1

DOS ASPECTES DE LA VIOLÈNCIA JUVENIL: MENORS MALTRACTADORS I LA VIOLÈNCIA EXERCIDA EN GRUP O ASSOCIADA A BANDES

Consuelo Madrigal Martínez-Pereda

Fiscal de la Sala Coordinadora de Menors

SUMARI I. Introducció. Tipus de violència juvenil

- Associada a conductes antisocials i delictives en general - Reivindicativa - Entre iguals (persecució escolar i violència en espais de lleure) - Associada a estils juvenils - De gènere i familiar - Associada a grups violents, bandes i mares.

II. Violència familiar i de gènere realitzada per menors

- Plantejament i etiologia - Els recursos específics que ofereix la LORPM:

o Principi de celeritat o Instrucció:

• Recepció de la notitia críminis • Mesures cautelars

o Llibertat vigilada o Allunyament o Convivència amb grup familiar o educatiu o Internament o Altres mesures

• Diligències d’investigació o Principi d’oportunitat i solucions extrajudicials o Qualificació dels fets o Mesures imposables o Execució

2

III. Violència juvenil exercida en grup - Noció de grup - Rivalitat entre grups juvenils - Grups violents “ideologitzats”: Constel·lació skin-head:

! Origen ! Imaginari i simbologia ! Ideari i estratègies discursives ! Activitat ! Captació

- Altres grups violents: bandes i mares: Especificitats. Els Latin King:

• Origen • Estructura • Doctrina • Simbologia i imaginari • Captació • Integració • Condició de membre • Jerarquia • Règim disciplinari

- Els recursos que ofereix el sistema de justícia juvenil per combatre la violència

juvenil exercida en grup o la integració en bandes i mares: • El Codi penal • La LORPM

- Solucions alternatives: estratègies de control

III. Altres respostes a la violència juvenil

- La família - L’escola - El carrer, el lleure i els mitjans de comunicació - Polítiques socials i educatives

3

I. Introducció Quan es parla de violència, es designa normalment el conjunt d’actes considerats violents en uns termes tan amplis que requereixen alguna adjectivació: violència de gènere, juvenil, escolar, familiar…. La idea de violència juvenil és, al seu torn, tan àmplia que imposa una anàlisi sectorial que atengui el context i els àmbits en què al·lots i joves apareixen immersos en conductes agressives. En intentar establir una tipologia de la violència juvenil, el primer que s’observa és que certs tipus de violència no són exclusius dels joves, sinó propis també dels adults (violència domèstica i de gènere), mentre que altres formes són preferentment juvenils i guarden una major relació amb la situació particular dels joves en la societat (violència escolar, associada a estils o grups juvenils, bandes i mares). Conducta antisocial i delinqüència La forma de violència juvenil més coneguda fins ara és la que pot incloure’s al gènere més ampli de conducta antisocial i es refereix als comportaments delictius relacionats amb la delinqüència en general: robatoris, agressions sexuals, lesions, homicidis,…. S’ha cercat l’origen de la violència juvenil en la marginació social, els fonamentalismes de signe variat en la incapacitat d’assumir els límits de la realitat. Tot això des d’una perspectiva criminològica, s’inclou en les tres principals teories que, amb una o una altra elaboració, han tractat d’explicar la gènesi de la violència delinqüencial d’adults i joves. Per a la Teoria del control, el delinqüent escapa de les normes convencionals de la societat per tenir-hi un menor grau d’integració. Seguint la reflexió de Durkheim, es distingeix entre un control social extern realitzat per les lleis i els agents de la seva aplicació social (família, escola, empresa) o jurídics (policia, tribunals), d’un control intern que implica la deslegitimació interior de determinats comportaments. L’individu interioritza el sistema normatiu de la societat a través de la consciència o “policia interior” de què parlava Kant. En aquest esquema el delinqüent escapa a les normes socials i legals en funció d’un deficient control extern, però sobretot intern, en la mesura que justifica el seu propi comportament. En aquest sentit, és molt àmplia l’evidència d’una correlació entre la justificació de determinats comportaments o actituds (destrosses de carrer, pena de mort, masclisme, rebuig de l’autoritat, terrorisme, xenofòbia, etc.) i el recurs a la violència en general. Per a la Teoria de l’aprenentatge desenvolupada per Sutherland i R.L. Akers el comportament delictiu prové més aviat de processos d’imitació i reproducció adquirits en àmbits delinqüencials, la qual cosa és particularment vàlida en matèria de terrorisme nacionalista o islàmic. Encara que hi ha opinions divergents, paga la pena examinar la funció socialitzadora que compleixen els mitjans de comunicació: cine, ràdio, tv, videojocs, Internet, publicitat,… i la permanent exposició que s’hi observa de la violència com a mitjà de solució eficaç de conflictes i obtenció d’èxit. Pot observar-se així una inducció a la violència per imitació i també com a conseqüència d’un procés de banalització. D’ambdues forces, en són mostra les pel·lícules o videojocs en els quals les formes més extremes de la violència no van acompanyades de la presentació empàtica

4

del sofriment i dolor infligit, el catastrofisme dels informatius en què el relat dels esdeveniments més terribles precedeix sense solució de continuïtat a notícies frívoles o lleugeres. La Teoria de la tensió apuntada per Merton el 1938 suposa que la delinqüència és el fruit de la tensió resultant d’una “dissociació entre les aspiracions culturalment prescrites en una societat concreta i les vies socialment estructurades per realitzar aquestes aspiracions”. Encara que sigui impossible traslladar literalment a la societat actual les idees que Merton va aplicar a la societat nord-americana del seu moment, el seu nucli continua tenint validesa. No és difícil apreciar l’abisme cada vegada més insalvable que s’obre entre els objectius socialment prescrits als infants i joves per a la felicitat i l’èxit (bellesa, prestigi social en forma de popularitat, robes i objectes de luxe, marques, mòbils, cotxes….) i les possibilitats reals d’obtenir legalment aquests béns. La tensió es complica en una societat caracteritzada per l’ampliació simultània dels índexs de benestar i de les cotes de desigualtat.1 Té sentit llavors l’afirmació de Segovia Bernabé: “Avui en les societats desenvolupades no només es delinqueix per sobreviure o subsistir drogat, també per a escalar en el reconeixement simbòlic entre iguales”. És important considerar que ara no apareix tan clara la relació entre pobresa i delinqüència, ja que aquesta es vincula fonamentalment en la desigualtat derivada de la precarietat social i la vulnerabilitat vital de la persona. La dificultat de superar el abisme entre desig i realitat es relaciona en última instància amb els valors dominants de la nostra societat i es genera amb major força entre els joves, dominats per la frustració quan el gaudi desitjat és naturalment impossible d’assolir, requereix un esforç o simplement, ha de diferir-se en el temps. Com apunta Elzo (citant a Laurent Begue)2 el risc de conductes antisocials i delictives vinculades amb aquesta tensió és major en els joves ja que la perceben amb més intensitat com injusta (sentiment d’injustícia), de forma més continuada i associada a l’absència de valors cívics que comporta el menor social extern i intern, la qual cosa genera una incitació, o un aprenentatge cap a les conductes antisocials i violentes. Aquesta anàlisi final suposa una síntesi de les tres teories apuntades i serveix per emmarcar l’estudi de l’etiologia de l’increment de la violència d’infants i joves. A això, s’hi ha d’afegir el desprestigi del concepte d’autoritat coetani al procés de postmodernització que, juntament amb la diversitat cultural, ha conduït a l’heterogeneïtat del sistema normatiu social. Efectivament, si un sistema menys coherent, que, en centrar-se en els valors de l’emancipació de l’individu, debilita la

1 SEGÒVIA BERNABÉ J.L. “La desigualdad social y la marginación como factor de comportamientos agresivos.Intervención desde el tejido social solidario TSS” a “Psiquiatría criminal y comportamientos violentos” CUADERNOS DE Dº JUDICIAL VIII 2005 CGPJ Madrid, p. 260. 2 BEGUE L. “Les causes de la delinquence”, ponència que integra el capítol 2n de col·loquis “Jeunes-ville-violence” a L’Harmattan. Paris 2004, citat por ELZO J. a “Causas y factores. De la biología a la sociología”, a “Violencia en la ciudad”. Fundación Santander Central Hispano 2007, p. 60 i ss

5

funció del “policia interior” i en patir les disfuncions en forma de delictes reclama la intervenció dels “policia extern”3. La violència reivindicativa Existeix també una violència juvenil associada a contexts reivindicatius d’índole variada: mobilitzacions socials com les protagonitzades el 2005 en els ravals francesos per immigrants de 2a i 3a generació, i més recentment a Grècia, no exclusiva, encara que sí majoritàriament per joves. Amb un context molt concret, podem incloure el que aquí coneixem com kale borroka. Aquesta violència es concreta en actes de vandalisme i destrucció material, enfrontaments amb la policia i es realitza freqüentment en grup, encara que no sempre en banda. La violència entre iguals És un tipus de violència que, encara que es dóna entre els adults, resulta més característica dels joves i adolescents, sigui en l’àmbit escolar o en els espais i temps de lleure. En aquest apartat escau incloure el maltractament o persecució escolar encara que normalment es relaciona aquest amb una asimetria de poder i una minva de les possibilitats de defensa de la víctima; És lògic que aquest tipus de violència, freqüentment només psíquica, proliferi en espais com el familiar i escolar quan l’autoritat no té la força suficient per imposar límits i, de forma més o menys clandestina, es generen dinàmiques de poder il·legítim fora de la supervisió dels adults. Més llunyans que la família i l’escola, a aquest poder supervisor es troben encara els espais i temps de lleure dels joves, on amb alarmant facilitat sorgeixen les conductes que poden iniciar-se com a maltractament o imposició fàctica o mera provocació que, en no ser acceptada per la víctima, deriva en enfrontament. Novament, es tracta de l’intent desesperat de demostrar i exercir poder per part de joves sense tolerància a la frustració i sense habilitat per demorar la gratificació o assumir límits i controls. Els fets tenen un caràcter episòdic, almenys respecte de les víctimes, però ordinàriament més greu des del punt de vista de l’entitat de la violència física. És aquí on s’observa amb major alarma la gratuïtat d’una violència que esclata de forma inexplicable en discoteques, places o parcs pels motius més trivials i que té el seu origen en última instància en l’error dels sistemes de valors dominants en l’educació (familiar, escolar, social…) i en primera instància en el consum associat de drogues i alcohol. Violència associada als estils juvenils

3 DIEZ NICOLAS J. “La ciudad como forma de organización social” a “Violencia en la ciudad”, Fundación Santander Central Hispano. Madrid 2007, p. 107 i ss.

6

També als espais de lleure ha proliferat la violència juvenil de signe variat. Són els enfrontaments entre grups i membres de grups d’estils diferents, designats abans com “tribus urbanes”(“punkies”, “sharpers”, “rapers” “pijos” “skins”, grups ultres de futbol…) que no poden entendre’s sense analitzar la realitat en la qual es troba immersa la joventut i la cultura o subcultura que genera l’aparició d’estils juvenils diferenciats externament per robes i emblemes, aficions musicals, i rivalitat com a signe distintiu. Amb caràcter previ ha de dir-se que les diferències entre estils juvenils compleixen una important funció en la mesura que permeten establir distincions i separacions entre els joves que tenen sentit identificador per a ells, en un doble procés d’igualació i identificació amb uns que habilita l’entesa i de diferenciació d’altres, com a forma de ressaltar la individualitat personal4. És significativa la constatació de com els joves tracten de demostrar que la seva identificació amb un estil és una cosa pròpia i personal i no resultat de la pressió del grup o de l’ambient. D’aquí ve la importància que els adolescents i joves concedeixen en els continguts i etiquetes estilístiques “heavies”, “punkies”, “pijos”, etc., que si no envaeixen tots els àmbits juvenils, sí almenys els relacionats amb el lleure i la relació social. Només en alguns casos, els més preocupants, l’adscripció a l’estil implica totalitat. Aquesta adscripció total és al darrere de la major part de les conductes violentes que els joves realitzen quan membres d’un grup. Aquesta ponència es dedicarà a dues modalitats de violència juvenil: la que s’exerceix en l’àmbit familiar i domèstic i la violència associada a estils juvenils, grups i bandes. II. Violència de gènere i domèstica exercida per menors El maltractament cap a l’al·lota i companyes, pares, avis i altres membres de la família inflingit per infants i adolescents és un fenomen relativament nou que ha proliferat últimament de manera preocupant. La qüestió no pot desconnectar-se de la desgraciada realitat quotidiana de la violència sobre la dona i la violència domèstica exercida per adults que, des de 1989 ha estat objecte de successius tractaments legislatius específics fins a desembocar en la LO de mesures de protecció integral contra la violència de Gènere 1/2004, matriu d’un complex entramat normatiu, expressió legal del principi de tolerància zero, que, a la vista de les xifres de víctimes mortals, revela la insuficiència de l’estratègia punitiva, i en última instància, els límits del Dret penal. No serà per tant inútil l’anàlisi d’altres recursos i estratègies entre els quals cobra particular interès el tractament dels menors que maltracten els familiars o els seus iguales; en altres paraules, l’educació i reeducació d’aquests infants i joves. Sobre la base que l’agressivitat és inherent a la condició humana, no és d’estranyar la presència de la violència en tots els àmbits, fins i tot en el familiar i domèstic. El que sorprèn ara és la freqüència o habitualitat d’aquesta violència, la major intensitat i el fet

4 HABERMAS J. Pensamiento postmetafísico. Taurus. Barcelona, 1990.

7

que s’exerceixi no solament per homes adults, sinó també per infants i joves, preferentment homes. Les peculiaritats en aquest tipus de criminalitat rauen en el mateix entorn en el que sorgeix: la família. La major part dels autors situen la crisi de la institució familiar entre els factors centrals de gairebé totes les modalitats de violència juvenil, cosa que no és d’estranyar si atenem que hi ha un 15 % de famílies a Espanya amb un clima d’agressivitat que pot derivar en violència física, i més d’un 40 % de famílies “nominals” (Elzo)5, en què els pares han dimitit de la tasca d’educar. Normalment s’integra per uns pares que estableixen la impossibilitat absoluta d’enfrontar-se a les situacions que s’han generat, i per uns fills que passen de comportaments desobedients i irrespectuosos a comportaments clarament agressius i violents cap els seus pares i entorn més immediat. D’aquesta manera és obligat vincular l’origen d’aquests comportaments violents a un procés educatiu incorrecte dels seus autors, més que a altres causes habitualment associades a la delinqüència juvenil, com puguin ser les relacionades amb la marginalitat. La família és el primer context de socialització de la persona a través del qual s’obre a altres: escola, amics, veïns, feina, etc., no només per la importància dels primers anys en la resta de la vida de la persona, sinó per l’entramat de relacions afectives profundes, la família marca la seva empremta en l’individu. A través de la interacció familiar s’assumeix abans que res una forma particular de veure el món i de percebre com se’n forma part. El que vam anomenam visió del món es compon de judicis, prejudicis, idees, creences, valors i desvalors i, encara que amb els anys es matisa amb els elements propis de la biografia personal fins a arribar fins i tot a reemplaçar-se per una altra visió diferent i oposada, escau concloure que un dels principals factors n’és el model familiar que s’hagi viscut. Amb prou freqüència a la família dels maltractadors hi ha hagut dificultats per ensenyar alternatives a la violència i per imposar límits davant conductes antisocials; també amb freqüència s’ha recorregut a mètodes coercitius autoritaris com el càstig físic, fomentant d’una manera i una altra el model de domini-submissió que subjeu al maltractament. Durant anys va arribar a ser un tòpic afirmar la correlació entre el model familiar autoritari en el qual preval la imposició autocràtica de normes sobre l’afecte i els problemes conductuals dels fills, però la desaparició del model familiar no ha comportat un descens de les conductes antisocials d’infants i joves. Al contrari, aquestes conductes subsisteixen presentant en ocasions més grau de agressivitat. El model familiar autoritari, pràcticament desaparegut en la nostra societat, ha estat substituït al contrari, pel model permissiu. Ambdós coincideixen en la inhabilitat per fixar adequadament els límits. Mentre el primer s’excedeix en la forma i quantitat, el

5 ELZO J. Tipología y socialización de las familias españolas. Arbor núm. 702, Tom CLXXVIII, juny 2004, Madrid, p. 2005 -220 en “La familia en el XXV Aniversario de la Constitución Española”.

8

segon no hi arriba: bé per desistiment i absentisme (pares que passen molt poc temps a la llar i en declinen la intervenció), bé per criteri erroni. És el pare qui persegueix la il·lusòria i impossible amistat del fill i n’acaba sent ostatge dels seus capricis i frustracions. Juntament amb l’absència d’uns patrons de conducta adequats i segurs en el nucli familiar, s’observa també una desencertada combinació d’estils educatius sancionadors i permissius, que donen lloc en ocasions que el menor no respecti els seus progenitors en la mesura que vegi els seus desigs acomplerts a la seva costa, i per una altra part, que no toleri o toleri malament la frustració dels seus desigs o l’existència de controls. Que això és així s’evidencia en el fet de no ser aquest un fenomen associat exclusivament a les denominades famílies trencades o desestructurades. El cert és que no és infreqüent que el menor maltractador estigui integrat en famílies amb nivell econòmic i social mitjà i alt. De l’anterior, se’n desprèn que el model educatiu més adequat seria el que els pares conjuguen equilibradament afecte i atenció amb límits i normes, estableixen de forma sòlida els vincles afectius i encarrilen el fill per a l’exercici dels seus drets i responsabilitats. L’estudi estadístic indica que aquest tipus de maltractament es dóna fonamentalment en casos d’adolescents masculins en famílies monoparentals, que s’han criat sols amb la mare i cap la qual adopten actituds patriarcals i masclistes. No resultarà estrany, sense recórrer a teories freudianes, emmarcar les agressions de fills a les mares en un concepte vulgar, encara que no jurídic o legal, de violència de gènere, ja que a la seva manera, ho és: encara que creix el percentatge d’autores femenines, el 80 % dels autors són petits i preferentment entre la franja de 15 i 17 anys. En xifres constants i superiors al 80 %, la víctima és la mare. Existeixen menors maltractadors que cometen altres delictes, però la majoria circumscriuen la seva activitat delictiva en el maltractament en l’àmbit domèstic. És per això essencial l’existència de recursos específics que permetin també un tractament individualitzat i focalitzar-la cap a la singular problemàtica que presenten aquests menors. Els recursos que ofereix el sistema de justícia juvenil En tot cas, s’han de discriminar els supòsits en què el menor incorre en conductes de maltractament pròpiament delictives, d’aquelles altres que són només antecedents i que poden o no desembocar en un maltractament. Es tracta de comportaments conflictius (males respostes, inassistència a classe, incompliment d’horaris o de la disciplina…), però no els susceptibles de tipificació penal. Aquests supòsits, que podrien englobar-se en la categoria de status offenders permeten la intervenció punitiva en els models tutelars, però queden definitivament desterrats de la nostra justícia juvenil després de la derogació de la Llei de tribunals tutelars de menors.

9

En aquests casos, davant del fracàs de la instància familiar que els propis fets evidencien, hauran d’actuar les institucions de protecció de menors, tot evitant la confusió amb l’esfera de reforma a què només tindran accés les infraccions penals: burles, humiliacions, insults, amenaces, violència sobre les coses i maltractament físic o violència sobre les persones. Entre els recursos especials que ofereix la LORPM es troba el principi de celeritat en la tramitació dels expedients. És aquest un dels principis nuclears en l’ordenació del sistema de justícia juvenil (art. 22 del regl. de l’antiga Llei de tribunals tutelars, art. 40 de la Convenció dels Drets de l’Infant de 1989; punt 32 de les Regles de Beijing; Recomanació núm. 87(20) del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, art. 10.2.b del Pacte Internacional de 19 desembre 1966 de Drets Civils i Polítics, punt 14 de la Recomanació Rec (2003)20 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre noves maneres d’abordar la delinqüència juvenil i el paper de la Justícia Juvenil). La finalitat educativa de la justícia juvenil exigeix una connexió temporal immediata entre el fet comès i la seva conseqüència juridicapenal. Només aquesta immediatesa temporal permet el compliment dels objectius perseguits i evita intervencions inútils o contraproduents, ja que el menor és un ésser en formació, amb una percepció del temps molt diferent de la de l’adult i a qui les dilacions produeixen un efecte més pertorbador. Malgrat no ser assumit nominalment, aquest principi té un clar reflex en la LORPM, que regula de forma estricta els terminis per a les diferents actuacions processals. La Circular de la Fiscalia General de l’Estat 1/2000 ja declarava que les especialitats del procés penal de menors “exigeixn una actitud institucional que fugi de la conformista acceptació que els terminis legals resulten, al cap i a la fi, inexigibles”. Això és sobretot quan els fets investigats són relatius a violència domèstica o de gènere. I això perquè en aquests casos la denúncia sol ser el corol·lari d’una llarga cadena de fets que han desembocat en general en situacions familiars insostenibles necessitades d’una intervenció immediata que es pogués articular a través de mesures cautelars. En la fase d’instrucció: Recepció de la notitia críminis Ordinàriament, la Policia o el fiscal coneixen els fets a través de les denúncies expresses de les víctimes o veïns o de la recepció d’informes mèdics dels hospitals. De vegades l’informe de l’equip tècnic, en posar-se en contacte amb els progenitors per un altre tipus de fets delictius, detecta que el menor sotmès a expedient incorre en episodis de violència domèstica. Això ha de generar una investigació dels nous fets delictius, que com a regla general hauran de tramitar-se en el mateix expedient, per facilitar una resposta global harmònica i coherent amb la problemàtica del menor. També permet obrir el procediment penal de menors, en tant que suposa la comunicació de la notitia criminis, la sol·licitud d’una ordre de protecció davant un

10

menor per presumptes maltractaments, malgrat la seva ineficàcia per obrir el procediment previst a l’art. 544 ter LECr. En el supòsit ordinari de denúncia dels progenitors-víctimes dels maltractaments, tant la policia com el fiscal hauran de desplegar tota la sensibilitat requerida al tractament d’unes persones que normalment, quan fan el pas de denunciar els seus descendents, es troben totalment desbordades i impotents, conscients del seu fracàs com a pares. En aquestes situacions la funció que l’EOMF assigna al fiscal de vetllar per la protecció processal de les víctimes (art. 3.10) adquireix la seva màxima exigibilitat. Mesures cautelars En els supòsits de maltractaments habituals —a progenitors, germans o semblants— la tutela cautelar, malgrat el caràcter instrumental, moltes vegades revesteix més importància que la tutela declarativa que pugui atorgar-se en la sentència de fons, ja que és en els primers moments del procediment, quan la víctima es decideix a fer-ne el pas i denunciar els fets, quan s’intensifica el risc de noves agressions. La LORPM ofereix una pluralitat de mesures cautelars, la concreta selecció de les quals s’ha de realitzar ponderant el superior interès del menor i les necessitats de protecció de les víctimes: La llibertat vigilada L’allunyament del menor maltractador respecte de la víctima pot imposar-se com a regla de conducta de la mesura cautelar de llibertat vigilada, orientada globalment a l’interès del menor dins el context del seu procés educatiu. No està temporalment limitada, per la qual cosa es pot mantenir durant tot el curs del procés fins a la sentència ferma, sense perjudici que lògicament no hi escaigui la seva prolongació innecessària. La reforma 8/2006 va introduir una clàusula expressa per evitar l’efecte “desemparament” que aquesta mesura pogués arrossegar en allunyar el menor del seu nucli familiar L’allunyament Escau també acordar un allunyament strictu sensu, ja que el nou art. 28 LORPM indica que les mesures cautelars “podran consistir en (…) prohibició d’aproximar-se o comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge.” La mesura del mateix nom imposable en sentència es descriu legalment amb major nitidesa, ja que l’art. 7.i diu que aquesta mesura impedirà el menor apropar-se a les víctimes “en qualsevol lloc on es trobin, així com al seu domicili, al centre docent, al lloc de treball i a qualsevol altre que sigui freqüentat per ells. La prohibició de comunicar-se amb la víctima, o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, impedirà el menor establir amb elles, per qualsevol mitjà de comunicació o mitjà informàtic o telemàtic, contacte escrit, verbal o visual.” Per evitar l’efecte de desemparament o de risc que pogués generar aquesta mesura per al menor, el fiscal ha de trametre testimoniatge dels particulars a l’entitat pública de

11

protecció del menor, i aquesta entitat haurà de promoure les mesures de protecció adequades. La Circular 1/2007, de 26 de novembre6, considera amb caràcter general preferible articular l’allunyament a través de la llibertat vigilada, ja que sota la cobertura de la llibertat vigilada se’l pot dotar d’uns continguts educatius, que no té el pur i simple allunyament. Convivència amb grup familiar o educatiu Aquesta mesura resulta de gran efectivitat tant en la dimensió cautelar com pròpiament la sancionadora-educativa per als supòsits de delictes de violència domèstica quan és necessari treure el menor del domicili, si no escau l’ingrés en règim d’internament. En les dues dimensions, pot combinar-se amb la d’allunyament, de manera que alhora que es pacifica la crisi familiar, es dota les víctimes d’un instrument protector. Convé articular la convivència amb grup familiar, quan és possible, col·locant el menor infractor en una llar diferent dins la seva família extensa, la qual cosa resulta menys traumàtica per al menor, més eficaç per a la seva reeducació i de més fàcil execució. Quan això no és possible, la mesura pot articular-se per mitjà de pisos de convivència, recursos residencials a mitjan camí entre la llibertat i l’internament en centre, normalment integrats en el veïnat. Després d’un període d’observació, s’hi estableix un programa d’activitats que inclou l’educació reglada, ja sigui educativa o formativa, i el tractament psicològic adequat a la problemàtica del menor, a la qual s’incorpora posteriorment el nucli familiar. Internament cautelar L’internament, cautelar o definitiu, ha d’utilitzar-se com a última ratio, però pot recordar-se amb fonament en la protecció de la víctima. La Circular 1/2007 opta per una exegesi flexible del nou art. 28 LORPM, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre les finalitats de les mesures cautelars. Entén que seran finalitats susceptibles de ser perseguides amb l’internament cautelar el d’evitar nous atemptats contra béns jurídics de la víctima. En tot cas l’aplicació de l’internament cautelar, especialment en la seva modalitat de tancat ha de guiar-se pels principis d’excepcionalitat, proporcionalitat, subsidiarietat i provisionalitat, més operatius en el procés penal de menors. Altres mesures Són les previstes en l’art. 158 CC per apartar el menor d’un perill o d’evitar-li perjudicis, ja que d’acord amb el paràgraf últim d’aquest precepte totes les mesures que preveu podran adoptar-se dins qualsevol procés civil o penal o bé en un procediment de jurisdicció voluntària. El contingut d’aquestes mesures pot ser molt ampli vista la clàusula final referida a altres disposicions que consideri oportunes. D’aquesta manera podran acordar-se, especialment davant de supòsits de violència de gènere, des de mesures de tipus econòmic com fixació de pensions alimentàries, fins a la fixació de règim de guarda i custòdia o suspensió de pàtria potestat.

6 Sobre “Criterios interpretativos después de la reforma de la legislación penal de menores de 2006”.

12

En casos d’impossibilitat de convivència del menor amb els pares, si no escau una mesura cautelar pròpiament penal, escaurà una guarda judicial amb ingrés del menor en un centre d’acolliment, conforme amb els art. 158 i 172.2 CC. Diligències d’investigació La declaració dels familiars o de la parella objecte de maltractament serà normalment la diligència més important que s’ha de practicar. Aquestes víctimes (familiars o al·lota o parella) seran advertides del dret a no declarar-ne en contra en virtut de l’article 416 LECr que empara els parents o fins i tot a fer constar exclusivament les manifestacions que considerin oportunes. Igual com ocorre en el procés d’adults, no és infreqüent que, una vegada interposada denuncia pels ascendents dels menors o per la seva parella, els mateixos se’n penedeixin, i es neguin a declarar i fins i tot a intentar retirar la denúncia. Però moltes vegades les agressions cessen inicialment per tornar a reprendre’s al poc temps, dins dels denominats “cicles de la violència”. En aquests casos i sempre que el material probatori ho permeti, el fiscal ha de continuar la tramitació de l’expedient amb l’objectiu últim de donar efectiva tutela a les víctimes i proveir d’una adequada mesura educativa per a bé del menor infractor. Si el menor és detingut, la seva declaració no ha de tenir lloc amb assistència dels seus representants legals (art. 17.2 LORPM) si aquests són els denunciants, ja que concorreria una situació de flagrant conflicte d’interessos, i s’ha de suplir aquesta assistència d’acord amb les vies ordinàries. Principi d’oportunitat i solucions extrajudicials En primer lloc ha de partir-se que difícilment escau aplicar el desistiment de l’art. 18 LORPM, tenint en compte que normalment concorrerà violència o intimidació, —el que ja exclou la possibilitat de la seva utilització– i a més en vista que en aquests casos precisament és la correcció en l’àmbit familiar la solució que ja ha fallat estrepitosament. La reparació extrajudicial no ha de descartar-se a priori, ja que, acompanyada d’algunes obligacions per al menor, en supòsits amb pronòstic favorable, pot ser una solució idònia, sempre susceptible de ser revocada si el denunciat incompleix les seves obligacions o incorre en noves conductes de maltractament. En ocasions estarà especialment indicat el compromís d’assistència del menor i del seu grup familiar a psicoteràpia, bé sigui en el Centre de Salut Mental que li correspongui o en una altra institució privada, sempre que pugui constatar-se l’efectiva assistència i la progressió o regressió en l’evolució de les relacions domèstiques. Els mecanismes de justícia restaurativa només poden aplicar-se en les manifestacions lleus o inicials de maltractaments i semblen incompatibles amb el principi de tolerància zero que tenyeix la normativa integral contra la violència sobre la dona. En tot cas, en aquests supòsits s’hauria de traslladar als menors incursos en expedients per maltractaments el missatge nítid que qualsevol altre rebrot serà objecte d’una resposta

13

de major intensitat; simultàniament haurà de fer-se saber a la víctima que no ha de dubtar a posar en coneixement de la Fiscalia qualsevol conat violent posterior, tot traslladant-li la confiança en les institucions i la idea que el cas no està definitivament tancat. La utilització de la conciliació en supòsits menys greus exigeix que existeixi un ambient de calma i un desig comú de posar fi a la situació. No s’hi ha d’acudir si es detecta una situació de fort desequilibri entre els afectats. En cap cas s’ha d’utilitzar si el menor maltractador no exterioritza un ferm propòsit de cessar en els seus actes o si la víctima, pel mal sofert i per la raonada falta d’esperança en la mediació, es trobi psicològicament inhabilitada per prendre part en el procés. Qualificació jurídica dels fets La recent Consulta núm. 1/2008 FGE resol conformement que en el supòsit que les conductes tipificades en els articles 153.2 i 173.2 es cometin contra ascendents, descendents i germans, per naturalesa, adopció o afinitat, propis o del cònjuge, o convivient, entenent com a requisit necessari per a la qualificació dels fets com a delicte que hi hagi convivència entre l’autor i la víctima. Mesures imposables Atesa la finalitat essencialment educativa de les mesures imposables a la jurisdicció de menors, el contingut de les que s’imposin per violència de gènere i familiar ha d’orientar-se a la transmissió del respecte als béns jurídics dels seus familiars i/o parella i de la idea que és intolerable emprar maltractaments físics o psíquics, violència o intimidació en les relacions familiars i de parella. L’actual regulació de l’art. 153.2 CP, tipus bàsic en el tractament de la violència familiar, eleva a la categoria de delicte les faltes de lesions i maltractaments, i permet la imposició de mesures com la de llibertat vigilada amb l’obligació de no apropar-se a determinada persona o lloc, en una durada suficient per assegurar l’efectivitat del tractament, o la mesura de convivència amb grup educatiu. La pena assenyalada en aquest precepte per al maltractador adult és la presó de tres mesos (sis mesos en supòsits de violència de gènere) a un any o de treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en tot cas, privació del dret a la tinença i port d’armes d’un any i un dia a tres anys. En teoria escauria imposar a un menor per aquest delicte fins i tot internament en centre tancat, ja que conforme a l’art. 9.2 b LORPM aquesta mesura tindria lloc, malgrat ser delicte menys greu, si en els fets s’han emprat en la seva execució violència o intimidació en les persones. Però com sempre, han de considerar-se les limitacions derivades del principi de proporcionalitat, expressament assumit per l’apartat segon de l’art. 8 LORPM, amb el plus derivat que la pena prevista per als adults al CP té la seva alternativa en els treballs en benefici de la comunitat. En conclusió: les mesures

14

d’internament seran l’excepció, i en tot cas, amb la limitació d’un any a la seva imposició. Aquesta reflexió no és traslladable a la mesura de convivència amb una altra persona, família o grup educatiu (que no ha de ser considerada com privativa de llibertat) ni a les de llibertat vigilada o allunyament. Com en general, els menors maltractadors no solen cometre actes delictius fora del seu entorn familiar, escau, llevat de supòsits d’habitualitat o extremada violència, acudir a mesures no privatives de llibertat com la convivència amb grup familiar o educatiu, llibertat vigilada o allunyament, sent adequat per a molts d’aquests supòsits complementar les mesures amb la de tractament terapèutic de tipus ambulatori. El que no resulta aconsellable és que, davant de l’absència de recursos i a fi d’articular alguna resposta retributiva, s’acudeixi a l’internament en centres de reforma quan aquests no siguin adequats per a la intervenció socioeducativa que la situació concreta demanda. Com s’ha dit en tractar les mesures cautelars, la mesura més adequada, especialment per a supòsits menys greus o incipients de maltractament familiar, és el tractament terapèutic, integrat per intervencions tant amb el menor com amb la pròpia família, amb actuacions educatives, psicoteràpia i orientació i suport. Quan els fets siguin susceptibles de tipificar-se com de maltractament habitual (art. 173.2 CP) castigat per a majors d’edat amb pena de presó de sis mesos a tres anys, privació del dret a la tinença i port d’armes de dos a cinc anys, escau aplicar fins i tot la mesura d’internament en centre tancat si s’ha emprat violència o intimidació en les persones. Però aquesta solució també s’ha d’utilitzar només quan sigui estrictament necessària i no desaconsellada per l’informe de l’equip tècnic. Fase d’execució No ha de descartar-se a límine la utilització de la suspensió de l’execució de l’error, ja que per a determinats supòsits pot ser especialment educatiu i socialitzador atorgar una segona oportunitat al menor maltractador. Però, lògicament, s’imposen especials cauteles a l’hora de fixar les condicions a què se subordina el benefici: en primer lloc s’ha de condicionar a què el menor no sigui condemnat en sentència ferma per delicte comès durant el temps que duri la suspensió; a més el menor ha d’assumir el compromís de mostrar una actitud i disposició de canvi, no incorrent en noves infraccions, i finalment ha com a regla general d’establir-se “l’aplicació d’un règim de llibertat vigilada durant el termini de suspensió o l’obligació de realitzar una activitat socioeducativa, recomanada per l’equip tècnic o l’entitat pública de protecció o reforma de menors en el precedent tràmit d’audiència, fins i tot amb compromís de participació dels pares, tutors o guardadors del menor, expressant la naturalesa i el termini en què aquella activitat haurà de portar-se a terme.”

15

D’altra banda, els programes individualitzats d’execució de les mesures imposades han de comptar amb la singularitat del delicte comès (sigui relatiu a violència de gènere o a violència domèstica) de manera que s’orientin a respostes educatives o a teràpies projectades sobre les relacions familiars o de parella. Fins i tot en ocasions el programa haurà de preveure la participació dels familiars, quan s’hagi reiniciat o es vagi a reiniciar la convivència, amb l’objectiu últim que el restabliment de les relacions corresponents es dugui a terme neutralitzant el risc de recidiva en els comportaments patològics del menor. Per això és essencial el control del fiscal de l’efectiva execució d’acord amb el programa. Més que en altres àmbits, l’execució ha de ser essencialment dinàmica, molt atenta a l’evolució del menor a través dels informes de seguiment que s’emetran amb la periodicitat prevista a l’art. 13 del regl. de 2004. Si de l’informe final d’execució es desprengués que el menor segueix incurs en els factors de risc que el varen portar al maltractament domèstic o de gènere, es comunicarà a la víctima, a l’efecte que la mateixa pugui adoptar les mesures d’autoprotecció que estimi oportunes. En aquests supòsits de pronòstic negatiu, en tant que poden tenir impacte en l’estructura familiar, generant quant menys una situació de risc, escau també acudir a la solució prevista a l’art. 53.2 LORPM: el jutge, d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal o del lletrat del menor, podrà instar de la corresponent entitat pública de protecció o reforma de menors, una vegada acomplerta la mesura imposada, que s’arbitrin els mecanismes de protecció del menor conformement a les normes del Codi civil, quan l’interès d’aquell així ho requereixi.

16

La violència juvenil exercida en grup Noció de grup A finals del segle XIX en les albors de la psicologia social com a ciència autònoma, apareixen els primers autors (Li Bon, Tarda, Durkheim) amb obres importants en el tema dels grups en què s’elaboren conceptes com la imitació i la suggestió que abocaren a la idea de “ment de grup”. En aquest primer context, Eduard Ross va destacar com “les idees coincidents que els individus tenen dels seus grups respectius es converteixen en una estructura espiritual, la individualitat grupal, que enlluerna i suplanta la personalitat individual7” . El concepte de grup és un dels temes recurrents i previs de la psicologia social, els autors més rellevants de la qual aporten definicions basades en la interdependència, en la identitat o en la interacció. - Els primers defineixen el grup com conjunt d’individus, l’existència dels quals com tal conjunt és gratificant per als individus8. - Altres definicions giren entorn de la idea d’identitat per definir el grup com a

conjunt d’individus que es perceben com a membres d’una mateixa categoria social i comparteixen alguna implicació emocional respecte de la definició comuna de si mateixos; ambdues coses els proporciona una identitat diferencial. Se sap que la identitat en el sentit d’autodefinició i vinculació amb el col·lectiu és una necessitat dels individus, la satisfacció dels quals exerceix un important paper en la configuració de la societat i els pobles. Els grups, particularment els violents i sectaris, exerceixen funcions molt útils en la identificació ja que vinculen els seus membres a símbols, idees, imatges i significats (imaginari propi), la qual cosa afavoreix la definició de si mateixos i l’atribució de sentit al seu ser en el món.9

- Finalment, per als autors centrats en la interacció, el grup s’integra per un cert

nombre de persones que es comuniquen sovint entre si durant un període de temps i que són poques com perquè cada persona pugui comunicar-se amb totes les altres de forma més o menys directa de manera que cada persona influeix en totes les altres i és influïda per elles10

Quant a la tipologia dels grups, en trobam de grans o de petits (d’un 20 membres), permanents o temporals, primaris (en els quals preval la interacció cara a cara i proporcionen companyia, afecte i base per a l’autoestima) o secundaris; de referència (determinen l’estatus subjectiu de l’individu i ajuden a la formació de criteris) i de pertinença o inserció, formals o informals, naturals o artificials….

7 BLANC A. La perspectiva histórica en el estudio de los grupos, en C. HUICI 1987, Vol I p. 67 i ss. 8 SHAW M.E. Dinámica de grupo. Psicología de la conducta de los pequeños grupos. Herder. Barcelona, 1983. 9 HABERMAS J. La constelación postnacional Paidós. Madrid. 2000 p. 20 i ss. 10 SHAW M.E. Obra citada p. 25

17

No són pocs els autors que assenyalen el grup d’infants i joves com a instància de socialització. De fet, per a l’adolescent i jove la interacció en grup és el “normal”, de manera que la seva integració en un grup no requereix justificació. A més, el grup dóna emparament als joves en un moment difícil per a la identitat personal, i els atorga una seguretat i una força substitutiva11 . En aquest sentit no només és normal, sinó útil per a la integració social, exercir en l’adolescència funcions semblants a les de la infantesa encara que de forma més decisiva, perquè el grup passa llavors a ser la font principal de la qual l’adolescent obté estatus i autoconcepte. Per això s’ha dit que l’actuació en grup en si mateixa no constitueix pròpiament un índex de perillositat que justifiqui major rigor punitiu, sinó és la plasmació d’una forma d’actuar en l’edat juvenil sobre el qual ordinàriament té un efecte positiu. Però també s’observen els efectes negatius del grup com factor de desinhibició i com a coartada per al desplaçament de la responsabilitat personal. I encara que el més freqüent és que el grup no generi delinqüència o que en el seu cas, el grup de menors delinqüents ho sigui de caràcter eventual, d’organització difusa i estructura no jerarquitzada, pot afirmar-se amb dades empíriques que la coautoria a la comissió de fets delictius afavoreix tant la reincidència com la presència de la violència. D’altra banda, la majoria dels grups sectaris, siguin polítics o no, exerceixen una influència negativa per als membres ja que solen conduir a una pèrdua de control i autodeterminació, i de reacció conforme als propis impulsos i desigs, així com moltes vegades també, a la pèrdua de recursos econòmics i l’aïllament social12 . Ja hem esmentat la violència per rivalitat entre grups subculturals i estilístics als qual la subcultura juvenil proveeix d’uns significants sobre els quals és possible la diferenciació. I la creació d’una dinàmica competitiva entre grups (heavies, punkis, pijos, ultres de futbol…), sigui pel domini d’un territori, per l’èxit de major prestigi o per qualsevol altra qüestió. Els processos que aquesta dinàmica genera contribueixen decisivament a la major identificació entre l’individu i el seu grup més probable en l’adolescència i primera joventut. Un excés d’identificació, propi de l’adolescència, comporta una gran càrrega afectiva i facilita la implicació en fenòmens de violència en la mesura que accentua la possibilitat de decisió extrema al grup, això és, l’opció per la conducta més radical13. Però no tots els estils a què adolescents i joves s’adhereixen integren el que s’anomenen “tribus urbanes”, propicien o generen la violència que alarma a la societat. Com posa en relleu Esteban Ibarra14, sota el calaix de sastre de les tribus urbanes com s’ha 11 REVILLA CASTRO JC. Grupos urbanos violentos, “tribus urbanas”: causas psicosociológicas de la violencia en grupo” en “Sociología de grupos pequeños: sectas y tribus urbanas. CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL. CGPJ 2000 XI Madrid, p. 195. 12 FERNÁNDEZ VILLANUEVA C. Imaginarios y símbolos en tribus urbanas y sectas destructivas en “Sociología de grupos pequeños: sectas y tribus urbanas” CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL. CGPJ 2000 XI Madrid, p. 270. 13 REVILLA CASTRO JC Obra citada, p. 198. 14 IBARRA ESTEBAN “Respuesta legal y judicial a las tribus urbanas” en “Sociología de grupos pequeños: sectas y tribus urbanas” CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL. CGPJ 2000 XI Madrid, p. 388.

18

catalogat als múltiples estils juvenils es va camuflar al principi la violència exercida per joves en grup, però en escenaris i contexts diferents. Això ha conduït, potser, a la criminalització del conjunt de col·lectius juvenils que moltes vegades no fan sinó assumir una estètica diferent, i al propi temps, al maquillatge dels grups més violents i més organitzats que trivialitzen les seves actuacions sota la disfressa d’espontaneïtat juvenil. Apreciar aquest error de diagnòstic porta molts autors a preferir el terme “estil” i que fins i tot la Secció XIII de la Brigada d’Informació de la Policia que inicialment es denominava “Tribus urbanes”, passàs a denominar-se de “Grups urbans violents”. Entre aquests s’han de situar els skins, bakaladers, sharpers, borrokas i en altres contextos, Latin Kings, Ñetas, Salvatruchas,…. En aquests grups i amb contorns molt diferents, la gènesi de la violència es deu a un procés ben ideològic (Skin heads), bé de familiaritat amb temàtiques estilístiques orientades a l’agressió justificada com a autoprotecció (bandes llatines). En ambdós casos es fa difícil apreciar responsabilitats individuals per danys i agressions concretes perpetrats per membres concrets, que tendeixen a perdre la seva individualitat quan actuen col·lectivament. Podem estudiar breument els grups més caracteritzats d’un tipus i un altre: Skin heads Origen: la constel·lació Skin com a subcultura racista i violenta sorgeix al Regne Unit a finals dels 60 com a reacció al “hippisme” de la petita burgesia a què s’oposa amb uns plantejaments contraris al pacifisme, elaborats rudimentàriament per George Marshall (Spirit 60) i difosos mitjançant un entramat de grups musicals més o menys punks. Després d’una etapa de decadència i gairebé evaporació en els anys 70, reapareixen a partir de 1982 gràcies al potencial difusor d’una sèrie de grups que interpreten música racista. El més important, Skewdriver, liderat per Ian Stuart Donaldson, penalment condemnat per actes violents contra negres i fundador del diari Sang i honor. Encara que en un primer moment semblava una versió radical del punk, després es van agrupar entorn del partit nazi anglès, Front Nacional, centre del moviment Skin, que ja no és musical, encara que se serveix de la música com a mitjà de difusió. Last Resort i 4 Skins són també grups referents, aquest darrer, autor de l’himne skin Kaos. Uns altres amb noms tan eloqüents com Tropes d’assalt, Ofensiva final, Caps rapats, Odi racial, varen actuar lliurement a Alemanya fins el 1997 quan el Govern va censurar 300 CD i es va obrir causa criminal contra 200 grups. El moviment s’estén per Alemanya i els EUA i es difonen les baralles amb membres d’altres races, esquerrans o sharpers, en realitat, molt similars en estructures i funcionament. Els enfrontaments amb altres grups i la legislació repressora els aïlla, però també li proporciona més força i cohesió com a moviment. A Espanya, des de mitjans dels anys 80 dels segle XX, apareixen estretament relacionats amb sectors “ultres” de futbol (Ultra Sur, Frente Atlético, Boixos Nois, moltes vegades

19

encoratjats pels clubs mateixos) o la seva derivació, nacional-bakalader o bakales patriotes nascudes com a autoprotecció davant del rebuig social que genera l’Skin. Posseeixen un imaginari i simbologia propis en els quals s’expressa la seva cosmovisió de la pàtria, l’anticapitalisme, la revolució, el país, la raça, la cultura… idees carregades d’emocions que permeten una adhesió incondicional que dota de sentit i autovalor a l’existència, permet definir els enemics i actuar espectacularment. Es varen identificar pels “caps rapats” o els cabell molt curts, tatuatges i simbologia nazi, texans estrets i arremangats, tirants i caçadores “Alpha bomber”, botes de combat, etc. Actuen en grups de 8 a 12 persones entre 15 i 30 anys normalment, procedents de la classe mitjana i treballadora, proveïts d’armes blanques (la navalla papallona (Opinel-8) n’és la característica), puntera metàl·lica a les botes, punys americans, etc. Encara que per evitar la seva fàcil identificació han modificat alguns trets del seu aspecte, sota el fenomen “casual”. El seu ideari, com tampoc el de els seus oposats “sharpers” o el de la “Plataforma Unitària Antifeixista” (RASH) no és un sistema coherent de creences i opinions, sinó una cosmovisió, fragmentària i simplificadora, integrada per un conjunt de proposicions sobre el món i la societat, al qual el grup dóna una gran importància i que subministra als membres més joves arguments per interpretar la realitat i, alhora, recursos fàcils per a la construcció atractiva de la seva pròpia identitat (autoexaltació narcisista i irracional identificada amb el “jove salvatge”; diferenciació d’altres que no són com ell i oposició a un món hostil i degradat que necessita propostes ideològiques de purificació)15. Des del punt de vista racional el procés ideològic estarà ple de contradiccions i incerteses i amb gran facilitat condueix a l’acció (violenta) substitutiva del pensament. Aquesta cosmovisió s’integra per idees i valors elementals, molt pròxims al pensament ultradretà(referents a l’Alemanya nazi o almenys en la dictadura franquista, nacionalisme com a centralisme versus autonomisme, imperialisme espanyol,…). La principal característica és que l’aspecte nacionalista d’aquesta cosmovisió suposa que la nació (Espanya) està en perill i ha de ser defensada. Això comporta, d’una part un racisme i xenofòbia excloents, propis de plantejaments de puresa ètnica i cultural. D’una altra part, evidencia la importància de la presentació de la víctima (estrangers, homosexuals, membres de grups contraris), com una amenaça a la nació i a la puresa racial. A través d’un discurs ideologitzat es formen mentalment grups diferents, i als quals es revesteix amb un estereotip negatiu: “els estrangers roben i trafiquen amb droga, lleven la feina dels nacionals, els homosexuals atempten contra la naturalesa o detreuen la força viril de la raça”, s’arriba a convertir a la possible víctima de les agressions en previ agressor del propi grup i de la nació, de manera que la violència sobre ell no és gratuïta, sinó defensiva16. 15 FUNES J. “Violencia y política. De la guerra santa a la radicalidad” Eguzkilore “Cuaderno del Instituto Vasco de Crminología”. San Sebastián. Núm. 18-2004 p. 37 16 REVILLA CASTRO JC. Obra citada, p. 212.

20

Aquesta cosmovisió marca i legitima els comportaments violents i desviats del sistema normatiu dels valors dels quals s’aparten radicalment els membres del grup. En altres paraules, la ideologia serveix per explicar i autolegitimar el comportament violent. Les estratègies emprades a aquest efecte són diverses: 1. La hipertròfia del grup considerat pels seus membres molt més important del que en

realitat és, creant-lo i recreant-lo constantment amb les seves representacions, amb el seu parlar de “ells” i d’“els altres”, la qual cosa permet la identificació i inclusió fins i tot en les accions (violentes o no) en què no s’ha participat.

2. La negació de la condició violenta o racista del grup. 3. La generalització dels atributs negatius del grup a la resta de la societat. Quan diuen

tots som racistes o violents afirmen que ells són normals, com tots, però només ells s’atreveixen a actuar coherentment: “Som el braç executor del que la majoria de la gent pensa”.

4. La victimització de l’agressor. 5. La culpabilització de la víctima com a “escombraries”, perill i amenaça, i

desqualificació d’altres grups o institucions socials i polítiques considerades com venudes al sistema, manipulades, ineficaces o corruptes.

6. La presentació de la violència exercida com a mal menor davant dels suposats abusos de les víctimes.

7. La minimització del mal, la causació del qual s’encobreix en el desig d’aplicar escarments preventius o dissuasius.

8. La justificació del propi actor violent, com a l’únic que pot intervenir, davant de la desconfiança que genera el funcionament de l’Estat de dret i la democràcia en general, per evitar la degeneració social en el seu conjunt davant immigrants, homosexuals, drogoaddictes, punkies, etc.

Pot dir-se que els skin espanyols presenten més grau de politització que els d’altres països i més rebuig de l’autoritat que el d’altres grups antisistema. En realitat el moviment Skin està connectat a diferents països, si bé la seva mobilització es dirigeix contra diferents objectius: a Alemanya contra els turcs; a Hongria, Eslovàquia i Txèquia contra els gitanos; a Gran Bretanya contra els asiàtics; als EUA contra els jueus i altres minories racials; a Espanya contra immigrants i en tots els països, contra “sharpers”, homosexuals, indigents, drogoaddictes i prostitutes. L’exercici de la violència es materialitza en atacs ràpids i imprevisibles, amb acarnissament i en grup, a l’estil “ràtzia” o cacera. Poden recordar-se els crims de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid, el marroquí Hassan Al Yaaqui, el jove Ricardo Rodríguez de Costa Polvorança, David González de Moncloa, o Aitor Zabaleta, i les desgraciadament conegudes “caceres del negre”, freqüents en determinades zones. La seva estratègia de captació es dirigeix als adolescents i el seu principal mitjà de propaganda, a més de la música, és Internet, factor decisiu en el comportament dels joves. La situació es repeteix en gairebé tots els països. Veim així que a Espanya hi han funcionat grups musicals com Batallón de castigo, División 250 klan, Zetme 88,

21

Ofensiva 8817 i Estirpe Imperial creadora del tema Morir o vencer que parla de “la guerra als carrers”, del “mateix enemic de sempre” i de l’”asfalt que es tenyeix de vermell una altra vegada”. Lògicament, Internet ofereix poderosos recursos de contacte i difusió d’idees, eslògans, simbologia i imaginari en general, útils per a la captació i identificació dels membres més joves. D’altra banda, hi ha grups amb major rigor en la seva organització, estructurats jeràrquicament i certa permanència en el temps que sorgeixen amb la finalitat de protecció dels membres i dominar al marge de la llei. Són les denominades bandes i mares criminals. El terme “mara” deriva del brasiler “marabunta”, emprat per al·ludir a la devastació que provoquen els desplaçaments de varietats particularment voraços de formigues, i defineix organitzacions criminals estructurades com a màfies particularment perilloses. Les bandes no constitueixen un fenomen nou. Apareixen a mitjans dels anys seixanta a les presons dels Estats Units com a conseqüència de l’emigració a les grans ciutats on es concentraven importants bosses de població marginal. Són grups amb diferent procedència geogràfica, enfrontats pel control il·legal de les respectives zones d’influència i, al seu torn, amb les bandes locals que ja controlaven les mateixes àrees, derivant tot això en un clima de progressiva confrontació. Els grups comencen a organitzar-se a tall de “germandats defensives” que va adoptant la seva pròpia estructura, organització i jerarquia, amb una severa disciplina interna basada en la “iniciació” i en “la llei del silenci”. Ja des dels seus orígens presentaven certes característiques: 1. Els integrants estan units de forma permanent sota un nom i una simbologia que fan

recognoscible la banda i els seus membres. 2. Tenen un líder identificable. 3. Controlen des de la perspectiva de la il·legalitat un determinat territori i tenen un lloc

específic de reunió. 4. Una finalitat delictiva concreta permet la identificació de la banda: delinqüència

comuna —fonamentalment patrimonial o relacionada amb el narcotràfic—, de motivació xenòfoba, racista o antisistema.

En la dècada dels vuitanta, l’activitat d’aquestes bandes constituïa als EUA un dels principals focus d’inseguretat i violència a les grans ciutats, malgrat les severes mesures de control i a la repatriació massiva als països d’origen dels seus elements més conflictius, amb el consegüent problema a l’Equador, El Salvador, Nicaragua,… En els anys noranta, el flux migratori des de Llatinoamèrica cap a Europa i especialment a Espanya, ha propiciat l’expansió del fenomen al nostre país a mercè de l’arribada de subjectes pertanyents als principals grups, ja experts en el món associatiu i violent. Això unit a les possibilitats de contacte i difusió que proporciona Internet propicia

17 L'aparició del número 88 és anagrama d'Heil Hitler, ja que l'H és la vuitena lletra de l'abecedari.

22

l’assentament i expansió de les principals bandes (Latin Kings, Ñetas, Salvatruchas, Dominican dont’play, latinos de fuego)…), amb característiques pròpies: - La presència femenina amb funcions similars a les dels col·legues masculins. - La incorporació d’al·lots cada vegada més joves, situant-se la franja d’edat entre els 12 i els 24 anys i la mitjana entorn dels 17-18. - L’organització més jeràrquica i menys territorial - Una major diversificació de les seves activitats delictives (robatoris, agressions sexuals, coaccions, extorsió, tràfic de drogues….), amb més risc de generalització de la violència. Es caracteritzen per l’estètica i abillament homogenis (peces esportives, amples, colors propis de cada banda, tatuatges i adornaments específics) que es varen fer visibles en parcs i discoteques de música llatina, protagonitzant baralles i altres conductes delictives, els destinataris de les quals eren principalment d’altres joves llatinoamericans, freqüentment, menors d’edat, encara que progressivament l’àmbit de les víctimes es va estendre a la resta de la comunitat que compartia els mateixos barris i espais urbans. Segons la informació oferta per la Unitat Central d’Intel·ligència de la nostra Policia, tot i que aquest fenomen, a Espanya, no ha arribat a suposar una amenaça generalitzada per a la seguretat pública, el fet que s’hagi constatat la intervenció de les bandes en greus fets delictius (robatoris violents en cases, homicidis, lesions, extorsions, amenaces, coaccions, etc.) fa necessari mantenir un control sobre les organitzacions i les seves activitats, malgrat que a finals de 2006 l’acció policial va aconseguir a Madrid escapçar les bandes més rellevants (LK i Ñetas). No pot negar-se una diferència d’aquestes bandes juvenils delictives d’altres estructures semblants a les quals hem anomenat grups violents (hooligans, seguidors o fanàtics), també identificables per una indumentària típica i peculiars aficions musicals. En qualsevol cas, tots aquests grups juvenils tenen una mica en comú: l’argot, és a dir, un llenguatge peculiar dels grups marginals i signe d’identitat, que —sotmès a freqüents innovacions— acaba incorporant-se al llenguatge col·loquial i es generalitza posteriorment el seu ús per tot el col·lectiu social. Per exemple: camell, canut, porro, cavall, jaco, cost, xungo, lloro (ràdio, ràdio-casset), chabolo (cel·la), peluco (rellotge de braçalet), pipa (arma de foc), xupa (jaqueta), confit (confident), bacalada (quantitat de diners utilitzats en un suborn), cuir (billetera), julay (víctima d’un delicte), etc. I Els Latin Kings Origen: escau fer una anàlisi més detallada dels LK com la banda més emblemàtica que s’implanta a Espanya a partir de 1999 amb l’arribada massiva d’un importantíssim contingent d’equatorians. La seva estructura es correspon amb la de la banda originària que sorgeix als EUA per protegir-se de les agressions racistes dels ianquis i per afermar la identitat llatina dels seus integrants en una societat hostil. Sorgeix aquí després d’una sèrie d’agressions perpetrades per grups de la constel·lació skin contra els immigrants, alguns joves llatinoamericans i per contrarestar la violència xenòfoba. També aquí, com en l’origen, la banda envaeix progressivament el terreny de la delinqüència (narcotràfic,

23

robatoris, extorsions, etc.), encara que sense assolir —en principi— les cotes de violència dels seus homòlegs nord-americans. Les agressions es produeixen amb bandes rivals (els Ñetas, sobretot) en la pugna per dominar un determinat territori. A Barcelona, el primer assassinat té com a víctima el jove colombià Ronny Tapias —pel que sembla, per error, ja que no pertanyia a cap de les bandes al·ludides— l’octubre de 2003. Aviat, hi va haver més víctimes; només a Madrid, dos assassinats en els últims quatre mesos de 2005. Estructura: Els Latin Kings, majoritàriament homes entre 15 i 25 anys, encara que hi ha algunes dones (Queens), apareixen estructurats en tres nivells: 1r, el de Barri o districte (Chapter); 2n, la regional en ciutats com Madrid, Barcelona, València i Múrcia; 3r, la nacional que s’autodenomina la Sagrada Tribu América España (STAS), constituïda per Javier Velastegui Jara, àlies King Wolvering, i que es compon del regne Inca (Madrid), el regne Hispà (Barcelona) el regne Maia (Llevant) i el regne Azteza (Múrcia). Les Sagrades Tribus d’Espanya, Chicago, Nova York i Guayaquil integren la “Totpoderosa Nació de Reis Llatins”. Doctrina: els Latin Kings establerts a Espanya tenen una espècie de Constitució o Bíblia LK, que solen denominar Literatura Sagrada, composta per una sèrie de normes i codis de conducta encaminats a la disciplina i seguretat, la infracció del qual es lliga un catàleg de sancions. La finalitat del grup és “fomentar el creixement espiritual dels seus membres, enfortir-ne l’autoestima i dotar-los dels recursos necessaris per sobreviure en la societat racista en què estan immersos”. D’aquí que tota la seva “literatura” sigui profundament racista i hostil a allò que no sigui genuïnament llatí, incitant a la rebel·lió contra les normes socials generals i a l’obediència exclusiva de les normes de la banda. Sobre la idea de la “opressió” que pateixen en les societats en què viuen, s’ofereix als aspirants la integració en una organització poderosa i respectada que els ofereix protecció a canvi de submissió al seu ideari i a la seva disciplina, així com obediència cega als líders. La simbologia i l’imaginari es concreten en un vestit esportiu: cabells llargs i recollits amb un mocador, pantalons amples, sabatilles d’esport, samarreta negra sense mànigues i sempre roba ampla, per amagar una arma —diuen— si és necessari. Els seus colors i els de la seva bandera són el negre (la mort) i el groc (l’or), encara que el seu ús ha decaigut davant la pressió policial, en evitació d’identificació exterior; el seu símbol, una corona de cinc puntes amb la qual marquen el territori que pretenen ocupar i que de vegades també es tatuen. Entre altres adornaments, utilitzen collars de granadura amb cinc bolles negres i altres tantes de grogues. Els seus acarnissats rivals, els Ñetas, prefereixen els colors vermell, blanc i blau, és a dir, els de la bandera de Puerto Rico, d’on és originària la banda. Entre ells, els Latin Kings se saluden mostrant tres dits (polze, índex i petit) en forma de corona, el seu emblema, com ja hem indicat. Els Ñetas ho fan amb els dits anular i

24

índex entrellaçats i el seu símbol és un cor amb una lletra Ñ, que pinten a terres i parets de les zones que consideren conquerides. La captació és la garantia del finançament de la banda a través de les quotes. Procura actuar sobre els sectors de població més proclius: al·lots i joves llatins, mancats d’integració i amistats amb els quals contacta un “germà” a parcs, canxes, places, locutoris i locals de lleure i presenta la Nació, que li ofereix la protecció de la seva estructura poderosa, independent i aliena a les lleis del país. Una vegada admès a la banda, no resulta fàcil abandonar-la: “Una vegada rei, rei per sempre”. S’hi entra, però no s’hi surt. La integració o “coronació” constitueix un ritus iniciàtic exigit per a l’admissió a la banda. Consisteix de vegades a sostreure un telèfon mòbil o suportar una pallissa per demostrar enteresa; d’altres, a cometre una violació o “sortir de cacera”, això és, atacar violentament persones alienes a la banda, fins i tot amb resultat de mort. La condició de membre, oberta en principi a qui estigui disposat a la iniciació i l’obediència, només s’adquireix quan l’aspirant supera una sèrie d’etapes: associat, fase, Five alive, període de prova, període de prova juramentada oficial a què s’arriba mitjançant la superació de ritus iniciàtics freqüentment delictius. Precisament, a finals de gener de 2006 es varen detenir a Espanya sis Latin Kings per la violació en grup d’una jove de disset anys, en el que semblava ser una prova d’iniciació. També dins la categoria dels reis hi ha diferents rangs: rei, rei juramentat, rei plaqueado i rei batejat que només ho pot ser qui ha demostrat els 5 punts de la corona i està anomenat a ocupar les més altes posiciones com a Inca Suprem. Solo pot ser nomenat pel Padrí de la Nació o el seu conseller amb el seu permís. La seva vida pertany a la Nació. Amb una jerarquia piramidal (capítols de 20 membres, el conjunt dels quals integra un regne. Al seu torn, els regnes integren la Tribu i el conjunt de tribus, la Nació), l’estructura regional s’estableix sobre un Inca Suprem, responsable dels diferents capítols; un segon o Cacic, adjunt de l’anterior; un tercer o Warlord, responsable de planificar les accions i procurar armes al grup; un quart o Tresorer que recull les quotes i administra els fons i un cinquè, Conseller o Secretari encarregat de la instrucció dels aspirants i de la resolució dels problemes interns a cada nivell. El règim disciplinari és molt sever per garantir l’obediència i el pagament de les quotes, a través de multes o degradació. Les faltes estan vinculades a la disciplina interna i a les faltes de coratge o respecte. Els recursos que ofereix el sistema de justícia juvenil per reprimir la violència exercida en grup o per integrants de bandes i mares. El cert és que la intervenció dels cossos policials ha suposat un vertader fre a les activitats delictives que aquestes bandes juvenils estaven desenvolupant, sobretot a

25

Madrid i Barcelona, però l’experiència i estadístiques revelen que les conductes a què són mes proclius els menors integrats a bandes són els robatoris, homicidis, lesions, amenaces, coaccions, extorsió, contra la integritat moral i contra la llibertat sexual, mentre els anomenats grups violents de la constel·lació Skin i els seus oponents incorren en actes de vandalisme, lesions i homicidis, si bé s’ha detectat també la implicació dels membres adults en el tràfic de drogues com a mitjà de finançament. El Codi penal com a mitjà de control social articula recursos de particular qualificació d’aquestes conductes: A més dels corresponents tipus penals per a la sanció dels comportaments concrets realitzats, trobam una sanció expressa de: - L’associació il·lícita de l’art. 515 que castiga “les que tinguin per objecte cometre algun delicte o, després de constituïdes, en promoguin la comissió, així com les que tinguin per objecte cometre o promoure la comissió de faltes de forma organitzada, coordinada i reiterada… i les que promoguin la discriminació, l’odi o la violència contra les persones, grups o associacions per raó de la seva ideologia, religió o creences, la pertinença dels seus membres o d’algun d’ells a una ètnia, raça o nació, el seu sexe, orientació sexual, situació familiar, malaltia o minusvalidesa o hi incitin”. - Les reunions o manifestacions il·lícites, “per cometre o un delicte o si concorren persones amb armes, artefactes explosius o objectes contundents o de qualsevol altra manera perillosa” (art. 513 i 514). - “La provocació a la discriminació, a l’odi o a la violència contra grups o associacions, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels membres a una ètnia o raça, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació sexual, malaltia o minusvalidesa” (art. 510.1) i “La difusió d’informacions injurioses sobre grups o associacions amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap la veritat” (art. 510.2). - “La difusió per qualsevol mitjà d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes de genocidi o pretenguin la rehabilitació de règims o institucions que emparin pràctiques generadores dels mateixos” (art. 607.2). - Les amenaces “a grups ètnics o a un ampli grup de persones (170) sempre que tinguin la gravetat suficient per aconseguir atemoritzar.” La punició de tots aquests comportaments i els concrets delictes comesos ha de passar tanmateix per les enormes dificultats que comporta la provança dels fets, condicionada per la denominada “Llei del silenci” que s’imposa als integrants dels grups, i pel grau d’intimidació dirigit a les víctimes des del propi grup i el seu entorn. El nou tractament de la delinqüència juvenil en grup en la LORPM El progressiu enduriment que des de fa anys sofreix el Dret penal d’adults ha esquitxat, també, al Dret penal de menors. En ambdós casos la justificació és idèntica i rau en la pretensió de garantir la seguretat ciutadana recorrent al maximalista Dret penal “de la seguretat”. La reforma operada per LO 8/2006, entre altres aspectes de menor rellevància, va renunciar expressament a l’aplicació de la Llei orgànica de 12 de gener de

26

2000 als joves d’edats compreses entre els divuit i els vint-i-un anys, va ampliar la durada de les mesures sancionadores-educatives previstes per als compresos entre els catorze i els divuit anys que cometin una infracció penal, preveu l’ingrés en presó a partir dels divuit anys per acomplir-hi les mesures d’internament en règim tancat (anteriorment només era possible a partir de 23 anys), va ampliar el termini màxim de presó provisional (sis mesos prorrogables a nou) i va duplicar el termini de prescripció de les faltes (passant de tres a sis mesos, és a dir, com en el Dret penal d’adults). Però, sobretot, va ampliar notablement l’àmbit d’aplicació de la mesura d’internament en règim tancat, que escaurà no només quan es tracti de delictes greus o menys greus comesos amb violència o intimidació en les persones, sinó també quan el menor pertanyés o actuàs al servei d’una banda, organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dedicàs a la realització d’aquestes activitats o, simplement, quan el delicte “es cometi en grup”. Autors com Landrove Díaz18 apunten en aquest tractament la possibilitat d’una discriminació negativa dels menors respecte dels adults, ja que sigui quin sigui el delicte, pot comportar l’internament tancat, mentre que no existeix aquest agreujament en el Dret penal d’adults. 19 L’art. 9.2.c LORPM permet ara imposar la mesura d’internament en règim tancat quan: “Els fets tipificats com a delicte es cometin en grup o el menor pertanyi o actuï al servei d’una banda, organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats.” Sembla que la intenció del legislador és la d’obrir les possibilitats d’intervenció amb les mesures més invasives respecte de la criminalitat generada per les denominades “mares”, com a grups organitzats de joves amb objectius delinqüencials, que sens dubte representen un potencial delictiu molt superior al predicable d’un comportament individual. Però com s’ha apuntat i l’experiència ho demostra, en molts casos l’actuació delictiva grupal de menors no respon a un previ acord delictiu, perquè els fets es desencadenen de manera improvisada i sense la participació de tots els integrants del grup presents o en circumstàncies en les que la mera presència no resulta suficient per configurar ni la coautoria ni tan sols la integració en el grup. Tanmateix, la redacció final del precepte ha eixamplat tant l’àmbit d’aplicació que permet la mesura d’internament en centre tancat en una sèrie de supòsits que poden no presentar ni una major antijuridicitat ni una culpabilitat més intensa. Així és objectable no tant la previsió abstracta de l’internament tancat com la possibilitat de la seva aplicació a suposats heterogenis. Però sobretot, la imprecisió terminològica dels conceptes manejats de bandes, organitzacions i associacions. La mateixa menció de

18 LANDROVE DÍAZ G. “Réquiem por la Ley penal del menor” en La Ley de 15 de junio de 2006, p. 3 i ss i a “Bandas Juveniles y delincuencia”, també en La Ley nº 4521/2006. 19 CARMONA SALGADO C. “Algunas consideraciones críticas sobre las sucesivas reformas de la legislación penal de menores a partir de la LO 5/2000. La nueva Ley 8/2006”. La Ley Penal nº 45 Enero 2008.

27

grups i bandes sense requisits concrets permet recelar un possible ressorgiment de l’antic agreujant de quadrilla. En aquest sentit, precisament, s’encaminava l’esmena núm. 4 de devolució, firmada per Begoña Lasagabaster (Grup Mixt) en què es justificava entre altres motius perquè l’increment de la punició dels delictes que s’hagin comès en grup no es recolza en estudis criminològics seriosos i incrementa el contingut punitiu d’un comportament habitual en els menors, el comportament grupal, que no evidencia major perillositat; en definitiva, perquè “es confon actuar en grup amb les conductes infractores de les bandes organitzades”. En tot cas, en la mesura que quant a l’apreciació d’aquesta circumstància no pressuposa automàticament cap exasperació, llevat que s’apreciï la més extrema gravetat, sinó que simplement hi habilita, la qüestió no és tant què s’ ha d’apreciar, sinó que ha de generar una resposta educativa sancionadora de major gravetat, i aquí la flexibilitat i, consegüentment, les possibilitats del fiscal i del jutge de menors s’incrementen considerablement. Haurà d’analitzar-se en cada cas concret si la pertinença a la banda, organització o associació o l’actuació en grup justifica una major reprotxabilitat per concórrer-hi un plus d’antijuridicitat o culpabilitat. Només en cas que la resposta sigui positiva, en una segona anàlisi, es podrà valorar sobre si d’acord a les circumstàncies i a l’interès del menor escau aplicar la mesura d’internament tancat. A aquest efecte i com a pauta general, cal distingir entre dos fenòmens diferents: l’actuació en grup i la pertinença o actuació al servei d’una banda, organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’activitats delictives. Mentre que el segon supòsit en si mateix representa sempre una major potencialitat lesiva, el primer supòsit no sempre podrà entendre’s mereixedor de major retret i per això, d’una resposta de major intensitat. També en aquest àmbit s’imposa recordar que les Regles de Beijing, les Directrius d’ar-Riyad i la Convenció sobre els Drets de del Jove preconitzen la utilització de la privació de llibertat dels menors tan sols com a últim recurs, durant el temps més breu possible, només en els casos en que el menor sigui condemnat per un delicte greu en el que concorri violència personal o reincidència en delictes greus i sempre que —sobretot— no hi hagi una altra resposta més adequada. També en fase executiva, els menors pertanyents a bandes tenen un tractament singularitzat: no es permet el compliment de la mesura d’internament en el mateix centre, encara que se’ls hagi d’assignar un d’allunyat del domicili. El nou art. 46.3 té l’origen en l’esmena 169 del Grup Parlamentari Popular al Congrés en la qual es proposava la modificació article 46, al qual s’afegeix un nou paràgraf amb la redacció següent: “No obstant el disposat en el paràgraf anterior, el criteri del domicili no serà d’aplicació per a aquells menors que pertanyin o ha actuïn al servei d’una banda, organització o associació. En aquests casos, els menors pertanyents a una banda,

28

organització o associació no podran complir la mesura imposada al mateix centre, havent de designar-se’ls un diferent encara que l’elecció del mateix suposi l’allunyament de l’entorn familiar o social.” Com a justificació s’entenia que “atesa la naturalesa de les bandes, organitzacions o associacions, a les quals el menor admès ha transferit aspectes essencials de la seva personalitat, i pot perdre fins i tot la seva identitat com a individu, i el perill que això suposa per a la seva reinserció social, es fa indispensable establir com a criteri rector per determinar l’elecció del centre el fet de la pertinença o no a una banda, organització o associació, de manera que aquest sigui el primer element a tenir en compte per l’entitat pública a l’hora d’elegir el centre i no el del domicili del menor.” El precepte és en principi plenament aplicable a menors integrats no només a mares i assimilades, sinó també a bandes terroristes, encara que en aquest cas, les dificultats de dispersió porten causa en la previsió legal (art. 54.1 LORPM) que les mesures es compleixin en centres especialitzats, per la qual cosa per dispersar-los seria necessari comptar amb una pluralitat de centres d’aquest tipus20.” Solucions alternatives: estratègies de control Els riscs de les bandes i mares com a gènesi de crim i violència van ser evidents per als serveis policials quan, estrenyent el cèrcol, varen arribar a la detenció del padrí dels LK a Espanya i de molts altres membres acusats de robatoris, violacions i homicidis, si bé majoritàriament adults. Davant d’això, els Ñetas primer i els Latin Kings l’endemà, varen visitar l’Institut de Drets Humans de Catalunya amb la pretensió d’iniciar els tràmits necessaris per convertir-se en associacions de ple dret, redactar uns estatuts i així cobrar les subvencions corresponents. La legalització de l’Organització Cultural Reis i Reines Llatins de Catalunya, malgrat els recels que ha suscitat, s’insereix en un context general de prevenció i fins ara amb resultats positius pel que fa a les possibilitats de control de les activitats, si bé és aviat per afirmar el grau d’autonomia real que tenen els líders nacionals dels països d’origen o dels que actualment es troben complint penes de presó a Espanya. Tampoc no és possible afirmar encara quins al·licients i avantatges reals podran trobar els membres de la banda ara transformada en associació cultural amb valors contraris o aliens als originaris. En altres paraules, és precís aconseguir i constatar no ja la legalització de les bandes, sinó la seva autèntica refundació. Dins de les imprescindibles mesures de prevenció, el Ministeri de l’Interior va posar en marxa un ambiciós programa d’acció policial, iniciat a començaments de 2006, amb una doble finalitat: En primer terme, evitar l’aparició o consolidació d’aquestes bandes juvenils. En segon lloc, detenir i neutralitzar les ja existents.

20 DE LA ROSA CORTINA JM. “La Responsabilidad Penal de los Menores. Adaptada a la LO 8/2006 de 4 de diciembre.” Thomsan Aranzadi. 2007

29

Entre les actuacions previstes sobre això, cal subratllar que es pretén: - Intensificar la presència policial a les zones de reunió i lleure dels joves els caps de setmana —cada vegada de més dilatada durada— i en els períodes de vacances. Augmentar la coordinació de les unitats policials encarregades de perseguir aquest tipus de delinqüència a Espanya i a l’estranger, i establir un tractament estadístic centralitzat i un mapa dels llocs on s’han detectat activitats d’aquestes bandes.

- Vist també que els grups violents (formacions d’extrema dreta, extrema esquerra i bandes llatines, integrades per joves entre 12 i 32 anys) s’ubiquen principalment entorn de les grans ciutats; sobretot a Madrid, Barcelona i Valencia, s’ha previst un intercanvi d’informació policial amb els països del centre i el sud del continent americà, d’on procedeixen la majoria dels integrants d’aquestes bandes llatines. - En aquest programa d’actuació policial es preveu, fins i tot, que les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat controlin la situació administrativa dels membres d’aquestes bandes per complir estrictament amb el que disposa sobre això la Llei d’estrangeria. - Finalment, i com se subratlla que el vuitanta per cent dels integrants d’aquests grups i bandes són menors, es preveu en el programa la col·laboració de les seccions de Menors de les fiscalies de cada comunitat autònoma per tractar de desvincular-los dels grups violents esmentats. Altres respostes a la violència juvenil El Dret penal, també el que s’aplica a menors, és un instrument de control social, però com a tal, té els seus límits, més enllà dels quals es revela impotent o fins i tot contraproduent. En altres paraules, l’increment del rigor de la resposta punitiva davant l’augment dels fets delictius o de la gravetat que presenten, no és una equació que pugui establir-se indefinidament sense caure en situacions injustes i en la incoherència d’un sistema que diu cercar la rehabilitació i reinserció social del menor infractor i, alhora, l’exclou, de vegades definitivament. És precís, per tant, conjugar solucions i respostes, fonamentalment de caràcter preventiu, que han d’articular-se en totes les instàncies. Com s’apunta al principi d’aquesta exposició que el procés de socialització és element determinant de la major part dels comportaments delictius dels joves i com destaca en aquest procés la referència a la igualtat-desigualtat en la configuració dels valors, les motivacions personals i la percepció del món. Encara que l’ésser humà és un sociable per naturalesa, la seva capacitat d’integració social i d’assumpció de pautes de comportament normalitzades i basades en el respecte dels drets aliens vindrà donada en funció de l’aprenentatge. Aquest, al seu torn, apareix condicionat per la correcta intervenció dels principals agents socialitzadors: família, escola, treball, mitjans de comunicació. La família Les millors opcions d’intervenció, particularment quan parlam de violència familiar o domèstica per part d’al·lots i joves, han de trobar-se on es genera el mal. Per això, és precís analitzar la situació actual, els canvis que ha experimentat el model general de família, l’extensió de la qual s’ha reduït radicalment. Si abans s’integrava pels pares i

30

molts fills, els avis i també els oncles, el grup s’ha estret considerablement i amb això també els recursos personals. Si abans es configurava com a model autoritari sota el poder del pare, segueix ara un model permissiu en què hi ha pocs o cap límit i les imposicions poden ser fàcilment obviades. Es tracta de proporcionar des de la família alternatives tant al vell model autoritari com a l’excessiva permissivitat que proporcioni afecte i seguretat i estableixi i ensenyi a respectar els límits. L’absència de límits en la infantesa tanca les propostes educatives de l’entorn adult. En el seu interessant llibre El valor de educar Savater esmenta la importància de la disciplina i el respecte des de la seguretat dels límits i els valors21. Ara bé, posar límits implica presència, compromís i responsabilitat dels pares i també en el seu cas, dels avis o família extensa, en un procés que comença per atorgar seguretat en el procés de autonomia de l’infant i del jove. Lus anàlisis psicològiques evidencien que la violència està relacionada amb una sèrie de distorsions morals que contribueixen a legitimar-la, bé com a problema privat en què no s’ha d’intervenir (el cas de la violència familiar i sobre la dona), bé com a necessitat de defensa preventiva de suposades amenaces i futurs atacs (violència racista). Un exemple pot veure’s en la justificació del càstig físic en l’educació dels al·lots o la superioritat de l’home sobre la dona (emmanilla, mare, núvia….), o en la identificació de la justícia amb el “fer a altres el que ells et fan a tu, o creus que et fan”… En un altre temps una bona part de la societat compartia algunes d’aquestes creences que avui cal superar, prenent consciència de les contradiccions que encara existeixen. Per això, cal afavorir alternatives no violentes basades en la comunicació amb les que ensenyin límits sense caure en els extrems oposats i lamentablement complementaris de l’autoritarisme o el desistiment. Proporcionar des de la família una alternativa a aquests aspectes, transmetent valors i ensenyant a respectar límits és un requisit bàsic per prevenir la violència en general i també la que els adolescents poden exercir contra els adults encarregats de la seva educació a l’escola i la pròpia família 22 La necessària implicació activa dels pares en la tasca educativa, el que suposa l’adquisició prèvia de criteris i la seva aplicació posterior, a ser possible en consonància amb l’escola, però sense delega-hi exclusivament les funcions educatives. Cal també articular polítiques i destinar pressuposts a la protecció de la infantesa vinculades amb la protecció de la família, especialment quan es troba en situació de precarietat social i en això, s’hi ha d’implicar tota la societat a través de la dinamització

21 SAVATER F. El valor de educar. Ariel Barcelona 2001. 22 DÍAZ-AGUADO MJ. “Políticas de Prevención: Juventud y violencia” en Violencia en la Ciudad. Ob. Citada p. 175.

31

social, les escoles de pares en col·legis, barris, associacions, etc., la promoció d’activitats conjuntes pares-fills, suport efectiu dels dèficits familiars,… L’escola Com a segona instància educativa, no pot cenyir-se a la transmissió de coneixements intel·lectuals o tècnics; ha de transmetre també valors cívics i democràtics, generar autoestima i proporcionar recursos per abordar la realitat i adequar-ne el comportament a aquests valors. Però freqüentment es demana a l’escola el que la instància familiar no ha pogut o no ha sabut donar, de manera que el mestre s’enfronta a adolescents i joves mancats de seguretats i límits amb els quals la tasca educativa es fa més difícil. L’escola es converteix per a ells en una experiència de fracàs escolar/social. Com apunten alguns autors (Ross i Watkinson)23 no poques vegades l’escola no només detecta aquests problemes, sinó que els formalitza, estigmatitza i n’agreuja la situació. De vegades a l’empara de comissions disciplinàries, procediments garantistes, derivació de comportaments banals a la fiscalia… l’escola constitueix el primer àmbit d’exclusió social. No s’ha de minimitzar ni ocultar el fracàs escolar, tampoc se l’ha de dissimular després de l’eliminació visual de l’èxit escolar, sinó prevenir-lo, abordar-lo i, si escau, reconvertir-ho o reduir-lo al fracàs acadèmic. Des de l’escola i,si escau, des de l’actuació dels serveis socials, s’ha de propiciar una acció conjunta de la família i l’escola, que coordini objectius i actituds i permeti l’educació en valors socials de consens general, coherents entre si a la família, l’escola, els mitjans, les forces socials, els tribunals, etc., orientats a la tolerància, la solidaritat, la responsabilitat, el treball ben fet, l’esforç, la correlació entre deures i drets. En els últims temps s’ha avançat en el rebuig de l’autoritarisme i en la consciència de les possibilitats d’exigir els propis drets, però ha d’avançar-se també en la comprensió que tot de dret pressuposa el deure de respectar els drets dels altres. En concret cal adoptar una perspectiva integral que ensenyi a rebutjar amb coherència tot tipus de violència pel dany que origina en els qui la sofreixen a la família, l’escola, el carrer o el lleure, per a la qual cosa els adults s’han de comprometre coherentment amb aquest rebuig, posant particular atenció a les víctimes que han de ser rescabalades en primer lloc, però també assistides i recolzades amb el subministrament d’habilitats per evitar la victimització o per sortir-ne, així com en l’àmbit familiar i de gènere, per eludir sentiments de culpa.

23 ROSS, J. y WATKINSON, A.M. (ed.). La violencia en el sistema educativo, el daño que las escuelas causan a los niños. Madrid 1999 i també CEREZ F. La violencia en las aulas. Pirámide Madrid 2001 i l’informe del MINISTERI D’EDUCACIÓ I CIÈNCIA, Institut Superior de Formació del Professorat La Disrupción en las Aulas. Problemas y soluciones. 2006.

32

En aquesta línia serà necessari establir contexts alternatius a aquells en els quals transcorre ordinàriament la vida dels adolescents en què poden expressar-se les discrepàncies i conflictes sense recórrer a la violència (comunicació, negociació, mediació) i en què les víctimes puguin trobar l’ajuda necessària i participar activament en la reclamació i restauració dels seus drets. I novament la tasca de prestigiar l’autoritat de pares i mestres com a persones que ajuden a créixer; que no només transmeten la vida i/o el coneixement i n’exigeixen la possessió reproductiva, sinó també obren vies a l’autonomia i a la creativitat de cercar i adquirir aquest coneixement de forma autònoma, i en aquesta mesura, ocupen una situació més elevada des de la qual, encara que s’exerceixi un cert nivell de coacció per fer que l’al·lot faci el que per inèrcia o afany de diversió, no faria, no s’inspira temor, sinó respecte i confiança, pressuposats del fet educatiu. Per això cal, també en aquest àmbit, superar la confusió entre autoritat i autoritari, termes que no són sinònims. La paraula autoritat prové del llatí augere que significa ajudar a créixer. En aquest sentit el pare que, des de l’afecte, i el mestre des d’un major bagatge intel·lectual, fixen normes que poden i han de ser consensuades i sempre reflexionades, exerceixen l’autoritat sense autoritarismes quan en supervisen escrupolosament el compliment, i impedeixen que l’al·lot distingeixi entre les normes i la necessitat d’acomplir-les. En aquest sentit es fa necessari revisar el concepte de disciplina que no s’identifiqui amb sanció, sinó amb l’ordre necessari per assolir un objectiu determinat24 , que en l’àmbit educatiu, és l’ordre necessari per poder aprendre. En primer lloc, l’establiment d’aquest ordre dependrà de les habilitats del professor que avui dia requereixen una formació específica, davant de la rapidesa dels canvis socials. Els professors hauran de rebre una formació adequada per saber com ordenar la vida a l’aula, creant les condicions d’implicació personal i afectiva, propicies per a l’aprenentatge. En segon lloc, la imposició de l’ordre dependrà de l’atractiu dels mètodes educatius, que ens recorda la idea clàssica de l’ensenyar-aprendre delectant-gaudint. Però ambdues pautes: el mestre atractiu i el gaudi de l’aprenentatge no poden ocultar la realitat d’un esforç la superació del qual és en relació amb els valors concomitants: el coneixement i el treball ben fet, la utilitat i l’autoexigència com a fonts d’autoestima. Finalment i com última “proporció”, el mestre no pot estar privat d’una mínima capacitat per fixar conseqüències adverses —ordinàriament en l’àmbit acadèmic o curricular— davant de comportaments incorrectes. Per això, s’imposa reforçar el paper de mestres i professors investits d’autoritat amb habilitats i recursos per prevenir i evitar la disrupció a l’aula i solucionar per si mateixos els problemes sense recórrer a una sèrie de derivacions del professor al tutor, del tutor al cap d’estudis, d’aquest al director, del

24 SANMARTÍN J. “Hacia una sociedad violenta?” en “Violencia en la Ciudad” Ob. Citada p. 19.

33

director al “policia-tutor”i d’aquest, al fiscal de menors, com posa de relleu Segovia Bernabé 25. Sembla clar que, tant a la família com a l’escola la disciplina millora quan es donen certs pressuposts: - Les normes i límits estan clarament definits, particularment si els infants i adolescents han participat activament en aquesta definició, i arriben fins i tot a consensuar-la, i quan els adults es comporten coherentment amb les normes i límits definits. - Les transgressions greus comporten conseqüències adverses, ja que la impunitat —permissivitat— és suport implícit a la infracció i a la violència en ella exercida. - Les normes i límits establerts afavoreixen canvis cognitius, emocionals i conductuals que tendeixen a l’empatia i a l’eliminació de la tendència de culpabilitzar a la víctima, com a integrants d’un procés global. - S’ofereixen alternatives a la violència com a solució de conflictes. En aquest sentit és útil analitzar quina funció ha pogut complir la violència exercida per l’infant o adolescent i permet de desenvolupar alternatives de solució tant en l’individu com en el seu context familiar o escolar 26. En tot cas, en l’àmbit familiar i escolar, la teràpia i la disciplina, en general, han d’ajudar a què l’individu es col·loqui al lloc d’aquells als quals ha fet o fa mal, ja que aquesta posició empàtica és imprescindible per a la convivència en general i la resolució dels conflictes en particular. Tot això implica, per tant, una nova forma d’exercir l’autoritat que no passi pel poder coercitiu d’intimidar i castigar, sinó que s’articuli com poder de referència i identificació, poder de recompensa o gratificació en resultats acadèmics avaluables, poder legítim i just a la solució de conflictes i poder d’experiència i superior formació. No es tracta, per tant, d’un retorn al concepte tradicional d’autoritat, sinó una redefinició d’aquest com a peça clau de l’educació familiar i escolar en prevenció que el desordre i la violència no controlats condueixin a sistemes més autoritaris i danyosos que els coneguts en el passat, a causa de les majors possibilitats que ofereix avui la tecnologia. Lleure i mitjans de comunicació Però tampoc l’escola es pot concebre de forma independent dels altres espais com són el carrer, els barris en què els joves passen el seu temps lliure. Moltes vegades quan família i escola han fracassat, el carrer es converteix en l’última instància de socialització, més atractiva perquè ofereix trobada amb els amics i els enemics, però

25 SEGOVIA BERNABÉ JL. La desigualdad social y la marginación como factor de comportamientos agresivos. Intervención desde el tejido social solidario. Ob. Citada p. 276. 26 DÍAZ AGUADO MJ. “Políticas de Prevención. Juventud y violencia” en “Violencia en la ciudad”. Ob. Citada p. 178.

34

sobretot, ofereix llibertat; però sol ser una socialització alternativa, perquè no tots els carrers són iguals i perquè el que s’hi ofereix als al·lots i joves són fonamentalment publicitat i incitació al consum, normalment de coses innecessàries, però que proporcionen “estatus” (abans les esportives de diferents marques, avui preferentment la tecnologia relacionada amb els mòbils, mp3, Ipod, etc.). Els mitjans de comunicació són presents en tots els nivells de la representació, de la ment, dicten les intencions i els designis de productors i comerciants. En el desvetllament pedagògic de l’al·lot, les eleccions acadèmiques i professionals de l’adolescent, les eleccions estilístiques, els costums. Tot apareix mediatitzat per la imatge que unes vegades es presenta com a informació, d’altres com a entreteniment més o menys ideologitzat o com a mera propaganda. És interessant recordar que a Espanya els infants de primària passen més hores davant el televisor que a l’escola. I no només en la programació per a adults i els informatius, sinó en la dirigida específicament a infants es mostren quantitats ingents d’imatges de violència i destrucció, gratuïta o justificada, molt freqüentment associades a la virilitat exaltada, a l’èxit i al prestigi. Per això, s’imposa un cert grau de control i responsabilitat sobre el tipus d’imatges que en tot tipus de mitjans s’ofereix al consum d’infants i joves. En aquest context cobra particular importància la publicitat, món en el qual amb gran talent i originalitat en els mitjans i en l’expressió, freqüentment s’enalteixen contravalors com l’autoafirmació, el culte al cos, el sexisme, el menyspreu del feble… (tu hi poses les regles, els límits del teu món, etc.). Sens dubte no és fàcil el control de la informació i la comunicació, però potser es podrien implantar mecanismes correctors de la sistematització en la transmissió mediàtica de contravalors en una societat que s’alarma després, davant de la concreció pràctica d’aquests contravalors, reclamant una resposta punitiva. En definitiva, en tots els àmbits i instàncies ha d’afavorir-se i potenciar-se el respecte als drets humans sobre el qual gira la idea de justícia dels sistemes democràtics. Dins d’aquesta perspectiva, el rebuig a la violència, com a greu amenaça a aquests drets, afavoreix la seva comprensió com a problema que els afecta a tots en la mesura que posa en perill el nivell de justícia necessari perquè es respectin els nostres propis drets. La violència familiar creix juntament amb el sexisme i la violència als carrers, juntament amb la intolerància. Per prevenir-ne un mal i un altre cal construir activament la noció d’igualtat entre els homes, descartant creences masclistes o racistes, xenòfobes o de justificació de la violència com a expressió de valor o poder S’imposa també una millor adaptació als canvis socials que doti els joves de recursos davant els riscs i les oportunitats que ofereixen els mitjans de comunicació i les noves tecnologies.

35

En relació amb aquestes darreres, juntament amb la instrucció sobre el seu maneig i possibilitats, han de proporcionar-se recursos contra els riscs: ensenyar els infants i joves a analitzar els missatges i narracions audiovisuals i a comprendre les noves eines de comunicació i els nous discursos que incorporen, en una mena d’extensió de les capacitats lingüístiques que fins ara es desenvolupen a l’escola respecte del llenguatge i la literatura. Tot això requereix adaptar els mitjans a aquests objectius i aplicar polítiques, pràctiques i pressuposts per dotar de recursos els agents socials encarregats de la formació dels joves i la prevenció de la violència. Polítiques socials i educatives El progressiu enduriment del Dret penal en general i de menors en particular, contrari als que ja eren principis consagrats en els sistemes de Justícia Juvenil del nostre entorn, i l’escàs èxit que aquesta estratègia ha demostrat en l’experiència d’altres països respecte de les “bandes” obliga a indagar altres vies diferents o complementàries a la purament repressiva, particularment en els àmbits de la prevenció a la recerca de solucions més eficaces i definitives. En aquesta línia el Pla Estratègic Nacional d’Infantesa i Adolescència 2006-2009 ha tingut com a objectiu “la construcció d’una cultura de cooperació entre les institucions públiques i privades compromeses amb la promoció i defensa dels drets de la infantesa i l’adolescència que reverteixi en un millor aprofitament dels recursos i en una detecció més precoç i efectiva de les necessitats que poguessin estar cobertes de manera insuficient”. Insisteix en la qüestió que “la justícia juvenil és un camp que presenta nous reptes. El marc establert per lla LO 5/200 i el regl. que la desenvolupa aprovat per Reial decret 1774/2004 suposa la possibilitat d’una intervenció penal i educativa d’un forma homologada amb la normativa i disposicions supranacionals subscrites per Espanya. Ara bé, l’increment dels menors infractors que ingressen en aquest sistema, demanda la necessitat de noves anàlisis, tant del fenomen com dels sistemes d’intervenció que permetin desenvolupar unes noves pràctiques que redueixin aquesta problemàtica a través de la feina preventiva, en especial, amb els menors de 14 anys, l’educació i reinserció dels infractors juvenils.” Per això el Pla promou el desenvolupament d’un seguit de mesures com ara la prestació d’“una especial atenció als menors d’ètnia gitana, els fills de treballadors immigrants, en particular quan la seva situació de permanència no s’ajusta a la legalitat i els infants estrangers no acompanyats, per garantir-ne que accedeixen i s’integren en condicions d’igualtat als serveis adequats de salut i educació”, així com “el desenvolupament de les actuacions necessàries perquè la LO 572000 sigui aplicada de forma eficaç, mantenint-ne el caràcter educatiu”, la qual cosa es concreta en diversos objectius entre els quals destaca el d’“intensificar les actuacions en els col·lectius d’infantesa i adolescència tot establint mecanismes preventius i de rehabilitació davant de situacions de conflicte social”, mitjançant una intensa col·laboració entre organismes, entre els quals ocupa una posició destacada la FGE.

36

La Llei 27/2005, de 30 de novembre, de foment de l’educació i la cultura de la pau disposa que el Govern ha de “promoure les accions i actuacions necessàries per desenvolupar els continguts de les convencions internacionals sobre l’eliminació de tota forma de discriminació racial, discriminació contra la dona i discriminació derivada de l’orientació sexual; i promoure les accions necessàries per contribuir a la desmobilització i reintegració a la societat de menors implicats en conflictes.” En la mateixa línia, El Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu de 10 de febrer de 2005 sobre “la prevenció de la delinqüència juvenil, els modes de tractament d’aquesta i el paper de la justícia del menor en la Unió Europea”, construeix un ventall de causes de la delinqüència que es donen en menor o major mesura, en tots els països de la Unió, en societats amb alts nivells de benestar, però en les quals es generen elements de desestructuració social que expliquen aquest tipus de conductes antisocials. En destaquen: - La pertinença del menor a famílies desestructurades, gènesi de mancances que el jove tracta de compensar a través del seu ingrés en bandes, amb el qual pot construir una identitat i desenvolupar un sentit de pertinença. - La marginació socioeconòmica o pobresa de l’extraradi de les grans ciutats. - L’absentisme i fracàs escolar. - La desocupació juvenil que incrementa el sentiment de frustració i descoratjament. - La transmissió d’imatges, actituds i models violents a través dels mitjans de comunicació social que contribueix a inculcar en els joves sistemes de valors en els quals la violència es presenta com recurs legítim o, fins i tot necessitat. - El consum de drogues i substàncies tòxiques. - Els trastorns de la personalitat i del comportament. - La insuficient transmissió a la família i l’escola dels valors cívics i socials com el respecte a les normes, la solidaritat, la tolerància, el respecte a l’autoritat, l’empatia, el treball ben fet i la substitució d’aquests valors per un individualisme, i la competitivitat, el consumisme i l’anarquia. El Dictamen proposa la combinació de mesures de prevenció, d’intervenció i de repressió. Les de prevenció i d’intervenció han d’encaminar-se a socialitzar i integrar tots els menors, principalment a través de la família, la comunitat, el grup d’iguals, l’escola, la formació professional i el mercat de treball. Les mesures judicials han de basar-se, en tot cas, en els principis de legalitat, presumpció d’innocència, dret de defensa, garanties, respecte a la intimitat, proporcionalitat i flexibilitat, ajustant-se el procés, l’elecció de la mesura i la posterior execució, al principi de l’interès superior del menor. En tot cas, com apunta Navajas27, qualsevol programa de prevenció i rehabilitació d’aquests joves hi ha d’incorporar els membres de la família immediata, amb un important suport psicològic, tenint en compte que la rehabilitació no sempre implica l’abandonament del grup o banda i que el programa ha d’afectar menors involucrats i

27 NAVAJAS L. “Entre la impunidad y la represión” en “Violencia en la Ciudad”. Ob. Citada. p. 128 i ss.

37

no involucrats en les bandes, combinant intervencions educatives amb obertura de cursos d’accés al mercat de treball. Per tot això, serà necessari la implicació en tots els ordres de les autoritats locals i nacionals, i de les instàncies familiars, escolars, veïnals i socials en general. En aquesta línia han sorgit del teixit social mateix diferents iniciatives privades. Són associacions —com l’Associació Apoyo, per esmentar-ne un exemple, que articula un grup de seguiment i suport en barri— formades fonamentalment per voluntaris que tracten d’intervenir en els processos socialitzadors dels infants i joves, tot reforçant els factors de protecció i disminuint-ne els de risc, tractant d’implicar les instàncies familiar i escolar, establint contactes i activitats coordinades amb altres associacions i col·lectius i amb la Junta Municipal, posant-se en contacte amb la Fiscalia del TSJ de Madrid (Protocol i Programa de Mediacio Penal Comunitària)…. Tot això requereix: Polítiques socials d’anivellament d’asimetries econòmiques (habitatge, sanitat, educació, etc.). Teixit social solidari que pot i ha de ser fomentat des de les instàncies polítiques (campanyes de sensibilització i educació). Tècnics que avaluïn i guiïn els processos d’intervenció i suport d’origen privat.

38

BIBLIOGRAFIA BLANCO A. La perspectiva histórica en el estudio de los grupos en C. HUICI 1987, vol. I . CARMONA SALGADO C. “Algunas consideraciones críticas sobre las sucesivas reformas de la legislación penal de menores a partir de la LO 5/2000. La nueva Ley 8/2006”. La Ley Penal nº 45 Enero 2008. CEREZO F. La violencia en las aulas. Pirámide Madrid 2001 CRUZ MÁRQUEZ B. Educación y prevención general en el derecho penal de menores. Marcial Pons 2006 DÍAZ-AGUADO MJ. “Políticas de Prevención: Juventud y violencia” en Violencia en la Ciudad. DIEZ NICOLÁS J. “La ciudad como forma de organización social” en “Violencia en la ciudad”. Fundación Santander Central Hispano. Madrid. DOLZ LAGO M. “Menores maltratadores. ¿Cómo educarles con la Ley Penal para prevenir la violencia sobre la mujer o cualquier violencia?” El Derecho 2007. Referencia: SP/DOCT/3524. . ELZO J. “Causas y factores. De la biología a la sociología” en “Violencia en la ciudad” Fundación Santander Central Hispano. 2007. “Tipología y socialización de las familias españolas”. Arbor nº 702, Tom CLXXVIII, juny 2004, Madrid en “La Familia en el XXV Aniversario de la Constitución Española”. FERNÁNDEZ VILLANUEVA C. “Imaginarios y símbolos en tribus urbanas y sectas destructivas” en “Sociología De grupos pequeños: sectas y tribus urbanas” CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL. CGPJ 2000 XI Madrid FERNÁNDEZ MOLINA E. “Entre la Educación y el Castigo. (Un análisis de la Justicia de Menores”. Tirant “Criminología y Educación Social. Serie Menor”. Valencia 2008. FERNÁNDEZ VILLANUEVA, C, R. DOMÍNGUEZ, J.C., REVILLA y L. GIMENO “Jóvenes violentos. Causas psicosociológicas de la violencia en grupo. Icaria. Barcelona 1998. HABERMAS J. “Pensamiento postmetafísico” Taurus. Barcelona 1990. “La constelación posnacional” Paidós. Madrid 2000. HERRERO HERRERO C. “Perfiles Tipológicos de Delincuentes en la Delincuencia Actual de Menores. Dimensión individual y asociada” V Lex. http://www.vlex.com/vid/292253 “Tipologías de delitos y de delincuencias en la delincuencia juvenil actual” Actualidad Penal 41 Doctrina Semana 4-10 noviembre 2002. Ref. XLII. p. 1067. Tomo III La Ley.

39

IBARRA (ESTEBAN) “Respuesta legal y judicial a las tribus urbanas” en “Sociología de grupos pequeños: sectas y tribus urbanas” CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL CGPJ 2000 XI Madrid . LANDROVE DÍAZ G. “Requiem por la Ley penal del menor” en La Ley de 15 de junio de 2006, y en “Bandas Juveniles y delincuencia”, también en La Ley nº 4521/2006. MERTON, R.K. “Teoría y estructura sociales”. México 1964 MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA, Instituto Superior de Formación del Profesorado: “La Disrupción en las Aulas. Problemas y soluciones” 2006 NAVAJAS L. “Entre la impunidad y la represión” en “Violencia en la Ciudad”. Fundación Santander Central Hispano. 2007 REVILLA CASTRO JC. “Grupos urbanos violentos, “tribus urbanas”: causas psicosociológicas de la violencia en grupo” en “Sociología de grupos pequeños: sectas y tribus urbanas”. CUADERNOS DE DERECHO JUDICIAL. CGPJ 2000 XI Madrid. De la ROSA CORTINA JM “Comentarios a la LORPM” Aranzadi 2001 DE LA ROSA CORTINA JM. y DE URBANO CASTRILLO E. “La Responsabilidad Penal de los Menores. Adaptada a la LO 8/2006 de 4 de diciembre”. Thomsan Aranzadi”. 2007 ROSS, J. y WATKINSON, A.M. (eds): “La violencia en el sistema educativo, el daño que las escuelas causan a los niños”. Madrid 1999 SEGOVIA BERNABÉ J.L “La desigualdad social y la marginación como factor de comportamientos agresivos. Intervención desde el tejido social solidario” en “Psiquiatría criminal y comportamientos violentos” CUADERNOS DE Dº JUDICIAL VIII 2005 CGPJ Madrid. SHAW M.E. “Dinámica de grupo. Psicología de la conducta de los pequeños grupos”. Herder- Barcelona 1983. SAVATER F. “El valor de educar” Ariel Barcelona 2001 VÁZQUEZ GONZÁLEZ C. “Delincuencia Juvenil. Consideraciones penales y criminológicas”. Colex 2003.