1

EL BROT núm. 3

el brot

assemblea de joves de Vilafranca del Penedès núm. 3 , abril de 2011

ENCARA QUE SEMBLI QUE EL SERVEI DE RODALIES FUNCIONI CORRECTAMENT, REALMENT NO ÉS AIXÍ (Renfadats)

2

EL BROT núm. 3

E D I T O R I A L

Emmarquem aquesta tercera edició del Brot en els mesos de març i abril, i ho fem a través de les temàtiques que ocupen aquesta època. És per això que en aques-ta publicació hi trobareu articles entorn al 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, així com una àmplia visió nacional.També hi trobarem articles de la campnya en solidaritat amb les nou imputades per la manifestació de PxC, el Pacte Social, el cas de Jona de l’Eixample i un article sobre la pedagogia pel socialisme. Amb aquesta tercera entrega volem destacar la presència de l’Assemblea de Joves de Vilafranca als carrers, espai que hem de recuperar, que els i les joves hem de prendre de nou per reivindicar la llibertat dels Països Catalans. I ho fem en aquest context primaveral, perquè el dia 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, celebrem també la Diada Nacional de la nostra terra, de la nostra llengua. En la nostra lluita com a joves, per la terra, pel treball i per uns Països Catalans lliures i socialistes, la defensa de la nostra llengua, la llengua comuna d’aquest petit racó del món, té un pes molt important. I encara més en dies com el 23 d’abril, on tornem a sortir al carrer per fer-nos sentir, per dir que la llengua i la cultura catalana està ben viva i que malgrat els atacs o la desídia d’alguns, el jovent compromès seguirà treballant pel català i pels Països Catalans.Però la feina va molt més enllà del dia d’avui i és aquí on tots i totes nosaltres hem de jugar el nostre paper. Amb un somriure i esperit constructiu hem de traslladar el català a tots els àmbits, parlar amb tothom en la llengua comuna d’aquest país on ara s’hi parlen més de 300 llengües diferents. Fer que el català, com ha estat sempre malgrat tota mena de prohibicions, dictadures i crims, sigui la llengua que ens uneixi a tots i a totes. Parlar en català a les nouvingudes es essencial per aconseguir aquesta fita, deixant enrere el fals sentiment de culpa i oferint a tothom, independentment del seu origen, la capacitat de parlar la nostra llengua i poder relacionar-se plenament al nostre país.Malauradament sabem que no tot seran somriures i treball didàctic. Somriurem quan calgui, però no podem ser amables amb aquells que volen fer desaparèixer la nostra llengua. No serem amables amb aquells que posen pals a les rodes a la normalització del català. Les agressions són moltes, però també ho és la nostra consciència.

posa’t en contacte amb nosaltres a través del nostre correu, ajvilafranca@cajei.cat

3

EL BROT núm. 3

í N D E X

OPINIÓ Sabies que... ............................................................................................... 4 Prou racisme! .............................................................................................. 5 El cas del Jona: crònica d’una injustícia...................................................... 6 El nou “Pacte Social” ................................................................................... 8 Pedagogia pel socialisme ........................................................................... 9

CULTURA I OCI Música: Eina .............................................................................................. 10 Llibre: 1984 ............................................................................................... 10 Cinema: Diaris de motocicleta ..................................................................... 11 ENTREVISTA Renfadats .................................................................................................. 12

4

EL BROT núm. 3

O P I N I ÓSABIES QUE...

… la diada internacional de la dona treballadora, que celebrem el dia 8 de març, va néixer amb la industrialització de les dones obreres que es varen posar en mans del mercat laboral com a treballadores assalariades? Això va passar al segle XIX, al mateix temps que els moviments de dones començaven a reivindicar les pròpies con-dicions laborals. Un dia 8 de març, en una fàbrica tèxtil d’Estats Units, un grup de dones obreres van sortir al carrer per reclamar els propis drets i les millores laborals pertinents.

... el 42% de les dones treballem dins l’economia submergida?

... el 75 % de persones aturades (a nivell nacio-nal) són dones?

...el 60% de les graduades a les universitats cata-lanes són dones?

... al 2010 varen morir 71 dones per violència masclista, i el 2011 ja s’han donat 14 casos?

... la crisi actual ha atemptat contra aquells col•lectius desiguals ja des del punt de partida, o sigui que les dones som un dels col•lectius més afectats per la crisi econòmica i social actual?

...19.607 dones a vilafranca, que representem el 50, 27% de la població, aturades?

... l’atur femení al nostre municipi (16,69%) és superior al masculí?

... tota una sèrie de lleis socials aprovades, com la llei de dependència, la llei de l’avortament o la retirada d’ajudes de 2500 euros per nadó, no han estat implementades i això ens perjudica explíci-tament a les dones?

... les dones no tenim contractes en les tasques de cura d’infants, gent gran i persones malaltes, ja que ens han estat assignades com a tasques d’ “acte d’amor” implícit en la biologia femenina? Aquestes tasques invisibles i gratuïtes suposen el 80% del total del treball no remunerat i són les que permeten que el sistema sobrevisqui?

5

EL BROT núm. 3

imputades. A tots ells se’ls atribueixen delictes de lesions, desordres públics, atemptat a l’autoritat, danys, etc. Cap assistent a l’acte de PXC ha estat processat per aquests incidents. A data d’avui, s’està a l’espera de la declaració dels imputats, prevista pel 30 de maig.

Des de la Coordinadora Antirepressiva del Penedès s’està duent a terme una campanya de suport a les nou persones encausades. L’objectiu d’aquesta campanya és fer ressò del cas mit-jançant xerrades a diverses poblacions dels Paï-sos Catalans. També s’ha editat una revista per fer difusió del cas.

www.antirepressiupenedes.blogspot.com

El dia 25 d’abril de 2010 va tenir lloc a Vilafranca del Pe-nedès una convenció nacional del partit d’extrema-dreta Pla-taforma per Catalunya (PxC), amb la participació del seu líder, Josep Anglada, el qual no va desaprofitar l’ocasió per proferir repugnants exabruptes anti-democràtics, promovent l’odi entre les diferents comuni-tats culturals que componen la societat catalana. Malgrat ser Vilafranca una vila declarada formalment antifeixis-ta, tal com consta en el corres-ponent acord del Ple Municipal, l’Ajuntament vilafranquí va cedir un espai de la seva titularitat per a la celebració de l’acte previst per aquest grup, la presència del qual suposava un greu perill per la pacífica con-vivència de la vila, atesos els valors de caràcter xenòfob que defensa.

Davant de l’amenaça que la intromissió de PxC representava per la cohesió social de Vila-franca, un grup d’entitats de caire social, vincu-lades totes elles al teixit associatiu vilafranquí, va decidir convocar una cercavila antiracista de rebuig a la ideologia del citat partit, la qual va tenir un marcat caràcter popular i festiu, alhora que reivindicatiu. La protesta gaudia de plena legiti-mitat ètica i política, doncs el seu objecte no era altre que defensar la cohabitació entre cultures, la tolerància envers la diferència i la inclusió social. Cal destacar l’elevat nombre de persones migra-des que hi van assistir, acreditant aquesta circum-stància la naturalesa plural de la protesta.

No obstant això, la cercavila va topar-se amb l’actitud hostil i desafiant dels membres de PxC, la qual va provocar que els ànims es cris-pessin. Al cap d’unes hores d’haver-se acabat la manifestació, es va procedir a la detenció de dos militants antiracistes. Posteriorment, set persones més relacionades amb l’acte de protesta van ser

PROU RACISME!

6

EL BROT núm. 3

EL CAS DEL JONA: CRÒNICA D’UNA INJUSTÍCIA

Resum de la història d’en Jona, el jove veí de la Sagrada Família que està pendent d’una petició de 8 anys de presó després d’haver-se manifestat contra l’especulació urbanística a Ciu-tat Vella.

LA “NOVA” BARCELONA

Des de fa ja més d’una dècada, la ciu-tadania dels diferents barris de Barcelona han anat veient com els agents polítics instal•lats a l’Ajuntament han anat deixant de banda les seves obligacions per satisfer els seus interessos privats o els dels seus cercles empresarials “amics”. Així, la ciutat s’ha convertit en un parc temàtic més útil per turistes i grans negocis que no pas per la gent que hi viu.L’eina fonamental per dur a terme aquesta trans-formació han estat els plans urbanístics, tal i com es pot comprovar comparant els plànols de la ciutat a nivell històric. De fet, fent aquest sim-ple exercici es pot corroborar com el procés de reconversió de la ciutat es va accelerar de forma exagerada a partir de 1992. Les Olimpíades es poden considerar com un dels punts de partida d’aquesta transformació de Barcelona en una marca comercial dirigida, sobretot, a convertir-se en producte de consum pel turisme. El Pla 22@, el Fòrum de les Cultures 2004, l’illa de la Myrurgia a Sagrada Família o el Forat de la Vergonya a Ciutat Vella són, entre d’altres, alguns dels més tristos exemples que visualitzen aquesta dinàmi-ca encetada per l’Ajuntament de Barcelona en el1992 a esquenes de la població.

EL “CAS FORAT DE LA VERGONYA”

Durant la transformació del barri de Ciu-tat Vella, una de les principals beneficiàries de l’estratègia política municipal ha sigut la conegu-da promotora i constructora Procivesa/Focivesa, que ha actuat com a braç executor. Curiosament, un 51% de l’empresa pertany a l’Ajuntament de Barcelona. A través de l’anomenat Pla Especial de Reforma Interior (PERI) l’Ajuntament ha forçat l’expulsió progressiva de la població tradicional i

del petit comerç de la zona. En total, es van veure desplaçats uns 200 veïns, i 1.078 habitatges van ser enderrocats. Però el més sospitós de tot és l’evolució que va seguir el projecte urbanístic: gairebé de la nit al dia i sense avisar, allò que en un inici s’havia venut al veïnat com un espai verd d’ús públic pel barri es va acabar convertint en un projecte de pàrquing privat.Davant d’aquesta situació, bona part dels afectats i altres veïns de la zona van començar a moure’s i actuar. Joves, grans i petits es van posar a tre-

ballar com mai ho havien fet per transformar un munt de runa i deixalles en un espai ajardinat i autogestionat, on es realitzaven activitats infantils, dinars col•lectius, festes populars, concerts per a totes les edats... I mica en mica van aconseguir allò que l’Ajuntament havia estat intentant evitar a tota costa: fer d’aquell solar en un espai per a tothom.

LA RESPOSTA VEÏNAL

Els i les veïnes de la zona es van passar 6 anys construïnt aquesta nova plaça pública i ne-gociant amb l’Ajuntament un sortida digna i comu-na, davant la por que tot això acabés en sac buit. I, efectivament, sense previ avís i evitant qual-

7

EL BROT núm. 3

sevol tipus de diàleg, les màquines de l’empresa contractada per l’Ajuntament van acabar entrant al barri per destruir tot el que s’havia fet i desa-llotjar els qui encara no havien fet fora, aixafant el projecte veïnal i centenars d’esperances re-collides per tota la ciutat. Va ser arrel d’aquesta darrera ofensiva que els veïns van decidir con-vocar una sèrie de mobilitzacions. Entre elles, la manifestació del 5 d’octubre 2006, que va acabar amb enfrontaments i detencions, fruit de la gran tensió entre el veïnat i les institucions públiques i privades implicades en el cas, que van enviar-hi la unitat policial més armada i violenta del cos dels Mossos d’Esquadra.

LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DEL JONA

Una setmana després dels fets, el 13 d’octubre de 2006, els Mossos d’Esquadra van procedir a detenir un veí del barri de la Sagra-da Família, en Jonathan Ivorra. La detenció es va produir de forma vexatòria. El van acusar de llançar coets contra la policia i li van atribuir delictes de desordres públics, danys i atemptat a l’autoritat. Negant-li tota presumpció d’innocència i trepitjant els drets més bàsics d’una societat democràtica, en Jona va ser detingut al portal de casa seva, davant la seva companya per part de quatre policies absurdament encaputxats que el van emmanillar i el van traslladar als calabossos de la comissaria de Les Corts, on el van interro-gar, despullant-lo físicament i agredint-lo verbal-ment.

Tots aquells i aquelles que coneixem en Jona i/o el “cas Ciutat Vella” hem entès perfecta-ment que la seva detenció va respondre, ni més ni menys, que a la necessitat de la policia de presentar un cap de turc davant de l’Ajuntament. Es contribuïa així a la criminalització de totes les veus crítiques que qüestionen el nou model de ciutat imposat a Ciutat Vella, que ara es segueix aplicant a molts altres barris de forma totalment impune.

Per si no n’hi hagués prou, a mitjans de 2008 el Ministeri Fiscal sorprenia a tothom. Mal-

grat el mal tràngol que es va viure l’octubre de 2006, ningú (ni tan sols els advocats) podia imagi-nar que el Ministeri Fiscal demanaria el tanca-ment a presó d’en Jonathan Ivorra. I no sols això, sinó que pretenen condemnar-lo fins a 8 anys de privació de llibertat i a una pena multa de més de 3000 € sota les acusacions finals de manifestació il•lícita, desordres públics i atemptat a l’autoritat. Tot, per haver-se mobilitzat al costat del veïnat de Ciutat Vella en contra de l’especulació urbanística i en favor d’una Barcelona on hi càpiga tothom.

SITUACIÓ ACTUAL

El dia 1 de març, es celebrà el “judici de la vergonya” . Més de 150 persones es van solida-ritzar a la Ciutat de la Justícia durant el judici. Du-rant aquest, es va posar de relleu l’existència de fitxers il•legals en mans dels Mossos d’Esquadra i el caràcter polític de les detencions. Portveus del Grup de Suport van voler remarcar que aquesta pràctica recorda a temps del franquisme i demos-tra la intenció dels agents de perseguir i condem-nar el Jona per la seva ideologia i activitat políti-ca.Prèviament el dia 26 de febrer prop de tres-centes persones van exigir aquesta pels carrers cèntrics de Barcelona l’absolució de Jonathan Ivorra “Jona”. La marxa va començar a l’Arc de Triomf i es va acabar al Forat de la Vergonya amb la lectura d’un comunicat.Actualment s’està a l’espera de que surti la sen-tencia.

8

EL BROT núm. 3

EL NOU “PACTE SOCIAL”

En aquest article pretenem fer una ullada al que significa la celebració del 1 de maig, dia internacional dels treballadors, la festa per anto-nomàsia de la classe obrera a nivell mundial.

Primer de tot farem una breu introducció històrica per saber-ne els orígens i després veure quin anàlisi en fem i quines expectatives tindrà el proper 1 de maig de 2011, com a joves i com a treballadores, en el marc dels Països Catalans.

Des del seu establiment en la majoria de països (encara que en molts d’ells la consideració de dia festiu fou tardana) per acord del Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional, ce-lebrat a París l’any 1889, és una jornada de lluita reivindicativa on en última instància es reclama l’emancipació total de la classe obrera mundial i la destrucció de l’ordre capitalista, però que en el seu inici va servir per homenatjar i recordar els Màrtirs de Chicago. Aquest sindicalistes anarquistes van ser execu-tats als Estats Units per la seva participació en les lluites per la jornada laboral de vuit hores. Aques-ta, va tenir el seu origen en la vaga iniciada l’1 de maig de 1886 i el seu punt culminant tres dies més tard, el 4 de maig, en el que es coneix com la Revolta de Haymarket, a Chicago, on la policia va reprimir de forma violenta una manifestació en favor de les vuit hores, provocant gran quantitat de morts entre els manifestants pacífics.

Al nostre país, aquest any 2011, es va ini-ciar amb un nou Pacte Social entre el Govern, la Patronal i els sindicats grocs (CCOO i UGT) que va representar un nou atac, un dels més impor-tants en la història de la democràcia burgesa de l’Estat espanyol a la classe treballadora. A més, com a joves, seguim veient com les nostres vides es precaritzen cada dia més, estem més explota-des i, alhora, més reprimides. El nou Pacte Social és un acord que marcarà les línies d’actuació en la política econòmica de l’Estat espanyol en els propers anys. A més de les decisions concretes preses, hem de remarcar el gran retrocés en la lluita de classes que implica arribar a uns suposats consensos entre les treba-lladores i la patronal. També hem de destacar el gran caràcter reformista amb el qual han actuat els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) fent possi-

ble les nombroses retallades de drets socials i la-borals, i dels interessos de la classe treballadora. A nivell més concret del Pacte Social, aquest marca tres grans línies d’actuació: la reforma del sistema públic de pensions i la seguretat social . Aquest és el punt que més se n’ha parlat aquests darrers mesos. Aquesta reforma inclou l’ampliació de l’edat per a la jubilació dels 65 als 67 anys (amb alguna clàusula per a la jubilació als 65 anys però amb 38’5 anys de cotització), l’ampliació del període de cotització dels 15 anys als 25 anys, etc. En definitiva, aquesta reforma representa un greu atac als drets del jovent treballador a tenir una jubilació digne, ja que implicarà un augment con-siderable de la precarietat de les treballadores, que amb prou feines podran arribar a cotitzar tots els anys necessaris, per a poder tenir una pensió digne per sobreviure a l’hora de jubilar-se.

Un dels punts que més ha passat des-aparcebut del Pacte Social ha sigut l’acord sobre polítiques actives de treball i polítiques energèti-ques. En l’àmbit de les Polítiques de Treball, s’ha acordat seguir amb les línies d’actuació marcades per la Reforma Laboral aprovada el juny de 2010 i que demostra, un cop més, com CCOO i UGT no es van arribar a creure mai la vaga general en contra de la Reforma Laboral del 29 de setembre. En aquest sentit, com a joves ens veurem afecta-des pel nou “contracte d’inserció laboral”, desti-nat suposadament a incentivar la contractació de joves però en unes condicions laborals pèssimes, amb sous inferiors al sou mínim interprofessional (426€) per a jornades de 40h setmanals, entre d’altres.

L’ acord bipartidista entre la patronal (CEOE i PYME) i els sindicats (CCOO i UGT) sobre la reforma de la negociació col•lectiva eliminava la negociació col•lectiva dels convenis col•lectius per sectors i el substitueix per la nego-ciació específica del conveni per al cas de cada empresa. Les joves treballadores hem de seguir lluitant per la defensa dels nostres drets i no perdre més terreny davant de la patronal i els interessos del capital que dia rere dia ens oprimeix més. Hem de lluitar fins aconseguir la emancipació social i nacional de la classe treballadora catalana.

9

EL BROT núm. 3

Quan, com a joves revolucionaris, pensem en el camí a seguir per assolir la noble fita de la construcció del socialisme, segurament se’ns passen pel cap infinitat de vies i formes d’acció revolucionàries, més o menys subversives, institucionals, etc.

Però quan ens parem a analitzar el context en el que ens trobem, veiem que totes aquestes formes d’acció que ens haviem plantejat xoquen frontalment amb els valors imperants en la psicologia de la gran majoria d’individus de la societat que intentem transformar. I se’ns planteja l’etern dilema filosòfic entre si canviant la menta-litat de la gent aconseguirem canviar el context material en el qual vivim o, si pel contrari, can-viant les condicions materials aconseguirem un canvi en la psicologia social imperant que permeti la continuïtat i acceptació d’un nou model econò-mic i de justícia social. Sabem que el què real-ment determina la consciència de l’individu són les condicions materials en les quals es troba, però malgrat tot, el canvi material i el canvi psico-social són dos processos que interactuen plegats, que no podem entendre l’un sense l’altre i que cal treballar-los junts.

A tall d’exemple, per entendre la dificultat que ens suposen determinats valors de la psi-cologia social imperant, proposo un dels temes que centra el debat polític actual; l’impost de succecions, que uns volen eliminar per complet (malgrat les retallades presupostàries en sectors bàsics com la sanitat i l’educació) i altres el volen mantenir. Segurament si preguntem sobre el tema, la gran majoria de gent que estigui en disposició de rebre una herència ens respondrà que tenen tot el dret, inclús el deure, de quedar-se i mantenir la totalitat de les propietats que els seus avantpassats han acumulat, segurament amb molt d’esforç i tre-ball i ni s’els passa pel cap que algú altre faci ús d’aquesta riquesa excepte ells, que són els que tenen el dret “legítim” de fer-ho. Però, i si aquesta herència passés a ser propietat del conjunt de la societat, a servir a interessos comuns, a benefi-ciar a tots en comptes de tan sols a uns quants, és a dir, passés a ser propietat de l’estat? Opi-

nó que la immensa majoria de gent en aquesta situació s’hi negaria frontalment. I en aquesta decisió, entre forts sentiments i emocions perso-nals i familiars entra en joc el valor més fort i més arrelat en la societat capitalista acual: el valor de la propietat individual. I és aquest sentiment de propietat, el valor que impregna les actituds més egoïstes, racistes i sexistes, i que impedeix el canvi real de les estructures més profundes de la societat.

Canviar valors tant arrelats és extrema-dament difícil i gairebé sempre aquests canvis s’originen quan l’individu es troba en situacions de gran dificultat per al seu desnvolupament per-sonal. Sembla que el context de crisi actual ens aporta una oportunitat per fer pedagogia de nous valors malgrat que segueix sent una tasca difícil. Potser aquesta crisi del sistema encara no ha estat prou dura perquè s’origini el canvi. Però el capitalisme, un model autodestructiu on les crisis econòmiques són endèmiques, és a dir, pròpies de la seva estructura, ens brindarà noves i dures situacions que facilitaran el treball pedagògic que tant necessita la nostra societat per fer possible el canvi.

Per tant, crec que cal començar a destruir barreres psicològiques, començar a fer pedagogia de valors nous començant per nosaltres mateixos per així poder avançar en la construcció d’una nova societat més justa, solidària i equitativa, una societat socialista. És una tasca dura, segura-ment de les més dures entre tantes que haurem de fer, però a la vegada, la més imprescindible i la més bonica.

PEDAGOGIA PEL SOCIALISME

10

EL BROT núm. 3

C U L T U R A I O C I MÚSICA

Després de posar música a l’obra del filòsof xinès Tsun Tsu “l’art de la guerra”, els vilafranquins Eina tornen a sorprendre amb un nou disc basat en l’obra de Lenin “l’estat i la revolució”. Aquest nou treball arriba amb un ventall de lletres més quo-tidianes i directes que en l’anterior disc, aportant una visió diferent als problemes que patim la classe treballadora, des d’un punt de vista mar-xista i de la lluita de classes. Amb una interessant barreja musical de rock, punk i música electròni-ca, conté les col•laboracions de Joan d’Alatak i del conjunt basc de hip hop Indarrap. El disc es compon de 9 cançons que segurament tardaran poc en enganxar-se a l’oïda de qui l’escolti. Es pot aconseguir en exclusiva amb la revista Ende-rrock.

Eina, “l’ Estat i la revolució”, 2011

George Orwell, “1984”, 1949

Qui no ha vist o ha sentit parlar mai del reallity show “Gran Hermano” i el seu ull que ho con-troloa tot? Doncs aquest programa televisiu tant polèmic i qüestionat estàbasat ni més ni menys que en la novela 1984 d’Orwell. En aquesta novela l’autor ens transporta en un imaginari món futurista controlat pel Gran Germà, l’ull que tot ho veu, i la policia del pensament que s’encarrega de fer desaparèixer qualsevol dissidència de pensament en un món on l’individu ha perdut qualsevol tipus de perso-nalitat i on tan sols exsitèixen 3 grans estats en permanent guerra entre ells. En aquest escenàri, Winston Smith, un treballador del ministèri de la veritat, s’adona progressivament de la gran menti-da intencionada en la qual viuen tant ell com la resta de la societat. En la seva ansia d’evadir la presència del gran germà, conèix Julia, una jove rebel i desenganyada amb el sistema. Els dos començaràn una resistència en contra d’una so-cietat que es vigila constantment a sí matèixa. Un clàssic de la literatura on el lector, malgrat ser una novel•la escrita l’any 1949 i ambientada en un context futurista, podrà trobar sorprenents parale-lismes amb la societat capitalista actual.

LLIBRE

11

EL BROT núm. 3

George Orwell, “1984”, 1949

L’any 1952 dos estudiants argentins, Alberto Gra-nados i Ernesto Guevara comencen un viatge pel continent sudamericà, per descobrir l’autèntica sudamerica. Muntats sobre la “poderosa”, una vella moto atrotinada, emprendran un viatge que els durà pels racons més inhòspits de l’Amèrica Llatina, recorrent milers de quilòmetres i passant per països com Chile, Perú i Colòmbia descobri-ran la missèria i l’explotació que colpeja el seu continent. A partir d’aquest viatge, desperterà en ells un amor per la humanitat, pels oprimits del seu continent i creixerà la consciència que portaria a Ernesto Guevara a ser, posteriorment, un dels líders de la revolució cubana i un dels personatges més emblemàtics de la història de la humanitat. Una història real, escrita gràcies als diaris que Alberto i Ernesto van escriure durant el seu viatge.

PEL·LÍCULA

Walter Salles, “Diaris de motocicleta”, 2004

ENVIA’NS RECOMENACIONS DE LLIBRES; PEL·LÍCULES I MÚSICA!

ajvilafranca@cajei.cat

12

EL BROT núm. 3

L’ENTREVISTAa Renfadats, plataforma d’usuàries descontentes amb el servei de Rodalies

Com va sorgir la idea de crear un col•lectiu d’aquest caire?Va néixer mitjançant l’ús de les xar-xes socials. Quan hi havia retards a Rodalies, sempre érem els matei-xos els que comentàvem la jugada via Twitter o Facebook. Va sorgir arran del mal servei de tren entre Vilafranca i Barcelona; un servei que va empitjorar força arran de les obres del fastuós AVE.

A qui voleu arribar?Principalment a la majoria d’usuaris que utilitzen Rodalies. Volem cons-cienciar els usuaris que encara que, a vegades, sembli que el servei funcioni correctament, realment no és així. De mitjana, hi ha un retard de 6 minuts, tant per anar a Barcelona com per tornar a Vilafranca. Això és la mitjana; molts dies, però, arribem amb 15 minuts de retard.

Rodalies Renfe ha dit alguna cosa res-pecte a la creació d’aquesta platafor-ma d’usuaris?De moment, no hem parlat ni amb ADIF, ni amb RENFE, ni amb Rodalies de Catalunya. Via Twitter sí que hem avisat el conseller Re-coder de la nostra situació, i també mantenim contactes amb grups polítics municipals de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Quin és el vostre projecte? Quins ob-jectius voleu assolir?En primer lloc, denunciar els problemes ac-tuals del servei de Rodalies, i conscienciar la població d’aquesta problemàtica. En segon lloc, exigir als responsables corresponents que realitzin les inversions necessàries per millorar el servei. No pot ser que els polítics s’omplin la boca d’afavorir, potenciar... el transport públic, i després triguem 70 minuts (60 minuts d’horari més 10 minuts de retard) per fer els 50 quilòme-

tres que hi ha entre Vilafranca i Barcelona. Si fas el mateix trajecte, en vehicle privat, trigues 30 minuts! Per últim, aconseguir un servei amb una velocitat comercial competitiva, i que sigui fiable (reduir les incidències i els retards).

Quins actes teniu programats? Ara per ara, la nostra iniciativa se centra a ex-plotar al màxim les xarxes socials per aconse-guir un cert ressò. Les properes activitats seran l’edició de vídeos-denúncia sobre els proble-mes a la línia 4 (R4).

més informació a www.renfadats.org

Jordi Jané, Xavi Aranda, Àlex Resta i Oriol Perelló