0

 

DOSSIER DE PREMSA

 1

 

 

¿E què gent és aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? (...)

E los almogàvers qui ho oïren entrebonir dixeren: -Vui serà dia que us mostrarem qui som.»

Ramon Muntaner, Crònica, cap. 64 (Xirivella, València, 1325-28)

NOTA: La imatge que s’utilitza al cartell de l’exposició i que figura a la portada d’aquest dossier pertany a un manuscrit del Vidal Mayor, la primera compilació dels furs d’Aragó. No té relació amb la Crònica de Ramon Muntaner però il·lustra bé els continguts que presenta l’exposició en representar a un rei de la Corona d’Aragó amb els seus cavallers de la mateixa època (segle XIII).

 2

 

ÍNDEX Presentació Pàg. 3 Els àmbits de l’exposició Pàg. 5

«Jo, Ramon Muntaner...» El Llibre de Muntaner L’esplendor de la reialesa Oportunitats en una Mediterrània revolta L’aventura d’Orient El temps de recordar Què us diré?: una història escrita per ser escoltada La influència de l’obra de Muntaner

Les peces Pàg. 13

Un original de la Crònica Els retrats reials de Jaume I, Pere II el Gran i Alfons III el Benigne El coixí mortuori de Pere el Gran El fragment d’un enteixinat amb representacions de cavallers de l’època El quadre Pere el Gran al Coll de Panissars Placa amb escut reial Àlbum de cromos Història de Catalunya

Els àudios Pàg. 17 Crèdits Pàg. 18 Activitats relacionades Pàg. 20 Altres materials: el llibre Pàg. 21

 3

 

El Museu d'Història de Catalunya celebra l’Any Muntaner amb l’exposició El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner

La mostra evoca l’època en què la Corona d’Aragó era una potència mediterrània, seguint el fil conductor de la Crònica de Ramon Muntaner

Una de les obres més notables de la historiografia europea medieval i peça essencial per conèixer aquest període de la història de la Corona d’Aragó

Fins al 23 de novembre al Museu d’Història de Catalunya

Amb motiu de l’Any Muntaner, que celebra el 750 aniversari del naixement del gran cronista medieval (1265-1336), el Museu d’Història de Catalunya, junt amb la Institució de les Lletres Catalanes, se suma als actes de commemoració amb una exposició que, seguint el fil conductor de la seva Crònica, evoca l’època en què la Corona d’Aragó era una potència mediterrània, durant els segles XIII i XIV.

En paraules del comissari, Stefano Cingolani, ‘l'exposició vol ser un estímul a llegir la Crònica de Ramon Muntaner, un dels grans creadors de la literatura catalana i a reflexionar sobre una imatge del passat col·lectiu de Catalunya com la que va narrar Muntaner i de les relacions que encara hi tenim’.

L’obra de Ramon Muntaner, una de les quatre grans Cròniques catalanes, narra els fets ocorreguts des de la concepció de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328) i destaca per ser l’única en què el cronista explica la seva vida dins del marc de la història del seu temps. A més, destaca pel seu amor per la llengua catalana i per l’exaltació que fa de la monarquia.

L’episodi més conegut del seu text, i de la seva pròpia vida, és el que narra l’expedició a l’imperi Bizantí de la Companyia Catalana, formada per cavallers i almogàvers a sou de l’emperador per ajudar-lo en la guerra contra els turcs, i que va dur a l’establiment de dominis catalans a Grècia al segle XIV. Els almogàvers eren soldats mercenaris que destacaven per la seva austeritat i per la violència de les seves accions. Eren molt temuts i sembraren el terror i la desolació. Home polifacètic -fou mercader, polític i militar abans de redactor, Muntaner els seguí entre 1303 i 1307 omplint després el seu relat d’episodis, fets i detalls d’aquesta època.

Aquesta part de la seva obra és la més fiable des d’un punt de vista historiogràfic, segons apunta Stefano Cingolani, historiador medievalista i expert en les quatre grans cròniques catalanes, i converteix la Crònica en peça imprescindible per a l’estudi d’aquest període de la corona d’Aragó. El comissari matisa aquest aspecte perquè sovint el relat de Muntaner està allunyat de la realitat i més d’acord amb la seva pròpia percepció personal, entre novel·la, autobiografia i visió idealitzada de la monarquia. La seva presència al relat és i vol ser notable, està escrit en primera persona i s’hi empra sovint el ‘jo hi era’, per tal de remarcar el fet d’haver estat testimoni d’allò que explica. Tal vegada més a prop d’una novel·la que d’un llibre

 4

 

d’història, la Crònica és, per això, una de les obres més reeixides de la literatura catalana medieval.

A partir del desembre, l’exposició itinerarà pels museus de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya i per aquelles institucions interessades. I en un format més senzill ho farà per les biblioteques o els equipaments que així ho sol·licitin a la Institució de les Lletres Catalanes. Sota el nom La crònica de Ramon Muntaner. El temps dels almogàvers aquesta segona versió de l’exposició vol posar l’èmfasi en la figura de l’autor més que en el seu relat. Per conèixer-lo, convidar-nos a llegir-lo i a reprendre el diàleg amb ell -que ens espera amb els seus «Què us diré?», no podem però separar-lo del seu llibre, perquè és només gràcies a ell que en copsem la personalitat.

Barcelona, juliol del 2015

 5

 

Els àmbits de l’exposició

No podem separar Ramon Muntaner del seu llibre, una de les quatre grans Cròniques catalanes, perquè és només gràcies a ella que en copsem la personalitat. Enguany se celebra el 750è aniversari del seu naixement, i aquesta exposició vol ser una invitació a conèixer-lo, a llegir-lo i a reprendre el diàleg amb ell, que ens espera amb els seus «Què us diré?». L’episodi més conegut del seu text, i de la seva pròpia vida, és el que narra l’expedició a l’imperi Bizantí de la Companyia Catalana, formada per cavallers i almogàvers a sou de l’emperador per ajudar-lo en la guerra contra els turcs, i que va dur a l’establiment de dominis catalans a Grècia al segle XIV. La Crònica és una narració en què la invenció supera, potser, la veritat, i on l’autor, com si ho expliqués ell mateix de viva veu, busca constantment la interacció amb el lector. Tal vegada més a prop d’una novel·la que d’un llibre d’història, és, per això, una de les obres més reeixides de la literatura catalana medieval. «JO, RAMON MUNTANER...»

Fill de Joan, un burgès de Peralada, nascut el 1265, Ramon Muntaner va quedar enlluernat des que era infant per l’espectacle de la reialesa. La guerra l’obligà a deixar Peralada l’any 1285 i, al mateix temps, li va oferir la possibilitat de guanyar-se la vida per la Mediterrània, fora dels negocis familiars, en els diferents conflictes en què participaven els reis d’Aragó i de Sicília. L’experiència en les brutals guerres de l’exèrcit de mercenaris conegut com la Companyia Catalana d’Orient, a l’imperi Bizantí i a Grècia, el va fer madurar i créixer en experiència, fins al punt de guanyar-se la confiança dels reis d’Aragó, de Sicília i de Mallorca, que serví en diferents ocasions. Un cop retirat i fent vida d’acabalat ciutadà a València, va decidir que havia de narrar la seva vida i que havia de posar la seva experiència al servei dels monarques del Casal de Barcelona. I ho va fer escrivint la Crònica.

Cronologia de Ramon Muntaner

1265. Neix a Peralada 1285. Abandona Peralada, després de la seva destrucció pels francesos 1300. Participa en la guerra de Sicília i destaca en el setge de Messina 1303. Arriba a Bizanci, amb la Companyia Catalana d’Orient 1307. Abandona la Companyia i torna a Sicília 1309. És nomenat governador de l’illa de Djerba per Frederic III de Sicília 1311. Es casa a València amb Valençona i torna a Djerba 1317. És elegit jurat de la ciutat de València 1325. Comença a escriure la seva Crònica 1332. És nomenat batlle d’Eivissa per Jaume III de Mallorca 1336. Mor a Eivissa

 6

 

EL LLIBRE DE MUNTANER

L’obra comença amb un lloc comú típic de la literatura sapiencial: el fals encàrrec. Muntaner ens fa creure que un vell prohom vestit de blanc li va aparèixer en un somni i li va dir que era voluntat de Déu que relatés les experiències meravelloses que havia viscut al servei dels reis catalanoaragonesos del seu temps. A la Crònica, es narra la història de la Corona d’Aragó des de l’engendrament de Jaume I el Conqueridor, el 1207, fins a les celebracions de la coronació d’Alfons III el Benigne, el 1328. Els nuclis principals de la narració són representats per la guerra de les Vespres Sicilianes, lliurada per catalans, aragonesos i sicilians contra els reis angevins de Nàpols, amb la consegüent invasió de Catalunya, l’any 1285, per part de Felip III, rei de França, i l’aventura de la Companyia Catalana a l’imperi Bizantí, en temps de Jaume II d’Aragó. Sobre aquest canemàs històric, s’entreteixeixen els principals esdeveniments de la vida pública de Muntaner.

«E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déu e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m’ha feita; de molts perills que m’ha gitats he escapat: així de trenta-dues batalles entre de mar e de terra en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haüdes, així en riqueses com en altres maneres.» (Pròleg)

CATALANISME

Un cronista s’informa, llegeix i recull els seus records per confeccionar un relat seguint la seva visió dels fets, que pot ser molt allunyada de la realitat. Muntaner afirma que és dels reis que ha de parlar un cronista, però ell explica la seva vida dins el marc de la història del seu temps. Possiblement com a conseqüència dels seus viatges, Muntaner és un fervorós amant de la seva terra i de la seva llengua, clar senyal d’identitat col·lectiva. La seva visió del món el porta a defensar tot allò que és propi, d’una manera molt hostil envers tot allò que no és català o de la Corona d’Aragó.

«E negú no es pens que en Catalunya sia poca província, ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. [...] D’altra part vos diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d’un llenguatge solament de negunes gents non són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragonesos.» (Cap. 29)

 7

 

L’ESPLENDOR DE LA REIALESA

La primera part de la Crònica parla d’esdeveniments als quals Muntaner no va assistir. Són successos molt importants, perquè marquen la seva visió de la història, i perquè van determinar els destins de la seva vida. Es tracta de les conquestes per part de Jaume I (1208-1276) de Mallorca (1229) i de València (1238), ciutats on el cronista va residir; de la conquesta de Sicília (1282) per part de Pere II, illa on passà uns anys, i de la victòria del rei sobre els francesos que van envair Catalunya, invasió que va ser la causa que abandonés Peralada (1285). La fascinació per la reialesa marca la memòria de Muntaner, amb el seu primer record de quan veié el rei Jaume. El cronista té una admiració absoluta pels monarques, especialment pels del Casal de Barcelona, que considera els millors del món i els que sempre han gaudit de la protecció de Déu. Això el duu a parlar-ne d’una manera elogiosa i que no sempre es correspon amb la realitat.

JAUME I. HISTÒRIA NOVEL·LADA

El text de la Crònica comença amb el naixement miraculós de Jaume I (1208), que dóna un toc literari i cortès al relat, sempre ric en patetisme emotiu, i serveix per introduir el tema de la protecció divina de la qual han gaudit els reis d’Aragó. La breu narració del regnat dóna poc espai a les empreses del rei conqueridor, i se centra sobretot en el luxe i en la sociabilitat. El rei Jaume proporciona un començament gairebé mític i idealitzat a la història que ha de narrar, i que permet al cronista inventar una concòrdia familiar i situacions dramàtiques que mai no es van donar.

«E per ço començ al fet del dit senyor rei en Jacme, con jo el viu, e senyaladament lo viu que jo era fadrí. Dit senyor rei anà a la dita vila de Peralada, on jo nasquí, e posà en l’alberg de mon pare en Joan Muntaner, qui era dels majors albergs d’aquell lloc e era el cap de la plaça. E per ço reconte jo aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que pusc dir ço que d’ell viu e aconseguí; que d’àls jo no em vull entremetre sinó d e ço que en mon temps s’és fet.» (Cap. 2)

PERE EL GRAN: TRIOMF SOBRE ELS ENEMICS

El regnat de Pere II va obrir a Catalunya el control de la Mediterrània amb la conquesta de Sicília l’any 1282 i va veure grans victòries contra els angevins al sud d’Itàlia i contra els francesos invasors de Catalunya el 1285. El rei no pogué acabar la seva obra perquè va morir sobtadament a Vilafranca del Penedès (10 de novembre de 1285) i va deixar als seus hereus la Corona com a potència europea. El seu regnat és narrativament important, perquè, amb la figura del rei, Muntaner pot aprofundir en la visió cavalleresca que té de la història alhora que les seves manipulacions es fan cada cop més evidents.

«E així lo senyor rei en Pere, con hac enteses les batalles e les veençons que el rei Carles hac fetes per la conquesta que hac presa, fo molt despagat per la gran amor que havia a madona la reina, muller sua, e per sos fills, que ell

 8

 

amava molt. Per què, es posà en son cor que jamés no seria alegre entrò que venjança n’hagués presa.» (Cap. 37)

OPORTUNITATS EN UNA MEDITERRÀNIA REVOLTA

A la mort de Pere II, Jaume II (1291-1327) el va succeir en el tron de Sicília (1285-1295), mentre Alfons II (1285-1291), el primogènit, va heretar la Corona d’Aragó, a la qual va afegir Mallorca (1285) i Menorca (1287). A la mort d’Alfons II, l’any 1291, encara no s’havia arribat a la pau amb França, Nàpols i el papat. Els acords als quals arribà Jaume II l’any 1295 preveien la restitució de Mallorca al seu oncle Jaume, i de Sicília al seu futur sogre Carles II. La negativa dels sicilians de tornar sota el domini angeví i l’elecció de Frederic III (1295-1337) com a rei desencadenaren una nova guerra. Primer va ser Jaume qui va combatre contra el seu germà Frederic, i després Carles per recuperar Sicília. Amb la pau de Caltabellotta del 1302, Sicília quedava sota el domini del Casal de Barcelona fins a la mort de Frederic. De resultes dels acords de pau, l’exèrcit sicilià, format sobretot per almogàvers mercenaris, es va haver de desfer, i s’havia de trobar un altre escenari on emprar-lo.

EL DESTERRAT ES BUSCA LA VIDA

Al principi de la invasió francesa a Catalunya, el 1285, Peralada fou abandonada i cremada, cosa que causà l’emigració forçosa del futur cronista a l’edat de vint anys. No sabem res dels primers moviments de Muntaner. Potser assistí a la coronació d’Alfons II a Saragossa. Posteriorment, entre el 1286 i el 1298, sabem que es trobava a Mallorca on va fer diners. Un cop en va prestar una ingent quantitat al rei Jaume. La guerra oferia noves possibilitats al jove, i així que Sicília es declarà en rebel·lió, Muntaner hi va anar, i la seva vida canvià completament. L’any 1300, el trobem participant activament en la defensa de Messina.

«e el comte Galceran, e En Guillem Ramon de Montcada e don Blasco d’Alagó hagren la davantera del senyor rei de Sicília, e meteren la peonada a la banda dreta, e la cavalleria a la siniestra. E con los almogàvers veeren que eren prop de ferir, cridaren tuit: ‘Desperta, ferres!’, e tuit donaren dels ferres de les llances per les péres, sí que paria que fos una gran llumenària; de què fort s’espantaren tots aquells de la host del príncep con saberen la raon.» (Cap. 192)

NOUS PROTAGONISTES: ROGER DE FLOR

D’origen alemany, fill del falconer de l’emperador Frederic II, Roger de Flor (1267-1305) va entrar a l’orde dels Templers. Un cop caiguda Acre, la darrera plaça forta cristiana d’Ultramar (1291), on es va lucrar amb les operacions de rescat, va començar a exercir com a pirata, i va arribar a atacar vaixells als ports de Palma de Mallorca i de Barcelona. Mentrestant, havia entrat al servei del rei de Sicília Frederic III, en guerra amb els angevins. Roger de Flor i Muntaner es van conèixer l’any 1300, al setge de Messina, i el cronista va esdevenir administrador dels negocis del pirata.

 9

 

«E tornar-vos he a parlar d’un valent hom de pobre afer (Roger de Flor), qui per sa valentia muntà, a pocs de temps, a més que null hom qui anc nasqués. E per ço vull parlar d’ell, en aquesta cas, car los afers seus qui avant se seguiran foren fets molt meravellosos e de gran cosa, e qui tots són reputats, e deuen ésser, al casal d’Aragon.» (Cap. 193)

L’AVENTURA D’ORIENT

L’Anatòlia i la península grega es trobaven en el caos més absolut, i eren terreny propici per als aventurers. El feble imperi Bizantí, sacsejat per rivalitats internes, era amenaçat pels turcs i els búlgars, i es trobava sota el control de Gènova. A la península grega, eslaus, francs, grecs i vènets lluitaven per aconseguir dominis més amplis. En aquest context, l’arribada de Roger de Flor amb uns quants centenars de cavallers i uns dos mil almogàvers, que formaven la Companyia Catalana, com a mercenaris en busca de fortuna al servei de l’emperador Andrònic (1303), va significar un ulterior element de desestabilització, amb la seva implacable violència, les destruccions i els saquejos. En un primer moment contra els turcs, i després de la mort de Roger de Flor, contra els grecs i els seus aliats, la iniciativa militar es dirigí contra tothom fins que, després d’uns anys de depredacions i desplaçaments, la Companyia es va establir al ducat d’Atenes, que va passar, així, a mans catalanes (1311).

ELS ALMOGÀVERS

En els seus orígens, els almogàvers eren muntanyencs i pagesos que lluitaven a les terres de frontera entre cristians i musulmans, a la recerca de botins. Amb el temps, van esdevenir tropes mercenàries i, a les guerres dels segles XIII i XIV, van representar una part determinant dels exèrcits catalanoaragonesos. Combatien a peu i lleugerament armats. Atacaven de sorpresa, i amb gran violència, amb la qual cosa sembraven el terror entre els enemics. A les batalles campals, no respectaven les regles, mataven els cavalls, feien caure els cavallers i els mataven. En el cas de guerres de llarga durada, viatjaven amb dones i fills.

«e les gents de Messina qui els veeren tan mal enrobats e ab les antipares en les cames e les avarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: -A, Déus! E com havem haüts goig perdut! ¿E què gent és aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? No ens en cal gran compte fer. E si aitals són aquells, del rei d’Aragó tot atretal-. E los almogàvers qui ho oïren entrebonir dixeren: -Vui serà dia que us mostrarem qui som.» (Cap. 64)

LA MORT DE ROGER DE FLOR I LA VENJANÇA CATALANA

Els primers èxits de la Companyia Catalana sobre els turcs van engendrar enveges a la cort bizantina. Roger de Flor, nomenat megaduc i després cèsar de l’imperi, va ser assassinat (1305), molts de la Companyia van acabar morts, i el camp base, a

 10

 

Gal·lípoli, assetjat. Muntaner, esdevingut un dels cabdills de la Companyia, en va capitanejar la resistència coratjosa. Després de venjar-se dels assassins de Roger de Flor, la Companyia es dedicà a saquejar tot el territori al seu voltant. Finalment, el 1307, els catalans van decidir passar a la península grega a la recerca d’un assentament més estable i segur.

«Que Gal·lípol era cap de tota la host, e a Gal·lípol estava jo ab mon alberg e tots los escrivans de la host. E jo era capità de Gal·lípol, que con la host era a Gal·lípol, tuit havien a fer dret en mon poder, del major al menor. (...) E axí tota hora feu Gal·lípol cap de la companya, ço es a saber, set anys que el tinguem depuis lo cèsar fo mort. E los cinc anys visquem de renadiu, que anc res no sembram, ne plantam ne cavam.» (Cap. 225)

MUNTANER ABANDONA LA COMPANYIA

Davant de les divisions internes a la Companyia, Muntaner va decidir abandonar-la (1307). Es va endur tot el seu botí, però va ser fet presoner i robat pels venecians. Entrat al servei de Frederic III, va ser empresonat per Robert, rei de Nàpols (1308). Un cop alliberat, fou nomenat governador de l’illa africana de Djerba (1309), on es quedà fins al 1315. Mentrestant, la Companyia Catalana s’havia instal·lat al ducat d’Atenes. El 15 de març de 1311, un cop derrotat el duc en batalla, el ducat passà a mans catalanes, juntament amb el de Neopàtria (1319), fins l’any 1388 i el 1390, respectivament.

«En Muntaner (...) nós havem posat en nostre cor que nós no havem en nostre regne negun qui, ab l’ajuda de Déu, nos hi pusca tan bon consell donar com vós (...) per ço com vós havets més vist e oït en guerres que hom que sia en nostra terra; e d’altra part, que havets llong temps de senyorejar gent d’armes, e sabets con fan a comportar.» (Cap. 251)

EL TEMPS DE RECORDAR

Quan Ramon Muntaner tornà a la Corona d’Aragó (1315), l’escenari internacional havia canviat profundament. El rei Jaume II estava en pau amb els regnes veïns i, després de molts anys d’organització, podia preparar la conquesta de Sardenya (1323-1324), que, juntament amb Còrsega, havia rebut del papa a canvi de tornar Sicília al rei de Nàpols i les Balears al seu oncle, Jaume II de Mallorca. Aquells anys d’estabilitat també van donar a Ramon Muntaner l’oportunitat de millorar la seva limitada cultura, llegir algunes cròniques i novel·les franceses. Va decidir que la seva obra al servei dels diferents monarques del Casal de Barcelona no s’havia de limitar a l’acció, sinó que havia d’escriure. Començà la composició de la Crònica, segons diu ell mateix, el 15 de maig de 1325, estant a la seva alqueria de Xirivella. Després d’haver acabat la Crònica, l’any 1332, el rei Jaume III de Mallorca el nomenà batlle d’Eivissa, i l’any següent el féu cavaller. Muntaner morí a Eivissa abans del 30 de setembre de 1336.

 11

 

EL POETA CONSELLER

Casat amb Valençona, Muntaner s’instal·là a València, on gaudia d’una situació econòmica pròspera. Abans de l’expedició de conquesta de Sardenya, envià un Sermó al rei Jaume II per donar-li consells sobre com s’havia d’organitzar l’expedició (1322). Al relat que fa a la Crònica de la conquesta de Sardenya, manté un estil més típic de la novel·la que de la història, i l’infant Alfons, amb les seves proeses, sembla més un cavaller de la literatura que el cabdill d’una expedició militar. El cronista, en els moments de dificultat de l’expedició, no deixa de recordar que amb els seus consells tenia raó.

«E lo senyor infant, qui conec que aquells venien assenyaladament per ell, ferí lo primer de la llança, tal colp, que de l’altra part la li passà, sí que mort lo gità en terra; e pui mès mans a la maça, e lleixà’s córrer a un altre, e donà-li tal sobre l’elm que portava, que el cervell li féu volar. Què us diré? Que ab la maça ne mès en terra, morts, quatre; e puis la maça se rompé, e mès la mà a l’espaa, e ab l’espaa en la mà ell feïa fer tal plaça, que res no li podia estar davant.» (Cap. 275)

CAU EL TELÓ

La darrera part de la Crònica descriu la coronació d’Alfons III a Saragossa (1328). Potser no era la primera vegada que assistia a una coronació, però aquest cop hi anava com a enviat de la ciutat de València, acompanyat per un llarg seguici. N’és un testimoni privilegiat i la narració que en fa és única per la riquesa de detalls respecte a l’espectacle de la reialesa, amb totes les cerimònies i el luxe que l’acompanyen, amb el so eixordador de les trompetes, la música dels joglars i el cant d’alguns poemes. El text es tanca amb l’esperança posada en un nou rei que haurà de renovar les glòries dels seus avantpassats.

«E així los sotsmesos del senyor rey d’Aragon eren tots trists per la mort del bon rei son pare (Jaume), e ell (Alfons) aquest jorn beneit de Pasqua ha’ls alegrats e confortats, en tal manera que, si a Déu plau, tots viurem alegres e pagats, aitant com en aquest món siam. (...) Qui aquest llibre ha escrit, de Déus beneït sia, e de la sua mare madona santa Maria.» (Cap. 298)

QUÈ US DIRÉ?: UNA HISTÒRIA ESCRITA PER SER ESCOLTADA

Ramon Muntaner, satisfet de si mateix i d’allò que ha fet, ho ha d’explicar. No pot escriure una autobiografia, ha d’emmarcar la seva vida en la història. Malgrat que declari que diu sempre la veritat, no ho fa, i narra, talment un expert que dialoga amb el públic, allò que li convé, manipulant el relat perquè encaixi amb la seva vida, i tot sigui més bonic i «políticament correcte» de com fou a la realitat. Com a la major part de les obres medievals en català, el llibre de Muntaner va ser pensat per ser llegit públicament i no en privat. Això resulta evident no sols per l’estil viu i mogut de l’autor, sinó especialment per les seves continuades referències al públic de caràcter oral

 12

 

(per exemple, «Què us diré?»), o les seves temptatives de diàleg, com quan planteja preguntes i respon a possibles objeccions. La vivesa de la narració, les aventures i els perills en el quals es troba l’autor, els escenaris llunyans i els sentiments patriòtics han fet de la Crònica un text molt estimat.

LA INFLUÈNCIA DE L’OBRA DE MUNTANER

L’obra de Muntaner va ser llegida al llarg dels segles XIV i XV, com testimonien els manuscrits que l’han transmesa, però no va gaudir de gaire influència entre els historiadors de l’època. Més èxit va tenir, al contrari, entre el novel·listes, ja que va ser emprada, per exemple, al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Va ser editada al segle XVI, en un moment en què es volia reivindicar la importància de la Corona d’Aragó dins de l’imperi Hispànic, més centrat en Castella. De fet, l’època de més prestigi es va donar a partir del segle XIX, quan va despertar l’atenció dels literats i dels historiadors romàntics, especialment fascinats per l’exaltació de la gesta i les peripècies dels almogàvers tot al llarg de la Mediterrània, per les conquestes dels reis del Casal de Barcelona i pel seu sentiment patriòtic. Així, va contribuir de manera determinant a forjar la concepció, ara molt criticada, de l’existència d’un imperi medieval catalanoaragonès.

 13

 

Les peces de l’exposició

Un original de la Crònica

Manuscrit incomplert de la Crònica de Ramon Muntaner que data de 1353 i que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Col·lecció Biblioteca de Catalunya.

Els retrats reials de Jaume I, Pere II el Gran i Alfons III el Benigne

Obra de Filippo Ariosto, foren realitzades entre els anys 1587 i 1588 i procedeixen de la galeria de retrats de comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó del Palau de la Generalitat de Catalunya.

 14

 

El coixí mortuori de Pere el Gran

Es tracta del coixí en què descansava el cap del rei Pere II i que fou trobat a la seva tomba al Reial Monestir de Santes Creus. Datat l’any 1302, es coneix que era un coixí aromàtic de seda de color carmesí. Havia perdut el seu volum pel pas dels segles i es conservava replegat i ressecat. Un curós procés de restauració ha retornat el coixí a les seves característiques originals per tal de ser conservat i exposat. Col·lecció Museu d’història de Catalunya.

Més informació, vídeo i dossier de premsa de la troballa i del procés de restauració del coixí: http://www.mhcat.cat/content/view/full/6912

El fragment d’un enteixinat amb representacions de cavallers de l’època

L’enteixinat representa un cavaller de la casa d’Anjou abatut per un cavaller amb les armes en aspa de Catalunya i Aragó i les de Sàuvia de Frederic de Sicília. D’autoria anònima, pertany a l’últim quart del segle XIII (medieval gòtic) i forma part d'un conjunt de quinze elements procedent d'una de les dues sales de la planta noble del Palau del marquès de Llió, al carrer Montcada de Barcelona. Col·lecció Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El quadre Pere el Gran al Coll de Panissars

Pintura a l’oli de Bartomeu Ribó (1866) que representa la batalla ocorreguda entre el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1285 que va posar fi a la Croada declarada pel Papa Martí IV l’any 1283 contra Pere el Gran per la seva intervenció en les afers sicilians. L’escena recull el moment en que el rei Pere, en primer pla a cavall, ordena als almogàvers que aturin els atacs per deixar passar el rei francès, Felip III, que,

 15

 

moribund, es bat en retirada. Al costat esquerra de l’escena se situa el grup d’almogàvers, amb la seva singular indumentària: camisa, polaines, avarques i sarró.

S’havia perdut la ubicació de l’obra fins que fou adquirida en subhasta pel Museu d’Història de Catalunya l’any 2011. Col·lecció Museu d’Història de Catalunya. Més informació sobre l’obra: http://www.mhcat.cat/content/view/full/5261 Altres peces que es poden trobar a l’exposició:

Placa amb escut reial

L’escut, que porta les quatre barres, pertany a la segona meitat del segle XIV i procedeix del Reial Monestir de Santes Creus. Habitualment es pot veure a l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya.  

  Coca de Mataró

La coca de Mataró és un model a escala d’una embarcació real i és la única representació tridimensional fiable d’una nau mercantil de l’època. Reproducció de l’original del segle xv conservat al Museu Prins Hendrik de Rotterdam. Ens serveix

 16

 

per evocar i presentar els viatges de Muntaner que es presenten en un mapa a l’exposició. Habitualment es pot veure a l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya.

Àlbum de cromos Història de Catalunya

Les col·leccions de cromos de la història de Catalunya van tenir molta popularitat al segle XX. En els que es mostren (Xocolata Juncosa, 1932) s’hi narren els episodis de la Crònica. Museu d’Història de Catalunya.

 17

 

Els àudios

La mostra incorpora un espai amb punts de so on es poden escoltar fragments de la Crònica de Muntaner:

Fragment Durada

Elogi dels reis d’Aragó 00:01:00

Les festes del rei de Castella 00:00:43

La malaltia del Rei 00:01:22

La separació de la reina 00:01:07

La gesta de na Mercadera 00:02:09

El desastre dels francesos 00:01:46

La batalla de Falconara 00:00:50

Roger de Flor 00:01:18

Gal·lípoli 00:04:27

La coronació del Rei 00.01:30

(Locució a càrrec del rapsoda Eduard Carmona)

 18

 

Crèdits de l'exposició

Organització Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Agència Catalana del Patrimoni Cultural Museu d’Història de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes Direcció i coordinació Museu d’Història de Catalunya Comissariat Stefano Cingolani Documentació Daniel Amorós Correcció lingüística i traduccions Traductorum Cartografia GradualMap Projecte museogràfic i imatge gràfica Mostra Comunicació Producció Gràfics Rètol Conservació Preventiva Carolina Ribera Punt de so Idea Sonora Locució: Eduard Carmona Embalatges i transport TTI Assegurances Nationale Suisse

 19

 

Fotografies Arxiu de Poblet (Francesc Bedmar), Arxiu del Regne de Mallorca,Bayerische Staatsbibliothek Munich,Biblioteca Apostolica Vaticana, Biblioteca de Catalunya, Biblioteca del Escorial, Castell d’Alcanyís (Josep Puche), Istituto Ellenico de Venècia, Musée Languedocien de Montpellier.Col·lecció de la Société Archéologique de Montpellier,Museu de Montserrat, Museu Nacional d’Art de Catalunya, MUHBA, Oronoz, The Pierpont Morgan Library, Nova York,The Paul Getty Foundation (Getty’s Open Content Program) i Photoaisa Préstecs Biblioteca de Catalunya Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya Museu Nacional d’Art de Catalunya

 20

 

Activitats relacionades

SETEMBRE

Presentació de la publicació online amb llibre electrònic El panteó reial de Santes Creus La publicació recull l’estudi de les tombes reials de Santes Creus liderat pel Museu d’Història de Catalunya l’any 2009 i en presenta els resultats. Visita guiada a l’exposició per a professors A càrrec de Stefano Cingolani

OCTUBRE

Taller de recreació històrica Un joglar de la cort, acompanyat d’altres personatges de l’època explicarà com era la vida dels almogàvers i els visitants podran veure com lluitaven. A càrrec d’Hereus de la Història Conferència ‘Ramon Muntaner: la història com a experiència personal’ a càrrec de Stefano Cingolani Stefano Cingolani és historiador medievalista, expert en les quatre grans cròniques catalanes i comissari de l’exposició. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes

Conferència ‘Què us diré? Ramon Muntaner narrador: els models i el públic’ a càrrec de Lola Badia Lola Badia és catedràtica de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes Conferència ‘Els almogàvers per mar i per terra’ La guerra terrestre i marítima a l’època dels almogàvers (segona meitat del segle XIII i el segle XIV). Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Medievals (UAB) Conferència ‘Els almogàvers: ahir i avui’ L’evolució de la visió dels almogàvers des d’Edat Mitjana fins avui. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Medievals (UAB)

Aquesta és la llista provisional d’activitats programades al voltant de l’exposició que s’acullen al Museu d’Història de Catalunya fins al 23 de novembre. El programa complet d’activitats relacionades amb l’Any Muntaner, molt més ampli, es pot consultar en línia al web de l’Any Muntaner (http://goo.gl/c753GT)

 21

 

Altres materials: el llibre

Ramon Muntaner de Peralada. Vida, viatges i relats

Coincidint amb l’exposició, aquests dies s’ha publicat el llibre Ramon Muntaner de Peralada. Vida, viatges i relats, obra de Stefano Cingolani (Roma, 1956), comissari de la mostra.

El llibre presenta la vida i les aventures del gran cronista medieval. Una existència que ens és desconeguda, tot i que va ser un personatge cabdal de la cultura catalana. Un relat vibrant sobre la seva personalitat i la seva experiència extraordinària, que el porta a travessar tota la Mediterrània fins als fascinant Orient.

L’autor també ha publicat una biografia de Jaume I (2007) i una de Pere el Gran (2010), estudis sobre les quatre cròniques (2006) i Bernat Desclot (2006).

 22

 

Museu d’Història de Catalunya Institució de les Lletres Catalanes Pl. de Pau Vila, 3 Carrer de Mallorca 272, 1a planta 08003 Barcelona 08037 Barcelona Tel. 93 225 47 00 Tel. 93 316 27 45 www.mhcat.cat www.lletrescatalanes.cat Més informació i contacte:

Irene de Pedro Llorente Carme Callejón 932254700 / 658 472 610 93 316 27 45 mhc.premsa@gencat.cat / ccallejon@gencat.cat idepedro@gencat.cat