Don

es d

e N

ou B

arri

sIt

iner

aris

his

tòri

cs

Dones de Nou BarrisItineraris històrics

Dones de Nou BarrisItineraris històrics

Isabel Segura Soriano

Ajuntament de Barcelona

Districte de Nou Barris

Direcció del Programa de la Dona

Dones de Nou Barris

Edita:© Ajuntament de BarcelonaDistricte de Nou Barris i la Regidoria de Dones i Drets Civils

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Autora:Isabel Segura Soriano

Col· laboradores:

Agraïments:Arxiu Fotogràfic de Barcelona: J. Brangulí, Víctor, Pérez de Rozas; Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris,Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris: Kim Manresa, Ginés Cuesta; Arxiu Trinitat Nova: Vicent RubioSilvestre i Jaume González Belmonte; Vocalia de Dones del Turó de la Peira, Nou Barris Acull, Agrupació Sardanista l’Ideal d’en Clavé: Núria Surinyach i Roser Monguet, Rosario Marco Marco, Mercedes Palau Torondel, Manuela Pérez Flores, María Pilar Pose Rodríguez, Maruja Ruiz, Juan Elvira Silleras i Rosa Vallcaneras Jiménez

Direcció i coordinació de l’edició:Olga Arisó Sinués, Direcció del Programa DonaMontserrat Martín Céspedes, Direcció de Serveis a les Persones i Territori de Nou BarrisCarmen Pérez Montón, Punt d’Informació i Recursos per a les DonesRamón Solé Ginel, Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones - CIRDPilar de Luna Polo i Inmaculada Bartolomé Larena, Departament de Comunicació del Districte de Nou Barris

Revisió lingüística:Anna Girmé Soler

Disseny gràfic:Palli :Disseny

Impressió:Trama Tècnic

Dipòsit legal: B-3467-2015ISBN: 978-84-9850-654-9

Foto de coberta:Dones i criatures al safareig de les Vivendes del Governador. Ginés Cuesta,Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Febrer 2015

B. 3467-2015ISBN:

Flor Alias María Rosa Micás EstalayoMontse Argente Jiménez María Dolores Millán GarridoMaria Barceló Pilar Murteira SillaFrancisca Bonet Amela Mila Nieto MárquezLlibertat Bosch Blanc Zaida Palet MonteroMaría Busquet Costa Elsa PlazaPilar Cirujeda Torán Lourdes Ponce, PitusaDolores Cruz Josefina Ramos SolaMaria Aurèlia Cubo Pérez Carmen Rios TrujilloElena Fernández Aguado Eulàlia Rodés RubioJosefina Fuentes Bautista Maribel Rodríguez FernándezMatilde Gimeno Maravilla Rodríguez CarrascoMaría Grau Feliciana Rodríguez MoralesIsabel Iglesias Martínez Lluisa RoldánCapi Jiménez Encarna RuizMaite Jiménez Montse Sánchez RodríguezMirta Manzetti Cerezo Leonor Solà RubioCarmen Martínez Martínez Núria Solà RubioMontse Mas Merche VillegasMaria Isabel Mateu Parra

Dones de Nou Barris és un recull de les històries i experiències viscudes per les dones de Nou

Barris que amb el seu treball i la seva lluita han contribuït i han participat en el desenvolupament

social i comunitari de la ciutat de Barcelona.

És un llibre que té com a protagonistes les dones, figures cabdals que permeten entendre l’evolu-

ció d’una nova part de la ciutat de Barcelona que estava naixent.

Les dones han estat les heroïnes de Nou Barris, les roques sobre les quals s´ha construït una part

de la ciutat que ara conforma Barcelona. Elles van ser la columna amb què se sostenien famílies

que van recomençar la seva vida en un altre indret diferent d´on van néixer. Elles van ser el suport

de famílies que van viure un món laboral amb pocs drets desenvolupats, famílies amb infants que

van créixer en un entorn dur i difícil. A més, elles no només van resistir, sinó que van infondre el

valor de la transformació conjuntament amb la potència de la creació de noves vides, noves histò-

ries, nous horitzons, noves realitats.

Sovint la seva força ha estat anònima, fins i tot amagada, discreta, poc reconeguda. Per això s´ha

elaborat aquest testimoni de força, en què les dones apareixen en moments inèdits, mai vistos,

mai explicats. Moments de la seva vida, fins i tot en escenes quotidianes, que ens brinden la possi-

bilitat de reconèixer que la seva tenacitat, la seva total entrega a la família, el seu amor, ha creat

llaços socials que han fet evolucionar la societat, i en concret Nou Barris.

Les dones tenen una capacitat de transformació interna tan potent que el seu reflex és capaç de

transformar el seu entorn gairebé en silenci i, en conseqüència, la seva potència es multiplica. La

força de les dones es troba latent i viva en tots els moments de transformació. De vegades no cal

que es manifesti explícitament, simplement és l´entorn el que es transforma amb la seva indescrip-

tible força. Elles són la llum del camí, l´estrella sovint silenciosa i discreta, quasi imperceptible als

ulls humans, que guia els canvis que es produeixen en el fons de les nostres vides.

Les dones d´avui ens sentim orgulloses de les dones d´ahir, a qui volem rendir el nostre homenat-

ge, el nostre reconeixement, el nostre agraïment, i, fins i tot, la nostra veneració per la seva forta-

lesa. Elles són el nostre far de qui aprenem com seguir el camí que van dibuixar. Elles són les nos-

tres Mestres.

Les dones de Nou Barris que apareixen al llibre han il· luminat el camí. Reconeixem-lo, celebrem-

ho, aprenem-lo, seguim-lo!

Irma Rognoni i ViaderRegidora del Districte de Nou Barris

Enguany, les dones de les Corts han mostrat una vegada més el seu interès de participar en les

En un moment en el qual l’horitzó de les polítiques d’igualtat es presenta amb un nou discurs i

noves estratègies és important referenciar-nos al passat i reconèixer la trajectòria de moltes dones

a través de les quals es van aconseguir avenços socials importants, tant en qüestions quotidianes

com en aspectes estructurals i globals.

Amb aquest llibre es clou una col· lecció que ha presentat l’oportunitat de fer visibles els perfils i

les trajectòries d’unes dones que han marcat una època, i que representen un moment de canvi

important a cadascun dels districtes de Barcelona.

El segle XX va comportar una nova lectura del món i el reconeixement de les dones com a actius

en la construcció de barris i ciutats. Per tant, cal posar en valor aquelles dones que van tenir l’o-

portunitat de ser motor de canvi, de demostrar que la seva acció ciutadana va contribuir a la

millora social de la ciutat, i especialment d’alguns barris.

Perquè es tracta de posar de relleu la igualtat entre dones i homes a l’hora de construir la ciutat, a

través de les seves capacitats personals i les seves decisions, del seu esforç i les seves renúncies,

mitjançant el seu valor i la seva perseverança.

Barcelona és una ciutat que treballa per a la igualtat i la no discriminació. I té per objectiu garantir

el dret al reconeixement de la pròpia identitat de gènere. Una identitat que les protagonistes d’a-

quest llibre fan palès amb el seu testimoniatge, i que a través de la seva història s’encarreguen de

promocionar de manera senzilla i planera, i que com a Regidora de Dona i Drets Civils em plau

presentar-vos.

Francina Vila i VallsRegidoria de Dona i Drets Civils

Índex

Introducció

Espai d’origen

Espai domèstic

Espai de treball remunerat

Espai polític

Nomenclàtor

Bibliografia

13

17

31

43

59

83

91

Introducció

Les contribucions i aportacions de les dones han estat excloses massa sovint de la construcció de

la narrativa històrica hegemònica, basada en esdeveniments bèl· lics. En sabem molt de guerres, de

batalles perdudes o guanyades, tant és, però guerres en definitiva. La guerra, el conflicte bèl· lic i la

mort han funcionat com a motor de la història i han centrat gran part de la construcció de la

narrativa històrica, una narrativa històrica que es construeix a partir de la violència.

Les experiències de les dones en aquesta reconstrucció històrica queden com una excepció o al

marge. Com a excepcions, les heroïnes. Al marge, com a subjectes passius.

La història, la ciutat, però, no es construeix a partir de la destrucció i la mort. La ciutat es cons-

trueix dia a dia, amb aportacions no tan sorolloses, sense el retruny de canons. És un anar fent, un

anar teixint a partir d’accions, de pensament, de xarxes i de desitjos.

Us presentem el llibre Dones de Nou Barris. Itineraris històrics amb l’objectiu de situar les dones

en el centre del discurs històric, com a subjectes i no només com a agents passius de l’esdevenir.

Amb l’objectiu no menys important de reconstruir la història a partir de les seves protagonistes. El

llibre és fruit d’un treball col· lectiu de dones del districte que, durant uns mesos, hem anat a la

recerca de textos, imatges pròpies i alienes per construir una nova narrativa a partir de l’experièn-

cia diversa de dones del districte.

13 Introducció

Espai d’origen

17

El paisatge del districte de Nou Barris és, sensdubte, el que més ha canviat de la ciutat deBarcelona al llarg del segle XX. Hi ha hagut uncanvi de paisatge geogràfic i humà.

D’un passat rural, a principis de segle XX, NouBarris va començar a articular-se a partir de laidea de ciutat jardí. Es van vendre antics terre-nys agraris en parcel· les. Torre Baró, Vallbonao Trinitat van ser els primers indrets que vanveure la concreció de la idea de ciutat jardí. Esvan fer cases unifamiliars, d’una o més plantes,envoltades de terreny, més o menys gran, perfer-hi un jardí o plantar-hi verdures. La idea eraviure la ciutat lluny de la ciutat, envoltat denatura. Una idea que, des de finals del segleXIX, s’havia escampat per Europa i va arribar aBarcelona amb un cert retard, però hi va arri-bar. La casa unifamiliar de la ciutat jardí era laterra promesa, el somni, la fantasia, el territoride la imaginació que materialitzava els ideals dela propietat privada, de l’harmonia social, i apa-reixia en un moment en què les ciutats i, en

concret la ciutat de Barcelona, vivien un procésd’industrialització i una conflictivitat social galo-pant –era el període entre les dues primeresdècades del segle XX.

Les ciutats jardí s’adequaven a les expectativessocials i a les capacitats econòmiques delsfuturs estadants. D’una banda, eren per a clas-ses amb molts recursos econòmics i, de l’altra,per a classes amb menys recursos econòmics.Totes es situaven a prop de la natura, que aBarcelona eren els vessants de Collserola, peròno compartien veïnatge.

L’octubre de 1919 la Cooperativa de la Habi-tación Barata inaugurava dues cases en terresde can Dragó. Als anys vint es van anar cons-truint casetes amb hortet per tot l’actual Nou

Espai d’origen

Francisca Bonet Amela, al fons l’Institut Mental de laSanta Creu, actual seu deldistricte de Nou Barris, 1955.Arxiu: Fracisca Bonet Amela.

Les germanes Leonor i NúriaSolà Rubio, la mare i la tieta, a Verdum.Arxiu: Germanes Solà Rubio.

18

Barris, per promoció privada o bé per iniciativad’alguna cooperativa. A l’actual carrer d’enTissó i al del Vesuvi, una part de les cases vaser impulsada per la cooperativa La Prospe-ritat, filial de La Confianza Andresense, que vaexistir fins als anys cinquanta. La Prosperitat erael nucli on hi havia més cases de caràcter coo-perativista: habitatges de planta baixa, a voltesplanta baixa i un pis, i hort al darrere. Al barride la Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava,encara resten dempeus algunes d’aquestescases construïdes seguint la idea de ciutat jardí.

El 1929, des de l’actuació pública, es va cons-truir el barri de Cases Barates d’Horta, actual-ment Can Peguera, un dels cinc conjunts decases barates construïts a Barcelona durant laDictadura de Primo de Rivera. Eren habitatgesd’una sola planta i de dimensions variables,però en cap cas generoses, destinats a perso-nes amb pocs recursos econòmics i que volienpal· liar el greu dèficit d’habitatge que existia ala Barcelona dels anys vint. Tots cinc eren con-junts habitacionals situats als marges de la ciu-tat, lluny de qualsevol trama urbana i malcomunicats, però dotats d’algun servei, comara guarderies, i una disposició de l’espai carac-teritzada per una seqüència de carrers i placesque facilitaven –faciliten– la relació veïnal. LesCases Barates d’Horta, Can Peguera, és l’únicgrup de cases que resta dempeus dels cinc quees van construir.

En paral· lel, es van estructurar altres nuclisurbans que van donar forma i vida als barris deVerdun, les Roquetes, la Trinitat i la Prospe-ritat.

El que als anys vint havia de ser ciutat jardí, alsanys setanta i vuitanta es va convertir en laconcentració més gran de torres d’habitatges ide població. Es gestava una nova idea i manerade fer ciutat que va trobar a Nou Barris elcamp d’experimentació per dur-la a la pràctica.

Canvis en el paisatge

Després del franquisme, els vessants de lesmuntanyes de Nou Barris comencen a poblar-se de blocs de pisos, barraques i habitatgesd’autoconstrucció.

Els problemes d’habitatge a Barcelona es vanagreujar a partir de la dècada dels anys quaran-ta, però especialment, en les dècades següents.Persones vingudes d’altres pobles i ciutats arri-

Espai d’origen

Torre del rellotge, avui enderrocada, al barri de la Trinitat Nova.Foto: Kim Manresa, Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Belén Espinosa Fernández,de tres anys, al carrerPalamós 40, 1971.Arxiu: Trinitat Nova.

19

ben a Barcelona fugint de la persecució políticao bé a la recerca de noves i millors perspecti-ves de vida, bé per qüestions polítiques, bé perqüestions socials. Malgrat el rigorós control dela població que exercia el govern franquistadurant la primera dècada de la postguerra imalgrat l’amenaça de ser retornat al lloc d’ori-gen, passant primer pel Palau de les Missionssituat a Montjuïc, les expectatives d’una novavida són l’origen del desplaçament i fan que essuperi la por.

El 1950, al Palau de les Missions de Barcelona,hi havia 1.022 persones i es calcula que, entre1952 i 1975, 15.000 persones van ser deporta-des des del Palau als seus llocs d’origen.

El control de desplaçaments es va suavitzar apartir de la dècada següent, cosa que va com-portar que un nombre més elevat de personeses decidís a emigrar. Milers de persones arriba-ven a Barcelona cada mes a partir dels anyscinquanta.

No hi havia prou habitatges ni capacitat adqui-sitiva per accedir a un habitatge de propietat.Les alternatives eren diverses: relloguer, lloguerd’una habitació on s’hi encabia una família,autoconstrucció, barraquisme o aprofitament arecer d’algunes coves.

El problema de l’habitatge a la Barcelona delscinquanta arribava a proporcions alarmants, ditd’una altra manera, clamava a Déu. Durantanys, les autoritats responsables miraven cap auna altra banda, però, a partir de finals dels cin-quanta, s’intenta buscar alguna solució. Els res-ponsables es van veure especialment pressio-nats per la voluntat de les empreses cons-tructores d’eliminar les traves que impedien laconstrucció de nous habitatges i l’exigència deles autoritats de convertir sòl urbà en sòl urba-nitzable, amb tota la capacitat per generar plus-vàlua, és a dir, beneficis.

El Pla comarcal d’ordenació urbana de 1953 vadonar llum verda a la construcció massiva d’ha-bitatges i a la creació d’un model de ciutat or-ganitzada depenent de les funcions. Nou Barrisva ser una de les zones triades per instal· lar-hihabitatges, els quals estaven destinats a les clas-ses populars. Milers d’habitatges s’enlairaven enpocs mesos enmig del que, fins feia ben poc,eren camps.

En el model funcional Nou Barris va acollir la fun-ció residencial, diríem que de manera exclusiva.

El territori de Nou Barris era una zona pochabitada fins als anys cinquanta del segle XX. Apartir dels anys cinquanta i seixanta, es conver-teix en territori apte per instal· lar els noushabitatges, de promoció pública i privada –aquests sovint sota el signe de l’especulacióque la dictadura franquista afavoria, en paraulesde Jaume Fabre i Josep Maria Huertas–, quevan donar lloc a una transformació radical delpaisatge.

Espai d’origen

Carrer Pla de Fornells.Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

20

En realitat són més de nou barris: les duesTrinitats –la Vella i la Nova–; Vallbona; TorreBaró; Ciutat Meridiana; la Prosperitat: Verdun;les Roquetes; la Guineueta; Canyelles iVilapicina, que inclou els barris de Porta, elTuró de la Peira i les Cases Barates d’Horta.Des de la divisió de 1984, el barri de la TrinitatVella va quedar incorporat al districte de SantAndreu.

Amb motiu del Congrés Eucarístic es van en-derrocar les barraques de la Diagonal, on s’ha-via de celebrar l’acte principal. Amb caràcterd’urgència i de provisionalitat, es van construirdos polígons d’habitatges per allotjar-hi els bar-raquistes. Un, Can Clos, a la Zona Franca; l’al-tre, al barri de Verdun, conegut amb el nomde “Cases del Governador”. En aquest darrer,el 1952 es van construir 906 habitatges dedimensions minúscules: de 21 a 23 metresquadrats, on hi havia cuina menjador, un parelld’habitacions i un vàter. Les dutxes eren públi-ques i el safareig també, un safareig col· lectiuque encara funcionava el 1996. Hi havia con-trols dels residents i vigilants, quatre guardesque vigilaven els blocs i tots els habitants. Escontrolava tot, neteja i moralitat.

El ritme de construcció és galopant. A tall decronologia, sense cap voluntat de ser exhausti-va:

Entre el 1954 i el 1955 l’Obra Sindical delHogar construeix als barris de Verdun i lesRoquetes, en uns terrenys cedits perl’Ajuntament, 1.464 habitatges.

El 6 d’octubre de 1953 s’inauguren 597 habi-tatges a la Trinitat Nova, i 11 botigues, cons-truïdes per l’Institut Municipal de l’Habitatge,precursor del Patronat. La superfície era de 50 m .

El 1955, al mateix barri de la Trinitat Nova,l’Obra Sindical del Hogar promou 1.153 habi-tatges.

L’Instituto Nacional de la Vivienda va fer entre1956 i 1959 dues promocions amb 1.159 habi-tatges.

El Patronat, per la seva banda, va construir 407pisos, en dues tandes, el 1959 i el 1963, per afamílies procedents del Somorrostro i per agent del Raval.

Espai d’origen

Tres dones al terrat delcarrer Penyíscola i al fons la Meridiana en construcció.Arxiu Trinitat Nova.

2

21

La densitat de població més elevada es trobavaa les cases de l’Obra Sindical, les de qualitatmés baixa. En 5,6 hectàrees, hi residien 6.000persones, cosa que es traduïa en 1.070 habi-tants per hectàrea. Els habitatges eren tanpetits que, per guanyar una habitació, la im-mensa majoria de veïns va cobrir la petita ter-rassa i la va convertir en cuina.

El 1957, amb la redacció del Pla parcial de laGuineueta, l’Ajuntament va expropiar part delsterrenys del complex. El 1964, el Pla parcial deCanyelles va comportar l’expropiació de totesles terres que hi havia a la part del darrere del‘Institut Mental de la Santa Creu.

El 14 octubre de 1963 es va aprovar el Plaparcial de Font Magués, a Ciutat Meridiana.L’empresa promotora, presidida per JoanAntoni Samaranch i Enrique Banús –PuertoBanús–, Urbanizaciones Torre Baró, original-ment Almacenes Barceloneta, havia compratels terrenys el 1957. Formaven part del conselld’administració de l’empresa un regidor del’Ajuntament, Mariano Ganduxer, i el secretaride la Diputació, Lluís Sentís.

El barri, construït en quatre anys, ocupava 33hectàrees i tenia 11.175 habitants. Samaranchen va fer el lliurament a l’alcalde Porcioles totprometent dotar-los per a un futur proper delsserveis que hi mancaven –mercat, escoles,complex esportiu, ambulatori. El 1970 ja apa-reixien denúncies per humitats. Només feiatres anys que s’havien inaugurat i el 40% delshabitatges tenien defectes de construcció.

Més enllà de les torres d’habitatges que s’enla-iren dia a dia, més enllà del canvi de paisatgefísic, també ens interessa veure el paisatgehumà, les persones que, any rere any, van anarestablint-se a Nou Barris i que van triar algunsdels seus barris com a espai vital.

Paisatge humà

Nou Barris va acollir persones provinents d’al-tres barris de Barcelona, de poblacions prope-res o no tan properes. Els motius que vanimpulsar la migració són diversos. Hi ha migra-ció econòmica, persones que migren amb l’ex-pectativa de trobar una vida millor; hi ha migra-ció política, una important migració política,especialment durant les primeres dècades delrègim franquista.

Per a les persones represaliades pel franquismeper la seva activitat i compromís amb el governlegalment constituït de la República, Barcelona,els nous barris de Barcelona, van suposar unaesperança de començar una nova vida.

Trinidad Gallego Prieto, nascuda a Madrid,infermera i llevadora, va lluitar a la seva ciutatcontra el monopoli de les ordes religioses alshospitals i va fundar el Comité de EnfermerasLaicas. Durant la guerra va formar part delcomitè de l’Hospital Clínic de San Carlos, i l’a-bril de 1939, va ser detinguda i empresonadajuntament amb la seva mare i la seva àvia. Vanser condemnades, totes tres, a trenta anys de

Espai d’origen

Remedios Pérez, M. de laCabeza Morales, AureliaFrias, Aurèlia Pérez, AntonioPérez i Conxa Morales, en undinar familiar a la caseta del camp a Canillas deAceituno, a la comarca del’Axarquia malaguenya, d’on la família de M. AurèliaCubo Pérez és originària.Arxiu: Maria Aurèlia CuboPérez.

22

presó. El 1949 va abandonar la presó i va arri-bar a Barcelona. Sense permís per treballarlegalment, va subsistir posant injeccions a NouBarris.

Els desplaçaments després de la Guerra Civilestaven, tal com ja hem dit, rigorosament con-trolats.

Carmen Riaño va néixer a Santander i va arri-bar amb la seva família a Vallbona el 1949. Elseu pare, militar republicà, havia mort en uncamp de concentració nazi. Als anys cinquanta,Carmen participa en les reivindicacions del seubarri i funda l’Associació de veïns de Vallbona,en què no va ocupar càrrecs, ja que no li agra-daven.

Nou Barris es converteix en lloc d’acollida defamílies represaliades durant el franquisme que,després de complir condemna per haver parti-cipat en la defensa de la legalitat republicana,van patir penes de presó.

Maria Barceló explica que el seu pare, militarrepublicà, quan la seva columna va emprendreel camí de l’exili, va decidir quedar-se –la ideade deixar la dona i cinc criatures el va fer desis-tir de travessar la frontera. Va ser detingut aBarcelona i, després d’un judici, empresonat alcastell de Montjuïc. La mare i els seus germans,que vivien a Cartagena, van venir cap a Barce-lona el mateix any 1939, per estar a la vora delpare. Pujaven els diumenges a peu al castell deMontjuïc, no tenien diners per agafar un auto-bús. La mare, per subsistir, es va posar a bro-dar i ella, un any després, quan només teniatretze anys, també. El 1940, cobrava sis pesse-tes a la setmana.

Luisa Roldán, nascuda a Madrid, també és fillade família republicana. Després que el seu parecomplís la condemna per republicà, la famíliava emigrar a Barcelona.

Maruja Ruiz escriu: “Vaig néixer a Guadix,Granada, el 21 de novembre de 1936. De laguerra, no me’n recordo malgrat que al meupoble van passar coses molt grosses. De l’únicacosa que me’n recordo és de la sortida delsmeus pares de la presó. Quan van deixar anarla meva mare, després de complir condemna,jo tenia quatre anys. I quan va sortir el meupare de la presó, jo en tenia vuit. Quan lameva mare va sortir de la presó es va haver deposar a servir per ‘sacarnos adelante’ i això almeu pare no li va fer cap gràcia. Es van separari el 1949 vaig arribar a Barcelona amb la mare”.

L’arribada –explica Maruja en una entrevistapublicada a la revista Vindicación Feminista, l’1de gener de 1977– va anar així: “Uns homesens van dir que ens comprarien una barraca. Li

Espai d’origen

Paquita, Rafi, i MaríaDolores Millán i una amiga, a la plaça Virrei Amat, 1962-63.Arxiu: María Dolores Millán.

23

van prendre tots els quartos a la mare i vanfugir. La família del que avui és el meu maritens va acollir a la seva barraca”.

Al rerefons de les causes de l’emigració dePepa Jiménez hi ha la precarietat de les condi-cions de subsistència del lloc d’origen i la volun-tat de buscar noves expectatives vitals. Josefaera la tercera de cinc germanes i un germà. A lafamília tot el que es podia donar ja estavarepartit quan li va tocar el torn. La germanagran va tenir un bon aixovar perquè era la pri-mera que es casava; la segona es va fer modistai a la tercera, la meva mare –ens diu MontseArgente–, només li quedava treballar al camp icuidar el germà petit. Amb una amiga que teniaparents a Barcelona van tirar cap aquí.

Josefa va arribar a Barcelona el mes de setem-bre de 1951, pocs mesos abans del CongrésEucarístic de 1952, i encara recorda com la vaimpressionar aquell esdeveniment, les desfila-des i el moviment que va veure per la ciutat.

Quan Pepa Jiménez va aconseguir situar-semínimament, va facilitar l’arribada de dues ger-manes i del germà petit. El cas de Pepa Jiméneztrenca el tòpic de pensar que la migració va serun fenomen masculí. Ells arribaven i desprésvenien les dones de la família. No sempre va seraixí, ni molt menys. Moltes dones com la Josefa,procedents d’altres contrades de Catalunya i dela resta de l’Estat, van arribar als diversos barrisde la ciutat, van buscar mitjans per establir-se iquan tenien la subsistència garantida i un llocper viure, van actuar com a pont, com a puntde seguretat per anar portant d’altres membresdel col· lectiu familiar cap a la ciutat.

“Pepa Jiménez va treballar a la fàbrica Masatsde Sarrià. El 1959 ja havia aconseguit situar-semínimament, tenia feina estable i un pis de llo-guer al carrer de Nou Pins número 79, al barride la Prosperitat, pis que també seria el seuprimer domicili com a dona casada amb Mo-dest Argente Gómez”, escriu Montse Argente.

A la dècada dels seixanta i també durant elsanys setanta, hi va haver una migració des deCatalunya cap a l’estranger, principalment cap aEuropa. Els salaris baixos i la dificultat de tirarendavant projectes vitals i econòmics van for-çar l’emigració.

Una de les germanes de Pepa Jiménez, ins-tal· lada ja a Barcelona, va emigrar amb el seumarit a França. “Al poble de Bédarieux, al cord’una zona muntanyosa i verda a l’oest del de-partament de l’Hérault, va anar a parar MatildeJiménez Díaz amb el seu primer fill quan el seuhome va aconseguir establir-se allà, després queun negoci que els havia de millorar la vida sortísmalament –escriu Montse Argente Jiménez.

Espai d’origen

Elena Fernández, al carrerSagaró número 3, 1962.Arxiu: Elena Fernández.

24

En d’altres casos, és tot el grup familiar que estrasllada a Barcelona. Elena Fernández Aguadova néixer a Huelva el 1937. La seva mare vamorir quan era molt petita i el seu pare es vatornar a casar i va tenir altres fills. El pare eratreballador d’una empresa dedicada a la desin-fecció de vaixells. El van traslladar a Melilla idesprés la família es va instal· lar a Barcelona.Era el 1942 i l’Elena tenia cinc anys. Des del’any 1966 es va establir al carrer de Palamós, ala Trinitat Nova. Forma part del grup de donesPinzellada de Dona i col· labora amb l’Associa-ció de Veïns de la Trinitat Nova.

M. Aurèlia Cubo Pérez ens narra el trajecte dela seva família:

“L’Aurèlia és filla de l’Aurèlia Pérez i d’en Do-mingo Cubo, tots dos fills d’un poblet de laprovíncia de Màlaga: Canillas de Aceituno.

La comarca de La Axarquía destaca pel cultiu dela vinya i l’olivera i per la ramaderia caprina fins afinals del segle XX. El terreny escarpat no facilitael treball al camp: requereix molta mà d’obrasense possibilitat de mecanització. Els sous sónmolt baixos. La mà d'obra femenina és bàsica enla manipulació de les panses. Les dones es dedi-quen a l'envasat en paquetets amb formesespecials i a l'elaboració de "chatos".

Amb l'arribada del nou segle, també s'ha modi-ficat el tipus de cultiu, s'ha canviat el tradicionali han introduït el d'espècies subtropicals comara alvocats, mangos i xirimoies, que no reque-reixen tant d'esforç ni estar pendent de lameteorologia.

Com que el meu pare tenia coneixements d’e-lectricitat, un cop acabat el servei militar vaoptar per buscar fortuna a terres catalanes i esva incorporar a la companyia elèctrica Enher elmarç de 1953, concretament al Pont de Suert(Lleida). A partir d’aquest moment, ell i el seugermà van lluitar pel reagrupament familiar.

Finalment, van aconseguir el reagrupament capals anys 1956–1957 a l’assentament colonialque l’Enher va crear al voltant de l’embassa-ment de Canelles, mentre aquest estava enconstrucció. Aquest pantà es va crear al riuNoguera Ribagorçana entre els municipis d’Osde Balaguer, Estopinyà i Viacamp”.

Per la seva banda, Josefina Fuentes Bautista ensnarra la seva experiència: “Mi nombre esJosefina Fuentes Bautista. Nací un 19 de marzode 1955 en el seno de una familia de origenextremeño. Cursé mis estudios primarios en elcolegio público de Ramiro de Maeztu del bar-rio de Can Peguera (antiguamente Casas Bara-tas de Horta)”.

Espai d’origen

Francisca Bonet Amela,Manuela, Carlos i Gabriel, al carrer Pedret.Arxiu: Francisca BonetAmela.

25 Espai d’origen

Nens jugant.Kim Manresa, Arxiu històric de Roquetes – Nou Barris.

26

Lourdes Ponce, més coneguda com a Pitusa,explica la seva trajectòria migratòria:

“Nací en Huesca y a los veintitrés años meconvertí en emigrante social. Era el año 1972.Ser mujer en Huesca en aquella época era difí-cil. El control social que se ejercía sobre no-sotras era tremendo. Todo se comentaba, sivestías pantalones, si fumabas, si te besabas, si...Yo era telefonista y me presenté a una oposi-ción. Conseguí la plaza en Barcelona. Alquilé,junto con una amiga, una habitación conderecho a cocina, en el piso de una mujer quehabía emigrado años antes. El piso estaba en lacalle Viladomat y a pesar de que el precio quepagábamos no era barato, la propietaria noencendía el calentador y durante un año tuvi-mos que ducharnos con agua fría. A la nocheleíamos y nos amenazaba con subirnos el pre-

cio si no apagábamos la luz. Esa cadena deexplotación de los viejos hacia los nuevos emi-grantes se repite actualmente. Sabemos porexperiencia propia lo que es la emigración sen-timental y afectivamente. La hemos vivido enprimera persona.

Pocos meses después, por un poco más dedinero, nos mudamos a un piso en L’Hospita-let, con cuatro habitaciones y terraza. El preciodel alquiler eran 3.000 y yo en aquel entoncescobraba 9.500 pesetas. En el año 1974 metrasladé al barrio de La Prosperitat, donde aúnvivo. En el piso llegamos a residir nueve perso-nas, era el punto de llegada de otras personasemigrantes”.

Maria Rosa Micás Estalayo ens explica: “Visc aNou Barris des de l’any 1977. Vaig néixer aBarcelona l’agost de 1951 de mare de Palènciai pare santanderí. Ella va venir a Catalunyaquan tenia 20 anys, ell quan en tenia quatre.Vint anys de la meva vida els vaig passar a SantGervasi, sis al parc de la Vall d’Hebron, la restaal barri de Porta. Des del principi em va sobtarla diferent procedència de les persones quevivien al districte. Al parc de la Guineueta hesentit i vist ballar sardanes, sevillanes, muiñeiras,més recentment músiques del nord d’Àfrica,ritmes llatinoamericans... La nostra filla i el nos-tre fill han estudiat a l’institut amb nenes i nensprocedents de migracions diverses, però lameva integració a Nou Barris va començar i esreforça dia a dia amb la xarxa de les associa-cions de dones, cada una a la seva zona, peròagermanades enfront de qualsevol reivindica-ció. Avui més que mai”.

Passats uns anys, nous corrents migratoris pro-cedents d’altres països, d’altres continents, vanarribar a Barcelona, a Catalunya, expulsats delsllocs d’origen per causes similars. Primer, vanser les dones filipines i després les africanes itambé les llatinoamericanes, que havien iniciatel viatge per qüestions econòmiques, políti-

Espai d’origen

Trinitat NovaArxiu Trinitat Nova.

27

ques, socials; fugien de la violència econòmica, bèl· lica o social, a la recerca de noves expecta-tives vitals. Aquestes eren dones amb forma-ció, dones actives professionalment, que vanhaver de buscar el seu lloc als diferents barrisde Nou Barris, als diferents barris de la ciutat,una ciutat que no sempre va ser acollidora,especialment amb els darrers, amb les darreresa arribar-hi.

“Mai no m’he sentit immigrant”, escriu ElsaPlaza, i continua: “Per a mi és natural sentir ellloc on m’instal· lo com a propi en integrar-mea les demandes socials que exigeixen les per-sones que viuen al lloc, més enllà de la llenguaque parlin o de la història local que compartei-xin. La meva història és la de totes aquellespersones que intenten instaurar una certa justí-cia social”.

Espai d’origen

Pujant al castell de Torre Baró.Mila Nieto Márquez i el seu fillCelso, entre d’altres.Arxiu: Mila Nieto Márquez.

Espai Domèstic

31 Espai domèstic

Quan s’explica la història d’una ciutat poquesvegades es travessen les façanes de les casesper mirar qui hi ha a l’interior i com es relacio-nen els subjectes que conviuen a l’espai do-mèstic.

Molts historiadors urbans han pensat que l’es-pai domèstic és menys significant socialmentparlant que l’espai col· lectiu, l’anomenat espaipúblic. Res més fal· laç: l’espai domèstic i elssubjectes que hi conviuen formen part indes-triable de la història de la ciutat. És més, és el

substrat, la base de la història dels barris, labase de la història de la ciutat. Tothom sap quea l’interior de l’espai domèstic alguna cosa escou en relació amb l’economia, l’economiadomèstica, que és la base de l’economia.

Hi ha una vida, una creació a l’interior delsespais domèstics que permet la subsistènciaquotidiana, que fa possible la vida. Aquesta his-tòria, els subjectes d’aquestes històries, lesseves activitats i afectes, les seves creacions iatencions, fan possible la història.

Abans no havíem trobat mai tantes imatgessobre l’espai domèstic i encara menys sobreles cuines. Aquestes imatges desvelen una visiótranscendent de la història urbana i han estatpacientment recopilades, anotades i referen-ciades per historiadores quotidianes que handonat valor a allò que sovint ha estat infravalo-rat. Han estat arxiveres, documentalistes quo-tidianes d’una història que queda lluny delsoroll de les guerres i del retruny dels canons,d’una història que situa al centre la creació i elmanteniment de la vida, que aposta per donarllum a aspectes que ens impliquen, d’unamanera o d’una altra, a totes les persones,siguin del sexe que siguin. Són imatges excep-cionals d’episodis quotidians, però no són capexcepció, ans al contrari, en totes elles enspodem veure reflectides en algun moment deles nostres vides.

Són imatges bellíssimes, no només perquè sóndifícils de trobar, sinó perquè han estat capta-des en un instant, sense gaire preparació prè-via, o cap. És l’instant, que no vol ser performa-tiu, que tan sols es deixa captar, i hi apareixenels personatges fent allò que acostumen a fercada dia, tot revelant activitats quotidianes i elsafectes que circulen entre les persones retrata-des, algunes de les quals ni tan sols saben quehi ha una càmera fotogràfica a la vora o, si mésno, no deixen de fer el que fan perquè hi hagialgú fent fotos.

Dona a la cuina rentant platsi M. Carmen Alda Ballester. Àvia i neta, en un instantdesprés d'haver menjat,1956-1957.Arxiu: M. Alda Ballester,Trinitat Nova.

32 Espai domèstic

Una nena en primer pla recolzada a la taulamira directament la càmera. Els seus ulls reflec-teixen una mirada confiada a qui hi ha darrerel’objectiu. No somriu, no cal. A sobre de lataula, gots, un plat, un tros de roba i un cabdellde fil. Al darrere, una dona amb davantal rentaels plats a la cuina d’esquena a la càmera.Cuina i menjador ocupen un únic espai. Cuinai menjador estan junts. En un angle del menja-dor la nevera marca Cosmar, probablementde gel.

A la segona, una dona, més jove que la querentava plats, cus a la mateixa cuina menjador.Duu un vestit fosc, sense davantal. Imaginemque és la bata de treball, d’un treball remune-rat. El rellotge marca les dues i cinc minuts. Lamateixa nevera, les mateixes flors, el mateixhule i les mateixes cortinetes de quadres perdessota dels fogons de la cuina.

En aquestes dues fotografies, realitzades supo-sem el mateix dia i a la mateixa hora, tresgeneracions de dones es troben a l’hora de l’à-pat. La dona gran, de ben segur ha preparat eldinar i ara renta plats. La dona més jove haarribat a casa a l’hora de dinar, entre torn itorn d’una feina remunerada; la nena, proba-blement la seva filla i néta de la dona més gran,ja ha dinat.

Aquesta escena segur que es repeteix cada diaen moltes de les cases dels voltants. Dones,dones mares, que s’han incorporat al treballremunerat i que combinen la maternitat i l’a-tenció familiar amb la feina, gràcies al suport deles més grans de la família; una estreta xarxaque fa possible la subsistència del col· lectiufamiliar.

A la tercera imatge, dues dones, dues genera-cions de dones, travessades per un corrent d’a-fectes, somriuen a càmera mentre l’olla bull alsfogons d’una cuina de gas butà, l’energia mésbarata del moment.

Els habitatges, però, també poden ser espaisde solitud, d’aïllament no sempre volgut.

La mare de M. AldaBallester, 1956-1957.Arxiu: M. Alda Ballester,Trinitat Nova.

Mare i àvia a la cuina del carrer de Palamós 70, 1959.Arxiu: Trinitat Nova.

33

Ginés Cuesta va fer aquesta bella fotografiad’una dona gran asseguda a la cuina menjadorsala d’estar. Mira cap a un costat, una mà sobrel’altra, recolzada en l’inefable hule. Hi veiemtambé el tapet de ganxet o de plàstic; el frui-ter, amb les peres; el calendari penjat a laparet, en què una nena mira un conte o un lli-bre i hi ha un gos molt a prop seu, un calendarifet per gentilesa de Feiba, segons podem llegir.Les cortines estan passades, no veiem res del’exterior. La cuina sí. La cuina la veiem en laseva màxima esplendor, de mides reduïdes,però d’un ordre i netedat perfectes, amb lapica, la cuina de butà sobre els antics fogons,ara inutilitzats. A sota dels fogons les cortinesamaguen prestatges on hi ha les olles, les pae-lles i els plats. És una cortineta que cobreix elperímetre de l’antiga campana de fums. Tota ladignitat d’una vida recollida en aquesta bellaimatge. Quina història hi deu haver darrere

d’aquest rostre esculpit d’arrugues vitals? No ho sabem del cert, la podem intuir, i aquesta ésla gràcia de la fotografia, permet imaginar, etconvida a imaginar, a crear històries. Va mésenllà de la pura descripció i sap captar en uninstant el retrat d’una època i d’unes vides.

Les Cases del Governador eren 906 habitatges,construïts amb una superfície molt reduïda de21 a 23 metres quadrats, amb una cuina men-jador –la solució que es donava als habitatgespúblics de dimensions reduïdes–, dues habita-cions i un vàter. Les dutxes eren col· lectives.

Però, aquelles cases de superfície tan esquifidafeien difícil la convivència quotidiana per mancad’espai. La solució que en alguns casos es vaadoptar, per iniciativa de qui les ocupava, va sertreure la cuina al petit balcó i fer una altra habi-tació de l’espai que originàriament era la cuina.

Espai domèstic

La senyora Gertrudis a la cuina menjador de casa.Ginés Cuesta, Arxiu Històricde Roquetes-Nou Barris.

34

Fos com fos l’habitatge, gran o petit, mantenir-lorequereix unes habilitats i uns treballs continuats.En aquesta imatge de les Cases del Governador,al barri de Verdun, una dona enfilada a l’escalaemblanquina la zona del balcó. Als extrems dela imatge hi ha dones amb bosses i galledes.D’altres, s’han aturat un moment i parlen.

A les Cases del Governador i a d’altres barrisdel districte, les cases no tenien prou espai perencabir-hi un safareig. El safareig era col· lectiu.Dones i nenes renten roba, una pràctica i unaprenentatge que va passar de generació engeneració de dones. Cap nen dins del safareig.

La bugada, un cop rentada i esbandida, esposava a assecar al carrer o al balcó.

Espai domèstic

Una dona encala la façana de la seva casa a les Vivendesdel Governador.Ginés Cuesta, Arxiu Històricde Roquetes-Nou Barris.

Dones i criatures al safareigde les Vivendes del Governador.Ginés Cuesta, Arxiu Històricde Roquetes-Nou Barris.

35

L’economia domèstica

En un carrer de Barcelona, al costat d’uns con-tenidors de brossa, vam trobar una sèrie dis-contínua d’un dietari, escrit per la mateixadona, entre 1935 i 1956, on registrava les des-peses de consum diari de la família, formadaper dos adults i tres criatures. Aquest grupfamiliar el podríem incloure en aquell amplimarge de classe mitjana a partir de les informa-cions indirectes que apareixen en el volum de1935: ell, enginyer, treballa en una indústriapetroliera; ella, segons criteris economicistesobsolets, però encara vigents, “no treballa”, ésa dir, no se la considera activa dins el mercatlaboral, malgrat que produeix béns i serveisper al consum del col· lectiu familiar. Tenenminyona, també un cotxe marca Citroën, vande vacances, fan allò que se’n diu consum cul-tural –compren llibres per un import mensualde 53,40 pessetes, un pressupost relativamentelevat si ho comparem amb les 365 pessetesque es gasten per a manutenció i rentar i plan-xar la roba–, van al cinema com a mínim uncop per setmana, al cine Capitol o al Walkyria,i encara destinen 17 pessetes mensuals per aalmoines.

El següent dietari és de 1946. Han passat mol-tes coses; una guerra, el triomf de les tropesfranquistes, que, des del 4 d’agost de 1939, vanestablir el control de preus de tots els articlesde primera necessitat. A partir d’aquell mo-ment, tota operació de compravenda de pro-ductes que no respectés el preu fixat erail· legal. Pa, peix, carn, hortalisses, llegums, llet,ous i un llarg etcètera de productes de primeranecessitat, així com també medicines, vestit,calçat, sabó, restaven sota el control de l’Estat.

Es fixaven les racions individuals dels articlessotmesos a racionament per a un home adult i,seguint aquest paràmetre, s’assignava a lesdones el 80% de la ració atorgada a l’homeadult i un 60% a les criatures. A les persones

grans els corresponia la mateixa ració que a lesdones.

Tanmateix, ni la quantitat ni la regularitat enl’arribada dels aliments des de la ComisaríaGeneral de Abastecimientos y Transportes ales botigues cobrien les necessitats bàsiques ali-mentàries de la població.

El preu dels productes alimentaris bàsics s’ha-vien incrementat molt. El litre de llet costava0,75 cèntims el 1935, i el 1946 costava 6 pes-setes; el litre de vi va passar de 0,80 cèntims a2 pessetes, en les mateixes dates. El preu delsproductes bàsics aquell any 1946 era elevat,molt elevat. Un quilo de pa blanc, 12 pessetes;un ou, un sol ou, costava més que un litre devi, 2,15 pessetes i la dotzena 24,50 pessetes.

Si el 1935 la despesa mensual d’una família declasse mitjana, amb ingressos regulars, formadaen aquell moment per tres persones, era de365 pessetes per manutenció més el rentat i laplanxada de la roba; la xifra es va incrementarfins a les 2.100 pessetes mensuals, estrictamentper a alimentació, el 1946. Tot i que el preu deles subsistències va augmentar de manera alar-mant –tal com ja hem dit–, els salaris no vanseguir aquell ritme desenfrenat, ni molt menys.

Espai domèstic

Una dona carreteja les galledes.Ginés Cuesta, Arxiu Històricde Roquetes-Nou Barris.

Una dona esten la bugada.Ginés Cuesta, Arxiu Històricde Roquetes-Nou Barris.

36

Comparant els dos dietaris, s’observen canvisradicals en els hàbits familiars i en l’alimentació,malgrat els pocs anys que els separen. Així, perexemple, han desaparegut els dinars als restau-rants i també les cerveses, en canvi ha fet laseva aparició a la llista de la compra els cubitos,que substitueixen els brous, ara difícils de com-prar i cuinar, per manca de combustible.

Els bistecs són per a la nena petita, els altresmengen el més barat, fetge. El bacallà substitu-eix l’antic lluç, les gambes o els llagostins. Unaltre element que sovinteja és el llard com asubstitut de l’oli, que es distribuïa poc i de pès-sima qualitat. Tant és així que aquell any 1946,una de les primeres manifestacions contra elrègim franquista va ser la penjada de setrilleresbuides als balcons a diversos barris de la ciutati a d’altres poblacions.

La precarietat de les condicions de vida per aàmplies capes de la població es va perpetuardurant molt anys, gairebé fins a principis delsanys seixanta. Si ens fixem en el consum decarn, segons dades facilitades per Jordi Catalani Vidal, el 1935, a Barcelona, se’n consumia32,3 kg per persona a l’any, nivell que no es vatornar a recuperar fins al 1962. “Ello significa–diu el mateix autor– que fueron necesariosunos 27 años para que el consumo de carnevolviera a situarse en el nivel de los años de laRepública. Con anterioridad a 1936, el volu-men máximo de consumo de carne en la capi-tal catalana se había alcanzado en 1928, mo-mento en que se superaron los 35 kg de carneconsumidos por persona y año”.

M. Rosa Micás ens facilita la informació que pa-cientment va elaborar, any rere any, sobre laseva economia domèstica. Un pressupost,realitzat dia a dia, amb resums mensuals, percontrolar les despeses del col· lectiu familiar,que rebia dos sous mensuals, el d’ella i el delseu marit. Aquestes són les seves dades, quereproduïm fil per randa:

Pressupost 1978, resum mensual:Menjar 20.198 pessetesNeteja 846 pessetesDespeses pis (rebuts) 15.583 pessetesDiversos 5.623, cinema i espectacles 2.370, complements pis i mobles 60.422, aperitius 140, transports 1.688, despeses cotxe 10.700.“Premio matrimonio” 1977, 4.000 pessetesSous mes 41.175 pessetesPagues extres 44.200 pessetes

“A casa entraven dos sous, un de tècnic i elmeu d’auxiliar administrativa. El més probableés que el meu sou no arribés a les 12.000 pes-setes”, explica M. Rosa Micás Estalayo.

A la dècada dels anys setanta, les despeses ali-mentàries ja no són les més importants del

Espai domèstic

L’Aurelia Pérez rebent unsfamiliars que no esperava,1964.Arxiu: M Aurèlia CuboPérez.

37

pressupost familiar. Per a unitats familiars ambdues persones incorporades al mercat laboralreglat, les despeses d’habitatge –lloguer o com-pra– poden ser assumides, alhora que espoden incorporar despeses com el cinema i elsespectacles o els aperitius i, a finals de la dèca-da dels setanta, els pressuposts familiars podenincorporar l’adquisició i les despeses que com-porta un vehicle privat, sovint com un mitjàper estalviar temps de desplaçament entre l’es-pai de viure i l’espai de treball remunerat.

Si a la Barcelona industrial de la primera meitatdel segle XX habitatge i fàbriques mantenienrelacions de veïnatge i la gran part dels despla-çaments es feia a peu, això canviarà amb elnou model urbà que s’imposarà a partir delsanys cinquanta amb la creació dels polígonsresidencials i els polígons laborals. Un grannucli de polígon residencial, el més gran detota la història de Barcelona, es dibuixarà aNou Barris. A l’altra punta de Barcelona, esdibuixa el més gran dels polígons industrials, laZona Franca. La distància entre l’un i l’altre ésdescomunal, vol dir travessar tot Barcelona. Laxarxa deficient de transport públic fa que aug-menti la despesa de temps, energia i de diners,

per anar de l’un a l’altre, i fa que el transportprivat es converteixi en una alternativa, unainversió que obra portes per a l’accés al móndel treball remunerat. El model de ciutat quees dibuixa a partir dels anys cinquanta, quezonifica la ciutat en funció dels usos, suposauna despesa extra per als habitants de la ciutat,alhora que discrimina l’accés de les dones nonomés al món del treball remunerat, sinó alconjunt de serveis urbans.

Si en un col· lectiu familiar de les classes popu-lars es pot assumir la despesa que suposa l’ad-quisició i manteniment d’un vehicle privat, ésmolt improbable que sigui la dona qui l’utilitzi.Acostuma a ser l’home.

Els suburbis són mons de dones contra lesdones, justament per la xarxa de transportpúblic insuficient que dificulta l’accés, nonomés al món del treball remunerat, sinótambé a les diverses activitats de la vida quoti-diana.

Als polígons residencials construïts a NouBarris, en la majoria de casos, no es preveia lacreació de serveis –sanitaris, educatius, esporti-us o culturals– ni tampoc comercials, fet queincrementava les dificultats de la vida quotidia-na a l’augmentar els temps de desplaçaments.

El 1968 el govern franquista presenta una pro-posta de llei per reconèixer la feina que duena terme les mestresses de casa. El MovimentDemocràtic de Dones, en un escrit publicat elmes de març d’aquell any, qualifica la llei dedemagògica i reaccionària, ja que si les feinesdomèstiques són socialment necessàries, allòque seria just és donar una solució social aaquests problemes, i no pas deixar –comdeixa– intocable el criteri que aquestes feinescorresponen a la dona. La llei tendeix a perpe-tuar la injusta divisió per la qual l’home téobertes totes les possibilitats de treball, entotes les categories, i la dona no.

Espai domèstic

Carmen Soto Palau planxant la roba a l’habitatgedel bar Horizontal, anys seixanta.Arxiu: Família Palau.

Mercedes Palau i Carmen Soto Palau recollint la roba al terrat del bar Horizontal,del carrer Horinzontal, anys seixanta.Arxiu: Família Palau.

38 Espai domèstic

Aquesta proposta de llei, segons el mateixdocument, estava destinada a fomentar l’aturencobert, a retirar la dona de la producció. Unobjectiu que, d’altra banda, ja apareixia al Fuerodel Trabajo de 1938 del govern franquista, quevolia prohibir el treball de les dones casades, isuggeria que una llei que vulgui defensar elsdrets de la dona casada –són paraules textu-als–, que vulgui reconèixer el treball social queavui acompleixen les dones dedicades a les tas-ques domèstiques, hauria de plantejar la qües-tió de fons, és a dir, la urgència inajornable avuide racionalitzar tota una sèrie de treballs quees fan actualment a casa i que seria possiblerealitzar socialment, cosa que implicaria ampliarels serveis socials, com els menjadors de lesempreses o les escoles bressol, entre d’altres.

De com fer possible el manteniment de la vidaquotidiana i del valor social de mantenir-la,poques vegades se n’ha parlat. Amb tot, ja aprincipis del segle XX, la mestra LeonorSerrano Pablo feia explícit que la maternitat noera ni l’única ni l’exclusiva realització en la vida

de les dones i feia la distinció entre la materni-tat biològica i la que avui en dia anomenem cul-tural. Tant l’una com l’altra són treball social i,com a tal, la societat l’havia de reconèixer. Peròno n’hi havia prou amb reconèixer-la, calia pro-tegir-la. Com?

En primer lloc, l’Estat hauria d’atorgar la catego-ria de professió al treball domèstic. En segonlloc, hauria de prohibir el treball de les donesgestants durant un any, període durant el qualhaurien de rebre una indemnització amb unjornal igual al sou reconegut. La tercera propos-ta de Leonor Serrano era aquesta: l’Estat hauriade crear escoles bressol i d’educació infantilamb cantines, cosa que beneficiaria les criatu-res, les mares i, molt especialment, les germa-nes grans. La creació de serveis és una condicióprèvia per trencar el cercle pervers de la sub-missió femenina.

La importància del treball d’atenció i cura quehistòricament han fet les dones, malgrat el seuvalor social, poques vegades és reconeguda nien estadístiques, ni estudis micro o macroeco-nòmics, però és un treball de vital importànciaper a la subsistència de la humanitat.

La revista V indicación Feminista, de l’1 d’octu-bre de 1976, una de les publicacions que vaaportar més al debat teòric, es preguntava: “¿Estrabajo, el trabajo doméstico?” Una preguntaque, amb una aparent simplicitat, desvelava undels temes estructurals d’aquella i de qualsevolsocietat: el treball domèstic com a eix vertebra-dor, imprescindible per a la continuïtat de lavida humana al planeta. No obstant això, ni lesestadístiques, ni els indicadors de riquesa, quan-tificaven, avaluaven ni valoraven aquest treballhistòricament desenvolupat per dones.

Al cap d’uns anys, amb sentit de l’humor i iro-nia, l’escriptora Montserrat Roig va publicar unarticle a El Periódico , transcrit després a Tempsd’Horta el desembre de 1994:

La Laia fa pizzes, a la cuinad’una casa del Passeig de Verdum, 1983-84.Arxiu: M. Rosa MicásEstalayo.

39

“Un dia, mig en broma, vaig apuntar en un rot-lle de paper higiènic totes les tasques que fa–desfà– una dona casada i amb dos fills des ques’aixeca fins que se’n va a dormir. Em van sortir123 treballs diferents. I aquí sí que no exagero:els plats s’embruten / es freguen / s’eixuguen /es guarden / es treuen / es posen / s’embruten/ es freguen... Les bates dels nens es posen / estreuen / es renten / s’estenen / es planxen / espleguen / es guarden. Només faria falta, durantuna setmana, que milers de dones, milions dedones, deixessin de fer 123 tasques que jo vaigapuntar en un paper higiènic. Tot tipus dedones. Veuríem què farien els cardenals deRoma sense les seves mongetes”.

Montserrat Roig, Temps d’Horta, desembre de1994.

Les 123 tasques de què parlava MontserratRoig formen part del treball domèstic i d’aten-ció que havia estat atribuït, amb caràcter d’obli-gatorietat, a les dones, com si d’una habilitatinnata es tractés. El treball domèstic, i d’atencióreverteix en la societat a través de les personesde l’entorn familiar. Aquest treball, però, ni era

visible ni es quantificava –ja ho hem dit abans–i, malgrat ser absolutament imprescindible per ala continuïtat de la societat, no comporta dretssocials ni polítics.

La invisibilitat, en paraules d’Anttonella Picchio,a més d’ocultar el treball domèstic i qui elrealitza, amaga les relacions de producció-reproducció que caracteritzen el sistema capi-talista i, amb aquest subterfugi, un tema centraldel sistema econòmic ha estat analitzat comuna qüestió privada i com un problema especí-ficament femení.

Han estat les economistes feministes les quehan desvelat i han posat en relleu com el tre-ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco-nomia de mercat i han valorat el que suposal’economia domèstica. En primer lloc, es dedi-quen més hores al treball domèstic que al tre-ball remunerat de dones i homes. I, en segonlloc, si al temps de treball domèstic li donem unpreu de mercat haurem de concloure quegairebé la meitat de la riquesa que es produeixal país correspon al treball domèstic, segons unestudi de Cristina Carrasco i Mònica Bengoa.

Espai domèstic

Aniversari de la veïnaIolanda. La cuina era tanpetita que la nevera haviad’estar al menjador. 1969.Arxiu: M. Aurèlia CuboPérez.

Francisca Bonet amb els seusfills, Carlos i Gabriel, a laporta de casa, al carrerPedret, del barri de CanPeguera, abans Cases Baratesd’Horta.Arxiu: Francisca BonetAmela.

Mathilde Jiménez, que emigràa França a la recerca denoves espectatives vitals, ambla seva filla Mathilde NavarroJiménez, a la cuina de la sevacasa a Bédarieux, anys setanta.Arxiu: Montse ArgenteJiménez.

Espai de treball remunerat

43

Mai abans no havíem vist fotos de dones afàbriques metal· lúrgiques. Gràcies a les imatgesaportades per les germanes Núria i LeonorSolà Rubio, ara ja tenim constància visual queen el sector de la indústria metal· lúrgica i, enconcret, de l’automoció, també hi havia dones.La Núria ens ha facilitat les imatges d’un tallerde la fàbrica de cotxes Hispano Suiza, al barride Sant Andreu, on treballava Isabel Rubio, laseva mare. La imatge és de 1923. Quatregeneracions de dones conviuen i treballen enaquell espai. N’hi ha de molt joves i d’altres deno tan joves. Algunes mares i d’altres no. Aixòsí, les dones que es van incorporar al treballassalariat van continuar fent-se càrrec de lestasques d’atenció a la família, que permetien lasubsistència del col· lectiu familiar. La IsabelRubio, la mare de la Núria i de la Leonor SolàRubio, treballava de vuit del matí a una delmigdia i, amb una hora per dinar, reprenia lafeina de dues a sis. Tot plegat, set hores diàriesals tallers de la Hispano Suiza. La filla recordaque abans d’anar a la feina, la mare deixava elmenjar mig preparat, escudella o mongetesseques, que s’anaven fent al foc de carbó.

Isabel Rubio i les seves companyes feien elsnoios, motlles per als motors dels cotxes, talcom podem apreciar a la segona imatge queens ha facilitat i que –repetim-ho– és un docu-ment gràfic de primera magnitud. Havíem vistimatges de la fàbrica, de la grandiositat de lafàbrica. Havíem vist imatges conservades alsarxius públics, on les naus industrials prenien elprotagonisme i es convertien en l’objecte de lamirada. En altres casos, menys, havíem vist lesmateixes instal· lacions, amb perspectivesespectaculars i alguns treballadors, però mai–ho repeteixo–, mai, havíem vist imatges dedones a la fàbrica Hispano Suiza. Així doncs, elnostre més gran agraïment a les germanes SolàRubio, Núria i Leonor, que han volgut conser-var aquestes imatges de la seva mare i de lescompanyes de feina ocupades en uns espais,fàbriques i tallers, que també van ser espais dedones, malgrat que el tòpic i les històries sovinthan volgut veure les dones tancades rere lesfinestres de l’espai domèstic. Res més lluny dela realitat per a les dones de les classes popu-lars que es van incorporar a tota mena de tre-balls per fer possible la subsistència del col· lec-tiu familiar, des del lloc de treball remunerat ides de l’espai domèstic.

Les dones de la Hispano Suiza no van ser lesúniques, ni van ser cap excepció. A d’altresempreses del sector siderometal· lúrgic una

Espai de treball remunerat

Treballadores de la fàbricaHispano Suiza, entre ellesIsabel Rubio, al barri de SantAndreu, 1923.Arxiu: Germanes Solà Rubio.

Treballadores fent el motllespels motors dels cotxesHispano Suiza, 1920.Arxiu: Germanes Solà Rubio.

44

munió de dones ocupava les naus industrials,com ara la Siemens, que en aquells mateixosanys tenia la seu industrial a Cornellà.

Ara bé, tal com dèiem abans, el sector hege-mònic a Catalunya va ser el tèxtil, des del pri-mer terç del segle XIX fins als anys seixanta delsegle XX. Tan bon punt el vapor va posar enmarxa la Revolució Industrial a Catalunya du-rant el segle XIX, les dones es van incorporaral treball assalariat. El sector industrial hegemò-nic a Catalunya va ser el tèxtil i el predominide les dones va arribar a quotes del 80%. Pertant, la Revolució Industrial a Catalunya es vafer gràcies a les dones. Ara bé, més enllà deltreball industrial, les dones també van sermajoria en totes les activitats relacionades ambel sector tèxtil, des del disseny fins al patronat-ge, passant per la costura, els elements orna-mentals; una importantíssima indústria de blon-des a Catalunya estava en mans de dones desdel segle XIX. Artesanes catalanes, barceloni-nes, van tenir projecció internacional i vanexhibir les seves obres a diverses fires interna-cionals com la de Chicago, entre d’altres, cele-brada el 1893. Així doncs, producció industrial,

disseny, confecció i artesania tèxtil denotenque el tèxtil va ser un sector predominantmentfemení.

Una de les filles de la Isabel Rubio, la NúriaSolà Rubio, va iniciar la seva trajectòria profes-sional en el mateix sector, el tèxtil. Ella mateixaens ho explica: “La meva vida laboral va co-mençar molt aviat: dels dotze als tretze vaigentrar en un petit taller d’una modista com aaprenenta; m’agradava cosir, vaig aprendre aposar punts, encarar i picar solapes de vestitsjaquetes. Guanyava 12 pessetes al mes”.

Era el 1942, i l’aprenentatge dels oficis acostu-mava de fer-se als tallers; les persones ambmés experiència formaven les que tot just s’ha-vien incorporat a la feina.

“Als catorze anys –continua la Núria–, vaigpoder anar a la Diputació de Barcelona a ferun curs d’ensenyament general que incloïa l’an-glès, i vaig treure molt bones notes. No vaigperdre el temps, el poc que sé ho vaig apren-dre allà. Als quinze anys, bé, de fet en teniacatorze –era l’any 1944–, vaig entrar a treballara l’Institut Ferran, un laboratori antic, per eti-quetar i encapsar els medicaments que s’hifeien. Al cap de poc vaig passar a ser la segonaajudant del químic, el senyor Martin, un senyorgran, molt amable i respectuós. La Carmina erala primera ajudant i de seguida vam establir uncorrent d’amistat que no oblidaré mai. Quanno hi havia feina al laboratori ella i jo anàvem ala sala amb les altres noies (catorze o quinze) aetiquetar i envasar els medicaments. Vaig pas-sar cinc anys en aquesta feina, fins que als vintanys vaig plegar per casar-me. En aquella èpocacobrava 70 pessetes al mes. Aleshores elshomes no volien que les dones treballéssim,no tenien cap altra il· lusió que trobar-nos acasa quan arribaven de treballar. Vaig haverd’anar a viure amb els seus pares, que jo no hovolia, però fatídicament va guanyar ell. Hi vaigviure trenta anys, amb els sogres”.

Espai de treball remunerat

Treballadores de la fàbricaHispano Suiza al pati, jugantamb la neu, 1922. Arxiu: Germanes Solà Rubio.

45

Una “il· lusió”, aquesta que les dones no treba-llessin, que volia demostrar estatus per partdels homes, en una primera lectura; peròaquesta era tan sols una de les múltiplesexpressions d’un llarg entramat de costums,normatives i voluntats polítiques, no sempreexplícites.

En primer lloc, la societat sempre havia consi-derat i reservat als homes l’accés prioritari almón del treball remunerat i, per tant, a la inde-pendència econòmica i a la capacitat de subsis-tència pròpia. Fins i tot els sectors més pro-gressistes, durant el segle XIX, no van apostarpel dret de les dones a tenir un lloc de feina,ans al contrari. Les treballadores del segle XIXvan haver de fer una aferrissada defensa delseu lloc de treball, fins i tot entre els seus com-panys sindicalistes. Molt abans, a l’èpocamedieval i moderna, quan el món del treball esva organitzar en gremis, les dones van quedar-ne excloses, malgrat ser molt nombroses en elsector de la manufactura tèxtil, el sector mésimportant de l’artesania barcelonina medieval,tant pel que feia al valor absolut de la produc-ció com al nombre de persones que hi treba-llaven. Està documentada l’existència de filate-res, sederes, merceres, teixidores, sabateres,barreteres, cosidores... Ara bé, en l’organitzaciógremial, les dones van quedar excloses; nopodien ser mestres, ni oficials. Només se lesacceptava en el cas que fossin vídues.

En segon lloc, la situació de les treballadoresen una societat que no reconeixia la maternitatni atorgava cap garantia de continuïtat a lafeina a les dones que acabaven de parir, vaobligar moltes dones a adequar les seves tra-jectòries laborals a les necessitats del col· lectiufamiliar, excepte en el cas que tinguessin unaxarxa familiar, amical o de veïnatge que perme-tés tenir cura de les criatures quan elles eren ala feina.

En tercer lloc, hi ha hagut una voluntat políticadissuasiva per part de l’Estat perquè les donesno continuessin al seu lloc de treball en elmoment en què es casaven.

I, finalment, l’empresariat, a voltes, ha penalitzatles mares treballadores. Malgrat que actual-ment no hi pot haver discriminació per a lestreballadores mares segons la llei, sovint, a lesentrevistes de feina, una de les preguntes quees fa és “Té fills”? No és una pregunta innòcua,ni molt menys. En funció de la resposta es potdecidir el futur laboral de l’aspirant.

Malgrat que les dones fossin –parlo en passat,però també és vàlid per al present– apartadesdel mercat laboral reglat, això no volia pas dirque deixessin de tenir un treball remunerat.

Havíem deixat la Núria Solà casada, haventplegat de la feina i vivint a casa els sogres. Ensexplica: “Jo anava fent sempre feines, repassarsamarretes, retallar mantellines (50 pessetes almes) i també vaig posar injeccions per lescases del veïns. Ho feia d’amagat del meuhome, però quan ho va saber no m’ho va dei-xar fer perquè va dir que podria anar a lapresó. Aleshores, un dia, em va dir que po-díem obrir una botiga de perfumeria i de nete-ja, perquè si a ell li passés alguna cosa jo i elnostre fill poguéssim tirar endavant. Em vasemblar bé i vam obrir una botigueta. Em vaanar molt bé i al cap d’uns anys vaig agafar unabotiga més gran. Vaig eliminar els productes de

Espai de treball remunerat

Interior de la botiga de perfumeria i articles de neteja de Núria Solà, al carrer de Santa Engràcia.A la imatge l'Antònia, ladependenta i la Núria, 1958.Fotografia: Leonor Solà.Arxiu: Germanes Solà Rubio.

Núria Solà a la porta de la seva primera botiga perfumeria i articles de neteja, amb l'Antònia que erala depenenta i una clienta,1963.Fotografia: Leonor Solà.Arxiu: Germanes Solà Rubio.

46

neteja i junt amb la perfumeria vaig incorporarel prêt-à-porter, que aleshores era una novetat.Vaig tenir les botigues durant vint-i-tres anys”.

Maria Barceló, que ja hem trobat en el primercapítol, va començar a treballar als dotze anys,al 1940, i cobrava sis pessetes a la setmana. Laseva experiència professional sempre ha estatrelacionada amb el tèxtil, excepte en un perío-de en què va treballar fent les llibretes deracionament. A partir dels setze anys, va treba-l lar a la fàbrica de gènere de punt CanFàbregas, fins que l’any 68 va fer fallida. Va con-tinuar la trajectòria professional en altres fàbri-ques del mateix sector.

Moltes nenes de les classes populars van aban-donar els estudis abans d’hora, fet que va pro-vocar que, en incorporar-se al treball remune-rat, ho fessin en sectors no especialitzats i pocremunerats.

Les causes de l’abandonament escolar erendiverses. En alguns casos, el col· lectiu familiarnecessitava els ingressos de fills i filles; en d’al-tres, si la mare treballava i hi havia diversescriatures a casa, eren les nenes les que aban-donaven l’escola per fer-se càrrec de germanesi germans i d’algunes feines domèstiques.Aquesta va ser l’experiència d’Elena FernándezAguado: “Vaig estudiar a l’Acadèmia Aribau, alcarrer del mateix nom, número 52, fins quevaig tenir tretze anys. La meva mare treballavarentant i cosint roba. Vaig haver de deixar elcol· legi per tenir cura dels meus germans i aju-dar en les feines de casa. Als dinou anys, vaigcomençar a treballar en el sector de la marro-quineria a Manufacturas Larca, al carrer del’Hospital cantonada amb el carrer del Rosal.En aquell moment vivia al port i anava cami-nant a la fàbrica però, quan vaig anar a viure ala Trinitat Nova, arribar a la feina no era fàcil.Al barri no hi havia transport públic i baixavacaminant fins a Sant Andreu per agafar l’auto-bús FC. No era fàcil, realment, a més de les

hores de transport, a peu i en bus, els carrersno estaven asfaltats i els dies de pluja teniesfang pertot arreu. Això va fer que participés entotes les manifestacions del barri reivindicanttransport públic, semàfors, etc., i em vaig fermembre de l’associació de veïns i del grup dedones Pinzellada de Dona”.

Elena, als vint-i-nou anys es va casar i va teniruna filla, la Belén. A partir d’aquest moment, vatreballar a casa per a la mateixa empresa. Undia a la setmana anava a entregar la feina i li’ndonaven més per a la setmana següent. Enalguns casos excepcionals, l’empresa venia arecollir la feina enllestida. Va compaginar lafeina remunerada amb l’atenció de la nena i lacasa durant nou anys.

Luisa Roldán cosia amb una tricotosa a casa idesprés entregava la feina a una empresa. Erauna feina sense Seguretat Social, allò que endiuen “treball submergit”, una feina que vaocupar milers i milers de dones. Compaginavala feina amb les responsabilitats familiars, –Luisava enviudar molt jove i tenia unes quantes cria-tures. Moltes indústries del sector tèxtil i d’al-tres sectors tenien una part de la plantilladeclarada i reglamentada i una part de lesnecessitats industrials es cobrien amb treballfet a casa. El treball submergit, no declarat, vacomportar molts beneficis als empresaris; s’es-talviaven el pagament a la Seguretat Social id’impostos diversos, i els jornals eren més bai-xos. Amb el pas dels anys, actualment, moltesde les dones que van tenir una feina remunera-da, però que no estaven assegurades, viuen encondicions de precarietat econòmica ja quegran part de la seva vida laboral la van fer encondicions d’il· legalitat, –no per voluntat pròpiasinó forçades per la dinàmica que imposavenels empresaris–, fet que va tenir una granrepercussió en el dret a una pensió digna.

De la repressió política que el franquisme vaexercir contra la població en general se n’ha

Espai de treball remunerat

47

parlat i se’n continua parlant. Tanmateix, de lesconseqüències que la repressió econòmica queel règim franquista va imposar a les donesgairebé ni se’n parla.

L’Estat franquista va imposar diverses obliga-cions a les dones. Una d’aquestes va ser el ser-vei social, considerat un “deber nacional”, unrequisit previ, en alguns casos, per accedir allloc de treball, obtenir el carnet de conduir o elpassaport, o accedir a la universitat.

Josefina Fuentes Bautista, nascuda a Barcelonael 1955, el va haver de fer, com gairebé la to-talitat de les dones de la seva generació. El1969, es va incorporar al món del treballremunerat en el sector mercantil. Tenia cator-ze anys i va haver d’assolir tot un conjunt derequeriments. Primer, una autorització paterna,no podia ser materna. Segon, aportar una cer-

tificació facultativa de no patir cap malaltia con-tagiosa o cap infecció. Tercer, estar vacunada. I,finalment, un justificant de l’edat.

Tot això eren més requeriments de l’Estatenvers les dones, a les quals obligaven a fer elservei social per obtenir coses que avui enssemblen tan senzilles com el passaport o elcarnet de conduir. Josefina el va fer el 1971 i,en el certificat d’assistència al servei social queens ha facilitat, hi podem llegir “Prepárate parael hogar”. Ella mateixa explica: “Ens feien ferpaneretes per a criatures que se suposava quetotes, absolutament totes les dones havíem detenir en un futur més o menys immediat, aexcepció, no cal dir-ho, de les dones que esfarien monges”. El document continuava: “ElServicio Social te ofrece una oportunidadgenerosa y de formación”. “Aquella oportuni-tat generosa era viscuda per les dones com untemps que ens robava l’Estat i ens revoltàvemcontra aquella formació que ens volia reclourei adscriure a l’espai domèstic com a únicaoportunitat vital, alhora que pretenia adoctri-nar-nos en els principios del movimiento , unsprincipis de submissió que rebutjàvem la granmajoria de les que assistíem obligades a aque-lles inacabables i avorridíssimes sessions”.

Pepa Jiménez, a qui havíem trobat en el capítolanterior, cordovesa d’origen i establerta a Bar-celona, va treballar a la fàbrica Masats de Sarrià,dedicada a la fabricació de llapis de la marcaAlpino, des del setembre de 1951. La seva jor-nada setmanal de treball era de dilluns a dis-sabte. Vivia al carrer de Nou Pins número 79,al barri de la Prosperitat i cada dia es desplaça-va al carrer dels Caponata número 27 a Sarrià,en un viatge d’anada i tornada interminable,sense temps d’anar a casa a dinar. El dinar elfeien a l’estufa de la fàbrica, una sopa de sobrecompartida, i encara els sobrava temps peranar a fer un tomb. Allà va compartir experièn-cies amb les seves companyes i algun compa-ny. Tallers i fàbriques eren espais de dones, on

Espai de treball remunerat

Pepa Jiménez Díaz, RosarioMarco Marco, i FranciscoJiménez Díaz i altres treballadores de la fàbrica, en un dels descansos a l'horade dinar. Rosario Marco, queapareix sense la roba de tre-ball, comenta la foto i ens diu:"Jo com era tan "pija" fins i total migdia em treia la bata de lafeina". 1955-1960.Arxiu: Montse ArgenteJimenez.

48

es creaven lligams forts de relació entre lespersones que hi treballaven.

Amb el pas dels anys i un cop instal· lada, vaanar portant els seus germans i germanes, algu-nes de les quals van anar a treballar amb ella ala mateixa fàbrica de Sarrià.

El 1961 va tenir una criatura, la Montse Ar-gente. Va combinar el treball remunerat ambl’atenció a la criatura i altres activitats domèsti-ques. Els diumenges, com que la jornada labo-ral –com dèiem abans– era de dilluns a dissab-te, s’aprofitaven per fer la bugada i les feinesdomèstiques en general.

Concha Jiménez Díaz, que, com a la resta degermans, la seva germana Josefa va arrossegarcap a Catalunya –escriu Montse ArgenteJiménez– acostumada a treballar al camp, no esva fer al treball de la fàbrica de llapis i va prefe-rir incorporar-se al servei domèstic de la famíliaRosal Bertrand, propietaris de la Granja de laRicarda al Prat de Llobregat i mecenes deMontserrat Caballé. Amb els anys, Concha vaaprendre l’ofici de cuinera i es va convertir enuna de les millors que van passar per la casadels Rosal. Va estar-hi fins a la seva jubilació alsanys vuitanta.

L’àmbit de la salut és un altre dels sectors enquè les dones es van incorporant progressiva-ment, després d’haver-ne estat expulsades.Durant tota l’edat mitjana, la pràctica de lamedicina va restar majoritàriament en mans dedones. El bagatge de coneixements es trans-metia oralment de generació en generació.També s’han conservat tractats de medicinaescrits per dones. El més conegut és Sobre lesmalalties de les dones, escrit el segle XI per lametgessa de Salern Tròtula, que podríem con-siderar el primer tractat de ginecologia i quefou traduït a diverses llengües durant els seglesXIV i XV, entre d’altres al català. Cal esmentartambé les obres de l’abadessa Hildegarda deBingen i el seu Liber simplicis medicinae, escritael segle XII, que tracta de les propietats tera-pèutiques de plantes, pedres i animals.

Coneixem el nom d’algunes metgesses a Cata-lunya per raó de l’autorització reial: FrancescaBonanada, de Berga, que va assistir Violant deBar i d’altres dames de la reina pels volts del’any 133; Ceti, valenciana, que el gener de1368 va rebre de la tresoreria de la reina 248sous barcelonesos i el mes següent, 88 sousmés per desplaçar-se de València a Barcelona;Floreta Çanoga, de Santa Coloma de Queralt,per assistir Sibil· la de Fortià, i moltes altres. Apartir del segle XIV i XV, en oficialitzar-se elsestudis mèdics, les dones van quedar excloses

Espai de treball remunerat

Concha Jiménez Díaz, treballadora domèstica a una casa d'estiueig dePuigcerdà, 1970.Arxiu: Montse Argente Jiménez.

49

de la formació i, a poc a poc, de la pràcticaguaridora. No va ser fins al darrer terç delsegle XIX que algunes dones van accedir a launiversitat i van aconseguir el grau de doctoresen medicina –la primera Dolors Aleu i Riera–,sempre, però, amb l’autorització reial nominalque els donava accés a la universitat. No va serfins al 1911 que es va permetre l’accés lliure deles dones a cursar estudis a la universitat.

Tot allò que tenia a veure amb la cura i amb elconeixement del cos femení, estava a les mansd’infermeres i llevadores.

Eulàlia Rodés Rubio va néixer el 10 de juliol de1940 a Castellterçol, emigrà a Barcelona i es vaincorporar a treballar al consultori mèdic vas-cular del Dr. Joaquim Jubert Salietti, situat alpasseig de Gràcia, l’any 1960.

La incorporació de les dones al sector adminis-tratiu es produí a principis de segle XX. Pelque fa a la incorporació a les administracions

públiques, es produí amb un cert retard res-pecte al sector privat. El testimoni que transcri-vim a continuació ens parla de com les donesque treballaven a les administracions públiqueseren expulsades del seu lloc de treball quan escasaven, a causa de la legislació franquista queprohibia la continuïtat de la trajectòria profes-sional de les dones casades.

“Vaig néixer el 19 de setembre de 1925 aprop de la plaça de la Universitat. Vaig fer elsestudis primaris i després de la Guerra Civilperitatge Mercantil, és a dir, comerç. La mevaprimera feina va ser a l’Institut Nacional dePrevisión. Tenia 19 anys. El primer contracte vaser d’interinatge, dos anys, i després vaig feroposicions al Cuerpo Auxiliar Administrativo ivaig treballar al Seguro Obligatorio de Enfer-medad. En paral· lel, vaig fer estudis de Gra-duat Social, a l’Escola Social de Barcelona. El1958 em vaig casar i, com a conseqüència dela normativa vigent, vaig haver de deixar elmeu lloc de treball, que en aquell moment era

Espai de treball remunerat

Mercedes Palau Torondel,Martín Honrubia i CarmenSoto Palau, al bar del carrerHorizontal, 1960-1961.Arxiu: Mercedes PalauTorondel.

Eulàlia Rodés Rubio al balcódel consultori mèdic on treballava, any 1960.Arxiu: Eulàlia Rodés Rubio.

50

d’administrativa a l’Instituto Nacional de Pre-visión, i vaig quedar en excedència forçosa, for-çada, per matrimoni. Vaig rebre la dot, unamena d’indemnització que em va facilitar com-prar els mobles del pis. Vaig tenir quatre fills.

Un cop restablerta la democràcia i aprovada laConstitució Espanyola les funcionàries que vamvoler ens vam reintegrar. Després de vint-i-unanys d’haver estat cessada vaig ser readmesa,prèvia devolució de la indemnització, la dot,que havia cobrat feia vint-i-un anys, no pervoluntat pròpia sinó perquè la legislació m’im-pedia continuar al meu lloc de treball, malgrathaver-lo guanyat per oposició. Després delmeu reingrés vaig ser destinada a l’agència dela Seguretat Social de la Guineueta fins que emvaig jubilar el 1990”.

Josefina Fuentes Bautista va assistir al col· legipúblic Ramiro de Maeztu, a les Cases Baratesd’Horta, i relata: “Los estudios secundarios loscursé en el Colegio Ntra. Sra. del Roser, calleAmílcar, que finalicé a los 13 años. Como nopodía ponerme a trabajar a esa edad realicé uncurso de secretariado comercial y a los 14años, con autorización paterna, empecé mivida laboral en una gestoría en la ronda de SanPedro de Barcelona. Combinaba mi trabajocon estudios complementarios (inglés). A los15 años cambié de trabajo, empecé de aspi-rante administrativa en una empresa de gruposelectrógenos en la Gran Vía de Barcelona. Alos 18 años volví a cambiar de trabajo y empe-cé en un centro sanitario de Barcelona y soyoficial administrativa en la actualidad (llevo 40años en la misma empresa) y he seguido reali-zando estudios complementarios”.

En els comerços o botigues on diverses perso-nes del col· lectiu familiar treballaven, la titularitatrequeia gairebé sempre en la figura masculina.La titularitat molt sovint, anava acompanyada dela regularització de la normativa laboral, règimd’autònoms de la Seguretat Social. Les dones,

fossin dones, filles, germanes o cunyades resta-ven fora de titularitats i de regularitzacionslaborals, malgrat que les jornades i el compro-mís laboral fossin els mateixos. Ara bé, no hihavia cap reconeixement legal de la seva tra-jectòria professional. Això ha fet que, en arri-bar a l’edat de jubilació, no hi hagués cap cons-tància de la seva vida laboral i, per tant, hanrestat sense drets reconeguts, sense dret acobrar una pensió que els reconegués els anystreballats. Ha estat una altra de les estratègiesque la societat va establir per invisibilitzar eltreball de les dones.

Històricament, les dones han estat vinculadesal sector de l’alimentació, ja fos en el sector dela transformació dels aliments, ja fos en el de lavenda de productes alimentaris. Aquesta pràc-tica, aquests sabers, s’han traspassat de genera-ció en generació de dones.

En el comerç de la venda de productes alimen-taris hi ha una presència majoritària de dones,tant al davant com al darrere del taulell.Venedores en comerços propis o aliens, vene-dores a les parades dels mercats, al supermer-cats... Botigues i mercats són espais majoritària-ment de dones, són espais de proximitat, onles dones situades darrere el taulell es relacio-nen amb les dones que hi ha al davant, com-pradores en aquell moment per abastir lesnecessitats alimentàries del col· lectiu familiar.

Aquest és un tipus de feina en què la relaciópersonal és important per assessorar, intercan-viar coneixements i experencies. Un comerçde proximitat no només espacial, sinó tambérelacional, que a partir dels anys seixanta vacomençar a conviure amb els supermercats,que van introduir canvis tant en la presentaciódels productes alimentaris –tots empaquetats,refrigerats...– com en les relacions. Del super-mercat desapareixien les venedores i apareixial’especialització de caixera, que havia d’intentarfer la feina al més ràpidament possible i que

Espai de treball remunerat

51

feia minvar o desaparèixer del tot la possiblerelació i intercanvi d’informació entre les com-pradores i les venedores. El taulell havia estatsubstituït per la caixa; la venedora, per la cai-xera.

En altres sectors econòmics, la presència dedones era una constant. La Harry Walker erauna empresa dedicada a la importació, fabrica-ció i comercialització de maquinària i accessorisper a la indústria de l’automoció, al passeig deValldaura.

L’any 1970, a la fàbrica del passeig de Vall-daura, hi treballaven unes 470 persones, i entreel desembre d’aquell any i el febrer del següenthi va esclatar una vaga per millorar les condi-cions de treball.

El setembre es va convocar una aturada de 20minuts per les condicions de toxicitat en unanau. La resposta: sanció de feina i sou durantdos mesos per a un treballador, més diversesamonestacions, a la qual cosa es va respondreamb una nova aturada. Mentrestant, les rela-cions entre treballadors es van anar tensant,amb acomiadaments i desallotjaments policials.

Es reivindicaven millors condicions laborals icontractuals i es lluitava en contra de les mesu-res coercitives imposades per l’empresa i lapolicia. Es va acomiadar 13 treballadors i la res-posta va ser l’ocupació de la fàbrica per partdels treballadors i treballadores, de la qual vanser desallotjats violentament per la policia. Ales reivindicacions inicials, s’hi va incloure la dela llibertat.

Espai de treball remunerat

Botiga del pesca salada delspares de Maria BusquetCosta, al carrer Marià Aguiló56, del Poble Nou. El pare i la mare i lel germà, la cosinai una veïna, 1962-63.Arxiu: família Busquet.

52

La discriminació de la dona en el món del tre-ball és un fet, afirmava amb contundència elButlletí del moviment democràtic de dones.Això passava a Barcelona, el març de 1968,malgrat la Ley de Derechos Políticos, Profesio-nales y de Trabajo de la Mujer, de 1961. Ladesigualtat entre els salaris masculins i femeninsés del 45%. Ara bé, continuava l’article, la dis-criminació no és exclusivament salarial, sinóque comprèn innumerables aspectes.

Per exemple, hi havia empreses que, a l’hora deconcedir préstecs d’habitatge, establien la distin-ció entre homes i dones. Ells podien accedir-hia partir dels 18 anys; elles, a partir dels 25.

Pitusa, a qui hem trobat en el capítol anterior,ens explica que el 1978, quan tot just acabavade tenir la seva filla, es van convocar eleccionssindicals a Telefónica i va sortir escollida com aenllaç sindical: “Em va sobtar desagradable-ment el masclisme que es respirava en aquellentorn. Vaig emprendre, entre d’altres, unabatalla contra l’ús sexista del llenguatge. No hihavia manera de veure’m, de veure’ns repre-sentades en el llenguatge. Tot eren ‘treballa-dors’. Vaig batallar i em vaig emocionar el diaque per primera vegada vaig sentir ‘treballa-dors i treballadores’”.

A banda del llenguatge, a Telefónica, vam llui-tar per la igualtat d’accés. Dins les diverses fei-nes, hi havia sectors feminitzats, especialmentels que feien referència a l’atenció al clients, i laresta eren predominantment masculins.

Aconseguir la igualtat d’accés volia dir que hihaguessin dones en tots els sectors. Entre elsanys 1979 i 1980, algunes dones van incorpo-rar-se a l’empresa com a zeladores i empalma-dores. Ho van passar molt malament; per notenir, no tenien ni vestidors. I als vestidors, lesparets eren plenes de pòsters amb dones nues,fins que una companya va trobar no sé pas onun cartell d’un negre amb un penis enorme i elva penjar. A partir d’aquell dia, van desaparèi-xer els nus femenins i masculins de les parets.Finalment, es va aconseguir que les dones tin-guessin vestidor propi. D’altra banda, la feina alcarrer era dura i els comentaris de companys ide la gent que passava pel carrer eren ferotges:“Li estàs prenent la feina al meu marit”. El dretde les dones a un lloc de treball encara esqüestionava. En canvi, el treball remunerat esconsiderava un dret al qual els homes haviend’accedir de manera prioritària.

Espai de treball remunerat

Fina Rodríguez Sieso i Àngeles García Vargas a laparada del peix del mercatdel Guinardó, 1977.Arxiu: Montse SánchezRodríguez.

53

Reflexionant sobre les accions que es van em-prendre i els resultats, Pitusa valora que lesaccions positives per facilitar la igualtat d’accés altreball van tenir unes conseqüències perverses.Les categories on hi havia predomini de doneses van desfeminitzar, cada vegada hi havia méshomes en atenció al públic, i poques, molt po-ques dones, van incorporar-se a altres categories.

Ara bé, allò que Pitusa valora molt positiva-ment és la reivindicació de reingrés per a lesdones casades, a les quals el franquisme haviaexpulsat del lloc de treball remunerat.

Pilar Espuña va néixer a Barcelona el juny de1928. Als setze anys va ingressar a treballar a labanca. Mare d’un nen, va quedar vídua quanaquest tenia dos anys. Va ser escollida enllaçsindical pels seus companys de treball. La nega-tiva a fer hores extres i la consciència de la dis-criminació de les dones en el món laboral vanser temes candents per aconseguir condicionsde feina millors per a dones i homes. Enparal· lel, el 1966 va començar a participar en elmoviment feminista.

El 1987 va ser fundadora i presidenta del grupDona i Presó, amb estreta vinculació amb Cala Dona, amb l’objectiu de millorar les condi-cions de vida de les dones a les presons, itambé membre de l’Associació de Veïns delTuró de la Peira, responsable i coordinadorade la Vocalia de Dones.

Hi ha tres àmbits en què les dones han tingutuna rellevància especial: la millora de les condi-cions de treball, la millora de les condicions devida i la vinculació al moviment feminista. Tresàmbits d’actuació, vinculants. A voltes, en mo-ments concrets de la vida, la responsabilitat i elcompromís amb cadascun d’aquests fan que esdediquin més energies a un, sense desvincular-se de la resta. És, doncs, una implicació vital,situar-se en el món des de la perspectiva decompromís amb la realitat que les envolta.

Aurèlia Cubo ens descriu la seva trajectòria deformació i d’experiència laboral. Malgrat la sevaformació, similar i, en alguns casos, superior a lad’alguns dels seus companys, coincidí amb unaexperiència gairebé comuna per a les dones dediverses generacions, l’anomenat sostre devidre, és a dir, la impossibilitat d’aconseguir lapromoció en el lloc de treball, malgrat –tor-nem-ho a repetir– tenir la mateixa formació, osuperior, que la de col· legues laborals que síque van obtenir l’ascens. Què ho fa? Pro-bablement, aquell mateix consens sexuat, noexplicitat però posat en pràctica ja en el segleXIX, de considerar –encara avui en dia– que eldret prioritari de feina, de càrrec i de remune-ració superior pertoca als homes.

Continuem amb Aurèlia Cubo, que ens expli-ca: “Sóc de la generació on érem entre 35 i 40alumnes per classe en una escola concertadadel barri: l’Acadèmia Avellaneda, ja desapare-guda. Era un col· legi mixt. Vaig cursar els 8anys d’EGB. Ho recordo amb nostàlgia: la clas-se de parvulari estava plena de tauletes petites,rodones, de colors, tots estàvem junts nens inenes, sense l’actual racó de pensar però detant en tant ens castigaven de cara a la paret.A partir de primer curs ens van separar: lesnenes a un cantó de l’aula i els nens a l’altre.No jugàvem al pati perquè no en teníem.Evidentment, tampoc fèiem esport; només elsdilluns, d’onze a una, les noies anàvem al ClubNatació Sant Andreu i els nois a l’escola espor-tiva BRAFA a fer atletisme. Quan hi haviaxivarri a classe, els professors feien volar elsguixos i copejaven la taula amb “la palmeta”.Cada dilluns ens canviaven d’ubicació dins l’aulaen funció de la nota que havies tret en el repàsde la lliçó dels divendres. No obstant això, ara,quan comentem els records amb els meusamics de llavors riem molt i donem gràcies per,malgrat tot, no tenir traumes escolars.

El BUP el vaig fer en un col· legi d’Horta i pelCOU vaig tornar a Nou Barris, al INB Sant

Espai de treball remunerat

54

Andreu. Aquest darrer va ser un any de mogu-des. Allà on hi havia una manifestació hi anà-vem els dels instituts, especialment els delPatronat Ribas i els de S. Andreu. Sort queCOU només va ser un any!

Superat el COU vaig accedir a la UAB, Facultatd’Econòmiques. Feia vida normal d’estudiant,sense gaire temps lliure.

Un cop llicenciada, vaig obtenir la titulació d’as-sessora comercial per la Cambra de Co-merç.A partir d’aquest moment vaig contactar ambel món comercial català treballant alDepartament de Comerç de la Generalitat, fentestudis i valoracions d’expedients enfocats a lamodernització dels establiments de cara a lesolimpíades del 1992. Al gener del 1990,l’EADOP buscava un professional amb el meuperfil per ajudar als diferents directius en lapresa de decisions. Em vaig il· lusionar molt,sobretot perquè els punts de venda de llibres

de la Generalitat depenien de l’Entitat i podiaproposar projectes de millora per a les dife-rents llibreries. El significat de “sostre de vidre”ho vaig esbrinar quan va quedar vacant la plaçade cap de comercial. El lloc va ser delegat enun altre company interinament durant tres anys;temps suficient per obtenir els punts necessarisi assolir la plaça definitivament“.

Malgrat la formació, malgrat la trajectòria pro-fessional, el sostre de vidre, la discriminaciósexual contra les dones, es convertí en murallainfranquejable. Un pacte sexual en vigor, quecontinua excloent i marginant les dones.

Elsa Plaza ens narra la seva trajectòria laboral:“Per a mi el treball remunerat sempre ha estatproblemàtic. Sempre he fet feines precàries. Hecuidat criatures, vaig intentar netejar cases; des-prés, gràcies a les dones del bar la Sal, vaig tre-ballar de cuinera i després a l’editorial feministadel mateix nom, també com a dibuixant, disse-

Espai de treball remunerat

Seu de l’Entitat Autònomadel Diari Oficial i dePublicacions de laGeneralitat de Catalunya,gener del 1977, en un descansmentre empaquetàvem elmaterial per traslladar-nos ala nova ubicació.Es curiósrecordar com no fa tants anyses podia fumar dins lesdependències oficials. Aixicom, també crida l’atenció elvolum d’arxivadors i depapers. Les noves tecnologieshan suposat un importantestalvi en consum de paper.Arxiu: Aurèlia Cubo.

55

nyadora tèxtil per a indústries Casacuberta iil· lustradora de la revista Dunia, Hogar y Moda ialtres revistes de Madrid. Enmig de tot això vaigacabar la carrera i vaig tenir el meu fill Gabriel, el1985. Era feliç, estava bé amb la meva parella.Amb el retorn de la democràcia a l’Argentina,vam decidir tornar-hi. Vaig trobar feina de pro-fessora en una escola d’art, però com que elmeu company era metge i no va trobar la feinaque volia, vam tornar a Barcelona.

Per a mi el retorn va suposar començar denou. Vaig ser professora en diverses escolesprivades mentre acabava la tesi doctoral ambla confiança que em permetria una feina mésestable, però no va resultar així. He continuattreballant de manera precària”.

Elsa Plaza continua desgranant experiènciespersonals que són sovint experiències comu-nes per a moltes dones, com ara la responsabi-litat sobre les persones de l’entorn familiar i lasupeditació de la trajectòria professional a lesnecessitats del col· lectiu familiar. Especialmenti de manera destacada, s’ha exigit a les donesque siguin el suport, la base sobre la qual elshomes es recolzin per fer carrera professional,cosa que s’ha plantejat com una obligació deles dones envers els homes.

Elsa Plaza ens explica: “L’any 1991 va morir elmeu pare i vaig haver de portar la mare, moltafectada per una malaltia psiquiàtrica, a Bar-celona. Van ser anys durs, molt durs. El meu fillGabi era petit, el meu company s’aferrava a lacarrera, cosa que implicava que viatjava cons-

tantment, i jo m’encarregava de la mare i lesseves bogeries. A més, també feia la tesi, queem va donar la possibilitat de crear-me unespai per fugir de la realitat. Va ser tot un plaerfer la tesi. El 1993 va néixer la meva filla Júlia,una altra alegria, tot i que les coses amb elmeu company no anaven gaire bé. Quan unhome vol fer una carrera brillant exigeix seradmirat i posa totes les seves energies a acon-seguir-ho. I així va arribar la separació”.

Elsa Plaza ha continuat fent feines precàries is’ha dedicat a investigar i a escriure, entre d’al-tres, els llibres Desmontando el caso de laVampira del Raval: misoginia y clasismo en laBarcelona modernista, Jacqueline o el eco deltiempo, Ro jiza penumbra en casa de C laude.

Amb dades fetes públiques per l’Agència Tribu-tària, la diferència entre el que guanyen elshomes i les dones cada vegada és més gran. Elque es coneix com a bretxa salarial, del 2009 al2012, no ha parat d’eixamplar-se. L’any 2012,cada home, a escala estatal, ingressava una mit-jana de 21.246 euros, mentre que cada donaen guanyava 15.372. Si prenem com a base elsalari de les dones, els homes tenen un nivelld’ingressos un 38% superior que les dones, unadiferència que no ha canviat tant des dels inicisde la Revolució Industrial. Han passat gairebédos segles i les diferències pel que fa al nivelld’ingressos gairebé no han canviat, malgrat l’ac-cés de les dones als estudis superiors, malgratl leis que es volen igualitàries, malgrat. . .Actualment, en la societat que vivim perviuenles desigualtats, i una d’aquestes és la sexual.

Espai de treball remunerat