Mar Gayà Dalmau

Dijous 31 de Gener del 2013

R2A, Història de l’art

GIAN LORENZO BERNINI

2

ÍNDEX

Biografia 3

Context històric i Projecció de la seva obra 5

Imatges 8

Anàlisis de l’obra: l’Extasi de Santa Teresa 13

Comentari personal 17

Bibliografia 18

3

BIOGRAFIA

Gian Lorenzo Bernini fou un escultor,

arquitecte i pintor italià del segle XVI i

és considerat un dels grans genis del

barroc italià, així com també l’hereu de

la força escultòrica de Miquel Àngle i

principal model del Barroc arquitectònic

i escultòric d’Europa.

Va néixer a Nàpols el 7 de desembre de

l’any 1598 i va morir a Roma el 28 de

novembre del 1680.

Aprangué els rudiments de l'escultura al

taller del seu pare, Pietro Bernini, un

escultor manierista de cert relleu. Va ser

també el seu pare qui el va posar en contacte amb alguns dels mecenes més importants

del seu temps, el que li va permetre manifestar el seu talent d'una manera bastant

precoç.

Entre 1619 i 1625, va ser quan l'atenció del Papa i del cardenal Scipione Borghese

reparen en ell, per a aquest últim realitza, els importants grups escultòrics de Aneas i

Anquises, El Rapte de Proserpina, David, i la genial obra Apolo i Dafne, on el

moviment és l'element més important. Fins a 1624 roman al servei del cardenal. En

aquestes obres més primerenques resulten ja evidents la ruptura amb el manierisme

tardà i una concepció radicalment diferent de l'escultura com l'intens dramatisme, la

grandiositat i la recerca d'efectes escenogràfics.

El 1623 puja al pontificat Urbà VIII, amb el que assumeix una posició de primer ordre

en els seus projectes. Des de llavors fins a la seva mort va treballar ininterrompudament

per als grans pontífexs.

Entre 1624 i 1633 realitza el Baldaquí de Sant Pere, en bronze i el grup escultòric dels

Pares de l’Església que, observat a través de les columnes del baldaquí, ofereix un

efecte d’una gran força teatral, tal com pretenia l’artífex. La seva millor aportació a la

basílica de Sant Pere va ser, però, la columnata que envolta la plaça, just davant del

temple, que li ha valgut elogis continus per la seva harmonia i els seus efectes

escenogràfics. Aquesta columnata va representar una gran novetat, no només per les

seves dimensions, sinó sobretot per la seva disposició el·líptica. Les monumentals

estàtues que la rematen en la seva part superior doten al conjunt d'un aire encara més

majestuós i solemne.

4

Amb l'ajuda de Borromini, com arquitecte de Sant Pere treballa també al Palau

Barberini, en 1629.

Durant els anys del papat de Inocencio X, Bernini és apartat de les obres del Vaticà,

posició que reprèn quan Alexandre VII accedeix al pontificat en 1655, moment en que

realitza l'escenografia de la Scala Regia.

Entre 1650 i 1655 projecta el Palau de Montecitorio i 1658 projecta les esglésies de

Sant Andreu de Quirinal i les de Castelgandolfo i Ariccia. En 1665 es trasllada per

primera i única vegada de Roma, per realitzar els projectes del Palau del Louvre de

París.

Amb els seus bells edificis barrocs, Bernini va coadjuvar com ningú en la renovació

urbanística de Roma, a la qual va aportar així mateix multitud d'estàtues i algunes fonts

monumentals que encara contribueixen en l'actualitat a la bellesa de la ciutat. La que li

va encarregar Innocenci X per decorar la piazza Navona, anomenada Font dels quatre

rius, és la més espectacular d'aquestes realitzacions.

Al costat de la seva activitat com a arquitecte desenvolupa la no menys important

d'escultor. És el creador d'un nou tipus de monuments funeraris, amb la realització del

sepulcre d'Urbà VIII i el sepulcre d'Alexandre VII per Sant Pere al Vaticà.

Bernini va treballar també per mecenes privats, on realitza igualment importants retrats

escultòrics, de gran immediatesa i penetració psicològica, com el PauV i el Francesco

Barberini o el Retrat de Constança Bounarelli. Com escultor és un intèrpret insuperable

de l’espiritualitat barroca, que deixa plasmada en les seves obres de Santa Bibiana al

1626 o l'Èxtasi de santa Teresa 1644-1652 a aquesta darrera obra és difícil concebre

una major intensitat dramàtica i una major força dinàmica en una realització de petites

dimensions executada mitjançant un tractament exquisit del marbre. Per la seva

condició d'element per a la decoració d'una capella i els seus magnífics efectes de

clarobscur, es considera aquesta obra com un compendi magistral de les tres arts majors,

arquitectura, escultura i pintura, i per això ha quedat com model incomparable de

l'escultura barroca .

Per últim també fou pintor per afició i les seves obres es conserven avui en els museus

més prestigiosos per la seva gran qualitat, el mateix amb els seus dibuixos, que figuren

en les millors col·leccions del món.

Bernini va ser el major representant del catolicisme triomfant del període que va seguir

a la Contrareforma catòlica. Les seves qualitats personals van fer d'ell un líder, que va

servir a vuit papes, diversos monarques i innombrables cardenals i prínceps, amb un èxit

gairebé ininterromput. Les creacions de Bernini representen la culminació de les

aspiracions religioses, polítiques i humanes de la seva època, amb una tècnica

prodigiosa i una imaginació desbordant.

5

CONTEXT HISTÒRIC I PROJECCIÓ DE LES OBRES

L'ART BARROC

Aquest estil es constitueix a Itàlia durant l'últim terç del segle XVI. A la paraula barroc

se li va atribuir un sentit pejoratiu, procedeix de la veu portuguesa Barrueco, perla

irregular, o de la manera del sil·logisme barroc caracteritzat per artificiós. Al llarg de

molt temps es va considerar deshonrós i una simple degeneració del Renaixement. Però

actualment és considerada una de les corrents més belles i importants de l'art.

El Barroc conserva, en principi, les formes pròpies del Renaixement, però les va anar

modificant per fer-les més flexibles i imprimir una mobilitat i un sentiment desbordant,

fins a allunyar de l'equilibri i del classicisme renaixentistes.

El Barroc abasta tot el segle XVII i es perllonga durant els dos primers terços del segle

XVIII, en alguns països fins i tot s'allarga tot aquest segle.

Per comprendre aquest estil cal posar-lo en relació amb la societat i l'ambient espiritual

de la seva època.

La geografia del segle XVII no és difícil de definir. Un dels centres més influents és la

Roma papal, centre d'un art contrareformista que deriva cap a un barroc exuberant.

Propera ideològicament a Roma està la Cort espanyola dels Àustria, amb centres

neuràlgics com Sevilla, Toledo i Madrid, a la península Ibèrica, i Nàpols, Llombardia i

Flandes, a l'exterior.

A causa de l'eclosió del protestantisme, la cristiandat europea havia travessat una

profunda crisi. L'Església Catòlica va trigar a reaccionar, ho va fer amb el Concili de

Trento (1545-1563). Amb ell va arribar un període de renovació, que es va animar amb

la creació de nombroses ordres religioses, reconquesta de territoris espiritualment

perduts, i el desenvolupament d'una important activitat cultural.

És en aquest context és on sorgeix un art adequat a la renovació religiosa, especialment

apte per transmetre al poble el contingut dels dogmes i propiciar la difusió del culte als

sants i a la Mare de Déu. L'època del Barroc 'triomfalista' va ser també la dels grans

sants i místics.

Però el Barroc no va ser un art exclusivament religiós, també va tenir de seguida un

vessant secular molt important. Els segles XVI i XVII van ser època de consolidació de

les monarquies europees, i on es van posar els fonaments de l'Estat modern, burocràtic i

centralitzat. El Barroc convenia millor que cap altre estil a aquestes necessitats de luxe i

ostentació, i la seva difusió concordava bé amb els gustos de l'opinió general d'aquella

època, en què entraven alhora el gust popular per l'espectacle, i la convicció els teòrics

polítics que el poder només es realça adequadament si es manifesta als ulls de tots per

una lluentor fastuós.

6

L'escultura barroca és hereva directa del manierisme. Es tracta d'una escultura realista

en la qual apareixen composicions de gran dinamisme. Un dinamisme que no és

ordenat, sinó espontani, en què predominen els escorços. Utilitza una gran varietat de

materials com el marbre, el bronze i la fusta entre d’altres. Els temes tendeixen a ser

més profans o mitològics, on el nu adquireix particular importància. Els retrats i bustos,

recobren importància i continuen fent monuments funeraris, en què s'exalta la fama i la

virtut. No obstant això, segueixen predominant els temes religiosos.

Però, a més, l'escultura es torna urbana, apareixen als carrers, places i fonts, integrades

amb l'arquitectura. Predomina el gust pel moviment, la realització d'esquemes

compositius lliures, la inquietud, que es manifesta en personatges i escenes, la

importància de les vestidures, etc.

L'escultura barroca es caracteritza per la seva força i monumentalitat, el seu moviment

compositiu, el seu dinamisme, projectat cap a fora, les seves composicions diagonals, la

seva expressivitat i el seu tractament de la roba. Pretén ressaltar les virtuts polítiques i

humanes dels personatges, sobretot en les tombes. Tot el barroc està inundat d'un fort

naturalisme figuratiu que alhora expressa les passions.

Es realitzaran grups compositius que permetin un contrast entre llum i ombra, on els

personatges es representen amb un gran realisme, però alhora accentuant els efectes de

teatralitat i efectisme.

L'escultura es desenvolupa, sobretot lligada a l'arquitectura, i la seva visió de conjunt.

A Itàlia, el bressol de l'art barroc, destaca l'escultor Bernini, qui va eclipsar a la resta

d'artistes i va ser considerat el Miguel Àngel del segle XVII. Bernini és l'intèrpret de la

Contrarreforma catòlica, de l'Església triomfant i la seva glorificació. Posseeix fortes

influències hel·lenístiques. La seva escultura es caracteritza per la teatralitat

compositiva, que resol en escenes. És un gran arquitecte, per la qual cosa posa

l'escultura al servei de l'arquitectura. Cerca efectes emotius amb la finalitat de

commoure, per al que empra l'escorç i les posicions violentes i desequilibrades. Té

obres mitològiques com Apol·lo i Dafne, religioses, baldaquí de Sant Pere, L’Extasi de

santa Teresa, Santa Maria de la Victòria, fonts, font dels Quatre Rius i retrats, bust de

Lluís XIV, i del cardenal Borghese , etc.

A Itàlia també treballen Alessandro Algardi, un gran retratista de reis, papes,

aristòcrates i burgesos. Utilitza una estètica més clàssica. A Nàpols treballa Giuliano

Finelli: estàtues dels comtes de Monterrey, en les Angoixes de Salamanca. I a la

Toscana Pietro Tacca: estàtua eqüestre de Felip IV a Madrid.

La influència de Bernini s'estén al segle XVIII amb escultors com Pietro Bracci:

Fontana de Trevi, Triomf de Neptú, Fillippo della Valle: Anunciació, Camilo Rusconi:

Joan, a Sant Joan del Laterà, o René Michel Slodtz: Sant Bruno.

7

Les característiques de l’escultura del barroc es poden resumir amb la tendència a la

representació de la figura humana amb una objectivitat perfecta en tots els seus

aspectes, tant en els més sublims com els més vulgars.

Realització d'esquemes compositius lliures del geometrisme, el que xoca amb la

proporció equilibrada del renaixement. L'escultura barroca es projecta dinàmicament

cap a fora. Aquesta inestabilitat es manifesta en la inquietud dels personatges, en les

escenes i en l'amplitud i vaporositat de la vestidura.

Representació del nu en el seu estat pur, com una acció congelada, aconseguit amb

l'influx de la composició asimètrica, on predominen les diagonals, els cossos esbiaixats i

oblics, la tècnica del escorç i els contorns difusos i intermitents, que dirigeixen l'obra

cap al espectador amb un gran expressionisme.

Es dóna gran importància al nu, creant grups compositius que permeten la contraposició

de les dones en incidir la llum sobre les superfícies de les escultures

La diferència amb l'escultura renaixentista és que les seves formes eren menys

geomètriques.

Els museus que alberguen algunes de les seves obres són: La Galeria Uffizi, Florència,

El museu del Louvre, La National Gallery de Londres, La National Gallery of Art de

Washington, entre d’altres.

8

IMATGES

En el cas de l’escultura Italiana el gran geni que va predominà fou Gian Lorenzo

Bernini, on a continuació exposarem les seves obres escultòriques més importants.

Enees i Anquises (1618)

El grup escultòric representa a Enees fugint de la ciutat de Troia portant al seu ancià

pare, Anquises sobre les seves espatlles, i al seu fill Ascanio portant el sagrat foc de la

llar, mentre Anquises sosté als déus de la llar familiar (penats). Bernini, que tenia 21

anys quan va fer aquesta obra, encara sentia la influència del seu pare, Pietro, amb les

seves composicions en forma de torre pròpies de finals del segle XVI.

9

El rapte de Proserpina (1621)

Representa Proserpina, personatge de la mitologia grega, sent raptada per Plutó, sobirà

dels inferns.

La posició, un contraposto retorçat, és una reminiscència del Manierisme, i permet una

observació simultània del rapte.És notable la representació dels detalls: Proserpina

empeny el cap de Plutó estirant la seva pell, i els dits d'aquest estrenyen cruelment la

carn de Proserpina intentant immobilitzar.

10

Apol·lo i Dafne (1622)

Bernini captura la transformació de Dafne amb intensa emoció, retratant les diferents

etapes dels seus canvis l'obra ens demana que interactuar amb ella: vista des de

l'esquena d'Apol · lo, la figura de Dafne queda oculta, mostrant-nos només l'arbre en

què es transforma, de manera que girant al voltant de l'estàtua tenim una visió en el

temps de la metamorfosi de la nimfa. La contraposició dels elements i l'ús del clarobscur

reflecteixen la font de l'escultura hel·lenística de la qual beu Bernini.

Aquesta escultura es va inspirar a l'Apolo Belvedere de Leocares. La composició es

realitza en pla-relleu, trobant plena de dinamisme i difuminació. El crit d'horror de

Dafne i el rostre perplex d'Apol · lo ens mostren un contrast d'actituds i aspectes que

reflecteixen l'interès per la representació de les escultures.

11

David (1623)

A aquesta obra l’autor representa al futur rei David, un dels personatges de l'Antic

Testament, en l'escena en què derrota al gegant Goliat llançant una pedra amb la fona.

Malgrat la temàtica cristiana, aquesta estàtua, entre altres de temes similars, serveix per

rescatar el tema clàssic dels joves atletes grecs, els kouroi.

En comparació amb altres versions passades del tema, com la famosa estàtua el David

de Miquel Àngel, es mostren qualitats paradigmàtiques de l'escultura del Barroc.

Bernini introdueix emoció i dinamisme. El cos de la figura es troba en l’instant en que

es disposa a tirar la pedra. Aquesta està en tensió i moviment.

12

La font dels quatre rius (1651)

La font es compon d'una base formada d'una gran piscina el·líptica, coronada en el

secentre d'una gran mola de marbre, sobre la qual s'eleva un obelisc egipci d'època

romana, l'obelisc de Domicià.

Les estàtues que componen la font, tenen unes dimensions més grans que en la realitat i

són al·legories dels quatre rius principals de La Terra (Nil, Ganges, Danubi, Riu de la

Plata), cada un d'ells en un dels continents coneguts en l'època. A la font cadascun

d'aquests rius està representat per un gegant de marbre.

13

COMENTARI: L’EXTASI DE SANTA TERESA

Gian Lorenzo Bernini, va ser el millor autor de la seva època, no només a Itàlia, sinó a

tot Europa, a més de gran arquitecte i pintor. Havia estat l’artista protegit i favorit del

papa Urbà VIII, però el seu successor, Innocenci X (1644-1655), el va mantenir

temporalment exclòs dels grans encàrrecs pontificis, encara que aquesta situació no es

va allarga gaire, perquè era difícil resistir-se a l’atractiu dels seus projectes. Va ser

precisament durant aquesta etapa de marginació, entre 1645 i 1652, quan Bernini va fer

aquesta obra.

Formava part d’un encàrrec del cardenal Cornaro, que consistia remodelar el braç

esquerre del transsepte de l’església de Santa Maria de la Victòria, a Roma, per

convertir-lo en la seva capella funerària. Aquesta església era de l’orde dels carmelites,

a qui havia pertangut santa Teresa, canonitzada poc abans, el 1622. Amb aquest

encàrrec Bernini va veure, per tant, l’ocasió de demostrar la seva vàlua com a escultor,

per sobre de qualsevol altre, i deixant constància de la injustícia que s’estava cometent

contra ell.

14

Tant pel tema representat (arravatament místic d’una santa recentment elevada als

altars) com pel tractament que rep (efectisme teatral, expressivitat, agitació), l’Extàsi de

santa Teresa és una manifestació inequívoca de l’art barroc, el caràcter propagandístic

de la qual, en aquest cas, serveix als valors ideològics d’una Església que pretén

reafirmar la seva autoritat i la seva doctrina en una època d’incertesa i crisi religiosa,

que contrasta amb l’optimisme renaixentista.

L’Extasi de Santa Teresa és un grup escultòric de ple volum que representa una escena a

l’interior d’un retaule transparent, amb una figura de peu i una altra semijacent.

El material que va utilitzar és el marbre blanc per a les figures, treballat mitjançant la

tècnica de la talla, i el bronze daurat per als rajos de sol. Pel núvol utilitza un marbre

més obscur.

Les superfícies presenten entrants i sortints molt accentuats, en particular en els plecs

dels vestits de les dues figures i als núvols sobre els quals floten.

L’acurat poliment transmet sensacions tàctils variades: suau al cos de l’àngel, tallant a

l’hàbit de la santa, i tou al núvols.

Tot i el caràcter dur i pesat del marbre, la composició resulta lleugera pel caràcter obert

del seu volum, que es desplega en l’espai circumdant.

El grup s’insereix en un marc arquitectònic situat al fons de la capella lateral d’una

església i, per tant, ofereix un punt de vista únic i frontal.

Si en general la vinculació entre arquitectura i escultura és característic de l’obra de

Bernini, en aquest cas la complementarietat és absoluta i l’una no es podria entendre

sense l’altra.

D’altra banda, tot el conjunt té un intencionat caràcter teatral purament barroc: la

història es desenvolupa dins una estructura arquitectònica de línies trencades i corbes,

manera d’escenari, i a les parets laterals de la capella dos relleus simulen llotges en

profunditat on hi ha diversos espectadors –els membres de la família Coronaro, que va

encarregar l’obra-, per contemplar el miracle com si es tractés d’una posada en escena.

La llum exerceix un paper fonamental pels seus sorprenents efectes escenogràfics. És

zenital i penetra des de l’exterior a través d’una vidriera groga oculta darrere del frontó.

D’aquesta manera, les dues figures es destaquen en la semi obscuritat de la capella i els

rajos daurats semblen la veritable font d’il·luminació.

Però, a més a més, com que la llum incideix sobre els marcats entrants i sortints de les

superfícies de l’escultura, es generen forts contrastos de llums i ombres que accentuen el

dramatisme de la situació representada.

La composició és bàsicament en aspa, característica del Barroc, però definida per dues

línies corbes que contraposen les dues figures: la de l’àngel, en una posició més elvada i

vertical; i la de la santa, a un nivell inferior i amb una articulació del cos en zig zag.

15

És, per tant, un esquema

compositiu que suggereix

en tot aquell que contempla

l’obra agitació i, un cop

més, una intensa força

dramàtica.

Per representar el moviment

de les figures l’artista s’ha

servit de quatre recursos

que es reforcen mútuament:

les línies compositives ja descrites, l’ondulació de la roba, l’expressiva gestualitat de la

santa i, finalment, el moment de l’acció triat, aquell en què l’àngel li acaba d’extreure la

fletxa del cor i li tapa el pit amb delicadesa.

Tant les proporcions anatòmiques i les postures, com els plecs dels vestits, són molt

realistes i naturals, i estan tractats amb una perfecció tècnica admirable.

Però el que crida més l’atenció és la bellesa idealitzada dels rostres i la commovedora

expressivitat dels seus gestos. En aquest sentit, resulta magistral la capacitat de Bernini

de transmetre un autèntic remolí d’emocions mitjançant el contrast entre el somriure

místic de la santa, de l’altra, amb els ulls entretancats i la boca entreoberta, que mostren

un estat ambivalent de plaer i de dolor. .

El grup escultòric descriu un moment d’èxtasi religiós de santa Teresa de Jesús (1515-

1582). El tractament del tema sembla que s’ajusta a la descripció que la santa fa de la

seva experiència mística, al capítol XXIX del llibre que ella mateixa va escriure sobre la

seva vida: << Vaig veure un àngel al meu costat esquerra en forma corporal... no era

gran, sinó petit, molt bell, el rostre tan encès que semblava dels àngels més elevats, que

sembla que tots s’abasten. Han de ser els que anomenen querubins... Li veia a les mans

un dard d’or llarg, i al final del ferro semblava que tenia una mica de foc. Aquest

16

semblava que se’m ficava pel cor algunes vegades, i que m’arribava a les entranyes, i

em deixava tota abrassada en amor gran de Déu. Era tant gran el dolor que em feia fer

aquelles laments, i tan excessiva la suavitat que em posa aquest grandíssim dolor que no

s’ha de desitjar que marxi, ni s’acontenta l’ànima amb menys que Déu. No és dolor

corporal, sinó espiritual, encara que no hi deixa de participar el cos una mica...>>

La intenció de l’artista és convertir l’observador de l’obra en participant actiu del fervor

religiós de la santa, i per això el convida, en primer lloc, a assistir a una representació,

simulant al seu voltant un autèntic recinte teatral, amb un escenari al davant i llotges

laterals amb espectadors, i després, el capta emocionalment per la tensió dramàtica i la

força expressiva dels personatges.

17

COMENTARI PERSONAL

Després d’un estudi sobre les obres d’un autor tan polifacètic com Bernini, remarcaria la

gran destresa i minuciositat de totes les seves obres.

No tan sols fou capaç de dur a terme un elevat nombre de monuments arquitectònics i

escultòric al llarg de la seva vida, sinó que també gaudeixen d’un gran detallisme i

precisió.

Als seus inicis, per exemple a l’obra de Enees i Anquises , es veu clarament que la

tècnica no era tant depurada com a la majestuosa Extasi de Santa Teresa, ara bé és pot

considerar que en poc temps va arribar a la grandiositat de Miquel Angel, escultor del

Renaixement Italià.

El moviment de tensió d’algunes de les seves obres,

l’emoció i gestualitat dels personatges, la destresa

amb els materials, etc. fan d’aquest autor un artista

que destacà dins tota la història.

L’obre que més hem crida l’atenció, tot i ser dels

seus inicis, és El Rapte de Proserpina, ja que tracte

un tema mitològic, dotat d’un gran moviment i

dinamisme.

Cada obra està plena de detalls per observar, com la

pell de Proserpina, les faccions de Santa Teresa, etc.

En definitiva, Gian Lorenzo Bernini va ser un dels

grans mestres de l’història de l’art.

18

BIBLIOGRAFIA

Webs:

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=bernini-giovanni-lorenzo

http://clio.rediris.es/n34/arte/16%20El%20arte%20Barroco%20italiano.pdf

http://es.wikipedia.org/wiki/Gian_Lorenzo_Bernini

http://www.homines.com/arte/introduccion_barroco/index.htm

http://enciclopedia.us.es/index.php/Escultura_barroca

Llibres:

El Barroco en Italia, Antonio Martínez Ripoll

Historia general del Arte, Valeriano Bozal, Pedro Antón, Alcides Beretta Curi,

Francisco J. Cobielles, Mª Dolores Ródenas, Fernando Silió

Historia del Arte, cambios decisives, J. Barnat

Història de l’Art Batxillerat, J. Maroto