De vegades somnie que puc volar

Li deien Bea, tenia 35 anys i era cuidadora social. Una telefonada li havia comunicat

que havia de cuidar un xiquet, perquè son pare estava molt malat i l’havien ingressat a

l’hospital. El nen no tenia mare ni família i, a més, patia paràlisi cerebral.

En arribar a la casa, Bea va obrir la porta i, després de creuar un llarg corredor, va

arribar a l'habitació, va intentar obrir la porta, però alguna cosa la va colpejar i li va obligar a

fer-se arrere.

-Mare meua, quina pudor!

Va encendre el llum i va veure un petit llit i una bombeta al sostre, la cambra no tenia

finestra i al llit estava aquell xiquet, sols es veia el seu cabet. Bea va agafar l'infant i el va

endreçar. Durant eixe temps el nen no es va immutar, la seua mirada estava fixa en la paret.

Quan va acabar es va asseure al llit, al seu costat, mirant aquella criatura.

-Mare de Déu! Quin mal ha fet aquest xiquet per a meréixer-se açò!

Aquella petita personeta seguia amb la mirada perduda en la paret, la coneixia mil·límetre a

mil·límetre, era la seua única vista: una paret blanca. Bea ja havia acabat el seu torn i va

decidir anar-se'n a casa, però abans es va quedar mirant el xiquet. Ella estava acostumada

a veure coses semblants, era el seu treball, però eixe nen era especial, mai havia eixit al

carrer, ni mai havia vist el sol, no coneixia res del món i tota la seua vida havia transcorregut

entre eixes quatre parets. Eixa era la seua vida: viure sense viure. Bea era una dona

especial, tenia un cor que no li cabia al pit i sempre havia sentit un afecte particular pels

xiquets i, sobretot, pels qui patien algun tipus de minusvalidesa, açò feia que es bolcara més

en ells. La dona agafà la seua bossa de mà i en va traure un llibre de contes, a ella li

encantava contar històries

-Vols que et conte un conte?

Un conte? I això que serà?, es preguntava el nen dins del seu xicotet cap.

Bea va començar: -Hi havia una vegada un bosc on vivia una xiqueta que s’anomenava

Caputxeta roja…

El cap del xiquet era tot un embolic: Un bosc? Caputxeta roja? Què és tot açò?…

-I conte contat ja s'ha acabat!

Bea, seguidament, preguntà: -T’ha agradat la història que t'he contat?

Però aquell xiquet no havia entés res del que havia sentit, encara que havia notat una

sensació que li havia agradat molt, era la primera persona que passava tant de temps fent-li

companyia i això li havia fet sentir-se molt a gust.

-Bo, guapo, me n'he d'anar, demà hi tornaré i et contaré un altre conte.

Bea es va acostar per a donar-li un bes, els seus llavis es van apegar a la galta del xiquet.

Què havia sigut això que li havia fet aquella dona? Mai ningú li havia pegat un bes, un nou

sentiment va recórrer tot el seu cos, una agradable sensació que mai havia sentit abans. La

dona es va acomiadar.

-Fins demà, perla!

Va apagar el llum i se'n va anar.

Altra vegada tornava al mateix, al món obscur de tristesa i soledat. Una gran pena va

recórrer tot el seu cos, acompanyat d'una angoixa que quasi arribava a la bogeria. A poc a

poc se li tancaren els ulls i començà a somniar que algun dia eixiria d'aquella habitació on

els seus pares l'havien tancat com si ell fóra un monstre al qual calia amagar.

Al dia següent Bea va tornar a la casa, va obrir la porta de l'habitació, va encendre el

llum i va veure com la petita criatura continuava allí en la mateixa postura que ella l'havia

deixat, amb la mateixa mirada perduda en el seu món de soledat.

-Hola bon dia! Com està el meu xic guapo?

Bea va fer el mateix que el dia anterior: agafà el xiquet i el va endreçar, li va donar de menjar

i el va tornar a gitar al llit. Després es va asseure al seu costat i va traure un llibre de la seua

bossa de mà-

-Vaig a contar-te altre conte.

Un conte! Ara sí que li sonava això!

-Havia una vegada una dona molt guapa que s'anomenava Blancaneus... i colorí colorat,

aquets conte s’ha acabat! Digues-me, t’ha agradat?

El nen seguia mirant la paret. Bea es preguntà si aquell xiquet alguna vegada hauria rigut.

Sabrà què és riure? Va traure de la seua bossa un nas postís roig d'eixos que gasten els

pallassos i es va posar a fer ximpleries perquè el xiquet es riguera, però ell no ho va fer.

Bea, a partir d'aquest moment, es va proposar aconseguir, com un deute moral, que aquesta

criatura se sentira feliç i ho demostrara amb un somriure.

-Bo guapo, me n'he d'anar. Demà hi tornaré.

Es va arrimar al xiquet i li va donar un bes. Aquella sensació li agradava, dins d'ell sentia el

poder immens d'aquest gest i que algú en aquest món es recordava d'ell. La dona va apagar

el llum i se'n va anar.

Al dia següent Bea va tornar, va obrir la porta i va encendre el llum.

-Bon dia! Com està el meu xic guapo?

A continuació va fer el mateix que els altres dies. El xiquet esperava amb ganes el moment

en què Bea s'asseia al seu costat i li contava un conte.

-Hui -va dir Bea - no hi ha conte, ens anem de passeig!

De passeig? Què serà això? Bea va entrar amb una cadira de rodes a l'habitació i el xiquet

va mirar l'objecte. Quina cosa més rara! La dona el va agafar i el va asseure en ella. Mai

havia estat en eixa posició! No podria aguantar-se! Però Bea li va posar un cinturó i el va

nugar. Van creuar el llarg corredor i van eixir fora del pis. Van entrar a l'ascensor i Bea va

prémer un botó. Aquella caixa quadrada va començar a baixar i el nen va sentir un

formigueig en la panxeta. En eixir de l'ascensor van baixar per una rampa i Bea observà com

el xiquet ho mirava tot. En arribar a la porta, un home que entrava els la va obrir, molt

amablement, i van eixir al carrer.

Mare meua! Què és tot açò? El sostre no era blanc, era blau i era infinitament gran! A més hi

havia una bombeta que feia moltíssima llum! Va intentar mirar-la però els raigs del sol el van

cegar. Estava impressionat de tot el que estava veient. Quantes coses! Quants colors! Que

bonic era tot allò! Li faltaven ulls per a contemplar-ho tot. Hi havia unes coses que rodaven

pel carrer fent molt de soroll, i també hi havia moltes, moltíssimes persones. Bea va parar a

saludar un home i una cosa molt rara se li va arrimar, caminava a quatre potes i tenia molt

de pèl, li va xuplar la ma i li va fer pessigolles. Mentre Bea seguia parlant amb aquell home,

una dona no parava de mirar-lo fixament, ni tan sols parpellejava. Per què em mirarà d'eixa

manera? Quan Bea va acabar de parlar va continuar per la vorera i aquell maniquí que tant

el mirava s'hi va quedar observant l'aparador d'una tenda. Arribaren al parc, feia un dia

meravellós. Bea va seure en un banc i una xiqueta que estava jugant es va acostar.

-Hola! -va dir la xiqueta.

-Hola bonica! Com et diuen? A mi Bea i a tu, guapa?

-Marta. Hola! - va dir mirant al xiquet -Com et diuen?

-Ell no pot parlar, li diuen Arnau - va contestar Bea en el seu lloc.

-I per què no pot parlar?

-Perquè està malaltet.

-Jo quan estic malalteta la meua mama em dóna medicines i em pose bona.

-Arnau està malalt però algun dia la medicina avançarà tant que es podrà curar.

-Bo, aleshores vindré i jugaré amb Arnau. D'acord?

-Molt bé!

Bea va traure un llibre de contes.

-Hi havia una vegada una dona que li deien Ventafocs...

Un xiquet que estava per allí es va asseure, després una xiqueta i altre i altre. A poc a poc

tots els xiquets del parc s’assegueren junt a Arnau a escoltar el conte

-… i conte contat ja s’ha acabat.

Tots els xiquets es van posar a fer palmes. Arnau mirava com es reien aquells xiquets i de

sobte va començar a riure com un més. Bea el mirava. Quin somriure més bonic! Els ulls li

brillaven d’alegria. Ho havia aconseguit. Arnau va mirar Bea als ulls i encara que no podia

parlar li va donar les gràcies amb la mirada, havia convertit aquell dia en un dia molt

especial, ja que era la primera vegada que sentia la felicitat.

-Bo xiquets, ens hem d'anar!

-Adéu Arnau!- van cridar els xiquets.

Arnau els va tornar el salut amb un somriure. Aleshores va anar ennuvolant-se i va

començar a plovisquejar. El nen mirà el cel i aquella bombeta, que abans feia tanta llum, ja

no hi estava. On s'havia clavat? Gotes d’aigua li banyaven la cara, com quan Bea el

dutxava. Però, d'on eixia l'aigua, on estava l'aixeta? Quantes coses per descobrir en un dia!

Quan van arribar a casa Bea el va gitar al llit.

-Digues-me, guapo, vols que et conte un conte?

Arnau li va dir sí amb un somriure.

-Això era i no era un home que era fuster i s’anomenava Gueppetto... i aquest conte s’ha

acabat! Arnau, t'ha agradat! Però bo...!

El xiquet s’havia quedat dormit. Bea li va donar un bes, el va tapar amb el llençol i va apagar

la llum.

-Bona nit, guapo!

Ha passat un any i continue gitat al llit, però tot ha canviat. Mon pare va morir i Bea

em va adoptar, ara visc amb la seua família. El seu home i els dos fills m’han acceptat molt

bé i també Xispas que és un gosset molt alegre. Sóc un més d'ells. Mai podré pagar el que

aquesta dona ha fet per mi. Em va traure d'aquella habitació, d'aquell infern on estava

clavat. Ara tinc una habitació amb una finestra molt gran des d'on veig eixir el sol i també

veig el cel i les muntanyes. Tinc tots els avanços i comoditats possibles que fan que la vida

que m'ha tocat viure siga més digna. M'han dut als millors metges i sobretot m'han donant la

millor medicina mai inventada: l'amor i l'afecte. Bea s'ha convertit en la mare que no havia

tingut. A voltes tanque els ulls i em pose a somniar i somnie que els meus braços, les meues

cames i tot el meu cos responen i em puc alçar i puc caminar. A voltes somnie que baixe al

parc i que tinc molts amics, que puc jugar, que puc córrer, que puc saltar. A voltes somnie

que puc volar...

ALBA GALLEGO MOLTÓ, 1r ESO