Del Moviment ciutadà i de la democràcia local Moviments ... · PDF fileDel...

Del Moviment ciutadà i de la democràcia local. Moviments socials i democràcia local. Pinzellades en tres temps

29Revista catalana de sociologia 7/98 pp. 29-72

Del Moviment ciutadài de la democràcia localMoviments socialsi democràcia localPinzellades en tres temps

Pep Martínez BarcelóDiputació de Barcelona

I. Introducció

Un espai per a la memòria

Les ciutadanes i ciutadans d’avui posen gran èmfasi en viure elpresent, aprofitar els moments, els instants, consumir sense pen-sar en demà. Allò principal és buscar el present.

Més que idealitzar o maleir el passat, o més que confiar excessi-vament en el futur, la prioritat és buscar el present. Aquesta recer-ca del present no implica cap renúncia del futur ni oblit del passat,el present és el lloc d’encontre dels tres temps. El present d’allò col·-lectiu és esperançador i conflictiu alhora. La tecnologia comunicaen temps real, es modifiquen les distàncies tant físiques com tem-porals, cosa que constitueix una de les paradoxes del nostre temps.Entenem que es necessita un espai per a la memòria i l’esperança,sense les quals el present no té sentit i es converteix, simplement,en perdre el temps.

Pep Martínez Barceló

30

Des del referent de Barcelona, aquest text, tracta sobre el movi-ment ciutadà i la democràcia local. L’hem construït, precisament,des de la memòria i sabedors que el futur és tan imperfecte comimprevisible, encara que es faci prospectiva, hem renunciat a la clàs-sica divisió en passat, present i futur i parlem de tres “temps”, unprimer que anomenem d’aprenentatge, un altre de consolidació i untercer de canvi. Cada un d’ells és temps passat i present alhora, cadatram correspon a seqüències d’entre deu i quinze anys, que es cre-uen i es superposen, no hi ha linealitat, és producte de trossos iracons de la memòria.

Res d’estrany, ja que actualment la majoria de municipis vanconstruint la seva memòria local, la seva història, on s’identifica elpaper dels moviments socials i del moviment ciutadà respecte delsbarris i la ciutat, a la vegada que institucions públiques i privadesrealitzen estudis sobre els anomenats moviments ciutadans, movi-ments socials i societat catalana1, participació ciutadana2 i movi-ments socials urbans3; cosa que expressa l’actualitat d’aquests temes.

No fem una història dels moviments ciutadans, ni un balanç, niuna diagnosi, ni un estudi. És un escrit on allò personal i col·lectius’ajunten; ciutadana/ ciutadà individual –subjecte— i moviment ciu-tadà/ciutat –objecte, temps subjectiu i temps objectiu; allò que hemfet, viscut i pensat els qui fem aquestes reflexions.

Aquest article és, doncs, un espai per a la memòria.

II. Temps d’aprenentatge: les dècades dels seixanta i dels setanta

Els anys 64-734 varen ser els dels inicis del moviment ciutadànascut en el si d’una dictadura encara sòlida amb el referèndumfranquista de 1966, dels ajuntaments de “terços” amb alcaldes no-menats pel Governador Civil, de la TV, l’arribada a la Lluna, per unabanda, i una gran indiferència ciutadana amb conformisme i passi-

1 La societat catalana dirigit per Salvador Giner, “Associacionisme, Moviments Soci-als i Participació Cívica”, Sebastià Sarasa, editat Institut d’Estadística de Catalunya,Barcelona, 1998, pag, 985-1001.2 La Participació Ciutadana a la vida de les ciutats, Fernando Pindado i Sànchez,Patronat “Flor de Maig” de la Diputació de Barcelona, (pendent de publicació).3 Barcelona i els Moviments Socials Urbans Miquel Domingo i Clota, Maria RosaBonet i Casas, Fundació Bofill, Editorial Mediterrània, S.L., Barcelona, Juny 1998.4 El Moviment ciutadà iniciat a mitjans del seixanta arriba a ésser reconegut públi-cament a principis dels anys setanta. Veure La construció d’una ciutat, Jaume Fa-bre, Josep Ma. Huertas, Diari de Barcelona, Plaza i Janés Editores, Esplugues deLlobregat, 1989, pàg. 310 i següents.


31

vitat tant a la ciutat com als barris obrers i populars, per l’altra. Encanvi, per nosaltres eren anys de revolta contra allò establert i derebel·lió contra la indiferència ciutadana als barris obrers i popu-lars que contrastava amb les revoltes estudiantils, el SDEUB, la novacançó, el naixement de Comissions Obreres (CCOO) i les repercus-sions del Maig del 1968.

A partir de 1970, la resposta ciutadana al Judici de Burgos varepresentar la consolidació de les comissions de barri (CC de BB). Al’abril de 1972 es va celebrar l’assemblea al Guinardó5 que reuniaels principals nuclis d’aquestes comissions, definia una plataformareivindicativa unitària i, a la vegada, s’impulsaven associacions deveïns (AAVV). Després d’un procés de lluites ciutadanes i de mobi-litzacions cíviques i polítiques, com la de Rodríguez Ocaña, “elcandidato de los trabajadores” al Dte IX de BCN a l’octubre de 1973(experiència que també es dur a terme a algun altra municipi comTerrassa) es va fer més palesa i consistent la incorporació de la con-signa “d’ajuntaments democràtics” a les lluites urbanes fins que esva convertia en un clam ciutadà.

Recordant com eren les coses.

L’acció de la teoria.

La principal teoria que orientava el treball als barris sorgia de lapròpia pràctica que anomenàvem “treball de masses” en contrapo-sició a d’altres plantejaments allunyats de la gent i afavorits per lesactuacions repressives del règim. Eren habituals les crides abstrac-tes a l’antifranquisme, a la vaga general i convocatòries que no po-dien realitzar-se per la presència policial. En canvi, als barris eranecessària la mobilització i sensibilització concretes i efectives, comvan ser, per exemple, les manifestacions obertes i enquadrades.

La ciutat havia mort i l’interès es centrava en la producció i lareproducció de la força de treball. Es tractava de l’acció de les per-sones que s’elaborava des del compromís polític i ideològic. Els bar-ris, les fàbriques i els patis de les universitats es convertien en espaisd’acció teòrica, en àmbits concrets i específics per actuar i pensar.

És, precisament, a partir de la lluita, del compromís i de la im-plicació política que es va construint una teoria sobre els movimentssocials urbans i el moviment ciutadà. Les aportacions de Manuel

5 “La lucha en los barrios en Barcelona”, “Origen y desarrollo del Movimiento deBarrios en Barcelona”, Pep Martínez i Barceló. Elías Querejeta, ediciones, Madrid,1976, pàg. 21-60.


32

Castells6, Jordi Borja7 i H. Lefevbre8 sobre les contradiccions del ca-pitalisme avançat a les grans ciutats del món i el dret a la ciutat,són il·lustratives per haver sorgit d’aquest compromís. Les sevesaportacions no són més importants que les propostes d’una comis-sió de barri, ans al contrari, estan prenyades de les accions concre-tes dels lluitadors i lluitadores dels barris obrers i populars.

El més significatiu en relació als marcs teòrics és pensar i actuardes d’un àmbit concret i local: l’acció de la teoria i l’acció de la praxi.

Utopia i context

Les utopies d’aquells temps eren l’alternativa al capitalisme i delluita de classes. Conseqüentment, totes les lluites urbanes les in-corporàvem en una utòpica societat futura sense classes. Aquestpensament utòpic i ideològic, posat al carrer, traslladat a la gent delsbarris i a la ciutat, es convertia en reivindicatiu i polític. Lluny de launiformitat, el debat era plural, incorporava diferents posicions res-pecte del futur i es tenien en compte les experiències que ens arri-baven de l’àmbit internacional. S’incloïen les crítiques al socialismereal de la URSS, aportacions de la revolució cultural xinesa, de larevolució cubana, de l’argelina, Praga, Vietnam, l’esmentat Maig del1968 i, sobretot, incorporàvem les experiències internacionals delsmoviments socials urbans: “Moviment de pobladors” de Xile, lesunions d’inquilins d’Itàlia i totes aquelles que comportaven lluitesciutadanes a diferents indrets d’Europa i d’Amèrica. Tenia un clarcomponent internacional i d’obertura, enfront d’un règim que enstancava. Era una utopia de societat alternativa, de participació ciu-tadana i de qualitat de vida.

La praxi

El barri i la ciutat es defineixen com espais de lluita (ideològica,política i reivindicativa). S’organitzaven nuclis d’avantguarda perorganitzar lluites referides a la reproducció de la força de treball i al

6 Movimientos sociales urbanos, Manuel Castells, Siglo XXI Editores, S.A., España-México, 1974.7 “Movimientos urbanos y estructura urbana”, Cuadernos de análisis urbanos, nº 1,Publicaciones del departamento de Geografía de la Universidad Autónoma deBarcelona, Enero de 1974.8 Davant la ciutat gris d’aquells anys, Lefevbre ens mostra una perpectiva més vital,amb l’esmentat “dret a la ciutat” i, entre d’altres, ens fa descobrir pensadors utòpicscom Charles Fourier ( 1772-1837), Actualidad de Fourier, Henri Lefevbre, MonteÁvila Editores, Colección Estudio, 1972.


33

consum col·lectiu. És a dir, el barri és entès com el lloc de residèn-cia, el conjunt d’habitatges i el seu entorn, la urbanització i els equi-paments (escoles, hospitals, zones verdes...). A partir de definir lesreivindicacions concretes (carrer, semàfors, habitatge...) s’organit-zaven reunions i assemblees d’afectats i veïnatge, s’exigien ambmobilitzacions i actuacions col·lectives de barri i ciutat.

Les formes de lluita eren molt variades, des de la recollida de sig-natures a les tancades en edificis oficials a les manifestacions ober-tes o enquadrades, reivindicatives i/o polítiques. Les manifestacionsobertes eren convocades per pintades i fulls d’agitació, en la majo-ria d’ocasions, la policia impedia la seva realització sobretot si teni-en un caràcter polític. Les enquadrades eren convocades amb citesprèvies només conegudes dins les xarxes clandestines i la seva rea-lització era una prova d’eficàcia i seguretat de l’organització que s’es-tava construint Eren clarament polítiques i antifranquistes, participar-hicomportava un fort nivell de compromís i de complicitat.

Acció enfront de la paraula prohibida.

La lluita contra la corrupció i l’especulació del sòl i la ciutat de lamajoria.

Les lluites urbanes contra l’especulació començaren a la Barcelonametropolitana, des de Can Clos i Trinitat, Casc Antic, Santa Colo-ma, Badalona..., fins a Cornellà, Mataró, Sabadell i Terrassa i, paral·-lelament s’estengueren a Lleida, Girona, Tarragona, Reus.... etc. ABarcelona es centrà contra la política de Porcioles, les denúncies acorrupcions concretes i l´anàlisi dels interessos econòmics ocultsd’una burgesia que, identificada amb el franquisme, havia renunci-at a la ciutat, incloses les seves manifestacions pròpies: el moder-nisme, la catalanitat, etc.. A tota Catalunya, davant unes ciutatsgrises, foren els moviments socials, des de l’estudiantil fins al debarris, els que crearen una actitud esperançadora. Tot això comportàla mobilització d’amplis sectors professionals i culturals que s’iden-tificaren amb les lluites populars i, a la vegada, anaren articulantles futures alternatives i/o “assignatures pendents” des dels seusespais professionals implicant-hi col·legis professionals (advocats,arquitectes, aparelladors...). És a dir, es dibuixa la ciutat com marcd’aliances, de lluita antifranquista, de lluita de les classes obreres ipopulars, la ciutat de la majoria.


34

El Moviment obrer i popular i la ciutat

L’organització obrera s’estava reconstruint i el moviment popu-lar contribuïa, com a caixa de ressonància, a estendre les mobilit-zacions obreres i treure-les de la fàbrica, fent-les ciutadanes. Elmoviment obrer i popular era una formulació de política d’aliancesque incloïa la mobilització de barris, mestres, estudiants universi-taris, de funcionaris, de joves d’instituts, de dones etc.., que contri-buïen a articular la lluita urbana i popular, el dret a la ciutat Enaquest període els moviments socials urbans que anomenem movi-ment de barris, primer, i ciutadà, després s’enfrontaren als ajunta-ments que representaven a la dictadura i per fer canvis estructuralsa la societat es van haver d’articular amb el moviment obrer que haviade dirigir el procés revolucionari. No obstant cal recordar que lesreivindicacions obreres, també, eren economicistes i poques vega-des incorporaven les reivindicacions d’escoles, sanitat i qualitat devida. El concepte moviment obrer i popular volia trencar aquest fetsituant la lluita en el terreny global i polític per tal d’aconseguir lasocietat sense classes, la utopia.

En els àmbit locals, de barri i ciutat, es realitzaven reunions demilitants de diferents partits polítics que contrastaven les sevesposicions per tal d’arribar a acords. D’aquestes trobades sorgiencoordinadores de base que acompleixen un paper decisiu en la for-mació dels líders socials i polítics de l’època, com foren, entre d’al-tres les coordinadores de comissions de barris i d’associacions deveïns primer i posteriorment l’Assemblea de Catalunya.

Els militants dels partits: revolucionaris vs. franquistes

Els militants dels partits eren clandestins, la clandestinitat com-portava una forma de vida diferent a la majoria, un compromís ambnormes no escrites, de fort impacte en les persones, vides duals, quasiuna esquizofrènia obligada. Per una banda, el treball i una vidaaparentment “normal” i, per altra, d’amagat, reunions amb cites deseguretat amb el perill de ser detinguts. Trobar-se amb la gent eraperillós i molt sovint es feia emprant la cobertura del sindicat verti-cal, de les universitats, de les parròquies i dels pocs centres perme-sos pel règim. No podem oblidar que una de les reivindicacionspolítiques elementals era el dret de reunió i associació.

Aquesta pràctica s’anomenava utilització dels instruments legalsque ens va portar a aprofitar la Llei franquista de 19649 i crear les

9 La Llei d’associacions de 1964 responia a una obertura del règim franquista, que va haverde fer per donar una imatge internacional diferent de l’autarquia del període anterior.


35

associacions de veïns des de les comissions de barri, que eren clan-destines. Es va produir l’organització d’uns nuclis d’activistes queamb una gran generositat dedicaven temps i energies a allò polític ala vegada que s’establien uns forts lligams personals entre ells. Erennuclis de persones amb consciència social i política, amb fortes cre-ences ideològiques que es revoltaven per canviar les coses. Com quela paraula era prohibida, es tenia una simbologia revolucionària iuna moral basada en conviccions fermes. Aquest van ser els col·-lectius revolucionaris que iniciaren les lluites obreres i populars frontals franquistes de les institucions que les volien impedir.

Construint l’alternativa des de la base

La reivindicació de l’ajuntament democràtic com alternativa (1973-1979)

D’aquest període volem ressaltar un fet de política local, les elec-cions franquistes a regidors pel “tercio familiar” i un fet general, lamort de Carrero Blanco i, per descomptat, les primeres eleccionsmunicipals democràtiques de 1979, que foren determinants per allòlocal a la vegada que constituïen un fet polític d’àmbit estatal.

Entre les avantguardes dels barris, bàsicament les CCBB, s’ana-litzen les condicions per la lluita i les formes d’organització, sensi-bilització i mobilització, per tal d’aconseguir la participació dels veïns.A les plataformes reivindicatives dels barris i a la lluita per una so-cietat alternativa s’incorporen valors de democràcia local com erenl’exigència de dimissió d’alcaldes, la demanda de catalanitat i d’elec-cions municipals per sufragi universal. L’ajuntament democràtic comalternativa proposada pel moviment de barris i pel moviment obreri popular era quelcom més que una consigna formal, tenia la sevaconcreció en la creació de comissions de control i de comissionsmixtes que es constituïen en aconseguir unes reivindicacions, comper exemple la reparació i remodelació d’habitatges de l’OSH10. Almateix temps, la demanda d’ajuntaments democràtics tenia com a reflexcaracterístic, l’exigència de control popular de la gestió municipal po-sant l’èmfasi, d’aquesta manera, en la participació activa dels veïns

Les lluites dels barris obrers i populars es van coordinar amb lesdels barris interclassistes al mateix temps que es realitzà un debatd’idees sobre models i futur de la societat i de la ciutat. Enfront als

10 “Informe barrios Obra sindical del Hogar”, Elaborado por las asociaciones de vecinosy centros, Abril de 1973 i “Dos años de lucha contra la OSH.”, Separata 9 Barrios,Catalunya, abril 1975. Actualment aquests barris són gestionats per ADIGSA.


36

plans d’urbanisme dels ajuntaments franquistes, als barris popu-lars, fruit de la col·laboració amb professionals, es proposaren planspopulars que s’aprovaren en assemblees i que expressaren el caràcterde classe de la lluita urbana d’aquells anys i, sobretot, la lluita peruna ciutat de la majoria.

Campanya popular d’aprenentatge democràtic

Hem situat, simbòlicament, l’any 1973 com any de l’aprenentat-ge pràctic de democràcia local perquè el mes d’octubre d’aquell anyvàrem fer-ne cursos intensius i accelerats. Al districte IX deBarcelona, on “Nou Barris” era el nom del butlletí de l’associació deveïns de Vallbona —Torre Baró— Trinitat (primer 9 barris i actual-ment 14), es va organitzar una campanya electoral per fer propa-ganda del moviment de barris i de les seves reivindicacions i vamaterialitzar-se proposant Rodríguez Ocaña11 com a candidat.

Com era possible fer una campanya de sensibilització en el fran-quisme? uns dirien “això no serveix per res, tots són iguals” i altres,“això és fer el joc al règim”. Doncs, la vàrem fer i guanyar. Aprofita-rem tota la xarxa clandestina i tots els recursos possibles per expli-car la importància de la ruptura i de la lluita obrera i popular i peraixò demanàvem el vot. Les eleccions varen ser guanyades per unobrer i, en canvi, no va ser proclamat. En ser invalidat, el règim vamostrar la seva debilitat en ser incapaç d’acceptar, ni tant sols, elsresultats de les seves pròpies normes. Va ser una campanya ciuta-dana popular i d’aprenentatge democràtic. Molts i moltes participa-ren en aquella aventura. Agustí de Semir, conegut lluitador del’Assemblea de Catalunya, no estava d’acord en participar-hi i, encanvi, va signar perquè pogués presentar-se; Eugeni Gay es va en-carregar dels aspectes jurídics; però, sobretot, hi participaren ho-mes i dones anònims dels barris populars, entre els quals, volem retrehomenatge a Josefina Garcia, jove de Trinitat Nova, que va ser l’en-carregada d’explicar-ho a l’Assemblea de Catalunya, tot i que no vapoder fer-ho, ja que fou detinguda en la “caiguda dels 113” i, a més,va ser la darrera dona en sortir de la presó.

Aquell any Porcioles havia estat substituït per Enric Masó que voliaatendre les demandes de les associacions de veïns. Curiosament,l’alcalde, ni durant la campanya ni a la proclamació, era a Barcelona.En el fons, pels franquistes unes eleccions eren el menys important,

11 Veure premsa d’octubre de 1973 i el llibre que relata la campanya, Candidato delos trabajadores, Fernando Rodríguez Ocaña, Editorial Avance, Barcelona, 1975.


37

una simple anècdota. La premsa de l’època va ser essencial en ex-pressar aquestes contradiccions i donar a conèixer a través delsmitjans de comunicació que les reivindicacions populars alhora com-portaven la democràcia local.

En el fons la campanya va ser una manera, com moltes altres,d’anar creant consciència democràtica des de la base. Les lluitespopulars i la demanda d’ajuntaments democràtics van guanyantterreny i aconseguiren, dia a dia, més complicitats ciutadanes.

El Moviment ciutadà unifica les actuacions de la lluita urbana

Les lluites dels barris a la ciutat no només varen crear els movi-ments socials urbans, també varen fer una tasca de relació delsmilitants de base dels partits polítics, dels cristians progressistes12 ide lluitadors dels barris. Al voltant de les lluites urbanes i populars esprodueix la unitat de la gent per elaborar els programes de barri. Hiparticipen aquells qui comparteixen els criteris de lluita per la demo-cràcia i per la revolució urbana, entesa com a transformació radical dela ciutat i ruptura amb el règim, independentment del partit al qual espertanyia. Al voltant del fet ciutat, del fet urbà s’aconsegueix la parti-cipació de col·lectius d’afectats, la solidaritat d’uns i l’enfrontament ambaltres –els franquistes—; per això la inclusió de les reivindicacions con-cretes en plataformes àmplies era tan important. Es es lluitava per launitat no entesa a qualsevol preu sinó com a interès general del barri.Aquesta unitat era feta des de la pluralitat: grups de veïnes i veïns,professionals, grups de base d’església, militants de diferents partits...És a dir, enfront de la dispersió partidària, el moviment ciutadà unifi-cava, i el paper dels militants del partits clandestins era bàsicament elde ser agents que aportaven idees, propostes i iniciatives.

Es creen les condicions del canvi polític

Coincidint amb el període d’existència de l’Assemblea de Catalunya(1971-1977), els moviments populars van incorporar les consignes dellibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Són moviments de barri, deciutat, de professionals, d’universitaris, de mestres, etc., que entenienque el futur de la ciutat estva profundament lligat als canvis polítics.El moviment democràtic de finals del franquisme estava arrelat a lasocietat catalana, en bona part, gràcies als diferents moviments popu-lars i entre ells, els de les grans concentracions urbanes.

12 Dels Moviments d’Església a la militància política, Joan Costa i Riera, EditorialMediterrània, 1997.


38

La transició en la vida local (1975-1979)

A partir de la mort de Franco la situació dels ajuntaments erainsostenible. Per una banda hi havia el moviment ciutadà articulatcom moviment obrer i popular i un creixent moviment democràtic i,per altra, la descomposició de l’estat franquista. A les principals ciu-tats de Catalunya es crearen Comissions Gestores Municipals, for-mades per partits i associacions, que expressaren la descomposiciódels ajuntaments franquistes, iniciaren la reflexió concreta de lasituació municipal i demanaren la cel·lebració d’eleccions munici-pals. En aquest període van desaparèixer les comissions de barri iles AAVV i Federacions es convertiren en referents ciutadans de canvi.En aquests anys fou imparable l’increment de mobilitzacions urba-nes arreu de les principals ciutats i viles de Catalunya, alhora queels moviments populars i el moviment ciutadà es tornaren movimentsdemocràtics que expressaven clarament el seu arrelament a la po-blació i la seva ferma voluntat de ruptura enfront de l’evolució delfranquisme en simple reforma del règim.13

En tot el procés de la transició política, el debat es situava entreuna política urbana analitzada i criticada com a procés reproductorde la ciutat capitalista i una alternativa formalment democràtica al’estil liberal. La sortida era una tercera via de política municipaldemocràtica14 que s’anomena progressista. Aquesta fugida de la di-cotomia dogmàtica gràcies, entre d’altres, a la implantació delsmoviments populars dels barris i de la ciutat i a la força i consistèn-cia del moviment ciutadà.

III. La consolidació: la dècada dels vuitanta

Tractem dels deu primers anys d’ajuntaments democràtics, d’as-sociacions ciutadanes i de moviments socials. Ara podem parlar defer ciutat i de municipalisme pel què fa a les alternatives urbanes ipopulars dels moviments socials urbans del període anterior, en elsentit de que els ajuntaments recollien les il·lusions de canvi i lesplasmaren a les ciutats i viles, a la vegada que van adquirir forçaels nous moviments socials i es desenvolupà un creixent associaci-onisme ciutadà.

13 Cal recordar que el Govern d’Arias Navarro proposava una evolució a partir del’acceptació d’associacions polítiques com opció continuista que s’enfrontava a lalegalització dels partits polítics.14 Por una política municipal democràtica, Jordi Borja, Marçal Tarrago, Ricard Boix,Editorial Avance, Barcelona, 1977.


39

En aquesta dècada (80-90) C. Offe i Habermas15 ens aportaren,també, marcs teòrics que ens confirmaren els processos seguits pelmoviment ciutadà del període anterior. Els esmentats nous movi-ments socials estudiats per aquests autors, bàsicament a Alemanya,es centraven en el moviment feminista, ecologista i per la pau i, allòessencial, confirmen els mateixos processos que es desenvolupavenen el moviment ciutadà de sensibilització, política i acció.

Prestigiar els ajuntaments. On queda el paper del movimentciutadà?

Ciutat i política

La separació entre ciutat i política és forçada i respon a la recer-ca d’eines per explicar els fets sense obviar que sempre ha existit iexisteix un debat concorrent al voltant d’allò concret, com per exempleel semàfor, i d’allò que a vegades és percebut com llunyà, com és lapolítica que ho fa possible.

Els diferents conceptes emprats per parlar dels moviments soci-als de les ciutats tenen un contingut polític i ideològic. No és el mateixparlar de moviment ciutadà que de veïnal, ni tampoc de movimentsassociatius, de moviments de voluntariat o de teixit associatiu. Hansorgit en moments precisos i s’han anat abandonant en funció del’evolució de la societat. Així, no és casual que avui ja no es parli demoviment obrer, perquè ha estat substituït pel moviment sindical;de la mateixa manera que el moviment popular de barris ho fou pelmoviment ciutadà coincidint amb la democràcia local. El movimentciutadà no només es refereix al territori físic sinó al simbòlic, on esrecupera la ciutat per la gent; de les lluites obreres i popular es re-cull el paper actiu de l’actor, que ara té drets, és ciutadà.

Moviment ciutadà i l’acció política local

Els primers ajuntaments democràtics es convertiren en el siste-ma de representació política que va absorbir els efectes de les trans-formacions que demanaven el conjunt de moviments socials d’àmbiturbà del període anterior. L’acció pràctica i l’acció teòrica a partirde 1979 configuraren l’acció política local que estimulà la produc-ció de gran quantitat d’experiències innovadores del municipalisme,

15 Els models de C. Offe i J. Habermas estan exposats per Josep Pont en Movimentssocials a Europa. Del moviment per la pau a les ONGs, Editorial Hacer, Barcelona1998,. Pàg., 54-60.


40

es creà la Federació de Municipis de Catalunya i s’elaborà documen-tació16 concreta sobre el funcionament i els serveis que havien deprestar els ajuntaments, alhora que s’inicià la nova etapa instituci-onal basada en la Constitució de 1978.

Els ajuntaments recollien i s’alimentaven de les propostes delsmoviments urbans del període anterior sobretot en allò que fa refe-rència a l’urbanisme, la participació ciutadana i la descentralitza-ció. A més, polítics, professionals, tècnics i universitaris que havienparticipat en els moviments ciutadans s’incorporaven als ajunta-ments democràtics a partir de les primeres eleccions de 1979.

Arribats aquí es plantejaren, entre d’altres, algunes qüestions defons: com s’articularà la democràcia representativa i la democràciade base?, quina resposta es donarà, des del poder local, a la tensióque es genera entre moviments socials i estat democràtic?, com evo-lucionaran els moviments socials urbans en aquesta nova situació?

Un referent obligat pel moviment ciutadà català, l’Assemblea d’Asso-ciacions de Veïns de Manresa

Pocs mesos després de la celebració de les primeres eleccionsmunicipals democràtiques, el 2 de desembre de 1979, a Manresa,es realitzà la Primera Assemblea d’AAVV de Catalunya on partici-paren representants de més de cinc-centes associacions de veïns d’arreudel país, a la qual hi van assistir com observadors representants de totesles forces polítiques, a més de l’alcalde de Manresa. En el procés depreparació hi van tenit un paper rellevant Manresa i Barcelona.

Es van proposar mesures per a la futura Llei Municipal i s’apun-taren, a més dels de l’urbanisme, la qualitat de vida i la participa-ció, nous reptes entre altres: dones, antinuclears, ecologistes,alliberament sexual, cultura popular,. A més del ric contingut delstemes tractats, l’assemblea es va convertir en una gran festa d’afir-mació popular i democràtica.

Constatem que el moviment veïnal, posteriorment a l’Assembleade Manresa, es plantejà massa línies de treball. Encertà en l’anàli-si, però sense recursos i davant la nova situació, s’inicià un períodeque molts han anomenat de crisi, de redefinició dels seus objectiusi prioritats.

Un parell d’anys més tard, amb motiu del desè aniversari de laFAVB, s’afirmava que “la ciutat, la vida a la ciutat l’hem de fer entretots i totes, i a tots i totes interessa potenciar, preservar les AAVV,

16 És important la producció del Centre d’Estudis d’Urbanisme (CEU) i la gran quatitatde documentació feta per la FMC.


41

que són les més genuïnes organitzacions de participació, vigilànciai control dels afers públics municipals, de creació de consciència irelacions col·lectives, de preservació de la identitat dels barris id’adopció d’una concepció de la ciutat més justa, més satisfactòriai més solidària”, Barcelona a cops’1982. El discurs era ambiciós iles consignes les del període anterior i, sobretot, no s’apreciava elsorgiment d’altres fets associatius i moviments.

El que es produí en el moviment ciutadà català, posterior a l’As-semblea de Manresa, fou l’aparició de multitud de formes associativesi moviments, tots ells, estimulats per la democràcia. Es creen associa-cions i moviments a l’entorn de l’urbanisme i els equipaments, la cul-tura i les persones, el consum, l’oci, l’esport, els joves, l’esplai, els vells,la salut, l’educació, etc., alhora que els nous moviments van adquirintforça: feminista, pacifista, ecologista, entre d’altres. Tots, progressiva-ment, aniran originant noves associacions temàtiques que enriqueixenla vida ciutadana i milloren la convivència i la cohesió social.

Els intents de negació del moviment ciutadà i la centralitzacióantimunicipalista

A partir de 1980 entrà en escena la Generalitat de Catalunya queprogressivament va adquirir més competències i protagonisme. Lapolítica d’aquests anys del govern català no afavorí el món local i,en canvi, creà Oficines de Benestar Social als barris, des d’on esplantejà la relació amb les associacions. Hom deia que ho feia perpotenciar l’associacionisme veïnal, però, en el fons, intentava cap-tar-lo per a un projecte de país construït al marge dels ajuntaments,als quals semblava voler convertir en simples òrgans administratiusi subsidiaris, buidant-los de continguts de govern.

Governar Catalunya marginant els ajuntaments i afavorint ten-sions entre associacions ciutadanes i municipis ha estat la políticaaplicada per la Conselleria de Benestar Social, que ha incidit en elmón associatiu català, ha introduït recursos sense cap coordinaciólocal per enfortir la societat civil, però ha aconseguit tot el contrari:la dependència de moltes associacions que han après la política dela queixa permanent, i que sovint s’han convertit en simples agèn-cies de gestió de subvencions i de conreu d’un paternalisme poc igua-litari. El discurs del govern de la Generalitat lluny d’enfortir l’entramatassociatiu català17, s’ha centrat en el barri contraposat a la ciutat, i

17 Per enfortir l’entramat associatiu català calia millorar els marcs legislatius i fis-cals a més d’aportar mitjans materials (locals, recursos, subvencions) i fer políti-ques de suport de l’associacionisme de segon nivell.


42

ha afavorit un localisme que no té res a veure amb el sentit d’iden-titat dels moviments socials urbans i del moviment veïnal que, crí-tics i, a vegades, oposats a projectes de l’Ajuntament, han enriquitel debat ciutadà i conformen, amb un estens associacionisme local,el moviment ciutadà.

El canvi de govern a l’Estat (1982)

Amb la pujada al govern de l’Estat del PSOE, es va produir unaconsolidació de la democràcia, l’obertura de fronteres i l’aplicació delmodel socialdemòcrata emprat a altres països d’Europa. Aquestmodel anomenat estat del benestar és redistribuïdor de riquesa, ien aquest sentit converteix drets socials bàsics en serveis públics,coincidint amb les demandes del moviment obrer i dels movimentsciutadans, sense arribar a eliminar les desigualtats18. Més prestaci-ons socials, consolidació de drets bàsics (salut, atur, educació, ser-veis socials, jubilacions...) i, a la vegada, poca organització delsciutadans, cosa que genera una ciutadania passiva.

A partir de 1982, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya,s’inicià una important descentralització de l’Estat en transferir com-petències i serveis a la Generalitat de Catalunya però els municipisvan restar en una posició secundària. Es tracta d’un model de des-centralització de l’estat poc associacionista i poc municipalista mal-grat que la Constitució defineix els municipis com a òrgans bàsicsd’organització i participació ciutadana i considera l’associació un dretfonamental.

Transformacions municipals

Els ajuntaments fan ciutat

Els ajuntament són una forma d’organització de les ciutats, bar-ris i viles que ara tenen representants elegits per la ciutadania i, ala vegada, són continuïtat dels ajuntaments franquistes (funciona-ris, pressupostos, recursos, etc..). S’ha de transformar l’organitza-ció municipal, s’ha de prestigiar els ajuntaments democràtics iaquests han de demostrar la seva capacitat de gestió. Si el movimentciutadà va ser escola de ciutadania, els ajuntaments democràtics hande realitzar la majoria de demandes plantejades, transformant les

18 “L’estat del benestar i els seus efectes”, Sebastià Sarasa, La societat Catalana,pàg.643,-654.


43

ciutats i barris, creant equipaments cívics i adoptant mesures permillorar la qualitat de vida.

El fals debat sobre la representativitat

Els representants de la ciutat són els electes que s’han situat alcentre dels canvis que la ciutadania demandava i esperava. Les as-sociacions de veïns per resituar-se necessiten temps. Aquest és unprocés que comporta reconèixer-se en la nova situació i trobar nousobjectius sense perdre els seus signes d’identitat. La centralitat delsajuntaments els situa com a “residus”, com a restes, que, en algunscasos, són principalment sostenidors de la crítica respecte a les ac-tuacions dels ajuntaments. Encara avui hi ha posicions de compe-tència referides a la representativitat, el barri és l’Associació de veïns,cosa que situa un fals debat, ja que aquesta mai va ser equivalent atot el barri i, quan era la més representativa, ho era enfront de lesinstitucions franquistes. Tampoc es pot dubtar de la importància del’Associació de veïns, que en cada cas representa un col·lectiu deciutadanes i ciutadans associats, a partir d’uns equips directius id’una capacitat d’activitat sociocultural i reivindicativa.

Els partits polítics en democràcia

Apareixen en primer pla els partits polítics. Hom ha dit que elsmoviments urbans eren purament instrumentals, propis de la clan-destinitat, essent una manera d’arribar a la gent mentre que aquestsmoviments eren simples corretges de transmissió dels mateixos i queun cop aconseguida la democràcia ja no tenien sentit, doncs el pro-tagonista era el partit polític. El partit polític constitueix un col·lectiuorganitzat i centralitzat amb l’objectiu de governar i, en conseqüèn-cia, es dota, a partir d’aquest moment, d’una estructura per fer-ho,dels fronts de lluita del període anterior es dóna prioritat a l’orga-nització territorial.

Els partits, en funció dels seus objectius, organització i definicióideològica, exclouen i la ciutat és plural i, per tant, una aportaciódel moviment ciutadà consisteix en la capacitat de fer la unitat alvoltant d’una pluralitat de posicions. En el moviment ciutadà hiparticipen militants de diferents partits, moviments i associacions.Aquesta consciència d’unitat i pluralitat traslladada als ajuntamentsfa possible la governabilitat. Podem considerar que els pactes deprogrés de 1979 foren possibles, no només per l’acord dels partits,sinó, també, per la tradició de plataformes unitàries que caracterit-zen la política local catalana.


44

Moviments socials versus moviments electorals

A les diferents convocatòries d’eleccions municipals s’han cons-tituït candidatures que han generat moviments electorals, que, enocasions procedeixen dels moviments socials, d’associacions reco-negudes per la ciutadania que han rebut el suport de l’electorat, ique de vegades han aconseguit regidors, la majoria en municipispetits, i els governen. En aquests casos, l’associació ha passat aactuar com partit polític i, en un primer moment, el moviment s’iden-tifica amb el govern local fins que al cap d’un temps s’ha de diferen-ciar ajuntament de moviment com a conseqüència de la pluralitatde la ciutat i del mateix moviment ciutadà. També, els mateixospartits polítics han impulsat moviments electorals per tal d’arribara sectors de població que s’identificaven en un candidat i que ambaquesta fórmula tenia més possibilitats que el partit sol. En demo-cràcia, tant els uns com els altres, són formes polítiques d’expres-sió ciutadana, no obstant pel desenvolupament i consolidació delmoviment ciutadà, és important diferenciar clarament els uns delsaltres. No es tracta de diluir en identificacions conjunturals i força-des ni el paper de l’ajuntament ni el de les associacions, cada un téun rol a la ciutat que pot ser complementari, però han de mantenirl’autonomia i la diferència.

Les persones i la construcció de la vida local

De l’assistència allunyada de l’entorn a la prevenció i la proximitat

Aquells ideals dels homes i dones que es revoltaven contra lapassivitat ciutadana ara tenen el repte d’efectuar canvis a les insti-tucions. S’han de transformar els models centralistes del franquis-me de les institucions totals (manicomis i asils amb models religiososi de control social, amb professionals poc especialitzats). És unmoment de canvi de referents, de definició d’una política social delsmunicipis basada en l’atenció integral a la persona, que comportala creació de nous equipaments (centres d’assistència primària i salutmental, col·lectius alternatius a la macro-institució, equipssociopsicopedagògics, centres oberts, tallers i tallers prelaborals,ajuda a domicili, educadors especialitzats, entre d’altres) que con-sideren, a més de l’assistència la importància de la proximitat i dela prevenció.

Volem constatar que amb aquests propòsits tant els ajuntamentscom la Diputació de Barcelona realitzen importants reformes a les


45

institucions pròpies que incideixen en la vida quotidiana d’aquestscol·lectius. Els antics serveis de beneficència basats en Llars Mundet,la Maternitat, la Clínica Mental de Santa Coloma i els Psiquiàtricsconcertats, Escola del Treball, Biblioteques, entre d’altres, són subs-tituïts amb criteris moderns per sanitat, serveis socials, ensenya-ment i cultura, etc. Tot això té una important repercussió en laciutadania que assumeix els valors que ara s’impulsen: els malaltsmentals, els disminuïts, els nois i noies “institucionalitzats”, sónciutadans i ciutadanes amb drets i no se’ls pot aïllar de la societat.

Els àmbits acadèmics també experimenten canvis que formen elsprofessionals i treballadors per incidir en aquesta nova realitat te-nint en compte que cal impulsar polítiques de prevenció.

Aquestes noves actuacions afecten, també, el territori i, paral·-lelament, es desenvolupen nombroses associacions que impulsenaquests criteris, associacions d’ajuda mútua, de jubilats, de profes-sionals, de voluntariat, entre d’altres, i les mateixes associacions deveïns van considerant aquestes problemàtiques, com va expressar,per exemple, la campanya “Aquí hi ha gana” de Ciutat Vella.

Els Centres Cívics i els Casals de Joves

Els centres cívics i els casals de joves foren de les primeres inici-atives de l’ajuntament de Barcelona que expressava la seva volun-tat d’oferir locals socials als barris.

La creació de locals socials mostra l’existència de dues posicionsdiferents, l’Ajuntament que escull el model del Centre Cívic dirigitper un funcionari i, la proposta de la Federació d’Associacions deVeïns de Barcelona ( FAVB) que proposa Ateneus Populars dirigitspel moviment urbà. Aquesta polèmica ciutadana es produeix l’any1982, coincidint amb el desè aniversari de la FAVB i l’exposició“Barcelona a cops”.

Al cap de deu anys l’Ajuntament havia construït centres cívics atots els districtes de Barcelona i tots eren gestionats directament perl’Ajuntament excepte l’Ateneu Popular de Nou Barris. L’Ateneu Po-pular de Nou Barris s’inaugura el novembre de 1994,19 desprès d’unllarg procés de tensions i canvis, gestionat per l’associació “El bidó”a partir d’un conveni amb l’Ajuntament. Al mateix temps, l’emble-màtic Centre Cívic “Les Cotxeres de Sants”, a partir d’un procés di-

19 La lluita per aconseguir l’Ateneu de Nou barris s’inicia l’any 1976 a l’impedir laconstrucció d’una planta asfàltica. Van caldre 17 anys per aconseguir-ho, tempsemprat en anar realitzant activitats i creant consciència i, sobretot, el teixit associ-atiu que havia d’emprar l’equipament.


46

ferent també s’està gestionant pel Secretariat d’Entitats de Sants–Hostafranch-La Bordeta que agrupa 208 entitats ciutadanes i repre-senta una experiència innovadora de cogestió cívica.

Amb això hem volgut posar un exemple concret del fet que acordsi desacords són positius amb la condició que existeixi projecte i per-sones que l’impulsin.

El model Barcelona

Si als anys setanta el model de ciutat en relació a les reformesurbanes i al paper dels moviments populars era Bolonya. Als norantapassa a ser-ho Barcelona.

Aquesta idea que BCN és un model és va construint progressiva-ment. En una primera etapa20, es dóna prioritat a la creació delsDistrictes com a òrgans de descentralització i de participació ciuta-dana, al mateix temps que es configuren polítiques dirigides a ofe-rir serveis a la persona (Centres cívics; Casals de joves, Centres deServeis Socials), a la vegada, que es dóna prioritat a un urbanisme-micro de recuperació de petits espais i de plans especials de refor-ma interior de barris. Una segona etapa que podem anomenar deProjecte, la prioritat és resoldre els grans dèficits estructurals quesituen BCN al centre d’un entramat urbà de tres milions d’habitants.És a dir, fa de locomotora del propi nucli urbà i de la resta de ciu-tats de Catalunya i al mateix temps, projecta “Les Olimpiades” comuna eina de tranformació de la ciutat i tot el que es programa ha de seremprat posteriorment. A més crea implicació ciutadana (són les pedresi el projecte BCN’92, però també una oportunitat per les persones).

La idea de BCN com a model es popularitza com a conseqüènciadel 92 quan la ciutat apareix com exemple de govern local arreud’Europa i del Món.

Es pot parlar del model BCN al referir-nos als moviments ciuta-dans?. Entenem que sí. Aquesta agosarada afirmació la fem des dela convicció que a la ciutat s’han generat moviments i experiènciesdiverses que van, des dels voluntaris del 92 impulsats per l’organit-zació dels jocs, que situem com iniciativa institucional; passant perla FAVB, que va mantenir una posició crítica respecte als mateixos;com també la proliferació de nombrosos moviments socioculturals;fins a l’altre extrem dels moviments no institucionals, com els okupesque es defineixen com alternatius i radicals.

20 Del 79/83, cal ressaltar el paper de Barcelona com pionera d’una reforma admi-nistrativa, d’aplicació de l’autonomia local, de descentralització de la gestió –Dis-trictes– i de participació ciutadana abans de disposar de Llei de Règim Local 1985.


47

Tota afirmació sobre models és discutible i està influïda per laposició de l’observador que a la vegada és actor. Parlem a partir d’unobservatori privilegiat, en haver format part de la Junta de la FAVB,i actualment, en impulsar la participació ciutadana i l’associacio-nisme des de la Diputació de Barcelona. De la Diputació cal teniren compte el seu paper d’institució de segon nivell, de suport delmunicipalisme. De la FAVB volem recordar la seva pluralitat, expres-sada per la junta i les persones que l’han representat al llarg de laseva història, que seguidament passem a relatar:

La FAVB existeix des dels anys 70, el seu primer president va serAlbert Vilella que fou substituït, primer pel Sr. Sañes i després perPons Valon, representants de les associacions de carrers anomena-des de la “bombilleta”. Les associacions dels barris es reunien a lacoordinadora de Sant Antoni i el juliol de 1974, sent president PonsValon es van incorporar a la FAVB que, en alguns casos, va conver-tir-se en mediadora entre veïns en lluita, veïns afectats i l’Ajunta-ment. A continuació: Carles Prieto del barri de Sants, va saberconduir el debat ciutadà en els moments de transició política i vadeixar la presidència després de les eleccions municipals de 1979.Prudenci Sánchez del barri del Casc Antic, reivindicava recursos ique les associacions de veïns fossin declarades d’utilitat pública(durant la celebració de la sisena assemblea estatal, l’alcalde PascualMaragall opinava que s’havien de convertir en associacions ciuta-danes per a la gestió). Marga Rodríguez del barri de Sant Antoni, vaser presidenta en el moment de creació de la confederació d’associ-acions de veïns de l’Estat (CAVE) de la qual va ocupar, també, lapresidència. Pep Miró conegut lluitador de Nou Barris, va ser presi-dent durant la celebració dels jocs i va saber mantenir la crítica sensecaure en posicions extremes; durant els anys d’eufòria a la Barcelona’92, la FAVB, entre d’altres iniciatives, va impulsar la campanya a l’en-torn d’una epidèmia dels habitatges, “l’alumisosi”21. Roser Argemí delbarri de Vallvidrera, segueix la mateixa política prestant una granatenció a les relacions amb els poders públic i a l’ús dels recursos. Re-centment ha estat substituïda per Manel Andreu del barri de Poble Nou.

La pluralitat de la FAVB és un valor necessari però no suficientper definir-la com referent del moviment ciutadà. Cal analitzar lesseves iniciatives ciutadanes i, sense cap dubte, en els moment demàxima transformació de la ciutat. Als anys noranta, la seva impli-

21 L’enfonsament d’un habitatge i la mort d’una persona a un bloc del Turó de laPeira, es transforma en un conflicte que afecta un important nombre dels habitat-ges construïts a Catalunya entre els anys 50/60. Ha comportat la remodelació, nonomés del barri del Turó, sinó de molts altres a nivell de Catalunya.


48

cació en campanyes com la de “l’aluminosi” ens mostra el seu paperd’impulsora de moviment i a la vegada de mediadora de conflictes.

Sostenim que, al llarg dels anys, s’ha mostrat que la tensió entremoviments socials i Ajuntament ha estat positiva i creadora alhora.I, que el debat entre representació i participació ciutadana és comúa ambdues maneres de mirar el model, i que avui està en concretarel paper futur de la ciutat a Europa i al Món.

La diversitat associativa de la ciutat

Sorgeixen multiplicitat d’associacions locals de caràcter sectori-al i territorial, es multipliquen les AAVV i avui tenim associacionsespecífiques22, unes tradicionals i altres innovadores. Relacionadesamb totes les àrees de l’Ajuntament i que expressen la pluralitat delsbarris, de la ciutat i de les persones que hi viuen. Cal reconèixer, amés, el paper positiu que per a l’impuls quantitatiu d’associacionshan tingut els ajuntaments. Tanmateix, no hi ha hagut la mateixadedicació a la millora qualitativa de la seva capacitat organitzativa ide gestió, tot i que aquests últims anys hi ha polítiques municipalsde suport a la formació i millora del teixit associatiu.

L’autonomia del moviment ciutadà

En democràcia, els partits configuren les candidatures i la ciuta-dania decideix a qui li atorga la confiança per governar la ciutat. Apartir d’aquest moment el govern municipal ha de dialogar amb elsdiferents agent socials i econòmics que la componen, i a la vegadaha d’aplicar el programa de govern que estableix. Els movimentssocials urbans i les diverses formes associatives de la ciutat consti-tueixen un d’aquests agents socials, tenen personalitat jurídica iautonomia23. Per una banda, els ajuntaments proporcionen locals,subvencions i infrastructures a les associacions ciutadanes i, perl’altra, ara és l’ajuntament qui representa la diversitat i pluralitatde la ciutat. L’autonomia del moviment ciutadà no és només un pro-blema jurídic, precisa la complicitat d’una part important de lesassociacions ciutadanes al voltant de propostes que s’expressin als

22 Associacions específiques: feministes, ecologistes, les ONGs (pau, desenvolupa-ment, SOS racisme), esportives, joves, vells, de professionals, culturals, cases regio-nals, voluntariat, xarxes ciutadanes, okupes...23 Els Estatus de les Federacions d’AAVV, en molts casos, estableixen que no es pot serregidor i a la vegada dirigent veïnal, cosa que formalment garanteix l’autonomia respecte al’administració amb el cost d’afavorir que nombrosos líders dels moviments deixin les asso-ciacions a l’incorporar-se a l’adminsitració pública com a polítics i/o tècnics.


49

mitjans de comunicació social fent que l’ajuntament els tingui encompte a l’hora de prendre les decisions.

Els militants dels partits polítics que incideixen en les associaci-ons i moviments ho fan de forma paral·lela a la seva militància par-tidària i no són corretges de transmissió de les decisions dels partits.Aquesta afirmació no és producte d’unes decisions formals que sem-pre han estat clares, sinó d’anys de pràctica ciutadana. Això no treuque, a títol individual, hi hagi càrrecs electes i líders locals d’associ-acions ciutadanes que s’instrumentalitzen mútuament, cosa que encap cas ajuda ni a la governabilitat de l’ajuntament ni al desenvolu-pament del moviment ciutadà. Tant ajuntaments com partits polí-tics han hagut de superar conflictes i una multiplicitat de relacionsdifícils, que al llarg del temps, els ha portat a entendre la importàn-cia d’aquesta necessària autonomia.

Una breu valoració de 10 anys de municipalisme id’associacionisme ciutadà

En els primers deu anys de democràcia els ajuntaments s’hanconsolidat i, en canvi, el municipalisme encara té moltes assigna-tures pendents des de la celebració d’un Congrés del municipalismecatalà fins al reconeixement de majors competències i recursos. Ambmotiu del desè aniversari dels ajuntaments democràtics, el Presi-dent24 de la Federació de Municipis de Catalunya ho defineix així:“els ajuntaments han adaptat l’organització a les demandes de ser-veis dels ciutadans, han consolidat la seva capacitat de gestió i al-hora, s’ha mostrat la insuficiència de recursos, la devaluació decompetències, la disminució d’autonomia i la inèrcia administrati-va. És a dir, en el procés lent d’edificació i definició de l’edifici delmunicipalisme, els ajuntaments han passat de la improvisació a lescrosses insuficients”.

D’aquests deu anys, entre d’altres, fem les següents consideracions:Les regles del joc de la democràcia són quelcom més que votaci-

ons. Els ajuntaments i les associacions ciutadanes s’han d’adaptarde forma permanent a situacions noves. La democràcia és un marcadient per la resolució de conflictes que s’han d’abordar amb la vo-luntat d’arribar a acords sense l’extermini de l’adversari. En aquestsentit no hi poden haver ni guanyadors ni perdedors. Tant el mónassociatiu com els ajuntaments han de redefinir el seu rol en funcióde l’escenari i les contradiccions de cada moment històric.

24 Quim Nadal, alcalde de Girona i president de la FMC, fa aquestes afirmacions aDeu anys d’ajuntamnets democràtics, publicació de la FMC, Barcelona, 1989.


50

Malgrat les dificultats, entenem que hi ha indicis suficients perafirmar que ens trobem en un moment de consolidació tant delmoviment ciutadà com dels ajuntaments democràtics Aquí entenemel moviment ciutadà en sentit ampli, és a dir: moviments socialsurbans, nous moviments socials i associacionisme que junt ciuta-dà amb els ajuntament participen en les transformacions de la ciu-tat i en la resolució de conflictes socials comuns des d’àmbitsdiferents.

L’associacionisme ciutadà s’ha diversificat i a més de les associ-acions territorials (AAVV) han aparegut una multiplicitat d’associa-cions sectorials i temàtiques que obliguen a reflexionar sobre el futurdel moviment ciutadà. Des d’unes associacions locals basades qua-si exclusivament en les reivindicacions urbanes es planteja la ne-cessitat d’impulsar un associacionisme capaç de gestionar icoordinar-se a partir de la creació d’associacions de segon nivell, Fe-deracions i Confederacions i, a la vegada, va situant el seu rol enrelació als poders públics.

El moviment ciutadà pot semblar una entelèquia, una artificiali-tat com ho és la mateixa ciutat, i aquesta és, cada dia més, el llocon hi participen i hi viuen més persones .La ciutat s’ha universalit-zat produint major benestar per uns i alhora major grau d’exclusióper altres, i tant en la lluita contra l’exclusió com en la consecucióde qualitat de vida, afirmem que el moviment ciutadà esta consoli-dat, assentat i, alhora, en permanent canvi.

IV Temps de canvi: la dèc dels norant i el nou mil·leni

A principis de la dècada dels noranta es configura un “nou ordremundial”. La desfeta de la URSS, guerres com les de l’exIugoslàvia,del “Golf”, a l’Àfrica, els canvis polítics i les transformacions econò-miques importants a Amèrica Llatina i Àsia en són una prova. Apa-reixen nous fenòmens econòmics, tecnològics i ideològics:globalització, Internet acompanyats d’una paràlisi d’idees o si es volun excés de modes.

Temps de modes i dubtes

Actualment, Anthony Giddens25, un dels autors de moda als mit-jans de comunicació, ofereix alternatives a les concepcions clàssi-

25 Política, sociologia y teoria social Anthony Giddens, Paidós, Barcelona, 1997, pàg.21-22.


51

ques del socialisme: “No es la crisis del capitalismo como modo ra-cional de administración económica lo que ha terminado dominandonuestra era. Se trata más bien de la crisis ecológica, crisis que hadado lugar a la mayoria de las tensiones de la actualidad y quetambién ha abierto la mayoria de las posibilidades futuras....Lo quedebemos elucidar y a lo que tenemos que hacer frente no es a unaecologia física sino a una ‘ecologia de la vida’. Una sociedad en quela mayoría de los objetos se han hecho ‘plásticos’ –susceptibles deintervención humana pero no sujetos de hecho a un control humanouniversal- es una sociedad en la que se necesitan iniciativas políticasque poco tienen que ver con las concepciones clásicas del socialismo”.

S’efectuen noves anàlisi sobre el nou capitalisme informacional,com les que Manuel Castells analitza, i hi ha d’altres aportacionscom les de Norberto Bobbio26 al voltant dels drets socials i, sobre-tot, de la diferència entre les solemnes proclamacions i la seva faltade compliment.

Ens refiem d’allò conegut

El desequilibri entre pobres i rics al planeta és cada cop més gran.Fins i tot la xarxa d’Internet n’és un exemple. Sorgeixen per arreu27

multitud de conflictes ètnics, culturals, socials i econòmics i com-porten nous reptes per als moviments socials que han d’interveniren un escenari on es planteja una divisió diferent del Poder. La cre-ació de valors ètics i morals, de consciència de canvi, ja no parteixexclusivament dels esquemes de la lluita de classes i d’estat delbenestar ja que s’incorporen com a nous valors la solidaritat i lacooperació, la qual cosa origina la creació d’ONGs i l’impuls de cam-panyes de solidaritat per part d’ associacions i de moviments ciuta-dans.

Alain Touraine28, teòric social, al referir-se als moviment socialsdel segle XXI els defineix com actors socials compromesos en rela-cions socials concretes que busquen l’autonomia, el control del temps

26 El tiempo de los derechos, Norberto Bobbio, Colección Ciencias Sociales, EditorialSistema, madrid, 1991.27 La xarxa internet augmenta més del doble cada any des de la darrera dècada, peròmés del 90% dels seus usuaris són als països industrialitzats. A Àfrica no arriben ados ordinadors per cada 10.000 persones i, Finlàndia, per altra banda, en té 877 percada 10.000 habitants. Signes Vitals, 1998, Centre Unesco a Catalunya, Barcelona,1998, pàg 98.28 ¿Qué es la democracia?, Alain Touraine, Ediciones Temas de Hoy Ensayo, 1994 iRevista Claves, núm. 76, 77, octubre i novembre de 1997.


52

i les condicions de vida en què es viu. Afirma que de les polítiquesd’enfrontament de classe dels segles XIX i XX hem passat a un nouescenari on hi a adversaris i no enemics que volen exterminar-se i,en aquest sentit, diferencia moviments socials com forces de pro-grés enfront dels anti-moviments socials als quals els cal enemics itraïdors enlloc d’adversaris socials.

Tot i compartir els raonaments de Manuel Castells29, entenem queexisteixen xarxes instrumentals que comuniquen i, a la vegada pro-dueixen segregacions identitàries, i que entre ambdues no hi haconnexió sinó oposició i extermini. Desapareix la societat i s’imposaun món de xarxes que s’oposa a un món de tribus. Des de la nostraòptica, els moviments socials d’àmbit local permeten fer de pont entrexarxa i tribu, és a dir, la combinació entre instruments tecnològics icomunitats locals pot ajudar a dibuixar la nova arquitectura socie-tària30 del segle XXI. Per a nosaltres, l’associació, a l’igual que l’ajun-tament són formes d’organització socioculturals i, tant la tecnologiacom la xarxa poden servir per connectar i relacionar les personesdels barris i les ciutats entre elles i el món.

Això obliga els moviments ciutadans i els ajuntaments a repen-sar la ciutat a partir dels reptes del planeta: refer ciutatsecològicament sostenibles, socialment més justes, amb diversitat decultures. Potenciant la participació ciutadana amb voluntat políti-ca d’implicar la ciutadania en els projectes i programes locals, tottenint en compte els moviments socials que en base a una identitates projecten com a creadors i transformadors de valors. Com sónara els moviments ecologista, feminista, gais i lesbianes, per la paui solidaritat, que transformen la relació natura- cultura, les relaci-ons del cos a partir de la seva redefinició, i la cooperació internaci-onal modificant les relacions solidàries entre ciutadans d’orígens icultures diverses .

El cert és que a l’àgora de les viles, de les ciutats i dels barris,allò social, polític i econòmic està en permanent canvi. Afecta lesorganitzacions, els moviments socials, els municipis, els partits i lesassociacions. Exposarem algunes intuïcions i signes d’aquests tempsde canvi i alhora, proposarem algunes mesures concretes.

29 Entrevista Manel Castells, (?)30 Al referir-nos a l’estructura del segle XXI volem posar l’èmfasi en allò relatiu opertanyent al fet associatiu per a la defensa col·lectiva. Les formes que adoptarà noles coneixem i les xarxes seran importants si situen la relació humana com a centre.


53

IV.1. Signes de canvi

Una mirada a la vida de les coses

Nou context pels moviments socials

Europa està realitzant una transformació radical de l’arquitecturadel poder que havia establert al final de la Segona Guerra Mundial.D’una banda estem sota els efectes dels canvis radicals de la UnióSoviètica i per l’altra en un procés de redefinició o desmuntage del’estat del benestar construït per la socialdemocràcia europea.

En primer lloc, volem destacar les repercussions de la desapari-ció d’un referent d’utopia que va intentar fer-se real: el comunismeque, com expressa Norberto Bobbio31 en un treball sobre els intel·-lectuals, s’ha convertit en la “utopia invertida” i ha produït la deso-rientació de milions de persones.

En segon lloc, la tercera via entre capitalisme i comunisme queva articular la socialdemocràcia està en crisi. Avui la socialdemo-cràcia governa la majoria de països d’Europa i ha de refer el seu propimodel d’estat. Es proposen idees diverses, Tony Blair les expressacom “tercera via”, que estaria situada en una relació nova entre l’estat,el mercat i la societat. Blair afirma que els governs han d’adquirirnoves capacitats: “La capacitat de treballar en conjunció amb el sec-tor privat i amb el voluntariat, de compartir responsabilitats, de do-nar respostes a una societat molt més exigent, i de cooperar de novesmaneres a escala internacional”32 , és a dir, podem entendre que esrefereix a la necessitat de conferir un paper més actiu a la ciutadania.

Esgotament del paradigma del progrés

No existeix linealitat en el sentit que el progrés equivalgui a unamajor quantitat de PIB; l’arquitectura de la societat industrial s’es-tà transformant a partir de la revolució tecnològica que substitueixel binomi explotadors/ explotats pel d’innovació / exclusió.

Per això cal repensar i refer les associacions i/o formes associa-tives dels vells i nous moviments socials progressistes, reivindicarqualitat de vida i canvis en la forma de viure. En aquest sentit sóndecisives les associacions ecologistes, feministes, de lluita per la pau,

31 Ni con ellos, ni sin ellos, Norberto Bobbio, cap. 8, La duda y la elección, EditorialPaídos, Barcelona, 1998.32 “La tercera vía, una democracia social moderna”, Tony Blair, Primer Ministro delReino Unido, El país, 21 de setembre de 1998. El voluntariat d’Anglaterra corresponal que nosaltres anomenen associacions del sector no lucratiu.


54

de solidaritat, les ONGs, les sectorials com les esportives, culturals..,i les territorials com les associacions de veïns..., i els corresponentsmoviments socials que generen.

Igualment cal millorar la capacitat de gestió i de prestació de ser-veis. La gestió d’una associació és complexa, ja que, a més de fac-tors econòmics, intervenen altres de caràcter humà, tècnic i ideològic.S’han d’articular objectius i activitats, professionals i voluntaris i, ala vegada, resoldre les tensions que es produeixen entre rutina iinnovació.

Els nous conflictes a la ciutat

Aquests darrers anys han sorgit conflictes nous, com per exem-ple els generats pel moviment okupa, pels exclosos com són els im-migrants estrangers amb documentació o sense, i d’altres com sónla defensa del medi ambient, la resposta al racisme, a la xenofòbia,i fins i tot, a la pobresa extrema.

El moviment okupa està format per joves que s’instal·len en unavivenda o un equipament de la ciutat per autogestionar-lo, realit-zar-hi activitats culturals alternatives i fer propaganda de les sevesactivitats. Es defineixen com radicals i autogestionaris i expressenclarament que la societat actual no els agrada.

Existeix una multitud de col·lectius petits i grans per la defensadel medi ambient. Volem destacar Greenpeace33 que té 70.000 afili-ats a Espanya. Es tracta d’una ONG internacional que en l’actuali-tat incideix a nivell local en temes referits als residus, incineraciód’escombreries, entre d’altres.

Tots aquests, entre d’altres, són conflictes que expressen la con-tradicció entre els valors i els principis universalistes dels texts cons-titucionals i les lleis, les normes i les pràctiques que regulen la vidaquotidiana. La Llei d’Estrangeria n’és una mostra evident, ja que enel Preàmbul hi defensa drets mentre que l’articulat és totalment re-pressiu. El moviment okupa reivindica el dret constitucional a lavivenda a partir d’iniciatives que se situen des de la il·legalitat, i expo-sen a la llum un conflicte entre el dret a la propietat i el de l’habitatge.

Aquests col·lectius, en ocasions, transgredeixen la llei per cridarl’atenció de l’opinió pública i sensibilitzar la població. Cal establirun diàleg permanent, fins i tot, amb els que actuen fora de la lega-litat. Es tracta d’un diàleg complex i difícil, però és el camí que han

33 Entrevista a Helena Fusté, Presidenta de GreenPeace. La Vanguardia, 30-09-1998.


55

seguit les ciutats com Barcelona i Terrassa34 intentant canals de re-lació amb el moviment okupa.

Ciutadania, relacions i estat

Han existit relacions positives entre ciutadania i democràcia lo-cal i no obstant existeixen importants mancances. Ens referim alsdèficits democràtics, a la falta de proximitat entre política i ciutada-nia. El que ha passat a nivell de ciutat entre l’ajuntament i les asso-ciacions ciutadanes és, ni més ni menys, que el que ha passat entrel’estat i els ajuntaments: manca de sensibilitat respecte alprotagonisme de la ciutadania, manca d’aplicació del principi desubsidiarietat.

L’estat del benestar és, entre d’altres coses, el reconeixement, l’as-sumpció de reivindicacions dels moviments socials pels poders pú-blics, els quals els retornen a la ciutadania en forma de canvis del’espai urbà, d’equipaments i de serveis públics. Això ha passat ambla majoria de les reivindicacions urbanes i les relacions s’han mos-trat positives. Precisament per això, afirmem que és necessari in-crementar encara més les relacions entre ajuntaments, associacionsi moviments per arribar a objectivar les complicitats i els desacords.

En una situació de redefinició del paper de l’estat del benestartant els ajuntaments com el moviment ciutadà constitueixen agentssocials i polítics que poden ser decisius si van junts. Això no vol dircomplaença, doncs tots plegats, ajuntaments, associacions i movi-ments han après que la relació és un valor. Han llimat tensions a lavegada que cada un ha fet la seva feina, cosa que els situa en unabona posició per abordar els nous reptes on les relacions ciutada-nes i la participació seran decisives.

Vint anys de solucions han comportat canvis a la vida de les ciutats

En aquests vint anys, els ajuntaments, malgrat les mancances,han aportat solucions a la vida de les ciutats i les realitzacions es-tan a la vista, són concretes i visibles per a la ciutadania. Ara bé, lavida de les ciutats comporta la gestió del seu complex entramat

34 La premsa dóna àmplia informació de les okupacions i desokupacions. Volemressaltar l’acte del 15 de març de 1997 al Born de Barcelona organitzat per la Coor-dinadora Okupes de Barcelona i la Federació d’Associacions de Veïns que feia d’ava-ladora. “Convivencia se escribe con k. Representantes de todas las tribus urbanas sedieron cita en la pacífica fiesta —okupa— del Born”, El País, 17-03-1997.


56

d’agents i accions quotidianes: transport, mercat, ocupació, lleure,salut, cultura, habitatge, urbanisme... que no depenen únicamentdel govern local, de l’ajuntament, i és del tot evident que cada copméses fa necessari el concurs d’altres administracions.

La ciutat és una cosa viva, fruit de la interacció dels diferentsagents que intervenen en el seu territori i, el més important, a lesciutats s’hi viu i la forma de vida urbana és hegemònica a les socie-tats com la nostra.

Els territoris que conformen les ciutats estan cada cop més difu-minats i les fronteres interurbanes es refereixen, més que a les se-paracions físiques, a les competències administratives d’un o altreajuntament. Hi ha espais urbans especialitzats en determinadesactivitats que són compartits amb habitants d’altres ciutats. És adir, fruit de les transformacions dels darrers vint anys, de les realit-zacions i solucions emprades, les relacions socials han canviat i coma conseqüència, el moviment ciutadà i la participació ciutadana,també.

Això ens planteja nous referents pel moviment ciutadà i la parti-cipació ciutadana:

• La participació ciutadana, entesa com voluntat de prendre parten els afers públics, no pot referir-se únicament al territori munici-pal ja que moltes de les decisions que els afecten es prenen des d’Ad-ministracions supralocals (CCAA, Estat, UE). Cal ampliar els canalsde participació respecte als poders públics que no han de limitar-setan sols a aquells establerts pels ajuntaments. (No s’hi val allò de“Això és competència de... ‘l’altre’)

• Les associacions ciutadanes (i també les administracions lo-cals) necessiten connectar-se entre si (des dels àmbits locals fins alsd’Europa) en una xarxa de contactes que permeti l’intercanvi d’in-formació i experiències i la realització de projectes comuns.

• És necessari que des del govern català es faci una política re-ferida al moviment ciutadà amb un projecte renovat i nou alhora,integrador i respectuós amb les diferències. Tant els municipis comles associacions de Catalunya són plurals i diversos, potencialmentcapaços d’abordar els nous reptes de la societat si tenen ben assen-tats els seus signes d’identitat catalana i alhora la participació ciu-tadana.


57

La vida belluga les coses

Els ajuntaments tracten les associacions com un recurs del municipi

Aquest és un canvi de perspectiva. Actualment les associacionslocals poden ser considerades per la majoria d’ajuntaments deCatalunya com un recurs. Si això es així, les associacions en gene-ral són conscients de ser justament un recurs? Del rol importantíssimque això suposaria per la societat?. El debat és obert tant en els ajun-taments com en les associacions. Una mostra prou clara és l’incre-ment dels cursos de formació associativa que en els darrers anyshan analitzat potencialitats i febleses de l’associacionisme local.

Un altre recurs, encara que poc generalitzat, és l’experiència deles associacions ciutadanes que gestionen equipaments municipalsa partir de la concertació cívica. Per concertació cívica entenem lagestió d’equipaments per par d’associacions. Aquesta pràctica topaamb la dificultat de la manca de marcs jurídics que l’afavoreixin, jaque aquíhan d’emprar els mateixos requisits que regulen la contrac-tació amb les empreses lucratives. Existeixen plusvàlues difícilsd’avaluar com són el nivell d’organització cívica que pot generar-sedes d’un equipament i, fins i tot, la qualitat afegida si a aquesta hiincorporem la participació ciutadana. Cal, doncs, fer un salt quali-tatiu i quantitatiu en aquesta modalitat d’activitat associativa.

En aquest mateix sentit, s’han desenvolupat espais concrets desdel municipalisme per potenciar l’associacionisme local com és elConsell Municipal d’Associacions de Barcelona i el Departament d’As-sociacionisme i Participació Ciutadana de la Diputació de BCN.

Barcelona i el moviment ciutadà

Si des de la fosca Barcelona multimunicipal35 dels anys 70 elsmoviments ciutadans s’estenien pels pobles i viles de Catalunya id’Espanya, el fenomen del 92 va significar l’impuls d’un model deciutat moderna i oberta amb rauxa per anar més enllà, sense com-plaença, exposant els conflictes i demanant solucions.

El paper rellevant de la Barcelona dels moviments socials es trobareflectit en diferents publicacions d’entre les quals volem destacar“Barcelona en lluita”36 on es mostra, a més de la història de les lluites

35 El concepte multimunicipal és per designar la Barcelona de 3 milions d’habitantsque constitueix una xarxa de ciutats: cada un dels 10 districtes, l’actual Barcelonèsi les viles del Baix Llobregat, Vallès Oriental, Vallès Occidental i Maresme.36 “Barcelona en lluita. (El moviment urbà 1965-1996)”, Josep M. Huertas i MarcAndreu, Editat per la FAVB, 1996.


58

urbanes i l’evolució de la FAVB, l’existència d’un projecte de movimentciutadà que supera de bon tros les estrictes activitats del movimentveïnal i si situa de ple en el que aquí anomenem moviment ciutadà.

Barcelona és moviment, és lloc de tensions i d’interessos com-plementaris i enfrontats. És evident que tant els actors econòmics iempresarials com els moviments sindicals han dut a terme el seurol per arribar a la BCN actual. Aquí volem destacar el paper mode-rador, fins i tot dirigent, d’aquells actors públics que tenen comobjectiu la solidaritat ciutadana i l’interès general no lucratiu.

Una mostra important dels nous valors de solidaritat emergentsva ser que des de l’Estadi Olímpic es demanés la solidaritat enversSarajevo37 i, l’alcalde de BCN i el de Sarajevo es reunissin amb as-sociacions ciutadanes i ONGs per fer sentir la veu de la ciutadaniabarcelonina solidària amb la de Bòsnia, contra una guerra fratricida.Posteriorment es realitzà una gran manifestació ciutadana al Pas-seig de Gràcia38 i nombrosos municipis de Catalunya van expressartambé la seva solidaritat.

Aquests valors ètics incorporats a la ciutadania han estat possi-bles per l’encert de governants municipals i de dirigents dels movi-ments ciutadans. Uns i altres, dins els seus àmbits, són impulsorsd’iniciatives per aconseguir una ciutadania més solidària i justa.

La celebració a l’any 2004 del Fòrum Universal de les Culturespot convertir BCN, si es dissenya com un fòrum obert a la veu dels“perifèrics” i no només amb la paraula de les administracions, enpunt de trobada dels moviments socials i culturals d’arreu. I serBarcelona, una vegada més, referència per al Món. El debat és oberti caldrà assumir complicitats i riscos.

Les associacions del moviment veïnal s’estan transformant

Les AAVV conjuntament amb altres associacions de les ciutats iviles de Catalunya estan en procés d’adaptació a la nova situació,ja no recorren a l’anomenada crisi del moviment associatiu i inici-en, cada vegada més, projectes de barri i de ciutat en col·laboracióamb els ajuntaments, a la vegada que intenten mantenir la sevaautonomia i, per tant, la discrepància quan ho creuen oportú.

37 Després dels Tractats de Dayton de l’any 1996 Barcelona va crear el districte XIde Sarajevo per ajudar a la seva reconstrucció. El districte XI canalitza la solidaritatciutadana amb Sarajevo, però també amb Argel, Kosovo i altres. És una iniciativade l’Ajuntament per col·laborar amb les entitats ciutadanes i ONGs.38 La manifestació sota el lema “Aturem la guerra” va ser organitzada per la FAVB,SOS Racisme i l’associació Ajudem el poble de Bòsnia. Varen afegir-s’hi un centenard’entitats a més de tots els representants de les institucions de Catalunya.


59

La CONFAVC està impulsant la “campanya de l’aigua”39 que harevitalitzat associacions de veïns alhora que també generava algu-nes tensions. Ha promogut dues mutualitats, una d’enterraments(SINERA) i una altra d’assistència jurídica (AJ) i està proposant lacreació de serveis des de les AAVV, com a eina per generar llocs detreball.

La FAVIBC ha establert importants acords amb la Generalitat perremodelar i reparar els barris gestionats per ADIGSA i, darrerament,ha impulsat conjuntament amb la Direcció General de Serveis Co-munitaris de la Generalitat una trobada internacional40 de reflexiósobre el desenvolupament comunitari als barris.

Si a nivell de Catalunya existeixen uns referents encara febles anivell local, moltes AAVV estan gestionant projectes, alguns d’ellsde gran interès, com l’AV de Trinitat Nova de BCN que desenvolupaun Pla de Desenvolupament comunitari per tal de resoldre dèficitshistòrics ja plantejats pels moviments socials urbans als anys 70.

Afirmem que el moviment veïnal i les associacions de veïns quel’impulsen s’estan transformant, bàsicament, per dues raons: unad’ordre intern basada en les seves iniciatives i una altra motivadapel seu entorn que es caracteritza per la presència de moltes altresassociacions i moviments. Avui aquells que, fins i tot, foren decisiuspel moviment ciutadà ja no utilitzen aquest concepte. El movimentciutadà és poc emprat i adquireix hegemonia el moviment associa-tiu català que té una acceptació més majoritària com ha demostratl’aprovació per consens de l’actual Llei 7/199741.

Al referir-nos al moviment ciutadà, sobretot, volem expressar lavoluntat de superar els dèficits democràtics i la necessitat de canviconstant, i a la vegada considerar, les aportacions anteriors, que hemintentat exposar en les etapes que hem definit d’aprenentatge i deconsolidació.

39 Ens referim a l’anomenada guerra de l’aigua impulsada per la Confederació d’As-sociacions de Veïns de Catalunya. Es tracta d’una campanya d’objecció fiscal segui-da per unes 80.000 famílies de l’àrea metropolitana. La capacitat de mobilitzaciós’ha expressat en les set manifestacions convocades que han aplegat en cada ocasióa més de 5.000 persones. Fins ara, l’actual Llei de l’aigua que tramita el Govern nosatisfà les demandes plantejades.40 Primera Trobada Internacional sobre Polítiques de Desenvolupament Comunita-ri, Barcelona 26 i 27 de març de 1998.41 Llei 7/1997 de 18 de juny, d’Associacions.


60

L’esperança en el canvi de les coses

Els “perifèrics” d’avui demà seran decisius

Anomenem “perifèrics” a l’entramat associatiu de les ciutats i vi-les d’Europa configurat per totes aquelles associacions i organitza-cions que no estan al centre del sistema econòmic, de l’estricta políticade l’euro i, que en canvi, sostenim que són l’embrió de futurs fetsassociatius i moviments capaços de generar valors diferents als do-minants.

Ens referim, també, als ajuntaments d’Europa que han d’adop-tar mesures per respondre als nous problemes de les ciutats i bar-ris. Les competències dels municipis dels diferents estats d’Europasón diferents i també les seves relacions amb l’estat. Els punts devista ortodoxos on l’ajuntament és estat i l’associació és societat ci-vil s’han de revisar, entenem que el municipi és més societat queestat encara que, a la vegada, sigui govern, i que l’associació formapart de l’organització de la ciutat i és municipi o, si es prefereix,societat política.

En aquest sentit tot allò que significa articulació interassociativa,relació d’associacions amb els corresponents ajuntaments i muni-cipis, és apostar pel futur, ja que aporta la riquesa necessària percanviar les ciutats i modifica hàbits i costums. Les associacions iels ajuntaments relacionen i coordinen una pluralitat de fets comu-nitaris que enriqueixen la convivència i la cohesió social.

El concepte associatiu és diferent del comunitari

L’associació és una eina racional que és constituïda per un grupde persones en base a uns acords lliures, voluntaris i solidaris. Esdiferencia de la comunitat pel fet que aquesta es basa més en senti-ments i emocions. Emoció i raó no enteses com a oposades, sinó quees complementen dins de l’associació, sense oblidar el seu caràcterinstrumental i solidari entre les persones que la constitueixen.

Les associacions tenen voluntat de servei públic. Allò públic nonomés pertany a l’Administració Pública raó per la qual és impor-tant afavorir la possibilitat que les associacions ciutadanes partici-pin en la gestió de serveis públics locals ja que a l’actuar sense afanyde lucre, poden abordar reptes concrets de les persones i dels col·-lectius.


61

La ciutat i l’associació socialitzen enfront de la des-socialització dela tecnologia i l’economia

Les grans decisions estratègiques sobre el futur de la ciutat i lasocietat es situen a escala planetària i la interdependència és crei-xent a tots els nivells de l’activitat humana. Atès que la tecnologia ila internacionalització del mercat estan consolidats, calen correc-tius consistents en aprofundir les relacions internacionals entre ciu-tats i associacions ciutadanes. Les associacions i les ciutats grans ipetites han de fer un front comú si es vol construir una ciutadaniaeuropea que vagi més enllà del lucre econòmic i de la lògica delsestats. Han d’establir llaços universals de solidaritat conjugant au-tonomia, associació, internacionalisme i ciutadania.

És a través de diferents modalitats d’associació42 que es desen-volupen els anomenats nous moviments socials. Aquests movimentsens anuncien nous camins per les transformacions socials del nousegle i representen l’adaptació dels vells moviments progressistesd´Europa que expressen reivindicacions col·lectives i univer-salitzables. Aquests moviments es situen entre l’estat, el mercat i lacomunitat en un fenomen de la nostra època consistent en la poli-tització d’allò social, cultural i personal que obre un camp immensper l’exercici de l´associacionisme ciutadà i del municipalisme.

Tercer sector no lucratiu i la tercera via

Al tractar d’associacions sense afany de lucre i d’empreses lucra-tives normalment es fa referència a la societat civil en contraposicióa l’estat. Fins ara ens trobàvem davant de dues concepcions ideolò-giques del debat social i polític. Unes eren pròpies del liberalisme,que proposa reduir el poder de l’estat, i altres ho eren de la social-democràcia que aposta per la importància de l’estat i del sector pú-blic com factors essencials per la redistribució de la riquesa.

El liberalisme clàssic concep la societat civil de forma monolíticaen que el món de l’associacionisme voluntari i totes les associaci-ons representen d’igual manera l’exercici de la llibertat, de l’auto-nomia dels individus i dels seus interessos. Clubs, associacions,empreses, són manifestacions equivalents de cooperació, de parti-cipació i de voluntarisme. Aquesta indiferenciació produeix oculta-cions denunciades històricament per l’esquerra i pel sindicalisme.Una associació d’empresaris no és participativa ni voluntària, no

42 “Europa: polítiques de benestar social”, “L’associacionisme veïnal a Europa. Elpaper de les organitzacions de voluntaris a Europa”, Quaderns de Serveis Socials,núm. 8, Roser Argemí d’Abadal i Pep Martínez i Barceló, gener 1995, pàg. 90-102.


62

existeix la participació dels treballadors que són la majoria. L’em-presa és la unitat bàsica de l’organització econòmica, ja que pels li-berals l’associació “empresa clàssica” està fora d’allò polític i per tantde la voluntat dels que hi participen.

Feta aquesta precisió, volem posar l’èmfasi, una vegada més, enel fet que l’excés d’ortodòxia no ens permetrà avançar, i no ens ser-viran els cants a la societat civil ni les lloances de l’intervencionis-me de l’estat. Hem postulat, per una banda, la necessitat d’un Estatsocial i democràtic, prestador de serveis de qualitat, amb uns ser-veis públics eficaços, controlats sempre pels poders públics amb laincorporació de les associacions com participants, bé sigui en lesformes tradicionals de participació ciutadana (Consells, Movimentsciutadà, mobilitzacions puntuals, etc...) o fins amb la gestió delsmateixos serveis públics per les associacions ciutadanes. Per l’al-tra, entenem que caldran nous models d’empresa, que hem anome-nat “empresa ciutadana” que descriurem seguidament.

Ens cal millorar i fins i tot modificar el concepte de ciutadania.Salvador Giner43 en unes reflexions a l’associació Segle XXI, es refe-reix a “la virtut cívica” i a la “classe cívica”. Nosaltres consideremque les persones tenen un àmbit de competències ciutadanes i queles associacions permeten intervenir en allò públic. Cal donarprotagonisme a les associacions ciutadanes, democràtiques i volun-tàries que poden realitzar activitats econòmiques sense el reparti-ment de beneficis, sempre que realitzin activitats d’interès social ipúblic.

Cal que es clarifiqui dins el món associatiu els termes referits al’activitat económica, ja que en ocasions és una font de conflictes.Ens referim a aquelles entitats que realitzen principalment una ac-tivitat econòmica i l’associació és una forma d’encobrir-la. Amb l’apli-cació de la Llei catalana d’associacions44 caldrà establir criteris alrespecte i en tot cas, l’activitat econòmica que es realitzi haurà deser degudament regularitzada.

L’activitat econòmica i social de les organitzacions de l’economiasocial i de les associacions sense afany de lucre constitueixen el queanomenem Tercer Sector, que és no lucratiu i que té la voluntat deconcertar amb el sector públic. Si la ciutadania europea es caracte-

43 Documents de la “Convenció cívica catalana per a la renovació de la cultura polí-tica”, Àmbit 3, Poder i participació ciutadana: noves regles de joc?. Grup de treball 1,Ciutadans-espectadors, ciutadans-protagonistes. Salvador Giner. Barcelona, 1998.44 Llei 7/1997, aprovada per àmplia majoria al Parlament de Catalunya i que el PPha portat al Tribunal Constitucional.


63

ritza per l’associació i l’ajuntament, els dos han de fer un front comúper impulsar un Tercer Sector no lucratiu que pot abordar reptesestructurals com els de l’atur i l’exclusió.

IV 2 Europa

La travessa del desert és plena de paranys

De l’Europa de l’euro a la ciutadania europea

La construcció d’Europa és i serà difícil, complexa i llarga. S’obrennoves perspectives pel protagonisme creixent tant de les Regions comde les Ciutats, que seran imprescindibles i decisives per arribar a laciutadania europea.

Cada dia més caldrà una dinàmica de major participació ciuta-dana: fer la ciutadania més protagonista de la vida política. Per aixòestem convençuts que caldran moviments socials d’àmbit europeu,associacions federades d’Europa, la constitució de moviments i d’as-sociacions amb projectes d’àmbit europeu. En aquest sentit, tant lesexperiències dels moviments socials com el de les associacions d’atu-rats a França, la multiplicitat d’associacions ecologistes i feminis-tes d’Alemanya, el voluntariat d’Anglaterra, l’associacionisme veïnala Espanya i l’experiència del moviment ciutadà català, entre d’al-tres, són valors potencials que caldrà tenir presents.

Les associacions, municipis i regions d’Europa han iniciat el llarg camí

Les associacions i els municipis d’Europa tenen característiquesdiferents en funció de l’evolució històrica de les associacions, delsmoviments socials i del paper dels ajuntaments, a cada Estat/Na-ció. Les particularitats locals i regionals comporten dificultats i po-tencialitats alhora. Ara bé, cal tenir en compte que la diversitat locales complica a l’observar que existeixen diverses visions d´Europa —dels estats, de les regions, de les nacions, de les ciutats; dels ciuta-dans, dels mercaders, dels governants—.

S’hauran de trobar els punts comuns respectant les particulari-tats i identitats locals. Per fer-ho, caldrà avançar en estratègies iprocessos que reforcin els poders democràtics locals dins l´aldeaglobal, i apostar pels municipis i les associacions és fer-ho per laproximitat de la ciutadania a l‘àmbit públic com protagonista de lesdecisions i no com a subjecte passiu.

A Europa existeix des de 1993 l’Estatut de l’associació europea


64

(AE)45 que representa un marc jurídic mínim encara insuficient. Éstambé per això, que amb la Llei dÁssociacions de Catalunya de 1997s’ha d’incidir de forma paral·lela a Europa i a Espanya46 per millo-rar els marcs jurídics vigents.

El Consell de Municipis i Regions d’Europa (CCRE) i l’Associacióde Regions d’Europa (ARE), són lobbies municipalista i regionalistarespectivament, que varen aconseguir de la CE la constitució delComitè de Regions (CDR) com assemblea consultiva de la UE. Elprimer del CDR, que es va celebrar el març del 1994, respon a lanecessitat que els poders públics més propers als ciutadans, alcal-des i regidors dels municipis i els presidents regionals, siguin con-sultats sobre les propostes de la UE. L’objectiu del CDR consisteixen defensar el principi de subsidiarietat, segons el qual les decisi-ons s’han de prendre pel nivell més baix d’autoritat que sigui capaçd’actuar amb eficàcia.

La Carta Europea d’Autonomia Local47 i l’esmentat Estatut de l’AEhan iniciat el camí, encara embrionari, que permetrà desenvoluparestratègies d’aproximació de les decisions de la UE als ciutadanseuropeus.

La democràcia necessita una actitud activa i cívica de la ciuta-dania per corregir les perversions que es produeixen a láldea glo-bal, i que atorgui més poder als òrgans elegits per sufragi universal,als poders polítics legítims i a les associacions democràtiques, desde les bases territorials més elementals (barri, carrer), a les sectori-als (educació, ocupació, urbanisme, dones, medi ambient, coopera-ció...). Caldrà agrupar-se en xarxes supraterritorials i suprasectorialseuropees per incidir en les decisions dÉuropa.

Sostenim que els municipis i les associacions són peces claus percrear la futura ciutadania europea que haurà de tenir marcs fiscals,jurídics i de benestar comuns.

45 L’estatut de l’Associació Europea, va entrar en vigor l’1 de gener de 1993, és elmarc jurídic que regula les associacions europees. (Diario Oficial de lasComunidades Europeas de 21 de abril de 1992).

A la majoria de països d’Europa, les associacions volen obtenir un tractament mésfavorable, tant per les seves particulars condicions de producció, com és el fet queen la seva activitat hi intervenen voluntaris, com per la situació dels seus benefici-aris que acostumen a forma part d’uns sectors de població molt desafavorits.46 La llei de 1964, totalment obsoleta, encara continua vigent a tot l’Estat fins l’apro-vació d’una Llei de Bases que desenvolupi l’article 22 de la Constitució.47 Aprovada pel Consell d’Europa el 15 d’octubre de 1985 i ratificada per les CortsGenerals el 28 de gener de 1988.


65

En aquesta direcció apuntava el Llibre Blanc, de l´expresident dela CE Jacques Delors i recents treballs48 d’àmbit europeu referits ales associacions i l’ocupació. És a dir, situar els ajuntaments i lesassociacions en un punt central per abordar, per exemple el reptede l´ocupació. Es tracta d’emprar mesures i recursos, a més de mi-llorar les legislacions que afecten les associacions i els ajuntamentsa cada país i al conjunt de la Unió Europea, per crear federacions,lobbies, xarxes de municipis i associacions dotades de mitjans id’infraestructura organitzativa per intercanviar experiències i par-ticipar en programes d’àmbit local i europeu.

L’“empresa ciutadana”

Entenem per empresa ciutadana aquella que aposta per la crea-tivitat i la vida, per projectes que generen ciutadania activa compro-mesa amb l’entorn, i que té en compte la competència, però, també,les persones i la solidaritat. Pel seu desenvolupament caldrà que laUE es plantegi polítiques empresarials que no poden reduir-se comara a la simple regulació de la competència.

Aquestes polítiques són imprescindibles per afavorir l’activitateconòmica del que hem anomenat tercer sector no lucratiu i, tam-bé, per moltes petites empreses ciutadanes. Les empreses que noreparteixen beneficis formen part del que hem anomenat tercer sectorno lucratiu? Sembla evident que la definició d’un sector econòmic isocial no pot estarúnicament determinat per la forma jurídica i, sensecap dubte, existeixen empreses en forma de SL i fins i tot SA que noreparteixen beneficis. Aquestes empreses a l’igual que les associa-cions, cooperatives i fundacions del tercer sector necessiten unsmarcs jurídics que contemplin el seu paper cívic i social, ja que in-cideixen sobre la qualitat de vida. Entenem que hi ha molt camí perfer i del que estem convençuts és de la importància del tercer sectorque s’anirà conformant des de l’actual sector públic per una bandai d’unes empreses compromeses socialment per l’altra.

48 Foro Europeo de la Política Social 98, CE, Dirección General de Empleo, Relacio-nes Laborales y Asuntos Sociales; Bruselas, junio 1998.


66

IV.3 A nivell local

Construint ponts de diàleg

Resoldre les febleses del món associatiu

Cal conèixer aquestes febleses per resoldre-les i afavorir, justa-ment, una millor participació d’aquests col·lectius i evitar elseguidisme i la manca d’autonomia49. Els ajuntaments sóncorresponsables d´aquestes febleses. En ocasions, el paternalismemunicipal pot impedir la reconversió de les mateixes associacionsen actuar més per inercia i per por al conflicte que impulsant pro-jectes associatius com dinamitzadors del municipi.

La participació ciutadana: cal més voluntat que normes

Cal donar un nou impuls a la participació ciutadana. La partici-pació ciutadana necessita més voluntat política que normes. Les ne-cessàries ja existeixen, calen processos, diàleg, canviar la cultura deles organitzacions actuar amb flexibilitat i imaginació més que amb larigidesa que comporta l’aplicació mecànica del dret administratiu.

Tot i així, cal revisar regularment les Normes Reguladores de laParticipació ciutadana, objectivar les mesures de foment del´associacionisme (subvencions, convenis, mostres d’entitats, ajuts,infraestructura...), potenciar experiències de gestió d’equipamentsper associacions, homogeneïtzar criteris dels registres d’entitats delmunicipi, valorar la situació de la participació ciutadana a cadamunicipi (Regiduria de participació), impulsar noves formes de par-ticipació col·lectiva (plans estratègics de ciutat, plans integrals debarri, fòrums cívics, utilització de noves tecnologies, Nips50), crearobservatoris de la realitat municipal i associativa local (consells,fòrums). En definitiva, valorar i intercanviar experiències concretes,entenent que cal anar configurant una teoria general de relacionsentre ajuntaments i associaciacions, en el marc de les relacionspoder-societat.

49 “La participació ciutadana a la vida de les ciutats”. Fernando Pindado, EstudiPatronat Flor de Maig i Federació de Municipis de Catalunya, Barcelona, 1998.50 Nuclis d’Intervenció Participativa. Es tracta d’una mena de jurat ciutadà que dónala seva opinió respecte de determinats assumptes de competència municipal. ACatalunya s‘han donat experiències a Sant Quirze del Vallès i a Rubí.


67

Establir un sistema de suport a les associacions, transparent ipúblic, tant pel que fa a les subvencions econòmiques com a altrestipus d’ajuts: locals, infrastructures...,tot provocant un canvi decultura tant en l’ajuntament com en les associacions.

El Municipi: espai per a la concertació

Els municipis són els espais idonis per a la concertació dels po-ders públics amb les associacions i entitats, en definitiva, amb laciutadania organitzada. Sense cap dubte, si els serveis es realitzendialogant amb les associacions locals poden, a la vegada, ser eines permillorar l’acció ciutadana i cultural del propi teixit associatiu local i ala vegada fer pedagogia de la participació ciutadana com política local.

Ja no es tracta dels vells debats que contraposaven, la democrà-cia participativa a la democràcia representativa i la societat orga-nitzada a la societat administrada. Cap d’aquestes percepcionsaïllades ens és gaire útil. Ens manifestem a favor de la democràciaque incorpora elements de les quatre percepcions que es complemen-ten. I avui, anomenem democràcia participativa a aquella que com-porta prendre part en la gestió d’allò col·lectiu, de la cosa pública—res publica— sense obviar el debat del que podríem anomenar “de-mocràcia supermercat”, segons si posem l’èmfasi en la compra debéns i serveis on interessen els —clients—, o en la participació on eldecisiu és la ciutadania.

El nou impuls que necessita la participació ciutadana no provétan d’actes administratius com d’una estratègia que permeti obrirFòrums de debat entre ajuntaments i ciutadania. Fer propostes mésagosarades de participació ciutadana, per tal potenciar i consolidarun teixit associatiu que pugui exercir un paper polític de control deles accions del govern local, a partir del concert i el compromís, peròtambé de la crítica.

Es tracta de passar de l’actual nivell de receptivitat dels ajunta-ments a la iniciativa, i això vol dir, també, estar disposats a assu-mir riscs.

IV.4 A Catalunya

Superar la política clientelar envers les associacions

L’associacionisme català és plural, i no tot ell s’identifica amb elmoviment ciutadà, ha de ser acceptat i impulsat. Encara que ente-nem que el parany d’enfortir l’associacionisme local enfrontat al


68

municipalisme s’ha esgotat, ja que comporta desaprofitar recursos.Malgrat les moltes subvencions amb què l’actual govern de la Ge-neralitat obsequia regularment moltes associacions, no pot fer fronta llurs demandes i es veu obligada a reduir-les. A més, l’actual po-lítica ha fet dependents a nombroses associacions i ha limitat la sevacapacitat de recerca de recursos propis per realitzar les seves tasques.

Per aconseguir que el conjunt de l’associacionisme ciutadà cata-là es posi a l’alçada dels temps cal un pacte polític que, en primerlloc, augmenti el paper institucional del Parlament de Catalunya, queavui ocupa una posició molt secundària respecte a la ciutadania i,en segon lloc, adopti un paquet de decisions de govern per la racio-nalització de les intervencions de les Conselleries en allò que afectaels ajuntaments, les associacions i la participació ciutadana.

Delegació d’atribucions als municipis

En aplicació del principi de subsidiarietat cal establir mesures afavor d’una ampliació competencial pels ajuntaments, tenint encompte la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya que defineixel municipi com a “entitat bàsica de l’organització territorial i l’ele-ment primari de participació ciutadana en els assumptes públics” (ar-ticle 44). En el mateix sentit del que estableix la Llei Reguladora deles Bases del Règim Local, los Municipios son Entidades básicas dela organización territorial del Estado y cauces inmediatos departicipación ciudadana en los asuntos públicos (article 1). Aquestcanvi és necessari ja que hem assistit durant quasi vint anys a unacreixent centralització de les decisions. Des del govern de la Gene-ralitat s’ha generat un nou poder central en detriment dels poderslocals51. I malgrat el reconeixement formal del municipi com l’ele-ment primari de participació ciutadana les mesures adoptades hanestat de dispersió i de centralització alhora.

La Generalitat ha d’impulsar polítiques per millorar les rela-cions institucionals amb les associacions.

La multiplicitat i pluralitat d’associacions de Catalunya està encondicions de fer un gran salt si es clarifiquen des del Parlament ides del Govern, els marcs jurídics, fiscals i d’aportació de recursosmaterials i humans: subvencions, gestió, formació, ocupació. A con-

51 La creació de les Comunitats autònomes que responen a una voluntat descentra-litzadora del poder de l’Estat, per tal d’acostar-lo a la ciutadania, ha provocat, en lapràctica, el naixement d’uns nous poders centrals. Així ho assenyala José LuisGonzález-Berenguer Urrutia al pròleg del Manual de Derecho Local de Juan MigallonRubert. Editorial Dilex, 1997, citant també a Lucio Parejo.


69

tinuació fem un llistat de les normes disperses a què ens referíem ia alguns organismes que incideixen en l’associacionisme ciutadà.

Esport, Llei 8/1988 que regula règim de funcionament, d’elecciói representació.

Entitats de participació ciutadana, Llei 8/1987 que regula dretsde participació i deures del municipi.

Associacionisme cultural, Llei 2/1993 que només es refereix a lacultura catalana.

Usuaris i Consumidors, Llei 3/1993 de l’Estatut del consumidor,que només es refereix al consum.

Institut Català del Voluntariat , Llei25/1991 crea l’INCAVOL comorganisme executiu pel foment del voluntariat a tot Catalunya, estàadscrit al Departament de Benestar Social.

ADIGSA52, empresa pública de la Generalitat creada l’any 1983,dedicada a la gestió del patrimoni públic, a la rehabilitació i vendad’habitatges.

Agència de Patrocini i Mecenatge SA, resolució del 22 de generde 1996, per gestionar operacions de patrocini i mecenatge destina-des a activitats d’interès general, i per assessorar empreses i entitats.

També s’ha legislat en nombroses lleis sectorials i disposicionsdels diferents Departaments de la Generalitat. Els diferents regis-tres d’associacions dels Departament en són una mostra.

A més hem de tenir en compte la legislació estatal, la Llei 30/1994de Fundaciones y de incertivos fiscales a la participación privada enactividades de interés general, que regula la “utilitat pública” i lafiscalitat.

L’aspecte positiu d’aquest darrer mandat del govern i del Parla-ment, ha estat l’aprovació de la Llei 7/1997 que constitueix un re-ferent vàlid, que el PP ha portat al Tribunal Constitucional, que,malgrat ser vigent, el govern no ha articulat les mesures per apli-car-la, com les que suggerim.

Alguns suggeriments

Agrupar i homogeneïtzar les diferents lleis sectorials i els orga-nismes de la Generalitat que actuen en el món associatiu català.

La Generalitat ha de tenir la competència de declarar “d’utilitatpública” les associacions que actuen principalment a nivell local i aCatalunya.

52ADIGSA, gestiona i administra més de 70.000 habitatges i dedica un importantpressupost a les AAVV dels diferents barris. La FAVIBC és el principal interlocutorper a les remodelacions i reparacions, a més de participar en els programes “Posa’ta punt” i “Aprendre a aprendre”.


70

Afavorir pactes locals per la innovació, mitjançant els qual cadaajuntament, en virtut de l’autonomia municipal, acordi donar su-port a determinades iniciatives que cerquin la millor manera d’in-novar i fomentar la participació i que s’experimenti en la pràctica.

Impulsar amb els corresponents municipis el voluntariat social,cívic, cultural, veïnal i ciutadà, i que l’ajuntament faci de mediadorentre ciutadania i associació.

Aplicar la Llei 7/1997 i fomentar la participació “ad intra” a lesassociacions. Caldrà que les associacions ciutadanes tinguin funci-onaments democràtics reals i una forta base social.

Impulsar un marc que permeti redefinir el paper dels equipamentsculturals i llur activitat d’aixopluc d’associacions.

Fomentar l’existència de xarxes associatives i de federacions,punts de contacte on es puguin agrupar esforços i, per economiad’escala, trobar sortides a problemes comuns d’associacions tals coml’assessorament, la formació, el reciclatge, la millora organitzativa,l’oferta de serveis.

Millorar les normatives fiscals que afecten les associacions pertal d’afavorir l’adquisició de recursos de les empreses i de la ciuta-dania.

Cal també, com ja hem afirmat anteriorment, incidir en la legis-lació de l’Estat i d’Europa, i sobretot fer de mediador i avalador deprojectes i programes concrets d’àmbit local i de Catalunya amb altrespaïsos de la Unió.

V. Posició i vigència del moviment ciutadà

S’han travessat utopies, han canviat estructures polítiques i so-cials des dels nivells locals i estatals als internacionals. Ara podemobservar com davant una petita expressió d’injustícia local o inter-nacional s’aixequen associacions des d’àmbits locals i específics aONGs que es rebel·len i això és signe de salut ciutadana encara quehi hagi una passivitat majoritària. Això s’ha produït al llarg d’anysd’aprenentatges, crisis, consolidacions i canvis que són suficientsper dubtar i elegir alhora. Els dubtes hi són però l’elecció és ferma,apostem pel moviment ciutadà català que es renova i repensa.

El nostre moviment ciutadà no ha estat mai el centre bàsic de lautopia, era un acompanyant, una forma de fer i actuar, un caramullde principis que prenien força en homes i dones que es revoltavencontra la passivitat ciutadana. Al no haver estat el centre utòpic, nos’ha desfet i desaparegut amb la utopia invertida i, en canvi, estàen condicions de fer el que ha fet sempre: aprofitar les idees de les


71

utopies alliberadores53 i, sense vençuts ni vencedors, anar fent camí.Afirmem que el moviment ciutadà dels barris, viles i ciutats de

Catalunya, després de quasi quaranta anys, està assentat sobrebases sòlides: l’entramat associatiu ciutadà i les relacions que es-tableix amb els ajuntaments són els factors que el configuren. Elmoviment ciutadà continuarà essent innovador si ajuntaments iassociacions saben navegar entre allò local i allò global alhora, sen-se unificacions forçades, mantenint les identitats i autonomies, jaque tant la pluralitat i la diversificació com la globalització podenésser enriquidores.

Estem en temps de canvi, s’afirma que “es pot ser ciutadà del mónsense sortir de casa”, estem condicionats, per a bé i per a mal, perun món global, del qual només podem intuir les repercussions quetindrà en les persones i en les formes d’organització social.

Si associacions originàries d’uns moviments ciutadans deixen detenir projectes i tendeixen a justificar-se, s’anquilosen i es tanquen,de la ciutadania sorgiran nous moviments ciutadans emergents iconstituents que, a l’oposar-se als poders dominants creïn valors quedonin resposta a nous reptes de la societat.

Aquesta dinàmica s’incorpora a la constitució de l’estat modernque ha recollit progressivament, en forma de drets, aquells valorsdefensats pels moviments socials de diferents èpoques, els qualssegons les diferents conjuntures són anomenats moviment de bar-ri, moviment ciutadà, moviment veïnal, moviment associatiu54 i que,bàsicament, són persones associades que lluiten contracorrent, in-novant i cercant alternatives per millorar la condició humana.

Dels moviments ciutadans de cada època anterior en queden res-tes, residus que trobem en forma associativa. La interacció d’aquestesrestes de moviments anteriors amb els nous, d’uns i altres, vells inous, constituïts i constituents, conformen l’associacionisme i el teixitassociatiu de cada moment i de cada ciutat i vila.

La inactivitat i la desmobilització debiliten els moviments ciuta-dans i les associacions que els originen. És a partir d’aquesta des-mobilització que es situa en primer pla el debat entre l’autonomiade l’associació en la relació amb l’estat i, encara que les reivindica-cions siguin absorbides per les institucions públiques, sempre hanquedat restes pendents d’aquells objectius, valors i formes de lluitaque els van originar.

53 Ens referim a les diferents utopies que s’han desenvolupat al llarg de dos seglesi que, més o menys, han deixat la seva memòria i impacte a la ciutat real.54 Són la concreció urbana de moviments més amplis als quals s’anomena revoluci-onaris, reformistes, federalistes, republicans, antifranquistes i/o democràtics.


72

Segons el lloc on se situaen els observadors (la posició ideològi-ca, des del moviment o des de l’administració) se’ls pot tractar d’an-quilosats i tancats o de vigents i bàsics. El cert és que, en la mesuraque conformen associacions encara actives, són actors socials queenriqueixen la ciutat, i els poders públics democràtics els han de teniren compte a l’hora de prendre decisions si volen fer la ciutadaniamés activa i aconseguir una major participació ciutadana.

Hem afirmat que la “tercera via” que anuncia la socialdemocrà-cia europea pot ser un marc adient pel desenvolupament d’un ter-cer sector no lucratiu fort. Alhora, hem afirmat que calen movimentssocials per promoure solucions i alternatives al model de welfare.Entenem que caldran moviments socials d’àmbit europeu, partits iassociacions (que segurament seran diferents als d’avui) que es plan-tegin la resolució dels conflictes des d’una òptica planetària i pluralsuperant la visió uniformista i única de l’actual lògica econòmica.En aquest sentit els drets i deures s’hauran de considerar des delspoders públics i, a la vegada, les associacions hauran de jugar unpaper més important en la gestió i l’organització de la ciutadania.

Quan els drets conquerits pel moviment ciutadà passen a ésserconsiderats pels poders públics (Ajuntament, Generalitat, UE) el passegüent, en conseqüència, ha de ser la gestió pública eficaç i la qua-litat dels serveis. Aquests processos han estat possibles gràcies a lapolítica que ha actuat com element de diàleg entre moviments i po-ders públics. No obstant, en els darrers anys, la política s’està su-peditant a l’economia i a la gestió ordinària d’allò públic, com aconseqüència de l’anomenat pensament únic que ho condiciona tota l’economia i a l’euro.

Un observador perspicaç advertirà que hem parlat de gestió efi-caç55 i qualitat dels serveis i hem obviat la consciència ciutadana, laparticipació i els valors. Sostenim que caldrà incorporar-los de la màdel moviment ciutadà dins l’agenda política per aconseguir una ciu-tadania més activa i avançar, entre tots, cap al bon govern i la qua-litat de vida.

Per tot això, hem intentat exposar al llarg del present text, quetant dels seus inicis, des de la seva consolidació com del del que hemanomenat temps de canvi es desprenen elements, valors i formes defer que han de ser preses en consideració tant pel moviment ciuta-dà com per la política local entesa com diàleg racional i permanentde les persones i les idees. (19-10-98).

55 L’administració local ha implantat sistemes gerencials que volen adequar l’Ajun-tament a les noves demandes diferenciant les funcions polítiques de les directives.Aquí no és lloc per al debat d’aquesta qüestió però, si per tenir-la present.

Del Moviment ciutadà i de la democràcia local Moviments ... · PDF fileDel...

Documents

Transcript of Del Moviment ciutadà i de la democràcia local Moviments ... · PDF fileDel...