EL NOU CODI DE CONSUM DE CATALUNYA I ELS · PDF filecol·lecciÓ empresa i consum....

COL·LECCIÓ EMPRESA I CONSUM. Nº 3

2011

EL NOU CODI DE CONSUM DE CATALUNYA I ELS TALLERS DE

REPARACIÓ DE VEHICLES AUTOMÒBILS

Anàlisi de la situació actual FRANCESC XAVIER SÁNCHEZ MORAGAS

H T T P : / / F S A N C H E Z M O . W O R D P R E S S . C O M

h t t p : / / f s a n c h e z m o . w o r d p r e s s . c o m

Pàgina 2

EL NOU CODI DE CONSUM DE CATALUNYA I ELS TALLERS DE REPARACIÓ DE VEHICLES AUTOMÒBILS 2011


Pàgina 3


LA REGULACIÓ DEL DRET DEL CONSUM EN ELS TALLERS DE REPARACIÓ DE VEHICLES AUTOMÒBILS Actualment, la normativa que regula, en l'àmbit territorial de Catalunya, l'activitat industrial i la prestació de serveis dels tallers de reparació de vehicles automòbils i dels seus equips i components, és el Decret 298/1993, de 8 d’octubre, de modificació del decret 147/1987 de 31 de març, pel qual es regula l’activitat industrial i de prestació de serveis en els tallers de reparació de vehicles automòbils, dels seus equips i components.

D’aquest Decret han estat modificats els articles 4.2.a, 5.3 i 6.5 pel Decret 106/2008, de 6 de maig i ha estat derogat l'article 4 pel Decret 30/2010, de 2 de març.

El Capítol 2 d’aquest Decret, es dedica bàsicament a les condicions i requisits de l'activitat industrial, mentre que els aspectes claus, relacionats amb el dret del consum, apareixen regulats en el seu Capítol 3.

Ens trobem doncs amb una normativa compartida, pel que fa al seu àmbit competencial, entre els departaments que gestionen els aspectes industrials i els de defensa de les persones consumidores.

El Capítol 4, en el seu article 18 ens diu que els departaments d'Indústria i Energia i de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya vetllaran, en l'àmbit de les seves respectives competències, pel compliment del que disposa el present Decret.

Pel que a data d’avui, el Departament competent, de la Generalitat de Catalunya, és el Departament d’Empresa i Ocupació, que té com a àmbits d’actuació el d’Indústria i Seguretat Industrial i el Consum.

D’acord amb l’apartat 4 de la disposició addicional primera de la Llei 12/2008, del 31 de juliol, de seguretat industrial, l’Agència Catalana de Seguretat Industrial i l’Agència Catalana de Consum han de vetllar perquè les seves actuacions es coordinin d’una manera eficient, amb l’objectiu d’assegurar un tractament tan integrat com sigui possible del risc industrial. Com a criteri general, l’Agència Catalana de Seguretat Industrial limita la seva activitat de vigilància del mercat a aquells productes industrials no destinats als consumidors finals i al control de la producció en aquells casos en què els reglaments tècnics de seguretat de productes industrials aplicables així ho estableixin, mentre que l’Agència Catalana de Consum, d’acord amb la seva normativa específica, actua en relació amb aquests darrers. En aquest sentit, ambdues agències han d’establir un protocol de col·laboració.

http://www20.gencat.cat/portal/site/empresaiocupacio/menuitem.7c312755b8c91fe0a6740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=6175cc33269af110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=6175cc33269af110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default�


Pàgina 4


Dit això hem de dir que la Generalitat ha iniciat un procés de simplificació normativa i que en aquest marc de simplificació, va publicar el Decret 321/2011, de 19 d’abril, pel qual es deroguen diverses disposicions reglamentàries referides a les matèries de competència del Departament d’Empresa i Ocupació.

Es transcriu un fragment literal de l’exposició de motius del Decret, als efectes de constatar l’objectiu de simplificació que busca aquesta norma:

“La normativa constitueix una eina d’aplicació de polítiques i de compliment d’expectatives de la ciutadania, però una regulació excessiva pot arribar a ser massa preceptiva i desproporcionadament costosa, i pot fer que en resulti un tracte desigual envers la ciutadania i les empreses. Davant la constatació de la proliferació normativa que ha tingut lloc en el decurs del temps en l’ordenament jurídic administratiu català, on es detecta fins i tot la superposició de normes, el Govern de la Generalitat vol promoure la seva simplificació i racionalització”.

Donat que s’ha publicat la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, mitjançant aquest Decret, s’han derogat les següents lleis especifiques, per unificar criteris legals:

• Decret 389/1983, de 15 de setembre, sobre etiquetatge dels productes que es comercialitzen a Catalunya.

• Decret 166/1990, de 20 de juny, pel qual es regula la prestació del servei de transport de vehicles automòbils avariats.

• Decret 290/1995, de 28 de setembre, pel qual es regulen determinades activitats de prestació de serveis a domicili.

• Decret 213/2001, de 24 de juliol, de protecció dels drets del consumidor i usuari en la prestació de serveis sobre els béns de naturalesa duradora.

• Ordre de 7 de maig de 1997, per la qual es regula la garantia dels vehicles automòbils usats.

• Ordre TRI/487/2006, de 18 d’octubre, per garantir la informació i la protecció dels drets dels consumidors i usuaris en el procés d’implantació de la televisió digital terrestre (TDT).

El Decret 298/1993, de 8 d’octubre, de reparació de vehicles automòbils, dels seus equips i components, encara no ha estat derogat i per tant és de plena aplicació, si bé, cal tenir en compte els aspectes que es regulen a la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, que és una norma amb rang de llei i per tant d’aplicació preferent.

En concret, és fonamental aplicar, per l’activitat de reparació de vehicles, el que s’estableix en el seu TÍTOL V “De les obligacions en la prestació de serveis”

D’acord amb l’article 251-2.b) del codi de Consum, un taller de reparació de vehicles automòbils, estaria classificat com un “Servei sobre els béns o les coses: Serveis en què la prestació recau sobre un bé o una cosa, sia per a adequar-lo, millorar-lo, reparar-lo o instal·lar-lo, o amb relació a qualsevol altre aspecte que afecti el mateix bé.


Pàgina 5


També cal tenir present que d’acord amb l’article 2 del Decret 298/1993, s'entenen per tallers de reparació de vehicles automòbils i dels seus equips i components “aquells establiments industrials en els quals s'efectuen operacions de manteniment i altres encaminades a la restitució de les condicions normals de l'estat i de funcionament dels vehicles automòbils o d'equips i components d'aquests, en els quals s'hagi posat de manifest alteracions en les condicions esmentades amb posterioritat a l'acabament de la seva fabricació. Per extensió, la present normativa afectarà també l'activitat industrial complementària d'instal·lació d'accessoris en vehicles automòbils, amb posterioritat a l'acabament de la seva fabricació, i que siguin compatibles amb les reglamentacions vigents en matèria de seguretat i sanitat. També afectarà l'activitat adreçada a reformar les característiques inicials dels vehicles, sens perjudici, en aquest cas, del compliment del que preveu el Reial decret 736/1988, de 8 de juliol (BOE de 16.7.1988), pel que fa a la legalització de les reformes efectuades”. Finalment, cal citar l’article 126 del Decret 30/2010, de 2 de març, pel qual s’aprova el reglament de desplegament de la Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial, que estableix per als tallers mecànics les funcions següents: a) Realitzar les activitats corresponents al manteniment i altres encaminades a la restitució de les condicions normals de l’estat i de funcionament dels vehicles automòbils o d’equips i components d’aquests, en els quals s’hagin posat de manifest alteracions en les condicions esmentades amb posterioritat a l’acabament de la seva fabricació. b) Realitzar les activitats corresponents a la instal·lació d’accessoris en vehicles automòbils, amb posterioritat a l’acabament de la seva fabricació. c) Realitzar les activitats corresponents a reformar les característiques inicials dels vehicles. d) Realitzar les activitats específiques per a cada una de les branques d’activitat esmentades a l’article 125.2. e) Les funcions que els assigni la normativa específica aplicable.


Pàgina 6


OBLIGACIONS DELS TALLERS MECÀNICS EN LES SEVES RELACIONS AMB LES PERSONES CONSUMIDORES Article 251-1 del Codi de Consum Empresaris que presten serveis 1. Els empresaris que presten algun tipus de servei en el territori de Catalunya estan subjectes al que disposa aquest títol, sens perjudici del que estableixi la normativa sectorial aplicable. Se n’exclouen els serveis accessoris a la venda d’un bé. S’hi inclouen els serveis en què s’aportin materials o béns, si la prestació del servei té caràcter principal. 2. Per a determinar el caràcter principal o accessori del servei, s’ha de tenir en compte la naturalesa de la prestació del servei sol·licitat per la persona consumidora i el preu dels materials o béns respecte al preu de la mà d’obra del servei.

DEURE D’INFORMACIÓ

Els aspectes d’informació que cal donar en la prestació de serveis s’estableixen amb caràcter general a l’article 251-2 del Codi de Consum.

PREUS Els empresaris que ofereixin o prestin qualsevol tipus de servei o que en facin publicitat han d’informar les persones consumidores del preu complet del servei per mitjà d’un rètol visible a l’establiment o d’una tarifa o un fullet de preus. S’ha d’informar del preu total, que ha de comprendre tot tipus de tributs, càrregues i gravàmens, i també els altres conceptes accessoris al servei. Aquest article té una clara correspondència amb l’article 12 del Decret 298/1993: 12.1 Tots els tallers restaran obligats a exhibir al públic de forma perfectament visible, almenys en català, un cartell amb les lletres de dimensions no inferiors a 7 mil·límetres, en el qual s'especificaran els preus aplicables per hora de treball i per serveis concrets.


Pàgina 7


Igualment, s'exhibiran els preus d'altres serveis, com per exemple, els que es realitzin fora de la jornada laboral de treball del taller, per serveis mòbils propis i despeses diàries per estada. Els preus hauran d'incloure tota mena d'impostos, càrregues i gravàmens amb esment explícit i diferenciat de la part del preu que correspongui a cada un d'aquests conceptes. El codi de Consum ha aportat algunes novetats en quan als preus. Article 251-6 Preus dels serveis

1. Si per a prestar correctament el servei s’han d’incorporar peces, recanvis, accessoris o béns, s’ha de disposar d’una llista amb els preus i informar de l’existència d’aquesta llista a la persona consumidora.

2. No es poden cobrar preus abusius, especialment si les circumstàncies particulars del cas minven la llibertat d’elecció de la persona consumidora.

Article 251-7 Recàrrecs i suplements en el preu del servei 1. Si es cobren recàrrecs o suplements en el preu del servei, se n’ha d’informar la persona consumidora per mitjà d’una llista de preus o d’un pressupost previ per escrit. 2. Els recàrrecs o suplements en concepte d’horari nocturn només es poden cobrar si el servei es presta entre les 22 hores i les 6 hores de l’endemà. 3. Els recàrrecs o suplements en concepte de dia festiu només es poden cobrar si el servei es presta dins les vint-i-quatre hores del dia festiu. A aquests efectes, es consideren festius els diumenges i els dies festius del domicili del lloc on es presta el servei. Com a regla general, no es consideren festius els dissabtes. 4. En cap cas no es poden cobrar recàrrecs o suplements basats en la immediata disponibilitat, la urgència o conceptes semblants. 5. Els recàrrecs o suplements d’horari nocturn i dia festiu no són compatibles entre si, per la qual cosa només se’n pot cobrar un dels dos. 6. El que estableix aquest article és d’aplicació supletòria als serveis regulats per una normativa específica. A l’article15.2 del Decret 298/1993, es matisa que: Només podran acreditar-se despeses per estada quan, havent-se comunicat a l'usuari que ja s'ha confegit el pressupost o reparat el vehicle, aquest deixi transcórrer més de tres dies feiners sense pronunciar-se sobre l'acceptació del pressupost o sense procedir a la retirada del vehicle. En tot cas, aquestes despeses d'estada només seran procedents quan el vehicle es trobi dins els locals sota la custòdia del taller i pels dies que excedeixin el termini esmentat i solament en el supòsit que la penalització esmentada i el seu import hagin estat fixats i advertits a l'usuari en el corresponent resguard de dipòsit.


Pàgina 8


PRESSUPOST L’article 251-2 del Codi de Consum estableix: 2. Els empresaris que ofereixin o prestin qualsevol tipus de servei o que en facin publicitat han de fer i lliurar a les persones consumidores un pressupost previ del servei si la persona consumidora no pot calcular directament el preu, llevat que aquesta renunciï a l’elaboració del pressupost expressament, de manera manuscrita i amb la seva signatura. 3. En el pressupost a què fa referència l’apartat 2 han de constar com a mínim les dades següents: a) La identitat del prestador o prestadora del servei, amb la indicació del nom o la raó social, el número d’identificació fiscal i l’adreça completa d’un establiment físic del prestador o prestadora. b) El motiu o l’objecte del servei, amb la indicació de les activitats o operacions que s’han de fer. c) Les despeses que ha de satisfer l’usuari o usuària, de manera desglossada, i l’import de les peces, els recanvis, els accessoris i els béns que s’incorporen al servei. d) El termini de validesa del pressupost. e) La data prevista per a l’inici de la prestació i la durada del servei. f) La data del pressupost i la signatura d’una persona responsable de l’empresa prestadora. g) La data de l’acceptació o del rebuig del pressupost per part de l’usuari o usuària, amb espais reservats per a signar cadascuna de les dues opcions, amb una mida igual. 4. Les còpies dels pressupostos s’han de conservar durant un termini mínim de sis mesos des de la no-acceptació del pressupost o des de la finalització del servei, segons que correspongui. 5. Els pressupostos no acceptats es poden cobrar si s’ha indicat així en la tarifa o el cartell de preus o si se n’ha informat expressament la persona consumidora. L’import no pot sobrepassar el que s’ha indicat o el corresponent al temps real emprat per a elaborar el pressupost. 6. Els preus pressupostats no poden ésser superiors en cap cas als anunciats, sigui quin sigui el concepte al qual s’apliquin. Aquest article té una clara correspondència amb l’article 12 del Decret 298/1993 però amb algunes mititzacions. Obliga a una durada mínima del pressupost de 12 mesos. No especifica que cal conservar el pressupost com a mínim durant 6 mesos des de la no acceptació o des de la finalització del servei.


Pàgina 9


Article 14 Pressupost i resguard de dipòsit 14.1 Tot usuari, o qui actuï en el seu nom, té dret a un pressupost escrit. Aquest pressupost tindrà una validesa mínima de dotze dies hàbils. 14.2 En el pressupost haurà de constar: a) El número del taller en el Registre industrial, com també la seva indentificació fiscal i l'adreça. b) Nom i domicili de l'usuari, i número de DNI o CIF. c) La identificació del vehicle, amb esment de la marca, el model, la matrícula i el nombre de quilòmetres comptabilitzats. d) Les reparacions que s'han de dur a terme, elements que han de reparar-se o substituir-se i, si s'escau, qualsevol altre activitat amb esment del preu total desglossat que haurà de satisfer l'usuari. e) La data i signatura de qui presta el servei. f) La data prevista de lliurament del vehicle ja reparat, a partir de l'acceptació del pressupost. g) Indicació del temps de validesa del pressupost (mínim 12 dies). h) Espai reservat per a la data i signatura de l'acceptació per part de l'usuari. 14.3 L'usuari estarà obligat a satisfer al taller l'import per l'elaboració del pressupost només quan, havent-se sol·licitat, la reparació no sigui encarregada al mateix taller. En aquest cas només podrà cobrar-se a l'usuari la quantitat que correspongui als treballs indispensables pel diagnòstic adient a l'avaria i per retornar el vehicle en les condicions que preveu el punt 4 següent, sempre que les tasques a realitzar i l'import aproximat d'aquests s'hagin especificat en el resguard que s'esmenta al punt 7 del present article. 14.4 Cas que el pressupost no sigui acceptat per l'usuari, el vehicle haurà de retornar-se en condicions anàlogues a les que tenia quan fou lliurat per a la realització del pressupost. 14.5 Només podrà procedir-se a la prestació del servei un cop l'usuari, o persona autoritzada, hagi concedit la seva conformitat, mitjançant la signatura del pressupost, o hagi renunciat de manera fefaent a l'elaboració d'aquest. La signatura de l'usuari d'acceptació del pressupost de la reparació comporta: 14.5.1 Autorització per procedir a la prestació del servei en els termes tècnics especificats. 14.5.2 Autorització de la prova del vehicle, si s'escau. 14.5.3 El lliurament del vehicle un cop acabat el servei. 14.5.4 El pagament per l'usuari de la quantitat legítimament acreditada pel taller, contra el lliurament de la factura i rebut corresponents. 14.6 De les avaries o defectes amagats que de manera eventual puguin aparèixer durant la reparació del vehicle, caldrà informar el més aviat possible l'usuari amb l'expressió del seu import, i només amb la conformitat prèvia expressa d'aquest podrà dur-se a terme la reparació.


Pàgina 10


RESGUARD DE DIPÒSIT L’article 252-3 del Codi de Consum estableix que si per a la prestació del servei s’ha de dipositar el bé, s’ha de lliurar a la persona dipositant un resguard de dipòsit, en què han de constar com a mínim les dades següents: a) La identificació de l’establiment, amb el nom o la raó social, l’adreça i el número d’identificació fiscal. b) La identificació de la persona dipositant. c) La identificació del bé. d) La descripció del servei de la manera més detallada possible. e) La data de recepció del bé i la durada prevista del servei. f) El termini en què prescriu el dret a recuperar el bé dipositat. g) La signatura o qualsevol altre mitjà que permeti l’acreditació de la persona responsable de l’establiment prestador. 2. El dipositari o dipositària ha de conservar una còpia del resguard de dipòsit almenys fins que s’exhaureixi el termini que estableix l’apartat 5.(3ANYS) 3. Si el bé s’ha dipositat a l’establiment, per a recollir-lo s’ha de presentar el resguard de dipòsit. Si la persona consumidora no el té, ha d’acreditar la titularitat sobre el bé de qualsevol de les maneres admeses en dret. 4. Si hi ha un pressupost previ, aquest pot tenir els efectes del resguard de dipòsit, sempre que hagi estat acceptat per la persona consumidora i el document indiqui aquesta condició. 5. La persona consumidora perd el dret a recuperar el bé lliurat un cop transcorreguts tres anys des de la data de lliurament. El prestador o prestadora, amb una antelació de tres mesos al venciment d’aquest termini, ha de comunicar fefaentment a la persona dipositant la data de venciment i la destinació que preveu donar al bé. Si, un cop exhaurit el termini, la persona consumidora no ha objectat res, el prestador o prestadora pot disposar del bé de la manera que estableixen les lleis. Pel que fa al que es regula al Decret 298/1993 sobre el resguard de dipòsit, aquest no obligava a conservar-lo un mínim de 3 anys. 14.7 En tots els casos en què el vehicle resti dipositat en el taller, tant per a l'elaboració d'un pressupost com per a dur a terme una reparació prèviament acceptada, el taller lliurarà a l'usuari un resguard acreditatiu del dipòsit del vehicle. En els casos que existeixi pressupost, aquest, signat pel taller i l'usuari, farà de resguard de dipòsit. 14.7.1 En el resguard de dipòsit hauran de constar, com a mínim, les dades següents: a) El número del taller en el Registre industrial, com també la identificació fiscal i el domicili. b) Nom i domicili de l'usuari i número de DNI o CIF. c) La identificació del vehicle, amb esment de la marca, model, matrícula i nombre de quilòmetres comptabilitzats, com també si el dipòsit del vehicle es duu a terme per a la confecció del pressupost o per a la reparació del vehicle.


Pàgina 11


d) Descripció succinta de la reparació i/o serveis que s'han de dur a terme amb els imports, si fossin ja coneguts en el cas que el vehicle sigui lliurat per ser reparat. e) En el cas que el vehicle sigui lliurat per a la confecció del pressupost, descripció succinta dels treballs que s'han de dur a terme per al diagnòstic de l'avaria, com també l'import aproximat d'aquests, amb referència explícita al fet que aquest import només serà cobrat si la reparació no s'encarrega al mateix taller. f) Data prevista del lliurament, bé del pressupost que se sol·licita, bé del vehicle reparat. g) Data i signatura de qui presta el servei. 14.7.2 La presentació del resguard serà necessària tant per recollir el pressupost com per retirar el vehicle. 14.7.3 En cas de pèrdua del resguard, l'usuari haurà d'identificar-se com el taller consideri adient. 14.8 El termini de lliurament bé del pressupost sol·licitat, bé del vehicle reparat, haurà d'ajustar-se a la data que s'hagi fet constar al resguard de dipòsit. Si per circumstàncies sobrevingudes i alienes a la voluntat del taller no pogués complir-se el termini esmentat o mantenir-se el preu pressupostat de les peces, aquesta incidència haurà de comunicar-se a l'interessat tant aviat com es pugui. 14.9 L'usuari podrà anul·lar l'encàrrec realitzat en qualsevol moment, i abonarà al taller l'import pels treballs duts a terme fins que es retira el vehicle.

FACTURA Article 251-3 7. Els empresaris que ofereixin o prestin qualsevol tipus de servei o que en facin publicitat han d’estendre i lliurar, un cop finalitzat i pagat el servei, una factura, un tiquet o un justificant de pagament, amb els conceptes següents, sens perjudici del que estableix la normativa en matèria fiscal: a) El nom o la raó social del prestador o prestadora, el número d’identificació fiscal i adreça completa de l’establiment. b) Els conceptes o les activitats en què ha consistit el servei prestat. c) Els imports dels conceptes o les activitats. d) Els impostos o les taxes aplicables i llur import. e) La indicació del temps de garantia del servei, si escau. f) La data de prestació del servei, si escau. 8. Si es fan pagaments parcials del servei, en cada pagament s’ha de lliurar a la persona consumidora un rebut on han de constar com a mínim les dades següents: a) La identificació del prestador o prestadora, amb el nom o la raó social, el número d’identificació fiscal i l’adreça de l’establiment. b) L’objecte del servei i la indicació de si es tracta d’un pagament a compte o d’un pagament parcial. c) L’import pagat en l’acte en qüestió. d) L’import total pagat fins aquell dia i la quantitat total que resta per pagar. e) La data i la signatura d’una persona responsable de l’establiment prestador.


Pàgina 12


9. A banda dels pagaments parcials, un cop finalitzat el servei, s’ha de complir l’obligació d’estendre una factura, un tiquet o un justificant de pagament, d’acord amb el que estableix l’apartat 7. Article 251-4 Import de la factura 1. L’import de la factura no pot ésser superior a l’import pressupostat, si n’hi ha. 2. Si durant la prestació del servei apareixen nous conceptes que s’han de cobrar a la persona consumidora o altres modificacions del pressupost, el prestador o prestadora n’ha de fer una ampliació o modificació, que s’ha de comunicar a la persona consumidora i que aquesta, si escau, ha d’acceptar, de manera que en quedi constància. En el Decret 298/1993, la factura es regula a l’article 15. 15.1 Tots els tallers estan obligats a lliurar al client factura escrita, signada i segellada, degudament desglossada i en la qual s'esmenti qualsevol tipus de càrrecs acreditats, les operacions realitzades, peces o elements que s'hagin emprat i hores de treball utilitzades, i assenyalaran per a cada concepte el seu import, d'acord amb el que disposen els articles 12 i 14 del present Decret. 15.3 En l'anvers de les factures haurà de fer-se constar explícitament amb lletra de dimensions no inferiors a 1,5 mil·límetres les condicions en què la reparació resta garantida. Aquesta garantia no pot ser en cap cas inferior a la prevista com mínim a l'article 16 del present Decret. 15.4 En tot cas l'usuari, prèviament al pagament de la factura, té dret de comprovar in situ els treballs, reparacions o instal·lacions que s'hagin dut a terme.

GARANTIES

Article 251-5 del Codi de Consum Garantia dels serveis 1. Els diversos tipus de serveis s’han de garantir d’acord amb la normativa específica que els és aplicable. 2. Si no hi ha una normativa específica que els reguli, els serveis s’han de garantir com a mínim per un període de sis mesos des que hagi finalitzat el darrer acte o activitat en què consisteixi la prestació. En el cas de tallers mecànics, hi ha una normativa específica que és el Decret 298/1993, que ho regula en el seu article 16, però que queda afectada per algunes qüestions del Codi de Consum. Per exemple, el Decret ens diu que quan excepcionalment s'utilitzin elements, equips o conjunts usats o no específics del model a reparar, s'entendrà que la reparació queda garantida en les condicions lliurement pactades entre les parts, qualsevol que siguin; sempre que aquestes s'hagin


Pàgina 13


fet constar, expressament, tant en el pressupost degudament acceptat per l'usuari com en la corresponent factura. Doncs bé, si la peça l’aporta el taller, d’acord amb el Codi de Consum tindrà una garantia mínima obligada d’un any i això és irrenunciable. Si la peça l’aporta la persona consumidora, d’acord amb l’article 16.5 Del Decret 298/1993 autoritza a no garantir-la. En tot cas, la persona consumidora gaudirà d’un any de garantia davant del venedor de la peça. L’article 13.2 del Decret, estableix que els serveis coberts per garantia tindran caràcter prioritari. Article 16 Garanties de les reparacions 16.1 Totes les reparacions o instal·lacions dutes a terme a qualsevol taller resten garantides, almenys, en les condicions que estableix el present article. 16.2 S'estableix com període de garantia mínima obligatòria el de tres mesos, llevat si es tracta de vehicles industrials, en què aquest període serà de quinze dies. La garantia es considerarà extingida abans dels esmentats períodes si el vehicle ha recorregut més de dos mil quilòmetres. Tot això s'entén sens perjudici del fet que les peces incloses en la reparació tinguin un termini de garantia superior, en aquest cas i per a aquestes peces regirà el termini més gran. (2 ANYS PECES NOVES). El període de garantia s'entendrà des de la data de lliurament del vehicle a l'usuari i tindrà validesa sempre que el vehicle no sigui manipulat o reparat per tercers, o que la nova avaria no sigui atribuïble a una mala utilització del vehicle per part de l'usuari. Excepcionalment, quan en els supòsits i amb les limitacions que preveu l'article 9.1.c), s'utilitzin elements, equips o conjunts usats o no específics del model a reparar, s'entendrà que la reparació queda garantida en les condicions lliurement pactades entre les parts, qualsevol que siguin; sempre que aquestes s'hagin fet constar, expressament, tant en el pressupost degudament acceptat per l'usuari com en la corresponent factura.

16.3 La garantia s'entén total, és a dir, inclou els materials aportats i la mà d'obra, i afectarà totes les despeses que es puguin ocasionar, tals com les de transport que la reparació exigeixi, el desplaçament dels operaris que l'han de dur a terme quan el vehicle avariat no pugui moure's, el valor de la mà d'obra i material de qualsevol mena, com també la imposició fiscal que gravi aquesta nova operació. 16.4 Si es produeix una avaria durant el període de garantia en la part o parts reparades, el taller interessat, amb la comunicació prèvia de l'usuari, haurà de reparar de manera gratuïta aquesta avaria i lliurar justificant conforme s'ha efectuat. Amb aquesta finalitat assabentarà a l'usuari de si la


Pàgina 14


nova reparació l'efectuarà el mateix taller que garanteix o un altre taller que actuï en el seu nom. 16.5 L'aportació eventual de peces per l'usuari, per a la reparació del seu vehicle, no afectarà en cap cas la seguretat vial, i, en tot cas, el taller que les munti podrà no garantir-les. 16.6 El taller no es farà responsable de l'avaria sobrevinguda en relació amb les reparacions anteriors dutes a terme, quan la deficiència derivi de la no-acceptació per part de l'usuari, de la reparació d'anomalies o d'avaries ocultes, prèviament comunicades segons el que preveu l'article 14.6, sempre que la manca d'acceptació esmentada s'hagi fet constar a la factura, com també la necessitat de la reparació.

S’ha de tenir present que la normativa de les garanties és estatal i que es troba regulada al REIAL DECRET LEGISLATIU 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, que en el seu article 123 estableix els terminis de garantia.

1. El venedor ha de respondre de les faltes de conformitat que es manifestin en un termini de dos anys des del lliurament. En els productes de segona mà, el venedor i el consumidor i usuari poden pactar un termini més curt, que no pot ser inferior a un any des del lliurament. Llevat que hi hagi una prova en contra, es presumeix que les faltes de conformitat que es manifestin en els sis mesos posteriors al lliurament del producte, sigui nou o de segona mà, ja existien quan la cosa es va lliurar, excepte quan aquesta presumpció sigui incompatible amb la naturalesa del producte o l’índole de la falta de conformitat. 2. Llevat que hi hagi una prova en contra, el lliurament s’entén fet el dia que figuri en la factura o tiquet de compra, o en l’albarà de lliurament corresponent si aquest és posterior. 3. L’acció per reclamar el compliment del que preveu el capítol II d’aquest títol prescriu al cap de tres anys des del lliurament del producte. 4. El consumidor i usuari ha d’informar el venedor de la falta de conformitat en el termini de dos mesos des que en va tenir coneixement. L’incompliment del termini no suposa la pèrdua del dret al sanejament que correspongui, i el consumidor i usuari, no obstant això, és responsable dels danys o perjudicis efectivament ocasionats pel retard de la comunicació. Llevat que hi hagi una prova en contra, s’entén que la comunicació del consumidor i usuari ha tingut lloc dins el termini establert.


Pàgina 15


CARTELLS INFORMATIUS

El Codi de Consum assenyala amb caràcter general com obligacions per a totes les persones empresàries que: Article 211-3 1. La publicitat, la informació i l’oferta que es facin per qualsevol mitjà i la informació que es transmeti en el marc de l’activitat empresarial o professional, referides a béns o serveis, s’han d’ajustar als principis de veracitat i objectivitat i no han de contenir informació que pugui induir a confusió. 2. El preu ha d’indicar l’import total que s’ha de satisfer i s’han de desglossar, en cas que calgui, els diversos conceptes que inclou, com ara els impostos, les comissions, les despeses addicionals repercutibles en la persona consumidora i altres conceptes similars. Si les despeses addicionals no poden ésser calculades prèviament, se n’ha d’indicar l’existència i el mètode de càlcul. Aquesta informació ha d’ésser fàcilment visible per a la persona consumidora abans de contractar, de manera que no indueixi a error o engany. 3. No es poden incrementar els preus o les condicions per raó de la forma o el mitjà de pagament en quantitats superiors a les despeses que l’empresari o empresària hagi de suportar de forma directa com a conseqüència de l’admissió del mitjà de pagament de què es tracti. En cas de pagaments ajornats o fraccionats en què es meritin interessos, s’han d’especificar les quotes, els imports, la periodicitat dels pagaments, l’import total i la part corresponent a interessos, la d’altres despeses i la del bé o servei, i també les garanties exigides per a assegurar el cobrament de les quantitats ajornades. En cas de lliurament de quantitats a compte del preu final, s’ha d’informar de les condicions aplicables en el supòsit de no formalitzar-se la transacció. 4. Els empresaris tenen l’obligació de documentar la informació substancial per escrit o en qualsevol altre suport que permeti el seu emmagatzematge i que tingui una durada equivalent almenys a la vida útil o la conformitat del bé o servei. A aquests efectes, s’entén per informació substancial la que fa referència a les característiques principals, l’origen comunitari o no, la utilització o el manteniment, la justificació de la transacció efectuada i la conformitat del bé o servei. 5. En el cas d’empreses adherides al sistema arbitral de consum, s’ha d’exhibir el logotip d’adhesió a l’establiment permanent, en la documentació precontractual i contractual, i, si s’escau, en el lloc web. Aquest logotip s’ha d’exhibir d’una manera clara i visible. Article 211-6 Requisits formals de la documentació 1. La documentació que, d’acord amb aquesta llei, té caràcter obligatori ha de complir els requisits formals següents per a facilitar-ne la lectura i la comprensió:


Pàgina 16


a) La mida de lletra ha de permetre i facilitar la lectura i la comprensió del text. b) El contrast de la lletra més petita ha d’ésser almenys igual que el millor contrast del text. 2. S’ha d’establir per reglament la mida de la lletra necessària perquè la lectura i la comprensió del text dels documents siguin viables. 3. La informació, precontractual i contractual, sobre condicions generals, contractes d’adhesió i clàusules i condicions no negociables individualment s’ha de documentar de la manera que estableixen els apartats 1 i 2, segons que correspongui. En relació a la informació perceptiva en un taller de reparació de vehicles automòbils, el Decret 298/1993 estableix que: 12.2 Tots els tallers de reparació d'automòbils estan obligats a exhibir en lloc perfectament visible el cartell de drets del consumidor que, amb aquesta finalitat, editaran el Departament d'Indústria i Energia i el Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya. Els Serveis Territorials del Departament de Comerç, Consum i Turisme distribuiran aquests cartells als tallers que ho sol·licitin, amb l'acreditació prèvia de la legalitat de l'activitat professional que realitzen, com també als gremis o associacions del sector legalment constituïts per tal que els distribueixin entre els seus associats. En aquest cas, els gremis o associacions seran responsables de la legalitat dels tallers als quals hagin distribuït els cartells.


Pàgina 17


"Tot usuari o qui actuï en el seu nom té dret a pressupost escrit de les reparacions o serveis que

sol·liciti". "L'usuari només estarà obligat al pagament per l'elaboració del pressupost quan les reparacions pressupostades no siguin encarregades a aquest

taller". "Aquest establiment disposa de fulls de reclamació a

disposició del client. Les reclamacions hauran d'adreçar-se als Serveis Territorials del Departament

de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat". "El taller té a disposició del públic una còpia del

Decret pel qual es regula l'activitat". "Les reparacions estan garantides per tres mesos.

La garantia es considerarà extingida abans del període esmentat si el vehicle ha recorregut més de

2000 quilòmetres".

El cartell contindrà les llegendes següents:

D’acord amb l’article 130 del Decret 30/2010 els tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components han de disposar i anunciar a la façana de l’edifici o en un lloc fàcilment visible la placa distintiu que li correspongui d’acord amb la normativa específica aplicable.


Pàgina 18


ELS SERVEIS DE MARCA L’article 252-1del codi de Consum, estableix algunes obligacions addicionals, si com en el cas que ara analitzarem, actuem com a establiment de marca. D’acord amb l’article 252-6 del Codi de Consum:

• Els prestadors dels serveis de marca estan obligats, amb relació a la persona consumidora, a fer tots els tràmits, resoldre les incidències, donar informació sobre béns i serveis i respondre de les garanties comercials com si fossin la mateixa empresa de la marca que exhibeixen.

• En cap cas no es poden anunciar marques o logotips que indueixin la persona consumidora a error o confusió sobre la naturalesa de la marca, del servei o de la relació de l’establiment amb la marca.

• Si els prestadors apliquen preus o despeses autoritzats o decidits per l’empresa de la marca que representen, han de tenir a disposició de la persona consumidora unes taules o tarifes de preus i despeses elaborades per la marca.

• Els prestadors de serveis de marca estan vinculats per la publicitat i les ofertes que faci l’empresa de la marca amb relació als béns o serveis que comercialitza, llevat que en el document publicitari constin els establiments que comprèn la promoció o l’oferta i els prestadors no hi estiguin inclosos.

Pel que fa als serveis de marca, el Decret 298/1993 estableix que: 12.4 Els tallers oficials de marca tindran, a més, a disposició del públic en tot moment als catàlegs i les tarifes, actualitzats, de les peces que emprin en les seves reparacions; també tindran a disposició del públic les taules de temps de treball i els seu sistema de valoració en pessetes per aquelles operacions susceptibles de determinació prèvia, que seran facilitades a aquests tallers pel fabricant nacional o el representant legal del fabricant estranger. Aquests catàlegs i tarifes hauran d'estar redactats almenys en català". 12.5 No podran incloure's en els resguards, pressupostos, factures o qualsevol altra documentació que emetin els tallers, clàusules que afectin els drets dels usuaris, en dimensions inferiors a 1,5 mil·límetres d'alçada.


Pàgina 19


12.6 Els tallers no oficials de marca tindran a disposició del públic albarans o factures, almenys en català, acreditatius del preu i l'origen de les peces emprades a la reparació. Article 7 Exhibició de referències de marques En el cas de tallers no classificats com a oficials de marca, d'acord amb el que preveu l'article 3, resta prohibida, tant a l'exterior com a l'interior del taller, l'exhibició de referències a marques, que puguin induir a confusió o a error a l'usuari, respecte a la vinculació esmentada a l'article 3.1.b). 13.3 Els tallers oficials de marca, als quals es refereix l'article 3.1.b) del present Decret, podran reservar-se el dret d'admissió dels vehicles d'altres marques que no siguin la seva representada.

RESPONSABILITATS

L’ article 111-2 del Codi de Consum ens defineix com a bé o servei segur: el bé o servei que en condicions d’utilització normal o raonablement previsibles, incloses les condicions de durada i, si escau, de posada en servei, d’instal·lació i de manteniment, no presenta cap risc o només riscos mínims compatibles amb el bé o servei considerats acceptables dins del respecte a un nivell elevat de protecció de la salut, la seguretat i els interessos econòmics de les persones.

Posteriorment, l’article 122-2 estableix una obligació dirigida als empresaris que ens diu que “ Els qui produeixin, importin, distribueixin, manipulin o comercialitzin béns i serveis, en llur qualitat de professionals, tenen l’obligació de subministrar béns o prestar serveis segurs i, en conseqüència, han d’actuar amb diligència per a evitar la posada al mercat de béns i serveis insegurs. Es presumeix que són segurs els béns que duen, si és preceptiu, el marcatge CE o bé que disposen d’un certificat de conformitat emès per un organisme acreditat a la Unió Europea”. D’acord amb l’article 211-2, si s’han posat en el mercat béns o serveis insegurs, s’ha d’informar immediatament les persones consumidores del risc derivat de l’ús del bé o de la prestació del servei. Aquesta informació s’ha de donar per mitjà d’avisos especials que permetin a les persones consumidores conèixer el risc derivat de l’ús del bé o de la prestació del servei al més aviat possible. Aquests béns o serveis s’han de retirar del mercat. Si les persones consumidores ja n’han adquirit, s’han d’adoptar les mesures pertinents perquè esdevinguin adequats, o bé substituir-los o retornar l’import que s’hagi satisfet.


Pàgina 20


La normativa de seguretat industrial

Als tallers mecànics els hi és d’aplicació la Llei 12/2008, del 31 de juliol, de seguretat industrial, tal i com s’estableix en el seu article 2.

“Aquesta llei és aplicable, en l’àmbit de les competències de la Generalitat, a les activitats, les instal·lacions i els productes industrials (incloent-hi els vehicles automòbils), per llur condició de fonts de risc que, com a conseqüència d’un accident, poden produir danys o perjudicis a les persones, els béns o el medi ambient”. I en el seu article 5.g) assenyala: “Els tallers de reparació de vehicles automòbils i de llurs equips i components són responsables de tenir les autoritzacions que siguin preceptives; d’instal·lar i utilitzar, en les reparacions que facin, únicament peces, elements i conjunts permesos per la normativa aplicable, i de complir les obligacions corresponents a llur autorització”.

El Decret 30/2010, de 2 de març, pel qual s’aprova el reglament de desplegament de la Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial, defineix en el seu article 10.g, els tallers mecànics com un agent de la seguretat industrial i d’acord amb l’article 124.2 Els tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components són agents que intervenen en la seguretat industrial i estan subjectes a les responsabilitats establertes d’acord amb l’article 5.1.g) de la Llei de seguretat industrial.

El responsable tècnic

L’article 4.2 del Decret 289/1993 estableix: a) Relació de llocs de treball, titulació tècnica i titulació o certificació de caràcter professional o laboral d'aquests, en què constarà almenys una persona vinculada al taller, contractat a temps sencer i responsable tècnic que tindrà, com a mínim, titulació de Formació Professional de 2n grau en automoció o equivalent. Excepcionalment, es podrà substituir la titulació indicada anteriorment, mitjançant l'obtenció d'un certificat d'aptitud lliurat un cop superades les proves a les quals podran accedir després d'un curs teòrico-pràctic sobre les matèries tècniques de la branca de l'activitat a desenvolupar. El curs es podrà seguir en un centre o entitat degudament autoritzat per la Direcció General de Seguretat Industrial. Pel que fa al Tribunal, serà establert pel Departament d'Indústria i Energia, i hi figurarà un representant del Gremi o Associació més representativa del sector.


Pàgina 21


Els centres i les entitats esmentades, abans de començar la preparació dels professionals que desitgin obtenir el certificat d'aptitud, hauran de presentar en els Serveis Territorials del Departament d'Indústria i Energia, pel que fa les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona, o a la Direcció General de Seguretat Industrial, pel que fa la demarcació de Barcelona, el contingut dels programes, la duració i la programació detallada dels cursos, i la titulació del personal docent. Els Serveis Territorials juntament amb el seu informe elevaran l'expedient a la Direcció General de Seguretat Industrial per a la seva acceptació. En qualsevol cas, la Direcció General de Seguretat Industrial tindrà en compte per a l'aprovació dels programes els criteris o recomanacions efectuats sobre això pel Gremi o Associació més representatiu del sector. Els professionals que obtinguin aquest certificat d'aptitud solament podran prestar els seus serveis en un taller de la branca de l'activitat corresponent. b) Si un taller inscrit al Registre industrial abans del 7 de maig de 1988 iniciés els tràmits de trasllat o ampliació, mantenint en aquest cas la branca d'activitat i/o especialitat, no serà necessària l'existència de responsable tècnic amb titulació d'FP2 d'automoció o superior. L’article 129 del Decret 30/2008 estableix: Responsables tècnics 129.1 Els responsables tècnics dels tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components han de complir els requisits següents: a) Ser majors d’edat. b) Tenir la competència professional necessària per realitzar les seves funcions. 129.2 La competència professional esmentada suposa l’existència, idoneïtat, suficiència, manteniment i actualització de les seves qualificacions, coneixements tècnics i reglamentaris, habilitats personals i experiència professional necessària per realitzar les funcions i les tasques que els corresponen, sense que pugui produir-se cap tipus de discriminació per raó de sexe. 129.3 La competència professional dels responsables tècnics dels tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components es demostra mitjançant una titulació de formació professional de grau mitjà en les branques d’automoció, corresponents als apartats a), b), c) i d), segons escaigui, de l’article 125.2, o mitjançant les titulacions d’enginyeria industrial superior i tècnica i la de formació professional de grau superior en automoció. 129.4 De forma excepcional, la competència professional dels responsables tècnics dels tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components, també es pot demostrar, en les condicions que estableixi una ordre del titular del departament competent en matèria de seguretat industrial, mitjançant un certificat de professionalitat emès per un centre de formació autoritzat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i reconegut per l’Agència Catalana de Seguretat Industrial, d’acord amb el que estableix l’article 110 i, si escau, un certificat del resultat favorable de l’avaluació realitzada per la mateixa Agència del grau de coneixement de la normativa sectorial aplicable.


Pàgina 22


La responsabilitat en les operacions de reparació i manteniment de vehicles.

PECES DE RECANVI El Decret 298/1993 ens diu en el seu article 9, les obligacions dels tallers de reparació de vehicles inherents a l'ús de les peces a utilitzar en les reparacions.

a) Tots els elements, peces o conjunts, que els tallers utilitzin en les seves reparacions hauran de ser nous i originals de marca, o bé, nous i de marca.

b) Podran utilitzar-se els elements, equips o conjunts reconstruïts, definits a l'apartat c) de l'article 8, sempre que existeixi conformitat escrita del client, i sempre que el taller es responsabilitzi, també per escrit, del fet que els conjunts esmentats es trobin en bon estat i ofereixin suficient garantia.

c) Solament podran utilitzar-se els elements descrits a l'apartat d) de l'article 8 en els casos següents, i sempre que no afecti elements actius, o conjunts, dels sistemes de frens, suspensió i direcció del vehicle:

• Per raó d'urgència justificada.

• Pel fet de tractar-se d'elements de models que s'han deixat de

fabricar i de figurar en les existències normals dels magatzems de recanvis.

• Per qualsevol altra raó acceptada per l'usuari.

Per a la seva utilització, a més a més, serà requisit indispensable la conformitat per escrit del client, sempre que també es responsabilitzi, per escrit, el taller, del fet que les peces usades es troben en bon estat i ofereixen suficient garantia, i que les peces no específiques permeten una adaptació amb garantia suficient en el model del vehicle que es repara. 9.2 Resta prohibit a tots els tallers, sigui quina sigui la seva classificació, instal·lar en els vehicles automòbils peces, elements o conjunts la utilització dels quals no estigui permesa pel Codi de Circulació. 9.3 Les peces, elements o conjunts que els tallers utilitzin en les seves reparacions hauran de dur fixada de manera llegible i indeleble la marca del fabricant, si aquest requisit és exigit per la legislació específica. Així mateix, hauran de dur, a més a més, la contrasenya d'homologació en el cas que per disposició legal sigui obligatòria.


Pàgina 23


9.4 El material petit (virolles, passadors), que per la seva configuració o dimensió no permeti fixar sobre ell la marca del fabricant, haurà de poder identificar-se per la seva marca fixada en etiquetes, bolles o en l'estoig o paquet que el contingui. 9.5 El taller que efectuï la reparació està obligat a presentar al client i a lliurar-li, un cop finalitzada aquesta, les peces, elements o conjunts que hagin estat substituïts, llevat renúncia expressa per escrit d'aquest. 9.6 Tots els tallers estan obligats a tenir a disposició del públic justificació documental que acrediti l'origen i el preu dels recanvis utilitzats en les reparacions. 9.7 Resta prohibida tota substitució innecessària de peces, quan això impliqui un increment de cost per a l'usuari o una possible degradació del vehicle.

Assegurances de responsabilitat civil

Relacionat amb el deure general de prestar serveis segurs, l’article 124-1 estableix que les persones consumidores tenen dret, d’acord amb el que estableix la normativa aplicable, a la reparació o indemnització dels danys i perjudicis que pateixin com a conseqüència de l’adquisició o utilització de béns o serveis. El Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries també estableix en el seu article 128 que tot perjudicat té dret a ser indemnitzat en els termes que estableix aquest llibre pels danys o perjudicis causats pels béns o serveis. Les accions reconegudes en aquest llibre no afecten altres drets que el perjudicat pugui tenir a ser indemnitzat per danys i perjudicis, inclosos els morals, com a conseqüència de la responsabilitat contractual, fundada en la falta de conformitat dels béns o serveis o en qualsevol altra causa d’incompliment o compliment defectuós del contracte, o de la responsabilitat extracontractual que sigui procedent. I l’article 131 d’aquesta mateixa llei estableix que el Govern, amb l’audiència prèvia dels interessats i de les associacions de consumidors i usuaris, pot establir un sistema d’assegurança obligatòria de responsabilitat civil derivada dels danys causats per béns o serveis defectuosos i un fons de garantia que cobreixi, totalment o parcialment, els danys consistents en mort, intoxicació i lesions personals. És en aquesta línea que l’ article 127.b del Decret 30/2010 estableix que sens prejudici del que estableixi la normativa aplicable en matèria de defensa i protecció dels consumidors i usuaris, els tallers de reparació d’automòbils i dels seus equips i components per poder actuar en el territori de Catalunya, han de tenir una pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil per danys a tercers amb una quantia mínima de:


Pàgina 24


· per als tallers de fins a 10 treballadors: 250.000 euros. · per als tallers de més de 10 treballadors: 500.000 euros. Aquestes quantitats s’han d’actualitzar, com a mínim cada cinc anys, d’acord amb l’increment de l’índex de preus al consum.

LES RECLAMACIONS I L’ATENCIÓ A LES PERSONES CONSUMIDORES EN ELS TALLERS DE REPARACIÓ DE VEHICLES AUTOMÒBILS El Decret 298/1993 estableix en el seu article 17.1 que tots els tallers de reparació de vehicles automòbils tindran a disposició dels clients fulls de reclamacions conforme al model oficial que a tal efecte editarà el Departament de Comerç, Consum i Turisme. Els fulls de reclamació seran facilitats pels Serveis Territorials de Comerç, Consum i Turisme i per les entitats representatives dels interessos afectats per aquest Decret als tallers que que els sol·licitin, amb l'acreditació prèvia d'haver complert els requisits administratius exigibles per al desenvolupament legal de l'activitat que realitzen. 17.2 Les reclamacions es formularan davant els corresponents Serveis Territorials de Comerç, Consum i Turisme en el termini màxim de dos mesos des del lliurament del vehicle, o de la finalització de la garantia, els quals, si ho consideren oportú, comunicaran la queixa a l'empresa afectada, a l'Associació Provincial de Tallers corresponent, com també a les entitats del sector que es considerin adients, atorgant-los un termini de quinze dies hàbils per tal que al·leguin el que creguin convenient. El desestiment de l'usuari en la reclamació implicarà l'arxiu d'aquesta, sens perjudici de la potestat de l'Administració per incoar expedient d'ofici per qualsevol altra irregularitat que escaigui. 17.3 Amb la finalitat de possibilitar el coneixement exacte per part de l'usuari dels drets i deures que li corresponen, els tallers hauran de tenir a disposició d'aquest, per a la seva consulta, una còpia llegible del present Decret. Malgrat que com ja hem dit al començar, aquest Decret es troba plenament vigent, el nou codi de Consum, de rang normatiu superior, ha establert un procediment de reclamació diferent.


Pàgina 25


En primer lloc, el Codi de Consum estableix en el seu article 211-14, l’obligació de disposar de fulls oficials de reclamació, però en el seu article 211-4, estableix com s’ha d’atendre a les persones consumidores i com s’han de tramitar aquestes reclamacions: Els empresaris estan obligats a: a) Atendre, facilitar i subministrar la informació que els sigui sol·licitada per les persones consumidores de forma personal i, si escau, presencial, pels mitjans adequats. b) Atendre i informar, en qualsevol cas, les persones consumidores, de forma immediata i adequada i, si escau, presencialment, de qualsevol incidència, esdeveniment o circumstància que afecti el funcionament normal de les relacions de consum i, d’altra banda, minimitzar i pal·liar els possibles danys i perjudicis que se’n derivin, i evitar les esperes excessives i injustificades. A aquests efectes, si l’empresari o empresària disposa d’un telèfon o telèfons d’atenció a la clientela, en cap cas no poden ésser de tarifació addicional, i n’ha d’informar i facilitar-ne el número o números a les persones consumidores. c) Garantir de forma fefaent que la persona consumidora, per a fer valer l’eventual exercici dels seus drets, tingui constància, per escrit o en qualsevol suport durador, de la presentació de qualsevol mena de queixa o reclamació relativa a incidències, esdeveniments o circumstàncies que afectin el funcionament normal de les relacions de consum; i donar resposta a les queixes i reclamacions rebudes al més aviat possible, en qualsevol cas en el termini d’un mes des que són presentades. En el supòsit que durant aquest termini no s’hagués resolt de forma satisfactòria la queixa o la reclamació formulades, l’empresari o empresària que estigui adherit a un sistema extrajudicial de resolució de conflictes ha de proporcionar els mitjans adequats per a garantir l’accés de la persona consumidora al sistema extrajudicial de resolució corresponent o, si escau, adreçar-la als serveis públics de consum. d) Posar a disposició de les persones consumidores, sigui quin en sigui el lloc de residència, en qualsevol relació de consum, informació que ha d’incloure, en qualsevol cas, l’adreça postal, el número de telèfon d’atenció i el número de fax o l’adreça de correu electrònic on les persones consumidores o bé poden sol·licitar qualsevol mena d’assessorament o informació sobre el bé o servei adquirit o contractat, o bé poden formular les queixes o reclamacions sobre qualsevol assumpte que afecti el funcionament normal de les relacions de consum. El Decret 298/1993, també recull alguns aspectes específics encara vigents en relació a les reclamacions de les persones consumidores: 16.7 El taller està obligat a retornar al client, de forma immediata, les quantitats percebudes en excés sobre els preus reglamentaris, sobre els anunciats o sobre els pressupostos acceptats.


Pàgina 26


16.8 Quan de la tramitació d'un expedient es desprengui l'existència de negligència o grau en la qualitat dels serveis realitzats o en l'acceptació de garanties, en la resolució d'aquest s'acordarà l'expedició a favor de l'usuari d'un testimoni suficient sobre els extrems que resultin adients, per tal que l'usuari, cas de desitjar-ho, dedueixi les accions que li correspongui davant la jurisdicció competent. 16.9 El taller no podrà emprar per a usos propis o de tercers cap vehicle que hagi estat lliurat per reparar-lo o pressupostar-lo, sense un permís explícit del propietari. 16.10 Tot el que s'ha exposat s'entén sens perjudici del que disposa el capítol 8 de la Llei 26/1984, de 19 de juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris pel qual es regula el règim de garanties i responsabilitats.

INFRACCIONS Una novetat molt important és el règim sancionador que ha introduït el nou Codi de Consum de Catalunya.

IMPORT DE LES SANCIONS (Article 333-1 Codi de Consum)

a) Per a les infraccions lleus, una multa de fins a 10.000 euros.

b) Per a les infraccions greus, una multa compresa entre 10.001 i 100.000 euros, quantitat que es pot ultrapassar fins a assolir el quíntuple del valor dels béns o els serveis objecte de la infracció.

c) Per a les infraccions molt greus, una multa compresa entre 100.001 i 1.000.000 d’euros, quantitat que es pot ultrapassar fins a assolir el dècuple del valor dels béns o els serveis objecte de la infracció.

CIRCUMSTÀNCIES AGREUJANTS (Article 333-2.2 Codi de Consum)

a) La reincidència o la reiteració de les conductes infractores.

S’entén que hi ha reincidència si el subjecte que comet una infracció tipificada per aquesta llei ja ha estat sancionat per una infracció de la mateixa naturalesa per mitjà d’una resolució ferma recaiguda dins de l’any anterior a la comissió de la nova infracció. Tenen la mateixa naturalesa les infraccions que estan tipificades per un mateix article del capítol I.

S’entén que hi ha reiteració si, dins de l’any anterior a la comissió de la nova infracció, l’infractor o infractora ha estat sancionat per mitjà d’una


Pàgina 27


resolució ferma per la comissió d’una altra infracció tipificada per aquesta llei o per altres normes en què el bé jurídic protegit siguin els interessos de les persones consumidores, o ha estat condemnat executòriament per un delicte en què hagin resultat perjudicats subjectes en llur condició de persones consumidores.

b) L’incompliment dels advertiments o requeriments previs formulats per l’Administració perquè s’esmenin les irregularitats detectades.

c) La posició rellevant de l’infractor o infractora en el mercat.

d) El fet que els afectats siguin col•lectius especialment protegits.

CIRCUMSTÀNCIES ATENUANTS (Article 333-2.3 Codi de Consum)

a) La reparació o esmena total o parcial de manera diligent de les irregularitats o els perjudicis que han originat la incoació de la sanció.

b) La submissió dels fets a l’arbitratge de consum

Alguns exemples d’infraccions que podrien afectar als tallers de reparació.

Infraccions en matèria de seguretat i per incompliment de disposicions o resolucions administratives (Article 331-1 Codi de Consum) AQUESTES INFRACCIONS ESTAN TIPIFICADES COM A GREUS

Són infraccions en matèria de seguretat i per incompliment de disposicions o resolucions administratives:

a) Incomplir les disposicions sobre seguretat dels béns i dels serveis posats al mercat a disposició de les persones consumidores. RELACIONAT AMB ELS DELICTES DELS ARTICLES 359 , 360, 363, 364 DEL CODI PENAL.

b) Fer accions o omissions que, encara que no incompleixin cap disposició, produeixin un risc o un dany efectiu per a la seguretat de les persones consumidores, si es fan sense les precaucions o cauteles exigibles en l’activitat. RELACIONAT AMB EL DELICTE DE L’ARTICLE 360 DEL CODI PENAL.

c) Incomplir les disposicions o resolucions administratives sobre la prohibició de venda, comercialització o distribució de determinats béns o la prestació de serveis a determinats establiments o a tipus específics de persones consumidores. RELACIONAT AMB EL DELICTE DE L’ARTICLE 359 I L’ARTICLE 360 DEL CODI PENAL.

d) Vendre, comercialitzar o distribuir sense autorització administrativa béns que la necessiten.


Pàgina 28


Infraccions per alteració, adulteració, frau o engany (Article 331-2 Codi de Consum) AQUESTES INFRACCIONS ESTAN TIPIFICADES COM A GREUS

c) Incomplir, en qualsevol de les fases de la distribució de béns o en la prestació de qualsevol mena de serveis, les normes relatives a l’origen, la intensitat, la naturalesa, la qualitat, la composició, la quantitat, el pes, la mida i la presentació per mitjà d’envasos, etiquetes, rètols, tancadures, precintes o altres elements rellevants, segons que correspongui, d’acord amb la normativa o les condicions en què s’ofereixen al mercat.

d) Atorgar qualsevol distintiu que per la seva aparença o configuració pugui induir a error a les persones consumidores, fer-lo servir o fer-ne publicitat indegudament o fraudulentament.

e) Oferir béns o serveis, per mitjà de publicitat o d’informació de qualsevol classe i per qualsevol mitjà, atribuint-los qualitats, característiques, comprovacions, certificacions o resultats que difereixin dels que realment tenen o poden obtenir, i fer publicitat de qualsevol manera que indueixi o pugui induir a error, engany o confusió a les persones a qui es dirigeix o que silenciï dades fonamentals que impedeixin conèixer les veritables característiques o naturalesa del bé o servei. RELACIONAT AMB EL DELICTE TIPIFICAT A L’ARTICLE 282 DEL CODI PENAL

És un delicte d’acció. L’acció consisteix en fer una oferta o una publicitat on hi facin al·legacions falses o manifestin característiques incertes que puguin perjudicar greument i de forma manifesta, a les persones consumidores.

f) Anunciar béns o serveis per qualsevol mitjà publicitari de manera que el contingut de la publicitat es confongui amb el que és propi de la missió informativa, per la manera d’expressar o de difondre aquesta publicitat.

g) Incomplir les obligacions envers les persones consumidores assumides voluntàriament per mitjà dels codis de conducta si s’hi ha manifestat l’adhesió.

h) Incomplir les obligacions que deriven de la manca de conformitat o de la garantia legalment establerta o oferta a la persona consumidora o imposar injustificadament condicions, dificultats o retards amb relació a les obligacions que en deriven, fins i tot amb relació als béns que s’ofereixen com a premi o regal.

i) Substituir peces sense que calgui en la prestació de serveis d’instal·lació o reparació de béns i serveis a domicili i d’assistència a la llar per a aconseguir un augment del preu, encara que la persona consumidora hagi donat el seu consentiment induït pel prestador o prestadora; facturar treballs no realitzats, i utilitzar materials de qualitat inferior a la indicada a la persona consumidora.

j) Posar a disposició de les persones consumidores béns de naturalesa duradora sense garantir un servei d’assistència tècnica adequat per a


Pàgina 29


reparar-los i peces de recanvi de la manera obligada o exigida, o no disposar-ne en els supòsits i terminis que estableix la normativa.

Infraccions en matèria de transaccions comercials i en matèria de preus (Article 331-3 Codi de Consum)

Són infraccions en matèria de transaccions comercials i condicions tècniques de venda i en matèria de preus:

a) Incomplir les disposicions que regulen la informació i la publicitat dels preus dels béns i serveis. INFRACCIÓ GREU

b) Vendre béns o prestar serveis a preus superiors als màxims autoritzats o als legalment establerts, als preus comunicats o als preus anunciats. INFRACCIÓ GREU

g) No lliurar la documentació contractual, la factura o el comprovant de la venda de béns o de la prestació de serveis, o cobrar o incrementar el preu per aquest lliurament. INFRACCIÓ LLEU

h) Negar-se injustificadament a satisfer les demandes de les persones consumidores i fer qualsevol tipus de discriminació respecte a aquestes demandes. INFRACCIÓ LLEU

i) Incrementar els preus previstos en el pressupost sense la conformitat expressa de la persona consumidora. INFRACCIÓ LLEU

j) Incrementar els preus dels recanvis o de les peces que s’utilitzen en les reparacions o instal·lacions de béns. INFRACCIÓ LLEU

k) Cobrar per mà d’obra, trasllat o visita quantitats que superin el doble dels costos mitjans estimats de cada sector. INFRACCIÓ LLEU

Infraccions en matèria de normalització, documentació i condicions de venda i en matèria de subministrament o de prestació de serveis (Article 331-4 Codi de Consum)

a) No formalitzar les assegurances, els avals o les altres garanties imposades normativament en benefici de les persones consumidores. INFRACCIÓ GREU

f) Incomplir les disposicions sobre les condicions de les relacions de consum, en totes les modalitats, i sobre les condicions de les invitacions a comprar. INFRACCIÓ LLEU

g) Incomplir el règim establert sobre el lliurament i el canvi de béns i serveis promocionals o promocionats. INFRACCIÓ LLEU


Pàgina 30


h) No elaborar pressupostos, si és obligatori de fer-ne, o cobrar per a elaborarlos, si és prohibit. INFRACCIÓ LLEU

i) No lliurar un resguard a les persones consumidores en el cas de dipòsit d’un bé per a qualsevol tipus d’intervenció o d’operació. INFRACCIÓ LLEU

j) No lliurar a les persones consumidores el document de garantia, si la normativa estableix que s’ha de lliurar, o cobrar per les reparacions que hi són incloses. INFRACCIÓ LLEU

m) No disposar de fulls oficials de reclamació o denúncia o no anunciar-ne l’existència. INFRACCIÓ LLEU

n) No informar les persones consumidores sobre l’horari d’atenció al públic. INFRACCIÓ LLEU

o) Fer o facturar treballs de reparació o instal·lació o semblants, si no han estat sol·licitats o autoritzats expressament per la persona consumidora. INFRACCIÓ LLEU

Infraccions per incompliment d’obligacions o prohibicions contractuals legals(Article 331-5 Codi de Consum)

Són infraccions per incompliment d’obligacions o prohibicions contractuals legals:

a) Incloure clàusules abusives en els contractes o realitzar pràctiques abusives dirigides a les persones consumidores. INFRACCIÓ GREU

b) Realitzar pràctiques adreçades a excloure o reduir la llibertat de la persona consumidora per a contractar qualsevol prestació. INFRACCIÓ GREU

c) Incloure en els contractes clàusules o realitzar pràctiques que excloguin o limitin els drets de les persones consumidores. INFRACCIÓ GREU

d) Incloure en els contractes amb persones consumidores remissions a condicions generals o característiques contingudes en documents que no es faciliten prèviament o simultàniament a la signatura del contracte o sense permetre a l’adherent una possibilitat efectiva de conèixer-ne l’existència, l’abast i el contingut en el moment de fer el contracte, llevat que es tracti d’una remissió a textos legals o reglamentaris. INFRACCIÓ LLEU

e) Incloure en els contractes un format, una mida de lletra o un contrast que no en facilitin la lectura i la comprensió o que incompleixin la normativa específica aplicable. INFRACCIÓ LLEU


Pàgina 31


Altres infraccions (Article 331-6 Codi de Consum)

b) No permetre a la inspecció l’accés a la documentació industrial, mercantil, comptable o de qualsevol altre tipus de les empreses inspeccionades. INFRACCIÓ GREU

c) Incomplir els requeriments, les citacions i les mesures adoptades per l’Administració, incloses les de caràcter provisional. INFRACCIÓ GREU. RELACIONAT AMB EL DELICTE DE L’ARTICLE 363 DEL CODI PENAL.

d) Manipular, traslladar, fer desaparèixer, ocultar o comercialitzar les mostres dipositades reglamentàriament o la mercaderia immobilitzada pels funcionaris competents com a mesura cautelar, o bé disposar-ne sense autorització, i també actuar amb manca de diligència respecte a l’obligació de custòdia de la mercaderia immobilitzada. INFRACCIÓ GREU. RELACIONAT AMB EL DELICTE DE L’ARTICLE 363 DEL CODI PENAL.

e) Coaccionar o amenaçar el personal funcionari encarregat de les funcions que estableix aquesta llei, les empreses, els particulars o les entitats representatives de persones consumidores i comerciants que hagin iniciat o pretenguin iniciar una acció legal, que hagin presentat una denúncia o que participin en procediments ja incoats, o bé exercir-hi represàlies o qualsevol altra forma de pressió. INFRACCIÓ GREU

f) No tenir la documentació reglamentària exigida o portar-la defectuosament, si afecta la determinació o la qualificació dels fets imputats. INFRACCIÓ LLEU

g) Negar-se o resistir-se a subministrar fulls oficials de reclamació o denúncia a les persones consumidores que ho sol·licitin o subministrar fulls que no siguin oficials. INFRACCIÓ LLEU

h) Incomplir les obligacions d’atenció a les persones consumidores d’acord amb el que estableix la normativa. INFRACCIÓ LLEU

i) Imposar a les persones consumidores el deure de comparèixer personalment per a exercir llurs drets o per a fer cobraments, pagaments o tràmits semblants; exigir la formalització d’impresos i l’aportació de dades innecessàries, i obstaculitzar, impedir o dificultar que les persones consumidores puguin exercir llurs drets. INFRACCIÓ LLEU

j) Incomplir l’acord a què s’hagi arribat amb la persona consumidora en el procés de mediació o incomplir el laude arbitral en el termini fixat, llevat d’acord de les parts. INFRACCIÓ LLEU

k) Vulnerar els drets lingüístics de les persones consumidores o incomplir les obligacions en matèria lingüística que estableix la normativa. INFRACCIÓ LLEU


Pàgina 32


l) Incomplir els requisits, les obligacions o les prohibicions que estableixen aquesta llei i les altres disposicions en matèria de defensa de les persones consumidores. INFRACCIÓ LLEU

El Decret 298/1993 regula les infraccions en el seu article 19, PERÒ ARA JA S’HAURAN DE SUBSTITUIR PER LES CORRESPONENTS DEL CODI DE CONSUM

19.1 Als efectes del que disposa el present Decret i d'acord amb el que estableix la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris, per la qual es tipifiquen les infraccions i es regulen les sancions en matèria de comercialització de béns, productes i prestacions de serveis, es consideren infraccions específiques en aquesta matèria les que segueixen:

a) Tota substitució innecessària de peces que representi un increment injustificat de costos per a l'usuari o una possible degradació del vehicle o la imposició a l'usuari de l'adquisició d'accessoris o peces complementàries no sol·licitades.

b) La utilització de peces, elements o conjunts usats sense autorització, inadequats o no marcats i/o homologats, quan aquests darrers requisits siguin preceptius, com també la utilització o ús d'elements, parts, accessoris o líquids de govern del vehicle sense consentiment explícit del seu propietari.

c) La realització de treballs no corresponents a l'especialitat del taller.

d) La negativa al lliurament de pressupost o qualsevol tipus injustificat de reticència, demora o discriminació d'un vehicle pel fet d'haver estat exigida la realització d'aquest, o la realització de pressupostos que no responguin en la seva descripció o valoració a la realitat de les avaries o danys del vehicle.

e) L'existència de clàusules en resguards, pressupostos, factures o altres documents estesos pel taller, que s'oposin al que estableix la present disposició i la resta de disposicions vigents en aquesta matèria.

f) El lliurament de factures que no s'ajustin en el seu contingut al que preceptua l'article 15 del present Decret.

g) L'expedició de factures en què consti la realització de treballs que no hagin estat efectuats o la inclusió de recanvis o accessoris que no hagin estat aportats en la reparació, com també el cobrament per mà d'obra de preus superiors als anunciats i/o pressupostats, un nombre d'hores superiors a les emprades o el cobrament de recanvis emprats a preus superiors als màxims autoritzats en cada cas i, en general, l'aplicació de preus o marges comercials en quantia molt superior als límits autoritzats, establerts o declarats.


Pàgina 33


h) El cobrament per a la realització del pressupost quan la reparació sigui encarregada al mateix taller.

i) La facturació per la realització del pressupost, de treballs o quantitats que no s'ajustin al que preveu el resguard de dipòsit.

j) La negativa del taller a retornar al client les quantitats percebudes en excés sobre els preus establerts o sobre els pressupostos acceptats.

k) La manca de fulls de reclamacions o la negativa a facilitar-los.

l) La utilització del vehicle per a assumptes propis, sense autorització expressa del propietari, per part del taller.

ll) L'exhibició de referència a marques segons el que estableix l'article 7 del present Decret.

m) I, en general, l'incompliment de qualsevol dels preceptes continguts en la present disposició i normes que el desenvolupin, que seran sancionats en la forma que sigui procedent pel Departament d'Indústria i Energia i el de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, d'acord amb les seves respectives competències. També seran competents les corporacions locals en els termes que preveu la legislació de règim local i la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobra disciplina de mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

19.2 Les infraccions que esmenta el present article es qualificaran de lleus, greus, i molt greus, atenent als criteris que estableix el capítol 3 de la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre disciplina de mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.


Pàgina 34


ALGUNES PREGUNTES I RESPOSTES QUE ES PODEN TROBAR A LA WEB DE “INSTITUTO NACIONAL DEL CONSUMO” RELACIONADES AMB LES ACTIVITATS DE REPARACIÓ DE VEHICLES AUTOMÒBILS.

OBSERVACIONS IMPORTANTS A TENIR EN COMPTE

A continuació es transcriuen, de forma literal, però resumides, les preguntes i respostes que apareixen a la pàgina web del Instituto Nacional del Consumo relacionades amb les garanties i el funcionament dels tallers de reparació de vehicles automòbils.

http://www.consumo-inc.es (D’acord amb l’avís legal que consta al portal de l’INC en data 03/10/2011: Todos los elementos que conforman este sitio, identificado por el dominio consumo-inc.es, están protegidos por las leyes sobre propiedad intelectual. El Instituto Nacional del Consumo, como titular de los derechos sobre este sitio, autoriza la utilización o reproducción del material, siempre que se cite la fuente y que su utilización sea apropiada a su fin, evitando su uso en un contexto engañoso)

S’ha de tenir en compte però, que les lleis que s’analitzen en aquestes preguntes i respostes corresponen a la normativa estatal i que des que es van publicar en aquest portal, totes elles han estat incorporades al Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries (BOE núm. 287, de 30 de novembre) que inclou la Llei 26/1984, de 19 de juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris, i la regulació sobre contractes amb els consumidors o usuaris formalitzats fora dels establiments mercantils i a distància; les disposicions sobre garanties en la venda de béns de consum; la regulació sobre responsabilitat civil pels danys causats per productes defectuosos i la regulació sobre viatges combinats.

Per aquest motiu, els criteris interpretatius segueixen sent actualment plenament vàlids.

http://www.consumo-inc.es/�


Pàgina 35


CG/03/05: ¿Afecta la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, a las piezas incorporadas en las actividades de reparación? Tras la entrada en vigor de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo se han planteado diversas cuestiones relacionadas con su aplicación a los bienes muebles adquiridos por el consumidor a través de negocios jurídicos distintos de la compraventa, en particular en relación con las piezas utilizadas en las actividades de reparación, así como sobre el profesional responsable frente a éste por la falta de conformidad de tales bienes con el contrato. Atendiendo a tales consultas, previo Informe de la Secretaría General Técnica del Ministerio de Justicia y de la Dirección General de Política Comercial del Ministerio de Economía –en la actualidad, del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio-, conforme al procedimiento adoptado por la 8ª Conferencia Sectorial de Consumo con la finalidad de fijar criterios comunes de interpretación de las normas a efectos de inspección y sanción, se emite el dictamen que sigue sobre el ámbito de aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, se emite el siguiente dictamen: Ámbito de aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo. Desde el punto de vista subjetivo, la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo limita su ámbito a la relación contractual que se establezca entre un vendedor y un consumidor. Son vendedores, a efectos de esta Ley, “las personas físicas o jurídicas que, en el marco de su actividad profesional, venden bienes de consumo” (artículo 1), concepto que se ajusta a la definición de vendedor contenida en la Directiva 1999/44/CE, artículo 1.2.c), según la cual es vendedor “cualquier persona física o jurídica que, mediante un contrato, vende bienes de consumo en el marco de su actividad profesional”. Según los antecedentes de la Directiva 1999/44/CE, esta definición tiene por finalidad señalar que la norma comunitaria se aplica, en exclusiva, a las ventas realizadas por vendedores profesionales, excluyendo de su ámbito de aplicación, las ventas privadas, entre particulares, que están sujetas plenamente a los regímenes nacionales aplicables, sin prejuzgar, en consecuencia, si la expresión se utiliza en términos estrictos –como comerciante- o amplios –como empresario o profesional-. Por su parte, el concepto de consumidor utilizado por la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo, es el contenido en el artículo 1 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y resulta, en consecuencia, más amplio que la definición dada por el artículo 1.2.a) de la Directiva 1999/44/CE, al incluir a las personas jurídicas que se constituyen en destinatarias finales de los bienes objeto del contrato.


Pàgina 36


Desde el punto de vista objetivo, por otra parte, los bienes muebles incluidos en el ámbito de aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo son los bienes muebles corporales destinados al consumo privado, con exclusión expresa del agua y el gas, cuando no estén envasados para la venta en volumen delimitado o cantidades determinadas, y la electricidad (artículos 1 y 2 de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo y artículo 1.2.b) de la Directiva 1999/44/CE). Hasta aquí, por tanto, la delimitación del ámbito de aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo no aporta ningún elemento significativo respecto de la cuestión planteada, siendo preciso entrar a considerar las previsiones especiales relativas a la relación contractual a la que la norma alude. La Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo contempla expresamente el contrato de compraventa –“el vendedor está obligado a entregar al consumidor un bien que sea conforme con el contrato de compraventa en los términos establecidos en esta ley” (artículo 1)- y el contrato de “…suministro de bienes de consumo que hayan de producirse o fabricarse” (artículo 2, párrafo segundo). Asimismo, la Ley 23/2003, de 10 de julio, señala que “la falta de conformidad que resulte de una incorrecta instalación del bien se equiparará a la falta de conformidad del bien cuando la instalación esté incluida en el contrato de compraventa y haya sido realizada por el vendedor o bajo su responsabilidad …” (en su artículo 3.2.), extendiendo el ámbito de aplicación de la norma a tales modalidades de contrato. La delimitación del ámbito de aplicación de la norma se completa, desde el punto de vista negativo, con la exclusión de los bienes adquiridos mediante venta judicial y los bienes de segunda mano adquiridos en subasta administrativa a la que los consumidores puedan asistir personalmente (artículo 2). Retomando la delimitación positiva, interesa destacar que el contrato de suministro de bienes de consumo que hayan de fabricarse o producirse –contemplado en el artículo 1.4 de la Directiva 1999/44/CE y recogido en el artículo 2, párrafo segundo, de la Ley 23/2003, de 10 de julio-, es el contrato de obra regulado en el artículo 1588 del Código civil. A estos efectos, la Ley 23/2003, de 10 de julio asimila el contrato de obra a la compraventa. Así lo consideró el Ministerio de Justicia en la Memoria Justificativa del Anteproyecto al señalar textualmente, que “en relación con lo que la Directiva denomina “contratos de suministro de bienes de consumo que hayan de fabricarse o producirse”, debe indicarse que se trata en realidad de los contratos de obra regulados por los artículos 1588 y siguientes del Código civil y que deben asimilarse a la compraventa a los efectos de la Directiva”. Este planteamiento fue pacíficamente aceptado a lo largo de la tramitación de la norma.


Pàgina 37


La previsión del artículo 3.3 de la Ley sobre la inexistencia de responsabilidad por las faltas de conformidad que tengan su origen en materiales suministrados por el consumidor, constituye una previsión específica referida a estos contratos de obra. Estos son pues las únicas modalidades de contrato de obra incluidas expresamente en el ámbito de aplicación de la Ley, resultando la asimilación producida coherente con nuestra jurisprudencia, la cual ha señalado que el contrato de suministro se caracteriza por su atipicidad, pero no deja de ser “afín a la compraventa” (TS, sentencias de 8 de julio de 1988 y de 2 de diciembre de 1996). Además, mediante la inclusión expresa en el ámbito de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo del contrato de suministro de bienes que hayan de producirse o fabricarse, se da prioridad, a efectos de aplicar el principio de falta de conformidad de los bienes con el contrato, al elemento de compraventa sobre el de ejecución de obra, aún cuando ambos confluyan en este negocio jurídico. Contrato de reparación Es unánime la jurisprudencia que señala que la actividad de reparación constituye un contrato de ejecución de obra regulado en los artículos 1544 y 1588 del Código civil. El régimen jurídico del contrato de reparación no se agota, no obstante, en las previsiones del Código civil, sino que es actualizado y completado por el artículo 11.4 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y sus normas de desarrollo. Las características adicionales del régimen jurídico establecido en el artículo 11.4 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios son: La prohibición de incrementar los precios de los repuestos al aplicarlos en las reparaciones, con obligación de puesta a disposición del público de la lista de precios de los repuestos. La prohibición de cargar, por mano de obra, traslado o visita cantidades superiores a los costes medios estimados en cada sector. La obligación de diferenciar en la factura los distintos conceptos. Se refieren, en consecuencia, a reglas sobre transparencia de precios que no inciden en la delimitación, alcance y naturaleza jurídica de la relación contractual. Se ha alegado que la regulación de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios supone una limitación en la fijación de los precios, que invalidaría la aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo al “material suministrado” en el contexto del contrato de arrendamiento de obras.


Pàgina 38


Este criterio no puede ser compartido, de un lado, porque la Ley no fija los precios ni los limita, únicamente prohíbe su incremento cuando se aplican a las reparaciones, de otro, porque incluso cuando se trata de precios fijados administrativamente, no altera la naturaleza de las obligaciones asumidas por el contrato ni, en su caso, la responsabilidad por falta de conformidad. En tal sentido son relevantes las normas de desarrollo reglamentario que expresamente establecen, en el sector de reparación de electrodomésticos que los precios presupuestados para piezas de repuesto deberán corresponder con los precios de venta al público de las mismas. A falta de estos, continúa el artículo 3.3.1 del Real Decreto 58/1988, deberán corresponder, como máximo, con los precios de venta al público aplicados usualmente por los talleres del ramo. Por su parte, la tipificación del artículo 19 e) del Real Decreto 1457/1986, de 10 de enero, en el sector de reparación de automóviles, sanciona la imposición de precios abusivos, “en cuantía muy superior a los límites autorizados, establecidos o declarados”. Estas normas se complementan con otras referidas a evitar el incremento injustificado de la factura, tales como la obligación de entregar las piezas o elementos conjuntos sustituidos y las relativas a la prohibición de proceder a la sustitución innecesaria de piezas cuando ello suponga un incremento del coste. Es claro, por otra parte, que en el sector de la reparación no existen precios autorizados, que el reparador normalmente aplica márgenes comerciales, lucrándose por el suministro y venta de estos bienes, incluso cuando los aplica en las reparaciones. Hasta aquí, por tanto, parece que la regulación sectorial específica nada nuevo aporta sobre los derechos y obligaciones que surgen del contrato de reparación, por lo que, desde esta perspectiva en el análisis del problema debe volverse a la regulación general del Código civil y a su aplicación jurisprudencial. En este sentido, se discute si las modalidades de contratos de arrendamiento de obra con suministro de material constituyen contratos de obra puros o si incorporan caracteres propios de la compraventa, siquiera sea de cosa futura. Incluso se ha planteado que en tales casos se está en presencia de contratos mixtos de obra y compraventa, con la consecuencia de aplicar armónicamente las normas de ambos en función del fin perseguido por las partes. No cabe, por tanto, emitir un pronunciamiento genérico sobre la aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo a las piezas que se suministran al consumidor en el ámbito de una actividad de reparación, debiendo estar, en cada caso, al contenido del contrato y a la verdadera voluntad de las partes a la hora de contratar y ello, sin perjuicio del derecho del consumidor a adquirir separadamente las piezas que deban ser objeto de sustitución o instalación mediante un contrato de compraventa, así como a la garantía comercial que pueda ofrecerse.


Pàgina 39


Si cabe, por el contrario, considerar algunos datos objetivos que coadyuvan a identificar cual sea la verdadera voluntad de las partes y, en consecuencia, a determinar la aplicabilidad o no de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo a las piezas de repuesto incorporadas en las reparaciones. Así, hay ámbitos concretos de la actividad de los servicios de reparación en los que queda evidenciada la voluntad del consumidor de incorporar a su vehículo elementos identificados e identificables previamente, etc. en los que la actividad del profesional tiene un carácter complementario a la adquisición del material. Tal es el caso, por ejemplo, en el sector de la automoción, de la instalación de accesorios u otras operaciones singulares, como la sustitución, por ejemplo, de ruedas, baterías, etc. En tales supuestos, sin perjuicio de la obligación de resultado pactada, prevalecen los elementos de la compraventa frente a los del arrendamiento de obra, por lo que a las piezas de repuesto así incorporadas en la actividad de reparación les resulta de plena aplicación lo dispuesto en la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, siendo responsable por su falta de conformidad con el contrato el profesional que las suministra e instala. Esta delimitación es especialmente relevante dado que en la actualidad, por la complejidad mecánica, los sistemas de organización y suministro de piezas establecidos por los operadores y otras circunstancias de diversa índole, son numerosos los casos en los que el profesional además de suministrar las piezas, previamente identificadas, se limita a instalarlas, consistiendo su pericia en la mera instalación. En otros casos, por el contrario, la voluntad del consumidor a la hora de contratar queda claramente manifestada en el sentido de que lo prevalece es la pericia y habilidad del profesional, tal es el caso, por ejemplo, de las operaciones de mantenimiento, o las que exigen el acondicionamiento de alguna parte del aparato y, en los que lo primordial, para el consumidor es la mano de obra, la actividad del profesional, resultando accesorio que en tal actividad se aporten algunos materiales. Se considera que, en estos supuestos, en los que predominan los elementos del contrato de obra, no resulta de aplicación la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo en relación con los materiales accesorios que se hayan incorporado a la reparación, salvo en relación, en su caso, con la garantía comercial. Los problemas, por último, pueden plantearse en relación con los contratos mixtos en los que se conjugan, sin predominar de forma relevante las obligaciones de suministrar elementos o piezas y los requerimientos de la pericia del profesional, en tales supuestos será más necesario, si cabe, acudir a otros datos que posibiliten averiguar la verdadera voluntad de las partes a la hora de contratar, no siendo irrelevante la proporción entre el precio de la mano de obra, atendiendo al número de horas, y de los elementos accesorios que se hayan incorporado, que puede resultar indiciaria del alcance del contrato y de la verdadera voluntad de las partes.


Pàgina 40


Es relevante, asimismo, garantizar la neutralidad económica en la aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, neutralidad que no se obtiene si su aplicación y en consecuencia, las obligaciones contractuales de quien en el marco de una actividad profesional y mediante precio suministre las piezas, es distinta y se hace depender de elementos accesorios, tales como, la facturación independiente de las piezas de recambio y la mano de obra, la organización del trabajo, etc. Por último y en relación con lo hasta aquí expuesto, debe señalarse que lo indicado no afecta a la responsabilidad del profesional por el incumplimiento o cumplimiento defectuoso del contrato, limitándose a su responsabilidad por la falta de conformidad de las piezas que se hayan suministrado en el marco de dicha actividad. Contrato de mandato En relación con este asunto se ha planteado, asimismo, la posibilidad de que el profesional que adquiere una pieza para incorporarla en una reparación actúa como mandatario del consumidor con quien contrata la ejecución de obra, pudiendo exigir, en tal caso, la aplicación de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de garantías en la venta de bienes de consumo al vendedor de dicha pieza y trasladando dicha garantía al usuario. En este planteamiento subyace la idea de que el contrato de reparación engloba dos tipos de contrato: arrendamiento de obras, en cuanto a la actividad de reparación, y mandato del consumidor para la adquisición de las piezas de recambio que resulten necesarias. Atendiendo a la Jurisprudencia más significativa sobre la materia, objeto de fuertes controversias doctrinales, según llama la atención el Ministerio de Justicia, sólo “pueden ser objeto posible de mandato … aquéllos actos en que quepa la sustitución, o sea, los que el mandante realizaría normalmente por si mismo, que pertenecen a la esfera propia de su misma actividad y que nada impide poderlos realizar por medio de otra persona”. En otro caso –cuando se encomienda a otra persona servicios que normalmente no pueden ser realizados por quien los encarga, que precisamente necesita acudir a otro para que lleve a cabo esta actividad-, el Tribunal Supremo entiende que se da el arrendamiento de servicios (TS Sentencias 14 de marzo de 1986, 25 de marzo de 1988 y 27 de noviembre de 1992). No obstante, señala el propio Tribunal Supremo en Sentencia de 27 de noviembre de 1992 (FJ 3º) “los criterios de representación, gratuidad, dependencia o subordinación al dominus y sustituibilidad no tienen virtualidad suficiente diferenciadora para poder ser aplicables en todos los casos y habrá de examinarse el negocio de que se trate en cada supuesto concreto”.


Pàgina 41


Aplicada esta doctrina al planteamiento que se examina, para determinar la existencia de mandato en la adquisición de piezas de recambio por parte del profesional al que se encomienda la reparación, deberá decidirse previamente si el consumidor podría realizar por sí mismo esta adquisición por pertenecer o no “a la esfera propia de su misma actividad”. Al respecto, parece que sólo desde una interpretación flexible de esta condición puede considerarse que, en algunos casos, se da el criterio de sustituibilidad, debiendo estar para ello a los distintos grados de complejidad de la operación y al nivel de conocimiento y experiencia del consumidor. En todo caso, quedaría la cuestión de conocer la intención de las partes. Por otra parte, el contrato de mandato suscita cuestiones relativas a la representación, toda vez que el mandatario adquiere la facultad de actuar por cuenta del mandante, pero no necesariamente en su nombre. No obstante, y atendiendo al tratamiento que tanto la doctrina como la jurisprudencia da al mandato no representativo para adquirir, sí cabría considerar que los derechos del consumidor previstos en la Ley 23/2003, de 10 de julio, serían exigibles por éste, con independencia de que la compraventa del bien de consumo haya sido realizada por otro en virtud del mandato, cuando el mandante es consumidor. Las dificultades señaladas, ponen en evidencia, no obstante, que la aplicación práctica de este criterio está sujeta a multiplicidad de situaciones que, en cada caso, deberían ser interpretadas y aplicadas por los Tribunales. No cabe, en consecuencia, entender, con el carácter general que se pretende que en la actividad de reparación exista, per se, un mandato del consumidor para adquirir las piezas que deban utilizarse en el arrendamiento de obra, debiendo estarse en cada caso concreto al contenido del contrato y a la voluntad de las partes. CG/38/03: ¿Qué ocurre en aquellos supuestos en que el usuario no efectúa un mantenimiento del vehículo adecuado, no lleva a cabo las revisiones en garantía en un taller de reparación autorizado, sino a un taller que pudiera obrar de manera defectuosa, sigue el vendedor teniendo que responder de la garantía legal durante 2 años?. El vendedor responderá de las faltas de conformidad que se manifiesten en un plazo de dos años desde la entrega del bien, en consecuencia, no cabe imponer limitaciones para el ejercicio de los derechos del consumidor derivados de la falta de conformidad con el contrato, tales como acudir a un determinado taller. Ahora bien, la Ley exige que la falta de conformidad sea originaria, es decir que existiese, aunque no se percibiese, en el momento de la entrega del


Pàgina 42


bien de consumo. Por tanto, dicha conformidad debe existir en el momento de la compra del bien y, en consecuencia, no puede tener su origen en el tratamiento que del mismo hace el consumidor, ni en la intervención de un tercero. Otra cosa es en relación con la garantía comercial, en la que habrá de estarse a las condiciones establecidas por el garante, respecto de las prestaciones adicionales ofrecidas. Sin que quepa, en cualquier caso, limitar los derechos legales del consumidor. CG/52/03: ¿Cómo afecta la Ley de Garantías a la utilización de recambios usados aportados por el propio consumidor en la reparación de vehículos automóviles? La Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo no afecta al régimen de seguridad, por lo que el profesional que utiliza un recambio usado está obligado a verificar su buen estado y asegurarse que reúne las debidas garantías. El artículo 3.3 de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo establece que no habrá lugar a responsabilidad por faltas de conformidad que tengan su origen en materiales suministrados por el consumidor. No obstante lo anterior, el Real Decreto 1457/1986, de 10 de enero, establece en su artículo 9 las condiciones en las cuales los talleres de reparación de automóviles pueden utilizar piezas de repuesto usadas o no específicas del modelo de vehículo que se repara. La finalidad de la norma es clara, de un lado proteger los legítimos intereses económicos de los consumidores, de otro, garantizar la seguridad del vehículo y, en consecuencia, de su conducción. Se plantea, no obstante, la duda sobre si el consumidor puede aportar para la reparación una pieza usada y si, en este caso, corresponde al taller –con carácter previo a su instalación- verificar el estado del recambio y cerciorarse de su buen estado y de que no ofrece riesgos para la seguridad. El artículo 9 del citado Real Decreto 1457/1986, condiciona la utilización de piezas usadas a la previa conformidad escrita del cliente y a que el taller se responsabilice por escrito de que las piezas usadas se encuentran en buen estado y ofrecen garantías suficientes. Cuando es el usuario el que aporta las piezas y estas son usadas, su conformidad aparece claramente manifestada, por lo que, salvo a efectos de prueba y en beneficio del taller, no parece exigible que se formalice por escrito la autorización para el uso de piezas usadas. Persiste, no obstante, la obligación del taller de verificar el estado de la pieza y, tras su examen, responsabilizarse por escrito de su buen estado y de que ofrece suficientes garantías. En tales casos y previo presupuesto debidamente aceptado por el consumidor,


Pàgina 43


parece que pueden ser repercutibles al consumidor los costes de verificación del buen estado y de la seguridad de la pieza. Desde la perspectiva de seguridad general de los productos y servicios puestos a disposición de los consumidores, conforme a las exigencias del artículo 3 y 13 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, y en el marco de referencia constituido por el Real Decreto 1801/2003, de 26 de diciembre, sobre seguridad general de productos, el profesional cuya actividad –la instalación del repuesto- puede afectar a la seguridad del usuarios, tiene el deber de:

• advertir al consumidor sobre los riesgos que puede presentar la instalación de la pieza usada

• adoptar las medidas necesarias para que el riesgo finalice, lo que en el caso de que la pieza no estuviera en buen estado o no ofreciera las garantías suficientes y pudiera afectar a la seguridad implicaría –como mínimo- su no instalación.

La buena fe exigible en todas las transacciones comerciales obliga al profesional, asimismo, a advertir al usuario sobre los posibles defectos del recambio usado que el consumidor pretende se utilice en la reparación del vehículo y, en su caso, de las consecuencias de tal instalación.

CG/53/03: Si se hace una reparación y se cambia una pieza por otra nueva, suponiendo que la pieza tiene los dos años de garantía que indica la Ley y que fallase al quinto mes de instalarla, ¿Podría cobrarse por la mano de obra para cambiarla por otra nueva si el cliente opta por la sustitución, alegando que la garantía de la reparación es de tres meses y ya ha pasado? De acuerdo con lo dispuesto en el art. 6 a) de la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, la reparación y la sustitución serán gratuitas para el consumidor. Dicha gratuidad comprenderá los gastos necesarios realizados para subsanar la falta de conformidad de los bienes con el contrato, especialmente los gastos de envío, así como los costes relacionados con la mano de obra y los materiales. El responsable de la falta de conformidad es el que debe asumir los gastos de reparación o sustitución incluidos los derivados de la instalación, ya sea en base a sus responsabilidad como instalador, ya sea como responsable por los daños y perjuicios causados al consumidor al suministrarle un bien no conforme con el contrato.


Pàgina 44


CG/54/03: Cuando un consumidor, por motivos de precio, adquiera un automóvil en un concesionario situado a muchos kilómetros de su domicilio habitual ¿Podrá exigir, en caso de disconformidad del bien con el contrato, que el vendedor concesionario de la misma marca en su domicilio asuma la obligación legal de saneamiento (reparación/sustitución)? La Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, hace responsable en primer lugar al vendedor del bien, por lo que sólo ante éste podrá dirigirse el comprador y en ningún caso, por tanto, podrá reclamar contra un establecimiento con el que no se ha tenido ninguna relación de consumo, salvo lo que se determine, en relación con la consideración como vendedor respecto a los establecimientos que operen en el mercado con un mismo nombre comercial. Otra cosa es que, de acuerdo con las previsiones del artículo 10 de la Ley, el comprador pueda reclamar directamente al fabricante la reparación o sustitución del bien. Lo más probable será, no obstante, que en tal caso el productor remita al cliente a su concesionario más próximo a fin de que allí se hagan cargo de la cobertura que proceda, pero esto es una cuestión interna entre productor y distribuidores que en modo alguno puede incidir negativamente sobre los derechos legales del consumidor. CG/04/04: ¿La garantía de los bienes de segunda mano debe ser total o bien, dado que ya han sido objeto de un uso anterior, pueden quedar excluidas de la garantía las piezas de desgaste por el uso normal del mismo? En relación con las piezas de desgaste o con la naturaleza duradera o no de los bienes, la Ley 23/2003, de 10 de julio, de Garantías en la venta de bienes de consumo, no contiene ninguna singularidad, salvo las derivadas de aquellos supuestos en los que la Ley se refiere a la naturaleza del bien como factor corrector de la regulación general o como criterio interpretativo que limita o modula la aplicación de la misma, de forma que la Ley es aplicable tanto a los bienes duraderos como a los perecederos, como es el caso de aquellas piezas con un periodo de vida corto. Conforme a lo dispuesto en el artículo 9.1 de la Ley, “El vendedor responde de las faltas de conformidad que se manifiesten en el plazo de dos años desde la entrega. En los bienes de segunda mano, el vendedor y el consumidor podrán pactar un plazo menor, que no podrá ser inferior a un año desde le entrega”. En consecuencia, el vendedor responde por las faltas de conformidad que se manifiesten en el plazo señalado también en los bienes de segunda mano, con la presunción de que las faltas que se manifiesten en los seis meses siguientes a la compra ya existían en el momento de la entrega, salvo que esta presunción sea incompatible con la naturaleza del bien o la índole de la falta de conformidad. Según dispone la Ley en su artículo 4.2. la renuncia previa de los derechos que ésta reconoce a los consumidores es nula, siendo, asimismo, nulos los


Pàgina 45


actos realizados en fraude de la misma, de conformidad con el artículo 6º del Código Civil. Por tanto, los derechos reconocidos en esta Ley son imperativos y por ello, el vendedor está obligado a respetarlos y seguirlos, por lo que será nula cualquier previsión contractual que limite la responsabilidad del mismo por las falta de conformidad que se manifiesten en el plazo legal o en el convenido entre vendedor y consumidor. En definitiva, la garantía de los bienes de segunda mano debe ser total, y, por tanto, no se puede condicionar la conformidad de los mismos con el contrato de compraventa con el desgaste de las piezas, por lo que los vendedores no podrán hacer exclusiones en el documento de garantía del tipo “quedan excluidas de la garantía las piezas de desgaste por el uso normal del mismo”. Otra cosa es el rendimiento exigible a las piezas usadas que se desgastan por el uso y las expectativas legítimas del consumidor en relación con ellas, atendiendo a la publicidad e información que se le facilite. CG/02 /06: En el supuesto de que la empresa y el comprador hayan pactado el plazo mínimo de garantía legal de un año, y el adquirente del vehículo de segunda mano decida transmitir con posterioridad el vehículo a otro particular, y todavía se halle en vigor el plazo de la garantía legal mínimo pactado, ¿podría el nuevo adquirente, en caso de que sobrevenga una falta de conformidad, beneficiarse de las acciones que recoge la LEY 23/2003. Cuando el consumidor adquirente de un vehículo de segunda mano transmite con posterioridad la propiedad del mismo a otro consumidor, de forma onerosa o bien a título gratuito, estando vigente el plazo de garantía legal pactado, hay que entender, conforme a la elemental facultad dispositiva inherente al derecho de propiedad, que el primer comprador no podrá disponer del vehículo sin asumir respecto del tercer y nuevo adquirente las resposablidades derivadas de un saneamiento que en principio incumben al vendedor inicial. Correlativamente, si el vendedor garantiza la ausencia de faltas de conformidad durante un plazo determinado, ello es independiente de quien pago al comprarlo, por tanto, el nuevo adquirente del vehículo se subroga en los derechos a la conformidad del mismo, en los términos establecidos en la propia Ley, por lo que efectivamente podrá beneficiarse de las acciones que en ella se contemplan a favor del consumidor. Por otra parte, al ser los vehículos automóviles bienes de naturaleza duradera (tal y como establece el Anexo II del R.D. 1507/2000, de 1 de septiembre), el nuevo adquirente gozará también de los derechos reconocidos en la garantía comercial que se haya otorgado adicionalmente. Esta garantía que será por escrito o en cualquier soporte duradero tendrá que expresar necesariamente: el bien sobre el que recae; nombre y dirección del garante; que la garantía no afecta a los derechos de que dispone el consumidor; los derechos del consumidor como titular de la garantía; plazo de duración y alcance territorial de la garantía y vías de reclamación de que dispone el consumidor.


Pàgina 46


MÉS INFORMACIÓ Agència Catalana del Consum Pamplona, 113 08018 - BARCELONA Telèfon.: 93 551 66 66 FAX: 93 551 66 93 http://www.consum.cat [email protected] Instituto Nacional del Consumo Príncipe de Vergara, 54. 28006.Madrid - España Telèfon: 91.822.44.40, 91.822.44.63 http://www.consumo-inc.es/ [email protected] Les empreses i el dret del consum http://fsanchezmo.wordpress.com/ [email protected]

http://www.consum.cat/�

mailto:[email protected]�

http://www.consumo-inc.es/�


http://fsanchezmo.wordpress.com/�


EL NOU CODI DE CONSUM DE CATALUNYA I ELS · PDF filecol·lecciÓ empresa i consum....

Documents

Transcript of EL NOU CODI DE CONSUM DE CATALUNYA I ELS · PDF filecol·lecciÓ empresa i consum....