ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL BALL DE VALENCIANS … · ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL...

ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL BALL DE VALENCIANS

ALS XIQUETS DE VALLS

(DEL SEGLE XVIII AL 1849)

Alexandre Cervelló Salvadó

Els orígens del fet casteller - Xiquets de Valls volum 2.indd 3 18/10/17 17:46

Primera edició: novembre de 2017

Imatge de portada: Idealització de les festes realitzades a la plaça del Blat de Valls entre el 10 i el 12 d’agost de 1833 per celebrar que les Corts havien jurat Isabel com a successora al tron. Dibuix: John Chien Lee.

© del text: Alexandre Cervelló Salvadó© de les imatges: Arxiu Comarcal de l’Alt Camp, Arxiu Municipal de Valls, Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona, Biblioteca de Catalunya i Col·lecció F. Murillo.

© d’aquesta edició: Colla Vella dels Xiquets de Valls i Cossetània Edicions

Editen: Colla Vella dels Xiquets de Valls Carretera de Tarragona, 2 • 43800 Valls Tel. 654 396 201 [email protected] • www.collavella.cat

9 Grup Editorial / Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls Tel. 977 602 591 [email protected] • www.cossetania.com

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Gràfiques Moncunill, SL

ISBN: 978-84-9034-554-2

DL T-1243-2017

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta publicació, per qualsevol mitjà o procediment, sense autorització prèvia dels propietaris del copyright.

Amb el suport de:

Aquesta edició ha estat possible gràcies a:

Amb la col·laboració de:


ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL BALL DE VALENCIANS ALS XIQUETS DE VALLS 5

Pròleg, per Eva Castellanos .....................................................................................................................7

1. INTRODUCCIÓ ...................................................................................................................................9

2. LA CRISI DE LÍ ANTIC RÈGIM. EL SEGLE XVIII .................................................................................11

2.1. El Principat de Catalunya ........................................................................................................11

2.2. Valls .........................................................................................................................................14

3. LA FESTIVITAT AL SEGLE XVIII ........................................................................................................19

3.1 Els antecedents dels castells humans: el ball de valencians .........................................................29

3.2 El ball de valencians a Valls .......................................................................................................33

3.3 Quan la «torreta final» comença a superar el ball (1770-1790) ..................................................43

4. VALLS: LÍ ORIGEN DELS PRIMERS CASTELLERS (1791-1819) ..............................................................59

4.1. Context sociopolític .................................................................................................................59

4.1.1. El gremi dels pagesos: la Seixantena .................................................................................67

4.2. La Colla dels Pagesos ...............................................................................................................68

4.3. La Colla dels Menestrals ..........................................................................................................86

4.4. Les festivitats, el marc per fer els castells ...................................................................................92

4.5. 1819, el punt àlgid de la rivalitat castellera .............................................................................112

5. QUINZE ANYS DE PROHIBICIÓ (1819-1834)...................................................................................119

5.1. El Trienni Liberal (1820-1823) ..............................................................................................119

5.2. La Dècada Ominosa (1823-1833) .........................................................................................131

Índex


Alexandre Cervelló Salvadó6

6. LÍ EXPLOSIÓ DEL FET CASTELLER: EL SORGIMENT DELS XIQUETS DE VALLS (1834-1849) ................155

6.1. El regnat d’Isabel II ................................................................................................................155

6.1.1 Les regències de Maria Cristina i Espartero (1833-1843) ................................................155

6.1.2 La majoria d’edat de la reina (1844-1849) ......................................................................159

6.1.3. La qüestió dels germans Batet Llobera ...........................................................................163

6.2. La consolidació dels castells de vuit: els Xiquets de Valls ........................................................169

7. CONCLUSIONS ...............................................................................................................................209

8. ANNEXOS DOCUMENTALS ...............................................................................................................225

9. BIBLIOGRAFIA ................................................................................................................................247

9.1. Premsa i revistes .....................................................................................................................247

9.2. Bibliografia ............................................................................................................................247

9.3. Documents i articles en línia ..................................................................................................251

9.4. Arxius ....................................................................................................................................254



Teniu entre les mans el resultat d’un molt bon exercici de microhistòria. L’estudi detallat dels orígens i evolució dels Xiquets de Valls que ha rea litzat Alexandre Cervelló es presenta, en aquest llibre, en relació amb el context social i polític que es va viure a la capital de l’Alt Camp des del se-gle XVIII fins al 1849. És, precisament, a partir d’aquesta contextualització que l’obra adquireix ressonàn cies de més abast. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una lectura molt recomanable per a tothom qui vulgui apropar-se als orígens del fet casteller.

Cal destacar l’esforç dedicat a la investigació exhaustiva de les fonts documentals, el buidat-ge sistemàtic d’arxius, tant públics com privats, a partir del qual l’autor ha donat a conèixer una gran quantitat de documents inèdits. Es fa evi-dent que aquesta recerca forma part d’un projec-te més ambiciós que va arrencar quan Alexandre Cervelló va iniciar la seva tesi doctoral, que es va publicar, l’any 2015, amb el títol Els Xiquets de Valls durant el primer franquisme (1939-1960). En aquell volum es descriu l’intent d’instrumen-talització política que van patir els castellers per part del règim franquista. Volien acabar amb la rivalitat castellera que hi havia a Valls perquè re-flectia tensions ideo lògiques que es considerava necessari eliminar.

En el present volum —que en el conjunt de l’obra serà el primer— s’explica l’evolució del ball de valencians cap als castells. També és molt inte-ressant com s’analitzen les rivalitats entre les dues

colles de Valls, ja existents a finals del segle XVIII, principis del XIX. L’autor defuig les explicacions reduccionistes. Al llarg del llibre apareixen refe-rències a les tendències ideològiques de les colles en l’àmbit col·lectiu, però sense caure en simplifi-cacions, ja que es mostra també com en cadascu-na hi havia diversitat. En termes generals, la Colla dels Pagesos, absolutistes i carlins, rivalitzava amb la colla o partit dels Menestrals, de tendències li-berals.

Josep Sànchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, i gran coneixedor del carlisme, ha estat el director de la tesi d’Alexandre Cervelló, i la seva influèn-cia es pot entreveure en la reflexionada anàlisi del context sociopolític. De ben segur que la recerca d’Àlex Cervelló estimularà d’altres investigadors.

La publicació d’aquest volum és una iniciativa de la Càtedra URV per a l’Estudi del Fet Caste-ller, fruit del conveni entre la Universitat Rovira i Virgili i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Els objectius d’aquesta càtedra són impulsar un espai per a la recerca històrica i el debat científic sobre el món casteller i aconseguir un retorn a la societat en forma de divulgació. Es tracta d’una fórmula que pot arribar a ser molt fructífera i positiva per a la continuïtat de la recerca sobre aquesta temà-tica, especialment si s’aconsegueix obrir a altres colles castelleres.

Alexandre Cervelló, des del 2014, és membre del Consell Científic del Museu Casteller de Ca-talunya, que s’inaugurarà en un futur immediat a

Pròleg



Valls. La creació d’aquest equipament museístic contribuirà a aprofundir en la recerca del món casteller, sobretot si es vetlla per la complicitat i col·laboració de les diferents colles escampades pel territori. D’altra banda, els museus poden arribar a ser eines molt útils de cohesió social i, en aquest cas concret, ho podria ser per dupli-cat, ja que la tradició castellera es basa en valors com la cooperació i el respecte per la diversitat, on cadascú té el seu lloc i fa la seva contribució al projecte comú en funció de la seva singularitat. Dins d’una colla ens trobem amb franges d’edat molt àmplies, amb característiques físiques molt diferents i que provenen d’orígens diversos.

Els castellers constitueixen una manifestació cultural de gran intensitat i espectacularitat. És

una de les expressions més singulars i significa-tives del patrimoni festiu català, que ha rebut re-centment el reconeixement de la Unesco i, des del 2010, forma part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Acabo d’escriure aquest pròleg el dia 1 d’octu-bre de 2017, un dia amb una alta densitat histò-rica per al nostre país, amb el desig que la força de la solidaritat i el respecte a la diversitat sempre acompanyin el nostre projecte col·lectiu. Els ver-sos d’Anselm Clavé dedicats als Xiquets de Valls, l’any 1863, continuen tenint sentit: força, equili-bri, valor i seny.

Eva Castellanos Antropòloga



Aquest llibre és el primer volum de la col·lecció Xiquets de Valls. Origen i història dels castells i, com a tal, pretén aportar una mica de llum en un dels períodes més foscos entorn del fet casteller.

Cal tenir en compte que el període estudiat, les acaballes del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, presenta un seguit de dificultats quant a la conservació de la documentació. D’una banda, els diferents òrgans polítics i de gestió del territori estaven en vies de formar-se tal i com els coneixem avui. De l’altra, va ser un període d’una conflictivitat social molt elevada i amb diverses guerres.

Al llarg del llibre presentarem un seguit de fets, contrastats documentalment, que ens permetran reconstruir les primeres passes dels Xiquets de Valls. És important tenir present que en l’època en què succeí no es generava massa documenta-ció escrita, tampoc de castells. Sumat a la manca de fonts directes —era una activitat que generava poc interès entre els intel·lectuals del moment— i que molta part de la documentació escrita no s’ha conservat, tot plegat implica que algunes de les hipòtesis plantejades en aquest treball poden ser revisades, actualitzades o, fins i tot, desmentides.

Davant de l’escassetat de documents hem ve-rificat els textos que han sobreviscut per trobar les connexions plausibles entre ells i restablir els fets del passat remot; però, tot i l’esforç fet, mai no aconseguirem trobar resposta per a totes les incògnites que tenim. La història que expliquem té una base sòlida i si, en un futur, apareix nova

documentació d’algun arxiu perdut, es podran complementar les línies que avui hem establert.

La metodologia utilitzada en les transcripcions de documents que apareixeran al llarg del treball és la següent: es desenvoluparan les abreviatures, es regularitzarà l’ús de les majúscules, s’adaptarà l’ús de l’accentuació, apòstrof o guionet actual, s’indicaran entre claudàtors les paraules que man-quen i, si tenim dubtes, s’indicaran amb un signe d’interrogació. Pel que fa a l’ortografia, algunes paraules es conservaran com al document origi-nal, per tal de mantenir la forma en què es van escriure, excepte en casos concrets, quan seran adaptades a l’ús actual per fer la lectura més clara i entenedora.

Els fons documentals utilitzats són de diversos tipus:

Els fons públics, on la majoria de la documen-tació és administrativa, són de caire municipal. Hem de tenir present que la major part dels fons municipals de la zona analitzada no tenen docu-mentació seriada anterior a 1870. El cas de Valls, tot i presentar moltes llacunes, és una excepció i serà un dels llocs que ha aportat la major part de la informació que hem analitzat.

També hem de destacar els fons religiosos, els quals, com veurem, aporten una informació molt valuosa per entendre com se celebraven les festivi-tats religioses. Entre molts altres documents que citarem al llarg d’aquest treball, volem assenyalar el que fa referència al convent de la Mare de Déu del Lledó de Valls. D’aquest convent, gràcies a la

1. Introducció



feina realitzada per Fidel de Moragas,1 es conser-va la còpia del Llibre de Nostra Senyora del Lledó, que ens permet resseguir detalladament les activi-tats del convent.

D’aquests fons també hem de destacar la in-formació que es conserva a l’arxiu de l’Arquebis-bat de Tarragona, que, tot i la destrucció que sofrí durant l’ocupació francesa, manté documentació rellevant per al nostre estudi. Finalment, el fons que es conserva a l’església parroquial de Sant Joan de Valls, tot i ser incomplet, també ens ha permès ampliar diverses informacions.

Pel que fa als fons personals, volem destacar que no en coneixem cap que conservi la docu-mentació ni dels balls de valencians ni dels cas-tells. Pensem que en la majoria dels casos ni els mateixos dirigents d’aquestes agrupacions no ge-neraven ni conservaven documentació i, per tant, no s’hauria integrat en cap fons patrimonial. Tot i això, no descartem que en un futur en pugui aparèixer algun.

En canvi, sí que es conserven fons de caire pa-trimonial, preservats per famílies rellevants del territori, que, tot i haver-los mantingut per altres usos, ens han acabat aportant dades interessants, malgrat que no siguin generades directament pels grups. Entre aquests fons cal destacar els següents: el fons de la família Veciana (conservat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp; els originals provenen de la impremta Castells, de la col·lecció Merca-dé i de l’Ajuntament de Valls, mentre que les cò-pies digitalitzades provenen de la col·lecció Rafael Castells París), el fons de la família Baldrich (que està dividit entre l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp i l’Arxiu Municipal de Valls) i el fons de la família Moragas (conservat entre l’Arxiu Històric de Tar-ragona i l’Arxiu Municipal de Valls).

Finalment, pel que fa a la bibliografia hem rea-litzat una anàlisi exhaustiva de les obres més des-tacades, en què s’han basat diversos autors al llarg

del temps, i que, una vegada confrontades amb la documentació que aportem al llarg del present treball, considerem que majoritàriament s’hauran de revisar.

Al llarg del treball també apareixen diversos arbres genealògics d’alguns dels personatges més rellevants. L’objectiu és fer evident les relacions familiars, per la qual cosa hem prioritzat els en-llaços matrimonials per sobre de quan van néixer o morir. En altres casos hem assenyalat qui eren els padrins d’alguns dels seus fills o la professió que tenien. Amb tot, per fer-los el més entene-dor possible, hem reduït al màxim la informació d’algunes persones, ja que tot apunta que no van participar directament del fet casteller.

Abans de continuar, vull agrair a diverses per-sones la dedicació, el suport, la confiança i el temps que m’han dedicat.

En primer lloc, al Dr. Josep Sánchez Cerve-lló, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i director de la Càte-dra URV per a l’estudi del fet casteller, que m’ha acompanyat al llarg d’aquest recorregut.

En segon lloc, a totes les persones que m’han atès als arxius, i especialment al Salvador Cabré Llobet per totes les converses que hem tingut.

També vull agrair a l’Anna Dexeus per faci-litar-me la consulta del Fons Amat Vilallonga i, especialment, al Pere Ferrando i Romeu per com-partir algunes dades i comentar-ne moltes altres.

Gràcies a la Colla Vella dels Xiquets de Valls pel seu suport i, especialment, als membres de l’equip de recerca i documentació: Olga Queralt Rosich, Xavier Cabré Puig, Jordi Roca Rull, Josep Solé Tarragó, Anton M. Dilla Pena i Leandre Ibar Penaba.

Finalment, gràcies a la família i als amics per tot el que m’heu ajudat.

Alexandre Cervelló Salvadó

1 Fidel de Moragas i Rodes: Valls, 1859 – Valls, 1951. Historiador. Milità en el moviment catalanista i fou alcalde de Valls. Catalogà els arxius municipal, notarial i parroquial. Publicà L’antiga Universitat de Valls (1914), L’art, els artistes i els artesans de Valls (1921), Estudi de Valls (1928) i altres breus monografies i notes històriques a la premsa. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0044249.xml [20/01/2017].



2. la crisi de l’antic règim. el segle XVIII

2.1. El Principat de Catalunya

Aquest període s’inicià amb la guerra de Suc-cessió (1702-1714), que enfrontava els partidaris de Felip d’Anjou amb els de Carles d’Àustria. Ca-talunya, com la resta dels territoris de la Corona d’Aragó, donà suport al segon, que va ser coronat rei de la monarquia hispànica a Barcelona, l’any 1705, com a Carles III.

Aquest enfrontament per la Corona hispànica es convertí des del principi en una guerra europea on les dues potències de l’època —França i Àus-tria— lluitaven per la supremacia del continent. La mort sobtada del germà de l’arxiduc Carles, l’emperador Josep I, als 32 anys sense descendèn-cia masculina, implicà la seva coronació com a Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.

La coronació imperial va comportar un canvi en les aliances internacionals, que acabaren moti-vant la signatura de la Pau d’Utrecht (1713), en virtut de la qual s’acceptava la retirada de les tro-pes austriacistes de la Corona d’Aragó i la renun-cia al tron de Carles. Aquest fet deixà la guerra en una situació complicada per als catalans que, malgrat tot, decidiren en una Junta de Braços2 la resistència a ultrança que acabà amb el tràgic 11 de setembre de 1714.

La desfeta militar i política va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya. S’acabà amb tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformitzadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduí en la promulgació del De-cret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, era l’expressió de l’absolutisme i de l’esperit annexio-nista i assimilador de Castella.

D’aquesta manera, l’estructura del poder ana-va des del capità general i la Reial Audiència fins als batlles o regidors. També hi havia una Supe-rintendència, organisme d’inspiració francesa, encarregada de donar el suport financer. Fiscal-ment, s’implantà el cadastre com a impost únic. I territorialment, quedaren abolides les vegue-ries i s’introduí la figura dels corregiments, dot-ze demarcacions que dividien el Principat sota el comandament dels corregidors, que també eren escollits pel monarca.

El català fou substituït pel castellà, que des de llavors es convertí en la llengua oficial i obligatò-ria a l’administració i a la judicatura.

La repressió iniciada pels borbònics va ser, ja des del primer moment, molt forta. Es van em-presonar molts voluntaris i oficials i es va obligar

2 Es tractava d’una reunió extraordinària de tots els representants de les Corts Catalanes que fossin presents a Barcelona en el mo-ment de prendre una decisió d’emergència. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-21045081.xml [15/11/2016].



moltes persones a emprendre el camí de l’exili, com ho mostra una carta del duc de Verboom, del 8 d’octubre: «Se trabaja en descubrir a los principales autores de esta rebelión y de la tenaz resistencia de estos pueblos, en lo cual los eclesiás-ticos han tenido la mayor parte, para castigarles lo mismo que a los otros jefes de esta perniciosa sedición. Se ha principiado haciendo salir de la ciudad [Barcelona] a unos 60 de ellos, dándoles sólo de término 24 horas para hacerlo y ocho días para salir del reino, con confiscación de todos sus bienes. Y se continúan las averiguaciones.»3

La derrota va representar un cop fort per a la població catalana, ja que l’exili a què els austria-cistes es van veure obligats va afectar al voltant de 25.000 persones. Segons apunta Alcoberro, «Es tracta, doncs, d’un fenomen de gran importància quantitativa, però també de gran transcendència qualitativa, tant pel perfil dels seus membres com per constituir el primer exili polític massiu de ter-res hispàniques».4

Amb la dinastia borbònica també es va iniciar el reformisme il·lustrat, sobretot a partir del reg-nat de Carles III (1759-1788), fill de Felip V.

Aquest monarca va intentar fer polítiques de progrés i racionalització del Regne. Es va envoltar de ministres italians i ràpidament va topar amb l’oposició de les classes dirigents, que acabaren amb el Motí d’Esquilache (1766).5

Controlada la situació, el rei es va mostrar de-cidit a continuar amb la seva política reformista.

Es va rodejar de ministres que eren reformistes il·lustrats (on destacaven Aranda, Campomanes i Floridablanca, especialment), que foren els encar-regats de formular la legislació reformadora.

En l’àmbit religiós, els reformadors volien li-mitar el poder i la influència de l’Església al Reg-ne tant en el terreny polític com en l’econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent d’aquesta d’esdevenir un po-der dins de l’Estat, a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de mo-nestirs. És en aquest context que l’any 1766 el rei va ordenar l’expulsió dels jesuïtes, que ostentaven un gran poder i que es trobaven sota el control directe del Papa.6

Aquestes polítiques van suposar uns anys de millora econòmica, social i demogràfica. L’any 1718 a Catalunya hi havia uns 400.000 habi-tants, mentre que al 1787 n’hi havia uns 800.000 i a finals de segle la xifra s’acostava al 1.000.000. Així, en una setantena d’anys la població de Cata-lunya es duplicà.7

En el camp econòmic, es van establir un se-guit de mesures per liberalitzar la indústria i el comerç amb la finalitat d’impulsar-ne el creixe-ment. De fet, al llarg del regnat de Carles III es va potenciar el comerç entre Catalunya i les colònies americanes.8 Aquest fet va representar un impor-

3 ALCOBERRO, Agustí: L’exili austriacista (1713-1747). Vol. I. Fundació Noguera, Barcelona, 2002, pàg. 48.

4 ALCOBERRO, Agustí: Op. cit., pàg. 54.

5 Vegeu MACÍAS DELGADO, Jacinta: El Motín de Esquilache a la luz de los documentos. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1988.

6 BORRÀS I FELIU, Antoni: «L’expulsió dels Jesuïtes de la ciutat de Barcelona en el marc general del seu desterrament d’Espanya per Carles III», a Actes del II Congrés d’Història Moderna de Catalunya: Catalunya a l’època de Carles III. Pedralbes, 8, 1988, I-II, pàg. 403-430.

7 Vegeu GRAU, Ramon i LÓPEZ, Marina: El creixement demogràfic català del segle XVIII: la polèmica Vilar-Nadal. Universitat Pompeu Fabra, 1988. Pàgines 61 i 62. http://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137657 [15/11/2016].

8 «Carles III eliminà el monopoli del port de Cadis, i autoritzà la sortida de vaixells des de nou ports de la península Ibèrica (entre aquests, Alacant i Barcelona). El decret fou obtingut pels catalans, que comerciaven principalment amb sucre. El nombre de ports autoritzats fou ampliat entre el 1768 i el 1778. El 1772, per tal d’impulsar la pròspera indústria d’indianes catalana, fou autoritzada la lliure entrada de cotó americà per qualsevol port de l’Estat espanyol. Pel febrer del 1778 fou autoritzada la lliure navegació als virregnats del Perú, Xile i del Riu de la Plata, i foren habilitats altres ports peninsulars (entre aquests, el dels Alfacs); el mateix any fou estès el lliure comerç a Nova Granada i Guatemala, i fou habilitat el port de Palma (Mallorca)», a http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0037748.xml [15/11/2016].



9 Vegeu COLL I ALENTORN, Miquel: Textos i Estudis de Cultura Catalana, Història 1. Curial Edicions, Barcelona, 1992, pàg. 237.

10 Vegeu COLL I ALENTORN, Miquel: Op. cit., pàg. 238.

11 Vegeu CASTILLA SOTO, Josefina i SANTOLAYA HEREDERO, Laura: Historia Moderna de España (1665-1808), Editorial del Centro de Estudios Ramón Areces, Madrid, 2011, pàg. 197.

tant desen volupament industrial del Principat però amb la guerra contra Anglaterra, a partir del 1796, es reduí ràpidament.

El sector agrari català va viure durant aquest període una gran expansió. D’una banda es va produir un augment de la producció, basat en l’expansió dels conreus (es recuperaren terres abandonades, es desforestaren boscos i es comen-çaren a treballar terres que, fins aquell moment, havien estat considerades de segona). Els conreus que més van créixer foren el blat, l’olivera i la vi-nya (de la qual una part es destinava al consum intern mentre que l’altra servia per destil·lar ai-guardent, que es va convertir en un dels productes bàsics per exportar a les colònies). D’altra banda, es va produir una millora dels sistemes utilitzats al camp: des de la utilització d’adobs i de nous sistemes de rotació de les terres fins a l’expansió dels regadius.

Una part dels beneficis obtinguts per l’agricul-tura i el comerç van invertir-se, de manera inci-pient, en la indústria, sobretot del sector tèxtil.

Però, tot i aquesta millora, la nova generació sorgida després de la guerra de Successió i de la re-pressió posterior va iniciar moviments de protesta social contra el mal govern i la corrupció existent en els ajuntaments borbònics, en molts casos en mans de les mateixes persones o famílies durant períodes molt llargs.

Aquests moviments van generar dues protes-tes populars a Barcelona: l’Avalot de les Quintes (1773)9 i els Rebomboris del Pa (1789).10

El 1788 morí Carles III i el succeí el seu fill. Carles IV (1788-1808) volia mantenir les polí-

tiques reformistes, però l’esclat de la Revolució Francesa, el 1789, va canviar radicalment la po-lítica de l’Estat. Posà fi als projectes iniciats i els va substituir pel conservadorisme i la repressió. Va intentar que les idees revolucionàries no pene-tressin al Regne per temor que l’exemple francès tingués continuïtat als seus dominis.

El no reconeixement de la República Francesa i la mort de Lluís XVI de França en mans del poble va motivar l’inici de la Guerra Gran (1793-1795). En un primer moment les tropes espanyoles van avançar, però ràpidament el contraatac francès va obligar-les a retrocedir fins al riu Ebre.

Per la Pau de Basilea (1795), Espanya recupe-rà els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França.

El 1796 se signà el Tractat de San Ildefonso,11 pel qual França i Espanya acordaven protegir les colònies americanes de l’expansionisme anglès, fet que suposà l’entrada en un nou conflicte ar-mat, aquesta vegada contra Gran Bretanya.

Els costos econòmics i humans foren molt elevats, sobretot les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvo-lupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran. La nova política contra Gran Bretanya va representar la interrupció del comerç marítim, la qual cosa va generar una greu crisi de la producció tèxtil catalana.

En definitiva, el segle XVIII s’acabava amb guerres, tensions socials i problemes al camp, a la indústria i al comerç.



2.2. Valls

En el decurs de la guerra de Successió, la po-blació de Valls es va situar al costat austriacista des de molt aviat, fins al punt que l’any 1709 va merèixer l’atorgament del títol de Ciutat. Quan l’exèrcit imperial va evacuar les tropes de la pla-ça fortificada de Tarragona, l’arquebisbe canvià de bàndol i donà suport al Borbó. En aquell moment, des de Valls —i molts altres llocs del Camp— es va fer el mateix.

Durant la postguerra hi va haver repressió, tal com va succeir també a la resta del Principat. Amb la instauració del Decret de Nova Planta, el cronista Francesc Puigjaner detallava: «quedando en su consecuencia el Consejo de Valls converti-do en Ayuntamiento, compuesto de un baile y siete regidores».12

Fins aquell moment, el govern municipal ha-via estat controlat per famílies importants que es repartien els càrrecs entre elles. Durant el règim borbònic, però, la decisió era presa per les autori-tats castellanes.

En aquest context apareix la família Veciana, que, gràcies a la guerra, fou una de les protagonis-tes de l’administració municipal durant més de cent anys. El primer de la nissaga fou Pere Anton Veciana i Rabassa (1682–1736). El 10 de desem-bre de 1714 va ser nomenat sotsbatlle, mentre que l’1 de juliol de 1719 va accedir al càrrec de batlle de Valls (vegeu l’annex 1, a la pàgina 225 on es pot consultar la llista de batlles i alcaldes de Valls entre els anys 1719 i 1851). El 1723, amb

la reorganització de les Esquadres de Catalunya, en va rebre el comandament únic. Aquests càrrecs eren el premi per haver donat suport als Borbons des del final de la guerra.13

Amb la represa posterior Valls va experimentar un creixement econòmic i social molt important. Tot i no ser la capital administrativa, la seva àrea d’influència superà la de Montblanc i, en alguns moments, competí amb Reus.

El principal motor de l’economia vallenca era la producció agrària14 i els seus derivats. Fou la implantació de la vinya i la producció d’aiguar-dents per a l’exportació, circumstància que gene-rà un augment de la riquesa. A mitjans de segle, Valls era la tercera població del corregiment de Tarragona en producció d’aiguardents, només su-perada per Reus i Vila-seca.15

Valls va ser una de les ciutats del Principat que mostren més bé les transformacions que es van produir al llarg d’aquest segle. La població va aug-mentar de manera considerable, i arribà als 8.162 habitants l’any 1787,16 fet que la situava com a cinquena ciutat més poblada del país.

Amb l’arribada al tron de Carles III es van permetre petits canvis, com l’elecció del càrrec de diputat del comú i de síndic personer, amb la voluntat de controlar, ni que fos una mica, el po-der dels batlles i regidors. Tot i aquestes mesures, les tensions eren evidents i tots volien assolir una part del poder.

El primer batlle de la nissaga dels Veciana posà fi a diverses tensions socials. Per contra, el seu fill i

12 PUIGJANER, Francesc: Historia de la Villa de Valls. Francesc Pellicer impresor, Valls, 1881, pàg. 260.

13 HERNÀNDEZ, Francesc Xavier. Història Militar de Catalunya. Vol. III. La defensa de la terra. Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003, pàg. 255 i 256.

14 Segons un informe enviat a l’intendent general, el 1716 la producció que es feia a Valls era de 6.812 quarteres de blat, 900 quar-teres d’ordi, 3.015 quarteres de moresc, 330 quarteres de civada, 330 de faves i favons, 99 d’espelta, 450 de bajoques, 60 de mill, 200 de llegums, 315 d’avellanes, 50 de nous i 20 de sègol; 4.670 cargues de vi, 500 cargues de carabasses, 250 cargues d’alls, 200 de cebes, 648 quarteres d’oli; 612 roves de garrofes, 200 quintars de cànem, 460 cargues de fruita i 70 quarteres de glans. Al llarg del segle, la vinya va convertir-se en el cultiu més important de la zona, fins que anys de males collites i la dificultat d’exportar el vi i els seus derivats a conseqüència de les guerres de finals de la centúria van suposar una greu crisi del sector. PIÑAS I MERCADÉ, Josep: «Valls 1716», a Cultura, núm. 591, Valls, febrer de 1999, pàg. 14 i 15.

15 OLIVÉ I OLLÉ, Francesc: «Els vallencs també van ser presents a les colònies americanes: el cercle virtuós del comerç d’aiguardents, teixits i productes colonials en la primera industrialització catalana», a NAVARRO MIRALLES, Lluís i OLIVÉ I OLLÉ, Francesc (dir.): Valls i la seva història: segles XVI-XVIII. Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 2005, pàg. 102.

16 OLIVÉ I OLLÉ, Francesc: El Valls del segle XVIII i el comerciant d’aiguardents Anton Baldrich i Janer. Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 1981, pàg. 120.



successor, Pere Màrtir Veciana i Civit,17 es guanyà l’enemistat de molta gent i motivà la divisió de la vila en dos bàndols. El 1760 s’inicià un procés que acabà amb la seva destitució.

Segons Olivé,

[...] en el procés per destituir el batlle de Valls, no es discuteixen tant uns interessos perso-nals, com els d’un grup ideològic, o més bé, de classe. D’una banda, Pere Màrtir Veciana és el representant del poder establert dins la so-cietat municipal. La seva posició, en una po-blació on no hi ha noblesa, li permet d’ocupar gairebé l’espai que la societat reserva a aquells. Al seu costat, els «clients» l’ajuden a mante-nir aquesta situació, i ell els donarà totes les prebendes que vagin en benefici propi [...]. D’altra banda, el grup querellant és força de-finit. Homes de lleis, botiguers, pagesos rics, menestrals superiors, etc., que configuren una petita i culta burgesia local. La seva aspiració de classe a llarg termini és la de gaudir dels privilegis i posició social reservats a la mino-ria dirigent. Per aconseguir-la tenen un bon element: el pagès Salvador París. Aquest per-sonatge d’idees avançades, que va promou-re molts disturbis i avalots durant la segona meitat del segle XVIII, es convertiria en un malson per als Veciana. Fill de Picamoixons, i habitant de Valls, començà les seves intrigues des de la confraria dels pagesos, de la qual era procurador l’any 1759. Estava ben relacionat a la Cort, la qual cosa li permeté de presentar amb èxit moltes denúncies al Consell de Cas-tella; la més sonada de totes fou l’acusar de malversació dels béns del Comú a tots els regi-dors que ho foren entre el 1750 i el 1766, fet que comportà quantioses despeses als afectats. Les idees avançades que pregonava eren molt escoltades pel seu caràcter populista.18

Francesc Puigjaner relatava una tensió poste-rior —que va coincidir amb els Rebomboris del Pa de Barcelona:

En el mes de marzo, pues, de este año 1789 estalló en Valls un motín, capitaneado por José Antich, alias Barbet. Las tendencias de ese acontecimiento no podemos precisarlas, ha-ciendo notar solamente la coincidencia de él con el movimiento revolucionario del pueblo francés. Añadiremos que fueron presos Barbet y muchos otros cómplices vallenses, á quienes la Real sala del crimen de este Principado formó causa y condenó á penas corporales y pecunia-rias en marzo de 1790. [...] Hay quien supone que el alboroto y motín, capitaneado por José Antich, Barbet, reconoció por causa la miseria y espantosa escasez que esperimentó nuestra villa y aun todo el corregimiento en aquel año de 1789, en cuyo año hubo como en Reus necesi-dad de que el Ayuntamiento diese á los pobres una sopa diaria compuesta de pan y judías. Sea de esto lo que fuere, el motín en contra del bai-le y autoridades de Valls tuvo lugar aquel año, coincidiendo con el movimiento del pueblo francés, donde reynaba también una carestía estraordinaria, y por esto lo consignamos aquí. ¿Sería que las ideas de libertad y de libre exa-men hubiesen hallado eco en la mente y cora-zón de algunos vallenses? Quién sabe!19

El 1796 es produí un altre conflicte entre aquests bàndols. Es tractava d’un enfrontament entre els Veciana i Joaquim Monguió —regi-dor— i Albert Dasca —diputat—, entorn d’una venda de peix. El document explica que arribà un pescador a Valls i es dirigí a la peixateria, on li imposaren el preu de venda i l’amenaçaren que si no el complia li requisarien el peix i li posarien una multa. De resultes, el pescador s’instal·là a la

17 Pere Màrtir Veciana i Civit (Valls, 1705 – Madrid, 1773). Comandant dels mossos d’esquadra. Fill de Pere Anton Veciana i Rabassa, fou ferit, juntament amb ell, en la defensa de Valls contra el guerriller Pere Joan Barceló (Carrasclet). El 1736 succeí el seu pare en el comandament dels mossos d’esquadra, cos que sota el seu mandat esdevingué més nombrós i es dedicà a la lluita contra els delinqüents comuns. Ciutadà honrat de Barcelona (1741), fou capità d’infanteria des del 1742, i comissionat reial per a la persecució de delinqüents. També fou batlle de Valls i administrador del dret de bolla a Valls, càrrec en el qual cometé alguns abusos. Casat diverses vegades, tingué només descendència del primer matrimoni (1729), amb Francesca Dosset i Gassol. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069788.xml [15/11/2016].

18 OLIVÉ I OLLÉ, Francesc: «Ascens social i govern municipal a l’Alt Camp setcentista: Els Veciana de Valls», a Actes del Primer Con-grés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, del 17 al 21 de desembre de 1984, pàg. 359 a 368.

19 PUIGJANER, Francesc: Op. cit., pàg. 263-264.



porta de casa de Felip Veciana i inicià la venda. Poc després s’hi personaren els representants de l’Ajuntament esmentats per fer efectiva la sanció, però també hi acudiren els propietaris, que osten-tant els càrrecs militars de què disposaven els ho impediren. Les persones que estaven comprant el peix es posaren al costat dels Veciana i comenta-ven que «el gobierno despótico de esta villa que tiene precisado al pueblo a que compre el pesca-do en el precio mas exorbitante. Pues para este manejo hay ciertos sugetos destinados que for-man compañía y viniendo pescadores forasteros

que deven ir a la pescadería para la venta, aque-llos bajan el precio del pescado para la ruhina de estos, y para que no vuelvan más, quedando el pueblo con la mayor vexación», i li demanaven que hi poses solució.20

En l’àmbit social, al llarg d’aquest període, la major part de la població s’estructurava al voltant dels gremis i les confraries. Segons Esther Fabra, a «inicis del segle XVIII es comptabilitzaven un total de vuit gremis i setze confraries».21 El 1770 les confraries s’havien reduït a 4, els gremis eren 12 i hi havia una congregació.22

20 Arxiu Comarcal de l’Alt Camp (ACAC). Fons Família Veciana. Registre 3767. Carta de Felip Veciana al comandant general del Principat, 17/06/1796. També hi ha l’acta notarial dels fets, on s’expliquen tots els detalls i els testimonis. ACAC. Fons Família Veciana. Registre 3776, 26/06/1796.

21 Vegeu FABRA I SALVAT, Esther: «Confraries i gremis de la Ciutat de Valls, I», a Quaderns de Vilaniu. Miscel·là nia de l’Alt Camp, 7, Valls, abril 1985, pàg. 3 a 18. I «Confraries i gremis de la Ciutat de Valls, II», a Quaderns de Vilaniu. Miscel·lània de l’Alt Camp, 11, Valls, maig 1987, pàg. 43 a 67.

22 Archivo Histórico Nacional (AHN). Consejos, 7090. Exp. 1.

Vista de Valls el 1659. Bealieu, Sébastien de Pontault: Les Plans, et Profils des principales Villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne: avec la Carte générale, et les particulières de chaque gouvernement. París, 1659. Col·lecció F. Murillo.



La diferència principal entre els gremis i les confraries era que les segones tenien un caràc-ter obert a tothom, mentre que els primers eren tancats i requerien un examen d’aptituds per in-gressar-hi. Així, els gremis anaven més enllà del caràcter benèfic i de solucionar litigis que tenien les confraries i se centraven en l’economia i la tèc-nica —de producció, de control de qualitat, de preu de venda, etc.

Per acabar, transcriurem la descripció de Valls realitzada pel baró de Maldà:

La famosa vila de Valls, després de la de Reus, queda en una molt amena, y frondosa planúria, en la entrada al Camp de Tarragona, des de nort á migdia, hermosejada de arbres, vinyes, y demés conreu de grans, bé que sa ma-jor abundància, es vinya, regalat que queda tot aquell terreno de Valls de moltas fonts, amb ai-gua corrent que apár [brolla], amb la bonança de las montanyas amb tanta verdura, un Pahis sumament deliciós á la vista, y amb tanta hor-talissa y fruita, de que abunda lo terreno.

La vila queda molt ben situada y dilatada la caseria, molta de pintada y blanca, que casi competeix amb la famosa de Reus en això y en sa extensió. Conté la dita vila de Valls á una molt capaç iglesia parroquial per lo ser-ne sa nau á la del Pi de Barcelona; pàtria de l’autor; y en sa configuració per part de fora en sos esparons, faltant-li sols lo campanar, que

apár interino de paret, que puja molt poch del terrat de la iglesia á un costat. Dintre és no se si un poch més llarga de la referida del Pi de Barcelona amb iguals capellas, y bella la de Maria Santíssima dels Dolors, per lo capaç amb un ermós retaule, entrant-se á la iglesia, des del portal major, á la dreta. Lo retaule ma-jor és ben treballat, qual se volta per detrás, y las bases son de marmol y jaspe. Lo titular de la parròquia és Sant Joan Batista, y sobre del portal major en són frontis, queda esculpit po-lidament en la pedra lo batisme de Jesu Christ per son precursor Sant Juan. Sota aquella fa-chada, que es pedra picada amb una vistosa ó vidres pintats, sobre del portal major. Queden iguals capelles y tribunes amb l’orga á la part de la epístola en la mitat de sa iglesia, y frente a l’altra part, ahont se hi col·loca la música en funcions.

Las demés iglesias y convents son de frares carmelites y mínims, així mateix de monjas y caputxins.

Los carrers són prou amples, que amb ca-ses, per lo altes y de pintades, pareixen de ciu-tat. Així mateix, algunes places. Memorable que és de las cases de senyors la de Sagarra, casi al davant de la parròquia y detrás dona á una plaça regular, amb alguns pòrtics ó columnes.

En quant al empedrat d’alguns carrers, pot passar, y los demés trossos de la vila de Valls queden sense empedrar.23

23 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (IMHB). Manuscrit A-253, pàg. 908 a 910. Sabem que la visita es realitzà el 21 de setembre de 1794, quan el Baró es dirigia a Tarragona per la festa major de Santa Tecla.


ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL BALL DE VALENCIANS … · ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL...

Documents

Transcript of ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL BALL DE VALENCIANS … · ELS ORÍGENS DEL FET CASTELLER: DEL...