Església de tarragona

Núm. 287 Juliol - Agost 2015 - Quinta època

Deixem-nos sorprendre per la bellesa de la creació i per la diversitat de totes les seves criatures

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Rosalia Gras

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 205)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.arqtgn.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 287Juliol-Agost2015

04 El Bloc100% Jesús

05CapçaleraLes petites accionscanvien el món

06 La Bíblia de laComunitat

08La veu de Càritas20.525 personeshan estat atesesdurant el 2014

12Breus

14 ConciliProvincialTarraconenseVivències i impressions

19LitúrgiaPresentació de lasegona edició del Cantoral Litúrgic Bàsic

26Tarragona missioneraJoves en missió a Hondures

29In memoriam- Mn. Ernest Gabernet- Mons. Víctor de la Peña

33-40Notícies

34Acció SocialLa Frater, créixer i compartir en fraternitat

36Celebrar la fe en anglès

37AgraïmentA Didac Bertran

38Pròxim OrientLes llàgrimes de Mesopotàmia

42CETComunicat de la reunió n. 215

Proposta d’estiu

10 Les tres parròquies del Montmell

Patrimoni

22 #TOTSPERSANTATECLA

Magisteri

30 Presentació de l’encíclica Laudato si’

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

100% JesúsCentenars de milions de persones d’arreu del món ho van poder veure. Era el moment en què el Barça es disposava a alçar la preuada copa de la Champions sota el cel ja fosc de Berlín. Els jugadors saltaven contents, joves com són, amb pentinats de concurs i tatuatges als braços o a les cames.

Enmig de tots, a la vora de Messi, apareix Neymar, el simpàtic davanter del Brasil, amb una cinta lligada al front en la qual es podia llegir «100% Jesús». Neymar pertany a l’Església baptista, per tant és cristià… encara que no sigui Cristiano.

Què pensar del seu gest? A alguns els haurà agradat més i a altres menys. Potser les autoritats de Qatar que paguen el Barça estan entre les darreres; però a mi el que m’agrada d’això és la

seva valentia per fer públiques les seves conviccions. No és fàcil trencar amb el políticament correcte, i Neymar ho ha fet.

Potser no es pot treure massa conseqüències d’un gest així, però per un moment m’ha semblat que una fórmula tan breu —100% Jesús— duta per ell al front podia tenir més efecte en molts joves admiradors que moltes predicacions. Edt

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compte o llibreta

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

4

CapçaleraSantiago Soro, pvre.Delegat diocesà de pastoral social

Les petites accions canvien el món

La nova encíclica del papa Francesc, Lloat sigueu, és agraïment per la

creació i, alhora, un clam d’alerta per la degradació ambiental, una denúncia del mal que li estem fent entre tots, una crida a l’actuació personal i comunitària i un cant a l’esperança.

Defineix la terra com la casa comuna de tots, de la qual tots n’hem de tenir cura. Tot està connectat —dirà— en l’espai i en el temps. Allò que fan a la Xina repercuteix en nosaltres, i allò que fem nosaltres repercuteix en els mars. Però no és tan sols una qüestió geogràfica sinó també temporal. Es pregunta sobre quina terra volem deixar per als nostres fills i néts.

Recull unes paraules del patriarca Bartomeu que fa seves: «Que els éssers humans destrueixin la diversitat biològica en la creació divina; que els éssers humans degradin la integritat de la terra i contribueixin al canvi climàtic, despullant la terra dels seus boscos naturals o destruint-ne les zones humides; que els éssers humans contaminin les aigües, el sòl, l’aire. Tots aquests són pecats [perquè] un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos i un pecat contra Déu.»

També diu que cal fer alguna cosa, a nivell de les institucions, per a un canvi de les estructures, però que tot comença en un mateix, en la conversió personal i en les accions de cada dia. Moltes petites accions de moltes persones, canvien el món.

I ens convida a pregar i a comprometre’ns amb la casa comuna, però especialment amb les persones que hi conviuen. Edt

55

bíblia

Mn. Joan Magí Ferré, president de l’Associació Bíblica de Catalunya:

«La Bíblia de la Comunitat respon a la sol·licitud maternal de l’Església d’afavorir un ampli accés a la Sagrada Escriptura»

El dimecres dia 10 de juny es va presentar la Bíblia de la Comunitat al Museu Bíblic Tarraconense.

L’acte va ser presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el qual va recordar que la Bíblia de la Comunitat es publica en aquest any que se celebra el cinquantè aniversari de la constitució dogmàtica Dei Verbum, que va posar de relleu la centralitat de la Paraula de Déu; entre els dos sínodes sobre la família i en el vintè aniversari del Concili Provincial Tarraconense 1995 que instava cada cristià a llegir, escoltar i celebrar la Sagrada Escriptura. Mons. Jaume Pujol va cloure la presentació agraint l’important treball que s’ha fet en la publicació d’aquesta edició.

Aquesta nova edició, que es pot adquirir a un preu de seixanta euros, conté el mateix text de la Bíblia Catalana traducció Interconfessional (BCI) que es va revisar al novembre de l’any 2008. Sense notes ni introduccions, d’acord amb l’ús a què es destina, amb

il·lustracions d’en Perico Pastor i amb un apèndix amb taules de citacions bíbliques per a la missa i els sagraments.

Parlem de la Bíblia de la Comunitat amb Mn. Joan Magí Ferré, director del Secretariat d’Animació Bíblica de l’Arquebisbat i president de l’Associació Bíblica de Catalunya.

—Per què rep el nom de Bíblia de la Comunitat?

Per l’ús a què va destinada de cara als llocs de culte on les diverses comunitats hi celebren la fe, i de cara a les famílies, l’Església domèstica.

—Què incorpora aquesta Bíblia respecte a l’edició anterior?

És el mateix text de la Bíblia Catalana traducció Interconfessional (BCI) que es va revisar el novembre de l’any 2008, sense notes ni

«Cal que els fidels tinguin

un ampli accés a la Sagrada Escriptura»

Fotos: MCS

6

Edt

introduccions, d’acord amb l’ús a què es destina, amb il·lustracions d’en Perico Pastor i amb un apèndix amb taules de citacions bíbliques per a la missa i els sagraments.

—A quines necessitats respon?

És una resposta de fidelitat a la sol·licitud maternal de l’Església quan ens diu que «cal que els fidels tinguin un ampli accés a la Sagrada Escriptura» (DV 22). El dia 30 de setembre de l’any 2010, el papa Benet XVI va signar l’exhortació apostòlica post sinodal Verbum Domini en la qual, al final del número 68, llegim aquestes paraules: «Els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d’honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament» (VD 68). Per això l’Associació Bíblica de Catalunya (ABCAT), que mantenim sempre l’esperit de fidelitat a la sol·licitud maternal de l’Església, d’acord amb l’Editorial Claret i les Societats Bíbliques Unides, i amb la col·laboració del Centre de Pastoral Litúrgica, hem elaborat aquesta edició de la BCI, que anomenem «Bíblia de la Comunitat» (BCom).

—Amb aquesta nova edició es vol reforçar la idea de la centralitat de la Paraula en la vida de l’Església i afavorir-ne la divulgació. Què podem fer, cadascun de nosaltres des de la nostra parròquia, comunitat…, per afavorir-ho?

Cadascú, en la part que ens pertoqui, ajudar que «el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc

visible i d’honor en el temple cristià». Tenir la Bíblia a casa, llegir-la i compartir-ne la lectura, pregar amb els salms, deixar que amb l’anunci de la Paraula de Déu «el nostre cor es deixi plasmar per la gràcia que transforma» (Porta fidei, 1). Aprofitar els mitjans que ja existeixen per a conèixer-la millor, fer-se membre de l’Associació Bíblica de Catalunya (ABCAT) o visitar el seu web www.abcat.cat, entre d’altres.

7

la veu de Càritas

20.525 persones han estat ateses per Càritas durant l’any 2014El perfil és el de famílies joves, amb un nivell formatiu baix i poques perspectives d’incorporar-se al mercat laboral

Anna M. MairalResponsable del Departament de Comunicació

i Sensibilització de Càritas Diocesana de Tarragona

Durant el 2014 Càritas ha acollit majoritàriament persones aturades, famílies joves entre els 25

i el 44 anys, amb un nivell formatiu baix i poques perspectives d’incorporar-se al mercat laboral. El 50% de les famílies són autòctones. Això confirma la tendència d’aquests darrers anys que el percentatge d’espanyols va en augment respecte al dels immigrats. Aquest perfil de participants no ha canviat en els últims cinc anys i la realitat cada vegada és més complexa.

Segons el director de Càritas Diocesana de Tarragona, Francesc Roig, «la situació de crisi s’ha estabilitzat, però hem tocat l’os». «Les famílies, que comptaven amb un coixí econòmic familiar han vist com la seva conjuntura s’ha anat agreujant

desfavorablement i la seva situació econòmica ha anat minvant davant la manca de solucions i recursos econòmics. Càritas continuarà gestionant la proximitat, i el procés d’inclusió d’aquestes persones és el nostre gran repte.»

Per la seva part, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va destacar el protagonisme creixent dels 1.617 voluntaris que hi ha a l’arxidiòcesi i la tasca encomiable que realitzen.

Només cal dir que les Càritas parroquials de la diòcesi han realitzat 90.697 atencions en necessitats bàsiques i han ofert ajuda a 20.525 persones en alimentació, roba, farmàcia, desplaçaments, habitatge… En els menjadors socials s’han donat

70.014 àpats i s’han atès 1.590 persones. Pel que fa als robers Filigrana s’han realitzat 55.482 atencions. Quant al Servei de Distribució d’Aliments (SDA), s’han atès 17.146 persones. El programa compta amb 44 punts de distribució i 9 estan en procés.

El projecte de Servei de Migració, que ajuda els participants en tot el procés de regularització de la seva situació, ha atès 269 persones; ha fet 508 entrevistes i 719 intervencions.

A més, 246 infants i joves s’han beneficiat del projecte de reforç escolar i 58 persones grans, del projecte d’acompanyament.

Fotos: MCS

8

Edt

Pel que fa a les persones sense llar, 2.589 han estat les atencions en roba, aliments o per a pagar ajudes. A la diòcesi, existeixen diversos recursos: a Montblanc, el Centre d’atenció diürna acull les persones que arriben al centre i els proporciona suport psicosocial i espai de socialització, a més d’alimentació, higiene personal (dutxa/canvi de roba) i servei de bugaderia. A Tarragona el projecte Café i Caliu i a Reus els seus menjadors socials proporcionen uns espais on les persones sense sostre poden alimentar-se i trobar l’acolliment humà dels voluntaris.

Nous projectes

En el 2014 s’han començat diversos projectes. Un d’ells ha estat el projecte Empreses amb cor que té com a finalitat oferir a les empreses, fundacions, associacions empresarials i altres agents socials la possibilitat d’obrir camins de col·laboració per a millorar les condicions dels més desfavorits i així posar les persones necessitades en el centre de les nostres accions. Aquest projecte estarà molt vinculat al programa de Treball i inserció laboral, un projecte que incideix en els itineraris d’inclusió sociolaboral dels participants i ofereix cursos de formació bàsica i altres de formació específica, i a més, d’intermediació i inserció laboral.

Un altre projecte engegat l’any 2014 ha estat el d’habitatge, que té com a objectiu proporcionar una llar transitòria digna a persones i famílies en situació de greu risc d’exclusió social, al mateix temps que se les acompanya de manera integral mitjançant un pla

individual d’inserció.

I finalment, el projecte d’Atenció Psicològica, que ofereix sessions de psicoteràpia dinàmica breu intensiva, tècnica en la qual es contempla l’ésser humà des d’un vessant global i profund.

Quant al moviment econòmic, Lluís Aranda, sotsdirector i administrador de Càritas Diocesana, va informar que l’entitat ha invertit quasi dos milions d’euros en els diferents programes d’Acció social i que la partida més

forta del pressupost ha estat destinada a l’atenció primària.

Càritas Diocesana de Tarragona compta amb la tasca encomiable de 1.617 voluntaris

9

proposta d’estiu

Les tres parròquies del Montmell

Joan Maria Padrell, pvre.

En la zona muntanyenca del Baix Penedès hi trobem la serra del Montmell, on es troba el punt

més alt de la comarca. Al seu peu hi ha el municipi de la Joncosa de Montmell, del qual es conserven les tres esglésies que al llarg de la història han fet de seu parroquial. Us proposo un itinerari a peu per a visitar-les. Podríem anomenar aquest itinerari: l’excursió de les tres parròquies del Montmell.

La nostra excursió s’inicia al poble de la Joncosa. En arribar seguim la carretera que va en direcció a Masllorenç. Just deixar el poble trobem una pista forestal que entra a la dreta amb un senyal que indica l’àrea recreativa del Montmell. Podem deixar el cotxe a l’entrada d’aquest camí o bé, si no volem caminar tant, podem pujar la pista forestal amb el cotxe fins l’àrea recreativa. La pista forestal va pujant fins que, havent passat l’àrea recreativa, trobem l’església

1

2

3

2

3

2

10

Edt

nova de Sant Miquel. És la segona església parroquial que ha tingut el Montmell i que en el segle XVI va substituir l’església romànica que trobarem més amunt. L’església encara conserva bé el seu estat exterior, però caldria una gran reforma interior. Un cop l’any es fa aquí un aplec i s’hi celebra la missa. Aquest lloc va ser seu parroquial fins que al segle XIX, amb el creixement de les cases de la Joncosa, es va crear l’actual església parroquial del poble.

Tornem a l’església nova de Sant Miquel. En aquest punt abandonem la pista forestal per pujar per un senderó senyalitzat cap a l’església antiga. Deixem a la dreta un sender amb l’indicador ermita de Sant Marc, ja que aquest senderó volteja el Montmell sense pujar-lo. Seguim doncs el sender de l’esquerra. Conforme anem ascendint, el sender es fa més feixuc i pedregós. Finalment trobem enmig de les penyes una bonica església romànica del segle X. És la primera església parroquial del Montmell que es va erigir sota l’advocació de Sant Miquel. Podem visitar-la. Dins el temple es pot comprovar que l’església va ser bastida excavant la roca de la paret de la muntanya. És un bon lloc per a descansar i contemplar el paisatge que s’ha ampliat per l’alçada.

Seguim l’excursió pel senderó que puja amunt. Ara el camí es torna força difícil i ens obliga a grimpar sovint aferrant-nos a les roques. El camí passa entre dues grans penyes anomenades les Campanes del Montmell. La campana de l’esquerra té coronat el cim amb les ruïnes del castell del Montmell, l’altra campana està coronada per una gran creu visible des de molt lluny. Un altre senderó ens permet pujar a les restes del castell si volem visitar-lo. Seguim el sender que ara continua pujant el cim per buscar el punt més alt de la muntanya. Ara trobem un paisatge vegetativament despoblat, només amb alguns pocs

arbres. Arribem al punt més alt marcat amb una fita geodèsica i en la qual associacions excursionistes han posat quaderns perquè hi puguem deixar el testimoni de la nostra arribada amb una signatura. Som a la Talaia del Montmell amb una alçada de 861 m. Aquí és on podem gaudir d’una vista espectacular en totes direccions. Al Sud contemplem tot el Baix Penedès fins al mar. Hi podem veure les principals poblacions com el Vendrell, Coma-ruga, l’Arboç… Cap a llevant podem observar gran part de l’Alt Penedès. Si portem prismàtics podem fixar-nos en les seves poblacions, com Vilafranca. Al fons veiem la muntanya de Montserrat. Al nord tenim la visió de la zona muntanyenca i boscosa de l’interior amb la Serra de Queralt. A ponent hi veiem l’Alt Camp, el Baix Camp i part del Tarragonès. La vista arriba fins a les muntanyes de Prades.

Des d’aquí podem tornar per on hem vingut o bé, si disposem de més temps, podem tornar vorejant la part nord del Montmell. Val la pena fer aquesta volta, ja que el sender baixa cap a la part obaga de la muntanya. Aquí seguirem un sender molt diferent del que hem fet fins ara. El camí segueix un bosc humit i exuberant, amb olor de molsa i bolets i sempre ombrívol i fresc. El sender passa al costat d’unes coves que estan senyalitzades i es poden visitar. Un cop hem vorejat la muntanya trobem de nou el sender que pujava a l’església romànica. El deixem per continuar baixant fins Sant Miquel, on agafem el cotxe, o bé baixem a peu la pista que ens durà a la Joncosa.

Tot plegat es pot fer aquest itinerari complet en unes quatre hores. Si es puja amb cotxe fins a l’església de Sant Miquel, es pot pujar al Montmell i tornar només en un parell d’hores.

1

3

11

breusFormació sobre diversitat religiosa i mitjans de comunicació

Una quinzena de periodistes van assistir a aquesta formació organitzada per la

Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. L’Arquebisbat de Tarragona també s’hi va fer present amb la participació d’alguns professionals del Departament de Mitjans de Comunicació Social.

L’objectiu de la jornada va ser conèixer la implantació de les diferents tradicions religioses a Catalunya; conèixer el marc legal pel que fa al dret de llibertat religiosa; conèixer i analitzar quins són els elements vinculats a les diferents tradicions religioses amb impacte en els mitjans de comunicació; aclarir conceptes i utilitzar de manera adient el vocabulari vinculat a les diferents tradicions religioses. La sessió va anar a càrrec de Joan Gómez Segalà, tècnic de la Direcció General d’Afers Religiosos.

Més de 10.000 alumnes participen en el 30è Concurs Bíblic de Catalunya

Aquest any hi han participat 9.915 alumnes de noranta-sis centres escolars i 341 infants de

nou parròquies de l’arxidiòcesi.

Un any més, el Col·legi La Salle de Tarragona va acollir l’acte de lliurament d’aquests guardons el dissabte dia 23 de maig. Va ser un acte presidit pel Sr. Arquebisbe i amb l’assistència del delegat diocesà d’Ensenyament, Mn. Norbert Miracle, i Mn. Joan Magí, president de l’Associació Bíblica de Catalunya. Hi van assistir més de dos-cents assistents entre pares, mestres i escolars.

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

Edt

Edt

12

29a Trobada interdiocesana de Vida Creixent a Vic

En el dia de la festivitat de la Mare de Déu de Fàtima, el Moviment Vida Creixent va celebrar la

29a Trobada interdiocesana a Vic amb el lema «La fe ens mou». Hi van participar més de 800 persones dels deu bisbats amb seu a Catalunya. Durant la jornada van celebrar l’eucaristia a la Catedral de Sant Pere de Vic seguida d’un dinar de germanor.

Vida Creixent, el Moviment cristià de la gent gran es va anar implantant entre els anys vuitanta i noranta arreu dels bisbats amb seu a Catalunya. A l’Arquebisbat de Tarragona es va constituir l’any 1986 sota l’impuls del Sr. Josep Riera i Güell.

Més de cinc-centes persones pelegrinen a Lourdes amb l’Hospitalitat diocesana

Del 2 al 6 de juliol ha tingut lloc el 43è pelegrinatge al Santuari de la Mare de Déu

de Lourdes, a França, amb el lema «La joia de l’evangelització.»

Cinc-cents pelegrins de l’arxidiòcesi, entre els quals hi ha hagut un centenar de malalts, han participat un any més en aquest pelegrinatge presidit, com sempre, pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol. Uns malalts i discapacitats que han estat molt ben acollits, acompanyats i atesos per molts voluntaris, d’aquí ve el nom «hospitalitat.» Segons la presidenta de l’Hospitalitat diocesana, Roser Garreta, han estat un dies magnífics on s’ha viscut l’esperit de Lourdes, un esperit que es basa en el servei. «Estem molt satisfets per haver rebut tant», ha dit Garreta, la qual ha destacat que aquest pelegrinatge diocesà és un dels més nombrosos a nivell internacional. «Un any més la presència de joves ha estat remarcable, sempre volen tornar-hi i quan tornen a casa conviden més amics seus a participar-hi», explica la presidenta de l’Hospitalitat diocesana.

Durant aquests dies els pelegrins han participat en la missa a la Gruta, que va ser compartida amb els pelegrins del bisbat de Tortosa; en la missa internacional a la Basílica de Sant Pius X i en la missa a la Basílica del Roser; han fet el viacrucis; han participat en el processó de torxes, en la processó del Santíssim, en la celebració penitencial i han

gaudit d’un concert a càrrec de Pep Sala. A més, els malalts han pogut passat per l’interior de la Gruta i banyar-se a les piscines habilitades per a ells. També els voluntaris dels diferents serveis s’han aplegat cada matí ben d’hora per a pregar davant la Verge coronada, pregària que ha estat presidida també pel Sr. Arquebisbe.

Edt

Edt

13

concili

Vivències i impressions del Concili Provincial Tarraconense 1995, vint anys desprésEl Concili va abraçar el període des del 21 de gener, solemnitat de Sant Fructuós, fins el 4 de juny de 1995, solemnitat de Pentecosta

El mes de maig de 1992 l’arquebisbe Ramon Torrella,

durant la jornada interdiocesana de preveres a Poblet, anunciava públicament la possibilitat de convocar un Concili. Del Concili, però, ja en van parlar els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense a proposta de l’arquebisbe metropolità el juliol de 1991.

El treball pròpiament conciliar començava el 21 de gener de 1995, solemnitat a Tarragona dels sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques. Dos-cents trenta-vuit anys després la Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona tornava a ser l’escenari d’un Concili provincial que va aplegar les aleshores vuit diòcesis amb seu a Catalunya —ara en són deu, amb Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.

Per tal d’aconseguir millor les finalitats del Concili l’any 1993 es va fer una àmplia consulta sobre els temes a tractar i l’any 1994 tenia lloc l’etapa diocesana de reflexió, que va ser el moment en què molts grups van estudiar els quatre temes escollits —anunciar l’evangeli a la nostra societat, la paraula de Déu i els sagraments en les nostres Esglésies, la sol·licitud pels més pobres i marginats i la comunió eclesial i la coordinació interdiocesana de les nostres Esglésies—, i van fer suggeriments orientatius de cara a les propostes conciliars.

La presència de mitjans de comunicació va ser massiva i la participació dels laics força significativa. Les sessions de treball del Concili es van fer al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès. Allà, durant vuit caps de setmana, els membres del Concili van debatre diferents temes i suggeriments, pas previ a l’elaboració dels documents finals.

Les resolucions van entrar en vigor el 29 de juny de 1996 després d’haver-se enviat a Roma amb sentit de comunió amb la seu de Pere.

Vint anys després recollim les impressions, vivències i el significat d’aquest Concili per a quatre persones que hi van treballar: Mons. Carles Soler Perdigó, el qual va ser secretari general del Concili; Mons. Miquel Barbarà, secretari adjunt, i la Sra. Montserrat Coll, membre en representació del Consell Diocesà de Pastoral.

Inauguració del Concili Provincial Tarraconense a la Catedral

14

Carles Soler i Perdigó, bisbe emèrit de Girona, secretari general del Concili:

«Les resolucions conciliars assenyalen el camí de fidelitat al Vaticà II, que va ser tothora el nostre referent»

Tinc el record ben viu d’aquella experiència

intensa, excepcional, de vida eclesial dinàmica i coratjosa. El Concili Provincial Tarraconense (CPT) 1995 ha marcat el camí i l’estil per a realitzar efectivament el servei que l’Església ha d’oferir a la nostra societat.

Els deixebles de Jesús, l’Església, hem de fer arribar als conciutadans l’anunci joiós de l’amor de Déu encarnat en Jesucrist. Hem de fer-lo veure present entre nosaltres, els creients, animats i enfortits pel do de l’Esperit Sant. Hem de promoure i actuar una estimulant solidaritat i germanor entre tots els qui en aquesta terra compartim la sort i el risc de la vida de cada dia; hem de testimoniar una sincera, lleial i dinàmica comunió eclesial i

facilitar-ne l’entrada i el goig a tothom. Aquesta fou la intenció primera en convocar el CPT i aquest va ser el compromís. La pregària del bon poble de Déu dels vuit bisbats, llavors, de Catalunya va ser intensa i insistent. L’Esperit ha respost a les nostres Esglésies. Les resolucions conciliars assenyalen el

camí de fidelitat al Vaticà II, que va ser tothora el nostre referent, i la generosa resposta de l’Esperit Sant. Lloat sigueu, Senyor, pel vostre gran do del Concili a les nostres Esglésies!

¿No s’han complert encara totes les resolucions conciliars? Feta la feina de les consultes, reflexions, debats i les resolucions i rebuda la Recognitio romana, ¿molts ja han desat el Concili en els

prestatges empolsinats de la seva biblioteca?

Prou experiència tenim de la feblesa, cansament i desànim en els quals sovint ens ensopim els humans. I de com sovint acaben els millors propòsits. Però el CPT, al cap de vint anys de la seva celebració, és ben viu. Ha renovat els projectes i l’estil dels secretariats interdiocesans. Ha inspirat els plans pastorals dels nostres bisbats perquè és un dels millors programes d’evangelització i servei pastoral, d’organització diocesana i d’acció caritativa i social. No dubto a afirmar que per dur a terme el que proposa el papa Francesc a La joia de

l’Evangeli, el CPT ens marca els objectius concrets i ens assenyala el camí i l’estil.

El Concili Provincial Tarraconense 1995 ha renovat els projectes dels Secretariats interdiocesans i ha inspirat els plans pastorals dels nostres bisbats

15

Una eina vàlida. Estratègia o espiritualitat?Mons. Miquel Barbarà, secretari adjunt del Concili Provincial Tarraconense 1995

Potser de vegades hem parlat de l’aplicació del nostre Concili com si fos un deure fatigós, com

un compromís contret que anem arrossegant, com una estratègia o com quelcom que no acabem de veure que es faci. Això de l’aplicació és molt difícil de saber com ha anat. Cada un de nosaltres deu tenir diferents percepcions sobre el que estem fent i també cada un de nosaltres tenim tendència a generalitzar les nostres percepcions. Només Déu sap el que ha passat realment durant aquests vint anys de postconcili, donada la complexitat de bisbats, parròquies, moviments, comunitats… i de tarannàs personals.

Potser més que mirar d’aquesta manera les resolucions del CPT, les podríem mirar com una eina vàlida, com un mitjà que ens pot ser molt útil, com una oportunitat que no podem deixar perdre.

Molt abans que s’anunciés la realització d’un possible Concili, vam ser bastants els que ja vam parlar del que anomenem la unitat pastoral dels nostres bisbats que ha d’actuar en el conjunt del sistema sociocultural català. Les 170 resolucions conciliars

són un mitjà al servei d’aquesta unitat pastoral que han de formar les diòcesis amb seu a Catalunya, llavors vuit i ara deu bisbats.

Sobre aquesta unitat pastoral el missatge final del nostre Concili, proclamat a la Catedral de Tarragona el dia 4 de juny de 1995, diu el següent: «El Concili ha estat un fet meravellós de comunió i estem segurs que contribuirà a fer créixer la nostra comunió eclesial. El treball de tants milers de germans i germanes que van participar-hi, en la primera consulta preparatòria i en l’etapa diocesana, ha estat el fonament sobre el qual hem anat construint les propostes conciliars. Adonem-nos del valor

Roda de premsa

Les sessions conciliars van tenir lloc a Sant Cugat del Vallès

Fotos: MCS

16

d’aquesta tasca mancomunada sense precedents a les nostres vuit Esglésies diocesanes.»

Una de les experiències que vam fer en el Concili és que de vegades es té la impressió que els nostres bisbats són molt iguals, però d’altres vegades es té la impressió que són molt diferents. Formem una unitat, però, com diu el missatge, cada bisbat té la seva fesomia pròpia. Aquesta fesomia pròpia i aquests trets específics també s’han manifestat en l’aplicació del CPT. Per això cal respectar el camí que ha seguit cada bisbat per a l’aplicació de les resolucions

conciliars. Subratllant, però, la importància de formar una unitat pastoral crec que es pot afirmar que en el nostre Concili hi tenim un mitjà eficaç que ens pot ser molt útil a l’hora de treballar per aquesta unitat pastoral.

No podem desaprofitar aquesta tasca mancomunada que tenim als nostres bisbats. Les crítiques, les discussions i les diferents visions legítimes que es poden tenir, no han de restar importància al nostre Concili. Les resolucions i tot el que comporten són fruit del treball il·lusionat de molts milers de persones que no podem decebre si no volem

comprometre seriosament la participació a activitats com aquestes per a futures ocasions. Quantes institucions civils voldríem poder tenir la participació de 60.000 persones a l’hora de consultar sobre possibles temes i de més de 30.000 que van dedicar temps i diferents reunions d’estudi i de propostes sobre els temes escollits a l’etapa diocesana de preparació! Quants conjunts de bisbats voldrien tenir un marc pastoral com aquest. Quin altre conjunt de diòcesis ha fet una recepció del Concili Ecumènic Vaticà

II amb un concili provincial, reprenent la llarga tradició de concilis provincials que ha convocat la Tarraconense, com ho va fer amb el Concili de Trento? No malbaratem tresors. No matem les esperances de tantes persones.

Si un creu que s’ha aplicat poc, doncs que activi la seva aplicació. Si un l’ha aplicat bastant, doncs que l’apliqui més. I si un l’ha aplicat molt, que no defalleixi. Aquí es pot fer esment de la dita prou coneguda que expressa molt bé el que vull dir: «Fa

més per la llum qui encén un llumí que qui maleeix les tenebres.» Per més que ja l’hàgim llegit, és recomanable una nova lectura. Aprofundida. Si convé amb paper i llapis a la vora per anar anotant el que encara és a

les nostres mans per a aplicar-lo, amb aquest sentit de servei. Per més que he estat molt dins de l’elaboració de les resolucions conciliars, cada vegada que les llegeixo descobreixo coses en què no hi havia caigut. I sobretot, fem-ne pregària. Aplicar un Concili, com aplicar els plans pastorals per a portar-lo a la pràctica, abans que una qüestió d’estratègia és una qüestió d’espiritualitat.

Si un creu que s’ha aplicat poc, doncs que activi la seva aplicació. I si un l’ha aplicat molt, que no defalleixi

Membres representants de l’arxidiòcesis i la secretaria tècnica amb el Dr. Torrella

17

«La llibertat d’expressió oral va ser total, i la vam exercir»Montserrat Coll i Calaf, membre en representació del Consell Diocesà de Pastoral

A l’aula conciliar vam viure una experiència eclesial extraordinària: la comunió en la fe des

de la diversitat i la responsabilitat de sentir-nos portaveus de tantes persones que no podien ser-hi, especialment de les que havien participat en la consulta prèvia i en l’etapa diocesana de reflexió, i també de les que patien dins l’Església a causa de normes relatives i poc humanes. Sabíem i crèiem —també el sector més crític— que els quinze membres amb vot deliberatiu ens volien escoltar.

El funcionament tècnic va ser impecable, com no s’acostuma a donar en altres tipus de grups de treball. La llibertat d’expressió oral va ser total, i la vam exercir. Malgrat això, es va perdre l’oportunitat que els cent quaranta-quatre membres amb vot consultiu poguéssim expressar formalment el nostre consell en temes sobre els quals no se’ns va deixar votar, aquell plec de qüestions que un concili provincial no podia resoldre i que haurien hagut de ser enviades a Roma. Tot i els límits marcats, les resolucions aprovades van topar amb els dicasteris vaticans, que van trigar molt a donar-hi el vistiplau i que van obligar a fer-hi retocs.

L’aplicació del Concili ha estat diferent a cada bisbat, però s’ha avançat en punts concrets, especialment del capítol segon, com en l’interès a fer conèixer la Paraula de Déu i en l’elaboració d’eines per a la celebració litúrgica; també en punts del tema tercer

en favor dels més pobres i marginats, encara que altres resolucions no s’han portat a terme del tot, com ara el que resultaria de l’exhortació relativa a l’ús dels béns temporals dins l’Església.

Pel que fa al capítol primer, ens falta viure més d’acord amb la «música» o l’esperit de la primera resolució, que sona en el sentit que evangelitzar és descobrir, rebre, agrair i celebrar allò que Déu ja ha posat en cada persona i en el món. I, pel que fa al capítol quart, si bé en general s’han reforçat els organismes interdiocesans, no s’ha donat forma jurídica a la Conferència Episcopal Tarraconense; ho impedeix principalment la Conferència Episcopal Espanyola, no per raons eclesials sinó d’organització política de l’Església d’acord amb els Estats, les mateixes que van obligar a suprimir del text del nostre Concili les paraules pàtria i nació aplicades al nostre país.

El Concili va ser un gran pas. Com a membres del poble de Déu que gaudim del sentit de la fe, avui en podem fer una lectura i una reflexió personal i conjunta, i mirar d’aplicar-lo en allò que ens concerneix, encara que quedi pendent una consulta organitzada des dels llocs de decisió, no tancada sobre certs temes, sinó oberta a tot allò que els fidels i especialment el laïcat vulguin manifestar en temes i disposicions que no són dogmes. Edt

Cloenda del Concili Provincial Tarraconense18

litúrgia

Presentada la segona edició del Cantoral Litúrgic Bàsic a la Catedral de TarragonaDurant l’acte, tant el Petit Cor de la Catedral de Lleida com el Cor i Orquestra de la Catedral van interpretar diverses peces del Cantoral

El director del Secretariat Diocesà de Música Sacra, Mons. Miquel Barbarà, va agrair la

participació del Petit Cor de la Catedral de Lleida i del seu director, Mn. Joaquim Mesalles; i també va donar les gràcies al Cor i Orquestra de la Catedral de Tarragona i als organistes Joan Casals, Jordi Vergés, Josep Enric Peris i Miquel Rovirosa, els quals van interpretar diverses peces d’aquest nou Cantoral. També va agrair la col·laboració i l’acollida del Capítol de la Catedral de Tarragona.

Per la seva part, el Sr. Jordi Guàrdia, del Centre de Pastoral Litúrgica, que ha tingut cura d’aquesta edició, va explicar les característiques del Cantoral. «Podríem dir que estem davant d’una edició completament nova tant pel que fa els continguts com al format. Guàrdia va remarcar que una de les grans ajudes del Cantoral és l’índex alfabètic i general. També va explicar que en un llapis de memòria

es podran trobar més d’un centenar de cants enregistrats pel Petit Cor de la Catedral de Lleida i un arxiu en format PDF amb les versions polifòniques.

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, com a president de la Conferència Episcopal Tarraconense, va clausurar l’acte destacant que aquest Cantoral «és un fruit preciós del Concili Provincial Tarraconense 1995», del qual aquest any se celebra el vintè aniversari.

Foto: MCS

19

La participació dels fidels en la sagrada litúrgia

Mn. Joan Baburés, coordinador de la Secció de Música de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Conferència Episcopal Tarraconense

El primer Congrés Litúrgic de Montserrat, del qual

ara celebrem el centenari, va posar entre els seus objectius principals la participació dels fidels en la sagrada litúrgia. Aquest va ser també un dels objectius principals de la

reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II, que va donar carta de ciutadania al cant litúrgic amb la llengua del poble. Així es va posar en obra a casa nostra, a partir de les conclusions del segon Congrés Litúrgic (1965). En el tercer Congrés (1990) una de les conclusions, la dotzena, era aquesta: «Convé elaborar un “cantoral litúrgic català” i un “cantoral bàsic” perquè els fidels, més que cantar “durant” les celebracions, cantin allò que de fet canta la litúrgia. Per assolir aquest objectiu convindria la creació d’una Comissió Interdiocesana de Música.»

El Concili Provincial Tarraconense 1995 va resoldre el que segueix: «Atenent a la importància dels textos que es canten en la celebració litúrgica, el Concili urgeix l’observança de la norma conciliar:

“Els textos destinats al cant sagrat han d’estar d’acord amb la doctrina catòlica, més encara, han de ser trets sobretot de les sagrades Escriptures i de les fonts litúrgiques” (SC 121). Els bisbes de Catalunya confiem a la Secció de Música de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia la preparació d’un “Cantoral bàsic”, amb textos impregnats del llenguatge de la Bíblia i de la litúrgia que puguin ser aprovats per la Conferència Episcopal Tarraconense per a l’ús litúrgic (cf. IGMR 26); es vetllarà perquè la música d’aquests cants sigui també de qualitat i tingui en compte la pluralitat de formes musicals, mentre siguin adients a la celebració litúrgica» (Resolució 52 V).

La secció de música de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia, seguint el manament conciliar, es va posar a la feina, i l’abril de 2004, els Bisbes de Catalunya van promulgar la primera edició del Cantoral Litúrgic Bàsic. Intentant anar completant la feina encomanada, ara es presenta aquesta segona edició, que a més del que ja contenia la primera, s’amplia en el nombre de cants, especialment pel que fa als cants d’entrada de les festes de l’any litúrgic i del propi i

Fotos: MCS

20

Convé ara un gran esforç conjunt per a millorar la qualitat doctrinal, litúrgica i musical dels cants de la missa

del comú dels sants. També en la selecció d’alguns cants del repertori gregorià que han de facilitar la participació dels fidels en les celebracions de caràcter internacional. S’han incorporat a més els cants propis d’alguns dels rituals: iniciació cristiana, ordenacions i exèquies. I, finalment, la totalitat de les aclamacions i respostes que hi ha a l’Ordinari de la missa i que requereixen el cant.

Convé ara —com ja es demanava en la primera edició— un gran esforç conjunt per a millorar la qualitat doctrinal, litúrgica i musical dels cants de la missa, fomentar el sentit eclesial del cant i valorar la pedagogia de l’any litúrgic.

Cal agrair una vegada més l’aportació desinteressada i potser anònima dels compositors que han col·laborat en aquest treball per a fer possible el cant del poble. Edt

21

patrimoni

#TOTSPERSANTATECLAEl mal estat en què es troba la capella de Santa Tecla de la Catedral de Tarragona ha portat l’Arquebisbat i el Capítol Catedralici a iniciar un projecte per a la seva restauració

A la Catedral de Tarragona hi ha hagut diverses etapes de restauració, la darrera ha estat la nau

central i les naus laterals. Això no obstant, algunes de les capelles laterals, les més artístiques i històriques, com és el cas de la capella de Santa Tecla, titular de la Catedral i patrona de la ciutat de Tarragona, han quedat per restaurar. Actualment el mal estat d’aquesta capella, que data de 1775, és visible. Hi predominen els vessaments calcaris, el trencament del material decoratiu i escultòric i la degradació del paviment. També, a través de la teulada, hi ha filtracions d’aigua tant a la capella com a la sagristia.

Amb la voluntat de restaurar una capella tan emblemàtica per a la Catedral i el conjunt de la ciutat i fer possible aquest ambiciós projecte, des de l’Arquebisbat s’ha creat una comissió prorestauració de la capella que ha traçat una estratègia de mecenatge basada en diferents nivells de participació, amb la voluntat de vincular la societat tarragonina. El projecte també s’ha presentat als mitjans de comunicació en una roda de premsa que ha tingut lloc el 22 de juliol a la mateixa capella de Santa Tecla.

Entre les propostes de col·laboració econòmica, a nivell individual s’ha creat el carnet Amics de Santa Tecla. El seu import és de 25 euros i es pot adquirir a la taquilla de la Catedral o bé demanar-la a través del web www.totspersantatecla.cat. Aquest carnet té una sèrie d’avantatges, com descomptes en visites culturals al Museu Bíblic Tarraconense (50% de descompte), en la compra de records a la Botiga de la Catedral (10% de descompte), descomptes en alguns

actes que es programin a la Catedral, com ara exposicions o concerts, i gratuïtat en les audioguies per a visitar la Catedral.

També és possible fer-se aquest Carnet amb la butlleta que apareix en aquestes pàgines. Només cal omplir les dades i lliurar-la en mà al Departament de Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat o bé enviar-la per correu postal (Pla de Palau 2, 43003 Tarragona).

A part d’aquesta via de col·laboració hi ha altres possibilitats com ser protector, mecenes, patrocinador, benefactor, supporter o media sponsors.

—Protector

El protector és la institució que garanteix el programa de patrocini de Santa Tecla.

Amb el seu suport econòmic inicial es fa viable la primera fase del projecte. A més, amb llur presència es

Fotos: MCS

22

dóna prestigi al programa de patrocini de Santa Tecla i es posa en relleu la importància que aquesta rehabilitació té per a la ciutat.

La seva participació possibilita l’accés al programa de patrocini a altres entitats, empreses, institucions i ciutadania. L’import per a convertir-se en protector és de 10.000 €.

—Mecenes

Aquesta opció va dirigida a empreses del Camp de Tarragona que volen convertir-se en el patrocinador principal de la restauració de la capella de Santa Tecla. Amb el seu suport econòmic, 30.000 euros, s’inicien les obres.

—Patrocinador

Ser patrocinador va dirigit a associacions o empreses de tamany mitjà que patrocinen les obres de restauració. L’import per a convertir-se en patrocinador és de 10.000 euros.

—Benefactor

Ser benefactor és per a empreses que patrocinen al màxim nivell les obres de restauració. L’import per a convertir-se en benefactor és de 18.000 euros.

—Supporter

És per a petites empreses i associacions que col·laboren amb les obres de restauració. Amb el seu suport econòmic es duran a terme les obres. L’import per a convertir-se en supporter és de 500 euros.

—Media sponsors

Són tots aquells mitjans de comunicació que col·laboren donant a conèixer el projecte i les accions que es duen a terme, convertint-se en un dels canals de promoció i comunicació del programa de patrocini.

23

Web

El web www.totspersantecla.cat serà una de les principals vies de comunicació del projecte de restauració. Des d’aquest espai es podrà seguir la continuïtat del projecte amb fotografies de la situació de la capella, informar-se dels actes que es programin o bé col·laborar fent un donatiu online. Totes aquelles persones que facin una aportació econòmica formaran part d’una base de dades per a rebre a través del correu electrònic les informacions més rellevants.

La capella de Santa Tecla

Santa Tecla és la titular de la Catedral de Tarragona i la patrona d’aquesta ciutat. Aquesta capella es va construir per acollir la relíquia insigne de la Santa, que es custodia al braç reliquiari de plata, obra de Josep Rovira, realitzat vers 1817. El projecte de la capella es deu a l’arquebisbe Manuel de Samaniego Jaca (1741-1748), però no va ser fins les prelatures dels arquebisbes Jaume de Cortada Bru (1753-1762) i Juan Lario Lancis (1764-1777) que finalment va ser possible dur-lo a terme. Les obres es van iniciar l’any 1760 sota la direcció de l’arquitecte Josep Prat Delorta i van finalitzar el 1775.

El disseny de la capella segueix les pautes del classicisme acadèmic. Cal destacar l’ús de materials nobles, com ara el jaspi de Tortosa i el marbre blanc. Els relleus de marbre, amb la glorificació de santa Tecla i passatges de la seva vida, i les escultures, amb les virtuts cardinals —de reminiscència berniniana—, són obra de Carles Sales. La reixa, contemporània a la capella, és obra d’Onofre Camps

La Capella de Santa Tecla (estat actual)Descomposició de les petxines amb vessaments calcaris, trencaments del material decoratiu i escultòric, i degradació del paviment. Entrada d’aigua a la capella i sagristia per diversos indrets de la teulada

#TOTSPERSANTATECLA

24

El dijous dia 17 de setembre, a les 20.00 h, la Catedral acollirà el Cor del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Les entrades es poden adquirir a la taquilla de la Catedral.

El preu per als adults serà de 20 euros, mentre que per als menors de 14 anys serà de 14 euros. Totes aquelles persones que tinguin el carnet #amicsde SantaTecla gaudiran d’un 10% de descompte sobre el preu de l’entrada.

Primer concert en benefici del projecte de restauració

Lliurar aquesta butlleta a la taquilla de la Catedral, o enviar-la al Departament de Mitjans de Comuncació Social de l’Arquebisbat de Tarragona. Feu-vos #amicsdeSANTATECLA

Carnet #amicsdeSANTATECLA

Edt

25

tarragona missionera

Joves en missió a Hondures«¡Si no reconocemos que recibimos, no despertamos a AMAR!» (Santa Teresa, ‘Vida’ 10)

Enviament missioner de l’Aida Solé i la Noèlia Pulido

El diumenge dia 28 de juny, a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, vam celebrar

amb antelació la gran festa! A la missa de la tarda escoltàvem l’evangeli de Joan, quan Jesús pregunta a Pere: «M’estimes més que aquests?», i Pere, li respon dues vegades: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo», i a la tercera li diu: «Senyor, tu ho saps tot; ja saps que t’estimo.»

Jesús insisteix, i després li diu: «Segueix-me.» Vam entendre que després d’una vivència compartida el compromís s’enforteix. Potser se’ns demana avui fer el mateix?

Quan estem atents a les persones vivim encarnats en la realitat, com ho va fer Jesús. Ho vam viure amb l’Aida i la Noèlia, que van obeir el Senyor… «Segueix-me!»

Aquest mes de juliol quatre joves de la nostra arxidiòcesi —l’Aida, la Noèlia, el David i la Blanca— col·laboren en la tasca de promoció social i acompanyament pastoral que porta a terme l’Església de Trujillo (Hondures), amb el desig de créixer en la dimensió d’Església universal i aprofundir en l’experiència des d’aquestes realitats.

26

Quan ets fora de casa, sense les rutines habituals, els familiars habituals, els amics habituals, les

discussions habituals, les celebracions habituals… fa la sensació que, a voltes, passa el temps molt lentament, i a voltes massa ràpid, com si no fossis capaç de controlar els teus dies. I a vegades tampoc sembla que siguis capaç de controlar els teus sentiments i d’ordenar amb claredat els passos a seguir. Per això cal cercar espais de recolliment i de retrobament amb Déu, adreçar-nos a ell com si fos el primer cop, nus i humils.

Molts cops, des que som a Hondures, ens hem qüestionat interiorment com actuar davant les adversitats que la cultura, els costums, la realitat social… ens han anat posat al davant. Amb els joves de Trujillo vam gravar un programa de ràdio dedicat especialment a les nostres mares i amb ells parlàvem de quantes vegades els pares es queixen que els

fills no vénen amb un «manual d’instruccions». Però en realitat, si bé no venim amb un manual d’instruccions, el nostre Pare ens ha deixat en la santíssima Mare i en sant Josep un veritable model a seguir per educar les futures generacions amb saviesa, confiança en Déu, humilitat, compassió i esperança. Alguns pensaran que ser pares de Jesús devia ser molt mes fàcil que ser-ho de la generació 100% virtual amb què ens topem avui, una generació molt més social en el món virtual, però molt més deslligada també de les relacions reals, relacions que exigeixen menys implicació, menys compromís, menys afectació. Potser és una mena de mur que hem aixecat davant nostre per a patir menys o ser menys vulnerables i tenir més control del que ens passa. Però clar, a vegades la vida supera la «ficció», i quan aquesta ens dóna un cop ens sentim incapaços de superar les dificultats i créixer espiritualment. Estem ben preparats per sortir al món, sembla, però quan

el món ens cau al damunt… potser llavors no sabem com alleugerir les nostres espatlles o reconstruir la nostra realitat.

Davant una experiència de missió en un país diferent al propi, molts cops la realitat ens superarà. A nosaltres ens ha superat per moments, i davant d’això cal analitzar com actuar, quin testimoniatge donar, què s’espera de nosaltres. Llavors és quan intentem cercar «manuals d’instruccions»… però no en venen, per aquí. Sort que ens queden els models: el model de la nostra Mare i el model dels nostres missioners. A mesura que passen els dies, anem configurant en la nostra ment i en el nostre cor què implica ser missioner avui. Potser es dóna per fet com ha de ser un missioner, però creieu-me que has de viure en directe, aquí a Hondures, el sentit de ser-ho en plenitud i sempre amb la finalitat de, com ens ho recorda sant Pau, «no posar obstacles a l’Evangeli» (1Co 9,12).

Donem per fet que tots som instruments de Déu, també els missioners, però com es fa això de «no posar obstacles a l’Evangeli»? Hi ha una recepta? Una recepta que val igual en qualsevol situació? No. Mai no és així. Per això els missioners han de tenir aquesta habilitat profunda d’acostar-se a les

Sense obstacles a l’Evangeli…David Guillén i Blanca Serres,

joves de la diòcesi a Hondures (des de l’octubre de 2014)

David Guillén

27

Edt

C/ Mare de Déu del Claustre,5 - 43003 - TarragonaTel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 689 992 171

a/e: labotigadelacatedral@hotmail.comObjectes de regal

i material litúrgic

Blanca Serres

persones, parar bé les orelles i «guardar totes les coses, reflexionant-les dins el seu cor». El missioner no és un jutge: quan parlem d’aprendre a escoltar sembla que a continuació, després de l’escolta, sempre hagi de seguir una resposta, i molts cops un judici que permeti treballar en solucions concretes. Tots estem molt acostumats al binomi estímul-resposta, i potser aquesta càrrega o pressió ens debilita contràriament al que podríem pensar, i ens obliga a jutjar la realitat només des d’allò que és bo i dolent, o des de qui té o no la raó. Però un missioner no deixa la seva terra i tot el que li és conegut per «tenir raó» allà on va. Sant Pau ens recorda que la caritat cap als germans «dèbils» s’ha d’avantposar a la llibertat particular de cadascú, i de fet proposa estar disposats a renunciar als propis drets quan està en joc el bé d’un germà (1Co 8). I quin és el bé d’un germà? L’evangelització sovint pren formes ben particulars: provocar una experiència amb Déu no s’aconsegueix amb paraules complicades o sàvies, o amb paraules inquisitives o amenaçants, tampoc es provoca en un temps determinat, ni hi ha terminis físics per assolir-la. El missioner ho sap prou bé, i sap també que segurament ell no recollirà els fruits de la seva paciència, de la seva caritat, o del seu desgast.

Desgast… m’agrada aquesta paraula. Quan se’ns esgota la bateria del mòbil, el posem a carregar, però quan es desgasta la roba mai no tornarà a ser igual que quan la vam comprar, tot i que la rentem. Un missioner ja mai no torna a ser el mateix després dels seus anys de servei, perquè un missioner es desgasta, prefereix treballar «nit i dia per no ser una càrrega

per a ningú» (2Te 3,8). El missioner està disposat a «gastar-se i desgastar-se totalment de bon grat», pels altres (2Co 12,15).

Amb el bisbe Lluis Solé parlàvem fa uns dies de la necessitat d’Hondures de tenir models on fonamentar una educació que els alliberi d’una realitat social que semblar condemnar-los cada dia. Tots necessitem models per seguir les petjades del Crist i treballar conscientment per la civilització de l’Amor que ell mateix ens proposa cada dia,

amb paciència i amb la misericòrdia pròpia d’un Pare que no dubta a perdonar els nostres despistaments i la falta de responsabilitat en la construcció del Regne aquí i avui. Tant de bo mai no faltin missioners que s’alcin davant nostre per recordar-nos que en el desgast propi és que som pedres més vives i útils a la construcció definitiva.

28

in memoriam

Mn. Ernest Gabernet va morir el dilluns, dia 29 de juny, solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, a l’edat de 79 anys. Les seves exèquies, presidides pel vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny, es van celebrar el dimecres, dia 1 de juliol, a les 16.30 h, a l’església parroquial de Santa Coloma Verge i Màrtir de Santa Coloma de Queralt.

Ordenat prevere l’11 de novembre de 1960 a l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, va començar a exercir el ministeri com a vicari de

la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell. Dos anys més tard seria ecònom de la Parròquia de Santa Maria de Tarrés i encarregat de la Parròquia de Santa Maria de Fulleda. Posteriorment va ser ecònom de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Vinaixa. L’any 1975 va ser nomenat rector de les Parròquies de Santa Maria de Sarral, de Sant Llorenç Màrtir de Montbrió de la Marca i de Sant Miquel Arcàngel de Forès.

Mn. Ernest Gabernet i Mons. Víctor de la Peña, a la Casa del Pare

Mons. Víctor de la Peña Pérez, o.f.m., bisbe emèrit de Requena, al Perú, va morir l’1 de juliol, als 82 anys d’edat, a la residència dels Pares Franciscans a Chipiona (Cadis), on vivia. Mons. de la Peña va col·laborar com a bisbe emèrit, un cop retirat per motius de salut, a la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, on hi tenia una germana, durant cinc anys, del 2005 al 2010, moment en què es va retirar a l’infermeria de Chipiona. Natural de Villaldemiro, Burgos, es va ordenar sacerdot l’any 1959. L’any 1971, sentint l’impuls missioner, va anar al Perú. A Requena va ser superior regular de les missions del Vicariat durant sis anys. El 17 de

desembre de 1982 va ser nomenat bisbe auxiliar de Requena i el mes de maig de 1986 va ser nomenat bisbe titular. Entre els anys 1986 i 1992 va ser president de la Comissió episcopal peruana de les Missions.

Les seves visites pastorals a tots els indrets del vicariat van ser constants gràcies al seu «palau episcopal flotant», una motonau. Va ser un religiós d’uns grans valors personals, afable, somrient i lliurat sempre a la seva tasca de formador i missioner. Aquest any 2015 havia publicat un llibre autobiogràfic titulat 34 años en la Amazonia Peruana.

Reposin en la pau de Crist!

Edt

29

magisteri

Presentació a l’arxidiòcesi de la carta encíclica Laudato si’ del sant pare Francesc, sobre la cura de la casa de totsEls experts van coincidir a destacar la valentia del missatge

Persones enteses en els temes socials, mediambientals i del dret van participar en una

taula rodona el dijous dia 25 de juny, organitzada pel Departament de mitjans de comunicació social de l’Arquebisbat i moderada pel Dr. F. Xavier Rius, catedràtic a la Universitat Rovira i Virgili. L’acte va comptar amb l’assistència del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i una gran afluència de públic.

Seguidament de la presentació de l’acte per part del cap del Departament de mitjans de comunicació de l’Arquebisbat, Didac Bertran, es va iniciar la taula rodona amb les aportacions del delegat diocesà de pastoral social de l’Arquebisbat, Mn. Santiago Soro; el prior de Poblet, Fr. Lluc Torcal, i el Dr. Antoni Pigrau, catedràtic de dret internacional públic i Director del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de

Tarragona.

Mn. Santiago Soro, que va fer un recorregut a través dels sis capítols en què s’estructura l’Encíclica, va destacar que a les primeres pàgines és on podem trobar les idees generals. «El papa Francesc ens recorda que no som propietaris sinó administradors. Per tant, un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos.» Mn. Soro va afirmar que «no ens confessem gaire dels pecats socials», és per això que ens cal una conversió per a veure que tota activitat humana és un acte moral.

«La urgència a la conversió és real»

Per la seva part, el prior de Poblet, que és llicenciat en física, explicava que en la Carta encíclica es veu clarament el paper que té la religió en l’ecologia. Amb paraules de Joan Pau II, el papa Francesc ens urgeix a una conversió ecològica. «Sense l’encontre amb Crist, sense fixar els ulls en el Senyor

Intervencions dels ponents

30

serà difícil engegar actuacions per a millorar el medi natural. La gestió dels recursos no pot anar deslligada de la dimensió contemplativa. Fra Lluc Torcal va explicar que la invitació que fa el Sant Pare és urgent i no neix de cap moda politicosocial, no és cap estratègia. «La urgència a la conversió és real perquè el clam de la terra és molt gran. Hem rebut un món malalt que és a les nostres mans», va dir.

Des de la vessant del dret internacional, el Dr. Antoni Pigrau va qualificar l’Encíclica de «valenta i radical», ja que adopta una posició ben allunyada de la que defensen molts Estats. «En aquest cas l’Encíclica té una projecció important, més enllà de l’Església catòlica», va remarcar.

El Dr. Pigrau va destacar els quatre aspectes de l’Encíclica que més li havien cridat l’atenció, «com la unió entre crisi social i ambiental, la utilització de conceptes i principis alternatius que han sorgit dels moviments socials, com són el “deute ecològic, la justícia ambiental o el decreixement”, la necessitat d’un replantejament radical quan es parla d’ecologia integral, i finalment la defensa del paper de la societat civil com a reconeixement i esperança». Pigrau va compartir el seu anhel que aquesta Encíclica tingui la projecció social i internacional que es mereix.

Les frasesFr. Lluc Torcal

«Cal prendre consciència del que està passant. El planeta no és sostenible.»

«L’Encíclica és un missatge valent en defensa de l’Evangeli, gairebé profètic.»

Mn. Santiago Soro

«També l’ecumenisme hi és present. Hi apareixen cites del patriarca Bartomeu sobre els danys ecològics.»

«Parla de la natura però sobretot de l’home, de la seva actuació a petita i gran escala.»

Dr. Antoni Pigrau

«Com a cap d’Estat d’un país molt petit, la seva capacitat d’influència és enorme. La posició que ha adoptat és valenta i radical.»

«Hi ha un reconeixement molt gran de la tasca que s’està fent per part dels defensors ambientals»

Fotos: MCS

31

10 idees clau que ens apropen a la nova encíclica Laudato si’ del papa Francesc

Fr. Lluc Torcal Prior de Poblet i físic

1. L’encíclica representa un nou element de la doctrina social de l’Església i, per tant, el seu contingut s’ha d’integrar dins el Magisteri de l’Església i no es pot qualificar d’opinió o de concessió a les modes del temps.

2. Com a part de la doctrina social de l’Església que és, l’encíclica no tracta simplement del problema ecològic i ambiental des d’una perspectiva teorètica, sinó que es mira clarament l’acció a través d’un procés de conversió ecològica integral.

3. Aquest procés de conversió obre el cor a una mirada contemplativa capaç de lloar Déu per les seves obres i treballar per al sanejament de la nostra casa comuna, el nostre planeta.

4. L’encíclica analitza detalladament tots els sectors ambientals, la situació en què es troben, les causes que han conduït a la situació actual i algunes de les reaccions que aquestes situacions comporten.

5. En fer aquesta anàlisi detallada el Papa assumeix com a propi tot el coneixement que la ciència del nostre temps ha assolit de l’estat del planeta. Fent això, el Papa està dient que el diàleg de la religió amb la ciència no sols és necessari sinó que pot també convertir-se en font de coneixement de Déu i de la seva creació: el llibre de la naturalesa té en la ciència un intèrpret legítim.

6. Aquesta mirada es completa amb la llum que ve de la fe: l’univers és un misteri que invita a descobrir un missatge d’harmonia universal que evoca un misteri més profund de comunió i destinació comuna.

7. Les raons profundes del desastre ecològic que vivim no poden sinó trobar-se en la violència que hi ha en el cor de l’home i que, preocupant-se només pels propis interessos egoistes, l’encega fins al punt de posar en perill no sols la biodiversitat del planeta sinó sobretot la seva mateixa supervivència com a espècie.

8. La resposta a la crisi ecològica global passa per la conversió a una ecologia integral, és a dir, una transformació envers tot allò que és comú i que com a tal només amb la integració del que és comú pot començar a resoldre’s. Aquesta ecologia integral ha d’incloure en ella mateixa les dimensions ambientals, evidentment, però també les econòmiques, socials, culturals, de la vida quotidiana… sempre amb vista a obrar pel bé comú, l’única font capaç d’assolir una justícia vertadera i perdurable.

9. El Papa proposa una sèrie valenta de línies d’acció que impliquen tots els agents i elements que configuren les societats humanes, entre elles també les religions.

10. L’esperança de la humanitat rau en la seva capacitat de convertir-se i deixar-se educar per engendrar una mirada nova envers la casa comuna on habitem que creï una espiritualitat nova, trinitària, forjadora de goig i de pau, que gestioni els recursos naturals tot contemplant-los. Edt

32

notíciesLa Catedral de Tarragona s’omple per acollir el concert de l’Escolania de Montserrat

Durant el concert es van interpretar peces de mestres de l’Escolania i música religiosa

europea tant del segle XX com del XXI.

Sota la direcció de Llorenç Castelló (Barcelona, 1976), l’Escolania de Montserrat va actuar, el divendres dia 29 de maig, amb l’acompanyament de la Capella de Música de Montserrat i Mercè Sanchis a l’orgue. El degà del Capítol de la Catedral i vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny, va ser l’encarregat de donar la benvinguda a tots els presents agraint-los l’assistència. Seguidament l’organista de la Catedral i membre del Secretariat Diocesà de Música Sacra, Sr. Jordi Vergés, va presentar l’Escolania i el repertori que interpretarien en aquesta ocasió tot destacant l’estrena d’una de les peces de l’anterior director de l’Escolania, Bernat Vivancos.

El concert, estructurat en dues parts, va comptar amb peces de mestres de l’Escolania com el beat Àngel Rodamilans (1874-1936), el P. Anselm Ferrer (1882-1969), el P. Ireneu Segarra (1917-2005). La segona part del concert va comptar amb peces de música religiosa europea del segle XX i XXI d’autors com Arvo Pärt (1935), Francis Poulenc (1899-1963), Victor Nees (1936-2013) i Edward Elgar (1857-1934).

Actualment l’Escolania està formada per més de cinquanta nois de nou a catorze anys. La finalitat de l’Escolania, avui, com en segles passats, és la participació diària en la pregària del Santuari, juntament amb la gran afluència de pelegrins de tot el món.

Més d’un centenar d’adolescents i joves aplegats en la vetlla de pregària diocesana celebrada a Reus

Els joves de l’arxidiòcesi es van trobar el divendres, dia 5 de juny, a la Parròquia de Sant

Joan Baptista de Reus, en la vetlla de pregària organitzada per la Delegació diocesana de pastoral de joventut.

«Avui ens hem aplegat per tres motius: per sentir que no estem sols, per donar gràcies a Déu per totes les activitats que s’han organitzat durant aquest curs des de les vostres parròquies i des de la Delegació diocesana de pastoral de joventut i, per últim, per conèixer una gran dona, santa Teresa de Jesús, del naixement de la qual aquest any celebrem el V centenari», va dir el Sr. Arquebisbe a l’inici de la vetlla. A través dels cants, la pregària, la imatge, els textos i la Paraula de Déu, els joves participants i els seus acompanyants van endinsar-se a poc a poc en el clima de pregària que va cloure aquest curs pastoral.

En acabar la vetlla, el delegat diocesà per a la pastoral de joventut, Mn. Josep Mateu, va presentar les activitats adreçades als joves per a aquest estiu, com pot ser el Camí de Sant Jaume, del 15 al 22 de juliol; la Trobada europea de joves a Àvila, del 5 al 9 d’agost i, finalment, l’estada a la comunitat ecumènica de Taizé, del 16 al 23 d’agost.

Seguidament, a l’atri Mn. Jocund Bonet de la mateixa Parròquia, on prèviament els havia acollit el rector de la Parròquia, Mn. Pere Dalmau, hi va haver una estona d’animació a càrrec de l’Esplai de Sant Joan Baptista de Reus, i un petit refrigeri.

Edt

Edt

Foto: MCS

Foto: MCS

33

acció social

La Frater, créixer i compartir en fraternitatLa Fraternitat cristiana de persones amb discapacitat és un moviment cristià dirigit a persones amb malalties cròniques i discapacitats físiques o sensorials

Va ser fundada l’any 1942 a França per un capellà, el P. François. Ell estava malalt i quan el van

ordenar capellà li van encarregar que es dediqués a visitar els malalts d’un hospital, a Verdum. Ell va contactar amb altres persones malaltes per tal que l’ajudessin, i va comprovar que, quan era un malalt el qui visitava un altre malalt, l’eficàcia i l’ajuda era molt més gran. A partir d’aquí, a poc a poc, es va anar estenent per tot el món transmetent la fe i vivint l’Evangeli amb senzillesa i amb naturalitat.

La Frater intenta, per una banda, conscienciar la societat de les dificultats i necessitats de la persona amb discapacitat. I, per altra banda, intenta ajudar la mateixa persona amb discapacitat a créixer, a prendre consciència dels seus valors, procurant que, amb afany de superació, desenvolupi totes les capacitats que porta a dintre i assumeixi el protagonisme de la vida pròpia. L’objectiu principal és la promoció personal i la integració social a través d’activitats, preocupant-se pel seu desenvolupament íntegre i ajudant-los a assumir les responsabilitats pròpies.

Per a Mn. Lluís Simón, consiliari diocesà de la Frater, «el més bonic és que no hi ha diferències entre uns i altres». «Tots som uns amics que intentem compartir el que som i ajudar-nos. Els col·laboradors no van només a ajudar, i la persona discapacitada no va només a rebre: Tots tenim capacitats i discapacitats, i el bonic és compartir-ho.»

Més de 45 anys a l’Església de Tarragona

La Frater és present a l’arxidiòcesi de Tarragona des de fa més de 45 anys. Són un grup reduït, però que viu amb molta il·lusió les nombroses activitats que van fent al llarg del curs: reunions periòdiques de formació, trobades per les principals festes al llarg de l’any com Nadal, Reis i Pasqua; calçotada, jornada de formació bíblica, convivència ludicoformativa al mes d’abril, sortides culturals, aquest any han visitat la Sagrada Família; i d’altres, acabant sempre el curs amb unes colònies d’una setmana. Tot plegat els ajuda molt a créixer en la fraternitat, tot compartint allò que són i allò que viuen.

34

«Tot és a un ritme més lent però gràcies a això s’aprecien i es valoren les petites coses»

Maria Escudé Voluntària de la Frater

Edt

Fa onze anys vaig anar per primera vegada a les colònies de la Frater. No sabia ben bé en què consistien, només sabia que anàvem a col·laborar en unes colònies amb persones amb discapacitat física. La primera sorpresa va ser el primer dia. Ningú no em va explicar què havia de fer, em van dir que ja ho aniria veient i és que això és part de la Frater. Un arriba i aprèn a observar.

Observes que no cal que es diguin les coses perquè tothom està atent al que fa falta en cada moment.

Observes que no cal estar per un perquè tothom està pendent de tothom, i on no arriba un hi arriba l’altre.

Observes la senzillesa amb què es fan totes les coses, des de les misses a l’aire lliure fins a tot el que representa banyar-se en una piscina.

Observes que cadascú és acceptat tal com és i que tothom es mostra amb naturalitat.

Observes i aprens quan s’ha d’ajudar i quan no cal.

Observes que tot és a un ritme més lent, però que gràcies a això s’aprecien coses que potser passarien per alt, i fa que es valorin més les petites coses.

En acabar les colònies observes que, en lloc d’anar a ajudar i donar, t’emportes una alegria immensa que no saps com descriure. Observes que tothom ha donat i ha rebut alguna cosa. I és per tot això que fa que tinguis ganes de repetir de nou

Frater

35

estiu

Celebrar la fe en anglèsLa Parròquia de Sant Ramon Nonat de Salou celebra una missa en anglès cada diumenge durant l’estiu, a les 10.30 h

Sunday Internacional, és a dir, ‘diumenge internacional’. Això és el que té lloc a Salou

cada diumenge, des de mitjans de maig fins al mes de setembre, quan s’hi celebra una missa on es combina el llatí, l’espanyol i l’anglès. També hi ha la possibilitat d’apropar-se al sagrament de la reconciliació, i en acabar la celebració poder prendre un te en grup. Els encarregats d’aquest servei són Mn. Stephen Cochrane i Mn. Bernard Farrell-Roberts, diaca, que treballen pastoralment a les parròquies de Riudecanyes, Duesaigües i l’Argentera, a l’arxiprestat del Baix Camp. «Cada diumenge ens podem aplegar unes 300 o 400 persones en l’eucaristia, després es queda un grup més reduït, d’unes trenta persones, que durant una hora i mitja parlem de diverses qüestions de fe que interessen els participants», explica Mn. Bernard, qui també afegeix que quan cal oficien els casaments o batejos a l’arxidiòcesi si són en anglès. «A partir de finals de juny és quan hi ha més afluència de feligresos, la majoria d’ells irlandesos, escocesos, danesos i holandesos», afegeix.

Mn. Stephen, ordenat prevere a Galloway, Escòcia; i Mn. Bernard, ordenat diaca aquí a l’Arquebisbat, juntament amb la seva dona, Jeanie i els seus sis fills adoptats, alguns d’ells amb necessitats especials, pertanyen a la Germandat de la Santa Creu, una

petita comunitat diocesana oberta a totes les vocacions que va sentir la necessitat de facilitar l’accés als sagraments o a la catequesi als parlants de llengua anglesa que es troben fora del seu país. Durant una estada a Peníscola es van adonar que moltes persones catòliques s’allunyaven de la fe pel fet de no entendre la llengua, i per tant la conseqüència directa era no celebrar la seva fe. «Va ser idea de la meva dona», explica Mn. Bernard,

«fer una carta tant al bisbe de Tortosa com al de Tarragona presentant aquest problema, perquè en fossin conscients, tot i que en cap cas ens plantejàvem venir a viure aquí.» Però poc s’ho esperaven quan dues setmanes més tard, el Sr. Arquebisbe el va trucar a la Universitat on ell treballava, al Regne Unit, perquè volia parlar amb ell.

«A l’octubre de 2010 vaig poder venir a Tarragona i el vaig visitar. Al final de la conversa ens va convidar a venir aquí perquè necessitava cobrir aquest ventall de persones i aquesta era una oportunitat que no calia perdre.» I així va ser. L’any 2011 van arribar com a Comunitat per atendre pastoralment i espiritualment les necessitats dels feligresos de llengua anglesa, fet que també va comportar treballar conjuntament amb el consolat britànic i formar part de l’equip d’emergències de l’aeroport de Reus i del Consolat del Mar de Tarragona. Més tard, se’ls van encomanar les tres parròquies del Baix Camp. Ara tenen molt clar que no volen marxar d’aquí.

36

Unes 300 persones de parla anglesa participen en la celebració dominical a Sant Ramon Nonat de Salou

Actualment, Mn. Cochrane, biòleg de formació abans de ser ordenat prevere, fa recerca científica des d’aquí a Catalunya dels moviment sísmics per a la Universitat de Standford, mentre que Mn. Farrell-Roberts, que també té estudis de bioètica, és professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF) de Bioètica fonamental i diaconat i ministeris laïcals, a més de ser el director executiu d’un curs online sobre ciència i fe que s’imparteix a la Facultat de Teologia de Catalunya.

agraïment

Aquest mes de juliol s’ha jubilat en Didac Bertran Vallvé, cap del Departament

de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat des de l’any 1997. Periodista de formació, durant aquests anys al servei de la comunicació institucional de l’Arquebisbat es va posar en marxa la Televisió diocesana i es va establir una estreta col·laboració amb els diferents mitjans de comunicació locals, provincials i nacionals. Bertran, que ha estat al capdavant del Secretariat Interdiocesà de Mitjans de Comunicació Social dels bisbats amb seu a Catalunya (SIMCOS) entre els anys 2005 i 2011, ha estat director d’aquesta revista ESGLÉSIA DE TARRAGONA des de l’any 1996 fins al 2012, i del Full Dominical entre els anys 1998 i 2012, comptant l’etapa conjunta del Full Parroquial amb els bisbats de Vic i Solsona.

L’any 2014 va ser distingit amb el Premi Comunicació 2014 a la trajectòria professional.

Gràcies per tota la teva dedicació!

Edt

Edt

Foto: MCS

37

pròxim orient

Les llàgrimes de Mesopotàmia

Felip Masó Ferrer, Professor d’Història i Arqueologia del Pròxim Orient Antic (Arqueonet)

Després de mil·lennis forjant el bressol de la civilització, després de més d’un segle d’excavacions

i estudis per a conèixer el nostre passat més immediat, en qüestió de pocs anys tots aquests esforços han estat destruïts. La Primera Guerra del Golf de 1991, la invasió angloamericana de l’Iraq (2003) i ara l’arribada de l’Estat Islàmic (2015) han provocat la pitjor catàstrofe en la història de l’arqueologia oriental i una de les pitjors de tota la història contemporània.

Les recents imatges de la destrucció del Museu de Mossul, dels jaciments de Nínive, Hatra o de la voladura del palau d’Assurnasirpal II a Nimrud produïdes aquesta darrera primavera, se sumen al saqueig del Museu de Baghdad i de la majoria de museus, arxius i biblioteques locals que es va donar l’any 2003 durant la Segona Guerra del Golf, però aquest cop perpetrats per un nou i molt pitjor enemic, l’anomenat Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant (ISIL), el grup terrorista més perillós que hi ha en aquest moment al món i que ara per ara domina el nord d’Iraq i l’oest i el centre de Síria, fins a Palmira.

Partidaris d’una ideologia salafista-wahabista, pretenen retornar als orígens de l’islam, i per a fer-ho (a més de dur a terme les més terribles barbaritats contra la població) s’han proposat acabar amb tot el patrimoni de les cultures preislàmiques a les quals consideren paganes i idòlatres i, per tant, han de ser destruïdes, tal com ho va fer Mahoma quan va arribar a la Meca i va destruir el ídols i els déus que hi va trobar.

Però, per dolorós que sigui veure la destrucció de peces i monuments emblemàtics de la cultura mesopotàmica coneguts per tothom, això no és sinó la punta de l’iceberg. A la pèrdua per robatori o destrossa s’hi ha d’afegir l’escandalós saqueig que estan patint els jaciments arqueològics del país, tot això davant la passivitat internacional que tant abans com ara, podien i encara poden evitar aquest trist capítol en la història de les civilitzacions del Pròxim Orient. Fa glacera veure com centenars d’homes armats amb pales i pics perforen la rica terra mesopotàmica a la recerca, ja no de qualsevol

cosa, sinó de peces concretes o d’èpoques determinades que són demanades en grans quantitats pels mercats mundials per a satisfer la mal entesa ànsia de col·leccionisme, en la qual només els ulls d’uns quants prepotents poden contemplar allò que per dret és llegat de la humanitat. Amb aquestes actituds no hi ha cap guanyador; ni tan sols el col·leccionista mateix, que, satisfet pel triomf, llueix la seva nova joguina en una vitrina, el cartell de la qual roman mut perquè la peça, extreta del seu context, no és res en ella mateixa; necessita el suport

Destrucció del museu de Mossul per l’EI38

La destrucció de peces i monuments emblemàtics de la cultura mesopotàmica només és la punta de l’iceberg

del context, de la relació amb els altres objectes, de la interpretació de l’expert que, amb l’experiència d’anys i d’una llarguíssima formació, és capaç de donar vida a un objecte que sense això només pot oferir una certa plàstica visual o una certa admiració pels materials en què va ser fet.

De res no va servir l’any 2003 el gest de centenars d’arqueòlegs i assiriòlegs mundials encapçalats pel nord-americà McGuire Gibsob, de l’Oriental Institute de Chicago, advertint que això passaria, com tampoc serveixen ara les reunions i les declaracions de la UNESCO. Aquesta situació no s’aturarà si no s’entra en el conflicte sobre el terreny per acabar amb l’organització terrorista d’una vegada. Només aleshores es podrà fer una valoració global del que s’ha perdut, si bé a hores d’ara qualsevol previsió, per negativa que pugui ser, segur

que encara serà pitjor, per molt que hi ha autoritats que pretenen apaivagar els ànims de la comunitat científica internacional mostrant algunes peces trobades i reobrint alguns museus de nou, com el Museu Nacional de Bagdad. Tot i això, milers de peces han estat destruïdes o robades; potser no són molt conegudes i no figuren en el manual dels llibres d’Història de l’Art, però per a l’historiador, qualsevol fragment té una transcendència vital.

La violació dels jaciments i l’extracció de peces amb la destrucció del context corresponent equival a dècades d’estudi, d’investigació i de coneixements sobre aquestes civilitzacions perduts ara per sempre. Si qualsevol de nosaltres es posa a llegir un llibre d’història del Pròxim Orient Antic, potser no pensa que al darrere de les seves pàgines, rere cada capítol hi ha anys d’estudi, de dures jornades d’excavacions en condicions límit, de llargues hores, mesos i anys de desxiframents dels sistemes d’escriptura més complicats, de centenars i milers de tesis doctorals sobre els aspectes més inversemblants d’aquestes cultures, tot plegat per arribar a tenir una idea aproximada de qui eren, com vivien i què va passar amb aquelles llunyanes i fascinants civilitzacions, de les quals nosaltres som hereus directes.

A partir d’ara, l’Assiriologia haurà d’obrir una nova etapa d’investigació més dura encara que la que s’ha estat realitzant durant més de cent setanta anys. Edt

39

notícies

La Trobada, amb el lema «L’alegria de servir», va tenir lloc a la Parròquia de Sant Pere ad

Vincula de Vilabella el dijous dia 25 de juny. Un total de cent quaranta escolans i escolanes de vint-i-cinc parròquies de l’arxidiòcesi hi van participar acompanyats dels seus respectius mossens i catequistes, així com també dels seminaristes menors i majors de l’Arquebisbat.

La Trobada va començar a l’hort de la rectoria, on es va presentar la gimcana per grups, un seguit de proves que es van fer per tot el poble al voltant de les deu capelles amb imatges de sants o advocacions marianes presents en aquest municipi de l’Alt Camp. Cada prova tenia relació amb el sant en qüestió. Per exemple, la prova relacionada amb Sant Pere ad Vincula, que significa ‘entre cadenes’, va consistir que cada noi o noia havia de fer explotar els globus que els altres companys portaven lligats al turmell amb un cordill, simbolitzant la cadena.

Acabada la gimcana es va anar a la piscina municipal, on es van poder refrescar abans d’anar a dinar. Posteriorment hi va haver la celebració de l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada pel mossens que van acompanyar els infants a la Trobada. Mons. Jaume Pujol va destacar la importància de ser escolans perquè estan a prop de l’altar i això els permet col·laborar amb el mossèn i participar en els sagraments. També els va parlar de la vocació com a crida i lliurament a Déu. Abans de cloure la celebració, els infants van resar plegats una pregària, escrita per a aquesta ocasió per la Delegació diocesana per a la vida consagrada amb motiu d’aquest Any.

Amb el berenar es va cloure aquesta Trobada i al mateix temps les activitats dutes a terme per la pastoral vocacional de l’Arquebisbat durant aquest curs.

Els escolans de l’arxidiòcesi s’apleguen a Vilabella en la 21a Trobada diocesanaHi van participar 140 nens i nenes de diverses parròquies de l’Arquebisbat

Edt

40

Edt

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va conferir l’orde del diaconat al seminarista Borja Martín

el diumenge dia 14 de juny, a l’església parroquial de Sant Martí de Tours d’Altafulla, en una celebració que va comptar amb la presència del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el rector del Seminari Major Interdiocesà, Mn. Norbert Miracle; el rector de la Parròquia; Mn. Jaume Gené; el rector del Colegio Eclesiástico Internacional Bidasoa de Pamplona, D. Miguel Ángel Marco, i altres preveres, diaques, seminaristes, familiars i amics. El Cor Nous Rebrots d’Altafulla va sostenir els cants de l’assemblea.

Mons. Jaume Pujol va manifestar en l’homilia que l’ordenació és una de les alegries més grans per a un bisbe. «Després d’uns anys de formació el Senyor vol plantar en la teva vida una llavor que donarà molt de fruit. Podràs ajudar moltes persones a través de la predicació de la Paraula i la caritat. Imita Jesús, ell t’ha donat exemple amb el servei als seus deixebles. Serveix els homes i el Senyor amb alegria.» El Sr. Arquebisbe va agrair el suport que li han donat els seus pares i totes aquelles persones que l’han ajudat en el seu camí de fe.

Entre els moments significatius propis d’aquesta celebració cal destacar les lletanies dels sants amb l’ordenand prostrat a terra en una doble actitud d’humilitat i d’adoració, el moment en què va ser revestit per dos diaques amb l’estola en forma diaconal i la dalmàtica; el lliurament de l’Evangeliari i el bes de pau amb què el Sr. Arquebisbe va acollir de forma paternal i visible el nou diaca com a col·laborador seu, gest que va realitzar també amb la resta de diaques allí presents.

Un cop acabat l’acte litúrgic el nou diaca va adreçar unes paraules d’agraïment a la seva família, al Sr. Arquebisbe, «el qual el va acollir a Tarragona com un fill més», als amics, al rector i al vicari de la Parròquia de Vilafranca del Penedès, al Colegio Eclesiástico Internacional Bidasoa i a la Universitat de Navarra, al Seminari Major Interdiocesà i a les parròquies d’Altafulla, la Riera de Gaià i la Nou de Gaià, on ha estat col·laborant pastoralment. «No vull dir noms perquè m’oblidaria d’algú, però és de justícia agrair a Mn. Jaume Gené i a Mn. Vicenç Bernal tot el que estan fent per mi, són homes de Déu», va cloure emocionat.

Ordenació diaconal de Mn. Borja Martín SánchezExercirà la tasca pastoral com a diaca a la Parròquia de Sant Pau de Tarragona

Edt

Fotos: MCS

41

cet

Comunicat de la reunió n. 215de la Conferència Episcopal Tarraconense

Els dies 7, 8 i 9 de juliol de 2015 va tenir lloc la reunió n. 215 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), a Salardú (Vall d’Aran), del bisbat d’Urgell. La reunió va ser presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi van assistir tots els seus membres.

1. Els bisbes van rebre alguns delegats de música i de litúrgia de les diòcesis catalanes que els van lliurat el volum de la segona edició del Cantoral Litúrgic Bàsic, que ja va ser presentat oficialment a la catedral de Tarragona el passat 20 de juny, i que és un dels fruits del Concili Provincial Tarraconense. Es tracta d’una acurada edició que serà molt útil per a les assemblees litúrgiques de totes les nostres Esglésies.

Van dialogar també sobre com recollir els reptes formulats durant el IV Congrés Litúrgic de Montserrat, especialment com orientar el Poble de Déu en la litúrgia, així com també la missió evangelitzadora de l’Església que celebra els misteris de la fe, i la relació de la litúrgia i el servei a la caritat.

2. Els bisbes van reflexionar sobre l’ensenyament de la religió a l’escola, que consideren essencial per a una educació integral dels infants i els joves, i especialment sobre l’acompanyament dels professors de religió en la seva dedicació. En aquest sentit, els bisbes van tenir coneixement de les “Orientacions” que van preparar els delegats d’ensenyament i que ajudaran el professorat a aplicar i concretar el nou Currículum de l’assignatura de Religió i Moral Catòlica.

3. Els bisbes van reflexionar sobre l’Any de la Misericòrdia que el papa Francesc ha convocat, l’inici del qual es portarà a terme el proper dia 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció, i que a les diòcesis d’arreu del món es visibilitzarà amb l’obertura de la Porta de la Misericòrdia de les catedrals i altres basíliques el diumenge 13 de desembre, III d’Advent. La butlla de convocatòria, Misericordiae Vultus (El rostre de la misericòrdia), ha estat publicada en català per editorial Claret a la Col·lecció Documents del Magisteri.

Foto: MCS

42

En properes reunions de la CET s’aniran concretant les accions que se suggereixin des del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització, organisme vaticà encarregat de la promoció d’aquest Any Jubilar. Tots els cristians són convidats ja des d’ara a esdevenir instruments de misericòrdia, testimonis de misericòrdia i agents de misericòrdia, no solament amb paraules sinó amb gestos concrets.

4. Els bisbes van rebre informació de l’Encontre Europeu de Joves a Àvila que es portarà a terme el proper mes d’agost. Una bona representació de joves catalans hi participarà. Així mateix, alguns bisbes catalans els acompanyaran en la ruta a peu des de Segòvia a Àvila i altres impartiran diverses catequesis durant l’Encontre.

5. Els bisbes van treballar la qüestió de la catequesi, especialment tot el que fa referència a la publicació en català del catecisme “Testimonis del Senyor” així com també dels materials complementaris que ha preparat el Secretariat Interdiocesà de Catequesi per tal que estiguin a disposició de les diòcesis que ho vulguin el proper curs.

6. Mons. Francesc Pardo va informar i convidar els bisbes a la beatificació de les tres germanes màrtirs de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona, que es portarà a terme a la Catedral de Girona el proper 5 de setembre. Totes tres van oferir testimoni de fidelitat a Jesucrist en ser assassinades per la seva condició de religioses en la persecució dels anys trenta del segle passat. Es tracta d’un acte d’especial significació per les comarques gironines, ja que són les primeres beatificacions que es faran en aquesta diòcesi.

7. També van rebre nova informació de la trobada que el grup de laics Laïcat XXI ha organitzat a Poblet per al proper mes d’octubre.

Els bisbes van acabar la reunió amb una visita a les Esglésies romàniques de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll, on van ser rebuts pel vicari general d’Urgell, Mn. Josep Maria Mauri; l’alcalde de la Vall de Boí, Sr. Joan Perelada; i el rector de la parròquia, Mn. Jordi Vásquez.

A Sant Climent de Taüll van poder contemplar el magnífic vídeo

mapping que recrea els frescs originals dins l’absis major i el presbiteri de la nau central de l’església. Edt

43

Dia 17 de setembre de 2015a la Catedral de Tarragona a les 20.00 h

Venda d’entrades a la taquilla de la Catedral de Tarragona

Tota la recaptació va destinadaa la restauració de la capella de Santa Tecla

Concert del Cor del iceu

#TOTSPERSANTATECLA

#amicsdeSANTATECLA10% de descompte amb el carnet