Estudi de la distribució del rossinyol del Japó al Parc de ... · El rossinyol del Japó 9...

Pere Alonso Riera

2016 - 2017

Estudi de la distribució del rossinyol del Japó al Parc de la Serralada Litoral

Estudi de la distribució del Rossinyol del Japó al Parc de la Serralada Litoral Pere Alonso

1

Estudi de la distribució del Rossinyol del Japó al Parc de la Serralada Litoral

Pere Alonso Riera 2016 - 2017


2

ÍNDEX

Introducció 3

Aspectes geogràfics del Parc de la Serralada Litoral 4

El Parc. Geologia i relleu 4

Clima 6

Hidrologia 6

Vegetació 7

Fauna 8

Impacte humà 8

El rossinyol del Japó 9

Espècies invasores a Catalunya: El rossinyol del Japó 9

Descripció 10

Hàbitat 11

A la seva àrea de distribució natural 11

A la seva àrea d’introducció 11

Fenologia 15

Estimació poblacional 15

Distribució 16

A Europa 16

A Espanya 16

A Catalunya 17

Altres continents 17

Impactes i amenaces 18

Distribució del Rossinyol del Japó al Parc de la Serralada Litoral 20

Objectius 20

Metodologia 20

Resultats 24

Referències bibliogràfiques 25


3

INTRODUCCIÓ El Parc de la Serralada Litoral ocupa una superfície de 7.014 ha situat entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental i acull una diversitat variada d’ocells tot ocupant diferents ambients: boscos de pinedes, suredes i alzinars, així com conreus, prats i herbassars, matollars de brolles i garrigues, rieres i rierols; tot una biodiversitat que cal descobrir per valorar i protegir. Molts d’aquests ocells comparteixen la seva vida amb nosaltres durant tot l'any. Alguns ens visiten des de terres molt llunyanes durant l'estiu on aprofiten per reproduir-se. Uns altres es refugien per passar l'hivern lluny dels freds rigorosos d'altres latituds, i, en contades ocasions, uns altres els podem observar en pas cap a altres escenaris. D'entre tots, n’hi ha que són molt comuns, uns altres apareixen en poques ocasions i els menys, són rars d'observar. També n’hi ha de confiats, discrets, esquius i amagadissos. La majoria són diürns i una minoria nocturns. En el seu conjunt formen una biodiversitat que hi ha que conservar. Entre els anys 1950 i 2000 el nombre d’espècies detectades dins el Parc era de 173, que com a mínim s'han observat, de manera fiable, una sola vegada. D’aquestes, 77 espècies s'han reproduït dins del Parc i 96 s'han pogut veure de manera regular al llarg de l'any. Avui en dia la cosa ha canviat, algunes d’aquestes espècies han desaparegut. (Llista dels Ocells del Parc de la

Serralada Litoral. Consorci del Parc Serralada Litoral 1ª edició – maig de 2002) Actualment el Parc de la Serralada Litoral, tant el seu interior com el seu entorn, ha sofert diverses modificacions produint canvis en el paisatge, tals com transformacions d'espais destinats al cultiu de la vinya, desaparició de zones d'horts de regadiu, garrofers i d'altres elements que configuraven aquest espai, donant pas a la plantació sistemàtica de pinedes, construcció d'urbanitzacions, noves pistes de muntanya i infraestructures viàries per automòbils, tot això repercutint en la fragmentació del bosc i afectant a moltes espècies d'aus, amb la disminució d'algunes d'elles i amb l'aparició de noves espècies de països exòtics, anomenades invasores, fruit de fuites fortuïtes o introduccions voluntàries a causa de la mà de l'home. No cal oblidar tampoc els canvis produïts per l'ús en les activitats humanes, amb la utilització sistemàtica de productes químics que podrien afectar d'una manera directa o indirecta en l'aliment de moltes espècies d’ocells. Si dirigim la mirada cap a aquestes espècies invasores a Catalunya hem de saber que, a mitjans dels anys 70 es citen ja les primeres observacions de la cotorra de Kramer (Psittacula krameri) a la Ciutat de Barcelona, i que l'any 1975, a causa d'una fugida accidental, es van detectar dos exemplars de cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) al parc de la Ciutadella de Barcelona, sent la primera vegada que es detecta aquesta espècie a Catalunya. A finals de la dècada dels 80 o principis de la dels 90 es cita per primera vegada a Barcelona el bec de corall senegalès (Estrilda astrild). És l'any 1990 que es comença a detectar a la serra de Collserola (Barcelona) una altra nova espècie invasora, el rossinyol del Japó (Leiotrix lutea), ocell que serà el protagonista d'aquest treball. En referència a aquest ocell, és important destacar que el seu procés d'adaptació en el seu entorn forestal no sofreix cap amenaça important. De totes maneres seria aconsellable realitzar estudis per detectar si existeixen interferències cap a espècies forestals autòctones.


4

S'han donat alguns casos d'agressions d'aquesta espècie amb la mallerenga blava i el tallarol de casquet. Hi ha altres espècies exòtiques que encara no s’han establert a Catalunya. Algunes s’hi reprodueixen de forma regular i podrien estar en una primera fase d’expansió com el múnia roig (Amandava amandava) o l’aratinga mitrada (Aratinga mitrata).

Deixant a banda aquest tema, tinc que dir que desenvolupar aquest treball ha suposat invertir moltes hores de dedicació al camp, utilitzades en recórrer molts quilòmetres de pistes i senders intentant de localitzar l’espècie, en aquest cas, el rossinyol del Japó. D'altres moltes estones de preparació teòrica sobre el mapa, seleccionant les rutes a seguir i anotant posteriorment els resultats obtinguts. Hi ha hagut també moments de desil·lusió ja que diversos trams dels recorreguts, en un principi escollits sobre el paper, una vegada traspassats a la realitat, s'han hagut de desestimar per no ajustar-se al hàbitat idoni d’aquest ocell tot comportant una pèrdua valuosa de temps. També cal esmentar que en la immensa majoria de les rutes seguides vaig obtenir resultats negatius per localitzar l’espècie i això es traduïa moltes vegades en desil·lusió i en motiu suficient per abandonar el projecte, però contràriament, la il·lusió a seguir era tan gran que aquests petits problemes van passar ràpidament a l'oblit. També vull dir que aquest treball ha estat realitzat de manera totalment personal, sense l'ajuda d'altres persones, però dut a terme amb tota l’empenta del món i molt d’esforç, aportant els meus modestos coneixements ornitològics i la meva experiència en el terreny com a bon coneixedor del Parc, i el resultat final ha estat molt gratificant per a mi pel simple fet de haver-hi trobat rastres de la seva presència dins dels límits del Parc.

ASPECTES GEOGRÀFICS DEL PARC DE LA SERRALADA LITORAL

El Parc. Geologia i relleu

El Parc de la Serralada Litoral està integrat dins el sistema muntanyós conegut com a Serralada Litoral Catalana o Serralada de Marina, i que transcorre en paral·lel a la costa central catalana de SW a NE. Aquesta cadena muntanyosa s’eleva en una altitud màxima de 534 m en el Turó de Céllecs i s’estén a cavall entre les comarques del Maresme, el Barcelonès i la Plana del Vallès, i s'originà arran de l'activitat tectònica compressiva i distensiva que modelà el sistema muntanyós tal com es coneix avui dia. Actualment, i després de l’ampliació pel Govern de la Generalitat el 9 d’abril de 2013, protegeix una superfície de 7.400 hectàrees, incloent-hi part dels termes municipals d’Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Martorelles, Montornès del Vallès, Premià de Dalt, La Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes, Vilanova del Vallès i Vilassar de Dalt. L’espai natural es troba constituït per tres unitats ben diferenciades: la serra de la Conreria, el massís de Sant Mateu i el massís de Céllecs.


5

El Parc pertany a la xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. És gestionat des de l'any 1992 per un consorci format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal del Maresme, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i els Ajuntaments dels pobles anomenats. En quant al procés de formació geològica de la Serralada Litoral Catalana direm que va tenir sis fases, i una durada d'uns 570 milions d'anys: - Inicis del Paleozoic (fa 570 milions d'anys), en una conca sota el nivell del mar es formen

uns dipòsits de diferents materials, principalment carbonats i argiles i llims, que donaran lloc a pissarres, esquists i roques calcàries.

- Finals del Paleozoic (fa 300 milions d'anys). Unes forces compressives van començar a

plegar i aixecar aquests materials del fons marí i van formar una cadena muntanyosa que va emergir a la superfície.

- Finalitzat el plegament (fa 280 milions d'anys), es va produir una pujada de material fos

(magma àcid) que es refredava abans d'aflorar a la superfície i va originar els granitoides. Aquest fenomen va originar les roques ígnies. Posteriorment, va pujar més magma per les esquerdes formant les roques filonianes.

- Durant el període Secundari i Terciari, damunt d'aquests materials se'n van anant

dipositant altres (calcàries, margues i gresos). Als inicis del Cenozoic (fa 66 milions d'anys), hi va haver una nova etapa compressiva molt més important, ja que originar els Pirineus i els Alps, va elevar de nou la serralada i va produir múltiples esquerdes a les roques ígnies.

- A començaments del Miocè (fa uns 20 milions d'anys), durant una etapa distensiva,

l'escorça es va separar, i va provocar l'enfonsament de la zona central (el Vallès). Els dos costats elevats d'aquesta fossa són actualment la Serralada Litoral a la banda est i la Serralada Prelitoral a la banda oest.

- La posterior meteorització dels granitoides i l'erosió del sòl han acabat conformant el

relleu actual de la Serralada Litoral, de formes arrodonides i pendents suaus. Amb base a tots aquests processos, la geomorfologia de la zona es caracteritza per les masses rocoses de granitoides. Aquests granits, deguts a l’erosió i també a les altes temperatures diürnes, així com el diòxid de carboni de l'aigua de pluja, produeixen el típic sauló, que és una roca alterada de textura sorrenca i de gra gros. L'aigua l'escampa pels camins i rieres fins a arribar al mar, on es formen les platges. Són molt típiques també les enormes “boles” granítiques arrodonides per l’erosió i que són ben presents a indrets com el Turó d’en Pons al sud-oest de Premià de Dalt, el turó de Céllecs, el Montcabrer i Burriac. L'alteració erosiva de l’aigua també afecta a la part subterrània i permet l'aparició d’unes cavitats que apareixen al granit, anomenats “tafonis”, com la del Forat de les Bones Dones o cova de les Encantades, a Cabrils.


6

Com a cims importants dins del Parc cal destacar, de SO a NE: la Coscolla de l'Amigó (466 m), el turó d'en Galzeran o d'en Mates (485 m), el turó de Figuerals (473 m), Sant Mateu (499 m), el turó d'en Baldiri (425 m), el turó d'en Roure (448 m), el turó d'en Torres (483 m), el turó Rodó (535 m), el turó de Céllecs (534 m), el turó d'en Cirers (472 m), el turó de Burriac (401 m) i el de Montcabrer (307 m).

Clima

El clima actual del Parc de la Serralada Litoral és netament mediterrani, amb un domini de l’ambient assolellat amb una mitjana de 115 dies de sol, i amb temperatures mitjanes al voltant dels 15 graus. Degut al efecte del mar, les temperatures són més moderades a la costa i d’un a dos graus més baixes al vessant continental. A l’hivern fa que a la plana vallesana siguin habituals les glaçades i la inversió tèrmica. Les precipitacions no són excessivament abundants, però sí suficients per mantenir un bon nivell d'humitat per a la vegetació. Aquestes oscil·len entre els 500 i 700 mil·límetres, amb algunes variacions entre el vessant litoral i el vessant vallesà sent més abundants a l’interior que no pas a la costa. Ara bé, el règim de pluges és típicament mediterrani i això vol dir que poden caure veritables quantitats d'aigua en determinats moments sobre àrees molt puntuals. El fort pendent d’algunes rieres, l'escassa extensió d’aquestes, la seva creixent urbanització i, finalment, la curta distància entre la serralada i el mar afavoreixen que una pluja forta, però generalment de poca durada, no pugui ser engolida pel sòl. El resultat és una avinguda d'aigua que sobtadament omple i desborda els llits de les rieres, amb una important força erosiva.

Hidrologia

La xarxa hidrològica del Parc no està gaire desenvolupada. Val a dir que hi abunden torrents i rieres, però la majoria són de curt recorregut i fort pendent que duen aigua només quan plou. Actualment només hi ha quatre cursos d'aigua més o menys permanents, encara que el seu cabal és gairebé inexistent en temporades de sequera. Són les rieres de Clarà i de Riudemeia, i els torrents d'en Cuquet i de Sant Bartomeu. Les dues principals conques hidrogràfiques són: la del riu Besòs, que és la conseqüència de la fusió dels rius Congost i Mogent, pel vessant vallesà i que concentra un important aqüífer al·luvial i mor al mar després de solament 17,7 km de recorregut, i, per el costat marítim, la de la riera d'Argentona, que sobrepassa els 5 km de longitud. Dins del Parc hi ha gran quantitat de fonts, però la majoria ja no ragen o bé o fan puntualment en temporades de pluja, i tampoc tenen garantia de potabilitat. Els motius són la sobreexplotació dels aqüífers i la manca de manteniment de les mines. Es creu que les existents a tot el Parc podrien ésser centenars. A causa de l'arribada de l'aigua del Ter, la majoria de mines han quedat abandonades. En alguns casos, el propietari de la mina ha tallat el subministrament a la font per disposar de més cabal per al seu ús particular.


7

Malauradament, hem de dir que aquestes fonts eren un lloc molt freqüentat els dies de festa: s'hi anava a dinar o berenar i a passar-hi l'estona. Fins i tot a ballar sardanes i fer aplecs. Els canvis de costums en el lleure han fet que la majoria d'aquests indrets hagin quedat obsolets i abandonats. Malgrat tot, encara n'hi ha unes quantes que conserven part del seu antic encant: La Font de les Perdius – Font de Can Blanc – Font de Can Gurguí – Font de Can Gurri – Font de la Mansa - Font de la Mare de Déu de Malanyanes - Font de la Mercè - Font de la Puput – Font de la Teula – Font de les Perdius – Font de l’Esquerda – Font de Sant Bartomeu de Cabanyes – Font de Sant Mateu – Font de Sant Mateu Vella – Font del Botxer – Font del Dragó – Font de Ferro de Martorelles – Font del Fonoll – Font del Llop – Font del Llorer – Font del Garrofer d’en Manel – Font del Pericó d’en Canal – Font del Porc – Font del Remei – Font del Safareig – Font del Sarau – Font del Senglar – Font del Torrent de Can Blanc – Font del Vedat – Font dels Ajupits – Font dels Eucaliptus – Font dels Gossos – Font d’en Mamet – Font Freda – Font Picant de Cabrera. També es troben aigües associades a emanacions gasoses de diòxid de carboni com és el cas de les fonts picants de Cabrera de Mar (actualment tancada) i Argentona. En quant a les mines, algunes de les més importants són aquestes: Mina del Vedat – Mina d’en Botey – Mines del Serviol – Mines del Torrent de Can Pau Sires – Mines d’en Puig.

Vegetació

Per la seva situació geogràfica, el Parc de la Serralada Litoral es troba de ple en la regió biogeogràfica mediterrània, amb una notable riquesa d'espècies i una gran diversitat de sistemes naturals. A grans trets, l'orientació obaga dels vessants vallesans de la serralada permet que s'hi donin les formacions pròpies de zones més humides, com ara els alzinars i les rouredes tot i que en funció del racó, es poden trobar brolles d'estepes, bruc boal, romaní, marfull, aladern i arboç. A les zones de torrent abunden els canyars, les bardisses i el galzeràn.

Els sistemes naturals dels vessants del solell són propis de zones eixutes, de creixement més lent i, en conseqüència, de menor desenvolupament durant el procés de regeneració després de pertorbacions. A les carenes de solell destaca el garrigar, però també es poden trobar elements de l'alzinar esclarissat, brolles d'estepes i bruc boal, prats d’albellatge, fenassars, taques d'albada i, fins i tot, clapes de llistonar. També destaca el pi pinyer alternant amb punts secs, brolles d'estepes amb gatosa i llentiscle, algunes màquies i pi blanc. Els alocars representen una de les comunitats més especials de la Serralada Litoral de la qual aquestes poblacions significarien el límit meridional, però, molts trams de l'alocar estan força degradats i envaïts pel canyar i la bardissa, que hi són dominants. Tot i això, es mantenen alguns trams ben conservats a banda i banda dels torrents. El catàleg florístic de la zona és bastant ric, tal com ho demostra el fet que s'hagin comptabilitzat, només en l'espai de la Conreria-Sant Mateu-Céllecs, un total de 67 espècies d'algues, 453 de fongs, 140 de líquens, 85 de briòfits (molses i hepàtiques), 17 de pteridòfits (falgueres) i 1.083 de plantes superiors amb flor.


8

Fauna La composició faunística de la Serralada Litoral no difereix gaire de la de qualsevol de les serres mediterrànies del voltant i l'estructura en mosaic que presenta el paisatge de la serralada afavoreix una notable riquesa en comunitats animals. Al Parc, hi abunda l'arboç i, juntament amb aquest, la papallona de l'arboç (Charaxes jasius). És la papallona més gran de tot Catalunya (de 6 a 7 cm) i un dels insectes més bonics de la serralada. L'eruga, de color verd intens, es nodreix només de les fulles d'aquest arbre. Cal a dir que els insectes hi són molt abundants sobre tot a l’estiu. A les brolles i garrigars, els rèptils hi troben el sol que necessiten i hi abunden les sargantanes, el llangardaix, la serp blanca i la serp verda. A més de diversos amfibis en fons de basses i rieres. També abunden mamífers com la geneta, la fagina, el teixó, la guilla, l’esquirol, la rata cellarda, la mostela, el talpó roig, l’eriçó i el liró gris. Entre els mamífers de la serra, el rei n’és el porc senglar. Les petjades dels senglars en el fang d'algunes fonts o als bassals quan ha plogut són fàcils d'identificar. Els cabirols, que han entrat recentment al Parc provinents del veí Parc del Montnegre i el Corredor, on han estat introduïts, esquiven sempre la presència humana. Al capvespre o de nit, amb sort, s'hi pot veure alguna guineu que travessa una pista forestal. El cel és dominat per l’aligot comú, l’àliga marcenca (a l’estiu), l’astor, l’esparver, o el xoriguer. Hi són també abundants els ocells insectívors i granívors. Cal esmentar la importància de la Serralada Litoral en la migració dels ocells. Aquesta serra és un lloc de pas de moltes espècies d’aus migratòries, ja que es troba dins la ruta de la Mediterrània occidental.

Impacte humà

La Serralada de Marina s’ha vist afectada per diverses urbanitzacions que han malmès l’ecosistema així com també algunes pedreres que han deteriorat força l’entorn. Per tal de protegir-la, la Diputació ha creat el Parc de la Serralada litoral i el Parc de la Serralada de Marina que vetllen per la seva protecció. La intensa activitat humana des de temps remots, com l'artigar, el cultiu i el carboneig, ha anat reduint de manera considerable la superfície forestal primigènia i, al mateix temps, ha alterat la composició de les espècies. El bosc de ribera, per exemple, va ser substituït per plantacions artificials d'arbres de creixement ràpid fins que aquestes van deixar de ser rendibles.


9

EL ROSSINYOL DEL JAPÓ

Espècies invasores a Catalunya: El rossinyol del Japó

Nom en llatí: Leiothrix lutea Nom vulgar: Català: Rossinyol del Japó

Castellà: Ruiseñor del Japón Posició taxonòmica: Phylum: Chordata

Classe: Aus Ordre: Passeriformes Família: Timaliidae

A Espanya figura com a espècies exòtica invasora, segons el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras (RD 630/2013 BOE nº 185 del 3.8.2013). A Catalunya, segons EXOCAT, també està considerat com espècie exòtica invasora.

Observacions taxonòmiques Es distingeixen un conjunt de set subespècies, si bé que dues d'elles no són acceptades de forma consensuada. La subespècie introduïda al nostre país i que es troba establerta a Catalunya és la subespècie nominal L. l. lutea, encara que podrien haver estat introduïdes altres subespècies.

1. L. l. lutea: Subespècie nominal. – Distribuïda pel centre-sud i est de Xina. 2. L. l. kwangtungensis: Distribuïda pel sud i sud-est de Xina (Yunnan, Guangxi, Hunan,

Guangdong) i Nord de Vietnam. 3. L. l. yunnanensis: Distribuïda pel nord-est de Myanmar (=Birmània) i sud de Xina (Yunnan). 4. L. l. calipyga: Es diferencia de la subespècie nominal per tenir el dors d'un color gris verdós

apagat, la gola de color més groguenc i mes estesa per tot el pit, la franja ocular mes extensa i de color blanc grisenc, les bigoteres negres mes estretes i llargues en alguns individus, plomes primàries grogues sense gens de vermell i secundàries de color gris blavós. – Distribuïda per la part oriental de la serralada de l’himalaya: Nepal, Bhutan, Assam (territori oriental d'Índia) i Tibet (Xina).

5. L. l. luteola: Subespècie generalment inclosa en L. l. calipyga o com una varietat d'ella– Distribuïda pel sud de Assam (Índia) i oest de Myanmar.

6. L. l. kumaiensis: Es diferencia de la subespècie nominal per tenir un color verdós més suau, per mancar de panell vermell en les ales i per tenir les plomes primàries de color groc, secundàries d'un verd ocràci i dues distintives plomes blava i vermella. – Distribuïda per la part occidental de la serralada de l’himalaya: nord-est de Pakistan i nord d'Índia.

7. L. l. astleyi: Es considera una mutació de l'espècie nominal en captivitat. No hi ha dades precises sobre una possible distribució natural.

Font: Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras.LEILUT/EEI/AV007


10

Altres espècies invasores a Catalunya

A part del rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) hi ha quatre espècies més d’ocells considerades invasores a Catalunya: el bec de corall senegalès (Estrilda astrild), la cotorra argentina (Myiopsitta monachus), la cotorra de Kramer (Psittacula krameri) i el faisà (Phasianus colchicus). La resta d’espècies exòtiques es considera que encara no s’han establert al nostre territori. Algunes, però, s’hi reprodueixen de forma regular i podrien estar en fase inicial d’expansió com, per exemple, el múnia roig (Amandava amandava) o l’aratinga mitrada (Aratinga mitrata). La gran majoria d’aquestes espècies han estat comercialitzades pel seu valor ornamental i han estat introduïdes en el medi natural a través de l’alliberament deliberat o accidental d’individus captius. Altres espècies han estat introduïdes pel seu interès cinegètic o pel seu ús en falconeria.

A més de les espècies exòtiques, també hi ha onze espècies natives que han estat translocades. A la llista d’espècies translocades s’han inclòs dos tipus d’espècies: espècies natives utilitzades amb finalitats sobretot ornamentals, com ara l’ànec canyella (Tadorna ferruginea) o el cigne mut (Cygnus olor), i varietats domèstiques d‘espècies natives que han estat modificades per selecció artificial, i que han estat alliberades en el medi. Aquest és el cas de l’ànec collverd (Anas platyrhynchos var. domestica), o de l’oca vulgar (Anser anser var. domestica). Totes elles poden provocar problemes d’hibridació amb les poblacions naturals d’espècies natives

Descripció del rossinyol del Japó

Malgrat el seu nom, rossinyol del Japó, aquest popular ocell de gàbia, d’uns 13 cm i uns 40 gr de pes, en realitat no és un veritable rossinyol ni viu al Japó, sinó que és un passeriforme de la família dels timàlids que habita en zones de pastures i boscos oberts amb poc sotabosc del sud-est d'Àsia, des del nord de l'Himàlaia fins al sud-est de la Xina i àrees properes. A més, ha estat introduït a diferents llocs del món, com ara les illes de Hawaii, Japó i Reunió. És una espècie Introduïda de forma accidental en escapar-se ocells captius. A Europa, la presència d’aquesta espècie és força puntual. A banda de la població catalana l’espècie està també establerta a França i Itàlia. Es tracta d'una espècie sense dimorfisme sexual, és a dir, sense caràcters físics que permetin distingir els dos sexes. Presenten una coloració verdosa a la part superior del cap, de gola groga que es va tornant més ataronjada a mesura que s’acosta al pit. Al voltant de l’ull negre presenta una màscara blanquinosa amb una franja d’una tonalitat groc clar. La resta del cos és d’una tonalitat gris verdosa excepte les primàries de les ales, que són d’un color vermell ben marcat, amb els extrems amb franges de color negre blavós i groc. El bec és de color vermell. De costums tant arborícoles com terrestres, depenent de la classe d’aliment disponible a cada època del any. S’alimenta de llavors, petits fruits, baies, cucs i també d’insectes. És una espècie gregària, que sol trobar-se en grups de més de 10 individus, tot i que a l’època reproductora es torna més territorial i es troba en parelles.


11

Hàbitat

A la seva àrea de distribució natural

A la seva àrea d'origen l'espècie ocupa hàbitats molt variats, des de zones altes amb boscos de coníferes mixts amb maleses fins a zones baixes amb boscos de castanyers i roures. També es localitza en zones humides i plujoses, tant de boscos mes temperats com de boscos subtropicals mixtes del sud de la Xina. S'ha citat també la seva presència en canyes de bambú, plantacions de te i boscos secundaris propers a poblacions humanes, ocupant entre els 900 i els 3.000 m. d'altitud. Nidifica preferentment en zones forestals properes a cursos d'aigua (rius, rieres) i en territoris amb vegetació arbustiva densa (preferentment pinedes mixtes de Pinus pinaster i alzinars).

A la seva àrea d’introducció

La primera dada fora de l’àmbit de Collserola es va registrar a la Serralada de Marina el desembre del 2002. S’ha observat un desplaçament geogràfic en direcció nord-est en el període 2002-2008, especialment evident en l’estació no reproductora, possiblement amb la dispersió de juvenils.

A diferència d'altres espècies exòtiques que seleccionen ambients més pertorbats o humanitzats, el rossinyol del Japó és una espècie clarament forestal amb un elevat índex de naturalitat i sempre es mou seguint rieres i rierols, que serveixen de corredors biològics que connecten amb els boscos i serres adjacents i també fan de nexe d’unió amb el grup original. L'espècie ocupa hàbitats eminentment forestals, trobant-se en boscos mixts de pi blanc (59%), alzinars (33%) i brolla-garric (1%), en boscos de ribera amb vegetació densa i baixa, sempre amb disponibilitat de cursos d'aigua, ja siguin netes o residuals, en camps de fruiters propers a cursos d'aigua, i també, de manera esporàdica, en parcs i jardins. Rebutja clarament les zones obertes amb poca vegetació.


12

En època hivernal es manté en els mateixos ambients forestals que ocupa durant la temporada de cria: boscos mixtos de pi blanc amb alzines i roures, i formacions de ribera, sempre i quan l’estrat arbustiu estigui ben desenvolupat i presenti continuïtat. També busca raconades forestals més temperades com ara fondals embardissats. S’han registrat observacions hivernals prop d’habitacles humans en entorns forestals. En aquesta època també presenta un comportament força gregari. De fet, s’observa en grups molt mòbils durant gairebé tot l’any, amb una mitjana de 10 individus per grup i no és estrany que alguns individus emetin el cant durant aquesta època de l’any.

En altres països on ha estat introduït, l'espècie ocupa hàbitats similars.

Exemple d’hàbitats del Parc de la Serralada Litoral on s’ha localitzat el rossinyol del Japó


13

Distribució de l’hàbitat que ocupa el rossinyol del Japó a Catalunya: Bosc (alzinars: 35% - pinedes de pi blanc 60% - 1% brolla-garric) - 4% suburbà

Font consultada: Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002

Distribució per l’alçada del rossinyol del Japó a Catalunya: Es situa entre els 200 i els 400 metres d’alçada

Font consultada: Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002

35%

60%

1% 4%

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

alzinars pinedes de piblanc

brolla i garric suburbà

80%

20%

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

0-200 m 200-400 m 400-600 m 600-800 m


14

Mapa de distribució del rossinyol del Japó a Catalunya durant l’hivern. (En color vermell: límits del Parc de la Serralada Litoral) Font consultada: Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009

Mapa de distribució del rossinyol del Japó a Catalunya durant l’època de nidificació. (En color vermell: límits del Parc de la Serralada Litoral) Font consultada: Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002


15

Fenologia

A Catalunya, a l’estiu, el rossinyol del Japó nidifica preferentment en zones boscoses properes a rieres o llocs humits i, de manera més general, en fondals on la vegetació arbustiva és força densa i situa el niu en esbarzers i arbustos de port atapeït, a poca alçada del terra. Construeixen un niu en forma de tassa a la “forquilla” d'una branca horitzontal, subjectant-ho amb tiges i branquillons; el seu interior està folrat amb molses i líquens. Les parelles comencen a entrar en zel a l'abril/maig i de vegades fan diverses postes a l'any. La femella posa de 4 a 6 ous, de color blanquinós tacats de color marró clar, d’uns 1,5 cm d’amplada i que solen incubar tots dos durant 13 o 15 dies. Els dos progenitors alimenten als pollets durant uns 20 dies i amb 4 setmanes de vida es fan independents abandonant el niu, encara que segueixen sent alimentats pels pares durant algun temps.

Aprox. d’1,5 cm d’amplada

Estimació poblacional

La població de rossinyol del Japó a Catalunya s’estima entre els 800 i els 1.800 individus (segons dades de l’ICO), i està concentrada en dos grans nuclis al massís de Collserola (La Rierada-Torrent de les Tres Serres i la vall de Sant Feliu), i diversos nuclis més petits en altres punts del parc de Collserola, especialment al seu sector occidental. Últimament s’han detectat grups de més de 20 exemplars en diversos punts del Vallès Occidental, Vallès Oriental i Baix Llobregat, algun d’ells ubicat dins el Parc de la Serralada Litoral.

A Collserola, la composició del grup a l’hivern varia entre els 6 i els 24 exemplars, amb una mitjana de 10 individus per grup, encara que també es poden localitzar individus sols o en parelles.

Tota la població de rossinyol del Japó de Catalunya es concentra per sota els 400 m.


16

Distribució

A Europa

L'espècie està establerta a França i a Itàlia. A més ha estat citada la seva reproducció a Alemanya i Holanda, sent també bastant probable a Portugal. Exemplars d'aquesta espècie han estat vistos també en altres països europeus: Bèlgica, Suïssa, Dinamarca i Regne Unit.

- Alemanya S'ha citat en diferents ocasions la seva reproducció (o l'intent de cria) a diverses regions d'Alemanya, especialment en la dècada de 1990: Niedersachsen (1976), Bayern (1992), Nordrhein- Westfalen (1992), Rheinland-Pfalz (1993), Hessen (1994). No obstant això, mai ha arribat a establir poblacions reproductores estables.

- França L'espècie està establerta i en expansió al sud de França, a la regió de Béarn (Pyrénées- Atlantiques), al llarg del riu Gave de Pau. La seva presència es va registrar ja en 1993 i pocs anys després, en 2000, van ser capturats 26 exemplars en diverses localitats. En 2007 els seus efectius es van xifrar en 2000-5000 exemplars. També s'ha registrat la reproducció de l'espècie a la regió de París (Île de France): Yvelines, Montmorency (Val d'Oise).

- Itàlia L'espècie està establerta a la regió de Toscana (Lucchesia, Lunigiana, Basso Mugello, Senese), amb uns efectius calculats en més de 2.000 exemplars. També s’ha vist a Torrice (Frosinone).

- Portugal Probable reproductora a la Serra de Sintra, on s’han fet diverses observacions, una d'elles de quatre exemplars l'any 2000. Vista també en Mafra i altres punts del país.

A Espanya

- Barcelona Existeixen diversos nuclis, almenys des de 1993, a Collserola, (Barcelona), on s'ha comprovat la seva reproducció. Últimament s’han detectat grups en diversos punts del Vallès Occidental, Vallès Oriental i Baix Llobregat, algun d’ells ubicat dins el Parc de la Serralada Litoral.

- Com. Valenciana A Manises (València) va ser observat un mascle en 1998, existint ja una cita anterior de 1994 a la mateixa localitat.


17

- Madrid Existeixen almenys dos registres d'aquesta espècie, un d'ells referit a dos exemplars: en 2007 es va escoltar un exemplar a la Casa de Camp a Madrid i en 2008 es van veure dos exemplars a Villaviciosa de Odón, al costat de la ribera del riu Guadarrama. - País Basc En 2003 es va observar un mascle adult a Durango (Biscaia).

- Canàries Va ser esmentada la nidificació d'aquesta espècie en els anys 1990 a les illes de Tenerife i Gran Canària. Posteriorment s'ha confirmat la presència de diversos exemplars i la reproducció de l'espècie a la illa de Tenerife. Així, en 2004 es van veure tres exemplars a la zona dels Realejos. I l'any següent, es va observar la cria d'una parella en Tacoronte i la presència de diversos exemplars a la zona de Sauzal.

A Catalunya

L'única població ben establerta es troba a Catalunya, on es troba en expansió. A Catalunya es va començar a detectar a principis de 1990, a la Serra de Collserola i a la Vall de Sant Feliu de Llobregat. A partir de 1996 es van detectar individus amb regularitat en zones properes a les dues àrees de distribució principals (la Rierada i vall de Sant Feliu). S'estima la seva població entre 800-1.800 individus que estan concentrats en dos grans nuclis (la Rigués-torrent de les Tres Serres i la Vall de Sant Feliu). L'espècie ocupa hàbitats forestals relativament poc pertorbats. La població, situada en una zona geogràfica densament habitada, aprofita els corredors verds per expandir-se cap a espais forestals propers.

Per tant, en aquest moment es troba present a les comarques barcelonines de Baix Llobregat, Vallès Occidental i Vallès Oriental. Existeixen nombroses cites de l'espècie en aquestes zones. A la Serra de Collserola, on l'espècie és comuna, ha estat observada en alguns llocs perifèrics com Bellaterra, Sant Feliu de Llobregat o el Parc del Laberint a la ciutat de Barcelona. La Serra de Marina va ser colonitzada posteriorment per l'espècie, havent-hi ja una cita de 17 exemplars en 2003, exemplars que van ser anellats. En aquesta serra s'han observat grups nombrosos, de fins a 87 exemplars, havent-se també anellat juvenils. A més, l'espècie ha estat vista en llocs com Sant Fost de Campsentelles, Montcada i Reixac i també sembla que comenci a colonitzar el Parc de la Serralada Litoral.

Dins de la província de Girona, a Sant Quirze de Colera, es va observar un exemplar en 1997, capturat durant una sessió d’anellament.

Altres continents

- Àfrica Present des de 1980 a la Illa de Reunió (França), on es troba establert i en expansió. Està implicat en l'expansió per la illa de diverses espècies de plantes exòtiques invasores. Podria


18

també expandir la malària aviar, ja que en aquesta illa està present el mosquit vector d'aquesta malària.

- Àsia Al Japó, l'espècie està present des dels anys 1980 i establerta en Kyushu.

- Oceania L'espècie està establerta a les illes Hawaii (EUA) i ha estat introduïda també a Austràlia i a Tahití. A l'arxipèlag d'Hawaii, l'espècie va ser introduïda i es va revelar com una espècie adaptable i en alça, però per motius desconeguts va desaparèixer d'alguna de les illes. Per exemple, en Oahu, on en 1950 era l'espècie més vista, va declinar dramàticament en els anys 70. A la illa Kaua’i era comuna veure-la als anys 30, però des de llavors ha anat desapareixent, sent la causa o causes d'aquesta desaparició encara desconegudes. L'espècie és coneguda per ser una reserva de malària aviar, per la qual cosa podria haver contribuït en la desaparició d'una dotzena d'espècies d'aus endèmiques.

- Sud-amèrica L'espècie ha estat introduïda a Colòmbia. Font: Distribució: Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras.LEILUT/EEI/AV007

Impactes i amenaces

Bioinvasions ràpides Una espècie que colonitza un lloc nou en poc temps es qualifica com una invasora ràpida. Aquestes espècies multipliquen el nom d'individus en poc temps i desplacen les poblacions presents. La rapidesa en la propagació depèn tant del tipus de reproducció com de la facilitat que té l'espècie per dispersar-se.

Avui dia, les espècies invasores s'han convertit en un problema global i amenacen tant la biodiversitat com el funcionament dels ecosistemes que envaeixen, a més de ser la causa d'importants problemes econòmics i sanitaris. Les més de dues-centes espècies d'aus que han estat alliberades o accidentalment introduïdes amb èxit fora de la seva àrea de distribució natural provoquen una gran varietat d'impactes ecològics: s’hibriden amb les espècies autòctones, transmeten malalties o agents patògens i contribueixen a dispersar llavors de plantes exòtiques, també poden provocar greus danys a les comunitats natives en alterar significativament les característiques físiques de l'ecosistema, a més de causar pèrdues importants a l'agricultura. Així, les comunitats biològiques que coneixem en l'actualitat són el resultat de nombroses "invasions" d'espècies que han tingut lloc des de l'aparició de la vida en aquest planeta.

La majoria de les invasions fallen, no obstant això, ja sigui perquè les condicions ambientals no són adequades per a l'establiment de l'espècie, o si ho són, perquè el nombre de colonitzadors


19

és molt petit, o perquè, d'alguna manera, les espècies residents resisteixen la invasió. Però de tant en tant, un de cada cent intents té èxit, i llavors una nova espècie s'estableix i una nova comunitat s'ha format. Si bé és cert que moltes espècies han estat alliberades intencionadament, hi ha que dir que un gran percentatge de les poblacions de plantes i animals exòtics provenen d'individus escapats en captivitat. El més comú, no obstant això, és que l'espècie nova interactui directament amb una o més espècies de la comunitat.

L'exclusió competitiva estableix que dues espècies que tenen els mateixos requeriments no poden coexistir. Així, de no intervenir algun tipus de canvi conductual el resultat d'una invasió exitosa és que una o més espècies competidores poden resultar extintes.

Moltes espècies exòtiques tenen un avantatge addicional sobre els seus competidors i és que, en general, a les àrees que colonitzen no existeixen els depredadors i/o elements patògens que les controlen en el seu lloc d'origen.

El cas que ens ocupa, la irrupció del rossinyol del Japó en els boscos de Collserola, resulta particularment preocupant pel fet d'haver envaït els ambients forestals més naturals del parc. La majoria de les aus exòtiques introduïdes solen establir-se en hàbitats pertorbats, com a zones urbanes i agrícoles, que els ofereixen una gran varietat de nínxols ecològics desocupats, ja que les espècies autòctones no els exploten. Però el rossinyol del Japó s'aparta d'aquest patró general. Val a dir que, encara que a Collserola s'han registrat més de quaranta espècies d'animals exòtics, fins avui el rossinyol del Japó és l'únic que ha aconseguit establir-se amb èxit al parc. Impactes amb altres espècies S'han citat possibles interaccions amb la mallerenga blava (Parus caeruleus) donant-se persecucions i assetjament. A Barcelona, s'ha citat que la seva expansió podria haver tingut un impacte negatiu sobre la població de tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), que els seus efectives van registrar una disminució. No obstant això, aquesta disminució podria deure's a oscil•lacions pròpies d'aquesta espècie ja observades anteriorment. Se sap, per exemple, que l'espècie pot actuar com a reserva de la malària aviar. Plasmodium vaughani (Fischer et Baldwin, 1947; A: Grup d'Aus Exòtiques (SEU/BirdLife)) i P. relictum (Van Riper et al., 1982; A: Grup d'Aus Exòtiques (SEU/BirdLife) entre d’altres, a la majoria trobats en aus en captivitat. Així, a les illes Hawaii podria haver contribuït a la desaparició d'una dotzena d'espècies d'aus endèmiques, afectades per la malària. També es coneix la capacitat de l'espècie per difondre plantes exòtiques invasores com Rubus rosifolius, Psidium cattleianum i Clidemia hirta.


20

DISTRIBUCIÓ DEL ROSSINYOL DEL JAPÓ AL PARC DE LA SERRALADA LITORAL

Objectius

Com a Educador Ambiental i com a ornitòleg aficionat, i preocupat per totes aquelles qüestions i problemes que afecten a la biodiversitat ornitològica del Parc de la Serralada Litoral, sempre ha estat present dins la meva ment tota una sèrie de projectes i estudis ornitològics que es podrien realitzar en aquest parc. Fins fa poc, simplement han estat somnis i il·lusions que mai s'han realitzat. Però un bon dia va sorgir la sorpresa que em donaria peu per a realitzar el meu primer projecte. Era un dia de tardor que estava caminant pel Parc, amb la finalitat de descobrir noves rutes ornitològiques per publicar-les i compartir-les en el meu bloc, i fruit de la casualitat, va aparèixer davant meu un exemplar de rossinyol del Japó. Feia anys que havia vist aquest ocell en diverses ocasions pel Parc Natural de la Serra de Collserola, però va ser aquesta trobada que va despertar la meva curiositat de tal manera que volia saber, costés el que costés, fins a quins indrets del Parc de la Serralada Litoral s’havia expansionat.

Tots sabem que es tracta d'una espècie exòtica invasora i se sospita que està entrant en competència amb espècies autòctones com el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i la mallerenga blava (Parus caeruleus). He de dir que en les meves observacions he detectat que els espais que freqüenta el rossinyol del Japó els comparteix, a certa distància, amb aquests dos ocells. Bé que també he observat que el rossinyol del Japó comparteix amistosament la mateixa vegetació arbòria amb el bruel (Regulus ignicapilla).

Finalment tinc que manifestar que, és per a tot això, que he sentit una especial atracció per aquest ocell i que volia dedicar-li una bona part del meu temps en el seu estudi. I amb quina finalitat? Pues molt senzill: El projecte era intentar elaborar un mapa, el més exacte possible, enquadrant-hi la seva localització, tant en el període hivernal com en el període estival, i dins del perímetre que delimita el Parc de la Serralada Litoral, i a la vegada, que aquestes dades es poguessin utilitzar per a posteriors estudis sobre aquest ocell.

També tinc el desig i l'esperança que aquest projecte hagi establert un punt de partida per a futurs treballs de més transcendència, de la mà de ornitòlegs més competents i amb més mitjans dels que jo he utilitzat, i alhora tinc la il·lusió i la convicció d'haver contribuït, d'alguna manera o d’una altra, i haver aportat un gra més de sorra en l'estudi i conservació de la biodiversitat ornitològica del Parc de la Serralada Litoral.

Metodologia

Àrea d’estudi S'han fet prospeccions al llarg de tot el Parc de la Serralada Litoral. Aquest s'ha dividit en 38 parcel·les de 4 km2 c/u. Cada parcel·la de mostreig correspon a la suma de dues quadrícules contigües UTM per cantó de 1x1 km, resultant un quadrat de 2x2 km.


21

Metodologia Totes les observacions s'han fet en recorreguts a peu i en jornades matinals de unes tres o quatre hores de duració, i sempre dins del mateix horari de 9h a 13, amb bon temps, sense vent ni boira, i amb l’ajuda d’uns prismàtics 10x50 cm. El període de mostreig consta de dues fases: Un període hivernal, que abasta des de l’1 de novembre fins el 31 de gener (3 mesos), i un període estival que abasta des de l’1 d’abril fins al 30 de juny (3 mesos). En cadascuna de les parcel•les s'han dissenyat un o més d’un recorreguts i que es corresponen, de la millor manera possible, a les característiques del seu hàbitat. En cadascun d’aquests recorreguts figuren diferents punts d'observació, utilitzant sempre els mateixos tant a l’hivern com a l’estiu.

Temps de prospecció en cada un dels punts escollits: Les prospeccions es duen a terme romanent 10 minuts d’observació en cadascun dels punts escollits, i passat aquest temps, si no es detecta cap ocell facilitar-ne la detecció mitjançant reclam amb la gravació del cant, i durant un espai de temps de 5 minuts. En el cas de no tenir contacte ho marcarem al mapa amb un punt verd, en el cas de detectar l’ocell, ho farem amb un punt vermell a l’hivern i en un punt morat a l’estiu.

Hàbitat seleccionat: Hem seleccionat els hàbitats més adients d’aquesta espècie aquí a Catalunya: boscos mixtes d’alzines i pinedes, o només alzinars, en fondals humits, a prop de rieres i en llocs oberts, i amb molt de sotabosc per fer-hi els nius. La vegetació arbòria seleccionada era, en la majoria dels casos, bosc perimetral adossats a espais oberts.

També s'han prospectat pistes forestals i senders que contenen el tipus de bosc seleccionat, en fondals humits i a prop de rieres, però amb la particularitat de que es tracta d’espais molt més tancats, i on l’espècie no és tan comú.


22

Mapa 1. Superfície del Parc de la Serralada Litoral amb tots els punts on s’ha realitzat la recerca del rossinyol del Japó. Punts verds: no s’ha observat l’espècie. Punts vermells: s’ha vist com a mínim 1 exemplar durant el període hivernal. Punts morats: s’ha vist com a mínim 1 exemplar durant el període estival)


23

Mapa 2. Ampliació dels quadrats 3E i 3F del mapa 1 on s’ha detectat el rossinyol del Japó. El diàmetre de cada punt té un abast de 250 metres sobre el terreny.

En vermell (Període hivernal) En morat (Període estival) En verd (no hi ha evidències de l’espècie).

3E

3F


24

Resultats

En aquest treball de camp s’han prospectat 119 punts, tots ells dintre dels 38 quadrats de 2 x 2 km en que s’ha dividit el Parc de la Serralada Litoral (mapa 1). De tots quests punts només s’ha observat el rossinyol del Japó en 7 d’ells, 5 dins el període hivernal i 2 dins el període estival. Tots aquests punts estan situats dins els quadrats 3E i 3F (mapes 1 i 2). En vistes als resultats de les diferents observacions realitzades, la seva distribució dins el Parc queda reflectida de la manera següent: - Pel que fa al Terme Municipal de Vallromanes, s’ha localitzat el rossinyol del Japó en dos

punts dins el període hivernal: en el punt n.1 s’ha detectat un grup d’uns 10 exemplars, i en el punt n.3 només 1 sòl exemplar.

- Dins el Terme Municipal de Santa Maria de Martorelles s’ha localitzat aquest ocell en quatre punts: dos dins el període hivernal i dos dins el període estival, tots ells en llocs diferents. Dins el període hivernal, en el punt n.2 s’ha localitzat 1 exemplar i en el punt n.5 també 1 exemplar. Dins el període estival, en el punt n.6 s’ha detectat 1 exemplar i en el punt n.7 també s’ha detectat 1 exemplar.

- Pel que fa el Terme Municipal de Montornès del Vallès s’ha localitzar el rossinyol del Japó

en un punt dins el període hivernal: el punt n.4, on s’ha detectat un grup d’uns 10-14 exemplars.

En el període estival, durant l’època reproductora del rossinyol del Japó, dins les zones prospectades no s’ha vist cap fet d’aparellament ni tant sols cap evidència d’alguna activitat reproductora. És més, dels aproximadament 30 exemplars detectats en total al llarg d’aquest treball, només 2 exemplars han estat observats dins el període reproductor, i ambdós en llocs diferents. Crec, pues, que els seus llocs de nidificació encara no han arribat a consolidar-se dins el Parc de la Serralada Litoral i que possiblement es consoliden més cap el sud-oest, a la comarca del Barcelonès i en els límits amb el Vallès Oriental i Occidental. Per el que s’ha vist, penso que durant l’hivern, aquests ocells tenen tendència a desplaçar-se en grups d’uns 10-15 exemplars, possiblement exemplars joves, cada vegada avançant més cap al nord-est del Parc, seguint rieres i rierols que serveixen de corredors biològics i que connecten amb els boscos i serres adjacents. També dedueixo que, al marge dels diferents grups establers, hi ha exemplars que, de manera individual, es desplacen a unes distancies d’uns 2 kilòmetres d’aquests grups i que podrien influir, de manera directa o indirecta, en el procés d’expansió de l’espècie.


25

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Bibliografia Atles del ocells nidificants del maresme Héctor Andino, Enric Badosa, Oriol Clarabuch i Carles Llebaria Desembre 2005 Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 Estrada, J., Pedrochi, V. , Brotons, L. & Herrando, S. (eds.) 2004 Institut Català d’Ornitologia (ICO) Lynx Edicions, Barcelona 2004 Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 Herrando, S., Brotons, L., Estrada, J., Guallar, S. & Anton, M. (eds.) 2011 Institut Català d’Ornitologia (ICO) Lynx Edicions, Barcelona 2011 Catálogo Español de Espécies Exóticas Invasoras Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente Septiembre 2013

Flora i fauna dels Parcs Montnegre (Corredor, Serralada Litoral i Serralada de Marina) Brau Edicions 2010 Les espècies exòtiques de Catalunya CREAF Generalitat de Catalunya 2012 Depart. D’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

Llista dels Ocells del Parc Serralada Litoral Consorci del Parc Serralada Litoral Maig 2002

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears Joan Estrada, Francesc Jutglar, Toni Llobet Lynx Edicions 2010

___________________________

Estudi de la distribució del rossinyol del Japó al Parc de ... · El rossinyol del Japó 9...

Documents

Transcript of Estudi de la distribució del rossinyol del Japó al Parc de ... · El rossinyol del Japó 9...