GHAU1

Història de l’art

Aula 2

Sebastià Roglà Recatalà

EL ARTE Y EL HOMBRE RENÉ HUYGHE

1-RESUM, COMENTARI I CONCEPTES BÀSICS

L’autor a partir del seu text ens fa una introducció més o menys densa sobre com és per a ell aquesta relació entre l’art i l’home i com ha anat evolucionant aquesta relació a través de la història puguent comprovar-ho en la part del llibre anomenada “El arte, su naturaleza y su historia” què és la què passarem a analitzar.

Huyghe manté des del primer moment que la relació entre l’art i l’home són indisociables. No hi ha art sense home i possiblement no hi ha home sense art.

L’home vol conèixer i jutjar tots els seus actes, la raó de les coses, dels fets que l’envolten i que l’afecten. D’aquí ha sortit la ciència i la història. A partir d’aquesta qüalitat pròpia de l’home també apareix el sentit de la qüalitat, el desig de millorar el món i de millorar-se ell mateix.

La història de l’art respon a una doble vesant del coneixemenrt i la qüalitat. A partir d’ella, l’home apren a saber el que ha passat al llarg dels segles ja que queda el testimoni de les obres.

A partir d’aquesta introducció Huyghe ens presenta unes idees bàsiques a partir de les quals ens introdueix en la relació entre la història i l’art i que són les següents:

LES FONTS DE L’ART

L’art és canviant i aquest canvia amb el temps i els costums. Dir d’on venen o com estan formades les pedres que utilitzarà un arquitecte a l’hora de construir un edifici només ens indica com són els materials, però el que ens importa és el resultat. El materialisme del S XIX i la seva concepció prematura i simplista de la ciència estan també en la base del pensament en alguns autors com per exemple Marx, el qual, a partir de la seva doctrina-el marxisme- ens diu que l’obra d’art apareix a partir d’accions exteriors a ella i que el seu caràcter concret s’accentua ja que estan constituïdes per supostos econòmics i socials.

Quan l’home d’un temps i un lloc determinats crea el seu art ho fa d’acord amb la seva concepció del món. Des del moment en que una obra d’art es converteix en un espectacle es fa tan real com l’home que l’ha creada i a força de mirar-les, els contemporanis els donin tan crèdit com si fossin reals. Si posem el cas de la creació per part d’un artista, el qual, inventa un Dèu i el relaciona amb la religió, en un temps determinat els homes ho senten com un nou rostre d’un Dèu. Les esglèsies es van adonar i per salvar al catolicisme, després del Consell de Trent van decidir posar cara a les imatges a través de l’art, al contrari que l’Islam, el qual no ha estat mai preocupat per aquesta situació. Això posa de manifest el joc psicològic en la història de l’art.

Aquest fet psicològic depén també de l’home ja que ell prolonga el seu pensament a través de l’obra. Al mateix temps l’individu reflecteix a través de l’art les deferències entre les persones, els somnis o les obsesions, és a dir, el secret de cadascun. Les imatges creades, de vegades insinuen maneres de sentir i pensar, de vegades ens lliberen i d’altres ens obsesionen. L’obra d’art actua com un condensador

de vida interior que comunica la seva càrrega als homes. Però que també ens descarrega d’algunes tensions interiors. Podem dir que la sensibilitat humana apareix massa tensa per una càrrega que pot fer saltar espurnes i que s’encauça de manera productiva en quant s’estableix un corrent.

Així l’obra d’art alivia a l’home de tot el que no pot realitzar d’una altra manera ja sigui per raons morals o bé materials.

Podem comprovar que l’art concebut com a espectacle comunica al que el mira, el que porta dintre d’ella i tots aquests somnis passen de l’artista a les multituts.

Hem dit que l’art depenia en certa mesura de la història general, així com de la psicologia de l’artista que el crea.

Eminents pensadors ha demostrat que l’art té un recorregut en el seu procés d’existència que va des d’una fase primitiva, a una clàssica, després a una de refinament per acabar en una barroca exagerada i desordenada. Els caràcters propis de cadascuna d’aquestes edats es superposen i es combinen i així podem trobar obres molt allunyades en el temps i en l’espai, les quals, es semblen extranyament.

Podem dir, doncs, que una part de l’home crea l’art voluntaria o involuntàriament, a la seva imatge, però és també l’art qui modela reciprocament a l’home, retorrnant-li com un espill la imatge dels somnis més secrets. L’home i l’art tenen la seva pròpia existència i aquest no és només un reflex sinó que té les seves pròpies directrius i que proposa a l’home unes metes.

L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURALESA

Ara examinarem de més a prop l’obra d’art i captarem de que i com està constituida.

Es podria dir que està feta per tres participants: el món de la realitat visible (d’on pren els materials), el món de la plàstica (la matèria amb la qual està feta i la manera com està feta), el món dels pensaments i dels sentiments de l’artista.

La realitat exterior s’imposa a l’artista i moltes vegades programa la seva obra. Dependrà de cada una de les vesants artístiques per veure si aquesta influència és més o menys acusada.

L’obra es composa més per la voluntat, intel.ligència, sensibilitat i ma de l’artista, i aquest de vegades interpreta la col.lectivitat i altres interpreta la seva naturalesa individuals i els seus somnis particulars. L’artista està al servei del seu temps o somia en afirmar la seva pròpia naturalesa. Cal per tant preguntar-se com procedeix.

Al crear l’obra, l’artista recurreix a la seva intel.ligència, coneixements, tradicions, sentiments familiars, però sobretot al seu cos i concretament a la ma amb la qual executarà l’obra siguent aquesta el resultat d’aquest tres factors:el manual, el manual i el visual.

El mental està en l’origé i format d’intencions lúcides i voluntàries tant d’impulsos sentits i soferts, però també comporta tot el món confús d’aspiracions, de tendències que es remouen en l’ànima de l’artista i que pretenen constituir una equivalència visual en una imatge.

Llavors intervé lo visual i podem dir que l’home no observa més que el que ja coneixem, així doncs l’egipci, el grec o el celta veuen a través de formes legades a ells pel seu ambient, tradicions i exemples de manera que les creacions de pobles diferents no es poden confondre ni tan sols entre segles. És aixó el que permet a l’expert la identificació cronològica i geogràfica d’una obra a primera vista.

Lo manual és el que ho fa passar a la matèria jugant un paper molt important l’element físic.

Hi ha formes inventades per l’home que són fonts abstractes que surgeixen del seu cervell. Veurem com el geni humà de dels seus primers esborranys ha anat evolucionant en les formes fins a arribar a construir figures.

L’art realista surgeix des d’els origens però l’imprevist apareix a partir de l’observació de la natura i l’atzar i és llavors quan trobem el que es podria anomenar font figurativaque sugerirà la representació del bisont, el mamut fins a arribar a l’home.

Una altra causa, de vegades oblidada, podria ser anomenada concreta i que procedeix de les necessitats tècniques.

Entre les tres famílies de fonts que acabem d’anunciar , abstracta, figurativa i concreta es produeixen intercanvis i casaments incesants

Durant segles els esteticistes s’han dividit en dues posicions extremes: la fe en la bellesa absoluta o l’afirmació de la infinita realitat dels gustos.

L’univers es reflexa en els ulls i en el pensament de les generacions, amb la diversitat que revesteix l’ombra del mateix objecte, segons el relleu del terreny en el qual es projecta. En quant l’home és present ja no hi ha visió objectiva.

En la part manual, visual o mental s’evoluciona sense parar. Manualment evolucionen les condicions tècniques, visualment amb la transformació de les apariències. Però on més es renova és en l’aspecte mental ja que evoluciona de la mateixa manera que evoluciona la humanitat.

Així l’art d’un temps determinat correspon a la seva filosofia, literatura i ciència de la mateixa manera que el seu estat social i econòmic.

Encara que l’escriptor per expresar-se disposa de paraules i l’artista d’imatge i ambdos tradueixen al seu llenguatge peculiar la mateixa etapa de l’evolució humana. D’ella l’un treu una noció i l’altre una visió. Sempre hi ha doncs un paralelisme entre el pensament i l’art d’una mateixa època.

La fi de l’art és la bellesa. L’art és una activitat creadora, la bellesa una creació. I és que la bellesa és el domini de la qüalitat. Encara que la qüalitat és la paraula que s’ha inventat per tal d’expresar el domini de la qüantitat.

La història de l’art ensenya a aproximar-se paulatinament, a admetre totes les formes de l’art que l’home ha inventat des de fa segles, des de fa mil.lenis en tots els continents i ens permet notar, viure la bellesa i coneixer-la.

L’art comença des del moment que l’home crea per tal de representar o per a expresar. En un i altre cas es serveix d’un objecte format per la seva ma, creat per ell: l’obra d’art.

Materialment parlant, l’art és un acte pel qual l’home transcrib i transporta a la matèria alguna cosa seva, un reflex del món exterior o interior o tots dos.Pués tot el que l’home representa de l’univers, ho interpreta inevitablement a la seva manera imprimint-li el seu propi accent.

L’art surgeix a mig camí entre l’home i l’univers. L’home es reconeix en ell i troba en ell els seus pensaments i sentiments al mateix temps que fa seu tot el que l’envolta i no està en ell. La dualitat irreductible de la seva doble experiència externa i interna es troba finalment resolta.

2-OPINIÓ PERSONAL

Personalment penso que l’art va unit a l’evolució humana i a la història.

És evident que l’home comença a evolucionar des de la prehistòria en quant a formes, materials i sentiments i que l’evolució va en consonància amb els fets que succeeixen al llarg de la història i que l’artista va plasmant en les seves obres. Aquestes permeten en un cop visual descobrir el temps o l’època en la qual han sigut elaborades.

En quant a l’aspecte psicològic cal resaltar que és un dels aspectes que intervenen en l’art ja que l’obra no és al.liena a a la manera de ser, de pensar, dels somnis o de l’estat mental de l’artista en cada moment de la creació de l’obra