UNITAT 1 .El medi natural : ecosistema i font de recursos .La transformació del paisatge .

1.La Terra: un ecosistema global: biomes i paisatges.

2 .El medi natural com a font de recursos.

3 L’aigua dolça: un recurs escàs i distribuït de forma desigual.

4.La planificació hidrològica a l’Estat Espanyol :una gestió sostenible?

5. Els paisatges naturals: un recurs que cal protegir

6. Cap al desenvolupament sostenible .

1.La Terra: un ecosistema global: biomes i paisatges.La Terra és un ecosistema global on la vida i les activitats de les societats humanes estan en relació d'interdependència amb el medi físic , així la diversitat de paisatges existents constitueixen l'expressió perceptible d'aquesta estreta relació en cada lloc i circumstància.(PPAUU)

El nostre planeta Terra és l’únic del Sistema Solar que ofereix les condicions necessàries per a desenvolupar la vida gràcies a l’acció de l’atmosfera que protegeix la vida dels raigs nocius que arriben del sol, permet una temperatura estable i conté gasos fonamentals per la vida com l’Oxigen o el Diòxid de Carboni. La pressió de l’atmosfera i el cicle de l’aigua fan possible processos com la fotosíntesi i l’alimentació dels éssers vius.

La biosfera, és la capa de vida que envolta la Terra , s’estén des de l’atmosfera (15 km) fins a la hidrosfera (les grans fosses marines arriben als 11.000 m.), passant per la litosfera. Els límits de la biosfera arriben allà on l’Oxigen i els nutrients poden ser aprofitats pels organismes vegetals i animals. Per aquest motiu la densitat de vida varia enormement d’uns medis que són inhòspits, com ara el polar o el desèrtic, a uns altres com les regions temperades o equatorials , on el medi natural, determinat sobretot per la diversitat climàtica, manté unes condicions que permeten l’adaptació i desenvolupament de multitud d’espècies vegetals i animals i l’ocupació humana. (BNova 48) Al llarg de la història la Terra ha anat canviant la distribució climàtica degut a variacions astronòmiques – com el canvi en la inclinació del seu eix o la distància al Sol. El clima actual data de fa uns 11.000 anys i possiblement canviarà en el futur.

Un ecosistema és una peça , dins el mosaic de vida i d’ambients diversos que formen la biosfera , que individualitzem per estudiar com a unitat funcional. En un ecosistema viuen els organismes vegetals i animals de diferents espècies (biocenosi) i mantenen relacions de dependència ( per exemple en una cadena alimentària es donen relacions de depredació) en un espai físic que s’anomena biotop i serveix de suport mineral i de font d’energia on les condicions de temperatura, humitat o clima fan possible l’equilibri de l’ecosistema.. El clima és el factor més determinant dins el biotop donat que condiciona la quantitat d’energia que reben els vegetals per a realitzar la fotosíntesi i la quantitat d’aigua necessària per als éssers vius. Per exemple la selva amazònica, el mar Mediterrani o un bosc de fagedes es poden considerar ecosistemes. (BNova 49) Es pot concebre la Terra com a ecosistema global amb entrades i sortides de matària, fluxs energètics i interacciona d’organismes.L ametàfora “Nau Terra” o Planeta Blau s’ha emprat per referirnos a la fragilitat de l’ecosistema terrestre.Tant els elements de la biosfera com els diversos ecosistemes han experimentat canvis al llarg de la història. Per exemple s’han extingit espècies per diversos motius fin a deixar lloc a espècies noves(Teoria de Darwin).

. 2. Imatge desforestació selva equatorial. Comentari : La coneguda com “hipòtesis Gaia” @ afirma que el Planeta Terra és un ecosistema global que s’autoregula per l’existència dels éssers vius :Una entitat complexa formada per la geosfera, l’atmosfera,la hidrosfera i la biosfera. “Qualsevol espècie que afecti negativament el medi ambient està condemnada a desaparèixer, però la vida continua;el dany és per l’home mateix, no pas per al Planeta.” (J.E.Lovelock,, 1988) D’ençà que alguns dels problemes ecològics que pateix el nostre planeta, coma ara la desforestació de la selva equatorial, han assolit un abast global, es tendeix a considerar la Terra com un gran ecosistema, amb els seus fluxos d’energia, entrades i sortides de matèria i les relacions de dependència entre els organismes que l’habiten en fràgil equilibri .L’alteració d’un ecosistema per l’acció antròpica pot posar en perill l’equilibri global de la Terra com a ecosistema.

1

El paisatge es pot definir com el resultat perceptible de les transformacions que els humans han fet sobre el medi físic i els ecosistemes al llarg del temps, segons el nivell tecnològic i les necessitats econòmiques, socials o culturals. Des d’aquest punt de vista són l’expressió dinàmica de la relació i l’equilibri entre el medi natural i les societats humanes .Segons el grau d’intervenció de l’acció humana els paisatges es classifiquen en naturals i antròpics. Els paisatges naturals es caracteritzen per un predomini dels elements naturals en el seu estat original i per una nul·la o feble intervenció humana ,com és el cas de les sabanes africanes. Els paisatges antròpics ,en canvi, mostren una transformació més intensa com és el cas dels paisatges rurals o bé un grau d’artificialització total com els paisatges urbans o industrials.Definició de medi ambient : El medi ambient es pot definir com l’escenari on s’interrelacionen els elements del medi físic, i els factors de l’entorn social ( tecnològics, econòmics, culturals, polítics...) . A diferència dels ecosistemes i els biomes el medi ambient inclou elements antròpics, per aquest motiu el terme es sol utilitzar com a sinònim de paisatge antròpic. Tanmateix quan ens referim a la biosfera s’inclou l’acció humana.

Els paisatges naturals a nivell planetari : biomes o regions biogrogràfiques. Per descriure la diversitat de paisatges naturals els enòlegs proposen la divisió de la Terra en grans regions ecològiques o biomes que es caracteritzen per tenir comunitats molt homogènies i que s’identifiquen pel tipus de vegetació, per exemple el bosc mediterrani. . Els biomes coincideixen a grans trets amb els paisatges naturals a escala mundial perquè mostren com seria la vegetació original o potencial , sense l’acció antròpica. (BNova 48) El clima, els factors geològics, la disponibilitat de recursos o les condicions ambientals (salinitat, alcalinitat,presència d’oxigen gasós, etc...) són els factors determinants per la formació dels diferents paisatges naturals , regions biogeogràfiques o biomes.3. MAPA . Els biomes : grans paisatges naturals a nivell mundials i varietats climàtiques.(Base Stralher).De tots els elements del medi natural que s’interrelacionen en la formació dels paisatges naturals i els biomes , el més important és el clima. Aquest és l’agent responsable del balanç hídric i del modelatge de les formes de relleu que originen els sòls. Els règims de precipitacions i de temperatures ,elements principals que determinen els climes, així com els factors geogràfics (latitud, altitud, continentalitat ) i els atmosfèrics (Circulació general de l’atmosfera, vents...) afavoreixen o limiten el creixement de les diferents espècies vegetals característiques de cada bioma i donen lloc a les diverses varietats climàtiques al món.

2

2 .El medi natural com a font de recursos.

El grau d’impacte de l’acció humana sobre el medi natural en ocupar-lo com a escenari i per l’explotació dels recursos ve determinat per l’augment de la població i la pressió sobre els recursos, és a dir el nivell de consum de matèries primeres i energia.La sobreexplotació dels recursos. A diferència de la resta d’éssers vius del regne vegetal i animal que mantenen una relació d’equilibri dinàmic dins el seu ecosistema, l’espècie humana ha desenvolupat capacitats intel·lectuals i tecnològiques per exercir un control progressiu sobre el medi natural, explotar els seus recursos, i fer que la dependència fos cada cop menys determinant al llarg de la història. Així des de la Revolució industrial i ,particularment, després de la Segona Guerra Mundial, ha explotat i utilitzat, de forma creixent, recursos i energies no renovables provinents principalment dels combustibles fòssils(carbó, petroli, gas) i minerals radioactius ..

Fig 2.1.(1).Gràfic : Consum diari d’energia per càpita (en watts). (V. Brúixola batx 294)*Nota amb el gràfic: El consum d’energia que han fet els humans ha augmentat al llarg de la història segons el model de desenvolupament econòmic i tecnològic. L’inici de la industrialització i l’augment de la urbanització i els sistemes de transport, així com l’augment de població i la productivitat agrícola han comportat un increment en el consum de recursos naturals- sòls, aigua, energies- i alhora en la producció de residus, que els ecosistemes no poden assimilar.

L’inici de la revolució industrial a Europa a finals del s.XVIII va significar un canvi radical en la relació dels humans amb el medi ambient. En l’etapa pre-industrial les economies de subsistència o tradicionals consumien pocs recursos perquè la població creixia lentament i les energies utilitzades eren renovables (muscular, animal, fusta, eòlica, hidràulica, solar...) d’aquesta forma els impactes sobre el paisatge eren limitats i l’ecosistema conservava la capacitat de recuperar el seu equilibri.. Però l’augment de població i el creixement industrial i urbà que comportà la revolució industrial va donar lloc al model de societat urbana , industrial. i tecnològica que avui s’imposa a nivell mundial , amb el consegüent increment del consum d’energia i recursos naturals , de béns i serveis ,que amenacen l’equilibri dels sistemes naturals del nostre planeta . Aquest model de creixement econòmic capitalista esta basat en el consum creixent i no sostenible de recursos no renovables , per això la sobreexplotació dels recursos naturals posa en perill l’equilibri de l’ecosistema Terra per les generacions futures. (Des de l’any 1900 fins al 2000 la població mundial s’ha multiplicat per 4 però el creixement econòmic, i per tant el consum d’energia i recursos, ho ha fet per 20).

3.Els recursos naturals: renovables i no renovables.

Concepte de recurs :Els recursos naturals són totes les matèries o energies que els humans poden obtenir i utilitzar del medi ambient per cobrir les seves necessitats biològiques i de subsistència i també per poder satisfer les necessitats, socials o culturals . El sol, l’aigua, l’atmosfera , els minerals i els recursos energètics i biològics ( els boscos, els vegetals i animals ) són exemples de recursos naturals i es caracteritzen perquè es troben a la natura de forma limitada, Donat que la capacitat humana de consumir recursos no té límit i, en canvi, la natura els regenera a un ritme molt més lent del que els humans els exploten els recursos bàsics del planeta es troben amenaçats . Es calcula que , alguns dels combustibles fòssils, com el carbó, el petroli o el gas, s’esgotaran en un termini mitjà, per aquest motiu un dels reptes de la ciència en el segle XXI és trobar tecnologies, materials i energies , per regenerar o substituir els recursos que es troben en perill d’esgotament. El concepte de recurs pot canviar ,segons el moment històric o el tipus de societat ,en funció del seu aprofitament. Per exemple, el petroli no es va considerar un recurs fins a finals del segle XIX o l’energia nuclear fins al segle XX. Els paisatges naturals o la neu de les muntanyes són recursos molt preuats en el segle XXI pel seu potencial turístic. L’aigua, amb l’amenaça del canvi climàtic, esdevindrà un recurs molt preuat . . Els recursos naturals , segons la capacitat que té la natura de regenerar-los, es poden classificar en tres tipus:

Els recursos no renovables són els que es generen en la natura a un ritme tant lent que tendeixen a exhaurir-se al ritme actual en que són explotats. Són recursos no renovables pel fet que s’han format en processos geològics, físics i químics durant milions d’anys .Es caracteritzen per la seva irregular distribució doncs s’han concentrat en determinades zones de la superfície terrestre o marina de forma que són accessibles a l’explotació amb les tècniques actuals i resulten rendibles econòmicament., Es classifiquen en energètics , que són els combustibles fòssils, ( petroli, carbó i gas natural) i els minerals radioactius (urani i plutoni ) i no energètics, entre els que s’inclouen els minerals metàl·lics (com el ferro) i no metàl·lics o roques (fosfats ), utilitzats com a primeres matèries en els processos de producció i agrícoles , industrials o en el sector de la construcció.*Vocabulari : primeres matèries són els productes o recursos d’origen mineral, agrícola o forestal són explotats per la seva transformació en la indústria.

3

- Els recursos potencialment renovables són els que s’exploten i gestionen mantenint l’ equilibri natural i evitant i la sobreexplotació del medi , de forma que es respecta la capacitat de regeneració natural dels ecosistemes. L’aigua potable, els boscos , els sòls d´ús agrícola o els recursos pesquers , són exemples de recursos potencialment renovables si es gestionen amb criteris de sostenibilitat.

- Existeix un altre tipus de recursos: els reciclables que no provenen del medi natural sino de processos productius agrícoles i industrials on són considerats residus. els fems, el paper, el vidre, els plàstics o els metalls .La reintroducció d’aquests residus en els cicles productius contribueix a la seva gestió sostenible doncs millora la capacitat d’absorció del medi ambient .Imatge de planta de reciclatge i comentari : La política de les 3R :reduir, reutilitzar i reciclar són tres paraules referides a la gestió dels residus – que poden ser recursos potencialment renovables- que resumeixen la filosofia de la seva gestió sostenible.

Els recursos renovables són els que permeten que es faci un ús il·limitat perquè es recuperen a igual o superior ritme al que s’exploten . L’energia del Sol o la geotèrmica, la força de l’aigua i del vent, són els exemples més clars de recursos renovables .

4

3 .L’aigua dolça: un recurs escàs i distribuït de forma desigual.

L’aigua és un recurs natural imprescindible per la vida i per les activitats econòmiques dels éssers humans. De la seva disponibilitat , tant en quantitat com en qualitat, depenen grans àrees agrícoles que són la base de l’alimentació mundial, però també les activitats industrials i de serveis (turisme, sanitat, etc) i el benestar i salut de la població.

A la Terra el volum total d’aigua no varia, però només una part reduïda de l’aigua dolça*1 .-Nota al marge del planeta és aprofitable per al consum: les aigües superficials de rius i llacs i una part de les aigües subterrànies quan els aqüífers on es troben són accessibles. Els recursos hídrics ,tot i ser renovables , es troben de forma limitada a la natura .Quan l’explotació d’aquest recurs es fa sense respectar el seu cicle natural l’aigua es malbarata i es contamina i la seva gestió pot generar conflictes ecològics, socials i polítics. Cal doncs fer una gestió sostenible de l’aigua que significa garantir un proveïment suficient tant en qualitat com en quantitat per mantenir i millorar la qualitat de vida de tots els habitants del planeta i no posar en perill les necessitats de les generacions futures . Fig 3.1. Gràfic L’aigua dolça : un recurs limitat : Distribució de les aigües del Planeta. (Teide Batx pg 95) *1 *Nota al marge: de l’aigua disponible a la Terra el menys del 3% són aigües continentals o dolces. D’aquestes el 79 % es troben gelades a les glaceres de les muntanyes o els casquets polars i un 20% són aigües subterrànies de difícil accés . Menys d’un 1% és aigua dolça superficial de fàcil accés com la dels rius i llacs (un altre petitíssim percentatge d’aigua es troba a l’atmosfera en forma de vapor i emmagatzemada als éssers vius e i en la humitat dels sòls. ). A més de ser un bé escàs , l’aigua es troba distribuïda desigualment ,tant a nivell mundial com a l’interior dels països , entre les diferents conques dels rius. La diversitat climàtica del planeta explica , en part, la desigual disponibilitat d’aigua dolça però el nivell tecnològic i econòmic dels països i la gestió d’aquest recurs també influeixen en la seva disponibilitat. Mentre la quasi totalitat de la població dels països rics té accés a l’aigua potable , aquella que és apta per al consum domèstic, només un terç de la població dels països pobres en pot gaudir. Fig.3.2. *Mapamundi Accés al ’aigua potable al món (Lycée , http://www.worldbank.org/depweb/spanish/modules/environm/water/map1q.html síntesi i actualitzar Completat amb Barcanova Batx 9g 17 Atles del Medi Ambient.) .L’augment del consum d’aigua : ús o abús?La demanda i el consum d’aigua , ha experimentat en les darreres dècades un increment molt important .Es calcula que des dels inicis del sXX s’ha multiplicat per 7 i en els últims 20 anys s’ha doblat. A escala mundial la major part del consum es destina al regatge de zones agrícoles (75%), a la indústria (20%) i tan sols el 5% és consumit directament per la població en usos domèstics. Els usos a que es destina l’aigua així com el volum de consum pot variar segons els països. La major part de països del tercer món utilitzen l’aigua sobretot per al conreu de regadiu (Índia 93% o Egipte 85%,.En canvi en el països desenvolupats degut a l’augment del nivell de vida i els hàbits consumistes , es destinen majors proporcions a usos domèstics ( com ara Suècia 25%, o Regne Unit 23%) i sobretot al sector industrial (Estats Units i R Unit 75%, ) Fig 3.3. Gràfic 2 Utilització de l’aigua dolça per sectors a diferents països. World Watch 2001. El consum domèstic d’aigua per persona i any varia als diferents països :EUA : 1000 l persona i dia , Catalunya 350, Espanya, 300 l .Als PVD la mitjana és de 25 l : La sobreexplotació dels recursos hídrics ha produït un desequilibri entre la quantitat d’aigua que genera la natura i la que es consumeix de forma que es pot parlar d’un ús de l’aigua no sostenible .Aquest dèficit d’aigua s’ha anomenat dèficit hídric. En el cas d’Espanya la disponibilitat d’aigua sota control humà és de 2500 l per habitant i dia i un 80% és d’ús agrícola,( a la UE 1.800 l i a Israel 1.200.).Tot i això el PHN parteix del dèficit hídric com a justificació del seu desenvolupament. Quadre adjunt:Un problema afegit al dèficit d’aigua és la contaminació* dels rius , llacs i aqüífers per l’abocament incontrolat de residus a nivell mundial. Nota: contaminació* L’explotació abusiva dels aqüífers subterranis en zones costaneres o deltes dels rius provoca la seva salinització que es veu agreujada per la reducció del cabal dels rius a causa de la construcció de preses o transvasaments. El risc de retrocés dels deltes dels rius o la desaparició de platges per que els sediments queden retinguts en els embassaments ,són altres efectes col·laterals de la sobreexplotació de l’aigua.Mentre els països desenvolupats poden destinar recursos a la depuració d’aigües i a la inversió en infrastructures per assegurar el subministrament , molts països del tercer món depenen de l’ajut internacional per tenir accés a l’aigua potable. Segons els informes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al voltant d’una cinquena part de la població mundial no te el subministrament d’aigua potable assegurat i esta exposada a malalties com a conseqüència del consum d’aigua no depurada que és focus de transmissió de malalties com el còlera, el tifus, diarrees, etc. Aquestes malalties arriben a provocar als països més pobres, un terç de la mortalitat general i més del 70% de la mortalitat infantil .Fig 3.4. Imatge de la web http://www.onu.org/Agenda/ayd/agua.pdfo de la Cimera de Johannesburg sobre l’aigua..L’ONU va declarar l’any 2003 com “L’any internacional de l’Aigua Dolça”.reconeixent “la importància crítica dels recursos hídrics per al futur del nostre Planeta.

5

L’aigua pot convertir-se en una font de conflictes entre diferents països o entre les regions d’un mateix estat quan s’intenten regular les conques construint embassaments en els rius que comparteixen diferents estats o regions o controlar aquest preuat recurs que és l’aigua de forma no sostenible.

6

4.La planificació hidrològica a l’Estat Espanyol :una gestió sostenible? Espanya pot servir d’ exemple per analitzar la problemàtica que comporta la gestió de l’aigua en un país

desenvolupat quan es considera que existeix un desequilibri hídric entre els diversos territoris. l’Espanya

seca :les regions mediterrànies i de la meseta sud i les regions insulars de Balears i Canàries , amb

precipitacions anuals inferiors als 600 l /m2 es troben exposades a un estrès hídric o risc de patir

restriccions. En canvi i l’Espanya humida (un 16% del territori situat al nord , amb clima de tipus atlàntic )

presenta un “excedent” d’aigua en rebre unes precipitacions anuals superiors als 1000 l/m2.2.4.1.(1)*Mapa del dèficit hídric per regions :

.La lluita per regular i conservar l’aigua en el nostre país ha tingut arrels històriques. Nota al marge?* A

l’època de l’Imperi romà es van construir a la Península ibèrica les primeres obres hidràuliques : preses, canals i aqüeductes, per

controlar i emmagatzemar aquest recurs .També els àrabs , a partir del segle XVIII, van aportar noves tecnologies hidràuliques com

la sínia i sistemes de regadiu innovadors). El primers antecedents de la política hidràulica espanyola es va donar

l’any 1902 (Pla Gasset) i l’any 1933, durant la Segona República. Com la planificació hidrològica posterior

(Pla Borrell, 1993 i Pla Matas, 2001) parteixen de criteris tecnocràtics: la constatació del desequilibri hídric

entre el vessant mediterrani i l’atlàntic i la proposta pal·liar les necessitats de l’Espanya seca amb la

construcció de grans embassaments i trasvassos. Actualment Espanya és el primer país del món en nombre

d’embassaments ( 1200)en relació als seus habitants. habitants.

2 *Nota al marge o a peu de foto. . : Imatge de Franco inaugurant un pantà... La major part dels embassaments

espanyols actuals es van construir entre 1950 i 1970, durant el règim dictatorial de Franco* en unes condicions de

semiexplotació dels treballadors que les efectuaven .

La planificació democràtica i l a gestió de l’aigua a l’Estat espanyol es va reprendre als anys 80 del segle

XX amb el desenvolupament de la Constitució Espanyola* . La “Ley de Aguas” de l’any 1985 establia els

principis de la planificació hidrològica que es va concretar en “Pla Hidrològic Nacional “(PHN) Aquest Pla

, elaborat primer pels governs socialistes (1993) i aprovat l’any 2201 amb el govern del Partit Popular (PP) ,

establia un horitzó d’entre 10 i 20 anys per la seva aplicació i s’elaborà amb la participació dels principals

sectors implicats: poders públics, tècnics, usuaris i grups ecologistes .*L’article 45.2 de la Constitució Espanyola estableix que “ els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos

naturals, amb la finalitat de protegir i mantenir la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient, recolzant-se en la

indispensable solidaritat col·lectiva . La Directiva Europea de l’Aigua(2004) obliga als estats de la UE a introduir els criteris de

sostenibilitat ambiental i els estudis d’impacte en la planificació hidrològica dels països membres.

Davant la planificació i gestió de l’aigua es plantegen dues postures :

*La primera defensa la gestió orientada al consum i a satisfer les necessitats a curt termini modificant el

cicle natural de l’aigua amb inversions en grans infrastructures hidràuliques ( embassament i trasvassos

entre conques) i atacant el problema de la contaminació de l’aigua en destí, és a dir , un cop embrutada .

*La segona defensa la gestió ambiental sostenible a llarg termini ,amb una visió integral del territori i

propugna una política de regeneració del medi ambient que garanteixi la continuïtat de les fonts naturals

7

d’aigua (aqüífers, rius i llacs) orientada a la prevenció de la contaminació en origen i a l’estalvi d’aigua . Des

d’aquesta perspectiva es critica la regulació artificial del cicle de l’aigua amb la construcció de pantans o

transvasaments que provoquen problemes ecològics i agreugen desequilibris econòmics entre unes i altres

regions.

En el PHN , ( 2001), es recullien principis i actuacions que intentavenn sintetitzar les dues postures

anteriors , però en la seva aplicació pràctica el PHN va rebre moltes crítiques d’experts i científics així com

la contestació social de grups ecologistes i col·lectius de ciutadans afectats..

( Amb l’arribada al govern dels partits d’esquerres es modifica el PHN i es deroga la seva obra cabdal : el

transvasament de l’Ebre tot proposant-se mesures d”una nova cultura de l’aigua” i seguint les directives de

la UE. Malgrat tot el debat continúa vigent fins a l’arribada d’un nou consens sobre l’aigua.3700 ©)

8

(posar com a quadre adjunt o com un altre apartat? ?)

.4.1.(2)* Gràfic :Previsions del PHN (Període 2000-2008) Destí de les obres dintre de les conques. V.Anuario El País 2001 CDROM).a).- Aconseguir que les aigües d’ús públic siguin de qualitat i satisfacin la demanda present i futura promovent una gestió racional, sostenible i equilibrada que millori l’eficiència i estalvi per cada ús ( productiu, domèstic, etc) i garanteixi l’equilibri del territori en harmonia amb el medi ambient i els altres recursos naturals . .

Per corregir el dèficit històric d’aigua i satisfer la demanda del vessant mediterrani es programa la construcció de grans obres de regulació hidràuliques: nous embassaments ( 100 aproximadament) , canalitzacions , i transvasaments per ofertar aigua a les

conques deficitàries i que no vegin perillar el seu desenvolupament econòmic i social en el futur. Alhora s’estableix una compensació

- impost ecològic- per afavorir el medi ambient a les conques que cedeixen aigua. ( alhora que per produir energia hidroelèctrica).

Si el projecte socialista proposava la interconnexió de les diferents conques el del PP es limitava a un: el transvasament de l’Ebre i

reduïa el volum dels 1855 Hm3 del projecte socialista a 1000 Hm3..Així la conca de l’Ebre havia de cedir aigua a Barcelona

(200Hm3) , València (300 Hm3), Múrcia(400 Hm3) i Almeria (100 Hm3).

b).- Es pretén modernitzar i millorar l’eficiència dels sistemes de regadiu agrícola per estalviar aigua ( aquests consumeixen el

80% del total ) i s’estableix la prohibició de crear nous regadius en zones amb dèficit hídric.

c).- Per garantir el proveïment d’aigua de qualitat als nuclis de població que tinguin escassetat en èpoques de sequera (el 44% de

l’aigua dels trasvasos és per al consum domèstic) es proposen sistemes com la depuració i reutilització de les aigües residuals

(un 33% dels cabals dels rius a Espanya es troben greument contaminats) i la construcció de plantes desalinització d’aigües

marines. S’introdueixen , mesures d’estalvi d’aigua i la millora en les infrastructures d’embassament i canalització amb

l’objectiu de prevenir riscos com sequeres o inundacions .

d).- S’estableixen mesures de protecció i recuperació dels conjunts mediambientals o ecosistemes (aiguamolls, deltes, rius,

com el Pla de protecció del Delta de l’Ebre i la reforestació de les conques...) que depenen del recurs de l’aigua perquè es faci un

ús que sigui sostenible.

Les crítiques al Pla Hidrològic.Però tot i que el PHN preveu grans inversions de capital en les zones afectades (superiors als 18.000 €), i

recull els principis de solidaritat i sostenibilitat defensats en les conferències internacionals sobre medi

ambient i desenvolupament l’aplicació del Pla Hidrològic va provocar una gran polèmica , posada de

manifest en l’actitud crítica al projecte de la major part de la comunitat científica @ i universitària i en i

accions de contestació * de diferents col·lectius de ciutadans afectats per la política de construcció

d’embassaments – els habitants de les valls que es preveuen inundar.- i els afectats pels transvasaments ,

així com grups ecologistes i organitzacions ciutadanes.

Les crítiques més importants que s’han plantejat al Pla Hidrològic són:

*El Pla s’orienta més a satisfer la demanda creixent d’aigua que no a donar prioritat a mesures per

l’estalvi (“les tres r”) i l’ ús eficient de l’aigua.

*Es parteix d’una concepció no sostenible en la gestió de l’aigua :el concepte de “cabal excedentari ”

d’un riu o la idea que “l’aigua es perd al mar” és antiecològic. A més els càlculs d’excedents per fer el

transvasament de l’Ebre s’han fet a partir de les dades de períodes amb més cabal dels rius mentre que en

el període actual són inferiors i no s’han previst els efectes del canvi climàtic..

*Es pretén afavorir les grans obres hidràuliques que beneficien a les companyies hidroelèctriques i altres interessos especulatius i a l’ampliació de regadius en les regions amb dèficit d’aigua ( Múrcia,

9

Almeria...). Els costos de les obres seran superiors als beneficis obtinguts i no s’internalitzen els costos

socials i ecològics.

* Es poden accentuar els desequilibris territorials entre les regions més riques – grans nuclis urbans i

turístics de la costa mediterrània que malbaraten l’aigua ( construcció d’urbanitzacions, camps de golf, parcs

temàtics, ciutat difusa...) , en detriment de zones deprimides (per exemple Aragó o les Terres de l’Ebre)

on es pot hipotecar el seu futur .

*No es donen garanties del compliment de la gestió sostenible de l’aigua com estableix la Normativa

Europea de l’aigua (2004) que preservi aquest recurs com a l’element fonamental que forma els paisatges i

ecosistemes : Es poden produir desequilibris ecològics entre conques i fins i tot la progressiva desaparició

del Delta de l’Ebre. .

2.4.1.(3)* Imatge de la Plataforma Antitransvasament de l’Ebre i Manifestació al Delta de l’Ebre o a les Institucions

europees. ( 4000c)Un nou tomb al PHN.2005.

El Congreso rechaza de forma definitiva el trasvase del Ebro y da luz verde al Programa Agua El PP, el único en votar en contra, insiste en que recuperará el proyecto

AGENCIAS  -  Madrid

ELPAIS.es  -  España - 02-06-2005

Casi un año después de que el Consejo de Ministros aprobara por real decreto modificar el Plan Hidrológico Nacional (PHN) y derogar el trasvase del Ebro, el proyecto ha pasado esta tarde su último trámite y ha sido aprobado por el Congreso con el único voto en contra del PP, aunque este partido ha insistido en que recuperará el proyecto en cuanto vuelva a gobernar. Así, el Congreso ha dado luz verde al Programa Agua de actuaciones urgentes para las cuencas mediterráneas, recogido en el proyecto de Ley de modificación del PHN. Para el Gobierno y sus socios de ERC e IU-ICV, se trata del primer paso hacia una nueva política del agua, basada en la desalinización de agua marina, la modernización de las infraestructuras y el ahorro, a los que seguirán, según ha anunciado la ministra Cristina Narbona, otros como la reforma de las Confederaciones Hidrográficas o la creación de bancos públicos de agua. Para la oposición, se trata sin embargo de "la sentencia de muerte" de una planificación hidrológica y de la única infraestructura -el trasvase- que serviría para cubrir el déficit hídrico que existe en el Levante español.El debate y la votación del Plan en el Congreso ha transcurrido con la presencia de un grupo de representantes de la Plataforma en defensa del Delta del Ebro, cuyo tesón durante los últimos años en contra del trasvase ha sido elogiado hoy por varios grupos, que han citado al colectivo como "ejemplo" de movilización popular y democrática. En el patio del Congreso, este colectivo ha celebrado con aplausos la derogación del trasvase y ha corado eslóganes a favor de los ríos "vivos", y a la "fiesta" se han sumado unos minutos dirigentes políticos como la ministra de Medio Ambiente, el coordinador de IU, Gaspar Llamazares, o el portavoz parlamentario de ERC, Joan Puigcercós. Las novedades del PHN El nuevo PHN incluye, además de la derogación deltrasvase del Ebro o del "minitrasvase" previsto entre el Consorcio de Aguas de Tarragona (CAT) y la localidad barcelonesa de Abrera, todas las obras incluidas en el Programa de Actuaciones para la Gestión y el Uso del Agua (AGUA) y una amplia revisión de la Ley de Aguas. Entre las novedades de la Ley de Aguas destaca la obligación que tendrán las confederaciones hidrográficas de emitir un informe previo sobre los planes que aprueben las comunidades y que impliquen la utilización de nuevos recursos hídricos. Continúa en el PHN el trasvase entre el Júcar -desde el embalse de Cortés en Valencia- hasta la comarca alicantina del Alto Vinalopó, aunque en contra del criterio de los grupos de IU-ICV y de ERC, que han lamentado que este proyecto persista ya que entienden que las mismas razones técnicas, económicas y ambientales que justificaron la derogación del trasvase del Ebro son aplicables a esta obra. Narbona ha advertido de que la aprobación del nuevo PHN supone "sólo el primer paso" en la reorientación de la gestión del agua, y ha contrastado la política del PP, "basada en las grandes infraestructuras", con la del PSOE, "basada en la racionalidad económica, en el respeto al medio ambiente y en la innovación tecnológica". Para el líder del PP, Mariano Rajoy, la "liquidación" del PHN supone un "error descomunal" que será "malo" para Aragón, para Tarragona y para todo el Levante, ha agregado que "por paradójico que pueda resultar, aquí no ha ganado nadie y han perdido todos", y ha apuntado que "si acaso ha ganado el

10

Mar Mediterráneo". La diputada popular María Angeles Ramon-Llin ha insistido en que el nuevo PHN no satisface las demandas "de nadie", y ha indicado que en el pleno se ha visualizado hoy el "ultimátum" de ERC al PSOE para apoyar la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero. El presidente de Aragón, Marcelino Iglesias, ha hecho un llamamiento al PP de Aragón para que convenzan a su partido de que deje de reivindicar el trasvase del Ebro, una infraestructura que "ni se puede ni se debe hacer".

El 'informe Berkeley' dice que el PHN garantizaba cuatro veces más agua

REBECA LLORENTE  -  Alicante

EL PAÍS - 07-05-2005  

Un estudio de la universidad californiana de Berkeley indica que el Programa AGUA, elaborado por el Gobierno socialista y que sustituye al trasvase del Ebro, reduce la cantidad de nuevos recursos destinados a la Comunidad Valenciana en un 75% frente al volumen que se fijaba en la infraestructura derogada. Según este estudio, el trasvase del Ebro es "una oportunidad" para mejorar el entorno medioambiental del Mediterráneo, la calidad del agua en la cuenca del río y permitiría recuperar los acuíferos.

El autor del informe y profesor de Ingeniería Civil y Ambiental de la Universidad de California en Los Ángeles, John Dracup, manifestó que el trasvase del Ebro "es la mejor opción". El experto indicó ayer en Alicante que el trasvase del Ebro preveía 1.050 hectómetros cúbicos y que el programa AGUA contempla una cantidad ligeramente superior, de 1.065 hectómetros. Sin embargo, subrayó que 483 hectómetros cúbicos de los 1.065 se refieren a actuaciones ya previstas antes por el Ejecutivo central en 2001 por lo que, en su opinión, el programa AGUA rebaja hasta 582 los nuevos aportes. En el caso de la Comunidad Valenciana, los 405 hectómetros cúbicos del Programa AGUA quedarían reducido a 95 de aportes nuevos, un 75% menos de los 350 asignados en la transferencia del Ebro. El consejero de Infraestructuras, José Ramón García Antón, ha defendido esta misma ecuación.

Con motivo de las jornadas Alicante. Realidad hídrica de la provincia, organizadas por el colectivo agrario Asaja y la Fundación Agua y Progreso de la Comunidad Valenciana en Alicante, el profesor Dracup remarcó que la desalinización duplica el coste energético y supone un grave impacto medioambiental, esencialmente, para la pradera de la Posidonia. Según el experto, la desalinización a gran escala conlleva un gasto de 4,3 kilovatios por hora para conseguir un metro cúbico de agua; en cambio, en el trasvase, el gasto disminuye hasta el 2,1 para la obtención del mismo volumen. Además, el mantenimiento de las plantas cuesta hasta ocho veces más, según él. "Todos los elementos contaminantes son mayores", apostilló. Además, en su opinión, los trasvases tienen menos gastos asociados.

El experto apostó por extender el modelo de eficiencia del riego implantado en el Vinalopó a todo los cultivos. Sin embargo, agregó, una mejor gestión del agua "no es suficiente". Dracup lamentó que el plan socialista no vaya acompañado de una densa documentación, como en el caso del PHN.

Para argumentar su opinión a favor del trasvase del Ebro, Dracup expuso la experiencia desarrollada en California, estado americano con cierta similitud a la Comunidad Valenciana en rasgos climáticos, poblacionales y agrícolas. California padece también graves desequilibrios poblacionales y de agua entre el norte y el sur. El profesor subrayó que ahora la desalación representa en California un 1% de los aportes hídricos; el 32% procede de las transferencias de cuencas, y un 45% de aguas subterráneas. Señaló que la planta desalinizadora que se levantó en 1992, tras una fuerte sequía en California, permanece inmovilizada. "La población decidió importar agua desde el norte", dijo.

11

5. Els paisatges naturals: un recurs que cal protegir.

La protecció d’espais naturals amb valor ecològic o paisatgístic és una preocupació que va néixer als EUA

a finals del segle XIX amb la creació de l’espai protegit de Yosemite (Califòrnia) l’any 1865 .Més tard va

ser creat el primer el parc nacional del món :@ Yelowstone(1872).En un principi del el concepte de parc

nacional s’excloïen elements antròpics , però posteriorment s’amplià a les persones i les seves activitats

com a integrants dels paisatge .

A partir de les darreres dècades del segle XX es desenvolupa la consciència ecològica i la preocupació

per la preservació del medi ambient, particularment en els països més desenvolupats. Així , amb l’impuls d’

amplis sector de la societat civil els organismes estatals i internacionals han avançat en la promulgació de

lleis i en la defensa d’estratègies conservacionistes i de protecció de paisatges i espais naturals amenaçats

.

La UNESCO , a l’any 1961 , va crear la World Wildlife Fund (WWF) @ que va tenir com a precedent la

Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN)l’any 1948. La WWF va ser l’exponent de la

concepció actual de la protecció del medi ambient. Els seus objectius eren assegurar un desenvolupament

sostenible i la conservació dels recursos naturals a través d’accions concretes com :la promoció de

campanyes d’educació ambiental, la denuncia del comerç d’espècies protegides o la subvenció per la

compra de terrenys d’espais protegits, com va ser en el cas del parc de Doñana.

L’any 1971 es va crear la figura “reserva de la biosfera” dins el programa MAB (Man and biosfere) de la

UNESCO. @5.1.*Mapa de les reserves de la biosfera a la conca mediterrània”Pg 308 brúixola batx.

Les reserves de la biosfera inclouen formen una xarxa integral de zones protegides que és la més és

extensa de la Terra .Són seleccionades per representar els diversos ecosistemes i inclouen , paisatges

antròpics(rurals ,de serveis, etc).Un exemple a Catalunya és el cas del Montseny @. on es duen a terme

mesures per preservar la biodiversitat, es realitzen treballs d’investigació ,tasques de vigilància del medi i

informació als visitants. La reserva actual més extensa és la de Groenlàndia amb 70 milions d’hectàrees. (V.Web)

En alguns països d’Europa , com Alemanya o Dinamarca, els moviments ecologistes participen en els

governs –els anomenats “verds “ i impulsen l’aprovació de lleis i la posta en pràctica de mesures de

protecció d’ espais amb gran valor ecològic o paisatgístic.

Però qualsevol estratègia conservacionista ,per tenir eficàcia, s’ha d’emmarcar en una política

mediambiental de caràcter general com la de la UE que és la més avançada del món. La Unió Europea @

introdueix les directrius de protecció mediambiental en les polítiques sectorials comunes dels països

membres : per exemple afavorint l’agricultura biològica, promovent el turisme “verd” o subvencionant

empreses industrials o de serveis que realitzin projectes respectuosos amb l’equilibri del paisatge. *

Nota al marge L’any 1986 la Unió Europea va signar l’Acta Única, que va ser ratificada l’any 1992 en el tractat

de Maastricht, en la que es marquen les directrius per la preservació del medi ambient: El 1992 es va

celebrar a Rio de Janeiro “La Cimera de la Terra” on s’impulsà la idea que el model de desenvolupament

ha basar-se en la sostenibilitat per preservar el medi ambient

12

2. 5.Els espais protegits a Espanya i Catalunya.La legislació de l’estat espanyol en relació a la protecció d’espais naturals va sorgir l’any 1916 amb la “Ley

de Parques Nacionales” que va ser la primera en establir figures de protecció però es limitava al caràcter

estètic, paisatgístic i de lleure. Dos anys més tard es van declarar Parcs Nacionals el de Covadonga

( Astúries) i la Vall d’Ordesa ( Osca) atenent als. Durant el règim franquista , l’any 1957, va entrar en vigor

la “Ley de Montes” que presentava els recursos naturals i els paisatges des del punt de vista de l’explotació

econòmica més que per la seva protecció. .L’any 1975, la “Ley de Espacios Naturales Protegidos” va

significar un gran pas endavant en l’ampliació de figures de protecció com les Reserves Integrals o els Parcs

Naturals que posteriorment s’integraria dins la normativa mediambiental de la UE.. Coincidint .Més endavant, el 1954,

s’amplien les declaracions al Teide i la Caldera de Taburiente i el 1957 a Aigües Tortes i Sant Maurici, al Pirineu català. En els anys 60 i 70 també

obtenen la declaració de parc nacional, Doñana, les Tablas de Daimiel i el Timanfaya.

5.2.* MAPA. Parcs nacionals i espais protegits a Catalunya i Espanya(amb l’any de declaració i incloent les reserves de la biosfera)REQUADRE AL MARGE: TIPUS D’ESPAIS PROTEGITS.

A Catalunya l’interès per la conservació dels paisatges naturals va néixer en els inicis del segle XX .Els

centres excursionistes @van impulsar els principis conservacionistes aplicats als paisatges de Catalunya,

en molts casos com a afirmació de la identitat nacional *., Amb la restauració de la Generalitat i de l’Estatut d’Autonomia l’any 1980, Catalunya va recuperar les competències en la gestió d’espais protegits, i l’any 1985 es va aprovar la Llei d’Espais Naturals (el pla d’acció va ser el PEIN(1992) :Pla d’Espais d’Interès Natural) .

El PEIN te com a objectiu fonamental la preservació d’una xarxa d’espais amb valor ecològic o paisatgístic que conserven els millors exemples de patrimoni natural i paisatgístic del país .Dins el pla es delimiten els diversos espais que disposen d’algun tipus de protecció. I s’agrupen en quatre figures: Parcs nacionals, parcs naturals, paratges naturals d’interès nacional, reserves naturals i reserves naturals(mapa).En total es defineixen 144 espais d’interès natural que suposen aproximadament el 20% del territori català

El pla recull les mesures bàsiques de protecció que s’han d’aplicar per garantir la preservació del patrimoni natural i paisatgístic de les àrees que inclou. Els espais naturals de Catalunya no poden ser urbanitzats; s’hi prohibeix la circulació de vehicles motoritzats camp a través, s’hi limiten les activitats extractives

El PEIN és un exemple de les iniciatives conservacionistes sorgides a la majoria dels països desenvolupats que

pretenen aconseguir é la protecció integral dels paisatges , amb un l’equilibri entre l’ordenació territorial, la protecció

del patrimoni natural o biodiversitat i una utilització racional i sostenible dels recursos per part dels seus habitants.

5.3 . Gràfic: Desplegament del PEIN i Mapa dels espais protegits a Catalunya, any 2000. (V edebé batx 25 I

TEIDE BATX PG 255).

Nota al marge :La legislació urbanística del sòl permet també als ajuntament i les diputacions la creació d’espai protegits que

són gestionats amb mesures preventives que regulen els usos antròpics del territori i restringeixen es activitats que poden alterar

l’estat original dels paisatges i ecosistemes.

REQUADRE AL MARGE: TIPOLOGIA D’ESPAIS PROTEGITS.

Parcs nacionals : ecosistemes amb el mínim grau d’antropització i una extensió relativament gran.. Són paisatges naturals d’ús restringit on s’evita explotació dels recursos en i les activitats que puguin modificar la fesomia i evolució del paisatge. Tenen un alt interès educatiu, cultural i paisatgístic i per aquest motiu representen un recurs natural que permet el desenvolupament i dinamització econòmics de les regions on es troben localitzats, gràcies a les noves tendències de l’anomenat turisme verd o ecològic..

13

Parcs naturals : espais d’interès natural on la normativa fa compatible la protecció del paisatge amb l’aprofitament dels recursos i les activitats dels seus habitants.Paratges naturals : espais de mitjana extensió amb espècies vegetals , animals o formacions geològiques d’interès .Coexisteixen paisatges rurals o agrícoles s’hi compatibles amb la protecció.Reserves naturals: són espais més reduïts i n’hi ha de dos tipus :Integrals , on el grau de protecció és similar al dels parcs nacionals i Parcials on la normativa de gestió és semblant a la dels parcs i paratges naturals

14

6. Cap al desenvolupament sostenible

Un model desenvolupament sostenible és el que té en compte, de forma integrada, aspectes

socioeconòmics com : el creixement econòmic que satisfaci les necessitats actuals de la població , la

millora de la qualitat de vida i la cohesió social, i aspectes mediambientals com : la gestió durable dels

recursos naturals que permeti la seva regeneració, la preservació de la qualitat de l’entorn i l’equilibri

ecològic , sense posar en perill la supervivència de les generacions futures.

El concepte de sostenibilitat és relatiu i depèn del nivell científic i tecnològic de la societat. Per exemple tallar arbres d’un bosc i assegurar la repoblació amb les mateixes espècies és una activitat sostenible a llarg termini. En canvi el consum de petroli no és sostenible amb els coneixements actuals perquè no es pot regenerar i els seus residus sobrepassen la capacitat de càrrega dels ecosistemes.

L’estratègia de la sostenibilitat comporta un canvi de valors en la nostra relació amb el medi : els humans

formem part de l’ecosistema Terra i hem d’evitar que les nostres activitats trenquin l’equilibri ecològic, afectin

les altres espècies i comprometin el futur de la nostra societat i de les generacions futures. La percepció del

medi en diverses cultures aborígens apunten en la direcció correcta : els humans no han de prendre de la

“mare natura” res més que allò que l’ecosistema pugui reemplaçar. Des d’aquest punt de vista els avenços

tècnics i científics han d’ajudar a un canvi d’estratègia que trenqui amb el passat productivista i posi l’accent

en les tecnologies netes.

A la Cimera de Rio (Conferència de l’ONU per al Medi Ambient i el Desenvolupament , celebrada a Rio de Janeiro , Brasil , l’any 1992) es van establir els principis tant de planificació com d’actuació per tal que el model de desenvolupament fos sostenible. L’agenda 21 @ , iniciada a Rio-92 i ratificada a Rio+10 (Cimera de Johannesburg 2002) http://www.gencat.es/A21CAT/rio.htm constitueix un pla d'acció per les primeres dècades del segle XXI .Els Estats, les regions i els ens locals van prendre el compromís de posar en marxa mesures legals, tècniques, econòmiques i socials , integrades en un projecte d'actuacions perquè el desenvolupament fos sostenible : socialment, econòmicament i també ambientalment.

Fig 6.1. http://www.gencat.es/A21CAT/pdf/johann.pdf :Adjuntar imatge de l’agenda 21 de la Generalitat de Catalunya i altra de

l’agenda 21 de la Diputació.amb mapa de Municipis adherits i pàgina web.

15

Text adjunt emmarcat i destacat:Propostes per a un desenvolupament sostenible.

Des del punt de vista mediambiental :

Preservació i defensa dels ecosistemes naturals i la biodiversitat Cal preservar els ecosistemes

que actuen sobre el clima , regeneren les aigües , els sòls i l’aire, permetent la renovació del medi

natural. La protecció de totes les espècies animals i vegetals ,com un patrimoni de diversitat ,és també

garantia de l’equilibri ecològic.

Gestionar els recursos renovables respectant els ritmes naturals de regeneració : cal posar límit al

consum prenent de la Terra només els recursos que aquesta és capaç de reposar. Cal potenciar el

consum de recursos renovables i alternatius i gestionant-los de forma sostenible.

Evitar l’esgotament dels recursos no renovables com els minerals o el petroli : Potenciant la

coneguda com a política de les 3 R : Reducció del consum Reutilització (utilitzant envasos de vidre, etc...) i

Reciclatge. Promoure campanyes de recollida selectiva de residus per a un ús més racional dels

recursos.

Afavorir un model de desenvolupament que no sobrepassi la capacitat de càrrega de la Terra : Cal

un canvi radical en les formes de producció :utilització de tecnologies netes , utilització eficaç i sostenible

dels recursos naturals .

Des del punt de vista social:

Millorar les condicions de vida del conjunt de la humanitat, perquè l’existència de grans desigualtats

socioeconòmiques a nivell mundial , a més de ser una injustícia, genera grans impactes sobre l’ecosistema. El desenvolupament econòmic és necessari però no ha de ser l’únic objectiu .Es considera essencial una distribució justa i solidària* dels beneficis que comporta el model de desenvolupament sostenible entre

els homes i dones de la Terra, l’eradicació de la pobresa, la promoció del comerç just i la defensa dels drets

humans, de les dones i de les minories culturals, etc.

*solidària* Afegir imatge PNUD 2002 i web: :El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament

(PNUD)proposa un pacte a escala mundial per al desenvolupament tant dels països desenvolupats com els del tercer

món on els valors de la solidaritat i el respecte al medi ambient estiguin per sobre dels principis de lliure competència

en el mercat mundial .

Es proclama la necessitat de valorar econòmicament els beneficis de la conservació dels espais naturals ,pel mediambient i la qualitat de vida, compensant als països o pobles que garanteixin la seva

conservació.

16

Afavorir un canvi d’ actituds de les persones i dels governs , que prioritzen el consumisme i els

beneficis econòmics immediats. Proclamar i convèncer dels avantatges d’una actitud més solidària i justa.

En aquest àmbit l’actuació crítica de les Organitzacions No Governamentals (ONG) per la defensa del medi

ambient - com ara Greenpeace- o per la solidaritat- com ara metges sense fronteres- pot servir de

consciència crítica. fonamentalment, el canvi dels hàbits i valors consumistes per d’altres respectuosos amb

la natura.

Potenciar i respectar els acords de caràcter global (ONU), i regional (UE, etc) sobre desenvolupament sostenible :aquestes polítiques de protecció i conservació del mediambient han de tenir tot el Planeta com a escenari i s’han d’ implementar sota el principi del moviment ecologista “pensar globalment i actuar localment “i. Els costos d’aquestes polítiques han de repartir-se de forma justa :els països més desenvolupats han de ser els primers en reduir els nivells de contaminació i compensar als països pobres oferint alternatives de desenvolupament sostenible.

17

ACTIVITATS:

1. El clima: biomes i paisatges naturals.

Els grans tipus de biomes i paisatges naturals del planeta es poden diferenciar utilitzant com a element explicatiu de la

seva gènesi la diversitat de climes que es donen a la Terra. Els climogrames són l’instrument idoni per fer una anàlisi

del clima a partir de les dades de precipitacions i temperatures d’un determinat indret .

Distribuiu-vos entre els companys de classe les diferents varietats climàtiques a nivell mundial, incloent-hi els climes que es trobin representats a

Catalunya i Espanya. Busqueu les dades de precipitacions i temperatures i construïu el climograma seguint el model adjunt i calculant i completant

les dades que es demanen. Incloure el climograma de Barcelona però sense posar el nom de la ciutat i amb totes les dades del gràfic. Al CD

incloure llista de Climes de Gourou Papy i adreces internet per obtenir dades climàtiques i climogrames fets.

També explicacions llibre antic sobre varietats climàtiques i resum llibre de 1ESO sobre elements i factors

del clima..

Ciutat de _______________ 41º 38’ NG F M A M J J A S O N D

Temperatures, ºC 9 11 13 15 18 21 24 24 22 18 13 10Precipitacions, cm

30 40 63 454 53 40 30 47 79 76 55 50

Feu el comentari del climograma seguint la pauta següent:

*Observació i descripció del tipus de gràfic :com es representen les dades, a quina escala, en quines magnituds,

dades complementàries que s’aporten, utilitat del climograma...

*Anàlisi de les temperatures : descriure la tª màxima, mínima, , l’oscil·lació tèrmica , si té les estacions ben

diferenciades i les característiques de les estacions (càlides, suaus, fredes...).

*Anàlisi de les precipitacions : descriure el règim pluviomètric i detallar les màximes, mínimes, la distribució anual ( si hi

ha estació seca ), i la pluviositat total anual (>600 mm = humit >600 mm=sec).Tipus de pluges : orogràfiques, de fronts,

convectives, etc. La influència deles precipitacions sobre el règim hidrogràfic (cabal dels rius regulars o irregulars)

*Anàlisi de les causes i factors que influeixen en el règim de temperatures i precipitacions : forma i moviments de la

Terra ( insolació, estacions...) Latitud, altitud, distància al mar, façana en que es troba del continent (oriental,

occidental) i influència de vents i corrents marins...

*Tipus de clima i tendència (marítima, continental, de muntanya, desèrtic...)i indrets del Planeta on es pot localitzar .Es

pot comparar amb altres varietats similars o contrastades. Explicar la influència del clima sobre el paisatge natural o

bioma (descrivint el tipus de vegetació i fauna ) i si és favorable o no per l’ocupació humana (determinisme?)

*Com a activitat complementària es pot buscar informació sobre un espai protegit que reuneixi les característiques del

clima i paisatge que s’ha comentat i analitzar la problemàtica de l’impacte humà sobre determinats paisatges naturals i

la necessitat de preservació.

ELS CANVIS EN EL PAISATGE DEL DELTA DE L’EBRE.

Imatge del Delta any 1957 Vol americà i any 2001.

18

El paisatge del Delta de l’Ebre, com qualsevol ecosistema, ha tingut una evolució natural provocada per factors geològics i climàtics i alhora una intensa transformació per l’acció humana que al llarg del temps ha explotat els seus recursos transformat el paisatge.

Descriu els principals components del medi físic: biotop i biocenosi i explica el funcionament d’aquest ecosistema.

Fes una anàlisi dels elements antròpics ( la morfologia i localització) que intervenen en aquests paisatges i els usos del sòl :agropeqüaris (agricultura , ramaderia o pesca) , industrials, urbans, infrastructures, serveis...i representa la informació en forma de croquis o mapa esquemàtic amb la corresponent llegenda.

Descriu els canvis més significatius que s’han produït en el Paisatge del Delta de l’Ebre des de la fotografia de 1957 fins a l’actual i els agents que han provocat aquests canvis.

Explica , de forma prospectiva, com podria evolucionar el paisatge del Delta de l’Ebre si es compleixen les previsions del transvasament de l’Ebre que preveu el PHN i quines mesures caldria prendre perquè la gestió d’aquest paisatge fos sostenible

DEBAT SOBRE EL PHN .

Organitzeu-vos PER GRUPS en els diferents col.lectius o agents implicats en el Pla Hidrològic Nacional (PHN) : Govern, partits de l’oposició, grups ecologistes, agricultors de les conques donants i de les receptores d’aigua, constructors d’infraestructures (empresaris), representants dels sectors turístics del litoral mediterrani , etc. Cada grup s’ha de documentar sobre els arguments que ha de defensar al debat i com ha de rebatre les possibles argumentacions o crítiques dels altres sectors. Un grup representarà un consell de científics i representants del món universitari , actuarà de moderador del debat i anotarà les conclusions o aspectes que defensa cada grup defensor o contrari al PHN.

Després del debat cada participant redactarà un informe basat en el aspectes següents:

Descripció de l’aigua com a recurs: característiques, distribució i utilització.

Argumentar les causes del “dèficit hídric” en part del territori d’Espanya.

Esmentar diferents moments històrics en que s’hagin emprès iniciatives de regulació o planificació de l’aigua.

Resumir les característiques dels dos principals enfocs en relació a la planificació hidroloògica i argumentar en quina mesura el PHN participa de les dues postures, segons els partidaris del PHN i segons els seus crítics.

Esmentar les principals estratègies que s’haurien de prendre en consideració per fer un ús sostenible dels recursos hídrics continentals, tant des del punt de vista ecològic com econòmic i social.

.

Llençol : Percepció del paisatge :com a recurs i com a escenari de les activitats humanes.

La percepció del paisatge, com a recurs natural o com a espai viscut i escenari de les activitats humanes està en funció del context històric i cultural, l’estructura social i política i el model de desenvolupament econòmic de les societats.

Per als pobles indígenes , la Terra , el paisatge viscut on transcorre la seva vida, i té un significat religiós, i màgic. Els recursos que obtenen són considerats un regal del seu Déu Creador , que els alimenta , els protegeix i els ensenya . En paraules d’un aborigen :”La Terra no es pot donar, no es pot prendre. Pertanyem a ella .La nostra espiritualitat, la nostra cultura, la nostra vida , en depenen. “Molts pobles aborígens tenen la percepció que el cel, les muntanyes, els rius, els animals i plantes i les persones formen un tot inseparable que es manté en equilibri sagrat i no es poden trencar aquestes lleis que estan gravades en la memòria i l’experiència col.lectiva del poble.

19

Per les grans companyies multinacionals que exploten els boscos o les riqueses minerals dels escassos paisatges naturals que resten al Planeta , aquestes zones de la Terra són considerades una font de riquesa econòmica , que cal explotar i utilitzar, per l’obtenció de beneficis.

Expliqueu les dues percepcions del paisatge com a recurs i com a espai viscut del text anterior. Indiqueu almenys dos exemples de canvi en la percepció d’un recurs al llarg de la història en les societats tecnològiques desenvolupades .

Descriviu dos exemples de tipus de paisatge que es pot desenvolupar en funció de les dues visions contraposades del paisatge. Busqueu imatges que il.lustrin la descripció.

Esmenteu almenys tres països on actualment es pugui produir el conflicte d’interessos que s’esmenta al text i argumenteu l’elecció.

Definiu el concepte de paisatge i de recurs i argumenteu com pot evolucionar el paisatge i el concepte de recurs al llarg del temps i a diferents societats.

20

Elaboració pròpia a partir dels articles apareguts a LA VANGUARDIA .TEMA DE DEBATE: ¿Qué hacemos con el

paisaje?: de JAUME BUSQUETS: Un futuro para la diversidad paisajística i JOAN NOGUÉ

Réquiem por el paisaje 17/11/2002

En les darreres dècades Europa, Espanya i Catalunya han augmentat la xarxa d’espais naturals protegits. Aquest fet constitueix una garantia per l’equilibri ecològic i el manteniment de la biodiversitat .La urbanització experimentada en el vell continent al llarg dels darrers 50 anys, ha produït un canvi en la percepció dels paisatges naturals: aquests han esdevingut un recurs molt preuat per la bellesa i l’equilibri que transmeten a un gran nombre de visitants i turistes. Alhora l’ordenació i gestió sostenible d’aquest recurs ( turisme verd o ecològic) proporciona mitjans de vida i benestar a un sector de població que en temps passats havia ocupat aquests paisatges ,abans marginals i sense interès econòmic.

D’altra banda la revalorització de paisatges urbans (ciutat històrica)o industrials (vells vapors) ha afavorit la rehabilitació d’antics paisatges degradats que avui constitueixen paisatges urbans de gran qualitat i aporten recursos culturals i turístics.

Però si ens referim als paisatges de la qüotidianitat , els que formen part de l’escenari diari viscut per la major part de les persones, han esdevingut paisatges cada cop més banals i estandaritzats: s’està posant en perill la diversitat dels paisatges que són part del patrimoni col.lectiu.

La major part dels paisatges rurals i els suburbans són els que han patit una degradació més intensa i on es fa més urgent actuar. Als canvis experimentats per l’evolució cap a una agricultura industrial, cal afegir els impactes produïts per la urbanització difusa : dispersió d’urbanitzacions, polígons industrials, àrees comercials, parcs d’oci... que han originat uns paisatges, generalment de poca qüalitat o de cartró–pedra.

La crisi dels paisatges no es un problema només d’estètica, sino que reflecteix el grau d’harmonia o el desequilibri en les relacions de la societat amb el seu medi. Des d’aquest punt de vista la degradació dels paisatges no es pot desvincular de la sobreexplotació a que està sotmès el paisatge i el territori i la crisi ecològica global que s’agreuja en els inicis del segle XXI.

La Convenció Europea del Paisatge (any 2000), va ser una iniciativa del Consell d’Europa que naixia amb l’objectiu de canviar la tendència a la degradació i uniformització del paisatges qüotidians dels europeus. Es pretén dotar al paisatge de entitat jurídica i obtenir dels estats signants el compromís en la protecció , gestió i la planificació dels paisatges per preservar els aspectes culturals, ecològics, mediambientals i socials que proporcionen els paisatges.

La convenció considera el paisatge com element essencial del benestar individual i social , important en la qualitat de vida de les poblacions, sigui en el medi rural o urbà, en territoris degradats o en els de qualitat i en espais singulars com qüotidians.Catalunya no és una excepció en la tendència dominant cap a la degradació que afecta als paisatges europeus. El creixement urbà descontrolat i el “neodesarrollismo” de les darreres dècades ha agreujat algunes de les tendències. Per aquest motiu s’imposa la necessitat d’ un canvi de mentalitat en la percepció dels paisatges quotidians si pretenem assegurar un futur amb una diversitat de paisatges que millori el nostre benestar i que enriqueixi patrimoni comú . El Parlament de Catalunya va ser un dels primers a Europa en adherir-se a la Convenció Europea del Paisatge, i ha pres iniciatives legislatives per materialitzar la implementació de las directrius de la Convenció al nostre país.

Resumiu les idees principals del text .Raoneu si el paisatge es pot considerar un recurs i si aquesta percepció ha estat sempre igual en el temps i les diverses societats.

Classifiqueu els diferents tipus de paisatges que s’esmenten al text segons el grau d’antropització i artificialització tot argumentant l’elecció.

21

Redacteu un breu resum sobre les causes i conseqüències principals de la degradació dels paisatges tot citant exemples a escala europea, d’Espanya o Catalunya.

Exposeu per escrit alguna iniciativa de gestió, planificació o protecció dels paisatges per part del govern català ( principis en que es basa, objectius... i actuacions) i citeu exemples d’espais protegits.

Per grups trieu una figura de protecció d’espais naturals , i un exemple d’espai protegit, a nivell de Catalunya, Espanya o Europa i elaboreu un mural on es resumeixin:

Localització i descripció de la xarxa de protecció, i de l’ecosistema o paisatge protegit que heu escollit (medi físic, fauna i vegetació, grau d’humanització, etc)

Normativa de protecció i objectius que es pretenen amb la protecció.

Exposar quins beneficis mediambientals, socials, culturals aporta la protecció del

paisatge estudiat i quins criteris de sostenibilitat es tenen en compte en la seva gestió.

La informació la podeu obtenir a través d’Internet i a través del treball de camp si podeu fer la visita a un espai protegit proper a la vostra localitat.

22