EDITORIAL

Ja tornem a ser aquí! Un any més la revista Formigueig aterra al Carras-co amb més notícies fresques, curiositats i entrevistes que no us deixa-ran indiferents.

Primer de tot, hem de dir que per a nosaltres elaborar el Formigueig ha resultat ser una experiència totalment nova i enriquidora, i mes tenint en compte que aquest any us presentem la revista en format digital. Això ha representat un gest ecològic a més a més de permetre que es transmeti amb més facilitat i arribi a un major nombre de lectors. Aquest any hem volgut centrar la “trama” de la revista en el món de la música ja que està present en el nostre dia i no tothom la viu de la ma-teixa manera. El nostre objectiu és mostrar aquestes diverses maneres de viure-la, i relacionar-la amb altres aspectes de la vida.

D’altra banda, enguany, el Formigueig està de celebració! Porta 15 anys comunicant a alumnes, professors i famílies les novetats que es mouen pel nostre institut i omplint de curiositats les ments dels lectors. Hem volgut celebrar aquest quinzè aniversari dedicant unes pàgines a recor-dar les anteriors edicions de la revista que s’han escrit fins a dia d’avui, i alguns dels seus autors, i ex-alumnes, ens han parlat de la seva experièn-cia personal com a redactors.

Des del moment en què t’encarreguen l’edició del Formigueig fins que és publicada passen molts dies de feina, compromís, molta energia i po-dríem dir que, fins i tot, de desesperació. Tot i així, estem enormement satisfetes de l’esforç dedicat i del resultat final, i us animem perquè, encara que no tingueu la revista a les vostres mans, pugueu assaborir l’essència del Formigueig.

Com sempre, desitgem que gaudiu llegint-la tant com nosaltres hem gau-dit fent-la.

PER SEMPRE, FORMIGUEIG!Equip de Redacció

Agraïm plenament la col•laboració de:Victoria Rivero i Anna Gual (tutores), Sílvia Blaya, Maria Sentís, Francesc Toribio, Jordi Ferrús, Xavier Clop, Màrius Serra, Roger Batllori, Francesc Pallàs, Ana Calvo, Gual Permanent, Elisabet Barón, Anna Bayod, Carla Bertos, Carlota Braceros, Margarita Ponce, Mari Carme Murillo, Car-me Clarós, Josep Oriol Pascual, Anna Vergé, Alejandro Martínez, Irene Sánchez, Alba Llibre, Marcel Molina, Pau Otal, Susana Pujol, Ignacio Ger, Júlia Laos, Júlia Martínez, Estrella Rodrí-guez, Bàrbara Serra, Anna San Clemente, Maria Ortega, Eduard Gadea, Juanjo Compairé, Laia Arbiol, Júlia Costa, David Madrid i Clara Sebastià

FORMIGUEIG, EL NOSTRE RECORREGUT ....................................................................................... 4

TOT FENT MÚSICA

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ....................................................................................................... 9 MÚSICA I PARAULES .............................................................................................................. 10

QUÈ ÉS LA MÚSICA? ............................................................................................................... 11

ENTREVISTA A ROGER BATLLORI ........................................................................................ 13

MÚSICA I LITERATURA .......................................................................................................... 16

ENTREVISTA A GUAL PERMANENT ................................................................................... 21

MÚSICA TERAPÈUTICA ........................................................................................................... 22

MÚSICA UNIVERSITÀRIA ...................................................................................................... 24

CARRASCO OPINA .................................................................................................................. 26

MENÚ DEGUSTACIÓ

ESPORT ........................................................................................................................................... 29

CULTURA ..................................................................................................................................... 34

ECOLOGIA ................................................................................................................................ 36

VACANCES ............................................................................................................................... 38

TRESORS DE BARCELONA ...................................................................................................... 40

ACTIVITATS DE LLEURE ....................................................................................................... 44

CARRASCO VIATGER ...................................................................................................................... 46

ASSUMPTES INTERNS ..................................................................................................................... 53

BVELLES COL•LABORACIONS ....................................................................................................... 69

ADÉU I FINS SEMPRE ......................................................................................................................... 74

A REVEURE 2N DE BATXILLERAT ......................................................................................................... 78

15è ANIVERSARI FORMIGUEIG !!!

Quan vam començar a preparar la revista, el curs 2006-2007, no sabíem del cert la feina que això suposava. Concretar de què volíem parlar, deduir què podia interessar a la gent, fer-ne el disseny, escriure articles que mai donàvem per acabats… I aconseguir no trencar les ex-pectatives dels companys, que incansablement demanaven que els avencessis detalls.

El millor va ser tot el treball d’entrevistes als personatges seleccionats i l’experiència de sen-tir-te, salvant les distàncies, com una periodista que busca el millor titular.

El cert és que la possibilitat de fer la revista del nostre institut va ser una experiència molt enriquidora i gratificant i, per què no dir-ho, plena de nerviosisme i dubtes. Les reunions periòdiques amb l’Anna i la Victoria, les tardes d’anar amunt i avall i les nits plantades davant l’ordinador, posant lletra a tot allò que volíem explicar.

I el moment culminant: quan toques per primera vegada la revista, la teva revista. És llavors quan sents que tens la feina feta. Però queda el més important: la lectura que en faci cadascú i les cares que observes en la gent quan comencen a llegir el teu treball. Aleshores sí, pots donar per enllestida la teva tasca, respirar fons, i donar el relleu a la parella que s’atreveixi amb aquest repte el curs següent.

Maria SentísExalumna

5

Extra! extra! La revista Formigueig torna enguany a les nostres mans en una edició molt especial, plena d’articles, informació del centre i un munt de continguts nous . I el cert és que, en el meu cas, Formigueig torna a unes mans que l’any 2009 van haver de treballar, i de valent, per poder editar-la.

Recordo que, juntament amb els meus companys Mar i Bernat, compaginàvem els exàmens i treballs amb la producció de la revista i no nego que, en més d’una ocasió, se’ns va acumu-lar la feina: escollir la temàtica, l’entrevista amb la periodista Pilar Rahola, la redacció dels articles, l’obtenció de publicitat per poder editar-la... i tot això acompanyat d’una nombrosa comitiva de llargues hores d’estudi . Malgrat això, penso que vam aconseguir fer quelcom perdurable, amb empremta, el re-flex d’una etapa suficientment important en la vida d’una persona com per disposar de l’oportunitat de recordar-la. Desitjàvem que cadascun dels alumnes, pares, professors i amics trobessin alguna cosa en ella: una fotografia, un article, o la mateixa portada, que motivés el fet de conservar-la i despertar una guspira d’ interès.

I és que, a mesura que passen els anys i se’ns carrega la motxilla d’obligacions i responsabi-litats, i ens convertim en ciutadans d’aquell món que en aquells moments vèiem des d’una finestra en una dolça i innocent llunyania, ens adonem com de fascinants i profitoses eren les hores que passàvem en les seves aules. Vosaltres, alumnes, és absolutament comprensiu i lògic que no ho veieu així (doncs jo tampoc ho veia), però ho fareu.

Passarà el temps, però cada cop que passeu per davant de l’institut no podreu evitar apropar-vos, envaïts per un esperit tafaner, a es-brinar si han pintat la porta o la façana i si han canviat la reixa del pati; o cada cop que sentiu els noms de Plató, Sòcrates o Adam Smith els associareu amb una pipa, i us costarà recordar per què. Aquests detalls romandran latents en el vostre subconscient i es-pero que us doneu pocs cops al cap, no sigui que els perdeu!

Amb tot això desitjo que aquesta edició de Formi-gueig signifiqui un referent per a futures edicions i que segueixi representant totes aquelles coses bo-nes que l’INS Carrasco i Formiguera i l’adolescència representen.

Non scholæ, sed vitae discimus!

Francesc ToribioExalumne

Vagi per endavant, com a exredactor d’aquesta revista, el meu reconeixement a totes aque-lles i aquells que han fet possible els quinze números de la revista. Als articulistes voluntaris i “forçosos” perquè l’heu omplert de continguts, als redactors per la feina feta i per donar-li forma a la que ha estat la nostra revista, i molt especialment als i les tutores de tots els pro-jectes per la seva paciència, ganes i voluntat de treure any rere any un numero més de la publicació.

De la meva experiència particular encara recordo l’agitació dels alumnes de primer de Batxi-llerat en el moment en què ens van comunicar que havíem de triar ja el nostre projecte per treballar en el temut treball de recerca. I encara tinc més viu el record d’un d’aquells dies en un passadís de l’institut com se’m va oferir formar part de l’equip de redactors de la revista.

¿Perdona, Jordi, a ti te interesaría ser redactor de la revista? Bueno, pues, no lo sé... Yo pensaba en hacer otra cosa y... Piensa que lo harías con Txus y Marcel y...

Res més a dir!! Què millor que poder treballar amb dos dels meus amics? I així va ser com vam començar a plantejar el Formigueig d’aquell any. Però per les nostres motivacions i per la nostra manera de ser no podíem plantejar una revista formal ni convencional. No volíem publicar el clàssic recull d’activitats escolars, sinó que preteníem anar més enllà, volíem fer la nostra revista.De tot el procés recordo com cada idea, per esbojarrada que fos, feia créixer el projecte i l’enriquia i l’exemple més clar és el de la portada. Literalment ens flipava la idea de fer-la a tot color (la primera de la història). Per tal d’aconseguir-ho vam remoure cel i terra per po-der finançar el projecte. I encara ara recordo, amb un somriure als llavis, l’impacte que va causar la revista quan va arribar a les mans dels nostres lectors aquell numero 0+3 ple de monstres, sang i terror sempre sense oblidar la vessant informativa del Formigueig.

I què dir de la resta del procés? Buscar els col•laboradors, l’entrevista amb qui era director del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, els nervis, molts nervis, els lliuraments d’última hora, les correccions, les modificacions, la secció d’entreteniment amb alguna perla amaga-da, més correccions, la mítica pàgina 36 que va ser el nostre banc de proves, la maquetació, el lliurament un diumenge al tard (molt tard de fet), ...

En el moment en què em van proposar escriure aquest article la idea era la de reunir una altra vegada els redactors d’aquell any, però els currículums acadèmics i laborals dels mem-bres de redacció del Formigueig de llavors ens ha portat per camins ben diferents passant de la restauració a la publicitat o l’assessoria laboral, i el temps transcorregut ha fet que la relació es perdés en el temps. Però del que n’estic convençut és del fet que tots tres ens sen-tim molt orgullosos d’haver format part del Formigueig.

FORMIGUEIG PER MOLTS ANYS!! Jordi Ferrús

Exalumne

6 7

...TOT FENT M

ÚSICA...

HISTÒRIA DE LA MÚSICAAl llarg de la història la música ha estat present en to-tes les societats humanes, formant part de la seva tra-dició i folklore, entre el poble i les classes dominants. La música popular, unida a la poesia, tenia una funció narrativa i de cohesió social, però residia lligada a la tradició, la qual no la permetia evolucionar. La músi-ca del poder era molt diferent, deslligada de la poesia i caracteritzada per la recerca de la bellesa concretada en les formes musicals (harmonia, ritme i melodia), en la innovació i en la recerca de noves musicalitats.

Al segle XX, però, la cosa va canviar. Les comunica-cions varen afavorir el flux de les músiques tradicio-nals i aquestes van evolucionar prenent influència les unes de les altres amb el poble com a unitat de producció musical, el qual la va adaptar a les se-ves realitats i necessitats, i la va fer transgredir més enllà de la regionalitat. Es va carregar d’un caràc-ter personal tant a nivell individual com col•lectiu, convertint-se en una eina d’expressió, en el reflex de les realitats socials, esdevenint un arxiu emocional catalogable per zones, generacions i grups socials.

És per això que al darrer segle hem viscut el nai-xement de tantíssims estils musicals, perquè la música no només és un bé de consum bàsic per a salut espiritual, també ha esdevingut un element identificador i cohesionador dins un grup social. Tribus urbanes, moviments ideològics, modes en la vestimenta; cadascuna d’elles és el reflex d’una manera d’entendre la vida i té un estil musical propi que l’acompanya i la caracteritza, amb una musicalitat i unes lletres pròpies. Des del blues nascut als guettos fins l’skinhead reggae antiracista passant per l’ska, fruit de la fu-sió de la tradició jamaicana amb el rithm’n blues cada estil ha esdevingut el reflex d’un determinat grup social i ha servit com a eina de transforma-ció i cohesió d’aquest.La música “protesta” o de crítica social va més en-llà i no només cohesiona grups socials sinó que es centra en assenyalar les injustícies que aquest pateix, presenta solucions i alternatives i convida a l’oient a formar part de la força de canvi.

La música m’ha fet com soc. M’ha fet arribar a mons inaccessibles, m’ha obert els ulls davant la injustícia i m’ha apropat a diverses formes d’entendre la vida que he anat explorant, fent créixer dins meu l’esperit de canvi i de trans-formació fins a assolir unes idees pròpies, que de ben segur encara necessiten un llarg bagat-ge per a formar-se per complet.

És per això que la meva música, igual que la de moltes altres persones, gairebé sempre té un caràcter social i polític: perquè son els temes que em preocupen, però també perquè espero que en un futur serveixin per obrir conscien-cies i apropar noves idees a persones com jo.Aquesta és la gran virtut de la música: es una arma de doble fulla; un mitjà d’oci i diversió, però a la vegada d’expressió, agitació, cons-cienciació i canvi.

Xavier Clop2n de Batxillerat

9

MÚSICA I PARAULES

No eNs eNroquem: eNderroquem-NosQuan l’any 93 vaig saber que sortia una revista en català que es deia En-derrock vaig pensar que, finalment, el rock s’acabava. Jo sóc del 63 i, des que tinc ús de raó, he sentit a dir que això del rock s’acaba. Que s’acaba, que ja s’ha acabat o que s’acabarà qualsevol dia d’aquests. Més o menys el mateix que passa amb la novel•la, que també s’acaba, o el català, que com tothom sap viu a les acaballes. Al meu primer llibre, que afortunada-ment fins i tot jo he oblidat perquè es deia Amnèsia (1987), ja havia pro-nosticat que el rock s’acabaria per deixar pas a una cosa menys ener-gètica que es diria sick; és a dir, que de la R & R del rock’n’roll la humanitat passaria directament a la S & S del sick’n’sad, i que els catalans, dropos de mena com som, tiraríem pel dret i en diríem l’Estic-cansat per poder ac-tuar en conseqüència. Potser per això el 93, en plena ressaca paralímpica, vaig entendre Enderrock com a sinò-nim d’End-a-rock, i això em va portar a la feliç conclusió que l’Enderrock enderrocaria, d’una tacada, el rock i el català perquè així algú en pogués escriure una cansosa novel•la que alhora seria l’última novel•la que mai escriuria ningú. Però no. No només no va passar el que jo, cafre de mi, pro-nosticava sinó que, vint anys després, resulta que encara hi ha rock (sic), en-cara hi ha català (sick) i ningú no ha gosat escriure la novel•la del triple en-terrament (sad). Què ha fallat?

La resposta és al vent, és a dir, que existeix només si algú se la inventa. I la resposta d’avui és que vint anys després l’Enderrock continua enderrocant tòpics perquè, lluny d’enrocar-se, s’arrisca i parteix de la millor de les disposi-cions possibles, que és no donar mai res per suposat i inventar-se el món cada matí apos-tant per la música en català. El verb ende-rrocar prové de roca. Vol dir abatre allò que està massa enlairat per tornar a mirar-s’ho tot a ran de terra. Naturalment es poden ende-rrocar edificis, però és molt més interessant dedicar-se a enderrocar sons, teories, preju-dicis i fins i tot governs. No ens enroquéssim, ara. Enderroquem-nos sense parar tants anys com calguin i tornem a celebrar la vigència del palíndrom que sorgeix sempre que algú vol enderrocar el poble català: Català a l’atac!

Màrius SerraPare d’alumna i escriptor

QUÈ ÉS LA MÚSICA?La música. Tots sabem què és la música, i tots n’hem escoltat algun cop. Però, po-dríem definir la música com a tal? És una cançó? O bé un so? Potser una melodia? Realment, és força complex descriure el que és música, però podem englobar tots els possibles conceptes en una sola definició: és l’art que es manifesta en l’organització dels sons i els silencis en el temps. Agrupa, en el seu ampli ventall de consideracions, la creació, la combinació, la composició i la imaginació, entre un llarg etcètera.

Ara que ja sabem què és la música, podríem dir on es troba? Segur que a tots se’ns acudirien milers de llocs i aquesta és la realitat: la música és a tot arreu. Segons Pi-tàgores, la música era producte del moviment de l’univers i, per tant, era omnipresent. Centenars d’anys després sabem que la teoria del filòsof i matemàtic grec no era cer-ta, però tampoc del tot errada, doncs el moviment, en certa manera, pot ser causant del so i, per tant, d’alguna manera, de la música.

Però, com és la música? Per a això ja tenim una classificació establerta i concreta que recull tots els tipus de música: la taxonomia musical. Des de la música clàssica, sense oblidar el rap, el pop, la música celta o el techno, i posant èmfasi en els gèneres més destacats, com el rock, el dance o el jazz, trobem més de 80 estils en els quals clas-sificar cançons.

Tot i així, la música també pot classificar-se segons la seva localització o el moment en què esdevé. A Europa, distingim, per ordre cronològic, la música medieval, renai-xentista, barroca, música del Classicisme i del Romanticisme, els antecedents de les quals són, sens dubte, l’antiga música grega i romana.

10 11

Al llarg de la història, i depenent del context social, la música ha evolucionat i ha tingut funcions ben diferenciades, a més de característiques força contraposades. S’ha be-neficiat d’altres sabers, com la història, la cultura o la política, i ha estat emprada com a element social. La música ha donat nom a veritables llegendes: Freddie Mercury, John Lennon, Michael Jackson, Kurt Kobain, Elvis, Aretha Franklin, Madonna, Frank Sinatra o Elton John, per exemple. Així doncs, ha obert camins i ha acollit a aquells que han sigut dotats per a aquest art.

És a dir, la música no es veu, ni tampoc es palpa, no té dimensions ni ocupa un espai, consta de símbols, però no se la pot definir en un de sol; la música se sent.

Equip de Redacció

“la música és un bé necessari i indispensable”En Roger Batllori, exalumne del Carrasco de la promoció del 2005-2007, actualment és membre d’un grup de música anomenat Jizzy Free. Curiositats, consells i molt més és el que podreu trobar a continuació. Un viatge pel món de la música des dels ulls d’algú ben proper al nostre institut!!

Quan vas introduir-te al món de la música? Com?Jo vaig introduir-me al món de la música més o menys cap als 12 anys. A casa sempre he es-coltat molta música i he viscut molt l’ambient musical i va ser precisament gràcies a la meva germana que va començar a donar-me classes de guitarra i a partir d’aqui vaig començar a introduir-me més en aquest món.

Pretens continuar-hi? Fins quan? Creus que la música entén d’edats?Sí, definitivament. Al principi potser em decantava més pel còmic o el dibuix, però mica en mica em vaig anar endinsant en aquest món i vaig tenir-ho molt clar, pequè amb la música em sento molt més còmode. La meva intenció és poder viure de la música, no demano te-nir mansions escampades per mig món, simplement viure tranquil treballant del que més m’agada. Per tant no, no crec que la música entengui d’edats, precisament al grup hi ha nois que van començar amb 14 anys, i el més gran en té ara 25.

Formes part d’un grup musical, Jizzy Free. Explica’ns com vau iniciar-vos. I ara com va? Teniu projectes de futur? Jo volia fer alguna cosa nova per mi i vaig començar a parlar amb gent que coneixia i sabia que havien tocat algun instrument i mica en mica vam anar-nos ajuntant fins arribar a ser la majoria d’integrants que som ara. No sabia on em portaria aquest projecte però una cosa que tenia molt clara era que volia que fos una cosa elaborada, seriosa i que, tot i ser joves, ens ho miraríem al peu de la lletra. Quan vam estar preparats, vam donar el nostre primer concert. Actualment estem molt bé, s’ha de dir que Jizzy Free ha fet moltes coses en molt poc temps i realment als nostres concerts hi tenim molt bona rebuda. Just al desembre d’aquest any passat ens vam tancar a l’estudi per elaborar el nostre primer disc i la veritat és que va ser una experiència molt enriquidora. Justament aquesta setmana hem tornat a l’estudi per començar amb les primeres cançons del que serà el nostre segon disc i farem un concert el 16 de març. De cara al futur a tots ens agradaria que aquest projecte arribés al màxim de gent possible, no per la fama sinó per compartir la nostra música amb tothom.

Toqueu un estil de música poc freqüent entre els joves, explica-ho.La veritat és que no sabria dir-te exactament el perquè, no és que haguem fet res molt a consciència. Sí que és veritat que en els nostres primers concerts vam començar a tocar te-mes més de l’època dels 70, 80, 90 però era més per la plantilla que érem que perquè fos un estil que crèiem que podria funcionar, o que crèiem que era més interessant. Bàsicament ens vam sentir còmodes amb això i vam començar a tocar temes de molts estils diferents.

12 13

Fins que un dia vam encarar-nos més cap a l’estil del funky i del soul per què vam veure que a nivell tècnic ja era una mica més ambiciós, professional diríem. Tenia molt a dir i po-dríem aportar moltes coses a través d’aquest estil, sobretot tenint en compte que provoca molt de sentiment amb les seves lletres i gràcies a això empatitza amb el públic d’una ma-nera sorprenent. També el nostre estil és el que és ja que sobre l’eix principal de funky i soul hi hem incorporat les tendències una mica de cada un dels components del grup, tenint en compte que no tothom té els mateixos gustos. Així doncs, hem aconseguit que el nostre estil i la nostra música s’enriqueixin encara més.

Què penses del paper de la música a l’actualitat?Personalment, penso que la música és molt important a l’actualitat, sobretot a nivell social. La música ens mou en tots els aspectes i la necessitem per a moltes coses. Per exemple, en una sèrie de televisió o una pel•lícula, si no hi hagués música trobaríem que falta quelcom. És difícil d’imaginar, perquè estem acostumats a ella però sempre ens fa sentir alguna cosa, ens crea algun sentiment. D’altra banda, també hem de pensar que la gent necessita com-prensió, i quina millor que escoltar una música que està parlant de quelcom que tu has vis-cut. Veure que quelcom que tu tens dins algú ho està exterioritzant en forma de cançó ajuda moltíssim, jo penso que fins i tot és terapèutic. En definitiva, la música és un bé necessari i indispensable.

Sabem que a més fas de professor en una escola de música. Com va anar tot plegat?Al principi jo anava a allà a rebre les meves classes. Aleshores, també gràcies al fet que tenia el carnet de monitor, l’escola em va proposar de donar classe a un grup de nois, ja que hi havia un professor malalt. I mica en mica vaig anar donant aquest suport quan algu faltava, anant als conçerts a ajudar i aquest n’és el resultat.

Quina opinió tens sobre la música i la docència?Jo crec que la docència als estudis de música està mal enfocada. Penso que no se li dóna a la música la importància que se li hauria de donar. Si no li donem el pes que té ni a la música ni al professor, ni ell mateix ensenyarà amb ganes, ni els continguts seran els que han de ser, ni els alumnes aprendran amb il•lusió. Si ens hi parem a pensar, penso que podria ser molt millor i arribaríem al punt en què els estudiants dirien: Ei, això m’interessa. I això en tots els altres àmbits de la docència.

Has participat en concursos? Has fet càstings?Sí, però només a nivell de grup. La veritat és que més que arribar lluny el que t’aporta és més enriquiment personal i saber quins són els propis límits i fins on es pot arribar amb esforç. Amb Jizzy Free concretament ens hem presentat a 4 concursos i els quatre els hem guanyat. Està molt bé perquè coneixes altres grups i també sobretot “et poses les piles” per seguir treballant com a grup.

Teniu mànager al grup? En cas afirmatiu, quin és el seu paper? És imprescindible tenir-ne? En cas negatiu, per què?Realment sóc jo el que m’encarrego de les tasques del grup que faria un mànager. És sum-mament imprescindible, de fet jo crec que és el que marca la diferència entre grups de mú-sica, perquè tothom avui en dia pot formar un grup, sempre trobarás gent interessada que toca algun instrument, però, si no hi ha algú que organitzi, pensi estratègies, calendaris d’actuacions..., el grup no avançarà, encara que soni molt bé. El mànager pot semblar una tonteria, de fet jo no em considero mànager, el que penso és on volem anar i què vull que la gent pensi de nosaltres. I això és el que s’ha de plantejar algú que gestiona un grup de música.

Hi ha ajuda de les institucions per a la gent jove que comença?Sé que n’hi ha, però no estan ben enfocades, A nivell de responsables d’espais joves i cen-tres cívics no hi ha res a dir, la veritat és que donen una ajuda i suports excel•lents. Podríem dir que fan més del que els hi pertoca. Pero a nivell de subvencions i promocions des de l’ajuntament i els mitjans, aquí és on discrepo. Jo, si no estigués ficat dins la música, podria dir el nom, aproximadament, d’uns quatre grups catalans, poc més. És que no n’hi han més grups? Aleshores la cosa és que, o t’ho busques tu, o ningú no et donarà res.

El fet de cantar en anglès o en català / castellà comporta cap avantatge?Determina moltes coses. Malauradament el català i el castellà són les llengües que aporten més conflictes per la realitat que estem vivint. Nosaltres fins ara ho haviem fet tot en anglès, però teníem algun tema en castellà. Penso que fer música en català, llengua que aprecio molt perquè és la meva, és molt més difícil de fer arribar a algun lloc perquè el ventall de possiblitats es redueix moltíssim donat que és un sector molt més concret. Si inicies un pro-jecte o un disc en català, has de saber que si funciona, funcionarà aquí, a “casa”.

Per què cantes en anglès?Em sento còmode cantant en anglès, és perquè, bàsicament, no em comporta cap esforç. Però sempre també es té en compte el que hem dit abans, el nivell de difusió serà molt més gran si cantes en anglès.

Algun consell per a algun grup que estigui començant?Sobretot que sàpiguen el que busquen. Si volen fer un projecte musical que el facin amb ganes i costi el que costi, que no es deixin enfonsar per res. Però el més important és que han de tenir clar el que volen transmetre i fins a on volen arribar amb aquest projecte. Tenir aquestes coses clares, treballar-hi i no tenir mai pressa.

14 15

MÚSICA I LITERATURAMúsica i literatura; literatura i música.

Dos camps ben diferents, però que, de vegades, s’uneixen en un de sol.La música en sí pot arribar a ser una qualitat d’un saber. D’aquesta manera, la música ha arri-bat a ser un component de la literatura, creant així multitud d’històries que prenen la música com a element central.

A continuació, un llistat de llibres que d’una manera o altra estan influenciats per la música. Recomanats per alumnes, mestres i pares, i comentats pel professor de llengua i literatura catalana, i la professora de literatura castellana.

I sobretot no oblideu, amics, que la lectura perjudica greument la ignorància.

-El violí de Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. -La canción de Hannah, de Jean-Paul, Nozière. -Simfonia d’un segrest, de Núria Pradas. -El músico ciego, de Carlo Frabetti. -El caso del crimen de la ópera, d’Èlia Barceló. -La música del viento, de Jordi Sierra i Fabra. -Música amagada, de Joan Bustos. -L’assassinat del professor de música, de Jordi Sierra i Fabra. -El segrest de la cantant de rock, de Pere Casals. -Qui sap res del guitarrista, de Marina Artiga. -Operación estrellas del Pop, de Bianka Minte-König. -Nunca seremos estrellas del rock, de Jordi Sierra i Fabra. -Concert en sol major, de Jordi Sierra i Fabra. -Canción de Navidad, de Charles Dickens. -Flanagan Blues Band, de Jaume Ribera i Andreu Martín. -La canción del pirata, d’Espronceda. -Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda. -El músico ciego, de Vladímir Korolenko. -La caja de música, d’Andrea Kane. -La música de una vida, d’Andreï Makine. -Les joies del paradís, de Donna Leon.

Hi ha un silenci que és la condició física per a l’audició del so. Com més gran és, més tènues són els sons que fa audibles, i més llunyans. Espriu té un vers que parla de “l’ample silenci que estenen els grills”, on la llunyania del xerric dels grills fa sensible la profunditat del silen-ci. Reduint fantàsticament el nivell sonor potser sentiríem créixer l’herba.

Hi ha un altre silenci que és la condició psicològica necessària per a l’audició del so: la volun-tat d’escoltar.

Hi ha, a un altre nivell, un silenci que és un buit, una absència no només de “tu” sinó també de “jo”, una falta de presència viva, una falta de comunicació, un símptoma de mort...Un si-lenci angoixant, amenaçant, que ens espanta i que defugim (de vegades buscant el soroll o abusant d’una música sense pauses). És una variant d’aquest el silenci que Pascal descobria en l’Univers: un Univers infinit i buit que feia que els humans apareguessin com uns sers sols i desemparats.

Hi ha també, però, un silenci que és ple, una presència de “jo” i de “tu”, que no reclama parau-les ni música ni res. Carles Riba escriu, referint-s’hi, en un poema del Segon llibre d’Estances:

“ Silenci, àngel potent,missatger entre Déu i el nostre pensament,

(...)Fes-te’m coneixedor per l’àgil revolada

amb què deixondeixes d’un saltla Veritat endins del cor adormissada,

lla on l’albir del bé i del malno envia el seu oneig –oh platja inviolada!”

I és que, així com hi havia un silenci com a condició psicològica per a l’audició del so, també n’hi ha un que és necessari per escoltar els altres i escoltar dins d’un mateix, i per veure el món, sense dispersió de l’atenció, sense el “soroll” dels prejudicis ensordidors.

Màrius Torres, parlant de música, es refereix a dos moments de silenci ple. El primer (poema nº 25) és aquell que precedeix l’audició:

En el silenci obscur d’unes parpelles closesque tanca l’Univers en el meu esperit,

la música s’enlaira. –Talment, en l’alta nit,puja fins als estels el perfum de les roses. –

Ella, divina música!, en el meu cor petitfa cabre l’infinit, trencades les rescloses,

i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

(...)

SILENCIS

Equip de Redacció

16 17

El segon moment de silenci lligat a l’audició musical (poema 40) és aquell que s’obre quan la música s’acaba.

Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç,de més lluny que d’una primavera.

La música ens ha deixat en un nou temps de silenci, ara ple del record del que hem sentit, el temps més o menys llarg que reclama una obra perquè la seguim sentint dins nostre, sense el qual l’audició no seria completa. I és alhora el temps de transició que necessitem per al retorn des d’un món virtual i excepcional al món de cada dia.

Segurament la forma poètica que més compta amb el silenci és la forma japonesa de l’haikú (tres versos de 4, 6 i 4 síl•labes). És la reducció extrema del poema. Respon a una experiència del món que parteix de la contemplació silenciosa, que permet de veure el transcendent en el banal, el gran en el petit. I aspira a comunicar aquesta experiència sense trencar el silenci, sense fer soroll, perquè aquesta experiència només es dóna en el silenci. Per això el punt de partida pot ser tan “antipoètic” com el simple salt d’una granota en una bassa. I per això tam-bé una bona part del sentit d’aquests poemes és implícita i es revela en el temps de silenci que s’obre quan el poema s’acaba. Un haikú de Gonsui diu:

Salta una carpai l’aigua s’aquieta.

Un cucut canta.

Són només deu paraules explícites. Però el que s’està comunicant no és en elles sinó en allò que no s’ha dit: una vivència feliç que implica el poeta apartat dels altres homes, la Naturale-sa, el temps i el silenci. Sense la soledat i el silenci no se sentiria o no agafaria relleu el salt de la carpa, ni es posaria atenció en el temps que va de l’agitació de l’aigua a la desaparició de l’última ona, ni se sentiria tan individualitzat el cant del cucut, que persones menys atentes ni sentim ni reconeixem.Un altre haikú, de Matsuo Basho, diu:

Avui m’he adonatque no sabem de què viu

el veí de casa.

Prenent-ne consciència, de cop: Té feina encara, el nostre veí? Pot pagar el lloguer?

A l’altre extrem de l’haikú hi ha la poesia que fa soroll i que no reclama silenci, que no parteix de cap captació atenta del món, ni del jo, ni dels altres. Com passa a la “Canción del pirata” d’Espronceda, on la Natura i l’individu, els dos elements sagrats del Romanticisme autèntic, hi són absents perquè hi són de cartró-pedra: el vaixell hi navega en un mar sense onades que l’agitin i el puguin desviar del seu rumb, i el protagonista, en lloc de tenir una veu indivi-dual, és només un personatge típic cridant consignes tòpiques.

Francesc PallàsProfessor de Llengua i Literatura catalana

20 POEMAS DE AMOR Y UNA CANCIÓN DESESPERADA

El primer acercamiento de los alumnos a estos y otros poemas se dio en el aula, cuando cursaban la materia de Lengua y Literatura Castellana en 1º de ESO. Para algunos, es un te-soro con el que han crecido hasta 2º de Bachillerato; tiempo de confeccionar la Revista del Instituto cuyas responsables han querido que escriba, sobre este libro, unas palabras. Pala-bras que difícilmente podrán añadir más gozo al de descubrir sus versos y al de releerlos o escucharlos.

Estos poemas de Neruda gozan de la preferencia de los alumnos sobre otros muchos , quizá con la excepción de algunas de las rimas de G. A. Bécquer (el más leído ) y de algunos de A. Machado. Por ello, me ha parecido pertinente intentar contestar a la pregunta de en qué reside que este poemario sea de su agrado. Neruda ya se había preguntado sobre cómo se había mantenido la frescura y el aroma de estos versos durante tantos años y concluía que no podía explicarlo. Es cierto que el análisis literario exhaustivo da cuenta de las virtudes poéticas del libro que han hecho de él que se reedite desde su aparición en 1924.

El título “Veinte poemas de amor…” no deja duda de que trata un tema eterno de la poesía: el amor y su ausen-cia, sostenido en melancólico recuerdo por el poeta que, en honda soledad , se acompaña de la naturaleza austral.

La tristeza que emana del poemario y “ la canción des-esperada” sigue la senda de la poesía clásica en castellano: la de Garcilaso de la Vega en sus Églogas y la de los poetas ro-mánticos siglos después. Cla-ro que serán los poetas mo-dernistas, Rubén Darío y otros, otros , los que comenzarán con el verso libre y semilibre la renovación del verso en castellano que con nuevos ritmos se acercará más a los lectores. No es casual que Neruda, otro poeta americano, escriba estos poemas en cuartetas modernistas, versos alejandrinos en estrofas trimembres, endecasíla-bos, así como versos libres y sueltos. Aunque el autor se aleja del Modernismo en la origina-lidad de su imágenes y ritmos y en un léxico cargado de afectividad y cercanía.

Pero ¿en qué consiste la atracción que ejercen sus versos? El amor en todas sus variantes; la naturaleza ; la melancolía y la tristeza ; la reflexión y el erotismo son temas que no explican completamente el magnetismo de algunos poemas ( 12, 15 ,20,…)

18 19

La atracción de estos versos parece que reside en el ámbito de la propia poesía ya que el poema es ”creación original y única pero también es lectura y recitación o sea, participación”. Y es a través de la creación de imágenes como Neruda comparte con los lectores ese vaivén de lo que es y no es al mismo tiempo, que deja en suspenso y a la vez reúne la emoción re-cordada y la emoción presente. ( p. 20)

La imagen es un recurso desesperado contra el silencio que nos invade cada vez que inten-tamos expresar la experiencia. Además, la imagen se explica a sí misma, no necesita inter-pretación. Estos poemas poblados de imágenes tienen por fuerza que atrapar a los lectores. Pero es por obra del ritmo, repetición creadora, por lo que la imagen del poema viene a nosotros apenas lo repetimos.

El sentido del ritmo en Neruda es asombroso en los poemas 15, 19 , 20 y en la “Canción des-esperada“; en emotivos versos, el ritmo se acompasa de reiteraciones, bimembraciones, pa-ralelismos, exclamaciones, etc… Por ello, se han musicado estos poemas sin restarles emo-ción; al contrario, aumenta el aroma melancólico; no pierden, ganan como si volvieran al principio, al efecto del canto. (Sirvan de ejemplo los poemas musicados e interpretados por el Cuarteto Cedrón y Paco Ibáñez.) El poemario acaba con la Canción desesperada sin olvi-darnos que, años más tarde, Neruda escribió “ El Canto General”.

Además de lo dicho, habría que insistir en la belleza definitiva de estos versos plenos de notas crepusculares y nocturnas donde la presencia del paisaje austral, puro, oceánico, dra-matiza la soledad del poeta en la palabra “melancolía”, que asciende a tono y ritmo emocio-nal del libro. Versos autobiográficos desde la experiencia del amor joven (los compuso a los diecinueve años) de estilo sencillo y coloquial, cuyos adjetivos y sustantivos connotados de tristeza y dolor, de melancolía y de vehemencia, se encarnan en los lectores jóvenes porque quedan prendados de emociones contradictorias y nuevas que comparten con la experien-cia del poeta . Sucesivas generaciones se han identificado con las rimas de Bécquer, román-tico tardío. ¿Cómo olvidar el ritmo sostenido en la rima “Volverán las oscuras golondrinas” sin emoción? Y Neruda es un poeta neorromántico, en la tristeza existencial , en la vivencia de la naturaleza que le acompañó e inspiró , como el mismo dijo; en la soledad de la crea-ción y de la recreación .

Para acabar, volveremos a una particularidad esencial de la poesía: la palabra es una tentati-va de encarnarse en la vida: quedamos atrapados en su red melancólica; la poesía es meta-morfosis, cambio, no sólo en la experiencia del poeta sino también en la del lector, en cuya retina emocional quedan las imágenes de estos versos.

Ana CalvoProfessora de Llengua i Literatura Castellana

ENTREVISTA A GUAL PERMANENT

Us presentem Gual Permanent! Creat al barri d’Horta, aquest grup de nois que formen aquesta banda musical tan carismàtica ens expliquen una mica com viuen i senten la música i ens descobreixen petits detalls sobre la seva trajectòria.

Com i quan vau començar al món de la música?Els membres del grup tenim orígens diversos: alguns van començar a una escola de música, altres al carrer i d’altres a la dutxa. Alguns teníem formació musical prèvia i d’altres no.

La vostra família us va recolzar en aquest projecte?Sí. Quan toquem en concursos de bandes de jurat borratxo (el públic té un vot per cada con-sumició), vénen a beure i a veure’ns.

Hi ha cap antecedent a la família d’algun membre que hagi estat dins d’aquest món de la música?Sí, en Patxi, però només és tiet d’un.

Què significa per a vosaltres haver tingut l’oportunitat de dedicar-vos a la música?Hem tingut la possibilitat de generar un espai lúdico-musical amb els nostres col•legues; privar de gratis a concerts on toquem; transmetre les nostres inquietuds socials i morals, i conèixer gent.

Què intenteu transmetre als vostres seguidors amb la vostra música?Una manera de viure i entendre diferent la música i la vida.

Quin tipus de música escolteu?Ska, punk, Oi!, reggae, els temazos de tota la vida i peces de Tchaikowsky per oboè i reggae-ton en els moments de bajón. Després a nivell de grups, grups tant clàssics com la Xana, Fora de servei, Suburban rebels, Poca broma, Skatalà o Inadaptats.

Quins són els vostres plans o aspiracions a dia d’avui?...

Durant el vostre temps lliure, què us agrada fer? Quins són els vostres hobbies?Birres al bar amb els col•legues, etc.

Com ha condicionat la música la vostra vida? Hi dediqueu la major part del vostre temps?De diferents maneres, però de forma intensa. En allò en què tots coincidim és en el fet que s’ha convertit en el pla dels divendres. Hi dediquem un temps parcial.Si voleu conèixer amb més profunditat l’obra de Pablo

Neruda, aquí hi trobareu més informació.

Equip de Redacció

20 21

MÚSICA TERAPÈUTICA

QUAN DEIXEM DE SENTIR LA MÚSICA

Recordeu el conte del flautista d’Hamelin?Una línia de flashback per als de poca memòria com jo: ens trobem amb un poble ple, pleníssim de rates on es promet recompensar amb uns bons calerons aquell/a que pugui exterminar-les. De sobte, apareix un flautista que amb el so de la seva flauta enamora les rates aconseguint que totes elles el segueixin, i ell les fa fora de la ciutat.

I ara ve quan penseu ostres, la flauta, la gran flauta dolça de l’escola comprada a l’Abacus amb la funda aquella marró de plàstic. Aquella gran flauta amb què tocàvem “Nit de Pau” al Nadal o alguna cançó coneguda amb què despertàvem els veïns i els 6 sentits dels nostres pares. Doncs sí, amb aquesta flauta un autor anònim va decidir fer un conte amb una gran ensenyança i el grandíssim Mozart la famosa obra “Flauta màgica”.

Les rates no van ser gens tontes en seguir el flautista. I no m’interpreteu malament, però tots nosaltres d’una manera o d’una altra ens deixem emportar per la música com aquelles rates. I per als més animalistes, tranquils, el so de la flauta també va ena-morar tots els nens del poble. Tots els nens van notar un no sé què, que els va portar a deixar la seva família i tot el que tenien i seguir el flautista, seguir la seva música.M’imagino que hi havia rates i nens de tot tipus, igual que passa amb tota la humani-tat. Sempre hi ha hagut els típics clàssics, aquells a qui els agrada la música d’algunes dècades anteriors i se senten exiliats al segle XXI, una època que realment no és la seva. Aquests sempre estan apunt per gastar-se un ronyó quan ve l’Springsteen a Barcelona i sempre tenen el títol de la cançó a la boca quan escolten el rockero de qualsevol passadís del metro. Aquests serien els més rarots.

Després tenim la gran majoria que diu: “ A mi m’agrada tot” “ A mi el que em posin” o aquells de “ A mi tot menys el reggeton” . Bé, doncs m’agradaria dir que aquests po-den ser molt rarots, igual que els anteriors.

En aquest ventall podem trobar el típic hippy de la classe, aquells Gandis amb unes quantes arracades. Aquests els solem trobar a festes majors, els divendres i findes per Gràcia, i la gran majoria sap tocar amb la guitarra allò últim de rumba per alegrar el dia a qualsevol.

Seguidament trobem el seu contrincant, aquell més pijo o hipijo. Aquests desitgen divendres i dissabte per crear un grup al watsup i passar per llista a la disco de la nit.

La seva idea és transformar-se en el rei del pòdium i deixar-se emportar pel ritme d’aquella música que podem trobar al Flaix Back.I ara els nous modernillos o “gafa-pasta”. Aquests el que volen és que la seva iaia els deixi allò més estrany de l’armari i equipar-se per anar a un festival de música amb la cervesa a la mà.

Finalment acabarem el repàs general amb els més bojos del barri. Els hardcorians i hardco-rianes. Els de fotos a qualsevol punta de la muntanya, racó del carrer o casa d’algú, amb la nova barreja de temes que només es pot sentir si està a tota castanya amb uns bons alta-veus, com més grans siguin, millor.

Com que no vull seguir guanyant-me enemics, tornem el títol en qüestió: Què passa, quan deixo de sentir la música? La deixo de sentir? Per què la música és capaç d’acompanyar-me d’una manera tan intensa durant les meves llàgrimes, les meves eufòries, els meus enamo-raments, els meus exàmens?

Quan vaig fer el meu treball de recerca em vaig adonar que la resposta a tot això era molt més complexa i maca del que em podia imaginar. I ara no vull donar el rotllo, tranquils, no-més són unes poques línies.La música és capaç de vincular tot el que som a nivell físic, intel•lectual, emocional,etc, allò tan nostre, amb tot allò que vivim a l’exterior, amb tot allò relacional i ambiental.

I, per això , mirant la història, podem veure com la música s’ha anat utilitzant en diferents so-cietats per calmar lleons, curar mals de cap, per apropar-se a Déu, per sentir els batecs d’un nen a la panxa, etc. Coses realment increïbles.

El meu treball de recerca anava sobre la musicoteràpia, la música utilitzada per curar o pre-tendre curar alguna malaltia o desequilibri en la salut. Em vaig sorprendre tant,... hi ha casos increïbles. Nens autistes amb una gran millora comunicacional, avis amb Alzehimer capaços de reviure els seus records més emotius i veure com ho sentien, músiques que milloren el ritme cardíac i que han pogut, fins i tot, salvar vides.

La música mai ha deixat d’actuar, ni de sorprendre, ni de respirar: està viva i seguirà tenint vida. Ara m’he posat poètica, però segur que amb les vostres paraules tots vosaltres, lectors, podeu afirmar amb sinceritat que el so de la música té un no sé què com el que va sentir el poble d’Hamelin.Aquell poble va quedar gris i buit quan tots els nens havien desaparegut i es van quedar sense música.Ànims a tots aquells que senten això; a tots aquells que escolten la música, a tots aquells que s’emocionen sempre amb aquella cançó, a tots aquells que porten anys a l’escola de música, a tots aquells compositors, a tots aquells cantautors de la dutxa, a tots aquells que toquen en un grup,... parlem d’art i de vida, amics, tots som músics.

Elisabet BarónExalumna

22 23

MÚSICA UNIVERSITÀRIA

QUI TÉ POR D’ESTUDIAR MÚSICA?Podria dir-se que el violí i jo som vells coneguts. Actualment, i ja fa tres anys, estudiem junts la carrera de música a l’ESMUC, però abans hem passat per unes quantes etapes diferents. Perquè us en feu una idea us explicaré la nostra història.

Ens vam conèixer quan jo només tenia cinc anys. Els meus pares em van apuntar a una es-cola del barri que tot just acabava d’obrir les seves portes, l’Escola UT, i sense pensar-m’ho dues vegades vaig decidir que el meu instrument seria el violí. Em va semblar molt divertit i vaig descobrir que hi tenia una certa facilitat, però també em vaig adonar que només seríem amics si m’hi dedicava amb molta, molta paciència i concentració. Sigui com sigui, el violí i jo ens vam avenir de seguida. Als 14 anys, després de preparar-me a consciència, vaig fer unes proves d’accés i, passant uns nervis considerables, vaig entrar al Conservatori Municipal per estudiar l’anomenat Grau Professional.

Això volia dir hores i hores d’harmonia, anàlisi, contrapunt, història de la música..., però tam-bé, per sort, tocar en orquestres, fer música de cambra, concursos i un munt d’audicions i concerts. Ja m’havia ficat de cap a peus dins del món de la música! I com que la cosa rutllava, quan vaig acabar l’ESO vaig optar per aquest camí sense tancar-me altres portes: es tractava de compaginar el Batxillerat Científic amb els dos últims cursos del Grau Professional (una mica difícil, però possible).

El violí i jo ens enteníem bé, així que vaig decidir de seguir endavant i estudiar la carrera de música. Una altra vegada tocava preparar-me per fer unes proves d’accés. Poca broma, aquest cop al Grau Superior! Si em volia quedar a Catalunya, tenia dues opcions: estudiar a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) o al Conservatori del Liceu. El primer és un centre públic que té molt de renom, però ofereix poques places de cada instrument i és difícil entrar-hi. El Liceu, on també hi ha bons professors, és privat i té més places (això sí, el preu de la matrícula és elevat).

En el meu cas no em podia plantejar una tercera opció, el Taller de Músics, perquè està es-pecialitzat en música moderna i jo em volia dedicar a la música clàssica. De manera que vaig fer les proves pertinents (i també la Selectivitat, per si de cas) i finalment vaig aconseguir-ho: vaig entrar a l’ESMUC per estudiar el Grau Superior de Música (equivalent a un grau univer-sitari).

Ara ja sóc al tercer curs, m’hi sento a gust i pràcticament visc allà. Si us sembla, us en faré cinc cèntims. L’ESMUC es troba dins de l’edifici de l’Auditori, a tocar de la Plaça de les Glòries. Per dins és càlid i agradable: tot de fusta i amb aules de totes les mides possibles. Hi tenim des de cabines minúscules que els estudiants reservem per practicar amb el nostre instrument (una mica estrets!), fins a sales grans on hi caben orquestres i cors sencers. En aquesta escola hi convivim estudiants de música de molts estils diferents: jazz, moderna, tradicional cata-lana, flamenc, antiga, música clàssica i contemporània. La meva especialitat, ja ho sabeu, és el violí. El meu camp és la interpretació de la música clàssica i contemporània. De fet, tenia altres opcions: em podria haver especialitzat en Pedagogia, Promoció i Gestió, Musicologia, Direcció d’orquestra i cor, Composició o Sonologia. Com veieu, l’ESMUC ofereix estudis per a tots els gustos!

Ara només em queda explicar-vos com és el meu dia a dia i el dels meus companys. Per una banda, estudio unes quantes matèries teòriques que em donen (o aquesta és la idea) una base musical i cultural complementària, com per exemple, tècniques de composició, enre-gistrament d’àudio, acústica, història de la cultura, etc. La resta d’assignatures que faig sí que estan directament relacionades amb el violí: pràctica d’orquestra, improvisació, tècniques de la música contemporània i repertori específic. Finalment, arribem a les classes que consi-dero més importants: violí, piano (com a segon instrument) i música de cambra. Encara que pugui semblar estrany, els estudiants de música només rebem una hora i mitja a la setmana de classes d’instrument i de cambra, i mitja hora de piano. Estudiar per a aquestes classes, però, és la nostra principal ocupació: hem de ser estrictament regulars i practicar individual-ment unes quatre hores al dia. Pel que fa a la música de cambra, aquesta és potser la part que trobo més bonica de totes. Ens organitzem en petits grups entre amics per formar duets d’instruments diferents, trios amb piano, quartets de corda... I aquí l’amistat es posa a prova, quan es tracta de buscar estones i espais per assajar i preparar les classes següents. Els fruits de tot plegat es poden escoltar als fantàstics concerts (quan surten bé, és clar) que fem al final de cada semestre. Hi esteu tots convidats!

En definitiva, el violí i jo estem rebent una formació completa: amb un treball constant i una mica de sort, serem capaços de tocar tots dos sols, de formar part d’una orquestra, de tocar en un grup de cambra o d’ensenyar música als nostres alumnes. De fet, aquestes són les principals sortides d’un músic professional. Què us sembla? Si us hi atreviu, ja ho sabeu!

Anna Bayod Exalumna

24 25

CARRASCO OPINAPàgina a pàgina, entre activitats de l’alumnat, articles d’antics alumnes, etc, hem parlat de música, tema central d’aquesta revista. Música terapèutica, grups, els sentiments que desperta en nosaltres, com la viuen diferents persones que s’hi dediquen,... Però, i els nostres companys? Com viuen la música? Cursen estudis de música? Toquen cap instrument? Quin estil de música els agrada més? La senten imprescindible a les seves vides? Per poder saber tot això, hem fet enquestes a gairebé tot l’alumnat del nostre institut. Veiem ara que n’opina el Carrasco!

Més del 80% dels estudiants del nostre institut NO fa música fora del centre! En can-vi, si parlem de tocar un instrument, ens trobem amb aproximadament un 35% que diuen que SÍ! Com diria l’Ana Calvo, “interesante, verdad”?

Quant a estil de música que agrada, trobem un domini del POP i de l’opció d’UN ALTRE, en el qual hi heu posat diversos estils més personals. També cal dir que estan molt votats els estils ROCK i RAP.

Per altra banda, hem d’afegir que per a més del 60% dels estudiants és ne-cessària la música, forma part de la seva vida, i per a molts altres ho és depe-nent del seu estat d’ànim.

Finalment, cal dir que dominen les descàrregues d’internet per sobre de les compres de CD’s, fet que no ens sorprèn gaire! És massa pràctic...

Equip de Redacció

26 27

MENÚ DEGUSTACIÓesPorTs: CArLA BerTos I

CArLoTA BrACeros

A principis de setembre del 2011, quan una amiga meva em va proposar de participar al triatló de la dona de forma totalment lúdica, va resultar que vaig quedar primera de la meva categoria, i un membre de l’equip del Prat va fixar-se en mi, i va proposar-me d’anar a entre-nar al club. Al cap de 3 mesos, que compaginava el futbol i el triatló, vaig prendre la decisió de dedicar-me al triatló.

Quins són els teus mèrits? Què és el que has aconseguit i quines són les teves metes pel que fa a l’esport a dia d’avui?El primer triatló al qual vaig participar amb el Prat, el Campionat de Catalunya, era en equips, i vam obtenir la cinquena posició. Al següent triatló sí que vaig participar de forma indivi-dual i vaig quedar primera! La veritat és que vaig donar la sorpresa, i a partir d’aquí he anat progressant. A nivell esportiu he aconseguit obtenir un reconeixement important en rela-ció a la meva edat, perquè he guanyat competicions destacades com la Cursa de la Mercè, entre d’altres.. Actualment sóc campiona absoluta de duatló de Catalunya, i subcampiona d’Espanya de duatló en categoria júnior. Pel que fa a les meves metes, em centro en apren-dre i millorar, i aquesta temporada pretenc competir en campionats espanyols i europeus i, si obtinc bons resultats, preparar-me per al mundial junior.

Pel que fa a la teva dedicació esportiva, de quins aspectes estàs orgullosa? En què creus que pots millorar?Per sobre de tot estic orgullosa d’haver aconseguit els mèrits amb els quals compto gràcies a la meva constància i a la perseverança del meu entrenador.

LA TRIATLETA CARLA BERTOS

Ets molt jove i ja ets una pro-mesa! Quan va començar el teu projecte esportiu? Com? Con-cretament, quin és l’esport o competició a què et dediques?Concretament, des de 3r de primària que vaig començar a jugar a bàquet escolar, i també he pasat pel futbol al CE Sant Gabriel. Actualment em dedico al triatló, i estic al Club Natació Prat Triatló, i fora de temporada competeixo en atletisme amb el Club Runersworld Tarragona. Però el “meu” esport és el triatló.

29

M’esforço per a contenir els nervis previs a les competicions i a no fer que l’esport sigui el centre de la meva vida.

La teva família va recolzar-te des d’un bon començament? En l’actualitat, què en pensa?Sempre m’han recolzat i m’han donat tot el seu suport perquè jo faci el que realment m’agrada. A més, el meu pare té la paciència d’acompanyar-me en cotxe als entrenaments. La veritat és que estan contents mentre torni cansada a casa i no faci la murga!

Hi ha cap antecedent a la teva família que també s’hagi centrat com tu en el món de l’esport? El meu avi corria a les manifestacions per tal de fugir dels Grisos, té força mèrit! El meu pare era un amant del rugbi i va jugar-hi durant molts anys.

Què significa per a tu la teva dedicació als triatlons? Com et recompensa com a persona?Per a mi el triatló representa la meva via d’escapament, i un espai en el qual em sento com a casa meva gràcies als companys del club. M’ha proporcionat amistats i m’ha fet valorar l’esport net, sense joc brut, ja que el triatló és una competició individual caracteritzada per la solidaritat dels contrincants..

Creus que les competicions esportives de triatló, i l’esport en general, poden arribar a ser la teva professió? Si no és així, a què t’agradaria dedicar-te? Quins són els teus estudis?Ara em centro en el meu dia a dia, encara sóc jove i em queden moltes coses per viure! Ac-tualment estic fent el curs d’accés al grau superior d’activitats fisicoesportives, i m’agradaria estudiar a la universitat en un futur, tot i que sempre m’ha cridat l’atenció la idea de ser bombera.

Pensaves, quan vas iniciar aquest “viatge”, obtenir el reconeixement que has assolit?No, de cap manera. Als altres esports als quals m’he dedicat sempre he tingut la sensació que no ho he donat tot, en canvi el triatló em permet explotar la meva energia i esforçar-me al màxim.

Com està condicionant l’esport la teva vida?L’esport és part de la meva vida, però no la condiciona. Jo he triat dedicar-m’hi, i mai he ha-gut de deixar de banda cap altra activitat, perquè sempre he pogut compaginar-m’ho tot.

Durant el teu temps lliure, què t’agrada fer? Quines són les teves aficions?Quedar amb els amics, bàsicament. També llegir i escoltar música, o mirar pel•lícules i sèries d’investigació criminal.

Un consell a altres joves promeses?Viure la vida dia a dia, i que la frase que diu “el que hagi d’arribar, arribarà” és molt certa.

LA KARATEKA CARLOTA BRACEROS

Quan vas començar el teu projecte espor-tiu? Com?A l’edat de 5 anys vaig començar a practi-car un art marcial, concretament el karate. Bàsicament per problemes de respiració. Quan em donaven un cop, encara que fos lleuger, em quedava inconscient. I els meus pares van pensar que apuntant-me a kara-te aprendria la respiració i a no quedar-me en blanc. A mi la idea no em va desagradar i vaig decidir provar-ho.

Quin és el teu esport competició al qual et dediques?Competeixo des de ben petita en el món del karate i des d’aleshores aquest, acompanyat del bàsquet, han sigut els meus esports.

Quins són els teus mèrits?Els meus mèrits, sobretot en el karate, han sigut les vuit copes que he aconseguit des dels deu anys, quan vaig començar a com-petir, i fins ara. En el 2008-09-010 he sigut campiona en el meu gimnàs. En el 2011 vaig ser la tercera classificada al campionat de Catalunya i, finalment, en el 2012 vaig arri-bar a ser campiona de Catalunya.

Què és el que has aconseguit i quines són les teves metes pel que fa l’esport a dia d’avui?He aconseguit el que volia, aprendre a res-pirar. Ara sé rebre els cops, evidentment em fan mal, però ja no tinc aquells greus pro-blemes de respiració. M’agradaria arribar a ser cinturó negre, ja que ara en sóc blau. I dedicar-m’hi professionalment.

Pel que fa a la teva dedicació esportiva, de quins aspectes estàs orgullosa?El que més em satisfà és que he millorat com a persona, he sabut conviure durant aquests anys amb una classe d’alumnes, concretament tot nens, i a formar part del grup. És més, mai hauria pensat que arribaria fins on sóc ara. Normalment no acabo tot el que començo, però el karate és de les poques coses que he fet i seguiré fent sempre.Equip de Redacció

30 31

En què creus que pots millorar?Buf.. He de millorar en molts aspectes. Em falta aprendre’n molt. EL karate és un art marcial molt extens, però pel que fa a això he agafat una gran autoestima i una gran disciplina.

Hi ha cap antecedent a la teva família que s’hagi centrat com tu en el món de l’esport ?Sí, la meva mare. Ella des de ben petita s’ha dedicat el món de la dansa. I ha complert el seu somni de ser professora en una escola. Per a mi és un dels exemples més grans a seguir, ja que l’esport requeria molt d’esforç i, tot i així, va creuar les seves metes i va arribar fins on ella volia.

Què significa per a tu la teva dedicació a l’esport?L’esport per a mi s’ha convertit en una forma de vida. Per a mi no només és arribar, fer la classe i marxar, no. Per a mi és arribar, millorar en allò que havia après abans i esforçar-m’hi al màxim per fer-ho cada dia millor.

Com et recompensa com a persona?Sobretot he entès que el propòsit del karate no és simplement lluitar o guanyar campionats, sinó més aviat percebre la veritat de la vida, guanyar autoconfiança. I això el karate m’ho ha recompensat com a persona . Des de ben petita que a les classe de karate era l’única noia. Això m’ha ajudat a superar les pors, que no tot sempre serà com vulgui, a superar-me dia a dia amb gent que és més gran i més corpulenta que jo.

Creus que l’esport en general pot arribar a ser la teva professió?Sincerament, no ho sé. Sí que m’agradaria tenir la meva pròpia escola i ensenyar karate pro-fessionalment. Però també m’agradaria tenir una carrera; porto anys plantejant de fer-la. S’anomena Pediatria oncològica. És a dir, treballar amb nens petits amb problemes de càn-cer.

Pensaves quan vas iniciar aquest viatge obtenir el que has assolit?No, per res del món pensava que arribaria on sóc ara. És més, creia que no m’agradaria el karate i, un cop aprengués a respirar, el deixaria. Estava molt equivocada.

Com està condicionat l’esport a la teva vida?La meva vida està força organitzada i l’esport en forma part. El fet d’entrenar cada dia (menys divendres i diumenges) ha causat que l’esport estigui en l’horari del meu dia a dia.

Durant el teu temps lliure, què t’agrada fer?Com tota nena de 14 anys, passar-ho bé, és clar. Sortir amb les amigues, fer noves amistats, aprendre coses noves i gaudir al màxim de cada moment.

Quines són les teves aficions?M’agrada descobrir coses noves. No tinc cap afició en concret ja que, com he dit, el karate ja en forma part de la meva vida, i no és un hobby o una afició que m’agradi molt fer.

Un consell per a altres joves promeses?Jo crec que, a través de tants anys que jo he pogut viure dins l’Art Marcial, la paraula clau és diu “Esforç”. Penso que per a cadascú com a practicant, professor, nen, adult o professional, l’esforç és el més important, un ha de donar el seu major esforç en el que vagi a fer; sobre-tot busca bé, escull el que vulguis ser i dóna el teu millor esforç. Aquest és el consell que els donaria.

Equip de Redacció

32 33

TÉCNICA MEISNERCULTURA: UN TEATRE ALTERNATIU

Siempre que leía una obra de teatro que tenía que “interpretar” intentaba entender a los personajes. “Pensaba” cómo era cada uno de ellos, cuál era su psicología, para hacerme una composición de mi personaje. Pero con el tiempo me he dado cuenta de que lo importante no es entender con la mente sino sentir. Para que realmente surja la verdad. Y esa verdad surgirá escuchando al otro, en cada momento. Si no se trabaja con la verdad, si no buscas una realidad que tú te creas, nadie se la va a creer. Como actores tenemos que oír nuestros impulsos y lidiar con eso. No hemos de hacer caso a los miedos.Todos los personajes viven dentro de nosotros, no nos tenemos que inventar cosas que no nos motiven realmente. He-mos de contar nuestra verdad a través de todos los personajes.

Realmente, actuar es reaccionar a lo que estamos escuchando, no a lo que estamos pen-sando. Cuanto más escuchas, menos piensas y reaccionas a lo que el otro personaje te da. Importándote cada gesto, cada momento, cada sensación, sin análisis, sin juicio. Como dice Meisner, el creador de esta técnica, “vale más un gramo de comportamiento que un kilo de palabras”.

Espectacle Mara Truth amb la companyia de teatre VACAS

Con esta técnica en la que lo que cuenta es escuchar, se van formando los personajes de una manera viva, real. Porque estoy entregado, no oyéndome a mí mismo, sino al otro, deján-dome afectar por sus emociones. Creando así una conversación que surge de los compor-tamientos, no de los diálogos aprendidos. Porque, si no, lo que se da (que es muy habitual en el teatro) es que cada uno se aprende el texto, piensa en su cabeza cómo lo diría ese personaje y lo suelta cada vez que le toca dar su réplica. Sin muchas veces haber escuchado al otro y sin saber qué le está dando. Surgiendo así una obra interpretada, no vivida. El texto tiene que desaparecer.

El público va donde el actor le lleva. Y si el actor contesta desde lo aprendido, desde la su-perficie, el público se irá del teatro sin una emoción profunda, sin haber sentido ni vivido a través de otro. Y el público va al teatro a sentir, a emocionarse, a vivir experiencias que no tiene en su realidad. Esa es la magia del teatro.

Margarita PonceMare d’alumna i actriu

Espectacle ON THE AIR

34 35

EL PETIT GEST DE CADA DIA ECOLOGIA

La naturalesa es construeix a sí mateixa des del més profund equilibri intern. Cada espècie animal i vegetal té el seu lloc perfectament assignat per la saviesa de l’evolució natural. Si ho continuem expressant des del vessant humà, no hi ha atzar en el moviment del món: la creació i la destrucció, la renovació i l’extinció, són fruit d’un pla perfectament elaborat per la naturalesa per tal d’arribar al punt òptim de la creació… així ho expressaria Aristòtil. No hi ha errada. Cada instant és un instant perfecte en sí mateix.

L’ ésser humà és l’únic component d’aquesta naturalesa perfecta que, paradoxalment, esde-vé el punt discordant d’aquesta equilibri. Capaç de trencar l’ordre que comporta un equilibri harmoniós que es remunta a 4 milions d’anys enrere, amb l’aparició de la Terra. Un ésser humà que amb només 200 mil anys d’existència ha estat capaç de transformar una natura-lesa establint un notable desequilibri natural. Ha conquistat tot tipus d’ecosistemes, deixant la seva nefasta empremta, i el que és pitjor, sense voler ser conscient de la destrucció que comporten determinades accions sobre la Terra.

L’ ésser humà ha construït pistes d´ esquí en mig del desert, la ciutat de Dubai n’és l’exemple: una megapolis construïda en mig d’un àrid ecosistema, el desert d’Aràbia, una construcció farcida de luxes que consumeixen quantitats d’energies tan elevades com letals per al futur del planeta. Aigua, electricitat, aliments, recursos en general són destinats diàriament cap a aquest frívol assentament humà, mentre la meitat de la humanitat mor de gana o per carèn-cia d’aigua salubre.

El 80% dels recursos naturals extrets de la Terra són consumits pel 20% de la població mun-dial. Què significa això, a part d’un desequilibri evident en el repartiment dels recursos na-turals?... doncs una clara i irracional sobreexplotació dels recursos de la Terra. L’home ha vist com les energies i recursos no renovables s’esgoten irremediablement amb l’explotació des-mesurada, innecessària. El nombre de dispositius solars que utilitza Dubai en la producció de la pròpia energia és nul: irracional en una gran i luxosa ciutat en mig del desert.

Cada any desapareixen 13 milions d’hectàrees de selva tropical per desforestació. Gran part d’aquesta barbàrie innecessària, duta a terme per a transformar espais cultivables de soja. Una soja que, en una proporció del 80%, va destinada a l’alimentació de les vaques, que més tard es convertiran en aliment d’una reduïda part de la població mundial sobrealimentada, el primer món, malaltís per excés d’aliment.

Es necessiten 100 litres d’aigua per produir 1 kg de patata, 4.000 litres per produir un kg d’arròs, i 13.000 litres per produir 1 kg de carn de vaca. En general, la humanitat continua pensant que el sistema productiu actual és el millor possible, i que l’explotació dels recursos naturals és òptima, és la millor opció per al benestar en general de la humanitat, que contra-dictòriament podríem dividir entre obesos i famèlics.

El petroli encara és produït i utilitzat com a principal font d’energia i producció d’una di-versitat de productes que configuren la nostra quotidianitat. Plàstics i diverses fibres, en-tre d’altres configuren el ventall dels derivats del petroli, una font energètica amb els dies comptats.

El perill de l’equilibri climàtic és un fet innegable. Les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera són alarmants. Al pol nord, la banquisa ha perdut el 30% de superfície en 30 anys. Poblacions concretes d’espècies animals estan en perill d’extinció per causa directa del canvi climàtic terrestre provocat per l’ésser humà. Però, encara estem a temps d’actuar. Tu pots ser actiu en el procés de retrocés d’aquest des-equilibri. No tot està perdut, així ho veuen també un gran nombre d’individus que treballen per canviar la realitat: des d’associacions no governamentals, i també des dels propis Estats que, tímidament, ja treballen controlant l’explotació d’alguns recursos naturals, i promovent l’ús d’energies renovables com l’eòlica, la solar, i establint controls sobre la contaminació ambiental per part de les empreses.

Des de la teva posició no et pensis que no pots fer res i que has de romandre de braços creuats. Un petit gest no té res d’insignificant. Els petits gestos de cada dia que tots podem fer són molt beneficiosos per al restabliment de l’equilibri del món que ens envolta: reciclar, reutilitzar i recuperar. Aquesta és la primera i més senzilla però útil acció que podem fer tots cada dia. No et busquis cap excusa.

Mulla’t per millorar la Terra! no oblidis que és la teva primera casa. El teu petit gest també construeix l’univers palpitant en què tots vivim.

Mari Carme MurilloProfessora de Filosofia

36 37

VACANCES

“SI UN VIATGE NO ET TRANSFORMA, NO ÉS UN VIATGE”

S’apropa l’estiu, temps de vacances i per a molts de nosaltres temps de viatjar. Un desig que es fa o es pot fer realitat durant les vacances.

És una evidència que en aquests darrers anys ha augmentat el nombre de persones que es desplaça arreu del nostre planeta. I no només a l’estiu. Potser la pregunta que ens hauríem de fer és: Per què viatgem? Què és allò que ens mou a viatjar? Penso que els motius són molt diversos: hi ha qui viatja per escapar de la rutina diària, hi ha qui ho fa empès per l’afany de conèixer, per aprendre, per l’anhel de descobrir nous indrets, nous paratges. Hi ha qui viatja per necessitat, hi ha qui ho fa per plaer. Hi ha qui ho fa per conèixer-se una mica més, hi ha qui ho fa per conèixer gent. Hi ha qui viatja senzillament per fugir d’ell/a mateix/a i de les persones que l’envolten. Hi ha qui viatja per retrobar algú, per buscar arrels, per aprendre a compartir i conviure, per prendre distància. Hi ha qui ho fa empès per un esperit aventurer, hi ha qui ho fa pel plaer de tornar i poder relatar les seves experiències. De fet, hi ha viatges de tota mena: hi ha viatges que tenen una destinació concreta i d’altres que porten cap al desconegut. Hi ha viatges per guanyar-se la vida, per trencar vincles i crear-ne de nous. Hi ha viatges d’anada i tornada i d’altres en un sol sentit. Hi ha viatges imaginaris, iniciàtics..

Una vegada, una bona amiga, quan jo estava a punt d’emprendre un viatge, em va regalar una llibreta encapçalada amb una cita que deia: “Si un viatge no et transforma no és un bon viatge”. I aquesta idea és la que volia compartir amb vosaltres. El viatge com a transforma-ció, vagis on vagis. A prop o lluny, a milers de quilòmetres o a pocs. Deixar que el viatge ens transformi. Que transformi la nostra concepció del món, la nostra manera d’entendre les coses. Perquè si tornem a casa tal i com n’hem sortit, de què ens ha servit? Sortir implica esforç, però és un esforç que penso que val la pena. Cal deixar-se interpel•lar, deixar-se inte-rrogar per altres realitats diferents a les nostres. Deixar-se seduir i transformar per l’entorn. Deixar-se sorprendre. En definitiva, ser curiosos, perquè només així podrem trobar aquells moments especials, impagables que sorgeixen quan menys ens ho esperem.

I per acabar, un nom i una recomanació. Kapuscinski. Ryszard Kapuscinski. No us el perdeu. Kapuscinski és un exemple clar d’allò que us deia abans. D’aquest corresponsal polonès en vull destacar especialment la seva curiositat, la seva capacitat d’observació i d’escolta i, fi-nalment, la sensibilitat amb la qual descrivia el que veia amb una mirada humana especial. Va viatjar arreu del món com a corresponsal de guerra, visitant i explicant les revolucions ocorregudes a Europa, Amèrica Llatina i Àfrica (especialment aquestes darreres). Els seus re-portatges literaris barregen viatges, vivències, anècdotes, literatura, tradicions. Ell mateix, en un dels seus llibres ens diu: “El género que intento cultivar es el reportaje literario que bebe en las experiencias acumuladas a lo largo de muchos años dedicados a viajar por el mundo” (Encuentro con el Otro, pàg. 31). Ébano, El Emperador, Viajes con Heródoto, El imperio, En-cuentro con el Otro, Los cínicos no sirven para este oficio... Estic segura que gaudireu amb la lectura de qualsevol d’aquests títols.

Bon estiu a tots i, si és el cas, BON VIATGE.

Carme ClarósProfessora de Llengua i Literatura catalana

38 39

Tresors de BArCeLoNA

UNA BOMBA A LA FAÇANA

Sabies que a l’edifici que fa cantonada entre els carrers Sòcrates i Gran de Sant Andreu hi ha un projectil de canó incrustat a la façana ?

El 22 de setembre de 1843 el cèlebre general Prim, aleshores brigadier, va ordenar als canons obrir foc des del mur on hi havia la masia de Cal Borni, més o menys a l’actual carrer del Pare Man-yanet, per esclafar els revoltats de la Jamància. Una de les bombes va fer impacte damunt de la coneguda cansaladeria Puig –abans casa Arestà- i ha restat en aquest lloc , malgrat les successives reformes que ha patit l’edifici, fins avui en dia, com a testimoni mut d’un episodi històric que va sacsejar la Catalunya de mitjans del segle XIX.

Tot plegat arrenca després de la primera guerra carlista quan el general Espartero forçà a l’exili la Reina Maria Cristina de Borbó (regent durant la minoria d’edat de la seva filla Isabel II en morir el seu marit Ferran VII). Espartero, en teoria un liberal progressista, mostrà de seguida un ta-rannà dictatorial i no endebades se li atribueix la frase «Barcelona s’ha de bombardejar un cop cada 50 anys» quan va tractar de desactivar per les armes el moviment sorgit a la capital catala-na per enderrocar-lo.

El cas és que Prim, al capdavant dels revoltats, aconseguí fer fora del poder Espartero, obli-dant-se acte seguit dels compromisos adquirits amb els més radicals que li havien donat su-port i que, en conseqüència, acabaren girant-se contra ell.

És aleshores que esclata la revolta anomenada de la Jamància del verb caló jamar (“menjar”) en al•lusió als voluntaris del Batalló de la Brusa que s’hi havien enrolat interessadament per cobrar un estipendi de cinc rals diaris.

Així, els instigadors de la revolta contra el gene-ra Prim foren en realitat soldats a sou temoro-sos de perdre el seu mitjà de vida que, sense saber-ho, van esdevenir la força de xoc dels radicals republicans descontents amb el gir que estaven prenent els esdeveniments. El general Prim, ara al servei del nou govern, no va vacil•lar a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d’Espartero amb atacs des de la Ciu-tadella i Montjuïc, per sotmetre el moviment. A finals del 1843, un cop vençuda la Jamàn-cia, Isabel II és declarada major d’edat i jura la Constitució. Poc després els moderats, amb el general Narváez al capdavant, guanyen les eleccions tancant definitivament el cicle de les revolucions liberals.

UNA CAFETERIA

Sabies que en un emblemàtic local de Ciutat Vella es conserva una de les cafeteries més antigues d’Europa?

Ens referim al Mesón del Café, inaugurat a l’any 1909 en el carrer Baixada de la Llibreteria. En el primer terç del segle XX aquest local va esdeve-nir un lloc de culte per als degustadors de bons cafès i el punt de trobada de polítics , artistes i bohemis que sovint protagonitzaven animades tertúlies. La imatge de la cafeteria s’ha mantingut inalterada des de 1929 i conserva en una de les parets la reproducció d’un paràgraf del Quixot, realitzada pel primer propietari de l’establiment, que fa referència al carrer dels llibreters.

Miguel de Cervantes va donar fe en la seva obra universalment coneguda de la concentra-ció extraordinària d’impressors que hi havia en aquest racó de la ciutat i de les disputes que es produïen entre ells en relació a l’obediència de-guda a les reglamentacions del gremi. Des de l’any 1553 la Confraria de Sant Jeroni regulava l’ofici (els salaris, els preus, els horaris d’obertura, les condicions de treball dels aprenents...) i vetlla-va perquè ningú, sense el permís corresponent, es dediqués a fer d’impressor i de llibreter alhora.

A banda de les sonades disputes entre profes-sionals de les arts gràfiques d’antany, la Baixa-da de la Llibreteria és famosa per haver estat l’escenari de les anomenades “escallotades” (“escarmientos” per als castellans) que era la pe-culiar manera com el poble baix mostrava la seva hostilitat contra qui transgredia la llei. A la Barcelona del segle XVI aquest ritual degra-dant era conegut com “passar Bòria avall” en referència al carrer més important de la Barce-lona gremial.

Els reclosos de la presó que hi havia al final de la Baixada de la Llibreteria eren passejats pel carrer Bòria i sotmesos a un tracte vexatori per part de la multitud que s’hi congregava per par-ticipar activament en l’espectacle. En el trans-curs del recorregut el pres, que anava vestit de manera estrafolària i muntat al revés sobre una cavalcadura, era fuetejat i, en acabat, se li gravava a foc, a l’esquena, l’escut de la ciutat. Al 1633 el famós bandoler Joan de Serrallonga fou passejat Bòria avall abans de ser executat

Josep Oriol Pascual

Si us heu quedat amb ganes de conèixer més tresors de Barcelona, aquí en trobareu més!!

42 43

ACTIVITATS DE LLEURE… EL CAU!!

NO PUC, TINC CAUSegur que molta gent ha sentit parlar de l’escoltisme i del cau, però no saben ben bé en què consis-teix. Bé, doncs, l’escoltisme, per dir-ho d’alguna manera, és una educació, però per a molts és també una manera de viure. No és l’educació que t’ensenyen a l’escola o t’ensenyen els pares sinó que és l’aprenentatge de valors morals i socials com ara el respecte, la solidaritat, la convivència, assumir responsabilitats, desenvolupar la capacitat d’iniciativa, conèixer l’entorn cultural… tot de valors que vas adquirint al llarg dels anys de manera dinàmica i gairebé sense adonar-te’n. Així doncs, el cau és el punt de trobada on es reuneixen els escoltes cada dissabte a la tarda per fer activitats o preparar-ne de noves.

El cau està organitzat per 5 grups d’edat anomenats unitats: (depenent del cau els noms de les unitats poden variar)

- Castors i fures, els més petits del cau, nens/es de 5-6 anys fins als 8. Aprenen a compartir i a ser més autònoms, conviure amb els altres i a treballar en equip.

- Llops i daines, són nens/es de 8 a 11 anys. Aprenen a conviure amb els altres i a treballar en equip.- Ràngers i noies guia, que tenen entre 11 i 14 anys. Comencen a desenvolupar uns caràcters i enri-queixen la seva personalitat.

- Pioners i caravel•les que són nois/es d’entre 14 i 17 anys. Els nois/es comencen a tenir ideals i les seves ambicions.

- Truc, el grup més gran d’edat format per nois/es de 17 a 19 anys. El grup de nois/es treballen amb un objectiu de formació; s’autogestionen i treballen per descobrir inquietuds personals per tal de trobar un projecte en què treballar.

Els caps són joves voluntaris que sovint compaginen el cau amb feina i/o estudis, que duen a ter-me l’activitat de guiar els joves en l’escoltisme i ensenyar-los els valors que aquest proporciona mi-tjançant activitats, tallers, xerrades... que es fan de manera dinàmica, així que als nens els resulta divertit i entretingut.

El cau també té l’objectiu d’aproximar els joves a la natura, que aprenguin a respectar-la i a cuidar-la. A més a més de la trobada de tots els dissabtes, també es fan excursions de cap de setmana, campa-ments, macros, etc.

Es fan campaments de Setmana Santa, d’estiu i a vegades també d’hivern. Durant els campaments es treballa la convivència i és on realment coneixes la resta de la unitat.

Durant els campaments es fa la promesa, que és potser un dels moments més importants per a un escolta en la vida dins el cau. La promesa és un compromís personal que es fa de manera lliure i vo-luntària on l’escolta s’esforça a complir uns objectius autoimposats per millorar o remarcar aspectes personals.

Els promesaires, sovint, fan un text de reflexió personal explicant com es veuen a ells mateixos dins i fora del cau, de vegades expliquen una història per expressar el seus pensaments i finalment expli-quen la seva promesa i el motiu de fer-la.

A Ràngers i noies guia la nit abans de les promeses es fa la vetlla del fanalet. És una activitat que con-sisteix a, per parelles, fer torns i estar desperts durant una hora per preparar el text de la promesa, llegir textos i omplir uns fulls amb preguntes de reflexió personal que prèviament els caps els hauran repartit… tot això és per fer una mena de viatge interior tot revisant-se a un mateix en tots els aspec-tes de la seva persona.

L’escoltisme és un moviment d’àmbit mundial que implica a més de 200 països de tot el món. Així que, evidentment, hi ha campaments internacionals que tenen l’objectiu de descobrir cultures dife-rents, maneres de pensar i de treballar, altres maneres de fer.

Hi ha dos tipus de campaments internacionals que es classifiquen segons el seu objectiu: -Els campaments internacionals que es fan en algun país on hi participen escoltes de tot el món per compartir experiències i conèixer les realitats que existeixen en els països que participen en el campament. -Els campaments internacionals que es fan en un país concret i l’objectiu és aprofundir en la manera de fer d’aquell país i establir lligams amb unitats d’un altre país per fer intercanvis en un futur.Bé, doncs, ara ja teniu una idea una mica més clara sobre què és el cau i l’escoltisme. És aprendre, con-viure, confiança, créixer com a persona, empatia, participar en nous projectes... en fi, deixar el món millor de com l’hem trobat.

Anna Vergé1r de Batxillerat

44 45

CARRASCO VIATGER !

Després d’una llarga estada a l’INS Carrasco i Formiguera vaig emprendre una nova etapa a la universitat, a Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalun-ya. Un cop a la universitat, o com a mínim en el meu cas, és quan un obre els ulls i s’adona de com de gran és el món.

Sempre havia sentit dins meu una gran inquietud per marxar a estudiar a l’estranger i saber què s’hi cou en algun altre indret, saber com és la vida d’un estudiant d’intercanvi i fugir una mica de la rigidesa i rutina de la UPC i de la cuirassa protectora de la família. Així doncs, cur-sant el tercer curs de la meva titulació, vaig decidir que el proper era l’any adequat per fer el pas.

Després de mirar i estudiar les opcions que m’oferia la meva universitat per marxar a l’estranger, i no sense dubtes i incertesa, vaig escollir l’opció més diferenciada i més llunya-na amb l’esperança que també fos la més interessant i enriquidora. Vaig decidir marxar dos anys a Xangai, una gran metròpolis cosmopolita de prop de 20 milions d’habitants, famosa pel seu poder econòmic i dins del marc de l’exotisme de la República Popular de la Xina.

Després d’un any i mig de vivències a l’Àsia, ja em sento autoritzat a fer una valoració prou complerta de la meva aventura. La meva valoració és molt positiva i sempre que algú em pregunta intento donar-li l’última empenta perquè marxi a l’estranger. Conèixer gent de gairebé tots els indrets del món et fa créixer, descobrir i entendre altres costums i cultures, obrir la ment, gaudir de noves experiències i perfeccionar l’anglès o aprendre alguna nova llengua, com és el cas del xinès.

DESCOBRINT L’ÀSIAMàster en Enginyeria Civil, especialitat en Enginyeria Estructural a Xangai, Xina.

Ice and Snow Festival, Harbin, Heilongjiang, Xina

47

També és destacable la diferència de temps lliure del que es gaudeix cursant una enginye-ria o un intercanvi a l’estranger. Aquest temps és el que permet conèixer nous companys i centrar-se en l’oci, en comptes de fer-ho en els estudis, més d’aquell al que les universitats catalanes ens tenen acostumats.En divuit mesos vivint al gegant asiàtic també he hagut de superar infortunis i dificultats, però tot això només et fa adornar-te dels entrebancs que més tard et trobaràs a la vida. Su-perar-los és el que et fa evolucionar com a persona, tornar sent una nova versió de tu mateix.

A més a més, tot això queda empetitit al costat del descobriment de les profunditats d’un nou país i els viatges que s’hi poden fer per conèixer-lo i conèixer-te amb més detall. Visitar els indrets que han tingut un pes important en la història de la Xina com la plaça de Tianan-men, que destaquen pel seu virtuosisme i la seva grandesa com la Gran Muralla, i la seva natura són part important d’aquest aprenentatge adquirit a l’estranger i que no s’obté a cap aula.

Altres records que sempre albergarà la meva memòria són els viatges a països propers a la Xina amb els amics aprofitant el baix cost que suposa arribar-hi en comparació al cost en cas de voler fer un viatge similar des de Barcelona, com és el cas de Vietnam i les Filipines.

Espero que aquest relat incentivi i doni ales a més d’un per marxar a l’estranger, més encara ara que la situació econòmica a Espanya és tan desastrosa i la possibilitat de trobar-hi feina tan mínima. Jo ja estic amb ganes de saber quin destí em depararà el futur properament.

Alejandro MartínezExalumne

LIVING IN AMERICATots hem somiat desperts alguna vegada. Tots hem pensat en allò que tant ens agradaria fer, però que veiem tan lluny. Ara fa un any, jo somiava desperta, però de vegades els somnis es fan realitat.

Fins que no vaig posar el peu damunt l’avió direcció Missouri, Estats Units, no em vaig acabar de creure que el meu somni s’estigués complint.

Em vaig decidir a embarcar-me en una aventura a 17000 kilòmetres de casa per diverses raons, però sobretot per una: créixer. Tenir l’oportunitat de viure en altre continent, et canvia. Viure sense la família, aprendre a fer coses que no havies fet mai, des de posar la rentadora a fer-te un compte bancari et fa madurar. Conèixer una nova cultura, un nou idioma, i trobar-te gent completament diferent a tu, t’obre la ment.

A més, Estats Units és un dels pocs llocs on puc compaginar dues de les coses més impor-tants de la meva vida, l‘esport i la biologia. Gaudir dels millors laboratoris i d’instal•lacions esportives a anys llums de les espanyoles em fa sentir en un ambient idoni per millorar en els dos camps.

48 49

El procés, però, no és fàcil, exàmens, papers i més papers han estat trending topic a la meva vida durant aquest últim any. Malgrat això, et recompensa. No només estudies i jugues a futbol, també estàs gaudint d’una experiència única i divertint-te.

Quan giro el cap i veig que he complert el meu somni gràcies a una cosa que porto fent des dels cinc anys, que m’he cansat d’escoltar que no em serviria de res, que ho deixés, que què feia jugant a futbol… encara em fa més il•lusió i em fa reflexionar. Penso que tot el que fas a la vida serveix per alguna cosa, que s’ha de lluitar per aconseguir el que vols i que amb tre-ball i dedicació es poden assolir la majoria de les coses.

Quan després d’un viatge de vint hores em vaig estirar al meu nou llit, em vaig posar els auriculars i vaig escoltar “Living in America”, vaig deixar de somiar per començar a viure el somni americà.

Irene SánchezExalumna

UNA EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORADesprés d’uns anys meravellosos al Carrasco, vaig llicenciar-me a la Universitat Autòno-ma de Barcelona en Biotecnologia i Bioquímica. Sempre havia tingut ganes de marxar a l’estranger, de viure l’experiència i matar l’anglès d’una vegada per totes. La ciència t’exigeix moure’t i el nostre país viu moments complicats. Vaig trobar un màster en Virologia a Lon-dres que em va cridar especialment l’atenció, i vaig fer les maletes. Recordo la barreja in-tensa d’emoció, por i il•lusió en comprar tan sols un bitllet d’anada. Quelcom dins teu et diu que l’aventura et canviarà per sempre. Anglaterra em va acollir amb els braços oberts, oferint-me grans oportunitats i molts núvols.

Durant aquell primer any vaig aprendre moltíssim sobre la grip i el dengue; vaig descobrir que el mal temps en terres angleses no és un mite, que els anglesos són extremadament educats i força reservats, però generalment encantadors. Adoren les magdalenes i els pas-tissos i se’ls fa difícil entendre l’enyorança per un bon pa amb tomàquet i fuet.

Gosaria dir que viure en un altra llengua ha estat el major dels reptes. D’entrada et dificulta la integració, t’aïlla socialment i pot arribar a ser molt frustrant, ja que l’espontaneïtat es-devé un bé escàs i la teva capacitat d’expressió es veu altament limitada. Tinc la sensació que viure en un altre idioma t’influeix en la manera de pensar, et canvia lleugerament la personalitat. Però la immersió lingüística té un poder colossal i funciona. Recordo vivament la primera vegada que vaig somniar en anglès. Fou un despertar dolç i un xic estrany.

El contrast amb la capital anglesa és brutal. Oxford és una ciutat petita, en-cantadora, on es respira passió pel co-neixement. Els carrers i els edificis ema-nen història i la bicicleta és un element indispensable. Durant aquest darrer any i mig he estat treballant amb els vi-rus del VIH i l’Hepatitis C. Ambdós casos, si bé en diferent grau, tenen quelcom molt important en comú: hi ha perso-nes que de manera natural són capaces de controlar la infecció. Aquests indivi-dus representen l’evidència que el nos-tre sistema immunitari té les eines per combatre i vèncer; són la prova fefaent que una vacuna efectiva és possible. El laboratori on treballo intenta entendre les bases d’aquesta immunitat innata amb l’objectiu de poder-la imitar a tra-vés del disseny d’una bona vacuna.

Acabat el màster, em va sorgir l’oportunitat de començar un doctorat a la Universitat d’Oxford.

50 51

L’experiència de viure a l’estranger és una experiència increïblement enriquidora i, sens dub-te, fer aquella primera maleta ha estat una de les millors decisions que he pres a la vida. No és un camí de roses; hi ha moments molts durs, però compensa. He tingut l’oportunitat de conèixer gent d’arreu del món, gent que treballa en mil i un àmbits diferents, des de Shakes-peare a instruments musicals xinesos del segle XVII, passant per l’egiptologia, la neurocièn-cia i l’enginyeria de teixits.

Sento que som una generació privilegiada. Hem nascut en un moment de la història en què podem viure en qualsevol racó de món, i això no havia passat mai abans. A la vegada és tam-bé un moment especialment escèptic, i no ens queda altre remei que aprendre a conviure amb altes dosis d’incertesa. Però sempre és millor fer-ho amb un somriure als llavis.

Alba LlibreExalumna

ASSUMPTES INTERNS

52

FesTIVAL de NAdAL de 1r

TOTES LES ALTRES FOTOGRAFIES AQUÍ!!#

El festival de Nadal de 1r va ser una de les millors coses que va passar en tot el trimestre. En ell s’hi van notar totes les hores d’assaig, tant a l’institut com a casa, que vam fer els alum-nes. Primer de tot, van sortir tots els alumnes de l’optativa de música, dirigits per en Carles Quesada, a oferir-nos unes peces musicals que havien preparat a classe. Després van sortir els alumnes que havien triat l’optativa de teatre en anglès, dirigits per la Carme Valero, que amb un gran nivell d’anglès ens van delitar amb les seves obres. Llavors, les dues classes van representar les dues cançons que havíem preparat amb en Carles Quesada, professor de

música. Com a traca final, van ve-nir els balls, on es va demostrar que treballar-los sense ajuda de cap pro-fessor podia donar un bon fruit. Va-lorem molt positivament aquesta festa, ja que ens va ajudar per apren-dre a organitzar-nos i per a conèixer-nos els uns als altres.

TALLer de 1r d’eso A Torre LLoBeTA

Fa uns dies, vàrem anar a la biblioteca de Vilapicina i Torre LLobeta, a fer una activitat amb persones amb necessitats educatives especials.El taller tractava de fer carpetes amb material reciclat. Aquells nois i noies ens van ensenyar i explicar, pas per pas, com fer-les.Aquesta activitat em va semblar molt interessant gràcies a les ganes que van posar aquestes persones per ensenyar-nos la feina que feien.Crec que seria molt convenient i enriquidor per a tothom fer més activitats compartides amb aquest col•lectiu.

Pau Otal 1r d’ESO

TOTES LES FOTOS AQUÍ!!

Marcel Molina1r d’ESO

54 55

Els dies 13,14 i 15 de Febrer, els de 2n, juntament amb els de 1r, vam anar a Port del Comte a passar les nostres colònies. Quan vam arribar, vam anar amb els nostres monitors. Tenien un “look” bastant “friqui”. Com sempre, vam fer la “prova” per classificar-nos per nivells. Els grups eren barrejats de 1r i 2n.

Tots els dies ens llevàvem súper cansats, perquè cada nit fèiem la “discoteca”. Desprès de la “discoteca”, anàvem a les habitacions, suposadament a dormir... tot i que ens quedàvem a parlar fluixet. Els de 2n ens allotjàvem a l’hotel, per tant gaudíem d’un bufet lliure. Mentres-tant, els de 1r s’allotjaven a un alberg, on menjaven el que tocava.

Els monitors d’esquí eren simpàtics. El meu grup va tenir dos monitors, perquè a un se li va morir l’avi. El que va ocupar el seu lloc va ser el més simpàtic. Vam anar fora pistes, ens va ensenyar una cova, vam fer un vídeo amb ell...En general, va estar molt bé. I, com sempre, ningú tenia ganes de tornar cap a casa.

Virgínia Legrand2n d’ESO

esquIAdA de 2N d’esoVoLeIBoL de 3r d’eso

El campionat de voleibol escolar es va disputar el passat 12 de març al poliesportiu de la Vall d’Hebron. La participació va donar-se entre escoles prèviament entrenades per a l’esdeveniment. Entre elles, la nostra. La participació va ser abundant, ja que per participar-hi només s’havien de pagar 2 euros.

Els partits es jugaven en dues categories diferents: la masculina i la femenina. Cada equip competia en la seva categoria i, amb l’ajuda dels respectius entrenadors, feien el possible per guanyar els partits. Al final de cada partit els encarregats havien d’anotar els punts a les respectives graelles, fet que deixava que, en algun moment, poguessis anar mirant en quina posició anaves.

A mesura que anaven transcorrent els partits, anaven destacant-se els equips més bons. Finalment, en van quedar dos de femenins i dos de masculins, un dels quals era del nos-tre institut. Mentre es disputaven les finals, cada instititut anava aplaudint i animant el seu equip. Posteriorment, es van decidir els guanyadors, però, malauradament, no va ser cap dels nostres. En arribar, els finalistes del nostre institut van rebre un aplaudiment per part dels altres participants.

Susana Pujol3r d’ESO

56 57

Durant el Treball de síntesi els alumnes de 3r d’ESO de l’institut INS Carrasco i Formiguera vam anar a visitar els estudis de Catalunya Ràdio, on vam participar en diverses activitats, entre elles fer una rèplica del ja conegut ball “Harlem Shake”.

Abans de visitar les instal•lacions, ens van fer passar per un control de metalls i raigs X, per evitar riscos i prevenir certes contrarietats, com l’hipotètic cas d’un alumne que portés un arma i muntés un escàndol.

Una vegada passat el control, ens van portar a una sala on vam rebre la benvinguda i una presentació de les funcions de la ràdio, l’especialització del personal (tècnics de so, locu-tors, informàtics, i, per sorprenent que sembli, músics),etc. Tot seguit ens van guiar per les instal•lacions del centre i, perquè els alumnes es fessin una idea del procés de transmissió de les notícies per ràdio, el personal va permetre que alguns de nosaltres transmetéssim unes notícies per micròfon, coordinant els diàlegs i les accions del tècnic de so.

A continuació, vam sortir del centre i anàrem a un parc proper per fer una parada per esmor-zar, que durà aproximadament una mitja hora.

Havent acabat l’àpat, vam tornar a la ràdio per realitzar el que estaven esperant: la imitació del “Harlem Shake”.Abans de ballar, tornàrem a la primera sala, on anteriorment havíem sigut rebuts, per can-viar-nos i posar-nos a to. Quan vam estar llestos, ens vam dirigir a la sala on realitzaríem el ball. Acte seguit, vam esperar que el tècnic posés la música apropiada per posar-nos a ballar. El ball amb prou feines durà uns 2 o 3 minuts.

Quan el ball finalitzà, els alumnes ens canviàrem de nou i tornàrem a la sala on havíem ba-llat per poder presenciar una transmissió en directe de les notícies del dia, incloent-hi un concurs que consistia a respondre una sèrie de preguntes per guanyar punts, posar-se en el rànquing i quedar en els 6 primers. Llastimosament no van mencionar el premi, encara que van expressar implícitament que les guanyadors farien una sortida amb l’equip de la ràdio a un lloc que no vam arribar a saber.

En fi, això és tot. En acabar la visita, vam tornar a l’institut per acabar la jornada.

Ignacio Ger3r d’ESO

3R D’ESO A CARRASCO - LA FRANCEEl passat 3 de maig, els alumnes de francès de 4t d’ESO i de 1r de Batxillerat vam realitzar una sortida a la ciutat de Perpignan, al sud de França.

Després d’unes quantes hores de viatge ben d’hora al matí en un autocar realment petit, i de perdre’ns per la ciutat diverses vegades, vam aconseguir arribar al castell de Perpignan.Allà ens van fer una visita guiada en francès, ens van explicar les coses molt lentament per-què ho aconseguíssim entendre tot i, més tard, vam seguir la visita per la nostra banda.Vam seguir la visita pels carrers i els monuments històrics de la ciutat, i finalment ens vam separar per dinar; alguns van preferir quedar-se pels carrers de la ciutat i altres vam marxar a un parc una mica més separat del centre de Perpignan.

Tenint en compte que és un lloc on molta de la població també parla català o castellà, no hi va haver gaire interacció en francès amb la gent de la ciutat, això sí, hi va haver un moment en què sí que vam haver de comunicar-nos (com vam poder) amb una noia francesa. Va ser el cas de les alumnes de 1r de Batxillerat, les quals ens vam quedar tancades en un lavabo públic durant mitja hora i, desprès de molta estona cridant (i rient, tot s’ha de dir) vam acon-seguir parlar amb una noia, que ens va aconseguir treure d’allà forçant la porta.Realment va ser un dia del qual vam treure molt de profit, i tots ens en vam emportar una molt bona experiència!

Esperem poder tornar-hi, ja que no s’acostuma a fer gaires sortides amb aquesta assignatu-ra, i ja hem vist que realment val la pena!

Júlia Martínez1r de Batxillerat

El passat 14 de març van venir a visitar-nos uns estudiants de secundària de Elbeuf (Nor-mandia, França); van passar tot el matí al nostre centre. Primer van començar per la classe de francès de 3r, hi van estar 1h aproximadament. Al principi va costar bastant trencar el gel, ja que ells no ens entenien molt bé i viceversa. Després a l’hora del pati va ser més fàcil la co-municació perquè ja ens havíem agafat confiança i així vam poder parlar de més coses, com ara: de la família, de com són els “Liceés”, les seves aficions, etc. Va ser una ocasió especial i es-perem que es torni a repetir l’any vinent, així com que nosaltres puguem tenir l’oportunitat de visitar la seva localitat.

Júlia Laos3r d’ESO

58 59

LONDON 2012Mai havia anat a Londres i el fet que la primera vegada que veiés la ciutat fos amb amics va fer-la encara més maca. No va ser només un viatge, era com el final d’un període de les nostres vides que s’acabava. Un cop finalitzat aquest curs, molts ens separarem i després de quatre anys junts un viatge a la capital britànica ha estat la millor forma d’acabar i dir-nos adéu.

L’organització per enllestir-ho tot per marxar va ser una mica caos al principi. Vàrem fer es-morzars i no teníem clar què posar i què no. Intentàvem buscar maneres de guanyar diners i fins i tot vam fer una panera de Nadal (que finalment va guanyar l’àvia de l’Eloi Puig!). Però en allò que ens va costar més organitzar-nos va ser en el tema de les parelles. Vam canviar més de mil vegades i, quan finalment ho vam decidir, els de l’agència ens van tornar a can-viar. No sé com, però al final tots estàvem contents. La meva experiència allà va ser fantàstica. Tenia una família genial amb tres filles amb les quals teníem molt bona relació i encara seguim en contacte. I la ciutat, què dir?! És un altre món. Vam veure mil coses, museus, parcs, mercats,... I una botiga que feia segles que volia visitar (ja que només n’hi h a 5 al món). Però he de dir que crec que, en general, el que més ens va agradar va ser Candemtown. La gent era molt diferent i et podies comprar de tot, i per preus mínimament baixos. Quan vam tornar a Barcelona tots volíem estar a Londres i quedar-nos allà a viure. Ha sigut una experiència inoblidable i la millor manera de recordar l’ESO.

Per sempre, Londres 2012.

Estrella Rodríguez 1r de Batxillerat

LONDRES 2013Era la primera vegada que alguns de nosaltres viatjàvem en avió i ens feia molta il•lusió fer-ho amb la classe, però estàvem nerviosos, i no només pel vol, sinó pel viatge en general. Que anàvem tots junts a Londres!

Quan vam arribar a l’aeroport de Luton queia una pluja fina, pensava que era un mal presagi, però el contrari, no hagués pogut anar millor. I la veritat és que va fer bastant fred, però no vam haver d’utilitzar la capelina ni un sol dia.

Així que, un cop quedar-nos tranquils per no haver perdut la maleta, vam agafar l’autocar per anar a Candem Town. Era impressionant, un mercat gegant on podies trobar moltíssimes coses diferents, des de clauers de record, menjars típics de tot el món, roba, Cd’s...

Més tard, ens van portar a Hemmel Hempstead, on dormiríem les nits següents, per conèi-xer les famílies amb qui estaríem. Va ser tot un descans saber que eren “normals”. La majoria pensàvem que serien estranys, i bé, una mica diferents sí que eren, perquè no parlaven gaire i el seu menjar no era com el d’aquí, però la resta tot era bastant normal.

El dia següent ens vam llevar d’hora per poder-lo aprofitar al màxim. Al matí vam anar a “The British Museum” (és enorme!), i durant la resta del dia vam caminar molt visitant llocs com el Buckingham Palace i el Big Ben, on no va faltar la típica fotografia de record.

Els altres dies van passar ràpid, anant a llocs com a Picadilly Circus, al Museu Natural, a Gre-enwich... L’únic lloc que ens va saber greu no poder visitar va ser el Museu de la Guerra, que per mala sort està tancat fins al juny, però no ens podíem queixar, els professors ens deixaven tanta llibertat que, fins i tot, ens vam poder perdre a Harrods (un centre comercial gegant ple de marques caríssimes de les quals la majoria ni les coneixíem).

De tots els llocs que vam anar veient durant els sis dies, potser els que em van agradar més, van ser: Stratford-upon-avon, el poble on va néixer Shakespeare, ple de cases baixes, i on de sobte va començar a nevar, fet que va convertir el petit poble, que ja per si sol és preciós, en un encara més bonic. També va estar molt bé la tarda a Oxford Street, on vam poder gastar-nos tots els diners que encara ens quedaven per comprar roba, sabates, accessoris i altres coses que aquí no podem trobar.

Però el millor dia va ser l’últim, a Cambridge. Ens vam passar tot el matí com autèntics tu-ristes fent fotografies a les grans i emblemàtiques facultats de la universitat, entrant a bo-tigues, preguntant on és això i allò altre... Àdhuc, algunes vam tenir la sort de poder reunir els diners necessaris per llogar una barqueta que ens va mostrar una petita part de la ciutat.En definitiva, va ser un viatge fantàstic, al costat de gent increïble, del qual vam gaudir fins i tot durant el trajecte diari amb autocar, que el passàvem cantant o parlant amb qualsevol que tinguéssim al voltant.

Bàrbara Serra4t d’ESOPER VEURE MÉS FOTOS,

PREMEU AQUÍ!!PER A GAUDIR DE MÉS FOTOS, PREMEU AQUÍ!!60 61

ACNur A 2N de BATXILLerATTOT EL QUE NO SAPS SOBRE ELS REFUGIATS

Saps que hi ha 3 tipus de migrant? El lliure, que decideix marxar del seu país volun-tàriament. L’obligat, que pot decidir si marxar o no, però a qui les circumstàncies el fan marxar. I el forçat, que ha d’exiliar-se nolens volens, i rep el nom de refugiat.

Saps que els motius principals d’exili són la política, la pertinença a un grup social, l’homosexualitat, la pertinença a una ètnia i la creença en una religió determinada?

Saps que els Drets Humans són universals? I que tot i així, dia a dia, aquests drets són violats?Saps que el 80% dels refugiats marxen a països empobrits i que, només el 20%, aconsegueixen establir-se a països amb una societat avançada?Saps que l’Afganistan i l’Iraq, el 2010, foren els països que més refugiats van generar?

Tot això i molt més és el que, el passat dijous 18 d’octubre, tres voluntaris de l’Alt Co-missionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR o UNHCR, per les seves sigles en anglès), van ensenyar-nos. Acudiren al centre per fer-nos una xerrada sobre aquesta Oficina per tal de mostrar-nos la importància de la seva acció voluntària arreu del món i, sobretot, per conscienciar-nos de quina és la situació mundial pel que fa als refugiats.

Un dels voluntaris va explicar-nos que l’ACNUR s’encarrega de vàries tasques i ofe-reix diversos serveis als refugiats d’arreu del món:-El seu objectiu principal és assegurar-se que els drets universals de tots els refugiats siguin aplicats.

-Ofereix i tramita la documentació necessària a tots els refugiats que intenten fugir a un altre país.

-Garanteix l’assistència bàsica i lluita per unes condicions de vida dignes de tots els membres dels camps de refugiats.

Per a conscienciar-nos de la situació actual, van mostrar-nos dades i donar-nos infor-mació que no va deixar-nos indiferents: ACNUR protegeix 35,4 milions de persones al món, treballa a 110 països, té més de 6.000 militants i fa 60 anys que inicià la seva tasca (després de la Segona Guerra Mundial).

A més, amb l’ajut d’un vídeo van mostrar-nos les precàries condicions en què milers de persones refugiades viuen actualment.

Després de la xerrada informativa i de veure el vídeo, un refugiat (prefereix no fer pú-blic el seu nom), va explicar-nos la seva història personal.

Ell és nascut a Togo, un país de l’oest d’Àfrica, d’uns 6 milions d’habitants, que a partir del 1969 quedà sota el poder d’un dictador imposat per l’exèrcit i que rebia l’aprovació del govern francès. A Togo es va viure una fortíssima repressió a causa de la política dictatorial establerta.

El 1991 va produir-se una revolució popular, perquè l’atmosfera social estava molt crispada.

Quan va succeir la revolució, el refugiat estava fent classe. Va sentir trets i els alumnes marxaren cap a casa.A partir d’aleshores, un gran nombre de la població es va afiliar a partits polítics de l’oposició, entre ells el nostre refugiat. El van nomenar encarregat dels joves del seu barri. Anys després va casar-se i tingué 3 fills, i va establir un negoci de cotxes de 2a mà. El buscaven perquè sabien quina era la seva ideologia i que estava involucrat en polítiques d’oposició a la dictadura establerta. Va espantar-se i va prendre mesures, de nit no dormia a casa seva.

El 2005 va morir el dictador, però va accedir al govern un diputat de la seva mateixa ideologia. La repressió social va augmentar. Un home vinculat a la política el va avisar de la situació i li aconsellà que marxés del país, però ell no en va fer cas. Aleshores, molts amics seus van ser empresonats i va decidir fugir a Ghana, país fronterer.Passà onze mesos esperant tornar a Togo, però la situació era molt complicada i se-guien buscant-lo, així que decidí marxar a Espanya amb un passaport fals, doncs no sabia de l’existència d’ACNUR. Va passar molt de temps sol, sense els seus fills. A Espanya no coneixia a gairebé ningú, només un turista i client del seu negoci a Togo que va acollir-lo a casa seva. Tres anys després va aconseguir demanar asil a Espan-ya, i li’n fou concedit.

Poc a poc s’ha anat adaptant a la situació actual, però no té feina, està a l’atur. Ara ja ha aconseguit que els fills i la dona vinguin a Espanya i visquin amb ell, i s’està plan-tejant marxar a viure a Suïssa, però aleshores perdria l’asil, doncs aquest li ha estat concedit per l’Estat espanyol.

Tot el que ens ha explicat va tenir lloc perquè va decidir intervenir en el món de la po-lítica a Togo, quan el poder estatal era en mans d’un dictador.

Haver tingut l’oportunitat d’escoltar aquesta història d’una forma tan propera ens ha permès valorar molt més la sort que tenim de formar part d’un país avançat on el sis-tema polític establert és la democràcia, però sobretot hem comprovat de primera mà que la situació actual pel que fa als refugiats és insostenible i que cal que entre tots ajudem perquè això canviï, i que els Drets Humans de totes i cada una de les perso-nes del món siguin respectats.

Equip de Redacció

62 63

Les dues classes de 2n de batxillerat vam tenir l’oportunitat d’assistir, al segon trimes-tre, a una conferència sobre els mitjans de comunicació, organitzada pel Col•legi de Periodistes.

Un primer punt va ser analitzar els grans i ràpids avenços que ha experimentat la co-municació durant les darreres dècades. Com a anècdota, vam saber que fa menys de 25 anys els periodistes encara redactaven les notícies amb màquina d’escriure i la lentitud que això comporta ara seria impensable! A banda de la informàtica, una altra revolució que està experimentant el sector de la comunicació són les xarxes so-cials, aquest canvi es troba en ple desenvolupament i està revolucionant immediatesa d’accés a les notícies i a tota la informació d’actualitat.

Per entendre la premsa cal ser conscients que cada mitjà, ja sigui públic o privat, infor-ma en funció dels interessos dels seus finançadors i de la seva audiència, així doncs, per més que ens ho facin creure, la informació no és objectiva, perquè sempre respon a un determinat punt de vista. Però no només l’entorn influeix en la premsa, sinó que la premsa també condiciona el seu entorn: el seu ressò pot portar a l’èxit a algú o bé ensorrar-lo dins un pou. Recentment hem pogut trobar clars exemples sobre les diferents maneres de tractar l’actualitat: davant el descobriment del cas Bárcenas, alguns diaris han catalogat la situació d’engany intolerable a la ciutadania, mentre que altres han assenyalat que resultava una pactada persecució contra els dirigents del govern. Més enllà de temes polítics, en esports, d’un mateix partit de futbol un mitjà pot destacar la victòria d’un equip i l’altre, centrar el tema en el mal arbitratge i el joc brut.

Així doncs, davant d’aquests contrastos cal formar una opinió sòlida i les notícies ens han d’ajudar a crear la nostra pròpia crítica. El contacte amb el gènere periodístic no només ajuda a entendre el funcionament del món, sinó que, a més a més, el llenguat-ge utilitzat facilita capacitats lingüístiques com resumir, parlar clarament i sintetitzar allò essencial.

Si tu també vols aprendre a ser crític amb els mitjans de comunicació, t’has de plan-tejar quina noticia és la més valorada, de quina font s’ha obtingut la informació, com s’enfoca el tema i, fins i tot, quina sensació transmeten les imatges. Preparat per no deixar-te ensabonar?

Anna San Clemente2n de Batxillerat

XERRADA ALS ALUMNES DE 2N DE BATXILLERAT SOBRE EL PERIODISME

XERRADA SOBRE EL PERIODISME

La visita que ens va fer l’Àngel Nabío a l’institut va ser interessant, ja que per prime-ra vegada hem pogut escoltar el testimoni en directe d’algú que ha patit les terribles conseqüències de conduir sota l’efecte de l’alcohol i les drogues. Sovint no som cons-cients del perill que això comporta, i la xerrada amb l’Àngel ens va fer veure com et pot canviar la vida un acte irresponsable.

Maria Ortega2n de Batxillerat

GuTTmAN A 2N de

ACTIVITATS 2N DE BATXILLERAT

BATXILLerAT

64 65

CARNAVAL

TOTES LES FOTOS AQUÍ!!

67

BVELLES COL·LABORACIONS

PREMIS SANT JORDIPREMIS FOTOGRAFIA PLA LECTOR PREMIS FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

·1r cicle: Júlia Rodríguez i Paula Cavero. ·1r cicle: Marina Saro.·2n cicle: Bàrbara Serra i Gemma López. ·2n cicle: Oriol Aragay.·Batxillerat: Estrella Rodríguez i Marta Escoin. ·Batxillerat: desert.

PREMIS LLENGUA ANGLESA

·1r cicle: Marina Guzmán amb “What I like and what I don't like”.·2n cicle: Núria Bregós amb “The top hat”.·Batxillerat: Gemma Bayod amb “Our last dance”.

PREMIS LLENGUA FRANCESA

·2n i 3r: Pol Rico amb “Le foyer idéal”. ·4t i 1r de Batxillerat: Estrella Rodríguez amb “Je veux être grand”.

PREMIS LLENGUA CASTELLANA

·1r cicle: -PROSA: -1r premi: Candela Rodas amb “El libro mágico”. -Accèssits: Marcel Molina amb “Asesinato en Witechapel” i Júlia Ramos amb “Jamás este cuento”. -POESIA:-1r premi: Sandra Parrot amb “Totalmente sola”. -Accèssits: Gina Perramón amb “La oscuridad”.

·2n cicle: -PROSA:-1r premi: Gemma López amb “Oírlo todo pero no oír nada”. -Accèssit: Susanna Pujol amb “Del cielo”. -POESIA:-1r premi: Núria Bregós amb “La noche”. -Accèssit: Cristian Antúnez amb “Se feliz”.

·Batxillerat: -PROSA:-1r premi: David Madrid amb “Otro yo”. -Accèssit: Marc Zanón amb “Pablo”.

PREMIS LLENGUA CATALANA

·1r cicle: -PROSA:-1r premi: Marcel Molina amb “Dan”. -Accèssits: Paula Rebollo amb “Memòries de temps enrere” i Queralt Portell amb “Diuen que vénen de lluny”. -POESIA: - Marina Saro amb “El cafè del matí”.

·2n cicle: -PROSA:-1r premi: Núria Bragós amb “L'escriptor”. -Accèssits: Mireia Lleó amb “Inseparables, Guillem Vergés amb “La gran evasió” i Anna Sevillano amb “El viatge “.

·Batxillerat: -PROSA:-1r premi: Gemma Bayod amb “El còmic”. -Accèssits: Èlia Rifé amb “Entre flames”, David Madrid amb “L’escriptor” i Marc Peña amb “Espines de dolor”.

68

ALGuNes reFLeXIoNs soBre LA qÜesTIÓ de L’AuTodeTermINACIÓ

Aprofito la invitació, que agraeixo de tot cor, de les alumnes que enguany es fan càrrec del Formigueig per tornar a estar en contacte amb els estudiants de l’Institut Carrasco i Formi-guera. Després de quinze anys de docència al Carrasco com a professor de filosofia hom con-serva no només un munt de records i experiències viscudes amb els companys de claustre i els estudiants, sinó que manté també aquelles arrels que li han permès créixer i veure créixer unes quantes generacions.

M’heu proposat, d’acord amb els corrents que marquen l’actualitat del nostre país, que escrigui sobre l’autodeterminació. Doncs bé, el primer que se m’acut és que es pot pensar que ”autodeterminació”, d’entrada, és un terme contradictori. Determinació és un concepte que tant fa referència a prendre una decisió, com a determinisme. Si prendre un decisió implica haver d’escollir entre dues o més alternatives i, per tant, un exercici de la llibertat, el determinisme és una doctrina filosòfica, de l’ordre de la creença, de suposada inspiració científica, que nega l’existència de la llibertat. D’acord amb el determinisme, la llibertat no és res més que la ignorància de les causes que ”determinen”, que estableixen un lligam necessari amb els nostres actes i decisions. És a dir que, encara que el subjecte vulgui creure que ha decidit lliurement realitzar una acció o mantenir una opinió, són les lleis que governen les accions, els interessos i el pensament aquelles que han portat de forma necessària al resultat que anomenem decisió. Determinar-se, doncs, no és cap acte de llibertat, sinó de reconeixement d’allò que s’esdevé al marge de tota possibilitat de lliure d’elecció.

Només com a exemple d’aquesta concepció contradictòria d’autodeterminació po-dríem esmentar certes posicions nacionalistes, tant se val si des del catalanisme o de l’espanyolisme. Hom ha nascut i forma part d’una nació i no fa al cas decidir sobre això. La pertinença és prèvia i estructural. L’únic que hom pot fer racionalment és admetre-ho. El pes de la història entès d’aquesta manera no deixa cap opció a ningú per voler estar al marge de ”la nación más antigua de Europa” o ”d’un país mil•lenari”.

Seguint aquesta lògica ”l’auto” d’autodeterminació no és més que allò que permet l’engany. Com que hom pot arribar individualment a la conclusió que la seva història personal s’insereix en un context col•lectiu producte d’una història que s’explica mi-tjançant lleis causals, voler autodeterminar-se en una altra direcció és, fins i tot, un error lògic a corregir. Sense voler entrar en els detalls del debat polític entès des d’aquesta perspectiva, invocar una constitució invariable o que no pot ser modificada a partir de la voluntat d’una part dels qui la van votar no varia el tipus del plantejament. Una constitució és fruit del vot d’una majoria, però estableix les regles del joc per a la totalitat i estableix els drets dels ciutadans.

El determinisme, però, no és més que una forma d’entendre el problema de la presa de decisions que defuig el debat seriós i vol sostreure’s a les complexitats, tot inspi-rant-se en el model causal de la física clàssica. Tanmateix, les qüestions realment interessants no admeten respostes simples ni definitives, com tampoc la ciència ac-tual no s’ha quedat en els plantejaments de segle XVII. Hi ha una manera d’entendre l’autodeterminació com a dret a decidir sense negar l’existència de la història, els condicionaments, ni les decisions preses en un passat. No hi ha ningú que no hagi nascut en una col•lectivitat amb uns trets culturals i la seva organització política. Això fa que a l’hora d’autoanomenar-se ho faci amb uns termes que li vénen donats i que han precedit el seu naixement. Rebem un nom, se’ns diu què i qui som en una o unes llengües, som dits abans que nosaltres prenguem la paraula, ens parlen dels nostres avantpassats i d’allò que van fer i ha permès que avui visquem on i com vivim... Tot això, però, no és cap identitat tancada que no puguem decidir canviar. No és que hi hagi un determinisme a partir de la nostra història col•lectiva i personal, ni que aques-tes ens hagin dotat d’una mena de forma de ser invariable, sinó que l’únic que no sembla raonable negar és que estem condicionats per totes aquestes circumstàncies.

Podem acceptar aquests condicionants, fer-los propis, mantenir aquestes identifica-cions, o decidir canviar-los. Tot depèn de si la satisfacció que proporcionen implica o no un punt d’insuportable. Una identificació es diferencia de la identitat en el fet que implica l’adopció d’un tret pres d’un o d’uns altres com a propi, mentre una identitat significaria una forma de ser permanent invariable, una naturalesa al marge del con-sentiment del subjecte. Aquesta distinció no només afecta a les qüestions col•lectives, sinó també a la particularitat de cadascú. De fet, les decisions més importants en la vida són aquelles que hem pres per mantenir determinades identificacions o per rebu-tjar-les. Ho podem veure, per exemple, en l’elecció vocacional d’una carrera o profes-sió que respon a un ideal que hem adoptat, però també i especialment a un desig del subjecte. Per això ens preguntem què és allò que creiem que podem fer millor, però també què ens interessa. Pel que fa a les primeres identificacions en la nostra vida, les hem rebudes dels altres més primordials, però cal que hi haguem consentit. La decisió sobre el canvi o el manteniment de les identificacions i ideals és especialment punyent en el període de la vida anomenat adolescència.

L’autodeterminació, personal i col•lectiva, no és doncs cap proposta contradictòria ni forassen-yada. Forma part del procés de presa de decisions conscients i inconscients que transcorre al llarg de la vida de tot subjecte. És del tot lògic que l’aprofundiment democràtic de la vida política d’una societat l’incorpori. Només des d’una perspectiva teològica (hi hauria una autori-tat suprema que ha decidit sobre les nostres naturaleses i destins col•lectius) s’hi pot estar en contra. Autodeterminar-se, per a una societat lliure, és poder decidir el seu futur a partir d’un acte del present que revisa el seu passat i rebutja que hi hagi cap destí preestablert.

Eduard GadeaExprofessor

70 71

72 73

dINs I ForAUn centre educatiu és com una cèl•lula voltada per un entorn. Com totes les cèl•lules té la seva membrana que deixa passar coses de fora i en metabolitza unes altres (que em disculpi la gent de Ciències per les incorreccions comeses, però els de Lletres expliquem les coses sense embuts). Com un ésser viu està en perpetu diàleg amb el medi.

El nostre Centre és un bon exemple. Situat al mig d’un barri treballador, la nostra membrana de separació amb l’entorn és molt fina. Arrosseguem amb la sola de les nostres sabates la pols del carrer, portem a sobre no sols les nostres experiències i expectatives, sinó també l’olor del trànsit, la fred clavada als ossos a l’hivern o el pol•len de les flors dels arbres a la tardor i la primavera.

Quants cops des d’una aula del segon pis he creuat la mirada amb una dona que estenia la roba a un metre de distància! Una vegada vaig aturar la classe d’Història en sentir el refilet del xiulet d’un esmolador. “Sentiu aquest xiulet, que ve de molts segles!”, vaig dir a la classe. Des de l’Institut podien veure encara les xapes amb el jou i les fletxes de l’època franquista, presents a moltes cases del voltant, perquè les petjades del temps no s’esborren tan fàcil-ment. Durant un temps un grup de saltimbanquis ens feia la guitza amb la música estrident que acompanyava una cabra que pujava una escala. Era tot un recordatori que a fora hi ha-via, hi ha molts mons.Des del pati estant, vèiem les “dones en forma” de Torre Llobeta assajant sevillanes i saludant-nos carinyosament. Perquè al pati la “membrana” es feia més prima encara: les reixes aparei-xien misteriosament torçades per permetre colar-se algú que fos prou prim. A les festes de l’Institut el pati es convertia en una mena de Plaça Major de tot el barri. Per carnaval, per Na-dal, per Sant Jordi, a final de curs moltes finestres del veïnat s’entreobrien en sentir la música i el xivarri. I és que – recordem-ho- el nostre pati està pensat com una mena d’escenari: des de la plaça unes escales permeten una vista perfecta de tot el que hi passa. Que ho diguin, si no, molts joves i no tan joves desvagats que es passen moltes estones mirant i intentant establir tota mena de contactes amb la gent de dintre.

Un dia va nevar. L’espectacle dels flocs de neu caient era tan seductor que tothom a classe es va aixecar gairebé en silenci per poder gaudir-lo. Pel març l’exposició del dia de la dona omplia el vestíbul d’olor de mimosa. I a la tardor, l’espectacle de les flors violetes del carrer feia impossible no sintonitzar d’alguna manera amb els cicles de la Natura.

El diàleg entre el dins i el fora de l’Institut és, a més, un diàleg de pilotes i de papers. Pilotes que van i vénen al carrer. Filferros molts cops retorçats per sortir a recuperar pilotes. Papers de tot tipus que apareixien a terra, escampats pels carrers del voltant, plens de missatges (esperem que de desig de llibertat).

Per la part de dins, la consergeria ha fet sempre de sedàs de tot el que entrava: gent, co-rrespondència, informació... Però, i per fora? Podria esmentar la propietària d’una botiga de “xuxes” de davant de l’Institut. Li direm Mari Pili, tot i que el seu nom real és un altre. Mari Pili tenia tot un autèntic sistema d’espionatge (com la TIA de Mortadelo), de tal manera que sovint estava assabentada del que passava a dintre abans que ho sabés la Direcció. Un dia, tornant d’una sortida, Mari Pili em va barrar el pas, les mans a la cintura: “Però no arribàveu a les dues?”.

I tanmateix, entre aquest anar i venir, hi ha encara moments de pau, de calma; temps que des del carrer estant es noten com a moments de reflexió i d’estudi. Això és l’escola, un espai on entrem del carrer, però quan enfilem les escales comencem a frenar la pressa i notem que estem entrant en un espai diferent, en un petit món semblant al de fora, però més humà. Algun modernet diria allò de moda, un espai més “slow”. I quan sortim tenim aquesta calma encara dintre i sovint ens costa marxar corrents. O així m’agradaria recordar-ho.

Entre el dins i el fora, de fet, només hi ha la separació que vulguem que hi sigui. Per exemple, jo sóc a fora, però molts cops em recordo de la meva vida a l’Institut i llavors, sóc una mica a dins.

Juanjo CompairéExprofessor

AdÉu I FINs semPre

Tots els que hem passat pel Carrasco els últims anys hem tingut a la Teresa com a professora, tots la coneixem i ha sigut qui ens ha conduït pel món de les ciències ens els nostres primers anys a l’ESO. Jo, personalment, recordo els primers dies de laboratori. Per a alguns de nosal-tres era el primer cop que trepitjàvem un laboratori i la Teresa ens va ensenyar com ens hi havíem de comportar, quins instruments havíem d’utilitzar i com fer-ne un ús correcte.

A REVEURE TERESA !

També recordo moltes de les coses que ens ha des-cobert: amb ella hem fet per molts de nosaltres les primeres disseccions de les nostres vides, i per uns quants les últimes, amb ella hem après a distingir minerals i roques, hem après com mirar pel micros-copi i meravellar-nos pel que vèiem, hem après a fer factors de conversió i a deixar de tenir por de la pissarra, perquè al cap i a la fi a tots ens costava sortir-nos-en davant d’aquests problemes. A més també recordarem per sempre els recipients de la vitrina de vidre del laboratori, perquè deia que no els podíem tocar ja que eren perillosos per a nosal-tres i s’havien de tractar amb molta cura (per des-gràcia per a aquells que hem deixat les ciències de banda, mai sabrem què contenien els pots miste-riosos).

Crec que tots recordarem la Teresa caminant pel passadís del tercer pis, obrint-nos la porta al labo-ratori del fons i amb una bona pila de llibretes co-rregides a la taula.

Moltes gràcies per tot, Teresa.

Laia ArbiolExalumna

75

GRÀCIES NANI“Un institut és un centre públic on es fa l’ensenyament secundari. Es pot fer l’ESO i el batxi-llerat en un col•legi privat o en un institut.” Aquesta és la definició d’institut que trobem en el diccionari. Malgrat tot, un institut pot ser moltes altres coses. És també el lloc on l’alumne comença a traçar el seu camí, on descobrirà no només les seves preferències en els estudis sinó també on anirà formant-se com a persona, descobrint qui és realment.

De fet és l’època on prenem les nos-tres primeres decisions. I per prendre totes aquestes decisions i descobrir-nos a nosaltres mateixos hem tingut sempre els companys de classe, els pa-res i els professors. Tots ells influeixen en el nostre dia a dia i, per tant, passen a formar part de les nostres vides, tant si ho volem com si no.

Aquest any, entre d’altres, ens deixa una d’aquestes persones. Te’n vas, Nani. Sincerament, no sé quants anys portes treballant per a aquest centre, però sí puc dir que, en el meu cas, han estat quatre anys i un trimestre im-partint-nos classe, i mentiria si digués (i crec que parlo per tothom que ha pogut tenir-te com a professora) que no ens has influït durant tots aquests anys. Alguns diran que eres molt exi-gent, i que les teves classes eren de les poques on el silenci absolut era el principal protagonista; altres et recor-daran per les teves frases lapidàries (Evidentment!) o potser fins i tot al-guns (esperem que pocs) et recordin pels teus sermons i notes a l’agenda. Però sens dubte ens has ensenyat molt, i no només història o història de l’art sinó també ens has ensenyat a

Gràcies per la feina ben feta de tots aquests anys.

tenir curiositat per aprendre, una curiositat que ens acompanyarà per sempre. I justament ha estat aquesta dura exigència teva que ens ha forçat a treure el millor de nosaltres ma-teixos, i per això mateix et donem gràcies.

Júlia Costa2n de Batxillerat

GrÀCIes, ÀNGeLs!Els Àustria , Franco, Stalin, Lenin, Hitler, Companys, Lluís XVI, Felip IV, els Borbons, la dinastia dels Trastàmera…Anarquia, dictadura, comunisme, socialdemocràcia, liberalisme, monarquia.Els Urals, els Alps, els Pirineus, els Balcans, els Andes,…

No era fàcil, ni sovint divertit, aprendre tot el qui hi havia a un llibre de socials, de la ma-teixa manera que tampoc ho era aprovar els exàmens, aprendre’s tots els mapes, saber-se totes les dates…Però suposo que per a tu tampoc va ser senzill batallar amb nosaltres dia a dia, corregir-nos tants exàmens, ensenyar-nos a reflexionar hores i hores…però era el que t’agradava, i això sempre va fer les coses més fàcils.

Perquè potser sí que ja ha arribat l’hora de prendre’s un descans i adonar-te que has acompanyat molta gent per camins durs i complicats i que, gràcies a tu , aquests ca-mins han estat més fàcils.

Perquè les meves gràcies, i suposo que les de molts altres, no vénen donades no-més pels coneixements obtinguts, sinó pel mètode, per aquelles coses que hem après que van molt més enllà d’una classe i un lli-bre de socials. Per aquella visió diferent que tenim d’algunes coses, per poder aprendre a diferenciar que no només hi ha bons i do-lents, però que alguns ho són més que al-tres, per ajudar a tenir un pensament propi.

I espero que aquest final d’etapa no sigui el final d’aquesta ajuda que has proporcionat, sinó que desitjo que sigui un al•licient per-què la segueixis repartint, allà on vagis.

David Madrid1r de Batxillerat

76 77

AL POT PETIT, LA BONA CONFITURA

És ben cert que al pot petit hi ha la bona confitura, i no em costarà gens convèncer-vos del fet que això és cert amb algun exemple, com ara el del nostre petit país, Catalunya. Però aquest ja està molt vist, m’interessa més un altre, un pot del que tots nosaltres n’estem assaborint la seva particular confitura. Un potet que porta l’etiqueta de Carrasco. Sí aquest. Doncs bé, tots en coneixem el gust, alguns de vosaltres tot just esteu degustant’ la primera cullerada. Jo, com alumna de segon de batxillerat, ja estic escurant aquest pot, i gosaria dir-vos alguns dels ingredients de la recepta.

El primer ingredient que descobrim és la familiaritat. Aquest és l’ingredient fonamental d’aquest institut, el podem assaborir sobretot en dies com carnaval o Sant Jordi, tot i que també és un ingredient clau per al dia a dia.

El segon ingredient que trobem, no menys important, ni menys característic, és la cultura de l’esforç que ens han imposat des del primer dia. Aquí hem après que treballant podem assolir l’èxit molt més fàcilment, i que sense aquest sacrifici no arribem enlloc. Aquí al Carras-co no hem après només coneixements de diferents àmbits que ens serviran per a la nostra vida quotidiana, sinó que mitjançant l’estudi i el treball hem après a organitzar-nos, perquè alguns d’aquests coneixements d’aquí ben poc els haurem oblidat per diverses raons, però l’important d’estudiar no és tan sols adquirir coneixement, sinó aprendre a estructurar-nos la ment i agilitzar-la. Per molt inútils que ens puguin semblar certs coneixements, o per molt estressant que ens pugui semblar tenir cinc exàmens en una setmana, quan siguem grans agrairem haver estudiat.

Tot i aquest ingredient clau, no tot és treballar en aquesta vida, ni en aquest institut. Les relacions humanes són imprescindibles a la nostra vida, i aquí n’hem cultivat amb el dia a dia però també fem sortides, esquiades i el viatge a Londres que segurament recordarem sempre. Aquí hem passat una època crucial de les nostres vides. Hi hem viscut la nostra ado-lescència, aquí és on , possiblement, hem descobert com construir la nostra vida particular. On hem començat a madurar. Tot just començat.

Per tant, com alumna de segon de batxillerat, us dic que assaboriu cada cullerada d’aquesta particular confitura, encara que n’hi hagi que siguin difícils d’empassar, aquelles que són amargues. No us enganyo, n’hi ha unes quantes, però també us dic que les que queden al re-cord són les cullerades dolces, i a mesura que aneu arribant al fons del pot tant les cullerades dolces com les amargues es fan més intenses, i al final de tot trobareu la més dolça. I l’últim regust és el que queda a la boca.

Clara Sebastià2n de Batxillerat

A REVEURE 2N DE

BATXILLERAT79