Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener www.bllibertari.org

pèsolnegre

el

març - abril - maig - juny · 2015 II època 5.000 exemplars

núm.67

El passat dissabte 18 d’abril es va inaugurar a Man-resa l’Ateneu Anarquista la Ruda. Al llarg de tot el dia es van dur a terme tot un seguit d’activitats

que van servir per fer un tastet del que vol ser i el que vol desenvolupar a la capital del Bages aquest Ateneu Anarquista. >6

L’Ateneu Anarquista la Rudaobre portes a Manresa

La situació de les treballadores de Movistar és un exemple del model laboral que ha imposat la patronal i el govern amb la complicitat de CCOO i de UGT: externalitzacions i subcontrac-tes, falsos autònoms, jornades inacabables, sous de misèria, > 3

Il·lusions electorals

Estem en un any electoral, tot just ha acabat el primer salt: les municipals. Tot un espec-tacle mediàtic plantejat per legitimar i reproduir el sistema i indiferent, sinó contrari, al fet de governar-nos.> 12

Conflicte a les subcontractes de Telefonica

Les festes populars, com ara la Patum a Berga, poden servir per gaudir, per fer societat, per crear identitat, per unir llaços de fraternitat i de família, per reproduir-se, etc. Tanmateix, també serveixen per evitar canvis, per cimentar relacions i classes socials i per perpetuar la dominació tot fent xerinola. Com tot allò humà la Patum té clarobscurs i és bo parlar-ne i fer-ne crítica.>5

La Patum:la romeria del Rocío de Berga

DOSSIER CENTRAL

L’Estat contra l’anarquisme

10 anys de l’assassinat del Pep IsantaDes del pèsol negre hem explicat des del primer dia tot el que va passar la fatídica nit de l’absurd i cruel assas-sinat del Pep Isanta i dels dies que la van seguir. Deu anys ens han de permetre fer un anàlisi més reflexiu de tot aquell tsunami de fets desencadenats a partir de la nit de divendres de Patum del 2005. Unes reflexions crítiques i autocrítiques, potser més fredes tot i que els fets segueixen sent els mateixos. >11

aquest pèsol i humor2

Editorial

LletraALletraManresa, maig de 2015

«Els voltors són aus de rapinya carronyaires, és a dir, que s’alimenten només d’animals morts (carronya). Els voltors es troben a tots els continents. Una ca-racterística particular de molts voltors és el seu cap pelat, desproveït de plomatge. Per tal de poder-lo introduir sense entrebancs dins els cadàvers i per po-der-se netejar la sang amb més facilitat. (…) Per això el voltor es considera un au de mala sort, o dit d’una altra manera, un ocell de mal averany, i apareix en pel·lícules, jocs i novel·les com avís de desgràcia.»

Aquesta editorial del pèsol negre pretén parlar dels massmedia i del seu paper en contextos de shock. I és que com si de voltors es tractessin, els mitjans ens ofereixen quotidianament exemples clars del seu paper de carronyaires d’aquesta so-cietat; dels qui s’encarreguen d’esquinçar i destri-par allò que altres ja s’han encarregat de tocar.

Recentment notícies com l’accident aeri als Alps francesos o la mort d’un professor d’institut per part d’un alumne han generat certs comentaris i valoracions sobre les actuacions dels mitjans en moments d’emergència i xoc com aquests.

En el cas de l’incident de l’avió que viatjava de Bar-celona a Düsseldorf el mes de març passat, vam veure un seguiment minut a minut per part dels mitjans amb el qual es feia partícip a la població de tota “la tragèdia”. Generant comentaris, valora-cions i debats en gran part de les converses banals de bars, llocs de treball i cases d’arreu. Mitjans que des del primer moment, amb l’excusa “d’informar” a la població, no van dubtar en assetjar a familiars i amics de les víctimes atacant la seva intimitat en tot moment. Traslladant-se al lloc dels fets per intentar treure tanta porqueria com poguessin: imatges de familiars en ple moment de crisi, en l’inici d’un procés de dol… Fins i tot oferint-los xecs en blanc per tal que els fessin passar per pròxims i poder així tenir accés als espais restringits a les famílies i als equips d’intervenció. O entrevistes vomitives com la que va oferir el gran Josep Cuní, entrevistant a una mare que havia perdut el seu fill, just en el moment que s’assabentava que no havia estat un accident fortuït.

O un exemple encara més recent; l’incident a l’institut de Barcelona, en el què van haver de ser els pares i mares els qui protegissin els seus fills i filles de les càmeres, havent de fer un cordó amb roba per tal de tapar-los i evitar així que se’ls filmés.En ambdós casos algunes veus encara s’han atre-vit a qüestionar el paper que juguen els mitjans en aquestes situacions i han criticat el “tot s’hi val” amb el què actuen televisió, diaris… per tal de treure en portada la millor foto i el millor titular. Seguint la tendència dels mitjans ianquis amb el seu “if it bleeds, it leads”, és a dir: “Si sagna, enca-pçala titulars”.

Ara bé, la història canvia quan els qui estan en el punt de mira dels massmedia no són les “bo-nes persones” de la societat; familiars i compan-yes d’algú que, en un moment determinat, ha fet quelcom fora de les lleis però que encaixava i viva d’acord amb els patrons socialment esta-blerts com a vàlids. La història canvia quan les qui estan sota el focus són aquelles qui formen part de col·lectius estigmatitzats com les migrants, les treballadores sexuals,... o quan es tracta de “terro-ristes jihadistes”, o de “terroristes anarquistes” i la seva gent. Llavors ningú qüestiona res, i ni les veus més progres qüestionen el tractament i les actua-cions carronyaires dels mitjans.

Qui som

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

Com a anarquistes, ho vam viure, en el primer cop policial del 2013 en el què detingueren cinc companyes, entre altres a la Mónica i el Francis-co (actualment encara empresonats a l’espera de judici). Ho vam viure amb l’operació Pandora el desembre d’aquest any passat i ho hem viscut aquest mes de març amb l’última operació policial contra l’anarquisme a l’Estat espanyol, Piñata.

En el primer cop policial, la intimitat de les cinc companyes detingudes va ser destripada públicament: fotos de les seves cares, noms i cognoms, informació sobre els seus llocs de treball, així com altres elements per-sonals… van ser difosos per la pantalla de televisions, ordinadors i diaris d’arreu, sense cap mena d’objecció.

En el cas de l’Operació Pandora, tot i estalviar-se tan detall, els mitjans no es van quedar curts. Com sempre, gaudint de la seva coordinació i ben entesa amb els cossos policials, apareixeren en els moments justos dels escorcolls per tal de poder filmar com treien les nostres companyes i, si podien, mostrar la cara “d’una terrorista” que sempre té morbo i dóna a parlar. Així com filmaren a totes aquelles companyes, amigues i familiars que a sobre d’haver d’estar patint la ràbia i la impotència de veure com s’emporten a una persona estimada han d’aguantar els ulls dels carron-yaires filmant el seu dolor i la seva ràbia.

Finalment amb Piñata, res de nou. Probablement per interessos polítics i policials el bombo mediàtic no va ser tan gran, però sí que es van poder veure escenaris com el de davant de l’Audiència Nacional, en el qual es-peraven ansiosos la seva dosi de morbo intentant gravar les cares de les companyes a les qui se’ls decretà llibertat amb càrrecs. En aquest context cal recordar que en aquell mateix moment cinc companyes eren portades directament a la presó, amb càrrecs i sense fiança. I que moltes familiars, amigues i compas rebien la noticia que no podrien abraçar els seus, i que serien empresonades.

Moments de ràbia, xoc, dolor, tensió i desconcert que són filmats i retrans-mesos sense que ningú es qüestioni la destripamenta i el què suposa per a les persones afectades i a les del seu voltant.

I és que tenint clar, que com els voltors, els massmedia ens sobrevolaran quan més tocades estiguem, no ens deixem caure. Agafem aire, confiem amb nosaltres i amb les nostres afins, seguim teixint llaços i potenciem els nostres propis mitjans de contrainformació. I és que malgrat ens han posat la mà a sobre i ens han fet trontollar, cap cop policial ha acabat amb nosaltres. Seguim caminant cap a l’anarquia.

Llibertat presxs anarquistes! Solidaritat amb les nostres companyes!

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi partici-pa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 4 de juny de 2015

En aquest número hi ha partici-pat: Aplatanat, Barri, Cercat, CNT Manresa, Grup de suport als tres joves de Lleida, Juntes, Lola de Be-llesguard, M., Movie-Star, Pep i tu, Pomera, Roger, Ruda, Soc Lluç, Soli-dari, Una afectada.

Portal web: www.bllibertari.org

I en PDF a: www.pesolnegre.info

Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info

Segueixos al twiter:@elpesolnegre

Berga

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@berguedallibertari.org www.blliber-tari.org

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

CGT: c. del Balç 4 baixos. Tel. 938 216 747. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

CNT-AIT Berga: c. Pinsania n 7. 08600 Berga.https://www.facebook.com/cntberga

Sallent

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c. Clos 5, 1r, 08650 SallentTel. 938 370 724. Fax 938 206 361sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

ATENEU POPULAR ROCAUSC. Santa Llúcia 1, Sallentwww.ateneurocaus.cat

Manresa

CENTRE D’ESTUDIS PEDRO FLORES:cestudispedroflores@gmail.com centreestudispedroflores.blogspot.com

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559cgtmanresaneteja@hotmail.com

CSO VALLDAURA: c. Jorbetes 15, 08241 Manresa

CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es

RÀDIO BALA 106.4 FM:radiobala.radiobala@gmail.comhttp://radiobalamanresa.wordpress.com

ASSEMBLEA LLIBERTÀRIA DEL BAGESallbages@bllibertari.org

LA DISTRI: c. Escodines, 11.08241 Manresa

ATENEU ANARQUISTA LA RUDA:c. Verge de l’Alba, 12laruda@riseup.net

En el punt de mira dels voltors

laboral3

«No demanem unes condicions de privilegi, demanem unes condicions dignes»

Movie-StarManresa, abril de 2015

L’empresa Telefonica-Movistar obtin-gué l’any 2014, 3.001 milions d’euros de beneficis. El seu president, cobrà al llarg de tot l’any vora uns 19.000 euros diaris. Malgrat aquesta reali-tat, Telefonica pretén dur a terme una nova reforma del contracte mercantil que endurirà encara més les condicions de vida i laborals de les treballadores. Per això, el passat 28 de Març, començà a Madrid una vaga indefinida de les treballadores, autònomes i subcontractades de Telefónica-Movistar.

El dia 7 d’abril, la vaga s’estengué a molts indrets de Catalunya, on en uns inicis al Bages fou realitzada amb un seguiment del 100% de la plantilla. A la comarca, l’única subcontracta que continuava fent vaga va quedar fora de Movistar el passat 30 d’abril, data en la qual el seu contracte fina-litzava. Per tant, a partir d’aleshores ja deixaven de tenir vinculació amb l’empresa multinacional.

De totes maneres la vaga continuà a ciutats com Barcelona, i prengué més embranzida gràcies a l’ocupació de la seu central de Telefònica, que romangué ocupada vora una setma-na i a les concentracions de suport que s’han estès arreu (entre les quals trobem la realitzada el passat 28 de maig a Manresa) que ha forçat una negociació que l’empresa havia anat postergant.

Tot i trobar-se una mica desfasada, hem reproduït una entrevista a les treballadores subcontractades i au-tònomes de Manresa realitzada just abans del 1r de Maig, ja que eviden-cia moltes de les dificultats amb les quals es troben les treballadores que es volen organitzar al marge dels sin-dicats majoritaris.

Per últim, recordar que estiguem atentes a com evoluciona el con-flicte laboral i esperem que serveixi d’exemple per què altres sectors la-borals condemnats a un esclavatge forçós s’animin a lluitar

Quina és la vostra feina?

La infraestructura de Telefonica fou realitzada amb diner públic i durant molt de temps mantenia el monopo-li de la telefonia. En un determinat moment, el mercat de competència obligà a l’empresa a cedir la infraes-tructura a les altres companyies, a canvi d’un lloguer. Per tant realitzem el manteniment i les instal·lacions noves relacionades amb la telefo-nia. Portem la reparació de les ava-

ries i les instal·lacions de totes les companyies; d’Orange, Jazztel… Tot passa per la central de Telefonica. Nosaltres ho gestionem tot: si hi ha qualsevol incidència, qualsevol alta, qualsevol cosa de l’operadora,… tot ens ve a parar a nosaltres. Però Tele-fonica és la qui marca les directrius, la qui retalla i ens porta a les condi-cions actuals.

Quines són les condicions a les quals esteu abocades a treballar i què és el què us ha empès a fer aquesta vaga?

La situació en la qual ens trobem ara no és nova, ja ve de lluny. Els últims anys Telefonica tenia signat un con-tracte mercantil amb les contractes, que rebaixava anualment un 15% el barem de pagament, cosa que re-percutia enormement sobre les nos-tres condicions laborals i econòmi-ques. La gota que ha fet vessar el got ha estat la firma de l’últim contracte mercantil, que suposaria la reducció d’un 21% dels nostres ingressos. Un fet insostenible per nosaltres i les nostres famílies.

Amb les polítiques de contractació hi ha una pressió enorme. L’empresa contractada per Telefonica al Bages és Cobra. Cobra et pressiona per aconseguir uns objectius, i si no els aconsegueixes, et treu els diners de la teva facturació. L’únic que fa Co-bra, empesa per Telefonica, és posar pressió, pressió i pressió per què no-saltres entrem dintre uns paràme-tres determinats. Telefonica dóna bonificacions a les empreses que entren dintre d’aquests paràmetres, però els beneficis no ens els enduem nosaltres, sinó que se’ls emporten les empreses grans com Cobra. A la subcontractació el què fan és passar-li tota la pressió i tota la responsabi-litat.

Heu de pensar que ja ens vèiem abocades a jornades laborals de 10 a 12 hores, que totes les despeses (la roba, la benzina, el vehicle, les eines,…) van a càrrec de les treballa-dores, que no gaudim pràcticament de vacances, i que tenim enormes pressions (com per exemple, la de treballar els caps de setmana) per realitzar la nostra feina.

No demanem unes condicions de privilegi, demanem unes condicions dignes. Una jornada laboral de 8 hores, uns sous dignes, un conveni propi i unes vacances normals. Amb aquesta vaga lluitem, com a primera mesura, la retirada del nou contrac-te mercantil i com a objectiu final la incorporació a la plantilla de Telefo-nica.

Quines dificultats us trobeu amb la vaga?

És una lluita que costa molta. No estàvem organitzats i juguen amb les diverses situacions laborals per a dividir-nos. Ja només Cobra té unes 20 o 30 empreses subcontractades i després uns 200 autònoms o 300 autònoms més. Després hi ha altres empreses com Abentel, Cotronic, Comfica,… En l’àmbit de Catalunya hi deuen haver unes 600 empreses subcontractades i uns 2.000 o 3.000 autònoms. De tècnics a nivell esta-tal, entre autònoms, subcontractats i personal de plantilla n’hi deuen haver uns 50.000. Però el personal de plantilla és mínim i el van reduint cada vegada més. Organitzar-se en-tre totes és difícil.

Quina postura ha pres Telefonica amb el conflicte?

De moment Telefonica no s’ha pro-nunciat. El què intenta fer és passar la pilota a les contractes, dir que els seus treballadors no estan en vaga i

que no tenen cap incidència. És fer veure que no està passant res, amb la intenció de desgastar i silenciar tot aquest procés perquè vagi perdent força. Tot i això, amb el temps sem-bla que comencen a sortir a la llum tots els problemes. En diaris com «El Mundo», s’estipulava ahir l’existència d’unes 200.000 avaries, però Telefò-nica només les rebaixava a unes 700 incidències puntuals.

Quin paper han jugat els mitjans de comunicació?

Els mitjans de comunicació oficials ho han silenciat molt. Estem davant d’una multinacional, que té molt de poder. A TV3, arran del tall que es realitzà a la Diagonal de Barcelona amb les escales, sí que sortí el con-flicte, però només durant uns pocs segons.

A Madrid, el dia de Sant Jordi hi va haver entre 5.000 i 7.000 perso-nes que es van manifestar vinguts amb autocars de tot Espanya i no va sortir res. Tot molt diluït, molt si-lenciat. Com a anècdota, va venir a interessant-se per la nostra situació un regidor de la CUP. Ens va comprar una samarreta, i se la volia posar a l’entrevista que tenia concertada amb TV Manresa. Ens va demanar informació per exposar el problema allà. El primer que li van dir és que amb aquesta samarreta no podia sortir. Si en l’àmbit de TV Manresa ja hi ha aquesta pressió, imagina’t amb els grans mitjans de nivell estatal.

Per què us heu organitzat al mar-ge dels sindicats majoritaris?

Una vegada els sindicats minoritaris van convocar a la vaga indefinida, en lloc de recolzar o de preocupar-se per la situació en la qual ens tro-bàvem, el primer que va fer la UGT va ser dir que la vaga era il·legal. Al cap

Entrevista a les treballadores de Telefonica en vaga indefinida

de 3 o 4 dies, i veient que la cosa ti-rava endavant, van proposar fer una vaga alternativa, que consistiria en fer un dia de vaga per 3 dies de tre-ball. Això en l’àmbit pràctic suposa-ria que l’endemà s’hagués de treba-llar el doble. Per tant, el primer que van intentar els 2 grans sindicats va ser sabotejar. Segurament parteixen d’interessos propis amagats.És exemplificant el fet que Telefonica diu que només es vol assentar a par-lar amb UGT i CCOO. Perquè saben que són molt més modelables i els hi han permès tot i signat tot.Per altra banda, el problema que tenim en el nostre sector és que no tenim un conveni propi. Depenem del conveni del metall. CCOO i UGT del sector del metall no saben res de la nostra problemàtica ni dallò que demanem ni de les condicions en les quals ens trobem. Una de les coses que demanem precisament és que es faci un conveni de les telecomuni-cacions, que és on nosaltres hauríem d’entrar.

Quina ha estat la resposta per part de la població?

En general la resposta ha estat bona. Ara ens ha vingut una dona, que ens ha dit que està a favor de la vaga i que reclaméssim els nostres drets. Però també ens parlen de les afectacions. Ens ha posat l’exemple d’una veïna que va caure, perquè ja és gran, i que tenia el servei de teleassistència que també funciona amb línia telefònica. I clar, no tenia línia telefònica perquè va estar tira-da a terra i no podia fer res, perquè no tenia amb què trucar ni avisar a ningú. El primer que li hem dit és que denunciés aquest cas. Perquè això no és que sigui responsabilitat nostra, això és problema de Telefo-nica, que no està atenent i està pre-caritzant el servei que està afectant tant als treballadors, com també als clients. Altra gent ens ha dit que des que estem en vaga els hi han pujat la quota. No se n’adonen que la cosa funciona al revés: aquesta quota va sortir que la pujaven el mes de febrer i la vaga va començar al març. Tele-fonica realment s’està inflant i inflant de beneficis a costa dels clients i a costa dels treballadors.

En l’àmbit de la solidaritat, s’ha anat apropant gent. Tenim una caixa de resistència a la qual la gent ha anat aportant. A nivell local, en general hem trobat una bona resposta per part de la gent.

Salut i endavant amb la lluita!

POUM i buits4

Vols col·laborar amb nosaltres?

Envians els teus textos a:pesolnegre@berguedallibertari.org

Plaça Maragall 208600 Berga93 8220067

PomeraManresa, abril de 2015

El passat 19 de març el ple de l’Ajun-tament de Manresa va acordar l’aprovació inicial del Pla d’Ordena-ció Urbanística Municipal (POUM). Es tracta d’un pla que canvia molts aspectes del vigent, sobretot per la conjuntura de crisi econòmica i de creixement demogràfic, però també per marcar com a objectiu la capitali-tat d’una hipotètica vegueria i amb la vista posada en la Manresa del 2022.

En l’anterior Pla d’Ordenació, la pre-visió de creixement demogràfic si-tuava la població manresana entre 150.000 i 200.000 habitants. Amb la previsió actual dins el context de crisi, aturada l’expansió econòmica i amb un baix flux migratori, el POUM es redacta per a una població d’entre 73.270 i 92.042 habitants.

Enrere queden doncs les pretensions d’ampliar la zona urbanitzable al sud del riu, ja que un dels objectius prin-cipals és el de potenciar l’anella ver-da (regadius, explotacions agrícoles, i zones de transició fins als boscos) que envolta Manresa i concentrar el seu creixement dins el territori urba-nitzable consolidat. Però cal fixar-se bé en aquests objectius que en pri-mera instància semblen beneficio-sos, tan sols prenent com a exemple la Plaça de la Reforma, regne del for-migó, que està tipificada com a espai verd.

Incomprensible és també que, amb la situació d’emergència d’habitat-ge que viu Manresa, es pretengui enderrocar sencer el barri de la guia amb les seves vivendes, construïdes els anys quaranta i colònia obrera de les treballadores i famílies dels ferro-carrils.

I és que la necessitat de vivenda no és contemplada com un dels objec-tius principals del POUM, tot i que Manresa sigui percentualment la ciutat catalana amb més habitatges desocupats, tal com van constatar membres de la Plataforma d’Afecta-des per la Hipoteca i el Capitalisme en una de les sessions de presenta-ció del POUM. En aquesta mateixa sessió van preguntar també sobre quines mesures es preveien en rela-ció a l’habitatge social. La lògica res-posta per part de l’Ajuntament i dels responsables del Pla, va ser que amb més d’un 20% d’habitatges buits no era necessari fer nou habitatge soci-al. Així el pla tan sols preveu reduir els habitatges buits a un 17%, enca-ra que hi hagi pisos per a totes les persones amb dificultats per accedir a l’habitatge. De fet, per les seves di-mensions Manresa hauria de dispo-sar d’un alberg per a persones sense llar. Segons fonts de treballadores socials, aquest equipament no es realitza per la por a un efecte crida a persones en la mateixa situació d’al-tres poblacions.

Així doncs, malgrat tenir en compte aquest escenari de crisi, la sortida

que es proposa dins el nou POUM segueix les velles dinàmiques de creixement econòmic: aposta pel comerç d’aparador al centre i per les grans superfícies a les afores, preveu més xarxes de carreteres i ferrocarrils amb connexió amb altres poblacions i sobretot pensat pel turisme Igna-sià. És a dir, aposta per les visions de negoci i expansió capitalista d’unes quantes adinerades i no per les ne-cessitats de les classes populars.

Un dels objectius principals és fer de Manresa un centre administratiu, po-lític i econòmic de la Catalunya Cen-tral, reivindicant la capitalitat d’una vegueria encara per confirmar. Per tenir la ciutat apunt, arribat o no el canvi d’ordenació territorial, es pre-veu modificar nous accessos viaris i ferroviaris a la ciutat amb conse-qüències d’impacte ambiental enca-ra per estudiar.

La voluntat de millorar els accessos s’ajunta amb el desenvolupament econòmic i comercial de les grans su-perfícies. Carrefour i l’Ajuntament es-tan negociant l’ampliació del centre del polígon dels Trullols a canvi que la multinacional es responsabilitzi d’una part dels costos dels accessos. D’altra banda, els solars de la zona universitària estan sota el títol d’un “Pla especial” del POUM, a detallar però amb finalitats comercials.Pel què fa a la Manresa cèntrica de l’aparador, el Passeig s’ampliarà fins la plana de l’Om. Als baixos del casc antic, es preveu que es puguin re-

El nou pla d’ordenació urbanística de Manresa La Manresa d’uns pocs

formar per a ús residencial (tot i la ja esmentada quantitat d’habitatges buits a Manresa), com a comerços i com a aparcaments gràcies a una nova normativa que permet ampli-ar la profunditat edificable. També es preveu que es puguin reconvertir edificis amb un interès històric en ho-tels que també es podran construir en zones edificables no residencials.

Si hi ha un altre punt que destaca en aquest POUM és la via lliure que dei-xa a la Manresa Ignasiana. Una Man-resa turística amb el seu propi Pla Di-rector que s’adapta i que pretén aco-llir durant uns dies cent mil pelegrins, més el turisme que hi pugui haver en la commemoració dels 500 anys de l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la ciutat. Especialment es contempla, a banda de la zona comercial del Pas-seig i del Barri Antic, reformar la zona des de la baixada dels Drets, incloent la Sala Ciutat, fins al camí al Pont Vell.Val constatar que, mentre s’eliminen equipaments reivindicats com la Sala Ciutat o les vivendes com les del bar-

ri de La Guia, les esglésies adjacents d’ambdós espais es conservaran com a centres d’interès ignasians. Els ter-renys d’aquest barri, però, pertanyen al Ministerio de Fomento, amb qui el consistori preveu arribar a algun acord de compravenda. Sorprèn, o més aviat resulta fosc que l’Ajunta-ment de la “Manresa especulativa” de no fa tants anys vulgui comprar ara uns terrenys per destinar-hi una zona verda!

Durant els propers tres mesos se-güents a l’aprovació del Pla, s’obrirà, paral·lelament a una campanya d’ex-posició i informació, un període d’al-legacions al POUM. Caldrà veure si tindran la mateixa validesa les apor-tacions de constructores, de Carre-four o de l’Església i de les impulso-res i interessades en la Manresa 2022, que les opinions i necessitats de les que volen recuperar la Sala Ciutat, dels petits comerços, de les veïnes de La Guia o de les que es troben en dificultats per accedir a un habitatge.

El Pla de Buits Urbans, una nova hipocresia de l’Ajuntament de Manresa

CercatManresa, maig de 2015

L’Ajuntament de Manresa va im-pulsar, des de la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat, el projecte

de «Buits Urbans». Una iniciativa on «entitats i associacions sense ànim de lucre de la ciutat utilitzin solars municipals en desús perquè desen-volupin projectes socials», tal i com detalla la web de l’Ajuntament. Sota un concurs de licitació, s’ofereixen quatre solar buits situats al carrer Santa Teresa, número 4; al carrer de l’Hospital número 17, cantonada amb el carrer Sant Salvador; un so-lar del passatge situat entre el carrer Dante i l’avinguda de les Bases de Manresa i el solar situat al carrer Lluís Millet, número 19 i carrer del Camí Vell de Santpedor, número 71.

Paradigmàtic és el cas del segon so-lar, el situat al carrer de Sant Salvador xamfrà amb Hospital, ja que és on hi havia el Centre Social Okupat La Tre-menda. Un Centre Social que durant 9 anys va esdevenir un espai de re-sistència antipatriarcal amb diverses activitats. El 3 de març del 2014, es va desallotjar la Tremenda extrajudi-cialment per part de l’Ajuntament de Manresa i FECSA ENDESA . Després d’un any, on hi havia la Tremenda hi una trist solar. Un solar que ara vo-len ofertar perquè es duguin a ter-me activitats «normalitzades» que encaixin dins els valors «cívics». Són

els mateixos valors que han conver-tit aquell espai en un solar buit, fred i en desús.

Davant d’aquesta hipocresia, el col-lectiu Columna Clitoriana va mostrar la seva indignació i resposta col-lapsant l’Ajuntament amb diversos escrits (via fax i mail) adreçats a l’Ofi-cina de Contractació, Compres, Ges-tió Patrimonial i Inversions de l’Ajun-tament de Manresa (oficina gestora de la licitació el pla Buits Urbans). La carta es feia ressò de la hipocresia de l’Ajuntament pel fet de desallotjar un Centre Social i després oferir-lo per-

què es dinamitzés amb activitats ac-ceptades institucionalment. «Tenim clar que l’activitat que es portava a terme en aquell espai no encaixava dins del vostre model d’oci i d’activi-tats «socials». Tenim clar també, que us molestava, perquè suposava una crítica i qüestionament al model de societat establert; capitalista hete-ropatriarcal, on tot ha de passar pel control de les institucions», especifi-cava la carta.

Patum i Jordi Simón5

c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@berguedallibertari.org

www.bllibertari.org Adherit a la Federació Anarquista de Catalunya - FAC

A Berga la lluita per la llibertat sindical continuaràUna afectada

Berga, maig de 2015

Jordi Simon Perayre, gerent i administrador únic de d’Iniciatives Bergue-danes de Comunicació SL, empresa editora del Berguedà Actual, va ser demandat per dues treballadores de l’empresa afiliades a la CGT de Berga, després que aquestes fossin acomiadades (vegeu els articles publicats a les edicions número 53 i 56, pàgines 3 i 5 respectivament d’El Pèsol Negre). En aquest judici va quedar demostrat que l’acomiadament d’una de les tre-balladores, Lídia C. va ser improcedent, però no es va poder demostrar la improcedència de l’acomiadament de la seva companya Esther A. davant de l’audiència, tal i com s’explica en una anterior edició de El Pèsol Negre (vegeu l’edició de febrer 2014). Jordi Simon, sentenciat a pagar 27.115 eu-ros a la seva extreballadora Lídia C., es va declarar insolvent, fet que va provocar que ell no hagués de pagar i recaigués la responsabilitat a FO-GASA. No content amb això l’exempresari va decidir denunciar a Esther A., la companya que no va guanyar el judici sobre l’acomiadament, al·legant, danys contra el seu honor per uns cartells que van aparèixer penjats en di-ferents zones de Berga i que juntament amb la seva imatge afirmaven que l’empresari no pagava i explotava a les seves treballadores.

La resolució d’aquest conflicte entre l’exempresari i les extreballadores s’ha fet esperar i no ha estat motiu de celebració per les afiliades del Sindicat d’Activitats Diverses de la CGT de Berga i menys per l’extreba-lladora demandada Esther A, que és l’afectada directe per la sentència. Una sentència que resulta inver-semblant, ja que tot i no poder-se demostrar l’autoria dels cartells i que la declaració dels testimonis de les dues bandes no coincidís, s’ha con-demnat a l’extreballadora a pagar 2.450 euros, en concepte d’indem-nització a l’exempresari.

Una derrota obrera, un atac més a la llibertat d’expressió, a la llibertat de defensar-nos dels explotadors, una

victòria del sistema, dels abusadors i les autoritats que obliga a continuar la lluita.

Des del Sindicat es demana soli-daritat econòmica:

1491 0001 29 2004914921 (CGT BERGA)

Comença la romeria del Rocío de BergaPep i Tu

Berga, 9 de juny de 2015

Criticar la Patum a Berga pot semblar, com a mínim, mala idea. Però ser anarquista a l’antiga capital carlina també pot ser-ho i tanmateix alguns creiem —en paraules de l’amic Lúcio Urtubia— que no es pot ser cap altra cosa.

Sobre la descripció de la festa ber-guedana podeu trobar força biblio-grafia, webs, vídeos, etc. I qualsevol berguedà —de la ciutat de Berga— us en pot parlar amb autoritat. Tant de la descripció de la festa com del funcionament formal. Per tant m’es-talviaré, en aquest petit text, parlar de les diferents comparses, de les societats agràries i el solstici d’estiu, del paganisme, del corpus i l’assimi-lació per part de l’església; d’ossos, de dracs, de l’imperialisme cristià, de su-posats dimonis i del mal i del bé, etc. Tampoc no m’empatollaré amb els significats de les comparses; com us dic, això o ja ho sabeu millor que nin-gú o bé podeu preguntar-ho aquests dies en alguna barra de bar mentre us intoxiqueu.

Tampoc vull parlar avui de manera concreta de la màfia que hi ha dar-rera de les comparses. Ni de com és d’injust i autoritari el seu funciona-ment. Ni del nepotisme o del tràfic de salts. Ni del grotesc Patronat de la Pa-

tum. Tampoc del masclisme que po-dem trobar-hi. Tampoc de la pudor de naftalina que fan l’església, els ad-ministradors i els títols de patumaire. Ni tant sols de la vergonyant imatge que dóna el balcó de l’Ajuntament amb l’alcalde, l’autoritat convidada, la Guardia Civil, els Mossos d’Esqua-dra, el capellà i qui sap si el bisbe, i tot de dones fent gala de submissió amb els seus vestits tradicionals. Per acabar, no insistiu: no parlaré dels sobresous en hores extres que s’em-porten la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra per no fer gaire res. Ja sé que és El Pèsol Negre i que només parlant d’això ompliríem un parell de pàgines però vull explicar-vos una cosa més general i que jo trobo molt interessant.

Vull parlar-vos de la funció social tradicional de la Patum —com la de moltes altres festes populars— en relació al sistema de dominació. I per fer-ho i que ningú se senti malament, no parlaré de la Patum sinó del Rocío —que com que és una festa que es fa lluny d’aquí i per gent taaaaaant dife-rent a nosaltres, segur que no sabrà tant greu—. Per parlar-vos del Rocío i la seva funció social tradicional us faré cinc cèntims d’una pel·lícula do-cumental de Fernando Ruiz Vergara titulada Rocío i estrenada l’any 1980 a Espanya i que us recomano molt. El documental aborda la festa del Ro-cío des d’una perspectiva històrica

i antropològica fixant-se, per exemple, en el paper de cadas-cú a la festa i posant-lo en rela-ció a la seva classe social dins el poble. I ens explica la plasma-ció pràctica i històrica d’això en parlar-nos de la repressió des-prés de la guerra civil en un po-ble concret exercida pels mem-bres d’hermandades rocieras. El documental no va poder-se estrenar a Andalusia fins el 1985. I va ser censurat. Al film, en un moment donat, apareix la pantalla en negre i lletres en

blanc que diuen: «Supresión por sentencia de la Sala Segunda del Tribunal Supremo del 3.4.1984». Per la televisió es va emetre fins i tot sense aquests tall; vull dir: censurat i sense que se sabés que ho estava. El director no va fer res més en el món del cinema.

Bé, doncs: el paral·lelisme d’aquesta interpretació és força senzill i segons la meva opinió parcialment aplicable a moltes festes populars. Membres de les classes baixes tenen accés a pa-

pers rellevants i claus durant els dies de festa, i a canvi accepten el seu paper social real a la societat durant la resta de l’any; sovint, fins i tot de manera servil. De fet, això és aplicable, com dic, a moltes altres festes, fins i tot al carnestol-tes. Homes disfressats de dones, rics de pobres, pobres de rics; capgirar la societat durant un dia per tal que pugui seguir tot igual. Fer un simula-cre de revolució, una revolució de mentida per estalviar-nos-en una de veritat. Tot sota control. Naturalment això té molts matisos, però crec que es força interessant pensar-hi.

D’altra banda, aquesta interpretació ara amb el capitalisme de consum i la societat de l’especta-cle ja no és tan simple. El tsunami del capitalis-me afecta a tot, també a les festes tradicionals. No cal pensar en el Potlatch dels indis nord-americans, la Patum n’és un exemple prou clar. Ara el centre de la festa és el consum (d’alcohol, de menjar, de drogues, de foc, d’autenticitat, de beguedanisme, de catalanitat, etc.). Des de la mort de Franco, el capitalisme i la democrà-cia van posar en alça les festes populars. Abans una mateixa persona feia de maça, de ple, de guita…; ara hi ha veritables màfies per controlar els salts…

Per acabar, només afegir que avui en dia la festa oficial és mig morta. La més participativa i trans-parent sembla ser la infantil, i la del carrer de la Pietat. I definitivament, la més viva i popular és la dels pobres o dels borratxos. Al cap i a la fi, els berguedans portem la Patum a dins, que di-uen… I la dels pobres la van fer per primer cop uns anarquistes de Berga exiliats a França. Sí, sí:anarquistes. Bona Patum.

inauguracions6

Ningú Sola

JuntesBerga, abril de 2015

Són moltes les circumstàncies i cau-ses que poden fer sentir sola a una dona, i el fet d’estar rodejat de gent no significa deixar de sentir-se així. Pots estar envoltada de persones i sentir que les teves companyies no entenen la teva situació, o potser ni t’atreveixes a compartir amb els teus pròxims els teus problemes o preo-cupacions, per vergonya, per manca de confiança tan pròpia com externa, per implicació de terceres persones, per por a no ser compresa, per no sentir-se rebutjada... o simplement per no admetre que necessitem ser escoltades, o que necessitem ajut...Són moltes les causes que poden portar a silenciar una situació com-plicada que pot originar el sentiment de solitud en una persona, que aca-ba intentant abordar l’episodi per sí mateixa, sense les forces necessà-ries i allunyar-se cada cop més del calor d’una amistat que ajudaria a aguantar aquella vivència, del suport i alleugeriment que podria donar algú que la comprengués i pogués aportar el seu granet a batre aquella problemàtica o, si més no, fer-la més suportable.

I alhora, són moltes les vivències que poden acabar derivant a patir aquest sentiment per una dona, i tot ben al contrari del que es pugui pensar, més encara en aquest temps que vivim.El rol d’una dona encara queda lluny d’haver canviat. En tot cas, s’ha posat més pes sobre d’aquesta. Actual i ge-neralment, una dona treballa, porta la casa i totes les gestions derivades d’aquesta, té cura dels fills, va a com-prar, pot arribar a haver de cuidar a més d’algun parent, entre moltes

altres responsabilitats que poden recaure en ella...I encara ni està valo-rat de bon tros ni el paper, ni les mil i unes tasques, ni totes les feines que pot realitzar una dona al llarg del dia.El dia a dia pot arribar a esgotar i des-gastar, i és un altre motiu que apar-ta a una dona de les seves amistats, inclús les més properes, per no tenir temps de cuidar d’aquestes o d’altres relacions, i no parlem ja d’ella matei-xa.

I la rutina, l’exigència, el ritme i ta-rannà de la societat actual i de les seves derivacions, com separacions, malalties, el tenir lluny a la família, els maltractes, abusos en el sentit més ampli de la paraula, inclús la mort de parents i d’altres conflictes, són raons prou suficients i contundents com per desbordar a qualsevol en un moment donat de la seva vida, trobant-se sola, sense ànims ni forces per tirar endavant, i sense ningú a qui recórrer i demanar un cop de mà.El grup de dones Ningú Sola sap ben bé què és sentir-se així... Cada una ha viscut o està vivint una circumstància diferent, tot un seguit d’experiències negatives que les ha arribat a unir. Mai haguessin pensat que allò que les va arribar a enfonsar i anul·lar d’aquella manera ara seria una força per poder ajudar i compartir amb d’altres dones. Però just el fet de tro-bar-se i sentir-se recolzades i enteses és el que ha motivat a veure la neces-sitat d’ampliar el grup per a donar-hi cabuda i amparament a d’altres do-nes, donada la mancança de suport que es troba transcorrent o després de passar per certes ocurrències, ser-vint-se de la seva pròpia experiència tan viscuda com del suport que han rebut del grup.

La majoria d’aquestes dones eren usuàries del PIAD i dels Serveis So-cials de l’Ajuntament de Berga, on realitzaven teràpies i seguiment vers la seva problemàtica, en gran part d’elles relacionada amb la violència de gènere, i d’on van ser derivades a participar d’uns tallers que es van organitzar amb la col·laboració de l’Associació de Dones del Berguedà.Aquest espai va reforçar el vincle entre totes elles i en va fer arribar de noves amb diferents circumstàncies, i on, a més de compartir les seves experiències, van trobar un punt en comú: la gran solitud i desgràcia que sentien cada una d’elles en la seva pròpia lluita.

El fet de sentir per un altre que aquests sentiments no són únics i exclusius, que hi ha infinites com-binacions i desenllaços que desem-boquen a patir-los, que a totes les històries hi ha fronts comuns que es repeteixen i que poden ajudar a veu-re les d’una pròpia des d’una altra perspectiva, va donar eines i forces a aquests grup que va crear la neces-sitat de mantenir les trobades fora dels taller per a seguir connectades les unes amb les altres. Aquesta ne-cessitat no és més que una mà amiga que les subjecta en un moment de flaquesa, un suport mutu en la seva rutina, un suport que en el fons tots busquem i necessitem.

En els tallers van tenir la oportunitat, en primer lloc, de conèixer eines que ajudaven a resoldre i abordar con-flictes en qualsevol àmbit i temàtica,

Sobre un espai de suport i trobada per a dones a Berga

cosa que pateix molt sovint tothom. I desprès de l’èxit que va tenir la pri-mera aposta, se’n va realitzar un altre destinat a la violència de gènere i el maltractament des d’una perspec-tiva més amplia, ja que molts patim abusos des de diferents orígens, i tant el psicològic com el físic en re-ben les conseqüències. Així, el treball realitzat va donar un ventall de tèc-niques i possibilitats aplicables per afrontar el seu dia a dia.

I tot això va motivar que elles, per sí mateixes i conjuntament, es sen-tissin millor dins de la seva vivència, i que aspiressin a voler traspassar aquest aprenentatge, aquests conei-xements, a d’altres dones que, com elles, no saben a qui dirigir-se, com sortir-se’n o estan tancades i preso-neres de la seva crua realitat.

Per donar-se a conèixer i posar un mitjà de comunicació per a que al-tres dones es puguin posar en con-tacte amb elles van crear l’e-mail ningúsola@gmail.com i el compte de twitter @ningusola . I entre elles es mantenen en constant comunicació a través d’un grup al whatsapp on comparteixen el seu dia a dia, des de donar-se el bon dia, explicar-se qual-sevol preocupació que tinguin, ma-nifestar la seva opinió sobre el que sigui, quedar per fer el café i saber unes de les altres, cosa que poden aconseguir seguint amb el ritme de vida que porta cada una i que d’altra manera no els permetria poder-ho fer.

No hi ha cap obligació entre elles, cada una aporta el que pot i vol, el que sent i es pot permetre. No hi ha cap lligam oficial ni moral ni cap grau d’implicació. Cada una és com és i dóna tot just el que creu i sent que ha de donar, sense que ningú altre ni demani ni retregui res de res, ja que d’això ja se n’encarreguen les situaci-ons i la gent externa, i el grup només està per a alliberar-se’n i entendre’s mútuament.

Arran de tota aquesta motivació que senten part d’elles, s’estan buscant tot un seguit d’activitats i xerrades per a dinamitzar el grup i permetre ampliar els seus coneixements i tro-bades. Estan treballant, a més, per a crear vincles i relacions entre d’al-tres associacions i entitats i algunes dones ja s’han començat a posar en contacte i a integrar-se també al grup.

Cal remarcar que cap d’elles ni és psicòloga, ni professional, ni especi-alista de cap tipus, sinó dones que després de les seves experiències poden dirigir a una altra als lloc indi-cats per al cas que ho requereixi, o simplement volen escoltar i acompa-nyar a tota dona que ho vulgui i ho necessiti. El grup està obert a qual-sevol dona que requereixi d’algú o, simplement, tingui ganes d’entrar a formar part d’un grup de dones amb l’ànim d’unir-se i recolzar-se col-lectivament.

L’ateneu anarquista La Ruda obre les portesRuda

Manresa, maig de 2015

Com si d’una planta es tractés, el passat 18 d’abril començà a florir a Manresa l’Ateneu Anarquista la Ruda. Un projecte que portava temps germinant i que beu d’ex-periències prèvies.

Optant per implantar-nos en un espai del Sareb, ens fem nostra una propietat morta pensada per a l’enriquiment individual per in-tentar-lo convertir en un indret viu des del què construir relacions diferents; relacions on l’autoritat no hi tingui cabuda; relacions lliu-res.

La Ruda vol convertir-se en ter-reny fèrtil per a què emergeixin totes aquelles iniciatives al marge

de les institucions, tenint com a prin-cipal referent les idees i pràctiques anarquistes.

És per això que partim de la base que no hi ha ningú millor que nosaltres per satisfer les nostres necessitats. Que tendim a l’autogestió; a l’apre-nentatge col·lectiu (trencant amb el binomi mestre-alumne); a l’orga-nització horitzontal entre iguals des d’una assemblea amb voluntat de descentralitzar projectes i lluites.

És just davant de l’INEM (un dels grans centres de gestió de la po-bresa) i en un barri popular, on ens volem arrelar. Volem regar d’activi-tats aquest indret, convertint-lo en punt de trobada, de sociabilitat, de complicitat. Però sobretot de suport mutu: que no ens sentim soles, per què soles és quan ens sentim perdu-

des. Com les plantes enfiladisses ens volem recolzar les unes amb les al-tres. Com les plantes enfiladisses, vo-lem esquerdar poc a poc un sistema (de valors, de vida, d’organització) que ens condueix inexorablement a la sequera (de valors, de vida, de re-lació).

I és que la Ruda, lluny de sentir-se estancada a la seva torreta, pretén estendre llavors, propulsar les lluites al carrer des de múltiples branques i sota múltiples formes per què és al carrer on s’han de lliurar la majoria de lluites. Vol ser un espai obert, que inviti a participar i a actuar. Actualment la Ruda es troba en ser-vei de mínims. Obra puntualment per a la realització d’activitats i ta-llers. L’objectiu és que de cara al se-tembre tingui uns horaris d’obertura

1. I f. [LC][BOS][MD][AGA ] Herba o mata de la família de les rutàcies, que exhala una fortor particular, de fulles repetidament pinnatisectes, flors gro-gues en cima corimbiforme, amb els pètals concàus cap amunt, a guisa de captuxa o cullereta, en nombre de quatre a totes les flors, llevat de la del mig, que en té cinc, i fruit en càpsu-la, espontània o cultivada, emprada com a condiment, en medicina popu-lar com a abortiva i antigament amb finalitats màgiques

2. I f. [ADJ] Sense poliment; basta; dura; que no s’ajusta a les regles de l’art; amarga; rigorosa; impetuosa; violenta; descortesa

3. I f. [ET] El nom del gènere d’aquesta planta, Ruta, prové del greg Reuo que significa alliberar, al·ludint a les seves propietats

fixos que es difonguin bastament. Alguns dels projectes que estan en marxa són el Grup d’Autoges-tió de la Salut, la biblioteca, les classes d’anglès o els cursos de defensa personal. També es vol acomodar un espai per a petits. Òbviament estarem encantades amb noves propostes.

Quan la pluja promesa no arriba, arriba l’hora d’organitzar-se. Vo-lem assaltar el cel de les podero-ses!T’hi apuntes?

Ens pots escriure a: laruda@riseup.net o venir a qual-sevol de les activitats.

DOSSIER 7

l’estat contra l’anarquisme

L’estat contra l’anarquisme

Qualsevol perspectiva política revolucionària ha de tenir present que les dues línies principals d’actuació del poder per posar fi a la dissidència i estendre el seu domini han estat l’assimilació i la repressió. Assimilació per aquelles que acceptant petites dosis de poder, i malgrat les possibles bones intencions, pretenen guanyar influència participant de les regles d’un joc amb un vencedor ja decidit amb antelació. Repressió per aquelles que adopten dis-cursos i pràctiques lliures i confrontatives, tot negant la possibili-tat d’integrar-se a les institucions.

El dossier d’aquest número del Pèsol va destinat a dissertar sobre algunes de les pràctiques repressives dels estats, posant especial èmfasi en els últims embats repressius contra les lluites anarquis-tes que han estat implementades amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme.

El llibre «Afirmación y resistencia» de Carlos Martín i Francesc Ri-era és de lectura obligada per aquelles que s’enfronten al poder. Ens endinsa a un dels principals entrebancs als que ha de fer front la dissidència, i més concretament, les lluites socials i polítiques revolucionàries: la repressió.

Una de les seves potencialitats és que desglossa les finalitats de la repressió, recordant-nos que per molt difusa o per justificada que sembli, té uns objectius polítics concrets que no són altre que el manteniment de l’status quo.

La primera finalitat que ens des-criu el llibre, és la què afirma que la repressió cerca trencar el teixit col·lectiu i solidari, tot destruint les conviccions personals de cada un com desmantellant les experiències comunitàries de gent que té unes mateixes necessitats i uns mateixos ideals que volen dur a la pràctica. A nivell històric sobren exemples de col·lectius i projectes que se n’han anat en orris poc després d’un cop repressiu. A nivell més concret, mol-tes lluitadores han abandonat o han reduït substancialment la seva im-plicació personal en les lluites degut al desgast produït per la repressió.

La segona finalitat que tindria, seria la de controlar l’enemic intern, utilit-zant etiquetes com subversiu, facili-tant la seva criminalització despec-tiva i justificant per tant la repressió. Un exemple concret d’aquesta re-alitat serien, l’empresonament de la Mònica i el Francisco, l’operació pandora o l’operació pinyata contra

les lluites anarquistes, titllant a les nostres companyes de terroristes; altres exemples podrien ser les detingudes per la vaga general o les encausades pel parlament, senyalades de violentes de per se.

La tercera d’elles, seria la d’intimidar a la població. La repres-sió no només afecta a aquelles persones que han estat de-tingudes o empresonades. Es dirigeix també a les persones properes a les represaliades i en un nivell més ampli, a la res-ta de la societat que sap que en cas que es rebel·li hi haurà conseqüències.

La quarta finalitat, la d’implantar la impunitat. En aquest cas suposaria el convenciment que res ni ningú podrà tòrcer el desenvolupament dels aconteixements fixats pel poder, i que res ni ningú passarà comptes per tantes aberracions.

En última instància, la repressió cercaria transformar a la po-blació per a convertir-la en col·laboradora. D’aquesta forma el vigilant ja no només seria el braç armat de l’estat , sinó les veïnes i ciutadanes, que s’identificarien amb les estructures estatals i recorrerien solament a elles per solucionar qualse-vol conflicte. Les campanyes del civisme o les pàgines web de col·laboració ciutadana serien exemples recents de com s’intenta transformar a la població per a fer-la dòcil.

DOSSIERl’estat contra l’anarquisme8

Llegar a una definición de terrorismo que sea consensuada es tarea imposi-ble, el término se presta más a un uso ideológico que analítico. Diferentes investigadores consideran que el tér-mino terrorismo es un concepto vacío que no merece el esfuerzo de un análi-sis especializado. Para la mayor parte de la gente el terrorismo connota la violencia contra los gobiernos y otros órganos constituidos, y no la violencia de estos últimos hacia las personas. El terrorismo como concepto tiene dife-rentes significaciones. Por un lado está lo que jurídicamente se denomina ter-rorismo, y que, que como muchos juris-tas han analizado, tanto en la legisla-ción internacional como en la española no existe un consenso sobre cuando determinados delitos serían delitos terroristas y cuando no. Por otro lado en el imaginario colectivo el terrorismo se vincula a atentados indiscriminados contra personas y a masacres. Como veremos a continuación, con el caso concreto de lo que los informes polici-ales y los medios de comunicación han denominado “terrorismo anarquista”, es el Estado el que tiene el monopolio en la definición sobre las conductas terroristas y como en muchas ocasio-nes lo que jurídicamente se denomina como terrorismo no tiene nada que ver con lo que la gente considera un acto terrorista. De hecho preguntando a muchas de las personas que pasan por la calle sobre si acciones contra bancos que buscan realizar daños materiales, quemar un contenedor o verter opini-ones revolucionarias en las redes soci-ales entre otras son actos terroristas, la mayor parte de las personas responde-rían que no. Sin embargo en el Estado español en los últimos años hemos asistido a diferentes procesos terroris-tas contra personas o colectivos por las prácticas anteriormente mencionadas. Si partimos de la idea inicial que quien tiene la capacidad de definir qué es terrorismo es el Estado, es importante estudiar las circunstancias y los modos según los cuales las definiciones de terrorismo toman vida; y es aquí don-de los medios de comunicación tienen mucha importancia. En este sentido a través del caso concreto, veremos como se construye el “terrorismo anar-quista”.

En los últimos años diversas noticias e informes de la policía difundidas en los medios de comunicación se han referido a lo que ellos mismos han ca-talogado como “terrorismo anarquista”. La realización de acciones de sabotaje contra bancos e instituciones, la co-locación de artefactos incendiarios o explosivos de baja intensidad serían las acciones que entrarían dentro de la etiqueta llamada “terrorismo anarquis-ta” pese a que este tipo de acciones no suponen un riesgo para la vida de las personas y en la mayor parte de las ve-ces causan simplemente daños mate-riales. El concepto de terrorismo tiene una carga simbólica muy negativa y en el imaginario colectivo se asocia a aten-tados indiscriminados contra personas. De esta manera los medios de comu-nicación al reproducir la versión oficial

y hablar o difundir el concepto de “terrorismo anarquista” contribuyen a justificar la represión hacia el anar-quismo y a, mediante el calificativo de terrorista, crear una barrera. La aplicación de la ley antiterrorista hacia el movimiento anarquista por acciones que simplemente atentan contra la propiedad nos muestran la ambigüedad del término terrorismo y su dificultad como categoría analí-tica. El Estado y las autoridades tie-nen la potestad de definir qué es vi-olencia y qué no. De este modo, para el Estado, en el caso concreto del anarquismo son terrorismo acciones de sabotaje que solamente buscan realizar daños materiales, mientras que las políticas neoliberales estata-les que tienen un gran impacto entre la población y generan miseria no lo son.

El anarquista es presentado como el enemigo interno por oponerse a un sistema social injusto basado en el Estado y el capitalismo. De este modo la imagen del anarquista como enemigo interno justifica la violencia que se comete contra este grupo y simbólicamente se le busca aislar del resto de sectores moviliza-dos. Sin embargo los movimientos sociales o revolucionarios tienen la capacidad de romper el aislamiento y de generar discursos que cuesti-onen el discurso oficial. De hecho, claro ejemplo de ello es la Operación Pandora donde la respuesta en la calle a esta operación antiterroris-ta fue masiva y lejos de aislar a los anarquistas, el resto de grupos anti-capitalistas criticaron la operación y se movilizaron por la libertad de las detenidas a la vez que desde el anar-quismo se generaba una campaña de propaganda y agitación bajo el lema “terrorista es quien nos conde-na a una vida de miseria” señalando al Estado y al capitalismo como los máximos generadores de terror en-tre las clases populares, haciendo hincapié en las diferentes formas de terror institucional: desahucios , pre-cariedad, desigualdad, machismo, jerarquía …

Pero dentro de la evolución jurídica del termino terrorista en los últimos años en el Estado español hemos vis-to como se ha aplicado la ley antiter-rorista a diferentes grupos políticos o individuos donde en todo el pro-ceso no había una sola prueba que los vinculara con alguna acción con-creta y donde las pruebas o indicios eran informes policiales que asegu-raban que los individuos tenían una ideología extremista y militaban en colectivos revolucionarios. Ejemplos de ello lo tenemos en condenas a

gallegos por pertenencia a banda armada sin que se les acuse de acciones en concreto; el caso de Nuria Portulas, donde una libreta y su militancia anarquista se convirtieron en suficientes pruebas para aplicarle la ley antiterrorista; y otros tantos ejemplos. En la Operación Pandora que se realizó contra una supuesta organización terrorista de carácter anarquista, un camping gas en casa de uno de los detenidos pasó a ser una prueba o indicio sobre su participación en actos de sabotaje. Lo que en casa de cualquiera sería un objeto normal, en la casa de un anarquista es una prueba de su participación en acciones de sabotaje: estamos en lo que muchos juristas han denominado el derecho penal del enemigo, donde no se juzgan las acciones o delitos concretos sino la ideología de las personas. Sobre la Operación Pandora donde los Mossos d’Esquadra y el juez Bermudez han procesado a una coordinadora anarquista de propaganda y punto de encuentro entre anar-quistas del estado como una organización terrorista, Benet Salellas, abogado de varios detenidos, escribía: “Ayer después de más de sesenta horas de espera, cuando el juez acababa de firmar las órdenes de prisión le pedíamos por qué no se acumulaban a este sumario todas las otras inves-tigaciones sobre acciones reivindicadas por grupos anarquistas. El juez Bermúdez nos respondía, «no investigo los posibles atentados, yo investigo la organización y el peligro que puedan suponer para el futuro». Segunda perversión: ya no se juzga lo que uno ha hecho, sino lo que podría hacer en un futuro. Derecho penal de autor (y de autora), ya no valoramos las conductas y los actos sino las formas de ser y los pensamientos. El juez habla de los GAC (Grupos Anarquistas Coordinados) como organización terrorista, y utiliza para probar la pertenencia de l@s imputad@s hechos como asistir a reuniones o participar en la elaboración de boletines y publicaciones de cariz propagan-dístico libertario. Otra vez, la democracia secuestrada. El asociacionismo como base de la sospec-ha. El vínculo comunitario como eje del mal. La reflexión y la pluma crítica como indicio terrorista”.

La aplicación de la ley antiterrorista al anarquismo o el todo vale para perseguir la disidencia

En su intento por construir la denominada “organización terrorista” los informes policiales no hacen más que falsear la realidad, manipularla y adaptarla a su esquema de lo que es una “organización terrorista”. De este modo no dudan en presentar a colectivos cuya función es el debate político y la propaganda como grupos que se dedicarían a planificar y realizar acciones basadas en la colocación de artefactos incendiarios o explosivos. A pesar de que en ninguno de los registros de las decenas de casas, ateneos libertarios y centros sociales se encontraran armas, la maquinaria político-judicial no se detiene y sigue en su persistencia de acusar a los anarquistas y en particular un colectivo, los GAC ( Grupos Anarquistas Coordinados) de ser una organización terrorista. Para continuar adelante con el proceso tanto policías como jueces no dudan en dar rienda suelta a su imaginación y tras la denominada “Operación Piñata” aparecen noticias e informes policiales y judiciales donde se habla de la existencia de líderes, de un aparato de financiación , de un aparato de captación de nuevos mi-embros. Todo esto para intentar construir la “organización terrorista anarquista”, una etiqueta bajo la cual poder juzgar a personas o colectivos que son activas dentro del movimiento anarquista.

Con la expuesta intención de hacer frente al fenómeno yihadista, el Partido Popular y el PSOE han pactado una reforma del Código Penal que extiende la definición de “terrorismo” a conductas que nada tienen que ver con los delitos que puedan cometer integristas islámicos. En concreto, la refor-ma del artículo 573 del Código Penal establece como delitos terroristas los “desórdenes públicos” u otros contra el patrimonio si con ellos se pretende “obligar a los poderes públicos a realizar un acto o abstenerse de hacerlo” o, simplemente, “alterar gravemente la paz pública”. Estas son las acciones y grupos susceptibles de ser investigados, detenidos, juzgados y condenados por terrorismo a partir de la reforma acordada por el PSOE y el PP. Según esta reforma, las acciones de los vecinos de Ga-monal que impidieron unas obras que no querían que se hicieran, los participantes de la revuelta de Can Vies , los que realizan piquetes en una huelga , quien se defiende activamente de la policía en una manifestación o quienes impiden un desahucio, podrían ser juzgados bajo la legislación antiter-rorista. Esta amplitud en la definición de terrorismo podría llevar a la arbitrariedad, que no debería caber en una reforma de tal calado como el Código Penal. Esta reforma amplía de manera tan vaga los delitos de terrorismo que es difícil reconocer qué conductas pueden ser sancionables y, por lo tanto, tenemos serias dudas de que se respete el principio de legalidad. Esta reforme penal conduce a sancionar la protesta, tanto en la calle como en Internet, o conductas que podrían ser juzgadas bajo la legislación antiterrorista. Mediante la estigmatización que supone catalogar de terroristas a ciertas prácticas de movilización social como los escraches, los sabotajes, los piquetes, impedir de-sahucios… se busca perseguir estas prácticas y que la población las rechace. Sin embargo, nosotros debemos seguir trabajando para señalar a los verdaderos responsables del terror que sufrimos las clases populares, que no son más que el Estado y el capitalismo. Y esto lo tienen cada vez más claro más sectores de la población.

«Ya no se juzga lo que uno ha hecho, sino lo que podría

hacer en un futuro.»

DOSSIERl’estat contra l’anarquisme

9

Plan de exterminio: arrasar la hierba, arrancar de raíz hasta la última plan-tita viva, regar la tierra con sal. Después, matar la memoria de la hierba. Para colonizar las conciencias, suprimirlas; para suprimirlas, vaciarlas de pasado. Aniquilar todo testimonio de que en la comarca hubo algo más que silencio, cárceles y tumbas. Está prohibido recordar...

Eduardo Galeano

Al llarg de la història podríem trobar centenars d’exemples concrets de com l’Estat ha desenvolupat plans estratègics per tal de posar la balança al seu favor en moments on la seva hegemonia es veia qüestionada o trontollava.

Un exemple que posa a la vista múltiples tàctiques del poder el podríem tro-bar en les mesures impulsades sobretot per l’FBI per posar fi al Black Panther Party, una organització nacionalista negra àmpliament influenciada per Mal-com X. Aquesta organització, amb un gran suport en ciutats com Oakland, Filadèlfia o Nova York, suposava un mal de cap per un govern dels EUA em-brancat en la guerra de Vietnam i a qui se l’hi obria un nou front intern en la lluita radical contra les injustícies socials. El Black Panther Party, havia sabut combinar l’estètica de les armes dels grups d’autodefensa amb programes d’esmorzars gratuïts o l’assistència sanitària gratuïta en els ghettos de les grans ciutats, cosa que l’havia fet ben popular entre una part substancial de la població afrodescendent i l’havia convertit en un mirall dintre l’esquerra radical. Les mesures impulsades per l’FBI d’Edgar J. Hoover sota el programa de contra-intel·ligència COINTELPRO, començaren amb unes declaracions del cap de l’agència tot afirmant que «el partit Pantera Negra representa la major amenaça a la seguretat interna del país». Una de les fórmules que prengué la repressió fou la de la utilització constant d’infiltrats aprofitant el creixement quantitatiu de l’organització. Infiltrats que no només es dedicaren a passar informació, sinó també a generar mala maror o a impulsar accions difícilment justificables per potenciar la repressió. Una de les altres tàctiques fou utilitzar la jerarquia del partit per agreujar les desavinences internes entre els líders de l’organització tot aprofitant-se dels seus egos personals: diverses cartes van ser enviades per l’FBI fent-se passar per altres membres del grup, en les què es parlava malament dels demès líders. Òbviament hi hagué lloc per les ope-racions repressives, acabant amb l’empresonament constant de Panteres o en la clandestinitat de moltes. S’arribà a optar per l’aniquilació física d’aquelles a qui no s’havia pogut detenir, que havien resultat inaccessibles. Per últim ens sembla important destacar la utilització massiva de l’heroïna com a mètode de control social, de desestructuració i despolitització de la comunitat, que tingué i (encara té) unes repercussions nefastes en els barris marginals.

L’exemple de l’autonomia obrera a la Itàlia post 68 també evidencia altres possibilitats repressives. L’eclosió del maig francès propicià l’expansió d’un moviment obrer crític amb les formes de fer política ortodoxes de l’esquerra, rebutjant els partits i els sindicats, tot basant-se en l’autonomia política i les decisions assembleàries. En el marc dels denominats mediàticament com a anys de plom, es desenvolupà l’«estratègia de la tensió» consistent en gene-rar un clima de terror que propiciés la simpatia de la població cap a postures reaccionàries i en contra de l’eclosió de les tendències revolucionàries. Un exemple fefaent d’aquesta estratègia fou l’operació Glàdio, impulsada per la CIA, que utilitzava quadres de feixistes reclutats per oposar-se a les mobilit-zacions de les autònomes i perpetrar operacions de bandera falsa (és a dir,

operacions que consistien bàsicament en atemptats dissenyats per aparèixer com si les haguessin dut a ter-me altres sectors polítics). L’atemptat de Piazza Fonta-na de Milà podria ser un dels casos més paradigmàtics: els anarquistes foren acusats de ser els responsables de l’acció a la Banca Nazionale dell’Agricoltura que provocà 17 morts. Aquest fet possibilità la detenció d’una vui-tantena de persones, entre les quals es trobava Giusep-pe Pinelli, que fou llançat des d’una finestra de la Co-missaria de Policia i inspirà l’arxiconeguda obra de Dario Fo Mort accidental d’un anarquista. Posteriorment Luigi Calabresi, un dels oficials que estava de guàrdia, fou ajusticiat pels marxistes de Lotta Continúa, provocant un espiral de confrontació cada cop més acarnissada. Els fets de Piazza Fontana fou per moltes lluitadores la gota que vessà el vas. L’estratègia de la tensió, unida a un Estat cada cop més repressiu que pretenia estendre la por, desembocà en una polarització dintre el movi-ment obrer entre aquelles que apostaren per postures clarament social-demòcrates o aquelles que apostaren per l’agitació o la lluita armada. Per les primeres hi ha-gué ascensió social fins a diluir-se en la política instituci-onal; per a les segones, persecució política constant per part de l’Estat.

Aprofitant que parlem de l’Estat italià, voldríem mencio-nar entre el ventall de mètodes repressius possibles, els que utilitza bastament en l’actualitat: les tecnologies de control (micròfons, GPS’s, micro-càmeres...) per fer front a les lluites anarquistes i contestatàries. Han estat tro-bats aparells dintre de televisors, enllumenat elèctric, envans, vehicles i motxilles. Fins i tot s’han utilitzat ordi-nadors com a micròfons des de la distància.

L’Estat espanyol també és un expert en fer front a les llui-tes que incomoden. Malgrat històricament la transició s’hagi volgut plantejar com a model a seguir, la demo-cràcia començà ja des d’un bon inici amb la desarticula-ció d’aquelles que volien propiciar més que un canvi de cara en l’estat de coses existent. La firma dels Pactes de la Moncloa, que suposà la submissió de la classe treba-

lladora al pacte social entre sindicats i patro-nal, trobà com a principal fre a una CNT que a l’arribada de la clandestinitat mostrà múscul en el míting de Montjuïc que segons algunes fonts arribà a congregar unes 300.000 perso-nes. Una manifestació convocada pel 15 de gener del 1978 contra els Pactes de la Mon-cloa pel sindicat anarco-sindicalista, acabà amb l’incendi de la Sala de festes Scala i amb la mort de 4 persones. Fou l’infiltrat de la po-licia Joaquín Gambín, l’artífex de l’atemptat, que feu minvar la imatge de la CNT, accentuà les desavinences internes i propicià una ona-da repressiva amb un greu cost polític i humà. Vulguem o no, des de llavors la CNT no ha tor-nat a ser la mateixa.

Un altre exemple de polítiques repressives premeditades a l’Estat espanyol seria el de-senvolupat per l’ex-ministre de l’interior José Barrionuevo per fer front a la conflictivitat social existent al País Basc i Navarra. El llavors denominat com a Pla ZEN (Zona Especial Nor-te), suposà la imposició d’un estat d’excepció permanent a Hegoalde, seguint l’estratègia coneguda com a “treure aigua al peix”: da-vant la impossibilitat de fer front a la pràctica armada dels diversos grups existents, l’estat opta per atacar a les branques polítiques, sim-patitzants i/o visibles dels moviments armats en ares a minvar la seva capacitat d’influència. És dintre d’aquest pla on jugaren un paper els GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament), finançats per alts funcionaris del Ministeri de l’Interior, duent a terme principalment assas-sinats de membres d’ETA i de l’entorn de l’es-querra abertzale. Es pretenia també aprofitar l’extensió del terror provocat per la repressió per recaptar delators. Entre altres «virtuts», el pla recomanava «expressament utilitzar la propaganda fundada en el rumor, la mentida, la manipulació de la informació per a sembrar el dubte i la confusió entre els bascos i, de pas, treure suport als independentistes a la resta de l’estat». Una de les operacions desenvolu-pades en el marc del Pla ZEN fou l’emboscada de Pasaia, contra els Comandos Autónomos Anticapitalistas, que suposà el 1984 la mort a sang freda de 4 membres del grup per part de les forces de seguretat de l’Estat. Fou el final de l’autonomia armada al País Basc. Infiltrats, sembra de discòrdia, guerra bruta, atemptats de bandera falsa, drogues, tec-nologies del control o, com a últim recurs, l’eliminació física, són alguns dels exemples de com s’han aconseguit desarticular movi-ments polítics o lluites revolucionàries mit-jançant unes estratègies premeditades. Una de les conclusions a les que podem arribar és que l’estat no té cap tipus de problema en saltar-se la seva pròpia legalitat quan veu en perill la seva pròpia existència, deixant sortir la seva veritable cara, que no és altra que la repressiva. Però això no fa més que evidenciar que la repressió és fruit de la lluita. I malgrat les derrotes acumulades i els cops rebuts, aquí seguim.

Estratègies repressives contra lluites contestatàries

«l’Estat no té cap tipus de problema en saltar-se la

seva pròpia legalitat quan veu en perill la seva pròpia

existència»

DOSSIERl’estat contra l’anarquisme10

El passat 30 de març, un nou embat repressiu tingué lloc en diverses ciutat de tot l’estat (Barcelona, Madrid, Granada, Palència) contra les lluites anar-quistes, saldant-se amb la detenció de 38 companyes, amigues i solidàri-es, 13 de les quals sota les ordres del jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco. A 5 de les detingudes se’ls hi designà presó preventiva. A l’1 de juny, tres d’elles fóren posades en llibertat i s’està a l’espera que es resolgui el recurs interposat pels dos altres companys empresonats.

Les detencions es dugueren a terme 5 dies després de l’aprovació de tot un seguit de mesures legals: la reforma del codi penal, la llei mordassa i la reforma de la llei anti-terrorista, representen una nova volta de rosca per intentar silenciar la dissidència i estrènyer encara més el cercle a les que es rebel·len.

En el número anterior de «El Pèsol Negre» ja es realitzà una anàlisi míni-mament exhaustiu d’allò que busca l’estat al colpejar les lluites anarquis-tes (1). Però sempre queden coses a dir i reflexions a aportar, en aquest cas al voltant de l’Operación Piñata, la que podríem titllar com a versió 2.0 de l’Operació Pandora.

L’Operación Piñata és la tercera operació repressiva en un any i mig, que ha implicat l’empresonament de companyes . És diferent un cop repressiu que una onada repressiva. És diferent que es detingui algú per un acte en concret, que des de les instàncies repressives hi hagi una estratègia deli-mitada per a fer front a unes idees i unes pràctiques polítiques definides. És diferent que es persegueixi un fet que ve explicitat com a delictiu pel poder, que un equip interdisciplinari format per professionals de diferents àmbits es trobin per veure com es pot fer front a les lluites combatives. I les últimes experiències, denoten que hi ha un pla de persecució concret amb una voluntat política clara, cosa que resulta ser molt més perillós que les experiències repressives recents.

Ja els informes fiscals dels últims anys, i amb la fi d’ETA, apuntaven a «l’anarquisme insurreccionalista» com a perill potencial, acompanyat de l’independentisme gallec i només superat pel nou enemic predilecte del jihadisme. Si a Catalunya era el sergent dels Mossos d’Esquadra i cap de la Unitat d’Anàlisis d’Estratègies d’Organitzacions Daniel Casals el que asse-nyalava a l’acràcia amb el dit, a l’estat espanyol era el Director General de la Policia Ignacio Cosidó el que afirmava rotundament que «el terrorisme anarquista s’ha implantat a Espanya».

Amb alguns dels tints característics de la criminologia actuarial, entesa com l’aplicació de mesures de governabilitat a grups sencers de població, l’estat posa el punt de mira en l’anarquisme com un factor de risc, no tant per allò que ha fet sinó per allò que podria arribar a fer. Aquesta doctrina entén la criminologia com una asseguradora, inventariant i ponderant els riscos a evitar socialment, intentant regular grups humans considerats pe-rillosos per optimitzar el maneig o la gerència dels riscos que suposarien.

Hom ha parlat de cercles concèntrics per explicar els recents casos repres-sius: detenen a dues persones a les quals se les vincula amb l’explosió pro-duïda a la Basílica del Pilar de Saragossa, que serien el cercle central. Les solidàries amb les detingudes passen a convertir-se en el focus d’atenció de la policia, i són les que conformarien el gruix de l’Operació Pandora; les solidàries amb les Pandores, conformarien el nou cercle a vigilar, i són detingudes mitjançant l’Operación Piñata. Tot i que aquesta teoria potser no és massa consistent quant a la possible ponderació que fa d’enemic potencial de cada una de les encausades, sí que ens pot servir per enten-dre com s’han aplicat les mesures de control i com s’ha centrat la repressió en la solidaritat.

El concepte de terrorisme és totalment polític, convertint-se en un pa-raigua on tot allò incòmode hi pot tenir cabuda i que s’amplia continu-adament en una espiral regressiva. És un precepte legal tan ambigu que des de la crema de contenidors a un atac suïcida indiscriminat pot ser considerat com un acte terrorista. Dintre el concepte de terrorisme el què importa és més que els actes, la finalitat. I si la finalitat és la de ”subvertir el orden constitucional, o suprimir, o desestabilizar gravemente el fun-cionamiento de las instituciones políticas”, cosa que òbviament totes les anarquistes volem en ares a construir un món nou, ja sabem per què ens acusen de terroristes.

Per altra banda, si la policia ha volgut destinar tants recursos en definir i trobar un terrorisme anarquista havia d’aconseguir resultats. S’havia de justificar el pressupost invertit en personal i en tecnologies de control. No oblidem que l’estament policial funciona com moltes empreses: a partir de resultats. Com més casos resolts, més s’ascendeix.

Teníem dubtes de si l’estat optaria per utilitzar les mateixes polítiques re-pressives que ha utilitzat al país basc per fer front a les lluites anarquistes. Com a mínim en l’àmbit legal, els dubtes es van esvaint per convertir-se en

«Operación Piñata»l’estat contra l’anarquisme

certeses. S’intenta convertir organitzacions amb una certa presència públi-ca i amb fins principalment propagandístics (els GAC, Grupos Anarquistas Coordinados) en una organització terrorista, tal com havia fet anteriorment amb Haika, Segi o Jarrai. Perquè això sigui possible, han hagut de detenir més gent (dues persones no poden formar, encara, una organització ter-rorista) i s’han hagut d’inventar jerarquies i càrrecs dins de l’organització (cosa que no deixa de ser un tan ridícul sabent que l’anarquisme intenta per tots els mitjans regir-se per l’horitzontalitat). En definitiva, han hagut de tenir grans dosis de guionistes per ajustar una realitat determinada al mot-lle que havien preestablert. El recent embargament dels comptes bancaris solidaris amb l’Operació Pandora ens recorda els cops repressius contra les Herriko Tabernas i la solidaritat econòmica amb les preses basques.

Per nosaltres és indissociable la repressió a les lluites anarquistes de la in-tegració d’altres lluites socials en l’institucionalisme. La repressió demostra que hi ha pràctiques polítiques que molesten; relacions polítiques que mo-lesten. Reprimint-nos l’estat deixa endarrere el seu rostre encisador ple de promeses per demostrar la seva veritable cara. Els cops repressius demos-tren una set de venjança forta contra les que es rebel·len. Però també ens poden servir per despullar l’emperador, demostrar que és vulnerable. Com ens deixà escrit Eduardo Galeano: «El torturador es un funcionario. El dic-tador es un funcionario. Burócratas armados, que pierden su empleo si no cumplen con eficiencia su tarea. Eso, y nada más que eso. No son monstruos extraordinarios. No vamos a regalarles esa grandeza.»

És cert que històricament des de les lluites àcrates s’ha optat per la multipli-citat d’eines per lluitar contra l’estat: des de l’edició de llibres fins als atacs i sabotatges. És cert que les pràctiques polítiques de l’anarquisme no passen per les formes de fer institucionalitzades; que es creu amb la força de l’acció directa; que es prescindeix i es soscava la legalitat quan es considera injus-ta, duent a terme accions contra els símbols del poder; com també és cert que la majoria de les forces i energies es dediquen a construir relacions i projectes autònoms plens d’amor.

La lluita multiforme al marge de les institucions és l’única forma que tenim per trencar amb l’aïllament i revertir unes condicions socials opressores. És per això que és de vital importància donar una resposta adequada: deixar de rebre pals, de ser una pinyata. Fer-nos fortes juntes, perquè allò que no mata, ens enforteix. Aprofitar la força de l’enemic per utilitzar-la contra seva. Rescatar a les nostres amigues: de les comissaries, de les presons. I seguir teixint afinitats. Fins que totes siguem lliures!

(1) Podeu trobar l’article «Allò que busca l’Operació Pandora» a: http://www.bllibertari.org/allo-que-busca-loperacio-pandora.html. També considerem interessant l’article realitzat pel Grup Elissa de Sant Andreu «Trencar el cèrcol. Reflexions sobre l’Operació Pandora i la repressió contra l’anarquisme a Catalunya»

«La lluita multiforme al marge de les institucions és l’única forma que tenim

per trencar amb l’aïllament i revertir unes condicions socials opressores.»

ni oblit ni perdó11

10 anys desprésBarri

Berga juny de 2015

Ja han passat deu anys. Com qui no vol la cosa, en un obrir i tancar d’ulls ens hem retrobat mes de 100 perso-nes a l’indret on van matar el Pep el 28 de maig de 2005. Aquest passat 30 de maig ha tingut lloc un acte home-natge on s’ha descobert un monòlit en record seu. Allà, a la rotonda de les barraques, on tot va començar aque-lla fatídica nit de divendres de Patum. He vist molta de la mateixa gent que va participar activament en tots els actes i mobilitzacions arran de la seva mort. Gent propera, amics, familiars. El Pep tenia una xarxa increïble i això es segueix demostrant 10 anys des-prés. Cares llargues, retrobaments i un munt de canalla. Fet i fet la vida segueix.

Aquests dies, arran del desgraciat aniversari he estat fullejant exem-plars antics del Pèsol Negre i tot i haver-ho viscut tot de molt a prop no he pogut evitar que se’m regirés l’estomac al reviure tot el que va pas-sar: aquella absurditat tan macabra, la loteria de la mort, l’absurd de tot plegat i contra tot el que vam haver de lluitar després de perdre a un company.

28/05/2005

Recordo aquell divendres de Patum com si fos ahir. L’ambient de barra-ques, els concerts, els companys de Manresa que com cada any venien a ajudar amb la barraca del Pèsol, els agressors passejant-se amb navalles

per les barraques, el tumult de gent, les primeres agressions i després el silenci. Recordo com vam tancar la barraca amb l’ajuda de diversa gent i després vam pujar a l’hospital. Jo no sabia ni que el Pep havia sigut ferit i ens van trucar que estava mort a l’hospital. Senzillament no ens ho podíem creure. Vam acostar-nos-hi i diversos companys, asseguts a la car-retera davant del servei d’urgències ens van confirmar el què ens negà-vem a creure: el Pep era mort. No ens cabia al cap, era massa fort i massa absurd per entendre-ho. Estàvem paralitzats, atordits, completament anul·lats. El sentiment de paràlisis va derivar en tristesa, ràbia, impotència i fins hi tot sentiment de culpa. Recor-do que vaig dir-li a un altre company que havíem de convocar assemblea per l’endemà, calia encarar la situ-ació tot i que no sabíem ni per a on començar.

A l’ull de l’huracà

Per si no n’hi hagués hagut prou en què una colla de descerebrats se t’emportin a un amic, a partir d’aquell moment hauríem de fer front a un munt de despropòsits vinguts de fora i de casa. Polítics, policia, forces vives i mitjans de comunicació van enge-gar la maquinària contra qui asse-nyalava als mossos com a corespon-sables dels fets de Patum. Recordo com des d’algunes associacions de veïns se’ns va començar a criticar als col·lectius de joves com als responsa-bles indirectes de la mort del Pep. No oblidaré a la feixista de la Roser Farràs malparlant a viva veu dels amics del

Pep i criticant la ideologia dels orga-nitzadors del concert de barraques. El despropòsit d’aquesta desgracia-da no tenia ni segueix tenint límit. A alguns veïns feixistes s’hi va sumar la premsa i la consellera d’interior que en aquell moment era la Montserrat Tura. Aquella mal anomenada socia-lista no va estalviar mots en tergiver-sar la informació per tal de convertir als companys i amics del Pep en els culpables de la seva mort. Recordo com va centrar la compareixença en la preocupació que suposava el que Berga, amb el petit que era, tingués tants casals i ateneus anarquistes o independentistes radicals. Aquesta era la seva preocupació i no aclarir els fets. També feia especial èmfasi en l’odi que aquests col·lectius i aquesta publicació haurien contribuït a ge-nerar contra els mossos. Però la con-sellera s’equivocava. L’odi contra els mossos que hi havia a Berga se l’ha-vien guanyat a pols ells solets. Des de la seva entrada amb prepotència i xuleria s’havien posat en contra a la majoria de jovent Berguedà i van protagonitzar un munt de fets deni-grants contra part de la població ber-guedana. Els Pèsols de l’època van plens d’abusos d’autoritat i fatxen-deria. N’és un exemple la càrrega del novembre del 2004 contra diversos joves que va acabar amb ferits. Aque-lla actuació va ser resposta amb una massiva manifestació on hi van par-ticipar més de 1000 persones. Una autèntica demostració de força con-tra els seus abusos d’autoritat. Però aquella manifestació no va ser la pri-mera, ja que un any abans col·lectius anarquistes ja n’havien convocat una altra denunciant les seves pràctiques.

Després de divendres de Patum la premsa reproduïa en la majoria dels casos la versió oficial sense contras-tar res. Així que per tal de desmentir i donar la nostra opinió vam haver de fer comunicats, rodes de premsa i fins i tot freqüentar platós de televisió perquè es conegués el que realment va passar. Vivíem una constant crimi-nalització i senyalització cap a qui en realitat vam ser les víctimes. Òbvia-ment ni polítics ni policia volien assu-mir la responsabilitat que tenien en la deixadesa de les seves funcions ne-gant l’auxili a qui estava sent agredit i assassinat tot i haver estat alertats amb suficient antelació. Ho dèiem en aquell moment i ho seguim dient: els mossos no van venir, no van respon-dre a la crida de diferents persones que els van requerir via telefònica quan van ser alertats de la presència de gent armada a les barraques. I re-sulta que finalment el gener de l’any passat el Tribunal Superior de justícia

de Catalunya va acabar donant-nos la raó sentenciant que sí que hi ha-via hagut negligència per part dels mossos en deixar desatesa la zona de barraques. La sentència, a més, reconeixia una deficient gestió de les trucades als serveis d’emergències, cosa que va impedir un coneixement i actuació ràpida dels serveis policials a la zona. A bona hora.

La solidaritatPerò davant de tot això la resposta de la gent va ser exemplar. Dese-nes de braços i ments s’oferien per col·laborar en el que fes falta per tal de respondre a la mort del Pep i a les noves agressions que s’estaven produint ara per part d’uns altres. Es recollien diners pels advocats, es convocaven mobilitzacions, es reco-llien firmes, s’atenien a mitjans, entre moltíssimes altres coses. Les assem-blees i les mobilitzacions van ser mul-titudinàries. Berga va demostrar estar a l’alçada. Moltes ments es van obrir i van comprendre la realitat d’una altra manera. Naixia l’assemblea de joves, que tot i la seva curta existèn-cia polititzava un munt de joves que tenien ganes de canviar les coses. Els col·lectius estaven forts, treballaven units, i El Pèsol negre es va convertir en un referent a tota la comarca. Els 8000 exemplars que sortien regular-ment volaven dels comerços i circu-laven de mà en mà. Aquest augment de la politització i d’influència dels col·lectius contestataris es va poder constatar amb la lluita contra l’orde-nança de civisme dels següents anys i que desgraciadament va acabar com el rosari de l’aurora.

Amb perspectiva

En primer lloc cal reconèixer la for-talesa de la família Isanta que s’ha mantingut unida i activa en tots els actes de reconeixement i de busca de justícia arran de l’assassinat del Pep. Són un exemple de dignitat amb majúscules.

En un altre odre de coses els com-panys de Manresa ho apuntaven en un article publicat al Pèsol especial que vam treure sobre el cas: la policia no existeix per protegir-nos. La seva funció és protegir la propietat priva-da i defensar un sistema social deter-minat, no als seus ciutadans i menys als de classe baixa. El sistema de fet es va posar en marxa ràpidament contra els col·lectius més contesta-taris utilitzant als mitjans, polítics i cossos policials. No és gens descarat pensar que intencionadament els mossos van deixar fer als assassins perquè escarmentessin als col·lectius que més vivament havien denunci-at els seus abusos de poder. No ho sabrem mai, però no es cap bogeria pensar-ho. El que sí que va ser error nostre es no haver-nos bastit d’una capacitat d’autodefensa davant de possibles agressions. No teníem l’experiència, ni pensàvem que allò pogués passar, però el debat sobre la necessitat d’estar preparades per respondre a les agressions no s’havia tingut i cal afrontar-lo.

A partir d’aquells fets la policia va canviar d’estratègia: el Marc Fornas, cap de la comissaria de Berga, va ser destinat a una altra comissaria i a par-tir de llavors els mossos anirien amb més tacte. Primer van deixar passar el temps i després van començar a apropar-se a la gent, fent xerrades en instituts, mostrant la cara més ama-ble i prioritzant que actués la guàr-dia urbana. Amb el temps l’odi que els mossos s’havien guanyat a pols abans i durant la nit de patum es va anar diluint.

En l’àmbit anecdòtic recordo com una patrulla va parar a uns companys que havien comès una infracció de trànsit i al arribar els mossos se’ls va escridassar de mala manera i recri- minar la rapidesa amb què havien arribat i el que haurien tardat si hi hagués gent armada que els estigu-és agredint. Recordo que aquell inci-dent va quedar en no res. L’estratègia dels mossos era una altra: no remou-re la merda, estar-se quiets, i quan la cosa es calmés tornar-hi.

Pau, pau i sempre pau

En el parlament inicial de la Platafor-ma per la Convivència al Berguedà d’aquest passat 30 de maig, Josep Sensada va fer una defensa a ultrança de la pau, la convivència, la no-violèn-cia i la contenció assenyada per sobre de totes les coses. Crec que les seves paraules van ser desafortunades per-què ho vulguem o no la violència existeix, i en aquest sistema desigual i injust les explotades i dominades la patim cada dia en la nostra pròpia pell. La violència de l’atur, de la feina precària, del desmantellament de la sanitat, dels desnonaments, de la re-pressió, és violència estructural; i ne-gar l’autodefensa en pro de la pau és donar suport a la injustícia. Les seves posteriors consideracions dient que hi ha hagut una millora en relació a fa deu anys (entenc que parlava dels mossos) i un “canvi de tarannà” tam-bé les vaig considerar fora de lloc perquè, com he comentat, el que hi ha hagut és un canvi d’estratègia dels mossos (ostentadors del monopoli legal de la violència), però les seves funcions repressives (amb lleis i ma-terials nous de trinca) han quedat intactes.

Poc temps després de la mort del Pep la societat berguedana va anar tornant a la normalitat, la confiança amb els mossos es va anar restablint (com ho demostren les desafortuna-des paraules d’en Sensada), i la deriva electoral d’alguns (entre altres coses) va acabar dinamitant la unitat popu-lar que havia existit entre col·lectius contestataris. El record del Pep ha seguit viu a la societat berguedana gràcies als nombrosos actes que la Plataforma, solidaris, amics i familiars fan cada any per homenatjar-lo i per reafirmar entre totes, que per molt temps que passi no pensem oblidar ni pensem perdonar.

“El record del Pep ha seguit viu a la societat berguedana gràcies als nombrosos actes que la Plataforma, solida-ris, amics i familiars fan cada any per homenat-jar-lo”

12

eleccions

Il·lusions electoralsPep i Tu

Berga, maig de 2015

Enguany és un any de múltiples con-teses electorals: als ajuntaments, a la generalitat, a l’estat i fins i tot a Can Barça en fan. 

Les eleccions i la resta de canals (pocs) que ofereixen les institucions amb l’enunciat de poder canviar la nostra realitat no són útils per a canviar res, ans el contrari són meca-nismes que asseguren la reproduc-ció i la continuïtat del sistema que els genera. Em sap greu afirmar-ho tan  categòricament perquè atemp-ta contra les il·lusions electorals de la gent —també de la bona gent— però és així; són faves comptades. I això és ben sabut, pels partits clàs-sics i també pels que diuen parlar en nom de les classes populars o dels moviments socials. Per això no dub-to en dir que tots -sí: tots- ens volen ensarronar.

No és que els polítics siguin bons o dolents. És que el sistema de partits i el funcionament de tot plegat té uns objectius diferents als que diu explí-citament. Els partits polítics funcio-nen amb les seves pròpies lògiques

i tenen els seus interessos fins i tot més enllà del que diuen «represen-tar». Tot plegat serveix per afavo-rir-se ells mateixos, als seus amics i a les seves classes socials mentre ges-tionen part dels recursos extrets a la societat. En aquesta tasca de gestió de la misèria la diferència entre par-tits és de matisos.

Anem ara al cas de Berga

A Berga, no era fàcil votar —ni que vulguessis— res més enllà d’una tè-bia socialdemocràcia que representa el programa dels que s’autopresen-ten com a radicals. A la pràctica, només es pot triar alguna «colleta» d’amics perquè gestioni les engru-nes sobreres dels seus àpats.

I bé, la conservadora Berga que vota, ha passat de votar CiU a votar CUP. El vot de PP ha passat a CiU —el PP no es va presentar perquè no saben ni fer això...—, el vot socialista se l’han repartit entre ERC, PSC i ICV; i la CUP, que era l’únic grup que havia treballat mínimanet en un programa —almarge que sigui socialdemòcra-ta i al marge que se’l creguin— ha recollit vots de CiU, principalment, i

una mica de la resta. En les eleccions actuals tot plegat són faves compta-des.

Les lleis importants s’acaben apro-vant al marge de les suposades ide-ologies dels diferents grups. Repas-sem-ne algunes de les importants dels darrers vuit anys a l’Ajuntament de Berga: els pressupostos (la clau de qualsevol consistori) dels darrers vuit anys els ha aprovat CiU amb ma-joria absoluta o bé amb l’abstenció o el vot favorable de la CUP (2009 i 2013) o l’exregidor del PP (2010). L’ordenança de civisme, llei classista i repressora on les hi hagi, s’apro-va amb el vot favorable de tots els grups polítics presents en aquell mo-ment a l’Ajuntament de Berga (CiU, PSC, CUP i PP). I per acabar, el 2007 s’investeix alcalde a Juli Gendrau (CiU) gràcies a CiU i CUP.

Fins uns mesos abans de les elec-cions, Berga ha estat totalment deixada. Perquè s’arrenji qualsevol cosa bàsica, si no ets dels que truca directament a l’alcalde —la tàctica amiguista més efectiva— ho tens realment difícil: un veí pot moure’s durant mesos per aconseguir una millora simple i evident. Si és una

persona tenaç i insistent i ho acon-segueix, serà mèrit dels polítics de torn (govern o oposició) que primer l’hauran ignorat per sistema i final-ment —per eleccions— s’apuntaran el tanto.

«Poder i diners» i és que l’Ajuntament de Berga és una de les empreses més grans de la ciutat i de la comarca, ja que gestiona una part important de serveis públics i téun grandís-sim nombre d’assalariats. Al mateix temps decideix sobre els contractes amb moltes altres empreses de ser-veis. És per això que governar un ajuntament no és poca «cosa», tan-mateix és la «cosa» que és: no serveix per l’autogestió, no és una eina vàli-da per a governar-nos sinó per a que ens governin —lògic si pensem que és la raó per a la qual van crear-la—. Perquè és la institució, els partits i el sistema qui imposa les seves normes i no alrevés. Per tant, la qüestió no és si les persones dels partits són hon-rades o no, sinó que el sistema i la seva lògica manen.

Un cop passades les eleccions a Ber-ga governarà la CUP en solitari. No podrà fer cap de les coses mínima-ment progressistes que proposava com la municipalització de l’aigua o la derogació de l’ordenança de civisme. Necessiten les altres forces polítiques que són liberals o con-servadores. I al carrer, malgrat tenir més de dos mil vots, no té força per forçar cap canvi a dins —tampoc l’ha cultivada—. Amb la qual cosa sols gestionaran el miserable dia a dia amb potser algun matís. Qui sap. Sols manaran.

Pel que fa a les autonòmiques i generals

En el proper Pèsol Negre parlarem més extensament de les eleccions autonòmiques —que l’espectacle polític anomena plebiscitàries— i sobre els suposats processos i els suposats cavalls de Troia. Tanmateix podem avançar que des del punt de vista de la proximitat del poble amb els llocs de decisió encara té menys sentit que les municipals, per llunya-nia de la gent i perquè la complexitat de control és més gran.

Sobre la relació dels partits que di-uen representar els moviments so-cials i aquests moviments hi hauria molt a parlar: fan d’altaveu de les lluites realment? De quines? Pre-senten uns moviments com a bons i altres com a dolents? Qui s’aprofita de qui? En fi: per nosaltres és del tot contraproduent i compromet serio-sament l’autonomia dels moviments

socials, autonomia que ens sembla absolutament irrenunciable.

Paper de les anarquistes davant les eleccions

El paper de les anarquistes davant les eleccions i en qualsevol altre mo-ment pensem que ha de ser mostrar amb de l’exemple com podem ges-tionar tot allò que ens afecta (feina, alimentació, salut, lleure) per mitjà de l’autoorganització, al marge de les administracions i sense esperar res dels polítics. Aquest exemple és el compromís diari i constant amb projectes i maneres de fer que ens permeten gestionar la nostra vida, avançant per tant en el procès d’alli-berament global i total de la persona pel qual treballem des de l’anarquis-me. Cal que siguem subjectes actius en tot allò que ens afecta, deixar de ser simples consumidors, votants, es-pectadors, estudiants i treballadors passius. Cal mostrar realitats concre-tes d’autogestió i en això estem. Ser una persona conscient, responsable i lliure pot ser més feina que ser un objecte, un simple consumidor; però el plaer, la dignitat i la justícia que ens dona la llibertat s’ho val.

Campanya #ConstruïmAutogestió

De cara a les eleccions i precisament per mostrar una altra manera de gestionar la nostra societat, des de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga s’ha fet una campanya. En el marc d’aquesta campanya va fer-se un mural, cartells a les parets de la ciutat i per les xarxes socials mos-trant el nostre rebuig al sistema de representació i les institucions. El dissabte 25 d’abril va fer-se una xer-rada de debat sobre la validesa o no de la via institucional com a eina de transformació social, on hi van par-ticipar: Embat Bages, Grup Nosaltres i l’Ateneu que acollia el debat. Final-ment, el passat 16 de maig va fer-se un míting a la plaça de Sant Joan de Berga amb la participació d’Ac-ció Llibertària de Sants, el CSO Can Vies i l’Ateneu anarquista de Berga, el Columna Terra i Llibertat, a més del poeta Gerard Vilardaga i el músic Manolito Díaz. El míting va acabar amb un dinar popular a la plaça.

L’abstenció ha estat molt alta i supe-ra ampliament qualsevol altra opció amb un 45 % de la població. Però la campanya de l’Ateneu no buscava tant l’abstenció com el compromís de la gent en la gestió de la seva vida en el dia a dia, a la feina, la salut, l’ali-mentació, etc, etc. La política es fa cada dia a cada instant i fora de les institucions.

primer de maig13

Crònica de l’1 de Maig combatiu i anticapitalista a Manresa

CNT ManresaManresa, maig de 2015

Sota el lema «Som la clau del Treball» la Coordinadora per la Transformació Social del Bages, en la qual participa el SOV de la CNT-AIT de Manresa, unes 300 persones s’han manifestat avui pels carrers de la ciutat de Man-resa. Aquest és el tercer any que es realitza una manifestació de caire anticapitalista a la ciutat.

Durant el recorregut, que ha comen-çat a la Ben Plantada, s’han anat fent diverses accions de denúncia contra entitats com ara Telefónica, l’edifici de CCOO i UGT, l’església de Crist Rei, Mango, Tous, Zara, Catalunya Caixa,

Movistar, La Caixa, Banc de Santan-der i la seu de Convergència i Unió. Totes aquestes empreses són culpa-bles de la crisi econòmica, ecològica i de pèrdua de valors (com la manca de solidaritat i d’ajut mutu) que està patint la classe treballadora. En la manifestació s’han cridat nombro-ses consignes atenent a les diferents problemàtiques que treballen els grups i col·lectius que formen part de la Coordinadora.

Per finalitzar els i les manifestants es van congregar a la Plaça Major on es van llegir els manifestos i des del nostre sindicat es va fer un curt míting que recordava els orígens del Primer de Maig, tant a Xicago el

1886, com a casa nostra, a Manresa, l’any 1890, i que s’ha d’acabar d’una vegada la pau social que ens manté sotmesos.

Dins d’aquesta celebració de l’1 de maig, el dijous a la tarda es va rea-litzar una xerrada davant unes 50 persones a la seu del sindicat CNT sobre els conflictes laborals que te-nen presència als carrers de la ciutat, com la Vaga de Totes, la vaga dels treballadors de Movistar i el conflicte sindical de Phone House, que porta el nostre sindicat. Els debats van ser força interessants i tots apuntaven diferents causes de la crisi que estem patint actualment i solucions per su-perar la nostra derrota.

La conclusió és que com a classe hem de deixar de fer lluites defensi-ves, hem de passar a l’ofensiva que no és una altra cosa que aspirar a l’expropiació dels mitjans de produc-ció que la burgesia global té en ex-clusiva. No és una tasca senzilla i per

això hem de tenir molt clar que som la clau del treball. Sense nosaltres els capitalistes no poden produir res. Sense nosaltres l’economia s’atura.

Any rere anys des de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat que reivindiquem i celebrem el Primer de Maig a Berga. Enguany, a les onze del matí ens vam concentrar a la plaça de les Fonts per anar cap al passeig de la Pau llegint el manifest fet per a l’ocasió i cridant proclames llibertàries. Vam col·locar murals a les entitats bancàries i a la seu de CiU. Una trentena de per-sones vam participar en la marxa que va finalitzar a la plaça de Sant Pere de Berga. Des d’allà vam anar a l’Ateneu on una vintena de companyes van participar en un dinar popular.

Crònica del Primer de Maig a Berga

Manifest de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i la CGT de Berga

Arriba el primer de maig i tornem un cop més a prendre el carrer, entestats a commemorar aquesta jornada en un entorn desgraciadament desme-moriat i mesell.

Commemorem, però commemorem lluitant. Presents en el record les llui-tes que van donar sentit a aquesta data i el fil de les lluites i de la cultura que portem als cors: antiautoritària i per la justícia social. A la memòria els Màrtirs de Xicago; les vagues de 1890 a l’Alt Llobregat; la vaga de la Cana-denca, protagonitzada per l’anarcosindicalisme, que aconseguí la jornada laboral de vuit hores; les vagues de 1928 a l’Alt Llobregat, encara per les vuit hores, i les revolucionàries de 1932; i un llarg etcètera. I presents les lluites, els projectes i els reptes del present. L’u de maig és un dia que no

volem oblidar però és un dia més en una lluita quotidiana, tenaç i persis-tent: apuntem a l’anarquia, a l’auto-gestió de les nostres vides.

Conscients que a la llibertat no s’hi arriba per l’autoritat, ni a l’autogestió s’hi arriba per la delegació, ens fem responsables de cada gest i en fem una lluita: a casa, a la feina, en les relacions socials, arreu. I ens expres-sem i reconeixem en l’acció directa, la lluita col·lectiva i cooperativa, l’empoderament, en un aprenentat-ge quotidià de la rebel·lia.

Avui, aquí, u de maig de dos mil quinze, sabem que ni la pobresa, ni la precarietat, ni la crisi desperten per se la força del canvi. Per més que aquests escenaris semblin propicis per a la revolta, tot plegat podria quedar en foc d’encenalls del popu-lisme. Arrelats a la cultura llibertària, volem esmolar les eines que tenim per a les nostres lluites a curt i llarg termini, amb una mobilització con-tínua, amb l’assumpció plena de les praxis antiautoritàries. Sols així es poden anar construïnt espais d’auto-gestió, espais per a la llibertat, avan-çant cap a la societat que volem.

Commemorem, doncs, les lluites que portem a l’esquena com a movi-ment. Enfilem noves lluites i projectes arrelats en l’ara i aquí. I denunciem el sistema capitalista i estatista, i expressions tant desgraciades com la fira de mercaders que cada any es perpetra en aquesta ciutat, en aquesta data assenyalada.

I no volem acabar sense denunciar la brutal repressió a l’anarquisme que estem patint enguany amb més de 38 detencions, registres i abusos di-veresos. Reivindiquem l’anarquisme, sense adjectius, i les nostres compa-nyes represaliades.

Sobren els motius per la lluita social. No t’adormis: lluita! Ningú ho farà per tu.

Construïm l’autogestió, lluitem juntes. Visca el Primer de Maig combatiu! Salut i anarquia!

Berga, 1 de maig de 2015

Sor Lucía i tres de Lleida14

El cas repressiu dels 3 joves de Lleida O com criminalitzar el suport a les persones preses en lluita

Grup de Suport als 3 joves de LleidaLleida, abril de 2015

El 2012 va ser un any en el que el Grup de Suport a Presxs en Lluita de Ponent estava molt actiu recolzant a persones preses del CP Ponent que formaven part de la campanya con-tra les tortures i els maltractaments a la presó, Presó = Tortura. Des del Grup de Suport a Presxs en Lluita de Ponent s’assistia a judicis contra els presos, es feien concentracions cada 1r de mes per visibilitzar els dejunis que feien els presos com a protesta, es duien a terme xerrades per tota la zona de Ponent per donar a conèixer la campanya i la realitat carcerària, també es feia recolzament jurídic als presos, visites, i també es va editar un butlletí informatiu específic del Grup de Suport a Presxs en Lluita de Ponent amb declaracions i textos de presos, juntament amb reflexions del Grup de Suport. Ja abans de co-mençar la campanya Presó = Tortura a Lleida, a la Presó de Ponent hi havia Juan Carlos Santana, un pres que ja havia estat en altres lluites contra el sistema carcerari, i que s’organitzava amb altres presos per donar forma a la campanya. Donada la seva actitud

combativa tant abans com durant la campanya, Juan Carlos Santana va rebre amenaces, xantatges i pallisses perquè deixés la seva lluita, però ell mai va desistir i es va mantenir ferm en el seu objectiu de denunciar les tortures a les presons.

Els fets concrets són que el maig del 2012 diverses persones van assis-tir de forma legal, com a audiència pública, a un judici en contra del JuanCar; judici que no es va cele-brar perquè els carcellers no s’hi van presentar. Després del judici es va fer una concentració que va acabar a la plaça Sant Joan (que es troba a sota dels jutjats de Lleida) on un carceller que havia protagonitzat un judici contra el JuanCar va passar per davant de la concentració. Aquest carceller va ser el que, més tard, va denunciar als 3 joves per amenaces.

Quan es va celebrar el judici de faltes per les amenaces al carceller, el fiscal i l’advocat de la Generalitat, només començar, van demanar obrir un procés que fos penal, per obstrucció a la justícia i amenaces. Aquest delic-te d’obstrucció a la justícia va relaci-onat amb el suport que se li va donar

al JuanCar des del Grup de Suport a Presos en Lluita, recolzament que es veia com una acció fonamental de difusió del cas cara enfora i de suport mutu i emocional cap al pres.

Aquest cop repressiu que afecta als 3 joves de Lleida, s’emmarca en ple-na difusió del fet que en la presó de Lleida hi havien hagut quatre morts en quatre mesos, i a tota Catalunya es feia difusió del judici a carcellers i metges, per tortures, pel motí de Quatre Camins. L’objectiu d’aques-ta repressió és atacar la solidaritat fora dels murs, que és quasi l’úni-ca manera que tenen els presos de sentir-se recolzats i amb força per aguantar aquest infern.

A dos d’aquests 3 joves els hi dema-nen 5 anys i 6 mesos de presó, i a l’al-tre 3 anys i una multa de 20.000€. El proper 18 de maig seran jutjats pel fet de manifestar el recolzament a una lluita gens present en la societat com són les tortures i els maltracta-ments a les presons. Un tema sobre el que tampoc hi ha coneixement o una consciència, que a més a més és un tema tabú per a la majoria de per-

sones, i que sovint es justifica la pre-sència d’aquestes situacions d’abu-sos de poder. Per aquest motiu, si volen trencar amb la xarxa de suport mutu que durant tant de temps ha fet front als atacs i amenaces del poder; si volen extingir la solidaritat inevitable que crea el mateix sistema que empresona a les nostres compa-nyes: ho tenen clar. La lluita segueix dins de les presons i rere qualsevol reixa o paret d’aquesta societat car-cerària, així com l’acció directa se-guirà als carrers assegurant que els i les segrestades per l’Estat no estan soles.

Els advocats dels joves solidaris de Lleida han demanat la suspensió del

judici, ja que la jutgessa que havia de presidir el judici és la mateixa jutges-sa que va dur a terme el judici contra Juanka Santana Martin, en el judici de 2012 on suposadament hi va ha-ver Obstrucció a la Justícia per part dels solidaris que van assistir com a audiència pública. Els jutjats de Llei-da han acceptat la demanada, i ara està pendent de què surti nova data de judici.

La convocatòria de Manifestació, pel diumenge vinent segueix en peu. Encara que l’acampada i la concen-tració del dilluns dia 18 se suspenen

Sorlicaritat: la solidaritat de Sor LucíaSoc Lluç

Berga, abril de 2015

El passat mes d’abril la monja domi-nica Sor Lucía Caram fou nombrada «Catalana de l’Any» per la seva supo-sada lluita contra la pobresa i les de-sigualtats tot posant especial èmfasi en la seva tasca a la Fundació Rosa Oriol. Lluny de la imatge immacu-lada que han volgut vendre de Sor Lucia, la solidaritat que ens ofereix la religiosa mediàtica no ens acaba de convèncer.

La solidaritat que ven Sor Lucía Ca-ram és caritativa. Es basa en l’es-perit recalcitrant de l’església que perpetua la desigualtat psicològica. Manté la figura de la «persona supo-sadament desinteressada que ajuda algú» com a subjecte actiu, i la de «persona usuària d’un servei com a subjecte passiu». D’aquesta manera no són les afectades els motors del canvi. No hi ha un procés d’empode-rament col·lectiu com hi pot haver per exemple amb la PAHC, on és la mateixa gent afectada la que solu-ciona la pròpia situació acompanya-des d’una comunitat de suport.

La solidaritat que ven Sor Lucía Ca-ram és egocèntrica. No hi ha acte en què ella no aparegui, aprofita qual-sevol oportunitat per aparèixer en els mitjans de comunicació parlant en primera persona de la «lloable» tasca que realitza. Diu que lluita pels pobres, però ella és la que rep els premis, la convidada a parlar quan

potser és la que menys té a dir sobre què és sobreviure.

La solidaritat que ven Sor Lucía Ca-ram és hipòcrita. Busca el finança-ment en empresaris, periodistes i polítics responsables de la misèria de moltes. Constructors -impulsors del boom especulatiu-, empresaris de subcontractació -causants de la precarització de la classe treballado-ra- assessors de polítics, periodistes -difusors de la veu única-, explota-dors,... Col·labora amb empreses de missatgeria com MRW, que vulnera drets laborals i que té convenis amb l’exèrcit, màxim exponent del colo-nialisme. Les membres del Patronat de la Fundació es renten la cara i ne-tegen la seva consciència tot fent-se passar per solidàries, amb el petit afegit que això sempre ajuda a des-gravar a hisenda. Sembla que per la monja sigui igual com s’hagin enri-quit, si estan disposats a deixar-se la xavalla a toc de talonari o a prestar la seva imatge.

La solidaritat que ven Sor Lucía Ca-ram és amnèsica. La Fundació Rosa Oriol sorgí mesos abans que comen-cés el judici contra el gendre dels Tous Lluís Corominas per l’assassinat de Sinaní Gazmend. El sobtat inte-rès per ajudar als demès de l’acusat fou una forma de blanquejar la seva imatge. No es pot deslligar l’apari-ció de la fundació d’aquest fet. Molt possiblement, la Rosa Oriol no hau-ria aportat el què ha aportat si no fos per aquesta realitat. La monja

mediàtica fou una de les acèrrimes defensores públiques, juntament amb Pilar Rahola, de Lluís Coromi-nas. Ambdues s’han posat del costat de la impunitat.

La solidaritat que ven Sor Lucía Ca-ram és pacificadora. Només fa falta llegir les seves declaracions entre línies a la revista «Introversión» per saber de quin costat està: «Agluti-nant a gent de l’empresa i aglutinant a molta gent de les bases estem borrant les fronteres entre classes».

Aquest és el principal objectiu de la caritat: amortiguar el conflicte de classe. I amortiguar el conflicte de classe quan guanya la classe adine-rada per golejada és condemnar a la pau social dels silencis o a la demo-cràcia de l’explotació. El summum de tot plegat és que si a sobre les coses ens van malament, haurem d’estar agraïdes per malviure de la (seva) beneficiència.

La solidaritat que ven Sor Lucia Ca-ram és partidista... «l’enamorament»

d’Artur Mas ha evidenciat el seu posicionament polític al costat dels que retallen i reprimeixen. Enrere han quedat els intents de fer-se pas-sar per revolucionària en el moment en què la Teresa Forcades l’hi robava el protagonisme. «Aunque la monja se vista de seda, monja se queda».

ressenyes, poesia i humor15

Nablus en Flames. A l’oest del Jordà

Musa Abdel-Muti IssaEd Tigre de Paper, 2015

AplatanatManresa, abril de 2015

La segona part de la trilogia «A l’oest del Jordà» ens situa a la Segona Inti-fada palestina de principis de segle XXI. Amb un inici trepidant, endinsa al lector a les dificultats i les diver-gències internes entre les diferents faccions de la resistència palestina, en un estat de setge i d’ocupació is-raeliana.

Lluny del romanticisme de la Prime-ra Intifada que havia caracteritzat la

novel·la anterior «Kafer Enas», «Na-blus en Flames» centra l’atenció en els problemes intestins que assolen a la societat palestina: la corrupció política dintre d’una innombrada però clarament referenciada «Al Fa-tah», el retorn d’amplis sectors de població cap a una religiositat cada cop més extrema afavorida sota l’ organització de Hamàs i els dilemes existents entres les formes de vida tradicionals i tribals i la modernitat. També queda palesa la lluita de la dona palestina, potser silenciada, però armada d’un discurs ocult, que podríem incloure perfectament din-tre els paràmetres que James Scott esbossà en «Los dominados y el arte de la resistència». I com no, els eterns debats sobre les formes de lluita vàlides per fer front a un es-tat d’Israel que utilitza l’excusa dels atacs suïcides per reforçar les mesu-res de control de l’apartheid.

Els punts dèbils: uns tints a voltes massa patriòtics i alguna que altra conversa un tan sobreactuada que exposa massa la visió de l’escriptor. Amb tot resulta una novel·la valenta, no només perquè parla de la realitat eternament ocultada de Palestina, sinó també perquè relaciona direc-tament l’aposta de la lluita armada amb les condicions d’explotació i l’abraçament de la religiositat extre-ma amb la desesperació. En Musa Abdel-Muti Issa estigué el passat més d’abril a la llibreria Pa-passeït de Manresa. Podeu llegir la crònica de la presentació realitzada per l’Apunt a www.apunt.info

Berga, 2014/2015

Baixo amb el bus,cap a la gran ciutat.D’un poble a l’altre

la gran majoria que fa el recorregutsón discapacitats que eren disminuïts

abans de ser subnormals.Abans de l’avanç crec que no eren res,

la gent no en parlava,els amagaven del llenguatge i/o la geografia

perquè no entressin dintre els límits del seu món.En el pitjor dels casos els mataven,

així no s’havia d’amagar res mésque un assassinat.

Però un assassinat fora dels límits del seu móncontinua sent un crim?

Com es defensa una vida que no existeix?Sobre quin nom plouran les llàgrimes de la compassió?

J.V.

Anarquismo es movimiento

Tomas IbañezEd Virus, 2015

M.Berga, maig de 2015

Neoanarquisme, postanarquisme… anarquisme ara i aquí: d’això parla el darrer assaig de Tomàs Ibáñez, publi-cat ara fa un any a Virus. Ment lúcida, aporta una perspectiva acadèmica, però entenedora i planera. Assenya-la el ressorgiment de l’anarquisme en els darrers anys, des del canvi de segle, i cerca les causes d’aquest re-néixer així com el per què del declivi en dècades anteriors. Mira enrera, per repassar molt breument els orí-gens de l’anarquisme, que vincula molt estretament amb un discurs i

un context i, per tant, en data el naixement als anys seixanta del segle XIX (refutant explícitament aquelles concepcions que troben rastre de l’anarquisme al llarg dels segles). En aquesta història de l’anarquisme, hi troba claus per comprendre els cicles de davallada i ressorgiment de l’anarquisme, i així reivindica un anarquisme presentista i lligat a l’acció, perquè és des del real i tangible que s’omple de sentit; i un anarquisme que es desborda i impregna les pràctiques i les idees de moltes lluites que no tenen per què ser explícitament anarquistes. Aquestes caracterís-tiques, es trobarien en els moments de vitalitat de l’anarquisme, i són els elements que han donat relleu a l’anarquisme els darrers anys. Aprenent de la història, apunta que la vitalitat de l’anarquisme dependrà de la ca-pacitat de transformar-se en i des de l’acció, d’unir idees i pràctica en la construcció d’una realitat actual, sense esperar una utopia pel demà. La reconceptualització del poder, la identitat anarquista, l’imaginari revolu-cionari, les lluites compartides amb altres moviments, els objectius dels (neo)anarquistes, el rebuig a les idees totalitzadores, les organitzacions dels anarquistes… i més, completen l’assaig.

16

entrevista

Lola de Bellesguard Berga, març de 2015

La Lydia Canals porta una pila d’anys fent teatre a Berga. La coneixem sobretot per Tràfec, una companyia amb un llenguatge propi i amb més de 25 anys d’escenari a l’esquena. Ella n’és la directora. Quedem al Centru de Berga, a l’estona de la migdiada. L’hora d’entrevista que prevèiem sobrera se’ns fa mínima parlant d’una vida dedicada al teatre que no para. Tràfec pur.

Aquí a Berga la majoria de gent que co-mença al teatre ho fa amb els Pastorets. Com vas començar tu?

Sempre m’ha agradat el teatre i l’única manera era amb els Pastorets. Quan jo vaig començar encara es feien al Patronat amb el Tristany. Devia fer sisè o setè de bàsica que vaig fer els balls de les pastores i de figurant. I anar espe-rant que algun dia em toqués fer de Verge Maria!

No et va tocar mai fer de Verge?

No, em vaig quedar amb els ball

dels pastors. Si no eres del grup

de la Farsa no podies accedir a

un paper, durant anys seguien

sempre els mateixos amb els ma-

teixos papers. Ara encara canvien

una mica de papers, quan se’n

cansen; o bé, fan papers doblats

i unes funcions ho fan uns i altres

gent nova. N’hi ha que encara els

fan de quan jo era una nena. Hi

deuria ser vora 4 anys, t’ho pas-

saves bé. Però, eren els Pastorets,

una cosa paral·lela al teatre. Hi

ha gent que només va al teatre a

veure els Pastorets, un cop l’any.

Vaig mirar de fer més teatre i li

vaig dir al Tristany i s’intentà de

fer un grup juvenil i es va fer, però

els qui tenien paper eren els que

es prenien menys seriosament el

teatre.

I tu, vas tenir paper?

Dues frases. No ho vaig veure compensat, no vaig ni es va arribar a fer mai aquella obra. Llavors, vaig fer alguna coseta puntual amb la Farsa. Automàti-cament vaig anar al Patronat amb Calaix de Sastre, el grup del Màrius Moneu. A Berga hi havia aquestes dues companyies, la del Moneu i la Farsa del Tristany. No es podien parlar entre ells. Com passa sempre [diu en veu baixa], però jo no tenia cap problema. Vam tornar a fer un grup juvenil, Complantes. Vam estar fent obres, comèdies de tota la vida. Tothom era més o menys igual i

ja no vaig fer mai més Pastorets. Però el clic que em va endinsar al Teatre va ser Shakespeare, una sè-rie que feien a la tele quan jo te-nia 13 anys. Deuria ser a principis dels 80. A partir de llavors m’ho vaig llegir tot de Shakespeare, me’n vaig enamorar. Demanava a un professor que m’anés passant els llibres.

I després del Shakespeare, què?

Després de llegir-ho tot, clar, les amigues ja em deien Hamlet, Shakespeare. I a l’institut feia alguns monòlegs o poemes, perquè després del Shakespeare va venir la poesia, tot el tingladu d’escriure poemes. Representava coses a l’institut, però sempre em quedava sola. Jo volia fer teatre, teatre, teatre... Llavors ja vaig dir a casa que jo volia anar a estudiar a l’Institut del Teatre, vaig pactar amb els meus pares que m’ho deixaven fer, però que a canvi havia de fer el COU i la selectivitat (llavors es podia entrar amb 16 anys). Vaig anar primer a l’Institut del Teatre de Vic dos anys a fer interpretació i després dos anys més a Barcelona a fer mim i pantomima. I encara vaig tornar-hi més endavant per fer també dramatúrgia i direcció.Mentrestant anàvem fent perfo-mances pels carrers, els apara-dors... perquè, és clar, abans no hi havia les normatives que hi ha ara i quan ens venia de gust podíem fer teatre al carrer.

Ho fèieu aquí Berga?

Sí, a la plaça St. Joan, al carrer Ma-jor, als bars, al Supeco, al Martin’s havíem fet aparadors vivents quan ens havia semblat. Sense demanar permís. Tothom ho acceptava, no hi havia problemes.

Doncs a mi em sona que en un aparador del carrer Major vau tenir problemes, no?

Ui, als Quatre cantons, aquí ens va entrar la policia perquè pervertíem els menors. Era una cosa innocent.... Segurament si ho féssim avui no seria innocent, vam aprofitar que hi havia un llit, anàvem amb pijama i en un mo-ment ens canviàvem de roba sen-se quedar mai despullades, avui potser sí que ens despullaríem... Ens va entrar la policia a mitja re-presentació, nosaltres vam seguir. Pensàvem una cosa i s’havia de fer, immediat. Era el primer Tràfec, el 88-89. Ens ho passàvem bé, tot al carrer. Provàvem de fer coses

constantment amb uns i altres, gent molt diversa.

I a l’Institut del Teatre recordo que un dia m’explicaves una performance reivindicativa, oi?

Volíem teatre més guerrilleru, perquè ha quedat el teatre més comercial, més políticament co-rrecte. Volíem dir que el teatre hi és per dir alguna cosa, que remo-gui. Érem uns quants que dèiem que no estàvem d’acord, que vo-líem més moviment. Anàvem amb els passamuntanyes, ningú havia de saber qui érem. Un dia vam col·lapsar l’ascensor de l’Institut i vam acabar amb el director, no ens van deixar fer re més. Eren jocs inspirats en l’Augusto Boal. No van voler entendre, més permisos!

També vau fer alguna cosa plegats amb la companyia Anònim Teatre, no?

Sí, Anònim té molts anys. Es van assabentar que hi havia 2 noies que volien fer teatre i s’ho van fer venir bé [torna a dir en veu baixa i entre somriures]. Vam inten-tar muntar Tot esperant Godot per primera vegada i vam fer Barcelona 2012. El Jordi Cussà ens va ajudar molt a fer les proves de l’Institut del Teatre.

I la primera obra de Tràfec en un teatre?

Després de tot això vam fer Res, una obra de teatre gestual. A la segona obra ja vam introduir la imatge amb el Jordi Plana.

I Res el vau fer al Teatre Muni-cipal?

Sí, no. Potser era al Teatre Patronat. Allà ens van cridar l’altu, perquè allà sí que ens vam despullar, però un nu mínim, simbòlic. Perquè el Patronat és catòlic, apostòlic i tot això. Llavors quan hi vam voler tornar a fer Zel lo primer que ens van dir és que no podíem sortir nus perquè això ofenia.

M’ho havia guardat com a última pregunta, però ja que ho has tret, al meu entendre un dels trets més característics de Tràfec és el cos i per extensió, sovint sobre l’escenari, apareix el cos nu. Això us ha portat mai problemes, crítiques...?

L’únic problema fou el que t’he comentat al Teatre Patronat, un nu ha d’estar justificat. Sortir per sortir despullat no ho veig bé. Hi va haver l’època d’ “ara assagem

tots despullats, perquè estiguem més còmodes després”. Això ho havíem fet.

Carai, aquí a Berga?

Aquí s’havia intentat, em sembla que sí que n’havíem fet algun i tot [riem]. Bestieses. Si ha de dur a un camí ho veig bé. Però si és perquè sí... No tothom està còmode.

Explica’m una mica què esteu preparant ara...

Ui, això és molt difícil. Perquè estem buscant, estem buscant el després dels camps d’extermini, com pot sobreviure una persona que ha passat per això.

I tornareu al teatre després del H.off representat a l’hotel abandonat?

Sí, tornarem al teatre i pensant que sigui fàcil exportar l’obra.

És fàcil trobar bolos?

Abans era fàcil perquè hi havia moltes mostres de teatre o inter-canvis. Però ara perquè et deixin un teatre comença a ser difícil, tanta normativa...

Potser hauríeu de fer una obra de la Patum i així Estrella Damm us subvenciona, hi has pensat mai?

La Patum ja és teatre, però no és la percepció general que hi ha. Ningú es planteja re, ens conver-tim en anònims per Patum, en una massa i, en canvi, la gent es creu més. La Patum s’hauria d’estudiar bé. A mi no se m’ha acudit mai, vam fer una cosa petitona amb el Jordi Plana, molt maca. Però va ser una col·laboració. No crec que fem mai re de la Patum, perquè és un tema excessiu i desconegut alhora. Ara és com un trofeu, un núvol, Patrimoni!

Canviem de tema, el fet que Tràfec estigui a Berga i no a una gran ciutat us ha dificultat la trajectòria?

Bé, Tràfec sí que està aquí. Però també havia estat a Barcelona als seus inicis. Però per motius fami-liars vaig haver de tornar a Berga. La idea era quedar-se a Barcelona, ens estàvem movent i anant a festivals.

PARLEM AMB… Lydia Canals

Ho tens com una espina?

Vaig haver de tornar, per tenir cura de ma mare i tornar a Barcelona és difícil un cop t’has desconnectat. A més, a mi no m’agrada viure allà i haver d’anar al darrere de les diferents famílies, i més fent teatre físic... Potser vaig agafar el camí fàcil, hagués estat di-ferent. A Barcelona tens altres dificultats, d’espai per exemple. Has d’anar fent càstings, et vas dispersant més i mantenir un grup costa molt. La majoria d’actors van per lliure, perquè l’actor és molt jo, jo, jo, jo...

Deies que la propera obra serà sobre els camps de concentració nazis, a qui se li acut la idea i com la pro-poses, com la consensues?

Buenu, és que hi ha d’haver sempre algú que digui, que passi una mica per davant [riu], o bé, ara li toca amb un i demà a un altre, perquè si no, no s’acaba fent re. Havíem de co-mençar una cosa nova i un dia se’m va acudir la idea de provar aquesta temàtica amb l’ús de titelles. Ho vaig proposar, entre d’altres idees, i vam decidir tirar per aquí.

Com es trasllada això al primer assaig per exemple?

És molt difícil. Tal com hem funcionat sempre, els primers assajos són més físics, tornar a començar. Moure’ns molt, molt per acabar que no ens movem tant. El cansament fa sortir coses, perquè si ens esperem assentats que ens vingui la inspiració, jo no funciono així.

És a dir, que cal estar actiu perquè sorgeixin coses noves?

Em penso que sí, sempre ho hem fet així. Perquè lo pitjor que hi pot haver per un actor és la comoditat.

I així sense massa comoditat, ella marxa a corre-cuita a obrir la botiga del carrer Major, que ja fa tard. I jo em quedo al Centru amb una entre-vista llarguíssima per transcriure, i sí, m’hi assec abans de començar.