EL COS HUMÀQuè passa quan dormim?

Per què masteguem el menjar?

Cada quan batega el cor?

Perquè parpellegem?

De què estem fets?

Cuines són les funcions de la sang?

Què fa que la sang circuli?

Com empassem?

Com funcionen les accions reflexes?

D’on prové l’energia?

Quan tindrem bessons?

Què passa quan fem exercici?

Com sentim els sons?

Com puja la sang fins al cor?

Funcions vitals d’un ésser viu.

És a dir, això que fa i necessita tot ésser viu, també nosaltres

Funció de nutrició

Funció de relació

Funció de reproducció

Tot ésser viu necessita nodrir-se per poder sobreviure

Tot ésser viu necessita relacionar-se per poder sobreviure

Tot ésser viu necessita reproduir-se per a que la seva espècie no s'extingeixi

La Funció de relació Quan has de creuar un carrer amb molt de trànsit, veus passar els cotxes

a tota velocitat , escoltes el soroll que produïxen i captes l'olor que acomiaden els tubs d'escap, mentre esperes que es posi verd el semàfor per poder creuar.

Creuar un carrer engega tots els nostres sistemes, coordinats per la funció de relació ( sistema nerviós i òrgans dels sentits)

.

La funció de relació permet a l'ésser humà relacionar-se amb el medi i reaccionar davant els estímuls.

Estructura del sistema nerviós: Els centres nerviosos i els nervis

El sistema nerviós controla totes les activitats del nostre cos.

La seva forma de funcionar és la següent:– Capta informacions tant del cos com de l' entorn.– Elabora les respostes corresponents.

Està format per dos tipus d' òrgans– Els centres nerviosos, que són els que processen la

informació que arriba dels òrgans sensorials (externs i interns) i elaboren les respostes. Són els següents:

• L'encèfal. Es troba al cap, protegit pels ossos del crani. Té forma ovalada. Consta de tres parts: el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.

• La medul·la espinal. És un llarg cordó que recorre l'interior de la columna vertebral. Està connectada directament a l'encèfal.

– Els nervis. Són fibres fines i llargues que recorren el nostre cos. Connecten els centres nerviosos amb els òrgans sensorials i les altres parts del cos

Sistema nerviós

El funcionament del sistema nerviós

El sistema nerviós té dues grans funcions:

La regulació de l'organisme. Els aparells digestiu, respiratori, circulatori i excretor són dirigits pel sistema nerviós. Així, l'encèfal i la medul·la espinal controlen accions del nostre cos com ara el ritme de la respiració o el batec del cor.

La direcció del moviment del cos. Els centres nerviosos donen ordres als músculs per realitzar els diferents moviments del cos, com ara aixecar-se o tombar el cap.

El sistema nerviós regula l'organisme i dirigeix el moviment del cos.

La transmissió de la informació

Per controlar totes les activitats del cos, el sistema nerviós rep informacions, tant del nostre entorn com del nostre cos, i elabora respostes. Els passos que segueix són aquests:

Obtenció d'informacióEls òrgans sensorials capten informacions tant de l'entorn com de l'interior del cos:Els òrgans sensorials externs o òrgans dels sentits són els encarregats de captar informació del nostre entorn, com per exemple si s'acosta una pilota.Els òrgans sensorials interns capten informacions del nostre cos, com ara la quantitat d'oxigen i d'aliment que necessiten les cèl·lules.

Transmissió de la informacióLa informació captada és tramesa als centres nerviosos a través dels nervis.

Elaboració de les respostesEn els centres nerviosos s'elaboren les respostes adequades, com ara aixecar els braços o augmentar la velocitat de respiració i de batec del cor.

Transmissió d'ordresLa resposta elaborada es transmet en forma d'ordre, a través de nervis, als òrgans corresponents, ja siguin els músculs dels braços o bé als pulmons i el cor.

Las Neurones: Les cèl·lules que formen tot el sistema nerviósLes cèl·lules que formen els òrgans del sistema nerviós són les neurones. Són les cèl·lules més especialitzades que tenim, fins al punt que han perdut la capacitat de realitzar altres funcions i no poden dividir-se ni nodrir-se por si mateixes ni defensar-se.

Les neurones es componen bàsicament de tres parts:- el cos neuronal o soma- una prolongació llarga i poc ramificada anomenada axó o fibra nerviosa. Un conjunt d’axons o dendrites formen un

NERVI, que sols estar cobert d’un teixit conjuntiu. - prolongacions molt ramificades al voltant del soma anomenades dendrites.

De manera esquemàtica, podem dir que les dendrites actuen com antenes que reben els contactes d’altres cèl·lules. En el soma es produeix la integració de tota la informació obtinguda en les dendrites. Finalment l’axó transmiteix a les altres cèl·lules el missatge resultant de la integración. És a dir, les dendrites són les víes d’entrada dels impulsos nerviosos a les neurones i els axons són víes de sortida.

Exemple d’impuls nerviós: és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl·lules sensorials, en incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern.

Esquema d’una neurona

Classificació de les neurones: Per la seva forma i per la seva funció

-Monopolars: tenen una sola prolongació de doble sentit, que actuen a la vegada com dendrita i com axó (entrada i sortida).

Pel nombre de prolongacions:

-Bipolar: Tenen dues prolongacions, una d’entrada que actuen com dendrita i una de sortida que actua com axó.

Multipolars: Són les més típiques i abundants. Tenen un gran nombre de prolongacions petites d’entrada, dendrites, i una sola de sortida, l’axó.

Per la seva funció:

- Sensitives: les que transmeten els impulsos produïts pels receptors dels sentits.

- Motores o efectors : les que transmeten els impulsos resposta cap els òrgans encarregats de realitzar-les.

- D’associació: serveixen d’unió entre neurones de diferents tipus.

Parts del sistema nerviós: Sistema nerviós central (SNC), sistema nerviós perifèric (SNP) i sistema nerviós autònom (SNA)

- Sistema nerviós central (SNC):

Està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal, es a dir, els centres de control més importants.

Són els encarregats de rebre i interpretar els estímuls que capten els nostres sentits, així com d’elaborar les respostes que necessitem en cada moment i de mantindre el nostre funcionament orgànic.

- Sistema nerviós perifèric (SNP):

Està format per nervis i ganglis. Connecta els centres de control amb els òrgans receptors d’estímuls i amb els òrgans motors.

Depenent d’on ens trobem, tenim:

NERVIS CRANEALS: són els que surten de l’encèfal. D’entre tots, existeix un anomenat nervi VAGO, el qual, a pesar del seu nom, controla el funcionament dels nostres òrgans i no para de treballar.

NERVIS RAQUIDIS: són els que surten de la medul·la espinal i recobreixen tot el cos.

Els GANGLIS NERVIOSS (que no has de confondre amb els ganglis limfàtics) són un conjunt de cossos neuronals que es troben intercalats amb els nervis i actuen com centres menors de control d’estímuls i respostes.

També està constituït per nervis i ganglis. La seva principal característica es que es completament involuntari i inconscient, ja que la seva funció és controlar el funcionament dels nostres òrgans, conjuntament amb el bulb raquidi. És un sistema doble:

- Sistema Simpàtic: S’encarrega d’activar l’organisme, per aquest motiu incrementa el consum d’energia i  sols funcionar durant el dia.

- Sistema Parasimpàtic: Produeix els efectes contraris al simpàtic, és a dir, relaxa l’organisme, disminueix el consum d’energia i sols funcionar per la nit.

Segur que alguna vegada t’has donat un bon ensurt. ¿Has notat que en el moment de l’ensurt el teu cos es comporta de manera diferent?; per exemple, s’accelera el cor, respires més de pressa, la boca es resseca... Totes aquestes coses es deuen a que està actuant el sistema nervis simpàtic, que prepara el cos per reaccionar si cal... Després de l’ensurt, el cos es relaxa, el ritme cardíac torna a ser normal, tornem a respirar amb normalitat...ara el que està actuant és el sistema nerviós parasimpàtic.Com veus, el sistema simpàtic i el parasimpàtic són contraris i actuen un darrera de l’altre.

- Sistema nerviós autònom o vegetatiu (SNA):

ALGUNES MALALTIES ASSOCIADES AL SISTEMA NERVIÓS• Anorèxia nerviosa. És la conducta continuada de no voler menjar. Generalment s'inicia per una sensació de pànic davant la idea de excés de pes en persones amb una forta voluntat.

• Autisme. És la tendència a replegar-se en el propi món interior i desinteressar-se de la realitat exterior, acompanyada de la incapacitat per a comunicar-se. Pot ser un símptoma de l'esquizofrènia.

• Bulímia. És l'ingesta excessiva d'aliments com resposta davant d'un estat d'elevada ansietat. El excés de pes provoca la preocupació del pacient, amb el que augmenta l'ansietat i així la ingesta.

• Dependència. Consisteix en la necessitat de consumir una determinada substància de forma habitual per a recuperar la normalitat del funcionament de l'organisme. Apareix després del consum continuat d'una determinada droga o fàrmac. Pot ser física (sí al no consumir-se es produeixen espasmes, tremolors i suoracions, la cridada síndrome d'abstinència) o psíquica (sí hi ha incomoditat però no una autèntica síndrome d'abstinència). Segons el producte es distingeix l'alcoholisme, el tabaquisme i la drogaaddició Les principals drogues i els seus efectes són:

– cocaïna (droga estimulant que produeix eufòria i hiperactivitat seguida d'un període depressiu, amb irritabilitat i ansietat), – heroïna (droga narcòtica que adorm, evita la percepció del dolor i afavoreix l'oblit de les preocupacions), – marihuana, hashish i LSD (drogues al·lucinògenes, és a dir que alteren la percepció de les imatges i els sons reals).

• Depressió. És un estat continuat de profunda tristesa, generalment acompanyada d'ansietat, desinterès general, sensació de culpabilitat i fins i tot impulsos autoagresius. Es distingeix l'exògena, que és la natural després d'una gran desgràcia i que remet amb els dies, i l'endògena, que és la deguda a una alteració en la producció o reabsorció de determinats neurotransmissors, i que precisa diversos mesos de tractament farmacològic.

• Malaltia d'Alzheimer. És un trastorn neurològic degeneratiu, progressiu i irreversible que es pot presentar a partir dels 50 anys. Els primers símptomes són fallades greus de memòria i confusió en el discurs. Provoca demència i duu a la incapacitat de percebre tot el que succeeix. També s'anomena " demència pre-senil" ja que el terme "demència senil" només s'utilitza per la que apareix a partir dels 80 anys.

• Malaltia de Parkinson. És una alteració dels nuclis grisos existents a la base del cervell deguda a causes encara desconegudes. Els primers símptomes són tremolors en les mans, rigidesa muscular i lentitud de moviments. Es pot presentar a partir d'edat mitjana.

• Epilèpsia. És un trastorn de la funció cerebral que provoca atacs breus consistents en crisis de convulsions musculars, pèrdua de consciència i alteracions sensorials.

• Esclerosi múltiple. Consisteix en la destrucció de la beina de mielina que recobreix els axons de les neurones a causa de un error del propi sistema immunològic del pacient (malaltia autoimmune). A causa de això apareixen plaques disseminades en tot el SNC. Els primers símptomes són: pèrdua de força, falta de sensibilitat i dificultats per la coordinació dels moviments.

• Esquizofrènia. És una alteració greu de la personalitat, del pensament, de la percepció de l'afectivitat i de la percepció del món exterior. Pot desencadenar reaccions agressives puntuals.

• Estrès. És un estat de tensió aguda deguda a la necessitat de respondre amb rapidesa a nombrosos estímuls que es perceben com amenaçadors o agressius.

• Meningitis. És una infecció de les meninges que produeix febre alta, rigidesa del clatell i dolor agut

• Migranya. Aquesta malaltia consisteix en crisis repetides de mals de cap molt forts, que generalment estan localitzats en la zona frontal i temporal. Solen estar acompanyats de fotofobia, necessitat de silenci i en ocasions vòmits.

• Paranoia. És una sensació delirant continuada de sentir-se perseguit pels altres que paradoxalment està acompanyada d'una gran claredat per a percebre i analitzar tots els aspectes de la vida que afecten als altres.

• Poliomielitis. És una infecció vírica contagiosa que produeix paràlisi i atròfia de les extremitats.  

Contestem ara a les preguntes ....

Les accions reflexes les controla la medul·la espinal, part principal del sistema nervis central.

Gastem gairebé un terç de les nostres vides dormint ... i no només nosaltres!!! Tant mamífers com aus i fins i tots insectes ho fan.

El son és un acte fisiològic imprescindible per l'ésser humà. Representa una font d'energia necessària que afavoreix el mecanisme de la memòria ja que ens permet posar en ordre les experiències viscudes durant el dia. I és també quan les cèl·lules involucrades en el procés d'immunitat es renoven, reforçant el nostre sistema defensiu i la protecció del nostre organisme. Per tant, la falta de son afecta directament a la nostre salut i al nostre estat d’ànim.

ENCÈFAL

El CEREBRO: És la part principal. En él es troba l’ESCORÇA CEREBRAL, lloc on interpretem els estímuls externs i elaborem les respostes. Allí radica la consciència i la voluntat.

El TÀLAM: És una part de l’encèfal que segurament no coneixeràs. Controla el sistema Hormonal i els nostres instints més bàsics, com la gana, la set, la sexualitat, la son, els sentiments... ¿Has observat com afecta l’estat d’ànim a la gana que tens? ¿Has observat que dorms molt millor quan estàs content que quan tens alguna preocupació?.Totes aquestes reaccions es controlem al Tàlam.

Es la part principal del SNC. controla a la resta d'òrgans, ens permet tenir memòria,sentiments, aprendre ... Per la seva importància, està recobert pel CRANI, que, com segurament hauràs comprovat, és la part més resistent del nostre cos.En l’encèfal humà es diferencien varies parts. Entre elles trobem:

El CEREBEL: Controla tot el que són moviments apresos, tal com caminar o muntar en bici; el moviment el iniciem voluntàriament (des de la escorça cerebral), però després el control passa al cerebel. ¿Has notat com quan camines o vas en bici pots pensar en altres coses i no és necessari que estes pensant en què músculs has de moure?. És així perque no és la teva escorça cerebral qui controla el moviment, sinó el teu cerebel.

El BULB RAQUÍDI: És l’encarregat de controlar el funcionament dels òrgans: el ritme cardiac, el ritme respiratori, la pressió arterial, la digestió, etc.

LA MEDUL·LA ESPINAL

La medul·la espinal és un cordó blanc - groguenc de un centímetre de gruix, aproximadament. Té 31 segments, cadascun dels quals dona origen a un parell de nervis espinals.

Està formada per un conjunt de cossos neurals que actuen com centres de control involuntaris. Aquests cossos estan envoltats per fibres nervioses que porten o donen impulsos des de l’encèfal o els receptors, als òrgans efectors.

La medul·la espinal té dues funcions: sistema de conducció de doble sentit entre l’encèfal i la perifèria, i el control de les accions reflexes.

Moviments voluntaris i moviments reflexos

Els moviments del cos poden ser de dos tipus: voluntaris i reflexos.

Moviment voluntari Moviment reflex

La visió d'una fruita ens fa allargar la mà per agafar-la. L'ull envia la informació a l'encèfal i aquest ordena als músculs del braç d'agafar-la. Es tracta d'un moviment voluntari, ja que el realitzem conscientment. Els moviments voluntaris són ordenats directament per l'encèfal.

En punxar-nos, els nervis envien la informació a la medul·la espinal, i aquesta elabora l'ordre de retirar la mà, que és transmesa als músculs corresponents. Es tracta d'un moviment reflex o involuntari, ja que el realitzem inconscientment. Els moviments reflexos són ordenats per la

medul·la espinal.

Vegem com funciona realment:

Receptor: aquells òrgans que reben la informació Efector: aquell òrgans que executen les accions del sistema nerviós

Impuls nerviós

Exemple d’impuls nerviós: és una ona de naturalesa elèctrica que es crea en les neurones i en algunes cèl·lules sensorials, en incidir sobre elles algun tipus d’estímul, extern o intern.

ELS ÒRGANS DELS SENTITS

Els òrgans dels sentits són els òrgans sensorials externs que obtenen

informació sobre el que passa al nostre entorn i la transmeten als centres

nerviosos, principalment a l'encèfal. Són cinc: els ulls, la llengua, les orelles, el nas

i la pell.

ÒRGAN: El ullSENTIT: La vista

Els ulls són els responsables del sentit de la vista, és a dir de la captació de la llum.

La llum travessa la còrnia, que és la part anterior i transparent de la part blanca anterior de l'ull, entra per la pupil·la i travessa el cristal·lí (lent que enfoca la imatge) projectant-se sobre la retina, capa que posseeix cèl·lules sensibles a la llum on es projecta una imatge invertida de l’objecte.

La informació de la imatge captada a la retina s'envia a l'encèfal a través del nervi òptic, i és a l’encèfal on s’interpreta.

Mecanismes i defectes de la visió El mecanisme de la visió és força complex. Vegem com funciona: La imatge que es forma a la retina es idèntica a la que es forma sobre la pel·lícula del interior d’una càmara fotogràfica; és més petita que l’objecte real i està al inrevés. Per poder enfocar objectes a diferents distàncies, el cristal·lí varia la seva forma, augmentant o disminuint el seu gruix, com més a prop més gruixut es fa, tal i com pots veure a la següent animació:

Els defectes de la visió:

Algunes persones, però, tenen defectes de visió. La deformació del cristal·lí és la causa de les malalties visuals més freqüents com la miopia, la hipermetropia, l'astigmatisme, les catarates, el daltonisme...La gran part d’aquests defectes es poden corregir amb ulleres i cada vegada més, es pot provar amb la cirurgia.

Anem a veure amb més detall què és la miopia i la hipermetropia:

La visió

Miopia:

Es produeix quan l'ull és més llarg del normal. La imatge no es forma a la retina sinó més endavant. Els miops no hi veuen bé de lluny.

Hipermetropia:

Es produeix quan l'ull és més curt del normal. La imatge no es forma sobre la retina sinó més endarrere. Els hipermetrops no hi veuen bé de prop.

Contestem ara a la pregunta ...

Parpellejant evitem la dessecació corneal, que provoca síndromes molt molestos, com irritació, sensació “de arenilla” i visió borrosa.

Si no parpellegem, com passa si pateixes certes malalties com paràlisis facial, es poden produir úlceres corneals. Si aquestes malalties no son tractades ràpidament i eficaçment, existeix un greu perill de perdre totalment o parcialment la visió.

Encara que la freqüència del parpelleig és variable, normalment ho fem 16 vegades per minut, el que equival a 9 dies sencers en un any.

ÒRGAN: La llenguaSENTIT: El gust

La llengua és l'òrgan del sentit del gust. A la llengua es troben les papil·les gustatives, que recullen els sabors dolç, amarg, salat i àcid dels aliments i envien la informació a l'encèfal a través del nervi del gust.

També a la llengua tenim sensors de temperatura, si no fos així ens podríem cremar al menjar perquè no detectaríem la calor.

El SABOR es una sensació més complexa que el gust, ja que es deu no tan sols a les molècules

dissoltes a la saliva, sinó a la combinació del gust, l’olor, el tacte i la temperatura. Segur que has

notat que quan estàs resfriat i tens el nas taponat el menjar te un gust diferent, o que un mateix

menjar no sap igual fred que calent. En realitat tan sols som capaços de detectar quatre sabors:

el dolç, el salat, l'àcid i l’amarg; tota la resta resulten d’una combinació d’aquests quatre,

conjuntament amb l’olor, la temperatura i el tacte.

El gust

ÒRGAN: EL NASSENTIT: L’OLFACTE

El nas és l'òrgan del sentit de l'olfacte. Està format per dues cavitats que comuniquen amb l'exterior. A la part superior de cada cavitat hi ha la pituïtària, una membrana que capta les olors i envia la informació a l'encèfal pel nervi de l'olfacte.

És un sentit que consisteix en la captació de molècules químiques volàtils, que es desprenen de la matèria i es troben a l’aire. Els receptors estan en la cavitat nasal.

L’olfacte

ÒRGAN : LA PELLSENTIT: EL TACTE

La pell és l'òrgan del sentit del tacte. Està formada per dues capes: l'exterior o epidermis i la interior o derma. A la derma hi ha les glàndules sudorípares i els receptors sensorials de la pressió i la temperatura. La informació que capta és enviada, a través dels nervis, a la medul·la espinal i a l'encèfal.

Els receptors del tacte es troben fonamentalment a la pell, tant a la part externa del cos; obertures, a la boca, al nas i la oïda, als òrgans genitals etc. Com dintre del nostre organisme, al tub digestiu, als diferents òrgans, etc.

Existeixen diferents tipus de receptors del tacte. Uns identifiquen la pressió que exerceix un objecte sobre la pell, altres la forma del objecte, altres detecten si perdem calor (sensació de fred) o si el guanyem (sensació de calor)... Els mes abundants són els receptors del dolor.

Els receptors del dolor poden estar sols o associats als del tacte. Hauràs observat que una pressió lleu al principi pot acabar produint dolor, o un objecte que notem calent pot acabar per produir dolor també. No oblides que el dolor és un mecanisme de defensa del nostre organisme per a prevenir mals majors.

La pell

ÒRGAN : LA ORELLASENTIT: L’OÏDA I L’EQUILIBRI

Les orelles són els òrgans del sentit que permeten l’oïda i l’equilibri. El so entra per l'orella externa i xoca amb el timpà que, a través dels ossets de l'orella mitjana, transmet les vibracions a l'orella interna. La informació del so rebuda per l'orella interna és enviada a l'encèfal a través del nervi auditiu. Tant l’orella mitjana com la interna es troben protegides dintre dels ossos del crani i contenen els mecanismes “delicats” de l’oïda i l’equilibri.

L’oïda

El so és un moviment de les molècules que formen l’aire. Per aquesta raó el so no es transmiteix en l’espai, que està buit, i per això també els sons canvien tant quan parles sota l’aigua.

Aquesta vibració entra pel pavelló auditiu, la orella, i arriba fins al timpà que vibra com si fos un tambor, transmetent la vibració fins als ossets que, a la vegada, la transmeten fins el laberint, estimulant als receptors.

La TROMPA D’EUSTAQUI és la responsable d’alguns fenòmens curiosos; per exemple, nosaltres sentim la nostra veu des de dintre i no per les oïdes gràcies a ella. Has sentit la teva veu gravada alguna vegada? Pot ser no et reconeixes si ho fas, ja que en aquest moment sentiràs la teva veu des de fora, per les orelles i no des de dintre com ho fas habitualment.

També produeix l’efecte de destaponar les nostres oïdes quan es taponen per efecte de la pressió, per exemple al bucejar o al viatjar en avió.

martell ↔ martillo

enclusa ↔ yunque

estrep ↔ estribo

Inclinació vertical del cap

Gir del cap

Inclinació lateral del cap

Canvi de posició del cos

Contestem ara a la pregunta ...

Com sentim els sons?

LA FUNCIÓ DE NUTRICIÓ

Per realitzar qualsevol activitats és imprescindible aportar energia a l’organisme.

Amb la Funció de Nutrició, el cos humà, obté la matèria i l’energia que necessita.

Aquest procés inclou diversos

processos: la captació, la transformació, la distribució i l'eliminació de substàncies de deixalla. Per això el cos de l'ésser viu té òrgans i aparells especialitzats en la realització d'aquestes tasques.

APARELLS QUE INTERVENEN EN LA FUNCIÓ DE NUTRICIÓ

APARELL FUNCIÓ

Digestiu

Obtenir aliment i convertir-lo

en substàncies senzilles per

l’organisme.

Respiratori

Obtenir oxigen de l’aire i

eliminar diòxid de carboni.

Circulatori

Distribuir aliments i oxigen, i

recollir diòxid de carboni i

residus tòxics.

Excretor (urinari) Depurar la sang.

Contestem a la pregunta....

De què estem fets?

Composició d’aigua:

Composició química:

Elements principals

Elements secundaris

Elements menys importants

Vell Adult Infant

L’APARELL DIGESTIU

L'aparell digestiu té com a

funció transformar els aliments en substàncies nutritives simples perquè el nostre organisme pugui assimilar-les i transportar-les per tot el cos. Aquesta transformació s'anomena digestió.

Aparell digestiu

Parts de l’aparell digestiu:

L'aparell digestiu està format pel tub digestiu i per les glàndules digestives:

– El tub digestiu és un tub d'uns 10 m de llarg dividit en diverses parts.

– Les glàndules digestives són petits òrgans que segreguen sucs digestius. Aquests sucs ajuden a descompondre els aliments en substàncies nutritives simples, per tal que puguin passar a la sang.

La boca. És l'entrada del tub digestiu.La boca conté:

- Les dents. Les incisives i els ullals tallen els aliments i les premolars i les molars els trituren. - La llengua. És un múscul que mou l'aliment i el barreja amb la saliva

La faringe. Comunica la boca ambl'esòfag.

L'esòfag. És un tub de paretsmusculoses que condueix l'aliment al'estómac.

L'estómac. És un eixamplament del tubdigestiu. Hi té lloc la part principal de ladigestió.

L'intestí prim. Té vuit metres de llarg.A l'intestí prim les substàncies digeridespassen a la sang.

L'intestí gros. Fa un metre de llarg.Comunica amb l'exterior per l'anus.

Les glàndules salivals produeixen la saliva.  

L'estómac està entapissat de glàndules gàstriques, que produeixen els sucs gàstrics.

 

El fetge produeix la bilis, un suc digestiu, que s'aboca a l'intestí prim. 

El pàncreas produeix el suc pancreàtic, un suc digestiu que també s'aboca a l'intestí prim.

 L'intestí prim està entapissat de glàndules intestinals, que

produeixen els sucs intestinals.

Tub digestiu Glàndules digestives

LA DIGESTIÓ PAS A PAS

1. La Boca:

En la boca l'aliment es barreja amb la saliva formant el bolo alimentós.

La saliva, fabricada per les glàndules salivals, conté entre d’altres substàncies, un enzim digestiu anomenat amilasa que inicia la digestió química.

Durant la digestió els aliments es transformen en substàncies nutritives simples. La transformació és de dos tipus: mecànica, que és la produïda pel moviment i trituració dels aliments, i la química, que és la produïda pels sucs digestius.

Transformacions iniciades a la boca:

Mecànica: masticació

Química: acció de la saliva

2. La faringe: Des de la boca l'aliment

passa a l'esòfag a través de la faringe. És el procés de la deglució.

La faringe és un tram comú de les vies respiratòria i digestiva, és a dir, és una via de passada tant de l'aire com de l'aliment. Per a evitar que l'aliment vagi a les vies respiratòries hi ha una espècie de tapadora que tanca aquestes. És la epiglotis.

3. L’esòfag:

En ell ocorre una acció mecànica. Mitjançant els moviments peristàltics, que són contraccions i dilatacions dels músculs de la paret de l'esòfag, que pasten i barregen, fan avançar el bolo alimentós cap a l'estómac.

Moviments peristàltics:

Contraccions i dilatacions dels músculs.

És realitzen de manera involuntària a l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim i l’intestí gros.

4. L'estómac:

En la seva paret interna hi ha glàndules secretores de suc gàstric, que conté, entre altres substàncies, proteasas (enzims que actuen sobre les proteïnes), HCl, és a dir, àcid clorhídric que té efecte bactericida i afavoreix l'acció de les proteasas, mucus que actua protegint la paret de l'estómac de l'acció de l'àcid clorhídric.

El producte final de la digestió en l'estómac rep el nom de quimo.

Transformacions a l’estómac:

Mecànica: moviments peristàltics

Química: acció dels sucs gàstrics

Anatomia de l’estómac:

Cardis: vàlvula que s’obre quan entra l’aliment (o quan vomitem)

Pílor: vàlvula que s’obre quan ha terminat el procés a l’estómac.

5. L’intestí prim:

El quimo es barreja amb la bilis i amb el suc pancreàtic (produïts pel fetge i pel pàncreas resp.) en el duodè. La bilis emulsiona els greixos convertint-les en petites gotetes, facilitant així l'acció de del suc pancreàtic.

En les parets de l'intestí prim hi ha altres glàndules que fabriquen el suc intestinal.

L'acció del suc intestinal produïda en aquest tram completa la digestió química de tots els aliments.

Els moviments peristàltics se

segueixen produint al llarg de tot l'intestí prim.

A l’intestí prim es produeix l’absorció dels nutrients: Les molècules resultants de la digestió dels aliments travessen les

parets de l'intestí prim (ileon) passant a la sang i a la limfa. Aquesta, la limfa, transporta fonamentalment els productes de la digestió dels greixos, la resta és transportat per la sang.

Perquè aquest procés ocorri de manera eficaç les parets internes de l'intestí presenten uns plecs cridats vellositats intestinals que augmenten la superfície d'absorció.

Absorció

6. L’intestí gros: En l'intestí gros tenen lloc tres

processos amb els quals acaba el trànsit dels aliments pel tub digestiu:

- Absorció d'aigua. Tota la digestió s'ha realitzat en dissolució, amb l'aliment i els enzims en aigua. Ara, en l'intestí gros, gairebé tota aquesta aigua va ser recuperada per l'organisme.

- Es realitza una digestió suplementària gràcies als bacteris que viuen en simbiosis amb nosaltres en el nostre intestí (la cridada flora intestinal). D'aquesta manera aprofitem una mica de cel·lulosa (que no podem digerir), però, sobretot, aquests bacteris ens proporcionen vitamines, sent la principal font de vitamines K i B12.

- Es forma la feta fecal, que és la forma d'eliminar els residus de la digestió. Aquesta feta avancen mitjançant moviments peristàltics cap a l'anus.

Contestem ara a les preguntes:

Per què masteguem el menjar?

Com empassem?

D’on prové l'energia?

Nutrients

Els nutrients són les substàncies aprofitables dels aliments i que són aprofitades per les cèl·lules aportant a l'organisme materials, energia i regulant-ne les funcions.

Els nutrients són les proteïnes, els glúcids, els lípids (o greixos), les sals minerals, les vitamines i l'aigua.

Els nutrients poden tenir tres funcions:

• Funció energètica: Són els glúcids, lípids i proteïnes (secundàries). Aporten a l'organisme l'energia necessària per dur a terme les seves funcions.

• Funció plàstica: Són les proteïnes i alguns minerals com ara el calci. Aporten al 'organisme els materials que necessita per formar i renovar les estructures corporals.

• Funció reguladora: Són l'aigua,

les vitamines i la majoria de minerals. Aconsegueixen que les reaccions químiques del cos es produeixin en el moment i la velocitat adequada.

Aquí teniu la piràmide alimentària, que ens indica el tipus i la quantitat d’aliments que hauríem d’incloure en la nostre alimentació:

L’APARELL RESPIRATORI

L’aparell respiratori és l’encarregat de captar l’O2 de l’aire necessari per l’activitat cel·lular. Al mateix temps també s'encarrega de l'eliminació dels productes residuals de la respiració, el CO2 .

Aparell respiratori

Parts de l'aparell respiratori

Està format per les vies respiratòries, els pulmons i el diafragma:

Vies respiratòriesLes foses nasals són dues cavitats que s'obren a l'exterior pel nas.

La faringe és una cavitat que comunica amb la laringe.

La laringe és una cavitat que conté les cordes vocals.

La tràquea és un tub que condueix l'aire cap als bronquis.

Els bronquis són dos conductes amb ramificacions dins els pulmons anomenats bronquíols.

Els bronquíols són ramificacions dels bronquis, que acaben en unes petites cavitats anomenades alvèols.

Pulmons

Els pulmons són dos òrgans esponjosos formats per milions de saques anomenats alvèols, que estan envoltats de vasos sanguinis molt fins.En els alvèols es produeix l'intercanvi de gasos:

Diafragma El diafragma és un múscul que es troba sota els pulmons. El seu moviment permet la respiració.

Processos que intervenen en la respiració humana

El conjunt de processos que intervenen en la respiració de l'organisme són:

1- Ventilació : transport d'aire des de l'exterior fins als pulmons i d'aquests a l'exterior. és un procés conegut també amb el nom de respiració externa.

2- Intercanvi gasós entre els alvèols pulmonars i la sang.

3- Transport de gasos pel sistema circulatori.

4- Intercanvi gasós entre la sang i les cèl·lules dels teixits de l'organisme.

5- Respiració cel·lular.

Ventilació: La ventilació és un procés

mecànic encarregat d’introduir l’aire als pulmons i d'extreure'l. Consta de dos moviments: la inspiració i l'expiració:

– En la inspiració, el diafragma baixa, augmenta la caixa toràcica i l'aire entra en els pulmons.

– En l'expiració, el diafragma puja, es redueix la mida de la caixa toràcica i l'aire dels pulmons surt a l'exterior.

En repòs, les persones fem de

12 a 15 inspiracions per minut. 

Transport de gasos pel sistema circulatori

Les característiques de l'intercanvi gasós són:

1) La sang procedent del cor que arriba als capil·lars sanguinis que recobreixen els alvèols pulmonars està carregada de diòxid de carboni i conté molt poca quantitat d'oxigen.

2) Al alvèols pulmonars arriba aire procedent de l'exterior que és ric en oxigen. També arriba diòxid de carboni procedent dels capil·lars sanguinis. El resultat és una barreja de gasos en que predomina l'oxigen.

3) La distància que hi ha entre els gasos continguts a l'interior dels alvèols pulmonars i els gasos continguts a l'interior dels capil·lars sanguinis és molt petita, i les parets que els separen són permeables a ells. Degut a això els gasos poden passar d'uns als altres. El resultat és que ambdues barreges de gasos acaben tenint una composició molt semblant.

4) La sang que surt dels capil·lars sanguinis que recobreixen els alvèols pulmonars cap al cor és rica en oxigen i molt pobre en diòxid de carboni.

Transport de gasos

La respiració cel·lular La respiració cel·lular és un procés mitjançant el qual les cèl·lules

oxiden nutrients dels aliments per alliberar energia. En aquest procés, el carboni present en els nutrients queda oxidat, és a dir, es transforma en diòxid de carboni que és eliminat per mitjà de la respiració a l'atmosfera.

Perquè es realitzi la respiració cel·lular és fonamental la presència d'oxigen (respiració aeròbica).

Contestem ara a la pregunta...

D’on prové l’energia?

Cavitat nasal i boca:Per regla general, hauríem d’inspirar l’aire pel nas en lloc de per la boca.

A la cavitat nasal l’aire

s’arremolina. Al seu interior existeix una

mucosa amb pels molts fins que filtren i escalfen l’aire, a més a més, aquests pels, retenen les partícules de pols i els bacteris.

Un cop net, l’aire es dirigeix cap a la gola (faringe) i la tràquea.

Faringe (gola):

La faringe és una estructura comuna dels aparells digestiu i respiratori:

És un tub on desemboquen les fosses nasals i la boca, per on hi arriben respectivament l'aire i els aliments.

Alhora, la faringe comunica amb la laringe i l'esòfag, que pertany, respectivament, als aparells respiratori i digestiu.

(veure aparell digestiu)

La laringe:

Cordes vocals

La laringe, que conté les cordes vocals, se situa a la part davantera del coll i compleix tres funcions importants:

- manté la tràquea i els pulmons nets

- dirigeix els aliments cap al conducte correcte

- ens permet parlar

La tràquea: La tràquea és un conducte que es manté obert gràcies a uns anells de cartílag.

L’aire s’introdueix a la tràquea a través de la laringe.

Al igual que la cavitat nasal, la tràquea està entapissada per unes cèl·lules que secreten un moc i conté pels petits que retenen les partícules suspeses a l’aire per impedir que arribin als pulmons.

Els pulmons:

Els pulmons són els òrgans més importants de l’aparell respiratori. N’hi ha dos, un a cada banda del tòrax. Estan connectats amb la tràquea mitjançant un conducte anomenat bronqui i disposen d’una estructura suau i esponjosa, de manera que poden dilatar-se i contraure’s en respirar.

Tenen uns solcs, anomenats cissures que els divideixen en lòbuls. El pulmó dret té dues cissures, per tant, tres lòbuls i el pulmó esquerre només en te una, ja que ha de deixar espai al cor, i per tant, dos lòbuls.

Bronquis, bronquíols i alvèols pulmonars:

Bronquis. Són els dos conductes en els que es bifurca la tràquea

Bronquíols. Són les ramificacions dels bronquis. Les últimes ramificacions originen els anomenats capil·lars bronquials que finalitzen en els sàculs pulmonars, que són cavitats amb nombroses expansions globoses denominades alvèols pulmonars. Considerant els dos pulmons hi ha uns 500 milions d'alvèols.

Alvèols pulmonars: És allà on es produirà l’intercanvi gasós de la respiració.

L’APARELL CIRCULATORI

És necessari un sistema detransport per a dur fins a lescèl·lules el que aquestesnecessiten: els productes de ladigestió i l’oxigen.

L'aparell circulatori és l'encarregatd'aquest transport.

Ell duu els aliments i retira elsproductes de deixalla, permetentaixí que les cèl·lules funcionin enòptimes condicions.

El sistema limfàtic complementa lesfuncions de l’aparell circulatori.

Aparell circulatori

Parts de l’aparell circulatori

Està format pel cor, la sang i els vasos sanguinis. La funció del cor és impulsar la sang pels vasos sanguinis.

Cor Vasos sanguinisSang

Com funciona l’aparell circulatori?

El conjunt de tots els vasos sanguinis, la sang i el cor constitueixen l’aparell circulatori, que és un aparell doble i complet.

Es diu doble perquè compren dos circuits, que són el pulmonar i el general.

I es diu complet perquè en el cor

no hi ha barreja de sang oxigenada i no oxigenada, concretament la sang oxigenada passa per la part esquerra del cor i la no oxigenada passa per la part dreta.

Circuits pulmonar i general

LES MALALTIES CARDIOVASCULARS SÓN LA PRINCIPAL CAUSA DE MORT ENLA NOSTRA SOCIETAT. HEU AQUÍ LES MÉS FREQÜENTS:

ARRITMIA: És una alteració del ritme cardíac, amb moments en els quals batega amb major rapidesa

i altres en els quals ho fa més lentament.

TAQUICÀRDIA: És una acceleració del ritme cardíac que es manté durant algun temps.

HIPERTENSIÓN: La tensió arterial és una mesura de la pressió de la sang en l'interior de les artèries.

Com és distinta en sístole (major) que en diàstole (menor) es donen dos valors, coneguts commàxima i mínima. A causa de diverses causes, aquesta pressió pot arribar a valors molt elevats,situació denominada hipertensió. Existeix risc de ruptura dels vasos (vessament), o de fallada delronyó.

INSUFICIÈNCIA CORONÀRIA: Les artèries coronàries són les quals aporten els nutrients quenecessiten les cèl·lules del cor. Si aquest aporti és menor del necessari es parla d'insuficiènciacoronària. ANGINA DE PIT: Dolor toràcic i sensació d'opressió, centrada darrere del estrení.Els atacs es desencadenen, generalment, per exercici (aixecar pesos, esport, activitat sexual) oestrès emocional, i s'alleugen amb el repòs. També poden desencadenar-se per fred extrem oper menjars pesats. L'angina és un símptoma, i no una malaltia. És el resultat directe de la faltade sang en el múscul cardíac (isquemia).

INFART DE MIOCARDIO: Els vasos sanguinis que duen oxigen i nutrients al múscul cardíac podenestar parcialment obstruïts, el que disminueix l'aporti d'oxigen i nutrients al propi cor. L'efecte va desd'una angina de pit, a un infart de miocardi. En aquest cas la interrupció de l'aporti de sang éspermanent i irreversible i ocorre quan es desenvolupa un trombo (un coàgul) que materialment

taponael got provocant la mort de les cèl·lules que rebien els nutrients per aquest got.

Contestem ara a les preguntes...

- Què passa quan fem exercici?

Caminar Córrer

Les altres quatre preguntes ja les hem contestat :

- Què fa que la sang circuli?

- Cada quant batega el cor?

- Què fa que la sang pugi fins al cor?

- Quines són les funcions de la sang?

El cor

El cor és un òrgan buit, les parets del qual estan formades per un teixit muscular cridat miocardi.

El cor humà presenta quatre càmeres: dos que reben sang, les aurícules, i dues que expulsen sang, els ventricles.

El cor té unes vàlvules imprescindibles pels seu correcte funcionament.

El cor

Parts anterior i posterior del cor:

Funcionament:

El cor bomba la sang interrompudament i a gran velocitat. Per bombar la sang, el cor es contreu i es dilata rítmicament. La successió d'una contracció i una dilatació constitueix un batec.

En un minut, el cor

batega, aproximadament, unes 70 vegades per minut, tal com pots observar si et poses la mà sobre el pit.

El cor funciona com una bomba aspirant-impel·lent. Per a això realitza moviments de relaxació (diàstoles) seguits de moviments de contracció (sístoles). El cicle cardíac (batec) dura 0,8 segons i presenta 3 etapes:

– Diàstole. Les parets de les aurícules i

dels ventricles es relaxen i aspiren la sang, la qual arriba per les venes. La sang que omple les artèries no retrocedeix gràcies que les vàlvules sigmoides estan tancades.

– Sístole auricular. Les parets de les aurícules es contreuen, s'obren les vàlvules mitral i tricúspide i la sang passa als ventricles.

– Sístole ventricular. Les parets dels ventricles es contreuen i la sang del ventricle esquerre pansa a l'artèria aorta, cap a la resta del cos, i la del ventricle dret passa a l'artèria pulmonar cap als pulmons.

Vàlvules cardíaques

La vàlvula tricúspide funciona com aquesta

Batecs, ritme cardíac i pols

BatecRitme cardíac

Pols

Les fibres musculars cardíaques es ramifiquen, es fusionen i formen una xarxa íntimament connectada que transmet els impulsos nerviosos. L'activitat cardíaca és regulada per dos sistemes de control:

Teixit nodal:Aquest teixit provoca i fa rítmica l'activitat del cor. Es tracta d'un teixit muscular les cèl·lules del qual són molt diferents a la de la resta del miocardi. Transmeten una ona d'activació al miocardi provocant la sevacontracció.

Control nerviós i hormonalLa regulació nerviosa de la freqüència del cor es troba al centre cardíac del ritme al bulb raquidi. La regulació hormonal es fa gràcies a la adrenalina. L'increment d'adrenalina provoca hipertensió i acceleració del ritme cardíac

Teixit Nodal

La sang

Eritròcits = glòbuls vermells

Funcions de la sang:Les principals funcions de la sang són:

– La respiratòria, perquè transporta l’oxigen des dels pulmons fins els teixits, i l’anhídrid carbònic des dels teixits fins els pulmons

– La nutritiva, perquè transporta les substàncies nutritives des de l’intestí fins als dipòsits i els teixits

– L’excretòria, perquè arrossega els residus del metabolisme cel·lular fins eliminar-los.

– Immunitària, per l’acció dels leucòcits i els anticossos.

– Regulació hormonal, pel transport de les secrecions i hormones des de les glàndules endocrines fins als òrgans on actuen.

– Regulació de l’equilibri hidroelectrolític, pel constant bescanvi entre els líquids intercel·lulars i extracel·lulars i també de regulació tèrmica, de la pressió osmòtica, de l’equilibri àcid/base i de la pressió arterial, segons el volum sanguini circulant.

Funcions de la sang

Composició de la sangPart líquida de la sang:

El plasma és la part líquida de la sang, està format bàsicament per aigua iper determinades substàncies dissoltes (sals minerals, glucosa, lípids iproteïnes). El plasma sense proteïnes es denomina sèrum sanguini. En elsegüent quadre podem veure els elements que ho formen i la seva funció:

Part sòlida de la sang:

Glòbuls vermells:

Els glòbuls vermells o eritròcits són cèl·lules sense nucli i plenes d'hemoglobina, que és una proteïna capaç de captar i alliberar oxigen.

Glòbuls blancs:

Els glòbuls blancs o leucòcits poden tenir funció fagocítica (neutròfils, eosinòfils, i monòcits), generadora d'anticossos (limfòcits) o productora de vasodilatadors (basòfils).

Plaquetes:

Les plaquetes són fragments de citoplasma que contenen una substància que inicia la coagulació de la sang

Però... On es formen les cèl·lules sanguínies?

Com es coagula la sang?

Pell

Bacteri

Què són?

Vasos sanguinis

Leucòcits migradors Plaquetes activesQuè són?

Grups sanguinisQui pot donar sang a qui?

Segur que has sentit a parlar del grup sanguini, però... Sabries explicar què és i per a què serveix?

Un grup sanguini és una forma d'agrupar certes característiques de la sang. Existeixen quatre grups el AB, A, B i el 0.

Les transfusions de sang entre grups incompatibles poden provocar una reacció immunològica que pot desembocar en hemólisis, anèmia, fallada renal, xoc, o mort.

Qui pot donar sang a qui? Qui pot rebre sang de qui?

Vasos sanguinis

La circulació sanguínia en l'ésser humà és tancada, ja que sempre circula per l'interior d'un extens sistema de conductes: els vasos sanguinis. Aquests gots són de tres tipus: Artèries, venes i capil·lars.

Els vasos sanguinis transporten la sang per tot l’organisme. La sang surt del cor per les artèries, que es ramifiquen en petits vasos sanguinis anomenats capil·lars. Els capil·lars nodreixen els teixits de l’organisme i després, transporten la sang cap a vasos més grans, les venes, que duran la sang al cor.

Estructura dels vasos sanguinis

Artèries

Són els vasos d'eixida de la sang del cor fins als diferents òrgans.

Són elàstiques, contràctils, de color clar, situades en zones més profundes del cos.

Les artèries es ramifiquen en

arterioles menys musculoses que es transformen

progressivament en capil·lars.

Paper de les artèries

1- Elasticitat: mentre que en una artèria gran la sang circula a glopades (onades sanguínies) que el cor llança 70 vegades per minut, en les arterioles circula de forma contínua; per tant s'ha produït una fusió de les diferents onades. La causa d'aquesta fusió és l'elasticitat de les parets arterials.

2- Contractilitat; és la capacitat de la paret muscular de les arterioles de dilatació o contracció segons l'òrgan es troba treballant o en repòs.

3- El pols: la sang es troba a pressió dintre les artèries. és per això que, si es secciona una artèria gran, la sang brolla amb força. Cada cop que el cor llança una onada de sang, la pressió sanguínia augmenta bruscament a l'interior de l'aorta la qual, per tant, rep un xoc en la paret. Aquest xoc que es transmet a una velocitat de 11m/s repercuteix en tota la llargada de les parets arterials i es pot percebre en una artèria prou superficial. Això és el que ens permet comptar els batecs del cor prenent el pols.

Venes

Són els vasos de tornada de la sang des dels òrgans fins al cor.

Es tracta de vasos de color fosc , amb menys elasticitat i de localització més superficial.

La circulació és passiva, aprofitant l'impuls anterior de la sang.

La pressió és gairebé nul·la

però la velocitat augmenta en reduir-se la superfície total: la sang dels capil·lars, una vegada fet l'intercanvi , passa a les venetes i aquestes la buiden a les grans venes que la tornaran al cor i la buidaran a les aurícules.

Per evitar el retrocés de la sang , presenten unes vàlvules o plecs membranosos en forma de semilluna. La sang puja fins al cor gràcies a la musculatura i a aquestes vàlvules.

Capil·lars Situats entre les artèries i

venes i en contacte amb el diferents teixits del cos.

Als capil·lars la circulació és molt lenta; l'intercanvi nutritiu entre la sang i els òrgans a través de la seva paret prima i permeable , té lloc fàcilment. És també en aquest nivell que els leucòcits poden emigrar cap al teixit conjuntiu.

El nombre de capil·lars en l'organisme humà és incalculable i està en relació amb l'activitat metabòlica del teixit. La sang deixa els nutrients i l'oxigen als teixits de l'òrgan i es carrega de les restes nocives resultants del metabolisme cel·lular

Els capil·lars arterials resulten de ramificar-se les arterioles a nivell dels teixits. Els capil·lars venosos es reuneixen i donen lloc a les venetes , que a la vegada s'uniran i formaran les venes.

Teixit del cos

Capil·lar

Pressió Arterial:

La pressió arterial o tensió arterial és la pressió que exerceix la sang contra la paret de lesartèries. Aquesta pressió és imprescindible perquè circuli la sang pels gots sanguinis i aportil'oxigen i els nutrients a tots els òrgans del cos perquè puguin funcionar. La pressió arterial té dos components:

- Pressió arterial sistólica: correspon al valor màxim de la tensió arterial en sístole quan el cor es contreu.

- Pressió arterial diastólica: correspon al valor mínim de la tensió arterial quan el cor està en diàstole o entre batecs cardíacs.

Quan s'expressa la tensió arterial, s'escriuen dos nombres , el primer és la pressió sistólica,quotidianament coneguda com “la màxima” i el segon és la pressió diastólica,quotidianament coneguda com “la mínima”.

La pressió de pols és la diferència entre la pressió sistólica i la diastólica.

Aquí diríem que el pacient té 12 de màxima i 7 de mínima.

Sistema LimfàticA més del sistema circulatori , el nostre cos té

unsegon grup de vasos que formen el sistemalimfàtic. En el seu interior circula un líquid , lalimfa , semblant al plasma sanguini , encara

queamb menys proteïnes i cap glòbul vermell.

La sang transporta oxigen i substànciesnutritives a les cèl·lules i recull els productes derebuig, com el CO2. Part del plasma esreabsorbeix por la circulació general, el quequeda en els espais existents entre les cèl·luleses drenat pel sistema limfàtic juntament ambaltres elements, com residus cel·lulars, greixos iproteïnes.

Així doncs, el sistema limfàtic és la segonamàquina de transport i drenatge dels sistemescel·lulars, tot participant també en una part delsistema de defensa de l'organisme.

Sistema limfàtic

El sistema limfàtic es distingeix del sanguini pel fet que els seus vasos van des dels teixits cap al cor. Està constituït pels òrgans següents:

- Els capil·lars limfàtics

- Les venes limfàtiques tenen forma de rosari; presenten vàlvules semilunars per evitar que la limfa reculi, (com les

venes). - A les unions dels vasos limfàtics es

troben grups de cèl·lules que formen els ganglis limfàtics (coll, axil·les, etc ) on maduren alguns limfòcits i on són filtrades i eliminades substàncies estranyes i bacteris, perquè així no arriben a la sang.

Els vasos limfàtics que travessen els ganglis són estrets de manera que la limfa va molt lenta; això permet que els bacteris puguin ser fagocitats pels glòbuls blancs. És aquesta la causa de la inflamació dels ganglis quan hi ha infeccions

L’aparell excretor L’excreció és un procés mitjançant el qual es retiren de l'organisme els productes de deixalla resultants de l'activitat cel·lular (metabolisme).

Els òrgans de la excreció (ronyons, glàndules sudorípares i pulmons) aconsegueixen que els productes de deixalla surtin de l'organisme. Aquí parlarem dels ronyons i de les glàndules sudorípares.

Recordem que dintre de les funcions de la sang, a més a més de transportar l'oxigen i els nutrients cap als teixits, també recull i transporta les deixalles cap els òrgans excretors.

Funció de l’aparell excretor

L'aparell excretor, també anomenat aparell urinari, s'encarrega de filtrar la sang: recull les substàncies residuals que transporta la sang juntament amb una mica d'aigua, i expulsa aquestes substàncies del cos en forma d'orina. Està format pels ronyons i les vies urinàries.

Aparell excretor

La CISTITIS és una infecció de la bufeta urinària o de la uretra. Aquesta malaltia la

pateixen més les dones, per tenir la uretra més curta i més pròxima a l'anus. En els homes, afecta especialment als majors quan presenten algun tipus de anomalia de la pròstata.

El CÓLICO NEFRÍTICO és una conseqüència molt dolorosa de la litiasis renal. És una malaltia causada per la presència de càlculs o pedres en l'interior dels ronyons o de les vies urinàries (uretres, bufeta). Si es beu molta aigua es produeix una orina més diluïda i es dificulta la formació de càlculs.

La INSUFICIÈNCIA RENAL es presenta quan els ronyons són incapaços de realitzar la seva funció. Pot ser aguda o crònica i obeir a diverses causes. Quan l'acumulació de substàncies tòxiques en la sang fa perillar la vida del malalt, ha de recórrer-se a la diàlisis, mètode que, de manera artificial, neteja suficientment la sang. El trasplantament de ronyó soluciona completament el problema.

Càlculs renals

ALGUNES ANOMALIES DE L'APARELL EXCRETOR SÓN MOLT FREQÜENTS.

Els ronyons Els ronyons són dos òrgans en forma

de mongeta situats a la part posterior de l'abdomen.

La seva funció és filtrar la sang i formar l'orina.

La sang entra en els ronyons per una

artèria, que es ramifica en múltiples capil·lars, els quals es reuneixen de nou en una vena, que surt dels ronyons. En els capil·lars dels ronyons, la sang expulsa les substàncies residuals i una mica d'aigua, les quals formen l'orina.

Perquè els ronyons funcionen correctament, convé beure molta aigua. A més, és poc saludable retenir molta estona l'orina a la bufeta.

Ronyons

Les vies urinàriesLes vies urinàries s'encarreguend'expulsar del cos l'orina que es formenals ronyons. Són les següents:

– Els urèters, que són dos tubs que uneixen els ronyons amb la bufeta de l'orina.

– La bufeta de l'orina, que és una cavitat on s'acumula l'orina.

– La uretra, que és el conducte que comunica la bufeta amb l'exterior. L'extrem de la uretra està envoltat per un múscul circular, anomenat esfínter, que està contret per impedir que l'orina surti. Quan es relaxa, es produeix l'expulsió de l'orina.

Uretra

La uretra és el conducte pel qual discorre l'orina des de la bufeta urinària fins a l'exterior del cos durant la micció. La funció de la uretra és excretora en ambdós sexes i també compleix una funció reproductiva en l'home al permetre el pas del semen.

La orina

L'orina és un líquid aquós transparent i groguenc, d'olor característica, excretat pels ronyons i eliminat a l'exterior per l'aparell urinari.

Després de la producció d'orina pels ronyons, aquesta recorre els urèters fins a la bufeta urinària on s'emmagatzema i després és expulsada a l'exterior del cos a través de la uretra, mitjançant la micció.

Funcions de l’orina

• Eliminació de substàncies tòxiques produïdes pel metabolisme cel·lular.

• Eliminació de substàncies tòxiques com l’ingesta de drogues.

• El control electrolític, regulant l'excreció de sodi i potassi principalment.

• Regulació hídrica per al control de la tensió arterial.

• Control de l'equilibri àcid-base.

Glàndules sudorípares Són glàndules de secreció externa

situades a la dermis, i un tub excretor que travessa l'epidermis i desemboca a l'exterior per un porus de la pell.

En tenim uns cinc milions dispersades per la pell.

La substància excretada s'anomena la suor i està constituïda per un 99% d'aigua , sals minerals, i substàncies orgàniques com urea, àcid úric etc. Es tracta d'una orina molt més diluïda.

Per terme mitjà s'excreten 600-900 ml de suor, en funció del calor i l'activitat física.

La suor té dues funcions: excreció i regulació de la temperatura corporal

L’aparell reproductor La reproducció és el mecanisme

biològic pel quin es perpetua l'espècie humana.

A través d'aquest procés es transmeten els caràcters de l'espècie de generació en generació.

En els humans, la reproducció és de tipus sexual, el que vol dir que existeixen dos sexes amb característiques morfològiques i fisiològiques diferents.

Existeixen mètodes per controlar la reproducció. Aquests són els mètodes anticonceptius.

Els homes i les dones tenim aparell reproductor. A diferència del que passa amb els altres aparells, l'aparell reproductor és diferent en cada sexe. El motiu és que realitzen funcions diferents:

– L'aparell reproductor masculí produeix les cèl·lules sexuals masculines, anomenades espermatozoides.

– L'aparell reproductor femení produeix les cèl·lules sexuals femenines, anomenades òvuls. A més, al seu interior es produeix la fecundació de l'òvul per part de l'espermatozoide, que donarà lloc al nou ésser.

La reproducció és el procés quepermet formar un nou ésser viu apartir d'éssers vius existents.

Reproducció

Aparell reproductor masculí

L'aparell reproductor masculí està constituït per diversos òrgans: els testicles, els conductes deferents, les vesícules seminals i el penis.

La seva funció és produir els espermatozoides o cèl·lules sexuals masculines, que, si s'uneixin als òvuls, formaran un nou ésser.

Aparell reproductor masculí

Els testicles són dues glàndules de forma arrodonida. Produeixen els espermatozoides

Els conductes deferents són dos tubs que comuniquen els testicles amb l'uretra.

El penis és un òrgan musculós situat a l'exterior del cos. Està travessat per l'uretra. Té dues funcions: expulsar el semen i l'orina. El semen només es por expulsar quan està en erecció.

Les vesícules seminals són dues glàndules que produeixen el líquid seminal, un líquid viscós i blanquinós que permet als espermatozoides nedar.

La pròstata és una glàndula que produeix el líquid prostàtic. El líquid prostàtic és abocat als conductes deferents. La barreja formada pels espermatozoides, el líquid seminal i el líquid prostàtic constitueix el semen.

Espermatozoides Els espermatozoides són cèl·lules

sexuals masculines. Són mòbils i molt especialitzats. La seva funció és la d'arribar a l'òvul (cèl·lula sexual femenina) i fecundar-lo.

Estan formats per un cap i una cua o flagel mòbil. Al cap es troba el material genètic del pare. El flagel està constituït per 4 regions principals:

– coll– cos o peça intermèdia amb

mitocondrias que li confereixen energia per a moure's,

– peça principal– peça terminal constituïda per un

filament.

Nen o nena?

XX, serà nena XY, serà nen

Depenent del tipus d’espermatozoide, amb cromosoma X o amb cromosoma Y, l’òvul fecundat serà una nena o un nen respectivament

Cromosoma Els cromosomes formen part del ADN i

són els portadors de la major part del material genètic i condicionen l'organització de la vida i les característiques hereditàries de cada espècie. Cada individu rep exemplars procedents del pare i de la mare.

En l'espècie humana, el nombre de cromosomes és de 23 parells, (es a dir 46 cromosomes). Totes les cèl·lules del cos humà tenen el mateix nombre de cromosomes, menys les cèl·lules sexuals que tenen la meitat.

Quan s’uneix un espermatozoide amb un òvul, cadascú aporta la meitat de la informació genètica pel nou ésser que tindrà, com als seus pares, 23 parells de cromosomes, 22 parells d’informació general i un d’ells XX (per a nena) o XY (per a nen) que s’anomena cromosoma sexual .

L’aparell reproductor femení

L'aparell reproductor femení és molt diferent del masculí. El motiu és que la funció que realitza la dona en la reproducció és també diferent.

La dona, a més de produir els òvuls, acull en el seu cos la fecundació i el desenvolupament de l'embrió i, un cop ha nascut, l'alimenta amb la llet que produeix.

L'aparell reproductor femení està format pels ovaris, que produeixen els òvuls, les trompes de Fal·lopi, l'úter, la vagina i la vulva.

Aparell reproductor femení

Els ovaris són dos òrgans en forma d'ametlla. La seva funció és produir els òvuls.

Les trompes de Fal·lopi són els conductes que comuniquen els ovaris amb l'úter.

L'úter o matriu és la cavitat on es desenvolupa el nou ésser. Té forma de pera invertida.

La vagina és una cavitat de parets elàstiques on s'introdueix el penis en la unió sexual. Comunica l'úter amb l'exterior.

La vulva són uns replecs de pell en forma de llavis que protegeix, a més de l'entrada de la vagina, l'orifici de la uretra i un petit òrgan anomenat clítoris.

Òvul

Els òvuls són les cèl·lules sexuals femenines. Són cèl·lules grans i arrodonides.

Des de la pubertat, cada 28 dies aproximadament, madura un òvul en un dels ovaris i passa a una de les trompes de fal·lopi.

Els òvuls són les cèl·lules més grans del cos humà

La fecundació i l’embaràs Una vegada formats les cèl·lules sexuals,

perquè es produeixi un nou ésser és necessari que l'òvul i l'espermatozoide s'ajuntin i fusionin, a aquest procés se li denomina fecundació.

En l'espècie humana la fecundació és interna, és a dir es produeix dintre del cos de la dona, concretament en les trompes de fal·lopi.

Per a això és necessari que es produeixi la copulació o coit que consisteix en la introducció del penis en la vagina i la posterior ejaculació del semen (encara que en l'actualitat existeixen tècniques de reproducció assistida mitjançant les quals es pot donar la fecundació en un laboratori).

Fecundació

Després de la unió sexual, els espermatozoides pugen per la vagina i l'úter fins a les trompes de fal·lopi.

Si en una de les trompes de fal·lopi troben un òvul, l'envolten per penetrar-hi.

Només un espermatozoide ho acaba aconseguint.

L'òvul fecundat és una nova cèl·lula que torna a tenir 46 cromosomes, ja que tindrà els 23 cromosomes de l'òvul mes els 23 de l'espermatozoide i es denomina zigot. El zigot començarà un viatge fins a implantar-se en l'úter.

Zigot.

Es pot veure com al seu interior acaba de començar la divisió cel·lular que formarà el nou ésser viu.

Moment de la fecundació

El zigot es comença a dividir en múltiples cèl·lules que formaran l'embrió, mentre continua baixant per la trompa.

Estadi de 2 cèl·lules Estadi de 8 cèl·lulesEstadi de 16 cèl·lules. En aquest punt el zigot rep el nom de mòrula, ja que sembla una mora.

Estadi de 4 cèl·lules

El zigot està baixant per les trompes de fal·lopi, encara no s’ha implantat al úter.

Un cop a l'úter, l'embrió es fixa a les parets d'aquesta cavitat es comença a desenvolupar.

En aquest estat arriba a l’úter i comença la

implantació o nidació. En aquest moment, el

zigot s’anomena blàstula.

Tot aquest procés, des de la fecundació fins a la implantació dura, aproximadament, una setmana.

El primer senyal que s'ha produït un embaràs és que desapareix la menstruació.

L'embaràs és la fase de

desenvolupament de l'òvul fecundat, aquest procés dura aproximadament 9 mesos i es realitza en l'úter.

Quan la blàstula s'implanta en el endometri uterí, es desenvolupa el sac amniòtic que albergarà a l'embrió. Està ple de líquid amniòtic que esmorteirà els possibles cops que rebi.

Entre l'úter i l'embrió es desenvoluparà la placenta que permetrà alimentar a l'embrió i retirar i eliminar els productes de deixalla, també actuarà com barrera defensiva.

La comunicació entre la placenta i l'embrió es realitza a través del denominat cordó umbilical, pel qual passen dues artèries i una vena, que subministra al fetus els nutrients i l'oxigen necessaris.

Contestem ara a la pregunta...

- Per què tenim bessons?

- Bessons idèntics:

És el cas que un embrió originat en una fecundació típica, a partir d'un únic òvul i un únic espermatozoide, s'escindeix accidentalment en dos durant les primeres fases del seu desenvolupament. El resultat pot arribar a consistir en dos embrions viables, cridats bessons idèntics, perquè coincideixen en tots els seus trets.

- Bessons no idèntics:

Són els quals s'originen per fecundació separada, i més o menys simultània, de dos òvuls per dos espermatozoides. Els individus resultants són diversament cridats bessons no idèntics. El seu grau d'identitat genètica no és major que en dos germans nascuts de gestacions separades, és a dir, comparteixen estadísticament el 50% dels seus gens. Per descomptat, poden ser de diferent sexe.

Embaràs múltiple

Mètodes anticonceptius

Com el seu nom indica, són sistemes que eviten la fecundació de l'òvul per l'espermatozoide i per tant els embarassos.

S'han anat desenvolupant al llarg de l'últim segle, no sense certa controvèrsia entre els partidaris i els contraris a la seva utilització. S'utilitzen generalment:

– Per a realitzar una planificació familiar responsable. – Com mitjà per a controlar la natalitat i la superpoblació mundial. – Per a evitar embarassos no desitjats en els adolescents. – Com mig per a evitar la transmissió de determinades malalties

infeccioses, (SIDA, hepatitis A,B, ...)

Els principals mètodes anticonceptius disponibles en l'actualitat podem classificar-los, segons la seva forma d'actuar, en:

– Mètodes d'abstinència periòdica. – Mètodes de barrera. – Mètodes químics. – Mètodes de esterilització.

MÉTODOS DE ABSTINENCIA PERIÓDICA

Método Descripción Eficacia Ventajas Inconvenientes

Calendario o método Ogino.

Moco cervical.

Temperatura basal.                    

Consiste en realizar el acto sexual solamente en los periodos en los que no haya óvulos fecundables. Se calcula teniendo en cuenta la anterior menstruación, la medición de la temperatura basal o analizando el flujo vaginal.

Baja. Método con alto índice de fracaso, los periodos fértiles son muy variables y es muy fácil cometer errores.  

Sin efectos secundarios o contraindicaciones.Considerado por algunos autores como un método natural.  

Necesidad de un seguimiento constante y de cálculos precisos que no siempre dan resultado. Produce inseguridad.No protege o evita las enfermedades de transmisión sexual.

 

MÉTODOS DE BARRERA

Método Descripción Eficacia Ventajas Inconvenientes

                 

Capuchón o dispositivo semiesférico de goma con anillo elástico. Se adapta al cuello del útero e impide el paso del espermatozoide. Su uso debe ser prescrito por un ginecólogo para evitar complicaciones. 

Media. Depende de su correcta colocación. La eficacia aumenta en combinación con espermicidas.  

Sin efectos secundarios o contraindicaciones.     

Imprescindible la vista al ginecólogo. Puede ser causa de infecciones.No protege o evita las enfermedades de transmisión sexual.Dificultad a la hora de colocarlo. 

                                            

Funda de goma elástica que recubre el pene e impide la entrada de los  espermatozoides en el útero.   

Alta, cuando se utiliza correctamente y en combinación con espermicidas.  Bajo número de fallos.  

Sin efectos secundarios o contraindicaciones.Muy recomendable para evitar enfermedades de transmisión sexual.Se vende en farmacias. 

Reduce la sensibilidad durante el coito.    

                                             

Dispositivo que se coloca en el interior del útero, dificulta la fecundación e impide la anidación del embrión. Lleva un hilo en su extremo que sale por la vagina.Debe ser colocado por un ginecólogo.

Alta, aunque es más recomendable para mujeres que ya han tenido otros hijos.      

Puede permanecer varios años siempre que se realicen revisiones periódicas.     

Imprescindible la vista al ginecólogo. Puede ser causa de infecciones.No protege o evita las enfermedades de transmisión sexual.Puede ser causa de complicaciones en caso de embarazo.

Diafragma

Preservatiu

Dispositivo intrauterino (DIU).

MÉTODOS QUÍMICOS

Método Descripción Eficacia Ventajas Inconvenientes

                     

Hormonas o compuestos sintéticos que impiden la ovulación. Se toman por vía oral. 

Debe ser recetada por un médico. 

Muy alta.     

Son muy seguras para evitar embarazos.    

Imprescindible la vista al ginecólogo y controles periódicos.Efectos secundarios en el sistema circulatorio. No protege o evita las enfermedades de transmisión sexual. 

Cremas, geles...Contienen productos químicos que destruyen los espermatozoides. Se aplican en la vagina antes del coito.   

Baja, Aumenta si se usa en combinación con un preservativos o con el diafragma.   

Sin efectos secundarios o contraindicaciones.Pueden ayudar a prevenir algunas infecciones.    

Pueden ser causa de reacciones alérgicas. No protege o evita las enfermedades de transmisión sexual.   

Espermicidas.

                     

Píldora, partxes,

anell vaginal.

     MÉTODOS DE ESTERILIZACIÓN

Método Descripción Eficacia Ventajas Inconvenientes

                          

Consiste en cortar los conductos deferentes mediante intervención quirúrgica menor.      

Muy alta.        

No afecta al equilibrio hormonal.No afecta al deseo sexual.     

Prácticamente irreversible. No protege o evita el contagio de enfermedades de transmisión sexual, SIDA, hepatitis A, B…      

Ligadura de trompas.                           

Consiste en cauterizar o cerrar con grapas las Trompas de Falopio mediante intervención quirúrgica menor.    

Muy alta.      

No afecta al equilibrio hormonal.No afecta al deseo sexual.   

Prácticamente irreversible.No protege o evita el contagio de enfermedades de transmisión sexual, SIDA, hepatitis A, B…

      

Lligadura de trompes