El discurs narratiu
9
EL DISCURS NARRATIU Narrativa audiovisual PARAULES CLAU Focalització, ocularització, auricularització, Jon Jost, Janus Metz, raccord de continuïtat, el·lipsis, prolepsis, analèpsies, gèneres cinematogràfics, John Ford, L´home que va matar Liberty Valance. Laia Mena Grau de Comunicació
Transcript of El discurs narratiu
EL DISCURS
NARRATIU Narrativa audiovisual
PARAULES CLAU Focalització, ocularització, auricularització, Jon Jost,
Janus Metz, raccord de continuïtat, el·lipsis,
prolepsis, analèpsies, gèneres cinematogràfics, John
Ford, L´home que va matar Liberty Valance.
Laia Mena Grau de Comunicació
El discurs narratiu
LAIA MENA 1
L´HOME QUE VA MATAR LIBERTY VALANCE
La focalització d´un film és la construcció del punt de vista de l´obra, on per punt de vista entenem dos versions. Per una banda el punt de vista
més visual o físic en quant a la posició de la càmera i el que veu, i per altra banda el punt de vista racional o moral que l´autor vol reflectir amb el seu
relat. El focalitzador crea un punt de vista, el resultat del qual és una obra audiovisual que al seu torn deixa una impremta en l´espectador que
formarà el seu punt de vista personal depenent de la seva pròpia experiència.
Jon Jost, director de cine americà, defineix la focalització com el punt de
vista cognitiu, i l´ocularització com el punt de vista purament visual i que crea una relació entre el que la càmera mostra i el que veu el personatge
en la filmació. Jost sobre les idees de Janus Metz, director de cinema danès,
anomena ocularització zero quan el punt de vista visual és omnipresent. Una focalització omnipresent te l´atribut i e poder de tindre el màxim
coneixement sobre tot el que succeeix en la filmació i és capaç de descriure qualsevol detall dins i fora de camp. És una narració tot poderosa i
omnipotent. Si l´ocularització no és zero és doncs interna. L´ocularització interna és la mirada i visualització pròpia del personatge en pantalla. La
càmera ens mostra el que veu el personatge i forma part de la diegesi en la que es desenvolupa el relat. L´ocularització interna serà primària quan
mostri la imatge estricta del que veu el personatge com en un pla subjectiu és a dir el que veu exactament el personatge o serà secundària quan es
mostri un raccord de continuïtat en el muntatge com es fa habitualment en les conversacions amb un pla-contraplà mostrant dues imatges seguides
dels personatges implicats en la conversa, primer d´un costat i desprès de l´altre.
L´ocularització va acompanyada de l´auricularització i conjuntament formaran la focalització general de l´obra. L´auricularització és la relació
que hi ha entre e so i la imatge i divideix igualment en interna primària i secundària si pertany a la diegesi o zero si és extra a al diegesi del relat.
En l´obra cinematogràfica L'home que va matar Liberty Valance de John
Ford es mostra amb ocularització zero durant tot el relat on trobem moltes mostres de narració omnipresent i el punt de vista de la càmera és des de
l´espectador extern. Trobem moltes imatges multi corals on els personatges es presenten alienats davant la mirada de l´espectador i des
d´un enquadrament propi del teatre com es feia als inicis del cinema. (Imatge 1). L´ocularització interna primària es present en comptades
ocasions però també la trobem i és un recurs utilitzat per crear una relació entre l´espectador i el personatge principal representat per James Stewart,
el Senador Stoddar (Imatge 2).
El discurs narratiu
LAIA MENA 2
Un exemple de ocularització interna secundària el trobem amb el duel entre
el Senador i Liberty Valance on la càmera mitjançant raccord de continuïtat passa de la visualització dels dos, la imatge de Liberty Valance i el que veu
davant seu, el Senador (Imatge 3).
En quant a la relació entre imatge i so, trobem auricularització zero en els moments que hi ha música externa a la diegesi del relat, es a dir música
externa que no és pròpia de l´escena que estem veient com a l´inici de la pel·lícula. Auricularització interna primària quan veiem el tren que s´apropa
i sona la sirena del tren o quan els nens canten l´abecedari a classe com algun de tants exemples. En l´auricularització interna secundària podem
sentir el so d´una acció que no es en pantalla, com per exemple quan el personatge deixa una sala i podem encara sentir el soroll en l´habitació,
com en la votació final i el Senador surt de la sala on estan celebrant (minut 1.36 aproximadament) i encara podem sentir el rebombori dins la sala
encara que ja no la veiem més. Un cop més és un recurs de continuïtat.
ESPAI I RACCORD DE CONTINUITAT – Noël Burch
Per al teòric Noël Burch filmar i enquadrar és decidir el que es projectarà dins l´espai quadrat de la imatge però també decidir el que és deixarà fora
d´aquest espai. Burch divideix els espais dos espais principals: dins i fora
de camp, i on fora de camp (tot el que no veu la vista) es divideix entre diverses seccions al seu torn. Els confins immediats dels quatre costats de
la pantalla, l´espai darrera la càmera i per últim l´espai dins el camp però que queda darrera el decorat com pot ser darrera una porta o dins d´un
fèretre (Imatge 4) per exemple on no veiem el seu interior però quasi podem veure i retenir la imatge del cadàver en la nostra ment.
La construcció dels espais de Noël Burch és important per entendre la seva
categorització dels raccords de continuïtat els que divideix entre: rigorós continu, el·lipsi, el·lipsi indefinida (prolepsi), retrocés i retrocés indefinit
(analepsi o fashback).
Un clar exemple en la filmació de John Forn d’el·lipsi indefinida o prolepsi que consisteix en un avanç temporal la veiem en el salt temporal i per tant
de ritme en la filmació quan el Senador en el minut 43 entra en una classe
plena de nous alumnes disposats a aprendre a llegir i escriure. La quantitat d´alumnes suggereix que ha passat un temps indefinit de dies, setmanes
o mesos (Imatge 5) des que inicialment li proposés a la Senyoreta Hallie Stoddart.
Un segon exemple de raccord de continuïtat que podem observar és el de
retrocés indefinit. És el cas contrari de la prolepsi i el·lipsi indefinida.
El discurs narratiu
LAIA MENA 3
Aquí el salt és cap endarrere en el temps i s´utilitza per omplir un buit en
la història sobre un fet important. En aquest cas en podem remarcar dos. John Ford utilitza aquest recurs amb un gran flashback que comença a
l´inici de la filmació i explica tota la història en un record del Senador i per altra banda trobem un flashback dins aquest gran flashback inicial quan al
final de la pel·lícula, Tom Doniphone explica al Senador que en realitat ell va ser qui va disparar Liberty Valance (Imatge 6).
GÈNERE DE L´OBRA
Per gènere s’entenen els diferents marcs per treballar una obra
cinematogràfica. És un mecanisme macrotextual on s´enquadren els relats
i les seves diferents estètiques. Els generes són contenidors pragmàtics
d´històries. Les històries són relats universals i repetits però les
perspectives diferents són el que formen els generes.
La primera característica per definir un gènere o la més visual és la seva
aparença i en el cas de L´home que va matar Liberty Valance és un clar
exemple ja que la seva estètica i aparença és la típica d´un western o una
pel·lícula de l´Oest com més pròpiament les anomenem a Espanya.
Els generes donen la capacitat tant a l´autor com a l´espectador d´explicar
amb una paraula el que es pot esperar trobar en una obra cinematogràfica.
Quan ens decidim per veure una pel·lícula de western podem esperar que
l´acció es situarà en un context als Estats Units sobre el segle XIX, que hi
hauran vaquers, cavalls, saloons, pols i duels amb pistola. D´aquesta
manera un gènere ens ajuda col·lectivament a situar certs estils dins unes
categories reconegudes cultural i mundialment. Així col·lectivament podem
utilitzar el terme “pel·lícula de terror” i tots ens estarem referint a una
filmació d´horror amb esglais i algun element aterrador, o parlar de
“pel·lícula d´aventures” i identificar immediatament elements com viatges,
aventures, tresors, etc...
Els relats base són universals i repetitius com la recerca del tresor (físic o
cognitiu), Romeu i Julieta i l´amor impossible, el Doctor Jekill i Mr Hyde o
Superman i Clar Kent o el desdoblament de la personalitat, però serà el
gènere el que definirà si el relat serà representat en clau de drama, acció,
suspens, comèdia, etc...
Els gèneres més comuns són; el documental, l´històric, comèdia, infantil,
western, aventura, acció, drama, bèl·lic, ciència ficció, suspens, terror,
eròtic. Per tant el gènere és la codificació expressiva que dona forma a un
relat universal.
El discurs narratiu
LAIA MENA 4
En el cas d´aquesta filmació podem inclús afegir una segona categoria de
gènere; la comèdia. Trobem durant tota la filmació matisos còmics que
donen el punt d´humor al relat. L´humor i la comèdia són recursos per fer
el relat més amè. Els elements d´humor en aquesta filmació cerquen la
rialla de l´espectador mitjançant escenes absurdes o burlesques que són
poc profundes psicològicament com algun gag amb el periodista i la seva
addicció alcohòlica (minut 1.03 aproximadament).
Així doncs la classificació del gènere d´aquesta filmació de John Ford seria
westen-còmica.
El discurs narratiu
LAIA MENA 5
RECULL D´IMATGES
Imatge 1. Ocularització zero, visualització omnipresent i presentació coral
de personatges.
Imatge 2. Ocularització interna primària. Visualització des de la perspectiva
del Senador llegint el diari.
El discurs narratiu
LAIA MENA 6
Imatge 3. Ocularització interna secundària. Visualització del duel entre
Liberty Valance i el Senador.
Imatge 4. Sisè segment de l´espai de Noël Burch, més enllà del decorat i
de l´horitzó.
El discurs narratiu
LAIA MENA 7
Imatge 5. El·lipsi indefinida on ha passat molt de temps senyalitzat amb
la multitud d’assistents a la classe del Senador.
Imatge 6. Retrocés indefinit, flashback inicial per explicar tota la història.
Segon flashback dins el flashback inicial.
El discurs narratiu
LAIA MENA 8
