DISJUNCI I CONJUNCI

ABSTRACTPer qu Spinoza divideix en la seva tica el coneixement en tres gneres i per qu els ordena? Alludeixen els numerals ordinals a una seqncia que cal completar per tal d'atnyer el coneixement prpiament dit? Llavors, el primer i el segon gneres, no sn coneixement? Encara no ho sn? Noms el tercer ho s? Aquest article abordar aquestes qestions basant-se exclusivament en el text spinozi i des duna perspectiva no finalista, s a dir, discutir si la gradaci primer-segon-tercer pot interpretar-se en termes de progressi dins d'una srie ordenada i homognia que noms es completaria i justificaria en arribar al seu punt final. Spinoza ment - coneixement imaginaci ra intuci - finalisme perfecci Why distinguishes Spinoza three ordered kinds of knowledge in his Ethics? Ordinal numbers refer to a sequence that must be completed in order to achieve the knowledge itself? Then the first and second kinds are not knowledge? Not yet? Only the third is knowledge?

This paper will deal with these questions based exclusively on Spinoza's text and from a not-finalistic view, and it will discuss whether the first-second-third gradation can be interpreted in terms of progression within an orderly and homogeneous series only complete and justified in reaching its endpoint. DISJUNCI I CONJUNCI

0. DE MENOR A MAJOR?

Primer, segon i tercer. Aquests sn els gneres de coneixement segons l Spinoza de ltica (II, Prop. 40, esc 2). Com cal entendre aquesta classificaci i, encara ms, el seu carcter ordinal? Precisem ja d'entrada que el coneixement de qu aqu es tracta s el coneixement finit, corresponent a un enteniment finit, com s el nostre. Daqu que la seqncia esmentada aparegui a la segona part de ltica, dedicada a la naturalesa i lorigen de la ment. En canvi, lenteniment de qu es tracta a la primera part s infinit i, per tant, indivisible, ja que copsa sincrnicament la totalitat en acte del ser (I, Prop.16). Situats, doncs, en lmbit del coneixement finit, ls dels numerals ordinals podria portar a pensar en una seqncia o, fins i tot, en una progressi vers una fi. Aix, el coneixement seria un procs que avanaria per efecte duna causa final que en seria alhora culminaci i ra.Alguns punts de ltica podrien avalar aquest enfocament. Al capdavall sn nombroses les allusions al primer gnere en termes d'error, mutilaci, inadequaci i confusi (II, Prop. 41; V, Prop. 28); al segon i al tercer en termes de veritat i adequaci (II, Prop. 50; V, Prop. 28); i en particular al tercer en termes dexcellncia, i perfecci (II, Prop. 47; V, Prop. 25, 27, 33, 42), termes amb connotacions valoratives que podrien suggerir una evoluci de pitjor a millor.Tanmateix creiem que aquesta interpretaci no seria encertada. Primer, perqu Spinoza posa en qesti la noci mateixa de valor, de manera que no seria legtim interpretar la seva obra de la m d'una axiologia no discutida prviament. I, segon, perqu, d'acord amb el text, cada gnere de coneixement dna ra de si mateix, de manera que no necessita buscar-la enlloc ms. No hi ha, doncs, un primer gnere de coneixement i desprs un segon (tots dos encara imperfectes i parcials) i finalment un tercer que els completaria. Ans al contrari, cadascun d'ells s total i tots tres sn presents simultniament.

Les lnies que segueixen intentaran justificar aquestes afirmacions i tamb donar una explicaci de lordinalitat de gneres. I, per a aix, seguiran el fil conductor de la crtica spinoziana al finalisme.

1. EL PREJUDICI FONAMENTAL

La refutaci de qualsevol interpretaci teleolgica del ser s un element substantiu de lobra spinoziana. Dins de ltica, la trobem explcitament a diversos punts, amb la intenci polmica de denunciar tota una srie de pressupsits terics i prctics vigents sense cap aval racional. En aquest sentit destaca lApndix de la Primera Part, que descriu la cadena darguments injustificats que va de lautoconscincia de les prpies volicions (un fet) al disseny dun mn creat i regit per satisfer-les (una ficci), amb totes les implicacions cientfiques, morals i socials associades.

Per, ats que, com diu el mateix autor, el finalisme s el prejudici del qual depenen tots els altres i que, per tant, els seus efectes poden no ser evidents, el desemmascarament de les seves diverses expressions (llibertat, voluntat, perfecci, b...) recorre tota ltica amb una vocaci crtica radical que l'autor anima els lectors a prosseguir. I s que el finalisme s inherent a loperar mateix de la nostra ment, que s don surt, i aix fa difcil detectar-lo, esbrinar-ne les causes i, sobretot, identificar-ne les conseqncies. Tot i aix, s important fer-ho, perqu el que est en joc no s noms desfer una insuficincia del nostre enteniment limitat, sin denunciar l'ontologia que en resulta, la qual no solament ens desvia de la nostra naturalesa (val a dir, de la naturalesa en general), sin que ens hi enfronta. Una cosa s que no puguem evitar pensar en termes de mitjans i fins i una altra que aquesta sigui l'nica manera de pensar possible, extrapolable, per tant, al ser en general. Spinoza nega que a la naturalesa hi hagi finalitat, vessant crtica de la seva obra que t, per, un inseparable correlat propositiu, a saber, una explicaci no teleolgica sin gentica del que hi ha. Des d'aquesta perspectiva, la distinci i gradaci del coneixement en tres gneres difcilment pot interpretar-se com una progressi cap a un fi que resoldria i justificaria les etapes superades, una interpretaci comprensible en una ment que busca fins per explicar-ho tot per inadmissible com a exposici de la gnesi del coneixement.

2. GNERE I COMPLETESA

Perqu el tercer gnere de coneixement fos causa dels altres dos, caldria que tots tres compartissin una essncia car noms hi ha causalitat entre commensurables i els dos primers fossin parcials. I aquest no s el cas, ja que, cada gnere t una definici prpia i abraa tota la realitat, lnica que hi ha (sempre en el benents que, per a lenteniment finit de qu aqu es parla, aquesta realitat, que t infinites cares, noms en llueix dues, a saber, extensi i pensament). Dit duna altra manera, a un gnere que fos mitj per al segent, que trobs la seva ra i compleci en el segent, li faltaria alguna cosa, tindria una mancana constitutiva, cosa absurda perqu la constituci o es t o no s t, no s pot dir que es t ms o menys.

s per aix que es parla de gneres i no de graons duna mateixa escala o trams successius duna mateixa lnia. En aquesta pluralitat irreductible ressona la incommensurabilitat dels atributs tal com sn definits en la Primera Part de ltica, s a dir, com a gneres (maneres de ser) de (tota) la substncia (II, Prop. 7, esc). Doncs b, anlogament, cada gnere de coneixement s una manera de ser (tot) el coneixement. I la ressonncia no s gratuta, ja que reprodueix la riquesa ontolgica caracterstica del pensament spinozi, fruit de la multiplicaci i no de la integraci.

En efecte, la imaginaci, que s com Spinoza anomena el primer gnere de coneixement, s la forma en qu la nostra ment s refereix a les coses que t sensiblement presents (ho estiguin o no de fet). En si mateixa, la imaginaci no t cap ms fi que el que la defineix, o sigui, el d'imaginar. I en aquest sentit no t lmits, ja que el nombre de les idees de les afeccions del cos pot crixer indefinidament, sense que hi hagi conjunt dens que li estigui en principi vedat. Tot s, doncs, imaginable, si b a la manera receptora, juxtapositiva i atropelladament associativa que correspon a la imaginaci.

Per la seva banda, la ra, nom que Spinoza dna al segon gnere de coneixement, tot i partir de la mateixa base material que la imaginaci, a saber, les idees de les afeccions del cos, ja no les accepta sense ms sin que les tracta, s a dir, les arrenca al seu ordre de recepci i les reagrupa dacord amb un altre criteri, tot efectuant un seguit doperacions de relaci, comparaci i abstracci que manifesten una activitat i un funcionament propis. Igual que la imaginaci, no s amb vistes a cap fi, que actua, sin perqu raonar s la seva essncia, ni circumscriu la seva activitat a una parcella de la realitat sin que vol abraar-la tota. Si laportaci de material imaginatiu no t lmits, tampoc no el tenen les operacions caracterstiques de la ra que s'hi apliquen.

Finalment, la cincia intutiva, nom que Spinoza dna al tercer gnere de coneixement, tampoc no t lmits ni se circumscriu a un mbit segregat dens sin que els coneix tots, per en el seu cas en tant que essncies, la qual cosa la diferencia dels dos altres gneres, la base material dels quals sn les coses en tant que existeixen. Per aquest motiu, el seu operar no pot ser ni el de la illimitaci juxtapositiva de la imaginaci, perqu la intuci copsa sincrnicament el tot simultani que conformen les essncies, ni el de la illimitaci compositiva de la ra, perqu les essncies ja componen de per si un conjunt en acte en qu cada essncia s irreductible i insubstituble. La cincia intutiva copsa, doncs, lordre vertader, el gentic, ja que coneix d'un sol cop la configuraci total de la natura, cosa inaccessible als altres dos gneres de coneixement, que per justificar les coses existents es veuen abocats a una regressi infinita en la cadena causal que les origina. Sense oblidar per, una diferncia de pes entre primer i segon gnere. El primer considera que les seves idees se li donen successivament (d'aqu sorgeix la noci de temps), i es basa nicament en aquesta successi per conformar per associaci generalitzacions amb les quals explicar-se el mn. El segon, en canvi, ja no entn aquestes idees des del punt de vista de la seva aparici, sin que les abstrau a un mbit ali a la successi temporal i hi busca relacions diferents a les de la mera contigitat espaciotemporal. Aquestes relacions obeeixen a la constituci mateixa de l'enteniment, daqu que les regularitats que fixa tinguin una vigncia universal i necessria, no subjecta a l'existncia de coses concretes ni, per tant, al temps (que s una idea imaginativa ms) en qu aquesta s'inscriu. La qual cosa no vol dir, per, que la ra no sigui diacrnica. Ans al contrari, per una banda, ella mateixa existeix (t, igual que la imaginaci, un comenament i un acabament) i, per una altra, les regularitats que identifica es refereixen a coses existents (en el passat, el present o el futur).

No s aquest el cas de la intuci, que atn a essncies, totes donades eternament en acte (cosa que no exclou que formin estructura, s a dir, que s'articulin les unes amb les altres en una configuraci intelligible, per b que no orgnica). Veiem doncs que, pel que fa a la seva definici i funcionament, els tres gneres de coneixement sn conjunts disjunts, tot i ser manifestaci dun sol coneixement. 3. NI MITJANS NI FIAfirmem, doncs, que no hi ha augment de coneixement de gnere en gnere i que el primer i el segon no sn mitj del tercer. Ans al contrari, la caracterstica del sistema spinozi s que tot el que t una constituci es justifica per aquesta constituci i la compleix necessriament. Aix, doncs, el segon gnere de coneixement no completa el primer ni li aporta res que a aquest li falti per realitzar-se. I la imaginaci, per la seva banda, no tendeix a la ra ni sextingeix en arribar-hi. s ms, la imaginaci no serra en tant que imagina, sin en tant que no imagina prou, s a dir, en tant que no t la idea que exclogui la falsa (II, Prop. 17, esc. Prop. 49, esc).

Per tant, spinozianament s del tot possible explicar-se el mn, i viure-hi, a la manera imaginativa. L'inters que manifesta Spinoza per com coneixen els nens va en aquesta direcci, com tamb l'afirmaci que no solament en la infantesa sin tamb en l'edat adulta el gnere de coneixement preponderant s la imaginaci. El que s s completament impossible, per a nosaltres, s no viure imaginativament, la qual cosa certifica que del primer gnere de coneixement al segon i daquest al tercer no hi ha un cam per arribar al final del qual calgui deixar enrere les etapes intermdies. Altrament, les imaginacions que es revelessin falses des dun altre mbit cognoscitiu (recordem l'exemple de la distncia a qu sabem que est el sol i la distncia a qu el veiem) desapareixerien, cosa que no passa (IV, Prop. 1, esc). Tanmateix, l'enteniment hum no s solament imaginatiu, per no perqu tamb el constitueixin formes superiors de coneixement, sin perqu la imaginaci s la primera manifestaci de la potncia pensant que el caracteritza, que, com a tal potncia, s capa de graus creixents d'activitat.

El problema no s, per tant, que la ment concebi imaginativament el mn i la manera de viure-hi (no podria ser-ho perqu al capdavall la ment s tamb imaginaci) sin considerar que aquesta concepci s la veritat. Problema que ja no detecta, per, la imaginaci mateixa, sin la ra, que, per dir-ho aix, es mira la imaginaci des de fora i en comprn els mecanismes. Parafrasejant el mateix Spinoza (II, Prop. 43, esc), la ra s la llum que fa aflorar tots els errors gestats a partir de les idees d'una imaginaci que no s'autointerpella (no pas per una deficincia, sin perqu la reflexi s una propietat que no li escau). Per, per tal de desmentir qualsevol progressivitat, cal assenyalar que el primer gnere no necessita el segon ni en t notcia ni s'hi veu abocat, mentre que, en canvi, el segon opera sobre el material cogitatiu que li serveix la imaginaci. El mateix pot dir-se quant al segon i al tercer gneres. El tercer no completa el segon ni en dna compte. Ms aviat al contrari, s els segon gnere el que explica el tercer.

4. EL PIVOT

La ra, en efecte, opera sobre la matria cognoscitiva aportada per la imaginaci, la relaciona, la compara i nabstrau generalitats, aix s, constants necessries i universals formulables en forma de lleis.

L'activitat de la ra es manifesta, doncs, en una operaci de segon nivell sobre les idees imaginatives que aquestes com a tals no reclamen, operaci que obeeix a un dinamisme intern que aspira extensivament i intensivament a la identificaci de cada vegada ms lleis que abracin cada vegada ms mbits i ms mpliament i que alhora identifiquin amb cada vegada ms finesa el detall. Aix, la ra executa una mena de doble moviment: duna banda vers un mxim de generalitat, a fi datnyer els fonaments del seu mateix operar (per aix el coneixement de la ra s autoconeixement), per, duna altra, i simultniament, vers un mxim de concreci per tal d'explicar cadascuna de les seves idees (amb ms o menys agudesa en funci del seu grau d'autoconeixement). De manera que, com ms vol precisar el comportament de la idea particular, ms poder dabstracci ha de tenir i ms universal ha de ser la llei que fixi. I, a linrevs, com ms ric i travat sigui el teixit de lleis generals, com ms atapeda la seva malla i petits els forats que deixi, ms a prop estar de poder capturar cada idea singular. La ra es troba, doncs, en la paradoxa que com ms es desenvolupa, ms assenyala all que necessriament la defuig. Necessriament perqu per definici el seu mbit s el dall que totes les idees (coses) comparteixen i no pas el dall que una idea (cosa) mai no t en com amb cap altra, a saber, la seva essncia. Ens trobem doncs que la ra, precisament quan ms ra s, sadona que noms s un gnere de coneixement (i no el coneixement) i apunta a una altra forma de conixer que mai no ser la seva perqu no atn a generalitats ni a relacions entre coses sin a les coses mateixes. Per a ella, conixer el mn i el seu funcionament (activitat que la defineix) s conixer-se alhora a si mateixa i els seus lmits. Aix, mentre en els dos extrems del coneixement, el primer i el tercer gnere comparteixen, per motius ben diferents, lautosatisfacci i reposen en si mateixos sense veure's impellits a sortir de si, la ra mira lun i mira laltre en un moviment constant dautocompliment. Per aix, el gnere de coneixement en qu s'efectua i resol ltica a qu alludeix el ttol de lobra s el segon, expressi i desplegament ininterromput de la potncia cognoscitiva de la ment, que, pel sol fet destar en exercici, es desf dinterferncies alienes al seu ordre i troba automticament, sense buscar-la, per la mera autoexigncia de fer-se curulla complaena.

D'acord amb aix, el pes del nostre coneixement descansa sobre el segon gnere i no sobre el tercer, ja que la cincia intutiva resulta dinmicament de la ra i no, a linrevs, la ra teleolgicament de la intuci. Dit d'una altra manera, el tercer gnere de coneixement s un producte del segon (per b que ja tota una altra cosa).

No hi ha res en tota ltica que desmenteixi aquesta interpretaci. Ans al contrari shi troben bastants elements que lavalen. Que sempre que es parla de perfecci, virtut o felicitat en termes superlatius el gnere alludit s el tercer? Certament, tota la Part Cinquena ho documenta, per aquesta objecci pot llegir-se sota una llum diferent si sentn el tercer gnere com lpex del segon, o sigui, com la mxima expressi de la racionalitat del nostre enteniment. Afegirem algunes consideracions en aquest sentit. Sovint Spinoza no distingeix entre segon i tercer gneres de coneixement, sigui perqu els considera en conjunt, sigui perqu els engloba en el terme ra, de manera que el trinomi cognoscitiu es converteix en un binomi, com pot comprovar-se en diverses proposicions de la Segona i la Cinquena parts (II, Prop.41 i 42; V, Pref., Prop. 4, 10, 20, 28, 29, 38 i 41). Enlloc es parla, doncs, dun pas possible del segon al tercer gnere, ni tan sols per negar-lo i afirmar la necessitat dalguna mena de salt (de fet, enlloc es parla de laccs al tercer gnere). A ltica tot el que t a veure amb activitat de la ment, terica o prctica, es refereix a la ra (en la seva ntima relaci-oposici amb la imaginaci), i noms quan la referncia a aquesta activitat savalua en termes de maximitzaci, apareix el tercer gnere. Dos exemples: la complaena (acquiescentia) i lalegria (laetitia), que, naixent del segon gnere de coneixement com a afectes vinculats a un major grau d'activitat lliure, en aquest cas la potncia intellectiva de la ment en exercici, noms arriben al seu grau ms alt en el tercer (V, Prop. 27), quan la potncia intellectiva de la ment ja est totalment desplegada, i esdevenen felicitat (beatitudo). Si la virtut s lactivitat de la ra, lalegria rau en l'activitat de la ra, i creix al ritme a qu aquesta sautorealitza fins arribar al seu punt de saturaci (a partit del qual tot s ja ment finita enll). Ara b, si recapitulem, no s contradictori afirmar, per una banda, la diferent naturalesa de cadascun dels gneres de coneixement (com correspon a la seva condici de gneres) i, per una altra, defensar que la intuci no s res ms que la conclusi de la ra? Creiem que no si tenim en compte que la intuci, tot i ser una forma real de coneixement (de fet s el coneixement per excellncia), no s un coneixement que la ment tingui o assoleixi en algun moment de la seva existncia. I s que el coneixement no s de la ment, sin que sesdev en la ment. A ltica hi ha dues lnies de discurs: luna traada per la triada part-duraci-exterioritat (finitud); laltra, per la triada tot-eternitat-interioritat (infinitud). I l'important a efectes cognoscitius s no solament identificar aquestes dues lnies sin adonar-se que sn simultnies i que veuren noms una o veure-les per separat s una comprensi unilateral de la realitat. El nostre enteniment pot arribar a saber-ho, per no a recrrer la segona.

Curt, s la ra la que s'exercita a descobrir l'estructura del seu mateix entendre (isomorfa amb la dels cossos) i, en exercitar-se, necessriament excelleix, perqu a mesura que coneix quin s el seu funcionament genu, s'allibera ms fcilment dels elements que lobstaculitzen (i viceversa). Per a la nostra ment, doncs, intuci i tercer gnere de coneixement sn noms del topall de la ra vist del costat d'aquesta. En efecte, perqu la ra es conegui i reconegui com a tal necessita un lmit que li permeti resseguir la seva prpia configuraci. Aquest lmit, per, no li posa un saber superior que li prengui el relleu per completar all que ella encara no ha assolit, a saber, el coneixement. El lmit se'l posa ella mateixa quan s purament el que s. Per acabar, afegirem noms que fer pivotar el coneixement sobre el segon gnere pot estalviar moltes fantasies interpretatives a lhora d'abordar el pensament de Spinoza. En primer lloc, deposar el 3r gnere de la posici rectora i culminant que li atorgaria una lectura progressivista i finalista del coneixement neutralitza el risc de veure un trnsit possible de la ra a la intuci (que en el text no solament no s'explica enlloc sin que resultaria absurd, car connectaria all inconnectable, a saber, finit i infinit). Insistim, una cosa s comprendre que el saber vertader s l'intutiu i una altra tenir-lo. En segon lloc, reconixer al 1r gnere els seus mrits com a activitat cognoscitivament tan legtima com la ra (si b diferent) evita la temptaci de veure en la gradaci de gneres l'escapatria de les idees imaginatives i lelevaci a formes de pensament (i, correlativament, de vida) superiors i extrahumanes. En Spinoza tot t el seu qu, res no es descarta ni s'elimina ni se supera.5. ELS NUMERALS ORDINALS

Fins aqu hem sostingut que els tres gneres de coneixement no se segueixen els uns dels altres impulsats per una causa final a la manera detapes que es resoldrien-dissoldrien en arribar a la meta. Ans al contrari, tots tres sn presents a la vegada. El tercer perqu s el coneixement pur, el segon, perqu esbrina en qu consisteix el coneixement pur i, el primer perqu coneix en el temps les mateixes coses que el segon coneix desindividualitzadament i el tercer com a expressi concreta i eterna del ser. I en aquesta forquilla res no exclou que pugui haver una infinitat de modalitats i de combinacions de coneixements. Finits, aix s, perqu dinfinit noms pot haver-nhi un. Per, llavors, si el coneixement no augmenta en ascendir de gnere perqu simplement no hi ha trnsit de l'un a l'altre, si imaginaci, ra i cincia intutiva sn disjuntes, tot i conjuntar-se en un nic enteniment i atenir-se a una sola realitat, qu signifiquen els ordinals?

Hi ha una resposta ben senzilla: classifiquen tres naturaleses dispars i completes en si mateixes. Els numerals, vistos aix, no indicarien sin l'ordre d'aparici dels gneres en el text. En el benents que aquest ordre d'aparici no seria arbitrari, ja que, fent justcia al mode geomtric del ttol, l'exposici spinoziana s autoexposici de la cosa mateixa. Aix, el nostre coneixement s primriament (i sovint quasi exclusivament) imaginatiu; noms en un segon nivell (no consecutiu ni necessari), racional; i noms en arribar al mxim de la seva activitat, acabadament racional.

Per no sembla que aquesta resposta expliqui la connotaci valorativa de l'espectre de termes que va d error' i 'confusi' a 'adequaci', 'perfecci', i 'excellncia', assignats als tres gneres en funci del numeral ordinal que els precedeix.

Respecte d'aix, direm que s precisament la connotaci valorativa, que sembla indicar una graduaci de pitjor a millor, la que cal discutir. Fixem-nos que Spinoza no diu enlloc que la imaginaci s'erri ni que les seves idees siguin falses. Errnies sn determinades associacions i generalitzacions validades per una experincia limitada i subjectiva sotmesa a l'ordre de donaci de les idees com a conseqncia del contacte amb objectes extensos i contingents. Spinoza afirma certament que totes les idees no acreditades cognoscitivament pertanyen al primer gnere de coneixement, per no que les idees de la imaginaci siguin falses. I no podria dir-ho, perqu la falsedat no s res, s una noci buida, la pura negaci (II, Prop. 33), mentre que la imaginaci s, i per cert, activitat pensant (a baixa intensitat, si es vol). El concepte idea falsa s impossible i, si Spinoza en parla, s precisament per aclarir que no s un concepte avinent a la imaginaci, les idees de la qual no sn en si falses (tenen contingut, sn quelcom), si b generen errors en donar-les per certes i en ser relacionades segons uns criteris que no sn prpiament racionals. De fet, la imaginaci, a la seva manera, cont ja una certa veritat, car la ment on hi ha idees falses (en aquest sentit de no prpiament racionals) s la mateixa on poden generar-se'n de verdaderes. Dit d'una altra manera, la idea s sempre una, vista ara imaginativament ara racionalment.Per, tornem-hi, els ordinals no tenen, doncs, ms funci que l'enumerativa? Fins admetent que imaginaci, ra i intuci siguin totes coneixement i ho siguin alhora, no indiquen els numerals cap preeminncia? Per qu diu Spinoza que el tercer gnere de coneixement s la suprema perfecci humana (V, Prop. 27)?

Repetim el que hem dit ms amunt sobre pressuposar connotacions valoratives en el terme 'perfecci'. Perqu, qu entn Spinoza per perfecci? s un mot que discuteix repetidament (per exemple, a I, Apndix; III, Definici general dels afectes, explicaci; IV, Pref.). El que interessa aqu, en qualsevol cas, s que per a ell la perfecci (i la correlativa imperfecci) noms poden jutjar-se des de l'interior de la cosa jutjada, dacord amb la constituci d'aquesta i tot el que en deriva, o sigui, per all que la cosa s i no pel que no s. Vist aix, s imperfecta la imaginaci? s imperfecta la ra? I la intuci?

No i s, depn de la perspectiva (interna o externa) des de la qual se les examini.

1. Des de dintre, la imaginaci s activitat cognoscitiva i ho s tant com pot ser-ho a mesura que multiplica les seves idees i nodreix la ment amb un material que aquesta podr tractar amb les altres capacitats cognoscitives de qu sigui capa segons la seva constituci. Tanmateix, en la mesura que la imaginaci ignora la seva prpia identitat pensant en no reconixer-se com a activitat i veure's com a passiva destinatria de la incidncia de cossos exteriors, s imperfecta. Per aquest s un judici que noms es pot emetre des de fora.

2. La ra, per la seva banda, primer, sadona que lordre i la causa de la generaci de les idees no s el que la imaginaci accepta passivament i, segon, s conscient de la seva capacitat de reordenar-les i connectar-les, no ja atenent a la seva contigitat, sin a les regularitats que hi detecta. Aix, la ra no solament critica la imaginaci sin que s'autocritica, ja que en ltima instncia, cercant les lleis que tota idea ha de complir, arriba a aquelles que basteixen l'estructura del coneixement com a tal. Des de dintre, s, doncs, perfecta, car la seva mateixa ndole no li permetr aturar-se fins haver escatit totalment en qu consisteix conixer, s a dir, fins haver-se acabat. I s llavors, un cop acabada, un cop dibuixada i recorreguda la seva prpia silueta, un cop perfecta, quan sap que el seu no s el coneixement perfecte. El judici, per, no li ve de fora, perqu el fora se'l posa ella.

3. Finalment, el tercer gnere s el que coneix all que la ra sap que ella mateixa no pot conixer: cada cosa en tant que quid nic i sense circumstncia. Per tant, la intuci no necessita anar ms enll de si mateixa. s perfecta no per acabament, com la ra, sin per principi.

Ara b, s el tercer gnere, el coneixement absolutament perfecte? Pot haver-hi un grau per damunt, un quart gnere, si el tercer ja copsa el que hi ha i no hi ha res fora del que hi ha? S, si tenim en compte que el tercer gnere s, per dir-ho aix, la versi humana del coneixement infinit, producte, com diem ms amunt, de la ra, de manera que, fins i tot si conegus lessncia de la substncia, noms la coneixeria en tant que pensament i extensi. s a dir, seria certament coneixement infinit per no absolutament infinit. N'hi ha, doncs una altra, d'intuci, aquesta s absolutament infinita, que s la de l'enteniment infinit de la proposici 16 de la Primera Part. I si aquest s el punt de referncia, el tercer gnere de coneixement s imperfecte. Ats, doncs, que la nostra ment, mai no podr conixer completament el ser en totes les seves manifestacions, ni tan sols noms en les manifestacions pensament i extensi, a Spinoza li interessa subratllar all que s s coneixement perfecte per a nosaltres i que noms pot guanyar-se des de la ra. La suprema perfecci humana no s, doncs, atnyer el tercer gnere de coneixement sin pensar-lo, saber que hi s i qu s. Un ltim apunt per posar en qesti les connotacions valoratives que s fcil assumir acrticament en determinades paraules: cal esforar-se per conixer dacord amb el tercer gnere o no? Spinoza diu que lesfor suprem de la ment, en tant que exercici de l'intellecte, s conixer, i que la potncia cognoscitiva s ms ella mateixa en el segon i tercer gneres de coneixement, quan sallibera del constrenyiment de lordre (o desordre) de les idees imaginatives. Per no diu enlloc que calgui fer aquest esfor, si s'entn aquest 'caldre' com una mena de deure imposat que exhorti externament a alguna mena de perfeccionament. El mateix coneixement ja s'esfora per si sol a ser perfecte, amb la peculiaritat, pel que fa al de la ment humana, que no pot ser-ho immediatament i lliurement, s a dir, d'acord amb les seves prpies lleis, perqu hi ha una legislaci (la seqncia temporal, la diacronia), a la qual no pot sostreure's i que l'arrenca al seu hbitat natural, el de les essncies, l'actualitat i l'eternitat. 6. JOC IMAGINACI-RA-INTUCILa grcia d'aquest joc s la del sumatori, que no progressi, de punts de vista. Tots plegats comporten ms riquesa cognoscitiva que un de sol. Per cap no s un estat ms avenat que lanterior perqu tots tres sn simultanis. L'articulaci de tots tres no s, doncs, una suma zero en qu ms coneixement d'un gnere vulgui dir menys coneixement dels altres dos, com si la quantitat de coneixement possible per a una ment humana fos una constant preestablerta que calgus repartir entre els sumands. Al contrari, com ms idees imaginatives hi hagi, millor, perqu aix, lluny d'impedir el desenvolupament de la ra, el facilita, en el sentit que li aporta ms matria cogitativa per relacionar, comparar i reordenar. I com ms aconseguidament operi la ra, ms complet ser el seu coneixement del teixit del ser i ms embolcallar la particularitat que no pot atrapar. Per tant, la ra no eradica la imaginaci ni la cincia intutiva supera la ra. Totes tres poden crixer indefinidament sense neutralitzar-se, cadascuna en perfecta consonncia amb la seva constituci, de manera que, essent disjuntes, formin plegades una conjunci. Repetim, en definitiva, la perfecci del nostre coneixement no s anar pujant gneres, sin pensar-los tots tres alhora. Totes les referncies sn de l'tica. El nmero rom inicial alludeix a la part, i el nmero arbic que el segueix, a la proposici, definici, axioma, lema o captol de qu es tracti, afegint-hi si escau la referncia especfica a demostraci (dem.), escoli (esc.) o corollari (cor.).

I si encara en resten alguns [de prejudicis] daquesta estofa, cadasc, amb una mica de meditaci, els podr esmenar (I, Apndix, in fine). Citem de la traducci catalana de ltica, a crrec de Josep Olesti (marbot, Barcelona, 2013).

Veure tamb IV, Pref.

Parlem de la causalitat determinada externa prxima, no de la interioritat i proximitat absolutes de la causa divina (I, Prop. 24, cor.; II, Prop. 45, esc.).

Per aix a ltica noms sarriba a la unitat de la substncia desprs de tractar cada atribut com a substncia en si mateix. La substncia no consta d'atributs: s els atributs (I, Def. 3 i 6, Prop. 10 a 14) .

Tot i que a II, Prop. 8, cor. Spinoza dna dos significats al terme existncia, aqu lentenem com el que ell anomena duraci, aix s, com el perode que va del moment en qu una cosa apareix en el temps al moment en qu en desapareix.

I aquest gnere de coneixement procedeix, de la idea adequada de l'essncia formal d'alguns atributs de Du, al coneixement adequat de l'essncia de les coses. (II, Prop. 40, esc. 2; veure tamb II, Prop. 47; V, Prop. 25).

Cfr. II, Prop. 40, esc. 1.

L'univers spinozi no s un organisme en el sentit que cada element es justifiqui per la seva funci i posici en el tot. L'univers spinozi s un univers d'equilibris i reequilibris, no de subsumpcions i jerarquies.

Sobre la falsedat, veure apartat 5.

Aquesta mena de personificaci dels gneres de coneixement no s spinoziana. Cal atribuir-la en tot cas a la impercia expositiva de qui redacta aquestes lnies.

Notem que la generalitat i universalitat de qu aqu es parla no sn les que es critiquen a II, Prop. 40, esc. 1, amalgames sortides de lassociaci arbitrria didees imaginatives remeses a objectes extensos. Tampoc el relacionar i el comparar del segon gnere sn els del primer. La ra relaciona les idees de les coses per llurs caracterstiques i comportament; la imaginaci, per llur contigitat espacial o temporal. La ra compara idees amb idees; la imaginaci, idees amb prejudicis. No s pas que hi hagi una ambigitat terminolgica, sin que Spinoza entn la generalitzaci i la universalitzaci com a mecanismes cognoscitivament vlids sempre que es facin b, aix s, en atenci a la constituci i gnesi veritables de les idees, sense barrejar-hi referncies a lextensi.

Quan parlem de dinamisme intern ens referim a all que se segueix de la naturalesa de lenteniment. En efecte, no podem entendre res sense que aix ens condueixi a un coneixement ms perfecte de la intellecci (I, Prop. 31, esc.). I no perdem de vista que si sentn en qu consisteix entendre, sentn en qu consisteix ser, ja que entendre consisteix a explicar la gnesi de les idees, base de tota activitat pensant (II, Axioma 3), i el pensament al seu torn s una de les infinites maneres (diferents per estructuralment idntiques) de ser.

I encara s ms significatiu que en la Tercera i Quarta parts la separaci entre segon i tercer gneres ni tan sols aparegui, reduint-se tota oposici als pols ra-passi. Val a dir que en aquestes parts la passi no s'hi tracta en termes cognoscitius sin afectius, s a dir, no referits a la mera recepci dimpressions sensibles en un individu hum sin a la repercussi d'aquestes tant en la relaci entre individus (Tercera Part) com en la relaci entre imaginaci i ra en un mateix individu (Quarta Part).

En l'estricte sentit d'I, Def. 7.

s interessant observar en aquest sentit com presenta Spinoza el tercer gnere de coneixement a II, Prop. 40, esc. 2. Mentre que parla del primer i segon com quelcom nostre o quelcom que tenim, diu que hi ha (datur) un tercer gnere i explica com procedeix. El nosaltres ha desaparegut.

Ms difcil d'encaixar en la interpretaci que aqu es defensa podria semblar II, Prop. 47. A manca de ms espai per desenvolupar-ho, direm noms que l'habet de l'enunciat s'explica per les Proposicions 15, 18 i 28 esc. de la Primera Part i 45 de la Segona s a dir, pel fet que tota cosa pressuposa, tant pel que fa a la seva essncia com pel que fa a la seva existncia i conservaci, la substncia, i no s, per tant, sinnim de cognoscit.

Observem que aix s com ho entn la imaginaci, cosa que explica que el llenguatge emprat per parlar-ne no tingui res a veure amb el de la primera part de l'tica, que nega la contingncia i la causalitat entre idees i cossos.

El tercer gnere de coneixement procedeix, de la idea adequada d'alguns atributs de Du, al coneixement adequat de l'essncia de les coses (V, Prop. 25 dem.). Cal fixar-se aqu en l alguns (quorumdam).

Correlativament als dos significats del terme existncia que dna a II, Prop. 8 (v. n. 6), Spinoza en dna tamb dos al terme actualitat (V, Prop. 29, esc.). Aqu ens referim al segon.

14