El castell de Sant Boi - Centre d'estudis de...

VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà Teritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana

145

El castell de Sant Boi de Llobregat

El castell de Sant Boi de Llobregat Carles Serret i Bernús, amb la col·laboració de Maria Lledó Barreda i Casanova Introducció El Castell o la Casa del Puig com es va conèixer a la baixa edat mitjana ha estat, conjuntament amb l'església de Sant Baldiri, un dels elements claus de l'evolució medieval i moderna de la nostra vila, Sant Boi de Llobregat, des de la seva constitució com a tal allà pel segle X. Les transformacions d'aquest castell s'han anat succeint de forma continuada, ja des d'un primer moment de la seva història, tot i que la seva fesomia actual no ajuda gaire a identificar-lo com a tal. D'aquí la importància de poder recollir el màxim d'informació sobre aquest. Les pàgines que segueixen no pretenen ser res més que una recopilació d'informació, ordenada de forma cronològica, que faciliti un acostament al tema per part del públic no especialitzat i què, alhora pugui esdevenir la base de futurs treballs –molt més aprofundits– d'un dels símbols més característics de la vila de Sant Boi de Llobregat. Aquest treball va sorgir en una primera redacció, l’any 1996, de l'interès dels propietaris del propi «Hotel El Castell» per conèixer quelcom més de la seva propietat i, perquè no, poder disposar d’una eina promocional, de turisme cultural, a l’abast. Creiem que la feina desenvolupada va permetre una major identificació en tots els sentits: de l'actual establiment hoteler amb les restes arquitectòniques primigènies, de les estructures del castell amb les generacions actuals i d'aquestes amb una part, fonamental, de la seva història.

Els orígens (segles VIII a X) L'any 711 tropes musulmanes entraren, des del sud, a la Península Ibèrica. Cap al 717-718 el valí Al-Hurr realitzà expedicions de conquesta a les zones del nordest peninsular i a la regió de la Narbonesa (Septimània) ocupant places fortes com Fraga, Montsó, Barcelona i Girona.


146


L'arribada de l'Islam a casa nostra està perfectament constatada: les primeres notícies escrites (la més antiga és de l'any 965) quan es refereixen al terme de Sant Boi anoten un topònim àrab per a referir-s'hi: Alcalà. L'important recull documental conegut com Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès presenta diversos exemples que permeten comprovar la presència d'algun tipus de fortificació musulmana ja que Alcalà (i les variants Alcale o Alchale) vol dir precisament això, el castell. És incontestable que existí una fortalesa sarraïna, segurament al mateix indret que avui ocupa el castell, al cim del turó on s'assenta el nucli antic de la població. Turó on, a la dècada dels seixanta, Ramon Mas i Campderrós hi localitzà restes arqueològiques del període iber (dintre del perímetre exterior de l'antic recinte del castell) i restes romanes en les seves immediacions (com, per exemple, al pati de l'escola Lluís Castells). Més recentment, l'any 1979, es recuperaren materials ibèrics i romans, de gran qualitat, a l'antic Mas de les Flors. No és cap fet excepcional la presència de toponímia islàmica tan al nord, on el domini efectiu de les autoritats cordoveses no degué traspassar el límit dels vuitanta anys. Sembla ben establert, doncs, l'origen i el significat del mot: els sarraïns arriben a Sant Boi i el fortifiquen, aixecant unes defenses prou característiques perquè passessin a identificar tot l'indret on eren edificades. El problema, doncs, és perquè i quan s'esdevingué tot això. Diu Jordi Garcia que ambdues preguntes semblen estretament relacionades. Els documents conservats són molt posteriors al moment de l'ocupació i només forneixen algunes dades a partir del segle X. Alcalà sembla indicar la presència permanent d'una guarnició i ja sabem que els musulmans ocuparen d'aquesta manera les principals ciutats i llocs estratègics. El valor militar d'Alcalà s'havia necessàriament de desprendre de la seva situació estratègica en relació a Barcelona, capital del governador musulmà, i les seves comunicacions amb el sud i, per tant, amb els seus superiors. El nus de comunicacions que dominava Alcalà continuarà existint durant molts segles i explica la importància que assolirà Sant Boi en el context comarcal. En primer lloc, el pas del riu. Segurament des de temps molt reculats i sobretot amb l'espectacular creixement de la zona deltaica, Sant Boi constituïa l'indret més proper a la desembocadura per on era factible el gual del Llobregat, potser amb barca. Sant Boi era un punt de gran valor militar com a reraguarda de les muralles barcelonines i, per tant, els islàmics devien ocupar-lo només fer efectiva la seva presència en el territori per tal d'assegurar-se el seu domini a la primera meitat del segle VIII. La guarnició degué caure en mans cristianes mig segle desprès, concretament durant el transcurs de les maniobres prèvies al setge i conquesta de Barcelona per part de l'exèrcit de Lluís el Piadós, rei d'Aquitània. Les cròniques franques expliquen com, després d'intensos preparatius, els seus exèrcits encerclaren la ciutat a les acaballes de l'estiu de l'any 800. És interessant observar com la tàctica escollida preveia la possibilitat que els assetjats rebessin ajuda del sud, tal com efectivament s'esdevingué. Els reforços, però, hagueren de desistir en comprovar la presència d'una part de les tropes franques que, comandades pel duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, els hi barraven el pas. Fou segurament aleshores quan Alcalà, com altres possibles punts forts musulmans, devia caure en mans dels francs, per tal de deixar totalment aïllada la ciutat de Barcelona què, finalment, capitularia el dissabte sant de l'any 801.


147


Aquesta és una de les possibles explicacions del nom d'Alcalà, com a primer topònim santboià. Proves documentals cap, però el context i les circumstàncies del moment fan possible la hipòtesi, recollida tant per Martí (1968) com per Garcia (1993). Una altra hipòtesi, també recollida per Garcia, relaciona l'origen d'Alcalà amb l'ocupació del turó de Sant Boi per part dels islàmics com a conseqüència de la presa de Barcelona per part dels francs de Carlemany. Aleshores, traspassant el riu, fortificaren l'indret utilitzant-lo com a base per a hostilitzar els cristians de la ciutat propera. Ens mouríem, doncs, en una data més tardana, vers el començament del segle IX, i s'emmarcaria en les minses notícies que tenim d'aquesta època i que es caracteritzen per la lluita sostinguda entre musulmans i francs amb els seus aliats respectius. Amb aquesta nova interpretació, Alcalà, seria una de les respostes sarraïnes a la fortificació de la banda esquerra del riu per part dels francs. Una nova hipòtesi a considerar i que lliga amb les poques notícies documentals que tenim i que es remunten, tan sols, a uns cent cinquanta anys abans de l'aparició del topònim. El punt feble que presenta, però, està en l'aparent escassa operativitat d'una petita base tan avançada i propera a les línies franques, que dependria del suport de punts tan allunyats com Prades o Cervera. Amb la creació del comtat de Barcelona i l'establiment dels seus primers límits a migdia en el riu Llobregat, Sant Boi quedà situat en plena zona fronterera i, per tant, sotmesa a les vicissituds que acompanyarien a tota aquesta regió entre els segles IX i X. Va ser durant aquests dos-cents anys que tota la zona del Llobregat quedà englobada dins de les marques de Barcelona i van esdevenir els indrets més freqüents de topades entre ambdós bàndols. Es convertí en un lloc poc segur per habitar-hi i tots els indicis permeten pressuposar que es produí una redistribució de l'hàbitat. És a dir, antics nuclis de població esdevingueren poc segurs, la gent els abandonà i es traslladà a indrets més segurs, arrecerats del perill i on les possibilitats de sobreviure eren més elevades.

Sant Boi seria, probablement, una de les poblacions que deuria patir grans transforma-cions poblacionals conseqüèn-cia de la seva situació estratè-gica. Segurament, i llevat d'al-gun punt fortificat, la gent l'abandonà per primera vegada i es va produir un trencament en la continuïtat d'ocupació. Les circumstàncies històriques del moment permeten posar en dubte la desertització total del terme, més aviat cal creure que devia convertir-se en un punt disputat entre els bàndols en lluita, que devia dificultar la permanència de pobladors. Pot-ser fou així com es va perdre la memòria de l'antic topònim del poble i només es recordaria el militar d'Alcalà o de la seva traducció llatina de Castelione.

Fig, 1 Fragment del Cartulari de Sant Cugat en què s’esmenta per primer cop Alcalà, referit a Sant Boi, l’any 965.


148


El període de domini reial (segles X - XIII) Fins a la segona meitat del segle X, concretament fins el 965, no tenim cap altra notícia de Sant Boi. A les acaballes del segle IX, en temps del comte Guifré I, s'inicià la decidida repoblació i fortificació de la riba dreta del Llobregat. Una obra que continuaren els seus fills i successors Guifré-Borrell i Sunyer que apareixen dedicats a una intensa tasca d'enquadrament de la població d'aquests territoris. El 904, el mateix Guifré-Borrell vivia al castell de Cervelló des d'on devia dirigir les tasques de repoblament. El 929 Sunyer reocupava Olèrdola, mentre el castell de Subirats (Penedès) és esmentat l'any 917, Eramprunyà (957), Castelldefels (967) Castellví (963) Castelione (Sant Boi, 969) devien bastir-se simultàniament com a punts de defensa i consolidació del poblament que anava instal·lant-se a la regió. A finals del segle IX s'inicià un moviment de reocupació de les terres abandonades i quasi desèrtiques per part dels colonitzadors, pagesos sense recursos, que cercaven una millor sort en llocs perillosos com la frontera. Aquí, usant l'antiga prescripció legal del Liber Iudiciorum visigot de l'aprisió reeixiren d'apropiar-se de petites parcel·les esdevenint propietaris o aloers. Martí, el primer santboià que apareix a la documentació, donà a Sant Cugat una terra amb casa i cort dels animals l'any 965, reservant-se però, l'usdefruit dels béns. Aquesta propietat era plenament seva, la podia vendre, donar, com fou el cas, empenyorar o fer el que volgués, ja que la tenia per herència dels seus pares i aquests, segurament havien format part de les primeres onades de repobladors que havien reviscolat l'antic terme que ara passava a anomenar-se «villa Alcale». Poc després Savilo i els seus fills, Emilia i Exemeno, bescanviaven una altra parcel·la privada amb l'abat de Sant Cugat, que es trobava «al lloc on diuen Castelló». L'autoritat comtal exigia el control dels nous territoris assegurant el seu domini i procurant la seva protecció. Per aquest motiu s'aixecaren o reutilitzaren molts castells des d'on un delegat comtal exercia la seva autoritat. Una espessa xarxa de castells anà cobrint el territori englobant sota la seva ombra un territori circumdant anomenat «terme». El castell de Sant Boi, l'antic Alcalà, de reduïdes dimensions com prova el seu mateix nom llatí de Castelione (Castelló), no formà mai un gran terme com Cervelló o Eramprunyà però romangué molts anys en les mans directes del comte com a senyal de la seva importància estratègica. L'any 966 apareix esmentada, per primera vegada, la parròquia de Sant Baldiri. La majoria de les vegades com a simple citació per referir-se a bens situats al seu terme, indici clar del paper que tenia en l'organització del territori. De l'any 1004 coneixem l'existència d'una petita església dedicada a Sant Pere, i depenent de les Puel·les, que donà lloc al topònim d'aquest barri anomenat Popula Sancti Petri i situat als peus mateixos del castell. Així doncs, resulta versemblant de creure en una relativa ocupació del turó del castell com a indret per a viure-hi tal com demostra l'apel·latiu vila que apareix en els documents per a referir-s'hi. La majoria dels pagesos, per la pròpia condició de les seves explotacions, es trobaven dispersos en masos que devien ser poca cosa quant a la construcció a causa de la seva humilitat. Amb el temps moltes torres i castells foren el bressol de nissagues poderoses, encara que només fos a nivell local. Una nova classe social es formà protegida dintre dels seus murs i a l'empara de les condicions socials i econòmiques del canvi de mil·lenari.


149


Amb l'ascensió del califa Abderraman III, que dedicà la seva política a la subjecció i control dels sempre rebels i autònoms governadors de la perifèria del califat, s'aconseguí una relativa pau amb els sarraïns tot permetent l'estabilització de la frontera al mateix temps que obria les possibilitats d'un canvi de perspectives. Es succeïren els viatges cap a Còrdova, el nou centre d'atracció. El 940 el mateix comte Sunyer signava la pau amb els musulmans i el 950 el seu fill i successor, Borrell, va trametre una ambaixada per ratificar els acords. El 971 i el 974 noves ambaixades acabaren de lligar Borrell a l'obediència del califa del qual es proclamava vassall. La situació, però, es capgirà amb el nou califa Hisham i amb l'ascensió al poder efectiu del seu primer ministre, aviat conegut de tothom per Al-Mansur Billah «el victoriós per Déu» que inicià una política d'agressió envers els seus veïns del nord. En una de les seves darreres expedicions militars ocupà Barcelona (985), data en què la ciutat "va morir" segons els cronistes cristians que ens han deixat el relat d'aquests fets. El comte Borrell féu una crida per tal que s'acudís a la defensa de Barcelona i molts dels habitants de les contrades veïnes degueren aixoplugar-s'hi essent capturats i duts com a captius. Poques notícies directes tenim dels efectes de l'atac d'Al-Mansur, si és que en va tenir cap, a Sant Boi. Anys desprès el bisbe de Barcelona era dipositari de béns d'alguns captius. Avui dia sabem, però, que no s'han de sobrevaler els efectes materials de la ràtzia sarraïna de 985, que tingué continuïtat el 1000-1001 i el 1003. Psicològicament serví per trencar definitivament els lligams amb l'imperi franc i assolir la independència de fet; però la rompuda de terres i el creixement econòmic no s'aturà sinó que més aviat sembla que s'incrementà amb importacions de moneda andalusa –els mancusos– que impulsà el poder comtal i acostumà a una vida luxosa la noblesa militar emergent. Recuperada la tranquil·litat a les nostres contrades, els funcionaris –o delegats de l'autoritat pública– reberen la potestat de manar i destrènyer en nom del comte i es beneficiaren d'àmplies donacions de terres fiscals que podien explotar en pagament dels seus serveis. Aquests beneficis, associats al càrrec públic que exercien, s'anomenaven feus i els seus detentors aviat es convertiren en grans senyors feudals. A mitjan segle XI aquests senyors, cada vegada més conscients del seu poder, contestaren l'autoritat del comte, en aquells moments Ramon Berenguer I, i s'apropiaren del poder públic que tenien per delegació comtal exercint-lo indiscriminadament en els seus territoris i en benefici propi. Aquesta privatització dels càrrecs públics –feudalització– desfermà la violència contra els pagesos per tal d'obligar-los a sotmetre's, contra el comte perquè acceptés la nova situació i contra l'església per forçar-la a compartir les seves fonts d'ingressos. El conflicte desfermat, una autèntica revolució feudal, tingué com a principal focus les terres frontereres del Penedès i del Llobregat, on els senyors havien reeixit a aconseguir una gran autonomia mercès a la situació de perill militar en què es vivia. A les nostres contrades la sensació de fortalesa era més forta i la posició del comte més feble. El control efectiu dels castells es convertí –ja que eren aquests els qui, al capdavall, asseguraven l'efectiu domini del territori– en el punt màxim de fricció. Mir Geribert, cap dels revoltats, refusà el control i l'autoritat del comte i, amb ell molts d'altres senyors. Umbert, senyor de Cervelló, actuà contra Ramon Berenguer: el bisbe Guislabert amb el seu nebot Udalard II, vescomte, i els seus homes atacaren a cops de roc el propi palau comtal de Barcelona. El levita Bernat, fill de Mir Geribert, atacà el castell d'Eramprunyà, pràcticament l'únic que encara controlava Ramon Berenguer a la dreta del Llobregat.


150


La família dels Cervelló es mostra extraordinàriament activa: Alamany refusà tot dret sobre l'església, i els delmes, d'aquelles situades dins el terme del castell de Cervelló. El 1040, Eliarda Cervelló, mare d'Alamany i d'Umbert i esposa d'Hug de Cervelló, va posar un plet contestant els drets del bisbat de Barcelona a percebre els delmes de l'església major de Sant Boi. Un tribunal es reuní a la porta de l'església de Sant Just a Barcelona, sota el pòrtic, i reconegué la veritat del dret d'Eliarda, ja que els delmes, diuen, es perceben dins del terme de la seva castellania. Cosa evidentment falsa, ja que en el document de venda del castell fet al seu pare Ennec Bonfill, s'especificava clarament els límits de la castellania quedant fora Sant Boi i el seu terme. Els castells esdevingueren els centres del nou poder autònom encara que nominalment continuaven essent lliurats pel comte als seus fidels que tenien l'obligació de retre pas als seus homes en senyal d'obediència i respecte. El comte, però, conservà el domini i control directe d'algunes fortaleses, castells i torres, per tal de mantenir una presència quelcom més que testimonial. Aquest fou, per exemple, el cas del castell d'Eramprunyà que controlava el comte a través d'un castlà que en depenia directament. El cas del castell de Sant Boi es troba en la mateixa línia. El seu paper de punt estratègic respecte a les comunicacions de Barcelona vers migdia, d'enllaç amb els camins del Penedès, fou un motiu, segurament decisiu, perquè el comte se'n reservés també el domini directe durant els segles XI i XII.

En aquest dilatat període un castlà nomenat per ell devia ocupar-se del control efectiu del castell. Un clar exemple de tot això i de la importància de Sant Boi en el conjunt dels dominis comtals a la dreta del Llobregat, es desprèn de la donació que féu Ramon Berenguer a la seva esposa, la comtessa Almodis, en concepte d'esponsalicis, i que fins aquell moment havia posseït la seva àvia, Ermessenda, muller de Ramon Borrell de qui ho havia rebut. El comte cedí a Almodis el comtat i el bisbat de Girona, els castells fronterers de Cervera, Tàrrega, Agramunt, Camarasa i Cubells, les paries que pagaven els musulmans de Lleida i una part –cent mancusos d'or mensuals– del que pagaven els de Saragossa, a més de tots els bens que tenia Ermessenda als comtats d'Osona i Barcelona, «llevat de Sant Boi», el domini del qual es reservava Ramon Berenguer després d'haver-lo recuperat de mans de la seva àvia. Sorprèn l'excepció del domini de Sant Boi entre tot el conjunt, molt important, de bens cedits a Almodis, quelcom d'especialment interessant devia suposar perquè es produís aquest fet i, sens dubte, s'ha de relacionar amb la feble posició en què podia haver quedat el comte

a la comarca on només controlava Eramprunyà. No és gens estrany doncs, que es reservés Sant Boi per preservar un cap de pont amb la zona que havia estat el principal focus de revolta en contra de la seva autoritat. Per això Ramon Berenguer havia iniciat una estratègia de control de l'aristocràcia per tal d'obligar-la a fer-se obrir els castells quan així ho requerís. Però per a negociar els convenis –convinences– que permetrien d'assolir-ho, havia d'estar en una posició de força: posseir més castells que el més puixant dels seus nobles. Comprà fortaleses i castells, uns catorze en total, onze dels quals a la zona de frontera, i també torres, la posició de les quals li semblava estratègica. La conseqüència més important d'aquest procés fou, per a Sant Boi, el manteniment del seu terme fora dels termes dels castells senyorials. Ni Eramprunyà ni Cervelló englobaren, encara que sabem que hi hagué intents, Sant Boi dins dels seus dominis. Encara que força esmicolat, el terme de Sant Boi, repartit entre el comte i l'església, romangué fora de les grans senyories comarcals. Tampoc, a causa de les seves pròpies característiques d'origen, possessió i grandària, no arribà a consolidar-se un terme jurisdiccional d'importància al seu entorn sobretot quan l'efecte de la proximitat de la ciutat de Barcelona començà a fer sentir la seva influència.

Fig, 2 Ramon Berenguer i la seva muller Almodis de la Marca, segons una miniatura del Llibre Major dels Feus.


151


La cessió comtal a la família Llacera (segle XIII) Els segles de plenitud medieval el comte continuava essent, però, la persona amb més poder a la vila i al terme de Sant Boi. Aquest fet era la conseqüència d'haver conservat àmplies prerrogatives sense empenyorar-les o donar-les a particulars com havia esdevingut a d'altres indrets. Sabem que la reserva de la senyoria, el «domini», s'havia realitzat per necessitats logístiques i en el context de la crisi del segle XI. Ara el ja comte-rei, amb unes noves necessitats i en una conjuntura ben diferent cedí part del seu domini a un particular. El fet prengué la forma de cessió del castell de Sant Boi, coneguda també amb el nom de Casa del Puig, i el senyor beneficiari fou Guillem de Llacera (o La Cera) qui, a València el 1236, obtingué de Jaume I el privilegi de celebrar mercat i fira, matèries que sobrepassaven les atribucions de què fins aleshores havia gaudit com a responsable del castell davant del seu senyor. Amb aquesta donació s'anava estructurant el domini del senyor del Puig que passà a denominar-se l'Alou o, més concretament, Bandada de l'Alou. Jaume I fou un monarca que procurà aconseguir el suport de la noblesa del seu temps, necessària per a dur a terme els seus ambiciosos projectes, d'aquí aquest fet de tanta transcendència per a la vida local santboiana. Els Llacera anaren consolidant la seva situació definint el marc i el caràcter del seu poder i jurisdicció. Fou l'any 1299 quan Jaume II cedí la jurisdicció, no total, i ratificà els privilegis del senyor del Puig que quedaven estipulats d'aquesta manera: els drets del mercat –control dels pesos i mesures i la percepció obligada per tenir-hi parada i poder-hi desenvolupar totes les activitats que li són pròpies– són del senyor de l'alou «sense que lo senyor rei hi tinga ninguna cosa»; que tota la jurisdicció en la vila de Sant Boi és del senyor del Puig «exceptat lo mer imperi (la jurisdicció criminal) que es del senyor rei». Quedava clarament estipulat el tipus de control que passava a exercir el senyor del castell que des d'ara nomenarà els batlles de la Bandada de l'Alou. L'acció del comte-rei resultà decisiva per a l'evolució posterior de la història santboiana. De fet, al segle XIII, es posen les bases i es consoliden una sèrie d'institucions que determinaran l'esdevenidor. L'aparició de l'Alou, com a jurisdicció diferenciada, estructurà la vila de Sant Boi en tres clars dominis o bandades: la Pobla, l'Alou i el Reial. Els veïns que poblaven aquests dominis formaren el que fou l'embrió del primer Consell Municipal conegut, Consell General o Comú com s'anomenà o, més endavant, Universitat. Hem dit que Guillem de Llacera obtingué mercès i, amb ell, tots els seus successors. Per aquest motiu entre les potestats del senyor del Puig s'hi trobaven les de: «coneixer de l'examen de mesures i pesos i panys falsos, castigant els que no donen lo just pes i els que no tenen justes canes (vares de mesurar) o mesures i els qui compren i venen fals» –és a dir, assegurava a tothom la correcció i legalitat de les mesures usades, cobrant-ne un percentatge, és clar. A la documentació del castell de Sant Boi podem veure la importància del mercat com a element clau per demostrar la senyoria que s'exerceix i com a font indubtable de prestigi i ingressos. Per això s'afirma textualment que «tots los de la dita vila, tant del Real com de la Pobla, los dies de mercat tenen obligació de pesar i mesurar amb les mesures i pesos del dit senyor (del Puig) a pena de 100 sous per cada vegada, ço és dos parts per lo veguer o batlle de Barcelona (que recaptava la part del rei) i la tercera part per lo acusador».


152


En aquest context s'han d'inscriure les estades, de pas, de personatges importants de l'època i sobretot dels mateixos monarques, indici clar del que estem dient i element que fa pensar en la circulació d'altres individus més modestos, sens dubte, però més importants numèricament i econòmica per a la vida del poble. Tenim documentat el pas per la vila del rei de Castella Alfons X qui, després de fer nit a Sant Climent, passà en barca el riu per Sant Boi a meitat del segle XIII. Alfons III anava cap a a Vilafranca el 1331 quan tocà la vila en el seu itinerari. Aquests dos exemples podem servir per a copsar la importància en l'ús com a lloc de pas –i d'estada– de la vila de Sant Boi, aquest fet va marcar clarament l'evolució posterior de la història local.

El castell a la baixa edat mitjana (s. XIV-XV) Hem dit que els privilegis que va atorgar el rei Jaume I constitueixen l'inici del domini de l'alou pels senyors del castell. Aquests privilegis, confirmats i eixamplats per Jaume II el

1299 i el 1326, incloïen també el permís de poder celebrar fires. Aquest és l'origen de les fires de Sant Baldiri i de la refira de Santa Eulàlia. A més, els dissabtes, hom celebrava mercat a la plaça principal de la vila que, de forma significa-tiva, aviat passà a denominar-se el Mercadal. La situació estratègica de la vila afavoria aquesta disposició ja que la cruïlla de camins que traves-sava Sant Boi (i que guardava el Castell) era immillorable en l'àmbit comarcal. D'aquí el progrés aconse-guit i l'empenta que prengueren les fires i el mercat antic santboià. La família Llacera s'esvaeix al llarg del segle XIV tot emparentant amb d'altres notables nissagues comar-cals com ara els March i els Rosa-nes. Serà al llarg d'aquest segle quan la consolidació del paper clau de la vila de Sant Boi en les comu-nicacions de Barcelona permetrà, en bona part, el seu desenvolupament econòmic i la seva conversió en centre important de la comarca. Així la documentació de presències reials al poble palesa molt bé la situació del moment. Pere el Cerimoniós féu nit, probablement al castell, i hi signà cartes el 1362. De la mateixa manera el seu fill Joan I sojornà moltes vegades a la vila per tal de poder dedicar-se a la seva activitat preferida: la caça. El 1390 també signà lletres des de Sant Boi.

Fig, 3 Foli 40v del registre 197 de la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on consta la cessió feta per Jaume II de la jurisdicció de Sant Boi a Guillem de Laceria, l’any 1299.


153


Però, sens dubte, la crisi successòria oberta amb la mort de Martí I constitueix un dels fets més remarcables del segle XV, tant per les conseqüències que tingué per a la marxa del país com pel paper que hi tingué la vila de Sant Boi, especialment el castell, en les maniobres d'un dels pretendents al tron. En efecte, la mort del rei havia deixat en una aparent bona situació el comte d'Urgell, Jaume. Aviat, però, la seva posició s'afeblí enfront de l'altre candidat qualificat, Ferran d'Antequera. Jaume d'Urgell s'instal.là al castell de Sant Boi, aleshores en mans del seu partidari Galceran de Rosanes, i des d'aquest indret rebé els seus amics i partidaris molt nombrosos a Catalunya. Al mateix Sant Boi sembla que les tres bandades li eren favorables; per aquest motiu establí la seva cort els primers mesos de l'any 1411. En el castell de Sant Boi rebé nombroses ambaixades, entre d'altres, les del rei nazrí de Granada Iusuf. Aquesta presència aviat resultà molesta per als seus rivals, que al·legaven la possible coacció que la seva proximitat podia significar per als reunits a la ciutat i conformar la legació que havia d'anar a Casp en nom del Principat. Per això, una diputació del Parlament es presentà a Sant Boi i forçà Jaume a renunciar a la lloctinença del regne. Els compromissaris reunits a Casp elegiren, com se sap, com a nou rei Ferran d'Antequera que passà a lluir la corona amb el nom de Ferran I i que fou qui introduí la dinastia forana dels Trastàmares. Fins a l'últim moment, els partidaris del d'Urgell miraren d'impugnar els legats enviats en representació de les Corts de Catalunya. Així ho feu Galceran de Rosanes, senyor del Puig de Sant Boi, només unes hores abans que es produís l'elecció. Ell mateix, però, fou designat per les Corts per tal de dur la nova al pretendent que no l'acatà i que, després d'una breu revolta, fou fet presoner a la vila de Balaguer. Va morir, anys desprès, a la presó de la ciutat de Xàtiva (1433). D'aquest moment sabem que el rei Alfons IV passà per Sant Boi el 1416 per tal de fugir de la pesta declarada a la ciutat Comtal. La proximitat de Sant Boi li donava seguretat i, alhora li permetia seguir les deliberacions de les corts reunides en aquell moment a Barcelona. D'entre els membres de la cort del nou rei sorgí un cavaller que ja havia ocupat importants càrrecs en la cort del rei Martí, es deia Ramon de Torrelles i amb el seu casament amb Elionor, que era filla de Galceran de Rosanes, assolí la senyoria del Puig i l'Alou de Sant Boi. Els temps dels Torrelles (tota la resta del segle XV) coincidirà amb un altre gran trasbals polític de la Catalunya baixmedieval: la guerra civil de 1462-1472.

Com la resta dels senyors del pla del Llobregat, sostingué fortes disputes amb la ciutat de Barcelona per qüestions jurisdiccionals, ja que la vila de Sant Boi, com tot el seu terme, era comprés dins el territori de la ciutat. Sovintejaven els plets i les rancúnies fins assolir límits perillosos i violents, que tingueren com a resultat l'empresonament del senyor de l'Alou pel veguer de Barcelona requerit pels consellers d'aquella ciutat. Només la intervenció de la reina, regent en absència d'Alfons el Magnànim, li retornà la llibertat. La venjança de Joan de Torrelles no es féu esperar, ja que armà, pel seu compte, una galera, de nom "Sant Bertran", que utilitzà per a destorbar el tràfic marítim dels vaixells que sortien de Barcelona navegant prop de la costa. D'entre els diversos incidents que es produïren cal destacar el produït en aigües de Castelldefels on hi hagué un mort. Finalment, i desprès de nombroses peripècies, fou capturada per un vaixell, armat amb aquest fi, a la platja d'Alacant. Hi hagué vint morts en aquell combat. El patró de la nau dels Torrelles era un altre santboià: Bartomeu Cerdanya.


154


L'esclat de la guerra contra Joan II fou un nou motiu de violències a la vila. Joan de Torrelles fidel a la causa de la Generalitat, usà el castell de Sant Boi com a base de suport dels enemics del rei. Aquest fet provocà l'enfrontament amb el senyor d'Eramprunyà, Jaume March, partidari del monarca, que prengué la vila per sorpresa al desembre de 1471. El castell encara va resistir uns mesos lliurant-se, finalment, el mes de març de 1472. Amb tot, la posició del rei no era prou forta com per atrevir-se a prescindir de totes les persones –com Joan de Torrelles– que li havien fet la guerra. Per aquest motiu, cercant el suport d'amplis sectors de la petita i mitjana noblesa feudal, Joan II retornà el domini del castell a canvi de l'expressa submissió del seu vassall, el 7 de novembre d'aquell mateix any, 1472. Els Torrelles, malgrat la recuperació del castell, quedaren molt debilitats. El casament de Dolça de Torrelles amb un mercader, Antoni Pelegrí, no noble però amb diners, hagué de ser una conseqüència de la davallada econòmica del Castell de Sant Boi. Aquest Pelegrí es convertirà, de fet, en la figura principal del Sant Boi de les darreries del segle XV, greument sacsejat per una epidèmia de pesta. Antoni aconseguí que el domini del castell passés a mans del seu fill Anton Joan en detriment del fill directe de Joan de Torrelles, Francesc. Anton Joan feia servir, indistintament, els cognoms del seu pare i de la seva mare en funció de les necessitats d'una major ostentació de la seva condició social.

Els temps de les grans nissagues (segles XVI a XIX) La davallada progressiva dels Torrelles, es reflectida en textos contemporanis com ara La fi del Comte d'Urgell: «La casa dels Torrelles, axí en Llobregat com en lo Vallès, tots apobrits, confusos e depauperats...» i tindrà com a colofó l'alienació que Francesc de Monsonís, actuant com a tutor i curador de Galcerà de Pelegrí i Torrelles feu, el 1522, als consorts Anton de Cardona i Maria de Requesens del Castell i de l'Alou de Sant Boi. Galcerà: «[...] cedió a los segundos el castillo sito en el Pueblo de S. Boy con su cuadra y termino y toda jurisdicción, censos, diezmos, primícias, molinos, carnicerias, hornos y demás cosas enteramente espresadas en aquella escritura [...] concediendo los consortes Cardona al tutor de Pellegrí en pago de ello un censal de 2500 ll. de precio y 2500 s. de anima

pension y otras cosas qe. son de ver en la misma escritura [...]» [Document de 1847. Lligall 7 de la documentació del Castell de Sant Boi conservada a l'AHMSB]. La família Cardona era un llinatge amb orígens als vescomtes d'Osona, que des de la segona meitat del segle X vincularen el castell de Cardona al patrimoni familiar. Aquesta família tingué un constant ascens polític que es referma durant aquest segle i que els hi va comportar la integració completa del llinatge en l'aparell estatal de la monarquia hispànica. Un dels membres més destacats d'aquest període fou justament el fill d'Antoni i Maria, Joan de Cardona i Requesens, Virrei de Sicília i Almirall de les Galeres de Nàpols, que fou qui comandà les galeres que van intervenir en la batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571) com a membre del consell privat de Joan d'Àustria.

Fig, 4 El castell de Sant Boi dibuixat per Nicolau de Credença l’any 1571. El dibuix il·lustra un mapa de la quadra del Garraf exposat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.


155


Aquest i la seva esposa, actuant com a senyors del Castell de Sant Boi, donaren un decidit suport a l'orde dels caputxins i el 1580 edificaren un convent, de la Visitació, a la nostra vila (les restes del qual es troben dintre del complex dels hospitals psiquiàtrics). Les cròniques de l'època afirmen que Maria de Cardona era «una de les principals dames d'aquell temps» i que treballà, físicament, en l'ornament d'aquell convent. Maria de Cardona morí, probablement l'any 1593, residint a la Cort on el seu marit ocupava el càrrec de majordom de la reina i obeint la seva darrera voluntat fou traslladada i enterrada en el nou convent de la Visitació. Els caputxins abandonaren el convent vers el 1596 i traslladaren les restes de Maria de Cardona al convent del Mont Calvari de Barcelona. Joan de Cardona recuperà el convent en virtut d'un pacte de retracte i, desprès de diversos litigis, el cedí a l'orde dels pares servites als qui trobem, l'any 1609, ocupant aquell edifici. Joan i Maria de Cardona no tingueren successió i testaren en benefici de Jaume d'Alagó i Cardona qui, el 1594, rebia el títol de marquès per a l'antic comtat de Villasor a l'illa de Sardenya. A la mort de Joan de Cardona, l'any 1609, aquesta nova nissaga, totalment absentista, es feu càrrec de la senyoria de Sant Boi. Amb aquest traspàs el Castell deixava de servir com a residència dels seus senyors i s'iniciava, així, un lent procés que es perllongaria fins desprès de la primera guerra carlina (1833-1840) on, en la pràctica, el Castell no era res més que una ruïna. A mitjan segle XVII el castell viuria uns moments difícils quan en plena guerra dels Segadors (1640-1652) la nostra vila es convertí en plaça d'armes. L'any 1648, durant l'ocupació del Principat per part de les tropes de Lluís XIV de França, el Castell i l'Alou de Sant Boi van ser confiscats als marquesos de Villasor i concedits al capità Francesc de Borrell. La vila va promoure un plet per la possessió de les carnisseries i forns, però es veié obligada a reconèixer al nou rei la possessió d'aquells bens tan preuats. L'any 1651, la guerra dels Segadors, es trobava ja a la fi. L'exèrcit castellà avançava decididament per Catalunya i el mes d'agost posava setge a Barcelona, una ciutat tenallada per la fam i delmada per una greu epidèmia de pesta. El Castell de Sant Boi constituïa una base forta per a la fustigació i era procliu a permetre emboscades i el destorb continuat de les operacions de proveïment de les tropes assetjants, gràcies al control que, des de temps immemorials, exercia sobre el pas del Llobregat. Les forces del mestre de camp Francisco de Sada, un terç, i amb el reforç de 500 infants i de la cavalleria de Flandes i Borgonya (més de 4500 homes), travessaren el Llobregat la nit del divendres 17 de novembre de 1651 i al llarg de la matinada següent van ocupar les viles properes i iniciaren l'assalt del Castell de Sant Boi. Desprès d'un intens canoneig i d'alguns intents de parlament la vila es lliurà. El castell, però, va resistir encara unes hores i no fou lliurat fins que una bona part de l'oficialitat i els seus defensors pogueren escapolir-se El Castell quedà sota la tutela del sergent major Alonso de Cortès que tenia 200 homes per a la seva custòdia. L'arribada de tropes franceses de reforç, comanades pel mariscal Philipe de la Mothe Hondancourt, l'obligà a deixar la posició. Aquest mariscal, amb les atribucions de virrei de Catalunya, va fixar al Castell el seu quarter general. La primavera de 1652 va aconseguir entrar a Barcelona però sense arribar a desfer, totalment, el setge. La situació dins de la ciutat era insostenible i capitulà el mes d'octubre d'aquell mateix any. Desconeixem en quin moment en va lliurar definitivament a les forces castellanes, la fortalesa i la vila de Sant Boi. Desprès d'aquest conflicte, la vila de Sant Boi, va iniciar un important procés de reconstrucció que, aparentment, no va afectar al castell. A les darreries d'aquest mateix segle documentem pagaments del comú (ajuntament) per al manteniment d'un grup de presos, vinguts de València, que es trobaven tancats al Castell.


156


Poc temps desprès, durant la guerra de Successió (1700-1715), el castell visqué un nou traspàs de propietaris. El 1711 morí, sense descendència masculina, Artal d'Alagó (el cinquè marquès de Villasor) i els bens passaren a la seva filla Manuela que es va casar amb José de Silva Masibradi, marquès de Santa Cruz. Aquesta família prengué part pel pretendent austríac, l'arxiduc Carles, durant aquell nou conflicte bèl·lic i arribaren a ocupar els més alts càrrecs en aquella cort, tant a la península com al Consejo Supremo de España que es crearia, més tard, a Viena (Àustria) desprès de la victòria dels exèrcits de Felip Vè de Borbó.

A mitjan segle XVIII la familia Silva es va reconciliar amb la corona espanyola i va arribar a ocupar les més altes dignitats destacant, especialment, en l'orga-nització i direcció de la Real Aca-demia Española de la Lengua a la que han restat vinculats durant moltes generacions. Durant la guerra del Francès (1808-1814) el castell va tornar a servir de base militar quan a finals del mes de juny de 1808 uns escamots de suïssos del regiment de Wimphem s'hi feren forts. Cal dir que, ja en aquell temps, havia perdut el caràcter de fortalesa i era utilitzat només com a pagesia per part d'uns masovers. Aprofitant la situació dominant del paratge, lluitaren bravament fins que caigué mor-tament ferit el seu capità Joseph Yautch, morint també el tinent Joseph Arman. Al llarg d'a-quell conflicte s'hi refugiaren parti-des militars d'un i altre bàndol, pe-ò durant períodes molt curts, ja que era un punt indefensable i de redu-ïdes dimensions per a les caracte-rístiques d'una guerra moderna. Una situació similar es produí durant els anys de la primera guerra carlina, quan, les autoritats governatives, demanaren –insis-tentment– el reforç de les defenses del vell Castell. Acabats aquests conflictes, els Santa Cruz, recu-peraren la fortalesa i també l'antic convent què, conseqüència de la inestabilitat política i de les desa-mortitzacions, havia estat abando-nat per l'orde dels servites.

Fig, 5 Plànol del castell de Sant Boi, al segle XVIII. Arxiu Històric Municipal de Sant Boi.


157


El traspàs a civils (segles XIX i XX) L'efecte de les desamortitzacions, la situació física del castell, que es trobava totalment desballestat, i de les altres propietats locals no conferien gaires guanys als seus propietaris, que com tota la noblesa i les ordes religioses havien vist retallades o anul·lades les seves antigues concessions i prebendes. La sort de les propietats locals dels Santa Cruz fou diversa ja que mentre que el castell continuava abandonat, establiments com el convent –tot i estar també mig enderrocat– fou cedit, el 1853, al doctor alienista Antoni Pujadas i Mayans qui el restaurà i va assentar les bases d'una de les majors obres socials de l'Estat en benefici dels afectats i de les afectades per malalties mentals. Al darrer terç del segle XIX els darrers propietaris d'origen noble, els marquesos de Santa Cruz, optaren per desfer-se de les propietats santboianes i, sense que en tinguem gaire clars els mecanismes, les van anar venent de forma progressiva. És en aquest moment quan apareix la família Ramon, antics administradors del propi castell, que en tindran la propietat durant prop de vuitanta anys i que el restaurarà per tal de convertir-lo en una gran residència d'estiueig. Aquesta mateixa família vengué l'antic convent al beat Benet Menni a les acaballes del segle passat.

A començament de la dècada dels 60 del present segle, Felip Ramon i Camps, que fou secretari perpetu de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, vengué la propietat a Antoni Bertran i Buxasa, qui procediria a la remode-lació del vell edifici per tal de convertir-lo en un establiment hoteler (inaugurat el 28 d'abril de 1962) i què, a més, promouria la urbanit-zació de l'antic recinte exterior del castell per tal de convertir-lo en una de les zones resi-dencials més preuades de la nostra vila. Cal dir que el senyor Felip Ramon i Camps, abans de morir l'any 1963, feu cessió d'una bona col·lecció documental sobre el castell que es conserva a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi i que ha estat utilitzada, parcial-ment, per a la redacció d'aquest treball.

Bibliografia ATLES DEL BAIX LLOBREGAT. Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona, 1995. Veure

Història i patrimoni artístic (p. 59-82). BARREDA I CASANOVA, Maria Lledó: «El conjunt arqueològic ibero-romà del "Mas de les

Flors"». I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Pre-actes.. Ajuntament de Castelldefels, 1989.

Fig, 6 Hotel el Castell, emplaçat on antigament hi havia el castell de Sant Boi.


158


BARREDA I CASANOVA, Maria Lledó: El poblament ibèric i romà de Sant Boi de Llobregat.

Tesi de llicenciatura. Inèdita. Presentada a la Universitat de Barcelona l'any 1990.

BARREDA, M. L.; GARCIA, J. i SERRET, C.: Història de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 1993.

BARREDA, M. L.: «Les santboianes d'època moderna i contemporània (segles XVII - mitjan XIX)». Dins Miscel·lània d'homenatge a Jaume Codina. Columna - Ajuntament del Prat. Prat de Llobregat, 1994.

CATALUNYA ROMÀNICA. Obra col·lectiva. Volum XX. El Barcelònes. El Baix Llobregat. El Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1992. Veure: «Castells i edificacions militars del Baix Llobregat anteriors al 1300» (p. 298 i 299) i el capítol dedicat a «Sant Boi de Llobregat» (p. 401 a 404).

CODINA I VILÀ, Jaume: «Guerrilles i guerrillers a Sant Boi». Dins Guerrilles al Baix Llobregat. Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat - Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1986.

CODINA I VILA, Jaume: Els santboians de 1490. Biblioteca Abat Oliba, 85. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1990. Veure: «La vila» (p. 31-34), «Qui era qui» (p. 49-64), «Els remences santboians» (p. 65-82), «El senyor del Castell» (p. 83-92), «Bartomeu Cerdanya» (p. 101-107), «Els habitatges» (p. 151-166), «El lleure» (p. 228-234), «La violència» (p. 243-250) i «La pesta» (p. 253-266).

CODINA I VILA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII). Columna Assaig, 22. Columna Edicions, S.A.. Barcelona, 1999.

GARCIA I PARDO, Jordi: Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l'edat mitjana. Oikos-Tau - Ajuntament de Sant Boi, 1989. Veure capítols «L'organització social» i «L'estructura econòmica: la terra i els homes».

MARTÍ I VILÀ, Carles: Història de la Vila. Assaigs. A Biblioteca Popular. Balance 1926-1951. Sant Boi de Llobregat, 1951.

MARTÍ I VILÀ, Carles: Notes històriques de la vila de Sant Boi de Llobregat. Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat, 1952. Veure «El pont i la barca de Sant Boi» (p. 13-22), «El cavaller Joan de Torrelles noble i corsari» (p. 25-31), «Siluetes reials a la vila» (p. 89-109), «Algunes coses del comerç...» (p. 113-123) i «Quan el riu passava per la rambla» (p. 127-132).

MARTÍ I VILÀ, Carles: Estampes santboianes del segle XVII. Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat, 1956. Veure «Fets de sang» (p. 7-15), «El govern antic de la vila» (p. 43-59), «Guerra, fam i pesta» (p. 89-107), «La pesca de la saboga» (p. 113-128) i «El segle XVII» (p. 129-150).

MARTÍ I VILÀ, Carles: Guerra de la Independencia (1808-1814) a Sant Boi de Llobregat. Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi, 1965. Veure «La línia del Llobregat. Els combats de Sant Pere. Defensa del castell, per suissos de Wimphem» (p. 20-22).

MARTÍ I VILA, Carles: Mil·lenari de la vila (965-1965). Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi, 1968.

MARTÍ I VILÀ, Carles: L'esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs. Notes històriques de la vila, V. Biblioteca Popular de Sant Boi. Sant Boi, 1979. Veure els capítols: «I. L'esclavitud a la vila» (p. 1-11), «V. Llibre del mostassaf» (p. 35-47), «VIII. Ordinacions de la vila de Sant Boi de Llobregat» (p. 59-84), «IX. Atac i presa del castell de Sant Boi» (p. 85-90) i «XI. Les treves» (p. 99-105).

SERRET, C. I BARREDA, M. L.: El Puig i la Pobla. Els barris de Sant Boi a l'època moderna. Servei de Dinàmica Educativa de l'Ajuntament de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat, 1990. Veure «La dependència feudal. El Castell» i «El castell. La casa del Puig».

El castell de Sant Boi - Centre d'estudis de...

Documents

Transcript of El castell de Sant Boi - Centre d'estudis de...