festival castell

peralada

www.festivalperalada.com

El clàssic de l’estiu!

flaUBert & vOltaire de philippe fénelon

Dimarts 12 d’agost

òpera

estrena absoluta

©jordi mitjà

FESTIVAL CASTELL PERALADA

El Festival Castell de Peralada és possible gràcies a:

www.festivalperalada.com

Asociación Española de Festivales de Música Clásica

El Festival Castell de Peralada és membre de El Festival dóna suport a:

Presentat per

Amb el copatrocini de

Amb la col·laboració de

Agraïments

Juliol - Agost 2014

Productes oficials

Amb el suport de

Mitjans de comunicació oficials

Pala Sponsors_programes de mà.indd 1 28/07/14 12:56

12.ago.2014

flaUBert & vOltaire de philippe fénelon

22h - Claustre del Carme

òpera

estrena absoluta MeMorIal luIs polanCo

segueix-nos a:

FIMCperalada | #FIMCp14 | #elclassicdelestiu | #FlaubertVoltaireperalada

festivalcastellperalada

Philippe FÉNELON, compositor i llibretista

Vladimir KAPSHUK, Damien BIGOURDAN, Manuel NÚÑEZ CAMELINO, cantants

Pierre DUTRIEU (Ensemble Court-Circuit), clarinet

Béatrice GENDEK (Ensemble Court-Circuit), viola

Alexandra GREFFIN KLEIN (Ensemble Court-Circuit), violí

Marc PAQUIEN, director d’escena

Jordi MITJÀ, escenògraf

François MENOU, il·luminació

Claire RISTERUCCI, dissenyador de vestuari i maquillatge

Miriam FÈLIX, subtítols

Anita TYTECA, pianista repetidora

Pau GUIX, productor executiu

Amb el suport de:

Amb la col·laboració de:

Coproducció de:

ZABAK productions, editor de l’obra, © 2014

L’Art é s tan di f í c i l d ’ e xpl i caramb paraule s

com algunes Sensacions

A.K. DAMM EN RECOMANA EL CONSUM RESPONSABLE, Alc. 4,8%

L’estiu del 1845, amb 24 anys, un Gustave Flaubert ja admirador de Càndid es posa a llegir el teatre de Voltaire. N’estudia el conjunt de les tragèdies i les comè-dies, però també dels llibrets d’òpera. Hi treballa seriosament i procedeix d’una manera particular: imbrica els seus comentaris en els extractes de les obres que analitza. Així, les frases de Flaubert s’encavalquen en els textos de Voltaire i ales-hores el conjunt pren un color sorprenent, a la vegada personal i literari, però també poètic i divertit.

Flaubert creu que Voltaire és un precursor del teatre romàntic i que les seves innovacions en matèria d’espectacle mostren un camí que cal seguir: «això em podrà fer servei més endavant», escriu a un amic. Gustave Flaubert observa la seva futura obra.

Durant una estada a Ginebra -per crear la meva òpera JJR, citoyen de Genève-, em va emocionar tenir entre les mans el manuscrit d’aquesta obra de Flaubert, conservat a l’Institut i museu Voltaire. Això em va donar la idea d’una història a contrallum d’aquest diàleg escrit. Així van néixer Gustave, Candide i Alphonse, tres personatges perduts que busquen el seu camí. Parlen entre ells, intercan-vien opinions, es deconstrueixen. El camí és llarg…

Philippe Fénelon

intrOdUcció a l’OBra

sCÈne 1

GUSTAVEJ’ai passé toute la journée d’hier sans parler à personne. La poste n’a rien apporté. Il était quatre heures du soir et toujours rien. Et ce matin non plus. Pas le moindre signe. J’ai attendu encore et encore. J’étais plein d’espoir, de rêve, d’espérance et de bonheur. J’ai attendu. J’ai eu alors l’impression que plus rien n’arriverait, que tout ce que j’allais faire serait vain. Ce silence est inexplicable. Je voudrais tant trouver la voix de mes théâtres. Je voudrais tant que le souffle de l’inspiration m’entraîne dans les marécages de la beauté. M’égarer, traverser l’ombre et le dan-ger, affronter les démons et mener à bien cette histoire. J’attendais que le destin conduise mon chemin. Je voulais qu’il me précipite dans l’action, qu’il m’épuise d’une divine harmonie pour chasser l’angoisse.

esCena 1

GUSTAVEEm vaig passar tot el dia d’ahir sense parlar amb ningú. El correu no em va dur res. Eren les quatre de la tarda i no hi havia res. I aquest matí tampoc. Ni el senyal més petit. Esperava i continuava esperant. Era ple d’esperança, de somnis, d’il·lusió i de felicitat. Esperava. Aleshores em va fer l’efecte que no m’havia d’arribar res, que tot el que anava a fer seria en va. Aquest silenci és inexplicable. Voldria tant trobar la veu dels meus teatres. Voldria tant que la glopada d’inspiració em dugués pels aigua-molls de la bellesa. Extraviar-me, travessar l’ombra i el perill, afrontar els dimonis i dur a bon port aquesta història. Esperava que el destí conduís el meu camí. Volia que em precipités en l’acció, que m’investís d’una harmonia divina per expulsar l’angoixa.

esCena 1

GUSTAVEMe pasé todo el día de ayer sin hablar con nadie. El correo no me trajo nada. Eran las cuatro de la tarde y todavía nada. Y esta mañana tampoco. Ni la más mínima señal. Esperé y esperé. Estaba lleno de es-peranza, sueños, ilusión y felicidad. Esperé. Entonces tuve la impresión de que ya no pasaría nada, que todo lo que iba a hacer sería en vano. Este silencio es inexplicable. Querría tanto encontrar la voz de mis teatros. Querría tanto que el so-plo de inspiración me llevara por la marisma de la belleza. Extraviarme, cruzar la sombra y el peligro, afron-tar los demonios y llevar a buen puerto esta historia. Esperaba que el destino condujera mi camino. Que-ría que me precipitara en la acción, que me invistiera de una harmonía divina para expulsar la angustia.

Traduccions de Naila RAMI OMS

Flaubert & VoltaireL’òpera s’estructura en 17 escenes i 4 intermedis.

Gustave, un home jove, pretén escriure l’obra de la seva vida, una obra de teatre genial que sigui a la vegada, si és possible, un èxit brillant. Reflexiona sobre la millor manera de procedir, practica recitant els textos que va canviant en tots els sentits, sense tenir la convicció que el camí que pren sigui el bo. Al costat seu viuen dos nois, Candide i Alphonse, companys de pis que comparteixen l’espai en què viu Gustave, una espècie de lloc de pas on no acaben mai d’instal·lar-se.

Candide i Alphonse són testimonis de les dificultats de Gustave. Malgrat que no tin-guin cap intercanvi directe amb ell, proven de donar-li idees sobre la manera de crear una obra d’art. La seva presència estimula Gustave, sense que se n’adoni i, a poc a poc, aquesta font d’inspiració es revela fructífera. Gustave acaba escrivint una obra de teatre que es materialitza. Se’n sent el final retransmès a la ràdio. Per desgràcia, l’èxit esperat no s’ha assolit...

Aleshores, Candide explica que un artista, sigui qui sigui, ha d’avançar pel camí de la creació sense deixar-se abatre pels judicis exteriors. El món que inventa transformarà la seva vida. És llavors quan Gustave comprèn que el que és essencial no és agradar, sinó adquirir una independència pròpia. Narra els projectes en els quals mor de desig de treballar i s’embarca en un gran viatge sense retorn.

Oh! Écrire, écrire! C’est s’emparer du monde, de ses pré-jugés, de ses vertus, et les résumer dans un livre. C’est sentir sa pensée naître, grandir, vivre, se dresser debout sur son piédestal et y rester toujours. Aidez-moi! Aidez-moi!

sCÈne 2

Candide tire un sac très lourd. Il avance avec peine mais obstination, il trébuche, hésite et lâche le sac d’un seul coup.

CANDIDEJ’observe mon maître, le regarde. Je prends une position, Ou je m’amuse des positions Que je le vois prendre.Je lui souris, contrefais son attitude,Celle de l’homme suppliant,Ou celle de l’homme complaisant,Le pied droit en avant, le gauche en arrière,Le dos courbé, la tête relevée,La bouche entrouverte,Les bras prêts à agir…J’attends un ordre, le reçois,Pars comme un trait, reviens,Dis qu’il est exécuté, en rends compte.Je dois être attentif à tout,Ramasser ce qui tombe,Placer un tabouret sous ses pieds,Tenir une soucoupe, approcher une chaise,Ouvrir une porte, fermer une fenêtre,Tirer des rideaux.Approcher une chaise. Ouvrir une porte.Fermer une fenêtre. Tirer des rideaux.

InterMÈDe 1

Alphonse entre, très affairé. Il fait semblant de dévoiler des objets, d’ouvrir et de refermer des portes, de terroriser des proies invisibles. Il bondit, s’échappe, revient, bute contre Candide. Pendant quelques instants, ils marchent en conversant de façon muette. Soudain ils restent en équilibre sur un pied. Alphonse trace un trait sur le sol. Les deux compères franchissent le trait d’un seul mouvement.

Oh! Escriure, escriure! És fer-se seu el món, els seus prejudicis, les seves virtuts, i resumir-los en un llibre. És sentir com neix el seu pen-sament, com creix, viu, es posa dret sobre el seu pedestal i s’hi queda per sempre. Ajudeu-me! Ajudeu-me!

esCena 2

Candide arrossega una bossa molt pesada. Avança amb pena però obstinat, fa una ensopegada, dubta i deixa anar la bossa de cop.

CANDIDEObservo el meu mestre, el miro.Prenc una posició,O em diverteixen les posicionsQue el veig prendre.Li dedico un somriure, imito la seva actitud,La de l’home suplicant,O la de l’home complaent,El peu dret al davant, l’esquerre al darrere,L’esquena corba, el cap tes,La boca entreoberta,Els braços llestos per actuar…Espero una ordre, la rebo,Surto corrents, torno,Dic que ha estat executat, rendeixo comptes.He d’estar atent a tot,Recollir tot el que cau,Col·locar un tamboret sota els seus peus,Sostenir un platet, acostar una cadira,Obrir una porta, tancar una finestra,Córrer les cortines.Acostar una cadira. Obrir una porta.Tancar una finestra. Córrer les cortines.

InterMeDI 1

Alphonse entra, molt atrafegat. Fa veure que desvetlla objectes, obre i tanca portes, fa esfereir preses invi-sibles. Salta, escapa, torna, ensopega amb Candide. Durant uns moments, caminen conversant muts. De sobte, es mantenen en equilibri sobre un peu. Alphonse dibuixa un traç al terra. Els dos camarades travessen aquest traç amb un sol moviment.

¡Oh! ¡Escribir, escribir! Es adue-ñarse del mundo, de sus prejuicios, de sus virtudes, y resumirlos en un libro. Es sentir su pensamiento nacer, crecer, vivir, ponerse de pie sobre su pedestal y quedarse ahí para siempre. ¡Ayudadme! ¡Ayudad-me!

esCena 2

Candide arrastra una bolsa muy pesada. Avanza con pena pero obs-tinado, da un traspié, duda y suelta la bolsa de golpe.

CANDIDEObservo a mi maestro, lo miro.Tomo una posición,O me divierten las posicionesQue le veo tomar.Le sonrío, imito su actitud,La del hombre suplicante,O la del hombre complaciente,El pie derecho por delante, el iz-quierdo por detrás,La espalda curva, la cabeza erguida,La boca entreabierta,Los brazos listos para actuar…Espero una orden, la recibo,Salgo corriendo, vuelvo,Digo que la he cumplido, rindo cuentas.He de estar atento a todo,Recoger lo que se cae,Colocar un taburete bajo sus pies,Sostener un platillo, acercar una silla,Abrir una puerta, cerrar una ven-tana,Correr las cortinas.Acercar una silla. Abrir una puerta.Cerrar una ventana. Correr las cortinas.

InterMeDIo 1

Alphonse entra, muy atareado. Finge desvelar objetos, abrir y cerrar puertas, aterrorizar presas invisibles. Salta, escapa, vuelve, tropieza con Candide. Durante unos momentos, caminan conversando mudos. De pronto, se mantienen en equilibrio sobre un pie. Alphonse dibuja un trazo en el suelo. Los dos compin-ches cruzan dicho trazo de un solo movimiento.

sCÈne 3

GUSTAVEUne voix m’a appelé. Une voix rau-que. Une voix que je ne connaissais pas. En un instant j’étais précipité dans un vertige étrange. On me parlait. J’écoutais. J’étais à la merci de cette chose inconnue. Je sentais que j’aurais pu m’abandonner tout entier comme un aveugle. Mais je résistais contre moi-même et ma volonté s’est égarée. La maison était plongée dans l’obscurité et je me suis mis à crier. Je me suis mis à trembler, à dire des mots qui détruisaient tout ce qu’ils auraient pu construire. Je voulais hurler ce que j’inventais.

sCÈne 4

CANDIDE«J’idolâtre avec toi le crime que j’abhorre.Ô crime éloigne-toi. Est-ce toi Nicéphore?»Que ces vers sont bêtes!Voltaire ne s’est pas foulé.On doit écrire comme on parle.C’est pourtant lui qui le dit.Et puis il faut des transitions,Ménager les sorties, éclairer les caractères,Ne pas développer, éviter les lieux communs.

sCÈne 5

ALPHONSETu crois qu’il va y arriver ?

CANDIDEIl ne sait pas par où s’y prendre.Il se met à tout et à rien.

ALPHONSEOn pourrait lui souffler quelques idées.Après tout, on en a entendu assez.(ironique)Cruel, qu’attends-tu donc pour assouvir ta rage?

CANDIDE(même jeu)Ah! le charme est rompu, le jour enfin t’éclaire.

ALPHONSEVous doutez de mon coeur ?

esCena 3

GUSTAVEUna veu m’ha cridat. Una veu ronca. Una veu que no coneixia. En un moment, em vaig precipitar en un vertigen estrany. Em parlaven. Escoltava. Era a la mercè d’aquella cosa desconeguda. Sentia que m’hagués pogut abandonar per complet com un cec. Però resistia contra mi mateix i la meva voluntat es perdia. La casa estava sumida en la foscor i em vaig posar a cridar. Em vaig posar a tremolar, a dir paraules que destruïen tot el que haguessin pogut construir. Volia clamar tot el que m’inventava.

esCena 4

CANDIDE«Idolatro amb tu el crim odiat amb acritud.Oh crim, allunya’t. Nicéphore, ¿ets tu?»Quins versos més ridículs!Voltaire no s’hi ha matat.Hem d’escriure com parlem.Però, és ell qui ho diu.I després calen transicions,Moderar les sortides, il·luminar els trets,No desenvolupar, evitar els llocs comuns.

esCena 5

ALPHONSECreus que ho aconseguirà?

CANDIDENo sap per on agafar-lo.S’hi posa en tot i en res.

ALPHONSEPodríem inspirar-li algunes idees.Al cap i a la fi, n’hem sentit unes quantes.(irònic)Cruel, què esperes per satisfer la teva ràbia?

CANDIDE(el mateix joc)Ah! L’encís s’ha trencat, el dia per fi t’il·lumina.

ALPHONSEDubteu del meu cor?

esCena 3

GUSTAVEUna voz me ha llamado. Una voz ronca. Una voz que no conocía. En un momento, me precipité en un vértigo extraño. Me hablaban. Escuchaba. Estaba a merced de esa cosa desconocida. Sentía que habría podido abandonarme por completo como un ciego. Pero resistía contra mí mismo y mi voluntad se perdió. La casa estaba sumida en la oscu-ridad y me puse a gritar. Me puse a temblar, a decir palabras que des-truían todo lo que hubieran podido construir. Quería clamar todo lo que me inventaba.

esCena 4

CANDIDE«Idolatro contigo el crimen que detesto.Oh crimen, aléjate. Nicéphore, ¿eres tú?»¡Qué versos más ridículos!Voltaire no se ha matado.Debemos escribir como hablamos.Y sin embargo es él quien lo dice.Y luego se necesitan transiciones,Moderar las salidas, iluminar los rasgos,No desarrollar, evitar los lugares comunes.

esCena 5

ALPHONSE¿Crees que lo conseguirá?

CANDIDENo sabe por dónde cogerlo.Se pone a todo y a nada.

ALPHONSEPodríamos darle algunas ideas.Al fin y al cabo, hemos oído de todo.(irónico)Cruel ¿qué esperas para satisfacer tu rabia?

CANDIDE(mismo juego)¡Ah! El hechizo se ha roto, el día por fin te ilumina.

ALPHONSE¿Dudáis de mi corazón?

CANDIDECher Alphonse, que dis-tu ?Quel caprice étonnant que je ne conçois pas !

ALPHONSEDevant toi je succombe à l’excès.

CANDIDEÉcouter ton amour,Te voir, attendre ton retour !

ALPHONSEAccordez à mes tremblantes mains…

ALPHONSE ET CANDIDELes dieux ne refusent rienAux héros qui leur ressemblent,Le temple du bonheur sera toujours le tien.(Ils se regardent.)Non !Le temple du bonheur sera toujours le nôtre !(Ils éclatent de rire.)

GUSTAVECandiiiiiide! Candiiiiiide! Candiiiiiide!

sCÈne 6

ALPHONSEQu’il fasse beau, qu’il fasse laid, c’est son habitude d’aller sur les cinq heures du soir se promener au bord de la rivière. Là, il s’entretient avec lui-même de goût, de politique, d’amour ou de philosophie. Il montre ce que la nature lui a donné de bonnes qualités et ce qu’il en a reçu de mauvaises. Il est doué d’une organisation forte, d’une chaleur d’imagination étonnante et d’une vigueur de poumons peu commu-ne. Il étudie la grammaire, l’histoire, la morale… De ces ténèbres, de temps en temps sortent des idées extravagantes. Dix fois par jour, je le vois les bras étendus, tourmenté pour atteindre au sublime… C’est un être singulier, un original.

CANDIDEBenvolgut Alphonse, què dius?Quin caprici sorprenent que no concebo!

ALPHONSEDavant teu, sucumbeixo a l’excés.

CANDIDEEscoltar el teu amor,Veure’t, esperar la teva tornada!

ALPHONSEConcilieu les meves mans tremo-loses…

ALPHONSE I CANDIDEEls déus no rebutgen res Als herois que se’ls assemblen,El temple de la felicitat sempre serà el teu.(Es miren.)No!El temple de la felicitat sempre serà el nostre!(Esclaten de riure.)

GUSTAVE¡Candiiiiiide! ¡Candiiiiiide! ¡Candiiiiii-de!

esCena 6

ALPHONSEFaci bo o faci dolent, té com a cos-tum anar a passejar a la vora del riu sobre les cinc de la tarda. Allà, parla amb si mateix de gustos, de política, d’amor o de filosofia. Mostra el que la natura li ha donat com a bones qualitats i el que ha rebut quant a dolentes. Està dotat d’una organit-zació forta, d’un cop d’imaginació sorprenent i d’un vigor de pulmons poc comú. Estudia gramàtica, his-tòria, moral... D’aquestes tenebres, cada cert temps, en surten idees extravagants. Deu cops al dia, el veig amb els braços estesos, turmentat per arribar al que és sublim... És un ésser singular, un original.

CANDIDEEstimado Alphonse, ¿qué dices?¡Qué capricho sorprendente que no concibo!

ALPHONSEAnte ti, sucumbo al exceso.

CANDIDEEscuchar tu amor,Verte, ¡esperar tu vuelta!

ALPHONSEDad fuerza a mis manos tembloro-sas…

ALPHONSE Y CANDIDELos dioses no niegan nadaA los héroes que se les parecen,El templo de la felicidad siempre será el tuyo.(Se miran.)¡No!¡El templo de la felicidad siempre será el nuestro!(Ríen a carcajadas.)

GUSTAVE¡Candiiiiiide! ¡Candiiiiiide! ¡Candiiiiii-de!

esCena 6

ALPHONSEHaga bueno o haga malo, tiene como costumbre ir a pasear a la orilla del río sobre las cinco de la tarde. Allí, habla consigo mismo de gustos, política, amor o filosofía. Muestra lo que la naturaleza le ha dado como buenas cualidades y las que ha recibido como malas. Está dotado de una organización fuerte, un golpe de imaginación sorpren-dente y un vigor de pulmones poco común. Estudia gramática, historia, moral... De esas tinieblas, cada cierto tiempo, salen ideas extravagantes. Diez veces al día, lo veo con los brazos extendidos, atormentado para alcanzar lo sublime... Es un ser singular, un original.

InterMÈDe 2

sCÈne 7

CANDIDEJe suis épouvanté de voir mon maître dans cet état,Troublé, désolé, gémissant,Qui, soupirant, frémit et tremble.Ah, Monsieur est là?Mais, votre barbe! Vous l’avez fait raser?Monsieur va bien?

GUSTAVECeux qui se disent ennemis du gé-nie prétendent tous en avoir.

CANDIDEC’est sûr’ment par modestie.Il faut en prendre son parti.

GUSTAVEUn sot sera plus souvent un mé-chant qu’un homme d’esprit.

CANDIDEOn admire toujours les bienfaiteurs du genre humain.Tôt ou tard, on leur élève des statues.

GUSTAVEMon oncle, par exemple.

CANDIDEC’est un homme dur, brutal, sans humanité, avare, mauvais père, mauvais époux, mauvais oncle.

GUSTAVEIl n’est pas assez décidé que ce soit un homme de génie. Et Racine! Il avait du génie mais il ne passait pas pour un homme trop bon.

CANDIDEEt Rousseau? Et Voltaire?

GUSTAVEQue préférer? Un homme bon fai-sant tous les ans un enfant légitime à sa femme, bon mari, bon père, bon oncle, bon voisin, honnête, mais rien de plus?Ou un fourbe, traître, ambitieux, en-vieux, méchant comme ce Racine…

CANDIDEMais auteur d’Andromaque, de Britannicus, d’Iphigénie, de Phèdre, d’Athalie.Certes, il aura fait souffrir quelques êtres, mais cela a-t-il de l’intérêt?

InterMeDI 2

esCena 7

CANDIDEEstic aterrat de veure el meu mestre en aquest estat,Confús, afligit, gemegós,Que, sospirant, tremola i s’esgarrifa.Ah, el Senyor és aquí?Però, aquesta barba! Se l’ha afaita-da?El Senyor està bé?

GUSTAVEAquells que es diuen enemics del geni pretenen tots tenir-ne.

CANDIDESegur que és qüestió de modèstia.Cal prendre partit.

GUSTAVEUn babau serà més sovint dolent que un home d’esperit.

CANDIDESempre admirem els benfactors del gènere humà.Tard o d’hora, els erigim estàtues.

GUSTAVEEl meu oncle, per exemple.

CANDIDEÉs un home dur, brutal, sense hu-manitat, avar, mal pare, mal marit, mal oncle.

GUSTAVENo està prou decidit que això sigui un home de geni. I Racine! Tenia geni, però no passava per ser un home massa bo.

CANDIDEI Rousseau? I Voltaire?

GUSTAVEQuè cal preferir? Un home bo que cada any engendra un fill legítim amb la seva dona, bon marit, bon pare, bon oncle, bon veí, honest, però res més? O un brivall, traïdor, ambiciós, envejós, dolent com aquest Racine…

CANDIDEPerò autor d’Andròmac, de Britànic, d’Ifigènia, de Fedra, d’Atalia.En efecte, haurà fet patir alguns éssers, però, això té interès?

InterMeDIo 2

esCena 7

CANDIDEEstoy aterrorizado de ver a mi maestro en tal estado,Confuso, apenado, quejumbroso,Que, suspirando, tiembla y se estremece.Ah, ¿el Señor está ahí?Pero, ¡su barba! ¿Se la ha hecho afeitar?¿El Señor está bien?

GUSTAVEAquellos que se llaman enemigos del genio pretenden todos tenerlo.

CANDIDESeguro que es cuestión de modes-tia.Hay que tomar partido.

GUSTAVEUn tonto será más a menudo malo que hombre agudo y ocurrente.

CANDIDESiempre admiramos los bienhecho-res del género humano.Tarde o temprano, les erigimos estatuas.

GUSTAVEMi tío, por ejemplo.

CANDIDEEs un hombre duro, brutal, sin humanidad, avaro, mal padre, mal esposo, mal tío.

GUSTAVENo está lo bastante claro que eso sea un hombre ingenioso. ¡Y Racine! Tenía ingenio pero no pasaba por ser un hombre demasiado bueno.

CANDIDE¿Y Rousseau? ¿Y Voltaire?

GUSTAVE¿Qué preferir? ¿Un hombre bueno que todos los años engendra un hijo legítimo con su mujer, buen marido, buen padre, buen tío, buen vecino, honesto, pero nada más? O un bribón, traidor, ambicioso, envi-dioso, malo como ese Racine…

CANDIDEPero autor de Andrómaco, de Britá-nico, de Ifigenia, de Fedra, de Atalía.Es verdad, habrá hecho sufrir a algu-nos, pero ¿tiene eso algún interés?

sCÈne 8

GUSTAVEJamais personne n’a réussi à racon-ter une telle histoire. Il faut que ce soit nouveau, inhabituel, inattendu. Je dois trouver le sens de chaque état, amener l’émotion, ouvrir une fontaine que rien ne saura refermer. Les mots se pressent dans ma bouche et sous ma plume. Je fais un effort pour ne pas effrayer ces images qui brûlent devant moi. Il faut les dominer, les broyer, les déformer, les torturer. Oh! ma pauvre tête! Comment faire pour lui arracher ce qui la rem-plit et pour savoir si j’ai réellement vu les choses que j’ai vues? Elles sont là, je les touche. On dirait que les objets du dehors pénètrent ma personne, que mes pensées s’en échappent comme les éclairs d’un nuage. Ah! ces voix! On dirait des bêtes monstrueuses. Ah! Ah! Je suis aspiré par le haut! Je vois les planètes au-dessous de moi! Ah! Discerner le vrai du faux, le possible de l’impossible, l’illusion de la réalité.

sCÈne 9

CANDIDEPourquoi ne prend-il pas la chose de plus haut? Nous n’avons dans la mémoire que des mots que nous croyons entendre, par l’usage fréquent et l’application même que nous en faisons. Prononcer un mot est une notion vague. Alors, l’écrire!

ALPHONSEIl faut dire aussi que toutes ces invocations,Ces suppliques, ces confidences…Et puis ils entrent ou sortent sans arrêt.

CANDIDEIl y a toujours des fuites…Des mouvements pour partir.

ALPHONSEOn vient. Que vois-je? Qu’entends-je?

esCena 8

GUSTAVEMai ningú no ha aconseguit explicar una història així. Ha de ser quelcom nou, poc habitual, inesperat. He de trobar el sentit de cada estat, dur l’emoció, obrir una font que res no sabrà tornar a tancar. Les paraules s’amunteguen a la meva boca i sota la meva ploma. Faig un esforç per no espantar aquestes imatges que cremen da-vant meu. S’han de dominar, triturar, deformar, torturar. Oh! El meu capet! Què cal fer per arrancar-li el que l’omple i per saber si en realitat he vist les coses que he vist? Allà hi són, les toco. Es diria que els objectes de l’exterior penetren en la meva persona, que els meus pensaments s’escapen com els llampecs d’un núvol.Ah! Aquestes veus! Es diria que són bèsties monstruoses. Ah! Ah! M’han aspirat des del més alt! Veig els planetes sota els meus peus! Ah! Discernir la veritat de la mentida, el possible de l’impossible, la il·lusió de la realitat.

esCena 9

CANDIDEPer què no pren la cosa des de més amunt? No tenim en la memòria més que mots que creiem sen-tir, per l’ús freqüent i la mateixa aplicació que en fem. Pronunciar un mot és una noció vaga. Aleshores, escriure’l!

ALPHONSECal dir també que totes aquestes invocacions,Aquestes súpliques, aquestes confi-dències…I després entren o surten sense parar.

CANDIDESempre hi ha fuites…Moviments per marxar.

ALPHONSEAlgú arriba. Què veig? Què sento?

esCena 8

GUSTAVENunca nadie ha logrado contar una historia así. Ha de ser algo nuevo, poco habitual, inesperado. Tengo que encontrar el sentido de cada estado, llevar la emoción, abrir una fuente que nada sabrá volver a cerrar. Las palabras se amontonan en mi boca y bajo mi pluma. Hago un esfuerzo por no asustar a esas imágenes que se queman ante mí. Hay que dominarlas, triturarlas, deformarlas, torturarlas. ¡Oh! ¡mi pobre cabeza! ¿Cómo hacer para arrancarle lo que la llena y para saber si realmente he visto las cosas que he visto? Ahí están, las toco. Se diría que los objetos del exterior penetran en mi persona, que mis pensamientos se escapan como los relámpagos de una nube. ¡Ah! ¡Esas voces! Se diría que son bestias monstruosas. ¡Ah! ¡Ah! ¡Me han aspirado desde lo alto! ¡Veo los planetas bajo mis pies! ¡Ah! Discernir la verdad de la mentira, lo posible de lo imposible, la ilusión de la realidad.

esCena 9

CANDIDE¿Por qué no toma la cosa desde más alto? No tenemos en la memo-ria más que palabras que creemos oír, por el uso frecuente y la misma aplicación que hacemos de ellas. Pronunciar una palabra es una no-ción vaga. Entonces, ¡escribirla!

ALPHONSEHay que decir también que todas estas invocaciones,Estas súplicas, estas confidencias…Y luego entran o salen sin cesar.

CANDIDESiempre hay escapes…Movimientos para irse.

ALPHONSEAlguien llega. ¿Qué veo? ¿Qué oigo?

CANDIDEMais que fait-il?

CANDIDE ET ALPHONSECiel ! que dites-vous?

GUSTAVEEntre l’âge de lumière et de juge-ment,Et l’âge de raison et de force…

CANDIDECertains s’énervent en deux phrases.

ALPHONSEC’est un truc de théâtre.

CANDIDEEt les mères, toujours alarmées…

ALPHONSEToujours pleurantes.

GUSTAVEOù l’on retranche sans pitiéToutes les choses séduisantes et nuisibles…

CANDIDETout le monde se déteste.

ALPHONSEIl faut toujours se venger de quel-que chose.

GUSTAVEIl y a un intervalle de lutte entre le savoir et le pouvoir.

CANDIDETuer quelqu’un pour composer un spectacle funeste.

ALPHONSEDécrire quelques horreurs.

ALPHONSEUne bonne marche au supplice !

ALPHONSEEt les trompettes qui retentissent !

GUSTAVETrafiquant de mensonge, tu fuiras l’illusion.Malgré ton arrogance, tu te sou-mettras.

CANDIDEEt le monologue, le monologue «fait exprès»!Où suis-je? où vais-je? Juste ciel que j’implore…

ALPHONSEMa vertu me restait, on ose la flétrir.

GUSTAVETu désobéiras, tu banniras tes craintes.

CANDIDEPerò, què fa?

CANDIDE I ALPHONSECel! què dieu?

GUSTAVEEntre l’edat de la llum i del judici,I l’edat de la raó i la força…

CANDIDEAlguns es posen nerviosos en dues frases.

ALPHONSEÉs un efecte de teatre.

CANDIDEI les mares, sempre alarmades…

ALPHONSESempre ploroses.

GUSTAVEOn el retirem sense pietat Totes les coses seductores i noci-ves…

CANDIDETothom s’odia.

ALPHONSESempre cal venjar alguna cosa.

GUSTAVEHi ha un interval de lluita entre el saber i el poder.

CANDIDEMatar algú per compondre un es-pectacle funest.

ALPHONSEDescriure alguns horrors.

ALPHONSEUn bon passeig cap al suplici!

ALPHONSEI les trompetes que ressonen!

GUSTAVETraficant de mentides, faràs fugir la il·lusió.Tot i la teva arrogància, et sotme-tràs.

CANDIDEI el monòleg, el monòleg «fet a posta»!On sóc? Cap a on vaig? Cel just al qual imploro…

ALPHONSEEm quedava la meva virtut, gosen pansir-la.

GUSTAVEDesobeiràs, prohibiràs les teves pors.

CANDIDEPero ¿qué hace?

CANDIDE Y ALPHONSE¡Cielo! ¿qué decís?

GUSTAVEEntre la edad de la luz y del juicio,Y la edad de la razón y la fuerza…

CANDIDEAlgunos se ponen nerviosos en dos frases.

ALPHONSEEs un efecto de teatro.

CANDIDEY las madres, siempre asustadas…

ALPHONSESiempre llorosas.

GUSTAVECuando lo retiramos sin piedad Todas las cosas seductoras y dañi-nas…

CANDIDETodo el mundo se odia.

ALPHONSESiempre hay que vengarse de algo.

GUSTAVEHay un intervalo de lucha entre el saber y el poder.

CANDIDEMatar a alguien para componer un espectáculo funesto.

ALPHONSEDescribir algunos horrores.

ALPHONSE¡Un buen paseo hacia el suplicio!

ALPHONSE¡Y las trompetas que resuenan!

GUSTAVETraficante de mentiras, ahuyentarás la ilusión.A pesar de tu arrogancia, te some-terás.

CANDIDEY el monólogo, ¡el monólogo «he-cho a propósito»!¿Dónde estoy? ¿Adónde voy? Justo cielo al que imploro…

ALPHONSEMe quedaba la virtud, osan man-charla.

GUSTAVEDesobedecerás, prohibirás tus miedos.

ALPHONSE ET CANDIDEÔ courage! ô constance!Ô coeur inébranlable! Ah!

GUSTAVETous les jours tu me reçoisAvec un tendre sourire.Vois mon sort écrit dans mes yeuxQui pénétré des feux qu’il adore,Parle d’amour et en reparle encore.

CANDIDEQuel talent!Mais s’il nous écoutait, il aurait fini depuis longtemps!

ALPHONSETu crois qu’il nous la lira, sa pièce?

sCÈne 10

CANDIDELe chant de l’écriture est une éche-lle inventée par l’art ou inspirée par la nature.La voix entraîne les accents de la passion. Où est le modèle, sinon dans lamanière d’extirper ces sons? La déclamation et le chant sont deux lignes quisouvent se rejoignent. Plus le chant sera vrai, plus il sera beau.Reçois ce trésor, fais palpiter ton coeur sans te troubler, exprime lescaractères que tu voudras en une variété infinie! Ne t’occupe pas de la mesure, regarde seulement les accents de ton émotion! Récite! Chante! Crie! Tusauras alors trouver ce qui pour toi est le vrai, avec une main ouverte devant la conscience. Ainsi tu cons-truiras ton oeuvre et une peinture possible du monde.

sCÈne 11

GUSTAVEImposteurs, brigands, hérétiques !Vous criez quand les lanières vous flagellent!C’est le Diable, le Diable forniqueur et destructeur.Il est partout ! Il me sourit, il est là!(se débraillant)Après avoir goûté les joies du paradis,Me voici dévoré des tourments de l’enfer.

ALPHONSE I CANDIDEOh valentia! oh constància!Oh cor infrangible! Ah!

GUSTAVECada dia em reps Amb un somriure tendre.Veus la meva sort escrita als meus ulls Que, penetrada pels focs que adora,Parla d’amor i torna a parlar-ne.

CANDIDEQuin talent!Però si ens escoltés, hauria acabat fa molt de temps!

ALPHONSETu creus que ens la llegirà, la seva peça?

esCena 10

CANDIDEEl cant de l’escriptura és una escala inventada per l’art o inspirada per la natura. La veu traginarà els accents de la passió. On és el model, si no és en la manera d’extirpar aquests sons? La declamació i el cant són dues línies que sovint conflueixen. Com més veritable sigui el cant, més bell serà.Rep aquest tresor, fes bategar el teu cor sense trastornar-te, expressa els caràcters que voldràs en una varie-tat infinita! No et preocupis de la mesura, fixa’t només en els accents de la teva emoció! Recita! Canta! Crida! Aleshores sabràs trobar el que per a tu és veritable, amb una mà oberta davant de la consciència. Així, construiràs la teva obra i una pintura possible del món.

esCena 11

GUSTAVEImpostors, murris, herètics!Crideu quan les corretges us flagel·len!Es el Diable, el Diable fornicador i destructor.És per tot arreu! Em somriu, aquí el tens!(espitregant-se)Després d’haver assaborit la mel del paradís,Aquí em teniu devorat pels tur-ments de l’infern.

ALPHONSE Y CANDIDE¡Oh valentía! ¡oh constancia!¡Oh corazón inquebrantable! ¡Ah!

GUSTAVETodos los días me recibesCon una sonrisa tierna.Ve mi suerte escrita en mis ojos Que, penetrada por los fuegos que adora,Habla y habla de amor.

CANDIDE¡Qué talento!Pero si nos escuchara, ¡hace tiempo que hubiera terminado!

ALPHONSETú crees que nos la va a leer, ¿su obra?

esCena 10

CANDIDEEl canto de la escritura es una escala inventada por el arte o inspirada por la naturaleza. La voz transporta los acentos de la pasión. ¿Dónde está el modelo, si no es en el modo de extirpar estos sonidos? La declamación y el canto son dos líneas que a menudo confluyen. Cuanto más verdadero sea el canto, más bello será.Recibe este tesoro, haz palpitar tu corazón sin trastornarte, ¡exprime los caracteres que quieras en una variedad infinita! No te preocupes de la medida, ¡fíjate solamente en los acentos de tu emoción! ¡Recita! ¡Canta! ¡Grita! Entonces sabrás encontrar lo que para ti es verda-dero, con una mano abierta ante la conciencia. Así, construirás tu obra y una pintura posible del mundo.

esCena 11

GUSTAVE¡Impostores, tunantes, heréticos!¡Gritáis cuando las correas os flagelan!Es el Diablo, el Diablo fornicador y destructor.¡Está por todas partes! Me sonríe, ¡ahí está!(despechugándose)Tras haber saboreado las mieles del paraíso,

Cette salope tenait ça d’un moine,Qui l’avait eu d’une vieille comtesse,Qui l’avait reçu d’un capitaine de cavalerie,Qui le devait à une marquise,Qui le tenait d’un page,Qui l’avait reçu d’un jésuite,Qui l’avait reçu d’un des compag-nonsDe Christophe Colomb !Il y a des jours où l’on voudrait être athlèteEt d’autres où l’on voudrait être femme.Les muscles se confondent avec les pierres.Les bouches et les mains sur les cuisses,Le soleil s’abaisse, il s’enfonce dans la chair.Et ma poitrine palpitant d’amour.Tu languis sur ma poitrine,Sur ma poitrine !Ah ! quelle farce !Maintenant que j’ai fait ce morceau-là,Je vais en faire d’autres,Et quand j’en aurai fait cent, ou plus,On me récitera, on chantera mes airs,On entendra mes symphonies, mes opéras,On me jouera partout!

InterMÈDe 3

sCÈne 12

Alphonse et Candide improvisent une gavotte.

ALPHONSE ET CANDIDEPardonnons à la natureD’avoir été plus sage que nous.La, la, la, la, la…

CANDIDEPardonnons à la…(s’arrêtant brusquement)C’est comme ce Flaubert!

ALPHONSEQuoi Flaubert?

CANDIDEQui a étudié tout le théâtre de Voltaire,Plus de cinquante tragédies!

Aquesta meuca ho tenia això per un monjo,Que ho havia agafat per una vella comtessa,Que ho havia rebut d’un capità de cavalleria,Que ho devia a una marquesa,Que ho tenia per un patge,Que ho havia rebut d’un jesuïta,Que ho havia rebut d’un dels com-panysDe Cristòfor Colom!Hi ha dies que hom voldria ser atletaI d’altres que hom voldria ser dona.Els músculs es confonen amb les pedres.Les boques i les mans sobre les cuixes,El sol baixa, s’enfonsa en la carn.I el meu pit bategant d’amor.Tu llangueixes sobre el meu pit,Sobre el meu pit!Ah! quina farsa!

Ara que ja he fet aquest tros,En faré d’altres,I quan n’hagi fet cent, o més,Em recitaran, cantaran les meves àries,Se sentiran les meves simfonies, les meves òperes,Es tocaran a tot arreu!

InterMeDI 3

esCena 12

Alphonse i Candide improvisen una gavota.

ALPHONSE I CANDIDEPerdonem la naturaPer haver estat més sàvia que nosaltres.La, la, la, la, la…

CANDIDEPerdonem la…(detenint-se bruscament)És com aquest Flaubert!

ALPHONSEQuè Flaubert?

CANDIDEQui ha estudiat tot el teatre de Voltaire,Més de cinquanta tragèdies!

Aquí estoy devorado por los tor-mentos del infierno.Esa zorra cogió eso de un monje,Que lo tenía de una vieja condesa,Que lo había recibido de un capitán de caballería,Que se lo debía a una marquesa,Que lo cogió de un paje,Que lo había recibido de un jesuita,Que lo había recibido de uno de los compañeros¡De Cristóbal Colón!Hay días en los que uno querría ser atletaY otros en los que uno querría ser mujer.Los músculos se confunden con las piedras.Las bocas y las manos sobre los muslos,El sol baja, se hunde en la carne.Y mi pecho palpitante de amor.Tú languideces sobre mi pecho,¡Sobre mi pecho!¡Ah! ¡qué farsa!

Ahora que ya he escrito esta parte,Voy a por otras,Y cuando haya hecho cien, o más,Me recitarán, cantarán mis arias,Se oirán mis sinfonías, mis óperas,¡Se tocarán en todas partes!

InterMeDIo 3

esCena 12

Alphonse y Candide improvisan una gavota.

ALPHONSE Y CANDIDEPerdonemos a la naturaleza Por haber sido más sabia que nosotros.La, la, la, la, la…

CANDIDEPerdonemos a la…(deteniéndose bruscamente)¡Es como ese Flaubert!

ALPHONSE¿Qué Flaubert?

CANDIDEQuien ha estudiado todo el teatro de Voltaire,¡Más de cincuenta tragedias!

ALPHONSEVoltaire! Avec sa tête enfoncée dans un bonnet de nuit couvrant les yeux qui lui donnait l’air d’une pagode immobile!

CANDIDEIl trouvait pourtant ça ennuyeux,Mais il pensait que ça lui servirait un jour.

ALPHONSEOu alors… Rousseau.L’amuseur solitaire : JJR!

CANDIDEUn compositeur a déjà écrit un opéra de son histoire!

ALPHONSEPas d’chance!

CANDIDE(esquissant quelques pas de danse)Colin revient à sa bergère,Célébrons un retour si beau…

ALPHONSETe voilà bien gai à danser comme une abeille.

CANDIDEFaust! Voilà un sujet qui devrait l’inspirer.Les grands seigneurs ont seuls des airs si résolus,Avec cette douceur…

ALPHONSEUn bouquet!C’est de Siebel, sans doute!Pauvre garçon!

CANDIDELa, la, la…Je n’ose y toucher.

ALPHONSEEt pourtant…

CANDIDEMa main tremble.

ALPHONSEAh, s’il était ici!

ALPHONSE ET CANDIDES’il me voyait ainsi…Comme une demoiselleIl me trouverait belle…Ah!

ALPHONSECe sont des marionnettes qui ges-ticulent.On en tient les fils dans la main.

ALPHONSEVoltaire! Amb el cap embotit en un bonet de nit que li tapa els ulls i que li donava un aire de pagoda immòbil.

CANDIDENo obstant això, ho trobava avorrit,Però pensava que això li serviria un dia.

ALPHONSEO aleshores… Rousseau.El bufó solitari: ¡JJR!

CANDIDEUn compositor ja ha escrit una òpera sobre la seva història!

ALPHONSEMala sort!

CANDIDE(esbossant uns passos de ball)Colin torna a la seva pastoreta,Celebrem una tornada tan bella…

ALPHONSEMi-te’l tan alegre ballant com una abella.

CANDIDEFaust! Aquest és un tema que l’hauria d’inspirar.Només els grans senyors tenen aires tan decidits,Amb aquesta dolçor…

ALPHONSEUn ram!El de Siebel, sens dubte!Pobre noi!

CANDIDELa, la, la…No m’atreveixo a tocar-lo.

ALPHONSEPerò…

CANDIDELa meva mà tremola.

ALPHONSEAh, si fos aquí!

ALPHONSE I CANDIDESi em veiés així…Com una senyoreta Em trobaria bella…Ah!

ALPHONSESón titelles que gesticulen.Els fils dels quals tenim a la mà.

ALPHONSE¡Voltaire! Con la cabeza enfundada en un bonete de noche que le tapa los ojos y que le daba un aire de pagoda inmóvil.

CANDIDENo obstante, lo encontraba abu-rrido,Pero pensaba que un día le servi-rían.

ALPHONSEO entonces… Rousseau.El bufón solitario: ¡JJR!

CANDIDE¡Un compositor ya ha escrito una ópera sobre su historia!

ALPHONSE¡Mala suerte!

CANDIDE(esbozando algunos pasos de baile)Colin vuelve a su pastorcilla,Celebremos tan feliz regreso…

ALPHONSEMíralo que alegre bailando como una abeja.

CANDIDE¡Fausto! Ese es un tema que debería inspirarle.Solo los grandes señores tienen aires tan decididos,Con esa dulzura…

ALPHONSE¡Un ramo!El de Siebel, ¡sin duda!¡Pobre chico!

CANDIDELa, la, la…No me atrevo a tocarlo.

ALPHONSESin embargo…

CANDIDEMi mano tiembla.

ALPHONSEAh, ¡si estuviera aquí!

ALPHONSE Y CANDIDESi me viera así…Como una señorita Me encontraría hermosa…¡Ah!

ALPHONSESon marionetas que gesticulan.Cuyos hilos tenemos en la mano.

CANDIDE(reprenant la danse)Que leur amitié sincère soit un charme…C’est mignon tout ça…

ALPHONSEEt…et Antigone?

CANDIDEAh! non.

ALPHONSEJe ne peux pas vivre si tu meurs.Quand tu penses que je serai là,Au milieu de toi comme un grand trou,Comme quelque chose qui…

CANDIDETu ne sais plus ce que tu dis.

ALPHONSEÉlectre! Moïse! Carmen! Manon! Lulu!Le Devin du village! Boris Godunov! Thaïs!Saint Antoine! Saint François… d’Assise!La Vérité sur Sancho Pança!Le Chevalier imaginaire!

CANDIDEOui, je vois…ici, rien n’a changé…(mimant un dernier pas de danse)

ALPHONSEAu fait, une lettre vient d’arriver.

CANDIDEDe qui? De Charlotte?

ALPHONSEUn certain George…Tiens, il manque le s…

CANDIDEToute chose est encor…Toute chose est encor à la place connue…

sCÈne 13

GUSTAVEEs war einmal ein armes Kind.Il était une fois un pauvre enfant.Das war auf beiden Augen blind.Qui était aveugle des deux yeux.Da kam ein alter Mann daher.Un viel homme arriva là.Der hört auf keinem Ohre mehr.Qui était complètement sourd.Ein Dichter lebt’ in tiefster Not.

CANDIDE(reprenent el ball)Que la seva amistat sincera sigui un encant…És bonic tot això…

ALPHONSEI… i Antígona?

CANDIDEAh! no.

ALPHONSENo puc viure si tu mors.Quan creus que hi seré,Enmig de tu com un gran forat,Com una cosa que…

CANDIDEJa no saps ni què dius.

ALPHONSEElectra! Moisès! Carmen! Manon! Lulú!L’Endeví del poble! Boris Godunov! Thaís!Sant Antoni! Sant Francesc… d’Assís!La Veritat sobre Sancho Panza!El Cavaller imaginari!

CANDIDESí, ho veig… aquí, no ha canviat res…(imitant un últim pas de ball)

ALPHONSEDe fet, acaba d’arribar una carta.

CANDIDEDe qui? De Charlotte?

ALPHONSEUn tal George…Vaja, li falta la essa…

CANDIDETot era encara…Tot era encara al lloc conegut…

esCena 13

GUSTAVEEs war einmal ein armes Kind.Vet aquí un pobre nen.Das war auf beiden Augen blind.Que era cec dels dos ulls.Da kam ein alter Mann daher.Un vell va arribar.Der hört auf keinem Ohre mehr.Que era completament sord.Ein Dichter lebt’ in tiefster Not.

CANDIDE(retomando el baile)Que su amistad sincera sea un encanto…Es bonito todo eso…

ALPHONSEY… ¿y Antígona?

CANDIDE¡Ah! no.

ALPHONSENo puedo vivir si tú te mueres.Cuando crees que estaré ahí,En medio de ti como un gran agujero,Como algo que…

CANDIDEYa no sabes ni lo que dices.

ALPHONSE¡Electra! ¡Moisés! ¡Carmen! ¡Manon! ¡Lulú!¡El Adivino del pueblo! ¡Boris Godu-nov! ¡Thaïs!¡San Antonio! ¡San Francisco… de Asís!¡La Verdad sobre Sancho Panza!¡El Caballero imaginario!

CANDIDESí, lo veo… aquí, no ha cambiado nada…(imitando un último paso de baile)

ALPHONSEDe hecho, acaba de llegar una carta.

CANDIDE¿De quién? ¿De Charlotte?

ALPHONSEUn tal George…Vaya, le falta la ese…

CANDIDETodo está todavía…Todo está todavía en el lugar de siempre…

esCena 13

GUSTAVEEs war einmal ein armes Kind.Érase una vez un pobre niño.Das war auf beiden Augen blind.Que era ciego de los dos ojos.Da kam ein alter Mann daher.Un anciano llegó.Der hört auf keinem Ohre mehr.Que estaba completamente sordo.Ein Dichter lebt’ in tiefster Not.

Un poète vivait dans un grand besoin.Mit Herzblut schrieb er sein Gedicht.Il écrivit son récit avec le sang du coeur.Man druckt es nicht.On ne l’imprima point.Und niemand kennt es nicht.Et personne n’en eu connaissance.Ein wundervolles Theaterstück.Une merveilleuse pièce de théâtre.In welchem die Personen sind.Dans laquelle les personnages sont.Der taube Mann.L’homme sourd.Das blinde Kind.L’enfant aveugle.Das arme, blinde Kind.Le pauvre enfant aveugle.Il y avait une fois un pauvre enfant.Il avait faim et il pleurait.Nuit et jour.

InterMÈDe 4

sCÈne 14

ALPHONSE(lisant une lettre)Nous l’espérons toujours, mais je ne compte absolument pas sur toi. Tu ne peux pas me faire un plus grand plaisir que de me dire que tu sors, que tu te secoues et te distrais. C’est essentiel dans ces temps de gâchis. Le jour où un peu d’ivresse ne sera plus nécessaire pour se conserver, c’est que le monde ira bien. (Il allu-me une radio. On entend la retrans-mission de la fin d’un spectacle.) Te voilà au théâtre. Je te plains. Pour-tant je me figure qu’en travaillant tu y mets plus de coeur, plus de foi et plus de patience. La patience! Cela s’acquiert. (Applaudissements.) Mais patauger dans la neige par un froid de moins vingt-cinq degrés pour aller au théâtre! On entend la voix d’un commentateur. La diffusion est pleine d’interférences et de bruits intermittents.

Un poeta vivia en una gran neces-sitat.Mit Herzblut schrieb er sein Gedicht.Escrivia el seu relat amb la sang del cor.Man druckt es nicht.Ningú no el va editar.Und niemand kennt es nicht.I ningú no en va tenir coneixement.Ein wundervolles Theaterstück.Una meravellosa peça de teatre.In welchem die Personen sind.En què els personatges són.Der taube Mann.L’home sord.Das blinde Kind.El nen cec.Das arme, blinde Kind.El pobre nen cec.Vet aquí un pobre nen.Tenia fam i plorava.Nit i dia.

InterMeDI 4

esCena 14

ALPHONSE(llegint una carta)Encara l’esperem, però no compto de cap manera amb tu. No em pots fer més benaurat dient-me que surts, que t’animes i et distreus. És essencial en un temps de malba-ratament. El dia que no calgui una certa embriaguesa per conservar-se viu, aquell dia el món anirà bé.(Encén una ràdio. Se sent la retrans-missió del final d’un espectacle.)Et trobes al teatre. Et planyo. Però m’imagino que treballant poses més de part teva, més fe i més pacièn-cia. La paciència! Això s’adquireix. (Aplaudiments.) Però posar un peu en la neu amb un fred de menys vint-i-cinc graus per acudir al teatre!Se sent la veu d’un comentarista. En la difusió no cessen les interferèn-cies i els sorolls intermitents.

Un poeta vivía en gran necesidad.Mit Herzblut schrieb er sein Gedicht.Escribió su relato con la sangre del corazón.Man druckt es nicht.Nadie lo editó.Und niemand kennt es nicht.Y nadie lo leyó.Ein wundervolles Theaterstück.Una maravillosa obra de teatro.In welchem die Personen sind.En la que los personajes son.Der taube Mann.El hombre sordo.Das blinde Kind.El niño ciego.Das arme, blinde Kind.El pobre niño ciego.Érase una vez un pobre niño.Tenía hambre y lloraba.De día y de noche.

InterMeDIo 4

esCena 14

ALPHONSE(leyendo una carta)Todavía lo esperamos, pero no cuento para nada contigo. No puedes hacerme más feliz al decir-me que sales, que te animas y te distraes. Es esencial en ese tiempo de derroche. El día en que a no hará falta un poco de exaltación para sobrevivir, ese día el mundo estará bien.(Enciende una radio. Se oye la re-transmisión del final de un espec-táculo.)Ya estás en el teatro. Te compadez-co. Pero me imagino que trabajando pones más entusiasmo, más fe y más paciencia. ¡La paciencia! Es algo que se gana. (Aplausos.) ¡Pero poner un pie en la nieve con un frío de menos veinticinco grados para acudir al teatro!Se oye la voz de un comentarista. En la difusión no cesan las interfe-rencias y los ruidos intermitentes.

VOIX…cela s’appelle… aurait pu tout aussi bien se passer sous… on voit cela tous les jours… plein de fantaisie inutile… sans aucun doute des défauts qui font frémir… platitu-de… ni le pinceau ni la palette de… mélodrame vulgaire dans lequel les caractères sont franchement faus-sés… trop vague… aucune tendresse dans le long et lassant monologue… imitation qu’il prend pour modèle chez… esprit stérile…Alphonse éteint la radio.

sCÈne 15

CANDIDEAlors? C’était comment?

ALPHONSELa pièce a été mal reçue.Il a voulu faire trop simple.

CANDIDETu parles… Il est peut-être doué pour la tragédieMais la comédie c’est autre chose.

ALPHONSEIl a cherché à satisfaire le goût du public.

CANDIDETout ça on devrait s’en foutre.

ALPHONSEEn tout cas, il faut l’encourager à continuer.

CANDIDETiens… On dirait qu’il va neiger.

sCÈne 16

CANDIDENous regardons le monde. L’expérience de la vie apprend que là où l’on ne peut vivre en paix avec ses semblables il n’est point d’admiration poétique ni de jouis-sances d’art capables de combler l’abîme qui se creuse au fond de l’âme.Il va continuer à écrire pour élever son âme, enflammer son imagina-tion.Jusqu’à ce que son coeur s’épuise, il sera ouvert à la pitié. Il ne connaî-tra que des sages ou des fous, des innocents ou des coupables. Il ne se demandera pas où sont ses amis et ses ennemis. Ils seront là.

VEU… això es diu… tot hauria pogut passar… això es veu cada dia… ple d’una fantasia inútil… sense cap dubte defectes que fan estremir-se… tòpics… ni el pinzell ni la paleta de… melodrama vulgar en què els caràc-ters són sens dubte falsos… massa vague… cap tendresa en el llarg i pesat monòleg… imitació que pren com a model a… esperit estèril…Alphonse tanca la ràdio.

esCena 15

CANDIDEAleshores? Com era?

ALPHONSELa peça s’ha rebut malament.La va voler fer massa senzilla.

CANDIDENo, home, no… Potser està dotat per a la tragèdiaPerò la comèdia és una altra cosa.

ALPHONSEHa pretès satisfer el gust del públic.

CANDIDEDe tot això ens n’hauríem de fotre.

ALPHONSEEn tot cas, cal animar-lo a continuar.

CANDIDEVaja… Sembla que nevarà.

esCena 16

CANDIDEMirem el món. L’experiència de la vida ens ensenya que allà on no podem viure en pau amb el proïsme no mereix admiració poètica ni gau-dis d’art capaços d’omplir l’abisme que es forma en el fons de l’ànima.Continuarà escrivint per elevar la seva ànima, inflamar la seva imagi-nació. Fins que el seu cor s’esgoti, estarà obert a la pietat. No coneixerà més que savis o bojos, innocents o culpables. No es preguntarà on són els seus amics ni els seus enemics. Seran aquí.

VOZ… esto se llama… habría podido pasar en… esto se ve todos los días… lleno de una fantasía inútil… sin ninguna duda defectos que es-tremecen… tópicos… ni el pincel ni la paleta de… melodrama vulgar en el que los caracteres suenan falsos… demasiado vago… ninguna ternura en el largo y agotador monólogo… imitación que toma como modelo a… espíritu estéril…Alphonse apaga la radio.

esCena 15

CANDIDE¿Entonces? ¿Qué tal ha estado?

ALPHONSELa obra se recibió mal.Quiso hacerla demasiado simple.

CANDIDENo hombre no… Quizás está dotado para la tragediaPero la comedia es otra cosa.

ALPHONSEHa querido complacer el gusto del público.

CANDIDEDe todo esto nos deberíamos reír.

ALPHONSEEn todo caso, hay que animarle a continuar.

CANDIDEVaya… Parece que va a nevar.

esCena 16

CANDIDEMiramos el mundo. La experiencia de la vida nos enseña que allí donde no podemos vivir en paz con nues-tros semejantes no hay admiración poética ni goces del arte capaces de colmar el abismo que se abre en el fondo del alma.Va a continuar escribiendo para elevar su alma, inflamar su imagi-nación. Hasta que su corazón se agote, estará abierto a la piedad. No conocerá más que a sabios o locos, inocentes o culpables. No se preguntará dónde están sus amigos ni sus enemigos. Aquí estarán.

Tous ces tableaux, tous ces horizons roses, ces soleils éclatants , ces bonheurs d’instants rayonnants, il les inventera. Il aura l’impression de vivre dans un perpétuel Eldorado, de voyager dans un pittoresque grandiose. Il va enfin s’embarquer pour un grand voyage et il n’en reviendra pas.

sCÈne 17

ALPHONSE ET CANDIDENe cherche plus à comprendre !

CANDIDETu seras empereur pour la puissan-ce absolue.

ALPHONSEPour les esclaves, pour les armées éperdues d’enthousiasme.

CANDIDEPour les alliances dangereuses, le péril, l’imprudence.

ALPHONSEPour l’émotion que provoque la trahison et la haine.

CANDIDEPour la vengeance et la haine.ALPHONSE ET CANDIDEUn destin de tyran !

GUSTAVEJe saurai être cruel. Je saurai mépri-ser et haïr.Sans trembler, je soumettrai les indécis.Je serai téméraire et intrépide.J’engagerai ma fièvre.Je ne serai pas un porcelet crottéOu un ressemeleur de phrases !

ALPHONSE ET CANDIDETu vois bien que tu peux y arriver!

GUSTAVERegardez-moi! Regardez-moi!Je bâtirai des architectures étrangesJ’inventerai des idoles et des reli-gions dévergondéesJe suspendrai des clochettes aux robes de Salammbô,Pousserai les matelots aux voyages d’aventures.Regardez-moi! Regardez-moi!

Tots aquests quadres, tots aquests horitzons roses, aquests sols ra-diants, aquestes felicitats d’instants esplèndids, els inventarà. Li farà l’efecte de viureen un perpetu El Dorado, de viatjar per una pintoresca grandiositat. Al final, s’embarcarà en un gran viatge del qual no retornarà mai.

esCena 17

ALPHONSE I CANDIDENo vulguis entendre-ho!

CANDIDETu seràs emperador pel poder absolut.

ALPHONSEPels esclaus, pels exèrcits inflamats d’entusiasme.

CANDIDEPer les aliances perilloses, el perill, la imprudència.

ALPHONSEPer l’emoció que provoca la traïció i l’odi.

CANDIDEPer la venjança i l’odi.

ALPHONSE I CANDIDEUn destí de tirà!

GUSTAVESabré ser cruel. Sabré menysprear i odiar.Sense tremolar, sotmetré els inde-cisos.Seré temerari i intrèpid.Comprometré la meva febre.No seré un garrí enfangat Ni un assemblador de frases!

ALPHONSE I CANDIDEJa veus que ho pots aconseguir!

GUSTAVEMireu-me! Mireu-me!Bastiré arquitectures estranyes Inventaré ídols i religions desver-gonyitsSuspendré campanetes a les túni-ques de Salambó,Empenyeré els mariners a viatges d’aventures.Mireu-me! Mireu-me!

Todos esos cuadros, todos esos horizontes rosados, esos soles radiantes, esa felicidad de instantes espléndidos, los inventará. Tendrá la impresión de vivir en un perpetuo El Dorado, de viajar por una pinto-resca grandiosidad. Al final, se va a embarcar en un gran viaje y nunca volverá.

esCena 17

ALPHONSE Y CANDIDE¡No quieras entenderlo!

CANDIDETú serás emperador por el poder absoluto.

ALPHONSEPor los esclavos, por los ejércitos inflamados de entusiasmo.

CANDIDEPor las alianzas peligrosas, el peligro, la imprudencia.

ALPHONSEPor la emoción que provoca la traición y el odio.

CANDIDEPor la venganza y el odio.

ALPHONSE Y CANDIDE¡Un destino de tirano!

GUSTAVESabré ser cruel. Sabré despreciar y odiar.Sin temblar, someteré a los indeci-sos.Seré temerario e intrépido.Pondré mi exaltación.No seré un cerdito cubierto de barro¡Ni un ensamblador de frases!

ALPHONSE Y CANDIDE¡Ya sabes que puedes lograrlo!

GUSTAVE¡Miradme! ¡Miradme!Construiré arquitecturas extrañas Inventaré ídolos y religiones desver-gonzadosColgaré campanitas en las túnicas de Salambó,Empujaré a los marineros a viajes de aventuras.¡Miradme! ¡Miradme!

ALPHONSE ET CANDIDEVautour sauvage, tu vas mordre les coeurs,Les caresser de tes mots doux,Enivrer, étreindre jusqu’à l’extase.

GUSTAVEJ’avais si peur dans la nuit.

ALPHONSE ET CANDIDEÔ fantaisie, fantaisie!Emporte-le sur tes ailes!Ô inconnu! Ouvre ta gueule!Au galop! Au galop!Couronne le héros !Maintenant il est des nôtres.

GUSTAVEJe traverse les firmaments.Le sang de mes veines bat si fort!

ALPHONSE ET CANDIDETe Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

GUSTAVEPour le plaisir ou le malheur,Pour notre bien ou notre perte.

ALPHONSE, CANDIDE ET GUSTAVE(en s’éloignant)Te Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

CANDIDE(revenant chercher quelque chose, il trouve un bonnet dont il s’affuble)Et voilà, il neige…

ALPHONSE I CANDIDEVoltor salvatge, mossegaràs els cors,Acaronar-los amb les teves dolces paraules,Embriagar, abraçar fins a l’èxtasi.

GUSTAVETenia tanta por de nit.

ALPHONSE I CANDIDEOh fantasia, fantasia!Endú-te’l en les teves ales!Oh desconegut! Obre la boca!Al galop! Al galop!Corona l’heroi!Ara és dels nostres.

GUSTAVETravesso els firmaments.La sang de les meves venes bat tan fort!

ALPHONSE I CANDIDETe Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

GUSTAVEPel plaer o el dolor,Pel nostre bé o la nostra pèrdua.

ALPHONSE, CANDIDE I GUSTAVE(allunyant-se)Te Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

CANDIDE(tornant a recollir una cosa, troba un bonet i se l’encasqueta)I, mira, està nevant…

ALPHONSE Y CANDIDEBuitre salvaje, vas a morder los corazones,Acariciarlos con tus palabras dulces,Embriagar, abrazar hasta el éxtasis.

GUSTAVETenía tanto miedo de noche.

ALPHONSE Y CANDIDE¡Oh fantasía, fantasía!¡Llévatelo en tus alas!¡Oh desconocido! ¡Abre tu boca!¡Al galope! ¡Al galope!¡Corona al héroe!Ahora es de los nuestros.

GUSTAVECruzo los firmamentos.¡La sangre de mis venas late tan fuerte!

ALPHONSE Y CANDIDETe Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

GUSTAVEPor el placer o el dolor,Por nuestro bien o nuestra pérdida.

ALPHONSE, CANDIDE Y GUSTAVE(alejándose)Te Deum laudamus, te Dominum confitemur.Te æternum Patrem, omnis terra veneratur.

CANDIDE(volviendo a buscar algo, encuentra un bonete y se lo encasqueta)Y, mira, está nevando…

philippe fénelOn

Nascut el 1952, la seva formació musical culmina al Conservatori Nacional Superior de París, on hi obté el premi de composició en la classe d’Olivier Mes-siaen el 1977. També estudia búlgar, literatura com-parada i lingüística a l’Escola de Llengües Orientals.

La seva vasta producció inclou més d’un cente-nar d’obres a més d’òperes i ballets. La seva música s’incriu en un diàleg permanent entre les arts i la li-teratura.

La lírica és un dels eixos més destacats del seu tre-ball artístic. La seva primera òpera, Le Chevalier Ima-ginaire (1992), es basa en Cervantes i un conte de Kafka. Posteriorment va escriure Los Reyes, sobre els reis, de Júlio Cortázar (Opéra National de Bordeaux, 2004), Salammbô, sobre l’obra de Flaubert (Opéra National de Paris, 1998), Faust, sobre el poema de Nikolaus Lenau (Théâtre du Capitole, 2007 - Opéra National de Paris, 2010), Judith, monodrama en un acte sobre l’obra de Friedrich Hebbel (Opéra National

de Paris, 2007), La Cerisaie, sobre Txekov (Théâtre Bolchoï, 2010 - Opéra National de Paris, 2012), JJR, Citoyen de Genève, en conmemoració del tricentenari de JJ Rousseau, estrenada en el Grand Théâtre de Genève el 2012. La seva darrera òpera, Flaubert & Voltaire, és un encàrrec del Festival Castell de Peralada per a l’edició 2014.

Philippe Fénelon es Cavaller de l’Ordre Nacional del Mèrit i Cavaller de la Legió d’Honor.

Compositori llibretista

vladimir KapshUK

Nascut a Ucraïna, va estudiar cant a l’Acadèmia Na-cional de Música de Kíev. El seu repertori inclou els papers d’Evgeni Onegin, el príncep Eletsky a La dama de piques, Valentin a Faust, Malatesta a Don Pasqua-le, Testo a Il combattimento di Tancredi et Clorinda, i el paper principal de Don Giovanni, entre molts al-tres. Guardonat en el Concurs internacional L’Art du XXIe siècle (Kiev, 2005), va rebre, a més, el Prix Lyri-que del Cercle Carpeaux (2009 París) i el Prix Lyrique de l’Association pour le Rayonnement de l’Opéra Na-tional de Paris (2009). A l’Òpera Nacional de París hi ha interpretat The Novice’s Friend a Billy Budd (2010), Hermann a Les contes d’Hoffmann (2010), Ein Pe-rukenmacher a Ariadne auf Naxos (2011), Yamadori a Madama Butterfly (2011), Fiorello a Il barbiere di Si-viglia (2012), Streshnev a Khovanshchina (2013) i rols en òperes contemporànies com Les Aveugles, de Xa-vier Dayer, Akhmatova, de Bruno Mantovani o La Ce-risaie, de Philippe Fénelon. Al Teatro Real de Madrid hi va fer el debut com Frère Silvestre a Saint François d’Assise (2011).

baríton

©le

droi

t pe

rrin

damien BigOUrdan

Cursa estudis teatrals i el 1998 es diploma al Cour Florent on assisteix a classes de Valérie Nègre, François-Xavier Hoffmann, Jean-Pierre Garnier i Michel Fau. Posterior-ment al Conservatori Nacional Superior d’Art Dramàtic assisteix als cursos de Dominique Valadié, Daniel Mes-guish i Catherine Hiegel entre d’altres. Treballa amb el poeta i director d’escena Olivier Py en l’obra Au mon-de comme n’y étant pas (Jeunesse); Soulier de Satin de Paul Claudel; L’Orestíada d’Èsquil axí com a Le Choeur cantat en grec antic amb música de Stéphane Leach.

En teatre ha treballat sota la direcció de Sandrine Lan-no a Matériau Chimère segons D. G. Gabily, de Chris-tian Gangneron a Têtes Pansues d’E. Durif de Jacques Descombes a Que viva Offenbach i sobre les creacions de textos d’Olivier Coyette a Des plâtres qu’on essuie di-recció escènica de B. Blairet, Les animaux direcció escè-nica de V. Warnotte, M l’intrépide direcció escènica d’O. Coyette, d’Yves Beaunesne a L’intervention de V. Hugo. El 2006, interpreta el recitador de Le vol de Lindbergh de

Kurt Weill direcció de François Girard a l’Òpera de Lió i recentment ha estat Pierre de Craon a L’Annonce faite à Marie de P. Claudel, al Théâtre des Bouffes du Nord.

El 2003 debuta cantant a Le Lac d’argent de Kurt Weill amb direcció escènica d’Oliver Desbodes. A partir d’aleshores cursa estudis de cantant líric amb Pierre-André Weitz, Florence Guignolet, Christiane Patard i Henry Runey. Ha cantat els rols de Canio a Pagliacci; Turiddu a Cavalleria Rusticana; Luigi a Il tabarro; Rinuccio a Gianni Schicchi; Paul a Les enfants terribles; Orfeu a My way to hell de Matteo Fransceschini; el tenor solo a Les Noces i Gardefeu a La vie parisienne.

Des del 2010 i com a membre del conjunt musical Le Balcon ha participat a De la terreur des hommes d’Arthur Lavandier, Ariadne auf Naxos de Richar Strauss, Pierrot Lunaire d’Arnold Scönberg i, recente-ment, ha rebut el Primer Premi a l’Stockhausen Kurses de Kürten amb el paper de Michael a Examen de Karlheinz Stockhausen.

Com a director d’escena cal destacar la seva participació a Léonce et Léna de Büchner; el gran èxit Elle i Le balcon de Jean Genet. Damien Bigourdan és professor d’Art Dramàtic al Cours Florent des del 2007.

tenor

manUel nÚÑeZ camelinO

Manuel Núñez Camelino va néixer a Corrientes (Ar-gentina). Va iniciar la seva formació vocal a la seva població natal, a l’Institut Superior de Música Carme-lo H. de Biasi. El 2002 es va unir a l’Institut Superior d’Art del Teatro Colón i va debutar al Teatro Avenida de Buenos Aires en el paper de Beppe (Pagliacci). El 2005, va cantar el rol de Rodríguez (Don Quichotte) i Arturo (Lucia di Lammermoor) al Teatro Colón. Entre els anys 2006 i 2008, va estudiar al CNIPAL.

Entre l’octubre del 2008 i el juny del 2010, va treba-llar amb l’Atelier Lyrique de l’Òpera Nacional de Pa-rís, amb qui va interpretar en concert a Bucarest, a l’Auditori del Louvre i al Palau Garnier el Spanisches Liebeslieder de Schumann.

Més recentment, ha cantat Almaviva (El barber de Sevilla) a Tours, Lorenzo (Fra Diavolo d’Auber) a Li-moges, Alceste i Arnalta (L’Incoronazione di Poppea) a l’Òpera Nacional de París i Albazar (Il turco in Italia) a l’Òpera d’Angers-Nantes.

Entre els seus projectes futurs trobem el paper d’Albazar (Il turco in Italia) a Luxemburg, Calisis (Les Boréades) amb Les Musiciens du Louvre Grenoble, L’enfant et les sortilèges a Chicago, Alceste a l’Òpera Nacional de París, així com nombrosos concerts.

tenor

ensemBle cOUrt-circUit

Clarinetpierre dUtrieU

Béatrice gendeK

alexandra greffin Klein

viola

violí

Pierre Dutrieu va rebre els primers premis en clarinet i música de cam-bra al Conservatori de París. El seu interès pel repertori contemporani va fer que ràpidament fos el protagonista en la interpretació d’obres diverses a França i arreu. Ha actuat com a solista en algunes de les peces contemporànies més exigents, en especial el famós Dialogue de l’ombre double de Pierre Boulez. Mentre era al mateix temps membre permanent del conjunt Court-Circuit, també formava part dels con-junts SIC i Sillage. Se’l convida habitualment a tocar amb altres grups com ara l’Ensemble Intercontemporain, 2E2M, Alternance, així com amb orquestres simfòniques. També és compositor i ha escrit música de cambra per a tots els instruments, a més d’ensenyar clarinet al Con-servatori de Cergy-Pontoise, a prop de París.

Després d’haver obtingut els primers premis de viola i de música de cambra al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París, en les classes de Jean Sulem (viola) i Régis Pasquier (música de cam-bra), Béatrice Gendek va ser solo de viola de l’Orquestra del País de Savoia i després de l’Orquestra Nacional de Cambra de Tolosa.

A més, ha format part de l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Eu-ropea, així com dels Salzburg Chamber Soloists, dues formacions de cambra amb les quals s’ha prodigat per tot Europa.

Actualment és membre de la companyia Court-Circuit, així com del Sextuor à Cordes de París, i és professora del Conservatori Nacional de la Regió de Rueil-Malmaison.

Nascuda a França i descendent d’un llarg llinatge de músics, Alex Gre-ffin Klein és una apassionada de la música de cambra que es va formar al Royal College of Music de Londres entre professors de gran prestigi. Completa un curs de postgrau en quartet de corda amb Walter Levin a la Basel Hochschule für Musik i prossegueix amb més educació musi-cal amb Günter Pichler (Alban Berg Quartet) i György Kurtag.

El 2002, s’uneix al Benaim String Quartet. En menys de dos anys, rep diversos premis internacionals amb els seus companys. També és convidada a diversos festivals prestigiosos de música de cambra.

El 2009 crea l’Ensemble Niguna amb la cel·lista Sonia Wieder i el 2010 funda el Phidias String Quartet, amb el qual debutarà en una gira per Àsia el maig del 2011.

Molt interessada en la música contemporània, dedica una part important de la seva carrera a pro-mocionar aquest repertori, treballant de prop amb diferents compositors de prestigi. El 2012, va ser nomenada solista de L’Itinéraire i l’Ensemble Court-Circuit, amb qui va fer una gira pels Estats Units el març del 2013.

Alexandra Greffin toca un violí Sebastian Klotz que data del 1756.

marc paQUien

JOrdi mitJÀ

Director d’escena de teatre i d’òpera, Marc Paquien ha treballat en nombroses ocasions amb la troupe de la Comédie-Française, en especial amb l’Antigone de Jean Anouilh o La voix humaine de Jean Cocteau. Pel que fa a l’òpera ha col.laborat amb el Atelier Lyrique de l’Opéra National de París en Le mariage secret de Ci-marosa i L’heure espagnole de Ravel, i també en Les aveugles de Xavier Dayer, sobre el text de Maeterlinck. Ha posat en escena texts de J.M. Synge, Martin Crimp, Jon Fosse, Octave Mirbeau i darrerament Oh les beaux jours de Samuel Beckett i La Locandiera de Goldoni. Va rebre en 2014 el Premi a la Revelació Teatral atorgat pel Sindicat de la crítica.

Jordi Mitjà (Figueres, Girona; 22 de maig de 1970) ha realitzat residències a Ciutat de Mèxic i São Paulo. El seu treball, fonamentalment heterogeni, es mou en els terrenys de l’arxiu, la complexitat i l’apropiació per parlar de problemàtiques socials o qüestionar aspec-tes sobre l’individu i l’art. Se li ha dedicat l’exposició a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i ha participat en les exposicions inaugurals del Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona i del Canòdrom de Bar-celona. La seva obra també es troba en col·leccions públiques com el Museu de l’Empordà, la Mediateca de la Fundació La Caixa o el Centro Gallego de Arte Contemporáneo, entre altres.

DireCCió D’esCena

esCenoGraFia

©ca

role

bel

laic

he

françOis menOUFrançois Menou és un jove creador d’il·luminació francès diplomat en oficis d’Art. Treballa i crea il·luminacions per al teatre, dansa, òpera, etc.

Apassionat des de ben jove, el fascinen les atmosfe-res, les metamorfosis que esdevenen possibles a tra-vés de la llum. L’apassiona també tot el que té a veu-re amb la creació contemporània, el teatre, la dansa, l’òpera, la pintura i la fotografia.

Col·labora des de fa diversos anys amb Dominique Bruguière, Marc Paquien (Comédie Française, Gran Teatre de Carouge), Juliette Deschamps (Lincoln Center de Nova York, Teatre de la Bastilla, Òpera de Bordeus).

il·luminaCió

claire risterUcci Es decanta molt aviat per la costura, primer en un taller de tall industrial, després crea a Montélimar un taller d’estilisme. Allà coneix el director Yves Faure, que li proposa el 1985 de crear el vestuari per a La double inconstance de Marivaux. Això determi-narà el seu camí cap al teatre, marcat sovint per col·laboracions de llarga durada: Emilie Valantin (Si peu de mal tant de plaisir se-gons La Fontaine), Alain Ollivier (sis espectacles que van des del Vals núm. 6 de N. Rodrigues el 1995 fins a Le marin de F. Pessoa el 2006); Jean-Michel Martial (Liens de sang d’A. Fugard); Claudia Stavisky (Electra de Sòfocles, Minetti de T. Bernardt, El somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare; Cairn d’E. Corman, West Side Story segons el llibret de L. Bernstein); Claude Yersin (Electra de Sòfo-

cles i Bamako d’E. Duez); Hamou Graïa (La force d’aimer). Avui dia, la creació de Claire Risterucci està marcada sobretot per la seva associació amb diversos directors entre els que destaquen: Marc Paquien, per a qui crea el vestuari a partir de L’intervention de V. Hugo el 2002: La mère de S. Wit-kiewicz, Face au mur de M. Crimp, La dispute de Marivaux, Le baladin du monde occidental de J. M. Synge, La ville de M. Crimp, Les affaires sont les affaires d’O. Mirbeau; Jacques Vincey: Le Belvédère d’O. von Horvath, Mademoiselle Julie d’A. Strinberg, Madame de Sade de Y. Mishima, Nit de reis de W. Shakespeare; i Laurent Fréchuret, L’òpera dels tres rals de Brecht, Ricard III de W. Shakespeare. Parti-cipa en diverses òperes amb Marc Paquien: Les aveugles i Le mariage secret, L’heure espagnole, amb Richard Brunel per a Albert Henning, L’elisir d’amore i Der Kaiser von Atlantis.

Amb Laurent Fréchuret col·laboren, Werther de Massenet. EN cinema, participa: Border Line (1992) de Danièle Ducroux; La légende de Jérôme Diamant-Berger (1993); Le cri de la soie d’Ivon Marciano (1996); Vive la mariée ou la libération du Kurdistan d’Iner Salem (1997); Ainsi Soit-Il de Gérard Blain (2000); Bandit d’amour de Pierre Lebret (2001) i Mission sacrée de Daniel Vigne (2010). El 2009 va guanyar el Molière a la creació de vestuari per Madame de Sade.

DissenY De vestuari i maQuillatGe

www.grupperalada.com

CASINOS GRUP_programa de mà.indd 2 11/07/14 09:14