L’aigua com a recurs indispensable:

Totes les formes de vida a la Terra depenen de l'aigua. I tots els sectors econòmics, l’agricultura, la indústria i els serveis, són altament dependents de l’aigua, aturant-se tot tipus d’activitat al món amb la seva mancança.

El consum d’aigua ha crescut amb els anys de manera constant, i l’ús ineficient posa en risc l’accés de moltes persones a aquest recurs.

De fet, cada ésser humà necessita diàriament varis litres d'aigua dolça potable per viure, però al voltant del 97% de l'aigua del nostre planeta és salada i per tant no és apta per al consum humà. A més, del 3% que tenim en aigua dolça, tres quartes parts són en forma de gel a les glaceres i els casquets polars, de manera que els llacs i els rius, principals fonts d'aigua de consum de la nostra societat, tan sols constitueixen un 0,01% del recurs hídric del nostre planeta.

L’aigua com a recurs escàs:

A la majoria de nosaltres ens sembla normal tenir accés a l’aigua potable, però moltes persones al món no poden gaudir d'aquest mateix privilegi. L'ONU, afirma que per a l'any 2025 la demanda d'aigua potable serà 56% més que el subministrament.

A dia d’avui, 1 de cada 6 persones al planeta viu sense aigua potable, tot i que, encara, hi ha aigua per a abastir-nos a tots i totes.

La manca d’aigua pel consum i l’aigua contaminada agreugen la desnutrició, provoquen el 90% de les malalties dels països del sud i la mort de 2 milions de persones cada any, la majoria infants.

La manca d’aigua i el consum d’aigües contaminades estan relacionats directament amb la mort de 4 de cada 10 persones als països del sud per malalties que, en molts casos, es podrien evitar.

La majoria de nosaltres, no els nostres fills o les generacions futures, no tindrem aigua si no pertanyem al selecte grup que pugui pagar-la a "preus de mercat".

Una persona necessita un mínim de 20-25 litres d'aigua per dia per beure i rentar-se. Uns 1.100 milions de persones tenen només 5 litres diaris i, a més, contaminada.

Un europeu gasta per dia de 200 a 300 litres, i un nord-americà 575 litres.

Per aquestes raons, 1.800.000 nens i nenes moren cada any, en la seva major part a causa de la diarrea infantil.

Cal tenir en compte que aquesta és la situació de partida on ens trobem, i on tanta gent queda exclosa d’un accés adequat a l’aigua en condicions, però amb el creixement de la població mundial i el canvi de dieta cap a aliments amb més proteïna, cada cop hi ha una demanada més gran d’aigua, amb el que la tendència no és a la millora, sinó el contrari. Hem de recordar que avui dia encara destinem la major part del consum d’aigua al món per produir aliments.

El dret a l’aigua.

Els problemes derivats de la manca d’aigua de bona qualitat: al Sud i al Nord

Al Nord:

L’aigua pot ser potable, i tot i això, tenir mal gust, estar carregada de metalls pesants i clor, etc. i això fa que molta gent al Nord compri aigua envasada, i aquest és també un greu problema, del que es parla molt poc.

Els consumidors de tot el món gasten col·lectivament cada any més de 100.000 milions de dòlars en aigua embotellada a la creença -sovint equivocada- que és molt millor. Fins i tot en àrees on hi ha aigua de pou segura per beure, la demanda en augment d'aigua envasada està produint escombraries innecessàries i consumint grans quantitats d'energia.

Un galó d'aigua envasada als EUA pot arribar a costar fins a més de 10 dòlars (1 galó US = 3,785 lts., o sigui 2,64 $ per litre), més del doble que la benzina.

Ampliar i millorar el tractament de les aigües i el sanejament dels sistemes existents és el que pot proporcionar fonts segures i sostenibles d'aigua a llarg termini.

L'aigua potable ens arriba a través d'una infraestructura que gasta energia de manera econòmica, mentre que l'aigua envasada es transporta a distàncies sovint llargues a través del territori per vaixell, tren, camions. Això implica cremar quantitats massives de combustibles fòssils amb molta menys justificació lògica que el transport d'aliments.

L'envasament d'aigua utilitza més combustibles fòssils. La majoria de les ampolles d'aigua es fabriquen amb tereftalat de polietilè (PET), un plàstic derivat del petroli cru. (91,91% de les garrafes), tot i que encara queden al mercat algunes garrafes de PE (polietilè) (1,86%) que tendeixen a anar passant progressivament a PET.

Un cop buidada, l'ampolla ha de ser rebutjada.

Segons l'Institut de Reciclatge d'envasos, el 86% de les ampolles plàstiques d'aigua usades en EUA es converteixen en escombraries o farcit. La incineració de les ampolles usades genera subproductes tòxics com ara el gas clorat.

Les ampolles enterrades poden trigar fins a 1.000 anys en biodegradar-se.

Els països membres de Nacions Unides van acordar reduir a la meitat la proporció de gent que no té accés fiable i durador a l'aigua potable segura per a l'any 2015. Per assolir aquesta fita, caldria haver doblat els 15 milions de dòlars destinats cada any a l'abastament i sanejament de l'aigua. Ara ja anem tard, novament, com en moltes altres fites que incumbeixen a la població del Sud... I aquesta quantitat pot semblar enorme, però és ben poc en comparació als 100 mil milions estimats com a necessaris per a la despesa anual en aigua envasada.

Al Sud:

Al Sud, milers de dones i infants, sobretot nenes, no poden anar diàriament a l’escola perquè han de caminar durant hores per a aconseguir l´aigua per al consum familiar. Això limita l’accés a un altre dret com és l’educació, obrint una altra escletxa que arrodonirà el cercle de la pobresa.

Gairebé la meitat de la població mundial, 2.600 milions de persones, viu sense sistemes de sanejament bàsics, com el clavegueram i la recollida de residus, amb les malalties que això comporta.

La manca d’aigua o el consum d’aigua contaminada són responsables del 90% de les malalties dels països del sud. Les persones viuen en condicions molt precàries i poden arribar a destinar el 10% del salari a pagar l’aigua, entre 5 i 10 vegades més cara que en un barri residencial.

L’aigua i el canvi climàtic

A la situació actual, s’hi ha d’afegir els efectes que el canvi climàtic tindrà sobre la distribució i per tant l’accés a l’aigua.

D’una banda, amb l’augment de la temperatura global, l’efecte més probable serà la reducció general de les collites a les regions tropicals i subtropicals. Les zones àrides seran les més afectades, essent la vegetació molt sensible als petits canvis climàtics.

D’altra banda , sequeres i inundacions augmentaran en intensitat, amb els efectes que això tindrà, i les ciutats costaneres seran amenaçades per les inundacions.

Tot això comportarà que les malalties tropicals es trobin cada cop a latituds més altes, entre d’altres.

L’aigua no coneix fronteres

Malgrat que algunes empreses i institucions pretenen apropiar-se de l’aigua, a l’hora de la veritat, l’aigua no entén de fronteres ni de barreres, i és ella qui marca el seu curs. El planeta és una gran esfera d’aigua que s’ha de comprendre de forma unificada, i per tant s’ha de treballar per una gestió global de l’aigua al món.

Al món hi ha 260 conques internacionals, repartides de la següent manera:

Àfrica: 59

Àsia: 58

Europa: 73

Amèrica Llatina i Carib: 61

Amèrica del Nord: 17

Oceania: 1

Hi ha 145 nacions que tenen territori dins les conques transfrontereres, i 21 que es situen completament dins d’una d’elles.

Tot i que els recursos hídrics transfronterers poden ocasionar hostilitat, l’historial de cooperació és molt superior al de conflicte agut. Tot i això, el deteriorament de la qualitat o la quantitat de l’aigua pot afectar a l’estabilitat interna d’una nació o regió. Actualment hi ha tres possibles escenaris de conflicte dins de conques transfrontereres que podrien explotar en qualsevol moment:

A l’Àfrica; uns 50 rius serveixen, cadascun d’ells, a dos o més països que els comparteixen. En particular, l’accés a l’aigua de les conques del Nil, el Zambezi, el Níger i el Volta, és una possible font de conflictes.

A l’Àsia Central: la conca del mar Aral és font de nombrosos conflictes internacionals per l’aigua. Turkmenistán, Uzbekistán, Kazajstán, Kirguizistán i Tayikistán depenen per la seva supervivència de les aigües dels rius Amu Darya i Syr Darya.

A l’Orient Mitjà: viuen en crisi oberta els següents països; Siria, Jordania, Israel, Egipte i Yemen, i existeix una crisi latent a l’Arabia Saudí, Irak, Kuwait i Libia.

La privatització de l’aigua:

La globalització neoliberal està posant en mans de grans empreses transnacionals el control de les fonts d'aigua per a l'activitat extractiva, ja sigui mineria o explotació d'hidrocarburs, per a l'agroindústria, per a les grans preses hidroelèctriques, per a la indústria turística, etc.

Aquest domini està deixant sense fonts d'aigua i sense ecosistemes hídrics a una part important de la població rural, especialment en els països del Sud global. D'altra banda, els tímids èxits aconseguits al Nord, estan cada vegada més en risc.

Però l'aigua no només té interès com a mitjà de producció, també té un elevat valor econòmic, tant en la seva faceta d'objecte de consum, i d'aquí el creixement de les companyies embotelladores d'aigua, com en la gestió de l'abastament i el sanejament.

La privatització dels serveis de proveïment urbà es va impulsar des de la dècada dels vuitanta en els països del Sud global. Els arguments per a aquesta mesura, que es qualificava com a tècnica, es basaven en l'eficiència, transparència, la inversió i transferència de tecnologia que aportaven les empreses de capital privat enfront de la suposada inoperància del sector públic. A més, per si hi havia algun govern reticent, aquesta política s'imposava des de les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, mitjançant els Plans d'Ajustament Estructural. El resultat, després de més de 30 anys d'experiència, és que els avantatges de la gestió privada han estat inexistents, el mateix Banc Mundial ho va reconèixer en el Fòrum Mundial de l'Aigua de Mèxic al 2006, però les segueix promovent.

Utilitzar un bé bàsic per a la vida com un producte de mercat, i que una empresa obtingui amb això el màxim benefici, genera impactes molt grans sobretot sobre les majories socials que viuen per sota del llindar de la pobresa als països empobrits. La resposta per part d'aquesta població va ser un rebuig contundent a aquestes polítiques: Suez, Bechtel i altres grans corporacions privades de l'aigua van ser expulsades d'Amèrica Llatina, es van rescindir els seus contractes per incompliment, s'han inclòs articles en diverses constitucions on es reconeix el dret humà a l'aigua i s'indica que la seva gestió ha de ser pública.

A Europa, França ha iniciat un procés de retorn a la gestió pública en grans ciutats, per exemple París i Grenoble. A Holanda, tal com recull la seva legislació, tota la gestió de l'aigua ha de ser pública, fora de lògiques mercantils.

Si ens centrem en el sector de l'aigua embotellada, aquest està creixent molt ràpidament a tot el món, essent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions molt escandaloses.

Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

La moda de l'aigua embotellada és també important arreu. A Europa, Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions.

Segons la Federación Europea de Aguas Envasadas (EFBW), Espanya es situa com quart país de la UE en termes de producció d’ aigua mineral, per darrera d’ Alemanya, Itàlia i França, i tercer en consum, darrera d’ Itàlia i Alemanya.

Respecte al consum per càpita d’ aigua embotellada a Espanya, es situa al voltant dels 101 litres.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la utilitzada en l'aigua embotellada.

A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costava, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és rodó.

En els darrers anys, tot i seguir mantenint una gran diferència amb el preu de l’aigua embotellada, el preu de l’aigua de l’aixeta ha pujat, estant en una mitja de 0,173€/litre l’any 2014.

Un dels grans problemes pel consum de l’aigua de l’aigua de l’aixeta és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguin públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que surt de l'aixeta.

L'aigua potable ens arriba a través d'una infraestructura que gasta energia de manera econòmica, mentre que l'aigua embotellada es transporta a grans distàncies usant vaixell, tren, avió i camions. Això vol dir cremar quantitats massives de combustibles fòssils.

L'any 2004, una companyia de Hèlsinki (Finlàndia) va enviar 1.400.000 ampolles d'aigua finlandesa embotellada a 4.345 quilòmetres, a l'Aràbia Saudita.

El 94% de l'aigua en ampolla venuda als Estats Units es produeix nacionalment, però molts nord-americans consumeixen aigua importada de fins a 9.000 quilòmetres, com de les illes Feiji, i altres llocs llunyans, per satisfer la demanda "d'aigua envasada elegant i exòtica".

Earth Policy Institute denuncia les grans distàncies que recorre l'aigua embotellada i l'impacte ambiental d'aquest transport per subministrar un producte que en condicions més que suficients per al seu consum també s'ofereix a través de les canonades amb un cost energètic infinitament menor.

La Feiji Water, amb la seva ampolla quadrada, és un complement habitual dels famosos, meravellats pel seu exotisme. Aquesta aigua prové d'un aqüífer sota una espessa selva d'aquesta illa del Pacífic en la qual la companyia destaca que està a centenars de quilòmetres de distància de qualsevol continent. Les associacions ecologistes assenyalen que per arribar als consumidors, les ampolles han de recórrer una enorme distància en vaixell, amb la despesa en combustible que això suposa. Mentre això succeeix, a Feiji, gairebé un terç dels habitants d'aquesta illa no tenen accés a l'aigua potable.

Només la fabricació d'ampolles per resoldre la demanda dels nord-americans requereix anualment més de 1,5 milions de barrils de petroli, tant com per aprovisionar de combustible a uns 100.000 cotxes durant un any. A Espanya signifiquen uns 330.000 barrils de petroli que suposa la despesa d'uns 22.000 cotxes.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seves ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, tots i totes hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i a l’Estat que es realitzin les inversions necessàries perquè la població faci ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.

Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.

La indústria embotelladora d'aigua diu que és respectuosa amb el medi ambient, però això no és així, ja que, entre d'altres, el 90% dels envasos que utilitza són de plàstic.

L'Institut de Reciclatge d'envasos diu que el 86% de les ampolles plàstiques d'aigua usades als Estats Units es converteixen en ferm o farcit. La incineració de les ampolles usades genera subproductes tòxics com el gas clorat i cendra, similar a les que contenen els metalls pesats que ja causen bastants problemes en la salut humana i animal. Les ampolles d'aigua enterrades poden tardar fins a mil anys en biodegradar-se.

Com diu Emily Arnold, del Herat Policy Institute, "no es qüestiona que l'aigua potable neta barata sigui essencial per a la salut de la nostra comunitat global, però l'aigua envasada no és la resposta al món desenvolupat, ni és la solució al problema de 1.100 milions de persones que no tenen un proveïment d'aigua segura. Ampliant i millorant el tractament d'aigües i el sanejament dels sistemes existents és més factible proporcionar fonts segures i sostenibles d'aigua en el llarg termini".

Les fàbriques embotelladores, en molts casos agafen aigua de la mateixa xarxa d'aigua que accedeix el públic, ja sigui pública o privada. Moltes vegades, com Coca-Cola, li afegeixen un paquet de minerals, a la qual denominen "aigua mineral". Amb aquesta conducta, augmenten el preu de l'aigua d'aixeta en més de 1.100 vegades el seu valor, embotellant-la i convertint-se en un dels negocis més descarats del món capitalista.

El diari britànic The Guardian resumeix així el procés de l'aigua embotellada: "Agafeu aigua de l'aixeta de Londres, sotmeteu-la a un procés de depuració, denominant-la "aigua pura, " afegiu una mica de clorur de calci que contingui bromur per donar-li gust, després bombegeu ozó, oxidant el bromur, cosa que no és un problema, convertint-la en bromat, que sí que ho és. Vaig

enviar aquestes botelles d'aigua al comerç, contenint el doble del límit legal de bromat, i el negoci és rodó".

Al març de 2004, Coca-Cola reconeix a Anglaterra que l'aigua de la marca Dassain és aigua comuna i corrent de l'aixeta, essent venuda en ampolles de mig litre.

A mesura que es va deteriorant cada vegada més la qualitat de l'aigua al món i la seva escassetat augmenta, els i les que es poden permetre comprar l'aigua embotellada estan a favor d'aquesta fórmula, malgrat el fet que és igual de segura i insegura que l' aigua d'aixeta, i en alguns casos, ho és bastant menys.

A l'Amèrica del Sud, les multinacionals estrangeres estan adquirint grans zones de naturalesa salvatge en la qual s'inclouen sistemes hidrogràfics integrals per a usar-los en un futur no molt llunyà. Destaca en aquest sentit l'aqüífer Guaraní, on les grans multinacionals estan prenent terres per a explotar l'aigua.

A vegades passa que aquestes empreses esgoten completament no només els sistemes del seu propi terreny sinó també els de la regió circumdant. Això és el que va passar a Tillicum Valley a la Columbia Britànica, on l'empresa canadenca Canadian Beverage Corp ha estat explotant l'aigua subterrània de la regió de manera tan intensiva que els habitants i els agricultors de la zona es van quedar sense aigua.

Alhora, en aquests temps de la globalització estem assistint a una concentració impressionant de la indústria al voltant de quatre o cinc multinacionals que estan creant un oligopoli (Nestlé, Danone, Coca-Cola, Pepsi Cola ...) amb desenes de marques al voltant de cadascuna d'elles, on marquen el preu i qualitat de l'aigua gairebé sense control. Als Estats Units més d'un terç de l'aigua embotellada és simplement aigua d'aixeta tractada o no, essent un negoci monopolitzat per Nestlé i Danone, líders mundials.

En alguns llocs, aquest fabulós negoci de l'aigua embotellada comença a ser qüestionat. Les ciutats de Nova York i Boston han llançat una campanya publicitària animant els seus ciutadans al consum d'aigua d'aixeta, enmig de les protestes de les multinacionals de l'aigua. Chicago ha establert un impost de deu cèntims de dòlar per ampolla per desincentivar el seu consum.

Des del Departament de Protecció Ambiental de Nova York es diu: "L'aigua embotellada utilitza molta més energia que la de l'aixeta tant en la producció com en el transport i l'aigua d'aixeta serveix per a alguna cosa més que per a dutxar-se o rentar els plats".

La ciutat de San Francisco ha prohibit la compra d'aigua embotellada per part de les institucions públiques, ja que suposa una despesa de mig milió de dòlars anuals. Molts restaurants de l'Estat de Califòrnia ja han deixat de servir aigua mineral i posen dispensadors d'aigua d'aixeta.

A l'estat espanyol, l'ajuntament de Donosti va pendre la iniciativa en el tema de l'aigua embotellada i va aconseguir que més de setanta establiments de la ciutat s'adherissin a la campanya per substituir les ampolles d’aigua per aigua de l’aixeta en els menús. La que va ser regidora donostiarra, Victòria Iglesias, va dir: "volem conscienciar al ciutadà de la importància d'un consum responsable. És una solució més econòmica, més respectuosa amb el medi

ambient... Aquí l'aigua de la xarxa és d'altíssima qualitat. El nostre objectiu és reduir en origen la producció de residus".

Molts restauradors són reticents a oferir sortidors d'aigua d'aixeta. La venda d'aigua embotellada els dóna importants beneficis mentre que les gerres d'aigua solen ser gratuïtes.

Segons l'Agència Catalana de l'Aigua, a Barcelona es beu més aigua embotellada que d'aixeta. Rubén Sánchez de FACUA (Asociación de Consumidores en Acción de Cataluña) , diu que cal invertir més en els sistemes d'abastament, i contra el mal gust de l'aigua es poden usar els filtres, que és una inversió que s'amortitza en uns quants mesos.

«Aquesta situació de l'aigua embotellada s'ha d'acabar, exigint als poders públics les inversions necessàries a la xarxa de distribució perquè arribi als domicilis una aigua amb la qualitat sanitària suficient per no haver de comprar aigua embotellada»

Dinàmiques:

1-Què sabem de l’aigua?

Mirar el vídeo https://vimeo.com/111204108 ( Enginyeria Sense Fronteres) i respondre a les preguntes que es fan:

Visitar també: http:aquienleimportael agua.worpress.com

Quanta gent no té accés a un sanejament adequat al món?

Quants litres d’aigua necessites al dia?

Quina distància caminaries diàriament per aconseguir aigua?

Quanta gent no té accés a l’aigua potable al món?

L’aigua de Barcelona és de gestió pública o privada?

Et fa vergonya si un company teu demana al restaurant aigua de l’aixeta?

L’accés a l’aigua és un dret humà?

Veus coherent embotellar l’aigua de l’aixeta?

Et sembla bé que es talli l’aigua en algú que no la paga?

Quant pagues per un litre d’aigua?

Què creus que és més saludable , l’aigua de l’aixeta o l’embotellada?

Aquestes preguntes les tornarem a contestar un cop haguem fet tot el taller.

2- L’accés a l’aigua com a dret humà.

Està reconegut com a tal?

Buscar la declaració universal dels drets humans, i veure si el dret a l’aigua està reconegut.

Visualitzar el vídeo d’Enginyeria Sense Fronteres: “Aigua, un dret, no una mercaderia”. (19min 22 seg) . https://vimeo.com/31725281

Comentar-ho

Visualitzar el vídeo d' Enginyeria sense fronteres.: « Memòria líquida cap.3 » https://vimeo.com/120359367 ( 3 min )

Comentar el vídeo.

Mirar l’annex 1 sobre les NNU i el dret a l’aigua.

3-Quantitat d’aigua.

Quanta aigua consumim aquí a casa nostra en un dia? Quanta consumien els nostres avis i àvies?

Veure el vídeo d' Enginyeria sense fronteres : « Memòria líquida cap 1»

https://vimeo.com/85737230 ( 6 min 54 seg)

Havent vist el vídeo, ens dividim en grups de 5/6 persones i farem un llistat de la quantitat d’aigua que creiem que consumim avui dia per a les següents activitats:

Activitat Litres d’aigua consumits en l’activitatNetejar la casaPosar una rentadoraPosar rentavaixellesNetejar la vaixella a mà amb aixeta obertaNetejar la vaixella a mà amb la pica tapadaCuinarDutxar-seBanyar-seRentar-se les dents amb l’aixeta obertaRentar-se les dents tancant l’aixetaAfaitar-se amb l’aixeta obertaAfaitar-se tancant l’aixetaRentar el cotxe amb mànegaRentar el cotxe amb cubellDescarregar la cisterna del vàter

I per països (de la part enriquida del món), quin creus que és el consum aproximat?

MónEuropaEUACanadàAlemanyaUKArea de Barcelona

Ara ho comprovarem amb el llistat de consums reals que tenim a l’Annex 2

4-Una mirada global sobre l’aigua

Visualitzar el vídeo “Salus Aquae” (22 min). UdG i ACCD

Comentar-ho, i fer especial atenció a les dades que ens dona.

5- La gestió de l 'aigua a l'AMB

Què sabem sobre la gestió de l'aigua a l'AMB i a la ciutat de Barcelona? Fem grups i veiem què sabem.

Posteriorment i a partir de la lectura dels articles annexats (annex 3) tornarem a comentar-ho.

6-Plàstics

Coneixes quins són els diferents tipus de plàstics que generem amb l’aigua envasada? I el seu temps de biodegradació?

Llista’ls (per fer-ho, agafeu els envasos d'aigua que tingueu a mà i mireu de què estan fets)

A l’annex 4 teniu la relació dels principals tipus de plàstics.

6-Les mentides al voltant de l'aigua embotellada

A l'annex 5 teniu alguns articles, llegiu-los i per grups comenteu-los.

«Dasani i Coca-Cola»

«El agua embotellada es anti-ecológica»

7-Coneixes?

Coneixes què és el FAMA? I el Consejo Mundial del Agua ? I el FMA?

Si ho desconeixes, busca-ho per internet, i ho comentarem.

A l'Annex 6 trobaràs informació.