Hi ha escenaris

humans sense poder?

Quin és l’objectiu del

poder?Hi ha algun antídot

contra el poder ?

Quina relació pot haver

entre poder i llibertat? QUÈ ÉS EL PODER?

Quines són les condicions

necessàries perquè existeixi el

poder?

2

Preguntes sobre

el poder

3

El poder es manifesta

en forma de relació

entre persones.

Modelar el

comportament d’algú

com jo vull. Aquest és

l’objectiu del poder.

Hi ha poder quan faig

servir la meva edat, la

meva posició social i

el meu coneixement

sobre un tema

determinat per

aconseguir que algú

faci el que jo vull.

El poder s’ha de fer

entre persones lliures,

no ha d’aparèixer com

una cosa forçada.

L’ús de la força és el grau zero

del poder, això simplement és

força física.

La relació entre les

persones ha de ser

desigual perquè el

poder tingui èxit.

4

Las relaciones de poder no son en sí mismas

formas represivas. Lo que sucede es que en las

sociedades, o en la mayoría de ellas, se crean

organizaciones para mantener cristalizadas las

relaciones de poder, para mantener dichas

relaciones en un estado de asimetría, de modo

que un cierto número de personas obtienen una

ventaja social, económica, política, institucional,

etc. Y esto cristaliza la situación. Eso es lo que

uno llama poder, en el sentido estricto del

término: es un tipo específico de relación de

poder que ha sido institucionalizado, cristalizado

e inmovilizado para beneficios de algunos y

perjuicio de otros.Michel Bess entrevista a Michel Foucault. El

poder, los valores y el Intelectual, De

Filosofía/History of the Present septiembre 1988

Traductor: Francisco Larrabe.

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2016/10/quina-es-la-tasca-

de-lintellectual.html (entrevista completa)

5

6

Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi

ha política. És indubtable que sempre i arreu hi

ha poder. Però no sempre ha existit la política.

Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita.

Democracia en suspenso, Ediciones Casus-

Belli, Madrid 2010.

Jean-Luc Nancy

Quina

relació hi

ha entre

poder i

política?

7

PODER POLÍTICA

En tota societat existeix. És el resultat d’una

creació històrico-social

estranya i fràgil.

Instància o instàncies

instituïdes que poden

emetre mandats amb

autoritat.

És una tasca que afecta

a tots els membres de la

col·lectivitat, una tasca

que pressuposa la

igualtat de tots i tracta

de fer-la efectiva.

Existeix un poder explícit

(judicial i executiu) amb

un funcionament definit i

amb sancions legítimes

que pot aplicar.

L’objectiu de la política no

és la felicitat, és la

llibertat, entesa com

autonomia.

Cornelius

Castoriadis

Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategiademocratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994)

8

Pericle

s

Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat

advertí als seus conciutadans atenesos:

"Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els

assumptes particulars de cadascú) que jo

ja m’ocuparé dels koinà (allò que és comú,

el que és de tots)". D’aquesta manera, el

tirà reduïa els altres a la condició d’idiótai

ja que ell es feia amo del koinon. En aquell

moment nasqué l´ús del terme idiota com a

persona que només s’ocupa dels seus

negocis privats, dels seus gaudis i felicitat

particular, una persona que no intervé en

l’àmbit públic ni s’ocupa d’allò comú, de la

polis, de la seva conservació i

engrandiment. És aquest tipus d’ésser

humà que quasi cent anys després

Pericles qualificarà complementàriament

com a inútil: "som els atenesos els únics

que a qui no participa dels assumptes

públics el considerem, no tant com un

despreocupat, sinó com un inútil"

(Tucídides, Història de la guerra del

Peloponès).

J. M. Ruiz Soroa, ¿Pero

de verdad somos

idiotas?, Claves de

razón práctica,

Diciembre 2009, nº 198

9

Aristòtil

•De fet, ja Aristòtil, recorrent al llenguatge, va donar una resposta a la

pregunta sobre com es distingeixen els homes dels altres animals.

•Mentre que els llenguatges d'altres animals tenen una funció, segons la

qual simplement reaccionen a l'ambient, l'estructura predicativa-

proposicional li dóna a l'home la possibilitat de dir coses que són

independents de la situació de parla.

•Amb això veu Aristòtil connectat el fet que els homes poden parlar

del que és bo i per tant del just.

10

Aristòtil

•Aquesta reflexió es troba al començament de la seva Política, i

Aristòtil conclou que els homes poden formar conjunts polítics

només perquè es poden entendre mútuament sobre el que és bo per

a ells.

•Mentre que una societat de formigues, per exemple, està

organitzada a base d'estímuls químics, en una societat humana els

individus s’uneixen els uns als altres per consideracions de bé i per

tant tenen la capacitat de separar-se i de donar raons sobre com

separar-se.Ernst Tugendhat, Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa,

Barna 2001, págs.. 206-207

11

Si llegim la Política d’Aristòtil, l’obra que ha configurat el

conjunt de les categories bàsiques del pensament polític

occidental, observarem que totes elles es construeixen

per contraposició amb un àmbit determinat, el de la "casa",

l’ oikos, el lloc de la família.

L’espai de l’oikos i el vincle entre els

seus agents apareixen marcats per

allò natural, per les relacions de

parentesc, el lloc de la producció i de

la reproducció, del treball per a

l’assoliment de bens i satisfacció de

les necessitats, i la llar de la prole i la

seva criança.

Pólis es delimita totalment enfront a

ell, ja que serà l’àmbit no de la vida i

la seva necessitat, d’allò biològic, sinó

del "viure bé" (eu zen), del

desenvolupament de les

nostres potencialitats, començant per

la que ens defineix, la paraula

raonada, el logos. I d´aquí passem del

simple existir a allò més distintivament

humà: passem de la necessitat a la

llibertat, d’allò donat a allò que s´ha de

decidir.

12

Les relacions de la casa estan marcades per la verticalitat, la jerarquia,

per la desigualtat, considerada "per naturalesa", allò que és impropi de

l’àmbit polític, el dels homes lliures i iguals. Quedaran doncs excloses

de la pólis les relacions despòtiques o instrumentals, com la que manté

l’amo de la casa (despotés) amb els seus esclaus, però també les regles

paternalistes com les que el pare té amb els seus fills, i l’aristocràtica

que manté el marit amb la seva esposa.

La casa és, doncs, un àmbit fortament unificat pel poder d’un. El

govern domèstic -ens diu Aristòtil- és una monarquia. La categoria

de política, allò que és propi de la pólis davant el despotisme i la

seva instrumentalitat, el paternalisme que redueix el ciutadà a la

condició d’infants (no-parla) o a la de qui no és amo de si mateix,

oposa la relació dia-lògica, la capacitat deliberativa i la consegüent

alternança en el governant i ser governats, que només és propi dels

éssers lliures i iguals.

13

oikos polis

L´espai és la família L´espai és l´àgora, on pots interactuar

amb els altres.

“el govern domèstic és una monarquia”

(governa només un)

És el govern de la paraula raonada

(logos), allò que identifica i defineix els

humans i que tothom pot utilitzar.

Les relaciones humanes estan

marcades per la desigualtat natural:

•despòtiques (amo-esclau)

•Paternalistes (pare-fills)

•Aristocràtiques (marit-muller)

Les relacions humanes estan marcades

per la igualtat: enraonar entre homes

lliures i iguals.

lloc de la producció i de la

reproducció (necessitat).

lloc on es pot desplegar la capacitat

deliberativa: es discuteix sobre el que

volem ser i com volem viure (llibertat).

vida: existència biològica. vida: viure bé (eu zen).

Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203.

14

La democràcia

grega

democràcia: 1.Discutir sobre la democràcia significa

discutir sobre la política. 2. Institució en la que totes les

preguntes poden ser plantejades, on cap posició o status

estan determinats o garantits de partida (això la defineix

com a règim). 3. És el règim on l’esfera pública es fa

verdaderament i efectivament pública, pertany a tots, està

efectivament oberta a la participació de tots. 4. La

democràcia com a règim és alhora el règim que intenta

realitzar l’autonomia individual i col·lectiva, i el bé comú tal

com és concebut per la col·lectivitat considerada.Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategiademocratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994)

Per als grecs és un règim de

participació directa.

Afecta a la

deliberació i

aprovació de

lleis i decrets

Afecta a la presa

de decisions i

d’execució.

Afecta a l’exercici

dels tribunals de

justícia

El procediment del sorteig era

utilitzat per a aquelles

tasques que no calia un

coneixement d’experts.

15

De la política a la

democràcia

Trets de la

política

(Aristòtil)

llibertat

igualtat

No

instrumentalita

t

deliberaci

ó

Alternància governant-

governantsjustícia

Bé comú

Pluralitat

virtut

16

Trets de la

política

(Aristòtil)

oEn Aristòtil, la política

és un concepte que

conté una important

càrrega normativa: ens

diu com ha de ser el

millor règim per a una

pòlis.

oSi un règim és

qualificat de “polític”

els trets que

caracteritzen la política

hi estan presents.

oPer això, ni la tirania,

ni la oligarquia, ni la

monarquia ni la

demokratia (demagògia)

poden ser considerats

plenament règims

“polítics”.

De la política a la

democràcia

La proposta

aristotèlica era

la politeia o

república, una

mena de

democràcia

alliberada del

radicalisme

assembleari

desordenat i

perillós de les

democràcies

que havia

conegut.

17

De la política a la

democràcia

Arribar a la conclusió que

la democràcia era el règim

polític per excel·lència,

havia d’haver estat la

conclusió lògica del discurs

aristotèlic.

Un seguit de factors

conjunturals

desfiguraren la conclusió

dels seus arguments:

Menyspreu del treball

manual (les multituds)

Experiència negativa

de la democràcia

atenenca

Tradició arrelada

d’excloure dones i

esclaus de l’àmbit

públic.

Jorge Álvarez Yagüez, Aristóteles: perì demokratías. La

cuestión de la democracia, Isegoria nº 41, julio-diciembre 2009,

págs. 69-101

18

«pues cada individuo será peor juez que los expertos, pero

todos juntos serán mejores o al menos no peores» (1282a,

16-17)«de modo que es justo que la masa ejerza la soberanía sobre

asuntos más importantes, ya que el pueblo, la asamblea y el

tribunal están compuestos de muchos, y la propiedad de todos

ellos juntos es mayor que la de los que desempeñan las

magistraturas principales individualmente o en pequeño número»

(1282a 34-36; 38-41)

«en la actualidad todos reunidos juzgan, deliberan y

deciden» (1286a, 26)

«juzga mejor una multitud que un individuo

cualquiera» (1286a, 30-31)

«una gran cantidad es más difícil de corromper

(...) y así la muchedumbre es más incorruptible

que unos pocos» (1286a, 31-33)

Capítol 11 del Llibre II

de República

19

ACTIVITATS:

Plató Aristòtil

Govern dels

expertsGovern de

la multitud

Què és

millor?

20

MATERIALS:

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2015/12/p

lato-la-democracia-contra-la-parrhesia.html

Michel Foucault, El coraje de la verdad,

Fondo de Cultura Económica, Buenos

Aires 2010

1- En què consisteix la inversió platònica,

segons Foucault? Per què es produeix?

2- Quina relació es pot establir entre un

govern tecnocràtic i la comparació que fa

Plató en República (448a-b)?

3- Compareu els arguments d’Aristòtil amb

l’argument de Plató?