Dels Àustries Als Borbons

ELTEMPSD’HISTÒRIA

Coincidint amb la diada nacional de Ca-talunya, l’Onze de Setembre, EL TEMPSd’Història s’acosta al significat que pelsnostres països tengué aquesta data. Tres segles després de l’entronització de

la dinastia dels Borbons, continua vigentel plet que fonamentà la Guerra de Succes-sió: el que enfronta una Espanya unifor-mista i castellanitzada a un model plurali confederal.

55 EDITORIAL

56 OPINIONS

63 FER I DESFER

64 L’ONZE DE SETEMBRE

76 RODA EL MÓN

79 LLIBRES

80 L’APARADOR

81 CERCLES D’ART

82 AGENDA

83 ESBÓSDEL

S À

USTR

IES A

LSB

OR

BO

NS

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE SETEMBRE

DE 2001 55

La publicació de l’informe de la Fundació Bofill “Els llibres d’història, l’en-senyament de la història i altres històries” (que es pot consultar a www:fbo-fill.org) permet acostar-nos, en termes força objectius, a la història que s’en-senya als Països Catalans i a la resta de l’estat espanyol. El text ha estat ela-

borat per un equip de professors universitaris i d’ensenyament secundari, coordinatpel catedràtic Antoni Segura. L’informe ha tingut en compte 157 manuals d’ESOi de batxillerat publicats –i autoritzats per les administracions competents– a Cata-lunya, el País Valencià, el País Basc, Galícia, Andalusia, Canàries i l’antic territoriMEC –és a dir, les comunitats on el Ministeri manté de manera exclusiva les com-petències en matèria de programes educatius.

És cert que el llibre de text és només una eina educativa, i que el professorat tésempre l’última paraula a l’hora de programar les seves classes. Però també ho ésque constitueix un material de gran importància a l’aula, ja que vehicula la majoriadels coneixements transmesos. L’informe té en compte, a més, les quotes de mercatdels diversos manuals en cada un dels àmbits geogràfics esmentats, tot oferint unaimatge prou acostada a la realitat d’allò que s’ensenya als alumnes.

L’informe contradiu totalment la imatge que fa uns mesos ens va oferir la RealAcadèmia de la Història. Així, a les autonomies amb competències plenes en edu-cació, els manuals “compleixen a bastament els currículums proposats per l’admi-

nistració central i, en molta menor mesura, els proposats per les administracions au-tonòmiques”. Per contra, “els llibres destinats a l’antic territori MEC denoten moltpoca sensibilitat per incorporar fets i processos destacats […] de la història de les di-ferents comunitats autònomes. […] El missatge de fons és l’equiparació de progrési modernització política al sorgiment de l’estat i l’administració centralista”.

Pel que fa als Països Catalans, els continguts referits al propi territori a l’ESO –ladarrera etapa obligatòria de l’ensenyament– són d’un 15% a Catalunya, de poc mésd’un 7% al País Valencià i gairebé inexistents a les Illes. En aquella mateixa etapaeducativa, els continguts referits a Espanya són d’un 12,8% al Principat, d’un 26%al País Valencià i d’un percentatge probablement superior a les Illes.

La comparació esdevé més eloqüent en l’assignatura d’història de segon de batxi-llerat. Es tracta d’una matèria important, ja que és l’única de l’àrea de ciències so-cials que cursen tots els estudiants de batxillerat, independentment de la seva moda-litat, i perquè el seu pes a les proves d’accés a la universitat (PAU) és força signifi-catiu. El programa vigent se centra en la història d’Espanya dels dos darrers segles.A Catalunya, els continguts propis del Principat assoleixen de mitjana el 33,8% dela matèria; només dues editorials (Teide i Vicens Vives) el situen al voltant del 45%,és a dir, aquell que prescriu la llei i que avaluen les mateixes PAU al Principat.Contràriament, al País Valencià –com a les Illes– els manuals utilitzats són els ma-teixos de la resta de l’estat, que no destinen un espai específic a la història pròpia.

El curs que ara encetem és un any de transició. Les comunitats autònomes haurande redefinir els programes en funció dels decrets de mínims aprovats pel Ministeriel desembre del 2000 –i caracteritzats per una tendència centralista i interventora–.Partim d’una realitat de mínims, però ens temem una marxa enrere. Decididament,hauríem de dir prou.

La història que s’ensenya

“Aquest serà un curs

de transició. Les comunitats

hauran de redefinir

els programes en funció

dels decrets de mínims

aprovats pel Ministeri

el desembre del 2000

–i caracteritzats pel

centralisme

i l’intervencionisme–.

Partim d’una realitat

de mínims, però ens temem

una marxa enrere.

Hauríem de dir prou”

EDITORIAL


DE SETEMBRE

DE 2001 56 OPINIÓ

La diada de l’Onze de Setembre de 1976 va ser la primera gran concentracióreivindicativa de les llibertats i de l’autonomia per a Catalunya celebrada de ma-nera legal després de la mort de Franco encara no deu mesos enrere. Va tenir llocpoc després del fracàs definitiu del Govern de Carlos Arias Navarro, que volia

donar, disfressada, això sí, continuïtat al règim totalitari, i dos mesos després que Adol-fo Suárez, nomenat president del Govern espanyol el primer de juliol, hagués posat enmarxa el procés de reforma política que havia de permetre estructurar un sistemademocràtic a Espanya.

En un altre ordre de coses, la concentració de Sant Boi es va produir en un clima deprogressiva pressió democratitzadora dels grups polítics d’oposició, dels treballadorsi de sectors cada dia més amplis de la societat catalana. La força de les manifestacionsa favor de l’amnistia que varen tenir lloc a Barcelona els dies 1 i 8 de febrer d’aquell any1976, en són dos dels testimonis més significatius, però no els únics. A més a més el con-sens a favor de la democratització del país penetrava en grups socials que no erenaquells que, durant el franquisme, havien mantingut, amb dificultats, la lluita contra ladictadura.

Suárez i el seu Govern tenen el mèrit d’haver sabut veure que la pau social, el progréseconòmic i l’acceptació d’Espanya en els àmbits internacionals només eren possibles sies posava fi al règim totalitari. Haver sabut entendre allò que era pràcticament inevita-

ble i haver actuat amb sentit comú no és, en política, un mèrit menor. El dia 10 de se-tembre, vigília de la diada, el Consell de Ministres va aprovar el projecte de llei per a laReforma Política, que comportava la celebració, el juny de 1977, d’eleccions democrà-tiques.

Tot amb tot la negociació dels partits catalans, aplegats en el Consell de Forces Políti-ques de Catalunya, i dels partits i de la societat civil catalana, integrants de l’Assembleade Catalunya, amb els representants del Govern de l’estat per celebrar en llibertat la Dia-da no va ser fàcil. No s’ha d’oblidar que els partits de l’oposició no havien estat legalit-zats encara. Els organitzadors de l’acte varen haver de renunciar a fer la concentració aBarcelona. El pacte entre el governador civil i la comissió organitzadora es va establirsobre la base de fer el míting polític a Sant Boi de Llobregat.

Varen parlar-hi Miquel Roca i Junyent, en nom del CFPC, Octavi Saltor, de la LligaLiberal i home d’idees conservadores, i Jordi Carbonell, en representació de l’Assem-blea de Catalunya. En Roca i en Carbonell varen insistir a reivindicar les llibertats, l’am-nistia i les institucions configurades en l’estatut de 1932. En Carbonell, a més a més, vaparlar del dret del poble català a l’autodeterminació i de la ruptura com a únic camí pera la plena recuperació de les llibertats democràtiques.

La Diada de 1976 va tenir un gran valor simbòlic i polític. No va canviar la direccióque ja havia pres el procés de reforma democràtica, però sí que va actuar com un ele-ment positiu de cohesió de la societat catalana en la seva inequívoca voluntat democra-titzadora. Si, d’una banda, va servir perquè l’oposició mostrés al Govern la creixentforça mobilitzadora del poble català i que ja res no podia deturar aquesta marxa cap a lademocràcia, de l’altra banda, va ser útil al Govern Suárez per mostrar als sectors més re-calcitrants al canvi de règim que l’única manera d’evitar mals majors era avançar de ma-nera controlada cap a la definitiva democratització del país. La Diada de 1976 va ser,doncs, útil per als uns i els altres, per al govern de l’estat i per a aquells que, a Sant Boi,davant de més de cent mil persones, varen expressar una inequívoca, irrenunciable i ine-vitable voluntat de viure en un país democràtic i en una Catalunya autònoma. Sant Boiva ser, en aquest sentit, un assaig del gran consens que presidiria el període de la histò-ria d’Espanya conegut amb el nom de Transició.

L’11 de Setembre de 1976 a Sant BoiJaume Sobrequés i Callicó

“La Diada de 1976

va tenir un gran valor

simbòlic i polític.

Va ser útil per al Govern

de l’estat i per a aquells

que, a Sant Boi, davant

de més de cent mil

persones, varen expressar

una inequívoca,

irrenunciable i inevitable

voluntat de viure en un

país democràtic i en una

Catalunya autònoma”


DE SETEMBRE

DE 2001 57

Diguis el que diguis, no diguis res, ens diu Seamus Heaney, el poeta irlandès que ens ensenya com hiha moltes maneres de situar-se en els conflictes sense perdre el posicionament propi, rebutjant lesestrebades d’un i altre costat tot esperant que cap de les parts digui mai allò tan típic que se sol dirde o estàs amb mi o contra mi. Com a persona que a viscut al voltant de l’art, com a algú que és fill

d’aquest territori complex que és la Franja –i també com a algú que fa temps que viu per Barcelona, perVic i per Olot–, se’m demana que escrigui el que penso sobre la polèmica desmembració (o recuperació,tot depèn de qui deixis enraonar) de les obres d’art del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

No descobreixo res si dic que tota obra d’art és en essència un símbol que té molts més significats queels que la fan obra d’art. Aquests significats socials, religiosos, econòmics, sentimentals, i d’altres, són elsque acaben acostant les obres a les persones, molt més enllà del seu contingut estètic. A tall d’exemple, po-ca gent sap que la Moreneta és una talla romànica del segle XII i gairebé ningú es demana pel significatdel romànic, i tot i així aquestes obres tenen un valor i una influència que ultrapassa el seu valor artístic:fa poc tot un poble de Portugal va barrar el pas a uns perits que es disposaven a prendre en préstec una ta-lla per a l’exposició temporal “Las Edades del Hombre” tot dient que el poble aniria on la talla anés. Coml’aigua dels rius, l’art té molts més valors que els que inicialment se li suposen.

D’entrada llegint el que les parts diuen en els successius articles trobem sempre, i independentment queels escrigui un bisbe, un polític o un intel·lectual [sic], el tractament de l’altre com a oposat. Mal co-mençament, mal final. D’aquesta manera des del bisbat Barbastre-Montsó (BB-M) es parla de “los cata-lanes” com si fóssim una massa homogènia, un ens abstracte, i el president de la Diputació aplica el mot

“aragonesos” sense tenir en compte que dins de la Franja tenen cabuda sensibilitats molt diverses respec-te a aquest tema. A ambdues parts caldria demanar-los que no utilitzin la Franja com si fos un quadrilàterde boxa i encara menys, que s’instal·lessin en un anticatalanisme furibund els uns o en un victimisme ran-ci els altres. M’explico.

No es pot dir que el BB-M hagi fet gaires gestos per fer-se mereixedor d’un tarannà dialogant ni tampocque tingui gaire simpatia per les característiques pròpies de la Franja, ans al contrari. Siguem sincers, a Tor-reciudad, perdó, al BB-M no combreguen precisament amb l’ala més progressista de l’església, i tots sa-bem quines són les actituds anticatalanes de Martínez Somalo i de Lajos Kada, la ideologia marcadamentespanyolista de la Cope o les males maneres que van seguir determinats sectors per crear una diòcesi ara-gonesa amb aquella famosa campanya, tan semblant d’altra banda a la que es practica en contra de la Lleide Cooficialitat Lingüística. Però tampoc es pot dir que des del Museu s’hagi fet una bona feina pel que faa aquest tema, i és una llàstima perquè ha estat una oportunitat perduda que té difícil –encara que no im-possible– solució. Quines han estat les actuacions que s’han fet des del Museu per tal d’acostar les obresals pobles de la Franja, per explicar que hi ha una història comuna entre Benavarri, Roda, Saidí i Mequi-nensa que ens apropa a Lleida? Cap ni una. No es pot dir que les institucions catalanes hagin fet massa perenllaminar, per seduir, per implicar els sectors socials i la gent de la Franja i encara menys pel que fa aaquest fons patrimonial. Algú ha fet malament la feina, i això en un país que té tants assessors és un errorgravíssim. Ara és massa tard i sobretot, és massa tard per fer dues coses que encara poden enverinar mésla situació. La primera és fer teoria, començar a treure una arqueologia històrica que refrenda sempre laposició de qui l’exposa, sigui el BB-M o el Museu Diocesà. La segona polititzar el tema més del que ja hoestà en aquests temps de còlera.

I si em demanen la meva opinió, els diré que a mi ja m’estava bé que les obres estiguessin a Lleida, per-què el més important no és on són les pedres, les fustes i les pintures, sinó l’ús que se’n fa. Ara bé, aquestmodel de museu-llast que comparteixen multitud de museus d’aquests país sense cap projecte hauria dedesaparèixer per trobar-ne un altre (i n’hi ha, esperem que el nou museu compleixi aquestes expectatives)que realment impliqués la gent que se n’ha de fer partícip. Sobre la iniciativa de fer un museu amb aques-tes obres dins de la Franja tampoc crec que sigui una mala solució. Seria una bona manera d’acostar lesobres a la seva gent, una oportunitat immillorable per fer un focus cultural a la Franja que demostraria queel BB-M aprecia els seus fidels i les especificitats de la zona (les lingüístiques també, senyors del bisbat!)i, també, una demostració que la Franja és per a Catalunya quelcom més que la temperatura que surt alsmapes de la previsió meteorològica: una part que cal atendre més enllà de les divisions administratives,una part més d’aquest marc cultural i lingüístic nostre.

Art i desmembracions de museusFrancesc Serés


DE SETEMBRE

DE 2001 58 CONNEXIONS

Melcior Miralles, clergue i segurament valencià, mestre en teolo-gia i en arts, va ser nomenat capellà de la capella del rei per Al-fons el Magnànim, el 1435. Amb el seu monarca, dalt o baix,havia viscut l’aventura de conquistar tot un regne a l’altra ban-

da de la mar: Nàpols. Foren anys de guerres, viatges, intrigues políti-ques, perills, pors... Però, també d’èxits i de poder. Del poder dels cata-lans, dels valencians i dels aragonesos que arribaven a les terres d’Ità-lia i quedaven fascinats per una antiguitat clàssica que els mateixos ita-lians de feia ben poc que descobrien –que redescobrien, per a ser mésexactes. Melcior Miralles, però, en tornar a València, potser cansat, pot-ser com a premi, va ocupar el càrrec de sots-sacrista de la Seu. I pocacosa més. Però va confeccionar un text que ara com ara és conegut ambel títol de Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, encara que ell pre-tenia compilar una història universal, des dels orígens als seus dies,d’aquelles que sovintejaven en les biblioteques i els arxius del país.

I Miralles, de València estant, recorda. Recorda les campanyes italia-nes, a Nàpols i a Milà, i recorda, per exemple, el saqueig del port deMarsella –quan les tropes del Magnànim prenen les cadenes del port, lesque encara poden veure’s a la capella del Sant Calze, de València. Però,

també, recorda altres coses més estranyes de trobar entre els recordsdels homes del segle XV, com és la vista a les Lípari, per veure algunfenomen vulcanològic. Miralles, admirador fervent i fidel del seu reiMagnànim, recorda i escriu. A pesar que, tot i ser testimoni directed’això que se’n diu Història, amb la majúscula preceptiva –conquestesi guerres, reis, reines i ducs, o els Borja, camí del pontificat, i pels quisentia poques simpaties–, Miralles, com a historiògraf, no és capaç d’e-laborar una crònica important i no passa de ser un simple relator de no-tícies que freqüentment no arriba a enllaçar. Però, el seu mèrit, potser,n’és un altre, divers i inesperat: en els seus escrits, en els seus apunta-ments de vegades maldestres, trobem perfectament recollit el seu món.La història de cada dia –ara amb minúscula. I la seua obra es conver-teix, així, en un ric arxiu dels costums i dels esdeveniments quotidiansdel cap i casal del regne de València de finals del XV. Una ciutat orgu-llosa i que se sent poderosa en la confederació catalanoaragonesa quearriba, per aquell temps, al seu cim, i que esdevé el símbol de tota unanació.

Miralles, callat o potser xarraire, mira els carrers de València i anotatot el que li crida l’atenció. Les notícies que arriben de Nàpols o de Ro-ma o de Barcelona o de Lleida, o de Morella... Miralles escriu per a elli, també, segurament, per regalar el seu text a algú que ara com ara noconeixem i de qui esperava alguna recompensa, com és d’habitud enaquells temps. Però escriu. Una voluntat estranya el mena a fer-ho. Adeixar-nos un testimoni valuosíssim i quasi anònim del seu temps i que,per a nosaltres, ara, és impagable. I és això, probablement, el que méspot atraure ara, dels seus escrits: una ullada al món medieval, des dedins.

El capellà del MagnànimJosep Vicent Escartí

“Miralles, callat o potser

xarrarire, mira els carrers

de València i anota tot el

que li crida l’atenció.

Les notícies que arriben

de Nàpols o de Roma o de

Barcelona o de Lleida,

o de Morella…

Una voluntat estranya

el mena a fer-ho.

I és això, probablement,

el que més pot atraure ara,

del seus escrits: una ullada

al món medieval,

des de dins”


DE SETEMBRE

DE 2001 59

Era una data significativa en la cursa que mantenien russos i ame-ricans. Com en altres casos, els soviètics havien pres avantatge,però no amb prou sort. El 24 d’octubre de 1962 la Sputnik 22 ha-via d’arribar al planeta vermell, però va explotar en ple vol. El

1964 –concretament, el 28 de novembre– la NASA va posar en òrbitade Mart la sonda Mariner 4. Va ser la primera a enviar fotografies. LesMariner 6 i 7 varen enviar també imatges el 1969 i acabaren definiti-vament amb la llegenda dels canals marcians. Giovanni Schiaparellihavia vist, al segle XIX, unes línies que anomenà canali i que algunsvan associar a construccions artificials. L’astrònom Percival Lowell, alsegle passat, es va deixar dur per l’entusiasme i va veure tota una xar-xa de canals, una immensa obra d’enginyeria marciana que demostra-va l’existència de vida intel·ligent –actual o pretèrita– en aquellplaneta. Però les Mariner varen desfer definitivament la llegenda.

Fa trenta anys, el 1971, els russos posaven per primer cop el peu–mecànic, això sí– a Mart: ho va fer la Mars 3 el 2 de desembre. Peròel contacte només va durar uns segons i la comunicació es va tallar.Més sort tindrien les dues Viking, que havien sortit de la Terra l’estiudel 1975. La primera va arribar a Mart el 20 de juliol de l’any següent

i la segona el 3 de setembre. La Viking 1 va situar-se al lloc batejatcom Chryse –“terra d’or”, en grec– i per la Víking 2 l’indret triat vaser Utopia, a uns 6.500 quilòmetres de distància.

Simbolismes dels noms a part, les Viking van aportar moltes dades ivan mantenir-se actives uns quants anys. Van informar sobre el clima,sobre la tènue atmosfera i sobre la superfície. Mentrestant, les parts deles Viking que es mantenien en òrbita anaven captant imatges –en to-tal, 52.000, que corresponien al 97% de la superfície marciana.

Els mòduls també van recollir i analitzar, amb els seus laboratoris au-tomatitzats, mostres del sòl. Si les Mariner havien acabat amb els ca-nals, les Viking van decebre els esperançats a trobar organismes mar-cians. No van detectar activitat biològica. Potser els llocs àrids no erenels indicats o potser a Mart no hi ha hagut mai vida –un debat que res-suscita, sobretot, quan la NASA necessita propaganda per estimularels seus pressupostos.

Després vindrien noves proves i també accidents –la Mars Observeres va tornar muda de sobte el 1992 i el 1997 la Mars Pathfinder va fercircular per Mart el seu robot Sojourner, abans que se’n perdés tambétot contacte. Ara la Mars Global Surveyor continua transmetent foto-grafies i dades i la Mars Odissey ha d’arribar a Mart aquest octubre,per buscar-hi aigua i estudiar si les radiacions poden ser perilloses pera futurs astronautes.

Diuen que el 2020 hi haurà prou coneixements i capacitat per enviarhumans a aquell planeta. Si el viatge es pot avançar al 2019, la data se-ria significativa: cinquanta anys del primer viatge al nostre satèl·lit. Ai-xí, les bodes d’or de la visita a la Lluna se celebrarien a Mart.

Les primeres cròniques marcianesXavier Duran

COMBINATÒRIA

“Diuen que el 2020 hi

haurà prou coneixement

i capacitat per enviar

humans a aquell planeta

[Mart]. Si el viatge es pot

avançar al 2019, la data

seria significativa:

cinquanta anys del primer

viatge al nostre satèl·lit.

Així, les bodes d’or de la

visita a la Lluna se

celebrarien a Mart”


DE SETEMBRE

DE 2001 60 D’HISTÒRIA

Des de fa alguns anys, existeix un debat més o menys intens sobre la necessi-tat o la conveniència de substituir els centres penitenciaris situats dins de laciutat de Barcelona per d’altres ubicats en alguns llocs indeterminats de l’à-rea metropolitana.

Precisament, la dificultat per determinar el lloc més adequat per ubicar els nouscentres penitenciaris impedeix la seva “expulsió” definitiva del centre de Barcelona.Sens dubte, el fet que ningú vulgui tenir a prop una presó és un símptoma ben elo-qüent de la visió conscient o inconscient que la nostra societat s’ha construït sobreaquesta mena d’institucions i de les persones que hi són recloses.

De ben segur, la immensa majoria de la societat opina que les presons són conve-nients i, fins i tot, imprescindibles. Encara més, és ben segur que se n’haurien deconstruir unes quantes més per encabir-hi tots els delinqüents que mereixerien ser-hi reclosos. En canvi, ningú no vol una presó prop de casa.

Gens excepcional. Succeeix el mateix amb els abocadors. I, sens dubte, els presossón vistos com una deixalla social perillosa, malgrat que probablement no estem dis-posats a reconèixer-ho. En qualsevol cas, és ben segur que gairebé tots voldríem po-der oblidar la seva existència.

Precisament per aquesta raó, algunes persones vinculades al món penitenciari opi-nen que és positiu que les presons estiguin situades al centre de les grans ciutats.

Perquè, encara que preferim desconèixerallò que passa en el seu interior, lapresència dels seus murs compleix una

funció didàctica i remou les nostres consciències. Són un testimoni de la trista rea-litat de la natura humana i dels racons més llòbrecs de la nostra sofisticada i tecnifi-cada societat.

Probablament, els humans no som “bons per naturalesa” com assegurava Rousse-au ni “llops per a les altres persones” com afirmava Hobbes. Més aviat, cada un denosaltres comparteix la complexa i contradictòria natura del doctor Jekyll i de mis-ter Hyde.

A més, a la famosa novel·la, la frontera entre les dues personalitats d’aquest in-quietant personatge estava ben delimitada per una transformació física, que es pro-duïa en moments ben determinats. Per contra, en el món real, el “bé” i el “mal” noapareixen mai tan polaritzats com en l’obra literària. Més aviat ens trobem amb unarealitat gradual, amb fronteres inexistents o extremadament difuminades. No obli-dem que la realitat sempre supera la ficció.

Sovint, el “bé” i el “mal” no se’ns presenten com a valors absoluts, sinó com a fac-tors morals o socials relatius que canvien al llarg del temps, d’un lloc a un altre, enrelació als paràmetres ideològics que compartim o creiem compartir, en funció del

El futur i els orígens de la presó Model

de BarcelonaLa història de la Model està relacionada

estretament amb la de Barcelona i la de Catalunya.

Text d’Oriol Junqueras, imatges de Jordi Morera.


DE SETEMBRE

DE 2001 61

grup social del qual formem part o amb el qual ens sentim identificats... Encara quetambé és evident que hi ha persones que mereixen estar en una presó. I que, proba-blament, aquest és l’únic lloc on haurien d’estar.

Aquest relativisme cultural matisat que acabem d’exposar es posa de manifest alllarg de tota la història de la presó Model de Barcelona. Hom afirma que una presóés un reflex de la societat que la construeix i la manté. Possiblement, en cap altre lloces posa millor de manifest el concepte de “dignitat humana” imperant en cadasocietat. En altres paraules, el tracte que reben els presos (el respecte a la seva“dignitat humana”) és un símptoma excel·lent de la “dignitat humana” de la societatque els empresona. I, per la mateixa raó, els maltractaments que pateixen les perso-nes són la millor prova de la indignitat d’aquells que els infringeixen. Tal comafirma Foucault, per conèixer una col·lectivitat cal saber com s’estructura el seu con-trol social.

La presó Model de Barcelona és un símbol i un testimoni de la història del país. Jades de la seva mateixa inauguració l’any 1904, no és una realitat arquitectònica o unfet històric aïllat. El disseny i la construcció de la Model respon a les transforma-cions que viu Catalunya durant el segle XIX: la consolidació de l’estat liberal, sotal’impuls de la ideologia racionalista i positivista de la burgesia que està conquerintel poder econòmic, cultural i polític. El lema de la Junta Constructora és “In severi-tate humanitas” i expressa una nova concepció penitenciària. El càstig ja no és con-cebut com una forma de venjança o d’intimidació, sinó com un mecanisme de rein-serció social. Segons Ramon Albó (home fort de la Model durant les dues primeresdècades de la institució) es tractava de “(...) redimir a (...) hermanos nuestros de laesclavitud del vicio y del crimen, a fin de devolverlos regenerados y rehabilitados alcuerpo social de que antes habían sido elementos destructores o corruptores”.

Influïts pel pensament mèdic de l’època, els promotors del sistema penitenciari“modèlic” de la nova presó barcelonina estan convençuts que els “vicis” socials(com la delinqüència o l’homosexualitat) són un mal infecciós que cal combatre mit-jançant l’aïllament del pres (o “malalt social”). Aquest és el principi teòric sobre elqual es fonamenta el sistema “cel·lular” de la Model. Les cel·les havien de ser d’úsindividual per garantir l’aïllament. Segons Ramon Albó: “La nauseabunda cuadrava a ser substituida por la higiénica celda con instalación sanitaria completa; el pa-tio asqueroso y corruptor por el reglamentario paseo celular”.

Sens dubte, el model cel·lular presentava alguns avantatges sobre el sistemad’aglomeració tradicional; però totes les masses piquen. En ocasions, l’aïllamentexcessiu provocava la depressió dels presos. I alguns d’ells van arribar a arrencar elstubs de desguàs dels lavabos per fer-los servir com una mena de telèfon. Malau-radament, molts dels usuaris d’aquest sistema de comunicació van contreure latuberculosi.

En realitat, la higiene va ser durant dècades un dels punts febles de la “modèlica”presó de Barcelona, especialment quan aquesta es va veure desbordada per la con-flictivitat social catalana dels anys del pistolerisme.

La presó havia estat concebuda com a centre de reclusió provisional per entre 700i 800 presos comuns, però aquesta previsió es va veure àmpliament superada a par-tir de 1917. Les autoritats governatives van usar la Model com a centre de reclusiódefinitiva per a sindicalistes i presos polítics. Des de les grans vagues de 1917i 1919, l’aglomeració de presos esdevé una trista constant. La situació s’agreuja per-què les autoritats no adapten els seus pressupostos a l’increment dels presos ni a laforta inflació de l’època. La crisi econòmica afecta simultàniment el país i les sevespresons. Com qualsevol altra presó, la Model batega al ritme de la societat on es tro-ba inserida. Segons Lluís Capdevila, que hi fou empresonat en aquella època, laModel era un reflex fidel del seu entorn, ocupat per solars buits –plens d’herbes i es-combraries–, amb cases baixes i barraques de fusta i de llauna rovellada. Pobresi brutes com els homes i les dones que passaven pels carrers.

Els presos s’aglomeren en cel·les suposadament individuals. La quantitat i la qua-litat dels aliments i dels medicaments es redueix. El subministrament d’aigua resul-

“La presó Model de Barcelona és unsímbol i un testimonide la història del país.Ja des de la seva mateixa inauguraciól’any 1904, no és unarealitat arquitectònicao un fet històric aïllat.El disseny i la construcció de la Model responen a les transformacionsque viu Catalunya durant el segle XIX”

ta eternament insuficient. Per tal d’estalviar-ne, tots els presos que entren en un diaa la presó s’han de banyar amb la mateixa aigua d’una sola banyera.

Durant els anys del pistolerisme, la qualitat de vida dels presos polítics i socials va-riava extraordinàriament en funció de la política repressiva o dialogant dels governsque se succeïen ràpidament.

La dictadura de Primo Rivera omple la Model d’obreristes i catalanistes. La Repú-blica hi tanca alguns dels seus enemics d’extrema esquerra com Joan Garcia Oliver.Encara que l’1 de setembre de 1934, el conseller de Governació, Josep Dencàs, po-dia anunciar que, en el termini de dos o tres dies, tots els presos governatius serienposats en llibertat; i, d’aquesta manera, per primera vegada a la història, la Model noreclouria presos polítics.

Tan sols un mes més tard, els esdeveniments es varen precipitar. Durant el “biennide dretes” l’allau de sindicalistes i catalanistes detinguts no anirà a la Model. Ben alcontrari de quan comenci la guerra. En aquells anys, la presó es va omplir de presospolítics de dretes (entre els quals molts capellans); però al mateix temps, la Modelva ser un refugi pels perseguits per la repressió en zona republicana. Just al contrarid’allò que succeirà durant els primers anys del terror franquista, quan la població re-clusa arribarà a 12.000 presos i, tan sols en el primer any, s’hi produiran 991 execu-cions.


DE SETEMBRE


“Durant els primers anys delterror franquista, la poblacióreclusa [de la Model] arribarà a12.000 presos i, tan sols en elprimer any, s’hi produiran 991execucions”


DE SETEMBRE

DE 2001 63FER I DESFER

Per què si no hi tenien res a gua-nyar, van lluitar els defensors deBarcelona l’11 de setembre de1714? Potser la resposta ens la

podria donar, en part, la indagació de lesidees subjacents a la causa que amb tan-ta vehemència havien fet seva.

La causa vençuda. En començar ladisputa dinàstica, feia un cert temps ques’enfrontaven a Europa dues doctrinesrivals. La tradicional, i fins aleshorespredominant, afirmava que els reis i al-tres titulars de la jurisdicció suprema, toti l’exaltada posició que ocupaven enl’estructura política, no gaudien ne-cessàriament del monopoli total i incon-dicionat de la producció del dret positiuni, en conseqüència, podien arrogar-sediscrecionalment una potestat omnímo-da sobre la vida, la llibertat, l’honor i elsbéns dels seus súbdits. Aquesta és ladoctrina pactista, que competia, des delprimer terç del segle XVII, amb una al-tra: la del poder absolut. Aquesta darre-

ra: la doctrina pactista mateixa ho adme-tia en situacions extraordinàries i impre-vistes, a vegades amb frens i limitacionsinstitucionals (com succeïa a Catalunya,on el rei podia emetre crides contraconstitucions només en determinats ca-sos i subjectes en definitiva al vistiplaude la cort general). La novetat consistíen l’adopció, com a procediment legisla-tiu general i ordinari, de la sanció unila-teral per part del sobirà. Segons el dog-ma dit per aquesta raó absolutisme, eljutge-legislador estaria per la naturamateixa del seu ofici deslligat (absolu-tus) de tota llei positiva humana, encaraque aquesta fos objecte d’un pacte.

La nova definició de la sobirania, ja nocom a adjectivació del poder sinó aracom a poder substantiu, implicava,

doncs, en gràcia al lliure i eficaç exerci-ci de l’autoritat i les potestats públiques,la facultat intrínsecament il·limitada defer tot el necessari per a complir-ne lesfinalitats. I bé que la nova doctrina reco-neixia l’autoritat suprema dels drets di-ví, natural i de gents i, per consegüent, laforça obligatòria dels pactes, el sobiràpodia sempre desentendre-se’n en toto en part quan entenia que havia desapa-regut la raó que els justificava. Restavenaixí, en la pràctica, com a únic sostre delseu arbitri, la religió i la moral, i, com asanció, només la imposada per Déu enl’altra vida.

Els termes del conflicte. Vet ací,sens minva d’altres aspectes abans al·lu-dits, el crec que decisiu component ide-


DE SETEMBRE


Què pot significar ara l’11 de Setembre?

Poques dates han

estat tan recordades,

esmentades i adduïdes

a Catalunya com

l’11 de setembre de

1714, ni cap altra ha

estat tan poc

interpretada i sentida

de maneres tan

diferents i tan mal

compresa. A aquesta

vaguetat i indefinició

voldria contraposar-hi

les llums que alguna

precisió històrica

i unes reflexions

juridicofilosòfiques

hi puguin aportar.

Es tracta d’ ajudar a

concretar el significat

de l’esdeveniment, tant

quant a l’època en què

es produïren els fets

com pel que es refereix

a les conseqüències

que ara se’n poden

extreure.

Text de Victor Ferro.

ològicopolític, si no de la decisió de llui-tar fins al final, sí de la no per aixòmenys heroica d’oferir una última re-sistència desesperada i, en termes estric-tament militars, irracional, com a testi-moni del rebuig extrem d’un regimentinadmissible. Perquè els catalans que laprengueren sabien de feia temps –ho ha-vien experimentat en carn pròpia en elsgermans de la Catalunya septentrional–què podien esperar del besnét del ReiCristianíssim, sense que calgués que elsho recordessin escrits com la traducciócastellana publicada feia pocs anys aBarcelona dels Soupirs de la France es-claveni que els ho confirmés més d’unamanifestació o actuació de qui es poguédir efímerament (1700-1707) Felip IVd’Aragó, de València, de Mallorques ide Sardenya, comte de Barcelona, Ros-selló i Cerdanya [sic] i molt de tempsmés, i sens dubte molt més a gust, FelipV de Castella.

Però aquesta radical presa de posiciótenia a més un real i precís rerefons jurí-dicopolític, que la per tants conceptesdeplorable historiografia moderna sobreel tema sol no esmentar. Felip, consti-tuint-se, no en sobirà que vol reformar elregiment d’uns regnes rebels recuperats

(que fins aleshores havia tractat com apropis), sinó només d’un país que li eraromàs fidel, al qual desitja incorporaruns regnes enemics conquerits(i que,per tant, tracta ara com a estrangers), jahavia declarat, pel decret de 29 de juny1707, que els regnes d’Aragó i de Valèn-cia i tots els seus habitants havien per-dut, per la seva rebel·ia i infidelitat, totsels furs, privilegis, exempcions i lliber-tats de què abans gaudien. Aquesta deci-sió la prenia, tant en virtut del “dominioabsoluto” que, segons diu, ja hi tenia,com pel “justo derecho de conquistaquede ellos han hecho últimamente mis ar-mas”. Afegí que ho feia en ús d’“uno delos principales atributos de lasobera-nía”, és a dir, “la imposición y deroga-ción de leyes[...] con la variación de lostiempos y mudanza de costumbres” [...]En què quedem?, ho fa com a conqueri-dor (i no sé de cap paral·lel a aquestasorprenent aplicació del dret de con-questa com a resultat d’una guerra intes-tina, hipotèticament justa, dins un regnecristià d’Europa) o encara en qualitat desobirà dels regnes vençuts? És clar que,si ja pensa en la sobirania castellana ...Cal dir que els assessors jurídics del mo-narca no anaren massa fins en aquesta


DE SETEMBRE

DE 2001 65

“Els catalans que prengueren la decisió deresistir sabien de feiatemps -ho havien experimentat en carn pròpia en els germans dela Catalunya septientrional- què podienesperar del besnét del Rei Cristianíssim (...)qui es pogué dir efímerement (1700-1707)Felip IV d’Aragó, de València, de Mallorques i de Sardenya, compte deBarcelona, Rosselló i Cerdanya [sic] i molt detemps més, i sense dubtemolt més a gust, Felip V de Castella”.

ocasió. Pot ser significatiu que dos anysdesprés s’admetessin procuradors d’A-ragó i València a les corts de Castella?

Més clar i inequívoc en la intenció–encara que no millor des del punt devista tècnic– és el decret de 15 de juliol1707, pel qual Felip extingí (amb unallei castellana) el consell reial de la Co-rona d’Aragó, abolí la cancelleria comu-na, conducte pel qual es manifestà du-rant segles la voluntat jurídicament efi-caç del seu monarca, i disposà que “to-dos los negocios del continente de Espa-ña que corrían por su dirección se go-biernen por el Consejo y la Cámara[deCastella]”, als quals hom encarrega lacura d’“estas dependencias” (assump-tes). Es preveia que els de Sardenyai Mallorca s’afegirien als administratspel Consell d’Itàlia, quan fossin ocupa-des (o conquerides?).

Per aquesta disposició, radicalment in-compatible no sols amb les obligacionsde sobirà dels països afectats sinó ambla condició mateixa de tal, renunciavadefinitivament a actuar en el futur enqualitat de monarca dels seus regnesmediterranis, en tallar-se irrevocable-ment la possibilitat de continuar fent-ho,i abdicava implícitament la Corona d’A-ragó, tot annexant-ne (d’una manera benanòmala) els peninsulars a la de Castellai, dintre d’aquesta, als anomenats Reg-nes de Castella i Lleó. És aqueix, i no elsdecrets de nova planta de cada un d’ells(que el suposen) l’acte amb què s’arra-bassà subreptíciament la sobirania alsregnes orientals de la Península, pelprocediment indirecte de sotmetre’ls altribunal suprem d’un altre regne dela monarquia.

La nova doctrina suplantà, doncs, apartir de 1714 al nostre país, per la forçade les armes, la doctrina pactista. Cal,però, no confondre, com semblen fer-hoel catalanisme clàssic i els qui tàcita-ment el perllonguen, la pèrdua del nos-tre sistema pactista amb la destrucció dela nostra entitat sobirana, com la de totsels altres regnes de la Corona d’Aragó,dintre les institucions comunes de laqual perdurava. Si es pot sostenir que talvegada molts catalans van anar massa depressa el 1705 en subscriure l’aliançaamb Àustria i les potències marítimesi que potser hauria estat millor no preci-

pitar-se i mirar d’entendre’s amb la novadinastia, és evident que, desprésde 1707, sabien molt bé que no els res-tava altre partit honorable que lluitarpro aris et focis, anessin bé o malamentles coses.

La derrota acceptada. A la perple-xitat que podien ocasionar les imperfec-cions (o la murrieria) dels decrets de1707, i l’annexió implícita als Regnesde Castella i Lleó, com altres tantes pro-víncies (des d’aleshores, el títols reialsd’Aragó se situen institucionalment almateix nivell dels de rei de Toledo, deGranada, de Sevilla o de Múrcia; prime-

ra versió d’“España y sus regiones” i del“café para todos”), se sumà el fet queels antics regnes foren sotmesos a rè-gims particulars, les “noves plantes”respectives, conformement als quals so-brevisqueren –fora de València– durantencara molts anys gran part de les ante-riors institucions i normes públiquesi gairebé totes les privades (l’absolutis-me, intransigent amb tot allò que podiaconstituir un obstacle a l’exercici incon-trolat del poder suprem, no era pas, però,uniformista), només, però, com a ex-pressament empeltades i subsumidesen el tronc únic de l’ordenament caste-llanolleonès.

El decret de Nova Planta de l’Audièn-cia de Catalunya és prou clar en aquestrespecte: “En todo lo demás que no es-taba prevenido... mando se observen lasconstituciones que antes había en Cata-

luña, entendiéndose que son de nuevoestablecidas por este decreto y que tie-nen la misma fuerza y vigor que lo indi-vidual mandado en él. (Art. 42)”.Comés prou sabut, això permeté, durant elperíode següent, la vigència materialdela gran massa del dret del país, penal,processal, civil i mercantil, i de bonapart de l’administratiu, substancialmentintactes, fins que, després de successivesretallades, que començaren amb el Codide Comerç de 1829, i finalment, mercèsa la Compilació del Dret Civil Especialde Catalunya (Llei de 21 juliol 1960) hacessat d’existir també materialment.

Aquesta supervivència parcial –però,doncs, merament material– de normesi institucions pròpies, cada vegada mésesquifida, tanmateix, sota el sistemaconstitucional, mercès a la codificaciói la legislació general, contribuí, sensdubte, a fer que a la llarga es confon-guessin aquestes dues conseqüències tandiferents dels decrets de 1707-1716: lapèrdua de la substantivitat jurídica (so-birania, estatalitat o com vulgueu dir-ne)i la implantació d’un règim absolutistacom a part d’un altre estat, que compre-nia, recordem-ho, fins a 1841 tot el queavui és Espanya menys Navarra.

Més tard, els objectius minimalistesperseguits en l’estratègia dels correntsmajoritaris del catalanisme, juntamentamb l’escassíssima cultura –no parlemde la nul·la imaginació– jurídica i histò-rica que sempre els ha caracteritzat (aramateix, sentim parlar alegrement de “fe-deralisme”, “sobirania compartida”i fins i tot de “confederació”... sense mo-dificar l’ actual Constitució!) i amb elsinteressos i les preocupacions immedia-tes dels partits –que no solen anar mésenllà de les pròximes eleccions–, tot ple-gat, ajuda a explicar que ara, com a mà-xim, es remembri la pèrdua d’unes lli-bertats prou nebuloses i que ningú noconeix ni menys desitja recuperar, totoblidant allò que tal vegada més podriainteressar la majoria dels catalans d’avuidia: la pèrdua de l’estatalitat que, tot ique s’exercia en el marc d’institucionscomunes amb els altres països de l’anti-ga Corona d’Aragó, i després també, du-rant dos segles escassos, amb la resta dela Monarquia d’Espanya, no era per aixòmenys real.


DE SETEMBRE



DE SETEMBRE

DE 2001 67

La guerra de Successió fou un con-flicte internacional sorgit arran dela mort de Carles II, el darrer delsÀustries hispànics, a finals de

1700. Un conflicte en el qual les potèn-cies europees van veure l’oportunitatd’enfortir-se a costa del decadent impe-ri hispànic, amb l’atractiu domini colo-nial al fons. A escala hispànica, els terri-toris de la corona d’Aragó s’inclinaren,majoritàriament, pel candidat austríac,l’arxiduc Carles, sobretot per l’estèssentiment antifrancès congriat a les dar-reres dècades del segle XVII, fruit de les

diverses ocupacions del Principat perpart de les seves tropes. Rebuig al qualcal sumar-hi l’efecte negatiu de la com-petència dels productes francesos des de1659 i el temor a tota mena de canvis “ala francesa” (és a dir, de tarannà absolu-tista) en l’estructura política i territorialde la monarquia.

Tot i que Felip V, coronat rei, va jurarles Constitucions i va concloure Corts el1702, cosa que no havien fet els Àus-tries en un segle, aviat s’organitzà un ac-tiu partit austriacista. Els seus eixos ver-tebradors eren el constitucionalisme (és

L’11 de Setembre i l’aposta dels catalans

Què es debatia en aquesta guerra o per què els

catalans, un cop abandonats pels aliats, van

continuar lluitant? Són qüestions que continuen

suscitant debat i que intentarem respondre.

Text de Joaquim Albereda

a dir, la defensa del marc jurídic propi,el qual oferia marges de participació alsgrups socials benestants i barreres alcreixent poder dels reis, cosa que, pertant, beneficiava fins i tot els sectors po-pulars, sobretot en el terreny de la fisca-litat i de la mobilització per a la guerra–problemes ben vius aleshores–, peròtambé en el de la justícia) i un projecteeconòmic dirigit per la burgesia dels ne-gocis que propugnava un desenvolupa-ment mercantil i industrial català (queperseguia, en paraules de Pierre Vilar,fer de Catalunya “una altra Holanda”).És per aquestes raons que el partit aus-triacista va veure en l’opció dinàsticadels Àustria –avalada, no ho oblidemper les potències mercantils amb règimsparlamentaris: Anglaterra i les Provín-cies Unides– l’ocasió per fer prevaldrela seva idea política i econòmica de lamonarquia hispànica. Carles III havia deser el rei a la mesura dels catalans i peraquest motiu, i no per cap mena de de-voció dinàstica, li van fer costat.

Un somni esvaït. Tanmateix hi ha dosfets cabdals que van precipitar el decan-tament dels catalans per l’arxiduc l’oc-tubre de 1705 trencant, així, la fidelitatque havien jurat a Felip V. D’una banda,les promeses de suport militar i de res-pecte a les Constitucions de part delsaliats (pacte de Gènova) i la presènciade la seva important flota davant Barce-lona. De l’altra, el tarannà despòtic i re-pressiu amb què el virrei Velasco haviatractat els catalans entre 1704 i 1705,cosa que reforçà els pitjors presagis so-bre el Borbó, alhora que donava ales alsarguments dels partidaris de l’arxiduc.

La llarga guerra, la manca de coordi-nació dels aliats i els escassos recursosde Carles III, sempre supeditat als inte-ressos britànics, van fer esvair el somniefímer d’un Carles III rei d’Espanyai amb ell els projectes de 1705. El 1707,després de la derrota dels aliats a Al-mansa i l’abolició de les llibertats delsvalencians i aragonesos per Felip V, perjusto derecho de conquista, els esdeve-niments van fer un tomb inesperat. Enendavant, els catalans sabien perfecta-ment quina seria la seva sort si eren der-rotats: la repressió humana i institucio-nal era inevitable. Per aquesta raó, en el

tram final de la guerra es lluità ambl’objectiu prioritari de salvar les Consti-tucions, cosa que no volia dir combatresolament per Catalunya, sinó per les“lleis federals i fundamentals del regned’Espanya”, tal com deien els resistentsen una de les seves proclames, anome-nada, significativament, “Despertadorde Catalunya”, amb un contingut neta-ment patriòtic.

Malgrat la signatura dels tractatsd’Utrecht que posaven fi al conflictebèl·lic, en els quals es confirmà l’aban-dó dels aliats, la Junta de Braços va de-cidir resistir el juliol de 1713. Les raonsd’aquesta actitud temerària, enmig defortes divisions i tensions socials entreels resistents, responen a dos fets: el pri-mer i més evident, que no hi havia capporta oberta a la negociació d’una rendi-ció amb condicions acceptables perquèFelip V s’hi negava en rodó malgrat elsconsells en sentit contrari que li donavael seu avi Lluís XIV, molt més llest i ex-perimentat que no pas ell. El segon, queels resistents confiaven que les pres-sions exercides pels aliats sobre LluísXIV acabarien donant el seu fruit. Defet, a darrera hora, l’agost de 1714, enpujar al tron britànic Jordi I i un governliberal, es van obrir noves expectatives,les quals es van traduir en mesures di-plomàtiques favorables als catalans.Però ja era massa tard: Barcelona estavaa punt de caure sota les tropes del duc deBerwick i la política de fets consumatss’imposà, malgrat que Felip V va estarintranquil uns mesos, fins i tot desprésde la caiguda de Barcelona.

Si tenim en consideració aquests dar-rers elements, la resistència heroica de1714, qualificada a vegades d’irracionali de gairebé suïcida des d’una interpreta-ció presentista, se’ns fa encara méscomprensible.

En definitiva, si volem entendre l’ar-riscada aposta dels catalans en aquellaguerra, no ho aconseguirem si hi inten-tem buscar una explicació en clau dinàs-tica. Tampoc l’entendrem des del prismaamb què analitza el conflicte una part dela historiografia espanyola (i neoespa-nyolista) que ho fa estrictament des delpunt de vista del trencament de la fideli-tat dels catalans envers Felip V i del càs-tig mereixedor d’aquesta rebel·lia.


DE SETEMBRE



DE SETEMBRE

DE 2001 69

Constitucionalisme o absolutisme.La qüestió és molt més complexa. Enaquella guerra s’hi van enfrontar duesconcepcions polítiques i territorials.Una, la de la corona d’Aragó, que de-fensava un model polític fonamentat eninstitucions representatives (Corts, Ge-neralitat, municipis) i en el constitu-cionalisme que va demostrar una granvitalitat i un arrelament social que es vaposar de manifest a les Corts de 1701i de 1705, on es van aprovar mesuresque incidien positivament en la vidaeconòmica i política del país. Era unmodel que partia d’una estructura terri-torial federal d’Espanya (mitjançant laidea de la unió horitzontal de corones).Com deia un dels resistents de Barcelona,el cavaller Francesc de Castellví “eranestas naciones en el continente de la Es-paña distintas en leyes, costumbres, tra-jes y idiomas”. L’altra, la felipista, queacabà imposant-se, implantà la versiómés pura de l’absolutisme europeu, l’uni-tarisme i la centralització, i eliminà qual-sevol vestigi de representació política.

Pretendre, com pretenen els apologetesdels Borbons –i del neoespanyolismeemergent–, que el 1714 Espanya avan-çava cap a la modernitat perquè s’haviaunificat i s’havien liquidat les arcaiques,segons ells, estructures polítiques terri-torials, substituïdes per un sistema i unestat més eficaços és negar dues realitatsincontestables: la primera, que els siste-mes polítics representatius com el queva ser liquidat a Catalunya tenien moltamés potencialitat “democràtica” –i, pertant, modernitzadora– que no pas l’abso-lutisme que s’implantà, en el qual elsmilitars van passar a governar (millordit, manar) els civils, trencant una tra-jectòria secular de participació políticai creant-se un divorci evident entre so-cietat i poder polític. La segona és que launiformització, a més de fonamentadaen la força i la repressió, ha estat nefas-ta i ha fracassat en tots els sentits. Comdeia Ernest Lluch amb contundència–aquella que prové dels arguments i dela raó, no de la intransigència ni de la ig-norància–, ha calgut esperar més de dossegles i mig perquè una idea d’Espanyasemblant a la que proposaven els aus-triacistes vençuts fos reconeguda mit-jançant la Constitució de 1978.

El gravat mostra la batalla d’Almansa, que tingué conseqüències malauradamentdecisives sobre la sobirania delPaís Valencià. El triomf dels deBerwick, el comandant de lesforces de Felip V, va tenir igualment una gran repercussiósobre els Països Catalans en el seu conjunt.


DE SETEMBRE


Des dels últims anys de la guerra de Successió, i fins a la fi del decenni de1720, alguns milers de persones s’exiliaren als dominins de l’emperador Car-les VI. L’exili no afectà només els sectors directament vinculats a la cort –altsfuncionaris i militars– sinó també persones de totes les classes socials que ha-

vien optat pel candidat austríac, i que tenien serioses raons per témer per la seva vi-da si es quedaven als regnes hispànics. Eren nobles, eclesiàstics i burgesos, peròtambé menestrals, propietaris rurals i estudiants, a més de les seves famílies i servi-dors. Els oficials i soldats en actiu van ser reformats en cinc regiments –tres de ca-valleria i dos d’infanteria– un cop a Milà, el 1713. Això pot fer un total de 2.000o 2.500 homes –vuit o deu mil persones, comptant les famílies que els acompanya-ren–. Alguns historiadors han aventurat la xifra total de 30.000 exiliats. El cronistaFrancesc de Castellví, autor de les Narraciones históricas, afirma que els exiliats“excedían del número de 16.000 personas, entre ellas 2.784 oficiales [a la reserva],sin los que estaban incluídos en los cinco regimientos españoles que estavan enpie”. La majoria provenien del Principat, tot i que també hi havia una importantpresència de persones dels altres regnes de la Corona d’Aragó, Navarra i el PaísBasc, i també un col·lectiu qualitativament important de nobles, alts funcionarisi eclesiàstics castellans.

L’exili es produí en successives onades. Ja l’abril 1711, acompanyaren l’empera-

dor alguns nobles com Joan Antoni Boixadors i de Pinós, comte de Savallà, i els jo-ves Lluís de Peguera i Aymerich i Oleguer Sabastida i Font. També l’acompanyavennobles castellans, ja aleshores exiliats a Barcelona –com els comtes d’Orpesa i Sás-tago–, i eclesiàstics, com l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona. El de-goteig va continuar en els mesos següents. El març de 1713, en marxar l’emperadriu,formaren part del seu seguici, entre altres, el príncep de Cardona, Josep Folch deCardona, el marquès de Besora i molts homes i dones de la noblesa, com la catala-na Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, casada amb el comte d’Altheim, primeroficial de cambra del rei. També l’acompanyaven Ramon de Vilana Perlas, marquèsde Rialp, autèntic home fort del govern austriacista de primer a la Península i des-prés a l’exili, i altres alts funcionaris. Aquell any s’evacuaren les tropes reials; al-guns oficials i soldats optaren, però, per quedar-se a Barcelona i van participar acti-vament en la seva defensa.

Amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, les noves autoritatsborbòniques van donar facilitats perquè els milers d’austriacistes que s’havien refu-giat a la ciutat –provinents de Castella i dels regnes d’Aragó i de València– pogues-sin marxar a l’exili. Contràriament, la marxa de catalans va ser explícitament prohi-bida. Tot i així, els documents demostren un important degoteig de gent que fuig delPrincipat en els anys següents, amb destinació a les possessions mediterrànies de

L’exiliaustriacistaLa guerra de Sucessió va provocar una onada

d’exiliats cap als dominis de Carles VI, sobretot

a Viena i a les ciutats italianes de Roma i Gènova.

Text d’Agustí Alcoberro.


DE SETEMBRE

DE 2001 71

Carles VI, o bé a Roma o a Gènova, primer pas cap a la cort vienesa. Entre altres, hoferen molts militars que havien participat en la defensa de Barcelona, juntament ambles seves famílies.

La caiguda de Mallorca (1715) i la de Sardenya (1717) també van precipitar novesonades d’exiliats. L’Imperi va ser també la destinació escollida per Pere Joan Barce-ló, Carrasclet, i per altres dirigents guerrillers després de la guerra de la QuàdrupleAliança.

La pau de Viena (1725) assenyalà, en l’àmbit jurídic, la fi de les hostilitats entre Fe-lip V i Carles VI. Va anar acompanyada d’una àmplia amnistia per als exiliats delsdos bàndols, als quals se’ls retornaren els béns segrestats. Això provocà el retorn ala Península d’alguns exiliats, especialment nobles amb importants possessions, comels comtes d’Orpesa, Cifuentes i Gálvez i el baró d’Albí, Josep de Galceran deCartellà i Çabastida. Però la majoria d’exiliats van optar per no retornar. Contrària-ment, la pau de Viena va permetre l’alliberament dels oficials que havien participaten la defensa de Barcelona de 1714, i que des d’aleshores estaven empresonats aEspanya. Alguns d’ells van poder marxar a Viena, com Sebastià Dalmau, Miquel Ra-mon i de Tord, Eudald Mas i Duran i Miquel Aixandrí. D’altres van romandre a laPenínsula, com Antoni Villarroel que, greument malalt, va morir a la Corunya del 22de febrer de 1726.

Viena i els dominis dels Habsburg. La Viena que van trobar els exiliats era unaciutat en plena expansió, que acabava de superar el darrer setge turc (1683) i la pes-ta de 1713. La ciutat, amb més de 100.000 habitants, vivia un gran impuls arqui-tectònic i urbanístic que afectava els palaus reials (ampliació del Hofburg, construc-ció del palau estival de Shönbrunn), els palaus privats (com el Belvedere d’Eugenide Savoia) i les esglésies (entre les quals destaca la Karlskirche). Viena era un en-clavament cosmopolita, cort d’una dinastia que, a més de posseir el títol imperial,dominava territoris a Àustria, Bohèmia, Hongria, els Països Baixos, Itàlia i d’altreszones. L’italià era la segona llengua de la cort i l’òpera atreia una atenció creixent.

En aquest àmbit, un segment de l’aristocràcia exiliada va poder prosseguir, i finsmillorar en alguns casos, el seu nivell de vida. Alguns alts funcionaris reials, comRamon de Vilana Perlas, marquès de Rialp i més endavant comte del Sacre RomàImperi, o el comte d’Altheim, casat amb la catalana M. Josepa Pignatelli i d’Ayme-rich, constituïen l’anomenat “partit espanyol”, amb una influència directa sobrel’emperador. D’altres famílies com els Erill, els marquesos de Boïl, els marquesos deRubí o els Desvalls, marquesos de Poal, van rebre importants distincions. L’aris-tocràcia exiliada es trobava a les vetllades musicals organitzades als palaus dels com-tes de Sástago i de Savallà (el qual, com a Barcelona, va ser nomenat director de laCapella de Música de palau). D’altra banda, a Viena es copiaren i es redactaren obres

Els exiliats es van trobar unaViena en plena evolució desprésdel setge turc i la pesta de1713. La ciutat vivia un notableimpuls urbanístic i arquitectònic.

historiogràfiques i polítiques compromeses amb el projecte austriacista. Com ja hemassenyalat, Francesc de Castellví hi redactà des de 1726 les Narraciones históricas.

Paral·lelament, el col·lectiu d’exiliats pobres va anar en augment, a mesura quemolts soldats van haver d’abandonar l’exèrcit per vellesa o malaltia, o simplementvan morir, tot deixant vídues i orfes. El 1718 es va fundar l’Hospital d’Espanyols aViena. La seva església va ser consagrada a la Mare de Déu de la Mercè. Els admi-nistradors i el personal provenien del Principat. Catorze anys més tard, el 1732, ha-via atès gairebé 2.500 malalts.

La majoria d’exiliats vivien dels ajuts proporcionats pel Consell d’Espanya. Aques-ta és una institució d’importància cabdal, no només en la vessant assistencial, sinótambé en la de govern. El Consell, fundat el 1713, governava els territoris hispànicsque van quedar en poder de l’emperador després dels tractats d’Utrecht i Rastatt: Nà-pols, Milà i Sardenya (permutada per Sicília amb el regne de Savoia el 1720). La se-va seu es trobava a Viena i la majoria dels seus membres eren exiliats; la llengua d’úshabitual era el castellà. En van ser presidents l’arquebisbe de València, Antoni Folchde Cardona, i a la seva mort el comte de Montesanto, José Silva y Meneses. El Con-sell administrava les rendes d’aquells territoris, i constituí una Delegació d’Espa-nyols, encarregada d’ajudar els exiliats. Molts d’ells van obtenir càrrecs, beneficisi terres, especialment a Nàpols. El completava el Consell de Flandes, encarregat delgovern dels Països Baixos hispànics, fundat el 1717. En van ser presidents successi-vament el príncep de Cardona, el comte d’Orpesa i el comte de Savallà. D’altra ban-da, els cinc regiments hispànics van representar un paper decisiu en la tercera guer-ra turca de 1716-1718. Les tropes van ser presents en tots els grans esdevenimentsbèl·lics, com les ocupacions de Temesvar (l’actual Timisoara) i Belgrad.

La situació es capgirà a partir de 1734, quan les tropes borbòniques van conquerirNàpols i Sicília. El Consell d’Espanya va ser dissolt el 1736, tot donant pas al Con-sell d’Itàlia, amb competències reduïdes a Milà. En aquell context, la monarquia vaintentar trobar una sortida per als exiliats pobres mitjançant una empresa de colonit-zació: la formació de la Nova Barcelona al Banat de Temesvar (1736-1737). La ciu-tat, a la qual van ser cridats més de 800 exiliats, va acabar fracassant a causa de l’e-dat avançada i la impossibilitat de molts dels desplaçats, les epidèmies i els errors deprogramació i d’intendència. Finalment, la derrota austríaca a la quarta guerra turca(1737-1739) l’escombrà del tot.

A la fi de la dècada de 1740, l’Hospital d’Espanyols a Viena donava encara almoi-nes a uns quatre-cents exiliats, la majoria vídues i òrfenes –amb cognoms que havienestat tan il·lustres en la resistència com ara Bac de Roda, Barceló, Duran, Ferrer, Mo-ragas, Pallarès i Villarroel–. També alguns exiliats pobres sobrevivien a Buda. Du-rant aquella dècada, molts exiliats s’acolliren a la proposta de l’emperadriu MariaTeresa, filla de Carles VI, que els concedí l’avançament de dos anys de pensió a can-vi de retornar a la península. L’exili s’anava fent vell. I, alhora, iniciava la seva dis-solució, en totes les capes i en les diverses regions del teixit social dels Habsburg.


DE SETEMBRE


Entre els exiliats austricistes,hi havia força eclesiàstics. Elsque van marxar, però, forensobretot militars, nobles,tot i que també hi havia elsanomenats “exiliats pobres”.


DE SETEMBRE

DE 2001 73

La celebració de l’Onze de Setem-bre com a jornada de reivindicaciónacionalista és un fenomen relati-vament recent de la nostra histò-

ria. De fet arrenca de la constitució deles primeres formacions catalanistescontemporànies en el darrer quart delsegle XIX i es vincula també a la cons-trucció de l’estàtua de Rafael Casanovaal Saló de Sant Joan de Barcelona, ambmotiu de l’Exposició Universal de 1888.Obra de l’escultor Rossend Nobasi Ballbé, formava part d’un conjunt es-cultòric de vuit estàtues –entre les qualshi havia les de Ramon Berenguer elVell, Roger de Llúria, Bernat Descloti Guifré el Pelós– que ornamentaven labarana del Passeig que havia de servird’entrada de l’Exposició, a partir del’Arc de Triomf.

Els orígens de la commemoraciói els primers anys. Referent històricineludible de la història més immediatade Catalunya, la desfeta de l’Onze deSetembre de 1714 –i sobretot la re-sistència barcelonina enfront de les tro-pes filipistes– havia anat figurant al’imaginari col·lectiu català des de laRenaixença i havia estat protagonista deno poques novel·les històriques. Cal re-cordar, a més, la lluita que els liberalsbarcelonins havien menat des de co-mençaments del segle XIX per enderro-car la Ciutadella, que féu construir FelipV com a oprobi per a la ciutat. En el mo-ment en què el nou catalanisme emer-gent necessitava de símbols d’identifi-cació i mobilització nacionals, l’Onzede Setembre havia de convertir-se en undels emblemes més carismàtics. La ma-joria dels estudiosos situen els anys 80del segle XIX l’època en què comença-ren a celebrar-se vetllades commemora-tives i misses en record de l’efemèride.

Jaume Fabre, Josep Mª Huertas i Pere

Bohigas, en el seu llibre sobre els Mo-numents de Barcelona, recorden que foul’any 1897 quan s’inicià el costum deportar a terme l’ofrena floral a l’estàtuade Rafael Casanova. En el marc d’un ac-te commemoratiu de l’Onze de Setem-bre que s’estava celebrant al local del’Associació Popular Catalanista, situatal Carrer dels Escudellers Blancs de laciutat comtal, i on també hi assistien so-cis de l’Agrupació Catalanista, dedicadaa l’excursionisme, “Los Muntanyencs”,un jove d’aquesta darrera entitat va pro-posar construir una corona amb lesbranques de llorer que guarnien el locali anar-la a dipositar a l’estàtua de Rafa-el Casanova. La iniciativa, totalment es-pontània, fou acollida amb entusiasmei tot seguit una comitiva es desplaçà alSaló de Sant Joan a l’objecte de complir

els designis de l’Assemblea. L’episodi–que recollí el diari La Renaixensa– varepetir-se sense més incidències i mésben organitzat els anys següents.

Però no fou fins a l’11 de setembre de1901 quan l’acte prengué més volada.En aquesta ocasió un grup nombrós dejoves, membres d’agrupacions catala-nistes radicals com “Lo Somatent”,“Los Muntanyencs”, “Catalunya i A-vant”, “Lo Tràngol”, “La Falç” i “LoRenaixement”, varen anar a fer l’ofrenafloral a l’estàtua de Casanova, quan lapolicia els va interrompre i en va deteniruna trentena. Era la detenció més impor-tant de militants catalanistes realitzadafins aquells moments. L’endemà la jun-ta directiva de la Unió Catalanista pre-nia la decisió de convocar una manifes-tació pel dia 15 de setembre a la plaçade Catalunya amb l’objectiu d’exigirl’alliberament dels empresonats i d’anara fer una ofrena floral a l’estàtua de Ca-sanova. La manifestació fou un èxit sen-se precedents: entre 5.000 i 12.000 ma-

L’11 de Setembre a travésde la històriaDes del 1897, la

celebració de l’11 de

Setembre s’ha

mantingut com una

jornada reivindicativa

tot i les repressions

anteriors i posteriors

a la guerra civil.

Text de Pelai Pagès.

nifestants, com ha explicat JordiLlorens, sortiren al carrer. Els detinguts,que havien estat alliberats la vigília dela manifestació, constituïren l’asso-ciació La Reixa, que es fixà com a undels seus objectius la organització, cadaany, de la commemoració de l’Onzede Setembre.

A partir d’aquest moment l’Onze deSetembre esdevingué la jornada de rei-vindicació nacionalista més popular deCatalunya. L’any 1914, en commemo-rar-se el dos-cents aniversari de la der-rota catalana, l’Ajuntament de Barcelo-na va prendre la decisió de construir unmonument a partir de l’estàtua de Casa-nova i encarregà el pedestal a l’arquitec-te Alexandre Soler i March, mentre queJosep Llimona realitzà el relleu que de-cora el pedestal. El nou monument, ques’inaugurà l’onze de setembre de 1916,fou situat a la ronda de Sant Pere amb laconfluència del carrer Alí Bey, aproxi-madament a l’indret de l’antiga murallaon Rafael Casanova fou ferit abraçat ala bandera de Santa Eulàlia. Aquestaeventualitat fou recordada per la ins-cripció situada a la part posterior del pe-destal on s’assenyala que Casanova cai-gué “en compliment del seu deure”.

Per aquesta raó des de 1916 la celebra-ció de la jornada de l’Onze de Setembrecanvià d’ubicació. Però a desgrat del’acceptació popular de la festivitat, latolerància de les autoritats governativesno sempre va veure amb bons ulls unacommemoració que era sobretot reivin-dicativa d’uns drets perduts i d’unaidentitat nacional escarnida. I sota lamonarquia d’Alfons XIII, durant la se-gona part de la Restauració, no varenmancar jornades de l’Onze de Setembremarcades per la repressió policíaca. Arafa deu anys Joaquim Albareda recorda-va com la celebració de la diada l’any1923 –el mateix any en què, pocs diesdesprés, s’instaurava la dictadura de Pri-mo de Rivera– fou especialment con-flictiva. La crònica de La Publicitatnodeixava lloc a cap dubte: “Mai comaquest any, l’homenatge a Casanova hatingut tan vastes proporcions. Mai comahir, els agents de l’Estat espanyol s’hanllençat amb tanta crueltat contra lesmultituds catalanes. Ferits i detinguts.Són arrencades del monument les coro-

nes i trepitjades les banderes nacionals.La indignació aferma el patriotisme delscatalans dignes.”

Era el preàmbul del què esdevindrianormal durant els anys de la dictadura,quan el catalanisme i tota manifestacióde catalanitat foren durament reprimitsper les noves autoritats dictatorials. Nofou fins el 1931, amb la instauració de laSegona República, que l’Onze de Se-tembre tornà a gaudir de tolerànciai amb l’establiment del règim autonò-mic esdevingué festa nacional deCatalunya. Existeix una fotografia,especialment emblemàtica, del presi-dent Macià dirigint-se a la multitudmentre realitzava l’ofrena floral a l’està-tua de Casanova, l’Onze de Setembre de1933, pocs mesos abans de morir. Fins al’Onze de Setembre de 1938 el poble deCatalunya va poder commemorar la dia-da sense més problemes.

Les repressions del franquisme.L’any 1939, amb la nova derrota que vapatir Catalunya, el franquisme va desen-volupar una de les repressions més du-res conegudes per la nostra història, quetenia com un dels seus objectius fer des-aparèixer tot signe de catalanitat de lasocietat catalana. No només fou prohibi-da la jornada de l’Onze de Setembre, si-nó que el monument de Rafael Casano-va fou desballestat i conservat en unmagatzem municipal del carrer de We-llington. Durant els primers anys delfranquisme els intents de commemora-ció de la jornada eren gairebé èpics. Da-niel Díaz, en el seu llibre sobre el FrontNacional de Catalunya, ha explicat quela nit de l’11 de setembre de 1944 un es-camot militar d’aquesta organització vacol·locar una senyera de grans dimen-sions a la torre de Sant Jaume del trans-bordador aeri del port de Barcelona. A labandera hi havien enganxat una pistolaque apuntava cap el qui pretenguéstreure-la. L’any següent el mateix Frontva confeccionar un pasquí comme-moratiu que convidava que “ni un solcatalà no deixi de passar el dia sensevisitar, encara que sigui de passada, ellloc on estava enclavat el monument deRafael de Casanova”. En un enfron-tament entre un grup que estava en-ganxant pasquins a la Riera de Sant Mi-


DE SETEMBRE



DE SETEMBRE

DE 2001 75

quel i la policia morí Josep Corbella,jove militant del Front.

Durant molts anys la commemoracióde la jornada de l’Onze de Setembreconsistí, justament, en concentracions o,simplement, a passar per la Ronda deSant Pere, on havia estat ubicat el mo-nument a Casanova. En alguna ocasióalgun dels vianants havia deixat a l’em-plaçament una reproducció de l’estàtuade Casanova, amb un ram de flors i lallegenda de “Ja creixerà”. Però la dure-sa de la repressió que es va abatre sobrela població catalana durant els anys 40no permetia sinó accions testimonials ocommemoracions privades i clandesti-nes. No fou fins a l’any 1954 quan el Se-cretariat de Forces Democràtiques cons-tituí una comissió ad hocper tal de pre-parar la commemoració de la Diada,i aquell any la manifestació aplegà unbon nombre de persones, que foren con-venientment dispersades per la policia.

Durant els anys 60 es produïren canvisimportants. En primer lloc, perquè s’in-corporaren a la celebració sectors proce-dents del nou moviment obrer que s’es-tava vertebrant a Barcelona i a Catalu-nya, sobretot militants de les Comis-sions Obreres. I també perquè en el de-curs dels anys 60 l’oposició antifran-quista començava a deixar d’ésser un fe-nomen de minories i la gent començavaa perdre la por. Això explica l’èxit de lajornada de l’Onze de Setembre de 1964,en què es commemorava el 250 aniver-sari de l’efemèride. En aquella ocasió,per a sorpresa de la policia i dels matei-xos organitzadors, foren unes 4.000 lespersones que s’aplegaren a la ronda deSant Pere. Però l’èxit d’aquella jornadano es va repetir en els anys successius,tot i que fins a finals del franquisme nova mancar ni un sol Onze de Setembreen què no es produïssin corredisses, de-tencions o fossin multades les personali-tats més conegudes que acudien a laconcentració.

L’any 1971 el Front Nacional va or-ganitzar una acció veritablement ago-sarada. Havia convocat una concentra-ció a l’Arc de Triomf cantonada amb elcarrer Trafalgar per dos quarts de vuitdel vespre. Cinc minuts més tard del’hora prevista se sentia una proclamapública, seguida del cant d’“Els Sega-

dors”, que es va repetir dues vegadessenceres, fins que la policia va descobriren l’habitació d’un hotel del carrer Tra-falgar el magnetòfon amb la cinta gra-vada per a l’ocasió.

La recuperació de la democràcia.No fou fins després de la mort de Fran-co, l’any 1975, que la jornada de l’Onzede Setembre es va poder celebrar de bellnou sense problemes. L’any 1976, enplena transició, en un moment en què elpanorama polític a l’estat espanyol totjust començava a aclarir-se, però encaraestava farcit d’incògnites de futur, homva aconseguir que per primera vegadades del 1938 es podés celebrar legal-ment la jornada de l’Onze de Setembre.Després de tenses negociacions mena-des per l’Assemblea de Catalunya i pelConsell de Forces Polítiques de Cata-lunya, el governador civil de Barcelonahavia permès una concentració a laplaça de Catalunya de Sant Boi deLlobregat, localitat on és enterrat RafaelCasanova. La concentració, festiva i rei-vindicativa, aplegà unes cent mil perso-nes, i a l’acte central varen prendre laparaula, com a oradors, Miquel Roca,Jordi Carbonell i Octavi Saltor. En unambient encara tens, la consigna del’Assemblea de Catalunya a l’entorn de“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Auto-nomia” va ser la més corejada pelsmanifestants.

La jornada de l’Onze de Setembre de1976 fou el pròleg del que s’esdevinguél’any següent. El 15 de juny de 1977s’havien celebrat les primeres eleccionsdemocràtiques en les quals a Catalunyala victòria havia estat inapel·lable a fa-vor de les organitzacions d’esquerrai democràtiques. L’Onze de Setembred’aquell any la celebració de la jornada–que s’esqueia en diumenge– va retor-nar a Barcelona. Les cròniques varenexplicar, i la historiografia ha recollit,que fou la manifestació més importantcelebrada a Europa des de la postguerramundial. Més d’un milió de catalans va-ren recórrer el Passeig de Gràcia, desdel Cinc d’Oros fins a la ronda de SantPere on, en vigílies d’aquesta data, ha-via estat restituït el monument a Casa-nova. Va ser una jornada festiva, en laqual sortiren al carrer gent de totes les

edats. Però fou també una jornada defermesa reivindicativa en què el cantd’“Els Segadors”, la reclamació de laGeneralitat i de l’autonomia varen estaren boca de tothom. Davant la inequívo-ca demostració del poble català el Go-vern de Madrid va haver d’abandonardefinitivament el projecte d’una “Man-comunidad de Diputaciones” de què en-cara parlava per a Catalunya. Aquellmateix any Josep Tarradellas, presidentde la Generalitat a l’exili, retornava aCatalunya i poc temps després era res-taurada la Generalitat.

Els anys següents, i mentre no fouaprovat l’Estatut d’Autonomia, la jorna-da de l’Onze de Setembre va continuaressent reivindicativa. L’any 1980, ambla celebració de les primeres eleccionsautonòmiques, una vegada aprovat l’Es-tatut d’Autonomia, es produí un canvisignificatiu. El 12 de juny de 1980 elParlament de Catalunya, en una de lesseves primeres disposicions, declaraval’Onze de Setembre festa nacional deCatalunya. A partir d’aquella data la dia-da assolia un caràcter institucional, i en-tre determinats sectors de la classe polí-tica catalana perdia el seu caràcter rei-vindicatiu. Però pels sectors indepen-dentistes i pels nacionalistes radicals–que des de 1977 han commemorat lajornada en una concentració al Fossar deles Moreres– ha continuat tenint la ma-teixa significació que va caracteritzaraquella jornada de 1897, ara fa més decent anys, en què un grup de joves dipo-sitava, en un acte espontani i episòdic,una corona de llorer a l’estàtua de Rafa-el Casanova.

Bibliografia—Albareda, Joaquim. “L’Onze de Setembre: rea-

litat i mite”. L’Avenç, núm. 150, juliol-agost, 1991.—Algarre, Eva; Blasco, Pilar; Conte, Jesús: Cap

a la Generalitat. De la mort de Franco al ConsellExecutiu. Barcelona, 1978.

—Balcells, Albert: Història del nacionalisme ca-talà, dels orígens al nostre temps. Barcelona,1992.

—Díaz Esculies, Daniel: El Front Nacional de Ca-talunya (1939-1947). Barcelona, 1983.

—Fabre, Jaume; Huertas, Josep M.; Ribas, An-toni : Vint anys de resistència catalana (1939-1959). Barcelona, 1978.

—Fabre, Jaume; Huertas, Josep M; Bohigas, Pe-re: Monuments de Barcelona. Barcelona, 1984.

—Llorens i Vila, Jordi: La Unió Catalanista i elsorígens del catalanisme polític. Barcelona, 1992.


DE SETEMBRE

DE 2001 76 RODA EL MÓN

De John Wayne a Joan de Borbói Battenberg, comte de Barcelo-na; de Grace de Mònaco a JulioAnguita; o del venerable bene-

dictí, sapientíssim pare Josep Massoti Muntaner, a l’iracund i bohemi PerePruna, o Jordi Pujol, Pasqual Maragall,Carlos Rojas, Federico Mayor Zarago-za, Leopoldo Calvo Sotelo, etcètera: larelació d’egrègies personalitats que, unmoment o altre, han estat hostes deMongofra Nou (Menorca) aclapara no-més de pensar-hi.

En el curs del segle passat –vull dir delvintè, és clar– la finca rural anomenadaMongofra afaiçonà la imatge més aviatllegendària que ara tan conspícuamentla distingeix, i la fama de la qual hacomençat, aquest estiu, a transcendir fo-ra de l’illa.

Ministres amb cartera i sense, bisbesultramuntans o progressistes, pensadorsadés extravagants, adés admirables, gent

de la reialesa i de mans mortes, comer-ciants petitburgesos o fabulosos indus-trials, escriptors lúcids o mediocres, po-etes de rima preclara o de vers eixorc,caçadors de perdius i caçadors de fortu-na, líders polítics del franquisme o de lamonarquia parlamentària, sants i peca-dors, catalanistes patriotes o espanyolis-tes recalcitrants, militars o diplomàtics:la nòmina que, amb els anys, ha recalatper Mongofra constitueix un pèlag vas-tíssim, a vegades pintoresc, a vegadesverament il·lustre, de personalitats di-verses però immortals –entengui-se’m:vull dir la caduca immortalitat que, méso menys, ens és factible als humans im-perfectes.

D’ençà de 1932, Mongofra Nou haviapassat a ser propietat de Fernando A.Rubió i Tudurí (1900-1994). Després,un cop fet el traspàs nonagenari, ha re-vertit a la fundació cultural que porta elnom del benefactor. La finca és situada

Montgofra, entre Menorca i l’Àfrica

Il·lustres personalitats d’arreu del món han passat

per la finca rural Montgofra atrets per un paratge

meravellós i indòmit, de natura pulcra i silvestre.

Text de Miquel Àngel Limón.


DE SETEMBRE

DE 2001 77

al nord-oest del terme municipal deMaó, en una comarca de costa isardai agresta, de geologia negroide i més tostàrida, agrícolament parlant. Aquesta zo-na maonesa se’n diu Favàritx, entre elfar homònim i el cul de sac del portd’Addaia. I tanmateix, per damunt d’a-quest cromatisme obscur que domina lesplanes i els horitzons de la comarca, ésaquest un paratge meravellós, indòmit,de natura pulcra i silvestre; un lloc, endefinitiva, de considerables atractiusestètics, botànics i paisatgístics. Bastaràdir que, en el rodal per devers llevanti no massa lluny, hi trobam l’albuferades Grau, una de les llacunes potser mésimportants de Balears, emblema de l’e-cologisme del tombant de segle, penyo-ra contra les barbàries urbanístiques quemarquen la història econòmica de lesBalears dels darrers temps. Conforma unparc natural que, ara com ara, actua denucli central de la reserva de la biosferaamb què la UNESCO va catalogarMenorca el 1993.

És un topònim tan antic, tan perdut enel temps, que ni Joan Corominas n’hatret la clarícia. Potser prové d’un motàrab –manqûfa– que voldria dir “mutila-da”, en el sentit de torre escapçada. Lainterpretació filològica, per exemple, ca-sa bé amb el topònim de la Plana de Cas-telló, Moncofa, que té la mateixa etimo-logia, comprovada –diu el savi Coromi-nas– per la descripció del lloc recollidaen la Crònica de Jaume I. Els historia-dors menorquins, açò no obstant, tenendocumentada la paraula de 1408.

Un comerciant il·lustre. FernandoRubió, que s’havia format com apoteca-ri a Barcelona, es dedicà, tot fent una ex-hibició perfecta de catalanisme deci-monònic, al comerç –o sia al lucre quefa rutllar les societats–, en lloc de fer-hoa la ciència o les humanitats en estat pur.Creà uns petits laboratoris (1924) que,en un tres i no res, s’estengueren pertot,i és clar, a ell l’enriquiren fabulosament.Els primers guanys mercantils anaren aparar ben prest a la compra d’una pro-pietat rural a Menorca, la terra materna,sempre per ell enyorada i que, en la sevapersona, evocava la història feliç d’unainfantesa de vacances d’estiu adorables.Fou per devers 1932.

La finca, com a explotació agrícolai ramadera, era més aviat poc interes-sant, per mor de les grans extensions degarriga que predominen sobre les 208hectàrees, o per l’aclaparadora minera-logia dels penya-segats que s’aixequengegantins sobre una retallada línia decosta en el balcó més septentrional deMenorca. Però Rubió no la volgué ad-quirir –ho féu a unes germanes fadrinesi timorates, al preu d’unes 200.000 pes-setes– per raons de conreus o de produc-ció pagesa. La volia per tenir assegura-des les estades menorquines de descans,i, sobretot, per fruir d’un territori decinegètica feraç, principalment de co-nills i perdius.

A Fernando Rubió sempre li agradà detitular-se un gran caçador. “He estat ungran escopeta, per tot Europa, bona partd’Amèrica i, és clar, a l’Àfrica subtropi-cal”, solia dir d’ell mateix amb un co-foisme comprensible. Amb els anys, ladecoració de les cases de Mongofra anàagafant aquesta personalitat diversa,gens encotillada, del propietari: d’unabanda, algú que es projecta amb un ac-centuant cosmopolitisme; i de l’altra,amb una imprecisa combinació de me-norquinisme casolà i d’avanturerismesense fronteres. En definitiva, un perfilhumà d’home milionari capaç de sentiradmiració pel seu majoral, que no sabiallegir ni escriure a penes, i, alhora, fasci-nació pels individus més famosos, o mésprestigiosos, amb majors influències.

Fernando Rubió, en definitiva, cultivàamidadament l’ambigüitat. Li agradavade considerar-se un simple apotecari depoble, però mai no tingué cap oficinaoberta. Fou, com alguna vegada he es-crit, un il·lustre ambivalent, un homeque procurà d’estar a bé amb tothom, defer amics en qualsevol lloc del món. Enuna paraula: tingué una idea precisai eficacíssima del paper de l’amfitrió.Com que no feia distincions, el seu sen-tit impecable de les relacions públiquesel féu bastir una idea positiva i mitifica-da de casa seva, de la finca de Mongo-fra. La llista de noms i personalitats quehi desfilaren és prolixa i causa sorpresa.

Recórrer els quatre o cinc salons, elsdos menjadors, els vuit dormitoris prin-cipals o les dues biblioteques de la fincapermet d’adonar-se de la biografia gens

vulgar del propietari. L’heterogeneïtat–l’ambivalència– hi és ben palesa, ambuna diversitat de decoració i ambienta-ció tan notòria i singular com ens ho ad-verteix la galeria de personalitats que hihan estat convidades a romandre-hi. Éstambé un habitatge demostratiu del deli-ri venatori de Fernando Rubió.

No deixa de fer un efecte vívid en elvisitant descobrir, després de comprovarque l’estil arquitectònic de l’alqueria ésgenuïnament pagesa i menorquina –vulldir pròpia de la terra, sense cap elementexòtic–, que a l’interior, en canvi, s’hiconserva una certa atmosfera cinegèticai, particularment, de caça major africa-na. El fet resulta absolutament insòlit aMenorca, on l’únic exotisme homologat–políticament correcte, diríem– enmatèria de decoracions domèstiques ésel gust colonial anglès, i encara! I, tan-mateix, d’aquesta mena de mobles,n’estan plenes les sales de Mongofra.Açò sí, combinades, però, amb ullalsd’elefant, cornamentes de búfals, capsde rinoceront, múltiples banyes d’impa-les de totes les mides, i fins un lleó falbde cos sencer que fa de penjador per a labata de nit just als peus del llit que foude Rubió a la seva cambra privada. Obé, esteses pel terra, pells de zebres oantílops que hi fan de catifes.

Ara bé: un record humà, per damuntd’un qualsevol altre hoste, hi destaca entotes les estances de la casa: l’esperitinesborrable de Pere Pruna. Les paretssón atapeïdes de quadres de DomènecCarles, Martí Alzina, Mompou o els lo-cals Chiesa, Torrent o Vives Llull. Peròallò que realment hi predomina és lapintura de Pruna, el protegit coral deRubió des que ambdós es conegueren aParís, en els anys vint, i fins que aquestmorí després de portar una vida d’em-briacs, descurances i desenganys. Pruna,fins i tot durant les llargues absènciesde l’amo de Mongofra quan aquestanava atrafegat amunt i avall amb la ma-leta de viatjant de farmacopees, s’hiaco- modava com a invitat individual.Mongofra aleshores esdevenia entera-ment seu, el territori dels seus dominis,l’espai recòndit i vital per als seus ram-pells creadors i, també, les seves batero-les de còlera.

Mentre els servents li anaven al darrere

escalfant-li els àpats, endreçant-li el llito –no ho amaguem pas– li recomplienels bòtils de licor, Pruna pintava, a esto-nes febrilment i copiosa, i d’altres, mésaviat en actitud desmanegada i insolent,gairebé repatània. El resultat de tot ple-gat, però, és l’actual llegat riquíssim,gairebé únic, d’obres de Pruna en unaquantitat que fa esglaiar, així d’olis da-munt tela, com de frescos, decoració deceràmiques i plats, algun autoretrat, es-cultures, etcètera.

Mongofra –vull dir l’habitatge– s’as-senta en el pic d’un pujol que atalaia totl’entorn, en un angle quasi bé de cir-cumferència completa. La casa és de lamés exacta tipologia rural menorquina.Les parets són blanquíssimes; la façana,basilical; les teulades, a dos vessants i,rematant el carener, una creu de pedra.Pel nord, s’hi veuen, de la porta princi-pal estant, les ratlles de la costa: a deuminuts a peu per una sendera hom acce-deix a una platja de sorra clara i menudacom la flor de la farina, enterament ver-ge i aigües nítides. Pel sud, la fincalimita amb l’aiguamoll d’Addaia, unazona humida proveïda per les aporta-cions del mar i les pluges que formenuns enormes bassals salobres que, enl’estació hivernal, fan d’estació orni-tològica per a les aus migratòries: fla-mencs i ànecs a gavadals i, en anys ex-cepcionals, alguna parella de cignes queara festeja, ara peona.

En morir Fernando Rubió, disposà quepart de la fortuna i la finca de Mongofra,que era la seva llar més estima –potserl’única després d’haver voltat el món milvegades– constituïssin una mena de bénsdotals d’una fundació dedicada a la pro-tecció de la cultura menorquina –vull dirla catalana, és clar. “Porto Catalunya cla-vada al cor”, deia recordant el lloc delseu naixement. “El català és una llenguad’origen diví, i cal estimar-la i respectar-la”, recomanava amb un ferm sentit depaís. Així, la Fundació, que hi té, a Mon-gofra, la seva seu des que Rubió féu eltraspàs l’abril de 1994, malda des de lla-vors d’afavorir la cultura pròpia de Me-norca. Si el senyor president del Governcentral hagués fet l’estiu entre aquestesquatre parets, hauria pogut donar regnesal seu gust per parlar la sagrada llenguacatalana –en privat, s’entén.


DE SETEMBRE

DE 2001 78 RODA EL MÓN

La decoració de la casa és bensingular: al costat dels elementspropis del país, es descobreixla presència d’Àfrica en la pell i els cossos de desenes d’animals caçats.

Població i govern entemps delsàustriesJordi Nadal, Emili Giralt: Immigraciói redreç demogràfic. Els francesos ala Catalunya dels segles XVI i XVII.Eumo Editorial. Vic, 2000. 394 pp.

Ernest Belenguer: La Corona deAragón en la monarquía hispánica.Del apogeo del siglo XV a la crisisdel XVII. Ed. Península. Barcelona,2001. 367 pp.

Quan una obra es reedita quarantaanys després de la seva primera im-pressió, podem afirmar sense gairedubtes que ens trobem davant d’unclàssic. Si, a més, es tracta de la prime-ra versió en llengua catalana, ens enpodem sentir doblement contents.Aquest és el cas del treball de JordiNadal i Emili Giralt, publicat a París el1960, amb un Avant-proposde FernandBraudel, sota el títol La population ca-talane de 1553 à 1717. L’émmigrationfrançaise et les autres facteurs de sondéveloppement. Durant anys, l’obra deNadal i Giralt ha estat àmpliament cita-da, no només en els estudis de demo-grafia per a l’edat moderna –per alsquals constitueix un autèntic referentfundacional, en molts sentits no supe-rat–, sinó també en les síntesis d’histò-ria de Catalunya del període. Ara,l’edició catalana d’Eumo n’ha de faci-litar la lectura per a un públic més am-pli, no necessàriament especialitzat.

El treball es divideix en dues parts.En la primera, s’analitza el movimentvegetatiu de la població catalana en els

segles moderns, amb una especial aten-ció a les pestes i a les seves repercus-sions demogràfiques i socials. En la se-gona –sens dubte, la més original–s’estudia l’important moviment migra-tori occità vers Catalunya que va carac-teritzar els segles XVI i XVII. Enaquest sentit, se’n destaquen algunstrets, que el diferencien d’altres cor-rents de població propis de les societatsd’Antic Règim: la seva massivitat–com a conseqüència del buit de-mogràfic creat a Catalunya pels efectesde la crisi baixmedieval–; el caràctersocial (jornalers agraris) i generacional(homes joves) dels immigrants; i elprocés d’arrelament al país (mitjançantel matrimoni), que resulta excepcional-ment generalitzat i ràpid.

L’obra d’Ernest Belenguer és un re-cull de diversos treballs publicats perl’autor. Alguns van néixer en l’àmbitde col·leccions o iniciatives editorialsde caràcter divulgatiu. D’altres prove-nen de ponències i intervencions encongressos especialitzats. El llibrecompta, però, amb una innegable co-herència. D’una banda, cronològica,perquè enllaça la crisi baixmedievalamb els primers segles moderns –nota-blement amb el XVI i els precedentsimmediats de la revolució de 1640–.D’altra banda, temàtica, perquè interre-laciona amb gran habilitat els aspecteseconòmics, socials, politiconsitucionalsi ideològics. Finalment, també, quantals àmbits d’estudi. L’autor –valencià,durant un temps professor a Mallorcai avui catedràtic a la Universitat deBarcelona– articula, així, un discurscomplex, però de gran interès, que in-tegra les dinàmiques internes dels reg-nes de la Corona d’Aragó i la seva re-lació amb la que hem anomenat monar-quia composta dels Àustries.

A. A. P.


DE SETEMBRE

DE 2001 79LLIBRES D’HISTÒRIA

DUES OBRES CLAUEl llibre de Nadal i Giralt ésuna obra de referència endemografia, ara a l’abast detothom gràcies a Eumo. L’obra de Belenguer estudiales dinàmiques internes a laCorona d’Aragó.

Sebastià Serra. Els elements decanvi a la Mallorca del segle XX.Edicions Cort, “Els Ullals”, 5.Palma, 2001, 351 pp.

Sebastià Serra (Son Ferriol, Palma1950), professor d’història de la Uni-versitat de les Illes Balears, incansablepromotor cultural i polític (diputat au-tonòmic entre 1983 i 1993 i regidor del’Ajuntament de Palma des del 1991)ha compilat en un volum de vocacióunitària la seva àmplia obra dispersa decaràcter històric. Es tracta d’un conjuntd’anàlisis d’alguns dels elements cab-dals de les transformacions i canvis queha experimentat l’illa de Mallorca du-rant el segle XX. En primer lloc, s’a-proxima a un dels temes que més pro-fundament han modificat Mallorca, elsmoviments migratoris. Cal recordar queSerra fou pioner en els estudis sobrel’emigració mallorquina, ja que el 1986publicà la que es pot considerar la pri-mera monografia sobre aquest tema, re-lativa a l’emigració a l’Argentina, unade les principals destinacions delsillencs a les darreries del XIX i durantels primers decennis del segle XX. Acontinuació, estudia un fenomen moltvinculat als moviments migratoris i queva transformar poderosament la feso-

mia de les Illes Balears: el turisme.També en aquest àmbit es pot conside-rar el professor Serra un dels primers atractar els temes del turisme des d’unaòptica històrica. Com és lògic, també hadedicat la seva atenció a un dels perío-des que més han marcat el nostre segleXX, la Segona República i la GuerraCivil espanyola. Un altre capítol del lli-bre se centra en els episodis més recentsde la història de les Illes Balears, latransició i l’època autonòmica, no debades Serra ha participat en trobadesestatals i internacionals relatives a l’a-nomenada “història del temps present”i va coordinar, el 1996, les primeres jor-nades que se celebraren a les Balearssobre la transició. Un altre dels temesestudiats és la vida política, culturali social sota la Restauració i la dictadu-ra de Primo de Rivera. Així mateix,aquest llibre inclou un capítol dedicat ala premsa en el segle XX, amb una acu-rada fitxa per a estudiar les publica-cions periòdiques i una àmplia biblio-grafia. En conjunt, l’obra constitueixuna excel·lent panoràmica del convulssegle XX mallorquí i demostra l’impor-tant avanç de la recerca històrica en lesdarreres dècades.

Antoni Marimon Riutort

[+ LLIBRES]

Lluís Duran, Jordi Flos. Flosi Calcat: catalanisme i escola.Rafael Dalmau ed. Barcelona,2001. 211 pp.

En la figura de Francesc Flos i Cal-cat (1859-1929) conflueixen catala-nisme i renovació pedagògica. En uncamp en què tot estava per fer, Flosi Calcat destacà com a fundador delCol·legi Sant Jordi (1898) i de l’As-sociació Protectora de l’EnsenyançaCatalana, però també com a autorde llibres de text i materials esco-lars per a l’ensenyament de lagramàtica catalana i de la geografiade Catalunya. L’estudi biogràfici històric de Lluís Duran ve preceditpels records de Jordi Flos, nét delpedagog.

Th. F. Glick, E. Guinot, L.P. Martínez (eds). Els molinshidràulics valencians. Tecnologia, història i contextsocial. Institució Alfons elMagnànim. València, 2000.

Allò que havia ocupat un lloc sub-sidiari en la història, la cultura del’aigua, ha adquirit en els últimsanys un protagonisme que és indis-cutible. Les possibilitats de recercaque ofereix són immenses i sugges-tives no sols per a l’historiador delmón rural sinó també per a l’ar-queòleg, el geògraf, el lingüista,l’estudiós de l’art i també per al’historiador de la ciència i la tecno-logia. Des d’aquest plural enfoca-ment, el llibre presenta un dilatat re-corregut per mil anys de molineria ales terres valencianes.


DE SETEMBRE

DE 2001 80 APARADOR D’HISTÒRIA

Contrala històriaDiu el Vaticà que el Museu diocesà

i comarcal de Lleida s’ha de desmem-brar, que la Franja de Ponent ha de pa-tir una segregació artística. És unasentència política, argumentada per lapressió espanyolista; les coses s’han dedir tal com són, i així ho ha fet amb cla-redat el president de la Diputació deLleida, Josep Pont (Segre, 27 de maig;Avui, 29 de maig). Tot va començaramb una segregació religiosa, a partirdel 1995, de 111 parròquies de la diòce-si de Lleida que van passar a la novellade Barbastre-Montsó. Eren allà on erendes de fa vuit segles i ara es troben a lacomunitat autònoma aragonesa. Tot aixòés un despropòsit històric en què l’esglé-sia catalana s’ha mostrat feble, perme-tent sense lluitar d’arribar a un fet con-sumat que les autoritats polítiques patri-monials no haurien de tolerar.

Quan enfoquem les qüestions de re-torn d’obres d’art s’ha de saber de quèes parla en cada cas. Aquí no ens tro-bem davant d’un retorn com els queavui preocupen el món dels museus: elsmarbres del Partenó d’Atenes conser-vats a Londres, els béns expoliats pelsnazis en diversos països d’Europa, elsbotins de guerra o l’art de països colo-nitzats que encara se serva a l’antigametròpolis. Es tracta de béns que dinsd’una mateixa diòcesi van passar de lesparròquies al museu per augmentar unmuseu posat al servei del Seminari, del

clergat i del poble i que a més d’aques-ta funció pedagògica en tenia una altrade protecció patrimonial; és a dir queaixí s’han evitat destruccions, desapari-cions i vendes.

Sempre he manifestat que el Governde la Generalitat de Catalunya té l’au-toritat última sobre el patrimoni tant ci-vil com religiós del país. Sempre hecregut que només una mobilitzaciómolt forta de la societat civil podriacapgirar la barbaritat històrica quese’ns anuncia. Si es disgrega el Museude Lleida ho haurien de fer molts d’al-tres des que hi hagués la primera de-manda encapçalats pel del Vaticà quecensura, entre d’altres, la Bíblia romà-nica de Ripoll.

Probablement el veritable disbarat ésque la mateixa Franja pertanyi a l’Ara-gó. Però, una vegada més, història re-cent i política espanyolista van lligadessense escrúpols. La segregació del bis-bat de Lleida és un atemptat contra vuitcents anys d’història d’una diòcesi,d’un marc lingüístic i cultural. La poli-tització aragonesista que va viureaquest afer allà per l’any 1997-1998 hadonat pas a una lluita intensa dins del’Església des que aquell nunci de fluixrecord, Lajos Kada, va dictar sentència.Que diuen que en la decisió final no ésestranger l’Opus Dei, molt influent alVaticà i que té el seu santuari marià deTorreciudad entre Barbastre i Montsó.En fi, si no hi ha resposta popular, esconsumarà un veritable atemptat contrala història.

Xavier Barral


DE SETEMBRE

DE 2001 81CERCLES D’ART

L’11 DE SETEMBRE

En la pàgina de la Generalitat de Catalunya http://www.gencat.es/historiahi ha dos capítols: Catalunyaen el context de la política eu-ropea del segle XVIII: la guerrade Successió (1702-1714) i Lacaiguda de Barcelona i l’aboli-ció de la Generalitat (1714-1716), que són una bona síntesi dels fets històrics quees van produir abans i desprésde l’11 de setembre de 1714.

També és interessant contem-plar el cartell que Clavé va di-buixar per a la commemoracióde l’11 de setembre de 1938 ahttp://llibertat.com/ateneu24/gpost003.html

El Pearl Harbour dels PaïsosCatalans

La relativament famosa pel·lícula deMichel Bay estrenada a les nostres pan-talles cinematogràfiques, Pearl Harbor,és un perfecte exemple d’artefacte cul-tural, en aquest cas de cinematografiaamb pretensions històriques, que ser-veix a un país per anar fent-se. O pergaudir-ne, de si mateix, si ja està fet. Lapel·lícula, per aquells que no l’haginvista, històricament i cinematogràfica-ment té poques, o nul·les, aportacions.Res a veure amb la clàssica Tora, Tora,Tora. Si de cas, introdueix alguns as-pectes (com el coneixement previ del’atac pel Govern nord-americà o elsdubtes en part de l’alt comandament ja-ponès) més o menys innovadors que sónfruit més aviat de la presència acciona-rial del ien japonès en la indústria cina-matogràfica nord-americana (i els inte-ressos comercials de la distribució al Ja-pó) que no a altra cosa. Però és una per-fecta pel·lícula, i més enllà del fracàs detaquilla que sembla ser, per il·lustrarallò que es diu al títol. No hi ha país sen-se una cinematografia històrica, o histo-ricista, pròpia. Cap. I com més poderósés el país, més exercicis de novel·laciócinematogràfica fa de la seva història.Pearl Harbor, doncs, és un exemplemés, un de tants, de la cinematografianacional nord-americana que va expan-dint els seus valors culturals i nacionalsarreu del món. Qualsevol adolescent ca-

talà té més cultura nacional nord-ameri-cana que catalana. Vet aquí, doncs, per aquè serveix la cinematografia històricao historicista. Quan arreu dels PaïsosCatalans, intel·lectuals, historiadorsi polítics parlen de la construcció nacio-nal obliden, sempre, el petit detallde lainexistència d’una indústria cinema-togràfica nacional que vagi creant el re-cord d’allò que mai no existí (o, si se voli si més no, d’edulcorar convenientmentallò que esdevingué en el passat). Lespoques, i sovint desgraciades, incur-sions de la cultura catalana en el món dela cinematografia en general, i en el ci-ne historicista en particular, s’han saldatamb fracassos estrepitosos, tant des delpunt de vista comercial i industrial, conen l’ideològic. La liquidació de la míni-ma indústria cinematogràfica catalanaque existia a finals dels anys setanta dó-na fe de com n’ha estat, d’absolut,aquest fracàs. Que l’únic que lluita, llui-tava, en solitari, com és Antoni Ribas(La ciutat cremada) sigui un apestat pera les administracions que podria ajudara aquesta cinematografia, ja diu molt delpaís. A Pearl Harbor el decrèpiti anacrònic imperi japonès començà l’i-nici de la seua fi. Als Països Catalans engeneral i a Barcelona en particular, eldespietat atac contra la indústria cine-matogràfica pròpia va ser el nostre PearlHabor, només que aquest no significàcap redreçament, com sí que ho va serpels Estats Units. I tot, per a més glòriadels artefactes culturals del panxacon-tentisme, els propis del segle XIX, queavui dia són del tot inservibles com ainstruments culturals i mediàtics percrear el país.

Miquel Payeras

[+]

Objectes romànics i gòtics

Fins el 30 desetembre espot admirar labrillant col·lec-ció de peces decaràcter religiósgòtiques i romà-niques al Cen-tre de Difusió Cultural del Bisbat deVic L’Albergueria. La mostra presen-ta un miler d’aquestes peces, delsperíodes estilístics comentats, to-tes elles de caràcter religiós.

Història de la premsa

El Centre de Do-cumentació,l’Asociación deHistoriadoresde la Comunica-ción i la Univer-sitat de les IllesBalears, encol·laboració amb la Caixa de Bale-ars Sa Nostra, organitzen a Palmael V Encontre d’Historiadors de laComunicació entre el 18 i 20 d’oc-tubre. El motiu central de la trobadaserà les “Aportacions de la comuni-cació a la comprensió i la construc-ció de la història del segle XX”.Està adreçat a estudiosos dels mit-jans de comunicació, historiadors,professors, periodistes, així com aqualsevol persona interessada. Pera informació: UIB, telèfon: 971 173279 (Sebastià Serra) o [email protected]

Història del còmic

També a Palma se celebraran del28 al 30 de novembre les jornadessobre El món del còmic: ideologia,estètica i llenguatge. És una troba-da multidisciplinar, adreçada a his-toriadors, historiadors de l’art, aixícom a qualsevol professional rela-cionat amb el còmic que hi puguiestar interessat. Informació: Institutd’Estudis Baleàrics. 971 722 925.


DE SETEMBRE

DE 2001 82 AGENDA D’HISTÒRIA

FREDERICAMONTSENYper Agustí Pons

Criticada implacablement tant pelssectors més radicals com pels més pos-sibilistes de la CNT –que possiblementnomés coincidirien a l’hora d’endossar-li les responsabilitats últimes delfracàs–, admirada per desenes de milersd’obrers i obreres que creien emanci-par-se a través de les lectures de les se-ves novel·les; considerada una figurahistòrica dins el moviment feminista in-ternacional –tot i que ella abjurés delseu pas pel Ministeri de Sanitat, on vafer aprovar la primera llei europea quereconeixia el dret a la interrupció del’embaràs–, la figura de FredericaMontseny és, encara, avui dia, una figu-ra controvertida, probablement, ambmés admiradors fora que dins del movi-ment llibertari però, en tot cas, una fi-gura fonamental per entendre què vasignificar l’anarquisme a Catalunya i a

Espanya durant la primera meitat delsegle XX.

Filla de Joan Montseny (Federico Ura-les) i de Soledad Gustavo, tot dos publi-cistes i teòrics de l’anarquisme, Frederi-ca Montseny, de ben jove, es va veureinvolucrada en les lluites, les esperan-ces i les contradiccions del movimentobrer català. Aleshores, la parella Sal-vador Seguí i Àngel Pestaña (Dantoni Robespierre, que els deien) eren els lí-ders indiscutibles de la CNT. Després,l’assassinat del primer donaria un prota-gonisme insospitat als militants més jo-ves i més radicals –que no fumaven, nibevien ni ballaven, segons que explicaGarcía Oliver en les seves memòries–els quals, organitzats al si de la FAI, ad-quirien una preponderància decisiva alsi del sindicat obrer. Aquests grups mésradicals, més puritans, s’emmirallavenen Frederica Montseny i el seu clan (elclan dels Urales) que editaven La Revis-ta Blancai un conjunt de publicacionesque marcaven la pauta del comporta-ment ètic i polític de l’anarquisme. Larevolució que va seguir a l’esclafament

de la revolta militar del 18 de juliol aBarcelona, i a la resta de Catalunya, vaconvertir aquells grups radicals (l’ori-gen dels quals cal buscar-los en els anysdel pistolerisme) en els amos de la si-tuació. Aleshores van voler anar a per atotes (“a por todas”) i la Fredericai l’Abad de Santillán, els dos teòrics,s’hi van negar. Ben altrament, van pac-tar amb Companys i van enviar Durrutial primer front de guerra. Els qui s’ha-vien jugat la vida pensant en una reedi-ció del Palau d’Hivern –amb mocadorsvermells i negres– mai no li ho van per-donar. Ells, d’altra banda, mai no vandeixar de pensar en termes de puresa; depuresa política, ideològica, que és lamés perillosa.

Hauria pogut ser una periodista deprosa contundent –ho són les seves crò-niques sobre les revoltes anarquistes dela conca del Llobregat– i va acabar es-sent una política inacabada. Tan ina-cabada com l’Espanya que va esclataren mil trossos durant la guerra civil ique va agonitzar durant la llarguíssimapostguerra.


DE SETEMBRE

DE 2001 83ESBÓS D’HISTÒRIA

UN PAÍS INACABAT“Hauria pogut ser una periodista de prosa contundenti va acabar essent una políticainacabada. Tan inacabada coml’Espanya que va esclatar enmil trossos durant la guerracivil i que va agonitzar durantuna llarguíssima postguerra.”

Dels Àustries Als Borbons

Documents

Transcript of Dels Àustries Als Borbons