No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.espinetambcaragolins.wordpress.com

L'11 de febrer de 1973:les últimes tropes dels EE.UU fugien de Viet-nam del Sud, posant fi a la Guerra del Vietnam. Aquest fet suposa una de les derrotes més dolo-roses de l’imperialisme en la seva història. Tot i així, avui en dia seguim veient com aquesta po-lítica segueix assassinant, torturant i canviant governs a Amèrica Llatina, Líbia, Síria i tants

altres països. Fins quan?

1, 10, 100... serem 1000 Vietnams!

2

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

SUMARIEDITORIALLa qüestió nacional i el moviment obrer - pàg.3

SINDICALISME¿Sindicalismo de clase? - pàg.4

LOCALTarragona ja té nou Casal - pàg.6

ANTIREPRESSIUCap repressió sense resposta - pàg.7

CRÒNICADe viaje por las cárceles del Estado español - pàg.8

Cambrils 2013:el temporal de l’espoli - pàg.10

FEMINISMESalir del ghetto - pàg.11

ECONOMIAHi ha vida més enllà de la banca? - pàg.12

Alternativisme i jovent:articulació i crítica d’un moviment - pàg.14

MANIFEST D’INTENCIONS

No som avantguarda periodística. No pretenem relatar una veritat tancada i inqüestionable. No la tenim. No prometem res més que esforç, vo-

luntat i, amb ajuda, continuïtat.

Tampoc descartem que se’ns escapi algun error orto-gràfic, però les comes i els punts sempre on correspo-nen: en aquella veritat tan dispar i contradictòria que conviu en cadascun i cadascuna de nosaltres.

Som obrers i obreres, mestresses de casa, estudiants, aturats i aturades, marginats i marginades del siste-ma, som aquells i aquelles descontentes amb els mi-tjans de comunicació massius.

L’olor d’ozó després de les primeres gotes d’aigua anuncia la nostra aparició. Ens sentim còmodes en la humitat però fugim del paper mullat, preferim em-brutar-nos amb terra, caminar en el fang.

Som la carn rebel adherida a l’espinada que resisteix ser arrencada, oblidada, desnonada de la Història.

3

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

EDITORIAL

LA QÜESTIÓ NACIONAL I EL MOVIMENT OBRER

“Enfront de la vella societat, amb les seves misèries econòmiques i el seu deliri polí

“Enfront de la vella societat, amb les seves misèries econòmiques i el seu deliri polític, està sorgint una societat nova.”

Karl Marx, Primer manifest de la Internacional sobre la Guerra Franco prussiana (1870).

La convocatòria feta pel govern de la Ge-neralitat a una con-

sulta sobre si els catalans volem o no tenir un estat i si aquest estat ha de ser o no independent, crida que a més és assumida per una majoria parlamentària, és una convocatòria audaç perquè interpel·la inqües-tionablement sentiments molt profunds en totes les persones que habitem aquest país, Catalunya. I especialment als treballa-dors i treballadores, raó per la qual considerem que me-reix una reflexió individual i col·lectiva que vagi més enllà de si aquesta consulta es realitzarà o no; ni donar-la per acabada una vegada establertes les conjugacions possibles dels resultats ob-tinguts per a cada pregunta i determinats els corol·laris que es puguin concloure de tals composicions.

A més els treballadors i treballadores venim, sense solució de continuïtat, de trenta anys d’engalipada rere engalipada per part de la burgesia nativa i els seus polítics -ja no podem parlar de burgesia nacional catala-na donat que els seus inte-ressos no han parat ni para-ran d’internacionalitzar-se, inclòs amb els que d’ara diuen voler “independitzar-se”-, de pactes sistemàtica-ment incomplits en la seva totalitat per una o altra ex-cusa burgesa.

Som partidaris i llui-tem conseqüentment per l’alliberació nacional i so-cial catalana, raó per la qual compartim com el que més

el desig independentista que en aquest moment bro-ta exultant. Però la nostra convicció independentista és de classe, dels i les tre-balladores, que és històri-cament i diametralment, oposada i diferent de la que avui ens proposen els Mas.

Els treballadors i treba-lladores portem dècades patint les crisis que cíclica-ment emergeixen com les pestes en el mode de pro-ducció capitalista i sabem per experiència que en totes elles la burgesia, tant la ca-talana com l’espanyolista, ens retallà drets, salaris, prestacions i cada vegada que vam pretendre defen-sar les nostres conquestes, no van dubtar en enviar els seus policies per apallissar-nos. Gens diferent del que succeeix ara. La diferència avui és la magnitud de la crisi, que és mundial a di-ferència de les anteriors, que es manifestaven de manera estatal itinerant. I per tant l’empobriment material, educatiu i moral que ens imposa la burge-sia catalana -associada a l’imperialisme espanyol i europeu- des de l’any 2008 a través del Tripartit ahir i amb CiU avui, als treballa-dors, és en profit no sola-ment d’aquesta, que de per sí ja és injust, sinó que be-neficia els seus socis inter-nacionals de classe.

És en aquest marc que els treballadors i treballadores hem de reflexionar sobre aquesta crida a decidir el nostre futur, sense oblidar de pensar què ens espera el dia després en cas que

finalment la consulta es faci i de ser-ne el resultat positiu. Un marc en el qual el capitalisme europeu, estatal i català demostren diàriament la incapacitat intrínseca que tenen per a satisfer al ma-teix temps les demandes que s’alcen de tots els sectors del poble, que com a única resposta que té la burgesia, sigui on sigui, s’aplica l’arxiaplicada re-cepta d’abaixar la despesa pú-blica per a refre-dar l’economia, reduir el con-sum i amb aquesta retalla-da als pobres, finançar els rics que fuguen els seus capitals emparats pel cop d’estat que donaren a la Consti-tució en crear l’article 135 que ens condemna a pagar el deute que cap treballador va contraure.

Un marc que a més s’agreuja per a la classe tre-balladora per tenir una or-ganització sindical i política dèbil i dispersa que a sobre, està majoritàriament guan-yada per idees socialdemò-crates si no directament liberals als que amb certa freqüència se’ls descobreix en casos de corrupció que dificulten la construcció identitària de la classe obrera i que persisteixen en la conciliació de classes impulsant pactes ignorats per la burgesia que té clar

que davant d’una situació de crisi, salvar els seus pri-vilegis, implica deslligar i executar la guerra social contra nosaltres, els treba-lladors, en tots els fronts: econòmic, polític, jurídic i repressiu. I és el que estan fent.

La militància revolu-cionària ha d’aprofitar aquest panorama per a im-pulsar una intensa i radical campanya d’esclariment sobre la paradoxa que és que els que ajusten els tre-balladors mitjançant polí-tiques de retallades per a pagar el deute ens vulguin vendre i tirar endavant i consegüentment un projec-te emancipador per a tots els catalans i catalanes.

febrer 2014

4

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

SINDICALISME

¿SINDICALISMO DE CLASE?

Son numerosas las críticas que en los últimos tiem-

pos se vierten sobre la dirigencia de los sin-dicatos, especialmente sobre el sindicalismo oficialista de CCOO y UGT, si bien, la mayo-ría de ellas no pasan del cuestionamiento del (mal) uso que hacen de su representatividad. Ya sea por no convocar huelgas generales, por huir de la confronta-ción aceptando conti-nuas concesiones a los empresarios en contra de los trabajadores, por la corrupción en sus aparatos burocráticos o por la continua frag-mentación de las luchas existentes, a pesar de tener todas ellas su origen en el propio sis-tema socio-económico.

Si bien todas estas crí-ticas son legítimas por responder a la realidad objetiva (aunque super-ficial), esta cuestión merece una reflexión más profunda. ¿Cómo es posible que el análisis crítico del sindicalis-mo hecho por la izquier-da consecuente coincida con el hecho por secto-res de la derecha, cuan-do estos objetivamente defienden los intereses del capital? A pesar de que todavía hay quien insiste en defenderlo, está demostrado que el modelo sindical actual no es válido para de-fender los intereses de clase de los trabajado-res, como ha dejado ver más fehacientemente la actual crisis económi-ca. Sin embargo, es ne-cesario indagar en las causas de su invalidez, puesto que las críticas antes mencionadas son aquellas que el siste-ma es capaz de asumir,

por tanto, no basta con corregirlas para ha-cerle frente. Por otro lado, que aquellos que defienden los intereses del capital insistan en acabar con el sindica-lismo, es sinónimo de que hay algo en el mo-vimiento obrero orga-nizado en base al tra-bajo, que todavía les preocupa.

El problema del sin-dicalismo en el estado español, de lo que no

se escapa Tarragona, lugar que nos ocupa, va mucho más allá de todas estas cuestiones, que son en nuestra opi-nión consecuencias y no causas de la crisis del sindicalismo. Para que nuestra crítica contri-buya a crear las con-diciones propicias que permitan superar este “viejo” sindicalismo es necesario cuestionar la propia necesidad de existencia de las orga-nizaciones sindicales, la cual es indivisible de la contradicción ca-pital/trabajo, junto con el marco político del Parlamento. Este último está dominado por la fuerza extra-parlamentaria del ca-pital (István Mészáros), quien le impone las re-glas del juego parla-mentario. Este hecho, que la socialdemocra-cia se resiste a admi-tir, se demuestra en un capitalismo globalizado

c o m o el actual en que cual-quier inten-to de “con-trolar” al capital desde el Parlamento se traduce en rebajas del rating por par-te de las agencias de calificación, incre-mento de la deuda, deslocalización de empresas,… y el con-secuente hundimien-to de la economía del estado.

Una de estas reglas del juego parlamen-tario establece, como si se tratase de un hecho natural, la división entre el ámbito laboral y el ámbito político, lo que ha llevado al movimiento obrero a una articulación organizativa dife-renciada en sindica-tos y partidos polí-ticos. De esta forma el ámbito laboral, a través de los sindi-catos, ha quedado re-legado de la acción

política directa y ve su acción restringi-da a luchar por mejo-ras salariales limi-tadas. Por su parte, la acción política queda limitada, en el marco del Parla-mento, a plantear reformas integra-bles dentro del or-den establecido. Esta división no es casual

inflación, desempleo, cierre de empresas, colapso del siste-ma financiero,… La presión que ejercen estas sobre la socie-dad lleva, inevita-blemente, a plantear la búsqueda inme-diata de respuestas económicas urgen-tes al mismo nivel

y favorece a los intereses

del Capital que, alejando la ac-

ción política de los centros

de tra-bajo, consi-

guió la renuncia a la necesidad de adquirir el con-trol de los medios de reproducción so-cial por los propios trabajadores, con-dición sine qua non para superar la con-tradicción funda-mental del sistema capitalista, la que se da entre los pro-pietarios de los me-dios de producción y aquellos que, por no disponer más que de su fuerza de trabajo, han de venderla por un salario para po-der existir.

Las crisis económicas como la actual, ponen en entredicho el or-den establecido, que ya no puede lograr cumplir las prome-sas que le servían de justificación. Sin embargo, dado que las manifestaciones in-mediatas de las cri-sis son económicas:

“está demostrado

que el modelo sindical actual

no es válido para defender los intereses de clase de los

trabajadores”

5

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

SINDICALISMEde estas manifesta-ciones: “apretarse el cinturón”, “aceptar sacrificios necesa-rios”, “crear empleo real”, “incrementar la productividad”,… Todo ello sin entrar a cuestionar las cau-sas sociales de la cri-sis. Así, la respuesta económica de lo que se necesita hacer y de lo que se puede hacer ante las circunstancias de emergencia económi-ca, surge dentro del marco de las premisas sociales y los límites estructurales del or-den establecido y lle-van, cruel ironía, a la revitalización del capital. No puede es-perarse que una cri-sis sistémica, incluso siendo tan profunda como la actual, mueva de manera espontánea a los trabajadores y trabajadoras a luchar de forma consecuen-te por sus intereses como clase. Es nece-saria la organización y la búsqueda de una estrategia viable y combativa del movi-miento laboral.

Es a partir de esta reflexión que hemos de realizar el análi-sis crítico del papel de nuestros sindicatos de clase. La fuerza del capital no puede ser derrotada median-te la aceptación de las reglas del juego parlamentario que el mismo nos impone, lo que implica un cam-bio en la forma de en-tender y articular el ámbito laboral y con-secuentemente sus or-ganizaciones de cla-se, los sindicatos. Es necesario romper con esta división impues-ta entre base social y acción política. Esto no se consigue acor-tando la distancia existente entre el ám-bito laboral y el ám-

bito político como se pretende en la actua-lidad a través de nu-merosas propuestas de corte socialdemócrata, planteando como radi-cales soluciones que, en lugar de ir a la

raíz del problema, se quedan a medio camino sin cuestionar real-mente las estructu-ras impuestas por el capital y aceptando entrar a formar par-te del juego que este nos sirve en pos de un inalcanzable ca-pitalismo organizado/controlado según nos ha demostrado nues-tra propia experien-cia histórica. Es ne-cesario fundir ambos, ámbito laboral y ám-bito político, en uno sólo y concienciar a los trabajadores y trabajadoras de su

responsabilidad para conseguir una trans-formación social cua-litativa.

Bajo el marco políti-co parlamentario, el sindicato, como orga-nización de la clase en el ámbito laboral,

Podemos concluir, pues, que el problema del sindicalismo no es la institución sin-dical, que en cuánto creación de la clase es incuestionable. El problema radica en la aceptación por par-

está llamado a jugar un papel fundamental para superar la ex-plotación del hombre por el hombre. Para ello es necesario de-sarrollar un sindi-calismo dispuesto a romper las reglas im-puestas por el capi-tal, que debe transfe-rir sus aspiraciones a los trabajadores y trabajadoras en for-ma de poder de toma de decisión efectivo en todos sus niveles, incluido el económico. En esta línea, el bra-sileño Fernando Silva escribía en 2008:

“Las luchas salariales y las acciones secto-riales son importan-tes para despertar la conciencia de cla-se, pero si no están apuntaladas por un proyecto de poder po-lítico, de superación del capital y su régi-men, por más radicales que sean, se esfuman en enormes gastos de energía que en gene-ral pueden ser rela-tivamente tolerados y asimilados (así como contenidos y reprimi-dos) por el sistema, si no avanzan para cues-tionar el orden, el poder y la propiedad del capital.”

te de sus direcciones de la división entre el ámbito laboral y el ámbito político, lo que les ha llevado a un progresivo divor-cio con los trabaja-dores y trabajadoras y, con ello, a perder su potencial poder en pos de la transforma-ción social. Es nece-sario desarrollar un movimiento sindical capaz de trasladar su responsabilidad a los trabajadores y traba-jadoras, asumiendo que la responsabilidad sin poderes de toma de decisión reales no es más que una impo-sición desde arriba, impracticable inclu-so a corto plazo. Que anteponga la solida-ridad de clase a los intereses sectoriales. Con hondas raíces en las masas populares, que se oriente más allá del ámbito labo-ral asalariado, dando cabida en su estruc-tura al trabajo re-productivo, al tra-bajo de cuidados y a los desempleados, cuyo número está destinado a hacerse mucho mayor en el futuro. Dispues-to a llevar a cabo sus propias iniciativas, basadas en la solida-ridad de clase, para disputar el espacio que cubren hoy otras propuestas basadas en la caridad o el asis-tencialismo. Y que se niegue a integrarse al orden dominante desarrollando estra-tegias que confronten con el sistema y que cuestionen las divi-siones estructurales que este nos impone.

David Rey

“Es necesario fundir ambos,

ámbito laboral y ámbito político, en uno sólo y

concienciar a los trabajadores y trabajadoras de

su responsabilidad para conseguir una

transformación social cualitativa.”

“es necesario desarrollar un sindicalismo dispuesto a romper

las reglas impuestas por el capital, que debe transferir sus aspiraciones a los trabajadores y trabajadoras en forma de poder de toma de decisión

efectivo en todos sus niveles, incluido el económico.”

6

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

LOCAL

LEVOLUCIo DEL CASAL POPULAR

SAGETA DE FOC

El Casal Popular Sageta de Foc can-viem de lloc, can-viem d’estructura,

ampliem espais, ampliem ofertes, redefinim el con-cepte mateix de Casal, en re-sum, evolucionem. El Casal és l’espai físic on es recull l’activitat que els diversos col·lectius fem. El Casal és les restes fòssils que que-den després de l’activitat. Al casal ens hi concentrem abans i després d’una mani, hi fem les reunions, hi pas-sem estones agradables, ens hi discutim, planegem com respondre davant la deten-ció d’una companya, hi ce-lebrem sopars, hi quedem amb les amigues… El Casal és una eina centralitzadora

al servei de molts col·lectius de la ciutat que treballem per canviar aquesta socie-tat en benefici de les dones explotades pel patriarcat, de les nacions treballadores oprimides, contra el Capital.

En la mesura que el contra-poder que fa anys que estem construint conscientment a Tarragona es va consolidant i enfortint, les estructures que en són conseqüència també es veuen enfortides. Consolidar i enfortir el ca-sal Popular Sageta de Foc és de gran importància, ser-veix per catapultar amb més força les lluites polítiques i socials en benefici dels oprimits. El Casal Popular Sageta de Foc està integrat en una estratègia superior,

ment. Els poders opressors sempre han atacat els sím-bols col·lectius dels oprimits per a robar-los-hi la iden-titat. Els catòlics sempre han atacat les mesquites. El panteó d’Atenes com a símbol identitari ha estat des de segles escenari de lluites com a cristal·lització de la identitat de tota una nació. Hitler va voler aca-bar amb tot l’art jueu ja que podia matar mil jueus però es tornarien a reproduir, si eliminava els seus referents culturals els podia arribar a eliminar com a poble. La burgesia espanyola ataca el català. La burgesia basca ha acabat amb Kukutza III. CiU ha acabat amb el Casal Po-pular de Gràcia. La burgesia sap tant bé com nosaltres que el Casal Popular és una eina fonamental al servei de les classes populars i no dubtarà en destrossar-lo.

El nostre temple, el Ca-sal Popular Sageta de Foc, aquesta illa socialista enmig d’un mar capitalista conté un munt de contradiccions. Paguem un lloguer, la llum a Endesa, la militància no po-dem dedicar-hi tot el temps que voldríem perquè prè-viament estem explotades assalariadament, haurem d’acceptar que hi entrin ins-pectors de la legalitat bur-gesa, pagarem salaris que per definició de salari mai podà ser just, venem merca-deries que són producte de l’explotació,... tindrem els típic problemes que en altra escala també tenien el Che, Lenin, Preobrazhenski, les actuals Cuba i Veneçuela,...

com construir el socialisme enmig del capitalisme? En tot cas seguim acomplint la funció fundacional que dóna sentit a l’existència del Ca-sal: som una arma al servei de les classes populars con-tra la burgesia. La realitat no és pura, la pràctica mana.

A Tarragona no hi ha només el Casal Popular Sageta de Foc com a locals al servei de la lluita del poble treballa-dor català, hi ha altres locals com els de la CGT, Co.bas, Ateneu Alomà que també contribueixen a la consoli-dació i expansió del poder popular. Al Camp també s’estan consolidant nous Ca-sals com el de Torredemba-rra, La Canonja, Cambrils, Montblanc, Falset, Reus, Riudoms, i altres que em pugui deixar.

Cal potenciar la integració de lluites immediates, les lluites espontànies i apa-rentment aïllades en una estratègia superior de llui-ta. Una lluita a llarg termini per a la conquesta del poder. Animem a totes les lluites veïnals, a tots els sectors en lluita, a les assemblees fe-ministes, a les aturades, als obrers en vaga, a les estu-diants que no dubtin en uti-litzar el Casal com una eina al seu servei. El Casal Popu-lar Sageta de Foc és una eina de combat, és un embrió del que ha de ser la futura socie-tat, desenvolupem-lo!

Jordi Romeu,militant d’Endavant (OSAN)

EVIDENCIA LENFORTIMENT DEL PODER POPULAR

“El Casal té la capacitat d’arrelar al barri, d’atraure veïns i veïnes, de fer terre-

nals les consignes revolucionàries.”

la creació, consolidació i enfortiment d’un contra-poder popular.

Les organitzacions revolu-cionàries som conscients de la importància que té el Casal, que tenen les cases ocupades, per a la dina-mització i cohesió de les lluites. El Casal té la ca-pacitat d’arrelar al barri, d’atraure veïns i veïnes, de fer terrenals les con-signes revolucionàries. La burgesia també n’és cons-cient. Quan els espanyols van anar a envair Cuba el primer que feien era des-trossar el temple, el lloc on s’hi acumulaven els excedents col·lectius, el gra, on s’hi feien les cele-bracions, on ploraven els morts; això destrossava la moral dels oprimits i la derrota arribava fàcil-

“som una arma al servei de les clas-ses populars contra

la burgesia. La realitat no és pura, la pràctica mana.”

“El Casal Popular Sageta de Foc és una eina de combat, és un embrió del que ha de ser la futura societat,

desenvolupem-lo!”

7

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

ANTIREPRESSIU

La llibertat d’expre- ssió. Manifestar-se. Fer vaga. Són drets socialment

acceptats, inqüestiona-bles dins de les esferes de la política convencio-nal, innegables ens els mitjans de comunicació, apresos des que anem a l’escola... El que no ens ensenyen mai és que si aquesta llibertat és per qüestionar el sistema es-tablert, plantejant així, alternatives al marge del capitalisme i el patriar-cat, tot posant sobre la taula les contradiccions i opressions de la societat anomenada moderna; se-ran subtil, perversa i pre-meditadament reprimits.

La repressió dels i les ac-tivistes dels moviments socials és una eina clau de l’estat i del sistema capitalista per controlar, deslegitimar, desgastar i esprémer econòmica-ment totes aquelles or-ganitzacions polítiques amb veu dissident. Així doncs, existeixen fitxers policials amb dades de cadascuna d’aquestes persones (obtingudes i emmagatzemades il·legalment), acusacions a dit, multes indiscrimi-nades i quantioses, deten-cions i identificacions im-procedents, lesions a cop de porra, confiscacions incomprensibles, hores al calabós i un llarg etcète-ra. Aquesta estratègia s’emfatitza en situació de crisi, ja que apareixen més veus discordants, es fan més intenses les pràc-tiques revolucionàries i es manifesten de manera més evident les contra-diccions del sistema.

I és en aquesta situa-ció de crisi econòmica

que s’han efectuat una gran quantitat de refor-mes estructurals amb un únic objectiu: potenciar les polítiques neolibe-rals i mantenir l’estatus quo de les classes domi-nants. Les reformes edu-catives, la reforma de la seguretat social, la re-forma de l’estatut dels treballadors, entre moltes d’altres, només son algun dels exemples d’aquesta onada involucionista, que evidentment ha d’anar recolzada per un enduri-ment del sistema repres-siu per tal de reduir al màxim les possibilitats de revoltar-se contra les

retallades contínues en els nostres drets polí-tics i socials, per això, les reformes retrògrades s’aplicaran també sobre el Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Crimi-nal i l’actual Llei 1/1992 de Protecció de la Segu-retat Ciutadana.

Acampades, Vagues Ge-nerals, encerclades al Parlament i marees ciu-tadanes sortint a mani-festar-se són indubtable-ment una conseqüència de la crisi, una explosió de la ràbia social amb diferents intensitats que l’avantprojecte de refor-ma de codi penal pretén perseguir incloent-hi ac-cions que anteriorment no eren considerades de-lictives, o bé ampliant-ne el marge de la pena amb

la qual poden ser casti-gades esdevenint del tot desproporcionades. Un clar exemple d’aquesta estratègia el veiem amb la modificació del delic-te de desordres públics incrementant la pena aplicable fins als 6 anys de presó, equiparant d’aquesta manera la con-demna per dues conduc-tes diferents, resistència i atemptat (sense que aquesta última porti im-plícita la necessitat d’una acció), per altra banda, algunes de les conductes que fins ara eren faltes, no podent comportar per tant pena de presó, pas-sarien a ser delictes o bé a ser sancionades admi-nistrativament amb mul-tes de quantia molt més elevada que les actuals, entre d’altres aspectes. Com a novetat també ens trobem que es castigarà a qui difongui per qual-sevol mitjà proclames a favor de cometre accions que comportin els delictes anteriors, o el que és més greu, reforcin la idea de dur-les a terme, aquests delictes d’opinió podrien ser castigats amb penes de fins a un any de pre-só, és a dir es castigarà la llibertat d’expressió de la població.

Com a exemples pràc-tics el que suposarà l’aprovació de la futura Llei de seguretat ciuta-dana, trobem que no es podrà acampar a les pla-ces, no es podran penjar pancartes als balcons ni als edificis, no es podrà acompanyar les víctimes d’un desnonament, no es podran posar paradetes de difusió o recollida de signatures, no es podran fer reunions en espais pú-blics, i moltes altres coses

més, totes elles sumades a la presumpció de vera-citat dels agents policials (i a un increment brutal de les taxes judicials en cas de voler-ho recórrer).

Fa molts anys que els po-ders polítics s’escarrassen per explicar-nos i fer-nos entendre que el capitalis-me és l’única alternativa, però després de les mas-sives reivindicacions que han tingut lloc en els úl-tims temps al nostre país, han vist que no hi ha justificació possible, que enfront d’aquest sistema que ens ofega cada cop més, la ciutadania hem començat a construir al-ternatives i a defensar-les des de l’acció col·lectiva i l’organització popular, és per això, que davant la nostra acció, la seva re-acció serà cada cop més contundent, endurint les penes i volent eliminar totes les possibilitats de resposta, és per això que cal ser conscients d’allò que ens espera i estar alerta per poder-hi fer front. En aquests mo-ments més que mai cal afirmar que les mesures repressives no aturaran la nostra resposta da-vant de qualsevol mesu-ra injusta aprovada sense tenir en compte els inte-ressos de la majoria de la població. Davant de cada retallada, una resposta. Davant de cada detenció, solidaritat.

Alerta Solidària Tarragona,

17 de gener de 2014

CAP repRESSIO SENSE RESPOSTA

´

8

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

CRÒNICA

DE VIAJE POR LAS CÁRCELES DEL ESTADO ESPAÑOL

Estas visitas higiénicas, pueden

darse con la pareja o la família [...], con una frecuencia de tres se-manas y una duración de entre una y cuatro

horas, dependiendo de las disponibilidades del centro penitenciario y, evidentemente, de la

buena o mala voluntad de los funcionarios, los

boqueras y sus superiores.

Sábado, dos y media de la tarde. Recostado en la barra de un bar, tomando

café, espero a mis desconoci-dos compañeros de viaje: a las siete tengo visita con un com-pañero preso, por pertenencia a ETA, en una cárcel del norte de Castilla, a cuatro horas en auto desde Bilbao. En contra de lo que dictan las leyes es-pañolas, según las cuales todo preso tiene derecho a cum-plir condena en el centro pe-nitenciario más cercano a su habitual lugar de residencia, los más de ochocientos pre-sos y presas políticos vascos se encuentran diseminados por toda la geografía francesa y española. Es la dispersión: política penitenciaria diseña-da durante los gobiernos de Felipe González y avalada por el Partido Nacionalista Vasco (PNV) hasta fechas recientes. El supuesto fin, liberar a los presos de la disciplina de la organización, facilitando su reinserción, es, en la práctica, estrategia para quebrar la vo-luntad de presos y la unidad el Colectivo de Presos Políticos Vascos, amen de castigar a los allegados. Lejos quedaron los tiempos en que la gran ma-yoría de los presos se concen-traban en cárceles de máxima seguridad, como Herrera de la Mancha. Entonces, fami-liares y amigos superaban las distancias, los gastos del viaje rentando micros de forma co-lectiva. Ahora, aquellos que tienen alguien en una mis-ma cárcel se organizan entre ellos: una persona por preso distribuye las visitas de éste a lo largo de un mes, eligiendo a los visitantes de una lista de diez personas autorizada por Instituciones Penitenciarias y que se renueva cada seis me-ses; más tarde, los coordina-dores ponen en contacto a las visitas y éstas, dependiendo de quien tiene auto, pactan la forma en que se realizará el viaje. Cuando las distancias superan los 600 ó 700 kilóme-

tros, es frecuente recurrir al alquiler de combis con chofer. Los gastos corren por cuenta de los viajeros. Familiares de muy avanzada edad -una gran parte de padres y madres- son por lo general apoyados eco-nómicamente por los orga-nismos de solidaridad, como Askatasuna (Libertad; sucede a las Gestoras Pro Amnistía, ambas ilegalizadas por el juez Garzón al considerarlas parte de ETA). Los fondos proceden de aportaciones solidarias, venta de diferentes productos (remeras, prendedores, en-cendedores, CDs) y festivales de música, entre otros; todas estas actividades, en la actua-lidad, se ven dificultadas por su carácter ilegal: en Euskal Herria (EH, País Vasco) no sólo las ideas están criminalizadas, también lo está la solidaridad con los presos. No siempre se da la circunstancia de que pre-sos de una misma localidad, incluso localidades vecinas, se encuentren en una misma

cárcel. En estos casos, hay un desplazamiento previo -de hasta hora y media- al pun-to de partida señalado. Hoy, hubo suerte: a pesar de que un único preso es de Bilbao, todas las visitas residimos allí.

Tomo el café a pequeños sor-bos. A mí alrededor, los parro-quianos beben los consabidos vinos blancos, txakolí, del ape-ritivo, animados por la soleada mañana de primavera. Entra en el bar una pareja rondan-

do los veinte y pico años; bus-can con la mirada. Me acerco, les pregunto si van de viaje a Castilla: “¿Tú eres Alvaro?”, contestan; y se presentan: “Yo soy Gari”, dice un muchachote delgado, sonriente, de unos dos metros de alto, y, seña-lando a una muchacha rubia, también espigada, añade “y ésta es Irune”. De inmediato, una muchachita morena, de enormes ojos azules, abando-na una mesa cercana: “Hola, soy Miren”, y, dirigiéndose a Gari, “¿Hable contigo por te-léfono, verdad?”. El auto enfila la autopista en dirección sur, en dirección a Burgos, “Tierras del Cid y cabeza de Castilla”. Gari, que trabaja a turnos en una fundición, nos habla del coche: “lo estrenamos hoy; lo compré usado a un amigo por menos de 6.000 euros”, dice satisfecho; “ha pasado todas las revisiones, el motor está en buen estado; eso sí, cuan-do alcanza los 120 kilómetros por hora tiembla como un pla-tillo volante” y se reafirma en lo dicho pisando el acelerador. De pronto, precavido, pregun-ta: “Vosotros que habéis ido más veces, ¿sabéis si hay ra-dares?”, y le explicamos que sí, pero más adelante, cuando la ruta deja el trazado sinuoso, propio de la complicada oro-grafía de la EH atlántica, y se adentra en las interminables rectas del páramo castellano. Al fin y al cabo, la finalidad de los radares es más recaudato-ria que otra cosa. Irune y Gari son de un pueblo situado a 30 kilómetros, pero obligados por el trabajo y los precios de la vivienda hubieron de salir de allí; se han hipotecado para más años de los que suman juntos para poder comprar un apartamento en un populoso barrio de Bilbao. Miren se casó con su novio de siempre antes de que lo encarcelaran: “así no tengo problemas para los vis a vis; con los certificados de con-vivencia siempre encuentran como fastidiarte”, nos explica. Estas visitas higiénicas, pue-den darse con la pareja o la familia (vis íntimo o familiar), con una frecuencia de tres se-manas y con una duración de entre una y cuatro horas, de-pendiendo de las disponibili-

dades del centro penitenciario y, evidentemente, de la buena o mala voluntad de los funcio-narios, los boqueras, y sus su-periores. Miren estudia, hace changas; vive en lo de los vie-jos. Gari se gira hacía mí, me pregunta si sé armar porros; me extiende una bolsita con algo de marihuana y hachís. Fumamos. En el cd La Polla Re-cords, los RIP, Cicatriz, Hertzai-nak: viejos himnos punkies de

los años ochenta; los jóvenes de ahora, el joven que fue hil-vanados por la misma rebel-día sonora; en treinta años, se envejece, se pasa la adoles-cencia, se lucha; se comparten pitadas de marihuana dentro de un coche, a 120 por hora, cruzando interminables cam-pos de trigo, ahora verdes. “Se agradece que haya llega-do la primavera”, dice Miren, y empiezan las historias de viajes con niebla, con nieve, de visitas suspendidas, de ac-cidentes: quince personas han muerto en este tipo de viajes en 20 años de dispersión; cien-tos los accidentes. No en vano estos trayectos solidarios su-man, semanalmente, 529.485 kilómetros; como once vueltas al mundo, o ir a la Luna y dar una vuelta a su alrededor. El costo de estas más de 400.000 horas de viaje es de 700.000 dólares. Por semana, me per-mito recordar. Son las seis y cuarto cuando llegamos al pueblo más cercano a la cár-cel. Entramos en un bar y pe-dimos unos cafés. El camarero bromea con nosotros; no hay animosidad alguna para con nosotros en los castellanos; somos un elemento más del paisaje. Pagamos, volvemos al coche. A lo lejos, en mitad

9

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

CRÒNICAdel páramo, los módulos de la prisión, presididos por un gi-gantesco panóptico. A un lado, cerca de la entrada, sin conse-guir que los setos las oculten por completo, las viviendas de los guardiacárceles. Dejamos el coche en un pequeño esta-cionamiento con piso de gra-villa. Nos dirigimos al primer control.

Bajo la mirada indiferente de un guardia civil, un funciona-rio de prisiones comprueba nuestros datos documento en mano. Dejamos los objetos metálicos en un mostrador y pasamos por el detector de metales; una vez, dos veces, una tercera sin cinturón; bien, no hay más problema. Apro-vechamos una recta de qui-nientos metros para fumar un pucho antes de entrar en el edificio. La bandera de Es-paña (una, grande y libre) y la de Castilla flanquean la entra-da de un moderno edificio: es una de las cárceles de máxima seguridad inauguradas en los últimos diez años. Tres alturas, fachada revestida de ladrillo amarillo. Impoluto terrazo en los suelos; cristales blindados, barrotes, avisos y prohibicio-nes a la altura de nuestros ojos. Más documentos, más comprobaciones; un segundo arco detector de metales. La sala de espera, con sus ban-cos corridos, el teléfono que no va, los baños; el sol dibuja dameros sobre el piso ayuda-do por los barrotes de las ven-tanas. Charlamos con quienes van a visitar a los otros vascos: acá se encuentran, en los mó-dulos para hombres, cinco presos políticos. Todos ellos comunican a la misma hora, en el último turno de visitas; como los de Al Qaeda. Media hora de espera: a las siete en punto un carcelero nos condu-ce a los locutorios; dos puer-tas de acero, un patio; muros de seis metros coronados por alambre de espino; cámaras de video. La sala de los locu-torios es muy similar a la de cualquier compañía de telé-fonos. Amplia, poco ilumina-da. Las paredes de ésta son de un color rojo oscuro, muy diferente al verde terapéutico habitual. Cuarenta cabinas de

un metro cuadrado dispuestas en dos filas paralelas; los pre-sos acceden por su interior; nos señalan la cabina elegida. Los visitantes ocupamos nues-tro lugar dentro de la cabina, frente al preso. Un grueso cris-tal blindado y dos filas de ba-rrotes nos separan. Cualquier contacto físico es imposible. Para hablar debemos inclinar-nos sobre una cavidad tapada con una placa metálica aguje-reada. El preso también. Más simple imposible: nada de te-léfonos, nada de tecnología. Igual sucede con el magne-

tófono que el preso pone en marcha para grabar nuestra conversación. Así empieza la visita semanal de cuarenta mi-nutos.

Las cartas y las llamadas de teléfono también están inter-venidas. Una carta de Bilbao demora un mes en llegar has-ta el preso: de la prisión va a Madrid, donde es fotocopiada (y traducida si está escrita en vasco); vuelve a la prisión y el destinatario, al fin, puede leerla. La contestación tiene idéntico trato. Mi amigo y yo nos saludamos. Fue en agosto cuando nos vimos por última vez. Son ya ocho años y medio dentro. Durante los dos prime-ros no fui autorizado a visitar-le: “razones de seguridad”; la eterna respuesta a cualquier arbitrariedad perpetrada por Instituciones penitenciarias. Me dice que se enteró por la televisión del alto el fuego. Señalándome la grabado-ra añade que no va a hablar del tema: “ya sabes como son las cosas; cualquier cosa que digamos puede ser manipu-lado, y no vamos a seguirles el juego”. Es este un recurso profusamente utilizado por el Ministerio del Interior, en co-laboración con medios como la COPE (Cadena de Ondas Po-

pulares; propiedad de la Con-ferencia Episcopal española) o el diario El mundo: publicar supuestas cartas, fragmentos fuera de contexto para em-barrar la cancha a su antojo. “Una cosa si te voy a decir: no creo que los presos debamos tener prioridad en una hipoté-tica negociación; EH tiene pro-blemas más serios”, sentencia.

Son muchos los sectores in-movilistas que reducirían todo contacto a la cuestión de los presos; más aun, haciendo gala de tremendo cinismo, ha-blan de conceder cuando se

están refiriendo a cumplir su propia legalidad: la dispersión; la anulación de redenciones y el obligado cumplimiento de las penas completas; comuni-caciones intervenidas; viola-ción del derecho a estudiar o trabajar, a la atención sanitaria correcta; son algunos de los aspectos de la política peni-tenciaria española respecto a

a donde salen en grupos de tres, dos vascos y un árabe; otro está en segundo grado, el régimen normal; el quinto está aislado, sometido al artículo 75, con dos horas de patio y sin contacto con ninguno de los otros vascos. En la prisión, me relata, no hay posibilidad de estudiar, de hacer cursillos, de practicar deporte. Es una vida muy limitada para toda la población penitenciaria del estado español, que supera las 40.000 personas. Masifi-cación, inadecuada asistencia sanitaria, alimentación defi-ciente. La historia de siempre. Hablamos de la Argentina, de rugby (el Biarritz arrasa esta temporada), de la guerrilla maoísta del Nepal; de nues-tra ciudad, nuestros amores; de cuando esté en la calle. Un funcionario, de modo muy cortés, me indica que los cua-renta minutos han transcurri-do. No podemos abrazarnos: nos despedimos puño en alto; los demás presos también nos saludan.

En silencio, cavilantes, em-prendemos el camino de re-greso. Es primavera, con suer-te, pisándole podremos hacer tres cuartas partes del viaje con luz; seguimos con la suer-te. Armamos un porro. “Arkaitz estaba muy contento”, dice su joven esposa. Como otros pre-sos jóvenes, que no vivieron dentro el anterior y fracasado proyecto negociador, el opti-mismo es manifiesto, lo iden-tifican con un cambio en su si-tuación. “Las cosas de palacio van despacio”, pienso para mis adentros. La guardia civil y las estaciones de servicio de Rep-sol salpican la vuelta. Imagino que, la próxima vez, veré las mieses amarillas; puede que estén ocultas por la nieve, tan común en los inviernos de la Meseta. Este sábado, todos los sábados, los domingos, cien-tos de vascos y vascas de to-das las edades y condiciones, a pesar de los pesares, seguirán viajando a la Luna. ¿Quiénes son las víctimas? Pregunto.

los vascos basados en la más flagrante ilegalidad. Y no se trata de esto: un pueblo no puede negociar en base a las consecuencias de un conflicto, sino en base a las razones que lo causaron. En esta prisión hay cinco presos en los módu-los de varones; tres se encuen-tran -como tantos otros y otras a lo largo de todo el estado español- en primer grado des-de los atentados de Madrid, atribuidos a Al Qaeda: esto es, veinte horas en la celda, en la que comen, y cuatro de patio,

Las cartas y las llamadas también están intervenidas. Una carta

de Bilbao demora un mes en llegar hasta

el preso: de la prisión va a Madrid, donde es

fotocopiada; vuelve a la prisión y el destinatario,

al fin, puede leerla.

Álvaro Hilarodesde Euskal Herria

10

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

CAMBRILS 2013: EL TEMPORAL DE L'ESPOLILa matinada del dimarts

31 de gener de l’any 1911 les barques de Cambrils

van sortir a la mar com qualse-vol altra dura jornada d’hivern. Els pescadors recorden que la mar semblava una bassa d’oli, així doncs, en principi res havia d’impedir que aquella nit fos freda però plàcida. L’oratge, però, va girar-se en contra seva de forma sobtada i una llevan-tada va enfonsar 5 barques enduent-se la vida de 15 pesca-dors (i ferint-ne una desena de gravetat) del barri mariner de Cambrils. De les 15 víctimes, 5 no tenien més de 15 anys. Però les males notícies durant aquell any no van acabar aquí, un des-bordament de la riera d’Alforja va causar greus desperfectes a la vil·la. Des d’aleshores, aquell 1911 ha passat a la memòria de les cambrilenques i cambri-lencs com l’Any de les desgrà-cies. No va ser ni la primera ni la última vegada que la força de la natura traïa als pesca-dors, i això s’evidencia en el profund instint de respecte que la gent de costa té de la mar.

D’aquell any i de tantes altres dates Cambrils ha après, ha assumit que els temporals de la mar o les rie-rades venen en el moment més inesperat i que poc hi pot fer l’ésser humà per pal·liar els seus efectes. Però els temporals o desas-tres que ha patit Cambrils (i espe-cialment després de la darrera mei-tat del segle XX) no només han estat de tipus natural, vegis el desarrollis-mo del boom turístic dels anys 60-70 o l’especulació salvatge dels feliços anys 90 que han canviat totalment la fisonomia d’aquest poble de cos-ta. Fins l’últim que ha patit aquest passat any 2013, i que podríem ba-tejar com el temporal del gran espoli.

Governat des del 2011 per un tri-partit de dretes (CiU, PP i la PLIC) amb majoria absoluta, Cambrils ha vist com dia rere dia i amb l’excusa de la crisi s’anaven suprimint serveis públics, ajudes o s’acomiadaven tre-balladors municipals. Unes mesures que lluny de respondre als interes-sos del poble s’han subordinat a la lògica neoliberal que sota el pretext de l’austeritat, ha impulsat unes retallades que no són res més que privatitzacions. Durant aquest da-rrer any l’ajuntament pot presumir d’haver acomiadat 162 treballadors municipals (sense comptar amb l’ERO públic que afectava 33 tre-balladors) i d’haver tancat o supri-mit: la ràdio i televisió local, la Sala Àgora, l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC), el Centre Cultural i Ocupa-cional (tancament parcial), el servei d’assistència a les famílies o el local

d’entitats de l’Eixample, el servei de pedagogia del Casal de la Gent Gran, el Cinema Rambla... sense comptar l’externalització del serveis que pres-ta l’ajuntament o les retallades a en-titats o col·lectius. Amb el pretext de que la culpa és dels governs anteriors l’equip de l’alcaldessa convergent, Mercè Dalmau, ha castigat la pobla-ció de forma indiscriminada privant-la d’ajudes tan bàsiques en temps de

crisi com la dels llibres de text per les famílies amb menys recursos.

Per sinó n’hi havia prou, aquest 2013 ha estat l’any en que s’ha aprovat el macroprojecte de la Costa Daurada que fomentarà la ludopatia i la pre-carietat laboral reproduint un mo-del caduc i que ens ha dut fins on som ara, el “magnífic” Bcn World. Un complex impulsat per la societat promotora Veremonte, el president de la qual Enrique Buñuelos, un dels homes més rics de l’estat que va ser imputat per delictes d’estafa i que era propietari d’una les primeres gran immobiliàries que va fer fa-llida quan la bombolla va explotar.

Però tot plegat no acaba aquí, l’emblemàtica Plaça del Pòsit, la plaça per excel·lència de baix a mar, el centre neuràlgic on hi havia l’antic mercat municipal s’ha venut a un em-presari kazakh que hi construirà un hotel de luxe. En una població on la precarietat laboral típica dels pobles de costa està més que estesa i amb la epidèmia de la por camuflada sota

la paraula “crisi” s’intenta fer creure que només im-posant aquests pelotazos es pot redreçar la situació.

A diferència dels tempo-rals o desastres naturals,

en aquests darrers l’ésser humà sí que pot fer variar-

ne el seu impacte, els pot com-batre, els pot tombar. I sembla que mica en mica Cambrils se’n dóna compte i que comença a despertar d’aquesta llarga letargia induïda per l’especulació salvatge i el turis-me de masses. Diferents moviments socials i polítics comencen a treu-re el cap en un poble on fins fa dos dies semblava quelcom impossible. I sembla que tenen pensat crear un casal popular per veure venir aquests temporals. Estarem alerta.

GADEGANG

11

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

FEMINISME

salir del ghettoLa crisis económi-

ca parece tener un enemigo principal,

la clase trabajadora. Los recortes en derechos laborales, en libertad de expresión, las trabas en el acceso a la jus-ticia, a atención médica y a la educación, la re-ducción de los salarios, afectan a todos los tra-bajadores, sí, pero es-pecialmente a las tra-bajadoras. Son ellas las que acaban en los pues-tos más precarios tra-bajando generalmente a tiempo parcial para po-der hacerse cargo de los familiares dependien-tes. Son ellas las que se encuentran con cada vez menos posibilidades de escapar de la violen-cia de género, sin poder permitirse denunciar ni acceder a una plaza de los cada vez más esca-sos centros de acogida. Son ellas las que tienen cada vez más posibilida-des de subsistir median-te la prostitución o de caer en la miseria y la exclusión.

A pesar de los hechos objetivos, la izquierda a menudo parece no ver la dureza del ataque que sufren las mujeres. Los hombres, hasta nues-tros mismos camaradas, se olvidan fácilmente de luchar por nuestra dignidad y libertad. Y nosotras volvemos a cen-trarnos en otras luchas, siempre primordiales y volvemos a caer en la trampa, como tantas ve-ces a lo largo de la his-toria. Cada vez que el movimiento feminista ha dejado en segundo plano sus demandas por el bien común estas han caído en el más vergonzoso de los olvidos. Aunque se gane la lucha los avan-ces conseguidos por las

mujeres son los primeros en retroceder ante las dificultades. Ejemplos? Cualquier lucha revolu-cionaria o anticolonial; de Argelia a Vietnam, de China a la URSS. Des-pués de la bocanada de aire fresco y libertad, vuelve la explotación, las tareas del hogar, la prostitución.

Por eso es necesario fortalecernos, noso-tras feministas revo-lucionarias, socialistas o radicales, en el seno de un movimiento femi-nista autónomo, que no establezca su agenda en función de los tiempos de otras luchas, muchas veces contagiadas de un patriarcado insidio-so. Es vital porque te-nemos mucho por hacer y hay que hacerlo por duplicado como siempre. Primero está la opre-sión específica de la(s) mujer(es). Seguir re-flexionando sobre vio-lencia de género, de-recho al propio cuerpo, derecho a la diversidad sexual, prostitución, heteropatriarcado, tra-bajo de cuidados.... Son todos temas importantes y urgentes, por eso no está demás comenzar por recuperar la memoria de la lucha feminista por esos derechos y contra esas opresiones. Porque hemos creado guarderías autogestionadas. Hemos abierto centros de in-formación sexual y de interrupción del emba-razo. Hemos trabajado en la clandestinidad. He-mos parado una ciudad con una huelga de mu-jeres. Hemos tenido mi-les de militantes. Y no podemos permitirnos ol-vidarlo.

En segundo lugar, com-pletando lo anterior

está la interrelación de las distintas opresio-nes, capitalista, racial, nacional, con el hetero-patriarcado. Porque ya sabemos que la opresión de género no se vive de la misma manera si se es heterosexual o lesbiana o bi o trans, ni si se es inmigrante o nacional, ni si se es adolescente o jubilada, ni si se es sin techo o asalariada o re-clusa o prostituta. Pero para incorporar esa di-versidad necesitamos tener contacto con las mujeres que cristali-zan distintas opresio-nes. Hemos de conseguir abrir nuestros espacios a las mujeres no mili-tantes, para que éstos sean realmente un re-flejo de las mujeres que constituyen nuestra so-ciedad.

Y para eso necesitamos tener presencia, según nuestros intereses y capacidades, en organi-zaciones no específica-mente feministas, como sindicatos, asociaciones de vecinos o partidos para llevarles la con-tradicción y el debate. Eso no quiere decir “ocu-parse del género” para que todo el mundo pue-da sentir que ya hace lo suficiente. Eso quiere decir batallar por una

corresponsabilización, una inclusión real de los objetivos feminis-tas en los de la orga-nización y una práctica feminista consecuente. Estar en los sindicatos nos permitirá conocer a las precarias. Estar en las asociaciones de ve-cinos nos permitirá co-nocer a las mujeres de los barrios, sus proble-mas, sus luchas. Estar en las asociaciones de inmigrantes nos permi-tirá conocer la discri-minación racial. Y estar en todas ellas nos per-mitirá tener una prác-tica, aprender, enri-quecernos, reforzarnos, participar en la toma de decisiones, ampliar nuestras alianzas.

Es imperante salir de la academia, de las ins-tituciones, del ghetto militante, es un error del que debemos cuidar-nos y que ha sido el de una buena parte del fe-minismo, feminismo bur-gués con el que no nos identificamos. La cons-trucción feminista está ahí fuera y necesita más que nunca un movimiento que quiera aprender de los errores del pasado y abrirse a la diversidad que hace nuestra fuer-za. Decía Virginia Wolf que como mujer no tenía patria, porque ningu-na patria había defen-dido los derechos de la mujer. Si estamos en un proceso de construcción nacional, construyamos “matria” y no patria, basándonos en el cono-cimiento real del pueblo que queremos liberar, atrevámonos a exigirlo todo, para todas.

Amig@s del Che

12

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

ECONOMIA

A partir de les conclu-sions de la reunió ministerial prèvia

del 15 i 16 d’octubre, el que es discutirà de forma cen-tral en la reunió del G-20 és la formula per alleugerir la llosa que representa el deute per un país com Grècia, així com les noves condicions globals de solvència que ha de complir la banca eu-ropea. Resulta bastant clar que endurir les condicions de solvència de la banca, des del 5% exigit en els stres test de juliol fins al 7 o 9% que es planteja ara, signifi-ca que la UE està preparant al sector financer europeu per resistir les pèrdues que representarà la “quitança“ del deute grec i les més que possibles reduccions del deute espanyol, irlandès, portuguès i, possiblement, italià que l’acompanyaran en un futur no massa llun-yà. La conseqüència inevi-table que, segons la lògica dominant, comportaria un escenari com l’anterior se-ria la necessitat d’una even-tual nova recapitalització de la banca que ara sembla que hauria d’oscil·lar entre els 100.000 milions i els 3 bilions d’euros. En principi, els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mer-cats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum que amaga la crua realitat que, en de-finitiva, caldrà que la socie-tat novament és faci càrrec dels recursos necessaris per tal que la solvència ban-

cària no es vegi afectada per la nova situació econòmica que es derivi dels acords.[...]

Davant dels discursos que calen noves aportacions de recursos públics per donar suport al sistema fi-nancer per tal que, amb la seva caiguda, no arrosse-gui la resta de la societat, em sembla estar sentint de fons la veu del funest dic-tador feixista quan des del balcó de la Plaza de Orien-te deia allò d’“estamos frente a un abismo pero damos un paso adelante”. I és que veritablement tan sols anomenar les xifres de les que es composa, fins al moment, el salvament ban-cari és quelcom que pro-dueix vertigen.

De Lehman Brothers a avuiDes de la data simbòlica que representa la caigu-da de Lehman Brothers al 2008, la factura del rescat bancari ja ha costat al con-tribuent europeu una xifra que ronda els 1,35 bilions de euros, molt més del que representa el Producte In-terior Brut d’un estat com l’espanyol al voltant del bi-lió d’euros. Concretament a l’Estat espanyol, a través de mecanismes com el FAAF (Fons d’Adquisició d’Actius Financers), el FROB (Fons de Reestructuració Orde-nada de la Banca) i els avals donats a la banca ja s’han gastat aproximadament 90.000 milions d’euros en l’operació de salvament. Recordem que un mecanis-

me com el FROB té previst en els seus estatuts la possi-bilitat que els bancs puguin endeutar-se fins a 27.000 milions sense passar pel Parlament,i fins a 90.000 amb autorització d’aquest. Aquestes xifres podrien quedar curtes si tenim en compte que, només l’any vi-nent, el sector financer es-panyol ha de fer front al pa-gament de 80.000 milions d‘euros i que, en aquests moments, el sector finan-cer espanyol té problemes per recuperar al voltant de 143.286 milions del conjunt prestat al sector de la cons-trucció.

han rebut quantitats in-gents de recursos públics. Aquesta operació de salva-ment global a hores d’ara significa, en el cas dels Estats Units, la xifra de 10 bilions d’euros mentre que són 4,6 bilions d’euros el còmput global dels recur-sos que l’UE ha esmerçat en aquesta operació, segons el mateix president de la Co-missió Europea, el sr. Du-rao Barroso.

Al capitalisme li sobre població

El cas és que, vist des d’una perspectiva popular, tots aquests recursos no han servit per millorar les con-dicions de vida d’una pobla-ció ensorrada per l’impacte de la crisi en el conjunt del sistema productiu, ni per intentar tornar a dinamit-zar aquesta economia mal-mesa, prenent com a eix de la reactivació econòmica polítiques basades en la ge-neració de llocs de treball i de millora de les condicions de vida. En definitiva, lluny d’apostar per mesures de caire keynesià, que el capi-talisme ja ha usat amb èxit històricament per tal de refer-se d’altres situacions de crisi, els recursos s’han utilitzat per aprofundir en-cara més en la ferida social. En aquests moments, el que es posa sobre la taula és que el sistema capitalista apos-ta per deixar al marge dels mecanismes de funciona-ment social gairebé tota la població mundial. Si fins ara podíem dir que el capi-talisme necessitava només mil milions de persones del planeta per ser viable, ara,

Segons alguns analistes, si comptabilitzem el que puja la factura del rescat bancari a les dues ribes de l’Atlàntic ens trobem que, entre la UE i els EUA, ja s’han utilitzat en aquest concepte de rescat fins a 2,29 bilions d’euros, l’equivalent a 7,4% del PIB europeu i dels EUA, prou diners com per erradicar 92 vegades la fam al món, se-gons dades de Justícia i Pau.Cal tenir present que el rescat del sistema financer s’emmarca en el conjunt del salvament global del capitalisme. Doncs a ban-da dels bancs, altres sectors com el de l’automòbil o el de les asseguradores també

“els recursos per a aquesta operació de re-

capitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats

de crèdit, sembla que això no és res més que

una cortina de fum”

13

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

ECONOMIAen aquesta versió encara més brutal, n’hi sobren bas-tants centenars de milions més.

Així hem vist com de ma-nera increïble els recursos que rebien els bancs, a molt baix interès, del conjunt del Banc Central Europeu i de la Reserva Federal s’utilitzaven per continuar especulant amb els ma-teixos mecanismes de sem-pre més les possibilitats que ara oferia el deute sobirà. En una operació de xantatge financer sense precedents en la història del capitalis-me, ara són els bancs, em-parats per institucions com l’FMI, els que exigeixen als estats els terribles plans d’ajuts que ja estem patint i que suposaran, sinó ho evi-tem mitjançant la resposta popular, la destrucció de qualsevol vestigi de societat amb drets socials i laborals. La crisi en les seves diver-ses accepcions, financera, del deute etc. s’ha convertit en el dispositiu perfecte que permet al poder econòmic capitalista legitimar l’espoli social sense precedents que estem vivint en el present i que continuarà, si no ho evitem, en el futur.

Judici als culpables?

En cap moment d’aquesta història, excepte en el cas d’Islàndia i en una prime-ra instància als EUA, no hi ha hagut cap intent seriós de jutjar els responsables de les barbaritats finance-res. Just al contrari, amb estupefacció, observem com les indemnitzacions i els bonus milionaris que reben els executius d’aquestes entitats conti-nuen presents a l’actualitat. Formen part de la nostra memòria recent les contí-nues i contundents decla-racions del president del Banc Central Espanyol, el sr. Fernández Ordòñez, ala-

bant la responsable políti-ca de solvència de la banca espanyola, que la situava absolutament al marge de les turbulències finan-ceres que es començaven a desenvolupar en el cor del capitalisme. Tenint en compte l’evolució dels es-deveniments i el volums dels recursos públics abo-cats a la banca, és evident que algú, o bé el director del Banc d’Espanya o bé els responsables de les entitats financeres, ens han engan-yat ja que dita solvència no ha existit mai. Per tant, sembla clar que uns o altres haurien de comparèixer da-vant dels tribunals per do-nar comptes de tot el que ha succeït en aquest àmbit de l’economia.

bots i barrals. A l’escenari descrit anteriorment, cal-drà sumar-li la nova reces-sió econòmica cap a la que, segons tots els analistes de l’statu quo sembla que ens dirigim i que no és res més que una conseqüència de les polítiques d’ajust a les que s’ha sotmès al conjunt de la societat. Una de les pri-meres coses que s’aprenen de comptabilitat nacional és que la renda d’un país és una funció que depèn del consum, de la inversió, de la despesa pública i de la diferència que representa el comerç exterior. Bé, no cal ser cap especialista per veure amb claredat que to-tes les polítiques que s’han aplicat a l’Estat espanyol per “sortir de la crisi” tenen com a resultat la contracció de l’economia i que és una il·lusió més pròpia de la fe que de l’anàlisi econòmica, esperar que sigui el sec-tor exterior, en un entorn de competència extrema i col·lapse de la globalització, el que dinamitzi l’economia.

Aquest escenari econò-mic es desenvoluparà en un context social i polític d’absoluta fractura. Al crei-xent i necessari descontent

social, i més que probable abstencionisme a les urnes, caldrà sumar-li la que es preveu segura majoria ab-soluta del PP, que té tota la pinta de convertir-se en la peça clau de l’autoritarisme creixent amb el que el capi-talisme necessita discipli-nar les seves societats. Com a mostra un botó: la “nos-tra” Convergència i l’ínclit Felip Puig.

La previsió, com dèiem, apunta tempesta. Només ens resta pensar que en-tre totes serem capaces de construir els mecanismes i els espais d’aixopluc ne-cessaris i que aconsegui-rem combatre el fred que ens espera omplint de ca-lor popular els carrers dels nostres pobles i ciutats. En definitiva, que aconsegui-rem construir novament el paraigües de classe que ens permeti plantejar, amb la força i contundència neces-sàries, la defensa dels nos-tres interessos col·lectius en el conflicte social contra els interessos de la minoria dominant capitalista i tots els seus representants.

Josep Manel Busqueta

“Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos

en la més profunda de les misèries social i col·lectiva present i futura per continuar

assegurant la flotabilitat impossi-

ble del titànic en que s’ha convertit el

capitalisme.”

En resum, doncs, tenint en compte el que ha suposat la història de la crisi fins ara, sabem el que ens es-pera, més ajuts públics a la banca signifiquen més polítiques d’austeritat que, en el nostre llenguatge, es tradueixen amb més reta-llades socials, més atur i, en definitiva, més precarietat de vida. Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos en la més profunda de les misè-ries social i col·lectiva pre-sent i futura per continuar assegurant la flotabilitat impossible del titànic en que s’ha convertit el capita-lisme.

La realitat més propera

A nivell domèstic, el pronòstic pinta tempesta a

14

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

ALTERNATIVISME I JOVENTAquest article va

dirigit a aquelles persones joves que

formen part dels movi-ments socials, polítics i/o artístics i que estan in-teressats/es en la idea de construir alguna cosa mi-llor per aquest petit món.

A partir d’aquesta pre-missa vull mostrar la meva visió sobre certs aspectes dels quals pen-so que és necessària una reflexió col·lectiva amb l’objectiu de fer més efec-tiva la seva lluita. Aquest article no persegueix cap ànim d’adoctrinament o clonació col·lectiva, sinó el més humil dels desitjos d’articular un moviment fort, i per tant, la neces-sitat estratègica i moral d’actuar en conseqüència vers aquests aspectes.

Aquesta reflexió no vol menystenir les perso-nes que no formen part d’aquests àmbits, ja que s’han de tenir en comp-te les múltiples formes de combat o resistència a partir de les quals el jo-vent pot demostrar la seva inconformitat.

Sobre aquest tema, sí que vull expressar una inquie-tud vers aquest gran ven-tall de fórmules, lluites i teories que existeixen en l’actualitat i que tracten d’analitzar el món i el mo-ment en que vivim. Poste-riorment al maig del 68, les teories metafísiques varen desenvolupar un canvi de paradigma i sorgiren els posicionaments “post”1, teories que desmantellen el subjecte, transformant-lo en un ventall de multi-plicitats que en la seva úl-tima conseqüència, donen la legitimitat per a que els

ideòlegs liberals puguin cridar als quatre vents que la història s’ha acabat, a propòsit de F. Fukuyama (1992), i que no els caigui la cara de vergonya, o si més no, puguin dormir tranquils/es.

Si no existeix una unitat clara que assumeixi que la lluita de classes, les rela-cions de producció i totes les seves conseqüències són el paradigma central a combatre, desaparece toda crítica y de oposión radical al capitalismo y a su modo de vida mediocre, inautén-tico, comercializado, mer-cantilizado, serializado y cosificado.2

M’interessa el fet juvenil no només per la meva per-tinença a aquest col·lectiu, sinó pel paper que aquest grup ha adoptat al llarg de la història en les llui-tes socials i polítiques. És molt estesa la visió de la “rebel·lia” juvenil, la dis-conformitat i una sèrie de clixés que es poden apre-ciar fàcilment, però em qüestiono fins a quin punt aquests han estat total-ment absorbits pel sistema i han passat a formar part d’un nou pack de consu-midors consumits. On és la universitat combativa de finals del franquisme? Per què el jovent prefereix

perdre’s entre la TV i les modes? Quantes actituds masclistes es perpetuen als nostres instituts?

És clar que la multicultu-ralitat globalitzadora ens està guanyant la partida.

Un cop ens endinsem en els grups de joves vincu-lats i conscients de la re-alitat i amb espurnes per fer quelcom per canviar-la, podem dir que el grau de consciència és força divers i no tothom ho veu de la mateixa forma. Aquest fet en si mateix no és dolent, però és evident que no tothom assumeix l’ens con-tra el qual estem lluitant,

un sistema pervers que es defensarà per tots els mi-tjans que tingui a l’abast i contra el qual només ven-cerem instruint-nos, mo-bilitzant-nos i organitzant-nos, tal com expressava Gramsci.

Amb aquestes paraules no es pretén exigir a ningú la plena disposició de la seva vida per res però sí el fet d’assumir què vol dir i què representa autoanomenar-se revolucionari/a.

Segurament no fa falta ser els/les millors en tot allò que fem tal i com predica-va Ernesto Guevara en els seus escrits sobre l’home

nou i el jovent, però sí que hem de captar-ne l’essència, la necessitat de la formació, la implicació en els espais de lluita més

afins per a la construcció de l’alternativa necessària i l’humanisme per a sentir propis els problemes dels i les altres.

Sense aquestes capaci-tats, sense aquesta teo-ria crítica amb el sistema productiu, sense la volun-tat de l’optimisme, sen-se una anàlisi realista de l’actualitat, moltes llui-tes es tornen inofensives, exageradament localistes, auto-marginades. Parafre-jant At-Versaris, per cons-truir s’ha de ser subtil, hu-mil i dúctil.

El jovent hem de seguir exigint els nostres drets al carrer, hem de participar i construir espais polítics de lluita, hem de replantejar les nostres relacions sexo afectives i encaminar-les cap al plaer i la llibertat, en definitiva, potenciar els valors de la solidaritat, el respecte i el compromís.

Hem de tornar el sentit perdut a la frase de Sal-vador Allende “Ser jove i no ser revolucionari és una contradicció, fins i tot, bio-lògica”.

Mark Aureli

“Està molt estesa la visió de la “rebel·lia”

juvenil, la disconformi-tat i una sèrie de clixés que es poden apreciar

fàcilment, però em qüestiono fins a quin

punt aquests han estat totalment absorbits pel sistema i han passat a formar part d’un nou pack de consumidors

consumit”

1: Per a més informació, vegeu: ZYGMUNT, BAUMAN (2003). La modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de cultura económico.2: Extret de KOHAN, NESTOR (2011). Nuestro Marx. p.13. Link a consultar: http://www.rebelion.org/docs/98548.pdf

15

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

Amic, tu que ens tens entre les teves mans, comprendràs que hem arribat a una posta d’un

mateix camí. No sé tu, però nosaltres ho hem fet pas a pas i deixant senyals tal com ho fa l’explorador per retro-bar la tornada i perquè si l’infortuni el sorprèn, es puguin orientar els que vagin a la seva recerca. Potser, mai se sap, tu hagis arribat a aquest punt d’una sola gambada, és a dir, obrint la revista per la darrera pàgina. No seria estrany, en canvi, que hi hagis arribat saltant algunes planes o, cosa que ens plauria molt i ens agradaria saber, havent-la llegit íntegrament, pel que et demanem que ens escriguis donant-nos el teu parer, enviant-nos un article, una foto, una crònica del teu barri o del teu poble, del teu treball o si se’t dóna, una escriptura poètica o un con-te breu. Com que necessitem el teu suport vivificador, ens comprometem per endavant a respondre’t sobre quan publicarem el teu enviament o, en el seu defecte, donant-te les raons per les quals no ho farem. La nostra adreça és:

espinetambcaragolins@gmail.com

AGENDA:14 de febrer a les 19:00h:

Curs de filosofia i pensament crític. A l’Ateneu llibertari Alomà. C/ Misser Sitges, núm.9

15 de febrer de les 12:00h del matí fins les 03:00h de la nit:Inauguració del Casal Popular Sageta de Foc. C/ la Nau, núm.11

19 de febrer a les 19:00h: Xerrada: “Per què no hem de pagar el seu deute?” Al Campus Catalunya de la URV Organitza: Procés Constituent

19 de febrer a les 20:00h: Presentació de la radio.cat: “Nou projecte de radiofonia alternativa als Països Catalans”. Al Casal Popular Sageta de Foc. C/ la Nau, núm.11

28 de febrer a les 18:30h:Xerrada-presentació de Rafael Cid sobre el seu llibre: “La ficció democràtica”Al local de la CGT. Plaça Imperial Tarraco núm.1, edifici 2, 3a planta.

4 de març a les 12:00h: Xerrada-debat: “Relato épico de la revolución cubana” a càrrec de Pedro Trigo, combatent de l’assalt al Cuartel Moncada i “El presente y el futuro cubano” a càrrec d’Iraida Guerrero Zúñiga, Cònsul General de Cuba Barcelona. Sala de Graus de la URVOrganitza: Amigos del Che-TGN

8 de març:Manifestació en motiu del dia Internacional de la Dona treballadora.

Veo un documental sobre palestina, se llama “Cinco cá-maras rotas”. Cuenta la historia de un pueblo, de la re-sistencia de un pueblo palestino a la ocupación israelí

a través de las imágenes de uno de los habitantes del pueblo que se obstina en gravar todo lo que sucede a su alrededor. A pesar de las detenciones, las muertes. A pesar de que sus cámaras, una, dos, tres, hasta cinco son destruidas por las balas israelíes.

A través de la cámara de Erad vemos la construcción de cada vez más colonias, el levantamiento del muro, la despo-sesión de facto de la tierra y con ella de los derechos básicos de sus habitantes; derecho de manifestación, de expresión, derecho a que un niño de once años no sea detenido, dere-cho a no ser tiroteado cuando se hace un llamamiento a la calma, derecho a la vida, derecho a la dignidad.

El documental pone a los colonos y a los soldados en su lu-gar, es decir, en el lugar en el que ellos mismos han decidido situarse. Se puede acusar al documental de ser partidista, siempre se puede, pero esta vez seria sin fundamento algu-no. No hay razón posible que justifique tales violaciones de derechos humanos.

Las imágenes y los textos son de una extrema violencia, pero muestran con gran delicadeza y dignidad la lucha de este pueblo por la existencia, para la que necesitan la tie-rra. Su tierra, porque la trabajan, porque la han trabajado durante generaciones, dura tierra mediterránea, seca y pe-dregosa, que se parece tanto a mi tierra. Tierra de olivos, generosa cuando se la conoce, cuando se la trabaja con cariño, con sabiduría.

A lo largo del documental, que recoge un periodo de cinco años, vemos cada vez más colonias cernirse sobre el pueblo, B’l’il. Además de los enfrentamientos con soldados y colonos, el documental muestra la colisión entre dos mundos com-pletamente distintos: el de los que aman la tierra a través de sus manos, los palestinos labriegos y el de los que la quie-ren porque así lo dicen los libros, los ultra-religiosos judíos.

Las colonias me recuerdan a mi pueblo costero mediterrá-neo engullido por el cemento y el ladrillo. Los edificios son colmenas, bloques de varias alturas, traen la ciudad al cam-po pero sobre todo traen la lógica del estado, la lógica de la ocupación y de la economía liberal. El pueblo de B’l’il sigue siendo (ojalá lo siga siendo todavía) un pueblo campesino, con una economía ligada a la producción de aceite y a la agricultura de subsistencia, algo de ganado, poco más.

Las colonias son una estrategia que pretende estrangular económica y moralmente a la población palestina. Son un intento de imposición de la ventaja demográfica judía en

una de las regiones más pobladas del planeta. Son también la defensa de la “civilización” deshumanizada, de la moderni-dad que nos lleva al abismo, de un desarrollismo obcecado e inconsciente, desligado de la economía real, de la realidad local, de las limitaciones existentes, del espacio disponible, del agua, de la tierra.

Israel, quimera sangrienta, sueño visionario, iluminación en-febrecida. Israel estado defensor de los judíos, a defender por encima de todo, por encima, como es evidente a estas alturas, del pueblo palestino y de los derechos humanos, pero también por encima de la propia tierra santa y de sus frutos. La fe mueve montañas: nada, ni la realidad siquiera, podrá detener a Israel y a su terrible legado.

Cuando los palestinos mantienen su decisión de manifestar-se pacíficamente todos los viernes contra la construcción del muro y la proliferación de colonias, cuando deciden ha-cer como los colonos e instalar una caravana en el terri-torio robado para que vuelva a ser considerado Palestina, los colonos en represalia queman los olivos. Los olivos que no solo son la subsistencia de los habitantes de B’l’il, son el testimonio del trabajo de generaciones de labradores. Nadie que ame una tierra puede hacer algo así.

Quemando los olivos centenarios, el amor de los colonos por la tierra de Israel se demuestra mortífero. Hay amores que matan, que siguen matando, durante generaciones. ¿Cuán-do llegara la mesura a esta tierra? ¿Podrán algún día los colonos amarla menos y respetarla más (a ella y a todo lo que la habita)?

A propósito de...

pots veure el documental a: http://www.youtube.com/watch?v=V_-QEYy4z0U

Inés Torres