2

ÍNDEX

Equip de redaccióAngel Altès, Xavier Altès, Montse Blanch, Joan Gasol ”Bolo”, Anna Guasch, Eduard Vidal, Mar Vileu, Carme Badia

Col·laboradorsChantal Bertran, Marta Montolio i Miquel Seró

MaquetacióEdu Vidal

Colla Jove Xiquets de Tarragona.C.Cós del Bou, 23 - 43003 Tarragona - Apartat de correus 463 - 43080 TarragonaTel. 977 235 134 - www.jovetarragona.comL’Esperidió és una publicació oberta a tota aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial. L’esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència.Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA - C. Cartagena, 12 - Tarragona - DL: T.765.85

Editorial 3

JOVE TARRAGONA

· Sensacions a Flor de Pell 4· Silenci i una mica de llenya per a tots.(Mataró) 5· I el 3de8 va arribar a Luxemburg 6· Sant Magí 8· El Catllar 10· El Repàs 12 · Pedal Jove 09 14· Bicicletada Jove 2009-08-23 16· Lo Raconet 17· Naltrus la Jove 18· La entrevista 19· Què hi dius 22

3

Ràpidament ens hem trobat a l’estiu i amb ell arriba el gruix de la temporada i també les grans diades, els grans castells i les grans manifestacions de riva-litat. És veritat que la rivalitat no depèn del lloc ni de l’època de l’any en que ens trobem, les espurnes poden sorgir en qualsevol moment per encendre una palla ja seca de per si, però és evident també que és a la plaça on la rivalitat es fa palesa en la seva màxima intensitat. Inútils han estat els intents de desvincular-la del fet casteller perquè es tracta d’un debat ja perdut abans de començar. No podem pas desvincular els castells de les grans demostracions de rivalitat amb normes escrites o no, de pujades de tensió fruit de sangs calentes o dels fins detalls versallescos que han engrandit encara més algunes grans diades. A cada colla i en cada casteller troba-rem una manera pròpia d’entendre la rivalitat i amb un grau diferent d’intensitat; en tot cas, el que no es pot negar, és que la rivalitat hi és.

A partir d’aquí podem començar a plantejar-nos d’on surt? D’on ve? per què es dona? quan co-mença? La veritat és que tant se val, que no cal. Quin sentit té intentar justificar les causes de la ri-valitat? Quin sentit té buscar els orígens dels senti-ments? La rivalitat no és més que això, sentiments, i si busquem masses explicacions encara arribarem a conclusions basades en reaccions químiques en el cerebel o coses per l’estil. Això millor deixar-ho pels senyors de la bata blanca.

Hi haurà també qui buscarà argumentacions basa-des en fets històrics i enfrontaments passats i ens re-cordarà que fa vint-i-cinc anys un individu de l’altra colla, o un grup, o potser tota la colla amb el seu cap de colla al davant ens va fer una malifeta im-per-do-na-ble. I potser fins i tot serà veritat, però on ens durà tot plegat? Segurament a cap lloc. Seria com justificar la rivalitat Barça-Madrid en el fet que es van endur al Di Stefano amb males arts l’any nosequantos. Avui en dia a qui li importa?

No cal buscar arguments. Un rival és un rival, per definició. Un rival és aquell a qui se l’ha de guanyar sempre i a tot arreu i en aquest cas la paraula guan-yar està utilitzada amb tota la intenció del món. És aquell amb qui no val a badar perquè sabem positi-vament que la seva actitud cap a nosaltres és exac-tament la mateixa. No té per què ser un de sol, ni sempre el mateix, ni del mateix poble, però tenim la gran sort que Nostre Senyor ens l’ha posat al da-vant per tal que el superem i no podem pas deixar passar l’ocasió.

Tot això forma part de la nostra vida en general i del món dels castells en particular. No tant sols no ho podem menysprear sinó que, partint de la base que som gent de seny que coneix regles i límits, no aprofitar la rivalitat i no viure-la i gaudir-la de forma saludable seria un gravíssim error. I més tenint en compte que sabem positivament que els bons som nosaltres!

4

Ens espera una temporada plena d’emocions i de sensa-cions.

Hem començat descarregant castells de vuit molt més aviat que d’altres anys i l’alegria i la confiança sembla que hagin arrelat a la colla. Això és bo, però també potser “perillós” per a tota la gent que ha vingut nova, perquè han de saber que fer castells no és tan fàcil com pot semblar amb aquest inici de temporada tan merave-llós que estem fent.

Però no siguem negatius, aquest any pot ser memorable, pot ser una temporada per gaudir, per tornar a ser la gran colla que tots volem ser.

Ja hem pogut celebrar un magnífic 5d8 a Torredembarra, quan l’any passat semblava que se’ns resistia. Ara ja és nostre, va ser un 5d8 de postal, es veia molt clar que es descarregava i l’emoció i l’alegria es van desfermar a la colla i als que, com jo, ho veiem des de fora. Us puc asse-gurar que pateixo més ara, que quan era a la pinya.

Però les sensacions no només les vivim a les sortides, en el meu cas us he de parlar del que vaig sentir a l’assaig del 5d9. Va ser una barreja de nostàlgia, frustració, ale-gria i desig de tornar a veure el “nostre” castell fet una realitat. No sóc una persona que plori fàcilment d’alegria quan aconseguim descarregar un castell, més aviat crido i salto, però les llàgrimes no em surten. Però aquell dia em vaig esborronar i una llàgrima traïdora se’m va esca-par galta avall.

Espero i confio que aviat podrem veure la basílica amb el color i l’escut de la nostra colla. Perquè el 5d9 sempre serà el “nostre” castell, el que tots els que ja fa temps que som de la colla, desitgem veure descarregat per nosaltres i, si seguim així, aquest somni aviat es farà realitat.

La Jove sempre la portem a la sang, per les nostres venes corre sang lila, però ara, més que mai, toca sentir-nos orgullosos de ser de la Jove, de cridar el nom de la Colla allà on anem, de lluir la camisa i les samarretes traient pit. Perquè ser de la Jove és el millor que hi ha. Som la millor colla de Tarragona i ho demostrarem. Visca la Jove !!

M. Neus Baena Font

5

Feia tres anys, des del 2006 que la Colla Jove no feia castells a Mataró per les Festes de les Santes. Així que retornem a la “Diada Castellera de Les Santes”. Enguany hi som convidats: La Jove de Tarragona i els Castellers de Vilafranca. Nosaltres hi anem, desprès de l’actuació d’ahir a Vilallonga del Camp, amb la moral molt alta i amb ganes d’acabar la feina que fem als assaigs.

A la Plaça de Santa Anna el dia es preveu assolellat i ca-lorós, sort en tenim, entre castell i castell, d’uns magnífics plataners que ens fan una bona ombra.

Entrem amb els pilars de quatre caminant. Obren plaça els Castellers de Vilafranca amb un bon 4 de 9 amb folre i tot seguit el de Mataró descarreguen un tres de 9 amb folre un pel justet. Ens toca i ho fem amb desvergonyi-ment. Anem pel 3 de 9 amb folre, que ja tocava. Sense manies i amb ganes. Desmuntem un primer peu. Refem la pinya, el folre i anem amunt. El castell puja bé, força bé i en un no-res es carrega, a dins de la pinya sentim l’anunci que la canalla comença a baixar i.... de cop el castell s’ensorra. Hòstia! Ha anat d’un pel. Important que ningú ha pres mal. Però tranquils, als assaigs ho tre-ballem i ja hi tornarem, segur que a la propera el desca-rreguem. Ara toca reposar.

A la següent ronda els del Penedès intenten la torre de nou amb folre i manilles. El castell puja ràpid i es a punt de carregar-se però quan l’enxaneta comença a entrar l’estructura fa llenya. A la ronda de repetició descarre-guen un segur 2 de 8 amb folre i acaben l’actuació amb un 3 de 9 amb folre que fa llenya quan ja el descarre-gaven.

Els mataronins intenten el 4 de 9 amb folre que no arriba més enllà del pis de sisens. Al torn de repetició comple-ten el 4 de 8 amb el pilar i a la tercera ronda fan el 2 de 8 en folre. A la tanda de pilars carreguen el pilar de set amb folre.

I la Jove que? Dons per acabar primer descarreguem la “catedral”, la segona de l’any i també descarregada amb seguretat, com a Torredembarra. Segur que aquest és un dels castells que tenim millor i que ens donarà mol-tes alegries pel que queda de temporada. Desprès des-carreguem un bon “carro gros”. Aixequem dos pilars de 5 i tres de 4 i .....a dinar que ja és hora.

Espereu, m’oblidava de dir que quan es fa un castell tot la plaça ha d’estar en silenci. Callats. D’acord?

26 de JULIOLMATARÓ (El Maresme)Festes de Santa Juliana i Santa Semproniana “LES SANTES 2009”

Pitu Rovira

6

Tots tenim un viatge a Luxemburg propi. Tothom viu els viatges d’una manera diferent i recorda aquells mo-ments més importants per ells. Fins i tot la gent que no ens va acompanyar se n’ha creat un de totes les petites històries que ha escoltat. Per això explicaré des de la meva perspectiva i espero que tothom en algun moment se senti identificat o recordi alguna d’aquestes històries.Il·lusió. Nervis. Llistes. Canalla. Canalles. Canallots. La nit. No es pot fumar. Quilòmetres. Ampolla de cinc litres. Neveres. Chartreuse. Riure. Cantar. Caigudes. La guita-rra del Gila. Matinades...

Divendres a mitja tarda – per fi! – vam poder trepitjar la terra promesa. Just quan arribàvem a l’hotel, també ho feia la gent que havia agafat l’avió. Això vol dir que no vam trigar tant, no? Al vespre vam tenir el primer contac-te amb la ciutat. Segurament vaig pensar el mateix que molts de vosaltres: me l’imaginava més gran! La nit de l’autobús va passar factura i vam rebre els llits de l’hotel com a glòria.

Amb les últimes incorporacions vam començar el dissab-te. Com a bons catalans vam organitzar una gran cerca-vila amb la màgia dels gegants, el so dels bastons i el paper (sí, res de foc durant el dia) dels diables. No crec que ningú recordi els castells que vam fer en la primera passejada amb la camisa per Luxemburg, Bé, segur que

hi ha algú que no ho els oblidarà mai. Entre la canalla sobresortia el somriure contagiós d’una noia de pell mo-rena. L’Àfrica s’estrenava com acotxadora amb el 3 de 7.

Acabada ja la cercavila, va arribar el moment de la pri-mera actuació. Amb el 4 de 7 vam començar a engrescar els habitants del país de les abelles. Tot seguit i assolint l’objectiu del 3 de 8, que potser la colla, amb el intent de buscar la perfecció, no va veure el significat i la im-portància. Es tractava del primer castell de 8 de la jove en una ciutat europea fora del nostre país!

Després de recuperar forces amb el dinaret al buffet, les sobretaules, que encara van durar a les respectives habi-tacions, migdiades i quelcom més d’uns quants, vam ini-ciar la particular aventura d’arribar al centre de Luxem-burg. Cadascú s’ho va muntar com va poder, però el cert és que qui va escollir anar-hi a peu va suar més que en la Diada de Sant Magí... Llavors, i pràcticament sense voler-ho, ens vam trobar tots veient l’actuació dels dia-bles, que al so de l’Amparito Roca van fer la carretillada més segura de la història, separats del públic per dues tanques. Ja se sap, els catalans som perillosos... Tot i trobar-nos tota la colla, no hi érem pas tots. On coi era Dani Milà?

7

Encara sense saber com, es va organitzar una batucada increïble, espectacular, al centre de la plaça, que va aca-bar tal i com havia començat, sense cap sentit aparent. La música ens va animar i ja no ens va costar res seguir la festa i acabar a la fàbrica reformada de cerveses. La Jove va saber estar a l’alçada i la nit es allargar fins a veure sortir el sol. Tal va ser el grau de festa d’uns quants, que al matí següent més d’un va perdre l’autobús...Després d’escoltar tantes sardanes, el cel de Luxemburg va decidir obsequiar-nos amb un bon ram. I la Jove, com no podia ser d’una altra manera, va animar l’espera amb un altre Amparito, aquest cop sota l’aigua. Vam aconseguir que tota la plaça ballés i cantés amb nosal-tres. Segurament per això va parar de ploure i vam po-der plantar el 3 i el 4 de 7. Això sí, uns quants del tronc encara seguien adormits/marejats.

Heu sentit a parlar del “Tour de Luxemburg”? Doncs el vam viure en primera persona aquella tarda nit. Cons-tava de dues etapes i amb la peculiaritat que les cames substituïen a les dues rodes: la primera etapa la va li-derar Joan Gilabert, que a l’arribar a la plaça on vam actuar es va posar el mallot groc. La segona, en canvi, era una etapa de muntanya. Sortia de la plaça, baixava

fins la fàbrica, per una pendent considerable, i pujava fins l’hotel tot fent corbes sota el bosc. Alguns van abu-sar de les trampes, però el Tour va coronar com a grans vencedors a l’Oriol i l’Adrià Calvet, que van demostrar una gran forma física. Com a festa final, els organitza-dors van obsequiar als concursants a un particular i poc esportiu refrigeri, que, poc a poc, va comptar amb la presència de gran part de la colla. La festa, com era d’esperar, es va traslladar a les habitacions.

Tot i que ja ens havíem acostumat a Luxemburg, dilluns al matí va arribar al moment de retrobar-nos amb un vell conegut: el nostre seient d’autobús, que ens havia de fer companyia durant més de 17 hores, tot un món.

Pel·lícules. Quilòmetres. Dormir. Més pel·lícules. Fred als peus. Ocaña en directe per la ràdio. I encara més pel·lícules. Xiuxiuejar. Begudes a 50 cèntims. Cantar. Aquí tot és gratuït. Les últimes pel·lícules...

El viatge a Luxemburg ens va servir per passar junts un cap de setmana diferent, per viure històries plegats més enllà dels castells. Vam poder fer pinya, valgui la redun-dància, i desconnectar durant uns dies del ritme de les actuacions. Des dels més grans als més petits vam repre-sentar la nostra colla a Europa i vam tornar amb les piles carregades. A Luxemburg, la Jove, va ser més Jove que mai. I encara que tot això sembli típic i tòpic és real. Com el primer castell de vuit més enllà dels Pirineus.

Rosalia Piñol

8

Immòbils, majestuoses, mirant-se l’una a l’altra amb com-plicitat, com si sabessin les dues el desenllaç de la diada que tot just començava. L’una, com si sabés que onze anys després tornaria a veure un tres de nou amb fol-re lila, l’altra, com si es sabés la carta guanyadora que marcaria la diferència en una diada històrica. Les dues úniques catedrals, la de la Jove i la de Tarragona, pas-sats un minuts de les dotze donaven pas a la millor diada de Sant Magí.

La Colla Jove arribava a la Festa Major petita amb el car-tell de favorita i li tocava complir l’expedient. El tres de nou carregat a les Santes i els cinc de vuit descarregats des de Torredembarra obligaven als de Jordi Crespo a marcar la pauta, i per descomptat, a donar un pas més.La Jove va sortir de carta guanyadora, i va plantar una altra catedral a la plaça de les Cols. El castell, que va pujar amb solvència, va començar a treballar a la desca-rregada, arribant a un final agònic entre el pis de segons i terços. L’objectiu però estava acomplert: piles carrega-des i confiança màxima per afrontar el gran objectiu del dia, descarregar un tres de nou que s’havia quedat a mig camí unes setmanes abans a Mataró.Després d’una primera ronda força àgil, tornava a ser el moment dels del Cós del Bou, que eren els encarregats també d’encetar la segona mànega. Els liles, que arros-segaven més camises que les tres altres colles juntes, es desplaçaven cap al centre per posar els fonaments del que havia de seria el primer castell de nou descarregat de la temporada.

Onze anys desprésDesprés d’un peu desmuntat el cap de colla, Jordi Cres-po, va manar amunt. Ja no valia el que s’havia fet fins aleshores, aquell era el moment. Tot i que la pujada va ser lenta, el tronc va aguantar amb solvència un castell que retornaria als liles el privilegi de descarregar castells de nou a la plaça de les Cols. Fins a onze anys feia que

9

la Colla Jove no s’apuntava un nou pisos per Sant Magí, des d’aquell 1998, quan la colla liderada per Joan Ra-mon Ocanya hi plantaria la darrera tripleta màgica.

Onze anys que no tan sols havien estat orfes d’una actua-ció de nou en aquesta plaça, sinó que havien convertit el Sant Magí en una diada de regust entre agre i rutinari.Però la cosa no s’havia quedat. Encara que no ho sem-blés quedava donar un pas gairebé tan difícil com els anteriors. La Jove afrontava la tercera mànega amb els ‘amparitos’ encara presents i amb un cap de colla pre-ocupat perquè la relaxació i l’eufòria no trenqués una diada que estava condemnada a ser històrica.

El dos de vuit folrat era l’escollit. Tot i que la Colla no n’havia descarregat tants com en altres temporades el dos no havia de portar problemes, i no en va portar. La Jove va completar el dos folrat i es va apuntar, a més del primer castell de nou per Sant Magí dels darrers onze anys, la millor diada de la colla també en aquests darrers onze anys. A partir d’aquí, pilars, toc de vermut, amparito, cava i processó. Alegria immersa en una colla que no només creix, sinó que manté. Una Jove rejovenida que mira al passat sense complexes, orgullosa del que ha estat i que no para de treballar pel que pot tornar a ser. De moment però, que ningú ho oblidi: treball i concentració.

10

Tarda de dissabte, 22 d’agost de 2009, com altres anys ens trobem a la plaça del Catllar, una plaça on el con-tacte entre les persones és intens donades les característi-ques de la mateixa, compartim diada amb els Castellers de Vilafranca i la Vella de Valls.

Aquest any m’acompanya a la sortida la meva filla, la Maria, és la segona vegada que em demana de venir a una actuació de la colla, estic content, aquest fet em dona moral. Potser es desperta una mica tard, però més val així.

Quan veig l’Eusebi li comento que porto ajuda, i que si és possible li busqui un lloc a la pinya, per allò de provar les seves sensacions.

Entrem a plaça amb el pilar caminant, bé és un dir, més aviat seria amb el pilar corrent, quina velocitat, alho-ra de parar quasi ens mengem als vilafranquins, amb l’empenta que portàvem.

Comença la diada amb un 3/8a dels Castellers de Vila-franca, sense grans problemes, castell descarregat, pilar a l’estil Vilafranca, quasi perfecte.

A continuació ens toca a nosaltres, la previsió és realitzar la mateixa actuació que per Sant Magí. Comencem amb el 5/8; en cantar la pinya sento el nom Maria Ximenis, l’Eusebi l’ha cantat, i la meva filla no sap on amagar-se, ve i em qüestiona perquè ho he fet, i em pregunta que ha de fer. Per sort mentres li estic explicant passa pel costat la Genoveva, i se’n fa càrrec, li dóna les instruccions per-tinents i la col·loca a la pinya, de tercera falca, moltes gràcies Genoveva.

El castell puja segur i es descarrega sense problemes, un castell de postal, tal i com em comenta algun com-pany, doncs encara que des de la pinya es perceben les sensacions que transmet el castell, un necessita ajuda externa per corroborar aquestes, i així poder fer aquesta ressenya.

11

En acabar pregunto a ma filla el que ha sentit, resposta única “molta calor”. Això promet i el començament de la diada no pot ser millor.La Vella de Valls intenta un 2/8f, un xic treballat, que descarreguen sense gaires problemes.S’inicia la segona ronda i els vilafranquins es decanten pel 3/9f, castell que descarreguen sense aparents tre-balls.

Ens toca a nosaltres, comencem a muntar la pinya i el folre del 3/9f, no estem gaire còmodes, i es nota un cert nerviosisme, si més no en la posició on em trobo. Aviat es confirmen les meves sospites, peu desmuntat, i tornem a començar.

Al segon intent el castell tira amunt, des de la meva posi-ció sento molt de silenci a la plaça, no es noten grans mo-viments al folre, i tot això em fa pensar que el castell va bé. Sento les gralles refilant l’aleta, la plaça trenca el seu silenci esclata en un fort aplaudiment, comença a baixar la canalla, de cop sento una remor estranya del públic, i començo a pensar que costarà descarregar el castell. De cop la crossa em dona una rebrincada, apreto les dents, això no va bé, segona rebrincada i el castell cau.

El folre i el tronc queden estesos sobre la pinya, em que-da el coll tort, amb un company al damunt, dolor intens al coll, doncs aquest punt ja el tenia tocat de Sant Magí.

Bé, resultat de la caiguda, decepció i diversos castellers contusionats esperem que us recupereu ben aviat.

La Vella de Valls opta com a castell per la segona ronda amb el 3/9f, la construcció puja amb un cert tremolor, que s’accentua en el moment de carregar, amb un gran treball aconsegueixen descarregar el castell.

En aquest moment em faig moltes preguntes; com pot ser que tenint una meravella de 3/8 tinguem tants proble-mes per fer el 3/9?, en que fallem?, assagem moltíssim, i dur, com és que a plaça no ens en sortim? No hi trobo explicació.

Les gralles em fan deixar els meus pensaments i em tor-nen a connectar amb la plaça. Els vilafranquins intenten

el 4/8a, castell sense problemes, marca de Vilafranca. Bé nois, molt bé!

La Colla decideix, donades les baixes, no fer el 2/8f i intentar el 4/8.Tanquem la pinya i en la zona on estic, de segon lateral, no hi han falques, i a última hora entra un company amb més voluntat que encert. Entra fins dins espitjant tot el que pot, i donada la seva envergadura, em fa quasi fora. Li comento que es retiri i busquem una altra falca. En aquests moments el castell tira amunt. Conclusió: quedo a més d’un pam de l’esquena del primer lateral, sense arribar amb comoditat a les mans, sense poder recolzar el cap i, només penso que si cau el castell cobraré de valent. Per sort el castell no porta problemes, en Calvet s’ho treballa sol, i el descarreguem.

Aquesta situació em porta a encarar-me amb el com-pany. Espero que no s’ho prengui malament, però li faig veure que això no es pot fer, que podem fer-nos mal; mai se sap quan caurà un castell, per fàcil que ens pugui semblar a alguns.

La Vella de Valls tanca la ronda amb un treballadíssim 4/8a, però castell descarregat.

A la ronda de pilars els Castellers de Vilafranca ens ob-sequien amb un esplèndid 1/7f, i per altre banda la Vella amb 1/6 molt treballat. Gran esforç i domini del segon vallenc, per treure’s el barret!. Per cert, el pilar es va anar girant donant l’esquena a Vilafranca, cosa que va obligar al segon a gesticular per donar a entendre que era el baix qui s’havia mogut, evitant així mals pen-saments per part de Vilafranca. Al final els vilafranquins aplaudint.

Tanquem la jornada amb un vano de cinc.Bé, em pensava que no m’enrotllaria tant. Ja acabo. Però abans d’acabar, vull donar les gràcies a tota la Colla per aquests moments tan intensos. Colla ànim! Hem fet una bona sortida! Som capaços de tot i més, només cal que ens ho posem al cap.Visca la JOVE!!

Andreu Ximenis Rovira

12

GinKo BiloBa

Torredembarra, Diada del Quadre de Santa Rosalia, 16 de juliol

Ja tocava. Tocava perquè era el dia. Els assajos eren ja els suficients i el cinc de vuit que dúiem en cartera tenia finalment totes les garanties per a ser descarregat. I així va ser. Després de sortir amb l’aposta segura del tres de vuit, vam encarar amb descaro un cinc de vuit que es va descarregar com si no fós el primer de l’any. Ràpid, serè i amb la sensació que allò era sols el començament d’una llarga història. Un altre quatre de vuit i a disfrutar d’una plaça on cada any ens hi sentim un xic més còmodes.Colla Jove Xiquets de Tarragona: P4cam,3d8, 5d8, 4d8, 2P5, 3P4Castellers de Vilafranca: P4cam, 3d9f, 4d9f, 4d8a, Pde7f, 6P4Nois de la Torre: Pde4cam, P4cam, 2·4d7(i), 3de7, 4de7, P5, 2P4

Vilallonga del Camp, Festa Major, 25 de juliol

Una setmana després de la Torre anem a una altra plaça de les que poc a poc anem fent nostres. Places prope-res en l’espai i en la manera d’entendre els castells que fan que sigui agradable actuar-hi i això evidentment es transmet en els castells realitzats. Si uns dies abans ens estrenàvem amb el 5 acompanyats d’una de les grans, ara tocava estrenar el dos amb una altra gran al davant. Dit i fet, és així com fem les coses encara que la lletra petita sigui diferent. Aquell dos es va tenir que treballar

de valent, però el que passa quan se’n sap i quan un s’ho creu és que el castell es descarrega i així va ser. Dos de vuit al sarró i a mirar endavant que l’endemà tocaven Santes.Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 2d8f, 4d8, 2P5, 3P4Colla Vella dels Xiquets de Valls: 4d8, 2d8f, 3d8, P5, 2P4Xiquets del Serrallo: 3d7, 4d7, 4d6a, p5, 2P4

13

Llorenç del Penedès, Festa Major, 9 d’agost

Per un cop a la vida podríem estar d’acord amb en Beu-mala quan a la seva crònica a l’Avui deia que havíem donat una bonica lliçó d’orgull casteller amb un cinc de vuit en una plaça en que d’altres podrien haver esgrimit qualsevol argument per no donar-ho tot. Però ens anem fent grans en el sentit més ampli de la paraula i cada cop anem tenint més clar què volem i què pretenem. Una plaça amb tradició i amb les colles que allí hi havia, es mereixia una bona actuació i la Jove hi va anar per treure’n bona nota. I a fe que ho va fer! Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3d8, 5d8, 4d8 P5, 2P4Colla Joves Xiquets de Valls: 5d8, 2d8f, 4d8, P6(c), 2P5Nens del Vendrell: 2d7, 5d7, 4d7a(i), 4d7a, P5, 2P4

Tarragona, Festes de Sant Roc al Cós del Bou, 15 d’agost

Com m’agrada aquesta diada! Potser perquè és al costat de casa, potser pels anys i la tradició, potser perquè està a la vora de Sant Magí, potser perquè és sinònim de suor desfermada, potser per la calor en un carrer sense co-rrents d’aire, potser pel fet de saber que al darrera hi ha picabaralles amb els de les festes, per la proximitat del públic o potser pel toc de cert misteri que dona la noc-turnitat però és una diada bonica, una diada com devien ser les d’abans. I crec que no sóc l’únic, que a la Colla li agrada i per això va aprofitar per donar un cop de puny damunt la taula i tornar a dir que som aquí i que hi som amb força. Tres de vuit, un immaculat cinc i un treballat dos parlen per si sols. Sobren gaires comentaris. Colla Jove Xiquets de Tarragona : 3d8, 5d8, 2d8f, 3P5, 4P5Margeners de Guissona: 3d7, 3d7s(i), 3d7s, 5d7, P5

La Canonja, Festa Major, 16 d’agost

Ens retrobem novament sota l’astre rei impartint la seva justícia amb el simple resguard d’una xarxa i encara ressacosos de la gran actuació del dia abans a la que potser encara no sabem donar-li la importància que es mereix. El cas és que novament anem a una plaça pro-pera en tots els sentits i on hi podem plantar castells de vuit amb tota la tranquil·litat del món. Calor, molta calor i agraïment per la cervesa que ens ofereix la gent de la Canonja per acabar una dura però agradable actuació. Ara ja està tota la carn a la graella, ara ja sols que-da esperar Sant Magí amb il·lusió i la consciència ben tranquil·la per la feina feta.Colla Jove Xiquets de Tarragona : 3d8, 4d8, 5d7, 2P5, 3P4Xiquets de Reus: 3d7, 4d7, 2d6, 2P4

14

Enguany els que estàvem involucrats en les dues edicions anteriors, van pensar que, com era el 30è aniversari de la colla i a la colla hi havia companys que són aficionats a la BTT, es podia organitzar el Pedal Jove tradicional per carretera i l’alternatiu amb BTT, aquest tant sols de tornada, que ja és prou!. L’acollida que ha tingut demos-tra que ha estat un encert. Així doncs quedaven els dos grups conformats. Carretera: professionals del ciclisme amb 10 participants. BTT: finalment 31 participants amb un nivell de preparació que no generava cap dubte (pa-tirem...).

La vigília de la pedalada teníem l’assaig habitual, afor-tunadament es va acabar prou d’hora i així vaig arribar a casa amb temps per a poder preparar les coses per l’endemà (és un dir perquè em posava al llit a les tres tocades).

El dia 8 ja era aquí!. L’hora de convocatòria 2/4 i mig de set del matí. Realment una hora adequada per fer moltes coses però potser més que res per planxar llençols, a poder ser amb companyia. Aixeca’t, esmorza i acaba de preparar el necessari per a la pedalada, no n’hi ha prou en fer el meu, sinó que l’Anna també s’hi va apuntar i em va tocar preparar el d’ella. L’Anna, com alguns al-tres que venien a la BTT, estava “superpreparada”, feia més d’un mes que no tocava la bicicleta i abans tampoc l’havia tocat (patirem...).

Bé, d’entrada es va complir l’horari establert, tipus jove. Foto de grup, carregada de les bicicletes al camió del Miki, pujar als cotxes que ens durien a Sant Magí i arren-

cada del grup de carretera i dels seus acompanyants. Tot amb un lleuger retràs de només mitja hora llarga, que a mi m’haguessin anat la mar de bé per acabar de planxar el llençol. Vam avançar als companys de carretera espe-rant de retrobar-nos amb ells al cap d’unes 5 hores. Arri-bada a Sant Magí, descarregada de bicicletes i arren-cada a pedalar. Primera punxada abans de començar, ”tireu, tireu que ja us atrapem” (patirem...).

Per començar, Coll del Llop, vora 3 km de pujada que no es pot dir que sigui suau però com és al començament i tothom està fort no presentarà masses dificultats. Conse-qüències: grup completament estirat i primers esbufecs del dia (patirem...).

Ens vam reagrupar i per carretera fins al Pont d’Armentera. Aquí hi va haver la primera sorpresa agradable del dia. En passar per Querol vam coincidir amb el grup de ca-rretera, hi va haver grans mostres d’alegria i d’estima, sense arribar a nivells indecorosos. Crec que alguns dels acompanyants van aprofitar per menjar-se la cansalada, mentre els altres la suàvem. Al Pont d’Armentera es va deixar la carretera per agafar el camí de Santes Creus, que presentava lleugeres dificultats. Primer ensurt: bici-cleta a terra i ciclista panxa enlaire, Tonet Duran conso-lant i ajudant a la seva manera. Merda!!!. És la Cèlia que se l’ha fotut!. La caiguda és dura, s’ha pogut fer bastant de mal!, però es refà i vol continuar (l’endemà ja ho notarà més...). Arribada a Santes Creus i reagrupament. Els “Pinyol’s five”, tal com ja tenien previst, acaben la seva pedalada, amb un balanç prou positiu i un integrant que renovarà part de la seva epidermis (informacions

15

posteriors van dir rascades i traumatismes lleus). Segon ensurt.

De Santes Creus cap a Vila-rodona el trajecte per la vora del riu Gaià va ser prou bonic, bucòlic, fins hi tot. La meva sorpresa era veure aigua al riu, al Catllar no ens n’arriba!!!, a veure si els de “Salvem el Gaià” ho aconsegueixen!!!. A Vila-rodona reunió i paradeta per esmorzar. Veient les cares de la gent es podia dir que la cosa anava prou bé i, afortunadament, gent jove pa tou, aguantarien tots (ja no patirem més...).

De Vila-rodona fins l’Argilaga era un trenca-cames. A Vi-labella l’Olga, amb bon criteri i em sorpresa per part meva, va decidir pujar al cotxe de la Remei, pensant que l’endemà hauria de treballar a Llorenç. Aquí hi vam tenir el tercer ensurt, caiguda de l’Edu Codina, però com va ben protegit i alguna cosa de prop de Bilbao té (o Donòs-tia per més precisió), aquí no passa res!!!. L’arribada a Bràfim va ser una mica confosa. En aquesta part del re-corregut l’Aleix Duran em va deixar posar al capdavant, motiu suficient perquè hi hagués aquesta confusió. Final-ment vam arribar a l’Argilaga, com els de carretera eren a prop, es va decidir esperar-los a la rotonda del Catllar per acabar junts. D’aquí fins al càmping Platja Llarga, es va tirar fort per part d’alguns, entre ells jo mateix que, pel que es veu, estava cansat de fer de bici-escombra i tenia ganes d’apretar una mica.

Gairebé a les tres arribàvem al càmping, allí ens espe-raven els acompanyants, la dutxa i el dinar. El dinar va ser un “entremenys” i una “fideuà” que en podríem dir moltes coses, però que ho deixarem en “fàcilment millo-rable”, i gelat de postres. Després cap a casa a planxar el llençol que vaig deixar a mitges.

Es pot dir que, en general, va anar prou bé. Que moure 41 persones a pedalar i no sé quants més com acompan-yants, està més que bé. Que hi ha coses a millorar (per exemple el dinar), però el balanç crec que és força posi-tiu. Una demostració de tot això, va ser que l’endemà a Llorenç hi havia cares de satisfacció i complicitat entre els que vam fer la pedalada, i el fet de veure que romanien drets durant l’actuació, volia dir que no era tan dura com havíem previst o pot ser els hi feia mal al cul a alguns? (no sé , no sé ...).

Vull remarcar que la representació solitària de la Sabina de l’any passat en la secció femenina, enguany ja no va ser tant solitària ja que a més de la Sabina van venir la

Cèlia, la Chantal, l’Olga, la Pilar i l’Anna.Per acabar, agrair la tasca realitzada pel Aleix Duran, que mentre va anar al davant de la pedalada tot va ser impecable. També el servei d’assistència en cursa realit-zat pel Tonet Duran. Agrair especialment el que ha fet el Miki perquè això fos possible. Felicitar a la Jordina pel disseny del maillot, aquí hi ha fusta!!!! Agrair la feina feta pel Sergi, la Sabina, la Sabrina i l’Eusebi.

Bé això és tot, sé que em deixo moltes coses però crec que ja n’hi ha prou. Espero que l’any vinent podem fer la quarta edició i així quedi establert dins els actes de la colla al voltant de Sant Magí (a Sant Magí Pedal Jove i la Tecla paella, estaria bé...). I no sé si recomanar-li o no al Sergi que porti glucosa per la tornada, perquè també quedi com a tradicional el seu ocellot o altrament dit “pájara”.

Apa siuau i visca la Jove que a part de fer bons castells també sap fer altres coses.

Lluís Sumoy, casteller adaptable

16

Per tercer any consecutiu el Pedal Jove organitza la puja-da Sant Magí de la Brufaganya per tal d’encomanar-nos al Sant Patró i que ens ajudi en la nostra difícil tasca de fer castells en el seu honor.

Aquesta edició de la pedalada presenta molts canvis res-pecte a les anteriors. Per començar fem dues variants pel que fa al recorregut. D’una banda onze castellers i simpatitzants anem i tornem amb bicicleta de carretera com les primeres edicions. La gran novetat és la realitza-ció del recorregut en bicicleta de muntanya que, com era d’esperar, superà en nombre als primers. La modalitat fou només de baixada des de Sant Magí. Això implicà que EL Miki hagués de sacrificar-se i en lloc de pedalar va portar cap amunt les 32 bicicletes de muntanya amb el camió, (gràcies Miki!!) També fou important la logísti-ca de cotxes per pujar a tot el personal , aquí cal agrair als familiars i amics que s’aixecaren molt aviat després d’un assaig duríssim la nit anterior. Menció apart la Lau-ra Pasano i el Ramon Lloses gràcies als quals vam poder acabar de pujar a tothom cap amunt.

Aquesta edició però va tenir una novetat molt especial que fou la edició de mallots personalitzats de la colla amb el corresponent escut i publicitat amb els patrocina-dors que ens finançaren. Cal dir que l’èxit del disseny de la Jur va ser desbordant, total de 65 mallots pels que pe-dalen i altres interessats. Els darrers dies tornen a haver-hi més peticions així que potser en farem més.

Pel que fa al dia de la pedalada ens reunim al nou apar-cament del cementiri a tres quarts de set del mati!!!!. To-

thom amb els flamants mallots ens fem les fotos de grup i pugem les bicis al camió (una feinada). Els de carretera enfilem cap amunt i els de BTT surten un pel més tard ens passen passat Sant Pere i Sant Pau. Anem tirant capa amunt en el tram menys complicat del recorregut fins a Santes Creus. A partir d’aquí tot puja lleugerament fins al Pont d’Armentera que torna a pujar una mica més i finalment parem a Querol després d’una estona de puja-da més pronunciada ens re agrupem i trobem al grup de BTT que ja baixa de Sant Magí. Fem una patxoca amb els mallots!!! Quatre fotos i uns cap amunt i els altres cap avall. Els darrers quilòmetres fins arribar a Sant Magí són durets i després de fer-nos les fotos a dalt del Santua-ri, esmorzem a les Fonts i dos components del grup diuen que ells baixen en el cotxe d’assistència.

La resta baixem fent una contrarellotge fins a Tarrago-na amb les conseqüents “pajares” degudes al ritme in-tens de baixada, el Miki fa d’assistència i avituallament ara amb el cotxe pels que anem més fotuts . Un cop ens apropem al Càmping Platja Llarga on dinarem tornem a coincidir amb el grup de BTT que ja va bastant tocat pel cansament. Ens fem les fotos al càmping amb cares can-sades , una dutxa i a menjar. Un bon dinar i una bona so-bretaula amb quaranta dos comensals entre pedalants i acompanyants estreny encara més els llaços de la Jove.

Esperant ja l’any que ve siguem encara molts més i amb més novetats per fer d’aquest dia una data assenyalada per la Colla dins del nostre calendari social.

Sergi Solé

17

Fa justament un any que he entrat a la colla i durant aquest any les emocions no han parat de créixer. Al prin-cipi no coneixia a gairebé ningú, només coneixia a gent del campus de l’ADT com el Gorka, el Pol, el Laxman... i altres que ja els coneixíem des dels vells temps com el Ferran, el Juco. Durant molts assaigs vaig anar coneixent a gent.

Al cap de poc, el cap de colla ens va sorprendre al meu pare i a mi fent la pinya del 3 de 9 amb folre i més en-davant també vam fer la del 4d9 fins que va arribar Sant Magí i ja l’intentàvem. Tots estàvem molt il·lusionats ja que era el primer castell de 9 que fèiem. No recordo qui va començar però quan ens va tocar jo estava d’últim cordó però ja era una posició prou important. El castell ballava molt i no m’agradava com ho feia, estava nervio-síssima. Els dosos estaven col·locant-se quan va fer una gran estrebada i va caure. Els que estàvem fora vam aju-dar als del tronc. Els matalassers a la segona volta van provar el 3 de 9 i el van fer i per això a la colla ens va agafar ràbia i va haver-hi una baralla en la que gairebé ens peguem.

Va arribar el dia 14 de setembre i tornàvem a tenir els nervis flotant per l’aire. Ens havien donat uns fulls amb la pinya del 3 de 9 i quan va arribar la segona ronda el vam tirar. Tota la pinya col·locada i el folre també. Van començar a tocar gralles i, quan menys m’ho esperava, l’enxaneta ja havia aixecat el braç. Tota la pinya va co-mençar a fer un soroll. Van baixar tots i tot el folre es va deixar caure a sobre nostre. Tots ens vam emocionar i alegrar moltíssim. Com que ens va quedar molt bé, el vam tornar a provar pel concurs i vam aconseguir el se-gon 3 de 9 en una temporada. Després vam fer el 2 de 8 amb folre número 100 i tots ho vam celebrar. L’última diada al Vendrell i vam fer el 5 de 8 i per fi el vam des-carregar.

Acaba una temporada plena d’emocions. I ara en co-mença una altra i ja l’hem començat força bé. Hem as-sajat el 3 de 9 des de bastant aviat. A plaça també hem tirat molt aviat el 3 de 8 per fer una passa endavant per tornar a fer el 3 de 9. Aquest any ha vingut molta gent nova, suposo que per l’emoció de fer castells de 9, però també per fer moltes amistats. Encara que sembli menti-da a la colla al final tothom es coneix d’alguna manera o altra.

Van passant assaigs i el Lluís ens diu al grup que el di-marts hi ha assaig del 2 de 9. Em vaig quedar parada, vaig dir-me a mi mateixa que si encara no hem fet el 2 de 8 com hem de fer el 2 de 9? Va venir molta gent. Se-gons ma mare el castell estava força bé, però jo ja m’ho pensava perquè la pinya no es movia gens. En un dels següents assaigs vam fer la pinya del 5 de 9, un castell, com una espina, que sempre se’ns ha quedat clavada. Quan els meus pares estaven a la colla van intentar fer-lo

i es va tenir que inventar el folre. Ens va caure i així ha quedat. En aquest últim assaig em van col·locar d’últim dau per la banda del tres. El castell no es movia i el van fer pujar fins a quarts.

Assaigs i més assaigs fins que va arribar un dels caps de setmana més bonics del juliol. El dia 11 vaig anar a Altafulla amb gent de la colla com la Núria, l’Albert... després van aparèixer el cap de colla i molts més. El dia següent toca Torredembarra, una diada en la que van dir que faríem com a mínim un castell nou. Començàvem amb el 3 de 8 i a la segona volta molts de naltrus dubta-ven entre el 2 de 8 i el 5. L’Eusebi canta pinya i em diu de lateral. Toquen gralles i de sobte ja refilen i l’enxaneta ja aixeca el braç. En aquell moment vaig pensar que anava molt de pressa.

Començo a riure dels nervis que portava. Baixen pru rà-pid i el Sergi Martí comença a aixecar el braç. Tots els del tronc van cridar de l’emoció. De l’alegria se’m van inundar els ulls i vaig començar a plorar. Em vaig abraçar al Gorka i després vaig anar corrent fins a mon pare re-petint-me a mi mateixa que estava molt maco. Vaig arri-bar a ell i m’hi vaig abraçar plorant-li a l’espatlla.

L’Albert Grau també em va dir que tranquil·la que ara ja estava fet i en Fausto també em va consolar, mentre jo i mon pare anàvem cap a veure a ma mare que també estava emocionada.

Aquest any a la colla m’ha ensenyat que no només pots plorar de tristesa sinó que també d’alegria i felicitat.

18

El mes de juliol, concretament el dia 2, dijous, i a par-tir de les 9 del vespre, van actuar en el nostre local els grups Sam Destral (Folk Indie, Gandesa), Contracop (Punk-Rock i Ska, Gandesa i El Son de la Chama (Fusió i mestissatge, Tarragona) en el concurs de grups novells del Camp de Tarragona, Musicamp 09.

Desprès del nostre primer 3 de 9 de la temporada a la diada de les Santes a Mataró, vam ser obsequiats amb un dinar popular, conjuntament amb els Capgrossos i els Castellers de Vilafranca, corresponent en amanida de pasta i rodó de vedella, gelat de postres i begudes vàries i cafè. En acabar, la canalla dels Capgrossos va fer una magnífica representació d’un circ (circ Capgròs) amb diferents actuacions i funcions. Val a dir que va ser un gran espectacle. Quan ja tot s’acabava, es va repartir cervesa entre els que es van quedar.

Dins dels actes de les festes de Sant Magí, el 17 d’agost, a les 8 de la tarda, a la Sala d’Actes de l’Ajuntament, organitzat per la Colla i l’Associació d’Amics i dins dels actes del nostre 30 anniversari es va presentar el llibre Revolució o reforma. El canvi en el model de colla caste-llera a Tarragona. La presentació la va fer el Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira, i el llibre és del senyor Guillermo Soler

García de Oteyza. Aquesta obra va ser la guanyadora del IV Premi d’Assaig sobre el Fet Casteller, convocat per l’Associació d’Amics i publicada per Cossetània Edicions en la col·lecció l’Aixecador.

Destacar que, enguany, la processó del dia de Sant Magí va ser especialment mogudeta i la rivalitat entre colles es va deixar veure més que en altres ocasions. Per part nostra, el crit que més vam fer sentir va ser el de 5 de 8, 5 de 8,...!!!

La diada del Catllar, que vam assolir un nou 3 de 9, va acabar, com sempre, amb el corresponent pica pica. Aquest, s’ha de dir que és força generós, atès que les safates d’embotit es multipliquen repetitivament i les xi-beques no són gens escasses. Ara bé, el lloc no és massa apropiat, més aviat una mica estret, per a tanta gent. Però bé, no vam deixar massa cosa.

En darrer lloc, ens hem de donar tots l’enhorabona, atès que ja podem prendre una cervesa en condicions en aca-bar els assajos. Ha estat un puntàs que s’hagi solucionat aquest tema que estava a punt de provocar una greu fractura en el nucli social de la Colla.

19

Per començar, com vas anar a parar a la Colla?

La meva relació amb els castells ve de petit, els veia des del balcó de casa, a La Plaça de les Cols. En aquells moments a casa no els agradava gaire el tema dels cas-tells, però des que vaig poder decidir per mi mateix vaig començar a posar-me a les pinyes. El meu germà Joan ja hi formava part des dels inicis de la Colla, em va anar punxant i vaig començar a anar-hi, sempre que podia clar!. Anava a alguns assajos i a les sortides d’aquí prop. Vaig estar uns quants anys així, em volien donar la ca-misa però jo no la volia, tenir -la per que em suposava un compromís què em lligava a la Colla més del què jo en aquell moment podia assumir. Un dia però, el Pere Audí, suposo que cansat de la meva negativa, em va agafar per banda i literalment “em va posar la camisa sota el braç” em va dir que seguís anant-hi tot i que no tingués tant compromís. Aquest fet em va fer molta il·lusió enganxant-me més a la Colla i fins ara que estic aquí.

Això deuria ser cap als anys 80, era l’època què just carregàvem el 4 de 8, eren uns temps durs, ja que ens “fotiem els castells pel barret” fins als anys 90 que ja

carregàvem els castells de 8 amb soltura. Van ser uns moments molt interessants i crec que va ser aquí on es va anar forjant el que ara és la Colla. Sense això la Colla no seria el que és.

És aquí on vas conèixer a l’Anna?

No a l’Anna ja feia temps que la coneixia, l’Anna venia amb mi als assajos i a les sortides. En aquella època hi havia la polèmica de les dones que no podien ser cas-telleres. Ella no podia comprendre que no pogués tenir camisa, tot i ser un membre actiu. Posteriorment es va generar un moviment en el qual les dones van reivindicar fer un castell per poder demostrar que sí podien formar part d’una Colla castellera. Van demanar al Jordi Olivan, que en aquell moment era el cap de Colla, a que les aju-dés, òbviament no volien crear una Colla de dones però volíem demostrar això, que la dóna té ple dret a formar part d’un castell a l’igual que un home. Estem parlant de la dècada dels 80, no fa pas tant temps. Inclús es va convocar una reunió de Junta per tal de debatre si les dones podien ser castelleres, fins i tot, van haver-hi vots en contra!. Ella ha estat sempre molt activa (actualment

20

és membre de la Coordinadora de Colles Castelleres), i com a parella castellera que som, no ens ha suposat mai cap problema encara que poguéssim tenir disparitats de criteris, tant ella com jo, sempre hem estat implicats en d’altres moviments socials i sempre hem respectat els àm-bits de cadascú.

Tornant a tu, la teva funció a la Colla quina és?

Sempre he estat a la pinya d’agulla però als inicis vaig fer algun pilar de quatre, en un Onze de Setembre..., estàvem organitzats com podíem, recordo què un dels laterals m’arribava al genoll i un altre al turmell !!!! Vaig estar una setmana amb uns cruiximents increïbles perquè patia que el pilar fes llenya. La responsabilitat que cai-gués un castell per mi era molt important! Alguna altra vegada, havia parat castells en alguna cercavila o en alguns assajos, però bàsicament sóc element de la Pinya

Així, quan pots creure què pot durar una vida castelle-ra?

Avui per avui, mentre pugui, seguiré anant-hi. Des de principis de temporada fins al final, sempre pot haver algun dia que fallis però crec que els primers assajos són tant o més importants com els anteriors a alguna actua-ció important. Són molt importants perquè és quan pots renovar troncs, pots provar canalla nova i determinar per on poden anar els castells. Potser per a la gent de la pinya aquesta responsabilitat no és tan gran però si falla la seva assistència hi ha moltes proves que no les pots realitzar. És un peix què es mossega la cua. Al estar lli-gat amb d’altres moviments, te n’adones que quan estàs implicat en una activitat important cal fer un esforç per realitzar-la i si això implica una assistència cada dimarts i divendres, un esforç continu cal què es tiri endavant. De totes maneres, sóc dels que pensen que no tothom ha de tenir el mateix grau d’implicació, s’ha d’entendre que en aquesta vida les prioritats ens varien i que hi ha un temps per ser més actiu que d’altres. Amb això hem de ser flexi-bles i acceptar que no tothom pot tenir el mateix grau d’implicació. Per sort, la Colla és una estructura viva, que es va regenerant. La gent jove que ara ha entrat ha creat molt bon ambient i aquest ambient ha cridat a més gent, ha estat molt positiu!

Quan vam pensar amb tu, vam coincidir amb la idea, de que ets del tipus de casteller “invisible”, el que no fa mai soroll però sempre hi ets...

Potser és per què jo faig altres activitats apart dels cas-tells, formo part del moviment sindical, d’ ONG’s. Sóc dels que no ens agrada com és aquest món i que cal fer alguna cosa per canviar-lo. A l’estar implicat amb d’altres organitzacions, els castells són com un parèntesis per a mi, és un canviar de xip, mai m’he compromès en cap Junta, tot i que m’ho haguessin demanat. Fonamen-talment, avui per avui, vull estar a la Colla com un més, potser també pel meu caràcter ja què sóc un pèl tímid. Quan m’hi he d’implicar no tinc el més mínim problema a fer-ho, però el que busco a la Colla no és això, intento fer un trencament amb les meves altres activitats. Estic a la Colla per treballar, no m’he plantejat assumir altres responsabilitats de les que ara puc assumir i que amb altres aspectes de la meva vida ja he assumit.

Tot i no voler-te implicar amb la Colla, sempre has partici-pat de les seves activitats, no?

De fet totes les activitats fora dels castells són molt po-sitives, ajuden a fer la Colla més gran. Els castells ens uneixen però fer Colla vol dir també altres coses, les festes per a la canalla, la esquiada, la bicicletada, etc. ajuden a què la Colla sigui més gran. És una forma d’integrar més membres, tant actius com passius. Són activitats què enriqueixen la Colla.

21

CONTRA GUSTOS NO HI HA RES ESCRIT... ELS PREFERITS DEL PEP

Colla? No sabria què dir si no és la nostra.

I després de la Colla Jove?En diferents moment he tingut simpatia per d’altres colles. Valoro molt als Minyons per la seva capacitat de man-tenir un nivell casteller en un lloc tant lluny de l’ambient tradicional casteller i la rauxa de les Colles de Valls.

Una Plaça?La Plaça de les Cols.

Un castell?Dos de vuit, el Tres de vuit. Crec què són uns castells molt estilitzats, evidentment com més grans millor, però penso que estèticament són magnífics.

Una sortida?El Catllar perquè és la què fa més anys què mantenim, la Diada de l’Arboç... i per suposat la Diada de Santa Tecla i la Diada de Festa Major

Una posició?D’agulla. Actualment faig al 3 del 5 i abans n’havia fet de castells de nou. És una posició en la que pots transme-tre als altres castellers com va el castell.

Un cap de Colla?Tinc molt bon record del Ferran Ventura, va ser un bon cap de colla i amb ell es va començar a treballar en equips, tot ja no requeia en el cap de Colla.

Pit o cuixa?Si he de triar... pit!

22

Carlos Castañé

És una tradició, una cultura, més que un esport. Ara, que potser faria falta una mica d’esport per evitar lesions i per estar més còmode? Sí. Jo em preparo una mica, però res de l’altre món: anar a có-rrer, fer una mica de peses i prou.

Andrea Silva

No. És una manifestació cul-tural que va més enllà d’un acte esportiu. I sobretot te-nint en compte que avui dia tots els esports s’estan fent molt comercials, i els castells no. A més, els protagonismes que hi ha en els esports tam-poc no hi són, en els castells, ni hi han de ser. Que es man-tinguin així!

Xavi Seró

Hi ha competició, hi ha pun-tuació, hi ha preparació físi-ca i valors comuns al món de l’esport, però no considero que sigui un esport com els altres. És un fet cultural. I la rivalitat no és el més impor-tant: el que és important són els objectius que es marca la Colla per anar avançant.

Sara Queixalós

No, per mi és una afició, tot i que hi ha una part que sí que és esport. Però en el meu cas, que faig de falca, no ho veig com un esport.

Ricard Olivé

No, és una tradició i un senti-ment. Un esport és entrenar-se per competir, i jo no vinc a competir. Ara hi ha gent, sobretot jovent, que es pre-para per no patir, per evitar lesions, però abans no es preparaven. Eren pagesos, estibadors del port… Anar a suar la cansalada en un gimnàs no ho trobo del cas.

Els castells els veig com l’esforç d’una persona normal i senzilla.

Edu Codina

És un hobby. Té relació amb l’esport però no és un es-port. És diferent, és un altre rotllo… És millor que un es-port: si no, no seríem aquí!

Sabina Infante

Sí, un esport col·lectiu en què cada component és im-portant perquè arribem a una meta, que és fer un cas-tell. També hi ha una mica de competició, sobretot a la part del tronc, i ja està bé per motivar la gent. Jo em preparo tres, quatre dies a la setmana, perquè com a cros-sa haig de tenir l’esquena i l’espatlla treballades. Per

aguantar la pressió necessites estar físicament bé.

23

Manel Burillo

Esport? No, però és una acti-vitat física fortíssima dins del folklore, i el treball físic ajuda a estar millor i a patir menys lesions. Als toreros els passa igual: no fan un esport però si es preparen físicament es-tan millor davant d’un toro. En el seu moment un grup de la Colla vam fer taules d’escalfament i d’estiraments

per als castellers i les mans del folre, exercicis que es po-den fer a qualsevol plaça, però no va transcendir.

Xacobe Couso

Pot ser un esport tradicional, però per mi és més un fet cul-tural. En els esports sempre hi ha un equip amb un nom-bre determinat de gent i aquí no: si som 200 som 200, i si som 400, millor. I hi partici-pem gent de totes les edats, no hi ha categories. Si els castells fossin un esport mai faríem pinya amb les altres

colles. Sempre volem fer més que els altres, però no com-petim realment.

Oriol Nicolau

Sí que és un esport, en la me-sura que l’excursionisme, per exemple, també ho és. S’hi fa activitat física i a més hi ha el component de la competició. I tots sabem que per fer bons castells t’has de preparar bé físicament. Abans potser no, perquè eren tots pagesos i per la feina que feien ja es-taven més preparats que ara i tot.

Rosó

No és un esport! És un senti-ment, un sentiment de moltes coses juntes. Per mi són com una segona família, els cas-tells.

Joan Carles Sánchez “Kubala”

És una barreja d’esport i tradició. No pots negar que els castells són un esforç fí-sic i que t’has de preparar físicament, però no es po-den catalogar només com un esport. Tenen una part de tradició que potser està per sobre de la part esportiva. Ara bé, si jo fos casteller de pinya, de l’últim cordó, segu-rament et diria que no en té res, d’esport.

24