LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ I LA SEGONA REPÚBLICA A ESPANYA.

1. EL REGNAT D’ALFONS XIII.1.1. La crisi de la Restauració.1.2. La Dictadura de Primo de Rivera.

2. LA II REPÚBLICA ESPANYOLA.2.1. El Bienni Reformista (1931-1933).2.2. El Bienni Radical-Cedista (1933-1935).2.3. El Front Popular (1936).

1. EL REGNAT D’ALFONS XIII.

Alfons XIII

1.1. La crisi de la Restauració.

“Els elements components del nostre règim oligàrquic són tres: 1r Els oligarques (els anomenats pròcers) prohoms o notables de cada ban, que formen la seua “plana major” residents ordinàriament en el centre. 2n Els cacics, de primer, segon o ulterior grau, disseminats pel territori. 3r El governador civil, que els serveix d'òrgan de comunicació i d'instrument. A açò es redueix fonamentalment tot l'artifici davall la pesadesa dels quals gemeca rendida i prostrada la nació.Oligarques i cacics constitueixen el que solem denominar classe directora o governant, distribuïda o encasellada en «partits».En les eleccions, diu, no és el poble, sinó les classes conservadores i governants, les que falsifiquen el sufragi i corrompen el sistema, abusant de la seua posició, de la seua riquesa, dels ressorts de l'autoritat i del poder que, per tal de dirigir des d'ell a les masses, els havia sigut entregat.”COSTA, Joaquín (1901): Oligarquia i caciquisme, edició d'Alfonso Ortí, Madrid, Edicions de la Revista de Treball, p. 19-20 .

Barcelona durant la setmana tràgica

“[ ... ] Espanya, esquerdada, es va trencar; les convulsions econòmiques consolidaren una crisi social latent; burgesia i proletariat van quedar com a mons antagònics. Les classes conservadores van radicalitzar la seua postura feia una reacció violenta; amb una consciència política ja formada, els revolucionaris es llançaren obertament a la conquista del poder. La crisi social va desembocar en una crisi política i el país va viure la seua primera gran sacsada revolucionària. L'any 1917 va poder ser el fi de la monarquia; aquesta es va salvar, encara que només aparentment [...]Tota l'agitació que ha sacsat la vida espanyola en 1917 en els que la Corona passa per moments de tal inestabilitat que fan perillar el seu permanència. Aquest va poder ser el final històric de la monarquia; solucions d'urgència la van salvar «formalment», però com a organisme viu havia deixat d'existir. Al llarg de la crisi no sols es produeix el final de la monarquia constitucional, la consumpció definitiva del sistema canovista de la Restauració, sinó es verifica, també, el fi de la monarquia com a òrgan moderador; les forces en joc -en especial, l'Exèrcit- passen a ser les autèntiques conductores de la vida del país. A partir de llavors, la monarquia és un fantasma, mantingut i utilitzat interessadament per certs grups; quan aquestos l'abandonen (i així ocorre a l'abril de 1931) s’esfumarà de sobte.”

Lacomba , Juan Antonio (1970): La crisi espanyola de 1917.

1.2. La dictadura de Primo de Rivera.

Primo de Rivera

Desembarcament d’Alhucemas

2. LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA.

PROTAGONISTES

Alcalá Zamora (President del Govern Provisional de la la República)

Manuel Azaña (Ministre al Govern Provisional, President del Govern i President de la República)

Clara Campoamor (Parlamentària, va lluitar pel vot femení)

Gil Robles (polític líder de la CEDA)

Largo Caballero (PSOE, Ministre de Treball)

Alejandro Lerroux (Partit Radical, President del Govern).

Frederica Montseny (Primera dona Ministra en Europa)

Art. 1r. Espanya és una República democràtica de treballadors de qualsevol classe, que s'organitza en règim de Llibertat i Justícia. Els poders de tots els seus òrgans emanen del poble. La República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipis i les regions.Art. 2n. Tots els espanyols són iguals davant de la llei.Art. 3r. L'Estat espanyol no té religió oficial.(...)Art. 25. No podran ser fonament de privilegi jurídic: la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses. L'Estat no reconeix distincions i títols nobiliarisArt. 26. Totes les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial (...). Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost del Clero. (...)Art. 36. Els ciutadans de l'un i l'altre sexe, majors de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinen les lleis. (...)Art. 43. La família està davall la salvaguarda especial de l'Estat. El matrimoni es funda en la igualtat dels drets per a ambdós sexes, i podrà dissoldre’s per mutu dissens o a petició de qualsevol dels cònjuges, amb al·legació en aquest cas de justa causa (...).Art. 51. La potestat legislativa resideix en el poble, que l’exerceix per mitjà de les Corts o Congrés dels Diputats.Art. 52. El Congrés dels Diputats es compon dels representants elegits per sufragi universal, igual, directe i secret.Art. 67. El president de la República és el Cap de l'Estat i personifica a la nació (...)CONSTITUCIÓ DE 1931.

No es pot entendre l'autonomia, no es jutjaran mai amb encert els problemes orgànics de l'autonomia, si no ens alliberem d'una preocupació: que les regions autònomes, no dic Catalunya, les regions, després que tinguen l’autonomia, no són l'estranger, són Espanya, tan Espanya com ho són hui; potser més, perquè estaran més contentes.No són l'estranger, per consegüent, no cal prendre respecte de les regions autònomes les precaucions, les reserves, les prevencions que es prendrien amb un país estranger, amb el qual acabàrem d'ajustar la pau, per a la defensa dels interessos espanyols. No és això.I, a més, hi ha una altra cosa. Que votades les autonomies, aquesta i les de més enllà, i creats aquest i els de més enllà governs autònoms, l'organisme de govern de la regió, en el cas de Catalunya, la Generalitat, és una part de l'Estat espanyol, no és un organisme rival, ni defensiu, ni agressiu, sinó una part integrant de l'organització de l'Estat de la República espanyola. I mentre açò no es comprenga així, senyors diputats, no entendrà ningú el que és l'autonomia. (...)Discurs parlamentari d'Azaña en les Corts en 1932.