El Molí d’en Bardina a Torroja del Prioratmolidenbardina.com/ca/historia.pdf · El molí de...

El molí de Bardina a Torroja del Priorat

1

El Molí d’en Bardina a Torroja del Priorat

INDEX

Mapa del Priorat

1. Primera Part

1.1. La comarca del Priorat: límits i ocupació humana

1.2. La història del Priorat a través de la cartoixa d’Escaladei

1.2.1. Què és una cartoixa

1.2.2. Poblament i consolidació del règim feudal al Priorat d’Escaladei

1.2.3. Declivi del feudalisme i especialització productiva en l’Edat Moderna

1.2.4. El Priorat amb els borbons

1.2.5. La lluita per l’aigua i la resistència de Poboleda

1.2.6. L’arribada de l’estat liberal i la fi d’Escaladei

2. Segona Part

2.1. Torroja del Priorat: colonització i vassallatge a Escaladei

2.2. Bardina: el bosc, la coma, la devesa, el molí.... el nom!

2.3. Establiments i colons a Bardina

2.4. El molí de Bardina: de la desamortització a les costellades

Glossari de paraules

Bibliografia

Document preparat per:

Roser Galí historiadora, UAB Barcelona, 2002


2

Mapa del Priorat, on s’hi senyala la situació del Molí d’en Bardina, enclavat al bell

mig del triangle format per Torroja, Poboleda i la Cartoixa d’Escaladei; el Molí està

construït en el meandre del riu Siurana més proper en línia recta a la Cartoixa.


3

PRIMERA PART

1. La comarca del Priorat: límits i ocupació humana

L’origen del nom i la demarcació del Priorat és ben antic, però sense misteri. Vegem

què en diu l’obra Catalunya Romànica en el seu apartat dedicat a l’actual comarca1

El nom de Priorat prové de la senyoria cartoixana (terres propietat d’un senyor

feudal que en aquest cas era el prior d’Escaladei)2 que ocupava una bona part de

l’actual comarca del Priorat. El Priorat de la cartoixa d’Escaladei ocupava l’espai

central de l’actual comarca i s’estenia sobre el terme de sis poblacions. Després de

la desaparició de l’activitat de la cartoixa el 1835, l’àmbit territorial prioratí es

mantingué i s’amplià per terres properes, per la producció del vi i la seva

denominació, alhora que es formaven els conceptes d’alt i baix Priorat, que

englobaren tots els territoris afins i que feren possible l’actual comarca.

De les muntanyes de Prades en sorgeixen els dos principals cursos d’aigua de la zona,

el riu Montsant i el riu de Siurana, que circulen més o menys paral·lels, encerclant la

serra del Montsant, el primer per la banda nord, fent de divisió entre aquestes

muntanyes i les de la serra de la Llena, i el segon per la banda sud. Ambdós tenen

una circulació pràcticament d’est a oest dins les terres que constitueixen la comarca

del Priorat, exceptuant un tram del riu Montsant, que abans de convertir-se en

tributari del Siurana circula en sentit nord-sud perquè aprofita una línia de debilitat

marcada per contacte entre capes de diferents materials. El riu de Montsant, fins

que se li uneixen les aigües de la riera d’Escaladei, és el límit, per la banda de

ponent, de la serra que porta el mateix nom. El riu de Siurana presenta diferents

afluents: per la banda dreta té com a principals tributaris el mateix riu de Montsant i

el torrent dels Pèlags, mentre que, per l’esquerra, els més importants que rep són:

el barranc d’Arbolí, el riu Cortiella i la riera de Capçanes.

Les primeres restes que mostren la presència de l’home per la comarca del Priorat es

poden situar al paleolític inferior, en jaciments localitzats a Falset i Marçà. El

poblament ibèric presenta una excel·lent mostra a la serra de l’Espasa, a Capçanes,

1. Catalunya Romànica, pp 363 endavant. 2. Tant si ens referim a la cartoixa com a l’actual municipi utilitzarem el terme Escaladei en

comptes de Scala Dei, el seu original.


4

on es localitzaren restes ibèriques i també romanes. Tanmateix la presència dels

romans a la comarca és encara actualment poc documentada, tot i que sembla

segura l’existència d’algun nucli rural d’aquest període, almenys pel que fa a l’àrea

de Cornudella.

La zona va ser poblada pels àrabs a partir del segle VIII: l’ocupació sarraïna de la

ciutat de Tarragona se situa a l’entorn de l’any 714, i l’avanç pel territori

s’efectuaria seguint les antigues vies romanes i la ruta Osca – Lleida - Tarragona.

Però l’ocupació efectiva del territori prioratí, com que és una zona d’orografia

relativament difícil, devia ser més tardana. Fins i tot és possible que els

assentaments definitius no s’organitzessin a partir de mitjan segle IX.3

Durant el període andalusí, Siurana és el centre i la fortificació.4 Sembla ser que

Siurana existia des del 869, i per tant es pot considerar una fortificació tardana. No

consta cap centre important citat en la crònica del Moro Rasis, redactada a l’entorn

de 950. El primer esment documental de Siurana és de 1095, i en un document de

1154, on es descriu el territori, no s’hi troba cap cita de Torroja, ni de Poboleda, ni

de Bardina. Segons la reconstrucció històrica de la Catalunya Romànica, doncs,

sembla ser que cap d’aquests nuclis tenen un origen andalusí. El territori es devia

organitzar com en les restants zones islamitzades: en alqueries - petites unitats

rurals formades per algunes dotzenes de cases i probablement amb terres

col·lectives - i rafals - dominis privats, tot sota l’esguard dels castell respectiu.

Pel que fa al poblament cristià inicial, la primera concessió coneguda a la zona de

Siurana és Albarca, l’any 1152. El 29 de setembre Ramon de Cervera i la seva esposa

Ponceta feren donació a Pere, capellà de Pinós, d’un seguit de capellanies i esglésies

amb les seves heretats i, d’entre d’altres, hi figura Albarca. A canvi, Pere de Pinós

havia de bastir un molí i a cada un dels llocs havia de crear “una cavaleria bona que

bene em puxa estar un cavaler garnid”, com també havia de bastir cases, portar

homes i donar-los horts, ferraginals i emprius. La colonització efectiva d’Albarca,

però, havia de ser més tardana, atesa la situació de primeríssima línia

(d’enfrontament amb els musulmans) en què es trobava aleshores aquest indret. I el

1153, quan encara durava el setge dels musulmans, Ramon Berenguer IV va concedir

3. Vegeu glossari al final de l’escrit. 4. Per l’origen del mot Siurana i d’altres d’origen andalusí podeu consultar Bramon, mots remots...


5

a Siurana una àmplia carta de poblament. De fet, totes les cartes de poblament de la

comarca són del XII.5

Els comptes de Barcelona van fer donació de les zones del Priorat a diversos

castlans6, però no van aconseguir colonitzar la zona. Els senyors feudals no serien els

qui repoblessin la zona un cop expulsats els sarraïns sinó l’església, que tindria alhora

un paper de pobladora i administradora del territori.

Pel que fa a la distribució del territori, se sap que la gent vivia en viles, però hi havia

algun mas. Les cartes de poblament exigeixen que es creïn viles amb cert nombre

d’habitants, però també hi havia alguns masos datats al segle XII. La “indústria” de

l’època, tret dels forns i les ferreries, la constituïa la construcció de molins,

imprescindibles en una societat agrària, per la qual cosa el seu origen a la comarca

probablement era anterior a la colonització cristiana. Els molins es concentraren

bàsicament al llarg del riu de Siurana – molts d’ells en mans del monestir d’Escaladei

– i del riu de Montsant.7

2. La història del Priorat a través de la cartoixa d'Escaladei.

Superba cartoixa, Tebaida formosa,

no es serva ni ombra ni rastre

de la teva glòria.

Un dia les caldes

idees s’inflamen,

i fugen i marxen

per sempre del teu clos, els frares.

5. Vegeu glossari. 6. Vegeu glossari. 7. Precisament per ser una zona extensa, de secà, amb varietat de cultius destinats no al mercat sinó

al subministrament personal, es feia més palesa la necessitat de comptar amb diversos molins, per productes diferents i per poblacions diferents, concentrats en els escassos cursos d’aigua existents, en aquest cas els rius Siurana i Montsant, Catalunya romànica p. 380. Per més informació sobre la colonització del Priorat vegeu Font i Rius, cartas de población… i Gort, Història de la cartoixa.... i per conèixer més en profunditat l’economia del Priorat dels segles XVI al XIX podeu consultar Andreu, Creixement demogràfic...


6

Dels monjos no en queda ni els resos ni l’esma. Immòbil, sols resta la mola

de la santa serra.

serra geganta, muntanya santa,

etern i gran temple, Montsant

Joan Ferraté

En el repoblament i colonització de la comarca del Priorat hi tindrà un paper cabdal

la Cartoixa d’Escaladei, que en els moments de plenitud va arribar a tenir drets i

possessions a Albarca i l’Aleixar, la Febró, Siurana, Falset, Tivissa, la Figuera, la

Palma, la Granadella, Ulldemolins, Prades, Cornudella, Marçà, Margalef, la Vilella

Baixa, Mas-Roig, Lleida, Juneda, les Borges Blanques, Agramunt, Gerb, Aitona,

Menàrguens, Arbeca, Barcelona, Girona i Tarragona.8

Escaladei, primera fundació cartoixana a Espanya, ha estat oblidada molt de temps

per la població en general, i pels historiadors en particular.9 Des de l’obra de Vallès10

apareguda a finals del segle XVIII, poc més s’ha publicat, si exceptuem les grans

obres de le Couteleux.11 Actualment s’està tornant a investigar la seva història arrel

de la celebració del 800 aniversari de la seva fundació i del procés de restauració que

s’hi ha iniciat.

La llegenda diu que un noble català va decidir bastir una cartoixa al peu del Montsant

després que se li complís la profecia de Jacob: se li va aparèixer un escala que

portava al cel. Per això van decidir posar-li el nom de "Scala Dei". Nosaltres hem

optat per fer un repàs de la creació i història de la cartoixa una mica menys mística,

basant-nos en els diversos estudis publicats recentment.

8. Scala Dei, ànima… p. 26. 9. Trenchs, la propietat territorial.. i Trenchs, El monasterio de Scala Dei… 10. Vallès, el primer instituto… 11. Couteleux, Annales Ordinis Cartusiensis… i Morera Llauradó, Tarragona Cristiana…


7

Què és una cartoixa

El mot cartoixa prové del francès Chartreuse, lloc on es funda la primera casa de

l’ordre cartoixà.12

L’origen del mot potser prové dels poblats d’anacoretes d’orient que es troben en

llocs aïllats, amb cel·les aïllades, cadascuna amb el seu hort, on els religiosos poden

practicar una espècie de vida eremítica però participen de les oracions canòniques

en comú. L’orde religiós eremític dels cartoixans va ser fundada el 1084 per St. Bru

de Colònia. Practiquen l’oració vocal i la mental, a la qual dediquen moltes hores

durant el dia i la nit. Practiquen rigorosa penitència, dejunis molt llargs, i s’abstenen

perpètuament d’aliments greixosos. El silenci es rigorós, però els diumenges i en

algunes festes tenen conversa en comú. L’hàbit, en general és absolutament blanc,

fet de sarga amb escapulari unit amb cintes al costat i capella adherida.13 Fora del

monestir, han de vestir de negre. La regla cartoixana no va ser escrita per St. Bru

sinó per Pere Guigo (mort el 1137), i els cartoixans han d’obeir el Prior de la “Grande

Chartreuse”. Els cartoxians – diu l’enciclopèdia de les religions – han estat grans

benemèrits d’Europa occidental, pel que fa a la construcció d’esglésies, hospitals i

altres institucions de beneficència, i per la còpia i reproducció de manuscrits, a la

qual van dedicar una gran atenció. Es van expandir durant els segles XI al XVI. Un tret

característic de les cartoixes eren les grans esglésies i les biblioteques.

Poblament i consolidació del règim feudal al Priorat d’Escaladei

Hi ha algunes divergències pel que fa a la data de la fundació de la cartoixa

d’Escaladei. Pel que fa al poblament, sembla que hi ha acord en que l’inici del

poblament cristià va ser en un indret anomenat Populeta (assentament romà, que

deu el nom als abundants pollancres – o populus - de la riba del riu), del qual deriva

el nom de Poboleda actual, on hi va ser fundada una comunitat religiosa per un tal

Ramon de Vallbona, al qual havia cedit una part de terra el senyor de Siurana, Albert

de Castellvell, l’any 1163. El mateix Albert de Castellvell l’any 1170 va cedir el

domini de la Morera a Arnau de Salfores, la seva muller i el seu fill, a fi d’aconseguir-

12. Enciclopedia de la Religión Católica… 13. Vegeu glossari.


8

ne la repoblació. Arnau de Salfores, ajudat per una colla d’ermitans, construí una

granja no gaire lluny del poble, la qual rebria el nom de Bonrepòs.14

Trenchs afirma que el document de 1164 donat per Villanueva com a data de

fundació d’Escaladei no correspon a la cartoixa sinó a Santa Maria de Montsant. Ell

creu que la fundació fou el 1194, una vegada Alfons II hagué tractat amb els

cartoixos de la Provença. Sembla ser que els cartoixans s’establiren primer a

Poboleda, que havia pertangut a Ramon de Vallbona mentre es bastia la casa de nova

planta a la vall de l’Oliver (al peus del Montsant, en el terme de la Morera).

Gort recolza la idea que primer es va fundar Santa Maria de Poboleda el 1171,

després Vallbona de les Monges el 1180, que va dur a terme quatre assentaments

humans, i després Escaladei el 1194. “El 1194, quan el rei Alfons va pretendre

establir aquí els primers cartoixans, va haver de recuperar algunes terres, cosa que

va aconseguir per mitjà d’una permuta amb els pobladors - que eren establerts els

1180 per l’abadessa de Vallbona. El rei, el 29 de juliol de 1194 va canviar la

possessió que tenien Pere de Vilanova i Arnau d’Alentorn a Poboleda, per una

dominicatura a Mussara. Aquest mateix dia, el rei també va canviar amb Guillem i

Ramon Cases la seva possessió a Poboleda per una altra dominicatura, ara a

Cornudella” . Per això es considera 1194 com a data de fundació perquè al

desembre ja existia la cartoixa. 15

Sembla ser que la primera comunitat que s’hi va instal·lar era integrada per quatre

pares monjos i tres frares conversos, i era tan pobra la primeria, que acabats els

oficis i l’assistència al cor, havien de sortir a treballar personalment les terres,

artigant els boscos i preparant els conreus.

Pere el Catòlic donà a aquests cartoixans les terres incloses en els límits següents: “a

parte orientale a loco qui dicitur collum Godafre sicut descedit aqua usque ad

mansum Raymundi de Sancto martino, et deinde usque ad collum Sancti Marselli

unde ascendunt oer campus de Gavaldam et inde transeunt per vineam Ermengaudii,

et inde ascendendo per directum tendunt ad gradus Cornudellae que sunt super

14. Per aprofundir en la història de la Cartoixa d’Escaladei, vegeu ScalaDei, ànima i símbol....

l’article esmentat el firma Pere Anguera. Per més informació es poden consultar les obres de Gort, Història de la Cartoixa …. i algunes altres que el mateix Gort cita, com les de Josep Trenchs, de Villanueva, i de Barraquer. Pel que fa al congrés celebrat en motiu dels 800 anys de la fundació d’Escaladei, consulteu Scala Dei, Primera cartoixa...

15. Gort, p. 26 endavant.


9

Speluncam Montis Tornesii et inde sicut vertex et aqua discurrens Montes Sancti

tendunt usque ad canales de Cavaloca unde descendunt, sicut rivus de Oculo

Molendinorum decurrit usque in rivum de Ciuranam dende ascendunt per medium

rivum Ciuranae usque ad rivum de Valle Porrera, deinde ascendendo per montes

sicut aque in rivum Ciuranae decurrunt esque ad predictum collum de Godafre”.16

Finalment, el monestir s’inaugurà pels voltants de l’any 1215 i estava constituït per

l’església i dotze cel·les individuals al seu entorn.17 Just en el moment de la seva

inauguració es declarà en aquesta zona l’heretgia albigesa i el prior Randulf, per

manament de l’arquebisbe de Tarragona Spàrrag Barca, va lluitar contra ella. El fet

que era una zona poc poblada i que admetia colons nous, va fer que els càtars s’hi

instal·lessin tranquil·lament al segle XIII, perquè era una era un lloc prou alterós i

difícil per a restar discretament en la seva fe. La permanència dels càtars fou llarga,

i durant bastants anys més endavant hi va haver-hi acusacions a monjos de pertànyer

a la secta18 Sembla que l’arquebisbe de Tarragona va fer un encàrrec singular als

nostres cartoixans, que van haver de deixar temporalment la vida eremita per sortir

del monestir i predicar la fe davant l’empenta abassegadora que aleshores estenia

l’heretgia càtara per la diòcesi de Tarragona i arreu de Catalunya i Occitània. Sembla

que el Montsant estava literalment ocupat per l’heretgia.

El 7 d’octubre de 1218, poc després de la inauguració del monestir, Jaume I el

Conqueridor, no volent ésser menys que el seu pare i el seu avi, confirmà al monestir

les donacions anteriors i, a més, donà als cartoixans “villam Morariae cum universis

habitatoribus suis, viris et feminis, praesentibus et futuris, eomnes etiam mansos in

termis Scala Dei sive Morariae, jam constructos... et praecipue mansum Ermengaudi

et mansum etiam Gavaldani... et praecipue molendium Johannis Tornerii”19. És la

primera notícia que trobem de l’existència d’un molí a la zona.

16. Citat a Trenchs: “a la part oriental al lloc que es diu coll Godafre, per on baixa l’aigua fins al

mas Raimon de St Martí, i des d’allà fins al coll de St Marcel des d’on puja pel camp d’en Gavaldà i des d’allà passa per les vinyes d’Ermengaud i d’allà puja recte cap al pas Cprnudella que està per sobre de la cova de Montornés, i des d’allà fins a l’extrem on l’aigua discorre pel Monsant fins als canals de Cavaloca per on baixa fins al riu d’Ulldemolins i iscorre fins al riu de Siurana, des d’on puja pel mig del riu Siurana fins al riu de la vall de Porrera; des d’allà pujant pels monts fins al riu Siurana i discorre fins a l’esmentat coll de Siurana”. Recordem que està traçant un límit territorial.

17. Trenchs. p. 267. 18. Catalunya romànica p. 378. Vegeu glossari per la terminologia càtara. 19. Citat a Trenchs: “la vila de Morera amb tos els seus habitants, homes i dones, presents i futurs, i

tots els masos dels termes d’Escaladei o Morera, ja construits... i principalment el mas Ermengol i també el mas Gavaldà i principalment el molí de Joan Torner”


10

A més, va atorgar al monestir el dret de cobrar la lleuda (dret de portes), i un

privilegi sobre el peix procedent de tota la costa compresa entre Torredembarra fins

al coll de Balaguer. I l’arquebisbe de Tarragona els va concedir “presents i futurs i

de manera íntegra, tots les delmes i primícies que es recollien de les terres i

possessions del priorat d’Escaladei”.20 A més, el 17 de desembre de 1220 Guillem de

Tarragona donava un cens sobre els molins del port de Tarragona que consistien en

10 quarteres de forment (el millor blat), 3 quarteres d’oli, mitja càrrega de vi i 36

sous.21

Quan el rei en Jaume va donar al Monestir totes aquestes terres, a dins n’hi

quedaven unes altres de propietat particular ja donades pel monarca a altres

propietaris. Els priors buscarien, per tots els mitjans possibles, comprar-les o

canviar-les per altres que pertanyien a la cartoixa, molt més allunyades. Per a ser

complet territorialment, al Priorat cartoixà li mancava Porrera, terra propietat de

sant Vicenç de Petra Bona, comunitat de canonges que depenia del Bisbe de

Barcelona i habitava al Garraf, propietat que van comprar per poder completar un

territori homogeni.

Durant el segle XIII Escaladei es preocupa principalment de consolidar el seu domini

feudal sobre el territori, adquirint tots els drets que poguessin tenir sobre aquest

diversos senyors feudals, entre els quals hi havia monestirs de Barcelona, a més dels

pagesos lliures, etc. Ens trobem amb plets i més plets per qüestions territorials i de

drets. Si bé podria semblar el contrari, l’edat mitjana no era un desgavell a nivell

legal, econòmic i administratiu; totes les qüestions relacionades amb la propietat,

els impostos, i altres aspectes que afectaven l’estructura del territori estaven

perfectament regulats; però s’estava en un període de reorganització i

reestructuració del sistema econòmic de dalt a baix, cosa que va provocar molta

activitat judicial i molts enfrontaments fins que es va consolidar el nou sistema

econòmic.

Deixem el segle XIII, de colonització i feudalització del Priorat i entrem en el XIV,

quan les pestes van deixar despoblades les terres prioratines, cosa que va afectar

molt negativament les rendes dels monestirs i de tots els senyors feudals en general.

20. Vegeu glossari. 21. Vegeu glossari.


11

Va ser un cop molt dur per l’economia d’Escaladei, que fins aleshores havia gaudit de

tots els privilegis reials i de molt poder econòmic 22

Per les pròpies dificultats i la condició de ser un “bé” molt preuat per la seva

escassedat, els prioratins, vassalls que tenien obligacions de treballar gratuïtament

pels senyors, van començar a negar-se a treballar de franc per la Cartoixa (estaven

obligats a fer-ho 40 dies l’any), i exigien un salari per la feina feta. Així, el 1440, els

veïns de Porrera van veure commutada l’obligació de treballar quaranta dies la terra

per una nova servitud: que “hajan de fer tají”.23

Durant el XIV els pobles del Priorat s’emmurallen com a conseqüència de les guerres

continues que va haver-hi durant el regnat de Pere III el cerimoniós. Escaladei mateix

va bastir la seva pròpia fortalesa a l’antic castell de Siurana. Van iniciar-se els

enfrontaments – que durarien molts anys - amb Tarragona, que no acceptava els

privilegis reials que tenia la cartoixa sobre el peix.24 Les relacions amb la ciutat, d’on

els cartoixans treien la majoria dels seus aliments, sobretot el peix, eren difícils.

Durant el segle XV, Escaladei segueix ampliant les seves possessions i té excel·lents

relacions amb els reis de Catalunya.25 Però no tot eren adquisicions de territori. El 27

de novembre de 1437, el Prior va vendre el Mas dels Morells – un dels masos més

grans i més antics, a la parròquia de la Morera - a Antoni Arboli, de Torroja, pel preu

de mil sous i amb retenció dels censos i altres càrrecs. També hi va haver algun plet

amb el monestir de Poblet sobre els molins de Tarragona que van acabar amb la

renúncia per part de Poblet, el 20 de novembre de 1452, a favor d’Escaladei.

La guerra civil catalana (1462-72), l’aixecament dels remences (1462-86) i l’arribada

dels Trastàmares (1415), van alterar profundament el règim feudal arreu del país.

Gort afirma que arrel de la guerra civil, Joan II va entregar la cartoixa Escaladei a un

navarrès (o aragonès) per haver anat contra la seva causa, però Ferran el Catòlic va

intentar tornar a la situació d’abans de la guerra; va confirmar els privilegis atorgats

22. La primera gran epidèmia de pesta va ser el 1348, però el 1333 ja consta com “lo primer any

dolent” de collites, que va iniciar un període de malnodriment de la població que es trobava molt debilitada en arribar el bacil de la pesta

23. Es refereix a “fer trají”. Vegeu glossari. 24. Tenien privilegi reial de poder escollir el millor peix. 25. Cada vegada que hi havia un canvi de rei els priors d’Escaladei – i la resta de senyors feudal –

havien d’anar a retre-li homenatge si volien seguir gaudint dels seus drets sobre el territori. El Priorat, terra remota per als diferents comtes de Barcelona, va seguir obtenint sempre els favors reials per la qual cosa la Cartoixa tenia ben dominats els seus vassalls.


12

per Jaume I i va saldar el problema consolidant els drets feudals de la Cartoixa.

Tanmateix, a partir d’aquestes grans revoltes pageses, i després de tres segles de

fèrria implantació, el feudalisme començava a trontollar amb la reacció contra els

privilegis dels senyors feudals.

Els habitants de Tarragona i comarques, per exemple, van decidir deixar de pagar les

lleudes,26 descarregant el peix en ports veïns, o en platges sense control de

l’”administració”. Es van donar, també, enfrontaments físics entre els monjos i els

habitants dels pobles de la comarca per delimitacions de terres i pels drets de

lleuda. “Casualment” quan la monarquia es va desplaçar a Madrid, els habitants

sotmesos es van veure prou valents per reaccionar contra els abusos feudals. Cal

tenir en compte que per aconseguir la reiteració dels drets feudals els Priors havien

d’acudir al rei, que cada vegada era més inaccessible. El feudalisme s’anava

allunyant de la zona, i els nobles que podien, amb ell.

Declivi del feudalisme i especialització productiva en l’Edat Moderna

Entrem en el segle XVI, quan l’emperador Carles V va arribar al poder: els senyors

feudals catalans – inclosos els eclesiàstics evidentment - li van demanar que

confirmés tots els privilegis que tenien,27 cosa que va fer i així Escaladei va passar a

posseir els drets reials sobre tots els molins, aigües, forns i l’escrivania, sempre

conjuntament amb el rei, de tal manera que en aquests llocs no es podia edificar cap

molí ni cap forn si no es disposava de llicència expressa del rei i del monestir.

Tanmateix, les relacions econòmiques entre Priors i vassalls va ser contínuament

debatuda a partir d’aleshores. Les imposicions que cobrava el monestir eren

abusives, i Poboleda, va aconseguir, per mitjà d’un acord el 1555 que Escaladei

reduís la dècima i la undècima del delme del vi. De vegades els pobles no estaven

d’acord amb la imposició senyorial i fins arribaren a portar la seva causa davant la

Reial Audiència, tal com va passar a les darreries del segle XVI. El 26 d’abril de 1594,

per exemple, es va pronunciar una sentència reial donant la raó al monestir en

contra les reivindicacions de Gratallops, la Vilella Alta, Torroja, Poboleda i Porrera.

26. Vegeu glossari. 27. Recordem que va heretar la Corona d’Aragó per via del seu avi matern, Ferran el Catòlic, que va

ser-ne rei fins a 1517. El seu pare, Felip “el hermoso” no va ser mai rei de Catalunya mentre que si que ho va ser de Castella fins a la seva mort el 1509.


13

Les viles van ser condemnades a pagar la dècima de la manera següent: Porrera

d’avellanes, Torroja d’ametlles i nous, la Vilella Alta de figues i ametlles, Poboleda

d’avellanes i Gratallops d’ametlles i figues, i “assò conforme lo delme dels demés

fruits”.

Hi havia d’altres qüestions que podien ser motiu de diferències entre el monestir i els

seus vassalls, com és el cas de la concòrdia a què arribaren els monjos i la universitat

de Torroja (l’ajuntament del moment), pel que fa als límits de la devesa dita del

Bosc de Bardina, el 18 de desembre de 1568.28

Mentrestant, els monestir invertia els seus ingressos obtinguts amb el delme i les

lleudes en comprar terres i engrandir el territori del priorat. També van fer

capbrevacions a finals del XVI perquè quedés constància de tots els seus privilegis i

aconseguir privilegis nous.29 Evidentment, molts dels pobles es van negar a aquestes

capbrevacions. Però per definició, tots els plets els guanyava Escaladei. Es va iniciar

una època de molta inseguretat i molt bandolerisme. Les viles es van haver de

remurallar i protegir-se, i feien anar el sometent a totes hores.30 A sobre, els vilatans

havien d’allotjar les tropes espanyoles que s’estaven a Catalunya. Felip II (I pels

catalans, 1556-1598) va seguir confirmant tots els privilegis de la Cartoixa, i el seu

fill Felip III (1598-1621) va confirmar el privilegi que a Tarragona no es podien

construir molins sense el permís d’Escaladei, semblava que els privilegis sobre els

pagesos seguien ben arrelats.

En els primers anys del segle XVII es van patir una sèrie de malvestats

metereològiques que havien de produir abundants pèrdues a la població i també, és

clar, al monestir. La primera pèrdua important per Escaladei va ser ocasionada per

una tempesta el 1599 que va destruir alguns dels molins de Tarragona, d’entre altres

coses, i els anys compresos entre 1600 i 1606 van ser de sequera. I el 1603, el Priorat

va conèixer una nevada molt important, almenys a la vila de Torroja, on s’ha

conservat un testimoniatge - el del rector - que testifica que la nevada va durar

28. Gort, p. 257. El document citat és AHNM, “Códices”, n. 1234, foli 100r. 29. En l’Edat Moderna - durant els segles XVI i el XVII - a causa de la caiguda de la renda feudal de

la baixa Edat Mitjana, els senyors van intentar “refeudalitzar” el territori amb les capbrevacions, és a dir, fer constar per escrit les obligacions dels ciutadans i la seva condició de no propietaris de la terra i de vassalls, i, de pas, recuperar drets feudals que havien caigut en desús; va ser un intent de ressucitar un feudalisme en crisi i fer-lo constar per escrit, intent que en molts casos va tenir èxit i va allargar el sistema feudal durant dos o tres segles més. Vegeu glossari.

30. Vegeu glossari.


14

quatre dies seguits i que es van acumular entre tres i cinc pams de neu, obligant el

veïnat a restar a casa.

Amb l’adveniment de la Guerra dels segadors, davant la por de perdre el blat

recaptat, els frares d’Escaladei amuntegaven el blat que recollien de les seves

possessions i al mateix temps subministraven a la gent del seu domini per a sembrar-

lo, d’acord amb certs pactes i condicions a Castelldans o Castelldàsens, un castell de

les terres de ponent – prop de les Borges. Durant aquells anys, en el pagament de la

capitació del blat Poboleda era la que més pagava, seguida de Torroja, Gratallops i

Ulldemolins. Les terres torrojanes, seques i costerudes, no eren gaire adequades per

la sembra de blat que tant es necessitava i la productivitat havia de ser molt minsa.

Als pagesos els calia comprar cada any la llavor, que la Cartoixa els subministrava des

de Castelldàsens, però la terra no donava per mantenir-se durant tot l’any, perquè hi

havia anys que a principis d’abril, dos mesos abans de la collita, ja necessitaven

comprar blat de fora perquè havien esgotat les seves reserves. I la majoria de

vegades, quan el blat arribava de Tarragona els pagesos s’havien d’endeutar per

obtenir-lo.31

Després dels temps difícils de la guerra, poc a poc el país va anar tornant a la

normalitat. Igualment va passar a Escaladei. Tanmateix, tot i que els diferents reis

els anava confirmant els privilegis sobre el paper, els habitants provaven de

desobeïr-los tant com podien.32

Com a la majoria del país, durant l’Edat mitjana les activitats productives estaven

majoritàriament lligades a la terra, amb cultius destinats a la supervivència. El cultiu

principal, sustent de la població, era el blat per fer pa; tot i que en algunes zones,

segons la climatologia, es podien variar una mica els cultius, primer sobretot per

l’autoconsum, i després més destinat al mercat, un mercat territorialment molt

limitat.

Al Priorat, i malgrat el que avui ens pugui semblar, el vi no era el cultiu

predominant. Hi havia per parts iguals vi, blat, avellanes i ametlles molt després del

blat. Segons Gort, tot indica que l’impuls de la monetització de l’economia pagesa

en el segle XVII – és a dir, l’entrada en el mercat dels seus productes - es produiria no

tant a través de la vinya sinó del conreu de l’avellaner. També s’hi troba una mica de

31. Sabaté p. 70.


15

producció de draps de llana, seguint l’esquema de la protoindustrialització, que

consistia en l’elaboració de manufactures tèxtils – especialment el filat i el teixit –

per part dels mateixos pagesos, aprofitant l’estacionalitat del camp. Al Priorat s’hi

troben, especialment, teixidors de lli.

Tanmateix tot indica que es passaven dificultats a la segona meitat de segle: consten

força execucions de sentències amb incautacions per causa d’insolvència; gairebé

sempre eren modestes - una falç, una aixada, una cadira - i es feien de “mal grat”

pels afectats. Tot i això, l’estructura agrària de la comarca sembla que va començar

a variar cap a finals del segle XVII i principalment a la segona meitat del XVIII, quan

la comarca es va abocar a l’especialització vitícola: la causa era la creixent demanda

internacional d’aiguardents que es canalitzava a través de Reus.

El Priorat amb els borbons

El decret de nova planta de 1714 no va afectar per res la senyoria i els privilegis

d’Escaladei. En canvi, si que es va notar en els alts càrrecs que hi havia en els

municipis que van passar a mans de gent favorable a la causa borbònica. De totes

maneres, el monestir i la gent de la comarca va ajudar a fugir de les presons i va

amagar a aquells vilatans que havien lluitat contra el borbó i que estaven essent

castigats: la Inquisició va arribar a denunciar el monestir per acollir uns trenta

facinerosos, guerrillers favorables a la causa austriacista. La lluita de guerrilles,

malgrat l’assentament borbó, encara va durar força temps.

Escaladei va participar de manera activa en el comerç de vi i de l’aiguardent, i es va

enriquir molt al llarg del segle XVIII. El 1718 tenia 28 frares i 30 llecs. I a mitjan segle

posseïa també dos molins paperers, l’un al Montsant i l’altre a Centcelles que el 1775

produïa 1.000 raimes de paper l’any, i només treballaven a la meitat de les seves

possibilitats. Només cal dir que a la fi de segle cobrava una mitjana de 14.000 lliures

l‘any pels seus delmes.33

32. Gort, p. 329. 33. Posem aqui les unitats monetàries del moment: 1 diner= 12 sous i 20 diners=1 lliura, 1 lliura=2,5

ptes.. Estem parlant, per tant, d’unes 37.380 ptes del moment, que eren molts diners. No es possible fer una valoració actual de quant era una lliura a l’època i en el territor concret del Priorat. Les mencions monetàries només són una referència si es comparen entre elles però no es poden valorar en els termes que ho fem actualment, ja que l’economia no estava pràcticament monetitzada, els preus relatius tenien una estructura molt diferent a l’actual, i els mercats eren


16

Va ser durant el segle XVIII que la comarca es va anar especialitzant poc a poc cap al

conreu de la vinya, i van començar a sorgir fàbriques d’aiguardents; el 1775 a Torroja

hi havia tres destil·leries. També va començar la criança del preuadíssim cuc de seda

per a la indústria sedera, que es va iniciar al XVII i va seguir fins el XIX.34 També es

van construir molins paperers, que tenien una alta rendibilitat. La sortida de

l’economia de subsistència va ser un fet a tota la Catalunya del XVII i també al

Priorat, que combinava una estructura productiva pròpia d’una capitalisme naixent –

especialització productiva en les manufactures – amb l’estructura feudal de la

propietat en el sector agrari, que es resistia a desaparèixer malgrat les embestides

que rebia de la població. El monestir no es podia resistir a l’expansió de les activitats

econòmiques ja que, indirectament, també se’n beneficiava. Per això hi va haver

algunes concessions de molins fariners, com les de Porrera, el 1766, 1769 i 1794 o bé

Poboleda el 1789. En algunes ocasions els molins foren motiu de picabaralles amb la

cartoixa com podrem veure més endavant.

Tanmateix les possessions d’Escaladei a Lleida havien patit – a nivell de població -

una forta patacada a causa de la Guerra de Successió, ja que alguns termes van

quedar abandonats i per tant, la cartoixa deixà de rebre les rendes que li

corresponien. Allí s’hi cultivava blat i ordi sobretot, que era fonamental per garantir

la subsistència, i sense el qual no es podien permetre la producció d’altres béns per

enviar al mercat, cosa que agreujava els conflictes amb els pobles pels impostos que

absorbia la cartoixa. Els prioratins preferien estar sota jurisdicció reial (no

l’eclesiàstica) i així ho van sol·licitar en diverses ocasions.

La lluita per l’aigua i la resistència de Poboleda

La possessió de l’aigua, o més ben dit, del dret a utilitzar-la, era aleshores - i fins

ben entrat el segle XIX – una regalia, és a dir, que per a disposar d’aigua tant per

regar com per fer moure els molins, calia aconseguir primer una concessió reial.

Davant l’escassedat d’aigua que presentava el territori del priorat, un problema que

va afectar sovint les relacions del monestir amb els pobles de la seva senyoria - i

tan petits que en aquella època una lliura a Torroja no tenia el mateix “valor” que una lliura a Falset.


17

sobretot amb Poboleda - era la qüestió de les aigües durant el temps de secada, ja

que els pagesos la necessitaven per a regar, i quan el riu Siurana baixava amb poca

aigua, si la utilitzaven el pagesos, els monjos no podien moure els seus molins

fariners; d’aquí venien els plets.

No cal dir que els guanyadors sempre van ser els monjos. No en debades Escaladei

era senyor de les aigües i també tenia dret privatiu de tenir molins fariners. Al segle

XVI hi hagué, almenys, tres concòrdies sobre l’ús de l’aigua entre Escaladei i

Poboleda, relatius, respectivament, als anys 1539, 1555 i 1589. De les tres, la que

havia de tenir una major vigència va ser la de 1555 que va ser resultat d’un plet que

va girar al voltant de la disputa de les aigües per a un molí draper (destinat a la

producció de teles bastes de llana, anomenades draps) que tenia el monestir en el

terme de Poboleda. En aquesta ocasió, els cartoixans van donar facultat als veïns

d’aquesta vila de servir-se d’aigua alguns mesos i dies l’any. Aquesta concòrdia es va

observar fins a mitjan segle XVIII.

El control d’Escaladei sobre les aigües del camp de Tarragona va començar a veure’s

discutit a partir del segle XVIII, ja que les diverses poblacions també s’escarrassaven

per aconseguir-los per a llur propi benefici. Les lluites pels drets de l’aigua en

aquesta època van ser terribles. Era un bé massa escàs, i els municipis es van

començar a desobeir la sotmissió al règim feudal, que impedia el desenvolupament i

la plena explotació d’aquest recurs. El 1760 Escaladei es va trobar amb la sorpresa

que Poboleda havia demanat, i havia obtingut de la Reial Intendència, una concessió

d’un molí i de l’aigua. Naturalment la cartoixa va lluitar contra aquesta pretensió

dels seus vassalls.

Però aquesta millora referida a l’àmbit jurisdiccional (és a dir, a l’adquisició

progressiva dels propis drets), havia de portar també a la comunitat religiosa a

mantenir una sèrie de plets amb la majoria dels pobles del seu domini, que al llarg

de la segona meitat del segle XVIII maldaren per deslliurar-se d’una senyoria que

consideraven oprobiosa, i que titllaven l’actuació senyorial dels cartoixans amb els

pitjors qualificatius. Cal dir, però, que no es tractava d’una situació exclusiva

d’Escaladei, sinó que, ben al contrari, aquest cas no era sinó un de tants dins la lluita

baronial de l’època. Per a la població, la manera d’escapar-se del control del senyor

34. Tanmateix, el sector de la seda a Catalunya va fracassar perquè no va poder competir amb el

Valencià, el de Lió i el del Piemont. El sector tèxtil català va acabar especialitzant-se en el cotó i la llana.


18

feudal – laic o eclesiàstic - era recórrer al rei, això va consolidar les monarquies

absolutes de l’època i va significar el principi de la fi del feudalisme. Arreu es

formaren bàndols entre els partidaris i els contraris al sistema feudal, arreu s’obriren

plets davant la reial audiència, i arreu es demanava al rei que la seva localitat passés

a dependre directament del domini reial, on les condicions eren més laxes.

Un dels plets que més va durar i va fer més enrenou va ser el causat per l’obligació

que tenien els veïns de Poboleda de portar a moldre el seu gra al molí de Bardina,

que era força allunyat de la població. D’aquí que en una data posterior a 1743

(segons Anguera), el comú i els veïns demanessin a Escaladei que els alliberés

d’aquesta penosa obligació, tant pel cost que els representava com per la distància a

què havien d’anar, i sol·licitessin la “facultat de fermar un molí” a canvi de lliurar un

cens perpetu de cinquanta quarteres de “xexa” (cereal) de la millor qualitat.

No hi ha notícia de si els veïns de Poboleda van aconseguir llur aspiració, però en

qualsevol cas la concessió, si hi va ser, seria només temporal, ja que el 24 de juliol

de 1761, la cartoixa va publicar un ban pel qual manava que s’anés a moldre al molí

de Bardina, cosa que va provocar que la vila encetés un plet contra el monestir, ja

que amb aquesta ordre “intentaba el monasterio la más injusta utilidad percibiendo

doble derecho de moldura, que el referido molino distaba una ora de la villa con la

precisión de haver de pasar vente veces a nado el rio nombrado Ciurana con peligro

y riesgo de la vida y que sobretodo no estaba corriente dicho molino la mayor parte

del año”.35

Mentrestant, Poboleda seguia lluitant per tenir un molí propi, cosa que van

aconseguir de l’Intendent general de Justícia del Principat el 27 de gener de 1762.

Escaladei va reaccionar contra aquesta novetat que vulnerava el seu dret de

monopoli sobre l’aigua i els molins del Priorat, i va manar als seus vassalls que

s’abstinguessin d’aplicar la concessió de l’Intendent General sota la pena de vint

lliures i atendre’s a la carta de poblament de 1270, o bé en un termini de deu dies

els vilatans havien de presentar al monestir quines eren les raons justes que ells

tenien en sentit contrari. També van demanar l’anul·lació d’aquesta concessió a

Barcelona, però mentrestant els veïns de Poboleda no van fer cas del requeriment

senyorial, prenent l’aigua del riu Siurana cada dia i durant les hores que volien. Els

35. Gort, p. 375.


19

monjos deien que els de Poboleda, a més, volien impedir el regatge de les terres que

es cartoixans conreaven directament.

Tot això va ser representat per un procurador de cartoixa enviat davant l’Intendent

General, Josep de Contamina, l’1 d’agost del referit any, lliurant-li una lletra on es

concretava el punt de vista del convent, contrari a Poboleda, i on encara s’afegien

les proves on se sustentaven les raons d’Escaladei. Bàsicament es tractava de

documents molt antics, però encara fonamentals: el privilegi de Jaume I de 1218 i la

carta de població de Poboleda de 1270.

Però la realitat és que el conveni sobre l’ús de les aigües que figurava a la carta de

població ja havia estat canviat des de feia molt de temps, i Poboleda no devia voler

acceptar el retrocés que significava aquesta postura dels cartoixans. Segons la versió

d’Escaladei, els de Poboleda van aconseguir l’autorització del nou molí explicant que

ells usaven l’aigua del riu Siurana un cop havia sortit del molí d’Àlbers i quan ja havia

passat per les terres dels particulars, i l’havien construit a la fi de l‘horta del terme.

Així van aconseguir “instar” a l’Intendent general “suponiendo que ninguno usaba

dicha agua” i que per tant no hi havia perjudicis a tercers. Però de fet si que hi havia

un perjudicat, que era els frares d’Escaladei.

L’Intendent General va donar la raó a la Cartoixa, i el prior va aprofitar per intentar

capbrevar però els veïns de Poboleda s’hi van negar rotundament. Per vèncer la

resistència del poble davant el monestir, sembla que els cartoixans van seguir la

tècnica de dividir en bàndols el veïnat: “causaba al monasterio mucho cuidado la

unión y comunidad con que el Ayuntamiento de Poboleda y sus vecinos corrían en la

defensa de sus pleytos y procuró por si o por alguno de sus procuradores fomentar el

espíritu de división entre los particulares al principio con amenazas y después con

alagos y promesas de que cuidarían de las heredades y granjas del monasterio y

proponiéndoles otras utilidades y provechos”. I se’n van sortir.36

I - com documenta Anguera - el gener de 1767, els catoixans aprofitaren el pas pel

monestir d’uns frares franciscans que anaven a Poboleda per predicar-hi la missió, i

així, “haviendose preparado los yndividuos de dicha villa para la santa y dolorosa

confesión, con que regularmente se terminan las Misiones, llegaron a los pies de

aquellos padres y preguntándoles desde luego si querían ir a moler sus trigos al

36. Gort, p. 382.


20

molino de Bardina, respondiendo que no pensaban estar obligados, les negaron el

punto de absolución”.

L’escàndol al poble devia ser majúscul i el mateix vicari de la vila va intercedir pels

seus feligresos amb un èxit escàs, ja que poc després, fra Salvador Oms va començar

així el seu sermó: “Una cosa tinch que advertirvos, que ja lo doctrinaire explicant

los set manamens los a dit haver de restituir alguna cosa sobre las molduras del molí

de Bardina, bé podian entender-lo; però jo los hi diré més clar i aixís dich, dich, dich

i diré que si no prometen anar al molí de Bardina, dich i dich altra vegada, que ni jo

ni los meus companys no en absolerem cap, que esteu condemnats y no vos

salvareu”. L’escàndol ara va ser immens i va provocar un murmuri ben notori entre

tots els astorats oients, però “lejos de contener a dicho religioso” encara el va

incitar a posar més llenya al foc, adreçant “otras expresiones injuriosas al

auditorio”.

Es va desfermar l’aldarull, un veí va ser acusat de promoure’l i es va veure obligat a

presentar un recurs a la sala del crim de la Reial Audiència, que va encarregar “al

arzobispo de Tarragona la corrección y dirección de dichos religiosos, puesto que

fueron por este privados del exervivio de sus ministerios y relaxados del Seminario” i

encara l’arquebisbe va enviar un ofici als cartoixans “para que abstuviese en lo

sucesivo de medios tan irregulares y de procurar grangeria directa o indirectamente,

en el santo sacramento de la penitencia”.37

El 1776 es va obrir una nova via de negociació entre les dues parts a rel de la visita

pastoral que l’arquebisbe va fer aquell any a Poboleda: sembla que compadit de

l’estat deplorable en què es trobaven els veïns va aconseguir que les dues parts

s’avinguessin a sotmetre les seves qüestions a un judici arbitral. Diu Anguera que

Escaladei es feu enrera i no dubtà a utilitzar tota mena de recursos per aconseguir

imposar la seva voluntat

Tots aquests plets i situacions inversemblants, van motivar que Poboleda es decidís

finalment - i en una data per ara indeterminada - a demanar al rei que la vila fos

separada d’Escaladei i incorporada al domini reial. Per aquest intent els regidors de

la vila van redactar un ampli memorial on exposaven la seva situació al sobirà, tot

indicant que si ho feien era degut al “fatal y deplorable estado a que le han reducido

37. Gort, p. 384.


21

los ynsultos, vexaciones y continuados litigios, que promueve y alimenta el Real

Monasterio de la Cartuxa de Scala Dei (...) con extensión immoderada de sus

derechos, abusos de su temporal jurisdicción y ruina lastimosa del común y

particulares (...) que les conducen a su total destrucción”. L’al·legat, doncs, no

s’estalviava res pel que fa a la duresa del seu llenguatge i, tanmateix, no va reeixir.

Els plets van seguir durant molts anys, i les postures es van fer irreconciliables.

I els cartoixans van començar a tenir problemes per a cobrar els delmes, ja que gent

va començar a deixar de pagar-los. Sobre els delmes que es pagaven en aquesta

època al Priorat, vegem quina era la “pressió fiscal” en el terme de Porrera: “se

pagava al monasterio d’Escaladei la décima parte, esto es la que hacía diez de todos

los frutos que se consechaban en el termino y los acostumbrados eran la vendimia,

avellanas, almendras, trigo, judías si llegaban a 10 fanegas, moreras o la hoja de

morera que se señalaba en el campo con una cruz de cal y el señor o el encargado

del monasterio cuidaba de recoger; la vendimia se le llevaba en sus lugares de la

poblacion abonando nueve dineros por carga si era de Masia, como toda la nuestra, y

cuatro maravedises por carga si era de lo restante del término; el trigo tenía la

obligación el señor de ir a buscarlo y medirlo en la Era donde se trillaba; los demás

frutos eran medidos en casa de su dueño desde donde se lo llevaban”.

En aquesta època l’estament eclesiàstic va començar a conèixer una sèrie de frens a

la seva expansió que l’havien de conduir, amb el temps, a la pèrdua d’una bona part

del seu patrimoni per mitjà de les successives desamortitzacions del segle XIX. Diu

Giralt que l’adveniment de la dinastia borbònica, el reformisme econòmic i el

regalisme imperants van ser una barrera en el creixement territorial de l’església, i

assenyala com a primera fita el concordat de 1737, que retallava l’antiga immunitat

fiscal, en disposar que els béns que l’església adquirís de nou quedaven

perpètuament subjectes a tots els impostos i tributs reials que pagaven els laics.38

L’arribada de l’estat liberal i la fi d’Escaladei

L’1 d’octubre de 1820, les corts van aprovar una llei per la qual se suprimien les

comunitats monacals i, d’entre altres mesures, es prohibia fundar nous monestirs,

prendre hàbit i fer vots; s’imposava la supressió de molts monestirs, la subjecció dels

38. Giralt, la propietat ...


22

religiosos als seus bisbes respectius, deslligant-los dels superiors de cada orde, o de

Roma, es donaven facilitats per a la secularització dels religiosos regulars, i s’iniciava

el procés desamortitzador (la venda de les terres propietat de l’església entre

d’altres).39

Escaladei va ser un dels monestirs que va quedar suprimit des dels primers moments,

i el seu edifici va ser abandonat. Fou aleshores quan la seva biblioteca - i entre els

llibres, la bíblia glossada de Sant Lluís - va fer cap a Tarragona, i els ornaments

litúrgics van ser dispersats per diverses parròquies, com a la Mussara i molts d’altres

objuectes, sobretot les joies i els mobles de valor, van ser simplement robats.

El 1823 va triomfar la contrarevolució i va ser novament instaurada la monarquia

absoluta. L’11 i 21 de juny va ser decretada la restauració dels ordes religiosos o la

restitució de totes les seves possessions i rendes. Per als monjos d’Escaladei això va

significar el retorn al monestir i la recuperació dels seus béns. Però tot i això, els

monjos es van trobar el monestir esbatanat, desolat, on els va caldre refer-ho tot, i

sobretot posar al dia la seva situació econòmica, perquè durant els anys anteriors al

trienni liberal (1820-23) - pel que fa al cobrament de les pensions dels censals - la

fiscalitat monacal s’havia relaxat força i es portava amb un cert desordre, com ho

mostra que hi hagués pensions per cobrar amb un endarreriment de vint anys. Els

monjos van ser molt intransigents en la recuperació de les seves rendes, i la rigidesa

amb que van aplicar els seus drets a la comarca no va fer més que precipitar llur

caiguda definitiva.

El 1831, Escaladei encara recollia una quantitat considerable de blat - de dos a tres

mil quarteres - que guardaven a Castelldans. I pels volts de l’exclaustració

definitiva, el 1835, les entrades de diners, que es corresponien amb les sortides,

eren de 16.000 a 16.500 duros (80.000 a 82.500 ptes de l’època) que, en paraules de

l’historiador Pere Anguera: “constituían para aquellos tiempos crecidisima renta, a

pesar que la mayor parte de sus tierras solo producían bosques, y a pesar de que,

lejos de ser exigentes con sus colonos, procuraba con caridad y trazas, propias de

propietarios monacales y en ellos muy usadas, favorecerles de modo muy

extraordinario”; Els monjos invertien uns 2.360 duros l’any en almoines i donaven

36.500 pans. Als darrers temps, tot i la retallada econòmica que representava la

pèrdua dels drets jurisdiccionals, el monestir encara ingressava la suma més elevada

39. Gort, p. 409. Existeixen abundants treballs sobre els processos de desamortització del XIX entre


23

entre els monestirs de la diòcesi de Tarragona. Segons Altisent això va ser degut a

que Escaladei va saber aprofitar l’auge del comerç del vi per enriquir-se.

Evidentment, els monjos exclaustrats van atiar el fet contrarevolucionari. Diu

Anguera que els exclaustrats van aconseguir arrossegar amb ells els camperols que

amb la desamortització es quedaren sense possibilitats d’accés a la propietat i en

pitjors condicions laborals i econòmiques que abans – contràriament al que havia

d’haver passat, però com diu l’historiador Jordi Nadal, la desamortització espanyola

va ser la Revolució Francesa feta al revés. El 1821, es van començar a formar

partides reialistes (carlins, contraris a l’estat lliberal que defensaven els partidaris

d’Isabel II) a l’Aleixar, Cornudella i Poboleda, mentre que Porrera, pel contrari,

prenia la bandera liberal. La guerra Carlina estava servida, es va estendre i el Priorat

es va convertir en camp de batalla, amb fets d’armes força sagnants.

Amb l’exclaustració definitiva de 1835 i durant la Primera Guerra Carlina (1833-

1840), els monjos van fugir, i van lluitar al bàndol carlí. La fugida d’Escaladei va

tenir lloc el dia 25 de juliol de 1835. De tots els fugitius, dos van ser detinguts i

portats a Reus, divuit es va refugiar a Margalef i uns deu a Cornudella a la casa d’un

tal Antoni Rodés.40 La notícia d’aquest fet devia córrer aviat per Priorat i la gent dels

pobles es va apressar a entrar al monestir. Un testimoniatge coetani, afirma que des

del dia 2 d’agost Escaladei cremava i que hi havia molta gent dedicant-se a expoliar

el monestir: “lo més segur hera que cuasi tot lo priorat anava a carregar allí, que

diu que semblava un vespé”. La crema va ser famosa, i el dia 8 d’agost encara sortia

fum de l’antiga cartoixa.

L’11 d’octubre de 1835 foren suprimides, per decret, totes les comunitats religioses,

tret de les que es dedicaven a l’ensenyament i a l’assistència de nens pobres.

D’aquesta manera van desaparèixer totes les cartoixes de l’estat – n’hi havia setze -

inclosa la del Paular, la més gran. Tots els béns d’Escaladei van ser desamortitzats, i

els que ja havien estat venuts durant el trienni retornaren als compradors aquest

mateix any. Els delmes, que van ser atribuïts a l’estat, van ser subhastats a Reus i

altres localitats. 41

els quals el de Rovira Gomez citat a la bibliografia.

40. Gort, p. 418. 41. La paperassa que va generar la desamortització permet tenir un llistat exhaustiu dels béns

d’Escaladei en el moment de l’exclaustració. La impressionant llista de totes les propietats d’Escaladei que van ser desamortitzades - tenien propietats des de Barcelona, Lleida, Tarragona, etc. –es pot consultar a Gort, pp. 410 i 422.


24

Entre el patrimoni desamortitzat s’hi troben diverses cases, molins, forns i cellers. A

Torroja, el molí fariner dit d’en Bardina, al costat del riu Siurana i una casa amb dos

trulls (cellers) a la plaça del poble. De molins fariners la cartoixa en tenien a més, un

a Poboleda, dit d’en Bosc, un altre a la partida de Millàs i un a la Morera.


25

SEGONA PART

1. Torroja del Priorat: colonització i vassallatge a Escaladei

El poble de Torroja del Priorat (a 331 metres d'altitud) és situat dalt d'un tossal a

l'esquerra del riu Siurana. No es conserven restes de les seves antigues fortificacions i

fins i tot les restes de l'antiga Torre Roja, al carrer Major, que se suposa que fou el

primer punt en ser repoblat, són molt escasses. La Torre Roja fou utilitzada en època

tardana com a presó. Pels carrers del poble hi ha grans cases pairals del segle XIX, de

severa dignitat; la més notable és Cal Comte, davant l'església, de grans dimensions i

amb restes d'un oratori privat. L'església parroquial de Sant Miquel, és del segle XVIII,

de tres naus, d’estil neoclàssic amb elements barrocs. Guarda com a peça notable un

orgue construït cap al 1800 per Joan Pere Cavaller, que imita el romanticisme

francès amb elements catalans que ha estat recentment restaurat amb tota cura per

Wilfried Praet. Es conserven restes sense interès de l'antiga església dedicada també

a Sant Miquel. La festa major se celebra el 15 d'agost i el 6 de maig (el Roser). Al

terme es troben mitja dotzena de masos entre els quals es destaca el Mas del Bruno.

Al límit del terme amb Gratallops hi ha l'ermita de la Consolació.

L’historiador local Jaume Sabaté ens ofereix una exhaustiva informació en el seu

llibre sobre el terme de Torroja. N’hem escollit la més rellevant, que ens ajudi a

entendre les característiques del poble i el paper del molí de Bardina en la vila.42

Pot ser que al llogarret on s’assentà Torroja al s. XIII, els àrabs hi tinguessin

instal·lats uns petits llocs de guaita d’on dominaven l’entorn, però això no demostra

que la torre roja del poble que li dóna nom fos una torre sarraïna. El que sembla cert

és que va ser a partir de la població cristiana quan Torroja es va convertir en nucli

poblat, sota la capa i àmbit territorial de la Cartoixa d’Escaladei.

Tot indica que la primera activitat econòmica de la vila era la sembra, tal com ho

demostra que tinguessin molí ja en la carta de poblament. Tot i que la vinya té

rendiments més elevats, al principi de la colonització cristiana l’especialització

productiva era senzillament impossible, i el blat era l’únic cultiu que garantia la

supervivència dels primers colons. Més endavant la vinya si que tindria un paper

42. Jaume Sabaté, Torroja...


26

preponderant en el desenvolupament econòmic de la vila. Però no és fins a 1866 que

hi trobem 200 jornals (mesura de la terra) de regadiu i sembra per 1.000 jornals

d’oliveres i ametllers, 900 jornals de vinya (hem de tenir en compte que la vinya és

un cultiu intensiu i “necessita” menys terreny per obtenir el mateix rendiment), etc.

Segons Sabaté, el 1900 el blat ja ha desaparegut com a cultiu local, però fins

aleshores havia estat el principal de la zona. La zona es va especialitzar

definitivament en vi durant el segle XIX, però amb la fil·loxera va haver d’emigrar

molta gent, i fins molt entrat el segle XX no es va tornar a enriquir gràcies a l’oli i la

vinya.

Cal esmentar algunes de les característiques del terme, amb la població agrupada en

el municipi, ben protegit al damunt d’un turó emmurallat, i les terres de cultiu a

baix, al riu, on s’hi poden distingir diferents tipus de conreu, condicionats per

l’orografia i l’accés a l’aigua, un bé tan escàs al Priorat. Fora el nucli urbà, Torroja

té alguns espais agrícoles molt particulars de la zona i ben delimitats:

La devesa és una delimitació de terreny cobert per la farda, amb arbreda diversa,

llenyes aprofitables i vegetació vària, i que podia ser emprada comunalment, però

per controlar que la gent no s’endinsés a terres alienes, tenia fixada la demarcació

que calia respectar especialment per al bestiar, i qui no ho fes seria castigat per la

justícia. Estava delimitada des de l’Era de la Serra, baixant al pont i riu amunt fins al

Tossalet, travessant el barranc fins al coll de Poboleda, i per una serreta avall fins a

les marrades, cap al barranc de les Tosses fins al camí de Porrera, i d’aquí travessant

els Arbosars i els Bellvisos, i cap al camí de Falset.

Els Antuxans – poc coneguts avui – eren els terrenys de vores i ribassos per pasturar-hi

el bestiar, especialment les voreres del riu i les seves hortes. Eren terrenys

considerats aprofitables per a pastura i no es podien pas malbaratar. Però també

calgué fer una delimitació perquè els pastors respectessin els límits fixats.

Començaven al roquer del Molinàs, riu amunt cap al sol del Torrent del Pas de l’Ase,

seguint el camí pel qual els de la Vilella passen cap al molí d’en Bardina, tirant cap

al cap de les Granges i camí de la a Vilella, pel barranquet de les Cometes fins al cap

del roquer tornant al riu.43

43. Sabaté p. 35.


27

Hi ha, a més, les dues hortes – l’horta major i l’hota vella – una a cada costat del riu,

en un indret suficientment apartat de la seva llera per evitar les pujades sobtades

del Siurana, que poden fer baixar l’aigua amb molta força.

El poblament del nucli de Torroja començà el 1261: el dia 3 de juliol Escaladei hi va

establir 30 colons d’un sol cop, i uns anys després, el 6 de febrer de 1279, hi va

establir, també d’un sol cop, vint pobladors més. Va ser el creixement més

espectacular que es va donar al Priorat al segle XIII, perquè va passar – suposant que

tots els pobladors es quedessin a la zona - de pràcticament zero a una cinquantena

de veïns.44 S’ha de tenir en compte que es feien força establiments però no tots

arribaven a bon terme perquè les condicions de vida eren molt dures, per això el

poblament i colonització de la zona van ser molt lents.

Entre els nous assentaments de colons de finals del XIII, ens n’interessa especialment

el següent: el 9 d’abril de 1294, el monestir va donar a Pere Martorell i a Elvira, la

seva muller, la cumba bardina perquè l’eedifiquessin i la repoblessin. Segons aquest

document transcrit per Trenchs, sembla ser que en aquell moment Vilella i Torroja ja

eren repoblades i edificades.45 Gort retranscriu el document i canvia, tan sols, el

cognom del beneficiari de la coma Bardina, Pere Morell, i la data per 19 d’abril.46

Pel que fa a les referències a l’existència de molins, i deixant de banda l’esment que

en fa la donació de Jaume I (pàg 7 d’aquest escrit), la següent notícia relacionada

amb un molí és del 7 de gener de 1240, quan Pere d’Obac va comprar per 300 sous un

molí que era al riu Siurana. Aquesta compra, un temps més tard, el portà a un plet

amb el Prior d’Escaladei per la qüestió de les aigües, perquè sembla que tan la

sèquia com la resclosa i l’escorredor que portaven l’aigua a aquest molí no estaven

en bones condicions i no permetien el pas de l’aigua a un altre molí que hi havia més

avall. També el 1261, Arnau de Sanaris va rebre un pati per tal de bastir-hi un molí,

amb peixera i sèquia, sense que se’n sàpiga el nom ni la localització exacta.47 Al

44. Gort no creu que la torre roja que dóna el nom a Torroja fos musulmana, esmenta els estudis

locals de Sabaté però creu que no hi ha prou documentació per afirmar-ho. En tot cas, l’origen etimològic de Torroja és clarament llatí.

45. Trenchs. p 270. El document original és a l’Archivo Nacional Histórico, Madrid, secció “Clero” carp. 2851, num 10.

46. Gort, p. 73. Cita exactament el mateix document. La Coma Bardina era situada entre els termes de Vilella Alta (cum populatoribus sive termino de Vilella nostra) i el terme de Torroja.

47. Les notes no indiquen quins molins són però probablement el molí de baix fos el de Bardina perquè riu amunt n’hi ha un altre, Gort, p. 82.


28

Priorat, doncs, no n’hi havia un de sol, sense que puguem aclarir-ne la localització ni

els noms.

Comencem per conèixer el contingut de la carta d’establiment del segle XIII

consultada per Sabaté en el registre de totes les escriptures que es trobaven a

Escaladei, on hi consten diferents moments de la colonització i repoblació de

Torroja.

• “A Pº Una carta de Stabliment de la granja de Torroja feta per o monir.

(monestir) a 30 pobladors ab certes condicions y retencions y en particular ab

300 sous y 30 xavelleres de palla; tests. per Berthomeu Domenech notari de

Cabacès 5. Non. July 1261 ay tresllat autèntich”

• “B. Item altre establiment del mateix Lloch de Torroja fet per lo monir. a

vint pobladors a la decima y undecima; tests. per Pere Pastor rector de

Porrera 8 indus febreuirius 1278”

• “C. Item una carta en la qual lo Prior d’Escaladei concedei y done als poblats

de Torroja una antoxans (hortes) per pasturar lo bestiar propi tests. per Pere

Qeralt rector de Torroja 13 juny 1394”

• “D. Item un acte de concordia entre lo monir. y la Universitat de Tarroja

acerca del limits de la devesa del Bosch de Bardina; tests. per m. Jaume

Noguer rector de Tarroja á 18 de desembre de 1468”48

Aquest és el primer capbreu que s’ha trobat, amb mesuratge i inspecció de totes les

finques.49 Els vilatans de Torroja reconeixien el vassallatge a la cartoixa d’Escaladei,

segons la carta de població “Les terres de dit loch deuen de cens al monastir

d’Escaladei de cens de honor Deu lliures en dines pagados en la festa de Sant Miquel

de Setembre”.50

Per conèixer més de prop qui eren aquests colonitzadors, mirem els noms dels

pobladors de Torroja per 1419, la data més antiga de la qual tenim cens. No hi

consta cap cognom Bardina, En el fogatge (cens de focs o llars del poble) de 1496

apareixen – entre d’altres - els següents noms:

Pere Ardèvol, batlle

48. “Registre universal de totes les escriptures que estan en lo arxiu d’Escaladei”, fet l’any 1635,

AHN Madrid. Còdex 1234 B. 49. Extret de Sabaté: Capbreu Priorat 1520. AHA. Tarragona. Caixa 5, num 23. 50. Es pot consultar la transcripció íntegra de la carta de poblament en el llibre de Gort.


29

Joan Monleó

Berthomeu Bonet

Pere Monleó

Pere Ardèvol (repetit)

Berenguer Monleó del Mas

Hem seleccionat aquests perquè, si ens fixem amb la carta de poblament de Bardina

- transcrita en la pàgina 31 d’aquest escrit – hi observem que hi consten persones

amb el cognom Ardèvol, Bonet i Monlleó relacionades amb la possessió o

arrendament del molí de Bardina. Aquest any de 1496 Torroja tindria 32 focs, és a

dir, uns 160 habitants s’accepta la dada que en cada llar hi havia 5 persones. En el

mateix fogatge consta que Poboleda tenia 38 llars, la morera 26, Porrera 31 i la

Vilella alta 15.

En el fogatge de 1553 ens apareixen els següents noms entre els 195 habitants que

devia tenir la vila (39 focs):

Joan Monleó, sastre

Joan Ardèvoll

Pere Ardèvol del Castell

Antoni Bonet

Gabriell Ardèvol

Pere Ardèvol del Porche

Antoni Ardèvoll

Joan Monleó del Mas

Joan Monleó menor del Mas

No es pot saber, tanmateix, la vinculació d’aquestes persones – ni de la resta de

vilatans - amb el molí de Bardina, ja que només consten els oficis en alguns casos i

no s’ha trobat cap moliner.

En el capbreu de 1520 apareixen aproximadament els mateixos noms dels pobladors,

i hi trobem algunes dades de qualitat: s’hi descriuen les característiques de les terres

i l’import del censal per redimir (és a dir, el preu que els pagesos que estaven

adscrits a la terra o al senyor li havien de pagar per recuperar la seva llibertat).

Poble per poble i propietari per propietari de tots els del Priorat sota la jurisdicció

d’Escaladei van quedat registrats a efectes de pagar els corresponents impostos.

Escaladei establia la ferreria i la resta d’activitats relacionades amb la producció i en


30

cobrava els seus drets: La carta d’establiment de la sobredita ferreria “fet per lo

Prior y Convent a Jaume Monlleó Ferrer del Mas Morells”... obligava els habitants de

Torroja i de la Vilella a anar-hi, i, evidentment, el ferrer havia de pagar per “la

concessió”.51 S’hi descriu els Masos de Mas Morells, que depenien eclesiàsticament de

la parròquia de la Morera, amb terme propi junt al de Torroja, en canvi no s’hi troba

cap referència al molí de Bardina.52

El llibre de les ordinacions de Torroja és un document extraordinari, perquè ens

permet saber exactament la “legislació” que imperava a la vila, especialment per als

segles XVI i XVII. És un llibre amb caràcter normatiu, que indica què podien i no

podien fer els veïns respecte a les més diverses qüestions que afectaven el

municipi.53 Ens permet conèixer l’organització social del poble, però poc de Bardina,

perquè, com diu l’historiador Torné, que l’ha transcrit “El molí, en canvi, estava

sota el control de la Cartoixa, de fet, n’era propietat directa i els vilatans estaven

obligats a moldre-hi el gra”, per això no entrava dins la documentació normativa de

la vila, sinó en la de la comunitat religiosa.54 Tanmateix, les referències més directes

al molí i al lloc anomenats de Bardina – que n’hi ha evidentment - s’estudien més

endavant; aqui hem fet una petita selecció d’alguns aspectes rellevants o curiosos

que s’hi poden llegir a tall de mostra.

L’índex del llibre presenta la següent estructura:

“Taula de tot lo que.s conté en lo present llibre de les ordinacions de la vila de

Torroja, seguidament per fulls”:55

0.2. hordinacions comunes a tot lo priorat

0.3. Fonch renovat lo present llibre de les Ordinacions

1. de l’adrés de la vila i de les cases,

etc...

51. La cartoixa apretaven cada vegada més amb monopolis i drets feudals, mentre que al principi la

carta de poblament era molt més oberta. A mida que la població es consolidava els van anar collant.

52. Sabaté p. 48. 53. Josep Torné, llibre de les ordinacions... L’autor afirma que pel què fa a una millor determinació

de l’estructura social i la distribució de la Propietat a Torroja interessaria emprendre un estudi rigorós de les dades del “Llibre de les Valies” del 1630, conservat com el de les ordinacions al Centre d’Estudis Falsetans. L’autor afirma que tot el que es compra i es ven està al “Llibre de les valies del Lloch de Torroja, fet al primer dia del mes de abril de l’any 1630”. El text estudiat per Torné ens remet al “Llibre de les oridinacions de Torroja” que es troba al Centre d’estudis Falsetans, amb data de 1685 “copiat d’altre llibre vell que.s feu en lo any 1582”

54. Torné, ordinacions p. 20. Cita a Rovira Gomez, La desamortització... 55. Torné, ordinacions. p. 30


31

7. Del bosch de Bardina.

....

12. Camins.

.....

87. del fer llenya al bosch den bardina”.

“12. Camins

Ytem sia notori com lo camí del cap del Fangassall que l’haja d’adobar y tenir en

condret y tota la sèquia l’amo qui posseirà lo tros del Domenjo que està damunt la

sèquia i baixa fins deval la sèquia segons estan los llímits y termes”. És a dir, qui

tingués accés i utilitzés el tros del Domenjo, que estava damunt la sèquia, tenia

l’obligació de tenir-lo net perquè l’aigua anava a la sèquia que era pública. El llibre

ens mostra com eren extremadament meticuloses a l’hora de delimitar el territori

dins i fora el qual es podien dur a terme algunes activitats. Especifica molt què es

podia fer “dins lo priorat, per fora lo priorat...” delimitant així el territori que

comprenia les set poblacions sotmeses a la cartoixa.

En un altre apartat les ordinacions indiquen que els jurats del poble establiran qui es

el botiguer i spitaler (hospitaler o hostaler), però no diuen res del moliner. El més

probable és que la decisió de qui faria de moliner també la decidís la cartoixa, tot i

que la regulació d’alguns oficis les signa el Prior de la cartoixa, altres el batlle, i

algunes no estan signades.

Transcrivim l’apartat referent a l’horta, per observar quina era la gestió de l’aigua:

“ortes.

Ytem ordenarem que el l’orta major y en l’orta vella y en qualsevol ort o orts que

ll’aygua prenga del riu de Ciurana, ninguna persona hi puga tenir albes, albaredes,

trèmols, xops, freixes, alsines, roures y qualsevol arbres que fruyt no fasca, damunt

ni daval la sèquia...” La causa de tal restricció era, sens dubte, que no es malgastés

l’aigua amb arbres no fruiters que no donaven un rendiment econòmic tan elevat

com el que podia donar un hort.

També hi havia restriccions a la compra-venda de blat, restriccions lògiques si tenim

en compte que el blat del priorat estava sotmès a gravàmen per la cartoixa i la seva

lliure circulació podia causar distorsions en la percepció de la renda d’Escaladei:

“Coprar blat.


32

Ytem ordenarem que no sia ninguna persona que gos comprar blat per a persona

ninguna forastera ni per tornar a vendre” I el flaquer no podia vendre pa de la vila

als forasters. S’ha de tenir en compte que durant l’edat mitjana la producció i

comerç del blat - aliment principal de la població - estava molt regulat, i la seva

especulació solia ser castigada per les autoritats. No indica, tanmateix, que el blat

de Torroja hagués de ser mòlt al molí de Bardina, tot i que és evident que era així

per les altres documentacions consultades.

Totes les activitats del poble eren controlades pel comú i encara que les exercien

particulars, ho feien en virtut de l’arrendament que sortia a subhasta cada any. La

vila arrendava la Taverna i la fleca, l’Hostal, la Tenda, la carnisseria, el molí

d’olives, els arbitris i el cobrament dels impostos municipals i els aiguardents. Del vi

defectuós se’n treia alcohol. Evidentment no hi apareix l’arrendament del molí de

Bardina que no entrava dins les subhastes del comú per estar sotmès a la cartoixa.

Per al segle XVII encara hi ha més informacions referides a Torroja. Trobem, per

exemple, el capbreu nou de la cartoixa de 1623, transcrit per Sabaté; citarem aqui, a

tall d’exemple, l’apartat que es refereix al llevador dels censos de la vila de Torroja

de l’any 1623 per fer-nos una idea de la “presió fiscal” de la vila, que, d’altra banda,

era la comú a totes les localitats sotmeses a un seenyor feudal.

“Primo tenen obligació tots los poblats en lo lloch y terme de Torroja fer quiscun

any jornal, batuda y tragi com es de costum. Hen paguen tots los poblats en lo lloch

y terme de Torroja de tot gra delme a la decima es a saber que lo monastir de cada

deu ne pren una, y de les nou restants pagan la Provició. Hen paguen delme a la

onzena de totes les menudències, es a saber de cols, alls, cebes y altres ortalisies”.

El delme fort anava sobre el gra, i el moliner havia de pagar un arrendament per la

concessió; és lògic, doncs, que exigís a canvi la garantia que tot el gra del Priorat

seria portat a moldre al seu establiment.

Evidentment es pagava delme també sobre la vinya, i sobre tots els fruits, sinó els

pagesos haurien passat de cultivar un producte a un altre, en funció del gravàmen

que tingués. La taxa sobre la vinya anava en funció de quina vinya era; tenien,

doncs, calculada la rendibilitat de les terres de qualitat diferent. També es gravava

el bestiar. Pel que es desprèn de l’escrit, aquell inici de segle XVII no va dur anys

d’abundància; set anys després de la capbrevació, el 1630, el poble va patir una crisi


33

d’escassedat de blat: “lo blat puja fins a sis lliures la costera cosa no vista i ames no

sen trobava”

Durant el XVIII, l’enfrontament entre senyors i vassalls també va arribar a Torroja.

Sembla ser que el 1787 la rectoria de Torroja es va negar a pagar la primícia a

Escaladei, que protestava: “La rectoria de Torroja paga tots los anys a Scala Dei per

la separació de la rectoria 100 sous de cens. No crec se pague per lo preu de altar

sinó per la percepcio de la primicia y si lo Rl. Monastir dit no paga primícia de les

terres van adquirint, de justicia també se hauria de disminuir lo cens de 100 sous. Al

memorial no he expressat sino las terras que de poch temps te eixe Monestir en lo

terme de Gratallops, y no he fet mensio del Hort y plana de terra tenen en lo molí

de Bardina y tant dret tinc a las unas com a las altras.56

El creixement econòmic de la vila durant el segle XIX va ser gràcies a les millores en

les formes de cultiu. Va ser un fenomen general per tot Catalunya. Sobretot es va

passar a conrear ametllers, olives, vinya, a més d’alguns jornals de sembrat amb

ametllers i oliveres. Però el dinou no només va portar especialització productiva,

també va estar marcat pel canvi de règim polític i les guerres que van esdevenir-se

com a conseqüència d’aquest. Llegim a Sabaté quan descriu els fets de la Primera

Guerra Carlina. “Potser quan es començaren a escalfar els ànims fou quan

Mendizábal ordenà eliminar tots els ordes religiosos, clausurant i cremant els seus

convents. Escaladei, a quatre passes de Torroja, fou el darrer de tots a caure; feia

anys que els monjos del convent tenien estretes relacions amb els pobles prioratins.

Tots depenien d’ell i gaudien d’una sincera amistat personal. Abans que arribessin al

cenobi per cremar-lo i enderrocar-lo, ja havien desaparegut d’allí quasi tots els

objectes de valor i diners que posseïen; el seu destinatari: la gent influent dels

pobles del priorat; prova d’això en fou el fet que a partir de 1835 és quan comencen

a pujar les cases importants d’aquests viles, i quan les hisendes creixen

esplendorosament”. 57

No sembla coincidir gaire amb el punt de vista d’altres historiadors consultats

anteriorment que afirmen que l’espoli i la crema d’Escaladei va ser ferotge,

probablement com a conseqüència dels abusos que fins molt tardanament va infringir

la cartoixa sobre els prioratins. En la seva afirmació que les hisendes del Priorat van

començar a créixer a partir d’aleshores s’hi llegeix implícitament que la cartoixa era

56. Sabaté p. 88.


34

un impediment pel desenvolupament econòmic de la zona, per les excessives

extraccions de renda que pesaven sobre la producció de la zona. El règim feudal de

tinença de la terra i d’extracció de la renda havia de ser necessàriament eliminat per

a que es pugués desenvolupar qualsevol activitat econòmica, tan al Priorat com a la

resta del país.

Després de la traumàtica experiència de la Primera Guerra Carlina (1833-40) Torroja

va refortificar-se a partir de 1837. El poble va quedar destrossat i dividit després del

contenciós i les venjances personals es van barrejar amb les postures ideològiques.

Fins ben entrats els anys quaranta la situació social no va amainar: hi havia gent que

vivia a les muntayes, fugitius i excarlins, que vivien del bandolerisme, cosa que

incrementava molt la inseguretat dels vilatans.

57. Sabaté p. 120.


35

2. Bardina: el bosc, la coma, la devesa, el molí... el nom!

No és tan sols el molí que aquí estudiem que porta el nom de Bardina, sinó també el

lloc, el bosc i la devesa. Caldria aclarir en primer lloc, si Bardina era un nom de

família o no. En el text de la donació (apartat següent) tot indica que sí, però de fet

s’està referint a una donació de terres que ja es diuen Bardina. La qüestió és: en

l’inici es van donar a uns colons unes terres que ja es deien Bardina o les terres van

prendre el nom del colonitzador anomenat Bardina? Hem consultat diverses fonts per

esbrinar el significat del mot Bardina, i sembla que entre les diferents acepcions que

s’han trobat haurem d’escollir la que ens sembli més adient. El lingüista Coromines

no parla del mot bardina, però si de barda (lloc costerut, tancat) en el seu diccionari

etimològic, mentre que el Diccionari Etimològic Alcover-Moll ens parla de bardina

com un cognom germànic.

Cal esmentar que entre els cognoms dels pobladors no hi ha cap bardina, la

denominació és anterior. Però que en la carta de poblament de Poboleda ja surti el

mot Bardina no vol dir que la denominació fos musulmana, llatina o pre-llatina,

perquè les cartes de poblament es feien un cop ja havien passat uns quants anys des

que s’havia foragitat els musumlams i la zona estava pacificada. Els períodes de

transició entre el despoblament sarraï i la colonització cristiana solien ser llargs. Pot

ser que en aquest període de transició a la zona que després s’anomenaria el priorat

un tal senyor Bardina, germànic d’orígen, probablament noble o cavaller, donés nom

a la propietat. El fet que el bosc, la devesa i el molí tinguin el mateix nom recolza

aquesta teoria, perquè si volgués dir barda (lloc tancat, o terreny costerut), seria

només adequat per a la part d’horta, o per a la part del bosc però no per a tota la

propietat, i sobretot, no per al molí.

És lògic pensar que el molí es construís quan va començar a haver-hi un assentament

estable de població, i que es construís en un lloc anomenat bardina, nom tret del

cognom d’algun dels cavallers o senyors feudals que va fer incursions durant

l’ocupació sarraïna. Però com que el poblament del priorat va ser llarg i costós, les

terres i el bosc haurien agafat el seu nom, i quan s’hi va construir el molí més

tardanament, aquest hauria agafat el nom del terreny, bardina. Potser per això en

diversos documents sortiria escrit com “d’en” Bardina, sense que coneguem cap

poblador que tingués aquest nom. Cal tenir present que des dels primers documents


36

fins encara avui dia els habitants de Torroja l’anomenen “El molí,n Bardina”,

utilitzant aquests pronoms que determinen propietat: “d’en”.

3. Establiment i colons a bardina

Reproduïm una part de la Carta d’establiment del segle XIII, que es troba en el

Registre de totes les escriptures conservades d’Escaladei, en particular totes aquelles

referències al molí i el lloc de Bardina. En l’establiment del Mas Morells hi apareix la

denominació Bardina. Sembla que el mateix Mas Morells estava en un lloc anomenat

“antigament” la Coma d’en Bardina – per tant, la zona ja tenia el nom abans de la

seva colonització. Tembé hem transcrit les referències a d’altres operacions que

requerien documentació notarial, o contractes, en les quals hi estava implicat el molí

o la devesa de Bardina:58

Mas Morells

• “Pº Un establiment del Mas Morells dit antigament la Coma den Bardina,

fet per lo Prior y Convent de Scaladei a Pere Morells amb moltes condicions i

retencions ab 30 s. De sens pagadors lo dia de tots sts. Amb ple domini y a la

decima y undecima u ab 1000 s. de entrega q. tests. per Arnau Silvano rector

de la Morera a 13 de maig 1294.

• Item altre acte de venda feta per lo Prior y Convent de Scaladei del mateix

mas dels Morells a Antoni Arbolí de Tarraoja per preu de 1000 s. ab retencio

del cens ycarrechs que fa; tests. Joan de Petra Buferia Vicari de Tarroja a 27

de novembre 1437... etc”.

Molí de Bardina

• Pº Una carta de Venda feta per Bernat Escuder y sa muller Elvira al Prior y

Convent d’Escaladei de un molí en lo riu de Ciurana prop de Poboleda per

preu de 60 lliures. lo qual molí dits venedors tenian ja per lo monnir.

(monestir) a cert cens, y encara que en dit acte nos posen confrontacions has

de tenir per certs ser lo molí de Bardina, per no haverni altre prop de

Poboleda; tests. Pr Pere Ferrer Vicari de prades chals. Novembris 1263

58. Totes aquestes transcripcions de documents es poden consultar en el llibre de Sabaté sobre

Torroja del Priorat.


37

• Item Una carta de compra; ab lo monir. compra de Guillem Manya un tros

de terra junt al hort del moli den Bardina, nomenat plana de Bardina, que

esta entre la sequia que va a la bassa, e, Lo riu, y aplega fins a la peixera, de

aquesta terra estada questio entre lo dit monir. e, la Universitat de Tarroja,

pretenent dita Universitat que era llur en vigor de la carta de població, y ab

aquesta carta confa com lo dit monir. ligitiament pesseheix; tests. Per lo dit

A. Silvano, chals. Octubris anno 1283.

• Item Una carta de compra; ab lo monir. compra de na Guillema muller de

Ramon Bonet p. un tros de terra cultivada u herma sits. en lo terme de

Tarroja prop lo moli de Bardina per preu de 21 s. y con cambi de altre tros

de terra; Lo qual tros comprat per dit monir. segons la carta es davant lo

moli; tests. Per lo dit A. Silvano 7. Chalens Octubris 1283. Aquesta terra

tenia endins passats en Monlleo texidor de Tarroja, e, Lo dit monir. la seva

presa en virtut de aquesta carta.

• Item (també) Una altra carta, ab que R. Ardevol renuncia lo molí de Bardina

y ses honors al Prior d’Escaladei per quil tenia en ans stablit; tests. per A.

Silvano rector de la Morera 8 idus decembris 1290

• Item Un stablliment que fa lo Prior y Convent d’Escaladei a en Ramon Sanou

del molí de Bardina ab cens de 10 caff. de sgol; tests. per lo dit A. Silvano

pridie chals. Maÿ anno 1303

• Item Una altra carta de stabliment que fa lo dit Prior y convent de dit moli a

8 caff. y mig de seguil a Matheu y Pere Morells ab certes condicions; tests.

per lo dit A. Silvano 3. Idus februarÿ 1308. Mes un inventari de les aynes de

dit molí.

Segons Sabaté, en la partida de Bardina es feren els primers assentaments humans on

fou instal·lat el molí, com a primera mesura de supervivència; no obstant això, se’n

va beneficiar tot el poble a mida que anava consolidant-se. Però l’ús d’aquell molí

sortia a subhasta cada any, a efectes d’un rigorós i acurat funcionament de cara als

vilatans i de tothom que hi anés a moldre els seus fruits i grans, tot i que des dels

seus inicis fou la Cartoixa la que en treia els beneficis. Trobem una anotació de la

qual apleguem les dades següents:

• “Vuy hals 15 de giner any 1617 encantat lo moli de bardina en la plasa de

Taroia a veu de nunsio hies la dita de dit moli de Pere Borga del carre y hes

estimat per 45 lliures ab les capitasions q. tenen dits pares de Cartoyxa y es


38

estimat al seus donat ab posesió del pare conreer del monestir

d’Escaladei”59.

Devesa de Bardina

• Item en lo primer dels privilegis Reals fou. que es del Rey en Pere se veu,

com dona al monir. totes les aigües que son dins el Priorat.

• Item en lo titol ampriu de Ciurana Lit. n. Fol. Esta una sentencia donada

entre lo monir. part una y la vila de Ciurana per altra declarant la devesa de

no poder pescar; Vegense estos dos en los llochs citats.

• Item una provisió en paper del Comte de Prades sobre la dita devesa a 13 de

Juliol 1397. Estan ab un plech junts a esta altres tresllats en pergami i paper.

• Item un quadern ab cubertes de pergami de testimonis rebuts en la cort del

balle gnal. del Priorat sobre la dita devesa.

• Item una copia autentica de una requesta potada. al balle del Comtat de

Prades per part del monir. sobre dita devesa requerint li executas a Pere Mas

de Cornudella la pena de 3 ll. Per haverlo trobant pescant ab cop en dita

devesa; per m. Miquel Homdedeu rector de Torroja a 17 de Set. 1589.”

Les ordinacions de Torroja també hi deien la seva. L’explotació del bosc de Bardina

estava totalment controlada pel comú, no per la cartoixa, per això apareix en les

ordinacions de la vila i no en la documentació d’Escaladei.

“Bosch de Bardina”60

• “Ytem ordenarem que ninguna persona sia gosada tallar rama al bestiar en lo

bosch de Bardina, y qui contra farà que pac de bany (que pagui de multa) per

cada vegada 3 dinés, y axò pugen los jurats cerquar, prenent de jurament

així com demunt esta dit del bosch prop de la vila. Emperò que si se’n

voldran portar al coll al corral, que no caiga en ningun bany.

• Ytem volem que caygue en lo mateix tots los qui abatran les glans

• Ytem volem y ordenam.que ningun stranger hi puga metre bestiar, y qui

contra farà, que no sia del terme de Torroja, que pach de bany per cada

vegada 5 dinés, y si serà de nit 10 dinés. Y si lo dit stranger hi tallarà rama

que ultra del dit bany, que pague 3 dinés per la rama.

59. Sabaté p. 51. Cita el Llibre comú del poble de 1420 (transcrit en 15-1-1617). 60. Torné, ordinacions. p. 39


39

• Ytem ordenarem, que ninguna persona puga fer leya tallant en dit bosch. E

qui contra farà que pach de bany per cada vegada 3 dinés. Consentim

emperò, que los habitants en lo lloch de Torroja puguen fer lleya en dit

bosch, sols no tallen arbre vert a la soqua, tanta com menester neauran. A

Nadal, Pasqua, a Sant miquel, y sempre que hajen de fer sposalles, bodes,

misses o altres semblants festes y no en altres temps, sots la dita pena.

• Ytem que si serà stranger lo quy fasa leya o carbó, que pach de bany per cada

vegada 12 dinés. Consentim encara que los habitants de lo lloch de Torroja

puguen fer carbó en dit bosch per a son servey, de bruch y no de altra cosa.

Emperò que si n.i fan per a vendre, que quel no puga vendre sinó ha home

que habite en dit lloch de Torroja, y qual haje de dar dos dinés, manco la

fanequa del que valdrà comunament. Emperò si de dit carbó de venia la

persona habitant fora de Torroja, que pach de bay per cada vegada (espai en

blanc) dinés, y del dret de la vila no li sia poguda fer cortasia. E més volem

que si lo forner se’n portarà lleya del bosch de Bardina o del bosch de la vila

que ultra del bany damunt posat que pach 1 diner per cada càrrega de leya

qye se’n portarà per al forn.”

“De fer lleya al Bosch de Bardina” 61

• “Vull que contam a 26 de gener l’any 1606, se congrega lo Consell del lloch

de Torroja ab lo qual se feie gran abús de portar-se’n lleya del bosch de

Bardina a les festes que ja hestà ordenat; i així se determinà tot lo Consell

quen.i avie alguns que.i anaven tres o quatre dies abans de festes i dien que

volien per festes; i així tot lo Consell fonch de parer que cada casa en

partiqular no.y pugés anar.i sinó un dia per a diades que staven aceyalades,

que serà lo deyuni de la festa o lo dia abans, una vegada tant solament per a

la tal diada que stava asenyalada en lo llibre, en la ordinació del bosch de

Bardina y tots aquells que aniran més la diada, que pagen la pena que.i està

posada de 3 dinés. Y fonch determinat dia y any sobredit ab llisència de’n

Jaume Pujols, batlle de Torroja, i d’en Toni Juan Compte, i d’en Pere Mestre

i de Miquel Gitnau, jurats en lo present any de 1606.”

En el registre dels censos que el poble, el 1623, havia de pagar a Escaladei hi trobem

les següents inscripcions:

61. Torné, ordinacions. p. 88.


40

Censalista Motivació o garantia pagament Pensió

Cos de la vila Bosch de Bardina Ascensió 1 lliura de

cera

Joan Monlleó del

Hospital

El castellet d’en Bardina N.S. Agost 10 sous

Jaume Guitnau Bosch den Bardina St. Miquel 2 sous

Cos de la vila Moli de oli (no era el de

Bardina)

Ascensió 1 lliura de

cera

Font: Sabaté p. 55

Observem, doncs, que el bosc d’en Bardina estava en mans del cos de la vila i d’un

tal Jaume Guitnau, però el Castellet de Bardina estava en mans d’un tal Joan

Monlleó. Recordem que ja trobem el cognom Monlleó vinculat al Molí de Bardina el

segle XIII, tot i que en l’establiment de 1617 del molí seria fet a favor de Pere Borga

el 1617 i no de Monlleó. El molí, ben cert, no pertanyia a l’ajuntament ni a cap

particular del poble, que no el podien deixar en garantia de cap cens.

3. El molí de Bardina: de la desamortització a les costellades

Quan Mendizábal va ordenar l’any 1835 la desamortització i alienació dels béns de

l’església. Les possessions dels ordes religiosos quedaren abandonades, ja que en

cremar els convents, els religiosos que van poder-se lliurar de la mort, fugiren. La

cartoixa d’Escaladei tenia molts béns en els diferents pobles tant del Priorat com de

la zona de Lleida. A Torroja hi tenien dues cases i una colla de finques escampades

pel terme. El procés de subhasta dels béns desamortitzats fou llarg i ple de

dificultats; l’ajuntament va intentar posar ordre i arrendar-los mitjançant subhasta

pública al mateix poble.

Però el 20 d’agost de 1840, des de la comissió subalterna d’amortitzacions de Falset

es va demanar a l’alcalde perquè no havia declarat com a embargables els béns que

procedien del monestir d’Escaladei, ja que se sabia que hi havia una casa gran amb

un celler i cups anomenada Balandra; una altra anomenada dels Frares i un molí

fariner dit d’en Bardina que el tenia arrendat un tal Ferran Sicart, ja que aquestes

finques pertanyen a la nació. La mateixa comissió va anunciar que el següent dia 29


41

sortirien a subhasta pública els fruits de les terres d’Escaladei, i que la venda es

remuntaria a favor del millor postor.

El molí d’en Bardina i un hortet del seu costat per exemple, havien estat arrendats

per 1.345 rals, 22 maravedisos (336,25 ptes) anuals, arrendament que va ser enunciat

públicament.62 Des de la Intendència de Tarragona en un escrit de 26 d’octubre de

1840 es comunicava els nomenaments de Francesc Sans, Miquel Blasco i Francesc

Alabart per fer la taxació en venda del Molí d’en Bardina i el seu hortet. Finalment el

molí d’en Bardina va sortir a Subhasta per 193.000 rals (48.250 ptes) i la casa de la

plaça per 22.000 (5.500 ptes). El primer fou adjudicat a Josep Vidal Garriga pel preu

de 376.011 rals (94.002,75 ptes); i la casa fou adjudicada a Ramon Pagès de Torroja

per 22.000 rals 63 que sembla que era un dels republicans del poble.64

El 2 de març a les 12 del matí va sortir a subhasta la casa de la Balandra de Torrroja

taxada en 59.280 rals, que contenia cups útils que havien pertangut al suprimit

monestir d’Escaladei. Però no hi hagué cap postor i la casa es va quedar

administrant-la l’ajuntament que a mitjan 1844 va iniciar un expedient per declarar-

la d’utilitat pública. Sabaté esmenta l’existència d’un rebut que confirma com A.

Codina Borràs va cobrar de Josep Marimon el 9 d’octubre de 1845 la quantitat de 170

rals pel pagament dels agents de Tarragona i Madrid per aconseguir que el govern de

sa majestat cedís a l’ajuntament de Torroja la Balandra que ja portava uns anys

sense titularitat.

La gran extensió i bona qualitat de les terres de tot el bosc que havia pertangut a

l’extingit monestir cartoixà, va provocar que alguns capitalistes de Barcelona i

Tarragona es decidissin a formar una societat pel cultiu i el treball d’aquelles terres,

establint-hi alguna indústria agrària. No tenim notícies, tanmateix, del molí de

Bardina, i sí del mas den Bruno. Esmenta com un comerciant català retornat de

Galícia on va anar a fer fortuna es va instal·lar al poble d’Escaladei per explotar les

terres (el comprador principal de les terres que havien pertangut a la Cartoixa era

Serafin Gonsalvez de Faría, comerciant brasiler, afincat a Barcelona, accionista i

cofundador del Banc de Barcelona i d’altres grans iniciatives empresarials del

moment; potser l’autor es refereix a ell o a algun administrador seu). Entre les

62. Publicat al BOP num. 14 de febrer de 1840; l’acte s’havia de celebrar a l’Ajuntament de

Gratallops el 22 de març següent. 63. Sabaté p. 147. Cita com a document les “Subhastes béns Escaladei”. AMT. Carpetes num. 12 i

15.


42

finques arrendades després de la desaparició de la cartoixa hi figuren les Tres Creus,

el Masdeu, les Parades de les obagues i les Paradetes.

Un cop desapareguda la cartoixa, el priorat va començar el seu desenvolupament de

forma molt lenta. Per començar, es van iniciar els tràmits per refer el camí que

comunicava Porrera amb Torroja el 4 juliol de 1861. L’orografia difícil de la comarca

va fer que es provés de prioritzar en la construcció de camins i carreteres, molts dels

quals no passaren de ser projectes fallits. Sabaté afirma que en temps pretèrits,

encara que no hi hagués carretera al poble, hi havia un camí riu amunt cap a

Poboleda per on traginaven els carreters que s’acostaven fins a Reus. En ple segle

XIX, doncs, per anar a Reus, els vilatans de Torroja havien de caminar riu amunt, pel

camí que vorejava el riu i que passa pel molí de Bardina.

Si tenim en compte el preu pel qual va ser adjudicat el molí de Bardina en la

subhasta de la desamortització, 94.000 ptes - un preu molt elevat per l’època - hem

de considerar la possibilitat que aquest no hagués caigut en desús i que encara hi

haguessin perspectives sobre el seu funcionament. De ben segur que ningú ni hauria

pujat per un molí que sortia a subhasta per 48.000 ptes i que en la puja va doblar el

seu preu, si no hagués estat un bé cobejat per la gent del poble. Ens és difícil,

tanmateix, poder seguir l’activitat industrial del molí sense les fonts de la

contribució industrial de la zona, encara per consultar suposant que s’hagin

conservat.

Tan sols podem esmentar que la matrícula industrial i de comerç per l’any 1853, que

ens mostra els següents contribuents pel que fa a activitats relacionats amb la mòlta

del gra:

5è Josep Antoni Marimon Molí farina de dues moles Carrer major 67,17 rals

6è. Francesc Lleberia Molí farina d’una mola Carrer era 34,10 rals

Les darreres dades consultades en un llibre-registre de l’Ajuntament de Torroja ens

mostren la següent anotació:

- Venda per part de Francesc Lleberia a Joan Ferrer Escoda, del Molí de Bardina, el

1902, per 137 ptes i 45 cèntims. És el moment en què el Molí de Bardina passa a

mans de la família que n’és propietària encara avui.

64. Sabaté p. 162.


43

És possible, per tant, que Francesc Lleberia sí que utilitzés el molí durant el segle

XIX, i que visqués al carrer de l’Era del poble, per això la contribució estaria

domiciliada al poble. Cal esbrinar, en la mesura en què es pugui, en quin any el molí

va caure en desús. El que és segur és que per passar de les gairebé 100.000 ptes a

valdre’n 137, el molí no només havia hagut de caure en desús sinó que devia estar

abandonat.

El que està clar és que la integració del mercat català que es va donar a partir de

mitjan del segle XIX, i els canvis tècnics que va patir el sector agrari, entre els quals

el del cultiu del gra (es construeix el canal d’Urgell per a destinar la plana de Lleida

al cultiu del blat) i la mòlta del gra (introducció d’un sistema de mòlta d’hongria,

molt més net i eficient), van desplaçar aquest sector de l’economia cap a zones del

país que s’hi van especialitzar per ser més productives. Ja deia Sabaté en les pàgines

anteriors que cap a 1900 el blat ja havia pràcticament desaparegut de la comarca:

importar-lo del port de Tarragona o de les planes de Lleida, a canvi de l’exportació

d’aiguardents i de vi era més rendible que conrear-lo i moldre’l al mateix priorat. Si

hi afegim que a finals del segle la fil·loxera va atacar ferotgement les zones

vinivitícoles del país – entre les quals el priorat - provocant-ne el despoblament i

l’empobriment, no és estrany que el molí de Bardina, ja caigut en el desús, fos a

més, abandonat, i el seu valor, en una zona deprimida econòmicament, fos gairebé

nul. Per això en la compra de 1902 se’n devia valorar amb prou feines el terreny per

a posar-hi un hort.


44

Glossari de paraules Alqueria: De l’àrab qayra. Petit poble andalu´si amb un conjunt de cases i terres – generalment no gaire més de 200 o 300 habitants – que depenien d’un o diversos propietaris o, més sovint, d’una comunitat de pagesos lliures. Usualment trobem l’alqueria prop d’un sèquia i associada a una àrea de regadiu, L’alqueria era la unitat elemental en l’organització de l’espai en el territori andalusí; amb tot, potser en terres de frontera predominava més el burj, que pressuposa l’existència d’una torre annexa. (...) l’alqueria restava integrada en el territori d’un castell o d’un vila fortificada els quals eren inclosos en l’àrea d’influència d’una ciutat. Barda: mot pre-llatí, present en tota la península ibèrica. “en el llenguatge pre-llatí... un significat de clos, tanca”. Es troba des de Galícia, a Castella, etc... (Bárdenas...). Significat de lloc tancat. També pot ser que acabi derivant en Barda – bardissa – esbarzer. Coromines Capbreu: Document fet davant de notari on els diversos tenidors d’un domini esmenten dels béns seents que tenen per un senyor, fent menció de les característiques d’aquests béns, de llurs afrontacions, del què paguen per tenir-los i de quan han de fer aquest pagament. Només trobem capbreus als darrers segles medievals. Bolós, diccionari.... Capella: capell. Carta de poblament: privilegi en què el sobirà o un senyor concedia a una comunitat de pagesos un indret despoblat o poc habitat de cara al seu poblament i al conreu del seu terme. S’hi establien les obligacions que contreien els nous pobladors envers el senyor, en especial pel que fa als censos, mals usos o monopolis. Molt sovint s’establien algunes exempcions o alguns pivilegis jurídics de cara a facilitar el poblament de l’indret. Arran de la conquesta i la repoblació de la Catalunya nova es concediren moltes cartes de poblament , destinades a repoblar les poblacions acabades d’ocupar. Castlà: Vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d’un castell i sovint també del seu territori o terme. Als documents els trobem com com a castellanus o castlanus (...). El castlàpodia ser un cavaller, molt sovint de procedència no noble, que rebé, a l’edat mitjana central , d’un magnat, un vassall del comte, l’encàrrec o no de tenir un castell amb les terres i drets que en depenien. Catarisme: D’ençà de mitjan segle XII, el catarisme, religió dualista, considerada heretgia pels catòlics, s’estengué per les teres occitanes i també per la Llombardia, per la Xampanya, la Renània, etc. Un concili, celebrat el 1167 (...) prop de Tolosa, establí les formes de culte i l’organització de l’església càtar. l fet que en aqust concili participés un dignatari càtar oriental, ha fet pensar en la influència bogomil. (...) Els càtars s’anomenaven bons cristians, i feien una lectura dualista del nou Testament que traduïren a l’occità. (...). El catarisme arrelà profundament a Occitània, tant al món pagès com als castells dels senyors, com a les ciutats. El progrés de les comunitats de Bons Cristians desembocà en la croada contra els Albigesos - de 1209 a 1244. La persecució del catarisme al Llenguadoc afavorí que s’instal·lessin bastants càtars a les terres catalanoaragoneses. Bolós, diccionari. Cens: Quantitat que pagava el pagès al senyor per poder treballar les terres i gaudir-ne de l’usdefruit. Podem diferenciar els censos fixos dels proporcionals, i els censos


45

en productes, dels censos en monedes o metàl·lic. Moltes vegades, però, en la documentació medieval s’aplica la paraula cens a un cens fix i en productes, que probablement tenia l’origen en un impost públic de l’època carolíngia o potser d’una àpoca encara més reculada. Censal: El censatari rebia uns diners, a canvi, però, de comprometre’s a pagar una pensió al censalista, que li havia deixat els diners. Com a garantia es podia posar un bé seent concret, el conjunt de béns del censatari, unes rendes, etc. L’interès pagat era, al segle XIV, del 7,14 per cent. Els principals censalistes foren les comunitats religioses i la noblesa. Vendre un censal era rebre un capital a canvi de comprometre’s a pagar la renda. Delme: Desena part de les collites i de tota la producció, que havia d’ésser lliurada, en principi, a institucions eclesiàstiques, l’església parroquial i el bisbe, però que, de vegades, anava a parar al senyor del lloc o, fins i tot, al rei. S’instituí en l’època carolíngia per part de Pipí el breu i fou confirmat per Carlemany (779 i 794); s’estengué per tots els comtats catalans En alguns moments i en algunes contrades el delme pogué arribar a ser una de les rendes senyorials més importants. Escapulari: tira de roba amb una obertura per on passa el cap i que penja sobre el pit i l’esquena, distintiu de certs ordes religiosos. Lleuda: Impost que gravava l’entrada de mercaderies en una ciutat o en un territori. D’ençà del segle XIII es redactaren llistes de productes amb l’impost que calia pagar en concepte de lleuda per cadascun d’ells. (...) La lleuda era una de les principals entrades que rebia el monarca en relació amb els diferents llocs del patrimoni reial. Generalment era arrendada, molt sovint a mercaders del lloc, cada any o cada dos anys. Bolós, diciconari. Primícia: Renda eclesiàstica que suposava el pagament per pat del pa`ges d’una part de les collites. Era una quantitat més petita que la donada per delme i variava d’una contrada a l’altra, segons els costums (podia representar d’una vintena a una seixantena part dels fruits) Bolós, diccionari. Rafal: de l’àrab rahal. En el teritori andalusí, propietat d’un sol senyor, molt sovint un càrrec públic o un membre de l’aristocràcia urbana. El rafal era format de cases, terres de conreu i també per torres, forns i molins. S’ha considerat que, possiblement, fou fruit d’una concessió fiscal de l’estat, potser de cara a la seva rompuda, atesa la seva localització molt sovint perifèrica. Sarga: vímet prim tret de la sarga, arbust de ribera. Sometent: ; El sometent eren uns cossos de guàrdies locals, que lluitaven contra el bandolerisme, finançats generalment pels propietaris dels masos rics o per les viles en la Catalunya moderna. Buscar Tragí: Servei personal retut per un pagès al seu senyor. Consistia bàsicament en el transport amb un animal de bast de cereals, o bé d’altres productes, sovint al graner del senyor. Bolós, diccionari... Bardina i derivats, Segons el diccionari Alcover-Moll 65

65. Alcover, Antoni; Moll, Francesc d B. Diccionari Català/Valencià/Balear


46

Bardina: Llinatge existent a Alguaire, Barcelona, Bonastre, Cambrils, Castelló, Catllar, Gavà, Milà, Perafort, Secuita, Tarragona, Vallmoll, etc. Etim: probablement de l’arrel germànica bard (cfr. El nom propi germànic Bardinus). En els segles X i XI, Bardina era un nom propi d’home “Bardina Monachus”, en un doc. A 959, hi havia el vescomte Bardina a principis del segle XI. Bardinal: barri baix i despreciable Barda: Terreny costerut, pendís. Bardissa: Paret de núvols que apareix damunt la serra (Ulldecona). Castellà: barda


47

Bibliografia Alcover, Antoni; Moll, Francesc de Borja (eds). Diccionari Català/Valencià/Balear. 2on volum. Palma de Mallorca, 1964 AMIN: Enciclopaedia of Islam”. Laiden-Brill, 1960 Argemí, Mercè; Barceló, Miquel; Cressier, Patrice; Kirchner, Helena; Navarro, Carmen. “El agua y la agricultura en Al-Andalus. Glosario de términos hidráulicos” dins d’ Afers. Fulls de recerca i pensament. Num. 15, any 1993. Molins d’aigua / Antonio Gramsci. Altisent, Agustí, “Ramon de Vallbona i l’eremitori de Poboleda” en studia Monasticha, X, 1968. Barceló, Miquel et al, “Hacia una arqueología hidráulico, la génesis del molino feudal en Cataluña”, en M Barceló et al. Arqueología medieval. en Las afueras del medievalismo, Barcelona. 1988. Blay Boqué, Jordi; Anton Clavé, Salvador, El patrimoni de molins de la demarcació de Tarragona. Análisi i estratègies d’intervenció, Diputació de Tarragona, 2001. Bolós, Jordi. Diccionari de la catalunya medieval (ss VI – XV).Edicions 62. Barcelona. 2000. Bramon, Dolors; Lluch, Rosa. Mots Remots, setze estudis d’història i toponímia catalana, CCG, Girona, 2002 Coromines, Joan. Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana, volum 1. Ed. Curial. 1890 DD.AA. Scala Dei: ànima i símbol del Priorat, La Morera de Montsant, Barcelona, Fund Roger de Belfort, 1993 DD.AA. “Scala Dei. Primera cartoixa de la Península Ibèrica i l’orde cartoixà “, actes del congrés celebrat durant els 21-23 de setembre de 1996. Enciclopedia de la Religión Católica, vol II. Dalmau i Jover, Barcelona, 1951. Font i rius. Cartas de población y franquicia de cataluña, 2 vols, CSIC, Barcelona-Madrid, 1969-83. GEC, Catalunya Romànica, volum XXI, “El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà”. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995. Giralt, Emili; “la propietat i l’explotació de la terra durant el segle XIX” dins GEC, Història Econòmica de Catalunya, vol 5. Gort Juanpere, Ezequiel . Història de la Cartoixa d’Escaladei. Fundació Roger de Belfort, Reus, 1998. Morera Llauradó, Emili. Tarragona Cristiana, I, Tarragona, 1897.


48

Kirchner, “Colonització de lo Regne de Mallorques qui és dins la mar: la subversió feudal dels espais agraris andalusins a Mallorca” en Ph. Sénac Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Age. Perpinyà.” Rovira Gomez, S. La desamortització dels béns de l’església a la província de Tarragona (1835-1845), Tarragona, 1975. Palau i Rafecas, Salvador “El Galo”. Els molins fariners hidràulics de Catalunya, 690 molins invetariats. Santa Coloma de Queralt, 1992. Museu arxiu Commarcal de Montblanc. Palau i Rafecas, Salvador. “El Galo”. Variants i peces que s’usaven en un molí fariner. Santa Cloma de Queralt, 1997 Palau i Rafecas, Salvador, 800 molins fariners de catalunya. Des del Sènia i L’algars al Cardener. Compendi i 2a part: Els molins fariners hidràulics de catalunya, 690 molins inventariats. Sabaté i Alentorn, Jaume. Torroja del Priorat: Recull històric de la vila. Diputació de Tarragona, 1997. Torné i Cubells, Josep. Torroja del Priorat: llibre de les ordinacions de Torroja. Diputació de Tarrragona, Institut d’estudis Tarraconenses, 1989. Signatura G 94-8-79. Trenchs Òdena, Josep. “La propietat territorial de Scala dei dels inicis a 1300” dins de I col·loqui del monaquisme català. vol. II, Santes creus, 1969. Trenchs Òdena, Josep. El monasterio de Scala Dei y su proyección hacia la formación del Priorato. Tesi dirigida per Professor Emilio Saez, presentada a la facultat de Filosofia i lletres de Barcelona 1966.

El Molí d’en Bardina a Torroja del Prioratmolidenbardina.com/ca/historia.pdf · El molí de...

Documents

Transcript of El Molí d’en Bardina a Torroja del Prioratmolidenbardina.com/ca/historia.pdf · El molí de...