Resums de les comunicacions del congrés Dilluns 17 de desembre Sessió 1.1: Poders, fronteres i identitats. LA GUERRA DE LA QUÀDRUPLE ALIANÇA (1718-1720) DES DE L’ESTAT DE MILÀ. Agustí Alcoberro Per la seva posició estratègica, l’Estat de Milà jugava un paper clau en l’entramat de la Monarquia dels Habsburg de Viena d’ençà de la seva conquesta en plena Guerra de Successió d’Espanya (1706) i, sobretot, d’ençà del reconeixement de dret de la seva possessió en el tractat de Rastatt (1714). El govern efectiu sobre el territori corresponia al Consell d’Espanya, amb seu a Viena, i s’exercia mitjançançant el governador i la Junta Secreta de Govern. La Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) va aplegar una àmplia coalició contra Felip V formada per l’Imperi, Gran Bretanya, les Províncies Unides i també la França del duc d’Orleans. Els principals episodis bèl·lics es van produir a Sardenya, Sicília i les fronteres entre els regnes de França i d’Espanya (Guipúscoa-Navarra i Catalunya, on es va alçar, amb finaçament i armament francès, la guerrilla dels Carrasquets). Però el conflicte va afectar també indirectament la península transalpina, i molt en particular la Llombardia. Tot i que la gestió de l’exèrcit imperial corresponia al Consell de Guerra (Hofkriegsrat), l’abundosa documentació conservada a Viena i Milà destaca el paper clau del Consell d’Espanya i del govern milanès en els temes vinculats a diplomàcia i espionatge, ordre públic interior i proveïment de les tropes. Així, des de Milà, i sota control directe de Viena, les autoritats habsbúrguiques actuen sobre

Gènova (república neutral i cau de contrabans i espionatges de tot signe), pressionen els prínceps dels diversos estats italians, reprimeixen els col·lectius proborbònics de l’interior, estudien noves formes de finançament de la guerra i organitzen els grans moviments de tropes cap a Sardenya o Sicília, entre altres gestions destacades. En els anys de la contesa, a Milà se succeeixen tres governadors: el comte Otto Fedinand Traun, que es desplaça a Nàpols el 1718, el comte Massimiliano Carlo de Lowenstein (que mor el 26 de desembre d’aquell any) i el comte Girolamo di Colloredo, que pren possessió del seu càrrec a la primavera de 1719. Aquest fet comporta una tutela directa sobre el govern local exercida pel Consell d’Espanya, i molt en particular per Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp, secretari d’Estat i del Despatx Universal. LA GUERRA A CATALUNYA ENTRE EL 1652 I EL 1659. LA PARTICIPACIÓ DEL CONSELL DE CENT I ELS SEUS TERCIOS EN EL CONFLICTE. Jordi Arbós Martínez

L'objectiu del treball és explicar el conflicte que es viu al Principat després de la guerra dels Segadors un cop Felip IV recupera, pels seus dominis, Catalunya. La guerra amb França, que es lliurarà en el territori català, esdevindrà un nou front en la disputa entre les dues potències. En aquesta guerra en el Principat tindran un paper rellevant els tercios institucionals catalans, entre ells els del Consell de Cent, que lluny de ser unes tropes auxiliars o de baix valor, tal com assenyalen alguns historiadors, tindran un paper fonamental en la defensa de Catalunya. El treball analitza les diferents etapes del conflicte fins a la seva resolució amb la firma del Tractat dels Pirineus i les conseqüències de la pèrdua dels territoris de la Catalunya Nord. El conflicte no només és analitzat des d'un punt de vista militar, sinó que s'endinsa en el conflicte social que es va viure entre els partidaris del bàndol hispànic i els del bàndol francès. Una disputa social que va jugar un pes important en les decisions militars que es van prendre en aquells anys.

PREPARATIUS I FORMACIÓ DE L’EXPEDICIÓ DEL CAVALLER D’ASFELD PER LA RECUPERACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA (1714-1715). Tomeu Caimari Després de la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, només romangué fidel a l’arxiduc Carles –des del 1711, ja l’emperador Carles VI -, el regne de Mallorca –un regne de Mallorca escindit, doncs Utrecht havia sancionat la sobirania anglesa sobre Menorca-. Fracassada una primera tentativa per la reincorporació pacifica de les illes de Mallorca i d’Eivissa, Felip V ordenà la formació d’un contingent expedicionari que al llarg dels mesos següents s’aniria concentrat a Barcelona, d’on partiria cap a Mallorca a principis de juny per a dur a terme la recuperació de Mallorca i Eivissa, que tingué lloc, finalment, el juliol del mateix any. L’entramat d’aquesta expedició: l’elecció del duc de Berwick com a cap, la renúncia d’aquest en favor del cavaller d’Asfeld –al qual el propi Berwick postula-, l’informe previ del duc de Berwick, les Instruccions (de desembarcament) adreçades al cavaller d’Asfeld, els aspectes d’intendència (tropes, queviures, vaixells, etc.) concentrats a Barcelona i el seu port entre el gener i el maig de 1715, són aspectes completament inèdits dins la historiografia tant insular com estatal. A través de la present comunicació, extracte d’un pròxim llibre monogràfic sobre l’expedició de Mallorca que estem preparant per l’Editorial Lleonard Muntaner, volem presentar un primer avanç d’aquesta desconeguda part de l’expedició que tingué lloc, fonamentalment, a Barcelona els primers mesos de l’any 1715. LES BATLLIES GENERALS DE CATALUNYA, ARAGÓ I VALÈNCIA AL SEGLE XVI. UN ESTUDI COMPARATIU. Josep Miquel Conca Alonso La Batllia general fou una institució present en els tres regnes peninsulars de la Corona d’Aragó dedicada, fonamentalment, a gestionar els ingressos que el monarca tenia en aquests territoris. El batlle general era l’encarregat d’arrendar i recaptar els drets reials, impostos, pecúnies, composicions, etc., a l’hora que assumia diferents despeses, com el pagament dels salaris dels oficials reials del

regne, la satisfacció d’alguns beneficis eclesiàstics o l’assumpció d’algunes de les pensions de censals pertanyents al monarca. Aquestes tres batllies generals, creades durant el transcurs de l’Edat Mitjana, es van adaptar a les necessitats específiques que cada territori requeria, assumint un major número de competències, una organització interna particular i una jurisdicció específica, de manera que, arribats al segle XVI, cada una d’aquestes tres institucions tenia unes característiques pròpies que, en alguns casos, s’assemblaven a les seues veïnes, i en altres ocasions, diferien en gran mesura. L’objectiu principal d’aquesta comunicació és reunir la bibliografia produïda per la historiografia catalana, valenciana i aragonesa al voltant d’aquestes tres importants institucions i posar en comú els resultats per fer un exercici d’història comparada entre totes tres, i així encontrar les similituds i diferencies que les apropaven i separaven al principi de l’Època Moderna. CATALUNYA COM A FRONTERA MARÍTIMA. LA DEFENSA DE LA COSTA CATALANA I LES GUERRES CONTRA FRANÇA, 1652-1678. Antonio Espino López En el present treball ens proposem analitzar la importància de la defensa marítima durant els conflictes que va viure Catalunya entre el 1652 i 1678. Si la presència de l'Armada ajuda a entendre la recuperació de Barcelona per les armes reials del 1651-1652, la manca de la mateixa afectaria la estratègia defensiva feta per la Monarquia Hispànica a Catalunya en les següents guerres, quan els virreis del Principat havien de plantejar una nova frontera militar i, en particular, tenir cura, en la mesura de les possibilitats econòmiques, de la disposició defensiva de les places marítimes situades al nord de Barcelona: Roses, Cadaqués i Palamós. Es tindrà especialment en compte la importància de la presència de diverses esquadres de galeres als ports catalans aquells anys i la seva interacció amb la societat del Principat.

LA REVOLTA DELS SEGADORS: UN ESDEVENIMENT EN DISPUTA. Arnau Ivan Gracia L'objectiu d'aquesta comunicació és analitzar les diferents estratègies narratives adoptades durant la Guerra dels Segadors a l'hora de representar els fets ocorreguts el dia del Corpus de Sang. Disposem de desenes de textos sobre aquells fets però, lluny de ser garants d'un coneixement fefaent del que va succeir, constitueixen un indicador de la tensió existent per representar aquell succés. El 7 de juny de 1640 esclatà una revolta popular a Barcelona que acabà amb la vida del virrei de Catalunya, el comte de Santa Coloma, i que trencà per complet les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica de Felip IV. Testimonis dels fets, o autors situats a centenars de quilòmetres, començarien a escriure i reescriure detalladament sobre tot allò que havia passat a Barcelona durant els tres dies de revolta. En el procés de redacció d'aquests textos, però, la realitat es va anar desdibuixant: els seus autors es van veure en la necessitat d'inserir aquells fets dins de determinats discursos polítics marcats pel desenvolupament de la guerra. Aquest fenomen acabà per estrènyer i redibuixar l'esdeveniment, essent aquest el resultat final que ens ha arribat als historiadors: un fet representat per múltiples relats. La identitat de l'assassí d'un segador al carrer Ample: un velluter o el criat de l'algutzir Monrodon? Els agents pacificadors de l'assalt al palau del virrei: els religiosos del convent de framenors o les autoritats civils? La mort del virrei: assassinat o accident? La processó de Corpus Christi: anul·lada o celebrada? Aquestes són algunes de les disjuntives que es plantegen al comparar les fonts que ens expliquen allò que va passar a Barcelona. A partir de l'anàlisi d'una trentena de fonts, em proposo analitzar les estratègies narratives que es van anar configurant al llarg de la Guerra dels Segadors a l'hora de representar la revolta i que van contribuir a la creació de determinades imatges polítiques de les institucions implicades en el conflicte.

EL REGNE DE SARDENYA I EL “CONSEJO DE ESPAÑA” DE VIENA 1714-1720. Lluís J. Guia Martín Amb la nostra aportació pretenem analitzar un període transcendental de la història del regne sard. Són els anys en els que la Sardenya austriacista deixà de ser governada des de Barcelona a través del Consell d'Aragó del rei Carles, i passà a ser governada a través del Consejo de España instituït a Viena en gener de 2.014. Uns anys que tenen un final traumàtic amb la invasió borbònica de 1717 i la cessió de l'illa als Savoia en 1720. En aquest període, tot i que Sardenya mantindrà els seus trets identitaris sense massa convulsions, s'inicien també uns canvis que obrien la porta a transformacions molt més profundes, materialitzades anys després. Transformacions que són fonamentalment de caràcter polític i institucional però també de caràcter econòmic o cultural. Analitzarem la política de l'emperador Carles VI vers el regne sard en aquest període; una política que va estar marcada per unes importants transformacions de les estructures de govern del Reial Patrimoni que facilitaran la consolidació de la Intendència dels Savoia. La Visita General de Marcos Marañón o el nomenament del baró Pio Ravizza com superintendent. Són els elements més paradigmàtics i l'evidencia dels nous paràmetres de la política de Carles respecte a l'illa. La seua gestió, però també el procés d'integració del regne de Sardenya en el Consejo de España, requeriran una especial atenció. Un altre element que volem destacar d'aquest període es l'inici d'un procés d'italianització de l'illa, si més no de caràcter geopolític, que és el lògic corol·lari d'una trajectòria anterior i també el precedent del destí final de l'illa, una vegada passe a ser governada des de Torí. Un procés d'italianització que es simultani a la pèrdua de l'exclusivitat per als originaris de la Corona d'Aragó en l'administració de l'illa i a l'arribada de nous funcionaris provinents dels antics territoris hispànics de la monarquia. Els fons documentals, que hem fet servir per al nostre estudi, provenen dels diversos arxius sards, especialment l'Archivio di Stato di Cagliari, i de l 'Archivio di Stato di Napoli, on es conserva part de la documentació emanada del Consejo de España.

EL DOBLE JOC AMB CATALUNYA DELS PLENIPOTENCIARIS FRANCESOS A MÜNSTER. Xavier Juncosa i Gurguí Des de l’any 2010 estic immers en una gran investigació documental sobre Pere de Marca (1594-1662), jurista, eclesiàstic, historiador i polític francès que fou nomenat per la regència d’Anna d’Àustria -en minoria d’edat de Lluís XIV- Visitador General de Catalunya entre els anys 1644 i 1651, en plena Guerra de Separació sota el protectorat de la monarquia borbònica francesa. Els avatars d’aquell moment central de la Història de Catalunya han estat ben estudiats per un bon nombre d’historiadors, d’escoles i procedències diverses, que han analitzat la documentació existent que generà aquell moment històric de la política europea. El context geopolític europeu del període en què es desenvolupà aquella guerra (1640-1652) en el que Catalunya trencà la seva obediència amb la Monarquia Hispànica i signà els Pactes de Ceret el 7 de setembre de 1640 convertint-se, de facto i de iure, en un protectorat francès, coincidí en el temps amb dos esdeveniments històrics que incidiren de forma majúscula en el resultat final d’aquell trencament dinàstic: la Fronda francesa i els tractats de pau de Münster de 1648. De bon primer, hauríem de tenir en compte que els tres principals protagonistes d’aquell pacte a Ceret –no pas els plenipotenciaris que el signaren, sinó els que el conceberen-, és a dir, Pau Claris, Lluís XIII i Richelieu, moriren inesperadament tots tres entre 1641 i 1643. Llavors, els seus successors, a banda de poder tenir vers Catalunya, legítimament, una altra percepció i estratègia política del conflicte de 1640, es veieren directament condicionats anys avenir tant per la Fronda com per les negociacions dels plenipotenciaris a Münster. Enmig de les investigacions sobre Pere de Marca i la riquíssima documentació, majoritàriament cartes, que ell en deixà, de forma paral·lela vaig tenir l’oportunitat d’accedir, de forma presencial en els arxius parisencs, a les cartes que en el període 1646-1648 enviaren els plenipotenciaris francesos al seu superior, el cardenal i primer ministre Mazzarino, sobre el problema català, que Mazzarino, és ben palès, no sabia com treure’s de sobre. I la meva sorpresa fou formidable en trobar una documentació –fins on jo he pogut esbrinar, mai citada

per la historiografia catalana ni espanyola- on el trencaclosques del protectorat català n’és el protagonista i en la que el propi Mazzarino juga a dues bandes amb els representants polítics de Catalunya -Josep de Margarit n’era el governador general, d’acord amb els francesos- tot demanant als seus plenipotenciaris a Münster la màxima discreció per a no ferir la susceptibilitat dels catalans. En una d’aquestes cartes, Mazzarino hi escriu: Nécessité du secret, surtout à l’égard des Catalans, qui se croiraient trahis. El recull d’aquestes cartes i del doble joc allí exposat he pensat que, per la seva importància i interès historiogràfic, podrien confegir una bona Comunicació en el proper VIII Congrés d’Història Moderna 2018. En el cas de ser acceptada la present Comunicació, la documentació que utilitzaré per al text definitiu serà triple: Négociations secretes de la Paix de Munster (compilació de quatre volums de cartes manuscrites), Affaires Étrangers –sempre des de la carpeta Allemagne, poc utilitzada per la nostra historiografia i que aporta tot un ventall nou- i, finalment, les Lettres du Cardinal Mazarin pendant son ministère, un recull d’una desena de volums, prou coneguts per tots aquells que s’hagin acostat a la vida i l’obra política del potent cardenal de París. Esperant que la present Proposta de Comunicació sigui acceptada, resto a l’espera de les seves notícies. PROYECTOS ECONÓMICOS DE LA CORTE DE VIENA EN EL MEDITERRÁNEO ENTRE LA CUÁDRUPLE ALIANZA Y LA PAZ DE VIENA. Virginia León Sanz El objetivo de esta comunicación es analizar diferentes propuestas de comercio en el Mediterráneo que se estudiaron en el Consejo de España en Viena a partir de la expectativa generada por el cambio de coyuntura ante la adhesión de Felipe V a la Cuádruple Alianza y la posible paz entre España y Austria. 

LA FINE DELLA RIVOLTA CATALANA NEL DIBATTITO POLITICO NAPOLETANO (1652-53). Giuseppe Mrozek Eliszezynski Quando giunse a Napoli la notizia della resa di Barcellona alle truppe spagnole e della conseguente fine della rivolta catalana (13 ottobre 1652), la reazione della città non fu quella che si sarebbe aspettato l’allora viceré, il conte di Oñate. In particolare, finì sotto accusa il comportamento dell’arcivescovo della capitale, il cardinale Ascanio Filomarino, già al centro in quegli anni di un aspro dibattito relativo al suo ruolo nella rivolta del 1647-48 e alle accuse di tradimento rivoltegli da Madrid e dal viceré. L’intervento si propone di approfondire come la notizia della fine della rivolta catalana incise sul dibattito interno al regno di Napoli, intrecciandosi con varie questioni aperte: le responsabilità della rivolta di Masaniello, i conflitti giurisdizionali tra autorità civile ed ecclesiastica, le proteste crescenti da parte dei sudditi napoletani verso l’energico governo del conte di Oñate. Da considerare è anche la presenza sulla scena catalana del figlio illegittimo di Filippo IV, don Juan de Austria, che aveva avuto un ruolo importante nella fine della rivolta partenopea ed era in relazioni non facili con Oñate, al cui fianco aveva anche riconquistato, nel 1650, la fortezza di Portolongone. La figura del cardinale Filomarino si presenta in questo senso come strumento di fondamentale importanza, perché fornisce un angolo di visuale originale dal quale osservare l’intreccio e gli sviluppi di tutte queste tematiche.

Dimarts 18 de desembre

Sessió 1.2: Poders, fronteres i identitats. ELS EFECTES DEL «CONTRACTOR STATE» BORBÒNIC A LA CATALUNYA D’INICIS DEL SEGLE XVIII. David Ferré Gispets La nostra futura comunicació té com a objectiu plantejar una aproximació analítica de l’impacte de la política de proveïments militars i suport logístic desenvolupada per la Monarquia de Felip V a la Catalunya de principis del segle XVIII. Després de la Guerra de Successió, la implantació del nou règim borbònic a l’antic Principat estigué irremeiablement lligada a una important presència militar permanent sobre el terreny. Així mateix, el (des)equilibri internacional sorgit dels tractats d’Utrecht i Rastatt, així com les aspiracions irredemptistes de la cort espanyola envers els antics territoris mediterranis de la Monarquia, van acabar motivant l’aprest i llançament de nombroses expedicions militars amb origen a Barcelona. La conjunció d’ambdós elements va comportar el naixement d’un important pol de negoci que va ser entomat, en la seva pràctica totalitat, per la classe productiva i comercial catalana. Dividirem la nostra comunicació en dos grans àmbits: en primer lloc, mirarem de cercar les autèntiques arrels de l’estructura productiva catalana capaç d’assumir la constant i crescuda demanda militar de la Monarquia –ens centrarem en les guerres de la segona meitat del segle XVII i en la mateixa Guerra de Successió–. Seguirem caracteritzant la immensa diversitat dels contractes empresos per assentistes catalans, establint unes divisions bàsiques a l’entorn de la naturalesa eminentment comercial o productiva dels contractes. Pararem atenció tant als contractes directament relacionats amb la producció armera i d’utillatges, com a tots aquells derivats de la logística, l’acomodament i el proveïment general de les tropes –vitualles, bagatges, fortificacions, materials...–. Sens dubte, l’altre part de

la comunicació tindrà com a eix principal els grans protagonistes d’aquesta demanda: els mercaders i artesans que emprengueren aquests contractes. Més enllà d’enumerar-ne els més cèlebres i prolífics –com els mercaders Duran o el ferrer Salvador Pera– també intentarem fer una panoràmica de l’actuació dels contractistes més modestos, ja sigui a partir de les companyies d’artesans, o bé a través de l’accés a una demanda més modesta i assequible com la dels Ajuntaments LLUÍS OLIVER I DE BOTELLER I LA GERMANIA DE VALÈNCIA. Pablo Pérez García La figura del cavaller tortosí Lluís Oliver i de Boteller (1 ??? - 1548), fill del baró de Balsareny, germà de Francesc Oliver i de Boteller i futur vescomte de Castellbò, és prou coneguda per la historiografia catalana, que s'ha ocupat, d'una manera molt precisa, de la trajectòria social i política del personatge, la seva implicació en les lluites faccionàries de bàndols nobiliaris i del seu ascendent sobre la vida municipal i política de la ciutat de Tortosa. El paper exercit pel cavaller Oliver durant el conflicte agermanat també ha estat abordat pels especialistes, a partir, especialment de la crònica del notari i cavaller borrianenc Rafael Martí de Viciana, que es refereix a la seva participació en les campanyes militars del nord del territori valencià (Benicarló, Penyíscola, Orpesa, Almenara, etc.) d'una manera abundant i, en general, elogiosa, circumstància aquesta que va permetre a Eulàlia Duran ocupar per extens de la seva intervenció en conflicte agermanat en el seu conegut estudi Les Germanies als Països Catalans (Barcelona, Curial, 1981). A la llum de nova documentació exhumada a l'Arxiu del Regne de València, ens plantegem tres objectius principals amb la nostra comunicació. En primer lloc, reconstruir els passos que van conduir a València al futur vescomte de Castellbò i intentar explicar el perquè la seva participació en el conflicte agermanat pot ser considerada com crucial. En segon terme, aspirem a reconstruir, gràcies a la documentació localitzada dins de la secció Mestre Racional de l'ARV el protagonisme militar d'Oliver i de les tropes de soldats tortosins aportats per neutralitzar l'exèrcit agermanat. En tercer lloc, pretenem abordar el paper que li va cabre, així mateix, amb vista al finançament de la guerra contra els agermanats, ja que el futur Vescomte de Castellbò també va arribar a exercir algun comès clau, com la comissió davant el sevillà Juan de la Cova , gràcies a la qual Oliver va poder posar en mans del virrei un total de 4.500 ducats.

LA FRONTERA RELIGIOSA EN EL REINO DE MALLORCA: UN LÍMITE IMPRECISO. Antoni Picazo Muntaner Casi todo el mundo tiene sumamente interiorizado el concepto de frontera que define la Real Academia Española de la Lengua, como el límite de un Estado. En ese mismo sentido el ya clásico Diccionario de Autoridades, la describe como “La raya y término que parte y divide los Réinos, por estar el uno frontero del otro”. Sin embargo, esa misma institución también la conceptualiza como adjetivo, “puesto y colocado enfrente. Pero también es cierto que la frontera significa algo más, una “separación del otro”. Así pues, como asevera Miroslav Hroch, “Todo conocimiento, toda percepción del “otro”, del diferente, iban unidos a la construcción y realidad de la frontera. En verdad, la frontera era una recepción institucionalizada de la diferencia. Podía tratarse a este propósito tanto de una diferencia en la apariencia exterior, en las costumbres y las características, como de una diferencia de intereses (incluida la propiedad)”. Y, en cierta forma, ese será el tema que trataremos: la frontera como espacio religioso, como territorio de combate y vigilancia constante y permanente hacia “el otro”. Y en este espacio en que nos centraremos, el reino de Mallorca, la Inquisición tuvo un lugar preeminente puesto que su principal misión fue la de conservar una relativa uniformidad religiosa. Uniformidad que, a todas luces, estuvo siempre en precario, dada la resistencia moral que muchos falsos conversos (tanto musulmanes como descendientes de judíos) desarrollaron de forma clandestina y a la llegada de renegados, luteranos y hugonotes. En ese mismo sentido la frontera que aquí trabajaremos es sumamente abstracta, más que cualquier otra cosa no dejó de ser una línea simbólica, irreal físicamente pero muy presente en la vida cotidiana del reino de Mallorca. Vivida día a día. En definitiva, fue lo que en el fondo trató Alejandro Grimson, a saber, el desenvolvimiento de una cierta dialéctica que se forjó entre la frontera digamos política y otra cultural o religiosa.

LA GUERRA DELS SEGADORS Y EL INTERÉS DEL PATRICIADO VENECIANO EN UNA CONVULSA CATALUÑA (1645-1652). David Quiles Albero Desde la Liga de Cambray (1508), las relaciones entre Venecia y la Monarquía Hispana nunca fueron precisamente cordiales. La República de San Marcos, temerosa de la vecindad de las dos ramas de la Casa de Austria, veía con buenos ojos cualquier acontecimiento que sirviese para desestabilizar el poder del Rey Católico en Italia. Así las cosas, los levantamientos de 1640 en Cataluña y Portugal debieron ser recibidos como una gran noticia por el patriciado véneto, que vivía sumido en un permanente estado de alarma ante una hipotética invasión hispana. Sin embargo, todo cambió con el estallido de la Guerra de Candía (1645-1669). Este enfrentamiento de la Serenísima con el Imperio Otomano por su más preciada posesión en ultramar – la isla de Creta – hizo que los venecianos se replanteasen su estrategia diplomática. Sin pretender alejarse de Francia, su gran aliada durante la primera mitad del seiscientos, los venecianos eran conscientes de que el monarca hispano, quien desde tiempos de Carlos V habia sido renombrado como “paladín” de la Cristiandad, era el mejor candidato para colaborar en un enfrentamiento contra el infiel. En esta investigación, analizaremos el interés que desde la República se tuvo por la Guerra dels Segadors. Sus embajadores en la corte madrileña, observadores privilegiados de este convulso periodo, informarían periódicamente de los avances de los dos bandos. La razón de esta atención no era otra que el deseo de conocer lo próximo o lejano que estaba de llegar el conflicto a su fin. Ya que, si bien su estallido había sido razón de alegría en la Ciudad de los largos, tras los sucesos de 1645 todo había cambiado, puesto que se había asegurado que las galeras de Felipe IV solo pasarían al Levante cuando se pusiera fin a las alteraciones en el “corazón de la Monarquía”.

CATALUNYA, SICÍLIA I MENORCA EN LA POLÍTICA MEDITERRÀNIA DE LA GRAN BRETANYA DURANT LA PENINSULAR WAR, 1808-1814

Maties Ramisa Verdaguer La comunicació començaria parlant de la política mediterrània de la Gran Bretanya durant la Peninsular War (Guerra de la Independència espanyola) i delimitaria els papers de Sicília i de Menorca en la contesa. En reprendre les hostilitats entre Gran Bretanya i la França napoleònica després de la Pau d'Amiens, els anglesos van agafar el control de Sicília -un territori estratègic com Malta- davant l'avenç de les tropes napoleòniques sobre el regne de Nàpols el 1806. L'aixecament espanyol contra l'ocupació imperial l'any 1808 va permetre als britànics posar un peu a la Península Ibèrica per lluitar directament contra Napoleó fent costat als hispànics i als portuguesos. Al teatre mediterrani, Menorca va prendre molta rellevància quan a l'estiu de 1808 l'almirall Collingwood va aconseguir fer de Maó una altra base segura de la flota anglesa, després de negociar-ho amb el capità general de les Balears, Juan Miguel de Vives. La comunicació exposarà breument la situació de Menorca i la relació de la seva gent amb els britànics. El nucli principal de la comunicació serà la intervenció dels anglesos a Catalunya: les patrulles dels creuers per la costa, la introducció d'agents britànics a l'interior del Principat, la cooperació amb les tropes regulars espanyoles i amb la guerrilla, i les trameses britàniques d'armes i proveïments de tot tipus. També farà esment dels principals oficials navals que van dirigir l'operatiu al Principat -els almiralls Collingwood i Pellew, els capitans Codrington i Hallowell, entre d'altres-, l'expedició de tropes anglosicilianes que van actuar al territori català a partir de 1813, i la visió que els anglesos tenien de la gent i dels dirigents de Catalunya. La base documental de la comunicació la constituïran els papers de diversos arxius de Londres – la British Library, els National Archives i el National Maritime Museum-, els testimonis publicats dels protagonistes, i la bibliografia especialitzada.

DEVOCIONES, PODER Y MECENAZGO EN LA SEU NOVA DE LLEIDA: EL PROGRAMA ARTÍSTICO DEL OBISPO SÁNCHEZ FERRAGUDO (1771-1783), O EL IDEARIO DE LA CATEDRAL ILUSTRADA. Iván Rega Castro Esta comunicación se ocupa el programa de moblaje y adorno de la Seu Nova de Lleida, llevado a cabo especialmente durante el pontificado del obispo Joaquín A. Sánchez Ferragudo (1771-1783). Gracias a la investigación llevada a cabo en distintos archivos —también fotográficos—, se ha podido no sólo (re)construir el programa completo, sino también recobrar el contexto y el «horizonte de expectativas» de las personas implicadas en el proyecto financiado por el obispo Sánchez Ferragudo, con la colaboración necesaria del cabildo, que fue aplaudido por el aparato cultural de la Ilustración (Ponz, 1788). En este trabajo se estudia también cómo y porqué se introdujeron durante el largo proceso constructivo algunos elementos del santoral que son ajenos al panorama devocional de la Cataluña del Antiguo Régimen, como S. Pellegrino Laziosi o S. Simón de Rojas, que solo cobran sentido a la luz de las intensas relaciones con el Madrid de los primeros Borbones. A través algunos documentos hasta ahora inéditos, se quiere poner el foco de atención en as través algunos documentos hasta ahora inéditos, se quiere poner el foco de atención en las devociones y mecenazgo del obispo Sánchez Ferragudo, como verdadero mentor de un programa iconográfico que, por lo demás, pretendió reclamar para su sede y su catedral un papel renovado en la peregrinación jacobea, imbricándolas, así, en el proyecto cultural panhispánico de la Ilustración. UN VIRREINATO EN TIEMPOS DE GUERRA: CATALUÑA Y EL DUQUE DE SAN GERMÁN (1673-1675). Javier Revilla Canora La frontera catalana se fue consolidando como tal entre 1659 y 1672, años previos a la guerra de Holanda. Este conflicto, que enmarca nuestro trabajo, fue uno de los muchos a los que tuvo que hacer frente la regencia de Mariana de Austria, quien

nombró como virrey de Cataluña al duque de San Germán para que gobernase aquel territorio en tiempos de guerra. Don Francisco Tuttavila, duque de San Germán, pertenecía al patriciado napolitano. Tras una formación cortesana, inició su carrera al servicio del monarca desarrollando un cursus honorum tradicional, participando en diversos puestos de los ejércitos de la Monarquía. Se distinguió por su buen hacer, lo que se tradujo en su rápido ascenso en el escalafón militar. Estos servicios se vieron compensados al ser nombrado virrey de Navarra (1664-1668), de Cerdeña (1668-1672) y de Cataluña (1673-1675). El duque, de carrera militar, desarrolló este aspecto en sus años de gobierno en Pamplona, en el que un ambiente bélico contra Francia marcaría su mandato. En el reino insular, San Germán debió enfrentarse a un territorio fuertemente desestabilizado tras el asesinato del virrey Camarasa, desarrollando una faceta más política. Será su ejercicio en Cataluña en el que nos centraremos en esta ocasión, prestando especial atención a la frontera pirenaica durante la Guerra franco-holandesa. LA MONARQUÍA RESPONDE : EL OLIVARISMO EN LA PUBLICÍSTICA CATALANA. Pablo Rodríguez Rodríguez En la comunicación se examina la publicística en el marco de la revolución catalana de 1640, incidiendo en el argumentario de los llamados felipistas que pretenden legitimar el modelo de monarquía mixta – rey y fueros – , el derecho sucesorio, la irrevocabilidad del juramento de obediencia… frente al foralismo contractualista catalán, el modelo electivo de los condes de Barcelona y pactismo igualitario entre rey y reino. A través de obras de Guillén de la Carrera (Justificación Real y la estrecha amistad que profesamos), Francisco de Rioja (Aristarco), José Pellicer de Tovar (Idea del príncipado de Cataluña), Gabriel Rius (Cristal de Verdad)… presentar las motivaciones ideológicas que pretendían deslegitimar la causa catalana y armar el relato con el que presentar la necesidad y la exigencia de Felipe IV de demandar solidaridad a los súbditos de Cataluña con el resto de la Monarquía.

PROHIBICIÓ I REPRESSIÓ. MALLORCA I LES MESURES CONTRA ELS FRANCESSOS A L’INICI DE LA GUERRA DELS TRENTA ANYS (1635-1638). Maria Salas Benedito L’inici de la Guerra dels Trenta Anys va suposar la reaparició de l’endèmic enfrontament hispanofrancès i, amb ell, d’una nova onada de grans esforços per als súbdits de la Monarquia Hispànica, traduïts en servicis econòmics, allotjaments de tropes i allistaments militars. Tanmateix, sembla que s’ha prestat menys atenció a la primera de les mesures que Felip IV va prendre en relació amb l’inici de l’enfrontament: la prohibició de comerç amb els francesos i la confiscació dels béns d’aquells que estaven assentats en el seus territoris. Per tant, amb la present comunicació ens proposem analitzar la posada en marxa i el desenvolupament d’aquesta ordre reial en el marc geogràfic del Regne de Mallorca. Aquesta acció repressiva es va donar a tots els regnes de la Monarquia Hispànica, creant-se inclús una junta de represàlies amb la missió de coordinar les operacions, la qual no va poder evitar una diferent repercussió del manament reial en cada Regne. En el cas que ens ocupa, es constata com el virrei mallorquí va haver de fer front a complicacions des d’un primer moment, ja que l’ordre ja havia estat aplicada en altres regnes i es veia obligat a actuar ràpidament per a evitar que els pocs francesos que vivien en l’illa amagaren o es desferen dels seus béns. A més a més, les contrarietats no van finalitzar amb la confiscació, donat que els “sospitosos” d’ésser francesos van al·legar tot tipus d’arguments per a tractar de demostrar altra procedència i esquivar la sanció. De fet, el problema va haver de derivar-se a la citada junta de represàlies i els plets tardaren diversos anys en dirimir-se. En aquest sentit, el nostre objectiu és analitzar com afectà aquesta ordre reial a la població i a les institucions mallorquines, i no solament per les incomoditats resultants de les indagacions, sinó també per la interrupció d’un comerç que podríem caracteritzar d’essencial per al manteniment dels habitants. Per a desenvolupar la nostra investigació ens servirem majoritàriament de la documentació conservada en l’Arxiu del Regne de Mallorca, especialment les actes de les reunions institucionals del regne i la documentació virregnal, entre la qual destaca la correspondència del virrei del moment, don Alons de Cardona, amb el rei i els seus secretaris, així com amb altres personalitats del panorama polític. Tanmateix, ens agradaria comparar el fenomen amb altres zones

geogràfiques de la Corona d’Aragó, de forma que puguem contrastar les conseqüències de l’aplicació d’aquesta mesura i analitzar si les contrarietats observades a Mallorca tenen ressò en altres Regnes o suposen la caracterització d’una situació excepcional. LA GENERALITAT MODERNA I EL MEDITERRANI. DE L’ESQUADRA DE GALERES DEL GENERAL, A LA CREACIÓ DEL PORT FRANC DE BARCELONA (1599-1706). Ricard Torra i Prat En el decurs de les darreres tres dècades, les investigacions dedicades a l’estudi de la Diputació del General de Catalunya (o Generalitat) a l’època moderna han gaudit d’un auge notable. Així, elements com ara el creixement polític i jurídic que viurà durant el segle XVI, els sovintejats enfrontaments que visqué amb la monarquia durant la primera meitat del segle XVII, les dificultats institucionals fruit del desenllaç de la Guerra dels Segadors o les relacions que mantingué amb les Corts Catalanes i els mecanismes fiscalitzadors que aquestes últimes desenvoluparen, han estat estudiats a bastament. Tanmateix, val a dir que encara a dia d’avui ens són prou desconegudes moltes altres àrees temàtiques. L’objectiu d’aquesta comunicació és, precisament, il·luminar uns dels aspectes menys coneguts de la història de la institució a l’època moderna, això és, la seva vessant marítima, que en bona mesura equival a estudiar llur relació amb el Mediterrani. Per fer-ho, ens centrarem en dos caso fins ara poc estudiats: d’una banda, la creació i posada en marxa de l’esquadra de Galeres del General durant les primeres tres dècades del segle XVII; d’altra banda, el projecte de creació del Port Franc de Barcelona a les Corts Catalanes de 1701-1702 i 1705-1706 i els posteriors intents per posar-lo en marxa dins del context d’un context advers marcat per la Guerra de Successió. Ambdós exemples ens permetran copsar tant l’existència d’una política marítima (mediterrània, si es vol) per part de la classe dirigent catalana, com les diferències en la seva aplicació depenent del context polític, social i econòmic; així, en aquest darrer extrem, podrem veure que mentre que a principis del segle XVII la prioritat serà bàsicament d’àmbit militar –l’interès econòmic tot i que present, quedarà

almenys d’entrada en un discret segon terme–, a principis del set-cents els objectius comercials seran el principal leitmotiv que mourà els estaments.

Sessió 2: Paisatge històric i risc natural LA DEFENSA DE LES COMUNITATS LOCALS DE LA COSTA DE LLEVANT EN EL SEGLE XVI: MASIES I ESGLÉSIES FORTIFICADES DE CALELLA, PINEDA DE MAR I SANTA SUSANNA. Joan Carrió Arumí Malgrat que la historiografia hagi prestat atenció a les torres de defensa a la costes dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó al llarg dels segles XVI i XVII, molt sovint ho ha fet des de la perspectiva de l’estratègia global de la monarquia hispànica, per la qual cosa, el punt de vista de les comunitats locals i les seves necessitats defensives, normalment, ha quedat relegat a un segon terme. És un cas típic de temàtica que sembla haver quedat reservada a la història general, de manera que la història local no ha passat de tenir-hi, en el millor dels casos, una rellevància secundària, o bé, si més no, ha estat instrumentalitzada com a exemple per a l’explicació més coherent de la primera. Amb aquesta comunicació la intenció és precisament invertir els termes, de manera que, la història de l’esforç de les comunitats locals per a l’auto defensa, davant els ben coneguts atacs dels pirates turcs i nord-africans, sigui el punt de partida, i no, el final. Així doncs, l’objectiu de la comunicació és presentar els casos de tres comunitats locals (Calella, Pineda i Santa Susanna) que compartien – i continuen compartint – el mateix espai geogràfic, una mateixa franja de la costa de Llevant del Principat de Catalunya, que va des del Capaspre fins la riera de Santa Susanna i les seves immediacions. En tots tres casos són abundants les torres que es van construir per a fortificar les seves masies, i també, en almenys dos (Calella i Pineda), fins i tot ho van ser les seves esglésies parroquials. Tot plegat en un intent per proporcionar als seus habitants estructures defensives davant les amenaces que els arribaven de les ribes del sud i l’est de la Mediterrània. Aquestes iniciatives

locals van ser, evidentment, complement a les iniciatives defensives impulsades per la corona, consistents aquestes, bàsicament, en la construcció de torres de guaita i defensa en llocs estratègics, com per exemple, les torres dels Alfacs, al sud del Principat. En aquest sentit, també s’intentarà mostrar que, les unes i les altres, van formar part del mateix sistema defensiu del litoral, un sistema que s’inspirava en la necessitat estrategica compartida de dotar de protecció les seves poblacions davant els atacs dels pirates. FUSTES, DRASSANES I GALERES: EXPLOTACIÓ FORESTAL DELS BOSCOS CATALANS PER LA CONSTRUCCIÓ NAVAL (1625-1640). Alfredo Chamorro Esteban En la present comunicació plantegem fer un estudi de l’explotació forestal dels boscos catalans per la construcció de galeres a les Drassanes de Barcelona. Des de temps de Felip II es va fer palesa una sobreexplotació dels recursos forestals del Principat, derivada en part de la necessitat d’una gran quantitat de fusta per la fàbrica de galeres. L’enfrontament amb l’imperi turc obligava a la monarquia a disposar de grans esquadres de galeres per assegurar-se el control de la Mediterrània occidental. Aquest esforç constructiu i les repercussions en els boscos de les activitats econòmiques dels catalans van esquilmar la massa forestal, obligant a Felip II a disposar mesures per la conservació dels boscos y la creació de noves plantacions d’arbres. Al llarg de les primeres dècades del segle XVII, els oficials de les Drassanes Reials van denunciar les dificultats que patien per trobar arbres adequats per la fabricació de galeres. A l’hinterland de Barcelona, lloc generalment preferit per obtenir les fustes ja no es trobaven arbres i cada cop més, s’havien d’anar a buscar a llocs més llunyans amb el corresponent augment dels costos de tala i transport a la ciutat. A més a més, els oficials de les Drassanes havien de competir amb altres activitats extractores dels boscos, com eren la tala de fusta per la construcció de cases o la fabricació de carbó, brea i quitrà, destinats aquests a l’exportació. Amb l’arribada a la superintendència de les Drassanes Reials de Bernardino de Marimón, es posà en marxa un projecte per revifar la producció de galeres, tot començant per assegurar-se l’obtenció dels recursos forestals necessaris. El 1625, Marimon va fer una inspecció dels boscos catalans per veure l’estat en que es

trobaven per subministrar fausta per les galeres i va redactar memorials per les autoritats de la monarquia denunciant les deficiències en la conservació dels boscos i plantacions i denunciant algunes practiques perjudicials pels interessos reials. I és què, en un context bèl·lic, com era el de la dècada dels vint d’aquella centúria, que culminà amb l’esclat de la guerra amb França el 1635, la correcta provisió de fusta per la construcció naval era essencial per mantenir les possibilitats de controlar la Mediterrània. Aquesta proposta pretén aportar una panoràmica sobre la situació forestal catalana als inicis del segle XVII, des del punt de vista de l’explotació de la fusta per la construcció naval. D’entre les moltes activitats extractives que es produïen als boscos de la terra, aquesta era la principal perquè depenia directament del rei. Els arbres marcats amb els senyals de la corona destinats a la fàbrica de galeres no és podien destinar a cap altre servei que no fos aquest, i és clar, sota fortes penes. Ens trobem, doncs, davant una activitat que gaudia de privilegis reials i que, sens dubte, va condicionar la resta d’activitats d’explotació del bosc. En aquest sentit, l’activitat de les Drassanes Reials, un edifici situat a l’extrem sud-oest de la ciutat de Barcelona, tenia una repercussió arreu del país. EL COMUNICADOR, UN ESPACIO PARA CONJURAR NUBES MALIGNAS. LA DIÓCESIS DE GERONA DURANTE LOS TIEMPOS MODERNOS. Rafael Gil Bautista Para las sociedades del Antiguo Régimen, profundamente sacralizadas y dependientes del medio natural, salvaguardar las cosechas era una cuestión de vital importància. Más allà del indudable fervor religioso que impulsase a aquelles persones a la realización de preces, en esas oraciones les iba el sustento y, por tanto, la subsistència misma. De ahi, la importància que tuvieron los conjuratorios o comunidors, en catalán, aunque también esconjuraderos en tierras aragoneses o conjuraderos en Castilla, Valencia o Murcia. Eran espacios sagrados donde elevar las plegaries entre la amenaza de las tempestades. Estas modestes “arquitectures del conjuro”, que hoy pasan practicamente desapercibidas al perder el uso que se le dio en los tiempos modernos, fueron construcciones que se erigieron y convivieron largamente con aquellos hombres.

Aunque tenemos una rica tipología repartida por amplias zonas del nordeste peninsular (con interesantes ejemplos vascos, navarros, riojanos o aragoneses) y toda la fachada mediterrania, serà en Cataluña y, especialmente, en la diócesis gerundense donde la abundancia y diversidad de modelos nos permitirá conocer, más allà de su función específica, la gran variedad de soluciones para un mismo fin: despejar el futuro de negro nubarrones y alejar el pedrisco de sus panes y viñedos. Cierto es que no solo se emplearon las súplicas al Altísimo en estos lugares, pues procesiones, novenarios y rogativas también cumplieron con este propósito (los libros de visitas, las actes municipales y los libros parroquiales, allí donde se conservan, son fuentes primordiales). Pero, desde amplazamientos cuidadosamente elegidos como templetes externos al edificio parroquial, sobre los àbsides, adosados al campanario o formando parte del mismo, hombres de Iglesia, con hisopo en mano, alguna relíquia y alguna bendita, ofrecieron ante el pueblo un ritual que impetrase los nubarrones y protegiese la inminente cosecha. ELS INTERCANVIS SOCIALS I COMERCIALS EN EL MEDITERRANI OCCIDENTAL A TRAVÉS DE LES ALMADRAVES D’ÈPOCA MODERNA. Judit Vidal Bonavila Les almadraves va ser un sistema de pesca amb una forta incidència en el conjunt dels territoris mediterranis de la Corona d’Aragó. Els seus antecedents els trobem en època medieval, i fins i tot anteriors, però va ser durant la segona meitat del segle XVI quan des de Sicília la tècnica es va traslladar a la resta d’illes (Sardenya i les Balears) i a les costes de València i Catalunya. La pròpia tècnica requeria uns coneixements molts específics, per tant calia l’experiència dels experts sicilians. Així doncs, aquest transferiment no va ser únicament tecnològic, sinó que va comportar tota una sèrie d’intercanvis socials, comercials i culturals. Famílies senceres procedents de Sicília van establir-se a la resta de territoris, creant així una xarxa social força complexa. Al llarg de la costa es van formar nuclis de població en els quals convivien els tècnics que gaudien d’alt reconeixement social, amb la població local que acudia a les almadraves en busca de feina, recursos o simplement per dur a terme tasques menys qualificades. Aquests nuclis sovint generaven conflictes entre els propis treballadors de l’establiment pesquer però també amb els pescadors d’altres arts, que sovint no gaudien dels mateixos privilegis o bé consideraven als almadravers com estrangers.

Alhora es requeria una gran quantitat de materials i estris molt concrets, a més d’un volum important de fusta i la sal, que feia indispensable un constant intercanvi de matèries que van contribuir en establir una xarxa comercial entre els diferents territoris. No hem d’oblidar que el producte resultant de les almadraves, especialment la tonyina en salaó, també tenia les seves pròpies rutes comercials que abastien els principals mercats mediterranis. Les relacions socials i comercials anaven lligades als intercanvis culturals. Tant de les pròpies costums pesqueres, i concretament les almadraveres, com sobretot els transferiments lingüístics, van contribuir a un llegat cultural propi d’aquest món almadraver que va perdurar durant tota l’època moderna i, en algunes zones, ha arribat fins als nostres dies.

Sessió 3: Món urbà i món rural. EL TRABAJO Y EL COMERCIO EN LAS MINAS DE EL PRIORAT (TARRAGONA) DURANTE LA ÉPOCA MODERNA. Alba Alonso Mora En el presente artículo hablaremos de uno de los yacimientos mineros más activos de la cuenca del Mediterráneo, ubicado concretamente en la zona de la actual comarca de El Priorat (Tarragona, Cataluña). Éste presenta un recorrido productivo que comenzó en la Protohistoria y que acabó, como tal, en los años setenta del siglo XX. Desde finales de la Edad Media y durante toda la época Moderna –s. XV, XVI y XVII– estas minas estuvieron dedicadas a la recuperación de minerales de plomo, manganeso y cobre; inclusive en momentos puntuales se obtuvieron minerales de plata como la acantita y la clorargirita. La distribución de la producción se organizaba a través de un entramado bien articulado de intermediarios locales y comerciantes de varios puntos geográficos, los cuales conseguían ponerla en circulación a través de embarcaderos fluviales del río Ebro – Garcia– o desde puertos marítimos, como Cambrils. El Ebro permitía la navegación hacia el interior hasta alcanzar las poblaciones aragonesas y el mar

proporcionaba el acceso a embarcaciones que se dirigían hacia las costas valencianas y baleáricas. Además, hay que añadir que, según algunas referencias bibliográficas, la producción de El Priorat podría haber sido expedida desde el puerto de Barcelona hacia Orán, Alejandría y Rodas. Se nos presenta un círculo íntimamente relacionado en el que la supervivencia de los tres elementos (productores-comerciantes-consumidores) depende absolutamente de la buena comunión entre ellos. Así pues, en el siguiente artículo estableceremos el funcionamiento de las minas de plomo más importantes de Cataluña y analizaremos la evolución que experimentó la organización del trabajo, pasando de unas primeras estructuras familiares a otras de tipo capitalista. También analizaremos el entramado comercial que giró a su alrededor durante los siglos XV, XVI y XVII. ESTUDI DEMOGRÀFIC DE L’ANDORRA MODERNA (S. SVI-XIX): ESTAT DE LA QÜESTIÓ. Jordi Buyreu – Sònia Gual – Valentí Gual – Xavier Jorba –Raimon Masdéu – Adrià Sastre El projecte que volem presentar s’emmarca en la concessió d’un ajut (Cebrià Baraut 2013-2015) i d’una subvenció del Ministeri de Cultura, Joventut i Esports (2016-2018), tots dos finançats per les institucions andorranes. Volem presentar una comunicació en el VIIIè Congrés d’Història Moderna de Catalunya per tal d’explicar la metodologia que emprem, les principals dificultats que trobem i uns primers resultats. La primera novetat és l’eina informàtica que utilitzem, que s’està construint a mida de les nostres necessitats i que ha esdevingut essencial per poder treure el desllorigador de les múltiples i, de vegades, complexes especificitats de les valls andorranes. Aquest programari ens permet tenir el recompte numèric en temps real de cadascuna les variables que analitzem (a partir del sacramentaris de les sis parròquies andorranes d’època moderna), a més a més de totes les anàlisis pròpies de la disciplina de la demografia històrica. Així doncs, també treballem entre d’altres el moviment estacional i la reconstrucció de famílies. La segona aportació que volem presentar està directament relacionada amb la primera, ja que després de tenir enllestides les parròquies de Canillo i Sant Julià de

Lòria, podem mostrar els primers resultats de la recerca, tot i que encara són escadussers i de vegades canviants a causa que de moment només representen una tercera part de la realitat andorrana de l’època estudiada. BARCELONA: CAPITAL DE LA ESTRATEGIA MEDITERRÁNEA DE FELIPE V. Víctor García González A finales de 1714, el panorama para la ciudad de Barcelona y para Cataluña en general no parecía muy halagüeño, teniendo en cuenta la reciente derrota en la Guerra de Sucesión Española y la puesta en marcha del proceso de desmantelamiento del entramado institucional foral, simbolizado por la labor del superintendente José Patiño. No obstante, la plena imbricación del área en las estructuras de gobierno de Felipe V produjo beneficios indirectos que conllevaron una recuperación del protagonismo de Cataluña en el marco de la política mediterránea de la monarquía y sus estrategias defensivas. Ello se produjo gracias a las nuevas oportunidades económicas, sin duda, pero también al carácter de Barcelona como base de operaciones para dos iniciativas distintas: por un lado, el expansionismo irredentista de Felipe V en el Mediterráneo, cuyas sucesivas campañas fueron organizadas en la Ciudad Condal, puerto del que partieron flotas en 1717, 1718, 1734, 1741 o 1742, y a través del que se mantenía el contacto con la corona y entre Italia y el resto de territorios de la monarquía. Por otro lado, Barcelona fue de facto la sede del Real Cuerpo de Ingenieros creado en 1711 en sus primeros tiempos, lo que se explica por varios motivos. El propio asedio de 1713-1714 sirvió como bautismo de fuego para el cuerpo, siendo el frente catalán el primer lugar en el que se implantaron sus estructuras, lo que propició que estas permanecieran después, gracias, sobre todo, a proyectos como la construcción de la ciudadela de Barcelona a partir de 1715 o el trazado de los nuevos barrios de dicha ciudad, primero, o la erección del castillo de Sant Ferran en Figueres, más adelante. Además, la principal academia de ingenieros del siglo XVIII sería creada en Barcelona en 1716 y empezaría su andadura en 1720 bajo la dirección de Mateo Calabro. Este centro sería el núcleo de la transmisión de conocimientos e ideas en el seno del colectivo de los ingenieros militares y de la circulación de estos profesionales desde otros puntos de Europa, el Mediterráneo y España hacia Barcelona y desde allí a sus respectivos destinos posteriores. Finalmente, Barcelona fue la principal residencia de uno de los líderes más

destacados del reinado: el Ingeniero General Jorge Próspero de Verboom, que dirigió el Real Cuerpo de Ingenieros desde allí cuando no estuvo sirviendo en otras plazas de la Península o el Mediterráneo y mientras su salud se lo permitió, siendo además castellano de la ciudadela. Bajo su dirección, muchas de las innovaciones organizativas, técnicas, hidráulicas o urbanísticas puestas en práctica en Barcelona serán tomadas como modelo para otras plazas mediterráneas. En conclusión, cabe señalar que la circulación de militares y dirigentes desde, hacia y en torno a Barcelona a lo largo de las primeras décadas del XVIII generará una ingente cantidad de documentación que, conservada en los archivos españoles, nos permite abrir una ventana al conocimiento de la relación de Cataluña con el Mediterráneo y el resto de la monarquía borbónica en este período. LA DISTRIBUCIÓ DELS TERRISSERS A LA TRAMA URBANA BARCELONINA I LA CONFIGURACIÓ D’ÀREES DE PRODUCCIÓ ESPECILATZADES, S. XV-XVIII. Isaac García-Oses La distribució dels ceramistes a la trama urbana de Barcelona no ha estat un aspecte de la producció terrissera que hagi merescut més interès per la bibliografia. De fet, els estudis ceramològics sempre han recorregut a determinats tòpics per a justificar la presència de terrissers en una o altra determinada zona de la ciutat. A mitjans segle XIX Andreu Pi i Arimon recordava a la seva obra sobre Barcelona, com ho feu en seu moment Antoni de Capmany, que la corporació de ceramistes era una de les més antigues que existien a la ciutat i que la seva localització va experimentar algunes modificacions al llarg de la història. Per tal de dur a resseguir la distribució dels terrissers barcelonins a la xarxa urbana, i de constar la presència d’aquests artesans a determinades zones de la ciutat, s’han fet servir una sèrie de fogatges i padrons militars del període baixmedieval, el primer d’època moderna, un padró militar de mitjans segle XVII i el Cadastre per al segle XVIII. Els fogatges, tot i les problemàtiques que tenen aquest tipus de font des del punt de vista demogràfic, ens permeten localitzar les zones d’ocupació del territori de Barcelona pels productors ceràmics, encara que només sigui per evidenciar el sector de residència i no de treball. Una informació semblant és la que s’obté dels padrons militars, tan del segle XIV com del XVII. Ordenats per quarters o barris i,

sovint, per illes de cases o per carrers, a més de l’onomàstica corresponent i de la filiació artesanal, es fa palesa la força defensiva de la ciutat. La informació que hom pot extreure del Cadastre és encara més precisa. El de 1716 es podria considerar la descripció més detallada i més propera a la realitat barcelonina de després del a Guerra de Successió. Considerarem el Cadastre com una font que ens permet reconstruir la distribució espacial d’un col·lectiu humà, carrer a carrer, especialment als barris en què s’ha trobat una llarga tradició d’assentament de ceramistes. En definitiva, hom podrà observar que la presència de terrissers al voltant dels carrers dels Tallers i dels Escudellers va ser una constant des del segle XIV. L’anàlisi, a més, a permès observar quina relació hi havia entre la decisió de la ubicació a la trama urbana i el tipus d’ofici a desenvolupar LA ECONOMÍA CATALANA A FINALES DEL SETECIENTOS SEGÚN LA ATENTA MIRADA DE SUS ALCALDES MAYORES: ENTRE EL OPTIMISMO Y LOS INTENTOS DE SUPERACIÓN. María del Carmen Irles Vicente Después que la proyectada reforma corregimental del fiscal del Consejo de Castilla Pedro Rodríguez Campomanes se materializara en 1783, no sólo aumentó la duración del periodo de ejercicio de corregidores y alcaldes mayores, se fijó la reglamentación para los ascensos o la dotación salarial a percibir por aquéllos; también se encargó a estos oficiales regios que vigilaran atentamente las necesidades de las poblaciones en las que se hallaban instalados y de las gentes que las habitaban, al tiempo que se les exigió la realización de un informe, una vez finalizado el periodo de ejercicio, en el que debían trasladar a su sucesor –pero también al Consejo de Castilla- cuáles habían sido las medidas adoptadas para mejorar la situación existente a su llegada, cuáles las realizaciones concretas operadas en el terreno de las infraestructuras viarias, obras de saneamiento urbano, economía, educación…, pero también cuáles las carencias a las que se debería prestar especial atención quien viniera a reemplazarle por no haber logrado superarse durante el tiempo que había permanecido al frente del distrito. Pues bien, esta es, precisamente, la fuente que utilizaremos para realizar una especie de radiografía sobre la situación de los principales sectores económicos catalanes a mediados de los años ochenta del Setecientos, sus éxitos y fracasos, o

la capacidad de emprendimiento de los habitantes de las diferentes poblaciones, entre otras muchas cuestiones. CACAU, SUCRE, CANYELLA: CONFLICTIVITAT GREMIAL ENTORN DE LA XOCOLATA EN CONTEXTOS LOCALS I MEDITERRANIS (SEGLES XVII-XVIII). Marta Manzanares Mileo Els efectes del desenvolupament del món atlàntic als ports de la Mediterrània s’ha convertit, en els últims anys, en un debat central de la historiografia d’època moderna. Estudis sobre la circulació i consum de productes colonials tals com la xocolata o el tabac han contribuït significativament a entendre la dialèctica entre les societats europees i les colonials al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Tanmateix, bona part del interès històric s’ha limitat en la integració d’aquests nous productes en les pràctiques de consum en cercles cortesans i en ciutats portuàries rellevants pel comerç Atlàntic. En el cas de Barcelona, tot i no ser un enclavament atlàntic ni residència de la Cort, va participar activament en els circuits de comerç triangular i en els processos de redistribució i disseminació dels productes procedents de les colònies al Principat. Així mateix, tal i com mostra el plafó de ceràmica La Xocolatada (1710), la xocolata va esdevenir un nou element identitari de la Catalunya moderna, indispensable en els rituals de sociabilitat i que ràpidament s’estengué pel Mediterrani occidental a través de diferents processos d’assimilació i aculturació. No obstant això, aquest estudi pretén analitzar l’assimilació de la xocolata en el mercat urbà barceloní; un article colonial nou difícilment classificable i sense legislació prèvia que generà una sèrie de litigis pel control de la seva comercialització. Els conflictes intergremials entre confiters droguers, xocolaters i revenedors permeten reexaminar el impacte de nous aliments d’origen americà en l’àmbit urbà durant la segona meitat del segle XVII i les primeres dècades del segle XVIII, dècades crucials en el procés de popularització del consum d’aquests articles a Barcelona. Els debats i conflictes lligats a la competència comercial no només de la xocolata sinó també dels seus ingredients (cacau, sucre i canyella) posen en qüestió idees preconcebudes no només sobre el concepte dels dolços en època moderna sinó també sobre el producte i les pràctiques “locals” i “colonials”.

RELIGIÓ, POLÍTICA I MECENATGE ARTÍSTIC DURANT EL PRIMER QUART DEL SET-CENTS A BARCELONA: LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA I ESGLÉSIA DE LA CONGREGACIÓ DE LA MISSIÓ. Maria del Mar Rovira i Marquès El 1704 l’ardiaca Francesc Senjust i de Pagès (1654-1708) va establir a Barcelona la Congregació de la Missió, un institut religiós seglar d’origen francès dedicat a la realització de missions populars i tandes d’exercicis espirituals. La seva aprovació reial per part de Felip V es va donar el 1703, però amb la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei Carles III el 1705 al Principat, aquest consentiment regi va quedar anul·lat i es va sol·licitar un de nou al llavors rei legítim. La seva aprovació en Reial Decret el febrer de 1706 va requerir que les noves fundacions no tinguessin cap relació amb els superiors de França ni cap membre francès a les seves comunitats, afegint que la Congregació de la Missió en qualsevol regió de domini austríac hauria de tenir com a superior general un membre que visqués a Roma i que no provingués de França. Aquest fet va afectar indiscutiblement les relacions entre el superior general de la congregació a París, els sacerdots missioners italians, que al seu torn eren superiors provincials de la comunitat de Barcelona, i els membres catalans. Malgrat aquest conflicte, la vinculació de la comunitat barcelonina amb el poder austriacista va ser clau per al mecenatge i la construcció de la nova església de la Congregació de la Missió, situada a l’actual plaça Castella. Després de la mort de Francesc Senjust, el 1708, els seus germans Manuel Senjust (1648-1720), bisbe de Vic, i Galderic Senjust (1657-1735), abat del monestir de Sant Pere de Camprodon; juntament amb el seu nebot, Francesc de Berardo i Senjust (†1714), marquès de Montnegre, foren presents en l’acte de col·locació de la primera pedra de l’església i feren importants donacions per a la seva edificació, així com afavoriren el patrocini reial de l’obra per part de la cort de l’arxiduc Carles. Així doncs, amb la present comunicació pretenem donar a conèixer quines foren les accions de mecenatge que procurà la cort de l’arxiduc durant la construcció de l’església i el cenobi de la congregació, valorant com a atenuants la vinculació política del fundador i la seva família amb el poder austriacista, i la relació conflictiva que mantenia amb les comunitats de París i Roma fins a la desfeta de 1714 i la consegüent repressió borbònica.

EL TERRITORI DE SANT JUST DESVERN EN EL SEGLE XVIII A PARTIR DEL CADASTRE DE 1716. Olga Sbert i Pérez – Raimon Masdéu i Térmens La ponència que us presentem s'emmarca en el període comprès entre els anys 1716 i 1742, en el moment d'implantació de l'impost del Cadastre després de la Guerra de Successió. Prenem com a base del treball i del desplegament posterior els documents manuscrits originals elaborats els anys 1716, 1732 i 1742 que es troben a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern. Després d'una primera lectura i reconeixement dels documents disponibles, observàrem la riquesa i la diversificació de la informació que s'hi contenia, com les seves cases i edificis públics, els seus habitants, l'estructura social, els oficis, les fonts econòmiques i, entre totes les descripcions, aquelles informacions que apareixen sense ser enumerades expressament com són les vies de comunicació i la seva toponímia, que ens han permès de fer una aproximació molt detallada al seu territori. El cadastre de 1716, enterament descriptiu, ha esdevingut una excel·lent font d'informació per a obtenir la imatge del municipi a principis del segle XVIII. L'objectiu inicial de l'estudi va ser, doncs, l'elaboració d'un mapa del municipi en aquella data de 1716, cosa que podria ser inèdita en el territori català pel fet que no hem pogut localitzar cap altre mapa cadastral de l'època realitzat amb la mateixa metodologia emprada per nosaltres. Al seu temps, l'anàlisi exhaustiva necessària per a la realització d'aquest mapa ens ha portat a una extracció de tota la informació associada que pot ser útil per als interessats en el coneixement detallat del municipi i, alhora, la seva informació es podrà incorporar, per altres estudiosos, a treballs d'altres temàtiques. Per a la realització del mapa de 1716 hem emprat el propi document descriptiu de les finques d'aquella data i el Cadastre de 1732 -pels croquis que conté de les finques-, diversos mapes i fotografies aèries històriques -obtinguts sobretot de la Cartoteca Digital de l'ICGC-, i mapes de planejament urbanístic local. I el resultat final ha suposat la identificació de les finques del Cadastre de 1716 sobre el mapa actual del municipi, una tasca ingent començada de forma molt innocent i que ben

aviat es va convertir en poc menys que inabastable, però que ens ha permès elaborar una sèrie de mapes que descriuen les propietats, la geografia i l’agricultura de Sant Just Desvern a principis del segle XVIII.

Dimecres 19 de desembre Sessió 4.1: Família, xarxes i societat LA SALUD DEL CUERPO Y DEL ALMA EN LA CORRESPONDENCIA DE LOS HERMANOS ZÚÑIGA REQUESENS.  Esperanza Bort Entre los hijos de doña Estefanía de Requesens y Rois de Liori y su esposo don Juan de Zúñiga y Avellaneda, ayo del príncipe Felipe, se crearon unos lazos de unión y amor que perduraron a lo largo de sus vidas y que se reflejan en su correspondencia, en especial, entre las cartas de los dos hermanos mayores, don Luis de Requesens y Zúñiga y de don Juan de Zúñiga y Requesens que fueron representantes reales en lugares muy importantes de la administración de la monarquía Católica del siglo XVI.    El motivo de este trabajo es el deseo de conocer mejor la relación entre a éstos hermanos, que a pesar de no ser nobles titulados gozaron de la total confianza de Felipe II con quien compartieron juegos de infancia. Ambos son arquetipos de algunos aspectos: hijos de servidores devotos a la monarquía que, siguiendo los deseos de Carlos V, realizaron sus matrimonios entre la nobleza de los diferentes reinos, en este caso Castilla y Cataluña. Y siendo “criados de rey” demostraron una fidelidad sin fisuras a la par que ambición por obtener títulos de nobleza.  Para éste estudio contamos con correspondencia manuscrita que se encuentra en la Biblioteca Universitaria de Ginebra,  formando parte de los fondos de la dispersa Casa de Altamira. Se trata de cartas entre los dos hermanos durante los años que

don Juan de Zúñiga era embajador en Roma (1569-1579) y Don Luis de Requesens, Lugarteniente en la Flota del Mediterráneo (1568-1572), Gobernador del Milanesado (1572-1573) y  Gobernador de los Países Bajos (1573-1576). Son misivas en las que se mezclan contenidos privados y asuntos públicos relacionados con los cargos que ambos hermanos detentaban. En esta comunicación nos centraremos en los temas que podríamos llamar privativos entre familiares: la salud física, las cuestiones económicas y matrimoniales y la preocupación por el alma; materias que, no obstante, están suscitadas a menudo por acontecimientos políticos y administrativos del reinado de Felipe II. LES XARXES COMERCIALSAL SEGLE XVII: ELS CERNEZZI I ODESCALCHI COM MIRALL DE LA INTEGRACIÓ ECONÒMICA MEDITERRÀNIA. Josep San Ruperto Els canvis econòmics i la integració regional són processos que tenen a individus al darrere, els quals els motiven, incentiven o hi col·laboren. Resulta entusiasmador entrar en la forma d'operar d'aquets agents i com entrellaçaren alguns territoris, apareixent determinades connexions que, no només foren bilaterals, sinó que uniren una gran cadena que ens acosta a entendre el primer procés de globalització. Aquestsagentshan generat especial interès per la historiografia, més encara els darrers anys, quan la globalització ha produït grans debats econòmics, socials, polítics i culturals. Caldria preguntar-nos quin paper jugaren els actors mediterranis en aquest procés, quin paper van tenir els territoris dela Mediterrània, i com s'adaptaren els països del Mare Nostrum davant de l'anomenat «gir atlàntic».Per assolir aquest propòsit he prestat atenció a una activa companyia comercial: la firma Cernezzi i Odescalchi (C&O). Aquesta resulta interessant per la conservació d'una font enlluernadora com són les seues epístoles comercials, de les quals he consultat 3.446 missives. La C&O fou originaria de Como, Milà, iva experimentar una expansió a primeries del segle XVII. Les famílies involucrades van obrir seus principals a Gènova (1588), València (1604), Nuremberg (1611), Venècia (1619) o Alacant (1622). Però les seues extenses xarxes comptaven amb agents arreu de les principals places comercials: des de Mèxic a Gènova, des de Barcelona a Londres, des de Palerm a Cracòvia. A través d'elles es poden observar els engranatges interns dels processos de producció i distribució d'alguns dels elements essencials per al desenvolupament

econòmic i social europeu. Especialment, el cas d'estudi ofereix un observatori per analizar-la integració econòmica mediterrània durant el segle XVII. L'estructura comercialsobre la qual es van desenvolupar les relacions econòmiques, socials i polítiques dels Cernezzi i Odescalchi fou extensa i heterogènia, fins al punt de comptar amb múltiples agents que escapaven de les relacions familiars, comunitàries i religioses en les quals els podríem categoritzar. La seua heterogeneïtat relacional tenia conseqüències en la configuració de xarxes humanes afectanta diferents regions mediterrànies. És per això que,en aquesta comunicació exposaré de quina manera es modelarenles economies regionals mediterràniespels emprenedors transnacionals, integrant realitats productives i comercials distants mitjançant l'acció de famílies de negocis com la dels Cernezzi i Odescalchi. GENOVESOS I CIUTADANS DE BARCELONA. COMPETÈNCIA I IMPULS EN EL COMERÇ MEDITERRANI DE 1550 A 1630. Jaume Dantí i Riu La presència genovesa a Catalunya va ser continuada durant tot el segle XVI i fins ben entrat el XVII, especialment en el període estudiat de 1550 a 1630. Com a clar reflex de la perllongada localització d'aquells mercaders a la capital catalana, feien constar indistintament en els contractes la seva condició de ciutadans de Barcelona, sense esmentar l'autèntic origen genovès ni haver estat naturalitzats, encara que també empraven la de mercaders genovesos residents a la ciutat. D'altra banda, aquesta presència es convertia en una important competència, com succeïa amb el comerç català a Sicília o Sardenya, que es va intensificar a partir dels privilegis concedits per Carles V, que facilitaven l'exportació dels seus productes, i posteriorment pels vincles financers que establiren amb la monarquia hispànica. A partir de 1555 i sobretot a l'últim quart del segle XVI van augmentar molt les arribades de productes genovesos, al mateix temps que es corresponia amb l'increment de les exportacions de teixits peninsulars, unes i altres realitzades per agents d'aquella república. La intervenció comercial genovesa a Catalunya es reflectia en les reiterades peticions de proteccionisme sol·licitades en les corts per part dels mercaders catalans per als seus mercats de teixits. A la fi del segle XVI aquella pressió justificava el decret d'expulsió dels genovesos de Barcelona de 1591, però la seva

aplicació va ser limitada ja que no van trigar a tornar-se a situar a la ciutat i a tenir una activitat important en les dècades següents. La situació de tensió durant les primeres dècades del segle XVII es feia palesa igualment des de la perspectiva genovesa, tal com ho manifestaven les queixes del cònsols genovesos a Barcelona. Una de les característiques d’aquella “colònia” genovesa a Catalunya era l’estreta vinculació entre els seus membres reforçada per comportaments endogàmics, tal com ho mostra sovint la participació en uns mateixos negocis, ja fos com a factors principals ja fos com asseguradors d’aquests. Entre els més importants sobresortien els germans Giacomo i Giovanni Batisti di Negro, Pelegro Berardo, Francesco i Giovanni Antonio Gorgollon, Gavi Spiga, Giacomo Rabela. La presència genovesa, malgrat la competència, va esdevenir també un revulsiu per a la recuperació de la manufactura i del comerç català en el Mediterrani a l'últim quart del segle XVI i fins a 1630. LLEGIR EL BANDOLERISME CATALÀ DES D’ITÀLIA. Ines Gheno En els estudis mediterranis el bandolerisme ha tingut força centralitat i els historiadorsvan haver de confrontar-s’hi remarcant lesespecificitats del fenomen a cada país durant laèpoca moderna subratllant les seves diferents manifestacions, els mecanismes repressius iles dinàmiques socials enllaçades. Un terreny de confrontació ideal és el marc jurídic en elqual el bandolerisme vatenir les seves, es va desenvolupar i va ser contrastat.Pel que fa l’àrea catalana, la historiografia va insistir principalment sobre uns dispositiuspropis com el dret de bandolejar que posava en marxa fenomens de faida i de revenja quedesprés esvan radicalitzar en la contraposició entre dos bàndols. Aquesta anàlisi haesdevingut un paradigma historiogràfic que esplica amb èxit el poder aglutinant delfenomen a Catalunya.Tot i això, si és difícil dur a un únic model els anomenatsbanditismi mediterranei, éspossible llegir-los segons diferents directrius com per exemple aplicar a Catalunya lateoria de la centralitat delbandoen el fenomenbanditescocom es va proposar per la situaciódels Estat italians d’antic regim.L’instituciójurídica catalana de la separació de pau i treva és el que més s’appropa albandoitalià i que, de la mateixa manera, va canviar la seva funció amb la progressivaimposició d’una justícia estatal que no va incidir només en la relació entre el poder centrali el poder local, sinó que trasbalsava del seu rol tradicional unes forces socials que

abanshavien pogut contenir o dirigir el conflicte en les comunitats. És en aquest sentit que elbandode la tradició jurídica italiana i el bàndol català, com a xarxa social responent a unsistema de fidelitat es poden superposar per interpretar el mateix procés: per una banda laseparació de pau i treva cessava la seva funció de pacificació social esdevenint una eina enles mans de l’administració reial de la justícia; d’altra banda les faccions de origenmedieval van esdevenir una estructura diferent, una forma de solidaritat capaç depolaritzar diferents instàncies de la societat i engegant una situació de violència difosa. LA NOBLESA MEDITERRÀNIA, EL CAS DE FRANCESC DE GUIMERÀ . Víctor J. Jurado Riba La noblesa catalana estableix clares relacions clientelistes entre els seus membres, igual que les classes preponderats de la resta de territoris europeus en època moderna. Un d’aquests casos és el de Lluís de Requesens i el grup de nobles que l’envolta i l’acompanya en aquells llocs on és destinat al servei de Felip II. En aquesta comunicació prendrem l’exemple de Francesc de Guimerà, un dels membres destacats del seguici de dit Lluís de Requesens. S’analitzarà, sempre amb base documental, la figura de Francesc de Guimerà com a part integrant de la xarxa de clienteles i interessos teixida per Lluís de Requesens, tant des del punt de vista militar en el context de la batalla de Lepant com en la seva carrera política. El dit Francesc de Guimerà pot ser un bon exemple pel que fa a escalada d’espais polítics per via del servei a un senyor, obtenint el càrrec de governador de Menorca. També resulta molt interessant el seu matrimoni la xarxa de relacions entre les branques de la pròpia família Guimerà. Per fer aquesta anàlisi, es recorrerà a la documentació de diversos arxius. En primer lloc, per tal de veure la seva implicació a la flota de Lepant, s’utilitzarà essencialment el fons Requesens de l’Arxiu Nacional de Catalunya, accedint a altra informació a través dels arxius digitalitzats del Portal d’Arxius Espanyols (Pares). En relació a l’anàlisi de la seva figura en el context familiar, es recorrerà a documentació de caràcter notarial. S’utilitzaran testaments i matrimonis extrets de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on es troben els capítols matrimonials de dit Francesc de Guimerà.

UNA APROXIMACIÓ AL LITIGI A LES SOCIETATS MEDITERRÀNIES OCCIDENTALS: ELS FISCALS CATALANS AL SETCENTS. Miquel Àngel Martínez Rodríguez Recentment s’han intensificat els esforços per ampliar els nostres coneixements sobre el funcionament del món judicial a les diferents contrades de la Mediterrània occidental. El Regne de València ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la recerca en aquest àmbit; i darrerament a Catalunya i a Aragó, per exemple, s’ha intensificat també aquest camp historiogràfic. Els fiscals són una peça fonamental en l’engranatge del funcionament de la justícia. Analitzarem llur trajectòria professional no sols en els diferents territoris de la monarquia hispànica, sinó especialment a Catalunya on en alguns casos deixaren una petja realment rellevant. Éssent, bona part d’ells, Col.legials Majors la qual cosa afavoria que el seu cursus honorum fos rellevant servint al Monarca. Llur estada al Principat era, en general transitòria, car molts d’ells estaven interessats en formar part dels organismes centrals de la Corona.

Dijous 20 de desembre Sessió 4.2: Família, xarxes i societat

EXPERIENCIA Y PROYECIÓN PROFESIONAL DE LOS CORREGIDORES DE ANDALUCÍA EN CATALUÑA DURANTE EL SIGLO XVIII María Luisa Álvarez y Cañas La elección de los servidores del rey al servicio de la Administración territorial durante el siglo XVIII supuso la creación de una amplia nómina de militares, caballeros y letrados, que bajo el homogéneo modelo de gobierno castellano cumplieron las expectativas de centralización y control social dictadas por la nueva monarquía borbónica.

Las circunstancias geopolíticas que concurrían en las zonas fronterizas y plazas marítimas andaluzas hicieron posible la aparición de corregimientos de indudable valor estratégico, con un alto predominio de militares al mando, al igual que sucediera con los territorios recientemente sometidos en la Corona de Aragón. El intercambio de hombres con categoría social destacada y, sobre todo, dotados de las condiciones profesionales que eran necesarios para la gerencia de los pueblos y ciudades, hicieron posible la movilidad y el intercambio de destinos. De manera que la experiencia previa de los corregidores que ejercieron su cometido político y militar en el sur de España en varias ocasiones aludía a las circunstancias de guerra y represión en Cataluña, donde intervinieron formando parte del ejército vencedor, o con el suministro de armas, dinero y hombres para la causa de Felipe V, y tras finalizar la Guerra de Sucesión, en la reorganización administrativa del territorio sometido. Del mismo modo, ciertas carreras que obtuvieron brillantes resultados fueron premiadas con ascensos tanto en las circunscripciones catalanas, para los caballeros de capa y espada y los oficiales militares, como en el tribunal de la Audiencia de Barcelona, en el caso de los corregidores letrados. El propósito de esta comunicación persigue desvelar las relaciones que se establecieron entre Andalucía y Cataluña a través del desempeño de los corregidores, y los resultados alcanzados en ambos destinos, así como evaluar la proyección profesional de ciertos corregimientos en ambos extremos de la Península. UNA NUEVA APROXIMACIÓN AL ESTUDIO DE LA DELINCUENCIA EN EL REINO DE VALENCIA (1580-1609). Mª Remedios Andrés Gallent La comunicación consistiría en comentar el trabajo de investigación que estoy realizando en estos momentos.La temática es el mundo de la delincuencia, esto es, los delincuentes, los delitos y las penas, en concreto los casos que llegaron a los altos tribunales de justicia –la Real Audiencia y las Gobernaciones que existían en el antiguo Reino de Valencia- . El periodo cronológico es el ínterin entre los años 1580 y 1609 y se trata de un sondeo o cata en la que se han seleccionado algunos registros comprendidos en ese lapso temporal. El espacio geográfico es el antiguo Reino de Valencia.

Mediante una fuente principal, Maestre Racional, serie Tesorería General, que se custodia en el Archivo del Reino de Valencia, ubicado en la ciudad de Valencia, otras secundarias como la Real Cancillería y otras impresas, se pretenden conocer las contravenciones, sus autores y los castigos que caracterizaron ese periodo de la historia así como la actuación de las autoridades judiciales frente a esas manifestaciones delictivas a nivel local (los señores), a nivel regnícola (los virreyes) y a nivel general (la jurisdicción real). Toda la información reunida se ha seleccionado previamente antes de crear la base de datos. Ello se debe a que estamos ante una fuente contable por lo que muchos asientos que allí aparecen no se relacionan con el tema de la delincuencia. Para clasificar dicha información se han confeccionado una serie de cuadros, tablas, gráficos y mapas con el fin de poder obtener los resultados previstos. Estas herramientas permitirán obtener unos datos que luego habrá que interpretar y analizar. La tipología delictiva, que es la protagonista del trabajo, se divide en dos partes: una general y otra específica de cada uno de los grupos que se estudian. Entre los objetivos, el principal será conocer la impronta que la delincuencia dejó en los altos tribunales de justicia. Otros objetivos del trabajo son ver la mayor o menor represión, los tipos de delitos que se incoaron en estos tribunales superiores y el grado de eficacia de la justicia. También se dedicará parte del estudio al grupo de población morisca que hemos documentado. ELS PATRONS DE CANET I LA RUTA BARCELONA-CADIS (1720-1736). Ricard Cantano Carballo L’any 1717 el port de Cadis es convertí en la capçalera del comerç colonial espanyol al traslladar-s’hi la Casa de Contratación ubicada fins llavors a Sevilla; el mateix any el govern de Felip V, per raons d’estricta ortodòxia mercantilista, suprimia l’estanc de l’aiguardent, implantat a Catalunya des del 1714. L’imposat monopoli gadità en el comerç d’ultramar convertí la ciutat andalusa en la inevitable porta de sortida de l’exportació catalana a l’Atlàntic i en el mercat dels productes colonials destinats al Principat. Malgrat mantenir-se força viu el tradicional cabotatge mediterrani de Llevant, el cert és que un gran nombre de vaixells catalans s’especialitzaren en el trajecte fins la badia gaditana. “En especial los barcos de Canet parecen encontrarse al servicio preferente de la ruta Barcelona-Cádiz” (C. Martínez Shaw, Cataluña en la Carrera de Indias, Barcelona, 1981, p. 83).

Els llibres de comptes de la Companyia de Miquel Alegre han estat la principal i quasi exclusiva font d’informació sobre l’exportació catalana a Cadis i la importació de productes, majoritàriament colonials, destinats al mercat del Principat durant la primera meitat del segle XVIII. Els esmentats comptes foren analitzats per Pierre Vilar i Carlos Martínez Shaw; ambdós autors són una referència obligada per a un bon coneixement del comerç marítim de l’època. De fet, el nostre treball pretén fer una aportació de dades i raons que puguin ajudar a completar i entendre millor, si és possible, una activitat comercial en la qual els patrons tenien un rol de protagonista decisiu en el negoci (tradicional en la marina comercial catalana des de l’Edat Mitjana): “És ell (el patró) que ven el carregament i adquireix, si pot, un noli de retorn. És ell que presenta els comptes i paga els beneficis” (P. Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona, 1968, vol. IV, p.460). La nostra recerca s’ha basat igualment en els llibres de comptes de la Companyia de Miquel Alegre i també en la correspondència dirigida pels patrons al comerciant barceloní, documents conservats en la Biblioteca de Catalunya (Fons Baró de Castellet). Per a les dades més personals dels patrons ha estat indispensable la consulta als Llibres Parroquials de Canet de Mar i als Protocols notarials de Canet conservats en l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar. L’espai cronològic elegit per al nostre estudi s’inicia el 1720, any a partir del qual les expedicions catalanes a Cadis, noliejades pels comerciants barcelonins s’incrementaren gradualment de forma clara i constant. Acabem el 1736 el període escollit, any de la mort de Miquel Alegre, data a partir de la qual podem considerar que tingué lloc un canvi substancial en la relació comerciant-patró: l’establiment a Cadis d’un corresponsal permanent de la Companyia. La comunicació posarà de relleu: -El nombre majoritari d’expedicions de patrons de Canet a Cadis, les relacions de parentesc entre ells i detalls biogràfics de les nissagues més representatives. -Composició, valor dels productes i despeses totals en el port de càrrega (Salou). -Successos de navegació destacats en els viatges més complicats. -Situació del mercat a Cadis per a cada producte segons la conjuntura. -Vendes i compres realitzades a Cadis pels patrons i detalls dels comptes. -Quantificació dels guanys o pèrdues dels viatges.

DE FRANÇA A CATALUNYA. UNA APROXIMACIÓ A LES RUTES D’ACCÉS DEL IMMIGRANTS FRANCESOS DELS SEGLES XVI I XVII CAP A TERRES CATALANES. Alexandra Capdevila Muntadas En el marc dels moviments migratoris, que es van produir durant l’època moderna a Catalunya, cal destacar, per la seva durada en el temps i per la seva llunyania geogràfica, la immigració francesa dels segles XVI i XVII. Malgrat que d’ençà dels treballs pioners de Jordi Nadal i Emili Giralt publicats als anys 60 del segle XX la historiografia ha anat avançant en l’estudi de la proporció dels nouvinguts, de la seva distribució a Catalunya, de l’ofici exercit, de la seva procedència geogràfica, de la cronologia de les seves arribades, així com de les causes d’aquest degoteig poblacional, desconeixem, en gran mesura, quines van ser les rutes d’accés cap a terres catalanes. Tenint present aquest buit bibliogràfic, la proposta de comunicació per aquest VIII Congrés d’Història Moderna de Catalunya centrat en Catalunya i el Mediterrani, consistirà en l’anàlisi dels camins de la migració resseguits pels nouvinguts francesos dels segles XVI i XVII cap a terres catalanes. Així, a partir de les dades aportades per la Matrícula de francesos de 1637, els expedients d’informació matrimonials, els llibres de matrimonis, les fonts coetànies generades tant a la Monarquia Hispània com al regne de França i la bibliografia existent es tractarà de copsar com es van articular aquests desplaçaments humans, identificar les localitats de procedència i de destinació d’aquests immigrants, així com traçar quins van ser els possibles camins de la migració. RADIOGRAFÍA PROFESIONAL DE UNA ÉLITE MILITAR: LOS GOBERNADORES DE LA CIUDADELA DE BARCELONA (1718-1808). Rafael Cerro Nargánez A largo del siglo XVIII, hasta bien entrado el siglo XIX -ya consolidado el Régimen Liberal- una fortificación militar levantada por Felipe V sobre una importante superficie de la ciudad de Barcelona, no dejaba indiferente a ningún viajero extranjero que, con asiduidad, comenzaba a visitar la capital catalana. Me refiero, como no, a la Ciudadela. Nuestro interés por esta impresionante fortaleza ha sido

estudiar, en esta comunicación, al colectivo militar de los gobernadores que, en número de diez, dirigió el mando castrense de la misma, entre los años 1718 y 1808. Para ello, analizaremos el perfil profesional de los militares elegidos por la Corona durante este largo periodo histórico. En especial, nos centraremos en determinar su origen geográfico, la graduación militar con la que entraban y su cursus honorum de servicios, para determinar el impacto que su presencia tuvo en la Barcelona dieciochista. Un elemento muy singular de los gobernadores de la Ciudadela fue el carácter vitalicio que comportaba su designación. Los militares que entraban en este prestigioso mando, sólo lo abandonaban por fallecimiento o por jubilación. Otra peculiaridad del mando residió en el hecho de que, entre 1718 y 1765 (casi medio siglo), estuvo en manos de militares de nación flamenca. En concreto, del conocido Jorge Próspero de Verboom, y de su yerno, el marqués de Roben. Es decir, nos encontraríamos con dos gobernadores que abarcarían los reinados de Felipe V, Luis I, Fernando VI y parte del reinado de Carlos III. Fue la manera de la dinastía borbónica de agradecer a este linaje foráneo haber diseñado para la monarquía hispana esta obra fortificada con la finalidad de vigilar, muy de cerca, la vida cotidiana de los habitantes de Barcelona. De hecho, la Ciudadela no tuvo un gobernador español hasta 1765, fecha en que el rey designó al mariscal de campo, Alonso Fuenlabrada. Veremos también -como afirma Francisco Andújar Castillo- cómo la pertenencia de este colectivo al selecto cuerpo de las Reales Guardias de infantería valona y española, delató la voluntad regia de seleccionar (para guarniciones militares catalanas) a oficiales generales de confianza cercanos a los círculos de poder cortesanos. LA CONSTRUCCIÓN DE UN CONDADO CATALÁN INMEMORIAL: ERILL, ORCAU Y ANGLESOLA. AGNACIÓN, CONSANGUINIDAD Y SUCESIÓN FEMENINA EN EL SEISCIENTOS. Carmen Corona Marzol El condado de Erill constituyó un título nobiliario otorgado el 13 de julio de 1599 a Felipe Roger Erill Orcau y Anglesola por Felipe III. El condado provenía de la baronía de Erill, uno de los estados señoriales más antiguos de Cataluña, provenientes de la Marca Hispánica durante los siglos IX y X, siendo considerado como una de las baronías históricas de origen inmemorial. Por ello en primer lugar el estudio analiza la rama familiar originaria y los sucesivos

enlaces familiares que se van uniendo progresivamente, junto a estados y propiedades, con una elegida y marcada consanguinidad matrimonial, que sujeta el patrimonio adquirido e incorpora nuevas propiedades al legado común. Los condicionantes de la constitución del señorío familiar creado en sus orígenes delimitaron con precisión las líneas institucionales de su transmisión, y los problemas derivados de la sucesión a lo largo de su historia, que se sostiene sin grandes altibajos desde el siglo XII hasta el siglo XVI. En la centuria del quinientos comienzan a complicarse las sucesiones patrimoniales cuando las condiciones constitutivas de la transmisión familiar se alteran por el propio destino de sus miembros marcadas por los capítulos matrimoniales de Felipe de Erill, I conde de Erill y Cecilia de Semmanat, efectuados en Barcelona en 1582, que modificaron ligeramente la donación y heredamiento universal de sus descendientes, a los que se unió el destino individual de los tres hijos implicados. Es entonces en la centuria del seiscientos cuando en los años comprendidos entre 1623 y 1680 disputan la sucesión familiar dos insignes mujeres de la estirpe familiar. Las pretensiones de dos damas, legítimas sucesoras directas de la familia, pero imposibilitadas por la antigua agnación masculina, fueron perseguida con intenso celo por los diferentes miembros familiares. Tanto Manuela de Erill, marquesa de Rupit, como Margarita de Erill, marquesa de Castellnou, hubieron de enfrentarse ante el Real Fisco y disputar entre ellas su prioridad ante los tribunales así, como el hijo de esta última, Antonio Vicentello, conde de Erill. En este momento estaban en juego el condado de Erill, San Antolí, Rubinat y Montleó, así como Castlania de Talarn entre otros lugares. Margarita de Erill pretendía las posesiones como hija legítima y única del conde Alonso de Erill,y por razón de la tenuta por dote y aumento de su madre, Doña Bárbara. Firmaron las partes una Transacción y Concordia el 11 de septiembre de 1630, y con ayuda de sus abogados nombraron a instancia del Veguer de Barcelona como Secuestrador de los bienes a don Francisco Çagarriga, quien tomó la posesión de las propiedades hasta que existiese un juez competente para sustanciar la causa familiar. Esta decisión obligó a desarrollar un nuevo pleito a Juan Erill contra el Secuestrador de los bienes, quien pretendió quedarse con la mitad de ellos, y muerto este conde, continuó su hijo primogénito Francisco, y prosiguió después el conde de Seduli, quien estaba casado con Margarita de Erill. En 1649,fallecidos estos posibles herederos, entró en la causa Olaguer de Erill, padre de la marquesa de Rupit en 1656.En este nuevo proceso se litigó la baronía de Orcau y sus pertenencias. Una vez más

prevaleció el vínculo perpetuo masculino cuya raíz se hallaba en Arnaldo de Orcau establecido en 1387.En la Real Audiencia de Barcelona prosiguieron los pleitos entre partes y el 7 de diciembre de 1678 Olaguer de Erill tomó posesión de la baronía de Orcau, y después con la petición del 24 de febrero de 1680 el condado de Erill. Al morir el conde Olaguer sin descendencia masculina fue inevitable la controversia entre las dos damas: Manuela de Erill, marquesa de Rupit y Margarita de Erill, marquesa de Castellnou. El litigio definitivo comenzó el 26 de enero de 1687.En virtud de la Real Provisión de Manutención la baronía de Orcau se otorgó a la marquesa de Rupit el 31 de febrero de 1683, que fue confirmada en 1685.Continuaron ambas partes pretendiendo las posesiones de la otra contrincante. La marquesa de Rupit al condado de Erill y Antonio Vicentello y Erill a la baronía de Orcau. La cuestión se paralizó temporalmente reanudándose entre 1706 y 1708, para continuar en 1715 contra el real fisco. La excesiva consanguinidad había enfrentado a ambas familias en un interminable juego de herencias, tan implacable como inevitable. ELITES NOBILIARIAS, CONFLICTO DINÁSTICO Y SOLIDARIDAD FAMILIAR EN VALENCIA (1702-1725). Amparo Felipo Orts Como es sabido, las consecuencias de la Guerra de Sucesión se dejaron también sentir en el ámbito personal por cuanto la adopción de una u otra causa, y especialmente la participación activa en favor del Borbón o del Habsburgo dio paso, según las circunstancias del conflicto, al exilio de los borbónicos después del triunfo de la sublevación austracista, o al exilio austracista tras la batalla de Almansa. Paralelamente, uno de los mecanismos represivos de la disidencia política fue la práctica de confiscaciones de bienes llevados a cabo por el gobierno del archiduque Carlos, primero, y por el de Felipe de Anjou, después. Un proceso que no se cerró hasta el 30 de abril de 1725 con la firma de la Paz de Viena, cuyo artículo IX disponía el perdón de los súbditos rebeldes de ambos bandos, la restitución de los bienes y el reconocimiento de las dignidades concedidas. Partiendo de este marco general, la cuestión que me planteo en esta comunicación es la de la reacción ante las confiscaciones, ya fueran llevadas a cabo por el gobierno austracista o por el borbónico. A tal fin, me propongo presentar tres

casos que evidencian este problema y las vías individuales y familiares de solución. Se trata de dos canónigos de la Iglesia Metropolitana de Valencia – don Antonio Milà de Aragón y don Carlos Coloma- y, por otra parte, de los componentes de la familia Castellví- Coloma, todos los cuales tienen en común el hecho de pertenecer a destacadas familias de la nobleza valenciana. Su estudio conjunto presenta el interés de que viene a corroborar la que recientes estudios vienen evidenciando como una práctica bastante extendida en Valencia durante el periodo que transcurre entre el inicio de la guerra y la firma de la Paz de Viena: el estrechamiento de los lazos de solidaridad familiar o de amistad – independientemente de la contraria filiación política- como medio de preservación de los patrimonios frente a las políticas de confiscación practicadas por los dos bandos enfrentados en la Guerra de Sucesión. HERENCIA Y SUCESIÓN NOBILIARIA EN LA CORONA DE ARAGÓN: ESTUDIO COMPARADO ENTRE LOS REINOS DE VALENCIA Y CERDEÑA. Antonio López Amores Siendo la herencia patrimonial uno de los aspectos fundamentales en la perpetuación de la situación privilegiada de la nobleza, las posibles diferencias entre unos reinos u otros de la Monarquía Hispánica podían condicionar fuertemente el futuro de familias enteras de la aristocracia. El propio sistema de sucesión sardo, así como su evolución hasta el inicio del setecientos, si bien mostraba ciertas concomitancias con los reinos hermanados de la península, presentaba igualmente ciertos rasgos propios que condicionaban sobremanera las sucesiones de los feudos nobiliarios. Entre los propios reinos que componían la península ibérica, el modo en el que la nobleza consiguió, ya desde las postrimerías de la Edad Media, perpetuar su patrimonio y privilegios de forma indivisa en su linaje fue relativamente similar. Gracias a un largo proceso, hicieron aparición las fórmulas del mayorazgo en Castilla o el vincle en la Corona de Aragón. Con éstas, se permitía, en términos generales, que un poseedor o poseedora crease un sistema por el cual podrían ir heredando las sucesivas generaciones de su familia, sin que éstas pudiesen dividir, enajenar o alterar en modo alguno el conjunto vinculado. Este hecho es uno de los puntos que permitió el auge en poder y estatus de las clases privilegiadas y, también, mayor número de pleitos y litigios suscitó. Tal será el impacto de este

sistema que las repercusiones de las directrices establecidas por el fundador o fundadora podrían llegar a durar hasta, incluso, el fin del Antiguo Régimen. A diferencia de la forma en la que las herencias nobiliarias funcionaban en los reinos peninsulares, el Reino de Cerdeña –adscrito siempre a la Corona de Aragón– funcionaría, dada su particular integración en la misma, según unos patrones ligeramente distintos. El principal de ellos, siempre en el ámbito de las herencias, es la elección que se hizo a la hora de determinar el funcionamiento de los feudos de la isla: el sistema de concesiones ad mos Italiae. Las diferencias existentes condicionarían el desarrollo de la nobleza hasta la abolición del régimen señorial en la isla, ya a mediados del siglo XIX. LINAJES, REDES Y PODER EN LOS ESPACIOS RURURBANOS CASTELLANOS EN LA TEMPRANA MODERNIDAD. Víctor Pereyra El presente trabajo analiza la constitución de la red relacional de vínculos y adscripciones entre los linajes presentes en un espacio regional concreto -la zona Oriental de Cantabria- en la temprana modernidad, siglos XIV y XVI. La competencia de estos entramados relacionales de poder en la llamada lucha de bandos linajes y parcialidades, así como el rol articulador que presentan los parientes mayores y la violencia como catalizador general en el cual se inscriben las solidaridades y competencias entre estos grupos colectivos instalados tanto en espacio rural como el urbano. Partiendo de un análisis configuracional y de una matriz de redes sociales se intenta analizar las articulaciones a nivel de espacios territoriales concretos. L’ASCENS SOCIAL MES ENLLÀ DE LES GUERRES. Pere Molas Ribalta El procés d’ascens social dels mercaders, gent de lleis i pagesos benestants vers l’estament nobiliaris és ben conegut. Aquí es tracta de presentar un conjunt de casos de famílies la progressió de les quals es mantingué per damunt del fet de deure alguna de les seves promocions nobiliàries (concessions de privilegis de ciutadà honrat, cavaller o “noble”) indistintament als sobirans residents a Madrid

o a algun dels reis “intrusos” (Lluis XIII i Lluis XIV durant la Guerra dels Segadors o Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió). Privilegiats per Felip IV abans de 1640, alguns en data límit de l’estiu de 1640, es feren reconèixer o confirmar el seu privilegi pels reis francesos. Persones o famílies que havien obtingut privilegis de ciutadans i burgesos honrats o privilegi “militar” durant el govern dels virreis francesos aconseguiren la concessió del mateix privilegi de Felip IV després de 1652 o bé al llarg del regnat de Carles II. A nivell familiar encara fou més fàcil la progressió dins la jerarquia social: passar de ciutadans a cavallers o de cavallers a “nobles. Que persones o famílies que havien obtingut l’accés al món del privilegi per concessió dels darrers reis de la Casa d’Austria obtinguessin nous privilegis de l’Arxiduc Carles forma part del paradigma normal. Que persones o famílies afavorides per concessions d’aquest príncep ho fossin després més tard pels sobirans de la Casa de Borbó confirma l’argument que desenvolupem. Poc després de 1750 obtingueren privilegi de cavaller les famílies Feliu de la Penya de Mataró i Casanova de Moià. Fills o nets de defensors de Barcelona el 1713 obtingueren privilegis de Ferran VI, de Carles III, en algun cas del mateix Felip V. Aquest mateix monarca, a les acaballes del seu regnat, comissionà a alguns nobles que havien estat represaliats el 1714 perquè armessin cavallers els fills de persones que havien lluitat contra la seva sobirania. Els regidors de les principals ciutats, i en primer lloc els de Barcelona, havien estat nomenat atenent a criteris socials, però evidentment de fidelitat política. Però al llarg del segle esdevingueren regidors descendents d’austriacistes més o menys destacats. Aquest fenomen s’incrementà a partir de 1790, quan es nomenà un gran nombre de nobles titulats. Aquest grup incloïa no sols títols concedits abans de 1700 o per Felip V a les Corts de 1701, sinó alguns que havien estat creats per Carles d’Àustria durant el seu regnat. Certament el nombre de casos estudiats és baix dins el conjunt de nous privilegis concedits a partir de 1640, però tanmateix mostren que una bona base econòmica i una xarxa de relacions socials podien permetre superar les conseqüències negatives d’un canvi de fidelitat política en un context de guerra civil.

COMPORTAMIENTOS SOCIO-PROFESIONALES Y ENTRAMADOS FAMILIARES DURANTE EL SIGLO XVIII. ESCULTORES Y ARQUITECTOS EN LA CATALUÑA INTERIOR. Isidro Puig Sanchis Podríamos citar gran cantidad de ejemplos a lo largo de la Historia del Arte de sagas de artistas (pintores, escultores, arquitectos, orfebres, etc.) cuya profesión se perpetuaba entre padres e hijos, aunque la vertiente técnica o creativa era más compleja por personal y subjetiva. No obstante, en los talleres primaba la colaboración, la participación familiar, fomentando así la continuidad del negocio entre generaciones. Otra dimensión a considerar es la relación laboral entre profesionales del mismo gremio, la colaboración, la asociación entre profesionales para llevar a cabo un proyecto. Durante el siglo XVIII muchos son los casos donde los encargos, tanto de arquitectura, pintura o escultura, se contratan conjuntamente. Este tipo de relaciones se fueron intensificando por un evidente interés económico, y por la envergadura de ciertas obras. Fruto de estas colaboraciones son los numerosos matrimonios entre hijos e hijas de artistas de una misma profesión, dando lugar a colaboraciones profesionales entre suegros y yernos, entre consuegros, entre cuñados, etc. además de las evidentes entre padre e hijo o entre hermanos. Recientes incursiones en archivos de Lleida (Histórico, Diocesano, Catedralicio y Municipal), nos ha permitido ir descubriendo muchas de estas vinculaciones familiares, pudiendo así explicar ciertas asociaciones y dando lugar a unos extensos árboles genealógicos que entrelazan a numerosas familias. Así pues, estudiamos familias de escultores como los Escarpenter, los Corselles, o los Saurí; mientras que en el ámbito constructivo mencionar a la familia de los Biscarri, los Batiste, los Roca, los Gassol, los Celles, los Burria o los Melet, por citar algunos.

UN EXEMPLE D’IMPACTE SOCIAL, CULTURAL I RELIGIÓS DE L’ONADA MIGRATÒRIA OCCITANA A CATALUNYA. EL CAS CONCRET DEL SANTUARI DEL MIRACLE DE RINER, EL SOLSONÈS. Nil Boix i Besora Hom coneix el Santuari del Miracle com un dels principals conjunts barrocs de Catalunya, però rere d’aquest espai tant singular s’hi amaga un passat renaixentista no tan conegut. La documentació parroquial conservada a l’Arxiu Diocesà de Solsona permet visualitzar com va ser el procés de creació d’aquest complex religiós, així com conèixer la identitat d’alguns dels personatges que van intervenir-hi, i que sorprenentment són d’origen occità. El Santuari del Miracle acollí entre 1500 i 1700 un gran nombre d’immigrants procedents del regne de França, molts dels quals jugaren un paper fonamental en la construcció i funcionament del santuari. La documentació parroquial testimonia el pas d’aquesta onada migratòria per la parròquia i terme de Riner, amb una reiterada menció al Santuari del Miracle, ja sigui com a habitatge, espai laboral, escenari de la vida religiosa o fins i tot lloc de sepultura per a alguns d’aquests immigrants. D’entre aquests occitans del Miracle, s’hi troben des de mestres de cases, picapedrers o calciners fins a pagesos i treballadors dedicats al manteniment del Santuari. En destaca especialment un nombrós grup de sacerdots d’edats molt diverses, que arriben al Miracle ja ordenats, tot fugint de les persecucions religioses i buscant la possibilitat de continuar exercint en una terra estrangera però veïna. Sigui quina sigui la condició d’aquests immigrants, tots ells coincideixen a compartir un alt i ràpid nivell d’integració, propiciat per les similituds culturals, que sovint els faran adoptar un paper central en el desenvolupament de la vida local. Per tant, l’empremta de la presència d’aquest occitans no només té repercussions demogràfiques sobre la població autòctona del territori, sinó també efectes sobre l’arquitectura local, la vida religiosa o la quotidianitat rural. És precisament la identitat d’aquests individus l’objecte d’estudi d’aquest article, així com el seu rol dins del santuari i el territori del baix Solsonès, i per extensió, de la Catalunya Central d’època moderna.

MIGRACIONS I FRONTERA ENTRE ARAGÓ I CATALUNYA (SEGLES XVI-XVIII). Maria José Vilalta Com totes les fronteres, la línia de demarcació actual que separa Aragó i Catalunya és resultat, en part, d’una construcció històrica. En la seva conformació en la llarga durada secular, els moviments de població i les seves implicacions econòmiques, socials, polítiques i culturals van adquirir una importància completament rellevant. Els eixos i trajectes es van articular tant com a derivació dels fonaments històrics d’organització dels territoris originaris emplaçats a la llarga vessant sud dels Pirineus, com dels interessos canviants de les persones que els van habitar. Aquest article planteja com, al llarg de l’Època Moderna, l’estudi de les diferents tipologies de moviments poblacionals (i dels factors d’atracció i/o repulsió) mostra com es va definint una la línia de separació, de frontera i de franja entre ambdós regnes integrants de l’antiga Corona catalano-aragonesa.

Sessió 5.1: Transferències i circulacions FRANCISCO GAETANI DELL’AQUILA D’ARAGONA, UN MILITAR NAPOLITÀ ENTRE LES CAMPANYES ORIENTALS DE L’EMPERADOR LEOPOLD D’ÀUSTRIA I L’OCUPACIÓ BORBÒNICA DE CATALUNYA. Neus Ballbé – Gaetano Damiano Francisco Gaetani se’ns presenta com un clar exemple de mobilitat, tant respecte a la geografia com a la fidelitat, entre territoris i dinasties, a cavall dels segles XVII i XVIII. Originari del regne de Nàpols, va ser un destacat militar en les campanyes militars de l’imperi austríac cap a Orient, recomanat per Jordi de Hessen-Darmstadt davant l’arxiduc Carles III, actor destacat en la conquesta borbònica del regne de València i, finalment, governador i capità general de Catalunya, després de l’ocupació del Principat per part de Felip V. A

partir de l’estudi de diversos lligalls de l’arxiu de la família Gaetani d’Aragona, conservat a l’Archivio di Stato di Napoli, pretenem, amb aquesta contribució, resseguir la trajectòria d’un militar que es va moure per diverses parts d’Europa, que formà part de dos dels principals exèrcits del seu temps – l’austríac i el borbònic –, que va mantenir correspondència amb destacats personatges durant la guerra de Successió (marquès de Grimaldo, marquès de Bedmar, marquès de Castelrodrigo, duc de Berwick, duc de Vendôme, princesa dels Ursinos, príncep Tserclaes de Tilly, entre d’altres) i que, després de setembre de 1714, es va ocupar del control militar del Principat de Catalunya, amb un especial interès en la persecució dels miquelets resistents, especialment de Carrasquet, i en l’estratègia d’ocupació militar del territori, coordinant altres generals napolitans com Carafa i Montemar i, oferint-nos, a més, interessants notícies sobre la Barcelona al voltant dels anys 20 del segle XVIII. TRANSFERÈNCIES CULTURALS: LA MORRA, UN JOC MEDITERRANI A LES TAVERNES DE LA CATALUNYA MODERNA. Noèlia Borràs Matamoros Entre les transferències culturals de què el Mediterrani ha estat testimoni i fil conductor trobem la presència d’un joc mil·lenari, ja jugat pels egipcis, que actualment encara es troba present en algunes zones del nostre país i d’altres països europeus, com França o Itàlia, i que al mateix temps representa una tradició cultural susceptible de ser reivindicada i revalorada com a fenomen social i popular dins del context de la vida social sobretot a partir del segle XVIII. Estudiar la morra és estudiar un exemple de transferència cultural present als països mediterranis i, de retruc, estudiar el context en el qual s’ha desenvolupat al llarg de la història significa estudiar un aspecte sociològic com és l’espai de la taverna (lloc on es solia jugar a la morra) com a espai de socialització molt actiu quan l’activitat comercial de Catalunya va començar a tenir un paper molt destacat a les principals ciutats del país, com Barcelona. La morra és un exemple de la transmissió de jocs al Mediterrani des de les civilitzacions grecollatines, i en aquest cas egípcies, i demostra el substrat comú que presenten alguns dels jocs populars dels països mediterranis. S’analitzarà el paper que aquest entreteniment ha pogut jugar en la tradició lúdica dels pobles mediterranis i permetrà investigar en un context més ampli el món de

la taverna com a espai multifuncional de sociabilitat popular. Al mateix temps, s’investigarà quin pot ser l’origen de l’arribada d’aquest joc popular a Catalunya tenint en compte que majoritàriament es jugava a Itàlia. L’arribada d’una destacable immigració italiana a Catalunya al llarg dels segles moderns i el fet que l’activitat a la qual es van dedicar molts d’aquests estrangers anava lligada a la seva tradició marinera i comercial, fa pensar que probablement introduïssin aquesta tradició lúdica als pobles costaners de Catalunya. En aquest sentit, destaca l’exemple de la població de Sant Carles de la Ràpita, lloc on el joc de la morra ha estat sempre present i que últimament s’està reivindicant àmpliament, on la història de la seva fundació ens parla de l’arribada a finals dels segle XVIII d’una parella de germans italians els quals van obrir la primera fonda a la nova població. Fou la fonda dels germans Lanti el lloc on, per primera vegada a les Terres de l’Ebre, es sentirien les notes de la morra? L’EREDITÀ CULTURALE CATALANA AD ALGHERO FINO AI NOSTRI GIORNI. Antonio Budruni L’eredità culturale catalana, frutto della colonizzazione imposta da Pietro IV d’Aragona nel 1354, non è soltanto quella linguistica, ancora viva in città, ma è il frutto di un trasferimento e di una diffusione radicata di aspetti culturali che hanno fatto de L’Alguer una “enclave catalana” in terra sarda. Si è trattato, sul piano storico, di una vera e propria trasfusione, insieme alla lingua, di valori, modi di essere, di pensare, di lavorare, di pregare e di agire nella quotidianità operata nei secoli XIV-XVII, e arrivata, in parte, sino ai nostri giorni, anche quando si era persa la memoria storica della colonizzazione. Tra gli elementi di maggiore longevità è giusto citare il Cant de la Sibil.la, ancora oggi celebrato nella cattedrale algherese durante la messa di mezzanotte a Natale. Un’altra eredità culturale ancora viva ad Alghero è quella rappresentata dai riti della Settimana Santa e, in particolare, dal desclavament del venerdì santo, quando viene letto, nel catalano di Alghero, il “sogno di Maria”. Lunga durata ha avuto anche il festeggiamento della vittoria dei coloni catalani di Alghero contro il tentativo di conquistare la loro fortezza, la notte tra il 5 e 6 di maggio del 1412, da parte del visconte di Narbona, giudice di Arborea. Le ultime celebrazioni risalgono al 1825, ma è assai probabile che vengano ripristinate a partire dal 5-6 maggio del 2019.

Più breve appare l’eredità culturale catalana legata alle rievocazioni storiche importate dalla terraferma, come quelle delle giostre medievali dei “cavalls cotoners i turcs”, le cui ultime tracce si trovano nei documenti secenteschi dell’archivio storico algherese; gli influssi della letteratura catalana nella realtà algherese, che cessano nel XVIII secolo; la moda catalana, elemento totalizzante la città nei secoli XVI e XVII, soppiantata poi da quella francese e italiana. Assai lunga è stata l’influenza della lingua catalana scritta nelle amministrazioni civili e religiose della città, fino al scolo XIX, segno di un’autonomia e di una forza importanti. MEDITERRANI COM A VIA DE COMUNICACIÓ ENTRE CATALUNYA I ITÀLIA ALS SEGLES XVII I XVIII. Xevi Camprubí El Mediterrani fou una important via de comunicació entre Catalunya i els estats situats a la península itàlica. El port de Barcelona, en aquest sentit, era un punt d’arribada constant de vaixells procedents de ciutats com Gènova, Milà o Nàpols, els quals, a banda de persones i mercaderies, transportaven informació, ja fos de forma escrita, a través de cartes, o bé oral. La connexió marítima, combinada amb un sistema de correu terrestre ben articulat i, molt sovint, amb l’ús de la impremta, facilitava la diseminació de notícies sobre els esdeveniments que tenien lloc a Europa, principalment relacionats amb conflictes bèl·lics. L’objectiu d’aquesta comunicació és explicar, utilitzant nombrosos exemples concrets, com s’articulava la circulació de la informació entre Catalunya i Itàlia a través del Mediterrani, i viceversa, als segles XVII i XVIII. El treball té també per objectiu mostrar els aspectes negatius de la comunicació marítima, com eren, principalment, les condicions meteorològiques adverses, que endarrerien l’arribada dels vaixells; o bé la possibilitat que la informació es perdés per culpa d’un naufragi o de l’atac de vaixells corsaris. Un dels exemples que permet mostrar aquest fenomen l’aporta l’alliberament de la ciutat de Viena, capital de l’Imperi austríac, del setge que els turcs hi van posar l’estiu de 1683. La notícia de la batalla de Kahlenberg, que va tenir lloc el 12 de setembre, va arribar a Barcelona el dia 29, és a dir, uns 17 dies després, en un vaixell procedent de Messina. D’una forma semblant, la notícia de la presa de la ciutat hongaresa de Buda per part de l’exèrcit imperial, el setembre de 1686, va arribar a

la capital catalana al cap de dotze dies amb un vaixell procedent del port de Finale Ligure, prop de Gènova. Un factor que va contribuir a facilitar la circulació de la informació fou la premsa. Les gasetes publicades pels impressors de Barcelona acostumaven a recollir notícies sobre la guerra contra els turcs, molt sovint portades a la ciutat per vaixells que havien sortit de ports italians. Destaquen, en aquest sentit, les notícies que tenien l’origen a Venècia, en les quals hi havia refèrencies contínues als enfrontaments que aquesta república mantenia contra l’Imperi otomà a l’anomenat Llevant del Mediterrani. La comunicació per via marítima fou també important a l’hora de prevenir el contagi de la pesta. Un exemple es troba en un edicte imprès el 1709 per ordre de les autoritats de Gènova que fou enviat a la resta de ports mediterranis per prevenir-los que en diverses ciutats italianes s’hi havia declarat la pesta. En rebre l’edicte, els consellers de Barcelona van escriure a un total de 29 municipis del litoral català, així com a Mallorca, a Maó i a les ciutats de Càller i Sàsser, a l’illa de Sardenya. “Per còpia impresa del edicte publicat en Gènova pervinguda a nostras mans –deien els consellers– tenim vist haver-se allí ab graves penas privat lo comers ab las ciutats y llochs de Cattaro, Patrasso, Castellnovo, Budua y altres llochs de la Venècia, Albània y de tota la jurisdicció de Ragusa, per trobar-se dits llochs opressos e infectos del mal contagiós”. La importància del Mediterrani en l’àmbit comunicatiu es va tornar a posar de manifest durant la Guerra de Successió. L’establiment de la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona, l’any 1705, va convertir la ciutat en una capital europea, així com en un important centre de comunicació, on constantment arribaven notícies procedents dels camps de batalla, generalment per via marítima. La connexió entre Barcelona i els ports mediterranis fou especialment rellevant durant el setge de 1713-1714. Les autoritats catalanes es comunicaven amb els seus ambaixadors a Viena, Londres i l’Haia gràcies als agents que tenien a Mallorca i a Gènova, a través dels quals enviaven instruccions i notícies sobre els esdeveniments que tenien lloc a Catalunya.

CIRCULACIÓN DE CARRERAS ENTRE CATALUÑA Y ITALIA ESPAÑOLA: LOS CASOS DE LOS OBISPOS BENEDICTO DE TOCCO Y JUAN TRULLES DE MIR (SIGLOS XVI-XVII). Valeria Cocozza Según los estudios de Barrio Gozalo, el 75,5% de los obispos, elegidos en todas las diócesis de los reinos ibéricos desde 1556 hasta 1699, procedían de Castilla. Los clérigos restantes eran originarios de otros reinos ibéricos y solo dieciocho procedían de otros reinos de la Monarquía. Entre ellos se conoce el caso de Benedict de Tocco, natural de Nápoles, cuya carrera episcopal tuvo lugar en su totalidad en Cataluña entre 1564 y 1585, en la diócesis de Vich, Gerona y Lérida. Para los reinos de Nápoles, Sicilia y Cerdeña, no tenemos aún datos y porcentajes de la procedencia geográfica de los candidatos propuestos y de los obispos nombrados para el gobierno eclesiástico diocesano. Sin embargo, a principios del siglo XVI, primero en Sicilia y luego en Nápoles, las peticiónes de las élites locales favorecieron la introducción de la alternancia entre naturales y extranjeros en la asignación de todos los beneficios eclesiásticos. Entre los obispos nombrados para las diócesis de la “Italia española” vuelve a ser dominante la presencia de présules castellanos, aunque se encuentran también catalanes que tenían una relación estrecha con la corte o con los virreyes. Es este el caso de Juan Trulles de Mir, natural de Barcelona y nombrado primero para la diócesis de Castellammare di Stabia, en 1591 y luego para la arquidiócesis de Matera, en 1596. De manera más general, las élites eclesiásticas de las sedes de Real Patronato fueron como un microcosmo social y cultural, constituido a menudo por los eclesiásticos de corte que enlazaron unas amplias redes relacionales gracias a los cargos que fueron ocupando entre el centro y la periferia del imperio español. Esta propuesta tiene como objetivo destacar el papel jugado por estas élites eclesiástica en los diferentes territorios y analizar la circulación de carreras en las dobles trayectorias entre los reinos españoles en Italia y la Cataluña, y viceversa.

LA HISTORIA DE CATALUÑA EN LA OBRA DEL HISTORIADOR ITALIANO LUCA ASSARINO. Michela Ferrara En el curso del siglo XVII floreció la publicación de libros conocidos con el nombre de Anfiteatros (o Teatros) del mundo, crónicas o libros que contaban acontecimientos ocurridos en el pasado o pocos años antes. En estos libros las descripciones geográficas se sumaban a las políticas, relativas a los hechos históricos. En toda Europa se difundieron libros escritos por historiadores, que describían el paisaje de las varias zonas del continente o las guerras en curso entre los Estados europeos. En Italia, uno de los historiadores más ilustres del siglo XVII es Luca Assarino. Su primera obra histórica es dedicada a la historia de Cataluña, Delle rivolutioni di Catalogna. La primera edición, compuesta por cuatros libros, fue publicada en Bolonia en el año 1645 y fue seguida, en el año 1647, por una segunda edición ampliada, compuesta por cuatro libros. La obra de Assarino habla de las revoluciones civiles, de las rebeliones y de las discordias interiores a Cataluña; argumentos tratados también por otras obras de historiadores italianos dedicadas a otras áreas de Europa. En la obra de Assarino hay una descripción de Cataluña, que puede ser confrontada con otras descripciones de la misma región presentes en algunos textos de prensa escritos a lo largo del siglo XVII por historiadores italianos: por ejemplo, puede ser mencionada la descripción de Cataluña que se encuentra en el Anfiteatro di Europa de Giovanni Nicolò Doglioni, obra imprimida en Venecia en el año 1623. Así puede emerger como la imagen de Cataluña que llegó a Italia fue influenciada por las fidelidades prestadas por los historiadores a determinados soberanos italianos o europeos. Además de estas comparaciones, dedicaré mi comunicación a una comparación entre las dos ediciones de la obra Delle rivolutioni di Catalogna a nivel contenutistico (cortes, adjuntas, revisiones), y analizaré los documentos utilizados por el historiador italiano.

LES AMBAIXADES A LA CORT. UN MECANISME AMB DIFERENT EXECUCIÓ A VALÈNCIA, SARDENYA I CATALUNYA. Miquel Fuertes Broseta En els últims anys l’interès per les ambaixades o sindicatures a la cort ha anat creixent com mostren les publicacions que en els últims anys han aparegut i que progressivament van demostrant la importància d’aquest mecanisme. Bon exemple d’açò son les publicacions de Antonio Álvarez-Ossorio i Ida Mauro sobre els territoris italians; les de Mercedes Galán i Rubén García sobre Navarra; Francisco Guillamón, José Javier Ruíz i José García sobre els representants de la ciutat de Murcia. També a la Corona d’Aragó ha crescut l’interès. A València diferents autors s’han aproximat al tema, destacant entre ells David Bernabé amb la que és l’obra més completa sobre el tema en la que analitza les ambaixades i sindicatures d’Oriola. Tanmateix també per a Catalunya contem amb alguns estudis com els de Manuel Calvo o el de Antoni Muñoz i Josep Catà. No obstant, no contem encara amb cap estudi específic sobre aquest mecanisme i la seua utilització en el regne de Sardenya. En aquesta proposta pretenem fer una comparació sobre la utilització del mecanisme de les ambaixades a la cort en tres territoris de la Corona d’Aragó: València, Sardenya i Catalunya. Com hem exposat, encara que era un mecanisme compartit per quasi tots els territoris de la Monarquia a la Corona d’Aragó la seua execució era prou diferent per les particularitats de cada un dels territoris, començant per les institucionals i legislatives i acabant per les geogràfiques doncs la insularitat de Sardenya condicionava notablement la execució d’aquestes ambaixades. Les diferencies institucionals són patents, doncs els encarregats d’enviar a aquests síndics en nom de cada territori eren molt diferents: a València eren els Estaments amb l’ajuda de la Diputació, a Catalunya principalment la Diputació del General i a Sardenya eren les pròpies Corts. Per tant, l’estudi d’aquest mecanisme pot ser molt interessant per a observar les similituds i diferències entre l’organigrama institucional de les diferents realitats polítiques de la Corona d’Aragó i, també, com es realitzaven les comunicacions amb la cort a través de la Mediterrània.

NICOLÁS DE AZARA Y EL ÉXODO DE PÍO VI HACIA EL EXILIO. Esther García-Portugués El presente estudio inicia su recorrido con algunos hechos que demuestran la muy buena relación que hubo entre José Nicolás de Azara y el papa Pío VI, para después pasar a desmentir la creencia, fomentada desde el poder político, que el diplomático Azara dio la espalda al Papa en los momentos más difíciles, cuando se produjo la entrada de las tropas francesas en Roma, con la correspondiente proclamación de la República de Roma y el exilio del Papa. La intención es evidenciar que sucedió todo lo contrario, como así lo han defendido los estudios realizados previamente por historiadores, desde Basilio Sebastián Castellanos de Losada y Carlos E. Corona Baratech a los más recientes de Rafael Olaechea y Gabriel Sánchez Espinosa. Un breve estado de la cuestión sitúa las investigaciones vinculadas a este tema, al que se añade la aportación de esta comunicación que consiste en interpretar el contenido de una serie de cartas todavía inéditas procedentes del Archivo Torras Amat, como es la correspondencia que Azara mantuvo con el entonces ministro español en Génova, Leandro Gómez Terán; con el plenipotenciario enviado por Carlos IV para asistir al papa Pío VI en el exilio, Pedro Gómez Labrador, marqués de Labrador, y con el obispo primero de Ibiza y después de Barcelona, Eustaquio de Azara, su hermano. Todas estas cartas dan testimonio de su preocupación y reafirman su apoyo y amistad, también de los acontecimientos bélicos que se sucedían sin tregua, así como de su intención de dar una salida y un destino dignos a su amigo. No obstante, la opción a la que se atuvo Pío VI, aconsejado por su entorno cardenalicio, fue otra y Azara, siempre bien informado, no pudo intervenir para paliar sus efectos que acabarían con el deterioro físico y la muerte del exiliado. La correspondencia se sitúa aproximadamente entre el Armisticio de Bolonia (1796), el Tratado de Tolentino (1797), la entrada de las tropas francesas para proclamar la República en Roma (1798), su marcha a Florencia y nombramiento de embajador español en París (1798), y la muerte del Papa (1798).

Sessió 5.2: Transferències i circulacions «SE BREVE EN TUS RAZONAMIENTOS, QUE NINGUNO HAY GUSTOSO SI ES LARGO». EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA EN BARCELONA Y LOS EPISODIOS PICTÓRICOS DE SU PASO POR LA CIUDAD. Laura García Sánchez «Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto». Estos son los elogios que Miguel de Cervantes puso en boca de El Quijote cuando vio Barcelona. Su admiración llegó al punto de que es la única ciudad que tiene protagonismo y a la que el escritor dedica los últimos capítulos de su célebre novela El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. La Barcelona que Cervantes conoció a principios a principios del siglo XVII era todavía una ciudad amurallada, llena de callejones infinitos y misteriosos rincones. Es muy probable que lo que cautivó a Cervantes fuese la combinación de una atmósfera todavía medieval con el bullicio propio de una ciudad portuaria. El mar es la primera cosa que despertó la admiración de Don Quijote y Sancho Panza, hasta el punto incluso de conmoverlos. Testimonio de las andanzas quijotescas por Barcelona son un conjunto de seis pinturas realizadas sobre una estructura de madera y que decoran una de las salas del antiguo Palacio de la Aduana, situado en Pla de Palau. La Junta de Comercio, institución rectora de la actividad comercial e industrial catalana, encargó esta obra a Pere Pau Muntanya, uno de los mejores pintores murales de la época, a finales del siglo XVIII. Por entonces, el pintor y su taller estaban decorando otras salas del mismo edificio con episodios ilustrativos de la política comercial de Carlos III en favor de Barcelona y con escenas de idéntico talante de la época medieval. El marco resultaba inmejorable, dado que el propio Palacio de la Aduana, obra del conde de Roncali, había sido finalizado por las mismas fechas, al igual que el cercano Portal

del Mar y la propia Casa Lonja. El espíritu y la actividad económica del enclave no podían ser más idóneas al tema de las pinturas. El propósito de esta comunicación es estudiar los episodios vinculados a El Quijote que evidencian su estancia barcelonesa, desde la tumultuosa llegada a la ciudad hasta la derrota en manos del Caballero de la Blanca Luna, poniéndolos en relación con la Barcelona de la época en general y la decoración pictórica del resto del Palacio de la Aduana en particular. L' ARS HISTORICA EN EL RENAIXEMENT: PRECEPTIVA I PRÀCTICA, ENTRE LLIÇÓ MORAL I VERITAT FACTUAL. Xavier Gil El propòsit d'aquesta comunicació és establir una comparació i, en el seu cas, una contraposició entre els preceptes establerts pels tractats sobre l'ars historica del Renaixement i etapa posterior (Jean Bodin, François Badouin, Sebastián Fox Morcillo, Jerónimo de San José) i els llibres d'història pròpiament dits. Aquest llibres solien participar dels dits principis però, alhora, podien separar-se'n segons quins fos els seu propòsit principal. I és que la doble funció assignada als llibres d'història (fornir exemples del passat com a lliçó moral i establir la veritat dels fets) no sempre resultaba compatible, si més no en mans de segons quins autors. Això estava relacionat amb una altra qüestió: fixar la categoria de les fonts informatives, essencialment la tradició i la documentació d'arxiu. La comunicació s'ocuparà d'aquestes qüestions parant atenció sobretot a historiadors espanyols, italians i francesos, pertanyents, doncs, al món mediterrani. EL CARDENAL GASPAR CERVANTES COM A ARQUEBISBE I MECENES: CONTRAREFORMA I RENAIXEMENT A MESSINA, SALERNO I TARRAGONA (1561-1575). Ida Mauro A la biblioteca de reserva de la Universitat de Barcelona es conserva el manuscrit del catàleg dels arquebisbes redactat per l’erudit tarragoní Lluís Ponç d’Icard i dedicat, l’any 1572, a l'arquebisbe de Tarragona Gaspar Cervantes de Gaete (Trujillo 1511–Tarragona 1575). El text de la dedicatòria subratlla l’autoritat del

cardenal, una persona destacada de la història de la cultura i de la religió a les diòcesis del Mediterrani. Després d’haver pres part activament al Concili de Trento, Gaspar Cervantes va ser impulsor d’una primerenca aplicació dels edictes tridentins a les més prestigioses seus arquebisbals dels Regnes de Sicília i Nàpols i del Principat de Catalunya. Els seus breus governs, tant a Messina (1561-1564) com a Salerno (1564-1568) i a Tarragona (nominal 1568-1575 i presencial 1572-1575), van marcar la història d’aquestes arxidiòcesis i van ser alternats amb estades a Roma, on va ser reclamat per diferents papes, en particular per Pius V Ghislieri (1566-1572) que el va proclamar cardenal el 1570. La comunicació pararà atenció als encàrrecs de noves obres que van acompanyar la seva tasca d’arquebisbe reformador (construccions de seminaris, centres assistencials, decoracions de llocs importants per als cultes…) i subratllarà, més en general, els seus interessos artístics que van anar creixent al llarg del seu itinerari biogràfic. En conclusió, es focalitzarà sobre el seu llegat a la diòcesis de Tarragona, en relació també amb el context cultural local, del qual el mateix Lluís Ponç d’Icard va ser un destacat representant. ESPAÑA Y CATALUÑA EN UNA RELACIÓN DEL SIGLO XVIII ESCRITA POR UN ENVIADO DE LOS SABOYA A LA CORTE ESPAÑOLA. Matteo Moro Esta intervención pretende examinar una relación inédita de carácter geográfico, histórico-político, económico y social sobre España y Cataluña, redactada en forma de memoria, poco después de la segunda mitad del siglo XVIII, por un enviado de los Saboya a la corte española, para uso y beneficio del rey de Cerdeña, custodiada en el Archivio di Stato di Torino. En la primera parte, de carácter general, el enviado, que afirma haber viajado a Cataluña en el año 1707 por orden del que era entonces el Duque de Saboya (Vittorio Amedeo II) y de haber residido allí durante cuatro años y medio, proporciona indicaciones de carácter general sobre la nación española a lo largo de los reinos de Carlos II, Felipe V y Carlos III, analizando el temperamento, las inclinaciones, las cualidades y las costumbres de los habitantes de las diferentes regiones, observando las analogías y las diferencias y proponiendo, en algunos casos, comparaciones con otros pueblos europeos.

Los otros seis capítulos de la primera parte tratan de la religión, de la policía, del cultivo de la tierra, del comercio, de las finanzas y de las milicias y, como en la parte anterior, se nota un constante interés por Cataluña, de la que el enviado, gracias a su experiencia personal, podía dar indicaciones precisas y exhaustivas. En la segunda parte se nos ofrece una minuciosa descripción de Cataluña, de la que se analizan detalladamente las características geográficas, la subdivisión administrativa, la forma de gobierno, la justicia, las ciudades (sobre todo Barcelona), los habitantes, los defectos y las virtudes de las mujeres, la agricultura, el comercio y las relaciones con otros Estados. El objetivo de esta intervención no es solo el de proporcionar una descripción de la Cataluña del siglo XVIII, sino también el de comprender qué imagen de sí misma proporcionase esta última, incluso respecto a las otras regiones españolas, a los ojos de un visitante contemporáneo llegado de un país extranjero. UN VIAJE REAL POR EL MEDITERRÁNEO: FELIPE V EN 1702. Mariángeles Pérez Samper Se hallaba Felipe V en Barcelona, cuando comenzó la guerra de Sucesión a la Corona de España. El príncipe Eugenio de Saboya, al mando de las tropas del Emperador, dio comienzo a las hostilidades en 1701, sin declaración de guerra. Acabadas las Cortes generales de Cataluña el 14 de enero de 1702, de acuerdo con su abuelo Luis XIV, Felipe V decidió viajar a Italia en abril. Embarcó en Barcelona el 8 de abril, acompañado por una flota francesa compuesta de diez barcos, ocho navíos y dos fragatas. El domingo, 16, avistaron la isla de Ischia. Desembarcó cerca de Nápoles y logró pacificar el Reino en un mes. El 2 de junio volvió el rey a bordo de la galera Real, escoltado ahora por una escuadra mucho más importante, formada por veinte naves, 4 de Nápoles, 3 de Sicilia y 3 de Génova, 6 de Francia y 4 del Gran Duque de Toscana y se dirigió hacia Liorna, donde fue muy agasajado por el Gran Duque, y después hacia Finale. De Finale fue a Milán, siendo recibido con entusiasmo e incorporándose a comienzos de julio al ejército del duque de Vendôme cerca del río Po. La primera batalla tuvo lugar en Santa Vittoria y supuso la destrucción del ejército del general Visconti por las tropas franco-españolas, a la que siguió la batalla de Luzzara. El comportamiento del rey en estas batallas fue muy valeroso. Pero su entusiasmo fue breve. Sumido en una crisis melancolía y reclamado insistentemente desde

Madrid, el 16 de noviembre se reembarcó en el puerto de Génova, para regresar a España. Viajaba a bordo de la Capitana de las galeras de Francia, acompañándole otras seis de la escuadra de Juan Andrea Doria, duque de Tursi. Como al llegar al puerto de Antibes reinaba un fuerte viento contrario, Felipe V desembarcó, decidido a seguir por tierra hasta Barcelona, donde entró el 20 de diciembre. Después de una breve estancia, siguió hasta Madrid, adonde llegó el 17 de enero de 1703. Había sido el primer contacto de Felipe V con el Mediterráneo y dejó en él una huella profunda. La organización y desarrollo de la travesía resultan muy significativos de lo que representa un viaje real, incluso en tiempos de guerra. Históricamente tuvo también una gran trascendencia porque marcó el inicio de la Guerra de Sucesión. El trabajo se basa en documentación diversa, sobre todo catalana e italiana, fuentes institucionales, crónicas, relatos. LA CIRCULACIÓN DE LA “STORIA D’ITALIA” DE FRANCESCO GUICCIARDINI EN EL MEDITERRÁNEO (SIGLOS XVI–XVII): LA PRESENCIA EN BARCELONA. Fernando Sánchez Marcos Esta comunicación se propone ampliar la investigación efectuada recientemente por Montserrat Moragues sobre “La influencia de la historiografía renacentista italiana en las Monarquías occidentales: El caso de Francesco Guicciardini (1483-1540).” La lengua toscana tuvo una gran importancia en la circulación cultural en el Mediterráneo en los siglos XV-XVII. Como un testimonio relevante de esa importancia tenemos las ocho ediciones, más o menos fragmentarias o abreviadas, de la Storia d’Italia (la mayoría de ellas en italiano y del siglo XVI) que ofrece la biblioteca de la Universitat de Barcelona. En la comunicación se realiza el estudio de estas ediciones, especialmente de sus paratextos. ¿Dónde, cuándo y por qué apareció la Storia d’italia? La consideración atenta de los paratextos, fechas y lugares de publicación (entre los que destaca Venecia, emporio comercial y cultural mediterráneo) nos permitirá entender cómo el capo lavoro de Guicciardini ha sido utilizado con finalidades muy distintas y ha sido adaptado a contextos diversos (incluidos filtros constringentes).

INFLUÈNCIA I CIRCULACIÓ DE MODELS GRÀFICS AL VESSANT MEDITERRANI : LA PINTURA ROSSELLONESA DEL SEGLE XVII-XVIII Jordi Sureda Llobet La Catalunya nord és una zona que presenta una destacada producció pictòrica que caldria donar a conèixeral públic i posar-laen valori relació dins de la plàstica barroca catalana de l ́època moderna. Ja sigui per la seva quantitatcom per la seva qualitat, la pintura rossellonesa mereixeria que se li dediqués una atenció especial des de l’àmbit universitari per superar l’esbiaixat coneixement que se’n té avui dia, renovant visions i estigmes, que impedeixen tenir un real coneixement del nivell que assoliren els pintors rossellonesos de l’època moderna.Més enllà de la figura del pintorJacint Rigau i Ros,originari de Perpinyà i que desenvolupà laseva carrera artística aParís i ala cort del monarca Lluís XIV, iquemonopolitzaels estudis sobre la plàstica rossellonesa moderna, aquesta realitat historiogràfica s’ha trencat elsdarrers anys, i de manera tímidatant a un costat com a l’altre de la frontera, s’ha fet un esforç d’aproximació a altres pintors contemporanis del“grand Rigaud”,uns estudisorientats a mostrar la riquesa plàstica i el destacat nivell artístic que tingueren pintors com els Guerra, els Hortozol, els Godonyor...que en la majoria dels casos, resten a l’ombra de la historiografia i de l’interès universitari. La família Guerra, Antoni Guerra ambels seus dos fills,és un exemple del remarcable nivell d’informacióque assoliren els tallers de la Catalunya Nord, iun paradigma perconèixer els models gràfics que circulaven pel Rosselló de la segona meitat del segle XVII i que,en molts casos, perduraren fins a la meitat de la centúria següent. La comunicació també posarà de manifest les transferènciesi la circulació dels models gràficsen el si d’altres tallers rossellonesos, foren els mateixos models que empraren els pintors establerts al Principal, com perexempleAntoni Viladomat i Manalt. Es posarà de relleu la gran influència que tingueren en la pintura rossellonesa i catalana de l’època modernaels models gràfics oberts a partir d’obres de pintors de l’alt Barroc romà, com també les produccions dels pintors de l’Académie Royale de Peinture et Sculpture de París així comles dels màxims representants del Classicisme francès. Aquesta comunicació ha de permetresuperar certs prejudicis cap a la pintura rossellonesa dels segles XVII-XVIII,comprendre que sovintel terme de “producció local”haurà se ser revisitat per ajustar la realitat artística i històrica d’aquestes produccions.

EL PINTOR GABRIEL DURAN (1749-1806) I LA SEVA ACTIVITAT ENTRE BARCELONA I ROMA. PRODUCCIÓ, RELACIONS I INTERCANVIS ARTÍSTICS AL VOLTANT DE L’AMBAIXADA D’ESPANYA DAVANT LA SANTA SEU. Anna Trepat La nostra proposta s’inclou en l’àrea Transferències i circulacions culturals i es desenvolupa al voltant de la figura de Gabriel Duran (1749-1806), pintor català que es va formar al taller de Manuel Tramullas i que ,posteriorment, es va establir a Roma on va ocupar diferents càrrecs a l’interior de l’Ambaixada Espanyola davant de la Santa Seu. Duran que juntament amb Francesc Pla, el Vigatà, apareix com a “practicante de pintor” en la sol·licitud per la creació de l’Escola de les Tres Nobles Arts de Barcelona del 1758 es va instal·lar a Roma poc després on va freqüentar l’Accademia del Nudo de la que va esdevenir acadèmic de mèrit el 1781, distinció que en pintura només va obtenir prèviament Pablo Pernicharo i Preciado de la Vega. Tot i la seva projecció artística, l’activitat pictòrica de Duran va quedar supeditada al rol administratiu a l’ambaixada d’Espanya on va ser el responsable de les pintures i els mobles del palau, va gestionar tota mena de pagaments, es va convertir en l’home de confiança de Nicolás de Azara (1730-1804 ) - procurador general i, posteriorment ambaixador (1785-1798)- i va actuar com a interlocutor en la comitència d’obres d’art entre la institució i artistes com Vincenzo Pacetti (1746-1820). Duran, qui al seu pas per l’Accademia del Nudo va coincidir amb pintors com Domingo Álvarez Enciso (1737-1800) , José del Castillo (1737-1793), Mariano Salvador Maella (1739- 1819) o Manuel Eraso (1740 ca.- 1813ca.) i es va relacionar amb artistes com Juan Adán (1741-1816), Pacetti, Cristoph Unterberger (1732-1798) o Giuseppe Valadier (1762-1839) és ,possiblement, un dels agents que va col·laborar en l’obertura de l’imaginari artístic català durant les seves estades a Espanya mitjançant la introducció de còpies d’obres italianes ,com les que es va nodrir la Llotja a través de l’acadèmia de València i Madrid. Aquesta investigació que reconstrueix la biografia personal i artística de Duran forma part de la nostra tesi doctoral L’obra de Manuel i Francesc Tramullas en l’art català del segle XVIII. Estudi i catàleg, i s’emmarca dins l’activitat del grup de recerca ACPA.

Sessió 6: Creences i vivències LA CASA MISIÓN DE BARCELONA Y LAS MISIONES POPULARES DEL SIGLO XVIII. Judith Armiño Alarcón Las Misiones Populares, por parte de distintas órdenes religiosas, se remontan a mediados de la edad Media (famoso fue San Vicente Ferrer en nuestro país por ello). Pero no fue hasta después del Concilio de Trento en que estas prácticas religiosas vieron su sistematización, donde el dogma católico comenzaba a ser perfectamente perfilado y el surgimiento del concepto Indias Interiores concienció sobre la necesidad de formación catequética en las áreas rurales. Desde entonces, misioneros de toda la cristiandad recorrían diversos itinerarios para difundir las divinas enseñanzas e invitar a los fieles a una vida sinceramente devota. Este trabajo versa sobre la labor realizada por los misioneros paúles en la Cataluña dieciochesca, momento en que las Misiones Populares vieron un especial auge en Europa. El escrito estudia los aspectos metodológicos y doctrinales de su labor misionera popular, con las que la Casa Misión de Barcelona, perteneciente a la Congregación de la Misión, trató de persuadir a sus auditorios en la renovación del catolicismo ilustrado. La exposición presenta “El Libro de las Misiones”, un registro de las campañas catequéticas, celebrabas en distintas ciudades de Cataluña desde 1717 hasta 1833. Se analiza de forma estadística el inicio de estas prácticas religiosas, frecuencia de repetición, preferencia de áreas, durabilidad, estacionalidad, número de asistentes, información de los misioneros o hechos extraordinarios relevantes según el testimonio manuscrito. Al mismo tiempo, se valora cualitativamente el contenido doctrinal de las mismas. Según el propio carisma fundacional de la Congregación, estos actores de la aculturación actuaban especialmente en las áreas rurales como itinerantes tribunales de la conciencia individual y colectiva. Las misiones constituyeron uno de los principales instrumentos de difusión del modelo devoto frente a la incipiente

crítica al modelo misional barroco, puesto que la finalidad última fue el reencuentro devocional de los fieles a una nueva sensibilidad religiosa, mediante sermones, pláticas y doctrinas vicencianas, interiorizando un verdadero acto de contrición por los pecados y faltas cometidas, recibiendo en consecuencia y como reparación los sacramentos para la óptima conversión en la confesión y la comunión. Para todo ello se utiliza el legado espiritual del padre Vicente Ferrer, superior de la Casa a mediados de la centuria y primer visitador espiritual de la provincia. La investigación está en curso, obedeciendo a los resultados del TFM aún en elaboración. LAS CONVERSIONES DE SOLDADOS Y GALEOTES EN BARCELONA SEGÚN LA CORRESPONDENCIA DEL JESUITA FRANCISCO POCH (1675-1685). Rafael Benítez Sánchez-Blanco El padre Francisco Poch desarrolló una activa tarea misional entre los soldados protestantes y los galeotes musulmanes presentes en Barcelona en el decenio 1675-1685. Así lo refiere en su correspondencia con los prepósitos generales de la Compañía de Jesús, Juan Pablo Oliva y Carlos de Noyelle. Esta correspondencia, conservada en el Archivum Romanum Societatis Iesu, puede catalogarse dentro de las autobiografías espirituales, ya que las cartas están escritas por orden de sus superiores para dar cuenta de su trabajo misional, sobre el que escribió, además y a petición de aquellos, un detallado memorial que no conocemos. En ellas da noticias de interés sobre cómo realizaba su tarea y sobre las celebraciones ceremoniales en Barcelona para festejar los bautismos de los esclavos musulmanes. TOMMASO GARGALLO, UN BISBE CATALÀ DE MALTA EN TEMPS DE FELIP II. Sílvia Canalda Fa anys que estic estudiant la figura d'un bisbe català de Malta de l'època de Felip II, Tommaso Gargallo. Un paradigma de prelat de la Contrareforma, amb la fundació d'un Seminari i la instal·lació dels jesuïtes a La Valetta; però també un personatge controvertit, que va arribar a ser condemnat per la Inquisició i desposseït del seu càrrec. Al llarg del seu itinerari, geogràfic i vivencial, va difondre

el culte de sants d’origen català en diversos territoris; molt especialment, la veneració a la Mare de Déu de Montserrat, amb la fundació de diverses capelles en el radi mediterrani. Entre les seves dotacions cal destacar la capella de l’església de Monserrato, a Roma, de la qual he pogut fer una interpretació totalment innovadora a partir de la documentació buidada i de les fonts visuals emprades. CATALUNYA I EL NAIXEMENT DEL CRIM DE BRUIXERIA A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL. Pau Castell Granados Durant les dècades centrals del segleXVuna sèrie d’homes i dones van començar a ésser perseguits i jutjatsen diverses regions del sud d’Europa per part d’autoritats laiques i eclesiàstiques en base a una nova tipologia criminal: el crim de bruixeria. El naixement d’aquell fenomen, conegut a nivell historiogràfic com a «cacera de bruixes», aniria seguit de la seva codificaciói difusióa partir d’una sèrie dereflexions especulatives alimentadesper la pròpia acciójudicial, tot adquirint unes dimensions considerables amb el pas a l’època moderna.A nivell geogràfic, les primeres traces documentals relatives al nou crim de bruixeria s’articulen al voltant de l’arc mediterrani occidental.Des dels valls pirinenques i les viles de Catalunya i el Llenguadoc, passant per la zona de l’anomenat arc franco-alpí (Delfinat, Borgonya, Ducat de Savoia) i arribanta través del Piemont fins a lesviles i ciutats de la Toscanai el Laci, les primeres accions judicials contra el nou crim de bruixeria emergeixen en la documentació conservada per conformar l’autèntic «bressol de la cacera»(berceau de la chasse aux sorcières), escenaria partir del qual el fenomen antibruixesc es consolidaria i es difondria arreu del continent durant els segles moderns.Aquesta realitat geogràfica i cultural no ha rebutl’atenció de la historiografia especialitzada fins a dates ben recents.L’especialista Richard Kieckhefer, en el seutreball dedicat a l’emergència del fenomen antibruixesca Europa, fou el primer a proposarl’existència de diversos paradigmes en la construccióde l’anomenada«mitologia de la bruixeria» (witchcraft mythology), tot identificantla formació d’un paradigma italià complementari i oposat al conegut paradigma alpí.L’aparició de nova documentació en l’àmbit català i llenguadocià amb posterioritat al treball de Kieckhefer,ens empeny ara a proposar l’existència d’un tercer paradigma propi d’aquest territori, el qual hauria d’ésser posat en relació amb la resta de fonts disponibles per tal d’avançar en el

coneixement d’aquest fenomen complex que marca de forma tràgica la fi de l’època medieval i l’inici de la modernitat. ENTRE EL MAR I LA CIUTAT: LA PRESÈNCIA DE LA COSTA MEDITERRÀNIA EN LES IMATGES DELS SANTS PATRONS DE BARCELONA (SEGLES XVI-XVIII). Laura Farías Muñoz – Cristina Fontcuberta Barcelona i el mar Mediterrani són dues entitats indissociables i el dibuix del relleu de la ciutat ha esdevingut una icona identificable arreu del món. Les vistes del port de Barcelona existeixen d’antic, i les obres d’art que han representat el mar i la costa barcelonina, han estat nombroses. Tanmateix, aquest skyline barceloní tan conegut avui, té orígens molt poc estudiats en l’art, que caldria traçar a l’època del barroc i de la Contrareforma. L’objectiu d’aquesta proposta de comunicació és resseguir l’existència d’algunes pintures, gravats, o escultures, tant de caràcter perdurable com efímer, que tinguin com a denominador comú la presència d’un o diversos sants protectors de la ciutat de Barcelona, així com la vista del relleu de la ciutat al darrera. L’interès de la historiografia pel paper i la significació de la santedat en l’Europa moderna ha crescut notablement els darrers anys. S’ha posat sovint en relleu el paper d’intercessor dels sants patrons pel bé de la comunitat i de forjador de les identitats col·lectives i patriòtiques. Alguns autors han analitzat i debatut també les imatges, però encara són poc nombrosos els treballs que s’han centrat en la figura del sant protector. En primer lloc, i partint de l’anàlisi històrico-artística d’una sèrie d’obres il·lustratives, es pretén posar en relleu l’origen i l’evolució d’aquests perfils urbans en obres de sants patrons barcelonins. Partint del coneixement d’algunes obres dedicades a santa Eulàlia i santa Madrona, es vol estendre l’estudi a altres imatges de sants venerats en època moderna a Barcelona com a part de la “corografia” cívica de la ciutat, com santa Maria de Cervelló o sant Raimon de Penyafort, entre d’altres. A més de la comparació estilística i iconogràfica de les obres, aquest parangó permetrà també plantejar els interessos polítics i socials que existiren aleshores rere la promoció d’un santoral urbà que, tant per hagiografia com per iconografia, es caracteritzaren per la important presència del mar en llurs vides i imatges. Igualment, i obrint més l’àmbit de recerca, aquesta anàlisi permetria fer una comparativa a nivell internacional d’imatges semblants, en què el mar

Mediterrani apareix darrera del protagonista celestial i així dilucidar els models i les influències, a més d’aprofundir en llur significat. PREGAR I MEDITAR A LA CATALUNYA DEL CINC-CENTS: IGNASI DE LOIOLA I LA DEVOTIO MODERNA MONTSERRATINA. Diego Sola L’espiritualitat d’Ignasi de Loiola (1497-1556), que té l’obra Exercicis Espirituals com a màxima expressió, ha estat estudiada a bastament. És un exemple singular de devotio moderna als regnes de la monarquia hispànica, amb una influència cabdal a l’Europa occidental pel paper determinant dels religiosos jesuïtes durant la Reforma Catòlica. A principis de la dècada de 1520, anys abans de fundar la Companyia de Jesús, Ignasi va tenir una experiència fonamental per a la seva maduració espiritual i intel·lectual durant l’estada entre Manresa i l’abadia de Montserrat, episodi iniciàtic i de conversió del religiós guipuscoà. Al cenobi benedictí va entrar en contacte amb els autors devocionals montserratins, encapçalats per l’abat ja mort García Jiménez de Cisneros (1455-1510) i pel seu successor Pedro de Burgos (1460-1536), abat del monestir durant l’estada d’Ignasi de Loiola al santuari català. Aquest és un moment de canvis importants a la comunitat benedictina: l’agregació el 1493 del monestir a la congregació castellana de San Benito de Valladolid, a instàncies dels Reis Catòlics i el seu reformisme religiós, ha suposat l’arribada de superiors i monjos castellans; alhora, els nous superiors estaven disposats a fer de Montserrat un centre cultural referent de l’humanisme amb la fundació d’una impremta pròpia encarregada al tipògraf alemany Joan Rosembach, encetant l’any 1498 una producció editorial pròpia que arriba fins els nostres dies. Aquesta comunicació reconstrueix, a la llum de les fonts escrites i la cronística conventual, l’ambient espiritual que el fundador dels jesuïtes va trobar en arribar a Montserrat. Es proposa una relectura dels Exercicis Espirituals com un manual de perfeccionament personal amb algunes influències dels títols que formaven part del repertori devocional dels monjos montserratins: principalment, el Ejercitatorio de la vida espiritual i el Directorio de las horas canónicas de García de Cisneros, a més del Compendio breve de ejercicios espirituales, atribuït a l’abat Pedro de Burgos. Tot i que l’anàlisi filològica ja ha estudiat les arrels i els referents dels escrits ignasians, ens manca una visió comparada de la mística montserratina de la

primera època moderna i l’espiritualitat d’Ignasi de Loiola, situant la seva obra en el context humanista i reformador del Montserrat del Cinc-cents. Una visió que, al seu torn, ens proporciona un retall de com es pregava i meditava en un dels principals centres religiosos de la Catalunya del segle XVI. LA ORDEN CATALANA DE LA MERCED Y SU RELACIÓN EN LA REDENCIÓN DE CAUTIVOS: DE LOS INICIOS AL SIGLO XVIII. David Vizcaya Calvo Con el inicio de la polarización en la península Ibérica en dos religiones enfrentadas el antiguo fenómeno del cautiverio cogerá un nuevo cariz religioso. En tierras de frontera como la Cataluña altomedieval surgirá la acuciante necesidad de recuperar a aquellas personas y almas del cautiverio musulmán. Finalmente, la creación de la Orden de Nuestra Señora de la Merced vendrá a cubrir tal necesidad. Este trabajo intenta repasar la trayectoria de esta orden redentora en su misión de rescatar cautivos, desde su fundación hasta finales del siglo XVIII, con especial atención a su época de apogeo entre los siglos XVI y XVIII, cuando las consecuencias del corso berberisco y las guerras entre España y el Imperio Otomano y sus aliados llenaron las ciudades del Magreb de cautivos cristianos de toda condición y clase necesitados de ser rescatados.