Bandera dinastí Qing

“FILLA DEL TEMPS”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

91

Aung San Sun Kyi Premi Nobel de la Pau

“FILLA DEL

TEMPS”

ORIGINAL D’EN:

Francesc Bassas i Gili

88

“FILLA DEL TEMPS”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

-

“...fes servir la teva llibertat,

per a ajudar a nàixer

la llibertat dels altres”

Aung San Sun Kyi

1

FILLA DEL TEMPS

Capítol 0 - Els dubtes.

De quan en quan no podia evitar el gest de palpar la maleïda carta. Desitjaria

que no existís, destruir-la d‟una vegada i oblidar-se per sempre de ella. Però

no podia. Era completament incapaç de fer-ho, necessitava prendre una

decisió.

Li hauria agradat fer com feia el seu pare que de quan en quan anava a

demanar consell a fra Anselm un cartoixà prudent i de bon saber, que apartat

del món buscava el sentit de la seva austera soledat pregant i meditant. I

orientava als qui acudien a ell en busca de consell. Desgraciadament, Fra

Anselm com també el seu pare, ja no podien ajudar-la, feia anys que no hi

eren

Per això la Clara havia seguit el consell del seu company, en Patrick, amic

de la senyora Nussbaum amb qui es tenia de veure? Una vegada més la

Clara, després de palpar novament la carta tornà a llegir les dades que de

Internet li havia proporcionat el Patrick i que descrivien suscintament la

personalitat de la doctora Patrick. La doctora i el Patrick ja feia temps que es

coneixien i li parlà amb admiració d‟aquesta dona, però la Clara rellegí

l‟apunt sobre la doctora Nussbaum. Deia així:

Ètica, Emoció i Llei.

Martha Nussbaum,- Premi Príncep d’Astúries - EEUU 1947 - Destacada

pensadora contemporània. Especialitzada en ètica, aquesta filòsofa ha sabut

interel.lacionar la ètica amb les emocions humanes i a la vegada ho ha

vinculat amb l’estudi del bé en les societats contemporànies i amb la

defensa dels drets de la dona. No deixava de ser un bon regal que una dona

de tanta vàlua com ella hagués accedit a dedicar el seu temps a la Clara. Tot

gràcies al Patrick, un reconegut reporter amb qui compartia la seva vida, un

2

periodista d‟aquests que s‟han jugat mil cops la pell per obtenir imatges de

gran valor humà. A més d‟una amistat antiga, quan encara la professora no

tenia el reconeixement que te ara, el Patrick li havia facilitat dades de recent

actualitat en situacions en que es veien afectats els drets humans

especialment de les dones. Un dels punts de interès en els treballs de la

professora. doctora Nussbaum l`havia citat en el seu despatx de la

Universitat a primera hora del matí. Conscient del favor que li feia la Clara

acudia puntualment i a la mà hi portava un discret ram de flors, un petit

detall.

A la Universitat de Columbia de la ciutat de Nova York, - Columbia en

homenatge a Cristòfol Columbus- es difícil no reparar amb el lloc destacat

en que hi figura el retrat del president Obama, entre molts altres personatges

entre els que la Clara reconegué el del president Franklin D. Roosevelt i un

dels homes més rics del món, un tal Warren Buffett. La Clara deduí que el

president dels Estats Units figurava com a ex alumne distingit, no com a la

Espanya del Franco en que el retrat del Caudillo obligatòriament figurava en

cadascuna de les aules del país.

Trobar el despatx de la doctora Nussbaum, no va ser cosa fàcil. En primer

lloc va tenir que saber en quin dels dos campus estava la Facultat de

Filosofia, no en va en aquesta Universitat hi estudien més de vint mil

estudiants. L‟edifici de la facultat era immens, però a base d‟anar passadís

amunt passadís avall i preguntant un parell de cops, per fi arribà davant

d‟una porta en la que hi figurava el seu nom.

Allà hi havia un polsador que la Clara va apitxar disposada a esperar. Al poc

es sentí un lleuger taloneig i una dona va obrir la porta. Era la mateixa

professora. Una dona alta i prima de cabells rossos i curts i de cara agraciada

que rebé a la Clara amb un somriure acollidor.

- Segur que ets la Clara Blanc, l‟amiga del Patrick. Com està el Patrick? -

veié com la Clara li allargava el pom de flors -Oh flors. M‟encanten, no

tenies per què. Com està el Patrick?

- Força bé dintre el que cap. Li han ofert un treball de coordinació gràfica en

un periòdic local i està més animat.

3

- Me‟n alegro, tan de bo li agradi i li vagi bé. Es un bon professional que a

mi m‟ha ajudat sempre que li ho he demanat. El Patrick m‟explicà que

estaves afrontant un dilema que afectava a determinades situacions de la

dona, i que no et vindria malament una opinió formal. Aquests casos són els

que m‟interessen.

Però m‟agradaria que abans em parlessis una mica de tu, conèixer-te una

mica més ens facilitaria la conversa. Sé que ets la companya del Patrick, que

ell t‟estima i tu a ell però poca cosa més. A que et dediques, Clara?

- Sóc economista i treballo d‟assessora d‟inversions per un modest, però

sòlid banc de Catalunya, el Banc de Sabadell. Es una feina que em dona

molta llibertat d‟horaris i que em fa viatjar per tot el món contrastant

informació econòmica. Una cosa són les dades oficials que ens faciliten les

pròpies companyies, sempre interessades i una altre les que rastregem

nosaltres in situ.

Tinc trenta-nou anys. Sempre que podem no estem rodant pel món el Patrick

i jo vivim com a parella, sense fills però tutora d‟una cosina que en té vint-i-

dos... - La Clara va treure la carta de la seva bossa. A dintre el sobre hi havia

una altra missiva sense obrir. I va dir:

-Es tracta d‟aquesta carta No la he llegida. No vull conèixer el seu contingut,

es tracta d‟una carta d‟una persona que es morta. No respectar una última

voluntat, també em fa respecte.

La doctora es donà compte de que la seva interlocutora necessitava ajuda. I

preguntà:

- Et va dirigida a tu?

- Sí, els seus advocats me l‟entregaren en mà. El primer sobre anava al meu

nom, però sense cap escrit. El segon va dirigit a la noia de que en sóc tutora i

penso que podria fer-li mal.-

- Mira Clara, tinc la impressió que aquest es un assumpte dels que m‟he anat

dedicant des de fa molts anys. M‟interessa conèixer la història sencera amb

detalls sense ometre res.

4

- Es una història llarga i complexa, que sóc incapaç de sintetitzar, t‟explicaré

coses que potser no et tindran cap interès.

- Penso que no. Has vingut de Barcelona fins a Nova York, exclusivament

per parlar amb mi? No creus que aquest fet es suficientment rellevant com

per que jo senti una natural curiositat? Pensava dedicar-te el dia sencer,

podríem dinar juntes així disposaríem de més temps. No eliminis res, sovint

els detalls són importants per a mi, solen ser reveladors. Al final et facilitaré

la meva opinió, i espero que no t‟importi que faci servir el que m‟expliquis

com a material per els meus treballs. Respecto sempre la intimitat dels

protagonistes. D‟acord?l

I la Clara començà a desgranar la seva llarga història que començava cinc

anys abans quan revé la crida del seu oncle Robert..

5

Capítol 1er. Birmània.

No va ser fàcil arribar a Rangun, la que fins un poc temps era la capital de

Birmània. El règim militar no facilitava l‟entrada dels estrangers, era una

dictadura que es mantenia en el poder a pesar de perdre les successives

eleccions democràtiques.

De fet la líder del país en l‟oposició i Nobel de la Pau, la carismàtica Aung

San Sun Kyi, encara restava en presó preventiva en el seu domicili, sense

deixar mai el seu fràgil somriure, ni de tenir al seu entorn addictes a la seva

persona enarborant banderes i pancartes.

La Clara Blanc va argumentar que un parent seu de primer grau, malalt de

gravetat demanava que acudís al seu domicili per poder donar-li un darrer

adéu.

I certament el seu oncle, com a metge sabia perfectament que no era massa

el que li quedava de vida. D‟una manera franca li va explicar la seva

situació i la imperiosa necessitat de veure-la quan abans millor. I sense

esperar contestació li va fer l‟enviament del passatge aeri. Sorprenent tot

plegat degut a la minsa, encara que cordial, relació existent entre els dos

fins ara.

L‟oncle Robert, sempre havia estat aquell parent exòtic que vivia allà a la

Indo xina, un país llunyà i una persona de la que només se‟n parlava molt

de tard en tard. Es per aquest motiu que aquella sobtada petició no va

deixar de sorprendre-la.

La Clara amb 34 anys era analista financera, formava part de l‟equip

assessor del Banc de Sabadell i els seus viatges a la City de Londres

sovintejaven. Gaudia en el seu treball d‟una gran llibertat d‟acció i no li va

ser difícil encaixar el viatge a Birmània entre les seves activitats

professionals. Pensava aprofitar l‟avinentesa per fer un estudi de mercats en

aquest país llunyà, la crisis de la UE obliga a les empreses catalanes a

buscar noves perspectives de negoci. Birmània esperava un creixement del

PIB del 8% i la millora de les seves relacions amb els Estats Units

d‟Amèrica.

A la setmana de rebre la sol·licitud del seu parent la Clara ja estava a

Rangun, la primera impressió del país era d‟una general pobresa, tot era

vell i descuidat, Un contrast amb el comportament de la gent, atents i

acollidors.

6

L‟oncle vivia en un casalot colonial, amb un extens jardí completament

abandonat. Una nativa des de feia anys, es cuidava de tot, de la casa i de

cuinar, als matins una parenta venia a donar-li un cop de mà en les feines

d‟endreçar la casa. La salut del tiet era francament preocupant i ell ho

sabia. Al veure-la la seva cara reflectí una sensació d‟alleujament.

-Sóc conscient del trastorn que per a tu representa aquesta vinguda, però

creu-me, no en quedava altre recurs. No pots saber com t‟ho agraeixo.

-De la manera en que m‟ho ha demanat, ja he comprés que hi tenia que

haver algun motiu suficient important. I ja ho pot veure, estic aquí amb

vostè i contenta de poder-lo abraçar. A pesar de la llunyania entre

Barcelona i Rangun.

-Mira Clara. Cada dia em noto amb menys forces. M‟agradaria poder ser

més explícit, però encara que m‟esforço, no puc més, amb res ja em canso.

-Tranquil tiet, ja m‟anirà explicant el perquè m`ha fet venir, tenim temps.

-No tenim temps això s‟acaba, i sense perdre‟l t‟he de demanar que

exerceixis la tutoria d‟una filla que tinc que ara té disset anys. La Liun Shi.

-Ignorava que tingués una filla!

-Es tracta d‟una història llarga que no val la pena de recordar. Però, es el

favor que et demano a punt d‟anar-me‟n. No et complicarà gens la vida i

no has de preocupar-te per les despeses que et pugui comportar -el malalt

va evidenciar l‟esgotament que li causava aquesta conversa. Representava

un gran esforç. A la tauleta de nit hi havia una tovallola amb la que la Clara

li eixugà la cara, i li apropà als llavis un got amb aigua que el malalt a

penes va tastar. Al cap d‟uns minuts, el malalt, li senyalà una targeta que

estava a la tauleta de nit.

-Es el notari Xang Tseé. Confia en ell, està al corrent de tot lo referent a mi,

amic de tota la vida. T‟explicarà tot el meu entramat econòmic, t`he

anomenat la meva hereva universal. S‟adormí, no pogueren dialogar més.

Als tres dies deixava d‟existir.

-En la Catedral catòlica de Santa Maria, la Clara presideix el funeral amb el

cos present del seu oncle el doctor Blanc. Al seu costat la seva cosina Liun

Shi. I molt poca gent, molta menys del que la Clara hauria pogut preveure,

el fet la va sorprendre. Certament que el seu oncle no deixava de ser un

estranger, però amb tants anys passats en el país i amb la seva professió de

7

cirurgià devia d‟haver influït en crear-li relacions professionals o amistoses

amb els seus pacients.

Als anys trenta el l‟oncle Robert, un metge jove recent doctorat, anà a

Birmània formant part d‟una missió d‟ajuda internacional per pal·liar els

efectes d‟un tsunami que va causar greus danys a la ciutat de Rangun. I allà

s‟hi va quedar.

Aleshores Birmània era una monarquia sota mandat anglès i els britànics

necessitats d‟especialistes procuraven donar facilitats a tots aquells

professionals disposats a no marxar. I decidí, quedar-se a l‟hospital de

Rangun, poc podia preveure la quantitat de coses que l‟esperaven al llarg

de la resta de la seva vida.

La Clara anava intuint que no devia haver estat una existència gaire fàcil la

que inicià decidint quedar-se fins ara, amb l‟adéu d‟ uns pocs amics mentre

ell reposava en una caixa de fusta davant l‟altar de la Catedral. Era creient

el seu oncle? Anava a missa? Que poc en sabia d‟aquest home, que ara tan

sols deixa una escassa família, només ella i la Liun, les dues desitjant que

aquella cerimònia s‟acabi d‟una vegada. Que tristes, llargues i cansades són

aquestes cerimònies!

Com va ser la vida d‟aquell home pràcticament desconegut que li confiava

la filla i la feia hereva dels seus bens? Quan ell va arribar a Rangun el país

era una monarquia sota mandat britànic, al poc Birmània va ser envaïda

pels nipons per després, ser alliberada pels britànics i accedir a la

independència al poc temps. També els comunistes es feren en aviat amb el

poder i ara er un país governat per una dictadura militar. I aquest home,

l‟oncle Robert ho va anar superant-ho tot, va sobreviure, i ha marxat

silenciosament, sense explicar res.

-El prevere, anava elogiant amb monotonia l‟esperit professional del

doctor. I no se que més s‟embolicà amb una referència gens clara amb els

seus errors que ara amb la seva mort sens dubte li seran perdonats. La Clara

al·lucinava, de que parlava aquell bon mossèn? Amb el mort present era el

moment de parlar de les seves equivocacions? El sacerdot no acabava mai

i la Clara anà perdent el fil de les seves paraules. Però una la sorprengué,

aquell capellà desvelava que si

podia estar en aquells moments oficiant el funeral era gràcies a que l‟oncle

li salvà la vida. La Clara es féu el propòsit de tan aviat pogués demanar al

bon home que li expliqués el que conegués de la vida del seu oncle i a

quins errors es referia.

8

- Mirà a la seva cosina, a pesar de quedar orfe, la seva cara no reflectia la

més mínima emoció. I repentinament es sobresaltà al reparar que n‟havia

esdevingut la seva tutora. Si era poc el que coneixia del tiet. Que sabia ella

d‟adolescents i de la tutela d‟aquesta noia? La Liun estava interna en un

Col·legi Internacional, i degut a la mort del seu pare l‟havien deixat sortir.

He de parlar més amb tothom i també amb ella, pensà la Clara. Com es fa

per parlar .amb una afillada que quasi desconec? Déu meu, en quin folló

m‟he deixat ficar. Hauria de parlar llargament amb ella, conèixer-la tot el

que pugui. Com es, que pensa, que anhela, que puc realment fer per ella.

-L„acomiadament del dol, va ser ràpid i una mica surrealista. Tothom volia

donar personalment el seu condol, però pocs sabien anglès. La majoria

s‟expressaven en el idioma del país, el birmà. Va resultar pesat. I ella no va

comprendre més enllà dels gestos, els cops de cap i els somriures.

-Acabat aquest suplici decidí dedicar–se a la Liun. Faria temps per anar a

un restaurant i dinar juntes.

-Liun, cansada degut a la cerimònia?

-No

-T‟agradaria anar a dinar juntes a un restaurant?

-Bé.

-M‟has d‟explicar moltes coses. No conec res de tu.

-Ni jo de tu.

-Doncs em sembla perfecte. Jo t‟explico i tu m‟expliques. Que et sembla?

-Bé.

-Com que es d‟hora podries ensenyar-me alguna cosa interessant de

Rangun. Que em recomanes?

-No sé. El que tu vulguis.

-No conec absolutament res. M`has d‟orientar tu que coneixes la ciutat.

-La noia va pensar uns instants i digué.

-De veritat que no coneixes el Buda dels Quinze Pisos?

-Tan sols porto quatre dies aquí i els he passat amb el teu pare, no he vist

absolutament res.

-El Buda està en el Monestir de Ashay Tawya Kyanng, en una Pagoda que

es diu Ngahtatgyi.

-Resta molt apartat?

-Doncs sí, una mica.

-La Clara aturà un taxi i en anglès li indicà on volien anar. L‟home dels

pedals assentí i les dues muntaren en el vehicle.

9

El Monestir de Ashay Tawya Kyanng, estava situat en un lloc elevat

rodejat d‟abundant vegetació. Estava molt animat, hi acudien famílies

senceres a pregar.

El Monestir no tenia l‟espectacularitat que la Clara esperava. Res

d‟excessos de daurats com tenia havia vist en fotografies d‟altres temples

de Birmània. Ara bé la imatge del Buda si que era espectacular, per la seva

grandària i la serenitat de les seves faccions. Marbre polit, policromat

portava unes corones daurades al cap. Estava en una postura sedent sobre

les cames creuades, i les mans esteses en senyal de pau.

Al seu entorn, birmans creients agenollats sobre el terra de marbre

ajuntaven les mans en actitud de pregar mentre s‟inclinaven en moviments

que arribaven a tocar el terra amb front.

Venedors de menjar pels carrers. El preparaven davant del client i d‟acord

amb les seves indicacions. Tenien diverses peroles amb diferents productes

alimentaris que anaven dipositant en el plat que passarien al seu client.

Aparentment tot semblava d‟una netedat absoluta.

La Liun coneixedora dels menjars del país, va animar a la Clara per provar

aquells plats tradicionals, que no li resultaren gens desagradables tot al

contrari. Les instruccions que anava donant la noia al venedor cuiner devia

fer que s‟adaptés millor al gust occidental. Van dinar allà mateix assegudes

en un banc de pedra i al aire lliure. També la Liun es cuidà del pagament en

la moneda local,el kyat. Complicat ja que el canvi era de 1 € per uns 1.750

kyats.

Al vespre, estava cansadíssima i desorientada envers la Liun. La conversa

havia valgut la pena però la noia era desconcertant. Es per això que la

trucada d‟en Patrick li anà de perles. Podria esplaiar-se amb algú disposat a

escoltar-la. Amb en Patrick Corelli existia una relació íntima que feia un

parell d‟anys que mal durava.

Es conegueren a Londres, en un moment en que els britànics ostentaven la

presidència de la UE. Ella participava en un Fòrum Econòmic de Vall

Street i ell com a periodista gràfic cobria la noticia per compte d‟una

agència de notícies internacional. Ell era un italià, que tenia un gran sentit

del humor. I es dedicà durant una bona part del temps a captar

preferentment la imatge de la Clara, de tal manera que a part dels ministres

econòmics de la UE, en las fotos pràcticament només hi sortia la Clara.

Conseqüència d‟aquest fet. La Clara apareixia en portada de la premsa,

donant la imatge d‟una jova europea atenta a l‟actualitat econòmica de la

UE.

10

D‟aquest primer encontre en sorgí un amor complicat. Ell anant

contínuament d‟un cantó a l‟altra sempre darrera de la notícia, que sovint es

presentava en llocs d‟indubtable risc. Ella barcelonesa però amb un peu a la

City londinenca i amb l‟altre a Nova York. Tot hi així la cosa ja portava dos

anys i amb alts i baixos perdurava, pel damunt de les distàncies i de que cap

dels dos estava disposat a renunciar a la seva professió, cosa en la que no

discrepaven. La comprensió era total.

La veu del Patrick sonava a preocupada. –

-No podia localitzar-te de cap manera, en el Banc Sabadell m‟han dit que

estaves a Rangun. Que hi fas aquí?

-Doncs mira, que m‟acabo de convertir en mare.

-El Patrick quedà desconcertat, tan sols pogué exclamar.

- Clara, no fotis! No em gastis aquestes bromes de mal gust.

-No es una broma, té disset anys i es diu Liun Shi. – i seguí explicant-li tota

la història, que el Patrick escoltà sorprès.

-I la noia com es?

-Físicament es bufona, està encara en creixement. De manera de ser, una

mica difícil. Callada, desconfiada, confessa obertament que creia que el seu

pare no l‟apreciava massa. Com pots comprovar els començos no es

presenten gens fàcils. Ara bé, tractant-se d‟una adolescent no deixa de tenir

les idees clares.

-I amb tu com es comporta?

-Ja t‟ho he dit. Sempre desconfiant. Ha funcionat bé la decisió d‟emportar-

me-la a dinar les dos juntes. M‟ha permès plantejar-li les coses amb

realisme. Una mica de que això de la meva tutoria es el que hi ha i que o ho

accepta de bon grat o jo hi puc renunciar.

-Te l‟has d‟emportar a Barcelona amb tu?

-De moment està de interna en un Col·legi Internacional i seguirà tal qual. A

Rangun hi ha una serventa que sembla es la única persona que potser

gaudeix de la seva confiança, ella seguiria en certa manera cuidant-la. No et

puc precisar més, ja que em falta poder parlar amb més gent i poder-me fer

una idea més clara de la situació que em permeti prendre decisions.

-I més endavant...

-Li he preguntat que volia ser de més gran, I té una obsessió molt precisa vol

estudiar per antropòloga forense.

-No fotis. Aquesta noia no te ni idea de que es això. Jo els he vist remenant

foses comuns amb centenars de cadàvers de persones massacrades. I allà

estan entre olors insuportables, i desprès se‟n van a dinar tots junts fotent

11

brometes. He estat sovint amb ells a l‟Àfrica i al Vietnam. El temps just per

disparar la màquina i fugir rapidament, es impactant.

-Doncs contràriament al que dius sap el que vol. Demana fer Antropologia a

Stanford, després li agradaria anar a fer un Master en Antropologia Forense

a la Universitat d‟ Arizona, i acabar amb un doctorat a Berkeley. Sap fins i

tot els noms dels especialistes més rellevants.

-Aquest pla d‟estudis costa una fortuna. Ja contes amb el necessari?

-Encara es aviat per plantejar-li aquest aspecte. Però sí, encara no se amb

quins recursos podem contar. I també li he dit que es important saber la seva

capacitat com estudiant i si podia confiar amb ella.

- I que ha dit?

-En principi no es una noia massa dúctil. La resposta ha estat un xic

impertinent. Que tampoc ella sabia si podia confiar en mi. Que li calia

esperar el que jo fes, per saber-ho. Espero que tan sols sigui fruit d‟una

situació que ens ha sorprès a les dos per igual.

-Com has reaccionat?

-Amb fermesa. Mira, a mi hem passa el mateix, li he dit, però la que pot

decidir tan sols sóc jo. I no penso donar un sol pas en favor teu si tu no

demostres un mínim de comprensió i de col·laboració. Pensa que puc seguir

perfectament la meva vida sense contar amb ningú per res o sigui que

reflexiona i actua en conseqüència.

-Penso que has fet lo adequat. Es millor deixar las coses clares des del

primer moment. Ara es possible que el que tu dius sigui cert i tan sols sigui

una actitud inicial de defensa i la cosa canviï en pocs dies. Cal que provis de

guanyar-te la seva confiança.

-Patrick et necessito! Em faries un senyalat favor si poguessis venir i

m‟ajudessis a sortir d‟aquest entrellat. He de mourem entre paperasses i

legalitats.

-Miraré de complaure‟t però de moment ho tinc difícil.

-Des d‟eon em parles?

-Ara des de Mogadiscio, Somàlia. Però la cosa aquí no està gens tranquil·la.

Penso acabar la feina i marxaré tan aviat com pugui.

-Clara ja has decidit per fi quan ens podrem casar tu i jo?

-Escolta Patrick com em puc casar amb un tipus com tu que mai sé a on està

i que em pot deixar vídua d‟un moment a l‟altra? Estàs de broma! Vine a

Rangun i en parlem tranquil·lament mentre m‟ajudes a sortir de l‟embolic en

que m‟han ficat.

Es tallà la comunicació entre un terrabastall indefinit. Potser res de res, o a

Somàlia ja estaven amb problemes. La Clara confiava que no fos res

important.

12

Capítol 2on. – El notari amic.

El notari era un natiu dels pocs que havien concorregut al sepeli del doctor

Blanc, havia estat un vell amic i en certa manera també confident. A

Birmània, des de la independència fins avui, havien passat moltes coses,

algunes terribles. En cap moment han gaudit del respecte als drets humans.

Això ha comportat que entre els que han sobreviscut com el notari i l‟oncle

es forgessin vincles molt sòlids.

Aquest home demostrà conèixer al metge a fons i des del primer moment

mostrà la seva disposició a mantenir una entrevista sense limitacions de

temps. L‟acollí amb una gran cortesia i li anà passant documents alguns de

ells per a signar. La tutoria, els poders, el testament en que li deixava

integrament tot els seus bens. Un parell de sobres plens de documentació.

El notari sense preguntar-li va omplir una tassa de te per seguir amb unes

paraules de cortesia i per finalment entrar en matèria. L‟home feia

contínuament un esforç per no divagar i anar directament al gra sense

aconseguir-ho massa.

-Senyora Blanc, no se si es conscient del servei que està fent al seu oncle

difunt. Sense la seva cooperació no podria arreglar els seus assumptes. Era

una gran metge i encara millor persona i amic. Però no tenia en qui poder

confiar tots els seus assumptes. Alguns d‟ells força complicats com podrà

anar comprovant. Amb limitacions he procurat ordenar-ho tot el que he

pogut però en conjunt no deixa de ser complexa.

-M‟unia amb ell una amistat de temps particularment difícils. Ell com a

estranger podia sortir del país amb menys dificultats que nosaltres els

birmans. Des de Thailàndia va poder fer-nos infinitat de favors que jo

particularment mai podré agrair. El seu tiet va ajudar a moltes persones que

després en clar desagraïment, s‟apartaren d‟ell per considerar que havia

cooperat amb el poder, la seva situació com a director de l‟Hospital tampoc

li oferia altra alternativa. A mi em salvà en el moment de la invasió nipona,

Senyora Blanc no li cobraré absolutament res pels meus serveis.

He comprovat la seva sorpresa al veure‟s designada com a hereva universal.

Tingui present que la cosina es menor d‟edat, i no hauria pogut fer-se càrrec

dels bens del seu pare, però a més cal que vostè conegui certes realitats que

13

el seu tiet sempre va mantenir discretament i que necessita resolucions d‟una

persona entesa.

Cal que sàpiga que la seva cosina Liun, es fruit d‟una historia que per al

doctor no va deixar de ser extremadament dolorosa. El seu tiet es va casar

molt enamorat, amb una anglesa filla d‟un alt funcionari de l‟administració

britànica.

-Ho sabia i que va morir al pocs anys de casada.

-No exactament. El seu tiet estava enamoradíssim de la seva dona i els dos

semblaven feliços. Quan ningú podia preveure-ho. La seva tieta va

desaparèixer sense la més mínima explicació. En aquest cas va ser com si

l‟esposa deixés d‟existir.

-Ignorava per complert aquesta història. Nosaltres des de Catalunya sempre

varem creure que havia mort, i que l‟oncle no en parlava degut a que es

tractava d‟una mort prematura, que l‟afectava profundament. Mai es sabé el

que realment havia succeït?

-Varen tenir que passar uns quans anys, fins poder aclarir-ho i tenir notícies

de ella. Però el que realment va succeir tan sols ho sabia el doctor i una

persona més.

-Vostè!

- Va desaparèixer deixant-ho tot. Absolutament tot, excepte el vestit que

portava. Durant uns anys el doctor va dir que havia estat víctima d‟un segrest

i va cursar totes les denuncies precises per tal de que la policia la busqués.

Però el país estava sotmès a convulsions polítiques i la policia no va fer res

per buscar-la.

-I la meva cosina?

-Aquí anava. Un dia, passat uns anys d‟aquest episodi. El doctor va

comparèixer pel meu despatx demanant-me que fes els tràmits necessaris per

adoptar a una nena de quatre anys. Li vaig demanar per la seva mare i ell em

passà el seu certificat de defunció i un escrit en el que, avalat per la signatura de dos testimonis demanava l’adopció de la filla per part del doctor. Per sorpresa meva la mare d’acord amb el document no era altre que la seva tieta. O sigui l’esposa del doctor. La Clara era el que menys es podia esperar. -Que l’havia adoptada, el tiet ja m’ho va comunicar abans de morir. El que ignorava es que fos filla de ella, de la meva tia. -Doncs sí. -Però la Liun es mestissa. Filla de qui més? Qui es el pare? -Legalment el seu oncle. El notari no semblava disposat a explicar gran cosa més. I la Clara va insistir.

14

-Senyor Tseé, m’agradaria conèixer tota la veritat. Recordi que sóc la tutora de la noia. Per favor! Que es filla legalment adoptada pel meu tiet, això ja ho sabem. Però a més hi ha un pare que no es ell. Se sap qui és? Vostè no m’explica tota la veritat, hi ha alguna cosa més?

- Senyora Blanc, li dec molt al doctor. I l‟únic que intento es guardar la

discreció que ell va anar mantenint al llarg de la seva vida sobre aquest

episodi. Potser sí que vostè realment té dret a conèixer millor la veritat. Però

cregui‟m es millor deixar-ho córrer. Es dolorós. Al notari li costava trencar el silenci. Era evident que sabia bastant més

del que explicava i que hauria preferit no tenir d‟aclarir res. Optà per oferir-li

una altra tassa de te que la Clara refusà amb un simple gest de la mà.

L‟home seguí dient:

-A Birmània han passat i segueixen passant coses que per una europea,

com vostè li poden semblar inversemblants.

Quan el doctor es casà, el país estava sota el domini britànic, benestar per

a la classe dominant i menys per la gran massa del país, Però hi havia pau i

seguretat per una massa social britànica que mantenia a les seves esposes

sense estímuls de cap mena. Mataven el temps en avorrides i monòtones

trobades de Club, partides de criquet, o de bridge...

En aquest ambient poc estimulant, va sorgir la decisió boja de trencar

amb tot. I la seva tia va marxar de casa seva amb la companyia d‟un oficial

britànic. No es cert que marxés sense dir res. Va deixar una carta que el seu

oncle va amagar, confiant en el penediment de la seva dona i així facilitar

discretament la seva tornada.

Varen tenir que passar uns quans anys perquè el doctor arribés a

localitzar-la. La trobà en situació d‟autèntica misèria i amb un estat de salut

molt precari. Estava gravíssima. El doctor es fa càrrec de ella, la ingressa en

una clínica i la cuida fins al final.

- L‟estimava?

- M‟imagino que sí. De fet el doctor mai va intentar de refer la seva vida

afectiva amb una altra dóna. Sí, realment la va estimar sempre a pesar de la

seva infidelitat.

- Perdoni senyor Tseé. I de l‟oficial britànic, que se`n va fer?

- Als anys quaranta Japó envaeix el sud-est asiàtic i ocupa també

Birmània. Els britànics es retiren cap a la India i no alliberen el país fins

l‟any 1945. Per causes que ignorem ella va quedar aquí sola, fins que va ser

localitzada pel doctor. Els anglesos varen evacuar les dones i infants dels

seus militars i funcionaris, Però ella només venia a ser, diguem-ne, la novia

del militar i la varen abandonar.

- I la meva cosina?

15

- Neix molt més tard.

- Filla de la meva tia i...?

- Efectivament. Quan ella es veu al final de tot, li confessa al seu oncle

que té una filla de quatre anys a cura d‟una família pagesa en un poble del

nord del país, on ella havia residit i li demana que faci el pugui per ella. Ell li

va prometre anar a buscar i cuidar-la com a pròpia.

- I es que la meva tia tingué algun altre amant? Em costa de pensar-ho. –

digué la Clara.

El notari va fer una llarga pausa. La va esguardar un parell de cops sense

acabar de decidir-se.

-No podríem obviar aquest punt? De fet ignorem qui es o va ser el pare

d‟aquesta noia. Hi ha coses difícils d‟entendre per vostès els europeus.

-Si ella n‟era la mare el pare deu ser un asiàtic.

El notari hauria donat qualsevol cosa per tal de no seguir amb la conversa.

Se‟l notava francament incòmode. La mirada que dirigí a la Clara era

francament suplicant.

- No per callar podrà canviar les coses, cal anar fins el final, senyor Tseé

- En el nostre país existeixen malediccions que avui encara perduren. I la seva

tia en patí les conseqüències. Europea i ex novia d‟un militar anglès era una

presa idònia pels militars comunistes, va ser detinguda per el “Batalló dels

violadors”. No sabem exactament tot el que va passar. Més endavant va anar

a parar en un poble de muntanya on unes dones que havien sofert idèntiques

humiliacions l‟acolliren a on donà llum a la Liun i la va cuidar fins quedar

malalta. Allà va viure un temps treballant la terra com una més fins que el

seu tiet la va trobar.

- Es una història horrible. M‟esgarrifa pensar en el infern que va tenir que patir

la meva tia. Quan va passar tot això?

- Era recent assolida la independència i el país com li he dit estava dominat pels

comunistes. Les dones són les autèntiques màrtirs de Birmània. Els

japonesos les feien servir com esclaves sexuals. Però aquests “batallons

violadors” en poden exercir aquestes pràctiques sense limitacions, encara

subsisteixen amb l‟actual govern militar i actuen sobre les dones del seu

propi país. Es encara una autèntica lacra que no hem pogut eradicar.

- Senyor Tseé, com es que a l‟enterrament hi havia tan poca gent? M‟ha sorprès

que un home, metge després de tants anys. El mateix capellà repentinament

ha parlat dels errors del meu tiet. Francament m‟ha sobtat desagradablement,

vostè sap a que es referia?

- El doctor com li he dit abans, va ser acusat de col·laboracionista amb els

japonesos i els comunistes al alliberar el país el detingueren, apallissaren

brutalment i al portaren a un camp de treball per rehabilitar-lo. Es lliurà de la

16

mort per molt poc. El seu oncle era una excel·lent persona. De fet jo i altres

li haurien d‟estar agraïts. En el últim moment va carregar fins el tope una

ambulància que ens permeté fugir a Thailàndia juntament amb l‟exèrcit en

retirada.

Però el seu oncle es va fer massa amic dels nipons. Alternava amb ells i

s‟oferí per organitzar l‟hospital, ple de ferits japonesos. Quan les tropes

nipones ocupaven el país. el doctor va anar a la presó, va alliberar a tres

ciutadans japonesos i amb ells com a intèrprets es montà en una ambulància

i enarborant una bandera nipona i una altra de la Creu Roja anà al seu

encontre. Sembla ser que un dels alliberats era un japonès emparentat amb la

família imperial nipona, un personatge influent. Amb la seva ajuda parla

amb els comandaments invasors i torna amb l‟ambulància plena de ferits,

soldats japonesos. Va salvar l‟hospital. Tot això no va ser mai ben vist per

una població que era massacrada sense pietat pels invasors. Possiblement

tan sols actuava pensant amb la marxa de l‟hospital, però jo que li dec el fet

de poder-me escapar d‟una mort certa he d‟admetre que es va equivocar.

A més, va posar al servei dels militars les seves ambulàncies que anaven

amunt i avall carregades amb el botí que havien robat a tort i dret.

Lamentable.

- Pel que vostè explica, aquest era el preu de poder mantenir l‟hospital en

funcionament! I fins salvar a persones que no eren japonesos.

- Te tota la raó. Ell sempre va intentar salvar a les persones que tenia a la

seva cura, però no sempre va poder. Els japonesos eren terribles. Insisteixo

que jo li he estat sempre agraït i li he professat un gran afecte. Però no

tothom opina de la mateixa manera

- El meu oncle com pogué sortir del camp de treball comunista. No devia ser

fàcil.

- Realment es un fet sorprenent i encara més que no el matessin d‟immediat.

Penso que alguna persona important devia tornar-li algun favor anterior. Ja

que inclús el varen tornar a posar com a metge de l‟hospital. Es veritat que

era un moment en que feia falta personal i ell era eficaç. El fet de que al poc

temps el deixessin anar no va fer que la gent li perdonés la seva

col·laboració amb els japonesos.

I encara ho acabà d‟espatllar quan va ajudar als comunistes. Amb el

malament que l‟havien tractat. era inconcebible. Es molt possible que la seva

passió per l‟hospital i la medicina el perdés. Perdoni si li semblo dur amb

l‟actuació del seu oncle.

- Aquesta conversa es molt valuosa per a mi. Em permet entendre algunes

coses. Tot i que encara no m‟he refet de la història de la meva tia.

17

- Parli amb més persones. Ell era conegut per la majoria dels habitants d‟aquí. I

es donarà compte d‟aquest sentiment contradictori, entre el sí i el llàstima

que...

Per cert, no vull que em passi per alt. Tingui present, senyora Blanc que la

seva neboda ignora els seus orígens.

- Fruit d‟una violació, però estimada intensament en mig de continues

adversitats. No sé fins quin punt ha de seguir ignorant-ho. Tenim temps de

sobres per meditar-ho i saber que es més convenient. Vostè que es el que tan

bé coneixia l‟oncle. Li desvelaria els seus orígens? La seva opinió es

important per a mi.

- Òbviament enterraria per complert aquesta història en el oblit. Que el doctor la

va adoptar, ja ho sap. Li han de sorgir preguntes tenint en compte el seu

color. Però que es fruit d‟una violació, es un xoc massa violent que jo

provaria d‟evitar-li. Penso que aquesta podria ser la voluntat del seu oncle.

- Valoro moltíssim els seus consells,com també el que m‟ha desvelat de la vida

del meu oncle. M‟agradaria poder tenir novament una nova conversa sobre

el mateix tema que segurament no hem pogut esgotar. Senyor Tseé , gràcies

una vegada més pel seu temps i no es vegi obligat a no cobrar uns honoraris

als que hi te perfecte dret.

- Ha estat un plaer, i no dubti que em considero del tot obligat a esclarir el que

calgui, només m‟ho ha de demanar. Evidentment en la vida de les persones

les coses no són totes blanques o negres, sempre existeixen matisos, I més

que mai aquest sembla el cas del seu oncle. Mig heroi i mig col·laborador

amb el mal. Però en temps difícils com els que va viure, calia subsistir, i ho

va fer. El doctor va salvar vides, no tan sols en el hospital també amb

actuacions a les que no estava obligat, evadint persones en risc, amb les

seves ambulàncies. –el notari va afegir:

- Miri, en aquests vehicles hi carregaven els botins dels japonesos, però ningú

sabia quantes persones anaven a fer la càrrega i descàrrega i tampoc es

preguntaven perquè en tornaven menys, sovint tan sols el xofer.

- I la gent desconeix com es va jugar la vida en defensa dels demés, el meu

oncle?

-No era per escampar-ho gens ni mica. I els que ho saben prefereixen no

parlar-ne, molts d‟ells també tenen la seva personal història que no volen

ressuscitar, amb canvis polítics tan radicals es difícil mantenir-se sempre al

marge. A Rangún també hi tenim qui no li va quedar més remei que

col·laborar per tal de poder subsistir i ara procura passar inadvertit. O gent

que a cada canvi de règim ha tingut que marxar per por de les represàlies.

18

Capítol 3er. – Cal escoltar més.

Certament la vida del oncle Robert, va ser força accidentada. I la Clara tenia

la seguretat de que per damunt de tot va ser una persona generosa.

Controvertida, com també fascinant, sens dubte. Es va fer el propòsit de

encara conèixer millor la seva vida.

Tranquil·lament anà repassant la paperassa que li havia lliurat el notari Tseé.

Va trobar una petita nota d‟intencions dirigida a ella. Res transcendent. Una

vegada més confirmava la seva ferma decisió de fer-la heretera de tot els

seus bens. Li imposava dues condicions: Es tenia que fer càrrec de la Liun, i

procurar-li el tracte i ajuda com si fos filla pròpia. També comprar la caseta

del poble on vivien els fills de la Pahian, la que fa les feines de la casa i fer-li

donació d‟aquesta vivenda. A la Clara li semblà que l‟oncle li havia preparat

un parany. Ocupar-se d‟una noia adolescent fins a donar-li la formació

corresponent era un camí llarg. I si les coses no canviaven no havien

començat massa bé. La noia semblava força esquerpa.

I també donà una ullada als comptes bancaris del oncle. I allà hi havia un

saldo més aviat modest. Tot i això l‟oncle assegurava que podria disposar

d‟una quantitat més que suficient per poder portar a terme tots aquests

propòsits.

Va sonar el telèfon. Els del Banc? Doncs no, Es aquest incontrolat d‟en

Patrick.

-Escolta maco l‟altra dia em vas deixar amb la paraula a la boca. I No em

truques fins ara. Un dia t‟enviaran a l‟altra barri i jo ni m‟assabentaré. – Des

de on em truques ara? – Des del Cairo? I que hi fas aquí? – Que hi ha merder

– I tu com estàs? – Bé? Menys mal. Cuidat – Que ja ho fas? – Creu-t‟ho que

et cuides – Escolta hauríem de fer alguna cosa per tal d‟acabar d‟una vegada

amb aquesta vida nostra tan inestable – Que sí? Que ja ho farem? Quan? Ja

m‟estic cansant d‟aquesta història. Sempre acabes dient el mateix, i seguim

igual sempre. – Quan vens a Rangun? Recorda que necessito que algú

m‟ajudi a sortir d‟aquest nou embolic – La setmana que ve? – A veure si es

cert. – Sí, si ja ho sé – Jo també. Espero amb ganes que vinguis, petons.

Uns cops suaus sonaren en la porta del despatx del doctor on estava

asseguda la Clara, repassant els documents que li lliurà el notari. Era la

Pahian, la criada que li allargava una carta amb la mà. La Clara se la mirà

19

amb curiositat, fins ara a penes havia tingut temps de parlar amb ella i podia

informar-la de moltes coses.

Però tampoc parlava altra llegua que el birmà. El poc que havien comentat

sobre el més elemental de la casa, havia estat tan sols per signes.

Sortosament els natius són gent desperta s‟esforcen per comprendre i per fer-

se entendre

Li hauria complagut fer una bona conversa amb aquella bona dona, però es

conformà. Recollí el sobre que li allargava i li demanà que avisés a la seva

cosina Liun. Volia parlar amb ella.

La cosina a penes es va fer esperar.

-Hola Liun! Posat còmoda, seu. Necessito parlar amb tu. El dia de

l‟enterrament la nostra conversa no va anar massa bé. M‟agradaria que

entenguessis lo difícil que tot plegat es per a mi. Suposo que a tu et deu

passar el mateix. M‟agradaria saber coses de la Pahian, la que s‟ocupa de la

casa, li volia preguntar quan de temps fa que coneixia al teu pare, però ni

ella parla anglès ni jo birmà. He de confessar-te que en més d‟un moment he

tingut el impuls d‟agafar l‟avió i tornar a casa abandonant Birmània i

oblidant-me de tots els problemes. La feina m‟espera a Barcelona i aquí tot

es nou per a mi. No se si captes que significa tot el que t‟explico. Com de la

necessitat també de que m‟ajudis. Ho tens clar Liun?

- Tampoc jo no sé res de res. De sobte resulta que tinc una cosina i disposa de la

meva vida.

- Certament. I tu que creus que podem fer.

- Que passarà amb mi a partir d‟ara.

- De fet interessa que la mort del pare t‟afecti el menys possible. Has d‟acabar

els estudis que cursaves en el teu col·legi, de moment tornaràs al internat

fins acabar el curs.

- Mentrestant, tu et quedaràs a Rangun?

- Això es quasi impossible. La meva feina es a Barcelona i no la puc perdre.

Alguna solució hauríem de trobar entre tu i jo. Es precisament per aquest

motiu que volia que em parlessis de la Liun. Que en saps de ella?

- Quan va morir la mare el pare la va portar per que s‟ocupés de mi. i cuidés de

la casa. Ja porta tretze anys fent-ho. Es catòlica la va recomanar un capellà

amic del pare. Te cinc fills que viuen en un poblet d‟aquí al costat. Quan jo

estic al col·legi ella torna a descansar a casa seva amb els seus fills, sense

deixar de venir cada dia a cuidar del pare. Li omple la nevera de menjar i tot

i que ell sovint menja en el hospital.

- Parles com si encara fos viu. Alguna relació afectiva entre ella i el teu pare?

20

-No. Que va, ella era la que li feia la feina de la casa, el menjar i prou. El

pare sempre ha estat un home ocupat i gens de casa. Jo no el veia massa.

-Mai no ha tingut ni mitja novia?

-No ho crec pas.

-I la Pahian, que representa per a tu? L‟has arribat a apreciar?

-La veig més que al meu pare. A qui puc estimar, si no a ella?

-Em sorprens. No estaràs exagerant?

-Ell sempre anava ficat amb l‟hospital i no tenia ni un segon per a mi.

-El pare, em va fer venir pensant en tu i em va demanar que et tractés com si

fossis filla meva. Ho vaig prometre a un moribund i penso fer-ho, si tu em

deixes. T‟imagines el que m‟està succeint, que repentinament em desperti

amb una filla de disset anys, com tu?

No, es clar, no pots imaginar-t‟ho. Aviat hauràs de pensar si vols seguir

estudiant, fent estudis superiors o vols fer una altra cosa. Tens idea del que

vols fer?

-Vull arribar a ser antropòloga forense. De les millors, m‟agradaria poder

anar a Berkeley, a Califòrnia. Allà són els millors. O a la Universitat

d‟Arizona per tenir com a professor en Clyde Snow o encara millor en Walt

Birkby, aquesta universitat te la potestat de provar de identificar tots el

cadàvers dels Estats Units que no han pogut ser-ho en altres llocs de l‟Estat.

-Caram, si que ho tenies clar. Tens una informació que em deixa astorada. Ja

veig que et fa molta il·lusió, no ens queda altra alternativa que a mínim ho

intentarem. I hem de poder fer-ho realitat si així ho vols. Ara bé. La situació

econòmica del teu pare no queda massa clara. De moment deixa un fons en

metàl·lic per els estudis d‟un any. Abans de morir em digué que no hi

haurien problemes però, ja he estat amb el notari i en els dos bancs amb que

treballava. De diners no masses, he d‟acabar de mirar papers, estic segura de

que tindrem sort.

De totes maneres en els pitjors dels casos, ja saps que em tens a mi, podries

venir a Barcelona i ja veuríem de trobar alternatives. Allà en Medicina tenim

molt bones Universitats hi podries fer la carrera i el doctorat posteriorment a

Califòrnia, tal com desitges. A Catalunya hi venen molts estrangers a cursar

estudis. Ho passaríem bé les dos juntes .

Potser t‟agradaria fer-me preguntes i així saber més de mi.

-Estàs casada?

-No, tinc un mig promès que ronda pel món disparant fotos i jugant-s‟hi la

vida. Es diu Patrick, un italià poc presumit i despenjat, ja el coneixeràs.

-Guapo?

21

-M‟agrada, i m‟estima. A més es alegre i afectuós. El problema es que adora

el risc i algun dia podem tenir un ensurt greu, això m‟inquieta. Probablement

la setmana que ve ens vindrà a veure. Et vol conèixer.

-I tu a que et dediques. Treballes?

-Oh hi tant. Si no treballés no podria viure. Sóc economista de risc. Formo

part d‟un equip d‟estudis econòmics, que treballa per un banc de Catalunya,

el Banc Sabadell, un banc relativament petit però que va creixent i es sòlid,

inclús en aquests moments de crisi.

- Vius sola?

-Sí. El que passa que viatjo molt per assumptes del Banc i a casa es pot dir

que tan sols hi vaig per dormir. Menjo per aquí i per allà amb els companys

de feina.

I a tu que tal et van els estudis, ets bona estudiant?

-Crec que sí. Sobretot en ciències. Ja saps que vull fer medicina.

-Sí, sí. Antropòloga Forense ho recordo perfectament. Els que fan parlar els

ossos dels morts.

La Clara tenia la impressió de que la relació amb la cosina havia donat un

bon tomb. Ja no era la noia esquerpa i desconfiada. De prompte la noia li

confessa:

-No se si t‟ho he de dir però aquest matí m‟han estat seguint.

-Ei! Algun xicot guapo?

-No. Anaven en un cotxe negre a poc a poc. Estaven aturats davant de casa i

m‟han seguit fins la perruqueria. Eren dos homes vestits de negre.

-T`han aturat? O t‟han dit alguna cosa? No t‟hauràs fixat malament i tan

sols t‟ho ha semblat.

-No m‟han dit res, però no dubto de que em seguien.

-Sempre que puguem i durant un cert temps procurarem sortir les dos juntes,

i no et preocupis no crec que aquest fet tingui la menor importància. Els

propers dies estarem a l‟aguait i veurem que passa.

-M‟agradaria que m‟ensenyessis un parell de paraules en birmà. Les més

usuals.

- Doncs sí. Te‟n diré unes parell si es que així ho vols. Mingalaba vol dir

Hola.

-I gràcies com es diu?

-Shisube. I si vols diu adéu diràs ta-ta.

-Intentaré memoritzar-les, la de ta-ta aquesta segur que no se‟m oblidarà. Es

divertida,

Novament sola, la Clara torna a submergir-se en els papers del oncle, quan al

introduir la mà en la butxaca reparà que hi guardava un paper. Era el sobre

22

que li havia facilitat la minyona, la Pahian. Un sobre tancat amb el seu nom

clarament escrit. Se‟l mirà amb curiositat, buscà algun estri per obrir-lo. Al

damunt de la taula hi trobà l‟obridor que cercava.

I la primera sorpresa. La carta del oncle Robert estava redactada en català.

Habitualment ho feia en anglès. I desplegant-la començà a llegir-la, no era

massa extensa.

“Benvolguda Clara”

“La segona vegada que t‟escric i possiblement també serà l‟ultima. Tinc que

explicar-te quina es realment la meva situació econòmica, i puguis prendre

les decisions més idònies.

He estat treballant durament durant una colla d‟anys en un país que ha anat

de desastre en desastre. Japonesos, comunistes, i ara els militars no ens han

parat d‟arruïnar el país i a robar-nos tot el que podien.

Procura la més absoluta discreció sobre la informació que et dono, he pres

precaucions. Ja veus que la carta no la tenia jo, ni el notari. La tenia la

Pahian una persona que desconeix el català i que mai no serà víctima

d‟escorcolls. N‟he sofert diversos amb els pretextos més variats però sempre

amb l‟ànim de robar. Mai m‟han trobat indicis de que pugui tenir alguna

cosa de valor.

Però sí, Tinc patrimoni que no es poc, i està dipositat en la caixa forta de la

central del Barclays a Bangkok, la capital tailandesa. Tot a fora d‟aquí a on

es desconfia del estranger. Tots els benestants com jo, estem força

controlats. Vaig estudiar la manera més segura de guardar els meus estalvis

per sobre de tanta convulsió i crec que ho he aconseguit.

Agafa els poders i ves a Bangkok a la central del Barclays, en la caixa forta

trobaràs l‟escrit que complementa el que ara tens a les teves mans i el dipòsit

corresponent.”

“Que tot vagi bé. Molts petons” Robert Blanc

La Clara es quedà uns segons amb la carta a la mà. Hi havia patrimoni,

menys mal. Diners? Dòlars potser? La desconfiança inicial de l‟oncle feia

que la informació incompleta arribés de mica en mica. Tot plegat complicat.

I a ella no li sobrava el temps, al Sabadell acabaran enfadant-se amb raó pels

seus retards. No pogué evitar un llarg sospir.

El Patrick per fi arribà quan ningú l‟esperava. La seva presència a Rangun

no deixà de aixecar suspicàcies a les autoritats, era un periodista. La policia

de l‟aeroport el portà a un despatx on va ser interrogat llargament.

23

- Motius de la visita? El Patrick intentà obviar els motius professionals. La

premsa tornava a interessar-se per la situació de la líder política, Aung San

Sun Kyi, la recent premi Nobel de la Pau. Cosa que incomodava al directori

militar.

-Efectivament sóc repòrter de l‟agència United Press, però he vingut per

trobar-me amb la meva novia que està aquí a Rangun.

- Com es diu la seva novia? On viu? Perquè no l‟ha vingut a rebre? La seva

novia es estrangera, que hi fa aquí? Quans dies pensa quedar-se? Si ve per

motius personals com es que porta l‟equip professional?

El Patrick estava més que habituat a aquestes situacions esperpèntiques, i

s‟ho agafà pacientment. L‟ordinador de l‟oficial no parava de recollir les

dades i en un parell de cops li varen fer la mateixa pregunta per comprovar

que la seva resposta era idèntica. Finalment li visaren el passaport i pogué

sortir a la busca d‟un taxi, cosa que no li costà gens ni mica trobar-lo, la fila

de vehicles lliures era interminable.

Quan arribà a la casa de la Clara, ella no hi era i la Pahian, la minyona es

mostrà inflexible, aquí no entra ningú, segui al jardí i esperi. El Patrick

discursejà sobre que necessitava dutxar-se, que venia cansat i que tenia set.

Tot va ser en va.

El salvà, l‟arribada al cap d‟uns minuts de la Liun, que al instant el va

reconèixer.

-Ei tu deus ser el Patrick! No estàs gens malament, també seràs el meu tutor?

-I tu ets la Liun, la cosina de la Clara. Necessito dutxar-me i canviar-me i

aquesta bona dona no em deixa. Hi pots fer alguna cosa?

-Segueix-me –i el portà a una habitació de la part alta que habitualment es feia

servir pels hostes, davant la mirada desenribetaria de la criada.

-M‟imagino que la Clara et destinaria aquesta habitació. No crec que tardi,

mentre, acomodat i descansa. D‟eon vens?

-D‟Abu Dhabi.

-Que emocionant! Cansat?

-Gens però quan puc ho aprofito per fer neteja general, a vegades passo dies i

dies sense afaitar-me ni rentar-me. He arribat a llençar roba interior en lloc

de rentar-la, no valia la pena.

-Fantàstic. Això si que es viure. M‟agradaria aquest tipus de vida d‟aventura

plena d‟emocions. Que guai! Quan estiguis descansat vull que m‟expliquis

les teves aventures. Segur que deuen ser interessants.

-Ja hi pots contar. I si no són guai com tu dius, me les inventaré per tal de que

ho siguin. I tot seguit es tancà dins l`habitació. A la poca estona es sentia

com l‟aigua del bany queia abundantment.

24

Quan la Clara arribà a casa, en Patrick net com una patena s‟estava engolint

un parell d‟ous ferrats amb bacon que deixà per, uns instants, per tal

d‟abraçar a la Clara, que sorpresa no s‟ho acabava de creure. El Patrick

acabà ràpidament amb els ous i el bacon per tal de sortir amb la Clara

buscant un mínim d‟intimitat, eren moltes les coses que tenien per compartir

portaven prop de tres mesos sense veure‟s, ja tocava.

La conversa va ser animada, i també li arribà el torn el parlar dels diners del

oncle Robert.

- Sembla que per salvar els seus estalvis va dipositar-los en un banc de

Bangkok.

- Va fer el més assenyat. Thailàndia ha resultat l‟únic estat de la zona que mai

ha estat colonitzada. Es una monarquia de moment força estable. I saps en

que va invertir?

-Desitjaria que fos en dòlars. Però realment no ho sé pas.

-Ho dubto. En primer lloc a Birmània no es veia ni una sola divisa forta. Si

la quantitat es alta, representa un impediment per evadir-la. Com ho faries

per portar uns quans milions de dòlars fins a Catalunya. Faries una

transferència bancària pagant els impostos de la Hisenda local? Et quedaries

sense res.

-Patrick, no em queda mes remei que anar-hi i comprovar en que consisteix,

quina es la seva quantia i finalment com en podrem disposar, per pagar els

estudis de la Liun.

-A tu com economista i ficada en bancs no crec que et sigui massa

complicat.

-Perquè sóc economista no tinc dubte de que no deixarà de ser complicat. Es

prematur fer hipòtesis ens falta informació. Penso que podem fer tots dos

junts un viatge ràpid d‟anada i tornada. Ho he d‟enllestir quan més aviat

millor. També em preocupa la meva feina, la de Barcelona.

-Si de tornada els hi fas un bon ingrés. T‟ho perdonaran. – I li agafà la mà

amb tendresa, tot somrient-li.

-- M‟encantes. Sempre estàs optimista.

25

Capítol 4at. – Inesperadament.

L‟endemà mateix de l‟arribada del Patrick, la Liun Shi, la cosina de la Clara

arribà molt tard a l‟hora del dinar. La Clara ja estava anguniosa.

-Que t`ha passat?

-Res. Tan sols una tonteria. Davant de l‟Ajuntament un noi que anava

corrent m‟ha donat una espenta i m‟ha tirat per terra. En realitat res

important.

-Has pres mal? – interrogà la Clara.

-Tan sols l‟ensurt corresponent, però un parell de vianants que passaven

m‟han obligat vulguis o no a portar-me fins el dispensari proper. Això es el

que m‟ha fet perdre els temps. He procurat venir amb taxi, però era tard. Ho

sento!

La Clara s‟inquietà, no pogué evitar recordar l‟episodi de feia pocs dies en el

que la Liun estava segura de que era objecte d‟un seguiment.

La Clara insistí.

-I al dispensari, que t‟han curat?

-Pràcticament res.

-Alguna cosa t‟hauran fet? Explicat.

-Bé. M‟han pres les dades, ja saps: nom, edat...M‟han mirat la cara, els

braços i les cames per si tenia algun cop i un anàlisis de sang.

-Dius anàlisis de sang? Com? – la Clara estava cada cop més nerviosa.

-. M‟han tret una mica de sang, no m‟han fet gens de mal.

-Escolta Liun, tan sols per curiositat. Perdona si estic una pesada. Oblidem-

nos del retard que no te importància. Lo interessant es que no t`ha passat res.

Però, tan sols una cosa. Perquè t‟han extret sang? Has arribat a veure que

feien amb ella?

-L‟han posat en un tub de vidre amb un número. Digueren que era una

simple formalitat. Que era per que jo pogués saber quin tipus de sang tinc.

-Perfecte, deixem-ho corre que el dinar s‟està refredant – La Clara adoptà un

posat distés però en el fons es quedà pensativa i preocupada.

Tan aviat pogué, sortí amb el Patrick al jardí, necessitava canviar

impressions.

-Que opines Patrick.

-Que opino de que?

-De l‟episodi de la Liun que l‟han portat al dispensari.

-Que menys mal que no li ha passat res.

26

- M‟agradaria que el més aviat possible te l‟emportis fora del país, això no es

altra cosa que una manera burda d‟obtenir el seu ADN. Al darrera de tot hi

ha alguna cosa que m‟inquieta. La Liun fa uns dies confessà que un parell

d‟individus la seguien des d‟un cotxe, i l‟havien arribat a fotografiar. Varem

sortir juntes unes quantes vegades i al no observar res d‟especial ens en

oblidarem. Hi ha algunes coses poc clares respecte la noia. No puc evitar un

cert malestar, hi ha quelcom que em dóna mala espina, Darrera de tot això hi

ha d‟haver algú important. A la Liun l‟hem de fer sortir de Birmània quan

abans millor. No ho creus així?

El Patrick l‟escoltà atentament. S‟adonà que vivia els problemes de l‟afillada

com a propis i que a pesar del poc temps, sentia per ella un autèntica

estimació.

La Clara era una persona equilibrada, no solia veure fantasmes on no n‟hi

havia i si havia pres la determinació que havia de treure la noia d‟allà ho

faria de totes maneres, amb la seva ajuda o sense. Decidí col·laborar i ho va

fer amb encert.

- Mira Clara. No has d‟alarmar-te sense motiu. Tu has d‟acabar amb els

assumptes del teu oncle aquí a Rangun. I també has d‟anar a Bangkok. Si

així ho vols i has d‟estar més tranquil·la, jo m‟he l‟emporto. Ara cal pensar

que fem amb ella, a on anem i que li diràs per justificar un viatge tan sobtat.

- No m‟importa a on sigui. Lo important es treure-la del país tot seguit. No et fa

por el poder que tenen aquesta gent que mana aquí a Birmània? Si algun

d‟ells pensa perjudicar-la, no l‟aturarem pas. Prescindeixen de la llei –

apuntà la Clara.

- Mira se‟m acut una idea. La Liun segueix amb la bogeria de desenterrar

cadàvers?

- Perquè ho dius?

- Es que penso en una possibilitat que podria ser bona. Clara, deixa‟m parlar

amb en David Koff. En David es un cineasta americà amic meu. Em deu

diversos favors, ell es dedica a fer documentals sobre els drets humans, i jo

en més d‟una vegada li he facilitat la feina. Està casat amb un tanzana de

color, i té una filla que es una celebritat en això que vol fer la Liun. Es diu

Clea Koff. Jo crec que amb una mica de sort ho podem tenir resolt.

- On viu aquest amic teu?

- Tenia el seu estudi a Los Angeles Però ves a saber a on para en aquests

instants. El mòbil es un gran invent, quan funciona. Provarem.

I sí, va funcionar tot i que varen tardar en agafar l‟aparell.

- David sóc en Patrick

- Patrick! Només un maleït italià com tu es capaç de telefonar-me a les cinc de

la matinada. Que et passa?

27

- On estàs?

- A casa, a los Angeles, com sempre. Bé diguem, com sempre que hi estic. Que

cony et passa? Que em demanaràs en aquestes maleïdes hores!

- Escolta només volia saber, si la teva filla la Clea segueix treballant en lo de les

foses comunes?

- Si, ara la tinc a Ruanda, està preparant un informe per el Tribunal Penal

Internacional de les Nacions Unides. Treballa com una boja, ho fa en

condicions duríssimes, pel terreny, les temperatures, però es feliç...

- Tenen cobertura de mòbil?

- No.

- Com hi parles?

- Sovint ens comuniquem per Internet, però amb dificultats.

- David aniré al gra. Saps si encara admeten voluntaris en aquestes tasques?

Creus que si? A través de Metges Solidaris? Escolta tinc interès en una

fillola meva que es diu Liun, vol fer la feina com la teva filla. Si la porto allà

l‟admetrà?

- Patrick, per que m‟ho preguntes? Si ho demanes tu no ho dubtis Ella sovint

em parla de tu. Et te molt valorat. Enseguida procuraré comunicar-me amb

ella i li en parlaré. Treballa a Kigali.

- Diguem exactament a on es això.

- Es a Ruanda, i cal anar a l‟aeroport de Kigali. Està fet una merda, vidres

trencats, rastre de bombes per tot arreu...però ple de flors, Déu meu quin

contrast. D‟allà has d‟anar a Kibuye per carretera són noranta km cap al oest,

procura llogar un tot terreny, les carreteres estan fatals, tardaràs un dia

sencer entre controls del exercit i forats. Si et perds pregunta pel llac Kivu el

lloc es preciós si no estigués sembrat de cadàvers. Pensa que les condicions

en que viuen els de la missió de les NU són molt precàries. Tenen protecció

militar però de poc fiar. T‟ho dic pensant en la teva fillola.

- Les condicions precàries no ens importen, però gràcies David per advertir-me.

Em fas un favor molt gran. Com puc agrair-t‟ho?

- Busquem un tema de Drets Humans ja saps que es lo nostre. Estic interessat

en les difícils condicions de vida de la dona. Contrastar-lo amb la dona del

món occidental.

- Ja hi pots contar. Ho faré, no ho dubtis, una abraçada i perdona l`horari. Xao

David i petons a la dona.

La Clara seguí tot el procés atentament i acabà dient.

- Ets genial Patrick. Li pots dir tu mateix a la Liun i demà passat hauríeu de ser

fora. D‟acord?

28

Hi havia vol directe per anar a Bangkok, i la Clara no trobà dificultats per

trobar-hi passatge. L‟aparell anava pràcticament copat per xinesos, era

evident la cada dia més important presència d‟aquesta gent per tot el sud-est

asiàtic. Tot i que Birmània no tenia gran cosa més per comerciar que l‟arròs,

el cascall ( la adormidera) i les pedres precioses.

Però Birmània, ara Unió de Myanmar, tenia una situació estratègica

privilegiada, una costa llarguíssima, una terra ben regada per prous rius i un

potencial humà de seixanta milions d‟habitants. El seu paisatge es d‟una

bellesa extraordinària A la serralada d‟Askan s‟hi alça un imponent 5.967

metres. El pic de Hkakabo Rasi. I la costa ofereix mil llocs per un turisme

amant del mar i la platja. Llàstima que aquests birmans amables i somrients

no acabin per trobar el govern adequat.

En un dia clar i sense a penes núvols la Clara sense el seu ordinador per

aprofitar el temps es dedicà a contemplar el paisatge a ull d‟ocell. Els rius es

destacaven com si fossin dibuixats amb argent líquid. La terra humida

brillava com un espill, eren els camps inundats del arròs.

Fins que aparegué Bangkok, impressionant com sempre, immersa en el

Mekong, un riu en el que hi bullia una activitat incessant de petites

embarcacions, i centenars de vivendes assentades sobre la riba i pel damunt

de l‟aigua tèrbola. Les pagodes i el recinte reial, destacaven entre la resta del

nucli urbà, una extensió plena de palaus, monestirs i cúpules de colors

brillants, entre les que es movien els monjos fàcilment visibles degut a les

seves túniques de colors. Certament que el sol sempre embelleix el paisatge

però, era una visió realment singular, la que podia gaudir la Clara des del

cel.

L‟aparell donà un parell de tombs sobre la capital, potser per fer temps

esperant l‟autorització d‟aterrar o per mostrar amb orgull aquest esclat de

bellesa tan peculiar. També en aquesta ciutat hi anaven naixent els gratacels,

la modernitat es cada dia més evident.

El fet d‟anar lleugera d‟equipatge agilitzà la seva arribada. Amb un taxi

abandonà l‟aeroport camí de la capital, la xafogor es feia notar i era

francament molesta, la humitat devia ser alta. Els canals desprenien un olor

nauseabund, clarament les aigües residuals de la capital hi anaven

directament, i es notava amb escreix.

La Clara anava per feina, preguntà al xofer pels horaris bancaris. Eren els de

tot arreu, li demanà que la portés directament a la Central del Barclays, el

xofer coneixia on calia anar, era cèntric.

Com a bon banc anglès, era un edifici pesat de pedra viva. Donava idea de

voler inspirar solidés. Tot i que actualment no era la potència econòmica que

29

havia representat en altres temps colonials, era una entitat bancària estesa per

el món.

Sabia per qui tenia que demanar, l‟oncle li havia deixat una tarja de

presentació tot i que la Clara portava els poders, el certificat de la defunció,

documentació de tota mena tan de índole personal com a bancària.

L‟apoderat que l‟atengué assegurà sentir un autèntic pesar per la mort de

l‟oncle Robert. La Clara li expressà el seu natural desconcert davant de la

seva mort inesperada, i de la necessitat que tenia del màxim d‟informació

per tal de transferir, més endavant, el capital de l‟oncle a Europa. Informació

i també consell. Que el seu desig era que el capital seguís sota la custodia del

Barclays però en algun lloc de Europa, ja decidiria on.

Que volia examinar la caixa de seguretat del seu tiet, mentre li preparaven el

detall de la situació econòmica. L‟executiu l‟acompanyà al soterrani lloc on

estaven situades les caixes dels clients. Un nou empleat separà una clau que

introduí en un dels dos panys i es retirà aïllant a la Clara que quedà

completament sola.

Fins aleshores no havia sentit el formigueig que notava ara, en el moment

d‟assolir la valoració de la capacitat econòmica de l‟oncle. Tragué la seva

clau que portava guardada, la introduí en el segon pany de la caixa forta i la

va fer girar.

30

Capítol 5è. – Thailàndia

La Liun estava boja d‟alegria al conèixer els nous plans que tenien previstos

per a ella. Anar a Ruanda, per portar a terme el somni de tota la seva vida

treballar en una fosa comuna encara que fos com a voluntària.

No deixava de mirar al Patrick, pensant quer la Clara havia tingut sort amb

aquest home viatger, agradable i per que no fins guapo. Ella més endavant

encarrilada la seva vida i acabats els estudis se‟n buscaria un com el Patrick.

Sí, el Patrick era la Clara però era ideal.

Si la Liun era completament aliena als autèntics motius de la seva marxa

precipitada, en Patrick cada cop veia ,més clar que calia marxar lo abans

millor, a Birmània les conseqüències eren imprevisibles.

Mínim equipatge, eren les normes del Patrick i cap a l‟aeroport.

La que va quedar molt afectada va ser la Pahian, la minyona. Aquella dona

silenciosa que a penes entenia l‟anglès era conscient de que aquella marxa

precipitada obeïa a motius més seriosos dels que aparentaven i que la seva

separació de la Liun inclús podria resultar definitiva. Aquella dona dels país

intuïa molt més del que expressava.

L‟oficial dels visats agafà els passaports els separà de la cua i els demanà

que el seguissin al seu despatx. En Patrick no s‟immutà.

- Senyor Corelli, el seu passaport es una exposició de segells oficials. Vostè no

para mai! Veig que ha fet la seva feina ràpidament. Bé, bé però la senyoreta

no podrà sortir, haurà de quedar-se.

- Senyor oficial, estic segur que existeix un error i si m‟explica el que puc fer

per reparar-ho, estic disposat a fer-ho. No hi haurà problema.

- Una joveneta molt guapa. La seva novia?

- Doncs sí.

- Ah! I el permís patern? La noia es menor d‟edat.

Els temors del Patrick s‟evadiren. No era l‟ordre oficial que es temia. Tan

sols l‟excés de cel de l‟oficial.

- Te tota la raó. Però aquesta noia acaba de perdre el seu pare, no li resta cap

familiar que pugui fer cap autorització. Miri.

En Patrick agafà la copia del certificat de defunció del pare de la Liun.

Tornà a agafar el seu passaport i sense amagar-se‟n hi afegí entre les seves

pàgines un bitllet de cent dòlars. Ho donà tot al funcionari que es mirà els

papers de la defunció retirà tranquil·lament el bitllet i estampant el segell de

sortida els hi retornà la documentació, desitjant-los bon viatge.

31

A la Liun tot li semblava fantàstic, com una part més de l‟aventura recent

empresa. El destí immediat era Nova Delhi, d‟allà empalmarien fins a

Ruanda. En Patrick començà a manipular el seu mòbil per veure quines

possibilitats tenien de trobar una bon enllaç . Però tranquil, el més important

ho havien aconseguit, ja volaven pel cel de Birmània. I superat la possible

retenció de la Liun, ja eren fora del país.

La Clara a la càmera del Barclays va obrir de bat a bat la porta de la caixa.

L‟interior estava pràcticament buit i ordenat. Uns paquets de bitllets de banc,

dòlars, calculà que hi devia d‟haver uns deu mil dòlars, res de l‟altra món,

dos sobres un de ells al seu nom. l‟altra amb documentació diversa i al fons

una caixeta. Això era tot.

Agafà uns dos mil dòlars, necessitava diners per pagar els extres de cada dia.

El viatges d‟avió pujaven diners, i a la Liun també li havia que tingut de

donar...Quasi s‟oblidava de la minúscula caixa, allargà la mà fins al fons i la

retirà. La obrí, en el seu interior sis sobrets de plàstic transparent. En cada un

d‟ells deu diamants d‟uns sis quirats d‟una puresa esclatant. La Clara mai

havia vist una cosa semblant, es queda uns segons suspensa contemplant-los.

Allò representava una fortuna. L‟oncle Robert no va exagerar quan va

escriure que havia fet uns bons estalvis. La nota era curta.

“Estimada, Si estàs llegint aquesta carta vol dir que jo ja no hi sóc. He

acabat una vida molt intensa en èpoques més que difícils en les que l‟únic

que no he fet era quedar-me indiferent davant del dolor dels altres. A pesar

de tot puc anar-me‟n afirmant que la vida ha estat generosa amb mi en tot

moment.

Vull que m‟ajudis a portar a terme el meu darrer desig. El que no he pogut

acabar encara, la de procurar el millor futur per a la Liun.. Dóna-li tota

l‟estimació que he estat incapaç de donar-li jo a pesar meu. Aquesta noieta

es la justificació de la meva vida, sense ella, no hauria pogut materialitzar

l‟estimació que sempre he professat a la seva mare. Em redimeix a mi.

He lluitat sempre per actuar pel que he cregut un deure, per damunt del que

poguessin opinar les demés persones. Possiblement també m‟he equivocat en

moltes ocasions. He viscut entre la violència i la injustícia constants, en

aquest context en un moment de reflexió profunda, vaig decidir no donar cap

valor a la meva vida i actuar amb llibertat plena. Una llibertat no exclosa de

prudència i de calculada astúcia.

Els diamants que trobaràs guardats, són el fruit del treball de tota una vida.

De cap manera el resultat de cap tipus d‟espoli, pots fer-ne us sense cap

32

mena d‟objecció. Diamants va ser la manera en que vaig creure que podia

tenir els meus bens al meu abast i segurs, a pesar de tantes contingències que

m‟han tocat viure. Un capital fàcil de guardar i portar d‟un lloc a l‟altra amb

seguretat. En el sobre adjunt hi trobaràs:

Les factures de les compres efectuades a la empresa “De Beers”, la més

important i més acreditada del món. Sempre podràs demostrar la teva

propietat i que no són “diamants de sang”.

Els certificats de garantía i de qualitat. Amb la descripció integra de les

seves característiques.

I per fi. El important compromís de recompra per part de la “De Beers” al

preu vigent en el moment, en el mercat internacional. Són peces

excepcionals, molt buscades i apreciades. En el cas de que no estiguis

conforme amb la taxació pots portar-los a subhasta.

Ets suficient intel·ligent i estàs suficientment preparada com per actuar

adequadament. No corris riscos totals, si els has de moure fes-ho

parcialment, com també la seva venda et faries tu mateixa la competència.

Es millor tenir-los sempre i anar-los venent a mesura que ho creguis

necessari. El diamant es cada dia més escàs en els mercats i aquestes peces

són fora de sèrie pels seus quirats i per la seva puresa, són quasi únics.

Gràcies per la teva disponibilitat, no sempre es senzill ser-ho, em consta.

Amb tot afecte, oncle Robert”

La Clara restà uns moments en blanc, sense idees. De mica en mica anà

refermant la seva profunda admiració per l‟oncle. Quantes vivències i fins

sacrificis devien haver-hi darrera d‟aquells diamants. La vida de l‟oncle amb

les seves etapes tan dures anaren revivint en la ment de la Clara.

Tornà a llegir les darreres paraules de la carta en les que l‟oncle evidenciava

la seva preocupació per la Liun.

La Liun. Una noia jove, plena de vida, idealista, que ignora completament la

dura història de la seva mare i que el oncle Robert mor intentant que

segueixi ignorant.

La Clara es incapaç d‟imaginar com hauria reaccionat ella en un cas similar.

Com s‟enfrontaria davant d‟un cas com el de la Liun ? La tia es evident que

el va afrontar amb decisió i no deixà de intentar de sobreviure sempre amb la

filla al seu costat, a la que òbviament no deixa mai d‟estimar. Una situació

poc envejable, que es produeix també en uns moments terriblement difícils

de convulsió social.

Es cert, tots els infants es fan estimar a partir de la seva indefensió. El seu

somriure es la seva arma poderosa. Però lo de la tia es fort.

33

I l‟oncle Robert. Un home amb una reacció admirable, que no deixa de

buscar i acollir a qui l‟ha traït i que atent fins al final. S‟afilla la Liun, cuida

de ella. I mor amb un sentiment de fracàs personal per no haver sabut

evidenciar-li el seu afecte.

Gran persona l‟oncle Robert. Que degué cometre també errors! La Clara

pensava en aquelles col·laboracions indesitjables? El més probable es que

tampoc fossin desitjades ni evitables per ell. El invasor no va ser ell. Ni el

sanguinari comunista, Ni el militar dictador. Tan sols va provar de

sobreviure en cada moment. Li hauria agradat aprofundir en aquests períodes

de la seva vida, conèixer-los més. Lamentablement no li queda temps, els

fets, la Clara ho nota, l‟empenyen. I tancà la caixa deixant-ho com estava

excepte en els dòlars que havia retirat.

Ja al carrer va consultar les possibilitat de poder retornar el més aviat

possible a Rangun. Va veure clar que fins l‟endemà al mig dia no tenia cap

vol. Agafà un tricicle i demanà que la portessin a l‟hotel Meridien. No

portava a penes equipatge, abans d‟entrar a l‟hotel, al costat hi havien uns

grans magatzems i anà de compres. Es quedà amb un vestit estampat que li

havia robat el cor només veure‟l a l‟aparador i també una muda complerta.

Volia anar a l‟hotel dutxar-se, refrescar-se i sobretot canviar-se de dalt a

baix. Volia eliminar radicalment aquella xafogor que se li enganxava a la

pell. Al Meridien no tingué cap dificultat en trobar allotjament.

Fresca i mudada, no ho dubtà gens, anà a l‟embarcador del riu i muntà en

una de les barcasses que feien el seu recorregut per el mercat flotant de

fruites i flors. Barques allargades amb un motor de camió situat a la popa de

l‟embarcació com on forabord. Amb quina agilitat les manejaven entre tot

aquell batibull d‟embarcacions movent-se a munt i a vall.

Dinaria en algun lloc típic, es trobava renovada i a gust. La vida li somreia, a

pesar de les noves condicions econòmiques va fer el propòsit de no voler

canviar de vida. Seguiria com assessora del Sabadell, era part de la seva

vocació.

A uns quans milers de km. en un l‟altra continent, a l‟Àfrica el Patrick i la

Clara acabaven de passar la duana al aeroport de Kigali sense problemes.

Anaren a llogar un Jeep seguint els consells que li havia donat el seu amic

David, el cineasta pare de la Clea, l‟antropòloga.

34

Sorprès sentí com el cridaven-

-Eh Patrick! Tu per aquí, a on vas? –era en Bill un membre de Metges

Solidaris. Com era habitual quan es trobaven en els llocs més inversemblants

s‟abraçaven calorosament amb alegria.

-I tu Bill, no esperava trobar-te a l‟aeroport de Kigali. Nosaltres volem anar a

Kibuye, aquesta noia es neboda meva, es la Liun Shi, s‟apuntà de voluntària.

-Que dius Patrick! Casualment formo part d‟aquest grup, els responsables dels

voluntaris en som nosaltres, encara no m‟han dit res!

-Ha estat una cosa de repent a resultes d‟una conversa amb el pare de la Clea, la

Liun te vocació d‟antropòloga, i té moltes ganes de poder col·laborar.

-Ben vinguda, però ets molt joveneta! Es bona cosa que abans vulguis

provar-ho. Es una feina molt impactant, no tothom ho aguanta. Bé,

benvinguts.

Per cert Patrick, m‟has de fer un favor, tinc unes caixes de guants de làtex

que els urgeix, resulta que només en tenen d‟una mida i no a tots els van

prou bé. Es cosa de volum però de poc pes.

-Ho porto gustosament, però m‟has de posar sota la vostra protecció una

bandera de les UN en el vehicle, em facilitarà el pas per els controls que

pugui trobar en la carretera.

-Ni hi ha problema. - Quan anaren a carregar les caixes els donà: les

acreditacions personals, un permís de conduir per en Patrick, un distintiu per

el vehicle i una petita senyera blanca amb les dos inicials de Nacions Unides

i afegí – tot i això sigues prudent, les coses no estan massa tranqui-les i no

vas sol com vas habitualment.

-Bill, fes-me cinc cèntims del que ha passat aquí. Vull que la Liun es faci càrrec

de on i en que s‟està ficant.

El Bill agafà una caixa i s`hi va asseure al damunt, I els va invitar a que

també es posessin còmodes.

-Patrick tu n‟estàs perfectament al corrent!

-Però no amb el detall amb que tu ho coneixes, portes temps actuant per

Ruanda.

-No pas massa i concretament a Kigali tan sol setmanes, els treballs en les foses

encara no han començat, sols estan recuperant els cadàvers que no foren

enterrats, els que estan despariats per la superfície del terreny. Se‟ls varen

carregar i va ser tan salvatge que ni es preocupaven d‟enterrar-los. Posar-los

en foses comunes ho varen fer alguns dels familiars que restaren vius.

-Crec que varen estar matant durant molt de temps?

35

-A on som, al comtat de Kibuye el genocidi va durar uns tres mesos amb una

violència increïble, durant aquest període es varen carregar a unes 250.000

persones. No van fer distincions de infants, vells, dones embarassades...

- -Va ser si no recordo malament l‟any 1994?

-Efectivament, i majoritàriament els assassinats es produïren a l‟església de

Kibuye a on aneu vosaltres-. Allà, en un sol dia moriren unes quatre mil

persones.

-Les autoritats locals els varen reunir allà amb l‟excusa de protegir-los. Però

atapeïda l‟església i els seus entorns, hi van entrar fent esclatar una bomba

en el seu interior i no varen deixar de disparar, quan acabaren la munició,

amb matxets de treballar els camps els remataven, Varen tirar bombes de mà

amb gasos per tal de que els que encara restaven vius els poguessin localitzar

fàcilment quan tossien.

La Liun havia escoltat amb interès, fins que digué.

-Cal fer que els assassins ho paguin. Cal exigir justícia. M‟agradaria poder

veure com també a Birmània es porten als criminals davant la Justícia. I que

ho paguin.

-Com a Birmània, a Somàlia, a Srebrenika i tants i tants llocs...masses llocs.

Marxeu i sobretot no deixeu de portar-vos aigua en abundància, la

necessitareu.

36

Capítol 6é. El general Chu Kai Nahan.

El retorn de la Clara va anar amb tota regularitat, sense cap sorpresa en

horaris, ni en el traspàs de la Duana. Un taxi la conduí còmodament fins a

casa on les coses ja no estaven tan plàcides.

La minyona, la Pahian estava trasbalsada. A pesar de les dificultats del

idioma i el poc que habitualment parlava, en aquest cas es va fer entendre

amb tota claredat.

Aquell matí al tornar del mercat amb la compra, dos “homes dolents”

l‟havien abordada pel carrer tot preguntant per la Liun. Volien que els digués

a on era i com es que no sortia de casa, estava malalta? En to amenaçador li

exigiren que expliqués on estava en aquells moments.

La Pahian sabia sobradament que en la companyia del Patrick ja estava fora

de Birmània.

Va demostrar ser una dona forta que davant d‟aquells personatges no perdia

la serenitat. Es limità a dir que en absència de la Clara, la Liun havia sortit

amb el Patrick i encara no havien tornat. Li havien dit que anaven d‟excursió

i que tardarien uns dies. Que ella no sabia res més, que mai li explicaven el

que feien.

La senyora havia marxat el dia anterior i no sabia quan tornaria, l‟esperava

d‟un moment a l‟altra.

L‟acompanyaren fins la casa i l‟obligaren a que els obrís la porta i els portés

fins l‟habitació de la Liun. Es limitaren a inspeccionar sense quasi tocar res.

Era evident que volien comprovar si la roba i altres efectes personals seguien

allà. Li feren obrir l‟armari per comprovar-ho.

La Pahian, intuïa les coses que ignorava. Veié com aquella marxa havia estat

una fugida i que ja no tornaria a veure més a la Liun i s‟abraçà a la Clara

m‟entres no podia evitar les llàgrimes. Sense paraules, no havien quedat

dubtes.

Calia assegurar-se de que en Patrick tampoc tornés a Birmània per buscar-la.

I ella decidí accelerar el que li quedava per fer: la venda de la casa on vivia

ara, la cessió de la casa del poble a la Pahian, i liquidar la resta dels bens

bancaris de l‟oncle Robert. Va trucar al notari Xang Tseé, l‟escriptura de

propietat de la Pahian ja la tenia preparada. La resta en un parell de dies

estaria tot llest, excepte la venda de la casa que encara que no estigués

venuda podria confiar-ho a un professional i fer la transferència en el

moment de la venda, tan sols havia que preparar la documentació. Tot i així

37

va calcular que necessitava encara uns cinc dies i va cometre un error. Va

encomanar un bitllet d‟avió per Nova Delhi amb data oberta a confirmar.

Suficient per que d‟immediat revés la visita d‟un militar jove, que es dirigí a

la Clara en un anglès impecable, presentant-se com a subsecretari del general

Chu Kai Nahan, un membre del govern en aquell moment.

El jove militar sempre somrient, començà interessant-se per l‟estància de la

Clara al país. Ella l‟informà de la mort del seu oncle i que al no tractar-se

d‟un viatge de turisme no havia pogut gaudir de les indubtables belleses de

Birmània. I decidí agafar el toro per les banyes.

-Em sento molt afalagada per la seva amabilitat, però li agrairia em digués el

motiu de la seva visita la veritat es que vaig una mica curta de temps. I

perdoni que no l‟hagi invitat abans, li ve de gust prendre un té?

-Moltes gràcies, estic de servei, no tinc per costum de prendre res.

-Aleshores? Vostè dirà.

-Senzillament es el general qui m‟envia interessant-se per la seva cosina Liun.

Li agradaria saber a on està.

-Em sorprèn aquest inesperat interès del general! M‟agradaria que em facilités

unes explicacions.

- Per això he vingut. El general li vol explicar personalment. Desitja que el

vagi a veure.

-Molt bé. Digui‟m quan i aniré a veure‟l gustosament.

-Cal anar-hi ara mateix, el general ens espera.

-No fa massa que acabo d‟arribar i desitjaria descansar...

-Jo l‟acompanyo amb el cotxe oficial. Si us plau senyora Blanc? – i es posà dret

invitant-la a que passés al seu davant. – la postura era intimidadora.

-Permeti‟m doncs que m‟arregli una mica, no estic preparada per a visitar a una

persona com el general. Deixi que en canviï de vestit, no tardaré gaire.

La Clara anà a la seva habitació i s‟emportà a la minyona amb ella. Es

canvià i pentinà ràpidament davant de ella. En una espècie de sac que feia

servir de cartera moneder, agafà els diners i tota la documentació que tenia

sense oblidar el passaport i el bitllet d‟avió. Separà uns bona quantitat de

diners que lliurà a la Pahian, recomanant-li que anés a veure el notari que li

donaria l‟escriptura de propietat de la seva casa i li expliqués tot el que a

partir d‟ara podria arribar a passar amb ella i els militars. S‟abraçaren amb

força, la Clara sabia que podia contar incondicionalment amb ella, i que

entenia perfectament el que estava passant.

38

-Capità. Quan vulgui podem marxar, ja veu que no l‟he fet esperar gaire – i

varen muntar en el vehicle oficial camí del Ministeri de la Guerra de

Myanmar. També va observar que tornava a tenir el cotxe permanent de

guàrdia a pocs metres del portal. Evidentment els controlaven.

La Clara va provar de distreure al seu acompanyant no fos cas que pensés

massa i arribés a determinades alertes.

-Digui‟m capità tinc la impressió que el general sent un gran apreciació envers

vostè i que també vostè l‟admira. De fet li encomana gestions personals com

aquesta. Parli‟m del general, deu ser una persona amb molt de caràcter,

veritat?

-Es un heroi nacional. Va iniciar la seva carrera militar com a voluntari lluitant

contra els japonesos primer i contra els britànics després a favor de la

independència

-Aleshores devia ser comunista?

-Tots eren comunistes fins que l‟exèrcit veié que Birmània no podia ser un

satèl·lit dels xinesos, i va proclamar una democràcia popular.

-Arribar a general sense fer estudis militars tan sols amb el treball de cada dia a

de ser meritori.

-El general també ho és de carrera. L‟enviaren a la Xina, on es va formar a

l‟Acadèmia General Militar de Beijing. Sempre amb notes òptimes. Es un

militar dur, de maneres suaus però exigent, sap prescindir radicalment

d‟aquells que no actuen d‟acord amb les seves directrius.

-A vostè no sembla que li vagi malament.

-Crec que al seu costat puc tenir un bon futur en el Govern.

Arribaren a la zona dels ministeris. En un ampli perímetre existia una zona

buida que servia de protecció de l‟edifici. Tan sols barreres i blocs de ciment

per evitar atemptats, i abundància de força armada.

El cotxe portava un banderí i distintius però va tenir que identificar-se un

parell de vegades. El capità semblava persona coneguda en els controls.

El cotxe s‟aturà al costat d‟unes escalinates, un soldat els van obrir les portes

facilitant-los l‟accés. No sense abans passar a la Clara pel detector de metalls

i radiografiar la seva bossa de mà.

L‟interior del palauet era de grans espais perduts, marbre i bronze i amplies

escales, tot adequat per impressionar al visitant. Un ascensor els portà als

pisos superiors on devia d‟haver-hi el despatx del militar. Tan sols els va fer

esperar uns pocs minuts. El despatx era del mateix estil que els vestíbuls,

sobrava espai per tot arreu, de la porta a la taula del general hi havia una

llarga distància tota ella encatifada, i més llampares de bronze pel sostre.

39

El general s‟aixecà i anà a l‟encontre dels visitants, al capità amb un gest el

va enviar fora discretament, volia estar a soles amb la Clara, a la que

acompanyà fins un còmode tresillo.

-Senyora Blanc, sóc el general Chu Kai Nahan i es per a mi un motiu

agradable arribar a conèixer-la personalment. Ja sabia de vostè però tan sols

de referències. Per cert no s‟assembla gens ni mica a la seva tia.

- La va conèixer?

- I també al seu oncle el doctor Blanc, un home de gran valia. Precisament

de tot això volia parlar-li dintre de la màxima discreció. Se que puc contar

amb vostè, són històries velles que han ressuscitat inesperadament.

El militar aparentava amabilitat. No deixant de somriure mentre li

preguntava per les seves primeres impressions sobre la capital. No va esperar

massa en enfocar la qüestió per la qual havia fet venir a la Clara al seu

despatx. Les seves maneres eren en un to de confessió personal. Com si ella

fos una amiga capaç de comprendre la seva manera de sentir.

-Estic segur que vostè, persona sensible entendrà perfectament tot el que

vaig a explicar-li. Des de que era un adolescent he lluitat durament per el

meu país. Lamentablement això m`ha fet renunciar, fins ara, a poder tenir

una vida familiar com tots desitjaríem. Ho he sacrificat tot al servei de la

Pàtria.

I ara sento com mai la solitud i la necessitat de poder iniciar una vida

familiar, que fins no he pogut gaudir. Però ara i gràcies a uns fet fortuït veig

Que aquesta quimera la puc convertir en un fet real.

- Em sembla molt lloable els seus desitjos de formar família, però no acabo

d‟entendre que tenen que veure amb mi.

- Sí d‟una manera indirecta, ja que he descobert que la seva afillada Liun

Shi Blanc, no es filla del doctor sinó que és filla meva.

A pesar de que la Clara ja es temia alguna cosa per l‟estil. La seva sorpresa

va ser real. Dissortadament els seus temors es feien reals, un sentiment de

pànic la va envair sobtadament. sota aquella aparent amabilitat temia a

aquell home habituat a imposar sempre els seus desitjos. La Clara en aquells

moments tenia por. Autèntica por no per ella sinó per la Liun.

- Està segur de que es tracta d‟una filla seva? –aconseguí a articular la

Clara.

- En aquest moments no en tinc el menor dubte. Aquesta possibilitat ja fa

temps que em rondava i des d‟aleshores ho he anat esbrinant. N‟estic segur,

la Liun es filla meva.

Tot va ser fruit de la casualitat. En una rutinària visita a un col·legi. Durant

la rebuda una adolescent, va llegir amb unes paraules de benvinguda en nom

40

de la resta d‟alumnes, que m‟encantaren. -Es la filla del doctor Blanc- em

digueren. El seu oncle es una persona molt coneguda.

- Ja sap que ha mort recentment?

- Sí, ho sé. El doctor figurava en la llista de persones a las que calia estar

atents. Persones importants a las que cal seguir els seus passos. Ell era un cas

molt singular. Ignorem els motius, però tenia una recomanació de protecció

personal del propi Mao.

- Es refereix a Mao Tsé Tung, el difunt president de la Xina? La Clara estava

sorpresa, era impensable una relació entre l‟oncle i el president Mao!

- Efectivament. Que devia haver fet el seu oncle per tal de que un home com

el President xinés s‟interessés personalment per ell. Per nosaltres segueix

sent un misteri. – aclarí el general. - Jo sabia que la filla del doctor, la Liun

no podia ser materialment filla seva. Però si que ho era de la seva dona, una

anglesa de molta categoria. Per cert vostè no s‟hi assembla gens ni mica.

- Era tia meva tan sols per matrimoni amb el meu oncle. No existeix cap

vincle de consanguinitat.

- Es veritat. Vaig iniciar discretes gestions informant-me sobre els darrers

anys de la vida de la seva tia, que en un temps determinat va ser la meva

companya fins que m‟enviaren a Xina i vaig veure‟m obligat a deixar-la a

pesar meu.

- General, per el que explica, la va deixar esperant una criatura seva, que ara

desitjaria?

- Sí, estava esperant una criatura. Però la Pàtria m‟ho exigia i es primer

sempre.

No em va ser fàcil refer la meva vida. Vaig tenir que buscar-me una nova

companya, però ja no va ser el mateix, va ser un gran sacrifici, les xines no

tenen res a veure amb les angleses com la seva tia. Tenia classe, al seu costat

vaig aprendre un cert “savoir fer” que m‟ha servit molt a mesura que he

obtingut un nivell més rellevant dins del estament militar.

La Clara a mesura que l‟escoltava tenia que esforçar-se per no mostrar la

seva repugnància davant d‟aquell home.

-Com la va conèixer?

-Eren temps difícils, necessitava una companya i me l‟enviaren del

quartell. Recordo que en aquells moments no feia massa bona cara. M‟estava

agraïda per haver-la acceptat. D‟això ja fa molt de temps, però en tinc un

bon record.

Uns dies després de la meva visita al Col·legi Internacional, vaig tenir una

conversa amb el seu oncle. Volia que m‟aclarís si la Liun era filla de la seva

dona i les circumstàncies del seu origen. Fou inútil, vaig arribar amenaçar-lo

41

i va prendre una postura irracional, devia saber que jo seria benvolent amb

ell, no hi ha altra explicació. Es negà a donar-me explicacions.

Però ara tinc la confirmació mèdica de que es filla meva. Li varem analitzar

el seu ADN, i no en tinc cap dubte, la Liun es la meva filla.

-I qui l‟autoritzà a prendre la mostra de ADN.

El general es posà a riure -

-Senyora Blanc, per favor, no ho dirà en serio? Soc el pare i es suficient.

-I que pretén a partir d‟ara? Ella es estrangera, l‟oncle li donà la ciutadania

espanyola.

-La vull fer una autèntica birmana, renunciarà a la seva ciutadania espanyola.

Que senti els valors militars amb passió. Que conegui tot el que he lluitat pel

país i es senti orgullosa de ser la meva filla. Em temo que el seu oncle no era

una persona que sentís l‟orgull nacional de Birmània.

-El meu oncle, a pesar de les penúries mai va abandonar el país, ni el seu

hospital. Ell dedicà tota la seva vida a salvar vides, principalment birmanes.

Mai va dedicar-se a matar a la gent.

El militar es disparà indignat. I la Clara es donà compte que tenia d‟haver

mantingut la seva prevista prudència,però no havia pogut aguantar-se.

-Vostè es una vulgar europea que no entén res de res. No sap res del meu país,

la lluita i sacrificis que hem portat a terme fins aixecar-lo del no res de la

dominació colonial britànica. Tot gràcies a homes, a militars com jo capaços

d‟anteposar el país per damunt de tot.

El general va fer una pausa i preguntà.

-Digui‟m, on es en aquest moments la meva filla!

-Doncs francament, no ho sé. Acabo d‟arribar de viatge i no se a on ha pogut

anar.

-Sé el que va fer vostè ahir visitant bancs a Bangkok. Ja li preguntaran la meva

gent que hi va anar a fer.

-Senyor. Sóc economista, i treballo com assessora d‟inversions per un banc

espanyol. He visitat bancs a Bangkok, però també aquí. I aniré a altres llocs

del sud-est asiàtic. Estem interessats en invertir en aquesta zona.

-I la Liun? On està?

-Va marxar però tornarà.

-N‟està segura? Vostè marxa i el seu amic, el fotògraf, se l‟emporta als seus

nassos sense dir-li res. Vostè es economista? No li confiaria ni la meva

xavalla.

El general es posà dret i amb un gest de la mà li senyalà la porta.

42

-No abandoni el país fins haver aclarit on es la noia. –va fer un cop de cap i

retornà a la seva taula, mentre la Clara sortia del despatx amb un sentiment

de que no devia d‟haver perdut la seva prevista prudència. A fora ignorant de

com havia anat l‟entrevista, pacientment l‟esperava el capità.

-Senyora Blanc, que li ha semblat el general?

-Oh, un home encantador. Educat i culte, he passat una estona agradable amb

ell.

-La portaré fins a casa seva.

-No cal. Només m‟agradaria que em deixés en una parada de taxis.

-De cap manera, la he de portar fins a casa seva. El general no m‟ho perdonaria.

-El en molt bon concepte, capità. –el cervell de la Clara no deixava de treballar

activament per tal de trobar la manera d‟evadir al capità abans de caure sota

el control dels homes de vestit fosc del cotxe en permanent guàrdia davant

de la casa.

-Es gratificant comprovar com el seu país va endavant, millorant cada vegada

més i més, capità. Això vol dir que existeix una meritòria obra de govern –

repentinament la Clara va entrar en acció.

-Aturis un moment capità! – i el vehicle es parà. Es ta sols un instant, torno tot

seguit.

El capità no tingué temps de reaccionar. La Clara havia sortit del cotxe i

acabava d‟entrar en una perruqueria de senyores. El capità que la havia

seguit, no s‟atreví a entrar en l‟establiment tot i que no deixava de veure-la a

través dels vidres de l‟establiment. Es veia com la Clara parlava amb una de

les responsables, com senyalava en la direcció del vehicle o cap a ell.

Somreia i li donava les gràcies repetidament, i sortia del establiment de

bellesa, per acostar-se fins al capità.

-Em dóna sort! Miri m‟agafaran dintre d‟uns minuts. M‟esperaven fa un parell

d‟hores i amb la visita al general no hi havia anat. La gent aquí són molt

amables i ho solucionen tot. “No problem, no problem” I ja està, tot arreglat.

No cal dir capità que li estic molt agraïda, li hauré de dir al general que ha

estat molt gentil. Amb el seu permís vaig a veure si m‟arreglen una mica. Ha

estat un plaer capità! I li allargà la mà entrant definitivament en la

perruqueria. S‟assegué en un sillonet i agafà una de les revistes que hi havia

per allà disperses, sense deixar de observar dissimuladament el que feia el

militar.

El capità entrà de nou en el seu cotxe oficial es veia que exactament no sabia

com reaccionar. Agafà el mòbil, i sembla que tampoc podia parlar amb la

persona que volia. A cap d‟uns minuts, donà ordre al xofer d‟arrancar.

43

La Clara no perdé el temps, sense dir res sortí ràpidament s‟arribà a la

cantonada i el primer taxi que veié l‟aturà demanant-li que la portés al

aeroport.

Al poc. Un vehicle negre es quedava guardià davant la perruqueria. El capità

havia fet venir als dos homes de fosc que vigilaven la casa del oncle Robert.

I allà estaven a l‟aguait esperant la sortida de la Clara del saló de bellesa.

Un dels homes s‟apropà a la perruqueria intentant localitzar-la entre les

senyores que cobertes amb davantals fúcsia tenien el cap immers en

diferents operacions capil·lars, però va ser en va. L‟home retornà al cotxe

amb cara de empipat.

Passats un dies. Un jutge militar va requerir la presència de la Clara com a

imputada en un cas de segrest. Al no presentar-se va ser declarada en rebel-

lia i en situació de fuga i captura. Posteriorment se li embargaren tots els

seus bens.

En aquest procés d‟embargament, el notari Xang See va actuar rapidament

en defensa dels interesos del seu difunt amic, tingué cura d‟accelerar els

documents de propietat de la casa om vivia la Pahian, la minyona. Gestionà

un hipoteca sobre la casa de l‟oncle Robert per pagar unes suposades obres

de manteniment de la casa. Va carregar una sèrie de serveis efectuats per la

seva notaria. I una empresa amiga del notari envià un càrrec important per

impagats del difunt Robert Blanc. Aquestes quantitats reunides, anaren a un

compte en la que figuraven un propietari pantalla, que en document privat i

reservat cedia aquest dipòsit integrament a la Liun Shi Blanc. Naturalment el

compte que embargà el jutjat militar estava en números vermells. I sobra la

casa de oncle hi pesava una hipoteca important.

44

Capítol 7é. - Ruanda.

La Liun Shi no havia sortit mai de Birmània, i com sol passar amb molts

viatgers que van a l‟Àfrica per primera vegada, tenia la sensació de que el

cel era més clar i lluminós, que l‟aire estava impregnat amb un olor que

evocava ala naturalesa. La carretera seguia un bonic paisatge, una successió

de muntanyes plenes de bosc i per arreu petites casetes disperses. I flors,

moltes flors que li cridaven l‟atenció per que eren noves per a ella, no les

coneixia, destacaven pels seus colors.

El Patrick conduïa hàbilment, entre quantitat de gent que carregats amb

paquets algunes dones els portaven al cap, transitaven per la carretera i uns

vehicles que circulaven sense preocupar-se de les senyals de circulació. Era

pràcticament un caos. La carretera asfaltada del començar, va donar pas a

una pista de terra que semblava preparada per ser asfaltada algun dia, no es

sabia quan, i finalment acabava amb una ruta plena de forats que obligaven a

moderar la velocitat.

Inquietava la presència sovintejada de personal armat, cadascun amb una

espècie d‟uniforme militar que era diferent. Sovint es sentien trets, el Patrick

segons la seva cadència els classificava com a més o menys alarmants. Un

enfilall de trets seguits possiblement era l‟expressió d‟eufòria d‟algun

d‟aquest homes, molts d‟ells quasi nens. Les bales semblaven que

abundaven força mes que el menjar.

A cada població hi havia un control armat, i la carretera estava tallada per

una barrera. Invariablement es repetia la mateixa història, s‟apropava un

soldat i manava. Que si endavant, o aturar-se més enllà. Quan quedava clar

que ell era el qui ordenava, demanava les identificacions, et feia esperar un

ratet i donava ordre d‟obrir el pas, tot plegat entorpia la marxa.

El llac Kivu era extens no era com els clàssics llacs arrodonits amb les ribes

arquejades, presentava una forma estrellada rodejada de monticles plens

d‟arbrat. Venia a ser una conca que recollia l‟aigua de les vessants de

l‟entorn. No en va Ruanda es coneguda com la Terra dels mil turons. En una

d‟aquestes petites elevacions que penetraven en el llac, si podia veure

45

l‟església de Kibuye, amb la seva teulada inclinada i el campanar de

finestres allargades. En aquesta església van esser assassinades milers de

persones, l‟any 1994.

Entre el petit poble de Kibuye i el llac Kivu, la majoria dels qui operaven en

les foses comunes hi tenien la residència. Les noies amb uns espais

exclusius. El Patrick va preguntar per la Clea, la filla del seu amic, el

cineasta Koff. Li van dir que amb el seu equip estava resseguint el bosc

senyalant amb banderetes roges els llocs on hi trobaven cadàvers per la

superfície, sense enterrar.

Cap allà hi anaren tots dos. Era a prop però calia vèncer una forta pujada. I la

trobaren embotida en una granota blanca des dels turmells fins el coll, amb

gorra de beisbol blanca, protegint-se la cara amb un pedaç de roba i les mans

amb guants de làtex. Gatejant degut a les pendents els va reconèixer al

moment aixecant la mà en senyal de benvinguda per anar tot seguit àgilment

al seu encontre.

No es petonejaren ni es donaren la mà. No hauria estat prudent.

-Clea abans d‟ahir vaig parlar amb el teu pare. Estava a Sant Francisco, eran les

cinc de la matinada, no se si encara li dura l‟empipament – digué el Patrick a

títol de salutació-

-- Segur que no – digué la Clea –els meus pares estan habituats a que els truquin

de qualsevol part del món i generalment la gent s‟oblida de les diferències

horàries. A més el pare es torna a dormir al instant.

La Clea es dirigí a la Liun, tot dient-li.

-Així que tu ets la noia que vol lluitar per un món més just. Em recordes els

meus primers temps, encara que jo ja vaig començarr amb la carrera a mig

fer i havia fet pràctiques forenses en hospitals. I tu?

-Vull fer com tu i si vinc de voluntària es per aprendre i fer pràctiques. Desprès

voldré fer els estudis de l‟especialitat. Et demanaré que m‟aconsellis.

-Els començaments et seran durs. No es fàcil desentendre‟s de que estàs

manejant un material humà. Sovint algun infant al qui han tallat l‟existència

46

sense més ni més, en un acte d‟estúpida brutalitat, serà un motiu que

t‟afectarà.

-Ja m‟imagino que les coses no seran fàcils. Però Birmània necessita que se li

faci justícia, les dones i els infants ho han passat molt malament.

-Bé, Liun ja que et quedes, ara mateix ja pots venir amb mi. No esperis

comoditats, tot es espartà, el millor es el bon ambient entre nosaltres, som

companys. Et facilitaré la roba de treball. I tu Patrick, que penses fer? –

digué la Clea

-Ja que estic aquí potser aprofitaria per fer un reportatge. Creus que hi ha

material suficient. M‟agradaria aprofitar aquesta avinentesa. Penses que hi

ha prou material per poder-lo fer?

-Crec que sí. D‟entrada està resultant més greu del que pensàvem al principi.

Pensa que em deixat les foses per més endavant i a la superfície i han tants

cadàvers que hem deixat de senyalar-los amb una bandera vermella i ens

limitem a rodejar tot el terreny. En quan a que et deixin fer-lo, cap

inconvenient. Tot el contrari, interessa que la premsa en parli. Demanarem

els permisos necessaris.

-Liun veig que no portes a penes equipatge. Et portaré al mercat local i podràs

vestir-te com una noia d‟aquí per molt poc.

I se l‟emportà cap a la residència de les dones. A la Liun encara li semblava

que tot allò que estava vivint, era irreal, que ho estava somiant. La Clea

l‟agafà de la mà, quan et vegis defallir, i t‟afecti la proximitat dels cossos

putrefactes, conta amb mi, jo ho he passat i se que es pot superar.

Encara recordo la primera vegada que vaig desenterrar un nen petitó. A

mesura que l‟anava descobrint traient-li la terra del seu damunt, no passava

res. Però a la nit quan intentava assolir el descans, no deixava de preguntar-

me el per què de tanta barbaritat. Vaig passar uns dies sense a penes menjar,

fins que vaig veure clar que si volíem que no es repetís, nosaltres tenien el

deure de fer parlar a aquests morts i enviar a la presó als seus assassins.

Sobretot, es important mentalitzar-te de que estàs fent una cosa que a pesar

47

de les seves dureses, es bàsic per acabar d‟una vegada amb aquestes

brutalitats No ho oblidis mai, et donarà forces sempre.

El Patrick provà una vegada més d‟entrar en contacte amb la Clara sense

aconseguir-ho, el seu mòbil no estava disponible.

Mentre, la Clara, a l‟aeroport de Rangun volgué confirmar el seu bitllet pel

vol a Bangkok.

-Ho sento, però aquest bitllet està invalidat, -digué la noia del mostrador.

-Jo no l‟he anul·lat pas. Aquí hi ha un error que caldria esmenar.

-Ho sento però no hi puc fer absolutament res.

-Però a l‟avió hi han places?

-Sí.

-Doncs, me‟n reserva una i en paus.

-El seu bitllet ja no es vàlid. L‟hauria d‟abonar novament en la seva

integritat, al anul·lar-lo perdé el seu import.

-I tinc temps d‟agafar el vol? No porto més equipatge que aquest sac de mà.

-Sent així ho consultaríem i penso que no hi haurà cap inconvenient.

-Tinc una reunió important a Bangkok li quedaré molt agraïda. Estic

disposada a pagar de nou el bitllet.

La administrativa va fer les consultes i ràpidament la envià cap a la Gate

d‟embarcament. El control policíac no li prestà a penes atenció era una

passatgera que endarrerida, una mica més perd el vol. L‟examinaren i

ràpidament la feren passar. La Clara va respirar alleugerada i contenta de

lliurar-se de la vigilància dels homes de fosc. Si el general volia evitar la

seva sortida del país, les seves ordres no havien arribat amb la mateixa

celeritat amb que ella havia abandonat Birmània.

48

-El vol era nocturn, estava cansadíssima però també es notava excitada.

Premé el botó del servei de l‟avió i demanà si li podien facilitar encara que

tan sols fos una aspirina. Volia descansar després d‟un dia molt dur. La

servidora de vol es feu càrrec del que necessitava aquella passatgera, li portà

unes pastilles inofensives, digué, que l‟ajudarien a relaxar-se.

-La Clara en va prendre tan sols una, i adoptà la postura que li semblà més

adient per tal de poder accedir a un bon descans. Tot i això el seu cap anava

donant voltes: retiraria tan sols una bosseta de diamants de la caixa del banc.

La resta la deixaria en el mateix lloc. Necessitava diners, principalment pels

nous estudis de la Liun. Aniria a Amsterdam, a la seu central de la “De

Beers” i negociaria el seu certificat de recompra dels diamants. També

hauria d‟anar a Suïssa, a la seu central del Col·legi Internacional de Rangun,

a Ginebra. Encara que fos mitjançant un examen calia convalidar els estudis

de la Liun pràcticament llestos però que li faltaven els darrers dies i les

certificacions adients. No creia que hi hagués cap pega. I el seu cap seguia

donant voltes i més voltes.

La Liun i el Patrick havien arribat normalment al seu destí? I al Banc, segur

que la feina endarrerida deu ser impressionant. Amb tot aquest grapat de

pensaments la Clara aclucà els ulls i no els obrí fins el moment d‟arribar al

seu destí, ni tan sols s‟havia despertat per tal de prendre el desdejuni.

Però els obrí els amb renovades forces, es sentia en plena forma. Intentà

inútilment parlar amb el Patrick, no ni havia cobertura, pensà que tot devia

anar segons el previst, sense novetat.

El primer que va fer va ser reservar passatge per Amsterdam, sortia un avió

via París a mitja tarda. La feina del banc seria breu, volia anar a la “De

Beers”, l‟empresa dels diamants el més aviat millor. Repetí el periple de

feia pocs dies. Taxi, Barclays, Caixa forta. Obrí un compte amb una

quantitat discreta de dòlars per poder fer transferències, la resta els deixà a la

mateixa caixa forta, retirà una bosseta amb sis diamants, recollí tota la

documentació relativa a aquestes pedres i a la tarda ja volava rumb a Europa.

Impossible connectar amb en Patrick. A Kibuyu la Liun ja havia estat

acceptada com voluntària i treballava de valent sota una temperatura i

humitats elevades. Es movia al costat d‟un dels antropòlegs veterans, aquest

operava sobre el terreny eliminant la terra que cobria cada cadàver, la Liun

49

tenia la missió d‟anar retirant els cabassos de terra que havia anat separant

l‟antropòleg. El pitjor era tenir que treballar en un terreny de forta pendent.

El seu company treballava pràcticament estirat en terra, amb la cara a pocs

centímetres del mort. Es cobria el rostre amb una senzilla màscara de tela

blanca. A ella també li havien facilitat un mono blanc que la protegia de cap

a peus, botes de goma, guants i també protecció per la cara. Passava una

calor infernal, però s‟havia fet la determinació de no queixar-se passés el que

passés.

De quan en quan tenien reunions en les que els explicaven el que es pretenia

portar a terme. Eren tants els cadàvers que localitzaven a flor de terra que

deixaren de col·locar banderetes roges i preferiren acotar les zones amb

cintes plàstiques com sol fer la policia en les ciutats.

Una vegada el cadàver quedava net de terra, se li adjuntava els ossos

dispersos, les restes del vestit o del calçat. Se‟l col·locava en una saca de

plàstic amb el seu número que l‟identifiqués a partir d‟ara. I una fitxa amb:

sexe. edat probable, causa de la mort, la foto del cadàver sencer i un detall

del lloc on se li apreciava els motius de la violència. Tot seguit se‟ls

situaven un al costat del altre, sobre taulells en una terrassa propera a

l‟església.

La Liun obrí un recull de les incidències de la nova feina. Fugia de reflectir

impressions personals per donar preferència a les dades lligades a la feina. Li

cridà l‟atenció el treball acurat dels antropòlegs dentals, capaços de deduir

no tan sols l‟edat de la persona, com un sens fi de coses de més a més, tan

sols amb la recuperació d‟una peça dental.

Un equip recorria la zona, amb habitants de la zona, provant de reunir els

noms dels desapareguts, amb les edats i característiques singulars de cada

persona per facilitar el seu reconeixement. No hi havia ningú que no hagués

perdut un familiar o un amic.

Per fi el Patrick i la Clara pogueren establir contacte telefònic. Ell seguia a

Ruanda i ella ja havia arribat a Ginebra.

-Com està la Liun? Tens problemes amb ella?

50

-Mira Clara, aquesta noia està com si portés sabates noves. Ha fet un canvi

espectacular, saps el que és per ella, de repent està a Kigali, portant a terme

el somni de tota la seva vida. Se li nota un canvi espectacular en la seva

manera de ser!

-No es pregunta el perquè de la seva marxa intempestiva?

-En absolut. Només li queden forces per anar assumint la nova realitat. La Clea

ens ajuda moltíssim, està sempre que pot, al seu costat.

-Creus que la podem deixar sola durant aquests mesos d‟estiu?

-Jo diria que sí. Tampoc quedarà sola del tot. En parlaré amb la Clea. També li

hauries de efectuar alguna petita transferència en dòlars. No se‟n necessiten

masses, ja que aquí tampoc poden gastar gaire. Però són una colla de dies i

convé que pugui disposar d‟algun diner, no es pot anar de pobre pel món.

-Fes el que tinguis que fer. Parla amb la Clea, ella que et digui la manera de fer

el dipòsit i la quantitat i jo te la enviaré d‟immediat. La veritat es que passo

uns moments en els que em sento francament cansada. I els del Sabadell, que

deuen estar estranyats amb la meva absència. I encara no t‟he explicat com

es que he marxat de Birmània quan tan sols acabava d‟arribar.

I la Clara li explicà fil per randa la seva accidentada entrevista amb el

general Chu Kai Nahan, i la escapada de Rangun.

-Realment has estat de sort. Creus que t‟hauria prohibit la sortida del país?

-Ho va dir-ho clarament volia saber quan tornava la Liun. Fins aleshores em

tenia que quedar a Birmània. Quina llàstima de país amb lo preciós que es!

-I a Bangkok?

-Vaig actuar d‟acord amb el previst. Tot va anar com una seda i d‟allà

directament cap a Amsterdam. Aquella gent, els “De Beers”, són d‟una

formalitat impressionant. Sabia de la seva importància a nivell mundial però

tot i això vaig quedar impactada. Espero que en puguem parlar ja que em

van oferir més d‟una possibilitat i les he de valorar amb calma. M‟agradaria

poder-t‟ho explicar millor però no es cosa de parlar-ho pel mòbil.

51

Quan podrem tornar a veure‟ns? Jo quan acabi de solucionar lo dels estudis

de la Liun aquí a Ginebra, aniré a reincorporar-me al Banc. I tu Patrick?

-Estic acabant un treball sobre la fosa de l‟església de Kibuye. Això va ser una

autèntica massacra. El paisatge es meravellós i es un valuós complement per

fer-hi el treball fotogràfic. Una setmana i forçosament he d‟acabar. He

d‟anar novament a Somàlia, la United Press mi envia, sembla que els cacics i

notables tribals s‟han posat d‟acord per anomenar els seus representants en

un futur govern. Tot això en un clima de violència total, no se sap

exactament qui mana, ni qui en serà el president del país. Tinc ganes de

reunir-me amb tu, tan aviat pugui ens posarem d‟acord per passar uns quans

dies junts a Barcelona.

52

Capítol 8é – Ginebra.

La Clara havia topat amb la muralla administrativa del Col·legi Internacional

Suís, en el que cursava el seu estudis la Liun. Era dificilíssim fer entendre a

un administratiu d‟aquest col·legi. Que una alumna de Rangun, havia tingut

que abandonar els estudis unes setmanes abans d‟acabar el curs obligada

per unes circumstàncies particulars. Que est tractava d‟una alumna amb un

currículum escolar impecable. I que ara el que es sol·licitava era la manera

d‟accedir al certificat final dels estudis amb la seva corresponent

qualificació. La Clara prou exhibia els certificats de Rangun, el tal·lós que

l‟atenia no entenia res ni estava disposat a fer un petit esforç per arribar a

entendre-ho. Es limitava a dir que no era el seu problema.

La Clara va prendre una decisió, a l‟entrada hi figuraven els noms que regien

la fundació, una de les vicepresidentes era l‟esposa del alcalde de Ginebra.

Va anar a la sucursal del Sabadell a Ginebra i va preguntar per ella. Es

tractava d‟una senyora molt activa que participava en diverses ONGs

importants. Tenia un despatx a la seu central de la Creu Roja, tenia fama

d‟atendre a qui li demanava i allà hi anà la Clara a demanar dia i hora per a

una entrevista amb madamme Sophie Champs. En la sol·licitud, feia constar

que es tractava d‟un assumpte relacionat amb el Col·legi Internacional de

Rangun. Aquí les coses funcionaven millor, a l‟endemà a la tarda la senyora

Champs la rebria sens falta.

-Senyora Blanc ens coneixíem d‟abans? – preguntà madamme Champs.

-- Sento dir que no.

-Em sorprèn que vulgui parlar amb mi d‟un dels Col-legis més llunyans. Es la

primera ocasió que em passa. En realitat la Fundació marxa molt bé i no

tenim problemes, però sembla que vostè si que en te.

Breument la Clara explicà com hi havia un membre del Govern Birmà que

pretenia ser el pare d‟una afillada seva. Mentre parlava la Clara anà exhibint

papers, anava ben preparada.

53

-Per eludir una actuació per la força, ella havia tret a la noia unes setmanes

abans d‟acabar el curs. La Liun estava com a voluntària a Ruanda,

treballant en una fosa de persones assassinades, volia ingressar a la

Universitat de Arizona per fer Antropologia Forense, però necessitava uns

certificats d‟estudis que ignorava el per que no podien donar-li. Era una

excel·lent estudiant, sempre va aprovar els amb notes superiors i ara degut a

no tenir els certificats escolars no podria formalitzar la seva inscripció a la

Universitat de Arizona.

-I vostè ha estat a Birmània recentment?

-Fa tres dies estava a Rangun. Vaig tenir que marxar escapada, doncs

m‟amenaçaren amb retirar-me el passaport precisament per causa de la meva

afillada.

-I diu que el problema es de paternitat?

-Efectivament, el meu oncle la va afillar. La seva esposa la va tenir fora del

matrimoni. Legalment filla del meu oncle, fins que al cap de disset anys surt

aquest general que diu que es filla seva i per evitar una actuació de força al

marge de la llei. Varem abandonar ràpidament el país.

-Segueixen els militars de la dictadura.

-Efectivament.

-No es preocupi. Demanarem la confirmació d‟aquestes notes escolars a la

seu de Rangun. I nosaltres completament al marge del problema li

facilitarem la documentació que precisi. La passaré a la meva secretària per

tal de registrar les seves dades.

La senyora Champs una dona d‟un gran dinamisme , va fer una pausa mirant

amb simpatia a la Clara, una noia que tenia problemes en una inesperada

tutoria.

-Li he de confessar que al rebre la seva sol·licitud i al parlar de Rangun, la

meva secretària ha consultat els nostres arxius. Allà aquesta noia figura com

a filla del doctor Robert Blanc, membre de Creu Roja Internacional.

54

-Es precisament el meu oncle. Ignorava aquest extrem de pertinència a la

Creu Roja, era una persona molt discreta, no parlava mai de les seves coses.

No sé si ho saben però ha mort recentment.

En el registre general de Creu Roja poca cosa hi solem especificar Però el

doctor Blanc té una nota especial que diu. Es de tota confiança, exigir la

seva mediació sempre que per assumptes humanitaris s’hagi de tractar amb

el Govern Birmà.

-Que significa en definitiva aquest apartat, senyora Champs?

-Miri, generalment es tracta de donar suport a membres de la nostra Creu

Roja que tenen dificultats amb Governs antidemocràtics. En certa manera

se‟ls diu, “Ull aquest es un membre de la nostra seu de Ginebra. No farem

res sense ell, respecteu-lo”

-Algun dia m‟agradaria conèixer més coses d‟ell. En sóc hereva universal i

quasi no se res de la seva vida.

-El dia que decideixi venir a consultar, conti amb mi, li facilitaré l‟accés als

arxius de la Central de Creu Roja. Les èpoques que al seu oncle li tocaren

viure a Birmània varen ser de les més dures. Sorprèn que les pogués

sobreviure. Passaré nota de la seva mort recent.

No m‟agradaria ser indiscreta, però he entès que era molt amiga d‟aquest

periodista, el Patrick Corelli?

-Intentem construir una parella però a penes podem reunir-nos. Ell i jo estem

en constant moviment.

Es clar, es clar. Però es una persona molt ben informada, sap anar a la font

de la notícia. Cosa que a nosaltres em refereixo a Creu Roja, mai som

capaços d‟anticipar-nos als fets. Li podria demanar que algun dia es deixés

caure per aquí? Necessito col·laboradors- informadors més directes dels que

tinc, Aquest Corelli es interessant, m‟agradaria que en ajudés i conèixer-lo

personalment.

-No dubti que li faré saber.

55

-Ha estat un plaer poder-li solucionar aquest problema, estimada. Quan hagi

d‟anar a Barcelona m‟agradarà poder-la saludar novament.

Una cosa més resolta, sospirà la Clara. Això de ser mare adoptiva no deixa

de donar feina. I ara a connectar amb la Universitat d‟Arizona per demanar

el ingrés de la Liun, cal assegurar-se de que no perdi un any. De totes

maneres li faré fer la sol·licitud directament a ella.

El vol a Barcelona va ser una pura delícia per curt i còmode. El pis el trobà

abandonat, plantes mortes. Una mala olor insuportable. Es deixà la brossa en

el cubell, va ventilar tot el que pogué i connectà amb la Petra. La

equatoriana que de quan en quan li feia la neteja del pis.

-Petra te necessito. Tengo el piso que huele a perros muertos.

-Pues le vengo cuando me diga.

-Te lo digo, ahora. No me encontraràs en casa i compra algo para que

marche el mal olor algún spray. Coge tus llaves para poder entrar.

-Cojo el bus i me vengo enseguidita.

-La Clara ni es va dutxar, ja ho havia fet a l‟hotel de Ginebra. Va agafar

quatre protocols i marxà cap a la biblioteca de l‟Ateneu Barcelonès, amb

l‟idea de treballar els informes que volia presentar al Banc per a justificar la

seva absència. Allà mateix es prengué uns quans cafès i un entrepà.

L‟ordinador treia fum, no parava ni un moment. Tenia facilitat per redactar

informes, eren clars i precisos sense deixar de utilitzar la terminologia

habitual dels economistes. L‟entorn era de silenci total, donava gust veure

com la feina anava avançant.

-Amb els diversos informes recent fets anà al Banc Sabadell, el seu cap ja

l‟esperava.

-Confio que portis abundància d‟informació. Ja que el número U ens està

esperant.

-El Director General?

-El mateix i ja ha preguntat per tu.

56

-Ostres, es recorda del meu nom? Fa un moment estava segura de que

portava bona informació, però no pensava en el Director General.

-El Jefe té una reunió d‟alt nivell i l‟interessa tenir dades recents precisament

del sud-est de Àsia.

-Entre somriures la Clara lliurà els resums de les converses al Director.

-Lamento la defunció del seu oncle.

-Gràcies. I li passà els raports.

-Birmània i Thailàndia, són simples informes de la pròpia banca del país.

Segurament la nostra gent ja els deu conèixer. Però adjunto les impressions

d‟alguns dels seus alts càrrecs i un tercer informe sobre el que pensen sobre

Xina tant de la seva econòmica, com de la situació política.

També he estat a Amberes i a Ginebra. Seguint la nostra costum m‟he

permès afegir-hi unes impressions que he pogut obtenir de la diamantífera

“De Beers” i d‟una suïssa rellevant, no la cito però es tracta de l‟esposa del

alcalde de Ginebra sobre, com veuen els suissos la crisis Europea.

Naturalment es tracta d‟impressions personals però recents.

-Així ho entenc. El informe de la “De Beers” m‟interessa particularment. Els

diamants aguanten la seva solidés. Senyora Blanc, les persones amb qui ha

contactat de la “De Beers” de quin nivell són?

-Suficient per la informació que pretenem. Però podríem obtenir-la d‟un

nivell superior si fos precís. – indicà la Clara

-Miri ja sabem com s‟ha desfermat el mercat dels metalls, sobretot els

preciosos com l‟or i las plata. Tot està fora del que seria normal. Si Xina

entra en la més mínima contracció tot això pot dificultar encara més la

reanimació europea que tots desitgem. Però els diamants són fora de sospita.

Unes poques companyies controlen el mercat i vetllen per què no se‟ls

escapi de les mans. Llegiré amb interès els seus comentaris i de moment es

suficient, penso que s‟ha fet una bona feina. Ens tornarem a veure dintre

d‟uns pocs dies. Gràcies senyora Blanc.

57

Només sortir del despatx del Director General, una secretària l‟esperava

nerviosa.

-Senyora Blanc té una trucada urgent de Ginebra, la senyora Champs la

reclama, fa un ratet que s‟espera. Es una trucada de la Creu Roja.

-Senyora Champs, perdoni que l‟hagi fet esperar, no confiava en tenir

notícies seves tan aviat.

-No són bones notícies. Sigui forta, estimada.

La Clara d‟immediat ja es temé el pitjor. Els seus permanents temors es

feren evidents

-Que li ha passat al Patrick? Es mort!

-No Clara, el Patrick es viu. no t‟alarmis més del compte. Certament que hi

ha hagut un atemptat terrorista a Mogadiscio, que va afectar als periodistes.

Ell es un dels ferits. Va ser atès d‟immediat allà mateix i ara en un avió

medicalitzat nostre, està volant cap a Londres per acabar-lo de tractar amb

altres lesionats. Està conscient i amb el cap ben clar, però te ferides en la

columna vertebral que cal tractar urgentment per especialistes. L‟United

Press l‟ingressa a la Fundació Gutman, el millor centre d‟aquesta especialitat

doncs cal vetllar per reduir els efectes d‟una possible paraplegia. Estimada

estigues tranquil·la al Patrick se li està fent tot el que es pot fer i ja veuràs

com se‟n sortirà.

-Senyora Champs, no puc menys que agrair-li que em faci aquest favor de

comunicar-m‟ho personalment. No ha de ser gens agradable per vostè, tenir

que fer-me aquesta trucada. Perdoni‟m, però estic francament afectada., en

aquests moments no se que dir ni que fer.

- Es natural que li passi això. En quan a comunicar-me amb tu, es una

obligació que tinc envers a una amiga. Que menys puc fer! He preferit que

se‟n assabenti per mi i no per els mitjans de comunicació. La premsa segur

que se‟n farà ressò. Però tranquil·la Clara, tranquil·la, segur que serà menys

del que ens pensem i el Patrick no deixa d‟estar en bones mans i posseeix

una bona constitució física.

58

-Expliqui‟m! Que es el que ha passat?

-Ha estat a Mogadiscio, en un atemptat, la policia a descobert als terroristes

abans de que actuessin contra una reunió de notables que es celebrava al aire

lliure i al veure‟s controlats els terroristes han fet explotar els artefactes entre

el personal de premsa.

S‟ha desfermat el pànic, hi ha hagut quatre morts i una vintena de ferits.

Cregui que ho sento per vostès! Els ferits han estat atesos ràpidament.

Estimada, no s‟alarmi més del compte abans de temps, confiem en que no

existeixi paraplegia permanent o que sigui el més lleu possible. No es

desanimi estimada. Conti amb mi per tot el que necessiti. Valor!

-Gràcies. Ho procuraré. Però es molt dur per a mi!

La Clara estava ben impactada, la cara li resta pàl·lida i el telèfon tremolava

en la seva mà. La telefonista a penes s‟atrevia a dir res, però era conscient de

que les notícies no havien estat gens bones. Agafà la mà de la Clara i

murmurà.

-Perdoni però no he pogut evitar de sentir-ho. Ho sento.

-Gràcies. Caldrà trobar valor per refer tot el que s‟ha esfumat en un instant.

59

Capítol 9é. – En Patrick.

La vida no tolera el regateig. Imposa les seves regles d‟una manera

implacable. La reacció primària de la Clara volia ser la de renunciar a tot. La

seva feina al banc, la Liun que s‟espavilés. Els interessos de l‟oncle Robert a

fer punyetes i volar cap a Londres per estar al costat del Patrick. Això d‟anar

en avió com una pilota de tennis d‟un cantó a l‟altra era una realitat que

sovintejava. El dia era esplendorós però ella ni hi reparava. Tan sols era un

dels pitjors moments de la seva existència.

Tenia fama de tenir un cervell ben estructurat, capaç de prendre

racionalment les decisions més adequades a cada moment. Anà al seu

despatx, i segué amb els colzes sobre la taula i el cap reposant entre les

mans. Intentà recuperar-se per tal de poder afrontar la nova situació i fer-ho

de la millor manera. El Patrick d‟abans ja no era el mateix, ho era però amb

unes limitacions que abans no tenia. Com seria la vida d‟ell i la seva a partir

d‟ara? Que urgia fer per salvar la felicitat dels dos? I arribà a una conclusió,

ho veié ben precís, sens dubte necessitava informació, saber més del que

intuïa.

La Gutman té un hospital a Badalona. Amb qui podria contactar d‟aquest

hospital com a enllaç amb Londres? La Clara consultà les seves adreces

telefòniques.

-Hospital de Asepeyo. -Traumatologia. -El doctor Ardévol? -De la Clara

Blanc.

-Sí digui‟m. Ah ets la Clara! Quan de temps sense saber de tu. I el Patrick a

on el tens?

-Jordi precisament de ell et volia parlar. Mira acaba d‟ingressar a la

Gutmann londinenca. Resulta que ha sofert un atemptat de bomba a

Mogadiscio.

-Ostres tu, que fort no? I es molt greu?

60

-D‟això es tracta, no ho sé exactament. I vull saber-ho. Coneixes algú de

Londres que ens facilitar informació fiable?

-De conèixer, podem dir que pràcticament els de l‟especialitat ens coneixem.

Puc trucar i demanar per qui sigui i no dubtis que ens atendrà. Ara bé

tractant-se d‟anglesos es millor contar amb un que ens sigui conegut.

Mira estic pensant, amb un escocès que es la mar de trempat que es el doctor

Stanley, un metge que passa els estius a Tossa de Mar amb la seva família i

es un home correctíssim. Cada any ens veiem ja que els meus cunyats tenen

també un apartament a Tossa i quan vaig allà sempre trobo al metge escocès.

Hi pots parlar tu directament si ho vols. O millor, el telefono jo primer

anunciant-li que t‟hi contactaràs i així li donem temps perquè s‟informi. Es

un dels caps veterans de rehabilitació, el Patrick deu estar a ingressos fent-li

les proves corresponents per poder diagnosticar.

Clara, donem les dades del Patrick. El seu cognom, que no recordo. Corelli,

a sí nom de músic barroc. Mira Clara parlaré amb el metge, i tan aviat com

pugui et donaré els telèfons, els horaris més adients...i escolta, em sap molt

de greu tot el que us ha passat. No perdeu la confiança els de la Gutmann

són els millors. Ja veuràs com la cosa no serà tan greu com tems.

L‟altra trucada urgent que tenia que fer era per a la Liun, encara no se‟n deu

haver assabentat. I va provar de telefonar. No va ser possible parlar

directament amb ella, però pogueren localitzar a la Clea. Es curiós, ells

també viuen en un ambient en que es saben exposats a que els pugui passar

qualsevol cosa. Tenen protecció de la UN, concretament de soldats finesos,

però són més decoratius que capaços de donar autèntica seguretat, de quan

en quan passen coses. Tot i així a la Clea la notícia l‟agafà per sorpresa. El

Patrick era amic del seu pare, junts havien fet moltes coses per aquests

països llunyans.

La Clara li explicà que encara no es coneixia la gravetat del accident. Que a

Londres el més probable es que l‟hi estiguin fent el diagnòstic definitiu. Que

procurés no alarmar més del compte a la Liun.

61

Aquesta quan l‟avisaren anà eufòrica al encontre de la Clea. L‟antropòleg a

qui ajudava li deixava fer moltes més coses que potser altres no li deixarien

fer. Podia fer observacions que ell acceptava amb simpatia, li feia gràcia el

interès que demostrava tenir la Liun. Cada vegada es trobava més a gust en

el treball que portava a terme, es sentia útil i valorada.

Tot i que la Clea va procurar ser el màxim prudent al donar-li la mala

notícia, la Liun va quedar fortament impactada. El seu món més immediat es

reduïa a la Clara, a la Clea i al Patrick. Aquest per ella era el paradigma del

home intrèpid, intel·ligent i tendre. Volia anar cap a Londres d‟immediat. La

Clea intentà dissuadir-la, finalment li va aconsellar que ho parlés amb la

Clara però una vegada més va fallar la cobertura i no va ser possible

contactar amb ella.

Amb més calma li anaren fent veure que encara era d‟hora per tal de saber

exactament la gravetat de les ferides. Que l‟important era que estava viu i en

bones mans que farien tot el que podrien per ajudar-lo.

Ara el més adequat, es que aprofités aquesta estada a Ruanda aprenent. Que

en definitiva els únics que podien ajudar al Patrick eren els metges, que ella

a Londres no podria fer-hi res.

A Ruanda la feina apressava cada dia més, i també des de la Haia els

demanaven que escurcessin els períodes necessaris de temps per tal de

començar a instruir diligències aviat. La feina ajudà a la Liun, es donà

compte que la necessitaven. Els cadàvers anaven augmentant la seves fileres,

i tingueren que habilitar el interior de l‟església col·locant els morts per

damunt dels bancs.

Ja treballaven també, a més de recuperar els morts de la superfície de la

terra, amb els de la fosa comuna del darrera de la capella. Alguns dels

familiars residents per aquells entorns s‟acostaven i sense traspassar les

cintes de plàstic que limitaven l‟espai en que es treballava, es quedaven per

tenir notícies que naturalment no obtenien. Molts eren vells de mirada

cansada, asseguts sobre les pròpies cames, que s‟esperaven tan sols amb

l‟esperança de recuperar quatre ossos, l‟únic que restava per poder-los

enterrar.

62

La Liun era ben acceptada per el grup de professionals i voluntaris. Era de

bon caràcter, pacífica i ara, tot i l‟accident del Pàtrick, resultava fins alegre.

La deixaven sola quan esgrimia la seva casset de cançons tradicionals

birmanes. Al compàs de la musica no podia evitar que les mans i els dits

anessin evolucionant al ritme de la melodia. Era una gesticulació delicada

que no deixava de tenir el seu llenguatge.

Mentre esperava parlar amb la Clara i demanar-li el poder anar a Londres la

feina d‟aquell dia la va anar absorbint. Hi havia una quantitat de cadàvers ja

classificats, interessava conèixer el seus noms i poder-los cedir a les

respectives famílies una vegada registrats. En un magatzem reuniren els

fragments de retalls de vestits recuperats de cada difunt. Hi havia també,

petits objectes personals, sabates, fragments de cuiro, ulleres, alguna crossa

i també bastons...

Els familiars de l‟entorn intentaven reconèixer algun d‟aquests testimonis.

Això representava una atenció suplementària, i la Clea procurà que la Liun

hi estigués present per tal de distreure-la al màxim.

Va ser el mateix doctor Stanley que s‟anticipà a la trucada que pensava fer-li

la Clara. I a més sembla que abans ja s‟havia informat convenientment.

-Sóc el doctor Stanley, l‟amic d‟en Jordi Ardèvol. Sento el que els ha passat,

realment el Patrick ha tingut mala sort. En fi com sigui que penso que ho

deuen estar passant malament al no tenir una informació precisa he procurat

informar-me el més ràpidament que he pogut.- i passà a facilitar-li les

notícies que la Clara tan esperava.

-Miri senyora Blanc si li digués que tot plegat no té importància, mentiria.

Però també li puc dir que no es tracta dels casos més greus que estem

habituats a tractar. El seu amic degut a l‟explosió dels artefactes, tenia

diverses ferides, algunes en el tòrax i l‟espatlla, també alguna fractura óssa

que s‟està acabant de soldar. Tot requereix el seu temps, però es evoluciona

amb normalitat. En aquest aspecte no esperem cap complicació.

63

El problema resideix en la mobilitat, i es greu ja que la medul·la difícilment

es regenera. Hem detectat una lesió en la columna vertebral que li afectarà la

mobilitat.

El que de moment encara no sabem i cuidarem per que sigui el menor

possible es fins a on el pot afectar. Aquesta dificultat va des de la planta dels

peus i va ascendint per el cos de la persona, i naturalment interessa que sigui

lo menor possible. Sabem que en l‟actualitat li afecta les cames, i hem de

procurar que no vagi més enllà i no perjudiqui les parts excretores del cos,

vies urinàries...

Però no es tot. En el seu cas hi ha també un problema de més a més. Cal que

ell accepti la nova situació i que estigui disposat a fer tot el que calgui per

millorar-la i no es així. Es tracta d‟una reacció freqüent. El pacient es revela

i no s‟accepta a si mateix en la nova situació, prefereix acabar d‟una vegada.

Es considera una autèntica pelleringa. Que ha deixat de ser el que era. I entra

en una espècie de abandó i manca de superació.

Una expressió de la seva manera de reaccionar la ha materialitzat expressant

el seu desig de no rebre absolutament cap visita, no vol que el vegin en el

seu estat actual, l‟espanta poder inspirar compassió.

Ho sento, ja que sé que això a vostè l‟afectarà molt, però es així i de moment

està clar que ha donat ordre de no acceptar absolutament cap visita, ni la

seva, de moment, es clar. Cregui que lamento dir-ho, però es així.

- Que significa el fet de que ni a mi em vol veure? He estat la seva

companya durant anys, i no li puc servir d‟ajuda? – a la Clara li anaven les

llàgrimes cara avall.

- Senyora Blanc, no es que no la vulgui veure a vostè. El que no vol es que el

vegin a ell. El doctor Ardèvol m`ha explicat que vostè es una persona forta, i

a més intel·ligent que desitjava tenir una informació el més complerta i veraç

possible i això es el que faig.

Aquest noi acabarà acceptant la realitat, no li queda altra remei. Acabarà

acceptant de més bon grat els tractaments i rebrà també les visites.

64

Segur que sobre tot la presència de vostè la necessitarà. Acabarà demanant-

la. No en dubti, només cal domar-li temps.

Els psicòlegs ja hi estan a sobre, el Patrick està amb altres malalts que han

superat situacions similars o pitjors, amb la finalitat d‟estimular-lo. Entre ells

existeix un grau important de solidaritat que li farà canviar les idees. Les

coses milloraran, i nosaltres podem fer molt per a ell. I ho farem, no ho

dubti.

-Això de que no pugui venir a veure‟l, resulta molt dur per a mi,

comprengui-ho doctor!

- Es clar. Com li deia tan sols es qüestió de temps. Tingui una mica de

paciència, no ens queda altra remei.

-Hi quan sabran la gravetat de les seves limitacions?

-Qüestió de pocs dies. I no dubti de que la mantindré al corrent dia a dia. Pot

telefonar-me sempre que ho precisi, entenc que hi ha moments que es

necessari. En quan al Patrick, penso parlar amb ell explicar-li el seu interès

per venir a veure‟l i la conveniència de que accepti la seva visita quan abans

millor. Pel seu bé i la tranquil·litat de vostè.

65

Capítol 10é. – Sis anys més tard.

Quan les coses no van com un voldria sembla que el temps s‟aturi. I no es

cert, prop de sis anys s‟han anat escorrent de mica en mica des de l‟accident

del Patrick.

Segons els metges havia tingut molta sort i tenia una afectació mínima. Però

no podia caminar, tenia que anar amb cadira de rodes. El Patrick home

d‟acció li costà d‟acceptar que necessitava d‟aquell artefacte per poder

moure‟s. Que de quan en quan requeria l‟ajuda dels altres per poder anar

vivint la normalitat. Però al cap d‟uns mesos acceptà lo irremeiable, com

anteriorment anà tolerant la visita de familiars i amics.

La Clara tingué que enfrontar-se amb un nou problema, el Patrick desitjava

acabar definitivament amb la seva relació. Era un home diferent, tarat i

volia trencar amb el passat. Una relació nova, que tampoc sabia explicar.

S‟adaptà a la cadira de rodes manual, també en tenia una altre que era

elèctrica i un cotxe adaptat. Quan li donaren l‟alta del hospital, la Clara li

oferí de viure junts, cosa que no volgué, volia valdre‟s per ell mateix. Llogà

un pis i se‟l va fer adaptar. Tot al seu nivell. Tot al seu alcans.

La Clara va refer l‟antiga rel.lació sense que ell se‟n donés pràcticament

compte, de mica en mica i amb infinita paciència. I es que en definitiva

seguia estimant-lo i potser encara més que abans conscient de que la

necessitava.

-Bé Patrick si no vols que siguem parella, al menys siguem amics dels de

veritat. I el contacte sovintejava i el Patrick necessitava de la Clara com la

Clara es desvivia pel Patrick. El temps, aquest temps que semblava aturat,

calladament anava arreglant les coses. El Patrick no va anar a viure amb la

Clara però la Clara va anar a viure amb ell. Ella era més intel·ligent que ell,

les dones totes ho són més.

-A la Clara la feien fora del pis ja que acabava el contracte d‟inquilinat(?).

Tenia que buscar un nou apartament i mentre el cercava va anar a viure, per

66

unes setmanes (?) a casa del Patrick. D‟aquest fet ja en feia prop de dos

anys. De buscar el nou pis no en parlava ningú.

Un diari local, “La Vanguardia” li oferí un treball a mitja jornada com a

coordinador de la secció gràfica del periòdic. Era un treball de nit que

acceptà il·lusionat, i sembla que la cosa funcionava.

Els fotògrafs compatriotes seus, els italians, li estaven preparant a Venècia

una exposició amb el títol de “Patrizio Corelli” – 25 anys de Reporter

Gràfic”, i pensaven lliurar-li un premi nacional de la premsa gràfica italiana.

Això l‟obligava a viatjar, cosa que feia sol i amb certa agilitat, havia

procurat fer exercici físic, i la resta dels cos, tot el que no fossin les cames li

responia perfectament.

La Clara tan sols va vendre a la mateixa “De Beers” unes poques gemmes.

Només per pagar els estudis realment, costosos de la Liun. El Patrick no

tenia problemes econòmics la seva assegurança en el “Lloyds de Londres” a

través de “United Press”, li donava la cobertura mèdica i una aportació per

minusvàlia de per vida.

La resta de diamants seguien a Bangkok, tampoc la Clara necessitava diners.

La feina en el Banc a més de donar-li llibertat d‟horaris, li facilitaven uns

ingressos més que suficients. Però amb en Patrick es plantejaven la

necessitat de fer treballar un capital que estava mort en una caixa del

soterrani d‟un banc. Rescatar el capital a través de la “De Beers” no hi havia

cap problema, estarien encantats de recuperar les gemes. L‟altra condició es

que en moments de crisi volien que originessin llocs de treball i a ser

possible en activitats de caire ecològic.

La Clara ho tenia resolt. Si es volia evitar que el seu augment de patrimoni al

introduir-lo a Espanya acabés pràcticament en mans d‟Hisenda, no li

quedava altra remei que crear una societat estrangera i acollir-se als

beneficis per la aportació de capital estranger. La seu podria ser

perfectament Luxemburg.

L‟idea girava entorn a crear un centre d‟investigació que estudiés aquelles

deixalles que avui dia no s‟aprofiten i veure que se‟n podria fer amb elles.

Investigar per crear riquesa, llocs de treball i eliminar restes. Es podrien

67

vendre les patents o muntar indústria pròpia però no oblidant mai la

rendibilitat i buscant gent ben capacitada per tirar-ho endavant. De moment

els havia arribat un estudi sobre les tones de plomes d‟aviram que procedents

dels escorxadors passen a engrossir les deixalles. Analitzaven la matèria

prima i teòricament apuntaven diverses solucions. Calia veure si era factible

i rentable però en concurs públic segurament podrien haver altres idees

també interessants. A Catalunya l‟enginy no faltava, el que mancava eren els

mitjans i ells podrien posar-los. Anirien madurant cada projecte amb ajuda

d‟experts. Sortosament a la Clara no se li acabaven mai les idees, i veia com

era una ajuda a mantenir al Patrick sobre ocupat i sense temps per

depressions.

La Liun ja tenia vint-i-tres anys, i havia aprofitat el temps. No havia deixat

de seguir amb el voluntariat al costat de la seva amiga la Clea Koff. Va

tornar a Ruanda unes vacances més, i de l‟església de Kibuye, varen anar a

un garatge que hi havia a Kigali, desprès anà a Srebrenica, al hospital de

Vukuvar...aquests llocs en l‟antiga Iugoslàvia. Sempre treballant en les foses

de persones immolades cruelment.

Però sempre sense deixar els estudis que anà completant amb notes

immillorables, tenia una vocació sòlida i una força de voluntat tremendes. A

més la seva vida en aquests anys havia fet un canvi extraordinari i reconeixia

que era gràcies a la Clara per qui, ara sentia un sentiment d‟afecte sincer.

Estudià sempre als Estats Units, va fer antropologia forense, com havia fet la

Clea, anà a les Universitats de: Stanford, i de Arizona per acabar amb un

doctorat a Berkeley (Califórnia), es va presentar a unes oposicions -que va

guanyar- per entrar a formar part de l‟equip de les Nacions Unides, i

actualment el Tribunal de la Haia l‟ha enviat a formar part del equip que

efectua excavacions “sub iúdice” a Kosovo, per poder inculpar a dirigents

serbis de l‟antiga Iugoslàvia.

Li afectà profundament l‟accident del Patrick, quan es trobaren per primera

vegada el Patrick s‟emocionà i li caigueren les llàgrimes com també a ella.

Era el seu millor amic, no oblidava els seus primers dies quan la va

acompanyar a Ruanda. Enyorava Birmània, i sempre que en parlava ho feia

68

convençuda de que era un país meravellós: pel paisatge, les seves gents i les

seves tradicions.

El Patrick i la Clara li feren creure que al abandonar el país, inconscientment

havien violat la llei al no complimentar una sèrie de permisos. Que en el cas

de que hi tornés podrien retenir-la per un quan temps. Parlava de quan en

quan telefònicament amb la Pahian, la criada que l‟havia pràcticament criada

i després de parlar amb ella es passava uns quans dies embargada d‟una

tristor indefinida. Després la molta feina la feia retornar a la normalitat.

Inesperadament rebé una nota, del Tribunal Internacional de Nacions Unides

en la que se li ordenava que es presentés a la seu central de la Haia, No li

donaren cap explicació, de fet no era la primera vegada que hi havia anat

amb la Clea per presentar informes sobre els treballs que es portaven a terme

en les foses comunes. De Kosovo a on estava en aquest moment el viatge

fins a Holanda no representava un gran desplaçament, tot i que li molestava

el fet de no saber per quin motiu la cridaven i quan podria tornar a Kosovo.

Portava uns anys quasi com una apàtrida, durant l‟època universitària vivia

als Estats Units, i a l‟estiu en els campaments de treball gratant la terra i

alliberant cadàvers. La Clara li deia que podia anar pensant a on volia anar a

viure, ja era una noia independent i ella li podia facilitar recursos per muntar

la seva residència a on volgués. I si venia a Barcelona ella i el Patrick

estarien encantats en tenir-la a casa, o a prop en un apartament propi. Calia

pensar-ho amb calma.

El Regim militar dictatorial de Birmània havia caigut per l‟acció d‟un grup

també militar que es deien democràtics que acceptaren com a cap del Govern

a la San Sun Kyi, la mítica Nobel de la Pau perseguida per el règim anterior

durant una colla d‟anys. Alguns dels antics dirigents estaven ara

empresonats a la Haia i pendents de judici per violació dels drets humans.

Aquest fet tingué unes conseqüències que afectaren també a la Clara.

Un despatx d‟advocats francesos li enviaren una notificació. Havien assumit

la defensa d „alguns dels militars birmans i un d‟ells era el general Chu Kai

Nahan –el que havia reclamat la paternitat de la Liun- “desitjava parlar amb

la senyora Blanc”

69

La primera reacció de la Clara va ser la de no fer cas de la crida. Perquè anar

a la Haia, només per parlar amb el general? Però era evident que de la

mateixa manera que s‟havia comunicat amb ella podia fer-ho igualment amb

la Liun i revelar-li tot el seu passat amb el trauma que això representaria per

a ella. La Clara es donava compte que fins el present havien pogut viure

sense pensar ni en un moment amb aquesta llossa del passat. Això s‟havia

acabat.

I decidí afrontar el problema i fer el que fos per intentar el silenci del

general. Finalment va resoldre anar a la Haia.

El Patrick rebia sovint invitacions per a donar xerrades sobre les seves

experiències de repòrter gràfic. Tenia un prestigi guanyat a través dels vint-i-

cinc anys de treball arriscat i –per no dir-ho- el fet d‟haver estat víctima del

terrorisme l‟havien convertit desgraciadament en titular dels periòdics.

L‟ultima va ser a l‟Associació de Periodistes Gràfics del Regne Unit. Les

seves intervencions eren doblement interessants pel fet de que les il·lustrava

amb fotografies pròpies moltes d‟elles inèdites, i totes espectaculars. Per

exemple en el seu atemptat tot i estar mal ferit seguí disparant la càmera i va

fer una seixantena de fotografies. Moltes d‟elles sense cap ni peus però

d‟altres realment espectaculars, entre aquestes escollia les millors per

projectar-les. Era molt valorat entre els professionals i l‟acollien amb

respecte.

Precisament va ser al acabar la xerrada de Londres, que un home ja gran

pacientment va esperar a que el deixessin lliure els amics i coneguts, per

acostar-se i presentar-se com el major Wiston Clark militar britànic retirat.

-Mister Corelli, li he de confessar que he quedat impressionat per els seus

treballs fotogràfics i del risc continuat de la seva feina, li ho dic per què jo

també he estat en algun d‟aquests llocs al mateix temps que vostè tot i que

no ens havíem contactat mai. Però sabia de vostè, he treballat més d‟una

vegada amb fotografies seves i a més coneixia al oncle de la seva companya,

un metge català que es deia Blanc, tinc entès que va morir fa uns anys.

-Caram mister Clark em deixa sorprès.

70

-Digui‟m Wiston a seques, només la gent gran seguim amb el senyor o

senyora. Vaig estar a Rangun com a militar britànic, allà vaig conèixer al

doctor Blanc, tota una personalitat, un home extraordinari. Li varem oferir la

evacuació quan els japonesos ocuparen Birmània. No ho acceptà preferí

quedar-se i calladament va fer un treball extraordinari.

-Diu que va fer un treball extraordinari quedant-se?

-El doctor ens va ajudar simplement perquè creia que era el seu deure. Va

salvar a molts dels nostres. Els recollia i amb un vehicle sanitari els deixava

a prop de la selva, on s‟unien a la resistència. Posteriorment com que al

hospital hi anaven a parar els ferits japonesos procedents del front de guerra.

Es tenia una idea força exacte de com anaven les coses allà i va ser aleshores

que jo com a membre del MI5 em vaig contactar amb ell i a través de natius

rebíem informació procedent de l`hospital de Rangun.

-El doctor Blanc espia del MI5? Em deixa sorprès major. Allà el tenen com a

un traïdor. I sorpren ancara més que col.laborant amb vostés pogués

sobreviure, els japonesos eren sanguinaris.

-Es ben cert, però se‟n sortia sempre. Quan els nipons s‟apropen a Rangun

ell agafa tres japonesos que estaven a la presó a punt de que se‟ls

carreguessin, els posa una bata blanca d‟infermers agafa l‟ambulància amb

una bandera del Sol Naixent i va a tota pastilla al encontre dels soldats

japonesos donant vivas en la seva llengua. Carrega el vehicle de soldats

ferits nipons i els porta a l‟hospital de Rangun on hi posa la bandera del Japó

i la de la Creu Roja.

-Bé va tenir sort. I després? La guerra va ser llarga.

-Es cert però miri, no puc donar-li masses dades. Quan nosaltres tornem a

Birmània amb tropes bàsicament indies. A tres famílies coreanes (?) se‟ls

facilita documentació i marxen cap a Europa. Dues al Regne Unit i a França

la tercera. Preguntis si realment eren coreanes, i el per què d‟aquest tracte de

favor. Fruit d‟un pacte? A canvi de què? Eren els tres japonesos que anaven

amb l‟ambulància acompanyant al doctor? Jo crec que sí.

-Creu que es podrien encara localitzar aquestes famílies?

71

-Sens dubte. S‟hauria de moure i seguir la pista, no es impossible esbrinar el

seu nom encara que cal tenir perseverança. Però segur que al menys en

podríem trobar a algun dels tres.

-Realment apassionant. Es com recuperar el puzle d‟una vida digne d‟un

guió cinematogràfic.

-Corelli aquest home era molt pragmàtic. Parlava amb la gent, i acabava

entenent-se amb qui calgués. Un dels tres japonesos estic convençut que era

un agent important del espionatge japonès i el doctor va ser capaç de

guanyar-se la seva confiança.

Suposem que fessin un pacte de seguretat mútua. Venen els teus però abans

els d‟aquí et pelaran. Jo per tu i tu per mi, en definitiva es tractava d‟un

professional. L‟agent nipó no era un il·lús, era conscient de que si els EEUU,

Anglaterra, Xina, Austràlia, Nova Zelanda, la India i els països ocupats de la

antiga Indoxina, anaven tots contra el Japó, la guerra estava perduda. Era

evident que no era factible guanyar-la. Com podien dominar tant territori.

Impossible.

-I quan vostè major passa a ser el seu enllaç. Des de on operava?

-Simplement des d‟Anglaterra, a través dels natius birmans. I bàsicament

amb un servei de radio xifrat. Miri li explico una anècdota.

En una ocasió, un birmà jugant-se el tipus arriscant-se va al hospital i li

entrega un missatge al doctor. L‟home arriba desfet, cansat, una mica més

els nipons l‟enxampen. El doctor llegeix el missatge que diu “Sa majestat

s‟ha dignat concedir-li la medalla de Sant Jordi al valor, com a

reconeixement dels seus serveis a la Corona”

El doctor va contemplar amb afecte al birmà que s‟havia jugat la pell per

portar-li aquella notícia fora de context i esclatant amb una rialla li diu -

Aquest missatge era per a tu, la reina et regala una medalla. I encara riu

més quan el birmà li contesta, “I que en faré d‟un tros de ferro si ni me‟l

puc menjar ni me‟l puc vendre”. I el doctor encara reia més i més.

Quan m‟ho explicava afegia, “A Catalunya en lloc d‟una medalla, et

donarien una creu de Sant Jordi. Un símbol de lo pesat que es suportar als

72

qui manen” I sempre acabava rient. Tenia un cert sentit del humor que

accentuava en els moments més difícils.

73

Capítol 11e´. - La Haia-

Holanda es un dels llocs d‟Europa amb millors comunicacions, des de

l‟alemanya Colònia, on es trobava en aquell moment la Clara, l‟anada amb

ferrocarril va ser ràpida i còmoda, no es va preocupar de consultar horaris,

anà a l‟estació i quasi com si es tractés d‟un metropolità, -el metro- tot seguit

trobà el tren idoni per anar de Colònia a la Haia sense perdre més temps que

el precís per prendre‟s un cafetó, per cert no massa del seu gust, preferia els

expressos italians.

El dia era típicament nòrdic, sense la presència tan mediterrània del sol i una

humitat que es notava en l‟ambient poc clar, decidí comprar-se un xal. Entrà

en la primera botiga de roba de senyora que trobà i en sortí més confortada.

La llana moher era de una suavitat tan delicada que no podia evitar donar-se

el gust de passar-hi la mà pel damunt acariciant-la una i altra vegada.

Aquí consultà els horaris de la presó i decidí agafar un taxi per tal de treure

partit del temps i poder tornar directament cap a Barcelona el més aviat

possible. El vehicle la portà a les afores de la Haia i la deixa davant d‟un

complexa de nova planta, amb murs alts coronats de filferro espinós. A la

façana en grosses lletres es podia llegir. “Penitentiaria Haaglanden

Inrichting” . Haanglanden fent referència al barri, una amplia àrea de l‟entorn

de la capital.

El poder entrar al complex carcerari on estava reclòs preventivament el

general va ser més laboriós. No era cap parent, ni advocat del reclús. Era

potser periodista? Per què el volia visitar? Per fi la Clara va optar per treure la

notificació dels advocats en la que li demanaven que l‟anés a veure a petició

del reclòs. Aleshores sí. Varen consultar el llistat de peticions –hi figurava- i

per fi li facilitaren l‟accés.

La conduïren a una reduïda estança amb una petita taula central i dues

cadires. La porta era enreixada permetent que el vigilant veiés al pres en tot

moment, a pesar d‟estar situat de tal manera que no podia sentir res del que es

parlava.

74

Quan la Clara entrà el militar ja l‟esperava i es posà dret per saludar-la, però

cap dels dos allargà la mà. El militar havia perdut aquella arrogància tan

peculiar de l‟altra trobada. Es sentia mal tractat, reclòs per una gent que no

sabien que era jugar-se la vida per la pàtria, com havia fet ell.

Anà al grà. Volia veure a la Liun. Era el seu pare no hi havia altra realitat

agradés o no. Ho exigia. I perquè li demanava a la Clara? Simplement pel fet

de ignorar on es trobava. L‟havia fet buscar pels seus advocats sense èxit.

Vostè n‟és la tutora i ha de saber on es troba. Li va dir

-Ja fa temps que he deixat de ser la seva tutora Ella ja es major d‟edat, jo tan sol

segueixo administrant-li els seus bens. No penso revelar-li on està. Estic en

contra de que la Liun s‟hagi d‟enfrontar amb el seus orígens. Ella es una

jove meravellosa, feliç, faré tot el que estigui en la meva mà per què segueixi

així.

-Vostè la va separar de mi emportant-se-la de Rangun, quan jo no estava en la

desagradable situació d‟ara. Ella hauria estat orgullosa del seu pare.

-Que pretén general? Destruir-li la vida a la seva filla? No creu que seria

preferible deixar les coses com estan? Ella ignora els seus orígens, sap

perfectament qui era la seva mare i que el doctor l‟adoptà, però no es fa cap

pregunta, ho viu amb naturalitat. Recentment ha acabat la seva carrera

professional d‟antropòloga que exerceix per aquest llocs llunyans

convençuda que s‟ha d‟eradicar el mal. Es una noia idealista que està en

contra del que han portat a terme vostès en el seu país. Perquè provocar-li un

xoc emocional innecessari? Repeteixo, ella ara es completament feliç i no es

fa preguntes. Perquè no seguir igual?

-Perquè he de callar per sempre la meva condició de pare? Em sento orgullós de

que hagi estat meva, tinc la seva fotografia en la meva cel·la. La situació de

la seva mare era dissortadament normal en aquell temps. I jo vaig dignificar

la seva situació.

-Vergonyosament el seu país ha tolerat situacions d‟aquestes fins ara. Un

exèrcit ha de protegir a la seva gent, i no a violar les seves dones. Es més

que vergonyós!

75

-Ha estat així des de sempre. No ho varem establir nosaltres.

-Però tampoc han tingut la fermesa per acabar-ho radicalment.

- M‟ho han pres tot. El meu honor, la graduació, els bens , només em queda la

meva filla, no hi puc renunciar. Es excessiu per a mi, no em queda res més!

-I que hi tinc jo que veure! Ja li he explicat que ella es major d‟edat i tampoc

sóc partidària de desvetllar intimitats que es preferible ignorar.

-Mai he sabut el que era tenir una llar. Amb algú que esperés la meva tornada.

Mai he pogut fruir de una filla, poder-la abraçar, protegir-la . Vostè que pot

saber de la duresa de la meva vida! Però sí que pot entendre en quina

situació em trobo ara –la seva veu semblà lleugerament tremolosa, -ho he

perdut tot, l‟únic que em resta es aquesta filla.

La Clara es sorprengué sentint una certa compassió per aquell home que havia

perdut la seva arrogància. Per uns moments li semblà que també era humà i que

tenia sentiments. Però va ser un sol instant, una sensació que va suprimir al

moment. Aquell home havia estat un ser que havia actuat sempre sense

miraments. Es mereixia compassió? Es dirigí novament envers el general

preguntant-li.

-Puc ser sincera amb vostè, encara que el que digui pugui no agradar-li? Tan

sols d‟aquesta manera soc capaç de dir-li tot el que penso.

-Amb aquesta intenció li he demanat que em vingués a visitar. No penso

interrompre-la.

-Vostè desconeix per complert a la Liun. No sap el que pensa, el que sent,

quins ideals té. Quan per primer cop la vaig conèixer em sorprengué que

tingués tan clar el que volia ser d‟adulta. Aleshores tan sols tenia disset anys

i ja expressava que la seva vocació era dedicar-se a un treball tan penós com

el de recuperar els cadàvers de gent que ha estat brutalment assassinades.

Al principi vaig creure que es tractava d‟una raresa que amb el temps

s‟esfumaria. Però no ha estat així. Durant cinc anys no tan sols ha anat

estudiant aquesta professió sinó que l‟ha viscut com a voluntària durant els

estius en els campaments de treball de Nacions Unides.

76

Va anar creixent marcada per la violència en el seu propi país. Va donar els

seus primers passos d‟infantesa en una comunitat de dones violades i jugà

amb els seus infants. I ha descobert que aquesta violència contra els

indefensos: dones i nens, s‟ha produït en molts altres llocs, masses. I des del

joveneta s‟ha fet el propòsit de que això no pot ser, i que l‟única manera de

lluitar contra aquests crims es portar als culpables davant dels tribunals

internacionals i a aquest ideal hi està dedicant els millors anys de la seva

vida.

Com pot apreciar, uns ideals de treballar en favor de la justícia i en contra de

la violència. No vulgui córrer el risc de sentir una condemna dels llavis de la

pròpia filla. Podria ser que ella cregui que vostè ocupa el lloc que es mereix,

què el seus actes heroics, no són altra cosa que violacions dels drets més

elementals.

El General Chu Kai Nahan, va complir la seva promesa i va escoltar en

silenci. La Clara va fer acció de retornar-li el sobre amb la carta del general

dirigida a la seva filla. Ell no va fer cap acció d‟agafar-la i el guarda es

presentà i senyalant-la li va dir a la Clara.

- Es irregular donar-li res al pres.

- Excusi‟m, es una carta que m‟han tramés els seus advocats i que refuso. –i la

carta quedà sobre la taula.

El general s‟aixecà i agraí secament la presencia de la Clara, però tampoc ara

va fer el gest d‟allargar-li la mà. Ajuntà els peus i amb una lleugera

inclinació del cap demanà al guarda que volia retirar-se.

Al sortir de la presó els carrers estaven animats. La gent caminava sense

aturar-se, feia massa fresca per badar. També volia retornar avui mateix al

Banc hi tenia feina acumulada que calia despatxar. Els contactes amb els

banquers alemanys no havien resultat massa positius. Desconfien de

l‟economia espanyola, i no tant de la banca com dels polítics que governen.

No en veuen ni a un capacitat per poder afrontar amb èxit l‟actual crisis.

77

Novament agafà un taxi per anar al aeroport, pensava buscar un vol directe a

Espanya, millor a Barcelona que a Madrid.

De Venècia arribaven excel·lents notícies. A pesar dels infinits dubtes al

moment de triar el lot de fotografies per a la Mostra, el conjunt que en

Patrick –Patrizio com li deien els seus col·legues italians- va acabar

exposant era realment impactant. Agrupava un resum cronològic de les

convulsions hagudes en el tercer món durant els últims vint-i-cinc anys. A

pesar d‟impressionar pel seu verisme, també en algunes d‟elles deixava

afluir unes gotes de tendresa.

Qui també n‟estava satisfeta era l‟agència “Unitet Press” la categoria d‟en

Patrick es feia evident com també la de l‟agència periodística. En Patrick es

temia que després de tants mesos de recuperació i de no poder prescindir de

la cadira de rodes, no li haurien renovat el contracte i no ha estat així. Aquest

reconeixement dels seus, els reporters italians i en un lloc com a Venècia per

el Patrick era el súmmum.

A la tarda li lliuraven la distinció als seus mèrits, i ell estava polint unes

breus paraules d‟agraïment per totes aquelles mostres de reconeixement.

Volia també tenir un record per aquells companys que perderen la vida

màquina de fotos en mà i als quals mai es va tenir l‟ocasió de poder-les-hi

reconèixer els seus treballs, són molts, masses, alguns d‟ells eliminats a per

que no poguessin donar testimoni de les barbaritats comeses sovint en nom

de la democràcia.

La Liun la va trucar des de Sèrbia, la feien anar a la Haia i passaria per

Barcelona, volia explicar-li moltes coses. La Clara demà aniria a rebre-la al

aeroport del Prat, aquest també era uns dels motius per els que la Clara tenia

pressa en retornar sense pèrdua de temps. Jo en vinc, de La Haia i ella i va.

Que hi deu tenir de fer la Liun a Holanda? Tenia ganes de veure-la, i parlar

força, després de tant de temps. I li faria una truita de patata i ceba que a la

Liun li encantava, i pa sucat amb tomàquet amb el millor pernil, i pensaria

en tenir alguna tonteria per poder-li regalar. Li feia una il·lusió tremenda

poder-la abraçar de nou. Liun, quan de temps! Llàstima que no podria veure

al Patrick engrescat a Venècia,

78

L‟avió de la Liun arribà amb uns vint minuts de retard. La Clara estava més

que impacient, es per això que l‟abraçada de benvinguda encara va ser més

llarga. Se la veia feliç i contenta pel seu retrobament amb la Clara. El primer

que va fer es preguntar per el Patrick, coneixia les novetats de Venècia, però

s‟interessà pel seu estat anímic. Segons la Clara, el Patrick havia acceptat el

repte per la seva professió, assumint les inevitables limitacions. Sembla que

els italians estaven promovent una associació de periodistes gràfics víctimes

del terrorisme i li havien fet proposicions com a delegat espanyol. Aquestes

coses donaven sentit a la seva nova situació i ell acceptava els reptes amb la

determinació de superar-se.

I parlaren llargament de la Liun i de les seves experiències, Si dures van ser

las de Uganda, no ho van ser menys las de l‟antiga Iugoslàvia. La

propaganda política a través dels medis de comunicació, segueixen negant

l‟existència de les foses comunes, i en alguns llocs els forenses de les UN,

com ella, havien estat mal acollits. La Liun venia de Vukovar allà els

reberen a pedrades, i els soldats jordans de la UN van tenir que intervenir

protegint-los.

-La massacra s‟inicià quan la ciutat es rendeix a l‟Exèrcit Popular Iugoslau -

explica la Liun - a partir d‟aquell moment es produeix una “neteja ètnica “

en contra de croats i bosnians per part del exèrcit serbi.

I l‟explicació de la Liun es fa apassionada i sense parar.

-Varen destruir les seves cases, i si no era suficient per què acabessin

marxant, els mataven allà mateix davant dels inoperants representants del

Comitè Internacional de la Creu Roja.

Pel darrera de l`hospital varen carregar en camions, grups de tres-cents a

quatre-centes persones, els portaven a camps de reclusió per ser apallissats i

finalment conduïts a un vertader de deixalles on eren morts a tirs.

Tot ho feien secretament i es deia que als presoners els alliberaven. Es

conegué els fet degut a que una víctima, una sola, no va arribar a morir i mal

ferida pogué escapar. Aquest testimoni es el que ens ha permès conèixer el

lloc exacte on hi havia els morts.

79

El Tribunal Penal Internacional va muntar unes plataformes des de la que es

podia veure la fosa mentre nosaltres anaven rescatant els cadàvers.

L‟evidència va ser tan clara que varen tenir que admetre que la “neteja

ètnica” va existir. –digué la Liun- Era un continuo de visites de totes les

parts del món i així es feia evident un horror que es volia amagar.

-I es per aquest motiu que vas a La Haia?

-Sorprenentment hi vaig com a intèrpret- Un dels meus caps m‟explicà que a

les UN em tenen valorada i en aquest cas el fet de conèixer idiomes els ha

fet pensar en mi. M‟ha dit que amb lo jove que sóc, tinc un bon pervenir en

el departament de Drets Humans.

-I en quins idiomes hauràs de moure‟t?

-Concretament m‟ocuparé de les versions del birmà a l‟anglès i a l‟inversa.

No es tan fàcil trobar gent que coneguin precisament aquest dos idiomes.

Aviat començaran les sessions del Tribunal Internacional en contra dels

militars birmans. Ja era hora! Ara es coneixerà tota la veritat del que han

arribat a fer impunement tota aquesta gent.

La Clara es quedà blanca i sense poder articular cap paraula. L‟espant va

paralitzar el seu poder de reacció. Déu meu, la Liun enfront del seu pare!

- Que et passa Clara? Es que no et trobes bé? Estàs pàl·lida!

- M‟ha impressionat el que m‟has explicat. I no m‟agrada que et signifiquis

davant d‟aquesta gent. Són perillosos.

La Liun li va passar el braç pel damunt, amb un gest tranquil·litzant-la.

-No et preocupis. Tan sols hi vaig a traduir. Ni sabran el meu nom, ni em

veuran la cara. Tot i que no m‟importa si em veiessin. Però estaré aïllada en

una cabina. Clara no pateixis per mi, ja tinc vint-i-dos anys.

-I si et demanés que renunciessis al encàrrec?

-Que et passa Clara? Perquè estàs fent una muntanya d‟una cosa que em fa

tanta il·lusió? Sé que de repent t`ha entrat un desig de protegir-me però a

80

Birmània les coses ja no són com abans. Pots estar tranquil·la i li besà les

galtes.

La Clara no estava prou fina, l‟havia agafat per sorpresa, tan sols encertà a

dir.

- Liun vull regalar-te un vestit que faci noia jove. Sempre vas de texans com

si fossis una boy scout. Vull que facis goig, que llueixis aquest tipus que tens

tan bonic. Anirem de compres tan aviat puguem!

El Patrick. Necessito que ell em doni una solució, el Patrick segur que

trobaria la manera d‟evitar que la Liun vagi a la Haia, com la va trobar en el

moment que la varem fer fugir de Rangun. A la Clara no l‟abandonava un

mal pressentiment. En un parell d‟ocasions en que la Liun estava en el

provador d‟una tenda, intentà de telefonar al Patrick. Fou inútil li estaven

fent entrega del guardó italià, era impossible que atengués la trucada.

81

Capítol 12é – El Judici.

Els inicis del judici van ser d‟una gran monotonia. L‟informe fiscal que

reunia les acusacions del Tribunal Internacional, era una referència

continuada als articles dels Drets Humans. Redactat en anglès, les

intervencions de la Liun eren pràcticament nul·les. Es sentia poc utilitzada i

s‟avorria.

De moment els càrrecs eren de tipus general, globalment s‟acusava el govern

militar birmà que havia ostentat el poder fins ara. Les acusacions individuals

s‟anirien produint després. En l‟any 1988 la repressió de la Junta Militar en

contra del seu propi poble segons Amnistia Internacional va causar la mort

d‟unes deu mil persones. En un moment determinat el poble birmà es

manifesta massivament en contra de la carestia de la vida, i surt pacíficament

pels carrers de Rangun en una manifestació en la que hi acudeixen també els

monjos budistes. L‟exèrcit donà nou minuts per que es dissolguessin i acabà

disparant contra els manifestants indiscriminadament. La repressió s‟allargà

durant un mes i mig.

Quan el problema es contra les minories, ètniques o religioses, la junta

militar assassina a cops, amb armes blanques o de foc. Sempre de manera

salvatge per tal d‟atemorir. També envia al seu “batalló de violadors” en el

que hi participen també militars d‟alta graduació, en una manera més de

repressió.

En aquell precís moment presentaven acusacions d‟intent de genocidi la

minoria de ascendència xinesa que vivia en el nord est de Birmània i que ara

malvivia refugiada a l‟altra banda de la frontera esperant una nova

oportunitat de recuperar les cases i terres de les que van ser expulsats.

La feina començà per a la Liun a partir del moment en que varen ser cridats

a declarar els testimonis, que corroboraven les acusacions. Cridats per la

fiscalia, la majoria eren de pobles rurals que només parlaven el birmà. Ella

els tenia que traduir les preguntes i fer el mateix amb les seves respostes.

82

Era una tasca delicada que de cap manera podia desviar ni una mica

l‟autèntic sentit de les paraules dels testimonis.

Des de la seva cabina de traduccions davant del micro el seu treball no tenia

pausa. Tan sols en un moment concret va demanar al tribunal uns segons per

poder consultar un diccionari birmà que tenia al davant i així traduir amb

exactitud l‟expressió que acabava de dir el testimoni.

Els dies anaven passant i a la Liun no li molestava l`excés de feina, al

contrari. S‟havia acabat l‟avorriment i li permetia assabentar-se del molt que

havien tingut de patir els seus compatriotes birmans. Barbaritats que tot i ser

conegudes, no era el mateix que escoltar-les ara en boca dels seus

protagonistes amb la quantitat de dolor i emocions que cada cas comportava.

El testimoni que en aquells moments passà a ocupar l‟estrat, era una dona

senzilla de mitjana edat que no acabava d‟entendres amb els cascs auditius i

amb el micro que tenia al davant, els artefactes li eren estranys i es feia un

embolic. Les seves paraules no acabaven d‟arribar amb claredat. I un dels

jutges del tribunal acceptà la petició del fiscal per tal de que la traductora

baixés i es col·loqués pràcticament al costat de la declarant i traduís des de

allí, directament.

I la Liun així ho va fer. La dona en un estat de nerviosisme evident entre

plors anava desgranant la mort del seu germà petit mentre la Liun anava

traduint no sense sentir-se més impactada, que quan sentia els relats des de la

protecció de la seva cabina.

La birmana anava explicant com podia, el seu relat. S‟aturava quan la Liun

allargava la mà i li tocava el braç, per ella poder anar traduint les seves

paraules.

La dona anà relatant com l‟exèrcit comunista birmà, periòdicament irrompia

per els pobles per sorpresa i carregava en camions a tota persona que

considerava apte per ser convertida en un soldat més. Prescindien de l‟edat i

la majoria de persones que se‟n portaven eren tan sols nens. D‟adults pels

pobles a penes en quedaven, i els pocs que hi havia eren gent molt gran,

pràcticament només hi havia vells.

83

Un dia entraren per sorpresa en el seu poble, anaren casa per casa, agafaren

el seu germà que tan sols tenia tretze anys, i el muntaren en un camió

juntament amb altres nois. En un moment determinat, el infant va veure a la

seva germana i saltant del camió s‟arrapà a les seves cames aterrit buscant

protecció.

Diversos soldats s‟acostaren corrent, mentre l‟oficial que els menava els

aturava amb un simple moviment de la seva mà enguantada. S‟acostà al

infant i desenfundant la pistola li disparà dos trets al cap. Tot dient –Ja no

s‟escaparà mai més.

Un dels magistrats va preguntar.

- Entre els acusats aquí presents, reconeix la testimoni, l‟oficial que efectuà

els dispars.

- Sí -va contestar ella.

- El pot senyalar amb la mà?

La dona aixecà la mà senyalant a un dels militars del banc dels acusats.

-Que consti en acta que la persona senyalada es el general Chu Kai Naham.

La birmana no pogué aguantar més la tensió, reanudà els seus plors i

apropant-se a la Liun recolzà en ella la seva cara, cosa que la Liun no refusà,

al contrari, acollí estenent el braç pel seu damunt.

I succeí lo no previst, en aquells moments la Liun aixecà la mirada i es trobà

amb els ulls del general inusualment fixos en ella, el militar no mirava a la

birmana, ni als magistrats. Tan sols a ella i directament als ulls, com si en

tota la sala romanguessin sols, només ella i el general.

Aquella mirada pètria contorbà a la Liun que sense reaccionar, abaixà la

vista incapaç d‟aguantar-la. Es sentí emocionalment impactada sense

entendre el perquè. Es per aquest motiu que es trobà alliberada quan un dels

magistrats l‟autoritzà a retornar al seu lloc habitual de treball.

84

L‟endemà la vista va quedar suspesa. A primera hora del matí trobaren al

general penjat en la cel·la de una manera força elemental però suficient per

què aconseguís el seu propòsit.

El cas del general Chu es donà per tancat.

85

Capítol 13é – La Universitat de Columbia

-M‟ha passat el temps sense donar-me‟n compte - Digué la doctora- Es una

història impressionant, no he deixat de prendre‟n notes.

-I deu estar afamada. Tenia la intenció d‟invitar-la al migdia i m‟ha passat

per alt. M‟he de disculpar.

-Miri, Clara aquí es sopa molt d‟hora, es qüestió de allargar la conversa una

mica més i soparem juntes. Conec un lloc proper que ens serà molt adient.

Tenen una amplia carta d‟especialitats.

-Clara sigui sincera, vostè no té dubtes com actuar. Perquè m‟ha volgut

veure? –digué la Naussbaum

-Vostè es professora d‟ètica. No es cert?

-Sí, interpreto l‟ètica en relació amb les relacions humanes. I tot i que el seu

relat, es francament interessant...Digui‟m. Perquè ha fet un desplaçament

tan llarg? Tan sols per parlar amb mi?

-M‟imagino que tenia necessitat d‟explicar-me amb algú que m‟inspirés

confiança i ho entengués.

-No. No crec pas que sigui exactament això que em diu Clara...Ja que

estem reunides i s‟ha pogut esplaiar. Fem un esforç més i digui‟m. Que la

fa dubtar? Es que pensa assabentar a la Liun d‟aquesta història?

-No, mai!

-I doncs?

-El general podia haver enviat directament la carta a la seva filla. I no ho va

fer.

-I se l‟hi envia a vostè, tot i que sap que no li farà arribar. Es com si li

digués: Decideix tu. I vostè ja té clar que callarà. Si a més vol evitar un

mal major. De que venen les seves vacil·lacions? –afegí la Nussbaum.

86

-Doctora, ja ha comprovat com les vides d‟aquestes persones, la del meu

oncle i la del general estan plenes d‟incògnites. El notari de Rangun explicà

tan sol l‟imprescindible, el meu oncle va callar-ho tot. La meva tia no va

poder deixar cap testimoni. Penso que en aquest plec el general, ens pot

estar revelant una part d‟aquesta història. Tinc dret a destruir-la tenint en

compte que afecta a una tercera persona que és la Liun?

Es va fer un llarg silenci, més acusat degut a l‟absència d‟estudiants en

aquella hora. La doctora no deixà ni un moment de seguir contemplant amb

simpatia a la seva interlocutora. Es limitava a donar-li temps per tal de que

els dubtes poguessin donar pas a les decisions. Intentava no decidir. Tan

sols esperava. Mes al final acabà dient:

-Es veu amb ànims de carregar-se en solitari la part més negre d‟aquesta

història? O seria millor deixar-ho tot com està? També el general d‟alguna

manera ha decidit callar per sempre. I fins quin punt la carta serà fidel a la

realitat? O intentarà justificar uns fets del tot injustificables?

Novament la Nussbaum, es quedà silenciosament contemplant a la Clara,

fins que la porta del despatx s‟obrí sobtadament i aparegué la figura d‟un

vigilant uniformat que es quedà aturat quan veié a la doctora en la seva

taula. S‟apropà tot dient.

-Li prego que m‟excusi senyora, no esperava trobar-la en el seu despatx i

va fer un pas en direcció a la porta.

Sobtadament la Clara es dirigí al funcionari, preguntant-li.

-Vostè fuma?

Sorprès per la pregunta el empleat exclamà

-Hi ara! A la Universitat està prohibit. Fumo, però sempre a fora.

-Em pot donar foc? I allargà la carta que durant tant de temps no havia

deixat de toquejar.

L‟home mostrà un encenedor, sense saber que fer exactament amb ell. La

doctora l‟agafà, l‟encengué mentre la Clara aproximava la carta a la flama.

87

La Nussbaum encara hi afegí un cendrer en el que la Clara deixà caure els

papers flamejant. Les dos contemplaren la efímera claror sense dir res.

Finalment va ser la Nussbaum que reprendre el diàleg exclamant:

-Encara està en peu la seva invitació? -Inquirí la doctora –ara sí que em

vindria de gust prendre alguna cosa -afegí somrient.

89

N0TES

1.- Els protagonistes d‟aquesta història així com els seus noms, són ficticis.

2.- El procés històric de la Birmània colònia anglesa envaïda pels japonesos

primer, alliberada dels nipons i posteriorment dels britànics pels comunistes

amb l‟ajuda de la Xina de Mao i que finalment es governada per una

dictadura militar d‟extremada duresa. Tota aquesta llarga història, es certa.

3.- Aquests canvis polítics, han representat una dura i continuada repressió

sobre el sofert poble birmà. Una mostra es la autèntica existència del

“Batalló dels violadors” en el que hi prenen part oficials de graduació i que

es fa servir per de coaccionar per medi del terror al propi país.

4.- Birmània, actualment es diu Myanmar.

5.- Rangun era es diu oficialment Yangón. Ja no es la capital del país, ho és

Naipyidó. Les descripcions d‟edificis, pagodes, de Buda...són reals.

6.- Con ho es la descripció de Bangkog.

7.- Es coneguda l‟existència real de la Aung San Sun Kyi, lider d‟un partit

democràtic birmà i Premi Nobel de la Pau.

8.- També ho és la família Koff. El pare David Koff es cineasta de

documentals que defensen els drets humans. La seva filla Clea Koff es una

antropòloga forense que formà part del primer equip de forenses del

Tribunal Internacional de la Nacions Unides. Ha treballat a Ruanda, Bòsnia,

Croàcia i a Kosovo.

9.- Autèntic es també el doctor Ardèvol. Un destacat cirurgià traumatòleg

català.

10.- Tot el que es refereix a les foses comunes desgraciadament també es

cert. Com ho es l‟existència de la presó i el Tribunal dels Drets Humans de

les Nacions Unides a la Haia.

90

Personatges:

Clara Blanc- protagonista. Economista de risc del Banc Sabadell. es

companya del:

Patrick Corelli- reporter gràfic italià, treballa per la “United Press”

Doctor Robert Blanc- oncle de la Clara i resident a Rangun.

Liun Shi Blanc- filla adoptada del doctor Blanc.

Pahian- minyona birmana a casa del doctor Blanc

Xang Tseé- notari a Rangun i amic del doctor Blanc.

Chu Kai Nahan- general birmà.

David Koff-cineasta de documentals sobre drets humans.

Clea Koff- filla de l‟anterior. Antropòloga forense al servei de les UN.

Bill- Voluntari de Metges Sol.lidaris a Ruanda.

Sophie Champs- suïssa vicepresidenta de Creu Roja Internacional.

Doctor Ardèvol- Amic de la Clara. Prestigiós traumatòleg català.

Doctor Stanley- metge del Institut Guttman a Anglaterra amic del Dr.

Ardèvol.

Major Wiston Clark- ex agent del MI5 britànic.

En agraïment

a tots els qui m‟estimen.

L‟Autor