Altruisme i violència

Per anar fent bocaVoces, empujones, bofetadas, amenazas, enganchones

por el cuello... Claudia, la madre de Aitana no podía más. Pasó el peor trago de su vida al denunciar a su hija, que llevaba casi cinco años maltratándola a ella, a su pareja y —sospecha— a la abuela.

“Llegó a darme miedo, pero lo más terrible es que te planteas quién es la persona que vive contigo”, reconoce apenada. El trabajo de los psicólogos no dio resultado; la libertad vigilada no surtía efecto, y las señales eran cada vez más preocupantes: agresión a un profesor, atraco con arma blanca, agresión a otra menor, consumo de drogas... La situación llegó a ser insostenible dentro y fuera de casa, y Claudia temió que si no actuaba su hija acabaría en poco tiempo, una vez cumplidos los 18 años, en la cárcel.

Per anar fent bocaAitana (la agresora, ara en un centre de reforma) tiene

su propia teoría sobre las conductas antisociales de los jóvenes: son más violentos porque los padres toleran ahora más las cosas. “Las normas de este centro son las que debería haber en todas las casas, aunque está raro que yo lo diga. Pero si hay que estar a las diez en casa, hay que estar a las diez; y si haces algo mal, o no sales o te quedas sin paga”. Aitana justifica su violencia por los porros, que asegura haber abandonado: “Es que soy muy impulsiva y eso me ponía peor”. Pero declara que era consciente de lo que hacía cuando atacaba a su madre: “Cuando le das el primer bofetón no piensas en nada, pero con el segundo dices ‘¡qué he hecho!’. Piensas ‘no le voy a pegar más’...

Elisa Granda, El enigma de la escasa delincuencia femenina, El País, 05/10/2009

Per anar fent bocaQüestionari:El cas de l’Aitana és un

cas excepcional avui en dia? Coneixeu casos semblants?

Com reacciona la mare? Com ho veu l’agressora?

A quines raons atribueix la causa de la seva conducta violenta?

Com avalueu el comportament de l’Aitana?

Origen de l’agressivitat Tots els humans duem una complexa

maquinària biològica dissenyada per fer servir tàctiques agressives en les interaccions conflictives amb els altres. L’esperança de recuperar el «paradís perdut», és a dir, una vida perpètuament plàcida i benigna amb totes les formes d’agressivitat i de violència desterrades és només una quimera. No pertany a aquest món. Les exigències sempre renovades de la competició vital han modulat l’aparició de ressorts defensius i ofensius que els individus saben reclutar amb major o menor facilitat, intensitat, subtilesa o crueltat. Ho fan, quan hi ha perspectives que surti a compte, per tal d’obtenir avantatges en la lluita per la preeminència individual i la disseminació evolutiva.

Revista Mètode, nº 50, Estiu 2006

Qüestionari:

1- Segons aquest text, per què els éssers humans som agressius?2- Hi ha possibilitats que l’agressivitat desaparegui del tot de les nostres vides? Per què?3- Esteu d’acord? Per què?

Agressivitat i violència Llegiu el text de la Gemma

Lienas http://pitxaunlio.blogspot.com.es/

2013/01/agressivitat-i-violencia.html

Idees importants: Agressivitat, Violència Inhibidor, Desinhibidors culturals Deshumanització Construcció de la masculinitat Violència: hipertròfia de

l’agressivitat

Gemma Lienas

La teoria de la bèstia domada “Caïm mana en el món. A qui ho posi en dubte, li aconsellem

que llegeixi la historia universal” (Leopold Szondi)  L’home és assassí per naturalesa. L’enteniment i la raó li fan,

tanmateix, reprimir aquest impulsos. Es podria parlar d’un concepte de bèstia domada. Segons aquesta teoria, el bé és conseqüència de la cultura, mentre que el mal és l’efecte de foscos impulsos contra el quals l’home res no pot fer. 

Aquesta tesi de la criatura humana insociable no és nova. Ja el filòsof anglès Thomas Hobbes (1588-1679) la defensava quan atribuïa l’home l’instint de conservació de poder i l’ambició de poder. La lluita que necessàriament ocasiona aquesta tendència de tots contra tots només pot evitar-se, segons Hobbes, mitjançant les autoritats, que imposen l’home la unió malgrat li pesi.

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995

La teoria de la bèstia domada La idea que l'home és un ésser egoista per naturalesa és un

model mental que ha ressorgit amb força en la societat des que va començar la crisi i també un debat clàssic de la filosofia.

Tanmateix, uns experiments dirigits pels psicòlegs Michael Tomasello i Felix Warneken, de l'Institut Max Planck, van voler a posar a prova la tesi del filòsof Thomas Hobbes, qui creia que l'home és dolent per naturalesa i gràcies a l'Estat reprimeix seu impuls egoista. Per això, van agafar diversos nens menors de 15 mesos d'edat, que per trobar-se en una fase prelingüística no estarien socialitzats formalment.

En una sala, un investigador anònim fingia necessitar ajuda en diverses condicions, com no poder obrir un armari, perdre una cullereta de cafè o deixar caure accidentalment una pinça de la roba. Seguidament, es registrava el comportament dels nens. Més del 95% ajudaven en almenys una de les proves de manera espontània, sense rebre cap tipus d'ordre o instrucció.

La teoria de la bèstia domada Aquestes dades, al costat de resultats

idèntics amb els ximpanzés, van portar a aquests dos científics a concloure que els éssers humans tenim una tendència innata a l'altruisme ja present en el nostre ancestre comú, fa milions d'anys. No obstant això, a partir dels tres anys els nens començaven a ser selectius sobre a qui ajudar ia qui no.

Pablo Herreros, El instinto altruista de los primates humanos, Yo mono, 17/11/2012 (http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/11/la-cooperacio-es-un-element-clau-en-la.html)

Thomas Hobbes

La teoria de la bèstia domada Analitzeu els dos experiments que

apareixen en (http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/11/la-cooperacio-es-un-element-clau-en-la.html).

En aquests experiments es posen a prova dues teories:

1- La moral és producte exclusiu de la influència cultural i de l’educació.

2- L’ésser humà és l´únic ésser que pot arribar a tenir un concepte del que és la justícia.

La teoria de la bèstia domada El sentit de la justícia i la moral, són

mecanismes desenvolupats per algunes espècies d'animals, que hem trobat en la cooperació la clau a la nostra supervivència. La seva funció és evitar que els costos de la vida en grup superin als beneficis, limitant els excessos que alguns individus puguin cometre. Una estratègia que regula les diferents relacions socials, permetent que aquestes siguin viables a llarg termini.

Aquesta seria la raó del desenvolupament d'una moral primitiva fa milions d'anys, molt abans que els primers humans poblessin la terra. Gràcies a la regla bàsica de la vida col · lectiva, avui seguim vivint en grups cooperatius i no som éssers solitaris, com succeeix en altres espècies d'animals.

La teoria de la bèstia domada

Però passa que aquesta mirada paranoica, no és útil per més temps en les societats del segle XXI, on ens necessitem els uns als altres més que mai des dels orígens de la nostra espècie. Per moltes notícies negatives que apareguin a la televisió, la cooperació, l'altruisme i la moral, formen part del més profund del nostre cablejat humà. Iniciatives socials, com el suport als desfavorits, el banc d'aliments o la plataforma 'Stop desnonaments', són algunes evidències que els primats humans, a més de ser individualistes, també tenim tendències molt poderoses que ens impulsen a ajudar a altres de manera desinteressada.

Pablo Herreros, El instinto altruista de los primates humanos, Yo mono, 17/11/2012 (http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/11/la-cooperacio-es-un-element-clau-en-la.html)

La teoria ambientalista L’anomenada teoria ambientalista considera que

els homes, a banda d’alguns reflexos, aprenem tots els nostres programes comportamentals en el curs del nostre desenvolupament juvenil. El nounat arribaria al món en certa manera com una fulla de paper en blanc. (...) Aquesta creença en la determinació exclusivament cultural del comportament humà està molt estesa i ha servit de base també per a algunes utopies polítiques. No només les pautes motores concretes sinó també les inclinacions de l’home, l’afany de millorar en la jerarquia social o l’agressivitat són, segons la teoria ambientalista, conseqüència de l’educació. I en les conductes antisocials es parla d’una mala programació educacional i es proposa educar els nens de manera que no puguin aparèixer en ells les inclinacions indesitjables.

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995

Qüestionari:

1- Relacioneu la teoria ambientalista amb el conductisme operant.

2- Relacioneu la teoria ambientalista amb la teoria de la bèstia domada.

La violència innata. Hi ha una forma ritualitzada d’amenaça vinculatòria

innata en nosaltres: el riure. Aquest moviment expressiu nasqué probablement d’una actitud que qualifiquem d’”assetjament”. Molts són els animals socials que amenacen plegats un enemic de la seva mateixa espècie o d’altra. Molts simis que viuen en grups mostren les dents en fer-ho, i emeten sons rítmics d’amenaça. Ambdós elements estan continguts també en el nostre riure, i la motivació de la mateixa sol ser agressiva. Ens riem d’algú, ens burlem d’ell, i gustosos ho fem en companyia dels altres. El que queda ridiculitzat interpreta el riure com una agressió. Els que riuen en comú se senten vinculats per aquest “assetjament” ritualitzat. (166)

Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995

Qüestionari:1- Relacioneu el que planteja l’autor del text amb el ciberassetjament.

Neurociència i criminalitatDurant més de tretze anys, el neuroanatomista James

Fallon ha escodrinyat els escàners cerebrals de psicòpates i assassins en sèrie per trobar en què difereixen les seves estructures cerebrals de les nostres.

L’any 2007, la història va donar un gir inesperat, propi d'un thriller. Un dels seus col·legues li va passar a Fallon de cop i volta una setantena d’escàners d'assassins. Es tractava d'un material molt valuós, per les dificultats legals per obtenir-lo, i estava barrejat amb altres tantes plaques de persones que patien esquizofrènia i depressió. Fallon va veure-hi una oportunitat única per trobar patrons cerebrals en un experiment cec, sense saber qui és qui.

Neurociència i criminalitatAnalitzant les parts del cervell que

estaven il·luminades o apagades, Fallon va començar a fascinar quan entreveure un patró, borrós al principi, que s'associaria de manera implacable amb els criminals. Va trobar dues zones singularment apagades: l'escorça cerebral sobre dels ulls, que s'encarrega de l'ètica, la moral i la presa de decisions -el que es coneix pel còrtex orbitofrontal-, i l'amígdala, sota l'escorça, que processa les emocions, l'agressió i la violència.

Neurociència i criminalitatEls escàners reflectien un nou retrat

robot de tipus que cometien violacions o assassinats en sèrie, persones que tenien dificultats per emocionar o deixar-se impressionar pel sofriment aliè, sense remordiments. No tenien del fre que imposa el lòbul prefrontal a l'hora de controlar els impulsos i decidir si una acció és moral o èticament acceptable. En tots ells, els circuits que connecten els sistemes límbics -el cervell emocional del mamífer- amb el centre racional del control de decisions estaven danyats o desconnectats.

Luis Miguel Ariza, En la mente criminal, El País, 29/01/2012

Psicopatia i sociopatia.(Los psicópatas)"Tienen dificultades para

percibir por parte de la amígdala las emociones morales, el sentido de la justicia, la piedad y la compasión", explica Vicente Garrido, profesor de la Universidad de Valencia y un experto en criminología. El psicópata imita en muchas ocasiones emociones que no siente y solo percibe como señales que ha de descifrar -finge estar apenado cuando en realidad no lo está- por culpa de este déficit. Su lóbulo prefrontal, el llamado órgano ejecutivo del cerebro, tiene otro déficit añadido: la amígdala no le avisa de los daños o el sufrimiento que se vaya a causar al tomar una decisión.

Psicopatia i sociopatia."Frente a situaciones de miedo y horror,

el lóbulo prefrontal del psicópata toma la decisión de mayor beneficio para el sujeto, aun cuando esas decisiones hayan sido castigadas anteriormente. Por eso se dice que los psicópatas no aprenden de la experiencia. Repiten comportamientos que otra persona ya no repetiría. Son egocéntricos y están centrados en sus metas inmediatas, que giran en torno al logro del placer y del control. Ese recuerdo del castigo, del fracaso, no es relevante, porque la amígdala no le ha permitido instalarlo dentro de sus sistema de memoria".

Psicopatia i sociopatia."Frente a situaciones de miedo y horror, el

lóbulo prefrontal del psicópata toma la decisión de mayor beneficio para el sujeto, aun cuando esas decisiones hayan sido castigadas anteriormente. Por eso se dice que los psicópatas no aprenden de la experiencia. Repiten comportamientos que otra persona ya no repetiría. Son egocéntricos y están centrados en sus metas inmediatas, que giran en torno al logro del placer y del control. Ese recuerdo del castigo, del fracaso, no es relevante, porque la amígdala no le ha permitido instalarlo dentro de sus sistema de memoria".

Psicopatia i sociopatia.Vicente Garrido distingue entre sociópatas y

psicópatas. Los primeros tienen una biografía en la que han sufrido maltratos o abusos sexuales y cuando eran niños crecieron en contextos subculturales muy violentos, como mafias y organizaciones criminales. El énfasis lo pone en el ambiente; puede ser un gatillo que acciona un mecanismo y cuando sucede no tiene vuelta atrás. Este profesor español habla de los niños de las favelas brasileñas, que en muchas ocasiones viven rodeados de drogas. No todos se transforman en delincuentes, pero a veces basta con poner una pistola en sus manos. O de los niños soldado de Sierra Leona o Uganda, raptados y sometidos a una tortura psicológica brutal. Terminan convirtiéndose en máquinas de matar.

Psicopatia i sociopatia."Se trata de una psicopatía

adquirida por culpa de factores ambientales muy intensos que marcan la época más vulnerable del desarrollo del niño". Pero incluso entre esos niños soldados se ha visto que las diferencias individuales cuentan. Algunos pueden ser rehabilitados una vez rescatados de las garras de sus secuestradores. Otros ya tenían una tendencia innata hacia la violencia, por lo que su psicopatía será irreversible.

Vicente Garrido

Psicopatia i sociopatia.Los genes equivocados mezclados con un ambiente

negativo producen un cóctel explosivo, pero incluso bajo los peores escenarios la biología puede salir triunfante en personas que demostraron una construcción moral intachable, capaces de resistirse a cometer atrocidades bajo regímenes de terror como el de Hitler. Garrido indica algunos estudios fascinantes realizados en soldados alemanes que se negaron a cumplir las órdenes de disparar contra judíos, gitanos y homosexuales durante la Segunda Guerra Mundial, a riesgo de verse expulsados o de perder la vida. Estas situaciones contradictorias muestran que los científicos están aún muy lejos de desentrañar los mecanismos que operan detrás del comportamiento humano.

Luis Miguel Ariza, En la mente criminal, El País, 29/01/2012

Violència de gènere"Mi mujer es una persona muy independiente, periodista, y yo

intentaba imponer mis decisiones. Y llega un momento, en el primer año del matrimonio, que tengo miedo a perderla, a que el negocio no fuera bien, a no tener dinero, a no ser suficiente hombre, a todos esos estereotipos que nos meten en la cabeza. Las discusiones cada vez eran más habituales. Como si estuviéramos luchando por parcelas de poder. Me molestaba incluso que me preguntara. Yo respondía de manera violenta, no se me ocurría otro camino que no fuera el enfrentamiento. Ella intentó en muchas ocasiones que habláramos. Pero yo me encerraba, ¡le negaba a mi pareja el derecho a hablar! Era tan cobarde, que veía todo como una agresión hacia mí... Es que yo creo que tenía complejos: a quedarme calvo, a no ganar tanto dinero como otros, a no ser lo suficientemente bueno en la cama. Ella tenía mucho éxito en su trabajo. Y sí, ahora entiendo que me molestaba. Por parte de ella había reproches, pero lógicos, eran reproches para motivarme, y yo los veía como un ataque. Era tan egoísta que solo me decía: ¿por qué me habrá tocado a mí esta mujer?". (text 1)

Violència de gènere"Debemos partir siempre de algo claro: de la voluntariedad; de

que estos hombres son perfectamente conscientes de lo que han hecho. No hay un perfil del agresor. Pero yo digo que todos tienen tres características: son hombres, varones y de sexo masculino, con una referencia cultural basada en la imposición, en el "porque lo digo yo". Quien habla ahora es Miguel Lorente Acosta, delegado del Gobierno para la Violencia de Género. "El maltratador tipo, en la inmensa mayoría de los casos, solo maltrata a su mujer. No son gente violenta ni problemática en el trabajo o en la sociedad; aunque sí tienen comportamientos comunes; por ejemplo, son gente embaucadora al comienzo con sus parejas, y con una conducta de hipermasculinidad, y que una vez cometido el delito tienden a minimizarlo. Minimizan la intensidad de la agresión o responsabilizan a la mujer. No lo ven como violencia, consideran que son cosas familiares, de casa... Tienen una relación de desigualdad con su pareja; que les lleven la contraria lo ven como un ataque a su posición. Saben perfectamente lo que están haciendo". (text 2)

Violència de gènereYo creo que es muy importante la presión social; que ellos se

vean cuestionados socialmente, no bajar la alerta. Esto no es un ejercicio de cómo controlar la ira; no es aplicar una serie de trucos para controlarse. Son cuestiones basadas en la desigualdad de género. El maltratador nunca parte de una relación de tú a tú; no se trata de que las relaciones hayan de ser rosas, de plena felicidad, sino de saber cómo afrontar los conflictos sin atacar. El maltratador muchas veces provoca él el conflicto, lo busca, para poder descargar". "Es una estrategia larga en el tiempo. Van cosificando; la mujer es un objeto que les pertenece; desarrollan esa posesión durante muchos años; y las dos partes llegan a padecer una distorsión cognitiva de la realidad; las mujeres sometidas desarrollan procesos psíquicos curiosos para sobrevivir, procesos que se han visto en los campos de concentración; se enganchan a rutinas; sus días pasan sin emociones, viven automáticamente, para no pararse a pensar". (text 3)

Violència de gènere¿Y dan resultado estas terapias de rehabilitación? "Se realiza un

informe al final. Hasta ahora, el balance es más o menos que entre el 50% y el 60% se estaban cumpliendo los objetivos; un 30% abandonaron el tratamiento, y con un 20% no se alcanzó ningún avance". Antes, los tratamientos podían ser en grupo o individuales, pero ahora -marcados por la falta de recursos-, el nuevo protocolo indica que van a ser tratamientos grupales de seis meses, en una sesión semanal. "Sinceramente", apunta Andrés Quinteros, responsable del Área de Violencia Familiar y Social de Aspacia (www.asociacion-aspacia.org), "en seis meses, en psicología, es muy difícil cambiar nada. En seis meses lo que se suele alcanzar es llegar a reconocer lo que ha sucedido. Creo, además, que se hace mucho énfasis en lo psicoeducativo, en las habilidades sociales, la empatía, y deberíamos entrar a trabajar ya en nuevas alternativas de masculinidad". (text 4)

Rafael Ruiz, Maltratadores, ¿pueden cambiar?, El País, 13/03/2011

Violència de gènereQüestionari:1. Analitzeu la personalitat de l’agressor a partir

del que explica(text 1).2.Quines són les característiques de la personalitat

maltractadora, segons els experts? (text 2)3.Quina és l’estratègia del maltractador? (text 3)4.Quins són els límits i les possibilitats de la

rehabilitació aplicada a aquestes persones? (text 4)

5.Per què a la violència de gènere no se l’anomena agressivitat de gènere?