Espineta amb Caragolins núm. 17

SETEMBRE DEL 2015 · LA REVISTA QUE SURT L’11 PERQUÈ COBREM EL 10

L’11 de Setembre de 1714 Les tropes de l’exèrcit borbònic van aconseguir trencar les últimes defenses de la ciutat de Barcelona, que estava sent assetjada des de principis d’any. Així es va acabar l’anomenada Guerra dels Catalans, la continuació de la Guerra de Successió. Aquest fet suposà la pèrdua de totes les llibertats civils i institucionals de Catalunya, com ja havia passat en la resta de territoris dels Països Catalans en el transcurs de la guerra.

3

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

EDITORIAL

espinetambcaragolins.wordpress.com

SUMARIEDITORIALBuscant el concepte - pàg.3

SINDICALISMEAlgunes notes sobre federalisme, anarcosindicalisme i alliberament nacional - pàg.5

CRÒNICALa Asamblea - pàg.9

COMARCALEl top manta muerto y elcinismo burgués - pàg.10

LOCALSanta Tecla: Exemple de l’aliança entre nous i vells poders - pàg.12

PPCCQuina és la millor manera de practicarl’internacionalisme proletari avui desdels Països Catalans? - pàg. 13

Reflexiones ante la cuestión nacional - pàg.16

Independència: Què vol dir? - pàg.19

Marxisme clàssic i alliberamentnacional - pàg.21

FORMACIÓEspontaneidad y direcciónconsciente - pàg.26

INTERNACIONALApuntes sobre la cuestión nacional vasca - pàg.29

MANIFEST D’INTENCIONS

No som avantguarda periodística. No prete-nem relatar una veritat tancada i inqües-tionable. No la tenim. No prometem res més

que esforç, voluntat i, amb ajuda, continuïtat.

Tampoc descartem que se’ns escapi algun error ortogràfic, però les comes i els punts sempre on corresponen: en aquella veritat tan dispar i con-tradictòria que conviu en cadascun i cadascuna de nosaltres.

Som obrers i obreres, mestresses de casa, estu-diants, aturats i aturades, marginats i marginades del sistema, som aquells i aquelles descontentes amb els mitjans de comunicació massius.

L’olor d’ozó després de les primeres gotes d’aigua anuncia la nostra aparició. Ens sentim còmodes en la humitat però fugim del paper mullat, preferim embrutar-nos amb terra, caminar en el fang.

Som la carn rebel adherida a l’espinada que re-sisteix ser arrencada, oblidada, desnonada de la Història.

Seguim sostenint que la conjuntura internacio-nal està marcada per la Guerra Total. Les con-seqüències són clares, n’hi ha prou en mirar

qualsevol diari: milers de morts i desplaçats per tot l’orbe. No farem recompte dels nombrosos danys ocasionats per les bombes. Sinó que intentarem tro-bar les arrels, o com a mínim, obrir el debat.

Creiem que la causa principal es troba en el declivi de l’Imperi nord-americà. En la seva fase decadent els imperis poden fer qualsevol cosa. No reconeixen límits morals de cap tipus.

En un breu repàs històric dels últims trenta anys po-dem observar que un món bipolar - EEUU-URSS-, passem a un món unipolar – la caiguda del Mur de Berlín i la posterior implosió de la Unió Soviètica-. Un món en el qual la supremacia militar nord-ameri-cana i el seu irracional patró de consum semblava no tenir límits. Amb la caiguda de les Torres Bessones a l’any 2001 l’imperi va tremolar. Després va venir l’embolic a l’Iraq, a l’Afganistan, les incursions a Lí-bia, Síria i Ucraïna; la derrota de l’ALCA l’any 2005. La caiguda de governs aliats, un exemple seria Egip-te; el ressorgiment de la Xina i la seva aliança amb Rússia; la derrota soferta fa uns mesos a la Cimera de Panama i, més recentment, l’apertura de diàleg entre els EEUU i Cuba. Quan l’imperi veu perillar els fronts que té oberts es replega en el que considera el seu entorn natural i exclusiu: Llatinoamèrica. Va passar en els anys de la Gran Depressió; en la Guerra Freda, immediatament després de la Segona Guerra

Mundial, al començament dels anys 70, després de la derrota de Vietnam i està succeint ara. Llatinoa-mèrica és un continent que posseeix petroli, mine-rals estratègics, biodiversitat i grans reserves d’aigua potable [segons diversos analistes, les guerres del S.XXI seran per l’aigua] i mà d’obra barata.

Justament per tot el que hem senyalat fins al mo-ment, es que tornem a posar l’accent en la impor-tància geo-estratègica de Macedònia, on milers de persones emigren cap a Hongria intentant escapar de les tensions politico-militars entre els EEUU i la Xina, encara que la premsa posi la èmfasis en Rússia. A ningú se li pot escapar que la potencia asiàtica està desplaçant el centre econòmic del Globus des del Nord al Sud i des d’Occident a Orient. Un altre punt sensible és Veneçuela, el país amb la major reserva petrolera i molt a prop de l’Imperi.

Washington deberá prepararse para vivir en un mundo mucho más hostil, resistente y competitivo, debiendo lidiar con cinco categorías de actores inter-nacionales: amigos, aliados, competidores, adversa-rios y enemigos1.

A Europa – aliada incondicional, sòcia comercial i còmplice en tota aventura imperialista li vingui en gana als EEUU- cal destacar l’avançament de les eleccions gregues, l’arribada massiva d’immigrants a causa de les ja esmentades invasions militars i el més que conegut estancament politico-econòmic de la zona euro.

En l’Estat espanyol les diferents forces electorals es van preparant per a la Gran fita electoral que enci-marà, pot ser, a un nou president. Avui més que mai

1.-“La coyuntura geopolítica de América Latina y el Caribe en 2010”, Atilio Borón

Mumia Abu-Jamal és un pres polític des de 1982. D’origen Afroamericà, Mumia era un periodista i militant del Partit dels Pantera Negra. Els fets van passar a Philadel-

phia, quan en una disputa amb la policia per la detenció (i poste-rior assassinat) del seu germà, Mumia, que també resultà ferit, va matar presumptament un policia, tot i que la defensa sempre ha defensat que va intervenir una tercera persona. Condemnat a pena de mort, el seu cas s’ha convertit en emblemàtic i s’ha convertit en un dels símbols contra la política racista que segueix fins avui en dia del govern dels Estats Units d’Amèrica.

4 5

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.espinetambcaragolins.wordpress.com

SINDICALISMEEDITORIAL

val la pena recordar, per si algú creu que votar un cop cada quatre anys és sinònim de Democràcia, les cíniques paraules de George Soros: “els mercats vo-ten tots els dies”.

La vida política a Catalunya està a travessada per les eleccions del 27S. Pot ser és per la calor. Pot ser per que és veritat que hi ha brots verds. Probablement perquè realment aquell dia serà històric. La qües-tió es que els carrers estan buits. I no perquè faltin conflictes laborals, privatització dels serveis públics, violència de gènere, corrupció o abusos policials. No serà que entre cita i cita electoral les institucions burgeses han tornat a cobrar legitimitat ? Que sense donar-nos comte la lluita popular s’ha instituciona-litzat?

A la comarca no ens oblidem de la mort d’en Mor. El treballador de Salou. Per als mitjans de comuni-cació importants ja no és noticia. Tampoc importa saber que va succeí aquella fatídica matinada en la que el cos d’aquesta persona va caure al terra des de l’alçada de tres pisos. Serà difícil saber -per la nostra feblesa- a ciència certa si hi va haver-hi o no contac-te físic entre els Mossos d’Esquadra i el difunt. Sí, en canvi, podem observar que l’arrel del desenllaç està en el Capitalisme.

Com el nostre municipi tampoc ha estat aliè a les eleccions destacarem que les diferents candidatures que han entrat dins de l’ajuntament han complert els 100 dies. Per a totes elles, sense excepció, tenim la mateixa pregunta: L’activitat desenvolupada en la

gestió municipal ha representat canvi algun per als treballadors i les treballadores ?

Abans de finalitzar i com ve sent habitual en els úl-tims números, les i els caragols que conformem la re-vista, tenim preguntes. Interrogants respecte a con-ceptes que són citats i invocats en aquests temps. Disculpin si incomodem. No és la nostra intenció. Es que, dins de la gran família mol·luscs gasteròpodes amb una closca espiral que tenim, som els més lents i sapastres.

Dubtes:Les eleccions del 27S es presenten com un moment històric per aconseguir la independència, sobre la base de quin mode de producció s’assenta aquesta independència ?Resulta important acumular forces per dur-la a ter-me i per això es busca construir la Unitat Popular, preguntem, sota la direcció o el patronatge de què o de qui ?

Hi ha un subjecte que es invocat: el Poble Treballa-dor Català.- A Espineta amb Caragolins intentem fu-gir de l’apriorisme per el que sostenim que els con-ceptes han de regir-se per l’objecte i no a la inversa-. Si ens aturem a degustar aquest concepte podem treure algunes conclusions. Per una banda hi ha un poble català que es treballador i un poble català que no és treballador. Per una altre banda hi ha un poble treballador que és català i un poble que és treballa-dor però que no és català. Sabem qui es treballador: aquell que viu de la venta de la seva força de treball, ens resta saber, qui és català ?

Setembre 2015

ALGUNES NOTES SOBRE FEDERALISME,

ANARCOSINDICALISME I ALLIBERAMENT NACIONALJosep Garcia Vázquez

Fa uns dies vaig rebre una trucada per a demanar-me si podia escriure alguna cosa per a un monogrà-fic sobre la qüestió nacional que estava preparant la gent de la revista tarragonina “Espineta amb Ca-ragolins”. En concret, se’m va dir que podria estar bé que fes una aportació al tema des d’un punt de vista sindical. No crec que el que pugui dir jo al res-pecte hagi de ser gaire original ni resultar de gaire interès, però suposo que qui m’ho demanava devia pensar que allò que sortís del teclat d’algú que és, alhora, llibertari, independentista, i militant d’una organització anarcosindicalista, podria comple-mentar altres visions que es donessin en el mateix número de la revista des d’altres perspectives. És sobrer dir que el tema és relativament complex i, en realitat, alhora, relativament senzill. Tanmateix, en ple mes d’agost, i a un mes vista d’unes elec-cions en les quals les forces polítiques hegemòni-ques a casa nostra, i els seus intel·lectuals orgà-nics, defensen que es decidirà ni més ni menys que sobre la independència política del territori que l’ordenament jurídic avui vigent a l’Estat espanyol reconeix amb la denominació de “Catalunya” (és a dir, les quatre demarcacions o “províncies” su-dprincipatines), no em resulta fàcil concretar les idees al respecte. Intentaré, per això, anar a pams, tot i que probablement em dispersaré.

En realitat, dins del món llibertari no hi ha, ni hi ha hagut històricament, una visió única sobre el fet o els fets nacionals, i la diversitat d’opinions és aquí tan àmplia com ho pot ser en altres corrents del pensament socialista revolucionari, especialment dins del marxisme. Dins l’anarquisme també ha estat (i és) freqüent la identificació del “nacionalis-me” (en referència al micronacionalisme de les na-cions dominades) com una construcció ideològica burgesa orientada a distreure o a dividir les classes explotades, tot afeblint la lluita d’aquestes contra la dominació capitalista. Òbviament, el problema no és pas que el “nacionalisme” no pugui ser això,

o no pugui tenir --o no hagi tingut en moments de-terminats-- aquesta funció. La qüestió és si només és això, si es pot admetre que la revindicació dels drets nacionals és patrimoni exclusiu d’una sola classe (l’opressora) i ha sorgit exclusivament com a arma per a garantir-se l’hegemonia respecte les altres classes (oprimides). A més, habitualment, aquesta visió ha anat acompanyada d’una accep-tació acrítica del marc polític i administratiu dels Estats històricament constituïts, i de la ideologia associada als mateixos (el nacionalisme d’Estat, és a dir, el macronacionalisme de les nacions domi-nants, amb l’uniformisme lingüístic consubstancial al mateix, prou notori en el cas espanyol i francès), un fet que s’adiu ben poc, paradoxalment, amb un corrent de pensament i d’acció que té com a objectiu l’abolició dels Estats i de tota forma ins-tituïda d’autoritat política. I vet aquí la concepció d’Espanya com el marc de referència “nacional” (i la pròpia concepció de sí mateixa com a organit-zació “Nacional”) de la CNT fundada a Barcelona l’any 1910, per exemple. Val a dir, però, que aquest marc de referència ha conviscut també (sovint de forma no excloent i, per tant, necessàriament incoherent) amb un “iberisme” de caràcter fede-ralista, entroncat amb el republicanisme federal decimonònic i amb la lectura pimargalliana del pensament proudhonià.

El federalisme ens dóna la clau, de fet, de l’altra forma d’encarar la qüestió des de la tradició lliber-tària. Cal aclarir que en parlar de federalisme, aquí, m’estic referint a quelcom ben diferent a aquest fals “federalisme” que avui s’ha erigit, en la boca i en la ploma d’alguns, com a mera defensa de l’unitarisme espanyol, per la via de postular com a possible, mitjançant una reforma constitucional, una estructuració política estatal eventualment respectuosa amb la pluralitat cultural, lingüística i nacional dels pobles sotmesos a la sobirania de Madrid. Òbviament, un aital “pluralisme” nacional

6 7


SINDICALISME SINDICALISME

dins d’un Estat com l’espanyol és altament impro-bable, atesa la història d’aquest Estat. I, en qual-sevol cas, res no tindria a veure tampoc amb el federalisme al qual m’estic referint. El federalisme és un principi organitzatiu intrínsec al pensament llibertari, extensament teoritzat per Proudhon i Bakunin, entre d’altres, que pressuposa la unió vo-luntària d’unitats prèviament sobiranes, i el qual implica també, necessàriament, un procés de presa de decisions de baix a dalt, mitjançant mecanismes de democràcia directa. Per tant, sense sobirania prèvia i sense voluntarietat no hi ha “federalis-me” que valgui, i els actuals defensors d’aquesta “Espanya plural” de darrera hora farien bé cercant un altre terme per a denominar la posició política que defensen (la qual, val a dir, és una caricatura fins i tot de la versió liberal del federalisme). No crec que ho facin, així que serà tasca nostra, com sempre, salvar els mots, i defensar conceptes com aquest, que és nostre, en el seu sentit originari, tot rescatant-lo del ridícul al qual alguns l’estan sotme-tent. El federalisme llibertari, cal dir-ho també, des de Bakunin, està associat a la valoració positiva, contra la “ficció metafísica, mística, política i jurídi-ca” que són els Estats, de les comunitats nacionals històricament conformades, i de les lluites dels po-bles per l’alliberament nacional. Cal recordar aquí les paraules del revolucionari rus que durant tota la seva vida donà suport a la lluita per la indepen-dència de Polònia, i que es considerava a sí mateix “el patriota de totes les pàtries oprimides”: “Cada nació, gran o petita, té el dret indiscutible a ser ella mateixa, a viure d’acord amb la seva pròpia natu-ralesa. Aquest dret és, ben simplement, el corol·lari del principi general de llibertat”.

El sindicalisme és una de les expressions organitza-tives del moviment obrer, sorgit per a defensar la classe treballadora de l’explotació capitalista, i per a transcendir, en última instància, la pròpia orga-nització capitalista de l’economia i de la societat, mitjançant la socialització del mitjans de producció (això últim pel que fa, almenys, al sindicalisme re-volucionari). El sindicalisme no ha tingut mai una relació unívoca amb el fet o els fets nacionals. Per múltiples raons. Una d’elles, el fet que el moviment obrer es va definir a sí mateix, des de la fundació de la primera Internacional, sinó abans, com a interna-cionalista. La significació i la interpretació d’aquesta orientació ha estat diversa i ha anat variant al llarg del temps, i és evident que hi ha corrents dins del

moviment que no la consideren pas --ni mai l’han considerada-- com a quelcom incompatible amb la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles i a l’alliberament nacional, sinó més aviat al con-trari. Tanmateix, la famosa afirmació del “Manifest comunista” de 1848 segons la qual “els obrers no tenen pàtria” ha restat també com a un recurs es-colàstic per a tots aquells i aquelles que han volgut defensar la posició contrària, tot oposant la defen-sa de la unitat de classe a la defensa dels drets de les nacions oprimides. Una segona raó té a veure, precisament, amb la voluntat d’encarnar la unitat de la classe. Independentment de la seva orienta-ció ideològica, el sindicalisme en sentit modern ha aspirat sempre a enquadrar organitzativament el conjunt de la classe treballadora. Òbviament, mai no ho ha aconseguit (excloem aquí la sindicació obligatòria per prescripció estatal), però el que ha restat és la vocació de les organitzacions sindicals de ser organitzacions de masses, no pas organitza-cions de caràcter exclusivament ideològic-afinitari. Una organització de masses, amb desenes o cente-nars de milers d’afiliats i afiliades és per definició plural i diversa (en tots els aspectes), encara que s’autoanomeni llibertària, socialista, comunista... o el que sigui. I això fa que els posicionaments dins la mateixa sobre la qüestió nacional puguin ser múl-tiples i contraposats, més tenint en compte que estem parlant de persones associades primordial-ment per a la defensa dels seus drets econòmics i laborals. (Això no exclou que hi pugui haver, com de fet n’hi ha, sindicats “nacionals”, “nacionalis-tes” o “independentistes”, normalment sorgits com a front obrer o front de masses d’una organitza-

ció política, és a dir, d’una organització de caràcter ideològic-afinitari).

Això que he dit és així pel sindicalisme en general i també ho és, òbviament, per l’anarcosindicalisme. Amb l’afegit que, com ja he comentat abans, el marc de referència de l’anarcosindicalisme va ser, des dels orígens, el marc “nacional” espanyol, fet a destacar tenint en compte que aquest sorgeix a Catalunya i és impulsat inicialment per obrers catalans. Això sí, aquesta vocació “espanyola” es projecta organitzativament i territorialment sota la forma, d’inspiració llibertària, d’una confederació (és a dir, una federació de federacions), en contrast amb --i per oposició a-- l’estructuració política i ad-ministrativa de l’Estat. Tanmateix, s’ha escrit molt sobre la posició de la CNT dels anys 10, 20 i 30 respecte el conflicte nacional català. És coneguda, d’una banda, l’atribució (falsa) a la Confederació, per part de sectors burgesos, d’una hostilitat activa respecte les reivindicacions nacionals catalanes, i la (també falsa) d’estar conformada exclusivament per treballadors d’origen forà (els famosos “mur-cians”). D’altra banda, en la defensa d’una CNT que no només no seria hostil, sinó que fins i tot veuria amb bons ulls la independència de Catalunya, s’ha citat fins a l’extenuació el discurs pronunciat per en Salvador Seguí el 1919 a l’Ateneo de Madrid (“En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por”). El problema amb aquest discurs és que és ben probable que en Se-guí mai no pronunciés aquestes paraules. De fet, a banda d’aquesta versió del discurs, que és la que recull en Pere Foix (afiliat a la CNT i també, des del 1932, a ERC) en el seu llibre “Apòstols i mercaders”, publi-cat a l’exili de Mèxic el 1957, se’n coneix una altra, que és pro-bablement la trans-cripció taquigràfica del mateix, en la qual el Noi del Sucre ve a dir més aviat el con-trari (“Els treballa-dors de Catalunya no admeten un proble-

ma d’independència nacional”).

En qualsevol cas, i malgrat que la polèmica sobre una i altra versió del discurs és recurrent quan es tracta del tema nacional, el que digués o deixés de dir en Seguí aquell dia a Madrid és, en realitat, irre-llevant. Òbviament, no ho és des d’un punt de vista historiogràfic, però sí ho és per a defensar aquí i ara un anarcosindicalisme compromès, com a mí-nim, amb l’autodeterminació del poble català. El que passa amb el discurs d’en Seguí (en la versió d’en Foix) és que s’utilitza com una mena de “mite fundacional” legitimador per a fonamentar una determinada posició en un debat que és actual (i no del 1919). Però aquest mite és innecessari. Podem deixar al Noi del Sucre descansar en pau, i fins i tot acceptar que hagués dit que “un proble-ma d’autonomia que estigui a tocar amb la inde-pendència, això no existeix a Catalunya, perquè els treballadors d’allà no volem, no sentim aqueix pro-blema”, com probablement va dir. És evident que la classe obrera catalana d’aquell moment no era majoritàriament independentista, i Seguí no feia altra cosa que constatar-ho.

Dit sia de passada, a mi, personalment, més que el discurs d’en Seguí a l’Ateneo, sempre m’han agra-dat més unes paraules d’en Garcia Oliver, quan explica a “El eco de los pasos” l’entrada dels re-presentants de la CNT i de la FAI al Palau de la Ge-neralitat després de derrotar el cop feixista a Bar-celona (juliol de 1936). Unes paraules en les quals considera la victòria dels treballadors i les treba-lladores en armes sobre els sublevats una revenja per totes les derrotes militars patides per Catalun-ya a mans dels exèrcits espanyols. Deia l’anarquista reusenc: “Catalunya, sempre vexada i oprimida pel Poder central, sempre vençuda per la casta milita-rista d’Espanya, en un gest mai no igualat, acaba-va de vèncer el monstre militar feixista, ¡i de quina forma més senzilla! En trenta hores de lluita, acar-nissada, dura, els homes de la CNT i de la FAI, que en les seves formes de combatre tant ens recorden els almogàvers, foren els qui més es van distingir en la lluita sagnant i victoriosa per la llibertat”. La comparació entre els militants de la CNT-FAI i els almogàvers és de traca.

En qualsevol cas, per al debat actual dins l’anarcosindicalisme, almenys per aquells i aque-lles que som afiliades a la Confederació General

9


CRÒNICA8


SINDICALISME

Hoy deciden los trabajadores como seguir la lu-cha. Llevan ochos días de madrugones, piquetes, enfrentamientos con los encargados, reuniones

inútiles con la empresa. Los ánimos están encendidos, suenan pitos e insultos al patrón. Aún así cunde el can-sancio y la inquietud. La huelga no parece conseguir el objetivo deseado. La empresa no da su brazo a torcer y mantiene los recortes. Huele a sudor y a rabia. Se sabe, todo el mundo sabe, que la empresa les to-rea. Que la situación de los prepotentes directivos es mejor que la de los que conforman la asamblea bajo el sol matador de las dos de esta tarde de agosto. Y aún así. No se quiere abandonar. La injusticia, el insulto es demasiado grande.

Comienza por fin la asamblea. Se plantean las alter-nativas y se hace un silencio. Se escuchan murmullos pero nadie alza la voz. Ninguna alternativa es buena y se nota el final de mes, apretando lentamente los bol-sillos. Poco a poco empieza el baile. La rabia acumula-da es mucha pero falta dinero. Se oye varias veces, “ya sabéis de mi situación”. Todo el mundo sabe. Falta para pagar siempre. La hipoteca, el alquiler, la pensión de los niños, los libros de la escuela...

Hay quien se planta. Ya está bien de marear la perdiz! Votemos de una vez! Se dividen los trabajadores en dos grupos. A un lado los que quieren seguir la huelga. Al otro los que no se ven con fuerzas. Los huelguistas sobrepasan largamente el pequeño grupo de desani-mados. Tensiones. Hay quien quiere entrar a pesar de todo. Romper la asamblea.

Se discute pero al final, gana la mayoría. Sigue la huel-ga. Se escucha quejarse “nos estamos radicalizando demasiado”. Pero es la empresa la que se radicaliza, pisoteando la dignidad de todos los allí presentes. Un viejo se lamenta “ya no se sabe lo que es luchar”. Al-gún joven masculla su orgullo herido “no lo entendéis, estoy en casa de mis padres con mi mujer y mis hijos, no puedo más”. Se repite el comentario “no se cómo voy a volver a tra-bajar allí, después de todo lo que ha pasado”.

Muchos sólo quieren pedir la cuenta. Los trabajado-res se recogen. Lentamente toman el camino a casa. Cada uno se lleva sus pensamientos, sus preocupacio-nes. Saben que pase lo que pase, en esta empresa o en otra, esto es sólo el principio de una larga lucha. Y empiezan a intuir que si no están juntos, no son nada.”

S. Perez

"

del Treball, crec que més enllà del que hagin dit o escrit en Seguí, en Garcia Oliver, o altres, és molt més interessant fer un cop d’ull a acords recents dels quals ens hem dotat com a organització. Per a mi, els més rellevants, són els famosos acords del Congrés de Sants de novembre de 1985, que es-tableixen el marc general de la posició de la CNT (avui CGT) de Catalunya respecte el fet nacional català, fins a l’actualitat. En aquell Congrés hi havia un punt de l’ordre del dia (el cinquè) sobre “La CNT, l’autonomia i el nacionalisme a Catalunya”, respec-te el qual es va adoptar un acord que afirmava:

“La CNT reconeix ara que cal parlar amb propietat de Catalunya com d’una nació, és a dir, un poble amb una terra, una llengua i una cultura pròpies, que té com a àmbit un territori físic: Catalunya. Així mateix, reconeix que els altres territoris de llengua catalana formen part d’aquesta comunitat cultural comuna, per la qual cosa tractarà de coordinar-se amb la CNT d’aquests llocs per a contribuir a què l’organització en conjunt reconegui aquest fet.

[...] La CNT, per tot plegat, reconeix que el po-ble català mereix exercir lliurement el seu dret a l’autodeterminació. Autodeterminació que ente-nem com la capacitat per a decidir lliurement el seu futur, amb independència de qualsevol estruc-tura estatal imposada per la força, tant interna com externa. Llibertat de cada poble per a decidir per sí mateix i sense altres pressupòsits que els de la seva pròpia voluntat i sense altres condicionants ni imposicions”.

Qualsevol posicionament que es faci des de la CGT de Catalunya sobre la qüestió nacional catalana ha de situar-se, per tant, sota aquestes coordenades i la d’acords posteriors en la mateixa línia, la qual cosa simplifica molt les coses i ens estalvia, o ens hauria d’estalviar, debats absurds i que ja estan més que superats. És cert que hi ha companys i companyes que s’han queixat reiteradament del fet que, com a organització, no hem tingut durant els últims temps un posicionament “clar” sobre l’anomenat “Procés Sobiranista”. Com també s’ha assenyalat que es va defugir el debat sobre el ma-teix en l’últim Congrés Confederal (Mataró, 2014). Jo no hi estic del tot d’acord. És innegable que a Mataró no es va discutir cap de les ponències que s’havien presentat en relació al “Procés”, i és evi-dent que no hi ha, per tant, cap acord sobre el

mateix. Dit això, la CGT no s’ha estat ni s’estarà de manifestar-se sempre que ho consideri oportú en relació a la defensa dels drets col·lectius i de les lli-bertats nacionals del nostre poble. Tampoc no s’ha estat de fer-ho durant els últims anys, igual que d’altres col·lectius i organitzacions de l’àmbit lliber-tari, creixentment implicades en (i sensibilitzades sobre) aquesta qüestió. Tanmateix, ho ha fet i ho farà, ho ha de fer per força, des dels seus propis postulats i a partir dels acords dels quals assem-bleàriament s’han dotat les seves afiliades i afiliats, i no pas des de les coordenades que estableixen les erràtiques agendes polítiques i mediàtiques dels altres, ni a cavall tampoc de l’estratègia de cap al-tra organització, sigui de la mena que sigui. Menys encara quan la major part d’aquests “altres” es mouen per interessos que no són precisament els de classe treballadora i quan, legítimament, es pot qüestionar que responguin a una aspiració since-ra per la consecució de l’emancipació nacional del poble català, enlloc de respondre a una estratègia de conservació de l’hegemonia i del poder polític.

Pel que fa al “Procés”, i això és una consideració molt personal, però compartida per d’altres, crec que resulta d’interès llegir les “Observacions sobre alguns aspectes de l’estructura dels partits polítics en períodes de crisi orgànica” que va escriure en els seus “Quaderns de la Presó” Antonio Gramsci, un autor marxista que vaig llegir molt en la meva joventut, i que em mereix força respecte pel seu paper en el moviment torinès d’ocupacions de fà-briques durant el bienio rosso, i per la seva condi-ció posterior de pres polític antifeixista. Deia el co-munista sard: “La crisi crea situacions immediates perilloses, perquè els diversos estrats de la pobla-ció no posseeixen la mateixa capacitat d’orientar-se ràpidament i d’organitzar-se al mateix ritme. La classe dirigent tradicional, que compta amb un nombrós personal ensinistrat, canvia els homes i els programes i es fa novament amb el control que se li estava escapant de les mans, i pot fer tot això amb més cel·leritat que les classes subalternes; fa sacrificis, si és precís, s’exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder”. Si això us recorda vagament a l’estratègia empresa per la Convergència d’Artur Mas a partir de finals del 2012, quan la dinàmica de conflictivitat social se li estava escapant de les mans, no és pas per casualitat.


10 11


COMARCALCOMARCAL

Cualquiera sea el resultado final de la investigación caso y el correspondiente juicio en curso, el conven-cimiento que se haga cada uno de cómo se produjo la muerte, convengamos que es inevitable quedar-se con un feo saber de boca. No puede ser de otra forma. Se trata de la muerte de una persona, de un igual, de un padre de familia, de un trabajador.

En cambio, si hacemos el esfuerzo de mirar más allá de lo puntual y observamos la geografía y la historia social en la que le tocó vivir a Mor, como que viene de un país que históricamente han sido saqueadas sus riquezas naturales por parte del imperialismo yanqui y europeo; que los mismos que no paran de saquear elevan y sostienen a funciones de gobernan-za política de Senegal y África toda, a los elementos más venales de una clase venal por naturaleza como lo es la burguesía de cualquier país; que para que tal estado de cosas perdure en el tiempo, debe sos-tenerse por una desmesurada violencia institucional efectivizada por aparatos policiales, parapoliciales, terror blanco (aunque sean negros los matones) que no escatiman el uso de la tortura y el gatillo fácil, a lo que se debe agregar una red educativa y sanitaria y habitacional inaccesible para la mayoría de sus ha-bitantes, fácil es comprender que muchas y muchos ciudadanos de dichos países intenten la huida de tal infierno.

Pero hay más. Los que se quedan, los que no pue-den o no quieren irse de esos países colonizados y balcanizados por las razones que sean, en mayor o

menor medida luchan y resisten a tal estado de cosa y como para el occidente saqueador valen más los bienes materiales -se encuentren donde se encuen-tren-, que las personas, no dudan en la escalada deluso de la violencia (Libia, Yemen, Siria, Irak, Afganis-tan, Ucrania, Cuba, Venezuela, Palestina,…).

Los que logran huir y llegar a estas costas de donde despegan impunemente los aviones y mercenarios de la OTAN para destruir hasta sus cimientos sus paí-ses de origen son hacinados en brutales campos de concentración, impúdicamente llamados Centros de Acogida a Refugiados, (C.A.R.) y muchos de los que logran escapar a semejante destino, lejos están de encontrar otro futuro que ser un “top manta”, que con suerte, no tropiece con la misma violencia institucional de la que lograron escapar. Eso si mu-cho más sofisticada. Más cínica. Somos occidenta-les, campeones en la doble moral.

Lector, si tuvo el estado de ánimo para seguirnos hasta aquí, compartirá con nosotros que a pesar de haber levantado la vista como le propusimos, se-guramente, como nos sucede a nosotros, no se le habrá pasado el regusto amargo de la boca por la muerte de un compañero trabajador senegalés, un igual, un padre de familia. Regusto feo que sólo des-aparecerá de nuestras bocas sólo cuando incorpo-remos en nuestras conciencias y consecuentemente en la práctica lo dicho por el Che Guevara:

Eduardo Fernández

Lector, al momento de que estas líneas estén ante tus ojos se habrá cumplido un mes exacto desde que un compañero trabajador senagalés,

habitante de Salou (Tarragona), en circunstancias aún no esclarecidas y rodeado de versiones contra-dictorias, dejó de estar entre nosotros al caer de un tercer piso donde vivía. Hay quien dice que desde hace años. Muerte que provocó, para nosotros, una comprensible reacción con eventuales momentos de violencia descargada sobre bienes públicos por parte de familiares, amigos y miembros de la nume-rosa comunidad senegalesa que habita el pueblo mencionado.

Decimos comprensible reacción, pues el deterioro de las condiciones materiales de vida que los tra-bajadores en general venimos soportando (¿estoi-camente?) desde hace años y en particular los de origen extranjero (más aún los “indocumentados”), en forma de recortes de derechos sociales e indivi-duales, trato generalmente discriminatorio, retardo y desigual administración de justicia, precariedad la-boral, sanitaria y educativa, por lo que hubiera sido raro que las reacciones no hubieran sido las que fue-ron.

Versiones dicen que se tiro. Que saltó tratando de escapar de la poli, -dicen. Las sospechas instaladas en el imaginario vecinal expuestas a golpe de mur-mullo, no lo refleja.Interesados intereses alientan el olvido que a lo largo de ese fatídico 11 de agosto, la versión inicial, cuenta que un número variable de Mossos -según la fuente-, entraron en su piso sin presencia ni representación de juez alguno; aunque el protocolo correspondiente que así lo exige, no se cumplió.

La prensa mostró fotos del testigo que afirmó que los Mossos ingresaron al piso que ocupaba el com-pañero trabajador senegalés que termino estrella-

do contra el pavimento. Sin vida. La prensa mostró e informó con lujo de detalles crecientes a medida que corrían los días los destrozos ocasionados –en contenedores, barreras de trenes, etc.-, en las ins-talaciones comunales. De los 9.000 Euros iniciales pasaron a ser 170.000. La prensa registró e informó que el testigo que estampillaba la presencia de los Mossos en el interior de la vivienda se desdijo ante el juez., sin explicación alguna de tal cambio de pa-recer por parte del testigo.

Tratado así, la interpretación de la muerte de Mor Sylla -ese era su nombre-, queda acorralada en si se tiró o, en el forcejeo con la poli se cayó o, se murió del susto ante la presencia policial o, lo mataron. El Juez interviniente determinó hace unos días que de los tres detenidos por los destrozos de la vía públi-ca, dos de ellos quedaran en libertad con cargos y el tercero, pase a quedar a disposición judicial. A los Mossos que participaron en el operativo en cuestión descarta imputarlos por no haber acusación alguna contra ellos.

“Seamos capaces siempre de sentir, en lo más hondo, cual-quier injusticia realizada contra cualquiera, en cual-quier parte del mundo. Esa es la cualidad más linda del trevo-lucionario”

12 13


PAÏSOS CATALANSLOCAL

QUINA ÉS LA MILLOR MANERADE PRACTICAR L’INTERNACIONALISME PROLETARI AVUI DES DELS PAÏSOS CATALANS?

“¡Adelante cubanos! A contestar con hierro y fuego a los bárbaros que nos desprecian y que preten-den hacernos regresar a la esclavitud. Ellos vienen a quitarnos la tierra que la revolución entregó a

los campesinos y cooperativistas; nosotros combatimos para defender la tierra de los campesinos y Cooperativistas. Ellos vienen a quitarnos de nuevo las fábricas del pueblo, los centrales del pueblo,

las minas del pueblo; nosotros combatimos por defender nuestras fábricas, nuestros centrales, nues-tras minas. Ellos vienen a quitarles a nuestros hijos, a nuestras muchachas campesinas las escuelas que la revolución les ha abierto en todas partes; nosotros defendemos las escuelas de la niñez y del campesinado. Ellos vienen a quitarles al hombre y a la mujer negros la dignidad que la revolución les ha devuelto; nosotros luchamos por mantener a todo el pueblo esa dignidad suprema de la persona

humana. Ellos vienen a quitarles a los obreros sus nuevos empleos; nosotros combatimos por una Cuba liberada con empleo para cada hombre y mujer trabajadores. Ellos vienen a destruir la patria y

nosotros defendemos la patria”

Fidel Castro, 17 de abril de 19611

1 GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI: ¿Por qué luchan los pueblos? Una respuesta des del materialismo histórico.2 GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. Tesis sobre el sujeto de la sobirania nacional.

El poble treballador dels Països Catalans som un subjecte revolucionari en construcció per contribuir a la causa comunista internacional, estem construint un independentisme revolucionari.

Iñaki Gil de San Vicente explica que:

_La teoría marxista de la lucha de cla-ses es una teoría relacional, de interac-ción de realidades móviles, y del papel central de la conciencia política en el conocimiento de las clases en lucha. Es una teoría de relaciones múltiples entre niveles cambiantes que aparecen y des-aparecen al son de la evolución general de la lucha de clases en su globalidad, lucha que nunca puede ser reducida esquemáticamente a la lucha fabril, eco-nomicista, sino que abarca a la totalidad de conflictos sociales por muy distantes que parezcan estar de esa estricta lucha fabril. La lucha de clases no se libra sólo en el área de la producción, sea en una fábrica mugrienta o en su laboratorio desinfectado, sino también en la de la circulación y realización, y en el entero proceso de la reproducción del capital, lo que quiere decir que las clases sociales también están presentes en estas áreas y en la reproducción en su conjunto.

_Sintéticamente hablando, todos los conflictos sociales terminan remitiéndo-nos en último análisis a la lógica burgue-sa del máximo beneficio que internamen-te estructura todas las formas diferentes de explotación, opresión y dominación en lo cultural, étnico, nacional, etc.; en lo patriarcal, sexo- género, reproducción biológica, etc.; en la mercantilización de la naturaleza, en lo socioecológico, etc.; de la permanente aparición, cambio y desaparición de formas de explotación, opresión y dominación en la realidad extra-fabril, cotidiana, interpersonal, que generan «nuevos sujetos», «movimientos sociales», en las realidades de las esferas no sólo de la producción, sino también y sobre todo de la circulación y realización del beneficio, no sólo de la producción sino especialmente en la reproducción del capitalismo.

_ Los conceptos de «pueblo trabaja-dor», de «nación trabajadora», etc., son especialmente válidos en estos nive-les particulares porque integran en una totalidad concreta precisa y dife-renciada de las circundantes, a todas las clases y franjas sociales explota-das, oprimidas y dominadas en situa-ciones históricas de larga duración, con estructuras políticas y sociales en las que los factores lingüístico- cultu-rales, de memoria popular, de identi-dad reprimida, etc., juegan un decisivo papel aglutinador y provocador de la conciencia crítica. Estos conceptos sintetizan en un todo a la gran mayoría de la población sometida a dos explo-taciones: una, la que sufre por parte de su propia burguesía, y otra la que sufre por parte del Estado ocupante. Ambas, la burguesa autóctona y la extranjera, forman una unidad económico-política pactada a lo largo de la historia2.

Com a Tarragona no tenim prou amb un, dons en te-nim dos, després de Sant

Magí ens toca celebra Santa Te-cla, un altre cop mostrem com els tarragonins som uns bons devots, ara celebrant les festes en honor a la nostra copatrona.

Però com s’entén avui en dia la festa? Quin sentit te ara celebra una festa en honor a una màrtir cristiana si cada cop hi ha menys cristians i les esglésies cada cop estan més buides a l’hora de la missa? I no menys important, com és que cada cop més s’han allargat més les festivitats, amb activitats purament comercials? La resposta es ben senzilla, és una petita mostra de com el ca-pitalisme com a sistema acaba aprofitant les tradicions pròpies d’etapes anteriors i les acaba convertint en mercaderies o en un sistema de mercadeig.

Aquest aspecte fonamental del capitalisme, la mercaderia, és el que ha substituït completament les antigues pautes de les cele-bracions religioses, que alhora també segueix sent una festa cristiana on l’església segueix tenint la seva quota de poder, no ho podem oblidar, quan va caure l’imperi romà d’occident, la única institució imperial que va sobreviure tan amb poder terrenal (o material) com a po-

der espiritual (o ideològic), va ser l’Església catòlica, apostòli-ca i romana; que va tenir com a principal paper, en el mode de producció senyorial/feudal, de dotar al sistema dels fonaments ideològics per estructura la so-cietat i una de les tasques va ser liquidar les creences i costums populars de caràcter profà i/o pagà.

En aquest aspecte, l’Església ha seguit desenvolupant aquesta mateixa funció amb una simbio-sis pràcticament perfecte amb el capital. Això es materialitza en el cas concret de les festivi-tats de Santa Tecla, també vaig fer aquesta observació en l’arti-cle sobre Sant Magí, en quan al programa de festes, en el qual, es poden trobar totes les acti-vitats, fetes en un sentit lúdic, però el que hi ha darrera no és més que l’interès mercantil, un exemple concret serien les fes-tes organitzades, normalment per al jovent amb la combinació de lluminària de tots els colors, musica comercial a tot volum i sobretot distribució a l’engròs de begudes alcohòliques. Per-què també cal destacar que una altre intenció s’amaga darrera d’aquestes celebracions amb aparença organitzades només com activitats lúdiques i és la funció de narcòtic social, que donà una falsa sensació d’alleu-

jament de les problemàtiques quo-tidianes de les persones, en molts casos provocades pel malestar en la cultura, producte de l’explotació, fomentant els excessos i els vicis, per tal d’esvair tot tipus de protes-ta i eliminar la consciencia política i neutralitzar als sectors més comba-tius i contestataris.

Abans d’acabar, m’agradaria deixar per a tu, benvolgut lector la següent reflexió, si com es pot veure que aquest tipus de celebracions, en principi de caràcter popular, en rea-litat són festes creades o corrompu-des pel sistema capitalista i/o per sistemes de poder anteriors i adap-tats a la nova realitat, com és el cas de l’Església, no seria necessari des de la pràctica militant i revoluciona-ria, duran el dia a dia, amb constant contacte amb les classes populars despertar una nova consciencia col•lectiva que acabés generant una nova manifestació de celebra-ció popular que intentes com a mi-nin no tenir els mateixos vicis que el sistema fomenta en les festes que tenim actualment.

El Xiquet del Pa

14 15


PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS

El fet de que la classe treballadora dels Països Catalans no gaudim d’un poder estatal propi i en conseqüència la nos-tra ideologia, història, cultura,.. no siguin hegemòniques ens posa en una òbvia situació de debilitat. És aquesta debili-tat la que facilita que alguns companys i companyes del camp popular qüestionin els objectius polítics que es fonamen-ten en aquesta identitat nacional de la classe treballadora (la independència nacional dels Països Catalans), qüestio-nament que difícilment s’atrevirien a fer a la classe treballadora cubana o vietna-mita, qüestionament que mereix respos-ta per part d’aquelles que si que tenim identitat nacional catalana de classe. No entrarem aquí a esbossar les estra-tègies per a fer-ho, ni la òbvia diferencia què hi ha entre els processos que hi ha entre el centre i la perifèria de l’imperi, o dels molts obstacles que tenim degut a l’existència de l’OTAN, els satèl·lits i les bombes d’hidrogen, ni de les ne-cessàries aliances internacionals que necessitem, o de que l’unilateralisme és una estupidesa teòrica. De fet no som un obstacle sinó que volem contribuir a la resolució de la contradicció Capital-Treball i avançar cap al comunisme.

Com ja succeeix de manera clàssica la discussió es presenta de tal manera que és la nació oprimida la que s’ha de justificar mentre, per contra, la justifica-ció de la nació opressora es considera natural i per tant l’immobilisme és més acceptable que no la lluita per la inde-pendència.

És innegable que el poble treballador català es reconeix a si mateix com a tal, amb graus elevats d’ambigüitat pel que fa a la consciència política i a la te-rritorialitat, però innegable al cap i a la fi pel que fa a qualitat diferenciable de la resta d’identitats. De fet la burgesia espanyolista ens reconeix evitant fer un corredor del Mediterrani perquè ac-tivarien uns suposats Països Catalans, ni que siguin burgesos. Sovint són les agressions externes i els condicionants

físics els que contribueixen a construir una identitat nacional i així ha estat al llarg de la història en el cas català. No cal que ens allarguem aquí en recordar la immensitat d’episodis de lluita ober-ta entre les classes al si de la societat catalana que arrenca com a mínim des de Berenguer Oller contra Pere el Gran i que arriba fins als nostres dies.

Un dels trets característics de la cons-trucció històrica de la identitat nacional catalana ha estat la llengua, el català, doncs tal com deia Marx “la llengua d’un poble és el poble parlant per ell mateix”. Reconeixem que qualsevol llengua és un vehicle de les contradiccions de la societat de classes i de l’opressió de gènere, per tant la llengua és un àmbit més de l’hegemonia i reproducció de la ideologia de la classe dominant, però també és del poble.

La llengua no ha de ser un factor essen-cial de l’alliberament nacional de classe que volem construir, perquè la llengua és un element interclassista, els fonaments del nostre estat obrer dels Països Cata-lans han de ser estrictament de classe. Això significa precisament que cal una recatalanització de classe, i la llengua que parla la classe treballadora nacional és un element a defensar i a potenciar.

En aquest sentit plantejar que l’acció revolucionaria a casa nostra es faci en castellà és no comprendre que hem estat negats durant 40 anys de franquisme. El socialisme defensa to-tes les causes dels oprimits, inclosa la llengua. El nostre independentisme sap que l’ús en política d’una o altra llengua no és neutral.

Els i les treballadores conscients dels nostres interessos de classe i que vi-vim als Països Catalans tenim diverses identitats nacionals i no totes reconei-xem el marc nacional dels Països Ca-talans com a vàlid. Algunes ens sentim només catalanes, d’altres catalanes i argentines, gitanes, d’altres catalanes i gallegues, andaluses i espanyoles, gitanes i catalanes i espanyoles, ma-rroquines i catalanes,... Tot i així, les treballadores conscients defensem el programa socialista i amb ell el dret a l’autodeterminació dels pobles opri-mits. L’autodeterminació de les na-cions no és una abstracció ni una con-signa buida de contingut que només resulta còmode quan es tracta de les nacions oprimides que queden lluny com Palestina... L’autodeterminació dels pobles és una cosa pràctica, la fan els mateixos pobles, el subjecte nacional.

De la mateixa manera que el concepte classe treballadora és ben real i per tant a la pràctica se’ns presenta en concret, no en abstracte, prenent la forma de tre-balladores de Coca Cola o treballadors de Movistar en lluita, l’internacionalisme proletari tampoc no es practica en abs-tracte. L’internacionalisme pressuposa la identitat nacional, i viceversa. Apel·lar a l’internacionalisme, en política, no pot ser una via per passar per alt la qüestió nacional, de fet justament és al revés, només les nacions lliures són les qui poden practicar l’internacionalisme. Pa-rafrasejant a Engels no podem voler de-fensar el bosc sense voler tractar amb els arbres. Als Països Catalans la millor manera de ser internacionalista és ser independentista i a la inversa, perquè sinó, com que el limbo no existeix, es parla des de i pel nacionalisme espanyol que és la situació vigent, per més sucre que s’hi vulgui posar.

Defensar la causa comunista sense l’adjectiu nacional, no parlar de poble treballador català, sinó parlar de classe treballadora a seques, serveix en alguns aspectes però resulta insuficient en d’altres com apunta Gil de San Vicente en el fragment de mes amunt, lluny de ser més obert i ampli és més incomplet i restringit. És una qüestió de qualitat teòrica no de quantitat de força política.

_“ Con la acumulación de rentas en Irlanda progresa la acumulación de ir-landeses en Norteamérica. El irlandés, desalojado de su tierra por las ovejas y los bueyes, reaparece al otro lado del Océano convertido en feniano” [Marx, K. El Capital, FCE. México.1973. Tomo I. Págs 605-606]. Irlanda era una na-ción aplastada por Inglaterra, sometida a la explotación más brutal, condenada al atraso y a la miseria mientras que a pocos kms de distancia en Inglaterra se expandía el capitalismo industrial más

moderno. El desarrollo e imposición por la fuerza militar del capitalismo agrario en Irlanda echaba al paro y al hambre a centenares de miles de irlandeses que tenían que emigrar a los EEUU. Allí, muy lejos de su patria y sometidos a un cambio total de sus condiciones de vida, allí se hacía fenianos, es decir, independentistas, luchadores por la in-dependencia de Irlanda> . A més a més cal afegir que Marx deia que la classe treballadora anglesa no seria mai lliure si oprimia la irlandesa.

El Che Guevara, argentí, cubà i inter-nacionalista, quan va arribar a Tanzània i al Congo va intentar aprendre, fracas-sadament, el swahili. Comprenia que la qüestió nacional era fonamental per a construir l’internacionalisme proletari. La ideologia socialista al llarg del segle XX s’ha expandit sota les banderes i lluites de les classes treballadores nacionals: Cuba, Veneçuela, Algèria, Palestina, Líbia, Vietnam, Xina, Rússia,... la classe treballadora té consciència nacional i en conseqüència internacional. La classe treballadora és nacional perquè parla llengües, perquè té cultura, perquè vol temps lliure en el qual practica costums i hereta tradicions,... el tema és, als Paï-sos Catalans quina nació s’accepta com a marc per a plantar cara a la burgesia internacional: l’oprimida o la “neutral”, “la no-nacionalista”,... és a dir, la opresso-ra? Des dels Països Catalans o des de l’internacionalisme que treballa des del marc estatal espanyol?

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)

16 17



REFLEXIONESANTE LA

CUESTIÓN NACIONALEl pensamiento revolucionario se ha forjado

a través de experiencias de lucha y se ha ex-

plicitado con las aportaciones de grandes

teóricos que las han sintetizado. Este es un

trabajo que no acaba nunca: siempre hay

que enfrentarse a la influencia de la cultura

dominante, burguesa, que tiene a su favor

el sistema económico-político, el Estado y

domina los medios públicos y privados para

reproducir su ideología. Las contradiccio-

nes sociales y económicas son evidentes

pero, en cambio, la nación y todas las cues-

tiones que se refieren a ella son un punto

de apoyo para la burguesía y la delimitación

de posiciones en este asunto resulta uno

de los temás más difíciles y mixtificados del

movimiento obrero, donde proliferen las po-

siciones nacionalistas de uno u otro signo y

su influencia de masas. Es importante tener

presente la cuestión nacional para rescatar

la teoría revolucionaria, el internacionalismo

proletario, de la deriva liquidadora que re-

presenta el seguidismo de los diferentes

proyectos nacionalistas.

El marxismo no ha tenido, ni puede tener,

una posición acabada sobre fenómenos

históricos que tienen cada uno un desarro-

llo diferente y que se deben estudiar en su

contexto -su período histórico, su lugar en

la lucha de clases-. Marx destacó el sentido

progresivo de la unificación alemana (ejem-

plo que vale también para Italia y Polonia)

contra el sistema reaccionario de los impe-

rios de la Santa Alianza (Austria, Rusia...) y

también la importancia de la lucha de Irlan-

da por su emancipación nacional, pero no

hizo una teoría general: se basó en apoyar

lo que, objetivamente, facilitara el desarrollo

económico y social en una fase en la que

todavía la burguesía todavía tenía limitada-

mente un carácter progresivo al desarro-

llar las fuerzas productivas y sus intereses

coincidían parcialmente con la extensión

de la educación, la cultura y la democracia

formal (restingiendo la mirada a los países

europeos, sobre todo los estados centra-

les). En cambio, Bakunin levantó una posi-

ción idealista, casi lírica, y parecida a la de

la pequeña burguesía romántica: la libertad

de todas las naciones como extensión de

la libertad individual e independientemente

de consideraciones históricas y políticas, el

derecho nacional como “natural”. Propuso

una federación de pueblos eslavos libres y

fue criticado por Engels que rechazaba la

consideración de naciones a los “pueblos

sin historia”, que serían asimilados por otros

con superior nivel de desarrollo, siendo la

cuestión nacional un hecho subordinado a

la lucha general del proletariado. Ejemplos

de la deriva idealista de la mayoría de la iz-

quierda, incluso de los que se consideran

revolucionarios, los hemos visto repetida-

mente en el apoyo a la independencia de

las repúblicas de la ex-Yugoslavia cayendo

de pleno en el campo ideológico del impe-

rialismo y de la OTAN.Imperio Austro Hungaro

<><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><>

Pero el propio Engels se dió cuenta que

debía tener en cuenta las cuestiones na-

cionales como base material de la organi-

zación obrera y la Segunda Internacional se

construyó a base de secciones nacionales,

adaptadas a luchar en su propio marco y

condiciones estatales. El movimiento na-

cional (de la nación oprimida) y el movi-

miento obrero son distintos -lucha nacional

y lucha de clase no se confunden-, se com-

plementan y solidarizan en la lucha contra el

Estado opresor . El debate prosiguió con-

figurándose dos tendencias, que siguen

hoy enfrentándose de un modo u otro: los

internacionalistas “intransigentes” para los

que la lucha nacional es ajena al proleta-

riado y supone la subordinación a la bur-

guesía (Rosa Luxemburgo -que se opuso

a reivindicar la independencia de Polonia-,

A. Pannekoek...) y los socialdemócratas

“austromarxistas” como Otto Bauer , que

consideró las “naciones sin historia” como

pueblos tendentes no a desaparecer sino

a despertar, unidos al proletariado, en el

desarrollo del capitalismo y de sus contra-

dicciones, como aliados estratégicos. Hay

que señalar en favor de R. Luxemburgo que

mantuvo la posición internacionalista en la

Conferencia de Zimmerwald mientras la

Segunda Intenacional claudicó y se dividió

en bandos nacionales al estallar la Guerra

imperialista en 1914.

La sistematización del análisis de la cues-

tión nacional la hizo K. Kautsky tratando

las contradicciones a que se había enfren-

tado el marxismo. Posteriormente, Lenin

se apoyó en sus trabajos para formular

su posición y debatir con ambas corrien-

tes. La revolución de Octubre en Rusia y

la práctica de los bolcheviques representó

una aportación concreta decisiva a la posi-

ción revolucionaria frente a los problemas

nacionales, definiendo el derecho a la auto-

determinación de las naciones y convocan-

do el Congreso de los Pueblos de Oriente

(Bakú, 1920) que contribuyó a levantar el

movimiento anticolonial y de liberación na-

cional en todo el mundo.

No hay espacio aquí para detallar esos de-

bates, pero sí cabe señalar algunos princi-

pios generales:

La nación es una categoría, una forma de

comunidad social generada por la historia

en el proceso de surgimiento del capitalis-

mo, cuando el incremento mercantil produ-

jo el establecimiento del “mercado nacio-

nal” en un territorio determinado, donde las

relaciones económicas se añaden a rasgos

culturales, políticos o religiosos, formas de

vida comunes y, en muchos casos, lengua

propia.

Tiene por tanto una base material y encaja

en un período histórico concreto. Las “na-

ciones” de otros períodos históricos son

otro tipo de comunidades, etnias o clanes

y no naciones en sentido político porque la

formación nacional corresponde al ascen-

so de la burguesía en su fase revoluciona-

ria que rompe con el sistema feudal y toda

limitación a la propiedad y al comercio, en

un proceso que siempre tiende a la cons-

titución del Estado nacional. Para ello la

burguesía arrastra y moviliza a las capas

populares en torno a sus objetivos naciona-

les, es decir el mayor desarrollo capitalista

y su propio poder como clase en el territo-

rio “nacional”.

<><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><>

18 19



La extensión del capitalismo en todo el

mundo convirtió los mercados nacionales

en demasiado estrechos para unas bur-

guesías con sus intereses concentrados

en monopolios y necesitadas de ampliar la

provisión de materias primas y de disputar

mercados exteriores: se generaron las po-

tencias imperialistas y la burguesía dejó de

ser progresiva. De luchar por la ampliación

de las libertades democráticas en Europa

pasó a lo largo del S. XIX a reprimir a las

capas populares y en primer lugar a la clase

obrera que ya tendía a organizarse como

movimiento político diferenciado. El movi-

miento obrero y los movimientos nacionales

no son, históricamente, competidores sino

que se complementan en muchos casos,

cuando la lucha nacional cumple un papel

progresivo, es decir, está del lado del desa-

rrollo económico y social.

De esto se deducen varios aspectos impor-

tantes. En primer lugar, para los trabajado-

res la unidad nacional y las reivindicaciones

nacionales no son un objetivo en sí, pero

son un terreno de lucha porque su realiza-

ción permite a la clase obrera concentrarse

en sus verdaderos intereses (alcanzar el

poder como clase). Para los revoluciona-

rios no se trata de impulsar o crear reivindi-

caciones nacionales sino de posicionarse

ante los movimientos de emancipación na-

cional que se producen de modo que sir-

van al avance del movimiento democrático

y social con su protagonismo de clase.

Hay que tener en cuenta siempre las con-

diciones y el período histórico en que se

plantea una lucha nacional concreta. Por

ello los conflictos nacionales son de los

más difíciles y controvertidos en el análisis

marxista. No hay elementos puros ni aisla-

bles de su contexto, sino productos com-

plejos resultantes del devenir de la historia.

Por ejemplo, debido a que la revolución

burguesa en Europa no fue un proceso

homogéneo, quedaron múltiples proble-

mas nacionales sin resolver dentro de los

estados más atrasados o donde triunfó la

reacción e impidió a solución de las tareas

democráticas (el Estado español está entre

ellos). Las débiles burguesías nacionales

pactaron con sectores terratenientes y cle-

ricales, reprimiendo a la vez al movimiento

obrero y a las naciones oprimidas.

Se produce entonces un fenómeno con-

tradictorio, donde la burguesía de la na-

ción oprimida se enfrenta limitadamente a

la burguesía de la nación opresora y trata

de movilizar en su apoyo al conjunto de la

población, pero desiste y prioriza sus inte-

reses de clase en cuanto aparece una mo-

vimiento independiente de los trabajadores

que ataque a la propiedad y a la explota-

ción social y, en todo caso, aspira tener

su cuota en la cadena imperialista. Ante el

enfrentamiento entre las distintas burgue-

sías hay que defender incondicionalmente

a las naciones oprimidas, dentro de la na-

ción opresora defendiendo el derecho a la

autodeterminación, incluida la opción de la

independencia, y dentro de la nación opri-

mida impulsando con los propios métodos

y autonomía orgánica toda lucha por los de-

rechos democráticos, de lengua y cultura,

etc. -es decir sin dejarse arrastrar por otro

proyecto nacional burgués-.

En la llamada “Transición democrática” es-

pañola hubo algunos de esos pactos que

facilitaron la descentralización del estado

franquista. Según dice Iñaki Gil referido al

caso de Euskal Herria en “Emancipación

nacional y praxis científica” (2001) esto

tenía dos objetivos: impedir la unidad terri-

torial vasca y asegurar que Estatuto y Ame-

joramiento se sujetaran al poder educativo

español. Mientras, la burguesía nacionalista

vasca hizo propaganda autonomista para

ocultar su dependencia.

Lo mismo encontramos continuamente en

la burguesía catalanista. Pero no hay que

descartar que, en algunos casos, la lucha

de la pequeña y media burguesía de la na-

ción oprimida lleve al movimiento a llegar

más allá de lo que preveían sus dirigentes

-como Artur Mas- en la ruptura con el Es-

tado: no somos neutrales, apoyamos los

pasos concretos que vayan en esa direc-

ción sin comprometernos al contenido del

estado nacional burgués sino manteniendo

la propuesta de clase.

Y esto no es incoherente ni ha de indu-

cir a confusión porque el socialismo es lo

que determinará las bases materiales de

la explotación y también de la opresión

nacional, facilitando la fusión de las nacio-

nes en un plano de igualdad, sin vínculos

coactivos, sólo por libre consentimiento.

Toni (Xarxa Roja - Barcelona)27-08-2015

<><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><> INDEPENDÈNCIA:QUÈ VOL DIR?

---------------------------------

Ara que tothom parla, i hi ha obert el debat d’ independència si / independència no, amb aquestes ratlles vull intentar donar la meva visió.

Des de fa molt temps als països catalans, ha existit un senti-ment de ser i expressar-se com a poble, i tots els pobles tenen el dret a decidir el seu futur. Això de vegades s’ha donat en més ímpetu, segons el temps.

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la república catalana, però no oblidem als feixistes: qui els van derrotar a Barcelona va ser la classe treballadora i el poble armat, i organitzat a la CNT. Aquesta gent lluitava per la justícia social i per l’autogestió dels mitjans de producció i la terra, amb el control dels treballadors.

Ara ens trobem en un moment en què tothom parla d’independència, fins i tot els que van votar a favor de la cons-titució espanyola i van acceptar un estatut restrictiu. Els que no van voler la hisenda pròpia, mentre el govern basc si que la va acceptar (revisar els papers de CiU i ERC en matèria d’iniciatives socials); els que van construir i tolerar el nefast model sanitari català, que ha possibilitat la coexistència del mo-del públic -privat que ens ha portat acceleradament a la priva-tització de la sanitat (per que uns quans es puguin omplir les butxaques a costelles de la salut del poble).

Aquets son els que durant molt de temps han governat a Ca-talunya, alternant el govern de la dreta autòctona amb la pseu-doesquerra; la dreta espanyola sempre ha estat una anècdota. Després de l’últim govern del tripartit, precedit per diferents governs de CiU --de vegades en solitari i d’altres amb el recol-zament d’esquerra— l’any 2011 tornen a guanyar els de CiU que, amb el recolzament dels seus escolanets d’Esquerra Re-publicana, comencen una campanya de retallades tant a Sani-tat com a Ensenyament, per destruir-los i privatitzar-los.

Quan la gent comença a sortir al carrer massivament és quan els de CiU, que sempre han llepat el cul a Madrid recolzant governs tant del PSOE com del PP, es fan independentistes i intenten aprofitar el sentiment de la gent: introdueixen la con-signa de ‘primer la independència i desprès ja ho arreglarem tot’, com si els interessos de la classe treballadora i del poble fossen els mateixos que els de l’oligarquia , els bancs , la bur-gesia i el clero, per molt catalans que siguin.

20 21



Tirant d’hemeroteca veiem quan al final del franquisme va sor-tir la Platajunta, a nivell nacional, i l’Assemblea de Catalunya a casa nostra amb els punts de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Com la gent estava farta del franquisme ,s’hi va apuntar massivament, però sempre van haver veus crítiques des d’organitzacions i sindicats de l’esquera anticapitalista que no vam voler participar-hi. El temps ens ha donat la raó. Jo em pregunto què pintaven les organitzacions de treballadors amb la gent de CiU, que han estat uns del principals artífexs de la destrucció de les conquestes que havíem aconseguit la classe treballadora lluitant contra el franquisme, i que ara es-tan destrossant, com la nostra sanitat.

És per això que em plantejo quina independència volem. Volem ser independents de qualsevol poder explotador? volem ser independents de la troika, dels bancs, de l’euro?... i del clero, del sistema neoliberal i de qualsevol poder fàctic?

Fent una reflexió jo demanaria a l’esquerra independentista i al poble en general que lluiten per l’independència, però no a qualsevol preu: independència sí, però acompanyada de tot el que he expressat abans.

Cap pacte ni recolzament a governs en els que estiguin Con-vergència, Esquerra... tots sabem el que esta gent ens ha donat des de 2011, i abans (retallades en totes les partides socials però augmentant-se els seus sous, i els dels seus cà-rrecs de confiança).

Les alternatives que es presenten no són gaire esperançado-res. Per una part Junts pel SÍ, elements com Mas i Junqueras (que han permès al seu govern personatges com Boi Ruiz i Felip Puig, entre d’altres), gent que ens volen independitzar del estat espanyol, però per que continuéssim essent una colònia de la troika. Els de Catalunya Sí que es pot, plataforma integra-da per una sèrie de gent que van acceptar el model sanitari català (potser és per què com tots estos patronats i demés tinglados depenien de Consells Comarcals, ajuntaments, etc i tots en formaven part d’algun, ... cas especial el de Sagesa, a Reus, muntada pel tripartit d’aquesta ciutat) i han participat en governs que han aprovat lleis restrictives com la que permet convertir l’ICS en una empresa. El mateix raonament es pot aplicar al PSC, i de Ciutadans, PP o Unió no cal ni parlar-ne.És per això que demano a la CUP, que potser és la gent amb la qual em sento més proper (tot i que la meva ideologia és diferent i em costa molt anar a votar), que no recolzin cap go-vern del qual en formen part CiU, ERC o qualsevol partit de la burgesia o de la pseudo esquerra.

-------------------------------------- --------- AGUSTÍ ARAGONÈS BAIGES (Agustí Roquetes)

<“Per la llur agressivitat i intolerància les classes propietàries aixequen

els principis de la supremacia capitalista a la dignitat de salvaguardes

nacionals; a mesura que la classe treballadora infonga a la seva organitza-

ció política la mateixa agressivitat i intolerància comandarà el succés que

mereix, i farà del socialista l’únic ciutadà bo i lleial.”

James Conolly.

MARXISME CLÀSSIC IALLIBERAMENT NACIONAL

INTRODUCCIÓ

Refutant la idea de què l’estudi dels clàssics avui en dia ja no dóna eines reals per a la pràctica política, i sota la òptica de què la constant supervisió de la teoria revolucionaria és bàsica per a una pràctica en-certada, aquest article vol fer un repàs sobre el que el marxisme clàssic va deixar escrit i practicat sobre l’alliberament nacional. No pretén ser cap alliçona-ment, sinó una participació al debat, urgent i neces-sari dins les organitzacions que assumeixen al mar-xisme, la revolució socialista i l’alliberament nacional com a propis. Esquematitza’t i massa breument, el repàs següent és només una pinzellada a la teoria de Marx i Lenin sobre la qüestió nacional, juntament amb les diferents visions amb qui van debatre i po-lemitzar políticament sempre de forma pública i sin-cera, fet que en l’actualitat és ja, malauradament, un cas estrany i en extinció, no fruit de la seva supera-ció sinó de la derrota de tot (o quasi tot) pensament radical i aglutinador.

En un moment on la separació política, el sobiranis-me, el dret a decidir i l’exhortació a una suposada unitat entre iguals són a l’ordre del dia dels mitjans de comunicació i de, no ho negarem, una gran part

de la població, és bàsic que les organitzacions revolu-cionàries tinguin la màxima precisió política alhora de desenvolupar la seva activitat. A més a més, en l’actual context de crisi econòmica i humanitària a la qual està sotmesa la major part de la població mundial, tornar als clàssics que més i millor van combatre i combaten al sistema capitalista no pot ser més que una bona base des d’on de forma humil, autocrítica i solidaria construir la nova societat.

James Conolly

MARX I LES NACIONS

L’estudi sobre el qüestió nacional dins del marxisme neix amb el propi Marx quan aquest, al llarg del seu procés teòric sobre el colonialisme i els paï-sos dependents, reconeix a partir de 1860 un canvi de paradigma i posa el problema nacional com un punt clau en la lluita per l’alliberament de la humanitat. És així com podríem dir que la seva famosa frase “Els treba-lladors no tenen pàtria”, expressada en el Manifest comunista (1848), quedaria desplaçada del seu imagi-nari i la trobem com a icona solament rescatada per aquells que des d’un esquerranisme discursiu segueixen,

avui en dia, defensant l’opressió na-cional. Aquest canvi en la concepció de Marx esdevé fruit del seu estudi tant del comerç exterior d’Anglaterra com de les diferents lluites anticolo-nials del moment.Va ser dins l’AIT (Associació Interna-cional de Treballadors, 1864-1881) on Marx va poder defensar aques-ta visió de forma clara teoritzant en contra de la concepció anarquista, defensada principalment per Proud-hon i contra la visió nacionalista petit burgesa, encapçalada per Mazzini.A nivell colonial, els inicials escrits de Marx i Engels sobre la situació

a la India, Xina i altres països, on defensaven el caràcter “progressiu” de la intervenció europea canvien rotundament i es posa en aquests subjectes el pes de l’emancipació mundial del proletariat, doncs la frase “Un poble que n’oprimeix a un altre no pot ser lliure” passa a ser el centre d’aquesta nova visió. Apuntava també Marx una qüestió fonamental i que avui en dia és in-negable quan, en el mateix Manifest comunista expressava que el des-envolupament de la burgesia borra els mecanismes nacionals, però que només el proletariat té la missió i

22 23



el protagonisme històric de fer-los desaparèixer, i lligat amb això, se-gueix dient que només en la mesura que desaparegui l’explotació d’uns individus per uns altres (nascuda en l’antagonisme Capital-Treball), des-apareixerà també l’explotació d’una nació per una altre1.

Per evidenciar clarament aquesta última afirmació categòrica trobem una excel·lent llisó històrica en el cas de la Comuna de París (1871), quan un cop l’exèrcit prussià ja havia

vençut la guerra i la revolta obrera controlava gran part de la ciutat de París, els invasors es retiraren ama-blement del conflicte i deixaren que, el fins aquell moment exèrcit ene-mic francès, dugués a terme una te-rrible repressió contra el moviment revolucionari, que acabà amb més de 30.000 executats i molts més empresonats.

Podríem seguir analitzant el pensa-ment de Marx sobre aquesta qües-tió en els seus escrits sobre el cas

irlandès, país que sota domini brità-nic va convertir-se per el pare del marxisme en el paradigma del dret a l’autodeterminació de les nacions dins del marc de l’Europa occiden-tal, i per la rellevància d’Anglaterra, també a nivell mundial. Marx va ex-pressar aquí la seva visió criticant aquells moviments independentis-tes que no tenien en compte la uni-tat amb la classe treballadora angle-sa, com també les formes de lluites aïllades de la població.

Avançant en el temps, veiem com la qüestió nacional també és abor-dada per el conjunt de personatges, organitzacions i tradicions exis-tents dins la II Internacional (1889-1916). A nivell general trobem tres posicions enfront el tema nacional. Abans però d’enumerar els diferents posicionaments a favor del dret a l’autodeterminació, cal assenyalar que certs sectors fins i tot posaven en qüestionament aquesta teoria, arribant a tenir postures a favor de la perpetuació del colonialisme al món, en pro d’un suposat progrés y dels fruits que el control d’aquests territoris podrien suposar en cas de ser controlats per països socialistes. Van Kol, el delegat de la delegació holandesa o defensava així: “¿Debe-mos abandonar a la mitad del pla-neta al capricho de los pueblos que, aún en su infancia, dejan la enorme riqueza del subsuelo desarrollado y las partes más fértiles de nuestro planeta sin cultivar?”.2

Passant al debat entre les posicions favorables a la qüestió trobem:

1 MARX, Karl (1848). “El Manifest comunista”. 2 Discurs pronunciat al congrés d’Amsterdam, l’any 1904. 3 BAUER, Otto (1924). “La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia”.

LA II INTERNACIONAL

La primera visió era la sostinguda per la ortodòxia oficial,que tot i tenir una visió neutre sobre el conflicte el seu ràpid camí cap al revisionis-me més escandalós restà importàn-cia a la seva actuació. Kautsky, tot i tenir alguns articles de principis del segle XX on expressa la seva visió a favor del dret a l’autodeterminació perd tot fonament polític en la seva actuació “versus” la Primera Gue-rra Mundial i el paper dels Partits Socialdemòcrates. També dins d’aquest grup hi trobem la visió dels austromarxistes culturalistes.

Els principals autors d’aquesta co-rren foren Otto Bauer i Karl Renner i la seva teoria es basa en una vi-sió espiritual, definint la nació “com un caràcter de comunitat familiar”, on un suposat “destí comú”3 i una psicologia nacional distingeixen les nacions entre si. Per la seva refu-tació no cal dur a terme gaire cosa més que analitzar des de posicions objectives aquesta teoria i dir que personatges com Prat de la Riba o Jose Antonio Primo de Rivera la van utilitzar per els seus cassos con-crets.

La segona postura dins l’AIT era la dels bolxevics i l’ala més radical, amb Lenin com a personatge predo-minant. La seva postura es sintetitza com el dret a l’autodeterminació de les nacions, a propòsit de l’escrit de Lenin amb el mateix nom. Aquesta postura, que explicarem més enda-vant, es sintetitza en què el dret a l’autodeterminació de les nacions és una part important dins del procés revolucionari (més tenint en compte el context rus), i ha de ser abordat per aquest. Sempre definint-lo com una qüestió de classe, Lenin reite-ra que sempre s’ha de dur a terme l’anàlisi posant com a objectiu cen-tral l’emancipació del proletariat.

La tercera postura, defensada per el grup anomenat de l’Esquerra In-ternacionalista era encapçalat per Rosa Luxemburg, i apostava que la teoria del dret a l’autodeterminació era una teoria regressiva en l’avanç del proletariat i plantejava un bino-mi, suposadament dialèctic, entre la Autonomia nacional i la unitat inter-nacionalista. Aquest apartat també l’ampliarem a continuació.

Finalment la II Internacional mai va acabar de definir clarament una pos-tura enfront aquesta temàtica, tot i que l’existència d’una visió positiva enfront al dret a l’autodeterminació va fer un gran pas per incloure al

mal anomenat “tercer món” i les colònies a un procés revolucionari, el comunisme, que fins aquell mo-ment s’havia mantingut com un afer europeu, i personatges com Ho Chi Minh o d’altres líders revolucionaris d’Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina van començar a formular les seves teo-ries afegint les idees de Lenin al seu cos teòric. Al 1914, amb el triomf de la línia conservadora dins la Inter-nacional i la seva posició favorable (amb honorables excepcions) a la que seria la I Guerra Mundial, tota línia política quedà desacreditada.

Abans d’analitzar les posicions d’ambdós personatges, cal fer re-ferència al fet que, tot i aquestes postures són evidentment una qüestió teòrica i ideològica s’han d’analitzar dins del contexts nacio-nals en els quals estan emmarcats tant Rosa com Lenin. Rosa provenia de Polònia, on per el seu procés his-tòric les idees nacionals podien arri-bar a alterar el recorregut del seu incipient proletariat que començava a organitzar-se. En canvi Lenin parla des de la posició d’un imperi, el Rus, on qualsevol nacionalisme revolu-cionari era un aliat per al seu des-membrament, i per tant, la política

Quien quiera servir al proletariado deberá unir a los obreros de todas las naciones, luchando invariablemente contra el nacionalismo burgués, tanto contra el ‘propio’ como contra el ajeno”

Lenin, El dret a l’autodeterminació de les nacions.

LENIN I ROSA LUXEMBURG

bolxevic havia d’apostar clarament per aquesta posició en el taulell d’aliances.

Per començar l’anàlisi partirem so-bre els paradigmes en què l’autor i l’autora estan d’acord, que bàsica-ment són els elements bàsics de la concepció marxista sobre l’Estat, és a dir, que l’estat és un òrgan de dominació de classe a la vegada que és una estructura creada per l’evolució de les relacions econòmi-ques capitalistes i que té la funció fonamental d’absorbir les diferèn-cies antagòniques de les classes so-cials que aquesta mateixa evolució va creant. Aquesta definició, extreta

quasi ve de les pròpies paraules de Lenin ens porta també al fet que els dos autors consideren la nació una entitat totalitzadora de una hetero-geneïtat de grups socials, i primor-dialment, que la qüestió nacional ha d’estar sempre subordinada a la llui-ta de classes. En aquesta direcció els dos defineixen el nacionalisme burgés com un nacionalisme enco-bridor de les relacions d’explotació.

A partir d’aquí exposarem per sepa-rat els principals punts de les seves teories, recalcant per falta d’espai només els punts en els quals tro-bem diferències substancials.

24 25



Analitzant la principal obra sobre la qüestió de Rosa Luxemburg, La qüestió nacional i la autonomia, de 1908, volem remarcar diversos punts:

1 Rosa insisteix en la idea de que el dret a l’autodeterminació no té cap vincle amb el camí cap al so-cialisme, i que de fet, és un discurs antic i retrògrad, que vol tornar a l’etapa feudal.

2 Identifica que la fase de l’ im-perialisme va en contra dels petits estats, igual que el comerç inter-nacional i l’expansió del mode de producció capitalista. I a la vegada identifica aquests petits estats com a simples controladors dels mercats interns, en una visió clarament eco-nomicista.

3 Diu també que només la cen-tralització capitalista serà apta per a que la futura economia socialista tingui un paper preponderant alhora de la reorganització de la societat.

4 A nivell històric Rosa analit-za que tot i que les nacionalitats ja existien abans de l’època capitalis-ta, els moviments nacionalistes no. (Aquí veiem la importància de la his-tòria polonesa en aquesta afirmació, ja que va ser la noblesa i no la nova classe burgesa la que tirà endavant les reclamacions nacionalistes, en-front una burgesia desnacionalitza-da dependent de Rússia).

5 A nivell cultural, Rosa destaca aquest element com un fet clau en la cohesió a nivell internacional de la classe obrera. Aquí veiem una utilit-zació de la cultura molt semblant a la dels austromarxistes, com també una concepció evolutiva del capita-lisme casi etapista, almenys referent a la seva projecció internacional.

Passant a la visió de Lenin, aques-ta és més complexa de resumir i d’esquematitzar ja que no durant tota la seva obra trobem una ma-teixa visió. A més a més, l’obra de referència que sempre agafem, El dret a l’autodeterminació de les na-cions, escrit l’any 1914 no va ser la seva última sobre la temàtica, sinó que en trobem una altre, La revolu-ció socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació, escrita l’any 1916. Tot i així, intentarem fer una concepció totalitzadora seguint els punts marcats anteriorment afegint-ne d’altres que ens semblen impor-tants:

1 Lenin analitza el dret a l’autodeterminació com a pas fona-mental en la lluita democràtica i per el socialisme. Concebut com a part de la lluita de classes, i sempre su-bordinat a aquesta, la qüestió es tor-na fonamental en la línia política de tot partit revolucionari, sigui d’una nació opressora o oprimida.

2 També segueix defensant la idea central de Marx que una nació que n’oprimeix a una altre no pot ser lliure, ficant d’exemple constant el cas del proletariat anglès amb Irlan-da.

3 L’anàlisi del context concret passa a ser clau en aquesta visió. Lenin descarta la guerra entre na-cions si en aquestes són els proleta-ris els que s’han d’enfrontar, per molt que sigui una guerra d’alliberació nacional. La lluita de classes inter-nacional ha de ser sempre el punt de referència.

4 La qüestió cultural queda de-finida com el conjunt de bens espi-rituals i materials i la seva possessió per part d’una classe, és a dir, remar-

cant la concepció de l’existència de dos nacions, la burgesa i la pro-letària, i per tant, dues cultures di-ferenciades en cada cas nacional.

5 A nivell històric, Lenin re-marca el naixement de les nacions i els seus moviments nacionals en paral·lel a l’evolució del capitalisme i a la seva necessitat de mercats, però a la vegada refuta la idea de que en l’etapa de l’ imperialisme o inclús sota sistemes econòmics capitalistes no sigui possible, i per tant no s’hagi de lluitar per el dret a l’autodeterminació de les nacions.

6 Amb l’objectiu primordial de la conquesta del poder, Lenin centra la seva visió en la total unitat de la classe obrera de les nacions, amb l’ internacionalisme com a peça clau per la seva unió, així com a antí-dot contra el nacionalisme burgés. Per tant, Lenin defensa el dret a l’autodeterminació del proletariat de cada nació, i no en forma abs-tracta.

És per això que exhorta a l’aplicació del dret a l’autodeterminació als proletaris de les nacions oprimides i opressores, entre els quals no descarta la unitat organitzativa.

CONCLUSIONS

____________________________________________________________________MARC OLIVÉ

En la història de la lluita de clas-ses als Països Catalans i a l’estat Espanyol han estat forces els au-tors i les experiències que tenen en la qüestió nacional un aspec-te fonamental. Redescobrir també aquesta història, juntament amb la resta d’experiències revoluciona-ries a nivell mundial es fa novament una tasca molt important. Analitzar la obra teòrica i la vida política de James Connolly, “Argala” o Andreu Nin (per citar tres noms claus en la fusió de les lluites pel socialisme i

“I tanmateix, els moviments nacionals juguen un paper d’enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses popular immenses a la lluita i constitueixen un

factor revolucionari poderosíssim que el proletariat no pot deixar de tenir en compte, sobretot en un país com el nostre, on la revolució esmentada, malgrat la caiguda de la monarquia, encara no s’ha realit-

zat. Girar-se d’esquena a aquests moviments, adoptar enfront d’ells una actitud d’indiferència és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de

l’internacionalisme.”

Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional.

l’alliberament nacional) queda com una feina pendent, així com també la refutació i el debat entorn les seves obres. En el present de lluita, només les organitzacions que sàpiguen cooptar el millor de les experiències històriques, tinguin la capacitat crí-tica de qüestionar-se constantment, la fortalesa orgànica per posar en pràctica la seva línia política i tin-guin la visió internacionalista com a horitzó seran aquelles que més i millor serviran a l’alliberament de la humanitat.

“En los marcos del Partido y, en general, de las organizaciones obreras, el bolchevismo aplicaba el centralismo más riguroso, combatiendo sin tregua el menor contagio nacionalista que enfrentara a los obreros los unos a los otros o que pudiera dividirlos. Negando categóricamente al estado burgués el

derecho de imponer a una minoría nacional una residencia forzada y hasta una lengua oficial, el bolche-vismo consideraba un deber sagrado vincular estrechamente en un gran todo a los trabajadores de las diversas nacionalidades, apelando a su voluntaria disciplina de clase. (...) Una organización revolucio-naria no es prototipo del estado futuro sino el instrumento para su creación, y todo instrumento debe

ser adecuado para fabricar el producto, pero no debe asimilarse a él. Sólo una organización centraliza-da permite el triunfo revolucionario, aunque se luche contra la centralización opresiva de las naciones”.

Leon trotsky, Historia de la revolución rusa.


26 27


FORMACIÓFORMACIÓ 2726

ESPONTANEIDAD IDIRECCIÓN CONSCIENTE

Se pueden dar varias definiciones de la expresión es-pontaneidad, porque el fenómeno al que se refiere es multilateral. Hay que observar, por de pronto, que la espontaneidad pura no se da en la historia: coinci-diría con la mecanicidad pura. En el movimiento más espontáneo los elementos de “dirección consciente” son simplemente incontrolables, no han dejado docu-mentos identificables. Puede por eso decirse que el elemento de la espontaneidad es característico de la “historia de las clases subalternas”, y hasta de los ele-mentos más marginales y periféricos de esas clases, los cuales no han llegado a la consciencia de la clase para sí y por ello no sospechan siquiera que su historia pueda tener importancia alguna, ni que tenga ningún valor dejar de ella restos documentales.

Existe, pues, una multiplicidad de elementos de direc-ción consciente en esos movimientos, pero ninguno de ellos es predominante ni sobrepasa el nivel de la ciencia popular de un determinado estrato social, del sentido común, o sea, de la concepción del mundo tradicional de aquel determinado estrato. Este es pre-cisamente el elemento que De Man contrapone em-píricamente al marxismo, sin darse cuenta (aparente-mente) de que está cayendo en la misma posición de los que, tras describir el folklore, la hechicería, etc., y tras demostrar que estos modos de concebir tienen una raíz históricamente robusta y están tenazmente aferrados a la psicología de determinados estratos po-pulares, creyeran haber superado con eso la ciencia moderna y tomaran por ciencia moderna los burdos artículos de las revistas de difusión popular de la cien-cia y las publicaciones por entregas. Este es un verda-dero caso de teratología intelectual, del cual hay más ejemplos: los hechiceristas relacionados con Maeter-linck, que sostienen que hay que recoger el hilo de la alquimia y de la hechicería, roto por la violencia, para poner a la ciencia en un camino más fecundo de des-cubrimientos, etc. Pero De Man tiene un mérito inci-dental: muestra la necesidad de estudiar y elaborar los

elementos de la psicología popular, históricamente y no sociológicamente, activamente (o sea, para trans-formarlos, educándolos, en una mentalidad moderna) y no descriptivamente como hace él; pero esta necesi-dad estaba por lo menos implícita (y tal vez incluso ex-plícitamente declarada) en la doctrina de Ilich (LENIN), cosa que De Man ignora completamente. El hecho de que existan corrientes y grupos que sostienen la es-pontaneidad como método demuestra indirectamente que en todo movimiento “espontáneo” hay un elemen-to primitivo de dirección consciente, de disciplina. A este respecto hay que practicar una distinción entre los elementos puramente ideológicos y los elementos de acción práctica, entre los estudiosos que sostienen la espontaneidad como método inmanente y objeti-vo del devenir histórico versus los politicastros que la sostienen como método “político”. En los primeros se trata de una concepción equivocada; en los segundos se trata una contradicción inmediata y mezquina que trasluce un origen práctico evidente, a saber, la vo-luntad práctica de sustituir una determinada dirección por otra. También en los estudiosos tiene el error un origen práctico, pero no inmediato como el caso de los políticos. El apoliticismo de los sindicalistas france-ses de anteguerra contenía ambos elementos: era un error teórico y una contradicción (contenía el elemento soreliano y el elemento de concurrencia entre la ten-dencia anarquista-sindicalista y la corriente socialista). Era, además, consecuencia de los terribles hechos de París de 187l: la continuación, con métodos nuevos y con una teoría brillante, de los treinta años de pasivi-dad (1870-1900) de los obreros franceses. La lucha puramente económica no podía disgustar a la clase dominante, sino al contrario. Lo mismo puede decirse del movimiento catalán, que no “disgustaba” a la cla-se dominante española más que por el hecho de que reforzaba objetivamente el separatismo republicano catalán, produciendo un bloque industrial republicano propiamente dicho contra los terratenientes, la peque-ña burguesía y el ejército monárquico. El movimiento torinés fue acusado al mismo tiempo de ser esponta-neísta y voluntarista o bergsoniano (!). La acusación contradictoria muestra, una vez analizada, la fecundi-dad y la justeza de la dirección que se le dio. Esa direc-ción no era abstracta, no consistía en una repetición mecánica de las fórmulas científicas o teóricas; no confundía la política; la acción real, con la disquisición

teorética; se aplicaba a hombres reales, formados en determinadas relaciones históricas, con determinados sentimientos, modos de concebir, fragmentos de con-cepción del mundo, etc., que resultaban de las combi-naciones espontáneas de un determinado ambiente de producción material, con la casual aglomeración de elementos sociales dispares. Este elemento de espon-taneidad no se descuidó, ni menos se despreció: fue educado, orientado, depurado de todo elemento extra-ño que pudiera corromperlo, para hacerlo homogéneo, pero de un modo vivo e históricamente eficaz, con la teoría moderna. Los mismos dirigentes hablaban de la espontaneidad del movimiento, y era justo que habla-ran así: esa afirmación era un estimulante, un energé-tico, un elemento de unificación en profundidad; era ante todo la negación de que se tratara de algo arbitra-rio, artificial, y no históricamente necesario. Daba a la masa una conciencia teorética de creadora de valores históricos e institucionales, de fundadora de Estados. Esta unidad de la espontaneidad y la dirección cons-ciente, o sea, de la disciplina, es precisamente la ac-ción política real de las clases subalternas en cuanto política de masas y no simple aventura de grupos que se limitan a apelar a las masas.

Y


28 FORMACIÓ28 29


INTERNACIONAL 2928


2929

APUNTES SOBRE LA CUESTIONNACIONAL

VASCAParte 1

Abordar “la cuestión nacional “en Hego Euskalherría – la Euskalherria peninsular (Araba, Guipúzcoa, Vizcaya y Navarra) es entrar de lleno en la historia moderna de estos territorios en el espacio de tiempo compren-dido entre la segunda mitad del siglo XIX y el siglo XX. Es situar la aparición del nacionalismo vasco y su desarrollo, paralelo al proceso de industrialización, iniciado primero en Vizcaya y Guipúzcoa y ya en pleno siglo XX en Alava y Navarra.

Pero es necesario, a modo de prólogo y de manera obligadamente resumida, recordar los antecedentes socioeconómicos y su expresión política para poder entender la sucesión de acontecimientos que ilustran el desarrollo de la lucha de clases en ese periodo.

En el siglo XIX, en los territorios mencionados, coexis-ten dos formaciones sociales distintas como expre-sión de una economía dual.

La sociedad rural, de carácter agrícola y ganadero, basada en una formación social de jauntxos (oligar-cas locales), pequeños propietarios y arrendatarios a la que habría que añadir el pequeño comercio y los asentamientos fabriles pre capitalistas que comple-mentaban de manera armónica las necesidades de una sociedad orientada al autoconsumo y en la que la existencia de tierras comunales aportaba Un relativo equilibrio junto a la presencia de la Iglesia como fac-tor importante de ordenación social.

La expresión política de esta sociedad, con una estruc-tura administrativa basada en los Fueros, consagraba la hegemonía política de los jauntxos. A la vez que do-taban a la sociedad rural de una preeminencia clara sobre la otra formación social (la sociedad urbana).

La sociedad urbana, con una estructura comercial que superaba el ámbito del país y a la que se le añadía una naciente industrialización (minería y siderometa-lúrgica) que convivía con el comercio colonial de los jauntxos y la progresiva emigración del campesinado a la ciudad.

El sistema foral, que dificultaba la exportación de hie-

rro como consecuencia de la existencia de los arance-les aduaneros que, a la vez, impedían la consolidación de un mercado español, hacía que fuera indispensa-ble para las clases urbanas nacientes la solicitud de un intervencionismo estatal que favoreciera el despegue siderometalúrgico. Lo que determinaba una ideología liberal y anti foral con una orientación española que garantizara sus intereses económicos y políticos.

La dualidad del país ya era evidente en la primera mi-tad del siglo XIX, pues si por una parte aquel estaba implicado en el desarrollo económico y político del estado español, al mismo tiempo, la sociedad rural y el sistema político dominante (los Fueros) le conferían una características diferenciadas del resto del Estado.

El proceso de abolición de los Fueros no era la expre-sión de un conflicto nacional, sino una exigencia del desarrollo de las nuevas fuerzas productivas apoyado por la naciente burguesía vasca. Por eso, la derrota carlista y la abolición de los Fueros expresa la derrota de la sociedad vasca precapitalista y la victoria de la sociedad naciente urbano-industrial, también vasca.

La transformación del Estado español en una sociedad burguesa, hecha de un modo impositivo, autoritario y antidemocrático en el que las desamortizaciones de 1836, 1855 y 1856 fueron un claro exponente, eviden-ciaba una pseudo revolución que estaba basada en el pacto entre la antigua oligarquía agraria y las nuevas clases burguesas. Por otra parte, el hecho de que las nacientes clases burguesas vascas encontraran en las tropas liberales, ajenas al país, su mayor apoyo y que éstas actuaran como fuerzas de ocupación, explica que el campesinado vasco sintiera la necesidad de lu-char contra el liberalismo, a pesar de las relaciones de casi servidumbre que tenía (en su relación) con la oligarquía rural y la Iglesia, que se sentían lesionadas por el auge del liberalismo económico e ideológico.

Pero cuando se habla de los Fueros, suele hacerse desde dos puntos de vista que no suelen tener un ca-rácter complementario sino excluyente. Por un lado, la ordenación de la sociedad en un sentido pre capi-talista y fundamentalmente reaccionario. Por otro, la afirmación desde un punto de vista abstracto y con un

A este propósito se plantea una cuestión teórica fun-damental: ¿puede la teoría moderna encontrarse en oposición con los sentimientos espontáneos de las masas? (Espontáneos en el sentido de no debidos a una actividad educadora sistemática por parte de un grupo dirigente ya consciente, sino formados a través de la experiencia cotidiana iluminada por el sentido común, o sea, por la concepción tradicional popular del mundo, cosa que muy pedestremente se llama ins-tinto y no es sino una adquisición histórica también él, sólo que primitiva y elemental). No puede estar en oposición: hay entre una y otros diferencia cuantitativa, de grado, no de cualidad: tiene que ser posible una reducción, por así decirlo, recíproca, un paso de los unos a la otra y viceversa. (Recordar que Kant que-ría que sus teorías filosóficas estuvieran de acuerdo con el sentido común; la misma posición se tiene en Croce; recordar la afirmación de Marx en la Sagrada Familia, según la cual las fórmulas de la política fran-cesa de la Revolución se reducen a los principios de la filosofía clásica alemana.) Descuidar -y aun más, despreciar- los movimientos llamados espontáneos, o sea, renunciar a darles una dirección consciente, a ele-varlos a un plano superior insertándolos en la política, puede a menudo tener consecuencias serias y graves. Ocurre casi siempre que un movimiento, espontáneo de las clases subalternas coincide con un movimiento reaccionario de la derecha de la clase dominante, y ambos por motivos concomitantes: por ejemplo, una crisis económica determina descontentos en las cla-ses subalternas y movimientos espontáneos de masas, por una parte, y, por otra, determina complots de los grupos reaccionarios, que se aprovechan de la debi-litación objetiva del gobierno para intentar golpes de estado. Entre las causas eficientes de estos golpes de estado hay que incluir la renuncia de los grupos res-ponsables a dar una dirección consciente a los movi-mientos espontáneos para convertirlos así en un factor político positivo. Ejemplo de las Vísperas sicilianas y discusiones de los historiadores para averiguar si se trató de un movimiento espontáneo o de un movimien-to concertado: me parece que en las Vísperas sicilia-nas se combinaron los dos elementos: la insurrección espontánea del pueblo italiano contra los provenzales -ampliada con tanta velocidad que dio la impresión de ser simultánea y, por tanto, de basarse en un acuerdo, aunque la causa fue la opresión, ya intolerable en toda

el área nacional- y el elemento consciente de diversa importancia y eficacia, con el predominio de la conjura-ción de Giovanni da Procida con los aragoneses. Otros ejemplos pueden tomarse de todas las revoluciones del pasado en las cuales las clases subalternas eran numerosas y estaban jerarquizadas por la posición económica y por la homogeneidad. Los movimientos espontáneos de los estratos populares más vastos po-sibilitan la llegada al poder de la clase subalterna más adelantada por la debilitación objetiva del Estado. Este es un ejemplo progresivo, pero en el mundo moderno son más frecuentes los ejemplos regresivos.

Concepción histórico-política escolástica y académica, para la cual no es real y digno sino el movimiento cons-ciente al ciento por ciento y hasta determinado por un plano trazado previamente con todo detalle o que co-rresponde (cosa idéntica) a la teoría abstracta. Pero la realidad abunda en combinaciones de lo más raro y es el teórico el que debe identificar en esas rarezas la confirmación de su teoría, traducir a lenguaje teórico los elementos de la vida histórica, y no al revés, exigir que la realidad se presente según el esquema abstrac-to. Esto no ocurrirá nunca y, por tanto, esa concepción no es sino una expresión de pasividad. (Leonardo sa-bia descubrir el número de todas las manifestaciones de la vida cósmica, incluso cuando los ojos del profano no veían más que arbitrio y desorden).

ANTONIO GRAMSCI, 1931

31


30


INTERNACIONAL INTERNACIONAL 3130 3030

NACIONAL VASCA

componente mítico de la capacidad de autogobierno del pueblo vasco, al margen de cualquier otra conside-ración en la que las relaciones económicas y la lucha de clases tengan algo que ver y menos que explicar.

En realidad, la capacidad de autogobierno lo adminis-traba, en beneficio propio, la oligarquía rural en las cuatro regiones vascas.

La abolición de los Fueros supuso el comienzo de la rápida industrialización del País en beneficio de una fracción de la burguesía vasca que, apoyada por el poder central, llegó a constituirse en burguesía mo-nopolista financiero-industrial y componente esencial en la configuración de la Oligarquía estatal.

Esta industrialización cambió por completo la fisono-mía del País, evolucionando hacia la consolidación de una sociedad urbana e industrial frente a la ya margi-nada sociedad rural vasca.

Es así como en 1890 surge el nacionalismo vasco. Y lo hace en Bilbao, en el corazón de la nueva sociedad urbana e industrial vasca que multiplica su población en pocos años (Bilbao pasa de 32.734 habitantes en 1876 a 83.306 en 1900, multiplicando por dos veces y media su población). También se produce un cambio drástico en la composición de la misma.

Serán 60.000 los emigrantes llegados a Vizcaya (*) en-tre 1876 y 1900, que se emplearán fundamentalmen-te en la minería y en las empresas siderometalúrgicas. Este aluvión de trabajadores foráneos tendrá conse-cuencias importantes no solo en la composición de clase de los habitantes sino sobre la supremacía del castellano sobre el euskara que se irá convirtiendo en un hecho (**), explicado no solo ni funda-mentalmente por la masiva inmigración, sino por la necesaria vocación española de la fracción dominante de la burguesía vasca que responderá así al hecho de que el idioma utilizado fundamentalmente en el desarrollo de las fuerzas productivas sea el castellano.

Desde el punto de vista económico, la burguesía consolidaba su papel como parte de la nueva clase dirigente, mien-tras que el desarrollo de las nuevas clases a partir de la industrialización completa-ba la estructura urbana con el desarrollo de la pequeña burguesía y la creación del proletariado industrial. Este proletariado extraño al País que llega irreversiblemen-te con el comienzo de la industrialización y que participará de manera fundamental

en la edificación de la nueva sociedad vasca y en la creación de su riqueza.

Desde el punto de vista político el dominio creciente de la nueva burguesía, compartido en las diputaciones con los carlistas como residuo de la “vieja sociedad”, fue indiscutible. A la vez, hizo su aparición con gran fuerza el Partido socialista que representaba a la clase obrera conformada en muy poco tiempo y que alcan-zaba una rápida consolidación, como demuestran las huelgas del 90,91 y 92. Al mismo tiempo que comen-zaba su intervención en la vida política institucional.

El proceso (de)creación del nacionalismo vasco se basa en la transferencia de elementos culturales, (que en la sociedad rural que los había generado cum-plían el papel de ordenación social), a unas clases so-ciales que surgían en el ámbito urbano industrial y en las que no podían cumplir el papel jugado en la socie-dad rural. Entre tales elementos culturales destacan la lengua, la religión y el fuerismo. Estos elementos serán recogidos en la sociedad urbano-industrial por los sectores que tenían una proximidad con la cultura rural en razón a la propia procedencia familiar o a una proximidad política (fuerismo).

Pero no serán recogidos con la finalidad de incorpo-rarlos a la nueva cultura urbano-industrial, sino para ser utilizados como arma de diferenciación y cohesión para entablar la lucha con las clases sociales protago-nistas de la industrialización: la oligarquía, tan vasca como la que más y el proletariado “no vasco”. Con el transcurso del tiempo, la lucha de estos sectores bur-gueses intermedios contra la oligarquía se atemperará

3131

y será sustituida por una actitud de dependencia con-dicionada al mantenimiento de ciertos “privilegios” para la burguesía media nacionalista. El antagonismo seguirá existiendo con el proletariado no nacionalista, vivido como el auténtico obstáculo para la consecu-ción de la hegemonía de la comunidad nacionalista. El anti socialismo y el anticomunismo después, será la expresión política de tal antagonismo.

Es un problema que continúa latente en general en la política nacionalista, aunque con notables diferencias que apuntan posibilidades de superación con aque-llos sectores alejados del nacionalismo reaccionario original.

A partir del levantamiento fascista del 36 y durante el transcurso de los cuarenta años de dictadura, la Oligarquía española, a través del Régimen de Franco, pasará también a arremeter contra la comunidad na-cionalista y contra la política de la burguesía media vasca.

En este periodo se van a reprimir hasta sus más mí-nimas expresiones. No solo no se conservará el dere-cho adquirido por Euskadi a su autonomía, sino que se intentará arrasar con el último vestigio de comuni-dad diferenciada. La precedente actitud de respetar la cooficialidad del euskera es sustituida por una de-cidida voluntad de erradicar la lengua. La brutalidad de la dictadura no distingue dentro de Euskalherria estando dispuesta a castigar a toda la población. No obstante, desde el punto de vista económico, la bur-guesía nacionalista vasca no se ha viso especialmente desfavorecida por el Régimen. Entre 1956 y 1963 se crearon 20.000 puestos de trabajo en Guipúzcoa y en-tre 1960 y 1963 se crean, en el sector siderometalúr-gico, 504 empresas y se amplían 417. Paralelamente se produce la industrialización en Alaba y Navarra.

Todo ello producirá un efecto llamada de mano de obra barata que llegará a Euskalherria, a la par que el ahorro privado, desde otros puntos del Estado. Este nuevo asentamiento de emigrantes no se realizará solo en los tradicionales focos de asentamiento indus-trial, sino que se hará extensivo a zonas como Mon-dragón, Vergara, Duranguesado, la zona de Gernika, Beasain, Arratia, … junto a la de Pamplona y Vitoria.

En este periodo, la conciencia nacionalista sufrió al-gunos cambios. La religión, el integrismo y la raza van desapareciendo como símbolos, mientras que el eus-kera se asienta como un elemento central en la con-ciencia nacionalista.

La conciencia y la comunidad nacionalista seguirán conservándose con modificaciones, aunque en lo

esencial con los mismos caracteres que tenía desde su origen. Junto a ello la llegada de nuevos contingen-tes de emigrantes obreros (400.000) que se une al he-cho de la existencia de zonas en las que no prosperó la conciencia nacionalista ni la formación de sus co-munidad social, explica la coexistencia de dos comu-nidades diferenciadas que constituyen la realidad de Euskalherria y que explica uno de los elementos que confieren especificidad a la construcción nacional en Euskalherria.

La respuesta del nacionalismo vasco al fascismo estu-vo condicionada en gran medida por el hecho de que la burguesía media vasca no fue desfavorecida, desde el punto de vista económico, por el Régimen.

El PNV, como expresión política en esta etapa de la comunidad nacionalista, paralizó casi totalmente su actividad durante el fascismo. Sin embargo, otros mo-vimientos políticos y sociales, obreros fundamental-mente, reformarán sus formas de lucha y a pesar de la fuerte represión irán organizando la resistencia al fascismo y a la dictadura de la Oligarquía.

La pequeña burguesía vasca urbana, el campesinado y los arrantzales no se verán favorecidos, bajo el punto de vista económico, y serán fuertemente oprimidos políticamente por el Régimen.

Es así como a partir de los 60 ETA se constituirá como protagonista de la respuesta que una parte de la co-munidad nacionalista dará al fascismo.

Esta respuesta antifascista le permitirá un acerca-miento a los sectores populares del País no naciona-listas y de rechazo radical al responsable directo del fascismo: la Oligarquía española.

En estas condiciones los objetivos estratégicos que se fueron perfilando se expresaban desde el binomio In-dependencia y socialismo.

A partir de ese momento se producen gestos de so-lidaridad del pueblo vasco con la comunidad nacio-nalista (a través de la solidaridad con la lucha de ETA fundamentalmente). La opresión y la represión con-tra el pueblo producen respuestas comunes contra el fascismo, con lo que el enfrentamiento latente entre ambas comunidades pasa a un segundo plano.

El proletariado vasco, como clase, y su lucha contra el fascismo se consolidarán como el eje de la resistencia en Euskalherria. Las huelgas generales del 68, 69, 70 y las innumerables movilizaciones obreras de la época ilustran ampliamente el panorama político de la épo-ca.

Como consecuencia de la situación descrita y del auge

33


32


INTERNACIONAL INTERNACIONAL 3332 3232

de los movimientos revolucionarios a escala interna-cional, hará que la argumentación a favor de la lucha por la liberación nacional de Euskalherria desarrolla-da por ETA, (hará que ésta) cambie la definición de lucha colonialista (contra el estado español) por el de la lucha contra la Oligarquía.

El planteamiento ambiguo de “independencia y socia-lismo”, el contenido antifascista de su lucha y el acer-camiento hacia la clase obrera, mayoritariamente no nacionalista, colocará a la organización en una posi-ción contradictoria. Esto explica, en parte, las nume-rosas escisiones que tuvo que afrontar hasta finales de los 70.

ETA, que nació de la comunidad nacionalista, nació también de su conciencia interclasista. Romper con esa conciencia ha representado y representa el ries-go de enfrentarse con su comunidad, es decir, con su base social e incluso con parte de sus estructuras mili-tantes. La importante presencia que de manera direc-ta e indirecta ha tenido la pequeña burguesía vasca en el conjunto del movimiento, ha dotado a éste de una inercia desestabilizadora cada vez que desde el inter-no de la propia organización se intentaba la ruptura ideológica con su pasado nacionalista.

Las escisiones mentadas fueron prácticamente inin-terrumpidas desde la V Asamblea, en la que el intento de alejamiento del nacionalismo realizado por la “Ofi-cina Política” fue fulminantemente abortado quedan-do ETA divida (aunque no por mucho tiempo) en dos: ETA Berri y ETA Zaharra (nueva y vieja). Se reprodu-ciría la división posteriormente con ocasión de la VI asamblea en la que las discrepancias entre “mayori-tarios y minoritarios” dieron al traste con la voluntad de colocar la lucha por el socialismo como elemento central de la lucha por la liberación nacional de Eus-kadi. La inoperancia de ambas posturas a la hora de explicar las diferencias bajo un punto de vista práctico

crearon un vacio organizativo que fue ocupado por los disconformes con ambas posturas y que previamente reagrupados en lo que denominaron ETA V termina-ron constituyéndose en la única ETA.

Es en los últimos años del régimen franquista (entre 1973 y 1975) cuando se producirá la última división en la que las motivaciones de definición y estrategia política estarán en esta ocasión mediatizadas por la interpretación dada a la actividad armada de la orga-nización. Aunque ninguna de las partes negara su vir-tualidad, la forma de llevarla a cabo, la relación entre el aparato militar y el resto de la organización y la re-percusión que una u otra posición determinaba sobre la política de alianzas y la recomposición interna, des-embocaron en la presencia de dos ETA : ETA (político militar) y ETA (militar).

Una reflexión parece obligada: En las sucesivas crisis de ETA es el grupo que preconiza y lleva a la práctica la acción armada el que acaba haciéndose con el control de la organización.

No entra en nuestra intención hacer un análisis por-menorizado sobre el nacimiento de ETA y su desarro-llo posterior. Tampoco es necesario, hay suficientes ensayos sobre el tema. Aunque es de suponer que la nueva situación que se abre en Euskalherria propicia-rá un estudio más detallado.

DE LA REFORMA POSTFRANQUISTA HASTA EL CON-TEXTO ACTUAL, BREVE REPASO

En el contexto de la Reforma post-franquista se cons-tituye desde el nacionalismo revolucionario un eje de acumulación de fuerzas “de izquierdas y abertzale” bajo la base del objetivo de una ruptura democrática frente al franquismo y sus supervivencias pactadas en la denominada “Transición Democrática”. Este eje de acumulación de fuerzas logra sentar las bases de un Movimiento de Liberación Nacional Vasco en el que

3333

la consigna Independencia y Socialismo es capaz de aglutinar a diferentes sectores del Pueblo Trabajador Vasco y de la pequeña burguesía en torno a un pro-yecto de construcción nacional revolucionario.

Este Movimiento de Liberación Nacional Vasco (MLNV) se configura como un bloque heterogéneo en el que los principios de Independencia y Socialismo reflejan lo que muchos han denominado en realidad “dos almas” diferenciadas en constante contradicción y delicado equilibrio, pero unificadas en torno a una praxis radical y antisistema en un contexto de lucha armada revolucionaria. En un contexto de agudiza-ción de lucha de clases, de movilización nacional en torno al reconocimiento de Euskal Herria como reali-dad nacional y de confrontación política e ideológica entre ruptura y transición pactada, el MLNV se con-virtió en un movimiento que, de manera brillante, lo-gró articular un vector revolucionario de nuevo tipo. Con una estrategia popular de consolidación política y posteriormente electoral, con el desarrollo de una ideología/cultura anti-hegemónica con capacidad de establecer modelos colectivos de conciencia alterna-tivos a los del poder ideológico dominante y con una praxis radical-revolucionaria, dio forma a un movi-miento revolucionario en una Formación Económico social de capitalismo central de una fuerza y proyec-ción internacionalmente reconocida.

Sin embargo, la proyección revolucionaria del MLNV fue contenida a lo largo de los años 80. Varios fueron

los factores que explican este proceso.

-El primero de ellos sin duda fue la aprobación del Es-tatuto de Autonomía que, más allá de sus deficien-cias, fue considerado por una mayoría social, naciona-lista vasca y no nacionalista, como un reconocimiento suficiente a la realidad nacional vasca, aún a costa de que Navarra se consolidara como una realidad admi-nistrativa diferenciada, con su propia legalidad foral. La legitimidad del Estatuto y del Amejoramiento foral significaron una notable pérdida de impulso en el pro-ceso de afirmación nacional.

-El segundo factor debemos referirlo a la derrota es-tratégica del movimiento obrero en Euskal Herria sur. De una parte, por el sometimiento de CCOO y UGT y su transformación en verdaderos apéndices ideológi-cos del Estado español en la consolidación de la Re-forma y en el cumplimiento de una función esencial en apagar las crecientes movilizaciones obreras. De otra, fue una derrota de mayor calado aún, la política de “Reconversión industrial” en la que, a pesar de la resistencia obrera y popular, se acometió un proceso de desindustrialización y de transformación del siste-ma productivo en Euskadi como parte del programa de integración en el por entonces Mercado Común. Esta derrota de las movilizaciones en defensa de los puestos de trabajo en los centros tradicionales sidero-metalúrgicos, navales y de transformación, tuvo unas consecuencias que aún hoy en día son apreciables. Esta derrota del Movimiento Obrero fue apuntillada

además con el progresivo declive y posterior implosión de los regímenes del denominado “Socialismo Real” y la ofensiva sobre el socia-lismo y el marxismo, de la que ciertos secto-res del MLNV sacaron provecho para relegar a un segundo plano las posiciones socialistas revolucionarias y marxistas.

-El tercer factor fue la represión pura y dura desarrollada por el Estado español. En una sofisticada estrategia de contrainsurgencia se logró aislar política, ideológica y socialmente al MLNV y en la que el nacionalismo reaccio-nario del PNV, convertido en un apéndice de los aparatos ideológico-políticos del Estado español, desempeñó a la perfección su tarea de contención del nacionalismo revoluciona-rio, negación de la lucha de clases y conso-lidación del postfranquismo como Régimen político.

La cuestión nacional en Euskal Herria se ar-ticula en torno a la mitología nacionalista,

34


INTERNACIONAL34 3434

sea vasca o española, y a la realidad material de la contradicción entre capital y trabajo que dicha mito-logía niega por activa o por pasiva. El nacionalismo vasco, convertido en campo ideológico-político con su propia derecha reaccionaria y su progresía peque-ñoburguesa, asume características funcionales para la estabilización política, la negación de la lucha de clases y la transformación de lo identitario cultural en un elemento que impide unificar al Pueblo Trabaja-dor Vasco en un proyecto superador del capitalismo. El nacionalismo español y el nacionalismo vasco se retroalimentan en una dinámica que de facto niegan una construcción nacional de Euskal Herria en clave socialista. No hay cuestión nacional relevante para el conjunto de un Pueblo Trabajador Vasco pluralmente identitario si no hay socialismo como proyecto abert-zale superador del capitalismo y el patriarcado.

La deriva reformista, oportunista y nacionalista del resultante de la nueva formación política surgida del desmantelamiento político organizativo (Sortu) de la histórica Izquierda Abertzale es producto de la lucha de clases y la hegemonía de los sectores culturalistas y anticomunistas. La cuestión nacional vasca plan-teada ahora en clave electoral al rebufo tanto del viejo nacionalismo reaccionario vasco como por el reformismo “españolista”, ambos valedores de la Oli-garquía española, el imperialismo europeo y del jefe de fila de todos ellos -el imperialismo USA-, requiere considerar una serie de datos como que sólo un 25% de la población de la CAV se define como indepen-dentista y que si ampliamos a Nafarroa e Iparralde la afirmación independentista cae aún más.

Con tales mimbres, parece muy aventurado plantear la “independencia” en la que el sujeto esencial, (el pueblo trabajador vasco) dividido por los nacionalis-mos y el reformismo , actúa como mero espectador

de un proceso político que no asume como propio y en la que para uno de los actores protagonistas , su-puestamente independentista, tal reivindicación sola-mente la activa el día Alderdi eguna (día del Partido), del PNV. Y es que, por mucho que se empeñen algu-nos nuevos conversos al posibilismo ramplón, la inde-pendentzia sin el contenido de clase de la inmensa mayoría social de Euskalherría –la clase trabajado-ra- explicitado y alimentado por la lucha, no es más que una quimera; funcional, eso sí, para perpetuar la división del proletariado vasco y como consecuencia dejar a éste impotente e incapaciatado para oponerse a los intereses económicos y políticos de la burguesía vasca y, por prolongación, de la Oligarquía española y del imperialismo.

El coste político, el empobrecimiento social, económi-co y vital para la mayoría de la sociedad vasca es ya un hecho. De continuar por ese camino, la referencia-lidad de la lucha de amplios sectores del pueblo vas-co en las últimas décadas se habrá convertido en un confortable sueño de una noche de verano. ¿Para eso tanto sacrificio?

(*)- Bilbao, ya en 1890 tendría la siguiente composi-ción, por origen, de sus habitantes: Sobre 55.632 ha-bitantes: Nacidos en el País: 53,65% ( 16,21% fuera de Vizcaya). Emigrantes: 46,54%. Vascos procedentes del campo, llegados a Bilbao: 34,39%. Una parte de ellos pasaría a engrosar las filas de la pequeña bur-guesía (pequeños comercios, a partir de la venta de tierras o de créditos de familiares ya establecidos), de clases semiproletarias y del nuevo proletariado. Los datos estadísticos responden al Padrón de Bilbao (re-copilados por J Corcuera en su Tesis doctoral).

En lo que respecta a la Margen Izquierda, el crecimien-to poblacional fue mucho mayor, y aún más desde el punto de vista de emigración.

(**)-Sabino Arana estimará que ¾ partes de la población de Bilbao desconocía el euskera. Beltza (Emilio López Adán) establece para 1867, muchos años antes previo a la industrialización, las siguientes cifras: Pob. Total Euskadi Castilla Alava 95.000 10.000 85.000Navarra 300.000 60.000 240.000Guipúzcoa 176.000 170.000 6.000Vizcaya 180.000 149.000 31.000

La sociedad rural en Guipúzcoa y Vizcaya era casi exclusivamente euskaldun y a la inversa, en Navarra y Alava.

Herri Gorri

__________________________________________ Fin de la primera parte._________________________Segunda parte: el surgimiento del proletariado vasco y su influencia en el proceso de la construcción nacio-nal de Euskalherria.

Vertical

1. se dice, se comenta... que el obrero consciente de

su condición, y la de su clase, está comprometido con

sus ideas a practicar el ____________ proletario

2. _ _ _ _ _ _ o muerte!

Horizontal

3. Medio por la cual se entra en las instituciones que

configuran el estado burgues

4. Lo que se quiere conseguir en Catalunya sin la

partera de la historia

5. Se hace con las personas a través de los

sentimientos, pero no con los medios de producción,

aunque se use el 'made in...'

6. Actitud o forma de actuación política basada en

dominar otras tierras y comunidades usando el poder

militar o económico.

Name:

Completa el crucigrama

1

2

3

4

5

6

Created on TheTeachersCorner.net Crossword Maker


Com obtenir Espineta amb Caragolins en format PDF?

Actualment disposem d'un blog on mensualment pugem la nostra publicació en dos formats, un per a la lectura fàcil amb el navegador web a través de l'aplicació Issuu i una segona manera que us permet descarregar-vos al vostre ordinador o mòbil la revista original en PDF i així poder-la enviar o imprimir. Per tal d'obtenir Espineta amb Caragolins en PDF heu d'accedir al nostre blog (www.espinetambca-ragolins.wordpress.com), un cop allí podreu trobar les nostres publicacions i apre-tant l'enllaç amb el text “Descarrega’t el PDF d’aquest mes clicant aquí!” s'obrirà el PDF al vostre navegador i ja el podreu desar al vostre ordinador. Si esteu navegant amb el vostre mòbil o tauleta per tal de llegir-ho online i descarregar-ho haureu d'obrir-ho clicant el títol que serà “Espineta amb Caragolins núm.X”. Allí trobareu els mateixos enllaços explicats anteriorment.

Si teniu algun problema envieu-nos un mail [email protected]

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Llibre de meravelles. València: Eliseu Climent, Tres i Quatre, 1993.

ASSUMIRÀS la veu d'un poblei serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemesi callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlaren la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,sinó l'home assumint la penadel seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síllabes,de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminantentre una amarga polseguera,vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,la diràs en el moment just.No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,car la diràs honestament,iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potserse'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.Allò que val és la consciènciade no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,camines decididament.

Espineta amb Caragolins núm. 17

Documents

Transcript of Espineta amb Caragolins núm. 17