCPA/AM/AP 25/4/1931; 8/6/1931. La nova carretera de Castell a S’Agaró s’havia impulsat per la diputació de Girona abans de la proclamació de la República.30. La coneguda com a Llei Salmón, del nom del ministre de la CEDA que la promogué pel foment de les obres publiques per mitigar l’atur forçós. Es comptava amb un màxim de 200 milions dels quals 65 es gastarien el segon semestre de 1936 i la resta el 1936. L’Estat subvencionava, doncs, fins a un 50% les infras-tructures considerades necessàries pels municipis. Veg. A. Balcells, Albert, Crisis económica y agitación política en Catalunya (1930-1936), Barcelona, Institut Catòlic de Ciències Socials i Editorial Ariel, 1971, p. 243-247.

37

imperiosa necessitat d’ocupar als 30 o 40 obrers parats existents en la localitat, procedents de l’agricultura en sa major part”, el projecte presentat per l’ajuntament era el de realització del “camí veïnal” que hauria d’unir els nuclis de Fenals amb Platja d’Aro, obra declarada de ne-cessitat urgent per l’ajuntament31.

L’ajuntament de Castell no es veié afectat per les destitucions provocades per la reacció governamental als Fets del 6 d’Octubre de 1934, que a moltes poblacions veïnes significà la substitució dels consistoris d’ERC per altres protagonitzats per gent afí al partits governamen-tals (CEDA, Partido Radical o, més endavant, La Lliga). Aquest era un aspecte important de cares a la tranquil-litat política i social local, en un moment en què les tensi-ons socials i els vaivens polítics es retroalimentaven. Així, la continuïtat dels ajuntaments republicans d’esquerres contribuí a l’estabilitat política i social del municipi du-rant els anys de la II República espanyola, en pendent progressiva vers la seva polarització. Els resultats dels comicis generals a Castell permeten copsar, una vegada més, el suport del municipi al republicanisme d’esquer-res, malgrat que el desgast produït des de les entusiastes jornades d’abril del 31 era prou evident. Només en un any, el vot a ERC descendí del gairebé el 90% de 1931 fins al 72% a les eleccions al Parlament del 1932, amb una participació també molt menor (64,4%), i encara baixà fins al 57,5% en les legislatives de 1933. En tots

dos casos, els resultats d’ERC al municipi eren superiors a la mitjana provincial, però mostraven un transvasament progressiu de vots vers la Lliga Catalana que, amb un 33,8% dels sufragis el 1933, gairebé quadruplicava els resultats percentuals de juny de 1931. Calgué esperar, doncs, a les tenses i disputades eleccions de febrer de 1936 perquè ERC, integrada ja dins el Front Popular –o d’Esquerres, com s’anomenà a Catalunya- s’aixequés fins al 70,4% dels vots al municipi de Castell. És a dir, gairebé les dues terceres parts de la població votà la candidatu-ra d’esquerres, tot i que la participació, tot i ser elevada (70%), no sobrepassà la que havia tingut el 1931. I és que el Front d’Esquerres, que d’alguna manera també era la reedició de la “conjunción republicano-socialista” de 1931, deixava de banda els republicans radicals (de Lerroux) mentre integrava als comunistes, circumstància que no agradà a més d’un dels antics republicans fede-rals32.

D’on sortiren els suports electorals a les candi-datures republicanes? Per respondre aquest pregunta cal cercar la resposta, bàsicament, a l’estructuració lo-cal d’aquest corrent política, l’única força política amb autèntica presència al municipi. El vell republicanisme federal havia evolucionat, a inicis dels anys trenta, vers la nova Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalada per F. Macià, però el republicanisme històric no havia perdut del tot la seva pròpia identitat, que era molt forta

31. AMCPA/AM/AP 23/8/1935. L’ajuntament demanava una subvenció per valor de la meitat del cost del projecte, que pujava a unes 30 mil ptes. El projecte s’encarregaria a la direcció de Vies i Obres de la Comissaria de la Generalitat de Girona, per trametre’l a la secretaria de la Junta Nacional contra l’Atur (ministeri de treball).32. Segons testimoni de la néta de Grau Cruañas, Carme Clara (q. e. p. d.).

38

Pati del casal democràtic o Casal Castellarenc, conegut com el «Casino de baix» (1932), al pati de «l’Estanc»Autor: V. Fargnoli. Arxiu: Pere Barreda

39

a l’Empordà. La integració dins ERC, amb vaivens, va ser progressiva. Al novembre (del 31) s’organitzà l’ERC de Fenals33. La seva primera junta la formaven Llibori Barce-ló com a president, mentre Grau Cruañas i Joanals n’era l’ànima i el delegat comarcal.34 De tots ells, l’únic que era conseller a l’ajuntament de Castell era Cruañas, repre-sentant del republicanisme històric. La integració defini-tiva no es féu efectiva fins que l’Assemblea Comarcal del Partit Republicà Federal del Baix Empordà, reunida a Pa-lamós el 17 de gener de 1932, decidí concórrer al Primer Congrés d’ERC i integrar-se al partit. L’adhesió personal de Cama a ERC, però, no es produiria fins el 1935.

Ara bé, a aquest republicanisme li mancaven els centres de sociabilitat de què sí disposava en poblacions més grans, amb un casc urbà consolidat. Fins el 1933 no es fundà el Centre Democràtic Casal Castellarenc (el Centro o Casino “de baix”, perquè estava situat a tocar la carretera) com a entitat propera a ERC. Entre els seus promotors figurava Joan Cama, amb altres personalitats republicanes i sindicals de la zona, com Marià Solsona Ferrer, Robert Bosch, Alfons Jordi i Àlvar Riera35. I així, mentre el Casino (“de dalt”) esdevenia la seu de les ve-

lles elits, el Casal —que es dotà de biblioteca i taverna en els locals de l’edifici de l’antic “Estanc”—, s’ aniria identi-ficant amb les “esquerres”36.

En canvi, no creiem que el seu equivalent fenalenc, el Porvenir Fanalense, (re)fundat el mes de gener de 1931, tingués una adscripció política més enllà del seu caràcter recreatiu o de defensa dels interessos corporatius del po-ble de Fenals. La pluralitat ideològica dels membres que conformaven la comissió fundadora, a banda d’allò que indicaven els estatuts, així sembla confirmar-ho. Entre els fundadors figurava Manuel Pijoan, regidor “republicà” de 1931, o Josep Serra, regidor per la Lliga el 1934-3637. Un petit nucli dretà, proper a la CEDA, s’havia constituït se-gons algunes fonts a l’entorn del flequer Anicet Clara, a Platja d’Aro, però dubtem que tingués gaire consistència38. I si bé el regidor fenalenc Josep Serra ocupava la represen-tació de la Lliga Catalana, no ens consta que aquest partit de centra-dreta tingués gaire més implantació a la vila, més enllà de l’adscripció nominal d’alguns dels seus membres39. Fins i tot, l’adhesió “dretana” d’algunes de les famílies del poble podia no tenir més concreció que la del suport a un dels dos Fronts en disputa a les eleccions de 1936.

33. El Programa, 15/XI/1931.34. Els acompanyaven, en la primera junta, Ramon Rosselló i Gispert (secr.), Grau Albertí i Vilà (voc.) i Josep Albertí Ribot (voc.).35. Des de 1934, tenia biblioteca. AMCA, AM/APS “Casal Castellerenc” (1933-1939). Pere Ros Llovera era l’amo de l’edifici.36. Per això, seria clausurat pel franquisme.37. AM/APS “El Porvenir”.38. Si aquesta dada la coneixem pel posterior rector de Fenals, que afirmava que “Hi havia una petita fracció de la CEDA” (ADG/SC/C-SF/ Fenals d’Aro) ens ha estat confirmat per la mateixa filla del flequer Clara. Entrevista a Carme Clara (Platja d’Aro, 4/7/14).39. I, per suposat, no hi hagué mai representació ni d’Acció Catalana Republicana (AMCPA/AM/AP, 6/2/1937) ni del POUM, fins que les conveniències de la política de la guerra trobà convenient crear-lo. El fet és que, des de 1934 un històric regidor de Fenals, Josep Serra i Boet, actuava en representació de la Lliga Catalana al consistori municipal, circumstància que provocaria la seva destitució amb l’esclat de la guerra.

40

L’altre suport a les candidatures republicanes venia donat, també, pel món obrer. Gairebé inexistent al municipi de Castell, tret d’algunes treballadors de la construcció, la principal organització sindical del país —la Confederación Nacional del Trabajo o CNT— hi te-nia una lleu implantació que esdevindria decisiva durant els primers mesos de guerra. Hem tingut constància, per fonts indirectes, de l’existència a Castell d’una sec-ció agrícola vinculada al “Sindicat d’Oficis Varis” adscrit a la CNT. La implantació de la CNT al Baix Empordà era majoritària, i la seva implantació a Castell, igualment com el republicanisme, s’explica per l’acció de les organitza-cions obreres de Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, que eren focus sindicalistes potents que irradiaven la seva influència vers les poblacions veïnes40. Això explica que, juntament amb la CNT, s’hi afegissin també alguns adep-tes del seu nucli més polític, la Federación Anarquista Ibérica —la FAI—, i la seva branca juvenil Juventudes Li-bertarias. De fet, la influència de la veïna Sant Feliu de Guíxols es deixava sentir també en les dos grans cor-rents de fons que havien de dominar la vida política del municipi durant la república i la guerra civil, i que tenia en dos grans guixolencs els seus capdavanters: Josep Irla (1874-1958), pel republicanisme federal (i, posteri-orment, de l’ERC) i Francesc Isgleas (1880-1977) pel que fa l’anarcosindicalisme. Tots dos personatges procedien

del món suro-taper (l’un com a industrial, l’altre com a obrer) i tenien connexions directes amb Platja d’Aro: Irla les tenia familiars amb l’hostaler de can Japet i amb la família de la seva afillada, Encarnació Pijoan, que vivien a Fenals41. Isgleas seria ben aviat el màxim responsable de les milícies de costa gironines, com a delegat i poste-riorment conseller de Defensa, i aquestes tenien un dels quarters importants a la platja d’Aro. A la inversa, alguns dels dirigents sindicalistes de Castell-Fenals d’Aro eren originaris de Sant Feliu, com els agricultors Pere Sala Ferrer i Jaume Rigau Bidó, o el mecànic Lleó Creus Ribas.

Però l’extracció forana d’alguns dirigents anar-cosindicalistes no s’acabava aquí. El futur president del “comitè” de Platja d’Aro, Francesc Ribas Company, era alacantí, mentre que el qui presidiria el de Castell, Joan Villa, era oriünd d’Aragó, concretament de Castilazuelo (Osca). La sindicació a la CNT es podia considerar també una mesura per poder treballar i, per tant, especialment útil pels sectors més desarrelats al municipi per a as-cendir laboralment42. Tenim evidències, també posteri-ors, de l’existència d’una altra secció del Sindicat: la de la construcció, un altre dels àmbits amb una certa implan-tació de la CNT. En formaven part, al districte de Fenals, el ja esmentat paleta Francesc Ribas, que vivia a Platja d’Aro amb el seu fill Floreal; Albert Pla Vergeli i el seu fill Joaquim Pla Sot43, Joan Oller Samí, Albert Masó Vergeli i

40. CÁRDABA, 2002: p. 127.41. El matrimoni Irla, incapaç de tenir fills, s’afillà una noia de Romanyà resident al mas on passava temporades per recuperar-se de la bronquitis: Encarnació (“Ció”) Pijoan. Veg. MAYMÍ (2003): p. 35. El matrimoni Pijoan passà, més endavant, a residir a Fenals, on hi arrelaren i casaren diversos fills amb altres resi-dents de la vall d’Aro.42. Robert Albertí confessarà haver entrat a la CNT, abans de la revolució, per poder treballar. ATMTB/JS/SU 988.43. Vivien a can Jambet.

41

Antoni Casademont Parés; en canvi, el paleta Robert Al-bertí Bona vivia a Castell. D’aquest sindicat, bàsicament influent a Fenals, sorgirien alguns líders de la Revolució.

També exercien lideratge sindical, en aquest cas en el sector agrícola, pagesos i masovers com Salvador Huesca Andrés, oriünd de Navarrés (València) i la família Costa, de Sicars. Josep Costa Lloveras era el jutge de pau i fiscal popular durant la República. El seu fill, Salvador Costa Carreras, era una bon exemple de la radicalització política que experimentà un sector del republicanisme local vers tendències marxistes o anarquitzants. Costa, d’uns trenta anys, va ser primer tinent d’alcalde amb Joan Cama durant el primer consistori republicà, s’afilià al POUM (el Partit Obrer d’Unificació Marxista, fundat el 1935 a partir del Bloc Obrer Camperol, d’inspiració mar-xista) i seria acusat de ser un membre destacat del comi-tè antifeixista i d’haver hissat “una bandera roja a l’antic ajuntament” , en algun moment que no hem determi-nat44. Un altre membre destacat del comitè de guerra va ser l’agricultor Pere Sala Ferrer, caporal del sometent d’esquerres el 1934 i regidor republicà que s’afilià a la CNT a partir del juliol del 193645. A aquests caldria afegir, entre els dirigents sindicals, el fuster d’origen madrileny Paulino Barón Galán, al qual s’enrolà a les milícies i que,

un cop perduda la guerra, marxà a l’exili46. Dins d’aquest segment de població no originària del municipi cal con-siderar, també, els mestres d’escola i els respectius còn-juges. Entre ells, cal destacar els marits de dues mes-tres que, casualment, eren químics i ambdós acabarien essent regidors per la UGT malgrat que, d’un d’ells, es digué que “era partidari d’Azaña i Marcel·lí Domingo”.47 Daniel Borràs Rojals, nascut a Fraga el 1885, arribà al municipi acompanyant la seva dona, la mestra Raimunda Pedret, de Riudecanyes48. A Castell, Francesc Bellatriu Ripoll, de Mataró i d’uns 30 anys, era el marit de la mes-tra Joaquima Bassieras, nascuda a Sant Pere Pescador. Tenien tres fills.

Un altre col·lectiu que contribuí a alterar la vida política i social del municipi, per la seva elevada politit-zació, va ser el dels carabiners. Hi havia a Platja d’Aro un destacament de la 2ª comandància de Carabiners, amb seu a Figueres: la 1ª companyia, 1a secció. Alguns dels seus membres, per la seva distinció republicana (i miliciana) durant la guerra, serien processats durant el franquisme. És el cas d’Antonio Palomo Carreras, de 23 anys, oriünd de Cadis i resident a al barri des de 1934, que durant la guerra ascendí a tinent;49 Francisco Puche González, de 39 anys, nascut a Algesires i José Fernán-

44. ATMTB/JS/SU 1352.45. ATMTB/JS/SU 162.46. També és dirigent, segons FE (AHN/CG/1431, p. 102). La seva dona era de Castell.47. ATMTB/JS/SU 190: Regidor de proveïments des d’octubre de 1937 fins al final de la guerra. L’acusen d’haver estat amic de l’alcalde Joan Cama i que es permetia posar certes sancions. L’acusarien d’haver estat alcalde pedani de Platja d’aro “Y se distinguió en la forma que hablaba en favor de los marxistas, plenamente convencido de su fuerza y victoria”.48. AMCPA, Padró 1936.49. ATMTB/JS/SU 1013 (Palomo).

42

Dirigents d’ERC a S’Agaró, el 1932. A primera fila, a la dreta, josep tarradellas. Darrere seu, josep irla i, l’esquerra de tot de la mateixa fila, josep Puig i Pujades.

la convivència entre els polítics locals i els magnats de S’Agaró no sempre van ser fàcilsArxiu: CRDI. Autor desconegut

43

dez Moreno, a. Carabinero, del qual no sabem l’origen ni la residència exacta però que actuà a les milícies de Platja d’Aro. La influència del quarter que els carabiners tenien a Calonge, al límit amb Fenals, podia haver estat decisiva.

El fet és que el Front Popular adquirí, en les elec-cions legislatives de febrer de 1936, una majoria aclapa-radora a Castell-Platja d’Aro. Guanyà “per dues terceres parts dels vots”, explica el rector de Castell, i de manera semblant a Fenals50. D’això no se’n desprèn, però, un cli-ma d’elevada competència o tensió social al municipi. I és que no tothom, dins les files republicanes, veia amb bons ulls l’aliança amb els “comunistes” derivada del Front d’Esquerres51. Res feia presagiar a Castell-Fenals d’Aro, al marge del clima polític general, que la vida política i social del municipi s’hagués de deteriorar tant ràpidament. Una valoració sobre l’estat de coses que es vivia en la prima-vera del 36 l’ha deixat descrita l’escriptor Josep Pla, des del reducte de pau del “Sr. Ensesa”:

“el confort perfecte de S’Agaró, la intel-ligència madura que ha dibuixat sobre l’horitzó de la mar, sobre les ondulacions suaus de la terra, les famoses i tranquil·les horitzontals de S’Agaró, permeten avui, sense un risc major, aventurar-se en el laberint de les coses directes i immediates de la Costa Brava –cuina popular, caràcter de la gent, paisatges a fora mà– i en el desordre mahometà,

de vegades sibarític de la costa de l’Empordà”52

D’esquenes al temporal que s’aproximava, doncs, la gent es divertia, es banyava i treballava de valent per tirar endavant la família i els negocis, quan la malaurada guerra sobrevingué.

50. ADG/SC/C-SF.51. És el cas de Grau Cruañas, líder del republicanisme federal a Fenals, segons ens explicà la seva néta Carme Clara (ACS).52. Revista de S’Agaró, maig de 1936.

44

45

3. LA GUERRA

3.1. AixECAMENt i iNSuRRECCió: El PRiMER CoMitè ANtiFEixiStA

El 17 de juliol l’exèrcit d’Àfrica es pronuncià contra el govern de la República i el 19 de juliol ho féu a Catalu-nya, amb la proclamació de l’estat de guerra. Les notícies, per premsa o ràdio, anaven arribant a comptagotes arreu del territori. A Castell, els informes posteriors confirmen que la guerra agafà desprevinguts fins i tot als mateixos sectors de la dreta local. Segons informe de la guàrdia civil, abans del cop d’estat no hi hagué “actos de parti-cipación en pro del mismo (Movimiento) pues en dicho pueblo como otros muchos continuaron a la expectativa de los sucesos que en aquellos momentos ocurrían”53. Les forces lleials es bateren amb els insurrectes pels car-rers de Barcelona. Al capvespre del mateix dia, el general insurrecte Manuel Goded deposava les armes, al mateix temps que el país se sumia en un nou estat de coses,

per inesperat, no menys dramàtic. Les organitzacions proletàries, preparades per fer front al cop, s’erigiren en aquells moments en senyores dels destins del país i, dos dies després, el president Lluís Companys els feia la pro-posta de creació d’un Comitè Central de Milícies Antifei-xistes (CCMA), teòricament amb la participació de totes les forces polítiques i sindicals contràries al cop d’estat. L’objectiu d’aquest comitè era coordinar els cossos ar-mats de milicians que anaven al front d’Aragó però, a la pràctica, esdevingué un autèntic govern a l’ombra de la organització anarcosindicalista CNT-FAI, i amb elevades competència d’ordre públic. S’estenia, llavors, tota una estructura de poder paral·lela a la institucional, la de la Generalitat i els ajuntaments. L’Estat central, pràctica-ment, havia deixat d’existir a Catalunya.

Darrere, doncs, la creació del CCMA hi havia la idea que la defensa militar del país anava lligada a la or-

53. Segons qüestionari efectuat per la Guàrdia Civil de Sant Feliu, i aparegut a AHN/CG/1431, p. 54.

46

ganització i defensa de la revolució social. La diferent manera d’entendre aquesta revolució, segons cada grup polític, explica la varietat de concrecions locals. En cada poble del país emergí un nou organisme, anomenat se-gons els llocs “comitè antifeixista”, o “comitè de milícies”, que pretenia ser una còpia en petit del comitè central. Sabem, per la bibliografia comparada, que la creació d’aquests comitès va ser fruit més dels condicionants locals en un marc d’atomització del poder que no pas conseqüència automàtica del seguiment d’una normati-va generada per un nou poder central.

Què en sabem, doncs, de la forma com es produí la revolució —política i social— a Castell-Platja d’Aro? A hores d’ara, la manera com s’estengué la revolució arreu del territori gironí és, en bona part, un gran enigma. Des de Girona, les forces obreristes —principalment POUM, CNT i ERC— donaren avís a sindicats i partits de Sant Feliu, Palamós i Palafrugell54. No és descabellat pensar en la influència de grups obrers més organitzats proce-dents de pobles del voltant, especialment de sant Feliu de Guíxols. Es tractava de reproduir la idea, estesa arreu, que la lluita contra el feixisme anava lligat a un nou ordre social. Aquest moviment anà acompanyat per “curioses” ordres de la superioritat política, com la que ordenava la “concentració” de les forces d’ordre públic, en concret

dels carabiners, a Sant Feliu de Guíxols. De seguida, al-guns carabiners començaren a confraternitzar amb les milícies “revolucionàries” que sorgien arreu. Així, segons confirmà un dels agents, el matí del 19 el capità de la companyia, Joaquín Balaguer, rebé l’ordre de concen-trar-se a Sant Feliu, d’on no en sortirien fins al cap de 4 dies de restar-hi aquarterats i sense prestar servei. El dia 24 al matí tornaven a ser altra vegada a Platja d’Aro, el temps just perquè la revolució es posés en marxa55.

L’única referència cronològica a la creació d’un comitè al municipi valldarenc procedeix, casualment, de la parròquia de Fenals. El rector posterior a la guerra, informà que “El dia 21 de juliol del 36 es va formar el comitè revolucionari”.56 Cal suposar que, per aquelles mateixes dates, es creava també el de Castell, del qual formaren part els principals dirigents dels partits i sin-dicats del Front Popular57. Però el control que la sindi-cal CNT-FAI exercia sobre el comitè central de milícies antifeixistes, amb seu a Barcelona, seria decisiu perquè aquesta organització prengués major relleu i influència arreu del territori.

A banda, doncs, dels comitès de barri es creà també, a la Vall d’Aro, un altre de municipal. Aquests “co-mitès antifeixistes” esdevenien els garants i instruments que les diferents organitzacions proletàries tenien per

54. GAYOLÀ, 1986: p. 46.55. Així ho explica Antonio Palomo (ATMTB/JS/SU 1013 / 54309; declaració a Figueres, 4 maig 1939).56. ADG/SC/C-SF/ Fenals d’Aro.57. Segons la Causa General foren dirigents locals del Front Popular Paulino Barón Galán, Joan Cama Dausà, Salvador Huesca Andrés, Joan Oller Samí, Jaume i Marià Solsona Ferrer, Josep Taulé Mir i Joan Villa Romeu. En canvi, dels vuit inicials només tres acabaren formant part del comitè. I un més (Marià Solsona) participà del primer ajuntament anarquista.

47

estendre la “revolució” en l’àmbit local. Les dades sobre la Vall d’Aro són esparses, a vegades contradictòries i, tot sovint, indirectes, però deixen entreveure idees in-teressants per la història regional. Hem localitzat, enmig del fons de l’arxiu municipal, un document sense data ni l’autoria, però que ens mostra la composició del “comitè antifeixista”.

La llista de noms, d’entrada, coincideix amb la que coneixem per altres vies i és presidit pel mateix Joan Cama que ja havia estat alcalde durant el primer ajuntament republicà58. De fet, aquesta és la primera i única llista oficial que coneixem del mateix organisme. Les fonts militars afegeixen credibilitat al document. Així, Albert Pla reconeixerà haver estat el “segon president” del comitè (se l’acusà de ser-ne el president), durant 3 setmanes. Però el document ens expressa també altres coses, algunes prou significatives. Per un costat, com hem dit, la recuperació d’un Joan Cama retirat, en els dos últims anys, de la política municipal.59 Tres dels seus membres havien estat o eren encara regidors d’un ajun-tament republicà: a part de Cama, el cenetista Pere Sala i Josep Taulé. Per l’altre, el fet que la composició del co-mitè anés acompanyada per la llista de les “milícies”, des-glossades per districte, expressa la confusió que moltes vegades, a nivell popular, s’ha produït entre els “comi-tès” i les patrulles de vigilància. En canvi, el document

no explica la formació d’un comitè antifeixista a Fenals, diferenciat del de Castell, aspecte aquest que haurem de recollir d’altres bandes.

El jutge de pau suplent, Salvador Costa, confessa-rà haver format part del nucli inicial, juntament amb A. Pla, Cama, Solsona i Oller. Tots quatre estan inclosos a la llista localitzada a l’arxiu, però Costa afegirà que seran Oller i Solsona els principals impulsors.60 El pes republi-cà, doncs, hi era important, encara que aquests últims eren també destacats cenetistes del nucli de Castell. Per altra banda, s’hi deixen sentir absències també destaca-des. Informes posteriors deixen veure que la llista inicial no va ser la definitiva i que calia afegir-hi almenys tres noms: Joan Villa Romeu, Robert Bosch Albertí i Albert Casademont Parés, tots ells cenetistes. Segons els llis-tats oferts per les fonts franquistes, la presència anar-cosindicalista resultava ja aclaparadora, però la seva importància encara devia ser més gran pel control que exerciren sobre les milícies.

Altres dades expressen, doncs, el caràcter molt determinat cronològicament d’aquest primer comitè. Així, com ja hem dit, el vicepresident Albert Pla confir-marà després que només figurà en el comitè durant 3 setmanes, temps durant el qual podria haver coincidit amb la presidència de Cama del mateix, fins a la seva

58. L’acompanyen, en aquest primer organigrama: Albert Pla Vergeli, Jaume Solsona Ferrer, Salvador Costa Carreras, Josep Albertí Bussot, Pere Sala Ferrer, Joan Oller Samí, Francesc Ribas Company, Alfons Jordi Tauler, Albert Casademont Parés i Josep Taulé Mir. Pla i Ribas eren, d’entrada, els únics representants de Fenals d’Aro.59. Recordem l’assumpte de Pasqüetes de 1933.60. ATMTB/JS/SU 1352.

48

substitució per Villa61. En qualsevol cas, tenim l’evolució en el temps i l’espai dels comitès, degut a la seva dispersió però també la seva varietat. Ho diu un testimoni de l’èpo-ca, des de Barcelona estant, el coronel Vicenç Guarner:

“Pertot arreu es constituïren «comitès» de les més diverses menes. N’hi havia a la Guàrdia Civil, a les nostres forces de seguretat i d’Assalt, a les indústries i a totes les fàbriques, a moltes de les quals quedaren a sou els patrons...”62

En l’àmbit rural la incidència d’aquests va ser me-nor, però no inexistent. L’historiador Josep Lluís Martín Ramos ha destacat el doble origen dels comitès antifei-xistes: per una banda, els comitès polítics d’unitat antifei-xista que es crearen arreu com a reacció al cop d’estat, una mica emulant les consignes governamentals; és el que reflectiria el primer comitè que coneixem a Castell, presidit per Cama. Per l’altra, són la continuïtat dels “co-mitès de Defensa” impulsats particularment per la CNT-FAI, sobretot en els llocs per tal de preveure el cop d’es-tat i la revolució posterior63. La formalitat legal obligava als dos models a fondre’s en un, tard o d’hora, en dura competició per la obtenció de la representació legítima del nou poder “revolucionari”.

L’existència d’un comitè a Fenals és la mostra de la coexistència dels dos models de “comitès antifeixis-

tes”, com a conseqüència de la territorialització (i frag-mentació ) del poder que es visqué a molts altres in-drets inherents al procés revolucionari. L’exemple més clar, pel que fa a l’Empordà, és el del comitè d’Orriols, que tot i formar part d’un veïnat de Bàscara arribà a su-plantar el del mateix municipi i a esdevenir capdavanter en la jerarquia de comitès locals64. Per tant, no resulta estrany que en un municipi amb dos nuclis de població amb tanta personalitat acabessin sorgint dos “comitès”, un per cada poble. A més, segons el document abans exposat, la composició del comitè també preveia l’exis-tència de milícies “paritàries” per cadascun dels dos nuclis, amb el mateix número de membres cadascuna. L’existència d’una milícia, o patrulla, era un component indispensable de tot comitè, que si bé reflectia el desig d’autonomia municipal també ajudava a confondre-la amb el segon.

De manera indirecta, coneixem l’existència del comitè antifeixista “municipal” per la via dels manuals d’acords de l’ajuntament, institució que seguia funcio-nant. De fet, l’acta del ple de l’ajuntament del 2 d’agost és la primera menció i única evidència documental oficial (amb signatura i segell) de l’existència del comitè. El mo-tiu venia donat perquè calia rellevar el regidor fanalenc Josep Serra, expulsat del consistori per formar part de

61. ATMTB/JS/SU 190 (“autoresumen”). En canvi, no sabem en què es basa Pere Barreda per afirmar, no sense motiu, que Joan Cama en va ser president durant dos setmanes! (segons BARREDA, 1996: p. 40).62. GUARNER, 1975: p. 113.63. MARTÍN RAMOS, 2012: p. 32.64. Josep MAYMÍ, Entre la violència política i el conflicte social: els comitès antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la Guerra Civil 1936-1939, Salt-Barcelona, Ajuntament de Salt i Abadia de Montserrat, 2001.

49

la Lliga, un partit aliè al Front Popular65. L’exalcalde Joan Cama aprofità aquesta baixa per suplir-lo i, així, tornar a entrar al consistori. Cama es veia legitimat, ara, pel fet de representar al “comitè” antifeixista, el qual teòrica-ment presidia66. I, com a tal, també, reclamava l’alcaldia municipal. D’acord amb aquesta nova legitimitat i com-plint amb la voluntat manifestada Vergeli demanava, en la mateixa sessió, de ser rellevat del càrrec i cedir la vara d’alcalde a Joan Cama. L’elecció del nou edil es féu per mitjà d’una votació que distà de ser unànime: 3 vots ana-ren a favor de Cama, contra 2 que foren per a Vergeli, 1 per Sala i un altre per Tauler. Joan Vergeli seria designat alcalde 2n i Roderic Vergeli, de Fenals, aquest sí amb el resultat unànime de 6 vots, sortí escollit tercer alcalde67. Amb aquesta actuació Cama encetava, de la mà de la legitimitat que pretenia que li donava la pertinença al co-mitè antifeixista, el domini gairebé continuat que, un cop superat el domini anarquista, acabaria tenint fins al final de la guerra.

Però els esdeveniments que se succeïren el mes d’agost posaven de manifest que la posició de Cama no era ni de bon tros estable ni a l’ajuntament ni al comitè, i encara no havien passat vint dies que ja presentava la dimissió. Els motius eren ben eloqüents, tal i com els exposà en la sessió de l’ajuntament del dia 23 d’agost:

“per haver desaparegut les causes per les

quals va ésser nomenat, ho [sic] sigui per dei-xar de representar al Comitè Antifeixista, ja que aquest li ha retirat la confiança”68.

En el mateix ple afirmava presentar “la dimissió ir-revocable” tant de conseller com d’“alcalde-president” de l’ajuntament. Aquest fet es pot llegir més com una mesura de força que per ser una realitat, ja que ningú el rellevà com a regidor ni s’elegí nou alcalde i, pocs dies després, ell mateix tornava a presidir el consistori. En la sessió del 2 de setembre Joan Vergeli assumiria tempo-ralment l’alcaldia, com a tinent d’alcalde, i presidí un ple on s’anunciaren unes decisions importants. Lluny d’ele-gir-se nou alcalde, reconeixia la superioritat del “comitè” i la