Filosofia escolàstica

FILOSOFIA MEDIEVAL:ESCOLÀSTICAFILOSOFIA MEDIEVAL:ESCOLÀSTICA

1. Concepte d’escolàstica I etapes1. Concepte d’escolàstica I etapes

2. Temes i mètodes2. Temes i mètodes

3. L’èxit de l’escolàstica3. L’èxit de l’escolàstica

4. Escoles i autors més importants .4. Escoles i autors més importants .

5. Algunes discuss ions escolàstiqu5. Algunes discuss ions escolàstiques.es.

Raül GuasDepartament de Filosofia

Ateneu Instructiu

1. Concepte d’escolàstica i etapes. Concepte d’escolàstica i etapes

❚ Concepte: la filosofia que es practica durant l'Edat Mitjana en el món cris tià occidental, denominada pròpiament filosofia escolàstica, o s implement Escolàstica. Tradicionalment, i per raons de s imple s is tematització, s 'exclou impròpiament d'aquesta denominació a la filosofia desenvolupada durant el mateix període de temps en el món oriental o la filosofia occidental desplegada per àrabs (filosofia àrab) i jueus (filosofia jueva).

❚ Nascuda de les escoles palatines, conventuals i catedralícies, i definida com el que va arribar a ser en la seva època d'apogeu o florida, el s . XIII, segle també de les univers itats medievals , es desenvolupa històricament en tres períodes o fases, preparats per un període d'iniciació de les seves bases:

❙ El primer període, que abraça l'Alta Edat Mitjana i els segles XI i XII, comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica.

❙ L'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII.

❙ L'Escolàstica tardana,mal anomenada “crisi escolàstica” (segle XIV)


❚ El mètode que segueixen els autors de la denominada filosofia escolàstica en l’expos ició i desenvolupament dels seus ensenyaments , que són pròpiament una teologia, es fonamenta en l’autoritat. El principi general és la reverència i fidelitat a un text, primàriament la B íblia i després la doctrina de la tradició, en boca de les opinions dels pares de l’Esglés ia. (principi d’autoritat)

❚ En segon lloc, pròpiament com a mètode escolàstic, entenem un procediment on diferenciem dos moments : el primer, la lectio o expos ició del mestre, i el segon,la disputatio, on s ’estableix una discuss ió on seguint una forma ríg ida, mestre i deixebles adduïen raons a favor o en contra d’una tes i determinada. En la discuss ió, no es busca la justificació deductiva de la tes i, s inó s ’afirma una tes i que acumuli més raons i més fortes per a que s igui més acceptable afirmar-la que negar-la.

❚ Alguns dels temes més importants de la filosofia escolàstica són: a) Raó i Fe b) El conflicte entre el Papat i l’Imperi c) La demostració racional de l’exis tència de Déu d) La polèmica dels universals e) La llibertat humana i l’omnipotència divina f) La recuperació de la filosofia aris totèlica.


❚ Raó i Fe: Els cris tians tenen una relig ió revelada, regal de Déu i veritat irrenunciable. El problema cons isteix en conciliar aquesta veritat amb l’ús de la raó i els sentits de la filosofia, s i pot haver col·laboració entre elles, s i són pròpies d’àmbits independents,...

❚ Papat i Imperi: La cris i de l’imperi carolingi i la feudalització arrossega al papat en la seva caiguda, com a últim poder g lobal de la cris tiandat. Així es repeteixen els conflictes entre monarques i papes, legitimacions del poder ecles iàstic i polític, etc, que acabaran al segle XIV amb el Cisme d’Occident que suposa tres papes al mateix temps a Europa, reconeguts per diversos poders terrenals .

❚ La demostració racional de l’existència de Déu: els escolàstics des itjaven fer compatibles la raó i la fe. I quina veritat és més important per la fe que la mateixa existència de Déu? Per tant, van provar diversos arguments per fer racional la seva creença de què Déu exis tia.


❚ La polèmica dels universals :en els textos d’Aris tòtil es parla de conceptes com espècies o gèneres, que des ignen diversos individus. La polèmica apareix a rel d’un comentari de Boeci que sembla interpretar l’exis tència real d’aquests conceptes universals . El tema va ser d’una gran controvèrs ia durant segles .

❚ La llibertat humana i l’omnipotència divina: com és poss ible la llibertat humana s i Déu és el nostre creador i sap el nostre futur? No estarem “programats”? I s i Déu és omnipotent, els fets naturals “necessaris” no limiten la seva “potència”?

❚ La recuperació de la filosofia aris totèlica. Com interpretar-la? És compatible amb la fe cris tiana?


❚ L’èxit i apogeu de l’escolàstica, sobretot en el segle XIII, s ’explica per diverses circumstàncies his tòriques, relacionades entre s í:

❙ La recepció de les obres d’Aris tòtil a Occident : tot i que des de principis del segle V ja es copiaven textos clàss ics als monestirs , els monjos ho feien més per penitència que per interès cultural. Però la majoria d’obres d’Aristòtil es desconeixien a Europa occidental. Al voltant del segle XIII, comencen a arribar textos nous d’Aris tòtil a través de traduccions de les vers ions en àrab o directes del grec. La filosofia occidental revifa amb l’aportació de nous conceptes i arguments aris totèlics . La polèmica sobre com interpretar-los ,les prohibicions que s ’imposen, etc, fan créixer encara més l’interès per l’autor i la filosofia. (de fet, Aris tòtil esdevé el motor immòbil de la escolàstica!!)


❚ La creació de les Univers itats : Bologna i París van ser les primeres i més s ignificatives. S ubstitueixen lentament les escoles monacals i catedralícies . Molt aviat reclamen autonomia, es constitueixen com una associació de professors i alumnes i adquireixen caràcter internacional. La de París va centrar el debat sobre la filosofia aris totèlica, del qual van sortir les grans tendències escolàstiques. A la mort de S ant Tomàs d’Aquino, guanyador d’aquesta polèmica i defensor de la compatibilitat de la fe cris tiana amb Aris tòtil, es van prohibir els textos aris totèlics (per perillosos !!) a París . En canvi, la Univers itat de Toulouse va mostrar-se molt permiss iva amb els textos per tal d’atreure estudiants de París , ja que hi havia molt d'interès per l’autor. Altres univers itats destacables com a centre de pensament al segle XIII són Òxford, Cambridge, Colònia i S alamanca.

❙ La fundació de noves ordres religioses : les crítiques a la riquesa i l’opulència dels monestirs i la relaxació de la vida i costums monacals , van fer entrar en cris i algunes ordres tradicionals , que es van anar reformant , i va propiciar l’aparició i ràpida expans ió de dues noves ordres renovadores de gran importància al segle XIII: les ordres mendicants de franciscans i dominicans. Els primers van controlar la Univers itat d'Òxford i els segons la de París . La seva rivalitat va anar creixent paral·lelament al seu dis tanciament en el àmbit filosòfic.

4. Escoles i autors més importants4. Escoles i autors més importants

❚ Primera etapa: iniciadors de l’Escolàstica (s. VI-XII)Primera etapa: iniciadors de l’Escolàstica (s. VI-XII) BoeciBoeci (s . VI): Es diu d’ell que va ser l’últim pensador antic i primer

escolàstic. Va conèixer la filosofia antiga i traduí textos de Plató i Aris tòtil. Justament, un comentari seu a un text aris totèlic va ser l’origen de la controvèrs ia dels universals . És molt coneguda la seva definició de persona: “substància individual de naturalesa racional”. La va crear com a intent de respondre al mis teri de la Trinitat. La influència de Boeci a l’Escolàstica va ser molt important, directament i a través d’autors pròxims a ell com Cass iodor o S ant Is idor de Sevilla.

Alcuí Alcuí (s . IX): aquest monjo anglès va rebre l’encàrrec de Carlemany de reformar l’ensenyament. El seu model va originar les escoles medievals catedralícies i monacals . S omiava en assolir una cultura esplendorosa amb la suma de la filosofia grega i l’esperit cris tià.

Les referències al llibre són en relació a l'edició de Vicens-Vives Història de la Filosofia de Bueno, J. M. i Martí, X. (2009)


❚ Primera etapa: iniciadors de l’Escolàstica (s. VI-XII)Primera etapa: iniciadors de l’Escolàstica (s. VI-XII)

Joan Escot EriúgenaJoan Escot Eriúgena (s .IX): principal pensador de l’època carolíngia, defensa i valora el paper de la raó. Creu en les veritats revelades, però tracta d’explicar-les racionalment. Inspirat en el neoplatonisme, té una vis ió de la natura propera al panteisme (Déu=natura): la natura és com un cercle on tot sorgeix de Déu i on tot torna a Déu.


❚ El segle XIEl segle XI es pres idit per una gran temàtica: la relació fe i raó. La raó i la fe dividiran als filòsofs entre dialèctics, que defensaran la lòg ica i l’argumentació racional, i antidialèctics , els quals cons ideren que la filosofia prové del diable i només servirà per confondre l’home. El principal dialèctic serà Berengari de Tours (1000-1088) qui dirà que la raó i la evidència són superiors a qualsevol autoritat. Entre els antidialèctics podem destacar Pere Damià (1007-1072).

❚ Però la gran figura d’aquest segle serà Anselm de CanterburyAnselm de Canterbury (1033-1109). Segueix el pensament agustinià de rel platònica. Pensa que partint de la fe, la raó i la filosofia ajuden a entendre la fe. És famós el seu argument ontològic per demostrar racionalment l’existència de Déu.


❚ El segle XIIEl segle XII intens ifica la polèmica entre raó i fe, però a més, revifa el debat sobre la naturalesa dels universals . Els pensadors més destacables són: ❙ Bernat de ClaravallBernat de Claravall, reformador i mís tic que defensa que a la

teologia no li cal l’ús de la raó, ja que es superior la via mís tica (unió amb Déu) que la via lògica (coneixement de Déu)

❙ Joan de S alisburyJoan de S alisbury(1115-1180), qui valora la importància de la filosofia antiga i manté una pos ició de realisme moderat en la qüestió dels universals

❙ Hug de S ant VíctorHug de S ant Víctor (1096-1141) també manté un realisme moderat.❙ Guillem de ChampeauxGuillem de Champeaux (1070-1121) defensa el realisme exagerat en

la polèmica dels universals .❙ Roscelin de CompiègneRoscelin de Compiègne (1050-1120) defensa, en canvi, el

nominalisme.❙ Pere AbelardPere Abelard (1079-1142) defensa una pos ició conceptualis ta en el

tema dels universals . També és un defensor a ultrança de l’ús de la raó.


❚ FilosofiesFilosofies no no cristianescristianes

❙ A finals del segle XII i, sobretot durant el segle XIII, van arribar a Europa occidental, a través de l’Al-Andalus, les obres d’alguns pensadors musulmans i jueus, que van tenir molta influència en la escolàstica dels segle XIII. Aquests textos van permetre conèixer molt més àmpliament l’obra aris totèlica i van generar noves polèmiques sobre la compatibilitat de l’aris totelisme i el cris tianisme. Aquest autors van intentar fer compatibles la filosofia amb les seves tradicions relig ioses -també monoteis tes-.

❙ AvicennaAvicenna (980-1037) Aquest pensador musulmà va reactivar la filosofia aris totèlica i va dis tingir, sobre el concepte ésser, l’essència de l’exis tència. Va introduir també els conceptes d’ésser necessari i ésser contingent o probable que van influir molt en autors com S ant Tomàs d’Aquino.


❙ AverroisAverrois (1126-1198). Aquest pensador cordovès, va fer nombrosos comentaris sobre els textos aris totèlics i va valorar la raó per sobre de la fe, tot justificant que quan la raó contradiu la fe, l’explicació racional ha de ser la cons iderada i entendre la relig iosa de forma al·legòrica. Això va ser interpretat per alguns filòsofs com que es sostenia una doble veritat. Per una altra banda, va defensar algunes idees contràries als dogmes relig iosos: la creació és eterna, l’ànima humana és mortal,..

❙ També a Còrdova trobem el principal pensador jueu MaimònidesMaimònides (1135-1204) Va intentar conciliar la tradició jueva amb la filosofia aris totèlica, tot i reconèixer que alguns dogmes de fe no es podien demostrar filosòficament. Va estar molt influenciat per Averrois .


❚ L'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII.L'apogeu de l'Escolàstica, segle XIII. L’impacte de la filosofia aris totèlica redescoberta pels pensadors escolàstics a través d’aquesta filosofia no cris tiana va ser notable, especialment al voltant de la Univers itat de París . La tens ió entre la tradició platònica, que aspira a mantenir la línia de pensament que neix amb S ant Agustí, i les noves escoles de caire aris totèlic, marcaran el segle. Però aquesta tens ió també és paral·lela a la tens ió entre dues noves ordres relig ioses : els franciscans – de influències platòniques - i els dominicans -receptors de l’aris totelisme-.

❚ Així podem parlar de tres grans escoles o grups de pensadors : a) L’averroisme llatí o aris totelisme heterodox b) L’aris totelisme ortodox c) L’augustinisme franciscà.


❙ L’averroisme llatí o aristotelisme heterodoxL’averroisme llatí o aristotelisme heterodox: és una corrent que apareix a la Univers itat de París que accepta les tes is aris totèliques tal i com les exposa Averrois . Així, accepta l’eternitat del món, nega la immortalitat de l’ànima i defensa la teoria de la doble veritat per evitar conflictes entre fe i raó. Aquesta teoria afirmaria que mantinc les conclus ions a que em porta la filosofia. S i són contràries a la fe, m’hi adhereixo a aquestes com a creient. Així puc afirmar una tes i com a filòsof i la seva contrària coma creient. El representant més important és S iger de Brabant (1235-1284).

❙ L’aristotelisme ortodox: L’aristotelisme ortodox: També com a focus principal la Univers itat de París , representa la interpretació cris tiana de l’aris totelisme, impulsada per dominicans com Albert Magne i, sobretot, S ant Tomàs d’Aquino (1224-1274).


❙ Tomàs d'Aquino,Tomàs d'Aquino, veritable figura del segle i de tota l’escolàstica, va tractar bona part del temes centrals de l’època. Va pensar que la raó era un bon instrument per enfortir la fe, però va matisar que no totes les veritats són access ibles a la raó: hi ha veritats de fe i veritats de raó, i algunes són access ibles des de les dues capacitats . Tomàs defensa que hi ha un camp exclus iu per la raó, un camp exclus iu per la fe i un àmbit compartit per raó i fe. A més, defensa que les veritats de fe no són demostrables , però la raó s i que pot demostrar que no són irracionals . Així creure no és irracional. Ataca la teoria de la doble veritat, ja que per ell la veritat és Déu, tant s i accedim per la raó com per la fe, i és imposs ible que Déu s igui contradictori. També va establir cinc vies a posteriori per demostrar racionalment l’exis tència de Déu. Una aportació s ignificativa és la seva teoria del procés de coneixement (pàg. 123 del llibre): tot coneixement parteix dels sentits , de l’observació dels individus, però a través de l’abstracció intel·lectual es forma el concepte universal. També defensa el caràcter moral de l’home i la seva sociabilitat natural, però per sobre de la moral i la societat està la llei divina.


❙ L'augustinisme franciscà:L'augustinisme franciscà: els franciscans,seguint el seu fundador S ant Francesc d’Ass ís , van valorar més les raons del cor que no les lòg iques. Van accentuar el paper de la voluntat, l’amor i el misticisme. Tot i ser presents a la Univers itat de París , van controlar un altre gran centre filosòfic: Òxford. Els autors més representatius són:

❘ S ant BonaventuraS ant Bonaventura (1221-1274), creu que l’home posseeix una llum intel·lectual que fa poss ible el coneixement. Rebutja per tant la teoria tomista de l’abstracció que afirma que tot coneixement neix en els sentits .

❘ Roger BaconRoger Bacon (1210-1294) es centra en l’estudi de les ciències naturals afirmant la importància de l’observació i l’experimentació. També ressalta el paper del saber matemàtic.


❘ Ramon LlullRamon Llull (1232-1315) busca una lògica matemàtica o s imbòlica per demostrar als infidels la veritat dels dogmes teològics . Barreja unes tendències místiques amb el racionalisme, seguint la línia de S ant Agustí. Creu que hi ha harmonia entre dogmes i raó. Defensa també que tota ciència es fonamenta en uns principis bàs ics i generals , evidents per ells mateixos, comuns a tota la Humanitat, semblant a les arrels d’un arbre que inclou el saber humà, el conjunt de les ciències.


❚ La crisi escolàstica (segle XIV)La crisi escolàstica (segle XIV) Alguns pensadors franciscans trenquen les bases conceptuals i metodològiques de l’escolàstica, anticipant ja així alguns dels canvis que es plasmaran més clarament al segle XV amb l’arribada del Renaixement. És el que s ’anomena el pas cap a la via nova. Dos figures representatives :

❙ Duns EscotDuns Escot (1266-1308) es mostra molt crític respecte a les teories tomistes . Enfront al tomisme, Duns Escot subratlla la primacia de la voluntat respecte de l’enteniment, la qual cosa, aplicada a Déu i la creació s ignifica la contingència radical del món. El món exis teix per un acte lliure de voluntat de Déu, però podria no haver exis tit o ser completament diferent. Com que la raó humana no pot conèixer aquesta voluntat divina, la raó és impotent per conèixer Déu ni cap llei eterna o divina, com defensava S ant Tomàs.


❚ Guillem d’OccamGuillem d’Occam (1298-1349) és el pensador més important del segle XIV. Defensa la separació radical entre l’àmbit de la fe i de la raó. D’aquesta separació radical es deriven algunes conseqüències molt importants :

❙ a) La creació és un acte de llibertat absoluta de DéuLa creació és un acte de llibertat absoluta de Déu que no està sotmès a cap tipus de condicionament,obligació o necess itat. Per tant, podia haver fet el món diferent o no fer-ho. Així, com que no hi ha cap llei en la creació, l’única manera de conèixer allò que va fer Déu és l’experiència.

❙ b) No hi ha definicions universals que agrupin diversos individus s imilars . Només podem conèixer objectes individuals per intuïció o percepció sens ible. NominalismeNominalisme, és a dir, no exis teixen els universals , són únicament formes lingüístiques sense cap realitat. Els noms són s ignes i no definicions d’essències o idees.


❙ c) S ’incrementa l’espiritualitat de l’esglés ia i Occam defensa la separació del poder material de l’espiritualseparació del poder material de l’espiritual, és a dir, l’autonomia del poder polític respecte al relig iós .

❙ d) Cal desenvolupar una ciència basada en l’observació i ciència basada en l’observació i l’experimentaciól’experimentació, menys especulativa.

❙ e) En la moral, no exis teix una llei natural (divina); així defensa el convencionalisme moralconvencionalisme moral.

❙ f) A nivell metodològic, cal evitar multiplicar els ens més enllà del necessari; això trenca amb les grans construccions metafís iques i especulatives de l’Escolàstica. Davant de dues explicacions poss ibles d’un mateix fet cal triar la més s imple. I cal eliminar tot concepte no necessari i no observable (navalla d’Occamnavalla d’Occam).

5. Algunes discussions escolàstiques5. Algunes discussions escolàstiques

❚ Demostració racional de l’existència de DéuDemostració racional de l’existència de Déu: recordem que hi haurà dues grans maneres de plantejar aquesta qüestió:

❙ a) Arguments a prioriArguments a priori. Del concepte de Déu es dedueix la necess itat de la seva exis tència. Des de la causa s ’intenta demostrar l’efecte. Tenen caràcter racionalis ta, no és necessària la intervenció de l’experiència. El més famós és el de S ant Anselm de Canterbury (pàg. 114 del llibre) que tornarà a utilitzar posteriorment Descartes.

❙ b) Arguments a posteriori.Arguments a posteriori. Amb l’observació de la natura es descobrirà un fet que només es pot explicar des de l’exis tència del creador de la natura; per tant, de l’efecte s ’arriba a la causa. Per aquest tipus de raonament cal la intervenció de l’experiència. Els arguments més coneguts són les cinc vies tomistes (pàg. 121 del llibre).


❚ Controvèrsia fe i raóControvèrsia fe i raó: aquest punt tant debatut, té tants plantejaments com autors hi reflexionen. Però s í podem veure uns pos icionaments bàs ics on encaixen la major part de les respostes. Un resum d’aquests grans plantejaments el teniu al requadre de la pàg. 112 del llibre.

❚ La qüestió dels universals: La qüestió dels universals: El problema dels universals g ira al voltant de l’exis tència real d’aquells termes que serveixen per definir un conjunt d’individus. El problema és que s i només tenim coneixement sens ible del particular, quina realitat té l’universal? La polèmica arrenca d’un text d’Aristòtil, traduït i comentat per Boeci. Va originar quatre grans postures.

❙ Realisme exageratRealisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat fís ica que els particulars . Existeixen per s i mateixos i fora de la ment. Aquesta postura la defensa Guillem de Champeaux.


❙ Realisme moderatRealisme moderat: el fonament dels universals són els individus, però aquests tenen caracterís tiques comunes que constitueixen l’universal. Però l’universal només exis teix dins el compost hilemòrfic individual i, en tot cas, en la ment divina com a patró de la creació del individus. Aquesta postura és defensada per Joan de S alisbury i S ant Tomàs d’Aquino.

❙ ConceptualismeConceptualisme: l’universal és una abstracció que fa l’intel·lecte a partir de les qualitats comunes que tenen els individus. Però no són qualitats dels individus, s inó conceptes creats per la ment i només exis teixen a la ment. S ’expressen mitjançant paraules que des ignen una pluralitat d’individus. Ho defensa Pere Abelard.

❙ NominalismeNominalisme: L’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un s igne. La limitació del nostre llenguatge fa que no tinguem noms propis per a cada individu. Per economia lingüística, des ignem els individus que més semblances tenen de la mateixa manera, però no correspon a cap qualitat comuna, ni cap model de creació. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal. Aquesta postura la defensen Roscelin de Compiègne i Guillem d’Occam.(pàg. 136 del llibre)

Filosofia escolàstica

Documents

Transcript of Filosofia escolàstica