EL BROT 1

el brot

assemblea de joves de Vilafranca del Penedès núm.1 agost de 2010

EL BROT 2

Aquesta revista que tens a les mans ha estat pensada i concebuda en el marc d’un projecte d’abast molt més ampli que convé explicar. Les persones que formem l’Assamblea de Joves de Vilafranca (AJV) no ens inhibim davant dels problemes estructurals que percebem i, per consegüent, dediquem els nostres esforços i il·lusions a la construcció d’un sistema polític nacionalment més lliure i socialment més just. Aquest és l’ideal que sempre ha inspirat la nostra activitat, el qual a dia d’avui segueix nodrint els nostres somnis de transformació de la realitat que ens ha tocat viure, malgrat que constatem amb frustració les conseqüències derivades de l’ordre establert i les dificultats d’articular un nou model enmig de les sensacions de desencís i apatia que observem a nivell sociològic. Els joves tenim l’obligació de participar activament en el devenir social i, dins d’aquesta tasca, entenem que hem de poder elaborar discursos crítics capaços de bastir alternatives i de posar de manifest les deficiències endèmiques que afecten el nostre disseny institucional de referència. Anhelem, proposem i reclamem canvis en les condicions materials de vida de la gent, de manera que s’eliminin al màxim les relacions socials de dominació que ens ofeguen com a persones mitjançant formes més o menys explícites, sent aquesta circumstància d’especial rellevància en un context socio-econòmic de crisis. La llibertat personal i col·lectiva és un fi que mai s’assoleix del tot, és un cim impossible de ser culminat, però no per això deix de ser un objectiu programàtic cap el qual s’ha d’avançar amb pas ferm i decidit mitjançant la realització del camí que ens apropa cap aquest horitzó potser utòpic. Amb el propòsit i la determinació de seguir materialitzant petites parts d’aquesta senda llarga i de final incert neix aquesta revista.

Per altra banda, aquesta humils fulls també troben la seva justificació en la manca d’amplitud valorativa de l’opinió pública, conformada a partir d’uns mitjans de comunicació acostumats a conviure feliçment amb un estament polític que no gosen remoure i ni tant sols incomodar. Els periodistes servicials invaliden amb la seva escassa pluralitat qualsevol expectativa de canvi real; fins i tot la maten abans de que neixi. Tot això pot verificar-se examinant l’absència de

E D I T O R I A Lnotorietat pública de les tesis que amb valentia afirmen la necessitat d’una modificació profunda de tots els ordres del sistema social. Cal doncs que algú faci aflorar aquestes veus per tal que tothom en tingui coneixement i, en conseqüència, pugui elaborar la seva visió del món amb més i millors instruments d’interpretació cognoscitiva. Els textos que segueixen pretenen encoratjar a tothom a eliminar prejudicis i atrevir-se a constituir noves expectatives. Així doncs, a continuació trobareu una modesta contribució al pensament crític que tant es troba a faltar en els mitjans de comunicació de masses. Raonar és i ha de seguir sent una activitat lliure, sense condicionants externs, no desnaturalitzada pels raonaments dels demés i, en conseqüència, continuar imaginant altres móns possibles no només és un dret sinó que, en temps de desafecte i desencant, és un deure inajornable que ens concerneix a tots.

Els continguts que segueixen es troben dividits en seccions, les quals estan sistematitzades entorn el desig de produir noves lògiques que, malgrat no tenir autors experts en les matèries que tracten, puguin ser d’interès per a totes aquelles persones que, sense tenir pretensions de llegir una obra científica o acadèmica, tinguin ganes de rebre una perspectiva analítica diferent sobre problemes comuns que a tots ens incumbeixen. Som conscients de la relativa dimensió d’aquest projecte editorial, però aquesta circumstància no ens farà desistir de la nostra voluntat de ser útils mitjançant la crítica d’allò que reputem injust i la fonamentació d’allò que entenem que és legítim. Tenim el convenciment de que l’opinió de la gent anònima i aliena a l’àmbit científic o periodístic també pot contribuir al desenvolupament d’un punt de vista innovador i atípic. Amb aquesta intenció tan engrescadora i, alhora, honesta, esperonem a totes les consciències a alçar-se contra el conformisme, a teoritzar el canvi i a treballar per a la seva aplicació. Una massa social conscient i desperta és el millor instrument per eradicar les relacions de poder que, amb efectes tan tràgics, acompanyen la nostra existència.

EL BROT 3

E D I T O R I A L Í N D E XCRÓNICA Racistes a Vilafranca .........................4 Club Bilderberg .................................5

OPINIÓ Crítica de l’estatut .............................6 Accions fonamentades ......................8 Populisme repressiu ........................10

CULTURA I OCI Música: At-Versaris .........................12 Llibres: El teló de ferro ....................12 Cinema: El vent que agita la civada ...13 L’ENTREVISTA Derrumband ....................................15

EL BROT 4

C R Ò N I C A

El passat mes d’abril va tenir lloc a la nostra vila una concentració del partit d’extrema-dreta Plataforma per Catalunya (PXC) per celebrar la seva diada anual amb l’objectiu d’impulsar la candidatura d’aquest partit a Vilafranca. L’Ajuntament va cedir a aquest grup un solar de titularitat municipal just al costat de l’Auditori, malgrat ser Vilafranca una vila declarada for-malment antifeixista en virtut de un acord del ple del Consistori, sent aquesta una paradoxa difícil d’entendre i explicar. Davant d’aquesta situació, un grup d’entitats de caire social, vinculades al teixit associatiu vilafranquí van decidir convocar una cercavila antiracista de rebuig a la provoca-ció que representava la presència d’aquest grup en el nostre entorn, la qual va tenir un marcat caràcter festiu i popular alhora que reivindicatiu.

Des de l’assemblea de joves de Vilafranca, con-siderem que aquest acte de protesta, gaudia de plena legitimitat política i ètica atenent als va-lors que s’hi defensaven, els quals no eren al-tres que la convivència pacífica entre cultures, la tolerància envers la diferència i la inclusió so-cial. En aquest sentit s’ha de remarcar l’elevat nombre de persones migrades que hi varen assistir, sent aquesta una expressió del caràc-ter transversal i inclusiu del citat esdeveniment.No obstant això, la cercavila va topar-se amb l’actitud hostil i amenaçadora dels membres de PxC, alguns dels quals són coneguts per la seva trajectòria com a militants històrics de l’extrema-dreta al nostre país. Alguns d’aquests individus posseeixen un passat real-

RACISTES A VILAFRANCAment sinistre, sent pública la seva participa-ció en accions d’especial gravetat, com per exemple, els atacs a clíniques avortistes.

Dins de l’actitud prepotent que els va caracte-ritzar, el cap més visible de PXC, Josep Angla-da, no va desaprofitar l’ocasió per,proclamar les seves consignes xenòfobes contra el col•lectiu de persones migrades ( “Avui crec que no ens ha fet falta anar a la platja, aquí a Vilafranca ens hem posat morenets, però no negres. És important, que no ens hem tornat negres, per-què no veig cap negre aquí entre nosaltres..”.).

Durant el desenvolupament de la cerca-vila els ànims van anar crispant-se, resul-tant de tot això un reguitzell de manifes-tants antiracistes imputats per diferents delictes, contrastant això amb la impunitat que van tenir els membres de PXC per realitzar les seves ofenses i provocacions, sent protegits en tot moment per un ampli dispositiu policial.

En relació amb tot això, volem expressar un seguit de valoracions. En aquest sentit, creiem que permetre actes com els de PXC va en con-tra de la llibertat d’expressió ja que aquests suposen una negació dels mateixos. A un par-tit que defensa la limitació de drets i que, per tant, dificulta la seva realització, no sembla admissible que se li hagi de reconèixer capa-citat per exercir allò que pretén eliminar, com a mínim, per a certs grups socials. Per altra ban-da, aquests fets posen de manifest el diferent tractament que reben les ideologies per part de l’aparell repressor de l’Estat. Així doncs, mentre opcions que busquen la superació dia-logada dels conflictes existents entre la ciuta-dania són ilegal•litzades, partits que promouen l’odi envers el diferent, com PXC, són tolerats

Finalment volem denunciar la diferent vara de medir existent, segons la ideologia que es defensa, així mentre els antiracistes són re-primits, els xenòfobs de PxC poden expres-sar amb total llibertat el seu missatge d’odi. Ho considerem contradictori amb un estat que s’autoanomena democràtic i de dret.

EL BROT 5

CLUB BILDERBERGEl club Bildeberg és un club selecte, que està format per importants financers, empresaris, ministres i famílies reials amb gran influència política i econòmica, com Rokefeller, o alts funcionaris d’organismes internacionals, com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial. El Club Bideberg es reuneix una vegada a l’any, des de 1954, per dictar el full de ruta del Capitalisme i què i quines mesures a nivell polític i a nivell econòmic han de dur a terme els països.Però aquestes mesures no van a favor de les classes treballadores, i si en direcció als interessos privats, afavorint tan sols una petita elit econòmica.

La reunió anual del Club Bildeberg es va dur a terme a Sitges, del 3 al 6 de juny, en un prestigiós hotel, envoltats de seguretat privada i d’un fort desplegament dels Mossos d’Esquadra que no deixaven acostar a ningú en un radi d’1 km de l’hotel.Després de la crida dels companys de l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf, vam assistir a la manifestació contra el Club Bildeberg. La nostra sorpresa va ser veure el gran nombre de Mossos, estem parlant de centenars d’ells, la gran majoria antidisturbis, que ens van prohibir l’entrada al carrer que conduïa a l’hotel.

Creiem que és important preguntar-se el perquè un servei públic ha de servir a aquest grup, quan poden pagar-se seguretat privada. No és massa difícil adonar-se que si tenen tanta facilitat per obtenir protecció per part de l’estat, és perquè aquest està directament al seu servei, ja que molts dels assistents formen part dels propis governs dels països on es celebren aquestes trobades. Per part dels mitjans de comunicació

també es pot observar la seva complicitat. Dels pocs que van tractar el tema, els que ho van fer va ser d’una manera totalment superficial i subjectiva, això també es deu a que molts dels participants controlen les principals companyies dels mitjans de comunicació. Tot preparat perquè res del que es parli surti a la llum, ja que no està permès l’entrada dels mitjans de comunicació ni tampoc es fa pública la llista dels 130 assistents que acostuma a tenir la reunió.

Com pot ser que un grup tant influent vingui a celebrar una reunió al nostre país i passi pràcticament desapercebut? Quins temes han de tractar amb tant de secretisme? Segurament no tenen pensat res de bo per la gran majoria que poblem la Terra... Si estesin fent alguna cosa que ens beneficiés ho dirien a tort i a dret. El més preocupant és el fet de que a la manifestació eren més Mossos que manifestants, més que pel gran nombre de mossos... per la poca assistència que va tenir la manifestació... Sembla no tenir sentit, perquè les reformes laborals, lleis, guerres i crisis que ens vénen com a naturals i necessàries, des de fa més de 50 anys, estan planificades d’anys enrere per part seva. Però els responsables de tot no són només ells, sinó nosaltres per no plantar-los cara.

EL BROT 6

CRÍTICA DE L’ESTATUT

Finalment el Tribunal Constitucional ha resolt el recurs interposat contra certs preceptes -la ma-joria- de l’Estatut, sent aquest un fenomen que s’escau interpretar des d’un marc analític ampli, lliure i agosarat, o com a mínim no circumscrit als estrets marges reflexius que ofereixen certs sectors dominants. A propòsit de la qüestió es-tatutària s’han succeït una sèrie de pronuncia-ments per parts dels diferents actors, encara que com ve sent habitual només els corresponents als dels partits parlamentaris i als dels mitjans de comunicació de masses han assolit una notorie-tat suficient com per determinar la conformació de la opinió pública. La resta de reaccions, idees i opinions no han gaudit de tan extensa difusió i, per tant, han quedat reduïdes a expressions exò-tiques de rellevància nul·la o anecdòtica. Sent aquesta la quantitat i la qualitat de la pluralitat discursiva, ens trobem davant d’una realitat ine-xorable que convé significar: les úniques valora-cions susceptibles de ser socialment tingudes en compte són les dels de sempre, és a dir, les dels polítics convencionals i les dels opinadors al seu servei (dir periodistes a vegades esdevé teme-rari). Això empobreix el debat, limitant-lo a apre-ciacions més o menys coincidents que deixen la resta de raonaments extramurs del coneixement general, sense que aquests puguin irradiar amb els seus reflexes unes consciències que no són remogudes de la manera que les circumstàncies semblen exigir.

La qualitat d’una contraposició d’idees, sigui qui-na sigui, no només té per objecte garantir formal-ment la capacitat d’expressar lliurement parés, sinó que també consisteix en assegurar material-ment que tots aquests siguin igualment idonis per captar l’atenció pública. Lamentablement, com s’ha dit, això no és així perquè mentre que certs judicis de valors són propagats fins a la sacietat més fatigant, la resta són curosament silenciats pels autors de les desfetes sotmeses a conside-ració, resultant de tot això una opinió pública de baixa qualitat, viciada per una parcialitat reflexi-va que la fa perillosament vulnerable. No obs-tant això, comença a observar-se com la socie-tat desperta d’aquesta somnolència intel·lectual induïda i com els enganys dels grups dominants

van esdevenint a poc a poc més ineficaços per generar error en els seus receptors. De moment, tot això només es pot percebre en forma de de-sencant, apatia i decepció social envers la polí-tica: la gent ja sap allò que no vol o que consi-dera inútil. Els partits parlamentaris han refutat amb els seus actes les seves promeses, s’han inhabilitat per a l’exercici de les seves funcions provant de mode fidedigne la seva incapacitat de dirigir els anhels emancipatoris d’una nació, sent tots aquests uns fets que la societat estima sufi-cientment acreditats. Ara ja no poden ni apropiar-se de manera indigna d’unes categories (nació, país, cultura) que han banalitzat abastament o, com a mínim, no poden fer-ho amb uns mínims de credibilitat en la mesura que tals conceptes han esdevingut indemnes envers els mals usos que els degraden.

Així doncs, sent aquest l’anàlisi de les circums-tàncies concorrents, cal ara més que mai com-batre l’asimetria discursiva referida per poder aportar noves propostes, projectes i models fent que aquests puguin ser coneguts i qualificats d’alternatives viables. La decepció sociològica que el sistema polític vigent genera ha de ser de-gudament captada i instrumentalitzada cap a al-tres projectes més il·lusionants que nodreixin les pretensions de canvi que la gent comença a de-mandar. El debat nacional no s’esgota amb pro-posicions reformistes, sinó que aquest es com-pleta amb les premisses que afirmen sense por la necessitat d’intervenir decididament en l’estat fàctic analitzat per modificar-lo estructural i sis-tèmicament. En relació amb l’Estatut la validesa d’aquesta formulació pot advertir-se nítidament, en especial si estimem que, malgrat ens vulguin fer creure el contrari, el procediment constitucio-nal o legal mai serà apte per satisfer i assegurar els drets i les llibertats que ens assisteixen com a poble, com a unitat política i cultural. L’exercici d’aquests, doncs, dependrà en última instància d’un acte de fet de naturalesa política que sigui alhora constituent o fundant d’una nova realitat jurídica que, per altra banda, sembla evident que gaudeix de suport material. Si els catalans ens auto-percebem a nosaltres mateixos com a titu-lars d’una identitat grupal i singular, sent aquesta la imatge que ens em construït al llarg del temps, a ningú pot extranyar que aspirem a viure amb normalitat aquestes característiques diferencials, desenvolupant-les en la seva màxima potenciali-tat a través d’una sobirania que, a més a més, en

O P I N I Ó

EL BROT 7

garanteix la pervivència. En altres termes, si es legítim avançar en l’autogovern, també ho ha de ser fer-ho fins a la màxima culminació d’aquest procés, és a dir, fins a la independència absoluta.

Afirmar que els Països Catalans poden esde-venir independents a través dels procediments de reforma constitucional resulta fal·laç o, com a mínim, només parcialment cert. És a dir, encara que la Constitució espanyola de 1978 no prevegi clàusules d’intangibilitat i que, per tant, tots els seus preceptes puguin ser modificats o derro-gats en virtut dels processos que ella mateixa preveu, també ho és que aquesta norma de nor-mes exigeix per a la seva reforma la tramitació d’uns procediments materialment irrealitzables a causa de les majories reforçades requerides com a requisit indispensable. Així doncs, malgrat que certs estaments polítics i periodístics postu-lin l’amplitud del text constitucional, cal tenir clar que la plena sobirania de la nació catalana no-més podrà realitzar-se mitjançant actes constitu-ents que prescindeixin dels rituals que l’Ordena-ment de l’Estat Espanyol obliga a observar.

En aquest punt cal tenir un sentit recordatori pels territoris dels Països Catalans de fora del Princi-pat els quals no poden ser desatesos ni descui-dats en cap projecció programàtica que es faci.

Aquestes zones han patit un procés desintegra-dor i uniformitzant especialment sever, quedant prostituïda la seva identitat genuïna i sent, per tant, particularment meritoris els esforços de certs col·lectius per restablir la situació violen-tada. Els habitants del principat hem d’auxiliar aquests territoris en la seva tasca, reclamant la vertebració político-jurídica d’una unitat que no admet segregacions. Aquesta és la millor mane-ra de reparar certes anomalies nacionals i cultu-rals planificades amb mala fe pels apòstols de la sagrada uniformitat espanyola.

En qualsevol cas, constatada la inoperància de pertànyer a l’Estat espanyol i l’escassa comoditat de les vestimentes constitucionals, cal apropar a la ciutadania un discurs diferent, més ambiciós i desacomplexat, que mostri quins són els proces-sos més adequats per extingir les vinculacions que, sigui quina sigui la seva naturalesa, oculten injustes relacions de dominació a nivell nacional, social i patriarcal.

EL BROT 8

ACCIONS FONAMENTADES

El passat dia 10 de juliol, durant la manifesta-ció que va tenir lloc a Barcelona, es van cremar diverses banderes espanyoles, esdeveniment aquest a propòsit del qual s’escau fer una sèrie de reflexions. Cal tenir en compte que en ge-neral els mitjans de comunicació van exaltar el caràcter pacífic de la manifestació referint-se a aquests actes com a incidents residuals enmig d’un oasis de civisme exemplar, com a desafor-tunades excepcions a la harmonia ordenada i festiva que va presidir la marxa. D’entrada par-tir d’aquestes premisses comporta atribuir a les cremades uns caràcters antitètics als que en principi són propis de la marxa, de manera que aquestes passen a ser qualificades de violentes i il·legítimes. Convé però ocupar-se d’aquests dos adjectius per separat per veure si resistei-xen un anàlisi acurat sobre la seva procedència en aquest cas més enllà de la simple retòrica emocional i apriorística. Com a qüestió prèvia pot avançar-se que ambdues categories, vio-lència i legitimitat, comprenen una multitud de significats i que la seva amplitud semàntica re-quereix un exercici de rigorosa concreció.

En primer lloc, són violents els actes que, apli-cant força, lesionen o posen en perill la vida, la llibertat, la integritat o la indemnitat de les perso-nes o que danyen coses amb un contingut pa-trimonial, sent aquest un contingut consensual del terme adequat als usos lingüístics. Doncs bé, cremar una tros de tela en una manifesta-ció, en primer lloc, no lesiona ni posa en risc la vida ni la salut de ningú quan es fa observant unes mínimes normes de seguretat, tal i com va succeir. Quan l’objecte en qüestió crema la gent s’aparta i ja està. Tampoc perjudica el patrimo-ni de ningú si atenem a l’escàs valor econòmic de la bandera. Així doncs, titllar de violent l’acte consistent en la crema controlada d’un tros de tela gairebé que xoca amb el sentit comú i amb les referències socials compartides, sobretot perquè de ser així també les fogueres i els co-ets de Sant Joan serien violents, per no parlar d’actes autènticament violents que queden des-naturalitzats si s’empra el terme d’una manera tant genèrica i arbitraria, quedant així buits de substantivitat pròpia.

En segon lloc, es parla d’actes il·legítims. Aquesta és una qüestió més abstracta i més

EL BROT 9

sostenen que s’han atacat greument els símbols de l’Estat espanyol. Quin dret ha de prevaldre, el d’expressar-se lliurement o el de conservar la sagrada concepció dels símbols? Sembla evi-dent que la llibertat d’expressió inclou i prote-geix conductes com aquestes les quals només són el resultat d’un pluralisme polític que l’Estat espanyol, segons diuen perversament, pretén mantenir i fomentar. L’ofensa a l’Estat espanyol a través dels símbols només pot entendre’s des d’un nacionalisme feixista i emocional que salva-guarda un imaginari específic de la profanació, dotant-lo d’un caràcter místic que queda fora del terreny de la mundanal crítica humana. Només així podem explicar perquè l’acte de cremar una bandera espanyola és constitutiu de delicte d’ul-tratge a l’Estat Espanyol, el qual sigui dit de pas té una evident naturalesa política que ens remet inexorablement a la sanció dels pensaments i de les conviccions. És il·legítim insultar un país dominant i de funest passat imperial? S’ofèn aquest país? Qui acumula més ultratges: l’Estat espanyol o els Països Catalans? Precisament és la ofensa que pateixen els territoris oprimits el que justifica la seva reacció airada i molesta, en especial si aquesta consisteix en quelcom tant poc lesiu com cremar una bandera. Les litúrgies, els rituals i els objectes mai poden adquirir una dimensió sagrada superior al sana discrepància dels homes i les dones, no poden gaudir d’un valor suprem i absolut. Aquest és l’indicador que ens permet identificar els règims polítics autori-taris i totalitaris els quals es basteixen a partir de l’exclusió de la singularitat.

valorativa i, per tant, condicionada per la forma particular que cadascú té d’interpretar els dife-rents fenòmens que percebem. No obstant això, pot entendre’s per legítima aquella acció que té una justificació legal o metafísica que subjectiva-ment s’estima vàlida. Aquesta és potser la defini-ció més descriptiva que pot donar-se de la citada categoria. En aquest sentit, cremar roba pot ser tant legítim com, per exemple, cremar un moble vell, menjar-se una peça de fruita, sortir a pas-sejar, etc. La fonamentació de totes aquestes accions pot ser similar o idèntica: es tracta de comportaments que es realitzen en exercici del lliure arbitri que ens assisteix com a individus i, a més a més, aquest és un ús de l’autonomia de la voluntat que no limita la de terceres persones, és a dir, que no impedeix a ningú fer allò que vol. L’esfera de llibertat personal permet infini-tat d’actes els quals no són reprovables perquè són neutres o inofensius en relació amb els béns que socialment es consideren necessitats de protecció. Com pot ser, doncs, que cremar una bandera espanyola generi tanta crispació i tant de rebuig? Sembla ser que les explicacions les hem de buscar en un altre nivell de discurs, en el pla del simbolisme i de l’imaginari col·lectiu. En efecte, cremar una bandera espanyola té unes connotacions ideològiques i culturals, uns signi-ficats essencials i poderosos que, en definitiva, són compartits per tots.

Davant de la crema tant els partidaris com els detractors es construeixen una visió sobre aquest acte o, com a mínim, elaboren una ex-plicació per entendre’l i comprendre’l. Els uns afirmen estar fent ús del dret que els empara d’expressar lliurement idees polítiques, els altres

EL BROT 10

POPULISME REPRESSIU

A propòsit dels clamors populars que demanden amb urgència més exasperació punitiva, vincu-lats correlativament amb les polítiques criminals que han informat les darreres modificacions del Codi Penal de l’Estat espanyol, s’escau recor-dar una història que, tot i la singular èpica quasi poètica que l’imbueix, reposa en els forats més recòndits de la memòria col·lectiva. L’any 1977 es va aprovar la designada com a Llei d’Amnis-tia (Llei 46/1977, de 15 d’octubre) l’objecte de la qual era amnistiar a la major part de persones processades o condemnades per delictes i fal-tes que tipificaven actes d’intencionalitat política. Aquesta norma va ser la porta que va permetre sortir de la presó a molts dels reclusos que havi-en estat internats per la seva participació en es-deveniments de naturalesa política, malgrat que la mateixa llei preveia excepcions en funció del resultat dimanant del comportament punible. No s’escau en aquest escrit fer un anàlisis exhaustiu dels efectes que aquesta llei va tenir, sinó que esdevé més interessant treure a col·lació un petit fragment d’aquest relat que, tot i ser ampliament desconegut o pretesament ignorat, adquireix nous significats i noves dimensions a mesura que discorre el devenir de la política criminal de l’Estat espanyol, en especial si relacionem el fe-nomen que a continuació s’exposa amb el popu-lisme repressiu que impera actualment el qual, dissortadament, sembla no tenir límits de cap classe. En altres paraules, aquest text va dedicat als altres presos, als que no són tinguts per di-rectament polítics encara que també ho són, és a dir, als presos socials, els quals sovint es qua-lifiquen amb menys rigor com a presos comuns.

Com a continuació es verificarà, la categoria de presos socials té més capacitat explicativa que la de presos comuns. No obstant això, amb caràc-ter previ cal apuntar que les relacions entre els presos polítics i els socials, tant les actuals com les pretèrites, mai han estat dipositàries del inte-rès dels científics i estudiosos de l’univers peni-tenciari, a excepció d’honroses excepcions. En relació amb les citades relacions s’han fonamen-tat dues teories: d’una banda, les que afirmen que els presos polítics d’abans i d’ara mai van voler ni volen interactuar amb els demés interns per així distingir i reforçar el caràcter polític de les causes que han motivat el seu empresonament;

per altra banda, uns altres estudis argumenten la hipòtesis, sens dubte més edificant, de que en el passat l’entrada de presos polítics en els establiments penitenciaris va suposar la barre-ja d’aquests amb la resta, resultant de tot això un intercanvi fructífer amb contraprestacions per totes les parts: els uns van aprendre tècniques pròpies de la delinqüència ordinària que faci-litaven la seva activitat agitativa; els altres van poder accedir, per primer cop en molts casos, a una cultura i uns coneixements que ignoraven fins aleshores i que, per altra banda, els seus companys de reclusió acumulaven profusament a causa de la excel·lència intel·lectual de la que gaudien. Malgrat que no podem demostrar amb certesa quina de les dues narracions és corres-pon amb la realitat, sí que podem observar les conseqüències objectives d’aquella convivència física, més o menys intensa en quan a la seva vessant psicològica o espiritual, entre gents de procedències i trajectòries diverses o gairebé an-tagòniques.

EL BROT 11

Els fets històricament provats indiquen un cert intercanvi entre les dues cosmovisions pròpies de cada grup, confluint en aquell moment en un mateix espai físic o, com mínim, hi ha acredita-da una influència dels presos polítics en la res-ta. En aquest sentit, s’observa com els presos socials van polititzar-se fundant les seves pròpi-es assamblees i atribuint les causes de la seva situació personal a unes condicions estructurals injustes que els havien determinat a delinquir. Va ser així com moltes d’aquelles persones van entendre que el sistema social només empreso-nava -i ocultava- la pobresa, la misèria i la de-sigualtat, és a dir, van comprendre que la seva voluntat desviada s’havia d’imputar a causes sistèmiques que la mediatitzaven, plantejant-se per primer cop si els seus impulsos criminals ha-vien estat normalment conformats, fent ús de la seva autonomia volitiva, o si pel contrari aquests havien estat induïts per factors exògens que no havien pogut controlar i que havien viciat el seu lliure arbitri. D’aquesta manera es va projectar

una nova visió sobre aquells itineraris personals penetrats per l’exclusió i destinats a tenir en els centres penitenciaris el seu espai de referèn-cia existencial. D’aquesta aproximació crítica al món penal en va néixer la consideració de presos socials i la frustrada aspiració d’aquests de gaudir d’una segona llei d’amnistia que mai no va arribar, la qual es justificava pel caràcter injust d’uns empresonaments originats per les desigualtats socials existents en les condicions materials de vida.

Tot el que s’ha dit fins aquí cal tenir-ho present a l’hora de reflexionar sobre l’enduriment de les penes i la incriminació de nous comportaments. En efecte, cal tenir clar des d’un punt de vista epistemològic quines són les causes –o con-junt de causes- que provoquen accions lesives de béns protegits jurídico-penalment. Potser el subjecte-infractor arquetípic no és una persona totalment sobirana per escollir quin comporta-ment realitza entre totes les possibilitats d’ac-ció que té davant seu, sinó que aquest té una voluntat viciada per fenòmens externs de na-turalesa cultural que el predisposen a delinquir com, per exemple, la cultura del consumisme que vincula l’èxit social a l’acumulació de molts béns materials i, al mateix temps, ofereix pocs mitjans per assolir els objectius que proposa. En aquest sentit resulta erràtica la dialèctica entre subjectes malats incapaços d’autoregir-se (inimputables) i subjectes sans totalment capa-citats per exercitar el seu lliure arbitri (imputa-bles), sense distingir dins d’aquest últim grup la diferent qualitat i quantitat de llibertat motiva-cional que pot concórrer en cada supòsit, sent evident, per exemple, que té més aptitud per formar el seu ànim o intenció sense condicio-nants perifèrics un individu com el Millet que no pas un aturat que no disposa d’ingressos per mantenir els seus fills menors, encara que en ambdós casos estem davant de delictes contra el patrimoni. Per últim, s’ha de tenir present que els processos de selecció dels béns i valors a protegir sempre són valoratius i culturals i, lluny de tenir caràcter neutre o científic, regulen un determinat sistema de relacions socials el qual es vol reproduir i assegurar, sent sempre pos-sible criticar la tutela que es dispensa a alguns valors en detriment d’uns altres potser més preferents d’acord amb criteris interpretatius di-ferents com, per exemple, la igualtat material entre subjectes.

EL BROT 12

C U L T U R A I O C I MÚSICA

At-Versaris, “A cada passa”, 2009

Elegant i contundent. Potser aquests serien els adjectius més encertats per a definir aquest disc, tot i que en escoltar varies cançons ens en poden venir al cap una infinitat més. Els pioners del hip-hop combatiu en català ens sorprenien novament l’any passat amb les 14 cançons que formen “A cada passa”. Al clàssic hip-hop que ja coneixíem li afegeixen bases amb guitarra elèctrica i ritmes de soul que conformen el fet diferencial d’aquest disc. Unes cançons plenes de la ràbia i l’esperit crític que ja ens havien demostrat en el seu anterior disc “Va amb no-saltres”, tot i que aquest últim treball suggereix una maduresa creativa en un grup que porta relativament molt poc temps en l’escena musi-cal però que hi ha sabut entrar amb força i s’ha col·locat com a referent en el seu propi estil. Un canvi qualitatiu important en les seves rimes i els seus missatges més clars i directes que mai, sense faltar-hi l’elegància que els caracteritza. I com no, no hi podien faltar les col·laboracions d’altres artistes com els valencians Los chicos del maíz, Mai, El gordo del puro, Astrio (amb els quals estan de gira), etc. Un disc que val la pena escoltar i perdre’s entre les seves frases rebus-cades però plenes d’una sorprenent matèria gris.

LLIBRES

Jack London, “El Teló de Ferro”, 1908

El teló de ferro és la biografia d’un revoluciona-ri nord-americà, Ernest Everhard, que participa en un intent de revolució obrera i és capturat i executat el 1932. Aquest és el fil conductor de la novel·la escrita per Jack London l’any 1908, que ofereix una història plena del missatge revolu-cionari que caracteritzà la consciència política de l’autor i amb una trama romàntica entre els diàlegs que protagonitza Ernest Everhard amb diferents personatges que mostren la profunda necessitat revolucionària de l’època. L’autor des-criu les lluites entre la classe obrera i la classe mi-tjana dels EEUU de principis del segle XX contra una oligarquia que controla el govern, l’exèrcit i la policia i que cada cop acumula més poder i exerceix una repressió cada cop més indiscri-minada, recordant-nos a l’ inici dels feixismes a Europa. Amb aquesta gran novel·la Jack Lon-don ens fa viatjar a la societat de principis de se-gle i ens submergeix en les dures lluites obreres que segurament no deixaran al lector indiferent.

EL BROT 13

PEL·LÍCULES

Ken Loach, The wind that shakes the barley

L’any 1920 Irlanda es troba sota domini d’Anglaterra, que oprimeix i nega la llibertat als seus habitants. L’abús és tant per part de les tropes angleses que un grup de camperols i obrers irlandesos organitzen petits grups armats amb la intenció d’expulsar-los. Després de diversos enfrontaments els anglesos declaren una treva i tot seguit fan un tractat amb els polítics irlandesos on se’ls dóna més autonomia però sense deixar d’abandonar la Corona Anglesa. Aquest fet, enfronta la societat irlandesa entre els partidaris de jurar el tractat, ja que el veuen com un gran avenç cap a la independència, i els que es neguen a firmar-lo perquè ho veuen com un insult a tota la lluita feta fins aleshores.El vent que agita la civada “The Wind that

shakes the Barley”, (2006) és una pel·lícula dirigida per britànic Ken Loach. Aquesta pel·lícula ens mostra els inicis del conflicte irlandès; l’afany de llibertat els duu a lluitar contra els opressors. La Corona Anglesa es trobava acorralada i per por a que altres colònies es revelessin van fer un canvi de rumb polític, atorgant més autonomia als polítics irlandesos, però sense parlar en cap ocasió d’un estat irlandès. D’aquesta manera, van donar privilegis als que van jurar el tractat. D’altra banda, el sector més inconformista no va jurar-lo i va seguir la lluita per la independència; però la lluita ja no era contra els anglesos sinó contra els germans irlandesos sotmesos pel poder colonial anglès. S’inicia així una Guerra Civil marcada pels privilegis d’uns i els somnis d’uns altres.

EL BROT 14

FESTA MAJOR POPULAR DE VILAFRANCA

És temps de festa, és temps de lluita!Sense oblidar la situació de crisi econòmica i social que ens ha portat el sistema capitalista, entrem en dies de festa grossa. Però, encara que siguin dies de disbauxa, no hem d’abaixar la guàrdia. Si durant tot l’any estem lluitant per un món socialment més just i igualitari, i per l’alliberament nacional dels Països Catalans, des de la Festa Major Popular hem de continuar cultivant el gest enèrgic de la paraula i expressant/ mostrant les nostres reivindicacions per assolir les llibertats individuals i col·lectives, així com tots els drets socials de les classes treballadores, perquè no podran vèncer mai un poble, alegre, unit i combatiu! I si durant l’any treballem d’una determinada manera, per Festa Major ho fem saltant, ballant, cantant, rient, menjant, cridant, petant, pujant, descarregant, picant, estimant, bevent, folklorejant...Perquè hem de continuar ferms i constants en la lluita, fem pinya contra el capitalisme!

EL BROT 15

L ’ E N T R E V I S T A

Com va començar el pro-jecte?Derrumband va néixer fa 4 es-tius, en una festa que es va ce-lebrar a Castellbisbal, i les per-sones que en aquell moment vam participar-hi ho fèiem per fer una mica de jaleo i unes co-pes entre amics. L’Oriol i el Nico, a més, esta-ven molt engrescats amb la idea de tocar temes rumberos, a la festa, i molt concretament algunes de les cançons de Gato Pérez.Aquella festa va ser la llavor que va fer que alguns dels que hi vam participar seguíssim trobant-nos per tocar rumba catalana...per tocar Gato.Des de llavors, s’han succeït molts canvis, ja que es van haver d’incorporar més mú-sics i alguns dels que hi havia van plegar...fins que Derrumband es va estabilitzar amb la formació actual, ara farà uns dos anys. Us imaginaveu tenir aquesta quantitat d’actuacions?Quan vam començar a assajar regularment hi havia la motivació de poder fer molts concerts i sí que n’esperàvem fer alguns...però cap de no-saltres ens imaginàvem ni de lluny on ens han acabat portant la música i el Gato; ni totes les persones, els moments i els llocs que Derrum-band ens ha permet conèixer en aquest temps. Què va significar per vosaltres que us convidessiu a tocar per l’homenatge al Gato Pérez?El gran moment!...Va significar un munt de feina!!... ara bé, amb aquesta feina vam po-der fer un pas endavant pel que fa a la nostra música i vam ampliar força el nostre repertori.

Hi havia algun grup abans que vosal-tres que homenatgés al Gato Pérez? D’homenatges al Gato n’hi han hagut molts, però Derrumband ha estat la primera forma-ció estable en fer un homenatge actiu i cons-tant a la història més recent de la vida musi-cal barcelonina, representada per Gato Pérez.

Com va sorgir l’oportunitat d’anar a tocar a la Xina?Doncs això va sorgir com sempre sorgeixen aquestes bogeries: per casualitat. En resum se-ria: uns empresaris catalans i aragonesos havien de participar en una important fira tèxtil a Dalian, Xina; i tenien la intenció de contractar una banda que toqués música representativa de Catalunya.A partir de (i tornem al gran moment) el concert a l’Apolo, algunes d’aquestes persones es po-sen en contacte amb nosaltres i ens proposen marxar a Xina a escampar-hi rumba catalana. Teniu algun projecte de futur en ment? Gato!...Derrumband va néixer amb aquesta idea i seguirem forçant la màquina fins que el cos digui prou!

a Xavi Méndez, membre del grup musical Derrumband

EL BROT 16