Tema 2(a). El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

16
TEMA 2.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1833- 68) Salvador Vila Esteve Història d’Espanya 2n de Batxillerat

Transcript of Tema 2(a). El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

Page 1: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

TEMA 2.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT

D’ISABEL II (1833-68)

Salvador Vila Esteve

Història d’Espanya

2n de Batxillerat

Page 2: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

TEMA 2.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-40).

2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-43).

3. L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ.

4. LA DÉCADA MODERADA (1844-54).

5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-56).

6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-68).

7. ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68).

Page 3: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-40).

1.1. Els dos bàndols: carlins i isabelins.

1.2. El desenvolupament de la guerra.

Page 4: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

1.1. Els dos bàndols: carlins i isabelins. Els absolutistes es neguen a reconèixer Isabel II com a reina (i a Mª Cristina com a regent) i proclamen rei a D. Carles Mª Isidre (Carles V), declarant la guerra civil

CARLINS ISABELINS

Seguidors de: Carles Mª Isidre Isabel II i la regent Mª Cristina

Ideologia Absolutista, ultrareligiosa (“Altar i Tron”) i foral (“Déu, Pàtria i

Furs”), rebutjant el liberalisme (an-

tiliberal) i la nova societat urbana

Hi havia liberals (la regent pacta amb ells per aconseguir diners i homes per

a la guerra a canvi de reformes liberals), però també nobles i eclesiàstics fidels a Isabel II

Composició social

Noblesa rural absolutista, clergat, camperols empobrits que havien

perdut la propietat útil de les terres i artesans arruïnats

Liberals (moderats sobretot), funcionaris, burgesos, noblesa

latifundista fidel i alguns eclesiàstics importants

Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra i de l’interior de

Catalunya, Castelló i Terol

Les ciutats, Castella, tot el sud del país i les illes

Aliats Rússia, Prússia i Àustria (potències absolutistes llunyanes)

Quadruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya)

Líders militars Zumalacárregui, Cabrera i Maroto Espartero i Espoz y Mina

MANIFIESTO DE ABRANTES"Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano que acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He arrostrado toda clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando testimonio de mis principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he llevado hasta el exceso pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de la Monarquía. Ahora soy vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo este título no puedo dudar un sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia que se debe a los príncipes que ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros bajo mis banderas haciéndoos así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero sabéis que igualmente recaerá el peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y desleales no quieren escuchar la voz de un soberano y un padre que sólo desea haceros felices. Abrantes, octubre de 1833".CARLOS

MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA"Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que exige la intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud y extravío que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y adivinaciones con la franca manifestación de los principios que he de seguir constantemente en el gobierno, de que estoy encargada por la última voluntad del Rey durante la minoría de la Reina, mi muy cara y amada hija doña Isabel. La religión y la Monarquía...serán respetadas, protegidas y mantenidas por mí en toda su vigor y pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea un deber para mí conservar intacto el depósito de la autoridad real que se me ha confiado...Me esforzaré en corregir los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en la administración pública...y serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de la Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación: mi amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles.En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833. Yo la REINA GOBERNADORA.

ZUMALACÁRREGUI MAROTO

CABRERA

ESPARTERO ESPOZ Y MINA

A Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, senseque es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos delcamperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seua situació pel doble joc de la liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçarenen armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues expenses,i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del carlisme.Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcialatifundista es situara a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del campero-lat donara suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem aquesta arrelde revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la successió, o a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà anaven elsdos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia d’organitzarla societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt més que unasimple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes caricatures,d’un i altre costat, pretenien. I en eixes concepcions contraposades de com s’havia d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central.JOSEP FONTANA: “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX, Barcelona, 1975, pàgs. 162-163.

Page 5: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

1.2. El desenvolupament de la guerra. Els carlins, desorganitzats en partides locals, controlen l’àmbit rural al País Basc,

Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a tàctica militar

Amb aquestes bases, Zumalacàrregui al País Basc i Navarra i Cabrera al Maestrat i Catalunya formen un exèrcit carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix

entrar a les ciutats: Zumalacárregui mor al setge de Bilbao (1835)

En 1837 D. Carles entra a Espanya i organitza una expedició militar que arriba a les portes de Madrid, però no pot ocupar-la i es retiren

Després del retrocés del període 1835-36, des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al cap

(Luchana, 1836)

Els carlins es divideixen en dos bàndols en veure que la victòria es queda molt lluny: els transaccionistes, partidaris d’un acord amb els liberals (Maroto), i els intransigents,

més propers a D. Carles, radicalitzats i partidaris de lluitar fins el final (Cabrera)

El general carlí Maroto pacta la rendició amb Espartero: el Conveni de Bergara (1839) suposa la rendició de Maroto a canvi d’integrar els oficials carlins en l’exèrcit i

mantindre els furs bascos i navarresos

No tots els carlins accepten la rendició: D. Carles se n’anà a l’exili i Cabrera continua

lluitant al Maestrat durant alguns mesos

El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en guerres successives

(1846-49, 1872-76 i 1936-39)

Page 6: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-43).

2.0. Introducció.

2.1. L’inici de les reformes liberals: l’Estatut Reial del 1834.

2.2. L’arribada al poder del progressisme.

2.3. Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37).

2.4. El govern moderat i la Constitució de 1837.

2.5. La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43).

2.6. Les revoltes populars.

Page 7: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.0. Introducció.

Aquest període es divideix en dues regènciesMª Cristina (1833-40)

Espartero (1840-43)

Dos antecedentsliberals

Les Corts de Cadis (1810-14), amb la Constitució de 1812 que ara estarà novament vigent

El Trienni Liberal (1820-23), sols deu anys abans i amb els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes

El liberalisme espanyol serà molt conservador, amb una escassa base social i amb pactes amb la noblesa per assolir els seus objectius, cosa que li suposà l’enemistat de gran part

de la població i el va deixar en mans dels militars liberals

Page 8: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.1. L’inici de les reformes liberals: l’Estatut Reial del 1834.

Mª Cristina nomena un primer govern absolutista moderat (Cea Bermúdez al cap)

La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina obliga a la regent a pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat

per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834

L’Estatut Reialdel 1834

Es una mena de Carta Atorgada que reconeix alguns drets i llibertats polítiques a l’espera de celebrar Corts, però no

el principi liberal de sobirania nacional

Estableix unes Corts bicamerals: un Estament de Pròcers, format per càrrecs (bisbes, nobles i militars) i nomenats pel rei, i un Estament de Pro-curadors elegit per sufragi censitari molt restringit (0’15% de la població)

El rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les (si les dues cambres voten a favor i el rei les torna a signar) i a votar els impostos

Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals moderats) estan representats, mentre la majoria de la població queda fora

Els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats), protesten per la insuficiència de les reformes i forcen a la regent a pactar amb ells

en mig del pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835)

Art. 1. (...) Su Majestad la Reina Gobernadora, en nombre de su excelsa hija Doña Isabel II, ha resuelto convocar las Cortes generales del Reino. Art. 2. Las Cortes generales se compondrán de dos Estamentos:

el de Próceres del Reino y el de Procuradores del Reino.

Art. 3. El Estamento de Próceres del Reino se compondrá: 1.° De muy reverendos arzobispos y reverendos obispos. 2.° De Grandes de España. 3.° De Títulos de Castilla. 4.° De un número indeterminado de españoles, elevados en dignidad e ilustres por sus servicios en las varias carreras, y que sean o hayan sido secretarios del Despacho, Procuradores del Reino, consejeros de Estado, embajadores o ministros plenipotenciarios, generales de mar o de tierra o ministros de los tribunales supremos. 5.° De los propietarios territoriales o dueños de fábricas, manufacturas o establecimientos mercantiles que reúnan a su mérito personal y a sus circunstancias relevantes, el poseer una renta anual de sesenta mil reales, y el haber sido anteriormente Procuradores del Reino. 6.° De los que en la enseñanza pública o cultivando las ciencias o las letras, hayan adquirido gran renombre y celebridad, con tal que disfruten una renta anual de sesenta mil reales, ya provenga de bienes propios, ya de sueldo cobrado del Erario.

Art. 13. El Estamento de Procuradores del Reino se compondrá de las personas que se nombren con arreglo a la ley de elecciones. Art. 14. Para ser Procurador del Reino se requiere: 1.° Ser natural de estos Reinos o hijos de padres españoles. 2.° Tener treinta años cumplidos. 3.° Estar en posesión de una renta propia anual de doce mil reales. 4.° Haber nacido en la provincia que le nombre, o haber residido en ella durante los dos últimos años, o poseer en ella algún predio rústico o urbano, o capital de censo que reditúen la mitad de la renta necesaria para ser Procurador del Reino. En el caso de que un mismo individuo haya sido elegido Procurador a Cortes por más de una provincia, tendrá el derecho de optar entre las que le hubieren nombrado.

Art. 24. Al Rey toca exclusivamente convocar, suspender y disolver las Cortes. Art. 25. Las Cortes se reunirán, en virtud de Real Convocatoria, en el pueblo y en el día que aquella señalare.

Art. 31. Las Cortes no podrán deliberar sobre ningún asunto que no se haya sometido expresamente a su examen en virtud de un Decreto Real.

Art. 33. Para la formación de las leyes se requiere la aprobación de uno y otro Estamento y la sanción del Rey.

Page 9: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.2. L’arribada al poder del progressisme.

Els liberals progressistes reorganitzen les Juntes Revolucionàries i controlen la Milícia Nacional, necessàries per al govern en el pitjor moment de la guerra

Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia, Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques

com la Bonaplata) i Madrid → demanden llibertat de premsa, reunió de Corts, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia,...

La regent no té altra eixida en el pitjor moment de la guerra (necessitat de diners i recolzament social): crida a formar govern als liberals progressistes, amb Mendizábal al cap

Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics,

i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el cessa

Durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats i el pronunciament de militars progressistes al palau de La Granja obliga a la regent a tornar a formar un govern

progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, tornant-se a la Constitució de Cadis de 1812

CALATRAVA

Page 10: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.3. Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) (I).

En dos anys, entre 1835 i 1837, els progressistes desmantellen definitivament l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària en l’àmbit polític

i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista

Una reformaagrària capitalista

Es dissol el règim senyorial feudal de l’Antic Règim: els senyors feudals passen a ser propietaris capitalistes burgesos → els senyors sols

perden el senyoriu jurisdiccional, però els camperols perden tots els drets sobre la terra i passen a ser simples arrendataris o jornalers

Desvinculació: les terres de la noblesa es poden comprar, vendre o embargar sense cap trava i grans extensions de terra eixiran al mercat

La desamortització de Mendizábal (1836)

Page 11: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.3. Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) (II): la desamortització de Mendizábal.

Definició: Expropiació i venda de béns, en aquest cas terres de l’església, per part de l’Estat per a vendre’ls en pública subhasta

Antecedents: la desamortització de Godoy i Josep I i els intents dels Trienni Liberal

Es va fer decretant la dissolució d’ordes religiosos i la incautació de les terres per part de l’Estat per a vendre-les en pública subhasta, podent ser comprades

amb diners en metàl·lic o en títols de deute

Objectius

Aconseguir diners per a la guerra i dificultats financeres (o recuperar deute)

Traure més terra a la venda i a un preu més baix

Crear una base social de compradors fidels al liberalisme (por a que es furten les terres comprades si torna l’absolutisme)

Buscar propietaris emprenedors que inverteisquen més en les terres

No es pretén millorar la situació dels camperols amb un repartiment de terres

Page 12: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.3. Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) (III).

Conseqüències de la desamortització

L’església perd les propietats a canvi de compensacionscom el seu manteniment per l’Estat

L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina

Es consolida la propietat privada de la terra

Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme

Baixa el preu de la terra

S’inverteixen en terres diners que hagueren pogut servir per industrialitzar el país

Els camperols continuen igual de mal o pitjor (es converteixen en arrendataris o jornalers)

Altres mesures per aliberalitzar l’economia

Abolició de la Mesta, els gremis i el delme

Eliminació de les duanes interiors

Llibertat de cercament

Lliure comerç interior

Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzemament

Llibertat d’indústria i comerç

Page 13: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.4. El govern moderat i la Constitució de 1837 (1837-40). El govern progressista convoca eleccions a Corts extraordinàries per a que, si ho creuen

convenient, elaboren una nova Constitució: amb una majoria moderada aquesta serà fruit de l’acord entre moderats i progressistes i més conservadora que la de Cadis, aleshores vigent

La Constitució de 1837(vigent fins 1845)

Característiquesmoderades

Característiquesprogressistes

Majors poders del rei: iniciativa legislativa, veto, nomena-ment i cessament de ministres, dissolució del Parlament,...

Corts Bicamerals (el Senat com a control)

Sufragi censitari molt restringit (2-4% de la població)

Finançament de culte catòlic

Àmplia declaració de drets

Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat

Divisió de poders

Sobirania nacional

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitalsper la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme

Altres lleisLlei d’Impremta: fi de la censura prèvia

Llei electoral: sufragi censitari molt restringit

Page 14: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.5. La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1841-43) (I).

Els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi provoca protestes contra el govern moderat

Els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen i la Milícia Nacionalprotagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern moderat per un progressista:

Mª Cristina es nega i, davant la manca de recolzament en l’exèrcit, prefereix dimitir com a regent a canviar el govern

El nou regent serà el respectat i popular general progressista Espartero

Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica mesures progressistes

Però Espartero governa de manera cada vegada més personal i autoritària: es distancia dels seus aliats i dels militars, passa completament de les Corts i les dissol quan no fan el que ell vol, rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, suprimeix les associacions obreres

i aboleix els arrendaments urbans protegits

“Antes de marchar… ella desvalijó el palacio (de Madrid) de todos los objetos valiosos que pudo sacar o vender. Cada rincón fue saqueado y cuadros y otras obras de arte y antigüedades fueron puestos a la venta o sacados discretamente del país. Inclusive una parte de la vestimenta real llegó a manos de vendedores de segunda mano. No debe extrañar, por tanto, que la ex regente se haya retirado del trono español con una fortuna limpia de seis a ocho millones de dólares, una de las mayores fortunas de Europa”Testimoni de l’ambaixador d’Estats Units a Madrid sobre la marxa a l’exili de Maria Cristina (1940)

Page 15: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.5. La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1841-43) (II).

Aquestes mesures provoquen el descontent dels militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers

En 1942 es produeix una revolta en Barcelona contra les mesures d’Espartero (aranzel,...)

Espartero reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar, causant multitud de morts

Les protestes s’estenen per altres ciutats

En 1943 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, encapçalat per Narváez (i Prim): Espartero dimiteix i s’exilia en Anglaterra i les Corts, per evitar nomenar

un tercer regent, avancen la majoria d’edat d’Isabel II (13 anys) i la proclamen reina

Ja que exposem nostres videsper tenir la llibertat,que valguen els nostres votsper elegir els diputats.Mai més no vulguen els pobrespagar contribucions,i que els rics les paguen totesperquè han robat molts milions.És el benestar del poblela nostra suprema llei,i a aquell que no la respecteli haurem d’arrancar la pell.Cançó popular contra Espartero (1843).

Page 16: Tema 2(a).   El regnat d'Isabel II. Les regències (1833-43)

2.6. Les revoltes populars. L’augment dels camperols pobres desposseïts (jornalers sense terra), d’artesans arruïnats i, com a novetat, l’aparició d’un proletariat urbà que treballava i vivia

en pèssimes condicions (12-14 hores de treball,...) provoca revoltes populars

Ja des de principis del segle XIX es produeixen revoltes espontànies al camp demanant menjar i terres, especialment a Andalusia i connectades amb el fenomen del bandolerisme

A la dècada de 1830 els camperols presenten plets demanant la propietat de la terra que treba-llaven des de feia segles → els jutges donen la raó a la noblesa → els camperols reaccionen

ocupant terres, cremant collites i matant bestiar, encara que són durament repressaliats

Per altra part, els proletaris ataquen les màquines que els llevaven la feina (luddisme): l’incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) és el més famós, però ja en 1821 s’havien

produït accions luddites a Alcoi per part d’artesans rurals

Prompte els proletaris comprenen que el problema no són les màquines, sinó com es reparteix la riquesa (els beneficis i salaris) i comencen a associar-se i a utilitzar

la vaga com a arma: en 1834 un grup de teixidors de Barcelona s’organitza per defensar els seus drets i en la dècada de 1840 sorgiran els primers sindicats i les seues caixes de resistència (fons d’ajuda en cas de malaltia, vaga,...)

“L’adquisició de noves màquines tèxtils per part de la majoria de fabricants alcoians es va realitzar entre 1818 i 1823 (...). A principis de 1821, les màquines instal·lades a la ciutat van haver de ser custodiades, ja que es sospitava alguna cosa sobre la seua destrucció. El dia 2 de març del 1821 més de 1200 homes armats es van dirigir cap a les fàbriques situades al voltantde la ciutat...”R. ARACIL i M. GARCÍA BONAFÉ: Industrialització al País Valencià. El cas d’Alcoi, València, Eliseu Climent, 1974.

"Una multitud de marineros y gitanos que recorrían tumultosamente la ciudad, armados con fusiles, sables y puñales, con una bandera negra y un tambor batiente, llevando tras de si innumerables agitadores de la población, atacaron de noche la fábrica de Bonaplata; y la incendiario, provocando la execración de los hombres de todos los partidos: este atentado vandálico no fue cometido por los autores de la revolución, sino por un reducido número de hombres rechazados por el pueblo, los cuales eran instigados opr los malvados que, por envidia o por interés particular, miraban con malos ojos, aquel avance de la industria catalana, primer ensayo de las fábricas de vapor." Relat d’Andrés Pi i Arimon sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata.

Revuelta obrera en demanda del derecho de asociación (1840)