1

RECERCA

ARRABASSAR LA VALENTIADE LA VIOLÈNCIA

Hem d’arrabassar la valentia de la violència, i ha de ser la banderad’aquells que lluiten per la pau jugant-s’hi la vida. Així es va fundar lanostra fe: amb Jesús a la creu, els màrtirs que el van seguir i totes lespersones, homes i dones, que van donar la vida, i la donen, pel seguimentde Jesús, el Príncep de la Pau.

Però això ha de començar en el fons del nostre cor, tal com diu unapregària litúrgica: Que la meditació assídua del bé ens porti a complirla vostra voluntat de paraula i d’obra. Què és el que ens porta a laviolència? Què és el que ens porta a apartar-nos de la voluntat de Déu?Què és el que ens porta a fer a l’inrrevés dels camins que indica Jesús? Lameditació assídua del mal! En què està pensant sempre el nostre cor? Enel mal. Per això Jesús dirà als fariseus: Per què penseu així en el vostrecor? És aquest pensar contínuament en el mal el que engendra en el nostrecor, en els nostres llavis, en les nostres mans, la violència.

Que en el nostre cor estigui contínuament present la bondat, que engendrila valentia i la força de donar la vida per la pau a què Crist ens ha cridat,no una pau de cementiri o de comoditat, sinó de lluita per un món més just,que és el que realment obre un camí a la pau veritable.

Jacint Duran i Boada

RECERCA

2

PER COMENÇARSINTONITZAR AMB DÉU

Rossend Vendrell

En diverses ocasions, l’evangeliens presenta Jesús pregant. Algúpodria dir: Quina necessitat teniaJesús de pregar?... Jesús, com ahome, sentia i tenia necessitat depregar a Déu el seu Pare, permantenir la seva unió per unacomunicació d’amor, ja que Ell erael seu Fill estimat.

Jesús és exemple de pregària. ElMestre ens diu que hem de pregarsempre sense mai defallir.

Però ¿què és això de la pregària,aquesta cosa tan difícil que a voltesens angoixa perquè experimentem ala pràctica que no en sabem? Elsdeixebles també es trobaven ambaquesta dificultat. Per això deien aJesús: «Mestre, ensenyeu-nos apregar». I Jesús, amb poquesparaules, els diu i ens diu: «Quanpregueu digueu: «Pare nostre delcel». Així de fàcil! Tereseta del’Infant Jesús diu que, quan resava

el parenostre, no podia mai acabar-lo. Es quedava a la primera paraula:«Pare».

Un dia, un germà frare empreguntava: «Tu com ho fas perpregar, quin mètode segueixes?».Jo, cap. Faig un acte de fe a lapresència de Déu i invoco l’Esperiti l’ajut de Maria, per saber meditarla Paraula de Déu i com ellaguardar-la en el cor. I després, elque em surti del cor.

Jo crec que la pregària éssintonitzar, obrir l’emissora i buscarla freqüència de Déu. I no tant parlarnosaltres com saber escoltar. I ambaquesta relació d’amor, com unenamorat, contemplar Déu i la sevagrandesa tot escoltant la músicadivina.

Quins motius tenim per pregar?N’hi ha molts. Hi ha tantesnecessitats! Estàs content, prega;estàs trist, prega; estàs atribolat,

Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar,i va passar tota la nit pregant a Déu. (Lc 6, 12)

3

RECERCA

prega; estàs angoixat, prega; estàsmalalt, prega; estàs sa i bo, prega idóna gràcies a Déu. No et cansismai de donar gràcies a Déu pelsseus favors. Mai no serem prouagraïts per tantes proves d’amorcom hem rebut.

Jesús ens ha dit que hem depregar sempre, és a dir, que hem detenir l’esperit d’oració, el climafavorable, l’oïda fina per a escoltarla veu de l’amic. Però en les cosesmolt importants hem de pregar més

intensament. Abans d’escollir elsDotze, Jesús va pregar tota la nit aDéu, a dalt de la muntanya, que ésun lloc que ajuda a elevar l’esperit.Aquesta era una ocasió moltimportant, destinada a estendre elRegne de Déu.

Que l’exemple del Mestre ensserveixi per a la nostra vida decristians i, més encara, a nosaltres,fills de Francesc, que havia fet de laseva vida i del seu cos, de tota laseva persona, una pregària vivent.

RECERCA

4

PARLEM DE JESÚSCarme Vera

La Carme Vera, catequista a Arenys de Mar, va presentar aquestescrit en una reunió amb pares d’infants de catequesi. Hi expressad’una manera clara i amarada de referències a l’Evangeli la feque tots voldríem saber transmetre.

Benvolguts pares i mares:A la catequesi, parlem d’una

forma molt directa de Jesús, de totallò que feia i que deia, treballantmolt l’Evangeli. El llibre que femservir aquest any comença parlantde Déu, el Pare, per arribar desprésal Fill, Jesús. Suposo que els vostresfills més d’un cop us han fet algunapregunta en relació al que s’haexplicat algun dia a la catequesi.

El veritablement important ésJesús. Ensenyem a treballarl’Evangeli directament, a buscarcites evangèliques i que els nens inenes es puguin familiaritzar ambel Nou Testament.

Expliquem la vida de Jesús permitjà de les paràboles, que erenexemples que feia servir Jesús perarribar a la gent que ho poguésentendre; però per entendre unaparàbola hem d’obrir el nostre cor,no només les nostres orelles. AJesús el seguia molta gent però notothom l’escoltava de la mateixamanera.

Déu, per boca de Jesús, es fixamolt especialment en els petits, peròno es refereix només als nens sinóals petits d’esperit, als humils, alssenzills. Jesús estimava tothom, peraixò parlava amb tota mena de gent:amb estafadors (Zaqueu); ambprostitutes (Mª Magdalena). Eramal vist per alguna gent, però Jesúsperdona els pecats i et convida a unavida nova. Hem de reconèixer lanostra culpa, no importa el passat,tothom té la possibilitat d’alliberar-se i d’una vida renovada. Jesúsajuda, cura i perdona... Quan tenimveritable fe, els miracles esprodueixen. Jesús cura la nostraànima.

A l’últim sopar, Jesús renta elspeus als deixebles i ens diu que hemde servir i no ser servits. És servintels altres com podem entrar en elRegne de Déu. Jesús no fa la sevavoluntat, sinó la voluntat del Pare.Per això no n’hi ha prou en dir«Senyor, Senyor!» sinó que hem detreballar i fer la seva voluntat creant

5

RECERCA

un món millor. Déu s’ha fet homeper arribar als homes i ens enviaJesús, el Regal més gran.

Déu està per sobre de prejudicis,de creences, de races, de sexes, denormes i doctrines. La paràbola del«Bon Samarità» ens ho fa veure moltbé; allí és la persona de més malafama (samarità) la que ajuda unhome malferit, i no altres que estavenmés ben considerats i tenien millorimatge. Per això Déu acull i estimatothom des de l’Amor Universal, iens convida a no jutjar, a donaroportunitats, i a escoltar tothom. Ensva dir a l’últim sopar «estimeu-vosels uns als altres com jo us heestimat».

Jesús també s’enfadava icridava, recordem el mercat ques’havia muntat al temple, un llocdestinat a la pregària. Intentava serjust des de la veritat més absoluta,la veritat que sempre dóna llibertat.

Pot ser que ens separem de Déu,però sempre podem tornar a ell queens espera amb els braços obertscom un pare espera al seu fill (FillPròdig - Ovella Perduda).

El Regne de Déu és com unallavor, un petit tresor. Jesús parlaamb molta gent, parla del seu Pareperò les seves paraules i els seus fetsno tothom els acull de la mateixamanera. Poden donar fruit, es poden

perdre, morir... Això dependrà delcor que les reculli, de la mateixamanera que una llavor pot caure enterreny adobat o estèril, i la mateixallavor pot donar fruit, es pot perdre,morir i se la poden menjar els ocells.

Jesús no imposa, Jesúscaptiva, sedueix a qui estàobert.

En el moment de Passió i mort,Jesús es podria haver deixat portarper la fama i la glòria, però va fer lavoluntat del Pare fins al final i va patirfins a la seva mort en creu, tot i elsdubtes i pors propis dels homes. Vamorir donant la vida per nosaltres,perquè poguéssim entendre,després, el sentit de la seva mort itot el seu patiment.

Jesús ressuscita, renovat,transformat i el tenim entre nosaltresavui i sempre... «on hi ha més d’unreunit en el meu nom...»

Jesús també ens ensenya apregar, com va dir als deixeblesquan li van preguntar, ens ensenya afer-ho amb el Pare Nostre, però hemde dir-ho de cor, entenent les sevesparaules.

En definitiva, Jesús és un Mestrede Vida.

RECERCA

6

LA HUMILIT AT I LA CARIT AT EN ELSAPOTEGMES DELS PARES DEL DESERT

Antoni Morales

Tota la tradició cristiana coincideix a subratllar la importànciade les virtuts de la humilitat i la caritat. Mirarem en aquestarticle d’atansar-nos-hi mitjançant el tresor d’espiritualitatviscuda i narrada que són els apotegmes dels pares del desert.

En la humilitat hi ha unreconeixement de la totaldependència de Déu i una disposicióa servir-lo desinteressadament a Elli als homes. La humilitat és laprecursora de les altres virtuts, és elpressupòsit de la caritat, de lapuresa de cor, de la pobresamaterial i d’esperit. La humilitatpossibilita l’obediència a Déu i alsgermans, la paciència, la discreció...,i s’assoleix sota la pràctica ascèticai la mortificació. L’humil no posa laseva esperança en els béns terrenalssinó tan sols en Déu (Sl 10,17;22,27; 25,9...). La humilitat ésconseqüència del reconeixement dela caducitat humana, de la sevalimitació com ésser humà. El Regnede Déu tan sols pot ser acollit peraquells que se senten impotents,desvalguts, com ho són els nens, elspobres, els humils (Mt 5,3; Mc10,13-14).

El contrari de la humilitat ésl’orgull i la supèrbia, la vanaglòria,

l’egoisme. L’home superb, orgullós,pagat de si mateix no s’ha sotmèsencara a una conversió interior queorienta la seva vida vers Déu i elsgermans. Aquest encara no s’hadeseixit d’ell mateix, de les sevespassions, de la seva «carn».

L’ascesi pot esdevenir, però, unfi per inflar l’ego del monjo i no unmitjà per assolir una vida en Déu,mitjançant el veritable amor. JoanCassià ho sap molt bé i per això ensdiu: És per la puresa que hem decercar la solitud, ens han ensenyatque per ella hem de suportardejunis, vigílies, treballs, nuesa, iexercitar-nos en la lectura i en lesaltres virtuts, per vèncer per ellesi servar el nostre cor lliure demales passions, i enlairar-nos degraó en graó fins a la perfeccióde la caritat. Ens cal practicarallò que és accessori (dejunis,vigílies, meditació del’Escriptura...) amb vista del’objectiu principal, la puresa de

7

RECERCA

cor, que no és sinó la caritat; i nopas bandejar la virtut principal acausa de l’accessori. Si ella romanen nosaltres íntegra i senseminva, no hi ha cap perill anegligir per necessitat alguna deles coses secundàries, però noserviria de res haver-lescomplertes totes, si hem deixatescapar la principal, per la qualcal observar totes les altres1.

L’ancià, l’abbà, el monjoexperimentat, sap per experiènciacom són de subtils les temptacions ienganys que la natura humana, el«dimoni», fa per apartar-lo del seucamí. Per això ha de vetllarcontínuament, preparat per alcombat:

L’abbà Antoni digué al’abbà Pastor: «La gran obrad’un home és carregar laculpa sobre ell mateix davantDéu i estar a l’espera de latemptació fins a l’últimmoment de la seva vida»2.

L’abbà Antoni també deia: «Hevist les xarxes de l’enemic estesesper terra i m’he dit gemegant: Quipodria escapolir-se’n? Però hesentit una veu que em responia:La humilitat»3.

Perquè la disciplina, l’esforç, elcombat continuat, humanament no

són suportables sense l’ajut de lagràcia (Mt 26,41), de la pregària:

Una vegada els dimoniss’aixecaren contra l’abbà Arseni,que era a la seva cel·la, i elturmentaven. En aquell momentarribaren els germans quehabitualment el servien. Esquedaren a fora i sentiren queclamava a Déu: «¡Senyor, nom’abandoneu! Jo no he fet res debo als vostres ulls, però, Senyor,doneu-me per la vostra bondat,que almenys ara comenci a viurecom cal»4.

El monjo que avança en humilitatse sent cada cop més petit davantDéu, sap que tot bé procedeixnomés d’Ell i no deixa de plorar elpecat de la seva carn que li va encontra; sap que, malgrat el llarg camíemprès i encara que ha estat escollitpels seus deixebles com a abbà, noestà lliure de caure en l’orgull i lavanaglòria tot i la seva llargaexperiència espiritual:

L’abbà Matoes deia: «L’home,com més s’acosta a Déu, méspecador se sent. Per això elprofeta Isaïes, quan va veure elSenyor, exclamà que ell era unhome miserable i impur»5.

Quan veieren que anava amorir l’abbà Arseni, els deixebleses van entristir molt, però ell elsva dir: «Encara no ha arribat

RECERCA

8

l’hora. Quan arribi, ja us ho diré.D’altra banda, si permeteu quealgú faci del meu cos una relíquia,us portaré al tribunal de Crist».Ells li digueren: «Com ho farem,si no sabem amortallar nienterrar un mort?» L’ancià elsrespongué: «No sabreu lligar-meuna corda als peus i arrossegar-me fins a la muntanya?» Quan jaestava a punt d’expirar, veierenque plorava, i li digueren: «Deveritat, Pare, també tu tens por ala mort?» Ell els contestà: «Laveritat és que el temor que sentoen aquest moment és el que no hadeixat mai d’acompanyar-me desque em vaig fer monjo. Sí, tincmolta por» I així descansà enpau.

Arseni sempre tenia en elsllavis aquestes paraules: «Per quèvas deixar el món?» I també:

«Sempre m’he hagut depenedir d’haver parlat, maid’haver callat.»

En conèixer la mort d’Arseni,l’abbà Pastor es posà a plorardient: «Benaurat tu, abbà Arseni,perquè has plorat sobre tu mateixen aquesta vida. El qui no plorasobre ell mateix en aquest món,plorarà eternament en l’altre.Perquè en veritat, ja sigui aquí

d’una manera voluntària, o allàsota la compulsió dels turments,no ens podem escapar d’haver deplorar»6.

Preguntaren a un ancià: «Compot ser que alguns diguin queveuen àngels?» Ell contestà:«Benaurats aquells qui veuensempre els seus pecats»7.

No amagar la feblesa, serconscient del pecat i no jutjarels altres és, per al monjo,alliberador, fa fugir tots elsseus «dimonis».

L’abbà Pastor deia: «Prostrar-se davant Déu, no donar-se capimportància, enviar a passeig lapròpia voluntat: heus ací les einesamb què l’ànima treballa» 8.

Un germà preguntà un dia al’abbà Pastor: «Com m’he decomportar en el lloc on visc?»L’ancià li contestà: «Tingues lacautela d’un foraster, i onsevullaque et trobis no intentis imposarel teu punt de vista. Així viuràsen pau»9.

Alguns van anar una vegadaa la Tebaida a visitar un ancià, iportaven amb ells un homeposseït pel dimoni perquè l’anciàel guarís. L’ancià es va fer pregaruna estona, i finalment digué aldimoni: «Surt d’aquesta criatura

9

RECERCA

de Déu!» El dimoni contestà: «Bé,ja surto; però et vull fer unapregunta: Quins són els cabrits iquins són els anyells?» L’anciàcontestà: «Els cabrits són els quisón com jo; però quins siguin elsanyells, això Déu ho sap.» Ensentir això, el dimoni digué:«Me’n vaig a causa d’aquestahumilitat teva.» I a l’instant se’nva anar10.

Una vegada el diable,transformat en àngel de llum,s’aparegué a un germà i lidigué: «Sóc l’àngel Gabriel ihe estat enviat a tu.» El germàli contestà: «Estàs ben segurque no t’han enviat a unaltre? Perquè jo no crec serdigne de la visita d’un àngel.»I el dimoni desaparegué al’instant11.

Un ancià deia: «Si el molinerno tapa els ulls de l’animal quedóna voltes a la mola, aquest esgirarà i menjarà el fruit del seutreball. Així per disposició divina,se’ns ha posat un vel queimpedeix de veure el bé que fem,a fi que no ens sentim satisfets denosaltres mateixos i no perdem larecompensa. Per la mateixa raósom abandonats de temps entemps als pensaments impurs, de

manera que, quan els veiem, enscondemnem a nosaltres mateixos.Aquests pensaments són per anosaltres com un vel que ocultael poc bé que fem.» 12

Els Pares saben donar el valorrelatiu del silenci, sempre supeditata la caritat:

L’abbà Pastor contava quel’abbà Moisès va preguntar algermà Zacaries quan estava apunt de morir: «Què veus?» I ellrespongué: «Que no hi ha resmillor que callar, Pare.» L’abbàrespongué: «És veritat, fill meu.Guarda silenci.» I, quan li arribàla mort, l’abbà Isidor, que estavaal seu costat, alçà els ulls al cel idigué: «Alegra’t, fill meu,Zacaries, perquè se t’han obert lesportes del Regne dels cels»13.

Teòfil, el bisbe d’Alexandria desanta memòria, anà un dia aScete; i els germans es reuniren idigueren a l’abbà Pambo quedigués al bisbe una paraula ambquè pogués quedar edificatd’aquell lloc. Però l’anciàcontestà:

«Si no l’edifica el meusilenci, tampoc no l’edificaranles meves paraules» 14.

Un germà preguntà a unancià: «Si visc amb altres

RECERCA

10

germans i veig que fan quelcominconvenient, he de dir-los algunacosa?»

L’ancià contestà: «Si són mésgrans que tu o de la teva mateixaedat, tindràs més pau si no diusres. Et sentiràs molt més segur siet comportes com un de méspetit.»

El germà insistí: «Però què hede fer, pare, si la cosa pertorba elmeu esperit?»

L’ancià contestà: «Si no hopots sofrir, avisa’ls una solavegada amb humilitat. Si no te’nfan cas, deixa la teva pena en lapresència de Déu, i ell etconsolarà. El servent de Déu hade prostrar-se davant d’ell iabandonar-se totalment a ell.Vigila que el teu zel sigui segonsDéu. Tanmateix, en la mevaopinió, és millor callar, ja que enel silenci hi ha la humilitat»15.

Els Pares, encara que separatsentre ells per quilòmetres de deserti el poc tracte que tenen entre ells iamb la gent, no perden la sol·licitudvers els germans que els visiten, i elsmostren, sovint, una deferència, unadelicadesa i una gran estimació. Elssolitaris o les petites comunitatsd’ascetes no serien veritablesdeixebles del Senyor si no estimessinels altres com a ells mateixos, tal comell ho manà.

Qualsevol virtut assolidaen el silenci de la cel·la ésenganyosa si no estàsostinguda per la renúnciad’un mateix i per la miradaatenta a la necessitats delsgermans, és a dir, per lacaritat.

L’abbà Joan una vegadapujava a Scete amb altresgermans; però el que feia de guiava perdre el camí perquè es va ferde nit. Els germans digueren al’abbà Joan: «Pare, el guia haperdut el camí. Què podem fer perevitar de morir vagant per aquí?»L’ancià digué: «Si li diem algunacosa, en tindrà una gran pena.Mireu, faré com que no puc més ique em quedo aquí fins demà» Hovan fer així. Els altres digueren:«Tampoc nosaltres no podemcontinuar; ens quedem amb tu.»I es van quedar allí fins l’endemà,per no donar pena a aquellgermà16.

Deia l’abbà Pastor: «Fes totel possible per no fer cap mal aningú, i guarda el teu cor castenvers tothom. No hi ha res mésgran que l’amor, quan hom dónala vida pel proïsme. Perquè si unsent que diuen un insult contra ell,lluita i es venç i no s’hi torna; o

11

RECERCA

bé, si és ferit en alguna cosa i hoporta amb paciència sensevenjar-se del qui l’ha ofès, el quefa això dóna la vida pelproïsme»17.

Una ancià deia: «Si etdemanen alguna cosa i tu ladónes, però a contracor, el do vacarregat d’amor propi, perquèestà escrit: «Si algú et demana defer amb ell una milla, tu fes-nedues» (Mt 5,41); que és el mateixque dir: «Si un et demana algunacosa, dóna-la amb tot el cor i ambtota l’ànima» 18.

Un ancià havia fet unescistelles i hi estava fixant lesnanses, quan va sentir que unmonjo veí deia: «Com ho faré?S’acosta el dia del mercat i no tincnanses per posar a les mevescistelles.» L’altr e va desmuntarles nanses que ja havia posat enles seves cistelles i les portà al veídient: «Pren aquestes nanses queem sobren i posa-les a les tevescistelles.» I així feu que el seugermà pogués acabar a temps elseu treball, sense que ell acabésel propi seu 19.

Dos ancians havien viscutjunts moltíssims anys i mai nohavien tingut cap discussió. Und’ells digué a l’altre: «Posem-nosa discutir almenys una vegada,com fa tothom.» Però el germàcontestà: «No sé pas com es faaixò.» L’altr e digué: «Mira, joposo un maó aquí al mig, i jo dic:«És meu»; i tu dius: «No, és meu.»Així és com es comença unadisputa.» Van posar, doncs, el maóal mig, i un d’ells digué: «Ésmeu.» I l’altre féu: «No, és meu.»Però el primer replicà: «Ésveritat, és teu. Agafa’l i vés-te’n.»I així es van separar sense poderdiscutir20.

Un germà deia: Mai no hevolgut res que fos avantatjós pera mi si havia de causar algun

RECERCA

12

desavantatge al germà, ja queespero que tot guany del meugermà sigui també un avantatgeper a mi» 21.

Un germà preguntà a un delsancians: «Conec dos germans:l’un practica el recolliment en laseva cel·la, allarga el seu dejunifins a sis dies i s’imposa una aspraascesi; l’altre es lliura al servei

dels malalts. Quin dels dos fa unaobra més grata a Déu?» L’anciàcontestà:

«El qui dejuna sis dies,encara que es pengés del nas,no arribaria a igualar el quiserveix els malalts»22.

1 JOAN CASSIÀ, Institucions, 72 Apotegmes dels Pares del Desert, Col.lecció Clàsssics del Cristianisme 87,Barcelona: Ed. Proa 2001, apotegma 15.2. En castellà, Las Sentencias de los Padresdel desierto, recensión de Pelagio y Juan, Bilbao: Ed. Desclée De Brouwer, 19893 Apotegmes, 15.34 Apotegmes, 15.55 Apotegmes, 15.286 Apotegmes, 15.97 Apotegmes, 15.878 Apotegmes, 15.349 Apotegmes, 15.33

10 Apotegmes, 15.6511 Apotegmes, 15.6812 Apotegmes, 15.8013 Apotegmes, 15.1814 Apotegmes, 15.4215 Apotegmes, 15.76

16 Apotegmes, 17.717 Apotegmes, 17.9 i 17.1018 Apotegmes, 17.1519 Apotegmes, 7.1620 Apotegmes, 7.2221 Apotegmes, 17.24

13

RECERCA

A L’AL TRA BANDA DEL MIRALL(Poesia i Transcendència)

Josep Manuel Vallejo

Una de les experiències mésemotives que he viscut darrerament,va succeir un dia que em vaigescapar a Barcelona, a la Casa-Arxiu Joan Maragall per sentir unrecital de poesia sobre CantsEspirituals d’autors catalans (AusiàsMarch, Maragall, Blai Bonet, DavidJou...)1. També allà es presentavaun llibre d’un antic professor meusobre el Càntic Espiritual de JoanMaragall2.

El vaig comprar de seguida i, enarribar a casa, el vaig devorar ambavidesa. A la introducció l’autornarra una experiència personal queva marcar definitivament la sevacomprensió del que és la poesia. Diuque de petit contemplava lamuntanya del Canigó des de lagaleria de casa seva, a Girona, através dels arbres despullats de LaDevesa. La muntanya li «apareixiacom una gegantina flor blanca, quasia l’abast de la mà». Més tard aquestespectacle li féu entendre els versosde Verdaguer:

El Canigó és una magnòliaimmensa / que en un rebrot dePirineu se bada.

La lectura d’aquest poemasencer li produí «una sotragada

considerable» enmig de la fascinacióque li produía recòrrer un món queno coneixia, el país i les muntanyeson Verdaguer l’endinsava...

Uns anys més tard, es decidí,amb la motxilla a l’esquena, pujar alCanigó i reproduir pas a pas elfantàstic viatge de Flordeneu i Gentila través del Pirineu. I llavorscomenta: «...Fou una experiènciaexultant,..., per bé que en algunmoment es produís una mena dedesencís. M’adonava que el quem’entrava pels ulls suscitava sovintuna ressonància diferent de la quem’havia provocat la lectura delpoema.... Em vaig convèncer persempre més que la poesiainstaura una altra realitat.» La del’ànima del poeta, o la de l’etern dinsnostre, o la del misteri del móncaptat per ulls místics..., o la del’encontre de tots dos... El que ésindubtable és que el poema t’obrela porta a una altra realitat, més bella,més autèntica, més inasible però mésreal que la que veiem.

La Naturalesa, el paisatge, elrecord..., poden «disparar»,provocar, induir l’emoció poèticaque apareix com d’improvís. I, talcom explica en Pere Gimferrer:

RECERCA

14

«...Un ritmo se impone y moldea ellenguaje y sobre esta falsilla –elalejandrino, el endecasílabo..—, laspalabras acuden y se combinan.¿Qué vemos? A través deapariciones fugaces, de evocacionesimprevistas, parece revelarse elverdadero rostro de lo real,puesto en movimiento por relacionesinesperadas, asociaciones bruscas,tránsitos ocultos»3.

L’experiència de la creació d’unpoema és de les coses mésinteressants que et puguin succeir,perquè, a banda d’investigar en lateva «interior bodega», és tota unaimmersió en la naturalesa delllenguatge i de la realitat, i en l’esforçi la lluita, talment un part, quecomporta la creació artística.

Hom s’adona que la Bellesa ésun component essencial de la

Veritat, i que la realitat té ritme idemana d’ésser dita amb musicalitat.

D’on surten les idees, les imatgesi les emocions del poeta? Del seuinterior, dels records, els símbols, lesassociacions metafòriques…o del’exterior? De la interacciód’ambdós? O potser millor, delrecord idealitzat de les experiènciesantigues, excitat per algunapercepció sobtada…?

El que és cert és que el llenguatgepoètic estableix una altra realitat, larealitat real, aquella que intuïm coma eterna, bella, joiosa, sòlida,plenificant… El poema parla del’altra realitat, aquella que sols escapta inconscientment, en el somni,en els moment d’inspiració mística,de rapte.

La realitat real és de l’ordre dela poesia.

1Sam ABRAMS, Cants Espirituals Catalans, Quaderns Fundació Joan Maragall57, Barcelona: Ed. Claret 2001. 2Jordi BACHS, Sobre el Cant Espiritual de Joan Maragall, Quaderns FundacióJoan Maragall 56, Barcelona: Ed. Claret 2001. Recordo l’emoció profunda que emvaren produir les seves classes a l’Escola de Psicologia de la Fundació Vidal iBarraquer sobre el Nabí de Carner, el Càntic Espiritual i El compte Arnau de JoanMaragall.3 Pere GIMFERRER, El rostro de lo real, a Alejandro DUQUE AMUSCO (ed.)Como se hace un poema, el testimonio de 52 poetas, Barcelona: El Ciervo - Editorialpre-textos 2002, p.141

15

RECERCA

LECTURA CREIENT

DE LA REALITAT ACTUAL

RECERCA

16

QUÈ ESTÀ PASSANT?Jornades de formació 2003

La lectura, des de la fe, dels signes dels temps es fa molt difícilquan la realitat que ens envolta és tan convulsa i contradictòriacom la nostra. I, amb tot, ara és més necessària que mai, perquèens cal trobar, de totes passades, aquest Déu que s’amaga, perpoder viure esperançadament; per fer l’experiència de la sevapresència; per poder-li donar gràcies i lloar-lo com l’amic que ensacompanya en el nostre dia a dia.

Per això ens aplegàvem, els dies 2 i 3 de gener de 2003, a lasala d’actes de Pompeia, per reflexionar sobre els canvis tanvertiginosos que s’estan produint en el nostre món, com ens afecteni quina lectura fer-ne des de la nostra fe cristiana.

Vàrem convidar l’Arcadi Oliveras, que des de la seva llargaexperiència docent d’Economia Internacional a la UAB i la sevadilatada col·laboració a Justícia i Pau, ens parlà de la situacióactual al nostre món globalitzat, el domini de les multinacionals, laimmigració, l’atur, el retrocés de l’estat del benestar, el comerçd’armes, la creixent diferència de renda entre països rics i pobres...També ens va oferir possibles vies per fer sentir la nostra veu coma ciutadans i consumidors, adonant-nos que també una parcel·lade poder ha estat posada a les mans de cadascú. A la tarda, l’EnricColet, professor a ESADE de Tecnologies de la Informació, ensposà al corrent de l’impacte que està tenint i tindrà el món d’Interneten les nostres vides, en les nostres relacions i en l’estructuració delnostre cervell. Finalment, en Gaspar Mora, professor de TeologiaMoral a la Facultat de Teologia, ens féu una preciosa reflexió desde la saviesa cristiana de tots aquests esdeveniments i de l’actituda prendre.

De les dues primeres xerrades disposem de grabació en cintacassette que teniu a la vostra disposició a la redacció de la nostrarevista. La tercera és la que us reproduïm a continuació.

17

RECERCA

LECTURA DE LA REALIT AT DES DE LA FE Gaspar Mora

A la trobada anterior ens hempreguntat: Què passa en el nostremón? L’anàlisi ha pogut donar lasensació d’una mirada molt negativa,altres vegades d’una mirada poccrítica. El que intentava era descriurela nostra realitat. Descriure unasituació no és fàcil, ens podem deixarmoltes coses. Sigui com sigui, cal quepassem ara a la pregunta central: quèdiu l’Evangeli? De la mateixa maneraque he fet un repàs dels aspectesmés característics del nostre món,faré ara un repàs dels aspectesfonamentals del missatge cristià,posant de relleu el que puguisignificar per al nostre temps.

1. El missatge cristià centralés l’amor, l’àgape, com diul’Evangeli. Aquesta expressió hasortit poquíssim en la descripció quehem fet del nostre món. Hem parlatde la llibertat, una mica de la justícia,de la realització personal, dels DretsHumans... I parlant de tot això, nosurt l’expressió «Amor», almenys enels estudis que fan els sociòlegs. Encanvi, l’amor és el punt central del’Evangeli.

Mirant altra vegada el nostreentorn veiem que, de fet, l’amor és

valorat. Apareix als mitjans decomunicació, a les novel·les, a lespel·lícules. Però no semblaaparèixer en la descripció del nostremón com a un món de llibertat, derelacions humanes, de relació entrecultures, de pluralisme… Això ensposa al davant una tasca doble. Peruna banda, el sentit i la importànciaque pot tenir avui l’amor; i per l’altra,el sentit propi de l’amor segons elmissatge evangèlic. Això constitueixuna veritable feinada, que subratllarédiverses vegades.

L’Evangeli diu un missatgeamb unes paraules que tambépodem usar nosaltres, peròusar la mateixa paraula no ésnecessàriament dir el mateix.

El nostre món occidental es vaanar configurant, a partir de l’edatmitjana, al voltant de l’Església. Peraquest motiu, el llenguatge del’Evangeli forma part del nostrellenguatge. El cor, per exemple, ésuna víscera, però la nostra culturasap que quan diem «cor» diem unaaltra cosa. Per què? Probablementperquè som fills de l’Evangeli, que

RECERCA

18

utilitza aquesta expressió en un sentitespiritual. Això vol dir que, peracostar-nos a l’evangeli, nosaltrestenim una certa facilitat, però quealhora és una complicació. Lesparaules de l’evangeli (cor, amor, fe,Déu) ens sonen totes, però ¿segurque per a nosaltres tenen el mateixsignificat que per al Nou Testament?Centrem-nos en l’amor. «Oh,l’amor, ja sabem què vol dir!»Segur? Què vol dir Jesús quan parlade l’amor? I què volem dir nosaltresquan en parlem pel carrer o surt pertelevisió? La paraula és la mateixa,però el sentit pot ser tan diferent!

En el Nou Testament, què vol direstimar? Jesús explica la paràboladel bon samarità, o la de donarmenjar a qui té gana i beure a qui téset… Estimar és una manera de ser,una actitud davant dels altres, queté dues direccions. La primera, defora cap a dintre: estimar és acollir;acollir cada persona, cada grup, talcom és. Es tracta d’acollir aquellque passa pel costat, i el que és d’unaaltra cultura, i els que voten un altrepartit, i els d’ETA... cadascú tal comés. Acollir no vol dir que m’agraden,o pensar que ho fan molt bé, o quepoden fer el que vulguin. Aquest ésuna altre tema. Estimar la realitat ésacollir-la tal com és. No acollim elque la gent hauria de ser, sinó el que

la gent és. «Oh, però hi ha gent queés molt dolenta!» D’això parlaJesús, és clar.

Quan Jesús parla d’estimarels altres, parla d’estimar lagent real, que no són maiperfectes i, per tant, un diapoden fer-te mal. L’actitudcristiana davant dels altres ésuna actitud d’acolliment de larealitat tal com és.

És curiós l’ús que fa el català dela paraula «estimar». En llatí es deia«amare» i d’aquí surt «amar» encastellà, «amare» en italià, «aimer»en francès... En català, el verb«amar» és només literari.L’expressió comuna en català és«estimar». En l’origen, estimar voldir «valorar». No està malament queaquesta paraula hagi arribat al sentitque ara li donem.

Sempre solem parlar dels altresfent la llista de les seves cosesdolentes. Jesús ho sabia de sobres,i per això quan parla d’estimar voldir valorar els altres, ja siguinpersones, grups o cultures, tal comsón, no amb la condició que siguinbons. Aquesta és, doncs, la primeraactitud de l’estimar en cristià: acollirla realitat.

19

RECERCA

La segona actitud va de dins capa fora. Jesús parla de donar menjara qui té gana, acompanyar el qui estàsol… buscar el seu bé.

Estimar és una manera deser global; primer una actitudmés contemplativa, d’entendrela realitat i la gent, i desprésuna actitud que es posa alservei de l’altre, que busca elseu bé.

En aquest sentit, estimar és mirarquè necessita aquesta persona oaquest grup. Estimar vol dir primerentendre i acollir l’altre tal com és, isegon buscar el seu bé.

Intentem ara entendre el sentit del’amor en el nostre món. Al carrer,en les nostres converses, què vol direstimar, fins i tot en el seu sentit mésnoble? Per a la nostra cultura,l’amor és fonamentalment unsentiment, una actitud de simpatia,una mena de comunió molt emotiva.

Per Jesús, estimar és tenirels ulls oberts, veure quènecessita l’altre i fer-ho. Encanvi, per a la nostra culturaestimar és un sentiment.

Per Jesús, estimar vol dir ajudar.Era molt més objectiu, no tan

emotiu, sentimental com nosaltres.Sembla que l’emotivització del’amor va començar en temps delstrobadors, amb la cultura del cant al’estimada. Allà l’amor va començara ser una mena de sentiment emotiu,al començament, segons sembla,bastant allunyat de la sexualitat.Aquest canvi de sentit de l’amor ensha fet mal. En la nostra cultura,l’amor ha passat a ser quelcomemotiu i privat: només s’estimen elmarit i la muller, el promès i lapromesa, pares i fills, i quasi s’haacabat. La paraula amor, estimar, haquedat tan reduïda! Entès d’aquestamanera, dir que tots ens hemd’estimar sona quasi ridícul.. Encanvi, Jesús, quan parla de l’amor,parla d’una actitud de cadapersona, de cada poble, de cadagrup davant dels altres.

Estimar vol dir una manera de seri de posar-se davant dels altres,preguntant-se quin és el seuproblema, acollint-los tal com són iposant-se al seu servei. Per aixòquan descrivim el fonamental delnostre món, no se’ns acut parlar del’amor. En el que té de més noble,la nostra cultura es defineix per ladefensa dels drets dels mésnecessitats, les revolucions socials,la llibertat, la justícia… Al costat detot això, l’amor, entès com a

RECERCA

20

sentiment, sona molt poc seriós. PauVI va dir: «Hem de fer la revolucióde l’amor». Amb això utilitza unllenguatge cristià, però ho diu al móndel carrer, que té el perill de pensarque els cristians ens hem d’estimar ifer-nos petonets. No és això! Ésclar que hem de parlar de la «culturade l’amor», però entès i viscutsegons l’Evangeli. Naturalment, elsentiment no és dolent. Nomésfaltaria! Estimar evangèlicamentinclou també el sentiment. Però noés l’accent que el defineix.

A vegades hom pregunta:«¿Ens estimava Jesús des dela Creu?» Si estimar és unamena de sentiment, el teniaJesús allà? La fe cristiana hoplanteja al revés. Davant deJesús clavat a la creu, diu:això és estimar, donar la vidapels altres. Estimar ésperdonar i donar la vida, fins itot, per aquells que t’estan fentmal.

2. La llibertat. Segona actitudcristiana que poso de relleu. Surt acada pàgina de l’Evangeli. I noobstant, se’ns ha parlat mai de lavirtut de la llibertat? En la històriade l’Església, hem parlat de la virtutde l’obediència, quan, si alguna

cosa apareix a l’Evangeli, és lallibertat. La llibertat és una virtut:saber ser lliure com Jesús va ser unhome lliure. En canvi nosaltres hemtornat a fer la teoria de l’obediènciai de la submissió. Però ara ens hemde preguntar què vol dir la llibertaten el Nou Testament i què vol dir enel nostre món.

¿Segur que quan Pau parla dellibertat o quan Jesús es manifestacom a home lliure, volen dir el mateixque quan ho diem nosaltres? Tornema estar en les mateixes: una paraulavol dir una cosa a l’Evangeli, i unaaltra en el nostre món.

21

RECERCA

L’escena més colpidora és la deJesús condemnat a mort, esclafat ihumiliat davant dels seus acusadorsi de Pilat. Teòricament tots sónlliures, menys Ell, que és l’oprimit,la víctima. I nosaltres, els cristians,diem: Ell era l’únic lliure. Els altreseren tots esclaus dels seusinteressos, de l’afany de poder, deles seves mesquineses. L’únic lliureera Ell.

Per entrendre-ho bé,podríem dir que per al’Evangeli ser lliure vol diralliberar-se de tot el queimpedeix la vida autèntica.

I la nostra cultura, què entén perllibertat? Fer el que vull sense capopressió per part de ningú. En lanostra cultura, quan dic que jo vullser lliure s’entén que vull decidir pelmeu compte el que vull. Això és lanostra llibertat, i ens semblatotalment evident! Pilat i els queacusaven Jesús van decidir el quevolien. I en canvi eren tan esclaus!Esclaus de què? La llibertat no ésnomés ser lliure d’una opressió defora, sinó ser lliure de tot el quet’impedeix la vida autèntica. Si unacosa et fa petit i esquifit, allibera-te’n! Això és tan delicat! I això és elcristianisme, si no m’equivoco.

Una persona que s’allibera del’ambient de casa per anar a viuresol i poder fer el que li doni la gana,amb una mirada cristiana s’haalliberat d’una opressió i ha caiguten una altra: la del seu egoisme queel fa tancat i incapaç d’entendre res.Això no és la vida i la llibertatautèntiques.

Ser lliure és una actitud de dintre,i això és la llibertat de Jesús. És unaactitud que ens fa lliures de lespròpies manies, dels propisressentiments, de les pròpiesopressions, tant de fora com de dins.Jesús és lliure de les autoritats, de laLlei i de tot, fins i tot d’ell mateix.

RECERCA

22

Això el fa lliure, per afrontar fins itot la mort.

És bo que algú digui: «No tincganes d’obeir-te, tinc ganes de viurejo». És clar que és bo! I «tenir ganesde viure jo», què vol dir? «Tincganes de fer el que em doni la ganai passar-m’ho bé». No, això no ésviure; és un altra petitesa, unaesquifidesa tremenda.

L’Església sempre ha tingut porde la llibertat. Això ho ha de superar,entendre la il·lusió de la veritablellibertat, felicitar tots aquells ques’alliberen del que sigui i ajudar-losa alliberar-se de tot.

Jesús es va alliberar de tot:de la Llei, de les autoritats,d’ell mateix… en funció de laveritable vida.

L’Evangeli, amb la mateixaparaula, diu una cosa diferent de lanostra experiència més arrelada. Peraixò, l’Evangeli en el nostre món estàcom patint. És clar que està d’acordamb la valoració de la llibertat, peròcal no quedar-se en el simplealliberament del que ens determinades de fora, sinó en la llibertatinterior de tot el que ens fa inhumans.

3. Quan obres l’Evangeli, deseguida apareix la pobresa; terceraccent. Aquesta paraula ha sortit fins

ara? Ni una vegada. Ha sortitl’amor, la llibertat… El nostre mónestà a l’altra banda, i no només ambla paraula, sinó amb tot. Tant al’altra banda estem, que els bonscristians del nostre món tenim lail·lusió que el Tercer Món sigui riccom nosaltres. Estem tan convençutsque això està bé, que manifestemd’aquesta manera el nostre amor alTercer Món. Pobre Evangeli! Calrecuperar el que diu Jesús, la il·lusióno pot ser que tothom sigui ric, sinóobert, generós, desprès, pobre, grand’esperit. Com que això és tan difícil,¿què ha fet l’Església en els dos milanys primers? Dir que la pobresa éspròpia només d’uns quants. ¿NostreSenyor diu «ara parlo per tots»abans de dir «feliços elsmisericordiosos» o «estimeutothom» i «ara parlo per uns quants»abans de dir «feliços els pobres» o«per què acumules béns aquí a laterra»?

No és fàcil saber què vol dirJesús quan diu ser pobre. JoanBaptista deia: «Tens dues túniques,dóna’n una»

Jesús diu: «Dóna-ho tot».Què vol dir això? És unaactitud davant de les coses ide la realitat: no t’agafis a res.

23

RECERCA

Un dia vaig llegir en un article:«Els diàlegs de Jesús amb els seusdeixebles fan tota la impressió deldiàleg d’una àguila amb un ratolí».Evidentment, no es poden posard’acord. Jesús tenia massacategoria. Un dia estava a la barcaamb els seus deixebles i diu:«Allibereu-vos del llevat delsfariseus…són capaços de podrirtota la massa». I ells només pensenque s’han deixat el pa... A l’evangelide sant Joan, Jesús ho diu: «Souincapaços d’entendre res». I quanJesús diu això, és perquè ho pensarealment així. Una persona decategoria es posa al davant de gentnormal, i què ha de fer? Patir senseparar.

«Deixeu les coses, deixeu-ho tot;deixeu el pare, deixeu la mare,deixeu-ho tot; els enemics pitjors sónels de casa seva». La pobresa és elgran missatge. I en la nostra cultura(que vol dir nosaltres) és tan difícil,quasi impossible. Ens definim pelque tenim. Per què? Perquè elshomes som tan febles que ensagafem a les coses. I Nostre Senyordeia que tot caduca, i ho deia ambuns arguments que no tenien res demístic: «Per què acumules tresorsque els lladres roben i els corcs esmengen?...Un dia d’aquests etmoriràs i de qui serà tot això? No

t’ho pots pas endur» Són argumentsde pura evidència.

Poder arribar a ser pobreés l’última maduresa.

Un dia, parlant amb un pare defamília que tenia quatre nanos (araja en té cinc), em deia: «Vosaltresels capellans no enteneu res; araestem aquí parlant i rient i fenttonteries, però al darrera sempre hiha un borinot: ‘que si el nano, que siprendrà mal, que si va amb amicsestranys…’ Quan sona el telèfon, jaet poses en guàrdia a veure quèpassa». Jo li vaig preguntar «I quèfas tu?» «Jo li demano a NostreSenyor que me’ls cuidi ell, els nanos.Què vols que faci, que els vagi aldarrera tot el dia?» D’aquí vam anarfent una sèrie d’elucubracions, i vaigcomentar que la manera mésautèntica de viure suposo que éspensar que jo no sóc Déu, i, per tant,tampoc no puc assegurar la vida delsmeus fills, i que ells tampoc no hosón, i, per tant, són mortals i nonomés a partir dels 70. Ell va saltarcom si el punxessin: «Escolta,Gaspar, viure així és impossible».Moltes vegades he pensat: «Potserté raó, viure així és impossible».

RECERCA

24

Jesús diu: «Deixar-ho tot per alshomes és impossible, però Déu hofa possible». Tot el cristianisme espenja d’aquesta frase: Per als homesés impossible, però Déu ho fapossible; i tan veritat és la segonafrase com la primera. No agafar-sea res és molt difícil, però la pobresacontinua sent una de les experiènciesfonamentals del cristianisme, unaactitud davant de la realitat a l’altrabanda del nostre món.

I la decepció del nostre mónés que hem acumulat moltesriqueses sense trobar lafelicitat.

És que la vida no consisteix endefinir-te pel què tens, sinóprecisament per la comunió ambDéu i amb els altres, que et fa lliurei pobre de tot.

4. L’esperança. La modernitatva ser una mena d’il·lusió per viure,que constantment diu: «Ara sí queanirà bé»: els Drets Humans, lesdemocràcies, la ciència... Ara,portats pel desencís, ens preguntemsi tot allò no era una il·lusió d’infantque busca una solució delsproblemes. La ciència ho haviad’arreglar tot, i ha plantejat mésproblemes dels que ha resolt.

Davant d’aquest desencís, elcristianisme parla d’esperança.¿Què vol dir? Vol dir que d’aquí untemps tot anirà bé? L’esperança ésuna de les virtuts cristianes mésdelicades i que avui és mésnecessària. ¿Què significa? El centrede la seva experiència es potformular així: Déu és sempre fidel.Això vol dir que ara Déu fa possiblela nostra vida, i d’aquí a deu anysDéu farà possible la nostra vida, id’aquí a cent anys Déu farà possiblela vida humana. Ell és sempre fidel.

¿Vol dir això que les cosesaniran bé? No, vol dir que,vagin com vagin les coses, lavida serà possible, seràpossible l’amor, la generositat,el despreniment, l’alegria.

Déu ho farà possible, com ho vafer fa mil anys, com va ser possibleper a Jesús, com ho és ara per anosaltres.

Què vol dir la decepció? Laparaula desencís, o desil·lusió, ésque s’ha perdut la il·lusió, i la paraulail·lusió vol dir alhora entusiasme iengany. Ens havíem enganyat. «Ambla democràcia tot anirà bé». Però,¿és que els homes hem canviat?Som els mateixos! La vida és

25

RECERCA

possible, però l’home pot dir queno o que sí a la crida de Déu.L’esperança diu que és possibleviure, i no ens hem d’excusar perquèles coses van malament. Els nostresfills, quin món trobaran? Sigui quinsigui el món que trobin, la vida seràpossible.

L’esperança cristiana continua:aquesta vida, en Déu, és eterna.Aquell que l’acull i viu en l’Esperitde l’Evangeli, troba la vidaeternament. És el que diu el nostrellenguatge més ingenu i entranyable:anar al cel. És a dir, trobar,definitivament, la vida veritable enDéu, l’amor, la pau, l’alegria, jacomençada en l’amor i la pauviscudes aquí.

5. I finalment la Fe. Què vol dirla fe? Aquí ens trobem, potser mésque en altres camps, la novetat delllenguatge evangèlic.

Quan Jesús diu: «Tu, hocreus això?», vol dir: «Hoentens i ho vius tot això?T’adones que aquesta ésl’única manera de viure?»

El «sí», creure, en el NouTestament volia dir una maneraglobal de veure el món i Déu, i deviure. Ara vol dir exclusivament fer

unes afirmacions sobre Déu i latranscendència. És una manera depensar, fins i tot per als teòlegs. Peral Nou testament, en canvi, creureés una manera de viure. Això ésimportantíssim.

En el capítol 21,28ss. de santMateu, nostre Senyor diu: «Unavegada hi havia un pare que teniados fills. Va dir al fill primer: ‘Vés ala vinya’, i li va respondre: ‘No hivull anar’, però es va penedir i hi vaanar. I el segon: ‘Vés a la vinya’, i licontesta: ‘sí, sí, sí,’ i no hi va anar.Pregunta: Quin dels dos va fer lavoluntat del pare? El primer.

Jesús els diu: Us asseguro queels publicans i les prostitutes uspassaran al davant en el camí cap elRegne de Déu». I publicans iprostitutes eren els de fora, ivosaltres sou els de dintre. I aranosaltres som els de dintre, i elsaltres són els de fora. I la nostracultura és la de dintre i la dels altresés la de fora. «Perquè va venir Joana encaminar-vos a fer el que Déuvol, però no el vau creure. Elspublicans i les prostitutes sí que vancreure. I en canvi vosaltres nidesprés de veure tot això no ues heupenedit ni heu cregut». Tres vegadessurt la paraula «creure». N’hi ha unque diu que no, però al final hi va.

RECERCA

26

Què vol dir per Jesús creure? Anar-hi! Viure d’una manera nova,diferent. Preguntar «En què creustu?» és preguntar «Per què es llevavostè cada dia al matí?»

¿Què és la fe d’unapersona? Allò que dóna sentita tota la seva vida. I per Jesúsquè és? És l’amor, la pau,perquè això és Déu.

I en el nostre món tansecularitzat, alguns diuen: «Nom’interessa Déu, l’únic quem’interessa és l’amor, o la justícia».Això és la manifestació mésdelicada, més fina, del nostre post-cristianisme. Ens hem quedat ambel contingut, i hem negat la paraula.Quan Jesús deia Déu, volia dir això:l’amor, la pau, el perdó... Déu ésamor i perdó, creure és estimar iperdonar. Creure és viure-ho! Quinaés la il·lusió del pare? Que el fill lidigui sí, i hi vagi. I si diu que no, quedigui el que vulgui, però que hi vagi.

Ara, quan diem «fe», entenemque és dir que sí. Però no, fe és anar-hi! De què se’ns jutjarà? D’haverdit sí, o d’haver-hi anat? D’haver-hi anat, és clar. L’important delcristianisme és la fe, que no és dirque Déu existeix, sinó viure en

l’amor, en la pau, en la justícia, en elperdó… L’herència de Jesús ésaquesta! Perquè Déu és l’amor, lapau, la justícia, el perdó, i la vidaautèntica.

Acabem aquesta reflexió.S’acosta el Nadal. Quan nosaltrescelebrem el Nadal, què celebrem?Celebrem una persona que parlavade l’amor, del perdó, de la llibertat,de la pau, i que vivia així; unapersona que tenia en el centre de laseva vida el misteri i l’experiènciade Déu com a amor, vida, i pau. Pera ell, Déu era tan important, que elque compta d’una persona és totala seva manera de viure estimant,perdonant, sent obert, sent generós,confiant en Déu… El nostre Nadalsociològic en bona part és el contrari,però val la pena seguir-lo celebrant,perquè ens ajudi a entendre que hiha un missatge d’amor, de pau, deperdó, de vida, d’esperança, i en elnucli hi ha Déu. Aquell que ho viuestà confessant Déu d’algunamanera. Ens fa patir, perquè sovintel nostre món i molts que estimemse senten lluny de Déu i del’Evangeli. Però cal seguir entenentque en el nucli de l’experiènciacristiana i de la fe en Jesucrist hi hauna manera de viure feta d’amor,de llibertat i d’esperança.

27

RECERCA

«ÉS QÜESTIÓ DE TEMPS»Antoni Manzanera

«-Què és el temps?- Si no m’ho preguntes, ho sé;si m’ho preguntes, no ho sé».

(St.Agustí)

Recentment, a l’editorial Herder,s’ha traduït al castellà l’entrevistaque mantingué a Baden-Baden, pelcanvi de mil·lenni, un periodistaalemany amb el cardenal KarlLehmann, docte filòsof primer,docte teòleg després i, actualment,president de la ConferènciaEpiscopal Alemanya. Aquest diàleg,veritable tractat catequètic, es titula«Es tiempo de pensar en Dios».

I si, com s’acostuma a dir, «totés qüestió de temps...», aquest llibresembla buscar la manera de provarque precisament hi ha una cosa queno és «qüestió de temps».Mitjançant una anàlisi acurada de lasituació actual de l’Església enparticular, i de la religió en general,la visió de Lehmann ens mostra comel temps fins ara ha pogut reeixir ambi contra tot o quasi tot, car continuasense poder enderrocar el pla divípredicat pel Crist sobre la terra.

«És temps de pensar en Déu» i,amb tot, en aquest espai no ens

centrarem a pensar en la figura deDéu, sinó justament en allò que eldefineix, l’eternitza i el persegueix,moltes vegades tangencialment i desdel silenci: el Temps...

A principis d’estiu, i durant elsJuliols de la Universitat deBarcelona, vaig tenir l’oportunitatd’assistir a un curs de caràcterinterdisciplinari que es deia «Viureel Temps». El seu objectiu eracercar maneres d’aturar el tempsper tal d’entendre’l i, així, captar-loi fer-lo nostre; quan, en canvi, lamajoria de les vegades sembla quela realitat és ben al contrari: tots hisom, habitualment, preses, víctimesatrapades dins la roda, tant de lafortuna com del temps.

En aquest passeig per les agullesinvisibles d’un rellotge, com lesombres marcades per un sol que nopara mai de girar, es van cercar totesles maneres possibles de definirl’indefinible, l’inefable, l’irreductible.Talment, que semblava que

RECERCA

28

parléssim de Déu. I és que tant elTemps com Déu són inevitablementindestriables. Podríem entendre, entota la seva complexitat iprofunditat, l’un sense creure enl’altre? Podríem copsar l’essència del’altre si no fóssim capaços dereduir-ho tot a elements materialisteso més humanitzats?

El temps pot ser, benexperimentat, tant prova del’existència de Déu, com Déu ho ésde que no existeix el temps, car, siDéu no té ni principi ni fi, tot allòque és atemporal és substancialmentdivinal. Tots tenim l’experiènciad’haver aturat el temps algunavegada, ni que siguimomentàniament. Hi ha moltesmaneres d’aturar el temps – si mésno, el propi temps – durant unperíode indeterminat.

Qui no s’ha perdut en un badallde profunda sorpresa en veure’sfruint d’una visió de vida interior?

Qui no s’ha deixat anar perun sospir de veritable deler enrecordar o rememorar un fetfeliç i passat? Qui no s’hasubmergit en les pàgines d’unllibre com si hom fos un dofíen ple oceà; o en les imatgesd’un film com si hom fos partintegrant i protagonista de lapel·lícula?

Qui no s’ha fos amb la creaciósensible en un bes d’amor primigeni?Qui, que no s’hagi mai despullat delseu ego material en una pregària, nos’ha sabut fusionat amb el Déu ignot,en un instant abandonat, de parada,d’èxtasi i nirvana...?

Aturar el temps és unaexperiència mística i contemplativa,i tothom és un contemplatiu i unmístic potencial. Els moments enquè sortim del temps, segurament –perquè entrem en l’atemporalitat del’etern – és quan més a prop enssentim i som de Déu. Per això, siens deixem atreure per aquestanticip d’eternitat d’ara, ¿què ensimpedeix deixar-nos portar per laidea i creença d’una eternitat futura,com profetitzen les SagradesEscriptures i tots els sants en diàlegamb el transcendent? El fet que jala podem pensar i tastar aquí pot seruna prova del que ens espera,encara amb més fruïció, més enllàde les portes del traspàs.

El concepte de temps, com jahe dit, és quasi tan inexplicable comla concepció de Déu; per la qualcosa se’n podrien fer tantesespeculacions com desencerts. Aquíparlaré de les tres maneres en quèjo el distingeixo i classifico.

Per una banda, tenim el tempsencapsulat, com als rellotges desorra; per altra banda, el temps

29

RECERCA

irreversible, com la sorra lliure, ques’esmuny entre els dits; i, per últim,el temps inànim, que no és, perquèno el podem captar de cap manera,és a dir, l’intemporal.

En el primer cas, el tempsencapsulat, és fàcil d’entendreperquè hem de procurar controlarla periodicitat dels nostres actes iactivitats. Sembla que continuarvius, després de tot, ens dóna unacerta visió d’experiència, és a dir depassat, que ens ensenya com se’nspresenta el món regulat per unes lleiscícliques: els moviments rotacionalsi translacionals del nostre planeta idels astres..., els cicles periòdics deles nostres caducitats i renovacionshumanes..., els processosdesencadenants de certs retornshistòrics..., etc. El temps com «lacasa de l’ésser», de Heidegger.Sembla, doncs, convenient imitarcertes lleis naturals i convertir lanostra humanitat en quelcom de méscomprensible, mitjançant la divisiódel Temps en petites o gransporcions de temps.

En el segon cas, el temps ques’esmuny com la sorra, trobem unconcepte de temps que s’acosta ala idea d’irreversibilitat o, si més no,d’inexpugnabilitat. La impotènciaque demostrem davant del «tempusfugit» és una realitat tan inexorablecom despietada. El temps el podem

encapsular, el podem «caçar», elpodem exposar en museus, envitrines de peces exímies o enesferes encastades en or; el podemmesurar amb rellotges d’aigua, desorra, de sol, de butxaca, de quarso d’àtoms; el podem dissecar iseccionar segons duració, època,estació, edat, ocasió, clima, accidentverbal...; però, en definitiva, el tempssempre ens supera i ens limita; algunsdiuen que el temps és allò únic queho cura o ho destrueix tot, o, com amínim, ho transforma; el temps ensensenya a fer-nos petits o, talvegada, inferiors; el temps ens portaa claudicar de tota autoria enl’empresa d’aquest món quepensem nostre...

I, en el tercer cas,l’intemporal, ¿com podem dirque existeix el temps si nosabem, gairebé, definir-lo, nitan sols pel seu contrari osignificació oposada?

No podem «definir-lo», però«percebem» que existeix...- (O bétot allò o quelcom que no podemdefinir i posar-l’hi nom els homes ésvulnerable d’existirindependentment...?). Els antònimsque els diccionaris donen per oposara «temporal» són «etern»,«perpetu», «permanent»... D’acord,

RECERCA

30

aparentment aquests mots expliquenla idea que tenim del concepte«sempre»; però, quins termesdefineixen el concepte contrari«mai»? «Mai» i «sempre», nopodrien significar el mateix? (De fet,en català tots dos termes es podenemprar indistintament en certesocasions). Llavors, si diem que Déuha existit sempre – com els que espregunten si Déu ha existit mai-, voldir això que mai no ha existit?, o noha existit sempre...? Perquè si nopodem abastar tota la definició demai o sempre, tampoc no podrementendre la definició de Déu; encanvi, si com sospito, no ens atrevima afirmar que nosaltres, espores depols, no hem existit mai... compodrem gosar afirmar que Déutampoc no ha existit mai...? Vol diraixò que mai no ha existit Déu? O,ans al contrari, ha existit sempre?

Perquè si no ha exitit dins delsempre, nosaltres, homesinsignificants, tampoc no hem existitmai!?

En definitiva, podríem dir que és,finalment, Déu qui ens fa pensar enel Temps..., car el temps ens portaa Déu... Com s’ha vist abans, laconsciència (coneixement) deltemps, és a dir, saber que hi ha unpassat (l’experiència), i que hi ha unfutur («hem de morir»), crea laConsciència, això és, laconsideració de les pròpies accions,l’origen del criteri i judici, la capacitati obligació de discriminar i decidirentre dos camins alternatius, i pertant, el deure moral de diferenciar-nos, pels nostres actes, respecte delsanimals sense pensament, que nodisposen d’una consciència com lanostra tan perllongada en una líniadel temps.

31

RECERCA

ESTUDISNOTES SOBRE MÍSTICA (I) *

Martí Àvila i Serra

Parlar de mística és tasca difícil,ja que es tracta d’escrutar l’interiormés íntim de l’experiència humana.Precisament aquest interior mésíntim és una realitat que no podemabastar en la seva totalitat. Fins i totquan comuniquem allò que hemexperimentat, allò que hem viscut,sempre ho fem de manera parcial oinsuficient. De tota manera la sevadificultat no vol dir manca d’interèso desig d’allunyament, ans tot alcontrari, atrau un gran nombre depersones, potser perquè el seullindar es mou dins el misteri i l’ocult.

Parlar de mística és parlar depregària, perquè tota autènticateologia neix de la pregària, tot i queno s’esgota en aquesta. EvagriPòntic en el seu tractat Sobrel’oració diu que si ets teòleg,pregaràs veritablement, i si preguesveritablement, ets teòleg (pensament

61). Potser el camí místic sigui elresultat final d’aquesta vida depregària, ja que encarna el lliuramenttotal d’amor a una realitattranscendent, la unió amb l’Absolut.La paraula que millor pot definiraquesta experiència ésprobablement la paraula amor,perquè l’amor té la funció de mirarl’altre: « Si algú afirmava: «Jo estimoDéu», però no estima el seu germà,seria un mentider, perquè el qui noestima el seu germà, que veu, no potestimar Déu, que no veu. Aquest ésel manament que hem rebut deJesús: qui estima Déu, també had’estimar el seu germà » (1Jn 4, 20-21). Una paraula que s’hauriad’escriure en majúscula, tot i quesovint la gent s’estima en minúscula,com quelcom que es fa, afirmaMiquel Gallart. Error greu, perquèl’Amor no es fa, puix que és el

1 En aquest article tot i que he citat diversos autors no n’he donat la referènciaexplícita. No ha estat un oblit, sinó una decisió volguda per tal de reduir al màximl’extensió de l’escrit. Però aprofito aquest espai per citar el meu interlocutor enaquest article, A. DEBLAERE, « Témoignage mystique chrétien », dins StudiaMissionalia 20 (1977) 117-147.

RECERCA

32

misteri de tot allò que és. L’amor ésun assumpte seriós i potser el mésimportant de la vida.

Som pura indigència, ja queno hi ha cap sentiment tanprofundament humà com lanecessitat de rebre, de seratès, de ser contemplat, endefinitiva, de ser estimat.

Parlar d’amor és com parlarde Déu: només sabem balbucejarunes pobres paraules que ambprou feines signifiquen res. Nomésl’amor omple i ens omple; nomésl’amor pot portar a la felicitat;només l’amor realitza. Per tant,només necessitem una cosa:amor.

Un dels llibres per excel·lènciade l’amor ha estat sens dubte elCàntic dels càntics, que narra elgoig de la possessió d’una parellade joves, tot just despuntar laprimavera. El Càntic ha estatl’estàndard de moltes glossesinterpretatives al llarg de la històriade la teologia i de la mística. S’exaltal’amor, aquell que s’adorm en elrepòs d’una abraçada, i s’entreté enla bellesa dels mots. L’amor parlaestimant. Estimar és trobar la nostrariquesa fora de nosaltres i és, peraixò, que l’amor és sempre pobre, ia l’ensems l’única riquesa, car és una

renúncia a la plenitud de l’ego, a lapotència, i al poder. Si no és així,aleshores com serem capaços deveure l’altre sense que hi hagipèrdua? Si l’amor significa relació,això vol dir que tota relació éstensió, ja que l’energia passa ambforça d’una persona a l’altre. Hi hadiverses maneres d’estimar, peròl’àpex de l’amor és la pura gratuïtatque fomenta i suscita el bé de l’altre.Dante Alighieri va intuir aquestarealitat quan a la fi de la DivinaComèdia va escriure ques’apropava a la força de l’Amor quemou el sol i les estrelles.

Arribar a l’Amor, a l’Altre, al’Absolut no pot ser possible sensepèrdua, sense una ruptura de nivell.« Benaurat –exulta Evagri Pòntic- elqui penetra en el no-saber d’algunesfronteres. » Evagri parla de labenaurança perquè sap que enaquest camí del no-saber hi ha moltsobstacles que s’han de superar i aixíarribar a una plena experiència deDéu. En el nostre caminar de cadadia hem de deixar alguns vestits ambels quals el nostre jo es cobreix i queesdevenen una muralla difícil detraspassar. Amb altres paraules, perarribar a l’experiència de Déu caluna profunda purificació del nostremón interior que deixi pas a unanova dimensió existencial, en la quall’Absolut excel·leix a través de totes

33

RECERCA

les realitats mundanes. Dins la històriade la descripció mística Plotí haesdevingut un exponent clàssic, carfa una mirada a l’interior, al jo méspregon, que parla de l’abandó i del’oblit del sensible, puix quel’experiència mística és una« introversió », « ens-tasis. » Però,com molt bé exposa Juan MartínVelasco en el seu estudi sobre elfenomen místic, l’experiència místicade Plotí sembla excloure l’aspectede la « nit fosca », de les « tenebreslluminoses » propi de l’experiènciacristiana. Tampoc qualifica la sevaexperiència a través de la noció de« fe », que és l’arrel de la vivènciade l’experiència cristiana sota laforma de la nit.

L’Amor és la forma més divinad’allò finit, perquè és el desig infinitde la besada eterna. És l’ànima dela vida: dos cors i un sol batec; unallum que es troba i s’identifica ambuna altra llum. L’amor no pertany alsraciocinis, a les abstraccions, o a lesidees. Tot això ve després, rerel’experiència de l’amor.

Com podem, doncs, parlarde Déu si no hi ha experiènciad’Ell?

Cal una comunicació existencial,una trobada d’amor amb l’altre, atèsque l’amor és viure des de l’altre i

per l’altre. D’aquí que l’amor siguiun repte i a la vegada unaprovocació, i no hi ha cap exigènciamés torbadora que aquesta. Perarribar a l’Amor cal donar mort amolts amors. Valgui com exemple elBhagavad Gita, de la tradicióhindú, quan Krishna diu a Arjuna:« Ni amb els Vedes, ni amb una vidaaustera, ni amb almoines als pobres,ni amb ofrenes rituals, puc ésser visttal com tu m’has vist. Només ambamor l’home em pot veure, em potconèixer, i pot venir cap a mi. »

Per això parlar de mística ésparlar d’una experiència profundade l’Altre. És l’experiència d’unarelació, d’una trobada, d’unacomunió íntima i essencial ambl’Altre; per tant, susceptible apromoure una nova consciència.Potser, entre les moltes experiènciesque es troben dins la Bíblia,l’experiència de Jacob pot il·luminarel camí de l’encontre amb l’Altre (cf.Gn 32, 25-32). El text esmenta queJacob després de travessar el gualde Jaboc (aquí hi ha un joc deparaules entre Jacob i Jaboc) ambla seva família, es va quedar tot sol:« Llavors un desconegut va lluitaramb ell fins a trenc d’alba. Veientque no podia vèncer Jacob, totlluitant li va donar un cop al’articulació de la cuixa i la hi vadesllorigar » (vv. 25-26). La tradició

ESTUDIS

RECERCA

34

mística ha relacionat aquestdesconegut amb Déu. A part d’això,d’aquests versets es pot destacar elsegüent: s’esdevé una lluita, ques’inicia a la nit i acaba a trenc d’alba,i Jacob surt malparat, coix d’unacama. Soledat, nit, lluita, ferida, sóncomponents habituals del’experiència mística.

L’entotsolament d’aquell queestà sol, assegut vora el riu,contemplant el crepuscle, el preparaper acollir el Desconegut.Freqüentment el Desconegut nomésés perceptible des de la soledat, desdel silenci del propi ser. I aquestasoledat, silenci, esdevé molt méspalès a la nit, quan tot dorm i lafoscor és més densa. Nit, d’altrabanda, ambivalent, meravellosa iferidora alhora. La nit com a llocd’iniciació, com a lloc de superacióde les pors, de les ombres quesorgeixen de la pròpia imaginació.La nit despulla, empobreix l’iniciat,el deixa a cel descobert. Hi ha lluita,tensió, sens dubte.

Quan hom es troba ambl’altre sempre hi ha un estira iarronsa, una lluita d’afirmacióentre el jo i el tu. Sempre hiha pèrdua.

Realment hi ha pèrdua quan ésun encontre veritable. El combat

amb el Desconegut fereix, posa eldit en la nafra que més fa mal,despulla, fa veure l’irrisori de la vida.Davant del Desconegut sempresortim vençuts i coixos. Ara bé,aquesta coixesa serà un senyal, unrecord permament de debilitat. Sí,hem dit debilitat. Perquè dèbil ésaquell que vol continuar a alimentarel seu ego hipòcritament. Tot plegatun miratge, una fal·làcia de nosaltresmateixos. La lluita amb elDesconegut ens fa veure les pròpiesmisèries. Però la ferida s’esdevéquan la mirada amorosa i tendrad’aquest Desconegut travessa totl’ésser. És llavors que hom s’adonade la seva debilitat. De cop, el quiha estat ferit, comprèn la sevadebilitat i fa la gran descoberta del’Altre a través d’un seguit devivències profundes itrasbalsadores. Ara, després de lanit, a trenc d’alba, l’horitzó apareixcom a nou, com si fos la primeravegada que es contempla. Una novavida s’enlaira.

Jacob ha estat ferit a la cuixa,però ha vençut. Ell s’ha vençut a simateix mitjançant la trobada ambl’Altre. I demana la benedicciód’Aquell que l’ha ferit: « Disgues-me, si et plau, el teu nom. Però ellva respondre: -Per què empreguntes el meu nom? I el va beneirallà mateix. I Jacob va donar a aquell

35

RECERCA

ESTUDIS

lloc el nom de Penuel, perquè deia:-He vist Déu cara a cara i n’he sortitamb vida » (vv. 30-31). Així doncsl’experiència mística de Jacob potser qualificada com la inescrutablevivència de l’Altre; com la vivènciad’un misteri que està més enllà detot llenguatge.

Encara que sigui difícil arribar acomprendre la realitat de la místicaen la seva totalitat, el que sí es potfer és clarificar el seu significatmalgrat la seva ambigüitat i polisèmia(que ja és per si mateix forçaproblemàtic), puix que la mística éssusceptible a endinsar-se en zonesmés aviat qualificades com afins al’experiència humana.

La paraula mística no és unaparaula unívoca, no té un solsignificat, atès que no existeix unamística ni la mística, sinó queexisteixen moltes místiques, tantescom visions hi ha en el món. A això,cal afegir que la mística no pertanya l’irracional, ni molt menys al’afectiu. Potser l’àmbit del’experiència mística pertany al’inefable, que es troba més enllà delpensament discursiu, però amb aixòno s’està afirmant que siguiirracional, sinó més aviat arracional,és a dir, capaç d’obrir la ment anoves introspeccions i significats dela realitat viscuda. Per tant, elconcepte «mística» no té res a veure

amb l’afectivitat, ni amb la psicologia,ni amb l’ordre psicosomàtic, ni ambel sistema nerviós, ni amb el sistemahormonal, ni amb cap sistemaglandular. A més, la mística no ésuna especialitat reservada a unespersones excèntriques de la vidamonacal, ni té un estatut irreal,fantàstic o imaginari. Sovint quan esparla del mot mística s’utilitza per adesignar el món esotèric i ocult,paranormal i parapsíquic; fins i totdins l’àmbit específicament teològicno té un significat exacte. Aquestadiversitat fa que en el moment dedefinir la mística es produeixi ungalimaties interpretatiu. Però unacosa sí que podem avançar, i és quela mística pertany a l’ésser, a lapersona i és d’ordre espiritual. Osigui, que mística seria elconeixement més profund del ser -d’aquí que s’inscrigui com ametafísica, ontologia i àdhucontogènia-.

Possiblement la confusióinterpretativa vingui de la mateixaetimologia de la paraula, susceptiblea molts punts de vista. Sense anarmés lluny l’adjectiu místic, que provédel verb grec muo, significa tancar-se; tancar els ulls, tancar les ferides,tancar la boca; apaivagar una pena,un dolor. Rere aquesta definició,hom podria entendre per mística totallò que envolta el misteri o una raó

RECERCA

36

amagada. Aplicat a la persona seriaaquella que ha estat iniciada en elsmisteris, aquella que s’esmerça enla contemplació de Déu i de lescoses divines; concretament les queassoleixen en aquesta contemplaciól’estat anomenat èxtasi. Tot això fareferència al secret, als misteris, cartot allò secret o amagat va més enllàde la raó o del pensament, més enllàde les idees clares i definides. És unconeixement no conegut, perquè nos’acaba d’entendre del tot. De totamanera seria una dissort entendre lamística a través dels fenòmensanomenats paramístics (èxtasis,visions, enlairaments, estigmes) que,malgrat vinguin de la mateixaexperiència mística, sónsubstancialment externs a ella.

Tot i la multiplicitat de termes perdefinir l’experiència mística (com lapau que transcendeix l’enteniment,la consciència còsmica, el satori okensho, el tao absolut, l’inconscienttranscendental, l’experiència deplenitud (plateau), la consciènciaobjectiva, la llum interior...), totessón relacionades a un estat deconsciència radicalment diferent del’estat habitual. Es tracta de l’estatmés alt de la consciència, una menad’intuïció autotransformadora de launió total amb l’infinit, que es trobamés enllà de l’espai i del temps. Ésuna experiència d’intemporalitat,

d’eternitat, d’unitat il·limitada ambtota la creació. És en aquest estatde consciència quan el sentitsocialment condicionat del jo acabasent destruït per una nova definiciódel jo mateix, i les fronteres de l’egotradicionals es trenquen a mesuraque transcendeix els límits del cos iesdevé u amb tot el que existeix.

Dins el vocabulari cristià, laparaula mística s’introdueix vers elsegle III, i amb el temps pren tressignificats. El primer, designa elsimbolisme religiós en general is’utilitzava per exposar i explicar elsignificat espiritual de les SagradesEscriptures en contraposició al sentitliteral (l’escola alexandrina serà unade les capdavanteres en el mètodeal·legòric). El segon, remet al cultelitúrgic i als seus diferents elements.Dins aquesta ambientació cultual,pren significació el sentit simbòlic iocult, dels ritus cristians. L’últim,ateny a les veritats inefables,amagades, del cristianisme (sentitespiritual i teològic). Serà aquestúltim significat el que s’imposarà demanera convincent per davant delsaltres. En el segle IV amb els ParesCapadocis s’introdueixl’anomenada teologia apofàtica onegativa, que té com a granparadoxa el coneixement de Déu ia l’ensems el seu desconeixement.Amb Dionís l’Areopagita i el seu

37

RECERCA

ESTUDIS

tractat de Teologia mística (segleV) s’introdueix el concepte teologiamística. Precisament és en aquesttractat on Dionís instrueix el seudeixeble Timoteu, insistint en elsilenci, en el buit, i en el no-res del’experiència mística.

S’ha discutit molt sobre lavalidesa de la mística cristiana.Martín Velasco comenta que elsproblemes són diversos, començantper les possibles influènciesexternes, com la gnosi i elneoplatonisme, i continuant per lagran varietat de formes que ha tingutla mística dins la història del

cristianisme, fins al punt que ha fetdifícil subratllar uns trets comuns quecaracteritzin aquestes formes tandiverses. Molts teòlegs han vist lamística com quelcom aliè a lahistòria, i en contradicció oberta ala tradició bíblica. A això cal afegir

que la paraula «mística» enel seu sentit més estricte nohi és dins el llenguatge delNou Testament ni en elsPares Apostòlics. Encanvi, altres teòlegs, ambuna comprensió mésdilatada de la paraulamística, i atenent-se al’experiència sobre la qualdescansen els escrits delNou Testament i elconeixement que de Déutrameten –especialment elcorpus joànic i paulí-permeten parlar d’unadimensió mística en elcristianisme.

Tot i que s’intueix peron van els trets, la mística

no acaba de definir-se ambexactitud. El problema no éssimplement metodològic, ans tambésistemàtic. Aleshores sense oblidarles dificultats, la mística assenyalaaquell moment o nivell del’experiència religiosa en la qual viuun determinat món religiós comexperiència d’interioritat i

RECERCA

38

d’immediatesa. Perquè allò queanomenem mística no és un estat,sinó una experiència que no s’acabade definir del tot. De fet, en elsdarrers decennis i dins l’àmbit de lateologia i, en concret, el del’espiritualitat, s’ha tingut una gransol·licitud vers el concepteexperiència amb els seus diversosreplecs psicològics. Karl VladimirTruhlar ha estat, potser, un dels quimés ha treballat per fer ressaltarl’experiència dins els tractatsd’espiritualitat i de teologia mística.En el seu conegut estudi Conceptesfonamentals de la teologiaespiritual, desenvolupa l’elementexperiencial, humà i cristià, del’existència com a creixentdescoberta i desenvolupament del’autoconsciència del propi ser; osia, l’experiència de l’Absolut, deDéu, de Crist a l’interior de l’ésser.

Per tant, centrats en aquestaterminologia de l’experiència de lamística cristiana, es pot definir comuna experiència directa i passiva dela presència de Déu (A. Deblaere).Ara bé, de la definició suaraesmentada s’ha d’excloure totpensament sistemàtic i deductiu.N’hi ha prou amb la sevadescripció, simple i sintètica, del’experiència que n’expliquen elsmístics. Joseph Maréchal encomptes de parlar d’experiència,

s’estima més descriure-la com asentiment de presència. De fet, elsestudiosos del fet místic estariend’acord amb aquesta afirmació adésesmentada, però pot comportarcertes dificultats, sobretot quanaquest « sentiment de presència » veemmarcat dins un sistemageneralitzat de tipus filosòfico-teològic, que diferencia el sentimentdel coneixement, l’un dels qualspertany a la voluntat i l’altre a laintel·ligència.

Els místics en llurdescoberta no fan cap mena dediferència entre sentiment iconeixement, ja que ambduesactivitats o facultatss’integren dins un mateixdinamisme.

Tot camina vers la unitat.Malgrat la tendència a extralimitar-se amb la paraula experiència, nodeixa de ser un dels termes escollitsa l’hora de parlar d’experiènciamística, tot i que implica un gran risc,el risc d’esdevenir un experiment delaboratori. Efectivament, això potsucceir en aquelles branques de lesciències humanes que s’esforcen alimitar la física o la bioquímicareproduint-les en el laboratori pertal de verificar certes experiències,com fan sovint psicologies de tipus

39

RECERCA

ESTUDIS

conductista, mentre quel’experiència de la qual estem parlantaquí és única i vital, irrepetibleartificialment.

Amb això no es vol excloure elpaper de la psicologia dins lamística, tot i que s’ha de reconèixerels seus límits. Sembla ser quel’experiència mística troba el seuorigen psicològic en elsubsconscient. Mentre el místicpensa d’experimentar d’una maneraautèntica la unió amb Déu, elpsicòleg la posa en « dubte », ja quepodria donar-se queinconscientment aquesta experiènciavingui de la necessitat de sentir-seestimat i de superar espiritualmentla seva solitud social. En aquestsentit molts analitzen l’experiènciamística des de les motivacions delsubjecte. James-H. Leuba diu querere aquest desig d’unió amb Déu,s’amaga una necessitatsubconscient que empeny a lapersona a caminar. Descriu cincnecessitats principals: -les tendènciesa l’afirmació de si mateix i lanecessitat de sentir-se estimat; -lanecessitat de cura afectuosa idedicació; -la necessitat d’afecte ide nodriment moral; -la necessitat,passiva i activa, de pau, d’harmoniade l’ànima o d’unitat; -necessitat desatisfacció sensual i sexual. Leubaassenyala que els místics es

destaquen per la seva tenacitat aconquerir algunes d’aquestesmotivacions. Sobretot la necessitatsexual l’empeny fortament al’experiència mística, potser perquèels representants del misticisme nohan viscut una vida sexual normal,ja sigui en el celibat, ja sigui en elmatrimoni. Gran part dels fenòmensmístics extraordinaris es podenexplicar a través de les molèsties dela funció sexual reprimida. En aquestsentit Sigmund Freud interpretaval’experiència mística com unaregressió. A aquesta interpretaciópsicològica de les motivacionssubsconscients del misticismes’hauria d’afegir una interpretacióclarament psicopatològica. Segonsaquest vessant, l’experiència místicano només neix de les necessitatsreprimides, sinó que és un senyald’una malaltia més general. Potsucceir que rere una experiènciamística s’amagui una experiènciapatològica (neuròtica). Ara bé, nopodem oblidar que rere una neurosipossiblement no s’hauria donat unestat mental particular, no haguésdonat un geni religiós o artístic.

Els místics insisteixen en la unió ila simplificació de totes les potènciesdins l’experiència mística, afirmacióque en el seu moment va compartirJean Gerson (1363-1429)mitjançant l’enunciat: « cognitio

RECERCA

40

experimentalis Deo. » En efecte,Gerson posa l’accent en elconeixement experimental de Déu -influència de la psicologiaaristotèlica- com el més apte per al’experiència de la unió mística,corregint la seva possibleunilateralitat, i especificant que estracta d’un coneixement ques’esdevé a través de l’experiènciainterior. En canvi, Maréchal posal’atenció en el sentiment i aixísubratlla el caràcter d’unitat del’experiència. Lògicament elscontextos des dels quals cadascúdialoga són ben diversos. A Gersoncal situar-lo a finals del segle XIV,quan hi havia una forta discussióentre les escoles teològiques queproclamaven la impossibilitat perpart de l’home de conèixer Déu (elfinit no pot contenir l’infinit), per aixòels creients s’evadien en un fideismede fet, renunciant a la coneixença deDéu, per unir-se d’una manera mésíntima a Ell a través de l’afecciópura, encara que aquesta fos cega.Gerson no es fiava d’aquells místicsque s’esmunyien en el pur sentiment,com si assolir Déu s’esdevinguésamb el fet d’amputar algunes de lesparts de les nostres facultats.Maréchal és fill del segle XX i, pertant, hereu d’un racionalisme post-kantià que introdueix dins la teologiatomista (neo-tomisme).

Parlar de mística és parlar d’unaexperiència, una experiència onl’objecte no pot ser definit, però potser denominat com allò que és real itotalment inaccessible, inefable itranscendent. Ara bé, aquestaexperiència no es produeix pelscamins normals de l’accés a larealitat del nostre entorn, ni tan solss’identifica amb un coneixementconnatural a la persona; és més aviatuna experiència rebuda, indicible id’una qualitat superior a totes lesformes de coneixement que puguemtenir. Una experiència, que com s’haesmentat abans, és directa i passiva.Aquests dos termes són d’algunamanera complementaris, baldamentcadascú tingui el seu significat propi.Tanmateix caldrà esbrinar els seusaspectes essencials.

En l’instant que les nostrespercepcions són conegudes, és adir, quan vénen comparades,inventariades, relacionades,catalogades, podem dir que ja nosón directes. Cada presa deconsciència de sentiments,d’emocions, és una mena deconclusió, un intent de posar ordre,malgrat sigui construït nomésd’imatges que, en definitiva, acabenexpressant-se en un llenguatge. Ésel cas de l’experiència interior.

(continuarà)