EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

19
EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Transcript of EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Page 1: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

EL MÓN DELS VENCEDORS.

SALÓ DE MAIG

IGNASI PRAT

Page 2: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Probablement és un lloc comú, però la referència per antonomasia, quan

parlem d’història com a relat dels vencedors, són les afirmacions de Walter

Benjamin a les Tesis de 1940. Una d’aquestes tesis, la recurrent «Qualsevol

document de cultura és alhora un document de barbàrie», és un bon resum

dels plantejaments de Benjamin i també és útil com a metàfora per al cas

que ens ocupa: el projecte El món dels vencedors d’Ignasi Prat Altimira.

A partir de la inquietud generada per la novel·la Mala gente que camina

de Benjamín Prado (Alfaguara, 2006), motivat per la brutalitat de la

repressió franquista i sobretot per la impunitat irreversible de què

ha gaudit, Prat s’endinsa en una arqueologia històrica del franquisme

basada en la recuperació estètica de les façanes de les cases dels màxims

responsables del règim i la repressió que aquest va dur a terme.

La primera etapa del projecte de Prat —encara oberta— ha estat

aconseguir les actes de defunció dels implicats, amb les adreces de les

seves residències oficials en el moment de la seva mort. Després, buscar

aquests llocs per la geografia espanyola —la majoria dels quals, i això

ja és significatiu, es concentren a Madrid—, identificar-los i fotografiar-

los. Es tracta d’uns espais que transmeten permanència, omnipotència

i solemnitat, i que alberguen una part de la història recent d’Espanya,

encara en suspensió. En efecte, aquests espais són un reflex de la

impunitat dels crims del franquisme o de l’abast i la vigència que els

seus hereus tenen en la cartografia del poder de l’estat actual. Llocs

caracteritzats per l’hermetisme, per la imposició d’una distància física o

material entre l’interior, ben protegit, i l’exterior visible dels edificis. Una

frontera clara per al «món dels vencedors».

Prat s’apropia una imatge que, més que un record, és un plec espacial

i temporal d’un instant polític que perviu camuflat al fet històric, i ens

mostra aquests refugis velats del poder, uns refugis que sobreviuen a la

biografia dels seus propietaris i alberguen, per als seus successors, un

lloc i les prebendes que hi estan associades. Defugint els plantejaments

de Benjamin sobre l’esperança, que se centren en la re-construcció del

relat dels màrtirs vençuts i els seus sacrificis, Prat opta per subratllar, amb

perspicàcia i subtilesa, l’absurditat en què es fonamenta la història actual.

Un manifest clar de ruptura generacional —els qui no van viure el règim—

que s’endinsa en l’actual economia de l’experiència sígnica i que converteix

ÀLEX BRAHIM

EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG

A dalt: vista general d’una exposició a La Capella, anys cinquanta.Arriba: vista general de una exposición en La Capella, años cincuenta.Top: general view of an exhibition at La Capella during the 50s.

Coberta: fotografia de grup del primer govern de Franco, Burgos 1938.Cubierta: fotografía de grupo del primer gobierno de Franco, Burgos 1938.Cover: group photography of Franco’s first government, Burgos 1938.

Page 3: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

els retrats del món dels vencedors en el lloc mateix on es posa en crisi

aquest relat dels vencedors, que per consens va garantir la immunitat

d’aquest món i la seva permanència, i el silenci del relat dels vençuts.

A la sobrecàrrega de connotacions que provoquen els espais fotografiats

(portals, façanes, vistes generals...), la imatge dels quals ja és una

fantasmagoria ideològica del poder, s’hi suma la informació coneguda

sobre els seus propietaris. El punt de vista de les fotografies, a més,

reforça la monumentalitat dels edificis, la càrrega psíquica d’una

arquitectura impositiva que situa el visitant (o, en el cas de les fotos,

l’espectador) en un lloc de passivitat i contemplació, al límit d’allò que és

intimidatori, tètric o esgarrifós.

Aquesta revisió dels postulats estètics del règim, simbòlicament

elementals com a autorepresentació, a partir d’allò obertament visible

dels seus espais d’intimitat, suposa un gir pervers, una cara B de la seva

imatge, que exerceix des de la justícia poètica un compromís amb els

deutes del passat que el present encara reclama. Una pràctica cultural

crítica que es nodreix de la historiografia i l’arxiu, vinculats a una

producció fotogràfica rigorosa que utilitza el mitjà fotogràfic i la seva

funció mnemònica com a dispositius de contrasentit: la transmissibilitat

de la fotografia com a actualització disruptiva i no com a continuïtat. A

mig camí del llenguatge visual i la narrativa històrica, aquesta fusió entre

el discurs polític i l’estètic suposa un acte de responsabilitat semiòtica

amb l’òptica, en tant que punt de vista fàctic del fet fotogràfic i en tant

que espai ètic d’aproximació al fet històric.

Amb el subtítol de Saló de maig, en la seva primera entrega individual

l’autor adopta amb ironia i intel-ligència incisiva, l’estètica dels salons

d’art del règim, alguns dels quals van tenir lloc en el mateix recinte

de La Capella. Tanmateix, El món dels vencedors incorporarà materials

nous, més residències, altres mètodes, referències i eines com Google

Earth. També adoptarà formats diversos o subtítols complementaris

per generar noves lectures i dispositius en funció del grau de

desenvolupament i el context que aculli cada exhibició. Un procés

artístic obert que és també un mitjà històric provisional: una manera de

mantenir present la urgència d’allò que encara resulta expectant.

«No todo el mundo lo pasó mal mientras Franco estuvo en el poder.

Después de todo, gracias a la guerra civil la clase dominante de

España dispuso de cuarenta años para saquearla».

Herbert R. Southworth, El lavado de cerebro de Francisco Franco,

(Critica, 2000)

Quan el 16 d’octubre de 2008 el jutge Garzón va imputar com a

responsables de crims contra la humanitat trenta-cinc alts càrrecs

de la primera època de la dictadura, es va veure obligat a sol·licitar

les actes de defunció com a pas previ per declarar extinta la seva

responsabilitat. Això va provocar comentaris de tot tipus per part d’una

dreta que no s’acabava de creure el que estava passant i que devia

sentir esgarrifances quan va veure els noms dels imputats associats al

concepte de crims contra la humanitat. No podia ser que això estigués

passant a Espanya.

Tanmateix, contràriament al que podien pensar els qui tant van riure’s

d’aquesta ocurrència, la veritat és que una acta de defunció, document

oficial de caràcter públic, aporta un seguit de dades molt difícils de

conèixer per mitjà d’altres fonts. D’aquí sorgeix el fil que va de la idea

d’Ignasi Prat a les actes de defunció reunides per Fernando Magán,

advocat de les associacions que van col·laborar en l’Acta del jutge Garzón.

Prat volia fotografiar els domicilis de l’elit franquista i Magán podia

proporcionar-li l’última adreça de trenta-cinc d’ells.

Dels setze a qui Ignasi Prat ha pogut seguir la pista cinc són civils i onze

militars. Tot i que en falten molts, ens trobem davant la flor i nata del

cop militar del juliol de 1936: des de Franco i el seu germà Nicolás fins

a membres de la Junta Técnica, el primer embrió de l’Estat franquista

(Francisco Fermoso Blanco, Luis Valdés Cabanillas), de la Junta Militar

golpista (Miguel Ponte Manso de Zúñiga, Gonzalo Queipo de Llano),

uns quants ministres de l’època més fosca (Tomás Domínguez Arévalo,

José Luis Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes, Francisco Regalado

Rodríguez, Blas Pérez González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón

Serrano Súñer y Raimundo Fernández-Cuesta Merelo) i personatges

importants dins del sistema per diversos motius (Juan Vigón Suero-Díaz

o Salvador Moreno Fernández).

ÀLEX BRAHIM FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE

EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG LA PLACIDESA DEL CAOS

Page 4: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Les fotografies de les seves residències ens permeten saber on vivien els

salvadors de la pàtria. Als militars colpistes sempre els ha agradat pensar

que representen el poble —almenys la seva “majoria sana”— i que quan

es veuen obligats a intervenir és per salvar el país de qualsevol perill, o

fins i tot per ocupar el buit de poder després d’unes eleccions com ara

les del febrer del 36, el resultat de les quals no van acceptar. Tant el 1923

com el 1932 o 1936, i fins i tot el 1981, als militars colpistes sempre els

ha agradat pensar que s’han sacrificat pel bé de la pàtria, sense adonar-

se que això que anomenen pàtria no representa res més que els seus

interessos. A més, el que mai han confessat és que aquests “sacrificis”

solen ser molt rendibles.

Però aquest patriotisme idealista no lliga amb el fet que la conspiració

contra la República s’iniciés el mateix 14 d’abril de 1931 i que els diners

per afavorir aquesta tasca comencessin a circular ja en aquell moment.

Ens ho ha explicat, no fa gaire, Sánchez Asiaín a La financiación de la

guerra civil. Entre els que hi posen diners destaca Juan March. I més

recentment ha estat Ángel Viñas qui ha destrossat un altre mite: el de

la neutralitat durant la II Guerra Mundial, atribuïda per la historiografia

franquista a la sagacitat de Franco. La realitat és molt més pedestre: Gran

Bretanya va gastar sis milions i mig de lliures (una mica més de tres-cents

milions d’euros actuals) en soborns a diversos militars (calia evitar que

els pronazis exercissin cap mena d’influència sobre Franco): Kindelán,

Galarza, Aranda, Orgaz, Nicolás Franco... Alguns amb qui van tractar, com

el mateix Kindelán, Queipo o Juan March, eren directament considerats

pels britànics com uns vulgars “lladregots”.

A més a més, alguns, com ara Franco o Queipo, van rebre regals “per

iniciativa popular” (el cas de Franco amb el Pazo de Meirás) o detalls

com ara el que l’oligarquia sevillana va entregar a Queipo: el cortijo de

Gambogaz. En realitat, per aquesta gent, durant molts anys, el país va ser

com el seu “cortijo”. Amb un avantatge afegit, com s’observa en l’ofici

que el Governador civil de Sevilla va enviar el maig de 1939 al director de

la Presó Provincial:

«Siendo necesario en la “FUNDACIÓN QUEIPO DE LLANO” del Cortijo

Gambogaz brazos para las faenas de la recolección de la expresada

finca y teniendo en cuenta que ya en otras ocasiones se han utilizado

los detenidos gubernativos para estos menesteres en el Cortijo

citado, se servirá V. designar entre los referidos detenidos en esa

Prisión a disposición de mi autoridad, treinta de ellos, de los de

mejor conducta y comportamiento y que sepan el oficio que van

a desempeñar, de los cuales se hará cargo el encargado del Cortijo

EMILIO ELENA LANDA, debiendo quedar en la Fundación como tales

detenidos a mi disposición».

El país, el seu “cortijo”, i els vençuts i la gent de sota, els seus esclaus.

Franco els va donar via lliure per fer els seus negocis i es van convertir

en “agricultors” tipus Queipo o van entrar a formar part de nombrosos

consells d’administració de tot tipus d’empreses. I tot això des del poder

civil i militar de l’Estat. No hi havia límits. Si després de la II Guerra Mundial

els aliats haguessin provocat la caiguda de Franco i el retorn del sistema

democràtic i els judicis contra el feixisme haguessin arribat a Espanya,

tots aquests noms que hem mencionat haurien passat pel banc dels

acusats per les seves implicacions en el cop militar i el seu paper actiu en

la repressió des de les esferes més altes. Cal tenir sempre en compte que

van ser els militars els que, des del començament, van portar el control

absolut d’allò que el jurídic militar Acedo Colunga va denominar “la

limpieza del solar patrio”, tot i que no s’ha d’oblidar l’aportació que des

de Justicia y Gobernación van fer “civils” com ara el comte de Rodezno,

Blas Pérez González o Serrano Súñer.

Les fotografies de les “cases franquistes” que ha realitzat Ignasi Prat

mostren la placidesa del franquisme. Deu ser la mateixa placidesa a què

es va referir fa uns anys Jaime Mayor Oreja. Tot sembla estar en ordre,

impolut. El temps no ha passat per aquests palaus i aquestes mansions.

La història s’ha aturat. I és que molts d’aquests palaus i aquestes cases

devien pertànyer als seus pares o avis, que també devien ser, com ells,

militars, juristes, polítics... No s’ha d’oblidar que entre els franquistes

que hem anomenat hi havia diversos títols nobiliaris. Només el malson

republicà va posar en dubte les estructures heretades de la Restauració.

Les mansions que va habitar Franco marquen la diferència. Se’ns ha

recordat repetidament la seva austeritat espartana i la seva nòmina

magra, però si ens atenim als llocs on va viure i a les seves activitats

preferides, la caça i la pesca, la primera cosa que ens ve al cap és que li

van grosses. ¿Per què volia tant de palau un subjecte com ell, el somni

FRANCISCO ESPINOSA MAESTREFRANCISCO ESPINOSA MAESTRE

LA PLACIDESA DEL CAOSLA PLACIDESA DEL CAOS

Page 5: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

del qual era la vida de caserna? Li encaixa més la imatge inquietant del

Canto del Pico. D’altres, la majoria, il·lustren el regnat de la burgesia

ascendent en un moment clau de l’acumulació de capital. Algunes,

com ara la d’Arrese a Corella, la de Serrano a Gandesa i la del comte de

Rodezno a Villafranca, remeten a les velles cases pairals. La de Vigón, a

Caravia, sembla més aviat l’entrada a un l’altre món.

Després d’haver dut a terme la seva “missió sagrada”, la mort va anar

acabant amb ells a partir dels anys cinquanta. L’últim a desaparèixer va

ser el pronazi Serrano Súñer. La transició i la democràcia posterior van

acordar esborrar (amnistiar) aquest passat. El triomf de la impunitat

era absolut. Havien destruït la República per mitjà d’un inimaginable

malbaratament de violència, fins i tot a costa d’una llarga guerra civil:

havien dut a terme una purga de la qual no es van salvar ni els dubtosos,

i van aprofitar-se com van voler, durant algunes dècades, d’una situació

privilegiada. La sortida d’un règim com el que van crear no podia

ser sinó un procés estrany del qual encara no tenim totes les claus.

L’objectiu era evident: el passat va ser esborrat amb l’amnistia de 1977,

la qual cosa garantia que el patrimoni acumulat durant quatre dècades

quedaria fora de perill. Ni es tornaria a ningú res del que se li havia

robat, ni ningú pagaria res als qui havien estat explotats per empreses i

particulars. Com si no hagués passat res.

S’incorre sovint en l’error de plantejar com poden esdevenir-se aquí

coses impensables a Alemanya; tant com s’oblida que el nazisme va ser

derrotat i que els seus líders principals es van suïcidar, van ser executats

o van passar-se molts anys a la presó. L’únic feixisme que va perdurar

va ser l’espanyol, al qual la seva llarga existència li va permetre anar

canviant de disfressa segons convingués. Aquesta llarga existència va

ser precisament la millor garantia que “tot quedava lligat i ben lligat”. En

realitat, la placidesa que mostren les imatges no és sinó la de la impunitat

del feixisme espanyol.

“No sóc el monstre en què em preteneu transformar”, va exclamar

Adolf Eichmann en el moment que el tribunal va pronunciar la seva

sentència i el va condemnar a mort. David Ben-Gurion, primer ministre

d’Israel, havia localitzat l’antic tinent coronel de les SS refugiat a

l’Argentina, on vivia en clandestinitat des de que va defugir el Procés

de Nuremberg. El nom d’Eichmann havia quedat des de llavors associat

a la “solució final”, però no va ser fins que Israel el va segrestar i se’l

va endur a Jerusalem que el comandant no va ser jutjat. L’any 1961 un

tribunal exclusivament israelià va imputar a Eichmann pràcticament

tota la responsabilitat de la deportació i extermini sistemàtic de milions

de jueus durant la II Guerra Mundial.

Hannah Arendt va seguir el procés penal de prop, per afirmar que, tot i

l’atrocitat dels fets, “Eichmann no era un Iago ni era un Macbeth”, no era

ni tan sols un sanguinari ni constituïa un cas excepcional d’odi cap als

jueus. No era un fanàtic antisemita ni de qualsevol altra doctrina. Era un

home “normal”, segons havien certificat els sis psiquiatres del tribunal

—“més normal que jo, després d’haver passat pel tràngol d’examinar-lo”—,

va lamentar un d’ells. En paraules d’Arendt, aquell home va ser un més

entre tants d’altres buròcrates del nazisme i, si se’l pot responsabilitzar

d’una política d’assassinat massiu, és només que per la seva eficiència

i ubiqüitat a l’hora d’escalar en la piràmide del poder estatal alemany.

“Únicament la pura i simple irreflexió va ser el que va predisposar a

Eichmann a convertir-se en el més gran criminal del seu temps”.

Eichmann in Jerusalem (1963), l’estudi que Arendt va fer del procés,

va aixecar una forta controvèrsia en el moment de la seva publicació,

quan es va malentendre com un intent de justificar a l’antic comandant.

Però, lluny d’això, el propòsit d’Arendt havia estat el de penetrar en

l’univers mental que s’amagava rere el rostre d’aquell home que per fi

s’asseia al banc dels acusats, a fi de comprendre la lliçó que una llarga

carrera de maldat podia brindar a la humanitat. És la lliçó de la “terrible

banalitat del mal”, tal i com ella la va anomenar: l’Holocaust, tot i prendre

la magnitud de genocidi, és alhora un mal banal i deshumanitzat, que

va ser fruit de l’emergència d’una gegantesca organització burocràtica

criminal i enfront de la qual “les paraules i el pensament es sentirien

impotents per igual”.

EICHMANN A ESPANYA

FRANCISCO ESPINOSA MAESTRE

LA PLACIDESA DEL CAOS

ORIOL FONTDEVILA

Page 6: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

El món dels vencedors és un exercici per comprendre com el mal i el poder

han funcionat en el cas de l’Estat espanyol. Com Arendt va fer a Jerusalem,

l’intent d’Ignasi Prat és el de mirar cara a cara al poder, escodrinyar els

rostres dels culpables i, tanmateix, entendre la història més que no pas

fer un acte de justícia en propietat. En aquesta ocasió, però, els rostres ja

no poden ser humans i, així, el fotògraf ha acudit a treure de l’anonimat

alguns vestigis que, camuflats igualment en l’esfera pública, poden

informar encara de la quotidianitat que van tenir les persones que, avui en

dia, són considerats els màxims responsables de la sagnant repressió que

el franquisme va practicar a Espanya durant i un cop acabada la Guerra Civil.

L’exercici es concreta en una sèrie de retrats dels rostres de les

residències on alguns ministres de Franco varen habitar, retrats que

tenen un considerable caire psicològic. Efectivament, amb les imatges

comprovem com algunes de les façanes encara s’esforcen en l’actualitat

per mantenir una aparença pública superba i intimidatòria, així com

d’altres prefereixen amagar-se rere jardins frondosos i impenetrables

a l’esguard. Alguns frontispicis fantasiegen amb la possibilitat

d’identificar-se amb el poder de temps passats i es caracteritzen com a

palaus renaixentistes o bé incorporen formes medievalitzants; mentre

que d’altres compareixen enmig de la metròpoli i se sumen a l’estil

classicista que el franquisme va posar en voga. Alguns s’encimbellen en

àtics i d’altres ho fan en cims encrespats; però, en tot cas, també hem

d’admetre que res de nou apareix en tots aquests rostres de Franco pel

que fa als clixés amb què el poder s’ha tendit a representar.

Els rostres que es mostren amb El món dels vencedors donen compte d’una

vida benestant, però que, alhora, és ben poc heroica. Tot i que una bona

part dels ministres de Franco tenien carrera militar, a partir de les seves

residències els podem veure tan “normals” com ho va ser aquell mateix

Eichmann “d’estatura mitjana, prim, de mitjana edat, una mica calb, amb les

dents irregulars i curt de vista” que es va asseure al banc dels acusats. És així

com aquestes cases probablement també contribueixen a caricaturitzar la

maldat dels falangistes com a igualment “banal”.

En tot cas, és considerablement inquietant la decisió de Prat per aturar-se

i registrar només els exteriors de les residències. El seu únic interès en

la façana podria deure’s a la voluntat per formular un comentari sobre

els mecanismes del poder: tal i com va demostrar Michael Foucault amb

les seves investigacions, el poder no és quelcom en si mateix, sinó que

consisteix en un sistema de relacions on entren en joc qüestions com l’ús

del llenguatge i de les imatges. Així que tan sols la superfície del rostre,

en la seva qualitat de màscara, seria suficient per desenvolupar l’exercici

del poder, mentre que la possibilitat d’un “interior”, no només quedaria

exempta de la performance, sinó que fins i tot restaria en suspens en

tant que presumpció.

La inclinació pels exteriors també podria ser el resultat d’una reflexió

sobre la mateixa pràctica de l’art i la historiografia: des de l’Antiga

Grècia que la possibilitat de recordar s’associa a la possibilitat de les

imatges, si bé avui en dia difícilment podríem creure en una imatge

que reconstrueixi íntegrament un record, que sigui enterament una

presència i que no contingui també un cert grau de dèficit i de ruïna

en ella mateixa. Giorgio Agamben ha posat en relació aquesta reflexió

amb la qüestió del testimoni. Referint-se als supervivents d’Auschwitz,

escriu: “el testimoni val essencialment per tot allò que falta en ell; conté,

en el seu mateix centre quelcom que és intestimoniable. Els ‘autèntics’

testimonis, els ‘testimonis integrals’, són els que no han testimoniat ni

haguessin pogut fer-ho”; ja que, ras i curt, aquests són els que van perdre

la vida als camps de concentració.

Però la decisió de Prat no es deu únicament a entaular una reflexió

sobre el poder, l’art o els límits de la historiografia, sinó que encara

hi pesa alguna consideració més sobre el mal i l’administració com

un engranatge criminal. En el cas de l’Estat espanyol no hi ha hagut

ni un Procés de Nuremberg i ni tan sols s’ha citat a cap falangista a

un tribunal com el de Jerusalem. La transició cap a la democràcia ha

estat qualificada ben sovint d’amnèsica i, efectivament, rere aquesta

política pública de l’oblit, no són pocs els que hi detecten rastres

d’aquella “terrible banalitat del mal” que també es va presenciar amb

l’administració franquista.

El món dels vencedors no només configura una cartografia de nous

llocs per a la memòria, sinó que probablement la seva urgència sigui la

d’assenyalar les residències dels ministres com a símptomes de l’oblit. Si

d’alguna cosa fan memòria les imatges és que els seus propietaris no es

ORIOL FONTDEVILA ORIOL FONTDEVILA

EICHMANN A ESPANYAEICHMANN A ESPANYA

Page 7: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

van arribar a asseure al banc dels acusats mentre encara estaven vius. I,

així, mentre que a nivell d’Estat no s’ha fet justícia, pel que fa a la història

seria en va reconstruir al detall tot un coneixement sobre el que avui en

dia no es pot reconèixer més que la seva pèrdua defintiva.

El món dels vencedors és, per tant, també el món dels que han imposat

la democràcia; la qual, tal i com es plany Paul Ricoeur, ben sovint vol

oblidar que igualment és poder i vol oblidar les seves pròpies victòries.

A l’Estat espanyol, la democràcia és una victòria que, efectivament,

encara es deu al “mal banal” que va perpetrar el règim franquista fa

més de cinquanta anys. Un “mal banal” que en l’actualitat assetja per

partida doble: per les continuïtats que l’actual sistema de govern

estableix amb l’administració franquista i per la legitimitat que li ha

conferit la política de l’oblit respecte de les “matances administratives”

que persisteixen en el seu origen.

El món dels vencedors no és cap altre que el nostre món. Els rostres

inexpugnables que en recull Prat constaten que ha estat forjat en

l’oblit; i admetre-ho probablement és l’alternativa que resta per

comprendre’n la història.

Agamben, G. (2010): Lo que queda de Auschwitz. El archivo y el testigo.

Homo sacer III. Pre-textos. Valencia. P. 34.

Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la

banalidad del mal. Lumen. Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.

Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia, el olvido. Fondo de Cultura

Económica de Argentina. Buenos Aires. P. 579.

Gonzalo Queipo de Llano y Sierra

Cortijo de Gambogaz, Camas (Sevilla)

Juan Vigón Suero-Díaz

Caravia (Asturias)

ORIOL FONTDEVILA

EICHMANN A ESPANYA

RESIDÈNCIES

Page 8: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Agustín Muñoz Grandes

Madrid

Nicolás Franco Bahamonde

Madrid

Salvador Moreno Fernández

Madrid

RESIDÈNCIES RESIDÈNCIES

Francisco Regalado Rodríguez

Madrid

Page 9: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

RESIDÈNCIES RESIDÈNCIES

Francisco Franco Bahamonde

Palacio del Canto del Pico, Torrelodones (Madrid)

Luis Miguel Limia Ponte y Manso de Zúñiga

Mahó (Menorca)

Tomás Domínguez Arévalo

Pamplona (Navarra)

Tomás Domínguez Arévalo

Villafranca (Navarra)

Page 10: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Francisco Franco Bahamonde

Palacio de la Isla, Burgos

Francisco Franco Bahamonde

Pazo de Meirás, Sada (La Corunya)

RESIDÈNCIES RESIDÈNCIES

Francisco Franco Bahamonde

Palacio de Cornide, La Corunya

Francisco Franco Bahamonde

Palacio del Pardo, El Pardo (Madrid)

Page 11: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Ramón Serrano Súñer

Gandesa (Tarragona)

Ramón Serrano Súñer

Madrid

Raimundo Fernández-Cuesta Merelo

Madrid

José Luis Arrese y Magra

Corella (Navarra)

RESIDÈNCIES RESIDÈNCIES

Page 12: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Castellano

EL MUNDO DE LOS VENCEDORES. SALÓN DE MAYO Àlex Brahim

Probablemente resulte lugar común, pero la referencia por antonomasia al hablar sobre la historia, en tanto que relato de los vencedores, la constituyen las afirmaciones de Walter Benjamin al respecto en sus Tesis de 1940. Una de estas, la recurrente “Todo documento de cultura es al mismo tiempo un documento de barbarie”, sirve de síntesis a buena parte de sus planteamientos y se presta como metáfora para el caso que nos ocupa: el proyecto El mundo de los vencedores de Ignasi Prat Altimira.

Partiendo de la inquietud generada por la lectura de la novela Mala gente que camina de Benjamín Prado (Alfaguara, 2006), motivado por la brutalidad de la represión franquista y sobre todo por la impunidad irreversible de la que ha disfrutado, Prat se adentra en una arqueología histórica del franquismo basada en la recuperación estética de las fachadas de las casas de los máximos responsables del régimen y la represión que este llevó a cabo.

Una primera etapa —aún abierta— de investigación la componen las actas de defunción de los implicados, en las cuales figuran las direcciones de sus residencias oficiales en el momento de su muerte, seguida de la búsqueda de estos lugares por la geografía española —pese a concentrarse elocuentemente en su mayoría en Madrid— hasta identificarlos y fotografiarlos. Espacios cuya permanencia, omnipotencia y solemnidad albergan una parte de la historia reciente de España, en un estado de suspensión como el de la impunidad de sus crímenes, o el alcance y vigencia del lugar de sus herederos en la cartografía de poder actual del estado. Lugares caracterizados por el hermetismo, por la imposición de una distancia física o material entre el resguardado interior y el espacio visible de lo público. Una clara frontera para “el mundo de los vencedores”.

Prat se apropia una imagen que no es tanto un recuerdo como un pliegue espacio-temporal de un instante político que sobrevive camuflado al hecho histórico; pone luz y foco sobre estos refugios velados del poder, cuya fisicidad sobrevive a la biografía

de sus propietarios, albergando para sus sucesores además de un hogar las prebendas asociadas. Escapando a los planteamientos sobre la esperanza del mismo Benjamin, centrados en la re-construcción del relato de los mártires vencidos y sus sacrificios, Prat opta por señalar con perspicacia y sutileza el sinsentido mismo que da cimiento a la historia oficial. El trabajo es un claro manifiesto de ruptura generacional —el de quienes no vivieron el régimen— que se adentra en la actual economía de la experiencia sígnica, y sus retratos del mundo de los vencedores son el lugar mismo de puesta en crisis de este relato de los vencedores, aquel que por consenso garantizó su inmunidad, la permanencia de sus intereses y el silencio del relato de los vencidos.

A la sobrecarga de connotaciones de los espacios fotografiados (portales, fachadas, vistas generales...), cuya imagen estilística es ya una fantasmagoría ideológica del poder, se suma la información conocida acerca de sus propietarios. Por su parte, el punto de vista de las fotografías refuerza su monumentalidad, la carga psíquica de una arquitectura impositiva que sitúa al visitante (o, en el caso de las fotos, al espectador) en un lugar de pasividad y contemplación que colinda lo intimidatorio, tétrico o escalofriante.

Esta revisión de los postulados estéticos del régimen, simbólicamente elementales como marca de clase en su autorepresentación, a partir de aquello abiertamente visible de sus espacios de intimidad, supone un perverso giro, un lado B de su propia imagen que ejerce desde la justicia poética un compromiso con las deudas del pasado que el hoy aún reclama. Una práctica cultural crítica que se nutre de la historiografía y del archivo, vinculados a una producción fotográfica de rigor que se sirve del medio y su función nemónica como dispositivos de contrasentido: la transmisibilidad de la fotografía como actualización disruptiva y no como continuidad. Entre lenguaje visual y narrativa histórica, esta fusión del discurso político y el estético supone un acto de responsabilidad semiótica con la óptica, en tanto que punto de vista fáctico del hecho fotográfico y lugar ético de aproximación al hecho histórico.

Page 13: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Castellano

LA PLACIDEZ DEL CAOSFrancisco Espinosa Maestre

«No todo el mundo lo pasó mal mientras Franco estuvo en el poder. Después de todo, gracias a la guerra civil la clase dominante de España dispuso de cuarenta años para saquearla». Herbert R. Southworth, El lavado de cerebro de Francisco Franco, (Critica, 2000)

Cuando el 16 de octubre de 2008 el juez Garzón imputó como responsables de crímenes contra la humanidad a treinta y cinco altos cargos de los primeros tiempos de la dictadura, se vio en la necesidad de solicitar las actas de defunción como paso previo para declarar extinta su responsabilidad. Esto provocó comentarios de todo tipo en una derecha que no acababa de creerse lo que estaba pasando y que debió sentir cierto escalofrío cuando vio los nombres de los imputados asociados al concepto de crímenes contra la humanidad. Esto no podía estar pasando en España.

Sin embargo, frente a lo que pudieran pensar quienes tanto rieron la ocurrencia, lo cierto es que un acta de defunción, documento oficial de carácter público, aporta una serie de datos muy difíciles de saber por otras fuentes. De aquí surge el hilo que va de la idea de Ignasi Prat a las actas de defunción reunidas por Fernando Magán, abogado de las asociaciones que colaboraron en el Auto del juez Garzón. Prat quería fotografiar los domicilios de la élite franquista y Magán podía proporcionarle la última dirección de treinta y cinco de ellos.

De los dieciséis a los que Ignasi Prat ha podido seguir la pista cinco son civiles y once militares. Aunque falten muchos, estamos ante la flor y nata del golpe militar de julio de 1936: desde Franco y su hermano Nicolás hasta miembros de la Junta Técnica, primer embrión del Estado franquista (Francisco Fermoso Blanco, Luis Valdés Cabanillas), de la Junta Militar golpista (Miguel Ponte Manso de Zúñiga, Gonzalo Queipo de Llano), ministros varios de los tiempos más negros (Tomás Domínguez Arévalo, José Luis Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes, Francisco Regalado Rodríguez, Blas Pérez González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón Serrano Súñer y Raimundo Fernández-Cuesta

Merelo) y personajes importantes dentro del sistema por diferentes conceptos (Juan Vigón Suero-Díaz o Salvador Moreno Fernández).

Las fotografías de sus residencias nos permiten saber dónde vivían los salvadores de la patria. A los militares golpistas siempre les ha gustado pensar que representan al pueblo –al menos a su “mayoría sana”– y que cuando se ven en la obligación de intervenir es para salvar al país de cualquier peligro externo e interno, o incluso para ocupar el vacío de poder dejado por unas elecciones, como las de febrero del 36, cuyos resultados no aceptaron. Tanto en 1923 como en 1932 o 1936, e incluso en 1981, los militares golpistas siempre han gustado de pensar que se han sacrificado por el bien de la patria, sin caer en la cuenta de que eso que llaman patria no representa otra cosa que sus propios intereses. Además, lo que nunca han confesado es que dichos “sacrificios” suelen resultar muy rentables.

Casa mal con tanto patriota idealista que la conspiración contra la República se iniciara el mismo 14 de abril de 1931 y que el dinero para favorecer dicha tarea empezara a circular ya entonces. Nos lo ha contado, no hace mucho, Sánchez Asiaín en La financiación de la guerra civil. Entre los que ponen dinero destaca Juan March. Y más recientemente ha sido Ángel Viñas el que ha destrozado otro mito: el de la neutralidad durante la Segunda Guerra Mundial, atribuida por la historiografía franquista a la sagacidad de Franco. La realidad es mucho más pedestre: Gran Bretaña gastó seis millones y medio de libras (algo más de trescientos millones de euros actuales) en sobornos a diversos militares (había que evitar que los pronazis ejercieran influencia alguna sobre Franco): Kindelán, Galarza, Aranda, Orgaz, Nicolás Franco... Algunos con los que trataron, como el citado Kindelán, Queipo o Juan March eran considerados directamente por los británicos como unos vulgares “chorizos”.

Además, varios de ellos, Franco o Queipo entre otros, recibieron regalos “por iniciativa popular”, caso de Franco con el Pazo de Meirás, o detalles como el que la oligarquía sevillana entregó a Queipo: el cortijo de Gambogaz. En realidad, para esta gente, durante muchos años, el país vino a ser su cortijo. Con una ventaja añadida. Obsérvese el oficio que el Gobernador civil de Sevilla envía en mayo de 1939 al director de la Prisión Provincial:

Castellano

Bajo el subtítulo de Salón de mayo, en su primera entrega individual el autor adopta con inteligente e incisiva ironía la estética de los salones de arte del régimen, algunos de los cuales tuvieron lugar en el propio recinto de La Capella. Así mismo, El mundo de los vencedores incorporará nuevos materiales, más residencias, otros métodos, referencias y herramientas como Google Earth. También adoptará diversos formatos o subtítulos complementarios para generar nuevas lecturas y dispositivos, en función del grado de desarrollo y el contexto que acoja cada exhibición. Un proceso artístico abierto que es también un medio histórico provisional: una forma de mantener presente la urgencia de aquello que todavía resulta expectante.

Page 14: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

EICHMANN EN ESPAÑAOriol Fontdevila

“No soy el monstruo en el que pretenden transformarme”, exclamó Adolf Eichmann cuando el tribunal pronunció su sentencia y lo condenó a muerte. David Ben-Gurion, primer ministro de Israel, había localizado al antiguo teniente coronel de las SS refugiado en Argentina, donde vivía clandestinamente des de que eludió el Proceso de Nuremberg. El nombre de Eichmann había quedado desde entonces asociado a la “solución final”, pero no fue hasta que Israel lo secuestró y se lo llevó a Jerusalem que el comandante fue juzgado. En el año 1961 un tribunal exclusivamente israelita imputó a Eichmann prácticamente toda la responsabilidad de la deportación y el exterminio sistemático de millones de judíos durante la II Guerra Mundial.

Hannah Arendt siguió de cerca el proceso penal, para afirmar que, a pesar de la atrocidad de los hechos, “Eichmann no era un Iago ni era un Macbeth”, ni siquiera era un sanguinario ni tampoco un caso excepcional de odio hacia los judíos. No era un fanático antisemita ni de cualquier otra doctrina. Era un hombre “normal”, según certificaron los seis psiquiatras del tribunal —“más normal que yo, después de haber pasado por el apuro de examinarlo”—, lamentó uno de ellos. En palabras de Arendt, aquel hombre fue uno más entre tantos burócratas del nazismo y, si se lo puede responsabilizar de una política de asesinato masivo, no es por nada más que su eficiencia y ubicuidad para escalar en la pirámide del poder estatal alemán. “Únicamente la pura y simple irreflexión fue lo que predispuso a Eichmann para convertirse en el criminal más grande de su tiempo”.

Eichmann in Jerusalem (1963), el estudio que Arendt hizo del proceso, levantó una fuerte controversia en el momento de su publicación, cuando se malinterpretó como un intento de justificar al antiguo comandante. Pero, nada más lejos, el propósito de Arendt había sido el de penetrar en el universo mental que se escondía detrás del rostro de aquel hombre que por fin se sentaba en el banquillo de los acusados, con el fin de comprender la lección que una larga carrera de maldad podía brindar a la humanidad. Es la lección de la “terrible banalidad del mal”, tal y como ella la llamó:

el Holocausto, a pesar de la magnitud del genocidio, es al mismo tiempo una maldad banal y deshumanizada, que fue el resultado de la emergencia de una gigantesca organización burocrática criminal contra la cual “las palabras y el pensamiento se sentirían impotentes por igual”.

El mundo de los vencedores es un ejercicio para la comprensión sobre como el mal y el poder han funcionado en el caso del Estado español. Como Arendt hizo en Jerusalem, el intento de Ignasi Prat es el de mirar cara a cara al poder, escudriñar los rostros de los culpables y, sin embargo, entender la historia y no tanto hacer un acto de justicia. En esta ocasión, sin embargo, los rostros ya no pueden ser humanos y, así, el fotógrafo ha sacado del anonimato algunos vestigios que, camuflados igualmente en la esfera pública, pueden informar aún de la cotidianidad que tuvieron las personas que, hoy en día, son consideradas los máximos responsables de la sangrienta represión que el franquismo practicó en España durante La Guerra Civil y una vez terminada.

El ejercicio se concreta en una serie de retratos de los rostros de las residencias donde habitaron algunos ministros de Franco, unos retratos con un claro componente psicológico. En efecto, con las imágenes comprobamos como algunas de las fachadas aún actualmente se esfuerzan por mantener una apariencia pública soberbia e intimidatoria, otras prefieren esconderse detrás de jardines frondosos e impenetrables a los ojos. Algunos frontispicios fantasean con la posibilidad de identificarse con el poder de tiempos pasados y se caracterizan como palacios renacentistas o incorporan formas de tipo medieval; mientras que otros comparecen en medio de la metrópoli y se suman al estilo clasicista que el franquismo puso en boga; o algunos se encaraman en áticos y otros lo hacen en cimas encrespadas; pero, en cualquier caso, también hay que admitir que nada nuevo aparece en todos estos rostros de Franco en relación a los clichés con los que ha sido representado habitualmente el poder.

Los rostros que se muestran con El mundo de los vencedores ponen de manifiesto una vida acomodada, pero que, a su vez, es muy poco heroica. A pesar de que muchos de los ministros de Franco tenían carrera militar, con sus residencias

CastellanoCastellano

«Siendo necesario en la “FUNDACIÓN QUEIPO DE LLANO” del Cortijo Gambogaz brazos para las faenas de la recolección de la expresada finca y teniendo en cuenta que ya en otras ocasiones se han utilizado los detenidos gubernativos para estos menesteres en el Cortijo citado, se servirá V. designar entre los referidos detenidos en esa Prisión a disposición de mi autoridad, treinta de ellos, de los de mejor conducta y comportamiento y que sepan el oficio que van a desempeñar, de los cuales se hará cargo el encargado del Cortijo EMILIO ELENA LANDA, debiendo quedar en la Fundación como tales detenidos a mi disposición».

El país, su cortijo, y los vencidos y la gente de abajo, sus esclavos. Franco les dio vía libre para sus negocios, convirtiéndose en “agricultores” tipo Queipo o entrando a formar parte de numerosos consejos de administración de las empresas más diversas. Y todo ello desde las cimas civil y militar del Estado. No había límites.

Si al término de la II Guerra Mundial los aliados hubieran provocado la caída de Franco y el retorno al sistema democrático y los juicios contra el fascismo se hubieran extendido a España, todos los mencionados hubieran pasado por el banquillo por sus implicaciones en el golpe militar y su papel activo en la represión desde los más altos niveles. Hay que tener siempre presente que fueron los militares los que llevaron desde el principio el control absoluto de lo que el jurídico militar Acedo Colunga denominó “la limpieza del solar patrio”, aunque no hay que olvidar la aportación que desde Justicia y Gobernación hicieron “civiles” como el conde de Rodezno, Blas Pérez González o Serrano Súñer.

Las fotografías de las “casas de franquistas” que ha realizado Ignasi Prat muestran la placidez del franquismo. Debe ser la misma a la que se refirió hace unos años Jaime Mayor Oreja. Todo parece estar en orden, impoluto. El tiempo no ha pasado por estos palacios y caserones. La historia se ha detenido. No en vano muchos de ellos debieron pertenecer a sus padres y abuelos, que también serían como ellos militares, juristas, políticos... No hay que olvidar que entre los mencionados había varios títulos nobiliarios. Solo la pesadilla republicana puso en duda las estructuras heredadas de la Restauración.

Las mansiones que habitó Franco marcan diferencia. Se nos ha insistido hasta la saciedad en su austeridad espartana y en su magra nómina, pero si nos atenemos a dónde vivió y a sus actividades favoritas, la caza y la pesca, lo que nos viene a la cabeza es que le quedan grandes. ¿Para qué quería tanto palacio un sujeto como él, cuyo sueño era la vida cuartelera? Más le cuadra la inquietante imagen del Canto del Pico. Otras, la mayoría, reflejan el reinado de la burguesía ascendente en un momento clave de la acumulación de capital. Algunas, como la de Arrese en Corella, la de Serrano en Gandesa y la del Conde de Rodezno en Villafranca, remiten a las viejas casas solariegas. La de Vigón, en Caravia, más parece la entrada al otro mundo.

Tras haber cumplido su “sagrada misión” la muerte fue acabando con ellos a partir de los años cincuenta. El último en desaparecer fue el pro nazi Serrano Súñer. La transición y la democracia posterior acordaron borrar (amnistiar) ese pasado. El triunfo de la impunidad era absoluto. Habían destruido mediante un inimaginable derroche de violencia la República, aun a costa de meter al país en una larga guerra civil; habían acometido una purga de la que no se salvaron ni los dudosos y mangonearon a su antojo durante varias décadas en todo lo que les vino en gana. La salida a un régimen como el que crearon no podía ser sino un proceso extraño del que aún no tenemos todas las claves. El objetivo era evidente: el pasado fue borrado con la amnistía de 1977, lo cual garantizaba que el patrimonio acumulado durante cuatro décadas quedaría a salvo. Ni a nadie se devolvería nada de lo robado, ni nadie pagaría nada a los que habían sido explotados por empresas y particulares. Como si nada hubiera ocurrido.

Se incurre frecuentemente en el error de plantear cómo pueden suceder aquí cosas impensables en Alemania; tantas como se olvida que el nazismo fue derrotado y que sus principales líderes se suicidaron, fueron ejecutados o pasaron largos años de cárcel. El único fascismo que perduró fue el español, al que su larga existencia le permitió ir cambiando de disfraz según conviniera. Esa precisamente, su larga existencia, fue la mayor garantía de que “todo quedaba atado y bien atado”. En realidad, la placidez que muestran las imágenes no es sino la de la impunidad del fascismo español.

Page 15: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

English

THE WORLD OF THE VICTORS. HALL OF MAY.

Àlex Brahim

It probably seems commonplace, but when talking about history as the story of the winners, the referent par excellence is Walter Benjamin’s comments on the subject in his 1940 Thesis. One of such comments, the recurrent “There is no document of civilization which is not at the same time a document of barbarism”, serves as a synthesis of most of his points and as a metaphor of our particular case at hand: The World Of The Victors by Ignasi Prat Altimira. In the wake of the turmoil generated by Benjamín Prado’s novel Walking Evil People (Mala gente que camina, Alfaguara, 2006) and motivated by the brutality of the Francoist repression, especially by the irreversible impunity it has so far enjoyed, Prat has set himself into a historic archaeology of the Franco regime based on the aesthetics of the home facades of the regime’s leading figures.

The first —and still ongoing— stage of Prat’s investigation involves the death certificates of said figures, which include the official addresses of the residences they owned up until their death. Even though an overwhelming majority of them is located in Madrid, these homes were then searched across the Spanish geography until they were identified and photographed. The permanence, omnipotence and solemnity of these buildings harbour a part of the recent history of Spain that remains unaltered due to the impunity of the regime’s crimes and the current legitimacy of the regime’s heirs in the cartography of State power. These homes are characterised by their hermetism, by the imposition of a physical or material distance between their shielded interior and the visible public space. A clear boundary for The World Of The Victors.

Prat captures an image that is not so much a memory as it is a space-time fold of a political instant that has so far survived in camouflage despite the historical events that followed. Prat has turned the spotlight on these veiled shelters of power that have outlived their owners and offered not only a home to their successors, but also all associated prebends. Far from Benjamin’s hope in the reconstruction of the story of the defeated martyrs and their sacrifices, Prat opts to subtly offer a sharp insight on the absurdity that lies as the foundation of official history.

It is a clear manifestation of a generational rupture —from those who did not live under the regime— that penetrates into today’s economy of the sign-processing experience and reveals the portraits in the world of the victors as the very setting of the story, which by consensus guaranteed their immunity, the preservation of their vested interests and the silence about the story of the defeated.

Front doors, facades, general views… The overload of connotations in these buildings, whose stylistic image is but a phantasmagoria of power, adds up to what we know about the owners. The camera angles accentuate the monumentality and the psychological baggage of an authoritarian architecture which leaves the viewer as a passive spectator of something verging on intimidating, gloomy and bloodcurdling.

Prat’s revision of the aesthetical premises of the Franco regime, of the symbolic essentials for the self-representation of social class based on the exterior of their spaces of intimacy is a perverse turn, a side B of their own image which lets poetic justice grant a sense of commitment to settle certain debts of the past that are still claimed for today. It is a critical cultural practice which feeds on historiography and archives, combined with a rigorous photographic production which employs its medium and mnemonic function as devices of contradiction: the conveyance of photography as a disruptive update and not as a continuation. Somewhere between visual language and historical narrative, this fusion of the political and aesthetic discourses stands as an act of semiotic responsibility with regards to the approach: using the photographer’s point of view for an ethical approach of historical facts.

In his first solo exhibition, subtitled of Hall of May (Salón de Mayo), the author adopts the aesthetics of the art galleries from the Franco regime, some of which took place in the precincts of La Capella. The World Of The Victors will incorporate new material, more residences, other methods and references, or tools such as Google Earth. It will adopt several formats or subtitles to complete and generate new readings depending on the context and degree of development of the project. Prat’s world of the victors is an ongoing artistic process that is also a provisional historical tool: a way of retaining that urgency which still generates expectation.

Castellano

los podemos ver tan “normales” como lo fue aquel Eichmann “de estatura media, delgado, de mediana edad, un poco calvo, con los dientes irregulares y corto de vista” que se sentó en el banquillo de los acusados. Del mismo modo, estas casas probablemente también contribuyan a caricaturizar como “banal” la maldad de los falangistas.

En cualquier caso, es considerablemente inquietante la decisión de Prat para detenerse y registrar únicamente los exteriores de las residencias. Su interés por la fachada podría responder a la voluntad de formular un comentario sobre los mecanismos del poder: tal y como demostró Michael Foucult con sus investigaciones, el poder no es algo en sí mismo, sino que consiste en un sistema de relaciones donde entran en juego cuestiones como el uso del lenguaje y de las imágenes. De ese modo solo la superficie del rostro, en su cualidad de máscara, seria suficiente para desarrollar el ejercicio de poder, mientras que la posibilidad de un “interior”, no solo quedaría exenta de la performance, sino que incluso quedaría en suspenso en tanto que presunción.

La inclinación por los exteriores también podría ser el resultado de una reflexión sobre la misma práctica del arte y la historiografía: desde la Antigua Grecia, la posibilidad de recordar se asocia a la posibilidad de las imágenes, si bien hoy en día difícilmente podríamos creer en una imagen que reconstruya íntegramente un recuerdo, que sea enteramente una presencia y que no contenga también un cierto grado de déficit y de ruina en sí misma. Giorgio Agamben ha puesto en relación esta reflexión con la cuestión del testigo. Refiriéndose a los supervivientes de Auschwitz, escribe: “el testigo vale esencialmente por todo lo que falta en él; contiene, en su mismo centro, algo que no se puede atestiguar. Los ‘auténticos’ testigos, los ‘testigos integrales’, son los que no han atestiguado ni hubieran podido hacerlo”, ya que perdieron la vida en los campos de concentración.

Pero la decisión de Prat no se debe solamente a entablar una reflexión sobre el poder, el arte o los límites de la historiografía, sino que aún incluye alguna consideración más sobre el mal y la administración como engranaje criminal. En el caso del Estado español no ha habido ni

un Proceso de Nuremberg y ni tan siquiera se ha citado a ningún falangista en un tribunal como el de Jerusalem. La transición hacia la democracia ha sido cualificada a menudo de amnésica y, en efecto, detrás de esta política pública del olvido, no son pocos los que han detectado rastros de aquella “terrible banalidad del mal” que también caracterizó la administración franquista.

El mundo de los vencedores no solo configura una cartografía de nuevos lugares para la memoria, sino que probablemente su urgencia sea la de señalar las residencias como síntomas del olvido. Si de algo hacen memoria las imágenes es que sus propietarios no llegaron a sentarse en el banquillo de los acusados mientras aún estaban vivos. Y, así, mientras que a nivel del Estado no se ha hecho justicia, respecto a la historia sería en balde reconstruir todo un conocimiento sobre el que, hoy en día, no se puede reconocer más que lo perdido definitivamente.

El mundo de los vencedores es, por consiguiente, también el mundo de los que han impuesto la democracia, una democracia que, tal y como se lamenta Paul Ricoeur, a menudo quiere olvidar que igualmente es poder y quiere olvidar sus propias victorias. En el Estado español, la democracia es una victoria que, en efecto, aún se debe al “mal banal” que perpetró el régimen franquista hace ya más de cincuenta años. Un “mal banal” que en la actualidad asedia por partida doble: por las continuidades que el actual sistema de gobierno establece con la administración franquista y por la legitimidad que le ha concedido la política del olvido en relación a las “matanzas administrativas” que persisten en su origen.

El mundo de los vencedores no es otro que nuestro mundo. Los rostros inexpugnables que recoge Prat de este mundo constatan que ha sido forjado en el olvido; y admitirlo probablemente es la alternativa que queda para comprender su historia.

Agamben, G. (2010): Lo que queda de Auschwitz. El archivo y el testigo. Homo sacer III. Pre-textos. Valencia. P. 34.

Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Lumen. Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.

Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia, el olvido. Fondo de Cultura Económica de Argentina. Buenos Aires. P. 579.

Page 16: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

English

«Due to the need of more men for the harvesting season at “FUNDACIÓN QUEIPO DE LLANO” of Cortijo Gambogaz, and keeping in mind that prisoners from this penitentiary have been used at Cortijo Gambogaz to meet this type of need on previous occasions, you will hereby under my authority select thirty of said detainees, those who are best behaved and know the trade, to be sent to the foundation and remain there as prisoners at my disposal. The groundkeeper of Cortijo Gambogaz EMILIO ELENA LANDA will take charge of them».

The whole country was their palace, and the defeated, their slaves. Franco granted them freedom for their businesses, thus they became Queipo-style farmers, or members of the board of directors in the most diverse array of companies. This was all happening in the civil and military elites of the country. There were no limits.

If the allies had overthrown Franco, returned Spain to democracy and extended the trials of fascism to Spain at the end of World War II, all aforementioned individuals would have stood trial for their involvement in the military coup and their active roles in the repression. Let us never forget it was the military who had absolute control over what the Military Legal Corps officer Acedo Colunga referred to as the cleansing of the homeland, though memorable contributions were also made by civilians from the Government or the Ministry of Justice, such as Rodezno, Blas Pérez González or Serrano Súñer.

Prat’s photographs of the pro-Franco homes show the pallor of Franco’s dictatorship. It must be the same pallor Jaime Mayor Oreja, former right-wing minister of Internal Affairs, referred to a few years ago. Everything seems to be in order, unpolluted. Time has not passed in these palaces and stately homes. History remains suspended. Not surprisingly, many of these properties must have belonged to their parents and grandparents, who were military officers, jurists, politicians just like themselves. Let us not forget that several names listed above hold Nobel titles. Only the Republican nightmare challenged the structures inherited from the Restoration.

The mansions where Franco lived mark the difference. There has been insistence

ad nauseam on his alleged Spartan austerity and his meagre payslip, but if we take into account where he lived and what his favourite hobbies were, hunting and fishing, what actually comes to mind is that it was all too big for him. What was the use of such great mansions for an individual whose dream was to lead an army life? The property of Canto del Pico seems to be a better match for him. Most of the other properties reflect the reign of the rising bourgeoisie at a key time for the accumulation of capital. Some houses, such as Arrese’s in Corella, Serrano’s in Gandesa and the Count of Rodezno’s in Villafranca, are strongly reminiscent of the old manor houses. Vigón’s estate in Caravia rather looks like a door to another world.

After having accomplished their “sacred mission”, death began dealing with them in the 50s. The last one to disappear was the pro-Nazi minister Serrano Súñer. The transition and subsequent democracy agreed to erase that past, to grant it amnesty. The triumph of impunity was absolute. The fascists had destroyed the Republic by means of an unimaginable excess of violence, even at the expense of plunging the country into a long civil war. They had carried out a purge so thorough not even the doubtful escaped, and they plundered anything they fancied as much as they pleased for decades. Leaving behind a regime like the one they created could not be but an awkward process we still lack key facts about. The objective was evident: the past was erased with the 1977 amnesty, which guaranteed that the wealth accumulated during four decades would be kept safe. Likewise, nobody was going to get back anything that had been taken from them, and nobody paid any restitution to those who had been exploited by companies or individuals. Just as if it had never happened.

We are often baffled by certain things that happen in Spain when they would be unthinkable in Germany, but in fact Nazism was overthrown and its main leaders committed suicide, were executed or served long prison terms. The only fascism that prevailed was the Spanish one, as its long life allowed it to adopt several disguises as it saw fit. It was precisely its long life which ensured that all loose ends were properly tied. All that placid air captured in Prat’s photographs is nothing but the impunity of Spanish fascism.

English

THE PLACIDITY OF CHAOSFrancisco Espinosa Maestre

«Not everybody had a bad time while Franco was in power. After all, the Civil War gave to the Spanish Right forty years in which to plunder the Peninsula».

Herbert R. Southworth, El lavado de cerebro de Francisco Franco, (Critica, 2000)

When in October 16th 2008 judge Garzón indicted thirty-five top officers from the early Franco regime on charges of crimes against humanity, he had to request the death certificates of all thirty-five of them before declaring that they were beyond the reach of criminal punishment. Garzón’s investigation, however, created turmoil within a bewildered Spanish right that must have felt a chill run down their spines when they saw the names of the indicted associated with crimes against humanity. This could not be happening in Spain.

However, regardless of the opinions of those who had laughed at the occurrence, the fact is that an official death certificate document provides information that is hard to get from other sources. That is the starting point of Ignasi Prat’s project, which is connected to the death certificates gathered by Fernando Magán, a lawyer from the associations that collaborated in Garzon’s case. Prat wanted to photograph the homes of the pro-Franco elite, and Magán could give him the last known addresses of thirty-five of them.

Out of the sixteen Prat managed to track down, five are civilians and eleven are military officers. Although there are many more, we stand before the sixteen highest ranking officers of the July 1936 military coup, including Franco and his brother Nicolás, members of the Junta Técnica del Estado Nacionalista (Technical Advisory Department of the Nationalist State), the early embryo of Franco’s first government (Francisco Fermoso Blanco and Luis Valdés Cabanillas), military officers from the Junta Militar (Miguel Ponte Manso de Zúñiga and Gonzalo Queipo de Llano), a wide array of ministers from the darkest years (Tomás Domínguez Arévalo, José Luis Arrese y Magra, Agustín Muñoz Grandes, Francisco Regalado Rodríguez, Blas Pérez González, Carlos Asensio Cabanillas, Ramón Serrano Súñer and Raimundo Fernández-Cuesta Merelo), and important figures within

the system for different reasons (Juan Vigón Suero-Díaz or Salvador Moreno Fernández).

The photographs of their homes show where the saviours of our homeland lived. Coup-happy generals have always fancied that they represent the people —at least the “sane majority”—, and that when they have to interfere, they do so in order to save the country of any external or internal danger, even if that means taking over the power vacuum left by some elections, such as those held on February of 1936, whose results were not accepted. In 1923 or 1936, or even in 1981, the pro-coup military officers fancied they were sacrificing themselves for the benefit of their country, ignoring the fact that what they call their homeland amounts to nothing but their own interests. Furthermore, what they have never admitted is that those so-called sacrifices happen to turn out quite profitable.

It doesn’t go down well among the idealist patriots who supported the second Republic that the conspiracy against it began on April 14th of 1931, the very day it was constituted, and that the money to support said conspiracy had already began to circulate. Sánchez Asiaín told us about that not long ago in his book La financiación de la guerra civil (The Financing Of The Spanish Civil War). Juan March stands out among the most prominent financiers. More recently, it was Ángel Viñas who destroyed another myth: the Spanish neutrality during World War II, accredited to Franco’s sagacity by the Pro-Franco historiography. The reality is in fact far more ordinary: the UK spent six and a half million pounds (currently slightly over three hundred Euros) to bribe several military officers (any Pro-Nazi influence on Franco had to be avoided): Kidelán, Galarza, Aranda, Orgaz, Nicolás Franco... Some of them, like Kidelán, Queipo or Juan March, were regarded by the British as downright vulgar crooks.

Furthermore, several of them, Franco or Queipo among others, received gifts “by public initiative”. Such is the case of Franco and the manor house Pazo de Meirás, or the Sevillian oligarchy, which gave Queipo the estate of Cortijo de Gambogaz. For these people, Spain was their oyster for years on end. And they enjoyed an extra advantage. See below what the Civil Governor of Seville tells the director of the Provincial Prison in a letter sent in May 1939:

Page 17: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

English

demonstrated in his investigations, power does not exist ‘in itself’, instead it consists of a system of relations involving the manipulation of language and images. So just the surface, a mask, would be sufficient to develop the exercise of power, while the possibility of an “interior”, is not only exempt in Prat’s project, but also suspended as a presumption.

This preference for exteriors could also be the result of a thoughtful reflection on art and historiography themselves: since ancient Greece, the ability to remember has been associated with images, even though nowadays it is hard to find an image that can reconstruct a memory in its entirety, an image that is more like a presence, without a certain degree of deficit and ruin within it. Giorgio Agamben has connected this idea with the question of testimony. Referring to Auschwitz survivors, he wrote ‘the value of a testimony lies essentially in what it lacks, at its centre it contains something that cannot be borne witness to. The ‘true witnesses’, the ‘complete witnesses’, are those who did not bear witness’, that is, those who lost their lives in the concentration camps.

But Prat’s decision is not only driven by a reflection on power, art or the limits of historiography. It reflects further considerations on human evil and the administration as a criminal apparatus. There have been no Nuremberg trials in Spain, no fascist has ever been called to stand trial like it happened in Jerusalem. The transition to democracy has often been described as amnesiac, and indeed, behind that public policy of oblivion, many detect elements of that terrible ‘banality of evil’, which was also present in the Franco regime.

The World Of The Victors does not intend to merely map new places for the sake of memory, it is probably urging us to see the homes of those former ministers as a sign of oblivion. If these images bear any memory is that the owners of these houses never sat in the dock of the accused while they were alive. Thus, there has been no State justice in Spain, and in terms of the course of history, it would be useless to minutely reconstruct the facts when they cannot be admitted and have been lost forever.

The World Of The Victors is, therefore, also the world of those who imposed democracy, which, as Paul Ricoeur laments, often wants

to forget that it is power: it wants to be forgotten even in victory. Democracy in Spain is a victory which is still effectively the result of that ‘banality of evil’ perpetrated by the Franco regime over fifty years ago. A ‘banal evil’ which today wields a double-edge sword: the continuity that our current government establishes with the Franco administration, and the legitimacy conferred to it by the policy of oblivion regarding the ‘administrative slaughter’ which prevails at its origin.

The World Of The Victors is no other than our own world. The inexpugnable facades captured by Prat reveal that it has been forged in oblivion, and admitting that is the alternative we need to choose now in order to understand history.

Agamben, G. (2010): Lo que queda de Auschwitz. El archivo y el testigo. Homo sacer III. Pre-textos. Valencia. P. 34.

Arendt, H. (2003), Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Lumen. Barcelona. Pp. 20, 148, 151, 171.

Ricoeur, P. (2010): La memoria, la historia, el olvido. Fondo de Cultura Económica de Argentina. Buenos Aires. P. 579.

English

EICHMANN IN SPAINOriol Fontdevila

‘I am not the monster I am made out to be’, cried Adolf Eichmann when the court imposed his death sentence. Israel’s Prime Minister David Ben-Gurion had located the former SS lieutenant colonel in Argentina, where he had been living in secrecy after fleeing the Nuremberg trials. Eichmann’s name has since then been associated with the “Final Solution”, but he wasn’t sentenced until he was kidnapped by the Israeli Intelligence and brought to Jerusalem for trial. Eichmann was convicted by an exclusively Jewish court in 1961 for causing practically all the deportations and the systematic extermination of millions of Jews during World War II.

Hannah Arendt followed the process closely and, despite the atrocity of the facts, said that ‘Eichmann was no Iago, and was no Macbeth’. He was not even a bloodthirsty psycho or an exceptional case of hatred of the Jews. He was not an anti-Semitic fanatic, or any other kind of fanatic. He was a ‘normal man’, according to the certificate submitted by six court-appointed psychiatrists. ‘He is certainly more ‘normal’ than I am after examining him’, lamented one of them. In Arendt’s words, Eichmann was just one among many Nazi bureaucrats, and if he could be made responsible for a policy of mass murder, it was only due to his efficiency at climbing the pyramid of power in the Third Reich. ‘It was sheer thoughtlessness that predisposed Eichmann to become one of the greatest criminals of that period’.

Eichmann in Jerusalem (1963), Arendt’s report on the case, generated widespread controversy when it was published because it was misunderstood as an attempt to exonerate the former commander. Far from that, however, Arendt’s intention had been to penetrate the psychological universe hidden behind the face of that individual who was at last in the dock of the accused, so as to finally understand the lesson that a long course in human wickedness could teach us. The lesson of the fearsome ‘banality of evil’, as she came to call it. The Holocaust, although genocide on a massive scale, was both a banal and dehumanised type of evil caused by the emergence of a giant, ‘word-and-thought-

defying’ criminal bureaucratic organisation.The World Of The Victors is an exercise to

help us understand the role of evil and power in the case of Spain. Like Arendt’s approach in Jerusalem, Ignasi Prat’s intention is to face the powerful, to scrutinize the faces of the guilty, and above all, to understand history rather than to carry out an act of justice. However, as in this case those faces can no longer be photographed, Prat has resolved to rescue from anonymity a series of vestiges currently camouflaged within the public sphere that provide information on the daily lives of those who are nowadays regarded as the main figures of the bloody repression employed by the Franco Regime in Spain during and after the Civil War.

Prat’s exercise has resulted in a series of portraits of the homes where some of Franco’s ministers lived, portraits of the exterior faces that are nevertheless loaded with psychological cues. The photographs show how some facades still reveal efforts to keep up a superb and intimidating appearance, while others prefer to hide behind lush, visually impenetrable gardens. Some facades clearly identify themselves with the power from the distant past and are characterised as Renaissance Palaces or incorporate Medieval elements, while others standing in the middle of a metropolis follow the classicist style put in vogue by the Franco Regime. Some rise up to attics and others rise on rugged peaks, but we have to admit that there is nothing new in all of those faces of Franco as far as clichés go in the representation of power.

The exterior faces in The World of The Victors display comfortable, though not at all heroic lives. Even though many of Franco’s ministers had a military career, their homes make them seem as ‘normal’ as that ‘medium-sized, slender, middle-aged, with receding hair, ill-fitting teeth, and near-sighted eyes’ Eichmann who sat in the dock of the accused. In that sense, these houses probably contribute to caricature the Spanish Falangist evil as equally “banal”.

In any case, it is somewhat disturbing that Prat chose to stop in front of the buildings and capture only their exteriors. His exclusive interest in the facades could be interpreted as a will to formulate a comment on the mechanisms of power: as Michael Foucault

Page 18: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

Projecte

Ignasi Prat

Projecte editat en el marc de BCN Producció’14

La Capella, Institut de Cultura de Barcelona

Projecte produït amb el suport de:

Direcció

Oriol Gual

Tutor del projecte

Álex Brahim

Equip tutorial

Soledad Gutiérrez,

Rubén Verdú,

i Àlex Brahim

Coordinació

Montserrat Rectoret

Producció

Qwrty

Muntatge

Xavier Manubens

Disseny gràfic

Folch Studio

Producció gràfica

MAUD

Impressió fotogràfica

Còpia

Emmarcació

SIS

Confecció de cortinatge

Rosa Prat i Joan Roger

Disseny i maquetació

Hijos de Martín

Correccions i traduccions

català i castellà

Oriol Prat

Traducció a l’anglès

Stella Fernández

Textos

Àlex Brahim

Francisco Espinosa

Oriol Fontdevila

Impressió

Igràfic

Agraïments

Oriol Fontdevila

Àlex Brahim

Francisco Espinosa

Sol Barrajón

Jorge Luis Marzo

Fernando Magán

Oriol Prat

Rosa Prat

i Joan Roger

Rafa Doctor

Pep Benlloch

Ana Teresa Ortega

Andrea Rodríguez

i Verónica Valentini

Fito Conesa

EXPOSICIÓ

CRÈDITS

PUBLICACIÓ

Page 19: EL MÓN DELS VENCEDORS. SALÓ DE MAIG IGNASI PRAT

www.elmundodelosvencedores.com