ELS TRESORS GEOLÒGICS DEL PARATGE NATURAL DE POBLET

Albert Martínez - Marc Tudela

Guia geològica amb 3 itineraris + App

La Pena - Mines de barita - Castellfollit

5

ELS AUTORS

Vaig néixer el 1956 i em vaig llicenciar en Geologia el 1978. Porto més de 30 anys cartografiant els Pirineus. Vaig participar activament en el procés d’interpre-tació de les principals estructures tectòniques que conformen el Pirineu Oriental. He publicat desenes de textos tant a nivell nacional com internacional. Tot i així, continuo amb la il·lusió per la geologia de camp i de poder fer-la arribar al conjunt de la societat.

Sóc autor de material divers sobre la divulgació de la geologia de diferents parts del Pirineu, com les guies del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la del Parque Nacional de Ordesa, o bé la col-lecció de diapositives sobre la formació dels Pirineus, etc. Formo part del projecte d’Itineraris Geològics.

Albert Martínez Rius

Marc Tudela Valencia

Vaig néixer l’any 1987 a Barcelona. Em vaig llicenciar en Geologia el 2011 i el 2013 vaig finalitzar els estudis de postgrau en hidrogeologia. He fundat Itineraris Geològics amb l’objectiu de divulgar i fer accessible, per al públic en general, els secrets de la geologia. L’altra tasca a la que em dedico és a fer cartografia geològica.

Tornant d’un dia de camp a la Serra del Catllaràs, a tocar dels cims del Cadí, i amb el Pedraforca retallat a l’oest contra la llum rogenca d’última hora de la tarda, em meravello una vegada més davant l’espectacle de la natura. Fa cent milions d’anys totes aquestes muntanyes eren un mar tranquil; avui fan quasi 2.500 metres d’alçada.

Foto: M. Fortino

Foto: A. Martínez

6

ESTRUCTURA DE LA GUIA

MAPES

A les solapes hi ha el mapa topogràfic i el geològic amb els diferents itineraris localit-zats, per tal de facilitar la situació del lector en tot moment.

INTRODUCCIÓ GEOLÒGICA

La primera part és un resum dels principals conceptes geològics que s’utilitzen a la guia. Són textos senzills amb il·lustracions que fa-ciliten la seva comprensió.

ITINERARIS

Cada itinerari està identificat amb un número i un color. Primer hi ha el títol i un petit resum.

Unes icones ens indiquen si es fa en cotxe i/o a peu i el grau de dificultat.

Unes altres icones ens indiquen els temes geològics que es veuen a l’itinerari.

La lupa ens indica el que es veu i el llibre el que vol dir.

En cotxe A peu fàcil

A peu ambmés pujada

Hidrogeologia Tectònica Roques Geomorfologia Recursosnaturals

Carst

Què hi veiem? La interpretacióMapa itineraridetallat

Descripció

Figures

Número de l’itinerariColor de l’itinerari

Resum

Númerode la parada

Mapa topogràfic

Mapa geològic

7

APLICACIÓ PER A MÒBILS

L’aplicació per a telèfon mòbil Tresors Geològics de Poblet ha estat concebuda per a com-plementar les explicacions d’aquesta guia. Consisteix en un paquet de vídeos, en els quals es presenten, in situ, les explicacions de les diferents parades. Té com a objectiu facilitar la visualització al camp dels conceptes i les observacions de cada parada.

Funcionament

S’ha de descarregar del Google Play Store en la seva versió per Android i de l’Apple Store en la versió per iPhone. La trobareu amb el nom de Tresors Geològics de Poblet. Un cop descar-regada, cal seguir els passos que de manera senzilla la mateixa aplicació ens indicarà per tal d’emmagatzemar els vídeos dels diferents itineraris.

En obrir l’aplicació, tenim l’opció d’accedir a una versió de consulta de la guia en format pdf a través del boto (C), o bé d’accedir als videos explicatius de cada itinerari a través del botó (B).

Accés als vídeos

Tornar enrere

Informació de l’aplicació

Accés a la guia en format PDF

A

B

C

Informació itinerarisgeologics.com

Exemple de la guia en PDF

8

Mapa amb tots els itineraris.

Mapa de l’itinerari escollit amb les parades

Vídeo amb explicacions de la parada

Mitjançant el botó (B) accedim a una pantalla amb instruccions d’ús i on apareix el botó de descàrrega dels vídeos (D). És imprescindi-ble baixar-se els vídeos al mòbil, ja que a la muntanya, generalment, no hi ha cobertura d’Internet. Recomanem fer-ho a través de wifi o amb una bona connexió.

En clicar el botó (D) els vídeos es descarrega-ran al dispositiu mòbil i ja els podrem visua-litzar des de qualsevol lloc.

E

D

Navegació a través dels mapes

Descarrega els vídeosd’internet

Un cop fet això, amb el botó (E) accedirem a un mapa del Paratge, amb els itineraris loca-litzats dins uns requadres amb el seu color distintiu a la guia i als PIGs. Si els cliquem ens portaran als mapes de detall de cadascun d’ells.

En els mapes de detall només caldrà clicar sobre el número de la parada on ens trobem per tal d’accedir al seu vídeo explicatiu.

Roca de Ponent (A. Martínez)

I N T R O D U C C I Ó G E O L Ò G I C A

1111

La geologia del Paratge Natural de Poblet

Els paisatges s’esdevenen com a resultat de combinar tres variables: roques, tectònica i erosió.

!

El paisatge del Parc, com tots els paisatges, és una combinació de tres processos geològics: roques, tectònica i erosió. És com si s’introduïssin tots aquests elements en una coctelera i agitéssim: el resultat és el paisatge actual. Només que variéssim una mica alguna d’aquestes variables, el paisatge resultant seria diferent. Per aquest motiu cada paisatge és únic, no n’hi ha dos d’iguals, com a molt seran semblants. Així, en aquest espai natural tenim un paisatge singular amb caraterístiques geològiques pròpies que veurem al llarg d’aquesta guia.

?

13

Les plaques tectòniques xoquen entre elles deformant i amuntegant les seves roques.

Per què es formen les serralades de muntanyes?

Els corrents convectius que es produeixen en el mantell fan que les plaques tectòniques es moguin entre elles. Quan les plaques se separen, es donen esforços extensius que aprimen l’escorça, provocant l’ascens de nous materials des del mantell i generant el que es coneix com a rift. Un exemple seria la dorsal Atlàntica. Quan les plaques xoquen entre elles es produeix una col·lisió, on es donen esforços compressius i es forma una serralada. La formació de relleu degut al xoc de plaques tectòniques s’anomena orogen. Un exemple en serien els Pirineus.

Els Pirineus des de la Pena (Foto: Quim Bou).

17

! Les roques sedimentàries s’organitzen segons el principi de superposició de capes

El principi de superposició de capes explica que quan es forma una roca sedimentària, la primera capa a dipositar-se sobre la conca, la més antiga, s’emplaçarà a la part baixa. En canvi, les últimes capes a dipositar-se, les més modernes, són les que queden a la part alta. Cadascuna d’aquestes capes s’anomena estrat. L’ordre en que es disposen les capes de diferents edats dintre d’una conca sedimentària és el que es coneix com a columna estratigràfica.

ATENCIÓ! Si trobem capes amb l’ordre capgirat és que hi ha intervingut la tectònica.

18

En geologia el temps es mesura en milions d’anys. Per de-limitar-lo, els geòlegs han definit la taula dels temps geolò-gics, dividida en: era, període, època i edat.

! El temps geològic

La Terra té aproximadament 4.500 milions d’anys, per tant, quan es parla de les diferents èpoques o edats geològiques s’està parlant de fets que van tenir lloc fa molt de temps. Els geòlegs, per poder manegar aquestes xifres, han creat una classificació del temps amb una sèrie de noms per a cada etapa de la història de la Terra: la taula dels temps geològics.

Aquesta taula es basa en diferents esdeveniments que han tingut lloc en diversos moments i que han quedat registrats a les roques. Entre els 4.000 i els 540 milions d’anys, la precisió de les divisions és molt vaga i comprenen períodes molt grans, ja que ha quedat molt poca informació enregistrada.

Fa uns 540 milions d’anys, moment a partir del qual augmenta en gran mesura el registre disponible, la vida comença a diversificar-se. Fins aquest moment, els organismes eren unicel·lulars o pluricel·lulars molt simples. Però a partir d’aleshores els organismes es fan més complexos i cada vegada més abundants, en evolució constant i amb un augment de la complexitat fins al moment actual.

19

Taula del temps geològic !

Requadre vermell: les edats presents en la zona que tracta aquesta guia..

?

20

Es troba en el contacte entre el vorell nord de la Cadena Costera Catalana i la Conca de l’Ebre, que equivalen al que geogràficament es coneix com a Depressió Central i Sistema Mediterrani.

On se situa el Paratge Natural de Poblet?

Els Pirineus i la Cadena Costera Catalana són fruit del mateix procés de construcció de re-lleu, degut als moviments de diverses pla-ques tectòniques, que va provocar l’aparició de serralades tan importants com els Alps o l’Himàlaia. En el cas de la formació dels Piri-neus i de la Cadena Costera Catalana, va ser conseqüència del xoc entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea.

Aquest procés va durar més de 45 milions d’anys, des de finals del cretaci superior fins a l’oligocè (70 Ma i 25 Ma).

Mentre a la zona de col·lisió es formaven els Pirineus, més al sud es formava la Serra-lada Ibèrica, i al sud-est la Cadena Costera Catalana.

La Cadena Costera Catalana es va formar durant l’orogènesi alpina, al mateix temps que els Pirineus.

?

22

Perquè, al paratge de Poblet, hi ha aquest relleu característic?

Tant si venim del nord com del sud, observem com el paisatge de la Conca de Barberà és molt pla, però just al sud de Poblet s’hi aixequen unes muntanyes en forma de taula molt caracte-rístiques, on es troba el mirador de la Pena. No és casualitat, els processos geològics (recordeu allò del còctel que hem vist abans) són els responsables d’aquest paisatge.

1- A sobre dels materials del Paleozoic s’hi dipositen els sediments del Triàsic, primer gresos i sorres vermelles i, damunt, calcàries.

2- La compressió que va formar els Pirineus, aquí dóna lloc a un encavalcament que fa pujar el bloc del sud sobre el del nord, on s’hi dipositen els sediments de l’Eocè.

3- Continua la compressió i el bloc del sud va pujant per sobre de nous sediments que es dipositen al seu front durant l’Oligocè.

4- La tectònica s’atura i l’erosió dóna lloc al paisatge actual. El bloc meridional de la falla forma els relleus de la Pena i el bloc del nord la plana de la Conca de Barberà.

23

! A vista d’ocell

En aquets dos blocs tridimensionals podem veure el relleu de les rodalies de Poblet que es comenta a la pàgina anterior. Al nord els relleus suaus de la Conca de Barberà i al sud les muntanyes amb el mirador de la Pena.

En el bloc de sota hi ha la interpretació geològica que s’ha donat també a la pàgina anterior.

27

! Existeixen dos tipus de carst

1- MONARI: les precipitacions cauen directament sobre les roques carstificables i formen un sistema càrstic com l’explicat a la pàgina anterior.

2- BINARI: les precipitacions cauen sobre roques impermeables no carstificables, com les pissarres o les roques granítiques, on les aigües circulen principalment per la superfície fins

arribar a una zona amb roques carstificables, on dissol la roca i s’infil-tra formant un sistema càrstic.

En aquesta guia veurem un bon exemple de carst binari amb el sistema de la cova de l’Espluga de Francolí.

28

ITINERARI 1Mineralitzacions de jarosita a la pista de la Pena

(A. Martínez)

1

29

La Pena és la muntanya característica que hi ha a sobre del Monestir de Poblet. És pot veure des de gairebé qualsevol punt de la Conca de Barbera, té forma de taula i presenta una gran balconada de roca. Probablement el nom de Pena vingui del ter-me “penya”. Està formada per roques de diverses edats i tipus diferents, tallades per falles, on s’acu-mulen minerals que van ser explotats a l’antiguitat i fins al segle passat. Els minerals presents a la roca han donat lloc a nombroses fonts del ferro, que van ser aprofitades des de finals del segle XIX fins a mitjans del XX com a medicinals.

LA PUJADA A LA PENA: AIGUA FERRUGINOSA, MINES I VISTA PANORÀMICA

Aquests itinerari és el més emblemàtic del Bosc de Poblet. Té recorreguts parcials dels itineraris 1 i 2 del Parc. Es fa a peu i el més recomanable és dedicar-li un matí i tornar tranquil·lament per la tarda després d’un pícnic a la Pena. Se surt de les Masies, on hi ha l’oficina d’informació del Parc. Es puja per una pista i es torna per un agradable camí pel mig del bosc. A les Masies podem observar diverses fonts del ferro, que eren el reclam del balneari que va funcionar fins a finals del segle passat.

Durant la pujada per la pista podem veure la zona de falla responsable del paisatge actual del Bosc de Poblet.

Podem veure també roques de diferents tipus: metamòrfiques i ígnies. Tenen colora-cions espectaculars produïdes per l’alteració de les mineralitzacions de sofre presents al massís.

Ja a la part alta del recorregut s’observen roques sedimentàries vermelles i grises i fonts d’aigua carbonatada.

Al mirador de la Pena es pot gaudir d’una magnífica panoràmica i, si és un dia clar, la vista arriba fins als Pirineus.

De baixada pel camí es veuen les restes d’antigues pedreres de roques granítiques.

30

31

1

Venint de l’Espluga, a l’entrada de les Masies i a mà dreta hi ha el centre d’informació del Paratge de Poblet, situat a l’Alberg Jaume I. Seguim carretera amunt que, a uns 200 m, gira cap a la dreta i, als pocs metres, trobem a mà esquerra una pista que s’enfila muntanya amunt. La seguim i, a uns 100 m, passada la piscina, a mà esquerra veurem la Font del Ferro de Vil·la Engràcia. Tornem amb el cotxe a la carretera i, a uns 50 m en direcció a Poblet, agafem el trencall a l’esquerra que va a la Capella. Seguim per la pista que va pel costat de l’edifici i a uns 300 m, passat un petit camp de futbol a l’esquerra i un dipòsit de color verd a la dreta, trobarem, a mà esquerra, una petita esplanada per deixar el cotxe. Agafem un caminet que surt cap al sud i a pocs metres trobarem la Font del Micó (nom del propietari, Josep Rendé i Micó).

Són aigües minerals ferruginoses.

Fonts d’aigua marronosa.

LES MASIESFonts d’aigua de ferro

La Font del Ferro de Vil·la Engràcia, forma part d’un antic balneari on la gent anava a prendre les aigües ferruginoses considerades medicinals, especialment per a problemes d’anèmia.

Està situada en una zona excavada, on a l’es-querra hi ha un talús on s’observen pissarres paleozoiques. Una tanca no ens permet apro-par-nos fins a la font, però al fons s’observa la construcció d’estil romàntic on la gent anava a beure l’aigua.

Entrada de la Font del Ferro de Vil·la Engràcia

Construcció d’estil romàntic de la Font del Ferro de Vil·la Engràcia

32

La font recull l’aigua d’una mina d’uns 5 m excavada artificialment a la roca i la fa sortir pel broc. A l’es-querra de la font es veu una porte-ta darrera de la qual hi ha la mina. A la part superior, mig tapada per heures, hi ha una placa amb data del 1815 amb la següent inscripció en llatí:

METHODICE HIC POTA PLURIMOS MORBOS SANAT AT EMPIRICE DEPORTATA PARUM AUT NIHIL PRODEST

Que vol dir: “Metòdicament beguda aquí, guareix moltíssimes malalties. Però empíri-cament [l’experiència ensenya que]traslladada, poc o res s’aprofita”.

Aquesta inscripció significa que l’aigua ferru-ginosa de la font s’ha de beure allà mateix, doncs un cop a l’exterior, en poc temps les sals de ferro dissoltes a l’aigua s’oxiden, es tornen insolubles i precipiten. És per aquest motiu que nombrosos intents d’embotellar l’aigua per poder-la comercialitzar van fracas-sar, ja que l’aigua perdia les seves propietats medicinals.

Una altra font del ferro important és la del Micó, situada uns 300 m al sud de la Capella. La construcció està mig enderrocada, però encara podem observar com l’aigua raja i els colors vermellosos i ocres que donen els preci-pitats de ferro i sofre que s’acumulen al terra.

Inscripció en llatí a la part superior de la font.

Construcció en ruïnes de la Font del Micó.

Mina interior excavada a la roca que recull l’aigua ferruginosa i la porta fins a la font.

33

Aquestes fonts són la sortida d’un sistema d’aigües subterrànies desenvolupat en ro-ques fissurades (veure pàgina 25). Tal com s’ha vist a la introducció, hi ha roques que per la seva naturalesa són poc o gens per-meables, però poden permetre una certa circulació subterrània d’aigües a traves de fissures i fractures.

En aquest cas, les roques on es desenvolupa l’aqüífer són de tipus metamòrfic i igni i daten del Paleozoic. Concretament consisteixen en pissarres negres del Silurià (més de 430 mi-lions d’anys), les quals contenen abundants minerals de ferro en la seva composició.

Aquests minerals es troben a la roca en forma de sulfurs de ferro com la pirita, que a través de diferents processos químics es transfor-men en sulfats de ferro, que són solubles i es dissolen en l’aigua subterrània que renta la roca. Com ja s’ha comentat, aquests sulfats de ferro s’oxiden ràpidament en contacte amb l’atmosfera i es tornen insolubles, així que un cop l’aigua surt a la superfície preci-piten i aquesta perd les seves propietats me-dicinals. Si agafem aigua de la font amb una ampolla, veurem com en unes hores l’aigua s’aclareix i al fons s’hi acumula un pòsit de color marronós.

Aigua ferruginosa de la Font del Micó.

L’aigua de la font del Ferro, ve d’una mina excavada a les pissares del Silurià.

34

HISTÒRIA DEL BALNEARI DE LES MASIES

L’interès per les aigües amb propietats medicinals ve de ben antic. Al llarg del temps, moltes cultures han atribuït les propietats curatives de certes aigües a poders divins o a personatges mitològics com les dones d’aigua. El grec Hipòcra-tes, fa quasi 2.500 anys, va ser el primer d’escriure un tractat sobre les propietats medicinals i terapèutiques de les aigües. Els romans van explotar les virtuts dels banys construint termes que anomena-ven “balnea”, mot que ha donat lloc a la nostra paraula “balneari”. Altres cultures com l’àrab o la hindú també han valorat al llarg dels anys les propietats terapèuti-ques de l’aigua.

Posteriorment, a Europa i al nostre país, després de segles de poc interès per les propietats medicinals de les aigües,

a mitjans del segle XIX hi va haver una gran expansió dels balnearis. Aquests es construïen tant a les platges com a les zones de l’interior i van tenir el màxim esplendor a principis del segle XX.

L’existència de fonts mineromedicinals a l’Espluga de Francolí, es troba citada ja en documents del 1787, on es parla de fonts del ferro i de la magnèsia. Les propietats de la ingesta d’aigües ferruginoses són especialment beneficioses pels proble-mes d’anèmia, bronquitis i diabetis, i les dels banys per problemes de la pell i els ulls. L’aigua amb magnèsia té propietats curatives en problemes digestius.

La gran expansió dels balnearis de mitjans de segle XIX, va motivar al tarragoní Pere Antoni Torres la construcció, el 1887, del

Font del Ferro de Vil·la Engràcia a principis de segle XX (gentilesa de Sercotel)

35

balneari de Vil·la Engràcia. Aquest es troba a les proximitats de la Font del Ferro, en una zona on ja hi havia un establiment hoteler anomenat les Masies.

La família de Pere Antoni Torres estava molt lligada a aquesta zona, ja que el seu pare era de Barberà de la Conca i la seva àvia de l’Es-pluga de Francolí. Es va dedicar a la política i la literatura i, als 47 anys, convençut de les propietats curatives de l’aigua de la Font del Ferro, va portar a terme el projecte del bal-neari de Vil·la Engràcia, que es va inaugurar el 1891. L’edifici, on actualment hi ha l’alberg i les oficines del Parc, es va fer amb l’estètica

romàntica de l’època. El balneari va tenir força èxit, afavorit sobre-tot per l’arribada del tren a l’Espluga de Fran-colí. Es van fer intents d’embotellar l’aigua de la font, que es comercialitzava en farmàcies de Barcelona. Tots ells, però, van fracassar, ja que les aigües embotellades perdien les seves propietats curatives degut a la precipi-tació dels minerals ferruginosos, tal com s’ha explicat a l’apartat anterior.

La davallada de la vida política i social de Torres, i les dificultats econòmiques del país, van portar al tancament del balneari poc des-près de la seva mort, l’any 1901. Un metge barceloní, Salvador Roca i Ballber, va adquirir el balneari el 1908 i el va tornar a obrir. Però l’any 1936, degut als problemes econòmics de Ballber, va passar a mans de Josep Costa Compte. L’esclat de la guerra civil va aturar les activitats del balneari, que va ser utilitzat com a hospital de l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, la difícil reconstrucció que l’edifici principal necessitava va propiciar que es ven-gués a Falange Española. La resta d’edificis del balneari formen un complex hoteler i d’apartaments que des de l’any 2000 pertany a la cadena hotelera SERCOTEL, que no hi desenvolupa cap activitat balneària. La Font del Ferro, degut als pobres cabals que dóna avui en dia i als dubtes sobre les propie-tats curatives reals de les aigües ferruginoses ha quedat en total desús.

Berenar a la Font del Micó (gentilesa de Sercotel).

Propaganda de la Font del Ferro (gentilesa de Sercotel).

36

Seguim la carretera en direcció a Poblet i, un cop passat el barranc de la Pena, a pocs metres trobem a mà esquerra el punt d’informació de la font de la Magnèsia, juntament amb un petit aparcament. Aparquem i seguim a peu, tot prenent la pista que porta a la Pena. A menys de 100 m hi ha un trencall cap la dreta que porta a una casa particular. La parada 2 es troba just en aquest trencall.

És degut a una falla inversa molt important.

Roques antigues per sobre de roques més modernes.

LA FALLA DE POBLETLa gran estructura tectònica

2

Tant en el talús de la dreta com en el de l’esquerra del camí que porta a la casa, podem observar roques de color marronós. Si ens apropem al talús de l’esquerra, veiem que el color marronós és troba només a la part exterior de la roca, i que en realitat és d’un color gris llustrós amb petits puntets blancs. Presenta una intensa fracturació, que en termes geològics anomenem fol·liació o

esquistositat. Aquestes roques són pissarres pigallades, i daten del Silurià, fa uns 430 milions d’anys. Són roques metamòrfiques que formen part del sòcol paleozoic del massís (veure pàgina 21).

En el moment de la seva formació eren ro-ques sedimentàries, concretament argiles dipositades en el fons del mar. La col·lisió

Esquema que mostra com uns sediments passen a convertir-se en pissarres pigallades degut a processos de metamorfisme.

37

entre plaques tectòniques que es va donar ara fa 300 milions d’anys, va originar una gran serralada (Serralada Herciniana), que en la seva formació va plegar i deformar aquestes roques.

L’amuntegament de grans unitats rocalloses sobre les argiles originals, va provocar un gran augment de la pressió i la temperatura que va fer que aquestes antigues roques sedimentaries es transformessin en roques

metamòrfiques i, més concretament en

pissarres.

Aquest procés s’anomena metamorfisme regional. Si les observem de ben a prop, veurem que tenen com uns puntets clars (per alte-ració, normalment són foscos) d’un o dos mil·límetres. Es tracta de minerals que es formen quan roques de naturalesa argilosa com aquestes estan a prop d’una forta font de calor, com pot ser la intrusió de roques magmàtiques. D’aquesta manera, sabem que no gaire lluny d’aquí haurem de trobar roques ígnies. Aquests procés es denomina meta-morfisme de contacte i és el responsable que les pissarres passin a ser pissarres pigallades.

Detall de la pissarra pigallada.

Aflorament de pissarres paleozoiques en primer terme i, al fons, barra de calcàries de l’Eocè, 400 milions d’anys més modernes.

PISSARRES DEL PALEOZOIC430 milions d’anys

CALCÀRIES DE L’EOCÈ45 milions d’anys

38

Si mirem ara cap a la casa, veiem que a la seva dreta afloren unes roques blanquinoses. Ens hi apropem pel camp que hi ha a la dreta del camí i veiem que formen una barra de roca calcària de color blanc amb tons rosats i as-pecte de bretxa. Segurament es van dipositar en un llac fa uns 45 milions d’anys, a l’Eocè.

¿Com podem explicar que trobem tan juntes les roques del Silurià i les de l’Eocè, de gairebé 400 mil-ions d’anys de diferència?

La resposta ens la dóna una gran fractura, la falla de Poblet, que les ha posat en contacte. A la pàgina 21 hem vist una petita història de la geologia de Catalunya, fem un zoom en aquesta zona concreta per entendre el que ha succeït.

Un cop format el sòcol paleozoic amb roques metamòrfiques i ígnies, s’hi dipositen a sobre els materials sedimentaris del Triàsic.

Posteriorment, la col·lisió entre les plaques europea i ibèrica origina els Pirineus al nord i, al sud, la Cadena Costera Catalana, de menor envergadura.

És aquí quan en aquesta zona es forma una gran falla encavalcant que fa pujar, de sud a nord, un gran bloc de roca per sobre d’un altre. Simultàniament, mentre puja aquest bloc, a la part del davant de la falla s’hi dipo-siten els sediments de l’Eocè i posteriorment, els de l’Oligocè.

Desprès l’erosió modela el relleu i, d’aquesta manera, podem veure actualment a la parada 2 el contacte entre dos materials d’edats tan diferents.

Calcàries eocenes amb una edat d’uns 45 milions d’anys.

39

En aquets blocs 3D queda representada la morfologia de la zona de les rodalies de Poblet. És el resultat de l’erosió de l’estructura descrita abans. Al sud, les muntanyes del Bosc de Poblet, formades per roques més dures i aixecades per la falla, amb la Pena en forma de taula com a característica principal. Al nord, la zona plana de la conca de Barberà, que queda ubicada en el bloc inferior de la falla i està formada per roques més toves.

40

Situació de la parada 2, a la falla de Poblet, en un bloc diagrama amb la geologia esquemàtica

48

Seguim la pista i a uns 400 metres, en un revolt d’un petit barranc, hi ha una petita cascada d’aigua.

El carbonat càlcic de l’aigua precipita formant concrecions.

El que sembla una cascada petrificada.

6 CASCADA DE PEDRAQuan l’aigua és constructora

Es tracta d’una actuació constructiva per al descans dels caminats. Antigament deno-minada la Font de l’Enginyer, en realitat no és una font, sinó l’aigua que arriba de la Font dels Boixets, que veurem més endavant.

Unes escales ens permeten pujar fins a una segona cascada. El que ens crida l’atenció és que en els dos salts d’aigua, aquesta dis-corre per sobre del que sembla una cascada petrificada.

També ens sobta el color vermellós d’aques-tes cascades, però això és degut a la tenyida que provoquen unes roques vermelles situ-

ades més amunt i que trobarem a la següent parada.

L’aigua, generalment, és un agent destructiu, però en alguns casos pot actuar com a agent constructiu, com quan precipita el carbonat càlcic que pot portar dissolt. En el cas que ens ocupa, l’aigua prové de

Cascada a peu de pista, a la dreta hi ha les escales per pujar a la superior.

49Cascada superior de calcita.

la Font dels Boixets, una font situada més amunt, les aigües de la qual estan fortament enriquides amb carbonat càlcic dissolt.

L’aigua, en sortir a la superfície allibera CO2,

aleshores, es dóna una reacció química on el carbonat de calci dissolt a l’aigua precipita formant concrecions, com les estalactites o estalagmites. En aquest cas és forma una cascada de calcita.

50

Aquesta parada es troba a uns 700 m seguint amunt per l’anterior pista, després que aquesta faci una sèrie de revolts tancats i haguem passat el Pou de Gel. Quan la pista passa per sobre de la cúpula del Pou de Gel, fa un revolt molt tancat cap a la dreta i, als poc metres, veurem una paret de roca vermella.

Són roques que es van formar en antics rius.

Roques de color vermell.

ROQUES VERMELLESQuan els rius dominaven el paisatge

7

Aquesta paret de roques vermelles ens indica que hem arribat al que s’anomena Buntsand-stein, la primera capa dels materials del Trià-sic, de fa uns 250 milions d’anys.

A la parada 5 l’havíem observat de lluny i ve-iem com es disposava horitzontalment per

sobre dels materials del sòcol paleozoic. Com hem vist a la introducció (pàg. 21), els ma-terials del Paleozoic, amb una edat d’entre 270 i 440 milions d’anys, es van plegar i de-formar constituint una gran serralada. Amb el temps aquesta es va erosionar i va formar una gran plana sobre la que hi discorrien rius

51

immensos, que van anar dipositant els seus sediments, que es van transformar en roques detrítiques (conglomerats, gresos i argiles com la que veiem en aquesta parada).

Sabem que aquestes roques van ser forma-des per rius degut al color vermell que pre-

senten. En els rius, l’aigua està ben oxigena-da, fet que provoca que els minerals de ferro que hi ha als seus sediments s’oxidin (rovellin) i presentin aquesta coloració vermellosa.

Esquema on es mostra com es van erosionar els materials plegats i amb roques intrusives del paleozoic i a sobre s’hi van dipositar els primers sediments del Triàsic: el Buntsandstein.

Les aigües dels rius són un medi oxidant degut a l’abundant presència d’oxigen. Aquest “rovella” els minerals ferruginosos dels sediments que transporta i, quan es dipositen, donen lloc a roques de color vermell.

52

Continuem per la pista que fa un revolt molt tancat cap a l’esquerra. Al cap de 100 metres, just abans del següent revolt podem veure de prop nivells típics de sediments de rius: gre-sos vermells amb laminacions encreuades i canals de conglomerats amb la base erosiva.

En els sediments fluvials, el riu excava la seva llera formant un canal on s’hi dipositen el cò-dols. Els sediments més fins, com els gresos, poden presentar una laminació encreuada

que ens indica com el riu va canviant sovint de direcció.

Continuem i, just abans de l’entrada a la casa forestal de la Pena, a la dreta podem observar com els sediments són més fins. Es tracta d’argiles i lutites també vermelles amb petits nivells de gresos fins. Si ens apropem podrem veure una particularitat d’aquest nivell: la seva abundància de miques. Són unes petites làmines que brillen al sol.

Imatge aèria d’un riu actual, que permet una visió ideogràfica de com era aquesta zona fa 250 milions d’anys. (Foto: iStock)

Detall de la base d’un canal de conglomerats amb una superfície erosiva. A la part inferior hi ha laminacions creuades molt abundants en els rius.

58

Continuem el camí amunt i, en 5 minuts, arribem a un mirador amb baranes.

Les muntanyes són el resultat de la tectònica i la plana correspon a sediments no deformats.

Estem en un punt alt i, cap al nord, hi ha una gran plana amb muntanyes al fons.

MIRADOR DE LA PENAPanoràmica de Catalunya

11

Aquests mirador ens permet tenir una mag-nífica panoràmica cap al nord. Davant nostre, darrera el Monestir de Poblet, s’estén l’àmplia plana de les comarques de la Conca de Bar-berà, les Garrigues, el Pla d’Urgell i la Segarra.

Al fons, si el dia és clar, podem veure com s’aixeca la muralla dels Pirineus.

Geològicament, la plana que veiem és la Con-ca de l’Ebre. Com hem vist a la introducció (pàg. 20), la col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea va originar uns esforços tectònics que van deformar una gran quantitat de ro-ques, aixecant la serralada dels Pirineus. Al sud es va originar una serralada menor, la Ibèrica, que s’enllaça amb els Pirineus a través de la Cadena Costera Catalana, que és on som situats ara.

Entre les tres serralades queda una àmplia conca, que s’omple dels sediments produïts per l’erosió de les muntanyes que té al nord, sud i est.

Els materials són eminent-ment fins i es-tan molt poc d efo r m at s . Per aquest motiu té molt poc relleu i forma aquesta àmplia plana.

59

Detall dels Pirineus nevats (foto Quim Bou).

Panoràmica des del mirador de la Pena. Estem situats en un punt de la Cadena Costera Catalana, al davant hi ha la plana de la conca de l’Ebre i al fons els relleus dels Pirineus (foto Quim Bou).

61

Seguim el camí avall que, desprès d’una placeta, es divideix en dos. Agafarem el camí de la dreta, barranc avall. A uns 500 m trobarem restes de construccions i runams de pedres a banda i banda del riu.

Són els runams produïts per l’extracció de pedreres del segle passat.

Grans runams de pedres de diverses mides.

PEDRERES DE L’ESCOLTATestimonis de recursos geològics

13

Aquests runams són el testimoni de les pe-dreres de l’Escolta, que es van explotar a mit-jans del segle passat. S’extreien fragments de roques granítiques, tant per fer llambordes, com balast per assentar les travesses que suporten les vies dels trens.

Si ens fixem en les roques que hi ha al camí veurem que tornem a estar a les roques gra-nítiques que hem vist pujant per la pista. De fet, les roques explotades eren dics de pòrfirs, que proporcionen una roca més dura i menys alterada. Aquestes roques tenen una gran quantitat de minerals de ferro, com la pirrotina, com es pot constatar pels colors marronosos i ocres de la part exterior dels fragments que veiem en els runams.

Aflorament de roca granítica a la zona de pedreres de l’Escolta.

Detall de la roca granítica amb els seus cristalls característics de quarsos, feldspats i miques.

62

Pedrera situada a la dreta i per sobre del camí (est) amb el seu runam.

Pedrera abandonada

Runam molt potent provinent de les pedreres situades a l’esquerra del camí (oest).

63

Les llambordes s’han utilitzat des de l’antiguitat, com es pot veure en els carrers de Pompeia (Foto A. Vandellós).

Les llambordes de roques granítiques i de basalt, per la seva alta resistència, es van utilitzar molt al nostre país. Actualment, encara es poden trobar alguns carrers amb llambordes, com al Casc Antic de Barcelona.

El balast s’utilitza per assentar les vies del tren. Està fet amb fragments de roques d’igual mida que esmorteeixen les vibracions del tren. Han de ser de roques molt dures i resistents, com les granítiques i quarsítiques. Han de tenir una mida determinada i similar entre ells per tal de drenar correctament l’aigua i suportar el pes dels trens.

64

A LA RECERCA DE LA PIRROTINA

Les roques granítiques de la zona de l’Escol-ta tenen una gran abundància de minerals de ferro, destacant entre ells la pirrotina. Aquests minerals ferruginosos, quan s’alte-ren donen colors marrons i ocres a la part exterior de les roques. Per aquest motiu, els runams de les pedreres són groguencs, però si trenquem un fragment de roca veurem que per dintre és de color gris, amb els cris-talls característics de les roques granítiques.

Us proposem un exercici molt interessant per buscar la pirrotina. Necessitem: un mar-tell, un paper blanc i un imant.

Busquem a la zona de runams una pedra que per fora sigui de color marronós, i amb el martell la partim. Raspem, durant una bona estona, amb el ferro del martell la part trencada de la roca, i fem caure petits fragments sobre el paper.

Passem l’imant per sota i l’anem movent lentament. Veurem com unes petites agu-lles fosques es van movent i desplaçant per sobre del paper, i s’orienten segons els movi-ments que estem fent amb l’imant.

Fins i tot, si separem una mica l’imant del paper, les agulles es posen dretes.

Són petits fragments de pirrotina que, com que té propietats magnètiques, s’orienta i es mou amb l’imant que estem utilitzant.

Esquema que mostra el procediment. 1) Partiu la pedra, raspeu i feu caure petits fragments sobre el paper. 2) poseu l’imant a sota i 3) separeu la pirrotina. 3a) i 3b) si separem una mica l’imant es formen unes agulles que s’aixequen.

65

1- Trenquem un fragment de roca i raspem amb el martell sobre el paper.

3- Passem l’imant per sota i podrem separar la pirrotina de la resta. Si separem una mica l’imant del paper es for-men unes petites agulles orientades magnèticament.

2- Obtenim una mena de sorra.

66

ITINERARI 2Pla de falla a l’entrada de la mina Atrevida (A. Martínez)

67

2Al Bosc de Poblet s’amaguen antigues mines, actu-alment abandonades, que havien estat temps enrere una font de riquesa per la regió. També s’hi troben singularitats geològiques molt atractives, com els Frares Encantats.

MINES ABANDONADES I ROQUES EMBLEMÀTIQUES

Aquest itinerari es pot fer en cotxe per la pista que puja a la Pena, i després en un agradable recorregut a peu. El camí està ben senyalitzat i cuidat per l’equip de gestió del Paratge Natural de Poblet. Aquest itinerari transcorre parcialment per l’itinerari geològic 5 d’aquest paratge.

A l’inici es veu la part de dalt de l’antiga explotació de la mina Atrevida.

Baixant podrem veure i tocar una singularitat geològica molt difícil de veure normal-ment: la discordança erosiva entre el sòcol i la cobertora.

Passem per un paratge típic, conegut ja pels excursionistes de finals del segle XIX: els Frares Encantats.

A la part baixa de l’itinerari, podrem visitar una petita galeria de la mina Atrevida.

68

Atenció! En aquest itinerari i en el PIG 1 hi ha llocs que poden ser perillosos, ja que hi ha estimballs de desenes de metres. No passeu de les baranes. Les galeries de mines abandonades poden tenir despreniments de pedres i enfonsaments sobtats. És responsabilitat del visitant prendre les mesures necessàries.

69

1

Sortim de les Masies i pugem, en cotxe, per la pista que va a la Pena. Abans d’arribar-hi, una bifurcació ens obliga a girar a la dreta, ja que a partir d’aquest punt la pista és de direcció única. Al cap d’uns 6 km hi ha una altra bifurcació, on cal agafar la pista que gira a la dreta en un angle de quasi 180º. Al cap d’un kilòmetre hi ha un altre trencall, si seguíssim recte aniríem en direcció Rojals, així que tombarem de nou cap a la dreta, i al cap d’uns 200 m arribem a un coll que fa una bona esplanada al costat del Pic de l’Àliga. Deixem el cotxe en aquest punt i iniciem l’itinerari a peu. A la part nord de la pista principal surt una pista que, a menys de 50 m, ens porta al mirador de les mines. Desprès tornem enrere i, a la nostra esquerra hi ha un camí que puja i ens porta al punt 1b, situat a pocs metres, on podem observar l’explotació minera des d’un altre punt de vista i la falla en detall.

Són les restes de l’antiga explotació minera d’un filó de barita.

Una explotació de forma allargada i parets profundes.

MINA ATREVIDAVista de l’explotació del filó de minerals

Parada 1a. Vista de l’excavació mi-nera del filó Atrevida des de la part superior.

A l’esquerra hi ha materials del Pale-ozoic, de més de 300 Ma, i a la dreta materials vermells del Triàsic, de 250 Ma, que es posen en contacte a través d’una falla on s’acumula el mineral.

A dalt hi ha el següent punt d’obser-vació (1b).

Anant amb compte, en aquesta pa-rada veiem una impressionant ex-plotació minera abandonada. És una excavació allargada i profunda, ja que el mineral forma un filó situat en el pla d’una falla. És per tant, una mina filoniana. És a dir, el mineral té una forma allargada i estreta. Té 3 km de llargària, 150 m de profunditat i una amplada d’entre 0,5 i 6 m.

70

La parada 1b, té una doble importància: po-dem conèixer una mineralització explotada per l’home i, d’altra banda, observar de prop i tocar, el pla de la falla. Es tracta d’una superfí-cie polida i amb estries formades pel fort fre-gament que hi ha entre els dos blocs de roca.

La majoria de les falles que els geòlegs re-presenten en els mapes són deduïdes ja que difícilment es poden veure directament en el terreny. Per això, aquest aflorament és singular, ja que podem veure i tocar aquest pla de la falla.

Aquesta falla, de direcció NNW-SSE, talla i posa en contacte roques del sòcol Paleozoic (de més de 300 Ma) i del Triàsic (entre 230-250 Ma). Des del punt d’observació 1a, mirant cap a l’extrem oriental, veiem a la dreta (sud) unes capes de materials de color vermellós i a l’esquerra (nord) unes roques de colors marronosos i sense estratificació aparent. Les roques vermelles són les del Triàsic i les de la dreta les del sòcol Paleozoic. La falla se situa just al mig, que és on hi ha el mineral i on s’ha desenvolupat l’excavació.

D’aquesta mina, actualment abandonada, s’hi extreia principalment barita i galena i altres minerals com plata i platinoids. La formació del mineral té el seu origen en la circulació de fluids hidrotermals carregats de minerals a través d’una falla.

Es tracta d’una falla molt profunda que talla tots els materials tant del Paleozoic com del Triàsic. Els fluids superficials freds descendei-xen a les parts profundes de l’escorça on s‘es-

Esquema on es mostra l’evolució de la falla amb min-eral que estem observant.

Estructura cristal·lina de la barita

calfen. En escalfar-se, aquests fluids tornen a ascendir a través de les falles i dissolen els minerals presents a les roques paleozoiques.

Quan aquests fluids calents i molt minera-litzats s’apropen a la superfície, es barregen amb aigües fredes carregades de sulfats pro-vinents de roques evaporítiques del Triàsic. La unió d’aquests dos fluids origina la preci-pitació dels minerals dissolts dintre de la falla, formant el filó que veiem actualment (més informació a la pàgina 114).

71

En el punt 1b, veiem l’explotació minera des d’un altre punt de vista. Podem veure el pla de la falla amb estries verticals.

BARITA GALENA

El nom ve del grec “barus” (βαρύς), que vol dir pesat. En aquesta zona la trobem gene-ralment de color blanc, semblant a la calcita (encara que a vegades té coloracions gro-guenques). Es caracteritza per la seva densi-tat alta (quasi 5 g/cm3). Només cal agafar-ne un fragment i notarem que pesa més del que esperàvem. Té una duresa d’entre 3 i 3,5, és a dir que no es ralla amb l’ungla, però sí amb una moneda de bronze i més fàcilment amb una navalla. Cristal·litza en el sistema ròmbic bipiramidal. Els seus cristalls poden presen-tar-se en forma de grups laminars (com si fossin crestes de gall) o formant roses. És un sulfat de bari (BaSO4).

Utilitats del bari: Fangs per la perforació de pous, aigua oxigenada, indústria de la pintu-ra, indústria dels frens, vidres, protecció dels raigs X, etc.

(Esquerra) Detall d’uns cristall de barita en forma de crestes de gall.

Té un aspecte metàl·lic brillant, fàcilment ex-foliable, i generalment presenta una estruc-tura en forma de cub.

Té una duresa similar a la de la barita. Cristal-litza en el sistema cúbic. És un sulfur de plom (PbS). Pot tenir indicis de plata. Té una den-sitat més alta que la de la barita (7,6 g/cm3).

Utilitats del plom: Indústria de la pintura, bateries, vidres, vernissos, soldadures, pro-tecció raigs X, etc.

(Dalt) Aspecte d’un fragment de galena (foto: Jan He-lebrant).

72

2

Des del punt 1b, tornem a baixar pel caminet fins un senyal que ens indica l’itinerari geo-lògic (5) que continua pel bosc cap avall. Baixem aquest camí fins a trobar la pista per on hem pujat. Aquí hi ha una magnífica panoràmica.

Les muntanyes són el resultat d’un aixecament per la tectònica.

Les muntanyes de Poblet i, al nord, una plana.

PANORÀMICAMuntanyes i la plana

En aquesta panoràmica, veiem al davant nos-tre (cap al nord) una àmplia plana, la Conca de Barberà, i el final de les muntanyes de Poblet, on estem ara.

Si mirem amb atenció cap a la dreta veiem que, on hi ha el xalet Forestal, trobem unes capes vermelles horitzontals i, a sobre unes capes de calcàries de color gris, que formen el relleu tabular de la Pena. Per sota d’aquestes, les roques no mostren estratificació i semblen més o menys homogènies.

Les primeres són les roques del Triàsic per-tanyents a la cobertora i, les de sota, les ro-ques del sòcol Paleozoic. Tal com hem vist a la introducció (pàgina 21), durant l’orogènia herciniana les roques paleozoiques es van de-formar formant grans muntanyes i, posterior-ment, es van erosionar donant lloc a una gran superfície erosiva. A sobre s’hi van dipositar els sediments del Triàsic (250-240 Ma), primer els sediments vermells continentals del Bunt-sandstein (250 Ma) i, desprès, les calcàries marines grises del Muschelkalk (240 Ma).

Panoràmica de la parada 2. La plana està formada per materials de l’eocè i oligocè. Per sobre encavalquen els materials del Paleozoic i del Triàsic.

73

Sobre els materials del sòcol Paleozoic s’hi van dipositar els sediments del Triàsic. Una falla encavalcant (falla de Poblet) va aixecar el bloc que ara és la Pena i, al bloc inferior, s’hi van dipositar els sediments de la conca de l’Ebre (Eocè i Oligocè).

Després d’això, quan es van formar els Pirineus, fa 60 milions d’anys, aquí es va aixecar la Cadena Costera Catalana.

Una falla encavalcant (falla de Poblet descrita en detall a la parada 2 de l’iti-nerari 1) va fer pujar de sud a nord un gran bloc de roques per sobre d’un altre.

En el bloc nord, deprimit, es va desen-volupar la conca de l’Ebre, on s’hi van anar dipositant sediments tous de l’Eo-cè i Oligocè (45-25 Ma).

Al bloc sud, aixecat, és on hi ha la Pena. En aquesta panoràmica la plana cor-respon als sediments de la conca de l’Ebre i les muntanyes de Poblet al bloc aixecat de la falla.

Placa de les fites de seguiment de l’itinerari geològic

76

Seguim pocs metres per la pista cap al nord i, a la dreta, veiem unes roques de forma característica anomenades els Frares Encantats o la Roca Tallada.

Roques erosionades pels agents atmosfèrics.

Roques singulars.

4 ELS FRARES ENCANTATSRoques amb llegenda

Aquestes roques són els conglomerats, que acabem de veure a la parada 3, del Triàsic (Buntsandstein 250 Ma).

Les capes estan horitzontals, però solcades per fractures verticals. L’erosió d’aquestes roques pels agents atmosfèrics: aigua, gel i vent, les ha esculpit donant aquestes formes

capritxoses, que la gent de la contrada ha batejat amb els noms de Frares Encantats o la Roca Tallada, per la fractura que les separa en dos.

Hi ha fotografies antigues que mostren com la visita a aquest paratge era molt valorada pels usuaris dels balnearis de les Masies.

Els Frares Encantats o Roca Tallada, un exemple de com l’erosió de les roques influeix en la imaginació popular. La fotografia de l’esquerra és de finals del segle XIX amb la presència de clients del balneari de les Masies (Fons documental del PNIN de Poblet).

Detall dels conglomerats.

77

Seguim baixant, en direcció nord, per la pista i, als pocs metres, trobarem indicis d’exca-vacions i fragments de mineral de barita per terra. Continuem i, desprès del revolt tancat cap a la dreta, tornem a trobar aquests indicis.

Es tracta d’un filó associat a una falla.

Afloraments alineats de minerals.

5 SEGUINT UNA FALLAEl filó Atrevida

Si observem el mapa, veiem que les loca-litzacions de les parades 1a, 1b, 5a, 5b i 6 estan alineades. És com un exercici bàsic de cartografia geològica: situar els afloraments en un mapa i desprès fer les interpretacions. En aquest cas és molt senzill però molt gràfic, ja que podem veure com aquesta alineació dels indicis minerals ens indica que segueixen la traça de la falla que hem vist a la parada 1, on hi ha el filó amb barita i galena.

Indicis d’explotació del mineral a la pista.

78

6

Continuem baixant pel camí i al cap d’uns 500 m arribem a l’entrada d’una petita galeria.

Galeria d’extracció d’una petita mina.

Una galeria artificial.

GALERIA DE LA MINAEl mineral “in situ”

Aquesta és una de les nombroses galeries de l’antiga mina Atrevida, que explotava el filó que estem trobant en diversos llocs.

D’igual manera que a la mina de la parada 1, el mineral principal d’explotació era la barita.

Si portem una llanterna i, aconsellable, un casc, podem entrar a la galeria, d’uns 50 m, i observar el mineral al sostre i costats de la paret.

Entrada de l’antiga mina

Interior de la galeria (Foto T. Ferrer).

Detall del mineral a les parets de la galeria

82

ITINERARI 3La Roca Filosa a Castellfollit (A. Martínez)

83

3La vall de Castellfollit suposa un paradigma del mo-delat granític i és per aquest motiu que està catalo-gada com a Geozona dintre de l’inventari de zones i espais d’interès geològic de Catalunya. Els agents atmosfèrics han modelat el relleu d’aquesta vall, for-mada per roques ígnies procedents del mateix man-tell de la Terra. L’home, al llarg dels anys, ha trobat la manera d’explotar i servir-se d’aquesta roca.

LA VALL DE CASTELLFOLLIT: EL GRANIT I L’HOME

Aquest itinerari està pensat per ser realitzat en cotxe, ja que els desplaçaments entre les diferents parades poden ser de fins algun quilòmetre. Hi ha una parada a la que s’hi arriba a peu, però el trajecte és de menys de 10 minuts.

La pista és la que va des de la Font de la Nerola a Castellfollit. Està asfaltada i és apta per a qualsevol tipus de turisme.

La durada de l’itinerari és d’unes 3 hores fent totes les parades.

Al final del recorregut, a la casa forestal de Castellfollit, trobem un espai ben con-dicionat per a poder dinar.

Runes del castell de Castellfollit.

84

85

11

Agafem la carretera que surt de Poblet en direcció Prades (T-700). Al quilòmetre 6,5, després de passar un pont que creua el Torrent de Castellfollit, trobem una cruïlla amb una creu a l’esquerra. Agafem la pista de la dreta en direcció Riudabella. A uns 100 m hi ha una tanca on deixarem el cotxe. Seguim a peu uns 50 m i a la dreta veurem una petita bassa enfonsada.

Font surgent.

Una bassa d’on brolla l’aigua.

LA FONT NEROLA. Aigua subterrània pel monestir de Poblet

És una font en forma de paella, que està uns tres metres per sota del camp, i s’hi accedeix tot baixant una petita escala de pedra. Fa anys, es va arreglar a l’estil romàntic, però actualment està una mica deteriorada i, so-vint, seca.

Al seu voltant hi trobem diversos bancs d’obra amb ceràmiques i a la paret perimetral hi ha escrits antics referents a la mateixa font. La font consisteix en una bassa rodona.

En un dels extrems hi ha una mina subterrà-nia que porta l’aigua al Monestir de Poblet a través d’un aqüeducte de quasi 3 km que a vegades és subterrani i d’altres no (veure pàg. 89).

Aquesta font és una surgència artesiana, és a dir, que brolla de forma natural del subsòl, i està situada a la capçalera del sistema càrstic de l’Espluga de Francolí. Aquest aqüífer és de tipus binari (veure pàgina 27).

Hi ha una part on l’aigua circula superficial-ment per roques impermeables, principal-ment pels barrancs de Castellfollit i el Tillar.

Però aquestes aigües, quan arriben als mate-rials permeables, com els conglomerats de la zona de la Mata, s’infiltren sota terra i sorgeixen

Entrada al repartidor d’aigua de la font de la Nerola amb data del 1700.

La font de la Nerola es caracteritza per estar enfon-sada en un clot.

86

Esquema que mostra com les aigües de les muntanyes de Poblet circulen superficialment i quan arriben als mate-rials permeables es fan subterrànies.

Tall esquemàtic amb el funcionament de la font de la Nerola. L’aigua del barranc de Castellfollit circula superficialment, però quan arriba als canals de conglomerats del paleogen s’infiltra i es fa subterrània. La font és un sobreeixidor d’aquestes aigües subterrànies.

Repartidor d’aigua de la font de la Nerola.

després a la Font Major de l’Espluga de Francolí.

La font de la Nerola és el testimoni de que l’aigua subterrània en aquesta zona és molt superficial. La sobreexplotació de les aigües subterrànies i la disminució de les aportaci-ons fa que, actualment, la font moltes vega-des estigui seca.

87

LA FONT DE LA NEROLA, UNA FONT ROMÀNTICA

El mot Nerola, prové de la denominació romana de la font, Areola, que és un diminutiu del terme llatí àrea. Fa referència a una àrea petita que circumda alguna cosa, i podria estar relacionat amb la morfologia cir-cular de la surgència. Les primeres referències a la cap-tació de la Font de la Nerola daten de l’any 1220, quan abastia d’aigua a través de canalitzacions subterrànies al Monestir de Poblet i la finca de Riudabella.A la dovella de la porta, per on es descendeix amb unes escales, hi ha una inscripció de l’any 1760, data d’unes millores de la font. Però l’actuació més recent, de caràcter romàntic, és de mitjans o finals del segle XIX. Era un lloc molt estimat pels visitants de la zona, era fresc a l’estiu i amb uns bancs per descansar i gaudir de la pau que emanava de la font. Al voltant dels bancs hi ha una sèrie d’escrits en uns mosaics de ceràmica, que en alguns llocs han estat restaurats. Ens parlen, per una part i amb molta ironia, sobre la necessitat del civisme del visitant i, per altra, fan reflexions de caràcter religiós. Aquests escrits en versió actual:

Sóc la font dita U ...Aigua fresca voleu, potser?Doncs veniu i us en daréCom el meu amo em va manarPerò, per l’aigua i per l’estadaNo em pagueu: no vull cap trosDe paper brut i llardósNi de les sobres del berenar. La font raja, mai s’estronca, sembla bé l’eternitat;El cel ample, sense fites, sembla bé la immensitat;Tanta estrella com hi ha, diu el poder del creador,I que tot sigui per a l’home dins el més intens amor;Tot això, de Déu no et parla? Ell, pertot sigui alabat.

Com la font surt neta i pura, Verge Santa pura souCom el cel tot ho cobeja, vostre mantell tot ho clou;Les estrelles són pedretes per contar vostres virtutsI que vós, tan gran i pura, ens tingueu com fills volguts?Terra i cel, també lloeu-la, ja que els homes no som prou.

88

Versió original:

Soch la fout dita U....Aygua y fresch voleu potsé?Donchs veniu vos en daréCom mon amo’m va manarPro, per l’aygua y per l’estadaNo’m pagueu: no vuy cap trosDe paper brut y llardósS de sobres le brenar. La font raja, may s’estronca, semble be l’eternitat;Lo cel ample, sense fites, semble be l’inmensitat;Tanta estrella com hi roda; diu poder de creadorY’l que tot sigui per l’home din lo mes intens amorTot ascó, de Deu no’t parla? Ell, pertot, sia alabat Com la font surt neta y pura Verge Santa pura souCom lo cel tot ho cobeja, vostre manto tot ho clou;Les estrelles son pedretes per contar vostres virtutsY que vos, tan gran tan pura, nos tingueu com fills volguts?Terra y cel, també lloeula, ja que’ls homes no som prou.

Font de la Nerola amb aigua i la seva forma característica de paella abans de la restauració.

Escrits en els mosaics de ceràmica de la font de la Nereola (fotos J. Vidal).

89

L’AIGUA CANALITZADA FINS AL MONESTIR DE POBLET

E l m o t Poblet sembla que té el seu

origen en la seva situació: “hortus populeti”, ja que el lloc on els primers monjos van començar a construir el monestir, l’any 1151, eren uns horts amb nombrosos àlbers. Segons diversos historiadors, en aquell moment aquests lloc ja tenia un sistema de regadiu que provenia de l’aprofitament d’estructures anteriors, probablement romanes i àrabs.

Al principi, l’aigua que abastia el monestir i el regadiu dels seus camps, provenia de l’aigua superficial de la banda de Tarantí (bosc de Poblet, la Pena). Al segle XV, en temps de l’abat Conill, es va construir el Canal Major, que portava aigua al monestir per la part nord-est del recinte, la més antiga del

monestir, des d’una distància menor a un kilòmetre.

Però el monestir va anar creixent, tant en població com en l’extensió dels seus camps de conreu, i això implicava la necessitat de més quantitat d’aigua. D’aquesta manera, en temps de l’abat Porta (segle XV), es van construir importants conduccions subterrànies i es va construir la Torre de les Aigües, que millorava la distribució a les diferents dependències.

Com l’aigua provinent de la zona de la Pena ja no era suficient, en temps de l’abat Guimerà

Mapa amb els traçats de les tres aportacions principals d’aigua de Poblet.

90

(segle XVI), es van realitzar les obres per tal de portar aigua des de la font de la Nerola, situada a quasi tres kilòmetres de distància, a la zona de Riudabella. Aquesta obra hidràulica, de gran importància per l’època, va consistir en la construcció d’un aqüeducte, que en algunes zones és subterrani, fent una mina a més de 15 metres de profunditat, amb pous d’accés com a la zona de can Solé. En algunes zones aquest aqüeducte és visible i té ponts per salvar els barrancs, com a can Sagués.

Aquesta obra d’enginyeria medieval de finals del segle XVI i principis del XVII, encara es pot veure en alguns trams, com per exemple a les rodalies de can Sagués. Aquí es pot admirar un fragment d’aquest aqüeducte, que va abastir d’aigua durant segles al monestir de Poblet.

L’aqüeducte està format per pedres, principalment del paleozoic, arrodonides pels rius de la zona. Estan unides per un morter antic i la part superior està tapada per unes lloses de calcàries del triàsic d’un metre per

mig metre. La seva secció interior és de 40 cm d’ampla per 60 cm d’altura.

L’origen és a la font de la Nerola (veure pàg. 85), aquesta font forma una petita bassa d’on brolla l’aigua per la seva part inferior. És aigua subterrània que forma part de l’aqüífer de la cova de l’Espluga de Francolí (veure pàgina 116). Aquest aqüífer està alimentat per les aigües superficials del barranc de Castellfollit, que es fan subterrànies en arribar a aquesta zona.

La conducció fins al monestir recullia l’aigua de la Nerola, travessava el barranc de Castellfollit i anava fins a Poblet, passant per la Granja Mitjana, can Solé i can Sagués, fins la bassa Rodona. Allà omplia d’aigua aquesta bassa enorme, i continuava fins al monestir per la part oest, on hi ha la bassa del Molí. Allà s’utilitzava la força de l’aigua per accionar el molí i es distribuïa pel monestir través de la Torre de les Aigües.

En temps més moderns, es va construir la mina Girona per abastir d’aigua aquesta finca. Recull aigua del barranc de Castellfollit, passa per sota de la granja Mitjana, cal Pastor, i arriba a l’entrada del monestir on hi ha la

Pont amb l’aqüeducte al barranc del Sagués (foto: Pakito Hernández).

Interior amb la conducció moderna.

91

finca Girona. Al costat de cal Pastor hi ha un registre, anomenat la Mineta, per on es pot veure encara avui l’aigua circulant.L’aqüeducte que ve de la Nerola va portar aigua a la bassa i al monestir fins la guerra civil, quan un avió va llençar una bomba que va malmetre la bassa, i a partir d’aquell moment es va abandonar aquesta conducció utilitzant una alternativa.

Desprès de la guerra i a mitjans del segle XX, es va portar aigua a Poblet, tant de la font de la Nerola com provinent de l’embassament del Tillar. Es va col·locar un tub de PVC a l’interior de l’aqüeducte, però la pressió de l’aigua o els tractors llaurant el van rebentar per diversos llocs.

Actualment, la conducció es fa amb tubs moderns situats per dintre de la mina des de la Nerola fins a can Solé i a partir d’aquí, fins la bassa rodona per una nova conducció, paralel·la a la carretera, per tal de fer arribar l’aigua de boca fins al monestir.

Detall d’una part on s’ha trencat i es pot veure l’interior.

Esquema del pont amb l’aqüeducte a la masia Sagués (Dibuix A. Martínez).

95

13

Seguint per la pista de Castellfollit, just després de l’Àrea Recreativa de la Roca de l’Abella farem una corba cap a l’esquerra, rere la qual trobarem un tram d’uns 200 m de recta. Al final d’aquesta, al costat d’un panell indicador d’“El Gorg”, hi ha una petita zona d’eixam-plament per deixar el cotxe. Seguint el camí que indica el panell, arribarem a la parada al cap de pocs metres (hem de baixar fins al replà on hi ha un banc i una font). Hi ha també una entrada a la meitat de la recta que porta directament a la parada.

Un cop acabada la visita al gorg, per veure la roca filosa seguirem avançant per la pista sense necessitat d’agafar el cotxe i al cap de pocs metres la veurem a la nostra esquerra, a l’altre banda del torrent.

Aqüífer fracturat en el substrat granític.

Petit salt d’aigua amb un gorg excavat al substrat granític i surgències.

FONT DEL GORG I LA ROCA FILOSAUn aqüífer dintre l’aqüífer

FONT DEL GORG O DE LA COMA FOSCA

Si observem l’aflorament de roca del gorg des de lluny, podem observar com la roca, que podem reconèixer com a granit, està intensament fracturada en direcció E-W. Al marge més proper a la carretera del planell on ens trobem, veiem una petita font construïda, la Font del Gorg o de la Coma Fosca i, més a

munt, es poden observar dues surgències naturals més.

Els granits formen la major part de les roques de la vall i, en estar fracturats, l’aigua de pluja es va infiltrant a través d’ells cap al subsòl.

Això provoca que el cabal dels torrents sigui més alt a les parts altes de la vall, on l’aigua

Gorg en roques granítiques fortament fracturades.

96

encara no s’ha infiltrat, mentre que a les parts baixes es més petit. Les fractures estan con-nectades entre si a l’interior de la roca, així que l’aigua hi pot circular fins que troba una sortida. En aquest cas la sortida la troba a la Font del Gorg i a les altres dues surgències, totes elles naturals i associades a fractures del granit.

Així doncs, en una mateixa parada podem veure tots els elements que intervenen en el que s’anomena un sistema aqüífer de medi fracturat: la roca impermeable, les fractures, les aigües superficials i les surgències.

ROCA FILOSA

La Roca Filosa és el que anomenem una roca penjada o roca caballera. Consisteix en un aparent amuntegament de tres roques una sobre l’altra, la de baix plana, del mig esfèrica i la de dalt ovalada, més gruixuda a la base i s’aprima cap a la part alta. Aquesta forma tan curiosa és típica de l’anomenat modelat granític.

Els relleus granítics, que inclouen també els formats per altres roques com les granodi-orites, donen un paisatge ben particular. Es caracteritzen per relleus suaus i arrodonits i la formació de boles i agulles.

Les roques granítiques, en quedar exposades als agents atmosfèrics, veuen alterats els seus minerals a través d’un procés anome-nat meteorització, que va disgregant la roca i tornant-la més dèbil i vulnerable a l’ero-sió. Veurem en detall en què consisteix la meteorització a la parada 7.

La roca Filosa, una roca molt coneguda a Castellfollit

Font del Gorg, un exemple de surgència en aqüífer fracturat.

Esquema dels elements d’un aqüífer fracturat, com el cas de la font del Gorg.

97

EL PAISATGE GRANÍTIC DEL BARRANC DE CASTELLFOLLIT

Torres: grans cilindres de granit molt escar-pats i angulosos, provocats principalment per l’acció de la meteorització mecànica. La roca es va trencant a través de les fractures ja existents, que poden ser d’origen tectònic o de descompressió. Exemples: Roca de l’Abe-lla, Roc d’en Mel o la Roca de Ponent.

Agulles: petits cilindres provocats pels matei-xos processos que les torres però de dimensi-ons més reduïdes. En podem veure al llarg de tot el recorregut. Exemple: el Dit.

Roques penjades o caballeres: roca de mida gran ubicada sobre el substrat o sobre una

altra roca, que, degut a l’efecte de la mete-orització diferencial, ha anat reduint la seva superfície de contacte amb el terra fins a ad-quirir un aspecte de, en ocasions, preocupant inestabilitat. Exemple: Roca Filosa.

Boles: són les formes més evolucionades d’erosió i es produeixen quan els blocs de granit han quedat tant erosionats que han passat a formar blocs solts, sovint de forma esfèrica. Exemple: boles de granit a la zona enjardinada de l’Àrea Recreativa de la Roca de l’Abella.

Tarteres: acumulacions als vessants de la muntanya de blocs angulosos procedents del desmantellament de les torres. Exemple: al barranc de la Pena, itinerari 1 parada 5.

Morfologies típiques de modelat en roques granítiques al barranc de Castellfollit.

99

1

Des de la parada 4 tornem a agafar el cotxe i, seguint la pista uns 300 m, passem una barraca de pedra que hi ha a la dreta i als pocs metres veurem un camí que baixa cap al riu amb un cartell que diu: “Itinerari geològic”. Deixem el cotxe i agafem el camí que baixa cap a la llera del torrent i el ressegueix durant uns 100 m aigües amunt. Arribarem a una corba que el riu fa cap a la dreta, on hi ha una gran bola de granit, i de seguida veurem a mà esquerra el runam de la pedrera. Seguint les senyalitzacions que marquen la pujada cap a la Roca de Ponent, creuarem el riu i pujarem pel costat dret de l’escombrera, fins que després d’una corba a l’esquerra en la que passarem pel davant d’una antiga forja (construcció en runes), sortirem ja a la pedrera.

Antiga pedrera d’on s’aprofitava el pòrfir granodiorític per a fer llambordes.

Gran obertura a la roca.

PEDRERA DE LA ROCA DE PONENTLa pedra al servei de la societat5

En aquesta parada podem veure una de les nombroses pedreres de pòrfir que hi ha al Bosc de Poblet. Les restes d’aquesta roca a les parets de la pedrera i la distribució lineal de varies pedreres seguint el filó, revelen sense cap mena de dubte la tipologia de la roca extreta.

A la parada 2 hem vist ja com es forma un pòr-fir i quines són les seves característiques. Així que només cal citar, a mode de recordatori, que el terme pòrfir fa referència a la textura (dues mides de gra: matriu amb cristalls petits i cristalls grans) de la roca.

Segons la seva composició es tracta de pòrfirs granítics o granodiorítics. En una foto aèria es pot observar com les pedreres resseguei-xen el filó, que és l’estructura típica d’aquests tipus de roques.

Inici del camí a la pedrera.

Detall de la roca amb textura porfírica, on es veuen cristall grans rodejats d’altres molt fins.

100

Observant la roca en detall, de tant en tant trobem taques negres a la roca. Aquestes taques s’anomenen enclavaments, i són tros-sos d’un altre tipus de roca que el magma va arrencar i arrossegar en el seu ascens cap a la superfície. Un cop el magma es va refre-dar aquests trossos de roca van quedar-hi atrapats. Els enclavaments aquí observats podrien ser de diorita.

Veient la increïble quantitat de granit fàcil-ment accessible al barranc de Castellfollit, ens podem preguntar per què no van aprofitar

aquest en comptes del pòrfir, menys abun-dant i de difícil accés.

La resposta és que les característiques textu-rals i mineralògiques del pòrfir, fan que sigui la roca per excel·lència a l’hora de construir i decorar edificis i construir carreteres.

Els romans ja la feien servir per pavimentar les seves vies, i els egipcis en reservaven el seu ús per als faraons. Els pòrfirs acostumen a contenir més proporció de quars i menys de feldspat que les altres roques granítiques, pel que són més resistents a la meteorització i a l’erosió, però igual de decoratius.

Des de la pedrera, enllaçant amb les explicaci-ons de la parada anterior, tenim un bon punt de vista per veure les nombroses morfologies capritxoses de les roques granítiques.

Paga la pena entretenir-nos a buscar, tant a la banda de ponent com de llevant, formes increïbles amagades en el paisatge, ja siguin roques caballeres, agulles, o les impressio-nants torres com les de Roca de Ponent i la Roca de la Mel.

Des de la part alta de la pedrera podem bus-car el castell de Castellfollit a la Roca del Moro (cap el nord-est). Costa de veure per-què està fet amb les mateixes pedres graníti-ques de l’entorn.

Runes del castell de Castellfollit al cim de la Roca del Moro.

Excavació allargada de la pedrera.

Enclavament de roques fosques dintre de les roques porfíriques més clares.

101

La Roca de Ponent, una altra torre amb parets verticals i amb la seva creu característica al cim. Objectiu predilecte dels escaladors.

Detall de roques en equilibri (roca caballera).

Vista cap a ponent des de la pedrera amb nombroses agulles.

102

Les nombroses pedreres de les rodalies de Poblet s’agrupaven en dues zones: una a la zona de la Pena i l’altra a la zona de Castellfollit. La roca que s’extreia eren roques granítiques,

principalment dics de pòrfir. S’utilitzaven sobre tot per la formació de llambordes pels paviments dels pobles i ciutats, especialment a Tarragona, Reus, Valls, Montblanc i l’Espluga de Francolí.

La primera autorització documentada de l’explotació com a pedrera és de l’any 1902, al barranc de la Pena: l’anomenada pedrera de l’Escolta, que va subministrar les llambordes per l’empedrat de la rambla Ferran de Lleida l’any 1924. Posteriorment el material extret era classificat segons la mida per tal de formar part del balast de les vies del tren.

Les explotacions més importants van tenir lloc a partir de l’any 1945 amb les subhastes que va portar a terme el Patrimoni Forestal de

LES PEDRERES DE LLAMBORDES

Treballadors d’una pedrera (Fons documental del PNIN de Poblet).

103

l’Estat, al barranc de Castellfollit. Les pedreres principals són: la Mitja Lluna, la Font del Ginebre, la Torre del Moro i l’Ester, totes, van ser explotades fins als anys 60.

La feina de les pedreres era molt dura, ja que era de sol a sol, i perillosa, ja que es treballava amb explosius i sovint penjats per una corda a les parets de roca. Però, malgrat els inconvenients, tenien l’al·licient de que es podia guanyar sous més elevats dels que proporcionava l’agricultura.

Els treballs eren especialitzats i podien ser: ferrer, el que arreglava les eines; foradador, perforava la roca; arrencador, el que desprenia les roques de la paret; coló, transportava les pedres fins als picapedrers; adoquinaire, tallava els fragments de roca amb la forma desitjada i el marcador, que revisava la qualitat del material.

Segons les mides de les llambordes podien tenir diversos noms: rigola, 30x15 cm; adoquí, 20 x15 cm; tac, 9x15 cm; saragossa 15x10 cm i pitxolí, 9x9 cm.

Diferents noms de les llambordes segons les seves mides.

Excavació d’un dic de pòrfir. Les pedres eren trans-portades amb vagonetes (Fons documental del PNIN de Poblet).

104

L’ESCALADA A CASTELLFOLLIT

L’existència d’aquestes torres granítiques i agulles amb parets desafiants que veiem a l’itinerari, ha estat de des fa anys un reclam pels amants de l’escalada. La primera cita que es coneix sobre escalada en aquesta vall, és la referent a la cordada de R. Freixas, P. Benaiges i S. Figuerola de Valls, del 10 de juny del 1945 a la Roca de Ponent. En aquella època la tèc-nica era creativa i autodidacta, amb material molt precari.

Simultàniament, en aquella època, va comen-çar el descobriment de l’escalada a les parets de Montserrat. L’atractiu de la vall de Castell-follit va quedar oblidat fins l’any 1963 quan es van obrir noves vies a la Roca de Ponent. Aquestes incursions es feien amb cordes de cànem i espardenyes amb soles d’espart.

Als anys 70 la utilització de material modern, cordes acríliques i claus de seguretat, va fer que retornés l’interès per aquesta vall. Nom-brosos escaladors, principalment de Lleida i Tarragona van obrir noves i intrèpides vies.

A l’any 1972, Ramon Bruno i Quim Miralles, van obrir, a la Roca de Ponent, la via de l’Ares-

ta GER, que amb els seus 180 metres és la més llarga de les muntanyes de Prades i molt apreciada pels escaladors de la zona.

L’evolució del material, peus de gat i sistemes de seguretat millorats i de la tècnica d’esca-lada esportiva va fer que a partir dels anys 80 s’obrissin vies cada cop més espectaculars, especialment a la Roca de Ponent.

Via d’escalada Aresta GER, una de les més conegudes. (foto: Joan Ramon Segura)

La creu característica de la Roca de Ponent amb uns escaladors. (foto: Joan Ramon Segura).

105

16 EL CAP DE L’INDIUn bloc de granit amb molta cara

Bloc de granit amb forma antropomòrfica.

Bloc producte de la meteorització i de l’erosió que sembla donar la forma del cap d’un indi.

Tornem a agafar el cotxe i tan sols una cinquantena de metres més endavant, abans de la primera corba cap a la dreta, trobem al marge esquerra de la pista, des d’on encara podem veure l’escombrera de la pedrera de la Roca de Ponent, el bloc de granit amb forma de cap d’indi.

El que estem observant una altra vegada és l’efecte de la meteorització i l’erosió per part dels agents atmosfèrics sobre el granit. La combinació de les fractures existents i l’erosió diferencial han donat aquesta forma quasi humana per atzar... o potser no?

El Cap de l'Indi a primer terme, al darrera el runam de la pedrera de la parada 5 i, al fons, la Roca de Ponent.

Detall del Cap de l'Indi.

Pedrera parada 5

109

PUNTS D’INTERÈS GEOLÒGIC

Font Major, el naixement del Francolí (A. Martínez)

110

1 LA MINA ATREVIDAUn filó de minerals

La mina Atrevida és una explotació minera, actualment abandonada, que segueix un filó mineralitzat. Existeixen diverses boques de mina i zones d’explotació seguint la direcció del filó, d’orientació aproximada nord-sud. La part superior està descrita a la parada 1 de l’itinerari 2. En aquest punt es pot visitar la part inferior, on hi ha la major part d’exca-vacions i les cases dels miners.

El mineral més abundant és la barita, un sulfat de bari, però també hi trobem altres minerals com la galena, un sulfur de plom, o altres minerals rics en elements més valuo-sos, com plata, cobalt, níquel, i platinoides (platí i l’iridi), molt estranys al nostre país.

Per accedir-hi es pot anar per la pista de les Masies a la Pena, com si anéssim al punt 1

de l’itinerari 2, fins al collet a sota del pic de l’Àliga. Continuem la pista en direcció Castell-follit uns 2 km i, en un revolt cap l’esquerra, podem veure, cap el nord, les explotacions mineres. Seguim la pista i, a uns 100 metres, hi ha una pista cap la dreta amb una cadena. Deixem el cotxe i seguim a peu per aquesta pista. A 1,5 km trobarem la boca inferior de la mina. Si venim per la carretera de Catellfollit (itinerari 3), cal agafar la pista que surt cap l’esquerra en direcció la Pena. A uns 3 km del trencall trobarem la pista amb la cadena abans descrita.

El mineral d’aquesta mina està en un filó as-sociat a una falla. Aquest filó té una forma allargada i estreta. Arriba a tenir 3 km de llargària, 150 metres de profunditat i una amplada d’entre 0,5 i 6 metres.

111

Aquest filó està ubicat en una falla de direcció NNW-SSE subvertical. Aquesta falla talla i posa en contacte roques del sòcol paleozoic (de més de 300 milions d’anys) amb roques del Buntsandstein i del Muschelkalk (Triàsic, entre 230-250 Ma).

Si ens situem a la pista en el lloc “vista” del mapa, podem observar clarament la falla, ja que ens la indiquen les diverses explotacions visibles en el bosc.

A la dreta de la falla hi ha la primera capa de la cobertora, el Buntsandstein, formada per conglomerats i gresos vermells visibles en el paisatge. A sobre hi ha les calcàries del Muschelkalk que forma unes cingleres, també força visibles. Aquestes capes estan en el bloc que ha baixat de la falla, i les al-tres capes del bloc inferior actualment estan erosionades.

Com que la pista que porta a les mines està tancada, cal deixar el cotxe a la pista principal i seguir a peu un kilòmetre i mig fins la boca inferior de la mina, molt ben conservada.

Just a la boca, a la part esquerra es veu el pla de la falla, molt polit i amb estries produïdes pel fregament de les roques al desplaçar-se entre elles. També es veu molt bé el filó del mineral, principalment barita de color blanc.

Esquema que mostra com ha funcionat la falla que s'ha omplert de mineral.

Observació al punt “vista”. La mina és una falla on el bloc superior (el del sud) baixa respecte el del nord.

112

Detall de cristalls de barita (blancs i ocres) en forma radial i de galena (color gris).

Vista del pla de la falla des de dintre de la galeria de la mina.

Pla de falla molt polit i amb estries originades pel fregament entre les roques al desplaçar-se un bloc respecte l'altre.

Entrada inferior de la mina Atrevida. A l'esquerra es veu molt clarament el pla de falla. El mineral forma un filó que pot tenir varis metres d'amplada.

113

LA PRIMERA EXPLOTACIÓ DE BARITA REGISTRADA A ESPANYA

Les activitats extractives tant a cel obert com en galeria han estat molt presents en el Bosc de Poblet al llarg de la història i la prehistòria. Durant molts anys, des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana, i passant pels romans, es va explotar per extreure’n minerals valuosos com la plata. De fet, d’aquí ve el nom del bar-ranc que baixa cap a Castellfollit, anomenat de l’Argentera (de plata).

Els documents escrits més antics que fan refe-rència a l’explotació minera de la zona són del segle XI, tot i que diversos historiadors citen que probablement els romans, a la zona del barranc de l’Argentera, explotaren diversos jaciments miners per extreure plata, coure, ferro i plom.

Ja en el segle XV, es documenta l’explotació “Cros Ric “ a Vimbodí i Poblet que correspon a la zona de la mina Atrevida, una explotació minera molt important i que va estar en ús fins l’any 1988.

Cap a l’any 1760 se cita l’explotació de cobalt al sector de l’Atrevida, sota l’administració de l’abat de Poblet.

Alçat de les galeries principals de la mina Atrevida (Fons documental del PNIN de Poblet).

Durant la guerra del francès i la primera guerra carlina, a principis del 1800, es va treballar força a la mina per tal d’ex-treure plom per a mu-nicions.

L’explotació minera més important d’aquesta zona és la famosa mina Atrevida que va ser la primera explotació de barita registrada a Es-panya.

Pablo Abelló la va regis-trar l’any 1870, a nom de Boada i va ser explotada per ell i els seus descendents fins al 1980, quan la van traspassar a l’empresa Mi-neria de Expatofluor i Barita SA, la qual tanca la mina definitivament l’any 1988.

116

2 EL NAIXEMENT DEL RIU FRANCOLÍ

Al mateix poble de l’Espluga de Francolí hi ha la cova de la Font Major o de les Aigües. Aquesta cova, actualment està arreglada i es permet l’accés al públic. La seva temàtica és mostrar al visitant, d’una manera molt visual i agradable, en primer lloc l’origen de la cavitat i, en segon lloc, la història de les diferents poblacions pre-històriques que l’han habitat.

Per accedir a l’entrada de la cova cal anar pel carrer de circumval·lació del nord de l’Espluga i guiar-se per les indicacions de la cova. Es tracta del naixement del riu Francolí a través de la font Major. Per darrera la font hi ha més de 3,5 km de galeries que fan que sigui la setena cova més llarga del món desenvolupada en conglomerats. Les aigües d’aquesta cova han subministrat aigua potable als habitants de la

zona des de temps prehistòrics fins l’actualitat.La cova té dues entrades que porten a unes galeries àmplies que poden arribar a tenir uns 10 metres d’amplada per uns 3-4 d’alçada. La seva direcció principal és NE-SO. La primera part està museïtzada i es visita en grups amb guies especialitzats. Aquesta galeria conflueix al riu subterrani que cap a la dreta s’escola per un enreixat de galeries estretes fins a sortir a la font Major.

Per la galeria de l’esquerra es remunta el riu amunt fins la sala del Pou de la Biela, on hi ha el primer sifó. Darrera d’aquest segueixen més de 2 km de galeries, estretes i molt enfangades, fins el segon sifó que encara no s’ha superat. Hi ha la possibilitat de visitar la part no turística amb grups espeleològics de l’Espluga.

117Tall esquemàtic de l’estructura geològica i la circulació de l’aigua. Les roques granítiques i pissarres del paleozoic són impermeables, per tant la circulació de l’aigua és superficial. Quan les aigües arriben als materials conglomeràtics, que son carstificables, es fan subterrànies i creen la cova de l’Espluga. Tornen a sortir a la superfície a través de la font Major.

Aquesta cavitat està excavada en una capa subhoritzontal de conglomerats amb ciment calcari. La presència en el seu interior de sedi-ments amb còdols de grans dimensions de ro-ques del paleozoic, indica que les seves aigües poden provenir de rius exteriors. Els estudis

geològics han determinat, efectivament, que aquestes aigües subterrànies venen de la zona de la Mata i del barranc de Castellfollit. Per tant es tracta d’una carst binari (veure pàgina 27). És a dir, que les aigües superficials que circulen per terrenys no permeables, quan arriben a

Mapa de la conca hidrogràfica del sistema càrstic de l’Espluga de Francolí (37 km2). Les aigües superficials (fletxes blaves) circulen per roques impermeables del paleozoic. Aquestes aigües quan arriben als materials conglomeràtics de l’eocè i oligocè, que són permeables, es fan subterrànies (fletxes vermelles) i tornen a sortir a la superfície a la font Major, naixement del riu Francolí. A partir d’aquest moment les aigües tornen a ser superficials, fins a desembocar al mar al costat de Tarragona.

120

Malgrat que el nom Espluga ve de la parau-la spelunca (cova en llatí), fins fa poc no es tenia present l’existència d’aquesta cova, ja que l’entrada principal estava colmatada per sediments. Només es coneixia la font Major, que es considera el naixement del riu Francolí.

A finals del segle XIX, un veí de l’Espluga va fer un pou a casa seva (can Palletes) i va trobar unes galeries. Però no va ser fins el 1956, que un equip d’espeleòlegs va explo-rar la cova entrant per aquest pou.

La realització de la topografia de la cova l’any 1957, va mostrar com la galeria prin-cipal va cap a la boca obstruïda pels sedi-ments. L’Ajuntament en va treure el runam i va deixar la galeria totalment accessible.

Aquesta galeria principal, de mesures con-siderables, porta a unes altres galeries de mides més reduïdes per on circula el riu subterrani que surt a la font Major. Seguint riu a munt es va arribar a una gran sala on

el riu es converteix en un sifó. En els anys 60 es van fer varis intents de passar el sifó, i es va fer un pou artificial al sostre de la sala de la Biela per accedir directament a la cavitat, la qual cosa va facilitar l’accés amb material d’immersió.

L’any 1965, J. Subils i E. Petit de l’ERE del CEC (Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya), van aconseguir passar el sifó i van explorar uns 300 metres de galeria nova.

Les exploracions subaquàtiques van quedar interrompudes per la mort de Subils a la Fou de Bor.

L’any 1985, un any de gran sequera i amb la col·laboració de l’Ajuntament que bombava l’aigua, un equip de l’ERE va aconseguir tornar a passar de nou el sifó i va poder ex-plorar més de 2.000 metres de galeries des-conegudes fins un segon sifó, que malgrat diversos intents, no es va poder superar.

HISTÒRIA DE LES EXPLORACIONS ESPELEOLÒGIQUES

Espeleòleg amb equipament d’immersió a l’altra costat del primer sifó (fotografia SIET).

Detall de la galeria inundada riu amunt (fotografia SIET).

121Evolució històrica de les exploracions de la cova de la font Major: en el 1956 s’explora part de la cavitat entrant pel pou de can Palletes. En el 1957 es desobstrueix l’entrada principal. En el 1985 es passa el primer sifó i s’exploren més de 2 km de galeries fins al sifó terminal. En el 1990 s’han explorat i cartografiat més de 3 kilòmetres de galeries.

Actualment el recorregut de les galeries explorades és de 3.590 metres, cosa que si-tua aquesta cova en el setè lloc del ranking mundial de coves en conglomerats.

Aspecte de les galeries principals, al sostre es poden apreciar les formes d’erosió segons les fractures (fotografia: Arxiu del Patronat de la Cova Font Major).

122

3 LES COVES DE LA CAPÇALERA DEL FRANCOLÍ

Com es pot veure en el punt d’interès ge-ològic 2, la font Major és el naixement del riu Francolí, i correspon a la surgència del riu subterrani que ve de la zona de la Mata i Castellfollit. Aquí, podem observar que ai-gües amunt hi ha diversos elements que ens mostren les característiques càrstiques de la zona, en concret tres cavitats originades per la circulació subterrània de les aigües. Una d’elles és la cova de la Mata, i està lligada a l’aqüífer actiu de la font Major, mentre que les altres dues són cavitats més antigues lligades a aqüífers fòssils que actualment no funcio-nen. Són la cova dels Aixeregats i l’avenc del Julivert.

COVA DELS AIXEREGATSAquesta cova, també anomenada: dels Ossos, de la Nerola o dels Assedegats, està situada a la banda oest del barranc de Castellfollit quan arriba a la plana de la Mata. Per accedir-hi, cal agafar una pista que surt cap a l’esquerra uns 100 metres passada la creu de la cruïlla

que va a Castellfollit. Es passen unes vinyes, i quan la pista es fica dintre del bosc, a pocs metres surt cap al sud un caminet que porta a l’entrada de la cova. Actualment té una reixa que normalment està tancada.

Té un recorregut d’uns 100 metres i una pro-funditat d‘encara no 15 metres. A l’entrada hi ha unes escales que ens porten a la primera sala, de direcció NE-SO. Hi ha algunes forma-

Situació de les tres cavitats de la zona de la Nerola-la Mata.

Colada estalagmítica al final de la cova dels Aixeregats (foto: J.Pallisé).

123

cions estalagmítiques i columnes. A la part nord hi ha una altra sala de direcció similar, que acaba en una paret amb concrecions que si s’escala condueix a una sala superior.

Des de fa anys, s’hi han efectuat diverses excavacions arqueològiques i s’han trobat restes de ceràmica, vasos i collarets. Desta-ca un braçalet de bronze en forma de serp i un crani humà amb una trepanació, que es conserven al museu de l’Espluga de Francolí. Aquestes restes ens indiquen l’ocupació de la cavitat per l’home durant el Calcolític (edat de coure) i l’edat del bronze.

Actualment, un equip de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de Tarragona està portant a terme excavacions més sistemàtiques. El resultat

són dipòsits molt rics en restes de micro-vertebrats i macrovertebrats, com conills, ovicaprins (cabres, ovelles), suids (similars als porcs), etc. del Plistocè superior (fa menys de 100.000 anys), que ajuden a entendre els canvis dels hàbitats d’aquesta zona del Parc.

Aquesta cavitat està situada en un petit aflo-rament de calcàries del triàsic que queden afectades per la falla de Poblet, entre els ma-terials del Paleozoic i els de l’Eocè. Aquest sistema subterrani és totalment fòssil i no funciona com aqüífer.

AVENC DEL JULIVERT

És un petit avenc situat a les mateixes calcàri-es del Triàsic que la cova dels Aixeregats, però al nord del barranc del Tillar. Té un recorregut menor i una profunditat de poc més de 20 metres. Per accedir-hi cal material d’espele-ologia, ja que té un parell de pous. Hi ha poca formació de concrecions com estalactites i estalagmites, però en canvi, té nombrosos blocs produïts per l’enfonsament de la volta de la cavitat.

Topografia de l’avenc del Julivert feta per Albert i Edu-ard Martínez i Josep Ramon Massot l’any 1972.

Topografia de la cova dels Aixeregats feta per Albert i Eduard Martínez i Josep Ramon Massot l’any 1972.

Sala inferior de l’avenc del Julivert (foto: J.Pallisé).

124

Igual que la cova dels Aixeregats, aquest siste-ma càrstic és totalment inactiu, i mostra uns aqüífers antics que al baixar el nivell de base de l’aigua han quedat fossilitzats.

COVA DE LA MATAAquesta cova es troba en un petit aflorament de conglo-merats de l’eocè entremig d’un camp de vinyes al sud de Riudabella. Passada la creu de la cruïlla de Castellfollit en di-recció Prades, a un kilòmetre la carretera passa per sobre del barranc dels Torners. Pas-sats uns 500 metres deixem el cotxe i ens endinsem per un camí cap al nord, que va pels camps de vinyes fins arribar a un petit turonet amb arbres i un aflorament de conglomerats.

Actualment la boca és difícil de trobar per la vegetació.

La cova té vàries entrades i la principal se situa a la banda de l’est. És un petit pou de 3 metres de profunditat i molt estret. Dóna accés a un conjunt de galeries entrellaçades entre si que formen una mena d’enreixat.

Aquesta cavitat sí que és activa i forma part de l’aqüífer de l’Espluga de Francolí. Segons la posició del nivell piezomètric de l’aigua subterrània, aquesta cova pot estar totalment seca, tenir algunes galeries inundades, o estar totalment inundada donant una surgència. Es tracta d’una cavitat freàtica formada per l’oscil·lació d’una massa d’aigua subterrània sense conductes principals de drenatge.

Topografia de la cova de la Mata feta per Albert i Eduard Martínez i Josep Ramon Massot l’any 1973.

Tall esquemàtic on es mostren les oscil·lacions del nivell de l’aigua sub-terrània. Quan està molt alt actua com a surgència (Mor, J. i Martínez, A. 1975).

Galeria típica de cavitat freàtica a la cova de la Mata (foto: J.Pallisé).

125

LA GEOLOGIA I EL VI4

Als vessants nord del massís del Bosc de Po-blet, s’hi troben nombroses vinyes, de les que surten alguns dels millors vins de la D.O Conca de Barberà. La naturalesa dels sòls de la zona, procedents de l’erosió dels relleus de la Serra de Prades, fan que sigui una regió òptima per al seu cultiu.

La relació d’aquesta regió amb el vi es re-munta fins al segle I aC., en temps dels ro-mans, però la seva tradició està íntimament lligada al monestir de Poblet. Durant època medieval foren els seus monjos, de l’orde cistercenc, els que impulsaren el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi. Al 1894 neix la Cooperativa de Barberà de la Conca, la més antiga de l’estat espanyol, i el 1985 és apro-vat el primer Reglament de la DO Conca de Barberà i el seu Consell Regulador.

D’entre totes les vinyes, destaquen les per-tanyents als Cellers Torres, que són les de Milmanda, Riudabella i les Muralles.Geològicament parlant, les vinyes de Riu-dabella i de les Muralles són molt similars, mentre que Milmanda té característiques pròpies.

Riudabella i Muralles

Com es pot apreciar en el mapa geològic, totes dues vinyes se situen pràcticament al contacte entre els materials paleozoics i me-sozoics de la Serra de Prades i els cenozoics de la conca de l’Ebre. Això fa que, a la pràc-tica, els sòls estiguin formats pels materials que provenen de l’erosió de la serralada, for-mant dipòsits de vessants i cons de dejecció.

Fragment del mapa geològic amb la situació de les vinyes de Torres, segons el tipus de sòl.

126

Els sòls d’aquestes vinyes, associats a aques-tes formacions, són profunds, estan ben dre-nats i tenen textura grossa. Això vol dir que poden arribar a fer fins a 3 metres de profun-ditat, estan formats principalment per sorres, llims i, en menor proporció, argiles, i tenen un alt percentatge de còdols de pissarres, granits i quarsos, provinents de la Serra de Prades.

Aquestes propietats fan d’aquests sòls un terreny òptim per al cultiu de la vinya, ja

que afavoreixen la retenció mínima de l’aigua necessària per al seu cultiu i el drenatge de la sobrant. A més, propicien un arrelament profund, de manera que ens els anys de se-quera la planta pot prendre l’aigua dels ni-vells freàtics. Tot això afavoreix la maduració de varietats de raïm negre, d’una manera alentida que permet la màxima expressió del potencial aromàtic i de color.

De la finca Les Muralles neix un dels vins icones dels Cellers Torres: el Grans Muralles. S’elabora amb les varietats garnatxa, monas-trell, querol, carinyena i garró i s’envelleix 18 mesos en bótes de roure francès. La seva identitat inconfusible es troba en els sòls i també en les varietats que l’integren, algu-nes d’elles varietats autòctones recuperades d’abans de la fil·loxera.

MilmandaLa finca de Milmanda, en canvi, es troba ínte-

grament en el domini de la conca de l’Ebre, i el seu substrat està format per lutites verme-lles, margues, gresos i conglomerats de l’Oli-gocè. Els seus sols profunds poden arribar fins als 3 metres i estan formats principalment per llims, sorres i argiles, amb un alt contingut en carbonat càlcic.

Són pobres en matèria orgànica i la seva compacitat fa que les arrels de les vinyes es desenvolupin gairebé totes en la part més superficial del sòl.

Aquestes característiques fan que, en ocasions, es pugui donar un excés d’acumulació d’aigua, encara que queda compensat per les baixes precipitacions de la zona, sotmesa a un clima mediterrani però força continentalitzat. En aquestes condicions la vegetació de la vinya és molt equilibrada i dóna uns vins de caràcter varietal de gran tipicitat. Aquests sòls donen els millors resultats amb les varietats blanques de criança com el Chardonnay.

El vi Milmanda, DO Conca de Barberà, s’ela-bora amb la varietat chardonnay i s’envelleix en bótes de roure francès durant 12 mesos.

Aspecte del sòl de les vinyes de Muralles, al costat del monestir. Es tracta de sòls de vessant amb fragments grollers de pissarres paleozoiques.

Vinyes de Milmanda (amb el castell de Milmanda al fons). Els sòls són argilosos i vermellosos adients pel Chardonnay .