CHATEAUBRIAND

ATALATRADUCCIÓ DE MANUEL DE MONTOLIU

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «~.'AVENÇ})

19°9

PROLEG

L A França posseía abans en l'America sep­tentrional un vast imperi, que s'extenia

desde'¡ Llaurador fins a les Florides, i desdeles costes de J'Atlantic fins als llacs més apar·tats de l'alt Canadà.

Quatre grans rius, que neixen en les ma­teixes montanyes, dividien aquestes regionsimmenses: el riu Sant Llorenç, que va a mo­rir a l'est, en el golf del mateix nom j el riude l'oest, que porta les seves aigues a marsdesconegudes; el riu Borbó, que's precipita delmig-dia al nord en la badia de Hudson; i elMescacebé l , que va del nord al mig.dia finsal golf de Mexic.

Aquest ultim riu. en un curs de més demil llegües, rega una delitosa encontrada queels habitants dels Estats Units nomenen el

I) Veritable nom del Mississipt

6 Chateaubriand

Nou Edem i a: la qual els franceSos hanposat el dolç nom de L1uisiana. Mil altresrius, tributaris del Mescacebé, el Missurí,.l'IJlinois, l'Akanza, rahio, el Wabache, elTenase, l'assaonin amb llur Hbt i la fertili~

sen amb llurs aigues. Després que' ls aiguatshivernals han inflat tots aquests rius; desprésque les tempestats han abatut llegions senee·res de boscos. els arbres desarrelats se congriena les dèus. Ben aviat el llot els cimenta, leslianes els encadenen, i les píaoles, arrelant·hiper totes bandes, aea ben de consol ¡dar aq uestesdespulles. Arrocegats per les ones escumoses,davallen al Mescacehé. El riu se'ls fa seus, elsempeny cap al golf mexicà, els ajeu sobre bancsde sorra, i d'aquesta manera multiplica'¡ nom­bre de les seves desembocadures. A inter­vals aixeca la seva veu passant per sota lesmontanyes i escampa les seves aigues abun­doses a l'entorn de les columnades de boscosi de les piramides de les tombes indianes: esel Nil dels deserts. Més la gracia va sempreunida a la magnificencia en les escenes de laNatura: mentre la corrent del mig arrocegavers la mar els esquelets dels pins i de les alsi­nes, se veuen sobre les dugues corrents late­rals avançar, al llarg de les ribes, illes flotantsde pistia i de nenufars, les quals roses groguesse drecen com petits tendellons. Serps verdes,agrons blaus, flamencs roses i joves cocodrilss'embarquen, passatgers damunt d'aquestsvaixells de flors; i la colonia, desplegant al

Atala•

7

\

vent els seus vels d'or, se'n va a fondejar;endormida, en algun estany apartat del riu.

Les dugues ribes del Mescacebé presên·ten ¡'espectacle més extraordinari. A la voraoccidental les savanes se de.spleguen al llunydel lluny de l'horitzó; llurs ones de verdor j

tot allunyant-se, semblen pujar fins a la blavordel cel, ant s'esvaeixen. En aquestes praderessense fiteS se veuen vagar a l'atzar remats detres o quatre mil brufols selvatges. Algunavegada un bisont carregat d'anys, fenent lesones, ve a ajeure-s, entremig d'altes herbes,en una illa de) Mescacebé. Amb el seu frontornat de dugues corbes banyes, amb la sevabarba vella i fangosa, el pendreu pel déu delriu, que llença una ullada satisfeta sobre lagrandesa de ses ones i Ja selvatge abundor deses ri bes.

Tal es l'escena que ofereix la vora occiden­tal. Completament diferent es la de la vora opo­sada, i forma amb la primera un admirable con·trast. Sospesos sobre la corrent de les aigues,apilats sobre les roques i les montanyes J escam­pats per les valls, arbres de tot,es les formes,Aetots els colors, de tots els perfums, se barregen,creixen plegats, s'enlairen fins a alçaries quefadiguen la mirada. La vinya selvatge, les big­nonies, els coloquints, s'entortolliguen al peud'aquests arbres, s'enfilen al cap~d'amunt deles branques, salten de l'erable al tulipà, deltulipà a l'alceu, formant mil grutes, mil vol.tes, mil portics. Sovint esgarriades d'arbre

8•

Chateaubriand

a arbre, aquestes lianes atravessen un braç deriu sobre'¡ qual formen ponts de flors. Delfons d'aquest dosser Ja magnalia eleva"¡ seucos immobil, rumbejant les seves amples rosesblanques, domina tot el bosc i no té altre rivalque la palmera,' que gronxa lleugeramentaprop d'ell els seus ventalls de verdor.

Una multitut de besties posades en aquestssojorns per la mà del Creador, hi vessen l'encísi la vida. A ¡'altra banda de les avingudes s'ovi­ren els óssos embriacs de raims, que's gron~

xen sobre les branques dels olms; els caribusque's banyen en un llac; els esquirols negresjugant en l'espessor dels fullatges; els aucellsburletes; les colomes de Virginia, de la gruixa­ria d'un passarell, baixen sobre la molça verme­llenca de maduixes; les cotorres verdes de capgroc; els pic·verts emporprats; els cardenalsde foc s'enfilen donant toms fins al cim delsxiprers; els colibrins brillen damunt el gessamíde les Florides, i els serpents aucellaires xiulensospesos als pabellons dels boscos, gronxant-secom enredaderes.

,Si a les savanes de l'altra banda del riu totes silenci i repòs, aquí, al contrari, es movi­ment i remor: cops de béc damunt el troncdels arbres; fressa de besties que caminen,pasturen o trenquen entre llurs dents elspinyols dels fruits; murmuri d'ones, feblesgemecs, sords miolamems, dolços parrupeigs,omplen aquests deserts d'una dolça i selvatgearmonia. Més quan un alè de ventijol ve a

I

A tala 9

animar aquestes solituts, a gronxar aquestscossos flotants. a confondre aqUestes masses deblanc, d'atzur, de verd, de rosa, a barrejar totsels colors, a reunir tots els murmuris, llavorssurten tals brugits del fons dels boscos, passentals coses per davant dels ulls, que en va pro~

varia jo de descriure~lesan els que no han vistmai aquests camps primitius de la natura.

Després del descobriment del Mescacebépel P. Marquette i l'infortunat La Salle, elsprimers francesos que van establir-se al Bilovii a la Nova Orleans feren aliança amb els Nat­chez, nació indiana, el poder de la qual eratemible en aquestes encontrades. Baralles igelosies ensagnaren més tard la terra de l'hospi­talitat. Hi havia entre aquests selvatges un vellnomenat Chactas, que per la seva vellesa, laseva bondat i la seva cien cia de les coses delmón era-I patriarca i l'amor dels deserts. Comtots els homes, havia comprat la virtut amb ladissort. No solament els boscos del Nou Mónforen testimonis dels seus infortunis, sinó quetambé,va dur-los fins a les ribes de la França.Pres en les galeres de Marsella per una crudelinjusticia', tornat a la seva llibertat, presentata Lluís XIV, havia conversat amb els granshomes d'aquest segle i assistit a les festes deVersalles, a les tragedies de Racine, als ser­mons de Bossuet, en una paraula, el selvatgehavia vist la societat al seu punt més elevatd'esplendor.

Ja feia alguns anys que, havent tornat a la

10 Chateaubriand

seva patria, Chactas gaudia de repòs. Ambtot i això, el eelli venia encara ben car aquestfavor: el vell s'havia tornat cego. Una donzellal'acompanyava per les comes del Mescacebé,com Antigana guiava'ls passos d'CEdip alCither6, o com Malvina conduia de la màOssià per les roques de Monven.

Malgrat les innombrables injusticies queChactas havia sofert de la part dels francesos,els estimava. Se recordava sempre de Fenelon,del qual havia estat l'hoste, ¡desitjava poderfer algun favor als compatricis d'aquest homevirtuós. Se li presentà una ocasió favorable.En 1725 un francès nomenat Renat, arroce~

gat per les passions i els infortunis, va arribarala LIuisiana. Remontà'¡ Mescacebé fins alsNatchez, i demanà ser admès com guerrer enaquesta nació. Chactas, havent-lo interrogat, iveient-lo ferm en aquesta resolució, l'adoptàcom fill i li donà per esposa una india nome­nada Celuta. Poc temps després del casament,els selvatges van preparar· se per la caça delcastor.

Chactas. malgrat esser cego, es escullit pelconsell dels sachems 1 per manar l'expedició,a causa del respecte que les tribus indianes litenien.

Les pregaries i els dejunis comencen; elsjoglars interpreten els somnis; se consulten els

1) Velis o consellers.

Atala

tnanÍtús; se fan sacrificis de petun; se cremen·fils de llengua d'orignal j s'examina si espeter­neguen a la flama a fi de descobrir la voluntatdels genis; a la fi ve la marxa després d'havermenjat el goç sagrat. Renat es de l'expedició.Amb l'ajuda de les contra-corrents les piragüesremunten el Mescacebé i entren en el llit del'úhio. Es a la tardor. Els magnifics desertsde Kentucky se despleguen als ulls extranyatsdel jove francès. Una nit, al clar de lluna,mentres tots els Natchez dormen al fons dellurs piragües i mentres la flota indiana, alçantses veles de pells de besties, avança empesaper un lleuger embat. Renat, sol amb Chactas,li demana l'historia de les seves aventures. Elvell consent a satisfer-lo, i, assegut amb ell ala popa de la piragua, comença amb aquestesparaules:

ry ..-.-. w r.-w f CY ) •~~.-.-.-.-~'. . . . . . . .

L'HISTORIA

ELS CAÇADORS

«Es un destí extrany, fill meu estimat,aquell que' ns-reuní. En tu veig l'home civili·sat que s'es fet selvatge: tlJ veus en mi l'homeselvatge que' I Gran Esprit (ignoro per quinaraó) ha volgut civilisar. Havent entrat l'un- i¡'altre al carni de la vida pels dos- extremsoposats, tu has vingut a reposar-te al meulloc, i jo he anat a asseure-m en el teu, Així,doncs, haurem tingut de les coses un punt devista totalment diferent. ¿Qui, entre tu o jo,haurà guanyat ° perdut més en aquest cambide posició? Això ho saben els genis, el menossavi dels quals té més capacitat que tots elshomes plegats.

»A la proxima lluna de flors! farà set

I) Mes de MaiS.

AtaJa '3

vegades dèu neus, i tres neus més·, que lameva mare va posar-me al món en les voresdel Mescacebé. Ells Espanyols feia poc s'erenestablerts en la badia de Pensacola. però nohi havia cap blanc que habités encara la Llui­siana. Tot just comptava disset caigudes defulla llavors que vaig partir am.b el meu pare,el guerrer Outalissa, contra'ls Muscogulges,nació poderosa de Les Florides. Ens juntàremamb els Espanyols aliats nostres, i el combattingué lloc sobre una de les branques de laMaubila. Arestrovi 11 i els manitus nO'ns forenpropicis. Els enemics triomfaren; el meu pareva perdre la vida; vaig ser ferit dugues vega­des defensant-lo. Oh t Per què no vaig poderbaixar llavors al pals de les ànimes?3 Hauriaevitat les desgracies que m'esperaven sobre laterra. Els esprits ho disposaven altrament:vaig esser arrocegat pels fugitius a SantAgustí.

»En 'aquesta ciutat novament bastida pelsEspanyols, corria'l perill d'esser emportat capa les mines de Mexic, quan un vell castellànomenat López, apiedat de la meva poca edati de la meva senzillesa, m'oferI un asil i vapresentar-me a 'una germana seva amb la qualvivia, sense esposa. -

»Tots dos van demostrar·me·ls sentiments

I) Neus per anys. 7.3 anys.2\ Déu de la guerra ..3) Els inferns.

14 Chateaubriand

més delicats. Van educar-me amb molta soli·citut, van donar-me tota classe de mestres.Però, després d'haver passat trenta llunes aSant Agusti, m'avorria la vida de ciutat,me desmillorava per moments: adés romaniaimmobil durant hores i hores contemplantels boscos llunyans, adés me trobaven asseguta la VOfa d'un riu, que mirava córrer tris­tament. M'imaginava'ls boscos a través delsquals aquelles aigues havien passat, i la mevaànima s'abandonava tota a la solitut.

»No podent resistir més el desig de tornaral desert, un matí vaig presentar-me an enLópez, vestit amb la meva roba de selvatge,tenint a una mà'l arc i les fletxes i a l'al·tra 'ls meus vestits europeus. Els vaig tor­nar al meu generós protector, als peus delqual vaig caure plorant torrents de ¡¡agrimes.Vaig donar-me noms odiosos, vaig acusar-med'ingratitut. «-Però, en fi,-vaig dir-li, -ohpare meu!, ho veus tu mateix: me móra si noreprenc la vida d'indià.»

»En López, tot sorprès, volia apartar-mede Ja meva decisió. M'exposà'ls perills queanava a passar, a riscos de caure novamenten les mans dels Muscogulges. Però, veientque estava resolt a tot, esclatant en plors, i es­trenyent-me en els seus braços;« - Vés, - vadir-me,-infant de la natural Reprèn aquestaindependencia de l'home de la qual en l.ópezno'( vol privar. Si jo fos més jove, t'acompanya­ria al desert, ant tinc també dolçm¡ records, i·t

Atala 15

tornaria als braços de la teva mare. Quan serasen els teus boscos, pensa alguna vegada enaquest vell espanyol que va donar-te hospitali­tat, i recorda, per inclinar-te a l'amor d.elsteus semblants, que la primera experienciaque has fet del cor humà li ha estat totalmentfavorable». En López va acabar amb una 'pre­garia al Déu dels cristians, el qual culte haviarefusat d'abraçar, i varem separar-nos, ploranttots dos.

»No vaig trigar a rebre'l castic per la mevaingratitut. La meva poca experiencia va esgar­riar-me pels boscos, i vaig esser pres per unapartida de Muscogulges i de Siminoles, comen López m'ho havia predit. Vaig esser rego­negut com Natchez pel meu vestit i les plotn,esque ornaven el meu cap. Van encadenar·me,però lleugerament, donada la meva joventut.Sinaghan, el capdill de l'estol, va voler saberel meu nom. Vaig respondre:«-Me dic Chac­tas, fill d'Outalissi, fill de Miscon, que vanllevar més de cent cabelleres als heroes mus­cogulges». Simaghan va dir-me: «-Chactas,fill d'Outalissi, fill de Miscon, alegra-t: scrascremat a la gran ciutat». Jo vaig respondre:«- Molt bé». I vaig entonar el meu cant demort.

»Tot i essent presoner, no podia, durant elsprimers dies, privar-me d'admirar els meusenemics. El Muscogulge, i sobre tot el seualiat el Simino\, respira l'alegria, l'amor, lasatisfacció. El seu caminar es lleuger, el seu

Chateaubriand

aculliment obert i serè, Parla molt i amb vo·lubilitat, la seva llengua es armoniosa i suau.Ni l'edat arriba a despullar als sachems d'a­questa simplicitat joiosa: com els vells aucellsdels nostres boscos, encara barregen llurs ve­lles cançons als aires novells de llur niçaga.

»Les dònes que acompanyaven l'expediciódemostraven per la meva joventut una tendrapietat i una curiositat amable. Me demanavenper la meva mare, pels primers dies de lameva vida; volien saber si sospenien el meubreçol de molça a les branques florides delserables; si'ls ventijols m'hi gronxaven alcostat dels nius dels au cells. Desseguida'mfeien mil altres preguntes sobre l'estat delmeu cos: me demanaven si havia vist unacabreta blanca en els meus somnis, i s¡'¡sarbres de la vall secreta m'havien aconsellatd'estimar. Contestava amb ingenuitat a lesmares, a les noies i a les esposes dels homes.10'ls deia: «-Vosaltres sou les gracies del dia,i la nit vos estima com la rosada. L'home surtde la vostra sina per penjar-se a la vostramamella i a la vostra boca; vosaltres sabeu pa­raules magiques que endormisquen totes lespenes. Heus-aquí això que m'ha dit aquellaque va posar-me al món i que mai més metornarà a veure. Va dir-me també que les ver­ges eren flors misterioses que's troben en elsllocs solitaris». Aquestes lloances eren agra­doses a les dònes; me feien tota mena de dons;me portaven crema de nous, sucre d'erable,

A tala 17

sagamita l, pernils d'ós, pells de castor, petxinesper guarnir~me i molces pel meu jaç. Canta~

ven, reien amb mi, i després se posaven aplorar pensant que seria cremat. '

»Unanitque'ls Muscogulges havien insta­lat llur camp a la vora d'un bosc, jo estavasegut vora del foc de la guerra, amb el caça­dor que'm guardava. De sobte vaig sentir lafressa d'un vestit damunt l'herba i una dònamig velada vingué a seure-s al meu costat. Lesllagrimes li lliscaven sota'ls seus parpre-sj a laclaror del foc, una petita creu d'or brillavadamunt del seu pit, Ella era ben hermos&jen el seu semblant s'hi descobria un no séquè de virtuós i d'apassionat, que atreia irre­sistiblement. Reunia aD això'ls més dolçosencants: una extremada sensibilitat, amb unamelancolia profonda, brillava en ses mirades;el seu somrís era celestial.

»Vaig creure que era la Verge dels darrersamors, aquesta verge que envien al presonerde la guerra per encantar la seva tomba. Ambaquesta persuasió vaig dir~li barbotejant, i ambun torbament que, no obstant, no venia pas dela por d'esser cremat: «- Verge, vós sou dignedels primers amors, i no sou pas feta pels dar~

rers, El glatir d'un cor que ben aviat deixaràde bategar respondria malament al glatir delvostre. Com ullir la mQrt a la vida? Vós me

I) Especie de pasta de moresc.

2

18 Chateaubriand

farieu anyocar massa ¡'existencia. Que un altresiga més feliç que jo, i que llargues abraçadesuneixin la liana i el roure.

»La donzella va dir-me llavors: «-Jo nosoc la Verge dels darrers amors. Ets cristià?»Vaig respondre que no havia traït els genis dela meva cabana. Al sentir aquestes paraulesl'india féu un moviment involuntari. Ellava dir-me: «- Es trist que solament sies unidolatra. La meva mare va fer-me cristiana.Me dic Atala, filla de Simaghan dels braçaletsd'or, i capd¡ll dels guerrers d'aquest poble.Ens en anem a Apalachucla, ant tu seras cre­mat». Dient aquestes paraules, Atala s'aixecai s'allunya.»

Aquí Chactas se va veure precisat a inter­rompre la seva historia. Una on.1da de recordsinvadí'l seu esperit; els seus ulls apagats inon­daren de llagrimes les seves galtes marcides;tals dugues fonts amagades en la profonda nitde la terra se revelen per les aigues que deixenfiltrar entre les roques.

«Oh fill meu! - continuà a la fi. - Ja veusque Chactas no es gaire sofert, malgrat la sevanomenada de virtut. Ai, fill estimat, heus~

aquí un home que ja no hi pot veure, i encarapot plorar! Alguns dies passaren. La filla delsach.em tornava cada vespre per conversar arn bmi. El sòn havia fugit dels meus ulls, i Atalarestava en el meu cor com el record de la casadels meus pares.

»Als disset dies de caminar, al temps que

Atala

¡'etimer surt de (es aigues, entràrem a la gransavana Alachna. Està voltada de turons quefugint els uns darrera 'Is altres, sostenen, ele­vant-se fins als nu vols, boscos plens de copal­meS, de llimoners, de magnolies i d'alsines.El capdill llençà -I crit d'arribada, i la caravanaacampà al peu de les colines. Me deixaren aalguna distancia, a la vora d'un d'aquests pousnaturals tant famosos en Les Florides. Estavalligat al peu d'un arbre; un guerrer vigilavasenS treva a la vora meu. Havia passat algunsmoments en aquest lloc, quan Atala apareguésota'ls liquidam bars de la font.

»«-Caçador, - va dir a l'herÇle musca­gulge, -si vols empaitar el cervo, jo guardll­ré-I presoner.-EI guerrer fa un bot d'alegriasentint aquesta paraula de la fina del capdill,arrenca a córrer desde dalt del puig i porta 'lsseus passos vers la plana.

»Extranya contradicció del cor de l'homeiJo, que tant havia desitjat de dir el gran mis­teri an aquella que ja estimava tant com elsoC ara, torbat i confós, crec que més m'hauriaestimat esser llençat als cocodrils de la fontque trobar-me així sol amb Atala. La filla deldesert eslava t;:lmbé tant torbada com el seupresoner; guardavem un profon silenci; eisgenis de l'amor ens havien robat les paraules.A la fi Atala, fent un esforç, va parlar aixi:«-Guerrer: esteu lligat feblement: podeufacilment escapar». AI sentir aquestes paraules'l'ardiment tornà a la meva llengua. Jo vaig

20 Chateaubriand

respondre: «-Feblement lligat, oh clòoal».No vaig saber com acabar. Alala dubtà algunsmoments; després va dir: «-Fugiul~. I va des­lligar-me del tronc de l'arbre. Vaig agafar lacorda i la vaig tornar a la mà de la noia, for­çant els seus bells dits a cloure-s sobre la mevacadena. «-Repreneu-la I Repreneu-la I», vaigdir. «-Sou un insensat,-digué Alala amb­veu commoguda. - MalhauratJ No sabs queseras cremat? Què pretens? Ja sabs que soc lafilla d'un temut sachem?» «-Hi hagué untemps-vaig dir tot plorós-que també vaigesser ponat en una pell de castor a les espatllesd'una mare. El meu pare tenia també una her­mosa cabana, i els seus cervos bevien les aiguesde mil torrents; però ara visc errant, sensepatria. Quan no existiré més, cap amic posaràuna mica d'herba sobre"l meu cos per prote­gir-lo de les mosques. El cos d'un extrangermalhaurat no interessa a ningú.»

»Aquestes paraules van enternir Atala. Lesseves ilagrimes van caure en la font. «- Ah J-vaig dir ~mb vivacitat.-Si·¡ vostre cor par­lés com el meu! El desert no es lliure? Els bos­cos no tenen amagatalls ant poder amagar-nos?Calen, doncs, per esser feliços, tantes coses als­infants de les cabanes? Oh verge més bonicaque'l primer somni de l'espòs t Oh estimada!Gosa seguir els meus passos.» Tals foren lesmeves paraules. Atala va respondre~m ambuna veu dolça: «-Jove amic meu, vós haveuaprès el llenguatge dels blancs: es faci I d'en-

21

ganyar una india.» «Quèl-vaig dir.- V{¡5me dieu el vostre" jove amic? Ah I Un pobreesclau ... » «- Bé! - va dir ella abocant-sesobre meu. - Un pobre esclau ... » Vaig con­tinuar amb ardor: «-Que un besar li asse­guri la teva fe I». Atala escoltà la meva deman­da. Com un cabirol sem bla sospendre-s deles flors de les lianes roses t que agafa amb sallengua delicada en el single de la montanya,aixi vaig restar sospès als llavis de la mevaestimada.

»Ai, fill estimat, el dolor toca d'-llprop alplaer! Qui hauria pogut creure que-I momenten que Atala me donava Ja primera prova delseu amor, seria-¡ mateix en que ella destrui­ria les meves esperances? Cabells blancs delvell Chactas, quina fou la vostra sorpresallavors que la filla del sachem pronunciàaquestes paraules: «- Bell presoner, he ceditfollament al teu desig; però ant ens portaràaquesta passió? La meva religió"m separa de tuper sempre més. Oh mare meva I Qu~ has fet?».Atala callà de sobte i va retenir no sé quin fatalsecret" que anava a escapar dels seus llavis.Les seves paraules van infondre-m una grandesesperació. «-I bé I-vaig dir.-Jo seré tantcrudel com vós: no fugiré. Me veureu dins elcereol de foc, sentireu els gemecs de la mevacarn, i ser.eu plena de joia.» Atala va pen­dre-m les mans entre les seves. «-Pobre idola­tral-va dir.-Me fas realment compassiólVols que plori de tot cor? Quina pena que no

:

Chateaubriang

pugui fugir amb tu I Malhaurat ha sigut elventre de ta mare. Oh Atala 1 Per què no·tllences al cocodril de la font?»

»En aquest mateix moment els cocodrils,a la proximitat de la posta, començaven a fersentir II urs brams. Atala va dir·me: «-Deixemaquests llocs». Vaig portar la filla de Si maghanal peu de les montanyes que formaven illesde verdor, avançañt llurs promontoris en lasabana. Tot era tranquil i magnific al desert.La cigonya cridava sobre'] seu niu, als boscosressonaven el cant monotan de les guatlles, elxiulet dels papagais, els bramuls dels bisants iels renills dels cavalls siminolcs.

»La nostra passejada fou quasi muda. Jocaminava al costat d'Atala; ella tenia'l cap dela corda, que jo l'havia forçada de rependre.Algunes vegades ploravem, altres provavemde somriure. Una mirada tant aviat dirigidaal cel, tant'aviat llençada a terra, una orellaatenta al cant de l'aw::ell, un gest cap a laposta, una mà tendrament agafada, un pit avoltes palpitant, a voltes tranquil, els noms deChactas i d'Atala dolçament repetits pcr inter­vals ... Oh primera passejada de l'amor, calquc'] teu record siga ben poderós, ja quedesprés de tants anys de dissort encara agitesel cor del vell Chactas I

»Que'n són d'incomprensibles els mortalsagitats per les passionsl Jo acabava d'aban­donar el generós López, acabava d'exposar.mea tots els perills per esser lliure; en un instant

Ata"la >3

la mirada d'una dòna havia cambiat els meusgustos, les meves resolucions, els meus pensa­ments. Oblidant el meu país, Ja meva mare.la meva cabana i la mort horrorosa que m'es­perava, .m'havia tornat indiferent a tot allòque no fos Atala. Sense força per elevar-me ala raó de l'home, havia caigut d'un plegat enuna mena d'infancia; i, lluny de poder fe reper a sustreure-m als mals que m'esperaven,hauria tingut quasi necessitat que s'ocu pellsin de fer-me dormir o menjar.

»Fou, doncs, debades que, després de lesnostres excursions per la savana, Atala, caientals meus genolls, m'invités de nou a deixar-la.Jo vaig dir-li que tornaria sol al campament siella refusava tornar-me a lligar al peu del meuarbre. Ella va veure-s obligada a satisfer-me,esperant convence-m una altra vegada.

»L'endemà d'aquella jornada, que decidídel destí de la me-va vida, ens aturàrem enuna vall no gaire lluny de Cuscowille, capitalde Siminoles. Aquests indians, units als Mos­cogulges, formen entre el ls la con federació delsCreeks. La filla del país de les palmeres vavenir a trobar-me a mitja nit. Va c_onduir-mea un gran bosc de pins, i va renovar els seusprecs perquè m'escapés. Sense respondre-li,va reig pendre la seva mà en la meva, i vaigObligar aA aquella cabirola assedegada a anara perdre-s dins del bosc. La nit era deliciosa.El geni dels aires espolsava sa cabellera blava,embaumada de l'olor dels pins, i's respirava

24 Chateaubriand

la feble aroma d'ambre que exhalaven els cocodrils ajeguts sota 'Is tamarius dels rius. Lalluna brillava en mig d'un atzur sense macula,i sa llum grisa de perla coronava 'I cimindeterminat dels boscos. Cap sorolL se feiasentir, fòea de no s'é quina armonia llunyanaque regnava en el pregon de la selva: s'hauriadit que l'ànima de la solitut sospirava en total'amplitut del desert.

»Descobrfrem a travers dels arbres un joveque, amb una teia encesa a la mà, semblava'¡geni de la primavera recorrent els boscos peranimar Ja natura. Efa un amant que anava asaber la seva 50ft a la cabana de sa estimada.

»Si la verge apaga la fiama, es que acceptaels juraments; si ella's cobreix amb el vel seoseapagar·la, el rebutja com espòs.

»El guerrer, escorrent·se entre les ombres,cantava a mitja veu aquestes paraules:

"» «Avançaré'ls passos del dia sobre-I cim»de les ~nontanyes, per cercar la meva coloma»solitaria per entre'ls roures del bosc.

»o» He lligat al seu coll un collaret de por­»ceJanes. S'hi veuen tres grans vermells pel»meu amor, tres violetes pels meus temors,»tres blaus per les meves esperances_

»»Mila té-Is ulls d'hermini i la cabellera es»lleugera com un camp d'arroç j la seva boca»una petxina rosa guarnida de perles; els seus»pits són com dos cabridets sense taca, nats, al»mateix dia. d'una sola mnre.

»» Pugui Mila apagar aquesta flama! Pugui

Ata/a

»la seva boca vessar sobre meu una ombra» vol uptuosal Jo fen/lisaré'l seu sí. L'espera nça»de la patria penjarà de sa mamella feconda, i»jo fumaré la meva pipa de pau sobre'l breç»del meu fill.

»»Ahl Deixeu-me avançar els passos del»dia sobre' I cim de les mootanyes, pera cer­»car la meva coloma solitaria entre'ls roures»del bosc!»

»Aixi cantava aquell jove, els quals accentsponaren la torbació fins al fons de la mevaànima i varen fer trasmudar el rostre d'Atala.Les nostres mans unides fremiren l'una dinsl'altra, Però varem esser distrets d'aquestaescena per una altra no menos ,perillosa pernosal tres.

»Passàrem aprop d'una tomba d'un infant,que servia de limlt a dugues nacions, L'havienposada a la vora del carni, segons la costum, afi que le:. dònes joves, anant a la foot, po­guessin atraure a llur sina l'ànima de l'i¡!,'no·cent criatura i tornar·la a la patria. En aquestmoment s'hi oviraven esposes novelles que,desitjant les dolçors de la maternitat, prova­ven, mig obrint els seus ¡lavis, de recullir¡'ànima del petit infant que'ls semblava veurevagar sobre les flors. La veritable mare vavenir després a deixar una garba de moresc ide flors de lliri blanques damunt la tomba.Regà la terra amb la seva llet, s'assegué damuq.tl'herba humida i parlà al seu infant amb unaveu enternida:

Chateaubriand

»«-Per què,t ploro en el teu breç de terra,oh mon novell nat? Quan l'auceIlet se fa grancal que cerqui'l seu aliment, i troba pel desertmolts grans amagats. Al menos has desconegutels plors; al menos ton cor no ha estat exposata l'alè devorador dels homes. La poncellaque's mustiga dins del seu botó mor amb totsels seus perfums, com tu, oh fill meu l, ambtota la teva ignocencia. Feliços aquells quemoren al breçoll No han conegut sinó'ls petonsi els somriures d'una mare I»

»Subjugats ja pel nostre propi cor, enssentírem retuts per aquestes imatges d'amor ide maternitat, que semblaven perseguir-nos enaquelles so[ituts encantades. Vaig emponar­me Atala en els meus braços al fons del bosc,i vaig dir-li coses que inutilment cercaria avuien els meus llavis: el vent del mig-jorn, esti­mat fill meu, perd la seva escalfor passant sobremontanyes de glaç. Els records de l'amor enel cor d'un vell són com els focs del dia refle­xals per l'esfera apacible de la lluna, llavorsque'l sol ha anat a la posta i que" silencis'extén sobre les barraques dels selvatges,

»Qui podia salvar a Atala? Qui podia pri­var-la de sucumbir a la natura? Re més queun miracle, sens dubte; i aquest miracle vacomplir-se, La filla de Sinagham va recórreral Déu dels cristians: se precipità a terra ipronuncià una oració fervorosa, dirigida a samare i a la reina de les verges_ Es desde aquestmoment, oh René l, que he concebut una

Atala

meravellosa idea d'aquesta religió que, en elsboscos, al mig de totes les privacions de lavida, pot omplir de mil dons els infortunats;d'aquesta religió que, oposant el seu poder altorrent de les passions, se basta ella sola pervence-les quan tot les afavoreix: el misteri delsboscos, l'absencia dels homes, la fidelitat deles ombres. Oh J l com me sembla divina lasenzilla selvatge, l'ignorant Atala, que, degenolls davant d'un vell pi caigut, com si fosal peu d'un altar, endreçava al seu Déu pre­garies per un amant idolatra I Els seus ullsaixecats a l'astre de la nit, la seva cara brillantde Ilagrimes de pietat i d'amor, eren d'unabellesa immortal. Moltes vegades me semblàque anés a empendre la volada cap al cel;mottes vegades m'imaginava veure davallarentre'ls raigs de la lluna i sentir entre lesbranques dels arbres aquests genis que'l Déudels cristians envia als ermitans de les monta­nyes quan ha resolt cridar-los an Ell. Jo vaigentristir-me, car temia que Atala no hagués depassar sinó uns pocs moments més sobre laterra,

»Amb tot, ella vessà tantes llagrimes, semostrà tant malhaurada, que jo estava quasi apunt d'allunyar-me, quan de sobte'l crit demort ressona a la selva. Quatre homes armatsse llencen sobre mi: ha viem estat descoberts; elcapdill havia donat l'ordre de perseguir-nos.

»Atala, que semblava una regina per lamajestat del seu caminar, desdenyà de parlar

• Chateaubriand

an aquells guerrers. Els envià una mirada or­gullosa i va anar a trobar Simaghan.

»No va poder conseguir re. Feren doblarels meus guardians, multiplicaren les mevescadenes, s'allunyà de mi a la meva estimada.Passen cinc nits i· vesllumem Apalachucla,situada a la vora del riu Chata-Uche. Llavorsme coronen de flors, me pinten la cara deblau i vermelló, me pengen perl~s al nas i ales orelles j'm posen a la mà un chichikué 1•

»Guarnit així per al sacrifici, faig l'entradaen Apalachucla voltat dels crits de la multi·tul. Estava perdut, quan tot d'una se sent elsò d'un caragol, i el mico, o el princep de latribu, dóna ordres de reunir-se.

»Ja sabs, fi1l meu, els torments que impo­sen els selvatges als presoners de guerra. Elsmissioners cristians, amb imminent perill dellur vida, i amb una caritat incansable, havienarribat en moltes tribus fins a fer substituir unesclavatge bastant suau als horrors de la fo­guera. Els Muscogulges no havien encara adop­tat aqueixa costum, més un partit nombróss'era declarat en favor seu. l era per resoldresobre aquesta important qüestió que'l micoconvocava els sachems. Me varen dur al llocde les deliberacions.

»No gaire lluny d'ApalachucJa s'aixecavasobre un montieul isolat el pabelló del consell.

1) Instrument de musica dels selvatges.

Atala

Tres cercles de columnes formaven l'elegantarquitectura d'aquella rotonda. Les columneseren de xiprer polit i esculpit; augmentavend'alçaria i de gruix i dismi'huien en nombre amida que s'acostaven al centre, senyalat ambun pilar unic. Del cim d'aquest pilar sor­tien peces d'escorça que, apoiant-se al cim deles altres columnes, cobrien el pabelló enforma de ventall.

»El Consell se reuneix. Cinquanta vells,amb capa de castor, s'arrengleren sobre unsgraons al ·davant de la porta del pabelló. Elgran capdill s'asseu al mig de tots, tenint a lamà la pipa de la pau mig tenyida en senyal deguerra. A mà dreta dels vells se coloquen cin­quanta clònes cobertes amb mantells de plomesde çjgne. Eis capdills, el tomahawk 1 a la mà,el plomall al cap, els braços i el pit tenyits desang, ocupen l'esquerra.

»AI peu de la columna central crema'l focdel Consell. El primer joglar, voltat dels vuitguardians del temple, vesüt de llargs habits iportant un duc dissecat sobre'l cap, vessa unraig d'oli de copalma sobre la flama i ofereixun sacrifici al Sol. Aquesta'triple renglera devells, de matrones i de guerrers; aquestssacerdots, aquests nuvoIs d'encens, aquest sa­crifici, tot contribueix a donar an aquest Con­sell un aspecte imposant.

1) La destral.

30 Chateaubriand

»Jo estava de peu, engrillonat, al mig de¡'assamblea. Acabat el sacrifici, el mico pren laparaula i exposa amb simplicitat ¡'afer objectedel Consell. Deixa anar un collar blau en migde Ja sala en testimoniatge del que acaba dedir.

»L1avors un sachem de la tribu de l'Aligas'aixeca i parla així:

»-Mon pare" mico. sachems, matrones,guerrers de les quatre tribus de ¡'Aliga, delCastor, del Serpent i de Ja Tortuga, no cam­biem per res les costums dels no5tres avis:cremem el presoner i no afeblim mai el nostrecoratge. Es dels blancs la costum que se usproposa; no pot ser sinó funesta. Doneu uncollar verOleU que contingui les meves parau­les. He dit.

»1 ell llença un collar vermell en mig del'assambla.

»U na matrona s'aixeca i diu:»-Oh mon pare l'Aliga, vós teniu l'astucia

d'una guineu i la calma prudent d'una tortuga.Jo vui polir amb vós la cadena de l'amistat iplantarem tots dos junts l'arbre de Ja pau.Però cambiem le's costums dels nostres avisen tot allò que continguin de funest. Tinguemesclaus que conrein els nostres camps i no sen­tim mai més els crits dels presoners que fantremir d'esglai les entranyes de les mares.He dit.

»Així com les ones de la mar esclatendurant la tempesta; així com a la tardor I~s

Ataia 3 1

fulles se"gues rodolen en ales del torb; alXtcom les canyes del Mescacebé se dobleguen ise redrecen en una sobtada inondaci6; aixicom un gran remat de cervos bramula al fonsde la boscuria, aixi mateix s'agitava j mormo~cava' I Consell. Sachems, guerrers, matronesparlen els uns després dels altres, o tots d'unplegat. Les passions se topen, les opinions sedivideixen, el Consell va a disoldre-s; però, ala fi, la costum antiga triomfa 'j'm condem M

nen a la foguera.»Una circumstancia vingué a retardar el

meu suplici: la Festa deis morts o el Festí deles ànimes era proxima a celebrar·se. Es cos­tum no fer morir cap captiu durant els diesconsagrats ao aquesta cerimonia. Van voltar­me d'una severa vigilancia, i sens dubte'lssachems allunyaren la filla de Simaghan, carno la vaig veure més,

»Mentrestant les nacions vetnes de mésde trescentes llegües a l'entorn arribavenen massa per celebrar el Festí de les ànimes.Bastiren una gran cabana en un lloc apartat.El dia senyalat, cada tribu desenterrà les des­pulles dels seus pares de llurs tombes respec~

lives i sospengueren les ossamentes per ordrei per families de les parets de la Sala comunadels avis. Els veDts (havia sobrevingut unatempestat), les boscuries, les catarates mugiena fbra, mentre' ls vells de les diverses nacionspactaven els tractats de pau i d'aliança sobreels òssos de llurs pares.

Chateaubriand

»Se celebren els jocs funeraris, els corsos,Ja bala, les tabes. Dugues donzelles provend'arrebaçar-se un branquilló de sa/zero Elsbotons de llurs pits vénen a tocar~se; llursmans giravolten sobre la vareta que elles aixe­quen per damunt. de llurs caps. Llurs peusnusos s'entrellacen, llurs boques se troben,llurs dolços alens se confonen; miren llursmares i's tornen vermelles: se les aplaudeix 1.

El joglà. invoca Michabon, el geni de les aigues.Conta les guerres de la gran Llebra contraMatchimanitú, el déu del mal. Evoca'l pri~

mer home i Atahensic, la primera dòna, llen­çats del cel per haver perdut l'ignocericia; laterra envermellida de sang fraternal; Juskekal'impiu immolant el just Tahuistsaron; eldiluvi esclatant a la veu del gran Esperit;Massú, l'unic salvat en la seva barca feta d'es~

corça d'arbre,i el corb enviat a descobrir laterra; evoca també la bella Endae, allunyadade la regió de les ànimes per les dolces can­çons del seu espòs.

»Després d'aquests jocs i d'aquests canticsse prepararen a donar als avis una eternalsepultura.

»A una de les vores del riu Chatauche hihavia una figuera selvatge, que'l culte deispobles havia divinisat. Les donzelles teniencostum de rentar llur roba d'escorça en aquest

1) La rojor es sensible en les donzelles selvatge5

A tala 33

• indret i d'extendre-Ia al buf del desert a lesbranques de! vell arbre. Havien oben allí unaimmensa tomba. Surten de la sala funerariatot cantant l'himne de la mort, portant cadafamilia algunes despulles sagrades. Arriben a latomba, hi dipositen relíquies, les hi van dei­xant per capes, separant-les per medI de pellsd'ós i de castor; aixequen sobre la tomba unpujalet, i al cim hi planten l'Arbredeispiors ide la sòn.

»Planyem els homes, fill estimatl Aquestsindians mateixos, les quals costums són tantpiedoses, aquestes mateixes clònes quem'havien demostrat un interès tant viu, arademanaven a grans crits el meu suplici, ¡nacions senceres retardaven llur partença pera tenir el plaer de veure un home jove sofrinttorments espantables.

»En una vall, cap al nord, a una certadistancia de la gran vila, hi havia un bosc dexi prers i d'abets, nomen at el Bosc de Sang. S'hianava entre les runes d'un d'aquests monu­ments d'origen desconegut i que són obrad'algun poble al present ignorat. Al migd'aquest bosc s'extenia un espai de sOlTa antse sacrificaven els presoners de gu::rra. M'hiconduiren en triomf. Ho preparen tot per almeu sacrifici: planten el pilar d'Areskoni; pins,óms, xiprers cauen als cops de la destral;s'aixeca la foguera; els espectadors construei­xen amfiteatres amb branques i troncs d'ar­bres. Cadascú s'inventa un suplici: l'un pro~

3

34 Chateaubriand

posa que m'arrenquin la pell del crani, l'altreque'ffi cremin els ulls amb teies ardentes. Jocomenço la meva cançó de mort:

»«Jo no tinc cap 'por dels tormentsj soc»val.ent, oh Muscogulges I Jo us desafio; jo us»menyspreo més, que si fossi u dònes. Mon»pare Outalissa, fill de Miscú, ha begut al crani»dels vostres més famosos guerrers; no arri­»bareu a treure un sol sospir del meu COf.»

»Provocat per la meva cançó, un guerrerm'atravessà'j braç amb una sageta. Jo vaigdir: -Germà, moltes gracies.

»Malgrat l'activitat dels butxins, els prepa­ratius del suplici no van poder-se enllestirabans de Ja posta del sol. Fou consultat elJoglar, el qual manà que no torbessin els genisde les ombres, i la meva mort fou encara apla·çada fins a l'endemà. Però, amb l'impacienciade fruir de l'espectacle i per a ser més a punt atrenc de dia, êls indians van restar tots al Boscde Sang. Van encendre grans focs i van cele·brar festins i dances.

»Amb això, a mi m'havien extès d'espat­lles. Lligades a estaques clavades en terra,van voltar-me de cordes el coll, els peus i elsbraços. Sobre aquestes cordes jeien algunsguerrers, talment que jo na podia fer el méspetit moviment sense que aquells ne fossinadvertits. La nit avança; els cants i les dancesminven gradualment; els focs no llencen mésque una resplendor rogenca, entre la qual seveuen passar les ombres d'alguns selvatges;

A tala

tot dorm j a mida que la fressa dels homess'afebleix, la femar del desert augmenta i algarbugi de les veus segueixen els planys delvent de la selva.

»Era l'hora en que l'iodia jova que acabade ser mare se desperta de sobte al mig de lanit, car ha cregut sentir els crits del seu primernat, que li demana' I dolç aliment. Els ullsclavats al cel, ont la lluna creixent flotavaentre-ls nuvols, jo reflexionava sobre'l meudestí. Atala'm semblava un monstre d'ingra­titut: abandonar-me al moment del suplici I Joque m'havia entregat a les flames abans queabandonar-IaI l, amb tot, jo sentia que l'esti·mava sempre i que moriria joiós per ella.

»Hi ha en els goigs suprems un agullóque'ns desvetlla, com per advertir-nos queaprofitem aquell moment tant breu; en elssuprems dolors, al contrari, un no sé què depesant ens condorm: els ulls, fadigats de plorar,volen, naturalment, cloure-s, i així Ja bondatde la Providencia's manifesta fins en elsnostres infortunis. Jo vaig cedir, malgrat elsmeus esforços, aD aquest sòn pesant de quegaudeixen algun cop els miserables. Somnia·va que'm treien les cadenes; m'imaginavasentir aquest interior refrigeri 'que s'experi­menta quan, després d'haver estat fortamentlligat, una mà compassiva desfà' ls nostreslligams.

»Aquesta sensació devingué tant vivaque'm féu obrir els ulls_ A ladarorde la lluna,

36 Chateaubriand

que sortia entre dos nuvals, vaig entreveureuna gran figura blanca abocada sobre meu iatenta a desfer silenciosament els meus lli4gams. Jo anava a llençar un crit, quan unamà, que vaig regonèixer a l'instant, va tapar­me la boca. Mancava no més una corda perdeslligar, però semblava impossible tallar-lasense tocar un guerrer que la cobria tota ambel seu cos. Ataia hi posa la mà ~ el guerrer migse desvetlla i se dreça en el seu lloc. Atalaroman immobil i el mira. L'indià creu veurel'Esperit de les Ruínes; se torna a ajeure,aclucant els ulls i tot invocant el sell j\lanitú.El nus ja es desfet. M'aixec'J; segueixo Ja mevalliberatr¡u, que m'allarga l'extrem d'un arc,tenint ella l'altre eXlrem. Però, quants perillsens volten! Tant aviat som a punt d'ensopegaramb selvatges adormits, com ens interroga uncentinella; i ¡Hala respon estrafent la v<!u. Sesenten crits d'infants i lladrucs de goços.Tantost ens trobem fòra del cercat funest,grans udolaments s'aixequen del fons de laselva. El campament se desperta, mil focss'encenen, per tots costats se veuen selvatgescorrent amb grans teies flamejants. Nosaltresprecipitem la nostra carrera.

»QiJan l'a'ba s'aixecà sobre'ls Apalaches jaerem molt lluny. Quina fou la meva felicitatquan vaig trobar-me un altre cop encara ambAtala, amb Atala la meva lIiberatriu, ambAtala que' s donava a mi per sempre! No vaigpoder di!" mot: caient de genolls, vaig dir a la

A tala 37

filla de Simaghao: «- Els homes són ben pocacosa; però quan els genis els visiten, 'llavorsno són absolutament res. Vós sou un geni, vósm'haveu visitat i no puc parlar davant vostre».Atala va allargar-me la mà amb un somrís.«-Es menester-va dir ella-que jo us se­gueixi, ja que 00 voleu fugir sense mi. Aquestanit he seduit el Joglar per medi de presents, heembriagat els vostres butxins amb l'essenciadel faCi, i he exposat la meva vida per vós, jaque vós haveu donat la vostra per mi. Sí, joveidoiatra,-afegi ella amb un accent que vaesglaiar-me; - el sacrifici serà reciproc.»

»Atala va donar-me les armes que haviatingut la previsió de portar; després va guarir­me la ferida. Aixugant-la amb una fulla de pa~

paia, la regava amb les seves llagrimes. «-Esun balsem -li deia jo - que tu vésses en lameva ferida.» «-- Temo més avjat que no sicometzines », va respondre ella. Esquinsà unvel del seu pit, féu amb ell un pegat i va po­sar-rne-I lligant-lo amb un rull dels seuscabells.

»L'embriaguesa,que dura molt temps entreels selvatges i que per ells es una mena de ma­laltia, els privà, séns dubte, de que' ns perse­guissin durant les primeres jornades_ Si desprésvan cercar-me, es probable que fos per la bandade ponent, persuadits de que hauriem intentat

1) L'aiguardent.

Chateaubriand

tornar al Mescacebé; però nosaltres haviememprès el nostre camí cap a l'estrella mobil I,

prenent per guia la molça del tronc delsarbres.

»No vam trigar gaire a adonar·nos quehaviem guanyat ben poca cosa amb la mevallibertat. El desert desplegava llavors al davantnostre les seves solituts infinides. Sense capexperiencia de la vida dels boscos, desviats delnostre veritable camí i marxant a l'atzar, quèfóra de nosaltres? Sovint, tot mirant Atala,recordava aquella antiga historia d'Agar queen López m'havia fet llegir, i que arribà aldesert de Bersabée, molts segles ha, llavorsque'ls homes, ja feia tres edats, vivien d'a­glans.

»Atala'm féu un mantell amb la segonaescorça d'un freixe, car jo anava gairebé des­pullat. Va brodar·me també uns mpcassins ~

àe pell de rata muscada arn b pèl de porc espí.Per la meva part jo cuidava del seu ornament.Ara li posava sobre'¡ cap una corona feta ambles malves blaves que trobavem pel camí, alscementiris indis abandonats; ara li feia colla­rets amb grans vermells d'azalea, i llavors jo' 11)

posava a somriure tot contemplant la sevaporten tosa bellesa.

»Quan trobavem un riu, el passavem sobretroncs o bé nedant. Atala recolzava una mà

I) El nord ..2) Calçat indi.

Atala 39

sobre la meva espatlla i com dos cignes viat­gers atravessavem les ones solitaries.

»Sovint, durant les grans calors del dia,cercavem un abric sota les moIces dels cedres,Gairebé tots els arbres de La Florida, en parti­cular el cedre i l'alsina, són coberts d'unamolça blanca que baixa de les branques fins aterra. De nit, quan al clar de lluna ovireusobre la nuesa d'una savana ·una alsina isola­da revestida d'aquest mantell, creu rieu veureun fantasma arrocegant per terra'ls seus vels.No es menos pintoresca de dia l'escena, car unnuvol de papellones, de mosques brillants, decoli brins, de papagalls verds, de gralles d'atzur,ve a encastar-se sobre aquestes molees, talmentque produeixen l'efecte d'un tapiç de llanablanca en el qual l'obrer europeu hagués bro~

dat insectes i aucells de brillant matiç.»En un d'aquests riallers sojorns, cons~

truits pel Gran Esprit, era ant ens reposa~

vern sota {'ombra. Quan els vents venien delcel per gronxolar aquest gran cedrej quanel castell aeri bastit sobre les branques anavabreçant·se amb els aucells i els viatgers endor~

mits sota'ls seus abrics; quan mil sospirs eixiendels corredors i de les voltes del mobiledifici,mai per mai les meravelles del món antic hanestat comparables amb aquest monument deldesert.

»Cada vespre enceniem un gran foc i aixe~cavem la cabana de viatge amb una escorçasostinguda per quatre estaques. Si jo matava

Chateaubriand

un gall selvalge, una tórtora, un faisà debosc, el sospeniem al damunt del foc, a ltex~

trem d'un bastó, i deixavem al vent el treballde girar al seu pler \a presa del caçador. Men~javem molees deIes que'n diuen budeLLs deroca, escorces dolces de bedoll i pomes deMaig, que tenen un gust entre pressec i fram·boesa. La noguera negra, l'erable, el sumac,proveíen de vi la nostra taula. Alguna vegadaanava a cercar entre les canyes una planta laqual flor allargada en forma d'esperó copsavaun regalim de la rosada més pura. Beneíem laProvidencia, que, sobre la feble tija d'una flor,havia caJocat aquesta fonteta transparent enmig d'estanys corromputs, així com ha posatl'esperança al fons dels cors llatzerats peldolor. així com ha fet b:'ol1ar la virtut delfons de les miseries de Ja vida.

ltPerò, oh dissort!, jo vaig adonar·me benaviat que m'havia enganyat sobre la calmaaparent de l'Atala. A mida que avençavem,ella devenia trista. Sovint s'extremia sensecausa, i girava precipitadament el cap. La sor­prenia fixant en mi un esguard apassionat, quea l'instant ella adreçava al cel amb una profon­da melangia. Allò que m'esglaiava sobre totera un secret, un pensament amagat al fonsde la .seva ànima, que jo migveia dins els seusulls. Sempre atraient·me i rebutjant-me, re·animant i destruint les meves esperancesquan creia haver avençat un pas pel camí delseu cor, acabava per retrobar·me al mateix

Atala

punt. Quantes vegades ella m'havia dit: «-Oh,el meu jove aimant! Jo t'estimo com el desertamb totes les seves flors i tots els seus venti­jolsl Si m'aboco sobre teu, m'extremeixo; sila meva mà cau sobre la teva, me sembla quevaig a morir. L'altre dia·! vent portà' ls teuscabells sobre·' meu rostre mentre tu·t dellaça­ves sobre·1 meu pit; jO'm pensava sentir la lleucaricia dels Esprits invisibles. Sí: jo he vistles cabiroles de la montanya d'Occona, jo hesentit els raonaments dels homens carregatsd'anys; però la dolçor dels cabridets i la savie*sa dels vells no són tant potents ni tant fortescom les teves paraules. Més, ai J, pobre Chac­tas, jo no seré mai la teva esposa I»

»Les perpetuals contradiccions de l'amor ide la religió d'Atala, l'abandonamem de laseva tendresa i la castedat de les seves cos­tums, l'altivesa del seu caracter i la seva pre·gona sensibilitat, l'elevació de la seva ànimaen les grans coses, la seva susceptibilitat enles petites, tot feia d'ella, davant de mi, un serincomprensible. Atala no podia exercir so­bre un home un feble domini: plena de pas­sions, ella era plena de força; calia adorar·la oodiar-la.

)Jo Passades quinze nits d'una marxa pre­cipitada, varem entrar a la serra de les mon­tanyes Alleganys i varem assolir un dels bra­ços del Tenes, riu que va a morir a rOhio.Ajudat dels consells d'Atala, vaig construiruna canoa que vaig enverniçar amb goma de

4' Chateaubriand

prunera, després d'haver-ne recosit les escor­ces amb arrels d'abeL Llavors vaig embarcar­me amb Atala i ens varem abandonar a lacorrent del riu.

»EI vilatge indi de Sticol, amb les sevestombes piramidals i les seves cabanes enruna­des, s'ovirava a mà esquerra, a l'altra bandad'un puig; deixavem a mà dreta la vaU deKeow, limitada per la perspectiva de les caba­nes de lose, sospeses al single de la montanyadel mateix nom. El riu que'os arrocegavas'escorria entre altissimes timberes, a l'extremde les quals brillava·J sol de posta. Aquestespregones solituts no eren torbades per Ja pre­sencia de ['home. No varem veure més queun caçador indià, que, recolzat en el seu arc iimmobil sobre'¡ cim d'una roca, semblavauna estalUa elevada en la montanya al genid'aquests deserts.

»Atala i jo uniem el nostre silenci, alsilenci d'aquella escena. De sobte la filla del'exil féu vibrar pels -aires una veu plenad'emoció i de melangia: cantava la patria Ilu~

nyana :»«Benhaurats aquells que no han vist el

»fum de les festes de l'extranger i que no»s'han assegut més que a1s festins de llurs»pares I

»»S¡'I gaig blau del Mescacebé deia a la»séns·rival de les Florides:-Per què't planys»tant tristament? No tens aquí belles aigues i»bells ombratges i tota mena d'herbes com en

Atala 43

»les teves boscuries? - Sí, - respondria Ja»séns-rival fugitiva; - però-I meu niu es sos·»pès al gessamí. Qui me-I portarà? I el sol de»la meva savana'¡ tens tu?

»» Benhaurats aquells que no han vist el»fum de les festes de l'extranger i que no»s'han assegut més que als festins de llurs» pares I

»» Després de les hores d'un viatge penós,»el viatger s'asseu tranquilament. Contempla»al seu voltant les cases dels homes: el viatger»no té un lloc ant reposar el seu cap_ El viatger»truca a la cabana, deixa-I seu arc darrera la»porta, demana hospitalitat; l'amo fa un gest»amb Ja mà; el viatger torna a pendre-I seu»arc i s'entorna al desert.

»»Berihaurats aquells que no han vist el»fum de les festes de J'extranger i que no s'han»assegut més que als festins de llurs pares I

»»Meravelloses rondalles contades al vol­»tant de la llar, tendres expansions del cor,»lIarga habitut (estimar tant necessaria a la»vida, vosaltres haveu omplert els jorns d'a­»quells que no han abandonat llur país natal I»Llurs tombes són en llur patria, amb el sol»ponent, els plors de llurs amics i els encants»de la religió_

»» Benhaurats aquells que no han vist el»fum de les festes de l'extranger i que no s'han»assegut més que als festins de llurs paresl»

»Així cantava Atala. Res interrompia laseva complanta, fòra la fressa insensible de la

44 Chateaubriand

nostra canoa vogant per les aigües. En dos otres indrets solament va respondre.li un fd>leeco, que la repetí a un segon més feble, iaquest a un terç, més feble encara. Semblavaqu~ les ànimes de dos enamorats altre tempsinfortunats com nosaltres, atrets per aquestamelodia enternidora, se plavien en sospirar­ne'ls darrers sons per la montanya.

»La solitut, la presencia continua de ¡'ob­jecte ai mat, la nostra mateixa dissort, feiencréixer a cada instant el nostre amor. L'AtaIacomençava a sentir-se mancada de força, i lespassions, rendint el seu cos, anaven a triomfarde la seva virtut. Ella invocava molt sovint laseva mare, la qual ombra irada semblava vol­gués aplacar. Algun cop me demanava si joveia flames que eixien de terra, En quant ami, agotat de fadiga, però sempre abrusat dedesig, pensant que m'era per sempre mésperdut sense esperança al fons d'aquelles bos­curies, cent voltes vaig sentir-me empès aagafar la meva esposa entre·ls meuS braços,cent voltes vaig proposar-li bastir una cabanaen aquelles ribes i sojornar-hi per tola Ja vida.Més ella resistia sempre. «- Penseu, - meàeia ella, - jove amic meu, que un guerrer sedeu a la seva patria. Què es una dòna compa­rada als deures que tu has de cumplir? Corat­ge, fill d'Outalissa I No murmuris contra'¡ teudestí. El cor de l'home es com l'esponja delriu, que tantost beu un doll pur en temps debonança, tantost s'infla d'una aigua fangosa

Atala

quan el cel ha enterbolit les aigues. L'esponjaté'l dret de dir: «-Pensava que mai hi hauriatempestes, que'l sol no fóra mai abrusador».

»Oh Renat! Si es que tems eis torbamentsdel teu cor, no·t fiis mai de la solitut: lesgrans passions són solitaries, i úansportar.lesal desert es tornar-les a llur propi domini.Atuits de neguits i de temors, exposats a caureentre les mans dels indis enemics, a ser anc·gats en les aigues, picats per les serps, engolitsper tes feres, trobant dificilment un escasaliment, i no sabent cap a quin cantó girarels nostres passos, els nostres mals semblavenno poder créixer ja més, quan un accidentvingué a posar-hi un terme.

»Era'l sol vintissetd'ençà de la nostra par­tença de les cabanes: la lluna de foc l haviacomençat el seu curs i tot anunciava una tem­pesta. A l'hora que'les matrones indies sospe­nen la crossa del treball de les branques de lasabina i els papa¡;al\s s'ajoquen en les es­berles dels xiprers, el cel començà a cobrir­se. Les veus de la solitut s'extingiren, el desertdevingué silenciós i els boscos restaren enuna calma universa!. Ben aviat el rodolar d'untro llunyà; prolongant~se per aquells boscostan1 vells com el món, van fer-ne sorgir remorssublims. Tement ser sorpresos per la pluja,cuitàrem a guanyar [a vora del riu i soplujarnos dins un bosc.

I) Mef: de Juliol.

Chateaubriand

»EI lloc era un terrè aiguamollós. Avença­vern amb pena sota una volta de smiIax, entre­mig de cep de vinya, d'indigos, de fasols, delianes pengi vols, que se'os entortolligaven pelspeus· com si fossin xarxes. El sol esponjós s'en·fonsava sota' ls nostres peus, i a cada instantens vèiem en perill de ser engolits dins delsclots. Innombrables insectes, enormes rats pe­nats, ens cegaven; les serps de cascabell brugienper tot al voltant; i els llops, els óssos, els carca­jons, els tigrets, que venien a amagar·se en llurscaus, omplien el bosc amb els llurs bramuls.

»Mentrestant, la foscor augmenta; els nu­vols, arrocegant·se, penetren sota l'ombratgede la selva. El nuvol s'esquinsa, i el llampdibuixa una ratlla de foc. Un vent impetuós,vingut de ponent, fa rodolar nuvols sobrenuvols; les boscuries se dobleguen, el cels'obre un cop i altre cop, i al travers de sesescletxes s'oviren nous cels i espais ardents.Quin esglaiós, quin magnific espectacle! Elllamp cala foc: l'incendi s'escampa com unacabellera de flames, unes col li ro nes de guspiresi de fum s'arboren fins als nuvols que llencenel llamp entre ¡'immens abrusament. Llavorsel Gran Esprit cobreix al bosc i les montanyesd'espesses tenebres; del fons d'aquest immenscaos s'aixeca un udolament confós format pelxiular dels vents, et gemegar dels arbres, elbramular de les feres. el brunzir de l'incendi ila caiguda incessant del llamp que xiula lot&pagant-se dins les aigues.

A tala 47

»EI Gran Esprit ho sabl En aquell momentjo no veia re fòra d'Atala, jo no pensava mésque en ella. Sota'l tronc inclinat d'un albervaig poder protegir-la contra la pluja caient atorrentades. Segut jo mateix sota l'arbre, te­nint la meva aimada sobre'ls genolls i escal­fant els seus peus nusos entre les meves mans,jO'm sentia més feliç que la novella esposa que:ient la primera vegada agitar-se'l seu fruit enel seu ventre.

»Paravem l'orella al soroll de la tem pestat.Tot d'una vaig sentir una Ilagrima d'Atalarelliscar sobre'l meu pit. «- Tempesta del cor,-vaig dir jO,-es una gota de la teva pluja?»Després, abraçant estretamen tIa que estimava:«-Atala, -li deia, -m'amagues alguna cosa.Obre-m el teu cor, oh dolça vidal Ens fa tantde bé que un amic ens esguardi en la nostraànima! Conta-ro aquest altre secret del dolorque tu t'obstines en tenir callat. Ah I Ja hoveig: tu plores la teva patria». Ella va respon~

dee llavors: «-Fill dels homes, com podriaplorar la meva patria, si'l meu pare no era pasdel pais de les palmeres?)Io. «- Com?- repli­cava jo amb una pregona estupefacció. - Elvostre pare no era del pals de les palmeres?Qui es, doncs, el que us ha portat en aquestaterra? Responeu-me.» AtaJa digué aquestesparaules:

»«-Abans que Ja meva mare hagués ofertcom present de noces al guerrer Simaghantrenta eugues, vint brufols, cent mesures d'oli

Chateaubriand

d'aglà, cinquanta pells de castor i moltes altresriqueses, havia conegut un home de pell blaP.~

ca. La mare de la meva mare~i vessà aigua pelrostre ¡ l'obligà a emmaridar-se amb el magna­nim Sima~han, semblant a un rei i honoratpels pobles corn un· geni. Però la meva mareva dir al seu novell espòs: «-El meu ventreha concebut: mateu me». Simaghan li varespondre: «-El Gran Esprit me guardi d'unatant mala acció! Jo no us mutilaré pas, no ustallaré el nas ni les orelles, car heu estatsincera i no haveu traït el meu llit. El fruit deles vostres entranyes serà'¡ meu fruit, i no usvisitaré sinó fins després de la partença del'au cell dels arraçars, quan la tretzena llunahaurà brillat». En aquest temps jo vaig rompreel sí de la meva mare i vaig començar acréixer,altiva com una espanyola i com unaselvatge. La meva mare'm féu cristiana, a fi deque'l seu Déu i el Déu del meu pare fos tambéel meu Déu. Llavors el neguit d'amor l'anà acercar idavallà fins 2. la petita cabana guarnidade pells, d'ont no surt mai».

»Tal fou l'historia d'Atala. «-1 qui era,doncs, el teu pare, pobra orfana?-li vaigdir. - Com el nomenaven els homes sobre laterra i quin nOP1 portava entre'ls Genis?»«-Jo no he rentat mai els peus del meupare,-va dir Atala; -- jo no més sé que viviaamb la seva germana a Sant Agustí i que haestat sempre fidel a la meva mare. Felip era'Jseu nom entre' ls angels, i els homes el nome­naven Lópe~.»

A tala 49

»Dites aquestes paraules, jo llenço un crit

que ressonà per tota la solitut. Els crits quefeia en els meus transports se barrejaren amb

el brugit de la tempesta, Extrenyent a Atala

sobre'[ meu cor, jo vaig exclamar, tot sanglo­

tant: «-Oh germana meva! Oh filla den

López! Filla del meu benfactor!». Atala, es­

poruguida', va demanar· me d'ont me venia ta

meva torbació; però, quan va saber que en

López era l'hoste generós que m'havia afillat

a Sant Agustí i al qual havia abandonat per

ser lliure, ella fou transportada de confusió i

de joia.»Ja era massa per als nostres cors aquella

amistat fraternal que venia a visitar-nos i a

junyir el seu amor al nostre amor. De llavors

en avant els combats d'Ata\a devindrien in~

utils. En va jo vaig sentir com portava una

mà sobre'l seu pit i feia un moviment extraor­

dinari; ja l'havia agafada, ja m'havia ubriagat

en el seu halè. ja havia begut tot l'encís de

l'amor en els seus llavis. Els ulis aixecats al

cel, a la llum dels :llampecs, jo tenia la meva

esposa entre'ls meus braços en presencia de

l'Omnipotent. Pompa nupcial, digna dels

nostres infortunis i de la grandesa dels nos~

tres amors; soperbes baseu ries que ventaveu

les vostres lianes i les vostres cupules, com si

fossin les cortines i el pabetló del nostre lIit;­

pins flamejants que formaveu les teieres del

nostre himeneu, riu desbordat, montanyes

mugidores, paorosa i sublim natura, no ereu

4

50 Chateaubriand

més que un espectacle preparat per enganyar·nos, i no poguereu ocultar per un moment,dins de les vostres tenebres misterioses, la feli­citat d'un home?

»Atala no oferia sinó una feble resistencia;jo tocava -I moment de suprema felicitat,quan de sobte un llamp violent, seguit d'untrO aixordador, atravessl:t l'espessor de les om­bres, omple'] bosc d'emanacions de sofre i deviva llum i ajeu un arbre als nostres peus.Llavors fugim. Més, oh sorpresa!, en mig delsilenci -que segueix, sentim el sò d'una campa­na. Tots dos, aturats de sorpresa, pareml'orella an aquest só tant extrany en migd'un desert. A l'instant un goç lladra atlilluny; s'acosta, redobla -Is seus lladrucs, arribai udola de joia als nostres peus; un vell solitari,amb una petita llanterna a la mà, el segueix altravers de les tenebres de la selva.

»«- Siga beneída la santa Providencia 1­exclamà ell, un cop ens hagué apercebuts,­Temps ha que us anava cercant, El nostre goçvos ha sentit desde'j començament de la tem­pestat i m'ha guiat fins aquí. Déu meu 1- Ique'o sou de jovesl Pobres noisl Com deveuhaver patit,! He portat una pell d'ós: serà peraquesta noia. Aquí teniu una mica de vi en ianostra carabaça. Que Déu sia lloat en totes sesobres! Es gran sa misericordia i sa bondat infi·nida I»

»Atala s'havia agenollat als p<;,us del reli­giós. $"- Pare de la l'regaria, - li deia ella,-

Atala Sl

jo SÓ cristiana. El cel t'ha enviat per salvar~me.»- «- Filla meva,-digué ¡'ermità tot aixe­cant-la, - nosaltres toquem ordinariament lacampana de la missió durant la nit i durant lestempestats per guiar als vianants, i, com hofan els nostres germans dels Alps i del Líban,havem ensenyat al nostre goç de descobrir elscaminants esgarriats.~ En quant a mi, com­prenia amb prou feines l'ermità: aquesta cari­tat me semblava tant per damunt de les forcesde ¡'home, que jO'm creia somniar, A la clarorde la petita llanterna que portava'j religiós jovesllumava la seva barba i els seus cabellsregalant d'aigua; els seus peus, les seves mansi el seu rostre eren sagnants d'esgarrinxadesde punxes. «- Bon vell, -vaig dir jo a la fi,­quin cor tens tu, que així no has temut ser

. ferit pel llamp?» «-Témer,-respongué'¡ vellamb una certa excitació, ~ témer quan hi hahomes en perill i als quals jo puc ser util?Fóra un ben indigne servidor de Jesucristl»«-Però ja sabs-li vaig dir-que jo no soccristià?» «- Jove, - respongué l'ermità,­vos he demanat la vostra religió? Jesucrist noha dit pas: «La meva sang rentarà aquest i noaquell», Ell ha mort pel jueu i pel gentil, i entots els homes no ha vist re més que germans,Això que estic fent ara per vasal tres es ben pocacosa i trobarieu en altres bandes molts altressocorsos; però la gloria d'això no ha de cor­respondre als sacerdots. Què som nosaltres,febles solitaris, més que grollers instruments

Chateaubriand

d'una obra celestial? Ah! ¿Qui voldria ser elsoldat prou covard per recular quan el seucapità, la creu en ses espatlles i el front coro­nat d'espines, camina al davant d'eH a l'ajudadels homes?'»

»Aquestes paraules van corpendre-m; elsulls van omplir~se·m de l1agrimes d'admiraciói de tendresa. «- Fills meus estimats, -di·gué·l missioner,-- jo tinc el govern, en migd'aquests boscos, d'una petita colonia delsvostres germans selvatges. La meva gruta esbastant aprop d'aqui, a la montanya; veniu aescalfar-vos a casa meva: no hi trobareu lescomoditats de la vida, però hi tindreu un abric,i cal encara remerciar la divina bondat, carn'hi ha molts d -'homes que no tenen capal berg.»

ELS TREBALLADORS

»Hi ha justos la qual conciencia es tanttranquila que no's pot estar prop d'ells sensecompartir la pau que s'exhala, per dir-ho així,de llur cor i de llurs paraules. A mida que'lsolitari parlava, jo sentia les passions aplacar4

se dins del meu pit, i la mateixa tempestat delcel semblava allunyar-se a la seva veu. Elsnuvols s'esvairen prou aviat per permetre~ns

abandonar el nostre sopluig. Eixirem del bosci començàrem a pujar la vessant d'una altamontanya. El goç anava al davant nostre,portant a l'extrem d'un bastó la llanterna

Atala

apagada. Jo tenia a la meva la mà d'AtaIa ianavem seguint el missioner. Aquest se giravatot sovint per mirar-nos, contemplant ambpietat la nostra dissort i la nostra joventut. Delseu coll portava penjat un llibre; s'apoiava enun bastó blanc. Era de bona alçada, la sevafigura palida i magra, \a seva fesomia senzillai sincera. No tenia pas les faccions mortes iborroses de l'home nat sense passions: s'ende­vinava que havia passat dies d'aflicció, i lesarrugues del seu front mostraven les bellescicatrius de les 'Passions guarides per la virtuti per l'amor de Déu i dels homes. Quan ensparlava de peu i tot immobil, Ja seva llargabarba, els seus ulls modestament abaixats, elsò afectuós de Ja seva veu, tot prenia en ell uncert aire serè i sublim. Qui hagi vist, com jo,el pare Aubry caminant sol amb el seu bastó iel seu breviari pel desert, té una veritable ideade! viatger cristià.

»Després d'una mitja hora de ·caml perillóspels corriols de la montanya, arribàrem a lagruta del missioner. Hi entràrem, fent-nos pasal travers d'eures i giraumonts humits que lapluja havia fet caure de les roques. No hi haviaen aquest 1l0c més que unes estovalles defulles de papaia, una carabaça per treure aigua,alguna terriça, una aixada, una serp mansa,i, sobre una pedra que servia de taula, un SantCrist i el llibre dels cristians.

»L'home dels antics jorns s'apressà a en­cendre foc amb lianes seques; va moldre mo-

Chateaubriand

rese entre dugues pedres, i, fent-ne una coca,la posà a coure sota la cendra. Quan la cocahagué pres al foc un bell color daurat, ens laserví cremant encara, amb crema de nous enun vas d'erable. En arribant al vespre, un ves­pre ple de serenitat, el servent del Gran Espritens proposà d'anar a seure-ns a l'entrada de lagruta. El seguírem fins aquest lloc, d'ont sedominava un immens panorama. Les despu­llas de la tempestat fugien en desordre cap al'orient; les flames de l'incendi que arborava "lsboscos ferits pel llamp brillaven encara en lallunyania; al peu de la montanya, un bosc depins tot sencer se veia ajegut sobre·l llit delriu, i la corrent arrocegava tot d'un plegat lesargiles disoltes, les soques dels arbres, els cos­sos dels animals i dels peixos morts, dels qualsse veia'l ventre argentat surar per sobre lesaigues.

»Fou en mig d'aquesta escena que Atalacontà la nostra historia al gran Geni de lamontanya. El seu cor se commogué i algu­nes lIagrim\:ls lliscaren sobre la seva barba.«- Filla meva, -va dir a l'Atala,-cal queoferiu els vostres sofriments a Déu, per la qualgloria ja haveu fet tantes coses. Ell vos donaràel repòs. Mireu fumejar aquestes baseu ries, as­secar-se aquests torrents, esvaif~se aquests nu­vols: creieu que Aquell que pot calmar unatempestat com la passada no podrà així mateixaplacar les revoltes del cor de l'home? Si es casque no teniu millor refugi, estimada .filla, jo

Atala ss

,:t,

us ofereixo un lloc en mig del remat que hetingut el gran honor de portar a Jesucrist. Joinstruiré Chaclas i us el donaré per espòs quanserà digne de ser-ho.»

»Dites aquestes paraules, jo vaig caureals peus del solitari veSsant 11agrimes de joia,però Atala devingué palida com ·Ia mort.El bon vell m'aixecà amb benignitat, i vaigadonar-me llavors que tenia les dugues mansmutilades. «-Ah! Els barbres I», va dir ella.

»«-Filla meva,-féu el pare amb un dolçsomrís,-què es això en comparança amb 10que ha patit el meu diví Mestre? Si'ls indisidolatres m'han martiritzat, es que són pobrescegos que Déu iluminarà un dia. JO'ls estimomés encara en proporció als mals que m'hanfet. Jo no he, pogut restar en ma patria, anthavia tornat, i ont una reina ilustre m'ha fet¡'honor de voler contemplar aquestes humilssenyals del meu apostolat. I ~'quina recompensamés gloriosa podia jo rebre pels meus treballsque la d'haver obtingut del suprem jerarca dela nostra .religió la llicencia de celebrar el divísacrifici amb aquestes mans mutilades? No'mrestava altra cosa a fer, després d'un tal honor,que'] treballar per fer·me'n digne: he tornat alNou Món a consumir lo que'ro resta de vidaen servei de] meu Déu, Aviat farà trenta aoy.sque habito aquesta sotitut, i demà'o faràviotid6s que he pres possessió d'aquesta roca.Quan vaig arribar ao aquests l10cs no hi vaigtrobar més que families vagabondes, les quals

56 Chateaubriand

costums eren ferotges i la vida molt miserable.Jo·ls he fet sentir la paraula de pau, i llurscostums se són gradualment endolcides. Alpresent viuen reunits al peu d'aquesta monta­oya. He intentat, tot ensenyant-los les vies dela salut, ensenyar-los les primeres arts de lavida, però sense portar-los massa lluny, i rete­nint aquesta bona gent en la seva simplicitatque fa la seva d¡txa. En quant a mi, tementde destorbar-los amb la meva presencia, m'heretirat ao aquesta gruta, aont vénen a consui­tar-me. Aquí es (lOt, lluny dels homes, admiroa Déu en la grandesa d'aquestt:'s solituts, ¡-mpreparo perla mOft, que ja m'anunden elsmeus molts anys.»

»Havel1t finit de parlar, el solitari va posar­se de genolls, i nosaltres imitàrem el seuexemple. Ell començà en veu alta una prega·ria, a Ja qual Atala respongué.

»MUIS llampecs cobrien encara-I cel al'orient i sobre' ls nuvals de ponent tres solsbrillaven plegats_ Algunes guineus esgarriadesper la tempestat abocaven llurs caps negres ala vora dels precipicis, i se sentia la vibració deles plantes, que, aixugant-se a l'embat vespral,redreçaven per tot arreu llurs tiges ajegudes.

»Tornàrem a entrar dins la gruta, antl'ermità extengué un llit de molça de xiprerper Atala. Una profonda llanguidesa s'haviaposat en els ulls i en tots els moviments de ladonzella; mirà'¡ pare Aubrycom si ella haguésvolgut comunicar-li un seclet, però alguna

~

Atala

COsa semblava retenir-la, fa fos la meva pre­sencia o una certa vergonya o l'inutilitat de laconfessió. Jo vaig sentir·la llevar-se a mitja nit;ella -cercava'¡ solitari; però com aquest haviadonat el seu ilit, se n'era anat a contemplar labellesa del cel i a pregar a Déu al cim de lamontanya. L'endemà ell va dir·me que teniasovint aquella costum, durant l'hivern i tot,car li pla via veure-ls boscos gronxar Hurs ci­merais despullats, els nuvals volar pel cel, isentir els vents i els torrents bramar en la 50­

¡¡tut. La meva germana va veure-s, doncs,obligada a enlornar-Se"o al seu llit, en el qualella s'ensopí. Ai 1 Ple d'esperança, no vaigveure en la feblesa d'Atala més que les senyalspassatgeres de cansament.

»L'endemà vaig despertar-me als cants delscardenals i dels aucells-burletes amagats a lesacacies i als llorers que voltaven la gruta. Jovaig anar a cullir una flor de magnolia i vaigposar· la, humida encara dels plors de la rosa­da, al cap d'Atala dormida. Jo esperava, segonsla religió del meu país, que l'ànima d'alguninfant mort tantost nat hauria davallat sobreaquella flor en una gota de rosada, i que unsomni rialler la portaria al sí de ma futuraesposa. Desseguida vaig cercar el meu hoste.Vaig trobar-lo amb uns rosaris a la mà, espe~

rant-me assegut a la soca d'un pi caigut devellesa. Va proposar··me anar amb ell" a la mis­sió. mentre Atala rt:posés; vaig acceptar el seuoferiment, i a l'instant varem posar·nos encarnI.

58 Chateaubriand

,. Davallant la montaoya, vaig adonar-med'unes alsines en les quals els genis semblavenhaver dibuixat caraeters extrangers. L'ermitàva dir-me que ell mateix els havia traçats, queeren versos d'un antic poeta nomenat Homeri algunes sentendesd'un altre poeta més anticencara dit Salom6. Hi havia jo no sé quina mis­teriosa armonia entre aquesta saviesa secular,aquells versos coberts de molça, aquell vellsolitari que'ls havia gravat i aquelles vellesalsines que li servien de llibres.

~El seu nom, la seva edat, la data de laseva missió, se veien també marcats sobre unacanya de savana, al peu d'aquests arbres. Vaigrestar sorprès de la fragilitat del darrer monu­ment. 4:-Durarà encara més que jOt-va res­pondre~m el pare,-i tindrà sempre un valormés gran que la mica de bé que jo hagi fet.»

:tArribàrem després a l'entrada d'una vall,ant vaig veure una obra meravellosa: era unpont natural, semblant al de la Virginia, delqual tu potser hagis sentit parlar. Els homes,fill meu, sobre tOt els del teu pais, imiten sovintla natura, i llurs copies sempre són mesquines,No passa pas això quan la natura fa semblantd'imitar els treballs dels homes, car llavors elsofereix models. En aquest cas ella penjà'lsseus ponts del cim d'una montanya al cimd'una altra montanya, sospèn camins entre'lsnuvols, extén rius per servir de canals, es­culpeix montanyes en comptes de columnes,i en lloc de pous obre profondes mars.

.Ata/a 5g

»Pas'Sàrem sota l'arcada uniea d'aquestpont i ens trobàrem al davant d'una altrameravella: era'l cementiri dels indis de laMissió,. o els boscatges de la mort. El pareAubry havia permès als seus neofits enterrarels morts a la manera llur i conservar el nomseh'atge al lloc destinat a llurs sepultures:solament havia santificat aqueJll10c amb unacreui. El terrer estava dividit, com el campcomunal dels sembrats, en tants lots comfamilies.

»Cada lot formava un bosquet apart, quevariava segons e\ gust dels que l'havien plan­tat. Un rierol giragoncejava silenciós entremigd'aquests boscatges, Li donaven el nom d'elrierol de la pau. Aquest rialler asil de les àni­mes era clos a llevant pel pont sobre' I qualhaviem passat. Dos pujols el limitaven al nordi al mig-jorn; no tenia més que una eixida a po­nent, ont s'aixecava un gran bosc d'abets. Lessoques d'aquests arbres, de color vermell tacatde verd, pujant despullades de branques fins'a llurs cims, semblaven altes columnes i for­maven el peristil d'aquell temple de la mort;hi regnava una remor religiosa, semblant alsort murmuri de l'orgue sota les voltes d'unsantuari; però quan se penetrava al fons deltemple no se sentia altra cosa que'ls himnes

I) El pare Aubry havia fet com els Jesuites a aXina, que permetien als xinos enterrar als parents enllur jardí, segons llur antiga costum.

60 Chateaubriand

dels aucells que celebraven a la memoria delsdifunts una festa eternal.

»En sortint d'aquest bosc descobrírem elvilatge de la Missió, situat a la vora d'un llac,en mig d'una gavana sembrada de flors. S'hiarribava per una avinguda de magnolies i d'al­sines que vorejaven un d 'aq uests antics caminsque·s troben cap a les montanyes que dividei­xen el Kentucky de Les Florides. Tant aviatels indis ovi.çaren llur pastor caminant per laplana, deixaren el treball i corregueren al seudavant. Els uns besaven els seus vestits, elsaltres l'ajudaven a caminar; les mares aixe­caven llurs petits per fer-los veure l'home deJesucrist, que plorava de commogut. I, totcaminant, ell s'informava de lo que passava alvilatge. Ao aquest donava un consell, aoaquell reprenia dolçament¡ parlava de les cu·llites venidores, dels infants que calia instruir,de les penes que havia de consolar, i el nom deDéu eixia tot sovint dels seus llavis.

»Aixi acompanyats, arribàrem al peu d'unagran creu plantada a un costat del camí. Eraalll ant el servent de Déu tenia costum decelebrar els misteris de la seva religió. «-Carsneofits, - digué girant-se a la multitut, - enssón arribats un germà i una germana, i, percomble de felicitat, veig que la divina Provi­deneia ha respectat els vostres sembrats. Heus­aquí dugues grans raons per rendir-li gracies.Oferim, doncs, el sant sacrifici, i que cadascúhi assisteixi amb un profon reculli ment, una

A tala 61

fè viva, una regoneixença infinida i un corhumiliat_

»Desseguida-l sacerdot se revesteix d'unatunica blanca d'escorça de morera, treuen elsvasos sagrats d'un tabernacle posat al peu de lacre!.!, se prepara l'altar sobre un macís de roca,treuen l'aigua d'un torrent proper i un raïmse1vatge proporciona"¡ vi del sacrifici. Ensposem tots de genolls en terra entre les altesherbes, i el misteri comença. -

»L'aurora, eixint per darrera les manta·oyes, inflamava-I llevant. Tot era d'or i derosa en aquella solitut. L'astre anunciat pertantes esplendors sortí, a la fi, d'un abim declaror, i el seu primer raig ferí l'hostia consa­grada que"¡ sacerdot en aquell moment mateixaixecava vers el cel. Oh diví encís de la religió!Oh magnificencia del culte cristià! Per sacrifi­cador un vell ermità, per altar una roca, periglesia un desert, per assistents uns ignocentsselvatgesl No: jo no dubto pas de que almoment que-ns prosternàrem se complis elgran misteri i de qlle Déu descendís sobre laterra, car jo vaig sentir-lo descendir en elmeu cor.

»Després del sacrifici, en el qual per mino hi mancà més que la filla den López, ensentornàrem al vilatge. Allí regnava la barrejamés original de la vida social i de la vida dela natura: al costat d'un xiprerar de l'anticdesert s'extenia un ~amp sembrat per primeravolta, [es espigues escampaven onades d'or per

Chateaubriand

sobre la soca d'alsines abatudes i la garba d'unistiu reemplaçava l'arbre de tres segles.

»Per tot arreu se veien boscos en flamallençar al cel grans culumnesde fum i la car~

reta passejanBelentament entre les despullesde llurs arrels. Els agrimensors, amb llarguescadenes, anaven mesurant el terrer; els pèritsfixaven les primeres propietats; l'aueell cedia'¡seu niu; Ja bauma de la bestia ferotge's con~

vertia en unatcabana; se sentien remorejar lesfargues, i.els cops de la destral desvetllarien elsecos per darrera volta, morin t al mateix tempsque-Is arbres que'ls havien servit d'asil.

»Jo'm perdia delitosament entremig d'a­questes escenes, que feien encara més agrado­ses l'imatge d'Atala i els somnis de felicitatque breçavaen el meu cor. Admirava'l triomfdel cristianisme sobre la vida selvatge; veial'indi civilisant-se a la veu de la religió; assis­tia a les noces primitives de l'home i de la ter­ra; l'home, per medi d'aquest contracte, con~

fiant a la terra l'herencia de les seves suors,i la terra obligant-se, en torna, a portar fidel­ment les cullites, els fills i les cendres del"home.

»Presentaren un infant al missioner, que'lbatejà voltat de gessamins en fior, a la 'lOrad'una font, al mateix temps que un enterra­ment, en mig dels jocs i deis treballs, se diri­gia als Boscatges de la Mort. Dos esposos rebe­ren la benedicció nupcial sola una alsina, itots nosaltres els anàrem a establir en un

III

l

Atala

rialler recó de bosc. El pastor anava al davantnostre, beneint a dreta i a esquerra, la roca,l'arbre. Ja font, com en altre temps, segons elllibre dels cristians, Déu ber.eí la terra incultaal donar-Ja en herencia a Adam. Aquestaprocessó, que, confosa amb els remats, anavaseguint de roca en roca'l seu venerable direc­tor, representava, al meu cor enternil. aquellesemigracions de les primeres families, quanSem, amb els seus fills, avançava al tcavers delmón desconegut, seguint el sol que s'allunya.va al davant seu.

~Jo volgut saber del sant ermità comgovernava'ls seus fills. Va respondre-m ambuna gran benevolença: «-Jo no'ls he donatcap liei: ~olament els he ensenyat d'estimar-se,de pregar a Déu i d'esperar una vida millor,Totes les lleis del món són contingudes aquí.Veieu al mig del vilatge una cabana més granque les altres? Es la que serveix de ::apeIla a¡'estació de les pluges. Ens hi reunim vespres imati per lloar al Senyor, i, quan soc fbra, unvell dirigeix les pregaries, car la vellesa es,com la maternitat, una mena de sacerdoci.Desseguida van a treballar els camps i, malgratser dividides les propietats, a fi de que cadascúpugui apendre l'economia social, les cullitessón dipositades en graners comuns per mante­nir la caritat fraternal. Quatre vells distribuei­xen amb igualtat el producle del treball. Afegiuan això cerimonies relligioses, molts canlics,la creu ont he celebrat els misteris, l'olm sota"1

ehateaubriand

qual tinc costum de predicar tots els dies bons,les nostres tombes proximes als nostres campsde blat, els nostres rius ant submergeixo' lspetits infants i els Sant Joan d'aquesta novaBethania, i tindreu una idea completa d'aquestreialme de Jesucrist.»

»Les paraules del solitari'm penetraren ivaig sentir la superioritat d'aquesta vida esta­ble i ocupada sobre la vida errant i ociosadel selvatge.

»Ah, Renat! No vui murmurar pas contrala Providencia, però tinc de confessar que norecordo mai aquesta societat evangelica sensesentir l'amargor del penediment. Quina vidamés feliç m'hauria donat una cabana ambAtaia en aquestes vores! Allí haurien acabatles meves correries; allí, amb una esposa,desconegut dels homes, amagant la meva feli­citat al fons de les boscuries, hauria passatcom un d'aquests rius que ni menys tenen unnom al desert. En comptes d'aquesta pau quellavors gosava prometre~m, en mig de quinestorbacions he arribat a passar l'existencia IJoguina constant de la fortuna, trocejat en totsels rivatges, exilat per molt temps del meupaís i no trobant a la tornada re més que unacabana en runes i amics a la tomba, tal haviad'esser el destí de Chactas.

A tala

EL DRAMA

»Si'¡ meu somni de felicitat fou ardent,també fou de curta durada, i el despertarm'esperava a la gruta del solitari. Quan hiarribàrem a mig dia, me sorprengué molt noveure Atala acudir davant de nosaltres. Jo nosé quin sobtat esglai va corlligar-me En sent..ora la gruta no vaig gosar cridar a Ja filla denLopez: Ja meva imaginació se sentia igual­ment espaordida o del soroll o del silenci queseguirien als meus crits. Més espantat encaraper la foscor que regnava a ¡'entrada de lacova, vaig dir al missioner: «-Oh, vós que'¡cel acompan}'a i fortifica, entreu dins d'aques~tes om bres».

»Que n'es de feble aquell que les passionsdominen I Que n'es de fort aquell que's repo­sa en Déu I Hi havia més coratge en aquellcor religiós, marcit per setanta sis anys, que'en tota l'ardor de la meva joventut. L'homede pau entrà a la gruta, i jo vaig quedar-me a{òra, ple d'esglai. Ben aviat un feble murmu­ri semblant a un plany sord del fons de Jacova i vingué a ferir la meva orella. Llençantun crit i recobrant les meves forces, vaig Ileo­çar~me a les tenebres de la caverna. Esperitsdels meus pares, vosaltres sabeu solament l'es­pectacle que's presentà als meus ullsl

»EI solitari havia encès una teia de pi; lasostenia amb mà tremolosa damunt del llit

5

.6 Chateaubriand

d'Atala. Aquella hermosa donzella, mig aixe~

cada sobre -[ colze, estava palida i escabellada.Gotes de suor penible brillaven sobre -I seufront; els seus ulls mig apagats provaven en­cara d'expressar·me·1 seu amor, i els seusllavis intentaven somriure. Com ferit d'unllamp, els ulls fits, els braços extesos. la bocamig·oberta, jo vaig restar immobil. Un profonsilenci regnà un moment entre 'ls tres perso­natges d'aquella escena de dolor. El solitaril'interromp el primer. «-Això-va dir-noserà més que una febre causada per la fadiga.i. si'ns resignem a la voluntat de Déu, elltindrà pietat de nosaltres.»

::.AI sentir aquestes paraules, la sang, quese m'era glaçada, va rependre'¡ seu glatir dinsdel meu cor, i, amb la volubilitat del selvatge,vaig passar sobtadament de l'excés del temora l'excés de la confiança. Però Atala no'rodeixà gaire temps en aquest estat d'esperit:brandant tristament el cap, ella'ns féu senyalque'os acostessim al seu llit.

»«- Pare meu, -va dir amb una Teu es­llanguida, adreçant-se al rcligiós,-se m'acos­ta'I moment de la mOrt. Oh Chactasl Escol­ti, sense desesperar-te, el funest secret quet'he amagat per no fer-te massa infortunat iper obeir la meva mare. Procura no interrom~

pre-m amb les expressions d'un dolor queprecipitaria 'Is pocs instants que'ro resten devida, Tinc moltes coses per contar. i pelsbatecs d'aquest cor que ja s'aturen, per jo no

A tala 67

sé quin pes glaçat que'l meu si soporta ambprou feines, sento que no'm podria precipitargaire».

'»Després d'alguns instants de silenci, Ata­la prossegnÍ així:

»«-EI meu trist destf ha començat gairebéabans que jo hagués vist la llum. La mevamare m'havia concebut en la dissort: jo tortu­rava 'I seu sí, i ella 'm pmà al món entre hor­ribles esqueixaments d'entranyes. Tots deses­peraven de la meva vida. Per salvar-me lameva mare féu una prometença: va prometrea la Regina dels Angels que jo li consagrariala meva virginitat si arribava a deslliurar-me dela mort. Vot fatal, que"m precipita a la tomba!Comptava tretze anys quan vaig perdre lameva mare. Algunes hores abans de morirella 'm cridà a la vora del seu llit, «-Fillameva, - va dir-me en presen'cia d'un missio­ner, que consola va·ls seus da rrers instants;-tusabs' la prometença que vaig fer pei tu. Podrasarribar a desmentir la teva mare? Oh Atalameva I Jo·t deixo en un món que no esdigne de possei r una cristiana, en mig d'ido­latres que persegueixen el Déu del teu pare iel meu; el Déu que, després d'haver-te donatl'existencia, te l'ha conservada per un miracle.Ah, filla meva estimada I Acceptant el vel deles verges, tu no fas més sinó renunciar alsneguits de la cabana i a les funestes passionsque han torbat el cor de la teva mare. Vine,doncs, filla del meu cor; vine: jura sobre

68 Chateaubriand

aquesta imatge de la Mare del Salvador, entreles mans d'aquest sant sacerdot i de la tevamare agonitzant, que tu nO'm traïras a la façdel cel. Pensa que jo m'he obligat per tu, afi de salvar-te la vida, i que, si no cumpleixesla meva promelença,enfonsaras l'ànima de lateva mare dins tarments eternals.» Oh maremeval Per què parlàreu aixi? Oh religió quefas ensems el meu mal i la meva felicitat,que 'm perds i que'fi consoles 11 tu, car i trist·objecte d'una passió que"fi consum fins enbraços de la mort, tu veus al present, oh ehae­tas, això que ha fet el rigor del nostre destí!Esclatant en plors i precipitant-me a la faldamaternal, vaig prometre tot lo que van volerfer-me prometre. El missioner pronuncià so­bre mi les paraules solemnials i 'm donà l'es~

capulari que' fil lliga per sempre més. La mevamare -m menaçà amb la seva maledicció si maiarribava a rompre'l meu jurament, i, desprésd'haver·me recomanat un secret absolut en·vers els pagans, perseguidors de la meva reli·gió, ella expirà abraçada al meu coll. Jo novaig pas conèixer dcsseguida-] perill dels meusjuraments. Plena d'ardor i cristiana verita­ble, orgullosa de la sang espanyola que correper les meves venes, jo no veia entorn meumés que homes indignes d'obtenir la mevamà; jo 'm felicitava de no tenir aitre espòsque" Déu de la meva mare, JO"t vaig veure,jove i hermóspresoner. va enternir-me la tevadissort, vaig gosar parlaHe vora la foguera

Atala 69

del bosc; fou Havers quan vaig sentir tot elpes dels meus vots.»

»Tantost Atala acabà de pronunciar aques·tes paraules, cloent els punys i mirant elmissioner amb aire menaçador, vaig cridar:«- Heus-la aquí, doncs, aquesta religió quevós m'haveu tant vantada! Malhaja'l juramentque'ro roba Atalal Malhaja-I Déu que contra­ria la natura! Home~sacerdot,què has vinguta fer en aq uestes sel ves? ».

»«-Salvar-te,-va dir el vell amb unaveu terrible; - domar les teves passions i pri..yar-te, oh blasfemador, d'atraure sobre tu lacolera divinal T'escau, pobre jove lot justentrat a la vida, planye·t dels teus dolors?Ont són les senyals dels teus sofriments? Ontsón les injusticies que tu has soportat? Onts6n les teves virtuts, les uniques que podriendonar te al~un dret a queixar-te? Quin serveihas fet? Quin bé has obrat? Ah infonunat!Tu no m'ofereixes re més que passions i gosesacusar el cel! Quan tu hau ras, com el pareAubry, passat trenta anys exilat a les monta·nyes, ja tindras més caJma abans de jutjar elsdesignis de la Pruvidencia: compendras llavorsque no sabs res, que no ets res, i que no hi hacastics prou rigorosos, ni mals prou terribles,que la carn corrompuda no mereixi sofrir.""

»Els llampecs que sortien dels ulls del vell,la seva barba tremolosa, les seves oaraules tem­pestuoses, el feien semblant a u'n déu_ Acla­parat per la seva majestat, vaig caure als seus

7° Chateaubriand

peus i vaig demanar·li perdó pels meus exal­tame'nts. «-Fill meu,-va dir-me amb unaccent tant dolç que féu entrar el remordi­ment en la meva ànima; - fill meu, no es pasper mique us he reprès. Ah! Vós teniu raó,amicdel cor: jo he vingut a fer una poca cosa enaquests boscos, i Déu no té servidor. més in­digne que jo. Però, fill meu, el cel, el cel,es això que no s'ha d'acusar mal! Perdo­neu·me si us he olès; p~rò escoltem abans lanostra germana. Potser hi hagi remei: no-nscansem mai d'esperar. Chactas. es una religiórealment divina la que ha fet una virtut del'esperança I»

»«-Jove amic meu,-continuà Atala,­tu has estat testlmoni dels meus combats, i,no obstan t, no n 'has vist més que la part mésinsignificant: jo t'amagava lo demés. No: l'es·clau negre que rega amb la seva suor lesarenes ardents de La Florida no es tant mise­rable com Atala. Incitant-te a fugIr, i, ambtot, segura de morir si tu t'allunyaves de mi;tement fugir amb tu als desens i, amb tot,anhelant ¡'ombratge de la selva... Ah si nohagués calgut altra cosa que abandonar elspares, els amics, Ja patria I Si encara (horriblecosa) no hagués eStat sinó la perdua de lameva ànima! Però la teva ombra, òh maremeva I, la teva ombra la veia sem pn: al meudavant, culpant~me dels seus tormentsl Josentia les teves queixes, veia com te consu­mien les flames de l'infern. Les meves nits

Atala "eren arides i plenes de fantasmes, els :meusdies eren desolats; la rosada del vespre s'asse·cava en caient sobre la meva peU encesa; jomig-obria· ls meus llavis a l'embat, j l'embat,lluny de portar-me la frescor, s'abrusava ambel foc del meu alè. Quin torment el de veu­re-I sense treva prop de mi, lluny de tots elshomes, dins pregones solituts, i el de sentirel1t~e tu i jo una barrera invencible! Passar lamela vida a.ls teus peus, servir-te com una es~

clava, amanir el teu menjar i el teu llit enquaisevulga reeó de l'univers, hauria estat permi la suprema felicitat. Aquesta felicitat jo latocava i no-n podia fruir. Quins projectes noht arribat a imaginari Quin somni no ha con­cei:lut aquest cor tTleu tant malhauratl Algunca), fixant els meus ulls sobre tu, arribava aco~cebir desitjos tant insemats com culpables:tart aviat hauria volgut que tu i jo tossim lesuniques criatures viventes sobre la terra, com,sentint una divinitat que m'aturava en elsmeus horflbles transpons, hauria desitjat queaquesta divinitat fos anientada. donat que, es­lreta en els teus braços, hagués rodolat d'abimen ablffi amb les runes de Déu i ¡es despulles'fel món 1AI present encara, ho diré, en aquestnoment en que vaig a negar·me en j'eterni­at, en que vaig a comparèixer davant del.utge inexorable; en aquest mon:ent en que,jer obeir a la meva mare, veig plena de joiacom la meva virginitat perd- ja meva vida,ilil per una paorosa contradicció, me-n vaig

7' Chateaubriand

amb la pena de no haver pogut esser teva I)J-»« - Filla meva. - va interrompre'l mis­

sioner, - el vostre dolor vos fa desvariejar.Aquest excés de passió al qual vos abandoneues tares vegades just, ni es tampoc naturat;i per això no estant culpable als ulls de Déu,perquè eS més aviat quelcom de fals en ¡'esoe­fit que de viciós en el vostre COfo Vos cal,doncs, reprimir aquests exaltaments que nosón dignes de la vostra ignocencia. Però um­bé, filla estimada, la vostra imaginació fogosaus ha alarmat massa sobre'ls vostres vots. Lareligió no exigeix pas cap ~acfifici sobrehumà.Els seus veritables sentiments. les seves virtutstemperades, són ben superiors als sentimentsexaltats i a les virtuts violentes d'un SUP0ffi.theroisme. Si haguessiu arribat a sucumbir, lhpobre ovella esgarriada I, el bon Pastor \OS

hauria cercat per tornar-vos al remat. Els t-c­sors del penediment vos serien oberts; calentorrents de sang per esborrar les nostres f¡¡ltesals ulls dels homes, però una sola lIagrima esprou per aplacar a Déu. Calmeu vos, doncs,filla meva: la vostra situació demana sereni­tat. Adrecem·nos a Déu, que guareix totesles ferides dels seus fidels. Si es de la sevavoluntat, com jo espero, que vós sortiu d'a~

questa malaltia, escriuré al bisbe de Quebec:ell té ·ls poders necessaris per dispeosar-vofdels vostres vots, que 00 són més que vot:senzills, i passareu la vostra existencia a I:­vora meu i de Chactas el vostre espbs.l

.Atala 73

ri

I!

it'

,Havent finit el vell de parlar, Atala foupre!¡a d'una llarga convulsió, de la qual ellano soní sinó per donal" senyals d'un dolorhorrible.

»o-Camr-va dir ella, plegant ls sevesmans apassionadament. - Hi havia remei?Podia esser dispensada dels meus vols?~«-Si,filla meva, - va respondre'¡ sacerdot, - i hopodeu esser encara.» «- Es massa tard, eSmassa tard I-exclamà ella. - Cal que mori enel moment que,Sé que jo hauria ppgul e~ser

feliçl Per què 110 he conegut abans aquest santhome? De quina felicitat gaudiria avui ambtu, amb Chactas cristià, consolada, tranquili~

sada per aquest sacerdot august, en aquestdesert, per sempre I Oh I Hauria estat massafelicitat I» «- Calma-t, - vaig dir-li. agafantuna de It's mans de l'infortunada; -calma-t.Aquesta felicitat ara anem a fruir-la.»«- MailMail». digué Atala. «- Com?»-, vaig fer jo.«- Tu no ho sabs tot, -exclamà la verge.- Era ahir, durant la tempestat. Jo anava aviolar els meus vots; jo anava a perdre tameva mare en les flames de l'.abim; ja sentiala seva maledicció sobre de mi; ja renegavadel Déu que m'ha salvat la vida. Quan tubesaves els meus llaVIS tremolmos, no besavesre més que la mortl". «-Déu del cel!»,clamà'l missioner. - Filla meva, què haveufet?» «:- Un crim, pare, - digué Atala ambels ulls esgarriats; - però jo no m perdia si!1óa mi i salvava la meva mare.» «-Digues,

74 Chattaubriand

doncs », vaig cridar ple d'esglai. «- Si,­digué ella;-jo havia previst la meva feblesa.Al fugIr de les cabanes me-o vaig emportar.. »«- Què?», vaig dir' amb horror. «- Metzj·nes?», digué'l sacerdot. «-Ja són a les me­ves veneS», exclamà Atala.

»La tela s'escapa de Ja mà del solitari; jocaic esmortuit vora la filla den López; el vellens agafa lots dos enlre 'Is seus braços, i lOtstres, dins l'ombra, barregem per un momentels nostres gemecs sobre aq uell llit funerari.

»« - Redrecem-nos I - va dir desseguida'¡coratjós ennilà, encenem una J!antia.- Estemperdent uns moments preciosos. Intrepidscristians, afrontem els assalls de l'advt'fsitat.La corda al coll, la cendra al cap, prosternem­nos als peus de l'Altlssim per implorar sa cle­mencia, per sometreons als seus designis. PotM

ser encara arribem a temps. Filla meva,haurit:u tingut de dir-m'ho ahir vespre.

»«- Ai, pare meu, -digué Atala, -jo ushe cercat la nit darrera, però'l cel, en casticdels meus pecats, vos ha allunyat de mi. Totsocors hatlria estat altrament, del tot ¡nutil,car els indis mateixos, tant destres en lo con­cerrJent a les metzines, nu coneixen cap remeiper les que jo he pres. Oh Chactas I Pots com­pendre la meva extranyesa en adonant-me quel'efecte no era pas tant sobtat com jo m'espe­raval El meu amor ha redoblat les mevesforces: la meva ànima no ha pogut separar-sede tu tant depressa.

l

A tala

»LJavors ja no fou amb gemecs que jovaig interrompre les paraules crAtala: fouamb aquests exaltaments coneguts solamententre 'Is selvatges. Vaig rodolar furiós per terra,torçant-mc-ls braços i devorant~me les mans.El v~ll sacerdot, amb una tendresa meravello~

sa, corria del germà a la germana, i ens pro­digava caricies a desdir. Amb la serenitat delseu cor i 'sota"l pes dels seus anys, sabia fer-seescoltar dels joves, 1 la seva religió li inspiravaaccents més dolços i ardents que les nostrespassions mateixes. Aq uest sacerdot que du rantquaranta anys s'immolava cada dia en serveide Déu i dels homes per aquestes mootaoyes,no t recorda aquells holocaustes d'Israel fu­mejant perpetualment sobre les altures, enpresencia del Senyor?

»Ai! Fou debades que vaig provar de por­tar algun remei als mals d'Ata la_ La fadIga,¡'aflicció, les metzines i una passió més mortalque toles les metzines plegades, Se reunienper robar aquella flor a la solitu1. Cap alvespre se li manifestaren simptomes alar­mants: els seus membrt's s'inflaren i les extre­mitats del cos se li començaren a refredar.«- Toca-ro els dits, - me deia ella; - nO'lstrobes molt glaçats?» Jo no sabia pas quèrespondre i els cabells se-Ol redreçaven d'hor­ror. Llavors ella afegia: «- Ahir encara, esti~

mat meu, no més .::¡ue'm toquessis, me posavaa tremolar, i ara, mira, ja 00 sento gens lateva mà, no sento gairebé la teva veu, els

Chateaubriand

objectes de la gruta desapareixen a poc a pocdel davant dels meus ulls. No són els aucellsque canten? El sol deu ser ja a punt de pon­dre-s. Chactas, seran bells els seus raigs aldesert, sobre la meva tombal

:tAtala, adonant-se que aquestes paraulesens feien plorar, va dir nos: «- Perdoneu· me,bons amics: estic tant feblel Però, potser,tornaré a agafar forces. No obstant, morirtant jO\"e, precisament quan el meu cor eratant ple de vidal Princep de Ja pregaria, tin­gues pietat de mi: conforta-m. Creus que lameva mare està contenta i que Déu me perdo­na això que he fet?»

»«-Filla meva,-va respondre'l bon reli­giós aixugant·se les Ilagrimes amb els seus ditstremolosos i mutilats, - filla meva, tots elsvostres infortunis provenen de la vostra igna­rancia; es la vostra educació selvatge i lamanca d'instrucció necessaria" que us haperdut: no sabieu que una cristiana no potdisposar de la seva vida. Consoleu-vos, doncs,ovella meva: Déu vos perdonarà a cau~a del'ignocencia del vostre cor. La vostra mare i¡'imprudent missioner que l'aconsellava hanestat més culpables que vós: han abusat dellur poder, arrancant-vos un jurament indis­cret; però que la pau del Senyor sig8_ amb ells.Vosa ltres oferi u un terrible exem ple dels perillsde l'entusiasme i de la manca d'instrucció enmateria de religió. Tranquiliseu-vos, fillameva: Aquell que sondeja tots els cors vos

A tala 77

•

•

jutjarà per les vostres intencions, que erenpures, i no per la vostra acció, que es con·demnable.

»» Pel que toca a la vida, si ja es arribatel moment de dormir-vos en el Senyor, ah,estimada filial, que poca cosa perdeu en per­dent aquest món! Malgrat la solitut en quehaveu viscut, haveu conegut el dolor. ¿Quèpensarieu, doncs, si haguessiu estat testimonidels mals de la societat; si, en arribant a lescostes d'Europa, haguessiu pogut sentir aquestetern crit de dolor que s'alça d'aquella vellaterra? L'habitant de la cabana i dels palaus,l'un i l'altre sofreixen, tots ploren aqui baix;s'ha vist les reines plorant com dòoes humils,i causa extraoyesa la cantitat de lIagrimesque pot haver-hi als ulls dels reis J

»» Es potser el vostre amor lo que us sabmés greu de perdre? Filla meva, taot se val·dria plorar un somni. Coneixeu el cor de¡'home i podrieu contar les inconstancies delseu desig? Més aviat calcularieu el nombred'onades que la mar aixeca durant la tempesta.Atala, els sacrificis, les proves de fidelitat, nosón pas llaços eternals: un jorn, potser, eldisgust hauria vingut amb la sacietat, el pas~

sat no hauria comptat per re, i ja no s'haurienrevelat més que'ls inconvenients d'una uniópobra i menyspreada. Sens dubte, filla meva,els més bells amors foren els d'aquell home id'aquella dòna sortits de la mll del Creador. Unparadís havia estat format per ells, ells eren •

Chateaubriand

ignocents i immortals. Perfectes d'ànima i decos, s'acordaven en tot: Eva havia estat creada'per Adam i Adam per Eva. Si ells no poguerenmantenir-se en aquest estat de feiicitat, quinaparella ho podrà després d'ells? No us parlarédels matrimonis·dels primers·nats dels homes,d'aquelles unions inefables, llavors que lagermana era l'esposa del germà, que l'amor il'amistat fraternal se confonien en el mateixcor i que la puresa d'aquesta augmentava lesdelicies d'aquell. Totes aquestes unions forentorbades: la gelosia s'es amagada a l'altar demolça ont s'immolava'l cabrit; ha regnat sotala tenda d'Abraam i en aquells llits mateixosen els quals els patriarques fruíen un plaertant gran que fins oblidaven la mort de IIlJ.rsmares,

»»¿Vos hauria, potser, seduit l'ilusi6, fillameva, d'esser més ignocenta i més feliç en lavostra uni6 que aquestes santes families de lesquals Jesucrist ha volgut descendir? Passo peralt els neguits de la convivencia, les disputes,les reprensions mutuals, les in q uietu ts i totesaquestes penes secretes que vetllen sota'l coixídelllitconjugaJ. La clòna sent renéixer els seusdolors cada vegada que es mare, i ella 's casaplorant. Quina terrible aflicció comporta, so·lament, la perdua d'un recent-nat a qui lamare dóna la seva llet i que mor sobre'l vostrepit? La rnontanya s'es omplerta de gemecs;res podia consolar Raquel quan perdé'ls seus

'" fills, Aquestes amargors que sempre acompa-

A tala 79

oyen les humanes tendreses són tant fortesque he arribat a veure en la meva patria granssenyores, ~stimades dels reis, abandonar lacort per enterrar·se als claustres d'un conventi mutilar aquesta carn revoltada 'Is plaers dela qual no són sinó dolors.

»» Però, potser, direu que aquests darrersexemples no us interessen; que IOta la vostraambició se reduía a viure en una obscura ca­bana amb l'home que haveu triat; que cercaMveu menys les dolçors del matrimoni que'lsencants d'aquesta follia que la joven!ut nome­na Amor. l]'lusió, quimera, vanitat. somnid'una imaginació malalta I Jo també, filla me­va, he conegut les tempestats del cor: aquestcap no sempre ha estat calb ni aquest pit tanttranquil com avui vos ho sembla. Podeu creu~

re la me,.a experiencia: si l'home, constant enles seves afeccions, podia revifar sense trevaun sentiment perpetualment renovellat, sensdubte la soHtut i l'amor l'igualarien al mateixDéu, car aquests són els dos plaers eternals del'Omnipotent. Però ¡'ànima de l'home's fadi4ga i mai estima gaire temps el mateix objecteamb plenitut. Sempre hi ha argun punt pelqual dos cors no's toquen, i aquest punt, a lallarga, es prou per fer insoportable la vida,

»::tEn fi, filla meva estimada, el gran errordels homes, en llur somni de felicitat, esl'oblidar aquesta calamitat de la mort afegidaa llur natura: cal ser vençut per ella a la fi.

::t~Tard o a,.iat, qualsevol hagués estat

80 Chateaubriand

la. vostra felicitat, aquesta bella cara s'hauriacambial en aquesta fesomia uniforme que'lsepukre dóna a la familia d'Adam; els matei­xos ulls de Chaclas no us haurien pogutregonèixer entre les vostres germanes de tom­ba. L'amor no extén el seu reialme fins alscucs del sepulcre. Què dicl (Oh vanitat de va­nitats I). Què dic de la força de les amistats dela terra? Voleu, filla meva, conejxer~la?Si unhome 10rn8\'8 a la llum alguns anys desprésde mort, dubto que fos rebut amb alegria peraquells malcixos que han vessat més lIagrimesa ia seva memoria: tant depressa 'S fan altresllaços, tant facilment se prenen altres costums.tant natural es a ¡'home l'jnconstancia, tantpoca cosa es la nostra vida, adhuc en el cordels no~tres amics;

»» Remercieu, doncs, la bondat divina, fillameva estimada, que us treu tant aviat d'aques­ta vall de lJagrimes. Ja sobre -Is nuvols vospreparen el vestit blanc i la corona immaculadade les verges; ja sento la Regina dels Angelsque us crida: «-Veniu, digna serventa; veniu.columa meva, veniu a seure en un trono deblanc()r, en tre totes aquestes donzelles que hansacrificat llur bellesa i llur joventut al serveide ¡'humanitat, a ¡'educació dels infants i alsrigors de la penitencia. Veniu, rosa mislica, areposar-vos sobre·1 pit de Jesucrist. Aquestatomba, llit nupcial que vós haveu escullit,no us prepara cap desilusi6, i les abraçades delvostre espòs celestial no finiran mail».»

A tala 8J

•

»Aixi com el darrer raig de laBurn del diaaplaca ·ls vents i escampa la calma per tot elcel, aixi mateix la paraula tranquila del bonvell encalmà les passions al pit de la mevaaimada. De llavors en avant ella no semblàamoinada sinó pel meu dolor i per trobar elsmedis de rer·me soportar resignadament la sevaperdua. Tant aviat ella"m deia que moririafeliça si jo li prometia que no ploraria més,com me parlava de la meva mare i de la mevapatria: volia distreure-m del dolor presentdespertant en mi un dolor passat. M'exhortavaa la paciencia, a la virtut_ «- Tu no serassempre infortunat, - deia ella; -si-I cel teprova avui, es per tornar·te més pietós enversels mals dels altres. El cor, oh Chactasl, escom aquella mena d'arbres que no donen llurbalsem per les ferides dels homes sinó 6nsque·l fe~ro -Is ha ferits.»

»Havent parlat així, ella·s girà cap al mis­sioner i implorava d'ell el consol que ellam'havia fet sentir, j, ahernadament consolanti consolada, donava i.rebia-Ia paraula de vidasobre -I Hit de la mort. •

»L'ermità anava creixent en zel. Els seusmembres s'eren rejovenits amb l'ardor de lacaritat, i sempre preparant remeis, revifant elfoc, refrescant el llit, feia admirables refle­xions sobre Déu i sobre la felicitat dels ben­bau rats. La teia encesa de la religió a la sevadestra, semblava precedir a Atala en el carni deJa tom ba, per mostrar-o 'hi les secretes rnera-

6

8. Chateaubriand

velles. L'humil gruta era plena de la grandesad'aquella mort cristiana, i els esperits celes­tials eren, sens dubte, presents en aq uellaescena en la qualla religió lluitava sola contral'amor, la joventut i la mort.

»Triomfava aquesta religió divina, i laseVa victaria's manifestava per una santa tris­tesa que en els nostres cors prenia" lloc alsprimers transports de les passions. Cap amitja nit Atala semblà reanimar·se per re­petir les pregaries que'l religiós pronunciavaa la vora del seu llit. Poc temps després ellam'allargà la mà, i, amb una veu que ambprous feines se sentia, va dir-me: «-Filld'Outali.ssa. te recordes d'aquella primera nit,quan tu'm prengueres per la Verge dels darrersamors? Singular presagi del nostre destí I»,S'aturà i reprengué després: «- Quan pensoque't deixo per sempre, el meu cor fa un talesforç per reviure, que'm sento gairebé ambel poder de devenir immortal a força d'esti­mar. Però, oh Déu meu, faci-s la vostra vo­luntat l:t, L'Atala callà du rant algu ns instants;després afegr: «- NO'm resta sinó dernanar­vos perdó pel mal que us he fet. Jo us heatormentat molt amb el meu orgull i elsmeus capricis, Chactas, una mica de terrallençada sobre'l meu cos va a posar un mónentre vós i jo i a deslliurar-vos per sempre delpes dels meus infortunis». «- Perdonar-vosl-vaig respondre jo amb els ulls negats delI.grimes. - No soc jo qui he causat tota la

Ata/a

•

8J~~~--~~~~~~~~

vostra dissort?» «-Amic meu, - va dir ellaintecram pent-me, - vós m'haveu fet molt fe­liç, i, si havia de recomençar la vida, prefeririaencara la felicitat d'haver-vos estimat algunsinstants en un exil infortunat a tota una vidade repòs en la meva patria.»

» Llavors la veu d'Ata la s'a pagà; les om bresde la mort s'espargiren al voltant dels seusulls i de la seva boca; els seus dits errantscercaven tocar alguna cosa; conversava enveu baixa amb esperits invisibles. Bentost,fent un esforç, provà, més debades, d'acostar­se la petita creu del seu coll. Ella'm demanàque li deslligués i va dir-me:

»«-La primera vegada que'! vaig parlar,vas veure brillar aquesta creu sobre -I meu pita la claror del foc: es runie bé que posseeixAtala. En López, el teu pare i el meu, l'enviàa la meva mare pocs dies després de la mevanaixença. Reb, doncs, de mi, aquesta beren~cia, germà meu I Guarda-la en memoria delsmeus infortunis. Tu tindras ¡'ajuda del Déudels infortunats en mig de les penes de lavida. Chactas, tinc de fer-te una darrera sú­plica. Amic meu, la nostra unió bauria estatcurta sobre la terra, però després d'aquestavida n'hi una altra de més durada. Que'nfóra d'horrible separar·me de tu per sempremés! Avui no faig altra cosa sinó pendre-t ladavantera i me"n vaig a esperar-te al reialmecelestial. Si m'has estimat, fes-te instruir en lareligió cristiana, que prepararà la nostra re-

Chateaubriand

unió. Ella fa un gran miracle davant dels teusulls, aquesta religió, perquè'm dóna forces perabandonar-te sense morir amb les angoixes dela desesperació. Però, perxò, Chactas, jo novui exigir de tu més que una simple promesa:sé massa lo car que costa per demanar·te unjurament. Podria ser que aquest jurament teseparés d'alguna dòna més sortada que jo.Oh mare meva! Perdona a la teva filla. OhIMare de Déu, atureu la vostra ira I Jo torno acaure en les meves febleses i t'estic prenent,oh Déu meu I, pensaments que no hauriend'esser sinó per tu.»

»Atuit pel dolor, vaig prometre a Ataiaabraçar un dia la religió cristiana. Davantd'aquest espectacle, el solitari, aixecant-seamb aire inspirat i extenent els braços vers lavolta deIa gruta: «-Ja es hora, -exclamà,- ja es hora de que Déu vingui aquí I».

»Apenes ha pronunciat aquests mots, queuna força sobrenatural m'obliga a caure de ge·nolIs i m'acota 'I cap al peu del llit d'Atala. Elsacerdot obre un lloc secret ant tenia estotja.da una urna d'or coberta amb un vel de seda;s'agenolla i adora profondament. La grutasemblà iluminar-se tota, sobtadament; :;esen·tien per ¡'aire els cants dels anyells i els planysde les arpes celestials; i quan el solitari tre·gué'l vas sagrat del seu tabernacle, va semblar­me veure'l mateix Déu sortir del si de lamontanya.

"El sacerdot obri'l calzer, prengué entre

A ta/a 85

•

r..

dos dits una hastia blanca com la neu, is'acostà a ¡fAtala pronunciant paraules mistc·r¡oses. Aquella santa tenia 'Is ulls aixecats versel cel, com extasiada. TOlS els seus dolorssemblaven sospesos, tota la vida se li aplegàen la bocaj mig-obrí 'Is llavis, i ambellscercàamb respecte ,] Déu amagat sota'l pa mistic.Desseguida"\ vell divi mullà una mica de cotóen un oli consagrat; fregà 'Is polsos d'Atala,mirà un moment la donzella mori bonda, i totd'una deixà anar aquestes solemnials parau­les: «- Partiu, ànima cristiana, aneu a re­trobar el vostre Creador •. Aixecarlt llavorsel meu cap abatut, vaig exclamar tct mirantel vas ant era l'oli sant: «~Pare meu, tor­narà la vida a Alala aquest remei?». «-Si,fill meu, - digué'l bon vell caient als meusbraços; -la vida eternalllt. Atala havia ex­pirat.»

En arribant an aquest punt, per segonavegada desde 'I començament, Chactas va veu­re-s obligat a interrompre la seva narració.Les Ilagrimes li negaren els ulls i la seva veuno deixava escapar més que mots br¡rbotejants.El sachem cego descobd'l seu pit i en treguéla creu d'Atala. «-Mira-Ia,-va dir, - a·questa ofrena de l'adversitat I Oh Renat, fillmeu I Tu la veus i jo ja no la veig! Di­gues-me: després de tants anys, s'es alteratl'or? No hi veus el rastre de les meves l1agri­mes? Podries regonèixer el punt que unasanta ha tocat amb els seus llavis? Com es que

86 Chateaubriand

Chactas no eS encara cristià? Quines frevolesraons de politica i de paIria ['han retingut finsel prc-.ent en els errors dels seus pares? No: jono vui trigar més temps. La terra 'm crida:«-Quan davaJJaras tu a la tomba, i què espe­res per abraçar una religió divina? Oh terra!No m'esperaras gaire temps: tantost un sacer­dOl haurà rejovenit en les aigues aquest capblanquejat per ies penes, espero poder reunir­me amb ¡'Atala. Però acabem Jo que'ro restaper contar de la meva historia.

ELS FUNERALS

,10 no intentaré pas, oh Renat, descriure-tavui la desesperació que'fi cor·nuà quan Ata­la hagué entregat el darrer sospir. Caldriatenir més calor que la que'ro resta i caldriaque'ls meus ulls closos poguessin tornar aob.ir·se al sol per demanar-li compte delsplors que llavors vessaren sota la seva llum.Si: aquesta lluna que brilla al present sobre-lsnostres caps se cansarà d'aclarir les solituts deKentuckYi si; el riu que ara emporta lesnostres piragües aturarà 1lJ. corrent de sesaigues abans que les meves llagrimes cessinde rajar per Atalal Durant dos dies sencersvaig esser insensible a les paraules de ¡'ermi·tà. Intentant calmar les meves penes, aquesthome excelent no se servia pas de vanes raonsd'aquesta terra: se contentava de dir: «-Fillmeu, es la voluntat de Déu», i m'estrenyia en~

L.

..

Atala

tre 'Is seus braços. Jo mai hauria cregut que hipogués haver un tant gran conhort en aques~

tes poques paraules del cristià resignat, si noho hagues experimentat jo mateix.

»La tendresa, l'unció, l'inalterable pacien­cia del vell servidor de Déu venceren, a la fi,J~obstinaci6 del meu dolor. Vaig donar-mevergonya de les Ilagrimes que jo li feia vessar.«- Pare meu, - li deia, - això es massa; queles passions d'un jove no torbin més la pau dela teva existencia. Deixa-ro emportar les des~

pulles de la meva esposa: les enterraré enalgun rec6 del desert, i, si soc encara condem­nat a viure, provaré de fer-me digne d'aques­tes noces eternals que Atala m'ha promès.»

» Da va n t d'aq uest retorn inesperat de valor,el bon vell tremolà d'alegria i exclamà: «-Ohsang de Jesucrist, sang del meu diví Mestre,jo regonec ara la teva eficacia I Tu salvaras,sens dubte, aquest jove. Déu meu! Acaba Jateva obra: torna la pau an aquesta ànimacontorbada, i dels seus infortunis no li dEixismés que humils i utlis recordsl»

»EI just refusà de confiar-me'l cos de lafilla den López, però'm proposà de fer venirels seus neofits i enterrar·la amb tota lapompa cristiana, Jo, per la meva banda, vaigrefusar també, «- Els infortunis i les virtutsd'Ala la -li vaig dir- han estat desconegutsdels homes. Que la seva tomba, doncs. obertafurtivament per les nostres mans, participici' aquesta obscuritat.» Convinguerem que

Chateaubriand

partiriem l'endemà, a trenc de dia, pera enter~

rar Atala sota l'arc del pont natural, a l'entradadels Boscatges de la Mort. Resolguerem tambéque passaríem la nit en oració vetllant el cosd'aquella santa.

»Cap a entrada de fosc transportàrem sesprecioses despulles a una obertura de la grutaque donava al nord. L'ermità havia emboH~

cat el cos en una peça de roba de lli d'Euro­pa, filat per la seva mare: l'u nie bé que lirestava de la seva patria i molt temps havia'ldestinava pera la seva propria tomba. L'Atalaestava ajeguda sobre una catifa de sensitivesde montanya; els peus, el cap, les espatlles iuna part del seu pit, estaven descoberts. Alsseus cabells hi havia posada una flor de mag~

nolia marcida. aquella mateixa que haviadeixat sobre'l llit de la verge per fer·la fecon­da. Els seus !lavis, com una poncella de fosacullida dos matins ha, semblaven esllanguir­se i somriure. En les seves galtes. d'una blan­cor d'alabastre, se distingien algunes venesblaves. Tenia'ls ulls closos, els peus junts, iles seves mans tenien sobre'l seu cor un SantCrist de banús; al coll portava ¡'escapularidels seus vots. Ella semblava encisada perl'Angel de la Melangia i pel doble són del'ignocencia ¡ de la tomba: no he vist re méscelestial. Qualsevol que havés ignorat queaquella donzella havia gaudit de la llum,l'hauria poguda pendre per l'estatua de la Vir­~initat adormida.

Atala 89

...

»EI religiós no deixà de resar tota la nit.Jo eslava assegut en silenci al capsal del llitmortuori de la meva Atala.

»Quantes vegades, mentres ella dormia. johavia sentit sobre -ls meus genolls el pesd'aquell cap enciser I Quantes vegades m'ha­via abocal sobre ella per sentir i respirar el seuhatèl Però aleshores cap sospir sortia d'aquellpit irnmobil, i era debades que jo esperés eldesvetllament de Ja bellesa I

»La lluna ilurninà amb sa palida claroraquella vetlla funebre. S'aixecà a milja nit,com una blanca vestal que va a plorar sobre latomba d'una companya. Moments després ex­teogué per les boscuries aquell gran secret deMelangia que li plau contar a les velles alsi­neS i a les antigues ribesde [a mar. De temps entemps el religiós enfonsava un ram floril enaigua consagrada. i, saccejanlla branca humi­da, perfumava la nit amb els efluvis del cel.Devegades repetia, acompanyant-lo d'un aireantic, alguns versos d'un poeta nomenat JobDeia:

»«Jo he passat com una flor; m'he pansit~com l'herba dels camps.

»~Per què ha estat donada la llum a unlt miserable i la vida an aquells que senten»l'amargor al cor?»

»Així cantava aquell vell venerable. Sa veufonda i ben timbrada ressona\'a pel silencidels deserts. El nom de Déu i de Ja tombasortia de tots els ecos, de tots els torrents, de

Chateaubriand9°-------------

tots els boscos. El parrupeig de les colomes deVirginia, la caiguda d'un torrent a la monta­Dya, el repic de la campana que cridava alscaminants, se barrejaven an aquells cantsmortuoris, i semblava com si ressonés en elsBoscatges de la Mort el chor llunyà dels di..funts, que responia a la veu del solitari.

»Una gran auriola d'or resplendia a lle­vant, sobre l'horitzó. Els esparvers xisclavensobre les roques i les martes s'amagaven alscaus dels olms: era ¡'hora de ¡'enterramentd'Ata/a. Vaig carregar-me'] cos sobre les es­patlles. L'ermità avançava davant de mi ambuna aixada a Ja mà. Començàrem a davallarde roca en roca. La vellesa i la mort encalma­ven igualment el nostre pas. Al veure -\ goçque'ns havia trobat al bosc, i que al present,botant de joia, ens senyalava un altre camí,vaig esclatar en llagrimes, Sovint la llargacabellera d'Atala, joguina de l'embat matinal,extenia un vel d'or sobre 'Is meus ulls; sovint,doblegant-me sota'l pes, me veia precisat adei.xar-Io sobre la molça i asseure-m a la vora,per rependre les forces. A la fi arribàrem allloc designat pel meu dolor. Baixàrem sota ¡'arcdel pont. Oh fill meu I Llavors haguessis vistun jove selvatge i un vell ermità de genolls enterra l'un de cara a l'altre en un desert, obrintamb llurs mans una tomba per una pobradonzella el qual cos jeia aprop d'ells, extès alllit aixut d'un torrent.

»Quan la nostra obra fou acabada, trans-

A ta/a 9'

-portàrem el beJl cos al seu IIit d'argila. Ah!Jo havia confiat poder-li preparar un altre llitper ella. Prenent llavors una mica de pols a lamà i guardant un silenci terrible, vaig fixarper darrera vegada 'ls meus ul1's sobre'l rostred'Alala. Desseguida vaig escampar la terra delsòn sobre un front de divuit primaveres; vaigveure gradualment desaparèixer els encantsde la meva germana i amagar-se les sevesgracies sota la cortina de l'eternitat; el seu pitsobressortí un instant en la terra ennegrida,com un lliri blanc s'eleva en mig d'una foscaargila. «- López, - vaig exclamar llavors,­mira"1 teu fill enterrant la teva filla.» I vaigacabar de cobrir Atala amb la terra del repòsetern,

»Vam tornar a la gruta i vaig dir al missio­ner el projecte que tenia de romandre al seucostat. E.I sant, que coneixia meravellosamentel cor de l'home, descobrí'l meu pensament il'aslUcia del meu dolor. Va dir·me: «-Chac­tas, fill d'Outalissa, mentres Atala ha viscut,jo mateix vos he pregat que restessiu vorameu, però al present ha cambiat la vostrasort: vos deveu a la vostra patria. Creieu-me,fill meu, els dolors no són pas eternals: calque tard o aviat acabin, car el cor de l'homees finit; aquesta es una de les nostres gransroiseries: ni som capaços d'esser malhauratsper molt temps. Torneu ai Mescacebé; aneu aconsolar la vostra mare. que us plora tots elsdies i que té necessitat de la vostra ajuda.

Chateaubriand

Feu·vos instruir en la religió de la vostraAtala, quan trobeu l'ocasió, i recordeu-vosque li haveu promès ser v.irtuós i cristià. Jovetllaré aquí sobre la seva tomba. Partiu, fillmeu. Déu, l'ànima de la vostra germana i elcor del vmtre vell amic vos acompanyaransempre»>.

»> Tals foren les paraules de ¡'home de laroca. Era massa gran la seva autoritat, i laseva saviesa massa profonda, perquè jo nol'obeís a l'instant. A l'endemà vaig pendrecomiat del meu hoste venerable, qui, tot es­trenycnt';'me sobre -I seu cor, me donà -ls seusdarrers consells, sa darrera benedicció i sesdarreres ¡¡agrimes. Volguí passar per la tomba:va sorpendre~m una petita creu aixecant-se perdamunt de la mort, com s'ovira encara l'arbremestred'un vaixell que naufraga. Vaig pensarque·1 solitari hi havia anat a resar durant lanit. Aquesta mostra d'amistat i de religió féurajar els meus plors abundosament. Vaig sen·tir-me temptat de tornar a obrir la fossana i deveure un cop més la meva aimada: un temorreligiós va retenir-me. Vaig asseure-m sobre laterra recentment remoguda. Un colze apoiatsobre ·Is genolls i el cap a la mà, vaig roman­dre uns instants perdut en les més amarguesdivagacions. Oh Renat I Allí vaig fer per pri­mera vegada reflexions serioses sobre la vani­tat de ('existencia i sobre la més gran vanitatdels nostres projectes. Ah, fill meu! Qui no lesha fetes aquestes reflexions? Jo no soc més

Alala 93

que un vell cervo blanquejat pels hiverns;els meus anys són potser tants com els de lacornella. Doncs bé: malgrat tants de jornsacumulats sobre"¡ meu cap. malgrat una tantllarga experiencia de la vida, encara no hetrobat cap home que no hagués estat enga­nyat pels seus somnis de felicitat, cap cor queno sagnés d'una ferida amagada. El cor mésserè en aparien cia se sembla al pou natural dela savana Alachna: la supercifie sembla pura jtranquila, però quan mireu el fons de la cis­terna vesllumeu un gràn cocodril queol pounodreix en les seves aigues.

»Havent vist aixecar-se i pondre.s el soldesde aquell lloc de dolor, l'endemà, al pri­mer crit de la cigonya, vaig preparar· me aabandonar la sepultura sagrada. Me-o vaiganar com si partís de la fita d'ont volia lIençar~

me vers la carrera de la virtut. Tres cops vaiginvocar ¡'ànima d'Atala; tres cops el Geni deldesert va respondre als meus crits sota l'arcfunerari. Vaig saludar desseguida l'orient, ivaig descobrir a la llunyania, pels corriols dela montanya, ¡'ermità que's dirigia a la caba­na d'algun infortunat. Caient de genolls iabraçant estretament la fossa, vaig exclamar:.. -Dorm en pau en aquesta terra extrangera,donzella massa infortunada! Per premi delteu amor, del teu e.xil i de la teva mort, vas aveure-t abandonada de Chactas i tot! ». Lla­vors, vessant torrents de lIagrimes, vaig sepa·rar·me de la filla den López; i, fet un esforç

94 Chateaubriand

suprem, vaig allunyar-me d'aquell indret,deixant al peu del monument més august¡'humil tomba de la virtut.»

EPILEG

Chactas, fill d'Outalissa'¡ Natchez, hacontat aquesta historia a Renat l'Europeu.Dels pares ha passat als fills, i jo, viatger perterres llunyanes, he trasmès fidelment loque-Is Indis m'han contat. En aquesta historiavaig veure l'escena del poble treballador, lareligió, primera llei dels homes, els perills del'ignorancia i de l'entusiasme religiós oposatsa l'inteligencia, a la caritat i al veritable esperitevangelic, els combats de les passions i de lesvirtuts en un cor senzill, amb el triomf delCristianisme sobre'¡ sentiment més fogós i eltemor més terrible: l'amor i la mort.

Quan un Siminol me contà aquesta his­toria, vaig trobar-la molt instructiva i perfec­lament bella, car ell hi posà la flor del desert,la gracia de la cabana i una simplicitat percontar el dolor que jo Do·m faig jJ'lusiód'haver sabut conservar. Però una cosa"mmancava saber. Vaig demanar què s'haviafet del pare Au.bry i ningú sabia dir-m'ho.No n'hauria sabut mai, si la Providencia,que ho condueix tot, no m'hagués descobert loque jo lant cercava. Heus-aquí com va passaraixò:

Havia recorregut les ribes del Mescacebé,

AtaJa 95

lque formaven altre temps el l¡mil meridionalde la nova França ¡om sentia curiós de veure,al nord, l'altra meravella d'aquest imperi. lacatarata del Niagara.

Havia arribat ben aprop de la catarata, en¡'antic pa is dels Agannonsionit. quan unmati. atravessant una plana, vaig avirsr unadòna asseguda sota un arbre i tenint uninfant mort sobre 'ls genolls. Vaig acostar-mesuaument a la jove mare i vaig sentir quedeia:

«- Si tu haguessis restat entre nosaltres,car infant, amb quina gracia la teva mà. hauriacorbat ¡'arc! El teu braç hauria domat l'ósfuriós, i sobre'¡ cim de la montanya hauriesdesafiat ¡'¡san a la carrera. Blanc armini de laroca, tenir d'anar tant jove al pals de lesànimes! Com t'ho fsras per viure·hi? El teupare no hi es per nodrir-te de la caça. Tindrasfret i cap Esperit te donarà pells per cobrir-te.Oh I Cal queorn dongui pressa per anar atrobar-te i cantar-te cançons i donar-te" pit.,..

I la mare cantava amb una veu tremolosa,gronxava l'infant sobre 'Is seus genolls, li mu­llava ·Is llavis amb llet maternal) prodigava ala mort tota la cura que's dóna a la vida.

Aquesta dòna solia exposar el cos del seufill sobre les branques d'un arbre. segons lacostum india, a fi d'emportar.se·¡ després a

t) ELs Iroquesos.

96 Chateaubriand

les tombes dels seus pares. Despullà, doncs, elpetit, i, abocant"se un instant sobre la sevaboca, digué: «-Anima del meu fill, ànima en­cisera, el teu pare"t creà un dia amb una besa·da sobre "ls meus llavis; ai I els meus no tenenel poder de donar-te una segona naixença».Llavors ella's descobrí'l pit i abraçà ·Is mem­bres glaçats, que s'haurien reanimat al foc delcor maternal si Déu no s'hagués reservat l'alèque dóna vida.

Ella s'aIxecà i cercà amb els ulls un arbresobre les quals branques pogués exposar el seuinfant. Trià un erable de flors vermelles, vore­jat de garlandes d'apios i que exhalava -Is méssuaus perfums. Amb una mà abaixà les bran·ques inferiors, amb ¡'altra hi colocà'l cos;llavors, deixant anar la branca, la branca tornàa sa posició natural, emportant la despulla de}'ignocencia, amagat entre un fullatge odo­rant. Ahl Que n'es de commovedora aquestacostum india I Jo us he vist en els camps de­solats, pomposos monuments de Crasus i deCesar, i més que vosaltres m'estimo aquestestombes aeries del selvatge, aquests mausoleusde flors i de verdor que perfuma l'abella, quegronxa -I zefir i ont el rossinyol penja 'I seuniu i fa sentir sa melodia planyi vola. Si es elcos d'una donzella que la mà d'un amant hasospès a l'arbre de la mort; si són les des­pulles d'un infant estimat que una mare haposat en el sojorn dels aucellets, llavo(s l'en­cís encara es més gran. Vaig acostar·me an ella

que encara gemegava al peu de ¡'erable, i vaigposar.li les mans sobre'l cap llençant els trescrits de dolor. Desseguida, sense dir-li res,prenent, com ella, un ram, apartava'ls insectesque brunzien entorn del cos de l'infant. Peròjo tenia compte de no espantar una colomaque s'acostava. L'india li deia: «-Coloma:si no ets l'ànima del meu fill que se n'es ana­da, tu seras, sens dubte, una mare que cercaalguna cosa per fer un niu. Agafa d'aquestscaDells que no rentaré més amb aigua d'es­quina; agafa-o per abrigar els teus petits; queel Gran Esperit te 'ls conservi I».

La mare plorava de consol veient Ja deli­cadesa de l'extranger. Mentres feiem això vin­gué un jove. «-Filla de Celuta, retira'Jnostre fill: no hi viurem més aqui i marxaremdemà a punta de dia.» Jo vaig dIr llavors:«-Germà: te desitjo un cel blau, molts isarts,unli capa de castor i l'esperança. Així, doncs.no ets pas d'aquest desert?», «""-No,-res­pongué'¡ jove; - nosaltres som uns €1lilats ianem cercant una patria.» Dient això, el guer·rer acotà'l cap i amb l'extrem del seu arce~c<lpsava la corala de les flors. Vaig veure quehi havia llagrimes al fons d'aquella historia ivaig callar. La dòna retirà'1 seu fill de lesbf<lnques de l'arbre i'l donà al seu espòs per­què I ponés. Llavorsvaigdir: «-Meperme­teu encendre') vo~tre foc aquesta nit?». «-:.:Notenim cabana,-va dir el gut:rrerj-si voleuseguir-nos, acampem a la vora de Ja catarata,~

7

g8 Chaieaubriand

«- De molt bon grat», vaig respondre jo.partírem plegats.

Ben aviat arribàrem prop de la calarata,que s'anunciava per un terrible bramular.Està formada pel riu Niagara, que surt delllac Erié i's llença al llac Ootario. La sevaalçada perpendicular es de cent quaranta qua­tre peus. Desde -, llac Erié fins al Salt, el riucorre per una pendent rapida, i al moment dela caiguda es menys un riu que llna mar, elsquals tor.rents s'acumulen en la boca badadad'un abim. La calarata'S divideix en duguesbranques j's corba en forma de ferradura.Entre 'ls dos salts surt una illa buida per sotaque penja amb tots els seus arbres sobre'[ caosde les onades. La massa del riu, quc's preci­pita cap a mig-jorn, s'arrodoneix en forma d'ungran cilindre, després se desplega com unmantell de neu i brilla al sol amb tots elscolorsj la que cau a llevant s'estimba en unatenebror esglaiadora: sembla una columnad'aigua del diluvi. Mil arcs-del-cel se corbeni 's creuen en l'abim. Pegant contra la rocasomoguda, l'aigua rehota en terbolins d'escu·ma que s'eleven per damunt dels boscos comnuvols de fum d'un immens incendi. Pins.nogueres selvatges, roques tallades en formade fantasmes, decoren l'escena. Les al igues,arrocegades per la corrent de ¡'aire, baixenfent amples espiralls, al fons de l'abim, i elscarcajús se pengen amb llurs cues flexibles al'extrem d'una branca abaixada per agafar al

Ata/a 99

¡,r

fons els cadavres troeejats dels ¡sarts i delsóssos.

Mentres amb gran pler barrejat de terrorcontemplava aquest espectacle, ¡'indiana i elseu espòs me deixaren. Tot cercant-los, vaigrem on tar el riu fins al damunt de la catarata, iben aviat els vaig trobar en un indret a postaper a llur dol. Estaven ageguts sobre l'herba,amb altres vells, vora d'un munt d'òssoshumans embolicats en pells de bestia. Admiratde tOl allò que anava veient feIa algunes hores,vaig seure~m al costat de la mare i vaig dir-li:·«-Què es tot això, germana meva?». Ella'mrespongué: «-Germà meu, es la terra dela paIria, són les cendres dels avis que"nssegueixen en el nostre exil. «-I com - vaigdif- vos ha sobrevingut aquest infortuni?»La filla de Celuta va respondre: «-Nosal­tres som els restes dels Natchez, Després dela mortaldat que de la nostra nació van ferels francesos per venjar els llurs germans,aquells de nosaltres que van poder escapar alsvencedors van trobar un refugi en els Chikas·ses, els nostres veins. Hi havem restat bastanttemps tranquils; però ja fa set llunes que'lsblancs de Ja Virginia s'han emparat de lesnostres terres, dient que-Is han estat donadesper un rei a'Europa, Nosaltres havem aixecatels ulls al cel, i, carregats amb les despullesdels noSlres aVIs, havem emprès el camí al tra­vers del desert, Jo he concebut durant la mar·xa, i com la meva llet, a causa de la meva

Chateaubriand

aflicció, era dolenta, ha fet morir el meuinfant.»- Dient això, la pobr:;. rnare s'aixu¡..;à·lsulls amb la cabellera. Jo també plorava.

Llavors vaig dir: «-Gdillana meva, ado­rem· el Gran Esperit Tot pas~a se~ons la sevavoluntat. Tots som viatgers: els nostres paresho han estat com nosaltres; però hi ha un llocont reposarem. Si jo no temés tenir la llenguatant lleugera com la d'un blanc vos dem3nariasi haveu sentit parli1r de Chactas el Ni1t­chez?». Al dir aquestes paraules, l'indiana-mmirà i va dir-me: «.-;)ui es que us ha pulatde Chactas el Natchez?». Jo v:.ig respondre:«-La saviesa~. L'¡ndiana continuà: «.- Vosdiré lo que sé, perquè vós haveu apartatles mosques del Ct"l5 del meu fill i perquèhaveu dit belles paraules sobre'l Gran E~pe

rit. Jo soc la filla de la filla de Renal ¡'Eu­rapeu, que Chaclas havia adoptat. Chadas,que havia rebut el babti~meJ i Renat, el meuavi, tant infortunat. han sucumbit en la des­traça. «- L'home va sempre de dolor endolor,-vaig respondre, inclinant el cap.­No podrieu també donar-me noves del pareAubry?». «- No ha e~.;tat pas més sortal queChactas, - replIcà l'indiana. - Els Chero­quesos, enemics dels francesos, van penetraren la missió. Van ~er-hi guiats pel sò d'unacampana que tocaven per socórrer els cami·nants. El pare Aubry podia salvar-se, però ellno va voler abandonar els seus fills, i no's vamoure d'allí per encoratjar.los a morir amb el

Ala la 101

seu exem ple. Fou cremat després de granstorments: ni uoa sola vegada van poder arren­car-li un crit que fos vergonyós pel seu Déu odeshonorant per la seva patria. No deixà mai,durant el suplici, de pregar pels seus butxinsi de compadir la sort de les victimes. Perarrencar-li una senyal de feblesa 'Is Chero­quesos van portar als seUS peus un selvatgecristià que havien horriblement mutilat. Peròfou gran llur sorpresa quan van "eure que'ljove'S llençava als peus i besava les llagues delvell ermità, que li deia:« - Fill meu, ens hanposat en espectacle davant dels angels i delshomes»'. Els indians, irats, van enfonsar-li unferro tot roent a la gorja, per privar-lo deparlar. Llavors, no podent ja consolar més elshomes, va expirar. Diuen que'ls Cheroquesos,acostumats com eren a veure la constandaamb que sofreixen els selvatges, no van poderdeixar de regonèixer que en l'humil coratgedel pare Aubc,· hi havia alguna cosa que noconeixien i que sobrepassava' I més granvalor dels mortals. Molts d'ells, impressionatsamb aquesta mon, van fer-se cristians. Algunsanys després, Chactas, al tornar a la terra delsblancs, havent sabut les adversitats del santermità, marxà per recullir les seves cendres iles d'Atala. Arribà al lloc ant era situada lamissió, però amb prou feines pogué regonei­xe-I. Et llac havia sobreixit i la savana s'eracambiada en un estany; el pont natural, al'ensorrar-se, havia cobert amb les seves runes

TO' Chateaubriand

la tomba d'Atala i els Boscatges de la Mort.Chactas s'aturà molt temps en aquell indret;visità la gruta del solitari, que torbà plenad'esbarzers i de gerseres, i en ella va veureuna cerva alletant el seu cadell. Va asseure-sen la roca de la Veti-la de la Mort, ant no hiva veure més que unes plomes de l'ala deauceJl passatger. Mentres estava allí plorant,la serp familiar del missioner sortí d'entre labrossa veina i anà a entortolligar-se als seuspeus. Chactas escalfa sobre 'I seu pit aquellamic fidel que havia quedat tot sol en migd'aquelles runes. El fill d'Outalissa ha contalque moltes vegades, a entrada de fosc, haviacregut veure les ombres d'Atala i del pareAubry destriant-se entre les boires del crepus­col. Aquelles visions van omplir-lo d'un reli­giós esglai i d'una joia trista. Després d'havercercat en va la tomba de la seva germana i lade l'ermità, anava a abandonar aquells parat­ges, quan la cerva de la gruta va posar·se abotar al seu davant. S'aturà al peu de la creude la missió. Aquella creu estava llavors migvoltada d'aigua; la fusta estava rosegada perla molça, i el pelican del desert sc posavasobre "ls seus braços ja corcats. Chactas pensàque la cerva, agraída, l'havia conduit a latomba del seu hoste. Cavà la terra sota la rocaque altre temps servia d'altar, i va trobar-hiels esquelets d'un home i d'una dòna. Nodubtà de que fossin els del solitari i de laverge, que-ls angels havien potser enterrat en

A ta/a /03

•

aquell lloc; els embolicà en unes pells d'ós iva rependre -I carni del seu pafs, emportant·seaquestes precioses reliquies, que ressonaven ales seves espatlles com el buirac de la inort.De nit els feia servir de coixí al seu cap i teniasC?mnis d'amor i de virtut. Oh extrangerl TuPOlS cont.emplar aqui aquesta pols amb la delmateix Chactas.»

Havent l'indiana acabat de pronunciaraquestes paraules, jo'm vaig aixecar, vaigacostar-me a les cendres sagrades i vaig age·nollar-me davant d'elles en silenci. Des·prés, allunyant-me rapidament, vaig excla­mar: «-Així passa sobre la terra tot lo quees bo, virtuós, sensible! Home. tu no ets mésque un somni passatger, una visió dolorosa;no existeixes més que per l'infortuni; si tu etsalguna cosa, no es per res més sinó per latristesa de la teva ànima i l'eterna melangiadel teu pensament.»

Aquestes reflexions van ocupar-me tota lanit. L'endemà, a punta d'alba, els meus hostesvan deixar-me. Els guerrers joves obrien lamarxa i les esposes la tancaven; els primersanaven carregats de les santes reliquies; lessegones portaven llurs petits; els vells cami­naven lentament al mig, entre llurs avis i llurposteritat, entre'l reco-rd i l'esperança, entre lapatria perduda i la patria esdevenidora. Oh IQuantes Ilagrimes se ploren quan s'abandonaah! la terra nadi va, quan desde'l cim de lamontanya de l'exil Se mira per la darrera ve-

1°4 Chateaubriand

gada la teulada sota la qual un hom fou criat i

el riu de la cabana que continua escorrent·se

tristament al tfavers dels camps solitaris de lapauia I .

Indians infortunats que he vist errar pels

deserts del Nou Món amb les cendres dels

vostres avisI Vosaltres que m'haveu donat

l'hospitalitat malgrat la vostra miseria, jo no

podré tornar-vos-la avui, car vaig vagant, com

vosaltres, a la mercè dels homes, i, no tant

feliç en el meu exil, no m'he emportat els

òssos dels meus pares.

.....LLIBRERIA «L'AVENÇ"

DE JACINTO VERDAGUERp",.

Jesús de Nazareth I

Flors del Calvari. 3La Mellor Corona 3

En paper de fil 6Corpus Christi. . l'5o

En paper de fil 3Eucaristiques . S

En paper de fil 10

Rondalles. . . . . 3En paper de fil 6

Discursos . 2

En paper de fil 4AI Cel . 2Viatges. 0'50Excursions. 0'50Flors de Maria D'SODietari d'un pelegrí a Terra Santa 0'50Fclk-lore . I

En paper de fil 2

Cantic dels Cantics, precedit d'ElsJardins de Salomó . I

En paper de fil . 2

Colom, seguit de Tenerife . I

En paper de fil . 2

Perles del "Llibre d'Amic e d'Amatn,den Ramon Lull . I

En paper de fil 2

Prosa florida. 0'50