EL CARRER DE SANT JOSEP DE TORELLÓ - ajtorello.cat · Només cal veure les llindes antigues per...

EL CARRER DE SANT JOSEP

DE TORELLÓ

111 ANYS D’HISTÒRIA

COMISSIÓ DE FESTES DEL CARRER DE SANT JOSEP TORELLÓ

JOAN FABREGÓ CASAS GERARD TONEU UBIETO

EL CARRER DE SANT JOSEP DE TORELLÓ

111 ANYS D’HISTÒRIA

1897 - 2008

COMISSIÓ DE FESTES DEL CARRER DE SANT JOSEP TORELLÓ

ÍNDEX Preàmbul .................................................................................1 Introducció..............................................................................2 (abans de l’obertura del carrer) Els primers anys ......................................................................5 (el nou carrer i la seva primera època) Documentació a l’Arxiu Municipal............................................9 Retalls de premsa (1929-1936).............................................16 (notícies publicades a “La Veu del Ter” i al “Torelló”) Establiments antics al carrer de Sant Josep...........................24 Establiments emblemàtics del carrer.....................................35

• Escorxador municipal • Cal Arjalaguer • Agència “La Comarcal” • VITRI • Grup Bonpreu Esclat • Cinema Esplai

Segimon Serrallonga i Morer .................................................50 Ponts i palanques ..................................................................52 La festa del carrer .................................................................54 Dates històriques ..................................................................58

• 11 de març de 1901 • 5 de juny 1932 • 6 d’octubre de 1934 • Guerra Civil (1936-1939) • 17-18 d’octubre de 1940 • 25 de setembre de 1950

El carrer a l’actualitat ............................................................62 (comentari, establiments, caps de casa, estadística...) Bibliografia............................................................................69


1

Nota dels autors Amb motiu dels 110 anys de l’obertura del carrer de Sant Josep, la Comissió de festes va fer una exposició de documents i fotografies antigues del carrer. Aprofitant aquest esforç de la Comissió, hem volgut recollir, en aquest petit llibre, part del material que s’hi exposava i a la vegada donar una mica de forma a aquesta documentació. La joventut del carrer fa que sigui relativament fàcil trobar documentació a l’arxiu municipal, a les publicacions locals, com als setmanaris la Veu del Ter i el Torelló, a programes de Festa Major i a la memòria de persones grans que al llarg de la seva vida han viscut en primera persona la història del nostre carrer. No volem presumir d’historiadors ni de presentar una obra exhaustiva de la història del carrer, sinó que hem volgut recollir retalls que hem intentat enganxar tan bé com hem sabut, moguts pel nostre amor envers el carrer i, per extensió, per Torelló, amb el desig que això serveixi perquè gent més preparada pugui, en el futur, fer estudis i recopilacions històriques més aprofundides. També voldríem encoratjar altres carrers perquè facin el mateix i així anar teixint i preservant la memòria històrica dels nostres carrers, de Torelló i de Catalunya. Joan Fabregó Casas Gerard Toneu Ubieto


2

Introducció El nucli antic de la població de Torelló estava situat al voltant de l’església parroquial i de la plaça del Mercadal. Sembla ser que aquest nucli de població estava emmurallat. Un document del bisbe de Vic Ramon de Bellera, amb data 21 d’octubre de 1372, exhortava els seus diocesans de tancar amb muralles els pobles, per tal de guardar-se dels enemics. Aquestes muralles no ens les podem imaginar com les que surten al cinema o als castells feudals, sinó que més aviat eren les mateixes cases que, en la part que mira a fora del poble, eren construïdes sense portals ni finestres i sense cap obertura que pogués facilitar-ne l’accés. Només quatre carrers tenien sortida a l’ exterior. Aquests carrers, però, tenien uns portals bastits a la ratlla dels murs de manera que, tancats els portals, el poble quedava protegit. A Torelló, les portes de la muralla menaven, més o menys, cap als quatre punts cardinals: a llevant hi havia el portal del Prat, pel nom de la casa que hi havia a prop. Avui en dia és l’arxiu municipal, i estava situat en direcció a l’actual carrer Nou. Al sud hi havia el portell de la Carrera, en direcció a Rocaprevera i a la antiga carretera de Vic. A ponent hi havia el portal d’Orís, que anava en direcció a la plaça del Mercadal i al actual carrer de Ges Avall. Més o menys al nord - oest hi havia el portal de les Palanques en direcció al actual carrer del Pont, i que sembla ser que estava situat al capdamunt del nostre carrer de Sant Josep. Amb el pas del temps el perill sembla que va anar minvant i les necessitats de creixement del poble van fer necessari obrir nous carrers fora de les muralles, seguint un procés radial, per donar forma i urbanitzar les sortides del nucli més antic cap als diferents pobles veïns, cases de pagès o camps de conreu. Només cal veure les llindes antigues per adonar-nos de l’antiguitat dels diferents carrers. Un d’aquest carrers és el carrer Ges Avall, que comença a la plaça del Mercadal, actualment plaça Vella, i que, en direcció al riu Ges, dóna camí de sortida cap a Orís i Vinyoles. Va ser edificat durant el segle XVII. Nombroses llindes, sortosament conservades, donen fe de la data de construcció. Hi ha cases senyorials com la casa Parrella (1602) i la casa Espona, avui en dia de propietat municipal. Durant la segona meitat del segle XVIII es va començar a edificar el carrer de Sant Antoni, obert a partir del carrer del Pont i també en direcció a ponent. Els solars d’aquesta via pertanyien a la casa d’Orís, així com també la Coromina que s’estenia des del carrer del Pont fins al riu Ges. Al mig d’aquest dos carrers hi havia gran quantitat d’horts i camps més o menys conreats. La gent hi va anar fent un petit camí que menava cap a la Coromina d’en Degés que es trobava vora del riu. A finals de l’any 1876 es va obrir clandestinament un pas entre el carrer Ges d’Avall i aquesta coromina. L’Ajuntament el va fer tancar, però l’afecció per edificar-hi va fer que l’any 1880 ja hi hagués quatre cases construïdes.


3

Els principals problemes per obrir un nou carrer cap a ponent eren una casa i dos horts que barraven l’entrada al nou carrer des del carrer del Pont. Finalment, amb data 27 de maig de 1891, l’Ajuntament, fent cas de les peticions dels veïns, va proposar les expropiacions als propietaris de la casa i els dos horts, amb unes indemnitzacions, calculades pel mestre d’obres municipal, el Sr. Josep Illa. L’import per la casa del Sr. Segimon Lastortras era de 5.392,05 ptes., per l’hort del Sr. Pere Deordal 533,10 ptes. i per l’hort del Sr. Felip Camprodon 517,94 ptes. Vista la poca quantitat que l’Ajuntament els oferia, el Sr. Pere Deordal i el Sr.Segimon Lastortras van demanar al Sr. Antonio de Ferrer, professor de l’escola de Belles Arts de Barcelona i mestre d’obres, una valoració de les expropiacions. Amb data 31 d’agost de 1891, el Sr. Ferrer va fer un informe complet dels avantatges i dels inconvenients de les expropiacions al Sr. Lastortras, i va fer una valoració econòmica de 15.925,25 ptes. De la mateixa manera, la valoració per l’expropiació al Sr. Pere Deordal va ser valorada en 1.236 ptes. segons un document amb data 10 de setembre de 1891. Per la seva banda, el Sr. Camprodon ho va fer comptar al pèrit Sr. Josep Antoni Torner amb un resultat de 1.448,76 ptes. Sembla ser que les negociacions van quedar en punt mort, i per aquest motiu, amb data 16 de maig de 1892, un grup de veïns del futur carrer, anomenat inicialment carrer “Z”, van fer una petició a l’Ajuntament per tal d’obrir definitivament aquesta nova via i connectar-la amb el carrer del Pont. Davant de la falta de resposta a aquesta petició, amb data 28 de febrer de 1894, van tornar a enviar una altra petició a l’Ajuntament, on expressaven el seu disgust per la falta de resposta i demanaven que es revisés la petició anterior al·legant que eren moltes les persones que residien en aquest carrer i que contribuïen en tots els impostos municipals com els veïns d’altres carrers on ja s’hi havien fet obres de millora. Durant aquesta època hi va haver un gran creixement de la indústria tèxtil per això és de suposar que, a part de les reivindicacions dels veïns, segurament el carrer interessava molt les persones que treballaven a les fàbriques de la vora dels rius com cal Feyner, can Blanc, can Casarramona i fins i tot a la fàbrica del Pelut. Finalment el mestre d’obres i agrimensor de Vic, el Sr. Marià Callís i Collell, amb data 21 de gener de 1897, va fer una nova valoració de les expropiacions, i van resultar següents indemnitzacions: per la casa del Sr. Lastortras, 7.000,65 ptes., per l’hort del Sr. Deordal, 1.126,82 ptes. i per l’hort del Sr. Camprodon, 784,47 ptes. Aquest document, presentat amb el nom de “Expediente de expropiación forzosa por causa de utilidad pública de terrenos que ha de ocupar la calle letra Z del plan general de alineación” sembla que va ser ràpidament acceptat pels afectats, ja que, en el ple municipal del 18 de març de 1897, ja s’aprovà l’obertura del carrer. El fet de ser el dia abans de Sant Josep i


4

que l’alcalde es digués Josep, va propiciar “batejar” el nou carrer amb el nom de carrer de Sant Josep. Amb data de 19 de març de 1897, els veïns del flamant carrer van agrair a l’Ajuntament l’obertura del carrer amb una carta que, per la seva eloqüència, transcrivim en la seva totalitat i adjuntem una reproducció: “Al Cabildo municipal Los infrascritos vecinos que forman la comisión de los habitantes de la antes calle Z de la misma, con todo el respeto debido acuden y exponen. Que seria faltar a los más sagrados deberes de gratitud si se dejara de tributar al Cabildo municipal de esta villa una muestra de agradecimiento por la importantísima y siempre loable por el vecindario en general y los que suscriben en particular, mejora que acaba de realizarse con la apertura de la nueva calle denominada de S. José que enlaza con la del Puente desde la orilla del Río Ges. Tanta más es el agradecimiento de los firmantes cuantos han sido los obstáculos que ha tenido que vencer el Ayuntamiento por los precedentes sobre dicha calle sentados por Ayuntamientos anteriores y sin embargo la Corporación municipal que en estos días rige esta Villa ha comprendido como partidario de los intereses generales de esta población, la importancia de tal mejora… para los vecinos de la misma. Teniendo pues en cuenta que este Ayuntamiento ha sido el que más mejoras de gran importancia ha llevado a cabo con aplauso general, desearían los firmantes ver grabados los nombres de los que lo componen, en un libro cuyas páginas fuesen imperecederas; y por que quede sintetizado Al Cabildo municipal Suplican se digne tener lo expuesto en cuenta en la primera sesión celebradera consignando en ella lo siguiente: Loor y Gloria al Ayuntamiento del año mil ochocientos noventa y siete por la apertura de la calle nueva denominada de S. José. Gracia que se prometen alcanzar los que suscriben de esa Corporación municipal. San Felio de Torelló 19 de Marzo de 1897 (Signatures) Ramón Vergés, Juan Camps, Eudald Borrell, José Alsina, Hipólito Casas, Lluís Martí i altres Magnífico Ayuntamiento Constitucional de esta Villa.”


5

19 de març de 1897: Agr Carta d’agraïment dels veïns a l’Ajuntament. (AMT) Els primers anys L’any 1897, ja hi havia algunes cases al carrer, però la majoria eren parets de tàpia que tancaven horts tant del carrer de Sant Antoni com del carrer Ges d’Avall. L’obertura oficial va fer que, molt aviat, s’anessin construint noves cases en direcció a ponent. En aquella època ja no s’estilava tant la llinda de pedra sobre la porta amb l’any de construcció. A l’època del nostre carrer s’acostumaven a posar reixes de ferro forjat a la finestreta de ventilació de damunt la porta d’entrada, on hi constava l’any de la construcció i les inicials del propietari de l’edifici. La qual cosa ens dóna “pistes” de la cronologia de l’expansió del carrer en direcció al riu Ges. Al número 1 hi ha la data 1897 i les inicials S.L. de Segimon Lastortras. L’obertura del carrer va fer necessària la modificació de la casa del Sr. Lastortras i es va canviar la façana que abans donava al carrer de les Palanques per una de nova, al carrer de Sant Josep. Als números 14 i 16 hi ha la data 1903 amb les inicials J.V. i al número 61 la data 1928 i les inicials R.V. corresponents a Ramon Vergés, ja que en aquesta casa hi tenia un corral per al bestiar. La modernitat del nostre carrer va fer que la construcció de les cases fos molt diferent de les del carrer veí, el de Sant Antoni, per exemple, construït poc més de cent anys abans. En aquest carrer les cases eren de


6

Diferents reixes a les po Diferents reixes a les portalades del carrer (AC) tapia amb planta baixa, en les quals s’hi instal·lava la cort del bestiar, un compartiment per als atuells i estris de treball, un altre per a magatzem de palla i farratge i el femer descobert dintre del mateix edifici o al defora de la casa; un pis separat de la planta baixa per un empostissat gairebé sempre mal ajustat. En aquest pis hi havia un menjador, una cuina amb llar de foc, dos o tres habitacions, una eixida i una comuna amb desguàs directe al femer. La precarietat de la construcció i la força de les aigües van fer que, malauradament, el carrer i bona part dels seus habitants fossin víctimes del tràgic aiguat de 1940. El nostre carrer de Sant Josep, començat a construir a finals del segle XIX, ja es va fer d’una manera diferent, pensant més per ser destinat a habitatges de treballadors que no a cases de pagès. Encara tenien parets de tàpia però amb més presència de ciment i pedra i amb una distribució diferent, sense estatges per als animals. Normalment són cases de dos pisos amb dos habitatges per planta. Consten de sala rebedor, menjador, dos dormitoris, cambra fosca, cuina i corredor lateral. El lavabo està situat en un petit terrat o eixida amb el vàter de sifó guanyant terreny a la comuna. Si ens fixem en la construcció, encara podem veure edificis que no han canviat la seva fesomia i ens mostren l’estil de la construcció de l’època. Així podem veure tant el número 1 com els 14 i 16 fets amb les parets


7

bàsiques de tàpia i pedra i arrebossades per fora amb un marc més sobresortit per portes i finestres. Fins fa poc temps encara podíem veure la façana del núm. 22, feta amb paret de mig còdol de riu reajustat amb ciment. Els marcs de la porta i la cornisa estaven fets amb rajola vermella. Aquesta va ser una de les primeres obres que va fer el mestre d’obres Melcior Dachs en establir-s’hi. Al costat hi contrastava la façana d’un antic corral de bestiar, feta amb còdols de riu però d’una manera molt més rudimentària. Actualment Façana obra de Melcior Dachs (AC) Façana del corral de bestiar (AC) La rehabilitació total o parcial de molts habitatges fa que el carrer hagi perdut la uniformitat arquitectònica dels primers anys i ara hi podem veure des d’edificis originals de finals del segle XIX o principis del XX fins a construccions modernes que doten l’habitatge de més serveis i comoditats. L’obertura del carrer de Sant Josep va arribar en una època de grans canvis tant socials com de millores tècniques i d’infraestructures que es van produir a finals del segle XIX. Destaquem la industrialització, l’electricitat, l’arribada del ferrocarril i les noves vies de comunicació. De tota manera, aquest canvi no va ésser fàcil ja que no hi havia gaires recursos econòmics i la gent havia de posar imaginació per anar-se’n sortint. Una de necessitats bàsiques de la població ha estat sempre l’alimentació. No és gens estrany, doncs, que moltes cases del carrer tinguessin un corral per a gallines, conills, porcs i fins i tot per a vaques. Els productes d’aquests animals (ous, pollastres, conills, llet...) servien per al consum domèstic, i els excedents eren venuts als baixos de la mateixa casa o als “rengles” del mercat setmanal dels dimecres. Les cases que disposaven d’un tros de terreny al darrere, l’utilitzaven com a hort. Això també era molt habitual en altres carrers com el carrer Ges d’Avall i el carrer Nou. La industrialització del segle XIX va fer que els torellonencs canviessin la seva manera de viure, i van passar de tenir oficis gairebé heretats de l’època medieval com ara la pagesia o la petita artesania a ser treballadors d’empreses, principalment de filatura. L’aprofitament de l’energia hidràulica va fer que les fàbriques s’anessin establint al llarg del curs dels rius, principalment al Llobregat i al Ter.


8

Algunes d’aquestes fàbriques es van convertir en colònies ja que disposaven d’habitatges per als seus treballadors. Alguns exemples serien Borgonyà, El Pelut, La Coromina o Vilaseca, però en altres com can Casarramona, cal Feiner, can Blanch o can Tarrés, la gent s’hi havia de desplaçar a peu. La situació del nostre carrer, a ponent de la població i a prop del riu Ter, va fer que aviat s’anés edificant amb habitatges de gent treballadora d’aquestes empreses i a la vegada ser via de pas per a la gent del poble que havien d’anar a treballar caminant. El descobriment de l’electricitat va ser el pas per entrar a la modernitat. Els antics llums d’oli de l’enllumenat públic de la meitat del segle XIX van ser substituïts per llums de petroli que van funcionar des de l’any 1865 fins al 1896. El 15 de juny de 1896 hi va haver una subhasta per canviar l’enllumenat públic de l’antic petroli a la moderna electricitat. Va ser adjudicada per deu anys a favor d’en Josep Gorchs i Rivas de Manlleu, en nom propi i de la societat Mateu Barné i Companyia, també de Manlleu. Cal suposar que el nostre carrer ja va estar il·luminat des del primer moment amb energia elèctrica. Un altre esdeveniment important de finals d’aquest segle va ser, sens dubte, l’arribada del ferrocarril a Torelló. El tram Granollers - Vic ja va ser inaugurat l’any 1875. la importància de les mines de carbó d’Ogassa i Surroca va fer que hi hagués pressa per fer arribar el tren fins al Ripollès, i així fer servir el modern ferrocarril per portar el carbó fins a Barcelona. La societat “Ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses” va ser la concessionària del tram Vic - Sant Joan i aviat van començar les expropiacions i les obres per condicionar el terreny. Una de les obres més notables del tram és el pont de pedra amb tres arcades sobre el riu Ges. L’any 1879 s’acabaren les obres i el tren va entrar solemnement a Torelló el dia de la Festa Major.

Estació de Torelló a principi del segle XX. (Família Torrent Teixidor. Fons fotogràfic l’Abans. AMT)


9

L’any 1857, va ser arrendada la finca de Conanglell a l’exèrcit. Havent-hi a Conanglell el quart regiment de Caçadors Minadors, es van construir dos ponts provisionals sobre el riu Ter: un a la Coromina i l’altre, l’any 1889 a prop de l’Espona de 70 metres de llargada i de fusta, que unia Torelló amb Vinyoles d’Orís per Conanglell i que va acabar essent permanent. Tot això va lligat perquè una de les connexions de l’estació del tren amb la carretera general de Barcelona a Ribes del Freser passava per davant de can Blanch, i continuava per aquest nou pont de Conanglell. Documentació a l’Arxiu Municipal referent al carrer de Sant Josep (per ordre cronològic) Al buscar notícies, hem observat els diferents noms amb què ha estat conegut el nostre carrer: Carrer de la Coromina d’en Degès, mentre s’utilitzava com a camí de pas entre el carrer del Pont i els camps a la vora del riu Ges. Carrer “Z”, mentre s’estaven fent les diligències prèvies a l’obertura. Carrer de Sant Josep, nom donat oficialment al Ple de l’Ajuntament el dia de l’aprovació definitiva de l’obertura. Carrer capitans Galán i Garcia Hernández, nom durant la Guerra Civil, per tal d’eliminar tot el que tenia a veure amb el tema religiós, i amb memòria dels capitans republicans sublevats i afusellats a Jaca l’any 1930. Per abreviació també se’l coneixia com a carrer dels Capitans Calle de San José, per tal de castellanitzar el nom durant la dictadura franquista. Carrer de Sant Josep, novament amb l’arribada de la democràcia.


10

5 d’agost de 1882 Plànol a escala 1:500 del carrer “Z”, del pla general d’alineació, aprovat el 5 d’agost de 1882. 27 de maig de 1891 Informe i valoració de les expropiacions als Srs. Lastortras, Deordal i Camprodon fetes pel mestre d’obres municipals, el Sr. Josep Illa. 31 d’agost de 1891 Informe i valoració del professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i mestre d’obres, Sr. Antonio de Ferrer sobre les expropiacions al Sr. Segimon Lastortras 10 de setembre de 1891 Informe i valoració del professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i mestre d’obres, Sr. Antonio de Ferrer sobre les expropiacions al Sr. Pere Deordal. 25 de setembre de 1891 Informe i valoració del mestre d’obres, Sr. Josep Antoni Torner sobre les expropiacions al Sr. Felip Camprodon. 9 de desembre de 1892 Dictamen de l’agrimensor de Vic, Sr. M. Callís Collell referents a una paret de l’hort del Sr. Pere Deordal. 28 de febrer de 1894 Un grup de veïns del carrer “Z” i altres veïns de la població reclamen a l’Ajuntament l’obertura del carrer, ja que un escrit en el mateix sentit amb data 16 de maig de 1892 no va ser contestat. Recorden que l’Ajuntament ha fet obres de millora en altres carrers sense tenir en compte la gran quantitat de cases que ja hi ha. 2 de setembre de 1894 Un grup de veïns del carrer la Coromina d’en Degès, també anomenat carrer Z, exposen a l’Ajuntament el seu desacord amb una paret en forma de portal que el Sr. Isidre Sarsaneda està construint al pas que comunica el carrer de Ges d’Avall amb l’esmentat carrer Z. 19 de març de 1897 Agraïment dels veïns del carrer a l’Ajuntament per l’obertura del carrer 28 d’abril de 1897 Un grup de veïns del carrer de Sant Josep demana a l’Ajuntament que rebaixi el terra del centre del carrer per a una millor circulació de l’aigua de pluja.


11

24 de gener de 1912 El regidor Sr. Puig proposa a l’Ajuntament que acordi la construcció de la vorera que falta a la banda dreta del carrer, baixant cap al riu Ges 10 de febrer de 1912 Estudiada la proposta del Sr. Puig i escoltada la moció que va fer el regidor Sr. Coma en el sentit que abans s’hauria de fer la vorera del carrer de la Pau, formula el següent Dictamen: La Comissió opina que de moment no es facin les voreres, ja que s’ha d’estudiar un pla general d’obres en el qual s’hi inclogui la construcció de les voreres esmentades així com també les d’altres carrers que encara no en tinguin.

La comitiva de la festa del Peix passant pel carrer, l’any 1914 (Fons fotogràfic l’Abans. AMT)

3 de febrer de 1916 Hi ha una relació de fonts amb la seva situació exacta i la procedència de les seves aigües: Carrer Situació Procedència Carrer Nou Davant la casa n.88 Joanet de Pujols Carretera de Manlleu ------ Dipòsit (pou) Carrer Nou Davant la casa n.30 Dipòsit (pou) Carrer Capsavila Davant la casa n.1 Dipòsit (pou) Carrer Sant Miquel Davant la casa n.2 De pou Carrer Carrera Paret de l’hort de la rectoria De Rocaprevera Plaça de la Constitució Casa de Sr. Parrella De Rocaprevera Carrer Ampla Davant la casa n.4 Dipòsit carretera Manlleu Plaça Pujol Al mig de la plaça De pou Ronda Pujol Joanet de Pujols Carrer de la Pau Davant la casa n.1 De pou Plaça de Sant Fortià Davant la casa n.1 Joanet de Pujols Carrer de Sant Antoni Davant la casa n.32 De pou Carrer de Sant Josep Davant la casa n.40 De pou Carrer Ges d’Avall Davant la casa n.15 De pou


12

9 d’octubre de 1916 Davant de les denúncies presentades per un grup de veïns per un presumpte delicte de prostitució que es practica al número 30 del carrer de Sant Josep, l’alcalde envia un escrit al Governador Civil de Barcelona perquè adopti les mesures pertinents. 25 d’octubre de 1916 El Govern Civil de Barcelona respon a la carta anterior dient que tot l’esmentat és competència de l’ajuntament local i insta que es prenguin les mesures necessàries per evitar escàndols, ja sigui fent canviar el domicili de l’activitat a carrers menys freqüentats o prenent mesures més radicals si fos necessari. 3 de novembre de 1916 El propietari del número 30 del carrer de Sant Josep, “Residente y Jefe del Directorio de la Unión Liberal Demócrata Obrera de Torelló y pueblos de la comarca, procurador de tribunales y secretario judicial”, diu que a causa del seu estat d’invalidesa i a la poca salut de la seva dona, s’ha vist obligat a posar dues criades per ocupar-se del servei domèstic i també per atendre l’establiment de la societat. En aquesta carta, dóna els noms de les noies, la seva edat i el seu lloc de residència a Barcelona. 5 de novembre de 1916 L’agutzil municipal posa en coneixement del propietari del núm.30 que, en aquest dia i a partir de les tres de la tarda, hi havia diverses dones destinades al servei del públic en el cafè, sense que prèviament s’hagués informat l’alcaldia, tal com preveu la R.O. de 19 de març de 1909, de la seva admissió, nom i residència durant els últims dos anys. 10 de novembre de 1916 Cèdula de notificació d’una multa de cinquanta pessetes al propietari del bar del carrer de Sant Josep núm.30 pels motius expressats en la denúncia del dia 5. 9 de desembre de 1916 Hi ha una compareixença davant l’alcalde i el secretari municipal d’un noi de setze anys que declara haver tingut relacions amb una cambrera del cafè amb un pagament previ de tres pessetes. 2 de febrer de 1917 Amb un escrit destinat a l’alcalde constitucional, el propietari del bar del núm. 30 del carrer de Sant Josep, a l’empar de la R.O. del 28 de setembre de 1910, i “per atendre les necessitats de la vida” sol·licita establir una casa de prostitució amb dues dones majors de vint-i-cinc anys, i detalla els seus noms i les seves adreces.


13

Desembre de 1924 Plànol de la claveguera que s’ha de construir al carrer de Sant Josep (hi ha diverses escales segons el perfil: longitudinal vertical i horitzontal). Va signat pel paleta Sr. Josep Casas. 10 de desembre de 1924 Condicions aprovades pel ple municipal sota les quals els veïns del carrer de Sant Josep podran fer una bestreta per sufragar el cost del clavegueram del carrer i així poder començar les obres immediatament. L’Ajuntament es compromet a tornar-les en quatre anys. 4 de febrer de 1925 Estat de comptes de les bestretes fetes pels veïns del carrer de Sant Josep. Import de la claveguera sense els enllaços = 9.208,94 ptes. Bestretes dels veïns = 5.700,00 ptes. Aportació de l’escorxador = 508,94 ptes. Bestreta que hauran de fer els paletes, els Srs. Josep i Joan Casas = 3.000,00 ptes. Hi ha una llista detallada de totes les aportacions fetes pels veïns. Octubre de 1928 Hi ha un projecte per enllaçar el carrer de Sant Josep amb la plaça Nova. Aquest projecte, que mai s’ha dut a terme, continuaria la mateixa amplada i direcció del carrer de Sant Josep, passaria més a l’esquerra de l’actual passatge 11 de setembre i afectaria, entre altres, els edificis on hi ha actualment la drogueria Serra i el magatzem de la ferreteria Bofill. Cens de l’any 1929 Relació de caps de casa de l’any 1929, amb el número de la casa. (Ens hem permès la llibertat de posar els noms en català) Al final del llibre publiquem una relació actual de caps de casa per poder comparar-los. Núm. 1- Joan Carrera Núm. 2- Francesc Xuclà Núm. 3- Dolors Casas Núm. 3- Ventura Sala Núm. 6- Joan Salarich Núm. 10- Àngela Viñeta Núm. 10- Salvador Vaqué Núm. 11- Bernat Fabregó Núm. 12- Joan Brugués Núm. 13- Teresa Plans Núm. 13- Pere Guitart Núm. 14- Pius Riera Núm. 14- Valentí Altamiras Núm. 14- Alfons Martí Núm. 15- Miquel Puig Núm. 15- Josep Solé Núm. 16- Gaspar Ribas

Núm. 17- Joan Guiteras Núm. 17- Joan Vila Núm. 17- Josep Xuclà Núm. 19- Joan Castells Núm. 19- Josep Prat Núm. 21- Joan Vilademunt Núm. 21- Joan Vila Núm. 23- Antoni Blanch Núm. 23- Josep Serrat Núm. 25- Antoni Camps Núm. 26- Joan Cararach Núm. 26- Manuel Català Núm. 27- Manuel Salarich Núm. 28- Joan Sobrerroca Núm. 29- Dolors Camps Núm. 30- Joan Arjalaguer Núm. 31- Benet Gallart


14

Núm. 31- Benet Ayats Núm. 31- Joan Puig Núm. 32- Ramon Mil Núm. 33- Hipòlit Tubau Núm. 33- Emília Fàbregas Núm. 34- Antoni Casas Núm. 35- Joan Casas Núm. 37- Josep Casals Núm. 38- Josep Cunill Núm. 39- Ramon Cudí Núm. 39- Ricard Ricart Núm. 39- Eloi Alsina Núm. 40- Joan Barcons Núm. 40- Joan Rosell Núm. 42- Pere Serrallonga Núm. 43- Celdoni Piñol Núm. 44- Francesc Barcons Núm. 45- Segimon Camps

Núm. 45- Concepció Viñeta Núm. 45- Joan Jordana Núm. 45- Maria Barris Núm. 46- Gaspar Caritx Núm. 47- Ramon Cuní Núm. 47- Josep Clarà Núm. 47- Pau Sanjaume Núm. 48- Dolors Fonts Núm. 49- Josep Casas Núm. 50- Jacint Espona Núm. 51- Francesc Godayol Núm. 51- Ramon Fiol Núm. 51- Amadeu Rosell Núm. 53- Neus Arqués Núm. 53- Ramon Casals Núm. 63- Enric Balmes Núm. 63- Melcior Prat Núm. 63- Joan Coma

20 d’abril de 1929 El ple de l’Ajuntament aprova el pressupost, amb data de 30 de desembre de 1928, per a la pavimentació del carrer de Sant Josep i la reforma del pont del final del carrer. La pavimentació del carrer té un cost de materials de 29.237,17 ptes. i un cost de contracte de 37.107,49 ptes. i la reforma del pont un cost de materials de 5.973,82 ptes. i un cost de contracte de 6.750.41 ptes. 24 de juliol de 1933 Projecte i croquis, presentat per el Sr. Artur Codinachs d’uns rentadors al riu Ges, entre els carrers Sant Josep i Ges Avall. Té un pressupost de 787,50 ptes. i inclou el treball d’encofrat, el ciment i els jornals. No esta inclòs treure roca, si fos necessari, ni els 20 metres cúbics de gravilla que faran falta. Denúncia d’un grup de veïns per les males olors que provenen de la casa núm. 23 i que són degudes a la cria de bestiar, sobretot aviram, i a l’acumulació de verdures. 1 d’agost de 1933 Informe de l’inspector municipal de Sanitat i notificació al propietari de la casa núm. 23, on es comprova la veracitat de la denúncia i s’obliga el propietari a una neteja diària del pati, seguida d’un abundant baldeig d’aigua amb zotal, particularment durant els mesos d’estiu.


15

28 de juliol de 1933 PP Pavimentació del carrer de Sant Josep, als anys trenta. (Arxiu Família Fabregó) 8 d’agost de 1935 Sol·licitud d’autorització per part de la “Sociedad Española Hidráulica del Freser”, per a la instal·lació d’una estació de transformació al número 9 del carrer, realitzar l’estesa de 260 metres de fil soterrat des d‘aquesta estació fins al passeig Manuel Colomer, instal·lar una línia aèria de baixa tensió al carrer Ges Avall i retirar-ne una altra que va des del carrer de Sant Josep fins a l’estació transformadora López a Cal Feyner. S’adjunten diferents plànols de les instal·lacions realitzats amb data de juliol de 1935. 13 i 20 de setembre de 1935 Puntualitzacions per part de l’empresa “Sociedad Española Hidráulica del Freser” sobre l’eixamplament de la vorera i l’exempció del pagament dels arbitris. 26 de setembre de 1935 La Comissió Gestora Municipal acorda concedir el permís per dur a terme les instal·lacions sol·licitades amb una llista de condicions annexes d’obligat compliment. Juny de 1946 Plànol del projecte de l’escorxador Municipal provisional al mateix lloc on hi havia l’anterior, que va ser destruït per l’aiguat de l’any 1940.


16

Retalls de premsa L’any 1929 va començar la primera publicació periòdica a Torelló “La Veu del Ter”, que va estar en actiu fins a l’estiu de 1934 en el qual, i per motius polítics, va ésser substituïda pel “Torelló” que, en una primera època, va publicar-se fins al juliol de 1936. No va ser fins l’any 1950 que va tornar a la llum amb el mateix nom de “Torelló”. Abans del 1929 hi havia publicacions a Vic amb notícies que feien referència a Torelló, però no n’hem trobat cap que fes referència al nostre carrer. Hem recollit notícies del carrer, del pont i de la Unió Jovenil, ja que aquesta entitat tenia la seva seu al número 30 del nostre carrer. (Recollits a “La Veu del Ter”) 13/07/29 Per a les oficines municipals, s’estan tramitant uns pressupostos extraordinaris per poder atendre les obres d’eixamplament del pont de l’extrem del carrer de Sant Josep i l’ornamentació de la plaça Nova. 14/09/29 Aprovació del plec de condicions que regiran en la subhasta de les obres d’eixamplament del pont del Ges de l’extrem del carrer de Sant Josep i de la construcció d’un mur de contenció a l’esquerra del mateix riu, el qual s’ha d’exposar al públic durant deu dies, acordant anunciar la subhasta, un cop transcorreguts, en la forma reglamentària. 28/09/29 Està anunciada la subhasta de les obres d’eixamplament del pont del Ges a l’extrem del carrer de Sant Josep i de la construcció d’un mur de contenció a la banda esquerra del mateix riu. El plec de condicions està de manifest a la Secretaria de l’Ajuntament, durant les hores de despatx públic dels dies no festius. 12/10/29 Subhasta de les obres d’eixamplament del pont i de la construcció d’un mur. El preu de la subhasta és de 8.079,28 ptes. Diversos contractistes han manifestat que hi prendran part. L’alcaldia ha encarregat al Sr. Inspector Municipal, l’anàlisi de les aigües de les fonts dels carrer de Sant Antoni i de Sant Josep. (sembla ser que al pou de la font del carrer de Sant Antoni surten cuques barrejades amb l’aigua). 26/10/29 Un facultatiu de la casa Roig de Barcelona pren mostres d’aigua de les fonts dels carrers de Sant Antoni, Sant Josep i d’en Carrera per fer l’anàlisi oportuna.


17

9/11/29 Han començat les obres de l’eixamplament del pont del carrer de Sant Josep. Creiem que serà una obra ben acollida ja que, ara amb prou feines, podia passar-hi un carro. 28/11/29 Les obres de reforma del pont de ciment armat de l’extrem del carrer de Sant Josep estan força avançades, la subhasta de les quals fou adjudicada definitivament a en Ramon Codinachs. Dimarts passat, mentre treballava en les obres d’una casa al carrer de Sant Josep, l’obrer Josep Cruells va caure des del primer pis, al carrer. Es produí diverses lesions a diferents parts del cos, les quals, afortunadament, són de pronòstic lleu. 21/12/29 Les obres d’eixamplament del pont del Ges pot dir-se que estan acabades, car a l’estat present sols manca posar-hi les baranes. 25/01/30 Demà a la tarda la secció dramàtica de la Unió Jovenil, es traslladarà a Vinyoles d’Orís on posarà en escena el drama que té per títol “L’alcalde de Stilmonde” i la peça “Els mals esperits”. Els desitgem un bon èxit. 22/02/30 (anunci) Per canvi de tracció, es vénen cavalleries de tots preus i classes: carros d’escala (n’hi ha de grans i de petits), carros de trabuc, de portar pedra, carbó, etc., així com guarniments de totes menes i altres propis de transport de cavalleries. Preus summament mòdics. Dirigir-se a LA COMARCAL, Agència de transports – Torelló. 8/03/30 A la Unió Jovenil hi hagué balls el dijous gras i diumenge i dimarts de Carnaval, a càrrec de l’orquestrina “La Violeta”, van ser molt concorreguts. L’alegria i el brogit hi regnaren durant tots els dies. 22/03/30 Dimarts que ve, a la tarda, al carrer de Sant Josep, es ballaran les sardanes que havien de ballar-se el dia 19, i que foren suspeses pel vent. Les sardanes aniran a càrrec de la cobla “Bofills”. 12/04/30 A la Unió Jovenil s’estan assajant unes humorístiques caramelles, per cantar-les pels carrers de la vila el dia de la revetlla de Pasqua,


18

26/04/30 El dissabte de Glòria sortiren, malgrat el temps plujós i fred, els “Choristes” de la Unió Jovenil a cantar les típiques caramelles per diversos carrers de la vila. Dites caramelles consistien, en bona part, a tirar unes humorístiques “amoretes” a les dones, les quals, se les prengueren força a la fresca. Aquest mateix “Chor” sortí també diumenge al matí. Els “Choristes” foren molt obsequiats pels veïns i es feren mereixedors de les seves atencions. 14/06/30 Diumenge passat a la nit, els aficionats de la Unió Jovenil posaren en escena la famosa obra de Santiago Rusiñol que porta per títol “La Mare”. No podem fer-ne cap crítica ja que no vàrem assistir-hi, 28/06/30 La secció coral de la Unió Jovenil, donà una simpàtica nota d’alegria pels nostres carrers, sortint a cantar, a la revetlla de Sant Joan, boniques cançons que foren ben aplaudides per tothom. 25/10/30 A darrera hora de la tarda del dijous de la setmana passada, a la carretera de Conanglell, toparen dos camions de l’agència de transports “La Comarcal” que anaven conduïts pels xofers Pere Planas i Isidre Farrer. De resultes de la topada un dels vehicles volcà i va sortir de la carretera i l’altra va sofrir alguns desperfectes. Per un venturós atzar, els conductors sortiren, per aquesta vegada, indemnes. Està en vies d’organització la societat Choral Unió Jovenil. Sabem que aquesta agrupació, té en projecte adherir-se als “Chors d’en Clavé” i organitzar un acte de germanor en el qual hi prendran part diversos “Chors” de la nostra terra. 8/11/30 Membres de la Unió Jovenil (Joan Argelaguer, Vicenç Vigué, Joan Fontseré, Pere Badia, Ricard Ricart, Josep Escarré i Pere Gelis) fan un donatiu pro - presos socials. La Unió Jovenil està portant a terme els treballs d’organització del festival que tindrà lloc el proper dia 23 del corrent amb motiu de la benedicció de l’estendard d’aquesta societat coral. Sabem que en aquest festival hi prendran part diversos cors de la comarca i de Barcelona, i promet ser un acte dels més solemnes que s’hauran celebrat a Torelló. 24/01/31 Per regir els destins de la societat Coral Unió Jovenil han estat nomenats: president, Pere Sabata; sotspresident, Ferran Solé; secretari, Ramon Baseganya; sotssecretari, Anselm Viladecans; tresorer, Joan Arjalaguer i vocals, Isidre Llusà, Pere Ferreras i Josep Balmes.


19

Per donar constància de la intensa activitat cultural a Torelló, que en aquells dies tenia un cens de 4.684 habitants, destaquem les següents entitats: “La Constància”, “L’Escola Dominical”, “L’Aurora Obrera”, “Centre Nacionalista La Fidelitat”, “Orfeó Cirviànum”, “Círcol Recreatiu L’Unió”, “Societat Coral La Unió Jovenil”, “Germandat de Sant Feliu”, “Cooperativa La Casa del Poble”, “Joventut Republicana” i “Germandat de Sant Isidre”. 14/02/31 El diumenge 22 s’estrenarà al Cirviànum la pel·lícula “Torelló, cor de la Suïssa Catalana” (entre altres imatges del poble, s’inclouen unes vistes del carrer de Sant Josep), realitzada per “Victòria Films” i dirigida per el Sr. A. de Prunera. El primer dia del mes, al teatre de La Unió Jovenil, es van posar en escena les obres “Els Fills” i “Els troneres”, amb escassa concurrència de públic. (Val a dir que el mateix dia i a la mateixa hora també hi hagué funció teatral al “Cirviànum” i a “L’Escola Domincal”). 28/02/31 El Carnaval ha passat aquest any sense pena ni glòria. Sols donà senyals de vida en les hores de ball al Teatre Cirviànum, Saló Bosch i a la Unió Jovenil. Ben mortes són ja les ridícules disfresses i, amb un temps fred i rúfol, no veiérem pels nostres carrers ni el més petit rastre del Carnestoltes. 14/03/31 La societat Choral Unió Jovenil esta assajant les tradicionals caramelles, que es cantaran, pels carrers de la vila, el dissabte de glòria a la nit. La secció dramàtica de la mateixa societat posarà en escena, el dia de Pasqua a la nit, el drama “La Creu de la Masia”. El passat dimecres a la tarda hi hagué una audició de sardanes al carrer de Sant Josep, commemorant la festa del carrer, a càrrec de la cobla “Bofills”. Aprofitant la bona tarda que feia, es veieren animadíssimes, ja que hi havia sardanistes de tots els poblets i colònies d’aquests voltants. 11/04/31 La nit del dissabte de glòria i el dia de Pasqua al matí, la societat coral Unió Jovenil omplí d’animació els carrers de la nostra vila, cantant amb molta justesa les típiques “Caramelles”, que foren premiades amb obsequis de tota mena per part dels veïns. Durant les passades pasqües, a la societat coral Unió Jovenil, hi hagué funció teatral representada per aficionats de la esmentada entitat. Es va veure molt concorreguda.


20

25/04/31 (La notícia de portada d’aquest dia fou la proclamació de la República (14/04/31)). El dia 12 hi hagueren eleccions municipals. A Torelló només s’hi va presentar una llista, Coalició Republicana, encapçalada per Agustí Vergés i Codinach). El dia 15 fou Festa Nacional i, mentre la cobla Bofills tocava sardanes a la plaça, es presentà, precedida del retrat dels capitans Galán i Garcia Hernández, afusellats a Osca, una bandera tricolor i l’estendard del cor de la Unió Jovenil que cantà “La Marsellesa” i “l’Himne a l’Estendard”, escoltant els simpàtics cantaires entusiastes aplaudiments. 23/05/31 Fira de l’Ascensió. Durant tot el dia, l’afluència de forasters a la Vila fou grandiosa. Els balls al “Saló Bosch”, a “l’Aurora Obrera” i a “La Unió Jovenil” estigueren concorregudíssims. Per Pasqua granada, a les deu del vespre, al teatre de La Unió Jovenil, l’elenc artístic posarà en escena la comèdia “El Pronunciament” i el drama d’Iglesies “El Cor del Poble”. El chor “L’Espiga” interpretarà, a la mitja part, escollides composicions del seu repertori. 13/06/31 El Sr. Pere Cels ha estat nomenat administrador de l’escorxador del carrer de Sant Josep. El dia de Pasqua granada, al vespre, tingué lloc a “La Unió Jovenil” una vetllada a càrrec del chor “La Espiga” que assolí un gran èxit. 27/06/31 En la revetlla de Sant Joan el cor de La Unió Jovenil, dirigit pel mestre Joan Reixach, recorregué els carrers de la vila cantant diverses cançons populars. El dia de Sant Joan al matí, els coristes concorregueren a la renomenada Font Santa, on cantaren també algunes cançons de la terra i tingueren força èxit. 31/07/31 Dissabte passat, diada de Sant Jaume, visità la nostra vila el cor de Puig-reig, cantant amb força encert diverses cançons populars catalanes davant la casa consistorial. Al vespre prengueren part en una vetllada coral – teatral al local de La Unió Jovenil. Fou un èxit.


21

14/11/31 El dia 25 d’octubre d’enguany se celebrà al teatre Cirviànum el festival Probeneficència. La companyia del Sr. Josep Subirana, de Vic, representà el drama original del Sr. Rossich “Terres enllà”. La representació fou precedida per l’agrupació Coral Unió Jovenil, que cantà tres boniques cançons del seu repertori, amb molt ajust i sota la batuta segura del mestre Reixach. Foren cordialment aplaudides. 9/01/32 La Unió Jovenil tria una nova junta per l’any 1932: president, Pere Sabata; sotspresident, Ricard Ricart; tresorer, Joan Arjalaguer; comptador, Joan Buixasa; secretari, Isidre Llusà; sotssecretari, Josep Vilà i vocals Domènec Collell i Bartomeu Prat. 26/03/32 Està previst que demà dia 27 el cor de La Unió Jovenil participi en la festa del Homenatge a la Vellesa. 14/05/32 Té anunciada pels dies 15 i 16 la visita de l’agrupació “Els Pescadors” de la Barceloneta. Són diversos els actes que tenen preparats, entre ells, una visita a l’Ajuntament. Assistiran junt amb les autoritats a l’obertura oficial del carrer Anselm Clavé. Agraïm a La Unió Jovenil que, gràcies al seu esforç, ens puguem honrar amb la visita d’hostes tan simpàtics. 30/07/32 Els dies de la Festa Major, la Unió Jovenil anuncia grans balls que aniran a càrrec de l’orquestra – cobla Bofills. 10/09/32 Dimarts passat al local de la Unió Jovenil, el comunista Manuel Pons del Bloc Obrer i Camperol llegí la conferència “El moment actual”. Primerament tractà de la crisi econòmica mundial, unilateralment, del problema de les nacionalitats i del problema religiós. La nostra missió, purament cronometradora dels fets, ens relleva de comentar les diferents parts de la conferència, àdhuc de la referent a les nacionalitats, tractada demagògicament, però serà just reconèixer a l’orador el mèrit d’aguantar l’atenció de les dues-centes persones que omplien el local, amb un discurs de forma totalment didàctica, i sens intentar ni un sol moment, pessigollejar els palmells de les mans de la concurrència. Al final, però, fou aplaudit. 14/01/33 Es renova la Junta de la Unió Jovenil que queda d’aquesta manera: president, Ricard Ricart; sotspresident, Josep Vilà; secretari, Josep Guiteres; tresorer, Joan Arjalaguer; comptador, Domènec Collell, i vocal Domènec Sabata.


22

11/03/33 Moltes persones i entitats, entre elles la Unió Jovenil (representada pel sots president Josep Vilà), signen una instància al Batlle protestant per dos projectes per subministrar aigua del Ges a Vic i a altres poblacions. Diuen que l’aigua del Ges es fa servir molt a Torelló per regar, rentar roba, etc. , sobretot a carrers com la Baixada del Ges, Ronda Pujol, Sant Antoni, Sant Josep i Ges d’Avall. 8/04/33 Conclusions de les entitats de Torelló en vista de la denegació per part de l’alcalde per fer una manifestació en contra del projecte de portar les aigües del Ges a Vic. Per la Unió Jovenil signa el president Ricard Ricart. 27/05/33 Obrers de les torneries de Can Vidal i de Can Pujol han pres la determinació de separar-se de la CNT i constituir-se en sindicat autònom. El local social probable és al carrer de Sant Josep núm.31. 14/01/34 La companyia d’aficionats de La Unió Jovenil va adjudicar-se un èxit més al posar en escena, per la diada de Reis, el bonic drama “Els Fills”, obra que fou representada a la nit, molt ajustada i que va plaure al públic que gairebé omplia el local. 10/02/34 Al saló de la Unió Jovenil l’orquestrina Catalunya és l’encarregada d’amenitzar el sarau, durant els tres dies de Carnaval, amb entrada lliure per a tothom. 24/03/34 A la Unió Jovenil, diumenge passat, varen representar amb tota propietat, el drama “Clarís”, davant d’un públic molt nombrós. Després del acostumat sainet, l’orquestrina “Canigó” va amenitzar un animat sarau. En el dia del Homenatge a la Vellesa, el cor de la Unió Jovenil i les seccions de l’orfeó Cirviànum amb cançons i balls van completar la festa. 13/04/34 Diumenge a la nit, en el moment de la sortida del ball del carrer de Sant Josep va passar, a tota velocitat, un automòbil que va deixar ben empastifats de fang els pacífics ciutadans, que es retiraven a dormir. Els Mossos d’Esquadra calmaren els ànims excitats, fent que l’autor de la malifeta indemnitzés els més perjudicats. Durant aquests dies, una brigada municipal ha tingut cura de netejar, com calia, aquest carrer.


23

La Federació de Cors d’en Clavé ha sigut convidada pel Casal Català de Madrid, a prendre part a les festes que, en commemoració de la República, se celebraran a la capital d’Espanya. Del cor Unió Jovenil hi assistiran quatre membres, amb a respectiva senyera. 28/04/34 Igualment continuen fent sarau a la societat Unió Jovenil, la qual per demà té anunciada l’orquestrina “Canigó”. Retalls de premsa (recollits al “Torelló”) 3/08/34 Aplaudim sense reserves la gran obra de sanejament que acaba de realitzar-se al nostre escorxador. 1/09/34 Diumenge passat al teatre de la Unió Jovenil es va fer una representació del drama d’en Lluís Rossic, “Terres enllà”. Fou interpretada per la companyia que dirigeix el conegut home de teatre en Josep Subirana. L’obra fou posada en escena amb una justesa admirable. La concurrència, que fou regular, en sortí satisfeta. 16/03/35 La Junta Local de Beneficència renova els càrrecs i aquests van per carrers. Per al carrer de Sant Josep, hi entra el Sr. Pere Guitart. 6/07/35 A la Unió Jovenil, dissabte passat, diada de Sant Pere, tingué lloc la representació del vigorós drama que porta per nom “El poble no vol la guerra”. Fou interpretat pels aficionats de la casa, els quals compliren el seu comès d’una manera admirable. Sobresortí la tasca de les senyoretes A. Company i D. Vila. Foren molt aplaudits. 24/08/35 Vista la instància presentada al General de la Quarta divisió orgànica, pel Sindicat del Ram de la Fusteria, ha estat novament obert el local que aquest sindicat té instal·lat al carrer de Sant Josep, i que havia estat clausurat quan van succeir els fets del sis d’octubre. 12/09/35 Dins el programa de les Festes de Rocaprevera, a la Unió Jovenil es posarà en escena el drama “El poble no vol la guerra” i “El 14 d’abril”.


24

9/11/35 Una de les voreres del carrer de Sant Josep es troba amb totes les lloses tretes. Es tracta de conduir per l’interior de l’esmentada vorera, un fil elèctric d’alta tensió que va des de la resclosa de cal Feiner fins a l’interior de la Vitri Electro Metal·lúrgica, on s’hi està instal·lant un transformador. 23/05/36 Demà passat, dilluns, el professor Sr. Peré de l’Acadèmia Montserrat de Vic començarà a fer les lliçons d’instrucció militar a cal Arjalaguer del carrer de Sant Josep, a les sis del vespre. Establiments antics del carrer de Sant Josep Els hem recollit d’anuncis a les publicacions locals, de les matrícules industrials a l’arxiu municipal i per la transmissió oral de persones grans del carrer. Segur que n’hi ha molts més que s’han perdut en la memòria, els hi demanem disculpes, però també els donem el reconeixement que es mereixen. Baixant a mà dreta (parells) Núm. 2 (cantonada) Fa molt temps hi havia hagut una peixateria; després, la Sra. Maria Rodellas hi va instal·lar una perruqueria; a continuació hi va haver una merceria propietat de la Sra. Pepita que al cap d’un temps la va traspassar a la Sra. Teresa Serrallonga. Posteriorment hi va haver la botiga de moda infantil “Raias”. Curiosament ara hi torna a haver una altra perruqueria. També als anys setanta hi vivia en José Leyva Calvo que era llauner. Núm. 4 Magatzem de queviures de la botiga de can Font. Aquesta botiga del matrimoni entre Jaume Font Riera i Carme Fabregó Borrell era al carrer del Pont, però des d’aquest magatzem sortia la furgoneta per anar a fer el mercat dels dilluns a Manlleu. Això va ser la llavor perquè al cap d’uns anys els seus fills Joan i Josep, fundessin el “Grup Bon Preu-Esclat”. Núm. 4 A principi dels anys vint hi havia el serraller Joan Puig, que posteriorment va passar el seu negoci al número 31. Després hi van haver les destil·leries Sala, que més tard van passar al carrer de Ges d’Avall. Més endavant hi van haver uns garatges. En un d’aquests hi havia un pintor i posteriorment un taller mecànic de motos, primer d’en Lluís Ferrer i després d’en Manuel Rodríguez. No podem oblidar-nos d’en Manuel Rodríguez “Manolo” amb el seu petit zoològic d’ocells, gats i gossos. També hi tenia el magatzem de pintura el Sr. Fortià Vila.


25

Núm. 6 Botiga de materials de construcció d’en Jaume Sarsanedas. A més de la botiga, en Sarsanedas era constructor d’obres. També tenien una botiga de cristall, porcellana i objectes de regal al carrer del Pont. L’any 1927 la família Bofill hi va instal·lar provisionalment el despatx de la futura VITRI, en substitució del que tenia al carrer del Pont. A principis dels anys cinquanta en Lluís Casanova i Serra hi tenia un molí de gra, també tenia la botiga de venda de pa al carrer del Pont. Núm. 8 Aquí va començar l’empresa de Joan Bofill i Homs dedicada a l’estampació i embutició de metalls, avui convertida en el multinacional grup d’empreses VEMSA. L’empresa es va anar ampliant i va arribar a ocupar els números 5, 6, 7, 8, 9 i 10 del carrer. Durant la Guerra Civil es va dedicar a la fabricació de material de guerra. Núm. 10 Antigament hi havia una botiga de rellotges, objectes de plata, metalls i articles de perfumeria propietat dels successors de l’Eleuteri Sala. Al fons de la botiga hi havia un taller dedicat a la fabricació de corrons propietat d’en Joan Bofill i Bordas. Un diumenge al vespre hi va haver un incendi que va destruir totalment el taller i l’habitatge familiar que hi havia a sobre. Com a curiositat, una filla d’aquesta família, la Lea, es va casar amb el cònsol de Dinamarca. L’any 1927 la Sra. Vergés, la “Meta” viuda de Joan Bofill, el corronaire, es va vendre la casa a la Vitri que, després de fer-hi obres d’adaptació, hi va instal·lar les oficines generals de l’empresa. Núm. 12 A l’any 1913 s’hi va establir el veterinari Jesús Pujoldevall. El va seguir un ferrer, que malauradament va acabar malament ja que va ser assassinat a causa d’unes discussions provocades pel joc. L’any 1931 s’hi va establir en Joan Brugués que era carreter (construïa i arranjava carros de fusta). Aquest mateix ofici el va continuar en Jaume Guix que posteriorment es va traslladar al final del carrer. Després hi va haver en Pau que era un marxant de roba i anava a fer parades als mercats amb un “Biscuter”. A continuació un planxista de cotxes, en Manuel Carol, que més tard va passar per diferents llocs del mateix carrer. Després va ser magatzem de gra i palla de La Lliça. Posteriorment hi va haver la cooperativa Gruselto on feien feines per a tallers i finalment una botiga d’articles econòmics multipreu. Al primer pis hi havia el despatx del paleta Antonio Bailon. Al segon pis, la Maria Soler i Rovira hi tenia el taller de tall i confecció amb el “Sistema Martí”. Núm. 14 L’any 1914 en Martí Carrera hi va obrir una botiga on venia oli, vinagre, llegums i bacallà. Després hi va haver la botiga de llauneria d’en Ferran


26

Viladecans, que instal·lava calefaccions industrials i feia tota mena de reparacions de lampisteria. Darrerament, al primer pis, en Joaquim Iglesias hi tenia el seu petit taller de reparació de calçat. Núm. 16 Durant molts anys hi va haver la botiga i taller de mobles d’en Gaspar Ribas, un fuster que feia mobles, especialment llits de barrots. Tenia tres torns elèctrics. Aquest senyor, procedent de Sant Pere, es va establir al nostre carrer juntament amb la seva mare. Va tenir aquest negoci més de trenta anys fins que, ja molt gran i solter, el va tancar a finals dels anys cinquanta. També hi va tenir el seu despatx en Quim Tañà Puigbó que era pintor i, a més, gran col·laborador de la festa del carrer. Núm. 18 Qui no es recorda del Cinema Esplai?. Fundat per en Ramon Vinyeta l’any 1966, va funcionar molts anys aprofitant la bona època del cinema públic. L’aparició dels vídeos domèstics i les multisales van propiciar el seu tancament el 20 de maig de 1984. Paral·lelament es va obrir un bar que, amb el tancament del cinema, va passar al número 16. Aquest bar ha estat regentat successivament per les famílies Fornieles, Rifà, Sala, Peix, Ubieto, Olivé i Morro. Després del cinema hi va haver, durant poc temps, un magatzem de pinsos. Posteriorment ho va comprar l’empresa Vitri on hi va instal·lar part del seu taller mecànic. Finalment, amb la marxa de la empresa del carrer, va passar a ser aparcament públic.

El Bar Esplai a final dels anys seixanta. (Arxiu Filo Vilà)


27

Núm. 20 Un dels establiments més emblemàtics del carrer és l’agència de transports. Al principi s’anomenava Agència Pujol, fins que la va comprar el Sr. Vinyeta i es va passar a anomenar “La Comarcal”. Antigament i amb el carrer sense asfaltar, ja us podeu imaginar el tràfec de carros i cavalls anant i venint de l’estació del tren per anar a buscar i repartir les mercaderies. Va arribar a tenir 30 animals de peu rodó, que s’estaven en uns corrals adjunts i en tenia cura un matalot. Ja en una època més moderna es van substituir per camions. Al tancar, en una part de l’edifici hi va haver, primer un gimnàs, després la botiga de marcs i enquadernacions d’en Guitart i, finalment, una botiga d’arts gràfiques.

Agència “La Comarcal”. (Arxiu família Vinyeta) Núm. 22 Antigament hi havia hagut el magatzem de carbó d’en Ramon Alentorn Ricos. Després de servir de garatge de l’agència de transports. La nau es va destinar posteriorment a taller mecànic de cotxes, primer propietat d’en Manuel Carol i després de l’Enric Canal. També hi venien olis, lubricants i grasses industrials al detall en Ramon Martorí i en Ramon Alentorn. Núm. 24 El Sr. Ramon Vergés hi tenia el corral del bestiar, especialment xais. A la part alta del corral hi havia un assecador del pells de xai i conill. Núm. 26 Als anys vint, En Joan Vila hi tenia un petit taller de fusteria. Després en Pere Serrallonga hi va instal·lar la seva petita torneria de fusta. Posteriorment als baixos d’aquesta casa hi va haver un magatzem de ceràmica propietat de l’Àngel Otero i de la Mª. Rosa Platas. Núm. 28 Des de principi dels anys vint, en Joan Sobrerroca hi tenia el negoci de la fabricació de cordes. Tenia 156 fusos moguts per energia elèctrica. Aquesta feina necessitava molt espai i per això les anaven a estendre a les hortes de Can Bassas. L’any 1945 el va substituir el seu fill Emili. També en aquesta casa hi va haver un magatzem de vins. Eren distribuïdors de la casa “Cosechero Vendrell” de Sant Sadurní d’Anoia.


28

Núm. 30 L’any 1911 hi havia la seu del “Centro Liberal Democrático Torellonense”, al mateix temps també hi havia un bar propietat del Sr. Josep S.P., que era el cap del directori de La Unió Lliberal Democràtica de Torelló i comarca. Durant uns anys hi va haver un prostíbul. Anys després encara hi havia el bar amb una petita botiga de comestibles d’en Joan Arjalaguer i al fons hi havia el teatre i sala de ball, “Cal Arjalaguer”. Normalment s’hi feia ball i a vegades hi havia concerts de cant coral ja que hi tenia la seu el cor “Unió Jovenil” i una secció teatral. Algunes vegades venia una coral convidada, normalment de gent treballadora. També s’hi feia teatre, i tant s’hi podia veure una revista de “varietés” com una representació dels Pastorets. A partir de l’any 1934 el bar va passar a mans d’en Joan Valls i posteriorment d’en Ramon Fontseré. Acabada la Guerra, es va obrir el taller mecànic d’en Pau Rifà i Costa. Com en el cas del d’en Martí Alsina, aquest taller va ser una gran escola d’aprenents, de la qual van sortir-ne molt bons mecànics. L’any 1949 va passar el taller al número 32 però aviat va tornar a aquest número 30. Núm. 32 Taller d’en Pau Rifà. Davant d’aquesta casa hi havia hagut la font. Antigament no hi havia aigua corrent a les cases i la gent del carrer l’havia d’anar a buscar a la font amb galledes. Aquesta font també feia servei durant les èpoques de restriccions. També hi va haver la perruqueria de senyores de la Manuela Rovira. Núm. 34 L’any 1946 s’hi establí en Pere Solà que venia roba, mitges i mantes. Posteriorment en Francesc Esturi i Molas hi va tenir el taller de constructor modelista. El seu fill Quirze era un gran artista fent “falles”. Després hi va haver la perruqueria de la Maria Rosa Torner, però fa temps que es va traslladar al carrer Estudis. Núm. 36 A principi dels anys trenta, hi havia un magatzem de ciment “Portland”, que venia aquest producte al detall i a l’engròs. Era propietat dels empresaris Fuster i Casas. A la mateixa època, segurament al primer pis, hi havia la sucursal de la casa de fotografia Sautés de Barcelona. Després s’hi va establir l’Antoni Casas que era representant de Philips Ràdio. A l’any 1963 la Ramona Palou hi tenia el seu taller de confecció i venda d’entrades pel cinema Cirviànum. Finalment hi va haver el taller mecànic dels germans Canudas, dedicat a la reparació de maquinària.


29

Núm. 38 A final dels anys vint, l’Antoni Casas hi tenia un magatzem on venia carbó. El mateix Antoni Casas hi va posar un taller d’obrar fusta. Durant els anys cinquanta i seixanta hi va haver un petit dispensari, on la infermera Ramona Casamira i Agustí, que vivia a la Capella de Borgonyà, venia alguns dies a fer cures i a posar injeccions. També hi va tenir el seu despatx l’Alfredo-Angel Moncada Castillo que era paleta. Núm. 40 En aquesta casa hi va haver durant molt temps el magatzem de llenyes i carbons de la família Cabanes que posteriorment van traspassar a la família Navarro. Núm. 42 El Sr. Pere Serrallonga i Canyameres, procedent de Sant Pere, hi tenia un petit taller de torneria de fusta que posteriorment el va traslladar al numero 26, ja que hi va anar a viure amb la seva família. Núm. 46 La família Codina, que procedia del Mas de Tona, hi va tenir fins fa molts pocs anys una botiga on s’hi venien productes frescos de pagès, com ara llet i ous. Núm. 48 Abans de la Guerra Civil s’hi va establir un taller de corrons. Acabada la Guerra, i a causa del monopoli de determinats establiments i articles, van haver de plegar. Es va tornar a obrir el negoci, durant uns anys, a nom de Romà Inglès. En Jaume Guix hi va traslladar el taller de construcció de carros de fusta que tenia al número 12. També en aquesta casa hi va haver, a partir de l’any 1974, el taller mecànic de l’Antoni Tarrés Puig. En aquesta època també hi vivia la Concepció Baranera Costa que era rentadora i planxadora. Nº50 Una de les primeres edificacions del carrer va ser l’escorxador municipal. Després d’estar 55 anys en actiu, l’aiguat de l’any 1940 se’l va emportar. L’Esteve Cels, a part de responsable de l’escorxador, també era administrador de finques. Baixant a mà esquerra (senars) Núm. 1 Torneria de fusta i de banya d’en Josep Lastortras. Cal destacar que els membres d’aquesta família són els avantpassats del actual president del Foment del Treball Sr. Joan Rosell i Lastortras. També s’hi van establir en Joan i en Ramon Trabal que eren tractants en bestiar. A la cantonada hi havia la carnisseria d’en Ramon Vergés; la seva esposa Carme n’era la botiguera.


30

Núm. 3 L’any 1942, en Segimon Lastortras hi va passar la torneria que tenia al número 1. L’any 1965, l’aviador Marcel·lí Fontseré hi va obrir una botiga de venda de cotxes (a la matrícula industrial també hi constava la venda d’helicòpters, aeroplans i embarcacions). També hi va tenir el despatx l’Andrés Cuevas que era paleta. Núm. 5 Durant la Guerra Civil, la indústria col·lectivitzada va edificar, sobre un solar d’en Jaume Vinyeta, una nau de planta i primer pis destinada a premses, forma i magatzems. Després d’uns plets que van durar dos anys, el solar i l’edifici van passar a plena propietat de Joan Bofill i Homs. Núm. 7 Ferreria de Ramon Cudí, especialitzada en ferrar cavalls. Era un ofici molt estès en aquella època donada la gran quantitat de bestiar que es necessitava per a les feines del camp i per al transport. Aquest senyor també elaborava espardenyes d’espart. Posteriorment l’empresa Vitri hi va instal·lar uns forns de vidre. Núm. 9 Fàbrica de la Vitri. Entre altres coses, hi havia el forn del vidre i un magatzem per a vidre trencat i garrafes d’àcids. Encara hi resta la xemeneia. Durant uns anys hi va haver el supermercat destinat als treballadors del Grup d’empreses, Estava situat als números 7 i 9. Núm. 11 Botiga de queviures i cansaladeria de Can Fabregó. Fundada l’any 1929 per Bernat Fabregó i Dachs va estar oberta fins a l’any 1982. També s’hi venia vi, oli, llet fresca, bacallà, gra cuit, llenya i carbó. Tenien granja pròpia de porcs i gallines. Elaboraven embotits i eren especialistes en llonganisses. També rebien encàrrecs per a la fàbrica de pastes alimentàries que l’Eudald Fabregó tenia al carrer Ges d’Avall. També, durant uns anys, varen vendre, al major, fils de cosir marca “El Pino” i fils de sargir marca”La Pubilla”. Botiga de Can Fabregó l’any 1933. (Arxiu família Fabregó)


31

Núm. 13 El Sr. Ramon Guitart hi tenia, a principi dels anys trenta, una botiga de reparació i accessoris per a màquines d’escriure. Núm. 15 Abans d’obrir la botiga al número 37, en Josep Soler hi va obrir un local per vendre llenya i carbó. Al cap d’uns anys hi va haver el taller de reparació de cotxes d’en Casas i darrerament el magatzem de drogueria i papereria de la drogueria Serra. Núm. 17 En aquesta casa hi ha un local que hauria pogut entrar al llibre Guinness, per la gran quantitat de diferents negocis que s’hi van obrir en poc temps: comencem pel taller de fusteria de l’Antoni Casas, amb dos torn elèctrics, un taller de reparació de bicicletes, el magatzem de vernissos i pintures d’en Jaume Sala, una sastreria, una botiga de fruites i verdures, la botiga de ferro forjat de l’Àngel Sala, la botiga de material elèctric d’en Jordi Reixach, la botiga de fotografia d’en Joan Casals, la llibreria “La Bomba” propietat, primer, de la Sra. Angustias i després de la Sra. Carme Fàbregas, la botiga “Jessmary” de roba per a senyora, propietat de la Sra. Vicenta Morro i, finalment, la pizzeria “Pronto Pizza”. A l’altre costat de la casa, el Sr. Creus, que era l’escombriaire del poble, hi tenia un magatzem on hi guardava el carro i els estris per a la recollida de les escombraries. Més endavant també hi va guardar el carro per als enterraments, ja que també era l’enterramorts. Al cap d’uns anys, el Sr. Octavio Menor hi va obrir un petit taller de reparació de calçat. Val a dir que l’Octavio, procedent d’Andalusia, era un magnífic artesà sabater. Núm. 19 Estudi de fotografia de la família Casellas. Cal dir que, en aquella època, la gent no tenia màquina de fotos i de tant en tant o per festes assenyalades les famílies, “tots ben mudats”, es feien una foto d’estudi. Botiga de confecció de Ramona Palou. A més, la Ramona era la taquillera del cinema Cirviànum i venia les entrades a casa seva, on tenia un plànol amb els seients numerats del teatre. Núm. 21 Taller de ferro forjat de l’Àngel Sala. L’Àngel és un autèntic artista del ferro forjat, sobretot a l’hora de fer imatges de Sant Jordi amb ferro i aram. Va ser un gran col·laborador de les festes del carrer i especialista en la construcció de les “falles”. Núm. 23 Taller d’electricitat de cotxes i bobinatge de motors d’en Joan Mir. La família Mir només tenia filles i mai van dubtar a col·laborar en el taller del seu pare, sobretot la Càndida. En aquesta època també hi havia en Josep Riera que feia de pintor.


32

Núm. 25 És una de les primeres cases del carrer i en Josep Casas Guiu hi tenia el seu negoci de paleta, documentat a l’any 1904. En aquesta casa va començar la seva activitat l’empresa “Bagoca”. Posteriorment, la Neus Feixes hi va obrir la botiga de bisuteria “Neus” que al cap d’un temps va passar al carrer de Sant Miquel. Finalment hi va haver el cosidor de les modistes Maria Camps i la seva cosina Cinta, on hi feien confecció a mida. Núm. 27 També documentada l’any 1904, la botiga de vins d’en Ramon Amargant va ser una de les més antigues del carrer. La va continuar la seva viuda. L’Antònia Castanyer i Subirana feia de modista a casa seva, però també era professora de tall i confecció del “Sistema Martí”. Núm. 31 En Joan Puig i Salarich hi feia de serraller a final dels anys vint. L’any 1933, un grup de treballadors de les torneries de fusta de can Vidal i de can Pujol, afiliats al sindicat CNT, es van constituir en el sindicat autònom “Sindicat del Ram de la Fusteria” i van fixar, probablement, la seva seu sindical en aquesta casa. Ja després de la Guerra Civil, hi va haver en Josep Torrents i la seva senyora que procedien de Sant Quirze de Besora. Tenien un magatzem de merceria, mitges i fils i anaven als mercats a fer parada. També al primer pis, hi havia la Dolors Ayats que hi feia de modista pantalonera, fins que es va casar i se’n va anar a viure a Ripoll. L’any 1965, en Benet Santanach hi va obrir un taller mecànic. Al mateix temps hi tenia el seu despatx de paleta en Carmelo Jiménez Azaustre. Núm. 33 L’any 1918, en Joan Casas hi va passar el negoci de venda de vi de la casa del costat i, poc a poc, el va anar ampliant amb la venda de comestibles. L’any 1932, va tornar a passar al número 35. Després hi va haver la sastreria de l’Hipòlit Tubau. Molts anys després la Mercè Piñol feia de modista en aquesta casa. Núm. 35 També un dels primers establiments del carrer, documentat a l’any 1905 i propietat d’en Joan Casas, es va dedicar a la venda de vi. Després d’uns anys al número 33 va tornar a aquesta casa i va obrir, amb el nom popular de “Can Pòlit”, una petita botiga dedicada a la venda de queviures, vi i oli. La van regentar successivament el mateix Joan Casas, les seves dues filles, la Francesca Casas, en Fermí Francisco Gil i la Maria Casanovas Capdevila. L’any 1954, cinquanta anys després de la seva obertura, l’emblemàtic establiment va tancar definitivament les portes. Posteriorment hi va haver la drogueria d’en Josep Riera Riu que, a més de tenir la botiga de pintura, també feia de pintor. L’any 1965, va passar al número 23.


33

Un grup de mainada del carrer davant de Can Pòlit als anys trenta (Arxiu família Fabregó)

Núm. 37 Botiga de queviures i cansaladeria oberta l’any 1957 per la Concepció Alabró i continuada pel seu fill Miquel Soler i la seva esposa Roser Boixader. Ha estat oberta fins fa poc temps. Eren especialistes en gra cuit i venia gent de tot el poble a comprar-ne. També eren molt acreditats els embotits elaborats al poble d’Alpens. Núm. 39 Durant la Guerra en Joan Valls hi va obrir una botiga de venda de carbó. Després va venir el taller mecànic d’en Martí Alsina. Era un taller bastant gran on hi treballaven gran quantitat d’operaris i es fomentava la figura de l’aprenent, molt important en aquella època. Seguint la tradició familiar, en Martí va ser un dels millors mecànics de l’època. Posteriorment la Sra. Maria Soler hi va obrir un taller de confecció, sobretot dedicat a la confecció de bates i davantals. Abans feia servir el seu domicili particular del segon pis del núm. 12 com a acadèmia de tall i confecció “sistema Martí”. Núm. 41 Aquí va començar l’activitat industrial l’Àngel Rusqué l’any 1924, abans de situar definitivament la seva empresa al carrer de les Pollancredes. En aquesta casa també hi va haver, abans de la Guerra, el taller de corrons per a màquines de filar de la Viuda Carbó que, posteriorment va passar a ser propietat d’en Cinto Vila.


34

Núm. 45 Antigament en Joan Camps hi tenia el seu negoci de venda de carbó. Després en Josep Cotrina va obrir una botiga per la venda de faixes, cotilles i altres peces de vestir. Posteriorment, l’Àngela Bosser Rabat hi venia retalls i teixits al detall. A mateixa època s’hi va establir en Ramon Vazquez Sala que era majorista de draps. Als baixos hi havia el taller de pintat de cotxes a pistola de la família Barniol. Anteriormrnt la mateixa família hi va despatxar llet, ous i productes de pagès. Núm. 47 L’any 1912 es va obrir un forn de pa propietat, successivament, de Josep Serra, Pius Canadell i Marià Roca. Després va venir una botiga dedicada a la venda de vi, propietat de Ramon Cuní. Posteriorment va tornar haver-hi un altre forn de pa, propietat de l’Amadeu Ribas Pujol. El 1952 va agafar el forn la família Bruguera, la mare, Rita Cirera, n’era la botiguera. Aquesta família, que va venir de La Mambla, es va estar molts anys al carrer, finalment el seu fill Jordi va traslladar la botiga al barri de Montserrat. Als baixos d’aquesta casa en Joan Font i el seu soci, en Quirante, hi van muntar “Dimpres”, una oficina de delineació. Núm. 49 En Josep Casas, a més de fer de paleta, hi va tenir una botiga de terrissa i un petit taller de manyà. El va continuar la seva viuda, Carme Torrents. Després l’Anna Cuadras hi va obrir el seu magatzem de mobles vells. Posteriorment s’hi va instal·lar el taller de fusteria i ebenisteria “Bagoca”, propietat dels socis Basaganya, Gorchs i Casals. Feien mobles a mida. Tenien la botiga-exposició al carrer del Pont. Posteriorment van traslladar el taller al carrer de Sant Antoni. Núm. 51 En aquesta casa hi va haver el taller mecànic d’en Jaume Lladó Codina. També aquí hi vivia un senyor que, al diumenge, sortia a la plaça Nova amb la seva virola. Se’l coneixia amb el nom de Jep de la virola. Núm. 53 En aquesta casa hi va haver el taller de torneria de banya del Sr. Joan Vila Viñas. Feia accessoris per aixetes i botes. També hi havia hagut el corral de xais d’en Francesc “Paco” Canyameres. Núm. 57 Una part d’aquesta casa havia estat magatzem de fusta de l’empresa Bagoca i també magatzem de caixes mortuòries de la funerària Xicoy. En Francesc Godayol també hi va tenir un taller mecànic i posteriorment en Josep Canudas Puigdollers hi va instal·lar el taller de soldadura de xapa i reparació de maquinària agrícola.


35

Núm. 59 Primer hi va haver el taller de soldadura d’en Josep Pietx i Llinares i després s’hi va instal·lar el taller de ceràmica de l’Araceli Plans que, finalment, va passar a ser propietat de la Carme Sallent i la Mª. Rosa Crous. Núm. 61 Antigament hi havia hagut el corral de xais d’en Ramon Vergés. També hi tenia la seva seu en Joan Manso que era tractant en bestiar. Després hi va haver el taller de planxisteria de cotxes d’en Manuel Carol. Posteriorment va continuar el negoci en Jordi Sañas. Núm. 63 Als anys cinquanta i seixanta i en l’última casa del carrer, hi havia un graner, propietat del Sr. Manel Bassas i Roma. A sota l’escala, en Vicenç Tuneu hi tenia un petit taller mecànic. En aquesta casa hi havia el servei de taxi d’en Josep Farrera Balañà. Establiments emblemàtics del carrer L’escorxador municipal

Potser la primera edificació al carrer de Sant Josep, va ser l’Escorxador Municipal. Després d’un primer escorxador - carnisseria, situat al carrer de la Rectoria, el 13 de novembre de 1859, l’escorxador es va traslladar a un pati d’una casa del carrer Ges d’Avall núm. 6, que fou un antic Forn del Vidre, i que el 1596 fou adquirida per destinar-la a hospital. Aquest lloc no era gaire adient. Entre d’altres coses, estava situat als baixos d’una escola de nois. Les seves instal·lacions eren molt deficitàries i amb el clavegueram pràcticament a cel obert feien que molt sovint hi haguessin queixes i denúncies per la mala olor i les precàries condicions higièniques. Amb data 25 de març de 1879 hi hagué un informe molt desfavorable del inspector Josep Espona a la Junta Local de Sanitat, on declarava que l’escorxador era esquifit, baix de sostre, fins al punt que les vedelles no podien ser penjades per a escorxar-les i orejar-les. Estava situat quasi al centre de la població. Era humit i mancat de ventilació i d’aigua. Es va enviar, al Govern Civil, una instància per a la construcció d’un nou edifici en un lloc més adequat. Encara que hi va haver un ordre de tancament, el 30 de maig de 1882, que també recomanava que el nou escorxador fos construït en un lloc allunyat de les cases habitades, l’escorxador va estar actiu fins l’any 1885. El 15 de juny de 1884, l’Ajuntament va iniciar unes negociacions amb el Sr. Ramon Vergés Torrents propietari d’un solar a la zona anomenada Coromina d’en Degés. L’escriptura de compra venda per un import de


36

2.375 ptes. es va signar el dia 26 de juny de 1884 davant el notari de Torelló, el Sr. Joan Calderó i Galí. Les obres devien anar a bon ritme ja que l’any 1885 ja es va inaugurar el nou escorxador. Prèviament el batlle Ignasi Torrents va haver de fer modificacions al reglament per adaptar-lo als nous temps. Com a curiositat, hi ha un article de l’any 1886 que diu textualment: “Prohibir el degollar, limpiar y descarnar cerdos en las calles y plazas, pudiendo hacerlo los que no tengan puesto para verificarlo y no les sea facilitado por otro vecino, pero sin pagar nada por este concepto, en el cercado del matadero público, desde la salida hasta la puesta del sol” Les instal·lacions del flamant escorxador, amb una superfície de 441,20 metres quadrats, estaven repartides de la següent manera: Sala d’operacions..........................45.12 m.q. Sala del pes i dipòsits de carn.........49.50 m.q. Sala de rebuig ............................... 9.00 m.q. Pati cobert ...................................20.25 m.q. Oficina del inspector i habitació .......49.50 m.q. Corrals ........................................79.75 m.q. Pati per classificar el bestiar .........188.08 m.q. Per a la construcció s’havien de tenir en compte les següents observacions: Construcció d’un escorxador per a bestiar boví i de llana amb separador per al bestiar porcí, capaç per a dues vedelles i quaranta xais. El subsòl comprendrà un gran femer amb volta, orientat cap al nord, el qual tindrà l’obertura d’extracció pel camí de la riba del Ges. Les condicions que ha de reunir són: solidesa, comoditat per les operacions, amples finestrals i cabuda corresponent per a la classe i nombre de caps de bestiar que s’hi han d’encabir. L’entrada a l’escorxador ha de ser pel nou carrer projectat (actual carrer de Sant Josep). El portal ha de ser suficientment ample com per permetre l’entrada d’un carro. Ha de seguir al portal un pas de tres metres d’ample amb voreres que comuniqui amb el pati central. Havent d’anar l’aigua a dojo, es convenient que el trespol sigui d’aglomerat hidràulic, tot amb la deguda pendent en direcció al clavegueró. A causa de la temperatura freda de l’hivern, abans de col·locar les teules seria convenient enrajolar tota la teulada, a fi de que essent les operacions de molta humitat, siguin els treballs menys pesats i més planers. Aquest escorxador va estar actiu durant cinquanta cinc anys, fins que se’l va endur l’aiguat de 1940. No cal dir que al ser l’últim edifici del carrer va patir de ple les conseqüències de la tràgica nit, desapareixent del mapa i tot el bestiar que estava a punt per a la matança de l’endemà va acabar perdent la vida. Des d’aquell dia l’escorxador va perdre tota la relació amb el carrer de Sant Josep ja que, encara que es va fer un projecte per construir-ne un de nou al mateix lloc, mai es va dur a terme.


37

Provisionalment es va traslladar a l’edifici de l’INVISA, al call de la Torrentera. L’any 1946 es va ubicar al carrer de Sant Fortià, als baixos de la Cooperativa. El 4 de febrer de 1955, amb l’ajuda de Regiones Devastadas se’n va inaugurar un de nou a la carretera de Conanglell, que va estar en funcionament fins a la meitat dels anys vuitanta. L’Escorxador Municipal. (Família Torrent Teixidor. Fons fotogràfic l’Abans. AMT) Cal Arjalaguer

Ja hem esmentat que en aquesta casa hi havia hagut un bar propietat d’un senyor que havia tingut molts problemes amb denúncies per presumptes escàndols de prostitució i que, amb data 2 de febrer de 1917, havia demanat legalitzar aquestes pràctiques “per atendre les necessitats de la vida”. Més o menys encoberta aquesta activitat es va dur a terme durant alguns anys. A la planta baixa hi havia el bar i a la primera planta hi vivien dues noies. La seva vida era molt discreta i molt poques vegades se les veia pel carrer. Una senyora regentava el “negoci” i sortia a comprar per elles. El bar se’l coneixia amb el nom de “Can Cametes” i a les senyores del poble no els feia gens de gràcia que els homes de la casa anessin a prendre cafè al local. Com sempre en aquests afers hi devia haver interessos i passions amagades ja que van decidir contractar un alcavot per protegir les noies i evitar altercats. Aquest personatge mai va arribar a Torelló, ja que va ser mortalment apunyalat en el tren que el duia a la nostra vila. A partir de l’any 1929, ja tenim moltes notícies que es van publicant a “La Veu del Ter” i que donen constància de la intensa activitat del local. Hi continuava havent-hi un cafè – bar a l’entrada i més endins hi havia una petita sala de ball amb un escenari. Ja no tenim constància de pràctiques de prostitució. Tots els cafès tenen una tendència politicosocial marcada per la gent que els freqüenta i que fa que tothom s’hi trobi a gust. Allà la clientela pot


38

trobar amics, coneguts o gent amb la manera de fer o de pensar semblant i amb qui poder parlar o discutir els temes d’interès comú. La tendència de Cal Arjalaguer és marcadament de gent treballadora d’esquerres, republicana i nacionalista. Això queda palès, per exemple, en la notícia de “La Veu del Ter” que fa esment que, l’endemà de la proclamació de la república, el cor de la Unió Jovenil va sortir al carrer amb gran alegria, portant la bandera republicana, l’estendard i cantant “La Marsellesa”. Però, de la mateixa manera que celebraven el Carnaval amb tota la disbauxa que fes falta, també sortien al carrer per Pasqua a cantar les Caramelles amb tota l’alegria del món i a representar els Pastorets per les festes de Nadal. El dia 23 de novembre de 1930 va tenir lloc la inauguració de l’estendard i l’adhesió de l’entitat als cors d’en Clavé. El festival que es va organitzar per aquest motiu fou brillantíssim. Ja de bon matí hi hagué la recepció de tots els cors convidats: “Unió Manlleuenca” de Manlleu, “La Veu de Voltregà” de Sant Hipòlit, “La Lira” de Sant Cugat del Vallès, “Choral Abadessenc” de Sant Joan de les Abadesses, “Flor de Maig” de Ripoll, “Sempre Viva” de Campdevànol i “El Jardí” de Parets. Entre les autoritats convidades s’hi trobava el Sr. Josep Capdevila, president de la Federació dels Cors d’en Clavé, que va dirigir unes paraules al poble des del balcó de l’Ajuntament. Apadrinaren el nou estendard el Dr. Lluís Thomasa de Subirà i la Sra. Carme Bellera de Subirachs. Els parlaments, cantades, balls i cerimònies van durar tot el dia. Aquest acte va propiciar l’intercanvi de grups corals, de manera que, tant el Chor de La Unió Jovenil anava a cantar a altres poblacions, com cors de fora del poble venien a cantar a l’escenari de la Unió Jovenil. Els Cors de Clavé és una associació, encara en actiu, fundada per Josep Anselm Clavé al segle XIX per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant i evitar d’aquesta manera que, en el seu temps de lleure, els treballadors es dediquin a activitats menys recomanables com el joc, la beguda o a passar llargues estones desbagats als cafès. Manllevem del llibre “La Saga dels Reig” de l’Antoni Camprodon un paràgraf, que amb un estil poètic, ho defineix exactament. “Els coristes d’en Clavé menaven un aire agosarat, eren d’una presència robusta. Cap al tard, en les hores que els quedaven de lleure, feien cap a la taverna, després d’esgotar el dia aqueferats en feines de bastaix, qui sap les hores. Entre ells s’hi podia descobrir aquell conegut traginer que, amb la tralla al vol acorrua i atia les mules a cops de renec i fuetades. Ara, costava de reconeixe’l al mig de la colla, caranet, endiumenjat, amb camisa blanca i ben planxada, abillat amb la barretina plegada sobre el cap i, palplantat davant del mestre, entona abstret i commogut la delicada melodia de: Sota d’un salze sentada una nina, Trena joiosa son ric cabell d’or, ai sí! És son mirall fresca font cristal·lina, son sos adornos violetes del bosc.


39

Més o menys afinat –no ho argüim- els sentiments expressats amb aquell amanyac de paraules i tendresa, eren suficients per sentir-se accessible al goig col·lectiu d’aquells cantaires.” Van ser uns anys d’efervescència social i política, amb una gran activitat cultural al poble amb associacions de diferents tendències. Però no era gens estrany que en festes assenyalades hi haguessin concerts, representacions teatrals i balls simultàniament en tres o quatres sales del poble on el públic, deixant de banda la seva ideologia, assistia on més li convenia. Ja abans de la Guerra Civil, en Joan Arjalaguer va traspassar el bar al Sr. Valls i se’n va anar a fer de carnisser a la colònia de La Mambla d’Orís. Acabada la guerra, la forta repressió a la colònia el va fer detenir i, junt amb altres sis torellonencs significats d’esquerres, va ser executat al Camp de la Bota pel règim franquista el 25 de maig de 1939. Com és de suposar, l’emblemàtic local ja no va tornar a obrir les portes. Membres de la coral “Unió Jovenil” donant suport als parlamentaris que anaven

a Núria a redactar l’Estatut d’Autonomia de 1931 (Família Sanjaume Feixes. Fons fotogràfic l’Abans. AMT))


40

La coral “Unió Jovenil” durant els actes d’Homenatge a la Vellesa de 1933 (Família Sanjaume Feixes. Fons fotogràfic l’Abans. AMT)

Agència La Comarcal Antigament hi havia l’agència de transports Pujol. El senyor Josep Vinyeta i Casas, que hi treballava d’escrivent, els va comprar el negoci i va canviar el nom pel de “La Comarcal”. Eren uns anys d’una forta industrialització de la zona i s’exigia un gran moviment de mercaderies, per exemple, portar el cotó de Barcelona a Torelló, els productes de la filatura de Torelló a Barcelona i també el carbó des de l’estació de ferrocarril de Torelló fins a la Farga Lacambra. L’empresa tenia dos vagons de ferrocarril propis. Mentre que un sortia de Torelló amb un tren de mercaderies lleugeres a les tres de la tarda i feia el trajecte fins a l’estació de la Sagrera a Barcelona, l’altre, aproximadament a la mateixa hora, feia el recorregut invers. L’empresa també tenia diferents tipus de carros: de trabuc, d’escala, per portar pedra, carbó, tartanes...


41

Transport de l’aram fins a la Farga Lacambra (Família Casas Benito. Fons fotogràfic l’Abans. AMT)

Tot això era mogut per un equip d’animals de peu rodó. Van arribar a ser més de trenta. De tot aquest bestiar en tenia cura el matelot, un expert mosso de quadra que tenia la missió de tenir el bestiar, sobretot cavalls, i els seus guarniments a punt perquè quan vinguessin els carreters a primera hora del matí ja poguessin enganxar els animals amb els carros i començar la jornada. Per això els havia de netejar i donar menjar a primera hora de la matinada. El matelot més conegut en aquella època va ser en Jaume Subirats. L’operació d’enganxar les cavalleries al mig d’un carrer encara sense asfaltar amb els crits i renecs dels carreters (d’aquí la dita popular: diu més renecs que un carreter) i el renillar dels animals era tot un espectacle. Un dels carreters més destacats de l’època va ser en Ramon Negre. Aviat l’empresa es va associar amb el Sr. Bernaldo B. de Quirós per tal de fer el repartiment de les petites mercaderies a Barcelona. A principis dels anys trenta, l’empresa va comprar dos camions francesos marca R.S. essent els primers xofers en Bernabé, en Pere Planas i l’Isidre Farrer. La reforma i eixamplament del pont del final del carrer a finals del 1929 va fer més fàcil el transport amb la Farga de Lacambra, ja que fins llavors només es podia fer amb un carro. Cap a l’any 1940, l’agència disposava de 8 camions i tenia encara cinc carros en servei. Marxaven diàriament dos camions cap a Barcelona. Un portava fil i tornava amb diverses mercaderies d’en Quirós, mentre que l’altre baixava mercaderies variades per repartir i anava al moll del port a carregar cotó per les indústries dels voltants de Torelló. Xofer i camàlic anaven normalment a dinar a Granollers a la també emblemàtica fonda Europa.


42

Els antics carros de fusta a punt se ser venuts i portats a Barcelona en tren. (Arxiu família Casas Benito. Fons fotogràfic l’Abans. AMT)

El nou camió Pegaso de La Comarcal estacionat al carrer de Sant Miquel. (Arxiu família Vinyeta)


43

Vitri La història d’aquesta empresa l’hem de començar l’any 1834 amb el naixement de Fortià Bofill i Munt. A l’edat de vint anys passà una temporada a Alella, a casa dels familiars de la segona dona del seu pare que tenien una ferreteria. En Fortià es va sentir atret per aquesta nova activitat i, un cop a Torelló, decidí establir-se com a llauner al carrer Nou a l’edat de 23 anys. A part de les feines de reparació va anar construint estris i atuells entre els que destaquem els cascs dels “armats” de la processó. Va aprendre francès per tal de poder entendre els manuals i llibres de la seva professió. L’expansió de la indústria tèxtil al poble feia que es fessin servir gran quantitat de rodets, bitlles, canons i fusades de fusta que calia protegir amb virolles metàl·liques per evitar-ne el desgast prematur. En Fortià es va especialitzar en la fabricació d’aquestes virolles amb motlles rudimentaris i dispositius enginyosos construïts per ell mateix. Compaginava la feina d’industrial llauner amb la música, afecció compartida amb els seus germans Francesc i Joan. Tots junts van fundar l’orquestra Bofills. El 1881 va comprar una casa al carrer del Pont, on hi va instal·lar als baixos la botiga i l’obrador i, al primer pis, el seu habitatge. L’any 1884 va comprar un petit camp que donava al projectat carrer de Sant Josep per construir-hi un obrador més gran. Va tenir dos fills, en Joan i en Camil. En Joan va seguir a l’obrador amb el seu pare, però en Camil d’esperit inquiet va manifestar que volia veure món i va embarcar cap a Cuba l’any 1903. Mentrestant l’obrador dels Bofill anava avançant tècnicament, per exemple amb una premsa de pont dissenyada i construïda per ell mateix l’any 1890 o la compra l’any 1907 d’una premsa de volant alemanya amb motor elèctric. L’any 1910 mor en Fortià. Amb la compenetració entre pare i fill, el canvi generacional no es va notar a l’empresa. Compartien el seny, la dedicació i la serietat però en Joan, encara que no tan hàbil, enginyós o creatiu com el seu pare, va aportar un caràcter metòdic i ordenat i va organitzar l’obrador com una veritable empresa en els aspectes administratius, tècnics i comercials. Les constants millores tècniques van fer que, a part de virolles per a les torneries, l’empresa estigués preparada per oferir tots els productes que es poguessin obtenir per deformació de metall en planxa. A partir del majorista barceloní J. Borràs Corts, va haver-hi aquesta diversificació fins a arribar al producte decisiu per l’expansió de l’empresa: els casquets de bombetes. Aquests casquets es fabricaven a Torelló i es portaven a vitrificar al rudimentari obrador que Amado Beneyto tenia a Barcelona. L’any 1919 hi va haver una important reorganització. Es va absorbir l’empresa de Beneyto, el qual va venir a Torelló com a encarregat de la vitrificació. En Feliu Cotrina va ser l’encarregat de les virolles i en Jaume Bosser, l’encarregat de la comptabilitat. A més es va traspassar la botiga


44

de ferreteria i l’obrador de llauneria al germà Camil, que ja havia tornat d’Amèrica. L’any 1920 Beneyto i Cotrina decideixen establir-se pel seu compte a Barcelona a fer casquets. Al mateix temps, surten dos nous competidors de fer casquets a Barcelona, mentre que a Torelló surt el primer competidor en la fabricació de virolles, l’Àngel Rusqué. Malgrat tots aquests problemes, Joan Bofill demostrà que tenia una empresa seriosa, eficient i amb possibilitat de diversificar el producte. Amb el temps els competidors de Barcelona van anar abandonant la fabricació de casquets i Àngel Rusqué i posteriorment Miquel Vidal, es van dedicar a altres peces que a Joan Bofill no li interessava fer. L’ampliació de la fàbrica durant els anys 20 va consistir en la compra del terreny i en la construcció de dues naus a l’altra banda del carrer: una com a magatzem i l’altra més gran per a la vitrificació i abrillantament de casquets, substituint un local que l’empresa tenia al carrer Ges d’Avall. També en aquesta època es va construir la xemeneia per donar bon tiratge a l’evacuació dels vapors nitrosos. L’any 1927 es constituí la societat “Vitri Electro-Metalúrgica” i l’any 1930 es comprà la casa número 10 per ubicar-hi la direcció i els despatxos de l’empresa. Actualment és la seu del museu del grup d’empreses. Fins a l’any 1936 va ser una època de creixement, es va ampliar la gamma d’articles com ara capses i tapes de llautó i alumini per als mercats de perfumeria, cosmètica, laboratoris, etc. El temps de la Guerra Civil va representar un parèntesi total. L’empresa va ser col·lectivitzada i se li va assignar la fabricació de bales per fusell màuser dels calibres 7,92 i 7,25. En una primera etapa molt confusa hi va haver un agrupament amb les altres tres empreses metal·lúrgiques de la població: Miquel Vidal, Àngel Rusqué i Plàcid Nofre. Poc després la “Vitri” es va independitzar del grup i va ser dirigida per un consell d’empresa. Per dirigir-ne la fabricació, van arribar successivament uns tècnics anarquistes francesos, polonesos i russos. Un tal Ivan Marcoff es va passar aproximadament un any a la fàbrica. Anaven acompanyats d’una intèrpret i actuaven amb total secretisme, sense familiaritzar-se amb ningú ni deixar rastre de la seva presència. Davant la necessitat de fer algun casquet i altres productes per al mínim funcionament del país, es va fer una nau nova en un terreny ubicat al número 5 del carrer, propietat d’en Jaume Vinyeta (posteriorment l’empresa va pagar el valor del terreny al propietari Sr. Vinyeta) Acabada la guerra, l’empresa va tornar a funcionar amb normalitat, dintre dels problemes per obtenir matèria primera. L’any 1944 l’empresa es va transformar en societat anònima i l’any 1947 es va comprar l’extens hort de can Subirachs per ubicar-hi el taller mecànic, les premses excèntriques i els torns. Passada la crisi de finals dels quaranta, a l’empresa hi treballaven 140 persones l’any 1950, amb una facturació de 10 milions de pessetes repartides un 60% en casquets, un 22% en tapes, un 12% en virolles i un 6% en material elèctric.


45

A partir dels anys cinquanta, i aprofitant l’obertura de fronteres i la facilitat de desplaçaments, l’empresa va fer contactes amb altres empreses europees per millorar la fabricació i comprar maquinària. La gran expansió de l’empresa va fer necessària la compra d’uns terrenys a

Puigbacó l’any 1966 i l’any següent s’hi va construir una nau per a la fabricació de tapes metàl·liques. Llavors el grup ja facturava més de 110 milions de pessetes a l’any i tenia molt bones perspectives en casquets, tapes metàl·liques i peces de plàstic injectat. A causa del creixement del grup i a les noves ordenances municipals que aconsellaven treure els centres de fabricació del nucli urbà, poc a poc el grup va anar traslladant les seves instal·lacions fora del nostre carrer, i a finals dels noranta només hi quedava un supermercat per als treballadors del grup, que es va situar als números 7 i 9 del carrer. Actualment l’edifici del supermercat, ja fora de servei, i el museu situat a l’edifici de les antigues oficines i direcció del número 10, són els únics vestigis del Grup al carrer.

Façana de les oficines del Grup, al carrer de Sant Josep. (Arxiu Grup VEMSA) Grup Esclat Bonpreu Encara que aquest grup de distribució alimentària no té actualment gaire relació amb el nostre carrer, no hem d’oblidar que la llavor del seu naixement va sortir del número 4 del nostre carrer ja que aquí hi va haver el magatzem on es preparaven els productes per a la venda i d’on sortia cada dilluns a primera hora del matí la camioneta per anar a fer parada al mercat setmanal de Manlleu. En Jaume Font i Riera tenia la botiga al carrer del Pont número 15. El seu matrimoni amb la Carme Fabregó i Borrell va consolidar més aquest negoci especialitzat en queviures i peix salat (arengades i sobretot bacallà). Aquesta especialitat va fer que la botiga es conegués amb el nom popular de “Can Font Bacallaner”. La parada que feien als mercats ja començava a tenir a veure una mica amb un supermercat, amb molts productes envasats en bosses prèviament


46

pesades al magatzem del carrer de Sant Josep, com ara sucre, farina, pasta per a sopa o llegums. Aquest fet agilitzava la venda a la parada. El tarannà comerciant, amb visió de futur i d’implicació en el negoci d’en Jaume Font el va encomanar als seus fills Joan i Josep que, amb poc més de vint anys d’edat, es van llançar a una aventura comercial que encara dura. Pròpiament es pot dir que el grup va començar el seu camí l’any 1974, ja que el 7 de setembre es va obrir a Manlleu el primer establiment en règim d’autoservei. Des de llavors, el grup no ha parat de créixer. Destaquem com a dates importants l’any 1988 en què, amb la voluntat d’adaptar-se a les noves exigències del mercat, va néixer el primer hipermercat de Catalunya: l’Esclat de Vilafranca de Penedès l’any 1995 en què es va obrir la primera estació de servei de carburants, Esclatoil, al costat de l’Esclat de Malla, i l’any 1998, que es va obrir el primer Orangutan on ofereixen la línia de productes S.P.E. (sempre preus econòmics). El Grup és membre o membre fundador de moltes entitats econòmiques i socials del nostre país. La trajectòria empresarial i l’esforç d’implicació en el desenvolupament de la societat per part del grup Bon Preu ha estat objecte de nombrosos premis i reconeixements. Entre ells el premi Joan Coromines l’any 2006 i molt recentment el Premi d’Honor que la Fundació Lluís Carulla en la seva 32a. edició ha atorgat a Joan Font perquè des de la cadena de supermercats s’ha desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat a Catalunya. El Grup té actualment 110 punts de venda amb una superfície de més de cent mil metres quadrats i una plantilla de gairebé 3.000 empleats. Té les oficines centrals al costat de la C-17 al terme de les Masies de Voltregà i els magatzems centrals de distribució, l’obrador de carn i uns moderns magatzems frigorífics també al costat de la C-17 al terme de Balenyà. Els punts de venda, segons dades del seu informe bianual 2004/2005 es distribueixen en: 54 supermercats Bonpreu, establiments de proximitat ubicats dins els nuclis urbans, amb una superfície d’entre 400 i 1.000 metres quadrats i amb seccions de producte fresc com carnisseria, fruiteria, peixateria i xarcuteria amb un ampli assortiment de productes i serveis en totes les seccions. Actualment aquests centres amb menys de 500 metres quadrats han estat convertits en Bonpreu Ràpid, establiments sense taulells i amb un ampli horari per fer-los més accessibles al nou perfil de client. 25 supermercats Orangutan, establiments dins els nuclis de població, amb una superfície d’entre 400 i 700 metres quadrats i amb una oferta de productes S.P.E. (sempre preus econòmics) tots els dies de l’any. Són productes amb el millor preu del mercat però que mantenen la qualitat i el servei.


47

21 hipermercats Esclat, als afores de les àrees urbanes, amb una superfície d’entre 1.500 i 6.000 metres quadrats i aparcament per als clients. Ofereixen una gran varietat d’articles per satisfer les necessitats d’un ampli ventall de clients i amb una gran comoditat per a la compra. 9 estacions de servei de carburants amb unes instal·lacions totalment automatitzades que funcionen les 24 hores del dia durant tots els 365 dies de l’any. Sempre atents a la protecció del medi ambient, totes les estacions disposen de sortidors de biodièsel. L’evolució de les vendes del Grup ha estat molt positiva, per exemple l’any 1988 es va tancar l’exercici amb una facturació de 22,8 milions d’euros, l’any 2004 amb 277,6 i l’any 2005 amb 316,0. D’aquestes dades se’n desprèn que el Grup cada 5 o 6 anys dobla el volum de facturació. Més enllà de la fredor de totes aquestes dades, el Grup Bonpreu – Esclat dóna molta importància a altres temes que potser poden passar més desapercebuts com: - Medi ambient: canvi climàtic (transport de mercaderies, consum energètic, ús de refrigerants. Ús de recursos (consum raonable d’aigua, productes i envasos). Gestió de residus (residus generats per embalatge de la marca Bonpreu i residus propis de l’activitat). En l’últim mig any, els clients han deixat d’utilitzar 10 milions de bosses de plàstic. - Tracte humà: l’empresa té molta cura del seu personal, fomentant la implicació en el projecte, els valors humans, la conciliació treball - família - oci, les prestacions socials, les activitats extraempresarials, la integració de persones amb discapacitats, la formació, la seguretat i la salut. És la primera empresa de distribució de Catalunya que presenta un Pla d’oportunitats entre dones i homes. - Atenció al client: targeta client, concursos de cuina (enguany la 9a. edició), concurs de dibuix, contes clàssics il·lustrats per la Pilarín Bayés, descomptes en espectacles... - Assortiment de productes: productes marca Bonpreu, productes ecològics, productes sense gluten, productes de comerç just (9a. edició del mes del comerç just), productes d’agricultura i ramaderia regional. - Patrocini i acció social: col·laboració amb projectes d’ONG’s al tercer món. - Culturals: divulgació de la llengua catalana, cicles de música a Torelló. - Esportius i altres: expedició Dones a l’Everest 2004, participació en programes d’educació ambiental, ensenyament i economia.


48

El sotspresident del Govern lliura el premi Pompeu Fabra 2008 a Joan Font Fabregó, director general del grup Bon Preu.

Cinema Esplai Aquest cinema va ser fundat per l’actiu excursionista i fotògraf local Ramon Vinyeta i Leyes l’any 1966. El fet que els cinemes del poble com el Cirviànum i el Catalunya haguessin tancat va fer que el nou cinema tingués de seguida una bona acceptació. La sala amb capacitat per a quatre-centes persones permetia tant la projecció de pel·lícules de cinema com xerrades i mítings polítics molt habituals en aquella època d’incipient democràcia. La inauguració oficial es va fer durant la Festa Major de l’any 1966 amb una sessió numerada el divendres 29 de juliol amb la projecció de les pel·lícules El Padrecito protagonitzada per Mario Moreno “Cantinflas” i Minnesota Clay amb Cameron Mitchell. A la sala contigua al cinema hi havia, a l’entrada, un rebedor on s’exhibien “els quadres” de les pel·lícules del proper programa, un ampli vestíbul on hi havia les taquilles del cinema i una espaiosa zona on els espectadors podien sortir a estirar les cames i fer una cigarreta a la mitja part. Al fons hi havia un modern bar, regentat inicialment per la família Fornieles amb la Filo al capdavant, que no solament obria els dia de cinema sinó que estava obert tota la setmana al servei del barri i, molt especialment, als treballadors de la propera Vitri, que l’utilitzaven per esmorzar i per als moments de recés en el treball. Encara avui podem trobar el descendent d’aquest emblemàtic bar en el bar de tapes MA-E, obert al costat de l’antic cinema i que dóna servei als veïns del barri. El cinema va passar una bona època i al cap d’uns anys es va traspassar al Sr. Alemany. Durant els anys setanta, i coincidint amb la desaparició de la censura i amb la projecció de les primeres pel·lícules de “destape”, el cinema va viure una revifalla, però poc a poc i a causa de l’obertura de les


49

multisales de Vic i a l’aparició del vídeo domèstic i dels vídeoclubs, el cinema va entrar en una fase d’irreversible declivi que va acabar amb el tancament definitiu el 20 de maig de 1984. Entrada del cinema Esplai a principi dels anys setanta (AC)


50

Segimon Serrallonga i Morer

No podíem passar per alt en aquest llibre, la figura del sacerdot, poeta i professor Segimon Serrallonga i Morer. Va néixer el 3 de desembre de 1930 al número 42 del carrer de Sant Josep, fill d’en Pere Serrallonga i Canyameres, torner de fusta de Sant Pere de Torelló i de Maria Morer i Bonfill nascuda a Dòrria, a la Vall de Ribes. Sens dubte, la sensibilitat de la seva família per la literatura, la música i la identitat catalana, van influir molt en la vida d’en Segimon. La seva infància va transcórrer al carrer com un vailet més. Tenia un caràcter viu i rebel. Va anar a estudiar al seminari, primer al seminari menor ubicat a La Gleva. Va ser aquí on va escriure les seves primeres poesies. La primera publicació va ser al programa de la Festa Major de Torelló l’any 1948 amb el títol A Sant Feliu patró de la vila i amb el pseudònim de Huc de Milany. Va continuar els estudis al seminari major de Vic. Va ser ordenat sacerdot el desembre de 1954. Durant els anys 1955 i 1957 va exercir de vicari a Seva i a Manlleu. Va obtenir permís per anar a continuar els seus estudis a la universitat de Lovaina (Bèlgica) on hi va viure quatre anys i, després d’importants problemes de salut, es va llicenciar en filologia clàssica. Posteriorment a la Universitat de Barcelona ho va fer en filologia catalana. Junt amb Antoni Pous, va ser un dels membres destacats de l’anomenat grup de Vic que va mantenir una estreta relació amb Carles Riba. Entre 1964 i 1967 va dirigir la revista Inquietud Artística i el 1977 va ser un dels fundadors, junt amb Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Lluís Solà i Jordi Sarrate de la revista de poesia Reduccions. Molt patriota i d’esquerres, l’any 1968 es va afiliar al PSUC, participant activament en l’Assemblea de Catalunya i en el Congrés de Cultura Catalana. El 8 de desembre de 1974, va ser un dels 67 detinguts per la reunió de la permanent de l’Assemblea de Catalunya celebrada al col·legi de les Escolàpies de Sabadell. El 1977 va participar en la fundació de l’“Escola de mestres de Vic”, nucli d’origen dels Estudis Universitaris i de l’actual Universitat de Vic, reconeguda l’any 1997. Va traduir de llengües com l’alemany, l’anglès, el francès, el grec antic i el llatí, llibres de la Bíblia, de William Blake, de Bertold Brecht i de poesia antiga. Durant molts anys, va compaginar la tasca de sacerdot, primer a Santa Maria de Borgonyà i posteriorment a Sant Marcel de Saderra, amb la d’exercir la docència en batxillerat. A més de la seva important obra poètica, és autor de molts articles i estudis sobre literatura, publicats en revistes culturals i especialitzades. Va ser director de la biblioteca de la Universitat de Vic entre els anys 1991 i 2000. Als últims anys va treballar en la compilació i ordenació de la seva obra (poesia, traducció, assaig...) inèdita en gran part.


51

Va publicar dos llibres “Eixarms”, Barcelona; Lumen, 1974 i “Poemes 1950-1975”, Barcelona; Crítica, 1979. Aquest llibre va ser guardonat amb el premi de la crítica “Serra d’or” l’any 1980. L’any 2007 es va publicar el llibre “Sempre voldré voler” on es recullen obres inèdites. La Universitat de Vic acull el seu llegat documental i bibliogràfic. Va morir a Badalona el 10 d’abril de 2002. Com a torellonenc, va passejar moltes vegades per les vores dels nostres rius, on suposem que devia inspirar-se per escriure els seus poemes. Per això n’hem escollit un que fa referència al riu Ter. RABEIG DEL TER Quan plana enllà de l’aigua per sobre la resclosa el sol tornassolava les fibres del corrent de tanta vastitud només el cor n’havia el nus eternament. Qui doncs per mi escoltava o qui per mi aprenia lliçons a l’aula freda? Si d’ulls sobre el rabeig en unitat sofrien les forces de la ment només a vora l’aigua la vida era profunda els nombres cavil·losos les lletres radicals. Segimon Serrallonga


52

Palanques i ponts (La comunicació del nucli antic del poble amb la riba dreta del riu Ges.) Ja en època romana hi havia un pont vora Malianta, citat encara en el segle XII. Per comunicar el poble amb els municipis veïns de Sant Pere i Sant Vicenç, hi havia una palanca de fusta al lloc on és ara el carrer del Pont; per això aquest carrer s’anomenava antigament carrer de les Palanques. No cal dir que a cada revinguda del riu, la palanca també anava riu avall. No va ser fins a l’any 1740 quan se’n va construir un de pedra. La comunicació del poble amb el camí d’Orís, els conreus i les indústries de l’altra banda del riu no devia ser tan important, ja que al final del carrer Ges d’Avall, només hi havia una palanca de fusta, des del segle XVIII o potser abans, segurament també exposada a les crescudes del riu. Aquesta palanca es va anar reforçant i fins i tot admetia el pas d’animals i d’algun vehicle lleuger. Amb el temps, la palanca va acabar sent una estructura molt deficient. L’any 1893, l’Ajuntament obté una concessió per a la substitució de la vella palanca per un pont de ferro. Aquest és encomanat a la fosa barcelonina “Joan Torres” sota el projecte i la direcció d’obra de l’arquitecte Manuel Vega i March. Però, ja sabem que el riu Ges té cops amagats i el dia 6 d’octubre de 1919, una riuada es va emportar el pont riu avall i va encastar la seva baluerna en els arbres de la bardissa. Llavors però el carrer de Sant Josep ja estava obert i es va creure oportú fer el nou pont al final d’aquest carrer. Aquesta obra es va fer l’any 1921. El pont, de ciment armat amb un pilar central que aguantava l’estructura, tenia una lleugera esquena d’ase i era apte per al trànsit rodat, d’aquesta manera quedava una sortida del poble molt bona, ja que, al final del pont, enllaçava amb la carretera que anava des de l’estació del tren fins a la carretera general de Barcelona a Ribes de Freser, passant pel pont de Conanglell. També era molt utilitzat pels treballadors que anaven a les fàbriques de can Bassas i de can Blanc. Per aquest motiu el pont també era conegut com el pont de can Blanc. De tota manera l’obra no devia ser massa reeixida, ja que l’any 1929 i juntament amb el projecte de pavimentació dels carrers del Pont i de Sant Josep, es preveu una reforma del pont, amb un pressupost de 5.973,82 ptes. de cost de material i 6.750,41 ptes. de contracta. Malauradament, onze anys després l’aiguat de l’octubre de 1940 s’emporta el pont i deixa un reguitzell de mort i desolació a tot el poble. La primera intenció va ser de reconstruir el pont, però aviat es va veure que no era la millor solució i se’n va fer un de nou. El nou pont, també de formigó armat amb un pilar al mig, era recte, sense ondulacions, tot i la diferència de nivell entre el final del carrer i la fàbrica de can Blanc. No era gaire ample i les voreres eren estretes. Les baranes


53

eren fetes amb pilars de ciment amb travessers metàl·lics. Al final de les baranes hi havia unes faroles. Aquest pont va resistir totes les riuades i només va ser enderrocat l’any 1986 per la necessitat de fer un nou pont més avall per connectar el carrer del Ter amb el camí nou de can Parrella, i així completar la circumval·lació al poble pel cantó sud. Els veïns del carrer de Sant Josep i de les rodalies van protestar pel fet de quedar sense connexió directa amb el barri de Montserrat. L’ajuntament acceptà la petició i, a primers de juny de l’any 1987, es va instal·lar l’actual passadís metàl·lic. Pont als anys trenta Pont als anys quaranta

Passadís actual Pont als anys cinquanta (Fotos famílies Sadurní Pagès, Serra Benito i Trias Pujolar. Fons fotogràfic l’Abans. AMT i Arxiu Comissió de Festes)


54

La Festa del Carrer

El fet que el nom del carrer fos dedicat a un Sant, i a més fos festiu fins fa poc temps, va fer que no hi hagués cap dubte en determinar quin dia seria la festa del carrer. Altres carrers dedicats a un lloc geogràfic o a una personalitat no tenen la mateixa sort i se’ls fa més difícil determinar una data per a la celebració de la seva festa. També la data del 19 de març, a l’entrada de la primavera, afavoreix que la festa pugui ser més lluïda. Fins a l’any 1929, que surt a la llum la publicació “La Veu del Ter”, no tenim gaires notícies del carrer ni de la seva festa, però el fet que el Torelló de primers de segle sigui un poble ple d’entitats culturals i musicals, ens fa pensar que almenys alguna sardana es devia ballar al nostre carrer, ja que hi havia la cobla – orquestra Bofills, fundada l’any 1880 pels germans Bofill. A partir d’una escissió d’aquesta, en Ramon Reig i Parés va fundar l’any 1902 la Protectora Torellonenca. A partir de l’any 1930 ja trobem, perfectament documentades, les sardanes que es ballaven al carrer de Sant Josep amb motiu de la festivitat. Encara que explícitament no s’esmenti, les notícies de la “Veu del Ter” deixen entreveure que pels volts de Sant Josep a ca l’Arjalaguer es programaven balls, obres de teatre o cantades. La Guerra Civil va aturar per uns anys la Festa del carrer. Van venir temps difícils però, tan aviat com es va poder, van tornar les sardanes, ara d’una manera més reivindicativa del fet català. Una de les persones que més va treballar per la recuperació de la nostra festa va ser el Sr. Pere Ramon, reconegut sardanista local que vivia al número 13 del nostre carrer. La festa es va anar consolidant encara que, durant uns anys i per imperatiu legal, amb les banderes espanyoles al mig del carrer. També durant aquesta època era habitual fer dir una missa en memòria de tots els veïns difunts del carrer. Durant aquests anys va sorgir la figura dels “Pabordes” que eren dues parelles de joves del carrer que tenien al seu càrrec l’organització de la festa. S’encarregaven de contractar l’orquestra o altres espectacles, demanar permisos, fer programes, passar per les cases particulars i establiments a demanar l’aportació econòmica, organitzar l’esmorzar, preparar jocs, encarregar la “falla”... i sobretot netejar i posar flors a la fornícula del Sant perquè durant els dies de la festa tingués una presència ben lluïda. Amb les sardanes com a element central de la festa, s’hi ha anat afegint altres actes complementaris: jocs de cucanya, curses de bicicletes, balls, cercaviles, enlairament de globus, pallassos, concurs de pastissos, sorteig de pernils, repartiment de llaminadures... Comentem a part dos altres elements de la festa: L’esmorzar, que com hem comentat, ha de resultar un moment de retorn als antics costums populars de compartir amb els veïns una estona en un carrer sense cotxes. Coca, xocolata desfeta preparada per les “mestresses” del carrer, torrades amb botifarra i sardines cuites a la brasa pels nostres “xefs”, comparteixen


55

actualment taula amb les delicioses pastes marroquines, preparades per les senyores que han vingut de països més llunyans i que aporten la seva saviesa culinària per sumar-la a la nostra. L’altre element és la “Falla”. Seguint una mica la tradició del País Valencià, es van fer durant molts anys unes falles que parodiaven algun fet que s’havia produït al llarg de l’any. El motiu de la falla es guardava en secret durant els dies previs fins al dia de la seva plantada al final del carrer. Presidia la festa durant tot el dia i era cremada al vespre com a cloenda de la diada. L’augment del trànsit i el perill d’incendi van desaconsellar la seva continuïtat. Destacarem dos “mestres fallers”: en Quirze Esturi i l’Àngel Sala. Tampoc podem tancar aquest capítol sense esmentar en Josep Aligué, durant molts anys l’ànima de la Festa. L’empenta de l’actual Comissió de Festes fa que, a més de la festa del carrer, s’organitzi per Nadal un concurs de balcons, engalanats amb molta imaginació i enginy pels veïns. Una bona quantitat de premis fa que aquest concurs vagi agafant volada.

Festa del carrer: Jocs de cucanya i curses de bicicletes


56

Festa del Carrer: ballada de sardanes, l’any 1948. (Família Pla Juanola. Fons fotogràfic l’Abans. AMT) Festa del Carrer: xocolatada, l’any 1967. (Arxiu Rosa Tor)

Festa del Carrer: concurs de pastissos, l’any 2007. (Arxiu Comissió)


57

Festa del Carrer : les “Falles” al llarg dels anys (Arxiu Comissió de Festes)


58

Dates històriques en la vida del carrer 11 de març de 1901 A finals del segle XIX sorgeix un moviment obrer per respondre a les condicions d’explotació fixades per la patronal. Ja es té constància de vagues a l’any 1895, però va ser arran de la pèrdua de les colònies americanes l’any 1898 quan la patronal va reduir la jornada laboral i la resposta dels obrers no es va fer esperar amb una vaga a Manlleu l’any 1899. El març de 1901, els fabricants de Roda iniciaren un locaut (tancament patronal), motivat per la pèrdua del mercat colonial i a la conseqüent disminució de beneficis, que aviat va estar imitat per altres

fàbriques de la conca del Ter. La revolta dels treballadors va ser massiva en tots el pobles industrials de la comarca. A Torelló a la matinada del 11 de març un grup d’obrers va assaltar la casa del industrial Mercadal. El batlle cridà els mossos d’esquadra per restablir l’ordre. En van venir divuit que van ser rebuts amb cops de roc i algun tret. Aquests van respondre disparant contra la multitud concentrada al carrer de Sant Josep amb el resultat d’un filador mort, en Gaspar Viguer Padrosa de 27 anys, casat, amb un fill de tres anys i la dona embarassada. També tres mossos van quedar ferits per impacte de pedra. El seu enterrament va ser un acte multitudinari i ple de dol i tensió. Els diaris de l’època se’n feren ressò.

Exemplar de “La Campana de Gràcia” del 23 de març de 1901 (Arxiu Històric de Barcelona) 5 de juny de 1932 El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià va visitar Torelló. Aquesta notícia, molt important pel poble, també ho va ser pel nostre carrer. El president va voler anar a saludar personalment a la senyora de cal Arjalaguer. Li van demanar si volia que l’acompanyessin, però el president va dir que sabia molt bé on era el carrer de Sant Josep perquè durant la seva estada a Conanglell, on hi havia estat destinat a causa de la seva condició d’enginyer militar, ja havia vingut al nostre carrer altres vegades.


59

El President Macià de visita a Torelló (Arxiu Municipal Torelló) 6 d’octubre de 1934 El dia 5 d’octubre es va declarar a Torelló una vaga general i es va formar un comitè revolucionari local. L’endemà aquest comitè va detenir alguns vilatans de dretes i una gran manifestació popular celebrà la proclamació de l’Estat Català. Després d’uns dies d’incertesa, la revolta fracassa i el dia 9 entren a Torelló les forces del Terç i ocupen la vila i detenen els capdavanters de la frustrada revolta, els quals l’endemà són traslladats presoners a Barcelona. Al mateix temps es van clausurar els locals d’esquerres i les seus sindicals. No cal dir que el nostre carrer també en rep les conseqüències i la seu sindical del Ram de la Fusta va restar tancada durant un any. Guerra Civil (1936-1939) No comentarem ni el procés revolucionari ni la Guerra Civil ni la repressió franquista, ja que ja hi ha publicacions que ho expliquen molt bé. Al carrer, com a tot el poble, es van patir, en primera persona, les atrocitats de la guerra, els odis entre els dos bàndols i les repressions i les mancances posteriors. Les indústries locals es van col·lectivitzar i es van haver de dedicar a la fabricació de material de guerra. La indústria de Joan Bofill, al nostre carrer, feia bales fer a fusells màuser del calibre 7,62 mm. Va passar de tenir una plantilla de 113 treballadors abans de la guerra a tenir-ne 131. Fer aquest tipus de fabricació representava un risc per por de represàlies de les tropes franquistes. El general Queipo de Llano havia dit que “sabemos lo que se guisa en Torelló” i que no es faria esperar ”una grata visita para que aprendan”.


60

De fet no era gaire tranquil·litzador viure al costat d’una fàbrica amb una ostentosa xemeneia i, quan sonaven les sirenes anunciant avions, tothom corria a uns refugis soterrats. En acabar la guerra, hi va haver un procés de normalització, i va tornar el règim de propietat industrial que hi havia abans del 18 de juliol, i es van refer les produccions sempre que les disponibilitats de matèria primera ho permetessin. 17-18 d’octubre de 1940 Quan el poble tot just començava la dura etapa de la postguerra, un altre desastre, aquest cop natural i imprevisible, l’aiguat, va sacsejar el poble. Tampoc ens dedicarem a una explicació extensa ja que també hi ha moltes publicacions sobre el tema. Tot i la seva proximitat al riu Ges, el nostre carrer no va ser dels més afectats. Tota l’aigua que venia pel carrer de Sant Miquel i per la placeta d’en Pujol es va escolar pel carrer de Sant Antoni i va deixar-hi un reguitzell de terror i de mort. Pel nostre carrer hi va baixar molta menys aigua, però la gran riuada es va emportar l’escorxador municipal del final del carrer amb tots els animals preparats pel sacrifici de l’endemà i les dues petites cases que hi havia al final del carrer (núms. 65 i 67) i que ja mai més es van reconstruir. Els habitants de la dreta del nostre carrer van assistir, impotents i enmig de la foscor, al tètric espectacle de la desaparició de les cases del veí carrer de Sant Antoni, que anaven caient una darrera l’altra. Només van poder atendre les persones supervivents que, molles i plenes de fang, arribaven, desesperades, pel mig dels horts, després d’haver perdut casa i família. Desolació al carrer l’endemà de l’aiguat (Arxiu Municipal Torelló)


61

Estat del carrer de Sant Josep i del pont després de l’aiguat (AMT) 23 de setembre de 1950

El carrer preparat per rebre la Mare de Déu de Fátima (Família Solà Puig. Fons fotogràfic l’Abans. AMT)


62

Amb motiu de la peregrinació que la Mare de Déu de Fàtima feia per la Península Ibèrica, va arribar a Torelló el 23 de setembre de 1950. En aquella època els poders polítics i religiosos estàvem molts lligats i la religió catòlica que tenia una gran força era practicada per la gran majoria de la població. Això va fer que la visita de la imatge de la Mare de Déu fos un esdeveniment que va despertar una forta passió a tot el poble, fins i tot als menys creients. Cada carrer va constituir una comissió per tal de donar-li la benvinguda i per engalanar el carrer i fer més lluïda l’estada de la Mare de Déu entre els vilatans. Tots els carrers van estar bellament engalanats amb arcs de benvinguda, oratoris, flors i domassos als balcons, fins i tot un campanar a la placeta d’en Pujol. El nostre carrer de Sant Josep també va estar molt ben guarnit amb un arc a l’entrada amb el nom de “Ave Maria” a dalt i uns arcs de flors de banda a banda del carrer i al llarg de tota la seva llargària. Durant el dissabte dia 24, la Mare de Déu va ser passejada per tots els carrers del poble i finalment, el diumenge dia 25, després d’una multitudinària missa de malalts a la plaça Nova, va ser portada a la Coromina. La gent de Torelló, que durant aquells dos dies havia viscut sobre un núvol, va sentir una gran tristor quan la Mare de Déu de Fàtima va sortir del poble. El carrer a l’actualitat El nostre carrer de Sant Josep, amb una longitud de 251,80 metres i una amplada de 7,25 metres, ha anat seguint el ritme de Torelló i de Catalunya al llarg del segle XX. A jutjar per la documentació i els testimonis de les persones, ho ha fet amb una gran intensitat i participant activament i apassionadament en tots els esdeveniments històrics. Ha passat per la industrialització de principis de segle, els conflictes sòciolaborals de principis dels anys trenta, la proclamació de la república, els fets del sis d’octubre, la Guerra Civil, l’aiguat del 1940, la dictadura franquista, la transició a la democràcia, la revolució tecnològica, l’acolliment dels nouvinguts... Podríem explicar molts costums d’abans que ara han canviat radicalment, però ens centrarem amb un: el costum d’abans de passar llargues estones al carrer. L’absència de trànsit, d’aparells tecnològics i de certes comoditats a les cases com ara la televisió i els ordinadors, feien que la gent prengués la fresca a l’estiu a fora i que els més petits juguessin al carrer fins a altes hores. També la solidaritat i la confiança eren diferents. El fet d’ajudar-se quan hi havia algun malalt a la família, algun difunt, algun part o una família necessitada ha anat canviant i tots plegats ens hem tornat més indiferents als problemes del veí del qual, de vegades, desconeixem la seva identitat i la seva manera de ser.


63

La Festa del carrer ens ha ajudat una mica més a coneixe’ns i, almenys un dia a l’any sortim al carrer sense cotxes, a compartir l’esmorzar, a parlar, i a propiciar que la quitxalla pugui jugar. Ja hem comentat que en el carrer hi havia, bàsicament, habitatges de gent treballadora. Aquests habitatges de més de cent anys s’han anat reformant o enderrocant per construir-n’hi de nous. Mentrestant als més antics s’hi han anat establint famílies vingudes d’altres països, amb la il·lusió de trobar una vida millor. Els diferents costums i tradicions dels actuals habitants del carrer haurien de servir més per enriquir, acostar i sumar que no pas per separar i restar.

Diferents vistes del nostre carrer a l’actualitat (Arxiu Comissió) Ja hem vist que en el carrer hi ha hagut un munt de negocis i establiments comercials, però no podríem acabar aquest llibre sense anomenar els actuals. De com ha canviat el carrer i el poble en aquests últims 111 anys. Ho demostren les comparacions entre les cases comercials d’abans i d’ara, entre un antic ferrer de cavalls i un modern institut de medicina de tècniques avançades, per exemple. Hem cregut oportú fer un llistat i una petita ressenya dels establiments actuals: Al número 1 la botiga de Vidres Mora. Aquesta empresa va ser fundada a mitjans dels anys seixanta pel Sr. Lluís Mora i Mateu que es va establir al carrer de Sant Antoni on hi tenia el taller i la botiga. L’any 1990 va traslladar la botiga al capdamunt del nostre carrer. Els fills van ampliar l’empresa i van obrir un taller més modern i espaiós al polígon de Les Vinyes. L’activitat se centra en finestres i tancaments d’alumini, vidres de tota mena i accessoris per al bany. La mateixa família va obrir l’any 1997 una botiga al carrer de Sant Miquel dedicada a objectes de decoració i de regal.


64

Al número 2 la perruqueria de senyores de la senyora Dolors Juvanteny. Aquesta perruqueria es va obrir l’any 2005 d’una manera provisional ja que el seu emplaçament era al carrer de Sant Antoni, però amb motiu de les obres per la construcció d’habitatges, es va haver de buscar un altre lloc. Al lloc que hi fan les obres hi van trobar restes de l’antiga tintoreria Pujol. Això va fer que les obres s’alentissin i la perruqueria hagués d’allargar la seva estada al nostre carrer. És un perruqueria només per a senyores. Al número 4 la botiga d’Esports Pellicer. Encara que aquesta botiga està oberta pel carrer del Pont, té un gran i vistós aparador al carrer de Sant Josep. Es va obrir l’octubre de 2004 encara que la seva presència a Torelló data de l’any 2000 al carrer Diputació. El propietari és la societat Esports Picas 2 S.L. originària de Ripoll. Està dins el grup Base.detall i es dedica a la venda de tota classe de vestuari, calçat i material esportiu. La proximitat de Ripoll als Pirineus fa que siguin especialistes en esquí, i la professió de professor de tennis del fundador en Ramon Picas també els fa especialistes en aquest esport. Al número 3 el centre mèdic del Ges. L’any 1989 el Dr. Josep Maria Aranda i Arqués, amb la voluntat de donar un servei de medicina privada complementària o alternativa a la Seguretat Social per a tot Torelló i els pobles de la Vall del Ges, va obrir aquest centre mèdic al nostre carrer. Ofereix serveis de visites de medicina general i especialitats, visites pel “Montepio” Tèxtil i Mútues Assistencials, extraccions de sang per analítiques, urgències laborals i revisions pels carnets de conduir i d’armes. Al número 3 la botiga de flors i pinso LA LLIÇA d’en Josep Ferrer. L’any 1962 el matrimoni d’Eudald Ferrer i Mercè Montanyà es va establir al carrer procedent de la casa de “La Lliça” al passatge d’Espanya. En un principi subministraven, amb una furgoneta, pinso, alfals i palla a les petites explotacions ramaderes del poble i de les rodalies. Els temps van anar canviant i el negoci es va anar adaptant a aquests canvis ja que actualment es dediquen més a la floristeria i a pinso i a accessoris per a animals de companyia. El negoci el regenten el fill del matrimoni, en Josep Ferrer i la seva esposa Anna Serrasolsas. Al número 6 el centre mèdic ICMO de tècniques avançades. L’Institut Català de Medicina i Odontologia (ICMO) és una societat limitada formada pel Dr. Hassan Fadlallah i la torellonenca Olga Portús. També tenen un Gabinet d’implantologia a la Clínica del Remei a Barcelona. Instal·lats des del mes de juny de l’any 2005 al nostre carrer, ofereixen


65

uns serveis complets d’odontologia amb tècniques avançades com implantologia, estètica dental, cirurgia maxilofacial, odontopediatria i ortodòncia. Completen els seus serveis amb consultes de podologia, psicologia i raigs X. Al número 10 el museu de l’empresa VEMSA. Ja hem vist la importància de l’empresa VITRI al nostre carrer. Ja fa anys que, amb les noves ordenances sobre la ubicació de les indústries fora del nucli urbà, l’empresa ha anat paulatinament traslladant les seves instal·lacions als polígons industrials del poble. El gran volum de maquinària antiga, mostres de material fabricat i documentació, que ha estat gelosament guardat pels seus directius, no podia tenir millor embolcall que l’edifici que va veure néixer l’empresa. Aquest museu encara està en fase de catalogació i només es pot veure en hores convingudes. Al número 16 el bar de tapes MA-E. També aquí hem vist l’existència d’un bar al costat del Cinema Esplai, que al llarg del temps ha anar canviant de propietaris i ha sobreviscut a la desaparició del cinema. Actualment el nom és Bar de tapas MA-E, inicials de les seves propietàries la Manoli Morro i Camacho i la seva filla Eva. El tenen des de l’any 2000. Són especialistes en tapes i plats combinats. Sempre hi ha un ambient familiar i acollidor. Sovint s’organitzen partides de parxís i dòmino i s’hi segueixen amb molta passió els partits de futbol. Al número 20 la cafeteria EL DORADO. És l’establiment més jove del carrer. La seva obertura va dur una certa polèmica a causa de les reticències d’alguns veïns. Es va obrir el juliol de l’any 2007. La propietària és la senyora Yamna Afkiri i el regenta juntament amb el seu fill. Són especialistes en diferents classes de cafès i de tes sobretot en varietats marroquines. No venen begudes alcohòliques i és un punt de trobada de persones magrebines on tenen l’oportunitat de parlar entre elles i veure la televisió del seu país gràcies a un aparell de televisió amb antena parabòlica. Al número 40 la fusteria de Domènech – Muntmany. Aquesta empresa va ser fundada l’any 1986 pels socis Jaume Domènech i Josep Muntmany. Des dels seus inicis tenen el seu taller de fusteria al número 40 del nostre carrer. Es dediquen a tota classe de treballs de fusteria: mobles per encàrrec, fusteria en general per a pisos, portes, armaris, parquets, dormitoris... Treballen materials de fusta massissa, aglomerats melamínics i xapes naturals envernissades. Tenen un servei de transport i muntatge a domicili.


66

Al número 57 la fusteria de Josep Ordi. En Josep Ordi natural de Tírvia a la Ribera de Cardós, va aprendre i desenvolupar l’ofici de fuster al seu poble natal. Posteriorment va exercir a Sabadell i va arribar al nostre carrer per treballar d’electricista a l’empresa “Fecsa”, al costat d’un altre veí històric del carrer, en Salvador Subirà. Tenia les tardes lliures i va llogar uns baixos a la viuda d’en Paco Canyameres, on va tornar a treballar de fuster. Això era l’any 1968. Al cap de poc va deixar la feina d’electricista i es va tornar a dedicar de ple al seu ofici original de fuster que ha mantingut fins ara, a les portes de la seva jubilació. De la mateixa manera que tenim un llistat de caps de casa de l’any 1930, en aquest petit llibre i sense ficar-nos en la intimitat de les famílies, voldríem també fer un petit homenatge a tota la gent del carrer tot fent una llista de tots els caps de casa que hi viuen, a l’any 2008, indicant el país d’origen i els veïns de menys de 18 anys: Núm. 1 - Qarqach Houcine Núm. 1 - Piotr Blazkowski Núm. 1 - Leszek Kopec Núm. 2 - Hossein Yahya Núm. 2 - Gabriel del Palacio Núm. 2 - Antonio Fernández Núm. 2 - Sònia Rubio Núm. 3 – Josep Ferrer Núm. 3 – Hermínia Ordeig Núm. 3 – Joan Subirana Núm. 3 – Rita Puig Núm. 4 – Carles Talen Núm. 4 – Raúl Mudarra Núm. 4 – Antonio Gutierrez Núm. 4 – Marta Puig Núm. 6 – Crescencio Arribas Núm. 6 – Jordi Gispert Núm. 6 – Anna Font Núm. 6 – Josep Maria Canal Núm. 8 – David Colell Núm. 8 – César Acarreta Núm. 8 – Albert Sadurní Núm. 8 – Joan Domènech Núm. 11- Joan Fabregó Núm. 12- Berna Cañizares

Núm. 12- Hamed El Amraoui Núm. 13- Krima Abdellah Núm. 13- Omar Abou Núm. 14- Moises Dosaulas Núm. 14- Tomás Canales Núm. 14- Pròsper Balasc Núm. 14- Naïma Elgharbe Núm. 15- Ahmed Zidan Núm. 15- Milut Eliabraqui Núm. 16- Manoli Morro Núm. 16- Mostapha Aarab Núm. 16- Aanand Makarrouc Núm. 16- Mohamed Morrak Núm. 16- Mohamed Aankad Núm. 20- Tomasa Villarrubia Núm. 20- Jesús del Cojo Núm. 20- Maria del Mar Pulido Núm. 20- Anna Sellarès Núm. 20- Dolores Valderrama Núm. 20- Josep Vinyeta Núm. 21- Sebastián Jorquera Núm. 25- Pilar Parés Núm. 27- Antonio Jiménez Núm. 27- Eva Jiménez Núm. 29- Marisa Roura


67

Núm. 30- Evelyn Ubieto Núm. 30- Àngels del Cojo Núm. 31- Xavier Darnés Núm. 32- Josep Salada Núm. 33- Marc Bassas Núm. 34- Ramon Soler Núm. 34- Encarna Magro Núm. 34- Joan Sala Núm. 35- Manuel Olivera Núm. 35- Abderraman Karbachi Núm. 36- Antònia Blancafort Núm. 37- Miquel Soler Núm. 37- Pere Icart Núm. 40- Carme Peix Núm. 41- Josep Bartrina Núm. 42- Ramon Boix Núm. 43- Joan Cunill Núm. 44- Magdalena Bernadas Núm. 45- Pere Barniol Núm. 45- Ernest Barniol Núm. 45- Mohamed Benali Núm. 45- Hassan Bouagran

Núm. 46- Jacint Codina Núm. 47- Joan Cuní Núm. 47- Pere Solanas Núm. 48- Enric Da Fonseca Núm. 48- Roberto Fdez-Ocampo Núm. 48- Ahmed Atrare Núm. 49- Pere Vivet Núm. 49- Montse Vivet Núm. 50- Xavier Guix Núm. 51- Feliu Casas Núm. 53- Toni Franco Núm. 53- Mohamed Kadari Núm. 53- Mohamed El Bouaazzati Núm. 57- Josep Ordi

Núm. 59- Dolors Godayol Núm. 61- Andrés Mateo Núm. 61- Esteve Subiranas Núm. 61- Josep Jordana Núm. 61- Mohamed Daveg Núm. 63- Joan Fontseré Núm. 63- Núria Bermejo Núm. 63- Ahmed El Handloui

ESTADÍSTICA Total de persones que viuen al carrer 244 percentatge Total d’homes 85 34,8% Total de dones 85 34,8% Nois menors de 18 anys 35 14,4% Noies menors de 18 anys 39 16,0% Persones catalanes i espanyoles 142 58,2% Persones d’altres nacionalitats 102 41,8% Menors de 18 anys catalans i espanyols 14 19,0% Menors de 18 anys d’altres nacionalitats 60 81,0% Les procedències dels residents al carrer són: Catalunya, resta d’Espanya (Castella Lleó, Castella La Manxa, Extremadura, Madrid, Galícia i Andalusia), Marroc, Polònia, Portugal, Argentina i França.


68

La Comissió de Festes i els col·laboradors, a la Festa de 2008 (Arxiu Comissió) Cartell de la Festa de 2008 (Arxiu Comissió)


69

Bibliografia Arxiu Municipal de Torelló.

Enciclopèdia Catalana. Torelló. Mn. Pau Parassols Pi. Barcelona, 1876 Història de Torelló. Mn. Fortià Solà. Torelló, 1946 La Vall de Torelló. Lluís Thomasa de Subirà. Barcelona, 1963 La Vall de Torelló en els segles XVIII i XIX. Joaquim Albareda i Salvadó . Barcelona, 1963 La Vall de Torelló (geografia i història). Antoni Pladevall i Ramon Vinyeta. Torelló, 1979 Història de la postguerra (Torelló 1939 – 1950). Ramon Pujol i Basco. Torelló, 1991 Torelló 1931 – 1975. Ramon Pujol i Basco. Torelló, 1993 La Saga dels Reig. Antoni Camprodon. Torelló, 1995 Tres visions i una història. Grup Vemsa 1857, Torelló, 1998 L’Abans. Santi Molera Clota. Torelló, 2001 Els carrers de Torelló. Ainara Vilaseca. (treball de recerca) 2007/2008 Setmanari La Veu del Ter Setmanari Torelló Programes de Festa Major de Torelló


70

Agraïments Als responsables de: ARXIU MUNICIPAL DE TORELLÓ BIBLIOTECA DOS RIUS ARXIU DE L’ADET SETMANARI TORELLÓ Per les facilitats que ens han donat per consultar els seus arxius. A les persones que ens han deixat les fotografies: JOSEP MARIA ALIGUÉ FAMÍLIA CASAS BENITO MIQUEL AUTET FAMÍLIA PLA JUANOLA MARIA FABREGÓ FAMÍLIA SADURNÍ PAGÈS PERE GUITART FAMÍLIA SANJAUME FEIXES PILAR PAGÈS FAMÍLIA SERRA BENITO PIZZERIA ZEPPELINS FAMÍLIA SOLÀ PUIG MANEL SOLÀ FAMÍLIA TORRENT TEIXIDOR ROSA TOR FAMÍLIA TRIAS PUJOLAR FILO VILÀ FORTIÀ VINYETA A les persones que amb el seu testimoni oral han enriquit aquest treball: DOLORS AYATS JOAN CUNÍ MARIA FABREGÓ LLUÍS GORCHS JOAN SOBRERROCA FORTIÀ VINYETA A les persones que ens han orientat: ANTONI CAMPRODON GERARD VERDAGUER JUDITH VIDAL

EL CARRER DE SANT JOSEP DE TORELLÓ - ajtorello.cat · Només cal veure les llindes antigues per...

Documents

Transcript of EL CARRER DE SANT JOSEP DE TORELLÓ - ajtorello.cat · Només cal veure les llindes antigues per...