ELS ORÍGENS DELcgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf · 4.- I, així, els relators tant...
50
Transcript of ELS ORÍGENS DELcgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf · 4.- I, així, els relators tant...
ELS ORÍGENS DEL
DE MARÇ
Agraïments:
Aquest llibret ha estat elaborat des de Dones Llibertàries de la CGT i la secretaria de gènere de CGT – Catalunya.
Volem agrair especialment la col·laboració a la Jamila, companya escriptora i feminista, per la seva traducció a l’àrab; i al Jesús, company de CGT Banca, per la seva traducció a l’esperanto. També a l’Anabel i a la Marian, per totes les hores dissenyant la portada i el díptic. A la Mireia, l’Eva, la Núria, la Mireia, la Roser, la Rosalia, la Mari, la Jessica, la Cristina, la Marta i la resta de companyes de dones llibertàries.
www.cgtcatalunya.catwww.about.me/cgtcatalunya
Dedicat a totes les dones treballadores, les dones silenciades.
Som i fem història, som i fem el món.
5
“Sent l’anarquisme una filosofia política oposada a tota relació de poder, és
intrínsecament feminista”
Susan Brown
PER QUÈ PARLAR DELS ORÍGENS DEL 8 DE MARÇ
És una molt bona excusa per a parlar de la història dels moviments de dones, en concret, dels moviments de dones de classe treballadora, que des de fa anys es mobilitzen per a desfer-se de la precarietat, del masclisme i de la violència diària i quotidiana. Per això, el dossier que teniu a les mans, va més enllà del dia 8, s’expandeix explicant diversos moviments de dones.
Parlar del vuit de març és parlar de les dones de classe treballadora, de les vagues i les revoltes protagonitzades, organitzades i iniciades per les dones. I, és important parlar-ne, per què se li ha tret sentit al vuit de març, s’ha fet d’aquesta data
6
una lluita d’un dia o una simple commemoració. I això té conseqüències negatives.
Investigant d’on prové la celebració d’aquesta data hi trobem molt més del que aparenta, perquè ens permet trencar amb la imatge de les dones com a víctimes o excloses, dotar el feminisme anticapitalista d’un fil conductor que no apareixia als llibres d’història i explicar les vivències de les dones obreres dins les seves organitzacions (i vides). No es tracta només de fer un relat d’uns fets que van succeir fa molt de temps, es tracta de prendre com a referència altres textos que no siguin els de sempre, els dels grans poderosos, i endinsar-nos una mica en els camins de la HERstory.
7
QUÈ ÉS LA HERstory?
La HERstory es basa en el principi de que la història la fem entre totes i que és impossible que les dones s’hagin limitat a veure passar els fets per la finestra. És el conjunt d’investigacions (i eines d’investigació) feministes que, des de fa anys, realitza una tasca encomiable recuperant figures femenines de la història, relats històrics (tant dels grans fets i revoltes com de les quotidianitats) explicats i escrits per les dones del moment. A la vegada, ens mostra una manera d’enfocar la història diferent a la tradicional. No només ens planteja uns mirada completament diferent a la que hem tingut sempre, sinó que es carrega de raons amb documents històrics. Fins i tot, molt sovint, com és el cas dels fets del 8 de març, es descobreix en els documents acceptats com a veritables, que el que ens han explicat no és ben bé cert, que s’han deixat dades importants pel camí que canvien la panoràmica completament. I si canvien la panoràmica, es desmunten el tòpics.
La HERstory és important perquè permet anar unint les baules d’una cadena i desmuntar la tesi que diu que el feminisme o, més ben dit, la lluita de
8
les dones per a ser tractades com a persones, no té una continuïtat en el temps. Per tant, ens permet no partir de zero. Deixem ser unes extraterrestres o de no tenir àvies de les quals aprendre, tant en la teoria com en la pràctica. Des de les manifestacions de les dones contra les polítiques bèl·liques i de natalitat d’Alexandre Magne, passant per les ocupacions que les dones romanes feien del fòrums, a les heretgies únicament femenines, les dones que rompien la terra i eren caps d’assemblees veïnals, les xarxes de sanadores i arbitradores medievals, les revoltes de les remences i les esclaves, els debats iniciats al segles XIV i XV sobre l’establiment de normes i continguts acadèmics misògins amb la Querella de les Dames, ... Tots aquests relats, ara encara vistos com a nous, no només ens donen més noms femenins, ens proporcionen una altre sentit col·lectiu, una altra línia històrica, altres quotidianitats. Així canviem el xip.
Dèiem que parlar sobre el Dia Internacional de la Dona Treballadora té molt de contingut, però, quins són els eixos sobre els que reflexionar abans de capbussar-nos de ple en els fets?
1.- El relat que ha quedat imprès en la nostra curta memòria social, el de les dones que van
9
morir cremades a la fàbrica, no només no n’és l’origen, sinó que ens presenta unes treballadores obedients, submises i victimitzades.
2.- El paper de les dones en la història i, en el cas que ens ocupa, de les dones obreres, sindicades i revolucionàries, ha estat poc analitzat o deixat en un lloc secundari.
3.- S’obvia qui començava les vagues i les revoltes, quines xarxes de solidaritat social construïen o quines connexions internacionals establien.
4.- I, així, els relators tant de la història burgesa com de la història obrera han dibuixat un món molt masculinitzat en el qual encara no es supera la importància de ser important. Llavors, no només falta una part de la història, sinó que falta analitzar perquè encara predomina una idea equivocada sobre les dones o la qüestió de gènere.
5.- Per últim, cal que recordem que el fet que un col·lectiu no tingui accés a la pròpia història és una eina poderosa per a impedir la seva organització, l’elaboració d’un discurs i d’una
10
consciència pròpies i la permanent (i bloquejadora) sensació d’impotència o individualització.
Però descansem una mica de la teoria i anem una estona a la història...
“Mantinc que les versions del 8 de març de 1857 i 1908 són falses (...) que mai hi va haver una vaga el març de 1908 per a commemorar, que la instauració, el 1910, del Dia Internacional de la Dona tenia un objectiu completament diferent i que la veritat del 8 de març s’inscriu en un passat feminista enterrat, o bé falsificat i ocultat per la llegenda amb total apassionament”.
Reneé CôtéLa journée Internationale de Femmes (1984)
11
QUÈ VA PASSAR A LA FÀBRICA INCENDIADA?
“Algunes noies estaven cridant, altres, colpejant la porta amb els punys, altres tractaven d’esbotzar-la (...) No es pot descriure com em sentia mentre estava allà, al carrer, mirant. Podia veure les figures, però no les cares. Esperàvem que les xarxes poguessin salvar algú, però no eren suficientment bones per a algú que saltava des de tanta alçada”
The independent, 20 d’abril de 1911, p. 840-41. Citat en John F. McClymer,
The Triangle Strike and Fire (Florida: Harcourt Brace College Publishes, 1998), 89-90.
12
Sí que és cert que es va incendiar una fàbrica. Bé, el cert és que més d’un taller es va incendiar, però l’incendi que va passar a la història i que s’ha relacionat, tradicionalment, amb la celebració del 8 de març, sí que existeix.
Què diu la versió tradicional? Doncs que el dia vuit de març de 1908 es va incendiar una fàbrica a Nova York i que aquest incendi, en les versions més atrevides, va ser provocat pel propietari, doncs les treballadores s’havien declarat en vaga i s’havien tancat dins l’edifici.
Però això no és del tot cert, el 8 de març de 1908 no es registrà cap incendi ni tampoc cap vaga (de fet era diumenge). Però, explorant aquest mite, trobarem els veritables orígens de la celebració, que són molt més significatius.
Hi ha un fet que és molt destacable i és que en la historiografia europea, normalment, es vincula el vuit de març amb l’incendi, però en l’americana el mite gira al voltant d’una manifestació de les obreres del sector tèxtil que va ser durament reprimida. Aquesta manifestació se situa en dues dates diferents, depenent de les versions: vuit de març del 1857 o vuit de març de 1908. Aquesta
13
diferència de fonts i dates ens hauria de fer pensar, on situem l’incendi?
Si ens remetem el relat d’aquest, el primer que hem de dir és que, en aquella època, aquesta mena d’incendis eren massa habituals, però que el que es relaciona amb la commemoració de la data, es produí el dia 25 de març de 1911. Fou a la fàbrica anomenada Triangle Shirtwaist Company, que estava ubicada al Lower East Side de NY, en els últims tres pisos d’un edifici de deu plantes que es coneixia com a Asch Building i que estava erigit a la cantonada de Green Street amb Washington Place. La majoria de persones que hi treballaven eren eren noies immigrants que tenien entre 16 i 24 anys. L’edifici Asch Building no era pitjor que els altres de la zona: feia 41 metres d’alçada, tenia estructura de fusta, només tenia dues escales d’accés i només una d’elles arribava al terrat, les portes s’obrien cap a dins i els passadissos i escales eren estrets, a més no tenia dispositius antiincendis i les boques del carrer només arribaven a regar eficientment un màxim de set pisos d’alçada. En aquest context, apuntarem que el 99% dels tallers de la ciutat foren declarats insegurs.
Les persones que treballaven a la Triangle, la majoria dones, estaven encaixonades en tres pisos, amb una de les dues úniques portes d’accés al carrer
14
tancada amb clau, 200 màquines de cosir a cada pis ordenades en files i amb una dona per a cada una d’elles, i una decadent instal·lació elèctrica. El dissabte 25 de març del 1911, a les 16:46h, començà un incendi al vuitè pis que acabaria amb la vida de 146 persones, la majoria noies. Els testimonis presencials parlen d’un gran brogit, vidres trencats i noies saltant per les finestres. Els de les supervivents parlen de noies aixafant-se darrera la porta tancada, intentant sortir, i de la poca efectivitat de les xarxes dels bombers, doncs no estaven fetes per a salvar a algú que saltés des d’aquella alçada. Les treballadores no tenien prou formació en llengua anglesa i no coneixien l’edifici, perquè no els era permès que es moguessin. No entenien els pocs cartells o mapes que indicaven la sortida i van entrar en estat de pànic de seguida.
15
L’incendi fou un dels més terribles que es recorda per les xifres de víctimes.
La Women’s Trade Union League i la
International Ladie’s Garement Workers Union, els sindicats textils més significatius, organitzaren actes de protesta després d’aquests fets. També alguns grups sufragistes se sumaren.
El judici als propietaris, en el que no jutjaren les condicions de treball de les noies, ni les de l’edifici, fou una farsa. La defensa declarà que no hi havia proves de que la porta d’accés al carrer l’havien deixat tancada els propietaris (tot i que se sabia que ho feien ells per a evitar que les noies escapessin o robessin). El jurat, format per homes perquè les dones no podien ser jurat, declarà innocents els propietaris.
El factor que va fer que es recordés fou que les víctimes eren molt conegudes a la zona: eren les protagonistes de la Uprising of the Twenty Thousand o The Uprising of the Thirty Thousand, una vaga general que durà tretze setmanes, la més important que, fins el moment, implicava exclusivament a dones. Aquesta vaga també fou una resposta als que pensaven que les dones no es podien organitzar ni portar a terme una lluita llarga i dura. Els motius de la vaga van ser diversos.
16
Les persones que vivien i treballaven al Lower East Side eren majoritàriament immigrants vistos pels empresaris com a fàcilment explotables. Les dones eren majoria en el sector tèxtil. Treballaven un mínim de 56 hores setmanals, que podien ser 70 sumant les extres, sense protecció ni drets. Tot i l’existència de la sucursal 25 de la ILGWU, poques dones s’afiliaven. Per a cada dona, els motius de no afiliar-se serien diferents, moltes es regien per una estricta moral catòlica i/o esperaven a casar-se per deixar la feina, sobretot en el cas de les noies que tenien orígens italians, llatins o russos; en el cas de les “autòctones”, creien que la seva avantatge racial i cultural no feia necessari afiliar-se.
La vaga, es va iniciar el setembre del 1909, precisament a la Triangle Shirtwaist Company. I s’hi unirien 40.000 treballadors a NY, Chicago, Rochester, Cleveland i Filadelfia. Paralitzarien el sector tèxtil de tot el país. Demanaven millors salaris i condicions, acurtar la jornada laboral i les hores extres, i el reconeixement dels drets sindicals. El dia 22 de novembre s’organitzà un míting al Lower East Side on es començaria oficialment la vaga general, gràcies, per cert, a la intervenció espontània de Clara Lemlich (arrestada set cops per la policia). S’obrí pas entre la gentada que escoltava el míting, i digué “sóc una obrera, una d’aquestes que estan
17
en vaga contra les intolerables condicions de treball. Estic cansada d’escoltar oradors…. pel que estem aquí és per decidir si anirem o no a la vaga. Presento una resolució a favor de declarar la vaga general ja”.
Al dia següent 15.000 dones ja estaven en vaga i la maquinària de la WTUL es posava en marxa: piquets, multes, fiances, pasquins… Foren tretze setmanes dures que combinaven la gana i el fred amb la repressió i els insults. El 15 de febrer de 1910, la ILGWU declarà el final. Algunes fàbriques pactaren i altres, com la Triangle, no arribaren a cap acord. Aquestes eren les dones del Lower i les protagonistes d’un malaurat incendi que passà a la història.
No trobem cap commemoració posterior, per tant aquest incendi no és l’origen del vuit de març. Però, no us sembla fantàstic això de la vaga general de les dones del sector tèxtil i la intervenció de Clara Leimlich? Són només petits tastets del que es deuria coure en aquells moments.
Per a esbrinar quin és l’origen del 8 de març, hem de visitar diversos llocs i explorar: els socialismes alemany i americà, el sufragisme i la revolució russa.
18
19
EL MOVIMENT DE DONES DEL SOCIALISME ALEMANY
“No podia cap moviment de dones, com el liderat per Zetkin, mantenir amb èxit la seva orientació radical feminista un cop va ser integrat dins l’estructura organitzada de l’SPD, més gran, reformista i, a més, dominat per homes”
Honeycutt, “Clara Zetkin: A Socialist Approach” 141.
Ja des del segle XIX, les dones anaven entrant tant als sindicats com als partits. Si, per exemple, a les balears el degoteig de dones era cap a la AIT, en el cas de l’estat alemany, el partit socialista de Liebknecht i Luxemburg, acollí moltes dones al seu sí, motivades, sobretot, per la lectura de Bebel, i, en menor mesura, de Marx i Engels. Al voltant d’aquest moviment polític, doncs, es va formar un moviment de dones obreres que tractarien amb molt interès les especificitats de la societat
20
patriarcal i les conseqüències que tenia per les dones el sistema capitalista.
Clara Zetkin i Rosa de LuxemburgLily Braun, Ottilie Baader o Marie Juchacz foren
figures destacades en l’impuls del feminisme de classe treballadora, però la dona que encapçalaria la promoció de la celebració a escala internacional d’un dia de reivindicació per a les dones fou Clara Zetkin. Fou una de les destacades integrants del moviment de dones socialistes alemany, sota els auspicis del Partit Socialdemòcrata Alemany, molt destacat en la II Internacional Socialista.
El SPD era l’orgull de la II Internacional perquè era el que tenia més afiliats, més disciplina i més discurs de classe. Era un dels més avançats en el discurs sobre els drets de les dones. Així, el 1914 comptava amb 175.000 afiliades i propicià la creació d’un poderós moviment de dones socialistes, el Frauenbewegung. Aquestes dones veien una esperança en el socialisme i tenien ben clar que no es volien aliar amb les burgeses per a aconseguir els seus drets. A més, les principals líders del moviment de dones tenien una forta consciència feminista. A part del discurs de classe parlaven de divorci, avortament, coeducació, iguals salaris, la
21
socialització de les feines domèstiques… Però els seus companys no les veien amb bons ulls.
Zetkin impulsà també el diari Die Gleichheit per a instruir les dones en qüestions de classe. A més, batallà pel dret al vot de les dones en la I Conferència Internacional de Dones Socialistes de 1907, que coincidia amb la II Internacional i, deixant clar que no treballarien amb el feminisme burgès perquè el sufragi no era la finalitat, sinó una eina, es va crear l’International Women’s Bureau.
A partir d’aquest moment, Zetkin començà a discrepar de l’SPD, que absorbí i dissolgué les organitzacions de dones dins del propi partit, deixant-les sense autonomia. Les discrepàncies de Zetkin amb el partit anaven més enllà de les qüestions de les dones, de fet, cada cop més posicionada a la corrent més a l’esquerra de l’SPD, decidí no donar suport a la guerra, caient així, junt amb moltes companyes, en desgràcia. Es va clausurar Die Gleichheit i es va convertir en una revista interna del partit dedicada a la moda i a la familia i Zetkin acabà afiliant-se al Partit Comunista Alemany i viatjant a la Unió Soviètica.
Però l’altra proposta destacable de Zetkin, que és la que ens interessa, la presentà a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes del 1910, i fou la creació del dia internacional de la dona, però no
22
fou una proposta original del moviment de dones socialistes alemanyes, provenia del Woman’s Day que les socialistes americanes venien celebrant des del 1908 per a demanar el vot femení.
Clara Zetkin i Rosa de Luxemburg
23
NORD AMÈRICA, EL SUFRAGISME I LES OBRERES
“El sufragi femení no havia estat la qüestió de classe que els socialistes pretenien; era, més aviat, un tema que obligava als activistes del partit a acomplir amb els ideals igualitaris que ells professaven o sinó es descobririen com a farsants”
Buhle, Women and American, 240.
El moviment sufragista nordamericà aprengué dels mètodes del britànic. Amb la convenció abolicionista de Sèneca Falls, el 1848, dones com Lucretia Mott o Elisabeth Cady Stanton, impulsaren la vindicació del vot de les dones, ja que ni en els moviments abolicionistes es podia debatre amb igualtat. Successivament, es produïren diverses escissions dins el sufragisme. Algunes dones adquiriren un discurs racista quan s’aprovà el vot masculí per tots els homes, però no per les dones; altres quedaren centrades en la missió civilitzadora de les dones com a àngels de la llar i, per tant, de la societat; i unes altres buscaren aliar-se amb les obreres.
24
La qüestió és que les dones buscaven alguna cosa més que un suport sindical o una declaració d’intencions, o el suport de les dones de la classe mitjana. Les dones treballadores americanes tenien la intenció d’unir l’alliberament de classe amb el de les dones. Les dones anaren satel·litzant-se al voltant dels sindicats i del partit socialista. En les zones rurals s’organitzaven en clubs femenins i potenciaven xarxes de sororitat, en les zones més industrials, intentaven penetrar en el partit per a forçar posicionaments menys tebis i testimonials i buscant suports. Mentre el Partit Socialista Americà no tractava amb molta atenció els drets de les dones, i només s’interessà pel moviment de dones socialistes quan aquest havia crescut molt i estava molt enfortit, les dones havien anat fent el seu camí a part, publicant revistes i mantenint una autonomia organitzativa i de mobilització.
Així, les socialistes i un sector de sufragistes tenien un cert contacte, tot i no treballar juntes, doncs les dones socialistes decidiren no col·laborar amb la burgesia i veure el vot com una eina i no un objectiu. Estaven en contacte amb Zetkin
25
i les europees. El 1908, durant el congrés nacional del Partit Socialista Americà, proposaren la creació del Woman’s National Committe per a coordinar les dones i fer campanya pel sufragi, relacionant-lo amb la lluita de classes. També es va acordar que cada darrer diumenge de febrer se celebraria el Woman’s Day per a fer campanya pel sufragi i els drets de les dones. El 1909 ja se celebrava en diverses ciutats i coincidia amb les vagues del sector tèxtil. El PSA hi feia propaganda per a augmentar afiliació i, sobretot, per evitar que les dones anessin a parar a organitzacions burgeses. De fet, en els Woman’s Day aconseguiren donar veu a les vaguistes de l’Uprising of the Twenty Thousand i unificar discurs de classe i drets de les dones. Aquests últims diumenges de febrer, convertits en reeixits dies de la dona, van ser proposats per les americanes a la II Conferència i, auspiciada i defensada per Zetkin, la proposta seria acceptada: el Dia Internacional de la Dona o de les Dones.
El moviment de dones socialistes va córrer la mateixa sort que el de Zetkin, fagocitat i clausurat pel mateix partit.
26
PER QUÈ EL DIA VUIT?
Hem de tornar a la II Conferència on, entre altres coses, es volia potenciar el contacte entre dones socialistes a nivell internacional. Es conclou que s’ha de fer una jornada internacional de la dona, però sense data exacta, que es diria Dia Internacional de la Dona, amb un programa purament polític, de reivindicació de drets polítics de les dones, amb molt contingut de classe i d’empoderament de les obreres.
La primera celebració europea fou el 19 de març 1911, en diferents llocs (Àustria, Alemanya, Dinamarca, Suècia...) i amb dates variables, depenent de la disponibilitat de cada moviment de dones, i tingué molt d’èxit. Així s’enfortiren els llaços realment. No estava fixada la data en el 8 de març, però si que el març era el mes més utilitzat, ja sigui per la referència de finals de febrer americana o perquè el març tenia una càrrega revolucionària, doncs la Revolució de 1848 i la de la Comuna de París de 1871 tenen el març com a referència. El
27
primer cop que es tria el vuit de març és l’any 1914 i es va celebrar a Alemanya, Rússia i Suècia.
Però l’esclat de la Segona Guerra, porta als moviments de dones a gastar les seves forces en altres assumptes, així que no sabem si la intenció era donar continuïtat al vuit de març com a data oficial del Dia Internacional de la Dona.
28
LES DONES DE LA REVOLUCIÓ RUSSA
“Aquest és el dia de la nostra solidaritat, el dia en el que les dones treballadores, trencant amb antics llaços de submissió, esclavitud i humiliació, orgullosament s’uneixen a les files del proletariat internacional per la lluita contra l’enemic comú –el capital-. Dones treballadores! El govern ha enviat als nostres fills a la crucifixió per al capital. Per tant, construïu les vostres pròpies organitzacions, uniu-vos al taller i la fàbrica, la oficina i la botiga i rigueu-vos a la cara de l’insaciable capital: prou sang! Prou guerra! Porteu l’autocràcia criminal davant la justícia!”
proclama bolxevic, citada a Stites, The Women’s Liberation Movement, 287.
Ja a inicis del segle XX, Nadezhda Krupskaya i la revista Iskra publiquen obres i articles parlant de les dones. Però fou Alexandra Kollontaj, la líder proletària més destacable i que serà més llegida i escoltada pel que fa a la relació entre la lluita de les dones i la de classe a la Rússia del moment. Estant primer amb els menxevics, el seu primer contacte
29
amb la revolució fou durant el diumenge sagnant que desencadenaria la revolució de 1905. Però aquesta revolta no va millorar gaire les condicions de les dones.
Kollontaj treballà per a evitar que les sufragistes burgeses monopolitzessin el discurs sobre els drets de les dones. El 1908, al I Congrés de Totes les Dones Russes, va enviar una delegació d’obreres oposant-se a un moviment interclassista de dones i per a consolidar les organitzacions de dones proletàries.
Ferma defensora dels drets de les dones treballadores i de la necessitat de la independència femenina, escrigué articles que no van ser benvinguts entre els seus camarades. A través de Pravda i Rabotnitsa, Inessa Armand, Anna Elizarova, Krupskaya i Lilina Zinovieva, impulsaren la celebració del Dia Internacional de la Dona el 23 de febrer , que en el calendari europeu coincideix amb el 8 de març.
A elles els passà el mateix que a Zetkin: quan denunciaren la burocratització i l’autoritatisme, foren relegades i les revistes, clausurades així com el Zenothdel (que vindria a ser el secretariat de dones). Tot i la feina de treballar per la igualtat salarial i laboral, la coeducació, una bona educació
30
sexual, el divorci, l’avortament,… van ser apartades. Les seves tesis sobre la independència de les dones, que ja no havia de dependre de cap home, de les parelles de fet i de l’amor entre companys, van ser molt mal rebudes pels seus companys.
Tot i que Kollontaj era al International Women’s Bureau i que col·laborava amb el Die Gleichheit, no es té notícia d’un Dia Internacional de la Dona a Rússia fins el 23 de febrer/8 de març del 1913. S’animà, a través d’un article publicat al Pravda, a les dones obreres a fer actes i manifestacions durant aquell dia per a protestar per les lamentables condicions de vida i de treball a les que eren sotmeses. Els actes, i les càrregues policials, se succeïren a Sant Petesburg, Kiev, Samara i Tiflis. En l’article que aparegué al Pravda hi trobem les claus que definiran el 8 de març: la celebració només per part de dones treballadores
Clara Zetkin
Alexandra Kollontai
31
per a mobilitzar-les. Mentre una part dels companys, una part molt gran, consideraven que era una manera de dividir la classe treballadora, l’altra part, les dones, les que havien de lluitar de manera triple, ho veien una manera d’unir una classe en la que les dones eren explotades pel patró i també pel marit, el pare, el germà, ... I això sí que crea desmobilització femenina i fractura. La qüestió és que amb o sense l’aprovació del partit, la jornada de les dones treballadores tingué molt d’èxit.
El moviment de dones s’uní ràpidament al bolxevisme en posicionar-se contra la guerra i seguí celebrant, en la mateixa data del vuit de març, el Dia Internacional de la Dona fins el mateix 1917.
Les dones russes foren agents
actius i iniciadors de la coneguda com a revolució Russa, però, seguint amb la intenció de ser un
Clara Zetkin
32
moviment autònom dels òrgans de partit, donat el tracte superficial i condescendent que rebien dels òrgans i dels companys, no les trobarem als secretariats. Les trobarem als carrers, actuants com a agitadores, insurgents i protagonistes. El 22 de febrer els obrers de la fàbrica Putilov es trobaren el taller tancat. Les dones cansades de la fam, la guerra i els preus, sortiren al carrer, fet que als congressos de dones socialistes es saluda i es destaca constantment. Les dones russes sortiren el dia 23 de febrer 1917 a protestar contra la situació econòmica. Les obreres i mestresses arribaren a acantonar-se als ponts de Neva, eren més de 190.000 dones. El deu de març ja hi havia vaga general, i el dotze es constituí el primer soviet de Petrograd.
No està clar si va ser una revolta espontània o planificada i, per tant, no se sap si la revolució, plena de dones, va començar perquè s’estava celebrant el 8 de març rus, tot i que això és el que assegura Kollontaj en un article l’any 1921. I tampoc sabem
33
del cert si la institució de la data és un homenatge a les revolucionàries russes o simplement és una coincidència, tot i que els textos dels congressos internacionals apunten a això, doncs s’hi veu la intenció d’homenatjar aquestes dones russes.
El cert és que els orígens del 8 de març són una clara concatenació de desitjos emancipadors de les dones obreres clarament enquadrats dins un context històric i revolucionari molt més ampli en que les dones, no només acompanyaven els homes, sinó que feien el seu propi camí, creaven el seu discurs i proclamaven les seves pròpies vagues generals i revolucions.
Tot el que les comunistes varen aconseguir, posteriorment es perdé amb la creixent discrepància entre les dones dirigents del moviment de dones i el partit bolxevic. Acabaren per suspendre’s el dret a l’avortament i al divorci, i acabaren tornant tant enrere que la celebració del 8 de març, com a data ja establerta a nivell internacional, esdevingué el dia de la mare.
34
EL BUIDATGE
Ja establerta la data fixa del vuit de març, aquesta commemoració de dia internacional de la dona se seguia celebrant durant la guerra. Però el nou-vell ordre fagocitària el contingut polític, feminista i revolucionari del vuit de març:
L’any 1945, la senyora Roosevelt aprofità aquesta data per a anunciar un nou ordre mundial a través de l’assemblea General de les Nacions Unides i destacà el paper que se suposava que les dones havien de tenir en aquest nou statu quo. Va inaugurar el buidatge de contingut polític del vuit de març i la crida, no pas nova: a que les dones fossin guardianes de la pau, al preu que fos. El vuit de març quedava diluït i integrat en el marc ampli i difús del “desenvolupament” econòmic a escala mundial.
35
RETORN AL PER QUÈ
La celebració del vuit de març no prové d’un fet aïllat, sinó d’un context social i polític molt més ampli que s’ha amagat i buidat. Novament, trobem una continuïtat històrica a l’ombra que cal recuperar per a canviar la perspectiva, veure les contradiccions, però també ser conscients de la falsa orfenesa històrica i política que sempre envolta les dones i el feminisme.
Podríem buscar a tots els capítols històrics i veuríem ofegada sota el pes de la paraula dels importants, tota una història que no hauria de ser paral·lela, però malauradament encara ho és. Però sempre trobem escrits als marges per a reconstruir.
La creació d’un fals mite per a explicar la celebració del 8 de març, o la falta d’iniciativa general per a esclarir d’on ve, dota a les historiadores que han fet la recerca de molta més credibilitat. Quines conclusions podem extreure de la història de la commemoració més enllà de lamentar la falta de rigor a l’hora d’escriure els fets històrics?
1.- La més valuosa i la que justifica del tot la feina de la HERstory és, sens dubte, la ratificació del que
36
totes nosaltres ja sabíem: les dones participem de la història des dels principis dels temps, creem xarxes solidàries, ens organitzem, fem revoltes, creem discurs, escrivim, ens coordinem internacionalment. No partim de zero, no fem res de nou, estem fent els que feien les nostres àvies, i això anul·la la sensació d’orfenesa, encara que haguem de desenterrar i desenterrar.
2.- La gran quantitat de dones que van organitzar vagues únicament de dones treballadores, que feien agitació als carrers i als llocs de treball, que omplien d’afiliació els sindicats, que feien discursos, elles soles, sense tutors, sobre acabar amb el capitalisme, ens reafirma encara més en la creença que cal acabar amb les idees tòpiques sobre les dones. Novament, les vagues de dones fa anys i anys que existeixen i es fan.
3.- Que els moviments de dones ja tenien el convenciment que treballar de manera autònoma de les grans estructures els facilitava la lluita contra el patriarcat i contra les especifiques violències que exercia el capitalisme sobre elles. Per tant, l’organització autònoma per part de les dones no és, tampoc, nova.
4.- Però, els debats són els de sempre...
37
... ELS DEBATS DE SEMPRE
Quin rastre podem seguir en els nostre cas sobre dones obreres que tinguessin la mirada del feminisme? Podem dir que a casa nostra no hi havia un seguiment d’aquest moviment de dones proletàries tant potent? Què passa amb el feminisme, més concretament, el feminisme de classe, d’aquí durant aquells temps?
Hem de ser conscients que per a explicar tot això ens caldria un dossier a part, però podem començar fent uns apunts en aquest espai. Aquí no va existir una corrent sufragista a imatge del britànic o l’americà. Si que hi havia dones com Concepción Arenal o Carme Karr i associacions femenines, que defensaven l’inexistent dret al vot de les dones, però no hi trobem dones encadenant-se a les portes dels parlament o fent vagues de fam per a vindicar els drets civils.
La particularitat que trobem a la nostra zona s’explica per diversos factors. Hi ha moltes diferències entre zones, tant a nivell català com a nivell de l’estat espanyol, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, o les de les petites comunitats agràries
38
gallegues o les de la industrial Catalunya o els poblets pirinencs. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrere en pocs espai de temps. A això se sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere en l’educació ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així, s’entén que les mentalitats no canviessin i que les millores legals encara tinguessin clàusules que insistissin, entre d’altres coses, en l’obediència al marit o al pare.
En un context de dictablandes i dictadures, on l’església catòlica tenia encara molt poder polític, econòmic, legal i social, no es podia donar el mateix context que, per exemple, a l’estat alemany. Però vol dir això que no hi havia un fort moviment de dones proletàries, anticapitalistes i feministes? Rotundament no.
Lucia Sánchez Saornil i Emma Golman
39
És cert que, en els relats històrics generals, el primer amb el que ens topem és amb un feminisme de les dones de classes benestants que procura explicar a les dones de les classes treballadores que sortir al carrer a protagonitzar revoltes no és adequat per una noia. Provenien dels corrents tant regeneracionistes com catòliques, que apostaven, això sí, per acabar amb l’analfabetisme, sobretot el femení. El que passa és que de vegades no se sabia si es tractava de ser la perfecta esposa. Si bé hi havia un rebuig a l’educació d’adorn que rebien les joves de classe mitja i alta i a la nul·la que rebien les dones de classe obrera, no s’acceptava en la majoria dels cercles polítics que els dones poguessin ser agents actius dels canvis i revoltes socials. La força que estaven assolint la AIT i els sindicats fundats per dones anarquistes, sobretot a Barcelona, i el degoteig constant de dones afiliades, provocà que les dones que representaven el feminisme il·lustrat, com Dolors Monserdà ,Francesca Bonnemaison, és a dir, les
Lucia Sánchez Saornil i Emma Golman
40
dones lligueres, apostessin per intentar adoctrinar les noies en la caritat i l’ideal de dona catalana i catòlica mitjançant escoles femenines, obres de caritat, articles a la revista Feminal o fundant el seu propi sindicat conservador de l’agulla.
Per altra banda, les altres dones que protagonitzaren una dura batalla pel vot femení, les republicanes (Dolors Bargalló, Reis Bertral, Llibertat Picornell), estaven molt centrades en les dones de els classes mitjanes i d’aquests cercles sorgeixen iniciatives com el Club femení i d’Esports de Barcelona. De les corrents menys conservadores provenen Pardo Bazán, Concepción Arenal, Maria Cambrils o Berta Wilhemi.
Sabem que la majoria dels discursos i iniciatives se centraven el el vot i en l’educació, però en la nostra memòria de treballadores i feministes, tenim pioneres, tenim dones de fàbrica, oradores (Guillermina Rojas, Belén Sárraga, Teresa Claramunt, Suceso Portales, Lucía Sanchez Saornil Kyralina, Lola Iturbe, Teresa Mañé, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amparo Poch... i totes les que oblidem, totes les anònimes) que mereixen un tractament a part i més profund, que ja el farem. Elles, precursores del feminisme de classe i fundadores de sindicats de dones i de Mujeres Libres, dotaren el moviment obrer d’un discurs i
41
una pràctica diferents, pioneres i avançades al seu temps. No sabem si som realment conscients del nivell discursiu i pràctic de les dues tereses, del que Teresa Mañé i Teresa Claramunt van suposar per les dones i per l’anarquisme.
Si ens poguéssim allargar, podríem parlar de tots els moviments de dones antifeixistes durant els anys trenta, de totes les Loles Dinamiteras, de com la lluita pel vot no suposà una preferència perquè eren dones llibertàries i no creien en el sistema legal i civil nascut per i des de la burgesia, de com creien en l’autonomia de les organitzacions de dones, de com feien debats entre feminisme de la igualtat i de la diferència, ... però ja ho farem, perquè l’espai se’ns menja.
Tornant enrere, com en el cas de les dones que van iniciar les celebracions del vuit de març, dibuixen la seva línia de revoltes i vagues protagonitzades i iniciades per dones ja des del segle XIX i que han quedat esborrades de la memòria; ara en recordem i enumerem només unes quantes:
Els esquadrons de dones barcelonines, armades amb piques, que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.
42
El 1835, centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any, les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.
Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella fóren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.
L’any 1830, unes 3000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director, doncs les seves condicions de vida i de treball eren terribles.
Cap al 1870, ja hi havia 8000 dones al Sindicat de Manufactures, 5000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de revolució social, anarquia i col·lectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables
43
a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.
El 1891, les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’u de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres tèxtils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda. Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones, per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines.
Seguint la influència de Claramunt, una de les més brillants anarquistes, entre 1905 i 1921, hi havia més dones vaguistes que homes.
El 1913, unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de
Teresa Manyé
Teresa Claramunt
44
nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.
Durant la primera gran guerra traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Málaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perquè escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local, al mateix temps que organitzaven la lluita sindical.
I un llarg etcètera.
Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria, però és anar més enllà, per a ser conscients que no estem soles, que no som les primeres i que els debats, els tòpics, els desconeixements i les batalles són, encara, els mateixos i les mateixes.
Esperant poder compartir moltes més
informacions, relats i reflexions, ens agradarà fer-vos arribar només una mica de bibliografia, que no és només el que ens ha inspirat a escriure això, és també posar en comú la història de les dones treballadores.
45
BIBLIOGRAFIA:
Álvarez González, Ana Isabel, Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945 Universidad de Oviedo 2000, Colección Alternativas, KRK ediciones, Oviedo 1999.
Peñarrubia, Isabel, Entre la ploma i la tribuna. Els orígens del feminisme a Mallorca (1869-1890), Publicacions l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or, Barcelona 2006.
La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936 ), introducció i selecció de textos a cura d’Arnau González i Vilalta, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or, Barcelona 2006.
Nash, Mary, Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Taurus, Historia, Alfaguara 2006 Trad. Irene Cifuentes.
Pradas Baena, María Amelia, pròleg de Teresa Abelló, Teresa Claramunt. La virgen roja barcelonesa. Biografía y escritos, Virus editorial, Barcelona 2006.
Fontanillas, Antonia i Torres, Sonya, Lola Iturbe. Vida e ideal de una luchadora anarquista, Virus editorial, Barcelona 2006.
... i sobretot, l’escola de les àvies de les rebesàvies de les nostres àvies ...
46
ON POTS TROBAR-NOS?
Confederació General del Treball de CatalunyaVia Laietana, 18, planta 9 08003 BarcelonaTel. 933 103 362 Fax 933 107 [email protected]
Federació Local de BARCELONA Via Laietana, 18, planta 9 08003 BarcelonaTelf. 933103362 Fax [email protected]
Federació Comarcal del BARCELONÈS NORDC/ Alfons XII 109 08912 BadalonaTelf. 933831803 Fax [email protected]
Federació Comarcal del BAIX CAMP/PRIORATc/ Raval de Santa Anna 13, 2n. 43201 ReusApartat de Correus 634 - CP43280 Reus
Telf. 977340883 Fax [email protected]
Federació Comarcal del BAIX LLOBREGAT Carretera d’Esplugues 46. 08940 Cornellà de LlobregatTelf. 93 377 91 63 Fax 93 377 75 [email protected] [email protected]
Federació Local de VILADECANSC/ del Comerç 508840 ViladecansTelèfon: [email protected]
Federació Comarcal del BAIX PENEDÈSC/ Nord 11-13, 3r 43700. El VendrellTelf. 977660932 Fax [email protected] [email protected]
47
Federació Local de BERGACarrer del Balç, 4 baixos 08600 BergaTelèfon 938 216 [email protected]
Federació Local de CASTELLAR DEL VALLÈSC/ Pedrissos 9 bis. 08211 Castellar del VallèsTelf. 937142121 Fax [email protected]
Federació Intercomarcal del GARRAF/ALT PENEDÈSC/ Lepant 23, baixos esquerra. 08800 Vilanova i la GeltrúTelf. 938934261 Fax [email protected]
Federació Intercomarcal de GIRONAAv. Sant Narcís 28, entr. 2a. 17005 GironaTelf. 972231034 Fax [email protected] [email protected]
Federació Comarcal de l’ANOIAC/ Clavells 11. 08700 IgualadaTelf. 938042985 Fax [email protected]
Federació Intercomarcal de PONENT (LLEIDA)Avinguda Catalunya 2, 8è. 25002 LleidaTelf. 973275357 Fax [email protected] [email protected]
Federació Local de MANRESAC/ Circumval·lació 77, 2n. 08240 ManresaTelf. 938747260 Fax [email protected]
Federació Comarcal del MARESMEUnió 38, baixos. 08302 Mataró.Telf. i Fax [email protected]
48
Federació Local de RUBÍ Pl. Anselm Clavé 4-6, 08191 RubíTelf. 935881796 Fax [email protected]
Federació Local de SABADELLC/ Rosselló, 10. 08207 SabadellTelf. 937450197 Fax [email protected] [email protected]
Federació Local de SALLENT Clos, 5, 1a. 08650 SallentTel. 938370724 Fax [email protected]
Federació Local de SORTSindicat de la Muntanya-PILUM CGTPlaça Major 5, 25560 SortTel. 633 322 033 [email protected]ó Intercomarcal de TARRAGONA
Plaça Imperial Tàrraco, núm. 1 Edifici 2, 3a Planta. 43005 TarragonaTelf. 977242580 Fax [email protected]
Federació Local de TERRASSAc/Ramon Llull 130-136. 08228 TerrassaTelf. 937887947Fax [email protected]
Federació Comarcal del VALLÈS ORIENTALc/ Francesc Macià 51. 08100 Mollet del VallèsTelf. 935931545 Fax 9357931
Aquest fulletó es va acabard’imprimir durant el
març de 2015
als tallers de MALDITOS IMPRESORES
BARCELONA
